Una monstruosa estàtua de marbre blanc va esculpint-se en l’imaginari del lector mentre devora, més que llegeix, les pàgi-nes de la novel·la La nit contra tu, de Fe-rran Sáez. Una imatge que adquireix forma a cop d’escalpel i martell mentre desprèn pols blanca d’opi, cocaïna i heroïna en una Barcelona de drogoaddictes i prostitutes. La pols macerada en l’ambient d’una boira gebradora en un poble de la plana de Llei-da un dia qualsevol, com avui. Els protago-nistes, confosos com el lector, tracten de conformar –donar-li forma- a una realitat situada entre el somni i la vigília on un di-moni pútrid i espantant estén la ferum que fa sortir totes les culpes i misèries d’unes víctimes que no ho són tant. Amb una pro-sa desafectada Sáez acompanya l’inquiet lector en la transformació de colmados que tanquen per donar pas a les infraes-tructures olímpiques. Una història deca-dent, narcòtica, com la droga i la boira. I extremadament intel·ligent. Un llibre fan-tàstic, en l’ampli sentit del terme, en què, en acabar, el lector tanca la tapa i dibuixa un somriure, amb la certesa que qui l’ha escrit l’ha tractat, finalment, d’igual a igual. O potser també és una al·lucinació.

.P La mateixa editorial ja l’etiqueta com a novel·la gòtica. N’està d’acord?

.R Estic tant d’acord que vaig obligar l’edi-torial a què ho posés. D’aquesta no hi ha lloc a confusió. El lector que la comença sap, veient el subtítol, que és una cosa ti-rant a Dràcula... A més, m’interessava per-què la gent que em coneix és perquè ja ha llegit articles meus, assajos de política o fi-losofia. La nit contra tu és una altra història i és bo que se sàpiga d’entrada.

.P Té algun referent en novel·la gòtica?

.R No hi ha cap cita específica. Ens podem retrotreure a The Monk, de Mattew Gre-gory Lewis, que és una de les primeres. Però és més un estat d’ànim misteriós, te-nebrós, absurd, en el qual hi ha sempre el frec del Mal, en majúscules, com a sinònim de desordre, de confusió. No es tracta tant d’afegir-me a una tradició literària, sinó a un estat interior concret.

.P És un estat d’ànim que fa salts en el temps i que descriu molt bé una Barcelo-na preolímpica, que el narrador, l’advocat Gualba, no la veu amb gaire bons ulls.

.R És que tenia poc encant, aquella Barce-lona de quan estudiava. El Raval estava ple de tuberculosos i gent morint de sobredosi a les portes de les cases. D’encant, poc. El que sí que va perdre va ser l’ànima. Abans de la frase de Samaranch “À la ville de Bar-celona!” la ciutat era molt diferent de com

la coneixem ara. Al meu entendre, era un món que ha desaparegut per a bé, perquè era horrible, insalubre. Però el moment del canvi –el narrador està pensant en el 1992 tota l’estona– és molt interessant. La ciutat es capgira totalment.

.P Va conèixer bé aquella Barcelona.

.R Jo vaig arribar-hi el mateix dia que Gra-ce Kelly mor en un accident de cotxe, el se-tembre del 1982. És un record fort. Totes les localitzacions de la novel·la són llocs on he viscut, i que, per tant, conec bé. Però com et pots imaginar, no té res d’autobio-gràfic!

.P Afortunadament.

.R (riu). Sí, afortunadament. Però l’ambient l’he viscut en el seu dia a dia.

.P L’assot de la sida, que els que tenim al voltant dels cinquanta recordem bé.

.R Va fer molt mal. I diria que potser als po-bles del Segrià més que no pas a Barcelona, proporcionalment. Va ser una clatellada on va caure molta gent. En aquesta història intentava reflectir que això tenia un refe-rent: als anys 20, a Barcelona es consumia opi amb certa normalitat. Als 30, cocaïna, que es comprava a la farmàcia –durant un temps la Coca-Cola en portava, el nom li ve d’això– i després l’heroïna. Ara hi ha altres substàncies. Però aquesta successió d’opi-cocaïna-heroïna em va fer sorgir la

LA SENZILLA I EXQUISIDA EDUCACIÓ D’UN BRILLANT FILÒSOF DE LA GRANJA D’ESCARPSáez arriba amb puntualitat britànica a l’entrevista. El primer dilema que intenta resoldre és si demana cafè o cervesa. Opta pel cafè. Amb respostes senzilles i una mitja rialla irònica em parla de l’escriptura, la fantasia, els records. Requerit pel fotògraf surt a l’exterior, en un dia on a Lleida llu el sol sense boira. Quan torna a seure, reprenem la conversa. S’interromp i em demana enriallades excuses: “no me n’he adonat que no m’he tret la gorra amb la que m’agrada tapar-me la calba”

FERRAN SÁEZ MATEUESCRIPTOR, PRESENTA LA NOVEL·LA ‘LA NIT CONTRA TU’ (ED. PROA)

“Al final, un acaba escrivint allò que li agradaria llegir”

36 CULTURA | DOMINGO 22 DE ENERO DE 2017

FOTO: Núria García

ROSA PEROY@RPeroyLleida

Vaig voler que hi posés ‘novel·la gòtica’ perquè s’intuís que era quelcom diferent

La Barcelona preolímpica era quelcom insalubre que, per a bé, ja ha desaparegut

DOMINGO 22 DE ENERO DE 2017 | CULTURA 37metàfora d’una ciutat que no està ni viva ni morta, transitant en una contínua con-fusió.

.P Però això ha passat sempre, no?

.R Cert. Sempre hi ha hagut una mena de narcosi i ja no parlo només de Barcelona, perquè es pot dir de Lleida o de qualsevol altre lloc.

.P Planteja una dicotomia entre Om i Bar-celona. Om pot ser la Granja?

.R Ho podria ser perfectament.

.P Però ambdós llocs són tenebrosos.

.R Tots dos. És passar d’un tipus de tenebra a una altra. Om és gairebé una tenebra na-tural de la boira o la calor asfixiant de l’es-tiu. Els de la Plana saben bé del que parlo. Sempre explico –i no faig broma– que quan vaig arribar a Barcelona l’estiu del 1982 re-cordo veure el final de la Gran Via. Vaig pensar que era el primer cop que veia una imatge clara i llunyana. La calitxa estiuen-ca i la boira hivernal ho feien tot confús, excepte algun dia ventós. Total: no estava mai clar res! A més, quan parlo d’aquest poble abstracte, d’Om, també es reflecteix la pressió social dels petits llogarrets: la mi-rada constant del veí, el pes del nom... En un poble no ets només tu, ets generacions: “aquest és de ca tal”. Això és una càrrega molt feixuga.

.P A Barcelona no.

.R Allí l’angoixa et ve de què no ets nin-gú. Per això a la història no hi trobem cap lloc-refugi, per salvar-se, sinó que és mar-xar d’un lloc a un altre... per patir d’una al-tra manera.

.P Hi ha un constat esforç dels dos màxims protagonistes del llibre –aparentment an-tagònics– per entendre què està succeint i aquesta angoixa la viu el lector, des dels dos punts de vista. Com ho aconsegueix?

.R Un és catòlic i l’altre, ateu. Però, en el fons, tots busquem trobar una lògica, un ordre a les coses. També el lector. L’advocat Gualba, el catòlic, fonamenta les seves cre-ences en la fe, però no en la fe en qualsevol cosa. Per ell, no és el mateix creure en Déu que creure en esperits i, per tant, ell tam-bé té una tensió moral respecte al que està passant. En el cas d’Alenta, l’ateu, la tensió moral li ve donada per la manca de lògica. El que ens passaria a tots. El turment, tots dos, el viuen d’una forma desconcertada.

.P Viuen quelcom més enllà de fenòmens sobrenaturals...

.R El que els pertorba és que està relacionat amb el Mal: una disgregació de l’ordre que precipita els esdeveniments cap a llocs te-nebrosos. L’anomalia que tots dos viuen és la mateixa però canvia la perspectiva, catò-lica o agnòstica.

.P I l’explicació de tot arriba a la darrera pà-gina... o no.

.R Ho podem dir així... i així ho deixarem (riu).

.P El llibre té diverses lectures, per això en-ganxa tant.

.R Moltes gràcies. Aquest enfocament és una manera molt postmoderna de la nar-ració. És, utilitzant un símil cinematogràfic,

una pel·lícula de David Lynch. A Lynch li van preguntar si n’estava satisfet de Carretera perduda i la resposta em va semblar molt bona: “No només n’estic safistet. M’agrada molt. Però no entenc el final”. Té un sentit.

.P Es pot establir un paral·lelisme, però... i les notes de premsa inicials?

.R Justament es tracta de no fer una cosa lineal, el “hi havia una vegada” ja ho tro-bem en una sèrie de televisió, o en mol-tes pel·lícules. Si alguna justificació –pen-so– té la novel·la, és que s’ha de fer l’esforç d’aportar alguna cosa més, encara que im-

pliqui una certa dificultat per part del lector. No crec en un producte que hagi de tenir un consum immediat, això ja ho trobem a tot arreu.

.P És un relat gairebé reversible.

.R Pots anar i venir, però al final un acaba escrivint allò que li agradaria llegir.

.P El Mal –“allò que no té sinònims, i no és un delicte, ni una infracció”– articula tot el fet narratiu.

.R Sí, senyora. En la figura de Procopi Drop.

.P Existeix la síndrome de Ricketts?

.R Ricketts era un patòleg americà. Vaig estar buscant molts noms i vaig trobar el rickettsia rickettsii, microorganisme que ell va descobrir. El nom no podia ser més estrambòtic. Vaig pensar que això no s’ho creuria ningú, però quan ho busques, surt. La síndrome, però, és pura ficció. Però pensa –i aquí distreurem molt el lector que llegirà aquesta entrevista, però ja em va bé– que a Haití és un delicte transformar en zombie a una persona. Això vol dir que s’ho creuen...

.P Com a lectora, li puc dir que m’he mo-gut, en la lectura del llibre, entre creure’m el que passava i no creure-m’ho. I encara no ho tinc clar.

.R T’entenc. Jo tampoc (somriu).

.P Ha fet assaig, poesia i una mica de nar-rativa.

.R És el tercer llibre. Sóc professor d’uni-versitat i faig articles i assajos polítics. Ara estic acabant un llibre sobre el concepte del progressisme, que no té res a veure amb les novel·les. Són mons molt distants de la narrativa, paral·lels, que em perme-ten anar per dos camins sense que es bar-regin.

.P La narrativa és una evasió, per vostè?

.R L’escriptura és un destí. N’hi ha que vé-nen al món per matar Kennedy, com Lee Harvey Oswald, i n’hi ha que venim a es-criure. Per mi, evadir-me és escoltar Bach, per exemple. Evasió i victòria (riu).

FOTO: Núria García

FOTO: Proa Edicions

Vivim en una mena de narcosi permanent aquí, a Barcelona, abansi ara...

Lee Harvey Oswald va néixer per matar

Kennedy. Alguns neixem per escriure.

És un destí.

Sempre explico que quan vaig arribar a Barcelona l’estiu del 1982 recordo veure el final de la Gran

Via: no hi havia calitxa. A Lleida la boira i la calitxa

ho confonien tot!