AUTORS a

L’EIXAMPLE

RAFAEL ARGULLOL   Rafael  Argullol  i Murgadas  (Barcelona,  1949),  narrador,  poeta  i assagista. Catedràtic d'Estètica  i  Teoria de  les Arts  a  la  Facultat d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.  Col∙laborador  habitual  de  diaris  i  revistes,  ha  vinculat  amb 

freqüència  la  seva  faceta  de  viatger  i  la  seva  estètica  literària.  Ha  intervingut  en diversos projectes  teatrals  i cinematogràfics. Ha guanyat el Premi Nadal amb  la seva novel∙la La razón del mal  (1993),  i el Premio Ensayo de Fondo de Cultura Económica amb Una educación sensorial (2002).  Ha publicat llibres de poemes : Duelo en el Valle de la Muerte (1982) o El afilador de cuchillos  (1998);  les  novel∙les  La  razón  del mal  (1993),  premi  Nadal,  Transeuropa (1998), Davalú o el dolor  (2001)  i  l’assaig Del Ganges al Mediterráneo  (2003), amb Vidya Nivas Misra,  Enciclopedia del crepúsculo (Acantilado, 2005), Visión desde el  fondo del mar (Acantilado, 2010).      

           DAVID CASTILLO   David  Castillo  i  Buïls  (Barcelona,  1961),  novel∙lista,  poeta, periodista i crític literari.  Des del 1989  i  fins al 2007 va dirigir el suplement de cultura 

del diari Avui. Va ser director durant 8 anys de  la  revista Lletra de canvi  i ha estat 5 anys professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.  Ha rebut el premi Joan Crexells de narrativa (1999) per El cel de l’infern, i el Carles Riba de poesia (1997) per Game over , el Sant Jordi de novel∙la (2001) per No miris enrere,  el Premi Cadaqués  al millor poemari de  l'any  (2006) per  Esquena nua  i  tres premis Atlàntida (1987, 1990, 2005) per articles en diferents publicacions periòdiques.  Entre  la seva obra destaquen  les biografies Bob Dylan (1992),  la primera obra que va publicar, Conversaciones con Pepín Bello (2007), les novel∙les El cel de l'infern (1999) i No miris enrere (2001) i llibres de poemes com, La muntanya russa (1993), Downtown (2006) o Esquena nua (2006).   

            MAITE CARRANZA  Maite Carranza Gil‐Dolz (Barcelona, 1958), escriptora  i guionista. Llicenciada  en  Antropologia,  va  impartir  classes  de  llengua  i literatura  en  un  institut.  Escriu  narrativa  infantil  i  juvenil,  és guionista de televisió  i  imparteix cursos d'escriptura de guió a  la universitat.  

Va iniciar‐se en el món de la literatura el 1986 amb Ostres tu, quin cacau!, una novel∙la juvenil que va rebre el premi de la Crítica. Ha  publicat  una  quarantena  de  llibres  entre  els  quals  destaquen  Frena,  Càndida, Frena!, Maurici Serrellsuat o Vols  ser el nòvio de  la meva germana?  i d'altres més recents i de gran èxit com la trilogia fantàstica de La guerra deles bruixes (El clan de la lloba, El desert del gel i La Maledicció d'Odi). Ha rebut nombrosos premis  literaris, com el premi Edebé de  literatura  juvenil (2010), el premi de  la Crítica  Serra d'Or de narrativa  juvenil  (2011)  i el premio Nacional de Literatura  Infantil  y  Juvenil  (2011),  tots  tres  per  Paraules  emmetzinades;  el  premi Protagonista  Jove  (2007)  per  El  desert  del  gel  i  el  Josep Maria  Folch  i  Torres  de narrativa per a joves (1986) per La revolta dels lactants. També  ha  rebut  premis  per  la  seva  feina  com  a  guionista:  el  premi  TP  (1995)  per Poblenou, el premi Institució Lletres Catalanes (1998) per Nissaga de Poder,  i el Civis Ard Media Prize Alemania (2004) per Les filles de Mohamed. Les seves obres han estat traduïdes a l’alemany, l’anglès, l’aranès, el basc, el castellà, el coreà, l’eslovac,  el francès, el gallec, l’hongarès, l’italià i el neerlandès.    

           LLUÍS IZQUIERDO 

             Lluís Izquierdo (Barcelona, 1936), poeta, assagista i crític literari. Doctor en Filologia. Ha estat catedràtic de literatura espanyola a la  Universitat  de  Barcelona,  i  professor  convidat  en  diverses universitats dels Estats Units.   Ha  publicat,  entre  d’altres,  Supervivencias  (1970),  El  ausente (1979), Calendario del nómada (1983), Señales de nieve (1995), Sesión continua (1998), No hay que volver (2003) i Travesías del 

Ausente  (2006).  Aquest  últim  és  una  recopilació  de  tota  la  seva  obra,  que  és  un homenatge constant als poetes de  la Escuela de Barcelona, entre els quals  trobem a Gabriel Ferrater i Gil de Biedma, amb una poesia irònica i reflexiva i amb  unes de les aportacions més persuasives i rigoroses a la poesia espanyola de l’últim terç del segle XX.  És  autor  d’estudis  sobre Antonio Machado,  Pedro  Salinas,  Benito  Pérez Galdós, Franz Kafka, Elías Canetti i J. Moreno Villa. També ha  fet  introduccions a  la prosa de   Kafka, Hofmannsthal  i Arthur Schitzler així com nombrosos assatjos sobre autors hispànics, anglosaxons, alemanys i francesos. És autor del llibre Kafka, editat per Barcanova. 

         JOSEP MARIA ESPINÀS 

  Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 1927), escriptor, periodista i editor. Llicenciat en Dret , va exercir d’advocat fins a l’any 1955, en què va entrar a l’editorial Destino.   La  seva  creació  literària,  amb  una  vuitantena  de  llibres  publicats, comprèn des de  la novel∙la a  la crònica de viatges, passant per  les 

obres d'interès cívic, els  llibres de  reportatges, els volums de memòries  i els articles periodístics publicats durant més de 20 anys als diaris Avui i El Periódico.   És un dels  impulsors del moviment de  la Nova Cançó,  i un dels  fundadors dels Setze Jutges.  A  partir  de  1990  comença  a  publicar  la  seva  Obra  completa  a  edicions  La Campana, segell del qual és cofundador. Entre  la  seva  obra  trobem  narrativa  breu  com  Guia  de  ciutadans  anònims,  amb dibuixos de Cesc  (1993) o Un  racó de paraigua  (1997)  i novel∙les  com  L'últim  replà (1962), La collita del diable (1968) o Vermell i passa (1992). El 1986 va publicar unes emotives cartes adreçades a  la seva  filla sota el  títol El  teu nom és Olga, que va ser un èxit editorial i objecte de nombroses traduccions, a part de contribuir al coneixement de la relació amb una filla amb síndrome de Down. Ha  escrit  nombrosos  llibres  sobre  viatges,  i  obres  de  divulgació,  entre  les  quals destaquem Ciutats de Catalunya (1956‐1958), Viatge al Pirineu de Lleida (1957), amb                                Camilo José Cela, Carrers de Barcelona (1961), Visions de Cadaqués (1978) o A peu per la Llitera (1990). A mitjans dels anys 90 va escriure uns reportatges atípics: Viatge als grans magatzems (1993)  i  A  peu  per  la  terra  cremada  (1995),  un  recorregut  per  contrades  de  la Catalunya interior devastades pels incendis de l'estiu del 1994. Com a curiositat, és autor de  la  lletra de  l'himne del Barça, amb Jaume Picas  i música de Manuel Valls Gorina. A part d'haver  viatjat  a peu per  les  zones  rurals de Catalunya,  també ho ha  fet per gairebé tot Europa, Israel, l'Índia, el Nepal, Tailàndia, Malàisia, Hong Kong, el Japó i els Estats Units. Té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el castellà, l'èuscar, l'hebreu, l'italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès i el txec.  La seva trajectòria ha estat guardonada amb premis com el  Joanot Martorell,   per  la seva  primera  novel∙la  Com  ganivets  o  flames  (1954),  el  Víctor  Català  (1958)  per Variétés  ,  la  Creu  de  Sant  Jordi  (1983,)  el  Premi  Nacional  de  Cultura  (1995)  en  la modalitat de periodisme escrit, o el Lletra d'Or (2006) pel  llibre de viatges A peu per Mallorca (2005). L'any 2002, als 75 anys, rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla  d'Or  de  la  Ciutat  de  Barcelona,  en  reconeixement  a  la  seva  trajectòria. També va rebre el premi de La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el 2007 i el mateix any  la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement a  la tasca duta a terme pels Setze Jutges.  

                   JORDI GALCERAN  Jordi Galceran i Ferrer (Barcelona, 1964), dramaturg, guionista i traductor. Durant  la seva  infància  i  la  joventut va viure al barri de  Sant  Antoni.  Tot  i  que  ara  ja  no  hi  viu,  mai  no  se  n’ha desvinculat del tot perquè hi té  l’estudi on treballa diàriament.  Va estudiar Filologia Catalana a  la Universitat de Barcelona  i a partir de 1988 comença a escriure obres de teatre. 

L'any 1994 estrena Surf a la sala Villarroel. El 1995 guanya el XXè Premi Born de Teatre amb Paraules encadenades,  i  l'any 1996, el Premi de  la crítica Serra d'Or a  la millor obra  en  llengua  catalana.  La  seva  obra Dakota  (1995)  obté  el  premi  Ignasi  Iglésias. L'any 2002 estrena el musical Gaudí amb Albert Guinovart i el 2003 s’estrena al Teatre Nacional  de  Catalunya  El  mètode  Grönholm,  obra  per  la  qual  és  conegut internacionalment. Les seves últimes obres són Carnaval (2005), Cancun (2008), estrenada al teatre Borràs de Barcelona, i Burundanga (2011). La  pel∙lícula  Fràgils  del  director  català  Jaume  Balagueró  està  basada  en  el  guió  de Galceran,  i  el  film  El  método,  de Marcelo  Piñeyro,  és  una  adaptació  d'El  mètode Grönholm.  

 

                    MERCÈ IBARZ 

 Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954), narradora i periodista. Viu a Barcelona des del 1971. Va ser  la primera dona de  la seva  família  que  es  va  poder  desvincular  de  les  feines lligades  a  la  terra.  L'any  1975  va  guanyar  el  premi  de periodisme Crida als escriptors joves, convocat per la revista 

Serra d'Or. El maig del 1976 va entrar a treballar al diari Avui.  Forma  part  de  la  primera  generació  de  periodistes  que  van  començar  la  seva  vida professional en català. Després de publicar uns articles a  la revista L'Avenç sobre  la història de  l'organització terrorista ETA  ( hi  va dedicar un  any de documentació  i  investigació),  l’any 1981  va publicar Breu història d'ETA (1959‐1979). Ha  publicat  contes  com A  la  ciutat  en  obres  (2002).  Els  tres  relats  d’  aquesta  obra retraten  l’Eixample  i el barri de Sant Antoni  i recreen els canvis  interiors de  la ciutat  i de les persones, que ens conviden a fer un passeig per alguns barris barcelonins, Altres obres sónFebre de carrer  (2005), novel∙les comLa palmera de blat  (2010), No parlis de mi quan me'n  vagi  (2010) o   diversos  llibres  sobre Mercè Rodoreda,  com Rodoreda.  Exili  i desig  (2008), Mercè Rodoreda  (2004), Mercè Rodoreda: un  retrat (1997)  i de crítica  literària  i assaig com Un experiment seriós:  instantànies catalanes de  "Tierra  sin pan" de  Luis Buñuel  (1933)  (2000), Tierra  sin pan: Buñuel  i els nous camins de les avantguardes (1999). Ha  rebut  el  premi  Crítica  Serra  d'Or  (1991)  per Mercè  Rodoreda  i  el  Premi  Pedro Saputo de las Letras Aragonesas, en llengua catalana (2003) per A la ciutat en obres. 

                       PERE GIMFERRER 

 Pere Gimferrer i Torrens (Barcelona, 1945), poeta, traductor i crític literari. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i es va especialitzar en literatura. És membre de la Real Academia Española des de l'any 1985. 

Es  va  iniciar  com  a  poeta  l’any  1963  amb  l’obra  Mensaje  de Tretarca. El 1970 publica el seu primer llibre en català, Els Miralls. Més tard arriben El vendaval  (1989)  i  La  llum  (1991). A  L'agent provocador  (1998)  les proses poètiques són una reflexió sobre com el jo es fa autoconscient en l'escriptura, el pas del jo actiu al  jo reflexiu, combinat amb detalls autobiogràfics.Com a prosista és autor de Dietari (1979‐1980)  (1981)  i de Segon dietari  (1980‐1982)  (1982),  recopilacions dels articles que  publicava  regularment  a  la  premsa,  especialment  a  El  Correo  Catalán.  També destaca  la seva novel∙la Fortuny  (1983), per  la qual va rebre diversos premis, com el premi Ramon  Llull de novel∙la, el de  la Crítica de Narrativa Catalana  i el premi  Joan Crexells de narrativa. Dins  l’assaig podem trobar obres com: Antoni Tàpies  i  l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Lecturas de Octavio Paz (1983), Cine y literatura (1985), Giorgio De Chirico (1988) o Interludio azul (2006). Al llarg de  la seva carrera ha rebut la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Poesia de les Lletres Espanyoles, el Premi Nacional de Literatura, el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles  i  els  Premis  Internacionals  Terenci Moix  per  la  seva  trajectòria  literària, entre d’altres.   

          USE LAHOZ  

 

Use  Lahoz  (Barcelona,  1976),  llicenciat  en  Humanitats.  És col∙laborador  habitual  en  mitjans  de  comunicació  com  El Periódico de Catalunya, El Viajero de El País, Qué leer i d’algunes emissores de ràdio Per motius acadèmics  i  laborals ha viscut a Portugal, Alemania, 

Itàlia, Uruguai, Cuba i FrançaLa  seva  primera  novel∙la,  Leer  del  revés  (2005),    va  ser  distingida  en  el  Festival  du Premier Roman de Chambery. L’any 2009 va publicar Los Baldrich, lloada per la crítica i el públic i per la qual va ser anomenat Talento FNAC 2009. La  seva  maduresa  narrativa  va  ser  confirmada  amb  l’aparició  de  la  seva  tercera novel∙la, La estación perdida (2011).  És autor dels llibres de poemes Envío sin cargo (2007) i A todo pasado (2010). El seu últim treball és: Volverán a por mí , escrit amb Josan Hatero i que ha merescut el Premio La Galera Jóvenes Lectores 2011.  

 

        PONÇ PUIGDEVALL  Ponç Puigdevall  (1963). Viu a Girona  i s’ha dedicat durant molts anys a  la crítica  literària al diari El Punt  i  la  literatura crítica a El País.  El  1991  va  guanyar  el  Premi  Andròmina  de  narrativa. Ha estat un dels fundadors de la plataforma Ciutadans de Catalunya i ha mantingut una agra polèmica de  crítica  literària amb Hèctor Bofill. Escriu amb  frases  llargues,  cosa que diu que és una qüestió de 

respiració:  les persones  fumadores (ell és  fumador compulsiu)  i els asmàtics escriuen frases  llargues. També té el costum d’escriure a mà. Entre  les seves obres es troben: Un  silenci  sec  (1992), Era un  secret  (1998), Àlbum Galmés  (2002) o Un dia  tranquil (2010), amb  la qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona.  La  crítica ha qualificat aquesta novel∙la  com a “una  faula moral d’un personatge  fracassat”. Segons  l’autor, m’és aviat, és “una novel∙la moral sobre un personatge de faula”. El  seu  últim  llibre  és  L’atzar  favorable  (2012),  que  conté  set  relats  en  què  els protagonistes, a pesar de moure’s entre la soledat i el desconcert, estan convençuts de creure,  amb  un  optimisme  irracional,  que  les  vicissituds  que  els  concedeix  l’atzar sempre van, casualment, al favor seu. 

              JÚLIA COSTA   Júlia  Costa  i  Coderch  (Barcelona,  1948),  és  llicenciada  en Humanitats  i  ha  estat  mestra  especialista  en  necessitats educatives especials .   Ha publicat diversos  llibres de poesia, narrativa  juvenil  i també per  a  persones  adultes.  Entre  les  novel∙les  juvenils  trobem Enmig d'orats i savis (1993) finalista del Premi Joaquim Ruyra i 

Retorn  a  les  boires  (1994).  Ja  en  el  camp  de  la  narrativa  per  a  adults  ha  publicat Ombres  (1994)  i  Rondalla  del  camí  (accèssit  Premi  Pere  Calders,  1998).  Com  a poetessa ha obtingut el Premi Joescric.com amb el recull de poemes Indrets  i camins (2005) i ha publicat el llibre de poemes La pols dels carrers (2006).   Ha  rebut  els premis  Francesc Candel de narrativa historica, Hilari d'Arenys  i Andreu Trias de poesia, i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L'any 2007 va guanyar el I Premi de Novel∙la Olga Xirinacs amb La descomposició de  la  llum (2007). Els seus darrers llibres són L’inici del capvespre (2009) i La cendra dels anys (2011). Júlia  Costa manté  alguns  blocs  de  contingut  cultural,  entre  els  quals  destaquen  La panxa del bou, el més popular, i Tèrbol atzur, on recull l'aportació femenina a la poesia catalana.  

 

          QUIM MONZÓ 

 Joaquim Monzó  i Gómez (Barcelona, 1952), escriptor, autor de novel∙les,  contes  i  articles  d’opinió,  tant  en  català  com  en castellà. És una de  les  figures més  rellevants  i  representatives de  la  literatura  catalana  contemporània.    Va  estudiar  disseny gràfic a  l'Escola Massana de Barcelona. Va començar treballant en  les  arts  gràfiques  i, més  tard,  va  ser  dissenyador  gràfic  i guionista televisiu. 

 Va començar a publicar a principis dels setanta en diaris de Barcelona i Madrid, sobre les guerres d´Irlanda del Nord, el Vietnam i Cambodja. L’any 1982 va anar becat a Nova York per estudiar literatura contemporània nord‐americana. Ha escrit columnes d'opinió en diversos diaris: Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya,  El  Correo  Catalán  i  El  País.  Actualment  escriu  una  columna  diària  a  La Vanguardia. Ha estat col∙laborador de Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1. Ha traduït Truman Capote,  J.  D.  Salinger,  Ray  Bradbury,  Thomas  Hardy,  Harvey  Fierstein,  Ernest Hemingway, John Barth, Roald Dahl, Mary Shelley, Javier Tomeo i Arthur Miller.  Entre la seva narrativa trobem, entre d’altres: Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux  et Maury  (1980),  L'illa  de Maians  (1985),  La magnitud  de  la  tragèdia (1989), El perquè de tot plegat (1993), Vuitanta‐sis contes (1999) o Mil cretins (2007). Ha publicat diversos llibres d’articles periodístics com: Zzzzzzzz (1987), La maleta turca (1990),  No  plantaré  cap  arbre  (1994),  Tot  és  mentida  (2000),  Catorze  ciutats comptant‐hi  Brooklyn  (2004)  o  Esplendor  i  glòria  de  la  Internacional  Papanates (2010). Ha escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de  la pel∙lícula  Jamón,  jamón, del director de cinema Bigas Luna  i  també  l'obra dramàtica per a teatre El tango de Don  Joan, amb Jérôme Savary.  Al  llarg  de  la  seva  carrera  ha  rebut  diversos  premis,  com  el    Prudenci  Bertrana  de novel∙la  l'any  1976  per  L'udol  del  griso  al  caire  de  les  clavegueres;  el  Premi  de  la Crítica  Serra  d'Or  el  1981,  el  1986,  el  1994  i  el  1997  per  Olivetti,  Moulinex, Chaffoteaux  et  Maury,  L'illa  de  Maians,  El  perquè  de  tot  plegat  i  Guadalajar, respectivament, el premi de novel∙la El Temps el 1989 per La magnitud de la tragèdia; el Premi Ciutat de Barcelona el 1993 per El perquè de tot plegat, el Premi Lletra d'Or i el Premi Nacional de Literatura el 2000 per Vuitanta‐sis contes; i el premi Maria Àngels Anglada el 2008 per Mil cretins. L'any  2007  va  rebre  l'encàrrec  d'escriure  i  recitar  el  discurs  inaugural  de  la  Fira  del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana va ser la convidada. Monzó va acceptar i per a  l'ocasió  va  dissenyar  una  aplaudida  dissertació  en  forma  de  conte  que  diferia totalment dels discursos tradicionals. Des de desembre del 2009 fins a l'abril del 2010 va tenir  lloc a Arts Santa Mònica de Barcelona una gran exposició retrospectiva sobre la seva vida i la seva obra, que duia per títol Monzó. 

       SERGI PÀMIES   Sergi  Pàmies  i  López  (París,  1960),  fill  de  la  també escriptora Teresa Pàmies i del polític Gregorio López Raimundo, activistes polítics exiliats a França durant la  dictadura  franquista.  Narrador,  articulista, traductor i crític de televisió.  

 Fins als onze anys viu a  la perifèria parisenca. Segons  l’escriptor, aquells van  ser els millors anys de la seva vida. El juliol del 1971 la família es trasllada a Barcelona. El jove Sergi s'ha d'adaptar a la nova situació, i a l'escola, descobreix el català.  Sobre els seus inicis i les influències que rep Sergi Pàmies diu que, a part d’un parell de contes d’en Pere Calders, no havia  llegit  res de narrativa  catalana. Reconeix que  les seves influències vénen de la poesia de Joan Vinyoli i de Salvat‐Papasseit i dels clàssics que  va  llegir  des  dels  setze  fins  als  vint‐i‐cinc  anys  com  Cortázar,  Delibes,  Truman Capote,  John  Irving  i  tots els  francesos. Però  les grans  influències a  l'hora d'explicar històries són del cine  i de  la publicitat, “M'han influït més pel∙lícules  i anuncis que un autor  concret.  Amb  els  llibres  aprens  a  escriure,  però  a  explicar  històries,  no”,  diu Pàmies. Durant  deu  anys,  entre  1979  i  1989,  treballa  de  comptable,  i  porta  una  doble  vida d'escriptor.  Inicia la seva carrera literària amb la publicació dels reculls de narrativa breu T'hauria de caure la cara de vergonya (1986), i Infecció (1987). Després publica les novel∙les La primera pedra  (1990), L'instint  (1992), premi Prudenci Bertrana de novel∙la  (1993),  i Sentimental (1996). Amb La gran novel∙la sobre Barcelona (1997), premi Crítica Serra d'Or (1998),  l'autor retorna a  la narrativa breu, gènere que segueix conreant amb els títols L'últim llibre de Sergi Pàmies (2000), Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006),  que  rep  els  premis  Ciutat  de  Barcelona  (2006),  Lletra  d'Or  (2007)  i  Setenil (2007),  i  La  bicicleta  estàtica  (2010)  que  rep  el  Premi  de  Narrativa Maria  Àngels Anglada de 2011.  Al mateix temps cal destacar la seva tasca com a traductor, principalment del francès al català i al castellà. Tradueix obres d'autors contemporanis com Agota Kristof, Amélie Nothomb  i Daniel Pennac, entre d'altres,  i  la publicació d'un  gran nombre d'articles periodístics  en  diferents mitjans  de  comunicació  com  ara  a  El  Temps,  El  País  i  La Vanguardia, entre d'altres.  Des  de  fa  anys  és  col∙laborador  habitual  en  diferents  programes  de  ràdio.  Tota  la  seva  obra  ha  estat  traduïda  al  castellà  i  al  francès,  i  té  obra  traduïda  a l'alemany, l'anglès, el gallec, el grec i l'italià.     

      LUIS RACIONERO 

 Luis Racionero  i Grau  (la Seu d’Urgell,  Lleida, 1940), escriptor. Va estudiar enginyeria i econòmiques a la Universitat de Barcelona i a la  de  Berkeley  (els  Estats  Units).  Escriu  tant  en  català  com  en castellà.  Va ser director de  la Biblioteca Nacional a Madrid  i del Colegio de España a París. Col∙labora amb assiduïtat en diaris com El País  i La 

Vanguardia  amb  articles  sobre  temes  contraculturals,  també  publica  recopilacions d’articles i estudis de divulgació sobre temes d’orientalisme.  Ha participat en el programa de televisió Carta blanca com a col∙laborador de Antonio Escohotado, per abordar el tema de les drogues. Ha publicat assaigs sobre aspectes de la cultura i l'oci com ara  De l'atur a l'oci (1984), premi Anagrama  1984,  La Mediterrània  i  Els  bàrbars  del  nord  (1985), Art  i  ciència (1987).  Com  a  narrador  ha  publicat  Cercamón  (1982),  Raimon  o  el  seny  fantàstic (1985),  La  forja  de  l’exili  (1985),  Els  àngels  quàntics  (1986),  El  somriure  de  la Gioconda (2000) i L’últim càtar (2001). Ha escrit altres obres com ara Florència dels Médicis (1990), Atenes de Pèricles (1993), Orient  i Occident  (1993),  L'art d'escriure  (1994),  El geni del  lloc  (1997)  i  El progrés decadent (2000), premi Espasa d'assaig 2000.  

 

          MÀRIUS SERRA  Màrius  Serra  i  Roig  (Barcelona,  1963),  articulista,  enigmista, narrador i traductor. Llicenciat en Filologia Anglesa. Col∙labora  habitualment  amb  el  diari  Avui  i  és  el  responsable dels  mots  encreuats  en  català  de  La  Vanguardia.  Estudiós  i col∙leccionista d'enigmes,  jocs de paraules  i  tots  els  fenòmens de la ludolingüística. 

Tot  i que  ja tenia algunes obres publicades, es va donar a conèixer  l'any 1994 amb  la novel∙la  Mon  oncle.  Entre  d’altres  novel∙les  trobem  Ablanatanalba  (1999),  Quiet (2008); de narrativa breu, Tres és massa (1991), Contagi (1993); d’assaig Enviar i rebre (2007),  i  els  seus  famosos  llibres  sobre  enigmística  i  mots  encreuats:  Manual d'enigmística  (1991), Els 50 millors crucigrames amb enigma, amb Pau Vidal  (2004), Dicciomàrius (2010) o Verbàlia 2.0 (2010). Ha rebut diversos premis literaris com ara el Ciutat d'Elx per Lletra menuda (1986), el Fundació  Enciclopèdia  Catalana  de  narrativa  per  Mon  oncle  (1994),  el  Ciutat  de Barcelona per  La vida normal  (1999), el  Lletra d’Or per Verbàlia  (2001) o el Ramon Llull per Farsa (2006). Va presentar el programa sobre llibres Alexandria al Canal 33. Ha traduït de l'anglès, entre d'altres, obres d'Edmund White, Tom Sharpe, Jayne Anne Phillips, Alexander Stuart  i els diàlegs dels Germans Marx (Groucho  i Chico, advocats, (1989), emesos per Catalunya Ràdio (1990) i adaptats al teatre per Pere Sagristà al Jove Teatre Regina (1996). 

              IGNACIO VIDAL‐FOLCH   Ignacio  Vidal‐Folch  de  Balanzó  (Barcelona,  1956),  escriptor  i periodista.  Des  de  començament  dels  anys  80  va  col∙laborar  en diversos  “tebeos”.  Aquesta  dècada  i  la  següent  es  va  dedicar especialment al periodisme, va dirigir  les  seccions de cultura dels diaris La Vanguardia  i ABC. Els anys 1989, 1990  i 1991, durant  la transició  a  la  democràcia  dels  països  del  bloc  soviètic,  va  ser 

corresponsal del diari madrileny a les principals capitals de l’est europeu. Des de  1995  és  col∙laborador  independent  i  esporàdic de premsa,  especialment del diari El País i de la revista Tiempo. Els seus primers  llibres, de caràcter marcadament satíric, són El arte no paga (1985), de relats curts,  i No se  lo digas a nadie  (1987), novel∙la. L’any 1997 va publicar amb Ramón de España l’assaig, El canón de los cómics que incidia especialment en el còmic europeu i els valors de la narració sobre els de la il∙lustració.  Més  tard  han  arribat  Turistas  del  ideal  (2005),  Contramundo  (2006),  Noche  sobre noche  (2010), o Grandes borrachos daneses  (2011). Alguns dels artícles publicats el 2008  i  2009  a  El  País  sobre  escenaris  singulars  de  la  seva  ciutat  natal  han  estat recopilats en el  llibre Barcelona, museo secreto. Entre  els  anys  2010  i  2011  ha  estat  guionista  i  presentador  del  programa  literari Nostromo, emès  per Televisión Española. Ha rebut el premi Mario Vargas Llosa NH de Relatos 1998 per Amigos que no he vuelto a ver. 

             JUAN VILLORO  Juan  Villoro  (Mèxic,  1956).  Sociòleg  i  escriptor.  Ha  estat professor  a  la  Universitat  Nacional  Autònoma  de  Mèxic  i professor convidat a la Universitat de Yale. Actualment ocupa la Càtedra  UNESCO  de  Cultura  Iberoamericana  a  la  Universitat 

Pompeu Fabra de Barcelona. És autor, entre altres obres, de les novel∙les El disparo de Argón i Materia dispuesta, El  testigo  (2004)  i  Llamadas  de  Ámsterdam  (2007);  de  narativa  breu  com  La  casa pierde (1999), Los culpables (2007) o Palmeras de la brisa rápida (2009);  de literatura infantil  i  juvenil, amb  llibres com El té de tornillo del profesor Zíper  (2000) o El  libro salvaje  (2008)  i  d'assaig,  com  Efectos  personales  (2000), Dios  es  redondo  (assaigs  i cròniques  sobre  el  futbol,  2006),    De  eso  se  trata  (2008)  o    La máquina  desnuda (2009). Del 1995 al 1998 va ser director de La Jornada Semanal, suplement cultural del diari La Jornada. L'any 2006 va rebre el premi Manuel Vázquez Montalbán.  

                JAUME CABRÉ 

 Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 1947). La seva obra literària se centra en la novel∙la i el relat. Col∙labora amb la premsa escrita i també és guionista de televisió i cinema.  És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, 

catedràtic  d'ensenyament mitjà  en  excedència,  i membre  de  la  Secció  Filològica  de l'Institut d'Estudis Catalans.  Durant molts anys va compaginar l'escriptura amb l'ensenyament.  Tot  i  que  darrerament  es  dedica  quasi  exclusivament  a  escriure,  no  ha  sabut abandonar  l'ensenyament  i  imparteix  un  curs  de  narrativa  de  l'audiovisual  a  la Universitat de Lleida.  Ha    guanyat  molts  premis,  entre  els  quals  hi  ha  el  Premi  d'Honor  de  les  Lletres Catalanes 2010, el premi El setè cel (2007) i la Crítica espanyola (2005) per Les veus del Pamano,  el premi dels  escriptors  catalans  a  la  trajectòria  literària,  (2003),  el Crítica Serra d'Or  (2001) per Viatge d'hivern, el Ciutat de Barcelona  (1997) per L'ombra de l'eunuc,  el  Premi Nacional  de  Literatura  (1992)  per  La Granja,  el Prudenci Bertrana (1992) per Senyoria o el  Sant Jordi (1983) per La teranyina.  Entre  les novel∙les que ha escrit destaquen: Jo confesso (2011), Les veus del Pamano (2004),  L’ombra de  l’eunuc  (1996),  Senyoria  (1991)  i  La  teranyina  (1984);  llibres de narracions com Viatge d’hivern (2000) o Baix continu (2007) i també teatre, Pluja seca (2001) o assaig, El sentit de la ficció (1999) o La matèria de l'esperit (2005). La  seva  obra  ha  estat  traduïda  al  castellà,  l’albanès,  l’alemany,  l’anglès,  l’eslovè,  el francès,  el  gallec,  el  grec  modern,  l’hongarès,  l’italià,  el  neerlandès,  el  noruec,  el portuguès i el romanès.  La seva feina com a guionista és força extensa, i ha participat en sèries de televisió com Ventdelplà  (2005),  Crims  (2000),  Estació  d’enllaç  (1994‐1998)  o  La  Granja  (1989‐1992). També  ha  fet  guions  cinematogràfics  entre  els  quals  destaquen  La  dama  blanca (1987),  La  teranyina  (1990)  i Havanera  (1993),  en  col∙laboració  amb  Jaume  Fuster, Vicenç Villatoro i Antoni Verdaguer, Nines russes i Sara (2003) i Nautes (2004). 

     

CARME ROCA   Maria  Carme  Roca  i  Costa  (Barcelona,1955),    llicenciada  en Filosofia  i  Lletres  (Història)  i  en  Filologia  Catalana  (Literatura), durant dotze anys es va dedicar a l'ensenyament. Des  de  l’any  1997  es  dedica  professionalment  a  l'escriptura. Ha publicat una trentena de llibres, molts dels quals adreçats al públic infantil  i  juvenil: Una  Setmana  Plena  de  Boires  (1997), Nits  de 

celobert  (2002),  Les  Formigues  s'han  refredat  (2004),  Quina  Bestiesa!  (2008),  La Ciutat Oblidada  (2008), De pel∙lícula  (2009),  La moneda partida  (2010) o Com una fotocòpia (2012); entre  les seves obres per a adults destaquen: El darrer buit (1997), Diagnòstic:  culpable  (1999),  El  pont  de  fusta  (2004),  Intrigues  de  Palau  (2006),  El monestir proscrit (2008), Les dones de Jaume I (2008), Barcino (2009) o Escollida pels déus (2011).  

Ha rebut nombrosos premis  literaris, com el Concurs Literari Sant Antoni – Eixample, anys 1993  i 1994, premi especial Barri de  Sant Antoni  (1994),  Jocs  Florals del Raval (1994), premi literari DON‐NA (1997), Lola Anglada de Tiana (2002), Selecció de l'obra El  Faedor  de Mentides  pels  The White  Ravens  2004  de Munic  com  una  de  les  250 millors obres de Literatura Infantil i Juvenil del món, Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil (2005), premi Néstor Luján de Novel∙la Històrica (2006) o el XIV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil (Premis Literaris Ciutat d'Alzira 2009).  

Col∙labora  en  diverses  publicacions  periòdiques  com  Clio,  Sàpiens,  Escola  Catalana, L'Edat Mitjana, Clij o Espais. 

És  membre  del  Consell  Català  del  Llibre  Infantil  i  Juvenil  com  a  representant  de l'Associació d'escriptors en Llengua Catalana. També forma part del programa Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

MARIA BARBAL  

Maria Barbal i Farré (Tremp, Pallars Jussà, 1949), novel∙lista, va ser professora de secundària. Va passar la seva infantesa al Pallars, un fet que va marcar les seves primeres narracions i que, amb l'amor per la terra que li va transmetre el seu pare, li va ajudar a veure el món d'una altra manera. Més tard, el 1964, es va traslladar a viure a Barcelona, on va estudiar Filologia Hispànica. 

Els  seus primers  llibres  són una  revisió d'aquest univers  rural, a poc a poc, però, va abandonar els temes rurals per a situar les seves històries en contextos més urbans. 

La  seva  obra  s’aplega  en  quatre  apartats:  novel∙la,  contes  per  a  lectors  adults, col∙laboracions a  la premsa  i contes  infantils. Entre  les seves novel∙les trobem: Pedra de tartera (1985), Escrivia cartes al cel (1990), Mel i metzines (1990), Càmfora (1992), Carrer Bolivia  (1999), Cicle del Pallars  (2002), Bella edat  (2003), País  íntim  (2005) o Emma  (2008);  prosa:  Camins  de  quietud:  Un  recorergut  literari  per  pobles abandonats  del  Pirineu  (2001);  narrativa  breu:  La  mort  de  Teresa  (1986), Pampallugues  (1991), Ulleres de  sol  (2008),  La pressa del  temps  (2010) o Cada dia penso en tu (2011); narrativa infantil i juvenil: Des de la gàbia (1992), Espaguetti Miu (1995). També ha escrit l’obra de teatre L’helicòpter (2000). 

Ha rebut nombrosos premis: Joaquim Ruyra de narrativa  juvenil (1984), Joan Crexells (1985)  i    Literatura  Catalana  de  la Generalitat,  creació  per  a  públic  jove  (1986)  per Pedra de tartera, Premi de  la crítica, de narrativa catalana (1992), Premi Nacional de Literatura Catalana, de narrativa  (1993)  i Premi de  la Crítica Serra d'Or, de narrativa (1993) per Càmfora, el premi Cavall Verd‐Blai Bonet, de narrativa  (2000) per Carrer Bolivia,  la Creu de Sant Jordi (2001), Premis Literaris de Girona‐Prudenci Bertrana, de novel∙la (2005) per País íntim, premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2009) per la seva trajectòria com també el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2010). 

La  seva obre ha estat  traduïda a  l’alemany,  l’anglès,  l’asturià, al  castellà,  l’eslovè, al francès, l’hebreu, l’italià, al neerlandés, al portugués, al romanès i al serbi. 

Ha estat antologada dins Narradors de ponent (1987) i Dones soles: 14 contes (1995). Ha participat en el volum col∙lectiu Barceldones (1989). Ha estat Escriptora del Mes de la ILC‐ novembre 1993. El text de Pedra de tartera, amb dramatúrgia de Joaquim Vilà i Folch, va ser publicat el 1991 per Ed. 62 dins la col∙lecció de teatre El Galliner.  

El Teatre Nacional de Catalunya va presentar una nova adaptació teatral de Pedra de tartera, a càrrec de Marc Rosich, (2011) 

 

   ENRIQUE VILA ‐ MATAS    Erique Vila‐Matas (Barcelona, 31 de març de 1948), escriptorcatalà.  Va  néixer  al  carrer  Roger  de  Llúria,  davant  el desaparegut cinema Metropol .  

Va  estudiar dret  i periodisme.  L’any  1968  va  entrar  com  a redactor  a  la  revista    de  cinema  Fotogramas.  El  1970  va 

dirigir dos curtmetratges: Todos los jóvenes tristes i Fin de verano. L’any 1971, mentre feia  el  servei militar  a Melilla,  va  escriure  el  seu  primer  llibre, Mujer  en  el  espejo contemplando el paisaje, que va recuperar el seu títol inicial, En un lugar solitario, en la reedició dels seus textos 1973‐1984 (2001). 

Va  viure dos anys a París, des del 1974  fins al 1976, en unes golfes que  li  va  llogar Marguerite Duras. Allà va escriure la segona novel∙la, La asesina ilustrada. 

Ha escrit  la seva obra en castellà. És autor d'una àmplia obra narrativa que ha estat traduïda a vint‐i‐nou idiomes, inclòs el català (El viatge vertical).  

Ha publicat novel∙les  : Mujer en el espejo contemplando el paisaje  (1973), Al sur de los  párpados  (1980),  Impostura  (1984), Historia  abreviada  de  la  literatura  portátil (1985), Hijos sin hijos (1993), El viaje vertical  (2000), Bartleby y compañía (2001), El mal  de  Montano  (2002),  Doctor  Pasavento  (2005),  Dietario  voluble  (2008), Dublinesca (2010) o Aire de Dylan (2012), entre d’altres. També  ha publicat assaig:  El traje de los domingos (1995), Desde la ciudad nerviosa (2004), El viento ligero en Parma (2008), Y Pasavento ya no estaba (2008) o Una vida absolutamente maravillosa (2011).  

Ha  rebut,  entre  d’altres,  el  Premi  Ciutat  de  Barcelona  (2001),  els  premis Herralde  i Nacional de  la crítica(2002) per El mal de Montano, el premi Fundación José Manuel Lara  (2006),  el  premi  de  la  Real Academia  Española  (2006),  el  Premio  Internacional Mondello  (2009)  per  Doctor  Pasavento,  el  premi  Leteo  2010  (Lleó,  Espanya),  pel conjunt  de  la  seva  obra,  el  Jean Carrière  (2010)  per Dublinesca  (Nimes)  i  el  premi   

Gregor von Rezzori (2012) a la millor obra de narrativa estrangera per Exploradores del abismo. 

L’any 2008 va rebre la distinció de la Legió d'Honor per part del govern francès. 

 

 

         ANDREU CARRANZA Andreu  Carranza  i  Font  (Ascó,  19  de  juny  del  1957),  escriptor riberenc  que  actualment  viu  a  Flix.  Va  estudiar  filosofia  i  es defineix com a autodidacta. Abans de dedicar‐se a la literatura va exercir moltes feines.  Més tard va col∙laborar en diversos diaris i revistes  com  La  Vanguardia,  Presència  i  La  veu  de  l’Ebre, especialment sobre temes ecologistes. 

Durant un temps es va dedicar a la música, en concret al blues. Ha fet tallers de contes per a  infants  i  joves. És autor de  relats curts, poemes  i novel∙les, algunes d’aquestes últimes escrites en col∙laboració amb altres autors. 

Ha publicat llibres de narrativa:  La tinta de la immortalitat (1991), Aigua de València (1993) i Riu avall (1996); novel∙les: Llibre de les set xibeques : la riuada (1997), Anjub. Confessions d'un bandoler (2000), La Clau Gaudí (2007), escrit amb Esteban Martín, i Imprenta Babel  (2009), entre d’altres,  i poesia: Trilogia del deliri  (1993)  i Mumpare (2000). 

        IGNACIO MARTÍNEZ  Ignacio Martínez de Pisón  (Saragossa, 1960), escriptor  i guionista. Llicenciat en  Filologia Hispànica a  la Universitat de Saragossa  i en Filologia Italiana a Barcelona, ciutat on resideix des de 1982.  

Especialment  inclinat per  la novel∙la  i  la narració  curta,  també ha escrit els guions per a cinema de Carreteras secundarias (1997) i Las trece  rosas  (del  director  Martínez  Lázaro),  per  la  qual  va  ser 

candidat  al  premi Goya  pel millor  guió  original,  i  és  coautor,  al  costat  de  Fernando Trueba, del guió de Chico & Rita, pel∙lícula d'animació dirigida per Fernando Trueba, Javier Mariscal  i Tono Errando. Ha escrit articles de premsa en diversos diaris  i crítica literària als suplements literaris de l’ABC i El País. 

També ha escrit novel∙les:  La  ternura del dragón  (1984), Nuevo plano de  la  ciudad secreta (1992), El viaje americano (1998), El tiempo de las mujeres (2003),   El día de mañana (2011); contes: Alguien te observa en secreto (1985), Foto de familia (1998), Aeropuerto  de  Funchal  (2009);  antologia  de  contes:  Enterrar  a  los muertos  (2005), sobre José Robles Pazos, traductor de John Dos Passos, assassinat el 1936 pels serveis secrets soviètics, o Partes de guerra (2009), 35 relats sobre la Guerra Civil espanyola. 

Ha rebut diversos premis : Rodolfo Walsh (2005) i Dulce Chacón de Narrativa Española (2006)  per  Enterrar  a  los  muertos.  La  seva  novel∙la  El  día  de  mañana  ha  estat guardonada amb diversos premis: Hislibris al millor autor espanyol 2011, Premio de la Crítica de narrativa castellana 2011, finalista del Premio al Libro Europeo del Año 2011 de la Unió Europea, el Ciutat de Barcelona 2012, i l’Espartaco Semana Negra de Gijón 2012. També ha rebut el premi de Las Letras Aragonesas 2011. 

       CRISTINA FERNÁNDEZ   Cristina  Fernández  Cubas  (Arenys  de  Mar  (Barcelona),  1945). Llicenciada en Dret  i Periodisme. Ha publicat obres narratives des de  1980,  és  quan  va  sortir  el  seu  primer  volum  de  contes, Mi hermana Elba. A partir d’aquí ha anat arrelant, títol a títol, com un referent per a generacions successives de contistes.  

Durant  aquests  vint  anys  ha  freqüentat  el  conte,  la  novel∙la  i  el  teatre.  En  els  seus relats mostra elements que escapen a una anàlisi empírica , i ho fa amb una intensitat que convida a qüestionar–se  les certeses de  la vida corrent. La seva obra ha rebut un tractament  calorós  per  part  del  públic  i  de  la  crítica,  i  configura  un  dels  universos literaris més originals i fascinants de la literatura espanyola.  Els seus llibres han estat traduïts a 9 idiomes. Ha escrit  relats: Los altillos de Brumal (1983), El ángulo del horror (1983) o Con Ágata en Estambul  (1994); reculls de contes: Doce relatos de mujeres  (1982‐); novel∙les: El año de gracia  (1990),  Cosas que  ya no  existen  (2001), Parientes pobres del diablo (2006),  entre  d’altres.  També  és  autora  d’una  obra  de  teatre, Hermanas  de  sangre (1998) i d’un estudi sobre Emilia Pardo Bazán (2001).   

 

     GONZALO TORNÉ    Gonzalo Torné de la Guardia (Barcelona, 1976). Escriptor. Va estudiar filosofia i estètica a la Universitat de Barcelona, a on es va llicenciar a començaments dels 90. Va començar a escriure als 20 anys, sobretot assaigs i textos en català.  

L’any 2001 va rebre el premi Ramon Llull d’Assaig Filosòfic. Des de l’any 2002 treballa d’assessor  literari  per  a  algunes  de  les  editorials  més  importants  del  país,  com Anagrama, Paidós o Salamandra, entre d’altres.   La seva primera novel∙la, Lo inhóspito, publicada l’any 2008 , va ser aspirant al Premio Nacional de Narrativa del mateix any i nomenada al Premi Llibreter. Aquesta obra ens apropa a la concepció vital de les  cinc persones protagonistes entre les quals es troba el filòsof Kant, amb referències a la mort, la vida, l’amor i l’existència.  Més tard van arribar Hilos de sangre (2010), per la qual va rebre el premi Jaén de Novela, Tres maestros: Bellow, Naipaul, Marías (2012) i Las parejas de los demás (2012).  

       JULIÀ GUILLAMON   Julià  Guillamon  i  Mota  (Barcelona,  1962).  Escriptor  i  crític literari, llicenciat en Filologia Catalana.  

Ha  publicat  Fulls  impermeables  (1983), Palau  i  Fabre  (1987), junt amb altres autors, La fàbrica de fred (1991), Joan Perucho i  la  literatura fantàstica (1989), La ciutat  interrompuda: de  la 

contracultura a  la Barcelona postolímpica  (2001), premi Crítica  Serra d'Or d'Assaig, sobre les transformacions de Barcelona des dels anys setanta fins als Jocs Olímpics, El dia revolt: literatura catalana de l'exili ,assaig (2008) i la novel∙la La Moràvia (2011). 

Ha preparat l'edició dels articles de Carles Sentís, L'instant abans del 36 (2004), i dels contes de gitanos de  Juli Vallmitjana, De  la  raça que es perd  (2005). És membre del PEN  i  ha  estat    comissari  de  les  exposicions:  Literatures  submergides  (1991),  Alter Músiques Natives  (1995),  Joan Perucho.  L'art de  tancar els ulls  (1998),  Josep Palau  i Fabre, l'Alquimista (2001) i Literatures de l'Exili. 

Juntament amb el dissenyador Albert Planas, és editor de la carta del bar Velódromo a Barcelona. 

 

          DAVID CIRICI   

David  Cirici  i  Alomar  (Barcelona,  1954).  Escriptor,  llicenciat  en Filologia Catalana. És membre del PEN català i de l'AELC. Ha estat professor de llengua i literatura catalanes i guionista de televisió, molt  especialment  amb  La  Trinca  i  amb  Rosa  Maria  Sardà. Actualment treballa en l'àmbit de la comunicació i la cultura. Ha estat director creatiu a  les agències publicitàries RCP, Saatchi & 

Saatchi  i  Alta Definición,  i  soci  fundador  i  director  creatiu  a  Imagina. Des  del  2000 dirigeix la seva pròpia agència, Cirici Comunicació.  

Ha  escrit  narrativa  infantil  i  juvenil:  L'esquelet  de  la  balena  (1986),  La  fàbrica  de mentides  (1996)  i  Els  grúfols  (1998),  entre  d’altres;  divulgació  infantil:    La  petita ciència de la salut, amb Valentí Fuster (2011); novel∙la: La vida dels altres (2000), Els errors (2003) i I el món gira (2011), entre d’altres. 

Ha rebut diversos premis entre els quals hi ha el premi 23 d'Abril de 2003 per Els errors i el premi Prudenci Bertrana de novel∙la de 2011 per I el món gira, obra inspirada en el cas Millet.

ROBERT SALADRIGAS  Robert Saladrigas i Riera (Barcelona, 1940). Escriptor, periodista i guionista. 

De  jove decideix que  vol  viure de  l’escriptura  i per això  tria el periodisme  com  a  professió.  Treballa  als  diaris  Solidaridad nacional,  El  Correo  Catalán  i  TeleXpres. Més  tard  entra    a  La 

Vanguardia a on, el 1981, és nomenat cap de  la secció de  llibres. Des de  les pàgines d'aquest  diari  i  també  des  d'altres  publicacions,  com Destino  i  Tele‐estel,  ha  dut    a terme una intensa activitat de crític literari que l'ha convertit en un referent en aquest camp. A més, ha treballat com a director i guionista en diversos programes televisius. Així mateix,  ha  exercit  la  seva  gran  vocació,  la  narrativa,  com  un  espai  de  llibertat, sense acceptar encàrrecs ni directrius de cap mena.  

Entre  les  novel∙les  que  ha  escrit  destaquen  Aquell  gust  agre  de  l'estel  (1977), Memorial de Claudi M. Broch  (1986), El sol de  la tarda  (1992)  i La mar no està mai sola  (1996). També ha escrit  relats  curts, assaig  i ha  fet aportacions  importants a  la literatura juvenil com El viatge prodigiós d'en Ferran Pinyol (1971‐78) i Un temps del diable  (1994).  Ha  estat  guardonat  amb  nombrosos  premis  com:  el  Nacional  de  la Crítica, el Sant  Jordi, el  Josep Pla  i el Creixells, entre d’altres. Dins el  segle actual ha publicat  els  llibres  de  narrativa  La  llibreta  groga  (2004),  premi  Josep  Pla, Biografia (2005) i L'altre (2009). 

 

        VICTORIA BERMEJO Victoria  Bermejo  (Barcelona,  1958).  Va  estudiar  història  de  l’art  i psicologia, encara que no s’hi va  llicenciar. Escriptora, col∙laboradora en premsa i realitzadora de videos sobre temes relacionats amb l’art. Ha  treballat  a  l’Arxiu  Històric  de  la  ciutat  de  Barcelona  com  a funcionària als departaments d’Hemeroteca i Fotografia i Microfilm. 

Ha escrit,  junt amb  Javier Baladía, el guió de  la pel∙lícula estrenada el 2011  i dirigida per Mireia Ros, Barcelona, antes de que el tiempo lo borre. 

Ha  publicat  diversos  llibres,  el  primer  dels  quals,  Contes  per  explicar  en  un minut (2002,)  il∙lustrat per Miguel Gallardo,  s’ha  convertit en un best  ‐  seller  amb més de 50.000 exemplars  venuts. 

Des de que Miguel Gallardo  la va conèixer, dibuixa  les històries que ella escriu. Junts han publicat  llibres per a petits  i no  tant petits  com: 2 minuts  i  s’ha acabat  (2003), Contes per  explicar  en 1 minut  i ½  (2003), Contes per a nens  (2004), Contes per a nenes (2004), La vuelta al mundo en 80 páginas (2005), Me acabo de separar (2006), Sóc single? : com ser‐ho i no morir en l'intent (2007), entre d’altres. 

                            ABILIO ESTÉVEZ 

Abilio  Estévez  (l’  Havana,  1954).  Escriptor  cubà  nacionalitzat espanyol.  Viu  a  Barcelona.  Llicenciat  en  Llengua  i  Literatura Hispànica per  la Universitat de  l’Havana, on va publicar el  llibre de  contes  Juego  con  Gloria.  Ha  escrit  quatre  novel∙les, 

aclamades per la crítica i traduïdes a nou idiomes: Tuyo es el reino, premi de la crítica cubana  el  1999  i,  a  França,  premi  al  Millor  Llibre  Estranger  2000;  Los  palacios distantes,  seleccionat pel diari  La Vanguardia  com  el Millor  Llibre de  l’any  2002;  El navegante dormido (2008)  i El bailarín ruso de Montecarlo (2010). L’últim  llibre que ha publicat és, El Año del calipso (2012). 

També  és  autor  del  volum  de  contes  El  horizonte  y  otros  regresos,  i  dels  llibres miscel∙lanis Inventario secreto de La Habana  i Manual de las tentaciones, premi Luis Cernuda (Sevilla, 1986) i premi de la Crítica Cubana (1987), així com de diversos textos teatrals: La verdadera culpa de Juan Clemente Zenea, premi de  la Unió d’Escriptors  i Artistes de Cuba  (1984), La noche, premi Tirso de Molina, Espanya  (1994). Les seves obres  s’han  representat  amb  èxit  en  escenaris  de  l’Havana,  Miami,  Nova  York, Barcelona, Buenos Aires, Bogotà  i Santo Domingo. Ha escrit articles, pròlegs  i estudis sobre  diverses  personalitats  de  la  cultura  cubana,  com  Lino  Novás  Calvo,  Virgilio Piñera, José Lezama Lima, José Martí, Julián del Casal. 

                         MARIO LACRUZ 

Mario Lacruz  i Muntadas  (Barcelona, 1929  ‐ Barcelona, 2000). Va néixer al barri de l’Eixample. Novel∙lista i editor, va ser fundador de l’editorial Plaza i Janés.  D'aquesta  primera  etapa  a  Plaza  i  Janés, destaca  la  publicació  d'autors  espanyols  com,  Francisco  Candel, Tomás Salvador o Mercedes Salisachs. Durant molts anys va ser al capdavant de Seix Barral. Està considerat el primer editor de best‐sellers  internacionals  a  l’estat  espanyol.  Va  descobrir  figures 

importants de  la  literatura  castellana  contemporània  com  Julio  Llamazares  i Antonio Muñoz Molina. 

Com a escriptor, va  ser el precursor de  la novel∙la negra a  l'estat espanyol amb l'obra El inocente, guanyadora del premi Simeon 1953. També va   publicar, entre d'altres,  La  tarde  (premi Ciutat de Barcelona  1955), Ana  y  los niños  (1959)  i  El ayudante del verdugo (1977).  

Quan mor es troben, sorprenentment, al seu armari, diverses obres inèdites. Novel∙les, entre  les  quals  n’hi  ha  una  de  gènere  negre  d'humor  titulada,  Concert  per  a  tir  i orquestra. El mes de març de 2004, Edicions B  inicia el  rescat dels  inèdits de Mario Lacruz amb la publicació de Gaudí, una novel∙la amb pròleg de Rosa Montero, basada parcialment en un guió que va escriure Lacruz per al cinema. Edicions B i successors de Mario Lacruz instauren el 2004 el Premi de Novel∙la Mario Lacruz. 

             JUAN MARSÉ 

Juan Marsé i Carbó ( Barcelona, 1933). Escriptor autodidacte, es defineix a si mateix com a novel∙lista català que escriu en castellà. 

El 1958 va començar a escriure a les revistes Ínsula i El Ciervo. El 1959 va obtenir el premi Sésamo per la seva narració Nada 

para morir. Dos anys més tard va publicar la primera novel∙la, Encerrados con un solo juguete.  El  mateix  any  s’instal∙la  a  París  fins  al  1962,  i  hi  desenvolupa  diverses activitats,  incloses  les  de  professor  d’espanyol,  traductor  i  mosso  de  laboratori  al Departament de Bioquímica Cel∙lular de l’Institut Pasteur. També va traduir de guions de pel∙lícules francoespanyoles. 

Quan torna de París publica la segona novel∙la, Esta cara de la luna, avui refusada per ell i despenjada del catàleg de les obres completes.  

L’any 1965 publica Últimas tardes con Teresa per la qual rep el premi Biblioteca Breve del mateix any. 

El 1970 publica, sense gaire èxit, La oscura història de la prima Montse, novel∙la que descobriria les claus de l’univers literari que ha cultivat fins ara.  

 Va començar una nova novel∙la amb la qual proposava rescatar la seva infància, Si te dicen que caí. A Espanya la censuren i es veu obligat a publicar‐la a Mèxic, on va rebre el Premio Internacional de Novela.   

L’any 1978, amb La muchacha de las bragas de oro, guanya el premi Planeta  i milers de  lectors. Segueix amb  la visió de  la Barcelona de  la postguerra amb Un día volveré (1982) i Ronda del Guinardó (1984). 

 L’any 1984 pateix un infart que fa necessària una complicada intervenció quirúrgica. Al cap  de  dos  anys  publica  una  col∙lecció  de  relats,  Teniente  Bravo  (1986).   Més  tard publica El amante bilingüe (1990) i El embrujo de Shangai (1994), pel qual va rebre el prestigiós  Premio  de  la  Crítica  i  el  premi  Aristelón,  guardó  que  concedeix  la  Unió Europea als dos millors llibres de creació i traducció. L’any 1997 rep el premi Juan Rulfo de literatura llatinoamericana. 

Després de set anys de silenci, publica Rabos de lagartija (2000), que rep el Premio de la Crítica  i el Premio Nacional de Narrativa. L’any 2004, Seix Barral  recupera La gran desilusión, un llibre personal escrit a la dècada dels setanta. 

L’any  2005  publica  Canciones  de  amor  en  Lolita’s  Club.  L’últim  llibre  publicat  és, Caligrafía de los sueños (2011). 

  

                          JOAN SALES 

 Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912 – 1983). Escriptor, poeta, traductor i editor. Va néixer al carrer de Pau Claris, prop de la Gran Via. Va anar al col∙legi dels Escolapis de Diputació.  

Els anys 1925‐26 fa una e

uan va esclatar la Guerra Civil es graduà a l'Escola de Guerra i va ser nomenat oficial. 

  desembre  de  1939,  després  de  sobreviure  en  diversos  camps  de  concentració 

Coneix el poeta Màrius Torres,  ja malalt de  tuberculosi, amb qui  l'uniria una  intensa 

Torna a Catalunya el 1948, on se centra en tasques editorials i descobreix autors 

El 1955, va fundar amb Xavier Benguerel i Joan Oliver El Club dels Novel∙listes, amb el 

Des del seu segell editorial, el Club Editor, publica Incerta glòria, considerada  la seva 

Altres obres seves són el llibre de poemes Viatge d'un moribund (1952) i l'esbós d'una òpera  bufa musicada  per  Joan Altisent,  En  Tirant  lo Blanc  a Grècia.  També  publica 

stada a Lleida i acaba el batxillerat. Amb quinze anys comença a estudiar dret  i s’hi  llicencia a  la Universitat de Barcelona; s'afilia al Partit Socialista Unificat de Catalunya. L’any 1933 es casa amb l’editora Maria Núria Folch.   QVa anar als  fronts de Madrid  i Aragó per  la seva voluntat de mantenir el poder de  la Generalitat republicana.   Elfrancesos  i també a París, on fa de professor, s'exilia a Haití amb  la dona  i  la filla fins que s'estableix a Mèxic. Allà aprèn  l'ofici de  linotipista  i  fa de corrector. Es  relaciona amb el grup de catalans exiliats i coincideix amb Josep M. Miquel i Vergés, Lluís Ferran de  Pol,  Pere  Calders,  Vicenç  Riera  Llorca  i  Josep  Carner,  entre  d'altres.  També  és redactor a la revista Full Català, precedent de Quaderns de l'Exili (1943‐47). 

relació d'amistat i amb qui manté una efusiva relació epistolar fins a la mort del poeta, l'any 1942. D ’ell  rep una influència literària molt destacable. 

fonamentals per a la literatura catalana moderna.  

qual  volien  ampliar  el  públic  lector  català,  i  desenvolupen  un  gènere  narratiu més popular i amb un nivell de llengua més accessible.  

gran obra.  Sales en publica quatre  versions. Després de  la primera  versió, de 1954, amb  nombroses  mutilacions  a  causa  de  la  censura,  el  1969  en  publica  una  de completa. Dos anys després en publica la versió definitiva, de 910 pàgines, i encara, el 1981, hi fa uns lleus retocs i converteix l'últim capítol, Últimes notícies, en una novel∙la a part, El vent de la nit. De fet, Incerta Glòria es pot considerar un conjunt de novel∙les diferents unides per un mateix fil, la guerra, que hi és present com a situació límit que serveix per deixar al descobert nombrosos aspectes decisius de la condició humana. Va rebre el premi Joanot Martorell (1955)  i, posteriorment, és distingida amb els premis Ramon Llull (1968) , i el Ciutat de Barcelona (1970). També publica els seus records de guerra a Cartes a Màrius Torres (1977), un diari de la guerra i l'exili.  

algunes de  les novel∙les que van marcar  fites en  la narrativa  catalana de postguerra com  ara  La plaça del Diamant, Mirall Trencat, Quanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda i Bearn o La sala de les nines, de Llorenç Villalonga. 

Sales va  ser documentalista  i anotador de  la Historia de España  i de  la Història dels Catalans,  de  Ferran  Soldevila,  i  va  escriure  pròlegs  de  nombroses  obres  de  Joan 

arcelona fins que es va  jubilar, l’any 1982, any en que  va rebre  la Creu de Sant Jordi. 

d'ahir  i  d'avui  (1987)  i  la  seva correspondència amb Mercè Rodoreda (2008). 

Coromines, Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. 

 Va dirigir l'Oficina de Català de la Diputació de B

Pòstumament,  es  van  publicar  els  Contes 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  JOSEP M. de SAGARRA 

a, 5 de març  de  1894  ‐  27  de  setembre  de  1961).  Poeta, 

t  l'Ateneu Barcelonès. L'any 1913 guanya  l'Englantina d'Or als  Jocs Florals de Barcelona amb el 

emes (1914) i El mal caçador (1915). A més, estrena al Romea Rondalla d'esparvers (1917) i 

 bon seguit d'anys aconsegueix estrenar cada any una o dues obres amb gran èxit  i  les  seves novel∙les es publiquen amb  tiratges mai assolits  fins aleshores. En el 

ió d'algunes de  les revistes musicals més famoses del Paral∙lel com Charivari, estrena comèdies, farses i sainets de costums com 

  amb  assiduïtat  a  La  Publicitat, Mirador  i  aplega 

Guerra Civil espanyola marca un abans i un després en la seva vida i obra. s casa amb Mercè Devesa i emprenen un llarg viatge de noces des de Marsella fins a 

Josep Maria de Sagarra  i de Castellarnau  (Barcelon

novel∙lista, dramaturg, periodista i traductor. 

at de Dret. Forma part de la penya literària deL'any 1910 ingressa a la Facul

poema  Joan de  l'Ós. El 1916  ingressa a  l'Instituto Diplomático y Consular de Madrid però poc abans d'acabar els estudis els deixa per dedicar‐se de ple a la literatura. 

El  seu  nom  comença  a  sonar,  publica  amb  bona  acollida  Primer  llibre  de  po

edita  la novel∙la Paulina Buxareu (1919). El seu amic José Ortega  i Gasset, eminència del diari El Sol i conscient que la carrera diplomàtica no satisfà gens Sagarra, li proposa la  corresponsalia a Berlín.  L'autor accepta  l'oferiment  i, d'aquesta manera, entre els anys  1919  i  1921  recorre  Txecoslovàquia, Polònia, Alemanya  i Holanda,  entre  altres països. En  tornar, el seu amic  Josep Pla el convida a  la Costa Brava  i  li descobreix  la bellesa d'aquells paratges, cosa que inspira el nou volum de poemes Cançons de rem i de vela.  

Durant un

període  que  va  de  1920  a  1936,  Sagarra  recull  en  les  seves  obres  les  aspiracions nacionals de la societat catalana, revisa vells mites com El comte Arnau (1928) i dóna la  seva  visió  d'escrits  tradicionals  com  el  Poema  de  Nadal  (1931).  Obté  el  premi Crexells per la novel∙la Vida privada (1932). 

En el camp del  teatre  intervé en  la realitzac

ara La Llúcia i la Ramoneta (1928), Les llàgrimes de l'Angelina (1928) o La Rambla de les  floristes  (1935)  i  publica  tragèdies  com  Judit  (1929).  Els  segueixen  La  filla  del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El cafè de la Marina (1933) i Reina (1935). També  tradueix obres de Goldoni, Molière  i Pirandelo  i conrea el periodisme. Com a crític  teatral  i  articulista,  col∙laboraalgunes d'aquestes col∙laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937). Elabora epigrames i poemes satírics que durant una època publica al setmanari El Be Negre.  L'esclat de la ETahití  i  la Polinèsia que dura  fins  al  1938.  Fruit d'aquesta experiència  són  les obres L'Equador i els tròpics (1946) i La ruta blava, publicat primer en versió castellana l'any 1942; la versió original catalana, pòstuma, no sortirà la llum fins al 1964. S'estableix a París on neix, el 6 de gener de 1939, el seu fill Joan. 

El 1940, torna a Catalunya. Durant aquesta època tradueix el teatre de Shakespeare  i escriu el darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950). 

lvia (1947) i Galatea, 

t pel poc èxit popular obtingut, decideix  tornar a  la vella  fórmula del poema ramàtic  i  estrena  algunes  de  les  seves  obres més  famoses:  L'hereu  i  la  forastera 

scriu un parell d'obres: El senyor Perramon  i El scal Requesens,  inspirades en obres de Molière  i Gògol, respectivament,  i escrites a 

Escriu  alguns  drames  en  prosa  de  caire  existencialista  que, malgrat  el  seu  interès, obtenen poc ressò: El prestigi dels morts (1946), La fortuna de Sí(1948).   Decebud(1949), Les vinyes del Priorat  (1950) o L'alcova vermella  (1952). L'any 1954 emprèn l'escriptura de les Memòries i La ferida lluminosa, que li retorna l'èxit perdut. Es tracta d’un drama burgès d'intenció religiosa. Es tradueix al castellà, al portuguès i a l'anglès i obté el Premio Nacional de Comedia.   Els dos darrers anys de  la seva vida efimida per a  l'actor còmic Joan Capri. L'any 1960, el Govern espanyol  li va concedir La Gran Cruz de Alfonso X el Sabio.                              

                                 

Joan Oliver  i Sallarès, (Sabadell, 1899 ‐ Barcelona, 1986). Conegut 

e

El 1928 publica el primer  llibre de proses, Una tragèdia a Lil∙liput. Però no és  fins al 

Durant la Guerra Civil es va comprometre políticament amb el bàndol republicà. Va ser 

Acabada  la  guerra  s'exilià  primer  a  França,  va  embarcar  cap  a Buenos Aires  i  es  va 

El 1948 va tornar a Barcelona, on va ser empresonat tres mesos a la presó Model. Uns 

El  1960  es  va  publicar  la  seva  obra  més  emblemàtica,  Vacances  pagades,  obra 

 

 JOAN OLIVER 

pel pseudònim Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista. Va ser el quart d'onze germans, d'aquí ve el cognom del seu pseudònim, dels quals en va nt.  Va  estudiar ser  l'únic  superviv dret  i  filosofia  i  amb  vint  anys  ja  tenia  les  dues 

carreres acabades. L'any 1919 va crear el Grup de Sabadell amb el novel∙lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. 

1934, amb l'aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que és considerat per la crítica com un dels escriptors més brillants de la seva generació. 

nomenat  president  de  l'Associació  d'Escriptors  Catalans  i  cap  de  publicacions  de  la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més, va convertir‐se en cofundador i cap de publicacions de  la  Institució de  les Lletres Catalanes  i autor de  la  lletra de  l'himne de l'exèrcit  popular  català.  Tot  això  significà  una  ruptura  definitiva  amb  el  seu  passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context, creà Oda  a  Barcelona  (1936),  de  clara  tendència  nacionalista  i  revolucionària,  i  l'obra teatral La  fam  (1938), on es plantegen els problemes de  la revolució que  intentaven portar endavant els comunistes i els anarquistes. L’any 1937 edita Bestiari. 

establir  definitivament  a  Santiago  de  Xile.  Durant  l'exili,  va  continuar  la  seva  tasca d'intel∙lectual compromès amb el seu  temps  i amb el seu país. Va col∙laborar amb  la revista  Catalunya,  editada  a  Buenos  Aires,  i  va  dirigir Germanor,  editada  a  Xile.  Va fundar amb Xavier Benguerel la col∙lecció El pi de les tres branques. 

mesos més tard va morir  la seva dona, Conxita Riera. Són per a Joan Oliver uns anys molt amargs. Fruit d'aquestes experiències són els llibres Saló de tardor (1947) i Terra de naufragis (1956). Tres anys més tard va rebre el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d 'El misantrop, de Molière.  

escèptica  i  sarcàstica,  on  es mostra  el  seu  gran  compromís  amb  la  realitat  social  i política del país. Joan Oliver fa una crítica forta al capitalisme, a la societat de consum i al  règim  franquista.  Amb  la  mort  del  dictador  i  l'entrada  de  la  democràcia  es  va mostrar especialment disgustat amb la classe política dominant, tant que l'any 1982 va rebutjar  la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge  incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de  tot això, però, va  impedir que  fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX. 

També va escriure l’obra de teatre Allò que tal vegada s’esdevingué (1936) i Ball robat (1995), entre d’altres. 

Alguns  dels  seus  poemes  han  estat musicats  per  cantautors  com  Lluís  Llach,  Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L'any 1986 va morir a Barcelona i va ser enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

            

            PERE CALDERS  Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 –1994). Escriptor i dibuixant. És un dels escriptors catalans del segle XX més populars, que destaca sobretot com a contista.  Pere Calders va viure fins als vuit anys en una masia ubicada al Vallès Occidental. Cap al 1920, la seva família es va establir a Barcelona definitivament.  

 Des del 1929 fins al 1934, Calders va rebre formació a La Llotja, l’Escola d’Arts i Oficis, que  va  compaginar  amb  la  seva  primera  feina  com  a  dibuixant  i  grafista.  Allà  va coincidir amb “Tísner”  i amb Mercè Casals,  la  seva primera dona. Calders convertirà l’Escola en un tema habitual dels seus primers articles periodístics al Diari Mercantil, d’ençà  de  la  primavera  del  1933.  El  7  d’abril  publica  el  primer,  Els  desnudistes  de Barcelona viuen d’una manera paradisíaca, ”, acompanyat d’un dibuix il∙lustratiu.  El  15  de  setembre  apareix  un  nou  diari,  l’Avui,  i  “Tísner”  i  Calders  són  cridats  a col∙laborar‐hi. El dia 4 de desembre hi  va publicar el  seu primer  conte: Històries de fantasmes o el capilar “Estrella”, actualment perdut. L’any 1936 enllestia el primer llibre de contes: El primer arlequí. La segona novel∙la, La glòria del doctor Larén, va sortir el desembre de 1936. L’any 1937 els seus dibuixos apareixen a L’Esquella. Va escriure una altra novel∙la, La cèl∙lula, l’original de la qual es va perdre. Entre el 15 de desembre de 1937  i el 7 de gener de 1938 va  tenir  lloc  la batalla de Terol. Calders  va  ser  testimoni del  triomf momentani de  l’exèrcit  republicà. Això  va impulsar  els  combatents  catalans  a  signar  un  “Manifest  dels  intel∙lectuals  de Catalunya”. Per encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes, va escriure Unitats de xoc.  Quan  acaba  la Guerra  Civil  espanyola,  s’exilia  a Mèxic,  a  on  viurà  23  anys.  Això  va representar per a Calders  la  reestructuració de  la vida  familiar  , un cop  la Mercè va arribar‐hi es va anar fent evident el distanciament entre tots dos  i  l’enamorament de Pere cap a Rosa Artís.  El primer llibre de postguerra és Cròniques de la veritat oculta (1955), seguit de Ronda naval sota la boira (1957), Gent de l’alta vall (1957) i Aquí descansa Nevares (1967). L’any 1962 torna a Catalunya i escriu la novel∙la: L’ombra de l’atzavara (1963). Col∙labora a La Vanguardia i El Periódico, sempre en català.  El 1967, Llibres de Sinera, li va publicar un magnífic volum amb el títol Tots els contes (1936‐1967), que aplegava, a més dels reculls anteriors, els més recents en l’apartat Contes diversos.   Un  factor, però,  va  intervenir en  la popularització de Calders:  l’estrena, el 1978,  en temporada comercial al  teatre Villarroel, d’Antaviana, un muntatge de  la companyia 

Dagoll Dagom sobre contes de l’escriptor. L’èxit popular va ser extraordinari. L’estrena d’Antaviana va coincidir amb  l’aparició d’un nou recull:  Invasió subtil  i altres contes (1979). Continua amb: Tot s’aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985), Gaeli i l’home déu (1986), El barret fort i altres inèdits (1987), L’honor a la  deriva  (1992);  reculls  d’articles  El  desordre  públic  (1985),  Dibuixos  de  guerra. Kalders i “Tísner” (1991) i, ja pòstum, Mesures, alarmes i prodigis (1994).  Paral∙lelament,  obté  el  reconeixement  públic:  la  Lletra  d’Or  del  1979,  el  Premi  de Literatura  Catalana  de  la  Generalitat  l’any  1983,  el  Premi  d’Honor  de  les  Lletres Catalanes el 1986, doctor honoris causa per  la Universitat Autònoma de Barcelona,  la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona el 1992 i el Premi Nacional de Periodisme el 1993, entre d’altres.  Poc temps després de la mort de l’escriptor surt a la llum el volum Cartes d’amor, una selecció  de  les  cartes  que  Pere  Calders  va  escriure,  durant  el  període  del  seu enamorament, a Rosa Artís. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

 

    AVEL∙LÍ ARTÍS‐GENER (Tísner)  Avel∙lí Artís i Gener (Barcelona, 1912 –2000). Periodista, escriptor, ninotaire,  escenògraf,  traductor,  enigmista,  director  artístic  de publicitat i corrector de català.  S'inicia en el món del periodisme el 1928, amb només 16 anys. Fa caricatures  i  les  passa  per  sota  la  porta  de  la  redacció  del 

setmanari  Papitu,  que  les  comença  a  publicar. Un  any més  tard,  segueix  el mateix procediment amb els seus primers escrits, al diari Mirador. El 1931 es consolida com a ninotaire  al  setmanari  El  Be  Negre,  referent  satíric  de  l'època.  El  1932  col∙labora regularment  al  Diario Mercantil  i,  durant  la  Segona  República,  ho  fa  a  l'Opinió,  La Rambla. Esport i ciutadania i La Publicitat. El 1936, juntament amb Pere Calders, passa a ser director del setmanari humorístic L'Esquella de la Torratxa.  Quan  comença  la Guerra  Civil  és  amenaçat  per  la  FAI  i  fuig  a  París,  però  torna  de seguida  i s’allista a  l’exèrcit republicà. Entre el 1936  i el 1939 dirigeix  les publicacions destinades als combatents Meridià, Amic i Vèncer. Un cop acabada la guerra s’exilia a Mèxic, on passarà 25 anys. En aquesta època s’enamora de  la cultura precolombina, fruit de la qual sortirà el llibre Paraules d'Opòton el vell (1966). 

El 1965  torna  a Catalunya, on no  li  concedeixen  inicialment el  carnet de periodista. Gràcies  a  coneixences personals,  aconsegueix  començar  a publicar  al diari El Correo Catalán i, fruit de la intercessió del seu cosí Sempronio, director de Tele/eXpres, passa a ser sots‐director del setmanari en català Tele/Estel.  

Acabat el  franquisme, col∙labora com a articulista  i ninotaire en multitud de mitjans: Avui,  El  Periódico,  Catalunya  Informació,  L'Avenç,  Serra  d'Or,  Canigó,  Cultura,  entre d’altres.  Entre  el  1984  i  el  1990  realitza  els mots  encreuats  de  La  Vanguardia.  A principis  dels  90  fa  aquesta  tasca  al  diari  El  País  i  col∙labora  en  un  programa d'entreteniment a TV3. El 1988 rep la Creu de Sant Jordi i, el 1990, els premis Ciutat de Barcelona de Narrativa Catalana i Crítica Serra d'Or de Memòries pel primer volum de Viure i veure. El 1997 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. 

Entre  la  seva obra destaquen: 556 Brigada Mixta  (1945),  Les dues  funcions del  circ (1966), L'Enquesta del Canal 4 (1973), Els gossos d'Acteó (1983), Viure i veure (1989, 1990, 1991 i 1996), quatre volums, i Ciris trencats (1997), entre d’altres. 

       

          MONTSERRAT ROIG   Montserrat  Roig  i  Fransitorra  (Barcelona,  1946  ‐  1991).  Va néixer  i  viure  a  l’Eixample.  Llicenciada  en  Filosofia  i  Lletres. Treballa  en  diferents  feines  editorials  i  participa  en  la confecció  de  la  primera  etapa  de  la  Gran  Enciclopèdia 

Catalana. Autora d’èxit  i compromesa amb  la cultura catalana  i amb el feminisme, es va donar a  conèixer amb Molta  roba  i poc  sabó  (1971), premi Víctor Català  (1970). Aquest  primer  recull  de  narracions  inaugurava  un  cicle  que  va  continuar  amb  tres novel∙les: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977), premi Sant Jordi 1976 i L'hora violeta (1980).  Les quatre obres literaturitzen la història de la petita burgesia de l’Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als anys setanta del XX, incidint sobretot en els darrers temps del franquisme. L'òpera quotidiana (1982), va marcar la transició cap a altres vies temàtiques i formals, cap a una nova etapa narrativa. La novel∙la, La veu melodiosa (1987)  i els contes d'El cant de  la  joventut  (1989), en què bona part de  la  crítica va  subratllar  la maduresa literària assolida per  l'escriptora, van constituir  les dues úniques concrecions, donada la mort prematura de Roig, que va   ocasionar una  forta commoció en el món de  les lletres catalanes.  L'autora  també  féu  alguna  traducció,  i  alguna  incursió  en  el  teatre,  en  l'assaig  i  en altres  gèneres.  El  monòleg  Reivindicació  de  la  senyora  Clito  Mestres,  estrenat  al Teatre Romea el 10 de  juny de 1991,  les reflexions de Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) o L'autèntica història de Catalunya,  il∙lustrada per Cesc, en són  alguns  resultats.  Professionalitzada  en  el  periodisme  des  de  molt  aviat,  va col∙laborar  a  Tele‐exprés,  Destino,  Triunfo,  Cambio  16,  Serra  d'Or,  Avui,  etc.,  i  va escriure textos literaris per a Lletra de canvi o Els Marges, entre d'altres.  Paral∙lelament,  i  en  relació  directa  amb  l'activitat  periodística  i  amb  la  militància política  catalanista, esquerrana  i  feminista, va publicar  Los hechiceros de  la palabra (1975), Rafael Vidiella o l'aventura de la revolució (1977), Els catalans als camps nazis (1977), premi Crítica Serra d'Or, ¿Tiempo de mujer?  (1980), Mujeres en busca de un nuevo humanismo (1981) i L'agulla daurada (1985).  També  s’han  publicat  diversos  llibres  amb  entrevistes  televisives  i  periodístiques, Melindros  (1990)  i  Un  pensament  de  sal,  un  pessic  de  pebre.  Dietari  obert  1990‐1991,aquest darrer editat pòstumament el 1992, que completen una obra que ha estat objecte de nombroses reedicions i que s'ha traduït a diverses llengües: anglès, francès, alemany, portuguès, hongarès, italià i espanyol.     

 

     JOAN de SAGARRA 

  Joan  de  Sagarra  i  Devesa  (París,  8  de  gener  del  1938). Periodista i escriptor. Fill del poeta Josep Maria de Sagarra. 

Va estudiar a l'Institut d'Estudis Teatrals de la Sorbona.  De tornada a Barcelona va exercir el periodisme a Tele/eXpres, El País i El Temps, entre d'altres publicacions. Se li atribueix la paternitat del concepte de Gauche divine, un moviment d'intel∙lectuals i artistes d'esquerra, més aviat de  saló, que es va estendre a  la Barcelona dels anys seixanta i començaments dels setanta. La majoria dels seus membres provenien de la burgesia i les classes benestants de la capital catalana.  Entre  la seva obra  trobem: Las rumbas de  Joan de Sagarra  (1971), Lluís Permanyer, Joan de Sagarra (1989), i La horma de mi sombrero (1997).  Actualment escriu per a La Vanguardia.