EXISTEIXEN ALTERNATIVES POSSIBLES A

L’ACOLLIMENT INSTITUCIONAL?

Marina Romero, Zoe Roig, Damaris López, Elisabeth Muñoz i Alba Pou

Universitat de Barcelona. Educació Social

Educació Social: Reptes i preguntes de futur. 1T

Professor: Antonio Alcántara

1

Índex:

Introducció .............................................................................................................. 2

Estat de la qüestió ................................................................................................... 5

Reptes i Interrogants que planteja aquesta temàtica per l’àmbit de l’Educació Social ....................................................................................................................... 9

Actuacions d’èxit: aportant llum front a un futur incert ...................................... 11

Implicacions per a la pràctica de l’educador/a social ......................................... 14

Conclusions........................................................................................................... 17

Reflexió personal .................................................................................................. 19

Bibliografia ............................................................................................................ 23

2

Introducció:

La protecció a la infància i l’adolescència té com a punt de partida la Convenció dels

drets dels infants. Cal destacar l’article 19 d’aquesta Convenció, on s’explicita

l’obligatorietat de l’Estat de protegir els infants: “Els Estats part adoptaran totes les

mesures legislatives, administratives, socials i educatives apropiades per protegir

l’infant contra tota forma de perjudici o abús físic o mental, tracte negligent,

maltractament o explotació, inclòs l’abús sexual, mentre l’infant es trobi sota la

custodia dels pares, d’un representant legal o de qualsevol altra persona que el

tingui al seu càrrec.” (Convenció sobre els drets dels infants, 1989)

L’any 2009 les Nacions Unides, amb motiu del vintè aniversari d'aquesta Convenció,

van establir les directrius sobre Modalitats Alternatives de cura, amb la voluntat de

desenvolupar criteris específics per continuar afavorint la materialització dels drets

de la infància, i més concretament, dels infants i adolescents que es veuen separats

de les seves famílies.

Per tant, les administracions tenen l’obligació de prevenir i resoldre les situacions de

desprotecció social en las que es troben alguns infants i adolescents, sempre

respectant i defensant l’interès superior de l’infant. Per poder dur a terme aquesta

tasca la Generalitat de Catalunya crea el Sistema Català de Protecció a la Infància i

l’Adolescència.

L'acolliment familiar es constitueix com una de les mesures més adequades per als

casos de nens i nenes privats de la cura parental o que corren el risc de trobar-se en

aquesta situació, fonamentalment pel caràcter "normalitzador" per a la vida infantil.

Les famílies d'acollida ofereixen una adequada possibilitat a l'atenció familiar per als

infants víctimes de desatenció i maltractament familiar.

Si bé al nostre país aquesta alternativa no està prou consolidada, com podrem veure

en el desenvolupament del treball, la tendència legislativa actual en matèria de

protecció a la infància planteja potenciar preferentment l'acolliment familiar sobre

l'acolliment residencial. Amb aquesta nova tendència legislativa es pretén donar

prioritat a la utilització d'aquesta mesura especialment per els casos d’infants entre 0

i 6 anys.

3

Com ja s’ha mostrat la mesura que els professionals consideren més adient per un

millor desenvolupament dels infants és l’acollida en família. A Catalunya, on la que

fonamentarem el nostre treball, ens trobem amb un gran nombre d’infants que són

acollits en una institució. Això ens fa plantejar-nos la següent pregunta: per què hi

ha tantes acollides en institucions, i en canvi, no es coneixen tantes opcions

per protegir als infants desemparats?

Partint d’aquest plantejament, hem considerat que en aquest treball havíem

d’aprofundir i fer un anàlisi d’un dels reptes que actualment ens planteja la nostra

professió, que és l’Educació Social. El nostre objectiu és conèixer quines són les

mesures protectores existents com les alternatives a l’acolliment residencial i com

els educadors socials podem contribuir a l’augment del nombre d’infants que es

beneficiïn d’aquestes mesures d’acollida familiar.

Per poder contestar a aquest repte començarem fent un anàlisi de quina és la realitat

exacta amb la que els educadors es troben, a partir de conèixer com funciona el

sistema de protecció i quines són les dades d’acollides residencials i familiars al

territori català. Després treballarem més en profunditat els reptes que se’ns

plantegen com educadors socials en aquest àmbit, i mostrarem quines són les

mesures alternatives a l’acolliment residencial. Continuarem explicant quines han

sigut les actuacions d’èxit alternatives a l’acolliment residencial, no només a

Catalunya sinó també a d’altres comunitats autònomes. Un cop conegudes quines

són aquestes mesures ens centrarem en que pot aportar l’Educació Social per

augmentar els infants que es beneficiïn de mesures alternatives a l’acolliment

residencial. I per últim, realitzarem les conclusions i una reflexió personal sobre el

tema, com a futures educadores socials.

L’elecció del tema, va ser perquè totes estem interessades en l’àmbit de la infància i

l’adolescència en risc, i ens va semblar adient veure quines altres mesures

d’acolliment existien pels infants en situació de desemparament, ja que moltes de

nosaltres estem en contacte amb infants en la nostre feina o fem pràctiques en

centres residencials o d’acollida.

A continuació explicarem breument que vol dir que un infant o adolescent es trobi en

situació de desemparament per tal de poder entendre millor el plantejament del

nostre repte. Per poder definir aquest concepte, ens basarem en el que disposa la

Llei 14/2010 dels Drets i Oportunitats de la Infància i la Adolescència, llei que regula

4

les situacions tant de risc com de desemparament a Catalunya. Segons l’article 105

d’aquesta llei es pot definir que es consideren desemparats els infants o els

adolescents que es troben en una situació de fet en què els manquen els elements

bàsics per al desenvolupament integral de la personalitat, sempre que per a llur

protecció efectiva calgui aplicar una mesura que impliqui la separació del nucli

familiar.(llei 14/2010, 2010, art. 105)

Aquestes situacions de desemparament a Catalunya són declarades per la Direcció

General d’ Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA), la qual és l’ organisme

encarregat de fer les resolucions i notificar a les parts afectades i al ministeri fiscal

aquesta situació per tal de garantir els seus drets.

Quan es donen situacions de desemparament serà la DGAIA qui assumeix

automàticament les funcions de tutela dels infants o adolescents suspenent

temporalment la potestat dels progenitors o de les persones tutores durant el temps

que s’ apliquin les mesures de protecció.

No sempre la DGAIA assumeix la tutela des infants de manera directa, quan el

desemparament és causat per una força major de caràcter transitori , només

exercirà la guarda dels infants durant aquesta situació però la tutela continuarà sent

del pare, mare o de la persona que sigui tutora.

Després de contextualitzar l’àmbit del nostre repte, podem definir que aquest serà

per plantejar-nos alternatives a l’acolliment en centres, si aquestes existeixen i de

quina forma les podem fer visibles tant per a nosaltres com a futures educadores

socials i com per la societat en general, per tal de continuar treballant per donar les

millors mesures de protecció als infants i/o adolescents en situació de

desemparament.

5

Estat de la qüestió:

Segons les dades recollides per la Direcció General d’Atenció a la Infància i

l’Adolescència (DGAIA) durant el primer trimestre de 2015 la població infantil i

adolescent separada de la seva família per desprotecció i maltractament infantil i

amb mesura protectora ascendeix al total de 11.265 a Catalunya1.

La causa d’aquests maltractaments i desprotecció majoritària que realitzen els

progenitors vers aquests infants i adolescents és la negligència amb un 70,1 % dels

casos. La franja més afectada és la que es troba dintre dels intervals de 12 a 17

anys, en segon lloc de 6 a 11 anys i per últim, la població infantil de 0 a 5 anys.

El total pel que respecta a la població infantil i adolescent per servei territorial,

separada de la seva família per maltractament infantil i desprotecció amb mesura

protectora, trobem que s’atenen a Barcelona ciutat un 57% i a les comarques de

Barcelona un 68,8%. En segon lloc, Tarragona atén a 85,7%, Lleida a 76,6% i per

últim, a Girona s’atén un 67,1%.

La Llei 14/2010, de 27 de maig, sobre els drets i les oportunitats en la infància i

l’adolescència, conté una regulació específica dels drets dels infants i adolescents

acollits en centres. Així mateix, reconeix determinats drets als infants i adolescents

en el sistema de protecció, com ara el dret a mantenir relació i visites amb els

familiars o el dret a ser informats de la seva situació personal.

L’informe del Síndic de Greuges (2015) es centra en l’anàlisi a través d’enquestes i

estadístiques del sistema de protecció, a partir de quan un infant o adolescent ha

estat derivat des d’un EAIA.

Segons l’ informe esmentat, actualment els EAIA han arribat a un nivell de saturació

molt elevat per la gran quantitat de casos que porten, ja que les ràtios pel que fa als

casos no es compleixen. Aquesta saturació dels Equips poden comportar situacions

de vulneració de drets reconeguts en la mateixa Llei 14/2010.

L’acolliment familiar constitueix el recurs alternatiu a la família biològica que és la

mesura prioritària que l’Administració ha de facilitar als infants que es troben en

situació de desemparament. Així, ho estableix la Llei 14/2014, de 27 de maig, dels

drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència, que preveu que les mesures

d’acolliment familiar, sempre que sigui possible, tenen preferència respecte de les

que comporten l’internament de l’infant en un centre públic o concertat.

1 Població infantil i adolescent (0 a 17 anys) a Catalunya: 673.634 716.162 1.389.796 (font: Idescat).

6

Però, segons el Síndic de Greuges l’acolliment en família aliena es manté poc

utilitzat (no com el recurs en família extensa) i que hi ha un elevat nombre d’infants

que es troben en centres que estan en espera que se’ls assigni família acollidora

aliena o que estan ingressats en centres d’acolliment, mentre es fa l’estudi de la

seva situació familiar, en lloc d’estar acollits per famílies d’urgència i de diagnòstic.

Dins d’aquest grup d’infants, preocupa especialment la situació dels infants

ingressats en centres de menys de sis anys i, sobretot, de menys de tres. Així,

segons dades facilitades per la DGAIA, en l’any 2015 el nombre d’infants menors

d’un any ingressats en centre era de 17, el nombre d’infants d’entre un i dos anys

era de 55, i el nombre d’infants d’entre tres i cinc anys era de 108. Aquesta xifra es

manté encara molt allunyada de l’objectiu de no permetre l’ingrés de nadons i infants

de menys de sis anys en centres, que seria la situació desitjable des del punt de

vista del seu interès superior.

En aquest sentit, hi ha un acord entre els experts respecte de la importància que els

infants en aquestes edats primerenques es puguin desenvolupar en un entorn

familiar per poder assolir el seu màxim desenvolupament i, per tant, la seva

presència en recursos residencials hauria de tenir caràcter molt excepcional.

Per tant, pensem que s’hauria de promoure la modificació de la Llei 14/2010, per tal

d’incorporar la prohibició d’ingrés en recursos residencials d’infants de menys de sis

anys.

Segons l'Associació Estatal d'Acolliment Familiar (ASEAF), el cost per mantenir a un

menor que es troba sota la protecció de l'Estat suposaria un cost inferior si aquest

visqués amb una família d'acollida que si resideix en un centre institucional.

Qualsevol menor, té dret a viure i créixer en una família i per tant, la manera més

adient per a que un infant es desenvolupi és en una família i no en un centre. Hem

de tenir present, que només són nens que somien en viure una vida normal i tenir

una família, algú que els cuidi, els protegeixi , els escolti i els vulgui .

L'acolliment familiar aporta a aquests menors els beneficis sòcio-afectius, i

d’aquesta manera, el menor podrà gaudir d’aquesta situació tenint l'oportunitat de

gaudir d'una estabilitat emocional que millorarà tots els aspectes del seu

desenvolupament.

7

Com podem veure en la taula2, el nombre d’infants acollits en família extensa és molt

semblant al nombre d’infants acollits en centres, però en canvi si que es mostra una

diferencia notable en quant al nombre d’infants acollits en família aliena.

La relació entre l’infant acollit i l’infant en centre residencial ha sigut cada cop més

equilibrada. No es pot deixar de destacar que aquesta tendència positiva és encara

molt insuficient i obliga molts infants a passar anys de la seva infantesa en un centre,

lluny d’un entorn familiar. Per tant, si bé en la darrera dècada s’ha incrementat força

el nombre de famílies acollidores disponibles, cal recordar que fa molts anys que es

posar en marxa el recurs d’acolliment familiar, i que encara estem molt lluny del que

seria desitjable i obligat per part de l’Administració. En definitiva, el poc pes que té

l’acolliment familiar en família aliena sobre el conjunt del sistema de protecció,

provoca que aquesta evolució positiva no hagi estat suficient per aturar la tendència

de creixement de l’acolliment residencial en aquest període analitzat. Per tant,

l’alternativa perquè els infants i adolescents no hagin d’anar a un CRAE un cop es

troben tutelats per la DGAIA seria l’acolliment familiar.

Des del punt de vista de l’educació social, creiem que és important centrar-nos en

les acollides en família aliena, ja que són menys utilitzades, no tant pel fet que les

2 No tenim constància sobre dades més recents sobre aquesta temàtica.

8

famílies que presenten la sol·licitud no siguin adequades, sinó pel fet que no hi ha

suficients sol·licituds d’acolliment per part de les famílies. A més, en aquestes

famílies en l’apartat de reptes es presentaran altres alternatives menys conegudes

tant per les famílies com pels propis professionals de l’acció social.

9

Reptes i Interrogants que planteja aquesta temàtica per l’àmbit de

l’Educació Social:

Com ja hem esmentat anteriorment, els reptes que ens planteja aquesta temàtica

com a futures educadores socials són els següents:

En primer lloc, conèixer quines són les mesures de protecció de les que disposa la

legislació de protecció a la infància i la adolescència a Catalunya. En segon lloc,

valorar quines són les alternatives més adients a l’acolliment institucional, i per últim,

donar a conèixer aquestes alternatives.

Com ja hem pogut veure a l’apartat anterior referent a l’estat de la qüestió, a

Catalunya la mesura amb més infants és l’acolliment institucional. Això, ens fa

plantejar-nos la següent qüestió: Per què no hi ha més acollides familiars en família

aliena?

Un dels dèficits estructurals del sistema de protecció que dificulta enormement

l’impuls de l’acolliment familiar com a mesura protectora és la insuficient disponibilitat

de famílies acollidores alienes, qualificades per acollir un menor de forma temporal i

disposades a fer-ho.

Algunes de les raons per les quals hi ha una mancança de famílies acollidores

alienes, pot ser degut als següents motius:

-Es demanen ingressos elevats a les famílies d’acollida.

-És un procés de selecció molt dur tant mental com emocionalment.

-Hi ha una constant supervisió i seguiment per part de l’Administració i dels serveis

que se’n fan càrrec. Una intromissió en la vida personal d’aquestes famílies de forma

que pot suposar violent per continuar la vida quotidiana de manera normalitzada.

També, en moltes ocasions, se’ls qüestiona les seves decisions i formes d’actuar.

-Reben poques ajudes econòmiques.

A més dels acolliments en família aliena ja definits anteriorment, creiem que per

desenvolupar el nostre repte és necessari conèixer quins altres tipus d’acolliment

existeixen a Catalunya:

L’acolliment en unitats convivencials d'acció educativa (UCAE), està adreçat a

infants i adolescents tutelats, amb necessitats educatives especials, malalties

10

cròniques i/o trastorns de conducta, i grups de germans que requereixen una atenció

més especialitzada. Aquests acolliments han de poder oferir un entorn familiar en el

qual un dels membres de la família tingui una titulació específica, formació i

experiència per atendre les necessitats especials d'aquests infants i adolescents.

Per altra banda, trobem la mesura d’acolliment preadoptiu, mesura de protecció al

menor desemparat, com a pas previ per a l’adopció, s’acorda en els casos següents:

quan no és possible la reintegració de l’infant o l’adolescent en la seva família

d’origen i es considera que el més favorable al seu interès és la plena integració en

una altra família mitjançant l’adopció. I quan els progenitors o titulars de la tutela ho

sol·liciten a l’entitat pública competent i fan abandonament dels drets i dels deures

inherents a llur condició.

Encara que menys conegudes, trobem també, la família cangur que s’encarrega de

mantenir fins a un màxim de tres nens/es a les seves cases donant-li tota la seva

atenció per a que sigui més fàcil el procés d’adaptació durant l’adopció.

I per últim, les Cases d’infants que intenten reconstruir la relació en un nucli familiar

amb problemes. Per fer-ho acullen temporalment nens i adolescents amb el vistiplau

dels pares i amb la seva presència per facilitar la resolució del conflicte i el retorn al

nucli familiar. Són casos en què la separació dels menors i les famílies i el seu

entorn pot ser pitjor i, en canvi, en aquest entorn neutral es treballen els problemes

d'aquestes famílies tant amb els nens com amb els pares.

11

Actuacions d’èxit: aportant llum front a un futur incert:

Tal i com s’ha pogut veure en les diferents taules treballades fins el moment a

Catalunya el nombre d’infants que es troben acollits amb famílies d’acollida,

especialment amb família aliena, és inferior al nombre d’infants que es troben acollits

en institucions. Aquesta data, no es dóna només a Catalunya, sinó també a la resta

de l’Estat Espanyol.

Per aquest motiu, des de les diferents comunitats autònomes s’han posat en marxa

diversos projectes per augmentar el nombre d’acollides d’infants, i per aconseguir

que hi hagi menys infants institucionalitzats.

Primer de tot començarem parlant de les famílies acollidores professionals, a

Catalunya anomenades Unitats Convivencial d’Acció Educativa (UCAE). La prova

pilot d’aquest tipus d’acollida comença a Catalunya a l’any 2010, després que

l’acollida professional tingues èxit a altres comunitats autònomes.

Aquestes comunitats autònomes van utilitzar diferents fórmules per posar en marxa

aquests tipus d’acolliments. Aquests models els podríem concretar en dos:

• Pagament mitjançant prestacions, ajudes o compensacions econòmiques. Aquest

model és l’utilitzat a comunitats autònomes com la Comunitat Valenciana, la

Comunitat de Castella La Manxa i Andalusia.

• Contractació administrativa del servei mitjançant una institució col·laboradora

d’integració familiar, que contracta les persones acollidores professionals i les posa a

disposició de l’Administració per formalitzar l’acolliment. Aquest és el model utilitzat a

la Diputació Foral de Guipúscoa. La retribució prevista per a la persona acollidora

professional per fer la seva feina com a treballadora autònoma és l’equivalent a la

que reben els i les professionals que treballen en els equips educatius d’acolliment

residencial.

Aquest model d’acollida professional no ha estat ben acceptat per tothom. Des de

l’Associació d’Acollidors de Menors de Madrid tenen por que aquesta tasca passi a

convertir-se en una font d’ingressos pels professionals i perdi el seu caràcter

“altruista”.

Tot i que famílies acollidores professionals com la de Idoia, mare d’acollida

professional, diuen que algú no pot fer això només per motius econòmics ja que es

necessari un altre tipus d’implicació. Diu que son 24 hores al dia els 365 dies a l’any.

Cal dir que els nens que són acollits per aquestes famílies necessiten més atenció

degut a les seves característiques i que per això moltes vegades és necessari que

una de les persones de la parella deixi de treballar. Moltes famílies no podrien viure

12

només amb un sou i és per això pel que està pensat aquest pagament econòmic a la

persona acollidora que es queda a casa.

A Catalunya s’opta per establir una veritable prestació de serveis professionals en la

mateixa línia que el programa de Guipúscoa.

L’any 2010 quan es va començar aquest projecte a Catalunya ja es contava amb 30

famílies acollidores professionalitzades a Espanya. Cal dir que des de que es va

posar en marxa aquest tipus d’acolliment, fins l’any 2014 a Catalunya el nombre

d’UCAE va arribar a 14 amb un total de 29 nens acollits però encara quedaven en

aquell moment 77 nens susceptibles de ser acollits en una UCAE.

De la resta de CCAA, no s’han trobat dades del nombre d’infants i adolescents

acollits per famílies professionals, ni tampoc dades més recents de tota Espanya,

però considerem que aquest tipus d’acollida és una actuació d’èxit perquè cada cop

es sumen més comunitats autònomes. Aquest mateix 2015 el govern de Canàries ha

començat una campanya per aconseguir famílies acollidores professionals a qui

pagarà un sou d’entre 1800 i 2000 euros perquè desenvolupin un pla terapèutic amb

els nens en les seves cases.

Un altre modalitat d’acolliment menys conegut i que està sent exitós a moltes

comunitats autònomes és l’acolliment en famílies cangur, explicat en l’apartat

anterior. Aquest va néixer l’any 2003 a moltes comunitats autònomes gràcies a un

projecte de la Caixa i en algunes d’aquestes comunitats continua sent molt

important.

Des de l’any 2009 no es fa una revisió sobre si aquest model està funcionant bé en

totes les comunitats autònomes.

Les dades que s’han pogut obtenir sobre aquest tipus d’acolliment són que només a

Mallorca l’any 2012 ja es comptava amb 107 famílies cangur i que a la Regió de

Múrcia, aquell mateix any, la xarxa de famílies cangur estava formada per 74

famílies que s’havien fet càrrec o ho feien en aquell moment de 245 menors.

A Múrcia el programa de famílies cangur és un programa d'acolliment temporal de

nens amb edats compreses entre els zero i els sis anys, que evita la seva

institucionalització, mentre es realitza el procés de diagnòstic i valoració dels

menors, necessari per a la seva adopció.

Catalunya també compta amb dues actuacions d’èxit que pensem que seria

important poder desenvolupar a la resta d’Espanya. Aquests dos projectes no són

13

pròpiament acollides sinó que estan més destinats a donar suport als menors

institucionalitzats, i permeten que aquests visquin entre la institució i la vida familiar.

La primera opció són les famílies col·laboradores, un projecte del que forma part la

creu roja, adreçat principalment a infants majors de 9 anys que per qualsevol

circumstància no poden accedir a l’acolliment familiar o aquesta opció no és

contemplada Aquestes famílies s’encarreguen d’acollir a infants que viuen als

Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) i que necessiten complementar el

seu procés educatiu amb un model de relació afectiva diferent al que els ofereix el

centre, com pot ser una família. L’objectiu principal que persegueix, entre d’altres, és

la integració d’aquets infants i adolescents amb famílies alienes durant períodes de

cap de setmana i vacances, oferint-los un marc referencial de vida en un nucli

familiar.

D’aquest tipus d’acollida tampoc es troben dades estadístiques que permetin

conèixer el nombre de nens que es beneficien d’aquesta modalitat.

L’altra opció amb la que compta Catalunya son les Cases d’infants, que pretenen

donar a les famílies el suport necessari que eviti la separació dels fills i les filles, o

que en tot cas possibiliti el retorn a casa dels infants institucionalitzats al més aviat

possible.

Es basa en el principi de reduir el temps d’estada. Per aconseguir aquest objectiu,

compta amb unitats reduïdes i preveu la possibilitat d’oferir de forma

complementària l’atenció residencial i el treball integral del cas a través de

l’acompanyament, ofereix suport i demana la implicació dels interessats (els nens i

les nenes i les seves famílies) en tot el procés d’intervenció.

En aquests casos de protecció a la infància l’Administració assumeix la guarda i els

progenitors o tutors conserven la potestat parental o la tutela.

Segons la Fundació Acció Social Infància (FASI) a l’any 2013 hi havia un total de 9

cases d’infants a tota Catalunya. Aquesta es la dada més actual trobada.

14

Implicacions per a la pràctica de l’educador/a social:

Per fomentar l’acolliment familiar per proveir als infants la oportunitat de viure,

créixer, estar protegit, ser educat i desenvolupar-se en un ambient familiar, mentre

es resol la seva situació familiar, és necessària la implicació dels educadors i

educadores en donar a conèixer les diferents opcions que s’ofereixen per aquests

infants. És imprescindible dur a terme plans de captació i sensibilització anuals i

de comptar amb sistemes d'avaluació de les estratègies. Crear espais adequats

de reconeixement i agraïment des de l’administració a les famílies acollidores i

explicar amb sistemes d'avaluació els èxits assolits.

Les intervencions de captació d’èxit s’han de dirigir a tota la comunitat, implicar a

les famílies acollidores veteranes, utilitzar tots els mitjans que estiguin a l’abast i

enviar missatges realistes sobre el que suposa acollir un infant.

El problema actual a Espanya ha estat que no s’ha desenvolupat un nivell

acceptable de sensibilització social sobre aquesta mesura, tot i que fa més de 20

anys que es van implantar diversos programes d’acollida, pel que segueix sent lent i

desigual entre les diferents comunitats autònomes. Un altre dels conflictes reals per

portar a terme aquestes acollides ve donada per la negació de la DGAIA a

l’acollida d’alguns infants, per diversos motius com són les característiques de la

personalitat de la persona que ho sol·licita, per la franja d’edat del nen o nena (si ja

es té un nen més petit adoptat), si tenen a càrrec un infant amb discapacitat o si

presenten algunes dificultats econòmiques.

Aquests motius sense un pes sòlid per negar una acollida, donen cabuda a una

pèrdua d’oportunitats per fer créixer a l’infant a un ambient familiar, pel que s’ha de

fomentar que tot tipus de famílies puguin acollir a qualsevol nen, sense importar

l’edat, ja que actualment hi ha més inconvenients per acollir a un adolescent. Les

famílies acollidores solen acollir a nens i nenes menors de 12 anys, ja que per sobre

d’aquesta franja no es poden demanar ajudes econòmiques, pel que provoca que no

es fomenti l’acollida dels més grans, i tot i així les ajudes són mínimes. S’hauria de

donar ajudes econòmiques sense límit d’edat per que tots ells tinguessin els

mateixos drets i hi hagués un equilibri, ja que a la majoria de CRAEs hi predominen

els nois i noies de 12 a 18 anys.

15

Una bona manera d’incentivar que hi hagi més acollides és donar unes ajudes

econòmiques reals a les famílies que hi participen com es porta a terme en altres

països europeus. Per altra banda, tot i que s’ha de passar per un procés d’avaluació

totalment necessari per aprovar l’acollida de qualsevol nen o nena, s’hauria

d’agilitzar els tràmits per realitzar-se en un menor temps pel benestar de l’infant i de

la família acollidora.

La clau està en que els educadors i educadores puguem crear un banc heterogeni

de famílies acollidores, ben formades i recolzades, disposades a fer-se càrrec de

nens amb perfils i necessitats molt diverses. Això és garantir pràcticament l'èxit

d'aquests programes, sempre tenint en compte la situació actual de crisi econòmica,

la incorporació de la dona en el mercat laboral, l’increment de famílies

monoparentals, etc. pel que la recerca de famílies acollidores serà més complexa i

s’haurà de dedicar més temps en analitzar-les i motivar-les posteriorment a través de

xerrades, formacions específiques i trobades amb famílies que han acollit o que ho

estan fent en l’actualitat.

Seguint els estudis i les estadístiques del perfil de les famílies acollidores a Espanya,

facilita a l’hora de seleccionar als tipus de col·lectius a qui es centrarà per fer la

campanya de captació. La major part són parelles casades (82%), la mitja d’edat

d’aquests són entre 46-47 anys, amb estudis superiors en un 41,2% i mitjans en un

32,1%. La situació laboral més comuna és que treballin els dos membres (64%) i

que tinguin uns ingressos anuals de 24.000€ o superiors (40%). Més de la meitat

d’aquestes famílies tenen fills propis (59%) i la minoria adoptats (4,1%) i l’edat dels

fills propis és major en el 77% dels casos, pel que basant-se en les estadístiques, les

lleis i les ajudes s’apliquen en base a la majoria de la població i no es té en compte a

la minoria que també vol participar en aquesta acollida i també tenen dret.

Les formes més habituals d'arribar a conèixer l'existència dels programes

d'acolliment són les campanyes publicitàries en un 26% dels casos i els amics o

familiars en un 24%. Per atreure als potencials acollidors es pot seguir una sèrie

d’estratègies com són: l'ús d'anuncis en diaris, ràdio, televisió, cinemes, autobusos,

marquesines o tanques publicitàries. També l’ús dels cartells i tríptics, ja que poden

ser distribuïts en diferents escenaris de la comunitat. Informar-los de les estratègies

de sensibilització i captació (fent que formin part de les campanyes), fer-los arribar

els materials de difusió més actualitzats, animar els acollidors a participar en

sessions d'informació sobre l'acolliment en diferents contextos dels que formen part,

16

oferir incentius per reclutar nous acollidors, o animar-los a compartir les seves

històries en els mitjans de comunicació.

També disposar d’una pàgina web actualitzada amb informació sobre el procés

d'acollida, requisits, perfils i com contactar amb el programa i també compartir

informació a través de blocs o xarxes socials.

A més de motivar a les famílies acollidores, també s’ha de motivar als educadors

socials i als professionals d’aquest l’àmbit per que es portin a terme més acollides

professionals, ja que a Catalunya tot hi que estan les UCAE hi ha molt poques. Això

pot ser factible a través de reunions amb les diferents institucions per conscienciar

de la situació actual i que es duguin a terme xerrades motivadores d’educadors amb

nens acollits als diferents centres, per aquests professionals.

17

Conclusions:

A partir de les qüestions que ens vam plantejar entorn el treball sobre el per què hi

ha tantes acollides en institucions?, i en canvi, no es coneixen tantes opcions per

protegir als infants desemparats, i després d’indagar sobre el tema, vam extreure les

següents conclusions.

En conclusió podem dir que encara que l’acolliment residencial sigui el recurs més

utilitzat no és el mes adient per poder garantir el desenvolupament socioafectiu

d’aquests infants i/o adolescents.

La situació actual de crisi en el nostre país, fa que els centres residencials tampoc

puguin comptar amb més recursos que són necessaris per idear estratègies per

garantir aquests drets dels infants i adolescents.

Hem de tenir en compte que tot i que els educadors socials d’aquests centres

intenten fer que aquesta etapa sigui el més normalitzada possible, hem pogut veure

que el fet de com estan estructurats els centres residencials, aquests nens no poden

comptar amb un únic referent, sinó que al llarg del dia en els diferents torns de

treball que s’ estableix que un nen tindrà tres o quatre referents d’educadors

diferents, els caps de setmana altres i probablement els dies festius altres.

És en aquest punt, on hem de parlar de la importància de tenir un referent estable

per afavorir el desenvolupament d’aquests. Això, és un dels punts febles dels

centres residencials i un dels motius, pels quals no apostem per l’estada dins

d’aquests, si no és en un cas extrem.

Per altra banda, les poques garanties d’estabilitat laboral que tenen els educadors

socials fa que tot i estar treballant, es sentin desemparats per l’Administració. Això,

provoca d’aquesta manera, una desmotivació per part dels professionals alhora de

dur a terme la seva feina de la manera més òptima.

Com hem pogut comprovar, hi ha un ampli ventall d’alternatives sobre les mesures

d’acolliment, encara que molts d’elles no es porten tant a la pràctica, com seria el

cas de les Cases d’Infants i les famílies Cangur. En aquests casos, l’Administració

pel que fa als centres residencials públics que existeixen com en els centres

residencials de

titularitat concertada, hauria de fer una adaptació d’aquests centres per tal de

reconvertir-los en Cases d’ Infants, i així, fer un treball no només amb els infants i/o

adolescents, sinó que també conjuntament amb la família (encara que sabem que en

18

moltes ocasions no és possible aquest treball amb les famílies, ja que sempre

dependrà del cas).

Tot i aquesta situació que ens trobem actualment i com hem postulat que el més

adient no són els centres residencials, també hem de dir que si actualment les coses

encara no canvien com a educadors socials tenim la responsabilitat de treballar per

oferir una vida lo més normalitzada possible, encara que sigui dins dels centres

residencials. Es per això, que hem de ser conscients de que la nostre tasca també

és treure el estigma dels centres residencials, ja que en moltes ocasions els infants

es senten insegurs i diferents quan diuen a altres infants que viuen en un centre, i

com a educadors hem de treballar amb la societat per tal de conscienciar a aquests

infants de que no són delinqüents com en moltes ocasions es pensen sinó que en

són víctimes de les diferents situacions que han patit a llarg de la seva vida.

Pesem que la millor manera que augmentin les famílies acollidores alienes seria que

els requisits fossin més flexibles i no tant estrictes, per part de l’ Administració família

fa aquesta sol·licitud.

Entenem que es tracta d’un procés complex en el qual els professionals que

treballen en ell han d’estar molts segurs de com són aquestes famílies, ja que estem

parlant de la vida d ‘infants i adolescents i com hem dit reiteradament, hem de

garantir la seguretat i el benestar d’aquests per sobre de tot. Per tant, entenen que

és necessària per una banda la “intromissió” en tots els aspectes de la vida d’

aquestes famílies, però de la mateixa manera els professionals hem de fer una bona

gestió i no. El punt on l’ Administració flaqueja és en el procés, per les llargues

esperes que comporta aquest, fan que els infants i adolescents passin estades molt

llargues als centres residencials, i que les famílies tot i que compleixen els requisits

que s’ hi demanen pateixin molt desgast emocional durant aquest moment d’ espera.

D’altra banda, les poques ajudes econòmiques que existeixen fa que no totes les

famílies siguin adequades i és en aquest punt on podria millorar molt la quantitat de

famílies acollidores ja que moltes ocasions, els únics requisits que no compleixen

són els econòmics.

Com hem dit anteriorment, els educadors també tenim responsabilitats en aquesta

situació, ja que podem fer difusió sobre aquesta mesura de protecció per tal de fer

coneixedora a la societat sobre aquestes mesures i situació actual de protecció que

tenim amb els nostres infants i adolescents. D’aquesta manera, podem realitzar un

treball entre tots per tal d’ impulsar els acolliments en famílies alienes.

19

Reflexió personal:

Zoe Roig: “Aquest treball ens ha permès aprendre a treballar en equip que molts cops és complicat, per diferents motius com ara els horaris laborals o de classe. En l’Educació Social, el treball en equip és una eina molt important perquè es portin a terme les intervencions de manera adequada i organitzada. Aprendre a treballar en equip és important, per la futura professió i també cara al nostra dia a dia. Està clar que treballarem amb persones que ens serà més fàcil i d’altres amb les que no, ja que tothom no treballa de la mateixa manera i amb els mateixos tempos, però lo important és aprendre a treballar i emmotllar-se a les altres persones. En quant al meu grup, des del meu punt de vista ens hem sabut organitzar de manera correcta i sobretot, amb bona comunicació, fet que ens ha ajudat a la elaboració d’aquest treball. En quant al treball, penso que ens ha sigut útil, o almenys per a mi, per conèixer àmbits o temes que desconeixia i plantejar-me diferents reptes. El tenir que indagar sobre un tema m’ha permès interioritzar i aprofundir en aquest. M’ha permès també, reflexionar sobre certs reptes que sorgeixen dins l’Educació Social, sobretot actualment. Pel que fa a l’assignatura, penso que és important en aquest Grau ja que hem de ser conscients sobre reptes i interrogants que es presenten en aquesta professió, que ens són bastants. M’ha permès i ajudat a reflexionar sobre conceptes i termes a través dels textos que hem llegit. M’ha agradat que en comptes de que els treballs fossin pautats i estructurats, es presentessin en forma de reflexió sobre el tema tractat en el treball, ja que penso que et permet reflexionar sobre idees que potser no havies pensat. Per altra banda, pel que fa a les classes, penso que han estat molt bé plantejades, ja que han sigut molt amenes i ens ha permès expressar-nos i entrar en debat entre els companys i el professor. Des del meu punt de vista, he après més que en les típiques classes en les que només es basen en que el professor explica la teoria i els alumnes prenen apunts. Pel que fa a la societat que ens envolta, hem de tenir en compte que la gent té una desconeixença sobre el que vol dir Educació Social. Hem de fer-nos conèixer perquè així se’ns doni importància a la nostra figura, ja que penso que és molt important per el desenvolupament d’aquesta societat.” Elisabeth Muñoz: “En la meva reflexió personal envers aquest treballar voldria aportar allò que m’ ha servit la realització d’ aquest treball, en el punt més important es en la consciencia, prendre consciencia de com es la situació actual de les mesures de protecció després de la recerca amb dades reals, i crec que aquest era un dels nostres objectius, voler donar consciencia a aquell que es pugui interessar en llegir el nostre treball i com a professionals entre tots pensem en alternatives als centres institucionals. M’ ha servit per aprofundir en el coneixement del funcionament de les alternatives que existeixen als CRAES i poder tenir-ho present en les practiques que faig actualment a un centre residencial. Tinc una mirada més critica i crec que això m’ ajudarà molt a l’ hora de poder continuar el meu procés d’ aprenentatge en les practiques. Per altre banda treballar en grup per mi es un repte en si mateix, ja que en la meva situació personal m’ es molt difícil compatibilitzar els horaris amb les meves companyes, tot i així he d’ agrair que m’ han ajudat molt per poder treballar i

20

respectar que tenim horaris diferents, això també es un aprenentatge poder posar-nos d’ acord com voler fer les coses. Com hem vist al llarg de l’ assignatura els processos participatius son la forma de poder arribar a fer un bon treball, hem quedo amb una frase que hem treballat que diu “la participació s’ aprèn participant” per tant els professionals de l’ educació social hem de tenir en compte que tenim una eina educativa. Fent una valoració general crec que ha sigut profitós l’ assignatura i que va ser molt interesant tenir l’ oportunitat de tenir visites de diferents professionals que ens expliquin des de la practica com son las seves experiències davant la nostra professió i amb quins reptes ens podem trobar, com hem vist amb bastant profunditat vivim actualment en una societat molt canviant i com a professionals hem d’ estar atents i saber adaptar-nos a aquests canvis.” Alba Pou: “Reptes i Interrogants és una assignatura que et fa pensar i anar més enllà en quant a la professió d’educació social. Amb això vull dir que agraeixo des de a principi de curs els vídeos d’en Bauman que vam veure fins a les quatre últimes xerrades que hem tingut a classe de diferents àmbits. Vull destacar en la meva reflexió que en quant a l’assignatura, com he dit anteriorment, m’ha fet pensar moltes coses com a futura educadora, tot i que només estigui al principi.

Quan vam haver d’escollir el tema del treball, ens vam posar-ho a parlar i totes estem relacionades amb algú relacionat a la infància. Jo vaig fer les pràctiques a un centre d’acollida temporal, on vaig veure coses molt dures, i aquest treball m’ha servit per entendre amb més detall molts dels motius que no entenia a nivell institucional, com per exemple els requisits alhora de que hi hagin famílies acollidores alienes que són molt estrictes, com bé està exposat al treball. De totes maneres, com bé hem dit, són nens on s’han de treure del cap que estan a centres perquè siguin dolents, sinó que ells han de saber que hi estan a causa de problemes familiars però que ells no els han causat, ja que hi ha que arriben des de recent nascuts.

Aquest treball , un dels primers en el meu món universitari, ens ha ajudat a treballar en equip i a saber-nos organitzar, tot i que és complicat ja que som cinc persones que tenim vides completament diferents i a l’hora de posar-nos d’acord per a poder trobar un moment és complicat. De totes maneres ens hem sabut organitzar correctament, i em sento realitzada després de l’esforç que hem fet. Destaco també que m’ha agradat i he trobat una forma diferent de dur les classes al fer les dinàmiques que fèiem a principi de curs. Ens va servir per començar a coneixen’s, a perdre la vergonya i a trobar-nos en un espai i un ambient de confiança, entre altres.

Per últim, em resulta fins i tot a mi que estic estudiant Educació Social complicat explicar la definició d’aquesta carrera, que vull dir que personalment per a mi no és una carrera com altres, sinó una forma de vida. Partint d’això, la societat no entén molt bé aquest paper i quina finalitat té exactament. Hem de ser nosaltres mateixos i lluitar per a que, en aquest cas els nens i adolescents, tinguin una vida millor i créixer en família i no amb tutors diferents que això fa que aprenguin de diferents models d’exemples totalment diferents.”

21

Dàmaris López:

“Respecte al treball en grup, m’agradaria destacar la grata comunicació entre les membres del grup, tot i que hem tingut algunes dificultats per realitzar les trobades pel treball. Tot i així, la motivació i les ganes conjuntes d’esbrinar opcions per millorar les condicions de vida d’un col·lectiu com és la infància i l’adolescència ens ha facilitat i alleugerat molt la feina per tirar endavant com a grup. Des d’un principi ens hem interessat molt per buscar solucions a aquesta problemàtica gairebé invisible als ulls de la societat i ens hem compenetrat molt bé per dur-les a terme. Una altra part molt positiva ha sigut les diferències entre nosaltres al realitzar la feina, ja que en qualsevol treball com a educadores treballarem amb xarxa i és imprescindible en ocasions adaptar-nos als demés pel bé del grup i delegar en alguns moments algunes funcions determinades, sabent què se li dóna millor a cada component de l’equip.

Personalment, m’ha servit moltíssim endinsar-me en el tema de com s’està portant a terme i de com s’organitzen les estàncies dels nois i noies amb una situació familiar irregular, i les possibles millores per aquests. M’ha fet reflexionar sobre la necessitat real d’intervenir com a educadors socials ja que la societat necessita ser motivada i conscienciada de la problemàtica d’aquest col·lectiu vulnerable i nosaltres som clau per a que poc a poc es vagin fent petits avenços i fem partícips a la ciutadania per col·laborar i ajudar-los.

Pel que fa a l’assignatura, considero que és una matèria molt interessant i sobretot necessària i fonamental pel que fa a l’Educació Social, ja que per fer bé la nostra feina com a educadors socials és imprescindible no conformar-nos amb el que hi ha als diversos col·lectius i buscar nous reptes constantment i intentar millorar la qualitat de vida de les persones a les que acompanyarem en un període de temps de la seva vida. No hem d’oblidar que treballarem amb persones i que per aquest motiu, sempre haurem de realitzar nous projectes, mirar més enllà i veure noves perspectives, deixar-nos remoure per les diverses situacions que viurem com a educadores i aprendre a canalitzar la frustració quan algun projecte o situació no surti com esperàvem degut a les institucions que estan per sobre de nosaltres. “

Marina Romero:

“Pel que fa a la meva reflexió personal envers el que he après del treball considero que m’ha sigut de gran utilitat per conèixer millor les alternatives amb que compten els infants i adolescents en risc, i també amb les que comptem nosaltres. Com a futura educadora social que m’agradaria treballar en l’àmbit de la protecció a la infància considero que haver fet aquest treball em pot ajudar a intentar tenir més en compte les mesures d’acollida familiars, i no donar tanta prioritat als CRAE. Com la infància en risc és l’àmbit que més me motiva per treballar en un futur, ja coneixia la majoria d’aquestes alternatives, però el treball m’ha permès aprofundir una mica més en elles i sobretot ser conscient de lo desconegudes que són moltes de les mesures de protecció a la infància per la societat. el que més m’ha sorprès es que no només son desconegudes per la gent que no estudia ni treballa en el món social, sinó que també ho son en àmbits com la educació social o el treball social. Per tant, considero que el nostre treball pot ser una bona eina per donar a conèixer les alternatives a l’acolliment professional de les que es disposa des del sistema de protecció, i també una manera de donar idees als professionals de com poder fomentar els acolliments en família.

22

Considero que la societat s’ha de sensibilitzar amb aquest tema i que s’ha d’augmentar el nombre d’acollides familiars. Però també que els requisits perquè les famílies puguin acollir s’han de flexibilitzar una mica. En relació a l’assignatura el treball m’ha permès donar-me compte de la importancia de posar-nos reptes com a educadors socials i de saber reconeixe’ls dins la nostra pràctica diaria. Al començament aquesta part ens va costar moltíssim i vam haver de canviar el plantejament del treball. A més, ens vam trobar amb el fet de disposar de poca informació, sobretot en la part d’alternatives d’èxit, amb poques dades estadístiques i moltes de fa més de 3 anys. Tot això em va permetre aprendre a gestionar la frustració i les situacions imprevistes buscant noves alternatives, qualitats necessàries per la meva practica educativa com a futura educadora social.”

23

Bibliografia:

ACOSTA, R (2015) El Gobierno pagará 1.800 euros al mes por acoger a menores

en desamparo. La Opinión. Recuperat de:

http://www.laopinion.es/canarias/2015/01/31/gobierno-pagara-1800-euros-

mes/588295.html

ASOCIACIÓN ANDALUZA DE APOYO A LA INFANCIA (S.F) 74 'familias canguro'

velan en la Región de Murcia. Recuperat de:

http://www.aldaima.org/87-ultimas-noticias/212-74-familias-canguro-velan-en-la-

region-de-murcia#ixzz3uI1mTpjn

ASOCIACIÓN ESTATAL DE ACOGIMIENTO FAMILIAR (ASEAF) Y LA

ASOCIACIÓN DE ACOGEDORES DE MENORES DE LA COMUNIDAD DE

MADRID (ADAMCAM) (S.F). Comparació menor acollit en família més econòmic per

l’Estat que vivint a una residència. Recuperat de:

http://www.teinteresa.es/espana/ACOGIDO-FAMILIA-COSTARIA-VIVIENDO-

RESIDENCIA_0_1456054580.html

ASTORCH, N. (2014) Un total de 89 menors viuen amb 76 famílies d'acollida. El

punt avui. Recuperat de:

http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/717369-un-total-de-89-menors-

viuen-amb-76-families-dacollida.html

CASELLAS, S. Y MAYORAL, J. (2010) L’acolliment familiar professionalitzat

d’infants i adolescents en unitats convivencials d’acció educativa. Col·lecció eines,

11.

DEPARTAMENT DE BENESTAR SOCIAL I FAMÍLIA GENERALITAT DE

CATALUNYA (2013). Projecte “Cases d’infants”. Col·lecció eines, 11.

DEPARTAMENT DE BENESTAR SOCIAL I FAMÍLIA GENERALITAT DE

CATALUNYA (2010) Mesures de protecció dels infants i els adolescents

desemparats. Recuperat de:

24

http://benestar.gencat.cat/ca/ambits_tematics/infancia_i_adolescencia/proteccio_a_l

a_infancia_i_ladolescencia/menors_desemparats/mesures_de_proteccio/

GENERALITAT DE CATALUNYA, DEPARTAMENT D’ACCIÓ SOCIAL I

CIUTADANIA. Llei 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència

(2010).

IDESCAT (S.F). Taules estadístiques. Recuperat de:

http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=853&lang=es

INFOGRAFIA DGAIA –DADES MALTRACTAMENT INFANTIL (1ER TRIMESTRE

2015). Generalitat de Catalunya. Departament de Benestar i Família.

INFORME SOBRE ELS DRETS DEL NEN (2014). Síndic de Greuges sobre La

protecció de la infància en situació d'alt risc social a Catalunya.

INSTITUTO MALLORQUÍN ASUNTOS SOCIALES (2012) El IMAS formará a 17

Familias Canguro para que ningún niño menor de tres años permanezca en un

centro de acogida. Europapress. Recuperat de:

http://www.europapress.es/sociedad/noticia-imas-formara-17-familias-canguro-

ningun-nino-menor-tres-anos-permanezca-centro-acogida-20121029185459.html

LARRAÑETA, A (2011) ¿De profesión? madre de acogida. Diario 20 minutos.

Recuperat de:

http://www.20minutos.es/noticia/980539/0/acogida/profesional/temporal/#xtor=AD-

15&xts=467263