23l’entrevistaara DILLUNS, 30 DE GENER DEL 2012

“Buscola memòriade monsquedesapareixen”

ADAMMARTÍN

Pirates àrabs, tribus animistes opastors que creuen en esperits sónla saba que nodreix els seus llibres,impregnats d’un enorme respecteper les persones i les històries, i dela nostàlgia d’un món que s’ha pre-servat intocable durant centenarsd’anys i que el progrés del segle XXIestà fent desaparèixer d’una ploma-da. L’entrevisto quan tot just acabade tornar de l’Himàlaia.

La vida que portes és un somni re-alitzat?Sí, però no tot és com sembla. Tam-poc viatjo tant, i sempre que ho faigés perquè tinc al cap algun llibre. Ala gent li pot fer molta gràcia la vi-da que faig, però és dura: no és bai-xar el Nil amb un creuer de luxe.Quan vas a fer una investigació hasde dormir on sigui, en coves, si cal,i menjar el que hi hagi.

Hi ha un moment del llibre on pu-geu a una muntanya i et preguntessi hi arribaràs. Et preocupa l’edat?Els llibres i els viatges són una excu-sa per escriure sobre els temes quem’obsessionen en aquell moment.Quan estava fent Socotra em va ve-nir la ressaca de la mort del meu pa-re, i ho havia de posar. M’ha passatuna cosa que és com una cançó deBob Dylan que diu I was so much ol-der then, I’m younger than that now.[Llavors era molt més vell, ara sócmolt més jove]. Escriure sobrel’edat va ser com un exorcisme. Emtrobo molt més jove ara que quanestava fent el llibre.

Llegint-te, sembla que per tu viat-jar sigui esperar, deixar que les co-ses passin, no forçar res.És que és això: si vols que passi algu-na cosa, has de donar-li l’oportuni-tat. Si vas amb presses, amb la men-talitat occidental, no passarà res.Has de deixar que actuïn el temps,l’atzar i la casualitat.

M’has donat pistes, però t’ho pre-gunto directament: per què viatjar?Hi ha moltes raons: és una fugidad’un món que no et fa feliç, que not’omple, fugir dels problemes mas-turbatoris d’aquest país. També ésanar a buscar una màgia i, sobretot,un somni de joventut. I perquè emsento feliç fent aquests llibres i es-tant amb aquesta gent i dormint encoves amb senyors esdentegats…Tot això no em fa cap por, al contra-ri: tot aquest contacte amb un mónprimigeni, on encara hi ha esperits ibruixes, on es parla al voltant d’unfoc, em dóna un caliu que aquí s’haperdut.

No sé si la sensació que tinc és cor-recta: t’agraden tant les històriesque no et preocupa gens ni micaque siguin veritat. Pot ser?Sí. M’encanta el plaer de la litera-tura oral. Si tenim en compte que lahistòria l’escriuen els vencedors,la història està manipulada. No

m’interessa la història oficial;m’agrada el plaer de les històries. Ino m’expliquen mentides, sinó quefabulen sobre històries que han pas-sat de generació en generació.

Al fons de tot hi batega la necessi-tat de preservar la memòria de co-ses que estan desapareixent, oi?M’interessa molt la memòria. Ama-dou Hampaté Ba, un escriptor afri-cà, deia que quan es mor un vell al’Àfrica és com si es cremés una bi-blioteca. A mi m’encanta anar a bus-car la memòria. Són mons que des-apareixen i que han estat menys-preats des del poder. Et pots trobaruna persona que viu en una cova queno sap llegir ni escriure però que téuna riquesa interior fantàstica iunes històries per explicar… No ésuna persona inculta, té un altre ti-pus de cultura.

Si parles de coses desconegudesperquè no es perdin, tambéatreus l’atenció sobre aquellescoses que pretens preservar. Noés una contradicció?Són preguntes que m’he fet a moltsllocs, moltes vegades. Però no sóccap descobridor, no he trobat cosesperdudes, sinó que hi he estat a l’úl-tim minut. I penso: ja que això que-darà destruït, què millor que inten-tar preservar-ho captant la memò-ria de la gent. Però canvio els nomsper preservar-ne la identitat, i noposo els noms dels poblats per onpasso, ni hi ha mapes.

Al principi del llibre ets al Iemen iveus per la televisió com Al-Qaidaexecuta una persona. I la gent quet’envolta ho celebra, i riu.Espantós. Vaig mesurar molt lesparaules del que escrivia. Deia quecomprenia el mecanisme mentalque els feia aplaudir i riure, peròaixò no vol dir que hi estiguid’acord. Han crescut en un paísamb un règim espantós, sense capni cap tipus de llibertat i, a més,amb unes imatges constants d’hu-miliació per part d’Occident, ve-ient com Bush bombardeja Bag-dad, i genera fam i morts gratuïtes.Però em fa tanta por un barbutd’Al-Qaida com un creacionista ul-traconservador nord-americà, elsposo al mateix sac.

El teu primer viatge conscient quinva ser?Al Marroc. Era a Tànger, vaig en-trar en un cafè i a la televisió feienuna pel·lícula de les croades. Peròera el món al revés: els dolentseren els cristians i els bons eren elsmusulmans, que eren guapos,nets, anaven ben vestits… Semblauna ximpleria, però això em va ferveure que tot és molt relatiu. Te-nia uns 17 anys. Hi havia anat ambuna certa reticència i això va seruna mena de vacuna: vaig sortir alcarrer i vaig començar a parlaramb tothom.e

Mirada Jordi Esteva (Barcelona, 1951) és autor degrans llibres de viatges, com ‘Los árabes del mar’, idirector de ‘Retorno al país de las almas’, un docu-mental apassionant sobre l’animisme. Ara presenta‘Socotra, la isla de los genios’ (Atalanta)Escriptor i fotògraf

Jordi Esteva fa anys que fa dels seus viatges una indagació en culturesi històries oblidades. PERE VIRGILI

JORDIESTEVA

7número

‘RUBAIYAT’,D’OMARKHAYAMM

llibre

MOHAMEDSHUKRI

referentintel·lectual