UNITAT DIDÀCTICA ZERO

PRIMER DE BATXILLERAT

IES BERNAT GUINOVART

ALGEMESÍ

FER FILOSOFIA INDICACIONS PER LLEGIR

I ESCRIURE FILOSOFIA.

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

NUCLI TEMÀTIC:

CONTINGUTS COMUNS

Unitat elaborada d’acord amb el currículum de l’assignatura de “Filosofia i

Ciutadania” publicat al DECRET 102/2008, d’11 de juliol, del Consell, pel qual

s’estableix el currículum del batxillerat en la Comunitat Valenciana.

Josep Antoni Bermúdez i Roses

Material elaborat per a ús de les seues

classes.

Desembre de 2013

Aquesta obra està subjecta a una

llicència de

Reconeixement-NoComercial-

CompartirIgual 4.0 Internacional de

Creative Commons

3

1. INTRODUCCIÓ

FER FILOSOFIA implica, entre d’altres coses, treballar amb textos filosòfics o treballar els textos

de forma filosòfica. La història de la filosofia, i en definitiva la filosofia, consisteix en una xarxa de

textos que, de manera infinita, fan referència uns a altres. Saber, doncs, llegir textos filosòfics (i poder

escriure’n) és el nucli central de l’activitat filosòfica.

I encara ho és més, si, com en el cas dels alumnes de batxillerat –a qui van adreçades

aquestes pàgines– s’ha de llegir i entendre un text per a poder, posteriorment, comentar-lo. És per

això que es fan necessàries unes indicacions sobre com realitzar aquesta, se’ns dubte, difícil

tasca. Cal advertir però, que aquestes indicacions són això, indicacions, però de cap forma cal

entendre-les com a formules magistrals que s’apliquen sempre de la mateixa forma. Cada text té la

seua idiosincràsia, la seua peculiaritat, i per tant, cal saber abordar-lo de manera diferent a l’anterior.

No obstant això, el que ací s’indica són punts centrals per a saber analitzar un text.

Segurament tu, com a alumne o alumna, hauràs realitzat algun, o tal volta molts, comentaris. I

també, segurament, t’hauran donat, o et donaran orientacions, pautes i/o esquemes per fer-ho;

tingues present el que ja saps. Perquè el que ací s’indica no és contradictori amb el que t’han dit,

sinó més bé complementari; aplica-ho doncs també. Ara bé, has de saber que el que a continuació

trobaràs són orientacions específiques per abordar textos de filosofia o textos filosòficament; aquesta

metodologia és, per a qui t’escriu, molt escaient per al tipus de qüestions que se solen abordar al

comentari de textos filosòfics.

Però saber llegir textos de filosofia no és una activitat totalment independent de saber-ne

escriure. Per això, igual de fonamental que saber comentar un text, és, saber redactar el

comentari. D’entrada, simplement recordar-te que per fer una redacció acurada i adequada caldrà

que, a més de les orientacions que ací trobes, tingués també present totes les normes ortogràfiques i

d’estil que has aprés. Aplica tots els coneixements que hi tingues (puntua correctament el text, utilitza

un vocabulari ric i variat, fes un ús correctes de preposicions, adverbis...). En aquest sentit, la practica

fa molt. És molt important anar fent xicotetes redaccions, fent servir el que ací s’explica, quan

contestes les activitats que a les Unitats Didàctiques es proposen. Aquest és el millor

4

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

entrenament. (No oblides tampoc que la lectura de llibres, no necessàriament filosòfics, ens

ajuden també a saber escriure i llegir).

És més, no sols és important, sinó imprescindible no escindir la teoria de la pràctica. Si

aquesta Unitat Zero té cap sentit és poder aplicar-la immediatament a les Unitats Didàctiques

posteriors. Però no sols per tal de llegir els textos que se’t presenten, sinó també per tal

d’escriure’ls tu. Un text, al capdavall, no ha de ser necessàriament un llibre. Les respostes que tu

hauràs de confeccionar, són i seran textos en els quals deuran de veure’s reflectides aquestes

pàgines.

De fet, cal fer un advertiment important. Cadascuna de les “Activitats”

posteriors, tot i que puguen contenir diverses preguntes han de ser

contestades, si és això el que es demana, amb un únic text que vincule

les diferents qüestions plantejades. Si una activitat conté més d’una

pregunta és per facilitar la reflexió, no per fraccionar-la. Recorda: també

tu has d’escriure un únic text.

I no seria just acabar aquesta Introducció sense fer referències a les fonts. La metodologia

que ací s’utilitza és totalment deutora de les pautes per comentar textos filosòfics que podeu

trobar a:

CABALLERO, F. | LARRAURI, M.: Filosofia. Preparar la selectividad. Madrid: Santillana, 1994

CABALLERO, F. | LARRAURI, M. | MONROIG, V,: Per a filosofar: eines. València: Tàndem

Edicions, 1998.

No està de més, acudir a aquests llibres per ampliar el que ací es diu, i per trobar més

exemples de com fer el comentari.

2. EL SUBJECTE DE L’ENUNCIACIÓ

El primer que cal tenir en compte quan llegim un text filosòfic és que aquest és un text

argumentatiu –amb independència del gran estil literari present en molts d’ells–, i que el més

freqüent és que en aquesta argumentació es deixen sentir diferents veus. Dit d’una altra manera:

tot i que els textos venen signats per un autor o autora, aquest no és l’únic que “parla” al text.

Sovint, de la mateixa manera que en una obra de teatre van apareixent molts personatges a

escena per dir la seua, també en els textos filosòfics van apareixent diferents subjectes de

5

FER FILOSOFIA

l’enunciació per dir-nos també la seua. Penseu que en moltes ocasions un llibre o un text de

filosofia té per objectiu rebatre tal corrent filosòfic o defensar-ne tal altre. Ningú no pot estranyar-

se per tant, que en aquest llibre s’exposen, no sols les idees de l’autor, sinó també aquelles a les

quals ell s’oposa.

En resum, els textos filosòfics són textos polifònics, i saber llegir-los és

saber reconéixer i distingir les diferents veus que contenen.

Però compte, que tampoc estem descobrint les Amèriques. El que acabem d’explicar, tot i ser

central als textos filosòfics, no és, però, exclusiu d’ells. Més bé podem dir que la polifonia és quelcom

prou habitual en la comunicació quotidiana. Posem un exemple més proper a nosaltres.

Imaginem-nos que obrim un diari qualsevol i llegim una crònica realitzada i signada pel

prestigiós periodista Andreu Santesmàs. I una vegada llegida ens assalta el dubte. Tot el que hem

llegit són necessàriament opinions i creences seues? És la seua veu l’única que se sent al text? Allò

més habitual és que juntament amb la seua veu escoltem d’altres (polifonia). Així doncs, posem per

cas que, la crònica d’ Andreu Santesmàs és sobre una manifestació de caire neonazi. En ella el

nostre periodista ens escriu:

“…durant tot el recorregut els participants cridaven consignes a favor de la raça

blanca considerant inferior a les persones d’altres ètnies i cultures…”

Aquest text, no hi ha dubte, l’ha escrit ell. Ara bé, significa això que Andreu Santesmàs

considera que la raça blanca és superior i la resta inferior? Evidentment no, ja que qui considera –

creu– açò no és ell, sinó els manifestants.

És més, la nostra imaginària crònica podríem perfectament continuar més o menys de la

següent forma:

“…però, com tots nosaltres sabem, aquestes opinions no tenen cap base ni científica ni ètica.”

Aquest text, a l’igual que l’anterior també l’ha escrit el nostre cronista Andreu Santesmàs.

Però ara, a diferència de la citació anterior, sí que és clar que és ell qui sosté tal afirmació. En

6

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

definitiva, l’autor de la crònica sí és ell, però no és sempre ell qui parla al seu text. Hi ha

afirmacions que escriu però que no les defensa, que no són seues, afirmacions que per tant no li les

podem atribuir. O dit d’altra manera, en un únic text coexisteixen diferent veus, diferents

subjectes de l’enunciació. I què és això de “subjecte de l’enunciació?”

Subjecte de l’enunciació és tot aquell a qui li podem atribuir l’idea,

opinió o creença que al text es reflecteix.

Una altra cosa ben diferent, però que a nosaltres no ens va a preocupar, és que l’autor del

text siga menys o menys fidel a l’hora de reflectir les opinions dels altres. Posem per cas que el

nostre intrèpid periodista afirma a la seua crònica ni més ni menys que:

“…entre els assistent poguérem veure al conegut filòsof Eudald Colom conegut arreu

del món com a gran defensor de la tesi de la inferioritat intel·lectual del gènere femení.”

És clar que de la lectura del text es desprén que no és Andreu, sinó Eudald qui defensa tal

ideal. Però, mira per on, nosaltres som assidus lector del gran Eudald Colom, i justament sabem

que això no és el que ell pensa. Ja tenim l’embolic fet. Embolic que, altrament, és fàcil evitar-lo si

entenem el concepte de “subjecte de l’enunciació”.

Hem dit que subjecte de l’enunciació és aquell que al text se li atribueix una idea, opinió o

creença. Aplicant aquesta definició descobrim fàcilment que, en aquest cas, Eudald Colom és

clarament el subjecte de l’enunciació del text. Andreu n’és l’autor, però Eudald és el subjecte de

l’enunciació. Primer punt aclarit. Passem ara al que es diu.

Es vullga o no, la idea que al text se li atribueix és la de la inferioritat de les dones, amb

independència de la concepció que realment sobre això tinga Eudald. Si nosaltres realitzarem un

comentari del text sobre aquesta crònica estaríem obligats a deixar ben clar, tant l’existència en

aquest text d’aquest subjecte de l’enunciació – Eudald –, com d’allò enunciat al text –la inferioritat

femenina–. El text esta davant nostre i no el podem obviar. Altra qüestió serà que, al nostre

comentari, indiquem a continuació que ací l’autor del text –Andreu– s’equivoca al atribuir-li tal

opinió a Eudald Colom perquè nosaltres sabem que ell és el president de la Fundació Proigualtat

de Sexes a la qual pertanyem. Una cosa no impedeix l’altra; són dues qüestions autònomes que

hem de saber diferenciar i separar a l’hora d’entendre i comentar qualsevol text.

Saber detectar, per tant, els subjectes de l’enunciació, saber escoltar les veus d’un text, és

7

FER FILOSOFIA

vital per poder llegir-lo correctament. Després, si de cas, ja matisàrem el que vulguem. Vegem ara

un cas pràctic del que estem dient més centrat en l’àmbit filosòfic.

No és estrany que l’alumne o l’alumna tinga coneixement directe i parcial de determinats

autors; però també tindrà coneixement indirecte, és a dir, coneixement d’uns autors a través. Posem

un exemple dels textos que posteriorment treballarem. Un filòsof anomenat Toulmin afirma:

“No obstant això, la frase d’ Aristòtil, que afirm a que la filosofia és producte del

sentiment de meravella, deixa una cosa per explicar...” TOULMIN, E. S.: “Del sentiment de

Meravella”

L’alumne/a dirà, quan comente el text, que el subjecte de l’enunciació de l’esmentada distinció

és Aristòtil. En aquest cas certament Aristòtil és qui vincula filosofia i sentiment de meravella. Ara bé,

imaginem que no fos així, imaginem que Aristòtil no hagués fet tal vinculació, tot i que l’autor del

text, Toulmin, digués que sí. En aquest cas, malgrat que no fos cert i encara que nosaltres ho

sabérem –perquè hem llegit a Aristòtil– quan comentàrem el text de Toulmin indicaríem que Aristòtil és

el subjecte d’aquest enunciat; i és que al text s’hi posa en boca seua aqueixes paraules. I com

abans apuntàvem en l’exemple anterior, una vegada quedés açò ben clar, ja podríem passar a

indicar al nostre comentari que tal atribució la considerem incorrecta. Comentar implica analitzar,

“trossejar” el text per explicar-lo; i comentar significa també poder interpretar-lo, poder dir la nostra.

Com s’ha dit, allò que afirme l’autor sobre algú i allò que realment afirme aquest algú, són dos

aspectes relacionats però diferents.

Consegüentment podem concloure que la millor manera de començar a fer filosofia no és

altra que començar escoltant –descobrint– les veus que parlen al text. Aquestes veus les

dividirem inicialment en dos grups. Per una banda està la veu de l’autor (que es pot presentar de

moltes maneres) i per altra, les altres veus (altres autors, col·lectius, la gent…). No distingir clarament

les veus –el subjecte de l’enunciació– pot menar-nos a la comprensió incorrecta del text, en tant

que podem atribuir una idea d’altre a l’autor del text.

Vegem-ne ara uns exemples concrets i explícits.

“Ara bé, el que vull apuntar amb tot això és que aquella necessitat de veure-hi

clar, d’entendre-ho tot, de posar un mot sobre cada cosa, respon no tant al nostre desig de

coneixement com al nostre desig d’apaivagament.” RUBERT DE VENTÓS, Xavier: “Per què

filosofia?”

8

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

“... como observó el propio Descartes, ni siquiera un malvado demonio con poderes

infinitos sería capaz de hacerle creer en su existencia si esto no fuera cierto: cogito ergo

sum, «pienso, luego existo».” Daniel DENNETT: “La conciencia explicada”

Com és clar i evident, el primer cas està en primera persona del singular – (jo) vull– i per

tant implica al subjecte que emet l’enunciat, en aquest cas l’autor del text: Rubert de Ventós.

Aquest és qui realitza l’enunciació, en tant que és ell qui vol assenyalar, qui vol reflexionar què és

això de veure-hi clar. És per això que al nostre comentari indicarem, de manera correcta, que

l’autor considera que veure-hi clar és tal o tal cosa. Mes si passem a la segona citació, la qüestió

canvia.

Aquest text en castellà, tot i que ha estat escrit per un filòsof anomenat Dennett té com a

subjecte de l’enunciació al famós filòsof francés Descartes. Si preguntem al text qui enuncia la

frase “cogito ergo sum”, qui considera que ni un geni maligne pot enganyar-lo en relació a la seua

existència – “hacerle creer” segons el text– la contestació és clara. No és l’autor, és Descartes qui

defensa açò. Ell, i sols ell, és el subjecte de l’enunciació; és ell a qui hem d’atribuir-li tal concepció.

Caldrà que llegim la resta del text per saber si l’autor d’aquest text coincidirà o discreparà del

plantejament cartesià. Ara bé el que no podríem mai afirmar de manera correcta al nostre

comentari, en relació a aquest paràgraf, és que “Dennett afirma que un geni maligne no podria

enganyar-nos...”. Del paràgraf anterior no es desprén, de manera directa, què pensa l’autor. Allò

correcte, per contra, seria dir “Per a Daniel Dennett Descartes és qui mostra que un geni

maligne...”. I sols després, una vegada llegit el text en la seua integritat continuaríem més o menys

així “... coincidint plenament amb ell ja que...”; o bé, si fos el cas contrari, continuaríem el nostre

comentari explicant “... tesi que és contrària a la que defensa Daniel Dennett, per a qui...”.

Novament arribem a la mateixa conclusió, a la conclusió que és impossible poder entendre

i analitzar un text sense analitzar els subjectes de l’enunciació. Però també hem de tenir molt clar,

per evitar errors, que no sempre que apareix algun nom propi, d’un col·lectiu, un impersonal… ens

trobem davant un subjecte de l’enunciació. Sovint l’autor fa referència a ells, diu alguna cosa sobre

ells, però no són ells qui parlen. Vegem-ne un exemple més.

“Cuando los lingüistas fueron capaces de examinar crítica y científicamente un gran

número de lenguas de modelos ampliamente diferentes, también aumentó ampliamente su

base de referencia; experimentaron la interrupción de ciertos fenómenos que habían sido

considerados como universales y ante su vista apareció todo un nuevo orden de significados”

Benjamin Lee WHORF: “Ciencia y lingüística”

9

FER FILOSOFIA

En aquest cas “los lingüistas” no són subjectes de l’enunciació en tant que si preguntem al

text què diuen (o què pensen, o què afirmen…) els lingüistes, és evident que no res. I no diuen res en

tant que no hi ha verb enunciador atribuïble a elles. En aquest cas és l’autor del text, Whorf, qui

enuncia quelcom sobre ells –que experimentaren una interrupció–. A aquest fals “subjecte” no se li

pot atribuir cap punt de vista, cap enunciació.

Cal ser doncs conscients que no en totes les ocasions que apareix un

nom citat en un text implica necessàriament que ens trobem davant un

subjecte de l’enunciació

Per abundar en la qüestió podem veure com tampoc ací, a diferència de l’exemple

semblant que hem posat abans nomenant a Descartes, aquest és subjecte de l’enunciació. En

aquesta ocasió, a Descartes no podem atribuir-li que diga res:

"Descartes tuvo el buen criterio de dotar a su genio imaginario con poderes infinitos para

el engaño.” Daniel DENNETT: “La conciencia explicada”

Clarament no és Descartes qui realitza cap afirmació, sinó que en aquest cas cal és l’autor del

text, Dennett, qui parla. Preguntat el text sobre què pensa, diu o defensa Descartes, el text roman

mut.

De manera que, allò que ens fa destriar un autèntic subjecte de l’enunciació d’altres sols

aparents és el fet de trobar verbs enunciatius com poden ser dir, afirmar, negar, considerar,

pensar, creure, opinar, criticar… o equivalents atribuïbles a algú citat. Quan no els trobem ni

directa ni perifràsticament sabrem que l’autor o col·lectiu citat no és cap subjecte de l’enunciació.

Aquesta regla es veu perfectament a les citacions anteriors. Així, al primer exemple exposat de

Rubert de Ventós, podem veure com és possible, i coherent, substituir l’infinitiu apuntar per dir,

defensar, explicar... o la perífrasi verbal sencera per altre verb. Si ho fem veurem que la citació

continua tenint sentit:

“Ara bé, el que vull dir –o bé “pense”, “defense”...– amb tot això és que aquella

necessitat de veure-hi clar, d’entendre-ho tot, de posar un mot sobre cada cosa, respon no

10

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

tant al nostre desig de coneixement com al nostre desig d’apaivagament.”

Per contra, si ho intentem amb la darrera citació de Dennett sobre Descartes ens adonem

que no estem enfront d’un subjecte de l’enunciació. En aquest cas és l’autor –Dennett– qui és el

subjecte de l’enunciació, és ell qui considera encertada l’actuació de Descartes. Dit amb altres

paraules, al fragment esmentat, Descartes no diu res, no es posa res en boca d’ell en la mesura

que no trobem cap verb enunciatiu relacionat amb ell. En aquest cas no parla ell, sinó que es parla

d’ell.

De manera que, per saber quan ens trobem davant un verb enunciatiu

provarem a substituir el verb o verbs existents per d’altres que sí

indiquen de forma més clara la idea d’enunciat o afirmació. Aquesta és

la millor regla general per poder detectar quan al text hi ha un subjecte

de l’enunciació.

Aquesta regla l’aplicarem quan no tinguem clara la cosa. En moltes ocasions no cal aplicar-

la, no cal pensar-s’ho, ja que el verb enunciatiu es veu a primera vista. Així, en la següent frase,

no ni ha pèrdua:

“Pirró i altres escèptics o efèctics... diuen que encara estan a la recerca de la veritat.

Aquests jutgen que els que pensen haver-la trobada s’equivoquen infinitament.” Michel

MONTAIGNE: “Apologia de Ramon de Sibiuda”

En aquest cas, evidentment, no fa cap falta substituir el verb, perquè aquest ja és un verb

clarament enunciatiu; bé en realitat dos, creure i jutjar. Tot i que la frase l’escriga Montaigne, qui

parla no és ell, sinó “Pirró i altres escèptics”. Ara bé, compte! Recordem que no sempre hem de

pensar que es compleix l’equació nom citat = subjecte de l’enunciació.

Per anar tancant aquesta primera aproximació tan sols recordar que la primera tasca que

hem de fer per enfrontar-nos a un text serà la de descobrir quantes veus estan parlant en ell. I

aquestes veus les anem a dividir en dos grans grups que a continuació passarem a explicar. Per

una banda totes aquelles veus que representaran a l’autor; i per altra les altres veus que no siguen

les de l’autor. Passem a explicar, detingudament, la diferent casuística que ens podem trobar a

l’hora de reconéixer els subjectes de l’enunciació existents.

11

FER FILOSOFIA

2.1. ÉS L’AUTOR

2.1.1. El verb es troba en primera persona del singular

Una citació com la següent gairebé no admet discussió:

“Tampoc no em puc plànyer que Déu no m’haja donat un lliure albir o voluntat prou

ampla i perfecta; perquè, com jo l’experimente, ja és de fet prou vasta i extensa per no

quedar tancada dins de cap límit. I el que em sembla més digne d’atenció en aquest punt és

que, de totes les altres coses que hi ha en mi, no n’hi hagi cap de tan perfecta i extensa que

no admeta que podria ser-ho encara més” DESCARTES, René: “Meditacions metafísiques“

És evident que aquesta afirmació qui la realitza és l’autor del text, i la realitza amb la intenció

d’aclarir-nos, emfasitzar-nos i explicar-nos el seu plantejament personal, el seu parer. Aquest és, per

tant, el primer ús que hom pot trobar de la primera persona del singular, un ús explicatiu.

Ara bé, no sempre l’ús de la primera persona implica que siga l’autor, com a individu

concret i a títol particular qui estiga parlant. De vegades, com en el cas que ara plantejarem,

l’autor utilitza la primera persona no com abans, per introduir un punt de vista seu, particular, sinó per

a plantejar un punt de vista universal. Quan el que pretén no es donar-nos a conéixer la seua opinió

com a individu concret, sinó una opinió que essent seua, com no, pretén que siga compartida, la

lectura que cal fer és diferent. En aquesta cas el "jo" que apareix escrit significa, no jo Descartes

sinó un jo qualsevol. O dit amb altres paraules, el jo del text és, una mena de variable, ja que

siga qui siga aqueix jo –X, Y o Z– pensaria el mateix. En l’exemple anterior l’autor ens exposa una

reflexió o argumentació seua, personal, per tal d’“oferir-la” a un tu –lector– per veure si estem

d’acord, si l’assumim. És a dir, pressuposa que podem no estar d’acord, que ens pot resultar

estrany el que diu i per això ens ho explica. Ara però, és tot el contrari; pressuposa que no hi pot

haver divergència. Però anem a l’exemple.

Un filòsof dels més important del segle XX, anomenat Ayer, escriu el següent text:

“Si soy constreñido, yo no actúo libremente. Pero, ¿en qué circunstancias se puede decir

legítimamente que yo soy constreñido? Un caso obvio es aquel en el que yo sea compelido

por otra persona a hacer lo que ella quiere. En un caso de ese tipo, la compulsión no tiene por

qué ser tal que le prive a uno del poder de elección [...]. Basta con que me induzca a hacer lo

que ella quiere aclarándome que, si no lo hago, hará que se dé una situación que yo considero

menos deseable aún que las consecuencias de la acción que ella quiere que haga. [...]” AYER,

A. J.: “Ensayos filosóficos”

12

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

En aquesta ocasió, tot i que el subjecte està en primera persona del singular, a l’igual que

el fragment anterior citat de Descartes, no es tracta de la mateixa situació. Ací no és un subjecte

particular –Descartes o Ayer– el que parla: No està Ayer explicant-nos perquè ell, personalment,

pensa això, tal i com passava a l’exemple anterior. Ens trobem davant d’allò que en filosofia

s'anomena l'enunciador universal. I el designem així en la mesura que aquest jo no representa

un punt de vista d'un individu concret –Ayer–, sinó que representa el que qualsevol persona,

qualsevol jo, de plantejar-se tal hipòtesi –estar constret per algú–, pensaria; allò que qualsevol jo

“consideraria” en una situació com aquesta. L’ús de la primera persona del singular com a

enunciador universal és un recurs estilístic per tal d’implicar el lector amb el punt de vista de

l’autor. O el que és el mateix, l’autor dóna per suposat que sobre això qualsevol pensaria el

mateix. Aquest ús de la primera persona del singular l’anomenarem el jo universal.

Existeixen, a més, dos usos diferents de la primera persona del singular menys habituals.

Un primer és el que podríem anomenar l’ús autobiogràfic. En ell l’autor ens ofereix informació

sobre la seua vida o les seues motivacions extrafilosòfiques. Aquest és el cas, per exemple, del

text de Toulmin, uns dels primers textos que treballarem a la Unitat Didàctica Primera:

"Quan jo era un nen, la meva família solia passar les vacances a una casa de camp, a

uns 80 quilometres de Londres. Habitualment dormia en un petit quartet... Assegut sobre

un llit al qual encara no m’havia acostumat, m’intrigava un no sé que d’aquells acolorits

cortinatges. ¿De quin color eren en realitat? ¿Quin color tenien exactament? Ara tancava

un ull ara l’altre i m’adonava, perplex, que, quan mirava amb l’un esquerre no es veien

iguals –una dècima més intensos, més foscos, més saturats– que quan mirava amb el

dret.” TOULMIN, E. S.: “Del sentiment de Meravella”

Ací Toulmin no ens està aclarint cap qüestió argumentativa o terminològica de la seua

teoria. El que està relatant-nos és una experiència personal en primera persona del singular. Tot el

text inicial està relatat en aquest temps verbal, i el verb central i enunciatiu del fragment seria

“m’adonava”.

Per una altra banda, existeix també un altre ús de la primera persona del singular on el

subjecte de l’enunciació no és, de cap de les maneres, l’autor. És el cas quan l’autor utilitza la

primera persona del singular per presentar un plantejament diferent al seu, un plantejament amb

el qual no està d’acord, i que sols aparentment, i de forma sarcàstica, adopta. L’autor ens exposa,

fent ús de la ironia, un punt de vista que no és el seu:

13

FER FILOSOFIA

"Es tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un llibre que em reemplaça l’enteniment, un

director espiritual que em substitueix la consciència… aleshores ja no cal que passe

ànsia." KANT, Immanuel: “Resposta a la pregunta: Què és Il·lustració?”

En aquest cas Kant el que fa es teatralitzar, donat que aqueix tinc o passe no fa referència a

ell, a Kant. El jo del text és un jo que representa a qualsevol “menor d’edat” –en sentit figurat. És

ell, el jo menor d’edat, amb el qual Kant no està d’acord, qui pensa, qui enuncia açò; no és l’autor

del text. Fent-ho així Kant empeny al lector a distanciar-se críticament d’aquest

plantejament, de manera que seria el que podríem batejar com al jo teatral.

2.1.2. El verb es troba en primera persona del plural.

Fixem-nos en la citació següent:

“Suposem que els homes arriben a un punt on la resistència dels obstacles que en

perjudiquen la conservació en l’estat de naturalesa supera les forces que cada individu pot

emprar per mantenir- s’hi...” Jean-Jacques ROUSSEAU: “Del contracte social”

Quan Rousseau escriu “suposem”, en nom de qui parla? És evident que aquesta frase l’ha

escrita ell sol, que no parla directament en representació de ningú ni de cap grup al qual ell

represente. Però si ho diu en primera persona del plural, i no del singular, per què serà? Si utilitza la

primera persona del plural és perquè vol que el punt de vista seu i el del lector siga el mateix, d’ací

que utillitze el “nosaltres” per incloure tant a ell mateix com al lector. La seua hipòtesi, la seua

suposició ha de ser la del lector, ja que altrament la resta del text no té sentit. Es tracta, per tant, de

situar el text en un camp de treball comú; i es tracta de fer-ho sense que ens adonem. Vegem altre

exemple d’un text de Nietzsche:

"Tenim la creença que sabem quelcom de les coses mateixes quan parlem

d’arbres, de colors, de la neu i de les flors, i certament només tenim metàfores de les coses,

que no corresponen gens ni mica a les entitats originàries.” Friedrich NIETZSCHE: “Sobre

veritat i mentida en sentit extramoral”.

14

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

Aquests dos casos son exemples de l’ús més habitual de l’enunciador en primera del

plural; el més normal és que aquesta persona verbal s’utilitze com enunciador universal. L’autor

utilitza aquesta forma verbal per tal d’implicar també al lector. En definitiva, el que l’autor ens està

dient implícitament és que el seu punt de vista no és un plantejament sols personal, sinó totalment

vàlid per a tots –universal–; és el que podríem batejar com al nosaltres universal. En aquest

exemple no és sols Rousseau o Nietzsche el que se n’adonen d’aquestes qüestions, sinó tots.

Però aquesta no és l’única lectura que podem fer de la primera persona del plural. De

vegades l’autor no pretén indicar-nos que el seu punt de vista dega ser el de tots, sinó que ens

indica que el seu punt de vista és el d’un col·lectiu concret i determinat amb el qual ell s’identifica.

Aquest és el cas del següent text, una mica inversemblant:

«Al meu art de la maièutica corresponen totes les coses que corresponen a les

llevadores amb l’única diferència que es tracta de fer infantar als homes, no pas a les dones

com també a vigilar com pareixen les seues ànimes, no pas els cossos. La cosa més

gran del nostre art, tanmateix, consisteix a verificar en la mesura més gran possible si

allò que pareix la reflexió del jove és pura aparença i mentida o bé si és quelcom de fecund i

veritable.” PLATÓ: “Menó”

Plató ací claríssimament s’identifica, i heus ací la clau d’interpretació d’un text que

comença amb primera persona del singular, amb el col·lectiu de les llevadores, de les comares,

d’ací que s’atrevisca a parlar en primera persona del plural –en nom de les llevadores– afirmant

que la seua missió és “verificar” allò que es pareix. No es tracta, doncs, com abans, d’un nosaltres

universal, sinó del que anomenarem un nosaltres col·lectiu.

Existeix també una tercera possibilitat del sentit de la segona persona del plural. Quan

l’autor s’identifica també amb un col·lectiu en concret, però tot i identificar-se és autocrític:

“...La mayoría de nosotros, cuando miramos por primera vez la figura 3, vemos el

dibujo de una escalera en el que resulta visible la superficie superior de los escalones. Pero

no es este el único modo de poderlo ver. También se puede ver sin dificultad...” Alan F.

CHALMERS: “¿Qué es esa cosa llamada ciencia?”

En aquesta ocasió tal identificació no comporta, com en el cas anterior, estar d’acord

totalment amb aquest col·lectiu. Ara l’autor, com a part del col·lectiu referit, va a realitzar una

crítica –o autocrítica– a aquest col·lectiu en el qual ell se sent inclòs. Per fer una anàlisi correcta

15

FER FILOSOFIA

d’aquest subjecte de l’enunciació caldrà fixar-se no sols en la persona verbal en què està escrit el

text, sinó també, i sobretot, en si hi ha termes crítics o connectors lògics o argumentatius que

impliquen oposició o desacord, tal i com és el cas del “però”.

Ací Chalmers vol deixar ben clar ell forma part d’aqueixa “majoria de nosaltres”;. el punt de

vista de l’autor és doncs, no ja el punt de vista universal, el de tots, sinó el d’un col·lectiu, tot i que

siga la majoria; el col·lectiu de la majoria és qui afirma veure una escala. No obstant això, l’autor no

s’identifica plenament amb aquest col·lectiu que “sols” veu una escala sinó que aviat pren distàncies

amb la majoria de la gent per indicar que la figura es pot veure d’altra manera.

En definitiva, detectar aquest cas és, tal volta, més dificultós donat que en realitat hi ha

dos punts de vista presents al mateix temps: el general del col·lectiu –que és en part també el de

l’autor– i l’específic i crític de l’autor. A aquest ús de la primera persona del plural l’anomenarem

nosaltres crític.

2.1.3. Evidència o certesa

Sovint l’autor utilitza el recurs de presentar la seua teoria com una opinió no personal, sinó

com una certesa “inqüestionable”:

“Sens dubte, doncs, la mort, el més terrorífic dels mals, no ens afecta, per la senzilla raó

que, mentre nosaltres som, la mort no hi és, i en canvi, quan la mort hi és, nosaltres no hi

som.” EPICUR: “Sobre la felicitat”

Epicur, en escriure “sens dubte” no s’està expressant en primera persona, no escriu, considere

que.., o des del nostre punt de vista la mort… Si així ho hagués fet, nosaltres, seguint les

indicacions anteriors, l’haguérem identificat de seguida com al subjecte de l’enunciació. Però en

aquest cas no hi cap indicació explícita de qui afirma açò. En aquests casos cal atribuir-ho a l’autor,

que el que fa és presentar aquest plantejament seu, com una veritat eterna, indubtable de la que

ningú pot dubtar (és una mena d’enunciador universal ocult). Amb aquest estratègia l’autor ens

oculta la seua opinió, la seua creença i ens la presenta com a evident, com inqüestionable,

precisament per a això, perquè no la qüestionem, per a que no arribem a pensar si l’acceptem o

no.

2.2. NO ÉS L’AUTOR.

2.2.1. És algú que és citat.

16

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

Com hem dit, a més de les opinions i idees de l’autor, al text també hi poden aparèixer

altres subjectes de l’enunciació. El cas més clar és quan aquesta citació fa referència a altre autor,

filòsof, científic… de manera explícita. És a dir qual se’l cita pel seu nom, utilitzant, doncs, el verb en

tercera persona:

“Així Schlick diu "... un enunciat autèntic ha d’ésser susceptible de verificació

concloent"; i Waismann ho diu encara més clarament: "Si no és possible determinar si un

enunciat es vertader, aquest no té cap significat. Car el significat d’un enunciat és el mètode

de la seua verificació." Karl R. POPPER: “La lògica de la investigació científica”

En aquests casos allò difícil no és tant saber qui és el subjecte de l’enunciació sinó

esbrinar si el nostre autor critica o està d’acord amb aquest filòsof.

2.2.2. Es un col·lectiu o corrent de pensament

Però no sempre és un individu –concret i citat– el subjecte de l’enunciació, sinó que pot ser

un col·lectiu o un corrent filosòfic; semblantment, caldrà també saber quina és la relació –de

coincidència o discrepància– de l’autor amb aquest col·lectiu. Vegem-ne un exemple:

“La gran majoria dels éssers humans (incloent-hi la totalitat del bell sexe)

considera molt perillós el pas cap a la majoria d’edat i que, a més a més és penós” KANT,

Immanuel: “Resposta a la pregunta: Què és Il·lustració?”

En aquest text existeix un subjecte de l’enunciació que no és ni l’autor ni cap individu

concret. El subjecte de l’enunciació és els “la gran majoria de gent” en la mesura que, al capdavall

els individus del món podem ser classificats i separats entre els que formen part de la majoria i els

que resten en la minoria. Així doncs, ens trobem davant un subjecte de l’enunciació. En altres

ocasions el col·lectiu citat és més fàcilment identificable, tal i com passa quan un text es refereix

als psicòlegs, les escriptores, els valencians, o quan se citen corrents filosòfics com els empiristes,

els racionalistes o els escèptics.

Així en un exemple anterior de Montaigne aquest citava tant un individu concret –Pirró–

com a un col·lectiu, els escèptics, al qual Pirró pertanyia:

17

FER FILOSOFIA

“Pirró i altres escèptics o efèctics... diuen que encara estan a la recerca de la veritat.

Aquests jutgen que els que pensen haver-la trobada s’equivoquen infinitament;” Michel

MONTAIGNE: “Apologia de Ramon de Sibiuda”

Encara més clar és el següent subjecte de l’enunciació en altre text de Montaigne:

“Els acadèmics admetien alguna inclinació de judici, i trobaven massa cru de dir que

no era més versemblant que la neu fos blanca que negra...” Michel MONTAIGNE: “Apologia de

Ramon de Sibiuda”

Altrament, la referència al col·lectiu no és precisament com a tal, com a un conjunt, sinó

que pot ser, per dir-ho així, personificada en una membre prototipus del col·lectiu. Així quan l’autor

del següent text escriu:

"Per tant, és un beneit qui diu que li fa por la mort no perquè patirà quan arribe sinó

perquè pateix sabent que arribarà” EPICUR: “Sobre la felicitat”.

En aquest cas, aquest beneit no és cap persona particular amb nom i cognoms, sinó un beneit

prototipus que representa a tots els beneits del món. Per això, malgrat que utilitze l’article

indeterminat determinat en singular –un– nosaltres entendrem que l’autor es refereix a tot el col·lectiu.

D’aquesta manera quan un text d’algun filòsof afirme, per exemple "l’empirista afirmarà que els sentits

són l’única font de coneixement, mentre que…", tot i que parle d’un empirista, en singular, caldrà

entendre que el subjecte de l’enunciació és, però, el col·lectiu de filòsofs anomenats

empiristes.

2.2.3. Opinió comuna o impersonal

Per últim, la darrera possibilitat que tenim que no siga l’autor el subjecte de l’enunciació és

quan aquest està expressat de forma impersonal, és a dir, quan aquesta és una opinió comuna,

d’una època… Cal afegir que en aquests casos sovint l’autor és crític amb el que s’enuncia. Al

següent text es veu perfectament com l’opinió comuna sol ser diferent a la del autor:

18

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

“Però la gent de vegades refusa la mort com els pitjors dels mals i de vegades s’hi

arrapa com al repòs dels mals de la vida. El savi, pel seu cantó ni rebutja de viure ni té por

de no viure." EPICUR: “Sobre la felicitat”

És evident que més impersonal que l’expressió “la gent” hi ha poques; i quan llegiu el text

en la seua integritat ja veure que l’altre subjecte de l’enunciació ací citat, “el savi” –col·lectiu–

representa el plantejament de l’autor. Si voleu altre exemple podeu fixar-vos al següent text:

“La costumbre propia de la modernidad (ya delineada en cierta medida por

Aristóteles al comienzo de la metafísica), consistente en pensar el tiempo

conjuntamente con el “espacio”, conduce al extravío. Pues según este modo de pensar,

el tiempo es pensado simplemente por su extensión y esta, a su vez, como cómputo de

instantes puntuales que transcurren” Martin HEIDEGGER: “Conceptos fundamentales”.

En aquesta ocasió és la modernitat, el pensar impersonal modern –no de tal o tal autor– és

qui concep el temps d’aqueixa manera. Que el “el tiempo es pensado simplemente por su

extensión” és una opinió comuna amb la qual Heidegger serà crític.

2.3. A MENA DE CONCLUSIÓ

Tot el que hem vist fins ara, malgrat que puga semblar molt complex, no ens deu esglaiar,

ja que el que primer hem de tenir clar és en què hem de fixar-nos quan llegim un text. I en el que

ens hem de fixar no és, ni més ni menys, que en qui parla i què diu. Tornem a insistir per enèsima

vegada que les pautes que acabem d’indicar, i les que indicarem després, són tan sols uns criteris

que ens poden servir d’ajut per esbrinar açò. De fet, cal dir que realment tot lector competent –i els

alumnes i les alumnes de batxillerat sens dubte ho sou– va identificant qui parla en un text, tot i

que possiblement de manera no conscient. Aquestes pautes sols volen, en definitiva, ajudar-nos a

ser conscient d’aquesta pràctica i a millorar-la. Evidentment, al principi pot ser dificultós, però quan

hom ja sap què ha de fer i on ha de buscar acaba automatitzant aquesta tècnica.

Pel que fa a la redacció, aquesta qüestió ha de quedar ben clara i explícita. Ara bé, i açò

tampoc ho podem perdre de vista, que açò quede clar no significa que nosaltres escrivim la nostra

resposta utilitzant el mateix vocabulari que ací s’acaba d’utilitzar per explicar la qüestió. És a dir, la

nostra redacció no es pot realitzar indicant "…en la línia 6 Montaigne diu "sabem", el que vol dir

que el subjecte de l’enunciació és ell, ja que parla utilitzant un enunciador universal."

19

FER FILOSOFIA

Una cosa és el metallenguatge tècnic que ací utilitzem per explicar què hem

de fer, i una altra ben diferent és la manera com després hem de

redactar el nostre comentari. Així doncs, no barregem aquests dos nivells i

realitzem unes redaccions clares i aclaridores, sense fer cap referència

explícita al particular vocabulari que ací puguem utilitzar.

I aquest advertiment que acabem de fer no sols val per al que hem explicat, sinó també per a

les qüestions posteriors.

3. ANÀLISI CONCEPTUAL

FER FILOSOFIA és primer que res saber qui parla a un text. Però després de saber qui parla,

hem de fixar-nos en el que diu; es tracta, doncs, de fer una anàlisi conceptual, és a dir, de veure

quins són els conceptes que s’utilitzen al text i com es troben relacionats entre ells. A l’examen de les

Proves d’Accés a la Universitat (endavant PAU) aquesta anàlisi és la que cal fer per a

contestar a la segona pregunta sobre el comentari de text. En juny de 2009 la Comissió de

Coordinació d’aquestes proves establí tant el tipus d’examen i preguntes, com els criteri de correcció

d’aquestes.. En primer lloc has de saber, pel que fa a l’enunciat de la segona de les preguntes,

la Comissió ha indicat el següent:

“Definició d’un terme (o dos, si estan relacionats) present al text. Formulació invariable:

«Defineix el(s) terme(s relacionats) ......, partint de la informació oferta pel

text, i completant-la amb el coneixement que tingues de la filosofia de l’autor»”

Aquesta pregunta val dos punts de l’examen de les PAU. Els criteris de correcció de la

pregunta, és a dir, allò que s’espera que l’alumne/a faça per contestar la segona qüestió -i allò que

qui corregeix ha de valorar– és el següent:

“S’ha de valorar la capacitat per definir termes filosòfics o expressions, analitzant-

los a partir de l’ús que se’n fa en el text.

1. La resposta ha d’incloure expressament una definició del terme proposat (o, si és el

cas, dels dos proposats, aclarint la seua relació).

2. La definició ha d’elaborar-se a partir de la informació que ofereix el text i fent

20

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

referències explícites a l’ús que s’hi fa del terme o dels termes.

3. L’explicació del terme o dels termes s’ha de complementar amb el coneixement

general sobre ells derivat de l’estudi de la filosofia de l’autor.

Valoració: La valoració dels tres criteris serà igual, fins a un terç dels dos punts

cadascú.”1

Ara bé, com aconseguim açò? Com hem de definir els termes i analitzar el seu ús? I

sobretot, com fer-ho a partir del text?

L’estratègia que nosaltres anem a seguir és la d’agrupar les paraules del

text al voltant de dos pols contraposat, sent al menys un d’aquest pol la

paraula – o paraules– per la qual es pregunta.

Posem primerament un exemple fàcil. Agafem un senzill text; agafem les primeres línies de

l’article “Resposta a la pregunta: Què és Il·lustració?” de Kant, el qual treballarem posteriorment, i

preguntem-nos sobre que significa el terme “Il·lustració” al text. El fragment a comentar és el

següent:

“Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seua minoria d’edat, de la qual ell mateix és

culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció

d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seua causa no

consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de decisió i del coratge de

servir-se del seu propi, sense la direcció de cap altre. ¡Sapere aude! ¡Tingues coratge de

servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració.

La peresa i la covardia són les causes de per què una part tan gran dels ésser humans

–malgrat que la natura els declarà ja fa molt de temps lliures de direcció aliena

(naturaliter maiorennes) romanen de bon gran menors d’edat per tota la vida, i de per què a

altres els és tan fàcil erigir-se en llurs tutors. És tan còmode ser menor d’edat. Si tinc un

llibre que em reemplaça l’enteniment, un director espiritual que em substitueix la

consciència, un metge que em dictamina la dieta, etc., aleshores ja no cal que passe ànsia.

Ja no tinc cap necessitat de pensar, n’hi ha prou de pagar, que d’altres em substituiran ben

1 La negreta és de l’original de la Comissió.

21

FER FILOSOFIA

aviat en tal fatigosa empresa."

Com abordarem doncs el text? Com hem dit l’estratègia a seguir és agrupar les paraulesdel

text al voltant de dos pols contraposat, essent un d’ell el terme en qüestió.2 De manera que, allò que

nosaltres anem a fer és llegir el text com un combat entre dos “bàndols”, entre dues “colles” de

paraules. És tracta, per tant, d’identificar els contrincants. Per això, una de les coses que hem

de fer en llegir el text i subratllar-lo és cercar els grups de paraules afins i/o oposades en relació a

la que se’ns pregunta. El que nosaltres hem de fer és senyalar sobre el text aquelles paraules

que estiguen relacionades, que ens aporten alguna característica sobre el terme en qüestió, en

aquest cas Il·lustració. I buscant aquelles paraules afins a Il·lustració descobrirem, de seguida,

quin és el terme antònim, quin és el sinònim de “No-Il·lustració”: minoria d'edat. Així doncs, el

que hem de fer, després de llegir el text, és col·locar en dues columnes contraposades les

paraules del text: En una les afins i en l’altra les oposades. Vegem el possible resultat:

IL·LUSTRACIÓ “NO IL·LUSTRACIÓ”

Sortida minoria d'edat

Penós

Servir-se enteniment

Naturaliter maiorennes

Sapere aude

Coratge

Molt perillós

Minoria d'edat.

Ell mateix n'és culpable.

Còmode

Romanen de bon grat

Incapaç servir-se enteniment.

No necessitat de pensar

Direcció d'altre Manca

decisió i coratge

Covardia

Peresa

És convenient, tal com hem fet ací, no sols col·locar en dues columnes les famílies de

paraules, sinó el intentar, en la mesura del possible, col·locar aquells conceptes oposats en la

mateixa fila. I que guanyem fent açò? El que guanyem primerament és veure d’un cop de vista les

relacions que estableixen al text els conceptes entre si, que són, per una banda, d’afinitat

2 Cap la possibilitat que l’oposició no siga directament entre dos termes diferents o contraposats sinó que siga en realitat entre

dues formes o dues concepcions distintes d’un mateix terme. Així, per exemple, es pot preguntar per què significa un

determinat terme –per exemple “temps” – en un text on hi ha dos significats diferents, un, el que defensa l’autor,i altre el que

manté un autor o col·lectiu diferent. Podeu veure, a guisa d’exemple, aquesta doble significació d’un únic terme –“temps”– al text

de Heidegger de la pàgina 93. En definitiva, un únic terme pot tenir dos conceptes diferents.

22

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

(verticalment), i per altra d’oposició (horitzontalment). És més, en la mesura que siga possible

procurarem, quan col·loquem les paraules, que les que siguen clarament antònimes estiguen a la

mateixa altura, i quan no aparega clarament el seu contrari deixar un espai buit. Això mateix és el

que en fet en la taula anterior. D’aquesta manera veiem el que el text diu, i també el que no diu

explícitament. Així, tot i que Kant s’ha centrat més en les característiques de la minoria d’edat que

pròpiament en les de la Il·lustració, nosaltres podem “descobrir” també aquestes característiques no

explícites. Com? Simplement omplint el llocs buits de la columna Il·lustració amb l’antònim de

d’existent en l’altra columna. És per això que en la columna d’Il·lustració hi podria posar “dirección

pròpia” com a antònim de “direcció d’altre” tot i que no figure al text.

Dit d’altra manera, sempre que siga possible col·locarem les paraules

procurant que les que siguen clarament antònimes estiguen a la mateixa

altura, i quan no aparega el seu contrari deixarem un espai buit. És així

com aconseguirem veure el que es diu al text; i fins i tot, també, el que

no es diu explícitament.

No esperem, però, que sempre apareguen les dues columnes tant equilibrades com en

aquest cas; sovint una de les dues columnes té més pes que l’altra.

Nogensmenys, aquesta no és l’única dificultat amb la que hem de contar. Perquè per

contestar a aquesta qüestió conceptual caldrà tenir també ben present l’anàlisi que hem fet sobre

els subjectes de l’enunciació. Cal estar atents a descobrir les possibles relacions existents entre

aquesta anàlisi de les afinitats i oposicions amb els subjectes de l’enunciació existents. De fet, és

bastant freqüent que, d’existir dos subjectes de l’enunciació contraposats, un dels camps

represente el punt de vista d’un, i l’altre, el de l’altre. O també podria donar-se els cas –la

casuística pot ser infinita– que, sense ser punts de vista contraposat, existisquen matisacions al

voltant d’un terme, depenent del subjecte de l’enunciació corresponent.

No obstant, el més habitual és que sovint dos subjectes de l’enunciació diferent sostinguen

punts de vista diferents. Així, per exemple imaginem que estem comentant un text que,

reflexionant sobre la llibertat, contraposa el significat del terme llibertat en dos autors –Hobbes i

Descartes,per exemple.. En el nostre comentari de text caldria explicar el significat del terme

donat per cada autor –o corrent– explicant els camps semàntics que cadascú dóna, és a dir les

paraules que anirem “utilitzant” per explicar el terme segons cadascú serien diferents, tot i que el

mot – “llibertat”–, que no el concepte, seria el mateix.

Una vegada que ja tenim feta aquesta anàlisi, caldria doncs redactar la resposta. El primer

23

FER FILOSOFIA

que a la nostra redacció hem de deixar clar és sempre qui diu què. En el cas de la reflexió sobre

la llibertat hauríem de deixar ben clar que el terme llibertat hi té, per exemple dos, significats ben

distints segons un i segons l’altre. De manera que en algun moment de la nostra redacció cabria

afirmar més o menys el següent “consegüentment podem establir que mentre que per “llibertat”

Hobbes entenent tal i tal cosa, Descartes concep com a “lliure” aquell que...”

Afegir dues indicacions més. La primera és que realitzar un comentari de text filosòfic no

sols és analitzar i aprofitar el text al màxim, sinó també completar i explicar el text a partir del que

nosaltres puguem saber de la filosofia de l’autor o d’altres autors relacionats. Dit d’altra manera,

analitzar el text comporta també dibuixar el context i època en el qual apareix, la filosofia de

l’autor, les teories oposades…. Així doncs nosaltres, quan comentem els conceptes pels quals se’ns

pregunta, no sols podrem, sinó que deurem fer referència a aquest o aquell altre concepte relacionat;

o indicarem, per exemple, a qui va adreçada determinada crítica, tot i que al text no estiga açò

explícit.

I la segona indicació que cal fer és aquella que ja hem subratllat en finalitzar l’apartat referit als

subjectes de l’enunciació: una cosa és que parlem de “camps d’afinitats”, de “famílies semàntiques” o

“subjectes d’enunciació” quan analitzem un text, i altra ben diferent és que ens expressem així en

la nostra redacció.

Recordem que la nostra redacció deu estar construïda sobre les pautes

que ací indiquem i de cap manera pot consistir en reproduir aquesta

terminologia.

3.1. UNS POCS CONSELLS MÉS

En resum, amb les dues tècniques d’anàlisi de textos explicades fins ara l’alumne pot

perfectament, i en primer lloc, entendre un text. I segonament pot, a partir d’elles, contestar al segon

tipus de pregunta que es planteja a les PAU. Però és evident que el simple coneixement d’aquestes

tècniques no ens garanteix un bon resultat. Primerament perquè el coneixement d’elles realment

s’adquireix amb la pràctica, de manera que allò important no és “saber-se de pe a pa” aquesta Unitat

Didàctica. De fet, si ella es la Unitat Didàctica Zero, i no la primera, és perquè és la base per poder

treballar les Unitats Didàctiques posteriors. S’imposa, doncs, que, poc a poc, vages aplicant tot

allò que s’està explicat cada vegada que lliges un text.

Tingués present, a més a més, que, aquestes tècniques són, diguem-ne, de doble direcció.

Serveixen per saber llegir correctament un text; però també serveixen per saber escriure un

24

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

correctament. Atrevir-se a filosofar, és atrevir-se a llegir i a escriure filosofia. És per això que és

importantíssim que practiques dia a dia l’acció filosòfica fent xicotets exercicis de redaccions. Per

aquesta raó els MATERIALS PER COMENÇAR A FILOSOFAR que tens a les teues mans no són, al

capdavall, més que una selecció de textos amb activitats –escrites– sobre ells. Només resta

emfasitzar que allò explicat i allò que explicarem a continuació s’ha de tenir posteriorment ben

present a l’hora de redactar.

Quan realitzes aquestes activitats o qualsevol comentari de text de i

sobre filosofia també has d’utilitzar adequadament els subjectes de

l’enunciació –utilitzant la persona i temps verbal escaient–; has de fer

servir també adequadament el “joc” de les paraules afins i oposades.

En definitiva, no oblides que, no sols és filosofia el text que tu has llegit, sinó que quan tu

estàs contestans a les activitats proposades no deixes de FER FILOSOFIA.

4. ANÀLISI ARGUMENTATIVA

L’autor d’un text quan l’escriu realitza diverses operacions al mateix temps; per una banda

dialoga o discuteix amb algú o alguns –subjectes de l’enunciació–; per altra ens presenta, explica

i/o defensa una sèrie de conceptes –conceptes afins i oposats– sovint a contrallum dels seus

contraris. Tot açò ja sabem com esbrinar-ho i analitzar-ho. Altrament, no és sols açò el que hi ha

al text, sinó que açò és necessari perquè aquest text tinga present la principal característica d’un

text filosòfic: la característica de l’argumentació. Els textos filosòfics poden, a simple vista

presentar-se sota moltes formes i estil de redacció, però si hi ha una que ha d’estar present en ell

per tal que siga el que és –filosòfic–, és la de ser argumentatiu.

Quan qualsevol filòsof escriu un text el que vol és demostrar que les seues idees i els seus

plantejaments són encertats; i normalment es vol mostrar que són encertats enfront del que altres

autors o filòsofs –i altres subjectes de l’enunciació–. Al capdavall un text no és més que una

confrontació d’idees, una lluita que es mostra sota la forma de raonaments argumentatius. Posar

en negre sobre blanc aquesta estructura argumental és allò que es demana en primer lloc al

comentari de text de les PAU. Segons l’acord de la Comissió Organitzadora de les PAU l’enunciat

respondrà al següent criteri:

25

FER FILOSOFIA

“Tret que la qüestió sol·licite, excepcionalment, la reconstrucció d’un argument a

partir d’un enunciat concret del text, la seua formulació invariable se expressarà en aquests

termes:

«Sintetitza les idees del text mostrant en el teu resum l’estructura

argumentativa o expositiva desenvolupada per l’autor»”

Pel que fa a com es valorarà aquesta primera qüestió la Comissió ha acordat el següent:

“En qualsevol de les dues possibles formulacions (invariable o a partir d’un enunciat

concret del text), s’ha de valorar la capacitat per a mostrar amb claredat l’estructura

argumentativa o expositiva del text.

D’acord amb el criteri general precedent, la síntesi que es demana com a resposta

ha de mostrar que s’ha comprès:

1. Quines són les idees o els arguments principals del text.

2. Com es relacionen entre ells dins de l’estructura expositiva o argumentativa, per a

arribar a la tesi o conclusió general.

Valoració: Els dos criteris valen igual, fins a un punt cadascú4

És per això que el que ara anem a oferir ací és una sèrie d’indicacions per trobar aquelles

pistes, aquells indicis que, com si fórem una mena de Sherlock Holmes filosòfic, ens permeten

reconstruir l’argumentació del text. I aquestes pistes i indicis, on hem de trobar-los sinó al text?

Perquè no oblidem que ho hem de fer a partir del text i mostrant tant els arguments explícits com els

implícits.

4.1. ELS CONNECTORS LÒGICS O ARGUMENTALS

Les pistes o indicis que buscarem al text les anomenarem connectors argumentals o lògics.

Per aquests entendrem aquelles paraules o expressions que serveixen per

realitzar determinada operació argumentativa com per exemple, oposar- se

a determinada idea o matisar-la, extreure’n una conseqüència d’altra,

assenyalar la causa o el perquè d’una afirmació…

26

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

Localitzar i senyalar al text aquests connectors significa mostrar la seua argumentació, de

manera que si nosaltres sabem localitzar-los al text sabem també en cada moment què és el que

l’autor pretén i cap on ens duu. A continuació podreu trobar en les següents taules quins són els

connectors lògics més habituals i quin paper desenvolupen. Posteriorment ja podrem veure’ls en

acció, és a dir, analitzarem argumentativament alguns textos.

Ara bé, cal destacar que les llistes que a continuació es reprodueixen no són unes llistes

tancades, és a dir, que aquests no són els únics connectors possibles, en tant que hi ha

nombrosos connectors que no estan ací. No obstant això, aquests són els d’ús més freqüents en

català i en castellà.

CONNECTORS ARGUMENTALS MÉS

HABITUALS EN CATALÀ

CAUSA

Els enunciats que els

segueixen són

l’explicació, la causa

dels anteriors.

CERTESA

Indiquen, o bé

enunciats ja provats, o

bé enunciats acceptats

per tots.

CONDICIÓ5

Els enunciats que els

segueixen són la

condició pera que es

done certa

conseqüència.

CONSEQÜÈNCIA

Els enunciats que els

segueixen son

conseqüència dels

anterior o d’una

condició3

OPOSICIÓ

Els enunciats que els

segueixen matisen o

s’oposen als enunciats

anteriors.

Perquè

Ja que

Com que

Vist que

Atés que

Pel fet que

Per tal com

Donat que

És evident/ palés És cert que És indubtable que Sens dubte De fet En realitat Es clar que

Ningú no pot

ignorar que

Si Mentre que

Sempre que

En cas que

Només que

Llevat que

Tret que

Suposant que

Llavors/ Aleshores Per això De manera que

Doncs / Així doncs

Per tant

Per consegüent

En conseqüència

En efecte

Però Encara que Ans Pel contrari En canvi / Amb tot

Això no obstant

Ara bé

Tanmateix /

nogensmenys

3 És freqüent que a continuació de l'enunciat que realitza la funció de condició, i que va precedit per una connector

condicional, aparega l'enunciat que és la conseqüència sense ésser precedit per cap connector causal. Quan passe açò

nosaltres, en la nostra anàlisi del text, considerarem que hi ha un llavors o un aleshores, tot i que no estiga.

FER FILOSOFIA

27

CONNECTORS ARGUMENTALS MÉS

HABITUALS EN CASTELLÀ

CAUSA

Els enunciats que els

segueixen són

l’explicació, la causa

dels anteriors.

CERTESA

Indiquen, o bé

enunciats ja provats, o

bé enunciats acceptats

per tots.

CONDICIÓ

Els enunciats que els

segueixen són la

condició pera que es

done certa

conseqüència.

CONSEQÜÈNCIA

Els enunciats que els

segueixen son

conseqüència dels

anterior o d’una

condició

OPOSICIÓ

Els enunciats que els

segueixen matisen o

s’oposen als enunciats

anteriors.

Porque Pues Puesto que Ya que Por el hecho de

que

Dado que A causa de

Es evidente que Es indudable que

Es incuestionable

Es cierto que

En realidad

Sin duda De hecho

Nadie puede

ignorar que

Si Con tal que Cuando En el caso de que Según

A menos que

Siempre que

Mientras

Entonces Luego Por eso De manera que De donde se sigue

Así pues Por lo tanto Por consiguiente

Pero Aunque

Contrariamente

En cambio

No obstante

Ahora bien Por el contrario Sin embargo

Com hem dit, la llista no exhaureix les possibilitats de connectors existents. És possible

trobar altres paraules que no estiguen a la llista. Llavors hem de saber si aquestes paraules

compleixen la funció de connectors o no. Com saber-ho? No és tampoc massa difícil.

Quan trobem un connector que no estiga en la llista i que no sapiguem de

quin tipus és, sols cal substituir-lo per alguns dels de la llista i veure si no

canvia el significat de la frase; si no canvia aqueix connector és del mateix

tipus (certesa, causa…) del que hem substituït.

Trobar i senyalar aquests connectors al text ens proporcionarà una valuosa informació

sobre com està estructurat el text i sobre com desenvolupa l’autor l’argument en qüestió. Anem a

veure, com dèiem a partir d’un text, orientacions per descompondre i analitzar l’estratègia argumental

que l’autor segueix. I malgrat el perill de fer-se pesat, recordar novament que les indicacions que

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

28

hem donat anteriorment són sempre orientadores, mai dogmes de fe. Cada text necessita una

aproximació diferent que supera sempre les indicacions donades i que no es poden aplicar d’una

forma mecànica. Són punts de referència en els quals fixar-nos; però el text no es redueix únicament

a això. El lector, en aquest cas vosaltres, sempre ha de posar en funcionament la seua capacitat de

comprensió, la seua capacitat d’entendre què esta dient i fent l’autor al text en concret. Però el millor

és que passem ja a la pràctica.

4.2. DOS EXEMPLES D’ANÀLISI ARGUMENTAL

El text que reproduïm a continuació és un fragment –extens– d’uns dels primers textos a

treballar a la Unitat Didàctica Primera:

“Quan jo era un nen, la meva família solia passar les vacances a una casa de camp, a

uns 80 quilometres de Londres. Habitualment dormia en un petit quartet, a l’àtic, en l’única

habitació de la part de dalt de la casa que tenia una lluerna mansarda,4 privada de tot

ornament, des d’on es veien els camps que envoltaven la casa. Però me'n recorde que una

vegada vaig anar a parar al dormitori de la part del davant, que normalment era el que feia

servir la meva germana gran; en aquest dormitori hi havia un parell de precioses cortines

d’un color vermell intens, que s’entrecreuaven pesadament sobre la finestra. Assegut sobre

un llit al qual encara no m’havia acostumat, m’intrigava un no sé què d’aquells acolorits

cortinatges. ¿De quin color eren en realitat? ¿Quin color tenien exactament? Ara tancava un

ull ara l’altre i m’adonava, perplex, que, quan mirava amb l’un esquerre no es veien iguals –

una dècima més intensos, més foscos, més saturats– que quan mirava amb el dret. Si

movia el cap, els canvis eren encara més accentuats. El joc de la llum sobre els plecs verticals

de la roba i la textura de la pelfa donaven a les cortines, vistes ara d’aquesta manera ara de

l’altra, tanta varietat de reflexos que em veia veritablement impotent per a descriure’ls i

em donaven a entendre que, potser, en realitat eren indescriptibles. La cosa més estranya de

totes era la perspectiva canviant del color que tenien les cortines vistes tancant un ull o

tancant l’altre. Simplement no sabia què fer-ne, d’aquella sensació. Com que aquells dos

aliats meus, els ulls, em donaven una experiencia tan diferent, no sabia què pensar. ¿De quin

color eren realment aquelles cortines?

Quaranta anys després no he trobat encara una resposta prou clara i ni tan sols sé si

n’hi ha cap de fàcil per a aquesta qüestió. De fet, ara em sembla tan important comprendre

4 Part superior d’un edifici caracteritzada per la forta inclinació de la coberta del sostre a dues vessant i que en la seua part

inferior sol ser bastant baixa.

FER FILOSOFIA

29

per què em vaig fer aleshores aquelles preguntes –com vaig anar a parar a fer-me-les,

sobretot– com ser capaç de respondre-les. Perquè hi ha alguna cosa de peculiar que val la

pena remarcar en aquesta classe de preguntes reflexives, preguntes com: “¿Què implica el

fet de saber els colors que tenen les coses?” “¿Quina relació té la manera com es veuen les

coses amb la manera com són de fet?” “Si els colors són primàriament coses que veiem,

¿com pot haver-hi diferencia entre el que semblen les coses i el que són realment?” “¿Com

arribem a fer-nos amb un sistema de colors per a cada color?” (...). I és que les coses que

surten a la llum quan pensem en aquestes qüestions ens poden dur tant a millorar el

coneixement de nosaltres mateixos com a millorar el coneixement del món que ens envolta.

Amb l’ajut de preguntes com aquestes, podem mirar (és una manera de parlar, és clar) dins

el mirall que ens mostra com funciona la nostra ment. I fer això és fer ilosofia.

I per què? ¿Per quina raó aquelles preguntes que em feia quan tenia nou o deu

anys eren preguntes reflexives i filosòfiques, i no simples preguntes orientades a una

resposta simple també i empírica? Diguem, per ara, el següent: perquè no hi havia un

procediment clar i determinat mitjançant el qual pogués obtenir la resposta, i fins i tot

potser –com alguns sostenen– perquè aquelles preguntes no tenien un sentit prou definit.

Però les cortines sí que tenien un color definit. Si la meva mare hagués volgut més roba

d’aquella, del mateix color, per cosir un altre parell de cortines semblants, [aleshores]5 prou

hauria trobat maneres practiques d’obtenir el que volia; per exemple, podia haver-se

assabentat del nom tècnic de la roba; podia haver despenjat una de les cortines per

ensenyar-la com a mostra a la botiga i comparar-la amb la peça de la roba nova, o

podia haver consultat un enginyer expert en tints –que potser hauria practicat una anàlisi

espectrogràfica6–; de totes aquestes maneres hauria pogut resoldre el problema del

component empíric i científic de la meua pregunta: ¿Quin és el color real de les cortines?

Però això no hauria resolt la part més profunda de la pregunta, la que a mi em causava

autentica perplexitat: ¿per què quan mirava amb l’ull dret veia un determinat matís del color,

diferent del matís que veia quan mirava amb l’ull esquerre i quin dels matisos coincidia amb

el color real de les cortines? En aquest sentit, el procediment definitiu per decidir quin era

el color “real” de les cortines –el criteri, en definitiva, per decidir el color, com se sol dir– no

era gens clar; en conseqüència, la meva perplexitat inicial no solament no quedava resolta,

sinó que es mostrava irresoluble.” TOULMIN, E. S.: “Del sentiment de Meravella”

5 Connector implícit que no es troba al text original però que ara hi posem per no confondre al lector. 6 Anàlisi del color basat en determinar la longitud d’ona característica seua.

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

30

Una vegada que hem llegit el text -diverses vegades, ja sabem que hem de començar trobant

els subjectes de l’enunciació. Fer-ho pot ser indispensable per desembolicar l’estructura del text.

En aquest cas, com que anem per feina, no anem a detenir-nos en excés en aquesta qüestió,

però al text es troben ressaltats en fons negre els subjectes de l’enunciació més significatius. Però el

que ara ens interessa destacar i localitzar són els connectors lògics. Els teniu subratllat al text. A

partir d’aquestes dades es pot obtenir un esquema més o menys com el que a continuació es

reprodueix:

A partir d’una experiència personal (subjecte l’enunciació

“jo” –autobiogràfic–) l’autor es realitza una pregunta:

0. No sabia què pensar: ¿De quin color eren realment aquelles cortines?7

A continuació ens explica què:

1. Quaranta anys després no té encara resposta.

De fet (L’autor ara té una certesa)

2. Tant important com la resposta és analitzar per què es feia la pregunta

Perquè (ens explica la causa que l’ha dut a pensar aqueixa

certesa. Canvi del subjecte de l’enunciació a nosaltres

universal.)

2.1. Aquest tipus de preguntes millora el coneixement de nosaltres i el món –mirar el mirall de la

nostra ment–

I (Ací la preposició actuaria de connector de certesa –es

pot substituir per “ningú no pot ignorar que”, per exemple)

3. Fer això és fer filosofia

Perquè (ens explica la causa que l’ha dut a pensar aqueixa

certesa)

3.1. No hi ha un procediment clar de resposta (o no hi ha resposta possible)

Però (L’autor matisa el que acaba de dir en 3.1)

4. En aquest cas sí es pot saber la resposta (el color de les cortines)

Si (Introdueix un supòsit condicional de com obtenir-ne la

resposta)

4.1 Si sa mare, per exemple volgués saber el color

Aleshores (connector de conseqüència el·líptic)

7 El primer paràgraf no presenta massa interés argumentatiu, simplement és una introducció, diguem-ne literària, d’ací que

pròpiament no l’analitzem.

FER FILOSOFIA

31

4. 2 Hagués pogut saber-ho de múltiples formes (i posa exemples)

Però (L’autor s’oposa al que seria la conclusió lògica de

4 amb relació a 3)

5. Contestar científicament a la pregunta (com s’explica en 4) no respon a la part més profunda

de la pregunta (sobre el color “real”).

En conseqüència (Arriba a una conclusió –que podem

relacionar amb 2 i 3-)

6. La seua perplexitat i la seua pregunta són irresolubles

Amb aquest esquema tindríem ja un bon material per començar a realitzar el nostre comentari

de text, indicant per on comença l’autor, què li preocupa, com ho diu (subjectes de l’enunciació),

quins passos argumentatius realitza.... Però això no és encara del que volem ocupar-nos. Per

tal d’aprofundir més en el que ens ocupa, a continuació anem a realitzar altre esquema

argumental d’un dels textos a treballar. Es troben subratllats els connectors argumentals

–obviem ara la qüestió dels subjectes que mai cap oblidar-:

“El criteri de demarcació inherent a la lògica inductiva –és a dir, el dogma positivista del

significat– equival a exigir que tots els enunciats de la ciència empírica (o tots els enunciats

"amb significat") siguen susceptibles de una decisió definitiva respecte a la seua veritat i

falsedat; direm que han d’ésser "decidibles d’una manera concloent". Això vol dir que la seua

forma ha de ser tal, que lògicament siguen possibles tant verificar-los com falsar-los. Així

Schlick diu "... un enunciat autèntic ha d’ésser susceptible de verificació concloent"; i

Waismann ho diu encara més clarament: "Si no és possible determinar si un enunciat es

vertader, aquest no té cap significat. Car el significat d’un enunciat és el mètode de la seua

verificació."

Ara bé, al meu parer, no hi ha inducció ni res que s’hi assemble. Serà lògicament

inadmissible, doncs, la inferència de teories a partir de enunciats singulars que estiguen

"verificats per l’experiència" (siga el que siga el significat d’això). Per tant, les teories no son

mai verificades empíricament. Si volem evitar l’error positivista d’eliminar, amb el nostre criteri

de demarcació, els sistemes teòrics de la ciència natural, [aleshores]8 hem de triar un criteri

que ens permeta admetre, al terreny de la ciència empírica, fins i tot aquells enunciats que no

es poden verificar.

8 Connector implícit que no es troba al text original però que ara hi posem per no confondre al lector.

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

32

És cert però, que només reconeixeré un sistema com a empíric o científic si és

susceptible de contrastació per l’experiència. Aquestes consideracions impliquen que no es la

verificabilitat, sinó la falsabilitat d’un sistema la que cal prendre com a criteri de demarcació.

Dit d’altra manera: no exigiré pas que un sistema científic es puga seleccionar, una vegada

per sempre, en un sentit positiu, però sí que requeriré que tinga una forma lògica tal, que se’l

puga seleccionar, per mitjà de contrastacions empíriques, en un sentit negatiu: ha d’ésser

possible de refutar un sistema empíric per

l’experiència.

(Així l’enunciat "Plourà demà aquí o no plourà " no es considerarà com a empíric per la

senzilla raó que no es pot refutar; en canvi, l’enunciat "Plourà demà aquí" sí que es considerarà

com a empíric)”. Karl R. POPPER: “La lògica de la investigació científica”

Analitzem a partir d’aquestes evidències o senyals al text, els connectors, com

desenvolupa Popper el seu argument, sempre en vista a explicar posteriorment l’estructura

argumental del text (No incloem en la nostra anàlisi el darrer paràgraf per tenir simplement la

funció d’exemplificar la validesa i correcció de l’argument i no aportar-hi res nou).

L’autor parteix d’una definició:

0. Dogma positivista del significat: sobre tots els enunciat cal una decisió sobre la seu V o F

Això vol dir (Introdueix una conseqüència del dogma pel

que fa a la forma)11

0.1– Han de tenir una forma lògica que permeta verificar-los/falsar-los

Car (És una conjunció de causa que explica el

“funcionament” del dogma)

0.2– significat enunciat científic = mètode de la seua verificació

Ara bé (L’autor s’oposa frontalment a 0 indicant que és

impossible)

1.– No hi ha inducció i no es poden inferir les teories a partir d’enunciats singulars

Per tant (Introdueix la conseqüència del plantejament de

l’autor)

1.1 les teories no son mai verificades empíricament.

Si (Connector clarament que introdueix una condició)

2 volem evitar l’error positivista, és a dir, les conseqüències de 0 (el punt 1.1)

FER FILOSOFIA

33

Aleshores (Connector el·líptic de conseqüència)

2.2. Hem d’admetre un criteri diferent a 0 i que no es fonamente en la seua causa: 0.2

Però (Amb aquest connector matisa el punt anterior)

3. Sistema científic = contrastable

Impliquen 9 (Tot i no ser purament un connector el verb

indica clarament una conseqüència)

4. Criteri: no la verificació sinó la falsació.

Dit d’altra manera10(expressió que introdueix una

conseqüència derivada del punt 4)

4.1. No exigiré que la forma d’un sistema siga verificable positivament per sempre (no exigiré 0.1)

Però (Amb aquest connector matisa la conseqüència anterior

i remarque 4)

4.2. Exigiré que siga contrastable en sentit negatiu: refusable.

Evidentment ara queda redactar la resposta; però prèviament a donar unes poques

indicacions sobre açò, indicar que l’alumne no s’ha d’esglaiar per l’aparent dificultat del que acaba de

veure. No oblidem que la pràctica fa mestres, i en aquest cas fa filòsofs i filòsofes. Al capdavall, per

fer l’anàlisi argumental ací exposat, el primer que cal fer és marcar i subratllar els connectors. I una

vegada els tenim, cal anar traduint-los, és a dir, anar identificant-los com a causa, evidència,

condició… de manera que, si hi trobem un connector d’evidència el que hem de fer a continuació és

veure quina és l’evidència que introdueix al text; si és de causa caldrà descobrir quina causa o

explicació introdueix, i així successivament.

Es precís advertir que de vegades, per tal de fer un esquema argumental, hem de llegir

tant els connectors existents com els que no s’hi troben explícitament. Els filòsofs no sempre utilitzen

un connector causal quan introdueixen una causa, o un de conseqüència quan van a exposar-ne una,

tal i com pots veure clarament en el punt 4 de l’esquema. Sovint, i la pràctica ens ajudarà,

descobrirem com hi ha operacions lògiques que no tenen un connector explícit, tot i que a l’hora

d’elaborar l’esquema hom pot descobrir que s’està explicant una causa o detallant una conseqüència.

Com sempre, recordar que ací s’ofereixen orientacions, no una metodología infal·lible.

9 Tot i que aquesta expressió no hi figura en la llista, per saber si funciona de connector i de quin tipus basta substituir-la per

una de les expressions que coneixem i veure que no altera el significat. En aquest cas es pot substituir perfectament per “de

manera que”, “així doncs”... 10

12 En aquest cas podem substituir aquesta expressió per “en efecte”, “per consegüent”...

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

34

No cal dir que, a l’igual que en els casos anteriors, conéixer la filosofia de

l’autor ens pot proporcionar informació valuosa per entendre el text i

descobrir la seua estructura argumentativa. És per això que aquesta

informació extratextual deurem, com no, aportar-la per a explicar millor el

text.

Igualment aquesta anàlisi és, en certa forma, autònoma, però no independent del que hem

explicat abans. Quede doncs clar que els subjectes de l’enunciació i les afinitats o oposicions

presents al text també influeixen –i molt– en l’argumentació d’aquest.

4.3. PER REDACTAR EL COMENTARI

Pel que fa a la redacció, el primer que cal dir és que totes les indicacions que hem donat als

apartats anteriors –sobre deixar ben clar quan redactem qui sosté què o quins conceptes s’hi

utilitzen– no les hem d’oblidar. A més a més, ja que se’ns pregunta per l’estructura o argumentació

del nostre text, la nostra contestació tindrà també un caire estructurat; és a dir nosaltres anirem

indicant clarament els passos que es van donant, però no ho indicarem dient:

"…i ara Popper utilitza un "ara bé" que és un connector d’oposició per oposar-se al

dogma positivista."

Ja sabem que açò no es pot fer, i que cal diferenciar el que és l’anàlisi del text del que és la

plasmació per escrit del comentari. No, nosaltres a la nostra redacció anirem utilitzant també els

connectors que facen falta per tal que la nostra redacció tinga una estructura expositiva clara, però

sense que tinguem que parlar directament d’aquests. Igualment, en la nostra redacció anirem

deixant ben clar quins passos lògics es donen al text. No oblidem que la Comissió de les PAU ha

indicat que l’alumne ha de ser capaç de reconstruir l’estructura del text, reconstrucció que, tot i fer-

se a partir del text, no pot esdevenir una repetició o paràfrasi del text. Així doncs, nosaltres, per

explicar, per exemple el pas del punt 0 a l’1 del text de Popper, vindríem a dir, si fa no fa, el

següent:

"…Però, el ben cert és que una vegada que l’autor del text ens ha presentat d’entrada

què cal entendre per dogma positivista i quin és el seu fonament, immediatament ens

FER FILOSOFIA

35

adverteix que tal plantejament no sols és insostenible sinó que ens du a la nefasta

conseqüència que els sistemes científics..."

L’important és que redacció ha de deixar veure clarament com està estructurat el text, i per

això en ella s’ha de contestar directament a la pregunta que es formula explicitant, pas per pas

cada punt argumental del text. És molt important per fer açò, com hem dit, que també a la redacció

del comentari s’utilitzen correctament els connectors, així com els signes de puntuació. De manera

que no es pot oblidar el que és la filosofia d’aquest llibre: que qui el faça servir l’utilitze com una

caixa de ferramentes tant per llegir textos filosòfics (o filosòficament), com per saber-ne elaborar-

los i així mantenir sempre al nostre PENSAMENT INQUIET.

5. LA DISSERTACIÓ

5.1. QUÈ ÉS AÇÒ?

Inicialment el mot “dissertació” sol ser un mot pràcticament buit de contingut per a l’alumne

o alumna. En tot cas li pot sonar a quelcom molt difícil de fer. Però el ben cert és que no cal

esglaiar-se, donat que, al capdavall, no és més que sinònim de redacció metòdica i

estructurada. O el que és el mateix, una dissertació no és altra cosa que una redacció filosòfica.

Llavors, si partim de la definició que de “dissertar” apareix al Diccionari de l’Enciclopèdia

Catalana i que és la de “discórrer metòdicament sobre una matèria científica”, no podem més que

concloure que, fer una dissertació de filosofia és abordar una qüestió filosòfica de manera ordenada i

metòdica.

Per tant, quan hom ens demana que realitzem una dissertació no ens està demanant que

simplement ens limitem a repetir allò que abans hem escoltat a classe o hem llegit als llibres. Aquest

material que ens ha arribat, i que amb més o menys fortuna hem comprés i/o memoritzat, no és més

que la matèria prima per elaborar l’esmentada dissertació. Aquesta deu ser una redacció personal

feta a partir d’un plantejament personal, però mai una simple –i ximple– repetició del que han

dit els altres.

Escriure una dissertació és realitzar un vertader exercici de

filosofia. O per dir-ho d’altra manera, elaborar una dissertació, és, a l’igual

que passa quan realitzem un comentari de text, FER FILOSOFIA.

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

36

Tal volta pera això una part substancial de l’examen de filosofia de les PAU consisteix, en el

cas del Sistema Universitari Valencià, en l’elaboració d’una dissertació. Elaborant aquesta redacció

l’alumne està anant més enllà d’una mnemotècnica repetició de material. Segons els criteris de les

PAU l’alumne ha de fer molt més. En concret a la tercera de les qüestions, que és la més valorada,

s’indica que:

“S’ha de valorar la capacitat per a desenvolupar el tema proposat centrant-se

en la seua formulació concreta i aplicant el coneixement general que es té del text complet

i de l’autor que s’han tractats a classe.

1. Els continguts de la redacció han de respondre a la formulació de l’enunciat,

sense digressions innecessàries i en el desenvolupament s’ha d’incloure l’explicació i la

justificació de les idees exposades.

2. L’exposició de la redacció ha de ser alhora clara i ordenada.

Valoració: El primer criteri es valorarà fins a 3,5 punts i el segon fins a 1,5 punts.»

Elaborant una dissertació enllaçarem entre si diferents parts de la creació filosòfica d’un

autor o, en el cas del currículum de primer de batxillerat, diferents concepcions de diferents autors

al voltant d’una temàtica. El millor, serà que passem a veure com emprendre aquesta tasca.

5.2. PAUTES A SEGUIR

5.2.1. Com començar?

El primer que cal fer és convertir el tema proposat en problema. Per saber com, allò

important serà que ens fixem als diferents tipus d’enunciats possibles que se’ns poden plantejar, i

que realitzem un mena de tipologia d’aquests.

El cas, inicialment més fàcil, és quan el problema ens ve donat al propi enunciat proposat.

Aquest seria el cas quan se’ns proposara fer una dissertació sobre aquesta qüestió: “És la filosofia

un coneixement inútil?”. O també aquest altre: “És la filosofia una ciència?”. En ambdós casos

podem qualificar els enunciats com enunciats interrogatius. Certament ja tenim el problema: El

que pertoca ara no és altra cosa que trobar més problemes subsidiaris. Per exemple, i centrant-

nos al segon enunciat, podríem a continuació concretar el problema plantejat interrogant-nos

primer sobre què entenem per ciència; ja tenim un nou problema per abordar.

FER FILOSOFIA

37

Però sovint no tenim aquesta sort, i el que hem de fer és, com hem dit, convertir el tema en

problema i trobar quina és la pregunta implícita a l’enunciat. Això és el que farem quan l’enunciat

consistisca en dos –o més termes– units amb comes o amb la conjunció copulativa “i”. Aquests

seran els enunciats que anomenarem enunciats copulatius. A tal d’exemple podríem dir que

enunciats d’aquest tipus serien “Coneixement, realitat i aparença”, o també “Ciència i progrés

social”. En aquest cas som nosaltres els qui hem de formular el problema o problemes presents.

Per fer-ho “traduirem” el tema proposat a pregunta. Concretant-ho als enunciats formulats cabria

la possibilitat de qüestionar, per exemple, la relació entre els termes apareguts: podem, amb el

coneixement, especialment científic, saber alguna cosa de la realitat? O també podríem preguntar-

nos en el segon cas el següent: “és la ciència allò que fa possible el progrés social i ètic de la

humanitat?”. Semblantment al cas anterior, a partir d’aquestes preguntes, podríem trobar d’altres

problemes subsidiaris ; el mateix podem fer amb els casos que veurem a continuació.

Existeix una tercera possibilitat d’enunciats, que a l’igual que en el cas que acabem de

veure, ens relaciona dos o més termes. Ara bé, en aquesta ocasió a la pròpia redacció de

l’enunciat aquests ja apareixen relacionats, diguem-ne, directament. Són els que batejarem amb el

nom d’enunciats relacionals. Aquest seria el cas d’enunciats com “La influència del poder en la

ciència” o “La raó com obstacle per a la llibertant”. Al primer exemple és evident que hi ha dos

termes que hem de relacionar –poder i ciència– però en aquesta ocasió, la relació que hi ha entre

ells ja ens ve establerta pel propi enunciat. En ell se’ns indica al voltant de quina qüestió hem

d’establir aqueixa relació, la qual versarà sobre la “influència”, influència que presumiblement

afecta, o no, a la ciència. Convertir el tema en problema, que és el que sempre hem de fer, és

relativament fàcil, donat que basta amb posar l’enunciat inicial en forma interrogativa: “…pot

realment el poder influir, modificar el desenvolupament de la lògica de la investigació

científica?…”. Com s’ha indicat, al capdavall, la relació entre els dos termes ens la proporciona la

pròpia redacció de l’enunciat.

L’altre exemple seria, de segur, més problemàtic. Aquest enunciat està ja pressuposant

una determinada orientació, un determinat vincle entre raó i llibertat. Nosaltres no hem d’estar

necessàriament a favor de l’afirmació. Podem, per exemple, qüestionar la proposta. Així, podríem

transformar el tema en problema qüestionant l’enunciat “... ara bé, és necessàriament la raó un

obstacle per a l’exercici de la llibertat?” Com sempre, hem de fer del tema problema.

I per últim,11 destacaríem els que podríem anomenar els enunciats directes on se’ns

pregunta de manera clara i directa per un problema que aborda un autor, o per una part concreta

de la seua filosofia, o per tot un camp de reflexió i anàlisi filosòfica. Aquests enunciats són aquells

11

Els quatre tipus d’enunciats ací exposats no esgoten ni molts menys la forma de preguntar una dissertació, però sí que són més

els més habituals. Per això, tot i que trobem una formulació diferent que no s’ajuste a aquestes, nosaltres deurem, igualment,

convertir el tema en problema.

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

38

als qual estem més habituats; però possiblement són els més difícils de convertir en problema,

donat que ens ells no hi trobem directament cap “pista” sinó que aquesta l’hem de trobar

nosaltres a partir del que sabem de l’autor o del tema. Així, serien enunciats d’aquest tipus els

següents: “Diverses formes de realisme”, “La filosofia com saber enfosquidor”, “La llibertat

humana”, “El mètode en Descartes” o “Metàfora i coneixement en Nietzsche”. En aquests casos

som nosaltres els que hem de saber quin és el problema al qual ens enfrontem, quins

plantejaments o corrents filosòfiques estan implicades... Així, i a tall d’exemple, la problematització

podria consistir, en el primer cas en preguntar-nos: “…però poden existir diferents formes de

percebre la mateixa realitat?”. En la segona, podríem fer del tema problema llançant la següent

pregunta: “…realment té sentit parlar d’un saber que siga enfosquidor? No són contradictòries

aquestes dues paraules?. I si volguérem convertir en el tema del tercer en enunciat proposat ho

faríem realitzant-nos aquesta pregunta: “…fins a quin punt som nosaltres lliures en les nostres

accions?” Cal adonar-se que, en aquest cas, més que en els altres, la manera de problematitzar el

tema depén, més que de l’enunciat, dels nostres coneixements generals de la teoria de l’autor o

de la problemàtica.

A guisa de resum podem dir que la primera regla d’or per poder

encaminar bé una dissertació serà sempre la de fer del tema problema. O

el que és el mateix, el que farem és formular, de manera directa o

indirecta, alguna pregunta que servisca de “leitmotiv” o motiu conductor

de la nostra redacció.

Ara bé, no passem d’un extrem al contrari. Que hem de fer del tema problema no significa

que la primera línia de la nostra redacció haja de ser una pregunta. O encara pitjor, que les

primeres línies siguen tot un seguit de preguntes, preguntes que, una vegada fetes, les oblidem

perquè ja hem complit l’expedient. És més que convenient que, abans d’introduir la pregunta,

presentem la qüestió, realitzem una xicoteta introducció de caire històric, filosòfic o, fins i tot,

partint de les nostres experiències.

5.2.2. Cap pregunta sense resposta

És evident que si nosaltres hem realitzat una pregunta, aquesta ha de tenir una resposta, i

aquesta pot ser blanc, negre o entremig, gris. Això és doncs el que nosaltres farem a la nostra

dissertació. I aquest és l’objectiu que es ressegueix fent del tema problema. No oblidem que no

elaborem un pregunta per fer-la, no pensem que el simple formalisme de realitzar-la ens salva. Si

FER FILOSOFIA

39

la fem és, com hem dit, amb el propòsit que estiga sempre present, és a dir, per tal que siga el

leitmotiv de la nostra contestació.

Per això, als paràgrafs inicials nosaltres avançarem la tesi, és a dir, la nostra resposta a la

pregunta. Posem un exemple. Abans nosaltres havíem proposat el següent enunciat: “La

influència del poder en la ciència”. I havíem dit que en aquest cas podríem convertir el tema en

problema formulant la següent pregunta “…pot realment el poder influir, modificar, el

desenvolupament de la lògica de la investigació científica?…”. Doncs bé, nosaltres, a la llum de

tots el textos vistos, dels nostres coneixements, i com no, de la nostra forma de pensar, haurem

de decidir-nos per una de les dues alternatives –extremes– possibles. Inicialment cap de les dues

és més vàlida o més correcta que l’altra, cap de les dues és la que el professor o professora

espera llegir. L’alumne pot optar per qualsevol de les dues, l’únic que ha de fer és –i no és poc–

argumentar i explicar coherentment el que es defensa o el que s’ataca.

Semblantment passa si la qüestió i l’enunciat se centra en un autor o escola filosòfica. Fem

ús també d’altre exemple plantejat, “La filosofia com saber enfosquidor”. En desenvolupar i

plantejar la qüestió, l’interrogant resultant ha estat el de si “…realment té sentit parlar d’un saber

que siga enfosquidor? No són contradictòries aquestes dues paraules?” Queda clar que com, a

mínim, podem contestar que sí o que no. Si contestem que sí estaríem posicionant-nos

críticament envers la concepció de la filosofia de certs autors; per contra, si contestem que no

acceptem una concepció concreta de la filosofia. Qualsevol de les postures es vàlida i en enunciar

la tesi avançaríem el perquè. Serà més endavant quan caldrà ampliar i explicar aquells punts que,

segons nosaltres ens donen la raó; i també quan, al mateix temps, ens ocuparem d’atacar o

criticar aquells punts en els quals es basaria la resposta contrària.

A nivell personal hom pot pensar i adoptar allò que més escaient considere.

Com hem dit, no hi ha resposta correcta o incorrecta. El que hi ha són,

argumentacions vàlides i fonamentades, i pseudoargumentacions

inconnexes i sense base. Recordem que havíem dit que dissertar era

discórrer de manera ordenada i metòdica. Això és el que s’espera que fem.

En definitiva, una vegada que fem del tema problema i llencem la pregunta, aquesta és

susceptible d’una resposta, i l’hem de donar. Aquesta resposta serà la tesi que nosaltres defensarem

i a favor de la qual haurem d’argüir certs argument per una banda; i per l’altra, deurem realitzar també

les crítiques necessàries a la posició contrària a la nostra.

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

40

5.2.3. Estructura de la dissertació

A continuació es proposa una estructura de dissertació. No obstant això, es poden bastir molt

bones dissertacions sense cenyir-se a aquesta estructura. Malgrat el risc de ser obsessivament

recurrents, cal repetir, una vegada més, que són tan sols orientacions. Aquestes orientacions són

com els exercicis o les indicacions que els monitor d’esquí o de natació poden fer als seus alumnes;

són útils, ajuden a guanyar destresa, a perdre la por, però no substitueixen al fet d’esquiar o nadar.

No nada o esquia el monitor per nosaltres. Nadem i esquiem nosaltres; i de fet molts hem aprés a fer-

ho sense monitor. Però sempre és millor tenir-ne. El mateix passa ací, podem fer dissertacions sense

seguir aquestes pautes i sense fer cas d’aquesta estructura, però tenir-les tampoc ens ve mal.

Doncs bé, l’estructura en qüestió que ara se us proposa és ben senzilla. Una dissertació deu

tenir les següents parts:

Introducció. En ella has de fer el que fins ara hem explicat, presentar i situar el tema,

convertir-lo en problema (realitzant una o unes preguntes) i presentar la tesi (la teua

resposta)

Desenvolupament.12 És la part pròpiament argumentativa. Ací és on es van a

exposar els arguments que es tenen per sostenir la tesi i on es van a atacar els punts

febles de la posició contrària, al mateix temps que a defensar-se de les crítiques que

ens puguen fer. En aquesta part és important que els arguments els vages exposant

segons un ordre, que sàpigues anar relacionant-los entre si i que el pas d’un

argument a altre no siga un salt. (És molt aconsellable que, una vegada hages

elaborat la tesi, et faces un esquema amb els arguments en contra i a favor d’ella, el

qual et servirà de guió per a

aquesta part).

Cal indicar que, precisament, en aquesta part de la dissertació és de summa

importància saber fer un bon ús dels subjectes de l’enunciació i deixar ben clar

quins són en cada moment els subjectes de l’enunciació de tot el que dius. No és

12 Aquesta part, que és la central del text, ha de ser també la de major extensió, ja que en ella s'està establint una

mena d’ampli debat entre allò que es defensa i l’opinió contrària. A mena d’orientació podríem indicar que el

desenvolupament deu ser sempre superior a la suma de la introducció i la conclusió juntes, i allò desitjable és que

represente més o menys tres quartes parts de la dissertació.

FER FILOSOFIA

41

correcte presentar com afirmacions pròpies les elaboracions filosòfiques d’altres.

Ara bé, això no implica que, una vegada s’haja exposat el pensament de tal o tal

autor, qui disserta puga manifestar- se d’acord amb ell o en contra. Igualment

d’important en aquesta part és saber emprar escaientment els diferents

connectors lògics per explicar les causes, les conseqüències, per introduir

hipòtesis o matisacions...

Conclusió. En aquesta darrera part del text caldrà realitzar un resum dels

principals arguments que has utilitzat i que t’han dut a la tesi que havies enunciat en

un principi, tesi, però, que ja ha quedat fonamentada . Tingues present que la

conclusió ha de tenir relació directa o indirecta amb el que has presentat i preguntat

a la introducció i que, com el seu nom indica, ha de concloure el teu escrit. No

obstant això, que concloga l’escrit no vol dir que tanque tots els aspectes de la

qüestió. No és estrany que a les dissertacions, després d’haver reflexionat i

exposat una qüestió, hom concloga amb altres interrogants diferents al de la tesi i

tema plantejat.

Per deixar les coses ben clares, cal dir que, tot i que hem acabem d’exposar

una estructura tripartida, la dissertació és sempre una redacció única i

continua. En conseqüència, malgrat que estructuralment s’aconselle

elaborar aquestes tres parts, aquestes no han de ser visibles

tipogràficament a la nostra dissertació. O el que és el mateix: en la redacció

no posarem “introducció”, ni “desenvolupament”, ni “conclusió” quan

encetem cada part.

5.3. ADVERTIMENTS GENERALS

Tant la dissertació com els comentaris de textos són redaccions, no esquemes, ni notes, ni

SMS… No inclogues fletxes, dibuixos ni altres símbols estranys. Tampoc has d’utilitzar sintaxi

pròpia d’apunts o mòbils com q per que, x per per, tb per també. +o– per més o menys, etc.

Quan cites, si ho fas, has d’emprar les cometes (“ ”), i deixar ben clar de qui és la citació.

Citar significa sempre citar textualment, és a dir, no és pot alterar el text original. Ara bé, hom pot,

utilitzant punts suspensius per ometre allò que no interessa; també es pot introduir, si es considera

necessari, una explicació o aclariment curt dintre de la citació sempre que el posem entre guions o

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

42

claudàtors i quede ben clar. 13

A l’hora d’escriure has de tenir ben present les tècniques anteriors de comentari de text.

Primerament deixa sempre ben clar qui és en cada moment el subjecte de l’enunciació de les

frases que escrius (tu, un autor o filòsof, un col·lectiu, impersonal…). Configura també, si s’escau,

les famílies de paraules afins i oposades. I, com no, utilitza molt bé els connectors argumentals

per tal que el teu escrit tinga un ordre i un sentit. Recorda que el que en definitiva estàs fent és

produir un nou text filosòfic a partir d’altres textos. O com venim dient, el que s’espera és que

comences a FER FILOSOFIA.

Una vegada més recordar-te que el fet d’haver-te explicat tot açò amb aquest terminologia

particular no implica animar-te a que utilitzes aquesta terminologia tècnica en el moment de

redactar. Tot el contrari; el que ací se t’ha ofert són tècniques d’anàlisi, més que d’escriptura.

Obvia doncs aquesta terminologia en el moment de la teua redacció, però tingues tot acò present

quan realitzes la lectura i anàlisi dels textos. Pel que fa a la teua redacció, que siga clara en tot

moment; evita les expressions ambigües. Expressions ambigües en una redacció són

expressionsdel tipus "Plató amb aquesta frase vol dir…". Pensem en què ha d’interpretar el lector.

Una vegada llegida la frase aquest no sap, per exemple:

a) si és que Plató no ho diu però volia dir-ho

b) si qui comenta el text no sap si ho diu o no

c) si és que estem corregint a Plató

I és que al capdavall, al text, Plató –o qui siga– o diu A, o diu B. I al comentari ha de

quedar clar què diu, o A o B. No hem de jugar a ser nigromants ni res semblant. Una altra cosa és

que tinga raó en dir-ho o que s’estiga o no d’acord, però el que no és possible és que al comentari

de text no quede clar què diu ni Plató ni qui redacta.

Per últim no oblides, perquè això és el que vol dir dissertar, estructura la teua redacció de

manera que no hi hagen salts d’un paràgraf a altre, i sobretot, que tinga un bon estil literari, i un

vocabulari ric i variat. No cal dir res sobre les faltes d’ortografia, els accents i aspectes semblants.

Al capdavall filosofem amb el llenguatge i el llenguatge té unes regles d’ús que sempre cal fer

servir.

Sols resta dir que aquestes tècniques filosòfiques de lectura i escriptura han de servir, a

més de per a aprovar una assignatura, per a mantenir el teu PENSAMENT INQUIET.

13

Aquest advertiment té sentit per a les redaccions de les preguntes del comentari de text i per a les redaccions d’aquelles

dissertacions que l'alumne realitza a casa i consultant el material. En el cas dels alumnes de segon de batxillerat i en el cas de les

dissertacions que aquests realitzen als exàmens, allò habitual no és citar. Recordeu que als exàmens que es fan ja hi ha unes

preguntes sobre un text. És per això que, a les dissertacions dels exàmens, no és habitual que l'alumne cite, en tant que no té

material al seu abast per poder citar.