24

Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,27juny2012

ENDIRECTE

EDUARD MOLNER

La literatura és metàfora o no ésres. El teatre és metàfora o no ésres. La recepció de Gang Bang, lapeça estrenada per Josep MariaMiró la temporadapassada alTea-treNacional en elmarcdelT6, de-manava un exercici de lectura enclau de metàfora que molt pocsvan estar disposats a fer. Descodi-ficat el sexe, quedava al descobertla purulència d’un sistema políticmuntat per a l’ocultació. Un anydesprés, les dificultats per ende-gar comissions d’investigació queaclareixin com hem arribat finsaquí semblen donar la raó als per-sonatges usuaris d’aquell local desexe, representants de grans par-tits polítics durant el dia, consumi-dors desenfrenats de carnalitatdurant la nit.Passada la commoció de l’estre-

na d’aquella peça, que va demanarun exercici de valentia al directordel Teatre Nacional, Sergi Belbel,i va posar en qüestió els límits dellibertat de les nostres instituci-ons de cultura, Josep Maria Miró(Vic, 1977) persevera en lametàfo-ra. El principi d’Arquimedes, quel’autor estrena ara a la Sala Bec-

kett dirigidaper ellmateix, plante-ja un dilema moral i, tot i queaquesta vegada els protagonistesno sónpolítics oparapolítics trans-vestits, l’obra no amaga un refle-xió sobre la llibertat, en l’esferaprivada i fins i tot íntima, que diumoltes coses sobre les concessi-ons polítiques de la societatd’avui.En Jordi és unmonitor de nata-

ció intuïtiu i espontani que esmos-tra afectiu amb un nen espantat

per l’aigua. La seva intenció és pe-dagògica, ajudar a fer fora la por,però no tothom pensa el mateix.La directora de la piscina, l’Anna,es fa ressò de les queixes d'’un pa-re. L’Hèctor, company de feina iamic, se’n desentén.La clau de volta dramàtica

d’aquesta peça és l’Anna, l’actriuRoser Batalla, magnífica aquí. Pe-rò ja en parlarem més endavant.Fixem-nos abans en l’Hèctor.L’Hèctor (Albert Ausellé) podria

ser molta gent. És l’heroi derrotatper Aquil·les davant les murallesdeTroia: a l’obradeMiró, una ver-sió nova de la derrota, l’empleatsubmís disposat a totes les des-identificacions necessàries percontinuar cobrant a final de mes,disposat a acatar normes i regla-ments, disposat a deixar-se durfins a l’infinit pel correntmés fort.La peça no seria completa senseell perquè sense ser ni víctima, niacusació, ni tenir el poder d’un

tribunal, arrossega el mirall mésgros, el que reflectirà més quanti-tat d’espectadors. Mostra amb elseu silenci, el silenci de lesmajories.Si Miró hagués escrit una peça

sobre la sospita, això no la fariagaire innovadora. The children'shourdeLillianHellman (versió ci-nematogràfica del 1961, traduïdaaquí com La calúmnia, dirigidaper William Wyler, amb AudreyHepburn i ShirleyMacLaine) trac-

ta el poder destructor de la sospi-ta, i de retruc elpoder que s’ha lliu-rat als fills, convertits en agents del’acusació. Sobre la sospita navegatambé la peça de Patrick ShanleyThe doubt (Dubte, que també espodrà veure durant el FestivalGrec, dirigida per Sílvia Munt).Dubte té l’afegit morbós de la sos-pita en el món de l’església catòli-ca, on han aparegut multitud decasos d’abusos sexuals a infantsels darrers anys. La sospita és unamanca d’informació, una mancadeveritat i almateix temps, un im-peratiu per a l’acció.Però la peça de Miró no es bas-

teix sobre la sospita, no es fixa enel dit acusador, siguiunanenades-pòtica i malcriada com en el casde l’obra de Hellman o una inqui-sidora directora d’escola com enel cas de la peça de Shanley. Elprincipi d’Arquimedes parla de lamirada, de la transformació socialde la mirada, de com uns matei-xos fets poden ser interpretats demaneramolt diferent avui de comeren interpretats ahir. En un móncada vegada més orgullosamentlliure i democràtic, on l’accés a lainformació igualaria les possibili-

Endirecte

Els protagonistesd’‘El principid’Arquimedes’ ambl’autor, JosepMaria Miró (segonper la dreta),en una piscinaFOTO: DAVID AIROB

Teatre /FestivalGrecDesprésde la polèmicaque va envoltar la sevaúltimaestrena, JosepMariaMirópresentaunanovaobra que vol ser, sobretot, una reflexió sobre la llibertat i les seves amenaces

Per què sospitem?

L’obra parla de la mirada, de la transformaciósocial de la mirada: com uns mateixos fetses poden interpretar de manera molt diferent

Josep Maria MiróEl principid’Arquimedes

SALA BECKETTBARCELONA

Del 3 al 29 dejuliol. www.sala-beckett.cat,www.bcn.cat/grec

25

Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,27juny2012

ENDIRECTEtatsde tothom, resulta que lamira-

da s’ha anat tenyint de por i darre-ra d’aquesta por s’ha escolat lallibertat real. Miró parla de la re-núncia a la llibertat en favor d’unasuposada seguretat. I d’això, síque se’n pot fer lectura política.És per aquesta raó que la clau

de volta és l’Anna, perquè ella,una dona ja de mitjana edat, téuna experiència de vida, un pas-sat, que la fa especialment il·lustra-tivadel que s’ha esdevingut social-ment. La directora de la piscina,enfrontada a un difícil dilema, re-corda haver-se banyat despulladadavant dels nens de l’esplai on tre-ballava comamonitora. Sense capreserva, sense cap conseqüència.Tot allò s’ha acabat, en algun mo-ment es va acabar sense queningúen fos conscient. I s’acabava per-què s’extingia una possibilitat derelació sense vigilància, aquesta

manera de fer que obeeix a unaexistència monitorada, controla-da per càmeres, ocultes o no, realso imaginàries, però sempre enmarxa i sempre pendents del quees fa o es deixa de fer.EnDavid (Santi Ricart), un dels

pares que porten els nens a la pis-cina, l’acusador, representa la por;la preferència per la seguretat so-bre la llibertat. En certa mesuratambé és una víctima. És unad’aquestes persones convençudesque depèn de l’actitud garantirl’absència de patiment i de dolorals seus. Representant de la socie-tat que ha desterrat la possibilitatde l’accident, la mateixa societatque no vol saber res de la mort.Finalment, en Jordi (Rubén de

Eguia), l’entrenador de natacióacusat d’abús, interpreta el trànsitemocional més complex, perquèva de la innocència, l’espontaneï-tat i la despreocupació, a la preo-cupació de la vida vigilada. El pro-cés que l’Anna ha viscut en dèca-des, ell l’experimenta de maneratraumàtica en poc més d’una ho-ra. I encara tenimuncinquèprota-gonista, les xarxes socials que enshem acostumat ha elevar com lamàxima expressió de la llibertat,però que aquí mostren la seva fa-ceta perversa com a propagadorsd’informació sense contrastaciópossible.És tracta d’unapeçamolt pauta-

da, que proposa un joc amb eltemps, fuig de la linealitat per bus-car la contradicció, i es mou comun metrònom imparable. Això sí,amb pauses i silencis que, sovint,expressen derrotes. Més enllà dela seva anècdota, mirem el quepassa a la piscina de Miró comuna metàfora del que ha passatfora. |

ARNAU HORTA

El treball de Francisco López esbasa en una minuciosa escolta delmón a la qual segueix un intens icompromès treball de transfor-mació sonora. Partint d’enregis-traments fets en multitud de llocsde cap a cap del planeta, l’artistaprocessa el material de camp ob-tingut a través de diversos sis-temes i tècniques per crear unanova entitat (electro)acústica enla qual la substància sonora ori-ginal i la seva rearticulació artifi-cial resulten indistingibles l’unade l’altra.A diferència d’altres creadors

que també treballen a partir d’en-registraments, López no està inte-ressat en una simple recreació orepresentacióde la dimensió audi-tiva del món sinó en les possibili-tats que ofereix comamatèria pri-mera. En aquest sentit, l’artista

descriu la seva feina comuna “coo-peració amb la realitat”; unarecuperació d’un determinat“component genètic o predissenynatural” del so que ja conté unapart del que resultarà al final delprocés creatiu.Aquesta exploracióde les quali-

tats físiques del so més enllà delque és representatiu i simbòlic téun dels seus antecedents mésclars en el treball que PierreSchaeffer i Pierre Henry van im-pulsar des del Groupe deRecherche de Musique Concrète(GRMC) als anys cinquanta. I ésque, al marge de les diferènciesevidents, el treball de FranciscoLópez sembla compartir, al-menys, dues nocions fonamentalsamb els preceptes de l’escola con-creta francesa: l’objecte sonor il’escolta reduïda. Segons la defini-ció oferta per Michel Chion (un

dels principals continuadors deles idees schaefferianes), l’objectesonor és un fenomen que espercep auditivament com unconjunt, com un tot coherent iaprehensible mitjançant unaescolta reduïda, és a dir, unaforma d’escolta husserliana quel’enfoca per si mateix, indepen-dentment de la procedència o sig-nificació, i que atén a qualitats sen-sibles com l’altura i el ritme peròtambé el volum, el gra, la forma oa la massa.Aquestes últimes caracterís-

tiques suggereixen immediata-mentuna aproximació al so escul-tòric. I és així, precisament, comLópezdescriu la seva.Unaaproxi-mació que, d’altra banda, guardacerta simetria amb la que proposaals queescoltaran finalment les se-ves obres ja acabades. En la terce-ra i darrera fase del seu treball, laque segueix l’enregistrament i elprocessament del so, l’artista re-materialitza el so i el reincorporaa l’espai, ajustant-lo de formapre-cisa a les característiques de l’in-dret on serà reproduït.Eludint la configuració esceno-

gràfica tradicional, Francisco Ló-pez sol presentar les seves creaci-ons en directe des del centre d’unpati de seients circular, envoltatd’un sofisticat sistema de so ambdiversos canals, en el qual sesituen els assistents (normalmentamb els ulls tancats o, si ho desit-gen, embenats). En aquest parti-cular auditori l’audiència se sot-met a una intensa experiènciad’immersió sensorial en la qualno és possible identificar ni la na-turalesa original del soni la ubica-ció exacta de la font.

L’ànima sonora del boscGhost forest, el treball queFrancis-co López presentava fa uns dies alPavellóMies vanderRohedeBar-celona (comissariat per AntoniMarí i Lluís Nacenta en el marcdel festival Sónar), traslladaaquest tipus d’experiència acus-màtica i immersiva al format ins-tal·lació amb uns resultats ex-cel·lents. Obtinguts en diversosboscos d’arreu del món i proces-sats de diverses formes, els enre-gistraments fets perLópez es rein-sereixen en l’espai del pavelló através de dos centenars de petitsaltaveus completament ocults alsulls del visitant. L’ànima sonorad’aquests boscos reapareix, així,transfigurada, encarnada en unacomplexa i sempre canviant amal-gama de consistència fràgil iespectral.Aquesta fascinant fantasmago-

ria sonora és el resultat d’unmeti-culós estudi de les característi-ques arquitectòniques, de la refle-xivitat sonora dels materials i, endefinitiva, de les possibilitats queaquest edifici emblemàtic oferiaper a la creació d’un ambient im-mersiu que, en aquest cas, s’expe-rimentamitjançant elmoviment através de l’espai. |

Francisco LópezBosc espectral

PAVELLÓ MIESVAN DER ROHEBARCELONA

Fins al 31 d’agost(del 14 al 16 dejuny a la progra-mació del Sónar).www.miesbcn.com

Acusat d’abusos.el professor de nataciódescobreix el pasque va de la innocènciaa la vida vigilada

MúsicaUna instal·lació auditiva apartir dels sonsobtinguts enmúltiples boscos

El sofantasma

En les imatges,un bosc noidentificat iFrancisco Lópezfotografiat al’AmazonesperuàFOTOS ARXIU

pfontOval

32 LAVANGUARDIA C U L T U R A DIMARTS, 3 JULIOL 2012

Fernegocis

Com vèiem la setmana passada, la teoriaque afirma que cal prendre’s les crisiscom a oportunitats fa temps que mou lacua. L’any 1939 es va publicar un llibre

que il·lustra com algunes elits van portar a la pràcti-ca aquesta teoria en aquell moment de la història.Es titulavaTheVampire Economy (L’economia vam-pira). I tenia un subtítol que llegit en l’actualitat evo-ca la retòrica d’un dels projectes més coneguts delBanc Mundial: Doing Business Under Fascism (fernegocis sota el feixisme). L’autor de l’obra, GünterReimann, que havia estat membre del Partit Comu-nista alemany, la va escriure després d’haver volatcap a Londres fugint del règim nazi. Reimann, queposteriorment es va traslladar als EUA, on va viurela resta dels seus dies, hi analitzava les relacions en-tre el món dels negocis i el govern alemany desprésde l’arribada de Hitler a la cancelleria i mostravacomel nacionalsocialisme havia propiciat la conver-gència del poder econòmic i del poder polític enuna oligarquia que només es preocupava d'augmen-tar la seva influència i els seus privilegis.Tres anys després de la publicació de The Vampi-

re Economy, Franz Neumann, un altre intel·lectualalemany que també va acabar aterrant als EUA des-prés d’exiliar-se a Anglaterra, estirava aquest ma-teix fil en una obra més coneguda, Behemoth, undels primers estudis sistemàtics sobre l'estructura iel funcionament del règim nazi. Neumann assenya-lava que durant aquells anys, tot i la façana ideològi-ca del nacionalsocialisme, el sector públic no haviacrescut a expenses del privat, sinó tot el contrari ique es podia observar no tan sols que allò que abans

era públic ara es-tava sota el con-trol conjunt delsdirigents públicsi dels privats, si-nó a més que elcapital privat ha-via acabat asso-lint un paper de-cisiu en el con-

trol de la hisenda pública.L’economista català Germà Bel va publicar el

2006, l’any que Zapatero va descriure com el millorany en termes econòmics de la història democràticaespanyola, un llarg article on, seguint les petjadesde Reimann i Neumann, insistia en què, tot i que laliteratura contemporània preferia ignorar aquestfet, el govern nazi es va caracteritzar, en un contextmundial en què la tendència era cap a les nacionalit-zacions, pel seu projecte de privatització a gran esca-la i de transferència de serveis públics a un sectorprivat d'empresaris afectes al partit. Quan el va es-criure l’Estat espanyol portava més de deu anys depolítiques demodernització i racionalizació del sec-tor públic, és a dir, de privatitzacions, que van aca-bar redefinint del tot, a l’ombra del procés de globa-lització neoliberal, les relacions entre els interessoseconòmics i el poder polític . Es tractava d’un articleacadèmic, d’història econòmica, en què no s'establiacap mena de paral·lelisme entre la manera de fernegocis durant aquella onada privatitzadora i enl’actual.

Una imatge de Ballant a la sorra, l’homenatge de Maria Rovira a Carmen Amaya amb música de Chicuelo

Una imatge d’El principi d’ArquimedesJOSEP AZNAR

FESTIVAL GREC

JUSTO BARRANCOBarcelona

El Grec arrenca. I ho fa amb unaallau de creacions adreçades a totamena de públics. De fet, comque ca-da dia hi ha tantes estrenes, l’orga-nització ha decidit agrupar les ro-des de premsa i presentar cada jor-nada quatre o cinc espectaclesd’una sola vegada sota la gran carpaque han instal·lat a la plaçaMargari-da Xirgu –entre el Lliure i el Mer-cat de les Flors– com a punt de tro-bada de directors, actors i progra-madors. Esclar que, quan es presen-ten diversos espectacles alhora, n’hiha algun s’acaba emportant la pal-ma. I si un dels que parlen és LluísCabrera, ànima del Taller de Mú-sics, és gairebé segur que se l’empor-tarà ell. I encaramés si el tema és labailaora Carmen Amaya, que, vaproclamar, espera que “la societatcatalana la reconegui d’una vegadacom una catalana universal a l’altu-ra de Pau Casals. Catalunya estaràcapadamentre no reconegui aques-ta part flamenca, mediterrània i nocarolíngia de nosaltres”.

Una flamenca a la Casa Blanca.Cabrera anava amb Maria Roviraper presentar Ballant a la sorra, elnou espectacle de la coreògrafa,una creació on el guitarrista Chicue-lo es fa càrrec de la partmusical. Unespectacle que entremúsica i dansa–flamenca i contemporània– reu-neix 17 artistes al teatre Grec demà idijous, i que a l’agost es representa-rà al teatre Romea.Una obra que re-corre la vida d’Amaya des del So-

morrostro fins a Hollywood i laCasa Blanca de Roosevelt. Però quecomença per la sevamort a Begur el1963: la desaparició d’una dona queballava per no morir perquè teniauna malaltia renal i des de petita livan dir que ballés per suar. “Eracatalana i es deia Carmen”, va re-matar Cabrera.

Teatre polític i poètic. I de la dansaal teatre, perquè avui s’estrenen du-es propostes arriscades: El principi

d’Arquimedes, que serà fins el dia29 a la Sala Beckett, i Udol, que espodrà veure dos dies a l’Espai Lliu-re i la temporada que ve a La Seca.A El principi d’Arquimedes JosepMaria Miró torna a posar tota lacarn a la graella després de GangBang. Ara un monitor –Rubén deEguía– fa un petó a un nen que plo-ra perquè no es vol tirar a la piscina.El petó portarà cua. Miró denuncia“l’americanització de la vida i les po-

lítiques de la por actuals, en quèqualsevol pot delatar-nos perquèno li agrada el que fas o com et rela-ciones”. A Udol, Joan Maria Seguradirigeix les actrius de Q-ars teatre apartir de textos de Marilia Samperper fer un viatge poètic pel procésde creació artística. I alertar de lanecessitat de cultura.

Poltrona i el raspall viu.Nohi falta-ran espectacles per a tota la família.Dimecres es presenta Els racons de

la memòria, de TortellPoltrona, antologiadels númerosmés em-blemàtics del pallassoque serà fins el dia 15en una carpa instal·la-da davant del pavellóMies van der Rohe. Idijous arriba al Mer-cat de les Flors Ras-pall, una obra de Víc-tor Borràs on es barre-gen intèrprets i objec-tes i que es basa en unconte de Pere Caldersen què un nen perd elgos i n’omple el buitamb un raspall que,

per ell, pren vida, encara que ningúno se’l cregui.

Santi Balmes torna enrere. Final-ment, un espectacle que no és infan-til, però en què Santi Balmes, líderde Love of Lesbian, revisitarà ambel teclista Dani Ferrer les cançonsque van ser la banda sonora de laseva generació... canviant-ne unamica les lletres. Serà demà, sota lanova carpa Hub.c

El govern nazies va caracteritzarpel pla de privatitzacióa gran escala

ElGrecreivindicaCarmenAmayacomacatalanauniversalMaria Rovira i Chicuelo reuneixen 17 artistes a ‘Ballant a la sorra’

Josep Maria Ruiz Simon

pfontHighlight

pfontHighlight

espectacles DIMARTS50 3 DE JULIOL DEL 2012

El festival d’estiu de Barcelona

Res no és el que sembla3‘Dubte’ es basa en un cas real ocorregut en un col·legi catòlic

MARTA CERVERABARCELONA

Rosa Maria Sardà i Ramon Madaula mesuraran les seves forces a Dubte, una obra del nord-americà

John Patrick Shanley que van inter-pretar al cine Meryl Streep, en el rol de l’estricta sor Aloysius, i Philip Seymour Hoffman en el paper de Flynn, un capellà catòlic d’idees avançades, sota sospita d’haver abu-sat d’un noi, l’únic estudiant negre del centre. «Vaig voler dirigir-la des-prés de veure’n la pel·lícula», explica

Silvia Munt. «M’agrada perquè pre-senta les raons internes profundes sense tocar la cosa fàcil, emocional», afegeix. Completen el repartiment Nora Navas, com a mare del nen, i Mar Ulldemolins, com la jove monja que sembrarà el dubte respecte a les in-tencions del pare Flynn amb l’alum-ne del col·legi catòlic Sant Nicolau del Bronx (Nova York). L’obra es basa en un cas real. L’ac-ció transcorre el 1964, un any des-prés de la mort de John F. Kennedy, amb el moviment hippy protestant

per la guerra del Vietnam i el movi-ment pels drets civils, quan EUA es començava a mirar el poder d’una al-tra manera i a preguntar-se on era la veritat en molts dels fronts oberts.

MÉS ENLLÀ DE LA MORBOSITAT/ «L’impor-tant en aquesta obra és la paraula, el públic haurà d’estar atent», va sen-tenciar Sardà, encantada d’haver es-tat a les ordres de Sílvia Munt. L’autor no furga en l’abús, l’utilitza com a ex-cusa per anar més enllà. «Per mi l’obra no va de la pederàstia», senten-cia Madaula, que mai havia interpre-tat un capellà. «L’autor planteja com el dubte aconsegueix fer créixer l’és-ser humà, enfront de les certeses, que són sempre menys interessants». La gent sortirà amb moltes preguntes no resoltes; per exemple sense saber si hi va haver abús o no. Defineix el seu personatge com a ambivalent. «El meu personatge és molt ric. Tot el que dic pot ser veritat, però també mentida», afegeix l’actor. «No és una obra contra l’església però tampoc hi surt ben parada», conclou. H

Dubte3Teatre Poliorama • Fins al 29 de juliol 33 Rosa Maria Sardà i Mar Ulldemolins, en una escena de ‘Dubte’.

DAVID RUANO

La pederàstia sobrevola en dues obres del Grec 2012: ‘El prin-cipi d’Arquimedes’, que s’estrena avui a la Sala Beckett, i ‘Dub-te’, una peça guardonada que s’estarà al Poliorama tot el mes de

juliol. «No tenen res a veure perquè el to és totalment diferent. En el terreny ideològic també són diferents», assegura Ramon Simó, director del festival Grec.

Aigües ¿turbulentes?3La Beckett explora les distorsions de les conductes d’avui

IMMA FERNÁNDEZBARCELONA

Un petó innocent –¿o no?– és el de-tonant de El principi d’Arquimedes, drama escrit i dirigit per Josep Maria Miró que es representa fins al 29 de juliol a la Sala Beckett, dins la programació del Grec. L’autor ha volgut explorar les pautes de com-portament que marquen avui les relacions humanes i aquesta ten-dència «a l’americanització de la vi-

da» en què ens dominen «les políti-ques de la por». «Vivim tenallats pel temor que qualsevol acció sigui mal interpretada i que qualsevol persona es converteixi en dit acusa-dor», sosté el dramaturg. L’acció transcorre en una pisci-na, on un grup de nens (protago-nistes absents) aprenen a nedar. Una nena ha explicat als seus pa-res que ha vist com un monitor (Rubén de Eguia) feia un petó a un

cials, l’arma que precipita l’embo-lic. «Les xarxes són un mitjà de di-fusió i de distorsió fantàstic», defi-neix el creador de la polèmica Gang bang, que vessa una mirada crítica a una societat en què l’he-gemonia del que és políticament correcte i l’extrema seguretat han guanyat la batalla «a la naturalitat i l’espontaneïtat». El dilema es trasllada a la platea: ¿preferim viure en un món on enca-ra es permet un gest de tendresa cap a un nen o en una societat on s’impo-si el control de l’individu per preve-nir qualsevol risc? Els espectadors te-nen la paraula. H

El principi d’Arquimedes3Sala Beckett • Del 3 al 29 de juliol 33 Roser Batalla, a l’obra.

nen i s’encenen totes les alar-mes. XARXES SOCIALS / El fantasma de la pederàstia emergeix i els perso-natges –la directora de la piscina (Roser Batalla)–, el pare d’un dels nens (Santi Ricart) i un altre dels instructors (Albert Ausellé)– s’em-branquen amb l’acusat en una ba-talla de sospites, dubtes i temors. Tampoc no hi ajuden les xarxes so-

pfontHighlight

pfontHighlight

EDICTE

Aprovat inicialment per l’Ajuntament en Ple el conveni urbanístic de

cessió “Cal Bernat” per a equipament públic, se sotmet a informació

pública pel termini de 30 dies, als efectes d’examen i reclamacions,

transcorregut el qual sense que s’hagin produït reclamacions l’acord

d’aprovació inicial esdevindrà definitiu i haurà de ser publicat.

Prats de Lluçanès, 28 de juny de 2012

EDICTE

Aprovada inicialment pel Ple de la Corporació, en sessió

de data 27 de juny de 2012, la “Modificació puntual de les

Normes Subsidiàries del Planejament Urbanístic en el sector

del sòl no urbanitzable del “Rec Merdinyol” per destinar-lo

a equipament”, elaborada per l’arquitecte municipal, Ferran

Besa i Subirats.

S’exposa al públic l’expedient pel termini de 45 dies, per tal

que els interessats puguin examinar l’expedient i formular les

al·legacions que creguin adients.

Prats de Lluçanès, 28 de juny de 2012

L’alcalde,

Lluís Vila i Vilalta

Dilluns, 2 de juliol de 2012

CULTURA 18 NOU9EL

Sant Julià ‘encén’ les Set Fonts

Sant Julià de Vilatorta Cinc mil espelmes, enceses d’una en una, van il·luminar dissab-te el parc de les Set Fonts de Sant Julià, en una acció promoguda pel col·lectiu Terra de Tupinots. Cap a quarts d’11, quan ja havia desaparegut la claror del dia i s’havia apa-gat també l’enllumenat públic, un grup de voluntaris va encendre en deu minuts totes les espelmes, escampades en el perímetre del parc, en els graons de les escales, a la pèrgola i en tots els racons. “Es va donar una

candela a tothom perquè hi ajudés, i va ser molt ràpid”, segons Lluís Vilalta, regidor de Cultura i membre del col·lectiu organitza-dor. Seguidament, amb un fons musical, es van llegir a tres veus les 10 màximes escul-pides en làpides i distribuïdes per diferents llocs del parc. Francesc Orenes, Carme Font i Anton Carrera van posar veu als proverbis. El parc de les Set Fonts el va construir fa gairebé 80 anys Camil Pallàs, que en va fer donació al poble. “És un modest homenatge que li hem volgut fer”, diu Lluís Vilalta.

ALB

ERT

LLI

MÓ

S

L’obra aborda el problema de la pedofília i la relació amb els nens

Josep M. Miró estrena al Festival Grec ‘El principi d’Arquímedes’

PER

E FR

AN

CES

CH

(A

CN

)

Els protagonistes de l’obra, amb Josep M. Miró a la dreta de la imatge

Barcelona

EL 9 NOU

Després d’haver aixecat una notable polèmica amb Gang bang, una obra que alguns van titllar d’ofensiva per als catòlics, Josep M. Miró torna a plantejar un tema oberta-ment espinós. El dramaturg de Prats de Lluçanès estre-na aquest dimarts a la Sala Beckett el muntatge El prin-cipi d’Arquímedes, que abor-da els canvis en les relacions humanes que s’han produït en els últims temps, en espe-cial les dels adults amb els nens. L’ombra de la pedofília plana sobre l’argument.

El principi d’Arquímedes, dirigit pel mateix autor, té com a protagonista un entrenador de natació que es troba amb un nen que no vol saltar a l’aigua. En lloc de renyar-lo, l’abraça i li fa un petó, fet que provocarà una reacció d’inquietud en els pares. Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia i el vigatà Santi Ricart són els protagonistes del muntatge, una obra que segons Josep M. Miró “no hauria existit fa 15 anys”. El dramaturg adver-teix que “no ens relacionem de la mateixa forma” perquè s’han introduït altres pautes

de comportament alienes: “Hi ha hagut una america-nització de la nostra vida”. L’espectador, segons Miró, es veu empès a prendre una posició en el conflicte: “La defensa o culpabilitat del personatge té a veure amb el model de relació que recla-mem al nostre voltant”. El text va rebre el Premi Born de Teatre l’any passat, un dels guardons teatrals amb més prestigi de l’Estat espa-nyol, que ja havia obtingut també l’any 2009 per La dona que perdia tots els avions. El jurat de l’any passat va des-

tacar la capacitat de Josep M. Miró per adequar la seva forma de treballar al to i el tema del text. “És una obra perfecta, rodona”, va dir en aquell moment l’escriptor i traductor Esteve Miralles, que actuava com a portaveu del jurat.

El principi d’Arquímedes, de Josep M. Miró, és una de les primeres estrenes de la programació del Grec 2012 Festival de Barcelona. La pro-ducció és a càrrec del mateix festival, de la Sala Beckett i de l’associació Veïns Escè-nics.

pfontHighlight

| Cultura i Espectacles | 37EL PUNT AVUIDISSABTE, 30 DE JUNY DEL 2012

Ramon Simó ha posat di-namita a sota d’alguns pa-ràmetres del Grec, comara inaugurar-lo a finals dejuny amb una cita tan cul-tural com social als jardinsi a l’amfiteatre del Grec. Elnou director busca públicnou i inquiet i, d’entrada,munta una festa potent alpasseig Lluís Companys.La música de Canteca deMacao i de La Troba Kung-Fú maridaran amb l’es-pectacle aeri de TheaterTol. També ha limitat almàxim l’espai on trans-corre el festival: la munta-nya de Montjuïc. Només hihaurà alguna peça itine-rant pels barris i quatretemporades estables totel mes de juliol al centre.Aquest és, doncs, el Grecde llarga estada.

Sílvia Munt dirigeix untreball intrigant de John

Patrick Shanley al Poliora-ma. Avui ja se’n fan prè-vies. Té un repartiment deluxe: Rosa Maria Sardà,Nora Navas, Mar Ulldemo-lins i Josep Madaula. Totsquatre demostraran aDubte que la realitat variasegons qui mira una matei-xa acció. Un mossèn pro-gre, dels anys seixanta, se-

rà a l’ull de l’huracà perquèes relaciona d’una maneramassa afectiva amb algunalumne. La superiora cri-minalitzarà aquest com-portament, que d’entradaera vist amb ingènua bon-dat per una monja jove. Pe-rò, com el públic, la sevaopinió s’anirà amargant amesura que s’observa l’ac-ció amb un microscopi demés augment. I Navas? Ésla mare que, en paraules deMunt, pateix de ser massamare. A l’obra, hi regna laincertesa. En paraules deMadaula, l’autor pretén de-mostrar que “s’és més hu-mà quan es dubta”.

També té un rerefonsd’intriga amb l’ombra de lapederàstia el treball de Jo-sep Maria Miró: El principid’Arquímedes (Sala Bec-kett, del 3 al 29 de juliol).Miró també entreveu elcanvi de relacions socials.El que abans era un gestgratuït ara pot cobrar tints

perversos. Per aquesta“política de la por”, rendi-ble econòmicament i polí-ticament, opina l’autor, eljoc acaba en conflicte. Al-bert Ausellé i Rubén deEguía (monitors), RoserBatalla (directora de la pis-cina) i Santi Ricart (un pa-re que vol saber què hapassat) discrepen sobrequina és l’actitud adequa-da, i quina la desitjable.Les xarxes socials tampocsón transparents: “Podenser un mitjà de distorsiófantàstic”, diu Miró.

Magda Puyo s’ha aliatamb la poetessa Dolors Mi-quel i la coreògrafa MarGómez per construir unadramatúrgia lúdica, asprai impactant: Pallarina,poeta i puta (de l’1 al 31 dejuliol a La Seca). DanielaFeixas (arqueòloga recon-vertida en dona de fer fei-nes), Tilda Espluga (la poe-ta nacional) i Pep Jové (po-lítica i puta) són tres donesque busquen què volen ser.Disposen de tres atalaiestan extravagants com lúci-des. D’acció trepidant i

moviment subtil, aspira atrencar els convenciona-lismes agradant a un pú-blic majoritari.

Per acabar, al Romea,Senyoreta Júlia (del 4 al29 de juliol). Patrick Mar-ber reescriu La senyoretaJúlia de Strindberg, un se-gle després. La història deseducció i de lluita de clas-ses cobra nous matisos.Mireia Aixalà, CristinaGenebat i Julio Manriqueen són els protagonistes.L’obra està dirigida perJosep Maria Mestres. ■

El Grecde llargaestadaJordi BordesBARCELONA

El festival d’estiu, dirigit per primer copper Ramon Simó, s’inaugura aquestanit amb un espectacle al carrer

Theater Tol inaugura el Grec amb ‘Pedalejant cap al cel’, aquesta nit ■ GREC

Poliorama,Romea, Beckett iLa Seca són lesúniques salesamb el mateixtítol tot el mes

Coincidint amb la celebra-ció de la revetlla de SantPere, altres sants com sónNicolau, Cosme i Damiàs’apunten a la festa. L’am-fitrió de la trobada no éscap altre que l’artista mul-tidisciplinari Antoni Miral-da, que convidat pel Bòlitha muntat una exposicióintercultural i participati-

va que està en procés detransformació des d’avuimateix amb la inauguracióque tindrà lloc a les vuit delvespre al Bòlit-Sant Nico-lau, en un acte obert.

Com explica la directo-ra del Bòlit, Rosa Pera, Al-tar ego és un projecte con-cebut específicament pera la ciutat de Girona quecombina la cultura i elmenjar. Des de l’inici delprocés de creació, la pro-

posta de Miralda integra lacontribució de diversosgrups i associacions de laciutat, en el que esdevéuna plasmació de caràcterexpositiu col·lectiva delssabers i sabors de Girona.D’aquesta manera, músi-ca, menjar, religió, rituals,tradició i memòria, a tra-vés d’objectes i activitats,conformaran aquesta ex-posició mutant que dura-rà fins al 16 de setembre.

Estructurada en tresespais, un dels més desta-cats és l’altar de la capellade Sant Nicolau, reconver-tit en una mena de photo-call de to kitsch, on es con-vida els espectadors a foto-grafiar-se al costat d’unareproducció solitària desant Cosme. Perquè da-vant la lògica preguntad’on és sant Damià, l’altresant bessó amb virtutscuratives que sol acompa-nyar-lo en els ambientsreligiosos, Antoni Miral-da proposa “la comple-mentarietat i la partici-pació, convertir la duali-tat en col·lectivitat”. ■

Jordi Camps i LinnellGIRONA

Es busca un Damià

L’artista Antoni Miralda, en el procés de treball de recercaper conformar la seva obra ■ BÒLIT

pfontHighlight

pfontHighlight

pfontOval

pfontOval