entrevistes: 27 visions · manuel de solà-morales i rubi ... de sant josep, a sant vicenç dels...

AMADOR FERRER I JOAQUIM SABATÉ

Arquitectes

ENTREVISTES: 27 VISIONS

PAPERS. REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONAnúm. 32, març 1999, pàgs. 19-136

19

02-ENTREVISTES 21/5/99 08:41 Página 19 (Negro plancha)

20

SUMARI

1. Joan Busquets i Grau

2. Lluís Cantallops i Valeri

3. Josep M. Carreras i Quilis

4. Jordi Casso i Samsó

5. Isabel Castiñeira i Palou

6. Miquel Corominas i Ayala

7. Juli Esteban i Noguera

8. Xabier Eizaguirre i Garaitagoitia

9. Ricard Fayos i Molet

10. Antonio Font i Arellano

11. Montserrat Giné i Macià

12. Sebastià Jornet i Forner

13. Carles Llop i Torné

14. Josep M. Llop i Torné

15. Juli Llueca i Fernández

16. Francesc Mestres i Angla

17. Ferran Navarro i Acebes

18. Joan A. Páez i Berga

19. Ricard Pié i Ninot

20. Manuel Ribas i Piera

21. Estanislau Roca i Blanch

22. Ramon Roger i Casamada

23. Pere Solà i Busquets

24. Manuel de Solà-Morales i Rubió

25. Jaume Torrent i Genís

26. Manuel Torres i Capell

27. Josep M. Vilanova i Claret


21

Al llarg del període desenvolupà diversos treballs derecerca sobre temes urbanístics, molts dels qualsreferits a Catalunya. Així, l’any 1974 es va publicarel treball desenvolupat en col·laboració ambM. Solà-Morales, M. Domingo, A. Font i J. L.Gómez Ordóñez sobre la formació i transformaciódel Poblenou al Contraplà de la Ribera (Barcelo-na: remodelación capitalista o desarrollo urbano,Barcelona, 1974). Entre 1975 i 1978 va treballaren l’anàlisi dels models d’assentament urbà aCatalunya, presentat al Congrés de Cultura Cata-lana el 1977 (publicat a Ciudad y Territorio, 1977, ia Quaderns, 1980).

Altres treballs es refereixen als «Instruments deprojectació de la Barcelona suburbana» (AnnalsETSAB, 1982), les estratègies de rehabilitacióresidencial (MOPU, 1982), l’evolució i la transfor-mació de l’Eixample de Barcelona, 1982-1983(Ajuntament de Barcelona, 1983), la pròpia trans-formació de Barcelona (Barcelona: desarrollourbanístico de una capital compacta, Madrid,1992) i la transformació de la costa catalana, dinsel programa europeu Coast Wise Europe 1995-1997 (Europe: Coast Wise, 010 Rotterdam,1998).

JOAN BUSQUETS

Arquitecte (1969)

És catedràtic d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitecturade Barcelona i membre fundador del Laboratorid’Urbanisme, grup de recerca dirigit per M. de Solà-Morales. Va ser director dels Serveis d’Urbanismede l’Ajuntament de Barcelona en el període 1983 a1989.

Entre els anys 1979 i 1981 redactà els plans gene-rals de Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d’Anoiai Santa Margarida i els Monjos, en col·laboració ambA. Font i J. L. Gómez Ordóñez. També va realitzar,el 1980, un estudi urbanístic regional de la comarcade l’Alt Penedès.

A començaments de la dècada dels vuitanta varedactar el Pla de Reequipament al Poblenou(Barcelona) i, entre els anys 1981-1983, el PlaEspecial de Rehabilitació i Millora del Barri Marginalde Sant Josep, a Sant Vicenç dels Horts (juntamentamb J. L. Gómez Ordóñez); el Pla Especial de MilloraUrbana del barri de Sant Andreu, a Barcelona, i elPla del Centre Històric i Projecte de Reforma delCanyeret, a Lleida (en col·laboració amb R. Amador,L. Domènech i R. Puig).

Pla General de Vilafranca del Penedès (1981)


22

AF/JS: Creus que hi ha hagut una evolució enels plans municipals redactats des de 1979?En quin sentit?

JB: Efectivament, crec que s’ha passat del pla queho volia resoldre tot a un tipus de pla més pragmà-tic. Als plans dels últims setanta i primers vuitantase’ls hi donava un valor demiúrgic, superior al queen realitat tenien, i això tant des del punt de vistatècnic com polític. El planejament urbanístic fins itot va representar, per als primers ajuntamentsdemocràtics, un mitjà de reorganització de la pròpiaadministració. Crec que en aquells primers plans hiva haver una renovació conceptual i metodològicamolt gran. No sé si l’hem avaluat adequadamentencara, no si n’hem fet una evolució conseqüent...

Els primers plans van significar una autèntica posa-da al dia del sistema de planejament urbanístic aCatalunya. Potser la crítica, o l’autocrítica que enshem de fer, se centraria en aquella ambició de volerresoldre-ho quasi tot; en aquest sentit, els plans dedesprés han deixat anar més cordes, han treballatmés amb valors de suggeriment, vinculant menystot el procés per deixar que algunes decisions pos-teriors puguin enriquir les idees generals, sensemalbaratar-les.

Les administracions també han evolucionat. Hanpassat d’una gran obertura de mires, en un primermoment, a un creixent pragmatisme. La creació deles «oficines municipals del Pla», per exemple, sónuna mostra de la voluntat d’un control més gran,que pot arribar a encotillar l’urbanisme. No hauríemde confondre els valors creatius i innovadors delPla, amb la gestió ordinària o extraordinària del’urbanisme. No voldria dir quina és més important,però calen les dues... i són específicament dife-rents.

AF/JS: Quins tòpics considerats inicialmentcom a molt rellevants han deixat de ser-hotant? Quins nous tòpics han aparegut o hancrescut en importància?

JB: El planejament s’ha orientat molt a oferir unmarc per a les accions sobre la ciutat (no únicament

projectes, sinó també estratègies, actuacions,intervencions). La ciutat de Barcelona, i tambél’àrea metropolitana, van llençar, a mitjans dels vui-tanta, un planejament de xoc en aquesta línia: és adir, un pla per vincular moltes operacions. La ideaque apareix és la del pla lligat a un programa; unaidea d’urbanisme operacional que vol realitzar unesaccions en un termini de temps determinat.

En realitat, tots els plans han de tenir al darrerauns motius que els impulsin. Aquest motiu pot ser—com ho va ser en una primera etapa— el millo-rar els estàndards de zona verda o d’equipament.Més endavant, per exemple, a Barcelona es vadonar l’impuls a determinades àrees d’oportunitat(les àrees de nova centralitat), o la recuperaciódecidida de la Ciutat Vella. Però l’important és queel motiu hi ha d’existir. Això no vol dir que aquestsigui l’únic tema que ha d’orientar el programa o elpla; no s’hauria d’oblidar la complexitat de la ciutati dels seus mecanismes, però en confrontar-hi unaidea o motiu força es pot ajudar a transformarpositivament el conjunt.

Això ha tingut diverses distorsions posteriors. Perexemple, quan s’ha intentat buscar aquests motiuso copiar unes estratègies sense més perquè l’únicamanera de clarificar els objectius passa per unareflexió més profunda, a partir de la situació pree-xistent però també introduint-hi una capacitat deproposta —de projecte— que pugui motivar el pro-grama específic. Vull dir que si no defensem i arti-culem adequadament, per exemple, la idea de lesnoves centralitats serà molt difícil desenclavar unsector com el de Renfe-Meridiana; o que si no defen-sem la Diagonal en el seu conjunt, tampoc nopodrem trobar el sentit a l’obertura del seu tramfinal.

Calen, per tant, unes estratègies que han de sergenerals i que han de tenir capacitat compositiva iredistributiva. Crec molt, en aquest sentit, en elvalor a la vegada estratègic i operacional del plane-jament, especialment en àmbits territorials grans.Aquesta imatge redistribuïdora del planejament éspotser el que més caracteritza els plans de la sego-na onada en la segona meitat dels vuitanta i primersnoranta.


23

AF/JS: Quins creus que han estat els efectesprincipals del planejament urbanístic munici-pal a les ciutats catalanes? Quins aspecteshan millorat gràcies al planejament?

JB: S’ha de dir que aquest ha estat un període tre-mendament positiu. Feia falta una sacsejada comaquesta, especialment a fora, perquè a Barcelona jahi havia hagut l’esforç titànic del Pla GeneralMetropolità. Un resultat és haver assolit densitatsraonables, estructures viàries que tinguin a veureamb la ciutat existent, un cert equilibri entre exten-sió i transformació interna. Es va aconseguir intro-duir, sense cap mena de dubte, una racionalitaturbanística.

Però on menys ha funcionat això és a l’escala supra-municipal. No s’han afrontat els temes de consoli-dació d’estructures d’escala territorial (per exem-ple, el tractament d’un riu, d’un eix ferroviari, d’unsistema d’espais oberts). Trobo a faltar una capaci-tat d’acció urbanística a escala superior a la muni-cipal, de generar models d’una certa ambició, depotenciar certes operacions, més enllà de l’urbanis-me de posar ordre, d’aconseguir els estàndards, deracionalitzar, que caracteritzava els plans dels anysvuitanta. Aquesta és una assignatura pendent, peròque encara som a temps d’aprovar.

Un segon aspecte, en aquesta mateixa línia, és quecaldria dotar-se de mecanismes operatius singularsmés directes, com a conseqüència d’un diagnòsticmés clar d’alguns dels tòpics actualment més relle-vants. Per exemple, l’habitatge podria disposar demecanismes operatius singulars; no contra el pla-nejament, sinó com a desplegament del planeja-ment. En qualsevol cas, cal tenir clar quin és el tipusd’habitatge a mig termini, quins han de ser els cri-teris per a la seva localització.

AF/JS: Quins tipus de projectes urbans ointervencions directes han propiciat, sobre-tot, els plans? Ha variat al llarg dels vintanys?

JB: Crec bastant que els plans han de ser avui reen-tesos. Una revisió és necessària al cap d’uns deu o

quinze anys, el que no vol dir en molts casos ques’hagi de tornar a fer el pla, sinó donar-li noves pers-pectives. Això és una tasca dels professionals, peròtambé de l’Administració.

S´ha de batallar contra l’anquilosament i contral’excessiu pragmatisme. Jo reclamaria que aques-tes revisions —o reorientacions— no es limitin al’ajust legal, a l’adequació pragmàtica des de la prò-pia oficina municipal, sinó que utilitzin tota la gammade recursos que ofereixen els diversos perfils deprofessionals, el món acadèmic, les recerques quees desenvolupen sobre els nous temes, etc.

Tantmateix a l’escola, quan discutim el perfil del’urbanista —principalment de l’arquitecte-urbanis-ta—, ens adonem que no n’hi ha un, sinó molts, ique cal treballar en aquest sentit: donar una forma-ció prou bàsica per fer-ho possible, però tambéprou específica perquè l’especialització i l’aprofun-diment professional sigui factible.

Tornant al tema de l’orientació general dels plans,ens sembla que el pla d’escala més gran que s’estàfent a Catalunya ha considerat poc les escales oprocessos macrocomarcals. Ens creiem que l’urba-nisme ja està fet, que ara només toca fer projecteso actuacions, i que l’Administració ha de tenir unpaper de coordinadora general (com feia l’Estat elsanys seixanta). Tot al contrari, crec que s’ha de feruna defensa aferrissada de l’urbanisme, tant o mésque a l’any 1979, tot i que els instruments han deser segurament diferents. No podem oblidar lacapacitat integradora demostrada del projecteurbanístic, i també la seva adaptabilitat al temps,l’ajustament dels programes en el seu desenvolu-pament. Són qüestions ja experimentades absoluta-ment imprescindibles en la complexitat dels nousoperadors.

No vull dir que s’hagi de fer una nova definició legaldels instruments. Són les noves condicions del terri-tori, i de les ciutats, les que reclamen una reorde-nació dels instruments d’intervenció i de projecte.Però els projectes precisen d’una reflexió al darre-ra: un esquema i una estratègia global. Això és pre-cisament el que els plans han d’assegurar: hand’oferir no només seguretat jurídica, sinó també, i


24

sobretot, claredat conceptual, criteris de composi-ció de la ciutat, capacitat redistribuïdora.

Per això estic en contra dels plans «a la carta» (comho són molts dels plans estratègics recents), quepresenten totes les opcions i no se’n decanten percap. L’urbanisme consisteix precisament a oferir unconjunt de coherències, però fer entendre tambéque hi ha camins excloents. I aquí radica el seu con-tingut social.

Fins ara s’ha treballat molt a l’escala dels municipis.Jo seria partidari de treballar a altres escales, jaque molts dels temes actuals no podran trobar llumsense una reflexió a un altre nivell. Per exemple, lesactivitats monogràfiques o concentrades (novesactivitats econòmiques o industrials), o els nousmodels d’habitatge, les noves formes de lleure,l’increment de la mobilitat, les noves formes de pro-tecció dels espais naturals, exigeixen una recercaprèvia que a penes s’ha fet, uns criteris més gene-rals. Són temes que no es poden resoldre a partirde cada municipi. D’altra banda, són qüestions res-pecte les quals a Europa hi ha una reorientació dis-ciplinària molt clara.

AF/JS: Quins plans municipals en concret,dintre dels que coneixes directament,podries citar com a més significatius delperíode?

JB: No els conec a fons, però és clar que existeixenfamílies de plans que proposen aproximacions dife-

rents als temes. Aquestes diferents aproximacionstenen a veure amb la renovació tècnica i conceptual(per exemple, és fàcil distingir els plans dels equipsque havien fet urbanisme abans d’aquest període, oels plans que enfoquen els temes molt des de la llei,també els plans que extremen les seves capacitatsoperatives, etc.)

No s’ha fet massa, d’altra banda, una crítica o ava-luació dels resultats: en quina mesura han estatreeixits els models emprats, en quina han estatefectius aquells elements en què el Pla confiava.Que els ritmes hagin estat sovint més lents delprevist és menys greu, però em sembla en canvimolt important avaluar els models, les relacions(nous desenvolupaments i Ciutat Vella, definiciód’espais de reserva verda, solucions de variant detrànsit), saber com els operadors locals han dige-rit les propostes. És una reflexió necessària,sobretot per aprendre i per avançar en els pro-pers passos, segurament és una via de recerca enla qual s’hauria d’insistir més també des del marcuniversitari.

En qualsevol cas, crec que l’urbanisme en el nostrecontext exigeix una reorientació forta, tant des delpunt de vista conceptual com operatiu. Tinc ganesde veure aquest resum dels darrers vint anys, peròtinc el sentiment que l’evolució de la nostra societatha estat tan forta que cal una revisió a fons tambéper afrontar els nous reptes administratius i opera-cionals. També la tradició capdavantera del nostreurbanisme català ens reclama posar el millor enaquest esforç.


25

Arquitecte (1959) i tècnic urbanista de l’Institutd’Estudis de l’Administració Local (1964).

Va ser coordinador del Pla Director de l’ÀreaMetropolitana de Barcelona entre 1968 i 1970,director general d’Urbanisme de la Generalitat deCatalunya entre 1978 i 1980 i director del PlaEspecial de la Zona Costanera Metropolitana deBarcelona entre 1985 i 1988. Actualment éscatedràtic de Planejament Urbanístic al departa-ment d’Urbanisme i Ordenació del Territori de laUniversitat Politècnica de Catalunya i professor del’aula de projectes de final de carrera.

Els primers anys vuitanta va redactar el PlaGeneral de Tarragona (1982) i el Pla Especial de la

Muntanya de Montjuïc (1986), a més de l’esmen-tat Pla de la Zona Costanera Metropolitana (1988).El 1991 redactà el Pla General d’Ordenació dePineda de Mar.

També va redactar els projectes d’urbanització delpasseig marítim de Sant Carles de la Ràpita (1988)i de Calafell (1993-1997), així com de la RamblaPrincipal de Vilanova i la Geltrú (1990). Al llarg d’undilatat període s’encarregà del pla especial, el pro-jecte d’urbanització i cinc edificis del Campus Nordde Pedralbes de la Universitat Politècnica deCatalunya (1983-1998). També és l’autor de l’Estudide Detall del Moll d’Espanya al Port de Barcelona(1989) i del passeig Pasqual Ingla a la Seu d’Urgell(1992).

LLUIS CANTALLOPS

Pla General de Tarragona (1982)

´


26


LC: Crec que hi ha hagut una considerable evolucióconceptual. Pensem que en la primera etapa estractava sobretot d’introduir uns ajuntamentsdemocràtics, recentment constituïts i sense massaexperiència, en la mecànica del planejament urba-nístic. A més, els primers plans a redactar haviend’inserir-se en un nou marc legal, definit pels nousreglaments de planejament, de gestió i de disciplinaurbanística (que foren publicats entre setembre de1978 i febrer de 1979). Molts municipis s’introduï-ren en el planejament urbanístic general en aquestaetapa, iniciant el procés de redacció i discussió delseu propi pla. En altres casos van tractar única-ment de redactar plans de contenció de la disbauxaanterior, en la qual presumiblement tot havia quedat«atado y bien atado».

La situació de partida i la política urbanística d’aque-lla època de transició apareix descrita amb bastantdetall en les publicacions del moment. Puc recordar,en particular, les revistes Quaderns d’Arquitectura(número de febrer de 1981), CAU (número 67, denovembre de 1980) i CEUMT (número 31, d’octubrede 1980).

També cal subratllar que en alguns plans es posàl’accent en aspectes projectuals de la forma urbanaque eren totalment inèdits en etapes anteriors. Laintroducció d’aquests aspectes va generar tota unadialèctica entre pla i projecte, que crec que es vadecantar decididament en favor del segon.

L’urbanisme que podríem caracteritzar com de«continguts econòmics» (que utilitza com a instru-ments la definició dels usos, les densitats, els coe-ficients d’edificabilitat o les ordenances aplicades adistintes àrees) es completà amb una més acuradadefinició de la forma urbana, un aprofundiment enles característiques dels tipus edificatoris, unamillor adequació de les propostes a la forma delterritori i, en general, una més gran sensibilitat enles qüestions estructurals, tant pel que fa als siste-mes generals de comunicacions com als sistemesd’equipaments i espais lliures.


LC: De mica en mica s’ha anat assimilant el nou codiurbanístic. Les cessions de sòl per a equipaments,zones verdes i aprofitament mitjà han estat ja, avuiper avui, totalment assumides, i la capacitat de ges-tió dels ajuntaments s’ha anat incrementant enparal·lel amb el creixement dels patrimonis munici-pals del sòl.

Avui podem dir que la gestió municipal ha engegat,encara que tímidament en alguns municipis, i pertant la necessitat d’agilitar els processos de redefi-nició del planejament secundari o derivat (plans par-cials, plans especials de reforma o de millora urba-na, estudis de detall, entre altres) es fa cadavegada més evident. El principal problema rau, entot cas, en la rigidesa dels processos de tramitaciófins a l’aprovació definitiva d’aquest planejamentsecundari.

L’intervencionisme excessiu dels òrgans de decisiófinal en la darrera etapa constitueix un llast greu queha portat fins i tot a renunciar a millors solucions pertal d’evitar el ròssec del calvari del tràmit adminis-tratiu a instàncies superiors a la municipal. Moltsajuntaments deixen de millorar plans i projectes percausa de la feixuga teranyina administrativa i del’arbitrarietat d’algunes decisions imposades.

La major capacitat de gestió dels ajuntaments itambé l’obligació de rendir comptes als ciutadanscada quatre anys ha repercutit, sens dubte, en lanecessitat de definir estratègies, determinar objec-tius prioritaris, i passar a l’acció, amb les màximesgaranties però amb agilitat. És una manera diferent,menys encarcarada, d’entendre el planejamenturbanístic.

El marc legal, com gairebé sempre ha succeït, arri-ba amb retard. I també es confon sovint l’agilitatamb un mal entès liberalisme que pot fer perdre ala comunitat allò que tant ha costat d’aconseguir:fer entendre: que la ciutat és territori de tots els ciu-tadans i la seva construcció és un afer que ha de


27

comptar amb el consens més ampli possible i nonomés d’aquells que en fan el seu «modus vivendi».


LC: L’efecte principal, no sempre aconseguit, haestat el d’haver ajudat a fer entendre la ciutat comun sistema unitari, compost de subsistemes alta-ment interaccionats entre els quals la forma il’estructura de l’espai assumeixen, juntament ambl’arquitectura i la urbanització, un paper protago-nista.

També, en molts casos, ha estat important el fetd’haver transmès la vella idea que la ciutat és lapoblació. No només és l’espai construït, sinó tambél’ús que en fan els ciutadans. La ponderació i l’equi-libri entre ambdós conceptes i el descobriment delsfluxos que es produeixen en la relació de les perso-nes amb l’espai han estat algunes de les grans apor-tacions del planejament, tant en positiu com ennegatiu. La ciutat de l’espai s’ha d’estructurartambé en funció dels moviments de persones i demercaderies i la identificació de la direcció, del sen-tit i de la intensitat dels fluxos és una qüestió ques’ha d’incorporar al planejament. L’espai dinàmicdels fluxos i de la complexitat és avui inseparable del’espai estàtic que predominava en plans i projectesdel passat.

Els plans i projectes que donaren una predominançaexcessiva als aspectes físics de la forma i l’estruc-tura sobre una anàlisi més acurada dels moviments,del comportament i de la cultura dels ciutadans,s’han vist superats per la tossuda realitat dels fets.El col·lapse d’alguns punts de les rondes deBarcelona o el decandiment físic que en molts pocsanys han experimentat alguns espais consideratsemblemàtics en el moment de la seva inauguració,són un exemple d’aquesta situació.

El contrast entre els plans, les realitzacions i lesreaccions dels ciutadans ha de permetre, però,superar els aspectes negatius d’un cert despotisme

il·lustrat dels plans i projectes dels primersmoments.


LC: S’ha recuperat el mateix concepte de projecteurbà que semblava abandonat els decennis ante-riors. A Europa, les presses en la reconstrucció deles ciutats devastades durant la segona guerramundial, i al nostre país, les presses en aixecar lesconstruccions per allotjar l’allau d’immigrants en uncontext de corrupció i especulació generalitzada,foren causes que la ciutat, l’espai urbà, fos nomésel resultat residual d’allò que era considerat priori-tari: la construcció, sense ordre ni concert, de noushabitatges.

Durant trenta anys no es parlà gens, al nostre país,i molt poc a la resta d’Europa, de projectar l’espaiurbà. Només cal repassar la bibliografia especialit-zada de l’època. El llibre de Josep Lluís Sert «Elcorazón de la ciudad» és un dels escassos textosd’aquell moment que aborda el tema, i els centresde les ciutats escandinaves són alguns dels pocsexemples construïts amb qualitat. La resta d’Europai, per suposat, els que feien la ciutat a casa nostratenien altres prioritats.

En el moment de la transició democràtica aquestasituació varia. Projectar la plaça, millorar el passeig,projectar el parc, o situar bé l’escola, el camp defutbol o l’hospital són conceptes i frases que retor-nen al llenguatge quotidià.

Els projectes i les intervencions directes que deri-ven de plans que contenen una definició concretade la forma urbana, quan la proposta és suficient-ment solvent, tenen una incidència directa en lamillora qualitativa de l’espai urbà. El més positiu delprocés que s’ha seguit els darrers vint anys és lasuperació de l’urbanisme de quantitats, o siguil’urbanisme de coeficients, amb la definició tipològi-ca limitada a unes ordenances estàndard, repetideso copiades ad infinitum, vingués o no a to. Per sim-


28

plificar, si com diu algú, la ciutat és una cosa massaimportant per deixar-la en mans dels arquitectes,menys es pot deixar en mans dels advocats, delsenginyers o dels economistes. I molt menys queningú en mans dels promotors immobiliaris.

El planejament participat dels darrers vint anys hapropiciat la visió pluridisciplinària de la complexitaturbana, ha fixat el territori on s’han trobat totes lesopinions i en els casos d’una bona política urbanís-tica ha establert la jerarquia dels valors que ha depresidir tant el desenvolupament com la redefinicióde les ciutats.

Un altre fet a destacar és la planificació de les inter-vencions a gran escala de caràcter estructural osectorial. Les ciutats, de mica en mica, han recupe-rat el protagonisme en la definició del seu futur. Lamajoria de ciutats han sabut encarrilar i controlar lesforces del mercat, sobretot en els primers quinzeanys del període. Però en alguns casos aquest con-trol podria haver estat un miratge momentani.Actualment sembla haver-hi una certa involució. Lesdecisions sobre temes de grans infraestructuresbàsiques s’eternitzen per la manca de poder deciso-ri i de recursos econòmics de la nostra comunitat.Les ciutats catalanes pateixen, com la resta del país,les conseqüències de la manca d’Estat i de poderpolític. Temes fonamentals, com els ports deBarcelona i Tarragona, l’aeroport de Barcelona il’oblidat Aeroport Intercontinental de Catalunya,l’adequació de la xarxa viària bàsica i la connexióferroviària amb Europa (més important l’ample de viaeuropeu per als transports de mercaderies i les con-nexions fins als ports de Barcelona i Tarragona queel TGV) experimenten un retard injustificable com aconseqüència de la dependència política i econòmi-ca del país. Però també el desenvolupament i, sobre-tot, la reestructuració de les ciutats. En molts casoss’ha rentat la cara de l’espai físic, però no s’hanresolt problemes de fons estructurals i socials.

AF/JS: Quins plans municipals en concret,dintre dels que coneixes directament, podriescitar com a més significatius del període?

LC: Més que a plans en concret m’agradaria referir-me a la gestió dels plans. Crec que s’ha superat lavisió estàtica del planejament. El nou planejamentes va adaptant a un projecte de ciutat que es revisacontínuament. El reforçament dels equips tècnicsmunicipals de planejament i la creació de gerènciesd’urbanisme han significat un pas endavant moltimportant.

En aquest sentit, algunes ciutats han sabut coor-dinar planejament i gestió amb flexibilitat i rigor.Entre d’altres destacaria Lleida, Sabadell, Matarói Girona. Però també totes les ciutats i pobles quehan sabut trencar amb la dinàmica anteriord’abandonar la iniciativa del planejament i de lagestió urbanística als ritmes, a les situacions iamb les intensitats que imposava la iniciativa pri-vada.

També cal destacar la tasca de coordinació id’impuls dels plans i projectes supramunicipals queha fet la Mancomunitat de Municipis de l’ÀreaMetropolitana de Barcelona. La desaparició de laCorporació Metropolitana de Barcelona va ser uncop baix a la racionalitat de l’administració de l’urba-nisme que la Mancomunitat ha superat prou bé. Éslamentable que en àrees de problemàtica similar nos’hagi pogut superar el minifundisme municipal i,encara pitjor, s’hagi propiciat el fraccionament.L’entorn del sistema metropolità del Camp deTarragona és un exemple prou clar del que significala manca de coordinació urbanística entre territorisd’una mateixa unitat urbana supramunicipal.

L’escassíssima incidència dels consells comarcalsen l’ordenació del territori és també, i encara, unade les assignatures pendents.


29

Arquitecte (1982)

Durant el període 1984 a 1987, en el Servei deDocumentació de la Direcció General d’Urbanismede la Generalitat, participa en la redacció dels plansgenerals de Vallirana, Flix i Alella (amb C. Galiano),Lloret de Mar (amb R. Roger i C. Galiano), Cabrils iCardona, i de les Normes Subsidiàries de SantaColoma de Queralt (amb M. Hosta).

En el període de 1987 fins a 1990 exerceix de coor-dinador comarcal del Vallès Occidental dins dels ser-veis territorials de la Direcció General d’Ordenaciódel Territori i Urbanisme.

Des de 1990, com a cap del Servei de Documentacióde la Direcció General d’Ordenació del Territori iUrbanisme, tutela i col·labora en la redacció del pla-nejament municipal elaborat pels arquitectes del ser-vei. Els documents redactats són les NormesSubsidiàries de Marganell (amb T. Guri), Rajadell

(amb T. Guri i M. Bolló), Castellar de n’Hug i Torrelavit,i la revisió del Pla General de Gironella (amb T. M.Jové); les Normes Subsidiàries d’Aguilar de Segarra,l’Espunyola i Viver i Serrateix (amb J.M.Llauradó); lesrevisions del Pla General del Pont de Vilomara i de lesNormes Subsidiàries d’Avinyonet del Penedès (ambF. Solà), i les revisions dels plans generals de Callús,Monistrol de Montserrat (document de l’Avanç, con-juntament amb M. González) i el refós de l’Ametlla delVallès (amb M. González), així com les NormesSubsidiàries de Saldes i de Font-rubí (amb J. Mas).

Des de 1990 fins a 1996 redacta el conjunt dedirectrius de formalització dels documents de pla-nejament. L’any 1991 redacta el Manual de proce-diment del sistema territorial de planejamenturbanístic de Catalunya (SITPU) i posteriormentcoordina la seva realització, que cobreix les setcomarques de la regió metropolitana de Barcelona,l’entorn de Lleida i la conurbació de Tarragona-Reus-Valls.

JOSEP M. CARRERAS

Normes Subsidiàries de Rajadell (1986)


30

AF/JS: Creus que hi ha hagut una evolució enels plans municipals redactats al llarg delperíode? En quin sentit?

JMC: Podem parlar de tres etapes. Una etapa preli-minar que s’acaba amb les primeres eleccionsdemocràtiques, una intermèdia que coincideix apro-ximadament amb la dècada dels vuitanta i, final-ment, una darrera etapa que es correspon amb elsanys noranta. Tanmateix, la totalitat del períodeestà emmarcada tant en el nivell jurídic com en elmetodològic per la modificació de la Llei del Sòl del’any 1976 i la Llei d’Adequació de l’OrdenamentUrbanístic de Catalunya de l’any 1984. Aquesteslleis són les que fixen els conceptes, el contingutgenèric i els instruments dels plans.

Etapa preliminar

1. Es parteix d’una situació, dilatada en eltemps, de desordre especulatiu que produeixuna ciutat sobredensificada i sense qualitat, ons’acumulen els dèficit d’infraestructura, de ser-veis, parcs i equipaments.

2. Com a excepcions d’aquesta situació, peròtambé com a final d’un procés i inici d’una etapade profundes transformacions polítiques, esrealitzen alguns plans, com el Pla GeneralMetropolità de Barcelona o el Pla Comarcal deSabadell, que representen un model de redreça-ment cap a un urbanisme que regula les condi-cions del mercat immobiliari des de la posició del’interès col·lectiu.

Dècada dels vuitanta

Es caracteritza fonamentalment per ser una dècadade consens social respecte el paper que l’urbanis-me ha de tenir en el redreçament de les ciutats delpaís.

1. Amb l’arribada de la Generalitat provisional iels primers ajuntaments democràtics s’imposala prioritat de revisar els plans urbanístics ela-borats amb anterioritat a la llei de 1976, i dedotar de nou planejament els municipis que noen tenien. Això implica, durant els primers anys

vuitanta, un procés massiu de redacció de docu-ments de planejament general.

2. Si bé els plans de finals del franquisme treba-llen amb hipòtesis demogràfiques que provenende la projecció dels forts creixements de pobla-ció dels anys seixanta i setanta i des d’aquestssupòsits les reserves de sòl són molt impor-tants, en el cas de la primera fornada de plansdemocràtics, que ja pateixen l’aturada del crei-xement i els primers indicis de pèrdua de pobla-ció de Barcelona, redueixen la proporció de lesreserves i les densitats del nou sòl urbanitzable.

3. L’obtenció de sòl per a zones verdes i equi-paments és un aspecte prioritari de la políticamunicipal d’aquest període. En el procés de laredacció dels plans és el moment idoni per fixaraquestes reserves. Per això els plans s’orienten,en bona mesura, a la recuperació de sòl destinatals esmentats usos. Però l’obtenció de sòlpateix una rigidesa molt forta en el centre urbà,i per això la pressió per la recuperació de dota-cions es produeix sobretot en els sectors de sòlurbanitzable..

4. Es produeix també una moderació de la quan-tia i els requeriments tècnics de les infraestruc-tures viàries, matisant el tractament quan el seucaràcter és més urbà.

5. Es dóna un canvi en els models de creixementque majoritàriament s’aplicaven durant les duesdècades anteriors. El model de la ciutat-jardíaïllada s’utilitza en operacions molt més contin-gudes i sempre confrontants amb els nuclisurbans consolidats. Els blocs aïllats d’alta i mit-jana densitat, que durant els anys seixantas’havien utilitzat en massa, només apareixenaïlladament en combinació amb altres tipolo-gies. També apareixen les cases en filera, queràpidament s’estenen com a model de creixe-ment dominant en aquest període.

6. Alguns plans de finals dels anys vuitanta defi-neixen detalladament la morfologia urbana, dei-xant molt poc marge de maniobra per a les figu-res de desenvolupament sectorial. Són plans


31

molt dibuixats, però també rígids. De fet esdóna una desconfiança respecte a la capacitatde l’Administració per completar la forma de laciutat.

Dècada dels noranta

1. A finals dels anys vuitanta es produeix unacrisi de confiança que encara dura, respecte lacapacitat dels plans per ordenar el conjunt de laciutat. Hi ha la tendència d’abandonar els temesestructurals i limitar-se a una concepció de laciutat caracteritzada pel fet que aquesta es potconstruir per fragments, ignorant el sistema derelacions global.

2. Els inicis d’aquesta dècada són anys en elsquals dominen les teories neoliberals i és enaquest moment quan s’estén arreu el conceptede desregularització.

3. Tot això incideix en el trencament del consensrespecte dels objectius del planejament i de lacohesió de criteris i conceptes que durant ladècada dels vuitanta van compartir tècnics, ges-tors i representants polítics.

4. Les relacions entre l’interès públic i el privatassoleixen nous equilibris en la mesura que espren consciència que una dominació excessivadel primer sobre el segon pot deixar fora de jocla iniciativa dels operadors particulars en laconstrucció de la ciutat.

5. Es pren consciència de la necessitat d’unafeina continuada de gestió per desenvoluparles directrius del document de planejament. Sino es dóna aquesta gestió, el pla generalnomés serveix per concedir llicències d’obresen sòl urbà. Per facilitar la gestió cal que larelació de càrregues i beneficis establerta pelplanejament no estigui desequilibrada. Enaquest sentit els plans nous mesuren milloraquesta relació.

6. S’aprèn a conèixer el timing del procés admi-nistratiu d’aprovació dels plans generals. Sem-pre hi ha un moment en què el procés està

madur per fer les aprovacions. Si passa aquestmoment la situació s’embolica i la coherènciaque podria haver assolit el planejament fins ales-hores es comença a deteriorar.

7. El paper adjudicat a les infraestructures urba-nes de caràcter ràpid ha sofert una evolució bas-culant. A partir d’experiències desgraciades del’etapa preliminar, com l’execució del primer cin-turó a la plaça de Lesseps, es va produir una crí-tica que demanava la supressió total de les viessegregades, des del supòsit que la xarxa delsteixits històrics absorbiria millor els fluxos circu-latoris, sense provocar fractures als barris.Aquest plantejament es va abandonar a partir del’execució de les Rondes de Barcelona, l’any1992. Des de la base d’un planejament de vintanys enrera es va demostrar que es podia com-patibilitzar la integració dels barris amb la viasegregada.

8. Durant aquests anys es produeix una recu-peració de l’espai que els vianants ocupen dinsels carrers. La realització de zones de via-nants arreu del país i la reconsideració i modi-ficació de la proporció d’espai que s’ha de des-tinar al trànsit rodat en la secció dels carrershan incidit de forma molt evident sobre la qua-litat urbana.

9. Apareixen els primers indicis de canvi en rela-ció amb la sostenibilitat. Es classifica, per pri-mera vegada, alguns sòls qualificats d’agrícoles,per les perifèries urbanes, com a sistema ambla voluntat de conferir-los una protecció jurídicaque resisteixi les pressions del sòl urbà confron-tant. En un altre ordre de coses, algunes orde-nances de regulació d’usos i activitats abando-nen els mecanismes habituals de control de larelació indústria-habitatge, substituint-los peruns altres que afegeixen una casuística delsimpactes sobre l’entorn molt més actual i com-plexa. La contaminació acústica, de residus,atmosfèrica, radioactiva, l’originada per lesnecessitats d’aparcament, etc., són efectes quepoden ser produïts per altres causes a més deles industrials.


32


JMC: Inicialment el tòpic més corrent fou el de larecuperació de sòl per a zones verdes i equipa-ments. Avui cal seguir treballant per aconseguir unsestàndards equilibrats, però no amb la urgènciaamb què es va plantejar el tema fa vint anys.

Després ha anat creixent el tòpic de la necessitatd’introduir els mecanismes de gestió per al desen-volupament dels plans. Crec que s’ha produït unaprenentatge, però que encara hi ha molta feina afer per tal de normalitzar la gestió urbanística i queaquest tòpic perdi interès.

Els dos tòpics apareguts els darrers anys són el de«la perifèria urbana» i el de «la ciutat sostenible».S’ha escrit molt sobre el primer, però des d’unaperspectiva perceptual que no acostuma a anarmés enllà de la contemplació estètica. Manquenexplicacions estructurals que expliquin el fenomen ianalitzin quines implicacions té, sobre la formaurbana i també com a model de segregació de laciutat moderna.

Sobre la ciutat sostenible, el problema és moltmés complex perquè la definició i l’articulació delsconceptes que l’urbanisme pugui establir sobreaquest tema van a remolc de les formalitzacionsde conceptes i processos que des d’altres disci-plines no urbanístiques es van produint. Es tractad’un problema de caràcter global en què l’urbanis-me hi és present en una petita part. S’avança moltlentament en aquest camp perquè hi ha moltes difi-cultats per aplicar models alternatius. Per exem-ple, què passaria si per a les cases unifamiliarsaïllades existís l’obligació d’instal·lar pannells foto-voltaics, bateries i alternador per cobrir la majorpart de les seves necessitats? Doncs que baixariael consum global d’energia elèctrica de la xarxa.Una mesura com aquesta avui és econòmicamenti tècnicament possible, contribuiria a la sostenibili-tat, però té implicacions negatives per a lesempreses subministradores. Potser la solució vin-dria per la via de la reestructuració industrial, de

manera que les empreses s’introduïssin en elcamp de la fabricació, comercialització i manteni-ment d’aquest tipus d’instal·lacions i així compen-sessin les conseqüències econòmiques del decrei-xement del consum.


JMC: Puc anotar els següents:

—L’aprovació generalitzada del planejamentgeneral municipal ha tingut un primer efecte res-pecte a la normalització dels instruments admi-nistratius en la resolució de les tensions i elsconflictes urbans. En aquest aspecte ha contri-buït a la seguretat jurídica del país.

—Els plans han contribuït a l’economia de l’ocu-pació del sòl. La pràctica totalitat dels nouscreixements establerts durant els darrers vintanys s’ha concentrat en la immediatesa delsnuclis, evitant els sòls dispersos i allunyats delcentre.

—S’ha compensat una part dels dèficit acumu-lats de sòl destinats a parcs i equipaments,establint una base sòlida per millorar la qualitaturbana.

—La previsió de sectors de creixement sufi-cients i adaptats a les condicions topogràfiques,d’ús i de propietat ha contribuït, sempre ques’hagi donat la corresponent gestió urbanística,a normalitzar el mercat del sòl als territoris onencara la ciutat no havia exhaurit físicament lesseves reserves.

—Ha incidit en la construcció de nous elementsestructurals urbans que modifiquen i enriqueixenles relacions i la forma de la ciutat.

—A través de l’establiment dels precatàlegs, elsplans generals han contribuït a salvar el patri-moni històric i arquitectònic dels municipis.


33


JMC: Crec que podria citar al menys tres tipus de pro-jectes urbans: en primer lloc, les operacions d’urba-nització de places, zones verdes i vies cíviques;desprès, l’execució de sectors de sòl urbanitzable i,finalment, les operacions de renovació urbana.


JMC: De l’etapa preliminar, crec que cal citar espe-cialment el Pla General Metropolità de Barcelona,així com el Pla Comarcal de Sabadell. De la dècadadels vuitanta, destacaria els plans de Vic i Vilafrancadel Penedès. I de la dècada dels noranta, el PlaGeneral de Sabadell.


34


35

Arquitecte (1977)

Com a professional lliure participà l’any 1980 en laredacció de les Normes Subsidiàries de Malgrat,aprovades el 1982, i del Pla Parcial de la ZonaIndustrial de Can Patalina, també de Malgrat.Aquestes Normes substituïen una delimitació del sòlurbà, i els seus objectius bàsics van ser els carac-terístics dels plans d’aquells moments:

—Recuperar els dèficit d’espais lliures i equipa-ments, qualificant les superfícies necessàries percomplir els estàndards en funció del càlcul de lapoblació potencial teòrica. És destacable la qualifi-cació com a parc urbà de la major part de la franjade pineda compresa entre el tren i el mar, davant dela zona turística; també, la reserva d’una àmpliapeça d’espai lliure entre el turó del Castell i l’avingu-da de la Costa Brava (carretera de Blanes), méspensada com un futur parc central.

—Dibuixar, amb el màxim detall que permetia la car-tografia disponible, l’ordenació, tant del nucli urbàconsolidat com dels nous creixements. Es va optarper determinar àmplies zones com a unitats d’actua-ció en el règim de sòl urbà, per garantir l’aportació

de peces importants de parcs i equipaments i con-trolar alhora la coherència del teixit urbà nou. A més,gran part d’aquestes àrees ja eren incloses a la deli-mitació del sòl urbà, i així s’evitava la discussió sobreel règim del sòl.

—En el sòl consolidat, per tal d’evitar la impreci-sió de les anteriors normes, es va optar per gra-fiar les fondàries i les alçades de les zones d’ali-neació de vial (nucli antic i eixample) i, en àreesd’ordenació oberta, es van grafiar directament lesvolumetries (perímetre en planta i alçada) dels edi-ficis possibles.

Dins de la Direcció General d’Urbanisme, participael 1981 en l’elaboració de les Normes Subsidiàriesde Girona, dictades per cobrir el buit creat per lasentència que va anul·lar el Pla General. Aquestesnormes van introduir alguns conceptes desprésincorporats a la Llei de Mesures d’Adequació del’Ordenament Urbanístic a Catalunya, com és l’ads-cripció de sistemes generals als sectors de sòlurbanitzable, amb el caràcter de sòl de cessió obli-gatòria i gratuïta sempre que se’ls atorgui l’edifica-bilitat bruta del sector, i compatibilitzant dintre elsestàndards de cessió de sistemes locals.

JORDI CASSO

Normes Subsidiàries de Malgrat de Mar (1982)


36

AF/JS: Creus que hi ha hagut una evolució enels plans municipals redactats al llarg delperíode? En quin sentit? Quins tòpics conside-rats inicialment com a molt rellevants handeixat de ser-ho tant? Quins nous tòpics hanaparegut o han crescut en importància?

JC: Crec que els plans corresponents al primer perí-ode de recuperació democràtica dels ajuntaments,a principis dels anys vuitanta, foren plans de xoc,que tractaren de capgirar el planejament anterior (ola manca de planejament) per tal de frenar l’espe-culació del sòl i el creixement desordenat de la ciu-tat, o que buscaren reduir les densitats i preservarels espais d’ús públic (especialment les zones ver-des i per a equipaments) que l’anterior pràcticaurbanística havia deixat de banda.

L’actuació municipal es va centrar en la recuperaciódels dèficit urbanístics: obra d’urbanització, creacióde parcs i places, construcció d’equipaments.L’obsessió, el tòpic del moment, fou l’espai públic ila reducció de densitats. Tot el que fos augmentarels estàndards de sòl de cessió, reduir les densitatsi els coeficients d’edificabilitat o incrementar la ratiosuperfície de sostre/habitatge fou consideratcorrecte, quasi axiomàticament.

Un cop hem tingut els plans posats al dia i les ciutatsmés endreçades i estructurades, s’ha començat aposar l’accent en les polítiques de sòl i habitatge, iha aparegut —cosa inexistent abans— la preocupa-ció per l’equilibri entre costos i densitats, per tal depossibilitar preus finals de l’habitatge adequats a lademanda.

Vivim ara, en certa manera, una tornada del pèndolcap a una revisió crítica de les baixes densitats; enmolts municipis pesen les superfícies de parcs iequipaments, que han passat de ser la nineta delsulls del discurs a càrregues, ja sigui pels seus cos-tos de manteniment o per la creixent pressió delspropietaris de sòl (que reclamen l’expropiació quanestà qualificat com a sistema). Fins i tot, en algunsmunicipis, l’esgotament del territori i la manca desòl qualificat per a nous usos residencials i d’activi-tat ha posat en qüestió les reserves de sòl esta-blertes pel planejament, quan els sistemes no hanestat encara desenvolupats.

Jo penso que posar mesura i equilibri als axiomesdels anys vuitanta sobre el sòl públic i les densitatsestà bé i cal fer-ho, però penso també que en el dis-curs de molts agents públics de l’urbanisme hi hauna pèrdua del concepte del domini públic i de ladiferència entre sistema i zona, entre interès gene-ral i interès particular; tot entra en el camp del mer-cadeig de manera massa indiferenciada, i això pro-voca confusió.

Es tendeix a plantejar objectius a molt curt termini,es busca la rendibilitat i l’equilibri immediat, i aixòxoca amb una de les característiques bàsiques delplanejament, la previsió a mitjà i llarg termini, la pre-servació en posició adequada d’espais per satisferles necessitats col·lectives, espais que potser avuiencara no fan falta però que seran imprescindiblesmés endavant. Hi ha el perill que aquesta tendènciageneri una progressiva pèrdua de la funció socialdel planejament; caldrà fer un esforç de reflexióentre les administracions per evitar-ho.


JC: És evident que l’acció urbanística desenvolupa-da durant aquest període ha comportat unes millo-res notables per a l’estructuració urbana de les ciu-tats, en un sentit ampli, tant en la generaciód’espais d’ús públic centrals i estructurants (valguila redundància) com en la millora de les condicionsde les tipologies d’edificació, i en definitiva de lescondicions de vida de la població. Així, el planeja-ment urbanístic municipal d’aquests vint anys haprocurat ordenar els nous creixements residencialsconfigurant eixamples de les ciutats i les viles, perreforçar el pes dels sistemes urbans, tant a nivellquantitatiu com, sobretot, qualitatiu, buscant unamillor articulació urbana entre els nous i els vells tei-xits, de manera que els sòls públics, espais verds,equipaments, places i carrers, creats pels noussectors tinguin un paper beneficiós per al conjunt dela població (com a sistema general) i no tan sols peral sector on s’emplaça (sistema local). En aquestsentit, considero que l’acció de planejament duta a


37

terme per l’Institut Català del Sòl i altres gestorspúblics ha estat molt important per ajudar a confi-gurar aquesta forma d’entendre el planejament i elseu paper en l’estructuració de les ciutats.

A nivell més territorial, i especialment a l’entornmetropolità, crec que convé posar en relleu elpaper que ha tingut el planejament com a correctorde la gran dispersió de teixit urbà que va comportarla intensa proliferació d’urbanitzacions de ciutat-jardí de segona residència durant els anys seixantai setanta. Tot i que, paradoxalment, és durant elsvuitanta i noranta que es produeix el pas de segonaa primera residència en aquestes urbanitzacions,l’acció urbanística d’aquests anys ha evitat la crea-ció de noves àrees d’aquestes característiques i lesha contrapesat, com hem dit, amb el reforçamentde les viles i ciutats, en definitiva, dels centresurbans.

Pel que fa als sectors d’activitat, el planejament haaconseguit reconduir cap al sòl prèviament urbanit-zat i dotat de serveis la implantació de les noves ins-tal·lacions industrials i terciàries, garantint alhora unemplaçament més ordenat en el territori i una milloreficiència de les pròpies activitats.

En definitiva, el planejament ha actuat com a meca-nisme regulador del sòl i garant de les regles del jocurbanístic.


JC: En correspondència amb els diferents objectiusi preocupacions dels diferents períodes, puc desta-car que durant els anys vuitanta l’actuació munici-pal, en general, es va centrar més en els projectesd’obra pública, mentre que desprès s’ha anatampliant progressivament el camp d’actuació, pro-jectant peces de ciutat més completes (per exem-ple, l’Eix Macià de Sabadell), que comporten unaintervenció més estructural i més complexa, ientrant més directament en operacions públiquesd’habitatge.

En el camp de l’activitat econòmica, s’ha anataccentuant la preocupació municipal per disposard’oferta per a activitats industrials i terciàries, i s’haentrat també en la promoció directa, mentre que alcomençament del període la promoció de sòl indus-trial era deixada molt més als particulars. Així, elsajuntaments tenen un paper cada cop més actiu enla captació d’empreses perquè s’instal·lin al munici-pi i intervenen directament en tot el procés, des deles gestions prèvies amb l’empresa per aconseguirel compromís de la seva implantació, passant pelstràmits del planejament urbanístic necessari i lagestió d’obtenció de sòl i acabant amb l’impuls deles obres d’urbanització que calguin.


JC: Encara que són estrictament anteriors al perío-de indicat, voldria assenyalar dos plans immediata-ment anteriors que han tingut gran importància, tantdins del seu propi àmbit com per la força d’exemplei d’innovació. Són el Pla General Metropolità deBarcelona i el Pla Comarcal de Sabadell. Crec queaquests dos plans exemplifiquen el nou llenguatgeurbanístic derivat de la Llei del Sòl de 1975 i repre-senten l’avançada tècnica del planejament dels pri-mers anys dels ajuntament democràtics.

Com a representatiu de les noves revisions de plansgenerals, destacaria el Pla General del municipi deSabadell (1993), ja desagregat del Pla Comarcal,que assenyala prou bé les línies d’actuació munici-pal sobre el mercat del sòl.

A un nivell molt diferent, voldria assenyalar el PlaGeneral de Vacarisses (1985) per l’important i deta-llat esforç que va comportar en la difícil reconduc-ció de les desarticulades àrees d’urbanització i par-cel·lació heretades, i que ha permès un bon treballposterior de regularització d’aquestes àrees. Lafeina es va completar amb una revisió anticipadal’any 1990 per crear una nova zona industrial, apro-fitant la millora de comunicacions generada perl’autopista Terrassa-Manresa amb l’objectiu d’equili-brar la relació població-activitat.


38


39

Arquitecta (1978)

Des de l’any 1979 és professora d’Urbanisme al’Escola d’Arquitectura del Vallès, i des de 1980 i elsdarrers anys, al màster en Projectació Urbanísticade la UPC.

Desenvolupa la seva activitat professional vinculadaa l’equip de treball CCRS Arquitectes. Així, l’any1980 participà, juntament amb M. Corominas, J.Sabaté i J. Carné, en la redacció del Pla General deVidreres (1980). Al llarg de la mateixa dècada, vaparticipar també en la redacció dels plans generalsde Torroella de Montgrí, Sant Pere Pescador iRoses, i en el seu seguiment posterior, concretat enuna sèrie de plans derivats i projectes urbans.També col·labora amb l’equip Fuses-Viader en laredacció de les Normes Subsidiàries dels municipisde Bordils, Flaçà i Sant Martí Vell.

A la dècada dels noranta va participar en la redaccióde plans especials i altres figures de planejamentrelatives a àrees urbanes centrals, com el PlaEspecial del centre històric de Caldes de Montbui, elPla Especial de Reforma Interior del sector del Clotde la Mel, a Barcelona, i la primera formulació del PlaEspecial Diagonal-Poblenou, també a Barcelona. Elsmateixos anys ha participat també en la redacciód’estudis urbanístics diversos, com l’estudi del cen-tre urbà de l’Hospitalet de Llobregat i les propostesde modificació de planejament a Castellar del Vallès,així com en la redacció de plans locals i territorialsfora de Catalunya. Actualment redacta la revisió delPla General de Sant Quirze del Vallès.

També ha participat en diverses publicacions vincu-lades a activitats acadèmiques en el marc del’Escola d’Arquitectura del Vallès, a la difusió del pla-nejament local i als estudis territorials realitzats.

ISABEL CASTIÑEIRA

Pla General de Sant Quirze del Vallès (1999)


40

AF/JS: Creus que hi ha hagut una evolució enels plans municipals redactats en el període?En quin sentit?

IC: Crec que els plans han hagut d’evolucionarnecessàriament en paral·lel a les pròpies adminis-tracions públiques i, en particular, les municipals. Elsprimers anys vuitanta van suposar una generalitza-ció del planejament a tot Catalunya, que fins alesho-res era patrimoni exclusiu d’algunes grans ciutats.En aquells anys la redacció d’un pla general s’ente-nia com un dels principals instruments d’expressiódels objectius dels nous ajuntaments democràtics.Des d’aquest punt de vista, el planejament es cons-titueix en un instrument capaç de vincular la partici-pació ciutadana, recollir les aspiracions veïnals,garantir la transparència de les actuacions públiquesaixí com la previsió i el control de les actuacions pri-vades. La seva aprovació suposava el trencamentamb antigues pràctiques arbitràries d’urbanització id’edificació, alhora que es constituïa en un instru-ment capaç de sintetitzar els objectius de desenvo-lupament del municipi.

Els primers plans aportaven als nous consistoris unaanàlisi global del municipi, constituint una font d’infor-mació que en molts casos podia suposar la based’objectius i línies d’actuació complementàries a lespropostes d’ordenació física del pla. La importànciaque en els primers plans generals adquireix la infor-mació urbanística, és prova d’aquest «descobri-ment» del propi municipi en què participen tècnics,polítics i població.

L’aprovació dels primers plans ve seguida per lanecessària pràctica i gestió des dels ajuntaments,la qual cosa suposa la vinculació dels operadorsurbans públics o privats als mecanismes de desen-volupament. La més gran experiència de tècnics ipolítics municipals i l’emmarcament de les actua-cions urbanístiques en els plans qualifiquen la situa-ció actual.

L’avui freqüent revisió de plans respon ara més afets concrets, derivats de la pràctica del planeja-ment. El punt de partida en la redacció d’un pla, tangenèric abans, es refereix avui a enunciats ben con-crets: problemes determinats o necessitats deriva-

des de l’evolució econòmica i social, que sovinttenen un marc de referència més ampli que el propimunicipi. L’experiència en la gestió ha suposatl’adquisició de certes pràctiques a les quals sovintel nou planejament ha d’adaptar-se si vol garantir elseu futur. D’altra banda, la creixent comprensió perpart dels ciutadans dels mecanismes urbanístics,dels drets que els hi atorga el planejament i delscompromisos adquirits per part de l’Administraciósuposen una certa contenció a les propostes, en elsentit que tendeixen a fixar amb major precisió lesactuacions que es preveuen assumibles en el futurmés immediat, donant una definició més genèrica ioberta a altres operacions que s’han de desenvolu-par a mig i llarg termini, per tal que es puguin adap-tar als objectius prioritaris i als condicionants delmoment en què es desenvolupin.

Crec que ens trobem en una etapa de transició, enquè apareixen noves formulacions recolzades en lesfigures antigues, però que mostren unes tendènciesque en alguns aspectes les fa més pròximes a fór-mules de planejament estratègic. Tendència que,des del meu punt de vista, no té el suport de lesrecents modificacions legislatives.

En aquest sentit, i si se’m permet fer una hipòtesi defutur, crec que la figura del pla general, tal coml’entenem ara, ha de venir substituïda per un procésque tingui en compte:

—Pla d’estructura i d’estratègies amb una pro-gramació flexible, entès com la successiód’actuacions depenents o interrelacionades queresponen a la consecució d’un fi concret.—Normes i ordenances de desenvolupament deles àrees consolidades. —Sistemes d’informació geogràfica actualit-zats, que han de permetre una major flexibilitat iseguretat en les decisions de caràcter territoriali urbanístic.—Coordinació de municipis en la projectació i eldesenvolupament de qüestions de caràctermediambiental, de grans infraestructures i dedistribució genèrica d’usos, encarrilant-se versla col·laboració en alguns aspectes que avuisón objecte de competències entre municipisveïns.


41

AF/JS: Quins tòpics considerats inicialmentcom a més rellevants han deixat de ser-hotant? Quins nous tòpics han aparegut o hancrescut en importància?

IC: La diferència entre la situació de partida delsplans antics i els nous incideix en la relativa pèrduad’importància d’alguns tòpics, i dic relativa perquèno crec que alguns aspectes hagin perdut importàn-cia per guanyar-ne d’altres, sinó que alguns aspec-tes que eren nous en els primers plans i es veiencom als seus objectius prioritaris, en aquest mo-ments ja estan assumits tant per l’Administraciócom pels operadors urbans i els ciutadans, mentreque han aparegut temes nous que van adquirintimportància.

Destacaria en primer lloc la previsió d’espais lliu-res i d’equipaments, sobretot en el seu paperd’elements capaços de reforçar l’estructura urba-na, aspectes que han contribuït a la millora de lescondicions de vida de les ciutats, i que avui elsciutadans no entendrien mai com un tòpic del pla-nejament, sinó com un dret absolutament irrenun-ciable.

En segon lloc, aspectes que fan referència al règimdel sòl i a les seves condicions específiques d’edifi-cació, desenvolupament del planejament i reparti-ment de càrregues, conceptes que a hores d’araestan assumits pels operadors urbans, siguin pro-motors o particulars, i que encara ara resultenestranys a d’altres comunitats espanyoles (restric-cions en sòl no urbanitzable, planejament derivat,cessions i reparcel·lacions).

Entre els assumptes que han adquirit una majorrellevància en els darreres temps, podem destacarels que fan referència al medi ambient, tant pel quefa a l’aplicació de mesures tendents a la preserva-ció del medi urbà (disminució dels nivells de fums,sorolls, contaminació), l’aprofitament del recursos ola conservació de condicions naturals dels espaisperiurbans, on el seu valor més destacat és el fetd’haver-se conservat com a buits a entorns densa-ment poblats, a més de la possible existència d’ele-ments naturals o paisatgístics d’interès.

Una qüestió que pot constituir una sèria preocupa-ció els propers anys és la limitació de la grandàriade les poblacions, sobretot a l’entorn de Barcelona,on han mostrat forts creixements. Els incrementsdemogràfics de molts municipis poc tenen a veureamb els creixements vegetatius o amb les previ-sions de desenvolupaments econòmics que han degenerar nous llocs de treball i atreure població, sinóque vénen fortament marcats pel desenvolupamentimmobiliari i la demanda de serveis, dotacions i xar-xes de comunicació. Aquests creixements accele-rats i sovint poc concordes amb les dinàmiques tra-dicionals dels pobles fan difícil preveure novesextensions, particularment si aquestes s’han de fercompatibles amb la conservació d’alguns valors delterritori, que en aquest marc de densificació esposen més en evidència.

AF/JS: Quins creus que han estat els efectes principals del planejament urbanístic a les ciutats catalanes? Quinsaspectes han millorat gràcies al planeja-ment?

IC: En gran mesura la resposta està ja implícita enles anteriors. En termes generals, la principal apor-tació està en el propi fet que la majoria de les ciu-tats i els pobles catalans disposen de pla, el qual elsdóna una certa seguretat en relació amb el seufutur.

Crec també que el planejament ha estat només undels elements que han contribuït, conjuntamentamb altres de tipus polític, econòmic, cultural isocial, a una millora de les condicions de vida urba-na. Em complau pensar, però, en la important con-tribució del planejament en la reordenació del marcfísic i en l’oferta d’espais adequats a les novesexigències socials. En aquest sentit i per concre-tar, la millora de l’espai urbà, parcs, places icarrers i l’increment d’ofertes d’equipaments haestat una de les constants més rellevants de lamillora de les nostres ciutats. A aquests aspectespodem afegir la creixent atenció al medi natural i ales condicions ambientals, com a aspecte rellevantdel planejament.


42

AF/JS: Quins tipus de projectes urbans ointervencions directes han propiciat, sobre-tot, els plans? Ha variat al llarg del vint anys?

IC: Penso que aquesta qüestió no es pot respondrede manera genèrica, ja que les intervencions urba-nes vinculades directament al planejament hanestat molt diverses en funció de les ciutats i delsobjectius i prioritats del plans. També cal tenir encompte l’escala o els instruments d’aquests projec-tes o intervencions propiciats per cada pla, en fun-ció de si s’han de concretar en operacions unitàries,més o menys grans, o en l’addició de petites inter-vencions, que no per això s’han de considerar demenor importància per a la consecució dels objec-tius del pla.

Les grans intervencions unitàries fan referènciasobretot a la realització dels elements d’estructuraque el pla ha considerat com a més significatius,que afecten a accessos, vialitat o a la recuperaciód’espais. Aquestes propostes sovint depenend’altres administracions per a la seva execució.

A escales menors, crec que han estat de granimportància les realitzacions de les obres de requa-lificació de les àrees consolidades, especialmentles obres d’urbanització de carrers i places i espaislliures, les delimitacions d’unitats d’actuació quehan permès la transformació d’espais centralsbuits o instal·lacions obsoletes, conjuntament ambla incorporació d’espais públics i dotacions. En elmarc de les actuacions directes del pla també calesmentar la importància de les normes urbanísti-ques en la reconducció de les transformacions edi-ficatòries de les àrees consolidades. Els estudismorfològics i tipològics continguts en molts planshan servit per establir criteris d’edificació capaçosde fer compatible la millora i renovació de l’edifica-ció amb la conservació de les característiques delsteixits urbans.

Necessàriament aquests vint anys han aportat can-vis en la manera de plantejar i executar les inter-vencions previstes pel planejament, derivades tantde la pròpia experiència dels ajuntaments com dels

redactors. La capacitat de control i gestió ha estatvariable: només voldria destacar el millor coneixe-ment per part de tècnics i polítics de quines són leslimitacions i a què es deuen. Per part del redactors,crec que s’ha tendit a passar d’una visió més globali unitària de la ciutat a una major incidència en lesintervencions sistèmiques (espais lliures, viari, dota-cions) i en la definició d’estratègies amb capacitatde generar processos derivats.

AF/JS: Quins plans municipals en concret,entre els que coneixes directament, podriescitar com a més significatius del període?

IC: Només puc garantir el coneixement directe icomplet dels plans en què he intervingut, a partd’alguns que han estat publicats. Així, el qualificatiude significatiu el reservo únicament a la meva expe-riència en el propi marc de treball.

M’agradaria fer referència a grups de plans quetenen metodologia o territori comú i que han marcatèpoques de la meva labor. En una primera etapa,els plans generals de Vidreres, Roses i Sant PerePescador, o les Normes Subsidiàries de Flaçà imunicipis veïns són plans de principis dels anys vui-tanta que tenen en comú una metodologia i un marcterritorial. El fet d’haver desenvolupat algunes ope-racions complementàries derivades ha permès elseu seguiment, i alguna revisió com la del pla deSant Pere Pescador.

En el Pla Especial del Casc Antic de Caldes deMontbui es va desenvolupar una línia de treball detractament del centres històrics que s’ha aplicatdesprés a altres treballs a municipis amb centreshistòrics rellevants. També els plans de Clot de laMel i de Diagonal-Poblenou, a Barcelona, van cons-tituir una experiència de gran interès a escala desector urbà. Finalment, els estudis urbanístics i tre-balls realitzats a poblacions properes a Barcelona,sigui els estudis a Castellar del Vallès o el PlaGeneral de Sant Quirze del Vallès, m’han permès uncontacte més directe amb la problemàtica del granàmbit metropolità.


43

Arquitecte (1976)

És professor titular d’urbanisme a l’Escola d’Arqui-tectura de Barcelona, on imparteix classes. Lligat ala pràctica docent i professional, participà en la fun-dació, el 1995, del Màster en ProjectacióUrbanística, on és responsable de tallers, cursos iprogrames de postgrau.

Els primers anys vuitanta treballa en els plans gene-rals de Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia(fins a l’Avanç) i Santa Margarida i els Monjos (fased’informació), dirigits per J. Busquets, A. Font i J.L. Gómez Ordóñez. D’aquesta etapa destaca el plade Vilafranca del Penedès, treball qualificat d’enci-clopèdic i que ha estat una referència de manera defer per a altres plans.

També realitzà, amb I. Castiñeira i l’equip Fuses-Viader, les Normes Subsidiàries de Flaçà i Bordils, aGirona, dins d’un pla intermunicipal més ampli.Posteriorment, va participar en la redacció dels plansgenerals de Vidreres (amb J. Carné, I. Castiñeira i J.Sabaté), i de Sant Pere Pescador i Roses, amb I.

Castiñeira, J. Sabaté i A. Ferrer, així com en la redac-ció d’altres figures de planejament derivat en aquestsmunicipis.

Des de 1983 fins a 1987 va ser arquitecte adjunta la Direcció de Serveis de Planejament del’Ajuntament de Barcelona amb responsabilitatsobre el districte de l’Eixample on participà en laredacció de nombrosos plans especials i del’Ordenança de l’Eixample. També fou el secretaride la Comissió del Pla de Vies, realitzant diversosestudis de transformació cívica de diverses vies dela ciutat.

Com a membre de CCRS Arquitectes, ha partici-pat en treballs a Castellar del Vallès, Parets delVallès i Mollet del Vallès. A Barcelona, participà enel Pla Especial de Diagonal-Poble Nou i diversesilles a Sant Martí de Provençals.

En l’actualitat treballa en la revisió del Pla Generalde Sant Pere Pescador, en la revisió del PlaParcial de la Bonaigua a Sant Just Desvern i en elprojecte del Parc Agrari del Baix Llobregat.

MIQUEL COROMINAS

Pla Especial Diagonal-Poble Nou, a Barcelona (1989)


44


MC: Sí, crec que hi ha hagut una evolució impor-tant. Inicialment, els plans es mostraren molt rece-losos dels desenvolupaments promocionats pelsagents privats i per tant posaren excessiva atencióa definir molt detalladament totes i cada una de lespropostes, fins i tot en els casos en què era con-dició necessària el desenvolupament previ deplans parcials o sectorials d’ordenació. Aquestrecel ha anat desapareixent, sobretot des que lesoficines tècniques municipals creades i consolida-des al llarg dels anys han anat assumint el paperde vetllar pels interessos públics. Algunes d’aques-tes oficines tècniques municipals han adquirit unacapacitat tècnica molt important, i són perfecta-ment capaces de resoldre el planejament urbanís-tic propi, qüestió que era totalment impensable arafa vint anys.

També m’agradaria assenyalar que inicialment elsplans eren molt més engrescadors, amb una càrre-ga d’il·lusió en les propostes clarament perceptible.Això no obstant, també s’ha de dir que algunesd’aquelles propostes, vistes avui, es trobaven pot-ser massa allunyades de la realitat. En els plansmunicipals més recents, en canvi, tot i que ambcaràcter genèric, s’ha refermat una visió molt méspragmàtica dels problemes urbans, el que ha portata emfasitzar molt especialment els temes relatius ala gestió urbanística i a l’operativitat de les propos-tes. El resultat, però, és que aquest pragmatismetambé ha comportat de vegades la formulació depropostes més banals.

La meva percepció és que l’esperit dels primerspolítics municipals, compromesos en el canvidemocràtic, difereix bastant del dels políticsactuals, que es troben potser molt més comprome-sos amb la dinàmica de la promoció i el desenvolu-pament urbà, la qual cosa ha portat en alguns casosfins i tot a la defensa impròpia d’interessos particu-lars incompatibles amb els públics. Aquest canvid’esperit crec que es reflecteix força en els docu-ments de planejament i en la gestió urbanística queel desenvolupa.


MC: El contingut social de moltes de les propostesurbanístiques està sent desplaçat pels nous eslò-gans a l’ús. Així, podríem arribar a dir que la ciutatja no és entesa tant com a l’espai per a viure, engeneral, sinó que apareix més aviat com un objecteper a competir dins un mercadeig global uniforma-dor que arrasa amb les cultures i formes de ferlocals.

A nivell de planejament municipal crec que inicial-ment la recuperació d’uns estàndards suficients desòl destinat a espais lliures i equipaments foren unelement fonamental. En canvi, en aquests moments,i per moltes raons, aquest no és ja un tema tanimportant.

D’entre els tòpics de planejament que actualmentem semblen rellevants, potser destacaria la qüestióde l’habitatge, especialment de l’habitatge públicque, sobretot en ciutats d’una certa grandària, haesdevingut un tema clau. També es pot assenyalarla creixent preocupació i interès per la inserció en elplanejament de les grans infraestructures d’escalaterritorial, així com d’altres grans peces de sòl pera equipaments, usos comercials o de lleure, aixícom serveis urbanístics generals.

Un nou tema de reflexió arrenca del qüestionamentde la necessitat del creixement urbà, més enllà delcaràcter endogàmic que pot tenir en alguns llocs.Aquesta qüestió pot plantejar temes de futur prouimportants. A mi, particularment, em preocupasobretot el creixent consum de sòl i, més especial-ment, el contrast existent entre aquest elevat con-sum i l’escàs creixement de la població. Això emporta a considerar que hem de replantejar-nos lesdensitats mitjanes com alternativa a les densitatsbaixes. En algunes ciutats, l’habitatge unifamiliar debaixa densitat no té cap sentit i està conduint a ladesaparició de la residència en zones urbanes decaràcter tradicional.


45


MC: En la meva opinió, un resultat general és que elplanejament urbanístic municipal ha elevat la sevacategoria, esdevenint un instrument democràtic dereferència. En la majoria de ciutats, els plans s’hanacabat imposant, anul·lant sovint situacions ante-riors de favoritisme. En general han tingut sempre,i tenen encara, una llarga vigència temporal, raó perla qual es converteixen fàcilment en elements dereferència ciutadana, determinant un conjunt de for-mes i regles àmpliament acceptades.

Com a efecte derivat del desenvolupament del plane-jament, és evident la millora en la urbanització de lesnostres ciutats. Els nous carrers, places, parcs i pas-seigs ho evidencien clarament. Els darrers anys elsajuntaments han organitzat equips tècnics municipalsmolt competents, tornant a donar sentit a unes insti-tucions que havien estat fonamentals en el passat.


MC: Normalment els plans municipals han servit moltper definir l’actuació de la iniciativa privada, mit-jançant la fixació de la delimitació i les característi-ques dels plans parcials, els plans especials, els polí-gons i unitats d’actuació i d’altres instruments degestió urbanística. En canvi, crec que en general lesadministracions municipals no han estat a l’alçadadels plans urbanístics pel que fa al desenvolupamentdels elements urbans de caràcter general, els qualsno han impulsat —sobretot en municipis petits—,

deixant-los en mans dels futurs desenvolupamentssectorials. En aquest sentit crec que els programesd’actuació han estat en molts casos un fracàsrotund.

Els darrers anys el planejament sectorial —em refe-reixo sobretot al planejament a escala menuda, comels plans especials d’ordenació i els estudis dedetall— ha agafat una força enorme, amb una impor-tant repercussió sobre el planejament superior. Unbon exemple és el conjunt del planejament urbanísticdesenvolupat a la ciutat de Barcelona, i en generaldins l’àmbit dels municipis inclosos en el Pla GeneralMetropolità, el que ha fet innecessari revisar-lo(segons l’opinió d’alguns companys), a pesar de laseva manifesta obsolescència.


MC: D’entre els plans que conec directament, con-sidero com a més significatius els aprovats per alsmunicipis de Vilafranca del Penedès, Torroella deMontgrí, Mollet del Vallès, Banyoles i Tarragona.Crec, però, que darrerament han estat redactatsmolts plans d’escala menor (em refereixo a plansparcials o plans especials de reforma o de milloraurbana, o fins i tot a projectes urbans per a deter-minats àmbits urbans) que han agafat el relleu, pelque fa a la seva qualitat i significació professional, amolts plans d’escala municipal. Se’n pot fer esmentdel pla especial d’obertura del carrer de Joan Güell,el Pla Especial del Clot de la Mel i la versió inicial delPla Especial de la Diagonal, tots ells a la ciutat deBarcelona, o del Pla del Centre de Mollet del Vallès,el Pla d’Ordenació de l’Eix Macià de Sabadell o elprojecte de l’avinguda d’Europa a Mataró.


46


47

Arquitecte (1968).

És director del Gabinet d’Estudis Urbanístics del’Ajuntament de Barcelona des de 1993. Entre elsanys 1974 i 1976 formà part de l’equip redactor delPla General Metropolità de Barcelona. Des de1979, en col·laboració amb A. Font i J. Montero,participa en la redacció de diverses figures de pla-nejament urbanístic.

El Pla General d’Ordenació de la zona de Figueres(amb J. M. Carreras i P. Salvador, economistes), quecomprenia la pròpia ciutat de Figueres i altres 11municipis de l’entorn, va ser encarregat per laDiputació de Girona en 1975 i es va aprovar definiti-vament l’any 1982. Es tracta d’un pla que va teniruna redacció molt afectada pel procés de transiciópolítica i el canvi als ajuntaments, però que finalmentva assolir l’aprovació definitiva com un dels pocsplans plurimunicipals posteriors a l’any 1979.

El Pla General de Mollet del Vallès (amb P. Salvador,economista) va ser encarregat el 1980 i va seraprovat definitivament el 1982. A més dels tòpicspropis dels plans redactats a inicis dels anys vui-tanta, la qüestió de Gallecs —tant la part desenvo-

lupada com la preservada— en fou un componentespecífic. Aquest Pla General va rebre un dels pre-mis nacionals d’urbanisme de l’any 1983.

El Pla General de Girona (amb P. Salvador, econo-mista) fou inicialment un pla que comprenia Gironai sis municipis, i va ser encarregat per la Generalitatde Catalunya l’any 1980, però a partir de l’aprova-ció del document de Criteris i Objectius es desa-gregà en diferents plans municipals. S’aprovà defi-nitivament l’any 1986.

El Pla General de Barberà del Vallès, encarregat el1995, ha estat aprovat provisionalment l’any 1998.Hi participaren també P. Lleonart, economista, iA.Cortina, advocat, i J. C. Sallas, arquitecte. És unarevisió que continua la desagregació de l’àmbit delpla de la comarca de Sabadell 1976, ja iniciadaamb la pròpia revisió del de Sabadell.

És autor del llibre «Elements d’ordenació urbana».COAC, 1980 (editat el 1981 i 1984, i reeditat perEdicions UPC el 1988), el contingut i to del qual ana-ven dirigits clarament a l’ampli procés de posada aldia del planejament general dels municipis que esvisqué al llarg de la dècada dels vuitanta.

JULI ESTEBAN

Pla General de Mollet del Vallès (1982)


48


JE: No crec tant que es tracti d’una evolució comd’un canvi de circumstàncies, el que ha fet que elsplans tinguin una intenció força diferent si corres-ponen a la primera meitat dels vuitanta, o a la sego-na meitat dels noranta. Entremig, diria que dismi-nueix la intensitat de les iniciatives de planejamentgeneral.

En el primer període els plans expressen la voluntatde ruptura amb l’època anterior, són expressió delnou projecte urbà que correspon als primers ajun-taments democràtics després de tant de temps. Espodria dir que d’alguna manera volen ser un projec-te de refundació de les ciutats. Es tracta per tant derevisions radicals del plantejament anterior.

Els plans de la segona meitat dels noranta són engeneral plans amb una ambició més limitada. Enalguns casos es tracta d’afinar algunes determina-cions, en d’altres, d’esmenar algun enfocament pro-positiu equivocat, i en general pretenen donar cabu-da a projectes estratègics no previstos en el momentde la revisió dels vuitanta.

També cal incloure dins dels plans d’aquest segonperíode les revisions retardades, que no es van pro-duir en els anys vuitanta per tractar-se llavors deplans recents, que per la responsabilitat de l’equipredactor tenien suficient solvència com a suport de lapolítica urbanística dels nous ajuntaments democrà-tics (Mataró, Lleida...).


JE: El tòpic més significatiu dels plans dels vuitantaés la recuperació de la ciutat existent, que es tra-dueix en una atenció especial a l’ordenació del sòlurbà. Aquesta atenció s’expressa d’una banda enuna acurada representació de l’ordenació d’aquestsòl —en especial de les operacions de millora con-

tingudes en el pla— i d’una altra —més important—en una revisió normativa profunda que pretén elevarel seu rigor tècnic d’acord amb la referència semi-nal del Pla General Metropolità de Barcelona de1976.

Així mateix els plans d’aquest període van ser plansde presa de posicions en el sentit de previsió denoves reserves de sòl per a zones verdes i equipa-ments, en especial a les àrees de teixits perifèricsno consolidats.

En coherència amb la valoració a la ciutat existent,i també com a correcció rotunda respecte l’actituddels plans anteriors, els plans dels vuitanta en gene-ral tenen una actitud restrictiva respecte a lesopcions de creixement, sense perjudici que s’ocu-pin també de millorar la solvència de l’estructurageneral d’implantació de la ciutat en el territori.

Respecte als tòpics que han adquirit rellevància alsegon període, cal assenyalar que es tracta d’ideesque es construeixen a partir de la base ordenatòriade l’espai urbà que s’hauria consolidat a les revi-sions del primer període. Pel que fa a aqueststòpics sí que es pot dir que hi ha una certa evolució,que va paral·lela a l’evolució de l’acció política delsajuntaments. En general es pot dir que van prenentimportància els aspectes «funcionals» de la ciutat—l’habitatge, en especial l’habitatge assequible il’activitat econòmica, en especial les variacions enles pautes d’implantació industrial i comercial. Elsajuntaments van prenent una actitud cada vegadamés activa en aquestes temàtiques, per la qualcosa les revisions dels plans presten cada vegadamés atenció a projectes concrets sobre aquestesmatèries tant d’iniciativa pública com privada.

Cal afegir que els plans del segon període han in-corporat com a novetats al seu discurs conceptesdel planejament estratègic i de les polítiques me-diambientals. Si bé em sembla que la traducciód’aquests plantejaments teòrics a les propostesd’ordenació és limitada, sí que es poden assenyalaralguns canvis en aquest sentit.

Pel que fa a la incorporació d’idees divulgades pelsplans estratègics, en alguns casos —per exemple


49

Lleida— aquestes han orientat la metodologia departicipació ciutadana en la redacció del pla. Aixímateix i en general es pot dir que els nous plansgenerals —que no oblidem que es formulen sobrela base de l’ordenació general constituïda pels plansdel primer període— han pogut prestar més atencióa la definició d’algunes operacions selectives quepodríem denominar també estratègiques per laseva transcendència en el desenvolupament de laciutat.

Pel que fa al plantejament mediambiental de l’orde-nació urbanística, aquest es traduiria d’una maneraimplícita en el manteniment del model de la ciutatcompacta —del qual participaven també els plansde la primera part del període. D’una forma mésexplícita els criteris mediambientals s’expressen enels plans més recents quasi exclusivament en pro-postes de configuració dels sistemes d’espaisverds més implicades amb les condicions naturalsdel territori.

AF/JS: Quins creus que han estat els efectesprincipals del planejament urbanístic munici-pal a les ciutat catalanes? Quins aspecteshan millorat gràcies al planejament?

JE: En primer lloc cal subratllar que els plans delsvuitanta van establir unes regles de joc que sovint ia partir de les reserves de sòl per a sistemes vanreforçar la posició dels ajuntaments enfront delsparticulars. L’administració de l’atribució d’aprofita-ments condicionada a les contraprestacions en sòli urbanització ha estat una constant dels plansd’aquest període, que ha donat una gran importàn-cia a la figura dels convenis.

En general podem dir, doncs, que els plansd’aquest període, a més de millorar la propostad’ordenació física, han creat una base sòlida per ala gestió municipal de l’urbanisme, malgrat queparadoxalment els objectius d’aquest hagin requerita vegades modificar el pla general.

Les millores en la qualitat urbana de la majoria deles ciutats de Catalunya no són segurament unaconseqüència directa i reglada dels plans generals,

però es pot afirmar que en bona part dels casos nos’haurien assolit sense aquests plans.

Com aspectes més concrets, que han millorat coma resultat dels plans generals, cal assenyalar lacorrecció dels processos de densificació i de des-trucció de la imatge dels teixits històrics, la fixaciódels equipaments i les reserves de sòl per a siste-mes, la continuïtat dels teixits i l’articulació entre lesparts de la ciutat.

En qualsevol cas cal no oblidar el paper del plageneral com a referent de l’evolució a llarg terminide la ciutat, de la qual no podem avaluar-ne encarales conseqüències positives.

Tanmateix, on els plans generals segurament s’hanmostrat més limitats, ha estat en la regulació delsprocessos d’implantació periurbana no previstos:centres comercials, àrees esportives... on s’hanposat en evidència les limitacions que té sovintl’àmbit municipal per al planejament i la gestió desòl no urbanitzable.


JE: Els diversos plans generals han generat sensdubte propostes d’intervenció importants per aldesenvolupament de les ciutats, si bé també sovinthan encarrilat i donat forma a idees d’intervencióque ja existien. Tanmateix, el que em sembla mésrellevant és que els plans generals han creat elmarc perquè cristal·litzessin diversos tipus de pro-jectes urbans en funció dels programes municipalsi de les oportunitats d’actuació.

Entre els projectes urbans més freqüents d’aquestperíode cal assenyalar la creació i la millora en eltractament dels espais públics, la creació d’equipa-ments i la recuperació d’edificis significatius per ausos ciutadans, tanmateix els que més encaixarienen el concepte de projectes propiciats o facilitatspel planejament general són les operacions dereforma o reordenació d’espais en general deriva-


50

des de la desaparició d’instal·lacions obsoletes —industrials, militars, ferroviàries...

Tots aquests tipus de projectes han estat impor-tants al llarg de tot el període i continuen sent-ho, enespecial els últims, els quals han continuat motivantla presència en els plans de nombroses unitatsd’actuació i convenis. A aquest respecte es podriaassenyalar que al llarg d’aquests vint anys s’ha apre-ciat una iniciativa creixent dels operadors privats,que ha anat paral·lela a la definició d’unitats d’actua-ció més viables econòmicament.

Pel que fa als projectes urbans de creixement, abanda de l’actitud dels plans generals que ha anat demés a menys cautelosa, es podria dir que han tingutcom a especial referència les actuacions d’opera-dors públics, en especial l’Institut Català del Sòl.

Les densitats i la intensitat d’edificació i la posiciód’aquestes actuacions, amb força continuïtat ambles àrees urbanes, responen força als criteris quevan establir els plans dels vuitanta i que no semblaque hagin replantejat les revisions més recents.


JE: Malgrat que són anteriors al període, cal feresment del Pla General Metropolità (1976) com unreferent fonamental de l’actitud fortament correcti-va del plans posteriors. També assenyalaria el pla

de la comarca de Sabadell (1978) en la línia del’anterior, que ha estat important per al manteni-ment d’un bon nivell d’ordenació d’una àrea amb unadinàmica de canvi tan forta.

Del primer període assenyalaria els plans dels quees va fer ressò el número 2 de la revista UR:Manlleu, Mollet del Vallès, Figueres, Vilafranca delPenedès, Sant Sadurní d’Anoia, Sant Feliu deGuíxols, Torroella de Montgrí...

Cal fer esment del pla de la zona de Figueres i delpla de la Cerdanya com a dos dels escassos —nosé si els únics— casos de planejament plurimunici-pal que tingueren èxit en aquest període. Recordemque en el programa de revisió dels planejamentsgenerals que promogué en els primers anys laDirecció General d’Urbanisme, es preveia desenvo-lupar nombrosos plans plurimunicipals, els quals esdesagregaren tots al llarg del procés de redacció.

De la segona part del període assenyalaria les revi-sions de Mataró, Sabadell i Lleida com els més sig-nificatius, d’una banda per la importància d’aques-tes ciutats i en especial per la dedicació i nivelltècnic amb què han estat realitzats.

El cas de Girona és quelcom diferent per quant ésun pla que es retardà quelcom respecte els de la pri-mera tongada, grup al qual pertanyeria per lesseves característiques, i que ha estat objecte jad’una revisió lleugera motivada per circumstànciesno previstes al pla, que l’incorporaria al grup deplans del segon període.


51

Arquitecte (1976)

És professor titular d’Urbanisme de l’Escolad’Arquitectura de Barcelona. Ha estat també pro-fessor o conferenciant invitat en diverses Escolesd’Arquitectura espanyoles i europees. Va obtenirel premi extraordinari de doctorat el 1990 i un delspremis nacionals d’urbanisme el 1987.

Entre els anys 1979 i 1982 va ser arquitecte munici-pal a Manlleu i entre 1982 i 1985, a Mollet del Vallès.Més tard, entre 1985 i 1987, va integrar-se a l’equipde gestió del sòl no urbanitzable metropolità a la desa-pareguda Corporació Metropolitana de Barcelona.

A principis de la dècada dels vuitanta, va redactar ova col·laborar en la redacció dels plans generals deManlleu (1980), Torelló (1982), Sant Hipòlit (1982)

i Sant Pere de Torelló (1982), així com en lesNormes Subsidiàries de Roda de Ter, Masies deRoda, Sant Vicenç i Masies de Voltregà (1982). Unsanys després, participà en la redacció del PlaEspecial de l’Espai Rural Metropolità (1985) i del PlaGeneral de Sabadell (1987).

Ha col·laborat en diverses publicacions, entre elsquals destaquen, en relació amb el planejamenturbanístic municipal a Catalunya, les següents:Estudis urbans: la Vall del Ter (1985), Projectar laciutat metropolitana (1986), Los componentes for-males del territorio rural (1991), Hipótesis de enten-dimiento territorial: sus elementos formales (1985),Fonts cartogràfiques d’Osona (1987), El espaciorural metropolitano (1987), El Plan del EspacioRural Metropolitano de Barcelona (1988) i La trans-formación urbana como proyecto (1993).

XABIER EIZAGUIRRE

Pla General de Manlleu (1980)


52


XE: Cal recordar que el 1979 teníem una situaciódifícil amb una forta herència de plans pensats peral creixement desmesurat; desmesurat i equivocat,que confiava tota la dinàmica urbana en fortes inver-sions d’infraestructures i en accions dubtoses en laseva forma, dimensió i situació.

També es fa necessari situar com a fenomen aïllat icertament irrepetible, la iniciativa de la DireccióGeneral d’Urbanisme. Entre els anys 1979 i 1982va treure a concurs centenars de plans escampatsper tota Catalunya, i un gran col·lectiu de profes-sionals va posar fil a l’agulla amb uns objectius clarsque parteixen d’una anàlisi urbana acurada. Aquestses llencen a la recerca d’un nou instrumental quecontraresti la forta caracterització dels sòls i ladebilitat de l’instrumental de l’estèril llei del sòl apro-vada pocs anys abans.

En efecte, els anys vuitanta es caracteritzen perl’elaboració, tramitació i aprovació de tot aquestplanejament, mentre que cap a finals de la dècadaapareixen noves preocupacions que comentarem.

Sembla, per tant, que podem assimilar cada unad’aquestes dues dècades a dues actituds diferentsenfront del planejament i de la pràctica urbanísticaen general. La fèrtil dècada dels vuitanta (iniciadaels darrers setanta) es pot caracteritzar per unapreocupació pel pla general identificador de laforma i el model de ciutat, per una comprensió dela ciutat des del fet físic amb la voluntat de valorarel significat de la seva projectació. Mentre que elsanys noranta han estat presidits per un planejamentdirigit a una o varies preocupacions concretes;podríem caracteritzar-ho com el pla-problema ques’interessa per la resolució d’un o diversos aspec-tes de caràcter general o sectorial que tenen molta veure amb el paper del municipi al seu entorn mésimmediat. Es tradueix atorgant un paper concret o«vocació» individualitzada a cada ciutat i poten-ciant la seva funcionalitat específica dins una xarxade ciutats territorials. Aquest canvi d’objectius com-porta concepcions diferents: de la voluntat de con-

trol de la forma i de la preocupació per incentivaruna cultura urbanística «nacional» a la resolució oposada en escena del municipi com a capital pro-ductiu en un escenari més global, més econòmic.

Així els plans dels vuitanta responen a un esforç perdonar forma urbana a la ciutat i crear unes reglesde joc, un instrumental, on els agents urbans i elconjunt social en general puguin fer de la ciutat unprojecte comú. Posteriorment, el planejament delsanys noranta minimitza la integració social en bene-fici de l’economia: les intencions són mes relatives.

Potser, caricaturitzant una mica, diria que l’urbanis-me plural de la primera dècada cau en desgràcia ala segona, es relativitza. En definitiva, s’ha passatdel compromís polític del control de la ciutat al’oferta econòmica diferenciada d’algunes parts dela ciutat i de les pròpies ciutats en relació amb lesveïnes. De l’urbanisme com a pràctica sociològica iparticipativa dels vuitanta a l’urbanisme d’uns pocsagents socials: el promotor, el príncep barrocmodern, i el privatitzador del lloc urbà exclusiu. Laqualitat dels fruits d’ambdós períodes no crec quetinguin res a veure amb aquesta visió intencionada-ment ideològica.


XE: Venint de la situació política i administrativa quevenien, els canvis experimentats entre aquests dosperíodes són conseqüència dels nous objectius.D’un urbanisme necessàriament restrictiu, absolut,amb un planejament excessivament reglamentatque no deixava espai a la imprecisió o a la improvi-sació, s’ha passat a un urbanisme puntual, pràctic icomplaent amb uns interessos concrets, un plane-jament molt més insinuador, utilitarista i potser méspragmàtic.

Els nous gestors municipals han assimilat fàcilmentaquests canvis i, en gran part, els tòpics reglamen-tadors de la primera etapa, caracteritzada per unacontenció del creixement i dirigida a posar fre a


53

l’especulació, es mantenen, sobretot els que afectenla ciutat feta, interior, i els valors intrínsecs o patri-monials, conservació de la ciutat vella, aspectes decaràcter paisatgístic, millora de la qualitat urbana, ila preocupació pel reequipament de la ciutat.

Simultàniament, les actituds orgulloses i controla-dores de futurs creixements anunciats han tingutmenys encert i han estat revisades necessàriament,així com l’excessiva programació i formalització deles transformacions dels sòls urbans interiors (uni-tats d’execució).

Per contra, han aparegut processos de transforma-cions inesperades produïts per les successives cri-sis industrials o econòmiques, per l’auge de novesexpressions de funcions terciàries i quaternàries isobretot per la inesperada difusió d’usos i activitatsfora del territori urbà. Potser aquest darrer procésés el tòpic més nou. El capital especulatiu canviad’escenari, canvia la ciutat interior pel territori ruralon les infraestructures li proporcionen un fàcilaccés, un bon espai publicitari i a més unes rendesdel sòl exquisides. L’aparició de carreteres mercat,d’instal·lacions industrials al llarg de les infraestruc-tures o corredors territorials i els nous centresd’activitats dotacionals, de serveis, comercials o delleure en nusos oberts al territori, per inesperats,han estat i són ara mateix el repte pendent de lanova Catalunya dels anys noranta.


XE: Els resultats són molt diferenciats i gran part delmèrit o el fracàs es deu a les diferències en elsgoverns municipals. Malgrat això, es fa difícil i fins itot una mica insolent o ingenu atribuir al planeja-ment certes millores a les ciutats catalanes durantaquests anys, on sens dubte cal reconèixer un canviqualitatiu del conjunt de l’organisme social i delsnous factors econòmics.

Tot i així, a l’arrel d’alguna de les millores podemtrobar una motivació urbanística o deutora al plane-

jament. Hi ha hagut una eclosió en la consciència dela cultura urbanística, l’urbanisme es fa tema quoti-dià, ressaltant-ne el seu paper integrador. Es dónauna millora substancial en el reequipament delsbarris. S’entén la ciutat com un organisme viu i pertant es potencia un cert reequilibri a les centralitatsurbanes. Simultàniament hi ha hagut projectes demodernització encertats que han aportat un majorbagatge cultural a les diferents escales de la formaurbana. Encara és aviat per qualificar aquests id’altres aspectes així com per considerar el plane-jament la seva causa directa.

AF/JS: Quins tipus de projectes urbans ointervencions directes han propiciat, sobretot,els plans? Ha variat al llarg dels vint anys?

XE: Els plans han aportat racionalitat al govern de laciutat; per tant, en una primera etapa dels governsmunicipals democràtics aquests documents hanestat la referència obligada per gran part de lesintervencions de les diferents administracions. Enl’inici, els dèficit infraestructurals i de dotacionscopen la major part de les iniciatives i donen com afruit projectes relacionats amb la millora de les infra-estructures urbanes i amb els dèficit d’equipament.

El planejament derivat fou dirigit sobretot al mante-niment d’imatges culturals i amb valor paisatgísticde la ciutat: cascs antics, fronts fluvials, canvis deles intensitats d’ús de la ciutat, peatonalització, reu-bicació de centralitats, millores de les qualitatsurbanes en general. Els darrers anys han proliferatles recuperacions d’espais i contenidors que difícil-ment tenen una traducció d’estàndard urbanístic,ans al contrari, els resultats responen moltes vega-des a interessos més aviat foscos.

AF/FS: Quins plans municipals en concret,dintre dels que coneixes directament, podriescitar com a més significatius del període?

XE: El planejament general de la primera èpocapodem considerar-lo hereu d’uns primers treballsprofessionals dels anys setanta: el Pla GeneralMetropolità de Barcelona i el Pla General de Vic for-


54

men un corpus coherent que juntament amb els tre-balls del Congrés de Cultura Catalana i del nou urba-nisme a l’escola de Barcelona (LUB) serviran demodels a plans metodològics i acadèmics notables.Entre aquests trobarien els citats plans de la prime-ra generació de la Direcció General d’Urbanisme dela Generalitat de Catalunya. Podem destacar el plaenciclopèdic de Vilafranca del Penedès, el pla deMollet, Manlleu, rodalia de Manresa, Torroella deMontgrí, Banyoles, entre altres. És en definitiva unarecerca de la imatge de l’arquitectura de la ciutat, elque s’ha anomenat com «urbanisme urbà».

En la segona dècada, malgrat que s’ha continuatamb una certa pràctica del planejament general, espot destacar entre ells la revisió del Pla deSabadell, el planejament parcial o especial ha estatel protagonista en aquest període: l’Eix Macià, elsplans olímpics, l’Illa Diagonal, l’eix del carrerTarragona... en definitiva «el projecte urbà» com aexpressió que sintetitza les necessitats internes detransformacions urbanes complexes que responena una voluntat modernitzadora dels prínceps ofactòtums actuals de les nostres ciutats de finalsde segle.


55

Arquitecte (1974).

A partir de l’any 1974, en col·laboració amb F.Llistosella, P. Giol i J. Galimany, redactà diversosplans generals d’ordenació, entre els quals el PlaGeneral de Manresa, així com els corresponents alsmunicipis de Sant Fruitós, Santpedor, Navarcles, elPont de Vilomara i Vallgorguina. També, amb elmateix equip, redactà plans especials per a diversosbarris de Barcelona i el seu entornmetropolità, entre els quals el Pla Es-pecial del Casc Antic de Barcelona i elPla Especial del barri de Singuerlín aSanta Coloma de Gramenet. Tambérealitzà projectes d’equipaments,com és el cas de la reutilització d’unaantiga indústria (la Sedeta) a l’Eixam-ple de Barcelona, per a escoles, cen-tre cívic i places públiques.

Des de 1980, participà en activitatsacadèmiques, seminaris i debats enciutats espanyoles i com a professor oponent en temes de millora de barris,transformacions urbanes i rehabilita-ció en centres històrics.

Entre els anys 1984 i 1989 va serdirector de Projecte de la Coordina-ció d’Urbanisme de l’Ajuntament deBarcelona, encarregat de la coordina-ció de plans especials de millora i reha-bilitació urbana de barris, entre els quees poden destacar els plans de Gràcia,Sants, Vallbona, Prosperitat i Roque-tes, redactats per equips de professio-nals externs.

Entre els anys 1989-1991 va ser res-ponsable de la Direcció Tècnica del’Oficina Municipal del Pla Diagonal-Poblenou, encarregada de la prolon-gació de l’avinguda Diagonal fins almar, que s’executa en l’actualitat.

A principis de 1991 i fins a finals de1992 s’incorpora com a director tèc-

nic a la societat gestora de la cooperativa sindicald’habitatges Hàbitat Entorn.

Des de 1992 fins a l’actualitat és director dels Serveisde Planejament de l’Ajuntament de Barcelona. Enaquest període s’ha continuat la política de rehabilita-ció i millora urbana dels barris (Porta, Clota, TrinitatVella) i s’han redactat els plans de l’àrea Sagrera-SantAndreu, Front marítim, Pla de les Glòries i Poblenou.

RICARD FAYOS

PERI Sector Oriental de Ciutat Vella de Barcelona (1984)


56


RF: Voldria fer notar que a l’inici d’aquest període esprodueixen en el nostre país esdeveniments fona-mentals per a la societat que havien d’influir tambéde forma determinant en l’activitat urbanística. Així,fets com la democratització del país, la formaciódels governs locals i dels seus sistemes adminis-tratius i tècnics, o la reforma de la legislació del sòl,són elements importants que van marcar profunda-ment l’inici del període i que el van fer diferent de lesetapes posteriors.

A l’igual que en altres àrees de la societat, els pro-fessionals vinculats al camp de l’urbanisme teníemuna certa consciència d’estar construint el sistemaurbanístic. No és que es pensés que s’estaveninventant el planejament, però sí crèiem que lesnoves condicions permetrien incorporar coneixe-ments que fins aquell moment no eren habituals a lapràctica urbanística i que d’alguna manera s’estavadefinint un mètode propi de l’ordenació del territori.Les tècniques d’anàlisi, la sistematització de lesactuacions, el compromís amb la forma i altrestòpics que Joan Busquets ha exposat molt bé enalguns articles, crec que són elements propis del’inici del període i que tot i ser vigents avui, dona-ven en aquell moment als plans un to fundacionalque ara ja no tenen. Cada pla que es redactavaaportava alguna tècnica nova per comprendre larealitat urbana o per millorar les formes d’interven-ció. Actualment existeixen mètodes força consoli-dats i potser es troba a faltar la creativitat inicial.

Aquesta naturalesa en certa manera experimentaldels plans era estimulant i enriquia el procés, peròcom a contrapartida comportava una certa insegu-retat. No tant en les conclusions de les anàlisis comen l’eficàcia de les propostes, i així hem vist queplans de gran interès han tingut un baix nivell d’exe-cució o han estat revisats al poc temps per tal defer-los més operatius.

Un altre aspecte que ha variat substancialment en elperíode ha estat el grau de flexibilitat amb què s’ins-trumentaven les propostes dels plans. En el període

anterior a la democràcia, els redactors dels plansdesconfiaven del desenvolupament i la gestió quel’Administració en faria i procuraven fixar de formarígida les seves propostes com a única garantia queel pla mantindria els seus continguts. Potser acausa d’una certa inèrcia a l’inici del període que escomenta, s’observa encara una important rigidesa iuna actitud defensiva en molts plans a l’hora d’ins-trumentar les seves propostes. Potser és en el graude vinculació dels aspectes formals on això és mésevident; però també hi és present en la dimensió delsòl, la definició dels usos col·lectius i d’altrestemes.

Finalment, voldria fer esment de la diferent mentali-tat amb què la societat i especialment els polítics iresponsables urbanístics de l’Administració hanobservat el planejament al llarg del període. D’unavisió inicial de confiança amb els plans com a ins-truments per portar a terme una política urbanísticaen un determinat territori, s’ha passat a un enfoca-ment de la intervenció urbanística basada més enuna suma d’operacions fragmentades que, en certamanera, posen en qüestió l’instrument del pla coma eina integral d’ordenació del territori, o si més noel deixen buit d’alguns continguts que a l’inici delperíode es consideraven consubstancials al plane-jament.

Les intervencions d’oportunitat que en algun cashan permès una inversió pública o privada no pre-vista o les iniciatives de particulars, a vegades dedimensió important, han vingut a contradir o almenys a modificar de forma important les previ-sions urbanístiques. Això ha fet que molts respon-sables municipals vegin amb una certa prevenciól’excessiva vinculació del planejament, inclús la defi-nició detallada de les propostes, recordant les difi-cultats passades per encaixar en els plans vigentsactuacions no previstes. Cal dir que aquesta dificul-tat d’ajust del planejament ha estat reforçada perdeterminades interpretacions excessivament rígi-des des de les institucions de tutela que es justifi-quen com a protectores del planejament, però quea la llarga han actuat en la seva contra.

Potser a l’inici, alguns plans excedien les com-petències del planejament, proposant mesures que


57

no eren pròpies d’un document que havia de servigent molts anys (com, per exemple, l’adequació azona de vianants de carrers, les ordenances ambregulació d’horaris, les incorporació de mobiliariurbà, etc.), amb una excessiva visió d’ordenacióintegral de la dinàmica urbana.


RF: En puc comentar alguns. Per exemple, els quetenen relació amb la regulació de la forma urbana,que a l’inici del període es considerava importantper aconseguir una coherència formal entre la ciu-tat nova i la ciutat existent, per tal d’asseguraraltres aspectes morfològics. Crec que continuensent necessàries les verificacions formals de lespropostes dels plans, però en molts casos és dis-cutible establir des del planejament general parà-metres que regulin de manera precisa aquestsaspectes. El cas més clar són les ordenances d’edi-ficació que entren a definir les característiquescompositives dels edificis. Segurament és difícilafrontar aquests temes a l’escala del planejamentgeneral o inclús a escala més petita. La prova ésque hem vist molts casos d’arquitectes que en elmoment de projectar l’edifici han hagut de modificarel planejament on ells mateixos havien fixat aspec-tes formals que després d’uns anys han demostratuna rigidesa excessiva.

Les decisions que es poden prendre a l’escala depla general no són les mateixes que les de l’arqui-tectura. En aquest sentit hem millorat en deixar enels plans actuals més llibertat als arquitectes.

Un altre aspecte és el de la programació. Al comen-çament del període, especialment els petits munici-pis sense capacitat tècnica ni econòmica entravenen l’organització de programes d’actuació municipali gairebé construïen les finances municipals.Aquesta necessitat d’ajuda dels ajuntaments haanat minvant a mesura que augmentava la sevacapacitat política i tècnica de decisió i els progra-mes municipals recolzaven en programes dels

equips de govern de cada moment. De fet, una ges-tió democràtica i reactivadora origina circumstàn-cies noves, que no poden estar previstes en elmoment de la redacció dels plans.

Els últims anys ha crescut en importància la incor-poració de l’acció privada en la lògica dels plans. Al’inici del període democràtic es contemplava gaire-bé de forma exclusiva l’actuació pública directa,com la millor manera de conduir els processosurbans. La majoria d’operacions d’estructura esfonamentaven en l’expropiació i en l’actuació del’Administració. Aviat es va veure no únicament leslimitacions econòmiques d’aquest sistema d’inter-venció, sinó també la conveniència d’integrar altresiniciatives en dinàmiques més complexes i més enri-quidores per a la ciutat. Aquest canvi gradual hacomportant no sols una experimentació en els ins-truments i en concret en les formes de gestió pri-vada, sinó una manera de pensar el planejamenttenint en compte les forces de tots els operadorsurbans.


RF: Un primer efecte és haver aconseguit un desen-volupament, tant en el creixement com en la trans-formació urbana, pautat per uns criteris equilibratsi recolzat sobre una estructura urbana pensada desde la globalitat, en contrast amb les dècades delsanys seixanta i setanta, on es produïen creixementsdescontrolats i processos fragmentats i desarticu-lats. Els resultats es poden veure en els barris ques’han executat en desenvolupament dels plans delperíode, on es poden apreciar densitats modera-des, previsions pels espais i dotacions col·lectivesi, en general, una bona integració en la ciutat exis-tent.

Els plans també han aportat una visió de prioritatsen sistematitzar les operacions possibles en pro-grames amb dimensió econòmica, i això ha ajudatmolt en la confecció dels programes d’actuaciómunicipal. Inclús en les actuacions d’oportunitat


58

portades a terme per molts ajuntaments, la precisiódels programes dels plans ha ajudat a valorar lesalternatives i a prendre decisions conscients.

Un altre aspecte important ha estat el marc dereferència que constitueix un pla general en relacióamb les modificacions possibles. El fet de disposard’un projecte urbà global aprovat democràticamentha situat en un àmbit restringit els canvis respecteal model de referència. Les propostes de canvis dequalificació i d’ús, les modificacions de la xarxa, lescompensacions de densitat, etc., se situen sempreamb referència al marc del pla general i es mante-nen els equilibris globals. Ja no val qualsevol cosacom en dècades anteriors, sinó que s’han d’accep-tar unes regles de joc.


RF: No crec que existeixin uns tipus de projectesque estiguin propiciats específicament des delsplans que no siguin els derivats de l’execució delplanejament. En aquest sentit la xarxa viària i els sis-

temes de dotacions i espais lliures són l’objecte del’actuació principalment pública.


RF: El pla de Vilafranca del Penedès, redactat per J.Busquets, A. Font i J. L. Gómez Ordóñez al comença-ment del període i en el qual van col·laborar altresprofessionals de l’urbanisme que després treballa-rien de forma independent, crec que va significar unmodel a seguir a causa de les seves aportacionsmetodològiques. El seu contingut és un compendide temes ben desenvolupats, molts dels quals vanser una novetat en aquell moment, encara que arasón freqüents en el planejament actual. L’anàlisi sis-temàtic dels indicadors urbanístics i la seva expres-sió gràfica, l’anàlisi rigorós del centre històric, la pro-jectació del creixement, la combinació d’escales detreball, la integració de les infraestructures en el con-text urbà, etc., són aspectes que van marcar elsplans del període. També va ser important la con-cepció i l’organització de la documentació pensadaper facilitar la participació pública mitjançant expo-sicions, sessions de debat, etc.


59

Arquitecte (1968).

Desenvolupa des dels anys setanta una intensalabor en els camps de la investigació (en elLaboratori d’Urbanisme de Barcelona des de laseva fundació) i de l’ensenyament de l’urbanisme.El 1983 va guanyar per oposició la càtedra d’Urba-nística a l’Escola d’Arquitectura del Vallès i va diri-gir el Departament d’Urbanisme i Ordenació delTerritori entre 1986 i 1988, i la pròpia Escola d’Ar-quitectura del Vallès entre 1982 i 1985. Tambépertany a la Societat Catalana d’Ordenació delTerritori (SCOT).

En relació amb el planejament urbanístic a Catalunya,ha escrit els articles «L’Urbanisme és possible. El nouurbanisme català», publicat a El País el 10 de febrerde 1985, i «Ciudad: mercancía o espacio colectivo»,a la revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales,103, 1995.

En el marc del Taller d’Arquitectura i Urbanisme(TAU) de Barcelona, ha participat en la redacció dediverses figures de planejament urbanístic:

El Pla Intermunicipal de Figueres i 12 municipis (ambJ. Esteban, J. Montero, J. M. Carreras i P. Salvador),aprovat definitivament el 1983 (UR, 1985).

Els plans generals d’ordenació urbana de Vilafrancadel Penedès i Sant Sadurní d’Anoia (amb J. Busquets,J. L. Gómez Ordóñez i E. Argullol), aprovats definiti-vament el març de 1982 i gener de 1983, respecti-vament (Vilafranca del Penedès, 1992).

El Pla General d’Ordenació Urbana de Mollet delVallès, que va obtenir un premi nacional d’urbanismeel 1983, aprovat definitivament el 1982, redactatamb J. Esteban, J. Montero i P. Salvador, del qual espublicà una recensió a la revista UR, 1985.

El Pla General d’Ordenació Urbana de Girona (ambJ. Montero i P. Salvador), aprovat definitivament el1986 (Papers d’Informació Municipal, 1985).

El Pla General d’Ordenació Urbana de Barberà delVallès (amb J. Montero, J. Esteban, P. Lleonart i A.Cortina), aprovat provisionalment el novembre de1998 (Barberà informació, 1998).

ANTONIO FONT

Pla General de Girona (1986)


60


AF: Como creo que puede demostrarse a lo largode la historia de nuestra disciplina, el sistema delplaneamiento urbanístico español en general y cata-lán en particular, incluso por encima de los diversosmarcos legales (Ley de Régimen de Suelo yOrdenación Urbana de 1976, Texto Refundido de1992, Decreto 5/96, etc., y en nuestro casoDecret Legislatiu 1/90, etc.), ha ido acomodándosea las demandas explícitas o implícitas de la socie-dad respecto al uso y consiguiente ordenación de laciudad y del territorio.

En 1979, inicio de la transición política y de la res-tauración democrática, la ciudad heredada, ade-más de injusta, era enormemente deficitaria encuanto al equipamiento y las zonas verdes, la redviaria y el transporte, etc., es decir, los elementoscolectivos de la ciudad; el rápido crecimiento pro-ducido por la industrialización y el desarrollismo sereflejaba en forma de un generalizado caos morfo-tipológico por las inadecuadas transformaciones enlos tejidos urbanos, marginalidad física de los nue-vos asentamientos, etc.

Había habido además en los últimos años de la dic-tadura un creciente movimiento de reivindicaciónurbana (los «movimientos sociales urbanos») frentea aquel estado de cosas. Es por tanto lógico que losprimeros planes de la democracia, estandartesobre todo de las primeras elecciones municipales,abordasen los problemas existentes en clave delreequipamiento, ajustes de edificabilidad y correc-ción de los déficit funcionales de la ciudad, los mássentidos y evidentes. Estos planes «remediales» ode «segunda generación» (frente a la primera, delos aprovechamientos edificatorios) serían los pla-nes de la búsqueda de la «ciudad justa».

Con antecedentes pocos años antes (Plan de laRibera del LUB en 1971, Plan de Vic en 1973) ydesarrollo en los inicios de los ochenta, a la gene-ración de planes anteriores le sucede la de los «pla-nes morfológicos», más estructurales, en los que através de la morfología urbana y la tipología de la

edificación se intenta sistematizar la ordenación dela ciudad física existente y pautar sus adecuadoscrecimientos, poniendo ahora el énfasis en la formade la ciudad, como lectura renovada de los proble-mas de la estructura urbana. El «urbanismo urbano»o el nou urbanisme català, la Terza Generazione sonetiquetas que intentan señalar los cambios produci-dos en el planeamiento, como modalidad de los pla-nes centrada en los caracteres físicos de la ciudady en su inserción territorial, en la incorporación deproyectos concretos en su contenido ...

Más recientemente, ante el reflejo en nuestro terri-torio de la denominada globalización en los proce-sos productivos, de la internacionalización de laeconomía, de los avances de las tecnologías de lacomunicación y de la movilidad, etc., la evidencia delos rasgos de la nueva territorialidad va a ir desve-lando progresivamente la cada vez más discutiblehipótesis legal de la coherencia física del términomunicipal como ámbito espacial adecuado al plane-amiento compresorial tradicional, a la vez proyectourbano, programa económico y norma jurídica desu desarrollo. Y se alzan voces (Comisión deExpertos 1994) que ante la evidencia de una ciertaineficacia del plan piden la urgente separación entreplan y programa, frente a los que piden abierta-mente la desregularización.

En efecto, el cambio de escala operado en los pro-cesos de localización de actividades y su naturale-za transversal (por encima de límites municipales yáreas funcionales) han puesto en crisis los tradicio-nales modelos descriptivos y de intervención sobrela realidad y los habituales sistemas compositivos,basados en dinámicas históricas anteriores y enunas lógicas de homogeneidad y continuidad de lostejidos urbanos, cada vez menos representativasde la realidad actual.

A su vez, la progresiva sensibilización ambiental, lanecesidad de nuevas formas en los asentamientosresidenciales, productivos o para el tiempo libremás respetuosos con el lugar, el papel polarizadorrespecto al crecimiento de las infraestructuras y delas economías de localización, junto a la crecientedificultad de identificar el «interés general» comoelemento legitimador del plan, serían seguramente


61

las nuevas coordenadas para lo que, con todas lasreservas, me atrevo a denominar ecourbanismo,como expresión de un nuevo paradigma en la evo-lución de nuestro planeamiento urbanístico.


AF: A la luz de la evolución de los planes bosqueja-da en la respuesta anterior, resulta fácil señalar cuá-les han sido los tópicos de planeamiento que hanresultado relevantes en el inicio de la etapa consi-derada y en su caso cómo han sido parcialmentesustituidos por otros nuevos.

Como decíamos, en la primera etapa de los «planesremediales» los elementos destacables serían:

—Los déficit y el reequilibrio de las zonas ver-des y del equipamiento, entendidos la mayoríade las veces desde una visión más cuantitativaque estructural y de forma.

—El control de las edificabilidades, en la hipóte-sis de su ajuste, no sólo a renovadas previsio-nes demográficas, sino a las capacidades delsoporte (tejidos urbanos) y a las preexistenciasedificatorias.

—La reconversión del planeamiento heredado,de planes parciales y modificaciones o desarro-llos de plan, tanto desde el punto de vista de losaprovechamientos edificatorios como de la posi-bilidad de su integración en la estructura urbana.

En la etapa de la «reconstrucción de la ciudad», del«urbanismo urbano»:

—La atención a la escala urbana de los proble-mas, y a su dimensión física.

—La preocupación por las características delentorno territorial y del sitio geográfico de la ciu-dad o de los emplazamientos de las diversaspiezas urbanas.

—La estructura espacial de las localizacionesde los equipamientos, las zonas verdes, etc., ysu intencionada utilización para la vertebraciónde la ciudad.

—La composición urbana de la ciudad compac-ta (nuevos ensanches y sectores de ordenaciónabierta, etc.) en la lógica de la contigüidad y dela agregación de las piezas al casco urbano exis-tente.

—La escala precisa de las operaciones de inter-vención: morfología de los espacios libres (par-ques y plazas), reurbanización del espacio pea-tonal, configuración del equipamiento,sistematización de la red viaria, etc. La incorpo-ración de proyectos al propio plan.

—La «programación» de la intervención urbanís-tica (compra de suelo, urbanización de los espa-cios libres, ejecución de infraestructuras de via-lidad y de los servicios urbanos, equipamientos,peatonalización, etc.). El urbanismo comofomento y construcción de la obra pública.

En la etapa actual, hacia el ecourbanismo:

—La territorialización del discurso urbano, porla naturaleza transversal de los procesos encurso, por su cambio de escala y de dinámica;la conceptualización de la ciudad como ecosis-tema, imposible de separar de su territorio, conel que convive en mutua interacción. Los ele-mentos constitutivos del territorio como anclajepara el proyecto urbano-territorial.

—La necesidad de un enfoque del planeamientodesde la complejidad, que sea sensible a laheterogeneidad de situaciones y formas, y seoriente a la detección de las oportunidades desu mejora y transformación, a la mejor ciudadposible en relación con la ciudad probable.

—Frente al modelo compresorial tradicional, lanecesidad de un enfoque estratégico del planfísico, que considere escenarios alternativos decara a la intervención, y que permita integrar loscambios que en el tiempo puedan producirse.


62

Un plan flexible y selectivo en cuanto a los temasrelevantes de análisis y propuesta, que pueda distin-guir entre las determinaciones esenciales y las adje-tivas, para un proyecto consensuado de ciudad.


AF: Gracias a los planes generales de ordenaciónurbana y sus desarrollos recientes, seguramentenuestras ciudades en su conjunto han evolucionadopositivamente en los siguientes aspectos:

a) En el control y el reequilibrio de las edificabili-dades y aprovechamientos, en relación con lascaracterísticas de los tejidos soporte o de losnuevos emplazamientos.

b) En la mejora en el capital fijo social que cons-tituye el sistema de equipamientos y zonas ver-des, tanto por las reservas de suelo desde losplanes como por su priorización en los progra-mas de gobierno municipal.

c) En la mejora de la red viaria básica, por suespecialización y por su compleción, lo que hapermitido tanto su control e integración urbanacomo su mayor eficacia funcional.

d) En la disponibilidad de ejemplos de operacio-nes de intervención (sobre el viario, los espacioslibres, las modalidades de urbanización, lasáreas de centralidad, etc.) con efectos demos-tración sobre el resto de ciudades.

AF/JS: Quin tipus de projectes urbans direc-tes han propiciat, sobretot, els plans? Havariat al llarg dels vint anys?

AF: Como he señalado en las respuestas anteriores,sobre todo en la primera mitad de los ochenta, lasreservas de suelo de los planes para dotacionescolectivas, junto con la voluntad política y los recur-sos necesarios, disparan primero en Barcelona, y

en paralelo en las grandes ciudades catalanas, yluego en el resto, proyectos relativos a los espacioslibres (plazas y parques), a la sistematización delespacio viario y peatonal y a la construcción deequipamientos urbanos de diversa naturaleza (esco-lar, asistencial, deportivo, etc.).

Posteriormente, y ya en el período de recuperacióneconómica, el desarrollo de las «unidades de actua-ción» o fragmentos del crecimiento o de la trans-formación urbana, previamente pautadas desde losplanes o formuladas en su desarrollo.

Más recientemente, y a veces estirando de lasdeterminaciones del planeamiento en cuanto aaprovechamientos y usos admitidos, operacionespara la construcción de las áreas de las actividadesterciarias y de la innovación, en la actual fase decompetencia entre las ciudades para atraer aque-llas hacia su ámbito funcional.


AF: Aunque fuera del período, y como antecedenteimportante, con sus aportaciones y sus errores, sinduda el Plan General Metropolitano de 1976 deBarcelona y los veintisiete municipios de su enton-ces área metropolitana.

También, por su incidencia en los posteriores «pla-nes morfológicos», el Contra-Plan de la Ribera delaño 1971, del Laboratorio de Urbanismo deBarcelona.

De los planes del período 1979-1999, excepciónhecha de los propios por tenerlos demasiadocerca, destacaría el interés como ejercicio de com-posición urbana del Plan de Tarragona de 1984; deregulación normativa de usos y actividades, del Plande Sabadell de 1996; de construcción del plandesde la concertación y los modelos de gestión, delPlan de Mataró de 1997; o desde la perspectivamedioambiental, del reciente Plan de Lleida, de1998.


63

Pocas luces y muchas sombras en la prácticaactual del planeamiento general cada vez más buro-cratizada, convertida en discusión jurídica de dere-chos y aprovechamientos, instalada en una crisis

teórica e instrumental derivada de los cambios quese producen en nuestra sociedad y nuestro territo-rio, a la que no hay que sucumbir en la búsqueda deuna ciudad más justa, más bella y más eficaz.


64


65

Arquitecta (1981)

Inicia la seva activitat professional en el camp del’urbanisme l’any 1982, amb la redacció de lesNormes Subsidiàries de planejament del municipide les Borges Blanques, que van ser promogudespel propi Ajuntament.

Els anys següents,fins al final de la dèca-da dels vuitanta,redactà també diver-sos plans parcials depromoció pública ialgun de promocióprivada, especial-ment a municipispetits de les terres deLleida, com Bellvís(Pla d’Urgell), Sort(Pallars Sobirà) oAlcarràs (Segrià), aixícom un pla parcialper a un petit polígonindustrial a Lleida(Segrià).

Al llarg de la dècadadels noranta, prosse-gueix la seva labor enel camp del planeja-ment urbanístic adiversos municipispetits de les comar-ques lleidatanes, ambla redacció de nom-broses modificacionsaïllades en els plans inormes en què haviatreballat anterior-ment, així com algunsprojectes de repar-cel·lació d’unitatsd’actuació, i diversosplans parcials i plansespecials, entre els

quals destaquen els corresponents als sectors deno-minats «Països Catalans» i «Roca Pallissa» a Balaguer(la Noguera), municipi en què ha concentrat una granpart del seu treball. També ha redactat les NormesSubsidiàries de planejament del municipi deMenàrguens (la Noguera), de promoció municipal,entre els anys 1992 i 1994.

MONTSERRAT GINÉ

Normes Subsidiàries de Menàrguens (1994)


66


MG: Crec que al llarg d’aquests vint anys s’ha pro-duït una evolució lògica, que ha estat en relació ambla «cultura urbanística» dels polítics, del administra-tius i dels propis tècnics en cada moment. Fins a1979 la intervenció urbanística havia estat quasiexclusivament a càrrec de l’Administració, malgratel fet que el marc legal ja existia des de 1956 i noha variat en els seus aspectes fonamentals. Però noexistia una pràctica normalitzada de l’urbanisme i lacultura urbanística era gairebé inexistent.

Des de la perspectiva d’un menor a major coneixe-ment de les tècniques i pràctica de la urbanística, id’una menor a major confiança en els diferentsagents que intervenen en la seva redacció i gestió,crec poder observar que inicialment els instrumentseren més rígids (urbanisme a la defensiva) i les defi-nicions més confuses. A poc a poc s’han anat perfi-lant i generalitzant els conceptes, i també s’ha anatflexibilitzant l’aplicació de les ordenances, d’acordamb els paràmetres fixats en normativa.

Puc dir que s’ha sentit, en definitiva, la necessitat deliberalitzar els processos urbans, on l’autoritat urba-nística no necessàriament ha de coincidir ambl’agent urbanitzador. També s’ha evidenciat una pre-ocupació en fer viables les determinacions del pla,deixant de banda la component utòpica dels plansdels anys vuitanta.


MG: Pel que fa als municipis de la província deLleida, que conec més de prop, cal tenir en compteque la majoria dels plans urbanístics redactats enaquest període han estat el seu primer documenturbanístic. En bastants casos el nou planejament hasubstituït l’antic plànol d’eixample, que molt sovintno havia estat ni tan sols tramitat i aprovat. Es par-tia, en aquestes poblacions, d’una idea d’eixample

limitat, en què l’edificabilitat i el nombre de plantesedificables eren els temes que tenien prioritat sobrequalsevol altre qüestió.

A poc a poc, la pròpia Administració i sobretot laclasse política han anat prenent consciència de laimportància d’altres factors determinants en l’urba-nisme: el desenvolupament sostenible de les ciu-tats, la necessitat dels equipaments, els espais d’úspúblic (zones verdes), les infraestructures, etc. I nosolament per exigència legislativa, sinó buscantaltres objectius que els simplement econòmics.

Fins i tot als municipis petits s’ha anat cercant unamajor qualitat de vida. S’intenta arribar a l’autosufi-ciència municipal per mitjà d’aquests equipaments iespais d’ús més quotidià (places, jocs infantils,zones i equipaments esportius, escoles, centresd’assistència primària, etc.) que inicialment erengairebé inexistents, i dels quals el sentit popular noen sabia veure la necessitat.

Jo remarcaria també que en aquests últims anyss’ha pres consciència, encara però no generalitza-da, de la importància del sòl no urbanitzable, ja notant sols pel seu valor agrícola, sinó també pel seuvalor paisatgístic i mediambiental, i en tant quepatrimoni cultural del municipi. Inicialment, el trac-tament del sòl no urbanitzable en els plans era gai-rebé inexistent i poc eficaç. La principal atenciód’aquells documents es dirigia al tractament del sòlurbà i del sòl urbanitzable. A partir de la darreradècada s’observa, tant en els nous plans com en larevisió dels existents, una major atenció al sòl nourbanitzable, a la seva regulació i protecció, a laposada en valor del seu paper dins del territori.

Finalment, voldria fer notar que, pel que fa a lesprincipals ciutats —sempre referint-me al territoride Lleida—, s’estan redactant recentment els ano-menats «plans estratègics», que analitzen els parà-metres macroeconòmics i les influències internes iexternes del municipi, i que crec que en teoria hande servir també per orientar el propi planejamenturbanístic municipal. No obstant això, espero conèi-xer els resultats d’aquestes experiències, que ultra-passen les tècniques de l’urbanisme, les quals nohaurien de diluir-se en aquells paràmetres.


67


MG: Puc dir que, en l’àmbit en què s’ha desenvolu-pat el meu treball, en municipis petits de 700 a13.000 habitants, l’urbanisme ha suposat el reco-neixement dels seus valors i aspectes més remar-cables i alhora també de les seves mancances. Perpart de la població en general, el planejament urba-nístic ha ajudat a reconèixer i posar en valor el patri-moni històric i cultural propis i també a prendre unamajor consciència dels valors mediambientals del’entorn territorial.

Els creixements urbans s’han produït d’una maneramés harmònica, tant en relació amb les característi-ques dels nuclis existents com amb els entorns, is’han donat processos de reordenació de zones semi-consolidades, on inicialment el creixement havia estaten certa forma caòtic per la no existència d’ordenan-ces reguladores de l’edificació, i pel procés d’atorga-ment de llicències no ajustades a la Llei del Sòl.

Hauria de dir, però, que aquest procés tot justacaba de començar en algunes poblacions del nos-tre territori. En altres poblacions que disposen deplanejament urbanístic des de l’inici del període, elprocés també ha estat llarg i difícil per les mateixesraons adduïdes abans (falta de pràctica i de «cultu-ra» urbanística), pel sentit de la propietat molt arre-lat en les nostres feines, i per la dimensió petita delsmunicipis que fan que l’equip de govern municipalsigui molt accessible a la gent, amb les pressionsque això comporta.

En la meva opinió, aquest període (o si més no, laseva primera meitat, corresponent als anys vuitan-ta) ha estat molt didàctic tant per als polítics (que notant per a la pròpia Administració municipal) comper als administrats, que han descobert els avan-tatges de l’ordenació i la previsió del creixementurbà, així com la necessitat de les infraestructures idels equipaments.

En general, i al marge d’un major ordenament delscreixements, crec que s’ha augmentat notablement

el grau d’urbanització i equipament dels nuclisurbans.


MG: A l’inici d’aquest període es va produir un procésd’urbanització molt forta als municipis més petits,ateses les mancances existents. Però aquest haestat un procés no solament atribuïble als plans, sinótambé a la pròpia evolució social. Posteriorment, igràcies a les reserves efectuades en el planejament,s’han anat construint espais d’ús públic i múltiplesequipaments que contribueixen a una major qualitatde vida i autonomia urbana.

Als municipis de major dimensió o amb una majordinàmica, per la seva ubicació pròxima a les ciutatsgrans, la iniciativa privada ha generat processosurbanitzadors reglats i ordenats d’acord amb lalegislació urbanística (planejament de segona esca-la), que han dotat també al municipi d’equipaments,espais públics i patrimoni de sòl.

El propi planejament també ha propiciat la inter-venció de l’Administració autonòmica en la creacióde polígons industrials, en la construcció d’infraes-tructures i vies de comunicació, i d’equipamentspúblics (centres d’assistència primària, escoles ialtres).

Finalment, s’ha d’esmentar que la pròpia Administra-ció local, sobretot en la segona meitat d’aquest perí-ode, amb una major experiència en la praxis urbanís-tica i també en l’evolució de les necessitats del propimunicipi, ha generat múltiples modificacions concre-tes del planejament urbanístic per tal d’adaptar-lo a larealitat del seu procés urbanístic.


MG: Jo destacaria la metodologia nova amb quès’ha abordat el tema del territori en la revisió del Pla


68

General de Lleida 1995-2015, proposant un verita-ble sistema territorial equilibrat, sempre, però, ambl’inconvenient de la restricció a l’àmbit puramentmunicipal del pla.

Cal destacar també com un precedent el cas de lesNormes Subsidiàries i complementàries del planeja-ment de la Vall d’Aran, aprovades el 1982, en les

quals es pot observar un esforç de síntesi i siste-matització de la zonificació i normativa. Es tractad’unes Normes que abasten un territori que englobavuit termes municipals en els quals queden inclososvint-i-quatre nuclis urbans, i que fan un esforç decontenció (solament 158 articles), i on la major partdel sòl no urbanitzable està considerat de proteccióespecial.


69

Arquitecte (1987)

Inicià la seva activitat professional a finals de ladècada dels vuitanta, juntament amb C. Llop i J. E.Pastor, arquitectes.

L’any 1987 redactaren les Normes Subsidiàries deGuimerà (amb M. Gabàs); el 1990, les de SantaMaria de l’Estany; i, el 1991, les Normes Subsidiàriesd’Oliana i l’avanç de les de Maials, a Lleida, així comla modificació parcial del Pla General de Tortosa,definitivament aprovada.

El 1992 van fer el Text Refós de les Normes Sub-sidiàries de Sort (amb S. Castells) i les NormesSubsidiàries de Sanaüja, aprovades definitivament. Elmateix any van redactar el Pla General d’OrdenacióUrbana de Mataró (amb S. Castells i G. Jubete),també aprovat definitivament.

El 1993 redactaren les Normes Subsidiàries d’Es-taràs, actualment en elaboració. Amb S. Castells varedactar, el 1995, la modificació concreta de lesNormes Subsidiàries de Sort al sector El Castell, i el1996 les del municipi de la Torre de Cabdella. AmbG. Jubete, va redactar el mateix any les NormesSubsidiàries d’Alt Àneu i el 1997 la revisió del Pla

General d’Ordenació de la Seu d’Urgell, avui encaraen elaboració.

A partir de 1997 col·labora en la revisió del PlaGeneral d’Ordenació Urbana i Territorial de Lleida. Iel 1998, va redactar la del Pla General de Sant Joande Vilatorrada, amb G. Jubete, i les Normes Subsidiàriesd’Albatarrec, en fase d’avanç.

Ha treballat també en nombrosos plans parcials i espe-cials d’ordenació, entre els quals el Pla Especial deReforma Interior «El Sucre», a Vic (1988), dirigit per J.M. Llop, el Pla Especial del Parc del Segre, a la Seud’Urgell (1989), i el Pla d’Espais Lliures de Lleida(Ajuntament de Lleida, Oficina del Pla, 1995).

També és autor d’un bon nombre de projectesd’ordenació urbanística, com per exemple, el PlaDirector de l’Àrea Olímpica de la Seu de l’Urgell,per al COOB’92 (1988), i el Pla Director de l’ÀreaOlímpica de Terrassa (1989), així com el PlaDirector de la Catedral Nova de Lleida (1995) i elReconeixement urbanístic del barri de Sant Jaume,a Tortosa (1991). Actualment treballa en l’adapta-ció del Pla General de Vic als efectes de la posadaen funcionament de la variant de la N-152 i l’Eixtransversal.

SEBASTIÀ JORNET

Pla General de Mataró (1992)


70


SJ: Crec que és possible afirmar que els nous plansno representen una nova generació de models deciutat, sinó que són models evolucionats dels plansanteriors, més precisos tècnicament (per una majordisponibilitat de mitjans tecnològics i informàticsmillors), més rigorosos jurídicament (per un conei-xement més difós i extens de la pràctica de la ges-tió urbanística) i més oberts en la seva formalitzaciói definició física final.

Una altra característica comuna a la major partd’aquests nous plans municipals és que han estatredactats sota el principi de «l’urbanisme possible»,de tal manera que les determinacions de planeja-ment s’han pres amb consciència de la limitació dela capacitat econòmica de les administracionslocals, i per tant l’abast i la capacitat de maniobradel mateix document urbanístic ha estat en partretallat per una certa dosi de pragmatisme, impo-sada de vegades per un exercici comptable que encap cas tenien els plans anteriors.

Per altra banda, dintre d’un marc legislatiu català,que bàsicament no ha canviat les seves determina-cions principals, l’evolució dels darrers plans gene-rals podríem afirmar que ha estat majoritàriamentmetodològica i de contingut:

—Metodològica, en el sentit que els darrersplans generals s’han redactat en gran part enparal·lel a la tasca diària de l’administració del’urbanisme, prenent com a criteri el reconeixe-ment d’un document ja existent i una feina realit-zada fins al moment, que ha servit per ordenarla ciutat els darrers anys. Els nous plans sónquasi sempre revisions d’uns documents urba-nístics madurs en els continguts i els objectius,que van ser redactats en un moment d’estrenademocràtica i de reivindicacions col·lectivesbàsiques (urbanització dels carrers, espais lliu-res, equipaments, etc.) que en l’actualitat ja hanestat assolides. Metodològicament hem passatde «l’equip redactor» a «l’oficina del pla».

—De contingut en el sentit que els plans hanpolit la seva redacció tècnica pel que fa al trac-tament ordenancístic i a la implementació mit-jançant la millora de les figures i tècniques degestió, i això malgrat un marc confús de rela-cions entre la legislació estatal i autonòmica, itambé de la dispersió entre la legislació urbanís-tica i la legislació sectorial.

A les afirmacions anteriors voldria afegir que és delamentar que, després de més de vint anys d’urba-nisme democràtic, des del planejament general nos’hagi incentivat una veritable política d’adquisicióde patrimoni de sòl de tal manera que actualmentsón escassos aquells municipis que disposen d’unbanc de terres amb què programar les polítiques decreixement dels propers anys. Tal vegada, en elspròxims vint anys, un cop superades les urgèncieshistòriques d’aquests anys anteriors, i amb una visiómés tranquil·la i llarga del planejament, serem cons-cients de la importància del necessari equilibri entreles realitzacions de les accions concretes a curt ter-mini i la planificació d’aquelles accions de majorescala i no tant d’urgència que possibiliten la sevaplanificació a terminis no subjectes a períodes elec-torals.


SJ: Els tòpics, entesos com a principis contínua-ment utilitzats en el mateix sentit, van aparèixermotivats per la necessària cobertura d’importantdèficit existents en el moment de la redacció delsplans anteriors. Tanmateix, la praxis realitzadaen aquests anys ha fet prendre consciència deles «capacitats limitades» d’endegar accionsd’estructura global de ciutat, de tal manera que,sense renunciar a aquesta estructuració, lesaccions han anat més encaminades a projectes iplans, acotats i localitzats físicament en un àmbitdeterminat.

En certa mesura, del valor del model d’estructurageneral i orgànica del pla s’ha passat a la valoració


71

de les capacitats pròpies del particular, la ciutats’ha formalitzat mol més des del planejament par-cial i especial que des del propi pla municipal.D’alguna manera, aquest canvi d’escala també s’haproduït entre la ciutat i el territori, de forma que,davant d’una absència de model territorial definit pelnonat planejament d’escala superior, els plans muni-cipals han fet una aposta per un model propi de pla-nificació territorial: contenció del creixement, pre-servació d’espais estratègics, lectura de corredorsambientals, etc., que haurien de ser més pròpiesd’aquesta absent planificació territorial.

Tal vegada els principals canvis soferts respected’aquells principis que abans eren considerats moltrellevants i en el temps han deixat de ser-ho, espodrien concentrar dintre de les següents conside-racions:

—En primer lloc, el criteri que tendeix a valo-rar com a millor allò que sigui més públic, dei-xant en una segona alternativa les propostesprovinents de la iniciativa privada. Respected’això, l’experiència d’aquests anys ha per-mès constatar com amb el treball conjuntamb els agents econòmics i socials, públics iprivats, ha sorgit una experiència molt positi-va per a la ciutat. De moltes d’aquestes situa-cions ha sorgit el «conveni urbanístic» com averitable instrument d’execució i compromísentre les parts en la construcció de la ciutat,de tal manera que ha estat aquest l’instrumentque després ha servit de pauta per a la con-fecció de plans i projectes ja predefinits enaquell document inicial.

—En segon lloc, la malentesa relació directaentre progrés i desenvolupament. En aqueststemps, un altre dels principis que ha calat ambmajor força és el de la consciència del sòl comun bé escàs, que ha comportat la definició d’unnou model de creixement i desenvolupament, notant quantitatiu en termes de consum de sòl imés qualitatiu en termes d’espai urbà, de talmanera que els nous plans miren amb majoratenció la ciutat interior consolidada, i delimitend’un forma molt més ajustada els possibles crei-xements dels propers anys.


SJ: La transformació soferta per les ciutats elsdarrers vint anys no es pot atribuir únicament al pla-nejament urbanístic; no obstant això, els diferentsplans generals han estat decisius en la definició delmarc de referència on desenvolupar aquest procés.Un procés que en el punt de partença presentabases comunes a les diferents ciutats: contenció deles densitats, millora dels estàndards d’equipamenti espais lliures, revalorització dels centres històrics,millora de les condicions de l’habitat, major sensibi-litat per les qüestions patrimonials, etc.

Malgrat això, les mateixes limitacions d’un marclegislatiu urbanístic que ara ja resulta antic, limitat,lent i rígid en el procés i la tramitació dels expe-dients administratius, han impossibilitat que la trans-formació de les ciutats pogués ser encara més pro-funda. Com a contrapunt de la pregunta, i conscientque han estat més els efectes transformadors queno pas les mancances, voldria enunciar quines són,al meu entendre, algunes d’aquestes debilitats queels plans pateixen i que en alguns casos condicio-nen la seva mateixa efectivitat:

—L’excessiva dimensió temporal de tràmit admi-nistratiu i la inseguretat entre el principi i el finald’un procés de planejament urbanístic fa desistird’iniciatives i projectes que en alguns casospodrien ser molt beneficiosos per a la pròpiatransformació de la ciutat.

—En el mateix sentit, la manca de capacitatdecisòria en l’aprovació definitiva del planeja-ment derivat per part de l’Administració localredueix el ventall d’instruments de planejamentàgils a aquells de menor escala, que d’una altrabanda són molt limitats quant a les seves efecti-ves possibilitats de modificació de les condi-cions vigents.

—D’altra banda, ser o no ser propietari, amb elnostre marc legislatiu i amb els sistemes d’ac-tuació de què disposem, esdevé una condició


72

prèvia i indispensable de l’execució del planeja-ment, fins a tal punt que els agents promotors—públics i privats—, que en definitiva són elsveritables operadors urbans de la ciutat i elterritori, tenen un paper condicionat a ocuparun segon terme sempre posterior a la propietatdel sòl.

—En un altre ordre de coses, la quasi desregula-ció del sòl no urbanitzable —entès més com a sòlde reserva per al futur— i l’escassa competènciade l’Administració municipal, regulada en l’actualcodi urbanístic, no reflecteix la importànciamediambiental, econòmica i territorial que aquesttipus de sòl representa.

—Finalment, no voldria oblidar la dificultat encaramés gran d’aplicar uns decrets i uns reglamentspensats per a la realitat de la ciutat urbana, i quesón d’aplicació igualment per a la regulació depoblacions rurals i municipis menors, on elsmecanismes d’urbanització, parcel·lació i edifica-ció; en definitiva la lenta construcció del municipii del seu territori de l’entorn, presenta caracterís-tiques molt diferents.

AF:JS: Quins tipus de projectes urbans ointervencions directes han propiciat,sobretot els plans? Ha variat al llarg delsvint anys?

SJ: Els plans de fa vint anys tenien sobretot unabase d’estructura contundent, fonamentada en eldisseny d’una malla viària: cada cop més els planshan estat instruments per a la identificació i la imple-mentació de projectes d’escala intermèdia, per exe-cutar a curt i mig termini.

En aquest vint anys, una gran quantitat de municipisha argumentat molt la seva taca de sòl urbanitzat;no obstant això, crec que els projectes més sugge-rents s’han produït en la ciutat interior respecte alscreixements en extensió, on és difícil identificarnous models o nous tipus urbans.

L’evolució i la praxis que s’han realitzat potser hanestat més orientades a una major maduresa de les

tipologies arquitectòniques, que potser finalmenthan acabat amb una espècie de monocultiu d’habi-tatges de tres o quatre estances destinades a unapoblació tipològicament definida.

Per contra, els plans manquen encara de la definiciód’una normativa excessivament rígida, en què el plà-nol-imatge encara pesa molt en el resultat arqui-tectònic final i sovint d’una forma molt desafortuna-da, confonent l’ordre principal i bàsic del plànolgeneral amb l’absoluta determinació de les volume-tries finals.

Els projectes han anat evolucionant, en la mesuraen què s’han anat cobrint les necessitats mésprimàries. Els projectes han anat creixent en totsels sentits, en dimensió i en complexitat i mesclad’usos i, en general, s’ha pogut iniciar un salt quali-tatiu en la renovació de la ciutat consolidada, que ala vegada ha coincidit en la nova generació i forma-ció d’empreses d’iniciatives locals, que han pogutincidir amb major mesura en la transformació i l’exe-cució dels nous projectes de ciutat.


SJ: Dintre dels redactats en aquests darrers anyscrec que citaria els plans de Sabadell, Mataró iLleida. Sense pretendre ser reduccionista, totstres presenten un referent comú propi dels plansde finals dels noranta, això és: el tractament del sòllliure.

En els dos primers, les determinacions del plans esredacten amb plena consciència d’estar localitzatsen un context territorial molt extens i altament urba-nitzat. En el cas de Sabadell, aquest sòl no urbanit-zable agrícola pren la categoria i el valor de siste-ma, i formarà part dels diferents sistemes d’espaislliures del Pla General. En el cas de Mataró, s’optàper un model de ciutat compacta, de tal manera quees desclassifica sòl respecte al planejament ante-rior i s’estableixen les mesures necessàries per talde garantir aquelles activitats agrícoles encara pre-


73

sents en aquest territori. En el cas de Lleida, laredacció del Pla d’Espais Lliures, com a instrumentamb capacitat d’armar i estructurar la nova ciutat,serà un referent clar que orientarà una significativapart de les decisions del Pla General.

En tots tres casos, les determinacions sobre l’espailliure s’acompanyen d’una major atenció de la ciutatconstruïda, requalificant aquest espai interior de laciutat a la vegada que es redimensionen les capaci-tats de creixement de la ciutat.


74


75

Arquitecte (1984)

Inicià la seva activitat professional a finals de ladècada dels vuitanta, juntament amb S. Jornet i J.E. Pastor, arquitectes.

L’any 1987 va redactar les Normes Subsidiàries deGuimerà (amb M. Gabàs); el 1990, les de SantaMaria de l’Estany; i el 1991, les Normes Subsidiàriesd’Oliana i l’avanç de les de Maials, a Lleida, així comla modificació parcial del Pla General de Tortosa,definitivament aprovada.

El 1992 va fer el Text Refós de les Normes Sub-sidiàries de Sort (amb S. Castells) i les Normes deSanaüja, aprovades definitivament. El mateix any varedactar el Pla General d’Ordenació Urbana deMataró (amb S. Castells i G. Jubete), també aprovatdefinitivament.

El 1993 redactà les Normes Subsidiàries d’Estaràs,actualment en elaboració. Amb S. Castells varedactar, el 1995, la modificació concreta de lesNormes Subsidiàries de Sort al sector El Castell, i el1996 les del municipi de la Torre de Cabdella. AmbG. Jubete, va redactar el mateix any les NormesSubsidiàries d’Alt Àneu i el 1997 la revisió del Pla

General d’Ordenació de la Seu d’Urgell, avui encaraen elaboració.

A partir de 1997 col·labora en la revisió del PlaGeneral d’Ordenació Urbana i Territorial de Lleida. I el1998, va redactar la del Pla General de Sant Joan deVilatorrada, amb G. Jubete, i les Normes Subsidiàriesd’Albatàrrec, en fase d’avanç.

Ha treballat també en nombrosos plans parcials iespecials d’ordenació, entre ells el Pla Especial deReforma Interior «El Sucre», a Vic (1988), dirigit perJ. M. Llop, el Pla Especial del Parc del Segre, a laSeu d’Urgell (1989), i el Pla d’Espais Lliures deLleida (Ajuntament de Lleida, Oficina del Pla, 1995).

També és autor d’un bon nombre de projectesd’ordenació urbanística, com per exemple el PlaDirector de l’Àrea Olímpica de la Seu de l’Urgell, peral COOB’92 (1988), i el Pla Director de l’ÀreaOlímpica de Terrassa (1989), així com el PlaDirector de la Catedral Nova de Lleida (1995) i elReconeixement urbanístic del barri de Sant Jaume,a Tortosa (1991). Actualment treballa en l’adaptaciódel Pla General de Vic als efectes de la posada enfuncionament de la variant de la N-152 i l’Eix trans-versal.

CARLES LLOP

Avanç del Pla General de la Seu d’Urgell (1999)


76


CL: Sí. Crec que efectivament s’ha superat la dimen-sió del que podríem anomenar l’«urbanisme resis-tent» en la redacció dels plans. D’una primera etapa(a cavall entre l’època predemocràtica i les prime-res legislatures dels ajuntaments democràtics)caracteritzada per la redacció de documents de pla-nejament urbanístic a càrrec d’equips tècnics con-tractats (externs als propis ajuntaments) s’ha pas-sat a una major integració d’aquests equips amb elsserveis tècnics municipals (fins i tot constituint elsdarrers anys les anomenades «Oficines del Pla»internes als ajuntaments, formades per equips plu-ridisciplinaris mixtos).

Cal constatar que els nous plans municipals disposend’un marc de planejament territorial de referència(encara que insuficient, i de vegades poc precís, comés el vigent Pla Territorial General de Catalunya, PTGC)que permet situar algunes de les propostes a escalamunicipal en l’encaix necessari del territori català.

D’altra banda, els plans urbanístics municipals, entant que concreció legislativa de l’ordenació integraldel territori, han polit el seu contingut tècnic, pelque fa al tractament ordenancístic i a la implemen-tació mitjantçant la millora de les figures i tècniquesde gestió urbanística. Tanmateix, cal fer esment delmarc confús de relacions entre la legislació estatali autonòmica, i també de la dispersió entre la legis-lació urbanística i la legislació sectorial (malgrat elsintents, no prou reeixits de la confecció d’un codiurbanístic integrat).


CL: La valoració que en faig és que s’han introduïtcriteris i orientacions renovades en la concepció ien la redacció, en els instruments tècnics i en lagestió del planejament. Voldria citar almenys tresd’aquests aspectes.

En primer lloc, la dimensió estratègica: el pla estàesdevenint un document que conté linies estratègi-ques respecte al desenvolupament socioeconòmic icultural. En segon lloc, ha aparegut una nova dimen-sió caracteritzada per la preocupació mediambien-tal i el desenvolupament sostenible. Un terceraspecte a considerar és que es dimensionen elscreixements de manera més realista i ajustada a lescondicions de desenvolupament socioeconòmic, alcontrol de l’ocupació de sòl i a les capacitats deprogramació en el planejament urbanístic.

Respecte als nous tòpics, cal citar el salt d’escalaque per moltes ciutats està introduint l’apariciód’infraestructures de nivell europeu i regionals (eltren d’alta velocitat, les noves variants de carrete-res, etc.). Crec que els seus efectes sobre la con-nectivitat, la mobilitat de persones i de mercade-ries, o sobre la roturació dels territoris rurals potdonar pas a uns nous escenaris del pla-projecte.

A un nivell més macro, el planejament urbanísticdesenvolupat a Catalunya hauria d’estar abordantsense tants prejudicis els plans d’escala sectorial ide gran escala territorial —tan reivindicats i neces-saris— com ara el Pla Territorial Metropolità deBarcelona (en la seva veritable realitat de regió) il’enfocament d’un nou marc de referència català,que no és solament el del projecte de l’arc medite-rrani, sinó el de l’entroncament amb l’interior penin-sular —a través del sistema de les terres de Lleidai, d’altra banda, la relació urbana-territorial amb elsud de França a través del Pirineu.

En un ordre més operatiu del planejament-progra-ma, l’articulació dels eixos viaris fonamentals ésencara una assignatura a mig desenvolupar. L’eixpirinenc i l’eix del Segre-Ebre són dos elementsd’articulació de l’interior català que no hem d’espe-rar a desenvolupar quan el sistema ja estigui massasaturat.

Ens podríem preguntar quina relació tenen aqueststemes amb el planejament municipal. La respostaés clara: aquests temes són els que condicionarienuna redacció actualitzada i eficaç dels nous plans.Les comissions provincials d’urbanisme sovintestan més enfeinades amb els detalls i els aspectes


77

de les ordenacions locals —que no són de la sevaespecífica competència— que en la informació i eltreball tècnic amb els temes de transcendènciasupramunicipal, coparticipant amb els diversos tèc-nics i ens polítics que intervenen en el territori. Unamanca que afecta a la progressió i modernitzaciódel planejament urbanístic municipal.


CL: La gran tradició de planificació urbanística aCatalunya té una base fonamentalment municipal.Les ciutats i les viles han configurat l’organitzaciódel nostre territori en els seus aspectes bons idolents. La ciutat heretada de la postguerra i delsanys seixanta ha costat d’endreçar-se i reconduirels processos de densificació i de suburbialització,amb la conseqüent pèrdua d’identitat i qualitat urba-na. El planejament d’aquests vint anys ha reintroduïten l’Administració pública una il·lusió renovada per«fer ciutat», per dissenyar la ciutat des dels frag-ments, però amb una visió de conjunt i de globalitat.Els plans urbanístics, que configuren el bagatged’aquest període, contenen un ampli ventall d’esca-les projectuals que es tradueixen en operacionsurbanes d’altíssima qualitat tant en la reforma urba-na com en els models de desenvolupament urbà.

En aquest sentit, al meu judici, el procés d’elabora-ció dels plans ha aportat dos atributs a la comuni-tat: d’una banda, la democratització del projecte deciutat a través de la possibilitat de la participació;d’altra banda, prendre consciència de la importàn-cia del que Indovina en diu la «intencionalitat públi-ca», és a dir, la necessitat del protagonisme i motordel sector públic per «fer ciutat».

En la meva opinió, tanmateix, els canvis en l’orde-nació del territori i a les ciutats no són una conse-qüència exclusiva dels plans urbanístics. A les ciu-tats, els plans han ajudat a coordinar les opcions del«projecte polític de ciutat», que és el veritablementtranscendent; al territori i el món rural, però, és mésdubtosa la seva influència, atesa la poca capacitat

dels petits municipis i la poc reeixida experiència icoordinació de les institucions supramunicipals perdesenvolupar polítiques comunes (com a exemple,la manca d’una clara política sobre el sòl industrial).


CL: Els plans urbanístics de fa vint anys tenien sobre-tot una base d’estructura contundent, fonamentada enel disseny d’una malla viària. Cada cop més els planshan estat instruments per a la identificació i la imple-mentació de projectes força —d’escala intermèdia—per executar a curt i mig termini. I en aquesta línia elsplans han baixat a l’escala de definició dels projectesurbans.

Considero que els projectes urbans més significa-tius del període han estat: els projectes viaris, laconstrucció de nous parcs entesos dins un sistemad’espais lliures en continuïtat, la construcció d’unsistema diversificat d’equipaments públics, la reno-vació de les infraestructures tècniques i la cons-trucció d’habitatges per part de les empreses muni-cipals de sòl i d’habitatge.

Els plans d’ordenació municipal han emmarcattambé les grans operacions estratègiques de les ciu-tats, destacant quant a referència: la transformaciói la recuperació dels centres històrics, la reforma deles àrees obsoletes a partir d’una nova disponibilitatcom a centralitats urbanes (estacions de ferrocarril,terrenys industrials, fronts marítims o portuaris,casernes militars, etc.); la transformació de les viessegregades i l’articulació d’eixos cívics i de qualitaturbana.


CL: En la meva opinió hi ha tres reculls del planejamentdel període que estableixen bé les aportacions més sig-nificatives: el primer és l’article d’en Joan Busquets a larevista UR («Nueve planes catalanes», UR nº. 2, maig de


78

1985); el segon és l’informe del seminari organitzat perl’Agrupació d’Arquitectes Urbanistes de Catalunya(«Seminari sobre la revisió dels plans generals als anys90», Manresa, Torre Fluvià, maig 1996), i el tercer és elllibre Transformacions urbanes (AA.VV: Transforma-cions urbanes, Demarcació de Barcelona del Col·legid’Arquitectes de Catalunya, Barcelona 1997).

En la meva experiència personal, han estat deter-minants el Pla General de Torroella de Montgrí, elPla General de Sabadell, el Pla General de Mataró,el Pla d’Espais Lliures de Lleida i el nou Pla Generalde la mateixa ciutat, així com també el darrer pla enel qual treballo, amb un equip pluridisciplinari, queés la revisió del Pla General de la Seu d’Urgell.


79

Arquitecte (1974)

A finals de la dècada dels setanta formà part del’equip redactor del Pla General Metropolità deBarcelona, aprovat el 1976 i treballà en els serveisde planejament de l’Àrea Metropolitana de Barcelonafins al 1978.

Entre els anys 1978 i 1988 fou director de l’Àread’Urbanisme de l’Ajuntament de Lleida, ciutat que varebre un premi nacional d’urbanisme el 1986 pel PlaEspecial del Canyeret. Al mateix temps, i fins a 1991,fou professor del curs de postgrau sobre tècniquesd’actuació en sòl urbà, a l’Escola d’Arquitectura i alCol·legi d’Arquitectes de València, i també impartícursos d’urbanisme a Barcelona.

Entre 1988 i 1991 fou director de Planejament iGestió Urbanística, i després, fins poc abans delsJocs Olímpics de 1992, coordinador de l’Àread’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona.

Des de l’any 1991 és director-coordinador de l’Àread’Urbanisme i Medi Ambient de La Paeria, o l’Ajun-tament de Lleida. Actualment és president del’Agrupació dels Arquitectes Urbanistes de Catalunya(AAUC) i és també director del programa internacio-nal de treball de la UIA, sobre «Ciutats intermèdies iurbanització mundial».

Ha estat assessor tècnic de les adaptacions i/o revi-sions dels plans generals de Vic i de Mataró, i ha diri-git la revisió del Pla General de Lleida 1995-2015.

JOSEP M. LLOP

Pla General de Lleida (1998)


80


JML: Sí, crec que hi ha hagut una clara evolució, quepodria definir com el trànsit des d’un planejamenturbanístic de tipus «estructuralista» a un planeja-ment de tipus «morfològic». El primer estaria basaten la combinació de l’estructura viària, el conceptede sistema i el zoning, com a mètode bàsic de defi-nició de la forma urbana a través dels plans urba-nístics. Òbviament, cal recordar o mirar la formalit-zació dels plans inicials del període. El Pla GeneralMetropolità (PGM) de l’àrea metropolitana deBarcelona és l’exemple originari. Però encara mésmarcat per la instrumentació tècnica. Era, en efec-te, un planejament dibuixat sobre una cartografiaesquemàtica, sovint a escala 1:5.000. Poquesvegades es podia disposar d’una base cartogràficadetallada i en bones condicions.


JML: Sobre aquesta qüestió no he pogut reflexionarsuficient, però m’agradaria destacar dos temes dia-metrals. Un és el relatiu als estàndards i l’altre fareferència a la mobilitat.

Crec que el primer és un exemple dels tòpics jaexistents des d’ara fa vint anys, però que s’ha anatdeixant de banda en els nous plans. Resta una arti-culació més dictada des de la legislació urbanística,i això segurament fa que els estàndards s’apliquinmés automàticament.

En el sentit oposat, el tema de la mobilitat l’entenccom un dels nous tòpics que els plans de finals dela dècada dels noranta no poden eludir. Però crecque és un aspecte que encara necessita de moltamés reflexió, i sobretot, d’articulació urbanística.No és suficient la seva formulació sectorial, ni tam-poc és suficient deixar-ho en propostes de carril bicio dels que nosaltres (a l’oficina tècnica del PlaGeneral de Lleida) denominem «eixos cívics i

d’accessibilitat», per regular millor l’ús vianant de laciutat. Caldrà aprofundir més en un aspecte d’urba-nisme funcional que està en la base dels nousmodels de ciutats més sostenibles, i articular lesreflexions en fórmules urbanístiques.


JML: Un dels efectes que em semblen més impor-tants és la generació de sòl més «normalitzat», apartir de la gestió d’àmbits més grans d’urbanitza-ció, que superen els processos de construcció de laciutat a escala puntual o a escala de cada parcel·la,així com els creixements més suburbans, fruits deprocessos de parcel·lació de fragments rurals.Sens dubte, l’existència de planejament generalmunicipal i el seu desenvolupament per sectors oàmbits de planejament de segona escala, a més amés d’un major control del procés d’urbanitzacióper les administracions competents, està en la based’aquesta evolució. Encara que també consideroque és un fet rellevant la constitució i operativitatd’un sector de promotors públics de sòl i/o tambéd’empreses d’urbanització tant públiques (coml’Institut Català del Sòl -Incasol, l’Institut Metropolitàdel Sòl-Impsol, EMU, SL, entre altres) com de caràc-ter privat. Les nostres ciutats han superat en granpart els efectes de polítiques de sòl especulativesoferint oportunitats de noves formes de transforma-ció, no solament en l’increment dels espais públics,sinó també en aspectes de densitat i de civilitat deles formes urbanes.


JML: A més a més dels projectes que podem inclou-re en les denominades escales «horitzontals» denova urbanització de la ciutat (operacions de crea-ció de nous barris o sectors residencials, amb den-sitats i tipologies urbanes noves), voldria destacarque els plans urbanístics han permès i/o assenyalat


81

problemes més estructurals de les ciutats catala-nes. Això ha donat lloc a actuacions d’una certaescala urbana. Entre elles podem citar els projectesseleccionats en la recent exposició, organitzada pelCol·legi d’Arquitectes de Catalunya sota el títol deTransformacions urbanes (voldria destacar-ne l’EixMacià de Sabadell i el Canyeret de Lleida). Tambévoldria fer esment de les operacions derivades deles denominades «Àrees de nova centralitat» deBarcelona.


JML: Jo destacaria, del moment inicial, just a l’inicidel període que comentem, el Pla General de laComarca de Sabadell i el Pla General Municipal deLleida de 1979, aquest redactat per UrbanistesAssociats SA. També és recurrent citar l’efecte depauta que per a molts plans urbanístics va tenir elPGM, és a dir, el Plan General Metropolitano de Orde-nación Urbana de la Entidad Municipal Metropolitana

de Barcelona, que encara que és de l’any 1976, vamarcar un estil.

Del període intermedi (anys vuitanta) crec que sónsignificatius els plans de Vilafranca del Penedès,Torroella de Montgrí, Girona, Figueres i Tarragona(1983), entre altres.

Del període últim, corresponent ja als anys noranta,destacaria els plans seleccionats pel seminari d’estu-di organitzat sobre aquest tema per l’Associaciód’Arquitectes Urbanistes (AAUC) i la SocietatCatalana d’Ordenació del Territori (SCOT), que inclo-gueren els plans urbanístics de Girona, Sabadell,Vilanova i la Geltrú, Reus, Mataró i Lleida. No faig dis-tinció entre ells, atès que la seva publicació es faràproperament, i això permetrà valoracions personals.A l’últim, voldria fer esment de l’esforç de l’equip del’Oficina Tècnica del Pla General de Lleida, del qual heestat director, perquè vull destacar un aspecte con-cret. Ha estat el primer pla en base digital, exposat através d’Internet, i que aplica el dibuix per ordenadori el SIG no solament per a la realització de la infor-mació urbanística, sinó també per a la seva pròpiagestió i administració posterior del pla.


82


83

Arquitecte (1971)

Entre els anys 1982 i 1993 redactà, en col·labora-ció amb R. Galimany, la revisió del Pla General del’Escala. Es va tractar d’un procés llarguíssim, ambuna aprovació inicial el 1985 i una aprovació definiti-va «per suspensió» el 1989, que arribà al final el1993 amb el text refós i també ple de dificultats. Esva aconseguir finalment revisar un pla general espe-culatiu, de l’etapa del desarrollismo, d’una manerasimplement possibilista, i en una època en què enca-ra els polítics locals no tenien gaire experiència. Laprimera etapa fou desoladora, ja que no havia volun-tat política d’alterar res. Després d’unes eleccions ales quals va canviar lleugerament el signe de lescoses va ser possible començar, una vegada reno-vada, l’oficina tècnica municipal. L’equip va escoltarmolt l’Ajuntament (potser massa), i les propostes esvan anar pactant cantonada a cantonada, dins d’unataca de sòl urbà immensa i esquitxada d’iniciatives

executades o expectants. Com que la unitat d’«ini-ciativa» havia estat de sempre la parcel·la rústega,l’acció va consistir a fixar multitud d’unitats d’actua-ció on el més important era completar una xarxaprimària d’accés isòtrop a tot el territori, queespontàniament era arbòria. Les grans propostesestructuradores i diferenciadores del teixit es van fersobre els càmpings. Cal reconèixer que en allò quefa a punts i eixos singulars (entorn d’Empúries, avin-gudes amples, passeig marítim) la feblesa de lavoluntat política va donar lloc a solucions tímides,que afortunadament s’instrumentaren com a «pen-dents de Pla Especial».

Participà tanmateix en la redacció de les NormesSubsidiàries de Planejament de Capmany (1983-1986), Pedret i Marzà (1990-1992), Terrades(1991-1992) i Cabanelles (1995-1998), així com endiverses modificacions concretes i l’avanç de larevisió del Pla General de Vilafant (1994).

JULI LLUECA

Pla General de l’Escala (1989)


84


JL: En primer lloc, haig de dir que la meva visió vecondicionada pel fet de viure i exercir, de fa temps,lluny de Barcelona (més concretament, a les comar-ques de Girona). Aquesta observació serà vàlida pera totes les respostes, ja que el sentit del planeja-ment varia força depenent de la seva escala. D’algu-na manera es pot dir que el gruix del cos legal ipragmàtic de l’urbanisme neix i creix al voltant delsdesenvolupaments metropolitans, i això és lògic,donat que la intervenció esdevé molt més necessà-ria i decisiva allà on es produeixen processos mésforts i violents de creixement urbà. En l’altre extrem,on no hi ha (ni es vol impulsar) una dinàmica urbana,el planejament té només un caràcter preventiu i decanalització de les millores.

Dit això i en resposta a la qüestió, crec que, evident-ment, en aquest període hi ha hagut evolució del pla-nejament general, en el fons i en la forma. Evolucióen el fons, en el sentit que s’ha vist molt reforçadal’«ambició» dels plans, impulsada per exemples comla Barcelona olímpica. L’actitud dels urbanistes no hacanviat gaire, però sí la dels polítics, que ara jacreuen en la viabilitat i la rendibilitat política de pro-postes urbanes valentes. En aquest sentit, cal dirque els plans predemocràtics eren simplement espe-culatius; els dels primers anys vuitanta, o kamikazeso possibilistes; després no va haver plans per unperíode i els d’ara són, en general, els de la prospe-ritat pública. També hi ha hagut evolució en la forma,perquè la suma de la informatització amb la consoli-dació d’un poder urbanístic clar a la Direcció Generald’Urbanisme ha suposat una homogeneïtzació (peròtambé empobriment) del repertori de solucions«acceptades», que en aquest moment estan reduï-des a unes vuit o nou, de forma que, adelantant-nosa la revolució informàtica, molts plans es podrien dic-tar pràcticament parlant per telèfon.

Però ni la forma ni el llenguatge dels plans són inno-cents, i la seva homogeneïtzació afecta inevitable-ment el seu fons. L’evolució esmentada culmina,avui dia, en uns plans municipals en general bons irelativament eficaços, però molt homogenis en allò

que fa a intencions, propostes territorials i tarannà.Per exemple, per a ser expeditius ha calgut «negli-gir» les eines eficaces de participació, i les unitatsde gestió són fetes a la mida exclusiva dels granspromotors. Els plans municipals continuen sent elsgrans desconeguts del gran públic (els usuarisfinals), que no té mecanismes per entendre’ls nimolt menys per fer-los seus.

Ja he dit que penso que aquesta homogeneïtzacióés segurament una conseqüència inevitable delpoder i del personalisme de la Direcció Generald’Urbanisme: amb l’excepció de les capitals, ja famolt de temps que és la Direcció General qui fa elsplans, a través de la seva capacitat de vetar-los. I sis’han de centralitzar tots els plans, l’única forma dedelegar funcions sense perdre el control és l’esta-bliment d’un cos doctrinal simple, que pugui serfàcilment après per successives generacions defuncionaris de perfil únic, però també pels equipsredactors habituals.

Cal, però, no treure mèrit al paper que la DireccióGeneral d’Urbanisme va tenir els primers temps, ique caldria qualificar de providencial. Qui coneguide prop els ajuntaments petits sabrà que la des-confiança que susciten acostuma estar justificada.Qui no ha invocat la tutela de la Direcció Generalcom a causa última per a dissuadir els consistorisde propostes dubtoses?

Un problema actual és que les propostes dubtosesja fa un temps que també venen des de dalt, i laDirecció General ja no en resulta immune. Potsersón massa anys.

Si haig de resumir, diré que en l’etapa actual de laseva evolució, el planejament general (que conec)és eficaç, però força tecnòcrata.


JL: Potser el tòpic més rellevant dels primers plansde la transició, que ara ha deixat de ser-ho en tanta


85

mesura, va ser la forma de compaginar propostesde millores urbanes amb «drets adquirits» pels pro-pietaris de sòl, en virtut d’anteriors plans especula-tius. Els aspectes més coneguts eren la reduccióde les alçades i densitats d’edificació permesespels anteriors plans, així com l’augment d’exigèn-cies de terrenys per a espais públics i inversionsprivades en urbanització. De bon principi, els pri-mers ajuntaments democràtics s’hi prestaven acol·laborar, però aviat van aprendre dues coses:primera, que els plans anaven seriosament, és adir, que caldria fer-los acomplir; i segona, que elsinteressos que s’oposaven al procés de milloraurbana no eren tan minoritaris ni tan febles, en ter-mes d’influència en el vot.

Els equips d’urbanistes sovint es van quedar sols enla defensa de propostes que avui es considerarienfins i tot tímides, i van rebre de valent per tots cos-tats. Cal dir que en aquells temps l’actitud de laDirecció General d’Urbanisme va ser decisiva per-què se salvés alguna cosa.

Tot això ha canviat força, ja que, d’una banda, elsplans ja són de segona generació en aquest sen-tit, és a dir, les grans operacions de reducció dedensitats ja són fetes, i d’altra banda, avui dia benbé tots els polítics locals saben que la millora del’entorn urbà és rendible també en termes devots: en certa mesura, els equips d’urbanistessón vistos ara pels polítics més com a «dissenya-dors» que com a «planificadors» (segons l’antigadistinció). Però per reeixir el disseny urbà d’unacerta volada, calen operacions grans, i la unitatmínima de «pacte» ja no és la parcel·la o la illa,sinó les cinc hectàrees, i quan l’Administració noagafa les regnes, la lentitud i ineficàcia dels meca-nismes de gestió deixen fora de joc els petits pro-pietaris.

Els nous tòpics foren, doncs, l’exigència de certnivell de disseny urbà i el problema de la integracióo previsió de les noves infraestructures (autovies,traçats alternatius del ferrocarril, terminals i centresdiversos, etc.), ja siguin imminents o simplementreivindicades. En altre nivell, nous tòpics són tambéla precisió topogràfica (possibilitada ara per

l’existència de cartografia de força qualitat) i,almenys pels organismes que ostenten el poder pla-nificatori últim, els derivats de la rutina dels plansmunicipals: la netedat i simplicitat normativa i plani-ficatòria, basada en la reducció del nombre de tipusedificatoris.

AF/JS: Quins creus que han estat els efec-tes principals del planejament urbanísticmunicipal a les ciutat catalanes? Quinsaspectes han millorat gràcies al planeja-ment?

JL: Sens dubte, no només els efectes del plane-jament (o d’aquest planejament) han estat posi-tius, sinó que és del tot impensable la seva ine-xistència o la continuïtat dels plans especulatius.Catalunya ha estat pionera a Espanya en plantarcara a les pressions dels propietaris de sòl o alssimples especuladors, i això s’ha fet, en gene-ral, des de governs d’esquerres, però també dedretes.

Gràcies a l’existència i el suport polític d’aquesttipus de planejament s’ha superat l’amenaça decol·lapse per densificació que patien totes lesciutats i pobles, i s’ha assumit per part de totsque el desenvolupament urbà és una com-petència de les administracions públiques. Espot estar més o menys d’acord amb les formesconcretes que el poder urbanístic ha actuat,però el seu tarannà global és històricament unavanç.

A part de recuperar la seva viabilitat funcional,les ciutats catalanes han millorat en ordre urba-nístic, tenen controlat el seu creixement i asse-gurat fins a cert punt el seu funcionament futur,han recuperat, adquirit o projectat una estruc-tura, i les dotacions d’espais públics i infraes-tructures han millorat en vint anys més que entota la seva història.

En resum, l’aspecte més clar que ha millorat és laqualitat de vida, i el planejament n’ha estat una einaimprescindible.


86


JL: De fet, totes les intervencions de millora urbanaque s’han produït han estat canalitzades, projecta-des i instrumentades a través dels plans. En lamesura que la prosperitat pública creixent ho hapermès, els plans s’han executat i han anat perdentl’estigma de visió utòpica que tenien els primerstemps. De fet, aquest caràcter de teòrics i irrealit-zables va jugar a favor de la seva aprovació els pri-mers temps d’aquest període.

Més concretament, els plans han afavorit els pro-jectes i les intervencions de gran dimensió, en detri-ment d’una visió més «orgànica» o populista de laconstrucció de la ciutat. Potser era l’única alternati-va en aquest període? Crec que no: el tema de sus-citar una participació de base que fos ensems dequalitat, ha estat totalment negligit.


JL: Dins dels anys de la primera transició, el PlaGeneral Metropolità de Barcelona (1976) va serpotser el més significatiu, i s’hi van formar moltsdels urbanistes que després dugueren a terme laredacció d’altres plans, però m’agrada recordard’altres més romàntics, com el Pla General de laBisbal. De la segona generació, amb el camí unamica més llaurat, però heroics igualment, citariaalguns de la Costa Brava (per exemple, el deTorroella de Montgrí, o el mateix de l’Escala en quèestic tan implicat). Es va produir després el granbuit de planejament on només es tramitaven modi-ficacions concretes (pel tema de la defensa de lescompetències catalanes), i ara els trobo tots tanuniformes que em costaria esmentar algun en par-ticular.


87

Arquitecte (1975)

És cap del servei d’Urbanisme, Medi Ambient i ViaPública de l’Ajuntament de Manresa des de 1995.Anteriorment, entre els anys 1982 i 1988, havia estatcap de la secció de Planejament Urbanístic deSabadell; entre 1988 i 1994, director de l’Oficina delPla General, i els anys 1994-1995, director tècnic del’Institut de DesenvolupamentEstratègic de Sabadell, col·la-borant en la redacció del pro-jecte de renovació del centrede la ciutat i en la primera fasedel pla integral per al mateixàmbit.

Al llarg dels anys setanta vacol·laborar en diversos estudisprofessionals en la redaccióde plans d’urbanisme i asses-sorà diverses associacionsveïnals. Entre 1974-1977 vadirigir l’estudi Situación ur-banística del barrio Mión-Puigberenguer de Manresa iva redactar, per encàrrec delCol·legi d’Arquitectes, infor-mes sobre documents de pla-nejament exposats al públic.

El 1980 va dirigir els equipstècnics del Pla General deManresa i assessorà el ma-teix Ajuntament en el tràmitde llicències d’obres. Tambécoordinà l’equip redactor delsplans generals dels municipisde la rodalia de Manresa il’avenç del Pla Intermunicipald’aquest àmbit de 1981.

El 1981 col·laborà en la redac-ció dels plans generals de SantJoan de Vilatorrada, SantFruitós de Bages, Santpedor iel Pont de Vilomara i Rocafort, iel 1982 va redactar les Nor-

mes Subsidiàries de Gaià, amb J. García, i el Pla Parcialdel Sector Sagrada Família de Manresa, amb R. Fayos.Entre 1982 i 1983, redactà els plans generals deSallent i de Balsareny, amb J. Torres i J. Miravitlles, i lesNormes Subsidiàries de Navarcles, amb J. Ludevid.Finalment, el 1986 va redactar la modificació del PlaParcial de la Vall Suau (amb R. Fayos), a Sant Quirze delVallès.

FRANCESC MESTRES

Pla General de Sabadell (1994)


88


FM: En general, crec que s’ha passat d’una certa«sacralització» social i política del pla general delsprimers anys de democràcia municipal a una «nor-malització». Del pla general se n’esperaven solu-cions màgiques a tots els problemes. Ara es comp-ta amb allò en què el pla general consisteix realment.

Els anys vuitanta es va cobrir de planejament elsmunicipis de Catalunya, que tenien necessitatsimperioses. En alguns casos es renovaven els vellsplans dels seixanta, però en la majoria van redactar-se plans de nova factura. Aquests plans generalss’inspiren en la sistemàtica del Pla General Metro-polità de Barcelona bo incorporant-hi nous enfoca-ments.

Posteriorment, s’ha entrat en un procés de «retocs»successius i modificacions concretes. Els plansdels anys noranta consisteixen, més que res, aposar al dia el planejament anterior i fer, en bonapart, la recomposició del collage de planejamentderivat en un nou document. S’incorpora en aquestprocés una lectura renovada per al conjunt del terri-tori municipal.

Més concretament, l’evolució en els propis plansgenerals cal situar-la en un primer estadi (anys vui-tanta) en el pas d’un planejament general preocupatbàsicament per:

1. L’encaix en el territori i en relació amb l’espaiurbà de les infraestructures bàsiques de comu-nicació.

2. La normativa reguladora pel que fa a la com-pleció o reforma dels diferents teixits urbans.

3. La previsió de reserves dels espais públicssuficients i ben distribuïts, la preocupació per laresolució formal de les peces i el desplegamentd’unitats de gestió.

En un segon estadi (anys noranta), la pràctica en lagestió i la definició d’estratègies més concretes de

transformació urbana han modelat els plans gene-rals amb retocs parcials, en molts casos motivatspel sentit de l’oportunitat. També és destacable quela incorporació d’eines i sistemes més precisosd’informació (nova cartografia, sistemes informà-tics) al costat de la gestió concreta de l’urbanismedes de l’Administració i de la major qualificació delsequips municipals en alguns casos, ha possibilitat eldisseny de planejament més pensat per a l’execucióconcreta (a vegades amb una lleugera pèrdua decontinguts més globals).

S’introdueixen, d’altra banda, els plantejamentstemàtics (plans de vialitat, d’infraestructures, d’equi-paments, del verd, d’activitats) que van redefinint elmodel inicial, en funció de les necessitats i estratè-gies que cada ciutat va definint.


FM: Hem superat els tòpics derivats dels estàn-dards de reserves per al sòl públic (en gran partper haver superat els dèficit originals) ja siguid’equipaments o zones verdes, de la densitat urba-na com a factor estrictament negatiu, de la segre-gació dels usos en zones diferenciades (del prin-cipi derivat de la Carta d’Atenes propis dels plansdels anys setanta). Després s’ha passat cap als dela necessitat de formalització de totes les pecesdel territori, tant pel que fa als espais públics comdels diferents components d’edificació privada(són els plans de topos arrenglerats d’arbrat i deformalització precisa de nous creixements resi-dencials acompanyats de la definició sobre unaltre plànol de gran quantitat d’unitats de transfor-mació-gestió, pròpia dels anys vuitanta). Pos-teriorment es passa a les visions més sectorials,però també més integradores. Els anys norantaes configuren els plans generals amb superposi-ció de visions temàtiques globals combinadesamb la solució més arquitectònica de fragmentsde ciutat associada a la formalització acurada delsespais públics més estratègics (incorporació delprojecte).


89


FM: En un primer estadi, la reducció de la dispersiódel creixement, limitar la dispersió urbanitzadora enel territori. La contenció de la taca urbanitzadora.En segon lloc, la imposició d’un ordre territorial ambcriteris d’estructura i jerarquia dels diversos ele-ments urbanitzats i dels usos com a referentsd’estratègia urbanitzadora. En aquest sentit hanestat clau per a la formalització i la millora progres-siva de l’espai públic i la consecució de major quali-tat urbana a les nostres ciutats.

Però no és gens menyspreable el seu paper com ainstruments de participació cívica democràtica —eldebat sobre el model de ciutat i de l’estructuracióterritorial s’ha realitzat moltes vegades a partir delpla urbanístic o recolzant-s’hi principalment.


FM: Podria citar principalment:

—L’encaix territorial i la integració amb l’espaimés urbà d’infraestructures territorials de grandimensió (autopistes, variants, ferrocarrils): tenimexemples en els casos concrets de Vilafranca oMataró.

—Les transformacions de l’ús industrial per illesals teixits d’eixample. És el cas, entre d’altres,de Terrassa o Sabadell.

—La reutilització del patrimoni arquitectònic a lamajoria de plans.

—La formalització de l’espai públic, l’incrementde la seva qualitat tant amb la definició de l’estruc-tura global com en la definició de pautes de dis-seny dels espais lliures de forma generalitzada.

—Les transformacions urbanes amb la incorpo-ració de noves centralitats o peces estratègi-ques (universitat, espais comercials, centres denegoci) integradores d’activitat.

Els plans de detall han acompanyat o ajudat projec-tes que se sobreposen al pla general (aplicació pràc-tica de la modificació). Exemples destacats en sónel Pla de Canyeret a Lleida i l’Eix Macià a Sabadell.

AF/FS: Quins plans municipals en concret,dintre dels que coneixes directament, podriescitar com a més significatius del període?

FM: No puc deixar de citar els principals antecedentsdel Pla de Vic i el Pla General Metropolità de Barcelonacom a model i guia. Després, citaria el Pla General deManlleu i els plans de Vilafranca i de Mollet, com acompendis innovadors: visió global del territori, inser-ció de les peces de creixement, determinacions de lestransformacions estratègiques. Especialment, el Plade Vilafranca del Penedès pel que fa als aspectesd’anàlisi territorial, enfocaments sectorials (tracta-ment del patrimoni, dimensió i forma de creixement,anàlisi i proposta de les infraestructures), i per l’exqui-sida presentació dels temes en l’exposició pública elfan un document altament representatiu d’un momenti una referència obligada per als plans que van venirdesprés.

Finalment, citaria els plans de Sabadell, el de Matarói el de Lleida, amb la incorporació dels criteris decreixement sostenible, el tractament del sòl no urba-nitzable i el valor de l’espai no edificat, així com lesmillores introduïdes en l’anàlisi en enfocamentstemàtics nous.


90


91

Arquitecte (1976)

Fou director dels serveis d’Urbanisme a l’Ajun-tament de l’Hospitalet de Llobregat els anys 1983-1984 i cap del servei d’Urbanisme i Habitatge aSanta Coloma de Gramenet entre 1984 i 1988. Desde 1993 assessora els ajuntaments de l’Arboç i laBisbal del Penedès. També ha estat professor del’assignatura Dret Urbanístic i Valoracions a l’Escolad’Arquitectura de Barcelona entre 1976 i 1979, i enel departament d’Urbanística i Ordenació delTerritori a l’Escola d’Arquitectura del Vallès des de1986.

A començaments de la dècada dels vuitanta parti-cipà, en col·laboració amb l’arquitecte R. Pié, en laredacció del planejament general de diversos muni-cipis del Baix Penedès (Banyeres, l’Arboç, la Bisbaldel Penedès). Els anys següents va redactar diver-

sos plans parcials i plans especials d’ordenació al’Arboç, Taradell i Sant Feliu de Llobregat.

Al llarg de la dècada dels noranta ha redactat plansparcials, plans especials, projectes urbans i projec-tes d’urbanització a Valls, Sant Pere de Riudebitlles,l’Arboç, la Bisbal del Penedès, Barberà del Vallès iVilanova de Sau.

El 1998 va redactar el Pla Especial d’Ordenació delCasc Antic de Montcada i Reixac i actualment tre-balla en la redacció de les Normes Subsidiàries deVallmoll i en la modificació de les Normes Subsidià-ries de la Bisbal del Penedès.

És autor dels llibres Perifèria o marginalitat. Tresanys d’urbanisme municipal a Santa Coloma deGramenet (1984-1987) i Els instruments d’execucióde l’urbanisme, editat per l’UPC el 1994.

FERRAN NAVARRO

Normes Subsidiàries de la Bisbal del Penedès (1985)


92


FN: En efecte, crec que és possible observar uncert canvi en la manera d’afrontar el planejamentgeneral municipal, que jo caracteritzaria com unaevolució des de la preocupació per la forma a la pre-ocupació per la gestió urbanística. En aquest sentit,crec que cada cop és més freqüent la utilització,d’altra banda no sempre adient, de figures de pla-nejament i de gestió derivades dels plans generals(plans parcials i especials, polígons i unitats d’actua-ció, projectes urbans).

M’agradaria també assenyalar que, en algunscasos, les revisions dels primers plans municipalsdels anys vuitanta han suposat la recuperació de larelació perduda amb l’Administració pública local(l’exemple més evident és, en la meva opinió, el casdel municipi de Sabadell) en el sentit d’entendre queun pla urbanístic és una eina de govern democràticen mans de qui exerceix el poder municipal, i siaquest poder no fa el seu pla, l’eina és inútil. Peraixò sembla que la pràctica de les oficines munici-pals de revisió dels plans pot apropar el nivell deredacció amb el nivell de decisió.

Tanmateix, aquesta evolució també ha posat demanifest algunes mancances en la redacció del pla-nejament, a dos nivells diferents. D’una banda unacerta pèrdua de rigor en la redacció de normes iordenances de la part pròpiament reguladora delpla. D’altra, la posada en crisi dels programesd’actuació i estudis econòmics que formen part delsplans generals, i que sovint no tenen pràcticamentincidència en el seu desenvolupament.

Però potser el resultat més important de l’evolucióregistrada al llarg d’aquestes dues dècades és ques’ha anat assumint, especialment des del punt devista de la política municipal, la importància del pla-nejament urbanístic. L’experiència dels governsmunicipals els ha fet entendre que no es pot gover-nar, administrar urbanísticament un municipi senseun pla. I això, encara que molts cops significa modi-ficacions del pla, no deixa de ser una garantia que,almenys, s’ha de cobrir la informació pública per

legalitzar certes actuacions, i que pot participar-hitothom.


FN: Crec que efectivament podem considerar unasèrie de tòpics «vells» i una altra sèrie diferencia-da de tòpics «nous». Entre els primers destacariael gust per les propostes formals finalistes,d’altra banda quasi sempre modificades per larealitat de la gestió municipal posterior; la utilit-zació dels estàndards urbanístics com a instru-ments de mesura de les necessitats col·lectives,especialment en matèria de zones verdes i equi-paments, instrument però que sempre ha estat encrisi; i la participació pública com a forma de con-trol de les decisions de planejament urbanístic al’escala local, tot i que cada vegada som menysels que hi creiem. Entre els tòpics «nous», crecque els més importants són l’ús de convenis pre-vis o simultanis al procés de redacció dels docu-ments de planejament, en tant que nou sistema degestió urbanística; i la introducció de diversesformes de flexibilitat en les propostes dels plans iel seu desenvolupament.

Pel que fa als convenis, els nous temps porten aentendre’ls com la nova forma de gestió, molt mésflexible que les establertes —sistemes d’actuació—fins ara. El problema que es planteja és que el con-veni no perdi de vista que l’ordenació urbanística ésuna funció pública, una tasca col·lectiva, i vagisobretot dirigit a assegurar unes plus-vàlues als pro-motors immobiliaris.


FN: Els principals efectes del planejament urbanísticmunicipal a les nostres ciutats es podrien resumir,en la meva opinió, en cinc punts. En primer lloc,


93

crec que els plans han introduït propostes bastantclares de caràcter estructural, és a dir, propostesd’estructuració general de les ciutats i els seus terri-toris municipals. En segon lloc, els plans han propi-ciat i assegurat importants reserves de sòl per a unseguit de dotacions i equipaments de caràctercol·lectiu, així com per a zones verdes, aspecte queha estat decisiu per a moltes ciutats que arrosse-gaven importants dèficit a l’inici del període demo-cràtic. En tercer lloc, els plans han anat detectantactuacions de caràcter estratègic i formulant, enconseqüència, programes o projectes específicsper a la seva execució. En quart lloc, un efectetambé molt rellevant ha estat la clara reducció deles densitats d’ús del sòl, especialment a les àreescentrals, passant de situacions sovint congestives aaltres que podríem entendre com a normalitzades.Finalment, en cinquè lloc, em sembla també impor-tant el fet que els plans han reeixit a fer efectivesimportants cessions de sòl per a usos col·lectius,mitjançant la posada en pràctica dels diversosmecanismes regulats per les lleis i reglaments degestió urbanística.

Caldria dir també que en alguns casos el planeja-ment ha representat un entrebanc per a la transfor-mació de la ciutat. Ja sigui per una deficient capa-citat de gestió municipal, ja sigui pel propi contingutdel pla, el cert és que alguns municipis han experi-mentat una certa aturada en el seu creixement entant que municipis veïns no deixaven de promouresòl i actuacions.


FN: El paper del planejament general, regulador iactuant, fa que sigui en el seu marc on s’han de pro-

duir tant els projectes urbans com les intervencionsdirectes. De fet, els plans d’aquest període hanmostrat en molts casos més preocupació pel paperactuant, de dibuixar actuacions concretes, que nopel paper regulador. El problema és que moltesd’aquestes actuacions, previstes als plans, quedencom una previsió, no s’executen.

Per una o altra raó, el cert és que es dóna una acti-tud envers el planejament en què:

—Les reserves de sòl públic no es fan realitat enuna bona part.—Les modificacions del planejament són l’ordredel dia, són la «normalitat».—L’objectiu de la major part de les actuacionsés l’autofinançament, la qual cosa comportasempre major densificació i minvar espai públic.


FN: Com a pla del primer moment citaria el deVilafranca del Penedès. Entre els darrers, citaria elde Sabadell. El Pla General de Vilafranca delPenedès suposa un gran esforç metodològic enaquesta etapa perquè es planteja el nivell territorial,el nivell urbà, el paper regulador i el paper d’actua-ció. Mostra com un pla pot canviar el model heretati resoldre problemes que semblaven eterns (perexemple, el de la variant). El Pla General de Sabadellrepresenta la concreció en un document d’uns anysrics en gestió urbanística. Globalitza i racionalitza,així com també dibuixa les conseqüències formalsde la seva aplicació. Potser és aquí on es mostramés fluix, on la incidència dels treballs amb ordina-dor manifesta més mancances de detall, de sensi-bilitat, en definitiva, d’entendre els processos detransformació de la ciutat.


94


95

Arquitecte (1968)

A finals de la dècada dels setanta i començamentsdels vuitanta va redactar (amb J. A. Dols, L. Millet iS. Milà) les Normes Complementàries i Subsidiàriesde Planejament de Sant Vicenç de Montalt (1977-1979); amb J. Petit, J. Domingo i E. Amat, lesNormes Subsidiàries de Planejament de Canovelles(1979-1980); i també les Normes Subsidiàries dePlanejament de Vilanova de Bellpuig (1980-1982),totes elles aprovades definitivament.

Entre els anys 1981 i 1986, redactà (amb F.Miralles, E. Amat, J. Sabater i R. Tello) el Pla GeneralIntermunicipal dels municipis d’Igualada, Jorba,Òdena, Vilanova del Camí i Santa Margarida deMontbui, com a resultat del concurs convocat per laDirecció General d’Urbanisme de la Generalitat deCatalunya. Avui es troben aprovats definitivament elsplans generals de Jorba, Vilanova del Camí, Igualadai Òdena, així com l’avanç de pla de Santa Margaridade Montbui. El 1983-1984, va redactar el PlaGeneral de Caldes d’Estrac, també per encàrrec de

la Generalitat de Catalunya, i el 1984-1985 va dirigirels treballs de les Normes Subsidiàries de Portbou,aprovades definitivament.

Entre els anys 1984 i 1989 va dirigir els treballs deles Normes Subsidiàries de Vallbona d’Anoia i elsde les Normes Subsidiàries de Dosrius; i el 1986-1987 va fer l’adaptació cartogràfica i també la pro-posta de nova xarxa viària del Pla General deBlanes, documents tots ells que compten actual-ment amb aprovació definitiva.

Ja en la dècada dels noranta, redactà la revisió delPla General d’Ordenació de Vilanova i la Geltrú(1990-1998), aprovada inicialment, així com lesrevisions del Pla General de Sentmenat (1994-1996), dirigida per X. Sauquet, i del Pla Generald’Ordenació de Roquetes (1997-1998), de la qualestà lliurat el document de Criteris, objectius i solu-cions generals. Finalment, el 1998 va iniciar laredacció dels treballs de les Normes Subsidiàriesde Cànoves-Samalús, segons encàrrec municipalper concurs.

JOAN A. PAEZ

Pla General de Vilanova i la Geltrú (1998)

´


96


JAP: Crec que ha existit una evolució en el sentit ques’ha anat passant dels plans que podríem denomi-nar com de «taques» i usos als plans més preocu-pats per la qualitat del disseny urbà i el nivell de vidaurbana. En aquest sentit, destacaria els següentselements:

—S’ha incrementat la preocupació pel tractamentdel sòl no urbanitzable. Amb la Llei del Sòl de1998 imagino que aquesta preocupació s’hauràde fer encara molt més important, i la defensa delterritori més aferrissada.

—Paral·lelament, el casc antic es converteix enun element que guanya més protagonisme alplanejament urbanístic, amb un complex plan-teig de rehabilitacions, reformes i, en definitiva,de reinserció als nivells urbans de dotacions iqualitat de vida.

—D’altra banda, apareixen normatives urbanísti-ques exhaustives —potser massa— referides atractaments de zones molt detallats, però ambtendència a una menor rigidesa en els usos.

—Finalment, podem començar a trobar criterisde sostenibilitat explícits —crec que implícits jafa temps que hi eren—. Indirectament, crecd’interès que les tarifes orientatives del Col·legid’Arquitectes per al planejament general haginintroduït el sòl no urbanitzable, que a les ante-riors no es considerava a l’hora d’establir elshonoraris: això suposa un reconeixement perpart del col·legi de la major intensitat de l’estudidel sòl rural que progressivament han anat intro-duint els plans generals. El que temo és que ambla nova Llei del Sòl aquest reconeixement que-darà curt.

—Comença a trobar-se que, en relació amb laredacció de planejament general, s’engeguentambé estudis de sostenibilitat del territori, oecoauditories. I apareixen també criteris mésexplícits, o si més no una nova sensibilitat quant

a carrils bici, connexions entre zones verdes,corredors biològics, etc.


JAP: Pel que fa al primer període, que podem fercoincidir amb els primers anys dels governs muni-cipals democràtics, puc destacar, en primer lloc, lacontenció desesperada de les densitats d’edifica-ció i dels creixements urbans, com a resposta aldescontrol urbanístic dels temps de la dictadura.També és significativa l’atenció preferent a laimplantació o recuperació de zones verdes i equi-paments, conseqüència dels dèficit heretats delscreixements accelerats i incontrolats al llarg de lesdècades dels seixanta i setanta. Finalment, moltsplans utilitzen una zonificació molt rigorosa i regu-len usos del sòl de forma potser excessivamentrígida.

Pel que fa a la situació actual, els darrers plansemfasitzen aspectes relacionats amb la gestióurbanística, que ha anat creixent en importància,almenys en el criteri dels tècnics redactors i muni-cipals. Els plans s’han tornat molt més minuciosos,en alguns casos introduint nivells de detall queforen potser més propis de les figures de planeja-ment derivat, com els Plans Especials de ReformaInterior (PERI) o els Plans Parcials d’Ordenació(PPO).

També els plans estratègics (impulsats per algunsmunicipis la darrera dècada) i els criteris de soste-nibilitat es configuren com a bases recents, sinócom a alternatives, del planejament urbanístic.

El Pla Territorial de Catalunya fixa criteris i objectiusgenerals per al planejament derivat, els quals inci-deixen en les determinacions municipals. Aixòs’escaurà encara amb major precisió i contundènciaen la mesura que s’aprovin plans territorials par-cials, per comarques o agrupació d’elles. Al mateixtemps, les grans infraestructures (tren d’alta veloci-tat, eixos viaris, línies ferroviàries), protecció del


97

territori (PEIN), grans infraestructures de servei(línies d’alta tensió, abocadors comarcals) escapencada cop més de l’òrbita municipal, reduint la sevaautonomia en la formulació del planejament propi. Iés de lògica que així sigui, considerant que es trac-ta de determinacions que superen l’òptica municipali no poden dependre en general de la posició d’unajuntament.

Però potser seria convenient actuar de manera ques’evitessin situacions on l’interès comú del territorisembla traduir-se, aparentment, en imposició per aparts d’aquest.

Finalment, crec que existeix una tendència a l’ajustmolt exacte dels sòls urbanitzables i la seva pro-gramació, aspecte que haurem d’examinar a la llumde la redacció de la nova Llei del Sòl, ja que aques-ta sembla canviar els termes de la qüestió: ja nos’ha de justificar per quina raó un sòl és urbanitza-ble, sinó perquè no ho és.

AF/JS: Quins creus que ha estat els efec-tes principals del planejament urbanísticmunicipal a les ciutats catalanes? Quinsaspectes han millorat gràcies al planeja-ment?

JAP: Crec que s’han anat creant uns nous modelsde comportament, que podem caracteritzar en trespunts. En primer lloc, la tendència —que d’altrabanda tampoc no crec que sigui del tot generalitza-da— cap a l’assumpció dels elements de la legalitaturbanística, tant per part de l’Administració públicacom per la dels promotors. En segon lloc, s’accep-ten els criteris urbanístics per al desenvolupamenturbà en lloc de funcionar per les vies d’oportunitat ointerès directe del promotor. En definitiva, aixídoncs, s’ha creat una certa cultura urbanística,encara que a nivells restringits. Falta seguramentencara molt perquè el ciutadà entengui la necessi-tat del planejament urbanístic tal com ja entén, perexemple, la necessitat d’un pla de carreteres. Entercer lloc, i potser com a conseqüència dels ante-riors, s’han frenat notablement els processos urba-nístics il·legals o marginals. L’esforç de contenció,que abans esmentava, dels primers planejaments

dels ajuntaments democràtics, combinat amb lesseves actuacions posteriors, més selectives, enca-minades a la legalització condicionada de proces-sos ja consolidats, han aconseguit tancar l’etapa deldescontrol. És clar que les seves seqüeles quedensobre el territori, i falta encara molta feina per areeixir perquè moltes d’aquelles parcel·lacionsil·legals puguin integrar-se a uns nivells mínimsurbans, o puguin desaparèixer.

Com a aspectes que han millorat, m’agradaria citarels relatius a la gestió urbanística municipal i al con-trol sobre les activitats dels promotors. També, entermes generals, ha millorat la qualitat de vida delsbarris existents i d’alguns centres urbans: això ésespecialment cert pel que fa a la millora de lescomunicacions i a l’augment de les dotacions iequipaments col·lectius, encara que aquestsaspectes no sempre van relacionats amb el plane-jament general. En canvi, molts dels plans secto-rials previstos pels plans generals municipals,sobretot en el cas dels plans parcials d’ordenació,són de poca qualitat i no arriben a crear teixitsurbans d’interès.


JAP: Els projectes o intervencions més importantspropiciades pel planejament urbanístic municipalsón, en la meva opinió, els que fan referència aintervencions als centres històrics de les ciutats, lesactuacions a l’espai públic (no únicament l’espaipúblic urbà), les petites intervencions que redundenen una millor qualitat urbana en àmbits restringits(aquestes, quasi sempre són producte de plansespecials o d’alguns plans generals d’ordenaciómés moderns). També han propiciat darrerament laimplicació, o inclús la col·laboració, d’alguns pro-motors en els aspectes anteriors.

D’altra banda, crec que és important fer notarque, al llarg dels anys, s’ha produït una més granburocratització del procés de planejament urba-nístic, que ha perdut potser l’empenta dels pri-


98

mers anys vuitanta. Un altre aspecte que ha anatconsolidant-se amb el temps és la preocupacióper la necessitat del manteniment econòmic delsespais urbans i dels edificis públics. La tendènciaa promoure actuacions «macro», en fi, ja es trac-ti de grans zones verdes, d’àrees esportives od’altres intervencions, és avui molt perceptible isegueix, entre altres, la lògica de la major facilitatde manteniment que representa una gran actua-ció enfront de diverses actuacions petites. Peròaquesta manera d’actuar ha anat potser en detri-ment d’altres operacions concretes, més a l’esca-la de barris.

De tota manera, penso que el planejament urbanís-tic ha estat més regulador que impulsor, potser perla necessitat objectiva d’ordenar i regular, per la fra-gilitat de la programació i per l’endèmic dèficit deles finances municipals. Les actuacions «potents» iamb capacitat de modificar l’estructura urbana o derenovar-ne àrees neuràlgiques (Barcelona olímpica,Eix Macià de Sabadell, universitats de Lleida iGirona, etc.), tot i estar en alguns casos previstespel planejament, han respost més a les circumstàn-cies —això sí, sovint buscades perquè es produïs-sin—, que han aconseguit les aportacions econò-miques exteriors i la suficient empenta ciutadanaper a dur-les a terme.

L’incompliment generalitzat dels programes d’actua-ció —en definitiva, la part propositiva del planeja-ment— crec que confirma aquesta opinió.

AF/JS: Quins plans municipals, en concret,dintre dels que coneixes directament, podriescitar com a més significatius del període?

JAP: El Pla General Metropolità de Barcelona, tot iser immediatament anterior al període, tingué unaclara influència en tant que font de molts dels plansposteriors, i destacaria també la capacitat que estàdemostrant per a relectures actualitzades.

Entre molts altres plans importants destacaria el deVilafranca del Penedès (tant pel que fa als aspectesrelatius a la forma urbana com a la presènciad’actuacions potents com el soterrament dels ferro-carrils) i el de Sabadell, que incorpora un model dife-rent de pla general municipal amb la minuciositatdels seus tractaments i l’èmfasi en la gestió urba-nística paral·lela a la redacció.

De manera semblant podria considerar-se la revisiódel de Lleida, amb l’aspecte afegit que la gran dimen-sió del territori ordenat en fa gairebé un pla comarcal.

En un altre ordre de coses, voldria esmentar la revi-sió del pla de Vilanova i la Geltrú. D’una banda, deuanys de treball per a arribar a l’aprovació inicial sónuna mostra clara de les dificultats de tramitació delplanejament quan no hi ha majories municipals cla-res. D’una altra, considero que el tractament ques’hi proposa per a les parcel·lacions marginals potresultar interessant, tot i els esforços que suposaràla seva aplicació.


99

Arquitecte (1971)

Ha redactat, amb R. Barba, tres tipus de plans dife-renciats.

Un primer grup que inclou plans al Baix Penedès(l’Arboç, Banyeres del Penedès i la Bisbaldel Penedès) i el Pla Especial de Vallbonaa Barcelona, que busquen entendre elterritori i proposar un pla «arquitectònic»,quasi decimonònic, amb especial cura enel tractament de l’edificació. El Pla deVallbona és un document que va permetreconèixer una realitat social i econòmicad’un dels barris marginals de Barcelona.

Un segon grup de plans es relaciona ambel turisme i inclou els de Sant Feliu deGuíxols, Santa Cristina-Platja d’Aro i Tossa.Intenten entendre el fenomen turísticd’àrees noves sense model de partida,però en les que l’evolució ha organitzatuna estructura recognoscible. Volen donarresposta als problemes plantejats a partirde la lògica d’aquest tipus d’urbanisme.Exploren les tècniques d’anàlisi paisatgís-tic aplicades a l’ordenació urbanística.

Un tercer grup inclou els plans estratè-gics, amb la revisió de plans dels anys vui-tanta. Els primers plans havien afrontat elrepte de recuperar l’autoestima de lasocietat pel seu territori i ciutats i, basant-s’hi, normalitzar les expectatives de crei-xement. Les revisions actuals tenen unsentit més instrumental. S’inclou la revisióen curs del Pla General de Torroella deMontgrí i el desenvolupament del PlaGeneral de Platja-Castell d’Aro. El primerparteix d’un pla prototip de la generaciódels vuitanta, que ha aconseguit normalit-zar la situació i impulsar algun desenvolu-pament important. L’actual revisió apro-fundeix en l’estudi del paisatge i en lescaracterístiques del turisme. El desplega-

ment del Pla General de Platja d’Aro intenta aprofitaraquestes oportunitats per corregir la manca de lideratque ha sofert aquest municipi els darrers anys. Es trac-ta d’un desenvolupament estratègic del pla general enaquells sectors més sensibles: les zones lúdiques, elparc central, els nous models de promoció.

RICARD PIÉ

Pla General de Sant Feliu de Guíxols (1985)


100


RP: Al llarg dels darrers vint anys de gestió munici-pal hi ha hagut canvis importants en l’acció urbanís-tica. En els temps del franquisme, la reivindicacióde la ciutat va trobar en l’urbanisme un camp abo-nat. El planejament en aquell període era el notarimut d’una especulació sense escrúpols. Per això,els primers ajuntaments democràtics es van plante-jar com un dels seus objectius prioritaris redreçar elplanejament i recuperar la ciutat. Les revisions delsplans es van proposar aconseguir dos grans objec-tius: reduir les expectatives de sòl qualificat i laintensitat d’ús, desqualificant sòl i recuperantespais per a la ciutat. Aquesta política, excepte enel cas de Barcelona i la seva àrea metropolitana,que per circumstàncies especials havia aprovat elPla General Metropolità durant la transició, es vaformalitzar amb un planejament molt arquitectònic,per recuperar l’autoestima dels ciutadans.

Les revisions dels vuitanta confiaven, sobretot, enuna Administració democràtica que actuava com aàrbitre rigorós que perseguís l’especulació i facilitésla recuperació urbana. Per això, els plans d’aquestaprimera generació estan més preocupats per apli-car una política restrictiva que per dissenyar unsprogrames d’actuació o un projecte del model deciutat.

L’arribada dels socialistes al Govern central va obrirun període de grans possibilitats a l’Administraciólocal. L’efecte Barcelona, amb l’acció decididasobre els espais públics, equipaments i infraestruc-tures, va canviar l’actitud dels ajuntaments, que vanentendre el pla no com a document passiu, sinócom a programa d’actuacions. A partir d’aquestaconstatació, el planejament va anar transformant-seen un instrument d’execució.

Les revisions actuals parteixen d’aquesta nova con-cepció. Els nous plans es pensen com a projectesd’intervenció, amb una clara orientació estratègicaque persegueix reentendre la ciutat i el territori i arti-cular els seus elements. Els plans dels vuitanta esjustificaven per la lluita contra la quantitat especula-

tiva, els actuals busquen la justificació en la qualitat.D’alguna manera s’ha passat d’uns plans que esplantejaven controlar la ciutat a uns nous plans quees plantegen dirigir els seus mecanismes estratè-gics.


RP: Actualment, han perdut vigència alguns delstòpics dels vuitanta, alguns d’una forma acrítica, talcom ha passat en la defensa dels equipaments; id’altres, perquè han quedat superats per la realitat.Els nous tòpics es poden agrupar en dues línies:una referida a temes d’estructura urbana, i elsaltres, a qüestions de caràcter general.

Els canvis operats en al teixit urbà, els processosde desconcentració i ciutat difusa han posat sobrela taula la necessitat de reinterpretar la ciutat, aixícom de redefinir la seva estructura. És el momentde trobar el contingut de la centralitat, de comple-tar les xarxes de referència: els sistemes del verd,les línies peatonals, les seqüències equipades. Enunes altres paraules, el planejament s’ha hagut dereplantejar l’estructura de la ciutat basant-se en unarealitat canviant.

Paral·lelament, el planejament ha hagut de traduiren propostes temes d’abast general. La globalitza-ció de l’economia i la batalla de la competitivitat;les infraestructures i el marketing urbà; el desen-volupament sostenible, concretat no solament entermes de protecció de l’espai natural, sinó tambéen termes de densitat, espai obert-espai públic,respecte al medi; o qüestions de caràcter social,com la lluita contra l’exclusió, o la dualitzacióeconòmica, són alguns dels paradigmes del pro-jecte de ciutat.

Totes aquestes qüestions es troben en un estatd’interrogació. Des de feia molt de temps, la nostrasocietat anava un pas enrera respecte els païsosmés avançats, la qual cosa permetia treballar a par-tir de les experiències dels altres. Actualment, hem


101

entrat a formar part d’aquest grup i això ens obligaa trobar les respostes nosaltres mateixos. Aquestasituació fa més crítics alguns oblits produïts al llargd’aquests anys.

Els anys vuitanta hi havia alguns paradigmes queconstituïen el marc de referència del planejamentmunicipal, com descentralitzar Barcelona, articularla regió metropolitana de Barcelona o reequilibrar elterritori. El Pla General Metropolità de 1976, el PlaDirector de l’Àrea Metropolitana de 1968, elsdebats del Congrés de Cultura Catalana, constitui-ran un escenari per encaixar la reflexió municipal.Prenent aquesta com a base, el planejament localesdevenia una acció bàsicament morfotipològica.Actualment, el punt de partida ha canviat radical-ment, el paper de les ciutats, les relacions internesa les àrees metropolitanes, les ciutats intermèdies,la desconcentració, ja no són aquells.

Malauradament, ni el Pla Territorial General de Cata-lunya, ni els plans sectorials, han realimentat aque-lles reflexions. El debat territorial s’ha abandonat i elplanejament municipal ha quedat sense referents.Aquest abandonament no ha estat solament polític,sinó també disciplinari. Els arquitectes, als vuitanta,van fer l’aportació central a l’urbanisme català ensituar la qüestió de la forma urbana i l’espai públicen el centre de la discussió de l’urbanisme i del pla-nejament.

Aquesta aportació, base de l’èxit de la reconstruc-ció de la ciutat democràtica, però, es va contrapo-sar, des del discurs de certs «arquitectes», a unsuposat planejament urbanístic coercitiu i limitadorper al projecte de la ciutat construïda. El planeja-ment es va reduir a la burocràcia i el projecte arqui-tectònic es va elevar a categoria de l’únic fet urbà.

Per als «arquitectes», solament existeix un discursconstruït de diverses grandàries: la urbana o la degran escala. El planejament territorial no tenia sen-tit. Mentre, els nous fenòmens s’escolaven del plan-tejament tradicional de l’urbanisme morfotipològicper buscar respostes en la reflexió paisatgística,mediambiental; apartant-se d’un pensament con-centrat de l’arquitectura, aquell reapareix com aproblema.

L’estat actual del debat és extremament obert. Laresposta es troba condicionada per un marc queno solament ha d’afrontar noves concepcions,sinó que, a més, ha de negociar un marc legaldesregulador (Llei del Sòl del Partit Popular) delsefectes futurs del qual encara no se’n té cons-ciència.


RP: Tal com he dit, l’efecte principal dels plans delsanys vuitanta és el d’haver «normalitzat» la qüestióurbanística: d’una banda eliminant les tensionsespeculatives i, d’una altra, fent les reserves de sòlper recuperar les ciutats. Els efectes d’aquesta polí-tica han estat palpables: frenant la destrucció espe-culativa de certs teixits, d’una banda; permetent unapolítica de reequipament i rehabilitació, d’una altra.Els plans dels vuitanta han permès fer realitat el dreta la ciutat, l’exercici d’un ús social de l’espai públici la ciutat, la reivindicació central dels movimentsveïnals de finals del franquisme.

Això, però, també ha anat acompanyat de dos oblitsi d’una renúncia. Els plans d’aquests anys han parlatde la ciutat oblidant-se de dos components bàsics:l’habitatge i el transport públic. Sobre l’habitatgehan fet molt poc. En tot cas, s’han abocat als temesde rehabilitació i amb prou feines s’han afrontat elstemes de mobilitat privada. Segurament en un i altretema el marc municipal s’ha demostrat totalmentinsuficient i per això s’han exclòs dels plans urba-nístics.

El planejament d’aquests anys també ha viscut unarenúncia, segurament resultat de la normalitzaciódemocràtica, però també d’una certa descurança enla seva pràctica. La participació de la població, quefou clau als finals del franquisme, ha anat minvant isubstituint-se per una única interlocució amb la pro-pietat de sòl i els promotors immobiliaris. La críticaurbanística i disciplinària també ha quasi desapare-gut, i el debat s’ha reduït al titular periodístic i al’enfrontament conjuntural partidista. L’urbanisme


102

crític que tan útil va ser per a la sensibililtzaciódemocràtica, no ha sabut trobar el seu lloc en lademocràcia. El planejament urbanístic ha passat deser una proposta il·lustrada recolzada per la pobla-ció, a un debat postmodern excessivament discre-cional, que no ha acabat de trobar el ressò ni la crí-tica adequada en el cos social que l’havia desancionar.


RP: Tal com he dit, els plans dels anys vuitanta noestaven pensats tant per a l’execució de projectescom per a la «normalització» de la ciutat. De fet, lesintervencions que es formulaven tenien un caràcterd’il·lustració més que de proposta concreta. La crisieconòmica, que va restar protagonisme als opera-dors privats, i la voluntat municipal per dirigir lestransformacions urbanes, són les causes que vancanviar la comprensió del planejament i la formad’utilitzar-lo.

Cronològicament, les primeres actuacions muni-cipals foren les de revisions del planejament urba-nístic. Les segones, superar els dèficit més sag-nants de les ciutats; en tercer lloc, equipar elsbarris; i, finalment, en alguns municipis, les ope-racions de redefinició urbana. L’exemple més clarde les operacions d’aquests darrers tipus, sis’exclou Barcelona, és l’Eix Macià de Sabadell.L’habitatge públic com a estratègia de creixementi reforma urbana ha estat a càrrec, bàsicament,de l’Incasol, a partir d’operacions d’urbanitzacióamb models molt postmoderns; i les infraestruc-tures supramunicipals han estat en mans delsgoverns autònoms i estatals, potser amb una acti-tud excessivament complaent amb tothom que haportat a un esmicolament excessiu d’aquestesobres.


RP: Del primer període, els dos plans fundacionalssón el Pla General Metropolità i el Pla General deVic, els dos plans en els quals es posen les basesdel planejament morfotipològic dels anys vuitanta.

Després, recorrent Catalunya de Nord a Sud, espoden citar els plans de Torroella de Montgrí, on eldibuix del plànol, seguint les pautes de les aporta-cions del LUB al Congrés de Cultura Catalana, és elseu manifest; Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols,dos plans on el paisatge com a marc i el turismecom a procés urbanístic els hi donen forma;Manlleu, un pla en el qual es porta al límit l’instru-mental de l’arquitectura per ordenar la ciutat; Molletdel Vallès, el contraplà a una fallida new town, ons’utilitza tota la saviesa urbanística per reivindicar eldret de dibuixar la ciutat des del que hi ha;Vilafranca del Penedès, un pla enciclopèdic, com-pendi de tot el que es pot dir i fer des del planeja-ment urbanístic; i, finalment, Tarragona, on el mirat-ge de la forma es converteix en el pla. En un altreordre de coses s’ha de situar l’actuació urbanísticade Barcelona que, a partir dels projectes olímpics iurbans, dóna sentit al puzzle que el Pla GeneralMetropolità havia proposat.

Del darrer període, destacaria les revisions delsplans generals de Lleida i de Sabadell. El primer perla preocupació per un discurs de coherència en laseva formulació, i el segon per explorar els límitsd’una forma de fer planejament municipal d’aquestsanys. Acompanyant aquests plans, estudis i projec-tes d’envergadura: els treballs per al traçat del trend’alta velocitat a Catalunya, l’ordenació de certsparcs, alguns esquemes territorials com el queresulta dels treballs per al cablejat de Catalunya i,finalment, la formulació de plans estratègics,començant per Barcelona i acabant amb diversespropostes urbanes situades en diferents indrets.


103

Arquitecte (1952)

El 1981 va dirigir l’Estudi de Reconeixement delCarmel, a Barcelona, treball seminal que inauguràuna fórmula de planejament a la manera d’un pro-grama dibuixat de propostes (tres parcs, tres PERI,tres grans vials). D’aquests darrers, un és l’eix queneix a la boca nord del túnel de la Rovira i queenllaça amb la ronda de Dalt. L’any següent redactà(amb X. Peiró) tres plans parcials, i el 1983 (amb F.Torrent) el pla de millora del medi ambient de laresta del Carmel.

L’any 1984 redactà el Pla General de Tortosa(vigent), juntament amb T. Pou, J. de Nadal i J.Zaballos. El 1985 redactà el Pla Parcial Temple 1,també a Tortosa (després retocat per l’Ajun-tament), que desenvolupa un esquema de quadrí-cula, amb carrers porticats i encreuaments for-mant placetes.

El 1985 va redactar les Normes Subsidiàries deReus (molt alterades personalment per J. A. Solans,substituïdes aviat pel Pla General de M. TorresCapell). Les Normes inclouen un eix formal de norda sud que les situen dins el corrent «arquitectònic»de l’urbanisme.

El 1987 va redactar el Pla Especial d’Ordenació dela Ronda de Dalt des de la Diagonal fins al nus de laTrinitat, a Barcelona, el qual serví de pauta per alsprojectes d’execució. El mateix any redactà el PlaEspecial del Parc de Vallparadís a Terrassa, encol·laboració amb C. Ribas, T. Pou i les biòlogues M.Parés i I. Labrés, que ha estat la base per al suc-cessiu desenvolupament de projectes d’execuciódels sectors de l’antic torrent de Vallparadís. Tambél’any 1987 redactà els plans generals de Ripoll i deCampdevànol (amb F. Sagarra, J. Carbonell, T. Poui L. Mestras), avui vigents. El 1988 va redactar el PlaEspecial del Ramal Nord de la Ronda («pota nord»,després substituïda per un projecte del MOPU). El1990 redactà les Normes Subsidiàries dels cincmunicipis de la Vall de Ribes (amb F. Sagarra i J.Carbonell, i T. Pou), que aborden el tema del plane-jament de muntanya. El 1992 va dirigir l’estudi-marcper als projectes d’urbanització del Casc Antic deSant Pere de Torelló i aquests mateixos projectes,executats, que transformen feblement el paisatgeurbà, que comprèn soterrament de fluids, nous pavi-ments, supressió total de línies aèries d’energia i nouenllumenat. El 1996 portà a terme el projecte d’exe-cució dels sectors al Torrent de les Bruixes deVallparadís, amb C. Ribas i P. J. Ravetllat, avui pràc-ticament acabat.

MANUEL RIBAS

Pla Especial de l’avinguda del Carmel a Barcelona (1981)


104


MR: És obvi que hi va haver canvis, però potser notants com hi hauria hagut d’haver. També és certque el meu coneixement dels plans «dels altres» —per poder opinar— no és ni exhaustiu ni profund.Un pla (general) és gairebé part d’una vida, difícild’explicar en unes poques pàgines d’una revistaque van il·lustrades amb imatges molt petites (iamb llegendes que sovint són «illegendes», és adir, il·legibles). Jo crec haver entès un pla quan mel’ha explicat el seu autor amb posterior conversaentre tots dos.

De totes maneres crec que:

a) La pervivència de la Llei del Sòl de 1976(tardo-franquista) havia de regir plans sem-blants. L’aparició del sòl urbanitzable no progra-mat, el pas de «rústec» a «no urbanitzable» (ja enel camí d’atenció primordial als espais no edifi-cats que ara culmina) van ser canvis respecte ala llei vella. L’aportació del Pla de Vic d’enSolans, amb la distinció entre zones i sistemes,i el doble escalat de claus numèriques són apor-tacions d’abans i no s’han d’atribuir a la transiciódemocràtica.

Ja que he esmentat en Joan Antoni Solans, tambédiré que el «seu» Pla General Metropolità va ferescola i molts el prengueren molt justificadamentcom a panòplia d’instruments urbanístics; és elmateix que va passar, del 1959 endavant —entemps d’escassa o nul·la cultura urbanística—amb el repertori zonal i les Ordenances del PlaProvincial de 1961.

b) L’omnipresència del Pla General Metropolità,que a fi de comptes era d’època franquista, faque tampoc aquí la transició pugui innovargaire. La sort que vam tenir, en aquell relatiuterrabastall, de tenir una pauta urbanística sòli-da i estable!

c) Però... Un important però (per passar ara alsaspectes més positius) és la intervenció popular

que durant la primera dècada, és a dir, de 1979a 1989, va ser alhora espontània (des dels admi-nistrats) i obligada (des dels administradors).Després, malauradament s’ha perdut perquès’ha afeblit (ja hi ha partits polítics!) i se l’ha fetcallar.

Jo vaig tenir la sort de treballar exemplarmentsobre el Carmel, un barri d’autoconstrucció id’immigrants d’arreu. Això em va permetre viurei col·laborar en un cara-a-cara, que em vaensenyar molt i que em va permetre també aju-dar-los molt, tant als «carmelites» com al’Ajuntament (que en general defugia les reu-nions pel que podien arribar a tenir de violents).Jo estic molt satisfet —perdoneu-me laimmodèstia— amb el Pla Especial de Millora delMedi Ambient, no executat (que vaig fer encol·laboració amb un jove arquitecte, militant iresident al barri), i amb el disseny de la Rambladel Carmel, amb els annexos subterranis (pistapolisportiva coberta i aparcament de dues plan-tes) i amb els sofisticats viaris (boca nord delTúnel de la Rovira, fals túnel i pont sobre elcarrer de Lisboa). El projecte va quedar relativa-ment frustrat perquè es van acabar tant elsdiners com l’afany utòpic; en arribar al passeigde l’Estatut, ha quedat només apuntat.

Tot això, després, s’ha perdut. Ara només comp-ta el the biggest in the World (el carrer deTarragona, Maremàgnum-Imax, TAV, desviaciódel Llobregat, Diagonal-Mar), amb un esperit quede genial està passant a provincià, segons elmeu parer.

d) Una claríssima evolució ha estat la presènciaactiva en el camp-de-l’Urbanisme-de-fer-Plans,d’arquitectes d’una nova generació que —comvosaltres dos— comenceu la vida professionalen aquells anys setanta. Una formació més com-pleta, derivada no sols del fet que R. Terradas vapropiciar l’any 1957 una carrera amb quatreanys d’Urbanisme (promoció de 1964), sinótambé d’una major maduresa i reflexió dels pro-fessors encarregats d’aquella docència (comtantes vegades ha recordat A. Font, «l’urbanis-me per a arquitectes» es va decidir l’any 1968).


105

Poseu-hi aquí, encara, la creació del laboratori,episodi que jo només conec des de fora, i hau-rem explicat el perquè d’una nova generaciód’urbanistes arquitectes que comencen a intro-duir novetats; mínimament només perquè la lleiés la llei i cal passar pel sedàs de les comissionsd’urbanisme en tot cas.

Què falta a les generacions d’urbanistes arqui-tectes que s’obren a la vida professional amb latransició? Jo diria que una manca de flexibilitatper tractar amb el client públic. Són nombrosís-simes les «ruptures» i els plans que no s’acabenperquè a vegades ni tan sols s’han sabut co-mençar. I això fins i tot passa amb arquitectesdiguem-ne consagrats que en aquells anys volentambé fer urbanisme sense saber-ne.

e) Per acabar de fer la pintura de com jo he vis-cut i vist l’evolució que demaneu a la vostra pri-mera pregunta, diré que el sentit i voluntat d’uto-pia que caracteritza (a tot Catalunya) la dècadameravellosa dels vuitanta es comença a perdredesprés, sovint per part dels mateixos políticsen la fase del «desencís» que encara vivim. Aixòarrossega els plans, que cada vegada sónmenys populars, menys participats, menys verí-dics en l’Administració. Aquesta només pensaque satisfent-los el país anirà endavant. I encaramés: amb la major bona voluntat de llurs diri-gents el control de la CUB i de la CUC, que evitadisbarats és cert, però també es fa asfixiant pera alguns plans ben encetats que acaben deixattsi amb encefalograma pla.

Un altre exemple. Tots estem d’acord que moltsovint els límits municipals obliguen a concedira cada municipi «una mica de tot». L’etapa Can-tallops a la direcció general es va caracteritzarper intentar el planejament intercomunal o de«paquets». Això és sempre difícil, però seriamolt útil per al territori. Com que ningú no es vapreocupar de donar-hi suport (legalment, perexemple), la idea utòpica es va perdre amb latotal i general disgregació en paquets. Ja he ditque això és sempre molt difícil, només pot recol-zar en un pla supramunicipal i aquest entronca-ria amb les lleis territorials.


MR: A més dels tòpics que moren i que neixen, delsquals n’he anomenat alguns, no crec descobrir resen la cadena: ecologia importància del no-edifi-cat l’edificat com a negatiu predomini del’estudi de l’entorn i de la seva forma que és el pai-satge. Estic referint-me al trànsit vers l’urbanismedels espais no edificats i que no acaba aquí, sinóque arriba a considerar el paisatgisme que ho abas-ta tot, fins i tot l’urbanisme de les ciutats.

Com que d’això n’he parlat sovint, penso que no caldir-vos-en res més, a part que tot plegat és tan obvi!

El tòpic del creixement, característic dels anys sei-xanta, es torna tòpic de creixement endins, de qua-litat formal (re-ús, restauració, rehabilitació, refor-ma, etc.) després de la crisi de 1974; fins que en eltemps que estem comencen a sortir els arquitectespseudourbanistes que tornen a parlar, obertament ono, d’esventraments, d’enderrocs, de «fem-ho totben nou i ben gran». Al costat dels grans encerts,avui els barris de la Barcelona dins la muralla comen-cen a sofrir d’aquests errors; en foren exemples benpropers: la competència dels molls sobre l’antigaRibera i la renovació amb pèrdua d’escala al Raval.

AF/JS: Quins creus que han estat els efectesprincipals del planejament urbanístic munici-pal a les ciutat catalanes? Quins aspecteshan millorat gràcies al planejament? Quinstipus de projectes urbans o intervencionsdirectes han propiciat, sobretot, els plans?Ha variat al llarg dels vint anys?

MR: El principal efecte ha estat el de la modernit-zació de Barcelona i de totes les ciutats catalanes.És clar que això no és un resultat dels plans, sinó através dels plans. Vull dir que el país s’ha «euro-peïtzat», jo crec que molt més que qualsevol altraregió espanyola i fins i tot més que algunes regionsestrangeres pròximes; i això ha desembocat en ciu-tats més modernes en tots els sentits. No pas pen-


106

sant en una «americanització» de les nostres ciu-tats, sinó en el naixement d’una nova atencióenvers l’urbanisme com a planificació, enversl’estètica urbana, envers el medi, envers els paisat-ges, urbans o rústics.

Gràcies al planejament, en el cas exemplar deBarcelona. La tècnica de les modificacions concre-tes (una per setmana en el PGM) va permetre que laBarcelona Olímpica (per entendre’ns) es fes al’empara del PGM sense necessitat de revisar el Pla(que d’altra banda hauria estat políticament impos-sible i a la fi tots hauríem perdut el tren).

Aquest efecte ha esta també un important desco-briment teòric. A Madrid estan seguint la cadena deplans generals successius com si res; a Barcelona,qui parla de revisar el PGM?


MR: Crec que n’he parlat. Contestaré per mi mateix,és a dir, amb exemples de la «collita pròpia».

Crec que a les desgraciadíssimes Normes que vaigfer per a Reus l’any 1985 hi havia una idea que vaser destrossada primer i no recollida després pelprimer Pla General de Reus de molts pocs anys des-prés (Torres Capell). Es tractava d’una línia vertebralpaisatgística feta amb passeigs i només pensant enla locomoció a peu que com en una brochette enfi-

lava tot Reus des del barri de Montserrat al sud(carretera de Salou) fins més enllà del passeig de laBoca de la Mina, en un turó i unes pedreres quehavien estat lloc tradicional de picnic dels reusencs.L’eix era tangent per la banda de ponent al nuclihistòric format per la ciutat vella i les primeres ron-des o ravals. Jo encara continuo pensant que la ideaera innovadora i també, per tant, una mica contra-corrent. Us imagineu una ciutat de 80.000-100.000habitants amb un eix verd i paisatgístic, nord-sud,com a eix d’ordenades de referència?

L’altra innovació que crec haver introduït, aquestavegada amb més èxit, al vigent Pla de Tortosa, ésla resolució del dilema allà existent «estàndards icontribucions urbanes vs. poblament dispers al’horta o al bosc». Vaig crear unes zones de sòl nourbanitzable que era o és, això sí, lleugerament edi-ficable. La distinció entre urbanitzable i edificable,que ningú no pot discutir perquè és més antiga quel’anar a peu (recordeu allò d’una casa per hectàrea),l’aplicava per resoldre una de les principals i mésdifícils il·legalitats urbanístiques de Tortosa.

Dels plans «dels altres» només en parlaré genèrica-ment: els plans que m’interessa prendre com amodel són els que, primer, han estat aprovats; i,segon, els que han estat o estan en curs de desen-volupament i execució mitjançant projectes d’obra.

Si no és així, als plans, per brillants i creatius quesemblin, els hi manca el segell de la qualitat que elsdona la factibilitat. Potser és per això que a l’ante-rior currículum he accentuat la factibilitat incloentprojectes perquè desenvolupen plans!


107

Arquitecte (1973)

A començaments dels anys vuitanta participà en laredacció del Pla General de Tarragona (1982), queplanteja una particular metodologia, tant en la partd’anàlisi com en la propositiva, dividint tanmateix eltreball en unitats homogènies caracteritzadesgeogràficament o urbanística. Es caracteritza perl’especial definició morfològica de les ordenacionsplantejades.

A finals dels anys vuitanta, va redactar el Pla Ge-neral de Sant Carles de la Ràpita (1989), el qualva ordenar una ciutat que té els orígens en laIl·lustració, s’expandeix en sentit meridional i cos-taner i que conté en el seu terme un ampli terri-tori deltaic.

En la dècada dels noranta, redactà els plans gene-rals de l’Ampolla (1994) i d’Alcanar (1996). El pri-mer planteja la vertebració urbana d’un municipiturístic i costaner, provinent d’una segregació, quehavia heretat greus problemes de descontrol urba-nístic i manca d’assistència en dotacions i serveis.El Pla General d’Alcanar estableix propostes decontinuïtat i relació entre tres nuclis urbans pree-

xistents ben característics: el poble, les cases i laplatja.

També l’any 1996 va redactar el Pla General deBegues, que afavoreix el recosit de nuclis residen-cials inconnexos mitjançant mínimes operacions dedesenvolupament residencial, limitant el creixementprevist en el pla anterior. Concreta el traçat d’unaronda urbana amb un tractament paisatgístic, que hade ser l’alternativa de la carretera d’Avinyonet.Tanmateix es fixa una normativa molt rigorosa perassegurar el manteniment de les condicions naturalsdel sòl no urbanitzable, que inclou part dels parcsnaturals de l’Ordal i del Garraf.

Ha estat coautor de l’avenç del pla de l’àrea metropo-litana dels vint-i-un municipis del Camp de Tarragonai del Pla d’Ordenació de la Muntanya de Montjuïc, queva formular les reformes urbanístiques de la muntan-ya per als Jocs Olímpics de 1992, establint propostesper tal d’afavorir la conjunció urbanística amb la ciutatde Barcelona (Montjuïc, la muntanya de la ciutat,1995). Finalment, va col·laborar també en la redacciódel Pla de Costes del territori litoral metropolità deBarcelona (Pla de Costes, Corporació Metropolitanade Barcelona, Barcelona, 1988).

ESTANISLAU ROCA

Pla General de Sant Carles de la Ràpita (1989)


108


ER: Crec que en aquests anys de vigència dels ajun-taments democràtics s’ha procurat anar apropantels plans generals a les necessitats més reals de laciutadania, amb una major transparència i partici-pació pública, al mateix temps que s’ha establertuna instrumentalització més eficaç en els procedi-ments d’elaboració i gestió.

Cal dir tanmateix que la millora en la qualitat del pla-nejament urbanístic ha esdevingut un dels principalsfets diferenciadors d’aquest període enfront de lesdesafortunades dècades anteriors, durant les qualsmoltes ciutats esclataren a l’empara de l’eufòria ini-ciada els anys seixanta i van consumir gran part delseu territori amb creixements sense control. Enredactar la revisió del Pla General de Tarragona ensvam trobar amb una realitat com la que he comen-tat. Vam acotar les previsions de creixement,reduint-lo considerablement, proposant alternativesque permetessin endreçar els erràtics desenvolu-paments preexistents, establint criteris de continuï-tat urbana emmarcats en un esquema vertebradorde la ciutat.

Penso que, com en el cas de Tarragona, la reduccióde sòl urbanitzable que es va plantejar en molts delsplans generals de començaments dels vuitanta vaser possible gràcies als efectes derivats de la crisidel petroli de 1973. Altrament, el procés de la sevatramitació hauria trobat molts més entrebancs.

Crec, a més a més, que les bones maneres de l’urba-nisme de la passada dècada, d’antuvi, han significatun llistó de qualitat i un referent obligat pels plansque s’han desenvolupat els anys noranta. La presen-tació i difusió cultural a tots els nivells del treball rea-litzat va encetar una reflexió sobre la seva bondat iles noves fórmules d’enfocar el planejament, en defi-nitiva, tot dirigit a clarificar la nova ordenació de lesciutats i els municipis d’una societat en crisi devalors.

Amb la reeixida experiència contrastada dels vui-tanta, i amb la maduresa adquirida, així com també

pel fet de poder comptar amb el suport gairebégeneralitzat de bases cartogràfiques informatitza-des, s’han creuat amb més precisió les diferentsdades que incideixen en el planejament i alhoras’han pogut formular les propostes amb una defini-ció molt més rigorosa que la dels plans elaboratsamb el sistema tradicional.


ER: Una de les dèries del nou planejament democrà-tic els primers anys vuitanta fou la de dibuixar acu-radament les propostes d’ordenació, en contrapo-sició als anteriors plans de taques, els qualsnormalment portaven implícita una agosarada xarxaviària arterial i unes previsions de creixement abso-lutament desmesurades.

No ens ha d’estranyar que els ajuntaments democrà-tics es plantegessin amb urgència la revisió del seuplanejament, es fixessin com a objectius prioritarisacotar els planejaments previstos i s’adeqüessin aun desenvolupament més proper a les necessitatsreals dels seus pobles i ciutats.

Ens vam obsessionar a dibuixar-ho pràcticamenttot: carrers, passeigs i avingudes, parcs i zones delleure, dotacions i equipaments... intentant aplicar,en els nostres dibuixos, models culturals o refe-rents paradigmàtics de la història de l’urbanisme.Fins i tot dibuixàvem la forma i la disposició de totsels edificis residencials, comercials o industrials, enun intent de donar una imatge més real del quepodria ser la ciutat construïda d’acord amb aquellpla que estàvem elaborant, de vegades arribant-hoa presentar amb una maqueta, per facilitar-ne la lec-tura als ciutadans.

L’excessiva definició gràfica, però, ens ha demostratmolt sovint que és massa rígida amb el contingut delplanejament. Per això, crec que cal establir unespautes que permetin més flexibilitat en el desenvolu-pament derivat dels plans generals. Ara bé, semprefixant com a vinculant tot allò que es considera clau


109

com a condicions d’ordenació necessàries que asse-gurin el manteniment dels trets determinants delmodel urbà prefigurat.

Una vegada adequades les potencialitats de creixe-ment dels plans a unes dades més creïbles, es potdir que el tòpic clau dels vuitanta de desclassificarsòl, ràpidament i a dojo, ja no és el comú denomi-nador de les revisions dels noranta, les quals posenèmfasi, a vegades, en altres qüestions, com ara ennoves estratègies o en els factors d’oportunitat.

Tanmateix vull remarcar que en aquests anys hanvariat notablement els tipus edificatoris i la mida dela parcel·lació clàssica, i han aparegut noves for-mes de creixement més complexes, sobretot en lesàrees de nova centralitat o en els grans centres queporten cada vegada més implícita la barreja d’usosi activitats. Pel que fa a les zones residencials exten-sives, les unitats de promoció que demana el mer-cat immobiliari ja no són tant les parcel·les indivi-dualitzades per a habitatges aïllats, sinó que sónunitats parcel·làries que permeten agrupar dife-rents habitatges i tipologies, mancomunant espais iserveis i fent així menys costosa la repercussióindividual de cada habitatge i més sostenible el man-teniment.

Tot això ha fet diferenciar indubtablement el contin-gut del nou planejament.


ER: Voldria fer referència als trets significatius quesegueixen:

El 1976 es va aprovar el text refós sobre el règimdel sòl i l’ordenació urbana, que pràcticament coin-cidia amb la Llei del Sòl de 1956, però presentavauna important novetat en el seu contingut: la cessiódel 10% de l’aprofitament mitjà en el desenvolupa-ment del sòl urbanitzable. Però el que també vatranscendir va ser l’aprovació, l’any 1978, dels regla-ments de planejament, disciplina i gestió urbanística.

Amb els reglaments aprovats s’instrumentalitzà lamanera com s’havia d’aplicar tot allò que es preveiaen la llei. D’aquesta manera, el seu contingut ens hiobligava a tots. Podríem dir que la inexistència delsreglaments en la llei de 1956 i la manca de controldemocràtic va propiciar una inadequada i abusivainterpretació de la legislació fins al 1978.

L’altre fet diferencial i significatiu per a Catalunyafou el reial decret 1385/1978, de 23 de juny, en elqual es traspassaven a la Generalitat de Catalunyales competències de l’Administració de l’Estat enmatèria urbanística, a partir del qual es passà a con-trolar el planejament des del nostre país i començàaixí una nova etapa de l’urbanisme. El Parlamentcatalà ha anat aprovant tot un seguit de decretslegislatius en matèria urbanística que han permèscontrolar i adequar, cada vegada més, el nostreordenament urbanístic.

Els plans que s’han realitzat en aquests vint anysd’ajuntaments democràtics han permès, sobretot,la materialització d’importants infraestructures perals municipis, així com la dotació de sòl per a espaislliures i equipaments, i altres dotacions col·lectives.També han suposat rebaixar la densitat i la intensi-tat edificatòria en relació amb les previsions ante-riors.

L’Administració, aprofitant el patrimoni de sòl queha obtingut per a les cessions en el desenvolupa-ment del planejament en aquests anys, ha practicaten els seus municipis una millor política de controldel sòl, evitant l’especulació i afavorint mitjançantmecanismes de gestió del mateix sòl obtingut, pro-mocions públiques encaminades generalment aacollir habitatge social. En termes generals, crecque s’ha aconseguit millorar la qualitat de vida delsciutadans.


ER: Els tipus de projectes urbans o d’intervencionsdirectes que han propiciat, sobretot, els plans gene-


110

rals municipals a Catalunya, són els de millora del’espai públic i de la ciutat construïda, sempre a tra-vés del planejament derivat. S’han revitalitzat elscentres històrics de moltes ciutats, mitjançant larehabilitació d’habitatges i la millora de les sevescondicions higièniques, com ara a Barcelona,Girona, Lleida, Tarragona, Reus i Sant Joan de lesAbadesses.

La recuperació dels centres històrics ha estat, enmoltes ocasions, catalitzada per la decisió institu-cional de situar-hi les seves dependències o edificisrepresentatius. Això ha estat clau, per exemple, aTarragona, en què el centre històric de la part altafins fa poc ocupava una posició marginal respecteal funcionament de la ciutat. El pla especial que vamredactar pretenia fomentar la sensibilització enversaquest nucli, que coincideix pràcticament amb elrecinte monumental més important de la colòniaTarraco, que ocupaven, fa gairebé 2000 anys, elcirc romà, el fòrum provincial i la zona del culte. Lapresència de la seu del Col·legi d’Arquitectes, el rec-torat i les facultats de la Universitat Rovira i Virgili,el Departament de Cultura de la Generalitat, i unseguit d’altres establiments institucionals o realitza-cions, com ara les millores en l’espai públic que por-ten a terme conjuntament la Generalitat i l’Ajun-tament de Tarragona, han ajudat a regeneraraquest barri. En conseqüència, indirectament haestat la causa que la gent s’hagi animat a la rehabi-litació dels habitatges antics per a fixar-hi la sevaresidència i s’hi hagin instal·lat noves activitatscomercials, passant així de la indiferència o pocaatenció anterior a ser un barri de moda i centrald’una ciutat.

D’altra banda, s’han formulat projectes d’adequacióa zona de vianants als mateixos centres històrics i

altres àrees de les ciutats, reforçant a la vegada laseva centralitat amb la potenciació de l’activitatcomercial.

També val a dir que els nous plans generals han pro-piciat la creació o el desenvolupament de novesàrees centrals lligades a una vialitat més moderna,establint conjunts que impulsen i agrupen les activi-tats comercials i terciàries. Voldria destacar ope-racions concretes com la de l’Eix Macià de Saba-dell, que han canviat radicalment un context o hantesat les relacions d’una ciutat en unes altres com-ponents.


ER: Considero que els plans generals municipalsmés significatius redactats dins d’aquest període aCatalunya són els següents: Vilafranca del Penedès,Mollet del Vallès, Sant Pere Pescador, Vidreres,Torroella de Montgrí, Tarragona, Begues, SantCarles de la Ràpita, Banyoles, Lleida, Mataró i SantQuirze del Vallès.

Voldria també fer esment de l’avenç dels 21 muni-cipis del Camp de Tarragona redactat al comença-ment dels anys vuitanta i que conté les bases per ala formulació possible d’un planejament urbanísticque havia de desenvolupar la segona àrea metro-politana de Catalunya. Dissortadament, per motiuspolítics no va tenir continuïtat, però ja veureu comalgun dia necessàriament es tornarà a plantejar, jaque cada vegada es fa més palesa la interde-pendència i complementarietat entre els pobles iciutats d’aquest territori.


111

Arquitecte (1973)

Exerceix professionalment en l’especialitat d’urbanis-me des de 1974. El 1978 treballà a la ComissióGestora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i al’Institut Provincial d’Urbanisme de la Diputació deBarcelona. Des de 1979, és fun-cionari del Departament de PolíticaTerritorial i Obres Públiques de laGeneralitat de Catalunya.

Delegat territorial de la DireccióGeneral d’Urbanisme a Girona el1982 i sots-director generald’Urbanisme el 1986, presideix lescomissions d’urbanisme de Barce-lona, Lleida, Girona i Tarragona, ésmembre de diversos consells direc-tors a l’Administració pública cata-lana als departaments de MediAmbient i Cultura, i també de la pla-nificació territorial a l’Institut Ca-talà del Sòl i el Pla Metropolità deBarcelona.

És responsable de la formulaciódels plans directors comarcals i degrans infraestructures de carrete-res i ferrocarrils.

Des de 1996 és delegat del Governde la Generalitat per al seguimentdel conveni d’infraestructures imedi ambient del Delta delLlobregat. Des de 1997 és directorgeneral d’Actuacions Concerta-des, Arquitectura i Habitatge delDepartament de Política Territorial iObres Públiques.

És també col·laborador a la Fun-dació Narcís Monturiol com adirector de seminaris des del 1992i de la Universitat Politècnica de

Catalunya com a professor en els màsters d’Urba-nisme i Gestió Urbanística. Ha participat en nombro-sos actes públics institucionals, ha dissertat sobretemes de planejament i ordenació del territori i ésautor de publicacions i articles de la seva especialitaten diaris i revistes.

RAMON ROGER

Directrius Delta del Llobregat (1984)


112


RR: A partir de 1979 i sobretot en la primera legis-latura municipal es va treballar a l’entorn de la legi-timació democràtica de l’urbanisme, el retorn deldebat sobre la ciutat i la seva projecció de futurque inicien els representants de la ciutadania, subs-tituint progressivament l’etapa d’enfrontament delsmoviments veïnals amb el poder de la dictadura.

Aquesta fou la principal fita política que assolirenels grans plans municipals elaborats entre els anys1979 i 1989, tot i que el contingut real de les pro-postes es va complementar amb aportacions deprou calat tècnic i sobretot de revisió dels concep-tes d’edificabilitat i densitat, associats com és lògica la recuperació dels dèficit històrics de dotacionsi espais públics.

Aquest procés de recuperació va esgotar pràctica-ment dues legislatures municipals. Els seus fruitshan estat prou evidents, ja que la pràctica totalitatdels municipis de més de dos mil habitants dispo-sen de planejament urbanístic per conduir ambtransparència el seu desenvolupament.

Aleshores comença una crisi en la planificació urba-na de la qual crec que encara no hem sortit.

Veig al voltant dels anys noranta, que és quancomença l’etapa de revisió de plans, una segonageneració de propostes, més conservadora, decorrecció de rumb en la majoria dels casos, de per-feccionament en la gestió del sòl urbà subjecte acanvis en d’altres, però en conjunt es comprovauna pèrdua d’ambició i empenta per assolir nousobjectius.

En aquesta dinàmica de revisions viscuda elsdarrers set o vuit anys pot influir d’una maneraimportant l’encongiment que ha patit el territoride Catalunya, però sobretot el del territori metro-polità de Barcelona, que ha generat interde-pendències creixents i lligams funcionals moltdifícils d’interpretar i dirigir des de l’àmbit muni-cipal.


RR: Podríem parlar de dos capítols ben diferenciats.Un primer capítol és el de la recuperació de dèficitanteriors, que tenen a veure amb la qualitat de vida:tot això es concreta a les operacions de reformaurbana (qualitat dels sectors urbans, equipaments iespais lliures, ordenances d’edificació). Un segoncapítol fóra el que fa referència al creixement, a larealització de nova ciutat: aquesta ha estat una bata-lla bastant desigual. Així com la primera s’ha liquidatamb un gran èxit municipal, aquí l’acció es va quedaruna mica curta perquè veníem d’una etapa «desarro-llista» i tot el que fos nou creixement era consideratnegativament, tant pels polítics com pels tècnics.

Com a conseqüència a la «por» al creixement no esvan plantejar grans estratègies al territori i es vagenerar un model de creixement de poca densitat(15-30 habitatges per hectàrea era una densitat fre-qüent, però cap municipi no va formalitzar respos-tes per absorbir un creixement d’eixample impor-tant). Fins vint anys més tard no ens hem adonat dela importància d’aquesta qüestió.

Un tercer capítol fóra el del sòl no urbanitzable igrans infraestructures: però aquesta no era la mis-sió dels plans municipals. Tot i la manca de plante-jaments globals, aquests assumptes han estatbastant ben resolts fins ara. Per exemple, s’ha con-solidat una certa cultura, que accepta que a lescarreteres és millor no edificar i al camp obert tam-poc. Tot això ha anat arrelant, sense haver-ho plan-tejat massa. Hi ha un model (no escrit) de conreu,una convicció que «el territori no està en venda», etc.Això no és així, per exemple, a Itàlia i altres països.Tot i la ambigüitat de la legislació, els resultats hanestat raonablement bons.

A partir dels anys noranta entrem en una certa crisi,en començar alguns tècnics a parlar de la desapa-rició del model urbà, posant davant de tot el pro-jecte, la intervenció concreta, etc., la qual cosacrea un cert desconcert (es tracta d’un discurs pera iniciats, però poc comprensible per als responsa-


113

bles locals, que no poden captar el missatge en pri-mera lectura). L’experiència de Madrid, el 1989,que posa l’accent en la idea de «ciutat acabada», detancar la ciutat, deixant la ciutat sense futur, éstambé significativa d’aquest moment.

La crisi del planejament es basa en el fet que ja lespoblacions han recuperat els dèficit i no hi ha hagutun discurs renovador. La idea d’oportunitat en elsprojectes s’obre camí.

Els nous plans són només, moltes vegades, revi-sions dels anteriors. Podem citar els de Sabadell,Santa Perpètua, Mataró, Manresa, Lleida. Afinenmés els instruments, però introdueixen poquesinnovacions. Es troba a faltar un canvi d’escala.


RR: Moltes ciutats han tingut desenvolupamentsforts els darrers anys. El cas de la ciutat de Gironaés, en aquest sentit, el més significatiu perquè haaconseguit captar una part important d’aquest crei-xement, sobretot a partir de la reforma, relativamentrecent, de les infraestructures viàries. Altres casoson aquest creixement es va situar a la rodalia són elsde les àrees urbanes de Manresa i de Mataró, si béen aquest darrer cas es va arribar a temps, parcial-ment, de recuperar-ne una part per a la pròpia ciutat.Altres ciutats que han mantingut un creixement equi-librat, generalment ben administrat, són, per exem-ple, Olot i Reus, i també Lleida.


RR: El debat ha estat centrat en les resistències del’opinió pública per acceptar nous creixements;

aquest és un tema fonamental a vigilar molt deprop. Els plans municipals només en alguns pocscasos han afavorit aquests creixements en bonescondicions urbanístiques. Temes com ara la densi-tat dels nous eixamples, les normes urbanístiques iordenances d’edificació, els estàndards d’urbanit-zació i de dotació, el règim de cessions de sòl, l’ata-peïment dels edificis industrials en certes àrees,em semblen fonamentals.

Com a tòpic emergent, em sembla important no dei-xar-nos enganyar per la batalla de la preservació, jaque, en la meva opinió, es tracta únicament d’undebat mediàtic i, per tant, el problema és qui potguanyar aquesta batalla mediàtica. Crec que hi ha latendència, per exemple, a fixar-se en un sectordeterminat, de no més de trenta o quaranta hectà-rees de superfície i, en canvi, simultàniament cauenfinques senceres enormes, amb una repercussióterritorial molt més rellevant, enmig de la indiferèn-cia general. Cal estar molt atents a aquest tipus deprocessos i no caure en la habitual demagògiaentorn d’aquestes qüestions.


RR: Jo citaria ciutats com Olot, que és un modeld’equilibri, i que ha anat desenvolupant el seu pla-nejament sense massa soroll. També podríem citarels casos de Lleida, com a model de col·laboracióentre l’Ajuntament i els promotors; Reus, com a ciu-tat ben administrada, amb un creixement especta-cular, però sense canvi d’escala; potser Mollet, quesí ha canviat d’escala, com també segurament hohan fet, o ho intenten, Roses o Granollers. En el casde Girona, el desenvolupament dels darrers sis oset anys ha estat molt fort, amb un paper fona-mental de l’Institut Català del Sòl. Amposta, sensequasi pressió urbanística en el moment de gestio-nar un gran eixample, ha normalitzat el mercatimmobiliari.


114


115

Arquitecte (1977)

Participa en la redacció dels plans generals d’ordena-ció de Sant Joan de les Abadesses, Anglès i Manlleu,i de les Normes Subsidiàries de Cassà de la Selva iVallfogona del Ripollès. És delegat d’Urbanisme del’Ajuntament de Girona des de 1993.

El pla de Sant Joan de les Abadesses té la voluntatenciclopèdica dels plans dels anys vuitanta. Delsestudis realitzats i el coneixement de la vila, acom-panyats d’una bona sintonia amb l’equip de govern,en va resultar un pla precís, amb propostes modes-tes. Fou un dels premis nacionals d’urbanisme el1987.

Les Normes Subsidiàries de Cassà de la Selva esvan redactar a partir d’uns estudis previs fets per unaltre equip. La proposta consistia en el recosit de ladiversitat de teixits i urbanitzacions autònomes, através de la definició d’una xarxa viària, utilitzantpetites actuacions de sargit, situant les àrees decreixement sobre aquests eixos. Les Normes sónvigents, però són al límit d’omplir al màxim lesseves potencialitats. La propera construcció de lavariant i la centralitat territorial adquirida amb l’eixtransversal faran accelerar la seva revisió.

El Pla d’Anglès és conseqüència de la suspensió del’anterior per sentència del Tribunal Suprem. El plaes redacta de bell nou. Tot i la intenció globalitza-dora, es limita a determinar les àrees de creixe-ment, proposar algunes reformes interiors i oferiralternatives de localització industrial.

Les Normes Subsidiàries de Vallfogona del Ripollès,redactades amb l’equip Fuses-Viader, protegeixenel nucli rural existent i determinen les condicions deles noves construccions. Les Normes potencien elsusos que sustenten l’economia local, i introdueixende nous que aportin expectatives relacionades ambel turisme, garantint la salvaguarda del paisatge idel patrimoni construït.

El Pla General de Manlleu vigent va complir quinzeanys el 1997. Durant aquest període s’han complerto són en execució bona part de les seves previ-sions. El pla situa la ciutat en relació amb les novesinfraestructures viàries territorials. Desenvolupa elscreixements sobre els eixos ja traçats pel pla ante-rior. Passa el Ter cap al sud i protegeix el riu i el seuentorn paisatgístic i ecològic. Es referma la ciutatcom a vila compacta, i se situa en una posiciód’aprofitar les sinergies amb Vic.

PERE SOLÀ

Pla General de Sant Joan de les Abadesses (1986)


116


PS: El nou urbanisme municipal que es produeix ala dècada dels vuitanta prové sobretot de la refle-xió que s’havia produït a l’Escola d’Arquitectura deBarcelona al llarg dels anys anteriors. Ara bé, en lameva opinió, el posterior contrast amb la realitaturbana, les diverses servituds existents i la matei-xa naturalesa dels canvis urbans produïts desd’aleshores, tot i que no representen un veritabletrencament, han arribat a desvirtuar notablementallò que d’innovador tenien aquells nous plansmunicipals.

Posteriorment, els plans han tingut un retraïmentcap a la gestió urbanística. Els plans redactats elsanys vuitanta han estat objecte d’una multitud demodificacions concretes, que són conseqüència enalguns casos d’un canvi d’escala dels problemesurbans i, en d’altres, del pragmatisme inherent a lagestió urbanística municipal, on han anat intervenintdiversos agents urbanístics.

La diferència amb la primera voluntat municipalistadels plans és que l’Administració projectava la imat-ge de ciutat que volia per al futur. I això va provocartensions que s’apaivagaren fent marxa enrera enalguns plantejaments.

El problema és que després d’aquesta primeraacció planificadora, els plans no s’hagin anat ajus-tant; difícilment algú s’arrisca a moure el que ésobjecte de consens. També s’ha de dir que la con-solidació legal del primer moment ho impedeix.

Jo diria que el planejament s’ha desmitificat i queaixò té un costat bo, en el sentit que ja cap alcaldecreu que el pla li resoldrà els problemes urbanísticsde la seva ciutat, però en canvi massa sovint s’uti-litza l’acció planificadora deixant en segon terme elsinteressos generals.

La situació d’estancament, més que d’evolució, iper tant de falta d’idees en què es troba actualmentl’urbanisme municipal té a veure amb l’absència dedebat i la reculada o, millor, l’abandó de la pràctica

urbanística de molts professionals que s’han decan-tat per projectar i construir la ciutat des d’una pràc-tica menys abstracta que la de la planificaciógenèrica.


PS: Crec que els plans generals de la primeraèpoca volien ser el projecte de la ciutat acabada. Lapreocupació per la forma urbana era molt rellevant,tot i que aquesta preocupació, que en el plànol dela ciutat és evident que tenia una traducció normati-va, es tradueix molt sovint en una mescla de la defi-nició zonal i de la definició tipològica de cada frag-ment. És a dir, l’intent de substituir la preeminènciadel zoning i els estàndards per la localització i for-malització s’ha perdut a mig camí.

Les anàlisis tipològiques han generat una major con-creció normativa de la ciutat construïda, però nohan avançat noves tipologies per formalitzar la novaciutat. No hem passat de les cases adossades coma forma recurrent per expressar les noves formesde creixement (ravals, en filera, cases agrupades,etc.). Aquesta tipologia, ben acollida pel mercatimmobiliari en moments de canvi, per la baixa inver-sió que suposa, ha substituït la casa aïllada i s’hageneralitzat com a model.

Abordar de nou la reflexió sobre el projecte de ciu-tat és una tasca que comporta risc si no estan benclars els objectius i no s’expliciten al primermoment. Per tant, hom prefereix, a diferència del1979, quan calia el debat públic i obert, revisar lessolucions que el temps ha tornat obsoletes, acotarles transformacions dels sectors de ciutat no pre-vistos, incentivar els processos encallats, intervenirsobre les metàstasis urbanes, i això des dels plansd’escala intermèdia, que són els que omplen de con-tingut les propostes més genèriques del planeja-ment i són els documents que també serveixen perconvenir el repartiment de les plus-vàlues i els bene-ficis col·lectius entre l’Administració i els agentsimmobiliaris.


117

Aquests documents permeten major concreció iestimulen l’actuació urbanística lligada al procés deconstrucció de la ciutat. La iniciativa pública enl’endegament i la gestió dels processos determinaal final la bondat i qualitat de les operacions i, pertant, és a través de la suma d’intervencions que esconfigura el model de ciutat. Aquesta pràctica demenor risc potser obvia la discussió general, peròconstrueix el model.

També és veritat que ara tots els administradorspúblics tenen major experiència, més bagatgeintel·lectual i una màquina administrativa més pre-parada.

El debat sobre la ciutat s’ha fet a través dels «plansde ciutat», que han actuat com a fòrum on la socie-tat civil i/o el govern municipal han formulat lesseves propostes, que s’han canalitzat sectorialmenta diferents instruments d’intervenció, del que l’urba-nisme n’és un més.


PS: Crec que els efectes principals o més remarca-bles del planejament urbanístic aprovat durant elperíode que comentem han estat, d’una banda,l’efectivitat de les reserves de sòl per a espaispúblics, zones verdes i equipaments, així com engeneral la protecció del sòl no urbanitzable, l’aug-ment dels estàndards qualitatius i el sentit de per-manència de les determinacions dels plans. Sovintel planejament urbanístic ha esdevingut la «consti-tució municipal».

Aquí hi ha una contribució decisiva en el control quefan les comissions d’urbanisme de la Generalitat deCatalunya.

Els plans han aconseguit introduir la idea de procésen la construcció de la ciutat, així com acotar elslímits del creixement. Per a una gran part del terri-tori català, el planejament significa la necessitat deregulació urbanística per conduir la transformació

dels nuclis rurals, tensos per l’incipient economiaturística.

Al litoral, el planejament municipal ha estat insufi-cient i ha faltat en un moment clau una aposta claraper aturar el creixement d’alguns municipis i pre-servar els espais essencials del paisatge.

El planejament ha generalitzat les polítiques deprotecció del patrimoni històric de les ciutats iviles i la requalificació de l’espai públic, i ha moder-nitzat el sistema viari, planificant el seu completa-ment, les connexions centre-perifèria, definint lesjerarquies i conferint atribut de xarxa al conjuntdel viari.

El planejament ha arribat a constituir una garantiapermanent dels drets i deures dels propietaris desòl i altres agents implicats en els processos urba-nístics. Sobretot, els plans han aconseguit recon-duir els creixements urbans, com també han dis-minuït les densitats d’edificació i han aportatpropostes d’intervenció per a la millora de les àreesurbanes i del territori.


PS: La majoria dels plans redactats i aprovats enel període han propiciat les reformes urbanes,molt especialment la intervenció sobre els centreshistòrics, i han permès, a més, realitzar una políti-ca de sòl, de promoció de l’habitatge i de reequili-bri urbà.

Han fet forat, de tal forma que fins i tot els petitsmunicipis fan polítiques actives i utilitzen els plansd’urbanisme com a instrument de gestió municipal,i no solament com a instruments de regulació del’activitat privada.

Els plans han explicat clarament on és l’interès públicde la ciutat i han delimitat els àmbits d’actuació delque és públic i el que és privat. Aquesta clarificacióha permès de donar prioritat a l’actuació sobre


118

l’espai lliure, que és el que més projectes ha gene-rat. L’evolució en el tractament d’aquests espaispodria també ser motiu d’una reflexió col·lectiva.

El sistema viari, en les propostes de noves rela-cions i en el redimensionat dels seus elements hapropiciat una recerca constant, a través del projec-te, d’atributs que atorguin identitat pròpia a tots elselements del sistema mitjançant la secció, els mate-rials i el mobiliari. Al carrer, la rambla, el passeig, elbulevard, el saló... de cada entitat urbana hi hahagut un procés d’experimentació.

Els canvis d’usos de sòls en posicions centralss’han produït amb plans que han assajat el pro-jecteurbà com compendi dels espais públics i privats.

Al llarg dels anys el bagatge és més sòlid.


PS: Els articles i debats apareguts a la revista UR(Urbanisme-Revista) van influir molt sobre els plansde la primera generació. Els plans municipals cata-lans publicats en aquesta revista corresponen al pri-mer període: Manlleu, Mollet del Vallès, Figueres,Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia, SantFeliu de Guíxols i Torroella de Montgrí. Posterior-ment, crec que val la pena citar alguns plans fetsdes de la pròpia gestió municipal, com és el cas dela ciutat de Salt o Sabadell, o aquells, com el deGirona, que, establint un marc general clar i racio-nal, han permès un desenvolupament fluit de la novaciutat i sense perdre mai el sentit de la història urba-na al barri vell.


119

Arquitecte (1963)

És catedràtic d’Urbanística a l’Escola d’Arquitecturade Barcelona des de l’any 1968 i director delLaboratori d’Urbanisme de Barcelona des de 1969,on ha realitzat treballs sobre Cerdà, els eixamplescatalans, les coreas, les infraestructures, les orde-nances i la història urbana de Barcelona. Fou tambéfundador i president de la Societat Catalana d’Orde-nació del Territori entre els anys 1973 i 1976.

En la segona meitat dels anys seixanta foumembre de l’Equip Base del Pla Directorde l’Àrea Metropolitana de Barcelona(1965-1966) i coordinador de l’equipredactor del Pla General Metropolità deBarcelona (1966-1967).

L’any 1969 redactà el Pla Especial CamíFondo a Santa Coloma de Gramenet i el1970, el Pla Parcial del Sector Les Fontsa Olot. Més tard, l’any 1979, va dirigir laredacció del Pla General de Manlleu.

Ja a la dècada dels vuitanta va redactar elPla General de Banyoles (1981) i també elPla General de Porqueres-Cornellà de Terri(1981). El 1983, redactà les NormesSubsidiàries d’Agramunt i el Pla Especialde Reforma Interior de la Barceloneta, aBarcelona, que rebé un dels premis nacio-nals d’urbanisme d’aquell any. El 1985, varedactar el Pla Especial Batllòria-Mon-tigalà, a Badalona. L’any següent redactàel Pla Especial de l’Illa Diagonal i realitzàun estudi urbanístic del centre urbà deTerrassa.

El 1968 va guanyar el primer premi alconcurs del Contraplà de la Ribera, aBarcelona. Entre 1981 i 1986 realitzà elprojecte d’urbanització del passeig deColom i del Moll de la Fusta, també aBarcelona. El 1989 va guanyar el pri-mer premi al concurs del Port Urbà deBadalona.

Entre els estudis urbanístics a Catalunya destaquenel realitzat per al Congrés de Cultura Catalana, Laidentitat del territori: les comarques (1973); el tre-ball Els carrilets de Girona (1974); l’article DeBaldrich a Cantallops: entre massa i massa poc.També va ser fundador i redactor de la revistaArquitecturas Bis i editor de les col·leccionsMateriales de la Ciudad i Ciència Urbanística(Gustavo Gili, Barcelona), i és creador i productorde Urbatas.

MANUEL DE SOLÀ-MORALES

Projecte del port urbà de Badalona (1989)


120


MS-M: Podríem dir que la primera etapa, la delsplans dibuixats, ha estat ja molt explicada. Despréss’han anat refermant, al meu entendre, dues tendèn-cies. D’una banda, una tendència a convertir elsplans en catàlegs de projectes, o plataformes prè-vies de projectes, sobre un fons amb algunes ideesgenerals sobre la ciutat. És probablement unainfluència de l’experiència de Barcelona i del debatsobre els «projectes urbans» (terme molt utilitzatdarrerament, però sovint en forma molt imprecisa).Abans hi havia les «unitats d’actuació» o els «polí-gons d’actuació» i ara els projectes urbans. D’unaaltra banda, trobem un segon grup de plans quepresenten una més gran atenció al que podríemdenominar la «màquina de gerenciar», és a dir, lagestió urbana.

Com a conseqüència de la il·lusió que han creat elsplans-catàleg de projectes, ha perdut força, elsdarrers anys, la capacitat que un pla pugui aportarunes idees principals sobre una ciutat (o, en altrestermes, que la ciutat sigui objecte d’idees). Els plans«gestors» també tenen molt a veure amb això per-què tendeixen a sobrevalorar molt més el dia a dia,la qual cosa no és pas la feina de pensar la ciutat.


MS-M: La primera fornada de plans s’autojustifica-va per l’existència d’uns dèficit urbanístics moltamplis. Els tòpics foren la superació dels dèficit enzones verdes i urbanització, el control de les densi-tats, l’eliminació de l’especulació sobre el sòl. Elsprincipis teòrics en què recolzaven els plans tambéeren clars: eren principis higienistes, de redistribu-ció social, d’eficiència econòmica, d’optimització dela mobilitat.

En canvi, ara ja no se sap massa perquè es planifi-ca, quins són els objectius socials, econòmics,

urbans, intrínsecs al planejament. Molts plans noestan pensats massa per servir, sinó per subsistir.Què és una bona ciutat? Abans era la que separavahabitatge i indústria (principi higienista), la que eli-minava dèficit a les perifèries (principi de redistribu-ció social), la que evitava el creixement caòtic, etc.

Un tòpic més recent és el de la competència entremunicipis. L’objectiu seria ara, aleshores, fer la ciu-tat més atractiva, no quedar-se fora de joc. Ja no estracta, així doncs, de cobrir necessitats pendents ode dotar de serveis la ciutat, sinó de refermar-lacom a tal en el concert de les ciutats d’una deter-minada regió o territori. La multiplicació de plansestratègics en tota la gamma de ciutats i pobla-cions, també dins Catalunya, demostra la importàn-cia que es dóna a l’objectiu de situar-se en el «mer-cat» de ciutats.

D’altra banda, els plans han d’entrar cada vegadamés en els entramats administratius, en les normeslegals, i van deixant les components cultural, pro-jectual, estètica, de justícia social, etc., que elscaracteritzava. Podríem arribar a dir, fins i tot, queels plans ja no decideixen els temes importants enuna ciutat. O, dit d’una altra manera, que els plansvan quedant més per regular les llicències, perresoldre els assumptes tècnico-administratius del’urbanisme, per legalitzar els acords.

A la resta d’Europa (potser amb l’excepció delsPaïsos Baixos) això ja és així des de fa temps. Aquíno tant encara, perquè tenim una gran tradició deplans d’urbanisme que són vehicle d’opcions impor-tants per a les ciutats; el moment del pla ha estatfins fa poc un moment estel·lar, en què s’escollia elmodel de ciutat. Ara està perdent aquest paper, itampoc no en troba un altre de nou. Podríem dirque, ara que tenim les competències i els instru-ments, hem perdut els objectius.

Però això no ho dic solament en sentit negatiu, per-què no vol dir que l’instrument «pla general» no siguisusceptible d’evolució. Una evolució potser necessà-ria, per fer-lo més útil i més eficient. Tot i que, ara perara, no sembla que hi hagi una voluntat d’innovar. Elcert és que els límits entre el que és el pla i el que ésla «gerència» de l’activitat urbanística es difonen i els


121

plans perden autoritat i no produeixen aportacionsinnovadores.

Però una cosa és el planejament i una altra l’urba-nisme, que és quelcom molt més ampli. No ho con-fonguem. No tota la ciutat es fa des del planeja-ment. Més encara, les grans decisions sobre lesciutats es prenen cada vegada més al marge delplanejament.


MS-M: Hem de parlar globalment d’un triomf pírricdel planejament. L’activitat planificadora s’ha impo-sat: ara hi ha més disciplina urbanística, comparatamb abans; tothom sap que hi ha unes ordenances,unes formes de fer; abans o no hi eren o passaveninadvertides. Es pot parlar, així doncs, d’un triomfde l’Administració urbanística, des de la Generalitatfins al darrer regidor municipal. Altra cosa és si ladirecció d’aquest aparell burocràtic és o no equivo-cada, tota vegada que els grans processos queposen en risc el territori (turisme, paisatge, perifè-ries urbanes, buidats d’àrees centrals) no han estatgaire influïts positivament pels plans municipals dequè parlem. El balanç és negatiu per al territori enel seu conjunt. L’absència d’objectius territorials emsembla clara.

Podem dir doncs, vista l’evolució del territori, almeu entendre negativa en termes globals, quel’acció del planejament municipal ha estat positivaper als nuclis urbans i les ciutats catalanes nomésen termes de progrés tècnico-jurídico-administratiu,el que és bastant decebedor.

D’altra banda, l’aclaparador pragmatisme que hadominat les idees urbanes oficials aquests darrers vintanys («reconstrucció» de Barcelona a l’Ajuntament,parcel·lacions a l’Institut Català del Sòl de laGeneralitat, esterilitat ideològica a l’Àrea Metropoli-tana) ha reduït moltíssim el debat intel·lectual i culturalsobre l’urbanisme, conduint-lo més aviat cap a la puravaloració com actualitat periodística.

Potser hauríem d’aprendre més del que s’està bus-cant a França, per unificar l’acció sobre la ciutatcom un afer del Ministeri de Cultura, arrencant lesinfraestructures, l’habitatge i l’urbanisme delsàmbits purament tècnics (obres públiques, equipa-ment, Administració local).


MS-M: Un possible balanç dels vint anys permet afir-mar que s’han superat molts dels dèficit urbanístics,que s’ha regulat l’especulació. Això, a Barcelona, hova fer sobretot el Pla General Metropolità (PGM).Madrid no ho va poder fer en el seu moment, i s’haanat perdent en un difícil procés de revisions i con-trarevisions que no porten enlloc. L’experiència de laciutat de Barcelona és segurament molt singular per-què va tenir el Pla General Metropolità, a partir delqual, amb la situació ja controlada, ha estat possibletot el que ha vingut desprès. Altres ciutats catalaneshan tingut processos homotètics (per exemple,Lleida, Sabadell o Mataró) al de Barcelona, i hanseguit camins paral·lels.

Però aquest canvi de la situació urbanística ha pro-piciat també, al seu torn, un desplaçament de lestensions especulatives des de les ciutats cap aaltres sectors com el turisme (és a dir, per tant i endefinitiva, cap al territori).

Temes com el canvi infraestructural d’aquestsúltims anys (autopistes, carreteres, accessos) nohan estat massa aprofitats pel planejament urbanís-tic. No és que cregui que el plans hagin de ser plansd’infraestructures, però sí crec que podien haver-lesjugat més, aprofitant tot el seu potencial de trans-formació territorial. Per contra, les decisions sobrela posició territorial i les característiques de lesinfraestructures són malauradament cada vegadamés autònomes.

El mateix passa amb les grans peces d’equipamentterritorial, com els grans centres esportius, comer-cials o culturals. No és l’únic tema important, però


122

un gran centre comercial, per exemple, és una peçaque té un gran impacte més enllà del seu terme, éstan influent com un nus de carreteres. Però, igualque amb les infraestructures, les decisions sobreaquests elements tendeixen a ser, en una economiade mercat, massa autònomes.

Tornant al cas de la ciutat de Barcelona, crec quetambé s’ha passat de «planificar i tenir objectius» a«administrar i gestionar». L’esmicolament de lesdecisions de ciutat a través de múltiples centres(districtes, gerències), la dramàtica desorientaciódavant d’alguns grans projectes recents a la ciutat(Diagonal Mar, Maquinista, Port Vell, etc.) ha esta-blert un estel de presa de decisions urbanes fona-mentals amb gran autonomia, un model que no fórabo copiar de nou en altres ciutats menors.


MS-M: Parlant dels límits entre el contingut del pla iel paper de les «gerències», els plans per a Lleida,

especialment, però també els de Sabadell o Matarósón significatius de la nova tendència, en què elspromotors i la gestió tenen un gran pes. En un altreordre de coses, crec que la renovació urbana delcentre de Mollet ha estat molt bona, canviant total-ment una ciutat abans sense imatge de la perifèriametropolitana. Però segurament el canvi no ha pas-sat tan sols pel planejament urbanístic (també), sinósobretot per la decisió política, per la gestió i permolt bons projectes urbans.

En un altre sentit, cal dir que aquesta enorme quan-titat de plans municipals redactats en municipispetits no té massa sentit. Cobrir el mapa català deplans no és fer planejament: és fer regulació, gestió,tota una altra cosa, que podria trobar millors instru-ments. No té sentit perquè els objectius urbanísticsno es poden trobar en un municipi petit; precisend’àmbits més adequats, com els comarcals o supra-municipals. Aquí sí podríem trobar objectius territo-rials, idees d’organització urbana i territorial. Cal,penso, fer plans per àrees d’una dimensió mínima,de tal forma que sigui possible anar una mica mésenllà de la gestió, perquè tampoc no és possibletenir objectius sempre i en qualsevol lloc.


123

Arquitecte (1981)

Com a membre del Servei Territorial de Girona de laDirecció General d’Ordenació del Territori i Urba-nisme de la Generalitat de Catalunya, ha participat enl’elaboració de l’Atlas Urbanístic de la Costa Brava,document que sintetitza el resultat de les revisions de22 plans municipals del litoral gironí. També ha parti-cipat en la coordinació dels mapes de planejamenturbanístic i usos del sòl dels sistemes urbans deGirona, Figueres, Olot i Banyoles. Així mateix, ha for-mat part dels estudis El sistema urbà de Figueres. Unassaig de creixement i El creixement residencial delsistema urbà Banyoles-Porqueres.

Ha col·laborat en la redacció de plans municipals oNormes Subsidiàries als municipis de Pontós,Cantallops, Biure, Cistella i Boadella, a l’Alt Empordà;de Sant Feliu de Pallerols a la Garrotxa; la revisió dels

nuclis medievals de Fonteta, Vullpellac, Peratallada,Canapost, Corçà, Casavells, Mata-judaica i Ullastretdel Pla General de La Bisbal, i en les Normes Sub-sidiàries de Torrent, al Baix Empordà.

Actualment participa en la redacció de les NormesSubsidiàries dels municipis de Sant Martí Sacalm,Sant Andreu Salou i Sant Miquel de Campmajor, aixícom en altres figures de planejament derivat, rela-cionades amb grans infraestructures (com en elsplans especials de l’establiment de la xarxa de TGVa les comarques de Girona, o de la ronda urbanasud de la Bisbal), polígons industrials (a Lloret deMar, Vall-llobrega, Figueres, Banyoles i altres), nouscreixements residencials (a Lloret de Mar, la Bisbal,Banyoles i Palafrugell) i operacions de reforma inte-rior (a Figueres, Maçanes i Vullpellac), moltesdesenvolupades a través dels respectius ajunta-ments o de l’Institut Català del Sòl.

JAUME TORRENT

Creixement urbà a Banyoles-Porqueres (1998)


124


JT: En primer lloc voldria dir que la meva experièn-cia urbanística se centra bàsicament a les comar-ques de Girona, amb una dinàmica diferent a la dela regió central o les terres de ponent, motiu pelqual el que diré cal referir-ho a aquest àmbit terri-torial.

En la meva opinió, dins el període estudiat i enreferència als plans municipals tramitats a la demar-cació de Girona, crec que es poden distingir tresetapes, compassades amb l’evolució social experi-mentada.

Els plans que anomenaria de la «primera fornada»,corresponents als primers ajuntaments democrà-tics, sovint progressistes com a fruit del canvi polí-tic experimentat al país, tenien com a objectiu prio-ritari la retallada d’expectatives urbanístiquesgenerades davant l’època del desarrollismo, és adir, la desclassificació sistemàtica de sòl no ade-quat i la lluita contra l’especulació. Això va compor-tar la desclassificació directa de molts sectors deplanejament parcial, o bé la reducció del seu àmbit,així com la rebaixada generalitzada d’alçades edifi-cables, tant a les ciutats com als municipis turísticsde la costa.

Ara bé, amb aquesta fal·lera per desclassificar,alguns plans van assajar mecanismes d’agrupació iconcentració d’edificabilitat per alliberar gransextensions de sòl urbanitzable en ciutat-jardí en sec-tors amb el pla parcial vigent, que amb la perspec-tiva que dóna el temps transcorregut, crec que hanocasionat resultats pitjors que el mal que volien evi-tar. En primer lloc, perquè la pròpia dinàmicaeconòmica del moment feia inviable el seu desen-volupament i el finançament de la seva urbanització,i amb la posterior aplicació dels nous mecanismeslegals s’haurien acabat desclassificant sense pro-blemes. En segon lloc, perquè l’impacte real de lesagrupacions de l’edificació no ha estat paisatgísti-cament sostenible, i en canvi, un desenvolupamenten ciutat-jardí extensiu sí que ho hauria estat.Voldria posar com a exemples clars del que acabo

d’explicar les agrupacions de Cala Pola-Giverola, aTossa de Mar, i el sector les Bateries a Sant Feliude Guíxols.

La segona conseqüència d’aquesta lluita contral’especulació va ser la fixació de l’objectiu de reduc-ció sistemàtica d’alçades de les edificacions. Elsblocs de més de dotze plantes de Roses, Castellód’Empúries, l’Escala, Palamós, i l’apantallament deCalonge i Platja d’Aro eren mals exemples que ningúno s’atrevia a repetir. Una bona part del front litoralva quedar en volum disconforme. Però el manteni-ment de les densitats que havien generat aquestsedificis en alçada va donar lloc a la nova tipologia deles cases en filera, inexistent fins aleshores; que esva estendre sobre terrenys en pendent no aptes peraquests desenvolupaments, i amb percentatgesd’ocupació abusius sobre parcel·les de dimensionsínfimes. Els seus resultats són visibles arreu, peròes fan paradigmàtics al sector més occidental deRiells, a l’Escala.

En general, aquesta primera fornada de plans, entreels anys 1979 i 1986, va significar una superaciódels vells plans generals basats en la llei de 1956,caracteritzats per grans taques d’usos, a manerade regional planning, però que no aconseguirenestructurar les ciutats. Aquests nous plans, a bandade rebaixar intensitats d’edificació i de retallar crei-xements urbans previstos anteriorment, intententambé recosir i relligar els barris inconnexos here-tats. Solen ser plans molt ben estructurats, gràciesal recent estrenat reglament de planejament; arabé, segurament per inexperiència, no aprofundeixenprou en les qüestions relatives a la gestió urbanísti-ca, com ara les formes d’obtenció de sòls per alsnous espais lliures o per a dotacions, que havienprevist per tal de reequipar les ciutats.

Entre els anys 1986 i 1990 es produeix, bàsica-ment a la Costa Brava, un fenomen d’anul·laciód’alguns dels plans més importants, com a conse-qüència de sentències del Tribunal Superior deJustícia de Catalunya. Els motius de l’anul·laciósón gairebé sempre formals, a causa de la mancade nou període d’informació al públic de les modi-ficacions introduïdes per l’agitada tramitació o perla peremptòria necessitat d’aprovar-los abans de


125

l’esgotament dels terminis de suspensió de llicèn-cies. Això va donar lloc a l’aparició de la segonageneració de plans del període, que es podriabatejar amb el nom de «rescalfats», ja que elmodel proposat no estava ni qüestionat ni posaten dubte, i no plantegen altre cosa que la sevaactualització i posada al dia, però sense canvissubstancials.

Des de 1990 fins ara s’estan veient les revisions delsplans generals d’aquella primera fornada, amb elssegüents trets característics: en primer lloc, utilitzenja de ple la tecnologia digital, tant pel que fa a la car-tografia de base com a la resta de les determina-cions de planejament; en segon lloc, l’esforç principalse centra en la manera de gestionar el pla, de talforma que els convenis urbanístics s’han convertit eninstruments usuals, fins al punt que sovint fan perdrela perspectiva general i global de la planificació.Finalment, les densitats i intensitats d’edificació queels primers plans ja havien retallat continuen ajustant-se cada vegada més com a conseqüència de la pro-posta de tipologies més extensives i la recerca perpart dels promotors d’un diferencial de qualitat queels ajudi a vendre el seu producte dins un mercatcada vegada més competitiu.

AF/AJ: Quins tòpics considerats inicialmentcom a molt rellevants han deixat de ser-hotant? Quins nous tòpics han aparegut o hancrescut en importància?

JT: Com a primer tòpic, per a dir-ho d’una formamolt gràfica, crec que en els plans de la primerageneració el «promotor-especulador» era «l’enemica batre», mentre que ara, amb els nous plans, elpromotor s’ha convertit en el «principal aliat». Ambaixò vull dir que els plans d’aquesta primera fornadavan ser gestats, en general, pels nous equips degovern i els equips redactors de forma unilateral,projectant les noves il·lusions i la nova formad’entendre la ciutat des de l’enfocament més socialdel problema. I segur que en aquell moment aixòera el que precisament calia fer. Però d’algunaforma es va deixar de banda la resta d’agents urba-nístics: promotors i constructors. En canvi, ara, isegurament perquè el promotor de finals del anys

noranta no és el mateix promotor dels anys setan-ta, resulta impensable revisar o repensar els planssense tenir en compte la realitat del sector immobi-liari, i moltes de les revisions d’aquells plans propo-sen classificar sectors dels quals ja s’ha pactat prè-viament el seu desplegament.

Un altre tòpic podria ser que abans unes alçadesexcessives eren considerades com a signe d’espe-culació. Ara, en canvi, poden ser valorades com asingularitat.

Amb això vull expressar que la retallada de les alça-des dels primers plans, que va ser molt efectiva, enalguns casos va ser massa dràstica. Una vegadaasserenada la qüestió s’ha vist que tant en algunesoperacions de reforma interior com de nous eixam-ples, el recurs a la utilització singular de majorsalçades en l’edificació ha servit per ordenar mésesponjosament els espais públics i per aportar unamajor qualitat urbana.

El tercer tòpic que m’interessaria ressaltar és eldels convenis urbanístics. Abans, les càrreguesurbanístiques imposades al promotor eren fixadesper la legislació i el propi planejament. Ara, si no hiha altres compensacions, es considera que el sec-tor ha estat mal gestionat. Això pot tenir una doblelectura. D’una banda, els convenis han ajudat a faci-litar el desenvolupament dels sectors perquè el seudesplegament ja estava convingut prèviament entrel’administració del sòl en una mena de subhasta al’alta segons la qual a qui més compensacions ofe-reix se li qualifica el sòl, i en determinats casos s’haentrat en el perillós camí de les compensacions enmetàl·lic amb destins diversos que poca cosa tenena veure amb l’urbanisme. Penso que seria més clardeixar de veure l’urbanisme com una via de finança-ment de les hisendes locals.

Finalment, l’execució del planejament exclusiva-ment a través dels convenis urbanístics incorpo-rats als plans, i que deixen de banda els tradicio-nals sistemes de compensació i cooperació, hanportat a la pràctica moltes dificultats de tipus regis-tral i de compliment efectiu, normalment per lamanca de rigor jurídic en establir-los, i en el fonscrec que denoten que no s’ha destinat prou volun-


126

tat o recursos per augmentar la capacitat tècnicade gestió urbanística.


JT: Els principals efectes del planejament urbanísticmunicipal a les ciutats —i petits nuclis— de Gironapoden resumir-se, al meu parer, en els següents termes:

—El planejament ha produït eixamples urbans benestructurats i relacionats amb la ciutat existent, encomptes dels anteriors creixements parcialsinconnexos entre ells i closos en ells mateixos.

—Un segon element a destacar és la contribuciódels plans urbanístics municipals a l’obertura omillora de les rondes urbanes, abans inexistents.

—També és significatiu el reequipament dedotacions (assistencial, cultural, lúdic, esportiu)de la majoria dels nuclis urbans.

—A l’últim, es també un efecte important delsplans la creació i millora dels espais lliures izones verdes, i en general la millora de la quali-tat urbana.

AF/JS: Quin tipus de projectes urbans direc-tes han propiciat, sobre tot, els plans? Havariat al llarg dels vint anys?

JT: Les operacions propiciades pels plans urbanís-tics, són bàsicament de tres tipus: les operacionsde reforma interior als nuclis urbans, les operacionsd’esponjament i millora dels cascs antics i la posa-da en valor dels nuclis històrics i el foment de laseva rehabilitació.

Certament, els nuclis històrics de les principals ciu-tats de la comarques de Girona, al principi d’aquestperíode, estaven en un estat de degradació urbanai social important. El fet que a Girona se la cone-gués com a ciutat «grisa» n’és un reflex simptomà-

tic. En aquest sentit, cal esmentar el Pla Especialdel Barri Vell de Girona, juntament amb l’operació ila rehabilitació del centre històric. Processos sem-blants es van repetir a Figueres, Anglès, Palafrugell,Torroella de Montgrí, Sant Joan de les Abadesses,etc. I també a molts pobles de les comarques deGirona, amb la millora i adequació a zona de via-nants dels carrers i places del centre —operacionssovint relligades amb la millora del comerç local perfer-lo competitiu amb les noves formes de comer-cialització de les grans superfícies— o bé relligadaamb la posada en relleu dels valors històrics delsnuclis medievals. Citar-los tots seria certamentllarg, però voldria recordar la pavimentació del nuclid’Ullastret, al Baix Empordà, com a experiència pio-nera-catàleg de referència per a les nombrosesoperacions de rehabilitació de nuclis antics que lavan succeir.


JT: Citaria, entre els plans del primer període, com amés rellevants, els de Torroella de Montgrí-l’Estartit,Hostalric, Sant Feliu de Guíxols, Castell-Platja d’Aro,Salt, el Pla Intermunicipal de Figueres, el Pla Inter-municipal de la Cerdanya, i el Pla Intermunicipal de laVall de Ribes.

Els plans del segon període no em semblen tan relle-vants. Citaria, això no obstant, els de Roses, l’Escala,Calonge i Palamós.

Entre els plans del tercer període, tot i que no sónespectaculars perquè la majoria fan referència amunicipis mitjans o petits amb problemàtiques urba-nístiques mol acotades, citaria, en general, les revi-sions de plans per a nuclis urbans del Baix Empordà,i, en concret, els de Forallac, Corçà, Cruïlles, Monellsi Sant Sadurní de l’Heura, antigament pertanyents alPla Intermunicipal de la Bisbal, així com també algunsplans per a nuclis petits de l’Alt Empordà com Vila-sacra i Ordis, i també Castellfollit de la Roca i Celrà.Això no obstant, encara som de ple en aquest tercerperíode, i el gruix de plans significatius el tindremd’aquí pocs anys.


127

Arquitecte (1966)

És catedràtic del departament d’Urbanística i Ordenaciódel Territori a l’Escola d’Arquitectura del Vallès (UPC).Ha escrit Inicis de la Urbanística Municipal de Barcelona(1985), El planejament urbà i la crisi de 1917 aBarcelona (1987), La transformació del paisatge al’entorn de les carreteres (1992), i La formació de laurbanística metropolitana de Barcelona. L’urbanismede la diversitat (en premsa).

Entre 1968 i 1971 va redactar el Pla General de Mataró(Pla-Mat 71) i successivament els de Montblanc (1974)i Rubí (1978).

En la dècada dels vuitanta, redactà el Pla GeneralIntermunicipal de Granollers-Canovelles-Les Franqueses(1980), el Pla General de Reus (1985) i les NormesSubsidiàries de Muntanyola (1989). A la dècada delsnoranta, el Pla General de Santa Coloma de Farners(1990) i l’avanç del de Castellar del Vallès (1996).

També ha redactat diversos plans de renovació iprotecció de nuclis antics, entre els quals els deMontblanc (en el context de la redacció del PlaGeneral el 1974), i els de Reus (1984), Premià deDalt (1989) i Mataró (en curs de redacció), i projec-tes urbans d’abast general, com el Projecte Caldes-2000 a Caldes d’Estrac (1990), diversos projectesurbans a Granollers (entre 1993 i 1995) i el projec-te del Front Marítim de Premià de Mar, en col·labo-ració amb E. Batlle (1996).

Com a estudis territorials d’abast intermunicipal,realitzà el 1988 un treball sobre la transformaciódel paisatge a l’entorn de les carreteres deGirona; el 1991, respecte a les oportunitats d’in-tervenció urbanística al territori agrícola i naturalde l’àrea metropolitana de Barcelona; el 1996,referent al paisatge de les terres de l’Ebre; i desde 1994, sobre la transformació del Pla GeneralMetropolità de Barcelona (actualment en curs deredacció).

MANUEL TORRES

Pla General de Reus (1985)


128


MT: En el temps, tot canvia i evoluciona. És clar queen aquests anys els plans han canviat. El problemaés conèixer els canvis significatius i saber distingirles intensitats de variació dels diferents temes.

No crec que sigui creïble suposar que els plans evo-lucionen globalment. I que s’hi pugui establir unaseqüència continua de variació. Els plans d’urbanis-me són massa complexos per suposar que evolu-cionen globalment. Mai no he cregut la classificaciódels plans en generacions. Conec prou bé la histò-ria de l’urbanisme per no caure en aquests esque-matismes. Quan, en el nostre país, s’han introduïtclassificacions globals, el que s’ha fet només ésintroduir una discutible classificació dels plans ita-lians. Aquestes classificacions mai no han derivatd’una interpretació profunda de la nostra històriarecent del planejament. Són classificacions super-ficials i basades en immediateses.

En canvi, en aquests anys, hi ha hagut alguns can-vis i avenços sectorials.

En primer lloc, hi ha hagut la progressiva conso-lidació dels avenços en la gestió i l’actuacióque s’havien debatut a l’època del Pla GeneralMetro-polità. Cada vegada està més clara la dis-tinció de la classificació del sòl. Els polígons i sec-tors de planejament estan ben definits i estan moltmés justificats en l’eficàcia de l’actuació. Les ces-sions d’espais verds i equipaments es discuteixenmolt poc.

Això té la cara positiva en el millorament de la segu-retat jurídica en la gestió urbana. I una cara negati-va, cada vegada més preocupant, en una burocra-tització creixent del planejament urbanístic.Constato una preocupant manca d’inventiva i unaescassa atenció a uns temes i problemes urbansque els darrers anys han canviat molt. Els planshistòrics han estat més importants per la difusiód’una concepció de la ciutat diferent que pelsavenços estrictament tècnics, cosa que s’ignora enmolts dels treballs de planejament actuals, més

centrats en la immediatesa que en la interpretaciódels canvis de la ciutat i el territori actuals.

Des d’una altra perspectiva, em sembla significatiuel progressiu afebliment dels excessos de dissenyurbà a gran escala. En època recent es va posar demoda un urbanisme superdibuixat, que tenia unsmagnífics peus de fang en la manca de referènciesarquitectòniques concretes, la poca capacitat analí-tica i propositiva, la confusió de les escales i, sobre-tot, en la feble atenció a la dinàmica urbana. Unurbanisme que no sigui dinàmic té molt poc d’urba-nisme.

En l’evolució del planejament les darreres dècades,allò més preocupant és la progressiva pèrdua derelació entre l’evolució de la ciutat vers estructuresmolt obertes, si es vol difuses, i un urbanisme queencara resta tancat en la lògica de la racionalitzacióinterna de la ciutat i, sobretot, una poligonalització ireparcel·lació cada vegada més tancada. En elsmecanismes del planejament tot és preparat per ferpolígons de lògica tancada, amb els seus equipa-ments i zones verdes, i poc hi ha preparat per afron-tar la qüestió decisiva de la intersecció dels fluxosenergètics urbans amb els propis del medi ambientdel territori.


MT: Ja he dit que em sembla significatiu que el tòpicde l’hiperdibuix hagi deixat de tenir importància.També he dit que em sembla significativa la conso-lidació d’una cultura de l’actuació basada priorità-riament en la poligonalització, les reparcel·lacions,les cessions, etc.

Entre els tòpics nous, i encara no consolidats, emsembla que cal posar l’atenció en la qüestió del pai-satge des d’una perspectiva territorial i no com aenèsima versió dels «parcs i jardins» tradicionals.

En l’urbanisme tradicional ha estat essencial la qua-lificació dels terrenys com a sòl urbà, i aquesta


129

qualificació depenia de la presència d’uns serveisurbans que asseguraven la connexió de l’edifici alsistema energètic de la ciutat. De la mateixa mane-ra, en el planejament futur, l’atenció al paisatges’ha d’entendre prioritàriament com a intersecciódels fluxos de matèries i energia que transcorrenper les malles d’infraestructura pròpies de la ciutati els que són propis del medi ambient, entre elsquals el cicle de l’aigua ocupa un lloc important.Perquè aquesta qüestió tingui autèntic relleu terri-torial o urbanístic no s’ha de limitar a la problemà-tica de l’impacte ambiental, elaborat a posteriori,sinó a la superposició dels fluxos en el mateixmoment de la redacció del projecte.


MT: De la mateixa manera que no crec en les clas-sificacions generals dels plans, tampoc no crecgens en el seu efecte general sobre unes genèri-ques ciutats catalanes. En l’urbanisme actual es ten-deix més a l’estudi de les diferències que a les gene-ralitzacions.

Els efectes dels plans s’han d’estudiar individual-ment. Cada ciutat i pla té la seva pròpia història, iels plans s’encadenen i superposen les seves pro-postes en el temps. Fins i tot en el cas hipotètic dela redacció d’un pla metropolità o d’una comarcametropolitana, el tema central serà més la distincióde les diferències territorials que no pas la recercad’un ordre global. L’ordre global ja ens el donaranunes xarxes de comunicació o informació, que cadavegada seran menys materials. No és casual que hihagi qui les assimila als àngels, en ser només comu-nicació i esperit pur. Per això em sembla més signi-ficatiu citar el cas d’algunes de les ciutats on he tre-ballat que no pas l’extracció d’unes categoriesgenerals.

Com a exemple d’aquests casos particulars queconec es podria citar el cas del parc central deMataró, on el parc que s’acabarà de construir pro-perament serà el resultat d’una llarga història de

propostes i contrapropostes que augmenten oanul·len els seus efectes, però que sempre distor-sionen el resultat final. I depèn més d’unes caracte-rístiques històriques que de la repetició de lleisgenerals.

Un altre cas és el de l’eixample sud de Granollers,on és difícil de mesurar l’abast de la incidència deles antigues malles d’eixample dels projectes d’enRaspall, d’abans de la guerra, les propostes del nos-tre pla recent o dels projectes residencials del’Incasol. En la mateixa àrea, sobre la nostra prime-ra idea de la Ronda Sud, he vist superposar-s’hi finsa tres nivells de distorsió. En el cas del passeigNord de Reus la història ha estat semblant.

Aquests són els temes que em semblen interessantsi que en ser difícilment generalitzables, perquè esbasen en històries individuals i en la presència demoments i temes molt diferents, no permeten deparlar d’una genèrica incidència dels planejaments ala ciutat.


MT: Els plans generals han propiciat preferentmentprojectes de gra relativament petit, factibles a travésde la reparcel·lació, fàcilment acotables. El camíd’actuació del projecte urbà tard o d’hora topa ambel problema de la reparcel·lació. A partir d’un certllindar dimensional la reparcel·lació es fa molt difícil,per no dir impossible. Conscientment o inconscient-ment, el projectista ho sap i intenta fragmentar almàxim, fragmentació que sempre es reflecteix enles relacions entre el planejament general i el pro-jecte acotat. No sempre les determinacions gene-rals són fragmentables i ajornables parcialment en eltemps.

La qüestió dels projectes de gran escala només haquedat en dibuixos, que mai no han tingut el caràc-ter de projecte pròpiament dit. Es tracta de dibuixosque normalment són molt detallats, però també d’unfals realisme, que confon molt. En pocs casos con-tenen reflexions quant als seus camins de materia-


130

lització, sobre el que ha de variar o de romandre enel seu difícil procés, respecte a les prioritats, i refe-rents a la unitat i la possible fragmentació.

Recentment he pogut estudiar l’evolució de la urba-nística de Barcelona en el seu front costaner. Sobreaquest tram del territori alhora continu i molt variathe descobert que en la qüestió de les interrelacionsentre el planejament general o global i el projecteexecutiu teníem molt a aprendre. La reflexió sobreel passat sempre és alliçonadora. En aquest casajuda a mesurar el pes d’alguns grans temes deprojecte intermedis, que han tingut molta mésincidència en l’evolució de la ciutat que els plans glo-bals i més coneguts.

Entre aquests temes es pot citar el cas de les comu-nicacions entre les àrees industrials del Poblenou iSant Andreu i el port, un tema sectorial curiosamentoblidat en la majoria dels plans globals, que estanbasats exclusivament en criteris unificadors de lescomunicacions. Uns plans on l’objectiu de la racio-nalització de l’organisme urbà difícilment podriaadmetre l’existència de fluxos de comunicació relati-vament independents.

Un altre tema intermedi que ha influït molt en l’evo-lució urbanística de la costa de Barcelona és la per-manència de la Gran Via. Una permanència cons-tantment impactada per propostes, projectes depaquets residencials i industrials o, simplement, pla-ces; i, sobretot, de resistències i tensions de totamena, però que ha donat unitat a un sector de la ciu-tat per sobre de totes les urbanitzacions parcials itotes les dificultats de traçat.

En el desenvolupament de projectes intermedispotser hi ha el avenir més interessant del planeja-ment actual. Es tracta de projectes que no estan nia nivell superior ni a nivell inferior, sinó, simple-ment, situats «entre». Contenen tant determina-cions pròpies del nivell general com d’altres moltrelacionades amb la problemàtica interna del lloc.Mai no estan subordinats a la globalitat del plane-jament. És a dir, no depenen directament de l’apli-cació de les determinacions d’un altre d’escalasuperior. Són projectes que tenen l’inici i la motiva-ció principal en la reflexió sobre la situació de la

peça en l’estructura global, i reflecteixen aquestesreflexions sobre el lloc.

Fent ressò d’aquesta qüestió, a l’Escola d’Arquitecturano definim cap tema de projecte que no tingui arrelsen els nivells superiors. És a dir, que no obligui a l’estu-diant a reflexionar sobre la situació de la peça en unaestructura no determinada prèviament, i comenci aentendre que les decisions de projecte sovint tenenuna dimensió molt més general.

Potser el banc de proves del Delta del Llobregatproporcionarà un avenç metodològic significatiu enrelació amb aquesta qüestió i generarà un planeja-ment intermedi que superi les generalitats avuiobsoletes del Pla General Metropolità.


MT: No conec cap pla significatiu que no sigui el PlaGeneral Metropolità de Barcelona de 1976, lametodologia i la lògica del qual s’ha imposat sobretots els altres. Els darrers vint anys, el Pla GeneralMetropolità ha actuat com a norma general, més omenys recolzada per la Llei del Sòl i l’actuació de laDirecció General d’Urbanisme de la Generalitat, i elsaltres plans no han fet més que aplicacions més omenys enginyoses d’aquesta norma.

Altres plans, fins i tot el de Sabadell, on tots havíemposat moltes esperances de renovació, s’han fos enla ineficàcia i s’han perdut en la multiplicitat de solu-cions i dissenys o obrint qualificacions, més ideolò-giques que reals; com, per exemple, les del sòl nourbanitzable, que marginen molt els processos detransformació en curs en aquest territori.

Tots els que hem treballat en planejament hem vis-cut dramàticament aquestes tensions entre els ins-truments i la realitat en els treballs que hem fet. Lafeblesa de la metodologia que hem emprat ha estataclaparadora. Els termes de la ciutat actual passa-ven per les nostres mans sense poder abordar-losamb un mínim realisme.


131

Sé prou bé que aquest tipus de qüestions no espoden resoldre individualment. Això em preocupaprecisament pel vessant col·lectiu. Un pla no potser mai una obra individual. Sempre implica unareflexió cultural entre els professionals o entre lamateixa gent. A vegades, en els debats d’interessos

hi ha molt de cultura. Per això cal veure amb preo-cupació que des de l’època de la resistència al fran-quisme la nostra societat no ha generat processosde reflexió i discussió cultural potents. En aquestsentit enyoro una mica més la utopia d’aquellstemps.


132


133

Arquitecte (1980)

És professor associat d’Urbanística a l’Escola d’Ar-quitectura del Vallès des de 1983 i de tercer cicle ala Fundació Politècnica de Catalunya. Ha realitzattreballs de recerca sobre la identitat del territoricatalà: les comarques, sobre la costa catalana isobre la construcció del territori metropolità deBarcelona. És secretari de l’Agrupació d’Arquitec-tes-Urbanistes del Col·legi d’Arquitectes de Cata-lunya des de 1993.

Entre els anys 1980 i 1984 col·laborà amb R. Pié iR. Barba en la redacció dels plans generals de SantFeliu de Guíxols, Castell i Platja d’Aro, Santa Cristinad’Aro i l’Arboç del Penedès. També va participar enla redacció del Pla Especial de Reforma Interior delbarri de Vallbona, a Barcelona i, des de l’any 1996,en la revisió del Pla General de Torroella de Montgríi l’estudi de dinamització urbanística de Castell iPlatja d’Aro.

També va ser membre de l’equip redactor del PlaEspecial de Reforma Interior de la Barceloneta, aBarcelona, que rebé un dels premis nacionals d’urba-nisme el 1983, i va dirigir diversos treballs de pla-nejament parcial i especial i d’inventari i catalogacióper a la protecció del patrimoni urbà i arquitectònic.

És membre fundador de l’equip multidisciplinariEARHA (Equip d’Assessorament per a la Rehabilitaciód’Habitatges) des de 1985, amb el que redacta estu-dis i plans de rehabilitació urbana a Barcelona i àreametropolitana, entre els quals els de la Barceloneta,Gràcia, Sant Agustí Vell, Sant Andreu, Sants, Bada-lona, Cornellà, Terrassa i altres. També treballa per al’Àrea de Rehabilitació Integrada de Ciutat Vella deBarcelona sobre les activitats econòmiques (estudis iplanejament), per al centre històric de Lleida (progra-ma ARI i planejament), i per als municipis de Mataró iManresa. Ha publicat estudis sobre l’habitatge aCatalunya, els promotors socials d’habitatges i l’eficà-cia de la política d’habitatge.

JOSEP M. VILANOVA

Programa d’Actuació al centre històric de Lleida (1993)


134


JMV: Crec que, efectivament, el planejament urba-nístic municipal ha evolucionat molt en aquests vintanys i generalment en sentit positiu, per les raonsque desenvoluparé a continuació. En primer lloc,crec que és notable la progressiva maduresasobre el sentit del planejament urbanístic i el conei-xement dels seus instruments, tant per part delspolítics municipals i autonòmics que han de pren-dre les decisions bàsiques com dels agents queintervenen en la transformació real de la ciutat i delterritori; tot això és, sens dubte, un reflex de lamaduració general de la pròpia societat. En segonlloc, per major experiència dels professionals queintervenen en l’elaboració i la gestió del planeja-ment urbanístic, ja que en l’etapa més iniciald’aquest període la major part dels que van tenirl’oportunitat de treballar en aquests temes notenien normalment experiències anteriors. I en ter-cer lloc, per la millora en la informació sobre elterritori i les ciutats, des de les cartografies fins ales bases estadístiques, així com dels mitjans tèc-nics per treballar-la i analitzar-la.

Per contra, i en sentit negatiu, s’ha passat d’unaetapa caracteritzada per un important debat social,cultural i polític sobre els problemes de la ciutat i elterritori a una etapa caracteritzada per un menorinterès general, començant pels propis professio-nals implicats, en analitzar i debatre els problemesactuals i els medis adequats per abordar-los.Paral·lelament a aquesta dinàmica, s’han llençatmissatges, que han arribar a tenir un cert ressòpúblic, sobre els bons efectes urbans de la «des-regulació» normativa, que han arribat fins i tot apregonar la innecessarietat del planejament urba-nístic, defensant la bondat d’actuacions únicamentformulades des de la lògica de l’operador privat, ibandejant la dimensió de la defensa necessària delsinteressos col·lectius que el planejament urbanísticha d’assumir.

AF/JS: Quins tòpics considerats inicialmentcom a molt rellevants han deixat de ser-ho

tant? Quins nous tòpics han aparegut o hancrescut en importància?

JMV: Crec que el planejament impulsat pels nousajuntaments democràtics, en la dècada dels vui-tanta, es va haver d’enfrontar a una situaciód’emergència derivada, d’una banda, d’un planeja-ment anterior en general totalment inadequat i,d’una altra, d’uns dèficit (d’urbanització, equipa-ments i serveis, o de zones verdes) molt impor-tants a les ciutats heretades del franquisme. Moltsintèticament, jo diria que aquest nou planejamenturbanístic va haver d’abordar qüestions tan subs-tancials com són un tractament inadequat de la ciu-tat existent, especialment a les àrees urbanes demés valor històric i patrimonial; uns creixementsprevistos excessius, fora de tota lògica territorial,demogràfica o econòmica; o una pràcticamentnul·la consideració dels valors propis del territorino urbanitzat, com a part integrant també del pla-nejament urbanístic.

El major o menor èxit d’aquells plans municipals vaconsistir en la seva capacitat d’entendre les carac-terístiques específiques de cada situació (mit-jançant unes renovades metodologies d’anàlisis) ide dissenyar noves formes d’ordenació i interven-ció per tal de donar respostes més coherents a lesnecessitats de la nova societat democràtica. Val adir que, en general, aquesta resposta es va saberdonar, com ho demostra el fet que la revisiód’aquell planejament que s’està realitzant elsdarrers anys han d’afrontar problemes de naturale-sa ja ben diferent.

En aquesta llarga etapa de vint anys han anat sor-gint nous temes de preocupació i s’han assajatnous instruments de resposta, entre els quals espoden indicar com a més destacables el denominatplanejament «estratègic» i la sensibilització per lesqüestions mediambientals, tant dins de les estruc-tures urbanes com en relació amb els valors deterritori.

El denominat planejament estratègic s’ha demostratmolt útil com a instrument de consens entre ladiversitat d’agents que són presents a les dinàmi-ques urbanes i territorials, a més dels que de mane-


135

ra clàssica s’interessen pel planejament, propietarisurbans i agents immobiliaris, com són els agentseconòmics o els moviments cívics i socials que avegades no troben en l’ortodòxia dels instrumentsde planejament un marc adequat per a la participa-ció en la pressa de decisions que en general elsafecten i interessen. En aquesta relació entre el pla-nejament urbanístic i el planejament estratègic hi hahagut exemples en els dos sentits, quan el plaestratègic es genera a partir d’una discussió sobreopcions urbanístiques i, a l’inrevés, quan el pla sor-geix d’un debat estratègic, com una de les einesfonamentals per concretar les opcions consensua-des sobre la ciutat i el territori.

Pel que fa als aspectes medioambientals, els can-vis en aquests vint anys han estat molt profundspel que fa al coneixement científic del medi i a lasensibilització social sobre la necessitat de nousequilibris en el seu ús i transformació, de tal mane-ra que, sens dubte, es tracta del repte més impor-tant que es planteja al planejament urbanísticfutur: saber incorporar aquest cabdal de coneixe-ments i traduir-lo en propostes d’ordenació i ges-tió equivalents quant a qualitat i viabilitat al nivellque s’ha assolit a les àrees urbanes; en definitiva,incorporar-ho com un tema fonamental de la nos-tra disciplina.

AF/JS: Quins creus que han estat els efec-tes principals del planejament urbanísticmunicipal a les ciutats catalanes? Quinsaspectes han millorat gràcies al planeja-ment?

JMV: En la meva opinió, el més important d’aquestperíode ha estat la generalització del que podríemdenominar «la cultura del pla»; és a dir, l’assumpció,per part del conjunt de la societat i dels agents queintervenen en les actuacions urbanístiques de la fun-ció que compleix el planejament urbanístic. Per con-tra, també s’ha produït un cert desencís en relacióamb les expectatives inicials sobre el planejamenturbanístic, en constatar-se que els efectes del pla-nejament són quasi sempre a mig i llarg termini,davant uns dèficit que demanaven respostes amb lamàxima urgència possible.

El nou planejament urbanístic elaborat durant aquestperíode ha permès també el desenvolupamentd’altres instruments complementaris que han inciditen l’evolució de la qualitat de vida a les ciutats, desde noves consideracions dels temes circulatoris id’aparcament, la defensa o promoció de sectorseconòmics, o la protecció i la rehabilitació del patri-moni construït, per mitjà de figures complementà-ries com són plans temàtics (circulació, usos…),programes específics (de dinamització socioeconò-mica, àrees de rehabilitació…) o campanyes secto-rials (colors de façanes, imatge comercial…).

Al meu entendre, l’aspecte que ha millorat méssubstancialment a causa del planejament urbanísticd’aquest període, amb totes les matisacions ques’escaiguin, és la requalificació urbana de les nos-tres ciutats a través de l’ampliació i la millora delsespais col·lectius i dels nous equipaments i dota-cions que, en bona part, han estat possibles per lagestió del planejament, a vegades no tan sols coma resultat d’un bon desenvolupament d’aquest, sinócom una validació prèvia o simultània en el propiprocés de redacció i tramitació dels documents.


JMV: Bàsicament, els plans municipals han facilitato propiciat actuacions de requalificació urbana,des del tractament més acurat dels espais públics,o l’ampliació dels espais per equipaments i dota-cions urbans. També han aportat una nova sensi-bilitat en les actuacions als nuclis històrics i engeneral en relació amb el parc edificat.

Per contra, hi ha hagut una certa incapacitat performular models de creixement urbà clars i renova-dors, la qual cosa ha facilitat l’aparició d’actuacionsde nova ciutat massa sovint repetitives i poc ente-nedores en relació amb el lloc i la ciutat amb què esrelacionen. Això és especialment evident pel que faals nous sectors residencials, on a més d’altres fac-tors que tenen a veure amb el tipus de promoció iels comportaments de la demanda no es constatauna posada al dia pel que fa a les tipologies d’habi-


136

tatges i als models d’agregació, evolució que endefinitiva portaria a noves formes urbanes. Enaquest sentit, l’experiència del principal agent urba-nitzador en aquest període, l’Institut Català del Sòl(Incasol), és especialment il·lustrativa.

Sobre el sòl no urbanitzable, el camí està pràctica-ment tot per fer, ja que molt poc s’ha avançat en laincorporació i integració al planejament urbanístic,a través dels seus instruments, dels mecanismesnecessaris per donar resposta als nous planteja-ments que des d’altres disciplines s’estan formulantsobre les relacions entre medi natural i medi urbà.

Finalment, s’ha d’assenyalar que el dèficit mésimportant del planejament municipal d’aquest perío-de ha estat la seva incapacitat (o potser no li toca-va?) per entendre i donar resposta a actuacionsd’abast molt més ampli que els propis límits munici-pals (em refereixo als traçats d’infraestructures, ales implantacions singulars, etc.), renunciant al seupaper fonamental (quan no facilitant activament laseva localització) en tant que el planejament urba-nístic municipal és l’instrument bàsic per a l’ordena-ció integral del territori, qüestió que alguns plans dela darrera generació estan començant a plantejar.


JMV: Si ho mirem des del punt de vista de l’amplitudi el rigor metodològic en l’anàlisi i les propostes dereordenació urbanística, el pla de Vilafranca delPenedès, pel que fa a una ciutat mitjana madura, iel de Platja d’Aro, per a un territori turístic, crec quesón els més destacables.

També considero important assenyalar els exem-ples dels plans municipals de Girona, Vic o Lleida,on a partir d’un planejament renovat en els momentsinicials del període considerat, s’ha desenvolupatuna gestió urbanística eficient i amb resultats evi-dents sobre la millora de la qualitat urbana d’aques-tes ciutats.

Més recentment, són de molt interès, pel marcmetropolità on se situen i les reflexions pròpies queplantegen sobre ciutat i territori, les revisions delsplans de Sabadell i Mataró. Finalment, també emsembla de molt interès l’ordenació del territori queassaja la nova revisió del pla de Lleida.


entrevistes: 27 visions · manuel de solà-morales i rubi ... de sant josep, a sant vicenç dels...

Documents