fora del ramat. anarquistes a la garrotxa 1995-2012

Fora del ramatAnarquistes a la Garrotxa 1995-2012

Editat i produït per:

Biblioteca Social d’Olot (CNT Olot)Plç/ Cinema Colon,4. Olot (La Garrotxa).http://www.bsolot.info/e-mail: [email protected]

Autor: Marcel S.C.Maquetació i disseny: Marcel S.C.

Primera edició: Gener del 2013

Reconeixement - No Comercial - Compartir Igual (by-nc-sa): No es per-met un ús comercial de l'obra original ni de les possibles obres derivades,la distribució de les quals s'ha de fer amb una llicència igual a la qual regulal'obra original.

ÍndexIntroducció

Nous temps. Noves formes

Reconstrucció de la CNT a Olot

L’ocupació de l’edifici del Patrimoni SindicalAcumulat d’Olot

Actes culturals per al públic

L’anarcosindicalisme aixeca el cap

Participació i presa de responsabilitats forade l’àmbit local

La Bilioteca Social d’Olot

Les publicacions

Conclusions i perspectives de futur

Els articles

11

17

27

33

43

47

53

57

61

71

79

9

“Heus aquí el fur del rei que regnarà sobre vosaltres. Prendràels vostres fills i els destinarà als seus carros i als seus ca-valls i tindran que córrer davant del seu carro. Els empraràcom a caps de mil i caps de cinquanta; els farà llaurar elsseus camps, segar la seva collita, fabricar les seves armes

de guerra i els arreus dels seus carros.Prendrà les vostres filles per perfumistes, cuineres i forneres.Prendrà els vostres camps, les vostres vinyes i les vostres

millors oliveres i els donarà als seus servidors. Prendrà el delme dels vostres cultius i les vostres vinyes perdonar-lo als seus eunucs i als seus servidors. Prendrà elsvostres criats i criades, i els vostres millors bous i ases i elsfarà treballar per a ell. Traurà el delme dels vostres ramats i

vosaltres mateixos sereu els seus esclaus.Aquest dia us lamentareu a causa del rei que us haveu triat,

però llavors Yahvé no us respondrà.”

La BíbliaSamuel 1,8:11-18

10

Anarquistes a la Garrotxa 1992-2012

Introducció

Motius per fer aquest llibre

M'he decidit a escriure el llibre perquè crec que és ne-cessari deixar constància tantes vegades com siguipossible de la tasca que s'ha dut els últims anys des

de posicions llibertàries, molts dels quals, en l'absolut anoni-mat degut a la manca de gent implicada, a la falta de saber in-cidir en la societat en masses ocasions, i a la indolènciad'aquesta última a la Garrotxa, la qual està més pel “què diran”i a viure de la “bonança” del moment, que no pas en moure undit per allò que és just i necessari. Crec que és important, perquè si ve els últims anys estem acon-seguint certa incidència i reconeixement social, no és menyscert que continuem essent un col·lectiu minoritari i desconegutpel que fa a la seva praxis diària i a les seves finalitats, difu-minades molt sovint per clixés absurds. Tinc claríssim que noens ho farà pas ningú dels nostres “adversaris” de deixar tes-timoni dels fets, i si en tenen l'oportunitat, com tantes vegadesen el passat, ens condemnaran a l'oblit més absolut. La proba d'això la trobem en el periple llibertari a la Garrotxa

11

Introducció

des de finals de segle XIX i la primera meitat del segle XX,que és enormement desconegut tot i haver tingut gran relle-vància social en la nostra història local*. Per aquestes contradess'ha preferit per part de les elits locals difondre i parlar de l'es-cola de pintura olotina... No vull que ens passi el mateix.

Aquest és un intent per difondre de manera breu i entenedoratot allò destacable que hem fet, però sempre sense entrar ex-cessivament en detalls personals ni irrellevants per entendreel que ha estat i és l'anarquisme local, que si ve contribuiriena fer un llibre de moltes més pàgines, també avorririen al lec-tor que no hi hagi estat mínimament implicat.

Aquesta és la meva aportació particular. Un “post it” més enel taulell dels afers i les gestes socials a les nostres contrades.

Dit això, caldria en primer lloc explicar què és l'anarquisme il'anarcosindicalisme, que en les pàgines que vindran a conti-nuació els trobaràs representats en forma d'anècdotes, articlesi fotografies. Intentarem explicar-ho de manera breu, ja quel'objectiu d'aquest llibre no és aprofundir excessivament en laseva vessant filosòfica**.

12


[*] Per saber més sobre aquest aspecte, pots llegir el llibre “Orígents delmoviment Obrer a Olot (1840-1923)” de Joan Barnadas, publicat per laBiblioteca Social d’Olot ( http://www.bsolot.info )

[**] Per aconseguir un coneixement més acadèmic sobre aquesta ideolo-gia, et recomanem accedir al web de la Biblioteca Social d'Olot:http://www.bsolot.info, on hi trobaràs molts llibres i publicacions sobre eltema.

Què és l'anarquisme:

L'anarquisme és una filosofia política i social que pro-clama l'oposició i abolició de l'Estat entès com a govern. Perextensió, l’anarquisme s’oposa a tota autoritat, jerarquia o con-trol social que s'imposi a l'individu, ja que les considera inde-sitjables, innecessàries i nocives. Sébastien Faure, filòsofanarquista francès, va dir: «Qualsevol que negui l'autoritat illuiti contra ella és un anarquista». Sota una formulació tansimple, poques doctrines o moviments han manifestat una va-rietat tan gran d'aproximacions i accions. Aquestes no semprehan estat ben enteses per l'opinió pública, però històricamentha tingut gran acceptació en diverses parts del planeta, i moltespecialment a Catalunya, encara que, malauradament, aquestfet ha estat silenciat pels governs de torn, pel poder i per lahistoriografia més o menys oficial.

L'anarquisme se centra en general en l'individu i en la crí-tica de la seva relació amb la societat. El seu objectiu és elcanvi social cap a una futura societat, en paraules de Pierre-Joseph Proudhon, «sense amo ni sobirà».

La societat anarquista pretén ser una societat entre iguals,on no hi hagi explotació dels uns sobre els altres. Una societathoritzontal, sense dirigents, on les decisions siguin preses demanera assembleària, és a dir, una societat on es practiqui laDemocràcia Directa.

L'oposició a la propietat privada i al sistema capitalista sónd'altres aspectes claus per entendre els posicionaments anar-quistes.

Cal deixar clar que hi ha molts tipus d'anarquisme: col·lec-tivisme, individualisme, municipalisme llibertari, platafor-misme, democràcia inclusiva, etc. Totes aquestes variantsconformen les diferents famílies, entre les quals la més àm-pliament acceptada pels que es reivindiquen anarquistes és el

13

Introducció

Comunisme Llibertari.

Què és l'anarcosindicalisme:

L'anarcosindicalisme és un moviment d'organització illuita dels treballadors a través de sindicats independents dequalsevol poder polític i que és el resultat de la síntesi entreanarquisme i acció sindical revolucionària.

Les tàctiques usades són el federalisme, l'autogestió, elprincipi de la solidaritat de classe, l'eina de la vaga general, lapresa i recuperació dels llocs de treball, l'acció directa (tracta-ment dels conflictes laborals entre patró i treballadors, senseel concurs de tercers «representants» que poguessin obstruirels treballadors organitzats en assemblea), el suport mutu, l'an-tiestatisme i l'internacionalisme.

L'objectiu revolucionari anarcosindicalista és la conquestadels mitjans de producció i distribució per part dels treballa-dors i l'abolició del sistema salarial i de les classes socials. Apartir d’aquesta conquesta es reorganitzaria la societat segonsels principis federalistes i de democràcia directa, de maneraque totes les estructures polítiques i econòmiques les gestio-narien els mateixos treballadors en un plantejament conegutcom a autogestió. Aquesta oposició a l'estatisme l'explica Ru-dolf Rocker, un dels principals pensadors de l'anarcosindica-lisme, en “Anarcosindicalisme (teoria i pràctica)” de la següentmanera:

“Els anarcosindicalistes estan convençuts que ni perdecrets ni per estatuts atorgats pel Govern pot crear-seun ordre d'economia socialista, sinó en virtut de lacol·laboració del cervell i de la mà d'obra de tots elstreballadors, des de cada ram de la producció; és a dir,

14


prenent possessió de les fàbriques per regentar-les elsobrers per si mateixos, de tal manera que tots els grupsseparats de fàbriques i rams industrials siguin membresindependents de l'organisme econòmic general i efec-tuïn sistemàticament la producció i la distribució delsproductes en interès de la comunitat, a força de lliuresacords mutus.”

L'anarcosindicalisme està representat a Catalunya per laConfederació Nacional del Treball (CNT).

15

Introducció

Nous temps. Noves formes.El moviment punk

Aprincipis dels anys 90 l'anarquisme està en hores bai-xes. Apareix feble, dividit per les disputes internes i ala Garrotxa podríem dir que és inexistent. La societat

s'ha transformat en una societat amb aires de nous rics. Lesideologies són cosa del passat, sobretot a partir de la caigudadel mur de Berlín. La premsa burgesa ho pregona als quatrevents.

Són anys d'ensopiment, on només queda l'acció de jovesimmersos dins la cultura punk, que fins i tot en aquell momentno passa pels seus millors temps, que han quedat enrera, a l'-última meitat dels anys 80.

Tot i això, a mitjans dels 90 a la Garrotxa ens trobem ungrup de joves entre els 14 i els 18 anys que escoltem moltamúsica punk i no només tenim anar de festa al cap, ja que ensagradava fixar-nos en les lletres de les cançons que escoltà-vem. Lletres que a diferència d'altres estils musicals eren unacrida a l'acció política, a la rebel·lió contra tot allò establert.En aquest Estat, el moviment punk continuava fortament lligata l'anarquisme, per molt que des de posicions més puristes es

17

Nous temps. Noves formes.

pogués objectar que potser no va ser el millor que li podia pas-sar al món llibertari per aquelles dates. Però no comptàvempas amb gaire res millor per les nostres contrades.

Les lletres de les cançons no eren pas una enciclopèdia desaviesa, però ens ajudaven a voler saber més, a ser crítics, enun principi amb una actitud que responia més a l'edat del pavo,en que vols quedar com el més punk de tots, però que de micaen mica t'obria els ulls i et feia treure el cap per sobre d'aquellambient d'autocomplaença i de passivitat en què estava im-mersa la Garrotxa i per extensió tota Catalunya.

La insubmissió a fer el servei militar obligatori o, més tard,la Prestació Social Substitutòria, el moviment okupa i aquellsimpagables còmics de l'Azagra publicats a “El jueves” i quesolíem llegir amb deteniment, ja que els de la Garrotxa enaquells anys estàvem molt lluny del que per a nosaltres era elrovell de l'ou de l'actitud contestatària o revolucionària (al-menys així ho percebíem en la nostra ignorància) i que po-dríem ubicar a Barcelona i els seus voltants, on els personatgesideats per Azagra passaven les seves peripècies. Tot això i elfet de ser molt joves ens feia mantenir la flama de la rebel·lia.

Aquells anys ens solíem reunir a diferents bars com el 6T7,al Carme, al Diàleg i sobretot al Bruixes i maduixes. Aquestúltim era un bareto que els benpensants d'Olot solien assen-yalar amb el dit, on t'hi trobaves putes i ionquis sortits dels 80i pocs clients més, que de mica en mica vam anar substituintels relativament pocs que formàvem part de tribus urbanes idel qual jo en tinc bons records. Dels seus excessos i de lesseves tertúlies en va anar sortint un grup reduït d'amics cohe-sionat i que no només pensàvem en la propera festa susceptiblede ser acabada per la Guàrdia Civil, i anys després pels Mossosd'Esquadra. També hem de tenir en compte que allí també s'hireunia una segona influència externa: la gent de l'escola de Be-

18


lles Arts que, en gran part, també eren una colla de desarrapats.Alguns d’ells eren també aprenents de llibertaris com nosaltresi contribuïen a portar-nos “notícies de l'exterior” en un momentque, no ho oblidem, Internet encara no existia i l'intercanvi d'i-dees al marge de les del sistema imperant era en comptagotes,sobretot en una comarca com la nostra, on depeníem dels quevenien de fora i dels que se n'anaven a estudiar a la universitati que tornaven carregats de cintes de K7 re-gravades fins al'impossible pels que estàvem aquí, els quals, dit sigui de pas-sada, teníem un cert oasis musical a “l'Amadeus,” al centre co-mercial (si se'n podia dir així) de l'Ideal i, és clar, a Ràdio 90,de la qual en vam formar part alguns durant més o menys anys.

Aquella Ràdio lliure en un moment en què això semblavaestar a l'abast només dels xaves, era realment l'excepció queconfirmava la regla, ja que ens permetia als seus integrantsdesenvolupar el que ens donava més o menys la gana. Enaquell moment era una ràdio semi-assembleària i els seus fun-dadors “deixaven fer”, cosa que suposo que era una novetaten tots els aspectes i que fins a cert punt, per la manca d'acordsde mínims, era de bojos... Llàstima que fóssim a les becerolespel que fa a la formació ideològica! Tot i això, les notícies del'inframón punk sortien als nostres “programes” de ràdio, enmoltes ocasions extretes del quinzenal “Molotov” fet a Madridi del setmanari “Contra-infos” publicat a Barcelona, que pos-teriorment anirien acompanyades de notícies extretes de l'E-kintza Zuzena d'Euskadi o La lletra A de Reus, juntament ambuna bona dosi de punk i hardcore que, a banda de l'aspecte mu-sical, també contenia una actitud i molts comentaris que sor-tien per antena.

De fet, i tornant enrere, el primer pas “important” a quèvam dedicar esforços va ser organitzar als voltants del 1996un concert i manifestació contra la mili i la Prestació Social

19


Substitutòria (PSS). No ens agradaven els exèrcits. No ensagradava que ens manessin i molt menys obeir cegament. Pocs(una vintena) però ben avinguts, vam aconseguir el que llavorsera paradoxalment tot un èxit: sortir al carrer a cagar-nos en elque ningú era capaç de plantar cara obertament. Pel què dirani per la passivitat que tan caracteritzava a la societat en aquellmoment, ningú no feia res políticament incorrecte a Olot i no-saltres vam decidir sortir en formació militar, equipats ambuns uniformes fets de bosses d'escombraries i unes escombrescom a fusell carrer Mulleres avall i carrer Major amunt, davantla cara d'incredulitat dels vianants i tot cridant eslògans anti-militaristes.

Només la “mainada” vam tenir el que s'ha de tenir perjugar-se 2 anys, 4 mesos i un dia de presó com a pena més des-tacada, acompanyada d'un seguit de multes i prohibicions và-ries, que dit sigui de passada no van ser aplicades a capcompany de la Garrotxa, perquè de manera incomprensible elgovern Aznar del Partit Popular va acabar abolint la “mili” ila PSS. Les citacions judicials no ens van arribar mai als quevam dur a terme l'acció d'insubmissió fins al final per aquellesdates.

S'ha de dir que no seria l'únic cop que algun company s’a-rriscaria a penes de presó per la seva oposició a fer el joc al'Estat. En tres ocasions en anys posteriors (i ja com a membresde la CNT), companys llibertaris es van negar a exercir lesfuncions que els hi assignaven en meses electorals, i encaraara no sabem ben bé per quina raó a cap d'ells no se'ls ha con-demnat.

A aquell concert antimilitarista del 96, el va seguir el del97 amb la mateixa actitud provocativa, lúdica i sense faltar-himai el sentit de l'humor absurd, protagonitzat principalmentper un cartell realment estrafolari i un lema de “no hi hauràqualitat però sí quantitat”. Però el concert del 96 en va ser el

20


màxim exponent, on vam organitzar una festassa amb onzegrups de música punk i hardcore i una certa dosi de droguesvàries.

Certament, encara se'm dibuixa un cert somriure a la caraquan hi penso, ja que aquests concerts aconseguien aplegarmolta gent (emplenàvem la sala del centre cívic del camp defutbol del Bosc de Tosca) de tota la província, que venien i estrobaven uns preus irrisoris, perquè al cap i a la fi, no comptà-vem pas ni volíem fer-nos la barba d'or, però sí -almenys a lanostra manera- estendre el missatge polític llibertari pels quehi passessin. No sé fins a quin punt vam aconseguir el nostreobjectiu, però el cas és que, encertadament o no, era un pasmés en la nostra consolidació ideològica com a col·lectiu lli-bertari.

Aquells primers anys es succeïen amb anècdotes de més omenys importància.

De poca importància es podria citar el moment en que vaaparèixer un fatxa d'estètica skinhead que, segons deia, estavavinculat a les brigades blanquiazules del RCD Espanyol i que,juntament amb un altre curt de gambals autòcton ja força cur-tit, van fer pensar a un grup de “ninyatus” del barri de SantMiquel que també eren fatxes i que podien intimidar a la restade joves “d'esquerres”. Cosa que va desembocar en dos fetsclau que els van fer recapacitar a la majoria: el fet que gent dela Maret (fàbrica ocupada a Salt) s'assabentés del “problema”i pugessin a “resoldre'l” un divendres a la nit juntament ambalguns d'Olot. No va acabar en batussa perquè teníem dos ditsde front i aquells nois quasi es posen a plorar en veure'ns. Po-ques setmanes després van haver de sortir corrent del pub Wat-son durant les festes del Tura després que agredissin a méscompanys i una munió de gent els anés a trobar amb cara depocs amics al carrer del Roser, on s'ubicava l'esmentat pub.

21


Res! Al cap d'un any ja se'ls hi havia espassat la tonteria. Elbrigada va marxar de la comarca i l'altre curt de gambals vacomençar a entrar i sortir de la presó per agressions vàriessense significació política que realitzava cada cap de setmanaque se li acudia sortir “de marxa” i es creuava amb algú.

De més importància es podria citar el moment en que esfundà El Casal Popular la Guilla, on hi confluíem aprenentsde llibertaris i aprenents d'independentistes (més vinculats almarxisme en algun cas), que en principi érem i som amics,però que topàvem tot sovint solapant-nos pintades, cartells iadhesius per la ciutat i xocant ideològicament en un aspecte oaltre.

Al final, aquest casal Popular, que partia d'una sèrie debones intencions, se'n va anar en orris per la joventut i inex-periència de tots en aquell moment i la manca de projectesferms que es portessin a terme més enllà del bar alternatiu enquè es va acabar convertint. Finalment, tot va desencadenaruna disputa agra entre llibertaris i “indepes” que va tardar anysen resoldre's.

Una altra qüestió va ser l'ocupació d'una casa al costat delriu al municipi de la Canya. Aquest tipus d'acció s'emmarcavabàsicament en una reivindicació pel dret a un sostre digne icontra l'especulació immobiliària. Va ser una iniciativa que vasorgir del grup de gent que ens reuníem al Bruixes i Maduixes,que un bon dia vam començar a realitzar assemblees i vamestar mirant diverses opcions per aconseguir una ocupació d'al-gun edifici en mans d'especuladors o quelcom semblant. Des-prés de valorar diverses opcions se'n va triar una, es vanarranjar els voltants, que estaven embardissats i es va fer al-guna reforma a l'estructura. S'hi van realitzar concerts, passisde documentals i alguna xerrada. En una ocasió s'hi va pre-

22


sentar la Guàrdia Civil, però va ser una visita rutinària que nova portar problemes més enllà de l'alarma inicial per un pos-sible desallotjament.

Poc després (i no pas com a conseqüència de la visita dels“picoletos”) es va arribar a un acord amb el propietari per des-allotjar-la a canvi d'ocupar un altre pis seu al centre d'Olot. Pelque van explicar-nos els companys que hi van xerrar, teniaentre mans arreglar-la per fer-hi una casa de colònies, la qualcosa va fer que ens anéssim desentenent de l'assumpte de micaen mica, perquè la decisió de sortir de la casa inicial no va serpresa per tots els integrants del projecte.

Com a detall significatiu del que més tard ha esdevingut“normal” entre les actituds de immobiliàries i propietaris a par-tir de l'època de la bombolla immobiliària, caldria comentarque mentre celebràvem assemblees per decidir quin lloc ocu-paríem, va aparèixer un treballador de l'Oficina del Registrede la Propietat d'Olot, el qual ens va assenyalar un pis del ca-rrer Sant Rafel per què l'ocupéssim, argumentant que era unbon lloc i explicant-ne mil meravelles. Tot parlant amb ell vamdescobrir que n'era el propietari i que la seva intenció era ferfora a una parella d'avis que pagaven molt poc pel lloguer. Evi-dentment, no va tornar a aparèixer més per l'assemblea.

També va ser destacable la campanya contra el McDonal-d's a Olot, on hi vam participar juntament amb altra gent pre-ocupada per la sobirania alimentària i el fet que s'intentésinstal·lar un local de menjar escombraria a la nostra comarcaamb ajudes econòmiques de l'Ajuntament. Va ser un èxit ro-tund i al cap d'un any ja tancava, encara que, per desgràcia, alfinal, aquest tipus de negoci a Olot s'ha implantat amb altresdenominacions.

23


Nosaltres cada cop sortíem més de la comarca a veure con-certs. A Banyoles en una casa de pagès que tenia la millor salade concerts que he vist (unes antigues corts del bestiar ambunes voltes típiques d'aquest tipus de masies) i que s’anome-nava Cal Nocaire, hi vam poder veure, entre d’altres, als míticsSin Dios, grup de hardcore/punk estretament vinculat a l'anar-quisme i sobretot a la CNT. En defensa d'aquesta casa okupa,durant la manifestació posterior en contra del seu desallotja-ment vàrem poder observar els últims antidisturbis de la Guàr-dia Civil preparats per entrar en acció per la nostra zona. Perfortuna sense conseqüències greus. Però on més anàvem era ala Maret, una fàbrica abandonada a l'entrada de Salt i que vaser un focus okupa important a les comarques gironines durantuns anys (en un moment en el qual el moviment okupa gaudiade bona premsa entre la ciutadania i tenia lloc el famós des-allotjament del cinema Princesa a Barcelona) i on hi solientocar grups que en aquell moment estaven a primera fila delnostre imaginari punk. Sense oblidar la Tabacalera de la Bis-bal, on hi organitzaven concerts els de l'Ateneu LlibertariLluna Negra d'aquella localitat, i algun cop a Figueres en unaltre edifici propietat de l'església (el convent d'Hostalets deLlers on s'hi realitzaven concerts tot i el greu perill d'ensorra-ment amb gran assistència de públic jove) i ocupat per l'ateneullibertari d'aquella localitat (ubicat al carrer Pou Artesià nº16i ja desaparegut, ja que els seus membres van refundar laCNT). Aquests llocs completaven el mapa provincial de punki d'intercanvi ideològic per on ens passejàvem. Però bé, ara algrup més o menys cohesionat de llibertaris locals s’hi produïaun altre canvi: alguns anaven a la universitat i coneixien méscases okupes, centres llibertaris i les poques iniciatives quequedaven durant aquells finals dels 90 d'aquell antic movimentàcrata, que o bé moria, o bé començava a treure's la son de lesorelles per sortir del gueto de tribu urbana en què es trobava

24


fatalment immers.

25


Reconstrucció de la CNT a OlotMolta empenta i poca experiència

Arribat a finals dels 90 es feia necessari algun canvi enles nostres activitats, ja que l'ambient punk se'ns que-dava petit. Volíem aconseguir quelcom més seriós i,

assabentats que a Figueres feia un any que s'havia reconstruïtla CNT a partir de gent de l'ateneu llibertari d'aquella mateixalocalitat, ens hi vam desplaçar per afiliar-nos-hi. En principinomés un ho volia fer, però automàticament vam ser sis elsque vam decidir a donar aquest pas.

Desconec si tots baixàvem amb aquesta idea ja presa i non'havíem parlat, o simplement els altres cinc es van decidir alparlar amb els companys de Figueres. El cas és que érem proucom perquè ens animessin a crear un sindicat propi a Olot (enaquella època només calia ser cinc per fer-ne un d'oficis varis),amb la qual cosa ens estalviaríem els aproximadament 60 mi-nuts de viatge per fer assemblees. De bojos! Ni tan sols sabíemel què fèiem! Ni els de l'Empordà, ni els de la Garrotxa, ja quetots pecàvem del mateix: joves, sense experiència, però ambunes ganes enormes per menjar-nos el món i que tothom hosabés. Devíem voltar entre els 18 i 22 anys.

27


És evident -veient-ho amb retrospectiva-, que teníem moltpoques possibilitats de reeixir en la nostra tasca:

En primer lloc perquè encara no havíem sortit del guetopunk i tampoc teníem ganes de fer-ho, cosa que ens automar-ginava. Certament, la gent jutja massa per l'aspecte i amb no-saltres no es faria pas una excepció.

En segon lloc, perquè érem massa joves com perquè elstreballadors més veterans i amb càrregues familiars ens pren-guessin seriosament. Juntament amb el fet de la pràcticamentnul·la experiència en un conflicte laboral real, al ser la meitatestudiants i els altres novells com a treballadors.

En tercer lloc, perquè es vivien anys de vaques grasses ipoca conflictivitat social i laboral.

En quart lloc, perquè no teníem ni la més mínima idea d'es-tratègia i acció sindical, ja que la nostra experiència en con-flictes laborals reals era pràcticament nul·la. I no sabíem resde legislació laboral, cosa indispensable en un sindicat permolt anarcosindicalista que sigui.

I en cinquè lloc perquè partíem de zero contra un modelsindical imperant delegacionista, subvencionat, convenient alsinteressos dels partits polítics i promocionat per la premsa bur-gesa com la única via possible d'acció sindical.

En la nostra inconsciència i amb l’empenta de qui se liobre un món nou, vam fer el pas. Vam sol·licitar crear un sin-dicat d'Oficis Varis de la CNT a Olot a través del sindicat deFigueres, i al cap de poques setmanes ja teníem el SecretariatPermanent del Comitè Regional de visita a Olot per informar-nos de les coses indispensables. Ens vam reunir el juliol del1998 a l'antic Central, on ara s'ubica l'actual Ateneu Centrald'Olot, al carrer del Pare Antoni Soler, una mica més avall dela plaça del Carme. Vam demanar una sala apartada que hihavia el fons i després d'una conversa més o menys llarga ho

28


vam formalitzar1.Suposo que en aquells anys de franca retirada anarcosin-

dicalista, calia posar una bandera al mapa fos com fos.

El primer pas un cop formalitzada la nostra entrada com aSindicat Únic d'Oficis Varis d'Olot de la CNT, va ser moure'nsper trobar un local adient pels nostres propòsits i va ser escollitel local que prèviament havia ocupat la llibreria Manicòmics,al carrer Bonaire número 10, on dit sigui de pas aconseguíemcòmics i música relacionats d'una o altra manera al movimentllibertari o com a mínim de crítica social. Aquella llibreria erauna de les poques alenades d'aire fresc que corrien per Olot.La llàstima és que va durar pocs anys.

Aquest primer local el vam inaugurar a corre cuita per lesfestes del Tura d'aquell any 98, amb concert i una xerradasobre anarcosindicalisme amb la presència de companys deBadalona i Figueres com a ponents.

Com en tota idea llibertària, la cultura hi era present, i unade les primeres coses que es van fer dintre d'aquell local va serposar-hi una biblioteca pública en un principi de petit format,però que a la llarga acabaria essent la llavor de la qual va sorgiranys després la Biblioteca Social d'Olot, de la qual parlaré mésendavant.

En aquell local hi vam residir aproximadament un any,sense pràcticament activitat sindical, però on sí que ens anà-vem posant al dia dels afers interns de la CNT i a poc a pocanàvem participant de la seva vida orgànica, que dit sigui depas, en aquells moments tirava poc, ja que, vist amb retros-pectiva, en aquells temps la CNT estava a la UVI i amb lesconstants vitals bastant febles. Tant pels conflictes interns oco-

29


[1] En Marc, en BC, la Laia, en Devon, l'Uri, en Panki i en Suri, èrem quivàrem refundar la CNT en aquella ocasió.

rreguts els darrers 20 anys com per l'acció externa de l'admi-nistració i el desenvolupament de les diferents realitats i lluitessocials, a les quals a la CNT li costava reenganxar-se i de lesquals en certa mesura se n'autoexcloïa, tancada en si mateixai emmanillada per fantasmes propis, especialment a la zona deBarcelona i àrea metropolitana, on la sotragada havia estatenorme.

Els primers temps van passar amb gran emoció per nosal-tres, ja que teníem la sensació d'haver trobat la peça que man-cava al nostre impuls llibertari que ens mantindria establescom a projecte local. Realment recordo aquells primers anyscom si fos un nen amb sabates noves, amb desplaçaments a laresta de Catalunya per prendre part com a delegats d'Olot enels diferents Plens i Plenàries. Aquesta era una vida “orgànica”que ens feia pensar que realment estàvem en un projecte seriósi de futur, a diferència de les anades i vingudes que et provocael fet d'estar en un col·lectiu autònom com més o menys po-dríem dir que havíem estat fins a la irrupció de la CNT a lesnostres vides.

Teníem constància que anteriorment hi havia hagut CNTa Olot fins l'any 1982 (evidentment abans del 1939 la presèn-cia havia estat molt més important2), però aquells militants an-tics del 82 que havíem estat esperant no es van presentar finsmolts anys després i certament en comptagotes i no tots. Haigde confessar que sempre m’ha molestat aquest fet, tot i que espot entendre que en aquells inicis persones que ens portavenmés de vint o vint-i-cinc anys no es volguessin barrejar amb

30


[2] Per més informació sobre els primers passos de l'anarquisme i la CNTa la Garrotxa, vegeu “Origens del moviment Obrer a Olot (1840-1923)” deJoan Barnades, editat per la Biblioteca Social d'Olot.

aquells nanos.Aquest fet ens deixava als que reempreníem l'acció anar-

cosindicalista totalment orfes de referents o guies, desemparatsdavant el seguit d'errors i encerts que vindrien a continuació.Tot i això, ens era igual.

Vam tenir el plaer de poder conèixer alguns antics militantsd'abans del 39, que a vegades coincidíem pel carrer i ens salu-daven. En recordo especialment dos, dels quals en el momentd'escriure aquest llibre ja no tinc constància del seu nom, peròsí recordo que un havia estat milicià de la Columna Ascaso,que va sortir de Barcelona cap al front de Huesca els primersdies de la revolució del 36, i un altre que tot hi haver estat mi-litant de la UGT havia conegut a Cipriano Mera, destacat mi-litant de la CNT i un dels que comandava les milíciesllibertàries al front de Madrid. Sobretot d'aquest últim en re-cordo el toc d'atenció moral que ens va donar en alguna ocasió.L'home encara tenia aquella manera de fer dels antics i autèn-tics militants que no es deixaven ni un punt ni una coma perintentar conduir-nos pel camí “recte”, per donar exemple! Perdesgràcia ja fa anys que no els veig a cap dels dos.

Van passar els mesos i al final vam haver de deixar aquellprimer local per problemes econòmics.

Al cap de poc ja estàvem buscant un nou local que s'em-motllés millor a les nostres possibilitats, i s'ha de dir que vacostar una mica, perquè apart de l'assumpte monetari, ens vamtrobar un rebuig per part d'alguns propietaris dels locals, queun cop s'assabentaven que érem de la CNT passaven a no volerllogar-nos el local.

El cas més estrafolari va ser el del segon local que vamllogar, a la Plaça de l'Àngel, en un primer pis on hi havia và-ries oficines antigues. Tot va anar com una seda al comença-ment. La senyora (d'uns 70 anys) que ens el llogava, va

31


mostrar-se amabilíssima, ens va explicar qui hi havia als dife-rents locals del primer pis i ens va dir que fins hi tot hi haviahagut llogat el local del fons a CCOO a finals dels 70, talmentcom si allò fos un èxit. Van passar uns dies i ja penjàvem elcartell vermell i negre amb les sigles de la CNT al balcó, i nohavíem ni deixat les brides que els subjectàvem que ja teníema la mateixa senyora amb el seu fill, tota esparverada, dientque si arriba a saber que érem de la CNT no ens l'hauria llogatpas i que féssim el favor de sortir, i que en una democràcia laCNT no hauria d'existir. Tot mentre el seu fill intentava cal-mar-la en va. Nosaltres ho vam parlar i li vam dir que no, queteníem un contracte de lloguer d'un any i que nosaltres com-pliríem amb la nostra part, que no havíem pas fet res per rebreaquest tracte.

Evidentment, al final d’aquell any, ja no ens va renovarcontracte, tot i no haver-li causat cap problema. Per les pro-pietats immobiliàries semblava de casa bona. Devien ser pro-blemes derivats d'abans del 39? No ho vam saber mai.

Tornàvem a estar al carrer i havíem de “sobreviure” encases de companys llibertaris que ens deixaven lloc per reu-nir-nos en assemblea cada setmana.

32


L'ocupació de l'edifici del Patrimoni Sindical Acumulat d'Olot

Durant aquells primer anys en què vam anar canviantde locals, es va aprofitar per reclamar en vàries oca-sions un espai a l'edifici sindical, que forma part de

l'anomenat Patrimoni Sindical Acumulat (PSA). Aquests edi-ficis són propietat del Ministerio de Trabajo i van estar cons-truïts durant el franquisme amb els diners que l'Estat franquistarobava als treballadors per mantenir el sindicat vertical de l'è-poca al servei del règim. Aquesta titella sindical era l’orga-nisme que servia per transmetre la falsa sensació que elsindicalisme “decent” era tolerat pel franquisme.

Aquest edifici a la comarca de la Garrotxa es troba a l'A-vinguda de la República Argentina d'Olot, al costat del pavellómunicipal d'esports. Aquest tipus d'edifici, en principi i segonsmarca la normativa3, està destinat exclusivament a les organit-zacions sindicals i patronals, però, com en molts altres llocs aOlot, està ocupat per entitats que no hi tenen res a veure.

Aquí, si hom es passeja per davant de l'edifici, es pot veure

33

L’ocupació de l’edifici del PSA d’Olot

que és la seu del grup d'esplai els “Petardus”, els quals utilitzenla sala d'actes per a les seves activitats. La planta baixa estàcedida a CCOO. El primer pis és la OTG (antic INEM) quel'utilitza vulnerant la legislació vigent. El segon pis és ocupatper la UGT i la tercera planta en teoria està cedida a partsiguals a CCOO i a la UGT, tot i que en el moment d'ocuparl'edifici portaven molts anys sense fer-hi absolutament res.

Aquesta observació final i els usos indeguts per part d'unaassociació infantil i una altra de pública com és la OTG, ensva portar el dia 2 de juliol del 1999 a ocupar l'edifici (prèviareunió amb els sindicats ocupants de l'immoble, la qual no vaservir per arribar a cap entesa) per reclamar un espai per a no-saltres. Concretament la tercera planta, en clar desús donat elgran desordre de mobles i andròmines vàries i susceptible depoder ser cedida a la CNT, la qual, com que és una organitza-ció sindical, hi té dret moral i legal.

Inicialment l'ocupació es va dur a terme instal·lant-nos alvestíbul i a un despatx que antigament havia estat usat per unconserge a la planta baixa, on hi teníem els sacs de dormir, jaque comptàvem poder-nos-hi quedar el màxim de temps pos-sible fins que es normalitzés la nostra situació. Cosa que enaquella ocasió no va ser possible i, al cap de dues setmanes,tornant de la feina a la tarda per ocupar el nostre lloc, ens hivam trobar els Mossos d'Esquadra a l'entrada, que ja portavendies vigilant-nos de paisà, llegint el diari asseguts prop de l'e-

34


[3] Ley 4/1986, de 8 de enero, de cesión de bienes del Patrimonio Sindi-cal acumulado. Al seu article tercer entre altres coses estableix que: (...) Los bienes y derechos a que se refiere el artículo primero de la pre-sente Ley, seran objeto de cesión en uso en favor de los sindicatos detrabajadores y de las asociaciones empresariales (...)

difici, passejant el gos. Sobretot revelava la seva presència elfet que aparcaven el cotxe prop del mateix edifici, ja que elshi coneixíem els cotxes que usaven en aquell moment (SEATIbiza) i les seves matrícules, que teníem apuntades.

El segon intent d'ocupació va ser dut a terme el divendresdia 2 de juliol del 2001.

Ens sentíem obligats a fer aquesta segona ocupació pel fetd'haver-nos quedat sense local i també pel fet de que el Minis-terio de Trabajo y Hacienda no responia a les nostres deman-des (amb proves incloses) de l'ús fraudulent que es feia del seuimmoble per part de les entitats anteriorment citades i, enaquesta ocasió, fins hi tot per part de l'Ajuntament d'Olot.

La nostra sorpresa va ser majúscula en saber que aquestadarrera entitat pública, l'Ajuntament, tenia un conveni4 a travésdel qual es comprometia a arranjar els desperfectes que tenial'immoble a les parts ocupades per CCOO i UGT (per un valorde 400.000 pessetes de l'època) i pagar com ja venien fent, ladespesa en electricitat i calefacció. Tot això es duia a termeper tal d'encabir a la tercera planta (objecte de les nostres re-clamacions) un munt d'entitats no relacionades amb el món la-boral sota la denominació d'Hotel d'entitats, les quals erail·legal que hi estiguessin i, de pas, en l'esmentat conveni, elssindicats CCOO i UGT suplantaven al propietari legal, el Mi-

35


[4] La Comarca 30-8-2001. L'ajuntament d'Olot renuncia a utilitzar l'edificidels sindicats com a seu d'entitats

Després que el Ministeri de treball hagi aconsellat deixar de banda el con-veni entre l'Ajuntament d'Olot i els sindicats UGT i CC.OO., l'equip de go-vern municipal d'Olot ha decidit renunciar a convertir la tercera planta del'edifici dels sindicats a l'Av. de la República Argentina, com a seu de di-verses entitats olotines. Com se sap, el sindicat CNT reclama des de faanys tenir locals a l'esmentat edifici i en conèixer l'acord entre l'ajunta-

nisterio de Trabajo y Hacienda, el qual sembla que no teniaconeixement de l'operació en la qual es lucraven els esmentatssindicats. Això era un valuós argument per obligar al Ministe-rio a cedir-nos una part de l'edifici, o almenys això pensàvem,però com a resposta vam rebre la mateixa carta (idèntica) queel passat 1999: “(...) cuando tengamos conocimiento de espa-cio disponible en dicho inmueble, se procedera a ceder unaparte de este a la CNT (...)”. De fet no és estrany que ens es-tiguessin prenent el número, ja que qui cedia els espais enaquest tipus d'edifici era el Centro Económico y Social (CES),del qual n'eren membres la patronal, l'Estat i CCOO i UGT.Amb aquest quadre era d'esperar que no ens posarien la catifavermella per entrar per molta raó que tinguéssim.

Com que de raó en teníem, aprofitant que l'Albert Bramon,regidor de Governació de l'Ajuntament d'Olot, va venir a veurecom estava la situació al mateix edifici del PSA, li vam recla-mar després d'explicar-li els nostres punts de vista l'esmentatconveni, per poder-lo presentar com a prova a la delegada delMinisteri a Girona. En un principi i davant la presència d'uncompany d'Olot i del Secretari General del comitè Regionalde Catalunya i Balears de la CNT, es va avenir a donar-nosaquest document, reconeixent que nosaltres teníem raó, tanmoral com legal, i que passéssim per l'Ajuntament l'endemà

36


ment i els dos sindicats majoritaris, va presentar una denúncia per l'úsque es volia donar a la tercera planta que no s'utilitza. La CNT defensaque té dret a la reclamació plantejada i, com va passar la primavera pas-sada, ha dut a terme diverses accions reivindicatives. No ha acceptat desdel primer moment, l'acord entre l'ajuntament i els sindicats UGT iCC.OO. per cedir la tercera planta, per considerar que quedaven lesio-nats els seus interessos i aspiracions. Albert Bramon, regidor de Gover-nació, ha lamentat el bloqueig que s'ha fet per part de la CNT, ja quel'acord hauria beneficiat diverses entitats locals.

mateix a recollir una còpia. Era mentida. Quan ens vam pre-sentar a l'Ajuntament, el mateix Albert Bramon va dir que nose'ns donaria el document “perquè la CNT tenia raó i això nointeressava a l'Ajuntament”. Bon nano però amb males com-panyies l'Albert? M'estalviaré de comentar el que em va passarpel cap en aquell moment.

En tot cas, el vam aconseguir per altres vies, ja que hihavia gent a l'Ajuntament que donava suport a la CNT i a lesseves reivindicacions sobre l'edifici del PSA.

Amb aquest document i fotografies que vam fer de l'im-moble amb el mal ús que se'n feia, ens vam presentar a Gironaa la delegació del Ministeri de Treball per intentar arreglar lescoses per la via “fàcil”. L'únic resultat que se'n va treure vaser que l'ajuntament, CCOO i UGT no poguessin portar aterme l'estafa.

Amb aquesta operació, a més, quedava desarticulada la co-artada que volien fer creure a l'opinió pública durant la primeraocupació que la tercera planta era utilitzada per CCOO i UGTper realitzar cursets i els era indispensable. Falsos!

Nosaltres per la nostra part, continuàvem ocupant l'edificii ja vam deixar dit que si se'ns cedia una part, estàvem dispo-sats a deixar-hi venir els que es podien quedar sense lloc acausa del pastís que havien cuinat l'Ajuntament i els altres. Depas es recollien signatures al carrer de suport a l'ocupació,aplegant-ne uns quants centenars i aconseguint àmplia difusióde l'assumpte als mitjans informatius locals i provincials.

Un altre incident destacable va ser que una d'aquelles pri-meres nits, mentre estàvem dormint a la tercera planta, vamtenir la visita dels Mossos d'Esquadra, que es van endur undels nostres companys per tenir una ordre de “búsqueda y cap-tura” contra ell d'anys enrere per haver estat insubmís. Va pas-

37


sar la nit al calabós de la comissaria sense més conseqüències.Suposo que ens volien intimidar per veure la reacció.

Aquest company era de Torelló, però en aquell momentestava afiliat a la CNT de Barcelona, de la qual en aquesta oca-sió teníem el suport de companys que s'havien desplaçat a Olotcom d'altres de l'àrea de Barcelona, Figueres i la Bisbal.

S'ha de dir que en aquesta ocasió, prèviament a l'ocupació,vam intentar sumar-hi a la Unió de Pagesos, de qui sabíem quepodien estar interessats en aconseguir un espai, però es van ferenrere i no hi van voler participar. Desconeixem els motiuspels quals van prendre aquesta decisió. I cal subratllar, també,que vam realitzar un intent d'arribar a un acord abans de l'o-cupació amb CCOO i UGT, però tampoc va ser possible.

Ens tenia una mania especial l'alliberat de la UGT ÁngelPuertas, que amb un “no quiero saber nada con la CNT” i laseva ordre a la secretària administrativa de “llama a los Mos-sos” era tot un espectacle i no donava lloc a poder-li explicaro negociar res. Personatge aquest que tenia la capacitat de ta-llar-nos el llum des de dintre del local de la UGT, i que al de-manar-li que no ho fes mentre estiguéssim duent a terme lareivindicació, ens etzibava un “además de puta voy a poner lacama”. Amb aquest comentari molt present, i la seva actitudirreflexiva i poc conciliadora, aquell mateix dia vam decidirque el local sencer estaria il·luminat, i com que teníem elec-tricistes entre nosaltres i accés al soterrani on entren lesinstal·lacions elèctriques a l'edifici, doncs podríem dir que “esva fer la llum”.

Tampoc es quedaven enrere els de CC.OO., que si bé es-taven disposats a escoltar (era com parlar amb una paret), ensvan arribar a amenaçar amb enviar-nos els membres dels seusComitès d'Empresa a desallotjar-nos. Encara se m'escapa elriure quan hi penso. Amb el pas del temps i amb major conei-xement de la situació sindical a la nostra comarca, encara re-

38


sulten més penosos els seus comentaris! D'aquesta feta vam acabar tenint setze encausats en una

demanda presentada pels esmentats sindicats. A última horano es va presentar al judici la UGT, però sí en BartomeuCompte i en Xavier García5 en nom de CC.OO. (l'anterior ocu-pació del 99 també va comportar el judici de tres companys).El jutge va acabar desestimant el cas en ambdues ocasions. Jaens tenien fora quan arribava el judici i suposo que no els con-venia que sortís malament el judici, ja que els hi hauria com-portat mala premsa després del munt d'evidències a favor dela CNT i en contra dels sindicats grocs, del Ministeri de Treballi l'ajuntament.

Nosaltres, per la nostra banda, vam presentar una demandaper l'ús fraudulent que es portava a terme de l'edifici, però eljutjat d'Olot es va declarar incompetent i el de Girona el vadesestimà perquè “no hi veia indicis de delicte”. Ens va quedarclar -un cop més- que la justícia no és pas cega!

Les ocupacions d'Olot no van sortir bé. Però la del PSA deFigueres (anterior a la nostra del 99) sí que va reeixir, i la dela Bisbal (posterior a la nostra del 2001) també. A les dues ocu-pacions, especialment a la de Figueres, companys de CNTOlot hi érem presents. A l'actualitat els dos edificis continuenocupats sense reconeixement ni del CES ni del Ministerio de

39


[5] Bartomeu Compte és l'actual Secretari General de CC.OO. a la pro-víncia de Girona i en Xavier García ostentava un dels càrrec de represen-tació més important a nivell provincial per aquelles dates. Aquest últimsolia mirar cap un altre costat quan se li deia que els sindicats minoritaristeníem dret a utilitzar part del PSA segons una sentència del Tribunal Su-prem del 1989, i continuava mentint reiteradament a la premsa amagantaquest fet.

Trabajo.

Pel que fa a la CNT d'Olot, un cop més, acabat el tema deles ocupacions del PSA, ens vam passar una temporada reu-nint-nos a casa d'uns militants al poble de Les Preses, tal comja havíem fet anteriorment en dos altres cases d'Olot. Tot iaixò, al cap d'uns mesos i ja a l'any 2002, vam llogar un tercerlocal al carrer Alfons V nº6 d'Olot, de planta baixa i ben visi-ble. Aquest últim estava en molt males condicions i arreglar-lo va costar un diners que desinteressadament ens va deixarun simpatitzant, al qual li vam anar retornant a mesura que po-díem. Els companys de la CNT de Badalona també van aportardurant uns anys, solidàriament, uns diners de manera regularper poder mantenir el pagament del lloguer, ja que érem pocsmilitants i teníem pocs ingressos i moltes despeses. També laCNT de Figueres ens havia ajudat esporàdicament amb apor-tacions econòmiques en alguna ocasió.

L'edifici del PSA d'Olot, en el moment d'escriure aquestllibre, continua il·legalment ocupat per les mateixes entitats,cosa que a nosaltres el fet de que sigui “il·legalment” no ensimporta. Ens importa el fet de demostrar que el Sistema essalta les seves pròpies lleis quan li convé, ja que encabir a laCNT en aquell edifici hauria estat un problema principalmentper als altres sindicats, subvencionats, amb alliberats sindicalsi amb un model sindical que no volen que sigui discutit per in-teressos, també, dels polítics i la patronal. La CNT d'Olot noha donat mai per tancat aquest assumpte.

40



Des dels inicis de la CNT a Olot, una característicaconstant ha estat l'organització més o menys regularde xerrades, passis de vídeo, poesia, exposicions, con-

certs, etc.Aquests actes es duen a terme amb l'objectiu de conscien-

ciar a la població en general de la necessitat d'informar-se illuitar pel que un creu necessari i donar a conèixer els nostrespunts de vista, que necessàriament parteixen des d'una òpticallibertària. Això no obstant, no vol pas dir que s'hagi prescinditde convidar a ponents amb idees diferents a les nostres, ja queconsiderem fonamental la necessitat de crear debat per poderavançar.

Podríem dir que a partir de la xerrada inaugural de l'any1998, es van succeir els aconteixements d'aquest estil de ma-nera esporàdica fins a crear unes Jornades Culturals Llibertà-ries, a proposta del sindicat de Figueres, que van iniciar el seucamí el 8 de gener de 2000, però que es solen celebrar als vol-tants de maig i es van intercalant setmanalment a diferents lo-calitats que englobaven en un primer moment a la CNT present

43


a la província de Girona. És a dir, Figueres, La Bisbal i Olot(de manera bastant efímera va existir un Nucli Confederal aGirona més o menys cap a l'any 2001 amb companys provi-nents del sindicat de la Bisbal d'Empordà). En poc tempstambé s'hi va afegir la CNT present a Perpinyà, que pertany ala Secció Francesa de l'Associació Internacional de Treballa-dors (AIT).

A partir de l'any 2010 s'hi van unir altres col·lectius lliber-taris de fora del món anarcosindicalista, com cases okupes(Can Rusk de Girona, que hi va participar durant una edició)i ateneus (Paquita de la Bisbal i el ja desaparegut MohandasGhandi de Salt).

Amb més o menys èxit, aquestes Jornades Culturals Lli-bertàries s'han anat succeint durant tretze edicions de maneraininterrompuda. I s'ha d'assenyalar que en vàries ocasions,s'han celebrat les mateixes a Girona ciutat tot i no tenir pre-sència “oficial” de cap col·lectiu en alguna de les edicions ques'han realitzat.

El fet de tenir aquest projecte en marxa era una voluntatde sumar esforços per fer-nos més visibles a la nostra àrea,amb un intent d'oferir una programació prou variada. Tot iaixò, està clar que en certa mesura, aquestes jornades han tin-gut els seus alts i baixos, cosa que reflectia en moltes ocasionsla salut del moviment llibertari a cada col·lectiu implicat, en-tenent com a “salut” el nivell de gent involucrada en cada lo-calitat i en més o menys mesura al cansament o la mancad'interès motivada per un o altre aspecte que hagi succeït enedicions anteriors. Això ha significat moltes vegades que elsactes no hagin estat amb tota la qualitat que hauria estat desit-jable.

Ara bé, un cop explicada aquesta voluntat de fer pinya al'hora d'organitzar els actes, això no vol dir que paral·lelament

44


cada col·lectiu no organitzéssim actes per lliure. A Olot sen'han organitzat molts i variats: des de xerrades sobre pedago-gia, antropologia, política i presentacions de llibres, fins a eco-nomia, història, sindicalisme i un llarg etcètera. Fins i tothavíem tingut cicles de cinema durant alguna temporada ons'hi exhibien pel·lícules i documentals.

De fet, la Mostra de Cultura Anarquista d'Olot ha estat unbon exemple de la capacitat organitzativa de la CNT d'Olotper a temes com aquests, organitzant cinc xerrades, una expo-sició, un dinar popular, una revista digital de quasi 70 pàginesi una fira del llibre anarquista durant el 4 i 5 de maig del 2012.

45


L'anarcosindicalismeaixeca el cap

En el període que va del 2003 a principis del 2007, laCNT d'Olot pateix una certa crisi si se'n pot dir així.Això respon al fet que són uns anys que podríem ano-

menar de la “travessia del desert”, on s'instal·la una mica l'a-patia entre els seus membres, ja que no s'aconsegueix afiliar aun nombre significatiu de gent i bàsicament s'està en una pos-tura de “resistència”: tal com arriben els nous afiliats, surtenper la porta al cap de poc temps en la majoria dels casos. Elsprojectes no és pas que engresquin a molta gent i se'ns fa difícilsortir de la rutina. Els nous no estan acostumats al funciona-ment intern d'un sindicat. Venen amb una idea més aviat de“grup d'amics” o d'ateneu i no s'aconsegueix que s'impliquinen el dia a dia, i molt menys que agafin responsabilitats a tra-vés d'un càrrec de gestió. La desmobilització era gran.

Dit sigui de pas, això no era pas exclusiu de la CNT, ja queal moviment independentista (l'altre grup social en lluita a lacomarca) tampoc li ponen, i tanquen locals i es fan i es desfanprojectes per problemes varis.

47


En part ens estàvem quedant encasellats o etiquetats perla societat que ens envoltava, i tampoc érem capaços d'incidirsignificativament en el món laboral, que és entorn d’on gira ohauria de girar la CNT. És el seu “terreny de joc primigeni”en podríem dir, i nosaltres n'estàvem exclosos per les pròpiespostures maximalistes i la manca de formació, ja que en bonapart teníem unes nocions massa bàsiques de què és l'anarco-sindicalisme i com aplicar-lo de manera efectiva amb una le-gislació feta i pensada per excloure la participació obrera iapuntalar el delegacionisme als llocs de treball, i d'aquesta ma-nera desarticular la lluita revolucionària.

Calia fer un salt qualitatiu i tots ho sabíem. Sortir del“gueto”. Això significava fer un canvi en tots els sentits, co-mençant per deixar aquell local de lloguer que s'empassava elsnostres recursos econòmics com si fos un pou sense fons, i queper postres semblava més aviat una barraca. Necessitàvemconvertir la nostra seu en una oficina que no tingués res a en-vejar a la d'una gestoria. Si calia mobiliari nou de trinca escompraria, si calien ordinadors també. Res del local vell deviaportar-se al local nou. Volen que els hi entri per la vista? Ésaixí de superficial o previnguda la gent? Doncs així ho tin-drien.

Es van sol·licitar fons a la resta de la Confederació per ad-quirir un local amb compromís de devolució mensual, peròsense arribar a col·lapsar-nos econòmicament, i un cop aprovatque se’ns donessin fons per la resta de l'organització, ens vamposar mans a l'obra fins a trobar un local adient. Ens vam ins-tal·lar a un local nou de trinca a finals del 2009, a la plaça Ci-nema Colon nº4 d'Olot. No hi va mancar de res i l'aspecte quetenia era imponent. “Qui t'ha vist i qui et veu” hauria de serl'expressió més comuna a partir d'aleshores. La seva inaugu-ració oficial, després de fer-hi algunes millores que s'adaptes-

48


sin a les nostres necessitats a l'interior, les quals incloïen lacreació d'un despatx, instal·lació elèctrica i adequació del sos-tre amb plaques de guix, va ser el febrer del 2010.

Bàsic per a la nova etapa era dotar-nos d'un advocat propii no haver d’anar amb un esclop i una espardenya com finsaleshores, i també ho vam fer.

Calia formació i la vam adquirir durant el 2007 impreg-nant-nos de totes les notícies laborals i tots els reglaments le-gals al nostre abast, juntament amb la pràctica, que vam anaradquirint portant els conflictes més complicats que havíem vis-cut fins aleshores, dels quals en podríem destacar com a mésvisibles per al gran públic els dels establiments “La botiga delpa” i el de “l'Ajuntament d'Olot”, que si bé no van ser d'ungran fons tècnic, van suposar l'altre gran salt qualitatiu que enscalia: sortir als mitjans de comunicació de manera solvent i re-gular, per fer-nos visibles com un sindicat en majúscules i nocom un ateneu, que era com es pensava que érem la gent en elmillor dels casos. Érem un sindicat que donava la cara i es mo-bilitzava al carrer a la llum del dia per diversos motius, cosaque no és habitual a casa nostra. I a més guanyàvem conflictes,demostrant que el model anarcosindical és viable.

Amb aquesta nova actitud estratègica, es va anar engruixinla llista d'afiliats i simpatitzants en poc temps, fins acostar-noscada cop més al centenar d'afiliats, cosa que no està gens ma-lament partint de la base que al comprar el nou local nomésérem setze i el desinterès generalitzat entre la classe treballa-dora pels sindicats és gran, en part degut a les males pràctiquesdels sindicats grocs.

Aquesta nova estabilitat ens va permetre poder afrontarsense por la següent vaga general del 29 de setembre del 2010.Per primer cop des de la reconstrucció de la CNT, a Olot esrealitzava una manifestació en solitari que va aplegar unes 150

49


persones. No va ser pas la única, ja que el 29 de març de 2012,altre cop en un context de vaga General, ens atrevíem a orga-nitzar un piquet de més de 20 persones, algunes de les qualsprovinents de cercles independentistes, cosa que volia dir quel'esquerra revolucionària a Olot era ben avinguda, i això eradestacable, ja que preníem tots consciència de certa capacitatd'engrescar i mobilitzar a un bon segment de la població localindiferentment de les diferències en alguns matisos ideològics.

Aquesta nova realitat es va poder constatar a la manifes-tació que CNT va convocar a la tarda, on va ser secundada perMaulets, la Greda, el SEPC i els Indignats, aplegant aquestcop, a més de 300 persones, la qual cosa volia dir que ja pas-sàvem per davant dels 150 manifestants que van aplegar elssindicats oficials CCOO i UGT conjuntament el mateix dia pelmatí.

La situació només podia millorar de cares a la última vagageneral d'aquell 2012, i se'n va poder prendre nota el 14 deNovembre, on en aquesta ocasió partíem junts la CNT, Arran(resultat de la fusió entre Maulets i CAJEI), la CUP i el SEPC,doncs la nostra relació es mostrava més enfortida degut a l'e-ficiència positiva que s'havia pogut constatar de les relacionsanteriors. Entre tots, aglutinàvem el sector més nombrós degent amb ganes de canviar de manera radical les coses a la co-marca.

Aquest mateix 14N és on ens trobàvem davant el singularfet de que el sindicalisme oficial era ja clarament incapaç deliderar res més enllà dels despatxos, i on la UGT estava passantper un mal moment a la nostra comarca i no es mobilitzavapúblicament, mentre CCOO es mostrava ineficaç per organit-zar un piquet de més de 7 persones donant voltes en cotxe per“interrompre” el trànsit, i igualment d'incapaç per ajuntar més


50

d'una vuitantena de persones a la seva manifestació de les 12del migdia, on s'hi va personar part del nostre piquet unitari(CNT, CUP, Arran) com a bloc crític.

Per la nostra banda, vam organitzar l'únic piquet mínima-ment efectiu, format per 29 persones, que tot i estar lluny delque seria desitjable, sí que es feia notar i es reivindicava comel veritable grup d'entitats capaces de mobilitzar alguna cosaal carrer amb actituds combatives, obstaculitzant carrers i po-lígons si es necessitava, i organitzant una manifestació de mésde 500 persones a la tarda, cosa que quasi duplicava la presèn-cia obtinguda només 7 mesos i mig enrere.

La CNT ja no era un sindicat marginal a la comarca. Haviapassat a ser “major d'edat” i significa a partir d'aquell momentl'alternativa real a un sindicalisme oficial desprestigiat i alienatsocialment a la nostra comarca, però que encara conserva la“representació” majoritària als llocs de treball. Ara els nostresesforços han passat de ser només per sobreviure, a ser per con-vèncer als centres de treball i a continuar consolidant i aug-mentant la fortalesa al carrer.


51

Participació i presa de responsa-bilitats fora de l'àmbit local

Caldria dir abans de continuar amb més temàtiques lo-cals, que una de les coses que va donar un impuls mésfort al tret de sortida i l'aixecament dels ànims a la

CNT local, va ser que el juliol del 2007 vam ser elegits com aseu del nou Secretariat Permanent de la Regional catalano-ba-lear, fent-nos càrrec uns companys d'Olot de les secretariesGeneral, Tresoreria i d'Organització. Aquest fet va provocarque ens poséssim les piles i ens poséssim de manera acceleradaal dia. Tot i que el canvi d'actitud havia començat mesos abans,això és una de les raons que consolida aquesta nova empenta:la responsabilitat envers la resta de l'organització i cap a no-saltres mateixos, i ens dóna un futur que fins llavors no havíempogut entrellucar.

No hi ha res com posar-te en un bon “embolic” per agu-ditzar sentits, qualitats i combatre les mancances existents enun mateix. Viatges a Barcelona, a Plens i Plenàries, a visitaraltres sindicats de la CNT, descobrir realitats i companys di-ferents i assistir a reunions plenàries del Comitè Confederal,van resultar ser una gran escola.

Participació i presa de responsabilitats

53

També crec que la participació de manera puntual en altresSecretariats Permanents radicats en altres localitats per partd'algun dels membres d'Olot els anys previs immediats al2007, i el nostre especial “pit i collons” simpàticament irra-cional que es pot discernir des dels nostres inicis a la CNT, as-sumint ja el 1999 la direcció del periòdic Solidaridad Obrera(periòdic que més que vivia, es podria dir que sobrevivia peraquella època amb la bona voluntat d'uns pocs), portaveu dela Regional catalano-balear de la CNT, amb nul·la experiènciaen aquest terreny (fet que per altra banda demostra el críticestat de la CNT als 90) destaca bastant el tipus de caràcter dequi forma part de la CNT d'Olot.

Cal esmentar que també Olot ha tingut representació alsdiferents congressos que s'han realitzat. El primer que vam as-sistir va ser el IXè Congrés de Perlora (Astúries) a l'any 2002,on la nostra participació va ser discreta, sobretot per la pocaexperiència en Congressos i pel poc temps que portàvem afi-liats.

No va ser així al Xè Congrés, celebrat a Còrdova a princi-pis del desembre del 2010, just quan es complia el centenaride la creació, el 1910, de la CNT al Teatre de Belles Arts deBarcelona.

En aquesta ocasió ens vam desplaçar cinc companys d'Oloten representació del nostre sindicat i la participació va ser gran,intervenint en el Congrés i sobretot participant en les comis-sions de refundició dels acords d' Acció Sindical, Acció Sociali Normativa Orgànica, escollits per una majoria de sindicatspresents al congrés per ser uns dels participants, assumptecomplexe per la dificultat de fusionar diferents ponències pre-sentades per molts sindicats i la necessitat de tenir cert conei-xement de la CNT i la realitat social en la qual s'haurà demoure el nostre sindicat i en la que es troba immersa la societat


54

actual en els seus diferents àmbits, especialment el laboral.Va ser una tasca dura, a vegades contra rellotge i que va

durar dies, però d'on se n'ha après molt, i crec que s'ha reflectiten el dia a dia del sindicat local en els anys posteriors.

Participació i presa de responsabilitats

55

La Biblioteca Social d'Olot

Com és lògic, qualsevol intent de canvi revolucionari,ha d'anar necessàriament acompanyat d'un canvi previen l'educació, la manera de relacionar-se amb els

demés i un nou enfocament més crític en la percepció de lesrealitats que t'envolten. Per això no és estrany que els projectesàcrates solin partir o com a mínim anar acompanyats de pro-jectes culturals i educatius.

La CNT d'Olot no en seria pas una excepció. Des dels seusinicis a l'any 98, es va adequar un espai per a una bibliotecapública, que contingués tota la informació possible sobre elmón llibertari i els moviments socials en general. Aquest fetera necessari, ja que la desinformació al voltant de iniciativescom la nostra és gran i sol anar acompanyada de tòpics. Noméscal veure la definició d'anarquia al diccionari (http://www.dic-cionari.cat):

Anarquia[1696; del gr. anarkhía 'manca de cap o de govern', derivat deánarkhos 'sense cap', al seu torn de an- i arkh� 'autoritat'] f 1 POLÍT Absència de govern.

La Biblioteca Social d’Olot

57

2 1 Desordre per absència o feblesa de l'autoritat pública, permancança d'un cap, d'una autoritat. 2 p ext Desordre, confusió.

Amb aquest panorama, és evident que cal fer esforços pe-dagògics per desfer mites, perquè tal com deia E. Reclus: “L'a-narquia és la més alta expressió de l'ordre” i no pas “desordrei caos”.

Primerament, aquella biblioteca de mínims, va aplegar uncert nombre de fanzines, pòsters i llibres, que amb el pas delsanys, aquests últims, van anar augmentant. Cal assenyalar, queen un principi no només estava formada per llibres de temàticaideològica o social, sinó que també hi havia una bona quantitatde novel·la per exemple.

No és fins al cap d'un any d'estar instal·lats al local de laPlaça Cinema Colon que hi ha un canvi significatiu en la ma-nera de gestionar aquest espai dintre del sindicat. En una as-semblea es decideix fundar el que s'anomenaria fins a diad'avui Biblioteca Social d'Olot, que seria una espècie de braçcultural de la CNT, que no entraria en competència directa ambla Biblioteca Municipal Marià Vayreda (excel·lentment ges-tionada i subvencionada), sinó que s'hi complementaria, i ons'hi pot fer-se soci gent no afiliada al sindicat. Amb uns estatutsque deixaven un alt grau (però no total) d'autonomia a aquestaentitat, on afiliats a CNT o no, necessàriament haurien depoder donar-li vida a través d'assemblees, que com era d'espe-rar, responien a plantejaments i funcionaments llibertaris. LaBSO naixia amb la voluntat d'apropar-nos a la gent d'una ma-nera més amena i pedagògica.

Com és lògic, la nova etapa implicava partir amb nousaires i es van fer un gran nombre de compres noves de material


58

per a la biblioteca, engrandint el fons disponible i actualitzant-lo amb les últimes novetats editorials, reduint novel·la i deméstemàtiques que no estiguessin relacionades amb plantejamentspolítico-ideològics i socials, i augmentant la presencia d'a-quests, fixant-nos com a límit els 2000 exemplars, ja que l'es-pai disponible no dóna per més.

Aquesta nova etapa implicava també entre els seus objec-tius fer-se més accessible per superar així la barrera horàriaque implicava l'obertura del local per part de la militància, iper això es va crear un web a la xarxa, des d'on poder mirar demanera actualitzada el fons bibliogràfic disponible i els detallsde les novetats adquirides, tant en format paper com digital.Aquest últim, el format digital, era un altre aspecte que podiasolucionar de manera parcial la manca d'espai disponible i laxifra topall de 2000 exemplars en paper, ja que permetia mi-llorar la utilitat de la BSO amb la difusió de llibres en formatdigital, els quals van superar àmpliament els 1000 exemplarsen poc temps, i aquesta xifra no ha deixat de créixer.

Per altra banda, amb el web complíem fàcilment un altredels objectius inicials fixats: la traducció de clàssics i novetatsal català, ja que és evident que la nostra llengua era i és mino-ritària en el món editorial llibertari i nosaltres ens proposàvemposar-hi remei en la mesura de les nostres possibilitats.

Aquesta poca presència del català als cercles àcrates veniaen part imposada per la situació econòmica que ofega a lesnostres iniciatives, que com és lògic parteixen sense subven-cions de cap tipus i és complicat, per no dir impossible, tirar-les endavant. Si a això hi sumem la voluntat d'arribar al màximpúblic possible, o bé per rendibilitzar l'esforç econòmic i podereditar més material, o bé per optimitzar el ràtio de difusió ide-ològica, el català s'anava marginant involuntàriament en èpo-ques passades. Això es miri com es miri, apart d'un error, era

La Biblioteca Social d’Olot

59

una llàstima pel fet que una llengua pròpia de la terra i el pobleque ha aconseguit les fites més importants històricament par-lant pel que fa a l'anarquisme, hauria de tenir més presència ide retruc apaivagar algunes veus que amb mala fe criticaven icritiquen a l'anarquisme, fent servir una suposada indolènciaenvers el català per part dels llibertaris com a cunya per anarfent escletxa i dificultar així el seu creixement.

Això, a l'actualitat i amb les noves tecnologies no podiacontinuar així i, evidentment, no podia ser excusa per no tra-duir, ja que editar en format digital no només és possible i al'abast de qualsevol, sinó que és barat. I a això ens hem abo-cat.

Per altra banda, una de les gran ambicions, publicar llibresen paper, també s'està complint i en el moment d'escriureaquestes línies ja n'hem publicat dos i en tenim dos més enperspectiva (un d'ells és el que estàs llegint). I que no s'aturi!


60

Les publicacions: només cal ajuntar dos llibertaris que et faran un periòdic!

El naixement de la CNT a Olot havia d'anar acompanyatd'una publicació.

El setembre del 1999 apareix una publicació periòdicad'àmbit local i que és el portaveu de la CNT d'Olot anomenada“Retalls Llibertaris”. El nom prové de la idea de suplir man-cances i de la voluntat de fer difusió. Les mancances eren: “nosabem escriure” i “no hi ha consciència del que és el pensa-ment llibertari a la nostra comarca”. Amb la intenció de supliraquestes mancances, ens dediquem a recollir articles varis quetrobem en altres publicacions com “la lletra A”, “Contra-infos”, “Molotov”, “Ekintza Zuzena”, “Solidaridad Obrera”,el “cnt” i el que pogués caure a les nostres mans, així com ar-ticles que poguéssim trobar per la naixent xarxa internàutica ala qual alguns hi teníem accés. En definitiva, una publicaciófeta de retalls. En van sortir 9 números de 12 pàgines A3 ambuna regularitat bimensual. El projecte va durar fins l'any 2002.L'últim número tenia un format A4 i per poder donar una micamés de visibilitat a la portada, donat que es venia fent en foto-

Les publicacions

61

còpies en blanc i negre, el tipus de paper tindria un color cremai el títol s'imprimia a partir d'un tampó que vam fer amb elnom de la revista i tinta vermella. En aquest darrer treball, elsarticles ja eren tots propis.

El següent periòdic va partir un cop més de l'intent desumar esforços amb la resta de CNT que hi havia a la provín-cia. Fins aleshores, existien vàries publicacions a la provínciarelacionades directament amb la CNT: Diagnostico A, DignitatObrera, Retalls Llibertaris, La Metxa Anarcosindicalista6.

Fruit de la fusió d'aquestes, va aparèixer “El vent delpoble”, que prenia el seu nom d'una publicació local de CNTFigueres, que anteriorment era de quatre pàgines A4 i ara pas-saria a ser de 12. Aquesta s'imprimia a impremta i devia teniruna tirada de 500 exemplars. Se'n van fer tres números, i vadurar des de la primavera del 2004 fins a l'hivern de principisdel 2005.

Un clar exemple del que pretenia ser aquesta publicació ide com solen funcionar les relacionades al món anarquista eltrobem en la seva primera editorial:

Salut!, el portaveu de la C.N.T-A.I.T a les comar-ques gironines torna a sortir al carrer després d’unabreu aturada en el temps, que ens ha servit per rees-tructurar el periòdic i reorganitzar la aportació dela militància. Qualsevol projecte autogestionat, ne-cessita l’esforç voluntari i compromès del màxim de


62

[6] També han existit dos fulletons de curta durada de Sec-cions sindicals: “La bomba” que era d'una Secció Sindical deCNT Figueres al cos de Bombers i un altre de la Sec. Sindicala Tané Hermètic, S.L., de CNT Olot que no tenia un nom mésenllà del de “fulletó informatiu de CNT a Tané Hermètic”.

gent possible i “El Vent del Poble”, n’és un exemple.Per això, quan la militància anarcosindicalista esveu immersa en multitud de conflictes socio-labo-rals, l’esforç voluntari s’ha de multiplicar i distri-buir entre moltes tasques a realitzar i, evidentment,l'edició d’un periòdic en requereix molt, d’aquest es-forç.

Som una organització coherent amb els nostresprincipis, tàctiques i finalitats, fet que determina quela C.N.T-A.I.T es mantingui ferma i segueixi sent laúnica organització sindical que no accepta subven-cions ni “professionals sindicals”.

Per tant, totes les tasques, entre elles aquest pe-riòdic que ara llegeixes, les realitzen treballadors itreballadores com tu, que l’únic que reben a canviés la solidaritat dels seus companys i companyes, ila satisfacció moral de que estem contribuint en lalluita per aconseguir una societat nova on les injus-tícies i els paràsits no hi tinguin cabuda.

És evident que hi ha molta feina a fer ja que lasocietat en que vivim, es troba a la deriva i no sapen què creure ni a on anar per tal de salvaguardar-se dels taurons que l’envolten. Els anarcosindicalis-tes podem oferir-te una teoria sòlida per propiciarun canvi real, així com una organització de personesque estan disposades a realitzar-lo. De moment, enssatisfà el poder arribar a tu a través de “El Vent delPoble”, esperem que et serveixi per obrir els ulls i,si tu vols, acompanyar-nos en aquesta lluita solidà-ria.

A partir d'aquesta publicació, es tardaria bastant a fer-nemés. No n'hi hauria cap altra fins a la creació de la Biblioteca

Les publicacions

63

Social d'Olot (si no tenim en compte articles publicats al webde CNT Olot un cop aquesta va començar a funcionar el 13 denovembre del 2007).

La primera nova aportació pel que fa a publicacions foutambé la primera en format digital (flash), que portaria pernom “El tafaner”, i sortiria el gener del 2011, amb un formatA4 i de 24 pàgines, que al segon número passaven a ser 32 ila seva periodicitat seria i és irregular. En aquesta ocasió, s'a-postava per una maquetació actualitzada i un disseny cuidat.En la majoria d'ocasions, els articles que hi apareixien anavenacompanyats de ressenyes “per saber més” i d'aquesta maneraes deixava clar la seva voluntat difusora de l'ideal llibertari.

En tot moment, la premissa va ser defugir qualsevol cosaque ens pogués identificar amb altres publicacions llibertàries,que en la majoria dels casos patien d'una estètica punk i massanegativa en les seves imatges. Sobretot no caure un altre copal gueto!

Aquesta darrera publicació no naixia pas com a portaveude la CNT d'Olot, sinó com un simple treball ubicat a la Bi-blioteca Social, però era clar que qui la feia en formaven partactiva. En ella hi participen articulistes afiliats a CNT i d'altresque no.

En el primer número es definia el projecte d'aquesta ma-nera:

Amb aquesta publicació, pretenem omplir un buit ala premsa escrita de la garrotxa. Donat que a la comarca hi ha vàries publicacionsescrites, amb “el tafaner”, no pretenem ser una pu-blicació més que posi l'ènfasi en l'esdeveniment lo-calista i poc compromès ideològicament i volem


64

donar sortida a assumptes no necessàriament sem-pre vinculats a l'àmbit garrotxí però, això sí, desd'una òptica llibertària.

Dit això, l'objectiu primordial d'aquesta publicació,és acostar al públic en general a un ideal que histò-ricament ha estat molt arrelat a Catalunya i tambéa la Garrotxa (tot i que la historiografia oficial deCatalunya i la comarca acostuma a passar per altaquest fet). Un ideal que les últimes dècades ha estatinjustament tractat per la societat que ha oblidatmoltes vegades les grans aportacions que va realit-zar en el passat i, perquè no, les que pot realitzar enel present i futur.En definitiva, un ideal que ara mateix està presenten molts àmbits i projectes de la comarca i que ja nopassa tant desapercebut com fa uns anys.

Els llibertaris, com a tals, no se'ns pot encasellar enuna serie de clitxers absurds. Ni som tots okupes, nicremem esglésies, ni posem bombes, ni aspirem auna societat on tot serà desordre i caos. No som im-bècils.Principalment, perquè som gent “normal” i que sibe alguns poden estar en cases ocupes, no és menyscert que la majoria estem treballant al teu costat al'oficina o al taller. Estem comprant a la mateixa bo-tiga que tu i passegem pels mateixos paratges de lagarrotxa que qualsevol altre. Tenim un cotxe, una hi-poteca o un lloguer. Ens costa arribar a final de mesi som tan emprenedors o ganduls com el que més. Ifins hi tot a alguns ens agrada el futbol!Per això. Perquè som com tu o com l'altre, aquí tens

Les publicacions

65

el nostre modest punt de vista. I ves a saber!potserllegint aquesta publicació, molts dels que mai hohauríeu pensat, us podeu adonar que sou també enel fons llibertaris.Esperem que com a mínim “el tafaner” no us deixiindiferents.

Amb la cultura i la revolució social cap a un mónmillor.

La redacció.

Paral·lelament a aquesta darrera publicació, sorgiria “L'ob-servador”, de 22 pàgines i en un format fora de l'habitual(21X21cm). També digital i de periodicitat irregular. El seuprimer número veuria la llum el setembre del 2011.

Aquesta és una revista feta pel que s'anomenaria el “GrupAnarquista X Llogar-hi Cadires”, que ja havia participat a “Eltafaner”, però que en aquesta ocasió optava per una versió mésdesenfadada i humorística de publicació per continuar fent latasca de difusió del pensament, en aquesta ocasió, netamentanarquista, tocant temàtiques en moltes ocasions massa clàs-siques per als iniciats en aquest camp, però sense que esdevin-gui un problema ja que va plenament dirigida al públic novell.D'aquí que els escrits breus siguin un signe distintiu per nocaure en textos farragosos i excessivament llargs, difícils d'em-passar per qui no hi està interessat en el tema amb anterioritat.Els seus articles també tenen un component clarament loca-lista, ja que pretén ser una revista llegida pels garrotxins. Pot-ser per allò de “pensa globalment i actua localment”.

S'ha de destacar que el disseny és una part important i elretoc fotogràfic hi és molt present, utilitzant personatges delcòmic “Lucha libre” per fer-los passar com a membres del


66

grup anarquista, i que són col·locats per llocs emblemàtics dela Garrotxa per tal de representar retalls d'unes aventures fic-tícies.

L'editorial del primer número és un bon exemple del ta-rannà irreverent i humorístic amb què es començava a cami-nar:

Bones a tothom!Doncs ja tenim la nova publicació anarquista de laGarrotxa al carrer! Bé és conegut per tothom, quequan s'ajunten dos anarquistes funden un periòdic inosaltres hem fet això que no sabem si es pot definircom a tal, però de lletra i fotos sí que n'hi ha.

Certament és una cosa puntual, feta en un momentd'ensopiment per part dels membres del grup anar-quista X llogar-hi cadires, que evidentment no n'hiha un de sol d'Olot, ja que com és públic i notori aOlot està ple de gent -no tothom- sense esma per feruna merda...

Ai Olotins! Que no us treguin pas el futbol, que sinópotser sí que haurem de pagar contenidors crematsi edificis oficials ocupats per les masses revolucio-nàries! Si és que ni tan sols la majoria dels indignatsde la plaça del gegants eren de la puta capital ga-rrotxina! Ni tan sols teniu voluntat suficient perapuntar-vos a una moda que la majoria de vosaltresaplaudíeu. “Vergonya! cavallers, vergonya!” Quediria aquell bel·licós i funest rei catalanot allà pelsegle XIII.Minoritaris!-ens direu-. Sí, minoritaris, però amb un

Les publicacions

67

PC en una mà i amb les ganes a l'altre, intentant uncop més cremar el següent cartutx per aconseguirque aquesta comarca apàtica en la que vivim deci-deixi tornar a les seves arrels obreres i revolucionà-ries. Ja fa anys que la Garrotxa desconeix el seupassat o en el millor dels casos -aquest passat- estàdormint el son dels justos a l'arxiu històric municipali a algun calaix de sastre d'algun pobre avi/a.De fet ens és igual. La gent que fem aquest atemptatal bon gust i a les bones maneres mirem cap al futur.

Bé, tornant al que ens interessa: doncs això, que hemdecidit fer amb més o menys encert una nova publi-cació digital per continuar la labor de segar lagespa sota els peus de la púrria política i capitalistaen general. Ells ni se'n donen compte, i tu lector se-gurament que tampoc, però això forma part del pla.Quan us n'adoneu us haurem fet un pàrquing o unminigolf sota els peus!

Esperem que com a mínim aquesta iniciativa serveixiper provocar un somriure, un rebuig o un orgasme(què cony! Per demanar que no quedi!) a algú. Laqüestió és que com a mínim serveixi per alguna cosa.

Garrotxins: cardem pena!

Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires.

Una altra aportació puntual en aquest camp, ha estat unapublicació digital, anomenada “Arguments”, que sortiria a laxarxa com a complement de la Mostra de Cultura Anarquista,celebrada el 4 i 5 de maig del 2012 a Olot i la qual, en un prin-


68

cipi, no tindria voluntat d'anar més enllà en el temps.Menciono que era una revista com a complement, perquè

s'hi redactaven articles, entrevistes i petits reportatges d'inves-tigació que complementaven les xerrades que es varen dur aterme durant la Mostra, en la que per manca de temps era im-possible introduir-hi temes que també resultaven interessants.En la seva realització i van destacar alguns articulistes inte-ressants, com en Ferran Aïsa, Ignasi Terradas i Miquel Isard,entre altres.

En aquesta ocasió i donada la singularitat del moment i elservei que se li buscava, la publicació seria amb 64 pàgines,d'un format A4, i el seu aspecte s'aproximaria bastant a l'estilde “El tafaner”.

La última iniciativa en aquest camp ha estat durant el con-text de la Vaga General del 14N del 2012, on es va editar unapublicació anomenada -per motius pràctics de propaganda-simplement “CNT Olot”, on s'intentava fer pedagogia al vol-tant de tot el que implica una vaga general: piquets, motius,propostes, reflexions entorn de l'esquirolatge, etc. i donar a co-nèixer encara més el nostre model sindical. Era aquesta un pu-blicació de 8 pàgines en paper de periòdic i que va arribar als4000 exemplars, dels quals se'n van distribuir aproximadament3300 a la nostra comarca.

Les publicacions

69

Conclusions i perspectives defutur

En definitiva, amb els seus encert i errors, aquest peri-ple dels últims disset anys de l'anarquisme a la nostracomarca crec que té més de positiu que de negatiu. El

que calia fer des de que vam iniciar el nostre camí, en totcas, era i és aportar solucions a problemes immediats perpoder aparèixer als ulls de tothom com una ideologia viable iútil. Mostrar-nos de bones a primeres amb els nostres posi-cionaments de màxims no és desitjable i no ens ha donatbons resultats.

És per això que crec que en aquest enfocament més properho estem aconseguint i estem solucionant conflictes laboralsa través de CNT, que són els que permeten seguir posant elplat a taula, i que són el principal problema a que s'enfronta lanostra classe. Després podem parlar de finalitats, que seranmés ben rebudes.

Alguns diran que això és etapisme, però jo no ho crec. Calcrear “parròquia” per poder assolir els màxims, i per arribar-hi no es pot demanar el tot pel tot. Tenim clar on volem anar,però per arribar-hi calen les eines necessàries.

Tot i essent plenament conscients de la correlació de forces


71

existents a la nostra societat, s'ha de subratllar que en l'evolu-ció de l'anarquisme a la nostra comarca, s'ha passat dels fetsanecdòtics i més aviat de tipus individual o de petit col·lectiudels anys 90 (època d'actitud més maximalista al nostrecol·lectiu), a articular accions en benefici de grups socials mésamplis i que transcendeixen el col·lectiu d'amics i el fet mar-ginal. Això vol dir que es comença a canviar la societat i dónasentit a la feina feta i ens obre camins per on treballar en unfutur.

No sé ni si cal mencionar la Biblioteca Social d'Olot (braçcultural de la CNT). Simplement és una realitat positiva pelsquatre costats i té tota la pinta de ser un dels grans encerts delsúltims vint anys. Ara, un cop consolidada li cal rebre gentnova. Cal posar les eines en un futur immediat per donar-la aconèixer més. Caldria convertir-la en distribuïdora? Aquestapregunta se l'haurà de plantejar en algun moment la BSO. Po-dria ser una possibilitat d'ingressos econòmics que permetrieneditar molt més, doncs hi ha molts projectes que no passen dedigitals per manca de diners. El temps ho dirà...

Tot i el moment positiu en què ens trobem, el camí ha estatple d'entrebancs, i en bona mesura no ha anat millor per lesconseqüències derivades del fracàs en l'ocupació del Patrimonisindical Acumulat (PSA) als inicis de la refundació de la CNTa Olot. Aquests fracassos ens han suposat un fort llast econò-mic amb lloguers i manteniment de locals dels qual tot just fapoc que en comencem a veure el final del túnel per la cada copmés nombrosa afiliació. Esperem que en sortim aviat!

Com a positiu tinguem en compte, també, que si en algunacosa s'ha millorat els últims anys (i d'aquí en part la milloraen afiliació), és que hem aconseguit obrir portes i finestres, itirar a terra els murs que ens separaven de la gent “normal”.


72

Al local de la CNT, des de fa uns anys, s'hi han pogut realitzarmultitud de reunions i actes d'altres col·lectius no necessària-ment llibertaris: hi han passat independentistes de tots colorsi associacions vàries, des de cooperatives de consum, fins agrups de criança i un llarg etcètera d'entitats o persones queno disposen de local propi, i la CNT ha decidit cedir-los ellocal perquè si alguna cosa pretén la CNT, és fomentar que lagent s'organitzi de manera horitzontal i democràtica, i lluiti pelque creu que és necessari, però sobretot, que els seus projectesesdevinguin eines socials útils.

Cal assenyalar, que entre les coses positives que s'han fet,aquesta iniciativa de cedir el local desinteressadament ha estatuna bona manera que gent que segurament tenia una idea“equivocada” de nosaltres es pogués informar de primera màde qui som i què volem.

Crec que l'autèntic salt qualitatiu la CNT l'ha donat al sortirdel “gueto” anarquista, ja que la CNT en si mateixa no és anar-quista. No és una organització específica anarquista com po-dria ser la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La CNT ésanarcosindicalista i té una manera de funcionar inequívoca-ment anarquista, i les seves finalitats (el Comunisme llibertari)tampoc condueixen a equívocs. Però no hem d'oblidar que laCNT pretén ser una organització de masses i com a tal no potser dogmàtica o excessivament purista, i és imprescindible quesigui oberta de mires, acceptant a tothom (excepte empresarisamb assalariats o forces de “seguretat” de l'Estat, tal com mar-quen els seus Estatuts i Congressos) indistintament de la ide-ologia que pugui tenir cadascú.

Tenint clar des de posicionaments àcrates que els caminsde la CNT van en aquesta direcció, el moviment anarquista“organitzat”, el qual a la Garrotxa està íntimament lligat finsara a l'anarcosindicalisme de la CNT, hauria d'encaminar-se a


73

crear grups d'afinitat netament anarquistes. Està bé que la CNTapropi les tesis àcrates als treballadors, però no hauria de serla seva funció principal, i perquè això pugui succeir a la Ga-rrotxa, cal posar eines per obrir una segona via.

S'ha demostrat que el funcionament horitzontal de la CNT,que, repeteixo, té les seves arrels i finalitats en els planteja-ments anarquistes, no són una nosa pels treballadors i treba-lladores afiliats, ja que entre ells n'hi ha un munt que no esdefineixen com anarquistes. Aquests es senten còmodes en eldia a dia del sindicat, perquè el seu funcionament és plenamentdemocràtic i horitzontal. Aquesta és una de les grans virtutsde la CNT. Això és una cosa que crec que és constatable, in-qüestionable i que hauria de continuar essent així.

El “no ens representen” dels indignats o moviment del15M al dirigir-se als polítics està tan arrelat a les consciènciesde la major part de la població que un funcionament anarquistano representa cap escull per a un treballador d'esquerres i ambconsciència de classe que formi part d'aquest col·lectiu ciu-tadà. Entre aquesta gent hi hem estat els anarquistes i hempogut constatar que hi ha molta gent que és anarquista sensesaber-ho. Prova d'això és que la majoria de plantejaments delsIndignats són plenament anarquistes i, en aquest cas, un copmés, es demostra que si la gent es pot organitzar i expressarlliurement, amb coneixement o no del tema, s'organitza d'a-questa manera. Com en tot hi ha matisos, però el que caracte-ritza el 15M, horitzontalitat, absència de dirigents, presa dedecisions en assemblea, etc. és típicament anarquista.

Una altra cosa que li manca a la CNT actual a la nostra co-marca és la creació d'espais laborals que surtin de la lògica ca-pitalista. Això vol dir que cal crear algun tipus de projectesque suposin llocs de treball per la gent que està afiliada, on lesrelacions laborals siguin entre iguals i d'aquesta manera es surti


74

en la mesura del possible del sistema laboral capitalista, quees basa en l'explotació de molts a mans d'uns pocs.

Es tractaria de construir alternatives el més deslligadespossible del Sistema, tipus cooperativa, però que en funció dela relació de forces existent es puguin anar desvinculant commés millor de l'administració, caminant cap a la col·lectivit-zació futura. Necessàriament, per assolir aquest punt, cal créi-xer una mica més en nombre d'afiliats i també de militantsllibertaris a la comarca. Suposo que aquesta és una tasca a llargtermini i que requereix un cert grau de compromís però és unobjectiu inqüestionable i, com a tal, un repte de futur.

L'altra tema complicat que ha de plantejar-se el movimentanarquista a les nostres contrades rau en un fet que a ningú seli escapa avui dia: la qüestió nacional.

En primer lloc, m'agradaria deixar clar que no cal tenir unrecorregut històric per ser poble, que en la majoria dels casosestà confeccionat o interpretat (sinó inventat directament) aconveniència dels interessos i del context concret. Simplementés poble qui se sent poble per un o altre motiu, sigui la llengua,siguin els costums o sigui perquè estan tots a la mateixa illa.És igual. No ens calen herois ni mites fundacionals. Ho somperquè ho decidim avui i ens en podem desdir demà.

A partir d'aquí, cal dir que la CNT com a tal dóna suport al'autodeterminació de tots els pobles i a la lliure federació i,per tant, això casaria perfectament amb les aspiracions delpoble català. Això sí; s'ha de deixar clar que, com a CNT ocom a anarquistes, estem frontalment oposats a la creació d'unEstat i això és el punt on comença el debat, llarg i àmpliamentdebatut als cercles llibertaris i independentistes, i que no des-envoluparé aquí en profunditat.

Però el que sí que crec és que el moviment llibertari ha


75

d'estar amb el poble, i si hi ha un Estat que oprimeix a unpoble, hem d'estar al costat de l'oprimit. Considero que no ésvàlid el plantejament que des d'alguns cercles anarquistes esté, ja que es considera per part d'alguns que el nacionalismeés nociu igual que l'imperialisme, per burgès i perquè tots dosinicialment són tancats en si mateixos i no es presenten com ainternacionalistes en els fets, que seria el desitjable des d'unpunt de vista llibertari. Però no podem mirar cap a un altre cos-tat si l'Estat espanyol oprimeix econòmicament, lingüística-ment o de la manera que sigui a Catalunya, ja que aixòcomporta situacions que poden tenir diverses interpretacions ipunts de partida, juntament amb conflictes no estrictamenteconòmics, derivats de moltes altres variables però que en de-finitiva són un fet palpable i sol caure sobre les espatlles de laclasse treballadora. Cal donar suport a l'opció independentistaalmenys en el context actual. Una unió ha de ser lliure i no for-çada. Som federalistes o no?

Si després un cop aconseguida aquesta fita, no aconseguimuna federació o confederació de municipis lliures o algun sis-tema amb plantejaments anarquistes similars, ja ens barallaremamb la Generalitat. No hi ha problema. Simplement serà el se-güent enemic a batre, perquè serà un altre Estat amb un governopressor, faltat de democràcia i classista. Igualet que l'anterior.

No per haver-hi una frontera més ho tenim necessàriamentmés difícil. Si no tenim forces per aplicar solucions maxima-listes de manera immediata, haurem d'aplicar les que tinguemmés a l'abast i que suposin una millora en un o altre sentit, quede mica en mica s'omple la pica i no podem estar eternamentesperant a veure si passa el tren de la revolució immòbils a lamateixa estació. Avancem, que més tard o més d'hora ja ensatraparà a la següent estació i a aquest segur que hi pugem ambpas més ferm i amb més amics que abans.

Finalment, no vull estar-me de comentar que actualment


76

està molt de moda l'anarcoindependentisme, amb el qual hipuc trobar punts de contacte, però del que penso que utilitzauna nomenclatura que si bé pot aclarir dubtes de quin és undels seus principals objectius, penso que és un adjectiu inne-cessari. Crec plenament que en el mateix internacionalisme, iper tant en el mateix anarquisme, hi està implícit el sentimentde llibertat individual i col·lectiva, i d'això se'n desprèn neces-sàriament la llibertat de tots els pobles que se sentin pobles adecidir el seu futur. És per això que penso que a la Garrotxaels anarquistes hem de deixar clar que donem suport a aquestsplantejaments que acabo d'expressar. Si bé s'ha de dir que jafa anys que fem una tasca en aquest sentit, cal no oblidar-la iassenyalar-la perquè no condueixi a errors o dubtes en un futur.En tot cas, benvinguts siguin els que es defineixen com a anar-coindependentistes, ja que al cap i a la fi tenim les mateixesfinalitats.


77

Els articlesl'òptica llibertària de la Garrotxa

79

Entrevista a la CNT d'Olot(“el tafaner” nº1. Gener 2011)

La CNT d'Olot, referent llibertari a la comarca de la Garrotxades de finals dels 90 és l'objectiu d'aquesta entrevista. Enaquesta ocasió conversem amb alguns dels que han estat desde l'inici en l'última etapa de la CNT a la nostra comarca. Laque va des de 1998 fins a l'actualitat.

Des de quan esteu afiliats a la CNT i com entreu a formar-ne part?Des de juny del 1998 que hi estem afiliats. Hi entrem a partirde gent de l'ateneu llibertari de Figueres que ja feia un anyabans havien refundat la CNT d'aquella localitat.

Quan es va crear la CNT d'Olot?La nostra etapa és des de juliol del 1998 fins a dia d'avui, peròanteriorment ja hi havia hagut la CNT a Olot i a altres poblesde la Garrotxa.

La primera fase es als anys 10 del segle XX fins a la fi dela guerra social dels anys 36/39. Posteriorment durant el fran-quisme, com la resta d'organitzacions d'esquerres va romandre

Els articles

81

en la clandestinitat fins a la transició , que es legalitza la CNTun altre cop a finals dels 70 i funciona fins a mitjans dels 80,que desapareix d'Olot fins al 1998, any on la refundem un grupde 8 persones de la comarca.

Només un mes des que us vareu afiliar i ja vareu crear unsindicat local? No és molt precipitat?Precipitat no. Demencial.

El 1998 teníeu idea de com gestionar un sindicat?No. Tots érem molt joves, entre 19 i 23 anys i en el nostre cashi havia molt poca formació sindical, però es compensava ambunes ganes tremendes d'aprendre i de fer coses des d'una òpticallibertària en una ciutat tant mancada d'iniciatives popularscom Olot.

De fet, durant els primers anys, abans que un sindicat allòva ser més semblant a un ateneu llibertari.

I ara la cosa ha canviat?És evident que després de dotze anys no ens hem estat gratantla panxa. El sindicat és bastant nombrós i la capacitat per re-soldre conflictes laborals és alta.

A més, el fet de poder comprar-nos un local nou i deixarla caixa de sabates que era el de lloguer ha servit perquè decares enfora dubtin menys de la nostra capacitat. La imatgetambé és important en una societat com la que vivim.

Voleu dir amb això que la gent és tonta o superficial?No. cauta. I més si el que ha de buscar assessorament o soli-daritat s'hi juga el plat a taula o anar a viure sota un pont.

En qüestió d'assessorament i capacitat de mobilització nocrec que tinguem res que envejar als de CCOO i UGT.


82

I parlant dels dos altres sindicats de la comarca... La rela-ció amb ells com va?Fatal. Del nostre model sindical no en volen sentir a parlar.Tingues en compte que nosaltres no vivim de subvencions nitenim alliberats sindicals que visquin dels problemes dels al-tres, i a més no participem als Comitès d'Empresa, de maneraque nosaltres a través de les Seccions Sindicals intentem fo-mentar l'assemblea com a òrgan de decisió als centres de tre-ball. És bàsic perquè els treballadors es mobilitzin i s'impliquinamb la gestió dels seus problemes.

Si el nostre model es segueix implantant, perillen aquestessumes multimilionàries que maneguen aquests alliberats vivi-dors de CCOO i UGT.

El model sindical imperant (eleccions sindicals) fomentala desmobilització. Com exemple els últims 30 anys on la pèr-dua de drets laborals és constant, s'està accelerant i a més laclasse treballadora té cada cop menys força al carrer per donar-hi resposta.

El passat 29-S vareu organitzar-vos paral·lelament aCCOO i UGT. Per què? No seria millor fer pinya en un castan greu com la Reforma Laboral?Nosaltres els vam enviar mesos abans una carta per intentaraparcar les diferències durant el dia de la vaga i els mesos an-teriors per poder mobilitzar el màxim de gent possible i serefectius. Creiem que la Reforma Laboral és prou greu com perintentar ajuntar el màxim d'esforços, però no es van dignar atornar-nos resposta.

Us sembla estrany que no us facin cas si heu ocupat l'edificisindical on estan dos vegades (una el 1999 i l'altre al 2001)?El que ens sembla estrany, és que no ens vulguin a l'edifici, jaque nosaltres reclamàvem un espai al qual hi tenim dret com

Els articles

83

a sindicat. Nosaltres no l'hauríem ocupat si no hi hagués lloc. Es va donar el cas que CCOO i UGT llogaven la tercera

planta de l'edifici sindical a l'ajuntament, perquè hi portés or-ganitzacions no sindicals ni empresarials, per les quals estàdestinat un edifici de Patrimoni Sindical Acumulat (PSA).

A més, el fet de llogar un edifici que no és seu (el PSA ésdel Ministeri de Treball) i impedir l'entrada d'un sindicat detreballadors/es, demostra en el que s'han tornat CCOO i UGT:un intent de monopolitzar el sindicalisme i transformar-lo enuna ombra del que va ser.

En tenim probes documentals d'aquests fets. Si algú les volveure que passi pel sindicat.

I la manifestació del 29-S, dia de la Vaga General, que tal?Allò no va ser una Vaga General. En tot cas nosaltres preferimanomenar-ho Aturada General, ja que una Vaga ha de ser in-definida.

Deixant apart això, nosaltres la considerem molt positiva,ja que vàrem aplegar unes 150 persones.

Considerem que per ser Olot i un tema com aquest ja ésun èxit. I tingues en compte que CCOO i UGT varen reuniruna xifra semblant al matí. Si tenim en compte que ells lamajor part eren delegats (que disposen d'hores sindicals), al-guns alliberats i gent a sou del sindicat, i els que van assistira la nostra simplement era per convicció, doncs creiem que ésuna dada sobre la qual els representants de CCOO i UGT lo-cals poden reflexionar una estona.

Considereu justa l'actuació de piquets durant una vaga?No es vulnera la llibertat d'anar a treballar dels que novolen fer vaga?


84

És una llibertat o una necessitat anar a treballar? Per nosaltresés una necessitat, ja que sense el sou ens quedem sense casa,sense menjar, etc. etc.

Per tant, el piquet el considerem un “agent” alliberador, jaque allibera als treballadors de la violència patronal que t'o-bliga a anar a treballar el dia de vaga si vols conservar el teumitjà de subsistència.

S'ha de tenir en compte que la precarietat laboral fa quemolts no puguin exercir el seu dret a vaga. Evidentment tambéhi ha un fet desmobilitzador com és la gestió sindical del sin-dicats “majoritaris”, i la que durant les últimes dècades haviaestat un canvi de mentalitat de la classe treballadora, que finsfa poc estava adquirint una mentalitat petit burgesa, però sem-bla que el capital en l'actual crisi del Sistema els ha tornat a“posar a lloc”... Tot hi això, és evident que la majoria de tre-balladors/es saben que l'última Reforma Laboral és una injus-tícia, però degut a la situació de crisi sistèmica molts no hangosat fer vaga (tot i ser discutible el plantejament estratègicde la del 29-S) i els piquets han estat alliberadors en moltscasos.

Als lectors els pot semblar difícil de creure que això ho feu“per amor a l'art”. Realment no teniu subvencions? De quèviviu?La CNT és l'únic sindicat de l'Estat espanyol que no acceptasubvencions, les quals s'aconsegueixen entre altres a través deles eleccions sindicals i la seva representació a Comitès d'Em-presa o cursos de formació. Ho podeu comprovar en aquestadirecció del BOE:http://www.boe.es/boe/dias/2010/02/24/pdfs/BOE-A-2010-3012.pdf

Els articles

85

Bàsicament el sindicat es gestiona econòmicament a partirde les quotes d'afiliació que paguem els que formem part dela CNT.

Els que obrim el local o formem part de les diferents se-cretaries del sindicat o simplement som un afiliat més treba-llem com tothom. Al sindicat hi anem a les hores lliures.

I qui mana a la CNT d'Olot?Ningú. Som assemblearis i els càrrecs als comitès són única-ment de gestió i revocables en tot moment per l'assemblea.Això és un fet a tots els nivells organitzatius de CNT.

Quina és la finalitat de la CNT?El comunisme llibertari. A diferència d'altres, per nosaltres elsindicalisme no és una finalitat, sinó un mitjà.

Sou anarquistes?No, som Anarcosindicalistes. Encara que evidentment si bus-ques un anarquista el trobaràs abans a la CNT que a la UGT...No és cap secret que el model organitzatiu de la CNT parteixd'arrels llibertàries, però de totes maneres és un error pensarque per ser de la CNT s'ha de ser anarquista.

A la CNT hi ha molta gent que no és anarquista que sim-plement participa d'un model sindical que considera útil.

La CGT és una escissió de la CNT que es va produir l'any1979. És anarcosindicalista la CGT?Ells diuen que ho són. Nosaltres no en tenim la patent de l'a-narcosindicalisme.

Tornar a unir-se amb la CGT és factible?Són estratègies sindicals diametralment oposades. La CGT téalliberats, subvencions Estatals i participa a les eleccions sin-


86

dicals.Nosaltres considerem que la unió amb CGT només es pot

donar des de la base en conflictes puntuals.

I sobre la independència de Catalunya?La CNT està a favor de la llibertat a decidir dels pobles i elcatalà no n'és una excepció. Tal com va dir Salvador Seguir, anosaltres la independència no ens fa cap por, i si per a la classetreballadora catalana ha de representar una millora, endavant!

Això sí, nosaltres ni Estat ni patró. Ens dóna igual lluitarcontra un Estat català que espanyol. El considerem el mateixproblema. I per tornar a citar a Seguir que va dir coses moltlúcides: “Companys: passant per sobre de tot, procurem quel'organització forta sigui un fet per fer front a la burgesia cata-lana, a la burgesia espanyola, a la burgesia del món tot.”

Canviant de tema, quines iniciatives teniu en marxa últi-mament?Apart dels assumptes propis d'un sindicat, tenim una bibliotecapopular amb més de 1000 títols a disposició del públic i tambéens interessa molt influir socialment a la nostra comarca, i in-tentem organitzar cursets, xerrades (com les jornades llibertà-ries que ja van per la XIª edició) i participar en el que enssembli interessant de manera desinteressada. En definitiva,sense ànim de lucre econòmic.

Quan organitzeu un curset no cobreu res?No. Nosaltres no tenim ànim de lucre. Si es paga quelcom perla matriculació al curset, és simplement per pagar les despesesde qui imparteix la classe o el lloguer dels ordinadors, com enel cas dels cursos de disseny gràfic que hem realitzat última-ment.

La CNT no en treu benefici econòmic. Més aviat despeses,

Els articles

87

que intentem que siguin mínimes evidentment. Necessitem elcalers per seguir maquinant conxorxes contra l'Estat! (riures).

De fet hem cedit el nostre local gratuïtament moltes vega-des a projectes iniciats per persones no pertanyents a CNT ique necessiten d'un espai adequat per desenvolupar-se, facili-tant així que la xarxa d'iniciatives populars al marge del Sis-tema pugui ser una realitat més palpable a la nostra comarca.Estem oberts a propostes noves, necessitem treure la màximarendibilitat social del nostre local i si algun dels lectors té quel-com interessant entre mans ja sap on trobar-nos.

Quins projectes de futur teniu a Olot?Doncs bàsicament seguir implantant-nos com a sindicat alscentres de treball i augmentar el nombre d'afiliació per podertenir més capacitat de lluita.

A llarg plaç però, si seguim creixent en nombre de mili-tants, no deixem de banda la creació de projectes autogestio-naris més ambiciosos en l'apartat social i també en el laboral,agafant com a full de ruta els plantejaments emanats dels suc-cessius congressos de la CNT, en especial el d'aquest passatany 2010 (Xè Congres de CNT-AIT), en el qual hi tenim mol-tes esperances dipositades en que sigui una bona eina per ar-ticular millor la CNT i d'aquesta manera apuntalar lesconquestes aconseguides aquests últims anys en la nostra lluitaen solitari contra la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS)i les seves mancances sobre aquest món sindical al que preci-sament pretén regular.

Algun defecte?Ja ens critiquen prou des de fora com per ara fer-ho nosaltres.Però de totes maneres, com a tot arreu: Passa, passa, que veu-ràs el piset! (riures).


88

Teniu desdoblament de personalitat?No. Per?

Considereu que és normal que us feu vosaltres mateixosuna entrevista i la publiqueu?Bé, ens ha semblat una manera diferent de parlar sobre el quèfem, i com a mínim el “periodista” en aquesta ocasió ens pre-gunta sobre allò que considerem necessari parlar i no ens pre-gunten habitualment.

Amor propi (“el tafaner” nº2. Maig 2011)

Somiar no és cap mal. De fet si no fos per això, moltes inicia-tives, victòries i per què no derrotes, ni tan sols existirien. Ambfracàs o sense, si alguna cosa valoro de la meva vida és havernedat contra corrent perseguint un somni que s'esmuny, i quemalgrat tot, tan perseverant com sempre, continuo a la saga.

En moltes i repetides ocasions m'han tractat d'il·lús, so-miatruites, o m'han dit la ja recurrent i lapidària frase “quan etfacis gran...”. I ja tinc una edat, eh! Bah! A la merda!

Jo sóc tossut de mena quan crec que tinc raó. I això neces-sàriament no vol dir que sigui estúpid -encara que m'han ditde tot!-, tot i que a vegades he aconseguit complicar-me lavida. El fet de donar la cara i, sol o acompanyat intentar acon-

Els articles

89

seguir el què crec que és just, considero que és una de les fa-cetes que em defineix com a persona , la qual cosa valoro molttal com ja he dit anteriorment.

No pretenc anar per la vida de “caballero andante”, peròel què és just, és just.

Arribat a aquest punt de convenciment, i amb descendèn-cia en la qual meravellar-me observant-la, ara tinc l'aspiracióde transmetre-li un bocí d'aquest neguit per tocar, perseguir,mirar allò que no està permès. No parlo d'ideologies ni malshàbits o tics personals, sinó de l'arrel mateixa de l'assumpte:transmetre l'amor per un mateix.

Calers! calers no crec que en transmeti gaires, però d'amorpropi... ui! d'amor propi!

Si tens amor propi, et respectes a tu mateix i això enaquesta vida és important. No sempre és fàcil , a vegades ésextremadament difícil. Tan ,que fins hi tot ho has de deixar...fins que se't torna a posar la mateixa ceba al cap ,és clar!

Saber si això m'ha servit per ser millor persona no ho sé,però m'agrada pensar que sí. En una societat opressiva com laque vivim o més aviat sobrevivim, l'amor propi i el no amagarel cap sota l'ala crec que més aviat et fa millor persona.

Ep! i no confonguem amor propi amb un ego desmesurat.Evidentment tot té el seu costat dolent i tal com li va passar aDarth Vader es pot caure al costat fosc de la força. Oh i tant!

Tot això és positiu si s'administra bé i un bon dia pots tro-bar-te al nano mirant la lluna, asseure't amb ell i dir-li: veusla lluna? Doncs... no ens aturaran!


90

Avancem. Positivem la lluita!(“el tafaner” nº2. Maig 2011)

Lluny de voler crear escola i ser posseïdors de la veritat abso-luta, observem amb mals ulls el que alguns companys idolatreno admiren: la violència al carrer en qualsevol mena d'agitacióo protesta social.

Aquests companys, majoritariament provinents dels sec-tors insurreccionalistes de l'anarquisme, que tot i ser minori-taris pel que fa a Catalunya, aconsegueixen enfonsar qualsevoliniciativa seriosa que la resta del moviment anarquista o rei-vindicatiu en general aconseguim dur a terme. Són l'excusaperfecte perquè els mitjans de comunicació de masses, con-trolats per les oligarquies de sempre, denostin la idea anar-quista, apareixent aquesta com quelcom desastrós buit depropostes, sense capacitat organitzativa coherent i útil.

Aquests companys, en alguns casos per conviccions ideo-lògiques, però en molts altres per poc més que per saciar elseu ego personal i poder explicar batalletes, sobretot si acon-segueixen l'estupidesa de cremar un cotxe de la policia i sortira la foto de l'endemà trencant aparadors d'entitats bancàries,

Els articles

91

immobiliàries i un llarg etc. de paràsits i explotadors socials,no se'n donen compte o els importa poc que el moviment lli-bertari en general continuï indefinidament minoritari per talde poder dormir tranquils quan arribin a casa amb la “feina”feta. Estan condemnant al moviment llibertari a la marginalitatpermanent, i sort hem tingut últimament les diferents organit-zacions i iniciatives llibertàries de poder avançar significati-vament malgrat l'actuació deplorable d'alguns.

Els importa una merda si als demés -tot i compartint moltspunts de vista, objectius i finalitats amb ells- , ens ha costathores , dies o anys construir quelcom amb un relatiu èxit. Tardo d'hora, quan veuen l'oportunitat de camuflar-se enmig d'unaprotesta (i no sabem quasi mai si són companys o policia pro-vocant el fatal episodi), com la del passat 29 de setembre aBarcelona o la de torn, decideixen unilateralment transformarun acte organitzat per altres entitats en una batalla campal alcarrer, tot en ares del sacrosant insurreccionalisme i la puresad'idees, incapaç de coordinar-se més enllà de petits grupúsculs,que detesten qualsevol intent organitzatiu de llarg abast, peròque s'aprofiten d'ell per fer-se sentir i sortir a la foto, donantcarnassa als mass media.

Estem a favor de que l'anarquisme deixi dogmatismes itics del XIX i de la primera meitat del XX, que en poc o resajuden a revitalitzar un anarquisme per al segle XXI. Estem afavor de no assenyalar amb el dit iniciatives d'altres que esproclamen anarquistes i que en poc o res compartim els mèto-des que utilitzen per a una finalitat comuna, però n'estem tipsde no dir res quan algú no deixa d'aixafar la guitarra sistemà-ticament sense tenir cap plantejament de llarg abast i a qui pocpreocupa si som 4 o 10, que farà exactament el mateix. Es pen-sen que amb la lluita al carrer d'una minoria cremaran o aixa-faran el que realment s'hauria d'anorrear del poder establert?


92

Per fer marxar calent al llit a un antidisturbis o buscar feinaals vidriaires o a la brigada municipal, no anem enlloc com-panys! La vostra actitud egoista, simplista i d'autocomplaençaés espantosa.

Un dia, si aconseguim ser un altre cop una ideologia demasses, potser sí que ens haurem de plantejar dur alguna acciócontundent, perquè llavors alguna possibilitat tindrem i noserem incompresos per la majoria de la població. Tots sabem,que un règim explotador no s'aparta si no se l'empeny per adesgràcia de tots i totes. Però companys, la lluita ara no és lade l'aldarull esporàdic i estèril. La lluita ara és fer-nos entendrei escoltar. És netejar la societat de prejudicis i informacionsfalses sobre l'anarquisme i tot el què l'envolta. L'anarquismeés solidaritat, suport mutu, organització i la més alta expressióde l'ordre i per sobre de tot llibertat. Intentem positivar les ac-tituds i no deixem brollar incontroladament una ràbia que sibé està `plenament o moralment justificada, en aquest momentés un pal a les rodes dels interessos llibertaris.

Anem tots/es a una. Deixeu d'enfonsar la feina de tots itotes!

Els articles

93

La Plaça dels Gegants(“L'observador” nº1. Setembre del 2011)

A Olot i comarca -cosa estranya- hi ha hagut gent que hamogut el cul i s'ha afegit al moviment del 15M o més conegutper aquestes contrades com el dels Indignats.

Certament ha estat suficientment sorprenent i gratificantveure com hi ha gent que encara està disposada a plantar cara.En qüestió d'un parell de dies l'autoorganització ciutadana vadecidir ocupar la plaça. Tot una proesa t'ho miris com t'homiris i més amb la dinàmica d'apatia habitual a que estemacostumats a la Garrotxa.

Alguns direu que som un creguts o uns prepotents. Queens pensem que som els únics que tenim les coses clares i quedonem moltes “lliçons”. Que soms uns putes! en definitiva...Però tots/es sabem com és aquesta comarca i està clar que lagent que es mou habitualment es pot comptar amb els dits deles mans.

Aquesta crítica que molts podríeu qualificar de destructivacontra la manera de ser de la comarca, nosaltres l'enfoquemcom un punt de partida i no com quelcom negatiu. És un copde puny a la taula per les ganes que tenim que més gent esmogui. Simplement això. Estem convençuts que no som elsúnics “putes” o com els agrada anomenar-nos als veïns res-pectables: “capcalents”. El que passa és que no estem acostu-mats a una reacció com la que s'ha donat a la plaça i ha estatgratificant formar-ne part sempre que en tenim l'ocasió o eltemps necessari.

Analitzant una mica per sobre el tema i mirant les propos-tes globals de l'esmentat moviment a la resta de l'Estat, des delpunt de vista anarquista són en general posicionaments o rei-


94

vindicacions reformistes més que no pas revolucionaries,doncs a grans trets les propostes i fins i tot el manifest “unitari”inicial deixaven entreveure un continuisme reformat més queno pas un trencament revolucionari. Això no treu que en di-verses assemblees locals la cosa hagi anat més enllà, però elpropi fet generalitzat de que el moviment es interclassista i esreivindica apolític -que no antipolític-, de cara a la premsasembla un fet. “No som ni d'esquerres ni de dretes” diuen elscaps visibles de Democracia Real Ya (com en el passat feia lapròpia Falange vaja).

Tot i això hi ha bona part del moviment que no segueix lesdirectrius fixades molt subtilment pels asèptics de DRY i tam-poc cau en l'intent neoliberal de fundar un nou partit o de vin-cular-se'n a un ja existent. Està per veure si l'esmentat sectoraguantarà amb garanties l'atac dels “mass media”, que ja s'estàproduint cada cop amb més força des que va passar l'ensurtinicial.

És evident, que el propi moviment en si, i donat l'estat ale-targat que mostrava els últims anys la pròpia societat, ja és unpas “revolucionari”. Però està molt lluny del que nosaltres en-tenem com un procés revolucionari i opinar el contrari, al-menys per nosaltres, és una lectura excessivament positiva. Entot cas considerem i preferim dir que és un pas previ a un estatd'acció revolucionària.

Nosaltres, com a anarquistes, pensem que cal trencar ambla línia reformista i continuar en una línia clarament revolu-cionària, que qüestioni la mateixa base del Sistema (com defet estan fent algunes assemblees) i el faci caure. No acceptemni polítics, ni banquers ni una falsa democràcia on el poblesigui un mer espectador que simplement cada quatre anys potvotar. Pensem que una bona iniciativa –a tall d'exemple- és el

Els articles

95

que s'està duent a terme amb el suport contra els desnonamentso l’intent de gestió de barris.

L'autoorganització des de la base en aquest cas i en moltsaltres s'està demostrant -un cop més- viable. La capacitat demobilització, organització i de gestió de les places ocupadesho demostra i el que està clar, és que la gent s'ha organitzatsense saber-ho a la manera anarquista, sense líders i amb lapresa de decisions mitjançant la Democràcia Directa a les as-semblees. Un cop més es demostra que l'anarquisme és innati intrínsec en la majoria de la gent, que un cop s'associa ambels seus veïns s'organitza de manera horitzontal, ja que creuque és el més just. Es desitja la igualtat i el suport mutu. Esvol la presa de decisions des de la base. Això és un fet constatati a la vista de tothom.

Un cop m'he n'he anat per les branques, el que vull desta-car més enllà de les propostes anarquistes o els anàlisis super-ficials del moviment dels Indignats, i és el que més m'ha frapat,és un aspecte de l'àmbit local. Mentre unes persones s'estavenmanifestat, debatent i decidint amb més o menys encert pro-postes i prenent iniciatives, d'altres se'ls miraven aliens a totel procés i com qui passa per davant d'un espectacle d'un circvingut dels confins de la terra coneguda, esbossaven un som-riure estúpid, una cara d'indiferència o en el pitjor dels casosde menyspreu.

Observant això allà assegut ho vaig veure clar. Em veniaal cap una imatge que tantes vegades hem vist a Olot i hi es-tablia un paral·lelisme: els de la plaça eren els gegants, i elsque s'ho miraven amb somriure estúpid eren els cabeçuts quedansaven al seu voltant amb la mà a la boca.

Definitivament i veient els últims esdeveniments, és tot unencert que la Plaça Major d'Olot es digui popularment la plaça


96

dels gegants.

Actituds(“L'observador” nº3. Juliol del 2012)

Estic indignat! Indignat perquè és moment d'estar-ho donadala situació actual. M'agrada la gent que lluita, però últimamenten començo a tenir la pipa plena de gent que si ve està lluitanti ho fa amb la més bona de les intencions (i vull remarcar aixòde la bona fe), acaba convertint una protesta en un acudit.

Sí, dic en un acudit, perquè n'estic tip de nassos de pa-llasso, de batucades, de danses i “performances” de teatre i unllarg etc. d'actituds que en poc o res ajuden a que s'entenguique estem protestant perquè estem indignats per una sèrie d'a-busos i no perquè hem decidit anar de rua festiva pel municipi.Qualsevol que hagi estat els últims anys en una protesta sapde què estic parlant. Sempre apareixen per un lloc o altre elsde la faràndula.

Quan es va a cantar-li les quaranta a una entitat bancaria,partit polític, etc. s'hi va i t'hi cagues -com normalment es diu-i si arriben els mossos se'ls engega a la merda si no s'atenen araons. Ja n'hi ha prou de ser simpàtics.

Tampoc estic dient que s'hagi de ser estúpid i no evitar unaconfrontació de conseqüències negatives perquè sí. Si ens hande portar a comissaria que se'ns hi porti, però quan la situacióés inevitable. Quan la situació és de “o caixa o faixa”, no se si

Els articles

97

m'explico...

En tot cas, i tornant al que deia al començament, el que noés positiu és tot el “circ” que es munta sistemàticament en mol-tes protestes, que l'únic que acaben aconseguint és crear unasensació entorn de la protesta i en l'opinió pública de perro-flautisme i de vergonya aliena, la qual cosa acava desenvocanten la no participació del ciutadà “corrent”, que en definitivaés qui hauria d'estar participant en tot això i que si ve en unprincipi s'hi va implicar, ara s'està apartant cada cop més,doncs hauríem de tenir que la seva participació és la clau per-què els de dalt comencin a tremolar. Els que sempre hem estatal peu del canó (amb nas de pallasso o no) pel que fa a plante-jaments crítics soms assumibles pel sistema. El que el sistemano pot assumir és que les ovelles blanques del ramat s'esgarriïni es tornin negres.

La protesta és això: una cosa clara, de mala llet i d'anarper feina. S'ha de notar la rabia i s'ha de veure la cara de pocsamics. Una protesta no pot ser perquè els mossos d'esquadrase'ns en cardin a la cara i ens acollonin parlant-nos en un topaternalista.

Estic indignat! Entre altres coses, per les actituds és evi-dent que estan carregades de raons, però que al cap i a la fi al'hora de manifestar-les les ridiculitzen i d'aquesta manera mi-nimitzen la seva importància.


98

Els referents a la comarca(“L'observador” nº3. Juliol del 2012)

La necessitat d'un sindicalisme de classe i revolucionari és unfet, i més en una comarca com la nostra, la qual no és pas quevagi sobrada de sindicats combatius.

Vist l'exemple del passat 29M (dia de la vaga general) onla CNT d'Olot va aglutinar a molts altres sectors amb ganes delluita, com és el sector “indepe” i el dels indignats. I vist queva ser tot un exemple les accions que es van dur a terme enuna ciutat com Olot tan acostumada a l'apatia, doncs tan almatí amb el piquet, la concentració a l'ajuntament, a la mani-festació dels sindicats grocs (CCOO i UGT) com a bloc crítici com molt espectacularment a la manifestació convocada perCNT a la tarda, és on es va poder constatar que la unitat d'accióde certs sectors en lluita a la nostra comarca pot aglutinar amolta gent i es pot obtenir un bon resultat que cal tenir moltpresent.

Des del punt de vista de qui escriu aquest article, consideroi crec que tal com m'han manifestat en diverses ocasions altrespersones vinculades a diversos plantejaments ideològics, hi haorganitzacions per a cada àmbit i que a la nostra comarca esdona la casualitat que totes tenen un funcionament més omenys horitzontal i que poden donar cabuda a persones demolt diverses tendències sense que això sigui un problema im-mediat.

Els articles

99

En aquest estat de coses, la CNT ha de ser el referent sin-dical a la comarca de qui vol un sindicalisme combatiu, aixícom la Greda -per citar un dels molts exemples- ho pot ser pelque fa a les iniciatives culturals pròpies de la nostra culturacatalana.

Provingui de la ideologia que provingui cadascú, aquestsindicat -la CNT- pot ser un aglutinador de les moltes personesque tenen ganes de plantar cara, doncs el seu funcionamentdemocràtic i d'obligatòria horitzontalitat en la seva presa dedecisions el fa una eina perfecte perquè tothom amb sensibili-tats d'esquerra s'hi pugui sentir còmode. I més tenint en compteque no ha de rendir explicacions a ningú més que a sí mateixa,doncs és totalment autogestionària. Això és quelcom que joconsidero indiscutible. Agradarà més o menys que tingui coma finalitat el comunisme llibertari, però ara mateix és una einaen marxa i amb suficient infraestructura i experiència per res-pondre de manera immediata a les necessitats de la classe tre-balladora de la comarca. Seria absurd construir un sindicat noua partir de zero, igual que seria absurd intentar construir unasegona organització que es dediqués a temes “indepes” entreel jovent al marge d'Arran (Maulets + CAJEI). Aprofitem elque tenim en marxa.

Des del Grup Anarquista X Llogar-hi Cadires consideremque si més no la majoria dels que estem implicats a les dife-rents activitats socials de la comarca ens coneixem prou isabem de sobres que pocs conflictes tenim (algun n'hi ha, peròcreiem que té solució). Qüestió, aquesta última, que és un luxevista la situació fora de la Garrotxa, en especial a la zona deBCN.

Donaríem un bon cop d'efecte si mantenim i augmentemel grau de col·laboració que es ve donant els últims temps entre


100

independentistes, anarquistes i indignats en general. A moltspotser us passa desapercebut, però fora de la Garrotxa hi hagent que es treu el barret quan veu algunes de les nostres ac-cions conjuntes.

Qui escriu aquestes línies creu que s'ha de mantenir la re-lació que fins ara portem i que no ens hem de trepitjar els di-ferents camps d'acció en la mesura del possible. El sindicat ésla CNT, l'acció cultural és la Greda, la del jovent indepe ésArran, l'ecologista l'ANEGX, el partit polític -si s'acava con-solidant- suposo que serà la CUP i l'opció apartidista els grupsd'afinitat anarquista que es puguin anar creant (soc optimista!Eheheheh!)... Bé per no escombrar cap a casa posem que l'op-ció apartidista són els indignats! (“pa ti la perra gorda” quediuen...).

Quo vadis EI garrotxina?(L’observador nº4. Gener 2013)

Em diuen ara que les coses van millor; sembla ser que la mai-nada ha anat creixent i ha deixat enrere certs comportamentsinfantils que fins fa poc minaven l'EI de la nostra comarca.Algun col·laborador d'aquesta infumable revista apostava pertal que l'EI sigui el referent polític sempre i quan (no recordoexactament la fórmula que usava) es deixés a la CNT com areferent sindical del territori (i aquí pau i després glòria deviapensar el campeón) i jo no hi puc estar més en desacord.

Els articles

101

102


L'EI garrotxina porta anys fent la seva particular travessiadel desert en forma d'escissions, de creació d'enemistats inter-nes, de nous projectes més o menys sectaris i de rèmores in-salvables. I això només en l'àmbit intern: si mirem més enllàdels túnels que ens porten a la civilització el que observem ésque l'EI, tot i donar símptomes d'energia i fins i tot de creixe-ment, es troba immersa en un debat sobre quin ha de ser el seucamí a seguir. El sorgiment de les CUP ha donat alè i novesfites a l'EI catalana: l'entrada a les institucions a través de lademocràcia representativa de partits i, vés a saber, potser aca-bar governant la Generalitat. Però més enllà del que repetiràad nauseam qualsevol militant de base (allò de la independèn-cia i el socialisme), el cert és que els camins de la política pro-fessional són pedregosos: la necessitat d'aglutinar, la de seruna opció majoritària (com diuen) fa que els principis de lesCUP trontollin i que, vist municipi per municipi, les sevesaliances van des de els neo-comunistes fins a la dreta nacio-nalista i reaccionària.

Bé, doncs això és el que passa també a casa nostra. Tota lapenya que porta anys i panys amb el tema de la independèncias'està aglutinant en una CUP garrotxina. La mateixa gent queva estar a Maulets fins a la seva sepultura i disgregació total(ara fa temps que han tornat, si: fan pintades on posa “socia-lisme” i organitzen un concert cada any), la gent que va crearla Greda per deixar-la morir ara, la gent que fins ara s'estavacalentona en partits ja institucionalitzats i altres sorgits de laseva pròpia telaranya s'estan trobant per crear la CUP de LaGarrotxa. Bé, de fet, ja està creada i ja funciona. I pel que sem-bla,els hi va prou bé.

Deia al principi que no estic d'acord amb el company queva escriure que la CUP podria ser el referent polític de la nostra

103

Els articles

comarca. Suposo que ho deia perquè ell no necessita cap refe-rent polític a les institucions i simplement feia el seu petit brin-dis al sol i tots contents. Bé, doncs les coses no són tansenzilles: caldrà veure com evoluciona aquest nou partit i quincaràcter pren en la seva singladura política. Parlant en plata:si seran més de Vilafranca del Penedès o si seran més de Gi-rona. Aleshores podrem discutir si mereixen ser o no ser refe-rent i de què. Mentrestant, que pedalin: tenen molta feina sivolen que la gent que portem uns quants anys donant voltesper aquesta comarca oblidem aquestes dues dècades de merdaembolicada en una bandera.

intolerants(“L'observador” nº2. Novembre del 2011)

No soc partidari de les religions, ni tampoc dels fonamentalis-mes ideològics que poden resultar igual de nocius. Aclarit això,en aquesta ocasió em posaré a parlar sobre el vel islàmic, sobrela seva prohibició per les institucions de diversos pelatges i ladefensa a ultrança per part d'esquerranosos de pintes estereo-tipades d'actituds multiculturalistes, però que no les defensenquan entren en contradicció amb el que ells creuen que és elcorrecte des d'un punt de vista occidental com és el cas queens ocupa.

Si bé és cert que l'anarquista per definició és internacio-nalista i defensor de pobles i cultures, i per tant en definitiva

104


és ferm defensor de la llibertat individual i col·lectiva, la qualcosa inclou sistemàticament la llibertat de cada persona de ferel que cregui més convenient, sempre és clar, que no coarti lallibertat del veí.

Doncs bé, no estic d'acord en l'argument prohibicionistade caire legislatiu d'institucions i esquerranosos de pa sucatamb oli sobre l'ús del vel islàmic, amb l'argument de que ésuna imposició religiosa, retrograda i masclista (cosa que com-parteixo) o un perill públic (s'està a punt de prohibir qualsevolcosa, inclosos cascs quan no es va amb moto, que tapi la carasegons diuen, per raons de seguretat), doncs suposo que hi haalgunes dones que l'usen perquè així ho creuen fervorosamenten el seu fur intern i no crec que se les ajudi gaire a elles i a laseva comunitat cultural a canviar d'opinió si es fa tan matus-serament. Però tampoc estic a favor de la imposició del mateixcom a conseqüència d'unes creences religioses d'una comunitatconcreta. No oblidem que no soc partidari de l'observació deles directrius religioses en cap aspecte de la vida quotidiana,però això no és un mur que m'impedeixi entendre els punts devista i les actituds radicalment oposades a la meva d'un seg-ment de la societat.

El fet és que crec que tothom és lliure d'anar com li plaguisempre que no hi estigui obligat, i tan religiosos (i això inclouals de qualsevol doctrina) com laics estan intentant imposarun punt de vista en consonància als seus interessos o odis versla part contraria.

De fet podria “entendre” una legislació que garantís el dretde cada individu a fer el que li plagui pel que fa a costums re-ligiosos com el vel, però no pas una legislació prohibicionistaque al ser restrictiva no és una legislació positivista, sinó queés generadora de conflictes innecessaris.

105

Els articles

Jo crec que la dona que decideix portar el vel, té uns puntsde vista de la vida que per mi són extremadament arcaics i desubmissió il·lògica a un Deu o a una part de la comunitat, enaquest cas la masculina, i soc plenament conscient de quinesarrels parteix tal costum, però no per això li denegaré el dret aportar un vel que a mi ni m'afecta ni m'ofèn.

Per mi , en definitiva, que cardin el que vulguin amb elvel. Si el volen portar que el portin, i si el volen fer servir permocar-s'hi perfecte! Això sí, si algú vol triar l'opció A o B ialgú no li permet i obliga a l'altre a no actuar en sintonia ambel que desitja o creu, s'ha de topar de cara amb els anarquistes,que no els hi queda més opció que donar suport a qui sigui,amb religió pel mig o sense. Que no som pas dogmàtics no-saltres! Encara que per lògica continuarem fent pedagogia en-torn del fet religiós, el qual entenem com a quelcom nociu enmolts dels seus aspectes -no tots- amb l'orígen en un fons se-xista, submís, supersticiós i de caire classista, doncs en la ma-joria de casos respon a un fet de dominació i control social perunes castes religioso-polítiques enclavades en uns costums quees corresponen a uns perfils històrico-antropològics de difícilextirpació de les estructures mentals arrelades a cada societat.

106


El ramat i el llop(“L'observador” nº2. Novembre del 2011)

Els treballadors, venem la nostra força de treball als empresa-ris, doncs d'altra manera és molt difícil sobreviure en l'actualsistema econòmic. Perquè no tots hem nascut amb la flor alcul, en una família de casa bona, i no tots tenim la sort de queun projecte ens surti bé per un o altre motiu.

Bé, doncs ja tenim el treballador a l'oficina o a la fàbrica,fent tantes hores com sigui necessari per sobreviure i tot i això,té d'altres companys al seu voltant, a la resta del polígon o a lacomarca del costat amb la mateixa situació, però a l'hora pro-duint i accionant tot el que ens envolta. Fins hi tot el trens, ca-mions, ordinadors, i un llarg etc. que serveix per transportarmatèries, informació, serveis...

El treballador, un cop acaba la jornada, es queda el salari.Això és posem pel cas un 10% del valor de la seva força detreball. La resta, un percentatge elevat, posem pel cas un 80%es destina a les despeses de transport, producció, etc. i el 10%restant s'ho queda el patró.

Què ha fet aquest patró per merèixer quedar-se aquestapart del pastís? et preguntaràs. Doncs explotar-te o com pre-fereixo anomenar-ho jo: robar-te, que és més gràfic.

No! ell ha muntat l'empresa diràs, i és just que es quediuna part.

Doncs jo et respondré que l'empresa l'ha creat explotant aaltres treballadors, doncs ell tot sol no pot pas fer tota la feinani tampoc el volum de producció material o immaterial que

107

Els articles

produeix l'empresa en qüestió. I de pas una altra banda d'ex-plotadors, els patrons del transport, de les peces o la maquinà-ria necessàries per fer el producte li han expropiat altreballador i a la classe social a la que pertany de part del quehan produït amb el seu esforç físic i mental.

En definitiva, sostreuen als treballadors bona part del seusalari a canvi del “privilegi” de fer servir el propi lloc de treballque ells mateixos han produït.

Home, és lícit que els patrons es quedin una part em diràs,doncs ningú t'obliga a treballar per ells.

Doncs jo et respondré amb un bon exemple de A. Berkman(un tipus més lúcid i amb millor facilitat de paraula que jo):

“Sí, tens raó: la llei prohibeix el robatori.Si jo et robés alguna cosa, podries cridar a un policia i m'a-

rrestarien. La llei castigarà al lladre i el govern et retornarà lapropietat robada, si això és possible, perquè la llei prohibeixrobar. Això significa que ningú té el dret a agafar res de tusense el teu consentiment.

Però el teu empresari agafa de tu el que tu produeixes. Totala riquesa produïda pel treball l'agafen els capitalistes i la guar-den com la seva propietat.

La llei diu que el teu empresari no roba res de tu, perquèho fa amb el teu consentiment. Tu has estat d'acord a treballarper al teu patró a canvi d'una determinada paga, i ell ha estatd'acord a quedar-se amb tot el que tu produeixes. Ja que tu vasestar d'acord amb això (quan vas signar el contracte), la lleidiu que ell no et roba res.

Però vas estar tu realment d'acord?Quan el saltejador de camins apunta amb la seva escopeta

al teu cap, tu li lliures les teves coses de valor. D'acord en què

108


tu «consenteixes», però ho fas perquè no pots actuar d'una altramanera, perquè t'obliga la seva escopeta.

No estàs obligat a treballar per a un empresari? La teva ne-cessitat t'obliga, exactament igual que l'escopeta del saltejadorde camins. Has de viure i igualment han de viure els teus fills.No pots treballar per a tu mateix; en el sistema industrial ca-pitalista has de treballar per a un empresari. Les fàbriques, lesmaquinàries i les eines pertanyen a la classe empresarial, demanera que tu has de llogar-te a tu mateix a aquesta classe pertreballar i viure. Sigui com sigui el teu treball, sigui qui siguiel teu empresari, sempre s'arriba al mateix: has de treballar pera ell. No pots impedir-ho. Hi estàs obligat.

D'aquesta forma la totalitat de la classe treballadora estàcompel·lida a treballar per a la classe capitalista. D'aquestamanera els treballadors es veuen forçats a lliurar tota la riquesaque produeixen. Els empresaris guarden aquesta riquesa comel seu guany, mentre que el treballador aconsegueix tan solsun salari, el just i suficient com per seguir vivint, de maneraque pugui seguir produint més riquesa per al seu empresari.No és això una estafa, un robatori?

La llei diu que és un «lliure acord». De la mateixa manerapodria el saltejador de camins dir que tu «vas acordar» lliurar-li les teves coses valuoses. L'única diferència consisteix quela manera d'actuar del saltejador de camins es denomina roba-tori i atracament, i està prohibida per la llei, mentre que la ma-nera d'actuar capitalista es denomina negoci, indústria,realització de guanys i està protegida per la llei.

Però ja sigui a la manera del saltejador de camins o a lamanera capitalista, tu saps que t'han robat.

La totalitat del sistema capitalista descansa en un robatoriaixí.La totalitat del sistema de lleis i governs sosté i justificaaquest robatori.

Aquest és l'ordre de coses denominat capitalisme, i la llei

109

Els articles

i el govern existeixen per protegir aquest ordre de coses.”

I després em diran que no hi ha classes! Cal que reaccio-nem. Cal que ens unim i sobretot cal que recuperem la cons-ciència de classe, doncs és l'única manera de fer front a lainjustícia social que empudega tot el Sistema. No hem d'obli-dar que aquesta situació s'apuntala des de l'escola fins als massmedia i ja fa molt de temps que dura. Cal que actuem per podercomençar a sortir del pou en que han posat la nostra capacitatcrítica envers les classes dominants. És una feina molt granintentar un canvi de mentalitat que fa dècades que se'ns inculcaa tots els nivells i ens transforma en éssers dòcils i mal·leables,però cal intentar-ho.

La unitat i l'aprofitat(“L'observador” nº2. Juliol 2012)

I és que jo penso que la lluita als centres de treball s'ha d'en-focar diferent de com ho veníem fent fins ara. Està clar queamb tanta retallada i reforma laboral s'ha de construir una res-posta contundent.

Dit això -i tornant al que em porta a escriure aquest arti-cle-, és la passivitat que molts treballadors/es tenen enfront deles vagues i lluites a més petita escala que m'indigna. Amaguenel cap a sota l'ala, i si els que donem la cara aconseguim algunacosa, ja els hi va bé. D'això a casa meva se'n diu “manguis”.

110


Perquè t'has d'escoltar de tot: que la vaga no servirà per res,que pressionar només conduirà a l'acomiadament o a enrarirl'ambient, que els sindicats ens venen i un llarg etc. d'excusesde mal pagador! Doncs això sí, si s'aconsegueix encara quesigui una mínima modificació d'algun article cabró d'algunade les moltes reformes laborals, no pugen pas a dalt al despatxdel patró de torn i li diuen: “ei escolta, que jo no he pas fetvaga perquè crec que no servia per res i ja m'està bé el que hihavia anteriorment. No m'apliquis el nou redactat. que per aixòno m'he mogut i no m'ho he guanyat”. No! Fan tot el contrarii com uns convidats a sopar malcarats, et diuen que el menjarés una merda i encara gràcies que se l'han menjat!

Arribats a aquest punt, els sindicats, aguanten i traguen.El que s'hagi aconseguit es fa extensiu a esquirols i lluitadorsper igual. Tot en ares de mantenir la unitat i no fer diferèncieso carrils de dos velocitats, per mantenir la cohesió de la classetreballadora!

Jo, ja n'estic tip i fart. Qui no plora no mama i s'hauria detirar pel dret. En acords a nivell d'empresa: acords extraesta-tutaris, on el que s'hi hagi aconseguit s'apliqui a qui ha donatla cara (membres de les Seccions Sindicals i persones que sivulguin adherir amb noms i cognoms a l'inici de la negocia-ció/lluita) i en vagues generals apuntar qui participa i qui no,i si en un futur aquell esquirol vol que se l'assessori o se l'ajudiper aconseguir millors condicions o un acomiadament amb unaindemnització digne, que vagi a la patronal.

Alguns diran que això crearà una fractura entre els treba-lladors i hem de fer pinya, però ja n'hi ha prou, doncs el nom-bre de vividors va en augment i el càstig pel que planta caras'endureix. Fer extensiva l'aplicació dels fruits d'una lluita atots els treballadors per igual fins ara no ens ha conduït a res

111

Els articles

substancialment positiu, i en part es deu al sistema sindical im-perant, desmovilitzador i paternalista (abanderat per CCOOOi UGT a través de les eleccions sindicals i la presa de decisionsen vertical).

Per suposat, per salvar aquest primer escull, aquesta res-posta s'ha de dur a terme des d'un sindicat que no tingui ni sub-vencions, ni alliberats sindicals i que prengui les decisions demanera horitzontal. Un sindicat revolucionari. Evidentmentparlo de la CNT.

Crear dos carrils, un de treballadors organitzats i un altred'esquirols no és fer diferències, sinó justícia. El que és creardiferències és que un que no s'ho guanya ho tingui tot sensemoure un dit. Aquest individu no és pas millor que un patróexplotador. No arrisca i espera que les coses li caiguin del cel,com si fos manà dels déus!

Aplicant aquesta mesura dràstica potser sí que comença-rem a anar tots a una. Que quan comencem a marcar distànciesamb els esquirols ja veureu com comencen a veure les cosesd'una altra manera i llavors sí. Llavors serà el moment d'es-tendre la mà solidàriament i dir “benvingut company/a!”. Apartir d'aquí a la següent negociació intentarem equiparar alnou company/a a les condicions dels demés.

I no patiu! En un primer moment la patronal pot afavorira l'esquirol millorant-li alguna cosa per tal de desmoralitzar idesarticular la lluita, però la patronal, igual que el capitalismei l'explotació de la qual viu, és en general un monstre avariciós.No donarà pas gaire! Mai en té prou per a sí mateix i és prouestúpid per plantar la llavor de la rebel·lió.

A vegades per arreglar les coses, s'han de trencar i fer-lesde nou.

La nova passejada(L’observador nº4. Gener 2013)

Sortirem, com sempre, amb aquella pàtina de llibertat a la cara,amb les idees clares entre cella i cella, amb la lleugeresa queens dóna el pensar que estem fent història. Sortirem, en fi,aquell dia, com si fos el primer dia de la nova era. Ens troba-rem amb els companys quan encara serà fosc, ens saludaremd'una manera diferent, a l'alçada de les circumstàncies, ambmés emoció, deixant de banda tot allò que fins aquell dia ensseparava. I començarem un nou dia de vaga general en un mónsense treballadors.

Sentirem, com sempre, la conductora emprenyada perquèno pot anar a comprar perquè nosaltres tallem el carrer. Ensdirà que som uns “vagos” i que no volem treballar. Tindremals mossos al davant, com sempre, anant de guais... “Mireu,no és per mi, a mi tant se me'n dóna però els de Girona novolen problemes o sigui que si no desistiu de tallar la carreterahaurem de carregar. Em sap greu però és així... i que constique no és per mi: jo us entenc. Jo també faria vaga”.

Anirem després a passejar pel centre de la vila. I els co-merciants baixaran les persianes en veure'ns passar. Es queda-ran a dins els seus establiments parlant amb els treballadorssobre els esvalotadors que passen per fora. I obriran altra voltales persianes quan deixin d'escoltar-nos. I després, potser, ani-

112


rem a veure els traïdors de la classe obrera, els que han muntataquest sidral de pa sucat amb oli per rentar-se la cara -almenysuna vegada a l'any- davant l'opinió pública, que ja estarancomptant les persones que van a la seva processó fins a l'ajun-tament. Un cop allà ens miraran de reüll i comprovaran qui laté més grossa, es reuniran en petits grupets per analitzar la si-tuació. No ens diran res i començarà l'agònica rua sense critsni demandes cap al consistori municipal.

Cridarem, a la cua de la manifestació dels grocs, tot allòque ells no tenen valor de cridar. I arribarem davant la casagran per escoltar el que ens diuen els professionals del sindi-calisme de la claudicació. I marxarem amb la sensació d'havertornat a passar-los la mà per la cara i d'haver demostrat que enaquesta terra només hi ha un sindicat que es pugui anomenaraixí.

I a la tarda ens trobarem tots allà on sempre. I hi haurà totala gent que, havent anat a treballar o no, té ganes de cridar imanifestar-se. I també hi haurà els amics de paisà, i els uni-formats, i els periodistes: tots a transformar l'eina més granque té la classe obrera a les seves mans en un espectacle demasses que al vespre es retransmetrà a totes les cases. Faremuna passejada per Olot i cadascú a casa seva.

L'endemà serà un altre dia. Res no haurà canviat. Els capsdel sindicalisme claudicant sortiran a dir “èxit” i ja està. Diranque estan moralment reforçats per negociar, i ja està. Diranque si la patronal i l'estat no es seuen a negociar en convocaranuna altra, potser l'any següent, i ja està.

Mentrestant, la gent continuarà essent desnonada de casaseva, els bancs continuaran engolint diner públic, la privatit-

113

Els articles

zació de la sanitat continuarà, la precarització de la feina s'a-guditzarà... I ja està.

Newspeak(“L'observador” nº2. Novembre del 2011)

“Tota societat dividida en classes s'ha d'aixecar sobre un sis-tema repressiu o autodestruir-se, i tot sistema repressiu esbasa en la dissuasió, persuasió i assimilació sobre la classeoprimida. Una forma d'assimilació és l'eliminació de les ideescontràries a les classes dominants (que no té perquè ser sola-ment idees d'alliberament sinó també les d'una possible novaclasse opressora, com va ser la burocràcia en el socialismed'estat). Una forma d'eliminar aquestes idees és eliminar pa-raules o simplement manipular-les per manipular a la socie-tat.Anarquia = caos; Anarquia = sense líders ; conclusió senselíders hi ha caos. La classe que domina evidentment no podenpermetre que es vegi que viuen de l'explotació, perquè aixòcrea un enfrontament directe amb els explotats, si aquestscreuen que sense l'explotador tot se'n va a la merda, els ex-plotats queden assimilats pel sistema que els està explotant.”

Així comença un fil d'un fòrum de la xarxa en el qual par-ticipo més o menys regularment. Aquest en concret ha servitd'inspiració per l'article que estàs llegint.

I és que em sembla molt interessant l'exposició que hi vafer un company amb el sobrenom “Irbis” i d'aquí que el meu

114


article porti el mateix títol que el fil del fòrum. Irbis va subrat-llar el perquè del títol i jo crec que no haig de ser menys:

“El newspeak era un mètode de dominació que surt a lanovel·la de George Orwell «1984». Si elimines certes parauleso canvies el seu significat evites que es comuniquin certs con-ceptes. També pots crear confusió amb la qual impedir la co-municació. O per reduccionisme, reduir-ho tot a una solaopció.”

Un gran encert per assenyalar el que és cada cop més ha-bitual en el nostre món, i és el fet de canviar les paraules quefins ara es venien emprant per crear un nou estat d'opinió mésfavorable a les classes dominants, i més en uns temps que finsfa poc van ser extremadament propicis per desarrelar el senti-ment de classe d'entre la gran massa social assalariada. De fet,actualment amb les convulsions que estan patint els jardins del'Elisi on ens semblava estar vivint una vida que no es corres-ponia a la realitat més crua, és on aquest newspeak hi està re-alitzant una gran tasca de contenció, evitant -al meu parer- unarevolta social més pronunciada i menys càndida com és el casde la dels indignats, doncs amb més o menys mesura tots/esels seus participants tenim assimilat un tarannà que en altretemps hauria sigut motiu de burla per la falta de mala llet.

I és que ara un patró és un emprenedor i un demòcrata ésun polític. El sistema capitalista ja no és una societat de clas-ses, sinó que és el millor dels mons possibles i la borsa no ésel cau dels fills de puta, sinó que és un gran casino on tots/espodem invertir -i no pas especular a costa de la misèria de lamajoria- amb els nostres ingressos i de pas fer rodar el mónde la manera més lògica possible, amb la benedicció d'econo-mistes reputats. Ah! I no ens deixem els mitjans de comunica-ció, veritables artífex d’aquesta situació i que passen per ser

115

Els articles

els garants de la democràcia amb el seu poder de comunicaciói no uns mers creadors d'opinió professionalitzats a mercè departits i oligarquies econòmiques.

Tot i això, encara hi ha esperança. Com diuen els castella-noparlants: “a cada cerdo le llega su san Martín” i la seva ava-rícia els hi trencarà el sac. Passarem comptes. El newspeak noés infal·lible. La gana sí, i ja som 5 milions d'aturats dels qualsun milió i mig està sense cap tipus de subsidi mentre els gransculpables de la crisi continuen igual de contents. Tinguem encompte que poc més del 30% del dèficit fiscal és atribuïble al'Estat (sanitat, ensenyament, etc.) i a les famílies; la resta l'hancreat els de sempre.

Arribats a aquest punt, si a això hi afegim els centenars demilers de famílies que passen per desnonaments i el progressiudesmantellament de la sanitat i l'educació pública, es crea elmateix escenari com el que descrivia Xavier Diez al seu inte-ressant llibre “Venjança de classe”. La gent no és tonta i sicontinuen tibant tan la corda al final es trenca. En últim terme,tot es reduirà a saber si volem un pedaç per anar tirant o volemun vestit nou.

El tastet democràtic(“el tafaner” nº1. Gener 2011)

Fa dies que estic pensant en escriure aquest article donat queen aquests moments s'està en plena campanya electoral.

El fet d'estar pensant en l'article i en els temes que vulltocar, no vol dir que vagi a fer una meravella, ja que no és al

116


que em dedico habitualment. De totes maneres, com que n'es-tic fins al cap de munt...

L'altre dia, mirant les notícies, discutíem amb la mevacompanya sobre si aquest Sistema de la democràcia parlamen-tària és realment democràtic o en realitat és una autèntica farsa.

El meu raonament era simple: no pots decidir habitualmentsobre els assumptes que t'afecten com a persona ni com acol·lectiu, i això és greu si ni tan sols tens garantia de que in-tentaran complir amb el que prometen i a sobre no són revo-cables en tot moment .

I l'altre detall, sobre el que m'agrada fer girar el meu rao-nament en aquests temes, és que no et deixen triar a qui volsvotar. Et posen 6 o 7 candidats i ja t'espavilaràs! Potser el queva de número 2 o 3 és clarament millor segons el teu criteri,però no pots votar-lo. Les llistes no són obertes. I diré més! nitan sols els candidats han estat triats pels membres dels seuspropis partits de manera democràtica.

Serveixin com a exemple per a la meva afirmació els dospartits majoritaris dins la farsa parlamentarista: PP i PSOE.

Els candidats del PP per exemple són triats per l'aparell di-rectiu, com si fos un títol hereditari, i el PSOE no sempre harespectat les seves primàries (el cas Almunia per exemple).

Com poden ser demòcrates la gent que ni tan sols utilitzainternament la “democràcia” per escollir els seus propis can-didats?

Deixant apart això, el fet de que et deixin votar quelcomcada 4 anys, no em sembla cap “festa” de la democràcia -comdiuen cada cop que arriba el gran dia de les urnes-, més aviat

117

Els articles

em sembla el “catxondeo” de la democràcia. Simplement emsembla un model -si és que se li pot dir així al circ aquest onels polítics fins hi tot ens regalaran un vall dalt de l'escenari.Que sí, que ho haurem de patir aquest cop també!- per tenircontenta a la mainada i fàcilment manipulable entre bambali-nes.

Algú dubte que no hi ha poderosos lobbies econòmics da-rrere les subvencions, suports i càrrecs post-vida política? queevidentment sempre acaben protagonitzant polítics de renomi càrrecs a l'ombra, dels que no surten a la tele, però reparteixenel bacallà en forma de concessions de tot tipus a multinacionalsvàries i petites empreses de quan es tracta de l'àmbit municipal;potser més petit que l'autonòmic o estatal, però capaç de grans“culebrots” televisius sobre corrupteles al més pur estil del farwest.

Si tota l'argumentació i sospites clàssiques en contra d'a-questa mal anomenada democràcia no és suficient, al finalsempre acaba havent-hi la mà fosca de torn que obliga al go-vern -també de torn- a fer el que mai ha volgut fer, com és arala última Reforma Laboral “...porqué es Europa quien nosobliga...”.

Clar, ells són d'esquerres! No ho farien mai de trair laclasse treballadora! Però mentrestant, la crisi del seu Sistemala paguen els de sempre.

Per altra banda i per aportar quelcom positiu a l'article, úl-timament s'ha demostrat que per decidir no ens cal que unEstat ens citi a la “festa” de la democràcia. Les Consultes Po-pulars per la Independència -tot hi tenir un escàs èxit-, han de-mostrat que la demos cràcia és possible, realitzable i de

118


moment no vinculant per les ambicions de “més del ma-teix”[1], però factible.

Tot i que la majoria de ciutadans no n'han estat conscients,han estat fent quelcom pròxim a l'autèntica democràcia. Unintent d'autogestió dels propis assumptes per part dels que ensón afectats. En definitiva un mini exercici o tastet de Demo-cràcia Directa.

[1] Recordem que la pregunta era “estàs d'acord amb una Catalunya inde-pendent en un Estat de dret i dintre de la UE?”

El catalanisme al món àcrata(“el tafaner” nº1. Gener 2011)

És evident -pels iniciats al “mundillu” àcrata- el debat internque s'ha generat al voltant dels plantejament anarco-indepen-dentistes i els diferents punts de vista per donar-hi suport odesacreditar-lo, però està clar que no és difícil trobar argu-ments que mantinguin aquestes idees dintre el corrent ideolò-gic anarquista.

Possibles referències històriques on sostenir o reivindicarl’ideari anarco-independentista

Algunes de les arrels històriques que se li poden atribuiral moviment anarco-independentista, tot i no declarar-se coma tals els seus autors en el moment d'exposar les seves idees1

119

Els articles

es poden exposar de manera breu:

Mihail Bakunin, un dels més pensadors claus de l'anar-quisme, en els seus escrits publicats en el treball “Pàtria i Na-cionalitat” argumentava ja en el segle XIX que “Lanacionalitat no és un principi; és un fet legitimat, com la indi-vidualitat. Cada nació, gran o petita, té l'indiscutible dret a serella mateixa, a viure d'acord amb la seva pròpia naturalesa.Aquest dret és simplement el corolari del principi general dellibertat”.

I també afirma que: “com eslau, jo voldria l'emancipacióde la raça eslava del jou alemany, i, com a patriota alemany,Marx no admetia encara el dret dels eslaus a emancipar-sedel jou dels alemanys, pensants avui com aleshores que elsalemanys són cridats a civilitzar-los, és a dir, a germanitzar-los per acceptació o per força” (1871).

Per altra banda, Salvador Seguí “el noi del sucre”, un per-sonatge històric de la CNT, deia al discurs que va fer com aSecretari regional de la CNT catalana i que es va celebrar aMadrid a l'octubre de 1919, plantejava la relació dels treballa-dors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya ambaquestes paraules:

“A Catalunya, els elements reaccionaris del catala-nisme (els polítics de torn, Cambó i companyia), sovintaixequen la bandera de les reivindicacions catalanes,

120


[1] No sabem si era per inexistència de la terminologia anarco-independentista enaquells moments o simplement perquè donaven per fet que l'anarquisme compor-tava necessàriament l'independentisme amb l'argumentació que per entendre l'a-narquisme és necessari tenir assumit que aquest moviment ideològic porta com apremisa la llibertat individual i col·lectiva.

en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en elsmoments es quan es produeix un fet social de ressonàn-cia, talment com si cerquessin la intervenció de les au-toritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadorscatalans.

Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també aBarcelona, som i serem contraris a aquests senyors quepretenen monopolitzar la política catalana, no per as-solir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensarmillor els seus interessos de classe i sempre amatents amalmetre les reivindicacions del proletariat català. I jous puc assegurar que aquests reaccionaris que s’auto-anomenen catalanistes el que més temen és el redreça-ment nacional de Catalunya, en el cas que Catalunyano els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunyano és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar lapolítica catalana de l’espanyola.

En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui queamb una Catalunya independent no hi perdríem res, ansel contrari, hi guanyaríem molt, la independència de lanostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics ma-drilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles se-riosament d’independitzar Catalunya de l’Estatespanyol, els primers i potser els únics que s’oposariena la llibertat nacional de Catalunya, foren els capita-listes de la lliga regionalista i del Fomento del TrabajoNacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmenel meu raonament. Tan se val que proclamin el seu ca-talanisme en discursos i articles periodístics quan sóna Barcelona. Si pensen que es troben en perill els inte-ressos particulars de la seva classe benestant, enfollitsi a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir elsseus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una ve-

121

Els articles

gada els haureu pogut veure vestint la casaca de minis-tre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerialcom és poden afermar les aspiracions de llibertat na-cional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centra-lista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics?

Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, pri-vada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus de-tractors i sap de quin cantó estan els seus veritablesamics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estatespanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra unaCatalunya amiga de tots els pobles de la Península His-pànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-secom els capdavanters del catalanisme, temen una en-tesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitatspeninsulars.

Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixenla Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposaels seus interessos de classe, és a dir els interessos delcapitalisme, a tot interès o ideologia.

Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exage-rat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya con-questa la seva llibertat nacional, els primers, si no elsúnics, que li posaran entrebancs, seran els homes de laLliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, elcapitalisme està mancat d’ideologia.”

(Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d’IsidreMolas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)

També podem trobar el text de una octaveta que Quico Sa-baté, un dels maquis anarquistes més coneguts durant la lluita

122


antifranquista, repartia pels carrers de Barcelona el 1949 ambmotiu de la visita del dictador Franco on hi deia:

“ Poble català: Mai com avui havien vist trepitjats elsteus drets; escarnides les teves llibertats. Ja n'hi ha proud'esclavatge! Redrecem-nos catalans. Agermanats ambels fills dels altres pobles hispànics. ESCAMPEMARREU DE TOT LA REVOLTA CONTRA FRANCO. Al'Acció catalans! Moviment de Liberació.”

Així mateix, a la CNT hi va haver molts debats internssobre la qüestió nacional, ja que membres com Joan Peiró (unaltre destacat membre de CNT i fundador de la FAI) conside-raven el marc d'actuació català com un àmbit més natural pelsque formaven part de la CNT i això va generà discusions in-ternes a la CNT a les nostres terres durant la decada dels 30.

Tampoc no s'ha d'oblidar que la CNT catalana va donar entot moment suport a l'Estatut de Núria i anteriorment va estarpresent en l'aixecament fallit protagonitzat per Macià (futurpresident de la Generalitat)entrant per Prats de Molló, on laCNT, tenia que convocar Vaga General un cop l'aixecamentindependentista tingués possibilitats d'èxit.

Mostra anecdòtica d’aquesta convergència entre anar-quisme i alliberament nacional és al propi himne de Els Sega-dors, d' Emili Guanyavents (Barcelona, 1860-1941).

Guanyavents, conegut per la societat de l'època per la sevarelació amb el moviment obrer i anarquista, va ser qui va es-criure la lletra de l'himne nacional de Catalunya introduint-hilletres tals com “Com fem caure espigues d’or, /quan convé,seguem cadenes”, elements de clara influència llibertària.

Tot i que la seva militància ideològica estigué apunt de ferque no guanyés el concurs convocat per la Unió Catalanista

123

Els articles

del 1899 per fer una nova lletra, el fet és que finalment unanarquista és l'autor de l'himne nacional català.

Educació o domesticació?(“el tafaner” nº1. Gener 2011)

El passat desembre de 2010 el Xè Congrés de la CNT vaaprovar la creació i recolzament d'escoles lliures i Ateneus pera la formació de la classe obrera. La formació, i sobretot l'a-prenentatge i vivència dels valors llibertaris, és de cabdal im-portància per el moviment llibertari i l'emancipació de la classeobrera.

El procés educatiu que pateix una persona dins de les es-coles estatals (altrament dites públiques), així com de les es-coles privades (majoritàriament, de l'esglèsia o la burgesia) esbasen en uns valors totalment contraris als llibertaris: la pri-macia de l'obediència i de la submissió. D'aquesta manera, for-mant i educant masses de xaiets (amb alguna ovella negra detant en tant), és com el sistema capitalista i estatista es mantéen el Poder. Tampoc no podem oblidar els mitjans de comuni-cació amb la correspondent publicitat, que quan no falsejen larealitat, creen idees i desitjos alienadors, obvien notícies pro-tegint i mantenint els interessos del poderosos i dels enriquits.

124


L'escolarització universal ha passat de ser una con-questa social a ser un mitjà per a la conquesta de la societat,de domini i alienació de la classe obrera. L'Estat i el Capitalnecessita l'obediència i la submissió al Poder com l'aire querespirem. Així que el descobriment d'una l'escola-institut (ins-titució pròpia de l'Estat) que pot fer i fa acostumar a acceptar,com quelcom natural, l'obediència a l'autoritat i la repressióde la llibertat individual i col·lectiva, és l'eix bàsic del seu fun-cionament.

L'adoctrinament de les ments es produeix tant pelscontinguts donats dins de l'aula (ho veiem en la primacia delsconeixements utilitaris al servei de l'indústria capitalista, endetriment dels coneixements vinculats al pensament, la refle-xió i l'acció), com prenent una forma de quotidianitat en la vi-vència diària amb valors de submissió i obediència almestre-professor, a les normes heterònomes de l'escola-insti-tut, a la falsa democràcia, i a les lleis educatives. Al meu parer,és aquest l'adoctrinament més dur i real: l'anomenat currículumocult.

Amb això, no vull dir que els humans no ens hagimd'establir unes normes (que són conseqüència d'una moral),ans al contrari. Enfront l'obediència, els llibertaris proposemla responsabilitat. La responsabilitat s'exerceix prenent les prò-pies decisions acceptant les conseqüències i participant en lesdecisions que incumbeixen a la comunitat, en aquest cas, a lacomunitat escolar. Ja n'hi ha prou d'infantilitzar el procés demaduració de les persones creant la necessitat d'una autoritatque pensi i decideixi constantment per elles per protegir-losdel món. Els nens i nens, els nois i noies, són plenament capa-ços de pendre més d'una decisió i viure la responsabilitat (iaquest és un aprenentatge que s'ha de facilitar, shi ha de con-

125

Els articles

tribuir a que siqui possible).

Nombroses experiències pedagògiques de pedagogsde renom internacional aixì ho han confirmat. A l'Estat espan-yol tenim un exemple actual, l'escola llibertària Paideia, ambprop de 30 anys d'experiències.

I és que l'Estat com el Capital, com l'amo a l'esclau,necessita tractar als seus subornidats com si fossin inútils sensecap capacitat d'intel·ligència, necessita una classe obrera do-mesticada que s'adapti sense oposar resistència a l'entorn la-boral capitalista.

L'escola actual (especialment la pública) és un desas-tre a ulls de tothom, però pocs són els que ho diuen pública-ment. Tot i que, dins dels objectius de l'escola pública és eld'educar per l'autonomia, la pràctica porta a tot el contrari: aser més aviat autòmates sense esperit de superació ni de lluita,amb poc o nul sentit de la responsabilitat. La "famosa" gene-ració "NiNi" és més gran que mai, prop del 30% de nois i noiesde 16 anys no aconsegueixen el títol mínim de la ESO.

Els que hem conegut la ciència pedagògica moderna,s'ens cau l'ànima als peus. Els avençs de la coeducació, la pro-laicicitat i cientificisme (encara que estèril) que ens ofereixl'escola s'han complementat amb la metodologia escolàsticadel segle XIX. Molts pedagogs rellevants del segle XX coin-cideixen en que l'educació ha de ser paidocèntrica, feta a partirdel punt de vista i necessitats de les persones que aprenen d'a-cord amb el seu estadi de desenvolupament psíquic, físic iintel·lectual, on cadascuna és un món. És l'escola la que hauriaque tenir la capacitat d'adaptació a l'aprenent, i no a l'inrevés.

Els professionals de l'educació, oblidant el rol d'edu-

126


cadors humanistes, cada vegada més, adopten funcions de pas-tors, de policies, de jutges i de carcellers, amb la enlluernantetiqueta de demòcrates, quan de democràcia no n'hi ha, mésaviat una dictadura política i econòmica. Tant l'escola, coml'institut, s'assemblen més a una caserna militar de soldats delleva o una presó de 3er grau: a més de l'obediència als fun-cionaris i superiors, de que cada soldat o presoner ha d'estaren el seu barracó, cel·la, o aula, hi ha la prohibició de sortirdel centre, amb videocàmeres, reixes, murs, vigilants i, fins itot, en alguns centres, filferro d'espines. I la societat, semblaque aplaudeix aquestes mesures degut a que el "carrer" cadavegada esdevé un lloc d'inseguretat creixent (cotxes, drogues,bandes, ...).

Sembla que ningú vulgui reflexionar sobre cap a quintipus de societat ens estem dirigint i quins són els orígens delsproblemes. Quan l'anarquista senyala cap a la lluna, l'idiotanomés mira el dit.

La sensació que s'em desprén dels “professionals” del'educació és la manca de coneixement sobre educació, negantl'orígen dels problemes, situant-los erròneament i de forma in-justa i covarda, sols en l'alumnat, en la família, o l'Estat, maiells. Encara que comprenc que els professors poden tenir l'ex-cusa d'equivocar-se, ja que no han rebut quasi formació com adocents-educadors, tan sols 3 mesos. Però si tinguèssin 3 anysde formació serviria de gran cosa? No ho crec pas.

Els mestres d'escola han rebut una formació mínimade 3 anys, amb totes les innovacions corresponents. Quan in-gressen laboralment a l'escola, els joves mestres es troben ambuna realitat pedagògica del s.XIX (suposo que existiran algu-nes excepcions). El costum del mestres i professors més vete-rans s'imposa a la ciència pedagògica, titllant-la com si fos una

127

Els articles

ciència que no toca de peus a terra tot i les experiències. Elsjoves mestres es troben incapaços de practicar aquelles teoriesque

han après (ja que de pràctica pedagògica moderna tampoces deixa veure molt per l'aula universitària) i per no perdre ellloc de treball o trobar-se aillats, com a "bitxos raros", s'adap-ten al costum i obliden tot allò transformador i creatiu d'autorscom Piaget, Freinet, Vigotsky, Rogers, Ferrer i Guardia, Neill,Reich, i tants d'altres. No es per maldat. La incompetència delsmestres i professors no és sinó ignorància i/o frustació.

Si a més afegim que laboralment el cos de mestres iprofessors hi ha una important precarietat laboral, sobretotentre els docents més joves, qualsevol intent de tirar endavantun projecte d'innovació pedagògica és veu abocat al fracàs, jaque cada any el docent precari es troba treballant en un altrecentre i en una altra localitat, així prop d'un 40% de la plantilla.Qualsevol intent de continuïtat pedagògica innovadora és im-possible. Cap nou projecte pot tirar endavant en aquestes con-dicions. L'Estat ho sap prou bé, de fet ell és qui ha creataquestes condicions laborals per dinamitar i evitar qualsevolintent d'innovació pedagògica als centres, fóra del que dictal'Estat com a innovació.

I els principals perjudicats son els nens i nenes, elsnois i noies, i de retruc tota la societat. Els joves són especia-listes en veure passar cada any tota una colla de nous profes-sors i mestres. Els joves es mereixen tota la millor formaciópossible, i l'Estat els hi nega, d'una o altra forma. Una millorformació, tècnica, cultural, i humana (moral) seria realmentun perill per al manteniment del capitalisme i de l'Estat. Com-panys i companyes, pares, mares, i estudiants, si no som no-saltres que reclamem una millor educació no ho farà ningú.No sols em refereixo reclamar més "calers", més tecnologia,

128


més professors (que no faran més que aumentar el control so-cial de l'alumnat), sinó em refereixo, sobretot, a un canvi demètodes, un canvi d'objectius i valors educatius, basada en unamajor participació dels alumnes, dels pares, com dels mestresi professors en la gestió dels centres educatius. Cal que donemun cop de mà a tants i tants mestres i professors desitjosos deposar en pràctica la pedagogia del s.XX., encara que estiguemja al segle XXI.

Cal que ens rebelem, que no confiem ni amb l'Estat,ni tampoc gaire massa amb els seus treballadors. Cal que llui-tem per una educació llibertaria i anti-autoritària pels jovesd'avui, que seran els adults del demà. Una educació que formitan l'intel·lència com el caràcter, una educació que comença acasa amb la família i continúa a l'escola durant mes de 6 horescada dia al llarg de prop de 12 anys (que no és poca influència).Si nosaltres com a llibertaris, si com a pares i mares que esti-meu els vostres fills i filles i els voleu el millor, caldrà que llui-tem. Ningú ho farà per nosaltres, sinó més aviat el contrari, hofaran contra nostra i contra els nostres valors, com fins ara.

Per una societat llibertària ens cal una educacio llibertaria.

Salut i revolució

129

Els articles

Educació en valors?(L’observador nº4. Gener 2013)

M'agafa l'altre dia una d'aquestes mares mig jipis migpijes i em comença a taladrar amb el fet que porta el seu fill auna escola d'aquestes de pedagogia no-sé-què que es veu quesón la hòstia en vinagre. La deixo parlar i s'embolica en que siels materials, que si el rol de les mestres, que si l'espai, que siel contacte amb la natura i molts altres aspectes positius queaquestes escoles tenen (això no ho jutjo perquè no m'he educaten cap d'elles). La conversa continua i la noia s'envalentona ipassa ja de lloar les virtuts de l'esmentada escola a denigrar elsistema públic d'educació... L'escolto una estona més mentreem parla dels valors que es transmeten a l'escola pública i queaquests no són els que ella vol que el seu fill aprengui sinó queels seus valors són diferents i molt propers als de l'escola queha escollit per al seu fill.

Molt bé, li dic jo. Deus estar contenta, no? Sí, em diuella, l'escola és una mica cara però val la pena, al cap i a la fi,els valors són per a tota la vida. No em reca esmerçar esforçosi recursos per educar els fills. Potser sí -li dic jo- però... Ésclar que jo no tinc cap infant al meu càrrec però hi ha quelcomque no m'agrada del que em dius. Bé, n'hi ha més d'una queno m'agrada, però una em sorprèn especialment de tu (quesembla que et prens tan seriosament l'educació dels fills): jocrec que l'escola és un lloc de transmissió de coneixements iaquí estarem d'acord en que hi ha metodologies i pedagogiesmés bones que altres però em sorprèn que deleguis en l'escolala transmissió de valors. Tal i com jo ho veig, els valors quem'interessa que tinguin els meus fills són els meus i els de casa,no els d'una gent que li és aliena. Entén-me: no dic que els va-lors de l'escola aquesta siguin pitjors que els meus però crec

130


que no es pot deixar quelcom tan important com els valors enmans d'algú a qui quasi no coneixes i a qui li dónes patent decors només perquè treballa en una escola.... ¿guai? És que noés tan fàcil com dir “S'ha de ser tolerant” i ja està... Tolerantamb què? Per què? Amb l'empresari que m'explota i que potserporta els seus fills a aquesta escola? I aquí ve la segona cosaque no m'agrada de la teva escola.

Em dius que l'escola és cara. Tu treballes com una des-graciada, com la gran majoria de nosaltres, per poder tirar en-davant però, i les famílies que porten la mainada a la mateixaescola que tu? Tenen els mateixos valors que tu? També com-parteixen els valors de l'escola? No et sembla estrany queaquesta educació tan bona només estigui a l'abast d'unes quan-tes famílies? No et recorda això, als Jesuïtes de Sarrià o alsEscolapis de Sant Gervasi on s'han educat les elits i les novesgeneracions de governants i propietaris de Catalunya? No etrecorda a l'internat d'El Collell? Però es que encara n'hi ha més-continuo-; ¿no et sap greu pagar dues vegades per l'educaciódels teus fills? Pagues, amb els teus impostos, la creació denoves escoles, els sous dels mestres i molt més. Si no utilitzesel sistema públic d'ensenyament estàs llençant aquests calersa la basura o, si t'agrada més, estàs contribuint solidàriamenta l'educació dels infants que van a l'escola pública. Per quèpagar dues vegades? Per què no lluitar per una escola pública(de la que n'ets copropietària en tant que en pagues una part)més afí als teus valors enlloc de cercar una sortida tant fàcilcom cara? No serà que tu també vols “elititzar” la teva cria-tura?

En fi, veig que no ens posem d'acord i callo la boca.Ella em mira plena d'incomprensió i no pot entendre com pucser tan classista i tan protector dels meus valors. No entén que

131

Els articles

els meus valors no se m'han transmès com qui explica com feruna arrel quadrada sinó que s'han forjat en el sí d'una famíliatreballadora que ha vist moltes vegades com ens miraven persobre l'espatlla, que sap el que és abstenir-se de luxes, que sapel que és anar a treballar des de molt jove i moltes altres cir-cumstàncies vitals que et situen més a la vida que tots els mes-tres i totes les pedagogies que s'han inventat.

Sortir del sistema(L’observador nº4. Gener 2013)

La veritat és que ens ho posen fàcil. L'altra veritat ésque no ens van ensenyar a pensar. I la conclusió és que ara mésque mai és molt fàcil sortir del sistema però no ho sabemveure.

Aquesta crisi, aquesta estafa, ens ha posat davant elmirall i ja era hora. Hem vist com tota la teoria econòmica,tota la verborrea política i en fi, els principis que semblaveninalterables, se n'han anat a la merda: ja no hi ha treball segurni digne, ja no hi ha possibilitat d'ascens social, la corrupcióes passeja per davant dels nostres morros altivament i un llargetcètera de barbaritats que ens demostren que el món ha can-viat i a pitjor. Tota una sèrie de circumstàncies que ens demos-tren que el sistema ni ens necessita ni ens estima ni ensrespecta. És més: el sistema ens escup. Podrà exprimir-te sem-pre que ho necessiti i et deixarà arribar a uns nivells accepta-

132


bles de benestar però quan ja no li siguis útil ni per ser explotatt'exclou de la roda. Et prendrà la feina, la casa i, amb sort, etdeixarà agonitzar amb les engrunes dels subsidis. No és capbestiesa: milions de persones ho viuen i ho senten ara i aquí.

Doncs bé: jo proposo a tota aquesta gent que engeguiformes relacionals, de treball i de tota mena fora del sistema.El sistema no ens vol i nosaltres tampoc el volem ni el neces-sitem. Cal crear-ho tot del no-res o transformar allò existent:des de les fàbriques fins a les escoles. Crear poder i vinclescomunitaris. Oblidar-se de la política professional i autoges-tionar els nostres assumptes. Només així serem membres dig-nes d'una comunitat, només així recuperarem l'autoestima queel sistema ha destrossat a base d'anorrear-nos cultural i social-ment per deixar-nos el trist paper de consumidors/productors.Només si abandonem aquest sistema serem ciutadans creadorsde riquesa i de progrés i no unes ovelles que van cada quatreanys a decidir quin serà el seu carnisser.

133

Els articles

fora del ramat. anarquistes a la garrotxa 1995-2012

Documents