Núm. 10Estiu 2011

www.iespgirona.cat

fòrumla revista de l'Institut Príncep de Girona

• de portes endins • jornada esportiva • festival de fi de curs • el viatge a Itàlia • el viatge a La Seu d'Urgell • el grup de dansa Eleven Fire • la companyia de teatre de l'institut • la Coral i els Kentaki Frai Chiken • el projecte Play-REC • InsART, creació audiovisual • l'escapada a Carcassone • els guanyadors dels concursos de sant jordi i de fotografia • en Marco Antonio Martín i l'Alfredo Díez es jubilen • de portes enfora • entrevistem Salvador Rich a tve • què és millor: el llibre o la pel·lícula? • 8 novetats discogràfiques per a aquest estiu • què passaria si no hi hagués publicitat a l'esport? • què veiem a internet? •

PdG

2010/11punt i final

Sumari2de portes endins2L'INSTITUT ES MOU

2-3Jornada Esportiva. Volei, futbol i bàsquet en acció 4- 5Festival de fi de curs 2011. La festa de tots 6-7Itàlia. Viatge al bressol de l'art i la cultura europea 8-9La Seu d'Urgell. Hípica, golf, patinatge, Caldea i ràfting

10MÉS ENLLÀ DE L'AULA 10Eleven Fire. El grup de dansa de l'institut 11El grup de teatre presenta: 'El joven telémaco' 12Tenim una gran Coral i els Kentaki Frai Chiken! 13Play-REC. El projecte més cinèfil 14ART en imatges 15Carcassone. L'escapada francesa

16de portes enfora16L'ENTREVISTA MEDIÀTICA 16-17Salvador Rich ens obre les portes de tve

18PARLEM DE LLIBRES 18-19Què és millor? El llibre o la pel·lícula? 20COM SONA? 20-21Discos que estan a punt d'arribar

22EL MÓN DE L'ESPORT 22-23I si no portessin publicitat?

24INTERNAUTES 24Què veiem a Internet?

25L'ÚLTIMA 25I el guanyador és... Resultats dels concursos de Sant Jordi LA CONTRAProfessors, companys i amics. L'Alfredo Díez i en Marco Antonio Martín s'acomiaden

Com cada curs escolar, els alumnes de 2n de batxillerat i els alumnes de 4t d’ESO finalitzen una etapa i inicien uns estudis universitaris o postobligatoris.

Aquells que han estat escolaritzats al nostre centre des de 1r de l’ESO han romàs a l’institut entre quatre i set anys i, malgrat que, aparentment, tots els finals de curs són iguals, en realitat no tenen res a veure uns amb els altres. Els alumnes són diferents i, per tant, les relacions interpersonals també ho són. És en aquest moment quan els alumnes es feliciten pel resultat de l’esforç realitzat o, pel contrari, s'adonen de les conseqüències de la manca d’interès i de treball quotidià. Així doncs, arriba el moment en què un seguit de preguntes assalten les ments dels alumnes: "Per què no m'he portat millor? Per què no vaig fer els deures en el seu moment? Per què no em vaig esforçar en arribar puntual cada dia?...", preguntes que tenen una fàcil resposta i que sovint van seguides d’un propòsit decidit: “El curs vinent tot canviarà, vull aprovar i, per tant, faré tot el que estigui en les meves mans per tal d’aconseguir-ho”. És per això que, un any més, em permeto recordar-vos la importància de l’esforç personal, les hores de dedicació a l’estudi i el compliment de les normes de con-vivència del centre de cara a un resultat final satisfactori.Tanmateix, tampoc voldria que aquestes paraules es limitessin a un simple recull de recomanacions i consells. També m’agradaria dir-vos que, malgrat la finalització dels vostres estudis, no volem viure la circumstància com un acomiadament. És prou curiosa la contradicció que, en aquest sentit, vivim cada curs. Contradicció perquè els acomiadaments solen ser tristos, però avui celebrem amb vosaltres i les vostres famílies que hagueu aconseguit finalitzar una etapa de la vostra vida i les celebracions solen ser motiu d’alegria. Així doncs, a reveure i fins sempre. Tant de bo aquest sigui un comiat que ens obligui a tornar-nos a veure d’aquí uns anys. Mentrestant, us desitjo en nom propi i de tot el claustre de professors, un camí ple d’èxits personals i professionals.

Félix García Primi

Director de l'Institut Príncep de Girona

Editorial

L'equip de redacció

fòrumla revista de l'Institut Príncep de Girona

Institut Príncep de Girona

Travessera de Gràcia 357

08025 Barcelona

www.iespgirona.cat

Tel.: 934 353 708

Equip de redacció Fòrum 10:

Maria Gracia Benavente, Iván Cabañero, Christian Caceda,

José De La Cruz, Maria Delgado, Laura Egidos, Jerome

Gabulac, Maria González, Ahmed Hassan, David López, Eva

Perales, Eloi Sabatés, Mònica Sánchez, Pablo Trigueros i

Nazar Yarenko.

Han col·laborat en aquest número:

Alícia Balaguer, Angie Batet, Jordi Bernad, Cristina Botía,

Marta Botía, Marisol Calderón, Esther Cazcarra, Carmen Díaz,

Alfredo Díez, Montserrat Figueras, Daniela Foronda,

Félix García, Natalia García, Xavier Gironès, Teresa Lladó,

Marco Antonio Martín, Jordi Mercader, Rafa Navarro,

Eka Oniani, Maurici Sabás, Carme Santomà,

Salvador Rich, Laia Vinyes i Silvana Zambrano

Coordinació, disseny i maquetació:

Joan Fontdeglòria

Com aquell qui no vol la cosa, hem arribat al tercer i últim número de la revista Fòrum 2010/11, l'emblemàtic nú-

mero 10. Per la nostra redacció han passat molts alumnes de 3r d'ESO, han gaudit fent-la i, per què no dir-ho, en alguns moments hem viscut en la pròpia pell la dura i típica tensió d'un equip que ha d'anar tancant articles, acomplint objec-tius, per arribar a temps a informar els lectors. Hem tastat els entrebancs, les dificultats pròpies o alienes, les del dia a dia i les d'última hora. Hem mirat de mantenir la calma, respirar a fons i prendre paciència. I sovint no ha estat fàcil, però hem fet un bon entrenament. Ara ja hi estem avesats. Per bé o per mal, també forma part del dia a dia d'un futur professional. Per altra banda, hem procurat mantenir un criteri propi, diferent al què trobem habitualment als grans mitjans, i ser crítics amb el món que ens envolta. I no és tan fàcil com sembla. Caiem, sovint, ens els tòpics amb què ens bombardegen diàriament des d'alguns mitjans de comunicació i des d'Internet, i és complicat deslliurar-se'n i anar-nos formant la nostra opinió, ben raonada i argumenta-da. Perquè comunicar és analitzar la realitat amb un bisturí, com si fóssim cirurgians que busquen l'entrellat de tot plegat, amb delicadesa però mirant de ser tan efectius i objectius com sigui possible. I també, com ens va dir en Salvador Rich quan el vam anar a entrevistar a tve, un bon periodista ha de ser curiós, ha de tenir ganes de saber què passa al seu voltant i estar molt al dia. Tant una cosa com l'altra són tan importants per a un periodista com per a un estudiant en plena formació, i més al món canviant en què vivim. Per últim, sabíem que teníem una gran responsabilitat: explicar tot allò que es cou a l'institut. I a mesura que avançaven els trimestres, ens adonàvem amb goig de la gran quantitat d'activitats que es mouen dia rere dia al Príncep (podríem omplir tres revistes cada trimestre!). Hem mirat d'explicar-ne tantes com ens ha estat possible, conscients, però, que no podíem arribar a tot arreu. I per això ens disculpem. Sigui com sigui, la bona voluntat ha estat màxima, tant per part dels alumnes com de qui els coordina. Esperem que tot plegat hagi valgut la pena. /JF

Jornada esportivaEl es mou

Kinkakao: l'equip a batre

PdG

El 25 de març, els alumnes de segon cicle d'ESO i Bat-

xillerat van participar en la jornada esportiva que or-

ganitzem a l'institut. Consistia en tot un matí i diversió en

què tothom podia practicar esports en

equip com voleibol, futbol i bàsquet.

El voleibol va inaugurar la jornada a pri-

mera hora del matí, tot i que a la llarga no

va ser el que més públic va acaparar. Els

partits de futbol es van dur a terme després

del volei i els van presenciar quasi tots els

alumnes presents, i és que l'esport rei se-

gueix sent el futbol. En acabar el futbol femení (hi participaven

tres equips i l'equip de Batxillerat va sortir com a guanyador)

era el torn de la gran final de la lliga del pati de futbol, que

s'ha estat jugant des de principi de curs entre les classes de tot

l'institut. Va ser un partit ple de bones jugades, d'emoció i tensió

fins a l'últim moment. Tots els jugadors es van esforçar molt i al

final el partit se'l van endur sorprenentment l'equip de 4t A per 4

gols a 2, davant 4t B, que partia com a favorit.

A més de futbol, també es va jugar a street

basket (3 contra tres en mig camp), tant femení

com masculí. Al femení només hi havia dos

equips inscrits (això sí, molt nombrosos) i van

guanyar Las Lolis (3r d'ESO) contra Pim-Pam

(Batxillerat). Del street basket masculí hi havia

8 equips de tota mena: els que representaven

a la família més famosa de la història (Família Simpson), els qui ho

van guanyar tot (Los intocables) i l'equip dels veterans (KinKakao)

format pels profes, que va caure a les semis contra els campions.

Aquell matí, però, a l'institut no tothom s'ho va passar tan bé: els

Els triomfadors esportius de la jornada

van ser Els Intocables de 4t B: es van imposar

en bàsquet i volei

Tècnica depurada... Preparant el millor atac

Szymon & Kamal en acció

Jornada esportiva en accióvolei, futbol i bàsquet

alumnes de primer cicle van haver de suportar les classes

de cada divendres (ells ja havien celebrat la seva particular

jornada esportiva fora del centre). De totes maneres, potser

sí que s'ho van passar en gran amb els pro-

fes a classe, mentre veien com els altres es

cansaven jugant. Al final de la jornada, quan

els de 1r i 2n d'ESO van acabar les classes i la

jornada encara no havia acabat, molts d'ells

van quedar-se a veure les finals que queda-

ven, somiant jugar-la quan es facin grans.

Una jornada esportiva únicaSegons explica Javier Vázquez, professor d'Educació Física de

l'institut, la jornada esportiva està pensada com un jornada de

festa de l'esport, perquè a molta gent li agrada l'esport, i és un

dia en què es troben tots els alumnes de segon cicle i batxillerat

per fer diversos esports i gaudir al màxim de la pràctica esportiva.

El fet de no tenir suficient espai, segons en Javier, és un inconve-

nient perquè no es poden practicar altres esports. Encara que hi

ha una pista poliesportiva força gran i una al-

tre de bàsquet , no hi ha prou espai per poder

desenvolupar altres disciplines. Organitzar la

jornada esportiva és complicat, i es comença

a muntar tot plegat dos mesos abans de la

data. A part del volei, el bàsquet i el futbol

a l'institut també practiquem acrosport,

hoquei, handbol i tennis, entre d'altres, però

costa introduir-los tots en una mateixa jornada. La participació

va ser massiva, i l'esperit de l'esport hi era present. La jornada

esportiva va començar fa 15 anys; esperem que continuï durant

molts més perquè és un dels dies més especials per a tot l'Institut.

La jornada esportiva arriba als 15 anys; la massiva partici-

pació en garanteix la seva continuïtat

Lesionats? cansats? mandrosos?

La tensió del volei

Cap pilota per perduda!

David López, Maria Gracia Benavente i Mònica Sáncheztext jornada esportiva

Festival de fi de curs 2011

teatre · dansa · música · vídeo · concursos

El dia 3 de Juny tot l’institut vam anar al teatre del Col·legi

Calasanç, al carrer San Quintí. Allà tots vam gaudir d’un

espectacle format pels vídeos que els alumnes de 4t han estat

preparant durant tot el curs (ens parlàvem tant d’amor com

de la perruqueria del barri, passant per balls i la dura vida de

les cadires), per l’actuació del grup de ball de l’institut Eleven

Fire, d’unes fantàstiques cançons cantades per la coral i del

ritme dels Kentaki Frai Chiken, que van aconseguir aixecar el

públic del seient. Aquesta festa també va incloure una àmplia

entrega de premis als participants dels diferents concursos fets

durant el curs i de l’obra de teatre que representava el món de

l’antiga Grècia, El joven Telémaco. La vetllada va agradar molt

a alumnes, professors i, per què no, també a les persones més

estimades del centre, com la Carmen, llargament aplaudida.

Tot vacomençar amb el tres vídeos fets pels alumnes de 4t

d’ESO, que van ser perfectes per a introduir la gala, amb ritme,

humor y amor. Després d’aquests vídeos i de l’entrega dels pri-

mers premis del dia, era el torn del grup de ball que, tot i patir

uns petits problemes tècnics al principi, van poder realitzar la

seva fantàstica coreografia. Tot seguit es van entregar més pre-

mis, i es va sentir el cant de les tres cançons estrella de la coral,

dirigida per la professora de música, la Nunci. Més endavant

es va passar un altre vídeo, aquest cop sobre cadires, fet pels

alumnes de 4t C. Finalment, el grup de teatre van representar

una obra que no va deixar indiferent al públic, i els Kentaki Frai

Chiken va acomiadar la diada a un ritme trepidant i un punt i

final al piano emotiu. Va ser una festa amena i divertida, tant

per al públic com per als qui pujaven a l’escenari, que s'havien

d'afrontar a representar el que havien preparat durant tot el

curs davant dels companys: el públic més exigent. Felicitats a

tots!

El cor del Príncep de Girona!

Presentadors d'alçada

M'han donat el premi!?

Festival de fi de curs 2011 la festa de tots

teatre · dansa · música · vídeo · concursos

David Lópeztext festival de fi de curs

Eleven Fire marcant el pas

I els qui porten la batuta!

KFC, cantant i emocionant

Teatre d'alt voltatge

En plena estrena festivalera...

Els qui donen la cara...

Angie Batet(1r de Batx)

Si ens preguntéssiu a algú de 1r de Batxillerat quina ha estat la millor setmana del curs, estic segura que tots es

posarien d'acord: el viatge a Itàlia. Van ser set dies fantàs-tics, on a part de visitar llocs de gran interès històric, vam tenir temps per descobrir alguns dels racons més bonics de les ciutats que vam visitar. Vam marxar el 28 de març a la nit. La primera parada va ser Milano, després d’una nit molt llarga i pesada a l’autocar. Allà ens van dur a visitar la Cattedrale di Milano, encara que el que tots volíem era comprovar si realment era la famosa ciutat de la moda de què tant es parla! Després de dinar, vam continuar la nostra ruta cap a Venezia. Feta la distribució de les habitacions, vam decidir anar a donar un volt per la ciutat de nit. Els dos dies següents els vam dedicar a visitar llocs com el Palazzo Ducale o la piazza di San Marco, plena de les botiguetes que tant ens agraden. I per fi els esperats passejos en gòndola, guiats per gondo-

Itàlia El viatge al bressol

de l'art i la cultura europea

lieri molt simpàtics, que a part d’explicar-nos un munt de coses, cantaven divertides cançons italianes... I tot per un mòdic preu que vam saber regatejar! El dijous, després de dinar una de les famoses pizzes italianes, vam enfilar cap a Firenze. Allà vam passar el dia més estressant de tots, ja que el divendres teníem molt poc temps i moltes co-ses per veure: el Palazzo Medici, le Gallerie degli Uffizi, el David de Michelangelo... Per sort encara vam poder anar al gran "mer-cadillo" de Firenze a fer les penúltimes compres, i fins i tot ens va donar temps de fer un capuccino a la piazza della Singoria.L’última ciutat que vam visitar va ser Pisa, on vam aprofitar per fer-nos la típica fotografia “aguantant” la torre inclinada, com-prar alguns records i gaudir dels últims moments junts a Itàlia. Va ser una experiència inoblidable. I per últim, no voldria acabar aquest article sense agrair a la Carmen Díaz i a la Marisol Calde-rón la seva companyia, paciència i confiança.

Durant la setmana del 28 de març al 3 d’abril, 27 alumnes de 1r de Batxillerat del nostre centre

van realitzar un viatge d’estudis a I

tàlia.

La primavera, acabada d’estrenar, ens dóna l

a benvinguda al país tan bon punt pos

em un peu a Milà,

el primer empori de les belles arts de tots els que

ens esperen al llarg del nostre recorr

egut.

Quan arribem a Venècia, els alumnes ja controlen amb dificultat la seva aleg

ria de viure davant les

expectatives que en ells desperta el vi

atge i l’espectacularitat de les imatges que se’ls vén

en a sobre a

cada instant.

A la ciutat dels canals, en aquesta Venècia “in acqua,

senza muri”, evidencien un cert temor inicial

a perdre’s entre tants “ponte, pontell

i, campi e campielli”. Però, un cop visitats el Palau Ducal, la

basílica de Sant Marc i Rialto, i d’haver sentit parlar de Ticià, Tintoretto, El Veronès o Giorgione,

s’acostumen a “caminar damunt les aigües” per canals que serpe

ntegen per tot arreu, com si fossin

carrers mòbils que pugen i baixen, segons el mar infli o desinfli el seu pit. En fer les seves pass

ejades

en góndola, expliquen sense fi les mil històries, que ha

n vist o han cregut veure, darrera le

s façanes

d’uns palaus fets, no de marbre o de maó, sinó de la matèria en la que el

ls ja construeixen els seus

somnis. No hi cordura que els pugui protegir d

e somniar voluptuosament, quan la tarda primaveral

deixa caure les seves violetes damunt l’aigua encara

daurada de l’ocàs. No hi ha fatiga que

no cedeixi

davant el plaer de descobrir aquest m

ón insospitat. I de la lluna... per qu

è parlar? Cauríem en un

lloc comú que, d’altra banda, sempre seria, en aques

t cas, un lloc paradisíac.

En arribar a Florència, molts alumnes ja afirmen reconèixer en els seus símptomes la síndrome de

Stendhal. Se senten, sens dubte, ferits per la bell

esa.

En el bressol del Renaixement, descobreixen les activitats mercantils i bancàrie

s que fan possible l’esclat

de l’Humanisme i les belles arts, sota el mecenatge de famílies com els Mèdici. Admiren el David

a l’Acadèmia, els grups escultòrics de la Piazza della Signoria, senten par

lar de Dante, Petrarca i

Bocaccio, mentre contemplen l’Arno des del Ponte Vecchio, i surten enlluernats de la Galleria degli

Uffizi, després de contemplar els botticellis,

michelangelos, rafaels, leonardos o lipp

is, davant els quals

ja gosen argumentar les seves pròpies apreciacions.

Els costa tancar la boca davant la magnificència

del Duomo i obrir-la després l’esforç de pujar

a la cúpula de Brunelleschi.

Convivim tots, professores i alumnes, en un clima d’afecte i cordia

litat que transcendeix la relació

de classe, ens sentim units, gratificats i, tot plegat,

pensem que, només per això, ja paga la pena el

viatge.Però encara ens que

da Pisa. A la Piazza dei Miracoli, tothom intenta aguantar la torre: “Si cau,

que no sigui per una manca d’esforç per p

art del Príncep de Girona!”.

La tarda toca a la seva fi, s’acaba el dia i

també el viatge. Hem de tornar a la realitat quotidiana

que, a partir d’ara, ja no serà la mateixa: portem les maletes plenes de re

cords i els caps farcits de

coneixements, però els cors romandran, encara du

rant un temps, perduts entre els canals venecians

o

dipositats als peus del “porcellino de

l mercato nuovo”.

Gràcies a tots per haver contribuït a fer

d’aquest viatge una experiència inobl

idable!

Una setmana d'emocionsCarmen Díaz,professora de Ciències Socials

Albert Tarragó(4t d'ESO B)

La Seu d'UrgellHípica, golf, patinatge sobre gel, Caldea i ràfting

Ens aventuràvem amb il·lusió a les colònies de La Seu d'Urgell. Érem un equip capitanejat per la Sandra, en

Joan i en Maurici. El trajecte d’anada va durar tres hores. A l’arribada ens vam instal·lar a l'institut i alberg de La Salle. Les habitacions les van repartir per parelles, eren petites, però ja ens anava bé. Teníem la sort que l’institut estava ple de gom a gom, ja que era una gran oportunitat ideal per fer noves amistats i trobar nous amors (o lligar o "tontejar"...). La primera tarda va ser accidentada, ja que el pobre Javi es va trencar les dues dents frontals després d'una bona esmaixada... amb una mala caiguda. Al final, almenys va poder seguir amb nosaltres. Per la nit vam anar a veure el Barça en una plaça propera, els quarts de final que assegu-raven una semi d'alt voltatge contra el Madrid. L'endemà tocava l’hípica. Va ser una experiència increï-ble. Vam aconseguir domar el cavall i galopar per tota la muntanya. A la tarda, al club de golf, el crack del Mohamed (el professor de golf ) ens va fer les classes. Ho vam intentar; tanmateix, érem bastant paquets. Després, partideta de minigolf i un saborós berenar. Al vespre, els merengues (una minoria...) van poder veure el seu partit. Ells també es classificaven. El segon dia vam viatjar cap a Andorra. Primer vam anar al Palau de Gel d'Ordino. Semblaven autèntics

professionals, però hi va haver alguna ensopegada amb rasca-da inclosa. Al caure al sol, amb els nostres cossos supersexys, vam conquerir Caldea. Ens vam relaxar i vam desconnectar de tot amb les meravelloses piscines, jacuzzis i saunes del bal-neari envoltats d’un paisatge de gran bellesa: els grans boscos andorrans. Abans de tornar cap a La Seu, vam arrasar un centre comercial, adquirint productes molt variats a uns preus baratís-sims. Després de sopar i, com que era l'última nit, teníem ganes de festa i els profes ens van portar a un pub-discoteca. Posaven bona música i ho vam donar tot a la pista. El "catxondeo" i el futbolí tampoc hi van faltar. Els riures i la diversió i les ganes de passar-s’ho bé van durar fins la matinada, ja a les habitacions... però això no ho dieu a ningú! L’últim dia tots estàvem adormits, i buscàvem que el Cola-Cao fes l’efecte del cafè per poder afrontar amb forces el ràfting. Va ser espectacular i l’adrenalina va córrer pels nostres cossos. Anàvem a la canoa sis persones, amb el monitor remant contra la bravesa i potència del riu. Més tard, vam menjar i vam fer les maletes, i arribava el pitjor moment: el viatge s’acabava. En resum, han estat unes colònies en què sempre ha regnat el bon rotllo entre tots, i hem viscut unes vivències sensa-cionals. Crec que ningú les oblidarà mai.

Hípica, golf, patinatge sobre gel, Caldea i ràfting

4t d'ESO acaba l'etapa amb un viatge ple d'aventures!

10 • de portes endins • més enllà de l'aula

Engrescades per la Sole de l'AMPA i dirigides per l'Òscar Garcia, 11 noies de diferents cursos han estat les protagonistes del nou grup de dansa que hem estrenat. Han assajat durant tot el curs, s'han preparat amb esforç, i finalment han triomfat a la XXIII Mostra de Dansa i al Fes-tival de fi de curs. Des d'aquí les felicitem i les encoratgem a seguir!

Eleven Fireel nou grup de dansa de l'Institut

Durant tot

aquest curs

hem estat fent

dansa. Hi anem les tardes dels dimarts,

de 2/4 de 6 fins les 7 de la tarda. Som un

grup d'onze persones i el nostre nom és

Eleven Fire, i som: la Sara Faidi, l'Eva Bona,

l'Antonella Ravenna, la Rosa Galindo, la Car-

lota Martínez, la M. Rosa Riaza, l'Eva Perales,

la Zazil Perales, la Itziar Martínez, la Marta

Botía i la Cristina Botía. Hem estat fent una

sèrie de balls amb l'Óscar, el nostre monitor.

Nosaltres escollíem les cançons i entre tots

preparàvem els passos. Hem fet diferents

tipus de balls: hip-hop, funky... També vam

anar a la Mostra de Dansa, al Mercat de les

Flors, que era ple, i vam tenir el plaer de

ballar en un escenari enorme, impressionant,

una de les millors sales de dansa d'Europa. El

ball ens va sortir força bé, hi van anar molts

grups de ball i totes ens ho van passar molt

bé; va ser una molt bona experiència. Ens ho

hem passat genial durant tot aquest curs i us

convidem a que l'any vinent us hi apunteu,

us agradarà molt!

Cristina i Marta Botía(2n d'ESO)

més enllà de l'aula • de portes endins • 11

Eleven Fireel nou grup de dansa de l'Institut

El grup de teatre presenta'El joven Telémaco'

És divendres i avui per la tarda toca anar

a teatre. En arribar el Carlos (el nostre

professor de teatre) ja està preparant tot:

els vestuaris, l'escenografia, etc. Parlem una

estona de com va la setmana, què tal els

exàmens... Fins que arribem tots. Aquest any

l'obra de teatre va sobre déus grecs i coses

així. Els guions són força llargs però com es-

tan escrits en vers i tenen rima, resulta força

fàcil aprendre'ls. A més, tothom té moltes

ganes que surti bé. Ens fa molta il·lusió i, a

sobre, ens han escollit per actuar al Teatre

Lliure, a la sala gran! Comencem a assajar. El

professor ens diu cap a on hem de caminar,

quin accent hem de posar, on hem de mirar

o quins gestos hem de fer mentre actuem.

La veritat és que les dues hores passen

rapidíssimes i aviat hem de tornar a casa.

Els divendres són

sempre especials...

perquè fem teatre!

Us animeu?

La companyia de teatre de l'institut ha estat durant els últims anys una de les referències en les diferents Mostres de Teatre en què han participat. Enguany han tornat a convèncer al jurat amb una obra arriscada, una paròdia còmica, El joven Telémaco, d'Eusebio Blasco. Aquí també fem "teatro del bueno". T'hi sumes?

Natalia García(2n d'ESO)

La música ens mou a tots, sobretot quan ens posem a tocar i cantar junts, i això és el que han fet els dos grups musicals de l'Institut. La Coral, cantant a cor, amb ritme, guitarres i piano. I els Kentaki Frai Chiken, el grup de hip-hop, llençant rimes i fent-nos aixecar de la cadira. Ho van aconse-guir a l'Auditori i al nostre Festival de final de curs. Felicitats a totes i tots!

12 • de portes endins • més enllà de l'aula

Tenim una gran Coral i elsKentaki Frai Chiken!

Divendres 8 d’abril, la coral de música de l’institut dirigi-da per la Nunci i el grup de música Kentaki Frai Chiken,

format per Wilfredo Caballero, Luiggi Olivares, Richard Valencia i Cauê Fernandes, vam anar al teatre del Raval dis-posats a passar les proves de selecció per a anar a l’Auditori de Barcelona a la Mostra del Programa Cultural de Música d’aquest any.El camí cap al teatre va ser tota una festa. Al metro ens ho vam passar genial fent percussió amb els instruments que dúiem, però en arribar al teatre ens van aixafar la guitarra. Ens vam quedar tots una mica espantats: la música que sortia de dintre d’aquell petit teatre sonava molt bé i ens va envoltar el pаnic escènic.Els primers del nostre institut en actuar van ser els Kentaki Frai Chiken, amb la cançó “Quiéreme”, i els hi va sortir molt bé. Després d’un parell de grups d’altres instituts, ens va tocar a la coral. Nosaltres, vam interpretar “Let the river run” amb un acompanyament de guitarres. Un cop ja havíem actuat tots dos grups, ja estàvem una mica més tranquils; no ens havia sortit malament del tot. Teníem el consol d’altres grups que ho havien fet pitjor. Com que tots dos grups vam passar les proves de selecció, dimarts 17 de maig vam anar a l'Auditori a presentar les nos-tres cançons. Aquest cop, els de la Coral vam cantar primer; teníem tots molta vergonya de cantar davant de tota aquella gent. Impressionava molt i ens costava que ens sortís la veu. Per contra, els grans KFC no va tenir problemes: des del pri-mer moment en què van trepitjar l'escenari, tots els assitents es van posar com a bojos a aplaudir i a gaudir de l'espectacle que van muntar.Ha estat una experiència genial. Hem pogut veure com ho feien la resta de grups que s'hi presentaven i hem agafat idees per al proper any.

Maria Delgado(3r d'ESO)KFC!

la Coral!

més enllà de l'aula • de portes endins • 13

Tenim una gran Coral i elsKentaki Frai Chiken!

play-rECEl projecte més cinèfil

Tot va començar quan la Marisol Calderón, la profes-

sora de castellà, ens va propo-sar el projecte. El vam arrencar amb una pluja d'idees, van sortir diversos temes i ens vam posar d'acord a partir de la proposta d'un company. I què volíem explicar? La idea era explicar la història d'una cadira que va passant de classe en classe, des de 4t fins a 1r d'ESO, i a mesura que va passant d'una aula a una altra, es va deteriorant, mica en mica, fins que ja no resisteix perquè la maltracten.Aleshores, quan la cadira arriba a 3rESO, un company d'aquella classe arriba tard, s'asseu a la pobra cadira, es desploma, cau a terra i la professora l'expulsa de classe... amb la cadira. Era culpa d'ell? La cadira passa pel passadís perquè només es vegin les potes i els peus de les perso-nes. Després, cau per l'escala, i es trenca més, la portem al taller de tecnologia per arreglar-la, l'arreglem i darrera escrivim "cadira" en diversos idiomes. La seqüència acaba. Llavors, altres alumnes de 3r i una alumna de 1r canten una cançó relacionada amb el tema que es diu Sit Down. Comencen cantant a la classe i acaben a la sala d'actes. Després, van passant un a un asseient-se en cadires diferents i finalment la noia de 1r s'asseu a la cadira que estava trencada.Conclusió? Malgrat que la cadira estava trencada, no hi havia res impossible: disposem de prou temps per poder-la arreglar. La cadira i el que convingui. Tot té solució, fins i tot la trista vida d'una cadira, si ens hi posem tots. Expliquem una història i volem transmetre un missat-ge d'optimisme; i mentrestant, hem après els secrets d'explicar una bona narració a través d'imatges. Què més podem demanar?

Triar un argument, uns personatges, unes accions, un tema, fer un bon guió i convertir-lo en realitat,en imatges, en un curtmetratge. Els alumnes de 4t C han gaudit de l'experiència més cinèfila de l'institut.

Daniela Foronda (4t d'ESO)

3, 2, 1...

càmera...

i acció!

Segurament, haureu sentit a parlar d'uns videoclips fets pels

alumnes d'Educació Visual i Plàstica. Tot va començar un

dilluns quan la Carme Santomà, professora de la matèria, ens

va dir: “Haureu de presentar un programa de televisió al MAC-

BA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona), on hi ha el plató

de ZERO TV, o sigui que aneu pensant en una idea...”.

Tots ens vam quedar bocabadats, perquè teníem poc temps.

Abans havíem de preveure sobre què tractaria el programa. Els

alumnes donaven idees, però la idea que més ens va motivar

va ser fer un programa de música on es presentaríem uns

videoclips fets per nosaltres mateixos. Després de tenir la idea,

necessitàvem un nom, i vam decidir que el programa es diria

TOP PG. Quan ja teníem el tema i el nom del programa, només

faltava que cada grup plantegés el seu videoclip.

La primera setmana havíem d'escollir la cançó i el tema del

vídeo i, quan el tinguéssim, l'havíem de dibuixar. La segona

setmana va ser la més moguda i divertida, perquè

començaven els rodatges a l'institut i també fora del

centre. Els grups van demanar ajuda a nois i noies

d'altres classes perquè sortissin en els videoclips.

Va haver-hi molta emoció i entusiasme, i ho vam fer

amb moltes ganes, ja que per a tots era la primera

vegada que ho fèiem, i mai havíem experimentat

una cosa així. Més endavant, els vídeos s'havien de

muntar i editar. Una noia que treballa al MACBA va

venir per ajudar-nos i per si havíem de consultar-li

algun dubte. També ens van donar un cop de mà els

professors de pràctiques d'Educació Visual i Plàstica.

Quan estava tot muntat, ho havíem d'ensenyar a la

Carme i a la resta dels companys... I ens vam quedar

impressionats amb els resultats! A la primera sortida al MACBA ens

van explicar com presentar un programa de televisió, i com que

nosaltres anàvem amb el guió preparat, només s'havia de gravar.

Aleshores ens vam repartir la feina: uns eren tècnics en so, uns

altres de càmeres, els altres dibuixaven el logotip del programa,

i així fins que no quedés cap feina sense fer. Quan ja, per fi, vam

acabar, ens van dir que tot el que vam gravar ens ho enviarien, i

més endavant hi hauria una mostra davant d'altres instituts en què

els programes d'aquests centres també s'exposarien davant de

tots. Ara només faltava anar a la mostra i gaudir... i així va ser. Con-

templar el nostre resultat i el dels altres va ser un autèntic plaer. En

resum, va ser una experiència molt bona, ser els propis directors,

guionistes, maquilladors, coreògrafs

i, fins i tot, actors. Desitgem que us

agradi, perquè va ser un treball molt

dur, però ha valgut la pena!

Eka Oniani(4t d'ESO)

14 • de portes endins • més enllà de l'aula

art en imatgesLa Carme Santomà, professora d'Educació Visual i Plàstica, anima cada any un grup d'alumnes a participar en l'InsART, la Mostra d'Art del MACBA.Enguany han creat videoclips parodiant els tòpics televisius: han fet de gui-onistes, escenògrafs, càmeres i actors. Ara també són artistes audiovisuals

Carcassonnel'escapada francesa

Dies 4, 5 i 6 de maig de 2011. Ens trobem en

les colònies en què només alguns de 2n i 3r es

van endinsar amb amb la Caterina i l'Amélie

al poble de Carcassonne, a França. Allà van

passar les nits en un hotel de dos estrelles

on només els més privilegiats podien dormir

en un llit individual (els altres van passar les

poques hores de son al costat del company

d'habitació), tot i que aquest fet no va tenir

gaire importància ja que no es van dormir

més de cinc hores seguides, a l’estada.

Deixant de banda l’hotel, el primer dia

tothom va gaudir d’un passeig pel Canal du

Midi, amb l’acompanyament d’una guia que

va posar en risc a la tripulació fent conduir

a alumnes i professores. El lloc més visitat a

l’hora de dinar va ser el McDonald’s: econò-

mic, bo i ara amb la Q de qualitat. Tot i que

les “boutiques” franceses són molt

cares, no va hi haver ningú que no

s’endugués un penjoll, una samarreta

o qualsevol mena de souvenir que

recordi el poble de Carcassonne. Per la

nit es va donar lloc a un petit conflicte

entre cuiners, professores i alumnes,

ja que l’hora de sopar dels francesos

quasi coincideix amb la del berenar

català. Després de sopar i d’una tarda

tranquil·la a l’hotel, el conductor de

l’autocar (en Pepe) va guiar el grup

fins a la Cité o centre medieval, a peu,

en el què seria el primer contacte amb

el poble amortallat. La ciutat, de nit,

era com fantasmagòrica, perfecta per

rodar una d’aquelles pel·lícules de te-

rror. La nit a l’hotel va ser moguda i va

passar amb certa rapidesa, ja sigui per

la xerrera que tothom portava a sobre

o per les ganes d’esbarjo. El segon dia

va ser el del plat fort: 4 hores de temps lliure

per la ciutat plena de botigues, bars on es ve-

nien creps, gofres i on una Coca-Cola et podia

arribar a costar 2’50€ i unes “Pringles” 3’50!

Després de visitar l’interessantíssim museu de

l’escola, amb l’oportunitat única d’escriure tal i

com ho feien els nostres avis, va arribar el torn

del menjar. Un altre cop, alguns van tornar

a escollir el menjar ràpid, però d'altres van

preferir prendre una pizza.

Aquella tarda també es va passar a l’hotel, i

vam rebre la visita d'un altre institut. Després

de descansar a l’hotel, aquell dia els alumnes

vam poder sopar a una hora més normal, a les

9 de la nit. Durant aquella estona vam aprofi-

tar per veure els voltants. Després de prendre

el pollastre amb patates i la crema catalana,

va arribar el torn de la nit; una nit més mogu-

da que l’anterior; una nit intensa, però també

s’ha de dir que el que passa a la nit, es queda

a la nit. Tercer i últim dia. Ha arribat l’hora de

fer les maletes, de posar-les a l’autocar, aban-

donar l’hotel i començar a recordar els bons

moments viscuts. Això no vol dir que s’hagi

acabat el viatge, ja que vam tenir temps de

fer una última visita a la Cité.

De tornada vam parar a Narbonne. Allà va

esdevenir l’últim dinar del viatge, aquest cop

sense hamburgueses ni patates fregides.

Un cop acabada la parada tècnica, l’autocar

va ser l’indret més silenciós que ningú es

pugui imaginar, sobretot perquè va viure la

becaina de tots. Aquest viatge ha estat una

gran experiència per a tots i segur que no els

importaria tornar a repetir. Això sí, canviant

la destinació per conèixer nous móns.

David López(3r d'ESO)

Carcassonnel'escapada francesaUn grup d'alumnes de francès viatgen al país veí a conèixer la fortificada ciutat occitana i la llengua que estudien. Cultura, tradició medieval i diversió!

Quan vam saber que a tve hi treballa un exalumne de l'Institut, li vam demanar si volia xerrar una estona amb nosaltres dels seus records del Príncep de Girona i de la seva feina. Ell és en Salvador Rich, comunicador vocacional, i es dedica a allò que més li agrada: el periodisme de divul-gació cultural. Ara mateix treballa en dos programes: 'Miradas' (per a tot l'Estat) i 'Continuarà' (per a Catalunya). I a més, vam tenir la sort que ens obrís les portes de tve. i que ens expliqués els secrets de l'ofici.

Laura Egidos, Maria González, Maria Delgado i Eva Peralessecció l'entrevista mediàtica

Salvador rich ens obre les portes de tve

Què recordes dels teus inicis a l'institut?

Recordo que era un institut fet perquè els fills de guàrdia civils i militars

traslladats a Barcelona tinguessin una referència on anar. Jo vaig ser

dels primers alumnes que va entrar una mica com a civil; vull dir que

no era ni fill de militars ni de guàrdia civils. El que passa és que a prop

de casa i hi van portar professorat molt bo i molt reconegut, i als meus

pares els hi va semblar bé; vaig haver de fer un

examen d’ingrés per a poder entrar.

Tens un bon record dels professors?

Hi havia professors molt bons, molt durs, i

hi havia un concepte de la disciplina bastant

“heavy”N'hi havia que eren molt bons ensen-

yant i d'altres que en sabien molt però no en-

senyaven bé, com a tot arreu. Però, en general,

tinc un bon record; era un dels instituts que

tenia l’índex de nota més alta per la Selectivitat, i la veritat és que

a tots ens va anar prou bé. Jo vaig estudiar periodisme, i en aquella

època, periodisme ja demanava una nota alta, un set o així, i vaig

entrar, pels pèls, però hi vaig entrar.

Es pot fer de periodista sense haver estudiat periodisme?

Ara ja és difícil fer de periodista fins i tot havent estudiat periodisme, fins i

tot, però a la meva època, vaig entrar a treballar a la tele, tenia companys

que van homologar el títol després. Que havien fet altres carreres i altres

coses. Ara no es dóna aquest cas, però llavors es donava que, venint d’una

altra carrera, si demostraves tenir quatre anys de professió, ja tenies el

títol de periodista.

I és molt difícil la carrera de periodista?

Quan la vaig fer, fa vint anys, no em va semblar

una carrera difícil. El que passa és que des que jo

la vaig fer, les coses han canviat molt. Tens una

part teòrica, que no ha canviat gaire, com per

exemple política, sociologia, psicologia, filolo-

gia, etc. I també fas una part pràctica: fas ràdio,

televisió, premsa escrita, toques càmeres, toques

equips de so, etc.

Què és el que més t'agradava quan feies la carrera?

La ràdio i, de fet, mentre estudiava feia pràctiques en ràdios locals, perquè

era més fàcil entrar-hi, però després, just acabar la carrera, vaig fer unes

"De ben petit ja m'agradava molt

escriure. Per això vaig estudiar periodisme,

per dedicar-m'hi"

l'entrevista mediàtica • de portes enfora • 17

pràctiques a la televisió i se'm van quedar.

I, de petit, ja sabies a què et volies dedicar de gran?

Doncs no, em va costar bastant. A mi sempre m'havia agradat molt

escriure, i pensava que si feia filologia o literatura, acabaria donant

classes i volia una cosa que em permetés escriure. Se'm va acudir

que periodisme era una bona manera. I és curiós, perquè l'única

cosa que no he fet professionalment parlant és premsa escrita. Per a

televisió has d'escriure, però és un altre llenguatge; has de tenir molt

en compte la imatge que hi posaràs, has de jugar amb la imatge tant

o més que amb el text.

En què consisteix la teva feina a Televisió Espanyola?

Ara mateix estic en dos programes culturals; un que es diu Continuarà,

que és per a Catalunya, i un altre que es diu

Miradas, que és per a tot l'Estat. I en aquests

programes cobreixo diferents apartats: exposi-

cions, obres de teatre, dansa, etc., i a més estic

especialitzat en llibres.

I què has de fer, amb els llibres?

Primer, cal que et llegeixis el llibre, després

decideixes una mica en funció del llibre,

quin és l'espai més adient per a entrevistar l'autor; en un lloc que

s'hi adigui. I després de la clàssica entrevista de text, hi afegim els

recursos propis de l'entrevista (les imatges que s'ha de gravar per

muntar-la o buscar altres imatges d'arxiu relacionades amb el llibre:

època, lloc, autor, etc.

Quantes càmeres t'emportes per fer una entrevista?

Només una. Primer es grava l'entrevista sencera i després el càmera

fa altres plans que serviran per fer el muntatge. Després, als estudis,

minutem l'entrevista, decidim quins talls volem, el que explicarem en

off i el que acabarà sortint d'ell, de l'entrevistat. I els espais que tenen

veu en off són els que després s'han de cobrir amb imatges. I al final,

has de saber amb quines imatges comptes per cobrir-ho.

Llavors, tu fas tot el procés. Des de redactar al

principi, fer l'entrevista i acabar muntant-la,

no?

Sí, però ben mirat, es redacta després d'haver fet

l'entrevista. Primer preparo una mica el guió de

l'entrevista i, després, redacto la notícia. I quan faig

el muntatge, hi ha detalls importants. Per exem-

ple, he de tenir en compte que hi ha aspectes de

l'entrevista que has de deixar que les expliqui ell;

que no els pots explicar tu. Queda molt millor que

l'entrevistat expliqui les coses directament abans

que les digui la veu en off.

Quin consell donaries a unes joves periodistes

com nosaltres per a seguir la nostra carrera?

Primer, paciència. I després, que tingueu molt clar

que us voleu dedicar al periodisme. Per aquí ens

passen molts alumnes de pràctiques, com jo també

vaig ser-ho un dia, i de seguida veus qui pot progressar i qui no. Em

sembla que cada vegada hi ha més gent en aquesta carrera (no sé si en

altres també) que la fa perquè n'ha de fer alguna, o perquè no sap què

més fer, i penso que és una carrera en què ho has de tenir molt clar: en

el periodisme has d'estar molt convençut del que fas i t'ha d'interessar

molt. Cal tenir, per exemple, molta curiositat per les novetats. I quan ve

un estudiant en pràctiques que veus que no en té, ja veus que potser

no se'n sortirà. Per ser periodista, has de tenir afany per a les coses; has

de tenir curiositat per aprendre i està atent a tot el que et passa al teu

voltant, i ganes de posar-t-hi. I t'ha d'agradar molt llegir i escriure.

Quants llibres et llegeixes, per exemple, cada mes?

Uf! Doncs uns vuit o deu. També és cert que hi ha llibres que me'ls llegeixo

ben llegits i, d'altres, en diagonal, saps? Allò que

vas passant, perquè, per manca de temps, no te'ls

pots llegir tots amb l'interès que voldries.

I amb tots aquests llibres que t'has de llegir a la

feina, tens temps per llegir-te el que realment

et ve de gust?

Els llibres de la feina sempre passen al davant,

perquè arriba el dia en què l'has de tenir llegit,

però els que em vénen de gust, els vaig acumulant a la tauleta del llit.

Ara mateix, per exemple, tinc quatre llibres de la feina per llegir i faig el

que puc. Però sempre intento tenir una estoneta, per mi, a la nit, quan

em poso al llit, i la dedico a llegir el que jo vull. No vull perdre el plaer

de la lectura.

I, per acabar, quins llibres t'agraden, a tu, personalment?

M'agrada molt llegir llibres d'història, d'art, novel·les, etc. En general, tinc

un ventall molt ampli, però el llibre que més m'agrada és aquell que et

sorprèn. És una de les coses que més m'agraden de la meva feina, que

a vegades t'arriben coses per llegir que t'agraden i penses: “Òstres, no

ho hauria dit mai i, mira, m'agrada!”. És un gran què que la teva feina et

pugui sorprendre i ensenyar coses noves.

"Per ser periodistahas de tenir curiositat

per aprendre i està atent a tot el que

passa al teu voltant"

El Padrino és una novel·la de gènere criminal escrita per l’italoamericà Mario Puzo i publicada el 1969. És un magnífic llibre pel fet que el lector se sent realment part de la història i perquè conté una gran qualitat de redacció que fa que s’hagi de mantenir l’atenció fixada fins que s’acaba el llibre.

La pel·lícula homònima rodada al 1972 per Francis Ford Cop-pola està basada en aquesta novel·la, i el 1974 i 1990 res-pectivament es van rodar les segona i tercera part de la saga. Si s’ha vist primer la pel·lícula i després s’ha llegit el llibre, la lectura resultarà una experiència extraordinària perquè ens explica molts més detalls. Per als pocs que hagin llegit el llibre abans de veure la pel·lícula se’ls pot garantir que no se sentiran defraudats: la primera i la segona pel·lícula són considerades una de les millors filmacions cinematogràfiques de tots els temps. Excepcionalment, la tercera part, en canvi, va defraudar a molta gent perquè es va dir que el discurs ja era massa reiteratiu. En resum, però, podem dir que són unes pel·lícules magnífiques. Les dues primeres parts igualen el llibre. En canvi, la tercera part queda molt per sota del llibre i dels anteriors films; perquè, com acostuma a passar en la majoria de les sagues, estirar massa l’argument acaba resultant avorrit.

Cada adaptació al cine d'una obra coneguda renova l'eterna polèmica: és millor el llibre que la pel·li? Hem analitzat els peròs i els contres. Enfrontats o complementaris? La còpia pot competir amb l'original? Literatura o cinema?

Què és millor: el llibre... o la pel·lícula?literatura vs. cinema Analitzem tres versions cinematogràfiques

basades en èxits editorials

secció parlem de llibres

Se sol rebutjar la pel·lícula lamentant que

la complexitat del text literari hagi estat

reemplaçada per la superficialitat de les imat-

ges, i acusant d'haver fet modificacions al llibre,

fent que la pel·lícula quedi com a una simple

còpia. També pot dependre de què s’hagi vist

primer, ja que es tendeix a agafar la primera que

es veu com a versió bona. Si s’ha llegit primer

el llibre i després la pel·lícula, potser sembla

millor el llibre; o a la inversa, si s’ha vist primer

la pel·lícula i després el llibre, semblarà millor

la pel·lícula. El pas d'un èxit editorial a la gran

pantalla no sempre és fàcil, ja que el poder de

la imaginació del lector sempre acostuma a

donar la pel·lícula perfecta dins la seva ment.

El lector es fa seva la història, durant un període

de temps conviu amb els personatges i passa

moltes aventures amb ells. Amb una llibre és

molt més fàcil transmetre al lector els senti-

ments, els pensaments, les olors... Per això el

cinema ha de deixar de banda aquests punts

amb els que no pot competir amb un bon llibre,

i ha de ressaltar els seus punts forts: no és el

mateix llegir una persecució que veure-la, no

és el mateix llegir un tiroteig que estar-hi, i no

és el mateix veure uns pits que imaginar-se’ls.

En aquesta secció ens preguntem fins a

quin punt és cert el tòpic “és millor el lli-

bre que la pel·lícula”, fent una petita crítica

del llibre i de l'adaptació cinematogràfica.

'El Padrino'

Què és millor: el llibre... o la pel·lícula?Analitzem tres versions cinematogràfiques

basades en èxits editorials

Maria Delgado, Laura Egidos, Maria González, i Eva Peralessecció parlem de llibres

“És una veritat universalment reconeguda que tot home solter, posseï-dor d'una gran fortuna, necessita una dona.” ("Orgull i perjudici", Jane Austen)

L'obra que ens ocupa va ser escrita a finals del s. XVIII per Jane Austen. És una novel·la de costums, d'amor, amb final feliç, en la qual els dos personatges principals són Elizabeth Bennet i Fitzwilliam Dracy. Tots dos han de superar moltes dificultats, l'orgull de Darcy y el prejudici d'Elizabeth cap a ell, per adonar-se de l'amor que els uneix.

S'han fet moltes adaptacions al cinema i a la televisió, però les més conegudes són la de 1940, Més gran que l'orgull, i la de 2005 que conserva el nom de la novel·la. Les dues adaptacions del cinema estan molt ben fetes, encara que es queden una mica curtes ja que el llibre ens explica amb més detall tot el que senten i pensen els personatges, que en la nostra opinió és el que més importa d'aquesta novel·la. Si parlem de les pel·lícules, segons els crítics (amb qui coincidim), la versió que conserva el nom de la novel·la original és la millor de totes dues.

'Orgull i prejudici'

La trilogia Millennium és una saga de tres novel·les escrita per Stieg Larsson amb els següents títols: Els homes que no estimaven a les dones (2008), La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (2008) i, finalment, La reina al palau dels corrents d'aire (2009). En l'adaptació cinematogràfica prefereixen centrar-se princi-palment en el desenvolupament de la investigació, i de for-ma més subsidiària en la relació entre els dos protagonistes. L’adaptació cinematogràfica està molt aconseguida, tant per la fidelitat a l’original literari com per la qualitat cinematogràfica. Un cosell per a qui llegeixi abans el llibre que la pel·lícula: veurà que és una obra amb molta acció, és una novel·la negra amb elements de corrupció política, espionatge industrial, intrigues familiars, secrets i mentides. No podrà parar de llegir el llibre. Qui coneix el llibre i després veu la pel·lícula, s'adonarà que la versió per a la gran pantalla està molt aconseguida i segueix prou bé el patró de la novel·la.

'Millennium'

S'acosta l'estiu, el temps lliure i les ganes de gaudir de tot allò que durant l'any no podem fer tant com voldríem. I què ens ve de gust? Passejar, anar

a la platja, relaxar-nos, fer esport, llegir i... escoltar música! Si ets dels que està atent a les novetats musicals, ho posem fàcil: t'hem fet la tria

Christian Caceda i José De La Cruz secció com sona?

Discos que estan a punt d'arribar

20 • de portes enfora • com sona?

8 novetats discogràfiques per a aquest estiu

Beyoncé, '4'La cantant ha decidit batejar al seu últim disc amb el seu número de la sort. "On sigui que dirigeixo la vista, apareix el 4, i per això penso que seria una bona idea anomenar així el disc. Tots tenim números especials en les nostres vides, i per a mi és el 4", ha explicat l'artista a la revista Billboard. Amb aquest disc amplia la seva paleta de colors i s'apropa a nous estils. Conté influències de grups tan diferents com Earth, Wind & Fire, DeBarge, Lionel Richie o Teena Marie. Co-mença el compte enrere per a la nova "B Revolution". De moment, ja podeu veure el videoclip del seu primer single, Run the world (girls).

Kelly Clarkson, 'My December'All I Ever Wanted és l'últim disc de Kelly fins al moment, llançat el març de 2009 i amb el qual va arribar a vendre aproximadament 2 milions de còpies a tot el món. S'espera que aquest estiu arribi el seu nou disc. De moment, només coneixem el seu primer single, You still won't know what it's like, i el que ella mateixa ha anunciat a la seva web: serà un disc amb cançons rock, balades i temes ballables. És a dir, la mateixa fórmula que l'ha fet triomfar. Si fins ara li ha anat tan bé, per què canviar?

Daddy Yankee, 'Prestige'En el món del reggaeton, l'egocentrisme és a l'ordre del dia, i si bé en les declaracions tots els artistes s'autoproclamen reis del gènere, a l'hora de gra-var, tots són amics. Dit això, Daddy Yankee, un dels més grans exponents del gènere, compartirà Prestige amb convidats com ara Baby Rasta, De la Ghetto, Neng, Kengo, Farruko i Gringo, entre d'altres. Sortirà a mitjans d'any i compta amb la cançó Come with me com a primer senzill, un tema amb Prince Royce. Daddy torna amb més reggaeton, i sens dubte sonarà a tot arreu.

Discos que estan a punt d'arribar8 novetats discogràfiques per a aquest estiu

Lenny Kravitz, 'Black and White America'La novena producció del ja veterà Kravitz tornarà a ser un disc amb molt de ritme, amb molts elements de la música funk, soul, africana i jazz barrejats amb rock and roll. El disc serà el primer que publicarà per al segell Atlantic Records, de la família Warner Music. Gravat a París i en els seus estudis a Les Bahames, Black and White Amèrica tindrà 12 cançons produïdes, arreglades i compostes pel mateix Lenny Kravitz. A més, l'artista és l'encarregat de tocar tots els instruments. El novaiorquès, als seus 47 anys, segueix amb força.

Luis Fonsi, 'Tierra Firme'Luis Fonsi llançarà al juny la seva nova producció, amb la qual torna, tres anys després del seu últim àlbum, Palabras del silencio (2008). Esperant aconseguir el mateix èxit, l'artista llança com a primer single la cançó Gritar, un tema que segueix la línia positiva del seu hit Yo no me doy por vencido. El disc ha estat produït per Armando Avila i mesclat per Sebastian Krys, l'equip de treball amb què Fonsi ha aconseguit els seus més grans èxits. Tierra Firme s'editarà en dues versions: una estàndard (10 temes), i una especial amb material extra.

Nelly Furtado, 'Lifestyle'Malgrat que abans de llançar el seu últim disc en espanyol, Nelly havia asse-gurat que el seu següent disc seria totalment en portuguès (l'altra branca de les seves arrels llatines), ha canviat de plans i torna a l'anglès. Lifestyle serà la sisena producció de Furtado, tindrà a Timbaland com a productor principal i a Salaam Remi i Ryan Tedder (OneRepublic) com a col·laboradors en algunes cançons. S'espera que el so sigui similar al del seu exitós disc Whoa Nelly: hip-hop, pop i música de ball.

Pitbull, 'Planet Pit'Armando Christian Pérez, més conegut com a Pitbull, també estar a punt de publicar el seu nou i esperat nou disc, que ha "autoanomenat" Planet Pit. El tema de presentació, que ja hem pogut sentir, és Give Em Everything, una cançó que compta amb la participació de Ne-Jo i Afrojack & Nayer. Pitbull ha comptat per a aquest nou llançament amb la col·laboració d'amics tant coneguts com Marc Anthony, Kelly Rowland, David Guetta, Chris Brown, Sean Paul, T Pain i el mateix Ne-Jo.

U2, 'Planet Pit'Ja fa mesos que el mànager de la banda irlandesa, Paul McGuiness, va anun-ciar el llançament d'un nou disc per a aquest 2011. De moment, tenim títol provisional: Songs Of Ascent, i poca cosa més. Mentre van fent gira, ja ens han avançat alguns dels nous temes en viu: Merci, Every breaking wave i Boy falls from the sky en són tres bons exemples. Segons ha comentat Bono, el líder de la banda, compten amb més de 30 temes tancats, i ara els toca el més compli-cat: convertir-los en un bon disc.

Eloi Sabatés, Pablo Trigueros i Iván Cabañerosecció esports

Un club com el FC Barcelona deixaria de lluitar per la Champions i la Lliga si no comptés amb els ingressos

de la publicitat ja que representen un quarta part del seu pressupost. El Barça fitxaria pitjors jugadors i pagaria menys als seus jugadors estrella i, en conseqüència, se n'anirien a altres clubs. Llavors el Barça no guanyaria tants partits, no cobraria els mateixos diners que ara per sortir a la televisió i, al final, només seria un club que lluitaria com a molt per la

I SI NO PORTESSIN PUBLICITAT?

permanència a 1a Divisió. Si no hi hagués publicitat, el món del futbol no mouria tants diners i no hi hauria tants jugadors. Llavors, gairebé no sortiria per la tele i seria un esport minoritari. Si en tots els esports passés el mateix, també deixarien de ser un negoci i es convertirien només en un entreteniment per a no professionals. Per exemple, les motos ni tan sols existirien perquè el seu principal ingrés depèn de la publicitat. Això no obstant, veiem com en d'altres casos els esportistes podrien seguir sent rics sense publicitat.

Molts esportistes, sense la publicitat, guanyarien fins a cinc vegades menys, i els seus ingressos dependrien exclusivament de la seva feina, és a dir, dels seus resultats al terreny de joc o a la pista. Però quant guanyarien sense vendre's? Cal que els paguin tants diners?

RAFAEL NADAL L'actual número 1 va guanyar la temporada passada 21 milions de dòlars, 14 dels quals els va guanyar per publicitat de marques com Kia, Armani, Banesto i Babolat. A la pista va aconseguir guanyar 7 milions de dòlars gràcies a, entre altres, els Grand Slams d'USA, Wimbledon i Roland Garros, el que vol dir que guanya 3 vegades menys amb els seus resultats que en publicitat.

LEO MESSI Aquest és el segon any consecutiu que és el futbolista mil-lor pagat del món amb 31 milions d'euros gràcies al seu gran contracte amb el Barcelona: va guanyar 10 milions d'euros la temporada 2009-2010, més 1 milió per les primes d'haver guanyat la Lliga, el Mundial de Clubs, la Supercopa d'Espanya i d'Europa i la Pilota d'Or. Els altres 20 milions restants els va aconseguir mitjançant la publicitat amb Air Europa, Danone, Adidas, Master Card i Pepsi.

VALENTINO ROSSI A la pista guanya de 12 a 15 milions de euros. A tot això se li ha de sumar els espònsors personals, que li aporten uns 14 milions a través de marques com Nutella, Monster o Fast-web (per exemple, aquest empresa d'internet li aporta en-tre mig i un milió d'euros l'any).

ROGER FEDERER El 2010 va aconseguir ingressar 43 milions de dòlars gràcies en gran part als diners que aconsegueix a través de Wilson, Nike i Rolex. En una de les seves temporades estrella, el 2006, va guanyar 8'3 milions gràcies als bons resultats: els altres 30 milions li van arribar a través de la publicitat. Això vol dir que, sense la publicitat, guanyaria 5 cops menys del que guanya.

TIGER WOODS El 2010 va ingressar 70'6 milions d'euros, un 40% menys que al 2008, quan va guanyar 100 milions. D'aquests 70'6 mi-lions, 54'6 corresponen a ingressos per publicitat, és a dir, que sense la publicitat el seus ingressos dependrien dels seus resultats i guanyaria gairebé 5 vegades menys. I el ca-risma i l'aspecte no li servirien per a res.

Què veiem a Internet?Els 10 vídeos musicals més vistos al YouTube

24 • de portes enfora • internautes

Justin Bieber ('Baby')El rècord mundial, amb 536.581.973 visites, el té el vídeo de Justin Bieber anomenat Baby (nena). És un videoclip en el qual hi trobem una colla en una pista de bitlles jugant, Justin troba una noia que li agrada i comença comença lligar-se-la. Només ens

queda dir: més típic, impossible.

Lady GaGa ('Bad Romance')El segon lloc l'ocupa la "provocativa" més mediàtica del panorama musical amb ni més ni menys que 375.773.647 visites. Ella no vol ser tan tòpica com els altres, però encara que ho dissimuli i vulgui ser diferent a la resta, no deixa de fer el mateix que fan els altres... això sí: disfressada i fent veure que provoca.

Shakira ('Waka Waka')Aprofitant l'oferta de la FIFA perquè fes la sintonia del Mundial de Sud-àfrica, la colombiana ha escampat pel món aquesta cançó que tots ja hem cantat i ballat. El vídeo compta amb 339.403.335 visites. S'ha aprofitat de la promoció futbolística, però ella almenys ens diverteix, no? N'hi ha prou?

Eminem ('Love the way you lie')Juntament amb Rihanna, el raper nord-americà ocupa el quart lloc amb 330.844.678 visites. Passen els anys i no baixa dels pri-mers llocs. Quin és el secret del seu èxit? El mateix que el de Lady GaGa: provocacions... i poca cosa més. Al seu favor, val a dir que la seva rebel·lia no sembla tan impostada.

Miley Cyrus ('Party in the USA')

El 5è lloc és per a l'actriu i cantant nord-americana Miley Cyrus amb el tema Party in the USA i 220.940.006 visites. Amb només 19 anys, s'ha fet famosa a Hannah Montana. És un fenomen 100% prefabricat: només cal dir que va participar en la sèrie... perquè el seu pare n'era el protagonista. Quina barra!

Jerome Gabulac, Ahmed Hassan i Nazar Yarenkosecció internautes

Mirem el que volem ser?

Per què l'èxit no és mai original?

En tenim prou amb saltar i ballar?

Ens agrada que semblin rebels?

Artistes o productes de consum?

12

543

Què veiem a Internet?Els 10 vídeos musicals més vistos al YouTube

concurs literari sant jordi

concurs de

fotografia

matemàtica

i El GuanYaDOr ÉS...El premi a la millor poesia de primer

cicle és per a algú que s’amaga sota el

pseudònim de BLACKSOUL i titula el

seu poema L’ordinador. Ens descriu

amb simpatia aquest aparell que tant

ens distreu i educa. I l'autor és l’Elián

Joel Pinango. I el millor escrit en prosa

de primer cicle és per a TAIBHE amb

el relat L'Índia a través dels ulls. El

guanyador ens explica la història d’un fotògraf anomenat Ben Stalom

que recorre l’Índia. I l'autor és l'Antonio Egidos, de 1r d'ESO.

"Sentir que la teva mà és la teva carícia

sentir que el teu somni és el meu desig"

Lynda Luque, Sentir

Així comença el preciós poema amb què la Lynda Duque (4t d'ESO),

amagada sota el pseudònim de JULIANA SCHWIMMER, ha merescut el

primer premi de poesia de 2n cicle d'ESO, un poema que ens endinsa

en el món del desig amorós. I dins la categoria de prosa de 2n cicle, la

qualitat dels relats fa que tinguem dos primers premis: el primer per a

Una bogeria que em va fer feliç, un relat trepidant, dinàmic i de somni,

que comença en un autobús i acaba al cap dels anys en una platja. L'ha

escrit SOL, pseudònim de l'Ariadna Pi, de 3r d’ ESO; i el segon relat és

un viatge d’anada i tornada, una història que ens trasporta a un passat,

a Berlín, on el protagonista desprèn el sentiment d’enyorament de la

ciutat de Barcelona. Es titula Anar-se’n amb els records a la motxilla

i la seva autora és la Raquel Royo, de 4t d’ESO.

Per últim, pel que fa al Batxillerat, el premi als millors versos se l'ha

endut la Marina Prat (1r de Batxillerat) amb un poema anomenat

Primavera, aquesta estació de l’any que tant ens sacseja, a grans i

petits. Aquí teniu alguns dels seus bonics versos:

"Adéu a la tristor, a la lluna solitària, als carrers morts...

les coses han canviat, avui sens dubte, la primavera ha arribat“

Marina Prat, Primavera

I el premi al millor relat en prosa és per a una història existencial,

punyent, sobre el sentit de la vida. L'ha escrit la María Marín (1r de

Batxillerat) i el títol és Tempus Fugit: carpe diem. La seva autora escriu,

en un moment del seu relat:

“Sento que tot es regeix per un ordre, que existeix un equilibri

que manté tothom al seu lloc. No puc evitar aquesta sensació de

viure una etapa de transició, com si res del present tingués cap

importància”.

María Marín, Tempus Fugit: carpe diem

Volem felicitar a tots els guanyadors, petits diamants de l'escriptura, i

a la resta dels qui s'atreveixen a somiar escrivint. /RED

PRIMER PREMI - BATXILLERATSergey MangasarianCramer en flor

PRIMER PREMI - PRIMER CICLEMaria del Mar Gutiérrez El magnetisme en la piràmide

PRIMER PREMI - SEGON CICLEDaniel Encina

El codi de Tales

professors, companys i amics

El millor de ser professor:L'agraïment demostrat pels antics alumnes del grup de 2n de Batxillerat que vaig tenir el curs 2002/03, amb els quals ens reunim cada any.Un record inesborrable:La meva professió m'ha permès acompanyar en els meus estudis a la meva filla Mónica.Un consell als alumnes:Que aprofitin els anys d'estudi: són els millors de la vida malgrat els deures i els exàmens.Un consell als professors:Que aprofitin el fet de poder treballar amb joves; és una expe-riència única.

En Marco Antonio Martín De la Vega va néixer el 4 d'agost de 1949 a Las Palmas de Gran Canaria, però viu des dels 8 anys a Barcelona. En total, fa 28 anys que és a l'ensenyament públic, 8 al privat i va estar 5 anys treballant a la indústria. Ha estat 10 anys a l'IIP Mollet del Vallès, 18 a l'IES Gal·la Placídia i el seu darrer any l'ha passat amb nosaltres, a l'Institut Príncep de Girona. En un sol any, ha deixat una emprempta inesborrable.

L'Alfredo Díez Merino va néixer el 27 de juny de 1948 (per cert, el mateix any de la Declaració Universal dels Drets Hu-mans) a Santibáñez de la Peña (Palencia). Va començar la seva carrera docent en un centre privat de rambla Catalunya, des d'on va fer el salt a la pública, on ha exercit durant 30 anys. Ha estat a Sant Celoni, Bellvitge i finalment va aterrar al nostre institut. Aquí va presentar la seva tesi doctoral en Sociologia i, com ell mateix diu, aquí ha arribat a l'acmé professional.

Aprofito l'avinentesa per a donar les gràcies als professors que vaig tenir. De tots tinc un bon record; especialment de la meva primera mestra, Dª Josefina Cabrera: va ser la profes-sora amb qui vaig aprendre a llegir i a escriure i sempre tindrà un lloc en el meu cor. També vull agrair als meus pares i avis per la meva feliç infantesa i joventut. Tots plegats van fer més fàcils els meus estudis. Finalment, el meu agraïment pels companys que he tingut en tot aquest camí de l'ensenyament, a vegades dur, però sempre meravellós.

El millor de ser professor:El sentiment de contribuir al modelat, com un "escultor" d'esperits, d'algunes àrees de la personalitat dels alumnes; i el fet d'haver col·laborart en l'educació de la seva sensibilitat per tal que caminin rere la bellesa, la justícia, la veritat i el bé.Un record inesborrable:La càlida acollida dels centres on he treballat i l'àvida mirada dels alumnes quan mostren interès per temes profundament filosòfics. Un consell als alumnes:La seva tasca prioritària ha de ser perseguir amb esforç i rao-

nable tenacitat les fites posibles, perquè sense esforç no s'aconsegueix res que valgui la pena. També els recordaria que no guanya qui té millors cartes sinó qui millor les juga. I que sempre siguin fidels a ells mateixos.Un consell als professors:Que siguin conscients de la singularitat, unicitat i dignitat intrínseca de tots els éssers als qui ens dirigim cada dia.

Vull agrair a tota la comunitat educativa el seu generós esforç, que m'ha permès, sens dubte, realitzar amb dignitat la meva funció.

Salutem plurimam

Enguany, l'Alfredo i en Marco Antonio posen punt i final a la seva llarga carrera docent i es jubilen.Des d'aquestes línies, els desitgem molta sort en aquest nou i merescut descans. Us trobarem a faltar!