els sentits del llenguatge - uv.es · el mundo tiene multitud de sabores y resabios distintos...

ELS SENTITS DEL LLENGUATGE 1. INTRODUCCIÓ: SENTIT, SITUACIÓ I SIGNIFICAT 1.1. Relació de la Semàntica amb el món: el significat referencial 1.2. Relació de la Semàntica amb l’ús. Assenyalament deíctic i referència derivada 1.3. Tipus de significat: el significat categorial i per nivells

2. LA SEMÀNTICA TRADICIONAL: LES RELACIONS DE SIGNIFICAT 2.1. Sinonímia i antonímia 2.2. Relació d’hiponímia / hiperonímia 2.3. Monosèmia / polisèmia 2.4. Altres fenòmens de relacions lèxiques

2.4.1. Homonímia i heteronímia 2.4.2. Meronímia / holonímia 2.4.3. El fals problema semàntic de l’homografia i l’homofonia

3. UN RECORREGUT PER LA SEMÀNTICA ESTRUCTURAL 3.1. Introducció 3.2. Distribucionalisme, ordre de les paraules i significat per entorns 3.3. Estructuralisme i tipus de camps semàntics. 3.4. Generativisme i anomalies semàntiques

4. COGNITIVISME 5. SEMÀNTICA D’UNITATS INFERIORS A LA PARAULA 6. SEMÀNTICA D’UNITATS SUPERIORS A LA PARAULA 6.1. Significat argumental i significat presuposicional 6.2. Lògica i taules de veritat 6.3. Semàntica suboracional: sintagma nominal i frase preposicional 6.4. Semàntica interoracional i semàntica del discurs.

7. LECTURES RECOMANADES

Tema 06: Els sentits del llenguatge 3

ELS SENTITS DEL LLENGUATGE

1. INTRODUCCIÓ: SENTIT, SITUACIÓ I SIGNIFICAT

La Semàntica és la ciència que estudia el significat. Sense significat no hi ha llenguatge El llenguatge sense significat és un simple joc de formes, sense operativitat comunicativa. Per exemple: ‒ jocs amb significants (sons siŀlàbics), però les relacions trobades no

tindran caràcter semàntic: els significats de la qual són aleatoris: aneMÒmetre sèrie: MOderadora / reMOdelant / acoMOdaves / pre.sen.té‐mo‐nos / sep.tua.ge.si‐mo.

‒ palíndroms d’una o més paraules è presa la serpe / Senent té sis nens i set nenes

‒ els bifronts (cast.) onagro‐órgano (ang.) devil‐lived, (cat) sis. No cal confondre el significat amb la forma. ‒ una sola forma i dos significats: Vaig saludar el gos de Lluïs <i este no em va contestar> suggereix que “Lluïs és un gos” Vaig saludar el gos de Lluïs <i va soltar un lladruc com a resposta> suggereix que “Lluïs té un gos”.

‒ dos formes i un sol significat: la seguien de prop (activa) / era seguida de prop (passiva).

Tampoc cal confondre significat amb sentit. ‒ El sentit es relaciona amb la pragmàtica i descobreix la intenció del

parlant, ‒ el significat es relaciona amb la semàntica i se centra primer que res en el

diccionari: (esp) Feotón! “molt lleig”, [diccionari] sentit ponderatiu ( floreta) [pragmàtic].

La ironia, com la resta de les figures retòriques i de pensament, existeix perquè amb paraules donades es pot donar a entendre inclús el contrari del significat literal expressat hi havia una velleta sense res que menjar, sinó carns, fruites, dolços, coques, ous, pa i peix.

la situació en què es donen sentit i significació:

4 Tema 06: Els sentits del llenguatge

PRAGMÀTICA sentit

significatSEMÀNTICA

coses MÓN

triangle clàssic (d’Ogden i Richards 1923)

CONCEPTE

Significat: sèrie de conceptes no unívocs entrada en el DRAE

‒ significació (“procés de significar”) ‒ sentit (“manera d’expressar la intenció personal”) ‒ concepte (“la idea mental que presideix el que s’ha dit”) ‒ expressió (“el factor emotiu que presideix el dir”, com en la interjecció) ‒ totalitat del signe lingüístic (“complex significatiu”) ‒ la cosa (“el que significa el dir”)

tipus de significat (pròpiament dit; Coseriu 1978) ‒ significat lèxic: l’aprehensió del món exterior

els termes següents tenen en comú un mateix significat lèxic

català hongaréscolp ütés colpejar üt colpejament ütögetés

‒ significat categorial: com s’aprehén el món exterior

segons en quines frases

anglés back esp. “morir, acabar” substantiu “esquena” verb: morir adverbi “darrere” verb: fenecer adjectiu “posterior” verb: finiquitar interjecció “arrere!” verb: perecer verb “muntar un cavall” cavalcar

SIGNIFICANT OBJECTErepresenta a

simbolitza remet a


significat instrumental : el gramatical el xiquet :

determinació = significat genèric El xiquet és un ser delicat determinació = específic actualitzat El xiquet es va adormir en la seua falda

en quítxua wasi‐qa “quant a la casa” es presenta topicalitzat, wasi‐n “en veritat que la casa” està reconegut, wasi‐yki “ta casa” manifesta possessió wasi‐manta “de la casa”, aporta la idea de l’ablatiu

significat estructural es correspon al sintàctic Note les seues canes, en forma personal, Se li noten les canes, en forma impersonal

oració transitiva en una llengua ergativa l’èuscar, - Peio‐k liburu asko‐Ø irakurri ditu

“Peio ha llegit molts llibres” on –k és cas ergatiu agent i on liburu asko “molts llibres”, està en absolutiu pacient sense marca

forma antipassiva derivada de l’anterior - Peio‐Ø liburu asko‐Ø irakurri‐a dóna

“Peio ha llegit molts llibres” / “Peio és lector de molts llibres”, l’absolutiu ‐Ø es desplaça a la posició de l’agent, apareix la forma del determinador en –a i canvia l’auxiliar de ditu “ell els hi ha” a dóna “ell‐és”

significat òntic es refereix directament a l’estat de coses dels parlants

èuscar baró concepte femellaanaia germà neba arreba germana ahizpa

espanyol afirmació sobre un mateix estat de coses:

La meua germana va vindre ahir afirmació La meua germana sí que va vindre ahir afirmació que rectifica.

1.1. RELACIÓ DE LA SEMÀNTICA AMB EL MÓN: EL SIGNIFICAT REFERENCIAL

Coseriu (1977 i 1978) va pretendre distingir entre - les propostes semàntiques en què la llengua és la protagonista - propostes semàntiques en què el protagonista és el món.

A) el fet d’observar els objectes del món i distingir les seues diferències netes en


forma de traços noció de Pottier (1963) camp semàntic dels objectes que servixen per a enllumenar

FOCUS/trets llum natural mòbil enlaire breu sol + + (+) (+) (‐) far + ‐ + + (‐) llanterna + ‐ + ‐ ‐ misto + ‐ + ‐ + fanal + ‐ ‐ + ‐

S’han projectat cinc traços o semes de caràcter opositiu (positius o negatius) diferència (termes / conceptes) - semes (sema): trets en relació opositiva‐distintiva (valor + , –) - l’arxisema o arxisemema tret comú a tots els elements lèxics (ací

“objectes que proporcionen llum”). - semema o definició: conjunt de semes que identifiquen o defineixen un

element lèxic; sería com la definició del diccionari: ]sol[ “objecte lluminós natural (que es mou en el cel, al capdamunt, durant el dia)”

- arxilexema FOCUS. (encara que amb alguna dificultat)

paraula aglutinadora dels lexemes o paraules llistades CALÇAT terme comú (que engloba):

bota avarca coturn sabata

B) El llenguatge no és comprovació (Feststellung) de conceptes del món exterior, sinó

establiment (Festsetzung) de límits en l’experiència. Conceptualització o establir límits en l’experiència La verdadera semàntica

castellà rus castellà rus sinij “blau fosc” azulón sinij “blau fosc”

azul goluboj “blau clar”

azul celeste goluboj “blau clar”

verde verde

cat francésracó cantó

coin

És possible la semàntica referencial? els objectes del món es confonen amb els seus noms o estos han de


romandre rigorosament separats dels objectes? La resposta no és fàcil

A) la confusió nom‐cosa, no separació nom‐cosa, no pot mantindre’s 1. no identificació: noms diversos, segons les llengües per a un mateix ens, però comú a totes les cultures: sol

basc eguzki francés soleil hongarés nap japonés taiyou

no obstant això cada cultura manté una estabilitat que oculta en ocasions qualsevol diferència semàntica

espanyol ha eixit el sol, japonés hi ga doneʹt imasu “ha eixit el sol”, empra la paraula hi “dia” (“està eixint el dia”): hi ga de‐ ‐te i‐ ‐masu dia SUJ eixir GER estar PRES

2. la identificació no és possible perquè es tracta d’un ens inexistent, cosa que implica la no existència de concepte

si els fantasmes no existixen, almenys en cert món possible, tampoc hauria d’haver‐hi un significat de ]fantasma[ en eixe mateix món possible en cas de coincidència cosa‐nom, la qual cosa no és cert.

la semàntica referencial és útil, perquè ens permet concebre el diccionari no sols com a definició de paraules, sinó també de coses

B) elements sense referència paraules com i, des de, ara, mateix,

el significat de les quals està garantit al mateix temps per l’ús i pel significat real en oposició a altres paraules (o, fins a, després, altre)

manquen d’una referència fora de la llengua mateixa: i “addició” tu i jo des de “origen exacte” ve des de sa casa ara “moment” de la parla ara plou que canvia en cada execució dels parlants: ara plou no

és contradictori d’ara no plou, si cada emissió s’ajusta a la situació climatològica que ho diguem

mateix “identitat” Jo mateix ho faré / esta mateixa xica és la que

ens va descobrir depén de la cosa acabada d’anomenar


exemples de relativització: una mateixa paraula amb dos significats contraris: esp. resabiarse a) “disgustar‐se o preocupar‐se” A pesar de los RESABIOS de amargura que quedan en la ciudad por los ataques, fue un día de celebraciones

b) “delectar‐se en el que agrada”. El mundo tiene multitud de sabores y RESABIOS distintos según el paladar que la saborea

alguns conceptes: relació amb els seus significats: taula en relació amb “taula” (terme – “significat”)

• denotació: significat real, estable, d’una paraula • connotació: significat figurat, inestable, d’una paraula • referència: la relació entre una paraula i la cosa del món taula i la ]taula[ que ens referim en cada situació Deixa‐ho sobre la taula Si hi haguera una taula ho deixava Jo ja ho he deixat en la taula del menjador

• intensió: recerca d’exemplars taula reuneix una sèrie de característiques que fan que la puguem definir respecte a cadira, a armari o a llit mira cap al significat, cap a la semàntica

• extensió lògica del conjunt (recerca de tipus) el concepte “taula” permet abraçar un conjunt, el de totes les taules possibles mira cap al món, cap a totes les possibles referències d’una paraula o el concepte mental que ens fem d’ella.

Segons el que s’ha dit, referència i paraula amb significat no poden confondre’s sense més. Però tampoc poden separar‐se perquè sí:

• una semàntica referencial (Quine 1970 Davidson 1980) permet significats vàlids en relació amb el context

• una semàntica representacional (Kaplan i Bresnan 1982, Hudson 1984 entre altres molts autors) permet entendre que la llengua reflecteix l’estructura dels conceptes que tenim.

Per a tancar el triangle paraula‐concepte‐cosa calen les dos, en dialèctica constant, sense que siga convenient que una anuŀle a l’altra.

referència central i referència perifèrica en el conjunt de l’extensió del significat: terme sig. central sig. perifèrica ningú “ningú” “quasi ningú” Si necessites un préstec, fill, no ho demanes a ningú, però a ningú, eh!, a ningú (o siga: ‘ni tan sols a mi que sóc ton pare’; significació perifèrica).


1.2. RELACIÓ DE LA SEMÀNTICA AMB L’ÚS. ASSENYALAMENT DEÍCTIC I REFERÈNCIA DERIVADA

Els significats poden ser de diferent tipus: • un significat deíctic depén sempre del context en què s’emet: Aquell dia feia fred

• significat referencial: significat fix independentment del moment de la seua enunciació El 23 de gener feia fred té.

dificultats • deïxi relativa: El 23 de gener feia fred està associat al lloc de referència, que

al ser variable ens porta també a una deïxi relativa. Compareu El 23 de gener feia fred a Andorra amb El 23 de gener feia fred a Sidney.

• Pronoms: el seu senti varia segons el context comunicatiu: Jo varia segons siga l’emissor —Jo et cridaré Jo (A) et (B) cridaré —No. Jo et criadré Jo (B) et (A) cridaré

• els noms propis: significació individual, però també és relativa amb el context, en alguns casos: María és discreta, encara que puga haver‐hi diverses persones amb eixe nom, pareix referir‐se a una María concreta, determinada, al marge de la situació deíctica;

variació referencial: a) no variació: Munic o El Palau de la Moncloa (llocs únics) b) variació referencial: distints graus de proximitat referencial: una mena de

transició des d’una significació contextual a una designació o referència: 1 mostrar:

‒ díctics ( de lloc, de temps, …) ‒ pronoms personals (jo et cridaré)

2 anomenar – expressions definides: a) anomenar entitats [després de mostrades], amb referència: SN

definits amb cert sentit de mostració: açò és un boli. El boli [aquest boli] seveix per a escriure

b) referència ampliada [SN definits en plural] [açò és un boli] Els bolis seveixen per a escriure

c) referència generalitzada, sentit genèric [SN definit singular] L’home és mortal

1.3. TIPUS DE SIGNIFICAT: EL SIGNIFICAT CATEGORIAL I PER NIVELLS

A l’hora de determinar el significat de les paraules o expressions ens veiem en l’obligació de distingir entre ‒ paraules que s’expressen lèxicament de manera diferent [exercici: cercar les

significacions]


cançó, cobla, aire, balada, salm els termes reflecteixen diferents tipus de “cançons”, que és el sentit que les relaciona

‒ paraules que s’expressen de manera lèxica uniforme cantar, cançó, cantussejar, cante, càntic, cançoner, canor les formes reflecteixen variacions significatives de la mateixa paraula (significat) ‒ categorial:

V – cantar, cantussejar N – cançoner, cançó, càntic A – canor

‒ aspecte: progressiu – cantar / freqüentatiu – cantussejar ‒ agrupació: individual : cançó / coŀlectiu: cançoner ‒ genèric: cantar / específic: cantussejar ‒ musical – amorosa – cançó / celebració – càntic

En este cas s’associa tant les diferències de significat propostes per Coseriu, com les diferències degudes al context del món o la situació dels parlants, la qual cosa vol dir, en resum, que els nivells d’anàlisi són en si mateixos més prompte divisions artificials dels lingüistes que realitat arrancada del món.

2. LA SEMÀNTICA TRADICIONAL: LES RELACIONS DE SIGNIFICAT

conceptes semàntics tradicionals

2.1. SINONÍMIA I ANTONÍMIA

Relacions entre els significats (entre elements lèxics per seu significat) ‒ Sinonímia: dos (o més) elements lèxics són sinònims si tenen el mateix

significat: blanc – albí

‒ Antonímia: dos elements lèxics són antònims si el tenen significat contrari: blanc / negre

Precisions sobre la sinonímia: A) la sinonímia perfecta no existix, - en comptades excepcions esp. aguzanieves, aiguaneus, apuranieves o bugadera per a la mateixa au (“pajarita de las nieves”); però resulta molt difícil discriminar la diferència de significat, mínima que es produïx

esp. (M. Moliner: DUE) - CONTESTAR: decir algo a otro que ha expresado una cosa

anteriormente, en relación con lo que ha dicho - RESPONDER: decir algo a alguien que ha hablado o escrito antes, en

relación con lo que ha dicho o ha preguntado


- l’ús, però, no els fa sinònims totals a un insult se li pot “contestar” amb un altre insult (acció verbal), un puntelló exigeix respondre ”tornar una acció, siga de paraula o obra”.

- els sinònims perfectes tendixen a desaparéixer, si no s’especialitzen prompte, l’especialització dels sinònims promou la llibertat del parlant - per a elegir una paraula o una altra (o una frase o una altra que

siguen equivalents en un moment donat) o - per a matisar el contingut del seu missatge;

- els sinònims servixen per a trobar més fàcilment el mode d’eixir d’un “embós” mental;

- els sinònims promouen el constant creixement de la llengua que busca l’expressió sinònima per a evitar els termes ja molt gastats, etc..

B) sinonímia circumstancial. - sinonímia general o conceptual: abecedari – alfabet - sinonímia contextual: aquella que opera en el context li va pegar / li va cascar / li va soltar / li va atiar / li va arriar una bufetada

- sinonímia referencial: termes distints aŀludixen a la mateixa cosa externa salfumant = àcid clorhídric ; Venus = estel del matí.

C) les paraules, a més, són sinònimes o antònimes depenent en ocasions de com es presenten a la cognició: dia – nit - sinonímia Entre el dia i la nit no hi ha paret (continuació del fenomen) - antonímia Va com de la nit al dia (oposició més extrema) deducció: nit i dia són indistintament sinònims i antònims, encara que no al mateix temps.

classes de sinònims, segons el tipus de paraules comparades. Ullmann (1962) ‐ Devot

- per extensió : soga (restrictiu) corda (genèric) - per la intensitat : repudiar (+intens) rebutjar (– intens), - l’emotivitat i l’humor : rata ‘tacaño’ (+) gasiu (doblerer) ( – ) - la valoració positiva estalviador o negativa rata ‐ gasiu, - el registre : salfumant (coŀloquial) – àcid clorhídric (tècnic), angines

(coŀloquial) – amigdalitis (tècnic) - situació social o en les modes, en el temps: escusat, comuna, latrina, wàter, bany...

classes d’antònims a) lògica, no és el mateix que l’oposició entre ells siga total que parcial. Així

distingim: 1 antònims contradictoris (anomenats també complementaris i no

graduables), sense terme mig viu ‐ mort / obert ‐ tancat.

2 antònims contraris (anomenats també oposats o gradables), entre ells hi ha termes intermedis naturals, de manera que poden negar‐se, encara


que no afirmar‐se d’un mateix individu al mateix temps fred – [tebi] ‐ calent.

3 antònims conversos (anomenats també recíprocs o inversos), quan un terme necessita a l’altre Comprador ‐ venedor / ama ‐ criada); termes de parentiu pare – fill (no hi ha pare sense fill).

Els antònims més comuns s’expressen morfològicament per mitjà de prefixos o paraules prefixades de caràcter negatiu, sent un d’ells la base de formació de l’altre mortal ‐ immortal / fer ‐ desfer; encara que hi ha parells de prefixos que possibiliten igualment l’oposició pre‐ / pos[t]‐ : pretònica ‐ postònica pro‐ / anti‐ : prosemita ‐ antisemita.

b) grau de significat - antònims totals: afecten al significat global de les paraules sempre / mai - antònims parcials: afecta només en alguna de les accepcions de les

paraules relacionades flac / gros c) contrastant (no contradictoris) dolç s’oposa a amarg, però contrasta a més amb agre i coent; dilluns és el dia que no és ni dimarts, ni dimecres, etc. Distincions: a) que els termes siguen d’una sèrie: zero – [un – dos ‐ tres... – infinit] i són

a1) d’escala : [àngel] – bo – regular – roí ‐ [dimoni] dolç – salat – amarg – agre

a2) de rang : escalafó militar: caporal – sergent – tinent – capità ‐ coronel – general jerarquia religiosa [catòlica]: capellà – bisbe – arquebisbe – cardenal – …

b) que siguen cíclics: primavera – estiu – tardor ‐ hivern i una altra vegada la primavera). (García 2002)

2.2. RELACIÓ D’HIPONÍMIA / HIPERONÍMIA

Relació inclusiva entre els elements lèxics per la seua significació a) hiperonímia: la significació d’un element inclou la dels altres [és més

genèrica], que són menys extens el terme es diu hiperònim flor ⊃ [clavell, rosa, margarida, …] color ⊃ [blanc, blau, negre, gris, groc, …]

b) hiponímia: la significació d’un element és més concreta / menys extensa que la d’un altre que és més extens, menys concreta, la significació d’un element forma part de la dels altres que és més genèrica el terme es diu hipònim clavell [rosa, margarida, …] ⊂ flor blanc [blau, groc, …] ⊂ color


són cohipònims els elements del mateix nivell respecte de l’hiperònim: clavell, rosa [margarida, …] ⊂ flor

primitius semàntics i classificadors pretensió de caracteritzar “unívocament” els significats dels elements lèxics amb un trets universals o semes, com ara [animal], [humà], etc. Aquests elements‐primitius poden identificar‐se amb els elements més

genèrics: animal, vegetal, mineral ser, ens, cosa, que són més generals, més genèrics

propostes – assajos: relació d’operadors/primitius semàntics que hom suposa que configuren la significació dels elements en combinar‐se, tot i que no sempre una combinació té una correspondència lèxica en una llengua. Connexió amb els classificadors d’una llengua

La funció dels quals és delimitar les significacions dels elements lèxics amb una relació estreta amb la manera particular de concebre el món per part de cada llengua. El wanano (zona entre Colòmbia i Brasil)

té tretze classificadors: una mostra de funcionament:

base adjectivaverd

classificador SN

ja?sá dɨ (arbre) arbre verd ja?sá ria (rodó) fruita verdaja?sá / ja?sá-ri da (allargat, fi) corda verda

2.3. MONOSÈMIA / POLISÈMIA

monosèmia : paraula amb un únic significat. necrosi (paraula tècnica de la medicina) = “gangrena”.

La ciència tendeix a ser monosèmica i les seues paraules són successions lèxicament no estructurades (les nomenclatures) de caràcter unívoc en el significat. Però açò és una iŀlusió: l’ús freqüent d’una paraula encara que siga monosèmica, fa que augmente el nombre de significats, d’accepcions, i passe a ser polisèmica. narcosi “ensopiment, sopor”, ha adquirit també el significat afegit de “embotament”.

La polisèmia és la tendència al significat múltiple de la paraula. En física i ciències de la naturalesa la monosèmia és més freqüent; en canvi, en les ciències socials és més un desig que una realitat efectiva: cristianisme :

1. fe i doctrina inspirada en la revelació del Crist


2. esglésies que es consideren com a seguidores de Crist La monosèmia no té especial interès semàntic, excepte en la definició científica i la manera de realitzar‐la.

En un diccionari cada entrada o lema sol ser seguit d’una sèrie d’accepcions o definicions diverses, que constituïxen amb ella l’article. En este cas hem de parlar sempre de polisèmia, d’eixe recurs tan útil que per extensió del significat original es va arribant a significats figurats de tota classe (metonímia, sinècdoque) i a extensions pròpies de caràcter metafòric.

Mecanismes de polisèmia o extensió del significat d’una paraula 1 metàfora: per semblança

a dent peça de masticació de la boca de l’home o de l’animal, [veg.]: dent d’alls; [mat.]: dent d’una roda;

b cap part del cos cap de govern, cap d’una peça, cap de sèrie, …

2 metonímia: per concomitància plat

recipient tastar el plat (el contingut del plat)

3 sinècdoque: per part de la totalitat cap

part del cos ‘cos sencer’: demanar el cap [demanar la mort de tot el ser viu]

Les paraules patrimonials, les més freqüents, són polisèmicament les més riques.

2.4. ALTRES FENÒMENS DE RELACIONS LÈXIQUES

2.4.1. Homonímia i heteronímia Homonímia: dues paraules que sonen igual però el seu significat és diferent

Déu (N) – deu (V) / deu (numeral dεw) creu (N) – creu (V) cup (recipient) [kup] – cub (políedre) [kup]

heteronímia és el fenomen contrari, aquell en què s’espera una certa homologia o coincidència per assumptes de paradigma, que després es traduïx, no obstant això, en heterologia: bo / millor / òptim, front a boníssim good / better / best en anglés (good – *gooder – *goodest), per comparació amb great / great‐er / great‐est, que són homòlegs o regulars.

la relació d’hiponímia / hiperonímia es dóna en les definicions dels diccionaris: taula “moble {amb plataforma, elevada sobre el sòl...}”


Falsos amics: mots semblants però amb significats sense relació, tot i que a sovint s’empren com a equivalents coca (massa de farina i diversos ingredients) – coca (planta) anglés library library bookshop lecture conference català biblioteca coŀlecció

llibreria llibreria(tenda)

lliçó conferència

reunió congrés

2.4.2. Meronímia / holonímia meronímia

quan es vol establir una relació de cert tipus d’inclusió d’un terme en un altre; la significació del terme X forma part nocional de la significació del terme Y:

entre X i Y hi ha una relació de meronímia si X forma part de Y, si X és una modalitat de Y braç – cos (part de) fuster – ofici (fuster és una modalitat de ofici)

holonímia: si la relació és incloent braç – cos (part de): braç és merònim, cos és holònim fuster – ofici : fuster és merònim, ofici és holònim en general: el noms de significació coŀlectiva són holònims i el s que

designen els seus membres són merònims

holònim pinar flota ramatmerònim pi vaixell ovella

mecanismes: ‒ sinècdoque (part – totalitat): pi – pinar ‒ metonímia (concomitància): cordó – sabata (merònim – holònim)

la relació de meronímia / holonímia es dóna en l’enciclopèdia: conyac “beguda {alcohòlica, obtinguda de...}, {que pren el seu nom de...}”.

2.4.3. El fals problema semàntic de l’homografia i l’homofonia Homofonia: dos paraules es pronuncien igual i s’escriuen de manera diferent

tot i que no signifiquen el mateix Déu (N) – deu (V deure)

Homografia: dos paraules s’escriuen igual però no signifiquen el mateix deu (V deure) / deu (numeral dεw)

però este problema no afecta sinó al significant de la llengua, no als significats. Quan dos paraules s’escriuen i pronuncien igual, pot succeir que ‒ responguen a diferències mínimes de representació entre elles poble a “conjunt de cases” / poble b “conjunt d’habitants d’un lloc”) o que

‒ la cognició diferenciadora entre elles siga màxima, equivalent a l’homofonia


vel: “troç de roba destinat a tapar o ocultar una cosa” deu (V deure) / deu (numeral dεw)

‒ Situació intermèdia es produïx quan la distinta morfologia denúncia la divergència homonímica: ‒ el nou (número) i la nou (fruit del noguer) ‒ (esp) el poli / la poli, el disco / la disco

són simples metonímies, a més intencionadament buscades. Diferent és el fals amic en què el parentiu de les paraules no pot evitar que en

llengües o dialectes diferents es promouen significats diferents també. ‒ anglés lecture no és igual a lectura en català ‒ alemany Gymnasium “institut”, no és gimnàs. ‒ esp. taciturno (taciturn, callat) que no es relaciona amb taza ni turno (sinó

de tacitus, ‘callat’)

3. UN RECORREGUT PER LA SEMÀNTICA ESTRUCTURAL

3.1. INTRODUCCIÓ

La semàntica estructural és la teoria del significat en què es considera que este està sotmés a unes regles i constituïx camps organitzats amb un cert criteri que cal determinar. Esta teoria té el seu naixement en el segle XX. 1. En èpoques més antigues: consideració del significat

a) realisme: les paraules signifiquen en relació directa amb les coses, és a dir, copien directament el món (visió de Plató –Edat Antiga–, de Duns Scoto –Edat Mitjana)

b) convencionalisme: el significat resulta d’una convenció entre els parlants d’una llengua (visió nominalista: postura d’Aristòtil, d’Ockam i avalada hui en dia per la majoria dels filòsofs i lingüistes, sobretot després de Ferdinand de Saussure).

Algunes notes sobre el “realisme”: - l’analogia entre les coses del món i les coses del llenguatge: es diu poma i pomera, no per casualitat [l’analogia s’estableix entre les denominacions, no entre les característiques dels objecte i la denominació];

- podem inventar un verb nou i que sabrem conjugar‐ho de mode automàtic: formatar o *emailear);

- menys casual és que paraules com raucar o tictac o cruixit reflectisquen de mode onomatopeic els sorolls del món


catatà romanés rus hongarés anglés cucut cucu kukushka kakuk cuckoo

2. L’etimologia, que proporciona l’origen del terme i la seua significació, pot indicar també la relació inicial entre denominació (paraula/terme) i allò designat (concepte),

3. l’evolució del significat de les paraules: hostis “estranger” va passar a significar el que perduellis “enemic”, que hui es retrotrau a lʹindoeuropeu *ghostis. Se sistematitzen estes idees amb el naixement de la semàntica moderna: Hermann Paul, en 1880, i Michel Bréal, en 1897, es preocupen per buscar les causes del canvi semàntic:

- per generalització / especialització: armari “lloc per a armes” > “moble per a guardar qualsevol tipus de

coses” [generalització] convent “reunió” > “comunitat de religiosos” [especialització]

- per oposició abstracte / concret escrúpol “pedra xicoteta, punxant”, >

“fre per a que una acció siga immoral, etc.” i “exactitud en el compliment del deure” i “fàstic al menjar o beure” sensorial [de concret a abstracte]

- per reinterpretació meliorativa / pejorativa imbècil “dèbil, feble” > “ximple, fava”, en el psíquic”

- per canvis metonímics i metafòrics cristià “seguidor de Crist” >

“persona” [esp] No hay cristiano que se lo beba; “llengua” habla en cristiano.

pas “acció de caminar” > “moviment de ball” un pas de mambo, “petjada” he vist passos damunt la terra, “lloc per on es travessa” el pas entre dos muntanyes, etc.

- per fosilització: àtom “unitat mínima indivisible” > “unitat de la matèria”

3.2. DISTRIBUCIONALISME, ORDRE DE LES PARAULES I SIGNIFICAT PER ENTORNS

a) marc general: distribucionalisme de Bloomfield (1933), de caràcter conductista : anàlisi del significat produït com a resposta a un estímul El llenguatge s’estructura en oracions, les quals s’articulen en unitats menors

o sintagmes. La significació:


es determina per les connexions entre els elements integrants i els entorns que els envolten es conformen com a xarxes sintagmàtiques i paradigmàtiques per: ‒ l’ampliació o reducció de l’oració : la nova casa / la casa / la nova casa en la muntanya,

‒ la possibilitat de canviar d’orde : la casa nova..., ‒ l’acceptació d’interposicions : la casa roja nova), ‒ es poden substituïdes per altres cadenes : la casa nova en la muntanya / en el barri / al costat de la platja

1) xarxa paradigmàtica: entre elements o sintagmes que ocupen / poden ocupar un mateix entorn o lloc funcional

el camp té una extensió important (observacions) gran reduïda de 200 ha *de 20m3 [+extensió –volum] una caseta ?important ?reduïda [–extensió +volum] menuda amb una extensió important / gran 2) xarxa sintagmàtica:

entre elements o sintagmes que es combinen en constituir una oració, o no és possible la combinació

el camp té 20 m de llarg 20 m *de curt una llargària de 20 m *una longitud curta de 20 m

hi ha entorns en què les paraules guarden prou afinitat X ____ a Y un Z, on cap

va donar / va regalar / va entregar / va cedir / va oferir / va ofrenar / va servir...

És____ que vingues on entren ‒ els adjectius modals necessari /just / desitjable / possible / dubtós, ‒ els avaluatius cruel / bo / bascós... ‒ però no els d’altres grups com *triple / *blau / *tranquil.

Amb un corpus ampli es fan magnífics diccionaris i amb paraules allotjades en frases, unit a la disponibilitat del context, el xiquet va aprenent el significat i va organitzant en la seua ment les xarxes de l’experiència lingüística.


b) caracterització d’entorn argumental: entorn o lloc de la cadena lingüística on són possibles determinats elements que tenen una significació genèrica funcional a la oració. Es pot caracteritzar un a un tots els verbs d’una llengua (Báez San José 2002):

algú VERB alguna cosa entre X i Y interposar coŀlocar plantar arrancar *passar

*passar si X i Y no són [+persona], però passa coca entre Pep o Carles

algú VERB alguna cosa per a X canta planta coŀlocar preparar

c) diferencial semàntic

ideada per Osgood, Suci i Tannebaum (1937), qui apliquen a l’àmbit social els mètodes conductistes. ‒ Es tracta de marcar una de set caselles ordenades de menys a més en una

escala formada per adjectius polars del tipus: feliç ‒ ‒ ‒ ‒ ‒ ‒ ‒ desgraciat, els quals aplicats a pare / mare, a dimecres / enfront d’altres dies, a un determinat partit polític o a la vida sexual dels joves determinen l’inici de l’enquesta semàntica de caràcter social.

‒ Les anàlisis són sempre connotatives. Seria útil este enfocament per als lingüistes si es recorreguera a analitzar paraules com ca «cult.»; gos «coŀloquial»; cus «despectiu», des de la perspectiva de les classes socials o el grau d’escolaritat?

3.3. ESTRUCTURALISME I TIPUS DE CAMPS SEMANTICS.

Tractament – estudi de la significació sobre la noció ‐ instrument de “camp semàntic” Mecanisme general:

1) Sinonímia i antonímia entre elements que es diferencien intralingüísticament

2) homonímia i polisèmia, que fonamenta les associacions semàntiques; possibilita la presència d’estructures ramificades a l’interior d’un sol article del lèxic


possibilitats: a) des d’un terme – forma:

relació de totes les formes – termes que es relacionen per la forma (i distribució significativa) forma i derivats: morir – mort – mortífer – mortuori ‐ …

b) des d’un significat: relació de termes (i variants significatives) que l’expressen [mena de sinònims]

c) semasiologia des d’un terme (forma), relació de totes les definicions que té base del diccionari i fonament de la lexicologia

d) onomasiologia des d’un concepte, no lligat a un terme d’una llengua, relació de tots els termes en una o més llengües que el “denotes / designen” [més restrictiu que el cas b)]

l’organització dels camps semàntics que fa la semàntica estructural es basa en l’èxit obtingut per a la delimitació de les oposicions fonològiques. Açò suposa una idea extraordinària: la recerca de les correlacions, les oposicions internes, particulars o privatives a base de traços distintius, Així tindríem:

a) Oposició bilateral : s’oposa alt/baix, com p/b; multilateral : s’oposa blanc / negre a roig i verd, i estos dos a groc i blau, com

a/e/i. b) Oposició proporcional: l’oposició alt / baix es dóna en ample / estret, llarg / curt,

(l’oposició p/b es dóna t/d o k/g etc.) o aïllada: entre wichay i siqay en quítxua “ascendir: pujar de manera més o

menys vertical” i “enfilar: pujar en verticalitat total”.

c) Oposició equipolent: entre ample/prim, que s’oposen com de 2a/3a dimensió, i estret/gros (superior / inferior a la norma); b/d s’oposen com a labial/dental, però també com a sonora/sorda.,

gradual: esfèric – rodó – ovalat ‐ quadrat, (e/i són tancades respecte a a, però i ho és més que e).

privativa: formal / informal com oposats que no permeten gradació interna (p/b s’oposen per la sordesa / sonoritat, com a trets oposats).

d) Oposició constant: ètic / antiètic . neutralitzada: la distinció “mascle” – “femella” de lleó / lleona es

neutralitza amb lleó (sentit genèric): El lleó és feroç (lleó o lleona) però deixa de ser‐ho en La lleona havia parit dos cadells, (m/n/ŋ es


neutralitzen en posició implosiva: camp/cant/cranc). Les investigacions de Coseriu o Germain han sigut, generalment per estos direccions, però estos no són ni de bon tros tots els tipus de camps semàntics possibles. Els camps semàntics poden ser a més:

b) relació [lògica]: opositius, associatius c) relació conceptual: lineals, subordinats d) relació segons les llengües considerades: unilingües, plurilingües e) relació gramatical: lingüístics, sociolingüístics f) relació categorial: monocategorials, pluricategorials

1. relació [lògica]: a) opositius: operen per sinònims i antònims;

p. ex. el camp semàntic de les dimensions: alt/baix vs. profund/succint, etc.) b) associatius: ho fan per ramificació semàntica des d’un centre donat.

Pertany a aquest tipus el camp associatiu de Bally (1940), que pot abastar el centenar de paraules exemple: camp associatiu de “bou”:

També la configuració associativa de Guiraud (1975).

2. relació conceptual: a) lineals

relació d’elements lèxics entorn a una mateixa noció, p.ex. ‘inteŀlectual’: inteŀligent, llest, savi, ignorant, boig, desmanyotat, … (Trujillo 1970)

b) subordinats.

vedell vedella

banyes

jou

carro

mugir rumiar

llaurar

força

pesadesa

vaca

toro brau

sexe

capat edat

connotació b meronímia

bou connotació a

funció

fisiologia

lentitud

ressistència


casos en què uns elements depenen d’altres, p. ex. termes de parentiu: nét (de) / iaio (de) (el significat de net comporta el de iaio, a l’inrevés) casos en què els elements es relaciones per meronímia, metonímia, etc. (Porzig 1934), llepar / llengua [instrument] – plat [objecte] talar / destral [instrument] – arbre [objecte].

3. relació segons les llengües considerades: a) unilingües, p. ex., estructurar el camp semàntic del parentiu en una llengua, b) multilingües (contrastius): estructurar el camp semàntic del parentiu en

diversos idiomes:

concepte de “germà” català èuscar referent

baró anaia femella

germà neba

baró arreba

parlan

t

femellagermana

ahizpa 4. relació gramatical: a) lingüístics. Agrupació d’elements per criteris com la semblança d’arrel

(casos de derivació, composició, flexió)

català àrab cantar ‘escriure’ k_t_b cantant ‘llibre’ kitāb k‐i‐t‐ā‐b‐ cant ‘llibrer’ kutubī k‐u‐t‐u‐b‐ī‐ cantussejar ‘pamflet’ kutayyib k‐u‐t‐ayyi‐b‐ cançó ‘escriure cartes’ takattaba ta‐k‐a‐t‐t‐a‐b‐a ‘biblioteca’ maktabat ma‐k‐t‐a‐b‐at ‘màquina d’escriure’ miktāb mi‐k‐t‐ā‐b‐

b) sociolingüístics: ‒ relació d’elements per criteris de variació d’ús:

p. ex., tractament a l’espanyol peninsular i a la zona de “voseo”:

esp. “voseo”tú

[igual] vosotrosusted

[respecte]ustedes

vos


‒ formes d’una noció, situacions en què s’empren [terminologia pròpia de situacions, ambients, etc.]: termes‐sentits que configuren una manera de conducta d’oci de determinada franja d’edat: “disco” ‒ termes de “persones‐oficis”: camber, dj… ‒ termes de beguda ‒ termes d’emocions ‒ termes de balls – cançons ‒ termes d’espais etc.

5. relació categorial. L’estudi de l’estructura del significat es veu matisat per la categoria elegida per a fer‐ho.

a) monocategorials (de l’adjectiu, Calvo 1986; del verb García Hernández 1980, etc.)

b) pluricategorials, que la mescla de categories porta necessàriament al camp subordinat.

3.4. GENERATIVISME I ANOMALIES SEMÀNTIQUES

1957 naix l’escola lingüística del generativisme. Línies: A) separació entre sintaxi i semàntica: ‒ model sols sintàctic, res de semàntica (1957)

No es pot predir oracions agramaticals pel sentit (i que sí són gramaticals per la forma). Exs.: correctes però sense sentit

Colorless green idees sleep furiusly La serenitat ausculta a la insurrecció

‒ Katz i Fodor (1963) proposa una lectura semàntica per coŀlocacions que permetrà interpretar les oracions de la llengua sense ambigüitat

dia calorós quadra, però *dia sume, no The man hits the colorful ball “L’home colpeja el baló colorat”

és una solució que passa per combinar colorfull amb ball i suprimir lectures com *ball acolorit o *baló colorista (ball “pilota, baló; ball, bala, testicle, palpís del dit”, etc.; colorfull “vistós, colorit, acolorit, colorista”); que passa després per coŀlocar el parell colorfull ball al costat de hits (hit “donar, colpejar; atacar; anotar‐se, marcar; topar‐se amb alguna cosa”) i separar les combinacions no desitjades *colpeja el ball o *ataca el ball) i així successivament fins a arribar al conjunt oració (O) mitjançant estos càlculs anomenats regles de projecció.


La pregunta és com pot un parlant interpretar estes coses i la resposta és recorrent al diccionari mental que hi ha entrades del tipus homonímic i polisèmic. Ex. d’entrada lèxica per a (esp.) cardenal:

card

N

anim

humà

religi

Coŀlegi Església Catòlica

«O1»

dany

anim

ocell

Equimosi color blau disting

Categoriagramatical

marcadorsemàntic (classema)

restriccionsselectives

Família tord cap amb plomes roges

«O2» «O3»

inani

O1: admet bendecir amb el sentit de ‘càrrec al coŀlegi de l’Església Catòlica’,

però no amb el sentit ‘dany físic’: El cardenal bendijo a los fieles *El cardenal [dany físic] bendijo a los fieles

O2: admet cantar [en suport dèbil] amb el sentit de ’ocell’, però no amb el sentit ‘càrrec al coŀlegi de l’Església Catòlica’:

El cardenal cantaba en el cable telefónico *El cardenal [càrrec eclesiàstic] cantaba en el cable telefónico

O3: admet salir [en el cos humà] amb el sentit de ‘dany físic’, però no amb el sentit ‘càrrec al coŀlegi de l’Església Catòlica’:

Le salió un cardenal en la rodilla *Le salió un cardenal [càrrec eclesiàstic/ocell] en la rodilla

La teoria de les coŀlocacions és acceptable;


per exemple, els sintagmes següents ens permeten comprendre el significat múltiple de verd.

‒ plantes verdes − alumnes verds en Història ‒ faves verdes − partit dels verds ‒ succeïts verds

No obstant això, es perd la perspectiva general de l’estructura del lèxic si es bassa simplement en les combinacions empíriques (anàlisi combinatòria).

B) relació sintaxi i semàntica: 1. predomini de la sintaxi sobre la semàntica (Chomsky 1965)

la semàntica és una part – component interpretatiu que proporciona contingut lèxic segons les característiques – condicions que estableix l’estructura – composició sintàctica (Chomsky 1965, ss)

2. predomini de la semàntica: semàntica generativa a) inserció lèxica paulatina segons es va “conformant” l’oració; possibles

raons ‒ un context sintàctic: comptar demana un SN‐objecte plural Pep compta monedes / boletes / ovelles Pep compta el ramat on ramat = SN singular, sentit coŀlectiu (=plural) la selecció sintàctica del SN‐objecte no es compleix, però és gramatical

‒ es “millora” la descripció amb una inserció lèxica segons es va conformant l’estructura oracional;

b) això comporta i. certs elements lèxics apareixen per “reconfiguració” d’estructures

corresponents a altres elements més simples ii. “composició” essencial, primitiva, amb elements simples o primitius

Per ex.: morir, matar, que es relacionen amb ser no viu, cosa que es mostra clarament en llengües aglutinants


convertir

fer

no

viu

X

Y

O

O

O

convertir

fer

no

viu

X

Y

O

O

O

O

convertir

fer

no viu

X

Y

O

O

O

= mort

convertir

fer

no viu

X

Y

O

O

= morirconvertir fer no viu

X Y

O

= matar


3. teoria casual (Fillmore) imbricació entre estructura i sentit funcional dels components integrants

- composició enunciat (oració) - modalitat + estructura oracional

modalitat: negativa, passiva, aspectual, modal, temporal... - estructura oracional: predicació sobre arguments - arguments: SN amb una funció; els SN tenen una composició de

P+SN, pròpiament són SP‐arguments - cas: un argument amb un sentit funcional en l’oració

casos: - agent/nominatiu PEP parla - instrumental LA CLAU obri prou bé - objectiu Pep obri LA PORTA amb el nas - locatiu PARIS està a França - experimentador PEP viu [experimenta el que designa el verb‐

predicació] - benefactiu Pep dóna el detall A LA CONSELLERA - força EL VENT destroça el plantiu - factiu Pep compon VERSETS [objectiu creat]

4. darrers models:

Pes de la peça lèxica amb una estructura de sentit i ús que determina la conformació de l’oració (i el sentit oracional).

4. COGNITIVISME

Consideracions inicials - Percepció de la realitat pels sentits - Selecció d’allò que en cada moment sembla al perceptor més

adient/rellevant - Integració dels estímuls de la percepció en un conjunt, els quals operen

com una mena de xarxa o representació de la vida - Amb aquesta “percepció” el que es fa és categoritzar allò percebut

segons una sèrie de condicions [que defineixen a cada moment aquesta categoria]

Projecció a la semàntica: semàntica cognitiva Supòsit elemental: les coses no són, sinó que s’aproximen [es categoritza] o

s’allunyen d’un punt de referència [no es classifica pròpiament] És un relativisme Identificar una “realitat” com a una categoria determinada [com pertanyent

a una categoria] és prou en determinar si hi ha un conjunt de trets


suficients, tot i que cadascun d’ells individualment no siga prou per a identificar‐lo

Per exemple: identificació de pardal, gallina, estruç, falcó, pingüí, ocell, mosca, com a au:

Si es pren com noció d’au un conjunt de propietats o trets com els següents, cadascun dels elements anteriors s’apropa o allunya, es considera com a representat més o menys típic del que és una au:

au pardal gallina estruç falcó pingüí ocell mosca vertebrat + + + + + + – ovípar + + + + + + + amb plomes + + + + + + – amb bec + + + + + + – amb ales + + + + ? + + vola + ? – + – + +

pardal, i ocell són representants més típics que falcó, i aquest que gallina; són menys estruç i pingüí; no ho és mosca.

Implicacions: a) la significació dels elements no és una qüestió fixa (estanca), sinó variable, de continuïtat entre fenòmens, amb una caracterització o definició borrosa (els límits que ho caracteritzen)

b) s’estableix com una mena de situació més clara o prototipus. Via cognitiva:

1) prototipus 2) constructivisme 3) percepció figura‐fons

1) prototipus

elements més idonis, representants d’una classe p. ex.: sobre au: pardal, ocell, no tant estruç, pingüí mecanisme de relació en dues direccions: a) relacions internes:

relacions de proximitat (meronímia): pardal – gallina / falcó relacions d’equivalència (sinonímia): pingüí – frare ocell – pardal relacions de distinció (antonímia): pardal ‐ gat

b) relacions verticals adscripció a classes (hiperonímia) falcó (au) adscripció a subclasses o

especificacions (hiponímia) pardal – pardal d’ala blanca, pardal de passa, etc.


Connexions: sembla ser prou semblant a la percepció mental que tenim del món: Preposicions (espanyol): a, ante, cabe, con, contra, de, desde, hacia, hasta, para, por, según, sin, [so], sobre, tras. a) a) més “autèntiques”: a, con, de, desde, … b) b) no tant: cabe, según ( semblant a como, però como no és preposició) c) c) frases preposicionals: en nombre de, por obra de, …

2) constructivisme en semàntica s’estableixen relacions entre els elements individualment i no tant en bloc, seleccionant alguns trets que són com punts de referència - mecanisme de metàfora: summe, summa: a) > b) a) alt, elevat, superior: summa felicitat b) mont gran: summa importància

- mecanisme d’escenari / escena elements que constitueixen una “activitat” / “estat”, … p. ex.: venda – compra situació que comporta [els elements que conformen l’escena de comerç] ‐ objecte: mercaderia ‐ acció: comerç ‐ instrument: diners ‐ participants: comprador, venedor

3) percepció: figura – fons; efectes – causes allò que es configura com “centre” de la percepció figura allò que és el context que envolta la figura fons p. ex.: ubicació:

— la bicicleta és al costat de l’arbre figura – bici ; fons – arbre — l’arbre és al costat de la bicicleta figura – arbre ; fons – bicicleta canvi de referent

5. SEMÀNTICA D’UNITATS INFERIORS A LA PARAULA

La significació: es detecta en diversos nivells: - lèxic, - oracional - infralèxic aquí: estudi de la significació en la morfologia, la significació relativa als morfemes (pròpiament els derivatius, no els arrels)

mecanismes [de relació significativa]: sinonímia ; exemples


- gentilici (explicable per l’ètim del morfema) ‐à : saragossà ‐i : barceloní (de l’àrab) ‐enc : castellonenc ‐és : empordanés

- activitat ‐dor [+actiu]: oïdor fabricador regidor seguidor servidor ‐nt [+estàtic]: ioent fabricant regent següent servent

- abstracció ‐ció [resultat]: torbació aplicació població violació sanació ‐ment [procés]: torbament aplicament poblament violament sanament (no és N)

- ‘convertir en’ ‐itzar: fertilitzar ‐itar: debilitar ‐icar simplificar

- ‘acció’ però amb distinció de tipus: ‐ejar a) fer una acció amb: bracejar, cabotejar, musclejar b) tenir aspecte de, tirar a: verdejar, rossejar

6. SEMÀNTICA D’UNITATS SUPERIORS A LA PARAULA

6.1. SIGNIFICAT ARGUMENTAL I SIGNIFICAT PRESUPOSICIONAL

- quin és el significat de les unitats superiors a la paraula, del sintagmes, de les oracions i dels textos i

- com abordar‐lo. nivells a) oració (A): anàlisi lògica; taules de veritat (§6.2) b) semàntica suboracional: SN i SP (§6.3) c) semàntica interoracional i del discurs (§6.4) A) nivell oracional 1. oració com a representació del món:

Una oració denota activitats, estats – situacions, emocions, etc. Composició oracional, elements amb significació

— verb V, que relaciona (funció) — substantiu N, que té una funció referencial — ús de mecanismes com la determinació, relacionants, marcadors

temporals, etc.


des d’on [es fonamenta] a) sentits oracionals, reflectits per

— les nocions denotatives (de substantius N, adjectius A, adverbis Avd)

— amb les acotacions que impliquen mecanismes com la determinació, denotació espaciotemporal, relacions, etc.

b) sentits dels verbs, des de la teoria de valències: el significat oracional està connectat amb la capacitat de regència de les funcions argumentals per apart dels verb; per la qual cosa el V esdevé com l’eix essencial de l’oració exemple a) algunes llengües expressen amb el V, nucli verbal, tota una síntesi

oracional: basc: ikusi zaitu ‘veure’ aux verb amb els arguments: ‘ell et veu’

(especificació argumental) Arantzak zu ikusi zaitu (‘Aranxa et veu’) esp. maniatar verb atar + objecte manos > verb sintètic maniatar que

incorpora l’objecte (locatiu) b) casos dubtosos: expressions analítiques de “conceptes” verbals:

prendre terra = atracar, desembarcar prendre la paraula = parlar prendre nota = anotar les formes ‘objecte’ no són pròpiament arguments

aquestes formes inclouen la noció / estructura argumental

2. significació expressa i implícita

- significació expressa: el que es diu explícitament: Pep aparca el cotxe ‘el senyor que té el nom Pep fa una acció que és deixar de manera ordenada (aparcar) un objecte mòbil (cotxe)’

- implícita: informació no expressa, les pressuposicions 1. supòsit

de l’oració anterior: hom suposa que els interlocutors coneixen l’existència d’un senyor anomenat Pep:

2. informació que s’en deriva; informació diferent segons el verb impedir i mirar (→ = implica, es dedueix que) impedir (efectes diferents amb la negació): Pep impedeix que Y entre a casa → Y no entra a casa Pep no impedeix que Y entre a casa → Y entra / pot entrar a casa


mirar (efectes no diferents amb la negació): Pep mira si Y entra a casa → Y pot entrar o no a casa, però l’acció

de Pep no afecta Pep no mira si Y entre a casa → Y pot entrar o no a casa, però

l’acció de Pep no afecta

3. sentits oracionals locutiu: allò que diu, contingut proposicional iŀlocutiu: com ho diu: noció de desig, ordre, enunciació expressat

per - termes (tan de bo): tan de bo ploguera! i/o - la presència d’un verb performatiu (demanar que):

et demane que estudies perlocutiu: marcar la intenció - explícita: t’ho dic perquè ho sàpies - implícit: aigua! (ordre: porta’m…)

6.2. LÒGICA I TAULES DE VERITAT

a) una oració és vera / veritable (V) o falsa (F), la qual cosa és la seua significació - la V/F d’una oració es determina segons un càlcul sobre unes taules

de veritat contemplant mecanismes d’operador (negació) i de connectives lògiques (conjunció, disjunció, etc.)

- ampliació amb l’anàlisi de predicats: - relació entre predicació i arguments amb els efectes dels operadors

universal, existencial, etc. b) lògica polimodal

- l’anterior anàlisi es basa en el valor V / F, és una anàlisi o lògica bimodal

- la lògica polimodal tracta de captar situacions que no són casos típics d’una proposició oracional; per ex.: - una oració serà V / F, però - un SN no és pròpiament una oració, per tant no pot ser V / F, sols

s’ajusta “parcialment” si és un SN deverbal c) altres tipus d’expressions

la V / F d’expressions depén de la situació extralingüística: ara neva sols es V si en el moment de la seua enunciació s’està produint tal fenomen


6.3. SEMÀNTICA SUBORACIONAL: SINTAGMA NOMINAL I FRASE PREPOSICIONAL

SN i SP són elements de composició oracional amb a) caracterització sintàctica

- SN és endocèntric, projecció d’un nucli N - SP és endocèntric, projecció d’un nucli P

b) funcional (sentit) - SN és un argument respecte a la predicació V - SP

- SP

- és (expressa) una circumstància respecte a la predicació V - de vegades marca una funció argumental: dóna un llibre A PEP per tant, la seua significació, conducta

a) normalment marca una circumstància b) pot denotar un canvi de funció, de circumstància a

argument: - sense modificació: resideix al carrer X residir té un complement “natural”, intern, en X

- amb desaparició de la preposició: ha fet pols la taula pols no és un argument de fer, tot i que en té forma (com la taula), és circumstància i sense marca preposicional

6.4. SEMÀNTICA INTERORACIONAL I SEMÀNTICA DEL DISCURS.

El discurs consta d’oracions La seua significació (significació discursiva)

no és una simple acumulació dels significats oracionals, sinó una organització d’aquest suportada per uns mecanismes: a) la cohesió textual b) la coherència

a) la cohesió textual

reflectida, per exemple, per l’anàfora: Arribàrem a l’hotel. Era com ens l’havien pintat

La segona oració reprén el tema de predicació amb - el pronom el (l’ )anafòric, que té o fa una referència textual anterior

(l’hotel) - la marca de nombre – persona verbal que permet l’eŀlipsi

si apareguera un SN (subjecte) l’home Arribàrem a l’hotel. L’home era com ens l’havien pintat

es trencaria la cohesió, la relació entre les dues oracions


Per tal de mantindre‐la (la relació) caldria una altra oració [enmig] Arribàrem a l’hotel. Ens rebé un senyor. L’home era com ens l’havien pintat

b) coherència

entre el que es diu i l’experiència cognitiva el gat miolà i alçà el vol aquesta oració sols és acceptable si li donem un sentit figurat a alçar el vol (= fugir) si no, és incoherent: entre l’experiència que tenim de gat i el que es diu, volar.

7. LECTURES RECOMANADES

Baylon, Christian; Fabre, Paul (1978): La Sémantique, Paris, Nathan. En espanyol: La semántica, Barcelona ‐ Buenos Aires ‐ Mèxic, Paidós, 1994. Trad. de Mª Teresa Valbuena.

Obra de 307 pàgines, clàssica en la seua concepció. Conté propostes d’exercicis semàntics a final de la majoria dels capítols en què s’estructura). La darrera part de l’obra se centra en diverses aplicacions de la semàntica a la traducció, a l’anàlisi del discurs i a l’ensenyança del vocabulari.

Gutiérrez Ordóñez, Salvador (1989): Introducción a la semántica funcional, Madrid, Síntesis.

Se centra únicament en la teoria funcional, amb la qual cosa combina la visió saussureana i posterior del signe lingüístic i altres pressupostos de la teoria del llenguatge en l’àmbit estructural amb problemes pragmaticofuncionals i l’estudi semàntic pròpiament dit: la connotació, les unitats semàntiques, els paradigmes lèxics, les relacions internes en el lèxic i les suposades anomalies del significat: vaguetat, ambigüitat, indeterminació, etc.

Kleiber, Georges (1990): La sémantique du prototype, Paris, Presses Universitaires de France. En espanyol: La semántica del prototipo, Madrid, Visor, 1995. Trad. d’Antonio Rodríguez Rodríguez.

Obra on s’aborda el model cognitiu.

Lyons, John (1977): Semantics, London, Cambridge University Press i (1980): Semàntica, Barcelona, Teide,. Trad. de Ramón Cerdà.

La millor obra del seu gènere. Llenguatge clar i directe i una traducció impecable. Aborda, en primer lloc, què és el significat, la comunicació i la informació i com funcionen els sistemes semiòtics. Més endavant estudia les escoles semàntiques més conegudes (fins al moment de la seua redacció): conductisme, logicisme, teoria referencial del lèxic i, sobretot, la semàntica estructural i la teoria dels camps semàntics. En la segona part aborda les relacions entre la semàntica i la gramàtica, es deté en les entrades lèxiques dels diccionaris i analitza de quin mode la situació pragmàtica incideix en l’àmbit semàntic. L’obra conté una bona bibliografia, índex analític i també un glossari bilingüe


anglés‐espanyol.

Luque Durán, Juan de Dios (2001): Aspectos universales y particulares del léxico de las lenguas del mundo. Granada, Universidad‐Diputación. Sèrie Granada Lingvistica.

Estudi seriós i diversificat del lèxic de les llengües del món. Considerat des de la perspectiva tipològica, l’estudi conté estudis particulars sobre els paràmetres amb què s’analitza el lèxic, la conceptualització del llenguatge, la necessitat i gènesi de les paraules, els seus aspectes sincrònics i diacrònics. L’autor indaga el lèxic des de diversos àmbits: les relacions del lèxic amb la gramàtica, l’estructura general del lexicó, l’organització de la realitat i la relació món – llengua, etc., els processos de simbolització i molts altres. L’obra cita més de 350 llengües de totes les famílies del món.

els sentits del llenguatge - uv.es · el mundo tiene multitud de sabores y resabios distintos...

Documents