entre els usos i costums i el codi - · pdf filevilardell, del ius commune medieval. en...

Societat Andorrana de Ciències

Dinovenes Jornades de la Societat Andorrana de Ciències

Dret Andorrà: Entre els usosi costums i el codi

Dret andorrà,entre els usos i

costums i el codi

© Societat Andorrana de Ciències© Dels autors respectius els escrits, les imatges i les fotografies

Edita: Societat Andorrana de CiènciesPrimera edició, gener 2015

Amb la col·laboració de:Ministeri de CulturaCrèdit AndorràCol·legi d´Advocats d´Andorra

Realització gràfica: ARA disseny (ADEMG)Disseny i maquetació: Pilar MongeImpressió: Serveis gràfics Les Mesures slISBN: 978-99920-61-22-0DL: AND.17-2015

Dret andorrà, entre els usos i costums i el codi

Sumari

BenvingudaÀngels MACH i BUCH, presidenta de la Societat Andorrana de Ciències ............................................. 5

Presentació. Dret privat andorrà: entre el “ius commune” i la codificació Iago ANDREU i SOTELO, llicenciat en dret, periodista i coordinador de les xIx Jornades ................... 7

Entre els “usos i costums” i el futur codi, hi ha hagut vida... Marc FORNÉ i MOLNÉ, advocat i excap de govern ............................................................................. 15

Especificitats de codificació en diferents contextos internacionalsAlexandra GREBENNIKOVA i VÓLKOVA, bàtxelor en dret i llicenciada en humanitats ...................... 19

El dret andorrà identitari: els usos i costumsJoan ARGEMÍ i FERRER, llicenciat en dret i funcionari .......................................................................... 23

Reflexions sobre els conceptes de "costum" i "codificació"Salvador RAMÉNTOL i FÀBREGAS, advocat ......................................................................................... 35

El dret civil i la ConstitucióAntoni LÓPEZ i MONTANYA, advocat i autor de la publicació “Legislació administrativa del Principat d’Andorra” (2000) ...................................................................................... 39

Quina inseguretat jurídica amb la vigència del “ius commune” a Andorra? Jurisprudència i cassacióManuel PUJADAS i DOMINGO, advocat, exdegà del Col·legi d’Advocats d’Andorra i autor de la publicació “Legislació processal del Principat d’Andorra” (2004) .................................... 45

Seguretat jurídica: codificació Salvador CAPDEVILA i PALLARÈS, advocat i exdegà del Col·legi d’Advocats d’Andorra ................... 53

Del “Manual Digest” al Tribunal d’EstrasburgFrancesc BADIA i GOMIS, advocat i degà del Col·legi d’Advocats d’Andorra .................................... 57

Per un codi civil andorrà Miquel Àngel CANTURRI i MONTANYA, advocat i exdegà del Col·legi d’Advocats d’Andorra ......... 61

La codificació en el procedimentM. Rosa FERRER i OBIOLS, advocada i cònsol major d’Andorra la Vella ............................................. 81

El nou codi de procediment civil xavier ESPOT i ZAMORA, llicenciat en dret i en humanitats i ministre de Justícia i Interior ............. 101

Dinovenes Jornades de la Societat Andorrana de Ciències

Costum i dret comú “versus” codificació i la seva incidència dins el sistema de fonts del dret administratiuPere FIGUEREDA i CAIROL, advocat i autor de les publicacions “Procediment administratiu en el dret andorrà” (2012), “Manual de dret urbanístic andorrà” (1994), i "Las instituciones del Principado de Andorra en el nuevo marco Constitucional" (1996) ............... 105

La codificació, garantia de sobiraniaJoan Miquel RASCAGNERES i LLAGOSTERA, advocat, exdegà del Col·legi d’Advocats d’Andorra i mediador de la Universitat d’Andorra ........................................................... 111

Modernització i informatització de la JustíciaEnric CASADEVALL i MEDRANO, president del Consell Superior de la Justícia, exministre d’Economia i excònsol ....................................................................................................... 115

Algunes publicacions sobre el tema .................................................................................................... 122

Programa .............................................................................................................................................. 125Imatges de les XIX Jornades ................................................................................................................ 127Llista d´assistents a les XIX Jornades (no exhaustiva) .......................................................................... 129Recull de premsa .................................................................................................................................. 130

Abans d’iniciar els parlaments i les ponències vull agrair als ponents la seva bona disposició aacceptar la nostra invitació, i als patrocinadors, el Govern d’Andorra a través del ministeri deCultura, el Comú d´Andorra la Vella i Crèdit Andorrà, el suport per a la logística i per a la publi-cació que, editada posteriorment, farà que transcendeixi el que avui es presenta. I de maneraespecial al coordinador, Iago Andreu.Aquesta convocatòria, que té com a tema El dret andorrà: entre els usos i costums i el codi, vaser escollida en l’assemblea de socis, com és habitual, i uneix dos àmbits que, malgrat que enprincipi semblen contradictoris, incideixen en el model de país. Després de les XI Jornades, el2005, sobre La justícia, avui, a Andorra, transcorregut el temps es va creure que calia aprofundiren aquest tema i focalitzar-lo.De fet no es tractava de mobilitzar una gran quantitat de públic assistent, ja que som conscientsde l’especialització, però els ponents, manifestant la seva opinió, proporcionaran matisos queajudaran a generar reflexions i debat, i ajudaran a evolucionar. Més aviat és una trobada d’ente-sos sobre el tema des d’una òptica de detall, que queda registrada i es publica posteriorment.L’esforç dels ponents, els organitzadors i els patrocinadors és útil per a la resta de la societat.Encara que sigui un tema que reuneix dos posicionaments completament diferents, cal tambéconsiderar el que representa en la cultura de la societat andorrana. Per tractar el tema des de perspectives diverses s’ha demanat la col·laboració dels degans delCol·legi d’Advocats, advocats i llicenciats en dret, especialistes, privats i institucionals, que hanpublicat estudis jurídics del Principat d’Andorra. El conjunt de totes les ponències amb les seves particularitats dona una visió més completaamb tots els matisos per poder progressar junts i per poder incidir en l’encaminament mésidoni cap al futur.

B e n v i n g u d a

Àngels MACH i BUCH

5Dret andorrà, entre els usos i costums i el codi

Vull agrair la participació del Col·legi d'Advocats d'Andorra tant en el suport des del primermoment a les XIX Jornades com pel seu interès a col·laborar en la publicació.

Àngels Mach i Buchpresidenta de la SAC

6Dinovenes Jornades de la Societat Andorrana de Ciències

Constitucionalisme i codificació“Sols resto l’única filla de l’imperi Carlemany”, diu un dels versos de l’himne andorrà; i tot i queveure Andorra –sorgida de les donacions dels comtes a la mitra d’Urgell durant els segles xi i xii

i cristal·litzada a final del segle xiii– com un vestigi de l’imperi carolingi és una mica exagerat, síque tindria fonament concebre el Principat com l’única peça supervivent de les universalitatsmedievals: l’Església i l’imperi. Molt sovint s’ha remarcat aquest fet des del punt de vista deldret públic: l’estabilitat institucional d’Andorra i la seva adaptabilitat des de la baixa edat mit-jana fins a la contemporaneïtat, la mateixa estructura del coprincipat, amb uns cosenyors hereus–de manera més o menys directa– d’aquelles universalitats. Menys evident i menys citat és elpaper d’Andorra com a últim reducte, com a “cas de pervivència” en paraules de Mn. RamonVilardell, del ius commune medieval.En efecte, els andorrans, amb el síndic ignasi Moles al capdavant, van ser hàbils el 1806 perconvèncer Napoleó de reprendre el coprincipat per la banda francesa, i van incorporar així unelement estrany, vestigi de l’Antic Règim, al nou ordre sorgit de la Revolució. Una incorporacióque no va significar per a Andorra –com a mínim durant més d’un segle– l’entrada en la rodaimplacable del constitucionalisme i la codificació. El respecte als drets individuals, l’imperi deldret, l’elecció dels governants per part dels governats, els contrapesos entre els diferentspoders... Andorra ja gaudia de facto de molts dels avantatges que els hereus de la RevolucióFrancesa proclamaven de iure.La lògica de les coses prescrivia per al Principat una via reformista i de sedimentació, més queno pas revolucionària i de constitució. Més anglesa, que francesa, per dir-ho d’una forma tansimple com gràfica. Per bé que Andorra participa de la tradició jurídica del civil law i no delcommon law, la seva circumstància no ha estat mai la de França i Espanya, la de la necessitat detallar de soca-rel amb el passat i constituir-se en una cosa nova; sinó més aviat la d’adaptar elpassat a les necessitats del present.

Iago ANDREU i SOTELO

Dret privat andorrà:entre el ius commune i la codificació

XiX JORNADES: DRET ANDORRÀ, ENTRE ELS USOS i COSTUMS i EL CODi: 7-13 (2015)Societat Andorrana de Ciències, Andorra

DOi: 10.2436/15.0110.20.1 iSBN: 978-99920-61-22-0


P r e s e n t a c i ó

Però els andorrans no són anglesos i, tot i que amb la Nova Reforma de 1866 semblava iniciar-seun camí de sedimentació, decantació i reformisme, el cert és que el Principat va arribar a final delsegle xx amb una estructura juridicopolítica que comprometia molt seriosament la seva participa-ció en la comunitat internacional i el seu reconeixement –i, per tant, supervivència– com a Estat.Així, amb la Constitució de 1993, que estableix formalment la separació de poders i la plenasobirania nacional, Andorra agafa de ple la via francesa/continental del constitucionalisme.La lògica del constitucionalisme mena de manera inevitable a la codificació: la separació depoders converteix el jutge en “la boca de la llei” –en expressió, una mica tronada ja, de Mon-tesquieu– i la sobirania nacional exigeix que aquesta llei sigui aprovada pel parlament elegitpel poble; si a això hi afegim que l’imperi de la llei i el principi d’igualtat davant la llei necessi-ten d’unes normes legals públiques, sistematitzades i de conseqüències previsibles, la lògicadel binomi constitucionalisme-codificació esdevé implacable.Hi ha una altra raó, més prosaica i més efectiva, que reforça aquesta lògica: el dret privat andor-rà –veritable reducte del ius commune– té un sistema de fonts poc definit i que es presentacom a obscur per a uns operadors jurídics formats en la codificació i no pas en la tradició deldret comú medieval. Aquesta és la força més gran que empeny avui en dia Andorra cap a lacodificació, perquè –a diferència del constitucionalisme– aquí no hi ha, si més no per ara, unapressió externa que obligui el Principat a moure’s en aquesta direcció.i així arribem al debat actual amb unes posicions ja d’entrada desiguals: la voluntat d’iniciar unprocés de codificació del dret privat és majoritària entre els operadors jurídics andorrans. Arabé, vist que han transcorregut 200 anys des del furor codificador de la França napoleònica, vistque part dels objectius ideals de la codificació han estat assolits de manera incompleta i imper-fecta, vist fins i tot que les tradicions jurídiques del common law i del civil law han tendit en lesdarreres dècades a influir-se mútuament més que no pas a divergir, convé mirar-se l’actualclam per un codi civil andorrà amb un punt d’escepticisme. Com també convé mirar amb certadesconfiança –i així ho veurem també més endavant– el romanticisme elitista d’aquells que novoldrien tocar una sola peça del castell de cartes del ius commune.

La pèrdua de l´ars jurídicaDes de la perspectiva romanticosentimental a la qual al·ludia fa una estona, s’insisteix –demanera exagerada al meu parer– en la tradició romanística del ius commune vigent a Andorra.No és res exclusiu del Principat; també a Catalunya, per exemple, hem vist coses semblants.Recordo un article publicat fa una dècada a El País en què l’autor –el catedràtic de dret civil dela Universitat Pompeu Fabra Dr. Pau Salvador Coderch– ironitzava sobre l’excés d’èmfasi d’al-guns sobre la tradició romanística catalana i recordava que cap romà (dels temps imperials,s’entén) no havia coincidit mai amb cap català. El mateix es podria dir dels andorrans: capandorrà no ha coincidit mai amb cap romà.Aquells que insisteixen en la saviesa i la depurada tècnica romana inherent al dret privat no codi-ficat també exageren una mica: perquè en el camí que va des de la Roma clàssica i els seus juris-tes fins al ius commune rebut a Andorra van passar moltes coses. Convé recordar-les de manerasuccinta, perquè d’aquella evolució podríem extreure algunes conclusions que ajudarien ail·luminar el debat actual i, sobretot, a restar-hi dramatisme.

8 Dinovenes Jornades de la Societat Andorrana de Ciències


El sistema de fonts i el sistema processal del dret romà clàssic s’acosten més a l’actual sistema delcommon law que no pas a la codificació continental. El dret parteix d’una pluralitat de normes (leslleis, els senatconsults, les constitucions…) breus, generalistes, perdurables i no estrictament sis-tematitzades. Unes normes que seran modulades, interpretades i –si convé– clarament modifi-cades pels seus aplicadors: els pretors. El pretor, en tant que magistrat encarregat de redactarles fórmules que cada any s’inclouen a l’àlbum i en les quals aquells que tinguin una pretensiójurídica han d’encabir-la, acaben convertint-se en la font més dinàmica i activa del dret romàclàssic, i releguen els advocats a mers experts en retòrica i argumentació i els jutges a personesde provada solvència moral que decidiran conforme a l’equitat i el sentit comú. Darrere lesactuacions del pretor –concedint i denegant accions– hi ha la feina constant i imprescindibledels juristes, dels experts en dret que interpreten, glossen i comenten les lleis i la casuística quese’n deriva.Tot plegat configurava un sistema, el ius civile, amb pluralitat de fonts no jerarquitzades, on elprecedent i la doctrina tenien un pes específic molt significatiu al costat de la raó escrita; un sis-tema en constant evolució que precisava d’unes circumstàncies socials molt particulars: lleisescrites originals, establiment de la magistratura del pretor, ciutadans formats en retòrica perfer d’advocats, ciutadans disposats a fer de jutges –car podien arribar a respondre amb el seupatrimoni si erraven la decisió– i, molt especialment, de juristes d’alt nivell capaços de rebre,fer evolucionar i transmetre l’ars jurídica.Tota aquesta cultura jurídica entra en risc de desaparició a partir del segle iii amb la ruralitzacióde l’imperi i, molt especialment, a partir del segle V, amb la caiguda de l’imperi romà d’Occi-dent. Davant d’aquest risc, Justinià, emperador d’Orient entre el 527 i el 565, emprèn unacolossal empresa per compilar, sistematitzar i preservar tota la raó escrita del ius civile.La gran obra codificadora justinianea, el Corpus Iuris Civilis, es divideix en tres grans blocs: ElCódex, que és la recopilació i sistematització de les normes; el Digest, que és la recopilació isistematització de la doctrina dels juristes clàssics; i les Institucions, que són una mena demanual de dret.En el fons, la situació amb què es troba Justinià –i que l’empeny a realitzar la seva gran tascacodificadora– no és gaire diferent de la situació amb què s’han trobat –i es troben– aquellspaïsos que han optat per la via de la codificació del dret civil en època contemporània: es con-serva una gran quantitat de raó escrita i de doctrina, però s’ha anat perdent l‘ars jurídica, queés el ciment que dóna coherència al sistema, tant en el ius civile clàssic com en el ius communebaix medieval.

És el ius commune un mite?El debat entre els partidaris de la codificació i els defensors de mantenir el ius commune té unpunt de paradoxal, perquè el ius commune, és a dir, el dret romà justinianeu modulat pel dretcanònic medieval i reinterpretat per glossadors i comentaristes com Bartolo de Sassoferrato oBaldo degli Ubaldi, només va ser possible gràcies a un procés codificador previ, l’endegat perJustinià al segle Vi, sense el qual la recepció –el renaixement– del dret romà a partir del segle xii

a les principals ciutats europees no hauria estat possible o, si més no, hauria estat extremamentcomplicat.

9

Però, més enllà d’aquesta paradoxa, també caldria preguntar-se si una defensa a peu i a cavalldel dret privat no codificat té avui el mateix sentit que fa 200 anys. En efecte, des que el parla-ment autonòmic català va endegar la ingent –tot i que no sempre encertada– tasca de codificarel seu dret civil, Andorra ha esdevingut més que mai una illa dins un entorn codificat.L’absència de codificació impedeix, fins i tot, tenir una noció clara i precisa de les fonts del dretprivat i l’ordre de prelació entre aquestes mateixes fonts. La versió més acceptada ens diu queles fonts del dret privat andorrà són la norma escrita, el costum, el dret català anterior al Decretde Nova Planta (1716), el dret comú, el dret canònic, el dret romà i la doctrina. Una nocióàmplia de ius commune permetria incloure totes les fonts excepte la primera.Aquest fet, per si sol, no converteix Andorra en un cas de pervivència del ius commune. Perquès’esdevé que el Principat s’ha anat dotant d’un sistema processal fill de la codificació; un sistemaque dificulta la dinàmica evolutiva pròpia del dret comú. En la mesura en què el jutge és la bocade la llei, el dret ho té molt difícil per evolucionar per la via del precedent o de la interpretació.Per això resta obert el debat si seria o no convenient crear una sala de cassació en matèria civil alTribunal Superior; mesura que podria ser, acompanyada d’un procés de positivització del dret,una alternativa a la codificació entesa en termes napoleònics.Hi ha, però, un fet encara més rellevant que podria convertir el ius commune vigent a Andorraen poca cosa més que un mite: la formació dels operadors jurídics. A mesura que la codificaciós’ha anat estenent i consolidant arreu, Andorra ha anat tenint operadors jurídics cada cop mésallunyats de la tradició del dret comú; operadors jurídics que han crescut a l’ombra dels codis ique necessiten, més que mai, de raó escrita sistematitzada. Aquests operadors obren la portaa un risc major –molt real a Andorra–, tant des del punt de vista del codificador com del defensordel ius commune: en absència de codi i de sistematització, un manual –més o menys acadèmic–pot acabar convertit en codi per la porta del darrere.Aquestes pinzellades serveixen per il·lustrar que, molt probablement –i per desgràcia–, Andorrano és un cas de supervivència del ius commune tal com aquest sistema jurídic es podia entendrea la baixa edat mitjana i a l’edat moderna, sinó que perviu de manera força precària, convivintamb un sistema processal que no li és propi i essent aplicat per operadors cada vegada mésallunyats de la seva tradició.

És la codificació un mite?Si bé és cert que la defensa a ultrança de mantenir l‘statu quo del ius commune va acompanya-da molt sovint d’una càrrega de romanticisme i d’idealització, tampoc no és menys cert que ladefensa dels ideals codificadors –tal com van ser plantejats a principi del segle xix– sona avuitambé amb un punt d’ingenuïtat idealista.El principal argument subjacent a tot procés de codificació no és la defensa de l’imperi deldret, ni la publicitat de les lleis, ni la igualtat dels ciutadans (aquesta és la part ingènua). No,darrere de qualsevol codi hi ha una voluntat de reafirmació nacional. Els codis civils són fills delsestats-nació i no és estrany que comencessin a aparèixer al mateix temps que es decretava for-malment la fi de les universalitats medievals: el Codi Civil napoleònic és de 1804 i el certificatde defunció del Sacre imperi Romanogermànic és de 1806.De la mateixa manera que la raó pot ser reveladora de llum però també justificadora de



tenebres, la llei positiva, coherent i sistematitzada pot servir per reafirmar identitats nacionals,però també per deformar-les o per esborrar-les del mapa. Per això no és estrany que algunspaïsos (com Andorra) i territoris que aspiren a ser-ho (com Catalunya) haguessin fet de l’absèn-cia de codi un element reafirmador de la pròpia identitat. Ara bé, un cop codificat tot l’entorn,els codis civils veïns poden arribar a suposar un risc tan elevat per a la pròpia identitat queaquells països reticents amb la codificació acaben optant per aquesta via. Prou conegut és l’in-tent d’assimilació del dret català per part del mal anomenat dret civil comú espanyol (que, defet, és el dret de Castella); un intent d’assimilació que, per via indirecta i molt menys intensa,també ha influït en la trajectòria del dret privat andorrà.Un cop reafirmada la identitat i la sobirania nacionals, es passa a la resta de qüestions que en eldebat públic més sovint apareixen vinculades a la codificació. La primera és aquella que reque-reix unes normes prou clares, coherents i sistemàtiques perquè el seus aplicadors es limitin aser la boca de la llei. Hi ha, en tot procés de codificació, una voluntat no confessada –i no sem-pre conscient– de congelar la realitat. Evidentment, totes les lleis es poden canviar, però desdel moment en què algú els posa el títol de codi, en ressalta la coherència i la sistematització ies blinda contra eventuals modificacions per la via del precedent i la interpretació; qualsevolcanvi porta aparellat un punt afegit de dificultat.Però els camins de l’evolució del dret són inescrutables i no és estrany que sovint –o més sovintdel que els ingenus codificadors del xix haguessin volgut– la jurisprudència hagi modificat elsentit de les prescripcions d’un codi. Entre aquells que hem estudiat dret al sud dels Pirineus,un dels exemples més clàssics és el de l’article 1137 del Codi Civil espanyol, que estableix la no-presumpció de la solidaritat en les obligacions i, per tant, la necessitat de fer constar de mane-ra explícita aquesta solidaritat. L’article és meridianament clar, com també ho són les reitera-des sentències de la sala civil del Tribunal Suprem espanyol que afirmen que no cal explicitaraquesta solidaritat i que acaben pràcticament invertint la presumpció de l’article 1137 fins aconvertir-la en una presumpció de solidaritat. i tot això sense tocar ni una coma de l’article enqüestió. Són exemples com aquest els que fan que Montesquieu i la seva “boca de la llei” aca-bin sonant com el Dr. Pangloss del Candide de Voltaire i el seu “millor dels mons possibles”.Un altre dels mantres clàssics de la codificació és el de la seguretat jurídica. Una legislacióomnicomprensiva, completa, sistemàtica, pública, escrita… contribueix a donar seguretat jurí-dica als operadors i als ciutadans. Reprenent l’exemple del paràgraf anterior, m’agradariasaber què en pensa de la seguretat jurídica que donen els codis la part que va perdre el primerrecurs sobre l’article 1137 del Codi Civil espanyol el 1973 i que va veure com el Suprem feia dira les paraules allò que les paraules no diuen. La seguretat jurídica és tenir la certesa sobre què decidiran els tribunals donada una situacióconcreta. És cert que és més fàcil assolir aquesta seguretat amb una llei positiva i sistemàtica;però no és menys cert que és molt sovint el professional qui ha de tenir aquesta seguretat itransmetre-la al ciutadà (al client); i el professional pot tenir aquesta seguretat amb el dret codi-ficat, però també amb el ius commune no codificat… o amb el dret positiu, sense la parafernàliadel codi. D’altra banda, quan en el debat sobre la codificació del dret s’aborda la qüestió de la segure-tat jurídica, es posa èmfasi –al meu parer excessiu– en l’aspecte formal d’aquesta seguretat o


certesa: és cert que, ceteris paribus, la llei positiva dóna més seguretat jurídica que el iuscommune. Això des d’un punt de vista formal, perquè des d’un punt de vista material, la lleipositiva pot atemptar de manera molt més efectiva contra la seguretat jurídica que no pas el iuscommune. Ho intento il·lustrar amb un exemple recent:De totes les institucions del dret privat, la usucapió és la més orientada a maximitzar la seguretatjurídica en el seu aspecte material. No es tracta aquí de conèixer ex ante la conseqüència jurí-dica, sinó de donar certesa per mitjà de la prescripció adquisitiva a una situació d’inseguretat,no sobre els fets –són aparents i coneguts–, sinó sobre els drets que es deriven d’aquests fets.En aquest sentit, el ius commune vigent a Catalunya fins fa unes dècades prescrivia, per exem-ple, que les servituds eren susceptibles d’usucapió exceptuant les no-aparents i algunes altres,tal com el 1960 va recollir la Compilació de Dret Civil de Catalunya seguint la prescripció trente-nària dels Usatges de Barcelona. El 1990, un cop recuperada l’autonomia i la capacitat d’innovarel dret propi, el flamant parlament català va aprovar la Llei 13/1990, que permetia la usucapió detotes les servituds, fins i tot d’aquelles no-aparents. Vista la incertesa que comportava perme-tre usucapir servituds no aparents, al cap de només onze anys el parlament català va fer un girradical en la matèria i en la llei 22/2001 –les disposicions de la qual ja estan integrades avui diaal Codi Civil de Catalunya– va prohibir la usucapió de totes les servituds. És a dir: l’existència defacto d’una servitud aparent, contínua, manifesta… no serà mai raó constitutiva per a la servitudde iure. Crec que exemples com l’anterior mostren prou bé com un parlament democràtic aprovantlleis positives i sistemàtiques pot crear més inseguretat i incerteses en una dècada que el iuscommune en uns quants segles. Això sí, si ens atenem a l’aspecte purament formal que tantagrada als partidaris del furor napoleònic, el règim de servituds català va guanyar molta segu-retat jurídica, encara que haguem de limitar aquesta seguretat a la certesa que la regulaciód’una institució com la prescripció adquisitiva de drets mutarà de manera capritxosa i radical uncop cada deu anys.

Cap a una nova universalitatDe la mateixa manera que és cert que sense la codificació justinianea del segle Vi no hauriaestat possible el naixement del ius commune al segle xii, l’exemple de Justinià també evidenciaque la pretensió sistematitzadora i omnicomprensiva de tot projecte codificador té un punt qui-mèric. El mateix emperador Justinià, un cop enllestit el Corpus Iuris Civilis, es va veure en l’obli-gació de promulgar noves lleis, les Novel·les, que en certa manera trenquen la sistematitzacióper ell imposada.En aquest sentit, caldria veure la tendència codificadora actual a Andorra, no des de la pretensióvana de congelar la realitat, de voler saber-ne més que més de 2.000 anys de raó jurídica, sinócom un pas necessari dins de la dinàmica del dret: codifiquem per, acte seguit, començar atrencar el codi.L’ideal codificador, s’ha dit abans, és propi dels estats-nació, que no deixen de ser una figurainstitucional més del passat que del futur. Andorra s’encamina, com tots els països del món –iespecialment els europeus– cap a una nova universalitat de la qual ha de sorgir un nou dretcomú.


En aquest context, la positivització i la codificació del dret privat serveixen més per protegir lesparticularitats i la identitat que no pas per projectar-se cap al futur. i, evidentment, totes duescoses són necessàries; però no es pot pretendre emprendre el camí codificador com si res nohagués passat els darrers 200 anys.El 2007, en el pròleg a l’edició de la tesi de Mn. Ramon Vilardell de 1974 sobre el ius communea Andorra, Ladislau Baró –sempre model de la finezza que tant ens manca– demanava “diàlegamb el passat, des de l’assumpció d’allò que encara avui resta vigent dels principis del ius com-mune” per elaborar “una nova legislació civil, allunyada del dogmatisme codificador”. Aixísigui.

Iago Andreu i SoteLollicenciat en dret, periodista i coordinador de les xix Jornades

Entre els usos i costums i el codi hi ha les lleis substantives que els Coprínceps han anat fent,quan era de la seva competència, i que el Consell General promulga d’ençà la Constituciódel 1993. També hi ha hagut, i encara hi ha, la vigència com a dret supletori, si no n’hi ha depromulgat, del dret civil català anterior al de Nova Planta, del dret canònic i del dret romà.Per tant, potser no caldria que l’enunciat de les jornades fes la impressió que només hi ha usosi costums i un possible codi civil futur. Perquè llavors: què s’ha fet fins ara? Com ens hem admi-nistrat essent un poble sobirà? Són preguntes més aviat retòriques que ja es contesten soles…Potser és bo, ara i en aquest moment, recordar que els advocats vam haver de treballar més dequinze anys amb fiscal però sense Codi Penal; amb Tribunal de Corts i sense Tribunal Superiorde Corts (creat de pressa i corrent l’any 1990 pels Senyors per evitar els efectes destructius delcas Droz-Januzeck al Consell d’Europa i al Tribunal d’Estrasburg), amb una jurisprudència fetapels mateixos que manaven la policia i que eren, alhora, poder executiu, poder judicial i poderlegislatiu (parlo dels coprínceps i dels seus serveis de llavors). Tot això sense oblidar que a l’an-tic Tribunal de Corts els advocats, fins a mitjan anys setanta, només hi podien presentar escrits,que eren llegits (o no) segons la bona voluntat dels veguers i del jutge d’apel·lacions. Hi haviados raonadors, escollits entre els consellers generals, que la llegenda popular erigia en defen-sors dels inculpats i que, en realitat sovint no feien gaire cosa més que de convidats de pedra, iencara si no manifestaven una opinió, teòricament popular, quasi sempre més favorable a lestesis del tribunal que al mateix inculpat (la darrera execució d’Andorra en fou un exemple bentrist: el Copríncep Episcopal havia estat coronel castrense del general Franco, llavors ja dicta-dor, i l’altre copríncep era el mariscal Pétain). Aquells advocats que érem quatre gats podemtestificar sobre la dificultat de la nostra defensa dels inculpats. També podem dir que la mancade codi penal era quasi sempre a favor dels reus, que es beneficiaven, sovint, de la benevolènciadels qui sabien que allò no s’aguantava per enlloc.Ara mateix, vint anys després de la Constitució, els batlles, els fiscals, els magistrats i els advocats

Marc FORNÉ i MOLNÉ

Entre els “usos i costums”i el futur codi, hi ha hagut vida...


DOi: 10.2436/15.0110.20.2 iSBN: 978-99920-61-22-0


seguim treballant, per exemple, amb uns codis de procediment i penal ja modificats una colla devegades però sense una refosa que integri (tal com fan les edicions franceses) la vigènciatemporal de cada article canviat.Pel que fa al dret privat, malgrat l’enorme complicació de la societat andorrana i la seva pros-peritat, encara hem de treballar amb un garbuix d’ordinacions esdevingudes lleis, i amb elBOPA que ja és bisetmanal i va ple de nous tractats internacionals, noves lleis, reglaments,decrets i disposicions locals i generals que el fan difícil de seguir. Fa temps, l’any 1981 a les pàgines de l’Andorra-7, el Dr. Octavi Saltor, que fou magistrat delT. S. de la Mitra, defensava una compilació de dret privat en l’article del qual faig l’extracte queens interessa:

“Per una compilació civil andorrana”(…) I no solament som deutors del Sr. Obiols els seus companys de Tribunal, sinó tots els quiadministren justícia a Andorra i els que la postulen. Ara bé; una de les aportacions importantsde la jurisprudència del Sr. Obiols ha estat la fixació de les fonts, tan complexes, del Dret CivilAndorrà, on s’entrellacen fórmules remotes (romanes i medievals) amb moderníssimes institu-cions i modalitats del Dret Internacional privat, a nivell europeu contemporani. Els judicants deprocessos civils andorrans i els qui els promouen o encaminen, saben prou l’amplitud i dificul-tat del panorama legal aplicable i, que sovint exigeix autèntiques monografies succintes per ales qüestions debatudes en les resolucions que clouen els processos.Suggerim per a la sèrie de Monumenta Andorrana i a càrrec de persona competent (Sabater,Marquès, Fiter, Bartumeu, Mas, Morell, Viñas, etc.) la redacció d’un projecte de Compilació per al’aplicació del Dret Civil andorrà vigent. Judicants i defensors ho agrairíem i els andorrans litigantsen foren beneficiats. (Andorra 7, núm. 140. 24/07/81).Aquesta amplitud i dificultat del panorama legal aplicable, el descrivia l’any 1981, és a dir fa 32anys, n’Octavi Saltor. Fins ara mateix encara hi ha dues tendències clares sobre si cal fer unacompilació o s’ha d’anar directament a un codi civil.Ho dic perquè a casa nostra, em refereixo al nostre despatx, fundat pel nostre pare, AntoniForné Jou, primer degà del Col·legi d’Advocats d’Andorra, sempre havíem mantingut, ell i nos-altres dos (Francesc i Marc Forné Molné), una idea unitària a favor d’una compilació de dret civili no d’un codi. Ell mateix se sorprenia (metafòricament i divertida) que l’únic lloc dominat en elqual Napoleó no va imposar un codi civil fou precisament a Andorra, on va ser copríncep, pri-mer com a cònsol i després com a emperador de França. És clar que hi havia l’altre copríncep,que, segurament, no ho hauria permès. I ho dic també perquè una llarga experiència al Govern em permet de pensar que potser (segur)que n’hem fet un gra massa, de lleis i més lleis que afecten la vida dels ciutadans. I, sobretot,permetent reglaments, decrets generals i comunals, i més reglaments que el Govern sovint niveu passar i que el Consell General no controla. Avui mateix, tal com deia abans, trobem a faltar una refosa del Codi Penal, en la qual hi hagi lavigència temporal dels articles, cada vegada que el mateix codi ha estat modificat. Molt espe-cialment per exigència de la totpoderosa Europa, que ens ho fa firmar tot i ens ho fa complir alpeu de la lletra, quan molts dels grans estats europeus no compleixen gran cosa del que els



manen o del que firmen. Tot en aplicació de la coneguda teoria de Romanones, que deia quetu (el parlament) podies fer les lleis, però jo (el ministre o el director general) em reservava elsreglaments, i el que manava era jo. I això és d’especial aplicació als convenis internacionals fir-mats, per exemple, entre Espanya, Andorra i França. A casa nostra es compleixen escrupolosa-ment (sobretot pel que fa al treball dels espanyols i francesos a Andorra); a l’Estat veí del sud qual-sevol funcionari pot dir a un andorrà que vol buscar feina a Espanya, i que presenta el nostremeravellós conveni Trilateral, que com que ell no té cap reglamento que li parli de cap conveni(superior a les mateixes lleis de l’Estat, així ens ho han dit…), “au vés a la cua dels no-comunitaris!I espera’t de tres a sis mesos, anant bé…!“Malgrat això, i tenint-ho molt en compte, ara seria partidari d’un codi civil andorrà, sempre queno es fes copiant (malament) ni el francès ni l’espanyol, entre d’altres raons per allò que heescrit abans. Que s’inspirés en la llarga tradició andorrana que ve del dret romà (després delqual, deia sovint el meu pare, no s’havia inventat quasi res). Que es fes amb l’imperatiu de sim-plificar els tràmits que els ciutadans han de patir i els funcionaris també han de patir i aplicar,encara que els compliqui la feina absurdament.Aquest és un dels grans reptes de qualsevol treball de redacció d’una llei i, molt més, si es parlade fer un codi civil d’Andorra. Podem i hem de voler fer-ho tot amb la idea posada en la simpli-ficació de l’administració, molt especialment l’administració de la Justícia. I també fugint del’actual diferència de filosofies, corrents d’opinió, experts i formes de redacció que tenen lesnostres lleis.Si és cert, tal com sembla, que s’ha inventat ben poca cosa després de Justinià, podem seguirmantenint la bondat del dret romà, adaptat a les coses dels nostres temps i ser capdavantersen un codi civil del segle xxI a Europa.Potser caldrà que sigui el Col·legi d’Advocats d’Andorra qui apadrini la idea, la concreti i suggereixila base de l’enorme treball que s’haurà de fer.

Marc Forné i Molné

advocat i excap de Govern

17

Avui, les discussions sobre la conservació o la pèrdua de les identitats nacionals i culturals sónmés freqüents que mai. En conseqüència, la dicotomia entre el costum i la llei sovint significamolt més que la simple ponderació de la relativa utilitat d’una opció o l’altra. Vinc d’un país on,malgrat la immensitat del seu territori o potser a causa d’això, la crisi identitària és el nostre pade cada dia, un estat d’ànim col·lectiu permanent. Potser és per això que sempre m’ha interes-sat el tema de la definició i fortificació de la identitat nacional, vist des del punt de mira de leshumanitats: el meu camp d’estudi des de fa molts anys. Espero que aquest enfocament identi-tari pugui aportar una perspectiva lleugerament diferent al nostre debat sobre la necessitat decodificació en el dret privat d’Andorra, malgrat el fet, ben obvi, que la meva formació jurídicaés escassa en comparació amb la de la resta dels participants d’aquestes jornades. La identitat nacional sovint es defineix com a “constatació de la diferència”, el fet que hi hagiun nosaltres i un ells. Se suposa que la identitat nacional en el pla individual no depèn de la ciu-tadania, del passaport que té una persona, però el paper del dret en el sistema de valors d’unpaís, en el seu autoretrat identitari, és immens. Manllevant les paraules del Sr. Òscar RibasReig, excap de Govern d’Andorra, podríem dir que “la identitat andorrana com a quelcomdiferenciador amb el nostre entorn comença amb la història i el dret”. Al llarg dels últims segles,molts autors europeus, començant pel fundador de l’escola històrica de dret alemanya i el mésfamós opositor a la codificació que va haver-hi a Europa, Friedrich Karl von Savigny, han identi-ficat el dret com a element de cohesió de la nació, tan important per als pobles que la històriade les nacions sovint es confon amb la història del seu dret. En el cas de Savigny i els seus segui-dors, es prestava una atenció especial a la importància del costum com a quinta essència del’esperit del poble. Al Principat d’Andorra, a l’hora de modificar l’status quo sempre s’ha intentat conservar l‘“ínti-ma interacció entre dret, home i terra” que, segons afirmava Josep Maria Porcioles i Colomer,ha sigut característica de la realitat andorrana des de temps immemorials i que consisteix en el

Alexandra GREBENNIKOVA i VÓLKOVA

Especificitats decodificació en diferents contextosinternacionals


DOi: 10.2436/15.0110.20.3 iSBN: 978-99920-61-22-0


fet que “el Principat, com gairebé tots els països pirinencs, adoptà un sistema polític delsanomenats no tancats, en què el costum té un valor prevalent.” Tal com ho definia Eric J.Hobsbawm, el costum, en les societats tradicionals, té la doble funció de motor i d’engranatge.No exclou canvi ni innovació fins a un cert punt, tot i que, evidentment, el requisit que semblicompatible o, fins i tot, idèntic amb el precedent li imposa limitacions substancials. El que fa ésdonar a qualsevol canvi social –o resistència a la innovació– la sanció del precedent, de la con-tinuïtat social i de la llei natural tal com s’expressen en la història. O bé, en les paraules de KarlMarx: “Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan arbitràriament, en les condicionsescollides per ells, sinó en les condicions directament donades i heretades del passat.”La majoria dels estudiosos del dret andorrà indiquen la necessitat urgent de millorar la seguretatjurídica, garantida per la Constitució. El sistema normatiu de dret civil d’Andorra avui en diapresenta importants defectes tant des del punt de vista de la consistència, com també plenitudi independència, i no sempre resulta fàcil identificar quina és la resposta que el sistema esta-bleix per a un cas genèric. La vigència del ius commune, el dret canònic conjuntament amb larecepció del dret romà, contingut al Codi de Justinià, és la raó per la qual les compilacionsmedievals, com per exemple el Liber extra o les Decretals de Gregori ix, encara avui s’invoquendavant dels tribunals andorrans. La jurisprudència, que tècnicament no es considera font de dret,serveix com a font de dret de facto. Antoni López, Bibiana Rossa, Miquel Àngel Canturri, JaumeBartumeu i molts altres han assenyalat que caldria procedir a l’elaboració tecnojurídica d’un codicivil mitjançant un debat polític i tècnic d’una pluralitat de representants de totes les branquesde la disciplina jurídica. La posició dels partidaris de la codificació del dret civil a Andorra es podria descriure amb lesparaules d’un clàssic de la teoria política americana James Madison: “El poble traurà poc profitdel fet que les lleis es facin per les persones que ha escollit lliurement si resulta que les lleis sóntan voluminoses que no poden ser llegides, o tan incoherents que no s’entenen. La llei es potdefinir com a la pauta per actuar: però ¿com ho pot ser una llei que és poc coneguda i difícil detrobar?” En efecte, el problema principal amb el dret romà aplicable a Andorra consisteix en elfet de no disposar d’una definició clara de quins cossos normatius es consideren vigents, ja queel dret romà de diferents èpoques i de diferents compilacions freqüentment conté disposicionsque es contradiuen entre si, cosa que crea una càrrega extraordinària de treball per a la Batlliai afegeix un element important d’imprevisibilitat tant per als ciutadans que no són experts en lallei com, de fet, també per als advocats que els representen. A més a més, el fet que l’accés aldret romà i al dret canònic en la seva versió catalana pot resultar molt dificultós per a un ciuta-dà del carrer, es podria considerar que la seva aplicació contradiu l’article 3.2 de la Constituciódel Principat d’Andorra, que proclama el principi de publicitat de les normes jurídiques. Elmateix es pot afirmar sobre el dret català anterior al Decret de la Nova Planta.D’altra banda, diversos juristes i pensadors andorrans ressalten la longevitat i “la vigoria delcostum com a primera font del dret del Principat” de la qual parlava Marc Vila i Riba en el prò-leg a l’edició del Politar andorrà feta el 1982. Potser el qui millor va definir aquesta posició ésAntoni Pol i Solé, quan va afirmar que “renunciar al usos i costums com a font de dret gratuïta-ment és una amputació de part de la identitat dels andorrans com a nació, és a dir del seu futurcom a poble”. Al seu article El dret humanitzat ens recorda que disposem de la informació



sobre els usos i costums d’Andorra que data del segle xV i que va recollir, al començament delsegle xx, Jean-Auguste Brutails al llibre La coutume d’Andorre. Ara bé, sembla que la possiblecodificació del dret privat no és gens incompatible amb el reconeixement del costum com afont de dret supletori, ja que els problemes que pateix actualment la justícia andorrana no pro-venen de l’aplicació del costum que, segons la sentència del Tribunal Superior d’Andorra de 23de setembre del 2004, “ha desplaçat en diferents ocasions l’aplicació del dret comú” (el dretcanònic i el dret romà). La part problemàtica no sembla el costum, entès com els actes que esrealitzen de manera general, uniforme, duradora i constant, sinó l’aplicació del dret comú(específicament, el dret romà) i de les lleis pròpies o pàtries (entre les quals actualment no tansols es compten les normes emanades d’un òrgan legislatiu andorrà, sinó també el dret catalàanterior al Decret de Nova Planta, integrat fonamentalment per les Constitucions i altres dretsde Catalunya de 1704).De la mateixa manera que l’ésser humà, en les paraules de Lluís Duch, és un ésser fronterer iincomplet que està sempre encaminat a algun lloc, una societat és un organisme viu sempre infieri, sempre fent camí. “Sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser,” deia Sha-kespeare amb els llavis d’Ofèlia, embogida per la mort del seu pare i la multitud dels canvis quevan esdevenir al seu voltant. Una societat que deixa de canviar desapareix, però també és certque la societat, com un ésser humà, és un ésser interrogatiu, que sempre es qüestiona a simateixa. El fet de parlar d’allò que encara no som, de representar en paraules la imatge del quepercebem com a nostre futur, és un indicador de la salut de la societat i de la democràcia. Si hiha una cosa en la qual crec que estan d’acord tant els partidaris de la codificació com els parti-daris de la compilació, i també, conjuntament amb ells, els partidaris de deixar-ho tot tal comestà, és la necessitat d’un debat i una reflexió col·lectiva. Avui en dia, la pràctica totalitat d’ordenaments europeus d’àmbit continental han optat, en unmoment històric o un altre, per la codificació del dret privat. Només hi ha dos estats de l’Europacontinental que no tenen codi civil: Andorra i San Marino, i sembla que aquí també, com gaire-bé a tot arreu, “existeix un anhel natural de codificació”, manllevant les paraules que va utilitzarel mestre Rafael Altamira en referir-se a la legislació d’Índies. Tanmateix, la nostra situació, al’hora de decidir-nos, i fins i tot a l’hora d’opinar a favor o en contra de la promulgació d’un codicivil, és ben distinta de la dels governs francesos i alemanys quan van prendre la seva decisiósobre això, no tan sols pel fet de situar-nos 200 anys més lluny en la història de la humanitat, i mésparticularment, en la història d’Europa. Cal recordar, per exemple, que la codificació del dret civila França es va proposar en el seu origen la unificació de regles d’una regió a l’altra: el Codi de1804 va obeir la necessitat d’unificar els dos sistemes jurídics vigents a França en aquell moment,el sistema romà del sud i el sistema germànic del nord. A Alemanya, el que més desitjaven elspartidaris de la codificació era assegurar que les lleis corresponguessin a les profundes transfor-macions socials del seu temps, tot i que els seus detractors, com el ja esmentat Karl von Savigny,ja advertien que el sistema d’ús i costum s’adequava més als principis de la justícia, mentre quela codificació ajustada al dret deixava un poder de decisió massa gran a les mans d’un legisladoromnipotent. Les dues posicions van ser defensades amb arguments clars i pertinents. La posicióde Thibaut, a favor de la codificació, estava fonamentada tant en raons pràctiques i polítiquescom també en raons teòriques d’exigència lògica i doctrinal, i finalment, va triomfar. Ara bé, més

21

endavant, i sobretot un segle i escaig més tard, amb l’arribada de diversos dictadors al poder aEuropa (els nazis, per donar-vos-en un exemple), de nou es van fer palesos els desavantatges dela llei, que es pot modificar d’un dia per l’altre, de cara al costum que costa molt de canviar i queva evolucionant a poc a poc per si mateix, d’acord amb la necessitat dels temps. Savigny, i de fet tota l’escola històrica de dret alemanya, insistia amb raó en la identificació delcostum amb l’esperit del poble i en la seva conformitat més gran al principi de seguretat jurídi-ca. Tanmateix, tal com afirmava Eric J. Hobsbawm al llibre La invenció de la tradició, la mateixaaparició de moviments per la defensa o el ressorgiment de la tradició indica que hi ha hagutuna interrupció, i que no es tracta tan sols de donar la sanció del precedent, de la continuïtatsocial i de la llei natural als canvis desitjats, sinó de trobar resposta a situacions noves amb osense referència a situacions velles. Allà on les maneres antigues són vives no cal ressorgir niinventar la tradició. Ara bé, el costum no es pot permetre ser invariable, perquè fins i tot en lessocietats tradicionals la vida no ho és. Jeremy Bentham, a la introducció als principis de la moral i la legislació, publicada l’any 1789, ial seu tractat de legislació civil i penal de l’any 1802, declarava que una legislació per ser justaha d’adherir-se al màxim possible a la realitat social. Una de les qüestions que hauríem de pon-derar a l’hora de decidir quin sistema s’adequa més a la nostra realitat social és si veritablementestem més propers en el nostre procediment al sistema acusatori del common law, en el qual elprecedent té un paper més important que les normes i els estatuts legals i on els jutges tenenun rol clau que els permet aplicar el principi d’equitat segons les circumstàncies del cas i els liti-gants, o bé si estem més a prop del sistema inquisitiu dels països veïns, en els quals l’actuaciódels jutges està clarament determinada pels codis i els dóna la possibilitat d’actuar (i de fet, elsobliga a actuar) de manera més uniforme.Sigui quina sigui l’opció finalment escollida, no s’ha de perdre de vista el fet que actualment lapràctica totalitat dels nostres advocats i jutges es formen en el si dels sistemes educatius deFrança i Espanya i que a l’hora de començar a treballar a Andorra s’han de familiaritzar amb unarealitat molt distinta. Naturalment això no vol dir que s’hagi de tractar de copiar i enganxar elscodis civils espanyol o francès, o qualsevol altre. Si es fes un codi civil andorrà, s’hi podrienincloure, i de fet potser s’hi haurien d’incloure, totes les disposicions vigents al dret civil andor-rà avui que no es contradiguin entre si i que s’han seguit aplicant o s’haurien de seguir aplicantsegons el criteri de la comissió responsable de codificació, i s’hauria de tractar d’una llei expres-sada en un llenguatge precís, de forma sistemàtica i articulada, una llei de contingut homogeni. D’altra banda, si es decideix l’elaboració d’un codi civil, s’ha de ponderar que el seu cost potresultar força elevat, tant en el pla monetari com també pel que fa a la pèrdua d’un tret identita-ri important si la ciutadania i els especialistes multidisciplinaris del país per alguna raó es trobenexclosos del procés d’elaboració i es veuen forçats a adaptar-se a un text elaborat per un juristaestranger. Perquè, si arriba el moment que es pugui dir que el nostre dret ens ha estat imposatde fora…, què ens farà sentir que som andorrans?

Alexandra GrebennikovA i vólkovA

bàtxelor en dret i llicenciada en humanitats


Quan el Sr. Antoni Pol em comunica que és l’hora de la veritat i, doncs, té la deferència deconvidar-me a l’exposició d’una variant del tema que ens ocupa, no puc obviar, en connexióamb l’actual moment històric, que “dir la veritat és l’objectiu suprem de tota persona que espreï, que es cartingui, que tingui una mínima ambició intel·lectual. Ara: no és una tasca fàcil. Pertal d’aconseguir-ho són lícites totes les mentides que siguin necessàries, escaients, útils i con-venients, ja que, en definitiva, l’objectiu és mentir, mentir sempre i bé, atès que es pot mentirben conscientment”, per tant, “res d’inconsciències”: aquest pensament pertany al difuntescriptor Miquel Bauçà, Bauçà amb ç, no amb la z que ostenta el primer cognom d’un viventpolític, també balear; en clau personal, servidor és nét d’una cabalera del quart de Fontaneda,de cal Mitjavila, no amb la ch que ostenta el primer cognom d’un evanescent polític valencià,tot i que la ch és encara escrita i, doncs, formalment defensada per la meva germana Canòlich,enfront d’almenys tres canòlics més, conegudes, una de les quals familiar, que rebutgen ladenominació tradicional. Per tant, normalització i desnormalització lingüística i també correc-ció i tragicomèdia ortogràfiques. Potser, a la fi, la més gran mentida, en termes dels usos i cos-tums, sigui l’autoodi, encara que la regressió identitària, o sigui, la retrotraducció del nom depila, demostra que els camins de l’ablació del nomen són inescrutables. Encara cal, doncs, quePerseu alliberi Andròmeda.El concepte usos i costums tendeix a ser vague, indeterminat i, a voltes, simplement protocol·lari: enl’escatocol de bona part de les sentències judicials andorranes, encara s’inclou aquesta marca d’ad-hesió institucional, de judicial andorranitat, deixant, per tant, invàlids els arguments defensant que,a partir de la promulgació de la Constitució i malgrat el contingut de l’article 84 [“les lleis tindran encompte els usos i costums per determinar la competència dels quarts”] aquest tancament laudatorisigui purament rituari i que llavors no val la pena submergir-se en l’arqueologia jurídica, encara quesigui gremialment més correcte que l’homus novus faci un acte de genuflexió semàntica, atès queproclama, des d’una pretesa formalitat, una repetida observança informal [Luigi Ferrajoli: 2011],

Joan ARGEMÍ i FERRER

El dret andorrà

identitari:

els usos i costums

XiX JORNADES: DRET ANDORRÀ: ENTRE ELS USOS i COSTUMS i EL CODi: 23-34 (2015)Societat Andorrana de Ciències, Andorra

DOi: 10.2436/15.0110.20.4 iSBN: 978-99920-61-22-0


per això, dins de l’àmbit jurídic i resseguint a Ortega y Gasset, caldria diferenciar uns usos forts irígids (de compliment necessari), en contraposició a uns usos febles i difusos, els quals vagamentsempre s’han anomenat “usos i costums” en el vestir, en el menjar, en el tracte social ordinari ;en conseqüència, parlem dels usos forts associats al Dret i, doncs, plenament inserits en el llen-guatge jurídic andorrà, el qual, en el marc de la cultura jurídica del segle xxi, per tant, adscrit als“seixanta andorranismes”, de la segona edició (2007) del Diccionari de la llengua catalana del’institut d’Estudis Catalans, mereix que es desfaci un antic equívoc de gènere: l’advocat RamonVilleró lloava, l’any 1986, el pronunciament de “moltíssimes resolucions, ajustadíssimes a lacostum, usos i dret de les Valls“ i ho feia en el marc d’una anàlisi sobre “una immemorial cos-tum” andorrana, amb la qual cosa s’apropava a l’hermafroditisme conceptual del ManualDigest: “las costums patrias” i, una mica més avall, es parla dels “costums patrios”.Això no obstant, històricament, els usos i costums no són una entelèquia discursiva, ni tampocuna fàcil logomàquia; per això resulta equivocat efectuar un retret a qui defensi o hagi defen-sat la seva preocupació per la pervivència de les “institucions ancestrals“. Allò ancestral és allòfonamental, seminal, axial i, en conseqüència, és una forma d’interpretació de l’ecosistemacomunicatiu andorrà,1 sense que això signifiqui, però, una descodificació ideològica, necessària-ment reaccionària, del fenomen: quan hom jura o promet que “si així ho feu, bon andorrà sereu”,no cal esperar un capteniment estrictament tradicionalista,2 iteratiu en el fons i socialment plau-sible en la gestió de la política parroquial i/o de més altes o col·laterals responsabilitats. L’an-dorrà defensor dels usos i costums no és misoneista en el sentit d’aversió a les novetats o alscanvis, 3 ho és en el sentit de la prevenció que assenyala un fonamental verb descriptiu que mésendavant serà explicat.El Manual Digest, que, segons Cebrià Baraut, és una recopilació dels usos i costums del Princi-pat d’Andorra, afirma, en la màxima 20 que cal “seguir los lloables estils dels antipassats, reglasegura per no errar”, un estil, per tant, de neutralitat política i/o d’hàbil silenci administratiuque ha permès, encara en els temps de la globalització, una raonable explicació dels orígensdel pragmatisme d’una petita comunitat dels Pirineus, que mai ha estat vençuda (absorbida) enla seva ambició d’existir; en la mesura que el text d’Antoni Fiter apareix com la memòria iden-titària dels andorrans, és possible, aleshores, trobar una explicació sobre l’ús invocatori de quèactualment gaudeix, i apareix, sobretot, com un mecanisme de submissió ideològica, ja que elnostre “príncep cristià” andorrà subsisteix, endemés de la seva capacitat per dimensionar elsanhels vitals i/o íntims requeriments de l’andorrà del segle xxi, per la seva demostrada eficàciaen l’exhibició pública d’un cert statu quo; s’utilitza, per tant, com un argument ad verecundiam(Vega Reñón: 2013), ja que “s’apel·la al respecte que mereix l’opinió d’un autor consagrat, defet, els arguments ad remeten a un determinat gènere d’apel·lacions o remissions, a una ins-tància de la qual s’esperen certes funcions o poders de justificació, acreditació o alguna menade recolzament” i, aleshores, s’efectuen constants “invocacions del sentir popular o del pesd’una tradició”; efectivament, segons el mateix autor, “‘verecundia’ significa modèstia, discre-ció o respecte. L’’argumentum ad verecundiam’ apel·la a l’actitud de reconeixement que had’inspirar, se suposa, una autoritat legítima o acreditada“; per tant, aquest particular argumentad es fonamenta a “adduir les opinions d’aquells homes que per la seva cultura, eminència,poder o alguna altra causa, s’han fet un nom i han assentat la seva reputació en l’estima comuna,



amb alguna mena d’autoritat. Quan hom té reconeguda una determinada dignitat, es considerauna manca de modèstia, per part dels altres, privar-lo, en certa forma, de la mateixa i qüestionarl’autoritat de la qual està investit ... es considera una insolència que hom formuli i mantingui laseva pròpia opinió, en contra, doncs, del cabal llegat per l’Antiguitat“. Altrament, gairebéningú apel·la al Politar d’Antoni Puig, percebut com una mena de seqüela tècnica i, paradoxal-ment, menys epistèmica [“Anton Puygt: c’est un jurisconsulte improvisé”, segons Pierre Bar-bier: 1938]; amb tot, en aquest text es pot llegir que “les Valls d’Andorra pels seus usos i cos-tums” estan més a prop de la codificació catalana (respectuosa amb els usos i costums) que dela codificació napoleònica (massa procliu a les solucions jurídiques racionals), en definitiva, és elclàssic debat entre el mos italicus i el mos gallicus,4 altrament, segons Casimir Casagran Duran,5

que fou jutge d’apel·lacions d’Andorra, atesa “la identitat de llengua i gairebé ètnica entre lesValls d’Andorra i el territori de Catalunya, no és gens estrany que la influència catalana en elscostums i en el Dret privat hagi actuat, en tot temps, en forma gairebé absoluta ... la primacia‘de fet’ del Dret català ve inspirada per la identitat de raça, de llengua i de costums”.

1748, 1763 i… 1774: el catedràtic de la Universitat de Cervera, Joan-Antoni Mujal deGibert, afirma en el seu Tratado de la observancia y obediencia que se debe a las leyes: “cos-tum és allò que l’ús ha aprovat”, és a dir, la viabilitat d’una pràctica socialment verificada,adaptada, fent una lectura diacrònica, a una economia andorrana autàrquica i llavors amb unadimensió demogràfica molt escarransida; parlem, doncs, d’uns usos socials que “tenen trans-cendència jurídica, atès que els seus efectes penetren en el Dret” [Cano Martínez de Velasco:2008] i que necessiten ésser contrasignats pel consensus communitatis, pel consentiment dela comunitat, el qual, resseguint Juan Arias Gómez (1966), consolidat i operatiu, esdevé unelement essencial en la introducció del costum, en expressar, doncs, l’animus communitatisinducendi obligationem, és a dir, “el desig d’obligar-se la comunitat és essencial al dret con-suetudinari”, però necessita la vulgi adprobatio, l’aprovació del poble, la qual consolida lavigència del costum, procés sancionat, per tant, pel tacitus consensus populi i temporalmentvalidat pel longum tempus consuetudines: aquest arrelament intern del costum provoca que“en les escriptures atorgades hi queda buidada el que podríem anomenar l’ànima jurídica deles valls andorranes, així doncs, per exemple, la profusió de la carta de gràcia té el seu fona-ment en l’esperit andorrà, que no es resigna, sinó en el darrer extrem, a la pèrdua de la casade la terra”.6

Any 1881, el polític català Valentí Almirall manté que “los andorrans se creuhen forts en lo dret[lo dret civil d’Andorra se redueix á unas pocas costums] y opino que están en lo cert baix lopunt de vista de legal. Andorra es una nació independent y son Consell Gª es lo poder suprem.La autoritat dels co-princeps, segons us i costum, no s’exten mes que á l’administració de justiciaen lo civil y criminal per medi de ses Veguers y Batlles“. 1977, Antoni Sabater i Tomàs va qualifi-car el Principat d’Andorra com un país caracteritzat per la seva “parvitat legislativa“ i gairebé favint anys (1994) considerava que “un petit país, una condició que, sens dubte, posseeix Andor-ra, necessita juristes, no lleis”. Sobta, però, el desig d’un magistrat professional enfront la des-cripció històrica, efectuada l’any 1923 pel notari Josep Gramunt: “con todo y lo poco fecundaque es la actividad legislativa de los Señores de Andorra, no se ha podido llevar a cabo unarecopilación de sus disposiciones“, però, a la fi, el voluntarisme judicial, és a dir, fer allò que

25

el tribunal consideri just en contra de les regles processals i de les normes materials és unapsicopatologia com una altra.En definitiva, els usos i costums andorrans expressen la conjuminació d’uns determinatscapteniments socialment juridificats, amb una doble funció, a l’ensems reguladora i supletòriade la llei escrita, tot i que la nova realitat social comporta una inevitable confrontació entre latecné i l’epistemé, d’alguna manera, entre el voluntarisme i la racionalitat: “ésser andorrà sig-nifica, en primer lloc, defensar els usos i costums. Mentre els conservarem, conservarem Andor-ra. El dia que els usos i costums estiguin per terra, Andorra estarà acabada. Els usos i costumssón la legislació que fa marxar Andorra i s’han de conservar”: així s’expressava l’any 1971 elcanillenc Pere Font (a) Armany, certament, un vertader amoreux du vétuste;7 no obstant, Con-xita Garcia Higon (a) Riberaygua de Sta. Coloma, va filar més prim quan, l’any 1979, afirmà que“el Dret i les Constitucions polítiques no es poden perdre” i que llavors cal entendre la llei comun “element dinàmic de vida”, el qual, “perfeccionat i posat al dia,8 pot servar les essènciespures del país”: atenció amb el verb emprat; servar 9 implica el deure col·lectiu i també la volun-tat d’existència d’un poble, adreçada vers la conservació d’allò que es considera bo o virtuós[…] un afortunat préstec conceptual del pròleg del primer volum del Costumari català de l’Ofi-cina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya (1920): “servar un costum és obrar dedeterminada manera, precisament per tenir consciència que la pràctica ha ensenyat, un dia i unaltre dia, que és la més apropiada per al cas. D’aquí ve que els costums no s’han d’observarcom si fossin ordinacions incommovibles i d’inexorable compliment, de les quals no es pot unhom moure sots pena de sofrir un greu perjudici, sinó, pel contrari, com a experimentadíssimsconsells o com a normes de bona actuació comprovades cent voltes per l’experiència”. Altra-ment, en un dels seus habituals circumloquis, el jurista català més empeltat, de tots els temps,en el dret privat andorrà, Lluís Puig i Ferriol, es recreava així l’any 1973: “les institucions princi-palment de caràcter familiar i successori, han estat regulades seguint la tècnica jurídica delsnostres temps, però servant una gran fidelitat a les institucions jurídiques que, tradicionalment,formen part del nostre patrimoni jurídic”; no endebades, el també jurista català EstanislauReynals va afirmar que “els pobles de costums són més forts i més lliures que els pobles de lleis,ja que, en ells, estan millor formats que en aquests, la consciència jurídica i el caràcter nacio-nal”: concepte recollit pel notari andorrà Marc Vila i Riba (1974), el qual opinava que “per a queel costum com a font de dret pogués ésser més operatiu, caldrien molts instruments d’auscul-tació de la consciència jurídica del poble”; en aquest sentit, caldria defensar, segons Ramond’Abadal, “la llei que el poble es dicta a sí mateix per mitjà del costum”, en definitiva, commanté Joaquim Almeda, “el costum és, doncs, obra del poble, essent creat per una comunitatlliure i legisladora de si mateixa i tolerat pel poder públic, ja que el costum fa llei”en clau andor-rana, la tesi del guardià de les essències està molt present en els escrits de joventut de RicardFiter:10 les nostres Valls, en la seva pau primitiva, espiritualitat profunda, costums antics i vidarústica, han tingut tots els elements necessaris i humans per haver estat guardianes de la mésfina essència d’unes creacions del gènere popular (1966) ; dins de les nostres muntanyes esconserva, amb gran cura, el que davant la Història tenim obligació de guardar, el que altrespobles han perdut (1967); autor que, l’any 1973, dedica una de les seves obres “al M. i. ConsellGeneral, intèrpret i custodi dels usos i costums del nostre Poble”. Efectivament, el verb custodiar



és sinònim de conservar; de fet, un fragment de l’himne andorrà proclama: “siguen els furs mostutors”, una cosa congruent amb un dels ítems fonamentals del diagrama de Wolf (1989), furs /costums no escrits, expressant la cultura vitae et cultus animi del poble andorrà, els qualsexigeixen, endemés, el compliment de l’aforisme iura novit curia: “el Tribunal Superior deAndorra, radicado en Perpiñán, está formado por cuatro jueces asesores”, documenta l’any1964 el jurista vigatà Joan Anglada i Vilardebó, entre els quals, hi ha “un juez escogido entre laspersonas enteradas de los usos y de la lengua andorrana”. En síntesi, res de nou, doncs, sota la tautològica capa del cel:11 “l’ús és un costum aprovat perl’antiguitat i s’anomena costum perquè està en el comú ús” (Constitucions de Catalunya, llibre i;títol xV). Tanmateix, en la compilació medieval Recognoverunt Proceres, que aglutina el dretbarceloní, trobem l’obligació dels veguers de “servar les costumes“, mentre que la formula ser-varan e faran servar les ordinacions serà imposada als consellers barcelonins que, durant elsegle xV, prestin jurament del seu càrrec. i és que, parafrasejant Toynbee, podem establir una“semàntica cíclica de la història“; a tall d’exemple, en un altre text medieval català es recullenles següents expressions: cal servar l’ordre antic dins dels braços; aquest ordre se haja de guar-dar i servar perpètuament, mentre que, en una recent obra col·lectiva (coordinada per Santia-go Ripol Carulla: 2010), trobem un epígraf titulat Orden jurídico andorrano, en què s’afirma, totseguit, que “en materia civil, los tribunales andorranos aplican el derecho consuetudinario con-signado en el Digesto (1748) y el Politar (1767) 12 y subsidiariamente el Derecho Romano, elDerecho Catalán y el Derecho Canónico. En el campo penal, las fuentes aplicables son algunosDecretos de veguers y el Derecho consuetudinario, codificado en 1984”: percepció doblementforastera, ja que no aconsegueix captar l’essència del dret andorrà i, per tant, “el nostre propidret, més enllà del dret romà, del canònic, del català: em refereixo als usos i costums” (AntoniMorell i Mora: 2008).Altrament, com podem exemplificar i/o intentar aclarir la vaguetat conceptual d’allò anomenatusos i costums? L’any 1936, uns veïns d’Andorra la Vella protestaren contra el procediment irre-gular emprat pel comú en la reparació dels camins comuns, ja que l’execució d’aquests treballsfou acordada sense reunió de poble i, per tant, contravenint els usos i costums; malgrat que foudegudament provada l’observança de la fórmula tradicional de posar en coneixement delsveïns, per mitjà de crida pública, les seves obligacions de manobres, es va recordar, però, que“existeix el deure de recórrer a les autoritats competents en el cas que, en el futur, no s’obser-vin els usos i costums”: tesi que contradiu l’opinió de Kelsen, segons la qual i en virtut de lesinevitables divergències polítiques i socials, resulta impossible parlar d’una consciència socialcomuna i, amb més raó, d’una consciència jurídica comuna –de fet, el concepte andorrà delsusos i costums sembla més encarat vers el terme usus (el temps) que no pas orientat cap a l’o-pinio (la convicció) ; l’afirmació kelseniana, però, es qüestiona en comunitats molt exigües, enles quals l’obediència civil esdevé imprescindible per garantir la cohesió social: ras i curt, la tesisocietària d’Almeda Roig, que reconeix “la força obligatòria del costum, creat, conservat i per-petuat per la consciència popular, que és la suma de les consciències individuals”,13 s’hauriad’imposar, en seu del dret privat andorrà, a la tesi conflictual de Kelsen; nogensmenys importantés la fonamental observantia, la qual, segons Lluís Figa i Faura (1989), magistrat que fou del Tri-bunal Superior de la Mitra, “és doctrina constant en el ius commune aplicable al Principat, que


l’observantia [constant i duradora] acostumada d’aplicar una llei [esdevé] un mitjà fonamentald’interpretació, aquesta adhesió i/o lleialtat de massa” (Bourdieu/Passeron) dels andorransvers els usos i costums també fou certerament percebuda per Maurice Duverger (1981):“només els costums andorrans escapen al poder jurídic dels Coprínceps, en la mesura que elpoble andorrà s’hi sent vinculat. Però l’evolució de la demografia i de les idees afebleix, natu-ralment, aquesta vinculació als usos i costums”; amb tot, siguem clars, Duverger era un autèn-tic descregut sobre l’eficàcia dels usos i costums andorrans, atès que considerava que “noregulen gran cosa més que qüestions de detalls”, tot i que se cercava que tinguessin una veri-table força sancionadora: “els forasters s’hauran de subjectar, estrictament, al procedimentestablert pel costum” (segons el contingut d’una norma andorrana de finals del 1941); això noobstant, una palmària prova jurisprudencial de la vigència del concepte moris et consuetudinisen el dret andorrà és la reiterada invocació del Digest 21, 1, 31-20, emprada en un bon nombrede sentències per Puig i Ferriol, a saber: “allò que és d’ús i costum, haurà d’estar inclòs en elsjudicis de bona fe“. Finalment, cal destacar una cita del jurista mexicà Guillermo Margadant(1986): “Andorra, donde el derecho romano viene en tercer lugar, después del derecho con-suetudinario y del derecho catalán…” 14 és l‘única informació que he pres del meu llibre, enca-ra inèdit, Derecho y justicia en el Principado de Andorra: una visión para Iberoamérica, Españay Portugal, el qual conté un extens inventari de definicions del ius commune i també de la vir-tus, ítems vertebradors dels usos i costums andorrans, en conseqüència, una recopilació dedues definicions operacionals, l’anàlisi de les quals podria ajudar a percebre alguns dels anglesmorts de la qüestió debatuda.

Conclusions1) identitàriament, els usos i costums andorrans constitueixen, resseguint Marcuse, una de lesbaules filogenètiques15 del discurs social articulat i nodrit a través del temps i mitjançant lesquals es crea, gestiona i també paeix el prudent, contingut i sovint silent, estil d’ésser andorrà ino simplement de fer-lo: és inqüestionable que del particularisme geogràfic andorrà, de la sevaexigüitat, podem extreure un peculiar sentit del viure (Joaquim de Camps Arboix: 1952), cosaque mena, segons una ordinació del Consell General de l’estiu del l’any 1981, a definir, ambuna costeruda sintaxi, el casc antic, com la “zona que guardarà el caire que donaren els nostresavantpassats als pobles, de manera a salvaguardar la història de l’habitacle a Andorra“ i també,com afirmà el pare Miquel d’Esplugues (1916), a poder identificar “la feresta, generalmentestreta i reclosa, psicologia de la muntanya”; en aquest sentit, podem establir una mena decorrelat tel·lúric entre el costum de la terra, que recull la traducció catalana del Código Civilespanyol, impulsada per Maluquer de Motes (1991), amb una norma tècnica andorrana, publi-cada a les acaballes del 1983: “el cultivador tabaquer estarà obligat a cuidar les seves plantes,segons els usos i costums del bon pagès del País”.16

2) Jurídicament, ja resulta del tot intempestiu pronosticar “una fusión definitiva entre el iuscommune y el derecho codificado” (segons l’opinió de l’antic magistrat del Tribunal Constitu-cional, M. À. Aparicio Pérez: 2005) i, en puritat, més que d’una data precisa de la defunció delius commune andorrà,17 podem parlar d’una progressiva transfiguració, esdevinguda en lesdues darreres dècades. És a dir, un accelerat aprimament de la cultura jurídica clàssica,18 en la


mesura en què ja no guarda congruència amb la realitat social i, per tant, amb les modernesnormes jurídiques; en conseqüència: “se comprende entonces, perfectamente, que en esamanifestación del Estado moderno que es la Codificación, se niegue a la Costumbre, por reglageneral, la condición de Fuente autónoma de un Derecho que, por definición, estaría llamadoa vivir fuera del Código y como un Derecho paralelo […] la formulación codificada del Derechogenera por sí misma una dinámica de expansión y desarrollo de la Ley codificada que lleva,como inevitable secuela, al arrinconamiento de la Costumbre en tanto que Fuente supletoria[…] en la Codificación, la Costumbre queda reducida a dato de hecho (uso) invocable por ellegislador para la última determinación de su mandato […] no quiere ello decir, sin embargo,que lo consuetudinario pierda toda posibilidad de significación en Derecho” (Antonio GordilloCañas: 1992). En conseqüència, la codificació del dret privat andorrà comportarà una indefugi-ble revisió dels procediments “estilats des de temps immemorial en la Cúria andorrana“, segonsrecull una instrucció de l’any 1740.3) ideològicament, no és acceptable que en l’Andorra dels drets constitucionals de primera,segona, tercera… generació19 es constati, però, l’absència de certs drets en l’ordenament jurí-dic i la correlativa vigència, això no obstant, de consolidats usos i costums: una esquerda en lapolítica legislativa, un dèficit democràtic o, senzillament, vergonya cavallers, vergonya? hodeixo al criteri balmesià de cadascú… Altrament, és igualment inadmissible apel·lar als usos icostums com una mena de farciment d’insonorització, sigui instrumentalitzat per la pròpiaignorància, sigui a causa d’un recurrent cinisme, o bé derivat de l’ús d’un material jurídic d’a-vulsió, és a dir, la versió violenta de l’al·luvió, és a dir, els arguments autoritaris i d’intimidació,20

construint, segons les reserves de l’administració de la por de les quals es disposin, una caixade ressonància per tal de donar veu a una manera arbitrària de fer, interpretar i crear el dret,cobrint llacunes i emplenant mancances de forma despectivament barroera, atès que mai “capdecisió pot ésser directament justificada sobre la base de la tradició“ (Palombella: 2006), ja quetot i que “no s’ha de menystenir l’autoritat del costum, ni el seu perllongat ús en el temps,aquest no serà vàlid fins al punt de prevaler per sobre de la llei, o bé, de la raó” [Codi Viii. Liii.ii]; aleshores i vista “la dificultat de combinar la tradició històrica amb les exigències del dretconstitucional” (Badosa Coll: 1992),21 allò jurídicament més desitjable seria configurar el cos-tum com una vertadera “forma democràtica de producció del dret” (Kelsen: 1945).4) Conceptualment, resulta més adequat defensar, en seu del modern dret privat andorrà (i envirtut de les dubtoses consistència, congruència i completesa de l’ordenament juridicoprivatandorrà, tirant a valetudinari), la univocitat del concepte usos i costums:22 si hom comença,seqüencialment i respectivament, a associar allò fàctic i allò jurídic a cadascun d’ambdós mots,o bé, directament, s’abraça a la pura concomitància: “l’ús (acció de practicar habitualment unacosa) i el costum (manera de fer, d’obrar, establerta per un llarg ús)” (Ricard Fiter: 1974), entranten fragoses reflexions teòriques, hodiern, només provocarà l’entrada d’un mamut siberià en eljardí andorrà i com s’afirma, en un únic idioma, en la capçalera i la cloenda d’una conegudaobra (any 1947) de Malcolm Lowry: “¿le gusta este jardín, que es suyo? ¡evite que sus hijos lodestruyan!“.5) Tècnicament, un codi és, segons Pio Caroni (2011), “el desitjat producte jurídic d’un anhelsocial” i, certament, caldrà “codificar per a canviar“, sabent, però, que “qui codifica intenta


canviar, molt o poc, la qual cosa es pot fer consagrant la llei i marginant el costum, és a dir,subs tituint el silenciós epicentre consuetudinari-sapiencial pel (sorollós) de la llei codificada;per tant, la codificació endemés d’afavorir la recopilació global i completa de les regles jurídi-ques disperses i desordenades, també les hi haurà de conferir un ordre sistemàtic“, en tractard’ordenar “un patrimoni jurídic il·limitat, caòtic i també contradictori”. Altrament, si bé la nove-tat legislativa s’associa al procés codificador, el concepte de compilació aglutina tot allò que lahistoriografia jurídica havia considerat, fins aleshores, com una simple actualització. En definiti-va, conclou Caroni, “s’exigeix la creació d’una codificació clara, escrita i completa, que serveixial jutge com a directriu única, essent interpretada i aplicada segons principis científics i nosegons el lliure albir”; tesi concordant amb la defensada, ja l’any 1951, per Enrique GómezArboleya: “la codificació és l’expressió del racionalisme” i implica, aidoncs, “la racionalitzacióde la vida jurídica” i, de retruc, “una racionalització concreta: l’aparició de les peculiaritatsnacionals”; això no obstant, “l’Estat modern vol ésser centre temporal no unit amb el món cir-cumdant, sinó conformador d’aquest”, de fet, segons Gómez Arboleya, aquest món circum-dant, “s’anomena ací, realitat d’usos, costum, tradició immediata, pluralitat quotidiana”; noendebades, segons Pio Caroni (1998), la codificació pot evocar, “involuntàriament, una gàbia:en el moment d’entrar en ella cadascuna de les regles, aquestes canvien, no precisament d’i-dentitat, però sí de valor”.

Joan Argemí i Ferrerllicenciat en dret i funcionari


Notes al marge1- Sota l’epígraf Usos i costums, el manual escolar Andorra, el meu país (1963), explica, a través de nou lliçons,la legislació consuetudinària andorrana i és que com afirmà Joan Lluís Vives, “els costums neixen de l’edu-cació, de l’habitud, de les conviccions“; segonament i per la seva claredat conceptual, també destaca elcapítol titulat Els drets d’ús comunals, que apareix en una obra de Pere Moles i Aristot, publicada l’any2000: segons Joaquim Almeda i Roig (1908), el dret consuetudinari apareix com “un instrument de comu-nicació de pensaments, afectes i volicions”; en conseqüència, cal diferenciar, resseguint Francesc Soler iFontrodona (1994), entre la Gesellschaft (la llengua dels juristes) i la Gemeninschaft, és a dir, el llenguatgefamiliar, el qual “està sotmès a una normativa merament consuetudinària, presentant, doncs, dues carac-terístiques comunicatives fonamentals: l’usen solament persones que ja s’entenen pel context i, segonament,transmeten més les emocions que els conceptes”.2- L’honor atribuït per l’article segon del Reglament del Consell General al “conseller general de més edatde la parròquia de Canillo“ és una transposició normativa del costum gerontocràtic proclamat en el ManualDigest, en el sentit d’escollir als “homens mes experimentats“ i, en general, “a los vells y madurs per loConsell”. Aquesta consideració protocol·lària de Canillo, com a gresol de l’andorranitat, resta exterioritza-da en el frontis que presideix la sala de consell del comú canillenc, en el qual es pot llegir la fórmula con-trasignada en les sessions de Sancogesma: lloam y aprobam totes les ordinacions scrites y no scrites, ususy custums.3- No es tracta, però, ni d’un acèrrim misoneisme, ni tampoc d’un obcecat immobilisme, segons la informaciósubministrada ex professo per Domènec Bascompte i Grau. En les actes del llibre magistral del consell deSancogesma de l’Arxiu del Comú de Canillo trobem algunes referències explícites a l’acceptació del gradualcanvi jurídic; en primer lloc, la confirmació dels usos i costums en el sentit de renovació del seu anterior con-tingut jurídic, justament per tal de validar-ne la vigència: “y en quan menester sie, innovant tots los usus y cos-tums” (any 1777); segonament, la conciliació entre les normes tradicionals i les de recent implantació, queuneixen, per tant, “les que son confirmades dels anys anteriors amb algunes modificacions que se han como-nicades al publich com de costum” (any 1920); en aquest sentit i com afirma el pare Andreu (1936), RamonLlull considerava que “per bé del poble, calia proclamar la conciliació entre la tradició i la novetat, entre el cos-tum vell i les consuetuds novelles”, i destacava també que en “l’ajuntament o congregació de persones per aconsecució de bons costums radica, precisament, l’origen dels pobles”.4- Aquest fragment no existeix, però estrictament no és una mentida; més aviat és una llicència acadèmicaadaptada a les exigències d‘aquesta convocatòria, ja que parlem de la codificació del dret privat andorrà.Així, una versió molt aproximada de la font original seria que “la llengua, la cultura, els usos i costumsandorrans demostren que les Valls andorranes són vertadera Catalunya”. Això no obstant i a efectes d’unmillor encaix temàtic, s’ha passat de la geopolítica a la geojurídica, i s’ha manllevat, aleshores, al JosepPella Forgas del 1912, és a dir a l’esforçat jurista que, pocs anys després, una febrada doctrinal va impulsar-lo a la redacció dels quatre volums del Código civil de Cataluña comparado con el español, el darrer volumdels quals, per cert, publicat a títol pòstum. 5- “L´obra de Brutails sobre el dret vigent a Andorra“, Casimir Casagran: Revista jurídica de Catalunya. Vol.32, any 1926, pàg. 382-394.6- ibídem: Casagran, 1926.7- Aquesta intuïtiva, quasi atàvica, rudesa expressiva, troba una congruent explicació en la història deldret: així, quan Heinrich Ahrens (1878), parla de la nacionalitat romana, es refereix als “sabins com un pobleprincipalment muntanyès i dotat de les qualitats generals que, a aquest mode de vida, li pertoquen, destacant,entre d’altres, la severitat de costums i l’adhesió als antics usos”.8- L’actualització del dret, la seva adequació a la realitat social del temps, ha estat una preocupacióconstant, històricament renovada entre juristes de diferent signe ideològic: “el nostre Dret, interessantís-sim com a orientació i com a esperit, resulta sovint antiquat en els seus preceptes. Cal que la modificacióimportantíssima que exigeixen els temps i que, un o altre, haurà de fer per força, pugui ésser fet per nosal-tres mateixos, dintre de l’esperit tradicional i d’acord amb la realitat viva de la nostra terra” (Maurici Serra-hima: 1944); “el costum com a fruit de la voluntat del poble lliure, actualitzada i feta vida” (Juan AriasGómez: 1966); “el que demana la idiosincràsia d’un poble, en concordança amb els signes dels temps”(ignasi de Gispert: 1971).

9- Malgrat que Antoni Peris (2001), afirma que l’aforisme fides sit hosti servanda es troba a Summa Iuris,38, i tradueix com “cal servar lleialtat a l’enemic“, en l’edició a cura de Josep Rius i Serra (1945), el contingutmés aproximat al mencionat pensament de Ramon de Penyafort es troba al final de la Secunda pars – xxxvIII, DeTreuga et Pace (al final del primer i quart paràgrafs, respectivament): videndum ergo quid sit treuga, quid pax,qualiter et quando sit servanda, in quibus rebus et que pena non servantibus; et hoc si ipsi hostes serventnobis fidem, alias non.10- Aquest servadorisme jurídic andorrà, caracteritzat per la perdurabilitat del dret –és a dir, els contingutsaxiològics de la comunitat andorrana resten conservats pel seu ordenament consuetudinari–, troba la sevaantítesi en el pensament de Von Kirchmann: “tres paraules rectificadores del legislador converteixenbiblioteques senceres en escombraries” i, no obstant això, el seu fonament filosòfic tindria les seves arrelsen la metafísica dels costums de Kant: “conservar la pròpia vida, o bé, l’honra, és un deure al qual totstenim una immediata inclinació”.11- Joaquín Costa (1914) va desautoritzar, però, el concepte retroalimentat de l’expressió usos i costums:“pues cabe uso sin costumbre y no costumbre sin uso, siendo aquél un hecho, éste un derecho“.12- L’error en l’any de publicació del Politar no segueix, afortunadament, els còmics i consecutius despropòsitsque Díez de Velasco (1994) va estampar en la bibliografia andorrana del seu manual: Fiter y Rosseli(millor Rössli) i també Puigt…, però, això no obstant, s’hi apropa: el Digesto no és, pròpiament, elManual Digest.13- “Au fond, la leçon catalane comme la leçon italienne sont claires: sans un minimum de culture juridi-que, sans le maintien, même ténu ou déformé, du souvenir des sources antiques, la prise de conscience dela coutume n’est guère possible” (André Gouron: 1988).14- El jurista mexicà ressegueix allò estipulat per Pierre Barbier l’any 1938: “le premier droit supplétoire del’Andorre est le droit catalan […] la coutume d’Andorre est apparentée au droit catalan […] la coutumeandorrane présente sur tant de points avec le droit catalan de frappantes ressemblances”.15- En cru, aquest concepte antropològic és engoladament ridícul i no permet expressar les principalsdicotomies identitàries andorranes: ius soli – ius sanguinis; condició jurídica – condició psicològica i ensallunya, doncs, del sentit comú, o sigui, de la premissa fonamental, com ho és la nostra tendència, enparaules de Hermann Hesse (1953), “als costums fixos i a les repeticions”, ja que “la memòria és el nostrecapital”.16- Hoc ius commune est, non solum hominibus, sed etiam brutis animalibus, arborius et plantis: De iurenaturale – prima pars. Summa Iuris (Ramon de Penyafort).17- En el seu article sobre els usos curials de Barcelona (1925), Enrico Besta es planteja l’evolució historico-jurídica dels curiales usus i, aleshores, es pregunta: “què es podia entendre sota aquesta etiqueta? L’estil,o bé, el procediment i la pràctica de la cúria? O la pràctica observada en la comprovació dels curiales perregular les relacions inter vassallum et seniorem en contraposició a les causae comunes? O la pràctica con-cernent a l’exacció dels drets pertinents a la cúria? En el primer cas, haurem tingut davant un codi de pro-cediment, en el segon, un codi feudal, en el tercer una espècie de tarifa de bans o tributs.” Altrament isegons recull Sebastià Farnés en la seva Paremiologia (vol. iV), Josep Escrig i/o Constantí Llombart (1887-1891) mantenen que l’aforisme “estil i pràctica fan llei, dóna a entendre el que influeixen els usos i costumsen la manera de ser dels individus i la societat”.18- En aquest sentit i atès el temps transcorregut, caldria verificar la següent afirmació: “les sentènciespronunciades pels tribunals andorrans es continuen fonamentant en els usos i costums del Principat d’An-dorra, en el dret romà i el canònic” (Jordi Jordana i Rossell: 1994); altrament, Pere Pastor i Vilanova ens harecordat en el seu article La plasticité du droit andorran (2013), que “les juridictions coutumières sont interdi-tes” en el Principat d’Andorra.19- És l’Andorra hereva d’un cert apriorisme jurídic: “els drets i llibertats, reconeguts ja pels usos i costums“,segons s’afirma, de forma vaga, en l’exposició de motius de la Llei sobre drets de la persona de 29 de marçdel 1989: les escorrialles del predomini dels “costums tradicionals sobre la llibertat conscient“? (Ahrens:1878). Amb tot, també calia exorcitzar, constitucionalment, la frisança identitària provocada a l’interior del’ambulacre més repatani de l’inconscient col·lectiu andorrà i, doncs, manifestar, almenys formalment, lasubmissió dels usos i costums a la jerarquia que proclama la piràmide kelseniana: així, en l’article 29.1.f dela Llei qualificada de la nacionalitat de 5 d’octubre del 1995 s’imposa a l’aspirant a ciutadà andorrà que es



comprometi “a respectar fidelment el sistema constitucional del Principat d’Andorra, les seves lleis i elsusos i costums“a, suavització ideològica de l’article 6 del Decret relatiu a la nacionalitat, de 17 de juny del1939, que condiciona l’adquisició de la nacionalitat andorrana que “no es provi que han mirat amb menys-preu o amb indiferència les coses i assumptes del país”; ens trobem, doncs, davant d’allò que Peter Häber-le (2006) anomena clàusula d’identitat nacional. Altrament, l’article tercer del Codi de relacions laborals de18 de desembre del 2008, situa en vuitè i darrer lloc “els usos i costums professionals, ´essent´ només apli-cables”, com a elements reguladors de la relació laboral, “en defecte de disposicions legals, reglamentàries,convencionals o contractuals”. 20- En seu de la funció pública, això comporta l’aplanament a les instruccions legítimes, però també laprobable indefensió davant la vesànica impunitat de l’arbitrarietat, doble component, ètic i moral, que jafou tractat per Bastús Carrera: “mai no s’han de tolerar els usos dolents, ni admetre excuses per practicar-lossota el pretext del costum o de la usança”..., segons recull Sebastià Farnés (1999; vol. Viii).21- Recapitulant: els usos i costums andorrans s’han de con-servar amb les precaucions assenyalades, a fi iefecte de garantir-ne la credibilitat, prenent consciència, doncs, de l’usus iuris; no obstant això, els mésdesagraïts o, simplement, els dissidents poden expressar, amb fiscalitzada llibertat, atesos els perillososllindars semàntics de la injúria col·lectiva, que els usos i costums us els podeu con-fitar b, però, segurament,ho diran, de bona fe [objectiva], sense un gratuït ànim, groller i provocador, ja que travessem una èpocamolt difícil i massa incerta, la qual, potser obligarà a passar dels usos i costums a les improvisacions i excep-cionalitats: per exemple, que la nacionalitat andorrana perdi la seva acostumada solemnitat (unicitat) i, jadefinitivament, per tant, abandonem la mentida, i el passaport andorrà sigui oficialment (veraçment)compartit amb d’altres salconduits (econòmics).22- Baldament, aquesta homologació terminològica es pot justificar filològicament: “en el llenguatge legalantic, ús, emprat sovint en plural, havia pres el sentit de costums públics o reals esdevinguts lleis per l’ús;era, doncs, sinònim d’usatges i de costums […] en el període medieval, usatges s’havien aplicat a tributsconsuetudinaris” [foc i lloc, en el cas andorrà], segons documenta Joan Coromines (1992; vol. Viii.).(a) i, no obstant això, “el costum és el que porta a la llei i no a l’inrevés” (Lluís Figa i Faura: 1993); és a dir:“el costum fa llei” (Joaquim Almeda i Roig: 1908). No obstant això, des de la cultura jurídica francesa es vadefensar la interacció mútua d’ambdós elements i es va descriure una mena de commixtió, segons exposaJacques Matter a De l’influence des moeurs sur les lois, et de l’influence des lois sur les moeurs (1832): “leslois non-seulement sont la simple expression des moeurs, mais encore leur but principal est d’assurer lemaintien de ces moeurs; la concordance des unes avec les autres est pour nous la chose la plus désirabledans la vie. Non-seulement les moeurs communiquent aux lois leur nature, leur caractère, leur physiono-mie; ce sont elles qui déterminent les institutions politiques et les formes de gouvernement qui régissent lespeuples“; de fet, Matter cercava “vues et observations générales sur les moyens qu’offre l’influence réci-proque des lois et des moeurs pour l’amélioration de la condition sociale des peuples”; pretensió fonamen-tada en la premissa següent: “les moeurs inspirent les lois, les lois modifient les moeurs. Le plus souventelles sont la copie, l’expression les unes des autres”. En síntesi, podem afirmar, resseguint el pare Andreu(1936), que el dret consuetudinari és el “dret nutritiu”, ja que “és aquell que serveix per a mantenir i con-servar els altres.”(b) Minus apta verba. Tot i que el cofoisme resulta, a la fi, perniciós: “s’ha comprovat que en el dret priva-tiu dels pobles és on es distingeix el caràcter i les virtuts, les qualitats i àdhuc els seus defectes” (JaumeCots Gorchs: 1933); altrament, l’endoculturació mai no pot ésser forçada, hom ha de voler conèixer i,doncs, estimar, voluntàriament, encara que el sincer escepticisme s’imposi a la sempre interessada passiói, aleshores, des de la integració, caldrà veure com cadascú “participa del canvi dels costums amb les sevesactivitats morals” (Carlos Cossio: 1947). Això no obstant, en darrer terme, cal defensar la plena genuïnitatdels usos i costums andorrans, ja que com va afirmar Pere Canturri (2002), “d’alguns usos i costums ances-trals ja solament ens en queda alguna referència escrita i són veritables relíquies històriques que ningú noha conegut. Altres ens han arribat mig esborrats i altres han estat modificats per la influència de la immi-gració […] en conseqüència, caldrà preservar els usos i costums que són propis de la societat andorrana” iintentar recuperar, doncs, “les creences i les tradicions d’una cultura mil·lenària que s’està esborrant”. Defet, el Dr. Viñas Farré opina que “s’intenta, no sempre amb èxit, una integració prudent i selectiva delsestran gers, de tal manera que quedi salvaguardada la identitat nacional” (1994), argumentació que, malgrat

el pas del temps, no deixa aigualida: “les recopilacions d’usos i costums del Principat expressen un senti-ment de prevenció vers el que era estranger, de fora de les Valls” (2002). Un conjunt de reflexions que con-dueixen a considerar que la validesa dels usos i costums no només depèn del seu ajustament respecte delsrequisits tècnics dels discurs jurídic, sinó que també en resulta imprescindible la identificació amb el contingutideològic que expressa, amb sincera afecció, la condició psicològica de qui viu i/o treballa al Principat d’An-dorra.


El primer punt serà doncs analitzar el concepte de costum en el vessant jurídic.El mot costum ve del llatí consuetudo-udinis, derivat de consuercere, acostumar.El diccionari etimològic de Joan Coromines dóna diversos exemples de l’evolució del mot através de la literatura des de l’edat mitjana: “costume“ en el Blanquerna de Ramon Llull; “costu-mes de la terra“ en les Cròniques de Desclot; “bones costumes” en les Cròniques de Jaume Iquan parla del seu pare i, ja en el Codi de Tortosa pren la forma femenina “una costum”, “lacostum”.N’hi ha diverses definicions; n’hem escollit una de senzilla i entenedora: “Costum és aquellanorma jurídica nascuda d’un ús perllongat, i a Catalunya i per extensió a Andorra, té força dellei a condició que sigui raonable, espontània, repetida i provada.”Les Partides d’Alfons x el Savi defineixen el costum com “Derecho o fuero que non es escrito;el qual han usado los homes luengo tiempo ayudándose de él en las cosas e en las razonessobre lo que lo usaron”.Una definició moderna del jurista Dusi el defineix com “la manifestació de la norma jurídica fetatàcitament pel poble mitjançant un ús uniforme i constant i observada com a norma necessàriai obligatòria”.Origen del costum. On hi hagi més d’un home és necessària una norma de vida, de conducta.Fins i tot, partint de la consideració que els homes fossin perfectes segons una visió cristiana ofins i tot roussoniana, que no es produïssin litigis ni delictes i tots es comportessin com a bonsgermans, sempre es necessitarien unes normes de convivència per ordenar la vida d’aquellasocietat.Quan el nucli societari està format per pocs individus o és molt jove, no es produeix la solemnitatde promulgació de lleis; en canvi, sí que es produeixen unes regles que tenen un valor similar, sónels costums.Com es formen aquestes regles? Per la repetició d’actes. I aquesta repetició, que al principi no

Salvador RAMÉNTOL i FÀBREGAS

Reflexions sobre els conceptes de “costum” i “codificació”


DOi: 10.2436/15.0110.20.5 iSBN: 978-99920-61-22-0


té cap finalitat jurídica per si mateixa, atès que és una simple repetició d’actes aïllats d’interèsparticular, quan la repetició és freqüent i notòria acaba per engendrar obligació en la massasocial. El mateix es produeix en una societat més avançada, que té lleis, en alguna relació jurídicaque no està expressament prevista per la llei.El que existeix darrere o en el fons del costum com a norma jurídica és la conveniència social,és a dir la necessitat de regular la vida, la moral i la justícia, en les relacions entre els ciutadans.La doctrina diferencia tres tipus de costums:

1) El costum secundum legem, segons la llei, que, de fet, és una aplicació de la llei existent.2) Costum contra legem, en contradicció a la llei, que no és d’aplicació i per tant no té

força d’obligar.3) I el costum praeter legem, fora de la llei, que la complementa, en la mesura en què cobreix

i dóna solució a llacunes o mancances de la llei.El costum praeter legem constitueix una font del dret, a Andorra i a Catalunya.Un altre tipus de divisió és segons l’àmbit geogràfic:

a) Costums generals, en extensions territorials àmplies, el cas d’un país o una regió.b) Costums locals, quan l’àmbit d’aplicació d’un costum és més reduït i es concreta en una

població o comarca.

Requisits del costum com a font de dret1. Racionalitat: ha de ser adequat a la raó i a la veritat. No pot ser contrari a la moral, a l’ordrepúblic o als bons costums.2. Ús perllongat: és la qüestió necessària de temporalitat, d’un ús perllongat en el temps. Inter-pretacions: 1) “pràctica immemorial”, 2) prescripció trentenària de l’usatge Omnes Causae, 3)la pràctica moderna, en què serà suficient la prova d’un llarg termini.3. Provat: la invocació del costum com a font del dret amb força d’obligar exigeix que l’efectivitatde l’ús repetit durant un llarg període de temps sigui degudament provat.

A Andorra, el costum constitueix font del dret.N’hi ha prou de recordar que el Manual Digest i el Politar ho consignen literalment “en lo principide la causa, com també en son progres y definició, o sentència, deu observar lo Jutge, lo modo,forma y disposició del dret comú (que es lo que se observa en las Valls de Andorra), menos enaquellas cosas en que es abrogat per alguna lley pàtria, o contrària consuetud, les quals sedeuen observar las primeres”.Extrems que recullen J. A. Brutails en la Coutume d’Andorre, el 1904; Francesc Pallerola en ElPrincipado de Andorra, publicat el 1912; Josep Gramunt en El Derecho Civil en el Principadode Andorra el 1923, i altres.Si ha existit en algun moment una certa confusió és a establir quin era el dret comú a Andorra.Malgrat que una disposició del Consell General de 31 de maig de 1876 establia que el dretcomú era el dret romà, tots els tractadistes arriben a la conclusió que el veritable dret comú elconstitueix el dret català, i això per afinitat geogràfica, pels orígens comuns i per la pràcticaquotidiana de notaris, advocats, magistrats de formació catalana.Dret català, però, anterior al Decret de Nova Planta, de 1716. I en són drets supletoris el dret



romà, el dret canònic i en darrera instància en ocasions s’ha invocat el Codi de les Set Partidesd’Alfons x el Savi. Un ordre de prelació que van confirmar les Corts d’Andorra, celebrades elmes d’octubre de 1910, i que la jurisprudència reiterada havia consagrat.Aquell era l’ordre de prelació tradicional de les fons del dret andorrà. Criteri que queda modi-ficat a partir de la promulgació, l’any 1989, del Codi de l’Administració, que en l’article 6 fixaclarament l’ordre de les normes, “1r dels Coprínceps; 2n del Consell General de les Valls; 3r delConsell Executiu, en l’exercici del seu poder reglamentari, d’acord amb la llei vigent; 4t de lescorporacions locals, i 5è del dret consuetudinari i del dret comú”. I acaba amb la frase que faextensiu aquest ordre més enllà del dret pròpiament administratiu: “Aquesta enumeració enl’ordre establert constitueix la jerarquia de les normes jurídiques vigents al Principat.”L’article 8 consagra, endemés, els “principis generals del dret” com a mitjà d’interpretació deles normes escrites o per suplir-les quan faltin.Finalment, l’any 1993, amb la promulgació de la Constitució andorrana, norma suprema del’ordenament jurídic d’Andorra, en l’article 3 s’introdueix els conceptes de “principi de legali-tat”, els principis del “dret internacional públic” universalment reconegut i, els “tractats iacords internacionals”.En l’article 50 la Constitució confereix al Consell General la potestat legislativa, que així passaa constituir la primera font promotora de dret, en substitució dels Coprínceps.

Codificació, concepteCodificació és l’acció metòdica i sistemàtica de reunir en un sol cos legal lleis fins aleshoresdisperses.Nascut el dret de la consciència social s’inicia amb un primitiu sistema purament consuetudina-ri, que per la vaguetat, imprecisió i diversitat dels costums evoluciona en el temps i es produeixla recopilació o compilació d’aquells costums. Aquestes compilacions, però, es limitaven areunir distintes lleis i a agrupar-les segons un ordre cronològic o de matèries, però sempre con-servant-ne la individualitat. La necessitat i la pràctica imposen un perfeccionament del sistema,mitjançant la seva organització sistemàtica reunint, segons un mètode científic i ordenat, totesles lleis referides a cada branca jurídica per formar un tot orgànic i harmònic en una sola llei,que passa a denominar-se codi.La bondat del sistema de codificació es prova per la seva extensió a la majoria de països, així comles facilitats i excel·lents resultats que presenta en la pràctica per al coneixement i l’aplicació de lallei per part de notaris, advocats i magistrats.En la majoria de països la codificació de les seves lleis s’ha realitzat al llarg de segles. Contrària-ment, a les nostres Valls el procés legislatiu és molt jove i incipient. Malgrat tot, els darrers anyss’ha promulgat un volum legislatiu considerable, especialment a partir de la Constitució de 1993.Al dia d’avui, el gran repte que té l’Administració de Justícia andorrana és la promulgació d’uncodi civil que agrupi i unifiqui les diverses lleis i normes d’aquesta matèria.Confiem que s’hi està treballat i que en un termini el més breu possible, vegi la llum.

Salvador Raméntol i FàbRegaS

advocat

37

1.

Simplificant una mica, podem dir que el moviment codificador és un moviment il·lustrat, liberali burgès que neix a Europa a meitat del segle xviii i, si bé no està directament unit al constitu-cionalisme, sí que hi té lligams importants (sobretot filosòfics). En alguns casos els codis vanprecedir la constitució i en altres no, però es produeixen grosso modo en un mateix moment, iuns i altres participen dels mateixos ideals moderns de llibertat i d’igualtat.En el cas francès, que n’és el paradigma, l’Assemblea Nacional Constituent va disposar, el1790, que “il será fait un code général de lois simples, claires et appropriées à la constitution”.La Constitució de 1791 estableix “il sera fait un code des lois civiles communes à tout le Royau-me”, text que es va començar a preparar però que no fou aprovat (a diferència del codi penal,que ho fou el mateix 1791), i la Constitució de 1793 (Constitució de l’any iii) va tornar a establirque “il y aura un code de lois civiles et criminelles uniformes pour toute la République”. El codicivil es promulga el març de 1804, encara sota el consolat, i forma part de la magna obra codi-ficadora acomplerta sota Napoleó, que va fer aprovar cinc grans codis en el curt període com-près entre 1804 i 1810: el Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, el Codi Civil, el Codi deProcediment Civil, i el Codi de Comerç.No és casual que els dos moviments es donin simultàniament, perquè tenen moltes coses encomú. Per això, tampoc no és estrany que aquí a Andorra, després de l’aprovació de la Consti-tució, es plantegi la necessitat de codificar el dret privat, perquè la situació aquí no és gairediferent, en alguns aspectes, de la que es plantejava a l’Europa continental durant el segle xix.Aquesta, almenys, és la meva forma de veure-ho.i sabem que, a Europa, el moviment codificador es va acabar imposant, malgrat que en algunmoment s’hi manifestaven contraris juristes de la talla de Savigny, i l’Escola històrica del dret,però els avantatges de la codificació eren tants que va acabant triomfant i es va estendre perl’Europa continental, inclosa Rússia, i també a la major part d’Amèrica central i del sud, a partd’Àsia (Japó, Corea, Filipines, Taiwan, indonèsia, Macau…). Bàsicament hi han resistit els països

Antoni LÓPEZ i MONTANYA

El dret civil

i la Constitució


DOi: 10.2436/15.0110.20.6 iSBN: 978-99920-61-22-0


del common law, és a dir, aquells en què els jutges estan lligats pel precedent. Però Andorra noés, ni ha estat mai, un país de common law, ni la Constitució li permetria esdevenir-ho, de formaque l’evolució cap al codi és l’evolució lògica i natural del nostre sistema jurídic.

2.

Detinguem-nos un moment en les fonts del nostre dret civil. Per determinar el sistema de fontsvigent a Andorra, hi ha unanimitat en els autors i en la jurisprudència en remetre’s al ManualDigest, d’Antoni Fiter i Rossell, que, en un passatge citat invariablement (encara que de vegadess’atribueix al Politar) diu:

En lo principi de la causa, com també en son progres, y definicio, o sentencia deu obser-var lo Jutge lo modo, forma, y disposicio del dret Comu (que es lo que se observa en lasvalls de Andorra) menos en aquellas cosas en que es abrogat per alguna lley patria, o Con-traria Consuetut, las quals se deuen Observar las primeras.

Aquest curt paràgraf estableix l’ordre de prelació de les fonts del dret vigent a Andorra en elmoment en què va ser escrit (el 1748). Sistematitzant-lo, és a dir, posant del dret allò queexpressa en forma inversa, resulta el següent:

-En primer lloc regeixen les “lleis pàtries“.-Després les “consuetuts“ o costum (però això no és unànime. Cfr. Marc vila i Riba, citatper Pigot,1 i que les situa abans).

-i, en defecte dels dos anteriors, el dret comú.i voldria fer notar que, amb això, Fiter i Rossell no expressa cap idea substancialment novani pròpia: ja des del segle xi o xii a Europa, els glossadors i els comentaristes havien dit queen defecte de ius propium, s’ha d’aplicar el Corpus iuris civilis i el Corpus iuris canonici que,conjuntament, constitueixen l’Utrumque Ius o Ius Comune: el dret comú.La proposta de sistematització que acabo de fer sembla de sentit comú, i la trobem en diversessentències,2 però no és unànime: un autor tan qualificat com Brutails, a La coutume d’Andorrre,l’expressa de forma una mica diferent. En tot cas, la lectura de Brutails i també de l’obra, moltmés recent, d’André Pigot (Les fonts del dret andorrà) posen en relleu que el consens s’acabaquan es tracta de definir quines són les lleis pàtries o què és el dret comú, i que, al llarg deltemps, hi ha hagut criteris i sentències contradictoris.- Per exemple, és dret propi el que deriva dels coprínceps, dictat pels seus delegats o veguers,però generalment s’ha considerat també dret propi el dret català (anterior al Decret de NovaPlanta).3 Brutails afirma que també s’ha aplicat en ocasions com a dret propi el dret de Castella(les Set Partides) i que el dret francès ha estat aplicat en alguna ocasió per jutges de nacionalitatfrancesa4 (no és clar si com a dret propi o en quin altre concepte).- Pel que fa al costum, sabem que molt sovint el problema és provar-lo. Brutails afirma que elConsell General té la facultat de constatar el costum,5 però també adverteix que “els tribunals nodeuen acceptar cegament les seves opinions“ i explica que en ocasions la realitat resulta llargamentdesfigurada a causa de la seva sensibilitat a algunes influències que no tenen res de jurídiques.- El dret comú s’ha entès habitualment en el sentit usual del terme, és a dir, com la lectura medievaldel dret romà i el dret canònic, però sempre amb variacions, sobretot respecte si s’aplica amb



prioritat el dret romà o el canònic, on podem trobar decisions contràries. En ocasions s’ha posaten relleu la seva condició de sistema; així, una molt coneguda i citada sentència del jutge d’a-pel·lacions Carles Obiols i Taberner diu que reputats autors argumenten que “el ius communeno és l’aplicació integral i estricta dels dos Corpus iuris, sinó un dret nou, en el qual la base prin-cipal és la raó escrita del dret romà, moderada per la superior equitat del dret canònic, compe-netrat amb el dret indígena i corregit pel costum [...] formant un complet i harmònic sistema dedret civil, orfe solament dels avantatges de la codificació.“6

- Però també això ofereix sorpreses. Així, el magistrat Lluís Puig i Ferriol raona en una altra sentènciaque “la manca d’una legislació andorrana en matèria de lletres de canvi ha determinat ques’apliqui a les valls d’Andorra l’anomenada Llei Uniforme de Ginebra de set de juny de milnou-cents trenta sobre lletres de canvi, ja sigui per la raó de que constitueix un dret comúinternacional en aquesta matèria, o també perquè l’esmentada Llei Uniforme s’ha aplicat reite-radament a les valls d’Andorra com a veritable dret consuetudinari des que s’ha desenvolupaten el Principat el tràfec mercantil.“7

Moltes vegades, el dret català i el dret comú es complementen de forma més o menys harmònica,però, en altres ocasions, l’un i l’altre donen solucions diferents a una mateixa qüestió i, enaquests casos, que són els que plantegen vertadera dificultat, el nostre sistema de fons nodóna solucions precises.

3.

La Constitució del Principat d’Andorra, de 1993, estableix, en l’article 3, el següent:1. La present Constitució, que és la norma suprema de l’ordenament jurídic, vincula tots els

poders públics i els ciutadans.2. La Constitució garanteix els principis de legalitat, de jerarquia, de publicitat de les normes

jurídiques, de no retroactivitat de les disposicions restrictives de drets individuals o quecomportin un efecte o estableixin una sanció desfavorables, de seguretat jurídica, deresponsabilitat dels poders públics i d’interdicció de tota arbitrarietat.

3. Andorra incorpora al seu ordenament els principis de dret internacional públic universalmentreconeguts.

4. Els tractats i acords internacionals s’integren en l’ordenament jurídic a partir de la sevapublicació en el Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, i no poden ésser modificats oderogats per les lleis.

Aquesta norma estableix un sistema de fonts, encara que malauradament incomplet. Seriadesitjable que el sistema complet de fonts del dret fos fixat per la Constitució, però no és així.Per al que aquí ens interessa, estableix la preeminència de la mateixa Constitució com a normasuprema, i garanteix els principis de legalitat, de publicitat de les normes i de seguretat jurídica.El primer significa que tothom, autoritats i ciutadans, està sotmès a la llei. Però per estar-hisotmès cal que les lleis siguin conegudes.Per això, el principi de publicitat de les normes; significa precisament això: que les normes jurí-diques han de ser conegudes i, per tant, que s’han de publicar abans que es puguin aplicar.El principi de seguretat jurídica significa, bàsicament, que tothom ha de poder preveure elsefectes de l’aplicació d’una norma.

41

Doncs bé, el sistema de fonts que hem vist fa un moment incompleix de forma notòria aquestsprincipis:incompleix el principi de publicitat de les normes, i no únicament perquè les normes del dretromà, del dret canònic, del dret català antic no estiguin publicades en forma oficial, (certament,existeixen publicacions privades, actualment poc assequibles) sinó perquè hi ha diverses ver-sions de cada una d’elles, sense que es pugui determinar quina és la bona, quina té eficàcia vin-culant i quina no. És més, per la seva naturalesa, el ius commune és un dret d’autors: de glosadors,de comentaristes, i no sabem quins autors són els que s’han de prendre en consideració, moltsovint no sabem ni tan sols què van dir, perquè els coneixem per cites de segona o tercera mà. D’altra banda, el ius commune és també un dret de casos, més que de normes generals, i coma dret de casos conté moltes solucions contradictòries. Això és fantàstic per als advocats…, éstambé molt bo per als jutges…, però és fatal per a la seguretat jurídica i per a la predictibilitatde les sentències. En matèria de prescripció, per exemple, o en matèria de carta de gràcia, idret de lluir i quitar, és notòria l’existència de decisions contradictòries dels antics tribunalssuperiors i també de l’actual.Podria parlar d’altres coses, del creixent desconeixement de les fonts pels operadors de lajustícia, per exemple, però no m’estendré. Crec que ha quedat prou clar que el nostre sistemano compleix els mínims constitucionalment exigibles en matèria de publicitat de les normes ide seguretat jurídica i, per tant, hi hem de posar remei. i ho hem de fer ràpidament, o enspodem trobar que un dia ens ho imposi una sentència del Tribunal Constitucional.

4.

La Constitució exigeix, doncs, que el dret sigui conegut, que sigui publicat i que la seva aplica-ció resulti predictible i, com he dit, el sistema de dret civil que tenim actualment no compleixaquests requisits: una bona part no ha estat publicat oficialment ni és publicable, en la mesura enquè el dret comú està format per una multitud indeterminada d’opinions d’autors i de casos, denormes que no estan precisades, o que es contradiuen, i de les quals no sabem quina s’aplicaamb prioritat respecte de les altres. En les circumstàncies actuals, no és cap exageració dir que elnostre dret civil no compleix els requisits mínims de seguretat jurídica que exigeix la Constitució.Per tant, per donar compliment a les exigències constitucionals, cal que hom es plantegi una fixa-ció i publicació del dret civil. Ben entès, això no implica que, necessàriament, s’hagi d’aprovar uncodi civil. Hi ha diferents maneres de complir aquesta exigència:- Una forma de fer-ho seria mitjançant lleis especials. En realitat, això és el que ha fet el Con-sell General des de l’aprovació de la Constitució, i abans ho havien fet, en algunes ocasions,els coprínceps a través dels delegats permanents, en matèria civil. Pensem, per exemple, enels decrets sobre majoria d’edat, de 8 de setembre de 1971; sobre curadoria dels menors, de18 de juliol de 1973; el Decret sobre condició civil de la dona andorrana, de 15 de novembrede 1974, o la Llei de reforma del dret de successions, de 31 de juliol de 1989, a més dels moltnombrosos decrets sobre nacionalitat. Després de la Constitució, el Consell General ha apro-vat diverses lleis especials en matèria civil, entre d’altres: la Llei qualificada del matrimoni, de30 de juny de 1995; la d’adopció i altres formes de protecció de menors desemparats, de 21de març de 1996; la d’incapacitació i organismes tutelars, de 3 de novembre de 2004, i la de



les unions estables de parella, de 21 de febrer de 2005; així com també diverses sobrenacionalitat.La legislació especial és una solució relativament senzilla i ràpida a situacions d’urgència i, comdic, ja ens n’hem servit i podem continuar-ho fent mentre es promulga el codi, però la legisla-ció especial no és una bona solució quan es tracta de regular una matèria extensa com ho és eldret civil (pensem, per exemple, que el Codi Civil espanyol té quasi 2.000 articles i el francès,més de 2.200); lleis diverses significa sistemàtiques diverses, amb problemes per conèixer eldret i per encaixar unes peces amb altres; significa la possibilitat de contradiccions i, sobretot, sig-nifica l’existència de llacunes: de parts més o menys extenses de la matèria que queden senseregulació i sobre les quals persisteixen els problemes de seguretat jurídica a què he fet referència.- Una altra possibilitat teòrica seria fer una compilació, és a dir, un recull de les lleis que s’apli-quen en matèria civil. El dos Corpus Iuris, el civil i el canònic, són exemples de compilacions,però són –recordem-ho– dels segles xi i xii, respectivament. Són també compilacions els Usat-ges de Barcelona, les Constitucions i altres drets de Catalunya, les Set Partides i tantes i tantesaltres que hi va haver a l’edat mitjana, però una compilació és una cosa del passat. Em direu,potser, que hi ha un exemple molt més recent, la compilació del dret català de 1960, però enaquest cas es tractava de compilar el dret històric, un dret que continuava vigent, perquè així hopreveia el Codi Civil espanyol, però que havia perdut la possibilitat de renovar-se; només caldràrecordar que es va publicar en llengua castellana. Per sort, la nostra situació no és en res compa-rable amb la de la Catalunya de llavors. Per altra part, des que el parlament català ha recuperat lapossibilitat de crear normes de dret civil, ha substituït la compilació per un codi. Penso que fer unacompilació no tindria, avui, absolutament cap sentit, excepte potser, des del punt de vista delsestudiosos i erudits, però, en tal cas, hauria de ser un treball científic, no una obra del legislador.- Descartades aquestes possibilitats, la codificació apareix com la solució més desitjable: unafeina certament complexa i feixuga, que requereix el treball d’una comissió codificadora com-posta per tècnics i per professionals del dret, encara que el resultat final només pot ser aprovatpels representants del poble: els primers han de proposar les solucions científiques més ade-quades, mentre que els segons han de saber-hi posar seny i visió de futur, tot intentant com-paginar aquelles solucions amb les necessitats i les aspiracions dels nostres conciutadans. És unprocés complex i de llarga durada, que segurament no es podrà concloure en una sola legislatura,però que caldria posar en marxa sense més dilació.

Antoni López i MontAnyA

advocat i autor de la publicació Legislació administrativa del Principat d’Andorra (2000)

noteS

1- PiGOT A. Les fonts del dret andorrà, Andorra, 2005, pàg. 97.2- Sentències de la sala civil del Tribunal Superior de Justícia de 8-1-04, causa TSJC 101/03; de 23-9-04, causa 073/04 (queen cita diverses d’anteriors).3- PiGOT A. p. 97 i 98 nota 24.4- Pàg. 48 text i nota.5- Pàg. 58 in fine.6- Sentència del 8 de juliol de 1954.7- Sentència de 10 de juny de 1996.

Sense la menor pretensió de presentar-me com especialista, perquè no ho sóc, vaig acceptarla invitació que amablement em va adreçar el Iago Andreu en nom de la SAC, per dues raons:l’interès i l’actualitat de la temàtica d’aquestes Jornades que no es converteixin en “codifica-ció vs ius commune”, i, en segon lloc, per tornar a cooperar amb la SAC en aquesta que erala tercera vegada que m’ho ha demanat: la primera en la Diada d’Andorra en la UniversitatCatalana d’Estiu a Prada de Conflent l’any 2002, i l’altra, en les xI Jornades de la SAC del2005. No tinc la intenció de fer l’elogi de la SAC perquè els trenta anys que ara compleix des de laseva fundació l’acrediten amb escreix i així us estalvio el meu comentari que de ben segur nopassaria de ser anecdòtic. De tota manera, gràcies a la SAC per existir, per fer el que fa i, pertant, de manera molt especial el meu agraïment a la seva infatigable presidenta, Àngels Mach,per la feina que fa; i aprofito per presentar-li les meves excuses públiques perquè malgrat ser-ne soci des de gairebé l’inici he estat un soci molt, massa passiu: un motiu més per contribuir aaquest debat.Quan vaig proposar el títol de la meva comunicació, vaig dir al Iago Andreu que les mevesidees fortes eren dues: la primera, que no perquè codifiquem guanyarem necessàriament enseguretat jurídica més enllà de la indubtable comoditat per als operadors jurídics (únic argu-ment del president Obiols del TS de la Mitra d’Urgell, en el seu discurs de 23 de novembre de1974, que avui precisament farà 39 anys); i, la segona idea forta, que la jurisprudència dels tri-bunals, aquí i arreu, sempre té l‘última paraula en l’aplicació del dret vigent, codificat o no,antic o modern, perquè és la que imparteix la justícia del cas concret, que és la que interessa alciutadà quan esdevé justiciable, i així és, ha estat i pot seguir sent també al Principat. Peròtambé li deia que tanmateix caldria alguna correcció major a la jurisdicció ordinària amb l’addi-ció del recurs extraordinari de cassació, avui inexistent en el nostre ordenament processal, delqual sóc, ai!, l’únic defensor, o gairebé.

Manuel PUJADAS i DOMINGO

Quina inseguretat jurídicaamb la vigència del iuscommune a Andorra?Jurisprudència i cassació

XiX JORNADES, DRET ANDORRÀ: ENTRE ELS USOS i COSTUMS i EL CODi: 45-51 (2015)Societat Andorrana de Ciències, Andorra

DOi: 10.2436/15.0110.20.7 iSBN: 978-99920-61-22-0

45Dret andorrà:, entre els usos i costums i el codi

Per aquest tortuós camí, doncs, em mouré tot seguit.Divideixo la meva exposició en dues parts: La primera: consideracions d’ordre general que acaben revestint la forma de quatre hipòtesisde treball, formulades d’aquesta manera perquè vull fugir de tot dogmatisme, allunyar-me detot a priori; per acabar aquesta part amb un suggeriment.I la segona: fent una proposta a la SAC.

Primera part: quatre hipòtesis de treball1- Em pregunto com harmonitzar globalització i identitat històrica (per no dir nacional i noreduir-la a territorial). Podria avançar que a Andorra, la identitat històrica l’han asseguratalmenys tres elements: l’especificitat de la institució del Coprincipat (al marge de la opinió queens mereixin en cada moment cadascun dels seus titulars); l‘entitat institucional de les parrò-quies i, finalment, el que en podríem dir l‘especificitat del Dret propi, compost pel costum, leslleis pàtries (escasses i insuficients, segons els nostres tribunals) i, en particular, pel dret comúde matriu romana i canònica, el dret de la recepció, que ha esdevingut font de dret supletòriavigent. Avui, des del 1993, la prelació de les fonts de dret es troba encapçalada per la Constitució,també en el dret privat, que regula les nostres relacions socials privades. Aquesta és doncs la primera hipòtesi de treball que sotmeto a la vostra consideració: si l’aban-dó del ius commune desdibuixarà la identitat històrica del Principat fins a fer-la desaparèixerper aquest vessant, i si aquesta identitat desdibuixada és perniciosa per a la configuració socialfutura de la comunitat andorrana.

2- Seguim: els defensors de la codificació, que per entendre’ns m’hi referiré com els codificadors,afirmen que és l’instrument cabdal i decisiu de la seguretat jurídica, i això per impartir justícia perpart d’una bona administració de justícia. És a dir, els codificadors equiparen codificació a segu-retat jurídica; cosa que inevitablement condueix o podria fer pensar en la reprovació del sistemacontrari, el de la no-codificació del common law, per exemple, perquè no asseguraria la seguretatjurídica.Però aquesta dicotomia –certament simplificadora de processos certament més complexos ique, a més a més, podria patir d’un cert maniqueisme–, no em sembla que hagi estat històrica-ment provada: el sistema del common law, amb la seva flexibilitat diríem que ontològica i el seurebuig de fet i en general de la codificació continental, no es pot dir que hagi comportat la inse-guretat jurídica al món anglosaxó, ni en particular al món britànic. Com tampoc no podem afir-mar la tesi contrària segons la qual la rigidesa dels sistemes codificats del dret continental hagicomportat la inseguretat jurídica generalitzada. De fet em sembla que podem dir amb suficientrigor que ambdós sistemes han tingut i mantenen estàndards relativament acceptables deseguretat jurídica.Així que la segona hipòtesi de treball que puc proposar-vos consistiria a respondre la qüestiósi la seguretat jurídica es troba igualment garantida, o no, per ambdós sistemes de l’ordenamentjurídic privat.No voldria oblidar-me de l’avantatge operatiu del sistema codificat. Certament un codi a priori



és més fàcil de conèixer i per tant d’aplicar i, com diversos ponents exposen, els codis afegeixenun plus de predictibilitat del dret, cosa que és certament rellevant en un estat de dret, millorenl’accessibilitat del dret pel justiciable i es troben legitimats perquè emanen del Consell General. El problema que desdibuixa aquests avantatges certs és que d’antuvi hem de parlar de codisque regulen el dret privat en plural, no solament d’un codi civil. I, d’altra banda, que en la sevaevolució els codis continentals han deixat de ser la simple successió d’un seguit de preceptesdegudament ordenats a causa de la ulterior explosió legislativa que ha acabat per anorrearaquella senzillesa inicial. (Sense oblidar que el gran Savigny, fundador de l’escola històrica deldret alemany, era contrari a la codificació).

3- Però potser sigui útil fer un cert exercici de recul històric i també conceptual per examinar laqüestió amb garanties de bons resultats estratègics en el cas andorrà, que és el que aquí ens haportat, perquè és el que ens importa assegurar. Bons resultats entesos com la millor manera degarantir la seguretat jurídica i, amb ella, els drets i les llibertats ciutadans. Començo per recordar sumàriament que a Andorra el ius commune –que és el dret comú d’arrelsromanes, visigòtiques, canòniques i catalanes d’abans del Decret de Nova Planta–, en primer lloc,és dret supletori i plenament vigent a Andorra; i en segon lloc, que el dret comú és un conceptecomplex, dinàmic, històric, de significats plurals per la seva evolució, fins a poder arribar a dir queno hi ha un dret comú sinó que hi ha diversos drets comuns, segons el grau de penetració del dretde la recepció en els territoris andorrans, narbonesos i catalans (de la Septimània i de Catalunya),que són els aquí ens concerneixen (com ens han recordat els que m’han precedit).Amb aquestes afirmacions m’estic remetent al simposi celebrat el 1993, les actes del qual forenpublicades el 1994 per l’Institut d’Estudis Andorrans, i molt especialment a l’esplèndida iexhaustiva comunicació d’Aquilino Iglesias Ferreirós (AIF, en el successiu en aquesta comuni-cació) Andorra y su recepción del derecho común. Un simposi que, val la pena recordar-ho, vaincloure a més a més les ponències i comunicacions d’il·lustres juristes italians coneixedors deldret privat de San Marino com Adriana Campitelli, Victor Crescenzi i Giovanni Diurni, i dels méspropers al dret català i del dret andorrà com Encarna Roca, Lluís Figa, Lluís Puig i Ferriol, AndréPigot, Joan Brunet o Josep Lluís Vázquez i Sotelo.El concepte de dret comú, ens deia AIF, semblaria que era tan conegut i estès a les Valls que sem-blava innecessària la seva definició pel Manual Digest i pel Politar, que efectivament l’invoquenperò no el descriuen i encara menys el defineixen. En canvi, la seva definició sembla que ha esde-vingut necessària posteriorment quan la jurisprudència la cita i a més la precisa i desenvolupa. Així ho van anar fent els magistrats Obiols el 1974, Faus el 1982 i Membrillera el 1987, o el jutged’apel·lacions en la sentència de 8 de juliol de 1954 o en l’aute de 14 de maig de 1963. I aixífins a l’actualitat. Però el dret comú, continua explicant-nos AIF, conviu amb els drets patris o propis i els cos-tums, a causa del procés històric amb els següents antecedents i una determinada evolució aAndorra que, simplificant, direm que comença amb el dret romà teodosià, segueix amb el Liberiudiciorum visigòtic i les universitas fins al dret comú o dret de la recepció o dret andorrà propi,que presenta diferències amb el dret visigòtic, i que esdevé costum patri, els usos i costums,junt amb les decisions dels coprínceps, les lleis pàtries.

47

El cert és que no podem no constatar que Andorra no es va sumar a l’onada codificadora engran contrast amb la seva permeabilitat en l’assumpció del dret de la recepció. Un contrastxocant, inesperat en el context geopolític, i insòlit a Europa –només a Andorra i a San Marino–,en què caldrà examinar-ne les raons que potser siguin útils i significatives per a aquest debat,però sobretot en un futur sobre la qüestió de fons si codifiquem o compilem o deixem les cosesen l’estat actual.I no volem tancar aquesta digressió sense subratllar el mètode emprat pel dret romà consistentmés a raonar que a preceptuar en sentit estricte i modern. Així, a tall d’exemple, aportem unstextos en traducció lliure:

- Digest, 48, 10, 5: “Conta l’emperador Adrià que va desterrar a aquell que va matar el seu fillquan estava de cacera perquè cometia adulteri amb la madrastra; sembla més aviat que elva matar més per ser lladre que per ser pare; perquè la pàtria potestat s’ha de fonamentaren la pietat i no pas en l’atrocitat”

- Digest, 48, 17, 1, pr.: “La raó d’equitat no consent que algú sigui condemnat sense haverestat oïda la seva causa”

- Digest, 48, 19, 2, 2: “Tindrem per condemnat el que no va apel·lar; però si apel·lés, no ésconsiderat encara condemnat”

- Digest, 48, 19, 5, pr.: “Ningú no ha de ser condemnat per sospites; perquè és millor quees deixi impune el delicte d’un culpable, que condemnar un innocent”

Aquesta breu incursió al concepte i la història del dret comú em du a formular la tercera hipòteside treball en una doble direcció: d’una banda, sobre la viabilitat d’una síntesi entre els quepodríem designar com els historicistes (o defensors del manteniment de la vigència del iuscommune, compilat o no) i els iuspositivistes (els codificadors), i esforçar-nos, però, a cercaraquella harmonia aplicant la “bona raó” que recomana el Manual Digest. I d’altra banda, ambla intenció de resoldre el fet paradoxal i gairebé misteriós d’una Andorra tan permeable aldret de la recepció, examinar si la raó de no sumar-se al procés continental codificador rauriaen el manteniment de la llei i la justícia atorgades pels coprínceps combinada amb l’escassacompetència normativa del Consell de la Terra (1419) i del Consell General.

4- Exerceixo l’ofici d’advocat a Andorra només des de fa trenta anys i vaig tenir la fortuna derebre un molt bon consell dels advocats Ramón Villeró i Josep Maria Arqués i del notari MarcVila, que consistia a recomanar-me a educar els meus reflexos de diagnòstic jurídic en duesdireccions simultànies i convergents: davant qüestions de dret privat, em deien, “estudia elDigest i llegeix sentències“. De manera que vaig haver d’estudiar novament per primer copseriosament el dret romà que sortosament havia estudiat força bé tot i que per força (Deusto,Valladolid, Arias Bonet, Arias Ramos), i així vaig educar els reflexos del diagnòstic amb l’estudidel Corpus Iuris Civilis i de la jurisprudència com a principal font del meu coneixement del dretvigent a Andorra, i, en la pràctica, com a vertaderes fonts de dret almenys de fet, no solamentel Corpus sinó també la doctrina dels tribunals superiors; i no solament l’emesa per aquestssinó per la coneguda com a “petita jurisprudència” dictada pels batlles. Més enllà de la meva experiència personal, si ja he al·ludit precedentment a la condició de dret



vigent a Andorra del dret comú globalment recollit en el Corpus, ara m’aturaré també sumàriamenten la funció de la jurisprudència i la seva virtual qualitat de font del dret, en la meva opinió; icol·lateralment, a la funció del jurista, històricament i en l’actualitat.Els sistemes codificats continentals europeus fan un tractament diferent de la qüestió jurisprudencial.Concretament ho fan diferentment el Codi Civil francès i l’espanyol, que són els que ens con-cerneixen més properament. El primer no en parla directament i al·ludeix només a la prohibicióde la denegació de justícia (art. 4) i que els jutges no poden dictar disposicions generals nireglamentàries (art. 5); tampoc no ho fan el Codice civile italià (que com el francès també és detradició romanística) ni el BGB alemany. L’espanyol, en canvi, regula expressament la funció de la jurisprudència en els articles 1.1 i 6:“Las fuentes del OJ son la ley, la costumbre y los principios generales del derecho.” I “La juris-prudencia complementarà el ordenamiento jurídico con la doctrina que, de modo reiterado,establezca el Tribunal Supremo al interpretar y aplicar la ley, la costumbre y los principios gene-rales del derecho.”De fet, el Tribunal Suprem espanyol no legisla, seguint el criteri del Code francès i el respectea la divisió de poders, però emet sentències de recomanació de modificacions legislatives apartir, justament, de la doctrina que ell mateix ha elaborat.Penso que no és casual que totes les edicions modernes del codis civils (francès, espanyol i italià)–les més conegudes, com les de Dalloz, d’Aranzadi i de Giuffrè–, acompanyin tots i cadascun delsarticles d’una selecció de la jurisprudència recaiguda en els casos concrets que han estat sotme-sos als tribunals per determinar-ne la correcta aplicació. Perquè és difícil copsar l’abast d’unanorma si no es té en compte la doctrina emesa pels tribunals que han dirimit el mode i manera dela seva aplicació a la infinitud de modes i maneres que la vida mateixa ha produït. I és que, a parermeu, llei i jurisprudència constitueixen un tot tan diferent com indissociable.Això ho resolia el dret comú tot i que d’una altra manera, igualment significativa i molt suggestiva:explicant diversos casos concrets, desglossant cada fragment del Digest, per exemple, en unproemi i diversos, fins i tot nombrosos epígrafs degudament numerats. Intentant, en definiti-va, com hem dit anteriorment, raonar més que preceptuar. Una manera pedagògica i diàfanad’explicar la real i concreta ratio legis de cada precepte. De la seva banda, en el sistema dit del common law la jurisprudència és font de dret i con-juntament amb la llei escrita formen un tot; de fet, els tribunals dicten la justícia del casconcret (el case law) emesa i administrada pel Tribunal de Cassació, la qual els tribunalsinferiors i els legisladors no poden ignorar: això constitueix el sistema jurisdiccional delprecedent, la cultura jurídica del precedent.I aquí hem de ressaltar que la cultura jurídica del precedent no és estranya a l’ordenament jurídicd’Andorra, ja que ha estat expressament prevista, regulada i reiteradament aplicada i invocadapel nostre Tribunal Constitucional a partir del que disposen els articles 2.1 i 2 de la LQTC: “[…]les seves decisions vinculen els poders públics i els particulars i les seves sentències tenen elvalor de cosa jutjada.” I entenem que la doctrina interpretativa de la Constitució elaborada peltribunal i que serveixi de fonament a les seves sentències, vincula també els diferents òrgans dela jurisdicció ordinària. A partir d’aquesta fonamentació legal podem entendre el pronunciament que va fer François


Luchaire, magistrat francès en el nostre Tribunal Constitucional, del qual va ser president, quanva dir que el jutge és la garantia de les garanties per al ciutadà, justiciable o no.És en aquest marc legal i conceptual que cal entendre i valorar la funció del jurista clàssic i enels temps moderns la de l’advocat. Perquè aquell era el gran forjador del dret recollit en elDigest (i en ell se’ls cita expressament: Ulpià, Cels, Gaius, Paulo, Marcel, etc.). I l’advocatmodern és qui compareix davant els tribunals per demanar-los que adoptin decisions en elsentit per ell interessat; per això estan definits en el nostre ordenament com a cooperadorsde l’Administració de Justícia, jo diria com a cooperadors necessaris de dita administració,per acabar sent també forjadors de dret per la via jurisprudencial; i un petit exemple del queestem dient pot ser-ho la condemna d’Andorra dictada pel Tribunal Europeu de DretsHumans en l’afer Pla-Puncernau, que malgrat no haver suposat una normativa expressa inova sobre la igualtat de drets dels fills i néts adoptats, de ben segur que cap llei ni cap deci-sió judicial no gosarà contradir, malgrat haver estat dictada una sentència en sentit contraripel nostre Tribunal Superior de Justícia el maig de l’any 2000 i no haver estat admesa a trà-mit l’empara sol·licitada davant el Tribunal Constitucional per l’aute d’octubre del mateixany 2000. Amb tot això arribem a la quarta i darrera hipòtesi de treball, que podríem formular així: les fontsde dret andorrà són i s’ordenen jeràrquicament amb la llei pàtria especial, el costum provat i res-pectuós del l’ordre públic, el ius commune compilat com dret de la recepció, i la doctrina juris-prudencial en termes semblants a la regulació vigent pel Tribunal Constitucional.

Un suggeriment finalEm refereixo a l’establiment i regulació del recurs extraordinari de cassació, que hauria d’anarcombinat amb la conversió de l’apel·lació en iudicium novum. Un recurs extraordinari davantun tribunal ordinari ad hoc –entès com a Corts o Tribunal de Cassació o Suprem–, per a casosben definits i taxats i sempre que hi hagi revocació de sentència pel tribunal d’apel·lació. Unrecurs que es concentrés en la infracció de la llei i en les infraccions processals que poguessinhaver lesionat drets fonamentals per la jurisdicció ordinària. I que per examinar el recurs, poguésentrar en el fons de l’afer que se li sotmeti sense limitacions de cap mena. La proposta podria ser benèfica en diverses direccions: en primer lloc, es posaria fi a latemptació de convertir el Tribunal Constitucional en una “supercassació” de què parlava undels presidents, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñon, perquè sovint es demanda emparaconstitucional quan en realitat “[…] es tracta de pretensions deduïbles davant un tribunal ordi-nari en via d’apel·lació o en via de cassació, però no davant una jurisdicció constitucional comaquest Tribunal […]” (aute del TC de 30 de juny de 2003; doctrina reiteradíssima pel mateix TCabans però sobretot després de dita resolució). En segon lloc, es guanyaria seguretat jurídica amb aquesta instància de control de llei i deprocediment, sense que per això s’hagi de retardar substancialment la durada del procés nis’hagi de fer més pesant ni complex el procediment. En tercer lloc, el Tribunal Constitucional podria dedicar-se a empares de contingut manifestamentconstitucional de la infracció denunciada (en aplicació de l’article 37, LQTC). En fi, tampoc no hauria d’afeixugar el pressupost perquè podrien examinar el recurs de cassació


els magistrats, tots o en part, de les restants sales que no hagin dictat la resolució discutida iconstituïts en Corts de Cassació. Un suggeriment que pot contribuir a la seguretat jurídica al Principat d’Andorra.

Segona part: proposició a la SACProposo que la SAC vulgui esdevenir la seu neutral del debat en els vessants acadèmic, jurídici polític amb dimensió i projecció públiques sobre la millor organització del dret privat a Andorra.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Manuel PUjAdAS i doMingo

advocat, exdegà del Col·legi d’Advocats d’Andorra i autor de la publicació Legislació processal del Principat d’Andorra (2004)

En aquest assaig voldria defugir dels conceptes jurídics indeterminats i de les sempre determinantsdefinicions. Per aquesta raó intentaré explicitar el títol d’una manera pràctica, que sempre potresultar més aclaridora.Els rotatius de premsa d’Espanya d’ahir, dia 22 de novembre de 2013, es feien ressò en unabreu notícia d’un estudi en què es diu que a Espanya un 64% de la població no confia en el sis-tema judicial del país, davant el 43% de mitjana de la UE i del 13% dels dos països que en sur-ten més ben parats, Dinamarca i Finlàndia (al darrere d’Espanya només es troben Lituània, lesrepúbliques balcàniques i Itàlia). Ja sabem, però, que la justícia no és notícia, sinó que la notíciasón els casos quan eclosionen. Imaginem ara, per un moment, que els poders de l’Estat andorrà (que no em consta que mais’hagi fet), volguessin copsar quina és la representació social del sistema judicial i de la justíciaa Andorra, i que efectuessin una enquesta pública entre diferents sectors de la societat (empre-saris, propietaris, assalariats, prestadors de serveis, funcionaris, mestresses de casa, estudiantsde batxillerat i de graus superiors, etc) amb preguntes com ara:

- “Coneixeu les instàncies judicials d’Andorra en matèria civil, penal i administrativa?”- “Podeu dir quin és el paper d’un fiscal? Sabeu si intervé en matèria que no sigui de caràcter

penal i, en cas afirmatiu, les funcions que té assignades?”- “Creieu que hi ha efectiva separació entre el Govern i l’administració de justícia?”- “Creieu que els polítics i els bancs tenen un tracte preferent a la resta de persones?”- “Confieu en la justícia?”

Amb independència que les respostes fossin o no encertades, el que és segur és que avui peravui, en les circumstàncies actuals i sense voler fer extrapolacions al nostre país de la notíciaressenyada, gairebé tothom diria que la justícia, per damunt de tot, és lenta, i això té a veureamb la seguretat jurídica i amb la codificació, en la mesura en què la lentitud crea incertesa, i laincertesa crea inseguretat jurídica al ciutadà.

Salvador CAPDEVILA i PALLARÈS

Seguretat jurídica:codificació


DOi: 10.2436/15.0110.20.8 iSBN: 978-99920-61-22-0


I això ho sabem molt bé els que exercim la professió d’advocat (la resta d’actors de la justícia,també), ja que les preguntes més freqüents que ens formulen els clients quan ens presentencasos tenen dues vessants ben diferenciades: el temps i el resultat.Les primeres es podrien resumir en les següents:

- “I aquest judici durarà molt, quant de temps estarem a tenir sentència?” - “I el recurs serà igual de llarg?”- “I després per cobrar, trigarà molt més?”

I les preguntes relatives al resultat són del tipus: - “Vull portar a la Batllia tal senyor per això i per això altre –i exposen un o diversos fets–. Puc

fer-ho?”- “Li sembla que guanyarem o perdrem?”- “Pagarà el contrari les costes processals i els seus honoraris?”- “I què em pot passar si perdem?”

Per tant i en definitiva, des de la praxi jurídica i sense por d’equivocar-nos, podem afirmar queel que preocupa a la gent és en primer lloc que la justícia sigui ràpida i, en segon lloc, saber aquè s’ha d’atenir. O dit d’altra manera: saber que es pronunciarà sentència en un “termini rao-nable” (emprant paraules del TEDH i del nostre Tribunal Constitucional), i tenir, abans decomençar, un procediment, una mena de photo finish del resultat final. I això és molt importantquant a la seguretat jurídica, perquè requereix d’una codificació.Pensem com les persones generalment són prudents a l’hora d’acudir a la Batllia. No sónamants de les sorpreses, i si s’engresquen en un judici que només saben quan comença peròno quan s’acabarà, volen saber, o almenys volen poder preveure per on anirà la sentència quehi posi fi, cosa que, avui per avui i en funció de l’objecte concret del plet, és difícil conèixer quinés el dret material per aplicar, i encara la norma concreta.Sabem que avui el dret civil d’Andorra està format per la legislació puntual en matèries concretesemanada del Consell General, per la legislació preconstitucional emanada dels coprínceps idels seus delegats, pel dret català anterior al Decret de Nova Planta de 1716 i pels drets romài canònic amb caràcter supletori. I el problema rau que aquest dret català no està codificat i ésdesconegut en la seva major part, no tan sols pels ciutadans en general, sinó més concretamentpels diferents actors de la justícia, amb els problemes que això comporta.Podem estar d’acord que el fet que la justícia hagi de ser ràpida no se soluciona únicament amb lacodificació, tot i que hi pot ajudar. Però també estem d’acord que saber a què ens hem d’atenir síque es pot solucionar amb la codificació. Fixem-nos, sinó, que tothom, per més que no sàpiga nihagi estudiat dret, sap que si aparca malament el vehicle, el multen; que si no paga el lloguer delpis, el poden fer fora; que robar està penat, i molts d’altres exemples que se’ns podrien ocórrer.L’essència d’aquest saber general i popular passa pel fet que les obligacions dels conductors iles normes de seguretat viàries estan compendiades en la Llei del Codi de la Circulació, ema-nada del Consell General, i que, en major o menor mesura, els titulars del permís de conduir itambé molts que no el tenen, en coneixen bona part; que les obligacions de l’arrendatari, comper exemple pagar la renda, entre d’altres, estan previstes en la Llei d’arrendaments de finquesurbanes emanada del Consell General, i que propietaris i arrendataris coneixen en major omenor mesura; que les contravencions penals i els delictes estan recollits en la Llei qualificada


del Codi Penal, emanada del Consell General, i que els ciutadans, estiguin o hagin estat o nocondemnats, més o menys coneixen quins fets són constitutius d’il·lícit penal i quins no; que lesrelacions amb les administracions (comuns, Govern, etc.), estan compendiades en el Codi del’Administració emanat del Consell General, i gairebé tothom sap com actuar amb i davantl’Administració, i que quan un comú denega una petició es recorre en alçada davant el Govern.Volgudament en cada exemple, en citar cada cos legal, he emprat el complement o aposicióemanat del Consell General, per contraposició directa a la legislació emanada dels copríncepsi els seus delegats, al dret català anterior al Decret de Nova Planta i als drets romà i canònicque, evidentment, no han emanat del Consell General, i això té una raó essencial i definitiva: lesnormes han d’emanar del poble, i el Consell General és qui representa el poble andorrà, tantara com des de sempre.I aquesta, al meu entendre, és la principal raó per la qual avui dia la gent d’Andorra no es potfer una idea d’allò a què s’ha d’atenir en judicis sobre matèries civils sobre les quals el Con-sell General no ha legislat, perquè el dret català anterior al Decret de Nova Planta de 1714 noes troba codificat i en bona part està format pel costum, amb la qual cosa és poc accessible alsciutadans i als actors de la justícia, i en conseqüència, és, sovint, desconegut.Més planerament, m’atreviria a dir que la promulgació d’un codi civil emanat del Consell Generalque representa el poble andorrà, unida al compàs del temps, són les úniques eines que permeten alciutadà aprehendre (i ho dic bé, amb hac intercalada, en el sentit de fer-les seves), les idees essen-cials de les diferents figures jurídiques que integren el nostre dret civil, avui encara no codificades.En definitiva, i per entroncar amb la idea de seguretat jurídica que sempre acompanya el subs-tantiu codificació, des del punt de vista de la representació que hom té de la justícia, ha de passarpel fet que sigui ràpida i previsible. Que sigui ràpida, mereix un estudi i decisió política especial;que sigui previsible, requereix en primer lloc que sigui coneguda i compresa pel ciutadà, i això esclou en la necessitat que el Consell General ordeni de manera unitària, sistemàtica i simplificadaen un codi les lleis i el costum que constitueixen el dret civil d’Andorra. Que la justícia, endemés de ràpida i previsible, sigui justa –que no sempre ho és– ja seria unatautologia, però com apuntava l’expresident del Tribunal Constitucional d’Andorra i notari a Bar-celona Sr. Juan José López Burniol en una conferència que impartí l’any 2004 en què abordava eltema de la seguretat jurídica, el que inquietava els ciutadans de l’imperi romà –com possiblementavui també és així– no era que la justícia fos justa; era saber si tenien acció (actio), com a pressu-pòsit per poder deduir pretensions davant dels tribunals i que els fossin estimades, i per això elpretor romà es cuidà de crear accions útils en els supòsits en què no hi havia acció directa. En resum, la rapidesa a l’hora d’obtenir una sentència i poder formar una idea prèvia de quin enserà el resultat, són els eixos fonamentals perquè la ciutadania pugui formar consciència deseguretat jurídica, i aquesta previsió suposa un accés i coneixement previ de la norma per apli-car, que, definitivament, només passa per la promulgació d’un codi civil pel Consell General. Alhora, els diferents actors de la justícia (magistrats, batlles, fiscals, procuradors i advocats),podrem afrontar amb més seguretat també el servei que prestem als ciutadans.

Salvador Capdevila i pallarèS

advocat i exdegà del Col·legi d’Advocats d’Andorra

Dret andorrà, entre els usos i costums i el codi 55

El fet d’esmentar en el títol d’aquesta intervenció el Manual Digest i el Tribunal Europeu delsDrets Humans només vol posar de manifest el llarg procés que, en matèria legislativa, hasofert el nostre país, com ho han fet els països del nostre entorn.Llarg procés que exigeix que el nostre dret es vagi adaptant a les necessitats de cadamoment.El Manual Digest va ser el primer intent de facilitar una eina per tal que els ciutadans (almenys,una part d’ells en les circumstàncies d’aquell moment) poguessin conèixer el dret que regiales seves vides i les institucions del país.Antoni Fiter i Rossell, al Manual Digest, el 1748, amb l’objectiu de fer un recull d’història, dreti usos i costums d’Andorra, remarcava també les fonts del dret: el dret comú és el que s’aplica-va a Andorra, tret que existís una llei pròpia o un costum propi diferent (cf. Llibre ii, capítol iv):

“En lo principi de la causa com també en son progrés i definició o sentència, deuobservar lo Jutge lo modo, forma i disposició del dret comú (que és lo que se obser-va en les Valls d’Andorra) menos en aquelles coses en què és abregat per algunallei pàtria, contraria consuetut, les quals se deuen observar les primeres.”

Carles Obiols i Taberner, jutge d’apel·lacions i jurista de grandíssim prestigi, deia en unasentència del 8 de juliol de 1954, amb la voluntat de determinar les normes que havien deregular les nostres vides en aquell moment, que, en alguns casos, s’havia de considerar inclòsen les nostres “lleis pàtries” el dret català antic:

“... la influència i vicissituds de certs factors històrics, ..., l’especial importància delfet geogràfic, sobretot en un país de reduïda extensió i població, la fidelitat a l’es-perit de les tradicions seculars i la mateixa sobrietat legislativa aconsellada per lesmàximes 22 i 23 del Manual Digest, han afavorit la infiltració i persistència a les Vallsd’institucions i principis de l’antic ordenament civil de Catalunya, fins a traduir-se enuna accentuada i vigorosa afinitat jurídica entre ambdós pobles, i d’aquí que s’afirmiamb sòlid fonament, que la denominació de lleis pàtries emprada per les recopilacions

Francesc BADIA i GOMIS

Del “Manual Digest” al Tribunald’Estrasburg


DOi: 10.2436/15.0110.20.9 iSBN: 978-99920-61-22-0


al·ludides ... no solament comprèn les lleis autòctones, en realitat escasses i insufi-cients, sinó també les més nombroses i completes del dret català, ‘tal com va que-dar en publicar-se el Decret de Nova Planta, sense que puguin tenir-se en compteles lleis de caràcter general publicades amb posterioritat més que en la part quèhan estat acceptades’ (Pallerola: El Principado de Andorra, 1912, pág. 183)”.

Molt més tard, la Sala Civil del Tribunal Superior, en una sentència del 8 de gener de 2004,exposava de manera clara i molt entenedora l’actual sistema de fonts del dret andorrà:

“ … el sistema de fonts es troba format, en primer terme, per les anomenades lleispàtries o pròpies; en segon terme, pel costum, que ha desplaçat en diferents oca-sions l’aplicació del dret comú ... i, en darrer terme, el dret comú, integrat com deiaMieres pel dret canònic i el dret romà ... . Així, resulta que el sistema de fonts s’es-tructura de manera jeràrquica i, per consegüent, esdevé d’aplicació en primer llocles normes pròpies o pàtries; en el seu defecte el costum sempre que concorrin elsseus pressupòsits ... i, en darrer lloc, el dret comú, format pel dret canònic i romà,...”

Sense cap mena de dubte, en l’àmbit civil, el dret comú -és dir, el dret canònic i el dret romà- itambé el dret català antic han estat unes eines útils per a la nostra societat. Ha estat –i encaraés, en gran mesura– el nostre dret.El pas del temps i, sobre tot, la Constitució de 1993 han convertit el Consell General en unveritable parlament que legisla en totes les matèries que afecten les nostres vides i les nostresinstitucions. Cada dia tenim més normes pròpies o pàtries. És dir, el nostre dret va evolucionanta partir de lleis que surten d’un parlament democràtic.Però, en l’àmbit civil, aquestes normes pròpies conviuen amb normes de dret català antic i dedret comú, fins i tot normes consuetudinàries. Sovint resulta difícil –fins i tot pels professionalsdel dret– determinar amb certesa quina norma serà aplicable a un cas concret. Una sistematització del nostre dret civil permetria no tan sols evitar els dubtes que hemesmentat sinó també que els ciutadans tinguin més facilitat per conèixer el dret. En definitiva,donaria més seguretat jurídica.La seguretat jurídica exigeix no tan sols conèixer el sistema de fonts del dret sinó també eldret mateix. i avui resulta difícil, en alguns casos i sobre tot per persones no expertes, conèixeraquest dret.D’altra banda, el dret comú i el dret català antic han estat sovint interpretats –m’atreviria a dirque, en algun cas, fins i tot evolucionats– per la jurisprudència dels tribunals civils. Ha estat lajurisprudència que, durant molts anys i amb la voluntat d’adaptar un dret previst, en algunscasos, per a situacions superades, ha fet evolucionar el nostre dret civil interpretant-lo i, enalgunes ocasions, donant solucions necessàries. i aquesta solució –que ha estat útil durantmolts anys, tot i que avui ja és difícil de justificar– no aporta tampoc suficient seguretat jurídica.La solució no pot ser altra que sistematitzar el dret civil. i en aquest punt hi ha juristes que espronuncien a favor d’una codificació, de la creació d’un nou dret. D’altres, s’inclinen per lacompilació, és dir, la sistematització del dret avui vigent per facilitar-ne el seu coneixement.Probablement la solució hauria de contenir una sistematització del dret actual i, també enpart, creació de nou dret per adaptar-lo al temps que vivim. El dret civil andorrà –en aquella



part que deriva del costum, en aquella altra que es desprèn del dret comú i també en aquellaque ha estat legislada pel nostre parlament– constitueix un dret que reflexa el que ha estat lavida del nostre país. És un dret que –tot i les dificultats per a conèixer-lo del tot– està inte-rioritzat pels ciutadans en una part important. És un dret –en la seva major part– encara útilavui i no apareixen raons de pes que justifiquin substituir-lo tot ell per un dret nou.Per això, la solució és compilar el dret actual –per fer-lo més accessible al coneixement detots els ciutadans i per obtenir una seguretat jurídica més important– i aprofitar la compila-ció per introduir les reformes necessàries –per tant, creant nou dret– per adaptar el dret ales circumstàncies i a les institucions actuals.Hem seguit un llarg camí –des del Manual Digest i des de molt abans– fins a incorporar al nostreordenament jurídic convenis internacionals, com la Declaració universal de drets humans o elConveni europeu de drets humans. Ara cal compilar el dret civil –que és el dret bàsic queregula la vida dels ciutadans– per obtenir una seguretat jurídica que avui és manifestamentmillorable. No cal un dret totalment nou, només l’hem d’actualitzar aprofitant la compilació.

Francesc Badia i Gomis

advocat i degà del Col·legi d´Advocats d´Andorra

59

1. En aquesta comunicació se sosté l’opinió que és necessària l’elaboració d’un codi civil i, mésgeneralment, que cal codificar el dret privat (civil i comercial, que a Andorra fins ara no s’hanseparat).2. Es parteix de la necessitat de la seguretat jurídica, que comporta que la llei sigui previsible,és a dir, que el ciutadà pugui conèixer a priori el dret sota el que ha d’actuar en les situacions irelacions jurídiques, i no a posteriori, després que el jutjador hagi dit i aplicat el dret a una situa-ció patològica.3. Es defensa la idea que aquesta exigència, que deriva de la Constitució i dels convenis inter-nacionals, no queda acomplerta pel nostre sistema jurídic. Les fonts del nostre dret no sónexpressades pels textos legals, jurisprudencials i de doctrina de manera idèntica, constant, fixa,determinada i amb exacta jerarquia. Tampoc el contingut del dret segons cada font no ésaccessible fàcilment al ciutadà i als perits.4. Es constata que Andorra és una excepció dintre del món en el qual –fora dels del common law–la quasi totalitat dels països tenen des de fa temps un codi civil que garanteix la previsibilitat deldret.5. Es defensa la idea de la superioritat actual i indiscutible de la codificació, i que la antiga querelladel segle xviii entre partidaris i contraris de la codificació ja va quedar resolta des del mateixinici del segle xix.6. i es conclou que l’única via per donar seguretat jurídica aquí i ara a la societat de les personesque viuen actualment a Andorra, i a les relacions civils, comercials i econòmiques amb l’exterior,és la codificació del dret privat.7. Codificació que ha de ser feta imperativament a partir del nostre dret fins ara, però no en unacompilació del que tenim, de dret constant, sinó com un dret fix i segur que serà el dret nousota el qual els homes i dones del nostre país volen ser regits actualment. Cosa que constituiràl’afirmació d’un dels elements –el dret propi– de la nostra nació i de la nostra sobirania.

Miquel Àngel CANTURRI i MONTANYA

Per un codi civil andorrà


DOi: 10.2436/15.0110.20.10 iSBN: 978-99920-61-22-0


8. Promogut per la voluntat política s’ha d’endegar un procés d’observació i estudi, seguit dela elaboració d’avantprojectes i projectes tècnics a sotmetre a la representació popular delparlament. Sense que calgui inventar res puix els procediments i mètodes tecnicocientífics ipolítics ja han estat assajats i aplicats per tots els països en el moment de llurs respectivescodificacions.9. No s’ha de confiar la redacció dels projectes exclusivament a una persona o grup depersones d’una determinada escola de pensament, o tendència politicojurídica o corrent aca-dèmic. Ha de ser una obra col·lectiva, ampliant l’horitzó a persones i institucions d’aquí i de fora–i no solament dels veïns– que aportin visions diverses i pouïn dels corrents tecnicocientífics d’arreu. 10. El procés requerirà temps i, per això, l’inici no ha de tenir demora. Ni ha de ser substituït perl’elaboració de lleis sectorials, sense unitat de visió política, dogmàtica, tècnica i sistemàtica.

I.- L’Estat de dret, el principi de la seguretat jurídica i la previsibilitat del dret11. La Constitució en l’article 1 defineix Andorra com un “Estat de dret”. Aquesta noció éssubsumida en la noció de preeminència del dret (rule of law) que figura en l’Estatut del Conselld’Europa, en la Convenció europea dels drets de l’home, en els principis de l’OSCE i de l’OC-DE, així com en la Declaració universal dels drets de l’home de l’ONU (1948), organismes i tractatsdels quals Andorra forma part.12. A partir dels textos constitutius d’aquests organismes i dels convencionals, així cominspirants-se en els ulteriors desenvolupaments d’aquells textos i en la jurisprudència delTEDH, s’ha elaborat (Consell d’Europa, ONU, doctrina) una definició analítica de la preeminèn-cia del dret - Estat de dret en la qual queda inclosa la seguretat jurídica, i en particular la pre-dictibilitat o previsibilitat del dret. Actualment el Consell d’Europa està preparant una llista decriteris sota els quals es qualificaran els estats com a respectuosos o no de l’Estat de dret. ientre aquests criteris hi ha el de la predictibilitat del dret.13. L’article 3.2 de la Constitució garanteix uns principis –no els estableix sinó que els garanteix,i en reconeix així el seu caràcter metaconstitucional– que en el seu conjunt equivalen al ques’entén per preeminència del dret. Dos d’aquests principis constitucionals garantits en l’article3.2 són el principi de publicitat de les normes jurídiques i de seguretat jurídica. Malgrat que el textconstitucional els enuncia en aquest ordre, el segon és un element del primer.14. Per consegüent, tant per dret internacional com per dret constitucional intern, s’imposa elprincipi de la seguretat jurídica i cal que el dret sigui previsible.15. El principi de seguretat jurídica implica el de la predictibilitat del dret, dels seus efectes i dela seva aplicació. i aquesta previsibilitat pressuposa que el dret sigui formulat de manera sufi-cientment clara, precisa, intel·ligible per una persona mitjana, accessible perquè el ciutadàpugui conèixer a priori com ha de conformar la seva conducta a dret en totes les situacions irelacions jurídiques a l’entorn de les persones, dels béns, de les obligacions, dels contractes,de la responsabilitat, de les successions, etc.16. El ciutadà està en dret d’exigir la seguretat jurídica. i això significa que ha de poder saberprèviament amb una raonable previsió de futur, de forma directa, clara, escrita, precisa i segura,què pot fer i què no pot fer davant d’un determinat acte, i davant d’una situació; com ho ha defer; quins són els seus drets i quines les seves obligacions; com pot organitzar la seva família, el



seu patrimoni, la seva successió i els seus interessos; sense haver d’esperar que el jutge de la dar-rera instància ho digui a posteriori en ocasió de resoldre un determinat cas judicial. Resolució, amés, que si no l’involucra personalment, pot trigar molt de temps en conèixer.17. Aquesta seguretat jurídica no solament la necessiten els ciutadans que viuen a Andorra sinóque és pressupòsit indispensable per infondre confiança al món que ens rodeja i permetre-lique tingui una percepció segura i fiable del nostre dret, sota el qual ha d’establir relacionscivils, comercials i financeres, etc. amb nosaltres. Cosa que és magnífica avui encara més quanhom es proposa d’obrir econòmicament Andorra a l’estranger. Puix és poc probable queinversors i empresaris seriosos de fora d’Andorra, avesats a comerciar en coordenades juridi-comercantils usuals internacionalment, vinguin a fundar empreses sòlides, a establir negocisd’envergadura i a aportar riquesa sense saber quin és el dret civil i mercantil que amb segure-tat se’ls aplicarà, que puguin acabar sent jutjats a posteriori per uns jutges que no es basen úni-cament en un dret escrit i publicat, a priori cognoscible per ells.18. El principi de la seguretat jurídica s’estén a tot el dret, el dret públic i el dret privat. Deixantde banda el dret administratiu i el penal, es pot afirmar que el dret privat, civil i mercantil –endret material i en dret processal– no compleix a Andorra el principi de seguretat jurídica i aixòes pot predicar tant del sistema de fonts del dret com del dret contingut en cada una de lesfonts.

II. Impredictibilitat del sistema de fonts del dret19. En el moment social, econòmic, institucional i internacional dels nostres temps, el nostresistema de fonts del dret privat no dóna seguretat jurídica en no ser suficientment previsible.20. Hi ha diversitat de formulació del sistema de fonts: la doctrina i la jurisprudència no han tin-gut sempre una visió rigorosament coincident sobre les fonts del dret i sobre l’ordre d’aplica-ció i de suplència entre elles. Des del Manual Digest de 1748 passant per un intent del ConsellGeneral del segle xviii (llavors no legislador en la matèria) i a través de nombroses formulacionsjurisprudencials de tractadictes i de divulgadors fins a l’actualitat, s’ha establert o intentat esta-blir el sistema de fonts de dret andorrà, és a dir l’elenc identificatori de les fonts i l’ordre de pre-lació, defectiu i jeràrquic, entre elles. No totes les formulacions –que són moltes– són d’un bontros idèntiques ni coincidents, i algunes són ben dispars.21. L’única referència legal moderna actual en la matèria ve constituïda per l’article 6 del Codide l’Administració de 1989 (preconstitucional i modificat després de la Constitució l’any 2000per la Llei del Govern). La formulació continguda en aquest article és referida a les fonts deldret baix, en les quals es regeix l’administració pública i per consegüent no és transposable a latotalitat del nostre sistema legal i, pel que aquí ens ocupa, al dret privat.22. Hi ha una altra referència continguda en un text legal modern de 1989 (preconstitucional),que fa referència parcial a les fonts del dret i llur prelació, però d’una banda és sectorial puix esrefereix únicament a una part del dret de successions i d’altra banda, en ésser una referènciainclosa en l’exposició de motius, la seva significació és relativa.23. La discrepància en la identificació de les fonts del dret tal com s’ha exposat suara generauna indefinició i impredictibilitat que se situa aigües amunt de la impredictibilitat del contingutde cada font. Aquesta discrepància per si sola permet dir que no hi ha seguretat jurídica puix

63


el primer nivell de la mateixa hauria de ser el saber clarament i sense dubte on se situa el dret,on s’ha d’acudir per a conèixer-ne el contingut, en quin sistema jurídic, a quina font hom s’hade referir per descobrir-hi la regla aplicable a cada cas.24. No obstant la disparitat en la identificació de les fonts de dret, es pot establir una “línia demajor coincidència” entre autors i jurisprudència per a identificar les fonts del dret com segueix:la legislació escrita, el costum, el dret català anterior a l’any 1716, el dret comú, el dret canònic,el dret romà, la doctrina dels autors.25. Pel que fa a l’ordre de prelació –defectiu i supletori– no hi ha coincidència, així com tambéhi ha discrepància sobre la relació entre la font anomenada ius commune i cada una de lesaltres fonts. Per uns el dret català anterior a 1716 fa part de l’ius commune, per altres el contin-gut d’aquest dret català (majorment constituït per textos catalans, Constitucions reals, Usat-ges, etc...) fa part del dret patri escrit. Per uns el dret romà i el canònic són part integrant deldret comú del que ambdós (en ordre de prelació entre ells) en constitueixen el nucli. Per altres,a més d’ésser constitutius del ius commune, els drets romà i canònic, en tant que sistemes com-plerts constitueixen cada un d’ells una font. Uns inclouen la jurisprudència, altres l’exclouen.Per uns la doctrina dels autors és tota la producció intel·lectual que al llarg dels segles s’ha anatproduint singularment i a l’entorn del ius commune, del dret català, del dret romà, o del dretcanònic. Altres privilegien la doctrina dels autors actuals de la comunitat científica. Per algú,recentment, cal privilegiar la doctrina d’uns determinats autors que no constituiria solament unafont de dret entre les altres sinó una font de producció que tindria per missió de simplificar lapluralitat i heterogeneïtat del sistema integrat per les altres fonts.26. Uns qualifiquen de lleis pàtries el conjunt de les normes escrites positives andorranes icatalanes anteriors al 1716. Altres identifiquen com a tals el conjunt del dret escrit andorrà idel costum andorrà, etc.27. En conclusió no es pot afirmar que el nostre sistema de fonts sigui previsible. No ho ésobjectivament per la diversitat de formulacions i no ho és subjectivament (potser serà degut apoc estudi i dedicació d’esforç de comprensió, però és) puix és percebut sovint com un “totumrevolutum” prou inextricable. Així doncs no és pas massa aventurat dir que no compleix ambel principi de seguretat jurídica i previsibilitat del dret.28. D’altra part: les fonts del dret no solament s’han de conèixer a priori per a saber on anar ainformar-se de la regla que hom necessita conèixer en cada situació i relació jurídiques, sinóque també s’ha de poder conèixer a posteriori, en quina font del dret ha anat el jutjador a cer-car la norma aplicable a un cas concret en una determinada resolució judicial. i resulta que nopas poques resolucions judicials apliquen el “nostre dret” o simplement “el dret” sense identi-ficar l’origen de la norma aplicada al cas. Amb la qual cosa el justiciable i el perit que l’assesso-ra no poden conèixer la font del dret aplicat a aquella resolució, amb l’efecte que la jurispru-dència generada per tals resolucions no tindran el caràcter identificatori del nostre dret.29. Això s’il·lustra amb un exemple: el que succeïa sovint en la pràctica del Tribunal Superiordel Copríncep Francès durant el segle de la seva existència (1888-1984) en paraules de qui enfou el president comentant-ne la jurisprudència (Simposi sobre el ius comune a Andorra i SanMarino, 1994):“D’una manera general es pot dir que en la motivació de les sentències del Tribunal Superior (els fonaments


de dret) l’origen del dret aplicat és rarament precisat i quan ho és, ho és amb molta discreció. Quan el Tribunal

aplica pura i simplement el costum local es constata i s’afirma, però no exposa generalment les raons que

li permeten d’afirmar l’existència del costum”. Quan el Tribunal Superior invoca el dret Romà o en el Dret

Canònic, el Digest, els Corpus, les Decretals, els Edictes són rarament citats ...... Quan el Tribunal Superior

utilitza les fórmules “segons el dret andorrà” o “segons el dret aplicable a Andorra” aquestes engloben

tant el costum com els seus elements aplicables i els drets supletoris siguin els que siguin, sense precisar

habitualment el seu origen romà, català, francès, espanyol o altres..... de manera habitual el Tribunal Superior

diu el dret l’aplica als fets però cita rarament les fonts.

30. La jurisprudència d’aquell tribunal durant els cent anys d’existència no permetia conèixer lafont del dret utilitzada. Amb la qual cosa, fins i tot després de la sentència, el justiciable i l’ope-rador del dret –és a dir tots aquells que tenen dret a la seguretat jurídica que dóna la predicibi-litat del dret– podien quedar sense saber quina de les fonts del dret s’havia aplicat. De maneraque, a més de la manca de predicibilitat del contingut de cada font, es podia romandre en laignorància sobre quina era la font mateixa a la qual el tribunal anava a cercar la regla decisòriai en quin sentit cada font del dret anava conformant la jurisprudència.

III. Impredictibilitat del contingut de cada font31. El dret contingut en cada una de les fonts –independentment que cada tractadista o cadajurisprudència inclogui o exclogui una font i ho faci d’una o altra determinada manera– no éssuficientment predictible.Examinant el contingut de cada una de les fonts de dret –com es tractarà de fer infra– es potafirmar que, llevat de la font identificada com a llei escrita positiva que per la seva natura, per laseva formulació i pel suport documental on està reflectida gaudeix de l’accessibilitat i la intel·ligi-bilitat necessàries perquè constitueixi dret previsible, no compleixen amb la predicibilitat queexigeix la seguretat jurídica.

1r. La Llei escrita32. Les lleis pàtries de dret privat material, és a dir les lleis positives escrites, són escasses illacunàries tant en dret civil com en dret mercantil, en la majoria de les àrees del dret privat nohi ha cap llei positiva, i en les àrees que n’hi ha, només es preveu una minsa part del dret. Ambtot, és l’única font que es pot considerar que compleix el requisit de predictibilitat puix éspublicada i està formulada generalment de forma intel·ligible pels operadors del dret i per tot-hom.33. També participen d’aquest requisit els convenis i instruments internacionals integrats en elnostre ordenament jurídic com indica la Constitució, article 3.4. Disposició que, en figurar en eltítol i, consagrat a la sobirania d’Andorra, s’ha d’interpretar com a límit d’aquesta sobirania iper tant vinculant per al legislador.34. En canvi, pel que fa al dret processal civil les normes escrites no es poden considerar quecompleixen la predicibilitat quan –llevat les de caràcter orgànic– són de formulació breu, llacunària,dispersa fins al punt que part del procediment es regeix pel costum.35. Ultra els convenis i instruments internacionals suara esmentats, n’hi ha d’altres (en dretinternacional privat material i processal) que, tot i que Andorra no n’és part, són tinguts en


compte a vegades per la jurisprudència. i ho fa ja sigui per apartar-ne l’aplicació del tot o enpart, ja sigui per inspirar-s’hi com a dret comparat, ja sigui per aplicar-ne el contingut perreferència o en tant que dret usual de l’entorn jurídic, ja sigui per considerar-lo rebut en elnostre dret per la via del costum. De l’estudi de la jurisprudència es pot concloure que lapresa en consideració i l’aplicació o la inaplicació per part dels tribunals no és uniforme nisempre predictible.

2n. El costum36. És de l’essència del costum no haver estat traslladat posteriorment cap a una norma escrita,en aquest cas el costum constitueix una font de producció de la norma escrita que deixa de sercostum. Els nostres costums de dret civil no han estat fixats en un costumari escrit que en garan-teixi la formulació i eviti els inconvenients que resultin de formulacions i interpretacions can-viants puix no existeix cap costumari de costums propis ordenat com ho eren els coutumiersfrancesos anteriors al 1804, ni els usatges catalans, ni les recopilacions. També és propi del costum la lenta generació mitjançant la repetició durant llarg temps fins aadquirir necessitatis opinio. i en aquest llarg període de formació i gènesi, mentre està in fierientre el moment de la seva no-existència i la constatació que ha nascut in actu, hi ha incertesa.37. Pel que fa al dret civil material, l’àmbit del costum s’invoca majorment en algunes institu-cions de dret successori i règim matrimonial. Pel que fa al dret processal, part del nostredret continua sent en part regit pel costum i usus fori. Cosa que és contrària al principi deseguretat jurídica en els termes que el Tribunal Constitucional té jutjat.38. En conclusió, el contingut d’aquesta font del dret per la seva pròpia naturalesa i perl’absència de fixació incontestable i de recopilació no compleix de manera suficient l’exigènciade la seguretat jurídica i predictibilitat del dret.

3r. El “ius commune”.39. Aquesta font és la que gaudeix de més predicament i és qualificada de més genuïna i pròpiadel nostre dret, i d’informadora de la nostra identitat com a poble. És una obvietat dir que el iuscommune, per la seva pròpia constitució i fins i tot pel seu propi enunciat, no està constituït enun corpus escrit, ni com a dret positiu ni com a recopilació. És el resultat, el sual, de segles decultura jurídica europea que, tot i ser canviant en cada latitud i època, es constituí com un dretcontinental de filiació romanocanònica a partir de la recepció, completat, explicat, augmentat,enriquit, etc. per la doctrina d’innumerables autors –alguns amb autoritat en cada subàrea delcontinent europeu, d’altres amb una autoritat que transcendia a tot Europa–, influenciat, modi-ficat i matisat pels costums diversos, uns congruents amb l’esperit del dret romà, algun altred’origen germànic, etc. De manera que aquest dret nou, diferent del romà i del canònic que enconstitueixen la base, no és de fàcil identificació. i si no ho és des del punt de vista de la doctri-na i de l’erudició (una important producció) a fortiori no ho és pel justiciable i fins i tot pel perit.Tot i que la definició jurisprudencial no és sempre coincident i hi ha varietat d’opinions de trac-tadistes, ens referirem a la formulació del jutge d’apel·lacions, que en una sentència de 1954diu:“[…] sobre l’anomenat dret comú supletori del dret escrit i consuetudinari de les valls, sancionat també


com a subsidiari en un Capítol de les Corts celebrades pel rei Martí a Barcelona l’any 1409, i reconegut perFelip iii a les Corts de 1599 (tít. 30, llib. i, vol. i de la 3ª compilació general), s’ha de proclamar que és l’inte-grat pel dret canònic i el romà, segons ensenya una general i coneguda orientació doctrinal i positiva, queimprimia una certa unitat a les legislacions nacionals de l’occident d’Europa, i conforme així mateix a l’opi-nió del jurisconsult Tomàs Mieres, quan en al·ludir a l’abast d’aquella sintètica frase de les Constitucions,escriu: Et hic intellige, de dret comú, scilicet, omne ius canonicum, vel ciuile romanum, prout est in corpo-

re iuris clausum (Apparatus, col. viii, cap. Segon, núm. 41), argumentant-se també per reputats autors,que el ius commune no és l’aplicació integral i exacte dels dos Corpus iuris, sinó un dret nou, en el qual labase principal és la raó escrita del dret romà, moderada per la superior equitat del dret canònic, compene-trat amb el dret indígena i corregit pel costum, i a Catalunya, a més, matisat per les resolucions delSacrus Regius Senatus Cathaloniae, formant un complet i harmònic sistema de dret civil, orfe solamentdels avantatges de la codificació”.40. Aquesta definició va ser acceptada pel Tribunal Superior de la Mitra i ho és pel TribunalSuperior d’Andorra en diverses sentències. No coincideix exactament amb la que acceptava elTribunal Superior del Copríncep Francès durant els cent anys en què generà jurisprudència. Elqui fou president del Tribunal Superior del Copríncep Francès afirmava el 1994 (Simposi sobreel ius commune) que: “el dret comú aplicat pel Tribunal Superior del Copríncep es considera tant com costum quecom dret supletori i tot i fent seva la definició del ius commune adoptada pel Jutge d’apel·lacionsen la Sentència de 1954 i passim, completa o més aviat precisa aquesta definició afegint-hi laopinió de la doctrina i de la jurisprudència dels països moderns, en particular de França enl’aplicació que fan actualment dels principis i nocions de dret hereditaris del Dret Romà […]41. Si la formulació del ius commune acceptada pel Tribunal Superior del Copríncep Francès vainfondre la jurisprudència centenària d’aquell tribunal, i aquesta formulació és diferent de laque va ser a la base de la jurisprudència del jutge d’apel·lacions del Tribunal de la Mitra abansde la Constitució i de l’actual Tribunal Superior després, es pot concloure pel cap baix que noserà l’estudi de la jurisprudència comparada d’aquells tres tribunals que constitueixi pautainterpretativa absolutament coincident, certa i inconcusa perquè el ciutadà i el perit copsin elcontingut del ius commune que han d’aplicar.42. Però, més enllà d’aquesta manca de coincidència entre aquestes definicions, la noció mateixadel ius commune no pot pas aparèixer com una font predictible, és a dir de fàcil accés i com-prensible pel ciutadà i pel perit. i tant és poc predictible que el qui fou magistrat i president delTribunal Superior de la Mitra afirmava:“[…] No és estrany que aquest confusionisme hagi començat a influir al Principat; no es pot oblidar que elsjuristes que desenvolupen la seva activitat a les valls –inclosos els que formen part dels organismes juris-diccionals– tenen una formació universitària fonamentada en el “Código Civil” o en el Codi de Napoleó,amb una miqueta de Dret Romà químicament pur, explicat d’acord amb una sistemàtica pròpia del seglexx i -amb les corresponents excepcions– amb una absoluta ignorància d’una cosa anomenada “ius commune”.(Actes del Simposi sobre ius commune a Andorra, any 1994, pàgina 760).43. Aquest tan insigne jurista català, que durant anys va fer part del Tribunal Superior de la Mitrai el va presidir, i a tal títol fou un observador privilegiat del dret andorrà in actu durant anys, vapoder constatar quin era el grau nul de coneixement del ius commune per part d’advocats i de


jutges (l’expressió “absoluta ignorància de la cosa” no pot ser més contundent i taxativa).Llavors no caldrà pas gaire esforç argumental per dir que si aquella font del dret que s’enal-teix i es pondera com la més genuïna i excelsa del nostre dret és absolutament desconeguda,en estricta conseqüència i en paral·lelisme d’adverbis, haurà de ser qualificada d’absolutamentimpredictible.Per saber com el contingut del ius commune ha de regular les situacions i relacions jurídiques delciutadà, necessàriament aquest l’ha de conèixer i si els perits andorrans tenen una “absolutaignorància de la cosa”, a fortiori serà ignorat pel ciutadà.

4t. El dret català44. El dret català aplicable a Andorra és el dret català tal com era el 1716, moment en què vanquedar estroncades les fonts de producció autòctones catalanes. Aquest dret està constituït peldret escrit (Constitucions, Usatges, etc.), pel ius commune (que ens remet a les consideracionsque hem fet sobre aquesta font) i per la doctrina dels autors, segons la Constitució de Felip iii el1599 ja citada. Brocà en cita des del segle xiii més de 130, entre els quals els més citats Cortia-da, Tristany, Peguera, Oliba, Fontanella, Cancer, Ferrer, Mieres, Marquilles, Callis, etc... (quasitots en llatí únicament i a la pràctica resulten inaccessibles pel ciutadà i pels operadors). Des del 1716 fins avui han passat 300 anys durant els quals el dret català ha evolucionat i hapassat darrerament per la Compilació de 1960 fins a l’actual elaboració del Codi Civil deCatalunya.45. La producció doctrinal i jurisprudencial catalana a partir del 1716 s’anà generant durant 300anys, no pas en contemplació estàtica del dret anterior al 1716, sinó del dret (català i espanyol)segons evolucionava des de llavors.De manera que avui produeix incertesa el fet de la coexistència d’aquests dos drets catalans. Elvigent actualment a Catalunya és més modern, ha passat per fases de depuració i actualització,és de més fàcil accés, ha estat compilat, codificat, adaptat, etc. i en certes matèries hi ha hagutprofundes modificacions. De manera insensible, el dret català modern ha influenciat el nostredret català fins al punt que els tribunals andorrans han considerat a vegades la Compilació de1960 com a iuris continuatio del dret català antic i font interpretativa que s’imposa, mentre queen altres casos s’han apartat del dret català actual. Davant d’aquests dos drets catalans, un atu-rat fa tres segles i de difícil accés, i un altre en evolució i accessible, quin tendiran a seguir elsoperadors? Quin el ciutadà pot sentir més proper? Quin tindran tendència a aplicar els jutjadors?Avui, aquesta font del dret pot crear incertesa, que és el contrari de la predictibilitat.

5è. El dret romà46. El dret romà no solament se cita entre les fonts com a socle constitutiu de la font iuscommune, sinó com a font per ell mateix en tant que sistema complet. Aquest grandiós monu-ment de la civilització occidental que no solament constitueix el socle inspirador de tots elsdrets sinó que és el dret de tots els sistemes, està inclòs en el Corpus Iuris Civilis que, traduït,és de fàcil accés de lectura per als operadors del dret, però no sempre de fàcil comprensió.Però des de la publicació del Corpus per Justinià ara fa quinze segles hi ha hagut una gran pro-ducció intel·lectual sobre el dret romà que en constitueix la clau de lectura, la font d’interpretació


i l’instrument d’aplicació. Des dels glossadors, l’autoritat dels quals convertia llurs comentarisen autèntica font del dret, fins als comentaristes i als pandectistes, etc. De manera que avui,per utilitzar el dret romà com a font de dret aplicable als ciutadans i a les situacions actuals delsegle xxi, no n’hi ha prou de manejar el Corpus, sinó que se n’ha de tenir un ampli coneixement i detot allò que Occident ha produït al seu l’entorn.47. Ni el ciutadà ni la majoria dels operadors del dret andorrà tenen un accés fàcil al dret romàni –tot i vencent les dificultats de l’accés– poden utilitzar-lo amb la suficient comprensió útil pera les situacions de la vida quotidiana –hic et nunc– aquell monument del dret. 48. El que s’acaba de dir pot ser titllat d’apreciació subjectiva –d’un o altre observador–, peròho constatava nogensmenys que un observador privilegiat ja citat suara quan deia: “els juristes inclosos els que formen part d’organismes jurisdiccionals han estudiat una miqueta de DretRomà químicament pur […]“. 49. No és que –evidentment– el dret romà sigui imprevisible en si mateix sinó que en tant quefont del dret aplicable avui a Andorra en els nostres dies, apareix com a desprovist dels requi-sits de predictibilitat. La predictibilitat pràctica d’aquesta font, és a dir la formulació clara,accessible, precisa i intel·ligible als efectes de regular pràcticament a priori cada situació irelació jurídica de la vida quotidiana del ciutadà d’aquí i d’ara, es pot veure com a inversamentproporcional al seu caràcter monumental.

6è. El dret canònic50. A més de ser element constitutiu de la font ius commune, el dret canònic també s’esmentacom a font autònoma en la mesura en què constituiria un sistema complet. Quan s’esmenta eldret canònic com a dret aplicable avui a Andorra, no es fa referència al Codi de Dret Canònicde 1917 ni al que el va succeir després del concili vaticà ii, sinó al dret canònic anterior a aquellcodi. És a dir, a tot aquell conjunt ingent de textos generats pel legislador de l’Església, per lajurisprudència, els compiladors i els comentaristes que constitueix el Decret de Gracià, lesDecretals, el Sext, etc. (que formen el Corpus Iuris Canonici des de l’any 1500) amb tota la pro-ducció posterior fins a la fi del segle xix. La millor descripció d’aquell dret canònic invocable aAndorra ens la proporciona la persona incontestablement més autoritzada en la matèria: elpapa Benet xv, que en la Constitució de 1917 per la qual promulgà el codi diu: “Com ho advertí el nostre predecessor Pius x […] el 1904 […] Havent canviat les circumstàncies dels tempsi les necessitats dels homes, segons ho exigeix la natura de les coses, aparegué que el dret canònic ja nocomplia sense inconvenients i per complert el seu propi fí. En el transcurs dels segles s’havien donat mol-tíssimes lleis, algunes de les quals foren difícils d’aplicar per la condició dels temps, o menys útils i oportu-nes pel bé comú de tots. S’afegeix a això que les lleis canòniques havien arribat a ésser tant nombroses i estrobaven tant escampades i disperses, que moltes d’elles eren desconegudes no solament del vulgo sinófins i tot de les persones molt perites […]”.51. Amb aquesta descripció que feia el 1917, el papa està dient exactament que el dret canònicno participava del requisit de predictibilitat imposat per la seguretat jurídica. Si per la mateixaesglésia era tan confús fins al punt que el summe pontífex afirmés que el vulgo (=ciutadà) i finsi tot els perits no podien abastar-lo, considereu que avui, cent anys després, el ciutadà andorrài els perits (és a dir els operadors del dret) poden conèixer i utilitzar aquest dret canònic. Amb


l’agreujant que pocs deuen ser els operadors que disposen del mateixos textos escrits en llatío tenir-hi accés fàcil i usual. 52. Si el dret canònic s’aplica com a sistema complet s’ha de poder conèixer. Es diu que el dretcanònic espiritualitza el dret romà; llavors, no seria balder que el ciutadà i l’advocat conegues-sin aquella exacta norma, figura, institució de dret canònic que espiritualitza tal altra normafigura i institució exacta del dret romà, i en què consisteix aquesta espiritualització. i això, nocom a fruit d’un esforç de recerca i investigació especialitzada, sinó que hauria de fluir directa-ment per poder ser conegut del ciutadà i del perit fàcilment i clara, a priori dels actes que ha defer o no fer davant de cada situació i relació jurídica.53. No és pas aventurat dir que, en les circumstàncies més amunt expressades, la font del dretandorrà constituïda pel dret canònic, ja sigui considerada com a font autònoma del dret o com asupletòria d’altres fonts o com a integrat dintre de la font ius commune, no pot ser consideradacom a dret previsible que atorgui seguretat jurídica.

7è. Doctrina dels autors54. La immensa massa d’autors clàssics sobre dret romà, dret canònic, ius commune, dret catalàés pràcticament inaccessible. Els autors de la comunitat científica moderna són accessiblesa tothom (si bé caldria ponderar la quantitat, qualitat i freqüentació de les bibliotequespúbliques i privades).55. Pel que fa als autors sobre dret andorrà cal dir que són ben escassos i principalment enmatèria de dret privat i en particular civil.En la primera meitat del segle xx cal esmentar Brutails –historiador chartista–, que tingué elgran mèrit d’haver fet la primera obra descriptiva del dret privat andorrà, i en menor rang Palle-rola i d’altres de menor interès. Als inicis d’aquest segle s’han publicat obres actuals, entre lesquals Dret Internacional Privat del Principat d’Andorra (viñas) i Fonaments de Dret privat andor-rà (Puig Ferriol i altres). Es tracta com tothom sap d’uns manuals de dret elaborats a partir delsapunts d’uns postgraus de dret andorrà. Obres que mereixen un gran agraïment. Pel que fa a lasegona obra s’atribueix als autors, i per tant al contingut de l’obra, la qualitat de ser els autorsque han de fixar el dret andorrà. “[…] D’aquestes consideracions es deriva també la conveniència de donar a conèixer el dret privat andorràals operadors jurídics i a la societat en general, no en l’àmbit legislatiu o jurisprudencial, que tenen altresvies de comunicació, sinó en l’aspecte doctrinal; un aspecte que no es pot negligir, ja que segons la consti-tució catalana del 1599, vigent al Principat d’Andorra i que es troba en el llibre i, títol xxx, capítol 40, cons-titució la del volum 1r de les Constitutions y altres drets de Cathalunya, s’atribueix a la doctrina dels doc-tors el valor de dret supletori, que, a més a més, ha de tenir una especial transcendència en dret andorrà,atès que l’integren una pluralitat de fonts legals que provenen d’èpoques molt distanciades en el temps imolt heterogènies que exigeixen una tasca de simplificació que es pot considerar pròpia de la doctrinadels autors. Al Principat d’Andorra, però, i per manca d’un desenvolupament doctrinal de les seves institu-cions –per raons fins i tot prou comprensibles–, aquesta tasca l’ha portat a terme fins ara la jurisprudència”.(Fonaments de Dret privat andorrà, tom 1, pàgina viii)56. Cal interpretar (llevat error en la lectura i comprensió del text transcrit) que l’obra, en seruna obra doctrinal, vol participar del caràcter de font de dret supletori (doctrina dels autors


segons 1599) que vol complir a partir d’ara la tasca de simplificació del dret i donar-lo a conèixerals operadors jurídics i a la societat en general.A partir d’aquestes consideracions, ¿hom podria pensar que –segons es llegeix en la presentació–,l’obra té vocació a constituir per ella sola el compendi –simplificació– de totes les fonts del dretandorrà a ús del perit i del ciutadà, de manera que la pluralitat de fonts fossin simplificades a travésd’una d’elles, la doctrina dels autors (i en particular d’aquests determinats autors moderns de l’obra)?57. Llavors, tot el nostre sistema de fonts, tan altament ponderat per uns i altres, seria reduït a i perla doctrina d’uns determinats autors actuals plasmada en forma de manual. Si així fos, ¿aquestaobra en forma manualística constituiria el compendi de totes les fonts i, per tant, ja prefiguraria unaespècie de compilació de certes parts del dret privat?Es constata una tendència dels operadors del dret, advocats i fins i tot algun jutjador, quefonamenten els seus escrits judicials no pas en el dret contingut en les fonts del nostre dret sinódirectament transcrivint passatges d’aquell manual, i citant a vegades com a fonaments de dretfragments de l’obra al costat de textos legals andorrans i de brocards de dret romà o canònic, etc.58. D’acord amb les consideracions precedents no es pot dir que la doctrina dels autorsconstitueixi per ella mateixa una font de dret de caràcter totalment previsible.

8è. La jurisprudència59. Certs tractadistes i certs divulgadors que tracten de les fonts andorranes exclouen la jurisprudènciai d’altres la inclouen ja sigui com a font directa, ja sigui com a font de constatació del costum.Admetent que constitueixi font del dret cal dir:60. En primer lloc, l’accés no és fàcil: la nostra jurisprudència de primer grau no està publicadatot i que hi ha resolucions que, en no ser apel·lades, tenen certa conseqüència a efectes dejurisprudència. La jurisprudència de segon grau no ha estat sempre publicada de manera imme-diata. Per memòria, les sentències del jutge d’apel·lacions de 1945-1966 van ser publicades el1969. La jurisprudència del Tribunal Superior de Perpinyà de tot un segle (1888-1993) ho va serel 1997. Els quatre volums del Tribunal Superior de la Mitra van ser publicats amb una mitjanade més de quatre anys després de la fi de cada període. Avui, 2012, el darrer volum disponibleamb índex temàtic de les sentències de la sala civil del Tribunal Superior és de 2006. Si bé araes van publicant a internet, no hi ha cap índex temàtic.61. En segon lloc, més enllà de la dificultat d’accés, aquesta font no dóna, per si mateixa, unapredictibilitat de la totalitat del dret. Deia el jutge d’apel·lacions en una sentència del 8 de juliol de 1965 citant doctrina dels autorsclàssics catalans i diversos fragments del Corpus:“[…] i en aquest sentit argumentava Fontanella, en referir-se a l’aplicació de la jurisprudència, que són tanvàries les circumstàncies que la més petita diferència pot fer inaplicable una sentència anterior: minima

mutatio facti, mutatum totum ius, perquè la tendència a la imitació i a la constància envers una determina-da directriu, advertida en el proemi del Fiscal Rafel Llampillas a una de les obres de Tristany (Sacri Supremi

Regii Cathaloniae Senatus Decisiones, i, Barcelona, 1686, que no sempre es deriva de la bondat dels rao-naments de la sentència, pot degenerar en l’anomenada “caça dels precedents”, que no tendeix a altracosa que a una valoració exagerada dels precedents judicials, per inèrcia de les persones jutjadores, i potoriginar errors i portar a l’absurd; per això és de remarcar el criteri clàssic en el Dret català, de reputar la


jurisprudència com a un instrument d’orientació o d’interpretació, per la força de les particularitats del casi la transcendència dels fets, i per afirmar que la doctrina d’una sentència és tan estricta que no s’estén d’uncas a un altre […] una decisió no s’ha de fonamentar mai en altres anteriors, sinó en la raó i en la justícia,com així ho confirmen els volums de Decisiones de l’Antiga Règia Audiència de Catalunya […]”. Sobre elmateix tema del valor de la jurisprudència en la compilació romana, la llei Nemo iudex de Justinià prevéque s’ha de jutjar, no per exemples, sinó conforme a les lleis, encara que les sentències s’haguessin profe-rit per la molt magnífica prefectura, o per algun alt magistrat […] la qual cosa no obsta perquè segons lapròpia legislació, la jurisprudència emanada de tots els estadis jurisdiccionals pugui tenir força de llei, permitjà d’equiparar el costum a la llei, a condició que impliqui sempre la mateixa decisió de casos anàlegs […]en les ambigüitats que neixen de les lleis, ha de tenir força de llei el costum “o l’autoritat de les coses jutja-des perpètuament d’anàloga manera” […] que si les sentències convergents són en tanta quantitat quearribin a constituir un costum, cal atenir-se al que el costum determina, per bé que en aquest cas s’ha de dirque hom segueix més aviat el costum que no la jurisprudència […]”.És a dir, perquè constitueixi font predictible del dret andorrà, la jurisprudència ha de complir,entre d’altres, els requisits esmentats en el text transcrit:“[…] gran quantitat de resolucions […], concordants […], perpètuament...”Cosa que és lluny de constituir el cas general. En efecte: tot i que hem d’agrair als batlles,jutges i magistrats el servei que han prestat a la societat andorrana des de fa tant de temps,amb una producció jurisprudencial d’alt nivell, i malgrat que en certes àrees del dret material i pro-cessal hi ha avui jurisprudència constant en pluralitat de casos i durant temps, s’ha de constatar quede moltes àrees la jurisprudència no ha tingut ocasió d’ocupar-se’n i no ha arribat mai a pronunciar-se sobre cap cas concret; en certes matèries ho ha fet de manera marginal, parcial o com a obiterdicta; en altres ho ha fet en un sol cas i en contemplació del cas concret. En aquestes circumstàncies no es pot considerar la jurisprudència com la font del dret queconstituiria, quasi per si sola, el dret predictible.

9è. Conclusió62. Mentre que el dret i les decisions de justícia que l’apliquin han de ser previsibles, es potconsiderar que el nostre dret, tant el sistema de fonts com el contingut de cada font no ho éstotalment. Amb la conseqüència que l’única sortida vàlida és la codificació.Hom pot al·legar que per obtenir la seguretat jurídica i predictibilitat del dret n’hi hauria prouamb una compilació de dret constant. Però ens cal un codi civil i no una compilació.

IV. Utilitat i necessitat de la codificació63. El dret no solament ha de ser previsible sinó que ha de respondre a les realitats de la societati a les seves necessitats i aspiracions. i això no s’aconseguirà ni per compilacions de dret cons-tant ni per publicacions, reculls o cursos, ni per elevar a la categoria de compilació els manualsde dret als quals hem fet referència, ni per jurisprudència, sigui o no sistematitzada. S’aconseguirà–aquí com s’ha aconseguit arreu– amb la codificació, reformadora de lege ferenda, de les normescivils, de forma general i abstracta, clara i precisa, senzilla i comprensible, amb sistemàtica iestructura formal constants, configurada racionalment, amb vocació d’exhaustivitat, i tot sota elscriteris i amb la metodologia tecnicolegal d’universal acceptació.


64. De tot el nostre entorn jurídic llatí, som l’únic país que no tenim codi civil, juntament amb unaltre microestat (San Marino).65. La querella i l’oposició, vella de dos segles, entre dues escoles que se solen identificar enSavigny i Thibaut –una contra la codificació i l’altra a favor– ja fa molt temps que ha estat resol-ta per la història, en tots els països de la tradició romanicogermànica i –fora dels països de com-mon law– en tots els països de ben diversos horitzons jurídics com el Japó i la xina, en favor dela codificació.66. Certament hom pot tornar a plantejar el debat entre les dues tesis, tant en el terreny generalcom en l’aplicat a Andorra. Però és difícil creure que s’arribi a fer-ho millor i sobre bases doctri-nals i filosòfiques diferents d’aquelles esgrimides per tants i tants insignes juristes dels dos bàn-dols, des de la fi de la Revolució Francesa. Acceptant modestament el migrat nivell d’Andorradintre de la teoria i de la filosofia del dret, no seria raonable pensar que ara i aquí alguns juris-tes andorrans farien triomfar la tesi que va resultar vençuda. Triomfarien allà on la línia deSavigny no va triomfar?67. Euràsia, Oceania, l’Orient Mitjà i el Magrib (amb l’excepció d’Aràbia Saudita i Oman),l’Àfrica francòfona i lusofona, l’Amèrica llatina etc., han codificat el dret civil. Fins i tot l’Esglé-sia catòlica, que va codificar el dret canònic eclesiàstic ara farà un segle, havia acceptat, al seglexix, la necessitat de codificar el dret civil en els Estats Pontificis i actualment se segueix el codicivil italià a l’Estat del vaticà. Menys els països del common law i nòrdics, tota la resta del mónha adoptat –alguns des de fa segles–, la codificació. Certament no serà Andorra un granet desorra dins d’aquest món, l’excepció que tindria raó envers els altres països de dret codificatque estarien tots ells equivocats.68. Ningú no podria defensar sensatament que el nostre sistema de dret andorrà pertany aldret d’aquells països de rel jurídica anglesa. Descartat doncs tal sistema, no hi ha dubte queAndorra pertany al món jurídic en què tots els països tenen codificació. Llavors cal evitar laingènua objecció del qui voldria defensar que Andorra ha de romandre sense codi perquè elsanglesos bé que no en tenen.69. Un país insignificant en dimensió i situació geopolítica, un país en què fins ara fa pocs anysno hi havia ni tan sols advocats, que en segles no ha fet a la ciència jurídica cap aportació poc omolt significativa, sense magistratura pròpia, amb estructures judicials orgàniques i processalsque fins ara fa poc eren més aviat artilugis que no eines eficaces, ¿tindria raó en no codificar, davanttota la resta del món que ha codificat? Resta del món amb riquesa acumulada de cultura jurídicamultisecular, amb parlaments que han legiferat, amb universitats que han pensat i ensenyat, ambtribunals que han jutjat, amb publicistes, escriptors i filòsofs.70. No es pot, avui, raonablement dir –i se sent encara de boca d’algú– que la codificació ésfossilitzadora, negativa, esterilitzadora del progrés jurídic i humà, mentre que el sistema andor-rà de dret seria creatiu, humà, adaptat a l’home, forjador de consciència ciutadana, etc. No es potpas sostenir que el més d’un centenar de països que tenen codi civil estan sota un dret fossilitzat,mentre que Andorra, el més petit i insignificant, tindria el privilegi de tenir el millor sistema dedret.71. Ja són molts els operadors del dret andorrà que reconeixen la necessitat del codi civil, peròla feblesa de producció escrita sobre el nostre dret fa que tal opinió no s’hagi exterioritzat


prou. Cal ponderar, això no obstant, que la referència expressa, explícita i escrita als avantatgesi a la necessitat del codi civil ja ha estat feta des de fa anys i sota la ploma de jutges i responsablesdel poder judicial, com per exemple:72. Obiols, durant molts anys jutge d’apel·lacions i president del Tribunal de la Mitra, personalitatque coneixia i manejava en les seves sentències més que ningú el ius commune, el dret català itotes les nostres fonts del dret, home coneixedor profund del dret català, ponderava la codifi-cació com un avantatge, i així deia en la sentència de 1956:“[…] Que l’anomenat dret comú […] orfe solament dels avantatges de la codificació […]”.El mateix, en una altra sentència de 1965, sobre la ineluctabilitat de la codificació a Andorra (icontra l’opinió que algú encara sosté que el codi civil seria fossilitzador del dret), deia:“[…] és també de remarcar prèviament que la normologia del Dret internacional Privat ha començat ambel fenomen universal de la Codificació, que és una llei natural de l’evolució jurídica, però no un catàlegcomplet de preceptes ni una fossilització del Dret...”i encara el mateix, en el discurs de presa de jurament de president del Tribunal Superior de laMitra:“dret andorrà […] al qual només li manca una síntesi extensa i inequívoca en forma de compilació o Codi,fàcilment manipulable, articulat en fórmules precises i clares, que elimina dubtes i estalvia el treball previd’investigació i recerca del vell precepte aplicable […]”.73. Cal considerar també el que deia Antoni Sabaté (jutge d’apel·lacions i fiscal general durantmolts anys) en la seva obra Dret Civil d’Andorra:“1.- Codificació: la seva necessitat.-[…] Per això és pel que es fa imprescindible la promulgació d’un codi civil, el qual, com nova llei estabilitzadorapodria posar fi a aquest estat de coses. Enfront dels desavantatges que s’addueixen en contra de la codifi-cació, poden argüir-se molts avantatges, que no són del cas examinar, però sí destacarem la seva impor-tància amb aquelles paraules de Napoleó que tan orgullós estava del seu Codi quan deia “la meva verta-dera glòria no és la d’haver guanyat 40 batalles..... sinó el meu codi civil”. Portalis, qualificava el projecte decodi civil francès com “el més gran bé que els homes poden rebre”. Propugnem la tècnica codificadoramoderna i no el sistema de les antigues Recopilacions, perquè són moltes les dificultats que aquest siste-ma comporta, endemés de l’inconvenient d’haver de recollir gran nombre de normes no escrites de tipusconsuetudinari. La codificació i refosa del Dret Andorrà […]”.74. i vegeu la conclusió que en va extreure el president del Consell Superior de Justícia d’Andorraen la cloenda del Simposi sobre ius commune el 1994: “Ara ens queda fer la part més important de tota aquesta legislació, i quan parlem del codi civil, és evidentque és per a nosaltres un treball importantíssim”.75. La Compilació de Dret Català (que no va pas ésser exclusivament de dret constant) ha estatvista des de fa mig segle pels juristes catalans com un avenç per a Catalunya. Avenç que s’estàmagnificant actualment amb l’elaboració del codi de dret civil català, que va molt més enllà deldret constant.76. No obstant això, encara es fa sentir alguna veu, aquí i a Catalunya, per denostar la codificacióa Andorra i enaltir el costum i el ius commune com a úniques fonts del dret que convé manteniral costat de la jurisprudència. Diuen que Andorra ha de defugir la codificació i romandre comestà. Com si allò que és bo, vàlid i útil a Catalunya i arreu del món no ho pogués ser aquí. Com


si Andorra hagués de ser un reducte de medievalisme jurídic. El dret, diuen aquestes veus, el fael jutge, únic intèrpret de la volkgeist (el geni del poble); el costum és l’única creació vàlida delvolk, i ell sol crea i reflecteix el dret a través de la jurisprudència. No es pot compartir aquestavisió, filla del passat de moda romanticisme filosòfic i jurídic, i que sortosament tampoc no éscompartida arreu del nostre món.77. Gran part d’Alemanya es regí fins a la fi del segle xix pel ius commune integrat pel dret romàque els juristes alemanys dominaven com ningú a Europa, amb insignes jurisconsults que haviensistematitzat aquell dret i que havien fet evolucionar la dogmàtica jurídica cap als cims més altsde la ciència. Doncs bé, tot i aquell nivell de coneixement científic i d’aplicació del ius commu-ne incomparablement més alt que el que tenim aquí, els alemanys van codificar el dret en el dretnou del BGB. ¿Cal considerar llavors, si nosaltres amb el migrat coneixement (ignorància abso-luta deia la cita feta suara) i ús dificultós del ius commune, tindríem raó de refusar de codificar?Andorra, “única filla de l’imperi de Carlemany” –com diu el nostre himne–, ¿tindria la pretensiód’erigir-se així com a heroïna guardiana de les essències jurídiques europees, abandonades enles pròpies terres de l’imperi romanogermànic?78. El dret privat andorrà no té per vocació ser una referència etnologiconacionalista, ni unapeça de museu, ni matèria d’arqueologia jurídica, ni una curiositat científica per als estudiososdel dret nacionals o estrangers, sinó l’eina necessàriament útil que es dóna la societat perassegurar la pau cívica i el progrés en l’harmonia de les relacions entre les persones d’aquí id’avui.

V. Codificació “versus“ compilació79. La compilació es fa de dret constant, és a dir es compila el dret existent sense canviar res.La codificació, en canvi, és l’elaboració sistemàtica de tot el dret que, partint certament deldret existent, no solament elimina allò obsolet que ja hagi perdut raó de ser o utilitat i no res-pongui a les concepcions del nostre temps, sinó que incorpora allò que respon a les necessitatsi aspiracions actuals i previsibles de futur, de manera que ha d’establir un dret nou, complet isuficient per si mateix. Tot plegat seguint unes pautes tecnicocientífiques modernes i amb uni-tat de doctrina, de tècnica i de sistemàtica…80. Certament, amb una compilació de dret constant es podria satisfer el principi de la seguretatjurídica però la tasca de fer-la –a part de ser ímprobe– seria inútil puix s’hauria compilat un dreta partir de les fonts tradicionals d’incerta jerarquia, de contingut difícil d’aprehendre i sensecap actualització.La compilació no constituiria cap avenç del dret i es limitaria a transcriure de manera utilitzableel que preveu el dret que hom diu que és l’aplicable. Seria molt difícil d’elaborar, puix hauria decobrir tot el dret privat, persones, béns, obligacions, successions, etc., i identificar totes les nor-mes contingudes en les diferents fonts, les lleis escrites, el costum, el dret romà, el dret canònic,el dret català, el ius commune, etc. Treball ímprobe, a la fi del qual s’hauria aconseguit la segu-retat jurídica, però amb el greu inconvenient de fixar un dret que si bé responia a èpoques passades(de segles) no tindria en compte la realitat de la societat actual.La compilació seria una tasca finsi tot més feixuga en temps i esforç intel·lectual que el de lacodificació.


81. En alguns països que avui tenen codi civil –i no pas en tots– la codificació fou precedida desdel segle xviii fins al xix de compilacions, però una vegada començat el moviment codificador,els sistemes compilats van donar pas als codis. i els que no tenien compilació del dret van pas-sar directament a la codificació. A Andorra, imaginar fer els treballs de compilació per passarulteriorment en èpoques posteriors a la codificació serà incomprensible. Seria no solamentun contrasentit científic i tècnic i una pura pèrdua de temps, de diner i d’esforços, sinó un errorhistòric.82. A Catalunya, la compilació del dret català que es va fer el 1960 obeïa a l’especial configuracióhistòrica i política de l’Estat espanyol i a les característiques del règim d’aquella època i noconstituïa un sistema total de dret civil del país sinó un apèndix foral al costat d’altres, que iden-tificava les normes pròpies de Catalunya diferents de les comunes del codi civil en certes i delimi-tades àrees del dret civil. Després de la Constitució d’Espanya i de l’Estatut d’Autonomia i permor de l’evolució política del país, els catalans han passat de la compilació a la codificació, i araés el codi civil de Catalunya que s’està elaborant (i en part ja és vigent) el que dóna resposta ales necessitats actuals de la societat catalana en mantenir la singularitat del dret autòcton. Eldret català a partir del codi que s’està elaborant ja no serà aquella part del dret que històrica-ment divergia del dret comú espanyol, sinó que serà aquella part del dret civil que els catalanses donaran a si mateixos avui i pels ciutadans d’avui al costat del dret espanyol comú.83. Per això, el fet que Catalunya hagi passat per la compilació abans de l’actual codificació noconstitueix cap exemple a seguir forçosament per aconseguir l’evolució del dret andorrà.

VI. Els projectes europeus84. Algú pot dir com a objecció que no cal que es faci el codi civil andorrà i que cal esperar queEuropa faci el seu, i llavors adoptar-lo. Qui conegui poc o molt la gènesi del pretès codi civilEuropeu no podrà subscriure aquesta objecció. El projecte és quelcom que fa trenta anys ques’està discutint, i l’objectiu apareix tan titànic com allunyat en el temps puix es tractaria d’unatasca quasi impossible: uniformitzar el dret dels països de codi (continentals romanogermanistes)amb els de common law (Regne Unit, etc.). Tots els estudis fins ara s’han centrat –limitat– bàsica-ment en el dret de contractes (i part del dret de responsabilitats) amb la finalitat d’harmonitzar-loper allò que pot afavorir el lliure mercat de mercaderies i serveis. 85. La comissió Lando a partir de 1981 treballà per redactar, no pas un codi, sinó uns principisde dret europeus dels contractes, per servir amb caràcter de supletorietat. No es tractava d’e-laborar un text normatiu imperatiu i el 2002 va acabar els treballs. A partir d’allí el Parlament i laComissió europeus van començar a parlar de dret dels contractes, i fins i tot de codi dels con-tractes, i sota la presidència de von Bar es començà a parlar de codi civil europeu però restrin-git als contractes, responsabilitat contractual i en part extracontractual i garanties…, en lesàrees dels quals s’està ben lluny d’haver arribat a un consens. En les altres àrees (persones,béns, successions, família, etc.) no es pot parlar d’una altra cosa que d’intercanvi de punts devista científics, ideològics o filosòfics. 86. Quant a convertir el que aquesta o altra comissió acabi produint, d’aquí a molts anys, en uncodi civil acceptat com a norma per tots els països europeus inclosos els de dret de commonlaw, hi ha un abisme, tant de possibilitat com temporal. Això condueix a la conclusió que no es


pot subordinar la posada en marxa de l’elaboració del codi civil andorrà al fet que la UE hagiproduït i posat en vigor el codi civil europeu restringit a una part limitada del dret privat. Un codieuropeu que potser no naixerà mai i que, si neix, serà d’aquí a moltes dècades.87. No obstant això, evidentment hi haurà tot l’interès que els treballs d’elaboració del codicivil andorrà tinguin en compte allò que ja s’hagi estudiat i publicat per la Unió Europea i allòque es vagi estudiant i publicant mentre duri el procés codificador andorrà.

VII. L‘elaboració del codi88. Un cop acceptat que hi ha d’haver-hi un codi civil, cal que algun òrgan faci néixer el procéscodificador i aquest podria ser el Consell General amb qual cosa es situaria la iniciativa en larepresentació popular, més aviat que en el Govern a qui hom podria voler atribuir unaconnotació política en cada moment donat.89. Una vegada s’hi hagi donat l’impuls, caldrà començar els treballs tècnics per redactar lesbases, els avantprojectes i els projectes per sotmetre’ls successivament al Parlament, la redac-ció dels quals ni políticament, ni científicament ni tècnicament, no es pot deixar a la mà d’unapersona ni d’un grup d’una determinada i única sensibilitat ideològica, doctrinal, científica oacadèmica. No s’ha d’atribuir a cap única escola de pensament ni a cap grup de signe polític.Ans al contrari, ha de ser una obra comuna de la qual tothom se senti autor. Comuna dels cien-tífics i tècnics, comuna dels representants de la sobirania política, comuna dels ciutadans.90. Dels codis d’altres països (el Codi de Napoleó, l’espanyol, l’alemany, el català i d’altres) enpodem extreure inspiració i models. Si una gran quantitat de països van inspirar-se en el codicivil francès, fins i tot el van copiar; si el codi alemany ha estat font d’inspiració per a molts altrescodis, a Andorra no haurem de ser tan especials i específics que haguem de fer la codificaciódel nostre dret de nou, sicut ex tabula rasa. Ni ho hem de fer tot nou, ni hem de limitar-nos acopiar les compilacions i codificacions catalanes o altres.El que s’ha de fer es troba situat al mig: ni Andorra és tan especial i única que ha de crear undret totalment diferent dels altres, ni és tan comú com per tenir-ne prou de copiar el dret forà iel català en especial. 91. i pel que fa al procés codificador i als mètodes, tampoc no cal inventar res de nou ni peculiar.Els processos codificadors del Codi de Napoleó, del codi espanyol, del codi alemany i del codicatalà ens poden donar pautes, models i paradigmes de mètode i treball que ja han provat laseva eficàcia. Hem de fugir d’invents casolans, d’originalitats i de possibles ocurrències.92. El codi civil andorrà l’hem de fer els andorrans per a tota la ciutadania, avui demogràficamentcomposta de persones provinents d’horitzons jurídics diversos, en part comuns i en part dife-rents. Sobre el socle indefectible del dret romà –puix no n’hi ha un altre– però pouant genero-sament de tota la ciència, doctrina, tecnicitat i l’experiència forenes, de tots els juristes i cientí-fics que aquí no hi ha però que poden ajudar, de totes les universitats que aquí no hi ha però ales quals es pot acudir; és a dir, gaudint de tot allò que ja ha estat inventat, assajat i que ha fet lesseves proves.93. A Andorra hi ha juristes andorrans i residents, advocats, jutges, funcionaris, notaris… Hi hatambé jutges forans que han exercit i exerceixen a Andorra. A fora d’Andorra hi ha grans juris-tes en totes les especialitats i amb totes les experiències. A França, a Espanya (i no solament a


Catalunya), a tot Europa. Caldrà aplegar tantes persones com sigui possible, tantes idees diversescom es pugui aconseguir a l’entorn del projecte. Combinant la rigidesa de la sistemàtica cien-tífica amb la lliure eclosió d’idees i propostes, harmonitzant les aspiracions polítiques amb lesexigències tecnicocientífiques.94. Per sobre de tot, el país el constituïm els ciutadans andorrans, que som els que al final hemde decidir la llei civil que ens ha de regir, tant la llei que volem conservar com la que volemreformar i amb la qual volem innovar. Som els ciutadans que hem de decidir sobre el dret de lespersones i la família, el règim matrimonial i el règim successori que volem que sigui el nostreara a partir del segle xxi; sobre el règim de les obligacions i contractes, i el règim dels dretsreals, etc. Som els andorrans d’ara que hem de fixar el dret viu que respongui a les aspiracionsvitals i socials del ciutadà d’avui dintre del món d’avui a les necessitats de l’època i a les concep-cions de la vida jurídica actual, sigui quin sigui el dret que ha estat fins ara. Per això, tant en lafase de redacció dels projectes com en la del vot del Parlament, s’ha de propiciar la implicaciódel màxim nombre de ciutadans, associant-los des de l’inici a aquesta important tasca.95. El codi l’ha de fer el poble, que en tindrà exclusivament la paternitat, i cal defugir delspersonalismes de qui tingui vel·leïtats d’atorgar-se la qualitat de pare del codi o pare del dret.

VIII. Conclusió96. A Andorra la situació actual del dret civil (i en el sentit més ampli de dret privat) ésanàloga a allò que succeïa en dret públic preconstitucional i a què la Constitució de 1993va posar fi.97. Les nostres institucions públiques premodernes no és que tinguessin arrels medievals sinóque eren essencialment medievals; no és que seguissin esquemes del dret públic feudal isenyorial, sinó que tot l’edifici se sustentava precisament en aquell dret. Paral·lelament, elsparàmetres en els quals s’inscriu el nostre sistema de dret privat són els propis de l’edatpremoderna.98. L’edifici institucional Andorra era absolutament insostenible sobre les bases d’aquell dretpúblic. S’ensorrava i posava en perill la supervivència del país i de la societat. Per tractar d’evitarel col·lapse, es va perdre temps buscant remeis sectorials, pal·liatius i reformes tímides, fins queel poble va exigir la Constitució. Llavors Andorra va entrar dins dels tipus institucional i interna-cional comuns del món modern, amb una constitució, i va ser acceptat com a país normal per laresta de les nacions. 99. Ara això s’ha de transposar al dret civil. En l’esfera del dret privat ha de succeir el mateixque succeí en el dret públic: tal com les institucions premodernes, de dret feudal i senyorialinadaptades al temps actual i que cap país no havia conservat van ser substituïdes per la Cons-titució, el dret privat també s’ha d’adaptar als ciutadans d’avui en el món actual, i substituir elsistema actual de les fonts del dret privat per un codi civil.100. Tenir un dret propi és un dels elements que, al costat del territori, les fronteres, la població,la llengua, la constitució, etc., constitueix la noció d’Estat-nació en dret internacional. vegeul’afany dels catalans de tenir un dret propi en fer el seu codi civil diferenciador del dret privatde l’Estat espanyol, afany que obeeix a una voluntat d’afirmació nacional. Nosaltres, que ambla Constitució i el reconeixement dels altres estats hem accedit a la categoria de subjecte de


dret internacional fa tan poc temps, necessitem també dotar-nos d’aquell element distintiuque és el dret propi en un codi civil: dret definit, escrit, complet, autointegrador que ens donema nosaltres mateixos a través del nostre legislador.Fa poc que hem entrat en la construcció i consolidació del nostre Estat-nació (això queevoquen les nocions actuals d’estate building i nation building) i no hem de negligir cap element,i singularment tenir el nostre dret ben definit i diferenciat, que a més ens donarà la seguretatjurídica que la nostra Constitució i el dret convencional exigeixen.

Miquel Àngel CantUrrI i Montanyaadvocat i exdegà del Col·legi d’Advocats d’Andorra

En les XIX Jornades de la SAC, dedicades al Dret andorrà, entre els usos i costums i el codi, heescollit aquesta matèria perquè entenc que es tracta d’una disciplina del dret que és imprescin-dible dominar per a qualsevol professional del dret. En conseqüència, he intentat exposar lesnormes processals civils vigents al Principat d’Andorra que m’han semblat més rellevants, i elsmecanismes que operen, de manera succinta i sistemàtica, per concloure la necessitat d’establirun codi de procediment civil. No he volgut entrar a exposar aspectes processals com les excepcions o els incidents, per raonsòbvies d’extensió. I pel que fa a la fase d’al·legacions, proves o escrit de conclusions, m’he limi-tat a fer un breu apunt, que he procurat no mancat de rigor, en l’apartat dedicat al procedimentcivil ordinari si bé és vàlid per a tots els procediments. També he obviat intencionadament elprocediment d’execució. Finalment, l’ordre de l’exposició dels procediments especials respon,únicament i exclusiva, a un criteri sistemàtic purament subjectiu. Alhora, la base d’aquestaexposició se situa en el treball de postgrau de Dret andorrà que vaig presentar l’any 2007.

i introduccióLes normes sobre el procediment civil a Andorra són escasses i disperses atès que no es disposa,avui, d’una codificació. A banda d’algunes referències que es poden trobar en el Manual Digest(1748)1 o en el Politar (1763)2 la primera vegada que s’estableixen regles fixes de procediment,entès com a conjunt de fases successives de l’exercici i compliment de la funció jurisdiccional,és en la instrucció de 24 de gener de 1905 sobre el recurs de revisió. Posteriorment es dictà elDecret de 16 de febrer de 1918 sobre la citació a judici; en data 1 de maig de 1922 el de pro-cediment per a l’administració de Justícia i el d’embargaments preventius el dia 1 de maig de1922. L’any 1968 es promulgà el Decret sobre el procediment abreujat, que fou derogat pelDecret dels veguers sobre el procediment verbal de mínima quantia, el procediment abreujat,l’execució de resolucions judicials en matèria civil i la intervenció d’advocats en procedimentscivils, de data 4 de febrer de 1986, avui encara vigent.

M. Rosa FERRER i OBIOLS

La codificació en el procediment


DOi: 10.2436/15.0110.20.11 iSBN: 978-99920-61-22-0


Aquesta normativa bàsica en matèria processal civil general, completada per la jurisprudència,ha perdurat intacta fins a l’adopció de la Constitució, el 14 de març de 1993, i la subsegüentpromulgació de la Llei transitòria de procediments judicials de data 21 de desembre de 1993.Aquesta llei té per objectiu adaptar els procediments, en general, a la nova organització de l’ad-ministració de Justícia sorgida dels principis constitucionals i desenvolupats en la Llei qualificadade la Justícia de 3 de setembre de 1993. Paral·lelament trobem un seguit de procediments anomenats especials o sumaris (arrendaments,matrimoni, adopció i altres formes de protecció del menor desemparat, successions, RegistreCivil, marques, drets d’autor, patents, societats mercantils, arranjament judicial i fallida, laboral,ordre judicial de pagament, etc.).El fet de no disposar d’una llei única que reguli el procés civil com un tot harmònic comportaque els advocats i procuradors, com a col·laboradors de la justícia, hagin de recórrer a diversostextos jurídics –legislació i jurisprudència– a l’hora de plantejar qualsevol acció judicial per la viacivil, amb la consegüent inseguretat jurídica que això comporta.

ii Qüestions prèvies1) Garanties i principis del procés civilAbans d’entrar a estudiar cadascun dels procediments generals i especials sembla imprescindiblefer un breu apunt sobre les garanties i els principis del procés civil. L’article 10 de la Constitució reconeix el dret a la jurisdicció, a obtenir-ne una decisió fonamentadaen dret i a un procés degut, substanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la llei.Alhora, es garanteix a tothom el dret a la defensa i a l’assistència tècnica d’un lletrat, a un judi-ci de durada raonable, a la presumpció d’innocència, a ésser informat de l’acusació, a no con-fessar-se culpable, a no declarar en contra d’ell mateix, i en els processos penals, al recurs. La lleiha de regular els supòsits en què, per garantir el principi d’igualtat, la justícia ha de ser gratuïta.D’acord amb aquesta norma constitucional fonamental, i per la matèria que aquí es tracta, elsprincipis del procés civil que inspiren l’ordenament jurídic andorrà són el dret a la jurisdicció, eldret a obtenir una resolució fonamentada en dret, a un procés degut, a la defensa i a l’assistènciajurídica d’un lletrat, a un judici de durada raonable.Alhora, l’article 86, apartat 1r. de la Constitució, diu: “Les normes de competència i procedimentaplicables a l’administració de Justícia estan reservades a la llei”, la qual cosa significa que, a par-tir de l’entrada en vigor de la Constitució no és possible invocar, com a font del dret processal, elsusos i costums processals. (STC 98-1996).Quant als drets fonamentals que reconeix l’article 10 de la Constitució, especialment en elsapartats 1r. i 2n., el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat en el sentit que, com que pertanyenal títol II, capítol III, i d’acord amb el que proclama l’article 39.1 de la mateixa Constitució, sóndrets que vinculen immediatament els poders públics a títol de dret directament aplicable. El seu contingut, a més, no pot ser limitat per la llei i el protegeixen els tribunals. Per tant, estracta de drets que operen des de la mateixa Constitució, als quals correspondria al TribunalConstitucional donar un contingut concret que els fes aplicables als casos específics que se liplantegessin, si no existissin lleis de desenvolupament. Això és així, i precisament en aquest fetrau la naturalesa bàsica dels drets fonamentals. Però, òbviament, no tots els drets fonamentals



assoleixen el mateix grau de concreció constitucional: no és el mateix el dret a la llibertatideològica, religiosa i de culte, a tall d’exemple, que el dret a la jurisdicció. En el primer cas, laConstitució configura el dret; en el segon cas únicament el prefigura de manera que requereix,per la seva pròpia identitat, una determinada configuració legal per tal d’aconseguir la sevaplena eficàcia. Això és el que succeeix amb l’esmentat dret general a la jurisdicció, al procésdegut, al dret a la defensa o al dret al recurs en els processos penals.3

Pel que fa al principi constitucional del dret a un judici de durada raonable, considero interessantesmentar que la reiterada jurisprudència del Tribunal Constitucional i la doctrina sobre lesgaranties processals han establert que confereix als òrgans judicials el deure de complir la sevafunció jurisdiccional amb la rapidesa que permeti la durada normal dels processos i que s’had’interpretar tenint en compte l’article 6 del Conveni europeu dels drets humans.Així, la sentència del Tribunal Constitucional de data 25 de maig de 2007, recaiguda en elrecurs d’empara 2007-2-RE, en el fonament jurídic únic, estableix el següent:

«D’acord amb la doctrina ja assentada en casos anteriors, el Tribunal Constitucionalconsidera que l’article 10 de la Constitució ha d’interpretar-se tenint en compte l’ar-ticle 6 del Conveni europeu dels drets humans, ja que aquest Conveni forma part del’ordenament jurídic andorrà, de conformitat amb l’article 3.4 de la Constitució, toti que no és una norma constitucional i, per tant, no pot ser aplicada per aquest Tri-bunal tal com es va declarar en el fonament primer de la sentència del 12 de maigdel 2000 (causa 2000-3-RE), però si que val com a element d’interpretació. I, d’altrabanda, en altres ocasions, fins i tot, s’ha tingut en compte la jurisprudència sobre l’ar-ticle 6 esmentat construïda pel Tribunal Europeu dels Drets Humans (p. ex. fonamentjurídic tercer de la sentència del 14 de març del 2001, causa 2000-17-RE).

En aquesta sentència, el Tribunal Constitucional va declarar: “El dret a un judici de durada raonablees formula constitucionalment com un concepte jurídic indeterminat, perquè el seu contingut (ladurada raonable del procés) no està prefixat ni en termes temporals (durada) ni amb cànonsprecisos i determinats (raonabilitat de la durada). Ara bé, com es va dir, aleshores, convé fixaruns criteris generals que, adaptant-se a la peculiaritat del cas concret, han de permetre obteniraquest judici de raonabilitat que la Constitució exigeix per tal d’emparar un bé jurídic consis-tent en l’obtenció d’una justícia prompta i eficaç. Per a la formulació d’aquests criteris pot serútil l’abundant i constant jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre la fór-mula idèntica de l’article 6 de la Convenció, fórmula que és a l’origen la que va ser utilitzada pelconstituent andorrà l’any 1993. Per consegüent, com ja es va apuntar en la sentència esmenta-da del 2001, hem d’assenyalar que la complexitat de l’assumpte sotmès a judici, la conductadels litigants i la mateixa actitud dels poders públics, entre els quals la de la Justícia, són elscriteris que cal tenir en compte per determinar, en cada cas, si la durada del procés és raona-ble o no. I s’ha de prendre com a punt de referència tot el procés, des del començament finsa l’acabament (p. ex. STEDH del 29 de maig de 1986)…”.Al costat d’aquests principis constitucionals, trobem uns principis universalment admesos. Elsessencials són el principi de dualitat de parts; principi d’audiència i contradicció i el principi d’i-gualtat processal de les parts. El principis propis del procés civil són el principi d’oportunitat, elprincipi dispositiu i el principi d’aportació de part. Paral·lelament trobem altres principis com

83


són el principi de bona fe processal, el principi de lliure valoració de la prova i el principi d’oralitati escriptura.El que fou jutge d’apel·lacions i fiscal general, Antoni Sabater i Tomàs, en el seu llibre Dret Civild’Andorra (any 1984), en referir-se als principis processals, diu “Aquests principis jurídics natu-rals del procés, denominats principis tècnics, vénen predicats per les més diverses resolucionsd’alçada que es refereixen al principi d’audiència (ningú no pot ésser condemnat sense ser oït ivençut en judici, sentències del Jutge Delegat d’Apel·lacions del 14 de febrer de 1966, 29 d’abrili 26 de febrer de 1965 (...) Aquest principi no exigeix que per a condemnar hagi estat material-ment oït o llegit, sinó de que no es pugui condemnar ningú sense que hagi tingut vertaderamentla possibilitat processal d’al·legar tot allò que pugui convenir-li per a la seva defensa. No sem-pre que una part manqui de possibilitats d’actuar com la part contrària, podrà dir-se que vaésser condemnada sense ser escoltada; podrà dir-se tan sols que pateix d’indefensió.”I continua exposant que “El principi dispositiu (nemo iudex sine actore) (iudex iudicet secundumallegata et probata partium) o de justícia pregada, consistent en què el procés no s’iniciï perl’òrgan jurisdiccional, sinó pel subjecte jurídic que pretén obtenir una resolució concreta, laqual ha de guardar congruència amb les pretensions de les parts. Principi d’oficialitat, aquestprincipi, derivat de l’interès públic, consisteix en què els actes de què es composa el procés i elseu objecte no estan subordinats al poder de disposició de les parts litigants, que no podenestablir l’objecte del procés en disposar lliurement d’ell mitjançant el desistiment […]; principid’impuls processal […]; d’eventualitat o preclusió […]; de concentració (...)[…] i d’economiaprocessal […]”. (p. 69 i 70).

2) Els procediments civils. ClassificacióEl ja citat jutge d’apel·lacions i fiscal general, Antoni Sabater i Tomàs, diu també en el seu llibreDret Civil d’Andorra (any 1984) que “els Batlles, en els afers civils, procedeixen, segons Bru-tails, de dues maneres: per procediment sumari o per procediment normal. Considerant com aprocediment sumari l’ordre (en altre temps, manament o senyal) del Batlle, divisió per raó del’estructura del procés inacceptable, perquè la nota destacada del procediment sumari és lasimplificació de tràmits. Com a figures típiques cal esmentar els processos verbals, els monito-ris i altres de naturalesa executiva (...). Riberaygua distingeix dues classes de judicis: els parti-culars i els universals. Entre els primers cita el judici verbal o ordinari, el judici arbitral, els inter-dictes, terceries i incidents; a aquests procediment cal afegir-hi l’abreujat i l’embargamentpreventiu; i, dintre dels universals, la suspensió de pagaments.“A efectes pràctics, i seguint la sistemàtica utilitzada en el recull sobre la legislació processal delPrincipat d’Andorra,4 he estructurat els procediments civils a Andorra en els següents:

- procediments generals (ordinari, abreujat i mínima quantia),- procediments especials (establerts per les lleis que regulen la matèria concreta).

iii Procediment civil general1) Aspectes genèricsa) Citació a judici i rebel·lia del demandat La citació per comparèixer a judici es troba regulada en el Decret dels veguers de 16 de febrer


de 1918, en virtut de l’acord adoptat el 10 d’agost de 1917. En aquest decret s’estableix que“…la citació per comparèixer a judici verbal s’ha de fer pel Nunci personalment a l’interessat,advertint-lo que no serà citat una segona vegada, de manera que si no compareix el dia fixat,sense justa causa que ho impedeixi, podrà ser declarat en rebel·lia (article primer). En el supo-sat cas que el Nunci no trobi a la persona interessada per citar-la personalment, i mentre queaquest es trobi dintre de les Valls, notificarà la citació a qualsevol de les persones de la famíliade l’interessat, que sigui major d’edat. Cas de no trobar tampoc a cap persona de la família quesigui major d’edat, notificarà la citació al Capità o Desener més immediat, perquè la faci a l’inte-ressat tan prompte com arribi aquest o algun de sa família (article segon). La citació ha de serfeta de manera que quedin sis dies hàbils fins el dia de la compareixença a judici sense comptarni el dia de la citació ni el dia de la compareixença (article tercer). En cas de trobar-se l’interes-sat fóra de les Valls, el Nunci en donarà coneixement al batlle a l’efecte de practicar la citacióper la via que correspongui (article quatre). Finalment, el Nunci percebrà per a cada citació unapesseta cinquanta cèntims; els Hbles. Srs. batlles observaran i compliran aquesta ordenació i lanotificaran al públic en els llocs acostumats com també al M. I. Consell General i Consells deComú de cada parròquia (article cinquè)”.Com es pot observar, aquest decret ha quedat totalment obsolet als nostres dies. Tanmateix,atès que el principi general que regeix l’emplaçament d’assegurar-se que la demanda arribaal coneixement del demandat, la citació a judici es pot dur a terme mitjançant tres sistemessuccessius:5

- Remissió al domicili del demandat mitjançant correu certificat, telegrama amb confirmacióde rebut o qualsevol altre mitjà que permeti deixar constància que la comunicació haestat rebuda pel seu destinatari.

- Si no consta aquesta recepció s’ha de procedir a l’entrega personal de la demanda en eldomicili del demandat o en el seu lloc de treball. El nunci pot deixar la citació a un parentmajor d’edat, advertint-lo que té l’obligació d’entregar-la al seu destinatari.

- Finalment, si cap de les vies anterior no dóna resultat, es podrà procedir a la notificacióper Edictes.

Quant a la citació per edictes, el “lloc acostumat” que estableix el Decret de 1918 ha estatsubstituït, d’ençà l’any 1989, per la publicació al Butlletí Oficial del Principat d’Andorra (BOPA).En les citacions a judici en primera instància civil, la Llei transitòria de procediments judicials de1993, en l’article 39 estableix, per excepció, que “en els procediments civils de mínima quantiai laborals, el demandant adreçarà a la Batllia la demanda amb expressió de la identitat i eldomicili de la part demandada. Dintre dels cinc dies del dipòsit, el president de la Batllia dictaràprovidència designant el batlle que correspongui al qual trametrà la demanda. El batlle citaràla part demandada amb trasllat de la demanda, emplaçant-lo per contestar per la cúria méspropera, respectant el que preveu l’article 3 del decret de data 16 de febrer de 1918.Com a norma general, en els demés procediments contenciosos el demandant s’adreçarà a laBatllia per fer citar a judici a la part demandada amb expressió de la identitat i el domicili d’a-questa i les demés especificacions previstes a l’article 35 de la llei.6 Dintre dels cinc dies el pre-sident dels batlles dictarà providència designant el ponent de la secció civil que corresponguiel qual trametrà la petició de citació. El ponent emplaçarà a la part demandant i citarà a la part


demandada perquè compareguin a presentar i escoltar la demanda, respectivament, per lacúria més propera, respectant el que preveu l’article 3 del decret de data 16 de desembre de1918, sense que no s’hagi de fer les citacions per edictes o per comissió rogatòria.”En conseqüència, com a norma general la citació a judici del demandat és prèvia a la presentacióde la demanda i, com a excepció a la norma general trobem els procediments de mínimaquantia, laboral, d’embargaments preventius i de tots aquells en què la llei així ho indica.Si el demandat no compareix, malgrat haver estat degudament citat, és declarat en rebel·liaprocessal. Això no obstant, no significa que el demandant hagi de vèncer en el judici. En aquestsentit, la sentència del batlle episcopal Josep Torrallardona, de data 17 de desembre de 1982,diu com segueix: “Considerant: que és principi fecundíssim del procés, al qual respon la citaciódel demandat, que l’organisme judicial no pugui pronunciar la resolució que escaigui, sense laprèvia audiència de les parts (audiatur ex altera pars), per bé que si el demandat no acudeix ala citació judicial, sorgeix la situació d’inactivitat denominada contumàcia o rebel·lia que segonsl’opinió de Bruno, recolzada en un text del Digest (Gig., fr. 68, 69 i 70 de judicis, ecc 5-1) noimplicava per sí sola el reconeixement del dret que l’actor invocava, puix que si no justificaval’acció que exercitava, la demanda devia ser rebutjada; el demandat si bonam causam habebit,vincet; i aquesta és la posició jurídica que contemplen les lleis positives dels més diversospaïsos segons les quals la incompareixença del demandat no autoritza a tenir per confessats elsfets establerts per l’actor, i per tant no l’alliberen de la justificació de tots els requisits necessa-ris per estimar si l’acció és o no procedent, puix que es recolzen en la teoria de què la rebel·liadel demandat no significa altra cosa que una renúncia tàcita al seu dret de comparèixer, senseque, per tant, pugui considerar-se’l desobedient, ni modelar les conseqüències de la sevainactivitat sobre aquesta inexacta concepció.”La sentència del jutge delegat d’apel·lacions Antoni Sabater, de 18 de gener de 1973, s’expressaen termes semblants: “Considerant: que la situació de rebel·lia o inèrcia total del defendent enel procés ordinari, no eximeix a l’agent de justificar els elements constitutius de la seva preten-sió, almenys els de caràcter essencial, perquè per diverses consideracions que ara no escauespecificar, no regeix aquí el sistema d’excessiva severitat contra el rebel –veure contumax–,enèrgicament resumit en l’aforisme que durant llargs anys ressonà en les aules del fòrum demolts països contra contumaces, omnia jura clamant; segons el qual s’entenia que els absents iels rebels estaven sempre mancats de raó.”Per altra banda, Paul Ourliac, en la Jurisprudence civile d’Andorra, comenta que lano-compareixença en judici (défaut) (...) “... a toujours été très strictement sanctionné par lacoutume andorrane …”.7

b) Dies i hores hàbilsTotes les actuacions en matèria civil s’han de realitzar en dies i hores hàbils. L’habilitació de diesi hores inhàbils es troba regulat a l’article 42 de la Llei qualificada de la Justícia (setembre1993) i en l’article 53 de la Llei transitòria de procediments judicials (desembre 193). Aquestanormativa bàsica postconstitucional va derogar el Decret de data 15 de gener de 1972.Són feriats judicials, i per tant inhàbils per a les actuacions judicials, tots els dies del mesd’agost i els compresos entre el 24 de desembre i el 6 de gener de cada any judicial. També


són inhàbils tots els diumenges, dissabtes i els de festa nacional, així com tots els dies festius aefectes laborals d’acord amb el calendari establert cada any pel Govern. L’horari habilitat és deles 9.00 a les 19.00 h. Tanmateix, quan hi hagi causa motivada els batlles podran habilitar elsdies inhàbils.Els terminis es compten a partir de l’endemà de la notificació o publicació de l’acte de què estracti. Quan es tracti d’anys o mesos es computarà de data a data.Quant als efectes, en la sentència del jutge delegat d’apel·lacions, d’11 de juny de 1971, es diuque totes les actuacions civils han de practicar-se en dies i hores hàbils sota pena de nul·litat, amenys que per tractar-se de diligències urgents s’hagin d’habilitat dies i hores inhàbils.

c) Acte de conciliacióLa doctrina defineix l’acte de conciliació en sentit estricte com la compareixença necessària ofacultativa de les parts en un conflicte d’interessos, davant d’una autoritat designada per l’Es-tat –perquè, en la seva presència, intentin solucionar el conflicte que les separa– regulada perl’ordenament jurídic que atribueix determinats efectes jurídics al que es convingui. En les conciliacions civils i judicials cal distingir entre la preventiva o preprocessal i la intraprocessal.La distinció es fonamenta en el temps en relació amb la litispendència; és a dir, si la conciliació s’e-fectua abans de la litispendència serà preventiva amb la finalitat d’evitar el procediment, mentreque si s’efectua després, amb la finalitat d’acabar el procés ja començat, serà intraprocessal.8

La conciliació preventiva és desconeguda en l’ordenament jurídic andorrà llevat del procedi-ment laboral establert en el Decret de 9 de març de 1974. Tanmateix, un sector de la doctrinai la jurisprudència opinava que es podia considerar suplert pel requeriment anomenat de l’or-dre. El que fou jutge delegat d’apel·lacions A. Sabater9 escriu que en moltes ocasions “... esdóna principi als judicis civils, en primera instància, per mitjà del sistema de l’ordre o manamentdel batlle. Segons els tractadistes del Dret andorrà, que es recolzen en tot allò que prescriuenles Constitucions de Catalunya (Vol. 1, llib. I, tit. 30, cap. 40), l’anomenat procediment de l’Or-dre consisteix en el següent: requeriment que el batlle, a petició de part i sense avís ni diàlegprevi, adreça a la persona assenyalada com a responsable d’una transgressió, per tal que, enel moment o termini, i en la forma i condicions que es fixin, faci o ometi un determinat acte;per bé que com s’ha assentat reiteradament per Aute de 22 d’octubre de 1961, sentències 4de juny de 1963, 14 de febrer de 1966 (...) aquesta Ordre del batlle queda pràcticament con-cretada a una lloable temptativa de conciliació, a fi d’evitar un plet, aconsellada en diversospassatges del Manual Digest i el Politar, i, en conseqüència, correspon a l’òrgan jurisdiccionalcenyir tal institució dintre dels seus discrets límits, sense aplicacions ni interpretacions desorbi-tades en l’objectiu i abast marcats per una pràctica processal constant i per autoritzada doctrinacientífica.”Per tant, el procediment d’ordre, que existia abans de promulgar-se la Constitució l’any 1993,venia a suplir la conciliació. Als nostres dies, l’article 42 de la Llei transitòria de procedimentsjudicials de desembre de 1993, estableix clarament que “el procediment de l’ordre judicialregulat pel costum queda derogat”. Tanmateix, amb la promulgació de la Llei 16/2006, de 27d’octubre, del procediment executiu de l’ordre judicial de pagament, sembla que s’hagi volgutreinstaurar de nou aquest procediment per a aquelles deutes de diners líquids, que hagin vençut


i que siguin exigibles, per una quantia no superior a 3.000 €. En l’exposició de motius de la Llei16/2006 es diu: “...la possibilitat que el creditor tingui accés directament a la via executiva, sensecontestació prèvia, està admesa per les legislacions dels països del nostre entorn geogràfic. Tambéexistia al Principat d’Andorra amb el procediment de l’ordre del batlle, que si bé estava basaten els usos i costums i era essencialment contractual (les parts pactaven en certs contractes queen cas d’incompliment serien executius per simple ordre del batlle), la jurisprudència s’encar-regà de delimitar i de posar-hi limitacions com el fet de precisar que en cas d’oposició a l’ordrecalia utilitzar el procés civil ordinari.”10

En conseqüència podem afirmar que no existeix a Andorra l’acte de conciliació prèvia a lainterposició de la demanda, efectuat davant l’autoritat que l’Estat hagi designat, llevat, coms’ha dit, en el procediment laboral que s’exposarà més endavant.Pel que fa a la conciliació intraprocessal, en aplicació del principi dispositiu en què el litigant ésel dominus litis (nemo iudex sine actore) (iudex iudicet secundum allegata et probata partium)o de justícia pregada, que consisteix que el procés no s’iniciï per l’òrgan jurisdiccional, sinó pelsubjecte jurídic que pretén obtenir una resolució concreta, com ja s’ha exposat més amunt, lesparts poden arribar a un acord extrajudicial –sense intervenció del jutge– i posar fi al procedi-ment, independentment de la fase en què es trobi, per desestiment de les parts o renúncia deldemandant. Si l’acord entre les parts litigants s’esdevé davant l’òrgan judicial cal parlar detransacció judicial i no d’acte de conciliació i, en aquest cas, cal que en l’acord que s’assoleixi hihagi obligacions recíproques o sinaligmàtiques.

2) Els procediments civils generals a) Judici civil verbal ordinariEl judici civil verbal ordinari es troba recollit en el Decret de l’1 de maig de 1922, anomenatProcediment per l’administració de justícia (sic), modificat per la Llei transitòria de procedimentsjudicials de 21 de desembre de 1993.El procés civil ordinari, per raó de la matèria, està destinat a resoldre els litigis civils en totsaquells assumptes en els que una llei expressa no els atribueixi un procediment concret. Podríemdir que té caràcter residual per raó de la matèria. Per raó de la quantia, està destinat a resoldreels assumptes litigiosos per un import superior als 12.000 € (2.000.000 de pessetes diu la llei).La regla general del procediment és l’escriptura i les seves fases s’estructuren en períoded’al·legacions, període de prova, conclusions i sentència, susceptible d’apel·lació davant elTribunal Superior de Justícia d’Andorra, sala civil.D’acord amb el Decret de 1922 i la Llei transitòria de procediments judicials de 1993, en l’acte depresentar la demanda, el batlle ponent ha d’exigir al demandant que consigni de forma clara iconcreta els fets i els títols en què la fonamenta, així com la quantia litigiosa. A partir d’aquestmoment, els litigants podran contestar, replicar i duplicar en la forma acostumada, ja sigui en unao diferents sessions, a elecció del litigant a qui correspongui, i el batlle ponent procurarà quequedin ben clars i definits els termes del debat. En aquesta fase d’al·legacions em sembla inte-ressant citar la sentència del jutge delegat d’apel·lacions C. Obiols, de data 26 de febrer de1965, que diu el següent: “Considerant: ... el període expositiu està constituït per la demanda,la contestació, la rèplica i la dúplica, amb exclusió consegüent de la tríplica romana i d’ulteriors


al·legacions, antecedents tots que palesen a bastament que quan el demandat observa unapostura passiva i opta per ometre l’oportunitat de contestar la demanda, com ha esdevingut enel judici actual, desapareixen el fonament i la raó del tràmit de rèplica, perquè no hi ha objec-cions o excepcions a refutar ni reconvenció a contradir, imposant-se llavors passar directamental període de prova...”A continuació s’obre el judici a prova en què les parts proposaran els mitjans de prova de quèpretenen valer-se. Les proves proposades poden ser documentals, pública o privada, testifical,confessió en judici o pericial. El batlle ponent examina les proves proposades per si les estimapertinents i es procedeix a practicar-les per un període que no ha d’excedir els 30 dies. Tan-mateix, aquest termini pot ser prorrogat si les circumstàncies així ho exigeixen, però s’ha devetllar perquè la pròrroga d’aquest termini no impliqui dilacions no justificades. Si la provaproposada no és pertinent el batlle ponent la refusa.La reiterada jurisprudència dels tribunals andorrans ha establert que la càrrega de la provaincumbeix el demandant; que correspon provar a aquell que afirma, no a qui nega; que la provade presumpcions és, per naturalesa, una prova de caràcter subsidiari, utilitzable solament quanels fets no poden ser demostrats mitjançant proves directes; que el jutge pot intervenir en lapràctica de proves mitjançant diligències per millor proveir, però aquesta iniciativa, de caràcterexcepcional, cal dirigir-la sempre a la demostració de fets adduïts per les parts, no a d’altres noal·legats per aquestes (sentència del jutjat d’apel·lacions de 12 de febrer de 1974). Esmentarétambé la sentència del jutge d’apel·lacions C. Obiols, de 18 de setembre de 1965, que estableixque cada part ha d’afirmar i provar les dades i pressupostos de les normes que li són favorables.Finalment, em sembla adequat esmentar la sentència del Tribunal Constitucional, dictada en lacausa 2003-10-RE, número de registre 290-2003, de 12 de novembre del 2003: “...d’altrabanda, cal recordar que l’apreciació de la prova pertany al poder sobirà dels jutges de fons...”.Practicada la prova, si els dos litigants o algun d’ells vol informar de paraula o per escrit sobre elresultat de la prova, el batlle ponent ho ha d’acceptar. El batlle ponent pot, si ho considera opor-tú i per millor proveir, acordar les diligències que estimi convenients per aclarir qualsevol fet quequedi dubtós i després de practicades, la secció civil dicta sentència. S’ha de tenir present que ala pràctica, abans de pronunciar Sentència i pel que fa a l’informe de paraula o escrita dels liti-gants, el batlle ponent emplaça les parts perquè formulin els respectius escrits de conclusions.Pel que fa a l’escrit de conclusions, en la sentència del jutge delegat d’apel·lacions, C. Obiols,de 4 de setembre de 1956, es diu que “... l’escrit de Conclusions no pot involucrar diverses con-sideracions fàctiques i jurídiques sobre l’assumpte en litigi, evidentment pròpies del períoded’al·legacions, constituït, segons l’article primer del mateix Decret, per la demanda, contesta-ció, rèplica i dúplica, el que implica que a l’empara d’una excessiva elasticitat i d’una generosatolerància s’ha produït una ingerència i dispersió d’elements expositius, amb infracció del citattext legal i oblit del principi de preclusió...”Les sentències dictades per la secció civil són apel·lables a ambdós efectes. L’apel·lació sesubstància pel procediment previst a la Llei transitòria de procediments judicials de 1993.11

Presentada l’apel·lació, el ponent emplaça les parts perquè compareguin davant el TribunalSuperior de Justícia d’Andorra per formalitzar el recurs en el termini de quinze dies i remet elsautes originals al Tribunal Superior de Justícia d’Andorra.


Una vegada assignat el recurs a la sala civil i nomenat el ponent, el president de la sala verificales condicions d’admissibilitat formal del recurs a la vista de la proposta del ponent. Si el recursno és admissible ho declararà. Si ho és, es pronuncia sobre l’admissió a ambdós efectes o a unsol efecte, condicionant en aquest darrer cas l’execució provisional a la prestació de cauciósuficient per part d’aquell en profit de qui s’executi la resolució, i emplaça la part recurrent per-què, en el termini de tretze dies hàbils, adreci les seves conclusions al tribunal en tantsexemplars com parts hi hagi en el procediment, més tres.Dins els tretze dies següents a la notificació del pronunciament sobre l’admissió del recurs a unefecte, la part contra qui s’hagi d’executar la resolució podrà fer recurs de reposició davant lasala civil. Es donarà trasllat del recurs a l’altra part que podrà contestar dintre del termini detretze dies, i la sala, a la vista de la proposta del ponent, dictarà aute definitiu.Si dintre del termini acordat la part recurrent no formula conclusions, s’entendrà que ha desistitdel seu recurs i es declararà el recurs desert. Si hi ha pluralitat de recurrents, el desestimentd’un d’ells per manca de presentació de conclusions dins del termini no perjudicarà els altresrecursos.Els recursos interposats condicionalment, pel cas que les altres parts facin a llur torn recurs, esconsideraran desistits si, en el termini hàbil de recórrer, cap altra part no n’ha formulat o non’ha formulat la part al recurs de la qual el recurrent ha condicionat el seu.El ponent comunicarà les conclusions del recurrent a les altres parts en el termini de cinc diesd’acabar el termini per formular conclusions, les quals disposaran d’altre termini de tretze dieshàbils per contestar les conclusions.En el tràmit d’apel·lació no s’admet la pràctica de proves noves. No obstant això, el ponent potordenar la pràctica de les proves que hagin estat denegades en la instància a quo en cas que laconsiderés pertinent, que s’hagués fet, oportunament, la protesta, i que s’hagués interessat laseva pràctica davant el Tribunal Superior de Justícia d’Andorra. També podrà ordenar provesper a millor proveir i aquelles a instància de part que hagués estat impossible practicar en ins-tàncies anteriors. En aquests casos, dins els cinc dies següents a la pràctica d’aquestes proves,es donarà trasllat del resultat a totes les parts.Formulades les respectives conclusions i les contestes o, eventualment, practicades o denegadesles proves interessades per les parts, el magistrat ponent emplaçarà les parts per a la vista oral.A la vista oral, els advocats de cada part informaran oralment al tribunal. La part no recurrent oque hagi desistit en el seu recurs, només podrà informar en contestació als informes orals delsrecurrents. La no-presència en la vista oral d’una de les parts recurrents o recorregudes no seràobstacle perquè la causa sigui conclosa i el tribunal passi a deliberar.Les deliberacions es fan sobre la proposta de sentència del ponent. La decisió es pren per majoriade vots, dins els trenta dies següents a la vista oral, i serà redactada pel ponent i signada per totsels magistrats de la sala.La sentència es notifica a les parts dins els 13 dies següents del seu pronunciament. Dins elscinc dies següents es remet còpia autèntica, juntament amb els autes, al tribunal a quo.

b) Judici civil abreujatEl procediment civil abreujat es regula per primera vegada a Andorra l’any 1968. El Decret de


22 de novembre de 1968, dels veguers reunits en corts, va establir un procediment més senzillper a aquelles qüestions que, per la seva simplicitat o pel seu escàs contingut econòmic o perser purament incidentals, podien decidir-se en un procediment menys dilatat (abreujat com elseu nom indica) que el que s’establia en el Decret de 1922.S’havien de ventilar pel procediment abreujat tots els assumptes de caràcter civil la quantiadels quals o valor econòmic de la pretensió no ultrapassés les 100.000 ptes. (600 €), així com lespretensions purament incidentals.Aquest decret fou modificat pel Decret de 4 de febrer de 1986, que entrà en vigor el 10 defebrer del mateix any. En l’actualitat, el procediment civil abreujat es troba regulat en aquestdecret de 1986 i per la Llei transitòria de procediments judicials de 21 desembre de 1993.El decret de 1986 limitava els assumptes que s’havien de tramitar pel procediment abreujat aaquells en els quals la quantia era superior a 100.000 ptes. (600 €) però que no excedien de1.000.000 ptes. (6.000 €). Alhora, per raó de la matèria, s’havien de substanciar per aquest pro-cediment els litigis de caràcter civil en matèria d’arrendaments urbans, arrendaments rústics, inter-dictes i terceries. Es continuava mantenint aquest procediment per les pretensions incidentalsamb independència de la quantia.La Llei transitòria de procediments judicials de 21 de desembre de 1993 (art. 86) ha modificatel Decret de 1986 en el sentit que “tots els procediments civils de quantia superior a 200.000 €(1.200 €) i que no excedeixi de 2.000.000 de PTA (12.000 €), o els seus respectius contravalorsen altra moneda, així com els procediments interdictals, de terceria i tota mena d’incidents enels procediments civils ...” s’han de substanciar per les normes del procediment abreujat. La lleide 1993 exclou d’aquest procediment les causes relatives a arrendaments rústics i urbans per-què el mateix any 1993 (setembre) es promulgà la Llei d’arrendaments de finques urbanes queregula un procediment especial, sumari, per aquesta matèria com s’exposarà més endavant.Assentades les causes que han de ser tramitades pel procediment abreujat, per raó de la quantiao per raó de la matèria, cal assenyalar que, a la pràctica, els únics tràmits que s’exclouen delprocediment ordinari previst en el Decret de 1922 són el de rèplica i dúplica en la fase d’al·lega-cions. Quant als terminis, es fixa el termini de 8 dies (enlloc dels 13 del procediment ordinari)per evacuar el tràmit de contesta a la demanda i, si és el cas, de contesta a la reconvenció; aixícom per al tràmit de conclusions. S’escurça el judici de proves a 25 dies (enlloc dels 30 del judiciordinari) i s’estableix un termini de 45 dies perquè el batlle dicti Sentència.D’acord amb l’article 49.3 de la Llei qualificada de la Justícia, de 3 de setembre de 1993, lescauses que s’han de substanciar pel procediment abreujat són jutjades per un sol batlle, queactua com a tribunal unipersonal.El procediment s’inicia per la citació a judici del demandat, tal com s’ha exposat més amunt enl’apartat dedicat a la citació. El president de la Batllia assigna la causa al batlle que correspongui pertorn, que emplaça les parts perquè el demandat presenti la demanda i se’n lliuri còpia al demandat. Presentada la demanda, amb els documents i còpies, se’n dóna trasllat amb lliurament de còpiesal demandat perquè contesti dins el termini de 8 dies. Quan siguin dos o més els demandats,hauran de contestar la demanda, junts o separadament, ambdós, dins el termini fixat de 8 dies.Si una vegada fet l’emplaçament del demandat amb la corresponent citació, aquest no compareixdins el termini fixat, podrà ser declarat en rebel·lia a instància de l’agent i donar-se per contestada


la demanda, per la qual cosa seguirà el judici el curs corresponent. Si durant el curs del judicicompareix el demandat serà estimat com a part, sense retrotreure el procediment, i continuaràel curs del procés en l’estat en què es trobi (principi de preclusió).Si el demandat, comparegut dins el termini dels vuit dies, entengués que no procedeix seguirel judici pel procediment abreujat, podrà fer l’al·legació corresponent i exclusivament sobreaquesta qüestió, sense contestar el fons de la demanda. El batlle convocarà ambdues parts per-què compareguin per un termini màxim de 8 dies, amb la finalitat que es posin d’acord respectede la classe de judici que hagi de seguir-se.Si les parts no es posen d’acord sobre la classe de judici a seguir, el batlle, dins el termini de 8dies, decidirà mitjançant aute el que estimi procedent.Contra l’aute en què es declari que correspon el judici ordinari no es donarà recurs de capmena. El batlle trametrà immediatament la causa a la secció civil del Tribunal de Batlles, davantdel qual emplaçarà les parts perquè es personin a efectes de seguir el judici segons les normesde procediment ordinari.Contra l’aute en què es declari que correspon el procediment abreujat es preveu solament lamanifestació de protesta perquè sigui decidida, en el seu cas, al resoldre l’assumpte principalen tràmit de recurs davant el Tribunal Superior de Justícia.Una vegada contestada la demanda o la reconvenció, en el seu cas, el batlle obrirà el judici aprova pel termini de 25 dies, que es distribuiran com segueix: els primers 10 dies per proposarla prova i els 15 dies restants per practicar-la.Si el batlle entengués que alguna de les proves proposades és impertinent, la refusarà. Contraaquest acord no hi ha recurs i només podrà formular-se la protesta de la part afectada a fi quepugui ser tinguda en compte, en cas d’apel·lació, pel tribunal corresponent. El batlle, quan esti-mi insuficient la prova pericial proposada, podrà designar d’ofici un perit idoni sense possibilitatde recurs contra aquesta decisió.Totes les qüestions incidentals que es proposin en la contestació a la demanda, excepte la quefa referència a la classe de judici a seguir, sobre la quantia, seran resoltes pel batlle en la sentèn-cia definitiva però el batlle resoldrà amb prioritat, en la sentència, les excepcions que puguinobstaculitzar el pronunciament de fons.Practicada la prova proposada o transcorregut el termini a que fa referència el termini previsten la llei per a la seva pràctica, es donarà vista dels autes a les parts durant el termini comú de8 dies perquè puguin formular escrit de conclusions. Transcorregut aquest termini, el batlledicta sentència en els 45 dies següents. Tanmateix, el batlle, abans de dictar sentència, podràacordar per millor proveir que es practiqui qualsevol diligència de prova, en un termini que noexcedeixi de 15 dies. Aquest termini pot ser prorrogat per resolució motivada del batlle.No repetiré aquí tot el que ja he comentat en referir-me al procediment civil ordinari pel que faa la fase d’al·legacions, fase de prova i la fase de conclusions. Només assenyalar que totes lesconsideracions fetes anteriorment són aplicables en el procediment abreujat.Les sentències dictades en aquest procediment són apel·lables a ambdós efectes. Presentadal’apel·lació el batlle emplaça a les parts perquè compareguin davant del Tribunal Superior deJustícia d’Andorra per formalitzar el recurs en el termini de 15 dies i remetrà els autes originalsal propi Tribunal Superior.


El procediment davant el Tribunal Superior de Justícia d’Andorra se substancia de forma idènticaque en els recursos d’apel·lació contra les sentències dictades pel Tribunal de Batlles, secciócivil, en el marc d’un procediment civil ordinari.

c) Judici civil de mínima quantiaEn el mateix Decret de 1986 que regulava el procediment civil abreujat es va crear el ques’anomenà Procediment verbal de mínima quantia. La comissió de reforma de la justícia ques’havia creat en aquella època va proposar que aquestes disposicions, conjuntament amb l’exe-cució de resolucions judicials en matèria civil i la intervenció d’advocats en els procedimentscivils, fossin promulgades en un sol acte, proposta que fou acceptada per part dels veguers.En l’exposició de motius d’aquell decret, i pel que fa al procediment de mínima quantia, es deiaque s’havia “intentat establir un procediment simple que sigui canal adequat per a les recla-macions de petites quantitats i que eviti les despeses d’un procediment complex que fariainoperants aquelles reclamacions”. El procediment establert pel Decret de 1986 també haestat objecte de modificació per la Llei transitòria de procediments judicials de 21 de desembrede 1986.Aquest procediment s’estableix únicament i exclusiva pels afers, la quantia dels quals no exce-deixi les 200.000 ptes. (1.200 €). Aquesta quantitat fou augmentada per la Llei transitòria deprocediments judicials ja que amb anterioritat la quantia era de 100.000 ptes. (600 €). Enconseqüència, es tracta d’un procediment per raó de la quantia (inferior a 1.200 €).Cal destacar també que a l’inici, la voluntat dels veguers i com el títol del decret ho indica, eraque es pogués tractar d’un procediment verbal; és a dir, que prevalgués l’oralitat. Així es des-prèn de tot l’articulat ja que preveu la utilització de la paraula per part dels litigants en totes lesfases del procediment. Aquesta possibilitat de formular verbalment qualsevol pretensió en lesdiferents fases d’aquest procediment va desaparèixer amb la promulgació de la Llei transitòriade procediments judicials de 21 de desembre de 1993 que estableix que la demanda s’ha deformular per escrit (art. 84 LlTPJ).En aquest tipus de procediment no s’ha de presentar la demanda de citació a judici, sinó que aquesta,a la pràctica, es fa en el marc de la demanda principal. Així, el procediment s’inicia mitjançant la com-pareixença del demandat davant la Batllia on formuls per escrit la seva demanda. Acte seguit, el pre-sident de la Batllia designa el batlle a qui correspon el coneixement de la causa, d’acord amb el quedisposa l’article 39 de la Llei transitòria de procediments judicials. El batlle designat cita les parts ajudici. En la citació al demandat s’acompanya còpia de la demanda i s’adverteix les parts que han decomparèixer a l’acte del judici amb els mitjans de prova de que puguin valer-se.En l’acte del judici es dóna lectura a la pretensió del demandant que és contestada immediatament,verbalment o per escrit, pel demandat. Si aquest darrer formula reconvenció li serà admesaexcepte si és per quantia superior a 600 €.12 En aquest cas es reservarà a l’interessat el dret defer valer la seva acció en el procediment que s’escaigui.Totes les qüestions incidentals són resoltes en la Sentència del batlle. Si es planteja qüestiósobre la quantia és el propi batlle que decideix després d’escoltar les parts. Contra la decisiódel batlle de declarar-se competent no hi ha cap recurs d’apel·lació, mentre que és possiblerecórrer contra la decisió del batlle de declarar-se incompetent.


Si el demandat no compareix se’l tindrà per desistit i se li imposarà el pagament de les despesesjudicials. Si la incompareixença és del demandat, aquest serà declarat en rebel·lia i seguirà elprocediment pels seus tràmits.En el mateix acte del judici, que s’ha de celebrar en el termini més breu possible, es practicaranles proves proposades per les parts que el batlle declari pertinents. El Secretari estendrà actade tot l’actuat.El batlle dictarà sentència en el termini de 30 dies. La sentència només serà apel·lable davantel Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, quan la quantia del litigi sigui superior a 100.000pessetes (600 €).Pel que fa al procediment a seguir en el recurs d’apel·lació contra les sentències dictades en elmarc del procediment de mínima quantia quan són superiors a 100.000 ptes. (600 €), la llei nodiu absolutament res, és a dir, no fa cap remissió expressa al procediment comú establert enels articles 70 a 76 de la Llei transitòria de procediments judicials de 1993, ni tampoc n’esta-bleix cap de més simplificat. En conseqüència s’ha d’entendre, i així es fa a la pràctica, que elprocediment a seguir en aquest tipus de recursos és el mateix que s’utilitza per als recursoscontra les sentències dictades en el marc d’un procediment ordinari o un procediment abreujat.Convé assenyalar que la llei vigent tampoc esmenta els terminis que es fixen per a les diferentsfases processals ja que sempre es fa referència a “el termini més breu possible” o la immediatesa,amb la sola excepció del termini per a dictar sentència que es fixa en 30 dies.

iv Procediments especials1) Arrendaments urbansEls assumptes relatius als conflictes en matèria d’arrendaments urbans es resolien pel procedimentcivil ordinari fins a l’any 1986. A partir de la promulgació del Decret de febrer de 1986 i fins al’adopció de la Llei d’arrendaments de finques urbanes, de 3 de setembre de 1993, les accionsque s’exercitaven per resoldre les relacions arrendatícies s’havien de substanciar pel procedi-ment civil abreujat. Amb la Llei d’arrendaments de l’any 1993 s’establí un procediment, ques’anomenà sumari, per resoldre les accions que s’exercitessin en els conflictes derivats de lesrelacions arrendatícies en habitatge o locals de negoci. Era de caràcter provisional mentreno s’establís un procediment abreujat i urgent. Aquest procediment es trobava regulat en lesdisposicions transitòries de la llei.Aquesta llei fou modificada en la seva totalitat per la Llei d’arrendaments de finques urbanesde 30 de juny de 1999. En l’actualitat, la disposició addicional segona del Decret legislatiu del26-03-2014 de publicació del text refós de la Llei d’arrendaments de finques urbanes, del 30 dejuny de 1999, estableix el procediment per instar les accions que s’exerceixen amb l’objecte deresoldre els litigis, les relacions i les obligacions que deriven dels contractes d’arrendament,amb independència de llur quantia econòmica.

2) Propietat horitzontalLa Llei 12/2004, del 30 de juny, de propietat horitzontal, modificada per la Llei 25/2008, del 20de novembre, regula, en l’article 34, un procediment especial per a la reclamació dels deutescomunitaris (vegeu article 34 i disposició transitòria quarta del Decret legislatiu del 7-1-2009 de


publicació del text refós de l’articulat i de les disposicions transitòries de la Llei 12/2004, del 30de juny, de propietat horitzontal, modificada per la Llei 25/2008, del 20 de novembre.

3) SuccessionsEl dret successori del Principat d’Andorra es troba regulat en el dret català anterior al Decret deNova Planta i pel dret romà. A. Sabater13 assenyala “La doctrina dels autors, a la que s’ha dereconèixer força de llei quan és unànime i admesa pels Tribunals, avala, que les regles aplicablesa la successió ab intestat, són les contingudes en la Novel·la 118 de Justinià (collatio 9, tit. I) Deheeredibus ab intestato venientibus, i en la 127 (collatio, 9, tit. 10) Ut fratibus filiï succesant, itambé en Dig. unde vir et uxor, lib. 38 II i C. Eodem VI, 18 perquè el dret català no té regles enespecial a l’efecte i va ésser aquesta la norma que s’aplicà a Catalunya fins la Llei de Mostrencosde 16 de maig de 1835...”.14

No és fins a la promulgació de la llei relativa al dret successori del Principat, de 31 de juliol de1989, que s’introdueixen certes modificacions per adequar el nostre sistema successori “enaquells punts en què més fortament es manifesta l’evolució social”, com diu la mateixa Exposicióde motius.Tanmateix, als efectes processals, objecte d’aquest treball, només direm que les causes enquè sorgeixin discrepàncies i en què les parts hagin de cercar la tutela dels tribunals, enmatèria successòria se substanciaran pel procediment civil ordinari.En les causes en què s’hagi de recórrer a la successió legal o abintestada, s’estarà al procedimentestablert per a la jurisdicció voluntària.

4) Declaració judicial de mortLa mateixa Llei de reforma del dret de successions, de data 31 de juliol de 1989, va dedicar uncapítol a la figura de la declaració judicial de mort dels absents o desapareguts quan concorrindeterminades circumstàncies que permetin presumir aquell fet, i als sols efectes de l’oberturade la seva successió. Quan una persona hagi desaparegut del seu domicili o del darrer lloc conegut de residència,sense que se n’hagin tingut més notícies, podrà instar-se’n la declaració judicial de mort si con-corre alguna de les circumstàncies següents: a) que hagin transcorregut quinze anys des de ladata de la desaparició o d’aquella en què se’n tingueren les darreres notícies; b) que hagin trans-corregut cinc anys des de la data de la desaparició quan, en el moment de la declaració, el des-aparegut hagués complert ja l’edat de 85 anys; c) que hagin transcorregut cinc anys des de la datade la desaparició, si aquesta hagués tingut lloc en circumstàncies de perill greu per a la vida.La declaració judicial de mort del desaparegut obrirà la seva successió, testamentària o intestada,segons procedeixi. Alhora, expressarà la data a partir de la qual es presumeix ocorreguda lamort, salvada prova en contrari.El procediment pel qual es substancia és el de la jurisdicció voluntària que, com s’ha dit, no téuna regulació específica a Andorra si bé és admès per la jurisprudència.

5) IncapacitacióEl procediment d’incapacitació es troba regulat en una llei de l’any 2004. Concretament es


tracta de la Llei 15/2004, del 3 de novembre, qualificada d’incapacitació i organismes tutelars(vegeu Decret legislatiu del 26-02-2014, de publicació del text refós de la Llei 15/2004), del 3de novembre, qualificada d’incapacitació i organismes tutelars.Aquesta llei va néixer amb la vocació de cobrir les mancances de la legislació andorrana en laregulació d’aquesta matèria i, d’acord amb la pròpia exposició de motius, s’adreça al col·lectiuque pateix alguna discapacitat i, també d’altres, com per exemple les persones amb proble-mes greus de salut mental o la gent gran amb trastorns psiquiàtrics i que pateixen processoscerebrals degeneratius importants, que són igualment mereixedores de mesures de protecciói de solidaritat social. En els aspectes processals interessa destacar la necessitat que es facin determinades proves,així com les concessions que es fan al principi de la investigació oficial amb la finalitat d’obtenirel coneixement de la veritat real en un tema tan delicat. S’imposa també que la sentència quedecreta la incapacitat determini el grau i les limitacions.

6) LaboralEl procediment laboral es troba regulat en el Decret dels veguers, reunits en Corts, de 9 demarç de 1974, modificat per la Llei transitòria de procediments judicials de 21 de desembre de1993 (arts. 205 i ss).El decret de 1974 tenia per objecte establir el procediment mitjançant el qual es podien exer-cir les accions que establia la llei sobre el contracte de treball de la mateixa data. El decret fouderogat per la Llei 8/2003, sobre el contracte de treball. L’objectiu era establir un procedimentsimple i breu, poc formalista, que permetés al jutjador, fins i tot amb les proves que d’oficipogués practicar, esbrinar en el possible aquella veritat objectiva sobre la qual s’ha d’aplicar lanorma laboral. En el procediment s’establia la possibilitat de conciliació prèvia davant la Batllia.Aquesta llei fou derogada per la Llei 35/2008, del Codi de relacions laborals, en què desapareixla conciliació prèvia.

7) Cessació de pagaments i fallidaLa cessació de pagaments i fallida es troba regulada en el Decret de 4 d’octubre de 1969, modificatper la Llei transitòria de procediments judicials de 21 de desembre de 1993 (art. 195 i s.).

8) Ordre judicial de pagamentL’ordre judicial de pagament és un procediment que s’estableix per Llei l’any 2006 i entrat envigor el 23 de novembre de 2006. Aquest procediment té com a fonament l’obtenció del cobra-ment d’una quantitat de diner (no superior a 3.000 €) que es deu i a l’existència d’un documentd’aparença jurídica, en alguns supòsits no indubitada però suficient i en altres legalment pro-tegit. D’ençà l’any 1993, en què va desaparèixer el procediment d’ordre del batlle establert pelcostum, les reclamacions de quantitat s’havien de formular totes pels procediments ordinari,abreujat o mínima quantia. Amb la promulgació de la Llei 16/2006, del 27 d’octubre, del pro-cediment executiu de l’ordre judicial de pagament s’estableix un procediment en el que el cre-ditor té la possibilitat d’accedir directament a la via executiva, sense menystenir, però, els dretsfonamentals continguts a la Constitució, especialment el dret a la defensa i a un procés degut.


9) Embargament preventiuL’embargament preventiu és una mesura cautelar prevista per assegurar l’efectivitat del procési de la possible sentència estimatòria que hagi de recaure. A Andorra, està regulat en el Decretde l’1 de maig de 1922, dels veguers i del jutge d’apel·lacions. Els fonaments per a l’adopció de l’embargament preventiu són el fumus boni iuris, periculum inmora, caució i pendència simultània o posterior d’un judici.Quant al fumus boni iuris, es tracta d’un contingut probatori que prima facie, sense constituirun element de prova del fons del plet, sigui suficient per estructurar-lo. (Aute del Tribunal Superiorde Justícia del Principat d’Andorra 2 de febrer de 1995, núm. 423.) La finalitat del títol acreditatiudel deute és la de provar, no només l’existència d‘un dret sinó l’aparença d’un dret o principi certde crèdit.Pel que fa al periculum in mora, està configurat en l’embargament preventiu per la concurrènciaen el deutor de certs indicis que facin presumir que no té béns suficients per respondre del deuteo que intentarà sostreure’s a l’execució de la sentència que es dictarà. Així doncs, la justificació del’existència del periculum in mora ve donada pel risc que durant el temps en què transcorri el pro-cés i fins que recaigui una decisió definitiva es pot frustrar l’efectivitat del pronunciament del fallo.Pel que fa a la caució i pendència simultània o posterior d’un judici cal assenyalar que la “cau-ció suficient” que ha de presentar el que demana l’embargament, el costum l’ha fixat en un25% de la quantitat principal reclamada. Pel que fa a la pendència d’un judici, l’embargamentpreventiu se subordina a la pendència d’un judici, del que és instrumental, per tant, no són pro-cedents les al·legacions de les parts relatives a la qüestió principal, tal com ho afirma el TribunalSuperior de Justícia, en recordar que en ser l’embargament preventiu, exclusivament inciden-tal, no es pot fer la més mínima al·lusió a la qüestió principal, “no sols perquè seria impròpia, jaque estaria viciada per la manca d’examen de les proves practicades dintre del judici plenari,sinó perquè significaria un prejutjament d’aquella qüestió, sobre la qual no és possible emetrepronunciament, fins al moment processal de dictar sentència definitiva”. (Aute de 25 de maigde 1995, núm. 441.)

10) Altres procediments especialsEn l’ordenament jurídic andorrà existeixen altres Lleis que regulen el procediment a seguir perraó de la matèria de la pròpia Llei. A títol d’exemple citaré el divorci, la separació i la nul·litatdel matrimoni (Llei qualificada del matrimoni de 30 de juny de 1995); l’adopció i pre-adopció(Llei qualificada de l’adopció i de les altres formes de protecció del menor desemparat de 1 demarç de 1996 i el Reglament d’adopció, de 10 de juny de 1998); canvi de noms i cognoms (Lleidel Registre Civil de data 11 de juliol de 1996); Interdicte (procediment abreujat, art. 86 LLTPJ);Terceries (procediment abreujat, art. 86 LLTPJ); Propietat industrial (Llei de patents de 16 dejuny de 1999 i Llei de marques d’11 de maig de 1995); Propietat intel·lectual (Llei sobre dretsd’autor i drets veïns de 10 de juny de 1999); Exequàtur (arts. 47 i ss LLTPJ).Com s’ha dit al principi, l’objecte d’aquest treball no és, ni entenc que hagi de poder ser, exposartots els procediments civils que són vigents a Andorra. M’he limitat a exposar, amb un criteri sis-temàtic totalment subjectiu, aquells procediments que em semblen més rellevants. Tanmateix,he volgut esmentar els textos legals en que s’emparen els procediments que relaciono en aquest


apartat perquè de la lectura de la norma i amb un mínim de recerca jurisprudencial es pot localitzarfàcilment les normes procedimentals que són d’aplicació per a cada cas.

v Conclusions Després d’exposar alguns dels procediments judicials avui vigents a Andorra es constata que,la majoria provenen de normes anteriors a la Constitució de 1993: provenen també de diversosorígens, contenen imperfeccions i són inharmònics. A l’hora de transcriure’n alguna part, o latotalitat, segons el cas, en aquest treball també he pogut comprovar que la redacció i la termi-nologia que s’empren són diferents segons el redactor de la llei i de l’època en què s’ha pro-mulgat. En alguns casos es parla de demandat i demandant i en altres d’actor o de part agent ipart defenent, sense que se’n pugui intuir el motiu si no és pel simple criteri de l’autor. També he detectat algunes contradiccions que han estat suplertes, o bé ho seran en el futur,per la jurisprudència: per exemple, el cas de l’exempció de prestar caució per a l’embargamentde la unitat immobiliària en el supòsit de reclamació de deutes, d’acord amb l’article 34.7 de laLlei 12/2004, de 30 de juny, de propietat horitzontal; en relació amb el Decret sobre embarga-ments preventius de 1922 que estableix que un dels fonaments que es requereix perquè s’a-cordi l’embargament preventiu per part del batlle és, per part de l’embargat, que no tingui bénsimmobles coneguts.15 Alhora, la jurisprudència s’ha encarregat de completar les llacunes que exis-teixen en les normes de procediment (per exemple, el procediment contra l’aute d’embargamentpreventiu dictat pel batlle). Aquestes normes, la majoria preconstitucionals, s’han hagut d’adaptar a la Constitució i a la Lleiqualificada de la Justícia, de setembre de 1993, mitjançant la Llei transitòria de procedimentsjudicials, de 21 de desembre de 1993. La Llei transitòria de procediments judicials reconeix, en l’apartat I de l’exposició de motius,que els procediments civils es contenen en textos dispars i dispersos, fragmentaris, que conte-nen llacunes i són tècnicament desfasats pel que fa a molts d’ells. La nova organització judicialsorgida de la Constitució postula una nova redacció de tots els procediments, extrem que vadeixar exposat el constituent i legislador de l’any 1993, en afirmar que s’havia de procedir al’elaboració d’una llei general de procediments que contemplés de manera total, coherent iharmònica la totalitat dels procediments, amb unitat de criteri científic, tècnic i polític. Tanmateix,l’any 1993 es va preferir deixar aquesta tasca per a la següent legislatura.Els avatars polítics de l’època i l’adaptació del conjunt de les institucions d’Andorra al nousistema constitucional provocà que en la legislatura 1994-1998 no s’abordés aquesta impor-tant reforma procedimental. Avui es continua sense disposar d’un codi de procediment civil quereuneixi en un sol text tots els procediments i estableixi les garanties processals reconegudes enla Constitució.Al meu entendre, el dret processal ha canviat. Els efectes de la mundialització provoquen queel dret processal hagi de sotmetre’s a la garantia dels drets fonamentals. Alguns autors ho ano-menen el dret comú del procés.16 Aquest nou dret comú del procés s’està construint a l’entorn delmodel d’un procediment equitatiu, sorgit de les fonts internacionals europees i constitucionals.Aquest model universal s’exporta a les jurisdiccions internacionals. Partint d’aquesta premissa, s’ha de tenir present que el dret processal és, tradicionalment, el dret


de les grans teories de l’acció, la jurisdicció i de la instància, i també està al centre de l’efectivitatdels drets dels ciutadans.És amb aquest esperit que entenc que s’hauria d’afrontar a Andorra, d’una forma decidida, lareforma del dret processal civil. Tanmateix, abans que el legislador redacti un codi de procedi-ment civil caldria una reflexió aprofundida sobre el model que s’ha de seguir. Al meu entendre,el procediment no s’ha de sacralitzar com una mena de guia de viatge sinó que ha de ser elcamí per aconseguir un pronunciament sobre el fons, és a dir, per arribar al final del procés ambmajor rapidesa i menys cost. Per altra banda, si bé el procediment comporta un seguit de for-malitats que s’han de complir davant la jurisdicció civil perquè una persona pugui sotmetre elseu cas a la justícia, penso que s’hauria d’evitar un excés de formalisme donat que això enspodria fer caure en una mena de teranyina que pot acabar obstaculitzant el camí, o entorpir eldesenvolupament de la causa plantejada, per allargar-la el màxim possible en el temps, eninterès d’una de les parts. No s’hauria de poder permetre que es pugui utilitzar el procedimentcom a arma, amb intencions dilatòries, a fi que el pronunciament, quant al fons, arribi el méstard possible.En un país com Andorra, potser seria adequat inspirar-se en el model francès, menys formalistaque l’espanyol, en què el batlle in medio virtus tingués el poder de dirigir el procediment.Alhora, potser també seria bo plantejar-se seriosament reinstaurar el principi d’oralitat en elprocediment, en aquest cas proper a l’actual model espanyol, i tal com ja s’apuntava en elManual Digest i en el Politar. En un nou dret comú del procés, més equitatiu, com exposavamés amunt.Finalment, amb la reforma que suggereixo s’hauria de plantejar també la possibilitat dereestructurar la Batllia i crear la figura del batlle de família i del batlle encarregat dels delicteseconòmics. Tot, ben entès, després d’un estudi aprofundit sobre les necessitats reals. Tot plegat,són elements de reflexió per a l’adopció d’un codi de procediment civil.No vull acabar aquest treball sense transcriure una màxima del Manual Digest, d’Antoni Fiter iRossell, que podria servir per inspirar el legislador que hagi de tenir la responsabilitat d’apro-var el codi de procediment civil, en un futur que espero proper: “...en tot temps en las Valles deandorra se ha ministrat la Justicia tant Civil, com Criminal admirablement donant curs, a Moltas,y serias Causas ab facilitat, deixan de Observar moltas formalitats en los Judicis; y practicantsolament aquellas, que son absolutament necessarias, prosehint tant per functoriament, ySummariament com se pot, y en fin donat Curo a les Causas ab la major presesa, inseguint lasreglas prescritas ...”.

M. Rosa FeRReR i ObiOls

advocada i cònsol major d’Andorra la Vella


Notes1- Manual Digest. Antoni Fiter: «...entot temps enlas Valles de andorra se ha ministrat la Justicia tant Civil, com Criminaladmirablement donant curs, a Moltas, y serias Causas ab facilitat, deixan de Observar moltas formalitat en los Judicis; ypracticant solament aquellas, que son absolutament necessarias, prosehint tant per functoriament, y Summariament com sepot, y en fin donat Curo a les Causas ab la major presesa, inseguint las reglas prescritas en la Sagrada Escriptura...»2- Politar Andorrà. Antoni Puig: «En les causes civils (...) proceheix dels dos Batlles aquell que es previngut per les parts,per citació contra qualsevol persona de qualsevol estat, grau ó condició que síe verbalmen en primera instancia, en totasausas seculars (...) sens assessor, declarant la causa, segons les costums patries ó ús del terreno y dispocició del dret comú,fent assentar lo verbal per Escrivá de sa curia en lo registre de Verbals, si la sentencia excedeix de 10 tt. portant la senten-cia á son degut efecte, y execució dins lo termini y espay de 13 dies, 10 de justicia y 3 de gracia, que se concedeixen á tots,sino que hi haja apellació de la sentencia al Jutge.3- Vegeu sentència del Tribunal Constitucional de relativa al recurs d’empara 96-5-RE, de 5-11-96. 4- Legislació del Principat d’Andorra, a cura de Manuel M. Pujadas i Domingo. Col·lecció jurídica Set Claus. 2004.5- Apunts postgrau de Dret processal civil. Tema 8, p.7.6- Vegeu tanmateix el que s’exposa en l’apartat dedicat al procediment per a la petició d’embargament preventius (p. 33d’aquest treball) o sobre la citació a judici en el procediment laboral (p. 25).7- La jurisprudence civile d’Andorre. Arrêts du Tribunal Supérieur de Perpignan: 1947 – 1970. Commentés par PaulOurliac, membre de l’Institut de France, professeur à l’Université des sciences sociales de Toulouse. Monumenta Andorrana,Editorial Casal i Vall. 1972.8- Derecho Jurisdiccional II. Proceso civil 11a edición. Juan Montero Aroca, Juan Luis Gómez Colomer, Alberto MontónRedondo, Silvia Barona Vilar. Ed. Tirant Lo Blanc. València 2002. p. 144 ss.9- Dret Civil d’Andorra. Any 1984. Antoni Sabater i Tomàs. Col·lecció Andorra Històrica i Literària. Núm. 5. p. 124.10- Vegeu l’apartat dedicat a l’ordre judicial de pagament, p. 96 d’aquest treball. 11- Articles 70 a 76 de la Llei transitòria de procediments judicials de 21 de desembre de 1993.12- L’import de 600 € és el que es fixa en el decret de 1986 i la Llei transitòria de procediments judicials no diu res sobreaixò. L’article 84 de la LTPJ només diu que la tramitació de la causa s’efectua segons el que disposen els articles 3 a 7 deldecret de 4 de febrer de 1986. 13- Antoni Sabater. Ob. Cit. p. 113.14- Em sembla interessant ressaltar que A. Sabater, l’any 1984, ja va manifestar “...la necessitat de què s’adopti un règimlegal que corregeixi la insuficiència dels actuals drets del cònjuge (tant si es tracta de vídua com de vidu) supervivent, ...”(A. Sabater. Ob. cit. p. 118), modificació que es produí cinc anys després, el 1989.15- Vegeu comentari a la pàgina 33 d’aquest treball.16- Droit processuel 2005: Droit commun et droit comparé du procés. Serge Guinchard. Editoral Dalloz.

bibliografia:-Dret civil d’Andorra – any 1984 – Antoni Sabater i Tomàs. Col·lecció Andorra històrica i literària Nº 5 – Promocionsliteràries.-Legislació processal del Principat d’Andorra – a cura de Manuel M. Pujadas i Domingo – Col·lecció jurídica Set Claus –2004.-Jurisprudència civil andorrana. Jutjat d’Apel·lacions: 1945-1969, Carles Obiols. Andorra la Vella, 1972.-La jurisprudence civile d’Andorre. Arrêts du Tribunal Supérieur de Perpignan: 1947 – 1970. Commentés par Paul Ourliac,membre de l’Institut de France, professeur à l’Université des sciences sociales de Toulouse. Monumenta Andorrana, EditorialCasal i Vall. 1972.-Derecho jurisdiccional II – proceso civil. 11a. Edición – Juan Montero Aroca, Juan Luis Gómez Colomer, Alberto MontónRedondo, Sílvia Barona Vilar. Tirant lo Blanc – 2002.-Derecho procesal civil (cuestiones fundamentales). Manuel Moron Palomino. Marcial Pons. Madrid, 1993.-Droit processuel 2005: Droit commun et droit comparé du procès de Serge Guinchard. Editoral Dalloz.-Jurisprudència de la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia. Consell Superior de la Justícia d’Andorra (diversesedicions).-Pàgina web del Consell Superior de la Justícia d’Andorra http://www.justicia.ad. -Pàgina web del Butlletí Oficial del Principat d’Andorra: http://www.bopa.ad.

El procés de codificació legal es fonamenta en la necessitat de proveir la societat d’un conjuntde normes agrupades per matèries que regulin de forma clara i eficaç tots els aspectes relatiusa les mateixes normes. En aquest impuls codificador tenen una especial importància les lleisprocessals, que regulen la substanciació dels procediments que serveixen als ciutadans per talde fer efectiu el dret a la jurisdicció que consagra l’article 10 de la nostra Constitució, i que ator-ga als ciutadans el dret a obtenir una decisió fonamentada en dret i a un procés degut, subs-tanciat per un tribunal imparcial predeterminat per la llei. Així doncs, al nostre país la defensaen judici dels drets substantius ordinaris dels ciutadans ha estat elevada al rang de dret fona-mental, que exigeix l’existència d’un procés degut que respecti els drets i interessos de totesles parts del procés i que finalitzi amb una decisió al més justa possible. És la recerca d’aquestafinalitat que fonamenta l’elaboració del nou codi de procediment civil que ha impulsat elGovern i que permetrà a Andorra disposar d’una regulació processal bàsica tant del procés civilcom penal. L’impuls codificador a Europa data de mitjan segle xix, quan, arran dels canvis polítics i econòmicsque s’esdevenien als països europeus, es van començar a redactar codis substantius i pro-cessals que donessin seguretat i transparència tant al marc jurídic substantiu com als proce-diments d’enjudiciament, al tomb de normes estructurades, modernes i conegudes per tots elsintervinents en els procediments judicials. Andorra no es va afegir en aquell moment a l’impulscodificador, però va començar a fer-ho l’any 1989, amb l’aprovació del primer Codi de Proce-diment Penal, i demostra voler seguir apostant pel procés codificador amb l’elaboració delcodi de procediment civil, quan en molts països les originàries lleis vuit-centistes han hagut deser modificades davant la necessitat d’adaptar-les a les noves realitats, sensibilitats i, natural-ment, als canvis tecnològics. Són notoris i evidents, en aquest sentit, els profunds canvissoferts en les societats modernes que requereixen procediments respectuosos amb els drets

Xavier ESPOT i ZAMORA

El nou codi de procediment civil


DOi: 10.2436/15.0110.20.12 iSBN: 978-99920-61-22-0


fonamentals i a la vegada àgils i senzills, i prescindir de formalitats vàcues i tràmits innecessarisque impedeixen i dificulten el dret de demanar i l’activitat d’impartir justícia. En aquest sentit,les normes processals han de servir de vehicle formal per impulsar, substanciar i resoldre lesdemandes dels ciutadans en un temps raonable i mitjançant un sistema procedimental quepermeti als tribunals de justícia dictar sentències fonamentades que posin fi als litigis i com-pleixin la finalitat atorgada al sistema judicial en un Estat modern, que no és cap altra que la dedirimir les disputes afavorint així la pau social. En aquest moment, Andorra té un dèficit en aquesta matèria en disposar, com a mínim enmatèria processal civil, d’una regulació fragmentada i no completament adaptada al nou marcconstitucional que es va començar a desplegar l’any 1993, amb la Llei qualificada de la Justícia,que va establir les bases del sistema de justícia andorrà de conformitat amb els principis enun-ciats a la Constitució. Aquesta llei fonamental va ser complementada per la Llei transitòria deprocediments judicials, amb una clara vocació de servir de pont entre l’antic i el nou sistemad’enjudiciament civil que havia de ser promulgat, com es desprèn de l’exposició de motius,segons la qual, i cito textualment, “és obvi que s’haurà de procedir a l’elaboració d’una Lleigeneral de Procediments que contempli de manera total, coherent i harmònica la totalitat delsmateixos, essent pensats amb unitat de criteri científic, tècnic i polític. Tal tasca, per la sevamagnitud tècnicojurídica i complexitat és preferible deixar-la a la nova legislatura”. Per tant, ésdes d’aquesta premissa i perspectiva que s’ha endegat la tasca d’elaboració del codi processalcivil, per intentar, ja ben entrats al segle xxi, que doni resposta les necessitats socials actuals enmèrits d’una llei moderna i útil. És per aquest motiu que hem volgut comptar amb experts dedret processal així com amb els intervinents directes a l’hora d’impartir justícia, a saber els bat-lles i magistrats, els membres del Ministeri Fiscal i els advocats andorrans. Tots, en el marc d’unacomissió constituïda a l’efecte, estan treballant i aportant les seves consideracions, propostes inecessitats en relació amb un text que desitgem que permeti que el servei de la justícia tingui laconsideració social que es mereix i que els ciutadans esperen. L’elaboració del codi de procediment civil pretén proveir el nostre país d’una nova regulacióprocessal fonamentada en criteris científics i tècnics, i amb especial atenció als eixos següents. En primer lloc, el respecte a la tradició jurídica andorrana així com a les tradicions jurídiquesdels nostres països veïns, que, en definitiva, responen a una mateixa influència i àmbit al qualAndorra també pertany. En aquest sentit, si bé és cert que les lleis processals acostumen a noser tan dipositàries de tradicions jurídiques com les lleis substantives que regulen, per exem-ple, l’herència o l’adquisició i transmissió de béns, hi ha denominacions, costums forenses i for-mes que s’han volgut conservar seguint allò establert en la Constitució i en la Llei qualificada dela Justícia, com ara l’inusual termini processal de tretze dies que constitueix una singularitat deldret Processal andorrà. També s’ha volgut atendre la tradició jurídica comparada, especial-ment dels sistemes processals dels nostres veïns, sense perjudici d’elaborar una norma pròpiai genuï na ment andorrana que contingui una regulació estructurada i eficaç destinada a ser unbon instrument de resolució de conflictes en l’àmbit civil. En aquest sentit, cal destacar l’apostadecidida per la introducció en la llei de les noves tecnologies en les comunicacions processals itambé en la documentació de les actuacions. D’altra banda, l’estructura de la llei es fonamenta en la regulació ordenada i consecutiva de les



institucions i normes processals respectant el desenvolupament natural d’un judici. En efecte,el codi començarà amb un primer títol dedicat als principis rectors dels procediments judicials,en què es volen regular qüestions essencials com el principi d’audiència, l’impuls processal, labona fe i el frau processal o el principi de preclusió. En aquest sentit cal assenyalar que el codiestablirà la plena observança dels principis processals juridiconaturals del procés com són elsd’audiència i igualtat de les parts. Quant als principis tècnics del procés civil, s’han de basar,ineludiblement, en el principi dispositiu i d’aportació de part, que garanteixen la vigència delprincipi de contradicció de les parts. També es preveurà que el procés civil estigui regit pelprincipi d’oralitat, en especial en el decurs de la primera instancia.A continuació es pretén que la llei desplegui les normes processals amb un absolut sentit pràc-tic que n’afavoreixi l’enteniment i l’exercici del dret. Cal destacar la regulació de dos blocs denormes: d’una banda, les dedicades a les institucions processals que podríem anomenar com-plementàries, i de l’altra, la regulació del judici ordinari. En el primer bloc de normes es volenregular els actes processals, les parts, la competència judicial, les activitats prèvies a la demanda(incloses les diligències preliminars, activitats de prova i també les mesures cautelars) i l’acumu-lació d’accions i de processos. En el segon bloc es pretén regular pròpiament el judici ordinari,que s’estructurarà amb un desplegament normatiu pràctic d’acord amb l’ordre que segueixenels successius actes d’al·legacions de les parts i del tribunal, seguits de la celebració del judicioral, que té com a finalitat principal la pràctica de la prova, i que finalitza amb la sentència i,naturalment, amb totes les altres formes en què pot finalitzar un procés, com ara l’aplanamento la transacció. Finalment, la darrera part de la llei estarà dedicada a diverses qüestions complementàries inecessàries, com ara, sense ànim exhaustiu, el sistema de recursos, el procediment abreu-jat, els procediments especials i la jurisdicció voluntària. Es tracta d’institucions clau per albon desenvolupament de la llei. Dit això, m’agradaria detallar una mica més la regulació que es farà de les classes, nombres itipus de procediments. Es preveu que el codi prevegi dos tipus de procediments: el judici ordi-nari i el judici abreujat, ambdós sotmesos als principis d’oralitat, concentració i immediació,que són els principis en els quals es fonamenta l’enjudiciament civil. El judici ordinari serà elprocediment tipus per substanciar els assumptes a partir d’una determinada quantia, encarapendent d’acabar de determinar, així com els de quantia indeterminada i aquells que no tinguindesignat un procediment especial per a la seva substanciació. S’estructurarà amb una primerafase per escrit que s’iniciarà per la demanda, seguida de la notificació i la contesta, una audièn-cia prèvia i un judici oral. L’audiència prèvia vol complir les funcions de sanejament dels defec-tes processals, de determinació de l’objecte del procés, de mediació entre les parts i de peticióde prova, entre d’altres finalitats. D’altra banda, el judici abreujat es configurarà com un judicideterminat per raó de la matèria o de la quantia, i encabirà les reclamacions interdictals dedefensa de la possessió, i els plets d’arrendaments o matrimonials, entre d’altres, així com lesreclamacions fins a una determinada quantitat. El procediment abreujat s’articularà mitjançant una fase inicial per escrit amb demanda icontesta i un emplaçament per al judici oral. igualment i en relació amb els procedimentsespecials, es regularà un procediment de protecció del crèdit, monitori, fonamentat en les

103

experiències del nostre entorn que ja estan en funcionament i que han donat bons resultats.Aquest procediment substituirà el procediment de l’ordre judicial de pagament, amb unincrement de la quantia màxima i l’atribució de força de cosa jutjada a la sentència que hiposi fi. En el cas que no hi hagi oposició es dictarà un aute directament executiu, mentreque en cas contrari se substanciarà el judici ordinari o abreujat que sigui d’aplicació segonsla quantia.

Xavier Espot i Zamora

llicenciat en dret i en humanitats i ministre de Justícia i interior


IntroduccióEl notari Ángel Martínez Sarrión1 deia que: “és fàcil la desaparició del costum quan els pobleses deixen portar pel pendent en sentit de descens, agilitzat per aquesta uniformitat que sem-bla aplanar les diferències. La igualtat davant la Llei no deixa de ser una de les ficcions del móndel dret. Per contra, el costum destaca per la idea de cooperació. I, per ser més dèbil i requerirmés les tasques del notari, de l’advocat i del jutge, pot ser que si es descuiden, desapareguiarrasat per l’abundant heura trepadora legal. Davant d’una superabundància de lleis, el costumno pot fructificar”.Cal tenir present que el costum és la norma directa del poble i, en el cas andorrà, tal comesmenta l’antic jutge delegat d’apel·lacions i fiscal honorari Antoni Sabater i Tomàs:2 “Quan unandorrà se sotmet a un costum no claudica de les seves conviccions ni fa de relicte d’interessos,sinó que practica l’essència andorrana, enforteix la seva consciència d’independència com aindividu.” Una vegada més la polèmica entre Thibaut i Savigny sobre la necessarietat o inne-cessarietat de codificar torna a prendre embranzida. El costum és l’essència del poble andorrà,caldria preservar-lo tal com s’ha fet durant centúries i que es recull en els dos grans costumarisandorrans el Manual Digest i el Politar, i, que Fiter i Rossell assenyalava: “no escrich cosasnovas mias; sino apresas de aquells per los quals escrich, y usadas per lo Concell ja desde eltemps de la antiquitat. No son estos preceptes al Concell y sos individuos, que han merescutnostras Valls, es tot loque expressa aquest tractat”. 3 Tradicionalment, davant la manca de costums’ha aplicat el dret comú, amb els seus dos pilars: el dret romà i el dret canònic, que ha permès

Pere FIGUEREDA i CAIROL

Costum i dret comú versus codificació i la seva incidència dins el sistema de fonts del dretadministratiu


DOi: 10.2436/15.0110.20.13 iSBN: 978-99920-61-22-0


“A la justicia se deu tenir sempre gran amor y veneració; procurar que esta gloriosament regnie en las Valls; pues sempre es lo fonament de sa conservació”.

Antoni Fiter i Rossell. Manual Digest

Màxima 14

que igualment els tribunals andorrans poguessin fer front a les situacions que es donen en unamoderna i avançada societat com l’andorrana. El batlle, en primera instància, ha d’harmonitzaren les seves resolucions el dret comú i el dret català amb els usos i costums andorrans. Cal tenirpresent que el costum no és immòbil, sinó que també és objecte d’evolució, adaptant-se alsnous temps i a les situacions sobrevingudes. Cal no oblidar que l’aplicació supletòria del dretcomú no està exempta de controvèrsia sobre quin és el preeminent.

2. Les fonts del dretDels antics Tribunals Superiors de la Mitra i del Copríncep Francès, aquest darrer va optar perestablir com a dret supletori davant les situacions que s’escapaven a les regles consuetudinà-ries el dret romà, el dret canònic, el dret català, el dret francès o el dret espanyol, encara queaquests dos darrers no tinguin tradició en la seva aplicació supletòria i sigui més aviat la sevaaplicació una interpretació més actual que històrica. L’actual sala civil del Tribunal Superior deJustícia no ha establert un ordre de preferència i ha optat per una enumeració genèrica. Anti-gament, Jean-Auguste Brutails assenyalà com a ordre jeràrquic aplicable en defecte d’usos icostums el dret romà, el dret català i finalment el dret canònic i castellà, sense que d’aquestsdos darrers pugui establir-se una preeminència de l’un sobre l’altre. El mateix autor cita unacarta de Fiter i Rossell adreçada al Consell d’Estat del Regne d’Espanya en què deia: “Se admi-nistra justícia según las constumbres patrias y, en falta de estas, según la disposición del derechocomún.”

3. Els usos i costums enfront de la codificacióCobren vigència les paraules de l’eminent jurista Antoni Sabater i Tomàs quan assenyala enrelació amb els usos i costums, i adverteix de l’excessiva codificació, que: “Les lleis s’improvi-sen mentre que els costums s’elaboren. La improvisació comporta una creació ex-nihilo. L’ela-boració comporta un procés gradual que amb el transcurs del temps, fa que la llavor sembra-da, amb cures i atencions, floreixi, maduri i doni el fruit. Per això en els sistemes legals, elmagistrat aplica la llei que es troba als llibres i als repertoris legislatius, ja que el que s’hi contéés dret. Quan el costum té la primacia, el Magistrat no pot ser només un freqüentador de Codisi de Butlletins Oficials, sinó que ha de ser imprescindiblement coneixedor de l’home i de larealitat humana en què s’integra.” Unes paraules que constaten la dificultat de jutjar quan elsusos i costums són els aplicables, però també la seva intrínseca proximitat i allunyament de lafredor que a vegades impregna la llei.Independentment de la contraposició usos i costums enfront codificació, tots els juristescoincideixen que la manca de codificació demana una excel·lent formació tant de batlles imagistrats, que formen el poder judicial andorrà, com dels advocats que exerceixen la direc-ció tècnica dels plets. És el que J. M. Font i Rius assenyalava que “aquesta labor demana en eljutge un comportament exquisit, un elevat sentit jurídic, un delicat tractament i combinació deprincipis generals amb normes positives, una assenyada ponderació dels fets i circumstàncies,en definitiva, una profunda rectitud, però també una flexibilitat de criteri per a saber-se moureàgilment en aquestes zones borroses i imprecises entre la normativa i la discrecionalitat, sensecaure en el risc del pur arbitrari, millor, de l’arbitrarietat, que malmetria d’una bursada la noble



trajectòria de la seva funció”. Una anàlisi de la doctrina jurisprudencial del Tribunal Constitucional,que avui després de vint anys d’ençà la Constitució ja comença a ser notable, ens mostra elcaràcter testimonial de l’arbitrarietat en les resolucions emanades dels batlles i dels magistrats.Fet que corrobora que l’aplicació pràctica dels usos i costums i del dret català i del dret comúper part de la Batllia i del Tribunal Superior de Justícia no és una qüestió conflictiva, malgrat lesveus que hi pugui haver sobre la necessitat de codificació.

4. La Constitució i la codificacióLa Constitució, en l’article 95, estableix que les seves sentències vinculen els poders públics iels particulars. Sovint s’ha parlat sobre el fet que les constitucions porten indefectiblement capa la codificació. Ben lluny d’això, vint anys més tard de l’entrada en vigor de la Constitució, eldret civil continua basant-se en l’aplicació dels usos i costums, el dret català i el dret comú.Mentrestant, el dret administratiu i el dret penal disposen de sengles codis, el primer ante-rior a la Constitució, atès que el Codi de l’Administració fou aprovat pels aleshores delegatspermanents dels coprínceps el 29 de març de 1989, mentre que el Codi Penal i el Codi deProcediment Penal, ja s’insereixen dins el desenvolupament legislatiu posterior a la Constitució.La mateixa Carta Magna recull l’existència del costum com a font del dret administratiu i pertant com a part integrant de les relacions entre les administracions general i les comunals(comuns i quarts) i la necessitat de ser tingut en compte a l’hora de legislar. Així, en l’article 84assenyala que “Les lleis tindran en compte els usos i costums per determinar la competènciadels quarts i dels veïnats, així com les seves relacions amb els Comuns”, recollint allò que prè-viament ja havia normativitzat el Codi de l’Administració en l’article 6 i que la nova redaccióarran de la disposició addicional segona de la Llei del Govern de 15 de desembre de 2000, coma fonts del dret administratiu, estableix:

“1. L’Administració pública actua amb plena submissió a la Constitució, les lleis i els principisgenerals de l’ordenament jurídic definits en el títol primer de la Constitució.

[…]4. Les normes de dret consuetudinari i les del dret comú tenen, per aquest ordre, caràcter

supletori en l’àmbit de l’Administració pública”.

5. Costum i dret comú a l’administració públicaLa incidència més significativa de l’aplicació del costum en l’administració pública la trobemreflectida en la figura del quart, vertadera administració pública com ho reconeix el Codi del’Administració, quan en l’article 13 assenyala: “Constitueixen l’Administració Pública (...) 2.-Els Comuns i Quarts i els òrgans que en depenen” i que la mateixa Constitució en l’article 84reconeix la manca de legislació en la seva regulació i el caràcter primordial del costum, tant pelque fa a la determinació de les seves competències com al seu funcionament, en assenyalarque “Les lleis tindran en compte els usos i costums per determinar la competència dels Quartsi Veïnats, així com per les seves relacions amb els Comuns.”Cal assenyalar que amb l’entrada en vigor de la Constitució, la seva consideració de norma denormes fa que els usos i costums s’hagin interpretar d’acord amb els principis constitucionalmentvigents.

107

Pel que fa al comú i al Govern, l’aplicabilitat del costum i el dret comú resulta molt més fugaç,si tenim en compte que en dret administratiu la tendència ha estat, després de la codificació de1989 amb el Codi de l’Administració, desplegar una vasta normativa sectorial que ha desenvo-lupat minuciosament el dret administratiu en tots aquells aspectes més actuals. És el que Mar-tínez Sarrión ens diu que: “Davant una superabundància de lleis, el costum no pot fructificar.”

6. Costum i jurisprudència administrativaLa jurisprudència de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) ha tingut ocasióde pronunciar-se en relació amb el costum i la seva aplicabilitat en diverses sentències, entred’altres en la sentència 113-2012 del TSJ, de 20 de desembre de 2012 i més concretament enel fonament de dret segon, quan assenyala en un supòsit de reagrupament familiar que: “[…] En definitiva, la decisió governativa del dia 27 de juny de 2012 ni s’ajusta a les normesactuals ni al costum andorrà que predica: “los homens de honor i de honestas costums sedeuen emparar” (màxima 42 del Manual Digest).”O bé en la sentència 48-2012 del TSJ, de 15 de juny de 2012 i més concretament en el fonamentde dret quart quan assenyala:“[…] Aquesta interpretació és més favorable a l’assegurat: ara bé, és de costum, per la interpretaciódels texts de caràcter social, que en cas de silenci dels texts, ha de prevaldre la interpretació mésfavorable a l’assegurat.”Ara bé el costum en cap cas no podrà anar contra la llei (contra legem); consegüentment enaquests casos queda exclòs del dret administratiu, com recull la sentència 52-1998 del TSJ, de9 de desembre de 1998, que recull una anterior resolució, la sentència 33-1995 del TSJ, de 6 desetembre de 1995 i més concretament en el fonament de dret quart, quan assenyala:“(...) L’aplicació del costum contra legem es troba exclosa, tanmateix, en l’àmbit del Dretadministratiu andorrà, segons resulta del seu sistema de fonts específic, que té una substanti-vitat pròpia respecte del Dret privat, i que es troba regulat als articles 6 i següents del Codi del’Administració.L’enumeració de les fonts del Dret administratiu que es conté en l’article 6è –amb les modificacionsque es deriven necessàriament de l’entrada en vigor de la Constitució del Principat– es trobapresidida pel principi de jerarquia normativa, tal i com afirmen de forma expressa el darrerapartat del mateix precepte i l’article següent, de manera que les normes de rang inferiorno poden en cap cas ser aplicades quan transgredeixin el contingut de les jeràrquicamentsuperiors.En conseqüència, tampoc per aquesta raó es podria reconèixer cap virtualitat a un hipotèticcostum contrari a una llei emanada del Consell General, ja que l’aplicació del dret consuetudi-nari en l’àmbit de l’Administració pública té un valor merament supletori respecte de les normesreconegudes com a jeràrquicament preferents”.

7. Dret comú i jurisprudència administrativaPel que fa al dret comú com a dret supletori en el dret administratiu, el trobem reflectit moltesporàdicament en la jurisprudència de la sala administrativa del Tribunal Superior de Justícia icircumscrit en l’aplicabilitat de les costes processals i més concretament en el principi de



l’equitat en la seva aplicació, com recull, entre d’altres, la sentència 48-1995 del TSJ, de 19 dedesembre de 1995, quan en el fonament de dret quart assenyala: “[…] És cert que la regla objectiva d’imposició íntegra de les costes al litigant vençut ve del dretromà en virtut d’una llei de zenó (Cod., 7, 51, 5) que es va apartar del tradicional criteri de latemeritat, pròpia del dret clàssic (Inst., 4, 6) per bé que amb l’excepció introduïda per Justiniàen la novel·la 82, cap. 10, que permetia als jutges modular el rigor del principi objectiu en aten-ció a l’equitat, sistema del qual els tribunals civils n’han fet una reiterada aplicació al Principat.”Veiem doncs que el dret comú esdevé testifical en la seva invocació supletòria davant l’admi-nistració pública atesa la profusió de normativa que allunya l’existència de qualsevol llacuna.

Pere FIguErEDa i CaIrOL

advocat i autor de les publicacions Procediment administratiu

en el dret andorrà (2012), Manual de dret urbanístic andorrà (1994)

i Las instituciones del Principado de Andorra en el nuevo marco Constitucional (1996)

NOTES

1- MARTínEz SARRIón, Ángel “La notaría. Derecho civil del Principado de Andorra”. Presentación, Barcelona 1986.2- SABATER I TOMàS, Antoni “De les fonts del dret andorrà fins a llur aplicació: La jurisprudència com a conducte”.Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya. Barcelona, 1993.3- FITER I ROSSELL, Antoni Manual Digest. Consell General d’Andorra, 1987. Llibre 6, pàg. 488.

Abans d’encetar la meva intervenció, voldria agrair a la Societat Andorrana de Ciències la sevatasca, a la vegada científica i divulgativa, arran de les diferents problemàtiques que coneix lasocietat andorrana. No és, per cert, la primera vegada que la SAC posa l’accent sobre elsdebats que animen la nostra societat i crec que tots nosaltres li hem de manifestar el nostrereconeixement per aquesta jornada de reflexió, a l’entorn de la codificació del dret, concepteque ha suscitat i continuarà suscitant controvèrsies entre els juristes andorrans.Aquesta codificació, ho sabem, ja està encetada a Andorra des de fa temps, i podem mencio-nar com a text de referència el Codi Penal i el Codi de Procediment Penal, que van ser aprovatsabans de la Constitució. Però no emanaven del Parlament, sinó dels coprínceps. Per tant, enaquests dos textos fonamentals no s’expressa la sobirania popular, que s’ha vist reconegudaúnicament després de la Constitució.D’altra part, falta encara molta codificació per dur a terme, i en particular en l’àmbit civil. ElCodi de Procediment Civil, que és reclamat des de fa nombrosos anys pel Col·legi d’Advocatsi que, finalment, va veure els principis essencials determinats en el moment en què vaig tenirl’honor de presidir aquest col·lectiu –i això gràcies a la feina d’una comissió en la qual varenconfluir batlles, magistrats i advocats–, està a punt de veure la llum. Ho així ho desitgem. La mateixa reflexió s’aplica al Codi Civil, al qual diversos dels companys advocats o notaris vandedicar esforços per fer-ne veure la necessitat ineludible. Però, més enllà del que es podriaanomenar filosofia jurídica i del concepte tan glossat de seguretat jurídica, que per certaltres intervinents en aquesta jornada esmentaran, el meu propòsit, en aquesta intervenció,se cenyeix a examinar aquesta necessitat, que no dubto a qualificar d’imperiosa, de codificació,

Joan Miquel RASCAGNERES i LLAGOSTERA

La codificació, garantiade sobirania


DOi: 10.2436/15.0110.20.14 iSBN: 978-99920-61-22-0


“El meu Codi, per la seva simplicitat, ha fet més bé a França que totes les lleis que el vanprecedir. La meva vertadera glòria no és haver guanyat quaranta batalles; el que nos’esborrarà, el que viurà eternament, és el meu Codi Civil.”

(Napoleó, segons Las Cases, en l’obra Memorial de Sainte Hélène)

en conjunció amb la sobirania de l’Estat andorrà, sobirania que recull la nostra Constitució enl’article primer.Per això crec necessari, com a primer pas, fer un breu recordatori del camí que ha seguit elCodi Civil francès, fins a l’aprovació definitiva, per analitzar les diferències que hi ha entre lamotivació de la codificació francesa i la nostra.Aquest Codi Civil, el francès, va ser promulgat el 21 de març del 1804 per Napoleó Bonaparte,però ja els reis de França havien intentat unificar les lleis civils, tot i que no tenien l’autoritat, omés ben dit l’auctoritas, per fer-ho. A aquest efecte, em limitaré a recordar l’edicte de SaintGermain-en-Laye de l’abril del 1679, signat pel rei Lluís xiv, que obligava a l’ensenyament deldret francès, i no dels diferents drets d’aplicació en el territori, a les universitats de dret. Aquestatemptativa d’unificació del dret francès va suscitar l’oposició de nombrosos juristes de l’època i,ad exemplum, podem destacar la de Montesquieu, que era totalment hostil a una uniformitzaciódel dret.Després de la Revolució Francesa, aquesta necessitat d’unificar el dret, però també de donar alpoder les eines per fixar els principis bàsics de la convivència en societat, es va fer encara mésimperiosa. Així, els successius projectes de Cambacérès van culminar en una redacció quasidefinitiva, que, a l’arribada al poder de Bonaparte, va donar pas al Codi Civil que encara avuiconeixem, amb les modificacions evidentment que s’hi han efectuat des de la promulgació finsara.Aquesta voluntat de Napoleó, d’unificació del dret, es conjuminava amb la voluntat del poderde regir l’esfera privada, mitjançant una codificació que, si bé definia la llibertat civil dels indivi-dus, en el mateix moment permetia a l’Estat fixar-ne els límits. Així, el poder polític determinavales regles a seguir.Aquests són doncs els motius essencials que imperen en la codificació francesa: unificació ideterminació pel poder de les regles que cal respectar. Aquesta doble preocupació va serrecordada pel president del Senat francès, el Sr. Poncelet, l’any 2004, en el discurs d’oberturadel seminari relatiu al futur de la codificació a Amèrica Llatina i a França, organitzat per l’asso-ciació Andrés Bello, en el qual va dir: “Més enllà del dret, és tota una concepció de les relacionssocials que vehiculen aquests instruments jurídics que són els codis.”Per tant, el fet de poder donar una certa primacia al principi de sobirania no era, en aquellmoment, una preocupació essencial. Ningú no posava en dubte aquesta sobirania. Fonamen-talment, el codi francès es limitava a recopilar i a unificar normes jurídiques que s’aplicavenanteriorment, i en particular normes de dret romà o altres derivades dels usos i costums, i mésespecíficament de la coutume de París. Per tant, podem constatar que la diferència entrecompilació i codificació no és tan aguda, com algun dels intervinents, avui dia, voldran posaren evidència.Ara bé, en el cas d’Andorra aquesta diferència entre compilació i codificació s’ha de considerardes d’un prisma diferent, o sigui el de la sobirania de l’Estat. Això deriva essencialment de lainterpretació que van fer, al llarg dels segles, els tribunals andorrans del dret andorrà, moltsovint, alguns dirien massa sovint, a la llum del dret francès i espanyol. La manca de codificació,en particular en matèria civil, ha portat com a conseqüència, en la construcció del dret andorrà,unes referències, essencialment però no únicament, en les últimes dècades, a principis de dret



que emanen del dret francès o espanyol. Això, evidentment, és a causa de la composició delsnostres tribunals, i en particular del Tribunal Superior, integrat, com és sabut, per magistratsdels països veïns. Ara bé, aquesta coloració del dret andorrà pels drets dels països veïns trobala seva arrel en la història andorrana.Així, el Consell General, en un decret del 1753 citat pel professor d’història del dret de laUniversitat de Barcelona Font Rius, en el pròleg del llibre del jutge delegat d’apel·lacions Car-les Obiols, incitava a utilitzar el dret francès o espanyol com a dret supletori. i així s’ha anat fent,sense dir-ho explícitament, al llarg dels anys. Com a altra referència històrica, relativa a l’aplica-ció del dret francès o espanyol en el dret andorrà, podem citar igualment l’obra de Brutails, Lacoutume d’Andorre, en la qual criticava, entre d’altres exemples, una sentència del 1686 delconseller del rei de França vital Sere, que feia aplicació directa del dret francès per resoldre unlitigi andorrà. La intervenció, en el període preconstitucional, del Tribunal Superior de Perpinyài de la Mitra ha accentuat aquest fenomen, atès que els eminents magistrats que hi participaventenien certes dificultats per abstreure’s del dret que aplicaven cada dia en el desenvolupamentde les seves tasques habituals. i més a prop nostre, no resisteixo a la temptació de citar una recent sentència del nostre TribunalConstitucional, de data 4 de novembre del 2013, en la causa 2013-16/RE, en la qual es fa refe-rència, de forma explícita, a la pràctica jurídica francesa per donar validesa a una inspecció delServei d’inspecció de Treball. No hi pot haver, doncs, cap dubte sobre aquesta influència deldret dels països veïns en el dret andorrà.Podríem glossar evidentment molts altres exemples d’aquesta interpenetració del dret francèsi espanyol a Andorra, la qual, en si mateixa, no és criticable del tot. Ara bé, forçós és constatarque la determinació del dret aplicable afecta la sobirania d’un Estat. El dret és només el reflexdels valors de la societat en un moment donat i sembla difícil afirmar, en particular, avui dia,que els valors de la societat espanyola o francesa siguin tots compartits per la ciutadania andor-rana. Continuar sense codificació, en particular en les matèries civils, pot portar a l’elaboraciópel praetor d’un dret andorrà que no sigui del tot adaptat a les necessitats i a la voluntat de lasocietat andorrana. i aquestes necessitats, en una societat democràtica, són expressades exclu-sivament per la sobirania popular, de la qual el Parlament és la màxima expressió legítima. És adir, que per acabar la construcció de l’ordenament constitucional andorrà és necessari que elnostre Parlament, en ús de les seves facultats constitucionals, aprovi les regles més importantsque regeixen la convivència en la comunitat andorrana. Aquestes lleis, algunes d’entre elles, jahan estat aprovades pel Parlament, en particular, pel que fa a les llibertats públiques, el CodiPenal i el Codi de Procediment Penal. Ara bé, respecte a l’àmbit del dret civil, queda encaramolt camí per recórrer.En primer lloc, atès que és el més urgent, fixar les regles del joc. i això en el codi de procedimentcivil, actualment en curs de redacció i del qual podem esperar que ràpidament el Consell Generaln’aprovi les disposicions.Seguidament, tasca més feixuga, en un codi civil, que regirà en particular l’estat de les personesi les relacions familiars, àmbits que determinen els valors que comparteixen els ciutadansandorrans. Un exemple gràfic ho demostrarà i el situaré en matèria de successions. És sabutque, per diferents motius, les legítimes, en dret francès o català, són força diferents. Andorra es

113


va inspirar en el model català i deixa una gran llibertat al testador, mentre que França ha cenyitaquesta llibertat en un límit estricte. Això és a causa de circumstàncies històriques i econòmiquesque tots coneixem. Ara bé, en el moment actual, aquestes circumstàncies han estat modificadesdel tot i es podria pensar en una variació d’aquestes regles. Aquesta eventual reforma pertocaal legislador i en cap cas als tribunals, que tenen com a missió aplicar el dret, i no crear el dret.La creació del dret és l’expressió màxima de la sobirania d’un Estat. i és necessari i imperatiu a Andorra passar a aquesta etapa d’expressió de la sobirania. El modelde societat en el qual vivim no pot ser fixat per una altra institució que la que emana del sufra-gi popular. Continuar amb la pràctica habitual, que pot arribar a acordar als tribunals, quetenen l’obligació de resoldre els litigis, una facultat implícita però real de creació del dret, podriaportar a distorsions prejudicials, que, a més a més, tindrien un ressò important en la nostra petitacomunitat.val a dir que, si mirem el nostre entorn jurídic, molt sovint les codificacions han aparegut aconseqüència de ruptures polítiques –la revolució del 1789 a França o moviments d’inde-pendència en altres països–. Així, podem esmentar, com un altre punt de referència relatiu alreconeixement de la sobirania, el Codi Civil de Sèrbia, homologat el 1844. Aquest text va serredactat fins i tot abans que aquest Estat veiés reconeguda la seva plena sobirania; per tant, enel moment en què només gaudia d’autonomia. Era una manifestació explícita de la seva volun-tat de sobirania i, evidentment, sense voler comparar la situació de Sèrbia i la d’Andorra, el fetés que la sobirania del nostre Estat passa per aquesta codificació que, d’altra banda, moltsjuristes reclamen, a partir d’altres motivacions, totes dignes de ser escoltades, com la necessitatde previsibilitat de la norma i de seguretat jurídica. i a casa nostra, la ruptura està marcada per laConstitució del 1993. Ruptura pacífica, per cert, consensuada entre les diferents institucions,però que ha transformat del tot el nostre ordenament jurídic i institucional.Per tant, per totes aquestes raons, només podem desitjar que el legislador afronti aquest reptei que, en els millors terminis, Andorra es vegi proveïda, almenys, d’un codi de procediment civili d’un codi civil que, d’una banda, fixi les regles per respectar i de l’altra, permeti actuar, en totmoment, en un àmbit de seguretat jurídica comparable al dels nostres veïns europeus i en elrespecte dels valors intrínsecs a la societat andorrana.

Joan Miquel RascagneRes i LLagosteRa

advocat, exdegà del Col·legi d’Advocats d’Andorra i mediador de la Universitat d’Andorra

Si bé en l’època dels usos i costums els batlles disposaven i utilitzaven les millors eines delmoment per redactar les sentències, com eren la ploma i el pergamí, avui, en canvi, són elsadministrats els qui estan més ben equipats en aparells informàtics i programes avançats. Avui pràcticament ningú no envia cartes d’amor a les persones que estima utilitzant el paper ila ploma i el correu tradicional, i tothom fa servir els mitjans electrònics per expressar els seussentiments o enviar felicitacions: correus electrònics, e-mails, Facebook, WhatsApps, Twitter,etc. Les empreses, els particulars i pràcticament totes les administracions públiques ja estan utilit-zant les anomenades TIC (tecnologia de la informació i comunicació).Per contra, la manca d’inversió en el sistema judicial andorrà, menys d’un 1,5% del pressupostde la Justícia els últims onze anys (vegeu quadre adjunt), ha deixat l’administració de Justícia senseaccés a les noves tecnologies, mentre que en molts països europeus i sud-americans l’aplicació deles TIC ja és una clara realitat. El desenvolupament persistent de les tecnologies de la informació i comunicació ofereix unagran oportunitat per al canvi i la implementació de reformes en el sector judicial. En la majorpart dels països del món, les judicatures han fet front a aquest repte, i l’impacte de la innovaciótecnològica es pot apreciar en termes de més efectivitat, eficiència, transparència i accés delsadministrats a la Justícia. En la xvII Cimera judicial iberoamericana celebrada a principi del mes d’abril d’aquest any,molts països han presentat els seus models ja desenvolupats, mentre d’altres han avançat elsprojectes en curs. Conceptes com expedient judicial electrònic, digitalització d’expedients,comunicacions via Internet, convocatòries via SMS, utilització de la videoconferència, gravacióde judicis, etc. ja són una realitat en molts països, d’Europa i del centre i el sud d'Amèrica (enalguns països ja es fan judicis per videoconferència: els Estats Units, Brasil i Austràlia).

Enric CASADEVALL i MEDRANO

Modernització

i informatització

de la Justícia

XiX JORNADES: DRET ANDORRÀ: ENTRE ELS USOS i COSTUMS i EL CODi: 115-121 (2015)Societat Andorrana de Ciències, Andorra

DOi: 10.2436/15.0110.20.15 iSBN: 978-99920-61-22-0


La implantació de les TIC ofereix una gran oportunitat per respondre a la demanda d’una Justíciamés accessible, pròxima i transparent, que ofereixi nous canals d’accés a la informació, i millorila relació entre la Justícia i els ciutadans. El desenvolupament d’un nou model d’oficina judicial fa que els professionals de la Justíciaincrementin la seva productivitat i eficiència, en reduir el temps de tramitació i l’acumulaciód’expedients a través d’una gestió més operativa. L’ús eficient de les TIC permet repartir les càrregues de treball d’una manera més racional, cosaque millora l’accés a la informació i l’ús compartit de les dades. L’expedient judicial electrònic suposa un estalvi important en relació amb el temps, l’espai i elcost per a la recerca de la informació.Les tecnologies de la informació i comunicació són una eina especialment adequada per sim-plificar tràmits i evitar repeticions d’escrits. També perquè els intervinents en un procés acce-deixin a la documentació simultàniament, cosa que aporta agilitat i seguretat en el procés detraslladar i fer accessibles de manera immediata els documents a les parts. Això permet escurçarels temps de tramitació. La tramitació electrònica dels processos, la presentació per Internet o correu electrònic delsescrits per part dels intervinents (advocats, procuradors, perits), i la consulta dels expedientsjudicials via web són tan sols algunes de les actuacions que més aviat o més tard s’implantaranen els òrgans judicials de tots els països.L’ús de les tecnologies de la informació i el coneixement en la gestió dels expedients judicials,i en general en les oficines judicials de la Batllia i els tribunals, han de permetre una milloraimportant en el funcionament que acabarà millorant l‘eficàcia i l‘eficiència en l’administració dela justícia.



Les TIC són una gran eina per a la gestió documental. A través d’aquestes aplicacions es potgestionar el gran volum de documents que es generen o s’inclouen en la tramitació delsexpedients judicials.Tant la digitalització de documents en paper com l’ús dels documents electrònics suposenavantatges importants tant per a l’arxiu com per a la recuperació i transmissió dels documentsentre els diferents operadors judicials. L’expedient judicial electrònic suposa un important estalvi en relació amb el temps, l’espai i elcost de recerca de informació. Per tant, les TIC estan servint de pont per iniciar una gran quantitat de relacions jurídiquesque ignoren les distàncies i desafien els paràmetres tradicionals, cosa que origina un nom-bre creixent de conflictes la solució dels quals demana la utilització de formes de comuni-cació similars, ja sigui perquè els mecanismes tradicionals són ineficaços o molt costososper a conflictes petits o inaccessibles per a les parts. És quan les TIC apareixen com l’instru-ment adequat per a la solució. Si una relació jurídica es va gestar, discutir, negociar i execu-tar per mitjà d’aquestes tecnologies, els conflictes que se’n derivin necessiten els mateixosmitjans.

Àmbit d’aplicació dins del context nacional- Article 89 de la Constitució andorrana“El CSJ com a òrgan de representació, govern i administració de l’organització judicial,vetlla per la independència i el bon funcionament de la Justícia...”- Article 22.1 de la Llei Qualificada de la Justícia“El CSJ (...) promou les condicions perquè l’administració de Justícia disposi dels mitjansadients per al seu bon funcionament”.

Àmbit d’aplicació dins del context europeuA escala europea: recomanacions del Consell d’Europa, mitjançant les quals s’insta els estatsmembres perquè s’adoptin en els seus ordenaments interns normes adequades per agilitzarmés els processos judicials, millorar l’accés dels sol·licitants de tutela i la conveniència que leslegislacions internes delimitin la funció jurisdiccional de les tasques pròpies del personal que lidoni suport i dels mitjans posats a la seva disposició.

Quines són aquestes recomanacions?La Recomanació R (81) 7, sobre mesures per facilitar l’accés a la Justícia (adoptada pel Comitède Ministres el 14 maig del 1981).La Recomanació R (86) 12 del Comitè de Ministres dels estats membres relativa a les mesuresper prevenir i reduir la sobrecàrrega del treball dels tribunals (adoptada pel Comitè de Ministresel 16 de setembre del 1986). La Recomanació R (94) 12 del Comitè de Ministres dels estats membres relativa a la indepen-dència, l’eficiència i la funció dels jutges (adoptada pel Comitè de Ministres el 13 d’octubre de1994).

117


Projecte de modernització i informatització de la Justícia andorranaEl projecte recentment iniciat amb la signatura d’un conveni de col·laboració amb el govern dela comunitat autònoma de Navarra, i que ha representat un cost molt inferior al que inicialmenthavíem previst (menys d’un 25%), té els objectius següents:

. Resoldre els expedients de manera més àgil i transparent.

. Millorar la qualitat de les decisions judicials.

. Incrementar la productivitat de la Batllia i dels tribunals.

. Unificar els procediments administratius.

. Compartir informació.

. Millorar en eficiència administrativa i financera.

. Disposar de bons i segurs indicadors de gestió.

. Reduir el temps d’operacions i la durada dels litigis.

. Simplificar les feines burocràtiques amb la possibilitat de recuperar capacitat de pensari treballar per a funcionaris i agents judicials.

. Oferir a les parts i advocats informació de les seves causes de manera més àgil sensenecessitat de desplaçar-se fins a la seu de la Justícia.

Per què ens cal aquest programa de reformes?. Perquè la societat està demanant millores en la Justícia.. Perquè el nombre d’expedients creix dia a dia. . Perquè l’Estat andorrà no disposa de mitjans.. Perquè el temps actual de resposta és excessivament llarg.. Perquè els negocis jurídics ja utilitzen les TIC des de fa temps.

En l’àmbit organitzatiuLa recepta per millorar la justícia consisteix a modernitzar i racionalitzar la infraestructura enrecursos humans, materials i tecnològics que envolta el jutge, i el canvi respon a dues ideesfonamentals:

. Alliberar d’una important càrrega de treball els jutges i presidents de sala o de seccions.Es tracta de permetre’ls concentrar-se en la seva autèntica funció: jutjar i controlarl’execució del que s’ha jutjat.

. Apropar la secretaria a les noves tecnologies i a un programa eficient i racional d’ordenaciódels recursos humans, amb un sistema d’organització més àgil i eficaç.

En l’àmbit tecnològicLa reforma tecnològica s’estructura en quatre grans blocs (vegeu quadre adjunt):1. La millora dels processos i la creació de l’expedient electrònic judicial (EEJ), que contin-gui en tot moment la informació necessària de l’expedient i el seu estat.2. L’agilització de la tramitació de l‘EEJ mitjançant un punt d’interactivitat central (PIC)que realitzarà la gestió amb els actors externs (Govern, comuns, CASS, ABA, notaries) deforma telemàtica i de forma automàtica, amb la consegüent millora del temps de resposta,avui excessivament llarg.


3. La difusió de missatgeria telemàtica cap als ciutadans i la creació d’un portal del ciutadà,des d’on es podrà sol·licitar i rebre serveis de l’administració de Justícia.4. Tots els punts anteriors comporten una millora tecnològica en el centre de processa-ment de dades (CPD) principal, així com la creació d’un segon CPD de suport per tal degarantir una continuïtat d’activitat i seguretat de les dades. També serà necessàrial’adopció d’un nou sistema de bases de dades i programari per poder acomplir els puntsanteriors.

El sector de la Justícia: sector de processos i documents. Les TIC són una gran eina per a la gestió documental. A través d’aquestes aplicacions espot gestionar el gran volum de documents que es generen o s’inclouen en la tramitaciódels expedients judicials. . En general les TIC tenen un ampli espai per automatitzar tasques repetitives i no creativesen les oficines judicials, fet que contribueix que els actors recuperin capacitat per reflexio-nar i treballar de manera més útil en les feines que realment demanin la seva capacitatintel·lectual. . Tant la digitalització de documents en paper com l’ús dels documents electrònics suposenavantatges importants tant per a l’arxivament com per a la recuperació i transmissió delsdocuments entre els diferents operadors judicials.

En què beneficiarà el ciutadà?Rapidesa

En crear-se una nova estructura judicial s’aconsegueix la descàrrega de feina del jutge, que potdedicar-se a la seva autèntica tasca, constitucionalment reconeguda, que és la de jutjar i de


controlar l’execució del que s’ha jutjat. Això redundarà en una justícia de més qualitat i mésràpida.Proximitat

La finalitat primordial és que el ciutadà arribi a tenir un servei més pròxim i de qualitat, com horecullen moltes cartes dels drets i deures dels ciutadans davant de l’administració de Justíciaen diversos països del nostre entorn.Homogeneïtat

El ciutadà percebrà que tota l’estructura judicial actua amb els mateixos criteris, cosa que ligarantirà el dret a la igualtat i a un accés a la Justícia més homogeni.Transparència

Amb la finalitat de mantenir la confiança de la societat en els tribunals, es tracta de fer nostresels principis de transparència, informació i atenció adequada dels usuaris de l’administració deJustícia.

Com s’aconseguirà la modernització del sistema judicial?L’èxit de la nova estructura judicial depèn en gran mesura de la modernització tecnològica del’administració de Justícia, de manera que els advocats, els procuradors, els ciutadans puguin diri-gir les seves peticions als tribunals en format electrònic, on les diferents instàncies de l’estructurajudicial es comunicaran entre elles a través de la xarxa. En definitiva, es tracta de substituir progressivament el format paper dels processos judicialsperò sempre amb el màxim respecte de les mesures de seguretat que s’escaiguin.

Conclusionsvolem amb aquest projecte complir els deu objectius següents:

1. Reconèixer la persona usuària com la raó principal de ser de la Justícia.2. Garantir l’accés a una Justícia de qualitat com a dret fonamental.3. Desenvolupar una deguda planificació de la qualitat de la Justícia.4. Fomentar una Justícia amb un enfoc sistemàtic integral.5. Reconèixer en la Justícia la importància del seu talent humà.6. Incentivar el compromís i el treball en equip per al millor funcionament de la Justícia.7. Establir l‘eficàcia i l‘eficiència com a requisits per a una Justícia de confiança i de qualitat.8. Poder mesurar fàcilment els resultats de la gestió de la Justícia.9. Garantir una Justícia més transparent i amb més participació ciutadana.

10. Impulsar la millora contínua com a fonament en la gestió de qualitat de la Justícia.

Totes aquestes tècniques d’informació i comunicació ja estan implementades en pràcticamenttots els òrgans de l’Estat, així com en totes les parapúbliques, per no mencionar les empresesprivades, per tant no és possible que l’administració de la Justícia no disposi d’aquestes einesque han esdevingut imprescindibles per fer front al constant creixement dels expedients.

. En el sistema actual d’escrits, una funció com la notificació a les parts i advocats consumeixgran part del temps d’un procés i l’allarga sense justificació. La utilització de la notificacióelectrònica representa una millora important.


. Entenem tota aquesta interactivitat sempre amb el màxim respecte de la protecció dedades i amb les mesures de seguretat que siguin necessàries.. El model andorrà de Justícia, que es compon de dos nivells situats en el mateix edifici ique no té jutjats en altres llocs (la Fiscalia també està situada en el mateix edifici), facilita laimplementació de les tecnologies de la informació i comunicació amb més eficiència imenys temps que en països amb una Justícia amb competències regionals, com ara la deles comunitats autònomes o dels lands. . Esperem que en un futur pròxim, a la nova seu de la Justícia es puguin ubicar també elRegistre Civil, la mediació familiar, la medicina Legal i, mitjançant un lloguer mòdic s’hipogués encabir també la Cambra de Notaris i un espai per al Col·legi d’Advocats i un altreper als procuradors.

Estem convençuts que fomentar l’ús de les TIC ens ajudarà a millorar la prestació del servei alpúblic, amb un estalvi de temps i treball, més informació i transparència sobre el funcionament,millor eficiència en el tractament dels casos i disminució dels costos, a la vegada que es dónaun millor accés a una Justícia de més qualitat.

Enric CasadEvall i MEdranopresident del Consell Superior de la Justícia,

exministre d’Economia i excònsol


Algunes publicacionssobre el tema

Programa


Dinovenes Jornades de la Societat Andorrana de Ciències 126

Imatges de les XIX

Jornades de la Societat

Andorrana de Ciències


Nom i cognoms Professió DomiciliAmbrós, Marc Advocat EncampAndreu i Sotelo, Iago Llicenciat en dret i periodista AndorraArgemí i Ferrer, Joan Funcionari Escaldes-EngordanyBadia i Gomis, Francesc Advocat Andorra la VellaCanturri i Gispert, Laura Advocada Andorra la VellaCanturri i Montanya, Miquel Àngel Advocat Andorra la VellaCapdevila i Pallarès, Salvador Advocat Andorra la VellaCasal i Ruiz, Manel Advocat Andorra la VellaCodina i Farràs, Àngels Metgessa Andorra la VellaCres, Philippe Psicòleg orientador liceu Comte de Foix La MassanaDurich, Vanessa Advocada AndorraEspot i Zamora, Xavier Llicenciat en dret i humanitats Escaldes-EngordanyFerrer i Obiols, Rosa Advocada Andorra la VellaFont i Barés, Jordi No exercent L’Aldosa de la MassanaForné i Molné, Marc Advocat Andorra la VellaGalindo, Fernando Fotògraf Andorra la VellaGrebennikova i Volková, Alexandra Llicenciada en humanitats i i bàtxelor en dret EncampLópez i Montanya, Antoni Advocat Andorra la VellaLlufriu, Catalina Advocada AndorraMacià, Tati Fotògrafa AndorraMach i Buch, Àngels Farmacèutica CanilloM. C. Agència de Notícies Andorrana Andorra la VellaMiralles i Gascó, Antoni Comerciant AndorraPérez, Gabriel Periodista Andorra la VellaPol i Pedrós, Julià Tècnic ministeri d’Educació Sant Julià de LòriaPol i Rossa, Cerni Advocat CanilloPol i Solé, Antoni Arquitecte CanilloPujadas i Domingo, Manuel Advocat Andorra la VellaRaméntol i Fàbregas, Salvador Advocat Andorra la VellaRisco i Subirà, Jacint Jurista i fiscalista Andorra la VellaRodríguez i Miñana, Joan-Carles Notari SisponyRos i Pascuet, Francesca Geògrafa Escaldes-Engordany Rossa i Torres, Bibiana Advocada Andorra la VellaSansa i Avinent, Joan Advocat Andorra la VellaTena i Pera, Ramon Mediador Andorra la VellaVentura i Guasch, M. Teresa Redactora de premsa Escaldes-EngordanyVilanova i Mañà, Sandra Advocada Andorra

Llista d´assistentsa les XIX Jornades (no exhaustiva)


Recull de premsa


20/03/2013


24/11/2013

20/11/2013


22/11/2013

BONDIA

20/11/2013

21/11/2013

27/11/2013


BONDIA

21/11/2013

21/11/2013


28/11/2013


03/04/2014

entre els usos i costums i el codi - · pdf filevilardell, del ius commune medieval. en...

Documents