Els contes de por deL' Escola del Mar

UN CRIT A LA NIT

UN CRIT A LA NIT

Un conte de Josep Manel Ferro

Il·lustracions de Isabel Ferro

Hola, sóc l'Albert i aquests són els meus amics

en aquesta aventura de bojos

Hola, jo sóc l'Alex Hola, sóc el Xavi

UN CRIT A LA NIT

Com va dir en Churchill, “un home ha de fer el que ha de fer”. Això és el que em diu el meu pare moltes vegades. Per exemple, quan jo li dic que no vull dormir tot sol perquè tinc malsons; o també quan no vull fer els deures, perquè ja treballem prou a escola (oi que sí?). El que ha de fer el meu pare és explicar-me un conte per anar a dormir i ajudar-me a fer els deures.

Tanmateix el meu pare té rao. Hi ha vegades a la vida d’un nen que has de fer allò que s’ha de fer, com va dir aquell senyor que no sé ni qui era.

Però potser es millor començar pel principi.

Al costat de casa meva, enmig de la muntanya del Turó de la Rovira, hi ha una casa molt gran i molt bonica que és un sanatori. Ja sabeu, un lloc per curar a la gent.

El que més m’agrada de la casa gran és que té un parc que la envolta ple d’arbres, amb unes palmeres molt altes a on viuen unes cotorres d’aquelles que s’escapen del zoo. I també que, dins d’algun amagatall, dormen els rats-penats que veig volar al cel al capvespre. Moltes vegades, un ocell negre amb el bec groc que se’n diu merla, es posa a cantar sobre un poste de la llum, barallant-se amb un altre que li respon des d’un jardí veí.

I de vegades, a les nits silencioses de la tardor he sentit udolar un mussol. I llavors pensó que ningú a Barcelona té tanta sort com jo.

Quan a les nits el vent mou les fullles de les palmeres com si fossin mans, jo miro per la finestra de la meva habitació i, agenollat sobre el meu llit, veig la casa gran. Amb una mica de sort, aquella nit la finestra de sempre té encessa la llum vermella, mentre les altres són a les fosques. I em pregunto qui viurà a la misteriosa cambra vermella. I què hi estarà fent.

Una tarda estava jugant amb els meus amics, l’Àlex i el Xavi, al jardí que hi ha just a sota de la tàpia de la casa gran. Feiem una cabana amb toxos i fulles seques de palmera, quan vam sentir un crit esfereïdor que ens va glaçar la sang, com diuen a les pelis de por.

Estava a punt de fer-se de nit i vam sortir d’allà espiritats, quan vam sentir “Socors!”… I després, només el silenci.

Llavors el Xavi, que és boig, no si li va acudir altra que enfilar-se a la tàpia que envolta la casa fins arribar a la reixa de filferro que hi ha sobre, que s’ha doblegat d’un costat i que es pot saltar.

- Però Xavi, tio, on vas? –li vaig demanar, supermosquejat.

- Veniu, anem a investigar! –responguè, i es va ficar al parc, tot confiat en que li aniríem darrere.

- Què fem? –va dir l’Àlex.

I en aquell moment fatídic vaig recordar-me del senyor Churchill, i de tot allò que us explicava abans de que hi ha vegades que un nen ha de… Bé, i que un amic és un amic, encara que estigui com una cabra!

L’Àlex i jo vam agafar les llanternes que havíem dut per jugar a la cabana, vam pujar també a la reixa i ens hi vam ficar. Es feia fosc ràpidament.

De seguida vam trobar al Xavi. Estava tot quiet, sense dir ni piu, davant d’un tros de gos, un gos-llop gegantí. Sort que era lligat amb una cadena llarga, i encara que tironejava d’ella amb totes les seves forçes, no s’en podía desfer. Vam agafar el Xavi i vam córrer cap a la casa. Ens va estranyar no sentir res: per alguna raó el gos no bordava.

- S’haurà ofegat amb la cadena, aquest! –va exclamar l’Àlex.

- Tu al.lucines, nen –li vaig dir.

- Com que som aquí, podríem donar una ullada, no? –suggerí el Xavi.

Vam pujar els quatre esglaons que hi havia davant la porta de la casa i vam mirar a través d’un dels vidres allargats del costat. Dins

tot era fosc. Vam probar d’obrir la porta i efectivament, era oberta. A las pelis de dibuixos tot això es molt emocionant, però us ho haig de dir, quan va de debò és més aviat per morir-se de por. Encenguérem les llanternes i vam entrar-hi, caminant en silenci, vestíbul endavant.

De sobte es va encendre un llum. Al final del vestíbul hi havia una escalinata ample que pujava al primer pis, i allà, dalt de tot hi havia un home vestit amb una bata blanca, com si fos un metge.

- Però, què feu aquí, marrecs?

Abans de poder contestar amb una bona excusa, com ara que se’ns havia penjat la pilota, aquell paio baixà les escales a tota pastilla, bramulant amb veu de tró i amb una eina a la ma que s’assemblava d’allò més a una destral. Vam ficar-nos per la primera porta que vam trobar, cagats de por.

Érem a la cuina. S’assemblava a la de l’escola del Mar. Encara que, posats a fer comparacions, era pastada a la cuina del Parc Juràssic, tota plena d’armaris metàlics i estris brillants, i amb una finestreta rodona a dalt de la porta per on acabàvem d’entrar-hi. Oi que heu vist la peli? Quan els velocirraptors persegeuixen als nens? Aquell metge sonat devia haver vist la peli també, perquè va treure la seva cara embogida per la finestra i va entelar-la amb el seu alè.

- Sembla el velocirraptor del Parc Juràssic, oi? –xiuxiuejà l’Àlex.

- Ostri, com mola –va fer el Xavi. Aquell nen estava com un llum!

- Anem-nos-en! –vaig cridar a sota veu, mentre el metge boig entrava a la cuina.

Miraculosament, vam trobar una porta de sortida. Ara érem a una cambra petita, que semblava l’habitació de la planxa. Un altre porta i de nou estàvem al vestíbul. Llavors vam sentir un estrèpit a la cuina. Segurament aquell energumen havia ensopegat i, amb una mica de sort, havia quedat estabornit. Vam sortir cames ajudeu-me cap a la porta principal, per fugir d’aquella casa del dimoni, però era tancada!

- Hi ha d’haver un telèfon per algun lloc! –cridà l’Àlex.

Vam córrer fins l’escalinata que pujava al primer pis i vam enfilar-nos esglaons amunt. En aquell moment el boig va sortir de la cuina, ens va veure, i ens perseguí brandant la destral.

Al primer pis hi havia un passadís amb portes a cada costat. Des de darrere les portes se sentien gemecs i plors que ens possaven els pels de punta. Vam córrer cap al final del passadís quan em vaig fixar en l'última cambra. Una escletja de llum vermella sortia per sota la porta. Vaig frenar de cop i els amics van xocar amb mi, empenyen-me contra la porta. Tremolant com un flam vaig agafar la maneta i vaig obrir la porta: hi havia cadenes penjant de les parets, grillons i una llitera d'hospital amb corretges.

- Què és aquest lloc!? -va exclamar-se el Xavi, que no pot amb les injustícies-. I què li fan aquí a la gent?

- Sembla una presó! O la cel·la d'un manicomi! -va dir lÀlex, terroritzat.

PATAPAM!

Vam fer un bot fins al sostre! El metge s'havia anat apropant sense fer soroll, però per sort s'havia entrebancat i havia caigut al terra com un cuc. Vam sortir espiritats. Uuuuaaaauuu!

Una escala pujava al segon pis. Vam agafar els esglaons de tres en tres! Pels finestrals del costat vam veure que ja era negra nit.

El segon pis era tot ell una cambra molt gran plena de llits. Tots eren buits i desfets, com si la gent que hi dormia haguès sortit corrent.

- Què fem? –va ploriquejar el Xavi.

- Doncs tu sabras, nen llest. Tu ens has ficat en aquest embolic –li vaig retreure.

- Que ja arriba! -cridà l'Àlex.

Vam travessar la cambra corrent entre els llits. Al final hi havia dues escales, una que pujava cap a la dreta i l'altra cap a l'esquerra. Vam agafar la de l'esquerra.

El tercer pis era totalment buit! No hi havia cap lloc a on amagar-se!

- Calma, companys -diguè l'Àlex tremolant com una fulla a la tardor-. Hem de baixas... vull dir baixar, ostres! … per trobas... trobar, merda!...

- Per trobar merda? -feu el Xavi.

Vaig estar a punt de donar-li una bona clatellada.

- Per trobar una sortida! -esclatà l'Àlex a la fi-. Perquè si no, aquest boig ens enxamparà aquí dalt.

- I per quina escala baixem? -vaig preguntar-. Per la que hem pujat, o per l’altre. Si l’encertem, val, però si no ens donarem de morros amb el boig aquest.

L’Àlex va córrer cap a un cantó i el Xavi cap el altre. Jo em vaig quedar al mig, com un estaquirot. Em vaig tombar, vaig agafar pel braç al Xavi i em vaig llençar darrere l’Àlex. De sobte, al peu de l’escala per on baixàvem, va aparèixer l’ombra terrorífica del metge aixecant la destral. I llavors vaig cometre un error, un error fatal.

- A les golfes! Pujem a les golfes!

Aviat em vaig adonar: estàvem acabats.

Les golfes em recordaren les que havia vist a “Les joies de la Castafiore”, d’en Tintin, plenes d’andròmines. Ben segur que era allà on vivía el mussol que jo sentía per les nits, igual que passava al còmic.

A la feble claror que entrava per les finestres dels costats, vam donar una ullada al nostre amagatall. Hi havia tot de mobles i trastos vells. Hauria estat un lloc ideal per explorar, si no haguès estat per l’amenaça que planava sobre els nostres caps (mai millor dit!). Ens vam amagar: el Xavi darrere d’un mirall més gran que ell; l'Àlex es va ficar dins d’un bagul; i jo vaig córrer fins al fons de les golfes i em vaig ajupir darrere d’una vella calaixera. Des d’on era podía veure tot el que passava.

Es va fer el silenci. No se sentía res a tota la casa.

¿On era el boig? Ja no em quedaven ungles per a mossegar, quan al fons es va obrir la porta i va aparèixer ell, darrere una llum resplandent. Allò era el que li devia endarrerir: havia anat a buscar una llum per agafar-nos més fàcilment. Des d’el meu amagatall veia el metge acostant-se a poc a poc al mirall que guardava el Xavi i com es mirava en ell. Després, allargà la ma per donar-li la volta: el Xavi estava perdut! Però, una mica més enllà, l'Àlex es va moure dins el bagul, i fins allà va encaminar el nostre enemic les seves

passes, mirant de no fer cap soroll. Va penjar la llum d’una perxa que havia al costat mateix del bagul. Llavors va aixecar la tapa amb una ma, mentre amb l’altre brandava la destral.

- NOOOO! –vaig cridar, sense voler.

El boig es va tombar i es va abalançar damunt meu amb un crit de triomf. Va donar un cop de destral terrible sobre la calaixera. Jo vaig sortir volant com un coet, vaig veure l’Àlex que s’enfilava per una escaleta cap el terrat i m’en vaig anar darrere ell.

La lluna il.luminava les teules negres i vermelles de la teulada amb una llum platejada molt bonica. Però uns trons ens anunciaren que des del cim del Turó de la Rovira s’apropava una tempesta de les grosses. Fantàstic: s’estava preparant l’escenari per una bona peli de terror, en la qual l’Àlex i jo faríem el paper de morts.

El metge va sortir de seguida per la porteta del terrat. Vam donar una ullada al voltant, mirant per fugir. Hi havia tres xemeneies a les cantonades i, a la part més alta, l’antena de la tele i un parallamps. Vaig mirar l’Àlex, per si se li acudia alguna idea. Però ell tampoc sabia com sortir-se’n. I a on era el Xavi? El vaig maleïr en veu baixa. Després d’havernos ficat dins d’ aquella aventura esgarrifosa, era capaç de salvar-se mentre el boig aquell se’ns cruspia.

L’Àlex i jo vam començar a grimpar terrat amunt. A dalt de la muntanya es va sentir un tro: la tempesta era sobre nostre! Només ens mancava allò. Ens vam agafar a l’antena i el metge, d’un salt, va aterrar davant nostre. El vent alçava els faldons de la seva bata blanca i ell, al seu torn, alçava la destral per donar-nos el cop final. La cara embogida del metge ens mirava, i jo el mirava a ell hipnotitzat pels seus ulls i pel reflex del fil de la destral. Els raigs corrien pel cel com serps lluminoses i jo ja no sabia que em feia més por, si aquell boig o que el cel em caiguès a sobre el cap, com deien l'Asterix i l'Obelix.

I llavors es va produir un miracle: un raig va caure sobre el parallamps i el boig va sortir volant pels aires, com si fos una bitlla. Bum! Nosaltres, agafats a l’antena, vam quedar una mica socarrimats, sí. Però ens havíem salvat!

Vam tornar a les golfes. El Xavi ja no hi era i a baix se sentía cada cop més xibarri. Vam baixar saltant els esglaons de tres en tres i vam sortir al parc per la porta principal: hi havia un munt de gent que reia i cantava, i allà era el Xavi, portat a coll, com si fos el seu salvador. No et fot!?

De sobte algú va donar un crit esgarrifós a l’altre cantó de la casa. Vam donar-hi la volta corrent. Havien trobat al metge. Havia caigut sobre una petita palmera i encara jeia al damunt, amb els braços estesos i la destral agafada amb força a la ma. Les fulles de la palmera, dures com espines, li havien travessat la bata i la carn pertot. Els de la casa volien saber com havia anat la cosa, i vam començar e explicar-lis-ho quan, sense nosaltres adonar-nos, el boig es va aixecar darrera nostre. Els interns van donar un bot i van xisclar, i nosaltres ens vam tombar. I allà era aquell monstre, un altre cop.

Era la fi!

Ens vam quedar glaçats, paralitzats com estàtues de pedra. Enmig d’un silenci absolut, el metge va aixecar la destral per sobre el seu cap. Els ulls li volien sortir de les òrbites i les dents li brillaven com

si fos un anunci. I de nou el cel ens va salvar: atret segurament pel tall de la destral, un altre llamp el va fulminar de dalt a baix. Aquell cop fou el definitiu. Al lloc on havia estat l’home només va quedar una gran taca negra al terra. Uf!

Després va arribar la policia, els bombers, els nostres pares… El parc es va omplir de gent, tothom cridant, sobre tot els pares. Ostres, tu!

Jo només sé una cosa: mai, mai més, faré el que hagi de fer. Ah, i un altra cosa: com em trobi un dia al senyor Churchill...

- FI -