Església de tarragona

Núm. 284 Gener - Febrer 2015 - Quinta època

Bicentenari del naixement de Santa Maria Rosa Molas (1815-2015)

SUMARI Església de tarragona

Edita: Arquebisbat de Tarragona

Director: Santiago Grimau

Consell de redacció: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Francisco Giménez, Anna Robert

Secretaria: Montse Sabaté

Assessorament lingüístic:Rosalia Gras

Fotografia: Mitjans de Comunicació Socialde l’Arquebisbat de Tarragona

Redacció, administració, publicitat i subscripcions: c/ Pla de Palau, 2

CP: 43003 Tarragona

Telèfon: 977 233 412 (ext. 205)

a/e: publicacions@arqtgn.cat

web: www.arqtgn.cat

Subscripció anual Europa: (6 números): 30,00 € Preu unitari: 2,50 €

Publicada amb la col·laboració

Els articles publicats a Església de tarragona expressen solament l’opinió dels seus autors

Quinta èpocanúm. 284Gener-Febrer2015

04 El BlocSi Charlie fos Charles

05CapçaleraEls bisbes també són humans

06 ReflexióLlibertat d’expressió: ser o no ser

08Qüestions BíbliquesEl llenguatge mític i la Bíblia

10EfemèrideSanta Maria Rosa Molas, mestra d’humanitat

14 Cultura25 anys de la Passió de Sant Fructuós

17A la casa del PareMn. Daniel Barenys Mn. Alfons BoquéMn. Antoni Bru

27In memoriamSempre a punt, mossèn!

28ReflexióLa Quaresma 4.0

31CETEls bisbes de Catalunya visiten La Seu d’Ègara

32Notícies– Sant Francesc de Sales– «La força d’una trobada»

34Vida ConsagradaJolanda Kafka, missionera claretiana

36EcumenismeUna setmana quegerminarà

38Pastoral de la SalutHi és Déu en el sofriment i la malaltia?

40Tarragona missioneraQuan els nens compten els anys per dies, no per anys

42Pastoral FamiliarEl Projecte Raquel

La veu de Càritas

18 Endesa i Càritas junts en un projecte de formació ocupacional a Tarragona

Mans Unides

20 «Lluitem contra la pobresa, t’hi apuntes?»

L’entrevista

24 Mons. Ángel Javier Pérez Pueyo

3

El BlocAntoni Coll Gilabert, periodista

Si Charlie fos Charles

«Je suis Charlie» hem dit quasi tothom, esgarrifats per les matances de París. Però

que ens solidaritzem amb les víctimes humanes i la llibertat d’expressió no vol dir que hàgim d’aplaudir la manera de fer periodisme de Charlie Hebdo.

Els grans diaris americans han discutit aquests dies si, amb solidaritat, publicaven també dibuixos satírics de Mahoma. El New York Times mateix, després d’un debat de redacció, va decidir no fer-ho, i el director, Dean Baquet, ho va explicar d’aquesta manera: «Hi ha una frontera entre l’insult gratuït i la sàtira. La majoria de dibuixos són insults gratuïts.»

El mateix criteri van seguir publicacions com el Washington Post, l’Associated Press, la CNN i moltes altres: no publicar textos innecessàriament ofensius per a membres de grups religiosos.

És que la premsa americana és menys lliure que la francesa? Potser és més respectuosa. Si Charlie fos americà no sols es diria Charles, també actuaria d’una altra manera. Edt

Església de tarragona

Sistemes de subscripció:1- Enviant el formulari per correu ordinari a la següent adreça: Arquebisbat de Tarragona Dpt. de Mitjans de Comunicació Social C/ Pla de Palau, 2 43003 Tarragona

2- Emplenant el següent formulari i enviant tota la pàgina al fax 977 25 18 47

FORMUL ARI DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL

Nom: Cognoms: Adreça: Codi Postal:

Telèfon: e-mail:Població:

Forma de pagament (Import: 13€ - Estranger:30€)

Transferència al compte 2013-3056-07-0200129065 de CatalunyaCaixa

Domiciliació bancàriaSenyors, els prego que vulguin lliurar amb càrrec al meu compte/llibreta, els rebuts presentats per la revista Església de Tarragona en concepte de subscripció anual.

Entitat Agència d.c Número de compte o llibreta

Titular compte

Banc o Caixa

Adreça Oficina

Codi Postal

Data

Població

Signatura

IBAN

4

Capçalera Santiago Grimau

Director de la revista «Església de Tarragona»

Des de fa uns quants anys tinc la sort de poder fer el seguiment dels

actes en què assisteixen els bisbes de Catalunya, com en les visites Ad limina, actes i trobades interdiocesanes, etc. Per què dic això? Doncs és molt senzill, perquè em fa la sensació que la gent té una imatge molt distorsionada dels bisbes en general.

Fa uns dies vaig poder tornar a comprovar-ho quan una guia que acompanyava un grup en una visita turística els deia: «Hem de sortir d’aquí perquè hi ha els bisbes de Catalunya i no volen que els veiem.» Com diu aquell anunci televisiu: «ERROR.»

Qui ha manat dir això? Estic segur que els Bisbes no, potser alguna persona del seu entorn que es creu que els bisbes no poden saludar la gent? Puc donar fe que els bisbes, a l’hora de conversar, saludar i escoltar, tenen una gran disposició a participar. Per tant, quan sentim aquests comentaris crec que hauríem d’interrompre i dir que el bisbes són persones normals, que a part de treballar també fan excursions, passegen per la ciutat, viatgen, poden seure en una terrassa i beure una bona cervesa, menjar un gelat… és a dir que poden i han de fer les mateixes activitats que qualsevol ésser humà.

Segurament algú m’acusarà de defensar els bisbes, però crec que no és qüestió de defensar sinó d’aclarir alguns temes. La llibertat de fer i de dir amb respecte és un dels millors dons que té l’ésser humà. Com diu el papa Francesc, hem de barrejar-nos amb la gent però, a vegades, les persones de l’entorn més proper a algunes personalitats no ho han entès, això.

Els bisbes també són humans

Edt

55

reflexió

Llibertat d’expressió: ser o no ser

Alguns esdeveniments recents, molt lamentables, han posat en relleu, una vegada més, la

qüestió de la llibertat d’expressió. L’assassinat dels caricaturistes de la revista Charlie Hebdo a París en mans d’uns terroristes musulmans, ha aixecat una crítica mundial pel que sembla implicar d’atac a la

llibertat d’expressió. La gravetat del tema ve del fet, no sols de l’assassinat d’aquestes persones, que és molt greu, sinó també que la llibertat d’expressió és una llibertat fonamental sobre la qual s’assenta la vida democràtica i és una llibertat irrenunciable de la qual són subjectes les persones.

José G. Vera Director de la Comissió de Mitjans de comunicació

de la Conferència Episcopal Espanyola

6

De fet, a més de la vida mediàtica, la llibertat d’expressió ha trobat lloc entre els Drets Humans, que en el seu article 19 diu que «tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou no ser molestat a causa de les seves opinions, investigar i rebre informacions i opinions, i difondre-les, sense limitació de fronteres, per qualsevol mitjà d’expressió».

És important recordar que la llibertat d’expressió no és dels mitjans de comunicació sinó, prioritàriament, de les persones. Quan les persones no poden exercir aquest dret per elles mateixes, el deleguen en altres persones o mitjans, perquè exerceixin per a elles aquest dret: perquè investiguin les coses i puguin rebre informacions i opinions i transmetre-les als altres. Ara bé, per entendre què és la llibertat d’expressió, cal saber en primer lloc què és la llibertat. Hi ha qui, de manera elemental, defineix la llibertat com la capacitat d’escollir. Però és fàcil

pensar que quan em fan triar entre dues coses que són dolentes no m’estan permetent ser lliure. Pròpiament la llibertat existeix quan ens permeten triar el bé. Per això es defineix la llibertat com la capacitat de triar el bé. Si això és la llibertat, es pot pensar, raonablement, que la llibertat d’expressió és la capacitat d’expressar el bé. D’alguna manera, el que diu la definició és que la llibertat d’expressió no em permet dir qualsevol cosa, sinó que em permet dir coses que són bones, que són veritables, que són boniques.

Efectivament, la llibertat d’expressió està limitada a

l’expressió del bé i, en conseqüència, no empara l’expressió de la mentida, de la calúmnia, de la difamació, de l’odi. No tinc llibertat per expressar l’odi racial o l’insult per la condició sexual ni el menyspreu a les creences o a la fe religiosa dels altres. I això, no és sols perquè la llei civil ho legisli. Hi ha hagut vegades que les lleis han permès l’insult a persones d’altres races, i que fos legal no volia dir que fos bo. Les lleis, a vegades, protegeixen unes llibertats i en menyspreen d’altres. No és una qüestió legal, només, el que limita la llibertat d’expressió. Ni tampoc és només la lògica dels arguments, la que assenyala que la llibertat d’expressió està limitada, sinó també la lògica del cor.

Sense donar més raons, per pura sensibilitat humana, s’entén que jo no puc insultar les persones pel carrer, que no puc incitar a l’odi, que el respecte i la convivència m’exigeixen moderar l’expressió d’algunes opinions, que poden ser legítimes, per a facilitar el tracte entre uns i altres. No hi ha dret a la llibertat d’expressions excloents, que sembren discòrdia, odi, separació. És cert el que deia el Papa fa uns dies, és la pura experiència quotidiana, si ens posem amb la mare d’algú, podem esperar un cop de puny. Res no justifica la violència, però tampoc res no justifica el menyspreu de les creences, de les conviccions i de la fe religiosa d’altres persones. Viure ofenent els altres mai no és gratuït, i no sols perquè puguem ser víctimes d’un atac de l’odi que engendra violència, sinó perquè quan ofenem ens deshumanitzem, la humanitat minva, la qualitat humana disminueix.

La nostra humanitat no depèn de la llibertat d’expressió utilitzada per a ofendre, no som més humans com més parlem de les nostres llibertats mentre neguem les dels altres. Som millors persones com més servim i menys ofenem, a Déu i al proïsme.

Res no justifica la violència, però tampoc res no justifica el menyspreu de les creences. Som millors persones com més servim i menys ofenem, a Déu i al proïsme

Edt

7

qüestions bíbliques

El llenguatge mític i la Bíblia

Joan Aragonès, pvre.Canonge de la Catedral de Tarragona

«Déu és un esperit puríssim, infinitament perfecte, bo, savi, poderós i etern, principi i fi

de totes les coses.» Aquesta és la nostra resposta a la pregunta de com és Déu o de qui és Déu. Un babilònic a qui s’ensenyava que el déu de la seva ciutat era —per damunt de tots els altres— un déu suprem, sentia a dir que Marduk tenia una «estatura esplèndida, una mirada espurnant», que era «bo, engendrador des del principi» i que tenia «quatre ulls i quatre eren les seves orelles». La resposta en el fons era molt semblant a la nostra, si bé la manera de dir-ho era totalment una altra.

La història del món no és a mercè de la casualitat, sinó que depèn de la voluntat de Déu i de la seva presència, pensem nosaltres. El babiloni pensava de la mateixa manera, però amb altres categories mentals. Recordava un fet: les tauletes on estaven escrits els destins de les persones i de les coses romanien en mans d’un monstre, Kingu, però Marduk (el déu de Babilònia) els hi va prendre i ara eren al seu poder per sempre. Només ell ho coneixia.

En lloc de dir que els déus són «immortals», el babiloni deia que «han retingut la vida a les seves mans». La llei universal de la mort l’explicava a través de la història d’un home que va estar a punt d’aconseguir la immortalitat, però la va perdre, i des de llavors ja mai més no la podrà aconseguir. La protecció divina es promet al guerrer amb aquestes paraules posades en boca de la divinitat: «Jo caminaré davant teu i darrere teu! No tinguis por!»

Aquests exemples demostren que la manera d’expressar-se i fins i tot de pensar dels antics orientals no és la mateixa que la nostra, els occidentals moderns. Es tractava d’una manera concreta i plàstica, és a dir, expressada per mitjà d’imatges. Això explica el predomini dels relats en els seus escrits religiosos: no es transmet una doctrina en fórmules generals i abstractes, sinó mitjançant històries que es conten. És el llenguatge mític.

Seria absurd dir que els antics orientals no tenien la facultat intel·lectual de l’abstracció. Les llengües sumèria, acàdica i egípcia tenen paraules per a dir veritat, bondat, vida, mal, divinitat, etc., però aquestes paraules són rares en comparació amb la gran quantitat de mots

La veritat del llenguatge mític es troba en allò que diu, no en la manera com ho diu

8

concrets. A més, el seu pensament no es presenta habitualment en forma d’idees, sinó d’imatges.

Aquest llenguatge és el que trobem en els primers capítols del Gènesi. Que en el paradís hi havia un riu que en formava quatre només és una imatge de felicitat; el nòmada del desert veu en l’abundància d’aigua d’un oasi el màxim símbol del benestar. Que hi havia l’arbre del coneixement del bé i del mal és una expressió de la capacitat de l’home d’experimentar el bé i el mal. Que hi havia l’arbre de la vida manifesta el desig de l’home de no morir, la set d’immortalitat en què ha estat creat. Si es fan desfilar tots els animals davant de l’home, el qual els imposa el nom respectiu, és per a ressaltar la superioritat de l’home per damunt de tots ells i el domini que en té. Quan es posa un àngel amb una espasa de foc a la

porta del paradís impedint-ne l’entrada es manifesta la impossibilitat de trobar la felicitat total en aquesta terra. Totes aquestes historietes són veritats expressades en imatges.

El llenguatge mític és tan apte com qualsevol altre per a transmetre veritats. Però la seva veritat es troba en allò que diu, no en la manera com ho diu. El mite és vertader o fals no per la imatge que utilitza, sinó pel missatge que comunica. Per això la Bíblia pot usar-lo: per una banda s’acomoda al llenguatge del seu temps i per l’altra transmet veritats desconegudes per les grans cultures de l’antiguitat. Un cas clar el tenim en el monoteisme: els mateixos mites utilitzats pel politeisme, a la Bíblia es posen al servei del monoteisme més estricte. Edt

9

efemèride

Santa Maria Rosa Molas i Vallvé, mestra d’humanitatEl proper 24 de març es compliran dos-cents anys del naixement de Maria Rosa Molas (Reus 1815 - Tortosa 1876), fundadora de la Congregació de Nostra Senyora de la Consolació

«Mestra d’humanitat.» Aquesta expressió la va pronunciar el papa Pau VI durant la beatificació de Maria Rosa Molas l’any 1977, i defineix el seu tarannà, una persona audaç, ferma, intel·ligent, lliurada a Déu i al proïsme. «Va lluitar per a construir la civilització de l’amor», recorda la Gna. Aránzazu Palau, superiora de la comunitat a Reus i directora del Col·legi Maria Rosa Molas de Reus.

Actualment, a Reus, la comunitat està formada per vuit germanes que són presents a l’escola, i al voltant d’una quarantena de germanes que són a la residència-infermeria situada a la carretera de Castellvell. La seva ciutat natal, d’on és filla il·lustre, ha declarat aquest any 2015 com l’Any Maria Rosa Molas.

–Gna. Aránzazu, qui va ser Maria Rosa Molas?

Va ser una noia nascuda a Reus que va créixer amb el testimoni cristià dels seus pares. La seva mare va morir quan ella tenia 19 anys i el seu pare, tot i ser creient, es va oposar en un primer moment a la vocació de la seva filla. Maria Rosa Molas, als 24 anys, va sentir que era el moment de fer el pas. Un 6 de gener va anar a l’hospital a fer el servei de voluntariat que acostumava a fer i es va quedar amb la comunitat de dones que hi havia allà.

Durant vuit anys va viure a Reus. Després va ser traslladada a una altra comunitat, llar de noies amb dificultats familiars, com una mena d’internat on hi havia escola. Aquesta va ser la primera experiència educativa de Maria Rosa Molas. Aquí veiem clarament les dues vessants de la seva activitat apostòlica: l’atenció als pobres i els malalts i l’educació dels infants i joves.

Aleshores, des de l’Ajuntament de Tortosa es va fer la petició a l’Ajuntament de Reus perquè la mateixa corporació que atenia l’hospital atengués també una llar de misericòrdia que hi havia a Jesús, a Tortosa. La responsable d’aquesta comunitat a l’hospital era la Gna. Lluïsa Estivill, la qual va confiar a Maria Rosa Molas, el 18 de març de 1849, aquest nou projecte. La Mare tenia una gran capacitat de lideratge, de gestió, de comptar amb les possibilitats i ajuda dels altres.

10

Les dues vessants de la seva activitat apostòlica eren l’atenció als pobres i els malalts i l’educació dels infants i joves

11

Pa p e r s p i n ta t s · Pi n t u re s · Ar t i c l e s n ete j a · Mo q u ete s · Ma te r i a l d e c o ra c i ó · B el l e s Ar t s

Av. Ramón y Cajal, 12 - Tel. 977 21 11 64 · Fax 977 92 06 24 padrell@comercialpadrell.com

.comercialpadrell.com

50anys

1963-2013

El mateix Ajuntament tortosí, al cap de poc temps, li va encomanar estar al capdavant de l’escola pública de noies. Al cap d’un any, li van encomanar la direcció de l’Hospital de Tortosa. Per tant, en aquell moment hi havia tres comunitats amb un total de dotze germanes. Aquesta situació es dóna des de la Congregació de les Filles de la Caritat. Després d’un temps de discerniment, Maria Rosa Molas es posa al servei de l’Església diocesana de Tortosa, i demana ser reconegudes o admeses com a filles de l’Església. La resposta del Bisbat diu així: «Veient que totes les obres a les que es dediquen les germanes estan destinades a consolar el seu proïsme, aquesta comunitat i les que d’ella prenguin origen s’anomenaran germanes de la Consolació.» I en aquest nom es troba la llavor del nostre carisma.

—Començaran la celebració el proper mes de març i es clourà el mes de desembre. Quins són els actes més destacats que s’han programat?

Reus acollirà tant els actes a nivell de Congregació com els pròpiament locals de la ciutat. El proper dia 21 de març serà l’acte institucional d’obertura a l’Ajuntament, seguit d’una eucaristia a la Prioral de Sant Pere Apòstol presidida pel Sr. Arquebisbe i el dinar de germanor. Els dies 14 i 15 de novembre, data fundacional de la Congregació, es farà un Congrés a Reus entorn de la seva figura. La clausura, el 12 de desembre, serà a Tortosa, ciutat on va morir i on hi ha la Casa Mare de la Congregació.

A nivell local s’han programat molts actes, com un cicle de quatre conferències, entre els mesos de març i octubre, pronunciades per Mn. Rafael Serra; pel jesuïta P. Toni Català; per M. Esperanza Casaus,

historiadora de la Congregació, i pel filòsof Francesc Torralba. També hi haurà una eucaristia d’acció de gràcies l’11 de juny al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus; celebrarem la festa de la Mare de Déu de la Consolació amb una eucaristia a la capella de la Residència, el 4 de setembre; una exposició itinerant que comptarà amb dues relíquies, com són la casulla i el calze que va utilitzar Joan Pau II durant la canonització de la fundadora, una ruta on es podran visitar els llocs vinculats a Maria Rosa Molas i un concert-homenatge, entre d’altres.

—El lema que s’ha triat per a aquest Bicentenari és «Apassionada pel Regne, profeta de la Consolació.» Què es vol donar a conèixer?

El que volem és ressaltar la força del seu carisma, donar una resposta d’amor afectiu i efectiu, perquè nosaltres puguem viure amb aquesta implicació a la societat i a l’Església. Aquest seria el millor fruit d’aquest any del bicentenari. La ciutat i l’església de Reus ha de conèixer el seu tarannà

per aprendre que cal fer-se càrrec de les dificultats i no passar de llarg. Una frase que per a nosaltres és molt il·luminadora: «Va lluitar per construir la civilització de l’amor.» Treballem amb aquest horitzó. Necessitem ser audaços per donar resposta amb creativitat.

—Aquesta celebració s’estendrà també arreu del món…

Efectivament, perquè som presents a dinou països. A nivell de Congregació s’han creat comissions per continents per a preparar els actes per a aquest Bicentenari. Cada continent té un lema diferent adaptat a la seva realitat, i tot el material de difusió

La mare Molas tenia una gran capacitat de lideratge i sabia comptar amb les possibilitats i ajuda dels altres

12

també es traduirà en diferents llengües.

—El Bicentenari s’emmarca en l’Any de la Vida Consagrada. Sembla un regal!

Sí, és tot un regal de la Providència que ens ha fet l’Església amb aquesta coincidència. Precisament, ens va sobtar molt, perquè els textos bíblics que enquadren el primer document que va publicar la congregació de religiosos al Vaticà per a aquest Any de la Vida Consagrada, són els textos de la Consolació. Aquest Any ens ha d’ajudar a trobar l’actualitat del carisma, el compromís per a ser fidels a la nostra identitat.

Aquest Any, però, també ens planteja reptes. Personalment, crec que el nostre repte més important és interioritzar que la identitat de la vida consagrada és ser memòria vivent de Jesucrist, amb l’ajuda de la gràcia. Tot el que fem serà una mica secundari. Hem de discernir què fer per viure aquesta identitat amb esperit de servei a l’Església, serenor. Aquest és el repte com

a institució. No podem oblidar que és un moment difícil, que la gestió de les obres que portem entre mans requereix molt d’esforç i la suma de moltes forces, i no les tenim totes. Ens hem de preguntar: «Què vol de mi avui el Senyor?»

Més informacióWeb del Col·legi Maria Rosa Molas de Reus: www.mariarosamolas.org

Web de la Congregació: www.consolacion.org

Edt

13

cultura

L’Associació Cultural Sant Fructuós celebra els 25 anys de La Passió de Sant Fructuós

El dia 20 de gener de l’any 1990 es va representar per primera vegada a la Catedral de Tarragona

La Passió de Sant Fructuós és una obra literària escrita per Andreu Muñoz Melgar que transcriu en llenguatge teatral la Passio Fructuosi, les actes martirials dels sants màrtirs Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques. La representació teatral està, actualment, organitzada per l’Associació Cultural Sant Fructuós amb la col·laboració del Cor i Orquestra dels Amics de la Catedral de Tarragona.

El dia 20 de gener de l’any 1990, vigília de la festivitat de sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi, es va representar per primera vegada, a la Catedral de Tarragona, davant l’atenta mirada dels prelats Dr. Josep Pont i Gol i Dr. Ramon Torrella Cascante. El 21 de juny del mateix any es va representar a l’amfiteatre romà de Tarragona. Aquest any, doncs, es commemora el 25è aniversari d’aquestes primeres representacions.

El projecte va sorgir del grup de joves de la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau Sescelades de Tarragona amb l’objectiu de donar a conèixer, socialment, el patrimoni cultural i espiritual de la Passio Fructuosi. L’any 2000 es va constituir l’Associació Cultural Sant Fructuós per a donar resposta als nous reptes que presentava el projecte a mesura que anava creixent.

La passió de Sant Fructuós també s’ha anat convertint en un detonant per a activar altres iniciatives dirigides a divulgar i revaloritzar el ric patrimoni paleocristià de l’arxidiòcesi. Entre d’altres, l’edició de llibres, materials pedagògics, conferències, viatges formatius, intercanvis i activitats de reconstrucció històrica al voltant del fenomen del cristianisme primitiu. L’Ajuntament de Tarragona va atorgar l’any 2003 a l’Associació Cultural Sant Fructuós el Diploma de Serveis Distingits pel fet de considerar exemplar la tasca de transmissió del patrimoni que

14

havia desenvolupat l’entitat. L’any 2009, La Passió de Sant Fructuós va ser nominada a la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya i Andorra. Les representacions més significatives s’han emmarcat en el Jubileu de l’any 2000, en l’Any Jubilar dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi (2008), en les Jornades Mundials de la Joventut (2011), i amb motiu de les beatificacions de l’Any de

la Fe (2013), en què va aplegar 6.000 espectadors. Des de l’any 2014 La Passió de Sant Fructuós s’inscriu en el programa de «La ruta dels primers cristians de Tàrraco», impulsada pel Patronat Municipal de Turisme, i ha estat declarada recentment d’interès per la ciutat a proposta de l’Ajuntament de Tarragona.

Per a commemorar aquesta efemèride, des del 21 de gener fins al 8 d’abril, a l’edifici del Seminari, es pot veure una exposició retrospectiva organitzada pel Centre Tarraconense El Seminari. Finalment s’ha planificat una edició especial de La Passió de Sant Fructuós per als dies 10, 11 i 12 de juliol. La representació es realitzarà en tres parts representades en tres espais diferents: el pretori i circ romà (arrest i presó dels màrtirs), l’amfiteatre ( judici i passió) i la Necròpolis paleocristiana (enterrament i triomf ).

També el 17 de gener es va celebrar el 25è aniversari amb un sopar de germanor al Restaurant Les Fonts de Can Sala, en el qual es va

fer un homenatge al soci de l’Associació Cultural Sant Fructuós, Sr. Antoni Coll Gilabert. El veterà periodista va dedicar una bella creació literària que a continuació publiquem: i se n’havia d’anar. A tall de comiat m’ha dit: «Aquest vespre podem seguir la conversa a Les Fonts de Can Sala.»

15

El somni d’una nit d’hivernAntoni Coll Gilabert

Aquesta nit he tingut un somni. Potser perquè pensava en el dia d’avui, se m’ha aparegut sant Fructuós i m’ha dit:

—M’han dit que vostè és periodista.

—És cert —li he contestat, i pensant que li agradaria, he afegit: participo també en la Fundació Bonanit, dedicada a les persones sense sostre, que té la seu a la Casa de Sant Auguri.

—M’agrada el nom. Veig que recorden els meus diaques.

—I a vostè especialment.

—El que m’interessa és que Tarragona recordi les seves arrels apostòliques.

—El seu record, bisbe Fructuós, està associat a sant Pere i sant Pau.

—Les columnes de l’Església.

—Va ser en el si d’una parròquia que porta aquest nom on va néixer La Passió de Sant Fructuós. I ha de saber que l’autor porta el nom d’un altre apòstol, Andreu.

—Andreu! El que dugué Pere a Jesús.

—Però tenim més noms apostòlics. Recorda que vostè va dir que mai no us mancarà pastor…

—És cert.

—Doncs el seu successor porta el nom d’un altre apòstol, Santiago, Jaume.

—Oh, com recordo aquells moments finals de la meva vida. Per exemple, el bateig d’un catecumen que es deia Rogacià.

—No tenim rogacians, ho confesso, però sí Rogacionistes, al Loreto, vinguts de l’antiga Roma, la que fou imperi gràcies a la seva cultura i als seus soldats.

—Ara que diu soldats. Per a cuidar de la pau pública n’hi havia un a Tàrraco que es deia Fèlix. Aquell que em demanà oracions. No em dirà que també tenen un servidor públic que es diu Fèlix.

—Bé, l’alcalde és diu Josep Fèlix.

—Gràcies a Déu veig que es conserven moltes coses del meu temps.

—Sobretot la fe. Nosaltres, com el seu diaca Eulogi, «adorem aquell Déu que Fructuós adora».

He vist llavors que sant Fructuós es mirava el rellotge i se n’havia d’anar. A tall de comiat m’ha dit: «Aquest vespre podem seguir la conversa a Les Fonts de Can Sala.»

I llavors m’he despertat. Edt

16

a la casa del pare

Mn. Daniel Barenys Llauradó va morir el dijous dia 8 de gener, a l’edat de 84 anys. Actualment, i des de l’any 2012, era prevere adscrit a la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona, tot i que en els darrers mesos la malaltia li va impedir de

col·laborar-hi activament.

Nascut el 22 de gener de 1930, Mn. Daniel Barenys va ser ordenat prevere el 19 de desembre de 1953 a la capella major del Seminari de Tarragona. Tot seguit va iniciar el seu ministeri sacerdotal com a vicari de la Parròquia de Sant Andreu de la Selva del Camp. Prèviament també havia estat professor de religió del Col·legi Pau Delclòs de Tarragona.

Durant tots aquests anys moltes parròquies van ser testimonis de la seva gran tasca pastoral i del seu zel apostòlic, com les dels Sants Abdó i Senén de Llorenç de Vallbona, Santa Maria de Vallbona de les Monges, Sant Pere de Cambrils, entre els anys 1968 i 1981, on va fundar l’Agrupament Escolta Gent de Mar; la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona, d’on va ser rector de 1981 fins l’any 2005, i la Parròquia de l’Assumpció de Maspujols, fins l’any 2012. L’any 1983 va fundar l’Agrupament Escolta i Guia Xaloc amb seu a la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona. En aquesta mateixa Parròquia va ser consiliari, entre els anys 1992 i 2005, de la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió de Tarragona.

També va ser membre del Consell del Presbiteri, del Col·legi de Consultors i membre de la Comissió diocesana de litúrgia, del 1972 al 1974.

Mn. Alfons Boqué Dalmau va morir el dia 10 de gener, a l’edat de 88 anys.

Ordenat prevere el 31 de maig de 1952 durant el Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona, la seva primera destinació pastoral va ser com a ecònom de les parròquies de Sant Jaume de Nalec, Santa Maria de Conesa, Sant Pere

de Belltall i Sant Joan Baptista de Clarà. Anys més tard, la vida sacerdotal el va dur a ser rector a les parròquies de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí, Santa Maria de Puigpelat, Santa Llúcia de Renau i Sant Bartomeu d’Alió, i administrador parroquial de Sant Jaume de Bràfim i Sant Bartomeu de Montferri. A finals del mes de juliol de 1996 va iniciar la seva etapa com a rector a la Parròquia de la Puríssima Sang de Reus, d’on anys més tard, durant un període breu, seria prevere adscrit. Entre els anys 2002 i 2009 va ser el capellà encarregat de la capella de la Sagrada Família del barri Gaudí de Reus.

A més, Mn. Alfons va ser delegat diocesà de pastoral de turisme entre els anys 1972 i 1974, vicari episcopal de l’Alt Camp i el Baix Penedès, entre els anys 1974 i 1984, i membre del Consell del Presbiteri del 1973 al 1984.

Mn. Antoni Bru Borràs va morir el dijous dia 29 de gener, a l’edat de 85 anys. Actualment estava adscrit a la Parròquia de Sant Jaume Apòstol d’Arbeca.

Fill de Mont-roig del Camp, Mn. Antoni va ser ordenat prevere l’11 de juliol de 1954 a Comillas (Santander). Ha exercit el ministeri sacerdotal com a encarregat a les parròquies de Sant Andreu d’Arbolí i de Sant Pere Apòstol de Tarragona; com a vicari, a les de Sant Jaume Apòstol d’Ulldemolins i de Sant Pere Apòstol de Reus; i com a rector, a les de Sant Jaume d’Arbeca i Sant Jaume de Belianes.

A més, entre els anys 1971 i 1974 va ser vicari episcopal de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues; arxiprest de Sant Martí de Maldà, aleshores arxiprestat, entre els anys 1985 i 1988; arxiprest de l’Urgell-Garrigues, entre els anys 1988 i 1994, membre del Consell Pastoral Diocesà i membre del Consell Presbiteral de 1971 a 1974.

Reposin en la pau de Crist!

Preveres traspassats a la casa del Pare: Mn. Daniel Barenys, Mn. Alfons Boqué Dalmau i Mn. Antoni Bru Borràs

Edt

17

la veu de càritas

Endesa i Càritas junts en un projecte de formació ocupacional a Tarragona

La Fundació Endesa i Càritas Diocesana de Tarragona van presentar el 20 de gener un

projecte de formació ocupacional a l’Institut Comte de Rius de Tarragona. Aquest projecte, que s’emmarca en un conveni de col·laboració entre la Fundació Endesa i Càritas Espanyola, és el primer curs que la Fundació Endesa finança a Catalunya.

A l’acte van ser-hi presents el director de programes socials i patró de la Fundació Endesa, Eduardo Martín; el director de Càritas Diocesana de Tarragona, Francesc Roig; el responsable de responsabilitat social corporativa de Càritas Espanyola, Pedro Barquero; el director de l’Institut Comte de Rius, Francesc Roca, i Joan Aregio, director del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), així com voluntaris i participants de Càritas.

El projecte Endesa-Càritas consisteix a impartir un curs d’auxiliar de muntatge d’instal·lacions electrotècniques i de telecomunicacions en edificis a un grup de setze persones per tal de millorar la seva qualificació professional. El perfil dels seleccionats per a aquest projecte és el de persones d’entre 25-50 anys, aturades de llarga durada i amb greus dificultats per a reincorporar-se al mercat laboral.

Segons Eduardo Martín, director de programes socials i patró de la Fundació Endesa, «l’objectiu principal d’aquest projecte és facilitar la inserció laboral de les persones participants, per tant les encoratjo a ser les pioneres d’aquesta promoció i les animo a posar tot l’esforç i afecte perquè això sigui possible». La metodologia del projecte es basa en la intervenció socioeducativa. És a dir, en l’adquisició de coneixements des de la pràctica i l’experiència personal, a la qual s’hi sumarà l’acompanyament

personal dels participants per part de Càritas.

El programa formatiu, que tindrà una durada total de 500 hores (300 de formació teòrica en electricitat, 120 de matèries transversals i 80 de pràctiques en empresa), l’impartirà l’Institut Comte de Rius de Tarragona, sota la

direcció de Francesc Roca, i els permetrà l’obtenció d’un Certificat de Professionalitat de nivell 1.

«Aquest és un gran centre de formació, i juntament amb l’impuls d’Endesa i la credibilitat i sensibilitat de Càritas, faran possible que els alumnes comencin un nou camí. Es tracta de combatre, de lluitar contra la desocupació, entre tots, empreses, voluntaris, Administració, participants», va dir el director del Servei d’Ocupació de Catalunya, Joan Aregio.

Anna M. MairalResponsable de Comunicació i Sensibilització

de Càritas Diocesana de Tarragona

18

Francesc Roig, després de donar les gràcies a Endesa, a l’Institut per la disponibilitat i al SOC, va afirmar que Càritas dóna resposta a les necessitats més urgents de les persones més vulnerables de la societat i que segons l’última Memòria, després de l’alimentació, la feina ha estat la prioritat més demanada de les persones que arriben a Càritas. «Hem d’anar més enllà de les necessitats bàsiques i

potenciar la formació i inserció laboral per arribar a donar a la persona la seva veritable dignitat.» També va expressar que sense els setze alumnes i sense la seva disponibilitat per a fer aquest curs, el projecte no hauria estat possible. Per altra banda, també va relacionar el tema de l’ocupació i inserció laboral amb el projecte que Càritas Diocesana ha posat en marxa recentment, el d’Empreses amb Cor.

Càritas parroquial de Montbrió del Camp inaugura nova seuAquesta nova seu, ubicada a la plaça de Sant Antoni de Montbrió, es va inaugurar i beneir el dijous dia 22 de gener.

La nova seu té aproximadament 100 metres quadrats i compta amb tres espais ben definits en els quals es desenvolupen els projectes d’Acollida, Servei de distribució d’aliments i magatzem.

Segons el responsable de la Càritas Parroquial, Anton Francesch, «els locals estaven en una situació molt precària i eren molt reduïts en proporció a l’augment de les persones que estem atenent. Actualment, la Càritas Parroquial ajuda cinquanta-una famílies del municipi».

El Sr. Arquebisbe va destacar el paper dels voluntaris que formen part de la comunitat parroquial i que es preocupen dels més necessitats de la nostra societat amb mirada cristiana. Edt

19

«Lluitem contra la pobresa, t’hi apuntes?»Mans Unides ha donat el tret de sortida aquest mes de febrer a la seva 56a campanya anual contra la fam que, en els propers tres anys, se centrarà en el tema de la pobresa

mans unides

Aquest any 2015 ha acabat el termini fixat per l’ONU per a la consecució dels Objectius

de Desenvolupament del Mil·lenni, en els quals Mans Unides ha dedicat l’esforç de les seves vuit darreres campanyes anuals. És un moment, doncs, de revisió dels èxits que s’han assolit i dels aspectes que cal millorar en la lluita contra la pobresa. Des de Mans Unides la valoració és positiva tot i que es fa una crida a una economia i a una política atenta al servei de la persones i les seves necessitats, a un món que doni més cabuda a la veu dels dèbils. Els nous objectius tindran posada la mirada en el caràcter sostenible del desenvolupament, incorporant-hi les vessants social, econòmica i mediambiental.

Mans Unides alerta que els avenços són lents. L’ajuda al desenvolupament va descendir un 13% l’any 2013. Arreu de l’Estat espanyol, durant aquest any 2015, solament es destinarà a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament un 0,17% del Producte Interior Brut. És per aquest motiu que necessiten la col·laboració de tots per continuar treballant en aquesta línia.

Inici de la Campanya

Coincidint amb el Dia del dejuni voluntari, Mans Unides Tarragona va iniciar l’inici de la seva campanya anual amb una eucaristia presidida per Mn. Joaquim Fortuny, vicari general de l’arxidiòcesi, a l’església de Sant Antoni de Pàdua de Tarragona, el proppassat divendres 6 de febrer.

Dies abans, a la Cambra de Comerç de Tarragona, va tenir lloc la conferència d’inici de campanya que sempre fa alguna persona implicada en algun projecte de desenvolupament. Enguany ha estat la Gna. Estíbaliz Ladrón de Guevara, missionera dominica del Rosario.

20

—Quina ha estat la seva tasca com a missionera durant els trenta anys que ha estat a la República Dominicana?

Bàsicament he treballat en el camp de l’educació, tant en l’educació formal o reglada a instituts i escoles com també amb els nois del carrer i en formació de grups parroquials, animadors de comunitat i catequistes.

—La seva missió li ha permès, malauradament, veure molts casos de pobresa. Quins rostres de pobresa hi ha a la República Dominicana?

La que més crida l’atenció és la carència d’allò fonamental per a viure. Tenir el necessari, el mínim per a menjar. Quan vaig arribar allí fa trenta-tres anys em va impactar la situació. Vaig viure els primers anys en una zona rural, muntanyosa, amb població dispersa. Les famílies vivien en cases que aquí no les anomenaríem així. La meva pregària, sovint, era: «Senyor que no m’acostumi a veure això.» I realment mai no t’hi acostumes. La gent no menja tres vegades al dia, els nens no tenen la possibilitat d’anar a l’escola, no hi ha centres de salut…

Una de les primeres coses que vam fer en arribar allí, amb el suport de Mans Unides, va ser endegar la creació d’un centre d’educació i salut. Durant el dia era per a la salut i a la tarda les mares de família rebien formació de costura, higiene, salut preventiva, en definitiva, formació integral per a la dona, que els pogués servir per a sobreviure.

Al matí treballàvem a l’escola, que d’escola no en tenia res. El primer treball que vaig fer era en

un soterrani que al mateix temps també era un magatzem de cafè i l’utilitzaven per a assecar el tabac. Els primers sis anys com a mestra van ser així. L’interès, el desig d’aprendre per part dels nens era molt gran… Molts caminaven dues hores per anar a l’escola!

—Des d’aquí, a casa nostra, com es pot ajudar?

Es pot fer molt! Els mitjans de comunicació podeu ajudar a prendre consciència d’aquest món amb tanta desigualtat, però no solament mostrant una realitat de misèria sinó també de lluita. Com el que hem fet allà a la República Dominicana. Els nens no van a l’escola en horari de matí i tarda. A mi m’ha tocat fer classes de nit, on la llum marxava cada dia i havíem de fer classe amb espelmes. Això, a la llarga, repercuteix en el nivell dels alumnes. Mai no es podrà comparar als alumnes de casa nostra.

En els darrers anys hem estat immersos en una lluita social, amb institucions d’Església i de la societat civil, per a reclamar que s’inverteixi en educació. Allí, la Llei d’educació diu que s’ha d’invertir el 6% del Producte Interior Brut tot i que la xifra real era de l’1,9%. Almenys calia que s’invertís el 4%. Vam estar tot un any de lluita, vetllant permanentment davant el Congrés, i no es va aconseguir, però l’any següent, en les eleccions, va ser possible. Almenys s’ha aconseguit augmentar la inversió en educació, i per a l’any 2020 s’espera que els alumnes puguin anar en un sol torn a l’escola. Els mitjans de comunicació van tenir un paper fonamental en la difusió d’aquesta campanya per a augmentar la inversió en educació.

L’entrevista«Els mitjans de comunicació van tenir un paper fonamental per aconseguir augmentar la inversió en educació a la República Dominicana»

La Gna. Estíbaliz Ladrón de Guevara va néixer a Ordoñana (Àlaba) i pertany a la Congregació de germanes Dominiques del Rosari. Aquesta Congregació va néixer a Sud-Amèrica, a la Selva amazònica del Perú, per a treballar a favor de la promoció de la dona. L’any 2018 celebraran el primer centenari.

21

BENÍN. Construcció i equipament d’un mòdul de quatre aules i laboratori

Ouenou és una població que pertany al departament de Borgou, al nord de la República de Benín, a l’Àfrica Occidental. La seva població està formada per tres ètnies que es dediquen a la ramaderia o a l’agricultura, amb una economia de subsistència, però la caiguda del cultiu de cotó ha empitjorat la ja precària situació econòmica. La diòcesi de N’Dali és extremadament pobra, com a conseqüència de la distància enorme que la separa de la capital, i es troba en situació d’abandonament total per part de les institucions.

El Govern ha establert l’ensenyament primari gratuït, però del secundari només es fa càrrec del salari d’una part del professorat. Els pares no poden assumir la resta de despeses i, per tant, per falta de mitjans, la majoria dels joves han d’abandonar els estudis.

Sol·liciten a Mans Unides col·laboració per a la construcció i equipament d’un mòdul de quatre aules, així com també d’un laboratori que permeti homologar els estudis de batxillerat en aquest institut. Els pares dels alumnes hi aporten el terreny i l’equipament de les noves aules i del laboratori.

Beneficiaris directes: 200 alumnes

Beneficiaris indirectes: 1.000 alumnes i tota la població de la zona

Durada: 12 mesos

Import: 44.924 euros

GUATEMALA. Construint la sobirania alimentària a Guatemala

Els municipis de Jocotán i Camotán estan situats al departament de Chiquimula, a la zona oriental de Guatemala. La pobresa afecta més del 85% de la població, ja que l’ingrés mitjà de les famílies indígenes chortís és de menys de 2 euros al dia.

Les taxes de desnutrició, sobretot en la població infantil, són molt altes. Les condicions de vida són precàries. Posseeixen petites extensions de terra per sembrar, amb una agricultura que depèn de la pluja, amb terrenys àrids i pedregosos, la qual cosa provoca una greu situació de falta d’aliments. La inseguretat alimentària es veu agreujada durant els mesos de maig a agost perquè s’ha sembrat el moresc però encara no hi ha collita.

L’Associació Santiago Jocotán és una ONG que treballa a la zona des de 2005 i sol·licita a Mans Unides suport per a implantar un programa integral de construcció de sobirania alimentària. El projecte pretén que les comunitats tinguin reserva de gra per a les famílies necessitades en les èpoques crítiques i recuperar els aliments culturalment i ancestralment acceptats i consumits. El soci local aportarà vehicles i despeses de funcionament i els beneficiaris els terrenys.

Beneficiaris directes: La població dels municipis de Jocotán i Camotán

Durada: 12 mesos

Import: 59.984 euros

Projectes de desenvolupament 2015 de Mans Unides Tarragona

22

MOÇAMBIC. Construcció de vuit allotjaments per al personal sanitari a l’hospital rural

Chalucuane és una aldea de 13.000 habitants situada a la província de Gaza, al sud de Moçambic. És una població agrícola, amb petites explotacions familiars que requereixen pluges suficients i regulars per a garantir la subsistència, sinó la fam assola la regió i agreuja els problemes de desnutrició infantil. La majoria de la joventut emigra a Sud-Àfrica per buscar treball, però només aconsegueixen feina a les mines, en condicions molt precàries, i es veuen obligats a retornar amb malalties pulmonars greus, com la tuberculosi. La situació empitjora amb l’alta taxa de sida que hi ha a la zona.

Les Filles de la Caritat dirigeixen i gestionen l’hospital de Chalucuane. Amb el suport de Mans Unides i d’altres organitzacions, han ampliat i millorat les infraestructures i serveis, d’acord amb les necessitats de la població. Actualment atenen 80.000 malalts, necessiten més personal mèdic qualificat, però el Ministeri de Salut no els ho concedeix per falta d’allotjament.

El comitè de l’Hospital sol·licita a Mans Unides ajuda per a la construcció de vuit estudis per al personal mèdic. La congregació aportarà la gestió del projecte i la fusteria dels vuit allotjaments, que suposa el 18% del cost total.

Beneficiaris directes: Els 80.000 malalts i el personal sanitari

Durada: 12 mesos

Import: 89.982 euros

REPÚBLICA DEMOCRÀTICA DEL CONGO. Suport a les capacitats de producció agrícola i criança d’animals

El projecte es durà a terme a Kilela Balanda, al sud de la República Democràtica del Congo, a la frontera amb Zàmbia. L’analfabetisme afecta el 65% dels homes i el 85% de les dones, que és el col·lectiu més vulnerable i discriminat, especialment en l’educació. Només el 35% dels nens i nenes són escolaritzats.

Viuen d’una agricultura de subsistència. Tenen una climatologia favorable per a l’agricultura, però només exploten un 10% de la terra per manca de formació i capacitació en tècniques agrícoles, la qual els permetria millorar els cultius i garantiria l’autosuficiència alimentària.

La Diòcesi de Lubumbashi sol·licita a Mans Unides ajuda per a la formació, adquisició d’equipament i construcció d’infraestructures agrícoles. El projecte implica les autoritats locals i camperols, especialment les dones. Mans Unides aporta el 69% del cost i els beneficiaris, soci local i altres, el 30,33% restant.

Beneficiaris directes: 300 persones

Durada: 12 mesos

Import: 47.460 €

Més informació

Delegació de Mans Unides a Tarragonahttp://mansunidestarragona.org/

Telèfon: 977 244 078

23

l’entrevista

Mons. Ángel Javier Pérez Pueyo:

«El presbiteri de Tarragona va posar les bases d’aquest “aprenent de pastor” que sóc»El primer diumenge de Quaresma, el dia 22 de febrer, Mons. Ángel Javier Pérez va prendre possessió de la diòcesi de Barbastre-Montsó (Osca, Aragó)

Nascut a Ejea de los Caballeros (Saragossa), Mons. Ángel Javier Pérez pertany a la

Germandat dels Sacerdots Operaris Diocesans, de la qual ha estat director general. Als anys vuitanta va ser formador del Seminari Menor de Tarragona i

professor i tutor al Col·legi Seminari. És una etapa que ell recorda amb especial gratitud. Des de 2013, i fins al moment de ser nomenat bisbe, era el rector del Pontifici Colegio Español de San José, que l’episcopat espanyol té establert a Roma per als preveres que estudien a la capital italiana. Ara, de nou a «casa», inicia un nova etapa del seu ministeri.

—El seu vincle amb l’Arquebisbat de Tarragona ens fa participar de l’alegria de l’Església per la seva ordenació episcopal. Per això volem preguntar-li: Què el va portar a la nostra arxidiòcesi?

L’obediència. En acabar el curs 1979-1980, recentment ordenat, conclosa la meva etapa de pastoral al Seminari Menor de Plasencia (Cáceres), el director general de la Germandat em va trucar i va dir somrient: «Ángel, el proper curs aniràs a “l’estranger”.» Vaig imaginar que el meu destí era Roma, com la resta dels meus companys, a estudiar catequètica, que era el que més m’agradava. Quan va pronunciar Tarragona, us confesso que una esgarrifança va recórrer el meu cos… No coneixia ningú de l’equip. Això no obstant, he de reconèixer que ha estat l’experiència d’equip que més empremta ha deixat en la meva vida i en el meu

ministeri sacerdotal. Els anomeno perquè molts encara els recordaran amb afecte: Mn. Josep Lluís Ferré, Mn. Lluís Vallvé, Mn. Isidre Foguet, Mn. Isidre Sala, Mn. Felip Benet i Don Faustino, que treballava a Bonavista i residia al Seminari.

24

—Entre els anys 1980-1985 va ser formador del Seminari Menor de Tarragona. Quins records té d’aquella època?

Efectivament, des de l’any 1980 fins al 1985 vaig ocupar la meva tasca formativa al Seminari Menor com a responsable dels seminaristes i com a tutor de 1r de BUP i professor de religió a 1r i 2n de BUP al Col·legi Seminari.

Aquells anys van ser molt intensos i molt feliços: xerrades, celebracions, recessos, vetlles de pregària a Montserrat, pasqües juvenils, campanya vocacional, classes, tutoria, diàleg personal amb cadascun dels alumnes del Col·legi i del Seminari, convivències, acampades, excursions, concursos, campionats, esports, etc. Sempre que em trobo amb el Sr. Arquebisbe, amb els sacerdots, amb els professors, amb els antics alumnes o amb les seves famílies els acostumo a dir amb gran sentiment que «encara porto la tau al pit».

Recordo la primera missa que vaig dir. Vaig voler que fos en català i la vaig assajar amb Mn. Benet. Em vaig apuntar amb llapis els sons que em van semblar més difícils però no en vaig encertar cap. Els nois, al principi, van ser molt respectuosos però va ser tan gran l’atropellament que vaig fer a la llengua que al final no van poder contenir-se i només va faltar que un rigués el primer perquè tots els altres explotessin en una rialla unànime. Fins el mateix Senyor devia somriure! Però no sé si va ser perquè van agrair el meu desig d’inculturació o perquè vaig encertar a voler respectar i valorar allò seu, que vaig ser molt feliç a l’arxidiòcesi de Tarragona i mai no em vaig sentir estrany, «estranger», a Catalunya.

—Molts preveres a Tarragona encara el recorden després de tants anys. Què guarda en el seu cor de l’experiència a Tarragona?

Jo també els recordo amb gratitud. I continuo presentant al Senyor la vida de cadascun d’ells, com la millor ofrena de la meva eucaristia diària. En el meu cor continua ressonant aquesta gran veritat:

quan un català t’obre les portes de casa seva, del seu cor, de la seva ànima… ho fa per sempre. Han passat més de trenta anys i conservo grans amics a Tarragona, a Tortosa i a Barcelona.

—Després de la seva estada a Tarragona i de diferents ministeris amb la Germandat d’Operaris Diocesans, a la Conferència Episcopal Espanyola i al Colegio Español de Roma, com veu la realitat de l’Església a Espanya?

En aquesta societat convulsa, ferida, òrfena… que ens està tocant viure, crec humilment que l’Església universal, com a mare que ens acull a tots, continua oferint als seus fills esperança en el futur, que passa per restaurar la dignitat de l’ésser humà.

Us ho diré amb una imatge amb la qual vaig motivar aquest curs als sacerdots del Col·legi Espanyol de Roma.

«Diuen que un pare, enutjat perquè el seu fill no parava de molestar, va agafar un atles on hi havia un mapamundi a escala molt reduïda, el va estripar i el va lliurar al seu fill perquè el recompongués.

Al cap d’uns minuts va tornar el nen amb la tasca acabada.

—Com has estat capaç de fer-ho tan ràpid? Va preguntar, sorprès, el pare.

—Molt fàcil, pare. Al revers, hi havia un home dibuixat. He reconstruït l’home i el món s’ha anat articulant per ell mateix.»

Jo també crec sincerament que, reconstruït l’home (el nostre cor ferit), el món, l’Església, la diòcesi, la meva llar… tot s’articula per si mateix. Necessitem lucidesa i altesa de mires, com ho reclamaria santa Teresa als sacerdots que atenien les seves monges.

—Què va pensar en el moment que li van comunicar el seu ministeri episcopal?

Que s’havien confós de persona. Sense falsa humilitat.

25

—Tot i no conèixer a fons la seva nova diòcesi, i encara que sigui una mica precipitat, quines són les seves prioritats pastorals en aquesta nota etapa?

Com m’ho va expressar la mare Teresa de Calcuta quan jo li vaig fer aquesta mateixa pregunta a ella respecte a la seva fecunditat pastoral, el secret és sempre el mateix: «Estimar fins que faci mal.» Ajudar cada persona a descobrir les gràcies i potencialitats amb què Déu ha adornat la seva vida. I que les comparteixi amb els altres.

—Què creu que espera el papa Francesc avui dia d’un pastor, d’un bisbe, de vostè concretament?

Que tingui «entranyes», com diria sant Joan d’Àvila, és a dir, que es commogui davant el dolor, el sofriment, la misèria, el desinterès… dels seus germans i els allargui la mà. Que surti als camins, una vegada i una altra, perquè ningú no es «perdi» i carregui sobre les espatlles l’ovella perduda o ferida.

Sant Agustí ho expressa d’una manera més bonica: «De manera que continuaré cridant les qui estan perdudes. Ho faré, vulguis o no vulguis. I encara que

en la meva cerca els esbarzers del bosc m’esgarrinxin, no deixaré d’introduir-me en els seus amagatalls, no deixaré de resseguir totes les mates; mentre el Senyor, a qui temo, em doni forces, caminaré d’una banda a una altra sense parar. Cridaré mil vegades l’ovella perduda, buscaré la que és a punt de morir» (Sant Agustí, Sermó 46,14-15).

—Per concloure, li demanem una resposta ràpida i breu a aquesta bateria de cinc preguntes.

a. Què li diria a un jove que dubta de la seva vocació?

Dubtar és el millor indici de credibilitat vocacional. És el Senyor qui et fa veure en cada moment…

b. Què li diria a un sacerdot jove?

Que ser sacerdot és una de las formes més belles i fecundes de seguir Jesús: lliurant la vida «perquè ningú no es perdi.»

c. Què li diria a un prevere que porta molts anys en el seu ministeri?

Simplement, GRÀCIES pel seu testimoni de vida.

e. Què li diria a un laic del seu nou bisbat?

Que compto amb ell. Que ell també ha estat cridat a ser testimoni de Jesucrist enmig del món i que a ell li toca fermentar els ambients amb els valors de l’Evangeli.

f. Què li diria al presbiteri de Tarragona?

Que estic en deute amb ells. Ells van posar les bases d’aquest «aprenent de pastor» que sóc.

LA MÚTUA AL SERVEI DE L’ESGLÉSIAUMAS - TARRAGONA

Delegat:F. Javier Álvarez VegaAgent d’assegurances exclusiu n. registre: M036311387976D

Treballadors de Càritas i

personal Diocesà consulteu

les ofertes especials

temple, complexos parroquials, ermites, residències

germandats, confraries, escoles, voluntariat

congregacions religioses,petites indústries i comerços

multirisc parroquial, multirisc centres residencials

multirisc llar, automòbils, accidents, responsabilitat civil, decessos

Cobreix els riscs de

Mitjançant pòlissesC/ de les Coques, 1C – 43003 TARRAGONA

Tel. 677 504 953 Fax 977 251 847 a/e: jalvarez@umas.es

Edt

26

in memoriam

Sempre a punt, mossèn!En memòria de Mn. Daniel Barenys Llauradó

Rafael Serra, pvre.

Aquest Sempre a punt és el que ens ensenyava el mossèn quan ens feia fer la promesa escolta.

Aquest sempre a punt pren tot el testimoni del mossèn que ens ha deixat. Durant tota la seva vida ministerial va viure aquesta disponibilitat pel Senyor, pel Regne i per l’Església. I la va viure d’una manera joiosa, fidel i incansable. De ben jove va entrar al Seminari, on se’l recorda com un pedagog i «esmerat» prefecte. Un cop ordenat, va estar un any al convictori, des d’on col·laborava a la Parròquia de Sant Pere del Serrallo. Després va ser destinat com a vicari a la Selva del Camp, on es va lliurar amb passió a l’escola parroquial, amb una pedagogia peculiar i característica, i va esdevenir un bon mestre. Allí es va dedicar també a la pastoral de joves, on va formar una generació de joves cristians. Després, en les solituds de Vallbona de les Monges, va tenir temps de llegir i es va formar en la millor literatura teològica de la Nouvélle théologie. Després, a prop del mar i del cel de Cambrils, la dedicació pastoral va ser intensíssima: va crear una escolania, l’Agrupament Gent de Mar. Per a ell l’escoltisme era un mètode d’educació, quasi una espiritualitat. També va cultivar el teatre. Estimava la llengua i la literatura, lector assidu de Serra d’Or i dels Documents d’Església.

Va formar els seminaristes, entre els quals tinc el goig de comptar-m’hi. L’educació del mossèn era exigent: la pregària havia de ser seriosa, però el treball ben fet.

Va formar organistes: Mn. Joaquim Fortuny ha esdevingut un excel·lent organista des d’aquells temps. Sempre es va lliurar al treball vocacional i són moltes les històries vocacionals originades o acompanyades per ell i que hem rebut la seva empremta: Mn. Joaquim Fortuny, Mn. Xavier Morell, el P. Josep M. Recasens de Poblet i el P. Antoni Domènec, «El Met», missioner teatí, Mn. Agustí Ayats, Mn. Josep Maria Gavaldà i Mn. Enric Mateu, que van ser seminaristes seus, i Mn. Raimon Mateu, diaca. I Mn. Josep Masdéu, que va ser vicari de Sant Joan, amb el qual va col·laborar en un temps de la Parròquia de Sant Joan fecund i joiós, i servidor

mateix. I també, després, Mn. Joan Miquel Bravo. També moltes altres històries vocacionals que Déu i cadascú sap.

La parròquia era el seu hàbitat natural. Ho era tot per a ell. No necessitava res més. Mai no va viatjar (va anar una vegada a Terra Santa i a Roma). El Senyor li va fer el do de la predicació. Ens va ensenyar a estimar el bisbat i el presbiteri diocesà. Li agradava de viure humilment, quasi pobrament. Us explico una anècdota: Pocs dies abans de morir, ell ja estava quasi inconscient, es va presentar un noi del Senegal. Venia a donar-li les gràcies. Jo li vaig preguntar de què el coneixia, i em va dir: «Este hombre me enseñó a leer y a escribir.» Mn. Jordi després em va explicar que no era l’únic, d’altres pobres i transeünts anaven a saludar-lo i a donar-li gràcies.

Era fidelíssim a la Litúrgia de les Hores i sovint se’l veia agenollat davant del Sagrament. Jo sé que li costava la pregària, per a ell era un acte de fe, moltes vegades sense consol. Després, a ciutat, a Sant Joan de Tarragona on va fundar l’Agrupament Escolta Xaloc, on es va lliurar amb una fidelitat incansable al treball pastoral, va renovar i donar un sentit pastoral a la Germandat de Nostre Pare Jesús de la Passió. La conversa amb ell era enriquidora i intel·ligent, amb punta d’ironia.

Va tenir els seus sofriments però sempre els va dissimular, ell mai no es va plànyer a si mateix. Després, a Maspujols, els darrers anys de la seva vida. Ell enyorava Sant Joan de Tarragona, hi havia estat vint-i-quatre anys, i finalment el mossèn el va acollir. Mn. Jordi Figueras el va acompanyar amb un amor molt gran en els darrers temps de malaltia que va suportar resignadament i esperant el dia del Senyor. Recordo que una de les coses que li agradaven més eren les fonts de les muntanyes del nostre bisbat, i era feliç d’anar-hi i de beure’n l’aigua fresca. Ara penso que ha trobat la font de la vida: Déu mateix en la glòria de la seva Trinitat. Edt

27

reflexió

La Quaresma 4.0

Josep M. Calderó, pvre.

Dues mares que treballen juntes i que porten els seus fills a la catequesi de comunió, l’endemà,

a l’oficina, a l’hora de l’esmorzar comenten:

—«Ahir el nen ens va comentar que la catequista i el mossèn els van dir que els pares els ajudéssim a viure la Quaresma a casa, en família. I noia, jo ni idea d’això de la Quaresma.»

L’altra amiga li contesta.

—«Sí, la meva filla també ens ho va dir. Jo, no et pensis, tan sols recordo que durant un mes els divendres no es pot menjar carn, és semblant al Ramadà dels musulmans. Ah sí, també recordo que a casa sempre hi havia discussions per això, els avis els divendres no volien menjar carn i ma mare molts cops no se’n recordava i feia carn en comptes de peix, i ja hi érem!»

Aquesta conversa supera la realitat virtual i es converteix en una realitat que segur que s’ha donat o es donarà en algunes de les famílies dels nens i nenes que vénen a les parròquies a fer la catequesi de comunió. En aquest context de desconeixement i, potser d’indiferència, ¿com podem donar testimoni, nosaltres el cristians, d’una vivència profunda i colpidora de la Quaresma que pugui desvetllar en els altres l’esperit de reflexió, de pregària i de conversió? Tanmateix no es tracta sols d’una qüestió per als de fora. Nosaltres mateixos ens hem de preguntar com podem viure a fons aquest període de recolliment, interiorització i conversió que ens prepari per a poder ser miralls de la llum del Crist Pasqual.

28

Ens equivoquem si mirem la Quaresma com un temps sòrdid, fosc i trist propi d’una espiritualitat superficial i evasiva que s’ha de practicar de forma obligada com a justificació per a la nostra vida un pèl desordenada i moltes vegades arítmica. La Quaresma és certament una oportunitat per a mirar la nostra vida amb uns altres ulls, assistits per la fe que ens fa transcendir les nostres realitats quotidianes i rutinàries, a vegades desèrtiques i àrides, i fer créixer en elles l’esperança de la fertilitat i del creixement personal i envers els altres.

La Quaresma és un temps per a reconèixer i adaptar el projecte de Déu Pare en nosaltres, que, per mitjà de Crist i de l’acció de l’Esperit Sant, va transformant la nostra humil condició humana vers una condició divina. És un temps per a despullar-nos dels nostres afanys, per a revisar la nostra vida, un temps de gràcia que ens permet fer una aturada en el nostre camí i preguntar-nos en quina part del camí estem, quin recorregut hem fet i amb qui i com volem continuar. En definitiva, l’exercici quaresmal ens permet recobrar l’equilibri, a vegades perdut, entre el «ser» i el «tenir». Som fills i filles de Déu, creats a la seva imatge i semblança i cridats a viure d’acord amb aquesta dignitat, tot fugint del «tenir» que subordina els homes als béns, les passions i els desigs i porta a la desintegració de la nostra existència vertadera i a la llunyania de Déu.

L’exercici quaresmal ens ha d’ajudar a entendre que en el fons de la realitat podem veure i acceptar que l’Amor hi és i ve de Déu, i que el mal és en el nostre interior. Si no reconeixem aquesta realitat, res no podrà canviar dins nostre, i res no podrà canviar a fora de nosaltres. Igual que Déu —actuant primerament sobre nosaltres mostrant-nos i oferint-nos el seu amor— ha sortit d’ell mateix i se’ns ha lliurat, nosaltres hem de sortir dels nostres egoismes i individualismes per a ser testimonis d’ell. Aquesta és la clau que ens obrirà les portes per arribar al proïsme i fer amb ell, a partir d’aquest moment, un camí conjunt.

Jesús, i també l’Església, per Quaresma, ens conviden a canviar de vida, a redreçar el nostre camí vers Déu Pare, escoltant la seva Paraula, pregant i compartint amb els més propers i necessitats, i fent bones obres. Ens convida a viure en profunditat les virtuts cristianes que ens fan semblants a Jesús i ens apropen a Déu Pare. No reconèixer-ho és el pecat que ens allunya de Déu. Per això la Quaresma és temps de perdó, primera pedra en la construcció de la reconciliació fraterna. En la Quaresma aprenem a conèixer i apreciar la Creu de Jesús, que ens fa veure la situació de pecat en què ens trobem i la necessitat

imperiosa d’eliminar dels nostres cors el rancor, l’enveja i la gelosia que ens allunyen de Déu i dels germans. Així, a exemple de Jesús, aprenem a estimar la nostra creu amb realisme i alegria per arribar a la glòria de la resurrecció.

La societat líquida actual, canviant i fugissera, que ens empeny quasi sense adonar-nos a l’emocionalitat i a la superficialitat, ens pot despistar una mica en els processos

d’interiorització i de conversió que hem de fer, especialment per Quaresma. Això, unit a l’ús de les noves tecnologies aplicades a les nostres comunicacions personals i a la nostra reflexió, poden fer-nos viure els processos d’interiorització com una mena de realitat virtual, on sembla que vivim aquests moments de reflexió i de canvi, i de fet no són gaire més que miratges, sensacions i il·lusions. ¿Per què som capaços de canviar tan ràpidament de mòbil, de cotxe, d’amics i d’emocions, i en canvi ens resistim al canvi profund que ens porta a viure la nostra vida en plenitud? ¿Per què enterrem i destruïm les coses que no ens agraden o no ens fan servei i no som capaços d’eliminar les actituds i accions que fan mal als altres i també a mi? Hem de prendre les regnes del nostre procés i posar-nos a l’abast de Déu, perquè ell hi faci més que nosaltres i operi en les nostres vides el procés de conversió que ens porta cap a ell i ens apropa als altres.

29

És per això que no podem oblidar que l’exercitació de les pràctiques quaresmals, lluny de ser una experiència de realitat virtual, ha de ser real, realitat que opera en nosaltres una experiència tangible de reflexió, de perdó i de canvi. I per aconseguir tot això cal concretar-ho en accions i actituds. No podem oblidar la pregària, que ha de ser més intensa i profunda per tal de disposar el nostre cor a la docilitat, perquè Déu pugui operar en les nostres consciències i fer-nos veure les nostres situacions de pecat i d’infidelitat a ell, i donar-nos força per l’acció de l’Esperit Sant, per a superar-les i canviar-les. La pràctica del dejuni i l’abstinència, lluny de ser una obligació o, encara menys, un costum, és una pràctica que ens ajuda a reflexionar sobre què és l’essencial de la nostra vida i de quines coses podem prescindir, quina és la nostra escala de valors per veure de què ens podem desprendre de la nostra manera de ser i d’actuar per estar més disponibles per als altres. L’almoina i la solidaritat amb els més necessitats ens fa prendre consciència que la vida de la fe és vida de comunió amb Jesús ressuscitat i aquesta no és possible sense la comunió amb tots els homes i dones, ja que per filiació divina són els nostres germans i amics.

Deixem-nos estar de problemes de connexió: que si la xarxa està protegida i no recordo la clau; que no tinc gaire cobertura i hi ha coses que es perden; que si ens fa falta un mòbil intel·ligent amb 4G; que si wifi o bluetooth; que si no estem actualitzats a la darrera versió… Ja ho sabem, la tecnologia a vegades falla. Tot això són excuses que s’alimenten de problemes i situacions estructurals, momentànies. No, no ens enganyem.

La «tecnologia» de la FE ens dóna connexió a la primera xarxa sense fils, la més antiga de la humanitat, la de l’Amor de Déu, que es materialitza entre nosaltres amb Jesús i que per la força de l’Esperit Sant es comunica personalment amb cadascun de nosaltres, per estendre-la i ampliar-la amb el nostre testimoni a tots els qui ens envolten. Aquesta és una xarxa que mai no cau, que no perd mai cobertura; això sí, cal actualitzar el nostre cor amb la pregària, la conversió i la solidaritat amb els altres. No perdem l’oportunitat que ens brinda aquesta Quaresma per posar-nos a punt per poder ser fidels testimonis lluminosos de Crist quan se’ns manifesti ressuscitat en la nit de Pasqua. Santa Quaresma!

L’exercici quaresmal ens permet recobrar l’equilibri, a vegades perdut, entre el «ser» i el «tenir».

Edt

30

CETEls bisbes de Catalunya visiten la seu d’Ègara, a Terrassa, en la commemoració del 1400 aniversari

Els dies 27 i 28 de gener de 2015 va tenir lloc

la reunió n. 213 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET).

La reunió es va iniciar a la ciutat de Terrassa, i concretament en el conjunt de les Esglésies de Sant Pere, la seu d’Ègara, per tal de commemorar el 1400 aniversari del Concili Tarraconense d’Ègara, ja que la diòcesi de Terrassa té una profunda vinculació amb aquella diòcesi que va existir als inicis del cristianisme en el mateix territori i que va subsistir fins a començaments del segle VIII.

A l’església de Santa Maria, l’antiga catedral, després de la pregària de l’hora Sexta, van visitar el conjunt de les esglésies de Sant Pere i Sant Miquel, que els va mostrar Mn. Antoni Deulofeu, rector de la Parròquia de Sant Pere.

A les dependències de la casa rectoral, els bisbes van iniciar la reunió de treball fins al migdia, en què van rebre la visita del Sr. Jordi Ballart, alcalde de Terrassa. Mons. Saiz, l’alcalde Ballart, Mons. Pujol i el cardenal Martínez Sistach van pronunciar uns breus parlaments. Tots van destacar la importància i la significació d’aquesta reunió dels bisbes de la Tarraconense a Terrassa, en l’escaiença de l’aniversari del Concili egarenc de l’any 615, en el qual van participar dotze bisbes i els representants de dos més. En les seves actes conciliars apareixen els noms

dels assistents, però no consten les seus episcopals. El text conciliar confirma les disposicions del Concili d’Osca (598) i fa referència a qüestions diverses sobre la vida i els costums dels eclesiàstics.

A la tarda va prosseguir la reunió de treball a la Residència Maria Immaculada de Tiana. Es van tractar diversos temes d’interès per a les diòcesis amb seu a Catalunya, com el IV Congrés Litúrgic de Montserrat que els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense i l’Abat de Montserrat convoquen per als propers dies 16, 17 i 18 d’abril, coincidint amb el Centenari del Primer Congrés Litúrgic celebrat l’any 1915, i que es durà a terme a Barcelona i al Monestir de Montserrat.

L’endemà, dia 28, al Seminari Conciliar de Barcelona, els bisbes van celebrar una sessió conjunta amb més de vuitanta superiors majors religiosos i altres religiosos i religioses, en ocasió de l’Any de la Vida Consagrada. Mons. Romà Casanova, bisbe de Vic, i el P. Màxim Muñoz, president de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC), van formular les seves reflexions sobre la invitació del papa Francesc a transmetre l’alegria de l’Evangeli i a una renovada missió de l’Església a casa nostra. Tots els assistents van poder participar en un diàleg obert sobre la vida religiosa i la seva aportació al conjunt del treball pastoral de l’Església a les nostres diòcesis, des de la diversitat dels carismes. Edt

31

notíciesCelebració de la diada de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes i escriptors

Aquest any els periodistes van pujar al campanar de la Catedral de Tarragona, des d’on es

contempla una panoràmica privilegiada de la ciutat.

Com és tradició, amb motiu de la festivitat de Sant Francesc de Sales, el Departament diocesà de Mitjans de Comunicació Social de l’Arquebisbat va organitzar un matí de celebració i conversa convidant els periodistes i professionals de la comunicació presents a l’arxidiòcesi. Aquest any es va celebrar el dijous 22 de gener, ja que la festa que té lloc el 24 de gener s’esqueia en dissabte.

La jornada es va iniciar amb la celebració de l’eucaristia, presidida pel Sr. Arquebisbe, a la capella de la Mare de Déu del Claustre de la Catedral. En l’homilia va fer referència al missatge del Sant Pare amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials de l’any passat, que portava per títol: «Comunicació al servei d’una autèntica cultura de l’encontre» «Comunicar bé ens ajuda a conèixer-nos millor entre nosaltres, a estar més units. Els murs que ens divideixen només es poden separar si estem disposats a escoltar i a aprendre els uns dels altres. Necessitem resoldre les diferències mitjançant formes de diàleg que ens permetin créixer en la comprensió i el respecte», va dir.

Tot seguit els periodistes, acompanyats pel Sr. Francisco Javier Castillo, responsable de l’empresa de serveis turístics DNA, que gestiona les visites a la Catedral, van pujar al campanar —obert a les visites turístiques des de fa un any i mig. El campanar és un dels espais que es poden visitar quan s’accedeix al conjunt catedralici juntament amb la Catedral, el claustre, el tèmenos romà, el tresor i el Museu Diocesà. Durant l’any 2014 es van registrar més de 100.000 visites. El 65% d’aquestes visites són turistes estrangers, segons va informar.

Durant l’esmorzar amb els periodistes, que es va fer a la Botiga de la Catedral, el Sr. Arquebisbe va informar breument d’alguns dels esdeveniments destacats d’aquest any passat, com la inauguració del Centre de formació i assistència social de Kampanga, a Rwanda (Àfrica), la intervenció arqueològica realitzada a la Basílica paleocristiana de Sant Fructuós a la necròpolis, la dedicació de l’església parroquial de Santa Maria de Salou després de la seva restauració, l’inici de les obres del nou centre parroquial de Bonavista i el projecte de restauració de la capella de Santa Tecla de la Catedral.

Des de Càritas Diocesana de Tarragona, la responsable del Departament de Comunicació i Sensibilització, la periodista Anna M. Mairal, va informar de la recent inauguració dels locals de la Càritas parroquial de Montbrió del Camp i del conveni entre Càritas i la Fundació Endesa per a un projecte de formació ocupacional a l’Institut Comte de Rius de Tarragona destinat a persones aturades de llarga durada i amb greus dificultats per a reincorporar-se al mercat laboral. Edt

32

El Sr. Arquebisbe va inaugurar l’exposició que porta per títol «La força d’una trobada» el dia

29 de gener tot definint santa Teresa d’Àvila com la primera dona santa que va rebre el títol de doctora de l’Església, «una dona excepcional, d’una gran fortalesa, que va inspirar i està inspirant moltes persones avui dia». El director general del Col·legi Santa Teresa de Jesús, Francisco Sardaña, va donar a conèixer els diversos actes programats en el marc de l’exposició —del 29 de gener a l’1 de febrer—amb motiu del V Centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús. També va destacar la connexió carismàtica entre sant Enric d’Ossó, del segle XIX, i santa Teresa, del segle XVI. Per la seva part, la Gna. Teresa Ros, germana de la Companyia de Santa Teresa de Jesús i coordinadora dels actes organitzats per la Família Teresiana d’Enric d’Ossó a Tarragona amb motiu del V Centenari, va explicar que «aquesta exposició no és convencional ja que està plantejada més aviat amb un llenguatge d’avui dia, gairebé “publicitari”.» La Gna. Ros va apuntar que l’exposició itinerant recorrerà vint-i-quatre llocs on és present la família teresiana arreu de l’Estat espanyol.

A l’acte també hi va assistir el regidor de l’Ajuntament de Tarragona per a les relacions ciutadanes, Sr. Francisco Zapater; la superiora de la comunitat de germanes del Col·legi Santa Teresa de Jesús, Gna. Josefina Querol, i el P. Pere Martorell, dels Carmelites Descalços entre d’altres.

El disseny i el muntatge artístic, obra de l’artista Siro López, mostra, mitjançant la imatge i el simbolisme, la novetat de l’espiritualitat teresiana per al món i per a l’Església. Concebuda en tres espais independents, l’exposició introdueix el visitant en un recorregut on ha de travessar tres portes —la de sant Enric d’Ossó, la de santa

Teresa de Jesús i la darrera, que porta cap a Jesús. L’entrada i la sortida connecten el visitant amb la realitat que som i on vivim. El visitant és esperonat a marxar amb una pregunta, un text o un repte que l’hagi interpel·lat. A més, a través de codis QR es pot accedir a un àudio de l’exposició i a més recursos audiovisuals que n’amplien el contingut.

«La força d’una trobada», l’exposició teresiana itinerantAquesta exposició, organitzada per la Família Teresiana d’Enric d’Ossó, recorrerà vint-i-quatre localitats on hi és present la família teresiana arreu l’Estat espanyol

Edt

33

vida consagrada

«Ser religiosa és també una missió, la de fer fraternitat»

Jolanda KafkaGermana missionera claretiana

Sóc religiosa, missionera, pertanyo a una congregació que té les seves arrels a Catalunya

i a Cuba. A Catalunya, perquè aquí han nascut, han crescut en la fe i han descobert la vocació els meus fundadors: sant Antoni Maria Claret (Sallent, 1807) i Maria Antònia París (Vallmoll, 1813). I a Cuba, perquè allà tots dos van començar aquesta comunitat missionera desitjant respondre a Déu i a les necessitats de la gent. Els dos es van caracteritzar per un amor gran a la Paraula de Déu, ja que hi van descobrir la veu de Crist que els convidava a seguir-lo i a lliurar-se completament per fer-lo conèixer i estimar. Eren persones sense fronteres, arriscades, amb passió, i per això no es van quedar a «casa», sinó que van creuar l’oceà per a fer realitat el seu somni: un somni potser insòlit avui però vital per a ells: fer la voluntat de Déu.

Avui aquesta comunitat de Missioneres Claretianes continua l’obra evangelitzadora a diferents llocs de l’Àsia, d’Amèrica, de l’Àfrica i d’Europa portant l’Evangeli a la mà i al cor, amb paraules i amb les obres, de moltes maneres. Comunitats petites que volen ser llevat de l’Església renovada, col·laborant en la seva obra.

Vaig entrar a la comunitat perquè sentia dins meu un desig que no aconseguia fer callar: el de lliurar la vida a l’Evangeli que abans havia descobert com a camí i alegria, en la persona de Jesús. Després d’alguns anys d’aprofundiment, de confrontar aquells primers desitjos, de fer vida a la comunitat, coneixent la història i l’esperit dels seus fundadors, vaig optar

per quedar-m’hi. Vaig fer la professió dels consells evangèlics per a tota la vida unint-me a d’altres germanes, compartint la vida i la missió.

Si algú em preguntés en què consisteix aquesta vocació missionera, apostòlica, diria que consisteix a ser germana, simplement germana; germana amb altres germans i germanes…, perquè som tots fills de Déu Pare. Aquesta és la dignitat radical que rebem en Crist: «No hem rebut un esperit d’esclaus sinó de fills adoptius en el qual podem cridar: Abbà, Pare» (cf. Rm

En aquest món de violència i desolació, el Senyor ens crida, amb més raó, a ser germans per a conèixer-lo i donar-lo a conèixer

34

8,15). Aquesta és la família que inaugura Jesús quan diu que són germans, germanes i mares aquells que escolten la Paraula i la posen en pràctica (Lc 8,21).

Sóc germana perquè tinc germanes, germans, més enllà de la meva família d’origen i més enllà de la meva comunitat religiosa. Ser germana és una manera de ser a la qual tendir i des de la qual voldria apropar-me a tots; és també una missió: la de fer fraternitat. En aquest món de tanta violència i desolació, amb més raó, el Senyor ens crida a ser germans i per la germanor conèixer-lo i fer-lo conèixer. Per això recullo i prenc per desafiament

aquestes paraules de la Carta del papa Francesc dirigida als consagrats en ocasió de l’Any de la Vida Consagrada: «Espero, doncs, que mantingueu vives les “utopies”, però que sapigueu crear “altres llocs” on es visqui la lògica evangèlica del do, de la fraternitat, de l’acollida de la diversitat, de l’amor mutu» (n.2).

Pàgines web de les Germanes Missioneres Claretianes: www.acompasando.org www.claretianasrmi.org

Obsequi de la comunitat de la Companyia de Maria de Tarragona a les germanes Missioneres Claretianes de Reus

La comunitat de les germanes Missioneres Claretianes de Reus (i amb elles tota la congregació) vam viure una alegria a les portes de Nadal. Va ser un regal: la comunitat de la Companyia de Maria de Tarragona ens va fer obsequi, amb gran generositat, del crucifix de l’antic cor de la seva capella.

Davant aquest Crucifix, en els anys de la seva formació religiosa a la comunitat, des de 1841 fins a 1850, Maria Antònia París i Riera passava llargues hores i nits d’oració, i als seus peus va tenir l’experiència que li va fer fundar el nostre carisma i començar una nova comunitat religiosa, juntament amb sant Antoni Maria Claret. El mes de juny de 2013, en celebrar-se el bicentenari del naixement de la Fundadora, vam tenir l’oportunitat d’investigar de nou en la història dels nostres orígens; amb la gran acollida de les germanes de la comunitat del Convent de l’Ensenyança de Tarragona, especialment de les Gnes. Josefa Sintes i Marisol Diloy, vam tornar a mirar alguns documents i també vam contemplar aquest Crucifix. L’anomenem el crucifix de la «visió inicial».

Les missioneres Claretianes van col·locar el crucifix a la cripta de la Capella gran de Reus, a prop de la tomba de la Mare fundadora, on en la pregària es podrà reviure i renovar aquella inspiració carismàtica que pot ser compartida per molts. Edt

35

ecumenismeRafael Serra, pvre.

Director del Secretariat diocesà per a les relacions interconfessionals

Una setmana que germinaràUnió, divisió i reunió

El papa Francesc ha fet passos importantíssims i qualitatius en el camp ecumènic, sobretot amb

les Esglésies de l’Orient. Tant que podem dir que la unitat de l’Església és a tocar de la mà. Ja sent cardenal de Buenos Aires tenia una relació estreta amb el món de l’ortodòxia. Al meu entendre ha desplaçat el treball ecumènic amb Orient, sempre fatigós i massa acadèmic fins ara, als gestos i a la mirada plena, afectuosa i humil de germans. Amb el Patriarca ecumènic són amics del cor. Tots dos tenen la mirada clara i humil perquè són homes de Déu. Va ser importantíssima la trobada a la basílica del Sant Sepulcre a Jerusalem el passat estiu. Quin goig els venerables pastors de l’Església donant-se les mans i el patriarca Bartomeu ajudant i guiant el Sant Pare a la Basílica del Calvari i de l’Anàstasi, on el papa Francesc no hi havia estat mai. El discurs del Papa va ser bellíssim: el desig de celebrar junts l’eucaristia serà més fort que les diferències seculars. Aquest

desig és un do de l’Esperit Sant. Allí el Papa va dir que de la mateixa manera que la resurrecció de Jesús va remoure la pedra del sepulcre, el mateix Ressuscitat remourà els obstacles que ens impedeixen avançar vers la unitat plena. El desig per la unitat de les Esglésies ve del mateix Senyor. En el desig ja la podem pressentir i celebrar.

Al cap i a la fi Jesús aquí ens va dir: «Vosaltres sou els meus germans», i com no podia ser d’altra manera va dir també: «Al cap i a la fi tots portem al damunt el mantell de la mare de Déu.» Així commemorava el gran òscul de pau del beat Pau VI i el patriarca Atenàgores ara fa cinquanta anys. Els venerables pastors de l’Església es van comprometre a trobar-se, naturalment els seus successors, l’any 2015 a l’antiga Nicea, per a commemorar el do del Concili Ecumènic. Però encara va ser més important la trobada el dia de Sant Andreu de l’any passat a

Istanbul, a El Fanar: «L’Església catòlica no pretén imposar cap exigència, sinó la professió de la fe comuna.» Aquesta fórmula teològica (cal reconèixer-ho) és fruit de la rica teologia del papa Benet XVI, quan explicava que l’Església catòlica romana no pot exigir a la comunió ortodoxa el que ella ha proclamat dogmàticament després de la separació. Per tant, la unitat de les Esglésies es pot realitzar

El Papa Francesc i el Patriarca Bartomeu I, que ostenta el primat d’honor de totes les Santes Esglésies Ortodoxes d’Orient.

36

en el present immediat i no en un futur hipotètic. La petició del Papa canvia substancialment la posició ecumènica de l’Església romana. Després el Papa va demanar la benedicció, però el Patriarca ecumènic no va gosar beneir el successor de Pere i el va besar afectuosament. Això és gairebé un reconeixement de la primacia de Pere que presideix la «comunió de totes les Esglésies», un primus inter pares. Cal posar una gran esperança i hem de pregar molt pel primer Concili panortodox que celebraran la tardor de l’any vinent les Esglésies ortodoxes, que tenen la dificultat que són Esglésies nacionals o ètniques amb plena autonomia, i que ajudi a superar les dificultats que tenen en relació amb la primacia amb el Patriarcat de Moscou. Tingueu present que des del Cisma d’Orient (ara ja no es pot anomenar així) no han estat capaços de celebrar-ne mai cap.

Hi ha una altra circumstància molt dolorosa que afavoreix l’apropament amb les Esglésies ecumèniques: a l’Orient, per causa del fonamentalisme musulmà i de la guerra interminable de Síria (també a l’Africa, Egipte, Nigèria…), s’ha produït un veritable extermini de cristians. Molts cristians han estat morts, hi ha milers de famílies cristianes que han hagut de fugir i viuen en els camps de refugiats del Líban, de Jordània i també d’Israel. Occident s’ha mantingut per por o per escrúpol vergonyant molt passiu davant aquesta persecució cruelíssima. El patrimoni secular religiós d’aquelles Esglésies ha estat destruït i les icones de la Mare de Déu destrossades. Tot això és molt trist i cal pregar també molt per ells. És una història no escrita encara i que horroritzarà els qui vindran. Tingueu present que aquests cristians són també musulmans i són cristians procedents de les Esglésies apostòliques antigues. El sant pare Francesc, amb una intuïció espiritual admirable, ha predicat l’ecumenisme del sofriment. S’ha elaborat una teologia comuna: el fonamentalisme religiós que empra la violència (matar en nom de Déu) no és religiós, és ateu. El papa Francesc, amb aquelles

frases seves admirables, ha dit: «La violència religiosa ve de l’absència de Déu, no de la seva glorificació.»

Per altra part la forta secularització dels països d’Europa i el gran buit de Déu fan que les Esglésies avancin entre elles per unir-se en la professió de la mateixa fe comuna en Crist Salvador. Les dificultats ara es desplacen a les Esglésies de l’Orient, que han de superar les divisions que hi ha entre elles (penseu en Ucraïna, per exemple). També amb la relació amb el patriarca Ciril de Moscou. Hem de confiar que, ajudat per la gràcia, el papa Francesc sabrà trobar els

camins d’apropament amb la santa Església de Rússia. Aquest apropament afavorirà al mateix temps els vincles de comunió de les Esglésies ortodoxes entre elles.

Hem de confiar fermament que la setmana completa de pregària que hem celebrat germinarà, Déu escolta sempre les pregàries quan ell vol i ens les concedeix en el temps oportú, les reserva en el seu cor per a concedir-les. Que els nostres ulls ho vegin. Com va predicar aquest any el prevere de l’Església anglicana de Reus, Rafael Arencon, ja ha arribat el temps que les Esglésies cristianes es diguin entre elles durant la Setmana de la Unitat: «Som aquí, us tenim

per germans, si necessiteu alguna cosa ja ho ens ho direu.» Sí, ens necessitem per a molt més, per a conèixer-nos més i estimar-nos més, i per aprendre dels uns dels altres. No està bé que prenguem consciència del dolor de la divisió dels cristians només durant una setmana de l’any. En conclusió i per resumir podem formular: Si el primer mil·lenni va ser el mil·lenni de la unitat, el segon mil·lenni va ser el de la divisió, però el tercer mil·lenni pot ser el de la re-unió i del retrobament de la unitat perduda.

L’Església catòlica no pretén imposar cap exigència sinó la professió de la fe comuna

Edt

El Patriarca de Moscou i de tota la Rússia.

37

pastoral de la salut

Hi és Déu en el sofriment i la malaltia?

José-Luis Arín RoigVicari General del bisbat de Tortosa

Convidat per la Delegació diocesana per a la pastoral de la salut de l’Arquebisbat de Tarragona, el dissabte 17 gener vaig gaudir d’un matí gratificant a l’Hospital Universi-tari Sant Joan de Reus. Alguns membres de la Delegació ja m’eren coneguts i estimats dels Cursos Bíblics d’Estiu al Seminari de Tarragona, on ensenyo des de fa ja trenta-dos anys.

Si la pastoral bíblica és aliment indispensable per a la vida de l’Església, la pastoral de la salut és termòmetre per a valorar l’autenticitat de la fe. Enguany mateix explicaré la primera part de las Cartes de sant Pau i destacaré l’acció de gràcies a Déu de l’Apòstol per «la fe dinàmica, l’esperança constant i l’amor esforçat» dels tessalonicencs (1Te 1,3). I és precisament en el tracte amb els malalts on l’amor necessita ser més esforçat.

No val a enganyar-nos. «El sofriment forma part de l’existència humana: es deriva de la nostra finitud i de la gran quantitat de culpes acumulades al llarg de la història que creix de manera imparable també en el present. En la lluita contra el dolor físic s’han fet grans progressos, tot i que en les últimes dècades ha augmentat el patiment dels inno-cents i també les malalties psíquiques. Hem de fer tot el que es pugui per a superar el patiment, però extirpar-lo del món per complet no és a les nostres mans. Podem intentar limitar el sofriment i lluitar contra ell, però no podem suprimir-lo» (Spe salvi, Encíclica Benet XVI n. 36-37)

No ho oblidem: «El sofriment és particularment essencial a la naturalesa de l’home; sembla que pertany a la transcendència de l’home; és un d’aquells punts en els quals l’home està en certa manera “destinat” a superar-se a si mateix, i d’una manera misteri-osa està cridat a fer-ho» (Salvifici doloris, Joan Pau II n. 2).

Res no està perdut ni tan sols davant la mort

38

C/ Mare de Déu del Claustre,5 - 43003 - TarragonaTel.–Fax: 977 244 474 - Mòbil 689 992 171

a/e: labotigadelacatedral@hotmail.comObjectes de regal

i material litúrgic

Si no tenim l’honradesa de proclamar aquesta gran veritat, enganyem i ens enganyem miserablement. Amagar la realitat del dolor és amagar una part important de l’existència humana.

La forma de viure el sofriment indica el tipus de persona i de societat. «La grandesa de la humanitat està determinada essencialment per la seva relació amb el sofriment i amb el qui sofreix. La societat no pot acceptar els qui pateixen i donar-los suport en la seva malaltia si els individus mateixos no són capaços de fer-ho. En definitiva l’individu no pot acceptar el patiment de l’altre si no aconsegueix trobar personalment en el sofriment un sentit, un camí de purificació i maduració, un camí d’esperança» (Encíclica Spe salvi. Benet XVI n. 38).

En els moments de més debilitat, incapacitat i quasi desesperació, sorgeixen forces in-sospitades d’amor i es revela l’amor de Déu. L’Evangeli de Crist fa descobrir un misteri de vida que fa créixer amb força allò que sembla més feble, que fa comprendre amb més solidesa allò que tothom rebutja, que inocula esperança en allò que semblava perdut, que suscita la solidaritat quan un es troba sol. La Creu és un misteri que cal aixecar amb força per a salvar el món. Hi ha una manera d’acostar-se al malalt, a l’abandonat, al moribund, que ens ha ensenyat Jesús de Natzaret. Res no està perdut ni tan sols davant la mort. Podem sentir la tristesa d’algú que se’ns en va, però resta per sempre el seu amor, el veiem al costat del Senyor i ens hi esperem retrobar junts al final del temps.

El llibre de Job nega legitimitat al vell esquema segons el qual «tot sofriment és sanció divina per uns pecats comesos». El misteri del mal és una veritable provocació d’escàndol que ens ha de conduir a Déu més encara de com ho fa l’existència del bé.

Jesús no dóna cap explicació teòrica sobre el perquè del sofriment, sinó que, amb la kenosi del seu abaixament, «renunciant a la categoria de Déu i prenent la categoria d’home esclau fins a la mort en creu» (Fl 2,6-8), mostra l’error de base: és totalment fals que «presència de Déu i presència de sofriment s’exclouen mútuament». La màxima presència del

Déu-amor és a la Creu!

Al costat de l’ancià, el malalt forma el grup ampli dels qui demanen companyia i amis-tat. El malalt viu d’una altra manera la seva humanitat, i mereix de ser tractat amb la

misericòrdia que traspua a les pàgines de l’Evangeli. La seva feblesa no és irreversible ni resignada, i pot convertir-se en fortalesa si és sostinguda per un afecte generós, per un amor sense límits. La persona malalta necessita ser respectada en la seva dignitat i lli-bertat; però el seu clam és en darrer terme d’amor i d’escalf. En el fons el malalt és com el just dels Salms que posa la seva confiança en el Senyor —amic de la vida— i cerca en ell el consol. El malalt no és un «fora de servei» sinó un que pot aprendre a servir d’una altra manera: des de la feblesa, amb la pregària i l’oferiment del seu dolor, reco-neixent-se radicalment necessitat dels altres i de l’Altre. La predilecció efectiva de Jesús pels malalts és una dada irrefutable de l’Evangeli. Edt

39

tarragona missionera

Josep SabatéPeriodista

Quan els nens compten els anys per dies, no per anys«Jo sóc un d’ells». Amb aquest lema, l’Església universal ha celebrat el diumenge, dia 25 de gener, la jornada anual de la Infància Missionera. La celebració d’aquesta jornada va sorgir l’any 1843 per iniciativa d’un bisbe francès, i l’any 1922, el papa Pius XI la va assumir com a pròpia, atorgant a aquesta obra el caràcter de Pontifícia. Des de llavors, cada any, la Infància Missionera fa una crida per col·laborar en la seva tasca.

La principal finalitat de l’Obra Pontifícia de la Infància Missionera és col·laborar amb els educadors perquè els nens descobreixin la universalitat de la fe i la seva dimensió missionera. Amb el lema «Jo sóc un d’ells», es pretén iniciar els infants en la certesa que no hi ha distinció entre uns i altres i que, per tant, no poden sorgir discriminacions entre ells.

En realitat, aquesta institució de l’Església universal és pionera en la defensa de la infància, ja que es va avançar vuitanta anys a la primera declaració dels drets de l’infant i més de cent anys al naixement del fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF). Amb tot aquest bagatge, la Infància Missionera presenta als nens la humanitat com una família en la qual no hi ha distinció de persones dins de la diversitat, i alhora es pretén despertar l’alegria de reconèixer-se com «un més» en el conjunt d’aquesta humanitat.

A partir d’aquí, se suscita el desig de compartir la pregària i l’ajut econòmic per esdevenir missioners i participar en les activitats a nivell local o nacional. En aquest cas concret, a l’arxidiòcesi s’ha celebrat un concurs de contes sota el lema de la jornada en el qual han participat 300 treballs, i la guanyadora ha estat Anna Tocats Gassol, d’11 anys, alumna del Col·legi Lestonnac-L’Ensenyança de Tarragona. En el seu relat, l’Anna explica la seva trobada, a Melilla, amb tres nens que, davant la seva sorpresa, comptaven els anys per dies, no per anys: «Eren nens igual que jo que no tenien res de diferent. Haurien de tenir els mateixos drets que jo.»

Projectes pastorals i socials

Amb l’objectiu de fomentar el concepte de pertinença a una mateixa família, la Infància Missionera també ha organitzat, per a aquest any,

40

un seguit d’activitats com vídeos o jocs digitals perquè els nens puguin familiaritzar-se amb la tasca d’aquesta obra pontifícia. Per altra banda, els nens i els seus familiars també aporten la seva valuosa col·laboració econòmica per a atendre les necessitats missioneres. És així com es compleix l’objectiu de convertir els nens en els primers col·laboradors de la institució: els nens ajuden els nens dels territoris de missió.

Amb aquests ajuts, la Infància Missionera du a terme importants projectes pastorals i socials a nombrosos països. Espanya és el tercer país que més col·labora amb la Infància Missionera després d’Alemanya i Austràlia. L’any 2014, la Infància Missionera d’Espanya va donar suport a 347 projectes, xifra que va representar el 12% de les actuacions programades aquell any a nivell mundial. Gràcies a aquestes aportacions, un total de 218.975 nens es van beneficiar dels projectes.

L’assemblea general de les Obres Missionals Pontifícies determina el caràcter i la distribució de les ajudes, que es diversifiquen a través dels àmbits de l’educació, la salut i l’evangelització. La construcció de centres d’ensenyament, l’alimentació i assistència a nens abandonats o la tasca d’evangelització són algunes de les actuacions que realitza la Infància Missionera gràcies a la solidaritat i generositat de les diòcesis. Edt

41

pastoral familiar

Mn. Josep MasdéuDelegat diocesà de pastoral familiar

«El Projecte Raquel ha fet molt de bé a totes aquelles persones que han viscut un procés d’avortament»

La família sempre ha estat, i serà, una de les prioritats de l’Església. El Sínode sobre els

desafiaments pastorals sobre la família en el context de l’evangelització n’és un exemple. A nivell diocesà, la Delegació diocesana per a la pastoral familiar vetlla per la formació, l’acolliment i l’acompanyament de parelles, matrimonis i famílies. Una de les novetats és la posada en marxa de la Llar Natalis i l’endegament del Projecte Raquel a l’arxidiòcesi. Conversem amb el seu delegat, Mn. Josep Masdéu Aymamí.

—Quins àmbits abraça la Delegació diocesana per a la pastoral familiar a l’Arquebisbat?

Tenim com tres grans branques. La primera, la formativa, especialment amb el moviment d’àmbit interdiocesà de preparació al matrimoni, que és majoritàriament qui té cura de la preparació per a formar els matrimonis que fan aquest servei en els diversos arxiprestats. La segona fa referència al servei i acolliment de famílies, matrimonis i fills que puguin passar per situacions difícils. Aquest servei el porta a terme el Centre d’Orientació Familiar, el COF, que té cura de dos grans projectes, la Llar Natalis, per a aquelles dones que

per les causes que sigui no disposen dels mitjans necessaris per a tirar endavant l’embaràs, i el recent iniciat Projecte Raquel per a aquelles dones/homes que han passat el procés d’avortament, per tal de fer un procés d’acompanyament tant personal com professional. La tercera branca és acompanyar la família a partir del seu lloc natural, que és la parròquia. De manera programàtica ho fan els moviments familiars, de manera més intermitent ho fem amb els sopars «Trobar-nos en família», que fins

ara han tingut força acollida.

Per al proper curs s’han presentat uns materials per a fer grups «D’escola de família», per tal de fer un procés de tres anys a la parròquia, a les escoles, a nivell arxiprestal… Cal veure si com en d’altres bisbats podrien ser útils.

—D’on sorgeix la iniciativa del Projecte Raquel?

El Projecte Raquel va néixer als Estats Units i ha donat molts tombs arreu del món. Ha fet bé a aquelles persones que han viscut un procés d’avortament i han quedat tocades per les causes que sigui. És un acompanyament que es fa en equip i on tenim un acompanyant, els professionals que facin falta i, en el cas de ser creient, també el servei d’un prevere o d’un diaca.

42

—Aquest projecte ja funciona a diversos bisbats d’arreu de l’Estat…

Sí, arreu de l’Estat cada any més. A prop nostre són moltes les congregacions religioses que han fet un camí semblant al Projecte Raquel. Però la particularitat és que ha de ser diocesà. Fa poc va començar a Barcelona i fa un parell d’anys al Bisbat de Terrassa.

—El cap de setmana del 6 i 7 de febrer s’ha fet una primera Jornada de formació diocesana. Qui pot col·laborar en aquest Projecte?

Un primer pas és saber què és aquest Projecte. Del gruix de persones que hi han participat caldrà fer un buidatge, formar un equip diocesà i si s’escau arxiprestal. Però ningú no es quedarà amb les mans a la butxaca. En breu, amb la Llar Natalis, es necessitaran moltes mans i molts esforços.

—Entre les activitats proposades per la Delegació per a la pastoral familiar hi ha els sopars-col·loqui «Trobar-nos en família» o la trobada diocesana de família a l’abril, que es farà a Riudoms…

Sí, el diumenge 19 d’abril, tercer de Pasqua, farem la Jornada diocesana de famílies a Riudoms. Ens trobarem a les 5 de la tarda a la rectoria i farem una activitat per als infants, una aportació per als matrimonis o avis sobre el Sínode de la Família i també un testimoni per als joves que hi participaran convocats per la Delegació diocesana per a la pastoral de joventut. Després farem un tast de coca amb

xocolata i celebrarem, a les 19.00 h, l’eucaristia presidida pel Sr. Arquebisbe. Aquesta trobada està pensada per a fer-la itinerant, cada vegada en un lloc diferent.

Dels sopars-col·loqui «Trobar-nos en família» ens queda el darrer del curs, el dissabte 16 de maig, al Centre Tarraconense El Seminari. Anem provant formats que ens ajudin per tal que els participants s’hi trobin realment còmodes.

Recordatori per als subscriptors

El proper mes d’abril es farà el cobrament del rebut anual de la subscripció de la revista Església de Tarragona.

Si heu modificat alguna de les vostres dades bancàries preguem que es poseu en contacte amb nosaltres el més aviat possible .Sra. Montserrat Sabaté – Tel. 977 23 34 12 (Ext 205). a/e: msabate@arqtgn.catDe dilluns a divendres de 9 .00 a 13.00 h.

Edt

43

Apunta els teus fillsa la classe de Religió

Hi tens dret!

Secretariat Interdiocesà d’Ensenyamentde la Religió a Catalunya. (SIERC)