1

Els fluxos migratoris Qualsevol moviment migratori té un punt de partida i un altre de destinació, registra un volum i té una durada. També cal considerar la composició (edat, sexe i professió). El fluxos migratoris es dirigeixen a països amb creixement migratori lent, amb fecunditat baixa i en procés d’envelliment. L’immigració contribueix a l’augment de la població, canvia l’estructura i pot augmentar la natalitat i limitar l’envelliment.

1. Causes

Demogràfiques i econòmiques: augment de la població sense la creació de llocs de treball.

Catàstrofes naturals: terratrèmols, desertització,...

Polítiques: guerres, persecucions i exilis forçosos.

Socioculturals: atracció d’un lloc.

2. Conseqüències

País d’origen: País de destinació: Persones emigrants:

Disminueix la pressió social (menys atur).

Pèrdua de força de treball (dinamisme).

Augment de l’envelliment

Conflictes laborals (salaris baixos).

Augment de la natalitat.

Aparició de guetos urbans.

Limitació de l’envelliment.

Xenofòbia.

Desenvolupament econòmic.

Diversitat cultural.

Abandonar la llar.

Adaptar-se al nou medi (llengua, costums).

Problemes d’identitat.

3. Espanya

3.1. Migracions transoceàniques històriques Des del segle XV fins a mitjans del segle XX ha hagut una forta migració cap a Amèrica Llatina.

Primer de tipus colonial i reduïda i després massiva gràcies a les millores tecnològiques (vaixells de vapor).

Durant 1911-1915 va haver una emigració de 800.000 persones (650.000 a Amèrica Llatina). Argentina va ser el destí majoritari. Galícia, Astúries i Canàries (pagesos). La crisi del 29, la Segona Guerra Mundial i les crisis polítiques dels països llatinoamericans van reduir aquests fluxos migratoris.

La guerra civil 1936/39 va generar migracions cap a França i Mèxic.

El 1950 l’emigració transoceànica es va dirigir preferentment a Veneçuela (treballadors més qualificats – petroli).

3.2. Migracions sud-nord a Europa Es van iniciar l’any 1950 gràcies a un fort creixement econòmic d’alguns països europeus (Pla

Marshall i Mercat Comú) i la situació desfavorable d’altres.

Els països emissors: Itàlia, Espanya, Grècia, Turquia, Iugoslàvia, Portugal. Més tard del nord d’Àfrica. Majoritàriament homes joves que feien tasques poc qualificades a l’agricultura, la construcció o la indústria.

Els països receptors: França, Alemanya i Suïssa. Aconseguien ma d’obra barata amb contractació temporal.

Les principals zones d’emigració espanyola: Andalusia i Galícia. Després Castellà i Lleó, València i Extremadura.

3.3. Migracions interiors camp-ciutat Durant la 1a meitat del segle XX les regions més pobres van augmentar la seva població:

Castellà i Lleó (escassa productivitat), Andalusia i Extremadura (latifundis) i Galícia (minifundis).

El desenvolupament industrial, la mecanització del camp i la millora de les comunicacions van facilitar una forta migració interior camp-ciutat. La població activa agrària va passar de 4 milions (1960) a menys de 3 milions l’any 1970.

2

Va afectar a tota Espanya durant 3 dècades (50, 60 i 70). Les províncies més castigades per l’emigració van ser: Terol i Sòria (50%), Lugo, Ourense, Zamora, Palència, Àvila, Segòvia, Conca i Osca.

Els llocs de destí van ser Barcelona, Madrid i País Basc (indústria). Barcelona i Madrid amb un augment de 500.000 persones, València, Biscaia i Alacant amb més de 100.000 i Balears, Guipúscoa, Tarragona i Girona amb més de 50.000.

A Barcelona els andalusos, gallecs i extremenys i a Madrid els castellans van haver d’adaptar-se al nou lloc de residència i es van plantejar problemes greus a les ciutats (habitatge i infraestructures).

Les migracions interiors van cessar quan van canviar les condicions econòmiques per la crisi del petroli de 1973.

3.4. Immigració A finals del segle XX Espanya s’havia transformat econòmicament i es va convertir en un país receptor d’immigració:

Persones jubilades procedents de l’Europa central i del nord (Alemanya): Costa mediterrània amb clima suau.

Directius de multinacionals, treballadors molt qualificats i artistes: Majoritàriament des de la Unió Europea.

Refugiats polítics:Argentins i xilens (1960/70). Actualment africans i asiàtics.

Procedents de països pobres: És el grup majoritari, són homes, dones i nens i venen a buscar feina des d’Àfrica, Amèrica Llatina, Europa de l’Est i Àsia.

La UE (Espanya) està en procés de regulació de l’entrada i l’assentament fluxos migratoris.

1a ruta: arribar al Marroc i després passar l’estret de Gibraltar.

2a ruta: des dels ports de Senegal i Mauritània cap a les illes Canàries.

Hi ha acords amb els països africans per intentar frenar l’entrada il·legal, però existeixen xarxes clandestines de transport d’immigrants.

3

Característiques de la població estrangera:

Actualment són l’11% de la població total (5,2 milions). Espanya ocupa el desè lloc després dels Estats Units, Rússia, Alemanya i França.

8 de cada 10 nous ciutadans van néixer fora.

Pel que fa al sexe la relació està equilibrada, però x l’edat, les diferències són evidents: estrangers 16-44 anys un 63% / espanyols 16-44 anys 44%.

Països emissors: Romania i Bulgària (UE -2007), Marroc, Equador, Colòmbia i Bolívia, Regne Unit i Alemanya.

4. Catalunya

El 22% de la població catalana ha nascut a la resta d’Espanya (50/60/70): Andalusia, Aragó, Extremadura, les 2 castelles i Galícia.

El 17% procedeix de +170 països: Marroc (majoritari) i Àfrica subsahariana / Romania i Bulgària (UE), Itàlia, França, Alemanya i Regne Unit (qualificats i jubilats) / Equador, Bolívia i Colòmbia.

L’emigració estrangera té un paper rejovenidor (25-34 anys), està bastant equilibrada entre homes (55% - domini marroquins) i dones (45% - domini sud-americanes).

Distribució:

Àrea metropolitana: forta concentració al Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat. Ciutats com l’Hospitalet i Badalona (construcció, indústria i serveis).

Litoral tarragoní i gironí: Construcció i restauració.

Zones de muntanya: Alt Urgell i Cerdanya. Turisme (construcció i restauració).

Capitals de comarca: Vic i Cervera (agricultura i ramaderia).

Algunes poblacions tenen un 50% d’estrangers (Castelló d’Empuries i Guissona).

Hi ha casos d’alta concentració d’una nacionalitat: A la Sénia el 84% dels immigrants són romanesos i a Salt el 12% són gambians.

Les feines acostumen a ser les més dures: agricultura, ramaderia, construcció, restauració, serveis domèstics i atenció a la gent gran).

La crisi econòmica de 2007 ha afectat a la població estrangera (construcció).