LA MARINA

El cabotatge

El cabotatge és un sistema de transport marítim, practicat des de l’època dels grecs idels romans, que antigament es feia entre ports relativament propers i orientant-seper la visió de la costa. Durant molts segles, el cabotatge va ser el principal tipus denavegació existent a la costa catalana i va tenir una gran importància des del punt devista econòmic. Vins, aiguardents, cereals, fruites, cotó, sal, fusta, suro, cànem, pes-ca salada... eren alguns dels productes més corrents que es transportaven per mar,quan no hi havia carreteres ni ferrocarril.

Premià de Mar formava part d’aquestes rutes comercials. La Gran Enciclopedia Es-pasa, en l’edició de l’any 1922, diu que el poble disposa d’una “playa habilitada pe-ra embarque de naranjas”, que llavors eren un producte abundant a la zona. Tambétenim constància del pas d’embarcacions de cabotatge per Premià gràcies a les pa-tents de sanitat. Aquests documents certificaven que una embarcació en trànsit esta-va lliure de la pesta i de qualsevol altra malaltia infecciosa. Fins al segle XVIII la sani-tat marítima i la inspecció sanitària dels vaixells estava a càrrec exclusiu dels munici-pis, que tenien potestat absoluta en aquest camp.

-139-

En la història de Premià de Mar hi va haver un grup nombrós de premianencsque es va relacionar amb el mar a través del cabotatge i, sobretot, del comerç

amb Amèrica, en l’època daurada de la navegació a vela. Però no pretenem escriurela història de la marina mercant premianenca. Aquest estudi, en gran part, ja està feti és obra de Joaquim Moragas i Botey, que de manera acurada i meticulosa va docu-mentar la història de les famílies marineres de Premià en diversos treballs d’un valorimmens des del punt de vista de la conservació del patrimoni marítim.

La marina premianenca no va tenir mai la importància que arribaria a tenir al Mas-nou i a Vilassar. Possiblement perquè Premià de Mar no tenia drassanes dedicades ala construcció de grans velers, ni tampoc escoles de pilots com les que hi havia enaquestes poblacions veïnes. Emerencià Roig, en el llibre La marina catalana del vuit-cents, apunta que a Premià hi havia construcció naval en parlar de les drassanes ca-talanes: “les principals foren les de la Barceloneta, Masnou, Arenys, Canet, Blanes, Llo-ret i Sant Feliu; també n’hi hagué, de menys importància, a Premià, Mataró, Malgrat iPalamós”. Però no hem trobat cap document que acrediti l’existència de drassanes aPremià. En el cas d’haver existit, segurament s’haurien dedicat a la construcció debarques de pesca i de cabotatge.

-138-

Les embarcacions més utilitzades per al cabotatge eren les barques de mitjana. Ana-ven aparellades de vela llatina, amb dos pals, major i mitjana, d’aquí el nom. Trans-portaven mercaderies destinades al consum de les poblacions de la costa catalana ivalenciana. Fins i tot duien càrrega per als vaixells que feien la ruta d’Amèrica. Enuna descripció que el literat, historiador i polític Víctor Balaguer va fer de Premià deMar l’any 1857, deia:

Cuenta la matrícula de Premià doce barcos de pesca y uno de tráfico de cabotage;y de otras matrículas montadas por los vecinos de este pueblo; como dueños o in-teresados hay cuatro de cabotage y diez de carrera a América.

El cabotatge era important per a l’economia premianenca, per això la barca de mit-jana és l’embarcació que apareix a l’escut de l’Ajuntament de Premià de Mar des delseu naixement l’any 1836, com un símbol del Premià mariner.

-141--140-

Patent de sanitat a favor del llaüt San Antonio, del 1795.

El vaixell està “libre de peste y de todo mal contagioso”. La barca de mitjana, símbol de Premià de Mar.

tant, podien calcular més o menys quin dia arribaria. En sentir els tocs de sirena, ladona sortia al terrat o al mirador de la casa i saludava el vaixell amb senyals de ban-deres. Mentre el parent desembarcava i duia a terme els tràmits duaners correspo-nents, la dona o la mare pujaven a la Cisa a posar un ciri a la Mare de Déu per agrairla tornada. Sembla, doncs, que el nom del carrer de Gibraltar, on hi ha la farmàciade can Fontrodona, ve d’aquest costum de les famílies de mariners, d’anar-hi a bus-car notícies dels seus parents.

I parlant de Gibraltar, diuen que les diferències de riquesa entre Premià i les pobla-cions veïnes es devien al fet que als marins premianencs els queia la bossa quan tra-vessaven l’estret de Gibraltar. També es diu que el més corrent era que els marinerspremianencs es retiressin amb la petita fortuna de deu mil duros, la casa i la vinya,element que també va ser molt representatiu del Premià del segle XIX.

El deteriorament del sistema colonial i la pèrdua de Cuba i Puerto Rico l’any 1898van posar fi al pròsper i lucratiu comerç català amb Amèrica. Tot i això, els negocisa l’altra banda de l’Atlàntic van ser l’origen de moltes fortunes. Una bona part d’a-questa riquesa va revertir després a Catalunya a partir del retorn de molts catalansque havien fet diners en terres americanes, els famosos indians. Alguns d’aquests in-dians van contribuir a la industrialització del país, com Miquel Biada, impulsor delprimer ferrocarril d’Espanya entre Barcelona i Mataró.

-143-

El comerç amb Amèrica

L’any 1765 el rei Carles III va autoritzar el lliure comerç amb Amèrica, que fins lla-vors havia estat un monopoli de les ciutats de Sevilla i Cadis. La construcció de vai-xells es va disparar i molts catalans es van decidir a fer les Amèriques. Catalunya vaviure un període de gran expansió econòmica que duraria fins a la pèrdua de les co-lònies, el 1898.

Al segle XIX el comerç amb Amèrica es basava en diverses rutes al voltant de les An-tilles, com la famosa “ruta del tasajo”. Un hipotètic viatge seguint aquesta ruta co-mençaria a Barcelona o Tarragona, amb una càrrega de vi cap a Montevideo o Bue-nos Aires. Un cop allà la càrrega es canviaria per tasajo (carn seca i salada) per ven-dre’l al Brasil o a Cuba, on serviria d’aliment als esclaus de les plantacions. El vaixellcontinuaria el viatge cap a Nova Orleans, Xàrleston o Brúnsvic, als Estats Units, onembarcaria cotó per vendre’l a Catalunya. Els capitans d’aquests vaixells, a més debons navegants, havien de ser bons negociants per treure el màxim benefici de ca-dascun dels carregaments.

Aquests viatges podien arribar a durar un parell d’anys i la tornada a casa dels mari-ners era molt esperada. A Premià de Mar hi havia el costum, quan un dels seus pi-lots o capitans arribava d’un llarg viatge, de fer tres tocs de sirena des del vaixell per-què la família sabés que ja era allí. Els parents del mariner ja havien consultat el po-pular Brusi –el Diario de Barcelona, degà de la premsa continental-, que es rebia acan Fontrodona, i sabien des de feia dies que havia passat l’estret de Gibraltar. Per

-142-

quan ja estava a punt d’emprendre el retorn, rebé la visita del marí “fugitiu” queen veure un vaixell que venia de Barcelona, hi anà per veure si hi havia algú queli pogués donar notícies de Premià. Sense pensar-ho dues vegades, en Primo cri-dà un parell d’homes de la tripulació i el tancaren amb clau en algun lloc delvaixell i no el varen obrir fins que foren en alta mar. En arribar a Premià el vaportar a casa seva (d’en Primo) i ell anà a veure l’esposa del marí (sembla que esdeia Anna), i per no sobtar-la massa, li començà a parlar dient-li que l’haviavist, que estava bé, i acabà dient-li que el seu marit ja era a Premià. El reen-contre fou feliç i tot acabà bé.

Cap allà al 1920 el capità Jaume Font va comandar el vaixell el Viuda Llusà, una fra-gata de 1.711 tones i 72 metres d’eslora construïda als Estats Units. Aquest era el vai-xell noruec Helicon, que els alemanys havien fet presoner. El van comprar uns arma-dors xilens i després la casa Llusà de Barcelona.

En Primo va tenir un fill marí, en Jaume Font i Mas, nascut el 1885, que va ser pi-lot i enginyer electricista. Durant la guerra civil va ser segon comandant de la Co-mandància Marítima de Barcelona.

El capità Joan Font i Alsina va néixer el 1844 i era conegut com en Joanet de la Laia.En un viatge, tornant dels Estats Units, a bord d’un vaixell del qual n’era propietaria mitges amb un soci, van naufragar quan ja eren al Mediterrani. Però el vaixell ana-va carregat de fusta i això va impedir que s’enfonsés. És evident que la càrrega va serprovidencial a l’hora d’evitar un desenllaç que, amb uns altres materials, hauria po-gut ser dramàtic. En arribar sans i estalvis a Premià van portar un exvot a la Cisa.

-145-

Capitans i pilots

No està a l’abast d’aquest llibre fer el retrat biogràfic dels capitans, pilots i mariners dela marina premianenca. Com ja hem dit al començament, aquesta feina la va fer admi-rablement en Joaquim Moragas. Però sí que volem fer la semblança d’alguns d’aquellsmarins destacats, a través d’unes quantes fotografies que ens han caigut a les mans.

El capità Jaume Font i Lloveras va néixer pels voltants del 1855. Tothom el coneixiaper en Primo, motiu que li van posar uns italians en considerar-lo “il primo”, el pri-mer. A la façana de casa, al carrer de Gibraltar, hi tenia pintada una bandera de l’U-ruguai, país amb què tenia molta relació i s’estimava molt. Tant que, abans de mo-rir, va demanar ser embolcallat amb la bandera uruguaiana. També eren seves lesbanderes del codi internacional de senyals que es pensaven al campanar de l’esglésiaper la Festa Major. Una vegada va salvar la tripulació d’un vaixell alemany i en agraï-ment el Kaiser d’Alemanya li va enviar un rellotge d’or amb la seva efígie. Curiosa-ment, en Primo no sabia nedar.

Joaquim Moragas va recollir diverses anècdotes sobre el capità Font, entre les qualsen destaca una d’un viatge que va fer a finals del XIX o principis del XX:

Hi havia un matrimoni premianenc en què el marit, que era marí, en un viat-ge que féu a Amèrica va decidir de no tornar a casa, almenys de moment. La se-va esposa demanava als marins amics que feien aquella ruta que, si el veien, pro-curessin de fer-lo tornar a casa. En Primo, en un viatge que féu a aquell lloc,

-144-

-147--146-

La fragata “Viuda Llusà”, de 72 metres d’eslora, comandadapel capità Jaume Font i Lloveras, en Primo, l’any 1920.

Jaume Font i Lloveras (amb gorra) amb el cap de Duanes i uns amics,a bord de la corbeta Francisca Nadal. Montevideo, 1908.

Joan Font va tenir dos fills marins com ell, en Marian i en Josep Font i Fontrodona,nascuts el 1881 i el 1878, respectivament. Els germans Font van pilotar els vaporspesquers Santa Ana i Santa Adela, que en esclatar la guerra civil van perdre la “san-tedat” del nom i es van quedar només en Ana i Adela. A bord d’aquests vaixells vanser perseguits, tirotejats, bombardejats i torpedinats, però van aconseguir sortir-se’n.

En Moragas recull una anècdota que va passar al Mar del Plata entre en Josep Fonti un vaixell del Masnou i que il·lustra molt bé la rivalitat que hi havia entre els ma-riners de Premià i el del poble veí:

Diu que una nit molt fosca anaren uns quants en un bot, fent-se passar per la pa-trulla del port, i es dirigiren a l’indicat vaixell que hi era ancorat i amb tonalitatargentina cridaren al guarda de nit del vaixell dient-li que volien parlar amb elcapità; el guardià els digué que ja era a dormir, però ells insistiren fins que el guar-dià anà a despertar el capità i aquest es llevà i els preguntà què volien, i aleshoresels del bot li digueren, en català, ¿quant en vols pel paller i les claus?, referint-se al’escut del Masnou que duia el veler. La resposta del capità fou immediata: “ja nohauríeu d’ésser de Premià!”. Ho havia endevinat.

Jaume Cisa i Mas, nascut el 1892, era maquinista naval i el 1918 va entrar a la com-panyia Transmediterranea. El 30 de maig del 1937, en plena guerra civil, anava demaquinista en el Ciudad de Barcelona, que transportava un contingent d’aviadors es-trangers voluntaris que anaven a servir a l’exèrcit republicà. En total el vaixell duia312 passatgers i 60 tripulants, segons dades oficials de l’època. El vaixell, que haviasalpat de Marsella i es dirigia a Barcelona, era perseguit per un submarí italià. El ca-

-149--148-

El capità Jaume Font i Mas amb la tripulació del seu vaixell.

pità va intentar refugiar-se al port de Roses, però va rebre l’ordre de continuar elviatge, navegant el més a prop possible de la costa. A l’altura de Malgrat el Ciudadde Barcelona va ser torpedinat. El capità va cridar el maquinista a la sala de màqui-nes per intentar embarrancar en un banc de sorra, però no va tenir temps perquè elvaixell es va enfonsar de seguida. En Jaume Cisa va desaparèixer en el sinistre en quèhi van morir 200 persones, també segons xifres de l’època. Però en Josep Cisa, fill delmarí mort, manté que les víctimes van ser més de 600. Això significa que el vaixellduia més homes dels que sempre s’havia dit.

Totes les catàstrofes marines són doloroses, però en el cas de la família Cisa encaraho són més, perquè el pare d’en Jaume Cisa, el capità Josep Cisa i Gelpí, també vamorir en un naufragi, el març del 1915, quan el seu vaixell, el bergantí goleta Via-jero, va ser envestit per un altre veler italià, el Maria del Tindaro, a l’altura de l’illad’Elba. I el seu germà Miquel, que el febrer del 37 anava de capità en el Navarra,va haver d’embarrancar a la platja de Torredembarra perseguit pel submarí PietroCalvi, que també italià! En Miquel, però, va tenir més sort que el seu germà Jaumei va salvar la vida.

-151--150-

El capità Joan Font i Alsina i els seus fills Marian i Josep.

-153--152-

El maquinista naval Jaume Cisa i Mas (primer per la dreta, a baix).

El Ciudad de Barcelona es va dir Infante Don Jaime abans del 1931.

El fet que la Mare de Déu de la Cisa pertanyi al territori de Premià de Dalt no haimpedit que sigui adorada pel conjunt dels pobles de la rodalia. La procedència delsexvots dipositats al santuari de Premià de Dalt reflecteixen que es tracta d’una imat-ge venerada per la majoria de devots dels pobles propers.

El primer exvot mariner de la Cisa del qual se’n te notícia fiable data de l’any 1689.És un present del mariner Josep Sala, del Masnou, en agraïment per haver sortit vic-toriós d’un combat amb uns pirates holandesos. Hi ha molts altres motius d’agraï-ment. El més corrent és la superació de temporals gràcies a la intervenció de la Verge.També es dóna gràcies per haver salvat la vida en accidents provocats per les comple-xes maniobres de l’aparell dels grans velers; per haver-se curat d’una epidèmia; per ha-ver sortit viu d’un atac de pirates barbarescos... I, fins i tot, per haver pogut escaparde la persecució de vaixells anglesos en l’època que alguns dels nostres avantpassats esdedicaven al comerç d’esclaus per terres africanes, a bord de vaixells del Maresme.

En parlar de la Cisa és gairebé obligat fer referència a l’antic pi, que apareix en mol-tes fotos i postals antigues, i que estava íntimament lligat a molts dels esdevenimentsi tradicions del santuari. Quan una la parella es volia casar anava al pi i el fadrí llen-çava una pedra, des d’una certa distància, entre les dues branques principals. Si la feiapassar al primer intent, la parella es casaria a l’ermita de la Cisa abans d’un any. Escalcula que el pi de la Cisa va morir cap allà al 1977, a l’edat de 150 anys, aproxi-madament, a causa de les obres d’urbanització de la zona. El 23 de gener del 1980operaris municipals de l’Ajuntament de Premià de Dalt van tallar el tronc sec i lesbranques que en quedaven. Aquell dia, molts dels habitants de la rodalia van sentirque desapareixia un dels signes d’identitat col·lectiva.

-155-

La protectora dels navegants

Tots els navegants, en moments de perill, s’han encomanat a una divinitat, perquèels deslliurés de la desgràcia i els permetés arribar a port sans i estalvis. Aquesta pràc-tica és comuna a molts pobles mariners de la Mediterrània des de l’antiguitat clàssi-ca: fenicis, perses, grecs, cartaginesos, etruscs, romans... I quan la divinitat acudia enfavor del devot i li salvava la vida, aquest havia d’aportar una mostra d’agraïment pelfavor rebut, que és el que es coneix com “exvot”.

Els navegants de Premià de Mar i de tot el Maresme s’han encomanat tradicional-ment a Nostra Senyora de la Cisa. Com gairebé totes les mares de Déu que es vene-ren a la costa, la de la Cisa és també una verge marinera. Una Stella Maris que a mésté atributs relacionats amb la fertilitat, comparable a altres deesses clàssiques medi-terrànies: l’Isis egípcia, deessa de la fertilitat i alhora protectora dels mariners, l’As-tarté fenícia o la Demèter grega.

En uns Goigs de la Mare de Déu de la Cisa, publicats l’any 1852, s’expressa el desigde la gent de mar de posar-se sota la seva protecció:

-154-

Moltas vegadas la gent,quant se está para negar,hix segura de la marinvocantvos prontament:

Prest mudau lo plor en risadels Mariners invocada:siau la nostra advocada...

-157--156-

El santuari de la Cisa quan encara hi havia exvots.

El popular pi de la Cisa, un símbol ja desaparegut.

BIBLIOGRAFIA

Coses de marina vistes des de PremiàJoaquim Moragas i Botey. AECC – L’Aixernador Edicions, 1985

El Maresme. Les claus de la seva contínua transformacióPere Lleonart, Pere Macias i Remei ArdévolServei d’Estudis de Banca Catalana, 1981

El transport marítim de cabotatge a la MediterràniaDiversos autorsII Jornades de Marina Tradicional Promediterrània 2000Universitat de Girona. Càtedra d’Estudis Marítims, 2002

Famílies marineres de PremiàJoaquim Moragas i BoteyL’Aixernador Edicions. Col·lecció “El Montalt”, 1995

Història breu de Premià de Mar. MemòriesSalvador Moragas i BoteyL’Aixernador Edicions. Col·lecció “El Montalt”, 1990

La Cisa. Mil anys d’històriaE. Torres i altresLa Comarcal Edicions. Col·lecció “Costa de Llevant”, 1999

La edad de oro de los grandes velerosXavier Moret. Museu Marítim. Drassanes de Barcelona, 1997

La marina catalana del vuitcentsEmerencià RoigEditorial Barcino. Col·lecció Enciclopèdia Catalunya, 1929

La matrícula de mar i la província de marinade Mataró al segle XVIII

Joaquim Llovet. Rafael Dalmau Editor, 1980

La pesca a CatalunyaEmerencià RoigEditorial Noray. Col·lecció “El Nostre Mar”, 1996

La pesca a CatalunyaCarles Bas i Raimon Camprubí. Edicions Destino, 1980

La pesca a CatalunyaJoan Lluís Alegret, Enric Garcia, Miquel Martí i Marta VivesAngle Editorial, 2003

La vida cotidiana en España bajo el régimen de FrancoRafael Abella. Argos Vergara. Col·lecció “En Línea”, 1985

L’estiueig a Catalunya. 1900-1950Glòria Soler. Edicions 62, 1995

Memorial dels pescadors i els peixos. Converses ambFrancesc Isern (Tres-cents anys de tradició marineraal litoral del Maresme)Xavier Mas i Gibert. Caixa d’Estalvis Laietana, 1994

Pescadors de Catalunya. Converses amb gent de la marLourdes Boix. Generalitat de Catalunya.Dir. Gral. de Pesca i Afers Marítims, 2003

Premià a començaments del segle XVIII:un assaig d’història econòmica localJosep Viñals i Iglesias. Rafael Dalmau Editor, 1983

Premià de Mar viu... imatges de cent anysAgnès Céspedes. Editorial El Clavell, 2000

Premià de Mar viu... la mar de cosesXavier Traïd i Oscar Vargas. Editorial El Clavell, 1999

Termalismo y turismo en Catalunya:un estudio geohistórico contemporáneoJoan José Molina VillarTesi doctoral de l’autor. Universitat de Barcelona, 2004

Viure o morir al mar: el salvament marítim al MaresmeEnric García i Domingo.Oikos-Tau. Col·lecció “Museu de la Marina”, 1998

A G R A Ï M E N T S

A banda de moltes dades extretes de diversos llibres i publicacions, una bona part de la informació que con-té aquest llibre l’hem obtingut gràcies a l’ajuda d’uns quants premianencs que ens han proporcionat elsnoms de les persones que apareixen a les fotos, dates concretes, fets i anècdotes que feia molts anys que dor-mien en algun racó de la seva memòria. Però ja se sap que la memòria, sovint, ens juga males passades i quecoses que sembla que va passar ahir, en realitat, va passar uns quants anys més enrera. I amb els noms en-cara és pitjor perquè, mentre les cares no solen oblidar-se amb els pas del temps, els noms, en canvi, es vanperdent pel camí. Així ens hem trobat que davant d’una mateixa foto ens donaven noms diferents. Per tant,som conscients que és molt fàcil que hàgim comès alguns errors d’identificació de persones, que hi hagi al-guna dada equivocada i que alguns fets no passessin ben be com ens els han explicat. Us demanem discul-pes per endavant i qualsevol rectificació i aportació de noves dades serà molt ben rebuda. Ja diem al pròlegque aquesta és una història viva i, per tant, ha d’anar creixent i s’ha d’anar ampliant amb nous materials.

Només ens queda agrair la col·laboració de totes aquelles persones i entitats que amb el seu suport i ambl’aportació desinteressada de fotografies, documents i records han fet possible l’edició d’aquest llibre.Agraïm l’ajuda rebuda de l’Ajuntament de Premià de Mar i, especialment, del seu primer tinent d’alcalde,Miquel Plubins, que va creure en aquest projecte quan només era una idea. També volem agrair molt espe-cialment la col·laboració de Joan Gómez, que ens va obrir el seu arxiu i ens va proporcionar documentacióescrita i gràfica fonamental per poder confeccionar aquest llibre.

Finalment, donem les gràcies a Joan Lloveras i a la seva esposa, Carmen Rossell, que ens van deixar l’àlbumde fotos familiar i ens van ajudar a identificar moltes de les persones fotografiades, a més de donar-nos mol-ta informació sobre la pesca. Al germans Crespo, Montserrat i Josep, per la història i les fotos dels banys dela família. Al Ramon Coll per les dades i fotos sobre restes arqueològiques. A Josep M. Ferrándiz per unesfotos impagables d’estiuejants. A Ricard Surós per les fotos de pesca del seu pare. A l’Associació d’EstudisCientífics i Culturals i al seu president, Josep M. Daura, per haver posat a la nostra disposició els arxius fo-togràfics de l’entitat. A Josep Cisa, per les fotos i documents del pare i de l’avi. A Ramon Felip per haver-nos cedit les millors peces de la seva col·lecció fotogràfica. Al fotògraf Joan Aniceto per les fotos i l’escane-jat de dispositives. A Josep Sardà pels seus records del Bellamar i per ajudar-nos a identificar persones foto-grafiades, juntament amb Pilar Morales. A Francesc Salomó per les seves memòries. I a Lino Espígol, Ma-ria Teresa Durán, Francesc Bosch, Ricard Gaeta i Francesc Fernández, de Fotobuch, per haver-nos propor-cionat algunes de les magnífiques postals, fotos i cartells que apareixen reproduïts en aquestes pàgines.

Moltes gràcies a tots.