Núm. 1 • Juny de 2004

En viuEls professionals de l’Hospital ens parlend’aspectes assistencials però d’interès general.

Què femConeixereu en què treballen algunes de les nostresunitats i serveis.

Llocs i viatgesPer conèixer propostes diferents i personals queens conviden a visitar altres indrets, algun d’ellsben a prop i altres de molt llunyans.

EscrivimEl to més personal dels professionals en un espaiobert a la creació i els pensaments.

Us recomanoTota mena de suggeriments de llibres, música,cinema i gastronomia.

L’entrevistaFerran Fonseca, traumatòleg i president de Metgesdel Món, ens obre els ulls a la injustícia social.

BreusUn repàs a les accions i els esdeveniments mésdestacats dels últims mesos.

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 1

Els joves d’avui adoren el luxe, tenen maneres pèssimes i

menyspreen l’autoritat; mostren poc respecte vers els seus

superiors i s’estimen més la conversa insulsa que l’exercici; els

nois són ara els tirans i no els servents de les seves llars: ja no

s’aixequen quan algú entra a casa; no respecten els pares,

conversen entre ells quan estan en companyia de persones grans,

devoren el menjar i tiranitzen els seus mestres.

Sòcrates (s. IV abans de Crist).

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 2

Taní és una aposta de llarg re-corregut, on és tan important

el camí que anem fent com l’objec-tiu final. Les persones que formeml’equip de redacció no ens hemposat en marxa per quedar-nosamb l’amarg sabor de la decepcióque moltes vegades acompanya lesiniciatives d’aquest tipus. Comque sabem que la bona intencióque hi posem no serveix per ellasola per empènyer aquest vaixell,necessitem més tripulació a bord.La nostra invitació és clara: ambmés intensitat o amb interès mésdissimulat tots els professionals del’Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès el vivim intensament i el com-partim amb la resta de companys;aleshores, per què no contribuir aun projecte que no demana mésque una estona de dedicació un odos cops l’any? Una ressenya, unaopinió, un comentari, un entrete-niment... tots tenen cabuda enaquesta revista. Per fer-vos-ho mésfàcil hem recollit a la pàgina 36 al-gunes indicacions de com hipodeu col·laborar. I abans deNadal, el proper número.

Editorial

Debat2 Cuidarem o ens cuidaran?

En viu3 Càrrega i descàrrega4 Al·lèrgia al pol·len

Què fem5 Test de l’alè6 La Unitat de Patologia Mamària8 El grup impulsor del Comitè d’Ètica Assistencial

Llocs i viatges9 Comença el dia al Penedès

10 El meu poble: Castellet11 Uns quatre-cents quilòmetres en deu hores i mitja13 Viatge a Botswana passant per Tombuctú

Escrivim15 L’accident16 Ceguera de la marcha18 Regalo fantasma19 Dentro de seis años volveremos22 Para ginecólogos, matronas...

Us recomano23 Les invasions bàrbares24 Terror asiàtic25 Buscant en Nemo26 ¡Qué increíble noche de sensaciones!28 Un malson americà30 Estúpidos hombres blancos31 Gaspatxo32 Restaurants

L’entrevista33 Ferran Fonseca, l’aventura del compromís

37 Breus

40 Com podeu col·laborar40 Fe d’errades

41 Esperant l’hivern

M’agrada Taní. És un regust.Aspre!, però alhora dóna plaer. És la perfecció del sentiment de la professió, quan es projectacontra un mur, com el vi quancolpeja el vidre d’una bona copa.M’agrada Taní. (Àvalos.)

Núm. 1 • Juny de 2004

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 1

2

DE

BA

T

EQUIP DE DIRECCIÓ D’INFERMERIA

QUI DE NOSALTRES NO HA PENSAT algunavegada en la seva situació profes-sional quan sigui gran? Qui no s’hapreguntat més d’una vegada: “Quèfaré quan tingui seixanta anys i en-cara me’n quedin cinc per jubilar-me? Seré capaç de cuidar comabans, quan era jove? Estaré proufort/a físicament per dur a termetotes les tasques pròpies de lameva professió? Estaré prou des-pert/a intel·lectualment i amb proucapacitat per desenvolupar aquestaprofessió que té un nivell tan alt deresponsabilitat?”

Segur que a molts infermers/eresels han passat pel cap preguntescom aquestes, i probablementmolt pocs, per no dir cap, no hantrobat respostes satisfactòries.

És evident que la nostra profes-sió té molt poques possibilitats, simés no actualment, d’obtenir unesmillores socials que ens permetin,per exemple, a partir d’una certaedat, no haver de treballar els capsde setmana sense que això repre-senti una reducció del nostrepoder adquisitiu, o poder limitarles tasques que comportin més res-ponsabilitat.

Aquest és un fet que afecta totsels professionals d’infermeria, tantsi estem a la base com si ens dedi-quem a la gestió. D’alguna manera,hauríem de seure, parlar i buscar-hi solucions que fossin viables.

Es tracta d’una demanda delsprofessionals que requereix una im-plicació de les administracions pú-bliques mitjançant els màxims res-ponsables del sistema sanitari, jaque cal ser conscient que aquest noés un problema banal, i que ensafecta a tots, perquè en molts casosla conseqüència directa de l’envelli-ment dels professionals d’inferme-ria és l’absentisme laboral per mo-tius de salut. És per això que enspreguntem: com podrem cuidar demanera eficient i eficaç si, potser,ens hauran de cuidar a nosaltres?

Se’ns acudeixen idees comaquestes: consultors per a l’hospi-talització; potenciar l’existènciad’infermers/eres docents, infer-mers/eres per a l’elaboració i segui-ment dels protocols, trajectòries ovies clíniques; consultors d’infor-màtica; tasques relacionades ambl’assistència primària; la possibili-tat de no treballar els caps de set-mana sense perdre diners...

Des d’aquí volem animar a totesles persones del col·lectiu d’infer-meria que estiguin preocupadesper aquest tema i que vulguin, simés no, pensar en possibles solu-cions, a posar-ho en coneixementde la direcció a través del correuelectrònic. Si hi ha suficient quò-rum, es podria activar un fòrumde diàleg i potser tibar d’un fil queens converteixi en pioners d’unasolució per a aquest problema.Animeu-vos-hi. ■

Cuidarem o ens cuidaran?

Es tracta d’una demanda delsprofessionals que requereix

una implicació de lesadministracions públiques

mitjançant els màximsresponsables del sistema

sanitari.

Lo que no me mata me fortalece. Nietzsche.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 2

EN

VIU

3

Una multitud es como un vasto desierto de hombres. Chateaubriand.

JOSEP MARIA BLANCH I RIBAS*

GENÍS CERVANTES I ORTEGA

TOT I QUE LA VALORACIÓ GLOBAL de l’es-tudi realitzat sobre la qualitat devida laboral a l’HCAP durant el2003 es pot considerar acceptable,i que els indicadors del desgasta-ment psicològic i de deficiènciesen el tracte laboral detectadespoden considerar-se, en termescomparatius, entre estadísticamentnormals i fins i tot millors que lesque presenten altres informes d’e-pidemiologia sociolaboral d’abastestatal i europeu, val la pena re-marcar el concepte “en el momentde l’estudi”, donada la seva carac-terística de tall transversal. I és quel’amenaça més preocupant que,lluny de desaparèixer, va en aug-ment, és la pressió assistencial.

Tot sembla indicar que, tot i queles propostes de millores organit-zatives, de relació vertical, de co-municació i de tipus de contracta-ció que s’han fet poden ser opti-mitzables (algunes en disseny i al-tres materialitzades, com la reor-ganització i contractació de su-plents, la redistribució dels capsde setmana d’infermeria i l’ade-quació de personal en algunesàrees), aquestes propostes no so-lucionen el problema definitiva-ment si no hi ha un paral·lelismeentre l’augment de la pressió i ladotació de recursos i mitjans.

Però si els recursos econòmicssón limitats i la càrrega és progres-sivament més exigent, cal qüestio-nar-se: com podem descarregar-la?Es tracta d’un problema intern ono depèn de nosaltres?

Necessàriament haurem de bus-car uns indicadors que ens situïnen un nivell òptim d’articulacióentre l’eficiència i l’efectivitat,marcant el límit que no es vol su-perar per tal de no supeditar laqualitat del servei als pacients ni laqualitat de vida laboral dels profes-sionals a la quantitat de feina feta.

Aquí tenim ja una proposta moltbàsica, dirigida a qui pot donarrespostes:• L’aportació dels recursos neces-

saris per part de l’Administracióper als serveis que han demos-trat eficiència (cost/efectivitat),com ara els serveis d’urgència, ino solament els hospitalaris,sinó també els ambulatoris i elsdomiciliaris.

• Potenciar per part de la direcció,dels comandaments i de tots elstreballadors, els altres dos com-ponents de la síndrome d’esgota-ment professional: la realitzacióprofessional i les relacions hu-manes. Facilitar la participació,amb bons canals de comunicaciói de relacions, tant verticals comhoritzontals, és prioritari. ■

*Catedràtic de Psicologia Social Aplicadade la UAB.

Càrrega i descàrrega

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 3

4 EN VIU

El granero se ha quemado, ahora puedo ver la luna. Koan zen.

RAQUEL FERNÁNDEZ I MERCÈ PERAL

La pol·linitzacióLes partícul·les de pol·len són mi-croscòpiques i floten en l’aire ambgran facilitat. Per les seves caracte-rístiques proteiques, són pneumo-al·lèrgens de gran importància.

La pol·linització varia segons laregió geogràfica i segueix un cicleestacional. Ès gairebé impossibleevitar el contacte amb el pol·len, jaque es desplaça a través de l’aire engrans quantitats i hi resta suspès.

La pol·linització es pot dur aterme mitjançant l’aire (plantesanemòfiles), els ocells (plantes or-nitòfiles), els insectes (plantes en-tomòfiles) i per mecanismes de ca-tapulta o explosió. • Plantes anemòfiles. Les seves

flors són simples i no fan olor nitenen colors llampants. Produei-xen grans quantitats de pol·lenque el vent desplaça a gran dis-tància. Predominen a Espanya iels seus principals representantssón les gramínies, els arbres i lesherbes.

• Plantes ornitòfiles. Tenen florsde colors llampants (vermell, ta-ronja, groc, lila i blau) i produei-xen nèctar per atraure els ocells.

• Plantes entomòfiles. Tenen color,fan olor i produeixen nèctar. AEspanya, els insectes que méspol·linitzen aquestes plantes sónles abelles.

PrecaucionsNo tots el pòl·lens tenen la matei-xa capacitat al·lergènica. S’ha ob-servat que algunes persones ambal·lèrgia al pol·len desenvolupensímptomes després d’haver ingeritalguna fruita o verdura. Els símp-tomes que es poden presentar són:• Síndrome d’al·lèrgia oral imme-

diat, amb edema de llavis i infla-mació de la mucosa oral.

• Síndrome extraoral mitja horadesprés de la ingestió, que inclounàusees i vòmits, diarrea ocasio-nal, dificultat respiratòria amb si-bilàncies, rinoconjuntivitis i urti-cària. Pot arribar a presentar unedema de glotis i xoc anafilàctic.

• Síndrome mixta que comença lo-calitzada i que es generalitza len-tament.Les persones al·lèrgiques al

pol·len han de tenir molta cura al’hora d’ingerir mel, ja que potcontenir restes de pol·len.

GramíniesAquesta família reuneix aproxima-dament 600 gèneres, amb unes5.000 espècies. És la causa d’al·lèr-gia pol·línica més important a Es-panya.

S’ha demostrat que algunes per-sones al·lèrgiques a les gramíneespoden tenir reaccions adversesdesprés de menjar tomàquet, meló,síndria, taronja, cacauet i pèsol.

Els símptomes principals són:esternuts, tos, rinitis, conjuntivi-tis, dificultat respiratòria i, en al-guns casos, asma bronquial.

HerbesLes principals productores d’al·lèr-gia a Espanya són la parietària,l’ortiga major i l’artemísia. Elssímptomes principals són: tos, es-ternuts, rinitis, conjuntivitis, difi-cultat respiratòria i asma bron-quial.• Parietària. Pertany a la família de

les urticàcies. Es troba a la basede les parets, roques i murs depedra. Pol·linitza de març a octu-bre.

• Artemísia. Pertany a la família deles compostes. És una herba aro-màtica utilitzada en medicina.S’hi ha detectat una certa reactivi-tat creuada amb el meló, la sín-dria, la poma, l’api, la pastanaga,la pipa de gira-sol, l’anou, l’amet-lla, el dàtil, el cacauet, la castanya,la pansa, el préssec i l’avellana.També s’hi ha detectat reactivitatcreuada amb la camamilla. Pol·li-nitza de juny a setembre.

• Ortiga major. Pertany a la famí-lia de les urticàcies. Pol·linitza dejuliol a setembre.

Arbres Els més comuns a Espanya són elplàtan, el pollancre, l’olivera, l’om,el bedoll, el freixe, l’alzina, l’acàciai l’avellaner. Els principals símpto-mes són: tos, esternuts, rinitis,conjuntivitis, dificultat respiratò-ria i asma bronquial. ■

Al·lèrgia al pol·len

Pol·len d’artemísia.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 4

5

QU

È F

EM

PAQUI CABELLO I MERCÈ PERAL

DE TOTES LES PROVES QUE ES REALITZEN

al Servei Digestiu de Consultes Ex-ternes, una de les més interessantsi poc conegudes és possiblement eltest de l’alè.

La infecció per Helicobacter pylo-ri pot ser diagnosticada per mèto-des no invasius o per biòpsia en-doscòpica de la mucosa gàstrica.Els mètodes no invasius inclouenel test de l’alè de la urea, les provesserològiques i la detecció d’antí-gens en la matèria fecal.

El test de l’alè de la urea es basaen l’activitat de la ureasa derivadade l’Helicobacter pylori a l’estó-mac. Aquesta prova detecta quali-tativament la infecció activa ambuna sensibilitat i especificitat su-periors al 90%. Està indicada peral diagnòstic inicial de la infecció iper al seu posterior seguiment itractament d’eradicació. Per evitarque apareguin falsos negatius, l’es-tudi no s’ha de repetir abans quehagin passat un mínim de quatresetmanes.

Què és l’HelicobacterPylori?L’Helicobacter pylori és un bacilgramnegatiu la infecció del quals’adquireix habitualment durant lainfància. Pot causar gastritis cròni-ca i úlcera pèptica. S’ha trobat unarelació entre la infecció per Helico-bacter pylori i la dispèpsia no ulce-rosa. També sembla ser un factorde risc en el càncer gàstric i s’asso-

cia al limfoma MALT. La prevalen-ça és alta, encara que variable;entre el 30% i el 80% de la poblacióestà infectada.

Quan està indicat fer el test?El test per detectar l’Helicobacterpylori està indicat en els següentscasos:• Pacients amb malaltia ulcerosa

activa.• Història documentada d’ulcus.

En aquest grup de pacients l’as-sociació és tan evident que ésmés eficient iniciar el tractamentsense realitzar prèviament eltest.

• Reaparició dels símptomes.• Pacients amb síndrome ulcerosa.

Com es fa la prova?La prova és tan simple que sovintcomentem als pacients: “Això éscom bufar i fer ampolles”. El pa-cient ha d’estar en dejú durant lessis hores anteriors a la prova.Abans de començar la prova ha deprendre un suc de llimona o de ta-ronja, i, deu minuts després, bufara través de dos petits tubs. De ve-gades sorgeixen petits problemesrelacionats amb la bufera. Mitjahora després el pacient pren unapastilla d’urea i torna a bufar. Ambaixò finalitza la prova, i el pacientja pot esmorzar.

És important que, com a mínimdes d’un mes abans, el pacient noprengui antibiòtics ni inhibidorsde la bomba de protons. ■

Test de l’alè

El no y el sí son breves de decir pero piden pensar mucho. B. Gracián.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 5

6 QUÈ FEM

ERNEST JUST

La cada vegada més alta inci-dència i prevalença del càncer,

i, en especial, del càncer de mama,ha portat a un alt grau de sensibi-lització i de demanda social enversel seu diagnòstic i el seu tracta-ment.

L’important avenç que s’ha pro-duït en aquest camp en els darrers15 anys, ha permès desenvoluparuna àrea específica del coneixe-ment mèdic per a la patologia de lamama. Per definir aquesta àrea, esva crear el neologisme de sinologia,per al qual es reclama en l’actuali-tat una superespecialitat pròpia.

Els coneixements més recents,els millors mitjans de diagnòstic iels nous mètodes de tractamentobliguen els metges, en primerlloc, a dissenyar unitats especialit-zades en la patologia de la mamaque garanteixin un procés diag-nòstic i terapèutic real –i tambépercebut– de qualitat òptima. Ensegon lloc, a coordinar les dife-rents especialitats que participenen el procés, i, en tercer lloc, a es-tablir unes necessitats que optimit-zin els recursos esmerçats, de ma-nera que es pugui aconseguir l’ob-jectiu que es desitja per a tots elspacients neoplàsics: la màxima su-pervivència amb una mínima mor-bilitat.

Per les raons esmentades i tambéper altres motius –com ara les evi-

dències aportades per les anàlisisepidemiològiques de l’Early BreastCancer Trialists CollaborativeGroup (en el sentit de la disminu-ció de la mortalitat del càncer demama), la implantació de campa-

nyes de diagnòstic precoç o l’adop-ció d’estratègies terapèutiquesmultidisciplinàries i d’especialitza-ció per part dels professionals ambespecial dedicació a aquesta pato-logia– ens vam adonar de la neces-sitat de la creació d’una unitat fun-cional especialitzada per a la pato-logia concreta de la mama a l’Hos-pital Comarcal de l’Alt Penedès, laqual es va consolidar de maneradefinitiva al llarg de l’any 2003.

Estructura de la UFM La Unitat Funcional de Mama(UFM), conjuntament amb el Co-mitè de Mama (CM), conforma ac-tualment la Unitat de PatologiaMamària (UPM). El principal ob-jectiu de la UFM és actuar com a

unitat de diagnòstic ràpid davantd’una sospita de càncer de mama iagilitzar tota la seqüència, des deldiagnòstic fins al tractament.

Des del punt de vista estratègic,hem portat a terme les següents ac-cions:• La coordinació des de la UFM,

del diagnòstic i el tractamentdels casos patològics.

• La realització en un sol dia de latríada inspecció/exploració-ma-mografia/ecografia-PAAF/BAG(triple test), que permet diagnos-ticar del 92% al 100% dels casos.Així, es pot reduir el trauma psi-cològic, el cost econòmic, la llis-ta d’espera i el nombre de visitesper pacient.

• L’actualització periòdica delsProtocols de Patologia Mamària il’establiment d’elements de for-mació continuada per tal d’apli-car nous avenços terapèuticsdins de les possiblilitats del nos-tre hospital.

• El seguiment de les recomana-cions de les societats científiquesde sinologia i patologia mamàriaque estimulen la creació d’aques-tes unitats multidisciplinàriesper tal d’optimitzar recursos, mi-llorar la qualitat assistencial ievitar futures reclamacions judi-cials).

• El valor afegit d’oferir una res-posta real i propera a la majorsensibilització social i al millorconeixement que la població té

La Unitat de Patologia Mamària

Els coneixements més recents,els millors mitjans de diagnòstici els nous mètodes detractament obliguen els metges,en primer lloc, a dissenyarunitats especialitzades en lapatologia de la mama.

Cuando los elefantes luchan es la hierba la que sufre. Proverbi africà.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 6

QUÈ FEM 7

d’aquesta patologia, i que exi-geix, cada vegada més, un dis-seny assistencial de qualitat.

• L’anivellament del nostre Hospi-tal als altres hospitals de la RegióSanitària, per tal que aquests ser-veis puguin apropar-se al màximal seu lloc de residència.

Des del punt de vista logístic, calesmentar els següents punts: • La UFM està formada per un ci-

rurgià, un ginecòleg, una oncò-loga, una radiòloga i una infer-mera amb especial interès per lapatologia mamària.

• El CM està format actualmentpels especialistes de la UFM: ci-rurgia (Dr. Just), ginecologia(Dr. Borràs), oncologia (Dra.Martínez) i radiologia (Dra. Al-varez i Dra. Sánchez), a més delsespecialistes en anatomia patolò-gica (Dra. Baixeras) i del Pla d’A-tenció a la Dona (Dra. Miquel).També s’ha incorporat un radio-terapeuta de l’ICO, i disposem del’assessorament de l’especialistaen rehabilitació (Dra. Ruber).Creiem desitjable la incorporacióen el futur d’un especialista enpsicologia clínica.

ProcedimentsPer portar a bon fi tots els plans es-mentats d’acord amb els Serveisque en formen part, s’han establertels següents circuits: • Cada setmana es reserva un espai

per al diagnòstic per la imatge enels casos d’alta sospita de lesiómaligna de mama, prèvia sol·lici-tud i programació amb el radiò-leg corresponent. Una vegada fi-nalitzat el procés diagnòstic, elcas passa al CM i/o a la UFM, ons’assigna, si no el té, el metge res-ponsable del procés terapèutic.

• A Consultes Externes, la UFMestà formada per les consultesde cirurgia (Dr. Just), ginecolo-gia (Dr. Borràs) o oncologia(Dra. Martínez). Aquests són elsreceptors de la patologia mamà-ria tramesa des del mateix Hos-pital o per part de l’AssistènciaPrimària/PAD, de manera queels metges que hi treballen sónels responsables finals del pro-cés d’informació, de diagnòstic ide tractament. La finalitat és re-duir l’espera, la incertesa i l’an-goixa del procés al qual hanestat sotmeses aquestes pa-cients.

• Disponibilitat continuada perpart del Servei d’Anatomia Pato-lògica per tal de revisar en elmínim temps possible la validesade les mostres de PAAF o BAG, afi i efecte d’evitar posteriors con-vocatòries i repeticions de ma-mografies i/o biòpsies.

• Les tasques de la infermera in-corporada a la UFM (Sra. M.Cardó i Sra. E. Just) són les se-güents:- Suport psicològic preoperatori

i postoperatori.- Cures específiques en el posto-

peratori immediat- Assessorament i tràmits rela-

cionats amb pròtesis externes,robes específiques, precau-cions, prevenció del limfedemai rehabilitació funcional.

- Coordinació i recomanacionsper a la iniciació de tracta-ments complementaris (radio-teràpia i/o quimioteràpia).

• Una secretària mèdica de refe-rència (Sra. Tutusaus) col·laboraen l’emissió d’informes i rela-cions amb el PAD i l’AssistènciaPrimària. ■

He llençat aquesta coseta que en diem “jo” i he esdevingut el món immens. Soseki.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 7

8 QUÈ FEM

LA GENERALITAT DE CATALUNYA va regularla creació dels Comitès d’Ètica As-sistencial (CEA) als diferents cen-tres mitjançant l’Ordre de 14 de des-embre de 1993, en la qual es fa unseguit de recomanacions sobre lacomposició, les funcions i la mane-ra d’acreditar els comitès. També vacrear el Comitè de Bioètica de Cata-lunya, òrgan consultiu dependentde la divisió de recursos del Depar-tament de Sanitat, del qual formenpart personalitats reconegudes en elcamp de l’ètica i les humanitats. Desde la seva creació, el CEA ha col·la-borat i assessorat la Conselleria endiversos temes, com ara el consenti-ment informat, la carta de drets ideures dels ciutadans en relacióamb la salut, les voluntats anticipa-des, la nova carta de drets i deuresdels ciutadans en relació amb lasalut i l’HC. Molts d’aquests temes

han estat posteriorment legislats pelParlament de Catalunya.

En aquest moment, la majoria decentres sanitaris similars al nostretenen un CEA o estan en procés deconstituir-lo. Després del curssobre bioètica clínica que es va im-partir al nostre hospital, es va con-solidar un grup de persones perimpulsar el CEA.

L’activitat del grupEl grup impulsor del CEA es vareunir per primera vegada el se-tembre de 2003. Des d’aleshoress’han dut a terme set reunions, ales quals s’han elaborat les normesi les bases de funcionament delfutur comitè i els objectius que esplantegen per a l’any 2004.

Les activitats que hem desenvo-lupat des de la constitució del gruphan estat diverses: impulsar la for-

mació específica o relacionadaamb la bioètica a l’Hospital, lasubscripció a la revista Humanitas,proposar un nombre de llibres quesuposin l’ampliació del fons biblio-gràfic que podeu trobar a la biblio-teca i revisar el circuit d’inclusiódel document de voluntats antici-pades a l’HC.

Darrerament estem iniciant lesaccions necessàries per tramitar lalegalització del comitè, que caldràampliar amb un nombre de perso-nes externes.

Una altra funció del comitè és ladiscussió de casos que puguin re-presentar dilemes morals o ètics.Poden ser casos genèrics o plante-jats per qualsevol professional del’Hospital, que s’analitzen i alsquals procurem donar una respos-ta argumentada. En aquest sentit,us demanem que ens plantegeucasos. Ens els podeu explicar o ferarribar per escrit, i, si voleu, podeuparticipar a la reunió en la qualdiscutirem el cas. Us contestarem.

Renovació i participacióAprofitem per anunciar que a latardor hi haurà un altre curs rela-cionat amb aquest tema, que seràobert a tothom. Penseu que és con-venient que els membres del CEAes renovin periòdicament i que hiparticipi el màxim nombre de per-sones possible. Animem, doncs, atothom que estigui interessat a for-mar-ne part que ens ho faci saber.

L’experiència personal de cadas-cun de nosaltres és diferent, peròté un tret comú: tenim un espai detemps en què analitzem i compar-tim experiències i pensaments. Noés cap càrrega afegida; al contrari.

Animeu-vos a col·laborar ambnosaltres d’una manera o altra. ■

El grup impulsor del Comitè d’ÈticaAssistencial

Composició del grup (d’esquerra a dreta): T. Boada, A. Llovet, C. Orta, M.J. Garcia, J. Roig, H. Mestre, A. Figueras, A. Cabestany.

Estudieu, estudieu: arribareu a ser mediocres. Estimeu, estimeu: sereu grans. Tomaseo.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 8

9

LL

OC

S I

VIA

TG

ES

BEATRIU BILBENY

És ben d’hora, tot just començaa despertar-se el dia quan tra-

vesso la frontera imaginària entreles dues comarques i quan canviaradicalment el paisatge.

Cada matí, venint a treballar desde Barcelona cap al Penedès, con-templo el mateix quadre en tansols uns pocs minuts de viatge, itota la jornada per endavant.

El plaer de conduir sola s’acom-panya del silenci de les primereshores, i, amb ell, el fred, l’hivern, elgris, la boira, la llum atenuada, elplugim discret, els vidres glaçats... Idesprés de Martorell comença l’es-pectacle: centenars de ceps benarrenglerats, ordenats quasi com unexèrcit obedient i silenciós. La so-brietat de les vinyes esgarrifa, so-bretot a l’hivern, quan els cepsestan pelats, sense pàmpols, i laboira s’escola entre les branques ra-surades. El termòmetre marca pocsgraus i el color del cel ja ho insinua.

Si la boira és molt espessa no esveuen ni les poques masies anti-gues, senyores, ben col·locades–quasi estarrufades– que hi haentre les vinyes. Tenen totes el ma-teix rostre tradicional de teuladainclinada, xemeneia grossa, portade fusta massissa, finestres petites i,davant de la façana principal, sem-pre l’era. Per uns moments semblaque no hagi passat el temps.

El camí se’m fa agradable, fins itot necessari, pràcticament indis-pensable per poder començar des-prés el dia amb claredat, silenci,serenor i, a més, havent gauditd’uns instants.

I al final, en arribar i sortir a l’ex-terior, sento l’aire gèlid, quasi in-sultant, de terra endins, de mésenllà de la boira. I amb l’aire, laseva olor de llenya, de terra humi-da, de rosada, de matí.

Després de tres o quatre inspira-cions profundes, comença el dia alPenedès. �

Comença el dia al Penedès

La felicitat o la desgràcia depenen totalment de l’actitud de la ment. Upanishad.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 9

10 LLOCS I VIATGES

HELENA MESTRE

Segurament estic condicionadaper allò que els paisatges de la

infantesa s’impregnen en la memò-ria i formen part de nosaltres, peròcrec que el lloc s’ho val.

Us proposo una caminada tran-quil·la d’una durada aproximadad’unes dues hores pel costat del’embassament o pantà del Foix.

Amb les pluges està ple a vessar,i en aquesta època de l’any s’hipoden veure aus i ocells que hi fanels nius. La vegetació és frondosa itípica de la zona. Hi podeu trobarmargallons i matolls de boix, amés dels típics plomalls i canyes

que es fan al voltant de l’aigua.Amb cotxe, en direcció Tarrago-

na per la N-340, a la rotonda que hiha abans d’entrar a l’Arboç, gireu al’esquerra cap a Vilanova. Abansd’arribar al poble de Castellet heude girar cap a la dreta en direccióClariana. Aproximadament a 600metres del trencall, al mig d’un re-volt i a l’esquerra, surt un camí deterra que es dirigeix cap a dins elbosc. És un camí senyalitzat per ladiputació amb el PR-C143 i ensporta fins a una masia anomenadaCal Guineu. És una zona moltmaca de la qual surten diversos ca-mins senyalitzats i que poden serfutures excursions.

A prop de la masia de “Cal Gui-neu” podem aparcar el cotxe i co-mençar a caminar. Durant el pas-seig ens anirem apropant més omenys a l’aigua fins que arribem ala paret del pantà. Tot el camí estàple de sons d’ocells i hi ha racons iescenes molt maques, és molt re-comanable portar binocles i tenirganes d’escoltar.

Els diumenges i festius molt so-vint hi ha massa visites, que nosempre respecten l’encant de l’en-torn i l’hàbitat dels ocells.

El passeig també podeu fer-lo alrevés, tot i que l’aparcament a laparet de l’embassament és més di-ficultós. �

El meu poble: Castellet

Podrán cortar todas las flores, pero no podrán detener la primavera. Neruda.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 10

LLOCS I VIATGES 11

ANTÒNIA ROVIRA

En despertar-nos, del llit estant,podíem veure l’amplada del riu

Pearl quan passa per Guangzhou(més coneguda per Canton), unade les grans ciutats del sud de laXina, amb aquella aigua marrono-sa solcada per tot un seguit de bar-ques, barcasses i barquetes sotauna boirina que ja insinuava el diacalorós i humit que viuríem.

Ja feia tres dies que hi érem, ihavia arribat l’hora de refer lesmotxilles. Volíem acostar-nos aldestí final del nostre viatge, no pasperquè aquí s’hagués d’acabar, sinóperquè veure en directe aquest pai-satge que buscàvem havia estat el

motiu, l’excusa que ens havia dutfins aquí.

Ja feia anys que, tot fullejant unarevista, havia vist els perfils d’unesmuntanyetes arrodonides i verdesque em van captivar. Eren com pe-tits turons espigats, estilitzats, re-partits per aquí i per allà, a la voradel riu Li. Ara més que mai, hi eraa prop.

Havíem optat per un viatge inde-pendent per tal d’aprofitar tot allòque una cultura tan diferent de lanostra com és la xinesa ens podiaoferir. I quina millor manera defer-ho que mirar de viure i despla-çar-se com ho fan allà?

De fet, hi havia dues possibili-tats. Podíem arribar a Yangshuo

(el destí final) en vaixell, tot re-muntant el riu, o bé en autobús. Elvaixell ens va semblar poc reco-manable, ja que semblava haveresdevingut un transport més demercaderies que no pas de passat-gers. Era molt lent (cosa que, ditapels xinesos, té el seu valor) isense massa oferta d’horaris. L’au-tobús nocturn, doncs, era la milloropció.

Ens vam acostar a l’estació pertal de comprar els bitllets. I aquívan començar els problemes. Totestava escrit en xinès, tot, i nosal-tres no coneixíem el seu alfabet;ens vam adonar que no sabíem lle-gir. Calia trobar la taquilla adequa-da, i n’hi havia tantes... Per sort,

Uns quatre-cents quilòmetres en deu hores i mitja

S’arriba a la simplicitat a mesura que un s’acosta al significat real de les coses. Brancusi.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 11

12 LLOCS I VIATGES

se’ns va acostar una noia a oferir-nos ajuda, parlava una mica d’an-glès i ens els va comprar; això si,ens va demanar que en tornar acasa li féssim arribar una postal delnostre país.

Amb els bitllets a la mà vam aca-bar de donar un tomb per la ciutatabans de recollir les motxilles quehavíem deixat a l’hotel. Mullats pelxàfec que havia caigut, i suats comanàvem, vam tornar cap a l’estacióper comprar alguna cosa per men-jar, el dinar, de fet, que ens vamcruspir allà mateix, asseguts aterra, i alguna cosa per al viatge,que s’ensumava llarg.

L’autobús tenia prevista la sorti-da a les sis menys cinc de la tarda.L’observació sol ser una bona alia-

da. Vam saber identificar els auto-busos que tenien per destinacióGuilin, la que necessitàvem, ja queteníem un mapa amb els noms es-crits en ambdós abecedaris. Ens hivam acostar, vam ser dels primersen arribar-hi. En pujar, vam veureque no hi havia seients, sinó llite-res amb estores i mantes. Desprésd’ensenyar el bitllet al xofer, ensvam voler instal·lar al darrere detot, on semblava que hi havia mésespai, però no ens ho van deixarfer; ens assenyalaven la primera lli-tera inferior, que tenia la mida d’unllit individual dels nostres, però es-curçat. Vam suposar que aquestera l’espai destinat per a una per-sona i vam demanar on havia d’a-

nar l’altra. Al cap d’una estona, idesprés de veure com els altresviatgers anaven arribant i s’anaveninstal·lant, vam comprendre queaquell era l’espai per a dos... xine-sos, és clar. El metre vuitanta-dosdel meu company no hi cabia niamb calçador, i de l’amplada no calni parlar-ne.

Tot plegat no va fer res més quealimentar la nostra sensació d’au-tisme. Tothom cridava enlloc deparlar, semblava que sempre esti-guessin enfadats o bé discutint, so-bretot les dones. Una en concretens va deixar mig sords. Encara nosabem què volia, què li passava, dequè es queixava. No enteníem res.

L’autobús va arrencar puntual-ment. L’aire que entrava per les fi-nestres ens va eixugar la humitatque dúiem a sobre. El sol comen-çava a caure.

Sabíem que Guangzhou eragran, però potser ja feia una horaque havíem sortit de l’estació quanencara érem dins la ciutat. De copi volta ens en vam adonar: ja hi ha-víem passat per aquell carrer feiauna bona estona. Però és que hivam tornar a passar, i encara una

quarta vegada, parant sempre enels llocs més inversemblants perdeixar o recollir algú, o senzilla-ment per fer-la petar. Allò ens sem-blava increïble. Finalment vamaconseguir enfilar una carretera as-faltada feia temps, molt atrotinada.Aquella dona encara semblava en-fadada.

Passades unes dues hores ensvam aturar per sopar. Ja era fosc.Era un edifici vell i brut, d’una solaplanta, amb taules a fora per seure;hi venien de tot una mica. Després,a dormir allà dins encaixonats, queno et podies ni bellugar. I ambaquella calor!

A mitja nit ens vam despertarmentre l’autobús estava paratenmig d’una carretera molt estretai el xofer i alguns viatgers parlavenamb el conductor d’una camionetaque circulava en sentit contrari.Semblava una tertúlia.

De sobte ens van despertar, erafosc i negre. Ens van agafar les mot-xilles i ens van obrir la porta de l’au-tobús. Vam mirar el rellotge, erendos quarts de cinc de la matinada.Havíem arribat a Yangshuo. El pai-satge, ja el veuríem l’endemà. �

Sabíem que Guangzhou era gran,però potser ja feia una hora quehavíem sortit de l’estació quanencara érem dins la ciutat.

Si vols veure, veu, d’immediat. Quan comences a pensar et perds. Zen.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 12

LLOCS I VIATGES 13

DIANA ESCOLÀ

Es diu que els metges, i el per-sonal sanitari en general, som

un dels col·lectius a qui més agra-da viatjar i, de fet, que més viatja.Jo no en sóc l’excepció. El meugran destí ha estat l’Àfrica. Hi heanat en quatre ocasions i, quanpugui, hi tornaré a anar. Ara, però,m’esperen uns quants anys detranquil·litat viatgera.

D’Àfriques, n’hi ha moltes, totesdiferents, i res millor que anar al’Àfrica llegint un llibre de l’Àfrica.És el que em va passar quan vamviatjar a Botswana. Tot just haviacomençat un llibre titulat Cita a

Tombuctú, de Pep Subirós. Aquestllibre em tenia totalment absorbidaen les seves pàgines, i aprofitavaqualsevol moment per poder-lo lle-gir, lentament, a ritme africà, per-què em durés molts i molts dies.

Érem al delta de l’Okavango, undelta interior d’un dels pocs rius,l’Okavango, que va a morir terraendins. El seu màxim esplendor ésdesprés de l’època de les pluges(que són al juliol i a l’agost), quanel riu comença a minvar, i a la zonadel delta apareixen illots de terraentremig de múltiples braços d’ai-gua. Érem cinc blancs i tres pullersen un d’aquests illots, amb tendesd’acampada, foc a terra, i sacs de

dormir. El nostre mitjà de trans-port eren els mokoros, unes pira-gües, tradicionalment de troncd’arbre, però actualment de fibrade vidre (més lleugeres i mòbils,segons ens van explicar), que elspullers feien anar com les gòndolesde Venècia. D’aquí el nom de pu-ller: pull, en anglés, vol dir tirar. Iapa, durant el dia ens passejàvemper tots el braços d’aigua navega-bles, en l’intent de veure ocells (lamajestuosa àguila pescadora ambel seu cap de plomes blanques),papallones, peixos, granotetes(feien de tres a quatre centíme-tres!), i, si es podia, algun animalmés gros com ara les gaseles. Un

Viatge a Botswana passant per Tombuctú

Yo he puesto mi deseo en nada. Goethe.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 13

14 LLOCS I VIATGES

vespre, tornant cap al campament,s’anava fent fosc i encara no arribà-vem. Els pullers estaven moltatents i vigilants: estàvem passantpel costat d’uns hipopòtams queno paraven de bramar. Més valiano espantar-los ni molestar-los, ja

que són animals que poden arribara ser molt agressius, contràriamenta la idea que tenim d’un animalógros però inofensiu. Però vam arri-bar sans i estalvis, i en un momentvam encendre el foc a terra i ensvam fer el sopar. Van ser quatredies i tres nits, sense dutxes, sense

llum elèctrica, bevent aigua delmateix delta potabilitzada ambiode, disfrutant de la naturalesaafricana, i llegint un llibre on elprotagonista intenta retrobar allòque estima i ha perdut anant aTombuctú, navegant pel Níger enpinassa, sense aconseguir-ho, peròdescobrint l’essència i l’encís del’Àfrica.

El quart dia, els nostres amablespullers ens van portar a una de lesilles principals, a Jedibe, on vavenir l’avioneta per dur-nos aMaun, el nostre centre logístic, percontinuar el viatge cap al nord delpaís, passar per la franja de Capri-vi i arribar a Katima Mulilo. D’allàpassàvem la frontera cap a Zim-babwe per anar a les cascades delVictòria, on ja tot era molt occi-dentalitzat, i seguir el nostre camícap al sud, per tornar a entrar aBotswana i tancar el cercle que ha-víem començat tres setmanesabans a Gaborone, posteriorment aLobatse, a la frontera amb Sudàfri-

ca, i finalment arribar a l’aeroportde Johanesburg, després de recó-rrer més de 3.000 quilòmetres.

El llibre del Pep Subirós, me’lvaig fer durar tot el que vaigpoder. Té fins i tot algunes ditadesa les pàgines interiors dels diesdel delta de l’Okavango, quananàvem fets uns petits salvatges, ialgun dia me’l tornaré a llegir, iben segur que recordaré els diesdel delta. �Van ser quatre dies i tres nits, sense

dutxes, sense llum elèctrica, beventaigua del mateix delta potabilitzadaamb iode, disfrutant de lanaturalesa africana.

El que no estima ja és mort. Schopenhauer.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 14

15

ESC

RIV

IM

JOSEP ROMAGOSA

Bon dia! El termòmetre. Obroels ulls entre dues lleganyes i

veig que són les sis del matí.Bon dia! El ferro. A penes havia

tancat els ulls, són les set.Bon dia! L’esmorzar. Són les vuit.Després dormo una estona,

vénen per rentar-me i per ajudar-me a fer les meves necessitats, etc.

Torno a dormir una estona, i jaés hora de dinar. Dino, llegeixo eldiari, faig la migdiada, veig la tele-visió, ve gent a veure’m, i ja éshora de sopar... i a intentar dormir,que no resulta fàcil, doncs esticimmobilitzat, de cara al sostre, i lesfractures i les nafres em fan mal iem molesten.

I quan he aconseguit dormir, emmoc, em fa mal en algun lloc, i emdesperto i torno a dormir, i de copi volta:

Bon dia! El termòmetre.I tornem a començar la rutina de

cada dia.Ahir anava amb la moto cap a la

feina i, de cop i volta, vaig anar perterra. Feia deu minuts o un quartque havia sortit de l’aparcamentamb la moto, i ara era a terra, aja-gut al costat de la carretera, voltatde tot de rostres que em miraven ipreguntaven com em trobava. Lamoto havia relliscat, i jo amb ella,i els conductors i passatgers d’al-tres vehicles que circulaven s’ha-vien aturat per auxiliar-me.

De sobte, una veu: “¡Hombre,Josep! ¿Qué haces aquí?” Obro elsulls i reconec la cara que hi ha da-

rrere la veu: “¡Hola, Isabel! Ya ves,me he caído. Ayúdame a levantar-me” I encara una altra veu: “Si etstu!” “Hola Ferran! No em volenajudar a aixecar-me. Ajuda’m tu,que no tinc res” “Tu no et moguis,i després ja ho veurem” “Digue’mcom està la moto” “No et preocu-pis, ja ho recollim tot”. També éscasualitat: dos metges que treba-llen a l’hospital, amb els quals ensconeixem des de fa vint anys, quanjo també hi treballava, i que fan elmateix trajecte que jo, però en sen-tit invers.

Aleshores vingueren els Mossosd’Esquadra i l’ambulància, i em de-manaren papers i tot el seguit dedocuments que necessitaven. Emvaren recollir i em varen portar a

Urgències on em varen diagnosti-car una fractura de pelvis i del ca-nell esquerre, i vaig quedar ingres-sat, immobilitzat i en repòs. I grà-cies que la cosa va quedar així, quepodria haver estat pitjor.

I de cop i volta he passat de teniruna autonomia total a tenir unadependència absoluta, de fer-hotot per mi mateix, a necessitarajuda per fer les coses més míni-mes. I he passat d’estar bé, de nohaver estat mai malalt, o quasi, a

L’accident

I de cop i volta he passat de teniruna autonomia total a tenir unadependència absoluta, de fer-ho totper mi mateix, a necessitar ajudaper fer les coses més mínimes.

No se escoge para gobernar una nave al viajero de la mejor familia. Pascal.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 15

16 ESCRIVIM

fer esforços per estar el millor pos-sible, que els primers dies no ésmolt. I he passat de no tenir hora-ris a la feina, i de fer una feinasense rutines, a regir les meveshores per les rutines de l’hospital.

I les rutines m’incomoden, sem-pre m’han incomodat, però aquíles he de seguir, encara que nom’agrada, i ho faig saber al perso-nal, i no sempre de la millor mane-ra, i tot seguit me’n penedeixo idemano disculpes, i no sé si me’nsurto gaire. I com més autonomiavaig conquerint, més m’incomo-den les rutines, però reconec quehan d’existir, que l’hospital noméspot funcionar si s’estableixen unshoraris i unes rutines, que millo-ren la salut i el pronòstic de lamajor part dels pacients.

Els pacients només veiem unapart del que passa a l’hospital, allòque fa referència al contacte entreel pacient i els professionals. Jo,per la meva feina, conec tot el quehi ha al darrere d’aquesta interac-ció, i la complexitat de la organit-

zació que suporta aquest contacte.Això hauria d’haver fet més fàcill’acceptació per part meva de lesrutines, però no sempre va ser així.

I malgrat tot, la cosa més remar-cable de tota l’estada a l’hospital,cinquanta-quatre dies en total, vaser la dedicació i la professionalitatdel personal que va tenir cura demi, i la paciència que hi va posar,perquè no vaig ser un pacient fàcil,malgrat la meva voluntat de ser-ho, i malgrat ser jo mateix un pro-fessional de la sanitat, i voler tren-car el tòpic que els metges sommals pacients.

El tracte amb els pacients és,normalment, una font de satisfac-ció per al personal, però en oca-sions és una font de tristesa i lafeina és molt dura, entre d’altrescoses per la càrrega de responsabi-litat que comporta. La combinacióde tot això fa que les persones quetreballen a l’hospital se sentin “cre-mades” i desencisades, no tant dela seva feina, com de les condi-cions en que l’han de realitzar, i,

això no obstant, continuen fent-la,i gairebé sempre amb un somriurei una paraula amable.

Amb aquestes ratlles voldria, enprimer lloc, donar a tothom lesgràcies per tot el que varen fer permi i, en segon lloc, encoratjar-los ano perdre el somriure, ni les ganesde seguir fent la feina de la millormanera possible, siguin quines si-guin les condicions en que la fan,sense que això vulgui dir que hande deixar de reivindicar allò que ésjust, en benefici de l’atenció als pa-cients i d’ells mateixos.

Així doncs, i per acabar, aquestaestada a l’hospital em va fer prendreconsciència, molt real, de com ensom, de vulnerables, i com enpodem arribar a ser, de dependents,i, al mateix temps, que estem enmolt bones mans, tant des del puntde vista personal com des del puntde vista professional, i que a aques-tes persones cal cuidar-les i com-prendre-les, i agrair tot allò que hanfet, fan i faran per nosaltres.

A tothom, moltes gràcies! �

BALBANI

La doctora Bartolomews trabajaen Harvard (Massachusetts),

donde dirige un equipo multidisci-plinario que investiga la anatomíay fisiología de los procesos menta-les. Su formación académica esbiomédica, y, antes de acudir a lallamada del profesor Wilson, reali-zó tareas asistenciales como neu-róloga e internista. Hace algunos

meses, cuando fuimos a despedirlaal aeropuerto, nos sorprendió quesu equipaje de mano consistiera enun objeto enfundado de formas re-dondeadas. La salida del vuelo seretrasó unas horas y fuimos a com-partir un café; le preguntamos pordicho objeto.

–Se trata de un instrumento mu-sical que me acompaña desde haceveinte años –dijo–, de cuando tra-bajaba en la isla de San Borondón,

y me recuerda aquella época enque curábamos con la palabra.

–¿Cómo?–Os explico la historia. El señor

Cabrera acudió a mi consulta trasconocer la llegada a la isla de unmédico neurólogo. Su problemaconsistía en la imposibilidad delbipedismo, por lo que, ante la ne-cesidad de desplazarse, apoyabalas cuatro extremidades. Acudió ensilla de ruedas y acompañado por

Ceguera de la marcha

Qui sap no parla, qui parla no sap. Tao Te King.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 16

ESCRIVIM 17

su esposa. La anamnesis, exhausti-va en aquellos tiempos, no aporta-ba datos de interés, y la explora-ción clínica era normal. Por su-puesto, y sin dificultades, descartéla enfermedad de Parkinson, lasheredodegenerativas y la campto-cormia. Ante esta situación quedédesconcertada pero también sentícuriosidad por la profesión del pa-ciente.

–¿Me ha dicho que usted cons-truye instrumentos musicales?

–Sí, soy luthier de timples. Eltimple es una guitarra en miniatu-ra propia del folclore de esta isla,es un cordófono punteador, uninstrumento nómada, al igual queel tambor de axila, y que se puedetocar andando; parece que “la ba-rriguita” es de procedencia bere-ber, le llamamos el camellito. Viajóal Nuevo Mundo y se transformóen charango empleando el capara-zón del armadillo quirquincho,tiene cuatro cuerdas y esta afinadoen RE, LA, MI, DO. Su sonido esmuy agudo y, por tanto, su afina-ción presenta muchas dificultades.Yo también uso un diapasón comoel que usted lleva en el bolsillo. Mipadre y mi abuelo ya....

–Ahora no trabaja –interrumpiósu esposa.

–Bueno, es que no dispongo demateria prima. Necesito cinco ma-deras. Palosanto, abeto, nogal,ébano y el obonjé; esta última llegacon las mareas. Es una madera os-cura, muy dura, con unos canali-llos sinuosos en su interior, dondevive un gusano marino, y la em-pleo para las clavijas. Ahora nopuedo ir a buscarla a la playa debi-do a mi enfermedad.

La doctora Bartolomews quedóde acuerdo con el señor Cabrera en

entrevistarse quincenalmente, parahablar de música.

–Yo soy aficionada al canto ysiento curiosidad por esos agudosde las altosopranos de esta tierra.Le aconsejo que continúe con sutrabajo construyendo instrumen-tos, déjelos a punto hasta que en elfuturo encuentre el obon... elobonjé.

–Futuro... futuro... Muchas gra-cias, doctora.

Llamé para consultar el caso a miamigo Rabani, compañero de estu-

dios en la facultad, que ejercía la psi-quiatría en San Juan de Jáchal y,según su punto de vista, se tratabade una “regresión”, aunque mani-festada de una forma que él nuncahabía observado. Consideraba que,más que una regresión ontogénica,era filogénica, y “el punto” residíaen investigar el futuro imperfecto deser (“el seré”), en este caso “alcan-zar”, en el sentido de “tener sufi-ciente capacidad de percepción”, laafinación perfecta del instrumento.

–Busca el punto –me dijo. Yo nosabía cómo. No sé si al final lo en-contré...

–Señor Cabrera, ayer descubríun barco embarrancado en la playade Famara y he visto esos gusanosde que me habló.

–Sí, ese barco procedía de Gui-nea y naufragó hace un año.

–¿Transportaba madera? –pre-gunté.

–Podría ser.El señor Cabrera pidió a su espo-

sa que le llevara a Famara al ano-checer y esperó la bajamar parainspeccionar las bodegas del barco.Su sorpresa fue de órdago al en-contrar un cargamento de obonjé.Llamó al armador griego y compróla mercancía.

Al día siguiente acudió a mi con-sulta y... ¡entró caminando! Yo lecomuniqué que volvía a la penín-sula, ya que me ofrecían una becaen el Consejo Superior de Investi-gaciones Científicas para estudiarlos canales P 10 de las sinapsis lím-bico-prefrontales. El señor Cabrerase despidió tocando nube de hielo.A los primeros trémolos, se me hu-medecieron los ojos. Me regaló eltimple.

Avisan del vuelo. Nos despedi-mos. Le preguntamos:

–¿Para cuándo un fármaco con-tra la ceguera de la marcha?

La doctora Bartolomews contes-tó:

–No creo que lo vean mis nietospero... ¿podrá sustituir a la pala-bra?

Se alejó con su capita de armiño.Perderemos un gran médico y ga-naremos un pequeño científico.Siempre volvemos al antiguo dile-ma: ¿cola de brontosaurio o cabezade colibrí? �

El señor Cabrera pidió a su esposaque le llevara a Famara alanochecer y esperó la bajamar parainspeccionar las bodegas del barco.Su sorpresa fue de órdago alencontrar un cargamento de obonjé.

Els savis del passat cultivaven la introspecció i no la paraula. Bodhidharma.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 17

18 ESCRIVIM

BALBANI

Ha llegado el día del alta hospi-talaria y el paciente se despide

de su doctor con un deseo: que nosveamos de nuevo pero que no seaaquí, anhelo que a veces se cumple,aunque repitiendo las circunstan-cias del encuentro. En otras ocasio-nes muestra su agradecimiento conun regalo, que aceptamos devota-mente y, luego, alguna punta deltridente enfermedad-paciente-rega-lo nos engancha y conservamos elobsequio para siempre. Esta es lacausa de que los despachos y el do-micilio del médico exhiban unaamalgama de objetos que nos resis-timos a desatender: la muñeca Bar-bie derviche (con retoques artesa-nales en material reciclado), uncentro de mesa en coral y molus-cos, un jersey de punto “nido deabeja” realizado durante el ingresohospitalario por la joven acompa-ñante, y muchos otros. De los pro-ductos comestibles damos rápidacuenta y solemos compartirlos connuestros compañeros: pastelería,corral (por favor, el gallo, ¡no lotraiga vivo!), caza, huerta, aceites(de la primera prensada) y, por su-puesto, ¡el cava!, que es el rey delos regalos y que tantas aficiones alcoleccionismo de chapas y etique-tas ha estimulado. Los libros dedi-cados suelen ser el estuche de celu-losa de una firma y una fecha. Lasestilográficas particularizadas lasguardamos en el bolsillo interior dela chaqueta, cerca del corazón.

Mención aparte merecen las pla-cas conmemorativas, generalmenteen agradecimiento al Servicio, ypara que no olvidemos el paso porel hospital del “paciente de pie-dra”, en referencia a su fortalezaante la adversidad y al número depiedras que había expulsado con laorina.

El doctor Balbani, en el otoño desu profesión, porta el tridente.Conserva una camiseta del Man-chester United, regalo de un turis-ta inglés tras la recuperación de suhija de once años de un coma dia-bético cuyo ph sanguíneo era de6,9. La camiseta no se usó, ya queentonces era muy ancha y luegofue muy estrecha, pero tiene unlugar de honor en el armario. Unsecador de peluquería Siemensprofesional Superturbo 2000 conevidentes signos de un uso previo,lo conserva por razones de utili-dad. Vigila sus sueños un SantFèlix adolescente acompañado porel Drac, que cuelga en segundoplano como el bacalao de la cua-resma, aguafuerte del insólito ar-tista vilafranquí Lluís Cercós y re-galo del autor.

Pero el obsequio más extraño apesar de su cotidianidad es el casodel doctor Dorízgure. Lo podría-mos llamar el regalo fantasma.

El doctor Dorízgure, traumató-logo, tiene un nombre tan raro quesus compañeros le llaman Doré. Sucabeza es patricia y es corpulento yafable como el olentzero. Sus po-tentes manos toman el bolígrafo

como un escalpelo y, al igual quetodos los hombres grandes, acogelas dificultades con espíritu búdi-co. También es un gran gourmet ysólo saborea el foie gras entieracompañado de vino de Saussig-nac (Château Court-Les-Mûts),aunque, si no dispone de viandasadecuadas, permanece en ayunovarios días. En una ocasión mani-festó su aversión al jamón.

–¿Cómo? ¿Al pata negra?–Sí, sí, por la pata.Resulta que hace muchos años

atendió al señor Popper, que sufríade una diabetes muy complicadacon severas lesiones necróticas enlos dedos del pie, y fue necesariorealizar una amputación supracon-dílea para salvar su vida. En el pos-toperatorio, el paciente, perplejo,sostenía –diga lo que diga el médi-co– que él conservaba su pierna; eldoctor Doré le explicó la teoría delmiembro fantasma pero... ni así.Presentó múltiples problemas decarácter infeccioso y metabólicoque pudo solucionar con muchadedicación y realizando varias con-sultas al internista mientras depar-tían en la cafetería del hospital.

Finalmente todo se encarriló ytuvo un final feliz. La familia delpaciente, muy agradecida, le rega-ló... ¡un jamón ibérico! del cuartotrasero y de casi una arroba depeso.

Se trata de un obsequio quesiempre tiene presente porque eneste caso... le golpeó el mango deltridente. �

Regalo fantasma

Si vols fer feliç a un home, en lloc d’afegir-li béns resta-li desitjos. Sèneca.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 18

ESCRIVIM 19

CARLOS RANERA

I

Como cada domingo Yo Nideahabía salido a pasear con su

perro. Lo solía hacer temprano,pero aquella mañana se despertómucho antes de lo habitual y nodudó en saltar de la cama y ade-lantar su rutina dominical. Seasomó a la ventana para compro-bar el estado de la mar y la tempe-ratura. Haría un día primaveral,pensó. Tomó un café, se puso unpantalón corto y sacó a Rudo de lacaseta. Sus padres se lo habían re-galado poco tiempo después de laseparación. Nunca entendió porqué había fracasado su matrimo-nio. “Era –como él decía– un ma-trimonio de esos que tienen made-ra”. Durante un buen rato no en-contró a nadie. A la altura del VoraMar, donde solía tomar un segun-do café cuando el dueño madruga-ba, se cruzó con un hombre y unamujer, de unos ochenta años. Pa-recían un matrimonio bien aveni-do. Caminaban ligeros, del brazo,con el agua por el tobillo. Los doslucían unas enormes varices quecomenzaban por encima de la ro-dilla y se perdían bajo la espuma.Tenían esas extremidades inferio-res que suelen verse en la playa aestas horas del día, arqueadas engenu varo, como cedidas al pesode la vida.

–Buenos días. –Buenos días –devolvió Yo

Nidea.Luego le adelantó una joven. Si-

guió con atención los movimien-tos poco coordinados de sus bra-zos y las huellas que dejaban suspies en la arena, planas, profundasy pesadas. Nada que ver con la li-gera impresión triangular que dejaun corredor medianamente entre-nado. Midió mentalmente la dis-tancia entre huella y huella, y cal-culó que la joven llegaría apenascinco minutos antes que él al ma-lecón del puerto. Eso suponiendo

que no se parara a tomar aliento,cosa que presumía muy probable,a juzgar por la agitada respiraciónque percibió a su paso. Debía estarcon una frecuencia cardiaca entreciento veinte y ciento treinta.Tomó su propio pulso, sesenta ydos, evocando sus tiempos de atle-ta mediocre en el Atlètic Club deSant Sadurní.

Seguía inmerso en estas divaga-ciones cuando reparó, sorprendi-

do, en la presencia de dos hombresque ya se acercaban hacia él. Ibanvestidos de manera impecable peronada adecuada al tiempo y al lugar.Trajeados de oscuro, con corbata ycamisa blanca, caminaban despa-cio, sin modificar en absoluto sutrayectoria como trazada con un ti-ralíneas, indiferentes al agua quemojaba sus zapatos y empapaba laparte baja de sus pantalones. Erancuriosamente parecidos, altos, másbien delgados, de barba cerrada,fuertes mandíbulas y amplias en-tradas. Imaginó que se trataba deunos excéntricos vendedores debiblias.

–Pertenecemos a un equipo decientíficos y estamos reclutando va-rones con sus características físicaspara una futura investigación. Esusted el hombre que buscamos. De-searíamos... –Yo Nidea interrumpiócon un esforzado carraspeo y tiróde Rudo, que parecía recelar de losdesconocidos. Amablemente, perosin darles pie a una réplica, saliódel apuro diciendo que no le inte-resaba lo más mínimo la ciencia yque seguro que encontrarían otrapersona como él.

Le extrañó que no insistieran ysiguieran su camino. Contó hastadiez antes de decidirse a mirarhacia atrás. Uno, dos, tres, cuatro...Habían desaparecido como porarte de magia. No era posible, eldía estaba claro, y la playa desierta,las barcas ya se habían hecho a la

Dentro de seis añosvolveremos

Seguía inmerso en estasdivagaciones cuando reparó,sorprendido, en la presencia de dos hombres que ya se acercaban hacia él.

Si comprendes, las cosas son como son. Si no comprendes, las cosas son como son. Zen.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 19

20 ESCRIVIM

mar, y desde donde él se encontra-ba hasta el paseo marítimo habíaque caminar mucho más que eltiempo que se tarda en contarhasta diez. Tal vez estaba soñando.Buscó indicios de la realidad en lasreacciones de Rudo, mojándose lacara con el agua de mar, haciendosonar unas conchas en su mano...Por un momento, se sintió recon-fortado al ver que la joven desgar-bada ya volvía desde el malecón.

–Perdone señorita, creo queestoy soñando ¿Me permite tocar-la?

Yo Nidea se quedó plantadoviendo como la joven salía corrien-do en dirección al paseo marítimo.

Era el tres de abril de mil nove-cientos noventa y cuatro. Un do-mingo al amanecer.

II

Durante los siguientes dosmeses no volvió a recordar

aquella mañana. Acababa de ini-ciar una relación sentimental y alfin se había decidido a trabajar depaleta por su cuenta.

Envuelto en sudor frío, se des-pertó a las tres de la madrugada.Cuatro hombres rodeaban su ladode la cama. Paloma dormía profun-damente. No tenían rostro. Ibancubiertos con unas largas batasblancas.

–Hemos venido a llevar a cabouna investigación. Le inyectaremosun fluido blanco por debajo de lascostillas. Será un hombre nuevo.

Yo Nidea sintió un suave impac-to frió bajo el corazón. Una vibra-ción recorrió lentamente todo sucuerpo en un orden anatómico casiperfecto. Desde el corazón, el flui-

do blanco y frío se bifurcó a cadalado, por debajo de las clavículas yluego en espiral alrededor de loshuesos de los brazos y antebrazos,para ramificarse en las muñecaspor cada uno de los dedos hastasus yemas. Parte del fluido se con-centraba en la pared de su estóma-go, enfriando los órganos principa-les del abdomen, el hígado a la de-recha, el páncreas a la izquierda,los riñones. Desde los testículos,por las ingles, descendía buscandolos huecos poplíteos y se acumula-ba de nuevo en la masa muscularde sus gemelos. Por encima delvértice de sus pulmones, otra vi-bración blanca y fría alcanzaba lascarótidas y se introducía, con cadapulsación, en el interior del crá-neo, extendiéndose en infinitas ra-mificaciones por todo su cerebro.Sintió cómo el fluido blanco, frío,vibratorio, iba reemplazando elhumor vítreo de sus globos ocula-res, cegándolo lentamente, almismo tiempo que la imagen deaquellos hombres se desvanecíadesde los pies a la cabeza, mientrasrepetían:

–Dentro de seis años volvere-mos.

Yo Nidea se incorporó agitado ygritando

–Paloma, despierta. Estoy ciego.Me han dejado ciego.

La ambulancia llegó al hospital aprimera hora de la mañana. En eltraslado ya había recuperado la vi-sión. Estaba tranquilo. La explora-ción descartó patología orgánica, yla interconsulta con el psiquiatrafue concluyente:

–Estaba usted sólo soñando. El médico le explicó de manera

científica y convincente la arqui-tectura del sueño y la génesis de

las alteraciones hipnagógicas ehipnopómpicas.

Era un día de primeros del mesde junio de mil novecientos no-venta y cuatro.

III

Las cosas empezaban a ir mejor,aunque para él nada tenía ya

demasiada importancia. Si el tra-bajo, los encargos, las chapuzas,los portes le desbordaban, siemprecontaba con Manobra –así llamabaa Mustafá Hissini–, un joven ma-rroquí que había conocido pocoantes del accidente, cuando traba-jaban para Dragados. Era con élcon quien estaba cuando una des-carga de alto voltaje le precipitó alvacío a catorce metros del pavi-mento. Estuvo cinco días encoma. Manobra, a pesar de ser un“conpapeles” y llevar en este aco-gedor país desde el noventa y uno,sólo utilizaba el castellano parasobrevivir (y por una cuestión xe-nófoba). Tampoco Yo Nidea pre-tendía nunca mantener una con-versación con él. Estaban bien sinhablar. Siempre sintonizabanRadio Tarifa en el transistor. A YoNidea le divertía, y a veces le emo-cionaba, ver y oir cómo Manobraseguía aquellas melodías que vení-an de África.

Aquella noche Paloma se asus-tó. Tal vez porque era quinceaños más joven, tal vez porque élera el primer hombre en su vida oporque por un instante pensó queYo Nidea se había vuelto loco.Nunca hablaban de su exmujer nide su hija, ni de los motivos de laseparación. En realidad Yo Nideano hablaba de ello con nadie. Pa-

El bon caminant no deixa petjada. Tao Te King.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 20

ESCRIVIM 21

loma sólo sabía que cuatro mesesantes del accidente, en enero delnoventa y tres, la mujer de YoNidea le había abandonado lle-vándose con ella a su hija, queahora tendría nueve años. Nuncalas volvió a ver.

IV

Ocho de mayo de dos mil.Acabo de conocer a Yo Nidea.

Ha llegado a la consulta acompa-ñado de sus padres y su hermana,con un volante urgente informadodesde el hospital general: “47 añosde edad. Presenta un cuadro de 24horas de evolución con alucinacio-

nes visuales y auditivas. Episodiosimilar autolimitado hace seis añosque no requirió seguimiento psi-quiátrico. Se descarta organicidady consumo de tóxicos. Se derivacon carácter urgente al centro desalud mental que le corresponde”.

–No sé qué está pasando. No séqué pensar. No tengo ni idea, perosabía que algo iba a pasar. Ayer,cuando mis padres me llevaron aurgencias, hacía exactamente seisaños de aquella noche. Pero estavez ha sido a plena luz del día.

Llevaba una semana de baja poruna torcedura de muñeca, así queestaba haciendo vida familiar. Ter-minó de comer y cogió la taza decafé para salir a sentarse, más có-modo, al sillón de la terraza conti-

gua al comedor. Sintió de repentecómo algo o alguien le retenía. Sequedó inmóvil, de pie, en el quiciode la puerta. A su izquierda, casirozándole, veía la melena rubia deuna niña de unos nueve años. Nopodía alcanzar a verla entera. Porun instante le pareció ver su ros-tro, pero sólo recordaba el colorazul de sus ojos. A su espaldahabía una mujer. Le hablaba des-pacio, susurrándole al oído:

–No te preocupes. No tengasmiedo. Te dijimos que volveríamosa los seis años.

Luego la mujer se dirigió a laniña:

–Baja el volumen de la televi-sión. Está muy alta.

La niña se esforzaba en alargarsu mano para llegar al mando. YoNidea quería ayudarla, pero dejócaer la taza de café al suelo.

Mientras su hermana telefonea-ba al servicio de urgencias, sus pa-dres trataban de calmarlo. Estabatemblando de los pies a la cabeza,rígido, pálido, con la mirada perdi-da y la respiración agitada, sindecir ni una sola palabra.

Ya en urgencias, acostado en lacamilla del box, se dio cuenta deque de una de las guías del techoque se utilizan para correr losfocos, colgaba una pequeña esferade cristal de la que salía un finísi-mo haz de luz blanca, fría y vibra-toria. Esta vez fue directamente aimpactar entre sus cejas y desdeallí rápidamente se extendió portodo su cerebro. La agitacióncedió, y los sedantes le adormecie-ron.

Hacía tres meses que la relacióncon Paloma había terminado.Ahora vivía con sus padres y suhermana.

V

“Postdata para Chus. Queridaamiga y colega. No sé qué

es lo que le pasa a Yo Nidea. Demomento no encuentro su códigode-ese-eme-cuatro. Estamos espe-rando una resonancia. En 1922Hermitte describió la alucinosispeduncular que lleva su nombre yque en los casos típicos se recortaen episodios de alucinaciones vi-suales, vívidas, complejas, forma-das, asociadas a trastornos delsueño por lesiones próximas al nú-cleo rojo y con signos neurológi-cos de infarto cerebral. Comosabes, se han descrito con diferen-tes manifestaciones y en relacióncon causas variadas. Es un hombreserio, tímido, educado, poco ha-blador, con una vida en todo con-vencional, trabajando, durmiendo,haciendo la declaración de hacien-da, sin rastro alguno de locura,salvo que la profunda soledad seala suya. Sólo le interesa que hable-mos de sus experiencias alucinato-rias, buscando indicios fronterizosde la realidad y de los sueños,como aquella mañana de domingo.

En el transistor habían sintoni-zado Radio Tarifa. Me gustaríahaber visto Marruecos, dijo YoNidea. Manobra contestó:

–He tragido tortilla de cebollas yun cerveza.

Bastaba con desprenderse de losguantes, soltarse el arnés y alargarla mano hasta el cable. Los tres sa-bemos que no fue un accidente,sino un suicidio frustrado. Sualma se quedó muerta en el pavi-mento. Su cuerpo, dice Manobra,aún pudo arrastrase unos metrosintentando subir de nuevo al an-damio.” �

Aquella noche Paloma se asustó.Tal vez porque era quince añosmás joven, tal vez porque él era elprimer hombre en su vida.

Allò que tenim i no sabem que ho tenim és el mateix que no tenir-ho. Susuki.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 21

22 ESCRIVIM

CARLOS RANERA

Mortinato: recién nacido muertoControles obstétricos normales.Analítica general normal. Serologí-as negativas. Anticuerpos irregula-res negativos. Screening bioquími-co normal.

“Mi madre me contaba que era eldolor más hermoso.”

Ingresa con 40 semanas y 5 días,en trabajo de parto. Dilatacióncompleta. Bajo estricta monitoriza-ción fetal externa, se indica lapráctica de espátulas de Thierrypara acortar el período expulsivo.

“Tengo frío. Sólo siento frío.”Se obtiene recién nacido hembra

con Apgar 8/5/7 y éxitus postpartopor problemática respiratoria.

La paciente presenta a las pocashoras del parto, cuadro compatiblecon hematoma perineal que preci-sa drenaje con anestesia intradu-ral. Se transfunden cinco concen-trados de hematíes y dos de plas-ma. Curso posterior dentro de lanormalidad.

La madrePrimeriza y pálida, con la miradaperdida en la terrible luz de des-pertares.

“Mi hijo muerto, ¿ha sido niña?”Se decide sedación por intensa

ansiedad de la paciente y se progra-ma interconsulta con psiquiatría.

“Todos piensan que estoy dormi-da, que no me ocupo de ti, vidamía. Yo sé que estoy muerta comotú. Sólo me molesta el frío.”

La paciente mece en sus brazos aun hijo alucinado, con movimien-tos bruscos, estereotipados, rígidosy rápidos. Se adelanta interconsul-ta con psiquiatra, tras descartar pa-tología orgánico-cerebral y sisté-mica.

Psicosis puerperal, dicen“No quisiera que se sintiera moles-ta pero me gustaría ayudarla. Si secansa de mecerlo puede confiár-melo a mí.”

“Ceden ya mis movimientos.Con sumo cuidado voy a confiarmi hijo a un extraño.”

De manera brusca ceden las este-reotipias, apareciendo un compor-tamiento catatoniforme, con flexi-bilidad cérea, cumplimiento auto-mático y mutismo absoluto.

“Tenga paciencia. Está muerto yno conseguirá dormirlo, aunque lomeza por toda la eternidad. Yo lohe matado. Una voz me guía. Acér-quese y escuche mi cerebro. Ustedtambién lo sabe. Todos lo saben.Todos lo están oyendo.”

Se decide ingreso en psiquiatríatras crisis de agitación y autolesio-

nes por rascado con pérdida desustancia importante en ambos pa-bellones auriculares.

Segundo día del ingreso. La pa-ciente continúa inmóvil, sin reac-ción al medio. Inexplorable. Se de-cide iniciar tratamiento con T.E.C.

“Explosión de nada, una casaque de nada sirvió.”

Segunda tanda.“Dolor de simientes dispersas

por el universo.”Cuarta tanda.“Silencio y lluvia. Ya no tengo

frío.”Día del alta. La paciente deja un

escrito en la pizarra de la sala de latelevisión.

“Silencio y lluvia.Explosión de nada.Una bolsa.Una casa que de nada sirvió.Dolor de simientes dispersas por

el universo.No fui yo.No fui yo.” �

Para ginecólogos, matronas, parturientas,psiquiatras, enfermeras...

Tot aquell que té una raó per viure pot suportar qualsevol forma de fer-ho. Nietzsche.

Madre con niño muerto I. Picasso.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 22

23

US

RE

CO

MA

NO

CARLES ORTA

AQUESTA PEL·LÍCULA, del directorDénys Arcand (Deschambault,Quebec, 1941), va ser realitzadal’any 2003 i és filla d’un film ante-rior, El declivi de l’imperi americà,rodada 17 anys abans amb els ma-teixos actors. En aquella primeracinta, vuit amics (quatre homes iquatre dones) de cultura universi-tària i classe benestant es troben enun sopar i parlen de tot, però espe-cialment de sexe, de relacions in-terpersonals, d’ideologia, de la feli-citat, una altra vegada de sexe...

A Les invasions bàrbares, els ma-teixos amics, que ja passen de lacinquantena, es retroben al voltantd’un d’ells, que pateix una malaltiairreversible. Els agrupa el fill delprotagonista, triomfador en unasocietat que el seu pare ha vist can-viar en la direcció contrària al seudesig.

A la pel·lícula veurem un hospi-tal públic caòtic, la relació delirantentre el metge i el malalt, uns ges-tors subornables i uns sindicatsmafiosos, un capellà patètic que nopot treure diners de velles imatgesque la desacralització de la societatha fet rebutjar... i, sobretot, la forçaimparable dels diners, representa-da pel fill del protagonista, queaconsegueix, a cop de talonari, queles darreres passes per la vida del

seu pare, ja que no la vida mateixa,siguin més suportables.

El guió és de nou brillant, i elsdiàlegs entre els personatges lú-cids, desesperançats i divertits. Elsexe, el coneixement o l’amistatsemblen els únics salvavides perso-nals d’un entorn cultural i socialque trontolla, tal com expressen els

títols dels dos films. El testimonide l’esperança el rep finalment unapersona marginal, dipositària d’unabiblioteca que allotja en les pàginesdels seus llibres les inquietuds delprotagonista.

Les invasions bàrbares ha gua-nyat, entre d’altres premis, l’Oscarde 2004 a la millor pel·lícula deparla no anglesa, la qual cosa po-dria no ser precisament un mèrit.En aquest cas, la cinta, rodada ambun pressupost limitat, fa bona ladita que al pot petit hi ha la bonaconfitura. ■

CINEMA

Les invasionsbàrbares

El guió és brillant, i els diàlegsentre els personatges lúcids,desesperançats i divertits. El sexe, el coneixement ol’amistat semblen els únicssalvavides d’un entorn cultural i social que trontolla.

Ningú no pot ser feliç si no s’estima ell mateix. Rousseau.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 23

24 US RECOMANO

DAVID ALTAFAJA ALBERT

APROFITANT L’OPORTUNITAT que m’ofe-reix aquesta revista, m’agradariaparlar d’un gènere de cinema pro-cedent del món oriental que haanat creixent en els darrers anys.Es tracta de l’anomenat cinema deterror asiàtic. És increïble l’enormeinterès que el cinema oriental engeneral, i el japonès en particular,ha despertat en els últims anys.

A tots aquells que anàvem alsfestivals de terror on es podienveure tres pel·lícules seguides enuna mateixa tarda, i que no hemtornat a veure cinema de terror dequalitat, ens ha arribat el moment.I és que, des del Japó principal-ment, però també desde la Xina,vénen nous aires.

Ja estem farts de pel·lícules “deterror” on només es veuen jovesadolescents en campus univeritarisi on la por es provoca amb crits es-tridents, persones desaparegudes,mutilades i plenes de sang.

La fascinació pel cinema de te-rror japonès és massiva, i actual-ment és difícil no trobar algunapel·lícula asiàtica en els festivals decinema més importants. Tot aixòés degut a la creixent exportació defilms de terror d’orient a occident.

A poc a poc, les grans sales co-mercials de cinema han vist que hihavia un gran públic esperant cine-ma de terror “de veritat” i han obertles seves portes a pel.lícules comThe Eye, Ringu, The Hapiness Of The

Katakuris, Chaos, The SleepingBride, La Maldición o Dark Water.

La influència del cinema de te-rror oriental a occident s’ha fet pa-lesa amb el remake per part de la in-dustria americana de la pel·lículaThe Ring o la compra dels drets delfilm The Eye per part de la produc-tora de Tom Cruise (per cert, ambun gran èxit de públic) o fins i totla possibilitat que el gran directornipó Hideo Nakata realitzi la versióamericana de la seva Dark Water.De fet, si us animeu a exploraraquest camp cinematogràfic, des-cobrireu com escenes de pel·lículesde El Sexto Sentido o Los Otros sóntretes de films de directors asiàtics.

I és que el cinema de terror asià-tic va de debò. I ho fa magistral-ment, amb una fotografia admira-ble, sense gaire efectes especials, si-tuant la càmera en l’angle apropiat,sense gaire pessupost i amb un estiltotalment diferent al que estemacostumats últimament en el gène-re de terror. Si ja us he despertatl’interès per aquest gènere de cine-ma i voleu saber quina cara fa unjaponès espantat de debò, us acon-sellaré un parell de pel·lícules quepodreu trobar a la majoria de vide-oclubs: Dark Water i La Maldición.

Dark WaterDirigida el 2002 per Hideo Nakata,director entre d’altres de The Ring iChaos, i considerat com un delsmillors creadors visuals de Japó.Film basat en el llibre del

novel·lista de terror japonès KojiSuzuki. Guanyadora del Cuervo dePlata al Festival de Cinema Fantàs-tic de Brusel·les i premiada pel pú-blic al Festival de Cinema de Sitgesde 2002, entre d’altres.

Yoshimi Matsubara i la seva fillaIkuko viuen en un edifici fred i so-litari. De seguida s’adonen quequelcom estrany passa al pis desobre. No donaré més pistes, peròesteu atents al temps que fa duranttota la pel·lícula, als pocs veïns queapareixen pel replà i a l’aspecte del’edifici, fred, trist i humit. Sobta laimportància que el director dóna al’aigua: en alguns moments semblatenir vida pròpia. No apte per a quibusqui pis en un edifici antic.

La MaldiciónDirigida el 2003 per Takeshi Shi-muzu, explica la història dels habi-tants d’una casa encantada quesembla un domicili normal peròque aviat es veurà assetjada perquelcom pertorbador. La protago-nista, una jove assistenta social,comença a esbrinar els terriblesfets que han succeït als diferentspropietaris d’aquesta enigmàticallar. Tot això passa sota l’atenta mi-rada d’una àvia de poques paraulesi amb les repetides aparicions d’ungat negre, símbol de mal presagi.

Espero que se us hagi despertatl’interès per aquest magnífic, nou ipoc conegut gènere de terror, quecada vegada té més adeptes, i queno és apte per a cardiòpates.

Una reflexió final: Creieu que elcinema forma part de la culturad’un país? Si penseu que sí, heu desaber que no ho han considerataixí els organitzadors del Fòrumde les Cultures. Encara són atemps de posar-hi remei. ■

CINEMA

Terror asiàtic

No veiem les coses tal com són, sinó tal com som. Talmud.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 24

CRISTINA CANALS

Hi ha gent que encara pensaque el cinema d’animació és

exclusivament per a públic infan-til, i aquest film és un exemple queel cinema no ha d’amagar als nenstemes tant importants com lamort. El seu productor, John Las-seter, diu que el film és un home-natge als seus tres films preferitsde Disney: Bambi (mor la mare),Dumbo (traumes i defectes físics) iPinotxo (el mar, la peixera i la bale-na). Hi ha més homenatges, comper exemple a dues pel·lícules deHitchcock: Psicosi, en uns compas-sos de la banda sonora i Els ocells,amb la seqüència de la revolada deles gavines.

És una aventura aquàtica que ex-plica l’odissea de Marlin, un peixpallasso sense sentit de l’humor,insegur i que sobreprotegeix el seufill Nemo arran de la tragèdia queva costar la vida a la seva esposa iles seves cries. Marlin supera lesseves pors i travessa l’oceà a la re-cerca d’en Nemo. El primer diad’escola, Nemo, un peixet amb unadiscapacitat física (té una deformi-tat en una de les aletes) decideixdemostrar la seva valentia, peròcau al parany d’un submarinistaque se l’emporta a la peixera de laconsulta d’un dentista de Sidney.El previsor pare acaba convertint-se en l’heroi d’una veritable epo-peia, la finalitat de la qual és resca-tar el seu fill, que, d’altra banda, ha

ideat un esbojarrat pla per tornar acasa sa i estalvi.

Lluny de ser melindrosa o previ-sible, està plena d’obscur sarcasme(els taurons apuntats a Devoradorsde Peixos Anònims), humormadur i desconcertant, com el de

Dory, un personatge que té memò-ria a curt termini (destaca el fan-tàstic treball de doblatge realitzatper Anabel Alonso) i fragmentsd’absoluta bellesa, com ara el boscde meduses. El to general és hu-

morístic, però el rerefons es seriós iacaba triomfant el missatge solida-ri. La pel·lícula intenta ensenyar-nos que la por no ens ha de condi-cionar la vida i que els defectes,obstacles i dificultats se superenamb tenacitat.

I, a més, gaudim de la magníficabanda sonora de Thomas New-man, una obra variada i eclècticaamb barreja simfònica, percus-sions i una mica de jazz i lounge.

Buscant en Nemo és una produc-ció de Disney Pixar que ha obtin-gut aquest any l’Oscar a la millorpel·lícula d’animació. A banda d’a-quest reconeixement de l’Acadè-mia de Hollywood, també ha rebutun gran suport del públic, que l’haconvertit en una de les pel·lículesde dibuixos animats més taquillerade la història. ■

CINEMA

Buscant en Nemo

És una aventura aquàtica queexplica l’odissea de Marlin,un peix pallasso sense sentitde l’humor, insegur i quesobreprotegeix el seu fill Nemo.

Solament viuen els que lluiten. Víctor Hugo.

US RECOMANO 25

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 25

26 US RECOMANO

JOSÉ CARLOS MOLINA HINOJOSA

PRETENDÍA ÉSTA SER UNA CRÍTICA musi-cal en torno a la carrera de BruceSpringsteen. Rápidamente me dicuenta de que iba a ser harto difícilescribir un artículo de este género,teniendo en cuenta que no soy uncrítico (¡qué alivio!), y, lamenta-blemente, tampoco músico. Sinembargo, sí he aprovechado el

alud de emociones y pasiones queel talento de Bruce despertó en míla noche del 16 de octubre de 2002(Palau Sant Jordi, Barcelona) paraintentar transmitiros las sensacio-nes musicales que desde entonceshe vivido.

Todo comenzó con la llamada te-lefónica de un amigo que ya habíaescuchado en directo al boss enotras ocasiones, y que me aseguró

que sus conciertos eran algo espe-cial y que disfrutaría de un espectá-culo único. Algún disco de BruceSpringsteen tenía yo en las estante-rías, y lo escuchaba muy de vez encuando, sin prestar demasiadaatención. Como cualquier otroadolescente, viví en 1984 el impac-to del disco Born in the USA, sinque calase entonces en mis oídos lamagia del chico de Nueva Jersey.En definitiva, hice caso a mi amigoy me planté en el Palau con otras18.000 almas para asistir al derro-che de energía e ilusión de Springs-teen y su grupo, la E-Street Band.

Se me hace muy difícil explicarcon palabras la emocionante expe-riencia que se disparó dentro de míaquella noche. Probablemente al-guno de vosotros, conversandoconmigo sobre aquel concierto, hacaptado en mis ojos aquello queme resulta imposible describir con

MÚSICA

¡Qué increíble noche de sensaciones!

A su edad muchos de losgrandes músicos del panoramaactual están en la reserva,colaborando con otros opensando en la retirada.

Sense música, la vida fora un error. Nietzsche.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 26

US RECOMANO 27

Lluvia de primavera. El pato que sobrevivió al invierno, canta. Haiku.

palabras. Con su talante sencillo,Springsteen conectó rápidamentecon el público, transmitiendo unaenergía que sólo en él he podidopercibir en un concierto. A suedad, muchos de los grandes músi-cos del panorama actual están enla reserva, colaborando con otros opensando en la retirada. Entre losdinosaurios del rock de los años 70surge la figura del boss, aglutinan-do experiencia, sensibilidad y fuer-za, la fuerza de alguien que ha ga-

nado a pulso el lugar que desdehace años ocupa en la historia dela música. Aquella noche, como entantos conciertos, Bruce y subanda interpretaron Born to run,un himno para sus seguidores. Du-rante aquella pieza, la entrega delpúblico creó una atmósfera exta-siante, con 18.000 voces reunidasen una.

El concierto formaba parte de lagira The Rising, título del últimoálbum, en el que homenajea a lasvíctimas de los atentados del 11 deseptiembre en Nueva York. Duran-te toda su carrera, Springsteen seha comprometido en distintas cau-sas solidarias, colaborando de

forma activa y sin esconder su an-tibelicismo, especialmente en losúltimos conflictos de Afganistán eIrak, con un claro rechazo hacia laadministración Bush.

Realmente no sé lo que ocurrióen mi corazón aquella noche, perodesde entonces he ido escuchandocada uno de lo discos paridos por“el jefe”. En todos ellos hay can-ciones que dejan huella, letras quetransmiten emociones, acordesque no dejan indiferente y engan-chan hasta límites desconocidospara mí anteriormente. Yo era unescéptico ante el fenómeno fan,pero por si no lo habíais notado(ja, ja), ya os adelanto que he teni-do la posibilidad de vivirlo en pri-mera persona. Además de otras ra-zones personales que no vienen alcaso, la pasión que he sentido enlos últimos tiempos por la músicade Bruce me llevó a cometer lasana locura de viajar en Octubre de2003 a Nueva York para vivir lostres conciertos del fin de la gira.Fue una experiencia irrepetible, deeso estoy convencido. La compartícon otros 40 seguidores deSpringsteen, escuchando en direc-to la música que me había hechosentir alegría, tristeza, euforia, pa-sión, fuerza y un sinfín de emocio-nes en los meses previos. Me trajeen la retina y oídos nueve horasque resumen la carrera de Bruce,como si todo hubiese sido unúnico concierto. Me llamó la aten-ción que en el grupo de fans no hu-biera un patrón definido de perso-nalidad, edad o profesión, y, sinembargo, la complicidad surgíacuando se hablaba del boss.

Reconozco ahora que ya ha pasa-do la fase de impacto, por eso hecreído que podía ser éste el mejor

momento para compartir con vos-otros las emociones vividas. El ta-lento maduro de este increíble tro-vador de sueños y esperanzas,combinado con la extraordinariaenergía que despliega en cada unode sus directos me cautivó. Paraaquellos a quienes resulte exagera-do o extraño todo lo que os he con-tado, sólo un consejo: la próximavez que Bruce toque en Barcelona,ciudad a la que siempre vuelve, nodudéis en comprar la entrada y es-cucharle en directo. Después nostomaremos un café y compartire-mos la sensación de saber quequien más disfrutó del concierto,fue Bruce Springsteen. ■

El concierto formaba parte dela gira The Rising, título delúltimo álbum en el quehomenajea a las víctimas delos atentados del 11 deseptiembre en Nueva York.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 27

28 US RECOMANO

GEORGINA GIMÉNEZ AULADELL

QUAN EL PERE EM VA PROPOSAR escriu-re un article per a la revista, vaigpensar que s’havia tornat boig.Però quan em va dir que el podriafer sobre en Bruce Springsteen, envaig tenir la certesa. Després demeditar-ho molt (uns 5 minuts pelcap baix) vaig decidir que valia lapena provar-ho. De fet, tampoctinc prestigi periodístic per perdre.Us he de dir que el que més m’hacostat és triar el tema, ja que ambaquest músic se’n poden tocarmolts (en el bon sentit, és clar). Hepensat, però, unir un clàssic ambun assumpte d’actualitat: BruceSpringsteen i la guerra a la sevadiscografia.

Per posar-vos en antecedents, usdiré que la infantesa del Bruce vatranscórrer entre un ambient fami-liar amb una figura paterna repres-siva i una escola catòlica on se’lmaltractava sistemàticament. ElBruce és un producte de postguerraque va néixer el 1949 en el si d’unafamília catòlica d’ascendència irlan-desa i italiana, amb un pare veteràde la Segona Guerra Mundial i unoncle mort en combat a Okinawa.El seu progenitor era un home grisi amargat, que en tornar de la gue-rra va ser incapaç de conservar capfeina, que no tenia amics i detesta-va el seu fill, i, més tard, la seva mú-sica. Als 14 anys, el Bruce ja tenia laseva pròpia banda, el bateria de laqual va morir al Vietnam.

Des d’un bon principi, la malarelació amb el seu pare i la guerravan marcar la vida i l’obra del joveBruce. Potser una de les cançonsque resumeix millor aquest am-bient asfixiant és IndependenceDay (1980): “Bé, papa, ves-te’n alllit, s’està fent tard / Res del quediguem canviarà les coses / Men’aniré al matí des de St. Mary’sGate / No canviaríem res encaraque poguéssim / Perquè la foscord’aquesta casa s’ha emportat el mi-

llor de nosaltres / Hi ha una foscoren aquesta ciutat que ens té atra-pats / Però ara no em poden tocar/ I tu tampoc em pots tocar / A mino em faran el que vaig veure queet feien a tu”. Sempre que apareixla figura paterna en alguna cançó,s’aprecia un to fatalista, com enAdam raised a Cain (1978): “Nei-xes en aquesta vida pagant pelspecats del passat d’un altre / Elmeu pare va treballar tota la sevavida només per patir / Ara camina

MÚSICA

Un malson americà

La felicitat no és fer el que ens agrada, sinó que ens agradi el que fem. Goethe.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 28

US RECOMANO 29

per aquestes habitacions buidesbuscant alguna cosa per culpar /Heretes els pecats / Heretes les fla-mes”.

La guerra és una altra constanten la discografia d’aquest artista.També ens la presenta com unamaledicció en la qual els protago-nistes de les cançons es trobenatrapats i sobretot abandonats idecebuts un cop han complert elseu “deure patriòtic”. En el cas de

la guerra del Vietnam, són sobre-tot composicions pessimistes quedemostren el rebuig d’un país quemenysprea els perdedors. A lacançó Souls of the departed (1992),fa referència a les mentides de laguerra, i diu: “Ara exerceixo elmeu ofici al país del Rei Dòlar / onet paguen i el teu silenci passa acom honor / i totes les odioses ibrutes mentides / s’han esborratdels llibres per ser escrites als ullsd’homes decents”. No obstant, lacançó més emblemàtica sobre laGuerra del Vietnam, és Born in theUSA, concebuda inicialment comuna obra acústica, en la qual se’nsdiu: “Tenia un germà a Khe Sahu /lluitant contra el Viet Cong / Ellsencara són allà, però ell és mort /Tenia una dona a Saigon a la qualestimava / Ara tinc una foto d’ellals seus braços”. Acaba sense capesperança: “Porto deu anys cre-

mant la carretera / Sense cap llocon fugir, no tinc on anar / Nascutals USA... / Sóc un paio sense futurals USA”. Si bé aquesta cançó és lamés famosa, en té moltes altresque fan un retrat dur del que sig-nifica haver passat una guerra,com A good man is hard to find,Shut out the light, Brothersunderthe bridge, Youngstown, GalvestonBay...

En el seu últim àlbum, The Ri-sing, també inclou temes que fanreferència –potser no tan directa–als conflictes. Així, la cançó No-thing man, composta fa més de deuanys, ens parla d’un veterà de laprimera Guerra del Golf, i Worldsapart està dedicada a l’Afganistan,motiu pel qual no va ser gaire benrebuda als seus concerts a NovaYork; suposo que “Sota la beneïdapluja d’Alà, seguim en mons apart”, no els va caure massa bé.Però potser la més valenta és Para-dise, ja que el propi Bruce va co-mentar que estava dedicada a unaterrorista suïcida palestina.

Hi ha un parell de cançons quevolten per l’espai i que no estaneditades. Una és The wall, que fareferència al mur dedicat als com-batents morts al Vietnam i en elqual, com tothom suposa correcta-ment, no apareix cap vietnamita.“Ah, Billy, semblaves tan dolent /Sí, tu i la teva banda de rock’n’roll/ Era el millor que aquesta ciutatde merda ha tingut mai / Ara l’ho-me que et va enviar allà / alimentala seva família en luxosos salons / Ila disculpa i el perdó no tenen llocaquí / En el mur”. L’altra cançó crí-tica amb l’actual guerra a l’Irak ésDevils and Dust: “La por és unacosa poderosa / converteix el duracer en òxid... / Posa el meu dit

sobre el gallet / No sé en qui con-fiar / Quan miro a dins dels teusulls / només hi ha dimonis i pols.../Un món de terra i petroli”.

Es possible que aquestes duescançons apareguin en el properdisc, que, segons l’últim rumorapareixerà a finals d’aquest any;però això no ho podem saber.

Els que heu arribat fins aquí,podeu estar tranquils, ja que enca-ra que el tema es pugui allargarfins a omplir tota la revista, elpodem donar per finalitzat. Haestat un resum molt, molt resumit,ja que, malauradament, això de laguerra dóna per a molt. Si us inte-ressa, es pot parlar de moltes altresinfluències en la carrera d’enBruce Springsteen, com ara la sevamare, les dones, el cinema, la reli-gió, l’emigració, altres cantants, laseva relació amb Barcelona... Elque no faré és explicar-vos la seva

biografia completa, ja que, comdiu el propi Bruce: “Algú pot feruna obra autènticament bona i serun estúpid en molts sentits. Crecque la meva música és seguramentmillor que jo. Vull dir que la tevamúsica és moltes vegades com elsteus ideals, i no pots estar a l’alça-da d’aquests ideals tota l’estona.Ho intentes, però et quedescurt...”. Així que no us feu il·lu-sions, que no explicaré detallsmorbosos; només música. ■

L’instint social de l’home no es basa en l’amor a la societat, sinó en la por a la soledat. Schopenhauer.

La infantesa del Bruce vatranscórrer entre un ambientfamiliar amb una figura paternarepressiva i una escola catòlicaon se’l maltractavasistemàticament.

Des d’un bon principi, la malarelació amb el seu pare i laguerra van marcar la vida il’obra del jove Bruce.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 29

30 US RECOMANO

Estúpidos hombres blancosMichael MooreEdiciones B. Barcelona, 2003

SANTIAGO CEPERO CAMPÀ

Unes paraules sobre l’autorEl prolífic escriptor i cineasta Mi-chael Moore és conegut mundial-ment pel seu film Bowling for Co-

lumbine, que tracta dels assassinatsque van cometre uns adolescentsen una escola d’aquesta localitatnordamericana. Aquesta pel·lículava rebre l’Oscar de l’Acadèmia deHollywood com a millor docu-mental de l’any 2002. Ha estat pre-miada en el Festival Internacionalde Cannes i ha rebut també elpremi de l’Acadèmia de Cinemato-grafia Francesa a la millor pel·lícu-

la estrangera. Si no l’heu vist,veieu-la: entre altres escenes me-morables, l’entrevista de MichaelMoore a Charlton Heston és anto-lògica.

La postura de Moore ha estatsempre molt crítica i valenta en-vers un sistema polític que permetla venda fàcil d’armes de foc entrela societat civil, pràcticamentsense entrebancs legals, i queaquestes armes puguin anar aparar a mans de nens, adolescentsi adults, ocasionant morts absur-

des com veiem repetidament en elsdiaris. L’explicació d’aquesta ne-cessitat armamentística estaria, se-gons Moore, en la cultura de la porque impregna el poble nordameri-cà i que li fa perdre el control.Moore esta en molts sentits encontra de l’establishment, i possi-blement no està gaire ben conside-rat pels membres de l’actual go-vern Bush, ja que representa lacontestació gairebé permanent.

Unes paraules sobre el llibreEstúpidos hombres blancos és eltítol d’un llibre que ha obtingut ungran èxit de vendes dins i fora delsEstats Units, malgrat l’intent deboicot a la seva publicació. Segonsl’autor, els seus lectors l’han ajudatfent-ne publicitat a través d’ Inter-

LLIBRES

Estúpidos hombres blancos

No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho. Voltaire.

La postura de Moore ha estatsempre molt crítica i valentaenvers un sistema polític quepermet la venda fàcil d’armesde foc entre la societat civil.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 30

net. El títol, que evocaria amb airesatíric una “pel·lícula de l’oest”, fareferència als actuals dirigents delseu país i als seus seguidors incon-dicionals, més que no al color de lapell, encara que també tractaaquest aspecte al capítol “A matarblancos”.

Amb un estil provocador, diver-tit, transgressor i sarcàstic, el llibre

exposa les característiques i con-tradiccions de l’actual govern delsEstats Units a través de dotze capí-tols i un epíleg. Les dades que con-figuren l’argument estan basadesen una abundant bibliografia d’ar-ticles periodístics, molt ben refe-renciada.

El llibre comença amb el capítoltitulat Un golpe a la americana, enel qual es discuteix la legalitat de lavictòria de George Bush sobre AlGore en les últimes eleccions pre-sidencials i es denuncia la implica-ció d’amics i familiars en les ma-niobres del clan Bush.

Amb una certa enyorança de l’è-poca Clinton (que també trobacriticable), Moore denuncia la hi-pocresia del govern conservadorrepublicà i del seu entorn interes-sat, l’enorme influència dels gransgrups econòmics i les manipula-cions argumentals que s’han fetper justificar l’intervencionismemilitar.

L’autor dubta en ocasions de lesfacultats intel·lectuals i de la pre-paració del president per governarel país. Les seves manipulacions iles dels seus col·laboradors abas-ten tots els camps: la política, l’e-conomia, l’educació, l’ecologia (elsEstats Units és un dels grans con-taminadors del planeta)...

Moore no renega del seu país, sesent profundament americà itambé té sentiments d’indulgènciarespecte als seus compatriotes. AEuropa tenim tendència a sentir-nos intel·lectualment superiors,però no hem de confondre elsamericans amb els governs ameri-cans: en un país de més de 200 mi-lions d’habitants, hi ha molta gentque discrepa, ciutats molt interes-sants, gent molt normal i intel·lec-tuals i artistes molt destacats.

Aquest és un llibre que us agra-darà si us interessen la política i lasociologia i si teniu curiositat pertot allò que passa al món, mésenllà del nostre entorn immediat. Isi teniu un sentit de l’humor unamica àcid i corrosiu, encara usagradarà més. ■

US RECOMANO 31

Lo bueno, si breve, dos veces bueno. B. Gracián.

Amb un estil provocador,divertit, transgressor isarcàstic, el llibre exposa lescaracterístiques icontradiccions de l’actualgovern dels Estats Units.

Ingredients per a 4 persones2 kg tomàquets madurs1 pebrot vermell2 cogombres2 grans d’all1 tassa (mida de cafè) de vinagre1 got d’oli d’oliva2 gots d’aiguaSal

PreparacióRenteu bé totes les verdures, talleuels tomàquets i els pebrots a tros-sos, peleu i talleu els cogombres ipeleu també els grans d’all. Poseutots els vegetals en un recipientjuntament amb el vinagre, l’oli iun got d’aigua. Tritureu-ho tot finsque quedi molt fi. Passeu-ho pelcolador xinès, tot afegint-hi el gotd’aigua restant per poder-ho colarbé. Rectifiqueu de sal i poseu el re-cipient a la nevera. El gaspatxo ésmés gustós si es fa d’un dia per al’altre.

PresentacióEl podeu servir en una copa gran oun bol. S’adorna al gust. ■

LA CUINA DE L’HOSPITAL

Gaspatxo

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 31

32 US RECOMANO

ENRIC DUQUE

Els amants de la gastronomiaestem d’enhorabona. Catalunyaviu el moment gastronòmic mésbrillant de la seva història. Aprofi-tant l’avinentesa, iniciem una peti-ta secció destinada a recomanarrestaurants de Barcelona que so-bresurtin de la mitjana, tot expli-cant les seves característiques mésdestacables i fent especial atencióen la relació qualitat-preu. Som-hi.

AlkímiaIndustria 79 (entre Sardenya i Sicília)Telèfon: 93 207 61 15Preu per persona: 60 euros.Cal fer reserva.

Els propietaris de l’Alkímia són elJordi i la Sònia, dos joves profes-sionals de la restauració que vancomençar la seva aventura en un

local proper al Paral·lel de Barcelo-na anomenat Abrevadero, del qualvan conservar el nom i res més.Aviat les creacions culinàries delJordi i l’atenció al client de la Sòniavan aconseguir un públic fidel queva anar augmentant gràcies al

“boca-orella”, prova fefaent que lacosa funcionava. Després de dos otres anys, van adquirir i reformarun local més ben situat per iniciaruna etapa com a propietaris d’unrestaurant disposat a trencar mot-lles.

La cuina de l’Alkímia és especta-cular. El producte és tractat ambgran cura i la imaginació i la tècni-ca del Jordi aconsegueixen fer decada plat una festa per als sentits.

La carta varia contínuament. Tansols s’hi mantenen alguns platsque ja han esdevingut clàssics.

Quan hi aneu per primer cop,són indispensables l’amanida decarxofes i pernil de gla i, sobretot,l’arrós de nyores amb safrà i esca-marlans, una immensa creació queper si sola justifica la visita.

La carta de vins i escumosos ésextensa, variada i explicada.

ChaplinTaquígraf Serra (cantonada Av. Sarrià)Telèfon: 93 419 67 19Preu per persona: 30 euros.Cal fer reserva.

Radicalment diferent. Només pera iniciats. Es tracta d’un restau-rant “de tota la vida”, amb 25 anysd’història. Fidel als seus orígens,ha sabut mantenir una relacióqualitat-preu excel·lent. Cuinasense complicacions, amb bonamatèria primera i amb algun tocde modernitat, que sempre és ben-vingut. Local decorat amb motius“chaplinians” i amb una terrassetaal carrer que s’agraeix a l’estiu.

IndochinaAribau 247 (cantonada C/ Madrazo)Telèfon: 93 201 99 84Preu per persona: 35-50 eurosCal fer reserva.

Per acabar, i canviant totalment deregistre, farem referència a un delsanomenats restaurants de cuinaexòtica, que proliferen com a bo-lets i que moltes vegades cal evitar.No és aquest el cas de l’Indochina,que ofereix una cuina del sudestasiàtic (Vietnam, Tailàndia i Cam-bodja) honesta, ben feta i deliciosa.

El meu consell és que us deixeuguiar pel propietari, un tailandèscatalanitzat que, vestit d’Armanide cap a peus, us organitzarà unmenú que us deixarà contents i sa-tisfets.

Tots els cambrers són asiàtics,joves, eficients i simpàtics. ■

GASTRONOMIA

Restaurants

La cuina de l’Alkímia ésespectacular. El producte és tractat amb gran cura i la imaginació i la tècnica del Jordi aconsegueixen fer de cada plat una festa per als sentits.

Cada crisi no solament porta perills, sinó també oportunitats. M. Luther King.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 32

33

L’E

NT

RE

VIS

TA

ANTONI LLOVET

Comencem pel currículum.Vaig néixer l’any 1946, tinc 57 anys,a punt de fer-ne 58, i suposo quel’interés d’aquesta entrevista està enla meva intervenció en el món de lacirurgia i la medicina humanitària.Les llavors es troben en una mane-ra d’entendre la vida, quan era mésjove. Jo ja havia viscut a l’Àfrica itinc records magnífics d’aquelltemps. En el pla polític, en els úl-tims temps del batxillerat, ja vaiganar adquirint paràmetres de con-ducta ideològica d’esquerres, mal-grat que venia d’una família conser-vadora i vaig trobar que les cosessovint xocaven amb els meus va-lors. Això va fer que, des de la uni-versitat, en els temps del franquis-me, ja comencés a treballar entemes d’alfabetització en pobles ibarris.

Et preocupaven els aspectes de jus-tícia social.És clar. És que jo, l’única políticaque entenc és aquella que modifica,per millorar, evidentment, els parà-metres individuals de les persones.Jo l’entenc com l’actuació sobre uncol·lectiu amb l’objectiu de millorarles condicions individuals.

De manera que et movia una cons-ciència ètica d’adolescent generósi rebel.Sí, suposo. Jo sóc un espècimen quevol sortir de la tribu i que vol viuremés “transversalment”, i entencque la diferència entre la vida “tri-bal” i “l’humana” –transversal– esbasa en la cooperació i la solidaritat.

Però tu sol no canvies el món...Jo no canvio res, ni tan sols a mimateix, que és una de les coses quemés costen.

L’aventura del compromísFerran Fonseca, metge traumatòleg, col·laborador de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès i president de l’ONG Metges del Món

Sin el dolor no habría conciencia. Cioran.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 33

34 L’ENTREVISTA

Em fas recordar l’antiga disjuntivaentre caritat i justícia, i ara, com apresident de Metges del Món, etveus posant pegats des d’una ONG.Com ho portes?A mi em sembla que la caritat ésun sentiment de la gent, però lacooperació és de justícia pura idura, i aixó té connotacions políti-ques i sociosanitàries.

Vols dir que tan sols que arribessimal 0,7% famós ja ho hauriem solu-cionat?Això són les ramploinetes de la ci-vilització judeocristiana per con-solar la seva mala consciència.Aquest és un problema que fa mésde trenta anys que dura, i el 0,7%no s’ha assolit a Catalunya i enca-ra menys a la resta de l’Estat. Peròenfocar la questió del desenvolu-pament dels països més pobresexclusivament com una qüestiód’aportar més diners és un error.

Repartir adeqüadament entre elscol·lectius menys afavorits formapart d’un criteri polític de primerordre i, per tant, és un tema dejustícia social.

I com arribes des del metge joveque vol ajudar a president de Met-ges del Món?Primer vaig entrar a Metges SenseFronteres, que Bernard Couschnerva fundar a França com a conse-qüència de la guerra de Biafra. Met-ges Sense Fronteres arriba al nostrepaís a finals dels anys 70, que ésquan entro a formar-ne part. Jotenia una militància política prèvia,i crec que la transició que es va feren aquest país no va respondre a lesexpectatives de trencar amb les es-tructures sociològiques, i va dege-nerar, creant un cert nivell de frus-tració. Això va fer que evolucionési que en el món de l’acció humani-tària hi trobés un camí. L’última

col·laboració que vaig fer amb Ber-nard Couschner va ser a Sarajevo,l’any 1994, abans de la guerra, a unhospital de Kosovo, i vaig compro-var una vegada més les moltes con-tradiccions de Metges Sense Fron-teres. A mi no em feia cap il·lusiótreballar en una empresa de serveissinó de voluntariat, que és el queofereix Metges del Món, governattambé per voluntaris i que té unaestructura operativa, però que ésmolt concreta a l’hora de portar en-davant tasques amb eficiència.

Ens has parlat de la Creu Roja, deMetges Sense Fronteres i de Met-ges del Món. Quina diferència hiha?Hi ha matisos. Metges del Món haestat germà, branca o fill, si es vol,de Metges sense Fronteres. Hi vahaver una discussió a finals delsanys 80 per definir el concepted’acció humanitària.

Taní núm. 1 21/7/04 13:03 Página 34

I com us financeu?Hi ha tres aspectes bàsics: el soci,que és el que governa l’organitza-ció, els donants i els projectes fina-listes, que recorren al finançamentpúblic de l’Estat o de la CE o de fi-nanceres que passin els “exàmensètics”.

Què són els “exàmens ètics”?Es fan auditories per saber si totala seva activitat i producció s’apar-ta o no d’una línia ètica. Per exem-ple, si hi ha explotació infantil, o sies contamina... Demanem finança-ment a les empreses que superen laprova.

També vas estar a l’Irak.Va ser l’última croada internacional.Vaig anar-hi el mes d’abril, aviat faràun any, en el moment en què Bag-dad va ser ocupat per l’exèrcit inva-sor, i a l’octubre, a donar suport auna estructura hospitalària de COT.Vaig tenir ocasió, un cop més, deviure la barbàrie de la guerra i cons-tatar el que avui en dia per a mi ésfonamental: que la població civil ésel gran objectiu militar.

Potser per mantenir l’estat del be-nestar, tal com l’entenem al mónoccidental, és necessari que sem-pre hi hagi focus de guerra. O aixòtampoc és una garantia?El concepte d’estat del benestars’està pervertint a occident perquèrespon a les exigències econòmi-ques d’una oligarquia que s’estàglobalitzant i que, cada cop més,exigeix més quantitat de pobresper poder enriquir-se. Els dinersque van del sud al nord superen enmés de dos-cents mil milions dedòlars la quantitat que va del nordal sud. Això genera uns focus d’ex-

clusió social molt important a lanostra societat: la immigració o laprostitució. El mercat de tràfic deblanques no és exclusiu delsblancs i està esdevenint, després deles armes i la droga , el negoci mésimportant d’una oligarquia perver-sa, feixista i absolutament il·legal.

Vols dir que malgrat el compte co-rrent de molts, no tenim la misèriaal costat?Evidentment. A Catalunya tenimun 18% de pobresa (menys de doseuros diaris per viure), i, a més,400.000 persones que no tenencap dret.

I com creus que s’hi pot implicaruna Llei d’estrangeria o algun altretipus de control? Quines solucionshi pot haver?La Llei d’estrangeria és una llei fei-xista, feta per una oligarquia feixis-ta que durant un temps ha gover-nat el país i que no fa distincióentre actitud repressiva i actitud dedissuasió, com la política d’ArielSharon a Palestina.

L’única cosa que es pot fer amb lallei és derogar-la i controlar admi-nistrativament d’una forma menys

dolorosa els fluxos d’immigració.Però tot això té una solució a ni-vell global: invertir prous recursosen els països pobres perquè puguindesenvolupar-se. Aquest tipusd’immigració il·legal d’origen eco-nòmic interessa perquè suposa tre-ball “en negre” i és explotada ambcriteris d’esclavatge.

Els que treballem amb la gent–metges, infermeres, assistents so-cials, mestres...– hauríem de ser te-òricament els més sensibilitzats icompromesos. Quina actitud creusque haurien de tenir els professio-nals, més enllà de guanyar-se unsou, davant d’aquest problema?Buscar i ajudar a buscar fonamentsde vida més sans. Wilheim Reichdeia que per ser feliç es necessitentres coses: un treball creador, unamor gratificant i el coneixement.Crec que els metges, al llarg de lahistòria, han estat sempre molt aprop de la gent que té més dificul-tats. La medicina neix amb l’únicaraó de compensar tot això. La per-versió de la medicina ve amb el ca-pitalisme i, sobretot en els darrerstrenta anys, amb la industrialitza-ció i el negoci dels hospitals.

Els millors metges del món són els doctors Dieta, Repòs i Alegria. J. Swift.

L’ENTREVISTA 35

Taní núm. 1 21/7/04 13:04 Página 35

36 L’ENTREVISTA

A part de les opcions personals, espot seguir algun camí? Depèn deltipus de govern?Hem de prendre consciència delque som. Som ciutadans, i hem deser decisius com a col·lectiu. Els ad-ministradors públics estan al nostreservei i, a partir d’una actitud críti-ca i alhora generosa, més enllà delscriteris empresarials, hem de pen-sar en el nostre objectiu i el nostrepacient. La salut és el benestar físic,psíquic i social. Els treballadors dela salut ens hem de posar les pilesper aconseguir que aquesta societatestigui sana segons la definició delCongrés de Metges i Biòlegs.

Amb tot el que ens has dit podementendre que el concepte de salut,felicitat i justícia van junts. És així?Evidentment. Hem de buscar fona-ments de vida. Justícia, equitat isalut han d’anar al mateix sac.

Vols dir que ens en sortirem?Jo crec que sí, però s’està agredinttant els col·lectius socials com lanatura. Cal que la gent s’impliqui.L’esperança passa pel compromísque adquirim davant les adversi-tats, per convertir-la en una einade treball quotidià. La perfeccióconsisteix no tant a fer coses ex-traordinàries sinó a fer les ordinà-ries de manera extraordinària... Hodeia en Laglois.

Guardes un diari de totes aquestesexperiències?Més que un diari, faig poemes. Lapoesia m’ha agradat des de sempre.Recullo les vivències, els pensa-ments i els sentiments que tot aixòem provoca.

Doncs si ens passes un poema elpublicarem a la revista.Fet. ■

Poble de SarajevoFERRAN FONSECA

Horitzons propersD’un home cirurgià,Cirurgia reconstructoraA soferts ciutadans.Bon dia!Malgrat tot,Poble de Sarajevo.Universitat de la por,Plaça de fam i foc.Permet a ben nascutsDonar als seus iguals,Amb molta ràbia,Pau, amor, cirurgiaI una abraçada solidària.

Las flores de MawjFERRAN FONSECA

Mawj cada díaMe regala flores.Rosas frescas y vivasDe diferentes colores.En los pétalos y en las ramas,Donde el color se propone,Un mensaje Despierta mis rubores,Recordándonos a todos,Niños y mayores,Que cañones, fusiles,Bombas, minas y explosiones,No son el mejor abonoPara que nazcan flores.Si no nacen rosasDe distintos colores,No podrás regalarmeDe tu jardín las flores,Perfumadas por tu amor,Tu sensibilidad y tus dolores.A ti Mawj te reservoEl rincón de mis honores.

El que és essencial per la felicitat de la vida és el que un té en ell mateix. Schopenhauer.

Taní núm. 1 21/7/04 13:04 Página 36

37

BR

EU

S Apropem-nos al poble de Puerto Cabezas

Fins al passat dia 30 d’abril es vapoder visitar a l’Hospital Comarcalde l’Alt Penedès l’exposició Apro-pem-nos al poble de Puerto Cabezas(Bilwi, Nicaragua), un recorregutsobre la realitat quotidiana d’a-questa localitat, agermanada ambVilafranca del Penedès.

L’Associació d’Amics de PuertoCabezas, amb la qual col·laborenalguns treballadors de l’HospitalComarcal de l’Alt Penedès, està tre-ballant en la preparació d’un pro-grama de formació de personalmèdic, sanitari i auxiliar, i en la re-collida de recursos per a l’adquisi-ció de material sanitari. Coincidintamb l’exposició, es va sortejar unaobra de l’artista vilafranquí Gui-llem Noya, els beneficis de la quales destinaran a aquest projecte.

Cada vegada sabem més i entenem menys. A. Einstein.

Concentració solidària

Els treballadors, pacients i acom-panyants de l’Hospital van partici-par massivament a les concentra-cions solidàries en favor de les víc-times dels atemptats a Madrid quees van convocar els dies 11 i 12 demarç.

Per una atenció integral i integrada

La 2a Jornada de Coordinació mèdi-ca d’Atenció Primària i de l’HospitalComarcal de l’Alt Penedès va comp-tar amb la presència del Dr. Salva-dor Pairó, del Servei de Salut deValència, del Dr. Luis Gabilondo,del Servei Navarrès de Salut, i dela Dra. Laura Sampietro, de l’A-gència Catalana d’Avaluació DeTecnologia i Recerca Mèdiques.Tots ells van participar en la taulade debat sobre les llistes d’espera.

Eleccions sindicals

Aquest any s’han celebrat elec-cions sindicals al nostre centre.Aquest cop s’elegien tretze dele-gats. La participació de noves can-didatures com la CSC, CCOO i elSAE va donar un resultat plural,encapçalat per la Intersindical-CSC amb 4 representants, AMIC iUGT amb 3 cada un, el Sindicatode Auxiliares de Enfermería amb 2i CCOO amb 1.

Taní núm. 1 21/7/04 13:04 Página 37

Amnistia Internacional i Metges del Món a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès

El passat 18 de febrer, dins delcicle de sessions clíniques habi-tuals, es va oferir la xerrada Medi-cina humanitària, a càrrec delmetge col·laborador de l’HospitalFerran Fonseca, membre actiu ipresident a Catalunya de l’ONGMetges del Món, i cooperant endiversos fronts de conflicte comara Bòsnia, Irak, Sierra Leone oCentreamèrica.

Fonseca va exposar des del ves-sant mèdic i assistencial les causesde les desigualtats que una granpart de la humanitat pateix. Des-prés de la xerrada, membres d’Am-nistia Internacional de l’Alt Pene-dès van presentar la campanya peraconseguir l’alliberament delmetge sirià Walid al Bunni, empre-sonat des del setembre de 2001, ies va demanar la solidaritat delcol·lectiu mèdic i sanitari mitjan-çant la tramesa de demandes d’a-lliberament al president sirià Bas-har al-Assad.

No es tracta de quant es fa, sinó de quant amor es posa en allò que es fa. Mare Teresa de Calcuta.

Projecte INSERIM

L’Hospital ha ini-ciat una línia decooperació amb elprojecte INSERIMque té com a objec-tiu la inserció labo-ral de personesamb disminució.

38 BREUS

“Coneguem-nos millor.Compartim, no competim”

A l’Alt Penedès hi ha nombrosesexperiències de coordinació entreles diferents institucions sanità-ries, i les diferents trobades quees fan entre professionals de lesdiferents institucions en són unamostra.

El 19 de juny es va celebrar a l’-Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès la primera trobada de profes-sionals d’atenció a l’usuari de pri-mària i Hospital. Fa anys que escomparteixen molts projectes,però el fet de treballar per a enti-tats diferents (ICS i Consorci Sani-tari de l’Alt Penedès) fa més com-plexes les relacions.

Per això, el motiu principal d’a-questa trobada va ser conèixer-nosmillor com a persones, compartirla realitat del dia a dia de cada ins-titució i trobar objectius comunsque millorin la coordinació i lacomplementarietat en l’atenció alsusuaris.

La inauguració va anar a càrrecde la directora de la Subdirecciód’Atenció Primària Alt Penedès-Garraf, Joana Hernández, i del ge-rent de l’Hospital, Xavier Villano-va. L’èxit de la trobada fa pensarque no serà la última vegada ques’organitzi un acte com aquest.

Norbert Bilbeny, FatimaAhmed i Maria Casado inicien un cicle dexerrades sobre bioètica

El coneixement i l’anàlisi d’aspectescom ara la multiculturalitat, la co-municació, l’autonomia i la llibertatd’elecció de les persones, es fancada cop més necessaris dins lacomplexitat de relacions i situa-cions que viuen cada dia els profes-sionals sanitaris. Aquest any s’hanprogramat tres xerrades organitza-des des de la vessant de la bioètica.Els conferenciants són persones derenom i prestigi: el Dr. Bilbeny vatractar sobre els valors ètics, FatimaAhmed ens va introduir a la cultu-ra magrebí i la Dra. Casado va par-lar sobre l’atenció als menors i a lespersones grans.

Aquestes conferències, organitza-des pel grup impulsor del Comitèd’Ètica Assitencial de l’Hospital,tenen com a objectiu promocionarla bioètica i complementar amb di-ferents visions humanistes les ses-sions generals de caràcter tècnic icientífic que es fan al centre, i pre-tenen oferir a tots els professionalsque hi treballen elements per a lareflexió sobre dilemes ètics que esplantegen en un centre assistencial.

Està previst que al llarg del cursvinent se’n programin algunes més.

Taní núm. 1 21/7/04 13:04 Página 38

BREUS 39

“El Passadís”

Des de la primera iniciativa ambl’exposició commemorativa del600 aniversari del centre, “El Pas-sadís” de l’Hospital s’ha consoli-dat com a espai per a exposicionsde tota mena. Altres exposicionsque han tingut lloc han estatl’ACNUR, amb les pintures delsnens refugiats, la del poble sah-rauí, la de l’escultor Àngel Cami-no i, finalment, la de Puerto Ca-bezas, Nicaragua. Hi ha previstesdues exposicions més per als pro-pers mesos.

La primera forma de poder és el pensar. M. Zambrano.

El Pla de salut deCatalunya 2002-2005 estableixcom a objectiu desalut per a l’any2010 haver esta-bilitzat la tendèn-cia de la incidèn-

cia de càncer de mama i colorectal.El Departament de Seguretat Sociali la Regió Sanitària Costa de Ponentdel Servei Català de la Salut posa-ran en marxa el Programa pilot dedetecció precoç de càncer colorec-tal a Vilafranca del Penedès, queconstitueix una de les prioritats enla lluita contra el càncer establertes

en el Pla director d’oncologia a Ca-talunya 2001-2004.

Un dels objectius del programaés avaluar l’acceptabilitat entre lapoblació de diferents estratègies decribratge per reduir la mortalitatd’aquest tipus de càncer. Els resul-tats seran decisius per a la possibleextensió del cribratge de càncer co-lorectal a tota la població catalana.

L’Institut Català d’Oncologia, res-ponsable de la gestió d’aquest pro-grama, comptarà amb la col·labora-ció del Consorci Sanitari de l’AltPenedès, l’Àrea Bàsica de Salut deVilafranca Urbana i el Col·legi deFarmacèutics de Barcelona.

Detecció precoç del càncer de còlon i recte

Visita de la consellera de Salut

La consellera de Salut, MarinaGeli, va visitar l’Hospital el dia 18de juny i es va comprometre a bus-car la fórmula que ajudi a eixugarel dèficit i a ampliar-lo a partir del2005, amb l’objectiu de descolap-sar el centre, sobretot les consultesexternes. Per aquests projectes espreveu una inversió inicial de 2,4milions d’euros. Un altre projecte

anunciat va ser la proposta als al-caldes de la comarca d’impulsar unòrgan de govern amb participaciódels ajuntaments que comparteixiamb el Departament de Salut el go-vern dels serveis sanitaris comar-cals. També es va comprometre amillorar la informatització delscentres d’atenció primària i lesconnexions amb l’Hospital.

Jornada tècnica de CHCConsultoria i Gestió al’Hospital

El dimarts dia 15 de juny es va ce-lebrar a l’Hospital una Jornada tèc-nica dels equips de direcció de lesonze entitats que gestiona CHCConsultoria i Gestió, entre ells l’-Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès. Cada una de les entitats sani-tàries va exposar un tema relacio-nat amb la seva experiència que fosd’interès per a la resta d’entitats.La jornada es realitza cada any a undels diferents centres gestionatsper CHC CiG.

Taní núm. 1 21/7/04 13:04 Página 39

40

Taní és una revista que es vafent. Fins ara hem rebut tota

de mena de col·laboracions: llar-gues i curtes, científiques i perio-dístiques, íntimes i expansives...Amb aquesta curta experiència dedos números ja ens atrevim a posaruna mica d’ordre, a no improvisartant i per això us volem suggerirquina és la millor manera de ferTaní. Haurem vist que hem agru-pat els articles en blocs, que co-rresponen a set grans seccions onpoden encaixar els vostres articles.

Com podeu col·laborar

Debat. Reflexions per avançar enla discussió de qüestions d’interèsassistencial i professional.

En viu, és l’apartat per a articles decaràcter científic i escrits de tipusmés assistencial.

Què fem, és una manera de pre-sentar al conjunt de professionalsl’activitat que desenvolupen deter-minades unitats, comissions, ser-veis, grups de treball, etc. que potserno són prou coneguts per a tothom.

Els Breus, són el recull de les no-tícies esdevingudes els mesos ante-riors. Més que novetats es tractad’un recordatori: “allò escrit és elque perdura”.

Hi ha algú de la casa que creieuque es mereix L’entrevista? Pro-poseu-nos-el o feu-li vosaltres ma-teixos l’interviu.

Llocs i viatges, ja ho diu el seunom. Però no cal pensar només aviatjar a les antípodes per trobarun destí suggerent.

Escrivim, és l’espai reservat a lacreació literària i filosòfica méspersonal, però amb una voluntatde projecció pública.

Us recomano, us el recomano.Per què no aconsellar els altres ifer-los partícips dels petits plaersque ens atorguem a nosaltres ma-teixos?

També esperem que ens feu arribarnoves cites cèlebres que puguemincloure als peus de pàgina.

Extensió recomanadadels articles

Per facilitar la confecció de la re-vista hem pensat que l’extensiómés idònia dels articles està entreuna o dues pàgines. Per als articlesd’una pàgina heu d’escriure al vol-tant de 2.700 caràcters (comptatsincloent-hi els espais) i molt millorsi els acomanyeu d’una foto o unail·lustració. Per als articles de duespàgines no passeu dels 6.000 i dedues imatges. Si feu un article decreació esteu eximits d’il·lustrar-lo.I recordeu de signar-lo i de posar-hi el servei on treballeu.

Imatges

Pel que fa a les fotos o il·lustra-cions, millor si ens les passeu enpaper i si són imatges digitals re-cordeu que tinguin prou resolució(perfecte si són a 300 ppp a midareal i en format JPEG o TIFF). Lesimatges que es poden baixar d’in-ternet –encara que es veuen proubé per pantalla– habitualment sónd’una qualitat insuficient perquèquedin ben impreses.

Fe d’errades del número anterior

A l’editorial recordàvem la revistafeta als anys vuitanta com a “Tintaxina”, en realitat es deia “Tintablanca”. I ens vam deixar un agraï-ment a la correctora d’aquell nú-mero 0, la Montserrat Badia Cap-devila. Queda escrit!

Taní núm. 1 21/7/04 13:04 Página 40

Esperant l’hivernGEORGINA

Neus. Càlida neu. T’has fos un fatídic dia de primavera.

Tràgic destí. T’hem perdut per sempre.

No ens queda ni l’esperança que el teu mantell blanc ens cobreixi el proper hivern.

No preguntem per què. No hi ha resposta.

No cal dir que no ho entenem. No hi ha explicació.

Ara, privats de la llum de la teva mirada i de la profunditat de la teva veu, et trobarem a faltar.

Fins aviat, companya. Fins aviat, amiga nostra.

Taní núm. 1 21/7/04 13:04 Página 41

taní m. Component del vi d’acció astringentque procedeix de les parts sòlides del raïm. Lidóna atributs sensorials, especialment pel quefa al gust i a la coloració fosca dels vins negres,i és un dels causants de la sedimentació. Lasensació astringent disminueix a mesura que elvi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin

Diccionari del vi. Xavier Rull. UniversitatRovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt PenedèsEspirall, s/n. 08720 Vilafranca del PenedèsTel.: 93 818 04 40revista@csap.scs.es

Equip de redaccióJordi AltésCristina CanalsTeresa CuscóRaquel FernándezAntoni LlovetHelena MestreMercè PeralAntònia RoviraRosa RoviraPere Vivó

RealitzacióHores extraordinàries

ImpressióImprès Ràpid

Taní núm. 1 21/7/04 13:04 Página 42