En Jofre i les estacions

Esther Asensio CastilloGrup 1827

Hola, sóc en Jofre! Visc al mig del bosc. No sóc massa alt però tinc moltíssimes fulles i m’agrada molt jugar a moure-les amb totes les meves forces. Això sí, amb qui millor m’ho passo és amb els meus dos millors amics: en Blai i la Naia. Us els presentaré tot seguit!

La Naia és una guineu molt trapella, es passaria el dia jugant sense parar. Tot i així, és força mandrosa i passa moltes hores dormint sota la meva ombra.

En Blai és un mussol molt intel·ligent, sempre ens ajuda a resoldre els problemes i ens explica coses molt interessants. El que més li agrada fer és llegir, sempre porta un llibre amb ell!

Ara que ja em coneixeu a mi i als meus amics us explicaré una petita història.

Fa un temps, quan era estiu, estava sol jugant amb les meves fulles quan vaig conèixer en Blai i la Naia. Ells dos ja eren amics i els vaig sentir des de ben lluny perquè s’estaven barallant. Quan em van veure jugant sol amb les meves fulles els hi vaig fer molta gràcia i em van demanar si podien jugar amb mi i així és com ens vam conèixer. Vam passar tot l’estiu junts i jo em sentia molt feliç i content d’haver trobat dos amics tan divertits com ells!

Però en arribar la tardor vam quedar sorpresos…Les meves fulles verdes que tant ens agradaven van començar a canviar de color!!!

De sobte eren taronges, vermelles, ocres, grogues… Cap dels tres sabíem què estava passant, però estàvem molt contents perquè era un canvi que a tots ens va agradar. En Blai ens va dir que tot podia tenir una part bona, i era veritat! Tot i trobar a faltar el color verd ara tenia molts més coloraines i feia més de goig.

Però el fred arribava…

L’hivern ja era aquí, i les meves fulles van començar a caure. En aquell moment ningú entenia res i jo estava molt trist, no feia més que plorar i plorar. No trobàvem cap solució, ni tan sols el savi d’en Blai, així doncs ens vam posar tots a pensar què podia ser el que estava passant però no hi va haver cap resposta que encaixés bé; ni estava malalt perquè em trobava d’allò més bé, ni deixava caure les fulles sinó que queien soles i tampoc no estava gens estressat ni nerviós. Em sentia molt confós, sense les meves fulles no em sentia gens bé.

Un matí, en Blai va arribar volant molt eufòric i ens va explicar que ja ho entenia tot, que ho havia llegit en un llibre! Doncs es veu que jo sóc un arbre de fulla caduca i aquests tipus d’arbres deixem anar les fulles quan fa molt fred perquè així hem d’escalfar només el tronc i les branques i no perdem energia escalfant les fulles. La Naia i jo vam quedar sorpresos i ens vam adonar que si llegíssim més com bé fa en Blai podríem resoldre molts més dubtes i problemes.

El fred va passar i el bon temps va tornar amb nosaltres. La primavera ja era aquí i amb ella venien un munt de flors que van començar a sortir per tot arreu! El bosc estava preciós tot eren coloraines i el meu tronc estava cobert també per un munt de flors.

I sabeu què és el més important? Les meves fulles verdes van tornar a sortir! La veritat és que van tardar una mica, però el Blai ho havia encertat, tot era qüestió de temps.Així doncs, vam tornar a jugar amb les meves fulles fins no poder més, la Naia i en Blai feien becaines sota la meva ombra, cantàvem i ballàvem junts... Fins que un matí vam tenir un bon ensurt...

La Naia, com cada dia, estava dormint sota la meva ombra i sobre totes les flors que havien sortit. Quan de sobte va saltar de cop cridant que li feia molt mal la galta, a prop del bigoti. En Blai va baixar d’una de les meves branques volant i va veure que tenia una galta inflada. La Naia ens deia que començava a veure borrós i nosaltres ens vam espantar. De cop i volta va sortir una abella molt empipada d’una de les flors i va dir que estava farta de que aixafessin totes les seves flors quasi cada dia perquè no podia extreure bé el pol·len, per això havia decidit picar a la Naia. Vam intentar parlar amb ella per fer-li veure que el que havia fet no estava bé tot i que estigués enfadada, però va marxar volant sense dir res més.

Sort que en Blai feia poc havia llegit un llibre sobre picades d’insectes i va saber com reaccionar! Primer de tot va intentar calmar a la Naia, després li va treure de dins el fibló que li havia deixat l’abella i finalment va anar volant a la vora del riu i va mullar unes quantes fulles amb aigua ben freda per posar-li a sobre de la picada. Al cap d’una estona la Naia ja tornava a estar bé i van poder seguir jugant tenint més cura de les flors.

Vam quedar sorpresos de que l’abella reaccionés tan violentament, nosaltres pensem que les coses que ens preocupen o ens molesten s’han de parlar sense atacar a ningú. Què en penseu vosaltres?

Fins una altra!