Fil DirecteAny XIV · Número 27 · Juliol 2010

gamGRUP D’AMICS DE MONTELLÀ

“Vam aconseguir que tot el poble es fes seva l’escola”

Sumari

El president de la Diputació de Lleida inaugura el Local Social de Montellà

EditorialA l’Estatut de Catalunya 2006 li ha passat al mateix que al cabrit de les Absoltes ceretanes del Dimoni de Músser, que “a Martinet li van tallar el xiulet” i “a Montellà li van acabar d’arranar”. I és que no ens enganyem, no ha estat únicament el PP, amb el seu recurs al TC, el responsable que l’Estatut votat pel Parlament de Catalunya hagi acabat sent paper mullat; ja abans, i malgrat el que havia promès el president del govern espanyol, el text estatutari havia sofert una con-siderable retallada en les diferents comissions de treball al Congrés, fins al punt que com va dir Alfon-so Guerra, amb una bona dosi de cinisme, després de passar-hi el ribot aquell text no el coneixeria ni “la mare que el va parir”. Ara, la sentència del TC, basada en una lectura molt restrictiva de la Constitució, mata definitivament l’esperit que animava el text inicial, menysté l’opinió expressada lliu-rement i democràtica pel poble de Catalunya i ens adverteix de quins són els límits reals d’autogovern a què podem aspirar. El pitjor, però, és el menyspreu que aquesta sen-tència demostra envers el fet nacio-nal de Catalunya. Fent derivar les nostres possibilitats d’autogovern d’allò que diu la Constitució (text que, paradoxalment, no fou votat en el seu moment pel partit que ara el sacralitza) i no pas dels nostres drets històrics, converteix la idea de nació catalana en una mena de dèria d’uns quants atesa graciosa-ment pel sistema polític espanyol i no pas un dret que troba el seu

· Editorial: pàgines 1 i 2· Miscel·lània: pàgina 3· Programa Diada del GAM: pàg. 4· L’escola se’ns apropa: pàgina 5· El Castell de Sant Romà, descrip- ció i recerques (II): pàgines 6 a 8· Santiago Rusiñol i la llegenda del cementiri d’Ix: pàgines 9 a 13

· Rutes en BTT: pàgines 13 i 14· Els nostres personatges: Rosa Campà : pàgines 15 a 17· Racó del llibre pirinenc: La papa- llona negra: pàgs. 18 i 19· La columna del jovent: pàg. 20· Herbes, plantes i flors: pàg. 21· Els fogons de Montellà: pàg. 23

ROSA CAMPÀ, exdirectora de l’escola de Montellà

editorial

2

fonament en la història mil·lenària de Catalunya.

No ens pot estranyar, doncs, l’èxit de la manifestació del passat dia 10. Digui la Constitució allò que li vulguin fer dir, Catalunya és una nació, i ho és perquè té una història particular i diferenciada; perquè té una llengua pròpia i, doncs, una particular manera de dir i enten-dre les coses del món; perquè té uns costums i unes tradicions que la fan diferent dels altres pobles; perquè té un dret i unes institucions secu-lars i, potser més impor-tant que tot això, perquè té la voluntat de seguir sent ella mateixa des-prés dels incomptables intents d’anorrear-la i sotmetre-la a una de més gran i, suposadament, més d’acord amb els temps. Catalunya és una nació, i d’aquí el seu dret a decidir en les coses que l’afecten.

Els que es van manifestar pels carrers de Barcelona ho tenien molt clar, i ho van expressar amb lemes, amb crits, amb música, amb un civisme envejable, amb convicció. El fet no ha deixat indiferent ningú, encara que els grans partits estatals, obviant una vegada més el senti-ment de la majoria de catalans, es dediquin només a donar-se la culpa els uns als altres del fenomen.

Sembla, efectivament, que alguna cosa estigui canviant, i ho demos-tra tant la diversitat de col·lectius que hi van voler ser presents, entre els quals hauríem de destacar els sindicats, tradicionalment ben poc implicats en la qüestió nacional, la patronal, que ja ha despertat del somni de catalanitzar Espanya, i al-

guns col·lectius d’immigrants, que sens dubte jugaran un paper impor-tant en el futur d’aquest país, com el fet que el clam més unànime fos el d’independència.

Ara caldrà veure com es canalitza tota aquesta empenta. La pregun-ta que tothom es fa és si la classe política del país estarà a l’alçada d’allò que li reclama la societatcivil, si per una vegada es posarà l’interès de Catalunya per davant dels interessos de partit. La pre-

gunta no deixa d’amagar certa malfiança perquè precisament ara la classe política està en entredit i cada vegada més desconnectada dels ciutadans: la incompetèn-cia manifesta dels responsables d’alguns departaments, les con-tradiccions en què cauen molts parlamentaris quan han de votar

aquí o a Madrid, els casos de corrupció que sacsegen ara un partit ara l’altre, la lentitud i les arbitrarietats a l’hora d’afrontar la crisi econòmica, etc., no semblen el millor currí-culum per a endegar un ferm procés d’afirmació nacional que serà de tot menys fàcil. ¿Seran els partits catalanistes tradicionals, que tant van destacar en la lluita antifranquista i en la transició però massa avesats al mercadeig a l’hora d’aconseguir

petites i legítimes llibertats per a Catalunya els que hauran d’assumir aquesta tasca? ¿O caldrà una renovació de sigles i de cares, l’aparició en l’escena política d’uns nous partits amb un perfil potser més radical? Per sort o per desgrà-cia les properes eleccions ja són a l’horitzó. De moment el que cal desitjar és que els mesos d’estiu no apaivaguin el clam expressat per tants i tants catalans.

La Junta Directiva

La bandera de Cerdanya també hi va ser present/ L. Thivolle

Edita: Grup d’Amics de Montellà NIF: G-25076795 C/ Nord, 1 - 25725 Montellà de Cadí (Lleida) Mail: info@amicsmontella.cat Pàgina web: www.amicsmontella.cat Maquetació: Guillem Lluch Torres

Coordinació; Guillem Lluch, Montse Torres i Llorenç VergésTirada: 400 exemplarsCol·laboradors en aquest número: Eduard Aguilar, Ín-grid Giralt, Ariadna Plans Albert Texidor i Oliver Vergés. Correcció de textos: Llorenç Vergés i Oliver Vergés

GUILLEM LLUCHEl Grup d’Amics de Montellà i el Grup de Recerca de Cerdanya han signat recentment un conveni de col·laboració. El document

recull la voluntat de totes dues associacions de trobar fórmules de cooperació amb l’objectiu de promoure actes culturals i de divulgació, així com la publicació

de material relacionat amb aquest àmbit. Els encarregats de signar el conveni van ser Montse Torres, com a presidenta del GAM i Enric Quílez, com a president del Grup de Recerca de Cerdanya (a la foto).

Aquest conveni ha de permetre a les dues associacions sumar esfor-ços i ajudar-se a l’hora de fer acti-vitats conjuntes en els seus res-pectius àmbits d’actuació. El Grup de Recerca de Cerdanya va néixer fa dos anys amb unes finalitats ben marcades, com ara la promo-ció cultural, la recerca científica i la seva difusió a la Cerdanya i la col·laboració amb altres entitats de dins i fora de la comarca amb finalitats similars. Si voleu conèi-xer més a fons els objectius i les activitats del Grup de Recerca de Cerdanya, podeu visitar el seu lloc web: www.recercacerdanya.org

miscel·lània

3

El GAM i el Grup de Recerca de Cerdanya signen un conveni de col·laboració

Montellà ja disposa d’un Local SocialGUILLEM LLUCHDesprés de desitjar-lo durant molts anys, el Local Social de Montellà ja és una realitat. El passat dissabte 24 d’abril va ser inaugurat per part del president de la Diputació de Lleida, Jaume Gi-labert, el delegat del Departament de Governació i Administracions Públiques a l’Alt Pirineu i l’Aran, Josep M. Ardanuy, l’alcalde de Montellà i Martinet, Josep Cas-tells i el president de la Fundació Sant Genís, Pere Vidal. L’edifici s’ha construït en mig any i ha suposat una inversió de 570.000 euros.

Després de la tradicional tallada de cinta (a la foto), Gilabert va

destacar la importància de treba-llar per desenvolupar equipaments com aquest que garanteixin la qualitat de vida dels veïns. El pre-sident de la Diputació de Lleida va afegir que aquest és un equi-

pament de futur que ha de donar servei a tots els veïns, una idea que també van destacar Castells i Vidal. L’acte d’inauguració va comptar amb la participació de gairebé tots els veïns de Montellà.

4

De 10:30 a 20:00 h - Exposició a la carpa de la plaça del Llac- L’escola de Montellà-

- Treballs presentats al IV Concurs Fotogràfic del GAM

18:00 h – Xerrada al Bar Maria Antònia sobre l’escola de Montellà a càrrec de

Rosa Campà

19:00 h – Xocolatada popular amenitzada perElies de Cal Mariol

20:00 h – Cloenda amb l’actuació del grup de blues Mojodealers Blues

Els actes es faran a la Plaça del Llac. En cas de pluja s’indicarà un lloc alternatiu.

X Diada del GAMDissabte 7 d’agost

programa de les festes d’estiu

Quart Concurs FotogràficSi vols participar en el IV Concurs Fotogràfic del GAM, pots enviar les teves fotografies abans del 5 d’agost a info@amicsmontella.cat, o a Carrer del Nord S/N. 25725 Montellà de Cadí. Lleida. La temàtica és lliure, però les fotografies han d’estar ambientades a Montellà o als seus entorns. Han d’estar fetes amb una càmera fotogràfica (no poden ser de mòbil ni similars), i han de tenir una bona resolució.

5

l’escola se’ns apropa

INGRID GIRALT ARIADNA PLANSÉs evident que actualment hi ha dificultats per a conciliar la vida laboral i la vida familiar. Tant és així, que aspectes vinculats al creixement com a persona dels infants esdevenen cada vega-da una càrrega més feixuga de portar. Atesa aquesta situació, les escoles han posat més èmfa-si en projectes que treballen competències bàsiques com són l’autonomia i l’esperit crític en-tre d’altres.

Treballar el respecteUn dels projectes de centre de l’escola Ridolaina és el respec-te. Però, què entenem per res-pecte? Des de l’escola, el res-pecte es treballa a tres nivells: respecte a un mateix, als altres i a l’entorn.

En primer lloc, l’estima a un mateix és el fonament per a des-envolupar-se com a persona. En

aquest sentit, l’escola ha iniciat el seu treball en l’autoestima i l’alimentació. Aprendre a va-lorar i comunicar els aspectes positius d’un mateix i portar, per esmorzar, una peça de fruita un dia a la setmana són alguns exemples. Així mateix, la higie-ne i l’esport són primordials per al benestar físic i emocional. És per això que es treballen hàbits d’higiene bàsics i s’estimula la pràctica de l’activitat físi-ca, com la natació, l’esqui i les activitats extraescolars vincu-lades al Pla Català de l’Esport.

Foment de l’esperit democràticEn segon lloc, si els fonaments són ferms passem a la bastida, en altres paraules, el respecte als altres. Un bon exemple d’això és la impor-

tància que es dóna a l’empatia i al foment de l’esperit demo-cràtic, mitjançant les assem-blees i la resolució de conflictes de forma autònoma. A l’escola hi ha una premissa: “el que no vulguis per a tu, no ho facis als altres”.

Per últim, l’estima de l’entorn. El centre anima a fer un bon ús dels recursos, a reutilitzar em-bolcalls i materials diversos, a la recollida selectiva i a preservar els voltants. Una bona mostra d’això és que totes les aixetes tenen polsador automàtic i que es convida les famílies a portar els esmorzars en recipients de més d’un ús.

Eines de futurEn definitiva, l’escola està fent una bona feina perquè els nens i nenes disposin d’eines per al seu futur i puguin esdevenir membres d’una societat cada vegada més global. Tanmateix, el centre només hauria de ser un ajut. Però llavors, a qui corres-

L’educació d’avui, fonament per al demà

Un alumne de sisè compartint lectura amb els més petits

pon aquesta tasca vital?

6

col·laboracionsEl castell de Sant Romà, descripció i recerques (II)

LLORENÇ VERGÉSOLIVER VERGÉSEn aquesta segona entrega d’El Castell de Sant Romà, descripció i recerques deixarem enrere la des-cripció i l’anàlisi formal de la to-rre de Sant Romà per tal d’abordar l’anàlisi històrica a partir de la bibliografia i de la documenta-ció existents. Per tant, és ara el moment de fer-se preguntes com ara què se’n sap del cert de Sant Romà, a qui va pertànyer o quina era la seva funció. La manera més senzilla d’afrontar aquest tipus de recerca és, en primer lloc, consul-tant què ens en diuen les obres de divulgació general que han tractat la qüestió, obres tan fiables, en principi, com la Catalunya Romà-nica o Els Castells Catalans. En segon lloc, i a partir de les dadesobtingudes a través d’aquestes

obres, cercant fonts primàries (convinences feudals, testaments, etc.) que ens puguin aportar més informació sobre el tema o que permetin contrastar degudament la informació obtinguda. En defini-tiva, assegurar el tret acarant les fonts secundàries amb documents de l’època.

Convinença feudalEn la primera de les obres consul-tades, Els Castells Catalans, Pere Català Roca explica que el castell de Sant Romà de Montellà fou objecte d’una convinença feudal entre els Pinós i un tal Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdan-ya. Tindríem aquí, doncs, una primera referència important amb relació a Sant Romà. La segona obra consultada, el volum VIIè de la Catalunya Romànica, també dedica un article a la torre de Sant

Romà de Montellà. Maties Delcor, un dels dos autors que el signen,diu que «la història d’aquesta fortalesa, que era un domini dels Pinós, és força desconeguda», i més endavant diu que «potser és aquest castell el que l’any 1107fou objecte d’una convinença entre Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya, i Galceran de Pinós i el seu fill». Gràcies a aquestes informacions, tenim un punt de partida interessant per començar la nostra recerca, si bé el “potser” de la darrera cita ja ens adverteix que no estem petjant un terreny gaire segur. La cosa es complica quan el mateix Maties Delcor afegeix unes línies més avall que «es corre el risc de con-fondre la fortalesa de Sant Romà de Montellà amb una d’homònima situada a la vall alturgellenca de Lavansa, al poble de Sisquer».

Per tal de superar aquestes vacil·lacions i poder saber quina fortalesa fou realment objecte de la convinença de l’any 1107, cal que repetim l’operació que hem fet en el cas de Sant Romà de Montellà i consultar què diuen les obres generals sobre el castell de Sant Romà de Sisquer. És en aquest punt que la situació se’ns complica del tot. Rosa Maria Asensi i Estruch escriu al VIè volum de la Catalunya Romànica, el dedicat a l’Alt Urgell i Andorra, que el castell de Sant Romà de Sisquer fou objecte d’una convi-nença l’any 1107 entre Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdan-ya, i la família Pinós. Com es pot

Castell de Sant Romà. Actualment Ca l’Arnau (Sisquer)/ Ll. Vergés

7

col·laboracionsveure, es tracta punt per punt de la mateixa informació, amb l’afegit que l’autora confon Galceran II de Pinós amb el seu pare Galceran Mir per raons que ara no vénen al cas. Davant d’això, ens adonem que pel que fa al nostre castell tornem a estar com al principi: de la torre de Sant Romà de Montellà no en sabem pràcticament res de segur. El que sí sabem, com a mí-nim, és que els que l’han estudiat tampoc en saben gaire.

Aquest problema, encara que greu, no és pas l’únic que sorgeix a l’hora d’investigar el castell de Sant Romà. Pere Català Roca diu en Els Castells Catalans que l’esmentada convinença entre els Pinós i Ermengol Josbert data de l’any 1108 i no pas de 1107 com proposaven els autors de la Ca-talunya Romànica. Pot semblar que en parlar d’aquestes dates tan llunyanes un any amunt o un any avall no hagi de ser la mort de ningú. Amb tot, no deixa de ser un problema quan cal buscar la documentació primigènia sobre el tema i, d’altra banda, aquesta discrepància obliga a fer-se la pre-gunta de com pot ser que per a un mateix document diversos autors proposin dues dates diferents.

Qui era Ermengol Josbert?Hi ha, finalment, una tercera qües-tió: qui era aquest tal Ermengol Josbert, fill del comte de Cer-danya? El senyor de Sant Romà de Montellà, potser? Vist que la consulta de les obres generals no dóna resposta a aquestes incòg-nites, cal que anem a consultar la font primària per tal d’extreure les nostres pròpies conclusions. L’avantatge de fer aquest tipus de consulta és que podem analitzar el document original i extreure’n

conclusions sense que passin pel filtre interpretatiu d’altres autors. Consultarem, doncs, Urgellia, revista del bisbat d’Urgell on es van publicant tots els documents històrics de la diòcesi. La resposta a les nostres preguntes, doncs, la trobem a l’Arxiu Capitular d’Urgell (ACU).

En l’XIè volum de la revista (1992) trobem publicada la «con-vinença concertada per Ermengol Josbert amb Galceran Mir i el seu fill Galceran, el futur Galceran II de Pinós, sobre la tinença feudal dels castells de Josa, Ossera, Sant Romà», que data del 23 de gener del 1108, segons Cebrià Baraut. És a partir d’aquest document transcrit íntegrament en llatí que hem d’intentar donar resposta a les tres qüestions que més amunt ens plantejàvem. Això és, si el castell de Sant Romà d’aquesta convinença és el de Montellà o el de Sisquer, si aquesta convinença és de 1107 o de 1108 i intentar desaber qui era realment aquest tal Ermengol Josbert, fill del comte

de Cerdanya.

Datació de la convinençaComencem per la qüestió de la da-tació, que a priori sembla la més senzilla de resoldre. El dia i el mes que trobem a la revista Urge-llia (23 de gener) semblen correc-tes, ja que en el document es diu que la convinença es va fer el «Xº kallendas febroarii», és a dir, el 10 de les calendes de febrer. El fun-cionament del calendari medieval era diferent al nostre. Nosaltres diem el dia tal del mes tal. En can-vi, en el calendari medieval, el dia tal de les calendes d’un determinat més (10 de febrer en aquest cas), vol dir que falten aquests deu dies per arribar al primer dia de febrer, incloent-hi aquest últim. Així doncs, si al dia 1 de febrer inclòs li restem deu dies tindrem la data de 23 de gener, tal i com proposa Cebrià Baraut. Respecte al proble-ma de l’any, 1107 o 1108, hem de tenir en compte que en alguns territoris com ara Catalunya el calendari medieval feia coincidir el principi d’any amb el dia 25 de

Església de Sant Romà (Sisquer, Alt Urgell)/ Ll. Vergés

8

col·laboracions

març, dia de l’encarnació del Sen-yor (ad incarnatione Domini). Per tant, com que el nostre document és del 23 de gener, seria encara, segons aquest calendari medieval, de l’any 1107. Per contra, si ho mirem segons el calendari ac-tual, és de 1108. Ambdues dates, doncs, són correctes. Tot i així, seguint el calendari actual, nosal-tres direm que aquest document data del 23 de gener de 1108.

De quin Sant Romà parlem?Anem ara a intentar de resoldre el gran enigma: el document parla de Sant Romà de Montellà o de Sisquer? Tal com proposa Cebrià Baraut, aquesta és una convinençaper la tinença dels castells de Josa, Ossera, Sant Romà i Gósol. Cal dir que ja és indicatiu el fet que els castells que cita, a part potser del de Sant Romà, estiguin situatstots al sud del Cadí, mentre que

el de Montellà ho és al nord d’aquesta serralada.

D’altra banda, en el document s’utilitza alternativament, per parlar dels castells de Josa, Ossera i Sant Romà, el nom dels castells o bé el terme honor («honorem»). Jordi Bolòs ens diu que «en l’Edat Mitjana central l’honor era un patrimoni d’un senyor, format per feus i també per alous». A par-tir de l’anàlisi de la convinença abans esmentada entenem que aquest tal Ermengol Josbert cedia una honor formada per tres cas-tells (Josa, Ossera i Sant Romà), i rebia a canvi l’honor de Gósol.

Per donar la resposta definitiva a la qüestió plantejada hem de remuntar-nos dos anys abans. En un altre document transcrit a Ur-gellia (volum IXè, 1988), trobem un testament datat el 13 d’abril de

1106 en què l’esmentat Ermen-gol Josbert apareix com hereu de diverses possessions, entre elles, l’honor de Lavansa. Dos anys més tard, al 1108, cedia la potestat dels castells de Josa, Ossera i Sant Romà de la vall de Lavansa als Pi-nós, castells que formaven l’honor de Lavansa. Per tant, deduïm que tant la convinença com la infor-mació que donen les obres gene-rals sobre el castell de Sant Romà de Montellà han de fer referència al castell de Sant Romà de Sis-quer. D’aquesta manera, donem per resolta una qüestió, però tan-mateix n’obrim una de nova. Ac-tualment, tota la informació que donen les obres generals sobre la torre de Sant Romà de Montellà és errònia o, si més no, referida a una altra fortalesa. Hem de dir, doncs, que la història del castell de Sant Romà continua essent un misteri. No trobem documentació primària ni bibliografia que hi faci referèn-cia. Tant la torre en si com la seva història han caigut en l’oblit.

En el proper número del Fil Di-recte intentarem de donar resposta a una qüestió que ens ha quedat oberta: qui era aquest tal Ermen-gol Josbert? Hem vist que algunsautors deien que era fill del comte de Cerdanya. D’altres autors, com Miret i Sans o Blasi Solsona han apuntat que es tractava d’un fill il·legítim d’aquest comte. Tanma-teix, si era un fill il·legítim, com és que tenia aquestes possessions?

Ho veurem en el número següent.

La vall del Ridolaina i la torre de Sant Romà de Montellà/ O. Vergés

www.amicsmontella.catEncara no coneixes la nostra web? Fotos, història, activitats, tots els Fil Directe...

9

col·laboracionsSantiago Rusiñol i la llegenda del cementiri d’IxLLORENÇ VERGÉSSeguint amb la intenció de donar a conèixer el pas de personatges il·lustres del món de l’art i les lletres per la Cerdanya a través dels seus textos (vegeu Fil Direc-te núm. 24, a propòsit de mossèn Alcover), volem recordar avui una de les visites que ens va fer el pintor i escriptor Santiago Rusiñol (Barcelona 25 de febrer de 1861- Aranjuez 13 de juny de 1931), un dels artistes més com-plets i interessants del Modernis-me català. Sabem per una de les seves proses que ja coneixia la comarca des de petit, quan va fer una estada a Puigcerdà i va pas-sejar pel llac, però ara ens inte-ressa la visita que va fer-hi l’any 1890, en plena formació com a pintor i entre diverses escapades a París, la meca de l’art modern d’aleshores.

Efectivament, els darrers anys vuitanta i els primers noranta del segle XIX foren realment im-portants per a Santiago Rusiñol, tant en l’aspecte artístic com en el personal. Ell i el seu germà Albert havien quedat orfes molt d’hora i van haver de viure sota la custodia de l’avi patern i matern, respectivament. A ell, que era el gran, li corresponia fer-se càrrec de l’empresa tèxtil que l’avi tenia a Manlleu, però la crida impe-riosa de l’art que se li despertà ben aviat no s’adeia gens amb les obligacions d’un burgès indus-trial, així que cedí el control de la fàbrica al germà a canvi que

aquest li passés una paga vitalí-cia. De les tensions que avi i nét van haver de viure per aquesta raó en tenim un important testi-moni literari: la famosa novel·la L’auca del senyor Esteve (1907). Tampoc la vida matrimonial po-gué suportar les ànsies de llibertat

del jove Rusiñol, que necessitava cada vegada més fugir del clos familiar per poder satisfer les inquietuds artístiques. Rusiñol s’havia casat el 1886 amb Lluïsa Denis, amb qui l’any següent va tenir una filla, Maria, que seria anys a venir autora d’una sem-blança biogràfica del seu pare (Santiago Rusiñol vist per la seva filla, 1955). Ni les obligacions d’hereu ni les de marit i pare foren suficients per a privar-lo de la necessitat de viatjar, ja fos per conèixer l’obra dels pintors admirats des que havia sentit la vocació artística, ja fos per cercar

motius d’inspiració pictòrica per a la seva pròpia obra. Entre aquestes sortides, cal destacar la fonamental a Itàlia (1888) i les que va fer a París en diferents tongades, a més d’altres a diver-sos indrets de la geografia catala-na i espanyola.

El viatge que comentem aquí es va esdevenir l’agost de 1890, entre dues d’aquestes escapades a París. Rusiñol havia sojornat a la capital francesa entre setembre de 1889 i gener de 1890, acompan-yat pel pintor i amic Enric Cla-rasó, fins que va haver de tornar a Barcelona per fer-se càrrec del negoci familiar per culpa d’una malaltia que havia contret el seu germà. A finals de març ja hi tor-nava a ser, i no retornà a Catalun-ya fins al juny. Encara tornà a Pa-rís a l’hivern d’aquell mateix any, però abans visità la nostra comar-ca amb el pintor Ramon Casas, un altre dels noms fonamentals de la pintura catalana del temps del Modernisme. Estèticament, un i altre tenien interessos forçacoincidents. El treball de la llum, els contrastos tonals, la inserció dels personatges retratats en els seus ambients, l’interès per la nota presa del natural... No hi ha dubte que les qualitats lumíni-ques, paisatgístiques i humanes de la Cerdanya els devien inte-ressar, com els havien interessat altres indrets privilegiats de la nostra geografia.

Artísticament, el resultat d’aques-

Santiago Rusiñol, de jove

10

col·laboracions

ta visita foren unes quantes pintures, una d’elles feta a dues mans, i la prosa breu «El cemen-tiri d’Hix» que avui presetem, inclosa més endavant en el volum Anant pel món (1896) i en la qual transcriu la llegenda poc conegu-da d’un amor impossible entre un enterramorts i una donzella del poble d’Ix, l’antiga capital de la Cerdanya.

Aquest text de Rusiñol, com els altres del recull, mostra aquella complaença artística per tot allò decadent, per aquelles misterioses harmonies que només els vers artistes saben copsar en els llocs ombrívols i emmascarats per la pàtina del temps, en definitiva,aquell «sentimiento enfermizo de la vida» que li havia retret el poeta Maragall en una ressenya que féu de l’obra. I és que aquells foren uns anys de lluites internes dins del Modernisme català entre els partidaris del decadentisme esteticista i evasiu, i doncs, de l’art entès com a bàlsam i refugi

d’una minoria selecta davant la realitat conflictiva, i els partidaris de l’art com a eina de transforma-ció del món, regenerador i molt d’acord amb la naixent ideologia nacionalista que el mateix Mara-gall contribuïa a forjar.

El Cementiri d’Hix“El pla de la Cerdanya, a l’allar-gar-se a l’Est, s’acota suaument per a donar pas a dos rius, el Se-gre i el Raur. Després puja el te-rreno, am ple, uniforme, grandiós, formant un turonet de modelades espatlles, i tor na a baixar altra vegada.

Pocs arbres distreuen la monòto-na planura (hermosa per lo senzill), es campats com notes solitàries a lo llarg d’aquell paisatge, que, lo ma teix que ones esteses, baixa o puja en amples plecs; i allà al lluny, molt lluny, sobre d’un gran horitzó guar nit a totes hores de boires blanques i inflades, surten i es destaquen les petites i bellugadisses siluetes

dels bous estirant l’arada, que, com puntets perduts sobre aque-lles soledats, ratllen la terra, i caminen, caminen poc a poc, fins a l’altre cap del camp, per allí tornar a girar i seguir cami nant sempre, amb idèntica monotonia fins a perdre’s de vista, i venir altra vegada, ensopits i acompas-sats, fins a la propera tàpia.

Aquesta tàpia, baixa, mig caigu-da, corcada per la pluja i rose-gada pel temps, forma la tanca que guarda el cementiri d’Hix. S’apoia aquest cementiri sobre una iglésia romànica, amb el seu àbside rodó, sa solitària finestra, el seu campanaret quadrat, sos-tenint sobre la llicorella llisa el penell rovellat, aguantat per la palma i coronat per un gall; amb sa nua fatxada, tenint un to cada pedra i cada planta una flor, i amb l’heura de tronc rugós gronxant-se amb l’alè de l’aire, cla vant les ungles fibroses i seguint to tes les esquerdes.

En un racó mig amagat entre l’her ba, lluenta, estirada i verge, de pell envellutada i de salvatge perfum; en tre aquella herba que neix i floreix solament en els llocsabandonats; que sembla que es mori al contacte del soroll, i que s’alimenta potser de la soledat de l’aire; s’obre una porta, una porteta corcada, guarnida amb frontisses rústiques fetes a cop de martell, amb les senyals encara de l’enclusa i del sentiment d’un art; i per aquella porteta, i cami-nant per les lloses gastades per la fe de tren ta generacions, s’entra a la petita iglésia.

Que no hi busqui el viatger, en el seu modest interior, problemes d’ar quitectura; que el pacient

Imatge actual del cementiri d’Ix

11

col·laboracionsarqueòleg no esperi trobar-hi sor-preses inespe rades; sols l’artista pot veure-hi aquell misteri que se sent i no s’ex plica, aquell estrany no sé què que fa apretar la paleta a la tremolosa mà, com tremolen els rosaris a la mà dels que guar-den una fe en el fons de la seva ànima.

La nota blanca domina pertot ar reu: a les parets, a la volta, i en els mateixos altars; la nota blan-ca esblaimada, d’aquest blanc mort que el temps ha dulcificat i rebaixat ses crueses, d’aquest blanc apagat que sempre ha estat a l’ombra, d’aquest blanc de mesquita arruïnada amb tons de plata mate, que modela l’aspre contorn de les línies en vague tat misteriosa i en admirable harmo-nia; i entre aquesta suau blancura s’hi destaquen tres altars, tots tres típics, interessants o curiosos.

El de mà dreta, el compon un re taule destrossat. De la història que explicava en vius colors, no en que den més que tintes ne-gres, fent des tacar les corones de relleu; i de les cresteries gòtiques, trossos de pasta penjant com roba de ninxo. Sobre el retaule hi ha un Crist cobert de bro dats toscos; a sobre, el dosselet, cla vat al cor del retaule; davant, flors de drap, arnades i rosegades; i so bre l’ara de l’altar, les tres sacres dintre de marcs mig trencats, rogen-ques, tacades i esgrogueïdes, amb tons de pergamí vell i la llegenda perduda entre núvols de cera ja reve llida.

Al davant, entre sants pobrament esculturats, s’hi veu una verge ne-gra, amb el noi també negre, ves-tits de seda brodada profusament i coro nats d’immenses corones

de llauna. Al costat, penjats a rengles, senzills ex-votos, expli-cant rústicament les misèries de la pobra humanitat; quadros amb dedicatòria escrits amb mà tremo-losa, amb cascades de ten dresa i faltes d’ortografia; crosses usa-des, trenes malaltes, vestits suats pel dolor, crits d’agonia i extremituds d’esperança, i trossos de rogen ca cera imitant cames, caps i braços mutilats, i mutilant-se també de gota en gota, fins a quedar sols la cinta, amb pàtina de sepulcre, penjada allí d’un pobre clau soli-tari. Ja en el fons, i apoiat en el ma teix àbside, s’aixeca un altar barroc, a on s’apiloten fulles de vin-ya, enfilant-se per les colltortes columnes, entre caps de serafins; imatges de talla contornejada sos-tingudes sobre de núvols inflats; sants avançant els genolls, els ulls i els braços enlaire; cornises i més cornises, iniciant un motiu, complicant-lo, reprenent-lo, amb or pertot, lluent, mate, apagat o brillant, escampat i desbordant en

els plintos, en les bases, en els sants, a sobre i a sota dels capi-tells, ara amb els ribets brunyits o amb els fondos apagats, amb vols i més vols de testes de serafins enfilant-se per les branques al buf de la fantasia del més in-flat barroquisme. I, no obstant, pertot arreu, i de cada u dels tres altars, se’n desprèn una mística innocència que conforta com la veu d’un art criatura; l’ànima gaudeix voltada d’aquella pau i en tre aquella abraçada carinyosa amb què el temps ha maridat els objec tes amb el suau tacte dels sigles; l’esperit s’identifica i es queda en ditxós arrobament; sent com si sen tís queixar-se aquelles pobres parets; sent del fons del seu abandono bro tar-ne sa poesia; i a la llum miste riosa que rellis-ca per l’ermita crida an els ulls que disfrutin, ells que estimen l’harmonia de la llum, con testant an els reflexos, ells que es plauen amb els records de les tintes i melodies de tons que allí vaguen i canvien a cada hora. Allí veuen,

S. Rusiñol i R. Casas. Autorretrat a dues mans. Cerdanya, 1890

12

col·laboracionsa la clara llum del migdia, el sol que envia sos raigs per la llar-garuda finestra, i com una fulla d’espasa passa per les escletxes tra vessant el fullatge que serveix d’olo rosa i transparenta cortina. Allí se n’entra vibrant, i allí, entre il·luminada polsina, un núvol d’àtoms be lluguen, passen i viuen, emborratxant-se de llum; allí s’escorre poc a poquet fins a terra, taca les lloses del verd recollit de l’heura, i de reflexos verdosos els altars, les parets, la volta i tota l’ermita. Allí es va estenentsuaument, il·luminant i be sant els ra-cons misterio-sos, com claror d’amorós fanal, i la llum verda es va tornant violada, gro-ga, rosada, i apareixen noves ombres i neixennoves clare-dats, sempre hermosament lligades, amb gradacions de l’arc iris sempre amb canviants impres sions; fins que el sol, ja baix per allà da-rrera la plana, envia un petó de foc sobre un Crist bizantí que es veu allí dalt de tot del cor, i ressalta d’entre l’ombra oberts els braços i el pit omplert de claredat i ferides. Això veuen els ulls a dintre la po bra ermita, i, apagada aquella llum, disfruten dalt del campanar contem plant un altre espectacle hermosíssim. No és misteriós com a baix: és la planura velant-se en l’adéu de la tarda, és la mort d’un altre

dia, és admiració sentida vers la paleta de la gran Naturalesa, tan esplèndida per pintar planes i núvols, munta nyes i torrenteres; és l’apoteosi de la tarda; les om-bres fugint perse guides pels focs d’aurores enceses, per tornar-se després encara més om bres; les cascades de carmí inundant el cel i la terra per morir en braços del blau; les muntanyes arborant-se, la boira difumint-se, i la campana en primer terme destacant-se en silueta, quieta i brunyida, guar-

dant ses ora cions en son ample pit de bronzo.

Però ella espera, espera dia i nit tots els dies de l’any, fins el dia dels morts, i sols aquell dia la fan tocar tres vegades, seguint una tradició que té l’ermita, nascuda allí per at zar, lo mateix que les plantes solità ries. Diu ella que d’allí dintre un ninxo, d’un ninxo anònim pobre i borrat, ne surten sospirs cada nit. Diu que quan ve la fosca s’encenen aquells pobres sospirs de ninxo i que es tor nen llumenetes, que busquen i regi-

ren tots els ossos, i diu que són la llum d’una ànima que busca la llum d’una altra ànima, uns ossos que en busquen uns altres, i que és una his tòria d’amor comença-da allí i acaba da allí mateix.

Allí vivia i allí va morir un pobre sepulturer, i vivia allí morint d’ena morament. Diu que era, ella, hermosa i trista com la tardor; que el seu cabell ros i trenat com garbes de blat madur, enquadrava un rostre de línies gre gues; que

tenia el braç muscu-lat i lleuger per tirar l’herba a sobre l’alta carreta; que dintre els seus ulls, serens sempre, s’hi reflexa-ven les llu minàries del cel; que tenia els llavis rojos, com petonejats pel sol, i que tota ella era una flor de muntanya.

Diu també la tra-dició que tots dos tenien la mateixa feina: ell enter rant els morts que duien, i ella en terrant el seu amor dintre

el seu pit per amagar-lo de l’ira dels seus pares. Tanta era la que sentien pel pobre sepulturer, que van jurar no entregar-l’hi més que morta, i volien com plir el tracte, quan un dia van deci dir vendre-la en matrimoni a un po bre ric usu-rer, sense consultar l’estat d’ànim de l’enamorada filla, i amb els ulls plens de llàgrimes van em-pènyer-la fins aquell altar major tota vestida de blanc i coronada de verge.

Abans de pujar els graons de l’al tar, i quan anava a dar el sí

Santiago Rusiñol, el 1903

13

col·laboracionsque te nia d’endolar-li el cor, ja entregat an el pobre enterrador de morts, va córrer boja vers el fondo de l’iglésia, va pujar l’escala del cor, va mi rar la trista agonia del Crist bizantí crucificat a la claror d’aquell últim raig de la tarda, va pujar dalt del campanar, i, abraçant-se a la campa na, que va tocar les tres notes de la mort, va caure sobre el cementiri amb el seu vestit blanc de núvia, i va caure sobre la tomba del mateix enterramorts.

Va venir la nit, i allí mateix van enterrar la noia morta per amor.Va venir la nit següent, i a l’om bra, i entre la quietud més solemne, va sentir-se la piqueta i va veure’s el sepultu-rer agafar el cadàver de la que fou sa estimada i portar-la a una altra tomba mig amagada entre l’herba. Era la seva, era sa pròpia sepul tura, el niu per guardar els seus ossos, i en aquell racó oblidat va col·locar la preciosa carga i va dar-se un cop de punyal. Volia viure amb ella, un cop ja mort; volia tenir-la al seu costat per sem-pre; però, pobre enterrador!, no comptava que també la desgràcia persegueix en l’altra vida. En comptes d’enterrar-los junts, ella va quedar-se al ninxo d’ell i ell fou colgat a la terra. Diu que allavores, ferits d’aque-lla separació, va tre-molar el cementiri, l’eco del campanar va cridar tres crits dolorosos imitant la campa-na, i des d’allavores se senten aquells sospirs, aquells aires de dugues àni mes que es busquen

i voldrien viure juntes.

Rutes en BTT: la volta de les Eres

ALBERT TEXIDORLa ruta que avui presentem ens porta fins al peu de la serralada del Cadí i ens acosta a un terri-tori força solitari i desconegut. Comencem l’excursió a la plaça del Llac de Montellà. Baixem per la carretera fins a l’entrada del poble i allà tombem a mà esque-rra en direcció a Prat d’Aguiló.

Després de passar per Sant Genís i font Freda, arribem al Mont Gras, on abandonem l’asfaltper continuar a mà dreta per una pista forestal que ens durà fins a Esconsa i cal Cepat (veure ruta anterior). Quan tot just comencen els boscos de muntanya i la pista enfila cap amunt, trenquem a mà esquerra enmig d’una corba molt pronunciada tot travessant una tanca metàl·lica que impedeix el pas a vehicles no autoritzats. A partir d’aquest punt comença un llarg trajecte durant el qual probablement no trobarem ningú, ja que la pista discorre per

paratges molt poc transitats.Seguim per la pista principal per un tram que alterna pujades i zones planes, fins que travessem un pas canadenc. Al cap de pocs quilòmetres, i després d’una curtabaixada, deixem a mà esquerra la pista que ens porta a les runes del que va ser la casa de Sant Romà i enfilem amunt per la pista de la dreta cap a la Torre de SantRomà. Es tracta d’una ascen-sió molt dura que ens porta fins aquest monument, actualment molt malmès, que ha estat testi-moni de moltes històries lligades al poble i que fa uns anys va ser objecte d’uns treballs de conser-vació per part del GAM. Lesvistes des d’aquí són esplèndides, ja sigui mirant cap el Cadí, al

El refugi del Cortal de l’Oriol / A.Texidor

sud, o bé al nord cap a la vall del Segre, on destaquen al fons les muntanyes sobre Lles.

Després d’un optatiu però me-rescut descans, comencem aquí una forta baixada per terreny

i voldrien viure juntes”.

14

molt pedregós que ens mena fins a les Eres, una zona de pastures per on discorren diversos cursos d’aigua que baixen del Cadí i que impregnen l’entorn de vegetació i de frescor.

Afrontem aquí un tram de pendent pronunciat fins arribar al fons de la vall, on travessem el Torrent de les Eres o de Ridolaina i canviem de vessant, per entrar al municipi de Bellver. Val la pena fer una pausa i aixecar el cap per obser-var com les aigües cristal·lines i fredes baixen del Cadí amb força entre les roques en l’inici del seullarg viatge cap al mar. A partir d’aquest moment circulem per un tram de pista que no presenta gaire bon estat perquè és molt poc transitada, i on la caiguda d’arbres i roques en dificulten el pas. Després de diversos quilòme-tres on s’alternen les pujades amb les baixades, arribem a la font del

Cortal de l’Oriol, que deu el seu nom a una petita construcció per al bestiar que es troba uns quants metres per sobre del camí prin-cipal en l’única clariana del bosc de tota aquesta zona. Val la pena acostar-s’hi per descansar i per gaudir d’unes magnifiques vistes sobre la serralada del Cadí i sobre l’altre costat de la vall, on podrem resseguir amb la vista el camí per on hem vingut. En aquest punt comença una llarga baixada per una pista molt ampla i en bon estat que ens acosta ràpidament al serrat de Nas, des d’on podem contemplar unes extraordinàries vistes de la plana ceretana, i que posteriorment ens condueix fins al poble del mateix nom.

De Nas a OliàTravessem per dintre del poble i just abans de sortir-ne abandonem el carrer pavimentat per ficar-nos cap a la dreta per una pista que

ens durà fent ziga-zagues fins al petit poblet d’Olià. També hi ha l’opció de baixar de Nas a Olià per la carretera principal, que està ben asfaltada i que ens permetrà estirar una mica les cames després de tanta duresa acumulada. Un cop al fons de la vall, ja en terreny pla, seguim les indicacions que ens duran per carretera asfaltada fins a Santa Eugènia de Nerellà. Es tracta d’una antiga esglésiaromànica (documentada ja al segle X) de la qual només se’n conserva el campanar, fortament inclinat, que li ha valgut el sobrenom de la “torre de Pisa de la Cerdanya”. Jafa uns anys s’hi van fer uns treballs de reforç per evitar-ne la caiguda. Actualment al voltant de la famosa torre hi trobem un nucli format per cases, moltes d’elles de segona residència.

Tornem per cal ManxotUn cop passat el nucli de Santa Eugènia de Nerellà ens dirigim cap a cal Manxot i la casa de co-lònies Ridolaina, abans d’arribar a la Borda. Aquí comença una dura ascensió per carretera asfaltada que al cap d’un quilòmetre ens porta novament al Mont Gras, punt on tanquem l’itinerari cir-cular. Només ens queda desfer el camí per la font Freda i Sant Ge-nís fins al cap de l’Oratori i tornar a pujar a la plaça del Llac.

En total són 28 quilòmetres de ruta circular que ens permeten endinsar-nos fins al peu del Cadí per gaudir d’un entorn alhora ma-

jestuós i acollidor. Bona pedalada!

El Cadí des de la Torre de Sant Romà / Albert Texidor

col·laboracions

www.amicsmontella.cat

jestuós i acollidor. Bona pedalada!

15

els nostres personatges

“Quan una escola rural tanca, el poble acaba morint ”

ROSA CAMPÀ, exdirectora de l’escola Ridolaina de Montellà

GUILLEM LLUCHRosa Campà (Martinet, 20-03-1946), va ser mestra única i posteriorment directora de l’escola Ridolaina de Montellà durant més de 15 anys. Va ser una de les impulsores de les ZER, les Zones d’Escoles Ru-rals, i va aconseguir que el poble s’involucrés molt en les activi-tats de l’escola.

Com recordes l’època que vas passar a Montellà?Va ser una etapa extraordinària. Vaig poder dur a terme el tipus d’escola que creia que calia fer. A més, recordo que vaig tenir molt

bona relació amb els pares i amb el poble.

Quin model d’escola vas voler implantar?Volia una escola oberta, participa-tiva, inclusiva, relacionada amb el poble i tenint en compte les seves necessitats. Volia que la gent del poble participés en les activitats extraescolars, com ara els concerts o el teatre. Al final, la majoria de montellanencs es van fer l’escola seva, encara que no hi portessin els nens.

Què et va portar a voler ser mestra?

La mainada sempre m’ha agradat i, a més, era una de les poques carreres que podies fer amb el ba-txillerat elemental. D’altra banda, només havies d’estar tres anys fora de casa.

Com vas començar en el món de l’ensenyament?Després d’acabar el batxillerat elemental, i vivint a Aransa, vaig marxar cap a Lleida a estudiar. Quan vaig acabar la carrera vaig fer moltes substitucions en dife-rents escoles. La primera va ser a Lloberola, al Solsonès, i després vaig passar per les escoles de Bellestar, la Ràpita de Balaguer, Viliella o Lles.

Per què vas decidir apostar per l’escola rural?En un principi no ho tenia clar. Després d’acabar aquestes subs-titucions vaig veure que encara em feien falta més coneixements i que volia continuar estudiant i aprenent. Així doncs, me’n vaig anar a la Universitat Autònoma de Barcelona, que aleshores encara era realment autònoma, i em vaig matricular de les assignatures que em van semblar més interessants, però no vaig haver de seguir cap pla d’estudis ni vaig haver de

· Coincidint amb les activitats especials que el GAM dedica aquest any a l’escola de Montellà, entrevistem una de les directores que hi ha deixat més empremta

16

els nostres personatgescompletar cap carrera. Com que, per costejar-me els estudis havia de treballar, vaig entrar en una Residència Infantil d’Acolliment, a Sabadell, que em permetia compaginar les dues coses. Des-prés vaig estar dos anys en una escola privada, també a Sabadell, i quan vaig veure que l’escola pública estava prou madura com per tornar-hi, vaig passar set anys a Sant Llorenç Savall. Després d’aquest temps, em vaig treure les oposicions i vaig marxar cap a Montellà.

Com va anar l’adaptació a l’escola rural?Ja sabia una mica com era, perquè de petita hi havia anat i, a més, després d’acabar la carrera hi ha-via fet algunes substitucions, com a Lles o a Viliella. Durant uns quants anys vaig ser mestra única de l’escola.

Què té d’especial l’escola rural?L’escola rural et permet fer coses que les escoles convencionals no et permeten, ja que general-ment no pots saltar-te massa el

guió que hi ha establert. D’altra banda, l’escola rural és molt més inclusiva amb els nanos que tenen dificultats, ja que no els margina i normalment aconsegueix que tirin endavant. A l’escola conven-cional, en canvi, aquests nens ho tenen pitjor, ja que es prima la normalització.

Com a directora de l’escola de Montellà vas haver de bata-llar per evitar el tancament del centre...Sí. l’escola de Montellà depèn de l’Ajuntament, i l’alcalde de l’època creia que era massa car mantenir dues escoles al mateix municipi, i la volia tancar. No vaig lluitar jo sola per impedir-ho, sinó que molts pares que portaven els fills de pobles llunyans també s’hi van afegir. Els arguments que donaven per tancar l’escola no s’aguantaven per enlloc, i els Serveis Educatius de Lleida així ho van reconèixer i a sobre ens van arreglar les instal·lacions. Primer van intenar tancar-la de sotamà, parlant amb el Secretari d’Educació, i després va ser de

“L’etapa a l’escola de Montellà va ser extraordinària, vaig aconseguir fer l’escola que creia que calia fer”

“L’escola rural és molt més inclusiva amb els nanos que tenen dificultats i els ajuda a tirar endavant”

“El poble de Montellà es va fer seva l’escola i tothom hi participava encara que no hi portés els fills”

“Vaig haver de batallar molt, juntament amb els pares, per evitar que l’ajuntament de l’època tanqués l’escola”.

“Hi ha un estudi que demostra que quan una escola rural tanca, la localitat perd el seu fer-ment i acaba morint”

La Rosa, amb el seu marit, en Feliu, i amb en Brian, un dels quatre nens que té en acollida, al balcó de casa/ Guillem Lluch

17

els nostres personatgesforma directa.

El fet que un municipi petit com Montellà i Martinet disposi de dues escoles és un cas excepcio-nal?No, no ho és, al llarg de la meva carrera he conegut altres casos com aquest.

Es diu que quan una escola rural tanca, el poble comença a morir...Sí. Fa temps es va presentar un estudi fet a la zona de l’Alt Urgell i el Baridà, que demostrava que tancar una escola volia dir tan-car el poble, ja que aquesta és el ferment, la que genera vida i, si tanca, la localitat s’acaba despo-blant.

Abans comentàveu que hi havia pares de pobles llunyans -fins i tot de Puigcerdà- que porta-ven els nens a Montellà. A què creieu que es devia, això?Crec que en el moment en què vam aconseguir que na-nos amb problemes acabessin l’escolarització de forma decent, això va provocar un efecte crida. Vam arribar a tenir 34 nens.

L’any 1999 vas decidir marxar a l’escola de Montferrer. Què et va portar a prendre aquesta decisió?Feia temps que volia canviar d’aires. El meu marit, el Feliu, i jo ja ens féiem grans i ens ca-lia buscar una vivenda, ja que a Montellà ocupàvem el pis destinat al mestre, i no el teníem en pro-pietat. A la Cerdanya, els preus de l’habitatge estan pels núvols i vam decidir mirar per l’Alt Urgell, que al cap i a la fi també és muntanya. Va coincidir que quan vam trobar la casa on vivim actualment a

Montferrer va quedar disponible la plaça de mestra al mateix poble, i la vaig agafar.

I a Montferrer ja t’hi vas jubi-lar...Sí, em vaig jubilar l’any 2006, després de ser-hi 8 anys.

A banda de la tasca de mestra única i directora de l’escola de Montellà, també vas tenir un paper destacat en la promoció de les ZER, les Zones d’Escoles Rurals.Sí, durant molts anys vaig formar part del Secretariat d’Escoles Rurals, un organisme que englo-ba aquests centres, i que serveix d’interlocutor amb el Departament d’Educació. Entre d’altres coses, a través d’aquest Secretariat vam promoure la creació de les Zones d’Escoles Rurals. Quan jo vaig arribar a Montellà això no existia, i sí que és veritat que ja teníem relació amb les escoles del vol-tant, com la de Martinet, Lles o Prullans, però no hi havia aquesta entitat que les agrupés.

Formar part del Secretariat et deuria portar moltes hores de feina, no?Sí, implicava assistir a moltes reunions arreu de Catalunya, la majoria d’elles en dissabte... Ho vaig fer durant molts anys, de fet des que vaig començar a Monte-llà, fins que em vaig jubilar. Tot el que s’ha aconseguit a l’escola rural ha estat a base de batallar, i aquesta ha passat de ser la venta-focs del sistema educatiu a ser un model.

Ets filla de Martinet i has viscut molts anys a Lles, Aransa i, evi-dentment, a Montellà. Actual-ment, mantens algun vincle amb aquesta zona?El de trobar-me gent a mercat a La Seu, un fet que em fa molta il·lusió, però a part d’això, poca cosa més. Pel que fa a la gent que hi ha actualment a l’escola, m’he vist algun cop amb les directores que han vingut després de mi i que encara hi fan de mestres, com la Núria o l’Elisenda, i sempre els pregunto com va l’escola.

18

racó del llibre pirinencLa papallona negra, d’Antoni PladevallEDUARD AGUILARAntoni Pladevall i Arumí, nascut el 1961 a Taradell (Osona) és doc-tor en filologia clàssica i professor de llatí i grec, es va estrenar com a escriptor amb el poemari Les noies de l’hoste, inclòs en el llibre col·lectiu 6 poetes 83. Escriu en diferents publica-cions periòdiques i va publicar l’assaig La il·lustració a Vic. Les aportacionsde Francesc de Ve-yan i Mola i Llucià Gallissà i Costa (2000), el dietari La mentida original (2000), les proses breus Quadern de Can Garbells (2002) i les novel·les Lalliça bruta (2001) i Massey Ferguson 35 (2003). L’èxit de crítica i públic li va arribar amb la novel·la Terres de lloguer premi Pin i Soler de Tarragona 2005 i el premi Car-lemany de novel·la de 2008 amb La pa-pallona negra, obra de què ens ocupem.

Incertesa sobre el futurDe què tracta La papallona negra? Podríem dir que el tema central de la novel·la és la incer-tesa que plana sobre el futur de la família pagesa protagonista i que l’amoïna; una incertesa mani-festada en dos vessants comple-

mentaris: l’econòmic i l’afectiu. Per una banda, el primer es veu determinat per una devaluació, ja històrica, del valor dels productes agrícoles en comparació amb els

de la indústria o els dels serveis; per la interposició d’intermediaris, i, paral·lelament, per un augment en l’exigència de garanties de tot tipus que han de complir, so-bretot, pel que fa a la producció ramadera, dictades per un poder llunyà i allunyat de la seva rea-litat. De l’altra, el futur personal

afectiu d’un pagès també té unes restriccions degudes al mer fet de pertànyer al sector econòmic primari: la possibilitat de trobar parella, d’entrada i sense entrar

en les caracterís-tiques psicològi-ques de l’individu, queda limitat, tret d’estranyíssimesexcepcions, a per-sones del mateix àmbit.

Ho veiem molt clar a través dels pensaments d’en Ramon de can Montalà: “...ja noprodueixen els beneficis d’abans, ni pensar-hi, més vaques i més ve-dells no donenpas el que tocaria, de manera que cada dia costa més tirar endavant la finca per culpa,en bona mesu-ra, de la fam de diners fàcils dels intermediaris que s’embutxaquen tot el que poden sense ajupir gens l’os de l’esquena,

i d’unes lleis abusives aprova-des frontera enllà, a la remota i forastera Brussel·les, per uns polítics encorbatats que no paren d’esprémer-los fins a l’últim cèn-tim rebaixant el preu de gairebé tots els seus productes i promo-vent unes mesures insostenibles sobre higiene i benestar animal

19

racó del llibre pirinencque durant els propers set o vuit anys condemnen tots els porcaters o bé a reduir els cens animal, que és com empènyer-los a plegar, o bé a practicar una inversió econò-mica brutal sense recuperació possible ni a curt ni a mitjà termi-ni[...] L’economia familiar futura no és l’única cabòria que li es-guerra la calma. Una altra de ben grossa, potser encara més inquie-tant, és la solteria d’en Jordi, que comença a semblar crònica [...] Trenta anys. Trenta anys ben repi-cats i l’hereu sembla aturat...”(pp. 18-19)

Reconversió de la masiaLa solució a la crisi de la família en el vessant econòmic consis-tirà en la reconversió d’algunes dependències del mas secular en instal·lacions de turisme rural, és a dir, acceptar que és impossible de continuar dedicant-se de mane-ra exclusiva al sector primari. Així doncs, hi veiem reflectit el procés de terciarització que experimenta la nostra pagesia com a única pos-sibilitat de mantenir-se en el terri-tori. De fet, Catalunya ja compta amb uns 1800 establiments de turisme rural, que cal sumar a les masies convertides de fa anys en restaurants, algunes poques, en

camps de golf, com és el cas de la fictícia la Teuleria, o en algun altre tipus de negoci de mala reputació com l’exemple també fictici dels Munts, o bé la ja antiga plaga de les urbanitzacions, representada en la ficció per la cinquantena de vivendes de la coma de Cal Bruguera. Tanmateix, amb aques-ta reconversió al sector serveis no

n’hi ha prou per aturar la sagnia que pateix el camp: cada any 1500 pagesos l’abandonen. També sem-bla que de bracet de l’activitat del turisme rural ha de venir la solu-ció a la solteria d’en Jordi, l’hereu de can Montalà.

Solidaritat veïnalAl costat de l’eix temàtic central, n’hi apareixen d’altres com ara la solidaritat veïnal per damunt de les tibantors circumstancials: “-Et vaig dir que vindria, te’n recor-

des?, i he vingut! –li posa una mà a l’espatlla-. Els veïns ens hem d’ajudar, tant a les verdes com a les madures, i malament rai el dia que deixem de fer-ho... Oi que em dónes la raó?” La complicació de les relacions maternofilials con-cretades en la vigilància sobreuna filla que ja no viu a casa i fins i tot ja és mare: “-Escolta, nena! –avisa la Conxita, cerimoniosa-. Ara que et veig bé, deixa’m dir-te una cosa: no vas molt curta i es-cotada, avui, amb aquest vestiiiit? [...] –No, mare, no! En Guillem no me’n diu mai res, de si vaig massa llarga o massa curta! –La Sílvia respira finalment tranquil·la, lliure de la mirada acusatòria de la mare...” La contraposició del valor que donen el Jordi, pagès, ila Martina, urbanita, a les rela-cions sexuals: mentre ell no les concep sense implicacions senti-mentals, ella les accepta sense que comportin cap lligam afectiu.

Llegint La papallona negra corro-borem l’encert de les afirmacions d’Antoni Pladevall en una entre-vista a iCat fm en què admetia l’autoritat de William Faulkner quan deia que un escriptor ha de mirar d’escriure sempre sobre el

BAR - RESTAURANT

ROSALEDAc/ Segre, 30 - Tel. 973 51 52 8525724 MARTINET DE CERDANYA

INSTAL·LACIONS VIDAL-MATA, S.L.- INSTAL·LACIONS ELÈCTRICQUES FRIGORÍFIQUES I D’HOSTELERIA- VENDA D’APARELLS INDUSTRIALS I DOMÈSTICS

El llibre parla de

la reconversió de

part del sector

agrari català cap

al turisme rural

món que coneix millor.

20

la columna del jovent

GRUP DE JOVES L’ORDIGUERDes de finals de 2009 fins a mitjan 2010 el Grup de Joves l’Ordiguer ha dut a terme diverses activitats que han gaudit d’na important acollida entre tots els habitants delmunicipi.

El dia 13 de desembre, i per primera vegada, vem rea-litzar un quinto solidari per la Marató de TV3 de l’any passat, que com recordareu anava dedicada a lesanomenades malalties minoritàries. Tot el que es va recollir, un total de 537 €, va ser donat íntegrament a la Marató. El mateix mes de desembre, la tarda del dia 24, l’Ordiguer va preparar com en anys anteriors un caga-tió per als més menuts del municipi, en el qual també va participar el Pare Noël. L’última activitat de l’any fou una quina, aquest cop la ja tradicional del Grup de Joves, els guanys de la qual ens permeten de dur a terme moltes de les acti-vitats d’aquest 2010, entre elles el Carnestoltes infantil.

Enguany, i per problemes buro-

cràtics i administratius dels quals suposem que ja us vàreu assa-bentar, no fou el Grup de Joves l’Ordiguer qui va organitzar la cavalcada de Reis al municipi, com sí que havia fet en els tres anys anteriors. Tot i això molts

membres del Grup van col·laborar a títol personal per poder dur a terme l’activitat tant a Montellà com a Martinet.

Per Carnestoltes, el 14 de febrer, l’Ordiguer va fer venir Manel el Mag. Tant els menuts com els que no ho s n tant van gaudir dels seus trucs de màgia i també de la posterior xocolatada. A finals del mateix mes, el dia 27, el Grup

de Joves va aplegar més d’un centenar de persones en la també tradicional calçotada a Martinet (a la foto). Després dels calçots amb romesco, Sisco i Nando va ame-nitzar el ball de tarda.

D’altra banda, les carame-lles cantades pel Grup de Joves van ressonar pels carres de Montellà i també per Víllec i Estana, on els més grans no recordaven l’última vegada que s’hi havien cantat. La festa va acabar al mateix poble d’Estana, on el Grup i els que ens havien acompan-yat durant tot el trajecte vàrem sopar. L’endemà, el 4 d’abril, el Grup de Joves va

organitzar una xocolatada popular a Montellà.

A l’espera de poder-vos explicar el desenvolupament de les acti-vitats que el Grup dutes a terme la segona meitat d’aquest any 2010, us esperem a la Festa Jove Alternativa de Montellà que se celebrarà els dies 21 i 22 d’agost, i també a la Festa Major de Víllec,

Activitats realitzades aquests últims mesos

DISTRIBUïDOR SALA

el dissabte 4 de setembre.

21

herbes, plantes i flors per Montse Torres

Castellà: Melisa, Toronjil, CedrónCatalà: Melissa, Tarongí, CitronellaDescripció: Planta molt aromàtica que pot arribar a mig metre d’alçada, amb tiges piloses i ramificades. Les fulles són oposades, lleugerament punxegudes en forma de cor i dentades. Les flors són simètriques i s’agrupen en verticils axil·lars. La corol·la de la flor és bilabiada de color blanc o rosa pàl·lid. Cicle : Planta vivaç. Floració d’abril a juliol.Hàbitat: Ambients principalment humits i ombrívols, terrenys abandonats i erms.Efectes : Sedant, antiespasmòdic, carminatiu.Parts utilitzades: Les fulles fresques o seques (assecades a l’ombra).Aplicació: En infusió, 3 cullerades de te per tassa d’aigua. S’ha de deixar reposar de 8 a 12 minuts. Es pot prendre 2 o 3 cops al dia, contra la tensió nerviosa, la depressió, l’insomni, el mal de cap o la indigestió.Les fulles fresques en forma d’emplastre alleugen la coïssor de les picades d’insectes. Les fulles seques es poden menjar en amanides i sopes.

Melissa Officinalis. L.Labiatae

Castellà: Salvia, Salima finaCatalà: SàlviaDescripció: Subarbust vivaç i aromàtic d’uns 20 a 70 cm que creix a partir d’una arrel central. Les flors estan ordenades en verticils axil·lars en grups de 48, de color blau-violeta. Les fulles són oposades, lanceolades i amb els marges dentats.Cicle : Planta vivaç. Floració a partir de maig i gairebé durant tot l’estiu.Hàbitat: Prefereix els llocs secs, pedregosos i calcaris, però també la trobem en zones herboses.Efectes : És una de les herbes remeieres més importants. Antiinflamatòria, antisèptica, astringent, antiespasmòdica, minimitza la transpiració.Parts utilitzades: Les fulles seques (cal recollir-les abans de la floració i deixar-les assecar a l’ombra) i les flors.Aplicació: Les fulles i les flors en infusió (20 g per tassa d’aigua), que és digestiva, aperitiva i tònica. Per al mal de coll i les angines, cal infusionar de 3 a 5 fulles per tassa d’aigua, afegir-hi una cullerada de mel i una de vinagre de poma i glopejar-ho. Per a l’excés de sudoració, una infusió de fulles de sàlvia és excel.lent. Igualment en banys de peus, per la mateixa raó.Una infusió de fulles de sàlvia serveix per a netejar la boca i combatre l’halitosi. També glopejada. Les fulles fresques o seques són un condiment indispensable en rostits, gratinats, etc. A més ens ajudarà a fer una bona digestió. És una de les plantes incloses en les famoses “Herbes de Provence”.

Salvia Officinalis. L.Labitae

22

Saló per a banquets i reunions

Crtra. Nal. 260 (Lleida a Puigcerdà) Km. 20525724 LLES-MARTINET (Lleida)

Tel. 973.51.51.76 - Fax. 973.51.50.78Carrer Major, s/n - 25725 - ESTANA - 973 51 53 45

...i us esperem a la Festa Major d’Estana els dies 10, 11 i 12 de setembre! Aquest any farem una cursa fins a Prat de Cadí. Animeu-vos-hi!

www.estanacalbaste.com

23

els fogons de montellà

Vil·la VisitaciónLLOGUER D’APARTAMENTS A MONTELLÀ DE CADÍ (Cerdanya)

3 habitacions, menjador, cuina i bany. Tot exterior. Amb calefacció. Vistes a la Serra del Cadí

Temporada d’estiu - Temporada d’hivernTels. 93 422 51 39 - 973 51 51 19

Peleu les peres, talleu-les pel mig i traieu-los el cor. Aboqueu l’aigua en una paella, poseu-la al foc i desfeu-hi el sucre. Aleshores, coeu-hi les peres (n’hi ha prou amb un parell de minuts per cada costat). Retireu-les i col·loqueu-les a la safata de servir o directament als plats de postres. Regueu-les amb el suc que hagi quedat i acompanyeu-les amb una mica de melmelada de gerds.

Dificultat: BaixaPreparació: 10 minutsTemps de cocció: 10 minuts

Peres ensucrades

Montserrat Mill (Cal Rauler)

4 peres mitjanes2 cullerades de sucre1 cullerada d’aigua1 cullerada de melmelada de gerds

Per a 4 persones

Almacenista y distribuidorC/ Albert Einstein, 18 - 28 (Polígon Almeda)

Tel. 902.636.526 - Fax. 902.636.527

email: decero@decero.es www.decero.es

08940 CORNELLÀ DE LLOBREGAT (Barcelona)

El Grup d’Amics de Montellà necessita la teva col·laboració!Informa’t sobre els objectius de l’associació.

Participa i fes-te’n soci! Si ja n’ets, aporta’n un de nou!Omple la butlleta de sol·licitud d’inscripició que consta al dors

gamGRUP D’AMICS DE MONTELLÀ