Mar Segundo

2n ESO A

Ll. Catalana

Redacció 8

FINS MAI 14/06/2011

22 de maig de 1994

Aquell accident m’ha canviat la vida. Justament quan ja havia

paït el divorci dels pares, que m’havia costat el meu temps, va

passar. La mare em va proposar anar a comprar amb ella, com

feia temps que no ho fèiem. Jo, és clar, vaig acceptar la

proposta. Feia temps que no veia a la mare i m’encantaria

passar una estona, per molt petita que fos, amb ella. I va

passar. El pare ja m’ho deia que, a la meva edat, anar al seient

del copilot del cotxe era perillós. Però jo no n’hi feia cas. En

sortir de l’aparcament del súper vàrem xocar amb un camió. A

partir d’aquí ja no recordo res més. Només que quan em vaig

despertar em trobava en un hospital. Ara vaig amb cadira de

rodes i em falta una cama. Tot i que han passat gairebé dos

anys, encara no puc fer vida normal, de fet, crec que mai podré

fer-la. No poder tornar a córrer, ni tan sols caminar, ni

aguantar-me dreta... No crec que pugui acostumar-m’hi mai. I

la mare ja no hi és. Va marxar. Suposo que va pensar que no

podria amb tot i que es sentia culpable i se’n va anar a l’altre

món, com dirien alguns.

12 de febrer de 1995

Em sembla que faré com la mare. El pare cada dia arriba més

tard i, encara que ell ho negui, va begut, molt begut. Em passa

pel costat i fa com si no hi fos. Ni em mira. Ni em parla. Ni l’hi

importo. Me’n tornaré amb la mare, aniré amb ella. Adéu, fins

mai.