Els Ibers a Montornès

Entre els segles 7è i 6e aC, es van formar lesprimeres societats urbanes a la costamediterrània de la península ibèrica. Lapoblació anterior vivia en diminuts poblatsagrícoles de població emparentada, o bé engrups familiars nòmades que practicaven laramaderia o l’agricultura d’artigues, consistenten cremar trossos de bosc i conrear-los unspocs anys fins que la terra perd la fertilitat.

Les noves societats urbanes es van estendredes d’Andalusia al Llenguadoc amb prouhomogeneïtat cultural perquè es parli delsibers com d’un conjunt de costums, comerç,indústria, idioma i escriptura semblantsEls primers viatgers grecs els van anomenariberoi perquè habitaven el territori del riu Ebre.Els ibers, però, es donaven a ells mateixosels noms de les confederacions de poblats

en què s’organitzaven: laietans, edetans,turdetans...La cultura ibera va arribar al seu màxim alssegles 3er i 2on aC, i després es va extingirmarginada per la colonització romana. A l’inicide la nostra era es pot considerar que la vidaurbana del país estava romanitzada.

La cultura ibera va madurar sota tres gransinfluències. Des del segle 10è aC, assimilaelements de la cultura celta centro-europea: tècniques del ferro, domesticaciódel cavall, ús del carro, incineració delsmorts, culte als cranis, ceràmica ambdecoració geomètrica.

Al segle 8è aC veu l’arribada decomerciants grecs a la costa, on van fundarestabliments comercials com els de Rhode(Roses) i Emporion (Empúries) i n’aprenenl’escriptura i certs progressos com el tornde ceràmica. El comerç va estimular laproducció agrícola i artesanal dels poblats.

Finalment, els cartaginesos colonitzen lesterres andaluses, habitades pels turdetans,els més meridionals dels ibers. hereusd’una cultura anterior, la tartèssia. Desd’allí, les aportacions culturals delscartaginesos s’estenen per tot l’àrea ibera.

La ciutat ibera de Montornès, edificada alturó de Sant Miquel, pertanyia a laconfederació dels Laietans, formada perunes dotzenes de ciutats escampadesentre la desembocadura del riu Tordera iel massís del Garraf, és a dir que s’esteniaper les comarques del Vallès, el Maresme,el Barcelonès i el Baix Llobregat. Es creiaque el centre era Laie, al peu de Montjuïc,però modernament es pensa que la capitalestava al turó de Burriac (Cabrera de Mar).Les ciutats laietanes veïnes de Montornès

estaven als cims delCéllecs, del Castell Ruf,les Maleses, PuigCastellar i Montcada.Les tribus veïnesdels laietans erentambé iberes, is ’ a n o m e n a v e nIndigets al nord,Cossetans al sud, iLacetans i Ausetansa l’interior.

600 Anys de cultura ibera

La influència decisiva de celtes, grecs i cartaginesos

La confederació laietana

La societat ibera era guerrera, dominadaper una casta aristocràtica de guerrersencapçalada per reis que els romansanomenaven régulus (reietons). Lesrelacions de parentiu, base de lessocietats més primitives, havienevolucionat cap a relacions “de clientela”,en la que els homes prestaven acatamenta un aristòcrata protector.Els ibers de Catalunya tenien una societat

més oberta que els meridionals. Aquí,més que de reis caldria parlar de cabdillsde guerra elegits en moments de conflictei assistits per un consell de caps defamília. L’estructura social dels tempsde pau era força igualitària.El desenvolupament del comerç que vanimpulsar grecs i cartaginesos va originarl’aparició d’una nova casta de comerciantsenriquits amb grans fortunes.

Per raons defensives, les ciutats iberess’alçaven al cim dels turons i s’envoltavend’una muralla de grans pedres, ambbaluards i torres de control, de vegadestan monumental com la d’Ullastrell. Altresvegades la muralla era un simplereforçament de les parets posteriors d’uncercle de cases. Les ciutats ocupaven finsa vint hectàrees. Tenien carrers interiorsen quadricula o seguint les irregularitatsdel terreny.Les cases s’edificaven sense fonaments,amb una base excavada a la roca,envoltada de parets de tàpia arrebossadesd’argila i encalades. Tenien envansinteriors i habitacions d’entre 15 i 25metres quadrats. Dues habitacions era elmés habitual, una per a la vida domèstica,amb bancs laterals i una llar central queservia per cuinar i escalfar la casa, i l’altraper a magatzem, amb prestatges a lesparets i sitges subterrànies. Les casesriques podien arribar a les deu habitacions

i tenir dos pisos. Els sostres eren de biguesi brancatge, i tenien un forat central perdeixar sortir el fum de la llar. Comptavenamb un pati.Al centre de les ciutats hi havia edificispúblics, típicament de planta tripartitadestinada a les activitats de govern, altemple i al magatzem comunal. Al costatde les muralles hi havia forns per a laterrissa, la metal·lúrgia i la cal,

probablement comunitaris. Fora de lesmuralles es trobaven els cementiris,ocupats per urnes que guardaven lescendres dels d i funts, santuarisreligiosos i, a Catalunya, camps de sitgesper guardar el gra.Cada ciutat era el centre d’una xarxa depetits poblats fortificats (entre mitja i dueshectàrees de superfície). També hi haviatalaies de vigilància.

L’estructura social ibera

Les ciutats

La societat ibera es basava en l’agriculturadels cereals (blat, ordi, civada), que escomplementava amb el conreu delleguminoses (llenties, faves i pèsols),vinyes i oliveres. La terres laietanes vanser famoses a la mediterrània pels seusvins, dels que parlen els historiadors

romans Plini i Marcial.La ramaderia tenia menys importància,per l’escassesa de pastures. Elsramats eren, sobretot, d’ovellesi cabres. Ja s’havien domesticatsles vaques i els cavalls, peròpotser encara no els porcs.

A partir del segle 2on aC, amb la invasióromana, diverses ceques laietanes vanfabricar moneda, encunyant o fonent elmetall: Barcino, Laie, Baetulo, Ilturo...Eren monedes de tipus romà (as, semi,

q u a r t , d e n a r i , d ra c m a ) ,escrites amb lletres i idiomaibers i no pas llatins, ambdibuixos de tradició ibera:g e n e t a c a va l l , ro st re

imberbe... obé romans: Pegaso alat,rostre dels emperadors.

Les monedes

La societat ibera era unasocietat avançada quehavia assimilat tots elsprogressos de l’època enmetal · lúrgia , jo ier ia ,

ceràmica i construcció.La mineria s’havia diversificat amb laobtenció de coure, estany, ferro, plata,or, pedres semiprecioses, calç i blocsde construcció.

El comerç, estimulat pels visitants grecsi fenicis, es va multiplicar sota l’ocupacióromana, és a dir, a mida que la societatibera es desnaturalitzava.

L’agricultura i la ramaderia iberes

La mineria, la indústria i el comerç

Els ibers consideraven molt important lacremació dels cadàvers per tal que elsmorts no vaguessin per la terra convertitsen esperits malignes.El cos del mort era rentat, perfumat, vestiti exposat als familiars i amics. Se’ltraslladava al recinte funerari, on era crematen una pira de troncs anomenada “ustrium”.Les restes de cendra i óssos es guardaven

dins d’urnes en càmeres subterrànies,acompanyades de les armes dels guerrers,ceràmica i ungüents.Les exèquies es realitzaven amb cants,danses i banquets funeraris, amb cremacióde perfums i sacrifici d’animals i fruits delcamp. Les famílies aristocràtiquesaixecaven grans monuments sepulcralsguarnits amb estàtues.

Les creences dels ibers eren les comunes ala Mediterrània, centrades en els esperitsde la natura, el Sol i la Lluna (Noctiluca).Aquesta semblança va facilitar l’assimilaciódels noms d’alguns déus grecs ocartaginesos, com Artemis o Tanit.Un gran importància tenia la deessa mare,sota advocacions diferents. Tanit, la deessacartaginesa, va ser assimilada com a divinitat

de la vida i, per tant, associadatant als ritus funeraris comals de la fertilitat.En una societat guerrera nopodien faltar deus guerrers,com Neto. Tributaven un culteespecial a alguns animals, comels braus. Epona, d’origen celta,era la deessa dels cavalls.

Hi havia temples a l’interiorde les ciutats grans, peròsobretot estaven a santuarisindependents o a l’interior

de coves. S’hi han trobat unamultitud d’ex-vots que els

f i d e l s h i d e i x a v e n e ncompliment de promeses perfavors rebuts dels déus.

Els costums funeraris ibers

Les creences

L’historiador grec Estrabó esmenta queels ibers tenien cançons i llegendes demés de sis mil anys d’antiguitat,compostes en vers per fac i l i tarl’aprenentatge per part del poble, cosaque indica una culturització ampla dela població.Podem imaginar, doncs, grans epopeiesequivalents a la Iliada, però cap d’ellesens ha arribat, esborrades per lacolonització romana i la cristianització.L’escriptura ibera era semi-sil·làbica,derivada de l’alfabet grec joni adaptat alssons locals. El ibers meridionals seguien

la tradició tartèssica d’escriure de dretaa esquerra, mentre que els llevantins icatalans escrivien d’esquerra a dreta. Nodeixaven espais entre les paraules. Lasemblança amb les lletres gregues enspermet llegir aquestes inscripcions, peròno en sabem el significat.Ens han arribat més de dos milinscripcions sobre pedra o monedes. Elstextos més extensos estan escrits sobreplanxes de plom; alguns d’ells semblendocuments comercials i cartes privades.A la Laietània només s’ha trobat unaplanxa de plom, a la Penya del Moro.

L’art ibèric

L’escriptura

L’escultura va ser l’art principal dels ibers.Destaquen sacerdotesses de caràcterfunerari, com la Dama d’Elx, la de Baza i ladel Cerro de los Santos. Altres vegades esrepresenten danses, combats, caceres, jocsi rituals religiosos.Són importants les estàtues de guerrers ianimals col·locades a les tombes, i els ex-vots, quasi sempre de bronze, querepresenten tipus humans id’animals (toros, cavalls,lleons), alguns fantàsticscom la Bicha de Balazote

i toros de caphumà.Entre l’abundantp r o d u c c i óceràmica hi trobemdecoració animal ivegetal, sovint decaràcter geomètric, amb

tendència a la reducció il’abstracció.

Ens ha arribat pocaorfebreria perquè els ibersno tenien el costum de

d e i x a rjoies a les tombes. Lesque s’han trobat, però,mostren un nivell molt alt de la tècnica. Sónmagnífiques les pàteres de Tivissa.

Nordoriental SudibèricJosé R. Pellón

Dicc. Espasa ibersUntermann

Dicc. Espasa ibersJavier Velaza Frías

Epigrafia i llengua iberaJavier Velaza Frías

Epigrafia i llengua ibera

Per als grecs, Iberia era la fi del món, onel sol es ponia i on el seguien les ànimesdels morts, la seu d’Hades, el déu deltenebrós regne subterrani on habitavenels difunts. Més enllà d’Ibèriahi havia el terrible oceà ques’ h a v i a e m p a s s a t e lcontinent mític de l’Atlàntida.Els grecs parlaven tambéd’Hespèr ia , una terraparadisíaca que situavencap a Itàlia, si bé elsromans la van situarmés enllà, cap a Ibèria,que e l ls prefer ienanomenar Hispània.Les Hespérides, eren lesnimfes del crepuscle i serientambé unes illes llunyanesoccidentals que algunsg e ò g r a f s h a n v o l g u ti d e n t i f i ca r a m b le sCanàries o les illes deCap Verd. Un semidéu,Hèracles (Hèrcules) vavisitar els jardins de lesHespèrides per collir lespomes d’or que hi creixien.Tots els historiadors grecsi romans es van ocupar delsibers. Hecateu i Polibi els vanconfondre encara amb elstartessis. El geógraf grec Estrabóels coneixia millor i ja vadiferenciar les tribus iberes. Elpoeta llatí Ruf Fest Aviè va parlardels ibers en la seva Oda Marítimaque descrivia les costes mediterràniai atlàntica d’Iberia.

La majoria de les llegendes antigues esrefereixen al regne de Tartessos. Un

viatger grec, Kolaios deSamos, el va visitar el 630aC. La Biblia l’anomenaTarschisch, un país pròdigen riqueses i bellesa, al que

a c u d i e n le s n a u sfenícies a comprarestany. El rei deTartessos, Gerió;t e n i a r a m a t simmensos de toros

rojos pasturant a les

pradesd e l B e t i s ( e l

Guadalquivir) fins que Hèrcules els va

robar per complir el desè dels treballsimposats per Euristeu, rei de Tirint.Gerió es va haver de sotmetre als fenicisfins que, als anys 724 i 720 aC,Salmanasar V y Sargón I, reis de Babilonia,van ocupar Fenicia i els tartessos vanaprofitar per alliberar-se. Així horeflecteix la Biblia, en veu del profetaIsaías: "Tu, poble de Tarschisch, al queja no oprimeixen més cadenes." Lescadenes, però, tornarien a lligar-se ambla restauració del poder fenici, entre 680i 660 aC.Les llegendes més esteses atribuïen unvalor mític als guerres ibers.L’historiador llatí Trogus Pompeu en vadir: “Els ibers tenen les millor virtutsmilitars: sempre disposats a la lluita, sónresistents a les privacions i la fatiga,

fidels als seus caps fins al punt de noconsiderar honorable sobreviure alseu cabdill mort. però són homesi n q u i e t s , i n d i v i d u a l i s t e s iindisciplinats”.Es va anomenar “devotio ibérica”

el suïcidi ritual dels guerrers peracompanyar el cadàver del seurei. En concret, es va referir delsausetans, els ibers de l’Osona,

veïns dels laietans.L’arma característica dels ibers

meridionals era la falcata, una espasa curtade doble tall, que era enterrada amb elguerrer perquè només podia rendir-se alsdéus. Els romans van copiar la falcata perfer-ne l’espasa reglamentaria de les legions.Els ibers del nord de l’Ebre, però, preferienles armes de tradició celta: espasesd’antenes, cnémides, espases de La Téne.

Llegendes sobre els ibers

Es tracta d’un poblat d’extensió considerable, situat llevant del castellde Montornès, prop del cim del turó. S’hi han fet algunes petites

excavacions, però mai no se l’ha estudiat demanera sistemàtica. Tenia un

carrer central i un santuari,i disposava de forns deceràmica.Devia estar emmurallat,encara que no sónvisibles les restes de la

muralla. Potser les

pedres van servirper edificar elc a s t e l l d eMontornès milanys més tard.S ’h i ha t robatc e r à m i c a i b e r a(campaniense A i B) , à m f o r e sitàliques, gregues i púniques, sivelles i anells de bronze i ferro.L’abundor de les restes ceràmics que es troben a flor del terrenysembla indicar una destrucció violenta de la ciutat.

La ciutat ibera de montornès

La vida de les ciutats iberes estava profundament marcadaper les rivalitats militars dirigides per l’aristocràciade cada poble.A mida que la cultura ibera es desenvolupava, lesaldees disperses van ser agrupades en ciutats novesedificades en llocs d’accés difícil, al cim dels turons,i envoltades per grans muralles.Son nombrosos els indicis que mostren que les ciutatspartien d’un disseny previ que les concebia com unconjunt. El primer que es construïa d’una ciutat era la

muralla. En molts casos, tot indica que les casesde la ciutat es van construir a la vegada.

La planificació és visible també en l’edificipúblic tripartit que ocupava el centre delspoblats i en l’emplaçament dels fornscomunitaris de vidre, ferro, cal i ceràmica.Una part dels magatzems estava dins deles ciutats, i fora d’ella hi havia camps de

sitges excavades en la roca, on es guardavael gra i l’oli.

Les ciutats militaritzades dels ibers

L’any 218 aC., durant la segona guerra púnica, el general romàCneu Escipió va desembarcar a Empúries amb un exèrcit pertallar la reraguarda dels cartaginesos. Aquí va començarel domini romà sobre la península Ibérica, que va durarquasi set segles.invasors imposaven tributs a les ciutats conquerides, quecompletaven amb el botí de les victòries, els saqueigs, lavenda dels presoners com esclaus i, finalment, ladistribució de les terres fèrtils entre els veterans de leslegions romanes.La insurrecció general dels ibers de Catalunya, l’any 195aC, va ser aixafada pel censor Marc Porci Cató amb unacrueltat extrema. Els historiadors romans afirmen que entres-cents dies va arrasar més de quatre-centes ciutats; moltsdels seus habitants van morir i altres van ser venuts com esclaus.Molt probablement data d’aleshores el final de la ciutat ibera deMontornès.Les ciutats no destruïdesvan ser desallotjades a laforça. Els romans no volienpoblats al cims dels turons. Elssupervivents del poblat iber deMontornès es devien dispersar pel Vallès opotser van alçar un poblet del que no n’hem trobatels senyals. Només ens han arribat les restes de lesgrans finques romanes que van ocupar la comarca durantels segles següents, fonamentades en el treball delsesclaus.

La fi de la ciutat

Turó de laSalve

Castell deSant Miquel

Can Coll

El Pedró

Coll Mercader

Coma dela Guilla

Can Palau

C. Saliquet

Turó deCalders

Turó de Deu

Turño Montcau

T. de Vinyes Velles

T. Tabernera

MONTORNÈS DEL VALLÈS

1

2

3

4

56

7

8

Excursió a la ciutat Ibera de Montornès

1. Partim de la plaça del pintor Joaquim Mir,al costat de l’església de sant Sadurní iseguirem el Camí Antic de Martorelles pujanten direcció al coll Mercader.Aquest camí ha estat la principal via decomunicació secular de Montornès. Per aquícirculaven les cordades de mules dels traginersque transportaven mercaderies de Barcelonaa Granollers. Baixaven del coll, travessaven elpoble, seguien pels actuals Rambla de SantSadurní i Avinguda de la Llibertat, travessavenel riu a peu mullat per on ara hi ha el pont, ienllaçaven amb el camí ral que seguiaaproximadament l’Avinguda Mogent del PolígonIndustrial.

4. Tornem a estar al bosc, però la presènciad’alguna bassa d’ensulfatar ens recorda queun segle enrera hi havia vinyes. A causa d’unincendi, al bosc hi ha pocs arbres però hi creixun matossar ben format de brucs, argelagues,marfulls i arboços.

5. El coll Mercader és el pas entre el Montcau(a la dreta) i el turó del Castell (a l’esquerra).Després del coll comença la baixada cap a lavall de Martorelles.Aquests terrenys són propietat de l’ajuntamentde Barcelona, com ho indiquen algunes fitesde ciment. Gràcies a això, van ser els únicsboscos del poble que no es van tallar a finalsdel segle 19 per plantar-hi les vinyes quedesprés va matar la filoxera. El bosc delMontcau és l’únic alzinar original, mil·lenari,de Montornès.

6. No arribem al coll. Cinquanta metres abans,girem a l’esquerra per un camí ample protegitper un cadenat que impedeix la circulació devehicles.Aquest camí estat obert recentment ambmàquines, tallant els senders històrics depagesos i caçadors. És lleig, però permet unaccés ràpid als camions del Parc de la SerraladaLitoral i una actuació eficaç contra els incendis.

2. A la dreta veiem la masia de ca l’Espesselli, en arribar al Pedró, trobem a l’esquerra canVilallonga, una finca propietat dels Roca Umbert,un dels principals fabricants tèxtils deGranollers. Un xic més amunt hi ha la TorreSola, residència del director de cine AntoniRibas.El bosc del Pedró està format per pins vellssota els quals es va reconstituint l’alzinaroriginal.

3. A continuació caminem entre vinyes. Elterra és de sauló, una sorra formada per ladescomposició de la pedra granodiorita. Elcamí avança ensorrat en el terreny, entreparets a banda i banda. És curiós observar queels camions de muntanya es van ensorrantamb l’ús de segles, al revés dels camins de laplana, que es van elevant.

7. Poc abans d’arribar al turonet de La Salve,ens desviem a dreta per un vell camí de carro.El turó té aquest nom perquè, fins a meitat delsegle 20, els veïns de Vallromanes feien cadaany un aplec a l’ermita de Sant Miquel, adjuntaal castell de Montornès; quan arribaven aquía la carena, s’aturaven a resar una Salve Regina.En aquest mateix punt s’alça avui una torre decomunicacions, aprofitant la situacióprivilegiada, amb perspectiva al Vallès i a lavall de Vallromanes.Val la pena acostar-s’hi un moment, percontemplar el paisatge d’aquesta vall.

8. El camí de carro que seguim puja fins a unapetita caseta coronada per una antena detelevisió. A la dreta s’enfila un corriol amb elque accedim de seguida a la ciutat ibera deMontornès.Estem en l’extrem nord de la ciutat, que s’esténcap amunt fins a cent metres del castell. És unpoblat molt gran que mai no ha estat excavatsistemàticament. Es poden veure les filades depedres de les cases i molts fragments deceràmica ibèrica escampats pel terra.Es creu que aquesta ciutat va ser destruïdapels romans l’any 195 aC, quan el censor MarcPorci Cató va aixafar la insurrecció de les tribusiberes de Catalunya amb una crueltat extrema.

Punts d’observació

Can Vilallonga

N

EONENO

SESO

Pràctica de rutaL’orientació de Montornès

Al llarg dels segles, quan els homes han volgut orientar-se, el primerque han fet és observar la posició del Sol. La mateixa paraula orientar-se significa buscar l’Orient, és a dir, el punt de l’horitzó per on surt el Sol.Dels quatre punts cardinals –que són Tramuntana (Nord), Migjorn (Sud),Llevant (Est) i Ponent (Oest)–, n’hi ha tres que fan referència a la posiciódel Sol al llarg del dia. El Nord és l’únic que no té un nom solar per unaraó molt senzilla, perquè el Sol mai no se situa al Nord en el nostrehemisferi. El Nord, a Catalunya, apunta al Pirineu, i per això diem que ésla direcció que travessa les muntanyes, Tramuntana.

La pràctica d’aquesta excursió ens servirà per conèixer l’orientació deMontornès i en quina direcció estan orientats les muntanyes i els poblesveïns.Tot ho aprendrem a partir de la posició del Sol, amb l’ajuda de la Rosadels Vents que acompanya aquesta pràctica de ruta.

Antigament, l’hora oficial del país coincidia amb l’hora solar. Les dotzedel migdia eren sempre el moment en que el Sol estava més alt iassenyalava exactament al Sud. Però ja fa anys que es va prendre l’acord

d’avançar una hora els rellotges per tal de coincidir amb l’hora delcontinent Europeu. A més, durant l’estiu, l’avancem una segona hora pertal d’aprofitar millor les hores de llum i estalviar energia.Dit d’una altra manera: hem de recordar que, durant l’hivern, el Solassenyala el Sud a les 13 hores oficials, i que, durant l’estiu, assenyalael Sud a les 14 hores.

Un cop haguem arribat a un lloc amb una bona perspectiva sobreMontornès, farem servir la Rosa dels Vents per orientar-nos.Al voltant del Sud, trobarem dibuixades dues franges amb algunesposicions horàries del Sol a l’estiu i a l’hivern. Segons l’hora que sigui,apuntem-les al Sol i la Rosa dels Vents ja ens indicarà els punts cardinals.No cal fer res més. És tan senzill com això.I ara, amb la Rosa dels vents correctament orientada, observem en quinadirecció, des de Montornès, estan les muntanyes que ens envolten: SantLlorenç del Munt, els Cingles del Bertí, el Montseny, el Montnegre, elCéllecs, Sant Mateu, La Salve, el turó del Castell, el Montcau, els turonsCalders...Observem també en quina direcció queden Sabadell, Caldes, Mollet,Parets, Montmeló, Granollers, La Roca, Vilanova, Cardedeu, Vallromanes...