el valenciÀ, el dictamen i l'avll4. dictamen del consell valenciÀ de cultura (cvc), i llei de...

EL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE EL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE EL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE EL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE

LA LLENGUA I L’AVLLLA LLENGUA I L’AVLLLA LLENGUA I L’AVLLLA LLENGUA I L’AVLL

PROFESOR DR. JOSÉ VICENTE GÓMEZ BAYARRI

Valencia, 2003

"La llengua funciona per i per als parlants i no per i per als llingüistes"

"La dimensio futura d'una llengua depen de lo que es i ha segut"

Eugeni Coseriu

"El poble valencià te dret a l’us de la seua llengua"

i "necessita que l’us d’eixe dret li siga garantisat en totes les manifestacions de la

vida"

Rvnt. P. Lluïs Fullana Mira

2

EEEEL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE L VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE L VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE L VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE

LA LLENGUA I L’AVLLLA LLENGUA I L’AVLLLA LLENGUA I L’AVLLLA LLENGUA I L’AVLL

INDEX PROLEC per Leopoldo Penyarroja

I. ASPECTES SOCIOLLINGÜISTICS 1. LLENGUA I SOCIETAT

2. HISTORIA DE LES LLENGÜES

3. SOCIOLOGIA DEL LLENGUAGE: LLENGUA, DIALECTE,

PARLA 4. DIACRONIA I SINCRONIA 5. LA GENEALOGIA: GRUPS LLINGÜISTICS

6. LA LLENGUA INSTRUMENT DE COMUNICACIO

7. EL MODEL LLITERARI ESTÀ SUBJECTE A CANVI

8. FONETISTES "VERSUS" LLITERATS

9. SUBSTRAT, ESTRAT, ADSTRAT I SUPERSTRAT 10. LA LLENGUA, ELEMENT CONSUBSTANCIAL D'UN POBLE

11. DIGNITAT EN LA DEFENSA DE LA LLENGUA

NOTES BIBLIOGRAFIQUES

II. LLENGUA I POLITICA 1. LLENGUA I POLITICA

3

2. ¿ENTELEQUIA O ASPIRACIO REAL? 3. ¿INTERES ECONOMIC-POLITIC O RIGOR INTELECTUAL?


III. HISTORIA SOCIAL I SOCIOLLINGÜISTICA

1. HISTORIA I LLENGUA

2. LLENGUA I CULTURA


IV. POSTILLES SOBRE L'ORIGE I EVOLUCIO

DEL VALENCIÀ 1. TENDENCIES FONETIQUES DEL LLENGUAGE

2. PROCES DE LLATINISACIO DE LES TERRES VALENCIANES

3. LES MARES, TRANSMISSORES D'HABITS LLINGÜISTICS 4. L’HIPOTESIS DE L’UNILINGÜISME ARABOFON

5. SUPOSITS SOCIOLLINGÜISTICS DERIVATS DEL PROCES

HISTORIC DEL "VALENCIÀ" FINS A LA CONQUISTA CRISTIANA 6. TEORIA LLINGÜISTICA DE LA RECONQUISTA

7. CONSEQÜENCIES SOCIOLLINGÜISTIQUES DE LA

RECONQUISTA I REPOBLACIO VALENCIANA DEL SEGLE XIII 8 ¿EVOLUCIO O RUPTURISME EN LA VALENCIA MIGEVAL? 9. IDENTITAT DEL POBLE VALENCIÀ


V. CONSCIENCIA IDIOMATICA VALENCIANA

4

EN L’EPOCA MIGEVAL

1. PROCES HISTORIC 2. ELS PRIMERS LEXICOGRAFS VALENCIANS


VI. TENDENCIES DE L’IDIOMA VALENCIÀ NOTES BIBLIOGRAFIQUES

VII. PASSAT, PRESENT I FUTUR DE LA

LLENGUA VALENCIANA 1. NAIXIMENT I FORMACIO DE L’IDIOMA VALENCIÀ 2. DISSOCIACIO ENTRE EL "VALENCIÀ PARLAT" I LA

"NORMALITZACIO" FABRISTA 3. NORMATIVISACIO VALENCIANA

4. L’US FA NORMATIVA LA LLENGUA

5. MODEL LLINGÜISTIC

6. CRITERIS DE NORMALISACIO DEL VALENCIÀ 7. ELS SISTEMES ORTOGRAFICS I PRONUNCIACIO MODELICA

8. EL CANVI LLINGÜISTIC

9. TERRITORIALITAT I HISTORICITAT LLINGÜISTICA 10. L’ENSENYANÇA DE LES LLENGÜES MINORITARIES DINS EL

PLURALISME EUROPEU 11. DRETS LLINGÜISTICS DE LES LLENGÜES MINORITARIES


5

VIII. EL MARC JURIDIC DEL DOMINI LLINGÜISTIC VALENCIÀ

1. LA CONSTITUCIO ESPANYOLA

2. L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE LA COMUNITAT

VALENCIANA

3. LLEI D’US I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ

4. DICTAMEN DEL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA (CVC), I LLEI DE CREACIO DE L’ACADEMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVLL)

5. L’ULTIM TRAM DEL PROCES DE CREACIO DE L’AVLL I

REACCIONS QUE SUSCITÀ NOTES BIBLIOGRAFIQUES

IX. EPILEC

X. APENDIX DOCUMENTAL ANEX I. Informe sobre la Llengua o Idioma Valencià presentat al CVC

per la RACV el dia 12 de març de 1998. CRITERIS SOBRE L’IDENTITAT DE L’IDIOMA VALENCIÀ

ANEX II. REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA. Declaracio de principis

ANEX III. LO RAT PENAT. INFORME SOBRE LA QÜESTIO

LLINGÜISTICA VALENCIANA PER AL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

ANEX IV. INFORME DE L’ASSOCIACIO D’ESCRITORS EN

LLENGUA VALENCIANA ANEX V. MANIFEST DELS CIUTADANS I CIUTADANES SOBRE

LA LLENGUA VALENCIANA DIRIGIT AL GOVERN DE LA GENERALITAT

ANEX VI. TEXT COMPLET DEL DICTAMEN DEL CONSELL

6

VALENCIÀ DE CULTURA SOBRE EL CONFLICTE LLINGÜISTIC VALENCIÀ

ANEX VII. VOT PARTICULAR EN CONTRA DE LA PROPOSTA FINAL DEL “DICTAMEN” LLINGÜISTIC DEL CVC. Presentat per Leopoldo Penyarroja, al qual s’adherix Xavier Casp i Verger. I FONAMENTACIO RAONADA SOBRE US, NOM, ORIGE I NATURALEA DEL VALENCIÀ

ANEX VIII. VOT PARTICULAR: EXPLICACIO DEL VOT NEGATIU

AL DICTAMEN SOBRE LA LLENGUA DEL CVC A LES CORTS VALENCIANES per Josep Boronat Gisbert

ANEX IX. EL PACTE DE L’ACADEMIA. Document firmat pels liders

valencians del PP i del PSOE. TEXT DE L’ACORT ANEX X. COMUNICAT DE LA RACV ANEX XI. COMUNICAT DE L’ASSOCIACIO CULTURAL “LO RAT

PENAT”

ANEX XII. COMUNICAT DE LES ENTITATS QUE REFERMEN LES NORMES D’EL PUIG

ANEX XIII. CARTA DE DIMISSIO DE L’AVL DE XAVIER CASP

XI. BIBLIOGRAFIA GENERAL

7

EL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE EL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE EL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE EL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE

LA LLENGUA, I L’AVLLLA LLENGUA, I L’AVLLLA LLENGUA, I L’AVLLLA LLENGUA, I L’AVLL

I. ASPECTES SOCIOLLINGÜISTICS 1. LLENGUA I SOCIETAT Roman Jakobson, u dels maxims especialistes en la materia de la

comunicacio, sintetisava el pensament del llingüiste Edward Sapir, afirmant que "no hi ha societat sense una xarcia de comprensions parcials o totals que s'establixen entre els membres d'unitats organisades de qualsevol tamany o complexitat".(1)

D'acort en l’enteniment emes, el llenguage es convertiria en el proces de

comunicacio per excelencia en tota societat, independentment del grau de civilisacio conseguit.

La llengua, per tant, representa un tipo d'institucio social que es manté gracies

a l'us i consentiment general d'una colectivitat. Com a instrument social que es, experimenta una evolucio condicionada a la del grup que la parla.(2)

La llengua es comporta com un organisme viu; el desenroll o regressio de la

qual està en funcio de l'us que d'ella facen els seus parlants. El llati es considerat actualment com una llengua morta. La seua importancia

i transcendencia se deu al fet que en el transcurs dels segles va trencar el constrenyiment dels llaços que fonetica i ortograficament la comprimien i favoriren profunts canvis que generaren formes modernes del mateix idioma, que hui constituixen les diferents llengües neollatines.

Esta fragmentacio llingüistica de la Romania estigue en relacio en l'actitut

dels diversos grups socials, condicionats per l'historia, geografia, economia o politica. Les relacions entre els diversos pobles europeus va fer apareixer la necessitat de l’identificacio de les diferents "parles" romaniques, i va sorgir la consciencia idiomatica i la conveniencia de batejar-les en el gentilici propi de cada territori llingüistic.

En l'antic regne de Valencia, a partir del segle XIII, el nostre "romanç" va

rebre, en un principi, els sinonims de "romantio", "nostre llati", "romanç pla", "lengua vulgar","lengua materna", per a identificar la forma vernacula d'expressio de gran part de les actuals terres valencianes.

12

L'aparicio dels nacionalismes en Europa, entorn dels anys que giren al voltant

de 1830 i dates posteriors, va fer que es desenrollaren i cultivaren les llengües autoctones nacionals. Els historiadors, filolecs, poetes, periodistes, politics, van eixercir un paper important en l'impuls de l'esperit llingüistic propi.(3)

W. Schmidt demostrà que les interaccions entre les diverses llengües son

degudes a contactes entre grups socials. No obstant aixo, certs llingüistes no concedixen mes que efectes llimitats als intercanvis de llengües.

Pero, sense lloc a dubte, hauriem de tindre en conte les influencies

historiques i circumstancies particulars que generen estos contactes entre llengües. Un estudi de B. Malmberg, sobre el castella en el Nou Mon, va demostrar que les influencies del substrat i del superstrat depenien de les condicions singulars de coexistencia entre les llengües i podien en certs casos ser molt llimitades.(4)

La grandea d'una llengua no es segons afirma William S. Entwistle una

qualitat llingüistica, sino social i historica. La riquea del pensament i l'amplitut de difusio son les que cada una per si soles i encara combinades conferixen prestigi a les llengües.

Aixi, a pesar d'estar confinada a una part de la peninsula helenica i a certes

illes, la llengua d'Atenes en l'epoca d'Euripides i Platon enriquida pel pensament i ritme d'Homero, dels escritors lirics, dels tragics i dels historiadors, fon, tal vegada, la mes rica i bella de les que havien existit en anterioritat.

Nomes les conquistes d'Aleixandre el Magno la farien territorialment

extensa. La llengua de l'Imperi roma, carregada en una menor experiencia cultural, va adquirir una gran influencia en el seu temps i, com a llengua evolucionada, continua eixercint-la, hui en dia, en una area territorial considerable.(5)

Si el llenguage es un fenomen essencialment social, es inevitable pensar en el

fet que una llengua es el reflex del grup social, nacio, païs, regio en que es parla. No obstant, havem de tindre present que els idiomes son un producte o resultat d'un llarc proces evolutiu desenrollat en cultures o pobles diferents.(6)

Pensem, per eixemple, en l'influencia dels diversos pobles que han

configurat la llengua actual dels valencians - ibers, grecs, romans, visigots, araps, aragonesos, catalans, castellans, etc.-(7). No es dificil conseguir dades quantificables que ens permeten seguir el cami retrospectiu, i es evident que qualsevol que siga l'historia de la llengua i dels pobles que han intervingut en el seu proces pot observar que el seu desenrollament està reflectit en la realitat historica.

La llengua, com a institucio social que es, te la seua propia evolucio, i seguix

sa singular inercia. Un canvi en la societat que utilisa una llengua no arrossega necessariament al canvi de l'estructura de dita llengua, encara que estiga en relacio en la mentalitat, les institucions i la civilisacio material dels homens que la parlen.

13

Estes qüestions i unes atres mes son analisades per la llingüistica sociologica. El filolec Jospin Fishman enten com "comunitat llingüistica" el grup de

persones que tenen almenys en comu una llengua o varietat llingüistica i que compartixen normes per al seu us, que es admes com a correcte.

Una comunitat llingüistica no te per que coincidir en una agrupacio de

caracter etnic, territorial o nacional. Ara be, en la mida que coincidixquen alguns d’estos elements, eixa comunitat llingüistica estara mes cohesionada.

Hem de tindre present que no hi ha criteris objectius ni absoluts per a definir

el concepte de comunitats llingüistiques, puix son grups que els parlants poden reconeixer i en els quals s’identifiquen.

Generalment, els criteris que es seguixen per a determinar dit concepte son: a) La comunitat de llengua. La constituix el grup huma que compartix una

mateixa llengua. Este fet es necessari, encara que a vegades resulte insuficient per a delimitar una comunitat llingüistica.

b) Les actituts llingüistiques i normes d’us. Normalment, els membres d’una

comunitat llingüistica compartixen unes semblants normes de conducta llingüistica que es deriven de les seues actituts. Un element distorsionador i que actua de fenomen descohesionador d’una comunitat llingüistica es l’acte d’abandonar el propi grup llingüistic i propugnar el seu proces de substitucio llingüistica.

c) L’interrelacio llingüistica. La comunicacio entre els seus membres es

indispensable per a que es consolide la cohesio de la comunitat llingüistica. El coneiximent d’una llengua no implica el seu us ordinari. Pero la seua deixadea pot produir un proces de substitucio. Entre els factors determinants d’eixa interrelacio llingüistica que favorix la cohesio i l’estabilitat podem subrallar: l’index d’utilitat de la llengua; l’estabilitat demografica garantisada pel numero de parlants, i l’existencia d’un grup d’usuaris de la llengua que la conreen i tenen consciencia idiomatica propia, etc.

d) L’integracio simbolica. L’utilisacio i acceptacio d’una mateixa ortografia,

gramatica, fonetica comuna i la seua estandarisacio, aixi com l’adopcio d’un nom patrimonial especific son factors determinants de la cohesio del grup llingüistic.

Estos fets ajuden a l’identificacio de comunitats llingüistiques diferents.

2. HISTORIA DE LES LLENGÜES La presa de consciencia de l'evolucio de les llengües suscità des de finals del

segle XVIII, i sobre tot en el XIX, moltes especulacions sobre l'orige dels idiomes.

14

Posteriorment, el desenroll de la llingüistica historica comparativa va omplir

de descredit este orde d'investigacions i la major part dels esforços han segut canalisats cap a l'estudi de l'historia de les llengües.

L’investigacio humboldtiana, a pesar d’algunes inadeqüades metodologies, va

introduir, sense dubte, guanys importants com son: a) L’apreciacio de l’orige, sentit i configuracio empirica de la diversitat de

les llengües. b) La percepcio del sentit de la forma i lo que es formal en lo llingüistic. c) La confirmacio de que el llenguage nomes te existencia real en el parlar.(8) La gramatica comparada, part important de l'historia de les llengües, fundada

sobre el metodo comparatiu, establix els parentius i afinitats entre les llengües, l'estudi general de les condicions del funcionament, de l'estructura i de l'evolucio del llenguage i dels idiomes.

Les llengües evolucionen com les institucions humanes i el ser viu.

Cadascuna te la seua historia. Es transforma, travessa distints estadis i pot convertir-se en llengua morta; per lo que cada llengua pot ser objecte d'una monografia historica.

Podem distinguir entre el valencià del segle XIII, plasmat en la lliteratura

juridica de l'epoca; la llengua valenciana dels nostres classics: Ausias March, Jaume Roig, Isabel de Villena o Joanot Martorell; l'idioma valencià del segle XVIII de Carles Ros, o el del segle XX del pare Fullana Mira, de Sanchis Guarner i Andrés Estellés o d'Adlert Noguerol i Xavier Casp.

No obstant, les possibilitats d'un estudi definitiu d'una llengua es llimitat i es

dete en cert moment. Tampoc es pot estudiar en la mateixa profunditat tots els estadis d'una llengua, perque les fonts varien d'una epoca a una atra.

Aixi comprovem que l'analisis de la protohistoria - periodo anterior a

l'aparicio de texts escrits - d'una llengua es molt dificil. Ara be, podem admetre certes consideracions:

a) Dos o mes llengües son el resultat propi i singular, despres de la segregacio

del mateix estat d'una llengua antiga. L'eixemple el tenim en les llengües romaniques, derivades del llati.

b) Podem aportar algunes indicacions sobre l'estat de la llengua antiga

remontant-se en el passat de l'historia de les llengües afins i de la seua evolucio individual.(9)

Puix be, el desenroll i analisis de la sociollingüistica ens proporcionarà dades

historiques extretes de les investigacions comparatives de la llengua llatina, i ens

15

permetra separar el proces d'evolucio de les llengües que es deriven d'este tronc llingüistic, entre les que es troba la llengua vernacula valenciana.

3. SOCIOLOGIA DEL LLENGUAGE: LLENGUA, DIALECTE, PARLA Els termens "llengua", "dialecte" i "parla" encobrixen una complexa realitat.

Els llimits que els definixen i els criteris que se poden seguir i que determinen estes realitats llingüistiques son difusos.

Jospin Fishman en la seua obra Sociología del lenguaje afirma lo següent: Un

dialecte ha de ser una subunitat regional respecte a una llengua particularment en la seua realisacio idiomatica parlada. La llengua es una designacio superordinaria; el dialecte ho es subordinada.

La sociologia del llenguage s'interessa per estos conceptes en la mida en que

els membres de les comunitats llingüistiques disputen sobre "qué es i per què". A conseqüencia d'esta discussio, les varietats llingüistiques, fins ara considerades com a dialectes, poden alliberar-se de la seua subordinacio i ser promogudes pels seus parlants a ranc oficial i independent.

Manuel Alvar definix els conceptes que analisem en estos termens: a) "Lengua". Sistema llingüistic del qual se servix una comunitat parlant i que

es caracterisa per estar fortament diferenciat, per tindre un alt grau de nivellacio, per ser vehicul d'una important tradicio lliteraria i, en ocasions, per haver-se impost a sistemes llingüistics del seu mateix orige.

b) "Dialecte". Sistema de signes separats d'una llengua comuna viva o

desapareguda; normalment en una concreta llimitacio geografica, pero sense una forta dellimitacio a unes atres llengües d'orige comu.

c) "Parla". Peculiaritats expressives d'una regio determinada, quan no te la

coherencia que te el dialecte.(10) El Diccionari de la Real Academia de la Llengua Espanyola (11) recull les

següents definicions dels conceptes de "lengua", "dialecto" i "habla" que son practicament identiques a les proporcionades per l'academic de la llengua M. Alvar.

Constata estes tres accepcions del concepte "llengua": 1. Sistema de comunicacio i expressio verbal propi d'un poble o nacio, o

comu a diversos. 2. Sistema llingüistic que es caracterisa per estar plenament definit, per

posseir un alt grau de nivellacio, per ser vehicul d'una cultura diferenciada i, en ocasions per haver-se impost a atres sistemes llingüistics.

3. Sistema llingüistic considerat com una ordenacio abstracta.

16

Per al concepte de "dialecte" recull estes accepcions: 1. Qualsevol llengua en quant se la considera en relacio al grup de les

diverses derivades d'un tronc comu. 2. Sistema llingüistic derivat d'un atre; normalment en una concreta llimitacio

geografica, pero sense diferenciacio suficient enfront d'atres d'orige comu. 3. Estructura llingüistica, simultania a una atra, que no conseguix la categoria

de llengua. Definix la "parla", entre atres, en estes dos accepcions: 1. Realisacio del sistema llingüistic nomenat llengua. 2. Sistema llingüistic d'una comarca, localitat o colectivitat, en traços propis

dins d'un atre sistema mes extens. D'allo que s'ha senyalat es deduix que els llimits entre llengua i dialecte no

estan ben determinats i n’hi ha diversos criteris per a definir estos conceptes, independentment que hagen segut concebuts de manera distinta en el transcurs del temps i en les diferents cultures.(12)

La metodologia cientifica reconeix que no n’hi ha una sola norma, sino que

son diversos els criteris que s'establixen per a precisar les diferencies entre els conceptes de “llengua” i “dialecte”:

1. Criteri politicogeografic. Segons este criteri, "llengua" es el conjunt llingüistic declarat oficial en un estat, païs o nacio; mentres concebix el "dialecte" com la varietat d'un idioma que te cert numero d'accidents propis, i que es parla en un determinat territori d'una nacio, a diferencia de la llengua oficial comu i lliteraria.

Es pot considerar que este no resulta valit per ser extrallingüistic.

2. Criteri psicologic. Este criteri definix el concepte de "llengua" com el

conjunt llingüistic parlat i escrit en cert orgull pels seus parlants; mentres "dialecte" seria la parla utilisada en cert sentiment de degradacio i humiliacio d'una llengua. Conseqüentment, son els parlants els que originarien que els dialectes conseguiren la categoria de llengua, al tindre consciencia idiomatica propia del conjunt llingüistic que utilisen.

Este tampoc seria valit per ser igualment extrallingüistic. 3. Criteri Genetic. Segons este criteri, "lengua" es el conjunt llingüistic que no

procedix d'un atre. Es consideraria "dialecte" a qualsevol llengua, en quant se li relacione al grup de les diverses derivades d'un tronc comu. Verbi Gratia: totes les llengües romaniques serien dialectes per ser derivades de la llengua llatina.

En tal supost, totes les llengües son dialectes, i caldria considerar a l'espanyol

17

u mes, per ser llengua derivada del llati. Tampoc ens ha de servir estrictament este criteri, perque encara que es un

criteri llingüistic no es valit per la generalisacio que fa del concepte de dialecte. 4. Criteri de la koine. Accepta que tot sistema llingüistic procedix d'un atre,

que comença per ser una deformacio dialectal i per tant considerat com a tal, pero arriba un moment en que l’us per part de parlants i escritors configura la creacio d'un "model ideal de llengua", enfront del qual es compara la parla per a comprovar si es correcte o incorrecte.

Segons este criteri tot lo que actualment es dialecte pot convertir-se en

llengua, perque l’us origina koine. Resulta ser l'unic llingüistic i valit. Tenint en consideracio les precisions sociollingüistiques expostes, podem

catalogar el valencià com a idioma des de diverses perspectives, com ha posat de manifest, entre atres, A. Fontelles.(13)

a) Historica-geografica: el valencià ha seguit la seua propia evolucio

diacronica, paralelament a atres llengües romaniques. Aixi es pot constatar des del desmembrament del llati en l'area geografica valenciana a través dels segles.

b) Lliteraria: el valencià te un alt grau de nivellacio llingüistica des de la

Baixa Edat Mija i va desenrollar una rica lliteratura merce a una pleyade d'escritors que elevaren esta varietat llingüistica a la categoria de llengua lliteraria.

c) Social: el poble valencià te, majoritariament, una clara consciencia

idiomatica individualisada, expressada en documents lliteraris, historics, notarials, al menys des de finals del segle XIV, i generalisada i consolidada en el XV, que reflexa el sentir llingüistic dels seus parlants i escritors.

d) Llingüistica: l'idioma valencià constituix un sistema llingüistic, semblant a

qualsevol atra llengua romanica, caracterisat per la seua diferenciacio, grau de nivellacio, tradicio lliteraria i posseir un lexic, gramatica i fonetica propies.

e) Politica: una varietat llingüistica o dialecte desenrollat pot conseguir el

ranc d'idioma per una decisio dels represents llegals de una comunitat singular que arreplegue la percepcio i el sentir majoritari dels seus parlants.

Un poble sobira ha de tindre acces a la normativisacio i planificacio

llingüistica del seu parlar. Les llengües, en quant que son concebudes com a estructures vives parlades

per individus, van sofrint chicotetes i successives alteracions que s'acumulen progressivament a lo llarc del temps. De tal manera, un dialecte es convertix en model a l'usar-lo en preferencia, quedant fixat en la seua forma escrita, i en aparicio dels seus propis diccionaris i gramatiques el prestigien i conseguix el ranc d'idioma.

18

(14) Caldria recordar la transcendencia de l'obra Liber elegantiarum (1489) de

Joan Esteve qui, al realisar un diccionari de la llengua llatina, compila una relacio de paraules i frases valencianes en la seua tradicio llatina, fet que dona idea del prestigi i difusio que havia conseguit el valencià entre els usuaris i destinataris de l'obra. O be, el tractat d’ Onofre Pou, Thesaurus puerilis, (1575) verdader vocabulari valencià, que arreplega termens i frases que identifiquen pesos i mesures, cos huma, oficis, parentela, vocables de tematica agricola, del mar, de guerra, monedes, veus d’iglesia, etc. Treballs de gran valor historic i filologic per al coneiximent de la llengua dels nostres antepassats valencians.

Tambe son significatives les obres de Carles Ros Breve diccionari valencià-

castella (1739) i el Diccionari valencià-castella (1764) per a comprovar el desenroll lexic que tenia l'idioma valencià en el segle XVIII.

4. DIACRONIA I SINCRONIA La llingüistica, com a ciencia, avançà en la seua sistematisacio en l’aparicio

de l'Humanisme en els segles XV i XVI. No obstant, els humanistes no es van llimitar a l'estudi tecnic exclusiu de les llengües, sino que van retornar a les fonts basiques de l'antiguetat, en concret, a les llengües classiques, llati i grec, per a profundisar en les seues investigacions.

L'estudi de les llengües a partir del segle XIX es caracterisa per la presa de consciencia de la seua evolucio i per l'impuls de la llingüistica historica i comparativa.

Sera Ferdinand Saussure qui a principis del XX va propondre una clara

distincio entre "diacronia" - estudi dels canvis a través del temps - i "sincronia" - estudi dels estadis de la llengua en si mateixa, com a conjunt coherent en moments determinats de la seua evolucio -, lo que portaria al naiximent de la llingüistica evolutiva o diacronica i de la llingüistica estatica o sincronica.

El seu sistema sincronic presenta un conjunt de traços heretats d'estats

anteriors i s'actualisa en nous desenrollaments llingüistics, per lo que l'equilibri d'un sistema llingüistic es precari i estos dos punts de vista, sincronic i diacronic, s'unixen, aclarint-se mutuament.(15)

La llengua pot oferir dos optiques d'estudi, dos perspectives cientifiques

diferents i complementaries: pot ser estudiada com un conjunt ordenat d'elements en un moment donat de la seua historia, fent una abstraccio, i pot ser analisada, tambe, en la seua evolucio, com un conjunt de sistemes superposats a través de la llinia del temps; sincronia i diacronia no son parts integrants del llenguage, sino punt de partida des dels que el llingüiste investiga el llenguage.(16)

19

En l'ambit llingüistic hispanic, s'observa, des del punt de vista diacronic, que el llati es la base de les llengües romaniques peninsulars. Eixe llati que va cobrant cos de naturalea en Hispania en les seues diferencies regionals que modelaren sa llatinitat, paralelament a l'assimilacio d'elements lexics ibers, celtes, grecs, germanics, i l’introduccio d'innovacions fonetiques.

Mentres la tendencia lliteraria procurava el manteniment depurat del llati cult classic, la realitat quotidiana possibilità el desenroll del dinamisme inherent de qualsevol llengua. De tal manera, que el llati oficial s'estacionà, i el llati vulgar proseguirà el cami de la ruptura de l’unitat llingüistica i donarà orige a l'aparicio de les llengües romaniques.

Des del segle VII, el llati pur nomes l'utilisaven els eclesiastics i gent lletrada.

La dita llengua revela inseguretats, admet vulgarismes, fabrica noves paraules i acull numeroses veus romançes o exotiques, i de manera progressiva anirà configurant el baix llati migeval.

El cultiu de la llengua i les innovacions fonetiques i gramaticals en les

diverses regions fara que sorgixquen dialectes que, posteriorment, seran elevats al ranc d'idiomes.

Hi ha certes epoques en que els canvis s’originen mes rapits.

Quan els idiomes romanics conseguixen un major floriment lliterari, el seu

lexic s'enriquix, adoptant cultismes, i es produixen els fenomens de duplicitat i d'accepcions comunes.

L'estudi historicocultural d'un idioma demostra que els parlants son els

agents modificadors de la llengua, que deliberadament tracten d'adaptar-la a les necessitats expressives de cada temps. Fet que ha propiciat que l'herencia llatina, indiscutible en els romanços hispanics, es vaja revitalisant en paraules, construccions i traços estilistics de cada regio o comunitat de parlants que van incrementant i singularisant el lexic, i es descompondra la pesada ossamenta del llatinisme sintactic, modernisant i actualisant-la en l’introduccio de vocables propis de la "parla".

Lo contrari es anar contra natura, es a dir, estructurar la llengua a base de

constrenyer-la, llimitar-la i opondre’s al dinamisme canviant propi dels distintes etapes de la seua evolucio i negar-li, en el cas del valencià, la fidelitat a la seua identitat.

Tot idioma, abans d'arribar a ser un instrument apte per a l'expressio lliteraria, recorre un dilatat periodo de formacio, cremant etapes de tanteig, indecisions i pugnes en uns atres idiomes, que es troben en fase de formacio o ya consolidats. Aixi, les llengües neolatinas migevals hagueren d'enfrontar-se a un estatic llati cult que no evolucionava segons les exigencies. De tal manera, que les construccions llingüistiques romances i certs lexics usat pel poble pla, a mida que avançava en la Peninsula l'Edat Mija, representaven una fragmentacio del llati, i una bestreta de la

20

posterior consolidacio formal de les llengües romaniques, en un intent d'adaptar-se a les noves situacions sociollingüistiques i historiques.

La consciencia idiomatica en la Baixa Edat Mija, l'hegemonia politica i

cultural de certes poblacions i el desenroll o floriment de les lliteratures vernacules van coadjuvar, en certa mida, a que una parla singular eixercira la direccio i fora acceptada com a llengua comuna, convertint-se en hegemonica d'eixa comunitat idiomatica. Aixo fon lo que va succeir en el Regne de Valencia a lo llarc de la Baixa Edat Mija.

Hem de recordar que les "llengües" son sistemes llingüistics dels quals es

servix una comunitat parlant. Cada llengua ha d'identificar-se en sa propia historia.

Una de les majors dificultats llingüistiques dels idiomes es l'eleccio de la "llengua model" pels seus parlants. El desig de l'emancipacio llingüistica, profundament sentida, fa estendre a l'individualisacio de l'idioma, resultat de l'esdevindre historic, de la situacio sociocultural que, indubtablement, s'incrementa en l'aprofundiment de l'historia regional, que actualment es una exigencia de la labor cientifica.

5. LA GENEALOGIA: GRUPS LLINGÜISTICS Encara que n’hi ha definicions concretes sobre els conceptes de llengua i

dialecte, les diferencies, en alguns casos, es de dificil precisio, ya que totes les llengües han segut en la primera etapa de la seua evolucio i creacio un "dialecte de", i en un moment determinat, per historia i per consciencia idiomatica, han passat a la categoria de llengua individualisada, ya que s'admet que els troncs llingüistics que han donat orige a les llengües vives son molt escassos.

L'estudios de les llengües August Schleicher (1821-1868), en la segona mitat

del segle XIX, ya va presentar la filiacio de les llengües indoeuropees baix la forma d'un arbre, simbol de la genealogia de les llengües i de les families llingüistiques en la seua "teoria de l'arbre genealogic", i arribà a la conclusio que del tronc "Llengua Mare" indoeuropeu arrancaren a través de ramificacions successives les "Llengües Filles", que a la seua vegada s’anaren ramificant en el transcurs del temps. Esta teoria, encara que es generalment acceptada, en algunes precisions, no reflectix totalment una image exacta de l'evolucio de totes llengües, perque, en ocasions, no existix "filiacio" en les llengües, sino que n’hi ha llengües emparentades, que no son mes que formes d'una antiga llengua comuna, evolucionada de forma diversa.(17)

No sempre es facil trobar les etapes de desmembrament d'una familia de

llengües. Generalment, les llengües derivades d'un tronc comu, llunt d'oposar-se totalment a través de conjunts coherents de traços distints, es relacionen unes en atres per una serie d'anelles corresponents a traços particulars.

V. Pisani subrallà, respecte d'aixo, que "parentesc llingüistic no es una atra

21

cosa que la comunitat d'elements que es constata entre llengua i llengua", i el grau mes o menys de parentiu es determina pel mumero d'elements comuns a dos o mes llengües o grups de llengües. No obstant, un atre gran estudios del tema, A. Meillet, en la seua obra Lingüística histórica y lingüística general, s'oposa a la teoria mencionada, al mateix temps que definix el parentiu no des de la perspectiva de la llengua en si, sino des del punt de vista dels parlants.

La posicio de Meillet, que te una major acceptacio entre els comparatistes

llingüistes, queda reflectida en la següent afirmacio: "Lo que definix un parentiu llingüistic es nomes un fet historic: una llengua es considera eixida d'una atra, si en tots els moments compresos entre el temps en que es parla la segona, els parlants tenen el sentiment i la voluntat de parlar una mateixa llengua".

La classificacio tipologica de les llengües es concomitant en la genealogica.

Ara be, tota classificacio presenta cert grau d'arbitrarietat, i la seua nomenclatura llingüistica no es uniforme.

Una de les classificacions tipologiques mes acceptades es deu a E. Sapir, qui

va subrallar l’inviabilidad de sostindre completament independent la distincio entre sistema genetic i tipologic. Esta qüestio es un tema que ya suscità interes en la segona mitat del segle XIX i llingüistes com A. Schleicher i el gran estudios de la llingüistica comparada Schlegel li van dedicar diversos estudis.

Les agrupacions genetiques poden quedar plasmades en el següent quadro

sinoptic, que recull l'arbre genealogic de les normalment denominades "llengües indoeuropees", subjecte a revisions, ya que qualsevol classificacio es aleatoria. El termens "satem" i "centum" es referixen a la forma adoptada per la paraula "cent" i caracterisa una diferencia fonetica primaria entre els dos grans grups d'esta classificacio de les llengües.

22

baltiques balto-eslaves eslaves llengües albanes “satem” almeni indoaries indus-iranians iranians Llengües Indoeuropees grec valencià iber- portugues romanç gallec castella catala italiques (llati i atres) retic provençal galo- occita romanç frances romanes italia italo-romanç sart celtiques gotic llengües orientals “centum” atres suec danes germaniques septentrionals noruec irlandes angles

23

occidentals holandes alema

24

A mes de la classificacio dels grups llingüistics, basada unicament en traços

estructurals o purament llingüistics, existix la classificacio que te en conte el caracter genealogic, sense oblidar caracters llingüistics.

Esta forma de classificar les llengües partix de l'afinitat que pot demostrar-se

entre llengües conegudes des del punt de vista historic. Els estudis genealogics de les llengües tenen el seu orige cientific en les

investigacions desenrollades per representants del comparativisme indoeuropeu, especialment els germans Grimm, als que s'atribuix el descobriment de l’unitat llingüistica indoeuropea.

Entre els subgrups de la gran familia europea, el que mes ens pot interessar es l'italic, que va donar orige a les llengües romaniques, dins de les quals estaria enquadrat el grup de llengües hispaniques.

Si pensem en la situacio llingüistica actual, en l'evolucio relativament independent, en el desenroll d'una lliteratura i d'atres valors sociollingüistics, el valencià constituiria una llengua en el conjunt del grup hispanic.

Des del punt de vista historic, la llingüistica hispanica hauria de tindre en conte l'aportacio de les parles prerromanes i, fonamentalment, el llati vulgar, en les particularitats llingüistiques que presenta en la Peninsula.

No havem d'oblidar la transcendencia que han tingut les aportacions d'atres

llengües en l'evolucio de les llengües hispaniques, sobretot l'arap, a causa de les circumstancies historiques a lo llarc de l'Edat Mija peninsular.

Es conegut, que la llengua llatina ostentà el caracter de llengua culta en el conreu de la cultura migeval espanyola i inclus en segles posteriors en certs circuls intelectuals i publicacions.

El llati fon la llengua que va constituir l'estrat de les distintes llengües

romances peninsulars. Llengua que no s’oposà a l'avanç i l’us progressiu de les nomenades llengües vulgars o neollatines en la vida quotidiana i en el camp de la lliteratura; d'aci el desenroll d'estes noves parles que originaren en el temps les llengües hispaniques, a excepcio de l’eusquera.

En el Renaiximent, en el floriment de l'Humanisme, es produix un fenomen

paradoxic; enfront del cultiu d'un llati refinat i cult, ya que la maxima renaixentista era tornar a l'Antiguetat classica, es dona un gran esplendor de les llengües neollatines.

En el Regne de Valencia, l'auge demografic, economic, social i cultural de

la Valencia del XV originà el Segle d'Or de les Lletres Valencianes, florint una pleyade d'escritors de reconeguda fama i una produccio lliteraria que marca koine i

25

que va eixercir influencia, inclus, en l’evolucio de la lliteratura castellana. Per a l'estudi serios i cientific de les llengües hispaniques, des del punt de

vista historicista, que es el que dominava en l’investigacio llingüistica fins fa poc de temps, hauria d’esperar fins al segle XIX.

Estudiosos europeus hispanistes i dels diversos països de parla hispana

contribuiren al coneiximent de les llengües. Mereix especial atencio les obres classiques de Díez, Meyer-Lúbke o Grober, (18) per lo que han significat, aixi com les d'atres filolecs del segle XX espanyol que han dedicat, tambe, excelents estudis a les llengües peninsulars.

Es de destacar la labor de Menéndez Pidal, R. Seco, Lázaro Carreter, M.

Alvar, R. Lapesa, Badía Margarit, Fullana Mira, Sanchis Guarner, Guinot Galán, entre atres, i els diversos estudis inspirats en les idees estructuralistes. Investigacions publicades, fonamentalment, en revistes d'estudis filologics com son: Revista de Filología Espanyola, que es publica des de 1914; Estudis Romànics, en Barcelona, des de 1946; Revista de Filología Valenciana, el numero 1 de les quals va vore la llum en Valencia, l’any 1951, etc., i en diverses obres dels dits autors.

6. LA LLENGUA INSTRUMENT DE COMUNICACIO La llengua es un instrument de comunicacio constituit per formes arbitraries o

convencionals. André Martinet, en la seua obra Elementos de lingüística general, subralla que una llengua es un instrument de comunicacio d'acort en el qual l'experiencia humana s'analisa, de modo diferent en cada comunitat, en unitats dotades d'un contingut semantic i d'una expressio fonica - monenes -.

Esta expressio fonica s'articula, a la seua vegada, en unitats distintives i

successives - fonemes -, en numero determinat en cada llengua, i la qual naturalea i relacions diferixen tambe d'una llengua a una atra.

Aço implica: primer, que reservem el terme de llengua per a designar un

instrument de comunicacio doblement articulat i de manifestacio vocal, i, segon, que a banda d'esta base comuna, com l'indiquen les expressions "de modo diferent" i "difieren" en la formulacio precedent, no n’hi ha res propiament llingüistic que no puga diferir d'una llengua a una atra.

En este sentit es en el que s'enten l'afirmacio que els fets de llengua son

"arbitraris" o "convencionals".(19) S'ha asseverat que les llengües nomes es parlen i els dialectes no tenen

gramatica, que esta es privativa dels idiomes escrits. Afirmacio erronea i infundada; ya que totes les llengües tenen estructura o

sistema, es a dir gramatica. Si no fora aixi, no existirien ni com a sistema, argots,

26

dialectes o llengües. Lo que generalment s'enten com a llengua es un sistema o conjunt de sistemes: sistema fonetic, preposicional, pragmatic, etc.

Si no existira sistema seria impossible la comunicacio. Ara be, una llengua que unicament es parla o un dialecte passen una fase en

que carixen de gramatica fins que algu preocupat pel seu estudi elabora un sistema simbolic com es l'ortografic o un sistema d'ideogrames.

Posteriorment, persones ilustrades pretenen oferir a la poblacio un sistema

convencional, compartit per la majoria, que servix per a prestigiar la parla. Les llengües per a adquirir major solidea, es sabut, que necessiten una gramatica escrita, diccionari i una rica lliteratura que siga l'orgull dels seus parlants.(20)

Es evident, que totes les llengües estan canviant en tot moment. Nomes cal

revisar la lliteratura juridica continguda en Els Furs, o en el Libre del Consolat de Mar, el lexic dels Manuals de consells de la ciutat de Valencia, l'obra satirica L’Espill de Jaume Roig, la novela Tirant el Blanch de Joanot Martorell, l'obra La brama dels llauradors de l’Horta de Valencia de Jaume Gassull, o la produccio lliteraria en valencià dels segles XIX i XX per a comprovar l'evolucio del lexic i formes d'escriure'l; lo qual demostra que les llengües canvien en el transcurs del temps.

No obstant, estos canvis son menys perceptibles en la vida d'una o diverses

generacions. L'estabilitat de la forma escrita, el caracter conservador de la llengua oficial o

lliteraria, l’incapacitat relativa que es troben les persones de recordar com parlaven elles mateixes uns anys abans sino han segut gravades, son factors que concorren i creen la conviccio de l’immobilitat i homogeneïtat de l'idioma que usen.

No hem d’oblidar que les influencies socials condicionen poderosament

l'homogeneïtat de la llengua i que els canvis socials comporten canvis llingüistics. Estes circumstancies van portar a classificar les llengües en el segle XIX i

XX, des del punt de vista genealogic, ya que les modificacions que s'experimenten a través dels anys no solen esborrar els traços fonamentals que les van configurar.

Meilet-Cohen en la seua obra Las lenguas del mundo arranca en la seua

descripcio d'un principi genealogic, sense oblidar que una serie d'estudis van fer vore:

a) Que n’hi ha tipos llingüistics comuns a llengües veïnes, pero d'orige

diferent. b) Que la permeabilitat de les llengües, sobretot, de les que no s'han modificat

i difos ampliament com a llengües de cultura, es molt mes de lo que es pensava. c) Que l'estudi genealogic de les llengües te els seus llimits. En elles, la

27

comparacio entre lo que es heretat i lo que procedix de difusions recents es impossible de discernir exactament.

d) Que l'establiment d'una descripcio sincronica d'una llengua te el seu propi interes. A esta conclusio arribaren tant l'escola de F. Saussure com els descriptivistes americans i danesos.(21)

7. EL MODEL LLITERARI ESTÀ SUBJECTE A CANVI Generalment s'accepta que les diferencies de dos o mes llengües relativament

proximes pot ser la causa de les diferencies d'estil entre nivells d'una antiga mateixa llengua, - entenga's, en el nostre ambit lliterari, el llati vulgar que arribà a Hispania en l'epoca romana -.

Estos nivells poden degradar-se o evolucionar a subtipos successius, capaços

de convertir-se en realitats llingüistiques concretes; ya que el fet de la multiplicitat de les llengües es ocasionat, en part, pel desenroll de les caracteristiques distintes que originen la creacio, en un primer pas, dels dialectes i, posteriorment, dels idiomes.

Independentment del diasistema llingüistic que procedixca o a que pertanyga

una "parla", pot esta en el transcurs del anys tindre lexic, gramatica i fonetica propies, es a dir, conseguir el ranc de llengua lliteraria.

No pot rebujar-se, com afirma Jhon Lyons, la possibilitat de que existixquen

raons valides de tipo cultural, social o politic per a promoure la mes amplia admissio d'alguna llengua o dialecte determinat a costa d'atres.

Es dificil precisar la llinia divisoria entre una llengua i les que deriven d'ella, i encara mes entre les germanes; perque una llengua es una unitat tan absoluta o relativa com ho son totes les unitats llingüistiques.

De tal manera que es pot definir per certa convencio quan conseguix un punt

critic en la diferencia entre un codi i el que li succeix.(22) El dinamisme d'un idioma pot produir canvis llingüistics que alteren una

llengua, fent-la evolucionar o, inclus, aplegar a crear dialectes, en primera instancia. Hauriem de recordar la teoria de Bopp, que veu en el sanscrit la llengua mare

original d'un gran tronc llingüistic. Dit autor afirma respecte d'aixo: "No crec que faça falta considerar com a eixides del sanscrit el grec, el llati i les atres llengües d'Europa (...) Em veig mes pronte portat a considerar tots estos idiomes sense excepcio com a modificacions graduals d'una unica i mateixa llengua primitiva".(23)

Tesis aplicable perfectament a l'ambit llingüistic de la Peninsula Iberica, on es

considera el llati com la llengua primitiva que ha servit de base o estrat a les distintes llengües originades; sense subjugacio d'unes a atres, perque ninguna d’elles ostenta la primogenitura.

28

Encara que es ventajos que l'ensenyança o administracio conte en un model

lliterari, relativament unificat, es interessant, no obstant, resaltar dos aspectes. 1º Que el model lliterari està subjecte a canvi. 2º Que en relacio en el seu orige, el model lliterari d'una llengua es basa,

essencialment, en la parla d'una classe d'individus social o geograficament determinada i que, per tant, no es mes "correcte", ni mes "pur" que la parla d'una atra classe o regio, siguen estes quines foren.(24)

Un principi basic de les llengües es que estes han d'adaptar-se a les

necessitats socials i comunicatives dels que les utilisen, i constituir-se en sistemes de comunicacio eficients que cobrixquen les necessitats dels seus parlants.

8. FONETISTES "VERSUS" LLITERATS

La llengua valenciana es una caracteristica cultural del poble valencià. Es el

principal instrument de comunicacio d’este historic poble. Totes les llengües tenen un proces de desenroll, a través del qual, s’enriquixen i satisfan les necessitats d’interrelacio social, i se manifesten els fets socials, o es transmeten les idees de cascuna de les cultures. L’adaptacio d’este proces respon a l’idiosincrasia de les comunitats i als canvis continus que es produixen, de generacio en generacio, i que responen a la personalitat d’eixa colectivitat.

En el nostre ambit llingüistic, la parla valenciana ha sofrit el proces natural del canvi, des de fa segles, lo qual testimonia que es una llengua viva.

Un fet significatiu del poble valencià es el seu bilingüisme. Els pobladors d’estes terres han practicat des de l’Antigüetat un bilingüisme: han parlat, el iber-llati; el llati-valencià, el llati-arap-valencià i hui el valencià-castella, en haver-se produit una barreja de cultures i civilisacions en el seu proces historic.

Hem d’advertir que el sistema fonic d’una llengua no està perfectament equilibrat. Es dona una constant lluita entre les tendencies fisiologiques destructives de les harmonies i una necessitat d’equilibri insconscient, pero no menys real.

En este contrapost proces de les llengües, la llengua parlada es la que canvia mes rapida i evoluciona, de manera seguida, a lo llarc de l’historia. Aixo origina que la llengua escrita, transcorreguts uns anys, queda desfasada respecte a la parlada. Conseqüentment, haura d’amolar-se a la llengua parlada, i els seus llingüistes han de propondre les reformes necessaries i convenients en la finalitat d’adaptar-la, lo mes ajustat possible a la nova situacio sociollingüistica. Hem de tindre present que la llengua parlada te un comportament mes actiu, i per inercia evoluciona mes rapit que la llengua escrita, que "per se" te tendencia a ser conservadora. A vegades, resulta

29

complicat respectar l’orige etimologic d’algunes paraules si volem adaptar-les a l’exigencia dels canvis fonetics. En tot cas, hem de tractar d’harmonisar la fonetica en l’etimologia.

Fa uns anys, els estudiosos de la llengua francesa tractaren este problema, originant-se una llarga discussio entre els fonetistes - considerats progressistes- i els lliterats -tradicionalistes-, amants de lo classic. Els primers, preconisaven que havia d’acomodar la llengua escrita a la parlada, i fer mes facil la seua ensenyança; els segons, mantenien que no es devia reformar lo que s’havia heretat, i s’havien de conservar les paraules tal com s’escrivien, per a coneixer millor la seua evolucio i la gramatica historica. La confrontacio finalisà a l’alegar l’administracio que la reforma de l’ortografia suponia la modificacio dels llibres de text i una elevada suma de francs que no estava disposta a gastar.

La seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), tenint com a referents, essencialment, els treballs del filolec i academic, pare Fullana Mira, i el contingut del llibre En defensa de la llengua valenciana (1977) de M. Adlert Noguerol, - a on expon unes premisses basiques per a la revalencianisacio de la nostra llengua vernacula -, abordà esta qüestio, en 1979, i elaboraren una nova ortografia per a la llengua valenciana, que significa la modernisacio i superacio de les nomenades "Normes de Castello" o del "32". Esta nova normativa va concitar clamor i un gran fervor popular, i fon adoptada per les institucions culturals de signe valencianiste, adherint-se ad ella numeroses personalitats del mon cultural, en un acte simbolic celebrat en el Monasteri d’El Puig de Santa Maria, el 7 de març de 1981. Per aixo, son conegudes tambe com a "Normes d’El Puig". Havent-se commemorat en l’any 2001 el vint aniversari de la seua proclamacio en diversos actes celebrats en eixe mateix emblematic lloc.

L’objectiu essencial d’esta proposta, feta realitat, ha segut proporcionar i difondre una concepcio mes actualisada de la llengua valenciana i facilitar als escritors i llingüistes una nova codificacio ortografica que estiguera mes en consonancia en la fonetica valenciana actual.

9. SUBSTRAT, ESTRAT, ADSTRAT I SUPERSTRAT Si partim de l'acceptacio que la configuracio de les llengües es a causa de les

aportacions de diversos elements constitutius, entendrem per "substrat" els elements aportats a la llengua que a conseqüencia de l’invasio i imposicio d'esta, passen a integrar-se en ella.

Les caracteristiques llingüistiques de tipo fonetic, morfologic o lexic, o

conjunt d'elements que, en determinats caracters comuns, s'han integrat en atres conjunts llingüistics, previs o posteriors, per a la formacio d'una llengua es lo que denominen "estrat". Constituix fonamentalment la base llingüistica essencial de la llengua.

30

"Adstrats" son els elements aportats a una llengua, o traços que una llengua comunica a una atra parlada en territori contigu que compartix el mateix territori en un moment determinat.

"Superstrats" son les aportacions llingüistiques de llengües que son portades a

un atre domini llingüistic, pero que no suplanten a la llengua existent, be per puixança, per la consistencia que posseix, o per debilitat d'aquella.

Aplicant estes definicions al cas concret del valencià, considerarem que el

"estrat" està constituit pel llati de l'imperi roma, que va sofrir notables modificacions, a lo llarc de l'Edat Mija valenciana.

El "substrat" lo formaria el lexic procedent de les variants locals de l'iber,

incorporades al llati evolucionat. Basant-se en estes dos consideracions, un numero considerable de llingüistes

han afirmat que el valencià pertany al grup de les llengües romaniques, dins del domini llingüistic iber-romanic.

El "superstrat" el configurarien, fonamentalment, les aportacions lexiques

arabiques, conseqüencia dels cinc segles de dominacio de les terres valencianes i de rebatejar numerosos toponims de la nostra geografia; les aportacions del catala i de l'aragones, a causa de la conquista i repoblacio del Regne de Valencia en el segle XIII per Jaume I i les posteriors relacions de tota classe mantingudes en estos territoris; el castella, llengua influent a partir del segle XV i sobretot del XVI, i finalment uns atres conjunts llingüistics de menor consideracio.

El "adstrat" estaria constituit per les aportacions lexiques de llengües veïnes,

catalana, castellana i per elements llingüistics de diversa procedencia, conseqüencia de l’internacionalisacio de les llengües, a causa de la difusio de la cultura i mes recentment dels mijos de comunicacio.

31

ELEMENTS QUE CONFIGUREN EL VALENCIÀ

SUBSTRATS

ELEMENTS PRE-ROMANS

ESTRATS

LLATI

ROMANÇ VALENCIÀ SUPERSTRATS ADSTRATS Elements: Elements: -Germanics -Catala -Arabics -Castella -Catalanismes - Cultismes moderns -Aragonesismes - Estrangerismes -Castellanismes

LA SEUA PROPIA DINAMICA LLINGÜISTICA

IDIOMA VALENCIÀ

definit

Certa normalisacio

Mentalisacio Llingüistica Lliteratura Autoctona

CONSCIENCIA KOINE SEGLE D'OR DE LES IDIOMATICA VALENCIANA LLETRES VALENCIANES

32

10. LA LLENGUA, ELEMENT CONSUBSTANCIAL D'UN POBLE La llengua es u dels elements que mes contribuixen en la configuracio de la

personalitat d'un poble. Per aixo, es facilment deduible que sobre ella es centren gran part de les grans disquisicions culturals que presidixen el moment historic de la Valencia actual.

Fa ya dos segles, l'idealiste romantic J. Grimm afirmava que "nostra llengua es tambe nostra historia", i Wilhelm van Humbodlt, considerat com u dels pares de la moderna ciencia del llenguage, escrivia "la llengua està profundament lligada al desenroll espiritual de l’Humanitat, a qui acompanya en cada grau del seu avanç o retroces i el seu corresponent estat cultural es pot coneixer en ella".

Pensaments idealistes que demostren que l’insercio dels fets culturals en la

ciencia llingüistica no es un fet recent.(25)

Per l'assimilacio de la cultura es preten enarborar la bandera del catalanisme politic. L'historiador anglosaxo, Raymon Carr, afirmà, respecte d'aixo: "fins al remat, el cultiu de la llengua catalana, va seguir sent - i es - la medula viva del catalanisme. Els seus heroes foren - i son - poetes, filolecs, i historiadors". De tal manera que un insigne catala del segle passat subrallava al referir-se al nacionalisme romantic: "Sense esperit nacional no hi ha llengua, ni costums, ni lliteratura, ni art, ni institucions, ni ideari religios".

I en el seu afany expansioniste, en connivencia en certs intelectuals i

politics, desigen materialisar el proyecte quimeric dels "Països catalans", en el qual la Comunitat Valenciana representa en paraules de l'historiador Anselmo Carretero la "Extremadura catalana".

No obstant, el poble valencià confia fidelment en si mateix, vol continuar sent

lo que ha segut, i posseix una propia personalitat, cultura, historia, etnologia, llengua, etc.

Es dificil negar als valencians la consciencia idiomatica que han tingut els

seus escritors i lexicografs durant segles. Coneixem la prodiga documentacio existent que aludix explicitament a la

llengua valenciana en els segles XV i XVI; i alguns autors com Antoni Canals i Onofre Pou, diafanament, ya contrapongueren la llengua valenciana a la catalana.

Pero no menys explicites son les constatacions de la nostra llengua vernacula

en el segle XVIII i principis del XIX, - Carles Ros, Lluïs Galiana, Manuel Joaquín Sanelo, Joan Batiste Escorigüela -, a pesar de la Pragmatica de 23 de juny de 1768 que establia lo següent respecte a la qüestio llingüistica:

33

"Finalment encomanem que l'ensenyança de primeres lletres, llatinitat i

retorica, es facen en llengua castellana generalment on vullga que no es practique, cuidant del seu compliment les audiencies i justicies respectives, recomanant-se tambe pel meu consell als diocesans, universitats i superiors regulars per a la seua exacta observança i diligencia a estendre l'idioma de la nacio, per a la seua major harmonia i enllaç reciproc".

Puix be, a pesar de la dita disposicio, el poble pla va continuar expressant-se en sa llengua vernacula i alguns lexicolecs valencians del Segle de les Llums reiteren la seua preocupacio per la llengua valenciana, convertint-se en verdaders apologistes de la dita llengua.

Aixi, el gran juriste i erudit Marcos Antonio d'Orellana (1731-1813) en la

seua obra Valencia antigua y Moderna. Historia y descripción de la calles, plazas y edificios fa abundants referencies a la llengua valenciana, igual que havien fet atres ilustres valencians, i expon la seua tesis sobre l'orige i denominacio de la llengua vernacula dels valencians:

"(...) com el rei el senyor Jaume s'havia criat en Montpelier ab ella i mamant-

la als pits de sa mare, posseint-la com a llengua propia, ens la va comunicar al temps de la conquista i encara va voler que els nous pobladors usaren el llemosi (...) foren deixant - els valencians - moltes veus del rigoros llemosi, i mixturant-se el seu idioma ab nous termes i noms, alguns castellans i atres italians i molts apropiats de la llengua llatina – a la que reconeix la llengua llemosina per mare - va vindre a formar-se un nou idioma cridat Llengua Valenciana, que encara que era rigorosa llemosi en el seu principi, empero (sic) per l'agregacio i adopcio de noves, selectes i apropiades veus, junt ab la suavitat i dolçor de la pronunciacio, que influix l'idioma, va arribar per les seues particulars millores a reputar-se per distinta de la llengua catalana (...)".

M. A. Orellana, al costat de la profusio de dades que ens oferix, proporciona

multitut de divagacions sobre l’historia del Regne de Valencia i sobre l'orige i naturalea de la llengua valenciana.

L'historiador frances Mousnier va escriure: "la llengua es el sediment historic d'un poble, la seua quinta essencia", i Miguel d'Unamuno: "la sanc del meu esperit es la meua llengua". D'aci el gran interes que alguns politics i intelectuals dels nostres dies, tant forans com natius, tenen per identificar idioma i futura unitat politica catalana, si fora possible; la qual cosa entropeça en la ferma voluntat de la majoria del poble valencià.

L'assimilacio de la nostra llengua per una atra i l'abando en la seua practica

son els dos grans problemes latents en la nostra llengua vernacula valenciana. 11. DIGNITAT EN LA DEFENSA DE LA LLENGUA

34

La llengua es un fenomen social i com a tal es obra del poble que es qui fa i modifica la llengua. Com a organisme viu que es, funciona de manera dinamica. Conseqüentment, seran els seus conreadors els que posen nom a la seua llengua.(26)

L'idioma, com a fenomen social, ha d'adaptar-se a les transformacions que es

generen en ell, i no hem de concebre'l com un conjunt de principis cientifics immutables. Chimo Lanuza ha subrallat sobre la llengua que "el poble es qui la fa evolucionar, qui li dona cos i la transforma. Els gramatics son els que l’arrepleguen, els que l’estudien i la regulen, pero no son mai qui l’inventen, ni l’imponen. Els poetes son els que la glorifiquen, l’engrandixen i la perpetuen".(27)

El poble, conseqüentment, te el dret a l'us de sa propia llengua i este us ha de

garantisar-se en les manifestacions quotidianes, ya que el lliure us de la llengua constituix un dret anterior i superior a l'existencia del concepte d'Estat.

Idees que van ser expostes per l'academic de la llengua valenciana en la Real Academia Espanyola, Rvnt. Lluïs Fullana Mira, qui en una dissertacio, en 1918 afirmava: "No es diga que el fet de conquista o de simple dominacio poden justificar la deslicitacio del dret natural en els pobles conquistats o dominats, perque, en este cas, la conquista o dominacio es engendradora de la mes lleja monstruositat, com es l’esclavitut corporal o intelectual del pobles dominats. I sempre que te lloc dita esclavitut, com es vullga que es contraria al dret natural, origina una rebelio interna, mes o menys intensa, en el poble esclavisat; rebelio que pronte o tart deura manifestar-se en so de justa protesta, i que no podra apagar-se fins que dit poble es veja reintegrat d’aquells drets que son lo complement de la seua vida".(28)

La grandea d'una llengua no es una qualitat llingüistica sino social i historica.

Els pobles caminen cap a la seua autodestruccio des del moment que es divorcien de sa propia historia.

Julián San Valero va concebre la llengua valenciana com un conjunt

llingüistic constituit, basicament, del baix llati parlat per tot el poble fins al segle VIII, enriquit del VIII al XIII en arabismes i des del XIII fins al dia de hui en catalanismes, provençalismes, aragonesismes, castellanismes, etc., en uns cultismes moderns i les nostres tendencies fonetiques, paraules i expressions que van des de l'iberisme fins als tecnicismes actuals, passant pel visigot, llengües nort-africanes no arabiques, italia i frances migevals o moderns, etc. Es a dir, un embolic vital, no tan simple com es fa creure.(29)

35

NOTES BIBLIOGRAFIQUES 1 BLECUA, J. M. Lingüística y significación. Barcelona, 1973, p. 9. Existixen numerosissims treballs que aporten interessants arguments per a acostar-se a l'estudi de qüestions sociollingüistiques; nomenarém entre uns atres els següents: WARTBURG, W. Von, Problemas y Métodos de la Lingüística. Madrid, 1951; JAKOBSON, E. Essais de Linguistique General. París, 1962; LLUÏS NINYOLES, R. Idioma y conflicto. Barcelona, 1971; MARTINET, A. Elementos de lingüística general. Madrid, 1974; FISHMAN, J. Sociología del lenguaje. Madrid, 1979; HUDSON, R. A. Sociolingüística. Barcelona, 1981; MALMBERG, B. Introducción a la lingüística. Madrid, 1982; ALVAR, M. Estructuralismo, geografía lingüística y dialectología. Madrid, 1982; COSERIU, E. Introducción a la lingüística. Madrid, 1987. En l’ambit valencià cal citar els treballs de LLUÏS NINYOLES, R. Conflicte Lingüístic Valencià. Valencia, 1978; GINER MENGUAL, F. Introducción a la lingüística valenciana. Valencia, 1982; VALLVERDÚ, F. El fet lingüistic com a fet social. Barcelona, 1982; LANUZA ORTUÑO, CH. Valencià ¿Llengua o dialecte?. Una aproximacio des de la sociollingüistica. Valencia, 1983, i l’articul "La normativisacio valenciana: Historia i perspectives" en Raons d’ identitat. Historia i Llengua. Valencia, 1985; GUINOT GALÁN. J. Mª. Les normes "del 32" i l’unitat de la llengua. Valencia, 1983; LÓPEZ I VERDEJO, J. S. Nacionalisme llingüistic. Valencia, 1983; MOURELLE DE LEMA, M. "Proceso evolutivo de la Lengua Valenciana". A.C.V Serie Filologica, num. 2. Valencia, 1987. La identidad etnolingüística de Valencia. Desde la Antigüedad hasta el siglo XIV. Madrid, 1996. ÁNGELES CASTELLÓ, J. Fundamentacio metodologica de la llengua valenciana. ACV Serie Filologica, num. 5. Valencia, 1990. GIMENO MENÉNDEZ i MONTOYA ABAD, B. Sociolingüística. Valencia, 1989. AA.VV. El valencià, una llengua del segle XXI. Valencia, 1999. 2 PERROT, Jean, La lingüística. Barcelona, 1970, p. 115. 3 TÜER, Jhon Patrick, Historia del mundo moderno. Tom X, 1830-1870. Reedicio, Barcelona 1976, p. 157. 4 PERROT, Jean, La lingüística. Barcelona, 1970, p. 117. 5 ENTWISTLE, W. J. Las lenguas de España. Madrid, 1973, p. 18 6 ROCA PONS, J. El lenguaje. Barcelona, 1975, p. 431. 7 Cfr. GÓMEZ BAYARRI J. V. La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del proceso histórico. Valencia, 1998. 8 Cfr. MARÍN, M. Introducción a la lingüística: historia y métodos. Madrid, 1990, i BERNARDO PANIAGUA, J. Mª i PELEGRÍ SANCHO, "Epistemologia e historia de la lingüistica". Lingüistica general y aplicada. Valencia, 1999, pp. 377-403 en obra d’ Ánguel López et allii. 9. PARROT, J. Op. cit. p. 62. 10 Cfr. ALVAR, M. Nueva Revista de Filología Hispánica (NRFH), XV. Madrid, 1974, pp. 51-60. MARINER BIGORRA, S. "La distinción lengua/dialecto en sociolingüística". Revista Valenciana de Cultura, Tots. II epoca, num. 4. Valencia, 1981, pp. 16-20. GÓMEZ BAYARRI, J.V. "Precisiones socio-lingüísticas", Revista Valenciana de Cultura, Tots. II epoca, num. 7, Valencia, 1981, pp.17-18, o be FONTELLES I FONTESTAD, A."Informe sobre la Llengua Valenciana". El valencià, una llengua del segle XXI. Valencia, 1999. 11 Cfr. Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española. Edicio vigesima primera. Madrid, 1992.

36

12 Cfr. ROMAINE, S. El lenguaje en la sociedad, 1996. 13 FONTELLES I FONTESTAD, A. "Informe sobre la Llengua Valenciana". El valencià, una llengua del segle XXI. Valencia, 1999, p. 11. 14 WULFF, E. Lenguaje y lenguas. Barcelona, 1981, p. 46. 15 PARROT, J. Op. cit. pp. 99-100. 16 BLECUA, J Mª. Lingüística y significación. Barcelona, 1973, p. 27. 17 PARROT, J. Op. cit. p. 81. 18 Cfr. ROCA PONS, J. El lenguaje. Barcelona, 1973. 19 MARTINET, André, Elementos de lingüística general. Madrid, 1970, pp. 28-29. 20 Cfr. GARCÍA GÓMEZ, E. "Equívocos sobre la lengua y la cultura". Levante-ElMercantil Valenciano. 10 de giner de 2001, p. 43. 21 RODRIGUEZ ADRADOS, F. Lingüística estructural, II. Madrid, 1969, pp. 902-903. 22 RODRIGUEZ ADRADOS, F. Op. cit. p. 921. 23 Citat per MAUNIN, Georges, Historia de la Lingüística. Desde los orígenes al siglo XX. Madrid, 1968, pp. 180-181. 24 LYONS, Jhon, Introducción a la lingüística teórica. Barcelona, 1971, p. 43 i ss. 25 ROHLFS, G. Lengua y Cultura. (Crítica del idealismo). Anotacions de M. Alvar. Madrid, 1956, pp. 52-53. 26 Cfr. ADLERT NOGUEROL, M. En defensa de la Llengua valenciana. Valencia, 1977. 27 LANUZA CH. Articul periodistic publicat en el diari Levante, el dia 18 de novembre de 1979. 28 Rvnt. LLUÏS FULLANA MIRA. Conferencia pronunciada en la Diputacio de Valencia. Any 1918. Publicada per l’Almanac del diari Las Provincias, pp. 227-232. 29 SAN VALERO APARISI, J. Reflexiones sobre el pueblo, cultura y lengua valenciana. Temas valencianos, 1. Valencia, 1977, p. 8. Vegeu aixi mateix, GÓMEZ BAYARRI, J.V. La lengua valenciana hasta Jaime I. particularidades del proceso histórico. Valencia, 1998.

37

II. LLENGUA I POLITICA 1. LLENGUA I POLITICA La llengua es el principal mig d’expressio i ha de ser un instrument de

convivencia pacifica. Entre els elements constitutius de la cultura i idiosincrasia del poble valencià hem de destacar els seus idiomes.

En l’ambit de l’actual Comunitat Valenciana, l’idioma nomenat valencià ha

donat orige a un preocupant conflicte sociocultural i sociollingüistic que dividix a la nostra societat. Un idioma que majoritariament els valencians conceben com a llengua propia. Fet sociollogic que quantitativament i qualitativament deu tindre’s present.

Alguns sectors de la poblacio mantenen que el nexe idiomatic ha de ser

constitutiu de l’unitat de la nostra Comunitat autoctona i de l’identitat en Catalunya i les Illes Balears - països catalans – i, en el cas de no integrar-se en esta comunitat de llengua i cultura, la desaparicio de Valencia com a poble, es un fet, al diluir-se i configurar-se com una provincia mes en l’Estat unitari castella.(1)

Front ad esta entelequia, uns atres sectors de poblacio consideren que la

Comunitat Valenciana te la suficient entitat sociopolitica, historica i llingüistica per a ser catalogada com una nacionalitat historica, definida per uns caracters socioculturals lo suficientment diferenciats, que l’imprimixen personalitat propia i, conseqüentment, sostenen que la nostra Comunitat autoctona no ha d’estar subjugada a ninguna atra; ara be, ha de tindre relacions en totes les entitats autonomes dins del marc constitucional de l’any 1978.

Davant la perplexitat i erro historic que representa la primera suposicio,

sectors, nomenats valencianistes, han reaccionat per a evitar lo que podria significar la despersonalisacio del poble valencià.

Un valencianisme de profundes arraïls defen, fonamentat en raons

historiques, geografiques, temperamentals, culturals i llingüistiques, la configuracio de la personalitat singular valenciana.(2)

En sectors poblacionals de preclara sensibilitat valenciana està condint el

proces de generalisacio de la consciencia idiomatica propia i de l’acceptacio del concepte de nacionalitat valenciana, de manera semblant a lo que va ocorrer en la Baixa Edat Migeval valenciana, a l’identificar els conceptes llingüistic i nacional, en sentit estrictament tomiste, es dir, significant orige, procedencia o patria, com a veu que deriva del verp llati "nascor". Sentiment que havem constatat en el prolec de l’obra Libre de Tresor (1418) de Guillem de Copons, en el prolec-dedicatoria de l’obra Tirant lo Blanch (1490) de Joanot Martorell i en el Liber elegantiarum (1489)

38

de Joan Esteve.(3)

Estes expressions que identifiquen els conceptes de llengua i nacionalitat responen a un marc especific, que es el valencià, i son expressades en orgull i delactacio al plasmar el sentiment arraïlat de l’orige d’este singular poble.

La generalisacio de la denominacio del gentilici "valencià", "valenciana" per

a designar la llengua vernacula es un fet tradicional en la nostra particular historia, a la vegada que la consciencia i difusio de la dita llengua supon la constatacio de la ferma voluntat de l’us i conreu d’este modo d’expressio identificat per un particularisme onomastic.

La parla especificament valenciana reunix les premisses que otorguen a esta

llengua el maxim nivell llingüistic i, que segons Stewart, son: 1. Estandarisacio, 2. Autonomia, 3. Historicitat, i 4. Vitalitat; condicions que determinen que se puga elevar una manera d’expressio a la categoria llingüistica d’idioma.

En funcio de l’analisis dels continguts llingüistics, de l’historia de la llengua

valenciana, la sociologia del llenguaje, les vicissituts historiques de l’antic regne de Valencia, i de la conjuntura sociollingüistica del nostre temps, gran numero de valencians considerem que tenim una llengua que l’entenem com a propia dins de la nacionalitat historica valenciana. I eixe concepte de patria singularisada es plasma no a soles en l’idioma sino tambe en unes atres manifestacions inherents a la cultura valenciana.

El poble valencià te autoconsciencia de pertanyer a una comunitat especifica i

sobirana, identificada des de la seua fundacio com a entitat sociopolitica diferenciada.

2. ¿ENTELEQUIA O ASPIRACIO REAL?

El debat entorn dels origens del valencià comporta rellevants implicacions

sociollingüistiques, historiques i politiques, motivades per l'especial interes que suscita.

Segons subrallà l'alacanti Vicente Ramos, academic de la Real Academia de

Cultura Valenciana, la postura llingüistica encobrix una atra mes transcendent, de naturalea geografica-politica, ya que, sofisticadament, una vegada admesa la "tesis absorcionista" de la llengua valenciana per la catalana, i d'usar este ultim gentilici, s'intentarà procedir a l’integracio cultural i territorial del nostre antic regne en l'entelequia dels denominats "Països Catalans" o "La Gran Catalunya".

Resulta que lo que aparentment es una controversia filologica,

substancialment lo que es preten es materialisar una vella aspiracio politica, de cuny imperialiste, per via seudocultural.

39

Per este cami, no sols s'acaba en la molesta existencia de la llengua i cultura valenciana sino tambe en la particular i rica historia de l'antic regne de Valencia, actual Comunitat Valenciana.

Ya en 1962, intelectuals natius i forans, prebosts del catalanisme, advertits de

la dificultat que tancava els seus proposits, en molta diplomacia, proyecten el pla estrategic d'actuacio "... esta aspiracio hi ha d’ajornar-se sine die". Consideraven que encara no estava abonat el terreny per a procedir a conseguir el seu objectiu, i treballen en l’idea de "preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible". Demanen prudencia als seus correligionaris i justifiquen esta manera d'actuar al senyalar que "en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l’us de la paraula "Catalunya". Hauriem de fer majors esforços per reservar-li en el futur esta amplitut integral. Manifestacions explicites que posen, ben clar, els metodos d'actuacio i l'objectiu final.

La "praxis" de la seua actuacio està encaminada a que es faça realitat l’idea

que "un dia siga suficient dir català per alludir a la nostra condició de poble únic i agregar-hi una precissió comarcal per localitzar la cosa o persona de què és tracti (...). No som pocs els catalans que ens ho hem proposat i marxem ja en esta línia".(4)

Tals declaracions evidencien que no es una qüestio nominalista o simple "qüestio de noms", sino l'intent de conseguir una ambicionada i inedita realitat geopolitica que satisfaça ansies expansionistes.

Sense subterfugis, i de manera clara, s'han marcat la llinia d'actuacio i

l’intencio ultima, que no es una atra, que l'absorcio i subjugacio dels valencians, en nom de la creacio dels anticonstitucionals "països catalans", en el pretext del nostre alliberament centraliste de Madrit per a caure en el de Barcelona.

En este proces programat, la primera fase, ya en desenroll, es llimita a

pertorbar i confondre al poble, centrant-se en l'us i nom de la senyal social d'identitat mes entranyable: la llengua autoctona valenciana.

La tactica solapada està donant els seus fruits, com ya subrallaria l'ensagiste

Joan Fuster: "No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, dónes dels diaris, dónes dels tribunes publiques, dónes dels llibres firmats pels indígenes (....) l’expressió "llengua catalana" hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar".

L’ incredulitat i el pseudopatriotisme valencià pot contribuir a que es faça

realitat el proyecte. N’hi ha moments i decisions determinants en l’intrahistoria d'un poble. Per a

molts valencians la qüestio llingüistica no es un tema banal, i consideren que no es un tema exclusiviste de doctrina filologica. Partixen de la premissa que la llengua es patrimoni de tots i funciona per i per als parlants, (5) o com afirma el llingüiste i politolec Noam Chomsky, "que no siguen els llingüistes ni els politics els que

40

decidixquen què es lo que han de parlar els ciutadans, sino que, en tot cas, es llimiten a arreplegar la realitat llingüistica de cada societat".(6)

Certament, el llingüiste estudia la llengua, des d'una optica de la seua ciencia,

pero d'aci, a traure conclusions politiques excloents baix pretext filologic no es lo mes coherent.

La consciencia idiomatica d'una llengua i conseqüentment el seu nom no l'han

d'impondre els filolecs. El poble es qui la crea i qui la bateja. D'aci, que resulta contraproduent denominar a la llengua valenciana de manera diferent de com la nomena el poble, els seus usuaris, i que ya en la Baixa Edat Mija va ser elevada a la categoria lliteraria.

3. ¿INTERES ECONOMIC-POLITIC O RIGOR INTELECTUAL?

Una aproximacio a un analisis de la situacio sociollingüistica actual en la

nostra Comunitat Autonomica ens descobrix que s'està posant en dubte el sentiment d'identitat propia.

Som conscients de que la llengua valenciana ha anat en paralel i indissolublement unida a l'evolucio historica valenciana. Pretendre reduir el problema de la llengua autoctona a una discussio de filolecs es l'evasio diletant de qui es troba en el llimbe.

Al representar el valencià una senya d'identitat d'este poble, si es qüestionada

esta, podria entrar en transit de desaparicio una de les seues caracteristiques mes peculiars com a poble individualisat.

Els sociollingüistes i historiadors partixen de postures trobades i divergents, i estan dividits entre els denominats, per a entendre'ns, valencianistes i catalanistes.

Els que defenen la substantivitat de l'idioma valencià postulen:

1. Que el valencià es una llengua en entitat suficient per a ser definida com a

idioma romanic, en notables caracteristiques llingüistiques autoctones, derivades de la seua propia diacronia, en la que la pervivencia del "romanç" valencià migeval constituix el "estrat" fonamental i basic en la configuracio de la dita llengua.

2. Que l'acceptacio d'una normativa unitaria i la seua "normalització estàndard", imposada des de l'exterior de la Comunitat Valenciana i aplicada per al valencià i el catala comporta la desaparicio de les peculiaritats propies de la llengua valenciana.

3. Els que en pretensions de rigor cientific defenen l’unitat de la llengua haurien de reconeixer la consciencia idiomatica singular de l'ambit territorial

41

valencià, arreplegada en la majoria de la documentacio valenciana a lo llarc de l’historia i actualment en el nostre Estatut d'Autonomia.

4. La codificacio normativa del nostre idioma ha de ser realisada des del

nostre ambit competencial, per a que es contemple la nostra fonetica, gramatica, vocabulari i una ortografia que estiga d'acort en la parla viva actual del nostre poble.

Son molt eloqüents les afirmacions d'alguns intelectuals i politics que ens

sugerixen i advertixen que hem de contar en Catalunya per a defendre l’unitat de la llengua en l’Unio Europea. Respecte d'aixo, el sociollingüiste Ll. Ninyoles ha senyalat que els "valencians tindrien, sens dubte, mes que guanyar que perdre participant mes activament en l'expressio de la seua catalanitat en l'Espanya i en l'Europa". Proposta que estimem que choca frontalment en els interessos politics i economics valencians, i en la nostra realitat historica i sociollingüistica.

42

NOTES BIBLIOGRAFIQUES 1 Dita afirmacio tanca l'entelequia de les tesis catalanistes. Els catalanistes o integristes fonamenten els seus postulats en el somi mistic-romantic humboldtia sintetisat en l'afirmació: "un poble, un esperit, una llengua" o siga que per l’unitat de la llengua es perseguix la formacio dels "Països Catalans", la "Gran Catalunya", o l’unio dels "territoris catalanofons", com es preten batejar ara perque no s’estenga l'alarmisme, puix consideren com senyalà J. Grim: "Un poble es el conjunt d'homens que parlen el mateix idioma". Aspiracio anhelada per alguns catalans i valencians i que chocaria en lo que ya Antonio de Nebrija, en el Renaiximent, va definir com "fantasía antihistórica de la unión de lengua e imperio", o en allo que posteriorment asseverà Wurtburg sobre el particular: "Els dos conceptes de raça i idioma pertanyen a dos dominis distints". 2 Tesis valencianista, que des del punt de vista historic i sociollingüistic, es fonamenta en l'existencia d'una parla autoctona migeval valenciana que es la base essencial o "estrat" de la configuracio del valencià en l'epoca cristiana migeval, i que va fer que pronte sorgira una consciencia idiomatica singular propia, s'establira un alt grau de nivellacio llingüistica i s’originara el "Segle d’Or de les Lletres Valencianas". 3 Per a testimoniar el grau de consciencia idiomatica valenciana, en la Baixa Edat Mija, vegeu, entre unes atres obres, ALMINYANA VALLÉS, J. Crit de la Llengua. Testimonis. (sigles XIV-XVI). Valencia, 1981. Reedicio, ampliada fins als escritors del segle XVIII, 2 vols. Valencia, 1999. FERRANDO FRANCÉS, A. Conciència idiomàtica i nacional dels valencians. Valencia, 1980. GÓMEZ BAYARRI, J.V. "Conciencia idiomática valenciana". Transición del mundo musulmàn al cristiano en el Reino de Valencia. RACV. Serie Historica, num. 8, vol. 1 Valencia, 1991. FAUS I SABATER, S. Recopilacio Historica sobre la denominacio Llengua Valenciana. Valencia, 1994. 4 Esta filosofia expansionista i absorcionista es veu plasmada, perfectament, en les obres de J. FUSTER, Nosaltres els valencians. Barcelona, 1962, i Un país sense política. Barcelona, 1976. Aixi mateix, està exposada en la coleccio de la revista "L’Avenç", editada en Barcelona, que recull numerosos articuls sobre aspectes de "Història dels Països Catalans", concretament, entre uns atres, els numeros, 1, "La unitat a Catalunya", abril, 1977; 3, "La Mancomunitat de Catalunya", juny, 1977; 5, "Burguesia i anticatalanisme al País Valencià", setembre, 1977; 16, "Dossier: Què va ser l’expansió catalana? ", maig 1979, etc. 5 Cfr. COSERIU, E. Introducción a la lingüística. Madrid, 1987. El famos llingüiste Eugeni Coseriu, naixcut en Romania en 1921, doctor en Llingüistica i en Filosofia, professor ordinari de l’Universitat de Tubinga (Alemanya), titular de la Catedra de Llingüistica Romanica, President de la Societat Internacional de Llingüistica Romanica i doctor "honoris causa" de numeroses Universitats, creador de la doctrina llingüistica nomenada del "realisme llingüistic", defesa per una pleyade de seguidors en diversos països del mon, a l'estudiar Las aportaciones de la investigación historica para el conocimiento real de la lengua manté tambe esta tesis. 6 Cfr. CHOMSKY, Noam. El llingüiste, filosof i politolec nort-america Noam Chomsky, naixcut en 1928, nomenat en 1999 doctor "honoris causa" per l’ Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, que participà en un cicle de conferencies sobre Lenguaje, ciencia y sociedad i presentà el seu llibre Una aproximacion naturalista a la mente y al lenguaje, va defendre que no siguen els llingüistes ni els politics els que decidixquen que es lo que han de parlar els ciutadans, sino que, en tot cas, es llimiten a arreplegar la realitat llingüistica de cada societat. Per al pare de la Nova Gramatica Generativa "a sovint les decisions oficials son nomes colors en el mapa", perque "la llengua no depen ni dels llingüistes ni dels politics, sino de la gent que l’usa". Per al dit llingüiste, el paper dels politics "s’ha de llimitar a arreplegar les aspiracions democratiques d'una comunitat, respectant les circumstancies i peculiaritats dels individus que la formen". Chomsky manté que "l’identitat d'un poble hi ha que relacionar-la en l'estabilitat del poder i en l’historia abans que en la llengua".

43

III. HISTORIA SOCIAL I SOCIOLLINGÜISTICA 1. HISTORIA I LLENGUA Es obvi que l’home es el subjecte de l’historia i per supost el protagoniste

essencial. L’identitat d’un poble ve determinada pel seu proces historic. A lo llarc del segle XX els historiadors de la llengua valenciana i dels

aspectes sociollingüistics han formulat certes apreciacions que hem de tindre en consideracio per a abordar el tema de la dialectologia de les llengües. Qüestions relatives a la sociologia del llenguage, aixina com el de l’etnologia de la comunicacio i la variacio llingüistica que han ajudat a ampliar els coneiximents de la sociollingüistica. (1) Una floracio de nous estudiosos del valencià han configurat l’escola historicista de la llengua vernacula. Podiem citar, entre uns atres, N.P. Gómez Serrano, M. Sanchis Guarner, J. San Valero Aparisi, V.L. Simó Santonja, A.Ubieto Arteta, MªD. Cabanes Pecourt, A. Ferrando Francés, J.Mª Guinot i Galán, L. Peñarroja Torrejón, J. Costa i Catalá, J. Ángeles Castelló, J.V. Gómez Bayarri, etc.(2)

L’historia de la llengua camina paralelament a l’historia de la societat i de la

cultura. Les variacions llingüistiques que se produixen son practicament simultanees a les culturologiques. La llengua hem d’analisar-la com un fet social que es. Al respecte el llingüiste, academic i expresident de la Real Academia de la Llengua Espanyola, Manuel Alvar, en la clausura del “Vº Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española”, celebrat en la ciutat de Valencia, afirmà: "El idioma es un ser vivo, y por tanto debe reflejar la vida y hacerlo con naturalidad".(3)

S’accepta, generalment, que l’historia de la llengua no es mes que un dels

aspectes de l’historia de la cultura i de l’historia politica. Els fets llingüistics i lliteraris adquirixen plena justificacio dins del context cultural on es produixen. Sanchis Guarner subrallà que la llengua evoluciona dins d’un proces dinamic igual que la cultura. Com uns atres trets culturals, la llengua sofrix modificacions que estan en relacio en els canvis que experimenta la cultura del marc geografic on se conrea, en son conjunt.(4) Sanchis Guarner, segon A. Ferrando, fa una historia de la llengua que te presents els factors socials, en especial quan tracta del proces castellanisador de la societat valenciana. En este sentit, la visio de l’historia externa que fa dit autor es fonamentalment culturalista, influida pels nous enfocaments historiografics que donaren als seus estudis Vicens Vives, Joan Reglá o de Julián San Valero, entre atres.

Aixo ens duria a la conclusio que l’orige i evolucio de la llengua no es una

qüestio exclusivista de doctrina filologica, i que hi ha que tindre en consideracio la visio diacronica de la llengua valenciana - es dir, la seua historia - per a arribar a la

44

situacio actual en que es troba. No debades, els factors socials - demografics, d’estructura social, economics i culturals - coadjuven a facilitar l’explicacio de l’historia social i de la sociollingüistica valenciana.

El llingüiste nortamericà Noam Chomsky manté que l’identitat n’hi ha que

relacionar-la en l’estabilitat del poder i en l’historia, abans que en la llengua.(5) 2. LLENGUA I CULTURA La llengua valenciana es un dels components intrinsecs de la cultura

valenciana. Es un orgull i un signe d’identitat del poble valencià. L’antropologia cultural propugna la necessitat de coneixer i conrear l’idioma propi, arraïlat dins de la cultura d’un poble, perque nomes aixina, podem adquirir la plenitut de sentir-nos lo que una colectivitat vol ser.

La llengua ha segut considerada el llaç primordial i vinculant, l’expressio de

l’essencia i l’espiritualitat d’un poble. I no tan sols aixo, sino que la llengua germina i desenrolla dita espiritualitat i cultura. Pero en ser important, no s’ha de caure en l’identificacio d’un poble o raça en sa llengua. W. von Wartburg ya indicà que "els conceptes de raça i idioma pertanyen a dos dominis distints". L’idioma es transmet pel cami de l’esperit; es un fenomen social. Tots els intents d’establir una relacio de causalitat entre raça i idioma estan de bestreta destinats al fracas.(6) Dita interpretacio considerem que es una concepcio anacronica, que representa un sentimentalisme exacerbat, que brotà en el moviment del Romanticisme en el segle XIX.

Indubtablement, la llengua es un dels elements diferenciadors de la

personalitat i de la cultura d’un poble. Ara be, no es l’unic element que ho definix, puix existixen uns atres factors historics, geografics, etnologics, socioculturals, que igualment son determinants. No obstant, hem de convindre en que, sense dubte, es un dels elements mes consubstancial al seus habitants, independentment de que es un producte huma que evoluciona diacronicament en el temps.

Dins de l’ambit valencià, Maximilia Thous destacà la transcendencia que

eixercix la llengua valenciana en el retrobament dels valencians com a poble;(7) i Enric Durán, corroborava esta afirmacio a l’escriure "Un poble sense llibertats, sotmés per la força, no deixa de ser un poble. Un poble a qui després de les llibertats, se li arrabassa la llengua, és un poble que ha perdut, per l’absorció de la seua caracteristica fonamental, la seua força per a l’expandiment de la propia cultura (...). L’idioma és el baluard on hem de fer-nos forts".(8)

L’impul vital per a defendre els valors culturals ha d’estar es funcio de la

fidelitat historica, fonamentada en l’intranferencia de l’historia, llengua, geografia, etnologia, etc.

N. P. Gómez Serrano, referint-se a la cultura valenciana, afirmava en 1934,

45

"Esta cultura té un exponent que assenyala el grau de la seua elevació i profunditat: index on van catalogats els coneiximents ancestrals tramesos per la nissaga, adquirits pel l’intercanvi dels pobles, conservats per la persistència de la necessitat i de la consuetud, i clau que obri de bat a bat el pit del poble, per a retrobar en son si l’esperit de la cultura que és de la pàtria (...) I esta clau, este índex, este esponent, és la llengua del poble, la llengua consuetudinària que en nosaltres és la llengua valenciana".(9)

Segons senyalà J. Ángeles, l’estudios de la psicologia social, L. L. Bernat,

subrallà que la cultura es un determinat sistema de psicologia social.(10) Hem de tindre present que encara que estiguen intimament relacionats els conceptes de cultura i llengua, no hem de confondre i d’identificar-los. La llengua es un subconjunt d’una cultura. L’apreciacio que tenim de cultura es que es un concepte mes ample. La llengua es una de les manifestacions especifiques de la cultura. Julián San Valero, afirmà que la llengua es la solucio trobada per la cultura per a satisfer la necessitat de comunicacio entre els homens d’una societat. I esta necessitat, mes o menys complexa, segons les exigencies de la vida social, es la que dirigix, a lo llarc de l’historia, la formacio de la llengua d’un poble.(11)

La cultura d’una comunitat concreta ve determinada pel conjunt d’idees i

creencies compartides pels seus membres, utilisades per a organisar la seua vida en comu, entendre el seu mon i donar sentit als fenomens del seu entorn. L’individu, immers en el seu mon cultural, adquirix sa cultura per mig del llenguage. Al respecte subrallà E. Wulff, que la llengua reflexa la cultura del poble que s’expressa per mig d’ella (...), la llengua condiciona la visio que es te del mon i conseqüentment de la cultura d’una comunitat.(12) La llengua, naturalment, s’inclou dins l’ambit cultural, pero seria anacronic aplegar a una identificacio total i absoluta entre llengua i cultura.(13)

Cenyint-se a les coordenades d’ambit valencià, M. Adlert senyalà: "conve

distinguir entre la cultura d’un poble i la cultura d’un idioma (...) En la cultura del poble valencià es dona, en l’aspecte llingüistic, una tricotomia dels idiomes valencià, llati i castella".(14) I cita com a eixemples de dita tricotomia els relluents casos del poeta Ausias March, que pertanyent a la cultura valenciana, s’expressà en valencià, l’humaniste Joan Lluïs Vives, fidel exponent de la cultura valenciana, que redactà les seus obres en llengua llatina, i Guillem de Castro, Azorín o Blasco Ibañez que formen part de la cultura valenciana, pero pertanyen, aixi mateix, a la cultura de la llengua espanyola.

Aixo constataria que es pot professar l’esperit de valenciania transmetent els

sentiments en qualsevol llengua. La cultura de l’antic regne de Valencia ha segut condicionada per molts

diversos factors, i expressada indistintament en qualsevol de les dos llengües oficials actuals de la Comunitat Valenciana, pero sense ser subsumida ni per unes atres cultures, ni per atres comunitats autonomes. J. Ferrando Badía senyalà que afirmar que a realitats socioculturals diferents correspon una identica superestructura cultural

46

es donar l’esquena a les ensenyances de l’antropologia social.(15) L’historia del poble valencià ha originat una cultura propia i singular valenciana, expressada en diferents aspectes de la vida cultural.

47

NOTES BIBLIOGRAFIQUES 1 Vegeu, entre uns atres estudis realisats sobre esta materia, el treball de GIMENO MENÉNDEZ, F. i MONTOYA ABAD, B. Sociolingüística. Valencia, 1989. FONTELLES FONTESTAD, A. Societat, ciencia i idioma valencià. Valencia, 1997. 2 Cfr. GÓMEZ SERRANO, N. P. "El bilingüisme valencià". Memoria de la II Semana Cultural Valenciana, 1933. Valencia, 1936. SANCHIS GUARNER, M. La Introducción a la Historia lingüística de Valencia. Valencia, 1950. "Factores históricos de los dialectos catalanes". Estudios dedicados a Menéndez Pidal, VI. Madrid, 1956. "El mozárabe peninsular". E.L.H. Madrid, 1960. Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista. Valencia, 1961. Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII. Valencia, 1963. La llengua dels valencians. Valencia, 1967. Aproximació a la història de la llengua catalana. Navarra, 1980. SAN VALERO APARISI, J. Reflexiones sobre el pueblo, cultura y lengua de Valencia. Temas Valencianos, num. 1. Valencia, 1977. SIMÓ SANTONJA, V.L. ¿Valenciano o catalán?. Valencia, 1975. UBIETO ARTETA, A. Los almorávides, el idioma romance y los valencianos. Coleccio Temas Valencianos, num. 29. Zaragoza, 1978. CABANES PECOURT, Mª D. Geografía y repoblación. Alacant, 1984. Avehinaments (Valencia, s.XIV). Valencia, 2000. “Inmigracio veïnal en la Valencia del sigle XV”. Revista de Filologia Valenciana, núm. 9. Valencia, 2002. FERRANDO FRANCÉS, A. Conciència idiomàtica i nacional dels valencians. Valencia, 1980. "La configuració lingüística al País Valencià després de la conquista jaumina". Las lenguas prevalencianas. Alacant, 1986. GUINOT I GALÁN, J. Mª. La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic. ACV Serie Filologica, num 3. Valencia, 1988. PENYARROJA TORREJÓN, L. "Orige i formacio de la Llengua Valenciana. Del substrat iberic a la Reconquista". ACV Serie Filologica, num. 1. Gandia, 1986. "Mossarabisme i substrat. Critica retrospectiva". ACV Serie Filologica, num. 2. Valencia, 1987. "El mossarap de Valencia i la romanitat de l’Espanya islamica: Estat de l’investigacio". En torno al 750 Aniversario. I. Valencia, 1989. El mozárabe de Valencia. Madrid, 1990. Les harges: mon i enigma. Discurs d’ingres en la RACV Valencia, 1992. Cristianos bajo el Islam. Madrid, 1993. Cristians valencians baix l’Islam: De l’any 1000 a la conquista. Valencia, 1995. COSTA I CATALÁ. J. " El valencià: llengua viva". ACV Serie Filologica, num 4. Valencia, 1989. ÁNGELES CASTELLÓ, J. Fundamentacio metodologica de la Llengua Valenciana, ACV Serie Filologica, num 5. Valencia, 1990. GÓMEZ BAYARRI, J. V. "El valenciano, un habla romance medieval". ACV Serie Filologica, num. 4. Valencia, 1989. La transición del mundo musulmán al cristiano en el Reino de Valencia. RACV Serie Histórica, num. 8. Dos volums. Valencia, 1991. ¿Evolución o rupturismo en la Valencia Medieval?. Aspectos socioculturales y sociolingüísticos. Valencia, 1993. "Particularitats del proces historic de la llengua valenciana fins a Jaume I". Rev. de Filologia Valenciana, num. 1. Valencia, 1994. O be, en Revista de la Real Academia de Cultura Valenciana, “Al voltant de la llengua valenciana”, nums. 3-4. Valencia, 1995. La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del proceso histórico. Valencia, 1998. 3 Declaracio en una entrevista realisada a Manuel Alvar, arreplegada en Las Provincias, el dia 4 de febrer de 2000, p. 80. 4 SANCHIS GUARNER, M. Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII. Valencia, 1963. p. 9. 5 Resenya periodistica, publicada en el diari El País, el 3 de novembre de 1998, p. 39. 6 WARTBURG, W. Von, Problemas y Métodos de la Lingüística. Traducción de D. Alonso y E. Lorenzo. Madrid, 1951, p. 355. 7 Citat per VIDAL, Fernando. "Proceso de la lengua valenciana". Serie d’articuls sobre la Formacio Historica de la Personalitat Valenciana, publicats en el diari Levante, 15 de novembre de 1981.

48

8 Op cit. per VIDAL, Fernando. "Proceso normativo de la lengua valenciana". Art. del diari Levante, publicat el 15 de novembre de 1981. Les dos cites de F. VIDAL estan preses del Semanari Avant, dels mesos de setembre i octubre de 1930. 9 GÓMEZ SERRANO, N. P. Conferencia pronunciada en 1934. Cita recollida per Xavier Casp i Vercher, en Idees en memoria de Nicolau Primitiu. Valencia, 1973, pp. 13-14. 10 ÁNGELES CASTELLÓ, J. Fundamentacio metodologica de la llengua valenciana. ACV Serie Filologica, num. 5. Valencia, 1990, p. 94 11 SAN VALERO APARISI, J. Reflexiones sobre el pueblo, cultura y lengua de Valencia. Temas Valencianos, num. 1. Valencia, 1977, p. 17. 12 WULFF, E. Lenguaje y lenguas. Barcelona, 1981, p. 33. 13 ROHLFS, G. Cfr. Lengua y Cultura. (Crítica del idealismo). Anotacions de M. Alvar. Madrid, 1956. 14 ADLERT NOGUEROL, M. "Escolis sobre cultura i atres conceptes". Revista Murta, num. 40. Valencia, novembre de 1981, p. 21. 15 FERRANDO BADÍA, J. "Prolec" al llibre de J.V. Gómez Bayarri, La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del Proceso Histórico. Valencia, 1998, p. 16.

49

IV. POSTILLES SOBRE L'ORIGE I EVOLUCIO DEL VALENCIÀ

1. TENDENCIES FONETIQUES DEL LLENGUAGE El llenguage tendix en sa constant evolucio al seu perfeccionament i a

l’adaptacio a les circumstancies. Esta propensio natural està influenciada per causes internes i externes. Les primeres provenen de la mateixa naturalea dels sentiments de l’home quan parla; les segones, del lloc on vivim, de les modes, de l’influencia dels mijos de comunicacio, de l’internacionalisacio del lexic, etc.

Les tendencies fonetiques determinen l’evolucio de les paraules, i esta

evolucio no deixa d’estar subjecta a certs principis de transformacio i lleis que la rigen constantment, i que naixen d’estos principis. Conseqüentment, per a analisar el proces de formacio d’una llengua, havem de tindre en consideracio eixos principis generals i les lleis fonetiques derivades.

En el camp de la fonetica, generalment, s’admet que els principis basics que

intervenen en l’evolucio del llenguage son: a) el principi d’economia de forces, b) el principi de transicio de sons, i c) el principi d’harmonia. A la vegada, cada u d’estos principis engendra certes lleis fonetiques que venen a particularisar la seua accio.

Del principi d’economia de forces s’originen, entre atres, les lleis

d’eliminacio, contraccio, fusio, i les d’aplicament i desplaçament. Estes lleis, com les que es deriven dels demes principis, mamprengueren el seu funcionament ya en el llati vulgar i proseguiren la seua accio en la formacio del conjunt de totes llengües romaniques.

El pare Fullana Mira a l’estudiar la formacio de la llengua valenciana va fer

una breu aplicacio d’elles, i posà eixemples de cóm han actuat en la nostra llengua propia i cóm han influit en la configuracio actual del valencià.(1)

La major part del lexic valencià es d’orige llati, lo mateix que el de les demes

llengües romaniques, germanes en la llatinitat. En molts casos, els principis i lleis fonetiques que intervingueren actuaren de forma semblant, pero en moltes paraules no se subjectaren a eixes mateixes lleis i donaren diferencies idiomatiques; a banda de proseguir la seua propia diacronia i de rebre aportacions de lexic exterior de diferents procedencies.

2. PROCES DE LLATINISACIO DE LES TERRES VALENCIANES

50

La llatinisacio d'Hispania va ser un llarc proces que encara no s'havia acabat en els anys finals de l'Imperi roma d'Occident.

Els treballs de A. García i Bellido, Menéndez Pidal, Sánchez Albornoz, A.

Tovar, M. Díaz i Díaz, E. Coseriu, J M. Blázquez, J. Mangas, etc., revelen que els romans no tingueren interes en conservar les llengües indigenes. A pesar d'aixo, la llengua coloquial, no escrita, es conservà durant algun temps en les diverses regions d'Hispania.

L'extensio del llati i la progressiva perdua de llengües indigenes va ser

essencial per a difondre la cultura de Roma. Els assentaments de colons romans en les terres valencianes es va reduir a les ciutats, convertides en centres de govern, administracio i comerç. Es produi una progressiva romanisacio i una culturalisacio llingüistica, comprenent el poble indigena les ventages del bilingüisme per raons economiques i de prestigi, lo qual originà una situacio diglossica entre les dos llengües; una estructuralment dominant i una atra dominada.

L'iber es mantindra com a primer vehicul de comunicacio i llengua familiar

en el mig rural. L'antroponimia, estudiada per L. Albertos i P. Lapesa, la toponimia i la

teonimia indigenes, analisades per J. Mª Blázquez, apareixen llatinisades en les inscripcions, inclus foren substituides per onomastiques llatines.

El llati anava imponent-se i es va convertir en vehicul usual de comunicacio.

Dos fets haurien de tindre’s en consideracio en el proces de llatinisacio en Hispania: a) El llati fon la llengua escrita generalisada des de començaments de

l'Imperi. b) Les llengües indigenes, encara que en constant retroces, van perviure en la

comunicacio oral, fins a epoca molt avançada de l'Imperi, en major o menor grau, segons arees o regions i estrats socials.

El proces de llatinisacio actuà sobre el fort substrat iberic i sobre els debils

substrats feniciocartaginesos i grecs. El dit proces no va conseguir la total homogeneïtat d'una mateixa llengua en totes les provincies. La vitalitat de les llengües indigenes prerromanes i la forma en que es desenrollà el proces de romanisacio-llatinisacio favoriren l'aparicio de diferencies dialectals, a mes de les notables discordances entre el "llati parlat" i el "llati oficial".

S'ha considerat que les aportacions del substrat indigena foren inversament

proporcionals al grau de romanisacio. Les terres de l'area de Valencia no foren una excepcio. Les peculiaritats del

substrat i el grau de romanisacio-llatinisacio determinaren matisos diferencials en algunes caracteristiques llingüistiques. S'ha apuntat que el llati parlat en l'area de Valencia constituia un "llati pont" entre el classic de la Betica i el mes evolucionat de

51

la Tarraconensis. La llengua llatina es comportà com un organisme viu, evolucionant

constantment durant la dominacio romana i en posterioritat, segons la seua propia dinamica, gusts i tendencies. Enfront de la tendencia conservadora del llati escrit, la llengua popular introduix innovacions que originen una llinia divergent de la culta, creant les llengües llatines. El proces de ruralisacio de l'Imperi roma, que s'accentuarà a partir del segle III, consumarà el divorç entre el llati cult i el vulgar.

El debilitament de les forces centralisadores manifestades en el camp politic i

cultural va donar pas a l'aparicio de "parles llatines locals" que seguiren el seu desenroll diacronic, obrint cami a innovacions fonetiques i noves construccions de frases, trencant l’unitat llingüistica llatina i accentuant les divergencies locals.

A. Tovar, a l'estudiar aspectes llingüistics de la romanisacio en el llati

hispanic, tractà de conciliar la tesis de l’uniformitat del llati vulgar en la d'una evolucio regional que sería continuacio de les dissimilituts existents entre els dialectes dels colonisadors.(2) Menéndez Pidal va senyalar que quedaren importants supervivencies de les parles primitives en les llengües romaniques, a la diferenciacio de les quals contribuiren el caracter dels antics nucleus etnics i les seues varietats llingüistiques.(3) Eixes diferencies foren degudes, en part, segons Díaz i Díaz, al desigual grau de llatinisacio.(4) Conseqüentment la diversitat de les llengües estigue en funcio de:

a) La pervivencia i influencia de les llengües indigenes prerromanes. b) La procedencia dels conquistadors i grau de romanisacio-llatinisacio. c) El debilitament dels llaços llingüistics entre la metropoli i les provincies. d) La propia evolucio regional, “in situ”. Estes condicions i la caiguda de l'Imperi roma d'Occident, a principis del

segle V, consumaran les peculiaritats internes del llati vulgar. Per lo que fa a la llengua valenciana, cal dir que, la massa idiomatica del

valencià està constituida essencialment per veus preses del llati popular, sobre les quals s'ha operat el proces de la llarga evolucio fonetica. N’hi ha veus que han passat del llati al valencià en absoluta fidelitat.

El R P. Lluïs Fullana Mira, en el seu Discurs d'ingres en la Real Academia

Espanyola de la Llengua en 1928, al parlar de l'orige del valencià i la resta de llengües romaniques, destacà que les llengües existents en Espanya son evolucio directa de l'antic "Romancium" i deriven del "roma vulgar" parlat pel poble, i va seguir el seu proces evolutiu durant l'epoca romana, i continuà evolucionant progressivament en epoca visigoda, sense que neguem influencies d'atres llengües en sa formacio.(5) M. Sanchis Guarner en la seua Introducción a la Historia lingüística de Valencia tambe afirmà que "el caracter neollati de la nostra llengua vernacula es admes sense discussio per tots els filolecs professionals", despres de contraposar l'uniformisme del llati classic a la varietat del llati vulgar.(6) J. Mª Guinot en la seua

52

obra Fonetica de la llengua valenciana analisà l'evolucio historica valenciana i va expondre el proces diacronic de les vocals i consonants i les singularitats de l'evolucio llingüistica de la llengua valenciana.(7) Finalment, L. Peñarroja en el seu articul "Orige i formacio de la llengua valenciana" senyalà que l'orige de la romanitat llingüistica valenciana està en funcio de:

a) La disgregacio del llati vulgar. b) Els canvis fonetics que es produixen per influencies de l'element cronologic: proces evolutiu. c) La creacio d'arees de romanisacio, condicionades pel factor geografic. d) La pervivencia d'un sediment iberic que constituiria el substrat. e) La continuïtat romanica baix el domini germanic.(8) La base essencial del valencià es el llati dialectalisat de l'area de Valencia, en

el que perduraren restes de llengües prerromanes no sols en el lexic sino en la seua estructuracio, sent l'iberic el principal substrat del llati que evolucionarà fins al valencià.

Els valencians podem afirmar, des del punt de vista llingüistic, que som fills

de Roma. La llengua autoctona valenciana es un dels llegats mes transcendents que ens va deixar esta colonisacio.

3. LES MARES, TRANSMISSORES D'HABITS LLINGÜISTICS Entre les moltes funcions que han eixercit les mares, dins de l'ambit familiar,

a lo llarc de l'historia de l'Humanitat, cap subrallar el de ser artifexos de la transmissio d'habits llingüistics.

Durant la Valencia musulmana dos condicionants, essencialment, hagueren

de determinar les parles migevals: la funcio sociofamiliar de la dona i la realitat educativa migeval.

Hem de tindre present, que els eixercits islamics que invadiren la Peninsula a

partir del 711, estaven constituits, fonamentalment, per grups etnics d'araps, barbarescs, siris, etc.

Estos colectius van portar en si un reduit numero de dones, lo que els induiren

a casar-se en natives hispanovisigodes. A pesar que el dret musulma es eminentment religios i, en teoria, alguns preceptes canonics ortodoxos supongueren alguna trava per al vincul matrimonial, en la practica, diverses d'estes disposicions van ser observades en laxitut i els matrimonis mixts foren abundants en Al-Andalus, no sols en el moment de l’invasio sino tambe en periodos posteriors.

El casar-se en dones natives cristianes fon molt estimat, inclus en la familia

real dels Banu Omeya.

53

Si fixarem matematicament l'element raça, com va fer l'arabiste valencià Julián Ribera en el Cancionero d’Abencuzmán, tenint en conte, la llinia materna, i adjudicant ad esta la mateixa proporcio que a la paterna, tindriem que el mateix califa Omeya Hixem II, en la genealogia del qual predominen els llinages araps, l'element raça no te, ni tan sols una milesima.(9)

El resultat concloent va ser l'aparicio de families mixtes, formades en primera

generacio per part procedent de les etnies invasores i mare hispanovisigoda, aço supondra l'inici d'una simbiosis cultural de dos civilisacions distintes.

Els descendents dels creuaments matrimonials mostrarien certa proclivitat al

bilingüisme, sent natural que adoptaren el romanç com a llengua familiar, donada l’influencia de la mare en l'aprenentage d'un idioma en l’infancia, mentres es reservaria la condicio de llengua culta i oficial a l'arap.

En tals circumstancies, el romanç matern constituiria el vehicul d'expressio de

la vida quotidiana familiar i llaç d'expressio de la vida sentimental. Aixi ho testifiquen les cançons d'amor, ampli repertori ple d'amable dolçor, i les manifestacions del modo de ser i sentir plasmades en les cançons populars arabiguesandaluses i en les mossarabigues. Haurien de ser les cançons amoroses i sentimentals les que originaren les formes tipiques de la poesia arabiga: la "moaxaja" i el "zejel".

Dos factors condicionen els canvis sociollingüistics: a) El factor etnic. Les invasions no van produir mutacions etniques sensibles

en la costa del Llevant peninsular des del Neolitic fins a l'actualitat, segons han posat de manifest les investigacions antropologiques portades a terme per M. Fusté

b) El factor llingüistic. La llengua arabiga que introduiren fon assimilant

elements fonologics propis de la parla nativa dels indigenes, aixi com elements morfologics i lexics; circumstancia que ha quedat plasmada en el "corpus toponimic valencià".

Des del punt de vista docent, la falta d'un sistema educatiu generalisat i de

mijos materials i humans complicaria la transplantacio excloent a tota la poblacio de l'idioma arabic, llengua que procedix de tronc llingüistic molt distint a la parla l'usada per la poblacio autoctona.

En general, es pot afirmar, que el reduit numero de nous pobladors, les seues procedencies etniques, culturals i llingüistiques, el paper eixercit per la mare com a transmissora d'habits llingüistics, les precaries condicions docents, la tolerancia, el mestiçage, etc., faria casi impossible una total absorcio i assimilacio llingüistica-cultural arabiga unica i generalisada que aniquilara completament lo autocton.

54

4. L’HIPOTESIS DE L’UNILINGÜISME ARABOFON

Practicament la totalitat dels llibres de text que es publiquen, i son admesos com a oficials per la Conselleria d’Educacio de la Generalitat Valenciana, arrepleguen, unicament, l’hipotesis que manté que el catala nos el portaren els repobladors que procedien del domini catala; puix en terres valencianes abans de la conquista cristiana del XIII nomes es parlava l’arabic, fins a convertir esta afirmacio en un axioma inqüestionable.

Per a mantindre l’hipotesis de l’unilingüisme arabofon- a soles es parlava

arabic - en la Valencia musulmana s’ha escrit que en el segle XII els fanatics almoravits nort-africants en la seua intolerancia religiosa destruiren virtualment les mossarabies; premissa que consideren basica per a argüir la desaparicio del romanç valencià.(10)

Per a rebujar este postulat i comprovar lo poc ferma que resulta esta afirmacio

hem d’analisar el periodo almoravit en terres valencianes i l’actitut de les cavalcades del rei Alfons el Batallador i sa relacio en Valencia.

El periodo almoravit en l’area valenciana a penes sobrepassà els quaranta

anys (1102-1145). Entre els factors que influiren en la seua crisis i destruccio mencionarém: la decadencia moral de l’element dirigent i l’impopularitat dels seus governants, el descontent de certa cantidad de poblacio, l’actitut intransigent almoravit en alguns aspectes, l’inseguritat creada per l’alvanç i incursions de tropes cristianes, la falta d’articulacio de les classes i estructures socials, etc.(11)

Esta conjuntura politica sorgida en l’efimer interregne almoravit dificilment

pogue crear les bases d’un canvi cultural i llingüistic que produira un tall radical en el proces historic valencià que fera desapareixer la parla "romanç" autoctona valenciana, independentment de que es produira o no la virtual extincio de la mossarabia valenciana en esta segona mitat del segle XII; puix el "romanç valencià" no era privatiu d’esta minoria, sino que la resta de la poblacio tambe pogue parlar-lo.

Respecte a Alfons I el Batallador, les fonts arabigues parlen de

l’incorporacio de cert numero de mossaraps, (10.000 mossaraps), a les expedicions que realisà pel Llevant peninsular fins a terres de Granada. (12) No obstant, s’ha qüestionat la participacio de la mossarabia valenciana en eixes expedicions i s’han posat series reticencies. En tal suposit, no pergueren el "status juridic" per no incorrer en el "trencament del pacte". En el cas d’incorporacio d’algun grup de cristians valencians, estos no degueren de ser numerosos. La majoria no estaria disposta a provocar la ruptura del seu "status" i, a banda, la ruta del Batallador els podria caure llunt i no pogueren sumar-se ni ajudar en la mampresa, encara que les seues preferencies estigueren per la lliberacio de la seua condicio de cristians.

Certs autors argumenten que la politica almoravit causà una depressio

demografica en les comunitats mossaraps i una arabisacio idiomatica d’eixa

55

poblacio. No obstant, es significatiu que el mateix Ali Ibn Yusuf no coneguera la llengua arabiga, segons es despren de la descripcio que d’ell fa el croniste Al-Maqqari. La llengua dels almoravits fon el bereber, la qual es diferenciava de l’arabic cult.

L’increment demografic i l’influix poblacional dels segles XI i XII

convertiran la ciutat de Valencia en una de les mes importants d’Al-Andalus, en una poblacio estimada al voltant dels 15.000 habitants, i cap d’un destacat regne de taifes.

Ad este periodo corresponen les harges valencianes dels poetes Ibn al-

Labbana de Denia, qui mori en 1113, i les dos harges romaniques d’Ibn Ruhaym, naixcut en Bocairent i que vixque fins uns anys despres de 1121. Una d’elles, continguda al final d’una composicio laudatoria, posa en boca d’una donzella, la bellea de l’amat en llengua "‘agami", es dir, romanica.

Fins ad eixe moment historic s’accepta majoritariament, segons senyalen els

estudiosos del tema, la coexistencia de un bilingüisme imperfecte en la poblacio valenciana, atribuint-se la desaparicio del "romanç valencià" a la suposta aniquilacio de la mossarabia a ran de la conquista d’estes terres pels almoravits i a l’abando dels valenciamusulmans de la seua "parla vernacula".

Es fonamenta la dita hipotesis en tres premisses: a) Nomes els mossaraps valencians conservarien la llengua "romanç".

Premissa insostenible. b) La virtual extincio de la mossarabia valenciana. Suposit discutible. c) L’actitut repressiva i aniquiladora eixercida sobre tots els mossaraps

valencians que no havien emigrat en el rei Batallador al seu pas per estes terres al tornar de les cavalcades per terres andaluses. Apreciacio inexacta i carent de rigor cientific.(13)

Per a rebatre tals hipotesis es prou en valorar i enjuiciar els fets següents: a) Quins, cóm i quina fon l’actitut dels almoravits que s’assentaren en

l’area de Valencia, ademes de destacar que el periodo de dominacio almoravit en Valencia a penes superà els quaranta anys (1102-1145).

b) Valorar en el seu just terme la transcendencia de les cavalcades d’Alfons I el Batallador, estudiades per Simonet, Menéndez Pidal, Duforcq, Fontaine, Lacarra, Canellas, Huici Miranda, entre uns atres. Este ultim al referir-se a l’incorporacio de mossaraps valencians a les expedicions del Batallador, (1124-1125) i (1128-1129), manifestà que estes no foren ni tan generals ni greus com s’ha afirmat.

c) Que l’arabic vulgar i el llati vulgar foren dos parles usades indistintament, grosso modo per les mateixes persones, segons situacions i grups socials; tesis mantinguda, entre uns atres historiadors i arabistes, per J. Ribera i Tarragó.

d) Que el "romanç valencià" es mantingue a lo llarc dels segles XI al XIII

56

com testimonien els glossaris, algunes fonts i la toponimia, i s’extrau de documents d’orige cristia, immediatament posteriors a la conquista cristiana del Regne de Valencia. (14)

5. SUPOSITS SOCIOLLINGÜISTICS DERIVATS DEL PROCES HISTORIC DEL VALENCIÀ FINS A LA CONQUISTA CRISTIANA

L'orige, evolucio i historia de la llengua valenciana es u dels temes actuals

que susciten major numero de controversies dins de l'ambit valencià. Constituixen un aspecte essencial en l’historia de la personalitat valenciana i

ha segut la base fonamental del sentiment historic i llingüistic autocton i l'expressio mes sensible del particularisme d'este poble.

L'analisis de tot allo que puga aportar elements que ajuden a aclarir esta

qüestio es u de nostres objectius a l'estudiar el desenroll del proces sociohistoric fins a l’incorporacio de les terres valencianes a l'orbita cristiana en el segle XIII.

En este proces historic, la llengua representa el soport principal i factor

determinant de la cultura propia, condicionada pels avatars historics i per les peculiaritats geografiques i socioculturals; independentment del desig comunitari d'afirmacio d'una identitat colectiva singularisada.

Les caracteristiques sociohistoriques de l'area valenciana des dels albors de

l’iberisacio fins a la Baixa Edat Mija valenciana han determinat la configuracio i consolidacio de la nostra llengua vernacula.

L'estudi d'estes caracteristiques sociohistoriques ens porta a propugnar els

següents postulats: 1. En l'area llingüistica valenciana es va produir un proces semblant a la resta

de les zones del domini llingüistic de la Romania, on els seus romanços respectius originaren la formacio de llengües especifiques propies.

2. La llengua romanica valenciana, in se et per se, es configurà paralelament a

unes atres llengües germanes en la llatinitat, seguint la seua propia diacronia. 3. En el Regne de Valencia, la modalitat romanç valencià migeval va

constituir el primigeni valencià, base fonamental en la posterior configuracio de la llengua valenciana

4. El vitalisme del romanç valencià i les aportacions lexiques de diverses

procedencies determinaren el desenroll del valencià, carint de fonament que la dita llengua tinguera el seu orige exclusiviste en el proces repoblador del segle XIII.

5. Eixa parla romanç va constituir essencialment, el estrat valencià,

57

transformat en esta area geografica, i no com a conseqüencia immediata de processos culturals d'aculturacio que presupongueren el desenroll d'agranats culturals i llingüistics que s'han preconisat, i que actuarien en direccio Sur a Nort en les invasions i domini musulma i de Nort a Sur en la reconquista i repoblacio cristiana.

6. En l'epoca prejaumina es parlava, independentment de l'arap, un romanç

valencià, no sols pels mossaraps sino tambe per valencians-musulmans, contribuint decisivament tota la poblacio a la gradual descomposicio del llati classic i a la formacio del nostre romanç vernacul.

7. De l'examen dels factors que condicionen els canvis historics i

sociollingüistics: factors etnics, culturals i llingüistics, es despren l'acceptacio de l'aprenentage gradual de la llengua arap per part de la poblacio valenciana sense oblidar la seua llengua d'orige romanç; l'us indistintament, segons colectivitats i situacions, de l'arap i el romanç, tant per muladis com per mossaraps i judeus; i l'existencia d'una situacio prou estesa de diglossia i bilingüisme imperfecte.

8. L’individualitat llingüistica de Valencia no pot explicar-se, nomes, ni per

les denominades tesis del substrat prerroma ni per les tesis reconqueridores. Considerem que la tesis que millor fonamenta l'orige de la llengua valenciana es l’incorrectament nomenada del estrat mossarap.

9. El valencià es producte d'un sincretisme llingüistic insuficientment

determinat, resultat de l'evolucio llogica de la llengua i d'incorporacions lexiques que l'han enriquit, concretat per factors d'indole geografic, historic, temporal i llingüistic.

10. De la revisio dels plantejaments historicoculturals migevals valencians i

de l'analisis de glossaris, lexic i historia migeval valenciana, aixi com de la consciencia idiomatica expressada en documents historics, lliteraris i notarials que constaten l'onomastica propia valenciana, s'arriba a la conclusio de l'orige autocton de la nostra propia llengua i de l’identitat de l'idioma valencià.

6. TEORIA LLINGÜISTICA DE LA RECONQUISTA

Sense fonaments determinants s’ha pontificat en un tema com es l’orige del

valencià i sobre unes atres qüestions llingüistiques sense permetre cap dissensio, encara que u dels patriarques de les lletres catalanes, el professor Badía i Margarit, ya discrepara de l’opinio de Griera sobre la seua teoria de la reconquesta per a justificar la diferenciacio dels dialectes catalans, en afirmar que l’explicacio de la diferencia dialectal catalana a través dels fets de la reconquista (...) ni en l’orige, ni en l’expansio, ni pels resultats tardans (...) te justificacio i li sembla del tot inadeqüada. (15) I aixi mateix escrigue que "continuo pensant que la reconquesta ja es trobà amb les realitats dialectals fetes", i destacà que "les dues grans modalitats de la llengua, (català oriental i català occidental) hi haviem nascut amb independència dels fets que s’hi havien de produir-se i penso tant en els dels segles XI i XII, ( de l’expansió de la Catalunya nova) com en els del segle XIII (de les grans conquestes

58

de Mallorca i Valencia)".(16)

El filolec valencià Sanchis Guarner va sostindre que, a pesar de la precaria supervivencia dels mossaraps en els anys anteriors a la conquista d’una gran part del Regne de Valencia, pogueren subsistir un cert contingent poblacional que contribuiria a la transformacio de l’idioma importat des de Catalunya. D’esta manera apostà per la tesis del nacionalisme castellaniste de Menéndez Pidal transformat en nacionalisme llingüistic catalaniste per a les terres valencianes.

Segons Sanchis Guarner, els mossaraps valencians conservarien la parla

romanica, en major o menor grau, fins a sa integracio en els estats cristians de Jaume I; i esta parla romanica valenciana, a pesar de la seua debilitat, havia de contribuir activament en la transformacio del catala importat del Nort pels reconquistadors i convertir-se en la modalitat regional valenciana - teoria del substrat llingüistic mossarap-.(17)

Per al dit autor, eixa diversitat regional de dialectes mossaraps va contribuir a

la configuracio, en part, de la nostra llengua valenciana actual que no seria una atra cosa que el catala importat pels reconquistadors, modificat, aixo si, en el seu vocabulari, per la conservacio de prou paraules araps i mossaraps, i en la seua morfologia i fonetica per diverses modalitats regionals que donen al valencià una particular fisonomia, una personalitat definida, dins de l'evident unitat llingüistica en Mallorca i el Principat de Catalunya.(18)

L'arabiste valencià J. Ribera a l'estudiar els origens de la poesia lirica i de

l'epica espanyola aclarix els problemes basics: el de raça i el de les llengües parlades pels hispanomusulmans. Alguns estudiosos del tema es feren l’idea erronea que com els documents i llibres estaven redactats en arap nomes es parlava dita llengua, hipotesis que fon desmontada tant per F. J. Simonet com pel mateix J. Ribera.

Al mateix temps, resalta el fet que quan es conquista el Regne de Valencia

per Jaume I gran part dels noms geografics dels poblats de l'horta de Valencia son toponims romanços, lo qual li va portar a sostindre la pervivencia de la parla romanç i que els valencianomusulmans " usaren en la seua vida familiar la llengua romanç, fins temps poc anteriors a la conquista del rei En Jaume". Precisà que per a interpretar be la nomenclatura geografica de la regio en que es mesclen les dos llengües parlades pels valenciamusulmans, l'arap i el romanç, es necessari interrogar-se: ¿Cóm era la pronunciacio de l'arap vulgar usat en Valencia i cóm el romanç valencià antic usat pels moros, en contraposicio al nou i actual romanç que portaren les hosts catalanes del rei En Jaume?(19)

F. Carreres Candi, despres d'estudiar l'evolucio historica del llenguage que

denomina ibericovalencià dictaminà que "allo que s'ha expost pareix prou per a acabar en antics prejuïs i deixar justificada l'afirmacio de parlar-se en Valencia la llengua iberica romanceada, al temps de la seua conquista per Jaume I".(20) Coincidint en esta presuncio, N. P. Gómez Serrano al donar resposta a l'interrogant, ¿Quina era la llengua popular parlada pel poble valencià baix la dominació sarraïna?,

59

asseverà "segurament no era l'algaravia; pero tampoc el "churro", i es pregunta de nou ¿D'on eixiria la toponimia i les formes valencianes del Repartiment?, i respon, "nosatres creem que la llengua popular sarraïna no era una atra que la valenciana predecessora de la que ara es parla".(21) A semblant suposicio arribà l'historiador A. Igual Úbeda, com es deduix a l'escriure "Els filolecs encara discutixen quin i cóm era la llengua parlada en Valencia abans de l'arribada de les hosts de Jaume I. Yo no puc emetre una solucio, pero si una opinio que no es tan ingenua com a molts li puga pareixer; i es que es indubtable que en Valencia ya es parlava valencià".(22) L. Penyarroja observà que els tractaments fonetics de molts noms geografics del Regne de Valencia al ser ocupats pel rei En Jaume mostren que el romanç vernacul tenia plena vitalitat en el moment de la conquista, i s'interroga ¿en quina mida es va deixar sentir el seu influix la poblacio mossarap a l'integrar-se en el nou Regne en 1238?, i assevera, "crec que en la suficient per a consolidar el pes de la parla romanica". Soste la tesis, en la que coincidim plenament, que "nomes l'estrat mossarap configurà l’individualitat llingüistica de Valencia".(23) L. Fullana Mira expongue en el discurs d'ingres en la R.A.E. que "el valencià va naixer i se desenrolla en el Regne de Valencia".(24)

Tant l’arabiste i llatiniste Huici Miranda com l’historiador Mateu i Llopis

coincidiren en mantindre que va permaneixer una poblacio autoctona despres de la conquista i repoblacio de les terres valencianes, i foren contraris a l’hipotesis del denominat buit demografic, que es produiria supostament en la conquista del Regne de Valencia en el segle XIII, segons mantenen alguns autors per a justificar teories filologiques.

7. CONSEQÜENCIES SOCIOLLINGÜISTIQUES DE LA RECONQUISTA

I REPOBLACIO VALENCIANA DEL SEGLE XIII

La reconquista i repoblacio cristiana del segle XIII no va implicar l'exigencia d'expulsar als valencianomusulmans.

Segons Honorio García, va existir un poble que va servir d'enllaç entre la

ciutat musulmana i la cristiana. La poblacio de la ciutat de Valencia la formaven musulmans i cristians, estos dos procedien d'un mateix orige encara que tenien creences distintes.(25) Germà Colón ens va previndre de "l'exigua colonisacio",(26) i Joan Reglá subrallà que "els pioners aragonesos i catalans de l’esmentada repoblació doscentista no passaven de ser una minoria molt reduida".(27) Tant A. Huici Miranda com F. Mateu i Llopis coincidixen en la permanencia de poblacio autoctona i rebujaren l’hipotesis del buit demografic de la ciutat i Regne de Valencia.(28)

Les dades que s'extrauen del Libre del Repartiment confirmen que la major

part de la poblacio es va quedar en esta primera fase en les seues possessions. S'ha calculat, concretament, que la poblacio musulmana que va permaneixer

en la ciutat de Valencia "intramurs" en 1238, segons Chantal de la Véronne i Torres Balbás, oscilaria al voltant de 15.000 habs.(29) A. Ubieto precisa que podrien

60

alcançar els 24.000 contabilisant la poblacio "intramurs" i "extramurs",(30) colectiu que gradualment canvià de religio i onomastica, be per conviccio o per conveniencia. Mª D. Cabanes ha analisat la poblacio de Valencia en 1239; donant resposta a qüestions com: ¿quants eran els repobladors?, ¿d'on procedien?, ¿que passà en els musulmans despres de l'entrada cristiana?, ¿quants es quedaren?, ¿quants vingueren? i la resta de circumstancies de la seua permanencia.(31)

La suma dels colectius quantificats en la ciutat de Valencia alcançà un total de 14.000 persones, nomes per a l'espai "intramurs", cantitat que seria major si es poguera sifrar la poblacio dels ravals de la ciutat.(32)

Ferrer Navarro ha estudiat els aspectes demografics de la conquista, concretament, la poblacio preexistent i la repoblacio en el Regne de Valencia,(33) i tot i que s’entrevenen dades significatives considera que establir esquemes per al proces de repoblament cristia i contabilisar la cantitat i el ritme d'immigracio durant el segle XIII presenta serioses dificultats per careixer de dades fiables.

La versio que constata la Cronica de Jaume I resulta, segons A. Ubieto poc

creible i choca en ocasions en fonts documentals.(34) El mateix rei es queixà a Barcelona de l'escassa afluencia de repobladors cristians que van respondre a la seua invitacio. Nomes acodiren uns 30.000 homens quan esperava i calculava una sifra de 100.000 cristians com a minim per a materialisar els seus proyectes, com recull un document emanat del mateix rei, datat en 1270.(35)

Durant el proces repoblador del regnat de Jaume I es va produir l'assentament

de la primera gleva de cristians. Etapa que abraçaria fins a l'orde del "sogueament" de 1270 o be fins a la mort del mateix rei, ocorregut en 1276. S'ha estimat que serien al voltant d'unes 30.000 persones les assentades en este periodo.

Tambe R I. Burns es va plantejar l'interrogant desbrinar el numero de

cristians arribats enfront de la cantitat de valencianomusulmans, mossaraps i judeus residents en estes terres a l'analisar les parroquies establides i en funcionament i els registres fiscals de "monedage" del segle següent.(36)

De l'estudi del Libre del Repartiment es poden traure percentages del numero

de donacions que s’otorgaren a cada una de les colectivitats. S'observa que no va existir cap comarca repoblada per gent d'unica procedencia i que la repoblacio es va fer per "goteig" en desplaçaments, en casos, dels mateixos repobladors dins del Regne de Valencia.

Despres d'analisar la repoblacio de la ciutat de Valencia pot afirmar-se que "queden descartats els fonaments de la repoblacio catalana de manera clara, i per tant la falta de serietat cientifica de tots els dogmatics que sustenten dita teoria".(37) Les sifres parlen per si a soles per a traure conseqüencies llingüistiques. Igualment, s'ha demostrat que al constatar l'orige de la procedencia dels repobladors de localitats valencianes, especificant la proporcio dels identificats i la seua conexio en la llengua que actualment es parla en la poblacio, queda desmontada l’hipotesis de la frontera

61

llingüistica del Regne de Valencia, en funcio de la procedencia dels nous repobladors del segle XIII (38) i de les "Cartas-Pueblas" otorgades.(39)

De l'analisis dels cinc segles de dominacio musulmana sobre el Regne de Valencia es deriva que el reduit numero de nous pobladors, el mestiçage, la seua diversitat etnica, cultural i llingüistica, lo estipulat en les capitulacions, el grau de tolerancia i uns atres condicionaments sociopolitics farien practicament inviable la total absorcio i assimilacio llingüistica-cultural arabiga, unica i generalisada que aniquilara completament l'autoctona. Podem afirmar, igualment, que de les dades que ens proporciona l'estudi de la reconquista i repoblacio valenciana del segle XIII, s'extrau l'escassa possibilitat de que una minoria de poblacio, oriunda de terres catalanes, imponguera la seu "parla", practicament, ipso facto a la majoria poblacional del Regne cristia de Valencia, si abans no haguera existit l'estrat llati que originà la parla romanç valenciana migeval.

8. ¿EVOLUCIO O RUPTURISME EN LA VALENCIA MIGEVAL? Per a comprendre millor el problema llingüistic valencià es convenient tindre

present una serie de consideracions que provoquen serioses disquisicions entorn de la personalitat del poble valencià. Reflexions que se susciten, constantment, quan s'aborda el tema del nostre pervindre historic, a l'interpretar erroneament lo que les fonts documentals mostren i que intuim que representen el sentir de l’immensa majoria de ciutadans.

Certa historiografia actual sobre "fets historics valencians" està encaminada a la "despersonalisacio del sentiment historic i llingüistic autocton". Fet que comporta el deformar "l’idiosincrasia historicocultural valenciana" i favorir l'escepticisme en l'objectiu de generar controversies historicofilologiques que donen a entendre que son temes politisats i estenga l'apatia o menyspreu per ells.

No obstant, - com escriguera el nostre gran humaniste universal Joan Lluïs Vives - “parle de la meua patria volguda en un gran afecte i no volguera que eixe el meu encomi fora sospitos de jactancia”.(40) Paraules que han segut corroborades per una atra gran personalitat valenciana, el lliterat alacanti José Martínez “Azorín” a l'afirmar "Valencia no s'entrega a qui no es proposa entrar en intim i amoros contacte en ella".

Per a determinar si hi hague un proces evolutiu o es va produir un tall radical en l’historia a lo llarc de l'Edat Mija valenciana es perentori analisar almenys tres aspectes:(41)

1. Tendencies interpretatives de l'Edat Mija. 2. Evolucio demografica migeval valenciana. 3. Aspectes sociollingüistics que aporten indicis de l'existencia d'una "parla"

autoctona migeval valenciana o la desaparicio total d'esta, com a conseqüencia de les immigracions arap-barberesques i el proces d'aculturacio arabiga.

62

En sintesis, podem adoptar dos postures en l’interpretacio de l’historia

hispano-musulmana o valencià-musulmana, independentment de les actituts intermiges.

La primera, representada per arabistes i migevalistes com a F.J. Simonet,

Julián Ribera, Sánchez Albornoz, Menéndez Pelayo, Asín Palacios, Henri Pérès, Isidro de les Cagigas, A. Ubieto, Mª D. Cabanes, Ramón Ferrer, entre uns atres, els quals encara que admeten els canvis politics i religiosos i l'evolucio de les estructures socioeconomiques i socioculturals, sostenen la tesis de la permanencia etnica i certes singularitats de la civilisacio andalusi.

Per ad estos estudiosos, la concepcio historica migeval ha de concebre's

com un fenomen evolutiu que es va conformant en el transcurs dels segles i no com una realitat estatica o inamovible.

La segona postura la van defendre autors com a R. Dozy, Américo Castro, P. Guichard, R. W. Bulliet, Sanchis Guarner, J. Fuster, etc. Postula una generalisada i intensa arabisacio i islamisacio de les institucions, sistema social i politic, i un panarabisme llingüistic excloent, fets que aniquilarien, practicament, qualsevol reminiscencia o llegat d'orige hispanovisigot o aportacions de cultures iberiques i mediterranees en la formacio i desenroll de la civilisacio andalusi.

Per a analisar i profundisar en l'orige de la personalitat valenciana hem de donar resposta a interrogants com: ¿Que succeix en el segle XIII en el Regne de Valencia?, ¿Quines van ser les conseqüencies de la reconquista i de la repoblacio cristiana?, ¿Entrarem els valencians en l’Historia nomes despres de la conquista cristiana del Regne?

Personalment mantenim, que "el valencià" anterior al segle XIII fon transcendental en la configuracio del nostre desenroll historico-llingüistic i creem improcedent sostindre que es va produir un tall o ruptura de l’historia valenciana, tant en el segle XIII en Jaume I, com en el XVII en l'expulsio dels moriscs o en el XVIII en la promulgacio dels “Decrets de Nova Planta”, tenint la conviccio que dins del seu desenroll cultural, els nostres antepassats es sentirien tan "valencians" com els actuals pobladors de l'historic Regne de Valencia.

De lo qual es deduix que "el romanisme, l'islamisme i el migevalisme neocristia es combinaren en l'estratificada societat del nou Regne, donant com a resultat "la valencianitat", segons subrallà el professor Julián San Valero.

9. IDENTITAT DEL POBLE VALENCIÀ La nostra tradicio sociohistorica i sociocultural es un component determinant

de la personalitat valenciana.

63

L’importancia de la llengua com a element decisiu en l’identificacio ha segut comprovada experimentalment. Els membres d’un grup social o etnic s’identifiquen mes estretament en aquells que compartixen la seua llengua que en aquells que a soles compartixen el seu patrimoni cultural. Este fet demostraria que el primer factor determinant en la configuracio de l’identitat es la llengua.

Els valencians tenim consciencia prou generalisada que l’idioma valencià constituix un modo d’expressio especific del poble valencià. Considerem que la nostra llengua vernacula es un dels elements diferenciadors de l’identitat valenciana. Ara be, no es l’unic element que ens definix, puix existixen uns atres factors historics, geografics, etnologics i socioculturals tambe determinants.

A un poble al qual se li arrebata la seua propia llengua es un poble que ha

perdut, per l’absorcio de la seua caracteristica fonamental, la seua força per l’expandiment de la propia cultura. Conseqüentment, l’idioma es el baluart on hem de fer-nos forts, puix el dret que tenim les persones al lliure us i conreu de la propia llengua es un dret anterior a l’existencia de l’Estat, i brolla de la mateixa naturalea de l’home.

L’impuls vital per a defendre els valors culturals ha d’estar en funcio de la

fidelitat historica que unix als homens. El poble es el verdader amo de la llengua que parla, ell es qui la fa, modifica

i posa nom i, en el nostre cas, li ha dit consuetudinariament llengua valenciana, a l’igual que uns atres pobles que descompongueren el baix llati i crearen llengües romançs, en l’epoca migeval, denominaren a les seues genuïnes llengües d’un atre modo.

S’ha de tindre en conte que el fenomen del naiximent de les llengües es

anterior a la ciencia de la filologia, ya que les llengües apareixen en l’home i tenen una vitalitat paralela a la seua propia existencia.

En la Baixa Edat Mija valenciana, una serie de factors - politics,

socioeconomics, socioculturals, etc - , l’influencia de la capitalitat institucional, el floriment d’una esplendorosa lliteratura i d’una consciencia idiomatica clara que plasmava la voluntat del poble valencià deixaren constancia de l’onomastica "valenciana" per a identificar la nostra llengua autoctona.

Pero no sols està proclamada la valencianitat del nostre idioma autocton en

els XIV i XV, sino tambe en epoques posteriors. Podem citar en el segle XVI a l’escritor renaixentiste Juan de Valdés en la seua obra Diálogo de la lengua, qui al parlar de les llengües d’Espanya nomena la valenciana, diferenciant-la de la catalana;(42) l’erudit Marti de Viciana en l’opuscul Alabanzas de las Lenguas subrallà que la llengua valenciana es filla de la llengua llatina per dreta llinia i propagacio. (43) En el XVIII, l’obra Qualidades y Blasones de la Lengua Valenciana (1752) de Carles Ros es un ver panegiric de dita llengua, i conté numerosos elogis i llaors sobre les virtuts i naturalea de l’idioma valencià;(44) el pare Lluïs Galiana, en

64

carta insertada en el Diccionario Valenciano-Castellano (1764) de Carles Ros resalta les qualitats de la llengua valenciana i nos exhorta a seguir exaltant la nostra llengua i a conservar-la, per estar escrit en ella tot lo que es troba en els archius;(45) aixi mateix, l’ilustrat G. Mayans i Siscar, en missiva dirigida a Juan de Vega Canseco, mostrà un gran interes i preocupacio pel sentiment de la llengua valenciana, com posà de manifest el fet de començar la preparacio d’un Diccionario Castellano-Valenciano que propugnava per a la llengua materna valenciana un tracte similar, en l’ambit valencià, a l’idioma oficial de la Monarquia Borbonica.(46)

L’idioma valencià, transmes i lliurement assumit consubstancialment en el

caracter valencià, representa, dins el context historic de la nostra tradicio sociolliteraria, un llegat cultural singular de la nostra identitat diferenciada com a poble. Encara que siga, des de fa anys, l’espanyol la llengua mes generalisada, i que la nostra cultura utilise qualsevol dels dos idiomes oficials en l‘ambit territorial i politic valencià per a expressar la nostra sensibilitat i siga el nostre bilingüisme un fidel exponent del poble i de la cultura valenciana.

Hui en dia, donades les circumstancies socioculturals i politiques que travessa

la Comunitat Valenciana, la llengua valenciana s’ha eregit en la senya mes emblematica i significativa de l’identitat del poble valencià.

65

NOTES BIBLIOGRAFIQUES 1 FULLANA MIRA, L. Vocabulari Ortografic Valencià-Castella. Reedicio, Valencia, 1979, pp. XII-XVII. 2 TOVAR, A. El latín de Hispania: aspectos léxicos de la romanización. Discurs d’ingres en la R.A.E. el 31 de març de 1968. Madrit. Vegeu del mateix autor, Estudios sobre las primitivas lenguas hispánicas. Buenos Aires, 1949. 3 Cfr. MICHELENA, L. "Lenguas indígenas y la lengua clásica en Hispania". Assimilation et résistance. La culture gréco-romaine dans le monde ancien. París, 1976. El dit autor va pendre l’idea de R. Menéndez Pidal. 4 DÍAZ y DÍAZ, M. "Dialectismos en el Latín de la Península Ibérica". Enc. Hisp. I. 1960, pp. 237-250. 5 FULLANA MIRA, L. Discurso leído ante la R.A.E., el 11 de noviembre de 1928. Valencia, 1979, p. 10. 6 Cfr. SANCHIS GUARNER, M. Introducción a la historia lingüística de Valencia. Valencia, 1950. "El mozárabe peninsular" en E.L.H. Madrid, 1960. Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista. Valencia, 1961, i La llengua dels valencians. Valencia, 1967. 7 GUINOT I GALÁN, J. Mª. Fonetica de la Llengua Valenciana. Valencia, 1984. Analisa la fonetica historica valenciana a través de l’evolucio de les vocals, I "Del llati classic al vulgar" (1ª Fase), II "Del llati vulgar al romanç" (2ª Fase), III "Vocalisme diferenciat en les llengues romaniques". El mateix procediment diacronic va seguir a l’estudiar l’evolucio de les consonants, pp. 55-196. 8 PENYARROJA, L. "Orige i formacio de la llengua valenciana" (Del substrat iberic a la Reconquista), pp. 17-22. Serie Filologica, num. I. Aula d’Humanitats i Ciencies, ACV Gandía, 1986. Vegeu del mateix autor, "El mossarap de Valencia i la romanitat de l’Espanya islamica: Estat de l’investigacio". En torno al 750 Aniversario. Tom I. Valencia, 1989. El mozárabe de Valencia. Madrid, 1990. 9 RIBERA Y TARRAGÓ, J. "El cancionero de Abencuzmán". Disertaciones y Opúsculos. Tom. I. Madrid, 1928, p. 16. Ribera realisa un estudi genealogic sobre la proporcio decrecient de la sanc arap en la mateixa familia dels Omeyes, resaltant que Abd al-Rahman I era mitat barberesc i mitat arap, 50%; son fill Hixam I al ser fill d’una muller no arap hispana tindria sols un 25%, el seu successor Al Hakam I ya no tindria mes que un 12,5%; Abd al-Rahman, II un 6,25%; Mohamed, el 3,12%; els seus germans Almondir y Abdala, el 1,56%, Mohamed (que no va reinar) el 0,78%; Abd al-Rahman III, el 0,39%; Al Hakam II, el 0,19, i s’aplega a Hixam II, que nomes tindria el 0,09%. Es dir, mentres en la genealogia abunden els llinages araps, l’element raça, no te d’arap ni tal sols una milessima. Es coneguda la preferencia de dones d’orige cristia rosses, que freqüentement elegien entre les espanyoles. Cfr. GARCÍA GÓMEZ, E. Poemas arábigo-andaluces 1930, pp. 43 i 106.

10 FACULTAT DE FILOLOGÍA DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA Informe sobre la llengua del País Valencià. Valencia, 1978, p. 11. Vegeu tambe, SANCHIS GUARNER, M. Introducción a la historia lingüística de Valencia. Valencia, 1950, pp. 101-144. Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista. Valencia, 1961, pp. 84-87. GALMÉS DE FUENTES, A. "El mozárabe de Valencia". Las lenguas prevalencianas. Alicante, 1986, pp. 15-44. "El mozárabe levantino en los libros de los repartimiento de Mallorca y Valencia". Nueva Rev. Filología Hispánica. IV, 1950. Articul reproduit en "El mozárabe de Mallorca y Valencia". Dialectología mozárabe. Madrid, 1983, pp.117-162. BARCELÓ TORRES, C. Minorías islámicas en el País Valenciano.

66

Valencia, 1984. EPALZA M. de, i LLOBREGAT, E. A. ¿Hubo mozárabes en tierras valencianas?. Proceso de islamización del Levante de la Península. Rev. d’Investigacio i Ensaigs. Institut Estudis Alacantins, 36. Alicante, 1982, pp. 7-32. BURNS, R. I. "La muralla de la llengua: El problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians". Jaume I i els valencians del segle XIII. Valencia, 1981, pp. 301-330. Dit autor subralla que "El primitiu predomini del romanç, que s’afeblia cada vegada més, es degué, gastar molt i molt a principis del segle XII, quan l’emigració en massa de mossàrabs no va fer més que contribuir a un canvi més profund dels esquemes culturals, i que ara era presidit per les dinesties barbaresques", p. 328. 11 UBIETO ARTETA, A. Los almorávides, el idioma romance y los valencianos. Coleccio Temas Valencianos, num. 29. Zaragoza, 1978. Artícul inclos en Orígenes del Reino de Valencia. T. II. Zaragoza, 1979, pp. 15-35. 12 Per a coneixer en major profunditat la situacio ocasionada per l’invasio almoravit i comprendre millor la transcendencia de l’actitut del rei aragones, Alfonso I el Batallador; vegeu, els treballs, entre uns atres, de Dozy, Simonet, Cagigas, Lacarra, R. Arié, Anwar G. Chejne, Ron Barkai, E. Mitre, García Cortazar, M. Riu, i sobre tot per a l’area de Valencia, els de Piles Ibars, Huici Miranda, Ubieto Arteta i Piere Guichard. 13 Vegeu HUICI MIRANDA, A. "Los Banu Hud de Zaragoza. Alfonso I el Batallador y los almorávides. Nuevas aportaciones". Estudios de la Edad Media de la Corona de Aragón, 7. Zaragoza, 1962, i Historia musulmana de Valencia y su región: Novedades y rectificaciones. T. III. Valencia, 1970, Aixi mateix, SIMONET, F. J. Historia de los mozárabes en España. Madrid, 1903. 14 Vegeu, GÓMEZ BAYARRI, J. V. La lengua valenciana hasta Jaime I. Valencia, 1998, pp. 136-146, y “El valenciano un habla romance medieval”. ACV Serie Filologica, num 4. Valencia, 1989. 15 BADÍA MARGARIT, A. Mª. La formació de la llengua catalana. Barcelona, 1981, pp. 13-14; 24-25, i Actes del III Coloqui de Estudis Catalans en Norteamerica, celebrat en Toronto, 1982. Vegeu, aiximateix, de dit autor, Gramática històrica catalana. Barcelona, 1951. 16 BADÍA MARGARIT, A. Mª. “¿Existe la lengua valenciana?. Articul de prensa publicat en el País. Dumenge, 16 d’octubre de 1983. Repliques de Fernando VIDAL, en articuls tambe de prensa, “Tres acotaciones al profesor Badía Margarit” Levante, Dumenge, 23 d’octubre de 1983, i “Miscelánea de las letras catalanas”. Levante. Dumenge, 22 de giner de 1984. Cfr. aiximateix, BADÍA MARGARIT, A. Mª. La formació de la llengua catalana. Barcelona, 1981 17 SANCHIS GUARNER, M. Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la reconquista. Valencia, 1961, p. 99. 18 SANCHIS GUARNER, M. Introducción a la historia lingüística de Valencia. Valencia, 1950, p. 147. 19 RIBERA I TARRAGÓ, J. De Historia Arabigo-Valenciana. Conferencia legida el 22 de maig de 1925 en el Centre de Cultura Valenciana, Actualment RACV Reedicio, Valencia, 1993, pp.23-24. 20 CARRERAS CANDI, F. "Evolución Histórica del lenguaje" en Geografía General del Reino de Valencia. Tom I. Barcelona, 1920-1927, p. 584. 21 GÓMEZ SERANO, N.P. "El bilingüisme Valencià". Memoria de la II Setmana Cultural Valenciana, 1933. Valencia, 1936, p. 27. 22 IGUAL ÚBEDA, A. Valencia i els valencians. Valencia, 1964, p. 3 23 PEÑARROJA, L. Cristianos bajo el Islam. Madrid, 1993, pp. 296-297.

67

24 FULLANA MIRA, L. Discursos leídos ante la R.A.E. el 11 de noviembre de 1928 sobre Origen del Valenciano y demás lenguas románicas. Reedicio. Valencia, 1979, p. 51. 25 GARCÍA GARCÍA, H. "Posibilidades de un elemento consuetudinario en el Código de Jaime I" B.S.C.C., 23, 1947, pp. 428-450. 26 Cfr. BALDINGER, Kurt. La formación de los dominios lingüísticos en la Península Ibérica. Madrid, 1963, pp. 118-119. En la dita obra s'arrepleguen les opinions de Sanchis Guarner i Germán Colón sobre la reconquista i l'idioma. G. Colón ens crida l'atencio - basant-se en Gual Camarena - sobre el fet que, d'una banda, el numero de cristians nous que s’assentaren era molt exigu i que, d'atra banda, la poblacio que ya estava establida alli parlava romanç, i es evident que eixe romanç no va poder immediatament ser suplantat i menys encara per una colonisacio tan poc intensa. K. Baldinger cita a G. COLÓN, "El Valenciano" Act.Congr. Barc. 2, 1955, pp. 137-149. 27 REGLÁ, Joan. Introducció a la Història de la Corona d´Aragó. Barcelona, 1969, p. 25 i Aproximació a la Història del País Valencià. Valencia, 1973, pp. 40-42. 28 Cfr. HUICI MIRANDA, A. Historia musulmana de Valencia y su región. Valencia, 1970. MATEU i LLOPIS, F. El País Valenciá. Valencia, 1933, p. 42. "La repoblación musulmana del Reino de Valencia en el siglo XIII y las monedas de tipo almohade". B.S.C.C., 28. 1952, p. 29 29 VÉRONNE, Ch.de la, Recherches sur la chiffre de la population musulmane de Valence en 1238 d’après le "Repartiment", en Buletin Hispanique, LI. Burdeos, 1949, pp. 423-426. TORRES BALBÁS, L. "La población musulmana de Valencia en 1238", en Al-Andalus, XVI. Madrid, 1951, pp. 167-168, o be, el mateix articul en Obra dispersa. Al-Andalus. Crónica de la España Musulmana, 4 . Madrid, 1981, pp. 345-346. 30 UBIETO ARTETA, A. Orígenes del Reino de Valencia. Tom II. Cap. "Número de pobladores musulmanes en la ciudad de Valencia en 1238". Zaragoza, 1979, pp 137-154. 31 CABANES PECOURT, Mª D. "Aspectos demográficos de la conquista: Población pre-existente y repoblación en la ciudad de Valencia". En torno al 750 Aniversario. Antecedentes y consecuencias de la conquista de Valencia. Tom I. Valencia, 1989, pp. 303-318. "Occitans en Valencia". Revista de Filología Valenciana, num. 1. Valencia, 1994, pp. 37-54. 32 CABANES, Mª D. "Aspectos demográficos de la conquista", op. cit. pp. 315-316. 33 FERRER NAVARRO, R. "Aspectos demografics de la Conquista. Poblacio preexistent i repoblacio en el regne de Valencia". En torno al 750 Aniversario. Tom I. Valencia, 1989, pp. 319-333. 34 UBIETO ARTETA, A. Creación del Reino de Valencia. Anales de la Universidad de Valencia. Valencia, 1974, p. 28. 35 HUICI MIRANDA, A. Colección Diplomática de Jaime I el Conquistador. Valencia, 1923, vol. III, cod. num. 1341. 36 BURNS, R. I. El Reino de Valencia en el siglo XIII. Iglesia y Sociedad. Tom. I. Valencia, 1982, pp. 190-191. 37 CABANES, Mª A. Geografía y Repoblación. Alacant, 1984, p. 30. 38 FERRER NAVARRO, R. "La repoblación del Reino de Valencia vista a través del "Libre del Repartiment". Discurs d’ingres en l’ACV. Anales. 1984. Valencia, 1986, pp. 63-88. Cfr. aixi mateix, del dit autor, Conquista y repoblación del Reino de Valencia. Valencia, 1999.

68

39 GUAL CAMARENA, M. Las Cartas Pueblas del Reino de Valencia. Contribución al estudio de la repoblación valenciana. Premi Menéndez Pelayo, 1984 del C.S.I.C. Edicio preparada per Desamparados Pérez Pérez, Valencia, 1989. Recull un compendi de Cartes de Poblament otorgades a localitats del Regne de Valencia des del segle XIII al XVIII. Vegeu. aiximateix, J. M. PÉREZ-PRENDES, "Consideraciones sobre las Cartas-Pueblas y repoblación en el Reino de Valencia (s. XIII)". Serie Historica. ACV num. 1. Gandía, 1986. GUINOT RODRÍGUEZ, E. Cartes de repoblament medievals valencianes. Valencia, 1991. 40 VIVES Joan Lluïs, "Carta a D. Erardo de la Marca, bisbe de Lieja i arquebisbe electe de Valencia" en el tractat In somnium scipions. Obras Completas. Tom. I. Valencia, 1992, reed. pp. 603-604. 41 Vegeu GÓMEZ BAYARRI, J. V. ¿Evolución o rupturismo en la Valencia medieval? Valencia, 1993. 42 VALDÉS, Juan de, Diálogo de la lengua. Edicio de Cristina Barbolani. Catedra. Madrid, 1988, pp.139-141 43 VICIANA, Marti de, Alabanzas de las Lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana. Valencia, reedicio de 1877, p. 57. 44 Cfr. ROS I HEBRERA, C. Qualidades y Blasones de la Lengua Valenciana. Valencia, 1752. 45 Cfr. ROS I HEBRERA, C. Diccionario Valenciano-Castellano. Valencia, 1764. 46 MAYANS I SISCAR, G. Carta a Juan de Vega Canseco. Datada en Oliva el 1 de juliol de 1761.

69

V. CONSCIENCIA IDIOMATICA VALENCIANA EN L’EPOCA MIGEVAL

1. PROCES HISTORIC La consciencia idiomatica s'origina per l'estabilitat d'una comunitat

llingüistica. Apareix per contrast en unes atres comunitats idiomatiques, i implica llealtat llingüistica activa i sentiment dels seus membres. I aço es va produir, ya, en la Baixa Edat Mija en l'ambit territorial del Regne de Valencia.

Els factors que determinen la consciencia llingüistica d'una comunitat parlant

- definida per la parla, actitut llingüistica, normes d'us, etc, - venen marcats per l'evolucio historica.

Els canvis poden ser motivats per causes politiques, economiques, socials,

culturals - son les causes extrallingüistiques -. Tambe hi ha que tindre en conte que les varietats dialectals poden alcançar el ranc de llengua, i conseqüentment consciencia idiomatica propia.

Les denominacions que reben les llengües solen obedir a varis criteris, entre els que resalten: a) psicollingüistic, que fa referencia a la forma d'expressar-se que millor identifica l'identitat dels seus parlants; b) sociopolitic, que està en funcio del poder economic, social i cultural, dins del devindre historic d’un poble en personalitat propia; c) cientific, determinat pel criteri de la "koine", que es l'unic considerat valit per la comunitat cientifica, de tots els criteris que s'apliquen, etc.

Consumada la fragmentacio llingüistica de la Romania, al trencar-se els

lligaments que constrenyien el llati cult, assistim al naiximent de llengües propies i a l'aparicio de consciencies idiomatiques diferenciades. En l'ambit de la Romania observem que el llati cult es contrapon als romanços o llengües vulgars.

Les relacions dels pobles i els aspectes diacronics de les llengües feren

apareixer la necessitat de distinguir els diferents parlars romanics, constatant-se el terme "romanç" i el gentilici del territori, donant orige al nom de la llengua i al seu particularisme onomastic.

El valencià es va gestar a lo llarc de segles i cultures, assimilant elements de

diverses procedencies, constituint el llati el "estrat" fonamental en la posterior configuracio de la llengua valenciana. Fet que es plasmà, donant naiximent a una consciencia idiomatica migeval valenciana que es constatada en documents notarials i lliteraris que reflectixen el seu singular particularisme idiomatic.(1)

En el proces historic de l’identificacio onomastica i especifica denominacio "valenciana" aplicada ad este "romanç valencià" podem establir les següents etapes:

70

1a. Transicio. (Des de 1238 a 1395). Comprendria des de la conquista de la

ciutat de Valencia per Jaume I (1238) fins al final del regnat de Joan I (1395). Les fonts documentals d'este periodo no testimonien encara el particularisme

del gentilici "valenciana". Documents com Els Furs, Chronica de Jaume I, Libre del Consolat de Mar, testimonis lliteraris que coneixem de Sant Pere Pasqual, Arnau de Vilanova, Francesc Eiximenis, etc., i els texts juridics, notarials i administratius, nomes registren els termens "romanç", "romantio", "nostre llati", "romanç pla", "lengua vulgar", "lengua materna", etc., per a referir-se a la llengua vernacula de les terres valencianes.

Els documents pertanyents a la Cancelleria Real, catalogats en l'Archiu del Regne de Valencia, estan redactats, en gran part, en llati migeval. La consideracio social del dit idioma otorgava a esta llengua la condicio de llengua oficial per als assunts cancellerescs.

A nivell municipal de la ciutat de Valencia Els Manuals de Consells, que

començaren a redactar-se en 1306, alternen texts o fragments redactats en llati en la majoria escrits en valencià, imponent-se progressivament este ultim.

En documents no oficials es produix la gradual substitucio del llati per la parla "romanç" autoctona valenciana migeval.

2a. Consolidacio. (Des de 1395 a 1474). Comprén els regnats de Marti

l'Huma (1395-1410); l'Interregne fins al compromis de Casp (1412), i els regnats de Ferrando I d'Antequera (1412-1416), Alfons el Magnanim (1416-1458) i Joan II (1458-1479).

Es un periodo d'implantacio generalisada de la peculiar denominacio

"llengua valenciana". En multiples ocasions el gentilici va precedit d'algun qualificatiu.

En l'administracio publica i en l'obra lliteraria s'usa preferentment el valencià,

llengua viva que s'esten a tots els nivells. L'us del llati se circumscriu a texts especifics. Independentment dels documents notarials i administratius, es conserven els testimonis lliteraris, d'Antoni Canals, Bonifaci Ferrer, Sant Vicent Ferrer, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Joanot Martorell, que encara que publicà el Tirant lo Blanch en 1490, fon escrit poc despres de 1460, i finalment la pleyade de poetes que participaren en el Certamen Lliterari de Les trobes en lahors de la Verge Maria, primer llibre lliterari impres en Valencia, (1474).

Es un periodo que coincidix en una fase de gran esplendor en molts ordens de la vida i de reafirmacio del Regne de Valencia. A aixo va contribuir, decisivament, el notable increment demografic, l'excelent desenroll artesanal i comercial, l'articulacio d'un patriciat urba en els nucleus de poblacio mes importants, i una persistencia, cada vegada mes clarivident, de pretendre resaltar la personalitat politica, juridica, social i

71

cultural. Conseqüentment, era llogic que es consolidara una consciencia nacional i idiomatica singularment valenciana.

3a. Puixança. (Des de 1474 a 1523). Periodo que s’esten des de l'aparicio del

primer llibre lliterari impres en Valencia fins a la sofocacio de la sublevacio de les Germanies. Comprén el final del regnat de Joan II (1458-1479); el de Ferrando el Catolic (1479-1516) i part del regnat de Carles I d'Espanya (1516-1556).

Es una fase de consolidacio, com ho demostren l'abundancia dels testimonis

documentats d'una incontrovertible consciencia idiomatica valenciana. Darrere havien quedat els ultims badalls de l’influencia de la llengua lliteraria dels trobadors provençals. Atres llengües, derivades d'este tronc llingüistic seran les receptives. La valenciana es la que marca "koine" i seran les atres les influenciades. Es resalta l'autoconsciencia i fidelitat llingüistica valenciana.

Els escritors valencians baix migevals s'expressen, i aixi ho fan constar, en

multiples ocasions en "llengua valenciana" particularisada i singularisada, perque constituia un sistema llingüistic en alt grau de nivellacio i capaç d'establir una forta tradicio lliteraria. Ad aixo, van contribuir, essencialment, a part dels autors ya mencionats, els Roiç de Corella, Lluïs de Fenollet, Miquel Pérez, Joan Esteve, Bernardí Vallmanya, Fra Tomás de Vesach, Joan Moreno, Narcis Vinyoles, Bernat Fenollar, Jaume Gaçull, entre uns atres.

El fet de l'aparicio de l'imprenta en la ciutat de Valencia, i la creacio de l'Universitat Valentina, per Bula concedida pel Papa valencià Aleixandre VI, el 23 de giner de 1501, i l'aprovacio real de Ferrando el Catolic, el 16 de febrer de 1502, contribuiren, indubtablement, a elevar el nostre nivell cultural.

4a. Inici del retroces. (Des de 1523 fins a finals del XVI). L’unitat dels regnes peninsulars, baix els Reis Catolics, i els regnats de Carles I (1516-1556) i de Felip II (1556-1598) va favorir la despersonalisacio, en alguns aspectes, del Regne de Valencia en favor del centralisme dels Habsburgs. Es produix un proces de canvi de conscienciacio nacionalista valenciana, merce a l'abdicacio de certes superestructures dominants o classes dirigents del Regne de Valencia.

En l'aspecte cultural, es camina cap a la castellanisacio i l'indigencia d'obres

escrites en valencià, pero continuarà la consciencia propia valenciana.

El sentiment idiomatic depen, en ocasions, del sentiment nacional comunitari. El particularisme onomastic valencià va servir per a recalcar l'aspecte juridicopolitic i la consciencia idiomatica individualisada dels ciutadans de la nacionalitat valenciana, en sa concepcio tomista, a finals de l'Edat Mija valenciana.

Pel lo que fa a l'onomastica de la nostra llengua en l'ambit valencià, s’observa

que s’origina una substitucio terminologica de la generica denominacio de "romanç" per la gentilicia "valenciana", encara que a vegades vaja determinada per un calificatiu. Este proces fon generic dins de les llengües romaniques.

72

La consolidacio del nom especific de "llengua valenciana" comporta la

connotacio d'identificacio nacionalista del poble valencià.

L'utilisacio del gentilici "valenciana/valencià" per a nomenar la llengua o idioma propi de les terres valencianes historicament son els apelatius mes congruents i fidels del sentir majoritari dels valencians, i els que millor identifiquen la nostra consciencia idiomatica i la nostra sobirana comunitat politica.

El primer document que coneixem que aludix a l'apelacio generica per a designar la "parla" dels valencians es Fori Antiqui Valentiae, (1235-1240), on es registra la denominacio de "romantio" i "romana lingua", entre unes atres formes. En la seua versio en llengua vernacula (1261) s'arreplega en numerosos "furs" l'apelatiu de "romanç" i diverses formes verbals de "arromançar". La Cronica de Jaume I constata"nostre llati" i "romanç". I el Libre del Consolat de Mar testimonia les denominacions de "romanç" i "crestianesh".

Els primers texts documentats, que coneixem, que constaten especificament el

gentilici de "valenciana" per a identificar la nostra llengua autoctona son: - El testimoni d'Antoni Canals "vulgada lenga materna" (1395). - L'Acta Notarial de 28 de juny de 1408, d'un plet entre la vila d'Onda i

l'Orde de Montesa, "vulgar llengua valenciana". - L'Acta de 6 de juny de 1412 dels diputats i notaris assistents al Compromis

de Casp, "in ydiomate valentino". - I entre els documents pontificis, u corresponent al pontificat del Papa

valencià, Aleixandre VI, datat en 1504, on es llig "lingua vulgari valentini expeditarum".

El primer testimoni, on apareix l'expressio "llengua valenciana" sense cap

calificatiu, i que a mes unix els conceptes de consciencia idiomatica en el de consciencia nacional, es en el "Prolec" de l'obra Libre de Tresor de Guillem de Copons, corresponent a 1418.

Este sentiment nacionaliste valencià el va induir, aixi mateix a Joanot

Martorell, en el "Prolec-dedicatoria" del Tirant lo Blanch (1490) a unir el binomi "llengua" i "nacio valenciana".

2. ELS PRIMERS LEXICOGRAFS VALENCIANS

El pronte floriment de la llengua i lliteratura valenciana va favorir l’aparicio dels primers estudiosos del lexic valencià.(2)

El primer escritor valencià que mereix la nostra consideracio es el lexicolec i

notari valencià Joan Esteve, autor del primer diccionari impres en llengua romanica, Liber Elegantiarum, editat, sent Pontifex Inocenci III, en l’any 1489, encara que ya

73

el tenia acabat en 1472.(3)

En el "colofo" de l’obra, escrit en llati, l’autor resalta la seua consciencia idiomatica singular valenciana en fer constar: "Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani, viri eruditissimi, civis Valentiani, regie auctoritate notarii publici, latina et valentiana lingua exactissima diligentia emendatus".

El tractat de Joan Esteve es anterior a les obres dels lexicografs castellans

Fernández Palencia (1490) i d’A. Nebrija (1491). En estes dates en Italia nomes existien "Vocabularis", i en França i Portugal no s’imprimixen obres d’esta indol lexicografica fins al segle XVI.

L’objectiu de Liber Elegantiarum fon doble: en primer lloc, ensenyar llati, i

en segon lloc, registrar un glossari de noms i de frases valencianes, en la traduccio llatina i viceversa. Frases que procedien d’autors classics i de texts llatins del Quatrecents. Esta obra te un gran valor filologic i historic perque plasma el lexic valencià de la seua epoca.

Segons J. Gulsoy el titul de Liber Elegantiarum recorda el De Elegantia

Latini Sermonis de Llorenç Valla. Entre les fonts del dit tractat, F. de B. Moll cita, Facentiarum Liber de Poggio Bracciolini i el llibre de frases llatines Sententiarum variationes seu synonyma de Stephanus Fliscus, en text llati i italia. Una atra font d’inspiracio del Liber Elegantiarum fon el Epistolarum de l’humaniste italia Francesco Fidelfo.(4)

El Liber Elegantiarum es un verdader diccionari llati-valencià. En el lexic

recopilat en dita obra es podria mantindre correctament una conversacio normal, sobre alguns temes, per arreplegar paraules i frases usuals sobre l’amistat, l’amor, la guerra, malalties, etc., com ya va posar de manifest J. Ribelles Comín.

Joan Esteve degue d’escriure, tambe, un llibre que descriu les festes

celebrades en la ciutat de Valencia en motiu de la visita de la reina Isabel la Catolica. Obra no localisada, pero que du el titul Triumphus clarissimae excellentissimae que reginae Hispaniae Dominae Ysabelli, editus per discretum Joannem Stefani scribam Senatus Reverendi Capituli Valentini, i es citada per S. Carreres Zacarés en un ensaig d’una bibliografia de llibres de festes celebrades en Valencia i el seu antic Regne.

A principis del segle XVI, en la recent fundada Universitat Valentina, ensenyà Humanitats, regentant la catedra de gramatica, el tortosi Jeroni Amiguet, autor de Sinonima variatiorum sententiarum eleganti stilo constructa, obra impresa en Valencia en 1502, la qual es una traduccio ampliada "ex italico sermone in valentinum", de la mencionada obra de Stefano Fliscol. En el seu treball colaborà en compilar vocabulari valencià de la seua epoca al registrar un conjunt de frases valencianes. Tambe escrigue una Gramatica, seguint la metodologia de Nebrija.

Un atre lexicograf que es preocupà en el segle XVI per la llengua valenciana

fon Onofre Pou, professor de l’Estudi General de la ciutat de Valencia i autor de

74

Thesaurus puerilis (1575). Vocabulari que tingue una gran acollida, segons confirma les diverses edicions de l’obra. En el dit tractat s’arrepleguen numeroses paraules valencianes. Les veus, com ha subrallat J. Alminyana en el seu llibre Crit de la Llengua. Testimonis, son ordenades segons temes: edificacio, peses i mides, cos huma, oficis, agricultura, noms de plantes i de flors, veus de mar, de la guerra, monedes i veus relacionades en l’Iglesia.(5)

Una de les fonts mes importants del Thesaurus puerilis fon el Vocabulario

del humanista (1569) de Joan Llorens Palmireño (1514-1580). Obra que te dos parts i cadascuna d’elles du el seu respectiu abecedari. Palmireño fon natural d’Alcanyiç i durant anys professor de l’Universitat de Valencia i escrigue el seu Vocabulario del Humanista, "(...) donde se trata de aves, peces, quadrúpedos, con sus vocablos de caçar, y pescar, yervas, metales, monedas, piedras preciosas, gomas, drogas, olores, y otras cosas que al estudioso en letras humanas es menester" per a l’ensenyança practica del llati entre la joventut. Palmireño sugerix, en una nota preliminar, que si no es troba vocable en el qual "arromançar" una cosa en castella, es pose en valencià, italia o frances, o llengua portuguesa. Lo qual testimonia, una vegada mes, la singular i diferenciada consciencia idiomatica dels valencians del segle XVI.(6)

75

NOTES BIBLIOGRAFIQUES 1 Vegeu, FERRANDO FRANCÉS, F. "El particularisme onomástic de la llengua (1412-1522)". Conciència idiomática i nacional dels valencians. Valencia, 1980, pp. 45-92. ALMINYANA VALLÉS, J. Crit de la llengua: Testimonis. Valencia, 1981, o El crit de la llengua, en dos volums. Valencia, 1999. FAUS I SABATER, S. Recopilacio historica sobre la denominacio llengua valenciana. Valencia, 1994. GÓMEZ BAYARRI, J. V. "Conciencia idiomática valenciana". La transición del mundo musulmán al cristiano en el Reino de Valencia. Vol. I. Aspectos socioculturales y sociolingüísticos. Serie Historica, num. 8, RACV Valencia, 1991, pp. 115-148. 2 Vegeu, GUINOT, S. “Fuentes de estudio de la lengua valenciana” B.S.C.C., II i III (1921-1922). GULSOY, J. “Lexicología valenciana”. Revista Valenciana de Filología (R.V.F.). Tom. VI, num. 2-3. Valencia, 1964., pp. 109-141. O be, Estudis de filologia valenciana. Valencia, 2001.Edicio preparada per A. Ferrando. 3 ALMINYANA VALLÉS, J. Crit de la llengua: Testimonis. Valencia, 1981, o El crit de la llengua, en dos volums, l’edicio de 1999, Valencia, vol. I, pp. 193-201. 4 MOLL, F. de Borja, El “Liber Elegantiarum”, lliço llegida el dia 9 d’abril de 1959 en la Catedra Mila i Fontanals, Universitat de Barcelona, Facultat de Filosofia i Lletres. Barcelona, 1960. 5 ALMINYANA VALLÉS, J. Crit de la llengua: Testimonis. Valencia, 1981, o El crit de la llengua, en dos volums, l’edicio de 1999, vol. I, pp. 293-298. 6 ALMINYANA VALLÉS, J. Crit de la llengua: Testimonis. Valencia, 1981, o El crit de la llengua, en dos volums, l’edicio de 1999, vol. I, pp. 281-292.

76

VI . TENDENCIES DE L’IDIOMA VALENCIÀ

Practicament tots els valencians ens sentim un poc llingüistes, pel sentiment

que professem a la nostra llengua autoctona, i un poc historiadors, perque la nostra historiografia preten ser manipulada en contra de la voluntat majoritaria del poble valencià, que desija conservar els traços especifics de la nostra identitat colectiva.

El coneiximent del passat nos ajuda a entendre l'evolucio de la nostra

comunitat humana i a comprendre millor el present i a previndre el futur per a planificar-lo. Coneixer l'historia ens permetra conservar i potenciar les caracteristiques essencials de manera conscient.

Fonamentalment, els origens de la polemica sobre la dicotomia llingüistica

"valencià-catala" que es planteja actualment, n’hi ha que buscar-los en el floriment del nacionalisme politic i cultural catala del segle XIX. Les conseqüencies finals han aparegut en gran virulencia a partir de la decada dels anys xixanta del XX, quan els germens del "pancatalanisme" de Valenti Almirall, Prat de la Riba i Rovira i Virgili han segut assumits per alguns valencians atrets per l'idea d'un proyecte quimeric.

Hui en dia, estan clares les dos postures que s'adopten respecte a l'idioma

valencià. Les diatribes cientifiques es fonamenten en les dos tendencies divergents que afecten a la nostra llengua: La que advoca per l'assimilacio del valencià per una atra llengua germana en la llatinitat, i la que reconeix el valencià com a llengua independent, dins del grup de les llengües romaniques.

1. Els partidaris del proces d'assimilacio de l'idioma valencià per un atre idioma germa partixen de l'axioma propugnat per l'historiador catala Ferran Soldevila: "qui vol el poder necessita la llengua".

Assumint la dita premissa, alguns poders politics, economics i docents, no

sense cert estrabisme cap al nort valencià, pretenen l'assimilacio llingüistica en primer lloc, per a passar posteriorment a l'anulacio cultural, i inclus politica si fora viable. En la filosofia d'esta tendencia s'intuix l'afany expansioniste i absorcioniste per tal d'engrandir l'ideal nacionaliste catala fonamentant-se en la suposta unitat llingüistica i lliteraria, encara que s'imponga artificialment i vaja contra "natura".

2. Els proclius a defendre la tendencia independent o diversificadora

llingüistica i cultural valenciana partixen de la premissa que manté: "el poble que guarda la seua historia i sa llengua te la clau de sa llibertat", i intenten dinamisar i dignificar la llengua vernacula des dels principis de cienticisme, sistematisacio i autoctonia, reivindicant la substantiva i historica diferenciacio i la singularitat enfront de l'unitat llingüistica catalana.

3. Es evident que davant de tal conjuntura el perill llingüistic i cultural

77

valencià procedix d'una simbiosis d'interessos de fora i de dins de la nostra Comunitat que actuen en connivencia i en l'unica finalitat de l'expropiacio de la nostra singular cultura i la creacio d'un colonialisme llingüistic-cultural-politic que pot arribar a ser una realitat gracies al nostre "menisfotisme", pseudopatriotisme i incredulitat.

L'objectiu de la publicacio d'un conjunt de "Les millors obres de la lliteratura catalana" que arrepleguen obres d'insignes poetes i escritors valencians, ha segut, en paraules d'un dels artifexs, el professor Miquel Dolç, el constituir un "corpus" basic de la lliteratura catalana de tots els temps, entenent el terme "lliteratura", com explicà J. Mª Castellet, en un sentit tan ampli que comprén al mateix temps, la creacio pura, la teoria artistica, la critica lliteraria o el pensament filosofic, politic i filologic. Unes atres series de publicacions d'organismes oficials i universitaris, de dins i de fora de la nostra Comunitat Autonoma, igualment, pretenen els mateixos objectius.

Tot aço s'intenta conseguir en campanyes orquestades, en la finalitat de fer

viable el silogisme "unitat de llengua", "unitat de cultura", "unitat politica" dels territoris catalogats com catalofons.

4. Davant de tal submissio, les idees de preocupacio i esperança han de

centrar el nostre horiso. "Preocupacio" perque des de certs ambients i esferes volen diluir les essencies propies de la nostra personalitat i idiosincrasia, absorbint la peculiar llengua valenciana. "Esperança" perque el poble valencià posseix una gran tenacitat, i treballa demostrant ingents cotes de trellat i proseguix investigant i en menor escala publicant en serietat cientifica. Un eixemple en el camp filologic el representa el pare Josep Maria Guinot i Galán, autor entre atres obres de: Ortografia de la llengua valenciana; Les normes <del 32> i l’unitat de la llengua; La llengua valenciana, hui. Estudi sintetic; Morfologia historica de la llengua valenciana; Fonetica de la llengua valenciana; Gramatica normativa de la llengua valenciana; Lexicologia valenciana. Factors de sa caracterisacio; La llengua valenciana entre els sigles XVI i XVII (un capitul de l’historia de la llengua valenciana); Les preposicions "per" i "per a", en la llengua valenciana, etc.(1) entre atres llibres i articuls relacionats en la fonamentacio de la nostra llengua vernacula.

Estos estudis marquen llinies d’investigacio que ens proporcionen una visio

ampla i global de la llingüistica i sociollingüistica valenciana. Cami que complementen uns atres estudiosos, - filolecs i historiadors -,(2) i que seguixen escritors que dignifiquen la nostra narrativa i poesia actual.

5. L'actitut de "revalencianisacio" cultural i llingüistica ha de partir de la idea de fer recobrar al poble la seua capacitat de pensar i reflexionar en torn les essencies propies del nostre ser historic i de les peculiaritats de la nostra llengua valenciana. Reclamar el llegat i patrimoni que nos definix. Traure a la llum i difondre la nostra historia i els nostres escritors classics. Potenciar i seleccionar d'ells tot lo pur, noble i autentic que conté l'idioma valencià, per a aixi trobar-se en el nostre propi i singular llenguage valencià. Impulsar i difondre el cultiu i floriment de la lliteratura valenciana, partint de l'actual fonetica, ya que es contraproduent

78

menysprear la llengua del poble, viure d’esquenes a la realitat, crear un idioma artificial, oblidant-se lo transcendental que es per a una comunitat llingüistica la "fidelitat al seu idioma".

El lexicolec i croniste de la ciutat de Valencia Agustín Sales (1707-1774) ya

va a escriure que "hem de mantindre en sa dignitat i esplendor el propi idioma que usaren els nostres majors", encara que ha d'anar evolucionant.

No obstant aixo, es obvi que ha d'existir un "model" de llengua parlada i

escrita que ha d'estar normalisada i ensenyar-se com a llengua "estandar". L'eleccio d'eixe "model" es essencial per al futur d'una llengua, i en ell han

de concorrer dos premisses: a) La continua i sistematica evolucio de la llengua. b) La conveniencia d'ensenyar una forma ferma. Caldria especificar que la funcio d'Academies, Instituts, Universitats es velar

per la purea de la llengua, pero mai inventar-la, perque com va dir el romaniste Eugenio Coseriu "la llengua funciona per i per als parlants i no per i per als llingüistes", axioma que reflectix el "realisme llingüistic", resaltant que "la dimensio futura d'una llengua depen de lo que es i ha segut". La funcio fonamental de les institucions mencionades han de tindre un caracter orientatiu que en ocasions sera determinant, pero no han d'oblidar-se que les llengües seguixen la seua propia dinamica i tendencia que la fan configurar-se, pero evolucionant.

6. Les llengües s'han creat per a facilitar les relacions entre persones, mai

per a ser "mur de separacio" entre les distintes capes socials dins d'un mateix poble.

Qualsevol idioma s'ha de fonamentar en una serie de principis basics entre els quals destaquen:

a) El respecte a l'autenticitat idiomatica de la comunitat parlant. b) El dret de les comunitats llingüistiques al desenroll de les llengües i cultures propies. c) L'acceptacio d'expressar-se en llengua materna. d) L'adopcio de les denominacions usuals de les formes llingüistiques i

toponimiques arraïlades. Actualment tenen molts detractors els plantejaments diglossics de sometiment

d'una llengua a una atra considerada superior.

L'insigne patrici Constanti Llombart, en un discurs panegiric sobre la llengua valenciana, pronunciat en la Societat d’Amadors de les Glories de Valencia i son antic Regne -Lo Rat Penat - l'any 1878, subrallava:

"Y cregáume poetes d’esta terra; si per acás algu mal naixcut, fill de l’amada

79

pàtria, (......) fisga de vostres lloables esforços en favor de nostra llengua hi fera, contesteuli llavors com mon distinguit company En Pelay Briç a son amich lo gran poeta Frederich Mestral li aconsellava respondre á sons necis enemichs en estos energichs versos:

Si ‘t dihuen que ta llengua N’es aspra i poch parlada, Si ‘t dihuen que ta lira Ne deu francés parlar, Responlos tú poeta: - La llengua menyspreada lo alé d’un geni basta per ferla respectar" (3). Perque com va escriure el filosof Miguel d'Unamuno: "La sanc del meu

esperit es la meua llengua". 7. L'identitat secular de la llengua valenciana pot fonamentar-se en tres

aspectes: a) Aspecte lliterari. Disponem dels testimonis inqüestionables d'una excelent

i abundant lliteratura que va originar el "Segle d'Or de les Lletres Valencianes", la "Renaixença" i el resorgiment actual de la nostra llengua vernacula valenciana.

b) Aspecte llingüistic. La llengua valenciana constituix un sistema llingüistic

prou diferenciat, en un alt grau de nivellacio i capaç d'haver establit una forta tradicio lliteraria.

c) Aspecte de consciencia idiomatica. El poble valencià posseix una clara

consciencia idiomatica de tindre llengua propia i diferenciada basada en la seua realitat substantiva, testimoniada, essencialment, en documents des de finals del segle XIV fins als nostres dies.

80

NOTES BIBLIOGRAFIQUES 1 Vegeu, GUINOT I GALÁN, J. Mª. Les normes "del 32" i l 'unitat de la llengua. Valencia, 1983. Fonetica de la llengua valenciana. Valencia, 1984. Gramatica normativa de la Llengua Valenciana. Valencia, 1987. La Llengua Valenciana, hui. Estudi sintetic. ACV. Serie Filologica, num. 3. Valencia, 1988. "Valencià i catala comparats". ACV. Serie Filologica, num. 4. Valencia, 1989. Morfologia historica de la Llengua Valenciana. RACV. Serie Filologica, num. 7. Valencia, 1991. Lexicologia valenciana. (Factors de caracterisacio). RACV. Serie Filologica, num. 14. Valencia, 1994. "La llengua valenciana entre els sigles XVI i XVII (un capitul de l’historia de la llengua valenciana) ". Revista de Filologia Valenciana, num. 1. Valencia, 1994, "Les preposicions "per" i "per a", en la llengua valenciana". Revista de Filologia Valenciana, num. 2. Valencia, 1995. "Algunes particularitats de la sintaxis valenciana "Revista de Filologia Valenciana, num. 3. Valencia, 1996. "Fonetica verbal del valencià". Revista de Filologia Valenciana, num. 4. Valencia, 1997. 2 Vegeu, CREMADES MARCO, F. de B. La llengua Valenciana, en perill. Valencia, 1982. COSTA CATALÀ, J. "Identitat de la llengua Valenciana". ACV. Serie Filologica, num. 2. Valencia, 1987. "El valencià: llengua viva". ACV. Serie Filologica, num. 4. Valencia, 1989. ÁNGELES CASTELLÓ, J. Fundamentacio metodologica de la llengua valenciana. ACV. Serie Filologica, num. 5. Valencia, 1990. LANUZA ORTUÑO, CH. Valencià ¿Llengua o dialecte?. Una aproximacio des de la sociollingüistica. Valencia, 1983. L'articul (Estudi i analisis per a una reclassificacio categorial), RACV. Serie Filologica, num.16. Valencia, 1997. FONTELLES I FONTESTAD, A. Societat, Ciencia i Idioma Valencià. Valencia, 1998. LÓPEZ I VERDEJO, S. "Introduccio a la lexicologia valenciana". RACV. Serie Filologica., num. 13 Valencia, 1994. Les Normes de l'Academia o Normes d’El Puig. RACV Serie Filologica, num. 21. Valencia, 1998. La filosofia llingüistica de Carles Salvador, Lluïs Revert i Josep Giner. Discurs llegit el dia 25 d’abril de 2001 en la seua recepcio com a academic de numero en la RACV. Valencia, 2001. GIMENO JUAN, M. El parlar apichat de la comarca de l’Horta de Valencia: Caracteristiques i estat actual. Lo Rat Penat. Valencia, 1993. VILA MORENO, A. Les normes del 32. Aportacio documental. (Estudi al voltant de les Bases d’Ortografia Valenciana de 1932). Lo Rat Penat, Valencia, 1997. PEÑARROJA TORREJÓN, L. El mozárabe de Valencia. Madrid, 1990. MOURELLE DE LEMA, M. La identidad etnolingúistica de Valencia. desde la antigüedad hasta el siglo XIV. Madrid, 1996. GÓMEZ BAYARRI, J. V. La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del Proceso histórico. Valencia, 1998. Carlos Ros i Hebrera. Vida y obra de un ferviente apologista de la lengua valenciana. RACV. Serie Filologica, num. 23. Valencia, 2001. BORONAT GISBERT, J. Pomell de valencianitat. Alacant, 1987. Introduccio a la Fonologia Valenciana. Valencia, 1998. AUTORS VARIS, El valencià, una llengua del segle XXI. Valencia, 1999. CASTELLANO I AROLAS, M. La conjugacio verbal valenciana. Diccionari dels verps en llengua valenciana. Valencia, 2001. AGULLÓ PASCUAL, B. Criteris filologics del pare Fullana en els anys 1918 i 1919. Lo Rat Penat. Valencia, 2002. 3 LLOMBART, Constanti. Excel.lencies de la llengua llemosina. Discurs Panegirich llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat Penat, el 31 de juliol de 1878. Valencia, 1878, p. 21.

81

VII. PASSAT, PRESENT I FUTUR DE LA LLENGUA VALENCIANA

1. NAIXIMENT I FORMACIO DE L’IDIOMA VALENCIÀ L’aparicio d’un idioma no deu datar-se en un any concret. Poden haver certs

acontenyiments historics que per sa transcendencia i rellevancia es prenguen com a fites importants per a senyalar el naiximent de l’orige d’una llengua.

Ara be, la realitat idiomatica es molt mes complexa, puix la llengua es el

resultat d’un llarc proces que fa que es vaja canviant la consciencia d’uns parlants, i progressivament s’erigixquen en un grup social singularisat.

Indubtablement, el valencià de hui deriva d’un antic llati coloquial; i el

valencià del segle XXI es notablement diferent del parlat en els segles XIV i XV. En canvi, no afirmem que constituixen dos idiomes diferents, ya que tota llengua te dret i inercia a la seua evolucio llingüistica. Una parla es considerada com idioma quan la cantitat de fonemes propis que apareixen en texts antics reflexen l’us habitual oral d’eixa forma d’expressio.

Per a la majoria de sociollingüistes lo que verdaderament ha de contar per a

l’identificacio llingüistica es la consciencia de les persones; es dir, la cohesio dels individus que es consideren part d’un mateix grup parlant i que volen diferenciar-se dels seus veïns o d’atres mes alluntats. La ferma voluntat d’afirmacio i l’us d’un gentilici propi ajudarà a la seua singularisacio com a comunitat llingüistica i social. Ara be, quan per motius historics i socials, de diversa naturalea, deixen d’identificar-se llingüisticament en un idioma, es produix la mort, el final d’eixe parlar com a llengua.

Lo que otorga a la llengua d’un poble la categoria de “llengua-koine” o

“llengua model” es el seu us com a mig de comunicacio cultural, i acceptada en el mon de la cultura, de la politica i de les diverses activitats quotidianes. En la conquista del rei Jaume I de les terres valencianes, l’us del romanç-valencià es va anar generalisant, i la cancelleria i l’administracio de les ciutats del Regne el configuraren. La redaccio, en llengua vernacula, dels Furs, de la Cronica del rey En Jaume, del Libre del Consolat de Mar, i unes atres obres, i la posterior floracio de brillants escritors que van a establir des del segle XV una “llengua-tipo”, produixen el Segle d’Or de les Lletres Valencianes. Aquella llengua fixada no ha deixat de conrear-se a través dels temps fins als nostres dies, pero evolucionant, i ha gojat de numerosos vocabularis i algunes gramatiques que han normalisat el seu us.

En el proces formatiu del valencià, el lexic que el configura no es

exclusivament llati, encara que siga la major part, puix a lo llarc de l’historia el lexic d’esta llengua anira incrementant-se en aportacions de termens d’atres procedencies,

82

com ocorre tambe en qualsevol atra llengua romanica. Les principals aportacions llinguistiques que han determinat la configuracio

del valencià son: 1. Llatinismes i cultismes. Apareixen des del mateix orige i formacio de la

llengua valenciana. Estan en funcio de que el llati es la llengua "mater" i "primigenia" del valencià. Els escritors valencians dels segles XIV i XV - Arnau de Vilanova, Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals, Jaume Roig, Isabel de Villena, Roïç de Corella, etc - utilisaren numerosos llatinismes i cultismes en els seus escrits, segurament, moguts per les exigencies del llenguage o per l’expressivitat que volien donar als seus mensages. Caldria recordar que Sant Vicent Ferrer, incansable predicador, empra gran cantitat de llatinismes i cultismes en els seus sermons, molts d’ells d’orige eclesiastic i no inusuals en un mestre en teologia, puix no hem d’oblidar que els pronunciava per a ser destinats i escoltats per un public molt variat, en orige o formacio, i que en ocasions introduia innovacions erudites, ya que entre els seus oyents tambe havia gent culta.

Molts escritors valencians del segle XV es sentiren atrets per la moda dels

cultismes. Novelistes com Joanot Martorell o humanistes com Roïç de Corella recorreran als llatinismes en la seua produccio lliteraria.

Ara be, a partir del segle XVI, els escritors valencians van reduint,

progressivament, l’utilisacio de cultismes, "a l’us"; sent la llengua lliteraria continuadora de la tradicio evolutiva i dinamica del propi idioma.

2. Arabismes. Veus incorporades al lexic romanç valencià durant els cinc

segles de dominacio de les terres valencianes. En alguns aspectes de la vida i en la toponimia valenciana ha quedat reflectida esta aportacio.

3. Occitanismes. Els prestams d’este orige es poden dividir entre els

considerats antics-migevals i els incorporats mes recentment. Els provençalismes antics son prou abundants en la lliteratura migeval

valenciana fins a la segona mitat del segle XVI. Eixemples d’ells, els tenim en la produccio lliteraria del mege i escritor Arnau de Vilanova o dels poetes Jordi de Sant Jordi, que escrivia en un occita molt aprovençalat, i en Ausias March, que es dels primers escritors de renom, que intentà abandonar l’us de veus d’este orige en les seues composicions poetiques. Al respecte, senyalà Martí de Riquer, que inclou al valencià Ausias March en la lliteratura catalana, que els poetes catalans escriviren, en un principi, en provençal, despres en un provençal ple de catalanismes i mes tart en un catala ple de provençalismes, i esta costum durà fins als decenis terç i quart del segle XV, es a dir, fins a l’aparicio de la figura d’Ausias March.(1)

No es d’estranyar l’existencia de trobadors que provençalisaren la seua

poesia. Hem de recordar que, en les primeries del segle XIII, la regio de la Provença era una possessio dels reis de la Corona d’Arago.

83

Pero, no a soles s’observa esta incorporacio de lexic en el camp de la poesia;

tambe es detecta en els escrits en prosa migeval, encara que en una proporcio infinitament reduida. Especialment, la prosa prendra este lexic quan escriu, fonamentalment, sobre temes de sentiments amorosos.

La majoria d’estos occitanismes de la prosa migeval han anat desapareixent

en la llengua valenciana. Actualment, en el lexic valencià, son poquetes les veus que semblen d’esta procedencia.

4. Galicismes. Els prestams del frances antic i modern constituixen una

aportacio lexica de considerable importancia. La terminologia feudal, cavalleresca i de tematica guerrera, com ha analisat Germà Colón, es fonamentalment d’orige frances, encara que moltes d’estes veus han caigut en desus tant en el valencià com en el catala.(2)

L’activa i lluent vida cortesana es reflectix en el lexic. Numeroses paraules de

la vida social, del camp de la musica i la poesia estan constatades en la documentacio migeval valenciana. Aixi mateix, molts tecnicismes de l’arquitectura i de la decoracio son de procedencia francesa. L’art culinari tambe ha proporcionat abundants termens, tant en l’epoca migeval com en la moderna. La moda francesa ha batejat molta terminologia que s’ha incorporat a uns atres idiomes. Molts dels alvanços moderns, de diversa tematica, tenen noms francesos. Algunes d’estes veus han segut internacionalisades.

Gran cantitat dels galicismes de l’epoca moderna han passat al lexic valencià

pel paper d’intermediari del castella, que ha eixercit i seguix eixercint una notable influencia. Actualment, de forma directa, a través dels mijos de comunicacio.

5. Italianismes. Les relacions, en l’edat migeval, dels territoris de la Corona

d’Arago peninsular en les terres italianes es un fet historic incontestable; ya que el regne de Napols, Sicilia i Sardenya pertanygueren a la Corona aragonesa. La realitat sociopolitica va favorir els contactes i tingueren la seua expressio en l’influix cultural i llingüistic.

Si analisarem els italianismes incorporats al lexic valencià comprovariem

l’existencia, en la nostra llengua, de prestams d’esta procedencia, sobretot, en els camps artistic, lliterari, militar, culinari i en uns atres de dificil classificacio, ya des d’epoca migeval.(3) Molts italianismes es documenten a partir de la segona mitat del segle XIV i a lo llarc del XV. Es pot comprovar en els diccionaris DCVB - català-valencia-balear – d’Alcover-Moll, i en el d’Aguiló, per citar dos eixemples; en passages de la narrativa historica valenciana, representada per les quatre grans croniques: El Libre dels Feyts o Cronica de Jaume I, Cronica de Bernat Desclot, Cronica de Ramon Montaner, Cronica del rei Pere el Cerimonios, que son texts del segle XIV, i en unes atres croniques menors; o be, en el Dietari del capellà d’Alfons el Magnanim, que pertany al XV. Aixo significa que s’acodit a les fonts classiques, en moltes ocasions, per a enriquir el vocabulari.

84

Ara be, n’hi ha que diferenciar entre els elements o veus vingudes d’Italia que

reben el nom de italianismes - hauriem d’estudiar l’evolucio de la forma, la seua etimologia i sa historia -, i les procedents directament del llati i, que per tant, son paraules que han passat a les llengues romaniques com a conseqüencia de la romanisacio i llatinisacio.

Des d’una perspectiva historica-diacronica, si comparem el valencià i el

castella, s’observa que el nostre idioma autocton ha segut mes receptiu a rebre italianismes. En certa mida, este fet està justificat per les estretes relacions sociopoliques i socioculturals que s’han donat en l’area geografica del Mediterrani.

6. Castellanismes. Les relacions demografiques i els contactes economics,

socials, politics i culturals entre Castella i el Regne de Valencia permeteren ya en l’Edat Migeval una reciprocitat d’osmosis de lexic. Moltissims castellanismes i elements llingüistics foren adoptats pel valencià a lo llarc de la seua configuracio com a llengua.

S’ha senyalat que gran cantitat penetraren via conquista aragonesa en el segle

XIII, establint-se la dualitat llingüistica castellana-catalana de les terres valencianes en funcio del fenomen de la reconquista-repoblacio d’eixe mateix segle. L’analisis dels acontenyiments de la conquista i repoblacio valenciana, aixi com dels estudis del Libre de Repartiment del Regne de Valencia, dels “Furs” otorgats al repobladors, de les “Cartes de repoblament”, i mes tart del proces de “avehinaments” en certes viles i ciutats valencianes no confirmen esta hipotesis. Hauriem de buscar una atra explicasio mes plausible i convincent.

El proces de castellanisacio llingüistica de la poblacio valenciana es produix,

de manera progressiva, des de finals de l’Edad Migeval; s’accentua en l’unitat dels regnes peninsulars, baix els Reis Catolics i durant els regnats de Carles I (1516-1556) i Felip II (1556-1598), que es una epoca en la qual s’origina un canvi de conscienciacio nacionalista valenciana, provocada i impulsada per certes superestructures dominants o classes dirigents del Regne de Valencia. Aixo determina, que en l’aspecte cultural, es vaja cap a la castellanisacio i es reduixca el numero d’obres escrites en valencià. Este proces se generalisa en el segle XVIII en l’instauracio en l’Estat Espanyol de la dinastia borbonica que dictarà els “Decrets de Nova Planta” per als territoris de la Corona d’Arago .

Cal recordar que la Cancelleria de la Corona d’Arago, durant l’epoca

migeval, empra en la documentacio oficial, fonamentalment, el llati i la propia llengua romanç, segons les circumstancies, en l’area de Catalunya, aixi com en el Regne de Valencia i en el Regne de Mallorca, inclus en algunes ocasions, en el segle XV, el castella.

Entre uns atres castellanismes que al voltant de la segona mitat del segle XIV

foren adoptats pel valencià i que els tenim documentats en texts migevals es poden nomenar: “bando”, faccio, enemistat, “almorzar” o “esmorzar”, “boda” paraula que

85

s’alterna en “noces”, “casar” i “casament” que desplaçen a “maridar” i “maridage”, “coixo” o “coix”. La veu “entregar” o unes atres derivades d’esta, per citar un eixemple, es una veu constatada ya en un document de l’any 1363.

“Item que si.l dit Senyor Rey no fa la entrada en Castella per tot lo mes de

Noembre primer vinent, que les rendes, que el dit Comte dona, segons que en la dita carta se conte, sien entregades al dit Comte o a qui el volra. E axi mateis, li sien entregades si.l Rey de Navarra no fa la entrada ab lo Senyor Rey, segons que es tractat”.(4)

Segons Germà Colón, ya en el segle XV es documenten en els repertoris

lexicografics paraules com: “amo”, “cego”, “despedir”, “mentira”, “mosso”, “sayo”, etc.

En el denominat “Siglo de Oro de la Literatura Española” penetraren en la

llengua valenciana numerosos termens de la vida cortesana: “gasajo”, “aplauso”, “aposento”, “estrado”, “parabien”. Aixi mateix, tambe tenint constatat atre vocabulari de tematica diversa: “alabar”, “assentar-se”, “buscar”, “cuidar”, “demes”, “loco”, “llastima”, “preguntar”, “puesto”, “quedar”, “queixar-se”, “rato”, “resar”, “senzill”, “tossino”, “vano”, entre unes atres veus.

L’adopcio d’estos castellanismes va servir per a l’enriquiment de nostre

idioma vernacul, sense que suponguera l’abando dels termens genuïns valencians, puix, en molts casos, coexistixen les dos accepcions per a designar el mateix concepte. Inclus, alguns castellanismes s’incorporaren en determinada comarca i no en unes atres, en funcio de la necessitat de l’us del terme. En atres casos ha prevalgut la genuïna forma valenciana: per eixemple la veu “codonyat” s’ha impost a la castellana “membrillo” que es la que predomina en Catalunya; la forma “farda” o “arda” tradicionalment ha segut mes singular de les terres valencianes que la paraula “esquirol”, mes propia de l’area catalana; o la paraula “creïlla” es la genuïna valenciana front a la castellana “patata” que es la veu estesa en Catalunya per a nomenar este tubercul.

En l’implantacio de l’uniformitat politica derivada dels “Decrets de Nova

Planta” de Felip V - (segle XVIII)- es produix una penetracio de castellanismes administratius i cientifics.

Igualment, observem que algunes paraules castellanes s’han valencianisat.

Eixemples: “pis”, “entresol”, etc. A partir dels anys quaranta del segle XX, i durant algunes decades, la

situacio politica, el sistema educatiu i els mijos de comunicacio favoriren la penetracio i la recepcio en l’area llingüistica valenciana de gran numero de castellanismes. La transculturacio i l’interferencia llingüistica accentuà el fenomen de diglossia en el lexic valencià

L’invencio de nous termens, conseqüencia dels alvanços en les ciencies i en

86

el camp tecnologic, aixi com l’internacionalisacio del llenguage i l’influencia dels mijos de comunicacio ha fet que moltes paraules recents hagen d’adaptar-se a les diferents llengües, i en el nostre cas, s’assumixca la grafia castellana o li donem la forma externa valenciana.

L’historia llingüistica del valencià, com la de qualsevol atra llengua, està

representada per un proces. Un proces que te una imprecisa data inicial i que pot tindre una final, que afecta a un territori i a una poblacio. Nomes, a través de l’historia poden descriure la realitat llingüistica i refer el cami recorregut.

Hauriem de formular-nos la pregunta, ¿quan considerem que el valencià deixa

de ser llati i entenem la nostra parla com a una llengua diferent i independent? Indubtablement, el sentiment de cohesio i de distincio del concepte de comunitat llingüistica es decisiu per a determinar l’inici de l’historia llingüistica de la llengua que en l’actual Comunitat Valenciana es considerada per molta gent com autoctona. Una vegada assumit este sentiment comunitari, la trayectoria llingüistica nos ha d’impulsar a l’establiment de la normativisacio de la llengua lliteraria, que es l’objectiu final de la dignificacio d’una llengua i la culminacio de la seua historia llingüistica.

Alcançada esta pretensio, l’idioma pot eregir-se en un simbol que coadjuva a

l’accentuacio de l’esperit nacionaliste i a identificar millor la nostra comunitat territorial.

2. DISSOCIACIO ENTRE EL "VALENCIÀ PARLAT" I LA

"NORMALITZACIO" FABRISTA Actualment, el divorç entre la "llengua parlada" i la "lliteraria" es un fet

reconegut per tota la societat valenciana. Alguns dels estudiosos de la nostra llengua han reeixit, en claritat, "l’academicisme a ultrança", - com diu el professor catala L. Rubio García -, (5) practicat per un sector de valenciaparlants. Actitut que certs escritors professen per mimetisme en els seus correligionaris catalans que seguixen el purisme de la reforma de les normes fabristes, elaborades per l’ingenier Pompeu Fabra, aficionat a l’obra llingüistica, i que foren plasmades en el Ensayo de gramática del catalán moderno (1891) i, posteriorment, publicades, tambe, en la Contribució a la gramàtica catalana (1898).

Este "academicisme" radical ha segut posat de manifest, en clars eixemples,

pels defensors de la llengua valenciana i inclus per notables catalans, com F. Vallverdú, qui va subrallar:

"Este academicismo a ultranza - es decir, el del escritor que se propone

escribir en una lengua extremadamente correcta y por ignorancia no lo consigue - queda ilustrado en una frase célebre, atribuida a un gran novelista de la postguerra, que con su fuerte personalidad de escritor consiguió dominar el lastre academicista que pesaba en su formación. La frase, sea o no auténtica, ilustra bien lo que

87

pretendemos decir con academicismo a ultranza":

"Es ficà el capell damunt la testa". I comenta l’eixemple en la següent explicacio. En tant poques paraules

trobem una incorreccio gramatical "es ficà", en lloc de "es posà"; aixo entranya un segon erro, que es el del regim del verp, a l’utilisar "damunt" en lloc de "en", o "dins", que son les propies preposicions que rigen el verp "ficar"; un arcaisme "testa" i un "cultisme" – viu, per atra banda en molts dialectes – "capell". La composicio de la frase demostra les deficiencies del domini de la llengua i la seua concepcio de la llengua lliteraria, inclinant-se per una composicio d’un artificial llenguage.(6)

Esta tendencia "academicista" supon un reflex de la dissociacio entre la

fonetica, grafies i lexic usats, i la llengua en la qual s’expressa la majoria dels seus parlants. Tendencia purista, que baix una direccio centralista i classica, te com objectiu l’ordenament i fixacio de la llengua, representativa, nomes, d’un reduit sector poblacional, fet que origina penoses conseqüencies per al dinamisme progressiste d’un idioma.

Este enfocament i la depuracio llingüistica mampresa genera la dissociacio

entre un "valencià estandar artificial" i el nivell de llengua habitualment usada per la majoria de la societat valenciana, originant un cami divergent, que no es fructifer per a l’expansio i acceptacio generalisada del valencià viu i, aixi mateix, tambe cult.

La promocio de traduccions, per gent que no domina l’idioma, i la

proliferacio editorial, incidixen en transmetre unes formes idiomatiques, a vegades, arcaiques i que s’allunten de la llengua viva actual.

La reforma de Fabra, recolzada per l’Institut d’Estudis Catalans, es justificada

per Badía Margarit, al considerar que te com a punts basics: a) La llengua antiga i classica, b) Les realitats dialectals modernes, i c) L’autoritat dels escritors moderns, des de J. Verdeguer, predominant la modalitat llingüistica de la ciutat de Barcelona.

L’any 1982, any en que es commemorà el cinquanta aniversari de les "Normes Ortografiques de Castello" i del "Diccionari General de la Llengua Catalana", es dedicà un homenage a Pompeu Fabra en l’Universitat de Barcelona, encarregant-se la lliço inaugural del curs academic 1982-1983 al filolec Germà Colón, qui afirmà que "les Normes de Castello han esdevingut avui un simbol de l’unitat de la llengua catalana". Va mantindre que les bases castellonenques resumixen simplement les normes fabrianes, expostes a partir de 1917, i eren practicament les de l’Institut, i va atribuir a l’afany d’uns senyors qui en lloc d’obeir -a l’I.E.C- volien figurar".(7)

Aixi mateix, manifestà que en dites normes se distinguien dos nivells: el

primer degut al Sr. Revest el qual "acceptava disciplinariament les doctrines de l’Institut", i un segon nivell format per persones sense qualificacio cientifica que volien intervindre i participar en la seua elaboracio, i que conseguiren introduir certs

88

valencianismes. S’ha afirmat que els nomenats catalanistes pogueren manipular les bases,

segons els seus interessos, i que les "Normes del 32" foren un intent de catalanisar l’ortografia de la llengua valenciana, puix l’entitat cultural de "Lo Rat Penat" firmà les "Normes" pero en un nota de protesta per no haver segut consultada previament, ni convocada per a la seua redaccio, i per un anim de concordia dins de la societat valenciana. El filolec Fullana Mira, maxima figura representativa en eixe moment de la llengua valenciana, firmà pressionat i atenent a la seua provisionalitat i perfectibilitat, i que posteriorment es va arrepenedir.

En el mateix preambul de les "Normes del 32" es parla de "llengua propia",

com "la mes alta manifestacio de la personalitat d’un poble", del "seu propi parlar" i de "llengua vernacula" i de "propi idioma". Finalisa el text demanant la colaboracio del nostre poble en esta obra de "depuracio, dignificacio, d’estilisacio de la llengua vernacula". Lo demes es trencar la lletra i esperit de les primitives normes ortografiques - nomes ortografiques - de Castello.

Impondre la modalitat i girs llingüistics d’una ciutat a tota un area geografica,

despreciant les particulatitats llingüistiques de la major part de l’extensio territorial i d’un gran sector de la poblacio, significa oblidar-se dels acontenyiments historics i de les qüestions sociollingüistiques. Aixo significaria, a la fi, inclinar-se al dictat d’una mesocracia industrial barcelonina front a l’atra Catalunya, considerada, rural i poblerina.

El tom I del Diccionari Català-Valencià-Balear elaborat, fonamentalment,

per Mn. A. Mª Alcover i per F. de B. Moll, i que arreplega un conjunt de veus valencianes, compilades pel pare Fullana i Mira, i que foren remeses per a la seua incorporacio al Diccionari en la finalitat d’enriquir-lo, s’aclarixen els motius que induiren a no denominar-lo "Diccionari de la llengua catalana", com era la pretensio en l’any 1901.

En el seu "Preambul" de l’edicio de 1930 s’afirma: "Però la realitat ès que hi ha moltes persones de les Balears y moltes més del

Reyne de València, qui no estàn convençudes de que llur llenguatge sia una modalitat catalana y rebutgen la denominació de "català"; tambe és una realitat que el Diccionari que anem a publicar no te cap pretensió de codificar ni unificar la llengua, sino de presentarne el tresor léxich amb tota la seua varietat y riquesa de colors y tons dialectals, y és aiximateix una realitat, que les Balears y el Reyne de València han aportat un continguent de lexich y d’obres literàries tan important o mes que el de la mateixa Catalunya. Per aquestes raons poderosíssimes hem cregut convenient de cambiar (sic) el titol d’aquesta obra. (...) Anomenant lo Diccionari Català-Valencià-Balear, satisfeym igualitàriament els fills de totes tres comarques, respectam los drets de tots y expressam millor lo que realment ha d’esser aquesta obra".(8)

89

Pompeu Fabra reconeix que la base primordial de la seua normativa es la llengua parlada i escrita en Barcelona. Per lo que considerem improcedent el voler impondre des del centralisme que representa dita ciutat, - per molt important que siga, cultural i poblacionalment -, unes normes, d’esquenes a la realitat llingüistica de la resta dels parlants de tot el territori catala. Fet que va ser posat de manifest per la poblacio catalaparlant de les arees periferiques de Catalunya, ferint la seua sensibilitat especial, produida pels segles d’aïllament cultural. La forma imperativa utilisada per a impondre les normes fabristes suscità certa suspicacia per l’esperit d’imposicio en que foren dictades, poc raonades i practicament sense discussio.(9)

A pesar del metodo, la filosofia normativa que procedia de Barcelona va

convencer a alguns mestres valencians, com es el cas de Carles Salvador, de qui afirmaria Sanchis Guarner que es immens el deute del nostre public en Carles Salvador per haver donat a coneixer en Valencia l’excelent codificacio de la llengua elaborada per filolecs barcelonins de l’escola de Pompeu Fabra. La labor de divulgacio de la doctrina gramatical fabrista fon seguida per uns atres docents i escritors que mamprengueren l’estudi de la realitat idiomatica en les terres valencianes.

El mateix Sanchis Guarner a l’escriure la seua Gramatica Valenciana senyalà

que "vaig pendre com lema el consell del nostre mestre Pompeu Fabra, i vaig procurar ajustar-me a d’ell conciençudament", al que considera "l’ilustre gramatic codificador del nostre idioma".(10)

Fabra, impulsor del considerat modern catala, en escrit dirigit als valencians,

recomanava la regeneracio i depuracio del nostre idioma, sense que nos preocuparem d’adaptar al "nostre catala", sino que prenguerem com a guia als classics migevals valencians.

El dit autor dia: "Nosaltres, catalans, no desitjariem altra cosa sinó que emprenguéssiu una

obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i de redreçar-lo i d’inriquir-lo procurant acostar-lo al valencià dels vostres escriptors medievals".

Fabra considerava que depurant els parlars valencians, tornant al valencià del

segle XV, es produiria un valencià que estaria mes proxim al catala. Pero a la vegada, pretenia eliminar les suspicacies entre els valencians i

balears que creïen que l’obra d’unificacio suponia la supeditacio al catala barceloni de les nostres caracteristiques llingüistiques.

I subrallava al respecte: "No, no es pretén de supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement

90

que dins cadascuns de les tres grans regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redreçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval (...); i això sol faria que, sense sortir-nos els uns i els altres del nostre català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literaria".(11)

Del contingut d’estes aseveracions es deduix que en l’elaboracio de les

normes fabristes no s’ha havia tingut en consideracio les varietats llingüistiques dels territoris dels regnes de Valencia i Mallorca, i dit autor postulava un retorn a la llengua parlada i escrita en la Edat Migeval per a que confluiren les tres modalitats del seu nomenat catala.

Pretendre retindre la dinamica de la llengua i retrotraure-la varis segles cap a

darrere, es, en part, atentar contra la propia essencia de la llengua i condenar-la a un aïllament, a la vegada que es anar contra natura.

El filolec i academic de la lengua valenciana, pare Lluïs Fullana Mira,

escrivia en el "Proemi" de la seua obra Ortografia Valenciana: "La tradicio, fonamentada en l’autoritat dels nostres classics, es atra base qu’ens pot servir de norma en l’Ortografia valenciana, sempre que les paraules no hagen degut evolucionat, des d’el temps en que’els autors escrivien, fins al dia de hui. Perque tractantse de paraules subjectes al progres evolutiu, hi ha que donar a eixes paraules la forma corresponent a l’actual evolucio de les mateixes".(12)

Intuicions llingüistiques que li feen procedir de manera llogica i que

arreplegava la realitat quotidiana del valencià. El pare Fullana Mira per encarrec del denominat Centre de Cultura

Valenciana - actualment RACV- publicà la seua Gramatica Elemental de la Llengua Valencia, que superava en calitat i profunditat tots els estudis gramaticals fets, en anterioritat, pels valencians. Dit filolec desatenia gran part de la doctrina gramatical fabrista. Este fet motivà l’airada protesta d’alguns llingüistes barcelonis i se suscitaren algunes divergencies entre els escritors valencians; puix, el grup que havien adoptat ya les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans manifestaren la seua oposicio a la proposta de Fullana Mira i criticaren la separacio gramatical respecte a Barcelona.

En el antic regne de Valencia, el dilema que volgueren plantejar no era si

havia partidaris fullanistes o fabristes, sino que si no acceptaven el fabrisme se produiria un caos llingüistic.

Voler conservar el llenguage en les mateixes formes que tenien les paraules

en els segles migevals i inclus posteriors es considerar a una llengua morta, lo qual es un erro deplorable.

Tota llengua viva deu necessariament descriure dos llinies paraleles durant el

transcurs de la seua existencia: L’evolucio simultanea de l’ortofonia i de l’ortografia

91

ens dona, com a conseqüencia llogica l’evolucio i progres de la morfologia, o siga, la transformacio progressiva del llenguage.

Molts dels elements accidentals que integraven les paraules d’epoques

passades han anat desapareixent, o s’han transformat en unes atres semblants. Es una modificacio accidental, pero necessaria. Conservar tots els elements arcaics per a mantindre-la purista resulta, en molts dels casos, ridicul i significa complicar el seu us i aprenentage, inutilment.(13)

3. NORMATIVISACIO VALENCIANA En algunes persones es pot observar que al parlar en valencià necessiten fer

breus reflexions, a l’hora de expressar-se, per tal d’introduir els girs nous o rebuscats que usen per a donar l’image que parlen un valencià "normalitzat". D’eixa forma frenen la seua parla natural per ad adaptar-la en esforç i memoria a la normativa que volen impondre a la societat. Fet que se manifesta en algunes minories, ya que la majoria de la poblacio valenciaparlant proseguix, indiferentment, expressant-se en la seua forma natural de parlar el valencià.

Es molt eloqüent lo que va expondre, fa uns anys, el Dr. Haensch, amic de

Catalunya, en la conferencia que pronuncià en el II Congres Internacional sobre el catala, celebrat en Amsterdam. El titul de la ponencia "La discrepancia entre la Llengua escrita i la Llengua parlada. Un problema essencial del català d’avui i de demà" ya reflexa perfectament el contingut de lo que volia posar de manifest.

En la dita conferencia, entre unes atres coses, comentà el fet sorprenent per ad

ell, de que molts dels escritors en catala, necessiten correctors i depuradors del propi estil, per a posar d’acort les seues creacions lliteraries i ajustar-les a les normes gramaticals i ortografiques fabristes.

Dit estudios del catala escrigue: "D’altra banda, hi ha un català literari i, d’una manera general, un català escrit

que molt a sovint respecta les normes de la codificació, que és elegant, que té una gran riquesa de vocabulari i una sintaxi ben catalana. Ara bé, en no pocs casos el català escrit si prescindim completament de consideracions de tradició, d’estètica i de purisme està, de fet, tan allunyat del català de tothom, de cada dia, que em pregunto si l’abisme cada vegada més profund que existeix entre tots dos tipus de llengua no contribuirà o potser ja contribueix al fet que la cultura catalana segui minoritària dins les terres catalanes com ho ès la llengua catalana dins Espanya".

I proseguia subrallant: "Fa pocs anys vaig passar una vetllada llarga amb un dels escriptors més

coneguts i més llegits a Catalunya - de cuyo nombre no quiero acordarme, decía - i em vaig quedar parat en constatar que aquest bon senyor usava paraules i formes que

92

segons les normes de la gramàtica i del lèxic son considerades simplement com a faltes i que personalment no hauria usat mai, conscientment, per exemple: "inglès", en lloc de "anglès", "tinc que fer" en lloc de "he de fer", "desde luego", etc. Desprès em varen explicar que molts escriptors tenen els seus correctors, anomenats tambè depuradors, que ho arreglen tot. Aixó en el fons, és molt greu; (...) cal preguntar-se si aquells correctors que certament fan una feina molt útil, meritòria i, de moment, absolutament necessaria, no corren el perill d’imposar, a la llarga, una llengua que es fa cada vegada mès artificiosa, tancada i assèptica, a mesura que s’allunya de la llengua de cada dia". (14)

Les afirmacions expostes per a la parla catalana son d’aplicacio, actualment,

a certs escritors i intelectuals valencians, en l’objectiu llingüistic paregut a lo que passa en Catalunya, i en l’intencio d’estendre’l a l’ambit de la Comunitat Valenciana.

Segons el poeta Xavier Casp, la llengua es una d’aquelles coses verdaderes

que es com es hui des d’ahir per a ser dema des de hui (...), la llengua no te un amo determinat, sino que pertany a cada home d’aquells que formen una comunitat de parlants.(15)

La posicio sociollingüistica de J.Mª Guinot i Galán s’extrau dels estudis

publicats sobre els aspectes evolutius i historics aplicats a l’analisis de la fonetica, gramatica i morfologia de la llengua valenciana, continguts en la seua bibliografia. Dit filolec castellonenc manté que el valencià es "una llengua neollatina autoctona, i independent, que te dret a un conreu lliterari com a llengua de cultura, i a posseir ortografia, gramatica i vocabulari propis".(16)

L’intent normalisador de la parla que Pompeu Fabra enten per catala, es posa de manifest en els seus escrits. Dit autor subralla, sempre, la castellanisacio de la parla de Valencia, i s’oblida que es un fenomen, tambe, extes en Catalunya.

P. Fabra, com a conseqüencia dels viages que realisà a terres valencianes va

mantindre relaciones humanes en valencians. Despres d’una visita feta a la ciutat de Valencia, a pesar de destacar la purea del nostre idioma, senyalava:

"He trobat a València (...) la llengua pròpia en boca del poble, la llengua

que, si bé és cert que es parla impura i castellanitzada a la ciutat, es conserva pura no sols a la regió, sinó també a l’horta i a les mateixes portes de la ciutat de València". (17)

Es mostrava partidari de l’unitat llingüistica catalafona i de la seua

normalisacio, encara que respecte al patronimic del nom del valencia, escrivia: "La qüestió del nom és secundaria. Els valencians poden anomenar llengua

valenciana la que nosaltres anomenem llengua catalana. La cosa important és el fet de l’idioma i aquest és viu a les terres de València".(18)

I escrivia, aixi mateix:

93

"Les diferències que encara trobaríem entre el català de Catalunya, el català

de València i el català de les Illes, potser es reduirien a unes divergències morfològiques, les quals per llur nombre i per llur importància no justificarien pas de parlar, com encara alguns parlen, d’una llengua valenciana i d’una llengua mallorquina enfront d’una llengua catalana".(19)

En lo tocant a la codificacio del valencià, Fabra, animava als valencians a

abandonar la passivitat i recomanava que marcaren pautes per a fer-ho, com es pot deduir de les seues afirmacions:

"En aquestes conferències penso dir, no el que els valencians han de fer, puix

que són ells els que han de dirigir la tasca, sinó el que nosaltres havem fet per depurar i elevar l’idioma al nivell a què avui es trova".

Puix be, aixo es lo que ha fet, de manera sistematisada, la Real Academia de

Cultura Valenciana (RACV) des de principis dels anys huitanta, elaborant les denominades Normes Ortografiques d’El Puig o de la RACV., i redactant la Fonetica de la llengua valenciana, la Gramatica normativa de la Llengua Valenciana, una Morfologia historica de la Llengua Valenciana, un tractat de Lexicologia valenciana. (Factors de caracterisacio) etc.; labor que tant critiquen, ara, els sectors partidaris de la normalisacio fabrista i de l’imposicio de la doctrina que emana de l’institucio cultural de l’Institut d’Estudis Catalans i d’uns atres centres creats, no fa molts anys, en l’objectiu paregut, en l’ambit territorial de l’actual Comunitat Valenciana.

En el cas valencià, es recomanable que per ad aproximar la llengua parlada a

la llengua escrita, hem de polir certes incorrecccions, i seguir fent publicacions en l’idioma propi dels valencians, fugint del vocabulari arcaic i trobadoresc, puix reflexen formes inusuals per als valenciaparlants de hui, i allunten al llector de la llectura i de la cultura valenciana.

4. L’US FA NORMATIVA LA LLENGUA No hem d’oblidar-nos que una llengua de cultura, per a sobreviure, necessita,

no tan sols, de poesia, teatre, lliteratura narrativa, sino tambe, d’uns atres tipos de llibres i revistes que els llectors puguen llegir i entendre en facilitat. S’ha de tindre en conte que la cultura no es privativa i privilegi d’una minoria selecta, sino un be de consum per a tots, si verdaderament lo que volem es elevar el nivell cultural i el coneiximent de l’idioma vernacul en la societat valenciana.

Caldria fer-nos la següent reflexio. En uns anys de conflictivitat llingüistica

en que molts dels valencians es senten poc segurs d’escriure correctament el valencià i preferixen fer-ho en castella, no hem d’impondre al public un llenguage ple de paraules estranyes, galicismes i arcaismes, que en alguns dels casos s’ha de buscar el seu significat en els diccionaris. Hem de procurar que el valencià torne a ocupar un lloc en la cultura autoctona, i fer un esforç per tal d’aproximar l’us correcte del

94

valencià a la llengua parlada, sense barbarisar el valencià escrit. Encara que es dificil traçar una linea de separacio entre lo que s’enten per valencià cult i el valencià popular hauriem d’intentar-ho i marcar unes pautes a seguir, es dir, una normalisacio feta pels valencians en el nostre ambit competencial, sense interferencies alienes.

Abelard Saragossà en el seu ensaig El Valencià del futur: una contribució

ideológica defen l’acostament entre la llengua culta i l’us coloquial. Manté que en conte de partir d’una unitat sociocultural de l’ambit catalaparlant hem de procurar partir de la realitat que ens envolta per tal de modificar-ne progressivament els aspectes negatius i aixi anar acostant-nos a una societat mes oberta i mes fluida que l’actual. Dita obra arreplega eixemples que mostren com l’actuacio del valencià, moltes vegades, es prou mes regular que la del catala central, com ocorre en casos dels plurals: “homens”, “jovens”, “termens”, o “ravens”. A. Saragossà es queixa a l’afirmar que fem lo que fem, tot està mal. Si ens apartem de la llengua migeval estem castellanisant el nostre idioma, i si la conservem ens critiquen perque mantenint arcaismes.

Tambe el llibre El Valencià del futur: una contribució ideológica vol

descobrir el centralisme de Barcelona sobre la resta de l’ambit llingüistic catala, i transcriu queixes de professors lleidatans i tarragonins en les quals es posa al descobert que la gents es passa un poquet.

La defensa de les formes coloquials valencianes que no s’allunten massa del

passat ocupen una bona part del plantejament de l’ensaig, i aboga per que la normativa siga tan permeable a l’evolucio social de la llengua com purificadora de formes alienes.

Dit estudios de la llengua es reconeix continuador dels criteris adoptats per

Josep Polanco, Emili Casanova o Antoni López Quiles, defensors des de fa anys de l’acostament necessari entre la llengua culta i l’us coloquial. Saragossà es partidari d’actualisar la tradicio llingüistica valenciana de Carles Salvador, Josep Giner, Enric Valor o M. Sanchis Guarner, pero donant un pas mes alla, i apunta possibles solucions a certes diatribes llingüistiques.(20)

En ocasions, resulta pedant, i es una manifestacio de bafaneria, utilisar

estrictament les normes fabristes, o el pretendre ser inflexiblement puriste, tant en les conversacions quotidianes com en la majoria d’escrits.

L’us llingüistic demostra que la vella concepcio "normativa" de la llengua ha

segut substituida per una visio predominantment "descriptiva". No es tracta tant de dir "com han de ser" les coses, com de coneixer i precisar "com som". La "norma" lo "correcte" va deixant el seu lloc a l’us. Veus, pronunciacio, flexions, sintaxis, girs, pertanyen o no a la llengua, no perque s’ajusten a certes normes, preceptes o models, sino perque s’usen o no. La missio del llingüiste, del lexicolec, del fonetic, del gramatic, de les Academies, dels Instituts es, primariament, l’observar, registrar i descriure, etc. La seua funcio ha de ser, cada vegada mes, menys llegislativa. (21)

95

Aixo no ha de ser obstacul per a que es plantege una norma llingüistica com a orge regulador d’un sistema per als casos en que els parlants utilisen varis usos.(22)

Certament, "us" i "norma" no han d’entrar en oposicio, sino que deu ser l’us

qui determine la norma. Puix, si la llengua es un us, u dels mes poderosos usos socials; cadria preguntar-nos ¿Cóm no ha de ser l’us lo decisiu en ella? La llengua es lo que se parla i – secundariament – s’escriu en una societat determinada.

L’us fa normativa la llengua. En el cas valencià, sense reparar en la vigencia

llingüistica, s’ha impost una regla academica que no respecta la nostra realitat llingüistica i ha contribuit a produir un trencament entre la majoria de valencians parlants i una minoria que han establit una norma aliena que alguns consideren la culta. Abdos tendencies seguixen un cami divergent i estan originant un vall, cada vegada mes ample, entre el lexic corrent en vigor i el normalisat lliterari.

No d’us, hauriem de parlar, sino de l’abus del purisme a ultrança importat,

que es vol impondre, en lo que respecta a l’idioma valencià. Alguns llingüistes, como Sayce, apleguen a postular que l’unic criteri de

correccio es la costum i l’us comu de la comunitat de parlants. I consideren que es gramaticalment correcte lo que està acceptat per la majoria dels que parlen el mateix idioma. Criteri semblant propugna Sweet, que afirmà que tot lo que està en l’us general en una llengua es per esta rao gramaticalment correcte. Aixi mateix, O. Jespersen, definix lo llingüisticament correcte dient que es allo exigit per la comunitat llingüistica determinada a que es pertany. I proseguix afirmant: lo que diferix es lo incorrecte llingüisticament.(23)

Esta doctrina llingüistica admet certes matisacions. García Berrio escriu: la

labor de descobrir veus mes justament adequades correspon als "doctes i experts" pero l’espalada definitiva l’ha de donar l’acceptacio per l’us, i en l’us la decisio ultima es del poble sobira; barreja heterogenea de pobres i rics, cults i indoctes.(24)

Ara be, si acceptarem que nomes l’us es el regulador d’un sistema llingüistic,

caldria preguntar-nos: en el cas que els usos parlants foren varis ¿quin hauriem d’admetre per a que fora la norma a establir?

Com l’us determina la norma; a l’hora de fixar-la, hem de procurar que l’us i

la norma no entren en oposicio. J. Marías, argumentà que si la llengua es un us, u dels usos mes fondos i

poderosos usos socials ¿Cóm no ha de ser l’us lo decisiu en ella? I seguix subrallant: la llengua es lo que es parla i – secundariament – s’escriu en una societat determinada. Per al dit autor, la contraposicio entre "norma" i "us" no es tan obvia i evident com pareix; perque l’us es normatiu en alguna mida. L’us es una realitat social, i li pertany el caracter fonamental que en lo social descobri Ortega i Gasset: la vigencia. Els usos son vigencies que eixerciten pressio sobre nosatres i nos obliguen a ajustar la nostra conducta ad elles, o be a resistir-les, o a discrepar.(25)

96

Els que creem en la llengua valenciana viva i normalisada des de l’ambit

competencial valencià ho tenim clar, i en eixa llinea ha treballat la Real Academia de Cultura Valenciana per a que siga una realitat, en la ferma voluntat de restituir a la llengua valenciana el grau d’esplendor que li pertoca, eliminant el vocabulari i les formes considerades estranyes o inapropiades.

5. MODEL LLINGÜISTIC Indubtablement, tota llengua necessita ajustar-se a unes pautes que regulen el

seu model llingüistic. Es natural que existixquen certes diferencies entre la llengua que es parla espontaneament i la llengua, ajustada a unes normes gramaticals, que aspira a marcar "koine" i desija tindre aspiracions lliteraries.

Les llengües, com a conseqüencia de les seues relacions, s’interinfluixen en

major o menor grau en funcio del seu prestigi i de sa vitalitat llingüistica. L’objectiu de tota normativisacio llingüistica i de les Academies de les llengües ha de ser la de prestar ajuda als parlants per a que trien el model recomanable. No obstant, l’excessiu cel academiciste en favor de la dignificacio idiomatica i algunes de les seues propostes com a paradigma han originat, en ocasions, una dissociacio entre la llengua considerada estandar i la que generalment es parla. Es recomanable, en estos casos, reconeixer les variants regionals com a nivel de comunicacio, i favorir que el llenguage es manifeste en tota la seua riquea i possibilitats.(26)

En l’expressio oral, normalment, s’admeten algunes llicencies o vulgarismes

que fan que continue viva la parla del poble. L’expressio escrita selecciona mes el vocabulari i s’adequa a unes regles ortografiques i gramaticals per a comunicar les idees i adaptar-les a un paradigma lliterari que establix lo considerat correcte i elegant. Les dos manifestacions expressives representen mostres del parlar i, a vegades, el nivell de coneiximent d’una llengua i del seu domini.

La normativisacio de l’us idiomatic del nostre valencià ha de partir del modo

d’expressio dels valenciaparlants, i ha de fonamentar-se en la lexicologia propia i en la tradicio lliteraria. Hem de fugir de crear una norma que produixca una dissociacio entre els usuaris i la norma establida.

La normativisacio ortografica, per a procedir a la seua concrecio, ha

d’analisar, previament, unes atres propostes fetes pels nostres codificadors contemporaneus. Actualment, contem en els estudis de Nebot i Pérez realisats en 1910, les propostes del pare Fullana Mira de 1915 i 1921, les Normes no adulterades del 32 o de Castello, la proposta d’Adlert Noguerol de 1977 i, finalment, les Normes d’El Puig, conegudes, aiximateix, per les de la Real Academia de Cultura Valenciana, elaborades en 1979 per la seccio de Llengua i Lliteratura d’esta institucio academica. Els criteris tecnics-filologics, junt a l’economia de signes ortografics i l’adequacio grafic-fonologica han de presidir la norma a seguir.(27)

97

L’inexistencia d’un estandar oral i escrit relativament uniforme pot representar un problema social en profundes implicacions llingüistiques en l’actual Comunitat Valenciana. La RACV lo primer que intentà resoldre fon la codificacio o regulacio de la forma escrita.

La sociollingüistica valenciana te, igualment, que plantejar-se el repte del

model oral del valencià, intentant generalisar-lo a tot l’ambit de la comunitat llingüistica valenciana.

Les principals inquietuts que poden sorgir per a l’establiment d’una norma

fonetica es deriven de la neutralisacio de les diferencies considerades dialectals i la generalisacio en els mijos de comunicacio d’esta fonetica estandar.

Tota normativisacio requerix la participacio de la societat i passa per un

proces, segons el sociollingüista Hudson, de seleccio de lexic, codificacio del llenguage, elaboracio funcional i, finalment, acceptacio pels parlants.(28) La normativisacio dels registres llingüistics ha de compaginar la sociollingüistica i el pragmatisme llingüistic de l’actual llengua valenciana.

Des d’un punt de vista sociologic, el fet llingüistic no es res estetic. Segons

Leopardi, una llengua es mes apta, i d’elegancia i nobilitat mes exquisites en el parlar i mes elevada i d’un estil mes sublim, quan la seua substancia es mes popular i està mes arraïllada en la manera de parlar domestica i popular. Segons este plantejament, una llengua ha de ser facil i comoda; no mai una forma d’heroisme. I la lliteratura, art de la paraula, ha de complir una doble funcio: l’estrictament lliteraria –emocionar, divertir – i fer la llengua mes util i practica per a expressar les idees.

En la situacio en que es troba la nostra llengua, el primer problema en que nos

trobem es intentar que el poble s’interesse per ella, i, dins de la maxima dignitat, fer facil i atractiu el seu aprenentage.

En el IV Simposi de Filologia Valenciana, celebrat en maig de l’any 2000, en

l’Universitat Lliteraria de Valencia, dedicat a l’estudi actual de la llengua autoctona, E. Casanova, va posar de manifest la distancia entre el model llingüistic archianalisat en les Universitats i el valencià del carrer, i atribuix esta dissociacio a les circumstancies sociopolitiques. U dels objectius primordials que es marcaren era fer vore la necessitat d’acostar la llengua estandar als usuaris. El paper essencial d’eixa aproximacio al model llingüistic establit han d’eixercir-lo l’ensenyança i els politics.

Per tal d’enaltir i prestigiar la llengua valenciana n’hi ha que normalisar,

promoure, i conrear-la, en dignitat, des de la nostra autonomia llingüistica, i que siga assumida pels valenciaparlants. L’estandarisacio de l’idioma valencià es una garantia de supervivencia, i haura de servir per a proveir ad esta llengua de fortalea llingüistica a l’establir uns criteris d’unificacio. L’estandarisacio llingüistica enfortirà no tan sols la llengua sino tambe la consciencia idiomatica i la societat que estima dita llengua.

98

Actualment, regular la normalisacio del valencià es una labor que, intrinsecament, presenta algunes dificultats, per l’estat de decadencia en que es troba immersa i per les tendencies confrontades que dividixen als valencians sobre la seua concepcio i recuperacio, pero aixo no vol dir que siga impossible. Tot idioma, per naturalea, es pareix a un orgue viu, que es desenrolla, fluctua i es sensible a les corrents llingüistiques, i inclus pot morir per l’abando del seu cultiu. Conseqüentment, les normes o regles que es dicten s’han d’adaptar a les exigencies llingüistiques del moment, per tal d’evitar que es produixca una anarquia i una dissociacio en la llengua valenciana.

6. CRITERIS DE NORMALISACIO DEL VALENCIÀ Es evident que per a normalisar qualsevol llengua es necessari aplicar uns

criteris. Creem que els criteris que han de seguir-se per a la normalisacio del valencià passen per tindre en conte, almenys, estes consideracions.(29)

1. No hi ha que menysprear el llenguage viu dels parlants per a redactar o

compondre llengua lliteraria. La llengua ha d’estar al servici del poble. Es convenient fixar unes pautes

gramaticals i ortografiques per a normalisar-la. La gramatica, ciencia empirica del llenguage, ha d’observar la manera de parlar del poble i per induccio establir les normes, en nostre cas, dins del marc llingüistic valencià. Obviament, es recomanable depurar alguns defectes del llenguage per tal de procedir a la seua codificacio i posar-lo a disposicio dels seus parlants i dels escritors.

2. La llengua lliteraria valenciana deu recollir el parlar de l’actual Comunitat

Valenciana - Castello, Valencia i Alacant - . Confeccionar un diccionari normatiu valencià que compile el nostre lexic i la

nostra fonetica, sense mixtificacions lliteraries alienes, ha de ser una de les prioritats immediates. Un vocabulari arcaisant i una normativa ortografica anacronica i desfasada no ajudarà res a fer mes atractiu i dinamic l’idioma valencià.

3. Per a estandarisar la nostra llengua autoctona ha de depurar-se tant de

vulgarismes com de castellanismes i catalanismes, i evitar l’incorporacio de paraules estrangeres innecesaries, o de vocables, formes, construccions morfologiques i sintactiques que no siguen reconegudes com autentiques valencianes.

Paralelament, hem d’enriquir-la, en tots els seus aspectes, per tal de que

conseguixca la major dignitat possible com a instrument d’expressio oral i escrit, i donar-li l’esplendor que es mereix. Per a tot aixo, hem de prendre com a base normativa la llengua viva dels seus parlants refinats i cults, arreplegant el vocabulari i les formes de totes les comarques de l’antic regne de Valencia.

El filolec J. Mª Guinot i Galán subrallà al respecte, entre uns atres postulats:

99

a) Han de descartar-se els vulgarismes, per a que la llengua lliteraria siga un

instrument que plasme en bellea, correctament i estil els sentiments i les idees. b) Es convenient evitar els arcaismes o paraules que han caigut en desus, a no

ser que tingam necessitat d’omplir un buit del vocabulari valencià. A soles recorrerem a la llengua antiga per a reemplaçar les paraules o els girs forasters. Certament, la llengua actual es una continuacio de la llengua migeval, pero moltes construccions i lexic d’esta han passat a l’historia i han deixat de ser operatives. L’abundancia d’excessius arcaismes no favorix, en absolut, la dinamica de la propia llengua. L’obra de redreçament del valencià lliterari ha d’estar encaminada a l’eliminacio de vulgarismes, d’arcaismes i d’elements i lexic no valencià.

c) Utilisar preferentment vocabulari valencià, i procurar introduir el menor

numero de paraules estrangeres o estranyes a l’idioma valencià es un proposit. Conseqüentment, sempre que existixca una veu valenciana per a expressar idees hem de preferir-la a la catalana, castellana, o de qualsevol atre orige. Si fora necessari l’incorporacio de nou vocabulari per a enriquir nostra llengua hem de procurar adaptar-lo a les lleis fonetiques i normes ortografiques del valencià i a l’evolucio propia del nostre idioma vernacul.

d) Es aconsellable no abusar dels localismes. Ara be, alguns servixen per a

enriquir l’idioma i donar mes dinamisme a la parla, aplegant inclus a constituir-se com a formes acceptades en el llenguage.

e) L’incorporacio de cultismes i neologismes es un signe de vitalitat de

l’idioma. A vegades, es una necessitat perentoria per l’interrelacio de les llengües i l’internacionalisacio de la comunicacio.

4. Hem de fer creixer la consciencia idiomatica singular valenciana, diguent-li

"llengua valenciana" o "idioma valencià", termens que considerem els mes apropiats i majoritariament mes representatius, i que son els que generalment ha rebut, a lo llarc dels segles, per a designar la llengua vernacula dels nostres antepassats.

5. La Morfologia i la Sintaxis valencianes han de recomanar les formes i girs

mes apropiats a la llengua viva valenciana de tota la comunitat de parlants. 6. Respecte a la Fonetica; cal dir que les varietats fonetiques que existixen en

les diverses comarques valenciaparlants ens obliga a que optem per triar com a normativa la que considerem mes rica, pura i representativa, sense descartar el dret que assistix als parlants a que puguen utilisar la seua varietat de pronunciacio que ha perdurat durant anys en el seu ambit.

7. Les Normes Ortografiques de qualsevol llengua servixen de soport i

garantia d’estabilitat. Ara be, considerem que l’ortografia no deu d’estar per damunt del llenguage, i sí al servici d’este. Es mes facil establir normes ortografiques que normes de llenguage.

100

L’idioma valencià te una antiga tradicio grafica que es troba reflectida en la

produccio lliteraria no sols dels escritors del "Segle d’Or de les Lletres Valencianes" sino tambe en uns atres documents i autors no lliteraris, plasmats per escrivans, notaris, cronistes, historiadors, teolecs, meges, filosofs, etc. No podem afirmar que haguera i s’aplicara una norma ortografica establida, tal com ara s’enten , pero si que n’hi havia una certa regularitat d’usos i grafies.

Despres d’un periodo de llanguiment de segles de la nostra llengua, a finals

del segle XIX i primer terç del XX, aparegueren els primers intents de normativisacio - J. Nebot i Pérez, pare Ll. Fullana Mira, Normes de Castello, etc - que no cristalisaren per les divergencies dels escritors sobre quina era la modalitat de llengua a utilisar – arcaisant o moderna – i per les circumstancies de l’epoca.

En l’actualitat, en la recuperacio del valencià, necessitem una normativisacio.

Els progressos de la sociollingüistica i la fonetica han facilitat la codificacio de la varietat d’usos i propostes, i desigem que no sols siga una aspiracio, sino una realitat, pel be de la llengua valenciana.

Dins de la Filologia, s’han reglamentat tres sistemes d’aplicacio de

l’Ortografia: l’etimologista, la fonetista i la mixta. No s’ha donat consentiment, ni inclus en les llengües romaniques, per tal d’aplicar el mateix sistema ortografic. Aixi, podem observar com la llengua francesa, l’anglesa i la catalana han optat per aplicar el sistema etimologiste; l’italiana ha preferit el sistema fonetiste, i la castellana i valenciana s’inclinen mes pel sistema mixt, que reflexa lo mes fidel possible la forma de parlar a través de l’ortografia, es dir, aspira a escriure com es parla, en algunes correccions normatives. Llogicament, l’Ortografia quan mes se fonamente en el sistema fonetiste es mes facil el seu aprenentage. Aixo no supon renunciar, taxativament, a fer algunes concessions al sistema etimologic.

Per regla general, estos principis filologics son els que tingueren en conte la

seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana per a modernisar i normativisar l’ortografia valenciana d’acort en la fonetica actual.(30)

L’Ortografia de la Llengua Valenciana de la Real Academia de Cultura

Valenciana supon: a) L’actualisacio i perfeccionament de les normes del 32 o de Castello; b) Una separacio clara de la Normativa imposta per l’Institut d’Estudis Catalans, i c) Un intent justificat, de manera cientifica, de dotar a la llengua valenciana d’una codificacio grafica funcional.(31)

7. ELS SISTEMES ORTOGRAFICS I PRONUNCIACIO MODELICA La nostra tradicio sociohistorica i sociocultural es un component determinant

de la personalitat valenciana. La normativa ortografica valenciana que s’utilisa es un reflex, en molts de

101

casos, de connotacions ideologiques. No obstant, se sap que les normatives llingüistiques, generalment, estan en funcio dels objectius sociollingüistics.

Es indubtable, que el sistema ortografic de qualsevol llengua es una qüestio

convencional i aleatoria, subjecta a canvis puntuals, si es consideren procedent. Conseqüentment, els criteris etimologic, tradicio escrita, pronunciacio fonetica, poden generar modificacions en la normalisacio ortografica. Esta premissa acceptada per la Filologia te un altissim valor simbolic i de diferenciacio identificativa en el cas valencià. No existix exclusivisme cientific en cap tipo d’ortografia. La mateixa accentuacio es arbitraria. El llati i moltes llengües germaniques no utilisen accents grafics. Les llengües romaniques derivades de la llengua llatina, en sa majoria, preferixen l’us dels accents grafics.

D’estes asseveracions es podria deduir que l’eleccio d’una normativa

ortografica no obedix nomes a criteris cientifics o tecnics; poden tambe influir raons de tipo etnologic, politic, d’identificacio llingüistica, etc.

En el valencià, la qüestio ortografica i la seua normativisacio ha trascendit

mes alla del camp llingüistic i cientific, i ha segut interpretada com un reflex de lo ideologic-simbolic.

Es ben sabut que ajustant-se estrictament les grafies a la fonetica es pot

provocar escissions entre els parlants d’una mateixa llengua. Esta circumstancia, a lo llarc de la propia dinamica de l’evolucio sociollingüistica, impulsada per grups que han desenrollat els seus sentiments de fidelitat llingüistica, poden aplegar a configurar llengües que conseguixen ser catalogades com a idiomes distints i en identificacio onomastica.

A vegades, els interessos economics, l’ambicio del poder politic, les

aspiracions de notorietat i grandea, el prestigi com a poble, la demografia, o be l’autoestima, els prejuïns o certs valors indefinits han prevalgut sobre els criteris cientifics.

Per a una valencianisacio de la nostra societat i per tal de reviscolar la

llengua vernacula es desijable que la llengua singular valenciana tinga un us social i un conreu especial, i que siga assumida per la majoria de valencians.

Aixi mateix, hem de procurar que no es produixca una dissociacio entre la

llengua parlada, polida i en riquea de vocabulari propi, i una atra imposta artificiosament, des de concepcions llingüistiques alienes, que preconisa un alluntament de la fonetica actual de la nostra parla.

Son significatius els estudis del professor Albert Rossich sobre El català al

segle XVIII, com posa de manifest una resenya periodistica apareguda en un diari de la ciutat de Valencia. (32) El catedratic de Filologia Catalana de l’Universitat de Girona, Albert Rossich, revela que P. Fabra va impondre les formes lexiques de Barcelona en tot l’ambit del catala en contra de la tradicio. Dit investigador soste que

102

la pronunciacio modelica en tot l’ambit llingüistic fins al segle XIX era la de Valencia.

Despres d’analisar diversa documentacio des del segle XV subrallà que la

parla de Valencia i Lleida era considerada l’estandar, i posa els eixemples de les formes verbals del subjuntiu, afirmant que era correcte la forma "diga" i no "digui"; es preferia el verp valencià "eixir" front al barceloni "sortir"; la vocal final de la veu "pare" es pronunciava tancada i no neutra, i lo considerat cult era pronunciar la "o" a final de paraula i no convertir-la en "u". En sintesis, el citat filolec aplega a la conclusio que les formes valencianes eren les considerades ben vistes en la llengua oral culta.

Dit fenomen es pot analisar, igualment, en les obres dels lexicolecs valencians

del segle XVIII, Carles Ros, (1703-1773), Ll. Galiana, (1740-1771), J. Sanelo (1760-1827), etc.

Per desgracia per al nostre idioma, actualment, segons un valenciaparlant se

decante per una o una atra posicio sociollingüistica, els objectius normatius que voldra impondre i la normativa ortografica que preferix usar es distinta.

En el segle XX, els ilustres llingüistes Saussure, Bally, Fishman o Noam

Chomsky, entre uns atres, abordaren la qüestio de les llengües en conflicte, i han propost una revisio de la concepcio tradicional de la sociollingüistica, propugnant que la supervivencia d’una llengua ha de relacionar-se en els conceptes de "koine", "llealtat llingüistica", "prestigi de l’idioma" i, en alguns casos, "l’idea de nacionalisme".

En el cas valencià, l’us de la nostra llengua vernacula està condicionat, a

nivell social, per la pressio dels castellaparlants i dels catalaparlants, i pel dinamisme de la propia llengua valenciana.

Una politica llingüistica valenciana en el nostre ambit territorial favoriria els

objectius de recuperacio i d’expansio del valencià. Indubtablement, la politica llingüistica que es faça des del poder repercutirà en la difusio o el retroces de l’idioma, encara que siguen els individus qui determinen finalment el seu us, puix considerem que el sentiment llingüistic del poble es factor decisiu per al conreu de la llengua.

La llingüistica contemporanea s’inclina preferentment per l’analisis de les

tendencies descriptives de les llengües, deixant en segon terme la qüestio del caracter normatiu que anteriorment recomanava, i està centrant els ultims estudis en l’estat actual de les llengües, pasant a segon lloc l’estudi de l’orige i parentesc dels idiomes. Prioritariament, està dedicant-se a l’analisis de la parla real, quin espai ocupa socialment, quines relacions manté en els diversos estrats socials i unes atres qüestions d’esta mateixa naturalea.

Tenint present que la llengua es un vehicul de comunicacio social, el

103

comportament de les llengües, al si de la societat, posa en relacio la llengua i la societat que la parla. Per aixo es notable, l’importancia que ha adquirit actualment la sociollingüistica.

8. EL CANVI LLINGÜISTIC U dels objectius fonamentals de la llingüistica historica i tambe de la

llingüistica sincronica es el fenomen del llenguage. Es un fet evident que l’expressio lliteraria tendix a donar caracter unitari a la

llengua. L’estudi de l’historia de la llengua valenciana, a partir del nivell escrit,

implica certes dificultats. A este problema hem d’afegir la suma de particularitats que representa l’expressio lliteraria de qualsevol dels idiomes.

Eugeni Coseriu defen que les llengües canvien per a continuar funcionant.

Una llengua morta deixa d’evolucionar com a llengua historica. La seua activitat llingüistica li dona dinamisme, lo que fa que es vaja fent-se mentres va canviant.

Per al dit llingüiste, aparentment, el problema del canvi llingüistic conté una

aporia fonamental. Ya el mateix plantejament de la pregunta, ¿per que canvien les llengües?, pareix indicar una "estaticitat natural", principi o caracteristica que va en contra de l’essencia propia de la llengua, "la seua constant evolucio". Al respecte, Ch. Bally senyalà que les llengües canvien sense cessar i no funcionen aquelles que no evolucionen. Una llengua, per definicio es inestable, canvia i evoluciona.(33)

Una de les caracteristiques de les llengües es la seua activitat lliure. Les

llengües pertanyen al domini de la llibertat, es dir, de la creacio. Els fets del llenguage existixen perque els parlants els creen. Els canvis llingüistics actuen en les llengües intervenint en el seu llarc proces que s’inicia en l’incorporacio, mes o menys individualisada, de veus que procedixen de la parla. Conseqüentment, la forma elemental del canvi llingüistic es l’adopcio social d’una innovacio. Els canvis llingüistics son el resultat d’un conflicte entre diverses formes complementaries i coexistents. El canvi lingüistic es la plasmacio de l’objectivacio de la creacio lliteraria.

F. de Saussure considerà que el canvi llingüistic era una fenomen general i

intrinsec a la llengua, una especie de fatalitat exterior. Mantenia que no es dona en el sistema, sino en la paraula. Afirmà que tot lo que es diacronic en la llengua ho es nomes per la paraula, puix el sistema, com tal, no es modifica, sino que, a soles, s’alteren alguns elements. Dit llingüiste te una concepcio d’un sistema llingüistic tancat, i fa separacio entre el concepte de llengua i l’activitat llingüistica concreta. D’este plantejament es deduix que Saussure concep el canvi llingüistic com una pertorbacio o degradacio del llenguage. Esta visio li impedix reconeixer l’historicitat i el dinamisme de les llengües.

104

En realitat, no hi hauria d’haver cap contradiccio entre sistema llingüistic i

llengua, puix no son conceptes oposts, sino que hem d’entendre la llengua com un sistema en moviment que desenrolla l’idioma i que ha d’estar sistematisant-se periodicament.(34)

Com s’ha subrallat, la sociollingüistica resalta la diversitat llingüistica i les

interrelacions entre els canvis socials i canvis en les llengües. Indubtablement, els idiomes com els individus de les comunitats socials no son homogeneus. Els factors contextuals determinen les variacions.

Les modes de parlar i d’escriure originen innovacions que, a vegades, se

transformen en canvis llingüistics. Certes expressions son acceptades com a model i se produix l’adopcio. D’aixo es deriva que el canvi llingüistic supon la difusio, mes o menys generalisada, de l’innovacio i la posterior adopcio de l’us social. En un principi, l’innovacio hauria de ser un fet de la parla, i la seua adopcio, de la llengua.

Ara be, en el fenomen de l’adopcio d’innovacions llingüistiques interve un

proces de seleccio que nos ve condicionat pels criteris de prestigi d’un subjecte o d’una colectivitat.

El sistema llingüistic sempre es troba en un precari i dialectic equilibri entre

les condicions sociollingüistiques que li son favorables o les adverses. Les llengües son un conjunt de modos d’expressio sistematisats que canvien

mentres evolucionen. L’estabilitat i la propia tradicio llingüistica opon resistencia al canvi llingüistic.

L’analisis de l’orige i l’evolucio de la llengua valenciana, per eixemple,

podria explicar-nos, perfectament, el caracter i la rao de les innovacions inicials en la nostra parla, de manera semblant a lo que succedix en unes atres llengües romaniques, germanes a la vernacula valenciana en la llatinitat.

Una de les qüestions que mes ha ocupat als estudiosos de la problematica dels

canvis llingüistics es el de les regles que els regen. S’ha mantingut que els canvis llingüistics estan somesos a lleis regulars i actuen de manera sistematica. De lo qual es deriva que el mateix fonema, en un determinat context, dins del mateix sistema i en un cert periodo, produix canvis similars en totes les formes d’una llengua. Principi que favorix la descripcio cientifica de l’evolucio llingüistica. La llei fonetica, l’analogia i els prestams constituixen els parametres essencials dels canvis llingüistics.

El filolec A. Martinet, des d’una perspectiva estructuralista i funcionalista

presentà una teoria filologica dels canvis, en la que establix que els canvis s’originen, en cadena, seguint una seqüenciacio:(35)

-Totes les llengües tendixen a desfer-se de lo que consideren superflu.

105

L’evolucio llingüistica reflexa que existix una proclivitat a que les necessitats comunicatives i expressives reduixquen al minim l’activitat mental i fisica. Es lo que s’enten pel principi d’economia llingüistica.

- De dos oposicions fonologiques es mante millor aquella que es mes util per

a la comprensio, caent l’atra, paulatinament, en desus. - Els canvis fonetics no es produixen en independencia de les necessitats de la

comunicacio. La comprensio es u dels factors que pot determinar la direccio dels canvis llingüistics.

En conjunt, se pot senyalar que no n’hi ha lleis fonetiques aïllades. Les

articulacions d’una llengua constituixen un sistema, en el qual tot està en estreta interrelacio, de modo que una modificacio d’una part provoca canvis en la resta, dins d’un moviment que busca la coherencia i l’equilibri llingüistic.

La gramatica generativa i transformacional enten els canvis fonetics com a

canvis de regles. El canvi llingüistic es produix en la llengua en un sistema mental. El factor essencial que els autors generativistes apunten com determinant dels

canvis llingüistics es el de la simplificacio, que està relacionat en l’economia del llenguage. Qualsevol persona en l’aprenentage de les llengües recorre, en un principi, a la simplicitat gramatical. Tambe, acodix al fenomen de la dissimilacio, es dir, trobar la claritat en la diferenciacio. Conseqüentment, els canvis fonetics s’explicarien per l’accio del sincretisme i de la diferenciacio. Per a la gramatica generativa, la llingüistica historica fonamenta els canvis en estos recursos.

La llei del minim esforç en l’aprenentage i l’efectivitat expressiva en la

comunicacio eixercix un decisiu paper en els canvis que es produixen en les llengües. Segons W. Labor, l’explicacio i fonamentacio dels canvis llingüistics

depenen: a) De l’orige de les variacions llingüistiques, b) De l’extensio i propagacio dels canvis, i c) De la seua regularitat.(36) Les variacions que sorgixen son provocades pels fenomens de l’assimilacio, diferenciacio i analogia, entre unes atres. Dit autor subralla que el sistema llingüistic d’una comunitat parlant es heterogeneu. Els canvis llingüistics, nomes es poden explicar dins del marc del context social en que es verifiquen. Les llengües existixen pel seu us, i este us es la causa que origina els canvis llingüistics.

9. TERRITORIALITAT I HISTORICITAT LLINGÜISTICA La consciencia de la dignitat d’un poble, des del punt de vista llingüistic, es

manifesta en la dignitat de l’us de la seua llengua i en la voluntat de compromis per a defendre-la. Per tal de reafirmar la consciencia idiomatica singular valenciana es necessari que el nostre dret llingüistic, que es un dret particular, passe a ser un dret colectiu fonamental, per a conrear i garantisar realment la nostra propia llengua

106

vernacula. Generalment, cada una de les comunitats llingüistiques està integrada en un

territori historic i aspira a protegir els seus drets llingüistics, i eixercir-los en tota la seua amplitut i diversitat.

L’estima i respecte del territori de cada llengua es un dels objectius

explicitament contemplats en la Carta europea de les llengües regionals o minoritaries.(37) Dita "Carta" considera que la proteccio de les llengües regionals o minoritaries historiques d’Europa contribuirà a mantindre i desenrollar la tradicio i la riquea cultural dels pobles d’Europa. En ella es subralla el valor de l’interculturalitat i del plurillingüisme, indicant que la proteccio i l’impuls de les llengües regionals no hauria de fer-se en detriment de les llengües oficials i de la necessitat de deprendre-les.

El document dictamina que, considerant que el dret d’usar una llengua

regional constituix un dret imprescindible, de conformitat en els principis continguts en el "Pacte Internacional" relatiu als drets civils i politics de les Nacions Unides, i de conformitat en l’esperit de la Convencio de salvaguarda dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals del Consell d’Europa, hauriem de ser conscients del fet de la necessitat de proteccio i de promocio de les llengües minoritaries en els diferents països d’Europa, i aixo contribuiria a la diversitat cultural i a mantindre les tradicions historiques propies de cada regio dels països europeus, en el marc de la sobirania i de l’integracio territorial.

En un mon en que l’unificacio del mercat i l’influencia dels mijos de

comunicacio i de les noves tecnologies de l’informacio tenen tanta persuacio, i en un temps en que son perentoris els desplaçaments de les persones i els intercanvis culturals i de servicis, urgix inculcar el respecte a la territorialitat de cada llengua, diferenciant entre llengües territorials i extraterritorials.

Els problemes en l’aplicacio del principi de territorialitat procedix,

generalment, de l’historicitat de les llengües actuals en el marc territorial determinat, i mes concretament de les disposicions llegals i de l’interpretacio del vigent ordenament juridic que vincula la vida politica i la comunitat llingüistica.

La categoria maxima de l’historicitat d’una llengua li ve otorgada pel fet del

seu naiximent en l’area geografica de la seua extensio. En el cas del valencià, vindria concedida pel seu orige en nostre territori com a conseqüencia de l’evolucio del llati in situ.

Hauriem de mantindre el principi que considera que la llengua que te el seu

orige en un territori on s’ha desenrollat historicament i de manera paralela a la configuracio de la seua propia cultura i sa personalitat com a poble que la conrea ha de dispondre el maxim estatus juridic dins del marc institucional de la "Carta de les llengües". No obstant, aixo no ha de ser un obstacul per a que siga reconeguda, tambe com a historica, una atra llengua que s’instalà en eixe mateix territori i que

107

prengue carta de naturalea, i que en el transcorrer del temps haja segut reconeguda com a llengua oficial i estatal.

Independentment dels condicionaments demografics i politics passats o

presents, que podien haver influit en els canvis de l’ordenament juridic o llingüistic actual, es incontrovertible el fet de que la llengua historica del nostre antic regne de Valencia – i mes sent que es originaria – no hauria de trobar-se en un estatus d’inferioritat o de subordinacio a una atra llengua de la mateixa o inferior historicitat en el territori valencià.

No sols es el factor del temps el que fa que una llengua advinguda s’equipare

o inclus supere a la territorial. Per a aixo, es necessari el desenroll d’un proces, en el qual interve cert control politic, social, inclus de sobirania, en el marc territorial de la llengua originaria.

Dos factors intervindran en este proces: per una banda, l’espai territorial

historic d’una llengua; d’atra banda, l’espai de sobirania d’un Estat o territori mes extens, o que pot eixercir major influencia politica en un moment determinat.

Per lo qual, es convenient per a salvaguardar les llengües minoritaries establir

mides juridiques que les preserven. Per historicitat, estes mides han d’estar encaminades a garantisar els drets de

cada llengua en el seu territori, sobre tot quan actualment es una llengua minoritaria per l’alvanç d’una atra llengua que te mes poder politic o que està mes estesa. Objectiu que està contemplat clarament en la Carta europea de les llengües regionals o minoritaries.

Tambe ha de preservar-se els drets llingüistics territorials en els casos que

passen a integrar-se en uns espais territorials on es compartixca la sobirania politica. En tal supost, quan es dicten disposicions politiques, en l’ordenament juridic ha de ser explicit el bilingüisme o plurilingüisme, puix en cas de no fer-ho, n’hi ha tendencia a eixir favorides les posicions llingüistiques dominants.

Quan se done la situacio de que una llengua compartixca un espai politic en

una atra, ha de ser tractada com a llengua constitutiva de l’entitat politica superior, sense que se li considere subordinada ni en l’espai territorial ni en els orguens institucionals, a no ser que siga una llengua residual en tractament especific.

Estes idees inspiren fonamentalment els criteris a seguir en el multilingüisme

integral que desigen posar en practica les Institucions de l’Unio Europea respecte al seu funcionament llingüistic.(38)

No obstant, s’ha de recordar que no hem de confondre la ciutadania politica

en l’identitat com a poble singularisat. L’eleccio d’identitat no consistix en triar arbitrariament qualsevol element constitutiu. La cultura d’un poble la configura un conjunt de factors. La cultura es la base de la nostra relacio en l’entorn i el

108

manteniment de la continuïtat cultural enfortirà mes l’identitat. La llengua, generalment, es l’element que millor mostra el patro cultural i l’element que facilita les relacions socials i la comunicacio.(39)

10. L’ENSENYANÇA DE LES LLENGÜES MINORITARIES DINS DEL

PLURALISME EUROPEU La preocupacio que mostrem en l’aprenentage de les llengües menys difoses

no es exclusiu de les llengües minoritaries, ara mateixa, hui per hui. Si tenim en consideracio les pretensions de les llengües intercontinentals o universals podem afirmar que la majoria de les llengües del mon poden trobar-se dins d’unes decades en situacio de llengües minoritaries, puix l’Humanitat tendix a l’unificacio i creacio d’un sistema unic economic, cultural i llingüistic.

Aixo origina l’aparicio de dificultats en l’aprenentage de les llengües menys

difoses, - encara que siguen tambe oficials- , en condicions d’igualtat respecte a unes atres llengües que tenen major presencia en la vida publica, a tots els nivells. La desigualtat restrictiva en l’ensenyança d’estes llengües comporta que es convertixquen en parles cada vegada menys esteses.

L’academic de la Real Academia Española de la Lengua, el professor

Gregorio Salvador, en un articul publicat en el diari "Els País", el 17 de març de 1988, en el titul "Contra el romanticismo lingüístico. La desigualdad de las lenguas es un hecho mensurable", considera que les llengües son desiguals perque ho son els seus codics. El seu valor pot medir-se pel numero dels seus parlants, i com vehiculs culturals que son, la seua categoria està en funcio del numero i calitat dels seus llibres, i del seu prestigi historic i lliterari.

Encara acceptant el seu postulat, cal tindre en conte que les llengües son

instruments que servixen per a comunicar-se, i que totes tenen mes o menys utilitat. Dit academic no concep la "discriminacio positiva". Tampoc que l’igualacio dels drets llingüistics de les persones i les comunitats llingüistiques no tenen res que vore en l’amplitut de la demografia, ni en la riquea del patrimoni cultural.

El primer principi que han de superar algunes llengües es el reconeiximent de

la seua propia existencia. Si no ho conseguix, ni tan sols pot formar part de la categoria de llengües poc difoses; i encara que siga parlada per algun millo de ciutadants, la pressio d’una atra llengua pot que la convertixca nomes en dialecte, sense dret a ser codificada pels seus parlants, a pesar de que l’immensa majoria d’ells tinga una consciencia idiomatica clara i diferenciada, des de fa segles.

La llegislacio d’algun Estat Europeu o de Comunitat Autonoma d’Espanya es

lo suficientment ambigua en este tipo de subtilees. No oblidem, que encara que n’hi ha Estats plurilingües, molts pocs reconeixen els mateixos drets personals o territorials a les diverses llengües oficials.(40)

109

En el mateix territori espanyol podem observar que totes les llengües oficials no tenen el mateix tractament, i que es presenten eixemples de discriminacio llingüistica per parlar una u otra llengua, i que a vegades no es pot rebre l’ensenyança en l’idioma que lliurement u desija.

Molts a sovint apareixen obstaculs tecnics o barreres subrepticies que

impedixen la difusio d’algunes llengües oficials en diversos territoris. Concretament, per tal de difondre la llengua valenciana seria convenient

promoure i coordinar la seua ensenyança, no a soles en el nostre territori autonomic sino tambe en universitats i centres culturals estrangers, i potenciar, aiximateix, la nostra historia i cultura.

Tot aixo contribuiria al coneiximent de la nostra llengua vernacula i a

prestigiar-la, en l’objectiu de no quedar marginada dels mijos de comunicacio i de la consideracio de ser tinguda com a llengua oficial per les nostres autoritats estatals o d’unes atres comunitats autonomiques, i que puga beneficiar-se dels recursos economics que distribuix l’Unio Europea per a conservar i difondre les reconegudes com a llengües minoritaries dins d’este marc politic-economic-social europeu.

11. DRETS LLINGÜISTICS DE LES LLENGÜES MINORITARIES En juny de 1996, institucions i organisacions no governamentals signaren la

Declaracio Universal de Drets Llingüistics que propugna i promou la creacio d’una Comissio de Drets Llingüistics de naturalea no oficial i que te un caracter consultiu.

Esta Declaracio es fonamenta en numerosos pactes, resolucions, convencions

i en unes atres declaracions fetes en anterioritat, entre les que caldria resaltar la Declaracio Universal dels Drets Humans de 1948, on se diu en l’articul segon del "Preambul" que "tot home te tots els drets i totes les llibertats", sense distincio de "raça, color, sexe, llengua, religio, opinio politica, orige nacional o social, posicio economica, naiximent o qualsevol atra condicio".

Abans de lo que formalment declara el "Document", es constaten unes

consideracions que senyalen que: - La majoria de les llengües amenaçades del mon pertanyen a pobles no

sobirans i que uns dels principals factors que impedixen el desenroll d’estes llengües i acceleren el proces de substitucio llingüistica son la falta d’autogovern i la politica d’Estats que imponen la seua estructura politico-administrativa i sa llengua.

- L’invasio, colonisacio i ocupacio, aixi com unes atres circumstancies de

subordinacio politica, economica o social, impliquen, a sovint, l’imposicio directa d’una llengua aliena, o la distorsio de la percepcio del valor de les llengües i l’aparicio d’actituts llingüistiques jerarquisants que afecten a la llealtat llingüistica dels parlants.

110

- L’universalisme s’ha de fonamentar en una concepcio de la diversitat

llingüistica i cultural que supere les tendencies homogeneïsadores i les tendencies esclusivistes.

- Per a garantisar la convivencia entre comunitats llingüistiques, hauriem de

trobar uns principis d’orde universal que permetan assegurar la promocio, el respecte i l’us social public i privat de totes les llengües.

- Diversos factors d’orde extrallingüistic - historics, politics, territorials,

demografics, economics, socioculturals, sociollingüistics i d’actitut colectiva - generen problemes que provoquen la desaparicio, marginacio i degradacio de numeroses llengües, i que cal, per tant, que els drets llingüistics es plantegen des d’una perspectiva global, per tal de que es puguen aplicar, en cada cas, les solucions especifiques adequades. (41)

Per totes estes premisses, es convenient una Declaracio Universal dels Drets

llingüistics que permeta corregir els desequilibris llingüistics, de manera que s’assegure el respecte i el ple desenroll de totes les llengües, i s’establixquen els principis d’una pau llingüistica justa i equilibrada que favorixca la convivencia social en tot el mon.

Per lo qual, els firmants del "Document" declararen, entre unes atres coses, lo següent.

- La situacio de cada llengua es el resultat de la confluencia i de l’interaccio

d’una gran varietat de factors de naturalea diversa: politicojuridics; ideologics i historics; demografics i territorials; economics i socials; culturals; llingüistics i sociollingüistics; interlingüistics; i finalments uns atres factors mes subjectius.

- La tendencia unificadora de la majoria d’Estats que impulsa a reduir la

diversitat i a favorir actituts adverses a la pluralitat cultural i al pluralisme llingüistic.

Entre les precisions conceptuals del titul preliminar, que te sis articuls, hem de destacar les següents:

- Esta Declaracio enten com a comunitat llingüistica tota societat humana

que, assentada historicament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenrollat una llengua comuna com a mig de comunicacio natural i de cohesio cultural entre els seus membres. En la denominacio de llengua propia d’un territori es fa referencia a l’idioma de la comunitat historicament establecida en este espai.

- Esta Declaracio partix del principi que els drets llingüistics son a la vegada

individual i colectius, i adopta com a referent de la plenitut dels drets llingüistics el cas d’una comunitat llingüistica historica en el seu espai territorial.

111

- Esta Declaracio enten, tambe, com a grup llingüistic, tota colectivitat humana que compartix una mateixa llengua i que es troba en l’espai territorial d’un atra comunitat llingüistica, encara que no tinga una historicitat equivalent, com succeix en casos de grups colectius d’emigrants, refugiats, deportats o els membres de les diaspores.

- Esta Declaracio considera que, en els casos en que diferents comunitats i

grups llingüistics concorren en un territori compartit, - es per eixemple la situacio de la Comunitat Valenciana - l’eixercici dels drets formulats en esta Declaracio s’han de regir pel respecte entre tots i dins de les maximes garanties democratiques.

- La Declaracio considera com a drets personals inalienables, eixercibles en

qualsevol situacio, els següents: a) El dret a ser reconegut com a membre d’una comunitat llingüistica. b) El dret a l’us de la llengua en privat i en public. c) El dret a l’us del propi nom. d) El dret a relacionar-se i d’associar-se en uns atres membres de la comunitat

llingüistica d’orige. e) El dret a mantindre i desenrollar la propia cultura. f) I tots els atres drets de contingut llingüistic reconeguts en el Pacte

Internacional de Drets Civils i Politics de 16 de decembre de 1966 i el Pacte Internacional de Drets Economics, Socials i Culturals de la mateixa data.

- Esta Declaracio considera que l’assimilacio - entesa com l’aculturacio - en

ningun cas ha de ser forçada o induida, sino resultat d’una opcio plenament lliure. - Esta Declaracio es basa en el principi de que els drets de totes les comunitats

llingüistiques son iguals i independents de la consideracio juridica o politica de llengües oficials, regionals o minoritaries.

- Esta Declaracio exclou que una llengua puga ser considerada propia d’un

territori unicament pel fet de ser l’oficial de l’Estat o de tindre tradicio de ser utilisada dins d’este territori com a llengua administrativa o de certes activitats culturals.

Entre el principis generals del titul primer de la Declaracio, compost pels articuls que van del 7 al 14, podem constatar:

- Totes les llengües son l’expressio d’una identitat colectiva i d’una manera

distinta de percebre i de descriure la realitat, per tant, hem de dispondre de les condicions necessaries per al seu desenroll en totes les funcions.

- Cada llengua es una realitat constituida colectivament, i es en el si d’una

comunitat on se manifesta com un instrument de cohesio, identificacio, comunicacio i expressivitat creadora.

112

- Tota comunitat llingüistica te dret a codificar, estandarisar, preservar, desenrollar i promoure el seu sistema llingüistic, sense interferencies induides o forçades.

- Esta Declaracio considera inadmissible les discriminacions contra les

comunitats llingüistiques basades en el seu grau de sobirania, situacio social, economica, o qualsevol atra, aixi com el nivell de codificacio, actualisacio o modernisacio que han alcançat les seues llengües.

- En l’ambit politic, tot home te dret a desenrollar totes les activitats en la

seua llengua, si es llengua propia del territori on residix. - Els ciutadans tenen dret d’accedir al coneiximent de la llengua propia del

territori on habita.

Els principis del regimen llingüistic general del titul segon de la Declaracio, on estan compresos els articuls que van del 15 al 52, i que estan classificats en VI seccions, dictaminen sobre qüestions relacionades o que afecten a:

I . L’Administracio publica o orguens oficials. II. L’Ensenyança. III. Onomastica. IV. Mijos de comunicacio i noves tecnologies. V. Cultura. VI. Ambit socioeconomic. El Document conté tres disposicions adicionals. La primera disposicio adicional dispon que els poders publics han de pendre

totes les mides oportunes per a l’aplicacio dels drets proclamats en dita Declaracio en el seu ambit d’actuacio. I dictamina, que s’habiliten fondos internacionals d’ajuda a l’eixercici dels Drets Llingüistics en les comunitats que no disponguen de recursos economics suficients. Aixi mateix, s’afirma que els poders publics han d’aportar el soport necessari per a la codificacio, la transcripcio escrita, l’ensenyança de les llengües de les diverses comunitats i la seua utilisacio en l’administracio.

El Document recull dos disposicions finals. En la primera de les dos disposicions finals es propon l’institucio del Consell

de les Llengües en el sí de les Nacions Unides. Per tant, correspon a l’Assamblea General de les Nacions Unides la creacio i definicio d’este consell, aixi com de les persones que l’hauran de compondre i la creacio de l’organisme de Dret Internacional que ha d’amparar a les comunitats llingüistiques en el drets reconeguts en la dita Declaracio.

113

NOTES BIBLIOGRAFIQUES 1 RIQUER, M. de, “Nota preliminar”, Història de la literatura catalana. Vol. I. Barcelona, 1980, p. 13. 2 Vegeu, COLÓN, Germà, El lèxic català dins la Romània. Valencia, 1993. Anteriorment, esta obra havia segut publicada en castella en el titul, El léxico catalán en la Romania, per l’editorial Gredos de Madrid. 3 Podriem estudiar, aiximateix, els italianismes de l’espanyol, Cfr. ELH, II. pp 263-305. 4 Colección de documentos inéditos del Archivo General del Reino de Valencia, text publicat per Joaquín Casañ y Alegre. Valencia, 1894, pp. 78-79; tambe ho recull Germán Colón en El lèxic català dins la Romània Valencia, 1993, p. 159-160. 5 RUBIO GARCÍA, L. Reflexiones sobre la lengua catalana. Departament de Filologia Romanica. Universitat de Murcia, 1977, p.117. 6 VALLVERDÚ, F. Sociología y Lengua en la Literatura Catalana. Madrid, 1971, pp. 163-164. 7 COLÓN, Germà, “Homenatge a Pompeu de Fabra”, en l’Universitat de Barcelona, el 5 d’octubre de 1982. 8 Diccionari Català-Valencià-Balear. Tom I. A-Arq. Mallorca, 1930. Introduccio, I-II. Cita constatada per RUBIO GARCÍA, L. Reflexiones sobre la lengua catalana. Departament de Filologia Romanica. Universitat de Murcia, 1977, p. 95). N’hi ha noves edicions. Per eixemple, en les edicions fetes, en Palma de Mallorca, els anys 1968 i 1980, que havem consultat, arrepleguen una “Introduccio” que es un resum historic de l’obra del Diccionari, redactada en la firma de Francesc de B. Moll, i no apareix esta cita, puix ha segut suprimida. 9 MOLL, F. de B. Gramàtica Catalana, tom I. Madrid, 1962, p. 6. 10 Vegeu, SANCHIS GUARNER, M. Gramatica Valenciana. Valencia, Valencia, 1950; i La llengua dels valencians. Valencia, 1967. Existixen mes edicions. 11 FABRA, Pompeu, Converses Filológiques , vol. X. Barcelona, 1956, pp. 56-57. 12 Cfr. FULLANA MIRA, L. Ortografia Valenciana. Valencia, 1932. 13 FULLANA MIRA, L. Ortografia valenciana. Valencia, 1932, p. 9. Cfr. Del mateix autor, Gramática elemental de la Llengua Valenciana. Valencia, 1915 i Estudi sobre Filologia Valenciana. Lo Rat Penat- Revista. Reproduccio facsimil. Valencia, 1980. 14 Citat per RUBIO GARCÍA, L. Reflexiones sobre la lengua catalana. Departament de Filología Romanica. Universitat de Murcia, 1977, pp. 108-109. 15 CASP I VERGER, X. Idees en memòria de Nicolau Primitiu. Conferencia pronunciada en motiu de la clausura dels cursos de llengua i lliteratura valenciana de Lo Rat Penat, el dia 18 de juny de 1972. Valencia, 1973, p. 21. 16 GUINOT I GALÁN, J. Mª. Les normes “del 32” i l’unitat de la llengua. Conferencia pronunciada en “Lo Rat Penat”. Valencia, 1983, p. 12. Cfr. ademes, Fonetica de la llengua valenciana. Valencia, 1984. Gramatica normativa de la Llengua Valenciana. Valencia, 1987. La Llengua Valenciana, hui. Estudi sintetic. A.CV. Serie Filologica, num. 3. Valencia, 1988. “Valencià i catala comparats”. A.CV.

114

Serie Filologica, num. 4. Valencia, 1989. Morfologia historica de la Llengua Valenciana. RACV. Serie Filologica, num. 7. Valencia, 1991. Lexicologia valenciana. (Factors de caracterisacio). RACV. Serie Filologica, num. 14. Valencia, 1994. “La llengua valenciana entre els sigles XVI i XVII (un capitul de l’historia de la llengua valenciana)”. Revista de Filologia Valenciana, num. 1. Valencia, 1994, “Les preposicions “per” i “per a”, en la llengua valenciana”. Revista de Filologia Valenciana, num. 2. Valencia, 1995. “Algunes particularitats de la sintaxis valenciana”. Revista de Filologia Valenciana, num. 3. Valencia, 1996. “Fonetica verbal del valencià”. Revista de Filologia Valenciana, num. 4. Valencia, 1997. 17 FABRA, Pompeu, text citat per PÉREZ MORAGÓN, Les normes de Castelló. Valencia, 1982, p. 66, i recollit, tambe, per SARAGOSSÀ, A. Passat; present i futur de les Normes Ortografiques de Castelló (1932), p. 44. Valencia, 1998. 18 FABRA, P. text citat per PÉREZ MORAGÓN, Les normes de Castelló. Valencia, 1982, p. 66, i recollit, tambe, per SARAGOSSÀ, A. Passat; present i futur de les Normes Ortografiques de Castelló (1932), pp. 44-45. Valencia, 1998. 19 FABRA, P. La llengua catalana i la seua normalització. Barcelona, 1980, pp. 147-148. Edicio preparada per Francesc Vallverdú. Per a constrastar estes afirmaciones, respecte a la llengua valenciana, es podria consultar les obres citades de J. Mª Guinot i Galán. 20 Cfr. SARAGOSSÀ, A. El Valencià del futur: una contribució ideológica. Benicarló, 2000. 21 Cfr. MARÍAS, J. El uso lingüistico. Edit. Columba,1966, pp. 23-24. 22 Cfr. LÓPEZ DEL CASTILLO, Ll. Llengua standard i nivells de llenguatge. Barcelona, 1976. 23 Cfr. JESPERSEN, O. Humanidad, Nación, Individuo. Buenos Aires. 24 GARCÍA BERRIO, A. “Ideas lingüísticas en las paráfrasis renacentistas de Horacio”. Homenaje al profesor Múñoz Cortés. Murcia, 19976-1977. Tom I, p. 181. 25 Cfr. MARÍAS, J. El uso lingüístico. Edit. Columba,1966, pp. 23-24. 26 ROIG, Andrés, Ética del poder y moralidad de la protesta, 1988; citat per GARCÍA GÓMEZ, E. “Equívocos sobre la lengua y la cultura”. Levante. El Mercantil Valenciano. 10 de giner de 2001, p. 43. 27 Cfr. LÓPEZ I VERDEJO, V. Les normes de l’Academia o normes ortografiques d’E Puig. Serie Filologica, num. 19. Valencia, 1998, pp. 11-15. Vegeu, del mateix autor, La filosofia llingüistica de Carles Salvador, Lluïs Revert i Josep Giner. Discurs llegit el dia 25 d’abril de 2001 en la seua recepcio com a academic de numero en la RACV, i la “Contestacio” al dit discurs de J. COSTA CATALÀ. 28 HUDSON, R. A. Sociolingüística. Barcelona, 1981, pp. 41-44. 29 Cfr. GUINOT GALÁN. J. Mª. La llengua valenciana hui. Estudi sintetic. Serie Filologica, num. 3. RACV. Valencia, 1988, pp. 22-24. 30 Cfr. ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA. Ortografia de la Llengua Valenciana. 1ª edicio. Valencia, 1977, 2ª edicio. Valencia, 1981. Existix un atra edicio feta per l’Ajuntament de Valencia, en 1994, Ortografia de la Llengua Valenciana de la Real Academia de Cultura Valenciana. Ibidem, ACV. Documentacio formal de l’Ortografia de la Llengua Valenciana. Valencia, 1981. 31 Esta normativa va tindre una “adhesio popular” per part de personalitats i institucions, en un acte celebrat en el Monasteri de Santa Maria d’El Puig el dia 7 de març de 1981, intervenint diversos

115

membres en representacio de grups culturals de tot el territori valencià. Ortografia que fon oficialisada per mig de la seua adopcio per la Comissio Mixta de Bilinguisme, i que es publicà en lleugueres modificacions, acceptades per la Real Academia de Cultura Valenciana, en el titul de Normes de la Conselleria d’Educacio del Consell Valencià. L’estudi que recolzà la normativa de la RACV aparegue en 1981, baix el nom de Documentacio formal de l’Ortografia de la Llengua Valenciana. El 4 de març de 2001, per a celebrar el vint aniversari de les Normes d’El Puig, tingue lloc un acte commemoratiu en el mateix Monasteri, en el que s’oficià una missa, es colocà una placa, es va a llegir un escrit, i es pronunciaren diversos parlaments. A l’acte asistiren, entre unes atres personalitats, el President-Deca de la RACV, Xavier Casp, i alguns academics de dita Institucio - Gómez Bayarri, Gil Barberá, Costa Català -, el President de Lo Rat Penat, Enric Esteve, membres del Consell Valencià de Cultura - Josep Boronat i L. Penyarroja -,i representants de la “Plataforma Normes d’El Puig”, qui foren fonamentalment els qui ho organisaren, i que elaboraren un “Manifest per l’identitat i l’idioma valencià”, i portaren una campanya per tal d’arreplegar de nou firmes per a presentar una interpelacio parlamentaria per a derogar la Llei de creacio de la AVLL. 32 Diari Levante, 11 de decembre de 2000, p. 17. Teories espostes en una conferencia pronunciada en l’Universitat de Girona, titulada Història de l’estàndar oral, resenyada en el Diari de Girona. 33 COSERIU, Eugeni, Sincronía, diacronía e historia. El problema del cambio lingüístico. 2ª ed. Madrid, 1973, p. 11-12. 34 COSERIU, E. Sincronía, diacronía e historia. El problema del cambio lingüístico. 2ª ed. Madrid, 1973, pp. 238- 283. 35 Cfr. MARTINET, A. Economía de los cambios fonéticos. Tratado de fonología diacrónica. Madrid, 1974. 36 LABOR, W. “La evolución interna de las reglas lingüísticas”. Dins de l’ensaig Cambio lingüístico y teoría generativa, editat per STOCKWELL, R.P. i MACAULAY, R.K.S. Madrid, 1977, pp. 146-232. 37 Fon adoptada pel Comite de Ministres en la 478 reunio dels delegats dels ministres el 25 de juny de 1992 i firmada el 5 de novembre del mateix any en Estrasburg. En 1994 havien signat la “Carta” els següents 13 països: Austria, Chipre, Dinamarca, Finlandia, Alemanya, Hongria, Leichtenstein, Luxemburg, Malta, Noruega, Holanda, Espanya, Suïssa. Els estats de Noruega (10-11-93), i de Finlandia (9-11-94) ratificaren tambe la “Carta” pero fent-la compatible en la seua llegislacio nacional. 38 Vegeu, MARÍ, Isidor, Plurilingüisme europeu i la llengua catalana. Universitat de Valencia. 1996. 39 Vegeu, COBARUBIAS, J. “Planificación lingüística y planificación de la identidad en sociedades multilingües”, dins Hombre y cultura. Reflexiones sobre nuestro mundo cultural. Universitat de Deusto, 1988. 40 Vegeu, SIGUAN I SOLER, M. España plurilingüe. Madrid, 1992.Tambe es autor d’un informe per a l’Unión Europea sobre les minories llingüistiques del sur d’Europa, i ha colaborat en l’enquesta del CIS sobre Conocimiento y uso de las lenguas en España (1994). 41 Vegeu, SIGUAN, Miquel, “Unitat d’Europa i pluralitat de llengües” en L’Europa de les llengües. Barcelona, 1999. 3ª edicio, pp. 201-214.

116

VIII. EL MARC JURIDIC DEL DOMINI LLINGÜISTIC VALENCIÀ

1. LA CONSTITUCIO ESPANYOLA Aprovada la Constitucio Espanyola per les Corts, el 31 d’octubre de 1978, es

posaven les bases que, posteriorment, permeterien regular la situacio juridica de les llengües de l’Estat Espanyol, diferents de la castellana.

L’articul 3 del titul preliminar de la Constitucio senyala en els seus tres

apartats: 1. El castella es la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols

tenen el deure de coneixer-la i el dret a usar-la. 2. Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives

Comunitats Autonomes d’acort en els seus Estatuts. 3. La riquea de les distintes modalitats llingüistiques d’Espanya es un

patrimoni cultural que sera objecte d’especial respecte i proteccio. L’enunciat d’este tercer articul consagra l’oficialitat del castella en tot l’Estat

Espanyol i establix l’obligatorietat de coneixer dit idioma i el dret d’usar-lo. Ara be, tambe possibilita que les atres llengües oficials de l’Estat siguen

igualment oficials en les seues Comunitats Autonomes, previa regulacio i aprovacio dels seus Estatuts d’Autonomia.(1)

2. L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, aprovat per la Llei

Organica 5/1982, de 1 de juliol -publicada en el Bolleti Oficial de l’Estat, numero 164 de 10 de juliol - contempla la qüestio llingüistica en l’articul 7, on s’establix:

1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el

castella. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los. 2. La Generalitat valenciana garantisarà l’us normal i oficial de les dos

llengües i adoptarà les mides necessaries per a assegurar el seu coneiximent. 3. Ningu podra ser discriminat per rao de la seua llengua.

117

4. S’otorgarà especial proteccio i respecte a la recuperacio del valencià 5. La llei establirà els criteris d’aplicacio de la llengua propia en

l’administracio i en l’ensenyança. 6. Per mig de llei es delimitaran els territoris en els quals predomine l’us

d’una i una atra llengua, aixina com els que poden exceptuar-se d’ensenyança i de l’us de la llengua propia de la Comunitat.

L’Articul 3.2 de la Constitucio Espanyola de 1978 permet que el valencià

torne a ser la llengua oficial de l’actual Comunitat Valenciana. El seu us oficial compartit en el castella ha segut regulat per la "Llei d’Us i Ensenyament del Valencià".(2)

3. LLEI D’US I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ La Llei 4/1983, de 23 de novembre garantisara la normativa llegal en els

ambits oficials, aixi com en l’ensenyança i en els mijos de comunicacio social.(3) Esta Llei se fonamenta en l’articul 148. 1.17 del text constitucional que

establix que les comunitats autonomes podran assumir competencies en materia de foment de la cultura, conreu i ensenyança de la llengua propia de la Comunitat Autonoma. Aixi mateix, en l’apartat numero 3 de l’articul 20 de la Constitucio Espanyola, se dispon la futura regulacio, previ dictamen d’una llei de l’organisacio i control parlamentari dels mijos de comunicacio social de dependencia publica.

Es deu garantisar l’acces a aquells grups socials i politics significatius,

respectant el pluralisme de la societat i de les diverses llengües de l’Estat Espanyol. Sense dubte, com digue l’Hnble Sr. Conseller de Cultura, Educacio i Ciencia,

En Ciprià Ciscar i Casabán, en discurs de presentacio del proyecte de la "Llei d’Us i Ensenyament del Valencià", davant les Corts Valencianes, el 17 de novembre de 1983: (...) esta llei te una significacio transcendental per al poble valencià. Tal vegada, siga el pas mes important que pogam donar en el proces del nostre retrobament com a poble.

Dins d’este proces juridic del domini llingüistic valencià, hem de tindre

present que el valencià es cosa de tots els valencians, el parlen o no. I la seua recuperacio i dignificacio ha de ser tambe cosa de tots. El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana, ha d’arribar a ser l’element d’identificacio i vehicul quotidia de nostra cultura i de les nostres relacions humanes.

Justificada la necessitat de regular l’ensenyança del valencià en un text

llegislatiu, tenim el deure de recuperar-lo com a llengua historica i propia de nostre poble, del qual constituix la mes peculiar senya d’identitat, i retornar-lo a la categoria i dignitat que mereix, puix la nostra situacio sociollingüistica exiguix una actuacio

118

llegal que permitira acabar en la seua postracio i propiciar l’us per tal de conseguir l’equiparacio total en el castella, i superar la relacio de desigualtat que es dona entre les dos llengües oficials de la nostra Comunitat Autonoma. Per a alcançar este objectiu fonamental es varen prendre les mides que es requerien, en eixe moment, per a impulsar l’us del valencià en tots els ambits de la nostra societat, especialment en l’administracio i en l’ensenyança, que han de ser considerats els vehiculs dinamisadors de la seua recuperacio.

Dita llei hauria de garantisar l’us normal i oficial de les dos llengües i otorgar

la proteccio i respecte que mereix la recuperacio del valencià, aixi com la delimitacio de les zones llingüistiques i els criteris per a l’aplicacio del valencià en l’Administracio.

Partint dels principis inspiradors de la Llei, el text conté un ampli preambul,

un titul preliminar i cinc tituls llegals, tres disposicions transitories, una disposicio derogatoria i dos disposicions finals, i els tituls contenen numerosos articuls que desenrollen el contingut llegal.

Les rubriques dels tituls venen nomenades en els següents enunciats: Titul Preliminar. Principis generals. Els objectius especifics son arreplegats entre els principis generals, i son: a) Fer efectiu els drets de tots els ciutadans a coneixer i usar el valencià. b) Protegir la seua recuperacio i garantisar l’us normal i oficial. c) Regular els criteris d’aplicacio del valencià en l’Administracio, mijos de

comunicacio i ensenyança. d) Delimitar els territoris en els quals predomine l’us del valencià i del

castella. e) Garantisar, d’acort en els criteris de gradualitat i voluntarietat, el

coneiximent i l’us del valencià en tot l’ambit territorial de la Comunitat Valenciana. Els cinc tituls de la Llei parlen i regulen les següents qüestions: Titul Primer. De l’us del valencià. Titul Segon. Del valencià a l’ensenyança. Titul Tercer. De l’us del valencià en els mijos de comunicacio social. Titul Quart. De l’actuacio dels poders publics. Titul Quint. Dels territoris predominantment valenciaparlants i castella-

parlants. Del desenroll d’esta llegislacio encaminada a la potenciacio i revitalisacio del

valencià es poden traure certes consideracions sociollingüistiques:

1. La realitat sociollingüistica del valencià ha experimentat progressos des de l’aplicacio d’este cos llegal. En els ultims anys s’observa una lenta recuperacio del

119

prestigi del valencià, i el retroces d’us d’esta llengua ha canviat d’inercia. Podem aventurar fonamentades esperances sobre una revitalisacio de la propia llengua, a pesar de les serioses dificultats que pot trobar i de la lentitut dels alvanços.

2. El coneiximent del valencià a través d’una ensenyança reglada d’este

idioma està arribant als escolars en tots els nivells educatius. L’aplicacio de la "Llei d’us i ensenyament del valencià" garantisarà l’alfabetisacio de les noves generacions d’alumnes valencians. De manera progressiva i paralelament s’està implantant una inversio llingüistica que no sols permet coneixer l’idioma sino tambe rebre tots els coneiximents en valencià. Ara be, la generalisacio d’este proces es encara desigual.

3. El coneiximent de la llengua, tant oral com escrita, favorirà la consciencia

idiomatica i les peculiaritats de la Comunitat Valenciana, i pot convertir una llengua que estava en estat de postracio en una llengua culturalment vehicular. Qüestio que es posa de manifest en l’increment del seu us en tots els ambits socials i en la multiplicacio de publicacions lliteraries, d’investigacio i cientifiques en dita llengua. La reivindicacio llingüistica està condint en la societat valenciana.

4. El bilingüisme valencià-castella ha de ser un objectiu en uns anys o

generacions, sense que es done discriminacio de ningu dels dos idiomes oficials en la Comunitat Valenciana. Hui per hui, es evident que la llengua valenciana es de les dos la que te menys consistencia social. El castella està en situacio ventajosa. Per aixo, des de les institucions deuen donar-li mes soport, prestigiar-la i incrementar el seu us. D’esta manera se potenciaria la llealtat llingüistica cap al valencià, se frenaria el proces de substitucio llingüistica i perdua de funcionalitat de l’idioma propi valencià, i evitarien que la seua utilisacio quedara reduida a l’ambit familiar, ambients rurals i a actuacions puntuals.

5. Fins ara, el llarc proces de castellanisacio de la societat valenciana,

favorida actualment pel poder dels mijos de comunicacio, l’administracio i el mimetisme que genera l’actitut llingüistica de les capes socials dominants ha incidit en els habits llingüistics dels valencians.

6. La recuperacio del valencià ha de significar l’autoafirmacio colectiva del

sentiment de valencianitat. La seua revitalisacio es necessaria. Actualment, un percentage importantissim de poblacio nomes usa el castella i desconeix o li costa molt entendre el valencià. Una actuacio adeqüada i progressiva, sense suspicacies i entroncada en les nostres arraïls pot fer viable la nostra normalisacio llingüistica des de postulats autoctons.

7. La desllealtat llingüistica de les classes dominants valencianes i

l’implantacio generalisada com a llengua de cultura i administrativa del castella, al nivell estatal, havien insensibilisat a l’opinio publica valenciana. Ademes, les pautes de conducta llingüistica de gran part de la burguesia urbana i terratinent, i sectors de classe mija, han segut mes proclius a l’us del castella. Tambe l’existencia d’illots castellanofons en arees metropolitanes i pobles situats a l’entorn de les grans ciutats han contribuit a l’abando del valencià. Estes circumstancies descrites no favorien

120

l’integracio llingüistica de la poblacio immigrant i l’estimul per recobrar l’us de nostra llengua vernacula.

S’havia arribat a l’extrem de que sectors poblacionals oblidaven que gran part

de la documentacio dels archius valencians està escrita en dita llengua. Fins fa uns anys, la llengua valenciana es trobava en una greu situacio que paulatinament se va superant.

Podem sintetisar estes apreciacions en les següents consideracions: a) L’actitut dels valenciaparlants. N’hi ha que potenciar l’actitut individual de sentir la necessitat real de fer us

del valencià. Actualment, es pot desenrollar qualsevol activitat quotidiana en el nostre domini llingüistic en nostra llengua vernacula, en el marc autonomic valencià. El bilingüisme de molts valencians nos du a canviar freqüentment de llengua quan el nostre interlocutor ens parla en castella, encara que conega i entenga el valencià. Esta norma de comportament llingüistic fa que reste interes i voluntat de deprendre el valencià, al renunciar intencionadament els valenciaparlants a expressar-se en la seua llengua materna.

b) La predisposicio dels castellaparlants. Es convenient que els castellaparlants, conscients de les ventajes que te el

coneiximent i practica de les dos llengües, haurien de fer l’esforç d’intentar parlar tambe en valencià sempre que els siga possible, per tal d’intentar millorar l’aprenentage i la seua expressio en l’atra llengua oficial de la nostra Comunitat, donada l’incentivacio que se li otorga en l’acces a molts llocs de treball i en la comunicacio en la vida real.

c) El paper que han d’eixercir les institucions publiques i mijos de

comunicacio. Les institucions publiques, l’administracio i autoritats han de servir

d’eixemple i prendre una actitut favorable mediant la practica de la normalisacio llingüistica en la finalitat de restituir la llengua. Mentres que no es generalise a tota la poblacio la pretesa normalisacio llingüistica, per convenciment personal, el bilingüisme sera incomplet. Potenciar la riquea llingüistica dels valencians es expandir la nostra cultura i el sentiment de valencianitat.

Indubtablement, el marc llegal actual que nos havem donat els valencians favorix la recuperacio i l’equiparacio de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana. Ara be, els objectius marcats no estan conseguint-se. ¿Quins son els motius? Podriem formular-nos entre uns atres els següents interrogants: ¿Falta fermea en la voluntat politica de les institucions valencianes? ¿S’ha produit una dissociacio entre lo que s’ensenya i lo que es parla? ¿Es el pur valencià lo que transmeten els mijos de comunicacio autonomics? ¿Nos creguem, suficientement, la

121

nostra consciencia idiomatica propia i diferenciada? ¿Les institucions viuen d’esquenes a la realitat sociollingüistica valenciana?, etc.

4. DICTAMEN DEL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA (CVC) I LLEI

DE CREACIO DE L’ACADEMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. (AVLL) Arreplegant el sentir de molts valencians, des de les nostres Corts

autonomiques, s’encarregà al CVC l’elaboracio d’un Dictamen sobre la situacio llingüistica valenciana, en la finalitat de donar solucio al problema de la llengua en la Comunitat Valenciana i per tal d’alluntar les qüestions llingüistiques de l’esfera politica. Dictamen que fon aprovat el dia 13 de juliol de 1998 en el vot favorable dels consellers proposts pel PP i PSOE, - que havien consensuat el Dictamen, - l’abstencio dels consellers proposts per EU-Els Verts i el vot en contra dels dos consellers designats per UV i d’un conseller triat a proposta del PP.

El text complet del Dictamen sobre lo que s’ha nomenat "conflicte llingüistic

valencià" consta de: 1. Antecedents, 2. Competencies del Consell Valencià de Cultura en la materia, 3. Les consultes sobre la materia del Dictamen, 4. El Dictamen propiament dit.

El Dictamen, propiament dit, fetes les consideracions preliminars i consignats

els antecedents, dictamina sobre les següents qüestions. a) Sobre la situacio social del valencià i el seu us. b) El nom, la naturalea i la codificacio del valencià. c) L’ent de referencia normativa. d) Consideracio final. S’han fet diferents i opostes apreciacions sobre l’elaboracio i el contingut del

Dictament, arreplegades en els mijos de comunicacio, tant a nivell valencià com estatal.

El dia 25 de juny de 1998 el diari “Levante-El Mercantil Valenciano” (EMV)

fea constar que el president Eduardo Zaplana i el lider del PSPV, Joan Romero, pactaren un text que fon presentat a la ponencia del Consell Valencià de Cultura sobre la naturalea de la llengua autoctona. El document aludix vagament a l’unitat de la llengua al dir que el valencià forma part del sistema llingüistic propi dels territoris hispanics de l’antiga Corona d’Arago. Mentres UV apelava al debat per a donar entrada a la normativa ortografica de la RACV en el Diari Oficial, el president del CVC, Santiago Grisolía, estava convençut que la semana vinent, els membres de l’Institucio ya haurien acabat la labor encomanada per les Corts Valencianes.

El diari “Las Provincias”, de 27 de juny de 1998, arreplega unes declaracions

del qui era en eixe moment President de les Corts Valencianes i President d’Unio Valenciana, Hector Villalba, en les que declara que te la sensacio de que eixe document base que està confeccionant el CVC en la finalitat de conseguir un acort,

122

sobre el conflicte llingüistic valencià, no satisfa les expectatives que les Corts posaren en dit orgue quan li encarregaren l’elaboracio d’un dictamen. I afirmà que creu que el document del CVC sobre la llengua no resoldra el problema.

El “Levante-El Mercantil Valenciano”, de 5 de juliol de 1998, titulà en

primera pagina que "El Consell de Cultura conseguix el pacte sobre la llengua en el rebuig d’EUPV i UV". I constata que el document fa una referencia implicita a l’unitat de la llengua i accepta les "Normes del 32" com a punt de partida per a la "normativisacio". El terme "valencià" per a designar la llengua propia de la Comunitat Valenciana no tindra caracter excloent.

Dita prensa afirmà que l’acort tingue una bona acollida per part dels partits

politics Bloc Nacionaliste Valencià i de Nova Esquerra. Aixi mateix, la Generalitat de Catalunya va lloar l’acort.

El diari “Las Provincias”, de 14 de juliol de 1998, proclamà que l’aprovacio

del dictamen obri una nova etapa per al futur del valencià. Fon un dia historic, en les seus tensions corresponents. Resaltà que "El CVC aprovà el dictamen sobre el valencià" i que este acort tanca el pas a l’Institut Interuniversitari i a l’Institut d’Estudis Catalans. Dit diari, publicà, en valencià, el text complet del dictamen propiament dit.(4)

El diari “Levante-El Mercantil Valenciano” (EMV), de 19 de juliol de 1998,

ya publicà un articul explicatiu firmat pels periodistes E. Aigües i V. Romero que titularen "Los sastres del dictament", on s’expon i nomenen els politics que intervingueren en la suposta resolucio del conflicte llingüistic. En ell es diu que el pacte s’ha forjat en el triangul que engloba a dirigents politics de Madrid, Barcelona i Valencia i a personalitats de l’ambit universitari catala i valencià. El pacte ha necessitat de molts sastres. Aznar, Pujol, Zaplana i Romero movilisaren, en el seu moment, un eixercit de negociadors en l’ombra. Un atre politic, com el lider del Bloc Nacionaliste, Pere Mayor, han servit de pont per tal d’embastar un pacte politic considerat historic per alguns. Es parla tambe, de les estrategies de llarc alcanç i que els fils de l’acort llingüistic han segut moguts per interessos d’alta politica, constatant els noms de les personalitats que han tingut un pes mes decisiu en la negociacio de l’acort.

Uns mesos mes tart, en data de 24 d’agost, Hector Villalva, en entrevista

concedida a "Las Provincias", asseverava que "tenim la ferma voluntat de que l’Academia de la Llengua siga un element de defensa i potenciacio del valencià" i declarà que Unio Valenciana votarà en contra de l’aprovacio d’eixa Llei.

Les valoracions expressades en els dos diaris editats en la ciutat de Valencia,

en eixe moment, foren molt diferents. La Llei de creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua (AVLL) es de 2

de setembre de 1998 i fon publicada en el DOGV del dia 16 del mateix mes i any. Era una conseqüencia del Dictamen, puix els parlamentaris l’unic que feren fon

123

donar estructura juridica a dita Llei. Tant el Dictamen com la propia Llei de creacio de l’AVLL estan redactats en

termens plens d’indefinicions, ambigüetats, perifrasis, circumloquis llingüistics, en una paraula confus, i dona peu a diverses interpretacions. I es va fer aixina, en premeditacio, ya que era el resultat de negociacions i pactes entre representants dels partits politics del PP i del PSOE.

De l’analisis de la Llei podem extraure les següents consideracions: 1. La mateixa denominacio de creacio d’este ent normatiu del valencià,

AVLL, entra en contradiccio en el propi Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, que reconeix clara i explicitament la denominacio unica de valenciana per a designar l’idioma propi de la nostra sobirana entitat politica i, en conseqüencia, este es el calificatiu mes identificatiu i el que està reconegut en el nostre marc institucional; ademes es l’apelatiu mes congruent i fidel del sentir de la majoria dels valencians i el que millor identifica la nostra consciencia idiomatica singularisada. No obstant, ara en la nova Llei, s’establix que la dita denominacio no tinga caracter excloent. Es dir, que la nostra llengua vernacula podra ser denominada tambe en un atre gentilici.

Esta Llei de creacio de l’AVLL no desenrolla l’Estatut, sino que sent una

Llei de ranc inferior, pareix esmenar l’Estatut d’Autonomia i facilitar la despersonalisacio de la llengua valenciana, al pedre l’exclusivitat del nom estatutari "idioma valencià" en l’ambit institucional autonomic i permetre unes atres alienes denominacions.

2. La Llei de creacio de l’AVLL concedix la potestat normativa en materia

llingüistica ad este nou ent. 3. En el preambul de la Llei es parla de proces de castellanisacio del

valencià, pero no es fa cap alusio al proces de catalanisacio llingüistica, cultural i, si fora viable, politica de les terres valencianes, baix l’entelequia dels nomenats "Països catalans", "La Catalunya del Sur", o "Territoris catalafons".

4. En varis paragrafs del preambul s’aludix a la normativa ortografica de les

"Normes del 32" o de "Castello", pero en cap ocasio se fa referencia a les "Normes d’El Puig" o de la "RACV", com se despren de les afirmacions contingudes en la Llei:

"L’any 1932 es firmaven les normes ortografiques dites de Castello, seguides

durant quaranta anys sense problemes pels lliterats valencians". I a continuacio, sense nomenar les Normes ortografiques de la RACV, es senyala: "Posteriorment, des dels anys setanta, esta normativa ha segut constestada per sectors culturals i politics".

Mes abans s’afirma que "Les nomenades Normes de Castello son un fet

124

historic que constituiren i constituixen un consens necessari. El Consell Valencià de Cultura reivindica l’esperit de l’acort que les feu possible l’any 32 i enten que eixes normes han segut el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativacio consolidada de la nostra llengua propia".

I dictamina taxativament, referint-se a les "Normes del 32", que "es un

patrimoni llingüistic a preservar i a enriquir per l’ent de referencia normativa que es propon en l’apartat que seguix. L’ent es basarà en la tradicio lexicografica i lliteraria i la realitat llingüistica genuïna valenciana".

D’estos asserts es deduix quin sera el punt d’arrancada de la futura normativa

llingüistica, i se reflexa la preferencia, "a priori", d’una normativa utilisada per uns sectors culturals i administratius, respecte a una atra, igualment justificada i que ha arraïlat en la nostra societat, i que es seguida per uns atres sectors d’intelectuals valencians.

Al respecte han sorgit varies preguntes: ¿qui son els que han seguit i utilisen

actualment i de forma extricta les verdaderes "Nomes del 32"?. Els qui diuen que les usen ¿no ho fan de forma adulterada? ¿No sera un eufemisme per tal d’implantar les de l’Institut d’Estudis Catalans? ¿Per que l’oblit de l’ortografia valenciana llegitimada per la RACV?, etc.

Hem de recordar que en la "Declaratio" introduida en les "Bases del 32" es fa

constar que simplement es un acort transaccional, i se manifesta que les autoritats filologiques que les firmen mantenen els seus punts de vista cientifics, i s’afegix que les noves generacions hauran d’anar rectificant i millorant el sistema ortografic.

5. En quant l’orige i naturalea de la llengua valenciana, dita Llei, no

contempla el valencià com a una senya privativa de nostre ambit historic i institucional autonomic. No fa referencia a sa procedencia llatina, ni a que siga una llengua romanica, sino que senyala utilisant un circumloqui: "el valencià, idioma historic i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüistic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispanics de l’antiga Corona d’Arago reconeixen com a llengua propia".

¿Que significa simplement esta perifrasis?. Puix, la subordinacio encoberta

d’incloure el valencià dins del sistema llingüistic catala. 6. La solucio imposta al conflicte llingüiste valencià no contempla

objectivament la problematica i realitat actual en torn a la llengua valenciana. Representa una visio miope i parcial. Molts valencians dubten que esta via, tal com està tractada en la Llei de creacio d’este ent normatiu, puga solucionar el problema. La mateixa redaccio de les actes el CVC, Dictamen i Llei seguixen una normativa ortografica que s’ha aproxima a les normes adulterades del "32" o de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i per tant no reflexen la tradicio lexicografica de la realitat llingüistica genuïnament valenciana.

125

7. Es reconeix llegalment i implicitament el sistema d’endogamia en l’ent. Els components de l’AVLL seran 21 academics segons contempla la Llei. En el seu inici seran triats pels politics representats en les Corts. Posteriorment, els nous academics seran elegits per cooptacio. Conseqüentment, qui controle, inicialment, el grup majoritari marcarà la tendencia filologica de l’Organisme.

8. La Llei de creacio de l’AVLL aprovada en les Corts valencianes i

publicada en el DOGV ha inculcat algunes disposicions transitories que obligaven a l’eleccio dels 21 academics en un periodo maxim de 30 dies des de la seua aprovacio, i el posterior nomenanent dels seus membres pel President de la Generalitat en el determini de 15 dies. El motiu fon la falta de consens entre els dos partits majoritaris, PP i PSOE, que son els que portaren la negociacio, i sofriren les pressions exteriors que patiren. A pesar d’allo, constantment, manifestaren la seua voluntat d’acabar en el conflicte llingüistic i es culparen, reciprocament, de l’incompliment de la Llei i de no arribar a un consentiment.

El 1 de juliol de 2000, publicà el diari "Levante" que el Consell Valencià de

Cultura (CVC) denuncià l’incompliment de la Llei de creacio de la Academia Valenciana de la Llengua (AVLL), aprovada per les Corts fa casi dos anys. El CVC, en les observacions de la seua memoria corresponent a l’any 1999, instà al Consell a que desbloquege sa creacio. Dita llei fon aprovada en setembre de 1998. Donava un determini maxim d’un mes, des de la seua entrada en vigor, per a designar als academics, i a l’incomplir-lo s’estava infringint el precepte llegal al no posar-se en funcionament dita Academia Valenciana de la Lengua en el periodo establit. El 2 de juliol, el mateix diari, recull que els populars i socialistes s’acusen, mutuament, d’impedir l’eleccio dels 21 academics, creuant-se declaracions dels portaveus, el socialiste Antonio Moreno, la popular Rosa Maria Barrieras i el representant d’Esquerra Unida Joan Antoni Oltra. Cal recordar que les eleccions autonomiques celebrades a mitat de l’any 1999 otorgaren la majoria absoluta al PP.

Una resenya periodistica (5) califica de "exit politic absolut", en termens

d’eficacia i rendiment politic per al Partit Popular, l’estrategia del "pacte llingüistic" per tal d’acabar en el conflicte de la llengua que es viu en la Comunitat Valenciana. L’autora del treball, Aitana Guia, considera que la proposta tingue una finalitat electoralista i que fon una operacio mediatica, en un objectiu eminentment politic. Manté que el PP en tot moment reconeix el secessionisme llingüistic com una de les dos opcions llegitimes sobre el valencià. Aitana Guia cataloga la politica de la Generalitat Valenciana, dirigida pel PP, sobre la llengua de "seccesionista light anti-normalisacio", en l’objectiu de guanyar-li a Unio Valenciana l’iniciativa i protagonisme en materia llingüistica.

L’estudios de la llengua valenciana Joan Costa manifestava la seua opinio en un articul publicat el 11 de giner de 2001 en el "Diario de Valencia", (6) on senyalà que l’embossamenta i les continues obstruccions a les que es veu somes el proces de constitucio de l’AVLL deixen cada volta mes clara la seua inviabilitat. No es tracta d’incapacitat de dialec ni d’incompetencia politica per a un acort estable i permanent. Estan en mig uns principis.

126

Per a Joan Costa, el Partit Popular ha estat consentint i otorgant fins al llimit,

rallant en la possible inconstitucionalitat. Ha deixat que el llenguage supostament valencià de tots els organismes oficials, implantat sense ningun consens ni sintonia en la voluntat majoritaria popular per l’anterior partit en el govern, s’haja buidat progressivament del seu contingut valencià i s’haja omplit tot ell de terminologia, morfologia i sintaxis catalana. I encara mes, ha tolerat no solament que s’ensenye eixe llenguage en tots els nivells educatius de la Comunitat Valenciana com a un dialecte o modalitat del catala, com es mostra en molts llibres de text oficials, sino que ha mantingut el llenguage oficial durant els anys que du governant en la nostra Comunitat Autonoma, sense modificar ninguna llei, ni norma oficial establida, seguint la tendencia llingüistica marcada pels governs anteriors del PSOE.

Per aixo, no es d’estranyar que enfront d’esta ambigüitat i tebiea politica puga

claudicar una volta mes dels seus principis i actuar d’esquenes a la voluntat majoritaria dels seus votants, i configure una Academia de la Llengua, sense nom, que per motius diferents i enfrontats, diu Joan Costa, no vol ningu.

L’autor de dit articul comprén que el Sr. Zaplana, sent ell un castella-parlant,

li falte sensibilitat per a captar els fondos i sotils implicacions del problema llingüistic valencià.

Per la seua part, un document elaborat per la direccio del PSPV i que segons

fonts parlamentaries ya tenia el president Zaplana en les seues mans, deixava clara la postura de dit partit en relacio en el nou orgue normatiu, i constata que L’Academia Valenciana de la Llengua no es tant important com la promocio i normalisacio del valencià.

Els socialistes sostenen que per a incentivar l’us de la llengua es prioritari

dissenyar una politica llingüistica des de l’Administracio Autonomica que conseguixca elevar els nivells d’us del valencià. Els arguments socialistes justificaren l’aparent bloqueig en que es trobaven les negociacions sobre la composicio de l’orgue normatiu. Alguns socialistes consideren que no passaria res si l’AVLL no es constituira.(7)

La creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua s’ha venut com a

inevitable, com la solucio menys mala, consensuada pels dos partits majoritaris de l’arc parlamentari valencià: PP i PSOE. Una Academia que, com s’ha escrit, podria dur el lema de la RAE de la llengua, "limpiará, fijará y dará esplendor" a nostra singular manera de parlar. I s’ha fet, integrant en ella al numero de academics que fixa la Llei de creacio, per a que elaboren o compilen dictaments d’una atra ¿Academia? o, tal vegada, ¿d’un Institut?, aixo es lo que encara no saben; al que supeditaran la fonetica, el lexic, la morfologia, la sintaxis, l’ortografia per a codificar-la, de nou, oficialment, o be per a fer desapareixer la llengua que durant mes de 700 anys l’impur poble valencià fon formant, pulint, enriquint i ennoblint.(8)

Per a l’elaboracio i consensuar el "Dictamen" foren consultades 23 entitats

127

culturals i cientifiques; dotze partidaries de l’unitat de la llengua i onze que defenen l’autoctonia de la llengua valenciana. Els documents presentats per estes institucions, practicament, no foren tinguts en consideracio, i el "Dictamen" fon producte d’un pacte politic del PP i del PSOE sobre qüestions llingüistiques i historiques. El "Informe del Dictamen" va ser fruit d’un pacte ambigu i polisemic que permet tot tipo d’interpretacions.

La creacio de l’AVLL podra omplir un buit llegal i establir l’autoritat

llingüistica encarregada de regular el valencià en els ambits competencials de la Generalitat Valenciana.

En un manifest aprovat per la Junta General de l’Institucio de la Real Academia de Cultura Valenciana el 15 de decembre de 2000, ratificant lo dit ya en 1998, fea publica, de nou, la seua postura sobre la no constituida, en eixe moment, Academia Valenciana de la Llengua:

La Real Academia de Cultura Valenciana, atenta a una situacio de govern autonomic que motivava inquietuts respecte a l’actualitat publica de la llengua valenciana, va entendre que sent la llengua l’expressio mes intangible del poble com a tal, estava obligada a manifestar els principis que fan que la RACV siga poble del seu poble i en el seu poble: Valencia. Per aixo, el dia 11 de setembre de 1998 acordà fer public el manifest que puntualisava la postura decidida i ferma de les seues conviccions sustentades sobre els 85 anys d’investigacio i estudi, arreplegant documentacio pertinent. Com en estos moments s’està demostrant que aquelles circumstancies no foren simplement circumstancials, sino que se venen actualisant en desig de definicio, esta RACV proclama, en primer lloc, que la llengua valenciana no està en crisis ni ho ha estat mai, sino que ha vingut estabilisant-se en sa normal evolucio de llengua plenament viva, segle a segle de tots els segles de la seua historia. Es cert que sa condicio oficial ha sofrit i sofrix totes les alternatives politiques que s’han succeit en el nostre territori, pero no ha patit jamai l’abando del poble. Lo que ha estat i seguix estant en crisis - crisis ya cronica- es l’indecisio governamental per a otorgar l’autoritat llingüistica tal i com ho han decidit atres jerarquies conscients de la seua obligacio, sense inventar cap d’institucio, sino afirmant aquella que el poble reconeix i aprecia com a propia. Per tant, la RACV creu perfectament oportu ratificar els principis que feu publics en aquella ocasio, que son els següents:

I. La Real Academia de Cultura Valenciana afirma que la Llengua Valenciana, usual per a mes de dos millons d’habitants de la Comunitat Valenciana (sifra superior a la representada per unes atres llengües minoritaries d’Europa, com el vasc, el gallec, el maltes, l’islandes, el fines, etc.), es, conceptual, estructural i cientificament, una llengua autoctona, i ho es des d’una perspectiva genetica, geografic-politica, lliteraria, sociologica i propiament llingüistica.

128

Des dels punts de vista fonic, lexic, morfologic, sintactic i semantic, el valencià constituix un sistema llingüistic especific en el context de les llengües romaniques. Esta llengua, que es manifestà en esplendor en el primer Segle d’Or de les lletres hispaniques, ha experimentat, historicament, una evolucio irreversible, el fruit de la qual es la propia fisonomia de la nostra llengua valenciana actual.

II. Per a l’actualisacio de l’ortografia de la Llengua Valenciana, la RACV

assumix, com a punt de partida: les normes propostes pel P. Lluïs Fullana en 1915; les que, entre uns atres, firmà el mateix P. Lluïs Fullana en 1932; aixina com les anteriors a abdos. Estos antecedents, en la documentacio formal pertinent, constituixen la base de les normes propostes i assumides per la RACV en 1980; normes que la RACV ha enriquit en la codificacio lexica del seu Diccionari.

La RACV no pot acceptar la manipulacio de les normes ortografiques de 1932, substituides, a continuacio, per una normativa lexica i gramatical sancerament alienes al valencià.

III. La RACV, integrada en el Instituto de España i en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, considera que es l’institucio competent i llegitimada per a definir, des de fonaments historics i cientifics, les qüestions llingüistiques valencianes, aixina com les normes gramaticals que s’ajusten a la purea de la nostra llengua i a la seua realitat historica i actual. Esta competencia es correspon en l’establida, d’acort en les seues autoritats autonomiques, en les atres comunitats bilingües (Academies Vasca, Gallega, Institut d’Estudis Catalans, etc.) Com a llogica conseqüencia, la RACV no pot acceptar, en lo relatiu a la Llengua Valenciana, l’atribucio de competencies normatives a un organisme o institucio a on s’integren persones o entitats que no assumixquen la naturalea diferencial de la nostra llengua, en els

termens definits en el punt 1er d’esta declaracio.

La RACV hui nomes afig que, a mes de quantes raons exponga i puga expondre, seguix obedient a l’amor, indeclinable per conscient, a la llengua que els valencians, fidels al passat i al present que nos obrin el pervindre, la sentim i la sabem fertilment valenciana en l’infalible us del ser de cada dia.(9)

Les constants declaracions i reciproques acusacions entre els dos partits que van propiciar el pacte de creacio de l'AVLL, Partit Popular i Partit Socialiste, s’incrementaren en els ultims mesos de l'any 2000 i principis del 2001. Inclus uns atres partits com son el Bloc Nacionaliste i Unio Valenciana han expressat la seua postura respecte d’aixo.

El Bloc, formacio politica que a pesar de no tindre representacio

129

parlamentaria en les Corts Autonomiques en esta llegislatura, desija tindre protagonisme i aspira a eixercir-lo, per a lo qual va remetre, el passat mes de novembre del 2000, una carta als professors adscrits als departaments de filologia catalana de les universitats valencianes, en l’intencio de persuadir-los o convencer-los de la necessitat de crear l'ent llingüistic de l'AVLL. El seu l'objectiu es finalisar en la “situacio de conflictivitat permanent” entorn del valencià, fet que “impedix progressar en el seu us” i favorix l'expansio del castella.

En la carta, el Bloc Nacionaliste fa un prolix repas del proces d'aprovacio de

la Llei 7/1998 de 16 de setembre que regulà la constitucio de l'AVLL, i va expondre que se considerava un “observador interessat i preocupat”; acusà als partits majoritaris d'allargar el proces i tambe de poca responsabilitat i de negligencia.

La dita formacio politica va voler transmetre cert grau de tranquilitat a

l'estament universitari valencià que reiteradament ha mostrat una “reticencia prudent” quan no oposicio frontal davant del temor que es produira una “possibilitat secessionista” del valencià. El Bloc està convençut que la situacio actual es diferent de l'existent fa dos o tres decades i menys propicia per a que es produixca una conspiracio secessionista, perque a l'haver-hi impost la "Llei d’us i Ensenyament del valencià" en el sistema educatiu reglat, les noves generacions d'estudiants ya coneixen l'ortografia, gramatica i lexic normalisat segons les normes ortografiques consolidades de Castello o del 32. Per lo qual, la situacio, a principis del segle XXI, es mes favorable per a crear i posar en funcionament l'AVLL, com a ent normatiu del valencià.

El Bloc, en la seua missiva de tres folis d'extensio, pretenia expressar a un

sector del professorat universitari sa postura sobre l'AVLL i persuadir-lo per a que participe en la configuracio d'este ent normatiu de la llengua, sempre que la seua constitucio tinga l'aquiescencia de "l'Institut Interuniversitari".

La seua proposta instava a que es creara la dita Institucio. I considerava que la

situacio actual, si es dilatava, podia anar en detriment de l'us del valencià. Advocava per una AVLL dissenyada per politics pero sense politics, on la continuïtat dels seus membres no estiga subjecta a les fluctuacions dels resultats de les eleccions politiques de la Comunitat Valenciana.(10)

En un document elaborat pel PSPV i entregat al president E. Zaplana deixava

clara la postura de la dita formacio politica sobre este tema. En ell, justificava el bloqueig en que es trobaven les negociacions sobre la composicio de l'orgue normatiu de la llengua, i sostenia que no ocorreria res si l'AVLL no ixquera avant. Per als socialistes, l'AVLL no era tan important com la promocio i normalisacio del valencià. Antepongueren la promocio a la creacio de l'Academia.

Per la seua banda, el Partit Popular dia estar dispost a dialogar pero opinava

que la falta d'acort en el sí del PSPV respecte a si es el partit o l'Institut Interuniversitari de Filologia el que ha d'ocupar un paper preponderant impedix que es tanque el pacte.(11)

130

Sobre este mateix tema, el Secretari General dels socialistes valencians, J. I.

Pla, asseverà contundentment que “per a tindre una mala Academia Valenciana de la Llengua es millor no tindre cap”, i acusà al President de la Generalitat de propondre a membres sense els requisits cientifics continguts en la Llei de creacio del dit organisme.

El lider del PSOE-PSPV afirmà que consulta totes les propostes de membres

de l'Academia en l'Universitat, sense precisar respecte d'aixo res mes. Va afegir que “no es pot pretendre que formen part de l'AVLL persones que no saben ni parlar ni escriure valencià, encara que tinguen vasts coneiximents i siguen grans especialistes d'atres materies cientifiques.(12)

La replica d'E. Zaplana no es va fer esperar i en un acte academic

commemoratiu dels 500 anys de la concessio de la Bula Pontificia del Papa valencià Aleixandre VI, per la qual s'autorisava la creacio de l’Universitat - Estudi General de Valencia, celebrat en el Paranimf del carrer la Nau, davant d'un sector del mon universitari, de la politica i numeroses personalitats, el President de la Generalitat va demanar "una Universitat oberta, valenciana i universal per als proxims 500 anys", i reclamà a l'Universitat que "no pose mes barreres" en alusio al nomenament dels membres de l'AVLL. Per la seua banda, el rector Pedro Ruiz va rebujar qualsevol "mediatisacio del poder politic, social, religios o economic".(13)

Sense casi interval de temps, la prensa valenciana arreplegava que el PSPV

portarà a les Corts el pacte per la llengua si E. Zaplana no tanca una AVLL seriosa. L'objectiu dels socialistes era evitar que el PP seguixca eludint el debat de la normalisacio llingüistica. Consideraven que l'eixecucio de la Llei 7/1998 de 16 de setembre de creacio de l'AVLL tenia un terme de caducitat. La demora en la solucio del conflicte i posada en funcionament d'este ent llingüistic normatiu de la llengua beneficiava, segons ells, als plans del President de la Generalitat.

Des de les files socialistes, es tenia consciencia que una AVLL, on els seus

membres complixquen els requisits prevists en la Llei de creacio, haura de dedicar-se a fomentar la normalisacio, i se suponia que fiscalisaria la politica llingüistica del Consell, i tendirà a favorir l'us i la dignificacio social del valencià.

J.I. Pla en una conferencia pronunciada en el "Club de Encuentros", aportà

diverses claus sobre l'estrategia socialista per tal d’evitar que el President de la Generalitat eludixca l'autentic debat sobre la normalisacio. Des del PSOE es va postillar de nou: si no crea en breu l'AVLL, portarém el pacte per la llengua a les Corts.

El seu Secretari General va advertir que el seu partit propondria a la resta de

les forces politiques valencianes un gran pacte per la llengua, fonamentat en l'exigencia del desenroll reglamentari de la "Llei d’us i Ensenyament" i va recomanar "imprimir un impuls a l'us del valencià en l'ensenyança, la seua potenciacio en els mijos de comunicacio i el soport decidit als moviments socials que defenguen en la

131

seua actuacio diaria la proteccio i foment de la nostra llengua". Acusà al president Zaplana de no tindre cap interes en la creacio de l'Academia de la Llengua i de presentar propostes que sap que els socialistes no acceptarien, perque l’Universitat mai els donaria el beneplacit.(14)

Davant de les acides i reiterades critiques i envits per part dels socialistes

valencians, el PP va respondre que presentarà, en març del 2001, una iniciativa en el ple de les Corts per a modificar la Llei de creacio de l'Academia Valenciana de la Llengua, per l'impossibilitat d'arribar a un acort per l'actitut inoperant i de boicot del PSPV. Proposta que fon confirmada per E. Zaplana. L'objectiu es traure l'orgue normatiu del bloqueig a que someten els socialistes l'Institucio “non nata”. El lider popular afirmà que la modificacio afectarà unicament al “quorum” necessari per a elegir als academics que constituixquen l'AVLL. D'esta forma el Partit Popular elegirà als seus onze candidats i deixarà els atres deu llocs per a que els cobrixca el PSPV. I senyalà, de manera taxativa, que tots els candidats del PP compliran en el perfil que establix la Llei per a ser academics. El President de la Generalitat arribà a manifestar que oferia el seu vot en blanc als candidats proposts pels socialistes. Tambe va dir que la societat valenciana te el conflicte llingüistic atenuat i està immersa en uns atres debats.(15)

La contrarreplica a esta anunciada proposta no es va fer esperar. J.I. Pla

declarava que "si A. Zaplana impon l'Academia, es que no vol superar el conflicte". El lider socialiste entenia que si s'actuava de manera unilateral, pensarém que hi ha intencions distintes a les que s’apuntaren per a la creacio d'este ent normatiu de la llengua, que no serien unes atres que aprofitar-se, conjunturalment, de la situacio conflictiva existent.(16)

El portaveu dels socialistes valencians en les Corts, Ximo Puig, completava la

postura del seu partit al posar en dubte que l'Academia Valenciana de la Llengua puga constituir-se en nomes onze membres i postillava: "Una Academia en onze membres naixeria morta". Al mateix temps denunciava, que si es modifica la Llei de creacio de l'orgue normatiu per lo que fa al "quorum" necessari per a elegir als seus membres, lo que conseguiria es liquidar esta Institucio abans de naixer. Finalment asseverava que "lo que no te sentit es que se nomene a una Academia politica per a normalisar la llengua".

Per la seua banda Pla va valorar negativament la paralisis de la creacio de

l'AVLL, i va responsabilisar al PP d'aixo. Manifestà que dit partit politic no te voluntat de superar una etapa i un conflicte.(17)

Molt distinta era l'opinio mantinguda pel PP que acusaven incessantment al

PSPV de bloquejar el nomenament dels academics per a evitar que es constituira l'AVLL.

Tant des de les files del PP com des de les files del PSPV es reclamà un

consens politic que siga abonat pel conjunt de la societat valenciana. Son declaracions considerades com de bones intencions. Perque en el fondo, lo que

132

pareix subjaure davall este encreuament d'acusacions es posar nervios al contrari politic per a que trenque el pacte.

Un atre partit politic, com es Unio Valenciana, que en el moment d'elaborar-

se la Llei de creacio tenia representacio en les Corts, ara, en febrer de 2001, per mig del seu president nacionaliste, J. Mª Chiquillo, demanava al PP que modifique la Llei, i afirmava que el cap de l'eixecutiu de la Generalitat Valenciana, E. Zaplana, ha de formar l'AVLL en la seua majoria en les Corts Autonomiques. Sostenia que s'ha de modificar la Llei per a que no siga necessaria una majoria qualificada de 2/3, que nomes es possible per mig d'un pacte de PP i PSOE. Apostà per a que la majoria absoluta siga prou per a posar en funcionament l'Institucio normativa de la llengua. El dit lider del valencianisme politic afirmà que recolzarà a Zaplana si aixi complix els compromisos electorals de crear l'AVLL i el que els seus integrants favorixquen la Llengua Valenciana. Recordà al President de la Generalitat que l'AVLL es u dels grans proyectes que te pendent de resoldre en l'actual llegislatura.(18)

Institucions academiques, de gran solera i prestigi intelectual, com es la Real

Academia de Cultura Valenciana, davant de l'inquietut regnant en la societat valenciana, entenent que la llengua es l'expressio mes intangible del poble, acordà fer public, de nou, un manifest que puntualisava la decidida i ferma postura de les seues conviccions sustentades sobre els 85 anys d'investigacio i estudi del valencià. Se reafirmava, aixina, en lo que expressà el dia 11 de setembre de 1998.(19)

Tambe, des de l'ambit valencianiste, l'Associacio d'Escritors en Llengua

Valenciana reiterà, durant la clausura de les IX Jornades d'esta Associacio, la seua oposicio a la creacio de l'Academia Valenciana de la Llengua perque estara somesa a l'Institut d’Estudis Catalans, que sera qui dicte les seues normes. Demanà als dirigents del PP que respecten l'Estatut d'Autonomia en lo que concernix a l'idioma valencià.(20).

El Grup d’Accio Valencianista (GAV) va guardonar al membre de la RACV

i del CVC Leopoldo Penyarroja en el premi "llealtat 2001", per la seua inalterable defensa de les Normes d’El Puig. L'actitut del professor Penyarroja s'ha caracterisat a lo llarc de la seua trayectoria professional com a investigador i docent, per la ferma defensa de la singularitat cultural i llingüistica valenciana, posant-ho de manifest en numeroses publicacions. Per al dit intelectual del valencianisme cientific l'AVLL es una cortina de fum, i creïa que esta nova Institucio no es una solucio, perque instituir una Academia en la qual s'integren persones que neguen l'existencia de la llengua valenciana diferenciada de la catalana es un fet que va contra natura. Recordà, en decepcio, la data del 13 de juliol de 1998, dia en que s’aprovà la Llei de creacio de l'AVLL, per mig d'un acte politic dels dos partits majoritaris que consensuaren un text lamentable que ha servit per a marginar la voluntat majoritaria del poble valencià.(21)

Unes atres personalitats del mon de la cultura valenciana tambe expressaren

el seu sentir al respecte. En un articul de V. Ramón Calatayud, expresident de l’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana, es sugeria algunes de les actuacions

133

que haurien de pendre‘s per a sanar les ferides infringides a la llengua valenciana. Estes podrien sintetisar-se en: perpetuar la seua dignitat ara discutida; definir i accentuar les caracteristiques del nostre idioma que el fan mes proxim, apreciat i volgut, per ser util i agermanador; crear i aumentar l’autoestima de valencianitat, etc. D’esta manera, l’autor estima que s’estaria complint en la lletra i en l’esperit de l’Estatut i no crebrantarien l’herencia que dels nostres majors reberem, com a poble que goja d’idioma singular.

Proponia que se proporcione els mateixos mijos a les dos normatives

existents, puix oficiosament es seguix, en l’administracio i en l’ensenyança, la directriu idiomatica de les Normes del 32 o de Castello, adulterades. Considerava que s’haurien d’acceptar en pla de igualdat les Normes d’El Puig que, a mes de ser simplement valencianes, estan refermades per una Academia, indiscutible des de la ciencia i la pluralitat, gogen d’una justificada documentacio, coincidixen en el parlar viu i en la tradicio de la lliteratura valenciana sense afegitons, etc.

Sugeria que si no es possible consensuar les idees i tendencies de les

formacions politiques i de la societat es celebre un referendum, inclus sabent que aixo es cedir de lo propi.(22)

El president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, en visita que girà a les

Corts Valencianes, en motiu de la celebracio del vigessim aniversari del nostre Estatut d’Autonomia, va a fer unes declaracions en las que digue: "l'AVLL deu constituir-se sense l’ingerencia de Catalunya". Afirmà, aixi mateix, que nomes pot fer-se dins del consentiment de la Comunitat Valenciana, i tildà d’historica la Llei de creacio de l’entitat normativa de la llengua. La direccio politica de l’AVLL li pertoca als valencians i a ningu mes. Catalunya ha de quedar al marge de l’AVLL. Tambe assegurà que en els encontres que ha mantingut el president de la Generalitat Catalana J. Pujol en E. Zaplana, el politic catala sempre ha volgut estar al dia del proces de constitucio de l’Academia.

El conseller de Cultura i Educacio de la Generalitat Valenciana, Manuel

Tarancón, va defendre, el 8 de març de 2001 en les Corts Valencianes, la conveniencia de que la normalisacio de l’us del valencià es realise d’una forma progressiva i graduada, i va advertir que impondre un model que els valencians no consideren com a propi pot produir el seu rebuig. Acusà a M. Sanchis Guarner de "catalanisar les Normes del 32", i "d’eliminar l’essencia de la Llengua Valenciana". Proclamà que l’Universitat "pot anar per a on vullga, pero està tot documentat", referint-se a lo afirmat en anterioritat. En la seua opinio, les Normes de Castello conseguiren una pau llingüistica que en la posguerra es trencà per culpa de Sanchis Guarner, i que una part de la burguesia valenciana que mira cap al Nort seguixen les directrius de l'Institut d'Estudis Catalans. M. Tarancón digue tambe que "en el valencià sobren talibans dels dos costats: els que nomes miren cap al Nort i els que volen ser tant diferents que ho trenquen tot"; i rebujà tant el catalanisme com el secessionisme. El conseller va propondre un pacte sobre la Llengua per tal d'institucionalisar una AVLL en la que tots nos identifiquem, sense desviar-se de la correccio cientifica, per aixo s’ha de tornar a les Normes originals del 32, no a les

134

traduides per l'Institut d’Estudis Catalans. Entenia que estes Normes primitives son l’essencia del valencià, que va fer possible la pau llingüistica.(24)

Tambe el rector de l'Universitat Lliteraria de Valencia, Pedro Ruiz, volgue

participar en la polemica, i acusà als partits politics de convertir l'Academia Valenciana de la Llengua en un "mercat", a on cada u d’ells presenta la millor oferta. Per al rector, el futur de l’AVLL passa per que estiga integrada per academics de prestigi en tots els ambits, com succeix en tots els països del mon, menys aci.(25)

El Director de l'Institut Interuniversitari de Filologia al lliurar en l'Universitat

Jaume I de Castello els IV Premis de la Critica que s'otorguen als llibres publicats durant l'any 2000 en la nostra llengua destacà que "aquests premis són un instrument de promoció de la qualitat del llibre, d'edició en llengua catalana, de la llengua i literatura catalanes i de les editorials valencianes".(26)

"Mes val no tindre Academia Valenciana de la Llengua que una mala

Academia". D’esta manera tan eloqüent s’expressava, de nou, el Secretari General del PSPV, Joan I. PLa, al comentar cóm anaven les negociacions que mantenia en el PP per a tancar el pacte sobre els components de l’AVLL.(27)

Al respecte l’Universitat-Estudi General de Valencia estimava inacceptable

la Llei de creacio de l’AVLL, i considerava que se l’havia exclos del proyecte per a constituir el dit organisme. Postulà que la Llei hauria d’haver arreplegat la doble denominacio valencià/catala per a designar la llengua propia. Ademes, senyalà que ha de recolzar-se en l’Institut d’Estudis Catalans per a funcionar.

Per als representants d’este sector de la Facultat de Filologia, l’AVLL tenia

fins politics i busca el seccessionisme del valencià respecte al catala. Este es el sentir oficialiste de l’Universitat de Valencia expressat en una taula redona celebrada el dia 2 d’abril de 2001 en el Colege Major Lluïs Vives de la ciutat de Valencia, organisada pel Servici d’Extensio Universitaria, dins d’un cicle de coloquis que tractaren el conflicte, la normativisacio, l’us de la llengua i l’idoneïtat de la creacio de l’AVLL.

La taula redona estava moderada per Carmen Morenilla, membre del CVC i

professora de la Facultat de Filologia, i intervingueren, nomes, l’escritor Toni Cucarella i el periodiste Manuel S. Jardi. Segons Cucarella la creacio i funcionament de l’AVLL trencarà l’unitat de la llengua, i subrallà que l’Institut Interuniversitari de Filologia Catalana està, ahi, per a resoldre les qüestions llingüistiques i no l’Academia que busca debilitar la comunitat llingüistica catalana. (28)

Tambe l’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana manifestava eixos dies la seua opinio al respecte per mig d’un comunicat on afirmava que la situacio idiomatica de la Comunitat "no es la desijable". Esta organisacio d’escritors manté que el clima de fustracio es evident per l’incertea del pervindre de l’Academia. Senyalaven, aiximateix, que "sera una Academia que vol naixer sense un nom; llevant-li aixi una clara i concreta afirmacio de la llengua valenciana". Igualment, declarà que no pot estar absent de qualsevol forum en el que es tracte el fet de

135

millorar el valencià.(29)

El conseller de Cultura i Educacio de la Generalitat Valenciana, Manuel Tarancón, en una intervencio en la comissio de cultura de les Corts Valencianes denuncià que l’Universitat obliga als alumnes a usar un valencià “que no es el seu”. Va fer responsable a l’Institucio Universitaria de la “fractura social del valencià”, per formar a professors que, des del fonamentalisme llingüistic, obliguen als alumnes a utilisar termens que no li son propis. M. Tarancón es va referir a l’ambit universitari expressant: “es a l’Universitat a la que li correspon reflexionar respecte a per qué defenen el model de l’unitat de la llengua en Catalunya, quan la societat valenciana no està ahi”. Sostingue que l’us social del valencià no creix perque seguix sense haver un acort sobre el model, i considerà que per tal d’establir eixe acort ha de ser decisiu el paper que eixercixca l’Academia Valenciana de la Llengua. El conseller reiterà que “un model de llengua cientificament correcte es compatible en un model que els valencians entenguen com a propi”. I eixe model no es el que ensenya l’Universitat.(30)

La resposta d’una part de la comunitat educativa valenciana, encapçalada pel

rector de l’Universitat de Valencia, Pedro Ruiz, no va fer-se esperar, i feu unes declaracions en les que rebujava les acusacions del conseller d’Educacio, Manuel Tarancón. El Rector calificà de “lamentables, injustes i sense fonament” les critiques realisades sobre el fonamentalisme llingüistic del professorat, i acusà als politics de ser ells els que provoquen la “fractura social” del valencià a l’inventar llengües.(31)

L’entitat centenaria de Lo Rat Penat baix el titul de “No mes enganys al poble

valencià” fea public un comunicat, en abril de 2001, on va mostrar la seua mes profunda preocupacio davant de les fosques negociacions per a la composicio de la futura Academia Valenciana de la Llengua i denuncià que no ha segut consultada ni se li ha demanat opinio en cap moment en el proces de seleccio per a l’elecio dels seus components, sent com es l’institucio cultural que mes ha fet per la recuperacio, ensenyança i difusio de la llengua valenciana.

Manifestà, tambe, que L’Academia Valenciana de la Llengua sera un perill si

els seus components no partixen per als seus estudis de l’autotocnia de la llengua valenciana, ya que una volta nomenats si la majoria no creuen en la personalitat propia i diferenciada del valencià, com està reconegut en el nostre Estatut d’Autonomia, els danys per a l’Idioma Valencià, per a la nostra cultura i per al Poble Valencià poden ser irreversibles.

En dit comunicat, la Junta de Govern de Lo Rat Penat denuncià

l’inconsideracio i discriminacio que patix la mes antiga institucio cultural valenciana en una qüestio fonamental per al futur de la llengua valenciana, discriminacio entenible des d’un PSOE que s’ha decantat pel catalanisme, pero no des del PP que diu defendre la personalitat propia de la llengua valenciana, encara que desgraciadament no s’ha traduit en una accio real en les seues actuacions de govern, ni en la politica llingüistica que desenrolla, tot i que, per voluntat del poble, te la majoria absoluta en les Corts Valencianes.

136

El manifest finalisava volent transmetre i fer particip al poble valencià de la

seua preocupacio sobre lo que pot significar un nou engany i una nova traïcio als interessos dels valencians.(32)

Uns dies despres, de nou, i una vegada mes, el president de la Generalitat

Valenciana, Eduardo Zaplana, en la celebracio commemorativa del 25 d’abril, Dia de les Corts Valencianes, es va comprometre a posar en funcionament l’Academia Valenciana de la Llengua: “Es el meu desig que l’Academia de la Llengua es cree abans de l’estiu”.

El Cap de l’Eixecutiu manifestà sa preferencia per que els academics siguen

elegits per unanimitat o en un alt grau de consentiment per les Corts Valencianes. Va advertir al PSOE-PSPV que el temps s’acabava i recordà els esforços realisats pel Consell per tal d’aplegar a un acort. (33)

Si no fora possible un acort, el PP es propondria modificar la Llei de creacio

de l’AVLL per a poder elegir als candidats que proporcionalment li corresponen, en funcio de la composicio de les Corts.

Previament, la presidenta de les Corts Valencianes, Marcela Miró, en un

discurs institucional pronunciat per a celebrar dita efemerides reclamà celeritat en la posta en marcha de la nova institucio normativa.

Al respecte, el lider socialiste, Joan Ignaci Pla, manifestava que ad ell tambe

li agradaria, com a Zaplana, tancar l’AVLL abans de l’estiu, pero creïa que no es donaven les circumstancies per a que siga possible. Per la seua banda, el portaveu del grup parlamentari d’EU, Joan Ribó, calificà d’incorrecta l’intervencio de Marcela Miró per eludir en el seu parlament que les formacions politiques d’Esquerra Unida i Unio Valenciana no votaren la Llei de creacio de l’AVLL.

L’editorial del diari “Las Provincias”, del 26 d’abril de 2001, senyalava, al

respecte, que era urgent acometre la cauterisacio de la ferida mes vella de la societat valenciana, es dir, el conflicte llingüistic. I encara mes, entenia que estava creada la ferramenta precisa per a donar solucio a esta qüestio: l’Academia Valenciana de la Llengua.

Dia que esta institucio normativa de la llengua ha de ser l’organisme

encarregat de la proteccio i difusio de la llengua vernacula, aixi com de potenciar el seu us oficial, us que es va cohibir fa vora de tres segles i es recuperà a l’aprovar-se el nostre Estatut d’Autonomia, fa una vintena d’anys.

Proseguix l’editorial subrallant que per a que esta Academia no naixca morta,

sa composicio ha de ser sensible a la parla que el poble, els ciutadans, definixen i la senten com a seua. Les imposicions i les mixtures no seran si no veri que deformarà l’Institucio “non nata”, i fara d’ella una aberracio que no sera ni volguda ni acceptada pels valencians. Es l’Universitat de Valencia la mes reticent a alcançar este

137

consentiment, pero oblida l’Institucio Academica que, encara que la seua veu es important, no es l’unica que ha d’escoltar-se.

La periodista María Consuelo Reyna, en la seua columna del nou “Diario

Valencia”, escrivia “A la quarta ¿va per fi l’AVLL?”, i senyalava que sense permis del president Zaplana, la presidenta de les Corts, Marcela Miró, no haguera obert ahir la boca per a urgir que es formalise l’Academia Valenciana de la Llengua. I nos recordava que els tres anteriors intents - estiu del 2000, Nadal del 2000 i març del 2001 - fracassaren. A vore si per fi, a la quarta va la vençuda. (34)

Novament, el president de la Generalitat Valenciana E. Zaplana, comminava

al lider de l’oposicio, J. I. Pla, a que pactara la composicio de l’AVLL. La prensa arreplegava que el PP te previst presentar, en el mes de juny, en les Corts Valencianes, la seua llista d’academics.

Per la seua banda, el PSPV vol tindre el recolzament d’EU per a tancar

l’acort sobre la composicio del futur ent normatiu llingüistic. Aixi quedà patent en una reunio mantinguda entre el coordinador d’EU, Joan Ribó, i el secretari general del PSOE-PSPV, en la que parlaren, entre unes atres qüestions, del document “Pacte pel valencià”, que el lider socialiste preten vincular a l’acort sobre l’Academia. Este document insta a que la Generalitat promoga l’us social del valencià, tant en l’administracio com en els mijos de comunicacio. Document que el lider del PSOE entregà a E. Zaplana en l’ultim encontre que tingueren, i que es condicio sine qua non per a que els socialistes accepten un pacte.

El PSPV posà com a condicio al PP per a aplegar a un acort, respecte a la

composicio de l’ent normatiu, que 5 dels 11 membres que pertoca propondre al PP siguen de consentiment, es dir, que no defenguen el secessionisme llingüistic. D’esta manera, entre els 10 membres que deu presentar el PSPV i els 5 membres de consentiment del PP podrien sumar el quorum necessari de dos terços per a traure avant qualsevol iniciativa.

El PP ha donat mostres d’acceptar algunes tesis del PSPV pero ha vist en dos

ocasions que el principi d’acort sagellat per Pla no era beneit despres ni per l’Universitat, ni per un sector del PSPV. E. Zaplana volia brindar atra vegada, una nova oportunitat a J. I. PLa.(35)

En l’objectiu de ficar pressio en la recta final de la negociacio entre el PP i el

PSPV per a concretar i aplegar a un consentiment sobre els membres de l’AVLL, la formacio politica independentista catalana, Esquerra Republicana de Catalunya, (ERC), que lidera Josep Lluïs Carold-Rovira, per mig del seu responsable de politica llingüistica, Carme Forcadell, va sostindre que la creacio de l’orgue normatiu valencià constituix una agressio a l’unitat de la llengua catalana.

La dita formacio minoritaria politica catalana ha mantingut una posicio

beligerant en la formacio de l’AVLL, i manifestà que la seua creacio era una

138

maniobra politica del PP per a trencar l’unitat reconeguda per la comunitat cientifica internacional.

Advoca per que siga l’entitat catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) la

que tinga la competencia normativa del catala en tots els territoris que configuren els països catalans, d’acort en un Real Decret de 1976 i la Declaracio de Valencia de 1999, lo qual significaria que el govern valencià haguera de renunciar a les seues competencies, i fora una institucio extravalenciana la que llegislara sobre qüestions propies de la nostra Comunitat.

ERC ha propost que es derogue la Llei de creacio de l’AVLL, i considera que

el PP manté una politica secessionista de la llengua. No obstant, el Partit Popular desijava complir el seu ultim compromis public

d’aprovar els nomenaments dels academics abans de l’estiu de 2001, i volia esgotar les vies de dialec obertes, durant casi tres anys, en el Partit Socialiste, formacio que entenia que l’acort podria no ser rendable electoralment per als seus interessos.(36)

L’objectiu del President de la Generalitat era que els academics siguen elegits

per unanimitat. Pero, si en els proxims dies E. Zaplana i el lider del PSPV, Joan I. Pla, no aplegaven a un acort sobre els noms dels 21 academics, el PP anuncià que presentaria una proposta per a modificar la Llei de creacio de l’ent normalisador, complint lo que el lider popular va dir el 25 d’abril de 2001, Dia de les Corts Valencianes, i aixi materialisaria el compromis de que l’Institucio estaria en marcha este estiu. Per a lo qual les Corts estudiaven habilitar el mes de juliol per a instituir l’AVLL. (37)

L’opinio de l’ex lider del PSPV, Joan Lerma, era de desconfiança de l’AVLL.

Mantenia que per a resoldre el conflite llingüistic el seu govern ya creà el Consell Valencià de Cultura, i que l’AVLL es una duplicitat. (38)

El lider d’Unio Valenciana, J. Mª Chiquillo, en unes declaracions publiques, acusà al president del govern valencià, E. Zaplana, d’obrir de nou el conflicte llingüistic, al finançar el PP valencià a l’Institut d'Estudis Catalans (IEC). L’obertura d’una seu en la ciutat de Castello en l’ajuda prestada pel PP podria ser considerada com una malversacio de fondos, ya que en diners de tots els valencians se subvenciona a una institucio no valenciana. J. Mª Chiquillo cità institucions governades pel PP i els municipis de Castello, Benassal, Vall d’Uxo, Alacant, Denia, Xabia, aixi com la diputacio de Castello. Dit dirigent politic va sostindre que es tracta d’un incompliment del programa electoral del PP, a mes d’un atac directe al nostre Estatut d’Autonomia. Continuà afirmant, que el soport que dit partit presta a l’entitat normativa del catala contrasta en la falta de recolzament a moltes entitats civiques valencians.

J. Mª Chiquillo relacionà esta situacio en la non nata Academia Valenciana de la Llengua, a la que calificà de “pantomima”. Va asseverar que Zaplana no instituix eixa Academia, pero sí que li està donant protagonisme a l’IEC. Reiterà la

139

seua peticio de que se derogue la Llei de creacio del futur ent normatiu del valencià i que es reconeguen les competencies llingüistiques a la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV). (39)

La RACV, que du prop d’un segle treballant en favor de la llengua i cultura valencianes, havia manifestat que es creïa llegitimada per a dilucidar qüestions llingüistiques, aixi com les normes gramaticals que s’ajusten a la purea de la llengua i sa realitat historica. El seu ex-secretari perpetu, José Aparicio, declarà que “si els politics incomplixen ses promeses electorals, la Real Academia mantindra inalterable la seua posicio, proclamada en Declaracio en 1998.(40)

5. L’ULTIM TRAM DEL PROCES DE CREACIO DE L’AVLL I

REACCIONS QUE SUSCITÀ

El 13 de juny del 2001 la prensa valenciana arreplegava la noticia que “Zaplana pacta hui l'Academia de la Llengua o anunciarà dema que canvia la Llei”. El PSPV sostenia que hi ha una bona possibilitat d'arribar a un acort. A pesar de que l'acort no està definitivament perfilat, si que pot estar enfocat per a que durant la jornada de hui es produixca el pacte definitiu sobre l'Academia Valenciana de la Llengua.

Un membre de la direccio socialista manifestava que les diferencies poden

llimitar-se a dos noms, pertanyents a la nomina dels onze candidats del PP i en concret als cinc ha de que pactar en el PSOE-PSPV i que, segons els socialistes, han de complir en el requisit que establix la Llei. Estos cinc, units als deu que propondrien els socialistes, garantisarien - segons el PSPV- els dos terços que la Llei de creacio estipula com a requisit minim del numero d'academics que han de tindre un perfil de reconegut coneiximent llingüistic.

El desbloqueig institucional era una realitat i la diferencia fonamental

consistia en que el PSPV proponia com a candidat a president de l’ent a Pere Maria Orts mentres el PP preferia a M. Tarancón o A. Figueres.

El diari “Levante-El Mercantil Valenciano”, del 13-6-2001, ya proporcionava

un llistat d'alguns noms dels components de l'Academia, mentres que el president Zaplana i el lider socialiste J. I. Pla intentaven tancar la llista definitiva, quedant per dilucidar si els noms de consentiment han de ser cinc com desijava Pla, o quatre com oferia Zaplana. Pareixia que, finalment, est ent creat per Llei de les Corts Valencianes, en data del 2 de setembre de 1998, i que despres que hagueren transcorreguts casi tres anys sense complir-se, per falta d'acort, estava a punt d'eixir a la llum. Cal recordar que una disposicio de la Llei marcava un terme d'un mes des de la seua aprovacio per a constituir l'Academia.

El clima de la negociacio era bo, per que el PP estava dispost a cedir a les

propostes dels socialistes, qui varen saber portar les negociacions al seu terreny, sense que l’importara a Zaplana cedir en casi tot. Prova d'aixo, es l'assuncio per part

140

del cap del Consell del “Pacte per la Llengua” propost per Pla, que consistia a desenrollar reglamentariament la “Llei d’Us”, i impulsar la potenciacio del valencià en l'Administracio, en l’introduccio del requisit llingüistic en Educacio. No obstant, paradogicament, no es contempla que se l’exigixca als nostres representants parlamentaris, que son els primers que havien de donar eixemple del domini de les dos llengües oficials en la Comunitat Valenciana. Potser, perque alguns dels nostres diputats en Corts l'ignoren, i ni desigen, ni mostren interes en deprendre l'idioma valencià.

En esta mateixa data, els partits politics EU-Verds i UV, que havien participat

en la creacio d'esta Institucio, lamentaven no haver segut consultats en esta fase de la negociacio. I el rector de l’Universitat de Valencia-Estudi General, Pedro Ruiz, insistia que no es bo fer una Academia en pactes politics. (41)

El 14 de juny del 2001, “Levante-EMV” anunciava que “Zaplana i Pla

sagellen un principi d'acort en A. Figueres com a presidenta de l'AVLL”. La ferrea oposicio socialista obliga al PP a renunciar que Tarancón dirigixca l'organisme. El cap del Consell accepta desenrollar la proposta del PSPV de pacte per a potenciar la llengua. El diari “Las Provincias” donava la noticia manifestant: “Zaplana i Pla conseguixen un principi d'acort sobre l'Academia de la Llengua Valenciana que ha de ratificar-se hui”. El pacte sagellat deixava encara en l'aire la presidencia del futur organisme. En esta mateixa data, dita prensa resaltava: “21 academics per a concloure el conflicte llingüistic”. L'Academia servirà per a normalisar l'us del valencià. Els seus vintiu academics, elegits per les Corts, en un mandat de quinze anys i un president per cinc anys, i cinc mes renovables, seran els que hauran de dilucidar sobre les discrepancies de la normativa de l’us del valencià. Mentres el “Diario de Valencia”, en capçalera, arreplegava: “Hui quedarà resolt el futur de l'Academia Valenciana de la Llengua”. I afirmava, aixi mateix: “o hi ha acort entre PP i PSPV o Zaplana modificarà la Llei la proxima semana”, i atribuia a l’ingerencia dels sectors mes radicals de l’Universitat que el secretari dels socialistes valencians no haguera subscrit l'acort definitiu en el govern valencià sobre l'entrada en funcionament de l'AVLL.

Les decisions que prenguen seran d'obligat compliment i hauran de ser

observades per totes les institucions de la Generalitat, pels poders publics, per la resta de l'administracio, el sistema educatiu, i els mijos de comunicacio, les entitats, els organismes i empreses de titularitat publica o que conten en finançament public.

El Consell te previst solicitar a l'AVLL l'emissio d'informes o dictamens

sobre els seus anteproyectes llegislatius o normatius relacionats en la normativa. Transcorreguts 60 dies si l'Academia no es pronuncia sobre ells s'entendra que te el vist i plau de l’Institucio.

Per a millor compliment dels seus fins, l'AVLL podra estructurar-se en

seccions i constituir comissions d'estudi.

141

A manera de sintesis, el diari “Las Provincias” desenrollava alguns dels punts basics de la Llei de creacio de l'Academia Valenciana de la Llengua:

¿Que es l'AVLL? - L'Academia Valenciana de la Llengua es l’institucio de la Generalitat que te

com a funcio determinar i elaborar la normativa llingüistica del valencià. - Ha de velar per esta llengua partint de la tradicio lexicografica, lliteraria i

realitat llingüistica genuïna, aixi com la normalisacio consolidada, a partir de les denominades “Normes de Castello”.

Composicio - La componen 21 membres que han de ser experts en valencià en una

acreditada competencia cientifica i academica, o destacades personalitats de les lletres o de l'ensenyança en materia llingüistica o una produccio reconeguda en el camp del valencià o la cultura valenciana.

Eleccio - Una vegada que el PP i PSPV han pactat la composicio de l'AVLL, els

academics seran elegits per una majoria de dos terços del ple de les Corts Valencianes. El mandat d'estos es de 15 anys, en possibilitats de reeleccio.

Mandat - Transcorreguts els 15 anys, es renovarà a un terç dels seus membres pel

sistema d'insaculacio. D'esta manera es decidirà el nom dels set academics que han de ser substituits. El vot sera secret.

- Als cinc anys, segons el mateix metodo, es procedirà al canvi d'atres set

membres, i cinc anys despres, es canviarà al terç restant. Es garantisa aixi la renovacio cada cinc anys d'un terç dels academics.

President - El president sera elegit per un periodo de cinc anys i podra ser reelegit per

atres cinc mes. Prendra possessio en un acte public i solemne. Incompatibilitats - La condicio d'academic sera incompatible en les següents situacions: Diputats autonomics. Parlamentaris o senadors de les Corts Generals.

142

Membres de qualsevol atra assamblea, parlament autonomic o europeu.

Membres del Govern d'Espanya o de qualsevol comunitat autonomica. Alts carrecs de l'Administracio autonomica o de l'Estat. Membres de corporacions locals. Personal al servici de l'Academia Valenciana de la Llengua. Sou - Els academics tindran dret a percebre dietes i indemnisacions per l'eixercici

de les seues funcions. El seu sou podria ser semblant al que perceben els membres del Consell de Cultura Valenciana.

Organigrama - L'Academia Valenciana de la Llengua estara regida per un president i per

una Junta de Govern, integrada pel propi president, un vicepresident, un secretari i dos vocals.

Finançament - Es finançarà a través de les consignacions previstes en els presuposts de la

Generalitat, o dels bens i patrimoni que li siguen adscrits o de la renda del seu patrimoni, en cas de tindre'l.

Seu - L'AVLL tindra seu en Valencia, encara que podra tindre atres seus

territorials o celebrar sessions en qualsevol municipi de la Comunitat Valenciana. Des del punt de vista del procediment llegal, està previst que, desbloquejades

les negociacions, les Corts Valencianes hauran d'elegir als 21 membres, i el president de la Generalitat aprovarà en el terme de 15 dies el decret de nomenament dels academics. Aixi mateix, l'AVLL, es constituirà llegalment dins dels quinze dies següents a la publicacio en el DOGV del decret de nomenament dels academics, mentres que en el determini de tres mesos de la seua constitucio, el ple de l'AVLL elevarà al Consell, per a la seua aprovacio, el proyecte de reglament de l’Institucio.

La reaccio del rector Pedro Ruiz no es va fer esperar, declarant que

l’Institucio academica “ha de garantisar qualsevol de les propostes sobre la constitucio de l'Academia Valenciana de la Llengua, de les del PSOE i de les del PP, i senyalà que el PSPV “fa temps que no ha comunicat res a l’Universitat sobre les conversacions mantingudes al respecte”. El Rector va voler posar de manifest que “no es tracta de persones de partit o que estiguen proximes, a uns o a atres partits, sino de persones en garantia de coneiximents i d'acreditacio academica i cientifica, i aixo es independent dels partits”. Per la seua banda, el vicedirector de l'Institut

143

Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), Rafael Alemany, afirmà que les negociacions per a constituir l'AVLL, “les fa el PP i el PSOE; nosatres no”, i va afegir que els partits politics “coneixen les nostres premisses des de fa prop de tres anys pero ara particularment no hem tingut ocasio de tornar a tractar”. (42)

La RACV i atres entitats culturals com Lo Rat Penat, que sempre s'han

caracterisat per la defensa de la llengua valenciana ara i en epoques passades, mostraven la seua preocupacio per no haver segut tampoc consultades en l'ultim tram de les negociacions.

Tots coincidien en senyalar que l'Academia era un orgue creat en funcio d'un

pacte politic i, per tant, els responsables son els dos partits politics majoritaris. La sensacio que es percebia quan ya s'albiraven els noms, es que el cap del

Consell, E. Zaplana, no havia sabut negociar i havia accedit a concedir, practicament, totes i cada una de les reivindicacions del partit socialiste. J.I. Pla havia guanyat la partida. El mon valencianiste no s'explicava com el PP, en majoria absoluta en les Corts Valencianes, havia abdicat de les seues promeses electorals i incomplit els compromisos adquirits en el mon de la cultura valencianista, concretament en la Real Academia de Cultura Valenciana. Hem de recordar que el PP havia demanat i rebut, publicament, el soport electoral en les ultimes eleccions autonomiques d’alguns dels membres de la RACV.

El 15 de juny del 2001 la prensa d'ambit exclusivament valencià donaven la

noticia en els següents titulars: “Las Provincias”: Zaplana i Pla sagellen l'acort que ha de tancar el conflicte

llingüistic. “Levante-El Mercantil Valenciano”: Zaplana i Pla sagellen un pacte despres

de superar les resistencies d'ultima hora a l'Academia. “Diario de Valencia”: Zaplana conseguix un pacte historic per a l'Academia. Els tres mijos de comunicacio citats pareixia que havien consensuat donar la

noticia en termens semblants. El poder constituit, representat pels dos partits majoritaris, havien influit per a proporcionar l'acort com un exit politic particular. No obstant, cap institucio academica valenciana, en eixe moment, compartia eixa euforia.

El mateix dia 15 de juny, atres diaris com “El País” donava la noticia en els

següent termens: “Populars i socialistes tanquen la constitucio de l'AVLL i firmen el Pacte pel Valencià”, i el “Periodico” de Barcelona resaltava en titulars: “L’Academia de Valencià tindra perfil catalaniste”.

S'havia conseguit, despres de casi tres anys des de l'aprovacio de la Llei de

creacio de l'AVLL, un acort calificat com historic pel PP i PSOE. Entorn de les

144

21.30 hores del dia 14 es consumava el pacte. No obstant, varen estar a punt de trencar-se les negociacions davant del rebuig, per raons opostes, de candidats proposts per estos dos partits per a figurar en el recent creat ent normalisador llingüistic, o Academia administrativa de la llengua, com tambe se l’ha nomenat extraoficialment.

El pacte es va fonamentar sobre l'acceptacio per part de Zaplana d'un

document per a la promocio de la llengua que Pla li va entregar fa uns mesos. El text inclou l'exigencia del requisit llingüistic per a accedir a la docencia en els centres publics, “no com a merit, sino com a condicio necessaria”. Quan el malson dels noms - segons el diari “Levante-EMV”- havia segut aclarit, se plantejà un problema inesperat en el document. El president, E. Zaplana, estimava que era excessiu el contingut de lo expressat en alguns dels seus 14 punts. Entre els compromisos del text, figuren el soport a les universitats que porten anteproyectes de normalisacio llingüistica, i el recolzament economic als mijos de comunicacio i a les manifestacions culturals de tota classe, en valencià.

Els noms de les persones consensuades en este pacte politic per a configurar

l'AVLL foren: Presidenta Ascensio Figueres. Politica del PP. Llicenciada en Filologia Hispanica.

Segons el periodic “Levante”, els que la coneixen sostenen que es una ferma defensora de l’unitat de la llengua.

Membres designats pel PP - Artur Ahuir. Llicenciat en Filologia Hispanica. Escritor. - Ramón Arnau. Dea de la Catedral de Valencia. - Xavier Casp. Poeta i editor. Ex Deca President de la RACV. -Ramón Ferrer. Dr. Professor d'Historia Migeval de l’Universitat de Valencia. -Vicente Gascó. Historiador. Croniste de Tavernes de Valldigna. Militar jubilat. - Alfons Vila. Dr. en Historia. Croniste. Psicopedagoc d'IES. Membres de consentiment - Alfred Ayza. Politic del PP. Cap d'area de politica llingüistica d'Educacio i

Cultura. Responsable de la Junta Qualificadora de coneiximent del valencià. Professor d'IES. Segons el periodic “Levante” es un defensor de l’unitat de la llengua.

- Juan A. Gil Albors. Escritor i dramaturc. - Soledad González. Llicenciada. Funcionaria de la Conselleria d'Educacio i

Ciencia. - Pere Maria Orts. Aficionat a l’historia. Estudios de la Senyera. Membres designats pel PSPV - Rafael Alemany. Catedratic de Filologia en l’Universitat d'Alacant.

Subdirector de l’Institut Interuniversitari.

145

- Carmen Barceló. Catedratica d'arap. Universitat de Valencia. Membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia.

- Veronica Cantó. Llicenciada en Filologia. Editora. - Jordi Corominas. Catedratic de Filologia Catalana en l’Universitat

d'Alacant. Especialiste en dialectes valencians. Pertany a l’Institut Interuniversitari de Filologia.

- Josep Lluïs Doménech. Militant del PSPV. Professor. Mestre de valencià. Logopeda.

- Antoni Ferrando. Catedratic de Filologia Catalana en l’Universitat de Valencia. Director de l’Institut Interuniversitari de Filologia. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de l'Academia de Bones Lletres de Barcelona.

- Albert Hauf. Catedratic de Filologia Catalana en l’Universitat de Valencia. Membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia.

- Lluïs Messeguer. Catedratic de Filologia Catalana en l’Universitat Jaume I de Castello. Membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia.

- Josep Palomero. Politic. Professor d'Institut d'Ensenyances Secundaries. Ex director dels servicis territorials d’Educacio en Castello en el govern del PSPV.

- Honorat Ros. Fon un dels fundadors del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del PV (STEPV). Politic. Ex cap de servici de promocio del valencià en el govern del PSPV.

Alguns curricula, sobre l'estudi del valencià, dels membres designats son tan

pobres o tan desconeguts que, a penes, els mijos de comunicacio tenien informacio sobre ells.

Paradogicament, si analisem la designacio dels academics, observem que el

PP, en majoria parlamentaria absoluta en les Corts valencianes, havia acceptat nomenar dins de la seua quota a nomes sis component i havia cedit negociar cinc en els socialistes. El PSPV havia conseguit designar com a membres d'este ent normalisador de la llengua als deu que havia propost. Pactava atres cinc en el PP, i influïa en el nomenament dels sis academics que pertocaven designar al partit d'Eduardo Zaplana. Fet dificil de comprendre en una negociacio, i que una part de la societat valenciana calificava d'inconcebible i incomprensible, llevat que hagen primat atres interessos ocults en la negociacio, com s'ha interpretat i mantingut.

Alcançat el pacte, per a rentabilisar la seua aposta politica, comparegueren

junts davant dels mijos de comunicacio el president de la Generalitat, E. Zaplana, i el lider socialiste, J I. Pla. Els dos no ocultaren la seua satisfaccio al sagellar el pacte, afirmant que “ha guanyat la societat valenciana” i que “el temps dira que havem donat una lliço”. Els dos dirigents politics calificaren l'acort de “historic”, ya que en ell creïen que finalisava un conflicte llingüistic que ha durat decades. S'havia conseguit, despres que en 1998 s'aprovara la Llei de creacio de l'Academia, nomenar als 21 academics que deuen tindre la missio de posar en funcionament dita institucio llingüistica.

La voluntat de consens d'estos dos liders va permetre, segons Zaplana,

aplanar el cami de dificultats i obstaculs.

146

El document de set folis fon firmat pels portaveus del PP i PSPV en les Corts,

Alejandro Font de Mora i Joaquín Puig, respectivament, en el Palau de la Generalitat. A les seues esquenes somreïen en satisfaccio, Zaplana i Pla. En la compareixença institucional posterior declararen: “Lo mes important es que s'ha conseguit l'acort“. El President confessà sentir-se “molt feliç”, i Pla manifestà que “un païs en futur ha de preservar els senyals d'identitat”. El lider socialiste es mostrà convençut que “nostra llengua recuperarà l'impuls i superarà la conflictivitat”. No va aludir als esculls que hague de salvar, principalment de sectors de l’Universitat, per a donar el seu sí. En canvi, va emfatisar l’independencia que ha de presidir un organisme creat per politics, pero que ha de ser, recalcà, nomes cientific.

Les primeres reaccions no es feren esperar. L'Institut Interuniversitari es

desmarcava de l'acort, encara que, despres d'intenses discussions, acataren en recels la llista acceptada pel PSPV. Els socialistes van perdre el soport de l’Universitat. La Real Academia de Cultura Valenciana provocarà la dimissio del seu deca Xavier Casp, que a l'eixida del Palau de la Generalitat, on havia acodit abans de l'anunci de l'acort, afirmà: “en una guerra, quan es pert, u ha d'aprofitar lo que puga i no perdre'l tot”; “acepte la designacio com un mal menor”. Aixi mateix assegurà que els “socialistes tenien mes interes que el propi president del Govern valencià en que entrara a formar part de l'AVLL”. Va desvelar que fa uns mesos li va escriure el president de la Generalitat Catalana, Jordi Pujol, “recordant vells temps” i dient-li que parlaren, pero li contestà que “yo estic be on estava i no vullc que ningu vinga a traure'm”. Despres d'una trobada en Zaplana, el poeta Xavier Casp expressà la seua disconformitat en el perfil general de la llista provisional de membres de l'Academia que es remenava moments abans de tancar l'acort.

En la sessio extraordinaria celebrada el 18 de juny per la Junta de Govern de

la RACV, on explicà els motius que li van induir a acceptar l'oferiment, confessà que havia tingut el “quart d'hora panoli del dia”, pero que no abdicava i, junt en els atres components de la Junta de Govern assistents a la sessio, presentà sa dimissio. Unicament, el, en eixe moment, Secretari Perpetu, J. Aparicio Pérez, en funcio del seu carrec, es va abstindre de posar-lo a disposicio de l’Institucio Academica.

Segons constatà el diari “Levante-EMV”, el referent intelectual del

secessionisme llingüistic, Xavier Casp, “votà contra l'Academia de la Llengua 48 hores abans de ser designat membre”. L'ex deca de la RACV rebujà que el Consell de Cultura demanara la constitucio del nou ent normatiu a l'oposar-se que la dita Institucio (CVC) reclamara en el seu informe anual la creacio de l'AVLL el passat 12 de juny del 2001, just dos dies abans que acceptara l'oferta de Zaplana per a entrar en l'organisme normatiu. Xavier Casp tancà files en la comissio de llegat historic i artistic del Consell Valencià junt en atres defensors del secessionisme llingüistic com Josep Boronat i Leopoldo Penyarroja.

L'excelent poeta mostrà, al ser urgentment requerit pel president del Govern

Valencià, serioses reticencies a entrar en l'AVLL, pero acabà acceptant l'oferiment de Zaplana, merce a la mediacio del president de la Diputacio, Fernando Giner, i de la

147

periodista María Consuelo Reyna, que li varen persuadir, adduint que havia de mostrar generositat com sempre havia fet, i que era condicio sine qua nom el que acceptara entrar en l'AVLL si desijava que finalisara el conflicte llingüistic.(43)

La successio dels fets mostra l'evolucio experimentada per Xavier Casp, qui

va passar de manifestar-se en contra de que el CVC solicitara la constitucio de l'Academia a ser membre d'ella.

En el pla politic, les Corts Valencianes aprovaren el dia 15 de juny, en sessio

convocada a les 11.30 hores, la designacio dels 21 membres de l'Academia Valenciana de la Llengua. Tal com establix la Llei de creacio del nou orgue normatiu, per a la seua designacio, cada academic havia de contar en el soport de dos terços dels diputats de les Corts - 60 vots -. Esta majoria qualificada es la que ha obligat a PP i PSPV a arribar a un acort per a tirar endavant l'Academia.

Mentres s'estaven negociant la composicio dels membres de l’ent normatiu, la

presidenta de les Corts, Marcela Miró, i alguns portaveus i membres de la Taula de les Corts seguiren les negociacions a l'espera del vist i plau per a convocar el Ple que estava propost que se celebraria immediatament. El motiu que argüiren per a convocar en tanta rapidea el ple de les Corts, en l'objectiu de ratificar als academics, era evitar que les pressions externes frustraren l'acort. (44)

Els mijos de comunicacio del dia 16 de juny de 2001 resenyaven en titulars: “Las Provincias”: “Les Corts aproven en 83 vots a favor i nomes 6 en blanc

els membres de l’Academia de la Llengua. La designacio dels academics fon rebuda en una prolongada ovacio”.

“Levante- El Mercantil Valenciano”: “Les Corts beneixen el pacte de Zaplana

i Pla en una sola fuga de les files socialistes. Els 83 diputats del PP i PSPV elegixen la llista de l’Academia, mentres els 5 d’EUPV voten en blanc”.

“Diario de Valencia”: “Zaplana demana un vot de confiança per a l’Academia

de la Llengua”. Les valoracions dels politics que havien conseguit el pacte, llogicament, foren

elogioses per a l'acort i van pretendre vendre'l com un triumf politic, sense alusions als aspectes cientifics que hauran d'abordar.

Els artifexs de l'acort celebraren l'eleccio. E. Zaplana digue que era un dels

reptes mes ambiciosos i dificils que ens varem marcar en 1995, i J.I. Pla que es garantia de futur per a la llengua. Els politics teniem una gran responsabilitat i l'havem complit al superar les diferencies. Ara li toca als academics perfilar i impulsar els mecanismes per a que lo que ha segut problematic passe a ser normal. Els dos coincidiren que l'acort supon el fi del conflicte llingüistic i estimaven que imprimirà normalitat a l’us del valencià.

148

El president de la Generalitat no ocultà la seua satisfaccio despres de fer realitat u dels reptes que es va marcar fa sis anys: acabar en el denominat conflicte de la llengua, encara que haguera segut perdent tota la credibilitat per incomplir les seues promeses, almenys, en la RACV. Aixi mateix, el lider socialiste J.I. Pla tambe mostrà la seua satisfaccio pel resultat de l'eleccio. Abdos politics es mostraven satisfets per haver-lo conseguit en un amplissim consentiment, lo que consideren que els donava mes força per al futur. En termens tambe positius es manifestaven A. Font de Mora, portaveu del grup popular, a l'afirmar que “som mes Comunitat Autonoma de lo que erem ahir, perque havem assumit una major complexitat en l'entramat institucional”; i Ximo Puig, portaveu socialiste, al senyalar que ara “n’hi ha que profundisar en l’us del valencià, l'assignatura pendent del proces d'autonomia”.

El lider d'EU, Joan Ribó, justificà l'abstencio del seu grup dient que la nova

entitat llingüistica naix sense un pes politic fort i te molt poc contingut tecnic i cientific. Va insistir que no era un dia historic per als valencians, sino un dia mes, i remarcà que lo important es potenciar l’us en l'administracio i en la societat. Quan s’avançe en aixo podrem afirmar que sí que sera un dia historic.

Josep Maria Chiquillo, president d'Unio Valenciana, digue que en

l'Academia “han guanyat els catalanistes”, perque en este acort “s’ha obtingut que de 21 membres, hi haja 14 que advoquen per l’unitat de la llengua i una majoria dels integrants defenen que el valencià no existix”. Mantingue que “Zaplana ha perdut el pacte perque ha tingut una posicio de debilitat i Pla ha segut mes habil”, per aixo manifestà que si algu ha guanyat era Pla i les tesis proximes al partit socialiste, i aixo es veu en el vist i plau de Jordi Pujol.

El president del Bloc Nacionaliste, Pere Mayor, assegurà que els academics

presenten un “perfil cientific molt baix i un perfil massa alt des del punt de vista dels partits politics”. P. Mayor criticà que en la seua composicio no s'hagen contat en “persones de l'ambit cientific i academic que havien d'haver entrat. “El curriculum d'alguns membres de l'AVLL te molt que vore en la seua militancia politica”, i ho va atribuir a la rapidea en que s'ha tancat l'acort a l'estar paralisat durant tres anys.

El secretari dels socialistes valencians, J I. Pla, no es va encobrir al manifestar

que si Zaplana haguera acceptat, fa vora de tres anys, allo que li havia oferit ara, no s'haguera retardat tant la posta en marcha de l'AVLL. Esta asseveracio donava idea que se sentia guanyador en este acort, i que havia conseguit del lider dels populars concessions favorables a les seues propostes.

Es cridaner el fet que en tot este proces estiguera puntualment informat el

president de la Generalitat Catalana, donant la sensacio que li faltara autonomia al govern valencià per a prendre decisions. Jordi Pujol subrallà, respecte d'aixo, que es “una gran noticia, que estava esperant des de fa cinc o sis anys”. Aixi mateix, manifestà: “independentment de com es denomine - la llengua – n’hi ha una unitat llingüistica”.(45)

149

Tambe el mon academic, cultural i sindical manifestava la seua opinio respecte d'aixo. El rector de l’Universitat de Valencia-Estudi General, Pedro Ruiz, declarava: “Estic a l'espera de vore la voluntat de colaborar en l’Universitat”. Considerava que les llistes son el resultat d'un pacte politic. Encara que no vaig a entrar en noms, crec que hi ha absencies notables en tots els sentits, no sols de persones molt valuoses en l'ambit de la filologia sino tambe en el camp de la lliteratura. S'ha arribat al pacte per raons de negociacio i conveniencia politica d’uns i d’atres, pero no per merits rellevants. Continuà afirmant que “la creacio de l'Academia no afectarà en res a l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana perque te una autonomia academica reconeguda pel Tribunal Constitucional”. Igualment manifestà que no li havia consultat ningu: “Fa temps elaboraren un manifest criticant el procediment de creacio de l'Academia perque no era llogic que a l’Universitat se l'excloga. Està per damunt de qüestions politiques i lo normal es que s'hagueren realisat consultes a instancies de prestigi que pogueren opinar, pero no s'ha fet; una atra cosa es que s'haja parlat en universitaris. El PP i PSOE haurien d'haver acodit a l’Universitat sense exclusio ni prejuins. Estime que la representacio universitaria en l'Academia es molt baixa, en persones de prestigi de l’Universitat que queden fora d'ella”.

El president d'Accio Cultural del PV, Martínez Sancho, afirmà que si en

l'Academia “se conseguix la pau llingüistica, benvinguda siga”. Indicà que la majoria dels academics que componen la llista “tenen el nostre respecte i consideracio professional i una minoria, defensora del secessionisme, està en ella perque la llengua es un arma politica”.

El que era encara director de l'IIFV i membre de l'AVLL, Antoni Ferrando,

indicà que “crec que existia en amplis sectors de la poblacio valenciana el desig de superar un aspecte del conflicte llingüistic”. Considerà que “el futur de la llengua no depen de l'Academia, sino, en bona part, de la labor dels docents i de tots els agents culturals i civils que treballen per a aixo dia a dia”.

La RACV esperà a una Junta extraordinaria de Govern per a realisar les seues

primeres declaracions i definir la seua actitut. Enric Esteve, president de l’institucio cultural defensora durant mes d'un

segle de la llengua i cultura valencianes “Lo Rat Penat”, mostrà el seu escepticisme i sorpresa perque no se li haja consultat en l'eleccio dels integrants de l'Academia, i destacà els seus “molts dubtes” davant de la composicio final, en la que la majoria de les persones està a favor de l’unitat de la llengua i de la subjugacio del valencià al catala. Manifestà, aixi mateix, que l'opinio institucional de l'entitat que presidix s'abordarà en una proxima reunio.

El Grup d'Accio Valencianista -GAV- mostrà la seua disconformitat i

demanà la dimissio de Zaplana per “frau”. La dita entitat cultural declarà que la composicio de l'Academia “supon un frau, un engany i l'incompliment electoral del Partit Popular”. La configuracio d'este ent normalisador del valencià representa una

150

“renuncia i una entrega en mans del catalanisme” per lo que solicitaren la dimissio del maxim responsable, el president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana.

L’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana (AELLV) expressà que

“s’abstenia de refrendar l'AVLL, vist el perfil i dependencia forana de molts academics”. I en un articul d'opinio del seu president, Aureli López, urgia a l’Administracio a que utilise la llengua normal (...) en tots els ambits, segons la seua fonetica, lexic, morfologia verbal i nominal i sintaxis caracteristiques, en una ortografia i gramatica propies”.(46)

Alguns sindicats de docents - CC.OO, STE i FETE-UGT - criticaren que no

fora consultada l’Universitat. Segons un portaveu de CC.OO, l'Academia es producte d'un pacte llingüistic i no d'un consens llingüistic. Son molts els interrogants sobre el desenroll i el funcionament de l’ent. Per al STE, l'Academia naix assorrada per un pes politic que pot condicionar la consecucio dels objectius que ha de complir. FETE-UGT manifestà que n’hi ha de treballar per la normalisacio llingüistica. S'hauria d'haver tingut en conte a l’Universitat, pero ha segut una negociacio politica.

El diari “Levante-EMV” es fea eco dels amagatalls de l'ultim tram de la

negociacio del pacte de l'Academia i resaltava les pressions que havien hagut de superar per a salvar l'acort. Tambe senyalava que els recels de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, que sempre tingue assegurada casi la mitat de membres de l'AVLL, li feren perdre pes.

Es produiren vacilacions, com les de A. Ferrando, negociador pel PSPV, que

votà en contra de la llista en la primera reunio de l'IIFV. La negativa inicial de dita entitat els va fer perdre al final tres llocs en l'Academia: Pérez Saldanya i V. Pitarch, mes proxims al Bloc Nacionaliste, i Polanco, alluntat de la posicio socialista.(47)

La clau, segons dit diari, va estar en Catalunya. Els politics catalans J. Pujol i

J. Rigol cridaren a A. Ferrando i R. Alemany, de l'IIFV, i a Pere Major, a l'ex-rector R. Lapiedra i a E. Climent per a recolzar l'acort. D'atra banda, el PP havia tingut conversacions en sectors autonomistes de la llengua valenciana per a evitar accions de boicot al pacte.

Designats els academics, es va procedir a la constitucio de l'Academia

Valenciana de la Llengua. Segons la Llei de creacio de 16 de setembre de 1998, en els 15 dies següents a l'eleccio dels academics per les Corts Valencianes, fet que es va produir el 15 de juny del 2001, el President de la Generalitat realisarà mijant un decret el corresponent nomenament. Dita llei senyala que dins dels quinze dies habils següents a la publicacio en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) del decret de nomenament dels academics es constituirà llegalment l'Academia. Preceptes estipulats que foren complits.

El 17 de juny del 2001 el diari “Levante-EMV” abordava, dins del pacte per a

la configuracio de l'Academia, la qüestio de la mediacio de Jordi Pujol. Al tractar este tema resaltava l'aportacio del govern catala en el proces de liquidacio del

151

conflicte llingüistic. Dit politic medià abans que es plantejara l'AVLL per a acostar a Zaplana i a l’Universitat de Valencia”. Este mig de comunicacio subrallà que fon fonamental l’intervencio de J. Pujol, qui pressionà en l'anterior llegislatura, en certes esferes del poder, per a que es transmetera la seua preocupacio a Zaplana. Aixi mateix, arreplega que envià a dos homens a Valencia ya en 1997 per a reunir-se en el PP local i en alguns destacats representants del mon universitari i es va vore en Tarragona en Zaplana per a lligar caps abans que este llançara l’iniciativa.

Segons informacio d'Alfons García, del “Levante-EMV”, Convergencia i

Unio ha jugat un paper important en tot el proces de creacio de l'AVLL, des d'abans que es parlara d'ella fins al mateix dia 14 de juny del 2001 en que els liders dels dos partits majoritaris de la Comunitat Valenciana tancaren el pacte per a la seua composicio. Dos politics catalans foren la clau en la configuracio del proyecte: Joaquín Triadú, secretari de la Presidencia de la Generalitat catalana, persona de confiança de Jordi Pujol, i Joan Rigol, president del Parlament catala. Els dos es desplaçaren diverses vegades a Valencia des de 1997 i mantingueren reunions per separat en representants del PP i en representants d'un sector del mon universitari i cultural. L'ex rector de l’Universitat de Valencia, Ramón Lapiedra; el director de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Antoni Ferrando, i l'editor Eliseu Climent foren alguns dels que participaren en aquelles reunions en els enviats per J. Pujol. Els mateixos interlocutors catalans s’entrevistaren en el vicepresident de la Generalitat Valenciana, Joaquín Ripoll, i en el que es presumia, en un principi, president de l'AVLL, Manuel Tarancón, entre atres politics.

El moment clau del proces pogue ser l'entrevista entre els dos liders

autonomics en Tarragona. Semanes despres d’esta trobada, el 17 de setembre de 1997, en el debat de politica general, Zaplana anunciava l'encarrec al Consell Valencià de Cultura d'un dictamen per a concloure les discrepancies llingüistiques. Pero l’intervencio de Pujol ve inclus des d'abans - hem de recordar que el PP estava en minoria en el Govern d'Espanya i necessitava els vots de CIU per a mantindre's en el poder - al sugerir i pressionar a José Mª Aznar, president d'Estat, que intercedira i fera vore a Zaplana la necessitat i conveniencia de posar fi a la disputa, en termens favorables per a Catalunya.

Fonts proximes al president catala senyalaren que el model a imitar en la

solucio del conflicte estava en l'agenda de Pujol des de fea anys, i era la denominada via holandesa o model dels Països Baixos. Consistia en no qüestionar l’unitat de la llengua i establir un precepte de colaboracio entre els dos, encara que cada autonomia tinguera entitat normativa propia.

La relativa intervencio de l'editor Climent a lo llarc del proces es posà de

manifest al declarar el dia 16 de juny del 2001: “Ni Accio Cultural del País Valencià (ACPV) ni yo mateix hem volgut participar mai en la confeccio de llistes, perque no era competencia nostra ni pensem que siga necessaria esta AVLL per a solucionar els problemes llingüistics: ya està l'Institut d’Estudis Catalans (IEC), que te seu en Castello”. I a continuacio va afegir: “d’este tema no he parlat en Jordi Pujol mai. Nomes vaig rebre el dijous - 14 de juny- una crida del portaveu del PSPV, Joaquin

152

Puig, i li vaig remetre a atres persones” - noticia arreplegada pel “Levante-EMV” el 17 de juny -.

En entrevista realisada al secretari dels socialistes valencians, J. I. Pla,

declarava que “respectem a l’Universitat, pero la decisio era del PSPV perque el pacte de l'AVLL es politic”. Esta afirmacio posava clarament de manifest que els interessos de partit havien primat sobre els intelectuals.

Les tensions entre el PSPV i l’Universitat es materialisaren en el menyspreu

que hores abans del final de l'acort sobre l'AVLL va fer l'Institut de Filologia Valenciana als socialistes al comunicar-los que declinaven que els seus membres foren colegiadament en la llista en representacio d'esta institucio academica. Aço va supondre que es reduira la representacio de filolecs d'este Institut de nou a sis, sent substituits per membres del PSPV. Este fet marcà un abans i un despres en les relacions entre este partit i una part del mon universitari, i la seua sintonia es va vore minvada per la composicio final que tingue l'AVLL.

A lo llarc de proces de negociacio, Jordi Pujol, va estar puntualment informat.

Al respecte, Pla digue: “entenc que haja volgut tirar una ma perque li preocupava la llengua, no per interessos electorals. Em cridà per a agrair-me l'esforç fet pel PSPV i per mi per a tancar el tema”.

Aixi mateix, manifestà, que l'exit de l'Academia depen de que funcione en

autonomia. Al lider socialiste li preocupava mes el desenroll del pacte de promocio de la llengua que els que s'han quedat fora de l’acort. Tambe afirmà que va vore perillar seriosament el consens quan estava casi fet. Per a Pla la millor forma de dignificar una llengua es parlar-la. Els politics hem de donar eixemple.

Les opinions d'atres liders politics valencians eren divergents. Mentres el

dirigent d'Unio Valenciana, Josep Mª Chiquillo, creïa que el PP havia perdut el nort, i assegurava que el pacte per l’unitat de la llengua s'ha fet d'esquenes a la realitat sociollingüistica, i criticà que en la composicio de l'AVLL hi ha “14 academics que defenen les tesis catalanistes o de l’unitat de la llengua, i 12 dels 14 que neguen inclus l'existencia de l'idioma valencià”; Pere Major, lider del Bloc Nacionaliste, declarava que la constitucio de l'Academia supon “el fi del conflicte”. Estes declaracions posava de manifest que l'AVLL havia incrementat les diferencies entre estos dos partits politics.(48)

El diari “Las Provincias” d'eixe mateix dia, en les pagines dedicades al

comentari de l'AVLL, resaltava en pla triumfaliste: “Zaplana s'apunta un atre exit politic i Pla reforça el seu liderat en el PSPV en el pacte de l'Academia”. Els socialistes maquillen aixi el seu cert “subarrendament” de la seua accio politica. La creacio de l'AVLL enfortix el, a sovint, titubejant liderat de J. I. Pla, deixa fora de joc a Esquerra Unida, centra als nacionalistes del Bloc i enroca a Unio Valenciana. En sintesis, ha servit per a dibuixar el cami d’allo que ha de ser el fi del conflicte llingüistic i per a prestigiar la figura dels liders politics que l'han impulsat.

153

El politic popular, ex conseller d'Educacio i Cultura de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, que participà de forma activa en una part del proces negociador quan eixercia el carrec, resaltà la transcendencia historica de l'acort alcançat, i ho considerà “el segon gran pacte dels valencians en democracia, despres de l'Estatut d'Autonomia”. Tambe afirmà que “els valencians ens havem trobat a nosatres mateixos” i es “trascendental que els valencians tornem a pactar la nostra realitat i marquem el nostre futur”.

No tan positives eren unes atres opinions. L'optimisme de PP i PSPV

contrastava en el sabor agredolç per a EU. La coalicio simbolisà el seu aïllament en la Cambra parlamentaria i tractà d'aprofitar i rendabilisar el rebuig que l'acort generà en sectors de l'ambit universitari. A este malestar existent en l’Universitat tambe va pretendre traure-li rendiment politic el Bloc Nacionaliste Valencià que preveïa que si el pacte conseguia la moderacio del conflicte llingüistic, el seu partit politic tambe obtindria beneficis perque contribuiria a rebaixar l’historica carrega de radicalisme que se li atribuix en esta qüestio. UV rebujà l'acort per estimar que es escassa la presencia dels defensors de les tesis autonomistes de la llengua i que els academics electes no eren els adequats i, tambe, perque Zaplana havia incomplit les promeses fetes a membres de la RACV i a atres institucions culturals. Esta formacio politica es va plantejar l’impugnacio de l'acort subscrit pel PP i PSPV a l’entendre que hi ha academics que no tenien nivell de coneiximent de valencià, ni el curriculum apropiat, ni complixen la Llei de creacio per a ocupar un lloc en l’ent normatiu. Ademes, fonts de la formacio valencianista asseguraren que anaven a demanar-li a Xavier Casp, ex president deca de la RACV, que abans de la seua presa de possessio, dins d'aproximadament 15 dies, reconsidere la seua postura i s'abstinga de formar part d'un ent que se sustenta en un pacte politic i que, clarament, beneficia al sector contrari a les seues tesis. A pesar del seu desig no conseguiren persuadir al poeta X. Casp.(49)

Aixi mateix, el diari “Las Provincias” resaltava en una atra informacio que el

“PP i PSPV aniran de la ma en la comissio del pacte per la llengua”. A proposta del PSPV, el document subscrit el dia 14 de juny per les dos formacions politiques establix la creacio d'una comissio parlamentaria que tindra entre les seues funcions mes destacades les d'analisar cóm s'aplica la “Llei d’Us i Ensenyament”, elaborar un llibre blanc sobre l'ensenyança del valencià i el seu us, propondre mides correctores sobre el desequilibri llingüistic, determinar un calendari d'actuacions i plantejar les proposicions llegislatives que s’estimen convenients per a fer efectiu el “Pacte per la llengua”.(50)

En un articul d'opinio de Jesús Puig titulat “La guerra comença ara”, publicat

el dia 19 de juny en el diari “Levante-EMV”, afirmava: Aparentment, la primera ma l’han guanyada els defensors de l’unitat de la llengua. Pero la partida tot just comença ara. A un costat de la taula, deu membres proposts pel PSPV, de solvencia reconeguda. A l’atra banda sis proposats pel PP, pertanyents a la secta secessionista. Enmig, cinc academics de consens, en predomini de carrecs de l’administracio autonomica”, (aludint implicitament, en eixe moment, a la possible futura presidenta de l’ent, una llicenciada en filologia castellana, Asunción Figueres; a una atra

154

llicenciada, que te com a merit aparent - segons s’ha apuntat - l’estar relacionada familiarment en un Director General de la Conselleria d'Educacio, es referia a Soledad González Felip, i a Alfredo Ayza, cap d'area de politica llingüistica d'Educacio i Cultura i responsable de la Junta Qualificadora de coneiximent del valencià).

I seguia asseverant que el conflicte llingüistic fon un proces habilment

provocat en l’unica finalitat d’entrebancar la normalisacio del valencià. De manera que a la cortina cosida a trossos de la discussio entre valencià i catala se li noten massa les costures del dilema real entre valencià i castella. Eixa guerra es la que comença ara.(51)

Toni Fontelles, estudios del valencià i pertanyent a la seccio de Llengua i

Lliteratura de la RACV, en un atre articul d’opinio titulat “Esperpent historic”, publicat igualment en la mateixa pagina del citat diari escrivia: “Coneguts els noms i un poc la biografia es veu que son abrumadora majoria els defensors de l’unitat idiomatica entre el valencià i catala. Està mijanament clar que qui s’ha emportat la tallada del lleo ha segut el PSOE”. Segons la seua opinio, els unitaristes son superiors en coneiximents tecnics de llingüistica, i senyalava que els “autonomistes“ idiomatics son, excepte algu, llecs en les materies que alli provablement es tractaran. I es preguntava, quan es parle de codificacio, distribucio de grafies, adequacio fonicografica, etimologisme, bilingüisme, diglossia, trilingüisme, rendiment grafic, terminologia i nomenclatures, adaptacions, variacions formals, assimilacions, fonetica frasica, convergencia, etc, es dir, de tot lo que inclou la planificacio formal i funcional d’un idioma ¿que diran la majoria dels academics proposts pel PP? Tambe critica la falta de coneiximents llingüistics d’un sector d’academics, i denuncià que molts d’ells no saben escriure en valencià.

Dit articuliste escriu que Pujol està content (...). I Pla diu que el pacte de

l’AVLL es politic, que no perilla l’unitat de la llengua -catalana - i que son majoria els no secessionistes. A pesar del triumfalisme de casi tots, es llogic pensar que algu haura perdut en este pacte.(52)

Al respecte, el ex deca de la RACV, Xavier Casp, en unes declaracions fetes,

reconeixia, implicitament, que havien perdut la guerra, encara que no l’esperança. Unes atres veus, encara demanaven mes, volien que no sent possible, per

raons politiques, atendre’s al lema “una sola llengua, un sol ent normatiu”, caldria establir que l’Academia es coordine en atres entitats normatives de l’Estat que s’ocupen i tinguen com a oficial la mateixa llengua. Puix resulta incoherent que la Llei de creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua reconega, implicitament, l’unitat de la llengua, i no disponga d’un tracte de relacio especial en l’Institut d’Estudis Catalans i en l’Universitat de les Illes Balears, organismes encarregats en les seues Comunitats Autonomes de la normativisacio de la llengua catalana.

El “Levante-EMV” del 21 de juliol fea public una informacio que dia que una

ampla majoria dels membres de la seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV

155

proponia que la nova directiva que emane de la Junta General, que es celebrarà el dia 26, retire la seua confiança al deca Xavier Casp, carrec que ya havia posat a disposicio dels academics, en la reunio mantinguda per la Junta de Govern de l’Institucio el passat 18 de juny.

En un articul d’opinio, Jesús Civera resaltava que el mon del secessionisme

llingüistic representat, en el pla cultural, per “l’Academia de Casp” ha patit el primer embat, despres de la constitucio de l’AVLL. La crisis en la RACV ha aparegut immediatament, i s’ha convocat, via d’urgencia, a la Junta de Govern, com si no haguera pogut dissimular uns mesos, per elegancia. Afirma que han cessat els seus membres com senyal de protesta per l’entrada de X. Casp i d’uns atres academics en l’AVLL, i que havien segut acusats de traïcio.(53)

El “Circul Aparisi i Guijarro” criticava, en un comunicat, la constitucio de

l’AVLL i l’ignominiosa entrega d’una de les mes preciades joyes de nostra cultura als qui sempre l’han despreciada. Esta entitat cultural, afegia la nota de prensa, que no vol fer-se compliç de l’infame llatrocini en el seu silenci.(54)

Molt diferent era l’opinio del partit politit del Bloc Nacionaliste Valencià que

expressà la seua satisfaccio per la constitucio de l’Academia de la Llengua, que tancava - segons ells- un conflicte que havia durat 25 anys i que impedia alcançar consentiments per a fomentar i conrear l’us social del valencià, que es lo que considerava verdaderament important. Encara que la direccio del partit acusava a Zaplana d’haver jugat a favor del secessionisme i animava al President de la Generalitat a parlar valencià. El seu secretari general, Pere Mayor, demanava al PP i PSOE que s’obliden ya del carnet i deixen treballar als academics. I recriminà a UV que vullga seguir instrumentant la llengua per a traure redit electoral.(55)

El lider d’UV, J. Mª Chiquillo, subrallava en un articul periodistic titulat

“Raons d’un no a l’Academia” que “Eduardo Zaplana ha cedit als interessos del catalanisme en la creacio de l’AVLL; i en la designacio dels seus membres ha demostrat la poca importancia que la llengua valenciana te per ad ell i per al Partit Popular”.

Segons el president d’Unio Valenciana, no tenim gens de confiança en esta

nova Academia, perque en la seua constitucio s’han nomenat 14 academics, de 21 components, partidaris de lo que s’ha donat en dir “unitat de la llengua”, lo qual significa una unificacio entre valencià i catala baix un mateix sistema ortografic i gramatical, i negar l’existencia de la llengua valenciana com a idioma independent, i conseqüentment perdre una de les senyes d’identitat dels valencians. Reivindicà l’esperit i lletra de nostre Estatut d’Autonomia el qual parla d’idioma valencià en el seu articul 7.

Denuncià, aixi mateix, que la creacio de l’AVLL i la designacio d’academics

ha segut conseqüencia d’un pacte politic entre PP i PSOE exclusivament, sense tindre en conte l’existencia d’unes atres sensibilitats representades per institucions de

156

tanta transcendencia com la RACV i Lo Rat Penat, per posar nomes dos eixemples, o d’atres formacions politiques que haurien d’haver tingut en consideracio.

Manifestà que lo unic que li interessava al PP i a Eduardo Zaplana era

anunciar que “hi ha acort”, i eixir en la foto parlant d’un fals consens. Per al president de la Generalitat aixo era mes important que fer una Academia que no qüestionara l’identitat del valencià i dotar-la d’una majoria d’academics realment preparats per a defendre la llengua valenciana i dictaminar en materies llingüistiques valencianes.

Qüestionà l’actuacio politica com negociador de Zaplana al fleixar-se davant

de J. I. Pla i els interessos catalanistes, i que el PSOE imponguera els seus 10 candidats i que el PP tinguera que pactar la quota que li corresponia al seu partit, calificant s’actuacio de nefasta. Aixi mateix, acusà al lider popular de falta de responsabilitat politica i d’interes per la nostra llengua autoctona, i tambe d’incomplir les seues promeses electorals de defendre l’identitat i la llengua valenciana.(56)

El Bloc Nacionaliste Valencià, en paraules del seu president Pere Mayor,

oferia la seua valoracio politica sobre la decisio de constituir l’Academia de la Llengua, i afirmava que Zaplana primà als secessionistes en el nou ent. En la seua opinio, en l'eleccio d'alguns academics ha prevalgut el carnet o la filiacio politica al “curriculum”. No obstant aixo, va aprovar sa composicio i afirmà que l'AVLL suponia el tancament del conflicte que tant de dany a fet als usuaris del valencià. Ademes, el Bloc opinava que este pacte reflectix la moderacio que ells han adoptat des de fa uns anys. El fet que s'haja de parlar, dialogar i buscar vies de consentimen es positiu.

De les seues manifestacions es deduia un moderat optimisme. Intuia que la

composicio de l’Institucio academica era majoritariament procliu a la tesis que sustenta l’unitat de la llengua.

La RACV, despres que la seua Junta Directiva haguera presentat la dimissio

en bloc, a excepcio feta del seu Secretari Perpetu i en funcio del carrec que ostentava, convocà per al 26 de juny Junta General per a informar sobre la dimissio dels seus membres i elegir, si procedia, nova directiva de l’Institucio.

La crisis oberta en la RACV es va concloure en la dita reunio.“Las

Provincias” del dia 21 de juny arreplegava que els academics de numero van rebre ahir la notificacio de convocatoria emesa per Francisco Roca Traver i José Vicente Gómez Bayarri, que junts en José Aparicio es feren carrec de la directiva de forma provisional com a garants llegals fins al 26-VI-2001.

El mateix periodic ya avançava que “el perfil del nou deca es el d'una persona

en temps, de talant consensuador i bon negociador”, i arreplegava que es perfilaven com a possibles decans Juan Lladró i Francisco Roca.

157

En un articul d'opinio de l'academic de numero de la RACV, Simó Santonja, titulat “División de opiniones”, manifestava que els esceptics no estan d'enhorabona; pero potser que els increduls seguixquen tenint dret a que es respecte la seua incredulitat, fins que arribe la comprovacio del seu dubte, es a dir, fins al moment en que el dubte es dissipe per l'actuacio de l'AVLL. S'obri un compas d'espera fins que els nous academics secessionistes o unionistes prenguen alguna decisio i facen coses, no per una aseptica “nostra llengua“, sino per una “llengua valenciana” que mereix respecte.

La designacio dels academics, el 15 de juny, suscità divisio d'opinions en la

societat civil i en els partits politics. Uns consideraven que s'havia llegitimat “el pintoresquisme secessioniste de l'Academia de Casp al convertir als seus protagonistes en academics de l’Institucio”,- afirmacio, que en coneiximent de causa, no obedix a la veritat -; uns atres ciutadans mostraven tambe el seu desacort i postulaven que la designacio d'estos academics suponia un frau, un engany i l'incompliment electoral del Partit Popular, i opinaven que s'havia produit una renuncia i entrega de la llengua valenciana al catalanisme.

Independentment de lo que dimane d'esta nova Institucio, partits politics i

academics, encasellats com a autonomistes de la llengua valenciana, o integristes o absorcionistes del valencià en el catala, hauran de rendir contes davant de nostra societat per la gran responsabilitat que han assumit per a solucionar el denominat conflicte llingüistic valencià.(57)

El “Levante-EMV” del 22 de juny publicava tres articuls d'opinio sobre el

debat de l'AVLL. Pasqual Mollà, d'Esquerra Unida, en el titulat “L’Acadèmia i la llengua”, ens recordava que si despres de tres anys d’aprovada la Llei de creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua, han segut designats els seus 21 membres, i si en esta decisio es resol un conflicte en sectors que, encara que molt minoritaris, han demostrat repetidament les seues actituts intransigents i de vegades violentes, benvinguda siga l’Academia. Es a dir, que li donava el beneplacit a l'eleccio dels seus components per considerar que una majoria eren afins als seus postulats llingüistics. Lluïs Bertomeu, de la Fundacio 9 d’octubre-Joventut Valencianista de la CV, dirigent que està dins de l'orbita del PP, en l'articul “L’encert dels valencians”, manifestava que s'havia arribat a un consens que estava representat “per l’acort arribat pel PSPV i PPCV, a mes del BNV, STEPV, Els Verts, Accio Cultural i Joventut Valencianista”. I considerava que era el millor encert dels valencians des de fa temps. I fea vots per que tinguera llarga vida. No obstant, l'escritor Felip Bens discrepava d'estes opinions en l'articul titulat “La Academia vergonzosa de la lengua” a l'asseverar: “PP i PSOE, partits centralistes, han pactat una AVLL contra l'Estatut (que parla d'idioma valencià) i la voluntat majoritaria del nostre poble”. I resaltava que s'havia donat el “placet” a una AVLL, beneida per Pujol i per l'Institut d’Estudis Catalans (en seu en la ciutat de Castello gracies al PP), que conta en majoria indiscutible d'anexionistes i de pancatalanistes. Afirmava que “era la pijor AVLL possible”, i matisava que per a mes “inri”, els pocs que creuen en l'idioma valencià no estan, en excepcions, preparats per a defendre'l. (58)

158

L'acte de clausura dels cursos de llengua i cultura valencianes de 2000-2001, que des d'anys impartix “Lo Rat Penat”, va servir per a que un grup de jovens estudiants valencianistes expressara el seu desacort en unes declaracions del president de dita Institucio sobre l'AVLL, Enric Esteve, publicades en prensa, i que segons ell no obedien a la veritat. Estes declaracions provocaren que fora ahucat en crits de “traïdor” i acusat de “venut” al PP.

L'acte on es produiren estos incidents començà en una conferencia de

l'academic de la Real Academia de Cultura Valenciana, professor Dr. José Vicente Gómez Bayarri, sobre “La tradicio cronistica: Marti de Viciana”. Finalisada esta, quan va voler fer us de la paraula Enric Esteve es van exhibir pancartes i panflets i es proferiren crits impedint que el president de “Lo Rat Penat” pronunciara la seua intervencio. No obstant, si que pogue fer us de la paraula Marivi Ferrandis i Olmos, presidenta dels cursos i membre de l'eixecutiva de l’Institucio, qui manifestà publicament el seu rebuig a l'Academia de la Llengua, expressant-se en termens de “decepcio”, i “impotencia”, i formulant afirmacions de “fidelitat absoluta a les Normes d’El Puig”, reiterant que l’institucio valencianista seguirà impartint els cursos de llengua i cultura valencianes. Rematà la seua intervencio en un “No ens anem a rendir” i fon fortament ovacionada.(59)

Membres de la seccio de llengua i lliteratura de la RACV van subscriure un

document en el que s’asseverava que l'AVLL es “un intrument al servici de la catalanisacio”. Igualment afirmaren que se consideraven “en autoritat moral i cientifica per a continuar en la normativisacio de l’idioma valencià, tant per voluntat com per compromis en el poble valencià”. El document tambe subrallà que “des de l’aprovacio de la Llei de creacio de l'AVLL, esta seccio de la RACV no ha segut consultada per a res, a pesar de ser el referent necessari en la qüestio que es dirimix”.

En esta mateixa llinia de discrepancia, Josep Mª Chiquillo, president d'UV,

anuncià que la seua formacio politica recorrerà, per la via contencios-administrativa, davant dels tribunals ordinaris de justicia per a impugnar l'acort adoptat per les Corts Valencianes pel que el Parlament va elegir i anomenà als 21 academics de l'AVLL, per jujar que deu academics de l'AVLL incomplixen la Llei de creacio de l'Academia. Va aduir defectes formals en la designacio dels academics i precisà que s'havia vulnerat tant el fondo com la forma de la Llei i que s'havia incomplit la “llegalitat mes estricta reflectida en la Llei de creacio”.(60)

Per al dit lider politic el ple de les Corts va incomplir la disposicio transitoria

primera de la Llei de creacio, que senyala que “al menys dos terceres parts - dels 21 academics - seran experts en valencià en una acreditada competencia cientifica”, i declarà que “sols deu, i no catorze, dels vintiu academics complixen el dit requisit”.(61)

L'acort del pacte de l'Academia de la Llengua tambe tingue les seues

conseqüencies dins de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV). Els membres de l'entitat universitaria declararen que demanaran explicacions als negociadors per la perdua de pes de l'organisme. Els dubtes i titubejos de l'Institut li

159

portaren a perdre tres de les places que els havia reservat el PSPV en l'AVLL. Els professors E. Casanova i J. Martínez quedaren fora de la composicio de l’Academia a pesar de que el secretari general dels socialistes valencians, J. I. Pla, volia incloure'ls a titul personal. M. Pérez Sandanya que havia segut candidat en la llista de l'Institut tambe va ser exclos. Les discrepancies dins de la dita institucio afloraren. R. Alemany, al reves que A. Ferrando, no canvià de pareixer i sempre estigue a favor de que l'IIFV entrara en l'AVLL. En l'IIFV era prou generalisada la sensacio que, per no haver sabut negociar, s'havia perdut una significativa parcela d'influencia de les tesis mes favorables a l’unitat de la llengua i, sobretot, de conformar un perfil mes elevat de la representacio de l’Universitat. Un sector de membres de l'IIFV responsabilisaren al seu president, A. Ferrando, de lo que ells consideraren el fracas de les ultimes maniobres en la negociacio de l'Academia.(62)

El “Levante-EMV” dedicà en l’edicio del 23 de juny una pagina d’opinio, que

arreplegava tres firmes, que escrivien sobre el debat de l’AVLL.(63) Abelart Saragossà, professor de la Facultat de Filologia de l’Universitat de

Valencia, en el seu articul titulat “Sobre el primer objectiu social de l’Acadèmia”, resaltà que per fi les Corts s’han posat d’acort per a nomenar els membres de l’Academia. Les discrepancies entre els academics s’hauran de superar en dialecs argumentats. Els valencians han d’oblidar l’enfrontament “blaverisme/catalanisme”, i afirmà: “l’Acadèmia haurà d’assolir l’objectiu més immediat: ser una institució útil per a superar la divisió del poble valencià. No cal dir que, al costat de l’activitat normativitzadora, l’Acadèmia també hauria de servir al poble valencià observant la realitat social per a assenyalar aquells fets que s’oposen a l’ús públic del valencià”. Aiximateix assevera: “espere que la nostra primera institució llingüística tinga el suport moral i l’ajuda activa de la societat valenciana”, i remata l’escrit dient que “la finalitat d’aquest article es solidaritzar-me amb l’Acadèmia com millor sé: exposant reflexions”.

Miquel Ayza, de l’editorial l’Oronella, en l’articul “Zaplana torero” escrivia

que, a pesar de les advertencies que m’havien fet amics i coneguts, mai haguera imaginat que Zaplana s’atreveria a montar una AVLL de majoria pancatalanista, i es pregunta que ell sabra quines estranyes maniobres hi ha darrere de tot aço: “¿Com fara creure, ara, al seu electorat i en general al poble valencià que esta AVLL està feta per a l’idioma valencià i no per a la seua anexio per part del catala?” Pacte o compromis que ha rebut el vist i plau de Jordi Pujol; i reflexionà sobre lo que sera capaç d’ingeniar-se, ara, el president de la Generalitat Valenciana per a justificar esta decisio. Aconsella no tirar la tovalla i creïa que “lo sensat, lo honest, lo dificil i lo inteligent, es seguir fent lo que millor sabem fer els valencianistes: Cultura per al nostre poble. Des de la tolerancia i l’independencia. En llengua valenciana”.

El tercer articul d’opinio es de l’escritor i ensagiste Carles Recio i el titulà

“La frustracio de tots”. Destacà que l’acort ha segut, en llinies generals, criticat per tots els implicats, i dia que tant l’Institut Interuniversitari de Filologia com la Real Academia de Cultura Valenciana, entitats a les quals es pretenia fer convergir en un forum comu, han mostrat la seua oposicio institucional al “pastitxe”, tot transformant

160

la presencia d’alguns dels seus membres a titul individual, no fent-se responsables del resultat del proces. Les desidencies d’una i atra banda fan que no es garantise la presunta “pau social” acabada d’estrenar.

Segons una enquesta realisada pel diari “Las Provincias Digital” un 64,8 %

opinava que l'AVLL no servirà per a concloure la polemica sobre la llengua valenciana. Per contra, un 35,2% dels llectors de dita prensa estimava que la posta en marcha de l’ent llingüistic sera positiva.(64)

Per a tractar esta problematica, el president d'Unio Valenciana, J. Mª

Chiquillo, es va reunir en al voltant de 60 representants de la Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valencia i de la Plataforma “Normes d’El Puig”. Dits colectius respalaren la posicio d'UV entorn de l'AVLL i acordaren mamprendre una serie d'iniciatives concretes en contra de l’ent normatiu “de manera civica”. Posteriorment, el Consell Nacional d'Unio Valenciana va decidir que dita formacio politica presente una mocio en defensa del valencià en les “Normes d’El Puig” en tots els ajuntaments que tinga representacio.(65)

Sobre esta qüestio, el “Levante-EMV” resenyava que “UV porta la guerra de

l'Academia als ajuntaments” al reprovar l'AVLL i mostrar el seu rebuig a l’Institucio, proponent que els representants municipals manifesten formalment la seua oposicio a este ent normatiu. Els unionistes pensen que “Zaplana nomes buscava el soport del poder catala”. Un portaveu d'UV manifestava que l'AVLL “no es mes que un pacte politic entre el PP i PSOE”. Per al dit politic, Zaplana ha consumat una traïcio al seu electorat, ya que per atraure’s els vots, en campanya electoral, va aludir a un valencianisme que ara castiga. El lider del PP, en la vista fixada en futurs interessos politics, mira cap a Catalunya. D'esta evidencia son reflex les informacions aparegudes en els mijos de comunicacio catalans sobre com ha segut rebuda la noticia de nomenament dels academics. Declarà que el president de la Generalitat Valenciana, E. Zaplana, ha utilisat la llengua com a moneda de canvi.

Lo Rat Penat va fer un comunicat en el que exponia les raons que induien a

esta entitat cultural a rebujar l'AVLL. La major critica es centrava en la conviccio que l’Institucio academica constituida es fruit d'un pacte politic, mes que d'una autentica vocacio de solucionar un problema llingüistic, per lo que creïa que nomes servirà per a enquistar el conflicte.

Els defensors de les “Normes d’El Puig” no se senten representats en una

Academia que calificaren de catalanista i a la que atribuixen que està composta per persones que pel seu “curriculum” i formacio no mereixen ser academics.(66)

La Facultat de Filologia de l’Universitat de Valencia feu tambe publica la

seua opinio a l'expressar sa “sorpresa i preocupacio” pel fet de que alguns academics “no s'ajusten al perfil d'acreditada competencia cientifica, academica i de produccio lliteraria que, segons la Llei de creacio de l'Academia, haurien de tindre els seus integrants”. Dita Facultat, en sintonia en bona part de l'Institut Interuniversitari, denuncià que eixos mateixos academics “sí responen a quotes de repartiment de

161

representacio politica”. Des de la Junta de Govern de la Facultat de Filologia es va advertir que mai han participat i sempre s'han mantingut al marge de les negociacions politiques, sense que haja cap membre que actue en representacio d'esta Facultat”. Taxativament manifestaren que “els representants de Filologia mantenen el desig que la nova Institucio respecte i seguixca els criteris cientifics compartits per la Filologia i per la comunitat universitaria de tot el mon sobre l’unitat de la llengua”.(67)

S'observava que hi ha coincidencies en estos dos sectors, que representen

tendencies sociollingüistiques distintes, a l’hora de valorar la configuracio de l'AVLL. Tenen plena sensacio que l'eleccio dels membres de l’ent normatiu de la llengua es fruit del pacte politic del PP i PSOE, i conseqüentment ha sorgit una Academia politisada, que te mes en conte les afinitats ideologiques i la militancia politica que el compliment d'allo que s'ha exigit per la propia Llei de creacio.

La configuracio de la nova Academia ha creat recels en gran part de les

institucions academiques i culturals. La RACV, Lo Rat Penat, Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana, Colectiu de Defensors de les “Normes d’El Puig”, etc., d'una banda, i la Facultat de Filologia de l’Universitat de Valencia, l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), Omnium Cultural, Accio Cultural, etc., per una atra, han convingut en que la composicio de l'AVLL infringix els requisits de la Llei de creacio, segons la qual almenys dos terços dels seus membres han de posseir una competencia cientifica acreditada. Aço va induir a l'IIFV a denunciar que l'AVLL incomplix la Llei i exigix que es reconega la normativa unitaria, i al partit politic d’Unio Valenciana a presentar un recurs contencios en l'Audiencia.

Tambe Esquerra Unida, per mig del seu diputat Ramón Cardona, reprovà

l'acort a l'afirmar que les critiques abocades per la Facultat de Filolofia de l’Universitat de Valencia a la composicio de l'AVLL “son llogiques”, perque l’Institucio en competencies llingüistiques “s’ha creat per un pacte politic i no per l'excelencia cientifica i lliteraria dels seus membres”.

En una reunio celebrada el 26 de juny del 2001 pels membres de l'IIFV es

prengue la decisio de solicitar a l'AVLL que coopere en la resta d'entitats filologiques de l'ambit catala. En clau politica, es va deduir que alguns membres de l'IIFV creïen que el “no” a la proposta del PSOE-PSPV de Pla servi de coartada per a rebaixar sa presencia en l'AVLL, i responsabilisaren al seu director, A. Ferrando, de no haver sabut jugar les seues cartes en l'ultim tram de les conversacions de negociacio. Per a justificar-se, A. Ferrando presentà un informe de deu folis sobre el desenroll de les negociacions i defengue la seua posicio. Fet que provocà dissensions entre els membres de l'IIFV. El director de l'IIFV en Alacant, en eixe moment, i tambe academic de l'AVLL, R. Alemany, va admetre que en l'Institut “hi ha mal sabor de boca” per haver perdut influencia, i no volgue entrar a discernir les causes d'haver-se quedat en nomes sis academics en l'AVLL quan es barallaven nou.(68)

Per la seua part, la RACV, en Junta General Ordinaria del dia 26 de juny de

2001, va elegir deca de dita Institucio a l’academic de numero, Juan Lladró, en

162

sustitucio de Xavier Casp, que havia presentat la dimissio, configurant-se una nova Junta de Govern, despres d’aprovar-se per majoria absoluta la candidatura que presentà. Junta de Govern que, fins que s’aprovaren els nous Estatuts que s’havien presentat a la Diputacio de Valencia i es celebraren noves eleccions el 29 d’octubre de 2001, quedà composta pels següents academics:

DECA: Ilm. Sr. En Juan Lladró Dolz VICEDECA: Ilm. Sr. En Juan Gil Barberá SECRETARI: Ilm. Sr. En Voro López i Verdejo VICESECRETARI: Ilm. Sr. En Joan Costa Catalá TESORER: Ilm. Sr. N’Enrique De Miguel Fernández CONTADOR: Ilm. Sr. En José Mª Jiménez de Laiglesia BIBLIOTECARI-ARCHIVER: Ilm. Sr. En Juan Ferrando Badía DIRECTOR DE SECCIONS: Ilm. Sr. En Francisco A. Roca Traver DIRECTOR DE PUBLICACIONS: Ilm. Sr. En José Climent Barber VOCALS: 1º Ilm. Sr. N’Eduardo Primo Yúfera 2º Ilm. Sr. En José Alminyana Vallés 3º Ilm. Sr. En Leopoldo Penyarroja Torrejón 4º Ilma. Sra. N’Amparo Cabanes Pecourt La nova Junta de Govern va emetre un comunicat en el qual se reafirmà la

llinia de treball en defensa de la llengua i cultura valenciana i es desvinculà totalment de l'Academia de la Llengua, llamentant la seua composicio, ya que no reflexa equilibradament les distintes sensibilitats del poble valencià. Mentres estaven reunits els seus membres, en l'exterior de la seu social de la RACV, un grup de persones protestaren aïradament contra l’acort llingüistic. En una de les pancartes que els manifestants exhibien es llegia: “No a l'Academia catalanista de Zaplana”, i en una atra solicitaven: “Idioma valencià sense pactes politics”, les dos estaven firmades pel Grup d’Accio Valencianista. A l'eixida de la reunio es proferiren crits contra l'AVLL i contra Xavier Casp, al qui calificaren de “traïdor” per haver acceptat ser membre de l'AVLL. (69)

Les dos entitats considerades mes representatives sobre la qüestio llingüistica

en la Comunitat Valenciana, la RACV, partidaria de l'autonomia llingüistica, i l'IIFV, de l’unitat de la llengua, coincidiren tant en les disquisicions internes com en expressar les seues reticencies i mostrar una actitut esceptica sobre la possibilitat d'exit de l'Academia Valenciana de la Llengua. Les dos es mantingueren vigilants davant dels primers passos de l'AVLL, ent normatiu al que no arriben a condenar de forma contundent. Coincidiren, aiximateix, en mantindre que cal donar-li un vot de confiança, pero a continuacio confessaren que les previsions sobre el seu funcionament son negatives i les esperances que promoguen una “entente” llingüistica son poques. Respecte d'aixo, el nou secretari de la RACV, Voro López i Verdejo declarava que estan disposts a “parlar en tots” i “estarem vigilants a les seues accions”, mentrestant, “nostres Normes son les d’El Puig i d'eixe burro no ens baixaran, per ara”.(70)

163

Per eixes mateixes dates, la Diputacio de Valencia, a proposta de l’Institucio

academica, aprovà la modificacio dels estatuts de la RACV, en els que s'eliminava el carrec de Secretari Perpetu que ostentava el Dr. José Aparicio, qui havia posat el seu carrec a disposicio de la nova directiva hores abans que es produira l'aprovacio oficial dels nous estatuts.(71) Estatuts que foren publicats en el Bolleti Oficial de la Provincia de Valencia (BOPV), el 12 d’octubre de 2001.

En l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, mentrestant, s'havia

produit un buit de poder a l'haver prescrit el mandat del seu president, A. Ferrando. La coincidencia del proces electoral intern al si de l'IIFV en la constitucio de l'AVLL, i el fet que sis dels seus membres foren nomenats academics pogue incidir en la renovacio del cos directiu de l'Institut que permaneixque sense director, oficialment, o be en director en funcions, de manera interina, fins al mes de setembre. La convocatoria de les eleccions estigueren presidides per les diatribes sobre les relacions en l'AVLL i el debat sobre l'acumulacio de carrecs.

Era un clamor que una part significativa dels membres de l'IIFV apostava

perque el nou director no pertanga a l'AVLL, per tal de garantisar l’independencia de l’Institucio universitaria i per a que s'evidencie que l'Institut no s'implica, de cap manera, en la politica de l’ent llingüistic. No obstant, celebrades les eleccions, va eixir elegit R. Alemany, membre de l'AVLL. El dit academic havia declarat que “en l'IIFV en absolut hi ha divisio; lo que existix es un palmito de possibilitats”. I va proseguir afirmant: “si l'AVLL haguera contentat a tots seria un milacre i en els milacres no crec”. Tambe declarà que “els pactes ben fets son els que deixen descontents als d'un costat i als de l’atre”. Finalment defengue la seua creacio al senyalar que la “Academia es un instrument que està aci; no cal sacralisar-la dient que es la medicina que cura tots els mals, pero tambe s'enganyen els que diuen que no servix per a res”.(72)

En un comunicat firmat pels integrants de l'Institut, inclosos els sis membres

de l'AVLL - A. Ferrando, R. Alemany, A.G. Haüf, C. Barceló, J. Corominas i Ll. Messeguer -, feen insistencia en subrallar que ho son a titul personal i no representen institucionalment a l'IIFV.

En una pagina d'opinio del diari “Levante-El Mercantil Valenciano” titulada

“Debat de l'AVLL” s'arrepleguen dos articuls firmats; u, per Alfons Cucó, ex senador del PSOE, “A benefici d’inventari”, i un atre, per J. García Sentandreu, ex president del GAV, “La mentira de l'Academia de la Llengua”, que simbolisen voluntats de colectius diferents i concepcions distintes d'interpretar el problema llingüistic dels valencians. A. Cucó, senyalà que “es la mateixa nova Acadèmia qui haurà de mostrar que, malgrat els possibles entrebans interns però també extern, es pot realitzar un treball prudent i eficaç que, en definitiva, faça oblidar una època recent de desgavells i confusions interessades”. Dita afirmacio traslluix l’idea que dona la seua aprovacio als membres designats per a compondre l'ent llingüistic. García Sentandreu, era mes critic i arreplegava unes asseveracions del diari catala “Avui”, del passat 15 de juny de 2001, que senyalaven: “Els secessionistes seran minoria en l’Academia

164

Valenciana”, i donava conte de l'alegria de J. Pujol, president de la Generalitat Catalana, qui manifestà que “era una magnifica noticia que esperavem fa 5 o 6 anys”.

En entrevista realisada al nou deca de l'Academia de Cultura Valenciana,

Juan Lladró, per al diari “Las Provincias”, en la que se li preguntava sobre qüestions relatives a la llengua i l'AVLL, declarà que “se manté expectant davant de l'evolucio de l'Academia Valenciana de la Llengua, confiant que el president de la Generalitat no s'haja equivocat”. Sobre el paper que va a jugar la RACV en el nou proces, indicà que esta Institucio academica procurarà per tots els mijos al nostre abast aportar les idees que aclarixquen la situacio sobre lo que volem de la llengua valenciana. Seguirém treballant en els proyectes d'investigacio que estem portant a terme. Negà que la postura llingüistica de la RACV siga secessionista i la calificà de defensora de les essencies propies de la nostra llengua. Enjuïcià la posicio de l’Universitat afirmant: lo que defen es una novetat que apareix recentment en l’historia valenciana, que estranya a molts valencians, i que baix el nom de cientifica, ens volen fer una llengua de laboratori. Sobre l'ex deca Xavier Casp va dir: “seguirà sent una figura admirada i respectada per la Real Academia de Cultura Valenciana encara que no compartim la seua ultima decisio, que originà la dimissio de la directiva i d'ell com a deca”.(73)

En una atra entrevista realisada pel diari “Levante-EMV” a Juan Lladró, este

mig de comunicacio ressenyava: “La nova junta marca distancies en els membres que han entrat en l'AVLL”. A pregunta del periodiste, sobre si es donava conte que la posicio de la RACV va contra la majoria politica, declarà que la majoria politica pot estar condicionada per atres coses que no anem a entrar. I matisà que una enquesta diu que al 65% dels valencians no li pareix be l'AVLL. I aixo lo diu el poble”.(74)

Sobre esta qüestio candent, el nou secretari de la RACV, Joan Salvador

López, senyalà que la constitucio de l'AVLL ha originat una “convulsio interna” en el si de la nostra Institucio academica. En la RACV estem “vigilants i a l'expectativa” respecte al funcionament de l’ent. Recordà que la creacio de l'AVLL va supondre la dimissio de la Junta de Govern pel fet que alguns membres entraren a formar part de l'AVLL sense el soport de la RACV i a titul personal.(75)

Paralelament en el temps, l’Universitat de Valencia-Estudi General negava la

seua colaboracio a l'AVLL si no accepta l’unitat de la llengua. En un tercer comunicat, en la mateixa semana, l’Universitat de Valencia tractà de condicionar el futur de l’acabada de crear AVLL al reclamar a l’ent normatiu l’unitat de la llengua. En nota de prensa, el departament de Filologia Catalana de la dita Universitat supeditava el seu soport a l’Academia al treball que esta realise en pro de l’unitat llingüistica. Reeixia que el departament confia en que les actuacions de l'AVLL s'ajustaran, en l'esperit normalisador i en les solucions formals, a la tradicio dels gramatics i els escritors valencians contemporaneus, que han contribuit des de fa decades a la dignificacio del valencià dins de l’unitat de la llengua catalana. Estes declaracions estaven en la mateixa llinia que les realisades, primer per la Facultat de Filologia i, despres, per l'IIFV. Per al departament de catala, el nou ent normatiu no

165

garantisa necessariament la desactivacio del conflicte llingüistic perque es troba a merce dels interessos i les contingencies de la politica dels partits.(76)

En llinia divergent, el GAV, en un escrit, calificava de traïdors o

antivalencians als membres de l'AVLL. I en un document subscrit per la Plataforma de “Normes d’El Puig” s'incidia en que “la majoria son professors de filologia catalana, membres de l'Institut d’Estudis Catalans o vinculats a orguens pancatalanistes”, i afegia: “son els mateixos que ficaren el catala en els coleges”.(77)

Una enquesta digital publicada pel diari “Levante-EMV” sobre la posta en

marcha de l'Academia Valenciana de la Llengua, realisada en la segona quinzena de juny del 2001, proporcionava els següents resultats:

A la pregunta; ¿Creu que el pacte conseguit entre Zaplana i Pla per a

constituir l'AVLL tancarà la batalla llingüistica? La resposta d'opinio donava els següents resultats: 75%, no, i 25% sí.

Respecte a si ¿Aprova el pacte entre Zaplana i Pla? Els resultats eren: el 60% de no, i el 40% de sí.

Al plantejar-los la qüestio; ¿Pensa que l'acort sobre l'Academia beneficia politicament a Zaplana? L'opinio proporcionava els resultats de 35% de no, i 65% de sí.

Al formular la pregunta ¿Creu que el pacte era necessari? La resposta era 57% de no, i 43% de sí.

I finalment, a l'interrogant sobre si ¿Veu prou representada l’Universitat entre els membres de l'Academia? L'opinio era 53% de no i 47% de sí.

A l'analisar estos resultats s'observa que el 75% dels enquestats eren

pessimistes sobre les conseqüencies del citat pacte i pensaven que este no tancarà la batalla de la llengua. Els participants en l'enquesta electronica es mostren tambe prou dividits a l'hora d'evaluar l'acort entre Zaplana i Pla. El 60% el desaprova, mentres que l'atre 40% dona una opinio favorable. Son majoria tambe els que declaren que el pacte de la llengua no era necessari, un 57%, mentres el defenen un 43%. Predominava la creença que la constitucio de l’ent llingüistic favorix a Zaplana: un 65% enfront d'un 35%. Aixi mateix, un 53% considera que l’Universitat no està prou representada pels membres designats pels politics, mentres un 47% son de l'opinio contraria.

La posta en marcha de l'AVLL era el tema estrela, en la segona quinzena del

mes de juny, despres que la configuracio i designacio dels seus membres haja estat paralisada durant casi tres anys, ya que les Corts Valencianes aprovaren la Llei de creacio el 2 de setembre de 1988. El fracas de les negociacions i les campanyes electorals de 1999 - eleccions autonomiques- i del 2000 - eleccions generals- feren que l'assunt es postergara fins a la primavera-estiu de l’any 2001.(78)

Hem de recordar que la Llei de creacio de l'Academia Valenciana de la

Llengua va establir un terme de quinze dies habils des de l'eleccio dels seus membres - Corts celebrades el 15 de juny - per al decret del nomenament dels academics.

166

Despres de la publicacio del decret en el DOGV, hi havia un atre terme de quinze dies per a la constitucio llegal de l'AVLL. La Llei fixà un periodo de tres mesos des de la constitucio per a que el Ple de l'AVLL elabore i eleve al Consell un proyecte de reglament de funcionament.

El DOGV publicà el 5 de juliol del 2001 el decret de nomenaments dels

primers 21 academics, 19 dies despres de que els membres de l’Academia reberen el sí de les Corts valencianes - elegits per a un periodo de 15 anys -, i prengueren possessio el dia 23. Despres de la constitucio de l’AVLL, el Ple va elegir sa presidenta, que estava pactat que fora un politic del PP, Asunción Figueres, no incardinada en el mon cultural valencià i de la que es desconeix que haja realisat algun treball interessant d’investigacio o divulgacio sobre la llengua valenciana. Posteriorment, este carrec fon nomenat per decret del president de la Generalitat i prengue possessio oficialment. Provisionalment, la seu de l’AVLL s’instalà en l’emblematic monument de Sant Miquel dels Reis. I posteriorment es va ubicar, de manera transitoria, en el mateix recinte. (79)

En entrevista privada del deca de la RACV Juan Lladró en el president de la

Generalitat E. Zaplana, unes hores abans de que el president del Consell firmara el decret de nomenament dels academics, i despres de que la RACV fera public un comunicat en el que expressava la seua postura respecte a l'AVLL, l'academic J. Lladró, sense desvelar el contingut de la conversacio, deixà caure que l’Institucio que presidix tracta de digerir els acontenyiments i va advertir que la composicio de l'AVLL no reflectix equilibradament les distintes sensibilitats dels valencians.

Paralelament, Josep Mª Chiquillo (UV) reclamà al president de la Generalitat

que no firmara el decret de designacio dels membres de l'AVLL, justificant esta peticio en que hi ha importants dubtes sobre que els academics elegits per les Corts complixquen la Llei de creacio de l'AVLL, ya que no està clar que dos terços d'ells puguen acreditar la seua competencia llingüistica. A mes, va declarar que el seu partit politic està dispost a presentar en ajuntaments que tinga representacio una mocio en la que es demane tant la derogacio de la Llei com l'anulacio de l'acort de les Corts sobre l'eleccio dels academics, perque hi ha dubtes sobre la seua llegalitat, i plantejà els desijos que els consistoris es manifesten a favor del valencià de la RACV, institucio academica que utilisa normes ortografiques valencianes actualisades.(80)

El “Diario de Valencia” del 6 de juliol publicava dos articuls sobre la

debatuda qüestio llingüistica i l'AVLL. U d’ells era de Fernando Giner, president de la Diputacio de Valencia, que havia actuat com a intermediari per a persuadir a Xavier Casp a acceptar entrar en l'AVLL. El titul del seu escrit ya traslluix la seua filosofia: “L’Academia Valenciana de la Llengua: Un ent de fidelitat valenciana”, en ell postulà que “el clim de les persones que formen part de l'Academia ens fa albergar l'esperança de que el poble valencià va a entendre's sense que perga força la seua llibertat d'accio i expressio perque l'AVLL no va a actuar d'esquenes al poble”, i afirmava tambe que “els membres que l’integren van a treballar per a que la nostra llengua valenciana siga una llengua independent, sense subordinacions de cap

167

tipo”.(81) L'atre, de Josep Mª Chiquillo, que titulà: “Idioma valencià, normes valencianes”, on denunciava que “des de 1998, data del pacte PP-PSOE respecte a l’Academia Valenciana de la Llengua, fins al dia de hui, poques coses han canviat: llibres de text, llenguage en Canal 9, escrits de l’Administracio, etc. El trist acort politic del passat dia 15 de juny entre PP i PSOE, beneit per la Generalitat Valenciana i els seus acolits en el territori valencià, ens ha de fer reaccionar als valencianistes per a continuar treballant, des de l’unio, per la llengua valenciana, eix de la nostra cultura i element definidor de la nostra personalitat com a poble”. Acabava l’articul dient: “els que parlem valencià i pensem en valencià continuarém exigint normes valencianes: les Normes d’El Puig”.(82)

Com es pot deduir de dites afirmacions, la valoracio de la situacio i la

confiança depositada en l'AVLL, com a orgue encarregat de desactivar el conflicte de la llengua en la Comunitat Valenciana, eren divergents.

Tambe J. Costa i Catalá plasmava, en l’articul “Pensaments entorn a

l’AVLL”, la seua opinio al respecte. Ens recordava que la Llei de creacio i constitucio de l’AVLL diu taxativament en el seu tercer articul: “L’Academia Valenciana de la Llengua es l’institucio que te per funcio determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa llingüistica de l’idioma valencià. Aixi com velar pel valencià partint de la tradicio lexicografica lliteraria i de la realitat llingüistica genuïnament valenciana”. De dita afirmacio podem extraure que no tenen lloc paraules i locucions que no pertanyen a la nostra tradicio lexicografica ni a la realitat llingüistica valenciana, que dispon de suficients paraules i maneres propies per a expressar tots els conceptes, sense necessitat d’amprar-los del catala o del castella.

No val invocar, subrallava, presuntes llibertats academiques ni apelacions a la

ciencia que vagen contra la lletra i esperit de la Llei. Puix, l’informe del CVC no diu que reivindica les Normes del 32 sino l’esperit de l’acort, que no es un atre que posar unes bases de consens ortografic per a la llengua valenciana, susceptibles de correccio i millora. Bases que foren firmades nomes que per cinquanta persones i que devien ser el punt de partida des del qual anar rectificant i millorant un sistema.

Conseqüentment, es pot mantindre que voler ignorar una de les dos

consolidacions actuals sobre la nostra llengua, i mes concretament la que aboca a les Normes d’El Puig o Normes de la RACV, firmades per centenars d’intelectuals i institucions, i en les que s’han escrit gramatiques, diccionaris, estudis, prosa i poesia, cantitat de llibres i innumerables articuls i documents, es falsejar la realitat llingüistica valenciana i voler confondre una determinada politica llingüistica en la realitat social i declarar inexistent el conflicte llingüistic, per a la solucio del qual se supon que s’ha creat l’AVLL.

Hauriem de tindre present que fins al dia de hui les enquestes venen

confirmant la majoritaria voluntat del poble valencià en favor de l’identitat propia de la denominada Llengua Valenciana o valencià.(83)

168

Les discrepancies i tensions originades pel pacte de la llengua afloraren en la Facultat de Filologia de l’Universitat de Valencia, com es despren d’un escrit personal del catedratic Albert Hauf on denuncià el “purisme intransigent” de Filologia. A. Hauf, membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, de l’Institut d'Estudis Catalans i de l'Academia Valenciana de la Llengua, criticà als seus companys de l’Universitat per rebujar l'AVLL i senyalà que “no es hora de deixar-nos portar per partidismes sectaris ni per fobies i filies personals”. Declaracions que posaven de manifest que l'estament universitari es trobava totalment dividit per l'acort politic de PP i PSOE.

En el document, el nou academic arremetia contra la forma en que es va

portar a terme la negociacio per part de l'IIFV i afirmava: “el nostre colectiu donà proves d'una total falta de visio i de la necessaria flexibilitat per a adaptar-se a les circumstancies d'una politica sempre canviant”, i senyalava que “ara, lo millor que podem fer es callar i menjar-nos el marro en la maxima elegancia”. Confessava, dit professor, que “com grup - l'IIFV- no som tan immaculats com pretenem”.

Sobre la critica a la suposta actuacio partidista del lider socialiste, J I. Pla, a

l'hora de propondre els membres de la llista del PSPV, “advertia als membres del departament, directament relacionats en partits politics oposts al PSOE, que pareix obvi que els politics de les opcions que ells subscriuen tampoc haurien elegit a gent del PSOE”.

Paralelament en el temps, d'una reunio del departament de Filologia Catalana

de l’Universitat de Valencia emanà un comunicat en el que es denunciava l’illegalitat d'este organisme que no garantisava la “desactivacio del conflicte llingüistic”. A. Hauf no va assistir a esta reunio, i va remetre la carta-document que havem comentat.(84)

Els dubtes plantejats, des d'un principi, sobre l’idoneïtat dels designats com a

academics de l'AVLL i el supost incompliment de la Llei per part del PP i PSOE, originà un recurs presentat en els tribunals per la “Plataforma de les Normes d’El Puig”(85) i pel partit politic d'UV, recurs que va ser admes a tramit pel Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana.

La prensa arreplegava la noticia en els següents termens: “El Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana pot anular els

nomenaments de l'Academia Valenciana de la Llengua (AVLL) despres d'admetre a tramit el recurs presentat per la denominada “Plataforma Normes d’El Puig”, en la que està integrada UV, contra el decret de la Generalitat Valenciana sobre el nomenament dels 21 membres de l'AVLL. Els motius que s'exponien en el recurs es referixen a la possibilitat que el decret infringixca la Llei de creacio de l'AVLL en el punt en el que s'exigix l'acreditacio de ser experts en valencià a un percentage dels academics designats”.(86)

169

El TSJ havia resolt admetre a tramit el recurs presentat el 5 de setembre del 2001 contra el decret de la Generalitat Valenciana del 26 de juny del mateix any, pel qual es nomenava els 21 academics components de l'Academia Valenciana de la Llengua. El motiu es que dit decret “està viciat de forma i en el seu fondo vulnera la Llei de creacio de l'AVLL”.

L'escrit d'interposicio de la “Plataforma Normes d’El Puig” solicitava la

suspensio cautelar del decret. A este respecte, el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana va decidir donar trasllat a la Generalitat Valenciana del requeriment per a que en el terme de cinc dies remitira al TSJ els seus arguments en contra de la solicitut de suspensio. La Generalitat Valenciana i la propia AVLL declinaren fer declaracions respecte d'aixo.

En termens semblants reflectia la noticia uns atres mijos de comunicacio: “El Tribunal Superior de Justicia ha admes a tramit el recurs presentat per la

Plataforma Normes d’El Puig contra el decret de nomenament dels 21 membres de l'Academia Valenciana de la Llengua”.(87)

El recurs es basa en que les Corts no evaluaren, abans de la seua eleccio, la

capacitat dels 21 academics. El PP i PSOE impongueren als diputats de les Corts Valencianes la llista de membres, sense donar opcio a examinar els perfils dels academics designats, ni comprovar si s'ajustaven a la Llei de creacio.

Des de fonts del Partit Popular es va respondre restant importancia a esta

decisio i subrallaren que l'eixecutiu ha complit la Llei en tot moment, per lo que estimà que l'AVLL no estava en perill.

Finalment, un atre mig informatiu expressava la noticia de manera pareguda i

constatà: “El TSJ estudiarà si suspen el nomenament dels vocals de l'Academia de la

Llengua”. Dit tribunal “ha admes a tramit el recurs contra el decret del president de la Generalitat pel que es nomenaren als integrants de l'AVLL”.(88)

J. Mª Chiquillo, president d'UV, u dels impulsors del recurs, mostrava la seua

satisfacio, i apuntà: “Nos trobem davant d’una miqueta mes que d’indicis d’illegalitat del decret de nomenament dels academics”. El lider unioniste indicà que el recurs s'ha basat en el possible “incompliment de la Llei de creacio de l'AVLL a l'hora d'elegir els 21 academics, ya que en ella s'exigix a un percentage de membres l’acreditacio de ser experts en l'idioma valencià i tindre una reconeguda produccio lliteraria, fets que s'incomplixen per una part dels academics nomenats”.

Una nova polemica colateral va sorgir al tractar-se el tema de les retribucions

dels academics, puix la remuneracio dels 21 elegits quedà al marge de la negociacio entre el PP i PSOE.

170

Es va plantejar la qüestio de que els academics tinguen les condicions inherents al carrec de Subsecretari del Consell; aço supondria unes retribucions que superarien els 9 millons de pessetes anualment, lo que chocaria en l'esperit de la Llei de creacio de l’ent normalisador. Esta Llei especifica, en el seu articul 14, que “els academics tindran dret a percebre dietes i indemnisacions per l'eixercici de les seues funcions”. Fet que s'interpreta que tindrien un sistema de compensacions economiques semblant al que rig per als membres del Consell Valencià de Cultura, on perceben desplaçaments i una assignacio de 40.000 pessetes brutes per assistencia a cada reunio.

Si tingueren un sistema de retribucions periodiques fixes, alguns estarien en

una situacio notoria d'incompatibilitats retributives. Ademes, els membres de l'AVLL serien la nota discordant en els ents normatius de l'Estat i de les comunitats autonomes, que paguen desplaçaments i dietes. La mes esplendida es l'Academia de la Llengua Vasca, que te estipulat, nomes, una remuneracio fixa per als membres de la Junta de Govern.

D'aprovar-se estos emoluments, el presupost de l'entitat es dispararia, ya que

sols per a sous necessitaria vora de 200 millons anuals. En particular, hi ha una opinio generalisada de que uns honoraris desorbitats poden reduir l’independencia dels membres de l’Institucio.(89)

Les reaccions a esta qüestio no es feren esperar. En reunio “secreta”, Zaplana

digue al “seus academics” - es dir, als triats en la quota del PP-, en una cita privada, que desijava que cobraren sou.(90)

Entre els designats pel PP fon l'academic Xavier Casp qui rebujà en mes

contundencia esta proposta i el qui liderà l'oposicio a rebre salaris generalisats. Entre els elegits pels socialistes, R. Alemany tambe es va opondre al sistema i assegurà que no està dispost a deixar la catedra. Declarà que l'esquema retributiu podria estar mes en la llinia de les retribucions als membres del Consell Valencià de Cultura. Aixi mateix, afirmà que li pareixia estrany un atre tipo d'emoluments, perque la Llei parla d'indemnisacions i dietes i no de sous, puix aixo implicaria renunciar a les professions actuals, a lo que no estem disposts.

Els liders del PP, E. Zaplana, i del PSPV. J.I. Pla, autors del pacte restaven

importancia a la polemica suscitada pels sous i reclamaven una treua per a que l'Academia Valenciana de la Llengua mamprenga a treballar, i minimisaren la qüestio dels emoluments. El lider socialiste va dir: “lo mes important es que comence a funcionar”, i subrallà que, en qualsevol cas, “n’hi ha que donar-li sentit i valor a l’Institucio”.(91) S'observa una coincidencia entre els dos partits majoritaris de l'espectre politic valencià i espanyol sobre el tema de les remuneracions als membres de l'AVLL.

Des d'atres partits politics la resposta no es va fer esperar. El president d'UV,

J. Mª Chiquillo calificà de “immoral” el sistema de retribucions per als academics, en el cas que es facen realitat en els termens que s'han difos. Va asseverar que “els

171

membres de qualsevol Academia de la Llengua, no sols l'espanyola, sino tambe europees, unicament cobren dietes per conferencies o per treballs, pero mai un sou fix”. I afegi: “l'idea de donar un sou tan elevat als membres de l'AVLL nomes pot haver eixit d'aquells que pensen que en un talonari se soluciona qualsevol cosa”. I recordà que la composicio de l'AVLL no reflectix les distintes sensibilitats dels valencians respecte a l'idioma, sino que s’han impost els criteris d'uns pocs.(92)

En la coalicio politica EU-Verts el sentiment generalisat sobre la qüestio

salarial era pareguda a lo que havia expressat UV. Tambe el president del CVC, el cientific Santiago Grisolía, es mostrà

partidari d'un sistema retributiu identic a l'organisme que presidix, i manifestà que no coneix cap Academia de la Llengua que tinga un tipo de retribucions fixes per a tots els seus membres.

El text pactat per la comissio redactora del reglament de l'AVLL, carregat

d'ambigüitat, preveu que els academics puguen tindre dedicacio plena a l'organisme, i per tant percebre els emoluments que corresponen al nivell economic de Subsecretari del Consell, i la Presidenta al ranc de Conseller. No obstant aixo, un grup d’academics, sense correlacio en els partits politics que els designaren, mantenien la seua oposicio als salaris generalisats abans de la celebracio del Ple que es celebrà el dia 12 de novembre, on s'havia de discutir el document preparat per la comissio i procedir a esmenar-lo si el consideraven oportu. Posteriorment, el text va passar al Consell, organisme a qui pertocà donar la seua aprovacio definitiva i publicar-lo en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV). (93)

El 12 de novembre del 2001 es va reunir la comissio de l’Institucio academica

per a establir el seu reglament. S’acordà que fins al dia 15 d’eixe mateix mes, els membres de l’AVLL podran presentar esmenes al proyecte. El dia 19 es convocà el Ple de l’entitat per a procedir a examinar i defendre les mes de 200 esmenes presentades, de les que nomes 50 tractaven sobre continguts, mentres la resta feen referencia a qüestions formals.

Aprovat el proyecte va ser remes al Consell de la Generalitat que el va

entregar al “Consell Juridic Consultiu” per a la seua revisio i donar-li el vist i plau abans d’arribar al Ple de les Corts per a la seua aprovacio i posterior publicacio en el DOGV.

A partir de la data de la seua promulgacio, l’AVLL haura de centrar-se en

temes propis per a lo que fon creada.(94) En el Ple de l’AVLL, del 19 de novembre, s’aprovà, per unanimitat, el

proyecte que regirà este organisme, pero ajornà per al mes de decembre l’espinosa i polemica qüestio dels sous que percebran els 21 academics. Aixo sí, s’estipulà que els seus membres cobraran 65.000 pessetes per assistencia al Ple, 60.000 per cada Junta de Govern, i 55.000 per Consell de seccio o comissio. Igualment, es contempla percebre dietes per desplaçaments i allojaments.

172

La qüestio quedarà resolta quan s’aprove i es publique oficialment el

reglament de l’Institucio llingüistica. S’instituiren set seccions que tindran caracter permanent i estes son:

gramatica, lexicografia, onomastica, foment de l’us del valencià, assessorament llingüistic, documentacio llingüistica i publicacions, comunicacio i aplicacions tecnologiques. A mes d'estes citades es podran constituir comissions temporals que tractaran temes puntuals.

Tambe aprovà el Ple que, almenys, els carrecs de President i Secretari

tingueren emoluments fixos i es dedicaren a temps complet a l’Institucio. I va obrir la porta a que atres academics, aixi mateix, pogueren tindre’l. Puix, el reglament en el seu articul 20 constata: “es el Ple el que determinarà quants membres son necessaris a temps complet per a que l’AVLL funcione en agilitat”. Igualment, es contempla que el Ple, anualment, decidirà quins academics es dedicaran a temps complet a l’ent.

El proyecte de reglament arreplega que sera necessaria la majoria qualificada

del Ple - dos terços- per a la remodelacio de carrecs directius.(95) El barometro d’EMER-GFK per al diari “Levante-EMV”, del mes d’octubre

de 2001, refleixà el sentir del valencians sobre el conflicte llingüistic, donant els següents resultats: Un 31,8% opinà que l’organisme llingüistic pareix que haja tingut conseqüencies positives; el 36,6% que la situacio no ha canviat, un 29,4% que ha empijorat i un 1,4% no sap o no contesta. (96) Percentages que ens proporcionen idea de lo dividida que està la societat valenciana sobre esta qüestio, despres de transcorreguts uns mesos de la constitucio de l’ent normatiu del valencià.

No obstant, sembla que les opinions favorables a l'organisme es van

consolidant, a pesar que hi ha molts dubtes sobre que l'AVLL solucione definitivament el conflicte. El mateix barometro reflectix l'opinio que el 48,5% dels ciutadans estimen que la creacio de l'AVLL era molt necessaria per a la normalisacio de la llengua valenciana, mentres els que creuen que la nova institucio era poc necessaria son el 20,5%.

Menys optimistes es mostren, segons el mateix barometro d'EMER-GFK per

a Levante-EMV del mes d'octubre, respecte a les possibilitats d'exit de l'Academia per a acabar en el conflicte llingüistic. Sols el 41,1% considera que sera de gran ajuda per a conseguir la normalisacio del valencià.

S'observa, aixi mateix, en quant a l'evolucio de l'opinio dels valencians sobre

l'Academia, que si en la primavera d’hivern de 1988, quan l'ent normatiu encara no existia, pero les Corts ya havien aprovat la seua Llei de creacio, el 52,9 % dels valencians afirmava a EMER-GFK que l'acort entre el PP i el PSOE sobre l'AVLL no anava a concloure el conflicte; en octubre del 2001 l'index de pessimistes se situà en el 22,1%. En canvi, no ha variat massa el percentage de creents en el proyecte, ya que si en 1988 era del 43,4%, en la data de l’enquesta se situà en el 41,1%.

173

En dita enquesta d'opinio es posa de manifest l'escassa preocupacio dels

valencians per la seleccio dels 21 membres de l’Institucio, puix mes del 50% de ciutadans no coneixen els criteris aplicats per a elegir als academics. (97)

Hem de tindre present que els resultats oferits corresponen a una fase previa a

l'inici dels treballs de l’Institucio academica. L'ent normatiu, o academia administrativa de la llengua, com tambe se l’ha denominat, encara es trobava en un periodo d'elaboracio i aprovacio definitiva del reglament i, nomes, quan este s'aprovà començaren realment les labors i funcions encomanades a l'AVLL.

174

NOTES BIBLIOGRAFIQUES 1 Vegeu, CONSTITUCIO ESPANYOLA. Traduccio directa en Llengua Valenciana. Edicio del Senia al Segura. Valencia, 1993, o LA CONSTITUCIO ESPANYOLA. Editada per la Generalitat Valenciana. Presidencia. Valencia, 1983. 2 Vegeu, ESTATUT D’AUTONOMIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA. Traduccio directa en Llengua Valenciana. Edicio del Senia al Segura. Valencia, 1993, o l’edicio feta per la Generalitat Valenciana. Presidencia. Valencia, 1983. 3 Vegeu, LLEI D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ. Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educacio i Ciencia. Valencia, 1984. 4 Las Provincias, de 14 de juliol de 1998, p. 17. 5 Levante-El Mercantil Valenciano, (Levante-EMV), dumenge, 9 de juliol de 2000, p. 24. L’articul resumix un treball d’Aitana Guia sobre el Dictamen de l’AVLL i el conflicte llingüistic valencià, estudi dirigit per Vicent Franch. 6 COSTA, Joan, Articul periodistic publicat en Diario de Valencia, titulat “Assucat”, el dijous, 11 de giner de 2001, p. 4. 7 Resenya periodistica publicada en Las Provincias, “El PSPV relega crear la Academia y antepone la promoción del valenciano”, el dumenge, 14 de giner de 2001, p. 19. 8 MORENO I MORENO, J. Articul periodistic publicat en Diario de Valencia, titulat “Pura Natione”, el dimarts, 16 de giner de 2001, p. 4. 9 Manifest publicat el dia 17 de decembre de 2000 en Diario de Valencia, firmat pel Deca-President de la RACV, En XAVIER CASP I VERGER, p. 3. 10 Informacio d’ARABÍ, F. Levante-El Mercantil Valenciano, (Levante-EMV). Dilluns, 22 de giner de 2001, p. 18. 11 Informacio de FERRIOL, J.C. Las Provincias. Dumenge, 14 de giner de 2001, p.19. 12 Levante-El Mercantil Valenciano. Dimecres, 24 de giner de 2001, p. 28. 13 Las Provincias. Dissabte, 27 de giner del 2001, p. 58. 14 Informacio d’ARABÍ, F. Levante-EMV. Dissabte, 27 de giner de 2001, p. 29. 15 Las Provincias. Dumenge, 28 de giner de 2001, p. 22. 16 Informacio de PADILLA, J. Levante-EMV. Dimecres, 31 de giner de 2001, p. 37. 17 Informacio de FERRIOL, J.C. Las Provincias. Dimecres, 31 de giner de 2001, p. 22. 18 Informacio d’EGEA, A. Diario de Valencia. Dijous, 1 de febrer de 2001. p. 7. 19 Manifest de la REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA. Firmat pel seu deca, En XAVIER CASP. Diario de Valencia. Dumenge, 17 de decembre del 2000, p. 3.

175

20 Informacio de CHICOT, R. Diario de Valencia. Dijous, 14 de decembre de 2000. 21 Informacio de CHICOT, R. Diario de Valencia. Divendres, 19 de giner de 2001. 22 RAMÓN CALATAYUD, V . Articul periodistic “Eixides dignes per al valencià”. Las Provincias. Dumenge, 4 de febrer de 2001, p. 5. 23 Informacions del Diario de Valencia. Dimart, 6 de febrer de 2001, p. 11, o be, Las Provincias, el mateix dia 6 de febrer, p. 22, o Levante-EMV de 6 de febrer de 2001, p.25. 24 Informacions del Diario de Valencia. Divendres, 9 de març de 2001, p. 10, o be, Las Provincias, el mateix dia 9 de març, p. 32. 25 Informacio d’ OLMOS, I. Levante-EMV. Dissabte, 31 de març de 2001, p. 29. 26 Informacio de BARBERÁ, S. Levante-EMV. Dissabte, 31 de març de 2001, p.49. 27 Informacio de Las Provincias. Dimarts, 27 de març de 2001, p. 25. 28 Informacio del Diario de Valencia. Dimarts, 3 d’abril de 2001, p. 13. 29 Informacio de Las Provincias. Dimarts, 3 d’abril de 2001, p. 28. 30 Informacio de FERRIOL, J.C. Las Provincias. Divendres, 6 d’abril de 2001, p. 30; o be, Levante- El Mercantil Valenciano, informacio de GARCÍA GÓMEZ, J. del mateix dia, p.26. 31 Informacio de DUCAJÚ. M. Levante-EMV. Dissabte, 7 d’abril de 2001, p. 25. 32 Una resenya del manifest era arreglegada en els diaris: Las Provincias, Diario de Valencia, i El Mercantil-Valenciano, el dijous, 12 d’abril de 2001. 33 Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-El Mercantil Valenciano, del dijous, 26 d’abril de 2001. 34 Diario de Valencia. Dijous, 26 d’abril de 2001, p. 3. 35 Las Provincias. Dimarts, 15 de maig de 2001, p. 22. 36 Las Provincias. Dissabte, 2 de juny de 2001, p. 26. 37 Diario de Valencia. Dumenge, 3 de juny de 2001, p. 8. 38 Diario de Valencia. Dilluns, 4 de juny de 2001, p. 7. 39 Informacio de FERRIOL. J.C. Las Provincias. Dissabte, 9 de juny de 2001, p. 28; o be, Levante-El Mercantil Valenciano. Dissabte 9 de juny de 2001, p.31. 40 Vegeu resenya periodistica del Diario de Valencia. Dissabte, 21 d’octubre de 2000. 41 Resenyes periodistiques de Levante-El Mercantil Valenciano, Las Provincias, Diario de Valencia, del dimecres, 13 de juny de 2001. Varies pagines. 42 Resenyes periodistiques de Levante-EMV, Las Provincias, Diario de Valencia, del dijous, 14 de juny de 2001. Varies pagines.

176

43 Resenya periodistica de Levante-EMV del dimecres, 11 de juliol de 2001, p. 24. 44 Resenyes periodistiques de Levante-EMV, Las Provincias, Diario de Valencia, del divendres, 15 de juny de 2001. 45 Resenya periodistica de Las Provincias, del dissabte, 16 de juny de 2001, pp. 26 i 27. 46 LÓPEZ MUÑOZ, A. “Al voltant de l’AVLL”. Las Provincias 11 de juliol de 2001, p. 3. 47 Resenya periodistica de Levante-EMV del dissabte, 16 de juny de 2001, p. 25. 48 Resenyes periodistiques de Levante-EMV del dumenge, 17 de juny de 2001, pp. 22 i 24. 49 Resenya periodistica de Las Provincias del dumenge, 17 de juny de 2001, p. 29. 50 Resenya periodistica de Las Provincias del dumenge, 17 de juny de 2001, p. 28. 51 PUIG, J. “La guerra comença ara”, Levante-EMV del dimarts, 19 de juny de 2001, p. 4. 52 FONTELLES, A. “Esperpent historic”, Levante-EMV del dimarts, 19 de juny de 2001, p. 4. 53 CIVERA J. “La pelota, en el tejado del PP. Levante-EMV del dijous, 21 de juny de 2001, p. 3. 54 Levante-EMV del dijous, 21 de juny de 2001, p. 26. 55 Levante-EMV del dijous, 21 de juny de 2001, p. 26. 56 CHIQUILLO, J.Mª. “Raons d’un no a l’Academia”. Levante-El Mercantil Valenciano, dijous, 21 de juny de 2001, p. 4. 57 SIMÓ SANTONJA, V. L. “A.V.L: División de opiniones”. Las Provincias, dijous, 21 de juny de 2001, p. 3. 58 Levante-EMV del divendres, 22 de juny de 2001, p. 4. 59 Las Provincias del divendres, 22 de juny de 2001, p. 38. 60 Vegeu Diario de Valencia del dissabte 23 de juny de 2001, p. 10. Dita prensa publicà aixi mateix, el dilluns 25 de juny, p. 5, l’articul de CHIQUILLO I BARBER, J.Mª. “Raons d’un no a l’Academia”, que havia publicat Levante-El Mercantil Valenciano, el dijous, 21 de juny de 2001, p. 4. En dit articul s’expliquen els motius que porten a Unio Valenciana a no donar un marge de confiança a la nova AVLL. 61 Levante-EMV del dissabte, 23 de juny de 2001, p. 28. 62 Levante-EMV del dissabte, 23 de juny de 2001, p. 28. 63 Levante-EMV del dissabte, 23 de juny de 2001, p. 4. 64 Las Provincias del dumenge, 24 de juny de 2001, p. 16.

177

65 Las Provincias del dumenge, 24 de juny de 2001, p. 34. 66 Levante-EMV del dumenge, 24 de juny de 2001, p. 24. 67 Levante-EMV del dimarts, 26 de juny de 2001, p. 24. 68 Levante-EMV del dimecres, 27 de juny de 2001, p. 28. 69 Las Provincias del dimecres, 27 de juny de 2001, p. 26. 70 Levante-EMV del dijous, 28 de juny de 2001, p. 26. 71 Las Provincias del dijous, 28 de juny de 2001, p. 25. 72 Levante-EMV del dijous, 28 de juny de 2001, p. 27. 73 Las Provincias del divendres, 29 de juny de 2001, p. 32. 74 Levante-EMV del divendres, 29 de juny de 2001, p. 25. 75 Levante-EMV del divendres, 29 de juny de 2001, p. 25. 76 Las Provincias del divendres, 29 de juny de 2001, p. 33. 77 Las Provincias del divendres, 29 de juny de 2001, p. 33. 78 Levante-EMV del dimecres, 4 de juliol de 2001, p. 30. 79 Las Provincias del dijous, 5 de juliol de 2001, p. 25, i Levante-El Mercantil Valenciano del mateix dia, p. 32. 80 Las Provincias del dijous, 5 de juliol de 2001, p. 25. 81 Diario de Valencia del divendres, 6 de juliol de 2001, p. 3. 82 Diario de Valencia del divendres, 6 de juliol de 2001, p. 4. 83 COSTA CATALÁ, J. “Pensaments entorn a l’AVLL”. Diario de Valencia, dilluns, 17 de setembre de 2001, p. 4. 84 Levante-EMV i Las Provincias del divendres, 6 de juliol de 2001; pagines, 26 del Levante-EMV i 22 de Las Provincias. 85 El Palleter. Bolleti d’Informacio de la Plataforma Normes d’El Puig. Nº 2-Octubre 2001, p. 1. La Plataforma Normes d’El Puig (PNP) es una clara defensora de l’independencia de la llengua valenciana i contundent denunciadora de lo catalanisat que ha quedat l’oficial ent normatiu per al valencià consensuat pel PP i PSOE. La PNP està composta per mes de setanta associacions, entre les quals estan Lo Rat Penat, Unio Valenciana, Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana.... etc. La PNP deixà en mans de la força politica valencianista integrada en esta Plataforma el recurs presentat. 86 Diario de Valencia del dumenge, 23 de setembre de 2001, p. 7. 87 Las Provincias del dumenge, 23 de setembre de 2001, p. 19.

178

88 Levante-EMV del dumenge, 23 de setembre de 2001, p. 29. 89 Levante-EMV del divendres, 6 de juliol de 2001, p. 25. 90 Levante-EMV del dissabte, 7 de juliol de 2001, p. 28. Aixo va succeir el dimarts 19 de juny - quatre dies despres de que les Corts aprovaren la composicio de l’ent normatiu - en un encontre que mantingue en ells en un salo privat d’un restaurant del carrer Navarro Reverter de la ciutat de Valencia. 91 Las Provincias del dissabte, 7 de juliol de 2001, p. 21. 92 Levante-EMV del dissabte, 7 de juliol de 2001, p. 28, i Las Provincias d’eixe mateix dia, p. 21. 93 Levante-EMV del divendres, 9 de novembre de 2001, p. 31. O be, Diario de Valencia, del dissabte, 10 de novembre de 20001, p. 10. 94 El Mundo del dimarts, 13 de novembre de 2001. 95 Las Provincias del dimarts, 20 de novembre de 2001, p. 12, i Levante-El Mercantil Valenciano, de la mateixa data, p. 32. 96 Levante-EMV del dissabte, 27 d’octubre de 2001, p. 28. 97 Levante-El Mercantil Valenciano del dimarts, 30 d’octubre de 2001, p. 29.

179

IX. EPILEC

Les reflexions sociollingüistiques expostes ens du a formular-nos el següent interrogant: ¿es, o pot considerar-se, el valencià una llengua?

Per a resoldre esta debatuda qüestio hauriem de recordar que la comunitat

cientifica admet, per principi, que “la llengua funciona per i per als parlants i no per i per als llingüistes”, i que “la dimensio futura d’una llengua dependix de lo que es i ha segut en el passat”.

El poble es el verdader amo de la llengua que parla, ell es qui la fa, modifica

i posa nom i, en el nostre cas, li ha dit, consuetudinariament, llengua valenciana. Partint d’estes premisses podem afirmar que “el poble valencià te dret a l’us

de la seua llengua” i per tant “necessita que l’us d’eixe dret li siga garantisat en totes les manifestacions de la vida”.

La metodologia cientifica reconeix que no n’hi ha una sola norma, sino que

son diversos els criteris que s’establixen per a precisar les diferencies entre els conceptes de “llengua” i “dialecte”.

Tant el criteri politic-geografic com el psicologic son considerats criteris extrallingüistics. I hauriem de recordar que segons el criteri genetic totes les llengües son dialectes en orige.

Sols el criteri de la koine accepta que tot sistema llingüistic procedix d’un

atre, que comença per ser una deformacio dialectal, pero arriba un moment en que l’us per part de parlants i escritors determina la creacio d’un “model ideal de llengua”, enfront del qual es compara la parla per a comprovar si es correcte o incorrecte. Segons este criteri tota parla que actualment es dialecte pot convertir-se en llengua, perque l’us origina koine. Este criteri resulta ser l’unic llingüistic i valit.

Ya en la Baixa Edat Migeval valenciana, una serie de factors - politics,

socioeconomics, socioculturals, etc -, l’influencia de la capitalitat institucional, el floriment d’una esplendorosa lliteratura i d’una consciencia idiomatica clara que plasmava la voluntat del poble valencià, deixaren constancia de l’onomastica “valenciana” per a identificar la nostra llengua autoctona.

Analisant certs aspectes sociollingüistics com son: 1. Llengua i societat; 2.

L’historia de les llengües; 3. Sociologia del llenguage: llengua, dialecte, parla; 4. Els fenomens filologics de diacronia i sincronia; 5. La genealogia: grups llingüistics; 6. La llengua com a instrument de comunicacio; 7. El model lliterari; 8. L’actitut dels fonetistes “versus” lliterats; 9. Els conceptes de substrat, estrat, adstrat i superstrat; 10. La consideracio de la llengua com a element consubstancial d’un poble; 11. La transcendencia que te la defensa de la dignitat de la llengua, etc., apleguem a la

180

determinacio que cada llengua ha d’identificar-se en sa propia historia, i que les “llengües” son sistemes llingüistics dels quals es servix una comunitat parlant.

En ocasions, la llengua ha estat mes condicionada per interessos economics i politics que per un verdader rigor intelectual estricte. I este es el cas del valencià. Es aconsellable relacionar l’historia en la llengua i esta senya d’identitat en la cultura autoctona.

Caldria estudiar l’orige i evolucio del valencià per a traure algunes

deduccions, fet que ens du a tractar qüestions com: 1. Les tendencies fonetiques del llenguage; 2. El proces de llatinisacio de les terres valencianes; 3. El paper fonamental de les mares en les transmissions d’habits llingüistics; 4. L’hipotesis de l’unilingüisme arabofon; 5. Els suposits sociollingüistics derivats del proces historic del “valencià” fins a la conquista cristiana; 6. Les teories llingüistiques formulades sobre la conquista cristiana de les terres valencianes; 7. Les conseqüencies sociollingüistiques derivades de la reconquista i repoblacio valenciana del segle XIII; 8. Plantejar la qüestio sociohistorica: ¿En el segle XIII es produix una evolucio o una ruptura en el transit de la Valencia musulmana a la cristiana?; 9. Abordar el tema de l’identitat del poble valencià, etc.

Tambe es convenient, per tal d’enriquir el coneiximent de la problematica que tractem, examinar la consciencia idiomatica valenciana en l’epoca migeval, fenomen que es deduix: 1. De l’observacio del proces historic, i 2. De l’aproximacio a l’estudi dels primers lexicografs valencians.

Aixi mateix, l’observacio de les tendencies de l’idioma valencià ens ajudarà

a profundisar en el seu dinamisme i saber cap a on camina el llenguaje viu dels valenciaparlants.

Hui en dia, dos son les postures que s’adopten respecte a l’idioma valencià. Una, advoca per l’assimilacio del valencià per una atra llengua germana en la llatinitat. L’atra, reconeix al valencià com a llengua independent, dins del grup de les llengües romaniques.

Els partidaris del proces d’assimilacio de l’idioma valencià per un atre idioma germa partixen de l’axioma propugnat ya per l’historiador catala Ferran Soldevila, entre uns atres: “qui vol el poder necessita la llengua”. Assumint dita premissa, alguns poders politics, economics i docents, no sense cert estrabisme cap al nort valencià, pretenen l’absorcio llingüistica, en primer lloc, per a passar posteriorment a l’anulacio cultural, i inclus politica si fora viable. En la filosofia d’esta tendencia s’intuix l’afany expansioniste per tal d’engrandir l’ideal nacionaliste catala fonamentant-se en la suposta unitat llingüistica i lliteraria, encara que s’imponga artificialment i vaja contra “natura”.

Els partidaris de defendre la tendencia independent o diversificadora

llingüistica i cultural valenciana partixen de la premissa que manté: “el poble que guarda la seua historia i sa llengua te la clau de sa llibertat”, i conseqüentment

181

intenten dinamisar i dignificar la llengua vernacula des dels principis de cienticisme, sistematisacio i autoctonia, reivindicant la substantiva i historica diferenciacio i la singularitat enfront de l’unitat llingüistica catalana.

Sense dubte, analisant el passat, present i futur de la llengua valenciana a través dels punts següents: 1. Naiximent i formacio de l’idioma valencià; 2. Dissociacio entre el “valencià parlat” i la “normalitzacio” fabrista; 3. Normativisacio valenciana; 4. L’us fa normativa la llengua; 5. Model llingüistic; 6. Criteris de normalisacio del valencià; 7. Els sistemes ortografics i pronunciacio modelica; 8. El canvi llingüistic; 9. Territorialitat i historicitat llingüistica; 10. L’ensenyança de les llengües minoritaries dins el pluralisme europeu; 11. Drets llingüistics de les llengües minoritaries, etc., podrem argumentar i justificar, en major coneiximent de causa, algunes de les asseveracions que mantenim en l’ensaig.

El marc juridic del domini llingüistic valencià es deduix de: 1. La

Constitucio Espanyola; 2. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana; 3. La Llei d’us i ensenyament del valencià, i 4. La Llei de creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua. Este marc juridic determina, llimita i condiciona el context territorial i llingüistic del poble valencià.

Este conjunt de normes juridiques han possibilitat que la realitat

sociollingüistica del valencià haja experimentat progressos des de l’aplicacio d’este cos llegal. S’observa, en els ultims anys, una lenta recuperacio del prestigi del valencià, i un canvi d’inercia en l’us del retroces d’esta llengua. Podem aventurar fonamentades esperances sobre una revitalisacio de la propia llengua, a pesar de les serioses dificultats que pot trobar i de la lentitut dels alvanços en la normalisacio i utilisacio del nostre idioma autocton.

182

X. APENDIX DOCUMENTAL. ANEXS

Anex I Informe sobre la Llengua o Idioma Valencià presentat al CVC

per la RACV el dia 12 de març de 1998

CRITERIS SOBRE L’IDENTITAT DE L’IDIOMA VALENCIÀ

La RACV considera que la llengua valenciana, usual per a mes de dos millons de parlants de la Comunitat Autonoma de Valencia (sifra superior a la representada per atres llengües minoritaries d’Europa, com ara el vasc, el gallec, el maltes, l’islandes, el fines, etc.) es conceptual, estructural i cientificament una llengua diferenciada, i ho es des d’una perspectiva genetica, geografic-politica, lliteraria, sociologica i propiament llingüistica (es dir, des de la gramatica descriptiva de son estat sincronic actual): 1. Genetica Diacronicament, el valencià es una derivacio del romanç vernacular de la Valencia prejaumina, formalment coincident en les manifestacions romaniques dels primers sigles lliteraris. No pot, per tant, en rigor parlar-se de sa filiacio dialectal d’una de les llengües minoritaries vingudes a la Valencia del sigle XIII, sino d’una derivacio del llati vulgar propi del territori valencià romanisat. Cap hipotesis explicativa del naiximent del valencià (que no siga l’accio de l’estrat romanic patrimonial) ha pogut, de fet, obviar empiricament la sancera discrepancia entre repoblacio, foralitat i distribucio llingüistica en la Valencia del sigle XIII; ni entre minories repobladores i ulterior evolucio especifica de la llengua del Regne migeval i modern de Valencia; llengua, per cert, basicament homogenea de les comarques nordenques a les meridionals de les terres valencianes. La nostra llengua ha rebut, no obstant, en calitat de substrat, d’adstrat o de superestrat, la llogica influencia lexica d’atres tantes llengües, culturalment incidents: iberica, germanica, grega, arabiga, provençal; i la de distintes llengües modernes. 2. Geografic-politica Geograficament, el valencià es la llengua hui parlada, en situacio de bilingüisme, en el territori que, constituit historicament com a “Regne de Valencia”, rep en el vigent marc juridic espanyol la denominacio de “Comunitat Autonoma

183

Valenciana”. Cert es que les susdites fronteres llingüistiques sofriren certes modificacions historiques, la mes notable de les quals fon l’extensio del castella-aragones a les comarques occidentals del Regne; comarques que ans del proces reconquistador de 1238-45 conformaven, a tenor de les senyes empiriques disponibles, una sola unitat de llengua en lo restant del territori valencià. Esta basica unitat formal de l’idioma parlat de Vinaros a Guardamar, reflectida ya, per als mes caracteristics constituents fonics, lexicals o morfosintactics en els documents analisables dels sigles XV a XVII (cal contrastar els documents morellans en el Llibre del Mostaçaf d’Elig en identica situacio sincronica) no queda desmentida, sino confirmada per les isoglosses successives (Villores-Alcala, Atzaneta-Peniscola, Llucena-Peniscola...) que, com en atres dominis iberics, aixina el galaic-portugues, consignen un area de transicio llingüistica, en este cas al tortosi o catala occidental-meridional. Es mes: com a fruit d’una evolucio essencialment unitaria, esta “forma” llingüistica (en sentit hjelmslevià), definida i distinta a la dels territoris veïns, du aparellada sa percepcio secular interna i externa (noten, entre moltes, les cites emblematiques de Juan de Valdés, Palmireno, Bonllavi, Cervantes) com a llengua no mai subordinada o ‘inclosa’, sino propia i diferencial. Arreplegant eixa realitat historico-cultural antiquissima, i en consonancia en la Constitucio Espanyola de 1978, que ampara el dret de tots els pobles d’Espanya a constituir-se en comunitats autonomes, nostre Estatut d’Autonomia reconeix de fet la denominacio i la realitat d’una llengua especificament valenciana en afirmar (Articul Septim, U) que “els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castella. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los”. 3. Lliteraria Sabut es, d’atra banda, que els escritors valencians de tots els sigles han designat en el nom de valenciana, i no atre, la llengua per ells escrita i conreada, denominacio que no es reduix a una qüestio nominalista, sino que deriva d’una autoconsciencia llingüistica definida de fondes raïls historiques i socials. Les proves escrites de tan palmaria unanimitat arrelen en la lliteratura del Sigle d’Or de nostres lletres (Fra Antoni Canals, Joanot Martorell, Lluïs de Fenollet, Miquel Pereç, Bernardí Vallmanya...); i se proyecten fins als nostres dies, en coherencia en allo que dins l’ambit religios, juridic, administratiu o coloquial i popular (Sermons, Decrets, Capituls, Ordenacions, Bandos, Pragmatiques, Cartes de Poblacio, Processos, Documents notarials) fan patent totes les manifestacions escrites de la nostra llengua. 4. Sociologica

184

El valencià es, com a llengua natural, una realitat viva, canviant i evolutiva; es dir, es, com a sistema, el producte d’una serie organica d’evolucions concretes irreversibles, ocorregudes, per implicita voluntat dels seus parlants, a través de sa diacronia historica. Esta serie solidaria de solucions llingüistiques li otorga una fisonomia formal inconfundible que respon, en definitiva, a la cosmovisio, a la manera de ser, de pensar, de sentir i actuar del poble valencià, rebedor i creador de sa propia llengua. Es llogic, per consegüent, que la reaccio nativa o l’actitut llingüistica, tan valorades com a signe d’identitat del parlant per Hoijer, Shuy o Fasold, queden contundentment reflectides en l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, on a les enquestes efectuades per M. Sanchis Guarner i Rodríguez Castellano, i front a l’atomisacio denominativa d’atres arees periferiques, els parlants valencians denominen compactament “valencià” a son vehicul natural de comunicacio. Admes que el llenguage es l’instrument en el qual l’home conforma el pensament, el sentiment, el voler i l’actuar; i que la llengua es un sistema de relacions entre el mon finit dels sons i el mon infinit de l’espirit i les vivencies, es obvi que la llengua valenciana, com a “forma llingüistica” concreta, fon i es el conducte insubstituible d’expressio secular de la vida del poble valencià. 5. Llingüistica La Llingüistica contemporanea produida a partir del Cours de Saussure, de base cientifica estructuralista, en qualsevol derivacio (funcional, glossematica, transformacional, etc.) subralla el caracter descriptiu, no normatiu, de la Gramatica; de tal manera que la funcio primordial del llingüiste consistix en l’estricta descripcio de la “competencia” del parlant, del sistema, en definitiva, que el parlant natiu d’una llengua natural juja ‘gramatical’ (per oposicio ad aquell atre conjunt de formes llingüistiques que reputa ‘agramaticals’). D’acort en estes directrius, la RACV estima presupost essencial de reflexio l’acceptacio empirica d’una realitat llingüistica especificament valenciana, entenent com a tal el sistema llingüistic que, en tota la riquea de sos elements formatius, se deriva de la descripcio (observacional i objectiva) dels quatre estrats constituents de tota llengua natural, a saber: fonologic, morfologic, sintactic i lexic-semantic; lo qual haura d’entendre’s referit al codic natiu del parlant valencià actual, no a un virtual codic substitut (alie a la transmissio natural i a l’irreversible evolucio de la llengua patrimonial), que constituiria una falsificacio de la metodologia llingüistica.

185

La codificacio, puix, de la llengua valenciana actual no admet, des del sentit cientific i des del sentit comu, atra solucio que la que se fonamente en i conduixca a la realitat llingüistica valenciana. En tal sentit, i entre les normatives aplicables o aplicades al valencià (Nebot i Pérez, Fullana, Bases del 32, Bayarri, Normes de la Real Academia de Cultura Valenciana), son les propostes per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV i assumides per esta les normes ortografiques que s’acomoden en forma mes coherent a la realitat de hui, al hic et nunc de la llengua valenciana; i aço per les següents raons:

1) Es una normativa dels valencians per a la llengua valenciana. 2) Està fonamentada en criteris fonetic-fonologics i funcionals, dins les possibilitats que oferix l’ortografia. 3) Respon a la realitat llingüistica valenciana segons directrius descriptives i prescriptives; per tant, cientifiques.

Clar es que l’ortografia es simple image exterior de l’expressio fonica de la llengua; i que no afecta a sa substancia lexica i gramatical. La codificacio idiomatica com a formula que abarque integralment, des de la fidelitat a la tradicio rebuda, la realitat no sols fonic-ortografica sino gramatical i lexica de la llengua, exigix un compendi lexic i gramatical fidels a la realitat sincronica valenciana. Tambe en tal sentit el Diccionari valencià-castella i castella-valencià de la RACV complix les exigencies basiques de fidelitat a la llengua real, com les complixen, en les matisacions i propostes futures de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV, no poques gramatiques valencianes ya existents, com ara les de Fullana, Guinot, Fontelles, Lanuza, García i atres, cenyides a la realitat evolutiva de la nostra llengua actual. La RACV estima, en fi, acientifica aquella metodologia que, no partint de la realitat objetiva i sincronica de la llengua, sino de l’apriorisme taxonomic, anula de fet la realitat lexic-gramatical, historica i social del valencià; o que, a partir d’una suposta unanimitat epistemologica, invertix el modus operandi del quefer cientific. Sols des del respecte a la substancia historica i actual de nostre idioma, a sos constituents patrimonials, podra parlar-se d’una norma llingüistica que siga l’espill on el poble valencià contemple l’image neta de la llengua de la qual es, al temps, hereu i creador.

186

Anex II

REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA Declaracio de principis

La Real Academia de Cultura Valenciana ha conegut la proposta de la

Ponencia del Consell Valencia de Cultura sobre el text que ha d'emetre est ultim respecte la llengua valenciana, per lo que considera oportu publicar els següents principis:

I. La Real Academia de Cultura Valenciana afirma que la Llengua Valenciana,

usual per a mes de dos millons d’habitants de la Comunitat Valenciana (sifra superior a la representada per unes atres llengües minoritaries d’Europa, com el vasc, el gallec, el maltes, l’islandes, el finlandes, etc.), es, conceptual, estructural i cientificament, una llengua autoctona, i ho es des d’una perspectiva genetica, geografic-politica, lliteraria, sociologica i propiament llingüistica.

Des dels punts de vista fonic, lexic, morfologic, sintactic i semantic, el valencià

constituix un sistema llingüistic especific en el context de les llengües romaniques. Esta llengua, que es manifestà en esplendor en el primer Sigle d’Or de les lletres hispaniques, ha experimentat, historicament, una evolucio irreversible, el frut de la qual es la propia fisonomia de la nostra llengua valenciana actual.

II. Per a l’actualisacio de l’ortografia de la Llengua Valenciana, la RACV

assumix, com a punt de partida: les normes propostes pel P. Lluïs Fullana en 1915; les que, entre uns atres, firmà el mateix P. Lluïs Fullana en 1932; aixina com les anteriors a abdos. Estos antecedents, en la documentacio formal pertinent, constituixen la base de les normes propostes i assumides per la R.A.C.V. en 1980; normes que la RACV ha enriquit en la codificacio lexica del seu Diccionari.

La RACV no pot acceptar la manipulacio de les normes ortografiques de 1932,

substituides, a continuacio, per una normativa lexica i gramatical sancerament alienes al valencià.

III. La RACV, integrada en el Instituto de España i en el Consejo Superior de

Investigaciones Científicas, considera que es l’institucio competent i llegitimada per a definir, des de fonaments historics i cientifics, les qüestions llingüistiques valencianes, aixina com les normes gramaticals que s’ajusten a la purea de la nostra llengua i a la seua realitat historica i actual. Esta competencia es correspon en l’establida, d’acort en les seues autoritats autonomiques, en les atres comunitats bilingües (Academies Vasca, Gallega, Institut d’Estudis Catalans, etc.)

Com a llogica conseqüencia, la RACV no pot acceptar, en lo relatiu a la

Llengua Valenciana, l’atribucio de competencies normatives a un organisme o institucio a on s’integren persones o entitats que no assumixquen la naturalea

187

diferencial de la nostra llengua, en els termens definits en el punt 1er d’esta declaracio.

Nota: La RACV posseix documentacio cientifica pertinent que avala els

anteriors principis, documentacio que es troba a disposicio dels investigadors.

188

Anex III

LO RAT PENAT

INFORME

SOBRE LA QÜESTIO LLINGÜISTICA VALENCIANA

PER AL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

I. BREU PRESENTACIO DE LO RAT PENAT 1. INTRODUCCIO

Lo Rat Penat constituix hui una Institucio dins del mon cultural valencià. En

1878 un grup de patricis i d’homens destacats del mon intelectual i cultural valencià: Constanti Llombart, Feliu Pizcueta, Teodor Llorente, Pasqual i Genis, etc., fundaren la Societat Lo Rat Penat, la qual se constitui en la “Societat d’Amadors de les Glories Valencianes”.

Apareix com a conseqüencia d’un important moviment cultural, el qual tenía

com a objectius recuperar l’us de la llengua propia i enaltir la cultura valenciana. Es tractava de lo que ha vingut a denominar-se Renaixença. Destacats renaixentistes i ilustres escritors s’integraren dins de Lo Rat Penat; en el seu sí naixirien i es desenrollarien les dos tendencies lliteraries que marcaren la Renaixença Valenciana: la dels escritors populistes que rapidament contactaren en el poble; i la dels arcaics o poetes de guant, lligats a un llenguage afectat, molt prop d’aquell que utilisaven els classics valencians del segle XV.

Pero Lo Rat Penat sempre s’ha mogut dins de l’ambit cultural, i per aixo ha

sobrevixcut fins als nostres dies. Unes vegades tolerat pel regim o govern del moment, unes atres recolzat i sempre desenrollant un amplissim quefer cultural i d’alfabetisacio en la llengua propia dels valencians, aplegant a ser l’unica Entitat que creà uns cursos per ad este fi.

Actualment travessa per un moment fructifer i d’influencia notable dins de la

Societat Valenciana, i conta en el seu respecte i admiracio, conseguits pels mes de cent anys treballant desinteressadament per la cultura valenciana. Eixe treball el du a terme, en estos moments, a través de les seues Seccions que comprenen una ampla gama cultural.

Lo Rat Penat es una associacio cultural sense anim de lucre, les finalitats

basiques de la qual son: estudiar, investigar, conservar, protegir, donar a coneixer,

189

ensenyar i fomentar el coneiximent i el progres de la Llengua i Cultura Valencianes, per mig de:

a) Organisar i promoure tota classe d’actes per al coneiximent i ensenyança

de la llengua valenciana, que es l’idioma oficial de l’Entitat. b) Fomentar estudis, promoure edicions, crear biblioteques i treballar per

l’enaltiment de la llengua, la cultura i l’economia valenciana. c) Contribuir a la conservacio de les arts, els costums, els usos i les tradicions

valencianes. d) Quantes activitats complementaries se consideren necessaries, per a

conseguir les seues finalitats basiques.

2. SECCIONS Lo Rat Penat s’organisa en les següents Seccions: ♦♦♦♦ Cursos de Llengua i Cultura Valencianes

Ve funcionant des de 1949. La materia fonamental es la llengua valenciana; pero, a mes, es complementa la formacio en Historia de Valencia, Historia de l’Art Valencià, Geografia, Lliteratura, Dialectologia, Fonetica, Sociollingüistica, etc.

♦ Grup de Danses

Seccio que s’ocupa de la recuperacio i restauracio del folclor valencià i tambe de la seua difusio i didactica. Dins del Grup s’integra l’Escola de Danses “Mª Teresa Oller”.

♦ Cor Popular

S’ocupa de la recuperacio, restauracio i difusio de la canço popular valenciana.

♦ Grup de Teatre

Funciona baix el nom d’Enchis Teatre. S’ocupa especialment de la representacio d’obres d’autors valencians de tots els temps.

♦ Jocs Florals

Son el certamen lliterari mes antic que es celebra des de 1879. Es un concurs lliterari i d’investigacio on se premia la creacio lliteraria, aixina com l’investigacio historica, llingüistica i unes atres facetes cientifiques o culturals. Conta en el soport d’institucions publiques (Ajuntament de Valencia, Diputacions de Valencia i de Castello, Generalitat Valenciana) i privades.

♦ Concursos

Anyalment Lo Rat Penat convoca els següents concursos, a mes dels Jocs Florals: el de Llibrets de Falla, el de de Milacres de Sant Vicent Ferrer, el de les Creus de Maig i el de Narrativa Infantil.

190

♦ Publicacions Es tracta d’una Seccio en un extraordinari auge que ha fet possible la

publicacio d’obres imprescindibles sobre temes importants per a la llengua i cultura valencianes. Es tracta d’obres d’investigacio que es compaginen en l’edicio d’obres lliteraries (poesia, novela, ...). Actualment dispon d’una oferta de mes de 45 tituls diferents agrupats en distintes coleccions.

♦ Biblioteca

Es un archiu important de material sobre la Renaixença valenciana, i especialment sobre els treballs dels Jocs Florals. La continua incorporacio de noves publicacions fa que el patrimoni bibliografic vaja aumentant i enriquint-se.

♦ Humanitats i Cultura Popular

S'encarrega de l'investigacio i difusio de tots aquells aspectes relatius tant a les disciplines humanistiques com a la cultura popular valenciana.

♦ Lliteratura

S'ocupa de propiciar i difondre la creacio lliteraria en Llengua Valenciana. ♦ Filologia

Està conformada per filolecs que s'ocupen d'investigar la Llengua Valenciana en qualsevol dels seus aspectes.

♦ Patrimoni

Esta Seccio s’encarrega de la catalogacio i conservacio del Patrimoni de la Societat, especialment de la pinacoteca i galeria d’obres d’art. En ella es conserven obres d’artistes de gran talla.

♦ Joventuts

Es la Seccio que agrupa als jovens de l’Entitat que organisen: tertulies, visites culturals i recreatives, servicis de formacio valencianista, etc.

♦ Revista

S'ocupa de l'edicio de la Revista “Lo Rat”, de periodicitat bimestral, que conta en diferents seccions informatives, d'opinio, investigacio, oci, etc. 3. ATRES ACTIVITATS

Lo Rat Penat, a mes de les activitats senyalades en cada Seccio,

completa la seua tasca a través de l'organisacio de cicles de conferencies, presentacions de llibres, concerts de musica classica i popular i diversos actes culturals. Mereix destacar-se de manera especial l'ampla activitat duta a terme en ocasio de la commemoracio del 600 aniversari del naiximent d'Ausias March.

Lo Rat Penat participa en la Provesso Civica del 9 d’octubre, ocupant un lloc

de privilegi al ser l’institucio que la va promoure.

191

El Consell Valencià de Cultura l'any 1996 publicà, dins de la seua coleccio

"Serie Minor", el llibre que du per titul "Lo Rat Penat", en el qual es fa un repas a l'historia i realitat actual de la nostra centenaria entitat.

192

II. CONSIDERACIONS LLINGÜISTIQUES I

SOCIOLLINGÜISTIQUES 1. PREAMBUL La llengua valenciana a la que nos referim des de Lo Rat Penat es aquella que ocupa el segon lloc de les dos llengües majoritaries (la primera es el castella) que es parlen en el territori denominat, en el nostre Estatut d’Autonomia, en el toponim oficial de Comunitat Valenciana. El nom que rep en el dit Estatut es el d'idioma valencià i te caracter de cooficial junt al castella, a l’hora que es reconeix el dret i l’obligacio d’us dels dos idiomes, encara que posant un especial interes en el valencià ya que, de les dos, es la llengua que mes necessita d’una promocio des de les institucions publiques per la seua condicio de llengua minoritaria. Nosatres, atenent a les investigacions cientifiques, a la documentacio historica, a la bibliografia i a la secular percepcio sociollingüistica del poble valencià (expressada de forma majoritaria pels nostres escritors), considerem que la llengua valenciana actual te el seu orige basic -d’estructura- en el llati vulgar implantat en l’epoca de la romanisacio de la peninsula. Aixi, no estem d’acort en considerar esta llengua com un dialecte -ni tan sols historic- del catala, conforme s’està insistint -mes que mai- en els ultims temps. I es precisament este concepte del valencià lo que, en el fondo, s’està qüestionant en este forum que te com a seu el Consell Valencià de Cultura, ya que pareix que es fonamental establir, fixar o aclarir est aspecte -el ranc del nostre idioma- per a poder pegar el pas de decidir quína es la codificacio que li correspon i des d’a on ha d’emanar la seua normativisacio. Qüestions estes que son les que entenem que presupon l'encarrec de les Corts Valencianes al Consell Valencià de Cultura. 2. LLINGÜISTICA DIACRONICA VS. LLINGÜISTICA SINCRONICA En termens estrictament filologics, un tema com el que nos ocupa cal enfocar-lo des de l'oposicio tradicional entre diacronia i sincronia. La primera d’elles, que estudia la llengua a través dels distints periodos de la seua evolucio, nos conduiria a plantejar-nos l’orige del valencià, establint la seua procedencia i la seua adscripcio filogenetica. Aci es necessari destacar que estem parlant en tot moment d'hipotesis basades en l’interpretacio (personal, dels investigadors) d’un conjunt de documents historics. En aço volem dir que la validea i la garantia de fiabilitat dels resultats son necessariament caducs en el sentit de que res es definitiu en ciencia i de que esta es tan parcial com qualsevol disciplina del saber (en llingüistica, mes encara, ya que no es parla en termens absoluts). Per este motiu, no es exacte dir que determinades conclusions son la veritat absoluta. Es mes: afirmacions d’esta indole haurien de desqualificar automaticament als seus defensors.

193

El paradigma catalaniste, partint d'este punt de vista, ha explicat l'orige del valencià basant-se en les següents teories:

A. La mes antiga i coneguda de totes es la que està basada en la reconquista de Valencia. Utilisa el simple argument de: Valencia va ser reconquistada per catalans, estos nos portaren la llengua i, per aixo, hui parlem un dialecte del catala. La simplicitat argumental d'esta teoria ha favorit, segurament, la seua difusio i tambe que haja quallat tan facilment entre el gran public.

B. Posteriorment, Antoni Ferrando preten explicar la filiacio catalana del valencià basant-se en una repoblacio continuada d’orige catala a lo llarc dels segles. Vinculada ad esta hipotesis està la particio llingüistica que associa catalans a la costa i aragonesos a l'interior.

C. Badia Margarit, pel seu conte, propongue la teoria denominada de la "bicefalia" del catala per a explicar l'orige diferencial entre oriental i occidental, segons la qual el catala apareix espontaneament en dos arees que corresponen a la Catalunya Vella i la Catalunya Nova. Esta hipotesis no aporta cap d'explicacio a l'orige del valencià.

D. Una atra teoria sugerent es la de la "nivellacio", d'Alarcos Llorach, que diu: davant l'existencia de tres varietats en el territori valencià (aragones, catala occidental i catala oriental), acabà predominant la forma coincident, al menys, en dos de les variants esmentades. L'aplicacio unicament es reduix al sistema vocalic.

E. Per ultim, Sanchis Guarner justifica l'orige del valencià en una conjuncio de la procedencia de pobladors en l'accio diferenciadora d'un substrat prerroma -iber- i "mossarap" -continuadors d'una tradicio cultural i llingüistica hispanorromana-.

Front ad este grup d'hipotesis englobades en el paradigma catalaniste, el seu

principal oponent, el paradigma valencianiste, manté que el valencià procedix basicament d'un romanç parlat en epoca de la dominacio musulmana en territori valencià. Establix una continuïtat idiomatica anterior i posterior a la reconquista de Jaume I tenint com a fonament les investigacions historiques i llingüistiques d'autors com Ubieto Arteta, Cabanes Pecourt, Ferrer Navarro, Penyarroja Torrejón, Castell Maiques o Gómez Bayarri. Dels treballs d'estos autors sorgixen les principals contraargumentacions com que:

- l'estudi dels llibres del Repartiment de Valencia, en ser una important font

documental, no oferix informacio concloent respecte a la totalitat del regne; insuficiencia documental que tampoc suplixen les cartes pobla per a tindre un coneiximent exhaustiu del fenomen repoblador.

- els analisis de la documentacio existent tampoc confirmen la reparticio de la zona costera a catalans i la zona interior a aragonesos, de forma exclusiva i excloent.

- les conclusions de l'efecte de la nivellacio respecte als grups idiomatics de Valencia no son extrapolables al restant del territori valencià ni tampoc -

194

perque no s'ha aplicat- als atres subsistemes llingüistics: consonantic, morfologic, sintactic o lexic.

- en tindre una certa fonamentacio historica la teoria substratistica, esta necessitaria de forma inexcusable d'una llengua viva per a poder influir sobre les importades en el temps de la reconquista; sostindre lo contrari es simplement anar contra la llogica.

El paradigma valencianiste propon un model continuiste en el que, salvant les

distancies cronologiques, podem considerar que el romanç prejaumi es amplament coincident en la llengua posterior, que coneixem pels escrits. 3. LLINGÜISTICA INTERNA VS. LLINGÜISTICA EXTERNA L'atra perspectiva des de la qual es poden vore les qüestions de les que estem parlant està en la distincio entre llingüistica interna i llingüistica externa.

La llingüistica interna pot servir per a establir els sistemes vocalic,

consonantic, morfologic, lexic.... d’una, de dos o de cent llengües. Pero no es pot utilisar el metodo de les transparencies per a demostrar que dos llengües son una a soles o per a demostrar la seua relacio filogenetica. La llingüistica interna, en el seu caracter descriptiu, resulta insuficient perque no oferix criteris demarcatius segurs per a delimitar llengües. Es la llingüistica externa la que complementa i interpreta la descripcio de la llingüistica interna. D'especial importancia es la sociollingüistica perque nos oferix una casuïstica ampla i una serie d'indicacions que resulten molt interessants per a aplicar-les al nostre cas (qüestions que podem trobar en les obres d'autors com Hudson, Pride, Rotaetxe, Marcos Marín, Hammarström, Fishman, Lyons o Siguán). Nos referim a aspectes com:

- el criteri de la mutua inteligibilitat (el fet de que dos persones s’entenen

en parlar) no es fiable ni generalisable per a delimitar ni per a classificar llengües. Esta es una qüestio de grau i d’interes (a l’hora tambe de motivacio, de coneiximents, d’expressivitat, d’experiencia, de context, etc.).

- en els casos en els que dos llengües es semblen molt, pot passar que una d’elles ho utilise com a argument per a una absorcio politica i cultural i per este motiu recomanen els especialistes que lo que pot fer la mes debil es accentuar i potenciar una major diferenciacio, ya que, de segur, l’atra (la mes forta) sempre tendirà a minimisar les diferencies i a maximisar les semblances.

- la tradicional oposicio llengua/dialecte es subsituida en sociollingüistica pel terme mes neutre i dinamic de "varietat". En la categorisacio de les varietats te en conte factors com l'autonomia, l'estandarisacio, l'historicitat i la vitalitat.

- esta disciplina diferencía entre varietat alta, normalment codificada, de cultura i en prestigi (coneguda com a varietat A) de la varietat baixa, popular, normalment sense codificar ni prestigi (coneguda com a varietat

195

B). El problema apareix quan A i B estan ocupats no per varietats d’una mateixa llengua, sino per dos llengües distintes, en el qual cas apareix tambe el desprestigi, la desqualificacio i els agravis per a la llengua que ocupa el lloc B. Es el fenomen conegut com a diglossia. En estos casos, la politica llingüistica dels governs s’ha de caracterisar pel foment d’un autentic estat de bilingüisme i no a soles per una definicio estatutaria.

3.1. El valencià com a llengua Donada l'insuficiencia categorisadora de la llingüistica interna i les argumentacions oferides per la llingüistica externa -especialment, com hem vist, per la sociollingüistica-, hem de recordar una volta mes que la tradicio denominativa del nostre idioma ha segut la de "valencià". No nos podem estranyar d'este fenomen que s'ha anat produint a través dels segles, sino que s'ha d'interpretar de forma parella al proces que han seguit unes atres varietats idiomatiques de la Peninsula que han passat, aixina, de l'indistincio (romanç, pla, vulgar...) a la distincio (llengua, idioma... castella, gallec, valencià, catala...). D'esta forma, enllaçant en el cos teoric de la sociollingüistica, els valencians tenim una tradicio en el nom de la llengua que es traduccio secular d'una consciencia idiomatica diferencial, i no producte de cap de particularisme idiomatic com alguns volen interpretar. 3.2. La normativisacio: us i ortografia En el primer sentit, la normativisacio d'un us idiomatic no pot tindre una atra base que el comu dels sociolectes dels valenciaparlants, avalat per la correccio i per la tradicio lliteraria i lexicologica propies. D'esta forma, s'evitarà caure en una norma que produixca o puga produir incompetents comunicativa i gramaticalment entre els natius que parlen valencià i, en alguns casos, usuaris passius de la llengua valenciana.

En la segona de les accepcions, la normativisacio ortografica dificilment pot

tindre una concrecio que no siga respectuosa en la tradicio escrita valenciana, en algunes de les propostes de codificacio mes contemporanees (Nebot i Pérez, 1910; Fullana, 1915 i 1921; Adlert, 1977) i en criteris tecnics (provinents de disciplines com la planificacio llingüistica) com l'economia de signes i l'adequacio grafic-fonologica.

Despres de lo que hem expost fins ara i atenent la qualificacio que li dona al

valencià l'Estatut d'Autonomia aixi com la consciencia ampla i reiteradament expressada pel poble valencià, hem de manifestar-nos necessariament en contra de l'actual normativisacio implantada en el sistema educatiu i en l'administracio perque responen, en les dos accepcions del terme, a plantejaments foraneus i assimilistes (en l'ortografia: normes del 32, copiades -en defectes- de les de l'Institut d'Estudis Catalans; en l'us: desplaçament de les formes propies valencianes en favor de les catalanes o d'aquelles mes semblants a les catalanes).

196

Es obvi que, sent conseqüents en les consideracions que hem fet i coherents

en la defensa de la llengua valenciana, hem d’estimar com a mes correcta en el moment actual la normativisacio -ortografica i d'us- que ha fet la Real Academia de Cultura Valenciana que, per tradicio i per similitut en unes atres autonomies de l'Estat Espanyol, ha de ser la que tinga l'autoritat en materia llingüistica i sense que aço suponga cap de despreci a les universitats que complixen la seua missio de transmissores del coneiximent com no ho implica en Catalunya ni en Galicia ni en el Païs Vasc.

III. CONSIDERACIONS ETIQUES I EPISTEMOLOGIQUES

1. L’ENCARREC DE LES CORTS AL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

Com quedà patent en el passat debat de politica autonomica -setembre del 97-

i despres en la carta que dirigiren a Lo Rat Penat, el Consell Valencià de Cultura te la missio d’emetre un dictamen respecte a qüestions llingüistiques “assentat tant en fonaments cientifics com historics”. Lo primer que nos sorpren es que en la peticio hi ha un implicit sobreentes, ya que presuponem que el dictamen es sobre la llengua valenciana, ben definida i caracterisada des de l’ambit llegal i normatiu en el nostre Estatut d’Autonomia, aço de forma independent a unes atres consideracions judicials i academiques que s’han donat posteriorment. Creem, per tant, que ya s’introduix una restriccio de primer orde en l’informe solicitat: el C.V.C. no se’n pot eixir del regim estatutari i de les disposicions que el desenrollen i completen en els aspectes referits a una de les llengües dels valencians. Lo segon que nos ha sorpres es l’extrema ambigüetat de la peticio de les Corts, que te la seua traduccio i continuïtat en la carta-preambul enviada a la nostra entitat a on es torna a reiterar lo de “dictaminar sobre qüestions llingüistiques”, sense mes especificacions. Nos preguntem quíns son els aspectes llingüistics respecte als quals est organisme consultiu de la Generalitat s’ha de manifestar: ¿sobre el nom de la llengua?, ¿sobre si el valencià es llengua o dialecte?, ¿sobre si es mes correcte este o aquest?, ¿sobre quan es produi la reduccio del diftonc ai a e en el romanç?, ¿sobre el contengut de la materia llengua valenciana en el curriculum escolar?, ¿sobre qui està capacitat per a impartir llengua valenciana?, ¿sobre si els usuaris valencians son competents respecte a la seua llengua i a la denominacio que li donen?... Com es pot vore, tot aço son aspectes llingüistics externs o interns, de caracter sincronic o diacronic. ¿Sobre que se’ns demana a nosatres l’opinio?

Hem de recordar que molts d’estos interrogants ya estan resolts en les lleis vigents i uns atres son objecte de l’investigacio i del debat tecnic i cientific.

197

En tercer i ultim lloc, nos ha sorpres la metodologia -provablement derivada de l’ambigüetat de l’encarrec- que s’ha establit i que es de la seua absoluta competencia i discrecionalitat. Per lo que ha eixit en prensa i per lo que coneixem, s’ha posat un determini (que per a dictaminar nos pareix be, pero no per a resoldre un conflicte psicosocial), s’ha cridat a unes determinades entitats (en la conseqüent desviacio de la mostra) i s’ha acceptat l’enviament d’opinions a titul personal, s’ha creat una comissio (sense discutir la capacitat intelectual dels components, se’ns permetra dubtar de la qualificacio tecnica necessaria per a discriminar entre plantejaments cientifics i dogmatics), s’ha convocat a cadascuna de les entitats i s’ha procedit a escoltar lo que estes volien dir (les consideracions que sobre les qüestions llingüistiques estimem convenient, segons la citacio). Naturalment, producte de l’indefinicio inicial, no s’ha dit explicitament quíns eren els punts o els aspectes sobre els que estes associacions s’havien de manifestar. Despres d’aço, suponem que es passarà a la discussio general entre els consellers i s’elaborarà el dictamen. Nosatres creem que el proces triat no te cap de semblança en la metodologia cientifica o una discussio tecnica. Naturalment, el dictamen sera valit com a opinio o juï, pero qualsevol intent de fer-lo passar per ciencia, opinio tecnica o expressio autorisada, els hauria d’obligar a reflexionar molt seriament. Sobre tot quan es demana que estiga assentat en fonaments cientifics i historics: la ciencia es molt ampla i inclou a l’historia; esta no marca el model per excelencia i aquella te unes atres disciplines -com la filosofia, l’historia o la sociologia de la ciencia- que reflexionen sobre el quefer cientific.

2. EL PROBLEMA LLINGÜISTIC I LA RESOLUCIO DE CONFLICTES

Els valencians, des de fa uns quants anys -finals del sigle passat i principis de

l’actual-, mantenim una pugna respecte a la llengua valenciana i diverses qüestions internes i externes d’ella. Les opinions i les solucions han segut prou variades i per a tots els gusts. No es pot explicitar aci tot el proces perque no acabariem mai. La conclusio que podem traure es que el conflicte ha estat i està present en la Comunitat Valenciana en notables diferencies geografiques, historiques i socials. El reconeiximent de l’existencia es el principi per a intentar resoldre’l (es dificil que un alcoholic inicie un tractament de desintoxicacio si no accepta la seua condicio, com tambe es imprescindible que una persona es reconega malalta per a que vaja al mege).

La principal dificultat està en identificar la naturalea del conflicte i els factors

que intervenen. Per regla genral, en la ciencia no son ya massa abundants els models unicausals d’explicacio, sobre tot si es tracta d’un problema social com es este.

Contra esta tendencia, el Consell Valencià de Cultura -pel model de treball

que ha elegit- pareix que crega que el conflicte llingüistic es conseqüencia del simple desacort entre distintes faccions o contendents, per a lo qual unicament s’han de vore quínes son les discrepancies entre les parts identificades -oblidant si n´hi ha alguna o

198

algunes atres- i intentar trobar un terme mig -habitualment denominat “consens”- que sería el que es plasmaria en el dictamen (reiterem, si es que tenen clar quín es l’objectiu; nosatres, al menys, no el tenim tan clar i lo que plantegem ho fem sobre suposicions).

Per desgracia, les teories mes novedoses sobre la resolucio de conflictes

personals, interpersonals o grupals, son mes partidaries de la multicausalitat i l’objectiu final no es la solucio del problema, encara que si es troba, puix millor.

Sense cap animus injuriandi, en esta ocasio s’ha comés un reduccionisme de

tal magnitut que dificilment pot eixir una solucio a cap de conflicte, perque s’ha identificat este, de forma exclusiva i excloent, com a restringit a l’ambit llingüistic (cosa que no passaria de ser una discussio tecnica o academica; en tot cas, no passaria del camp epistemologic). Nosatres som de l'opinio i estem convençuts de que el problema excedix els llimits de lo llingüistic-filologic per a involucrar a unes atres arees de l'activitat cotidiana (politica, economia), de l’activitat cientifica (juridica, psicologica, sociollingüistica, epistemologica, etc.) i de l’activitat individual i colectiva (personal, interpersonal i grupal).

No oblidem tampoc que en el nucleu està el debat sobre l’objecte social que

s’estudia: la llengua valenciana, ya que es qüestiona el seu estatut ontologic com a objecte “real” o simplement “nominal”.

Per a explicar aço en algun cas concret, es com si s’intentara posar d’acort a

dos persones, una que nega l’existencia del cubisme i una atra que l’afirma, o a una que nega Europa i una atra que assegura que es una realitat sociopolitica, o una que nega l’igualtat entre les persones i una atra que l’afirma... Poden comprendre facilment que si afirmem que el cubisme es una entelequia, que no hi ha una cosa com Europa, o que l’igualtat no es un dret inalienable de les persones, qualsevol intent de debat, discussio o acort es poc menys que impossible. La complexitat de les conductes individuals i colectives nos hauria de portar a vore per qué es produix aço, pero es massa senzill i tambe mes facil i comodo buscar una causa de la divergencia i tancar el conflicte... naturalment, tancar-lo en fals.

3. PERSPECTIVES DE FUTUR

Fer prospectiva i endevinar qué pot ocorrer i quínes poden ser les vies per a una solucio -si es que n’hi ha- passa necessariament per un canvi en distints nivells i ambits. L’apertura mental, els nous punts de vista, l’abandonament dels llocs segurs, la complexificacio, la modificacio de les actituts, etc., son algunes d’estes condicions, tot lo contrari al reduccionisme en que ha quedat este proces que vostes estan conduint.

Entenent que el conflicte sobre la llengua valenciana es mes complex de lo

que es vol mostrar, per a nosatres son fonamentals tres conceptes: la reflexio -en

199

l'ambit intelectual i cognitiu-, la tolerancia -en l’ambit individual i colectiu- i la proliferacio teorica -en l’ambit epistemologic-.

La reflexio com a forma de distanciament es un proces cognitiu que es dona

en les persones, pero que tambe pot estar present en els grups. Este distanciament es complicat sobre tot quan l’objecte de la reflexio nos es proxim fisicament o psiquicament. En este segon cas, vostes mateixos observaran lo dificil que resulta substraure’s a les creeences, opinions i tendencies personals a l’hora d’opinar sobre estes intervencions. Igualment es donaran conte de lo dificil que es separar, en la seua actuacio com a consellers, el component politic que els seus nomenaments representen del carrec que eixercixen.

Este distanciament reflexiu segurament nos portarà a vore que no som una

societat -la valenciana- ni altament conflictiva ni especialment rara ni que els problemes que pugam tindre siguen particulars o unics -com algunes representacions institucionalisades volen mostrar-.

A voltes es millor admetre la subjectivitat com a principi de la reflexio

perque es molt improvable que puga ser reflexiu aquell que no reconeix que es subjectiu les 24 hores del dia -inclus quan dormim-, per ahi hem començat nosatres mateixos en acceptar la participacio i acceptar expondre el nostre punt de vista.

Practicar la tolerancia nos facilitarà -a tots- com a subjectes i com a grups

l’apertura mental per a vore mes coses, per a vore cóm opinen els nostres adversaris -els atres- i al mateix temps nos permetra coneixer que no totes les persones pensem igual. La tolerancia implica que l’atre no es enemic -encara que puga ser adversari o oponent en determinades situacions-, sino que es diferent a mi i que te uns drets i que estos tenen unes llimitacions que establix la llei; fora d’aço, la vulneracio d’estos drets es illegitima. La base de la democracia partix del reconeiximent del dissens, de la diversitat, del pluralisme -d’opinio, de gusts, de teories, d’adscripcions, etc.-, no del consens, entes com a unica conducta acceptable. La tolerancia facilitarà el vore que la pluralitat es la realitat mes immediata i que les coses no son blanques o negres.

La proliferacio teorica es mes que necessaria en este cas, ya que sens ella es

impossible la discussio cientifica i el progrés de la ciencia. Està mes que comprovat i acceptat que el coneiximent no avança de forma exclusiva a base de l’acort i el consens, hi ha unes atres formes i modalitats. Es tracta d’un principi de la ciencia que contrarresta les superconegudes referencies a: la “romanistica internacional”, l’unanimitat de les universitats, l’exclusivitat competencial del coneiximent per a les institucions docents (¡i encara hi ha gent que s’ho creu!), i tants atres topics que hem hagut de soportar els defensors de la teoria valencianista. Alguns de vostes, la major part dels ensenyants i de les institucions docents tenen una representacio estereotipada dels defensors i practicants de la teoria valencianista, image estereotipica que com totes està produida i mantenguda per diversos mecanismes sociocognitius i emotius que no es moment de tractar aci, pero que estan ahi (en general, es magnifiquen els aspectes negatius i es minimisen els positius).

200

A mes, este principi nos mostraria el greu error que es comet quan no es distinguix entre coneiximent comprovat o no falsat i coneiximent generalisat o estés, que no son lo mateix.

Es facil advertir que estos principis o fonaments, que la nostra entitat dins de

les seues possibilitats i mijos intenta difondre, no actuen motu proprio i de forma independent, sino que requerixen d’agencies humanes o institucionals, com per eixemple el Consell Valencià de Cultura, per a actuar en la societat. Este podria ben be ser el fonament del seu dictamen i, a lo millor, una disposicio nova d’elements que obriria camins per al benestar de la nostra societat valenciana.

Quan acabem esta intervencio, algu de vostes es preguntarà alguna cosa, pero es quasi segur que despusdema o d’aci un mes ya ho hauran oblidat i aquetaran les seues consciencies recordant “l’historica missio” que estan complint i que les Corts Valencianes els ha encarregat. Una missio -el dictamen- que estara en les antipodes de lo que es una resolucio de conflictes i de lo que es la ciencia si no tenen present: la reflexio, la tolerancia i la proliferacio teorica. Cadascu, en la seua consciencia o en el seu fur intern, sap de la responsabilitat individual, social, historica i cientifica que es te i s’adquirix per accio i per omissio. La nostra entitat ha fet les reflexions que considerava oportunes sent conscient, simplement, del paper que tenim com a valencians.

Ciutat de Valencia, 25 de març de 1998

201

Anex IV

ASSOCIACIO D’ESCRITORS EN LLENGUA VALENCIANA Ilustre Sr. Don Santiago Grisolía President del Consell Valencià de Cultura C/ Museu nº 3 46003 Valencia 23-02-98

Ilustre Sr.: Li adjunte la comunicacio al Consell Valencià de Cultura de l’Associacio

d’Escritors en Llengua Valenciana, segons se nos solicitava en l’escrit del 2 de decembre, que dit Consell nos va remetre.

En espera de la seua contestacio i citacio per a expondre la nostra opinio

davant del Consell el saluda, Voro López i Verdejo Secretari General

202

COMUNICACIO AL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA DE L’ASSOCIACIO D’ESCRITORS EN LLENGUA VALENCIANA 1. Una qüestio previa: un pacte d’us 2. El tema a debatre: la llengua valenciana 3. El nom de la llengua: llengua valenciana 4. ¿Qué podem debatre i consensuar? 5. ¿Quin organisme ha de dictaminar en materia llingüistica? 1. Una qüestio previa: un pacte d’us Abans d’entrar a plantejar la postura de l’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana sobre la llengua valenciana, el debat llingüistic i el consens, a peticio del Consell Valencià de Cultura, creem necessari que s’ha de tractar un tema en el que totes les entitats consultades estarem d’acort i que s’oblida o deixa al marge, com es el de l’us de la llengua. De ben poc servirà un pacte llingüistic si no va acompanyat previament d’un compromis de les institucions publiques, grups politics i colectius socials i culturals, d’utilisar de forma decidida el valencià en tots els ambits i a tots els nivells. Quinze anys d’Estatut d’Autonomia, la Llei de Creacio de RTVV, la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià i inclus l’incorporacio del valencià al sistema educatiu, es venen mostrant insuficients per a frenar el proces de castellanisacio de la societat valenciana i invertir el proces, expandint el coneiximent i us real del valencià, per lo que cal un compromis d’us que faça possible que les lleis servixquen realment per a lo que foren pensades. Totes les entitats consultades pel Consell Valencià de Cultura, des dels seus distints plantejaments llingüistics, han demostrat des de fa temps el seu compromis d’utilisar i expandir l’us del valencià, pero son les institucions publiques i els diferents partits politics que les gestionen, segons la voluntat popular expressada cada quatre anys, els que, en correspondencia a l’esforç que les entitats culturals han de realisar per a plegar a un consens llingüistic, han de manifestar i comprometre's a usar el valencià en tots els ambits i a desenrollar, al cent per cent, les lleis que foren fetes per a assegurar el coneiximent, l’us i la promocio del valencià, potenciant des de les institucions tota aquella activitat que utilise el valencià com a mig d’expressio o aquella accio que fomente el seu coneiximent, us o prestigi. 2. El tema a debatre: la llengua valenciana

203

L’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana accepta l’invitacio del C.V.C. perque en ella s’afirma tacitament que el debat es sobre la llengua valenciana, es dir, sobre la llengua propia i historica dels valencians, que no es una atra que el valencià i que este es considerat com a llengua, no com un simple dialecte o varietat llingüistica de cap atra llengua a la que s’ha de supeditar o sometre en la seua gramatica o ortografia. La llengua valenciana es la nostra llengua i nosatres, els valencians, els que l’utilisem, mantenim viva i difonem, som els unics que podem decidir sobre ella. L’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana, sempre que parlem de llengua valenciana sense dependencies, estem disposts i capacitats per a dialogar. 3. El nom de la llengua: llengua valenciana Com a conseqüencia del punt anterior, no podem qüestionar quin es el nom de la nostra llengua; la tradicio classica des dels origens denominà a la nostra llengua com a “llengua valenciana”, la tradicio popular des de sempre denominà i denomina a la nostra llengua com a “valencià” i l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià fixaren i consensuaren la denominacio de la llengua: “idioma valencià”, “llengua valenciana” o simplement “valencià”. No considerem convenient ni acceptable qüestionar mes el nom de la llengua valenciana. 4. ¿Qué podem debatre i consensuar? L’ortografia i llengua estandart que intenten oficialisar la majoria d’institucions, ni es oficial ni ha segut consensuada, per lo que ha colaborat a crear el conflicte. L’acort ortografic de 1932 hui no resol el problema. La llengua valenciana per la seua evolucio peculiar, per tradicio classica, per diversos factors historics i per ser una llengua viva i d’us entre valencians durant segles ha evolucionat i ha anat configurant-se d’una manera especifica, per lo que hui en dia te unes caracteristiques propies, especifiques i diferenciades que no unicament s’han de respectar i fomentar, sino que s’han d’alçar a la categoria de norma, com fan totes les llengües, fent norma les seues peculiaritats mes genuïnes i distintives. La fonetica valenciana, el lexic valencià, la morfologia verbal i nominal o la sintaxis valenciana de hui, posem per cas, no poden modificar-se; en cas contrari alterariem de manera artificial i artificiosa la seua gramatica i fisonomia, a la que ha aplegat en el pas dels segles, i per un atre costat els parlants que han mantingut viva la llengua podrien acabar no identificant-se en el model de llengua resultant, lo que pot trencar la seua fidelitat a la llengua o aplegar a considerar vulgar la seua forma de parlar, el seu valencià, fet que no beneficia gens a la seua recuperacio social i dignificacio.

204

Modificar, manipular o forçar la flexio verbal o la formacio del plural, per eixemple, per a fer-la convergent i coincident en el catala; eliminar les caracteristiques peculiars del valencià, quan estes diferixen del catala; utilisar exclusivament vocables que en valencià son locals o dialectals, quan estos coincidixen en els catalans, oblidant i desterrant de la llengua estandart les formes generals valencianes per ser diferents a les catalanes; introduir arcaismes innecessaris; substituir els castellanismes lexics o sintactics per les formes catalanes i no per les valencianes; modificar la fonetica introduint o eliminant fonemes, etc., no es necessari ni accepable des del punt de vista cientific i mostra una manipulacio tendenciosa de la llengua que de cap manera es justificable i que els valencians no hem acceptat. La llengua es com es, podem intentar eliminar els castellanismes i vulgarismes que te, com a conseqüencia de ser una llengua que durant segles ha estat al marge de l’oficialitat i l’ensenyança, marginada i desprestigiada, pero no podem canviar-la en la seua essencia, molts segles, tant d’epoques glorioses com d’historia adversa l’han feta aixina, i els parlants no accepten manipulacions drastiques i repentines en esta qüestio; per un atre costat si estes manipulacions van encaminades a una convergencia en el catala, els valencians, com s’ha demostrat i per mil raons que no cal aci discutir, han dit, hem dit, no. 5. ¿Quin organisme ha de dictaminar en materia llingüistica? La Llei de creacio del Consell Valencià de Cultura no li atribuix la funcio especifica de dictaminar en materia llingüistica, els seus dictamens son de caracter consultiu i no vinculants, ademes els seus membres son proposts per partits politics, no per institucions academiques, els consellers vaquen, molts d’ells no tenen una formacio filologica i alguns inclus ni escriuen ni parlen en valencià.

Per tot aço no pot ser el Consell Valencià de Cultura l’organisme que dictamine en materia llingüistica. L’Universitat, o per a ser mes exactes els departaments de Filologia valenciana de les universitats, agrupats en l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, tampoc te la funcio de dictaminar en estes qüestions, i de fet en el castella, catala, gallec, frances, italia etc. no son les universitats les que dictaminen en materia llingüistica; estes llengües conten en academies o instituts no universitaris que tenen esta funcio.

La llengua no es una qüestio exclusivament de filolecs; els poetes, novelistes, dramaturcs, periodistes, historiadors, cientifics, etc., tambe utilisen i enriquixen des de la seua area concreta la llengua, i estos no formen part dels departaments de Filologia valenciana, per lo que queden exclosos; la Real Academia Española ho sap molt be i en el seu si ha donat cabuda a academics que no son filolecs pero que utilisen i treballen la llengua des de diferents disciplines ( Meges, Catedratics de Dret, Filosofs, Ingeniers, Bioquimics, Naturalistes, Antropolecs...).

205

La Real Academia de Cultura Valenciana fon creada per la Diputacio de

Valencia i l’Ajuntament de Valencia en 1915 en el nom de Centre de Cultura Valenciana; en 1907 es creava de la mateixa manera per la Diputacio de Barcelona l’Institut d’Estudis Catalans. L’Institut d’Estudis Catalans encarregà a l’ingenier quimic Pompeu Fabra l’ortografia catalana i el Centre de Cultura Valenciana li encarregà la qüestio normativa valenciana al filolec Lluïs Fullana i Mira.

Lluïs Fullana signà en 1932 les Normes Ortografiques del 32 o Castello, pero

en 1933 edità la seua Ortografia Valenciana i no va seguir les de Castello, com hui no les seguixen Lo Rat Penat o La Real Academia de Cultura Valenciana, que tambe les signaren en aquell moment.

Cal dir que per acort pres en Junta General Extraordinaria en 1978, el

Centre de Cultura Valenciana passà a denominar-se Academia de Cultura Valenciana, acort aprovat per la Diputacio de Valencia, i el huit de març de 1991 el rei Joan Carles I li otorgà el titul de Real Academia.

La Real Academia de Cultura Valenciana forma part de la C.E.C.E.L., que

està integrada en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas; han segut membres seus les mes destacades personalitats del mon de la ciencia i la cultura valenciana d’este segle. Des dels seus origens i abans que qualsevol entitat o Universitat, s’encarregà de la codificacio de la llengua valenciana, posant la qüestio ortografica en mans del filolec Lluïs Fullana.

La Real Academia de Cultura Valenciana conta en diferents seccions que

tracten els distints aspectes de la cultura valenciana, prova d’aço son les numerosissimes publicacions i els seus anals que conserva la seua amplissima biblioteca. La Seccio de Llengua i Lliteratura d’esta Real Academia, formada en sa majoria per filolecs i llingüistes, partint de les Normes del 32 o Castello i de l’Ortografia de Lluïs Fullana, elaborà en 1979 l’Ortografia de la Llengua Valenciana, normes ortografiques conegudes per les Normes de l’Academia o d’El Puig, puix en un acte oficial en El Puig numerosos escritors i intelectuals les acceptaren.

Esta Ortografia de la Real Academia es l’unica que ha contat en un

reconeiximent oficial, puix foren oficialisades per la Comissio Mixta de Bilingüisme i publicades per la Secretaria General Tecnica de la Conselleria d’Educacio del Consell Valencià, tambe s’utilisaren en la documentacio oficial i en els primers llibres de text per a l’ensenyança del valencià, en elles s’editava el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana i en elles s’edità en el D.O.G.V., per primera volta el 15-2-1982, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.

La nostra opinio es que la Real Academia de Cultura Valenciana, per la seua

historia, estructura i funcionament, es l’organisme idoneu per a que el Govern Valencià deposite en ella la competencia en materia llingüistica i que ella dictara, com fan les atres academies del mon, la normativa ortografica i gramatical de la llengua valenciana.

206

Anex V

" MANIFEST DELS CIUTADANS I CIUTADANES SOBRE LA LLENGUA VALENCIANA"

DIRIGIT AL GOVERN DE LA GENERALITAT

La llengua valenciana es la llengua propia i historica dels valencians. Normalment la denominem en el nom de “valencià” El

valencià, a lo llarc de la nostra historia, ha segut considerat sempre com a llengua; no com una simple varietat llingüistica de cap atra llengua veïna o bessona. Fon, com totes les romaniques, dialecte del baix llati, sense que s’haja de supeditar o sometre a ninguna de les germanes en la seua gramatica o ortografia, i com llengua independent volem que seguixca sent considerada. La multitudinaria manifestacio del 13 de juny del 1997 mostrà que esta seguia sent la voluntat i el sentir majoritari dels valencians. Hem de reivindicar, fer valdre i respectar el nostre Estatut d’Autonomia, marc juridic de consens que, junt en la Constitucio Espanyola, regula la convivencia de tots els valencians. L’Estatut d’Autonomia en 1982, acabà en una absurda polemica sobre quina era la llengua dels valencians en el seu Titul Primer articul 7. Punts 1, 2, 3.:

1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castella. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los.

2. La Generalitat Valenciana garantisarà l’us normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mides necessaries per a assegurar el seu coneiximent.

3. Ningu podra ser discriminat per rao de la seua llengua. La llengua valenciana es, per tant, la nostra llengua i nosatres, els valencians i

les valencianes que l’utilisem, mantenim viva i difonem, som els unics que podem decidir sobre ella.

No volem oblidar en esta qüestio la Llei de la Generalitat Valenciana 4/1983

de 23 de novembre, d’Us i Ensenyança del Valencià. Esta llei en el seu Titul Preliminar, Articul 2, tambe arreplega el consens alcançat sobre la llengua dels valencians:

“El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüencia,

tots els ciutadans tenen dret a coneixer-lo i usar-lo, oralment i per escrit, tant en les relacions privades com en les relacions d’aquells en les instancies publiques.”

1. EL NOM DE LA LLENGUA: LLENGUA VALENCIANA

208

Com a conseqüencia de lo dit anteriorment, ningu pot qüestionar quin es el nom de la nostra llengua; la tradicio classica, des dels origens, denominà a la nostra llengua com a “llengua valenciana”, el poble valencià sempre denominà i denomina a la nostra llengua com a “valencià”, i l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià fixaren i consensuaren la denominacio de la llengua: “idioma valencià”, “llengua valenciana” o simplement “valencià”.

Pel be de la convivencia i el consens, conseguit, refermant les lleis valencianes, no considerem convenient ni acceptable qüestionar mes el nom de la llengua valenciana. 2. QUÉ ENTENEM PER LLENGUA VALENCIANA

La llengua valenciana es la llengua que historicament parla gran part del Poble Valencià. Per la seua evolucio peculiar, per tradicio classica, per diversos factors historics i per ser una llengua viva i d’us entre valencians, durant segles ha evolucionat i ha anat configurant-se d’una manera especifica, per lo que hui en dia te unes caracteristiques propies, especifiques i diferenciades que no unicament s’han de respectar i fomentar, sino que s’han d’alçar a la categoria de norma, com fan totes les llengües fent norma les seus peculiaritats mes genuïnes i distintives.

La fonetica valenciana, el lexic valencià, la morfologia verbal i nominal o la

sintaxis valenciana de hui, posem per cas, no poden modificar-se; en cas contrari alterariem, de manera artificial i artificiosa, la seua gramatica i fisonomia a la que arriba en el pas dels segles i, per un atre costat, els parlants que hem mantingut viva la llengua podriem acabar no identificant-nos en el model de llengua resultant, lo qual pot trencar la fidelitat a la llengua o aplegar a considerar vulgar la nostra forma de parlar, el nostre valencià, fet que no beneficia gens a la seua recuperacio social i dignificacio.

Modificar, manipular o forçar la flexio verbal o la formacio del plural,

eliminar totes les caracteristiques peculiars del valencià, desterrar de la llengua estandart les formes generals valencianes per ser diferents a les catalanes, introduir arcaismes innecessaris, substituir els castellanismes lexics o sintactics per les formes catalanes i no per les valencianes, modificar la fonetica introduint o eliminant fonemes, etc. no es necessari ni acceptable, des del punt de vista cientific, i mostra una manipulacio tendenciosa de la llengua, duta a terme per una minoria, que de cap manera es justificable i que la majoria de valencians no hem acceptat.

La llengua es com es; hem d’intentar eliminar els castellanismes i els

vulgarismes que te, com a conseqüencia de ser una llengua que durant segles ha estat al marge de l’oficialitat i l’ensenyança, arraconada i desprestigiada, pero no podem canviar-la en la seua essencia. Molts segles, tant d’epoques glorioses com d’historia adversa, l’han feta aixina i els parlants no accepten manipulacions drastiques i repentines en esta qüestio; mes encara quan estes manipulacions no estan exentes de plantejaments ideologics encaminats a diluir la nostra identitat com a poble.

209

La llengua valenciana, com a llengua en caracter propi, ha de tindre una

ortografia especifica que reflectixca la seua fonetica general, deixant a banda les fonetiques dialectals, com fa qualsevol llengua normativisada.

Confiem en una futura ortografia consensuada i acceptada per tots els

valencians, no obstant hem de dir que no es cientific, llogic o recomanable, i crea greus problemes a l’hora de l’ensenyança del valencià, que una grafia represente dos fonemes distints; escriure en X “xiquet” i “XATIVA”, quan la “x” primera representa un fonema palatal africat sort i la segona un fonema prepalatat fricatiu sort, no es llogic ni didactic.

Lo mateix podem dir en el cas contrari, es dir, quan grafies distintes com la g

i la tg o la j i la tj representen un mateix fonema palatal africat sort, com es el cas de “PLUGES” i “jutges” o “ROJA“ i “fotja”. Tota esta artificiositat ve quan l’ortografia seguix la fonetica catalana i, a l’hora d’aplicar-se al valencià nos crea estos i molts problemes.

Uns eixemples mes d’incoherencia ortografica i de conflicte: per un costat

l’us del digraf –tz-, a l’hora d’escriure el sufix -ISAR- i derivats, quan la romanistica internacional reconeix que el valencià realisa este sufix i derivats simplement en “s” sonora, llevat d’alguns casos etimologics com “dotze”, “tretze”, “setze” i alguns arabismes com “atzembla”, “atzavara”, “Atzubia”... Les normes de Castello no arrepleguen este digraf -tz- i, no obstant, els qui diuen utilisar-les si que l’escriuen. Un atre eixemple d’us injustificat es el de ele geminada –l.l- , que el valencià, com han reconegut tots els filolecs, va simplificar en ele simple.

L’accentuacio grafica tambe es tema de debat conflictiu, puix sempre hauria

de representar la fonetica del valencià i no una atra. En cas d’accentuar-se, l’accentuacio ha de reflectir la fonetica valenciana;

paraules com “café”, “congrés”, “Valéncia”, “perqué” podrien dur accent agut, que indica que la vocal es tancada en valencià, i no accent greu, que obliga a obrir esta vocal com en catala; de la mateixa manera la conjuncio “pero” en valencià es plana i no du accent, per lo que mai es acceptable escriure “però” com demana la fonetica catalana.

3. QUIN ES EL VALENCIÀ QUE VOLEM

Com a ciutadans i ciutadanes valencians no podem acceptar mes manipulacions de la nostra llengua i, acollint-nos a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, concretament al seu Titul Primer, Articul 7, estem llegitimats per a demanar al Govern de la Generalitat Valenciana que el nostre valencià no siga discriminat en els usos que d’ell fa l’Administracio Valenciana i exigir que el valencià, en totes les formes llingüistiques valencianes que detallarém, siga el model de llengua utilisat en tota l’Administracio (impresos, diaris oficials,

210

publicacions, radio i televisio publiques, llibres de text i material curricular i en tota comunicacio oral o escrita de l’Administracio als ciutadans)

Sería impossible expondre ara quines son totes les caracteristisques

llingüistiques del valencià, que considerem que han de respectar-se i alçar-se a la categoria de norma: aço equivaldria a presentar aci un diccionari, una fonetica i una gramatica, pero sí que volem apuntar-ne algunes que singularisen el valencià i que, desgraciadament, son estigmatisades i rebujades majorment en l’us que fa l’Administracio del valencià, quan estes caracteristiques son etimologiques, classiques i d’us general.

Per un atre costat, moltes caracteristiques llingüistiques valencianes no

s’arrepleguen aci, per ser evidentissimes i perque, afortunadament, son utilisades en l’us que del valencià fa l’Administracio.

3.1. El lexic valencià

La nostra proposta en este camp està arreplegada en el Diccionari Valencià/Castella-Castella/Valencià de la Real Academia de Cultura Valenciana.

Intentarém resumir-ho en uns quants criteris, que son els aplicats per les llengües modernes en els seus diccionaris.

a.- Els vocables d’us general marquen la norma. b.- Les formes dialectals o locals son acceptades fora de la llengua estandart:

natros/mosatros son dialectals o locals. NOSATRES, estandart. c.- Els castellanismes han de ser substituits per formes valencianes vives,

encara que estes es conserven unicament en una comarca o poblacio; en cas de ser necessari recorrerém a la llengua classica: mesa camilla es castellanisme que deu substituir-se per TENDUR, paraula viva en la Vall d’Albaida.

d.- Els nous vocables tecnics i moderns que no existixquen, es crearan tenint en conte les llengües classiques i s’adaptaran al valencià d’acort a la propia fonetica i la morfologia valenciana: garage. Valencià GARAIG.

e.- Les paraules que hagen evolucionat i hui tinguen una forma d’us general moderna i evolucionada diferent a la classica, seran les utilisades en la llengua estandart i les formes no evolucionades seran considerades arcaismes: nosaltres, arcaisme. NOSATRES, evolucio d’us general.

f.- Es fugirà de castellanismes i catalanismes sempre que es puga aportar una forma valenciana, de la mateixa manera s’actuarà en qualsevol barbarisme: basura, castellanisme. FEM, valencià. Tarda, catalanisme. VESPRADA, valencià.

g.- Un vocable es considera vulgar o dialectal si conviu en un atre mes etimologic i classic, en cas de nomes existir viva la forma considerada vulgar o dialectal haura de ser presa esta com a forma normativa.

h.- La recuperacio i incorporacio del lexic patrimonial, genuï o distintiu valencià, a l’us general i a la llengua normativa es necessari per a conservar i fomentar part del nostre patrimoni idiomatic.

211

3.2. La fonetica valenciana

La fonetica que ha de marcar la norma es la del valencià general i no la d’un dialecte concret.

Els fets fonetics que han de ser norma en valencià son els següents: a.- Diferenciacio entre vocals obertes i tancades, tenint en conte la fonetica

valenciana general diferent de la catalana en diversos casos. b.- Diferenciacio entre s sorda i sonora. c.- Diferenciacio entre b i v. d.- Caiguda de -d- intervocalica en la terminacio –ada-, -ades-, encara que es

conserve en l’escritura. e.- Pronunciacio dels grups consonantics finals –NCS, -NC, -MPS, -MP.

NTS, -NT, -LTS, -LT, -RTS, -RT: FANCS, FANC, CAMPS, CAMP, CANTS, CANT, MOLTS, MOLT, PARTS, PART.

f.- Simplificacio dels grups consonantics tm, tn, tl, tll, en M, N, L, LL: SOMOURE, CONA, MOLE, BOLLETI. Igualment el grup mpt s’ha de reduir a NT: CONTE, CONTAR, PERENTORI.

g.- El sufix -isar- i derivats, son en S sonora, no en –tz-: REALISAR, ORGANISATIU, FINALISACIO.

h.- El sufix llati -ITIA- ha donat en valencià -EA-, fet que ya es constata en els nostres classics: NOBLEA, CERTEA, VELLEA, POBREA.

i.- El valencià es fidel a l’etimologia i no palatalisa la s inicial en formes com: SIMPLE, SEIXA, SIFRA O SOLIGUER i no “ximple”, “xeixa”, “xifra”o “xoliguer”.

j.- El valencià ha simplificat la ele geminada (l.l) en ele simple (l). k.- La ele de les formes arcaiques altre, altra, nosaltres, vosaltres no es

pronuncia i no cal escriure-la. Les formes actuals son: ATRE, ATRA, NOSATRES, VOSATRES.

l.- La ele inicial tendix a palatalisar-se en elle en valencià i s’han d’acceptar estes palatalisacions: LLOGIC, LLITERATURA, LLEGISLACIO, LLIBERAL...

ll.- En valencià existix un fonema fricatiu palatal sonor (y): YO (pronom), YA (adverbi) i no jo, ja pronunciat com diem JOVE o JARDI.

m.- Llevat de les paraules “DINERS” i “SOCORS” , a on la –r- final no es pronuncia, esta s’ha de pronunciar sempre.

n.- Existix en valencià un fonema palatal africat sort que, independent de la seua grafia s’ha de pronunciar: PANCHA, CARCHOFA, FLECHA, MIG, MAIG.

o.- El fonema palatal africat sonor no es deu ensordir com fa el dialecte apichat: MEGE, PLAGES i no “meche”, “plaches”. Tampoc es pronuncia este fonema en postura fricativa, perque es africat.

p.- El valencià general pronuncia la I davant de X i esta ha de ser la norma: CAIXA, FAIXA i tambe EIXEMPLE, EIXERCICI...

q.- El valencià ha adaptat alguns tecnicismes i neologismes de la següent forma i en el següent accent: REPTíL, ATMòSFERA, TEXTíL, MISSíL, OBóE, TíMPAN, AEROlíT, MONOLíT, MèDULA, ATíLA, DIOPTRíA, AUREòLA,

212

RUBEòLA, ETIOPíA, OLIMPIàDA, HIMALàYA. 3.3. La flexio verbal valenciana

Com hem fet anteriorment, aci a soles expondrem algunes qüestions de la

flexio verbal que son caracteristiques del valencià i que, per aixo, han de ser considerades normatives.

a.- Us a nivell estandart del Preterit Perfecte Simple, etimologic i classic

(COMPRI, COMPRARES, COMPRÀ, COMPRAREM, COMPRAREU, COMPRAREN) junt en la forma perifrastica (VAIG COMPRAR, VARES COMPRAR, VA COMPRAR, VAREM COMPRAR, VAREU COMPRAR, VAREN COMPRAR), les formes perifrastiques sincopades (vas comprar, vam comprar, vau comprar, van comprar) queden per a usos no formals de la llengua.

b.- El Preterit Imperfecte en valencià es: ANARA, ANARES, ANARA, ANAREM, ANAREU, ANAREN i no “anàs, anasses, anàs, anassem, anasseu, anassen” que son formes arcaiques i dialectals.

c.- El Present d’Indicatiu i Subjuntiu dels verps incoatius de la 3ª conjugacio (-ir) son hui en valencià: PATIXC, PATIXES, PATIX, PATIM, PATIU, PATIXEN i no “patisc, o patesc, pateixes, pateix, pateixen”. PATIXCA, PATIXQUES, PATIXQUEN, PATIM, PATIU, PATIXQUEN i no “patisca o patesca, patisques o patesques, patisca o patesca, patisquen o patesquen”.

d.- Els Imperatius en -am, -au son classics i caracteristics hui del valencià: TINGAM, TINGAU i no “tinguem, tingueu”; estos ultims es poden utilisar fora del model estandart.

e.- En el Preterit Imperfecte d’Indicatiu de verps com: RIURE, JAURE, FER, VORE, CAURE, TRAURE, DIR, es manté la forma classica i hui general en valencià, que ha de ser acceptada i utilisada en la llengua normativa: DIA, DIES, DIA, DIEM, DIEU, DIEN/CAÏA, CAÏES, CAÏA, CAÏEM, CAÏEU, CAÏEN.

f.- En valencià el Present d’Indicatiu i Subjuntiu de verps com: LLEGIR, VESTIR, MENTIR, TEIXIR, ENGOLIR, AFEGIR, no porten increment, puix no son incoatius: LLIGC, LLIGES, LLIG, LLEGIM, LLEGIU, LLIGEN i no “llegisc, llegeixes, llegeix, llegeixen”. LLIGGA, LLIGGUES, LLIGGA, LLIGGAM, LLIGGAU, LLIGGUEN i no “llija o llegisca, lliges o llegisques, llija o llegisca, lligen o llegisquen ni llegeixquen”.

g.- Els Infinitius a utilisar han de ser els valencians actuals: TINDRE, VINDRE, VALDRE, VORE, AFONAR, UNFLAR, DESENROLLAR, CABRE, AMONTONAR, DEFENDRE, PROFUNDISAR, SER, EXPONDRE, SUPONDRE, IMPONDRE i segons estos infinitius es fara de conjugacio.

h.- El Present de Subjuntiu del verp VOLER es: VULLGA, VULLGUES, VULLGA, VULLGAM, VULLGAU, VULLGUEN i no “vulga, vulgues, vulga.. “. Igualment, l’Imperatiu fa: VULLGA, VULLGAM, VULLGAU, VULLGUEN i no”vulga, vulguem, vulgueu, vulguen”.

i.- La 3ª persona del singular del Present d’Indicatiu del verp SER es: ERES en la llengua parlada o EST en llenguage lliterari, i no “ets”.

213

j.- La 3ª persona del singular del Preterit Perfecte Simple del verp SER es en valencià: FON i no”fou”.

k.- L’Imperatiu del verp MORIR es hui en valencià general: MOR, MUIGA, MUIGAM. MUIGAU, MUIGUEN i no “muir, muira, muiren” .

l.- El Present d’Indicatiu del verp DUR es en valencià: TU DUS, ELL DU, i no “duus, duu”, i l’Imperatiu es: DUS TU i no “du tu”.

ll.- El valencià presenta unes formes velarisades en el Present d'Indicatiu i Subjuntiu, Imperfecte del Subjuntiu i Imperatiu que han de formar part de la llengua normativa: PERGUI, PERGA, PERGUERA, i PERGAM i no les arcaiques : “perdi, perda, perdera, perdam”.

m.- El valencià fa un us especific dels verps SER i ESTAR ben distint del catala. La norma ha de ser l’us valencià d’estos verps: YA ESTEM ACI, HA SEGUT ASSESSINAT, NO ESTÀ EN CASA...

3.4. Algunes qüestions de morfologia valenciana

Tambe en este camp, la llengua valenciana goja d’unes particularitats que la fan singular, i encara que siga mes propi de l'estudi comparatiu per part dels experts, es en realitat a la massa dels parlants i usuaris a qui nos importa, disposts com estem els valencians a no renunciar a res de lo que nos siga propi. Senyalarém les que seguixen:

a.- El valencià diferencia entre el sufix masculi -iste i el femeni -ista:

DENTISTE/DENTISTA, ARTISTE/ARTISTA, SOCIALISTE/SOCIALISTA. b.- Les parauales que indiquen tituls, carrecs i professions, fan en valencià el

femeni en –esa (utilisant S, sonora): MARQUES/MARQUESA, ALCALDE/ ALCALDESA, COMTE/COMTESA.

c.- El valencià no fa diferencia entre: LES LLUMS i “els llums”, LA SON i “el son” . El valencià nomes te les formes femenines classiques.

d.- En valencià les paraules que acaben en E atona fan el plural segons l’etimologia i la llengua classica en -ns: HOME/HOMENS, JOVE/JOVENS, ORDE/ORDENS, IMAGE/IMAGENS, VERGE/VERGENS i no “homes, joves, ordes, images, verges”.

e.- En valencià les paraules que acaben en els grups consonantics -st, -xt, -sp i -sc, fan el plural segons el model classic i etimologic afegint una -s final: VIST/VISTS, IMPOST/IMPOSTS, MORISC/MORISCS, TEXT, TEXTS, CRESP/CRESPS i no "vistos, impostos, moriscos, textos".

f.- En valencià existix un articul neutre LO, etimologic, classic i d'us general, que a mes resulta aclaridor, diferent del masculi EL: LO MILLOR DEL MON, LO MES GRAN, LO BLANC I LO NEGRE, LO TEU, LO NOSTRE.

g.- El valencià utilisa el pronom personal de 1ª persona de plural NOS davant i darrere del verp: NOS PARLA, DONAR-NOS, AJUDA-NOS. La forma "ens" i "ns", es una contraccio de la forma NOS que nomes s'utilisava en la llengua antiga darrere de paraula quan esta acabava en vocal.

h.- Nomes coneix el valencià una forma per al pronom personal de segona persona plural que es VOS. La forma "us" es inexistent en terres valencianes, lo que

214

se puga trobar escrit en tal sentit es pura importacio, innecessaria i per tant inacceptable.

i.- El valencià utilisa les formes simples o atones dels adjectius possessius davant de parentius i certs substantius; este es un us etimologic, classic i general: MON PARE, MA MARE, SA TIA, MON GERMA, TON TIO, SON YAYO, TA SOGRA, MA VIDA, SA CASA, TA CASA. Esta ha de ser la norma en estos casos.

j.- En valencià l'articul no es posa davant del nom de persona: "El Josep, el Joan"; aço, en valencià, nomes pot ser propi de la llengua vulgar, no de la llengua estandart; per un atre costat posem l'articul davant dels dies de la semana: EL DUMENGE QUE VE ANIREM A MISSA i no "dilluns que ve paga".

k.- Les formes com ara: TORPEDO, QUADRO, METRO, LITRO... no son castellanismes.

l.- El valencià, seguint la formula culta, fa terminacions en -cul com ara: ARTICUL, VEHICUL, ESPECTACUL, RIDICUL. Nomes algunes formes patrimonials fan: MASCLE, MUSCLE.

ll.- Els neologismes acabats en -is son valencians com ara: CRISIS, SINTAXIS, ANALISIS, CRISIS.

m.- Els pronoms i adjectius demostratius tenen en valencià tres graus de localisacio i les seues formes actuals son: ESTE, EST, ESTA, ESTOS, ESTES, EIXE, EIXA, EIXOS, EIXES, AQUELL, AQUELLA, AQUELLS, AQUELLES. Els neutres son: AÇO, AIXO, ALLO. Els adverbials: ACI, AHI, ALLI.

n.- Els possessius femenins tonics valencians son: MEUA, TEUA, SEUA, MEUES, TEUES SEUES. El possessiu "llur" es un arcaisme innecessari.

ny.- El valencià te uns numerals cardinals propis que han de ser els de la llengua normativa: U, DOS (masculi i femeni) HUIT, DESSET, DIHUIT, DENEU, XIXANTA, HUITANTA, HUITCENTS, HUITMIL, MILLO, BILLO.

o.- Els ordinals valencians seguixen la forma erudita i han desaparegut els de formacio vulgar: PRIMER, SEGON, TERCER, QUART, QUINT, SEXT, SEPTIM, OCTAU, NOVE, DECIM, UNDECIM, DUODECIM, DECIM TERCER, VIGESIM, VIGESIM PRIMER, TRIGESIM, QUADRAGESIM, QUINQUAGESIM, SEXAGESIM... encara que, en passar del decim, el valencià general utilisa la forma perifrastica: "el que fa onze, el que fa vint..."

p.- El valencià te algunes formes adverbials especifiques, classiques i etimologiques que cal utilisar en la llengua normativa: ANS i ABANS, DINS, PRONTE, DE BADES, MENTRIMENTRES, AVANT, MENTRES, AUSADES, BARATA, MANCO, PERO...

3.5. Algunes qüestions de sintaxis valenciana

a.- El valencià posa la preposicio A davant de l'objecte directe: ET PRESENTE A MARIA, BATISTE ET CRIDA A TU, HE ESCOLTAT A TOT LO MON, HO SABRAS SI CRIDES A JOAN.

b.- El valencià fa diferenciacio entre les preposicions PER (causa, agent) i PER A (finalitat): AÇO ES PER TU, TU TENS LA CULPA; AÇO ES PER A TU, PER A QUE T'APROFITE.

c.- La preposicio que en valencià indica companyia o instrument es des del

215

segle XV EN o la tambe classica i arcaica AB. La forma "amb" no es valenciana i no apareix en els nostres classics. L'us incorrecte de la preposicio aliena "amb" fa que escoltem en la televisio valenciana frases tan ridicules com esta: "tres a zero amb el marcador" en conte de TRES A ZERO EN EL MARCADOR.

d.- En valencià la preposicio A davant de pronoms personals i demostratius pren la forma classica AD: PER AD AÇO HEM VINGUT, DONA-LI-HO AD ELL.

e.- En la negacio el valencià no utilisa l'adverbi "pas". f.- El valencià utilisa els adverbis MOLT, CASI/QUASI, LLAVORS,

INCLUS, AIXINA i no "força, gaire, gairebe, aleshores, adhuc" o "fins i tot o aixi"; el pronom "tothom" hui coneix la forma TOT LO MON, com a normal.

g.- El valencià utilisa indistintament en les determinacions de lloc les preposicions EN i A, predominant una forma o una atra segons la comarca, per lo que no pot eliminar-se sistematicament la forma EN, que es la mes corrent davant dels toponims: EN ALACANT, EN CASTELLO. La forma A determina generalment immediatea, proximitat, per aixo lo normal es: EN BENILLOBA, A LA PORTA DE CASA PRENC LA FRESCA.

En oferir estes pautes, que, com hem dit ades podrien ampliar-se en totes i

cada una de les qüestions tractades, que han segut elaborades per un equip d'experts, simplement estem divulgant el modo de sentir i d'entendre's el valencià, objecte de la nostra peticio, tal com vibra en el nostre poble. La defensa d'este sentiment de diverses maneres ha segut ya manifestada, de forma colectiva i particular, reclamant que es faça normal lo que normal ha segut i deu ser. El treball de les nostres institucions, seguint avant i profundisant este cami, es lo que nos ha de dur a la valencianisacio que aci nomes indiquem.

216

(seguix l'ofici a Zaplana, l'eixemplar de fulla firmada, aixina com la carta als mijos de comunicacio)

M. H. Senyor. Qui subscriu, com a escritor, lo qual vol dir usuari per antonomasia i conformador maxim de l'idioma, en nom de l'AELLVA a la que representa i en el propi, arreplegant el sentir de la majoria dels valencians tantes voltes expressat en lo que fa a la llengua valenciana, simbol ideal de la nostra personalitat, es complau d'acompanyar-vos, per a la vostra consideracio, el present MANIFEST. Realisat per filolecs d'esta llengua, concreta de forma clara aquells aspectes que, per ser-nos peculiars i genuïns, en cas de que s'arraconaren, consentirien una eliminacio per substitucio del valencià, llengua de la que tractem, nostra i multisecular. Refermen el mateix, com una mostra selecta i varia dels milers i milers de "ciutadans i ciutadanes.." que podrien haver-lo firmat gustosos, si els ho haverem demanat i com unes atres voltes han fet, vintiun valencians preclars, a titul personal, segons fulles adjuntes i detall que s'acompanya.

Els hem triats per ser ben coneguts de la societat valenciana i del M.H.i es la seua veu, alta i representativa dins del propi ambit, la que s'eleva i compromet, acordant-se, en un sere i equilibrat clamor, en nom dels valencians anonims, per a que les premisses de respecte a les propies lleis i a les singularitats especifiques i diferenciades del valencià que en el manifest es demanen, siguen guia de cara a la definitiva normalisacio que tots desigem. Ciutat de Valencia, quinze de novembre del 1999

V.R. Calatayud

217

Al M. H. SR. D. EDUARDO ZAPLANA. PRESIDENT DEL CONSELL DE LA GENERALITAT VALENCIANA (eixemple de saluda, demanant la firma) Al Dr. D. BENJAMI NARBONA

Acompanyant-li manifest que, sent propi que el refermen un escollit grapat de ciutadans i ciutadanes que de forma lliure i sense lligaces politiques, ha preparat la nostra associacio per a que, com un reflex del sentir d’este poble, faça arribar a les mes altes instancies un resum de l’essencia de la llengua valenciana. El mateix, dirigit i realisat per filolecs d’esta llengua, de forma clara concreta aquells aspectes que, per ser-nos peculiars i genuïns, en cas de que s’arraconaren, consentirien una eliminacio per substitucio del valencià, llengua de la que tractem, nostra i multisecular.

Es importantissim que, en estos moments tan compromesos per al futur de la

personalitat valenciana, una veu com la seua, emblematica i representativa del sentir popular, s’unixca, A TITUL PERSONAL, a la d’uns atres valencians com voste, en un sere i equilibrador clamor.

Agraint de bestreta i en el nom de la valencianitat la firma que li demanem, li

reiterem el propi afecte. En la ciutat de Valencia deneu d'octubre del mil noucents norantanou RELACIO DE FIRMANTS DEL MANIFEST :

- MARIA CONSUELO REYNA.- Periodista - LUIS MIGUEL ROMERO VILLAFRANCA.- Advocat - VICENT LL. SIMO SANTONJA.- Notari -VICENT BAIXAULI.- Sindic del Tribunal de les Aigües. -JOSE MOLTO CALATAYUD.- Agent Comercial. -MIQUEL ZABALA ROYO.- Gestor administratiu. -VICENT HERNANDEZ.- Agricultor. -ENRIQUE GINES.- Periodiste radiofonic. -XAVIER CASP.- Poeta. -JOSE CLIMENT BARBER.- Canonge. -CRISTOBAL AGUADO.- Agricultor. -JUAN LLADRO.- Empresari. -Mª TERESA OLLER.- Catedratica. Folclorista. -JOSE SANMARTIN GENOVES.- Director de Banca. -EDUARDO PRIMO YUFERA.- Catedratic.

218

-JOSE LULL.- Pintor. -VICENT MONTANER AGUSTI. - Forner. -ANTONI FERRANDIS.- Actor. -JOSEP Mª GUINOT GALAN.- Filolec. -BENJAMIN NARBONA. Mege. -VICENT RAMON CALATAYUD.- Escritor.

219

Al Sr. Director

Acompanyant-vos manifest que la nostra associacio presenta davant del

President Zaplana, per a que, d'acort a la llei, siga la llengua valenciana/idioma valencià, respectant les seues caracteristiques sociollingüistiques, a mes d'historiques, la base de les futures deliberacions i acorts normatius i no uns atres, veïns ni bessons, tal com el consens politic senyalà i la voluntat del poble mana.

Voreu que, com a testimoni de pes, tal manifest el refermen vintiun firmants del mes alt prestigi, com a valencians i valencianes lliures, encara que, per ser ben coneguts, representen el sentir majoritari de la societat a la que servixen des dels seus carrecs o professions.

En el desig de que se li done el millor tractament, per la seua importancia social, quedem agraits de bestreta, si es aixina.

En la ciutat de Valencia 15 de novembre del mil noucents norantanou .

220

Epilec al nostre curriculum, entregat al Consell de Cultura Tenint consciencia que des de fora casa i de manera interessada se nos ha dividit i enguerrat als valencians, som de l’opinio i aixina nos hem manifestat, que es necessari buscar la pau i la tranquilitat del poble, com unic modo de trobar el progres i l’avanç de la llengua valenciana i de la propia cultura. Des d’eixa perspectiva i en eixe espirit hem acodit a la crida gustosos i estem dispost a oferir el fruit dels nostres anys de treball com a colectiu de creadors, en penyora de l’afany individual de tots i cadascu dels escritors que creen i creuen en la llengua valenciana. Com hereus en el mateix quefer dels Ausias, Joanot, Isabel de Villena, Roiç de Corella, Roig, Vinyoles, Fenollar i una llarga llista que ne fa mes de siscents en obra i testimoni de valencianitat, estem entre els maxims interessats en trobar la concordia i recuperar el temps perdut. I no volem que ningu enterbolixca ni desdibuixe la nostra singular manera d’acostar-nos als nostres llectors, posant-li moles forasters; variant o difuminant l’idioma propi, la llengua viva, la de raonar i entendre’s els valencians, la que per dret historic i voluntat estatutaria es denomina IDIOMA VALENCIA. Som de l’opinio i repetim que deu ser la RACV qui tinga autoritat en materia idiomatica, ya que historicament aixina es en tot lo mon. I voldria retraure aci uns parragrafs d’este llibre, encarregat precisament pel Consell – este mateix consell que hui amablement nos escolta…..- a l’historiador Roca Traver. Este Centre hui R.A fon qui dotà la primera catedra de Ll. V en la persona del Pare Fullana o siga que la materia lo posà l’Academia la Universitat el lloc. Hui es te fet el treball normatiu justificant documentalment cadascuna de les mides preses en tal sentit i com s’ha dit el diccionari, i la gramatica, ajudats de flexio verbal i estandar oral, tot lo qual sempre s’esta en cami de millora per a la qual convindria que tots, com a valencians, nos esforçarem. Per l’AELLVA Vicent Ramón Calatayud President

221

Anex VI

TEXT COMPLET DEL DICTAMEN DEL CONSELL VALENCIÀ DE CULTURA

SOBRE EL CONFLICTE LINGÜÍSTIC VALENCIÀ

1. Antecedents Les Corts Valencianes resolgueren el 17 de setembre de 1997, en funció de la

iniciativa presentada en el debat de politica general, que el Consell Valencià de Cultura dictaminara, en base a fonaments científics i històrics, respecte de les qüestions lingüistiques i la Resolució, que diu:<< Las Cortes Valencianas en función de la iniciativa presentada en el debate de la Politica General acuerdan que el Consell Valencià de Cultura, institución que forma parte de la Generalitat Valenciana y que por ley tiene atribuida la defensa y promoción de los valores lingüisticos y culturales valencianos, dictamine, asentando tanto en fundamentos científicos como históricos, mediante los mecanismos que se ajusten a su naturaleza jurídica, repecto a las cuestiones lingüisticas>>, fou comunicada al Consell Valencià de Cultura el mateix dia.

El Ple del Consell Valencià de Cultura, en sessions succesives, adoptà els

acords pertinents per a establir el criteri i el mètode a seguir en l’elaboraciò d’un dictamen que complirá l’encàrrec de les Corts Valencianes.

2. Competència del Consell Valencà de Cultura en la materia El Consell Valencià de Cultura naix de l’article 25 del nostre Estatut

d’Autonomia i les seues funcions, la seua composició i la seua organització es fixen en la llei 12/1985 de creacio de l’Organisme.

El Consell Valencià de Cultura és la institució consultiva i assesora de les

institucions públiques de la Comunitat Valenciana en les matèries referents a la cultura valenciana, d’acord amb l’article tercer del seua Llei de creació, i per tant pot assessorar a les Corts Valencianes prèviament a la presa de decisions legislatives. En particular, en el seu paràgraf segon l’article tercer de l’esmentada Llei fixa com a principi d’actuacio del Consell Valencià de Cultura vetllar per la defensa i la promoció dels valors llingüistics i culturals valencians. D’altra banda, segons l’article cinquè de la dita norma, el Consell Valencià de Cultura té com a funció, entre altres, << evacuar informes o dictàmens i realitzar els estudis que le siguen sol.licitats per les Institucions públiques de la Generalitat Valenciana>>.

222

En consequència, el Consell Valencià de Cultura està habilitat legalment per a emetre el present dictamen.

3. Les consultes sobre la matèria del dictamen El Ple de Consell Valencià de Cultura obrí un període de recepció d’escrits i

visites que es tanca el 28 de febrer de 1998, i una fase d’audiènces a diverses institucions i entitats, convidades a comparèixer davant del Consell per mitjà d’una carta signada pel President. Estes institucions i entitats eren invitades a elaborar un document escrit, a mes de comparéixer en un dia concertat per declarar verbalment allò que consideraren oportù sobre la qüestio.

Calia, dons, que el Consell Valencià de Cultura, a l’hora de emetre el

Dictamen, tinguera en compte el conjunt de les opinions i raonaments externs aixi rebuts, i calia igualment que en quedara constància pública. És per aixó que el present Dictamen s’emet acompanyat d’un annex en 8 toms on figuren el conjunt de les opinions i els escrits aportats per les institucions i entitats. Atès el volum d’esta documentació i a fi de facilitar-ne el coneiximent i l’avaluació, se n’adjunta igualment un resum on figura també un extracte global de les comunicacions externes no demanades.

4. El dictamen pròpiament dit Fetes les consideracions preliminars precedents i consignats els antecedents

de rigor, el Consell Valencià de Cultura dictamina aço que seguix: - Sobre la situació social del valencià i el seu ús El valencià arribà a la seua esplendor literària màxima en el segle XV i part

del segle XVI, i inicia amb els Ducs de Calàbria una paulatina castellanització en els escrits, si bé mantingué viva la seua presència en l’us quotidià. A finals del segle XIX, el moviment conegut com a Renaixença, significà una lleu recuperaciò de la utiliztació de la llengua en els certámens i en les publicacions literáries que es va prolongar durant les primeres dècades de la nostra centúria.

Hui, la situació del valencià és certament paradoxal: quant a l’ús cult i oficial,

i a pesar de les insuficiències notóries en este camp, estem millor que no hem estat en els darrers segles, des del Decret de Nova Planta, si més no, a començaments del segle XVIII; en canvi, quant a l’ús popular no sembla que assistim a cap tipus de represa i continuem en una situació de desafecció lingüística, amb un empobriment i una castellanització de la parla quotidiana francament alarmants. Però, és evident que una situció com esta no pot romandre estable molt de temps, de manera que o s’aconseguix que el valencià recupere el nivell d’ús popular que mai no degué perdre o fins i tot la seua mera preservació deixarà de ser possible.

223

Per altra banda, l’any 1932 es firmaren les normes ortogràfiques dites de Castelló, seguides durant quaranta anys sense problemes pels literats valencians.

Posteriorment des dels anys setanta, esta normativa ha sigut contestada per

sectors culturals i polítics, encara que la majoría de la producció escrita en valencià ha continuat redactan-se d’acord amb aquelles normes primeres més o menys desenrotllades.

També hem de dir que, a l’empara de l’Estatut d’Autonomia i de l’autogovern

que l’Estatut ha fet possible, hem assistit darrerament a una clara milloria en el nivell de consideració i de prestigi social del valencià, la qual cosa és una base favorable per a intentar amb optimisme el redreçament necessari de la nostra llengua, a hores d’ara tan malmesa per l’abandó i la desídia. Dissortadament, esta milloria es troba entrebancada pel conflite esterilitzador que es perpetua entre nosaltres, especialment a la ciutat de València i la seua conurbació. Un conflite sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians que n’impedix la salut que acumula les dificultats en el procés de recuperació de la llengua que ens hauria d’identificar i d’unir com a valencians, en comptes de separar-nos.

Però, l’esterilitat del conflicte supera l’ámbit d’alló que és estrictament

lingüístic per a incidir negativament en la vertebració social del nostre poble. Perquè si, parlant ara en general, és veritat que la iniciativa individual i la competència, a tots els nivells, són components insubstituibles de la bona marxa d’una gran formació social qualsevol, també es igualment cert que cal alhora la base d’uns referents col.lectius majoritàriament comparatits, d’un fort sentiment de pertinença col.lectiva, d’una mínima solidaritat, perqué aquella iniciativa individual i aquella competència puguen ser socialment productives i no degeneren en un clima social insolidari i destructiu. De fet si una comunitat política, com és ara la Comunitat Valenciana, vol alguna cosa més que subsistir en el concert de les altres comunitats polítiques, si vol afirmar la seua personalitat diferenciada, si vol reeixir i si vol progressar, caldrà que la part millor dels seus components individuals i col.lectius desenrotlle un ferm sentiment quotidianament operatiu de pertinença i lleialtat comunitàries. Justament, una llengua pròpia de cultura, el valencià en el nostre cas, viva al carrer i a les institucions, reconeguda com a tal per la societat que té la sort de posseir-la, és un element de gran valor a l’hora de conformar eixe sentiment comunitari antesala d’un futur social de progrés.

Però, ja ho hem dit adés: a hores d’ara, el valencià, la nostra llengua, és sovint

utilitzada com motiu de discòrdia entre valencians, en conter de ser el tret comunitari desitjable d’identificació i d’unió. S’ha de dir ací que la identificació mecànica que sovint s’ha fet entre llengua i nació, per una part i l’altra, no ha ajudat gens a clarificar la qüestió i a assentar-la sobre les bases d’una mínima serenitat i racionalitat. Cal, dons, saber desactivar eixe conflicte socialment esterelitzant, perqué a més, en el món que ens ha tocat viure, el món de la glovalització, del mas media, i de l’escolarització generalitzada, una llengua de baix abast demogràfic, envoltada de llengues potents, com és la nostra, corre el gran perill de desaparèixer en poc temps

224

si li afegim la dificultat gratuïta d’un conflicte greument pertobador que es prolonga en el temps sense una perpectiva clara de solució.

En funció de tot el que s’acaba d’argumentar, cal que la qüestió de la nostra

llengua pròpia siga sostreta a partir d’ara al debat partidista quotidià i esdevinga així l’objecte d’un debat seré entre els partits per tal d’arribar-hi als consensos més amples possibles. Al final d’eixe camí guanyaria la nostra llengua, que vol dir guanyar tots els valencians.

Finalment, en l’espirit de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, i en la

perpectiva d’enfortir la nostra autoestima com a valencians, d’afirmar i de potenciar la nostra personalitat diferenciada, ha arribat el moment de consensuar primer i aplicar després les mesures polítiques que cal pendre amb urgència per a promoure l’us del valencià als més diversos nivells, creant a tal fi, si calia, els forums polítics on discutir i avaluar de manera conjunta aquelles mesures (les quals haurien de ser aprovades i aplicades per les instàncies pertinents: Corts Valencianes, Executiu, Diputacions i Ajuntaments). Unes mesures per a traure el valencià de la situació marginal en qué es troba en l’esfera pública, a fin de donar-li un futur possible i digne, conjurant aixi perill vertader d’una desaparició inminent.

Les mesures haurien de cobrir actuacions públiques com les que seguixen: - Reforçament de l’ensenyament del valencià en tots els nivells educatius. - Programació essencialment en valencià en la televisió i la ràdio públiques

valencianes. - Actitud eixemplar de l’Administració valenciana en l’ús de la llengua, tant

pel que fa a les aparicions públiques dels responsables polítics, com a la resta de les actuacions oficials (publicacions, publicitat, documentació administrativa…)

- Política sistemàtica de promoció de l’ús del valencià en el comerç, en la

publicitat en particular i en general en la vida econòmica. - Igualment en la indústria cultural: en el llibre, la premsa, el teatre, el

cinema, i en general en el món audiovisual. - Crida al món eclesiàstic perqué se sume en el seu àmbit a este impuls de

valencianització. Per acabar tenim dos llengües oficials en la nostra Comunitat, el valencià i el

castellà, ambdos realment usades pels ciutadans encara que siga d’una manera descompensada entre elles. Sortosament, el castellà és una llengua tan estesa i potent internacionalment que podem tranquil.lament promoure més l’ús del valencià entre nosaltres amb tranquil.litat que al costat coneixem una segona llengua, també nostra, que ens facilita la comunicació internacional, sense haver de perdre així gratuïtament una part impagable de la nostra identitat com a poble diferenciat: la nostra llengua

225

pròpia. Seria vertaderament una llàstima, però també una dimissió lamentable, que per manca de diàlec, o d’advertiment, o encara per una modernitat mal entesa, deixarem passar l’ocasió de preservar la llengua que durant tants segles ens ha identificat com a valencians.

- Sobre el nom, la naturalesa i la codificació del valencià El nostre Estatut d’Autonomia denomina <<valencià>> a la llengua pròpia

dels valencians, i per tant este terme ha de ser utilitzat en el marc institucional, sense que tinga caràcter excloent. L’esmentada denominació <<valencià>>, o altres, avalades per la tradició històrica valenciana, l’ús popular, o la legalitat vigent, no són ni han de ser objecte de qüestionament o polèmica. Tots serveixen per a designar la nostra llengua pròpia, la qual comparteix la condició d’idioma oficial amb el castellà.

El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part

del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.

Las anomenades Normes de Castelló són un fet històric que constituiren i

constituixen un consens necessari. El Consell Valencià de Cultura reivindica l’espirit de l’acord que les féu possibles l’any 32 i enten que eixes normes han segut el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativació consolidada de la nostra llengua pròpia. Aquella és un patrimoni lingüístic a preservar i a enriquir per l’ens de referència normativa que ens proposa en l’apartat que seguix. L’ens es basarà en la tradició lexicogràfica i literària i la realitat lingüística genuïna valenciana.

- L’ens de referencia normativa El Consell Valencià de Cultura proposa la creació d’un ens de referencia

normativa del valencià, amb les següents característiques: I Que tinga personalitat jurídica pròpia, amb independència funcional i

presupostària. II Que tinga capacitat per a determinar la normativa en matèria lingüística

reconeguda per una Llei. Que les seues decisions en la matèria siguen vinculants per a les administracions públiques, el sistema educatiu, els mitjants públics de comunicació, i altres entitats o òrgans de titularitat pública o que compten amb finançament públic.

III Que el nombre de membres de l’ens de referencia normativa siga de 21,

nomenats per periodes de 10 anys. Que les vacants que es puguen produir per renovació o altres motius es cobrisquen per cooptació interna.

IV Que els membres inicials siguen elegits per les Corts Valencianes per una

majoria de dos terços, i que al menys dos terços d’eixos membres siguen experts en valencià amb una acreditada competència científica i acadèmica, segons destacades

226

personalitats de les lletres i de l’ensenyament amb les diverses entitats normatives de les llengües de l’Estat.

Pel fet que el present Dictamen complix un encàrrec de les mateixes Corts

Valencianes, el Consell Valencià de Cultura sugerix a l’alta Institució que l’esmentada Llei siga tramitada parlamentàriament per via d’urgència.

- Consideració final A l’empara d’alló que es preveu en l’article 27.3 de la Llei 30/1992 de Règim

Jurídic i Procediment Administratiu Comú, es formulen els vots particulars que seguixen, formulats en cada cas pels Consellers que el signen, perquè siguen incorporats al present Dictamen.

El Dictamen fou aprovat el dia 13 de Juliol del 1998 amb el vot favorable

dels conseller proposats pel PSOE i PP, l’abstenció dels consellers a proposta d’EU-Verds i el vot en contra dels dos consellers designats per UV i un conseller a proposta del PP.

227

Anex VII

VOT PARTICULAR EN CONTRA DE LA PROPOSTA FINAL DEL “DICTAMEN” LLINGÜISTIC DEL CVC Per Leopoldo Penyarroja, al qual s’adherix Xavier Casp i Verger

Els consellers firmant, d’acort en lo previst en la Llei de Regim Juridic i Procediment Administratiu Comu (30/1992), i en relacio a la proposta de “dictamen” llingüistic del CVC feta publica el 4 de juliol de 1998 i a informe de la Comissio de redaccio final, formulen el següent vot particular a la fi de que siga incorporat al referit “dictamen”definitiu:

1. Considerem que el text propost per la Ponencia al Ple del CVC no

constituix un dictamen sino la redaccio d’una negociacio politica. Tampoc representa, per tant, un consens ni un pacte llingüistic, ya que les institucions implicitament representatives de les dos posicions llingüistiques en joc no han aplegat, dins o fora d’este Consell, a una situacio de pacte o una aproximacio minima de criteris.

2. Tenint en conte que l’encarrec de les Corts Valencianes s’orientava

indiscutiblement a obrir vies de solucio al conflicte llingüistic valencià, donaven per supost ( i est era un sentir general) que el CVC realisaria un analisis i diagnostic afectiu d’eixe conflicte. Ara be, paradoxalment, eixe analisis, que es condicio indispensable per a la credibilitat, d’un dictamen, ha segut sistematicament boicotejat, i seguix a hores d’ara sense realisar. Es més, baix pretext de no especialisacio de bona part d’este Consell en elements d’Historia, de Filologia, de Gramatica o de Llingüistica, aquells fonaments “historics i cientifics” en que la demanda de les Corts Valencianes posava la base del dictament, han anat diluint-se per complet fins el punt de no haver-se produit ni tan sols el debat i acceptacio d’una qüestio cardinal: l’existencia efectiva d’una estructura diferencial de la nostra lengua, que es de supondre, dona sentit a les conclusions d’un dictamen posterior.

Quede clar, no obstant, en ares de la veritat, que des del començ d’este

proces, hem vingut proponent elements de necessaria reflexio cientifica (llingüistica, o historica) i la corresponent documentacio, sense conseguir mai l’acceptacio d’un debat aclaridor.

3. Sobre estes premisses, el text que se presenta no dona resposta a la

demanda formulada per les Corts Valencianes el 17 de setembre de 1997, sino que va a ser un compromis sense contingut, i orientat a satisfer l’interes conjuntural de creacio, ya al pareixer previament decidida, d’una nova entitat normativa.

228

4. Entenem, en tot cas, que la validea d’un autentic dictamen s’assenta en estes condicions:

- 1ª. Que, cientificament es referixca al sistema llingüistic especific conegut

historicament com a llengua valenciana; es dir, que reconega fonamentar-se en el codic llingüistic natiu del poble valencià actual; no, per supost, en un codic estrany a l’evolucio particular de la nostra llengua.

- 2ª Que, socialment, atenga a la consciencia llingüistica general dels

parlants valencians, manifestada si es el cas, per mig de mecanismes fiables de diagnostic; no de confuses pressions exteriors, parcials i manipulables.

- 3ª Que se fonamente en el debat de totes aquelles qüestions nuclears (norma,

llengua, registre idiomatic, consciencia llingüistica, gramatica sincronica, codic natiu, codic sustitut, etc.) que, se vulga o no, son ineludibles si realment se busca la clarificacio definitiva del problema.

Ara be, estimen que sobre la base d’una confusa definicio de la nula

referencia a un sistema diferencial i de la proposta forçada d’un organisme regulador sense condicions conceptuals, el poble valencià pert tota garantia futura de respecte i preservacio de l’autentica llengua valenciana, de la que en definitiva es ell l’unic hereu i propitari.

5. Considerem, en fi, que la creacio d’una nova entitat llingüistica normativa

no resol en absolut el problema que ad este CVC se li ha encomanat estudiar, i la rebugem, per tant, per estos motius: 1º. Per l’illogica suplantacio de la que creem unica institucio llegitima per a codificar el valencià, la Real Academia de Cultura Valenciana, institucio casi centenaria, i paralela ad atres tantes Academies normatives en sos territoris competencials; 2º Perque, proponent la seua creacio, este Consell se llimita a transferir el debat i la solucio d’un problema que en el fondo ha quedat sense tractar i resoldre, i 3º Perque, a partir d’este buit conceptual, es incomprensible que aquelles persones o colectius que, explicitament neguen o descategorisen l’existencia especifica de la llengua valenciana, puguen integrar-se en una institucio codificadora d’una llengua en la que evidentment no cruen.

Per estes raons, havent posat tots els esforços per reconduir este proces en

l’unica via que estimaven valida, i tenint coneiximent de la proposta de dictamen definitiu, expressem el nostre vot negatiu, solicitant que esta explicacio de vot, acompanyada de la fonamentacio raonada de l’anex subsegüent, s’incorpore al referit “dictamen”.

Valencia, 13 de juliol de 1988

229

Anex al vot particular

FONAMENTACIO RAONADA SOBRE US, NOM,ORIGE I NATURALEA DEL VALENCIÀ

A) SOBRE L’US DEL VALENCIÀ L’expressio “us del valencià” es suficient ampla per a comprendre, al seu sI,

un manoll de qüestions no simplement pragmatiques, es dir d’eficacia comunicativa, sino de condicions i referents d’utilisacio, sobre les quals graviten aspectes cardinals del present dictamen. Una visio no mes aproximativa dels factors contemplats per la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià (Llei 4/1983 de 23 de novembre) implica tindre en conte estos objectius: a) fer efectius els drets dels ciutadans a coneixer-lo i usar-lo; b) protegir la seu recuperacio, i c) regular els criteris d’aplicacio del valencià en l’Administracio, mijos de comunicacio social i ensenyança (art. 1º). Naturalment, s’involucra tambe tot allo tocant a l’us personal, public i privat, institucional i docent del valencià, que es considera, segons l’articul 7, “llengua propia de la Comunitat Valenciana”.

Tan ample espectre du aparellades una serie d’implicacions que haurien de

considerar-se. La primera es el dret dels ciutadans valencians a usar, sense cap classe de discriminacio i ab plena normalitat la llengua valenciana, en les seues relacions publiques i privades, dret correlatiu al d’utilisar, en plena llibertat i en els mateixos ambits i efectes, la llengua castellana, abdos cooficials dins del marc comunitari valencià. L’eixercici de les llibertats consagrades per la Constitucio Espanyola i la no discriminacio per raons d’us idiomatic son els principis que deurien, al meu parer, presidir esta regulacio, ben entes que l’obertura i la pluralitat han caracterisat des dels sigles classics nostra trayectoria cultural, i aixina, la primera obra impresa en Espanya, Les trobes en lahors de la Verge Maria, que va vore la llum en la ciutat de Valencià l’any 1474, presenta en harmonica convivencia, produccions poetiques en llengua valenciana, castellana i italiana, eixides ademes de la ploma d’identiques usuaris.

Ara be, faltant de fet un referent llingüistic normatiu reconegut, tambe de fet

es observable que, dins l’ambit institucional, comunicatiu o educacional, l’inica practica no es atra que la sistematica referencia, implicita o explicita a l’ortografia, la gramatica i el lexic destinats a partir de 1913 per Pompeu Fabra a l’IEC. Normativa que de forma mes o menys epidermica i en una gama variada d’intensitats es convenientment modificada si be mai aludida en ambits, situacions o fets comunicatius de diversa naturalea.

Tal fet manifesta l’inconexio obvia entre us i norma llingüistica, entre

ordenament de dret i us de fet de la nostra llengua patrimonial. No cal dir, que baix d’esta realitat s’amaga la peculiar interpretacio del concepte cientific de “norma”

230

que sabem des de Coseriu, que consistix en la serie organica d’usos i costums dels parlants que, colectivament, imponen determinades solucions llingüistiques que venen a ser normals (que no “normalitzades”) per natural evolucio (que no per vulgaritat) del propi idioma. Resulta, per tant, pintoresca la constant referencia a unes “Normes de 1932” que no son gramaticals ni lexiques, sino puraments ortografiques; que ningu, de fet, seguix; i que mai han segut desplegades en desenrolls morfosintactics ni lexicals, ni per tant colectivament llegitimades. Normes, no obstant, en excusa de les quals se creu llegitimar un cos d’ingramaticalitats externes a l’evolucio historica de la llengua i inclus un cos de formes toponimiques, a sovint, alienes a la propietat llingüistica o historica dels parlants.

La causa nuclear de l’anomenat “conflicte llingüistic valencià” es troba, per

tant, en la profunda inconexio ente llengua i norma; entre la gramatica immanent de la llengua valenciana actual i el referent normatiu imposat de matriu catalana, basicament discrepant del codic natiu general dels parlants valencians. Estimem, puix, que qualsevol intent de solucio de tal problema llingüistic presupon l’adequacio del codic normatiu al codic natiu patrimonial dels valencians de hui; ya que en atre cas, la promocio i us institucional i academic del valencià ho seran no de l’autentica llengua historica valenciana, sino d’un sistema substitut que condenarà a una inexorable extincio historica a la nostra llengua.

B) DEL NOM DE LA LLENGUA En harmonia en la denominacio secular arraïlada en nostra lliteratura classica,

en sa configuracio historica, i en la percepcio colectiva dels seus parlants; com tambe en el text de l’Estatut d’Autonomia, la llengua propia de la Comunitat Autonoma de Valencia rep el nom de “valencià” o “llengua valenciana”. Des de la grafica cita d’Antoni Canals, en 1395, una mostra testimonial (Joanot Martorell, Roïç de Corella, Biblia de Dom Bonifaci Ferrer; Luïs de Fenollet, Bernadi Vallmanya, Miquel Pereç, Joan Esteve, Fra Tomas Vesach, Pere Antoni Beuter, Onofre Almudever, Marc Antoni Orti, Marti de Viciana, Escolano. Mateu i Sanç, Hipolit Samper, Ros, Galiana, Sales, Ferrandis, Josep Rodriguez, Vicent Gimeno, i un inacabable etcetera) manifesta, de fet, una autoconsciencia llingüistica durable i sostinguda, dificilment discutible.

Pero illuminadora tambe es la consideracio que, des de l’ambit exterior, i a

diferencia de lo ocorregut en atres sistemes hispanics es fa, des de dates primerenques, de la llengua parlada pels valencians. Es de vore que l’humaniste Juan de Valdés, en Diálogo de la lengua, es referix a les “quatre llengües” romaniques d’Espanya, entenent com a tals la castellana, la portuguesa, la valenciana i la catalana; actitut semblant a la de Palmireno, en son Vocabulario del humanista, a Bonlavi, a Onofre Pou, a Jeroni Amiguet, al propio Cervantes en Persiles y Segismunda o a l’apreciat Tesoro de la Lengua Castellana de Covarrubias, qui “francesa, toscana, castellana, catalana y valenciana”. Les regestes i diccionaris biografics, i els compendis documentals, com el revelador Crit de la llengua d’Alminyana Vallés donen en tot cas, ampla noticia; evidencia que, de Morella a

231

Oriola, es prolonga i eixampla en documents notarials, civils o eclesiastics de tota classe, fins als nostres dies. Per aixo les esvaïdes i minimes excepcions ad esta general percepcio no comporten cap valor de sintoma social colectiu; per aixo tambe, com a continuïtat natural d’una identificacio historica, els parlants valencians deixen patent sa autoconsciencia de llengua valenciana en les respostes consignades per l’ Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, document sociollingüistic d’inestimable valor.

C) DE L’ORIGE DE LA LLENGUA L’especulacio historica sobre els origens del valencià, de seu important i de

maxim interes en el camp de la Filologia Hispanica, oferix dos posicions i dos llinies d’investigacio, a saber: la conviccio d’una basica filiacio catalana i la conviccio d’una genesis autoctona, responsable (sense excloure l’incidencia de diferents estrats llingüistics) del desenroll posterior d’un sistema valencià individualisat en els quatre formants de la llengua, Ara be, havent dedicat mes d’un estudi monografic als origens i a la formacio historica del valencià, alguns dels quals s’adjuntaren aci com a anexos, me llimite a senyalar que de l’analisis de les dades historiques referides a la conquista i ulterior repoblacio del Regne migeval de Valencia; de l’examen de les teories explicatives del naiximent del valencià (mossarabisme, mudeixarisme o adstrat arabic, nivellament d’estrats i repoblacio); i de l’estudi quantitatiu d’aquella repoblacio referit no sols a la capital del Regne sino a les mes populoses de les seues comarques, se deriva que sols un estrat romanic vernacular, preexistent i operatiu a l’hora de la conquista jaumina, va fer possible l’emmudiment de l’aragones, transplantat en alta proporcio a la banda hui valenciano-parlant de l’antic Regne; del catala oriental (netament dominant entre la minoria nouvinguda i d’un conjunt de drets llingüistics de l’occidental, favorint ademes el naiximent d’una consciencia llingüistica no dialectal, lliteraria i sociologica.

Es mes, de l’estudi exhaustiu de les fonts llingüistiques anteriors i coetanees a

la conquista, i de la conseqüent formulacio d’una trentena de lleis de fonetica historica, es deriva que l’estrat romanic patrimonial de la Valencia prejaumina convergia basicament en la modalitat valenciana dels primers sigles lliteraris, de modo que nostra llengua valenciana actual no resulta, estrictament, de l’evolucio d’un catala minoritari expandit a la Valencia del sigle XIII, sino de l’accio operativa d’un estrat romanç prejaumi vernacular.

No obstant, per fonamental i cientificament atractiva que l’indagacio d’estes

circumstancies genetiques resulte, es aci i ara una discusio improductiva; perque, en sí mateixa i en certa manera li es indiferent a la formalisacio, fruit d’un proces multisecular, de nostra llengua actual; del mateix modo que la discusio del paper historic del gallec o la preexistencia del portugues nordenc i central no condicionen la codificacio ni la consciencia actual d’abdos sistemes llingüistics; o que la subordinacio primitiva a un codic poetic provençal no ha condicionat, que sapiam, la codificacio fabriana. Tot lo qual nos invita, entenem, a posar l’enfasis en la realitat actual, es dir, en la propia naturalea de la nostra llengua.

232

D) DE LA NATURALEA DE LA LLENGUA En el diasistema de les llengües romaniques, el valencià parlat en el sector

demograficament majoritari de l’actual Comunitat Valenciana que concentra un aproximat 88% del total poblacional, per mes de dos millons d’usuaris natius, constituix sense perjuï de les conexions en atres sistemes veïns, un sistema llingüistic especific, caracterisat, com tota llengua natural, per la relacio solidaria d’un conjunt de constituents inserts en els quatre grans formants de les llengües humanes.

Es, per conseqüent, en argot hjelmslevià, un sistema de relacions entre el mon

finit dels sons audibles i el mon infinit de l’espirit i les vivencies; un sistema que es manifesta, acusticament, en els sons, pero que manifesta nostre pensament, nostre voler i nostres emocions en forma concreta i en cert modo irrepetible; un tesor, en definitiva, que devem cuidar com a instrument que ha fet possible nostra historia i nostra vida colectiva. Ara be, el valencià es tambe el fruit d’una evolucio secular antiquissima que, paulatinament, pero en forma irreversible, ha caracterisat nostra llengua en un conjunt organic de signes o elements de naturalea fonica, morfologica, sintactica o lexico-semantica; signes que, a la manera com els trets fisonomics individuen l’identitat humana personal, el yo irrepetible, creen l’image d’una llengua “nostra” en tant que posseida per nosatres en la seua singularitat.

Clar es que aço no presupon la completa discrepancia del valencià respecte ad

atres sistemes proxims o aproximats, oposicio en certa mida impensable en el context de la Romania, on, com a filloles de la llatina, es desenrollaren, en major o pijor sort historica, una series de llengües en conexes, mes o menys estretament en virtut de la continuïtat geografica o factors de diversa naturalea. Significa, aço sí, sa existencia i caracter de sistema solidari on els signes, en mutua interdependencia, son identificats com a propis per la competencia nativa dels seus parlants, els valencians, i com a distints d’atres solidaritats de signes, diferenciades i no confundibles.

Ara be, ¿en qué consistix la substancia diferencial de nostra llengua? Des del

punt de vista de la llingüistica sincronica, la configuracio del valencià general resulta de l’interrelacio simultanea d’una serie de caracters, es dir, d’elements constitutius, cap dels quals ho es aïlladament, sino en la combinacio singular de la seua totalitat. Sabem, per eixemple, que el domini llingüistic valencià posseix, com a fonema diferenciat, i salvo un area central ben concreta, el fomena /v/ de “vaig” i de “vi”, opost al fomena /b/ de “banc”, i “bac”; que carix d’un fonema palatal fricatiu (en forma tal que no oposa “viage” i “ajuda”) o d’un fonema geminat (ya que pronuncia “vela” i “bula”); que articula en notable definicio distintiva les vocals atones (cosa de que se n’adonà l’humanista Juan Valdés a l’altura del sigle XVI en pro de la facil inteligibilitat); que conserva, salvo contades realisacions septentrionals o meridionals, la “-r-” dels infinitius i termens aguts (“cremar”, “patir”, “pastor”, “corder”); que pert la “-d-” procedent de “-t-” llatina en participis i substantius (“cremà”, “trobà”, “aixà”); que articula netament, dins l’area majoritaria del seu domini, els grups finals “-nt-”, “-lt-”, “-nc-” (“volent”, “malalt”, “fanc”).

233

Sabut es tambe que el seu subsistema pronominal inclou elements gramaticals

com / “yo”, “nosatres”, “atres”, “quint”, “sext”, “septim”, “dos” (femeni), “desset”, “deneu”, “millo”, “billo”, “este”, “eixe”, “meua”, “teua”, “seua”, “mon”, “ton”, “son” /, etc.; que el seu subsistema de genero conté oposicions del tipo /-iste, -ista/ (com la de “pianiste”, “pianista”); que el de numero en conté d’atres de la classe /-sc- /-scs-/-xt-/, -xts-/, com en bosc/boscs, text i texts; o de /-o-, -ns-/ com en “image”, “jove”, “imagens”, “jovens”. Que el seu paradigma verbal se caracterisa per un sistema especific de formes flexionals, aixina, “vixc”, “decidixc”, “partixc”, “vixca”, decidixca”, “partixca”; “fon” i “va ser”; “vinguí” i “vaig vindre”, “temé” i “va temer”, “amara”, “diguera”, “ixquera”(en fron de “visc”, “decideixo”, “parteixo”, “visca”, “partesca”, “amàs”, “diguès”, etc.); o que carix, entre atres, d’un perfecte passat perifrastic del tipo “vaig haver sortir”.

Molt mes. L’expressio de les formes adverbials o adverbials pronominals

s’assenta en una distribucio sintactica distinta i diferenciable de la d’atres sistemes tangents. Aixina es de vore en els pronoms adverbials /“en”, “hi”/, el repartiment sintactic dels quals discrepa severament ( “en vull”, “en tinc”, pero no “ja en venien”, “en serà castigat”, “posat-hi”). L’implement personal dels verps transitius exigix (i exigia ya generalment en el sigle XV)) l’index preposicional / “a”/ de “vaig vore al pare” ( no “vaig veure Jaume”). El paper sintactic dels verps / “ser”, “estar”/, i per tant, el rendiment funcional absents tambe en atres sistemes (“està en casa”, “ha segut facil”, front a “es a casa” “ha estar facil”). La conservacio dels articuls /“el”, “lo”/ ha possibilitat l’oposicio llogico-sintactica masculi/neutre de “el millor”, “lo millor”; inclus de les clausules substantivades del tipo “el que passa”, “lo que passa”. L’expresio de la finalitat, de la concessio, de l’ubicacio espacial o de numeroses nocions llogiques manifesta perfils d’una gramatica propia.

Clar esta que una somera ullada a la sintaxis i a la lexicologia valencianes

seria objecte de dos tractats. Per aixo no es productiu llimitar-se a l’enunciat d’unes poques oposicions de la classe: “pronte/pronto/aviat”, “dins/dentro/dintre”, “llavors/entonces/aleshores”, “inmediatament/tot seguit/de seguida”, “pasado mañana/dema passat/ despusdema”, “al anochecer/ a entrada en foc/ a boqueta nit”, “noi/chiquet”, “galleda/poal”, “mirall/espill”, “catifa/estora”, “anyell/corder”, “enfonsar/afonar”, “poncella/capoll”, “borni/tort”, “ermot/malea” i tantes atres. No ho es, perque tal enunciat es, de seu, parcial, i dissociat del conjunt organic de la llengua.

Quant a sovint s’enfatisen les coincidencies (que n’hi ha, obviament, com

igual d’obviament n’hi ha entre el sistema gallec i el portugues, el serbi i el croata) entre el sistema catala i el valencià, s’oblida un principi elemental de la llingüistica funcional, formal o descriptiva, a saber: dos formes llingüistiques no son simplement identiques en rao de sa coincidencia fonica o inclus morfosintactica, sino del seu rendiment funcional en la totalitat del sistema. Es ben cert que el mallorqui conserva, com el valencià, les formes “lleu”, “endivia” i “banyar”, o que els valencians “corder”, “torcar” no son desconegudes el Lleida. Ara be, no es menys cert que el provençal i el catala posseixen una convergencia lexica indiscutible (“oncle”,

234

“fetge”, “cama/camba”, “bulli/boulli”), sense que, per aixo, i en virtut del rendiment del lexic en la generalitat del sistema llingüistic pugam dir que es tracta, estrictament, d’una mateixa llengua. Del mateix modo que l’insercio d’eixes formes coincidents ho es en distintes configuracions (sistemes en definitiva) llingüistiques.

Pero es que, des d’una atra perspectiva el perfil de nostra llengua valenciana

actual resulta d’un sistema d’evolucions que, iniciat ya ans del sigle d’Or de nostres lletres i prolongat en l’edat classica dels Martorell, March, Roig, Villena o Sant Vicent Ferrer, es consuma definitivament pels sigles XVII i XVIII, al marge de qualsevol contaminacio i consabuda decadencia. Per aixo, sería un contrasentit cientific, i una abdicacio del sentit comu estimar que la naturalea de la llengua que devem definir consistix en una repristinacio d’un sistema de formes, venerables, sens dubte, pero propies d’una llengua que fon, i que per tant ya no es. Si l’esplendor d’ahir ha d’espentar-nos, el hui real, nos invita a acceptar el patrimoni colectiu d’una llengua, la valenciana, que en allo vulgar o impropi devem adreçar i, en la riquea viva de la seua totalitat identificadora som obligats a respetar.

Leopoldo Penyarroja Torrejón

235

Anex VIII

VOT PARTICULAR: EXPLICACIO DEL VOT NEGATIU AL DICTAMEN

SOBRE LA LLENGUA DEL CVC A LES CORTS VALENCIANES

per Josep Boronat Gisbert

En les meues actuacions tracte de buscar la veritat, la justicia i la pau, per este orde. Primer “la veritat” eliminant enganys; acceptant despres “lo just”, que no es pot confondre en lo legal; i crec que solament des d’estes dos premisses es pot arribar a la “pau”. No es pot tindre com a punt de mira la pau si no es basa en la veritat i la justicia.

Les Corts Valencianes (17-IX-97) demaneren al Consell Valencià de Cultura

un dictamen, no un pacte, sobre les “qüestions llingüistiques”, en funcio de l’iniciativa presentada pel President de la Generalitat, en el debat de Politica General, dels dos principis inqüestionables: “nostra propia llengua duga nostre propi nom”, i “autoritat llingüistica propia”; que s’escamotegen en la presentacio de la demanda de les Corts.

En el Ple del Consell Valencià de Cultura de 8-X- 97 es presenta la resolucio

de les Corts Valencianes. Des d’eixe moment assistixc a un proces que comença per la redaccio d’una convocatoria d’entitats, una carta i anexos en catala, donant el mateix tractament a la Real Academia de Cultura Valenciana -que en atres autonomies tindria la maxima autoritat lingüistica - que a totes les demes, elegides sense haver determinat un criteri previ de seleccio, i priorisant a les Universitats que han demostrat molt clarament que no reconiexen la llengua valenciana.

Durant totes les compareixences he escoltat molt atentament totes les

intervencions, especialment les d’aquelles entitats que defenen l’identitat de valencià i catala, havent trobat moltes asseveracions estereotipades, pero no m’han donat cap d’argument per a que puga canviar les meues conviccions contraries, fruits de l’estudi i del contacte i la comunicacio en els parlants naturals del meu poble valencià, no contaminats.

Quan es va tractar d’establir la metodologia del debat intern per al dictamen,

el 24-IV-98, presente la peticio de que cal aclarir si l’objecte del dictamen es la llengua del poble o la catalana imposta per inmersio, i el 4-V-98, demane que la primera i principal de les “qüestions llingüistiques” sobre les que ha de versar el dictamen ha de ser el conflicte llingüistic que existix entre :

- La llengua valenciana que persistix viva en el poble valencià, i - La llengua que s’ha impost en l’ambit oficial, denominant-se tambe valencià

pels qui la practiquen, que el poble distinguix perfectament de la seua.

236

Este conflicte no l’ha creat el poble valencià, usuari de la llengua valenciana,

ni la RACV, ni les associacions i escritors que hem vist en la seua normativa la concrecio mes exacta de la seua llengua. El conflicte ha aparegut quan s’ha volgut transformar la llengua valenciana, subsumint-la en la catalana, per mig d’una accio coordinada i dirigida.

Com d’ordinari, la meua peticio s’escoltà, sense tindre cap de reso per a

modificar el pla de la comisio de govern, sense debatir-la ni donar arguments en contra. Quantes voltes he tornat a demanar el posar sobre la taula este qüestio, ha passat lo mateix. En canvi, s’accepta l’estructura del dictamen presentat pels Srs. Lapiedra i Sanchis-Guarner.

Finalment, els Srs. Calomarde i Sanchis-Guarner presenten l’escrit que

practicament es presenta com a text de consens, escrit en catala, sobre el qual es presenten multiplicitat de propostes per a que siga mes explicit el reconeiximent de la catalanitat del valencià. Hi ha en ell quatre apartats:

En el primer no apareix la denominacio “llengua valenciana”, i està redactat

de forma que no s’han de qüestionar atres denominacions (per eixemple, catala), lo qual es fals.

En el segons, es presenten les “Bases Ortografiques del 32” com a “Normes

de Castello”, eixemple de consens, quan les paraules del President de la Castellonenca de Cultura en la seua compareixença desvirtuen lo que es presenta com fet historic. No va haver reunio, ni acta, ni està en l’archiu de la Castellonenca, sent solament una reunio informal d’uns quants, que despres demanaren firmes. I fon l’intent d’introduir les directrius de l’I.E.C.

En el tercer es diu que el valencià “forma part del sistema llingüistic que els

corresponents Estatuts d’autonomia dels territoris hispanics de l’antiga Corona d’Arago reconeixen com a llengua propia”. Lázaro Carreter afirma que “el término sistema se utiliza como sinónimo de lengua”. Per tant, pot interpretar-se en el sentit de que si una part d’un sistema, no es un sistema, no es una llengua. Cosa inadmisible.

En el quart es proposa la “creacio d’una entitat normativa”, carregant-se la

que, d’acort en l’historia i el criteri comunments acceptat en totes les llengües espanyoles (Academia Espanyola, Academia Galega, Academia Vasca, I.E.C.), es la que s’ha de reconeixer com entitat normativa: la RACV.

Pot conjecturar-se que esta “creacio”, observant les caracteristiques que es

proponen, els percentages, la dependencia perpetua de la primera designacio, etc., es una entrega encoberta als actius invasors catalanisadors, que ara he conegut de prop.

Ara, tenint sobre la taula tots els elements de juï, em negue a acceptar com a

dictamen sobre les “qüestions llingüistiques” un document que, no estant basat en la

237

veritat i la justicia, no pot conduir a la pau. Pot ser la pau del cementeri, per mort de la llengua valenciana.

238

Anex IX

EL PACTE DE LA ACADÈMIA Document firmat pels liders valencians del PP i del PSOE

TEXT DE L’ACORT

El 23 de novembre del 83, ara fa dèsset anys, les Corts Valencianes

aprovaren, a Alacant, sense vots en contra, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Els representants dels valencians concretaren en ella el pacte de convivència lingüística, en desenrotllar lárticle 7 de lÉstatut dÁutonomia, i atesa la «situació diglòssica ... consegüent a la situació de sotmetiment del valencià» assumiren com a objectiu la recuperació del valencià «llengua històrica i pròpia del nostre poble» per «assolir l’equiparacio efectiva amb el castellà i garantir l’ús normal i oficial dels dos idiomes en condicions d’igualtat». Des d’eixe moment s’encetà un procés de promoció de l’ús i ensenyament del valencià davall la direcció tècnica i la coordinació del Govern valencià «assessorant totes les necessàries administracions públiques i particulars, i adoptant les mesures que siguen per a fomentar l’ús i extensió del valencià».

El Consell Valencià de Cultura, en el seu dictamen sobre qüestions

lingüístiques, de 13 de juliol de 1998, va enumerar sobre este procés tant els avanços com les necessitats en la recuperació del valencià. Pel que fa als progressos aconseguits, va assenyalar, entre altres: «quant a l’ús culte i oficial, estem millor que no hem estat en els darrers segles», «hem assistit darrerament a una clara milloria en el nivell de consideració i de prestigi social del valencià» i que les Normes de Castelló «han sigut el punt de partida, compartit pels valencians per a la normativització consolidada de la nostra llengua pròpia». Però referent a les necessitats: «esta milloria es troba entrebancada pel conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres, especialment en la ciutat de València i la seua conurbació, sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua» i necessitada de noves «mesures polítiques», per la qual cosa va proposar «la creació dún ens de referència normativa» i la urgència dáconseguir els «consensos més amplis possibles» per a promoure «l’ús del valencià als diversos nivells».

Atesos estos plantejaments, les Corts Valencianes aprovaren, el 16 de

setembre de 1999, la llei de creació de lÁcadèmia Valenciana de la Llengua, i a hores dára ha sigut possible fer viable lélecció per les Corts, per la majoria qualificada dels dos terços dels diputats, dels membres que la constituiran, atesa la proposta acordada entre els principals partits de lárc parlamentari valencià.

Però atés el dictamen del Consell Valencià de Cultura, este acord sobre els

components de la institució en demanda d’altres. Primer, el compromís dels membres de l’Acadèmia de ser fidels als «princípis i criteris» establits en la llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

239

Però, a més, és urgent generar d’altres acords dirigits a aprofundir en el

procés de promoció d’ús del valencià en concretar, desenrotllar i actualitzar els manaments de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’objectiu bàsic de la qual té plena vigència, i alhora els instruments que la llei assenyala per aconseguir-ho. Estem convençuts que l’ensenyança i l’Administració són els principals vehicles de recuperació lingüística.

Després de 17 anys d’haver entrar en vigor, l’èxit d’una de les primeres lleis

de les Corts Valencianes, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (llei 4/1983), sembla escàs. La llei no ha donat els resultats esperats perquè s’ha aplicat, i molt dèbilment, només en el sector de l’ensenyança. En l’importantíssim apartat de l’ús del valencià, és a dir, de promoció i recuperació de la llengua, l’aplicació de la llei ha resultat insatisfactòria.

Conscients del fet que el valencià, llengua pròpia dels valencians, tal com va

destacar en el seu informe de juliol de 1998 el Consell Valencià de Cultura, «corre el gran perill de desaparéixer en poc de temps» si no es prenen les mesures oportunes per part de les institucions i poders públics:

Volem acordar un marc compartit perquè la defensa i promoció de la cultura i

de la llengua del nostre poble quede al marge de l’enfrontament partidista i es convertisca en una tasca comuna de tots els partits i totes les institucions. Volem, així, assumir el compromís de garantir la consecució dels principis que defén la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià a través de les actuacions i mesures concretes necessàries. Volem, en suma, fer realitat el coneixement i l’ús normal del valencià entre tots els ciutadans, per tal de mantindre un patrimoni cultural i lingüístic valuosíssim i irrenunciable per a tots els valencians per tal d’enfortir la convivència i la vertebració social.

1. Reconeixement de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983 com a

punt de partida per a l’extensió de l’ús normal del valencià en la nostra societat, i compromís de desplegar reglamentàriament la llei en els aspectes referits a l’ensenyament, l’ús en l’Administració, l’ús en els mitjans de comunicació, l’ús en tots els àmbits i activitats socials, inclòs especialment el de la vida política i parlamentària, el respecte a la toponímia valenciana o l’ús del valencià als tribunals de justícia, entre altres àmbits, d´acord amb l’esperit de la llei. En definitiva, es tracta d’afavorir decididament la promoció del valencià, per tal que puga arribar a estar al mateix nivell d’ús i prestigi que el castellà.

2. Aplicació de polítiques actives de les institucions públiques existents a la

Comunitat Valenciana per a ampliar el prestigi social del valencià, reforçar-ne l’ús i aconseguir la plena igualtat de l’ús de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana o equilingüisme. Per a esta finalitat caldrà crear una xarxa tècnica de personal preparat (tècnics en animació i normalització lingüística) amb els mitjans suficients per treballar de manera coordinada i eficaç des de diverses institucions (ajuntaments, conselleries, etc.)

240

3. Garantir l’ús del valencià en totes les activitats oficials (declaracions

institucionals, publicacions, publicitat, comunicacions, documentació administrativa, etc.) de les institucions valencianes i, especialment, a les Corts Valencianes, a l’Administració de la Generalitat Valenciana i a les Administracions locals, de manera que se’n faça un ús exemplar en els àmbits escrits i orals formals, que incidisca en un major prestigi del valencià davant el conjunt de la societat. Especialment es garantirà el compliment de la legalitat pel que fa a assegurar que qualsevol ciutadà puga rebre les comunicacions oficials i adreçar-se a l’Administració en valencià; i es tindrà especial cura a atendre les denúncies que es presenten si en cap cas s’incomplix la llei.

4. En el camp de l’ensenyança, cal garantir que tots els projectes curriculars desplegats en els centres educatius (infantil, primària, secundària obligatòria i batxillerat) asseguren la consecució del primer objectiu general de cadascuna de les etapes, és a dir, el desenrotllament de les capacitats de comprensió i d’expressió oral i escrita en valencià i en castellà per igual. Es tracta de garantir el compliment de la llei i que la qualitat dels projectes lingüístics dels centres assegure la formació de ciutadans bilingües que puguen emprar indistintament, sense cap tipus d’entrebanc ni de rebuig, qualsevol de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana, per poder aconseguir este objectiu caldrà desplegar mesures concretes, com són:

L’exigència del requisit lingüístic per a accedir a la docència en centres

públics, no com a mèrit, sinó com a condició necessària, dins el marc constitucional, prèvia a qualsevol participació en un procés de selecció. Esta mesura es basa en l´article 23.1.2.3.4 de la Llei d’Ús (els professors i les professores han de conéixer les dos llengües oficials i d’acord a les seues tasques docents...) sempre respectant la legalitat vigent i els drets del ciutadans.

La generalització dels programes d’ensenyament en valencià (per a

valencianoparlants i per a castellanoparlants) per ser els únics models que s’han mostrat eficaços per a aconseguir un coneixement suficient i equivalent de les dos llengües.

El suport econòmic a l’edició de materials en valencià que omplin les

carències actuals (materials curriculars per a optatives, per a les assignatures de batxillerat, etc.).

Planificació de recursos humans, organitzatius i econòmics especials per

atendre la integració lingüística dels xiquets immigrants que s’incorporen por primera vegada al nostre sistema educatiu.

Desenroll de plans especials d’alfabetització d’adults i de valencianització

dels castellanoparlants i dels immigrants. Política de colaboració en matèria cultural i docent en la resta de comunitats

autònomes d’Espanya.

241

5. Garantir que la Televisió Valenciana responga als objectius que van orientar la seua creació, la qual cosa exigix que la programació es faça preferentment en valencià, en els dos canals, ja que els valencians ja tenen garantida una oferta en castellà a través de dos canals públics (TV1 i TV2) i de diversos canals privats. També, el respecte als principis fundacionals obliga a dissenyar una programació de qualitat que contribuisca a la construcció d’una societat democràtica, tolerant, dialogant i educada.

Altres mesures que caldrà dur endavant seràn: - La formació lingüística i l’exigència de rigor dels treballadors, especialment

els que apareixen en públic: presentadors, locutors, redactors. - La producció de programes amb finalitat educativa que puguen ser

referència per a les televisions comarcals i locals. - Programes educatius per a l’aprenentatge i l’ús correcte del valencià i

programes de foment del coneixement de l’ús cultural de la nostra llengua. L’ajuda a les televisions comarcals i locals perquè desenrotllen la seua

programació en valencià. 6. Suport decidit a l’ús del valencià en les indústries culturals o socials que

tenen la llengua com a vehicle d’expressió (llibre, premsa, cinema, teatre, internet, audivisuals, etc.), dotant una xarxa de tècnics que puga donar el referit impuls (article 25.4 de la Llei d’Ús) i donant suport econòmic a través d’ajudes, beques, etc., als projectes que ajuden a valencianitzar el nostre entorn. En els mitjans de comunicació s’impulsaran programes que relacionen el fet lingüístic valencià amb la història, la geografia, la literatura, la cultura popular, l’onomàstica, etc., pròpies dels valencians.

7. Polítiques sistemàtiques de promoció de l’ús del valencià en les activitats

socials dels grups, associacions i entitats que vertebren la societat civil valenciana (partits, organitzacions empresarials, sindicats, ONG, fundacions, associacions cíviques). (Article 33. Llei d’Ús.)

8. Impuls i reforçament de la promoció continuada del valencià en les

activitats econòmiques i comercials i, especialment, en publicitat, informació als clients, etiquetatge. S´incentivaran els professionals i les empreses privades perquè facen ús normal del valencià.

9. Les activitats d’oci i esports, per ser aquelles relacionades en les persones

més joves, tindran un tractament molt contundent en la promoció i ús del valencià. 10. Impulsar i aplicar polítiques que asseguren l’atenció dels drets lingüístics

dels ciutadans en l’Administració de Justícia, tal com comtempla l’article 12.1.2 de la mencionada Llei d’Ús.

242

11. Donar suport a les universitats que decidisquen dur endavant projectes de

normalització lingüística, dotant-les amb partides pressupostàries especials per dur endavant els plans que estenguen l’ús del valencià en els àmbits científics i universitaris. Creació de lectorats de llengua, literatura i cultura valencianes en la resta d’Espanya i en l’estranger, que contribuisquen al coneixement de la nostra comunitat autònoma.

12. Es facilitarà als immigrants i residents mitjans i incentius perquè puguen

tindre un coneixement passiu i, preferiblement, actiu del valencià. 13. Creació d´una comissió parlamentària a les Corts Valencianes que: - Analitze com s´aplica la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. - Elabore un llibre blanc sobre l’ensenyança del valencià i el seu ús. - Propose mesures correctives sobre el desequilibri lingüístic. - Determine el calendari d’actuacions, i - Plantege les proposicions legislatives que calga. 14. Garantir l’autonomia de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, perquè

puga complir els objectius que recull la llei de les Corts Valencianes que regula la seua creació, de manera que la reflexió sobre la llengua que es desenrotlle al seu si es mantinga estrictament dins de l’ambit cientific, llingüistic i tècnic.

243

Anex X

COMUNICAT DE LA RACV

La RACV reunida en Junta General Ordinaria, el dia 26 de juny de 2001 fa public el següent comunicat.

– La RACV, com a Fundacio Publica Autonoma, va a seguir en els seus objectius fundacionals de cultivar i fomentar la cultura i la llengua valencianes, com ha fet des de la seua fundacio en 1915 per la Diputacio de Valencia i baix els auspicis de l'Ajuntament de Valencia.

– La RACV manifesta, que els academics o membres d’alguna de les nostres seccions, que han acceptat formar part de la AVLL, ho han fet sense el recolzament corporatiu d'esta Real Academia.

– La RACV considera, que la seua Seccio de Llengua i Lliteratura, està acreditada cientificament per a ser l’entitat normativa que marque la norma llingüistica a seguir per la llengua valenciana, per lo qual conta en el total reconeiximent de la RACV que es compromet a potenciar-la i a facilitar el seu treball.

– La RACV es reafirma en l’us i defensa per a l’idioma valencià de la seua Ortografia de la llengua valenciana.

– La RACV seguirà treballant per tots els aspectes de la cultura valenciana i per la normativisacio i normalisacio o expansio social de la llengua valenciana des del dialec, la tolerancia i l’investigacio.

– La RACV llamenta la composicio final de l’AVLL, i considera que no reflectix equilibradament les distintes sensibilitats del Poble Valencià.*

* Comunicat que ha segut publicat, entre uns atres mijos de comunicacio i revistes, en Las Provincias, dia 25 de juliol de 2001, p. 20; Levante-El Mercantil Valenciano, dia 25 de juliol de 2001, p. 35; Diario Valencia, dia 25 de juliol de 2001, p. 20; Magazine ECO Dosier, “Último asalto por la Lengua”, Any 2, nº 18, juliol de 2001, p. 31. Revista Lletraferit, nº 45-46, juliol de 2001, p. 25.

244

Anex XI

COMUNICAT DE L’ASSOCIACIO CULTURAL “LO RAT PENAT”

1. L’Associacio Cultural “Lo Rat Penat”, entitat fundada en 1878 i declarada

d’utilitat publica manifesta la seua mes profunda preocupacio davant la composicio de l’AVLL, ya que entenem que eixa composicio no garantisa la personalitat propia i autoctona de la llengua valenciana, reconeguda en el nostre Estatut d’Autonomia i en l’articul 3 de la Llei de creacio de l’AVLL, ni reflectix el sentir majoritari del Poble Valencià. Lo Rat Penat no admetra mai l’unitat de la llengua valenciana en la catalana.

2. Lo Rat Penat vol fer sabedor dal Poble Valencià de que, sent la mes antiga institucio cultural valenciana i potser la que mes ha fet per l’ensenyança, recuperacio, promocio i difusio de la llengua valenciana, no ha participat, no ha segut consultada ni se li ha demanat opinio en cap moment en el proces de seleccio dels components de la citada AVLL.

3. Lo Rat Penat reafirma i expressa la seua adhesio a la Real Academia de Cultura Valenciana a la que considera acreditada cientificament per a ser el referent normatiu de la llengua valenciana.

4. Lo Rat Penat denuncia novament l’injusticia i discriminacio que supon que es continue sense tornar la validea als tituls de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat.

5. Lo Rat Penat vol fer igualment publica la seua ferma voluntat de seguir en la llinia d’estricte valencianisme i de continuar la labor d’ensenyança, promocio i difusio de la llengua valenciana i encorajar ad eixos milers i milers de valencians, que ara es troben confosos i desconcertats, a continuar treballant des de l’unio de tot el mon valencianiste en la defensa de la llengua valenciana, igual que Lo Rat Penat continuarà – des del dialec i la tolerancia, des de la seua independencia politica i ideologica i sense renunciar a res de lo que nos fa ser i sentir-nos valencians – en el seu mestrage i quefer cultural.

6. Lo Rat Penat rebuja i lamenta les actuacions de certes persones i colectius que per mig de l’insult expressen el seu sentir ya que en el seu comportament no sols es desacrediten ells si no que tambe desacrediten a tot el moviment valencianiste que es majoritariament dialogant, tolerant i respetuos en totes les formes de pensar. Valencia, juliol de 2001 LA JUNTA DE GOVERN DE LO RAT PENAT

245

Anex XII

COMUNICAT DE LES ENTITATS QUE REFERMEN LES NORMES D’EL PUIG

La Plataforma Normas d’El Puig (PNP) que agrupa a mes de xixanta entitats

valencianistes de tot el territori valencià feu public el posicionament de les entitats que agrupa.

El manifest ve firmat per entitats tan significatives i emblematiques com son:

Lo Rat Penat, l’AELLVA, el Comite de l’Idioma Valencià, el Colectiu Jovenil d’Associacions Valencianistes, el GAV, la Cardona i Vives de Castello, Mossarabia de la Vila, El Pilo de Burjassot, Amics de la RACV. Circul Aparisi i Guijaro, ADIA, Rogle Lluïs Fullana, Prometeo, L’Esguerda, Vernissa o Valencia Universitaria, entre unes atres, i tambe pel partit Unio Valenciana.

El seu contingut es el següent: 1. La Plataforma Normes d’El Puig (PNP) se reafirma en el seu

posicionament de defensa, promocio i us de les Normes d’El Puig (normativa ortografica proposta i acordada per la RACV) en tot lo que es referixca a l’us de llengua valenciana. En este sentit, demanem el reconeiximent dels tituls de valencià de Lo Rat Penat.

2. En el seu moment esta Plataforma denuncià i manifestà la seua repulsa a la

creacio de l’AVL, en considerar que est ent es un instrument al servici de la politica i no de l’idioma valencià, que naix constrenyit i llimitat per la propia llei que li ha donat “vida” i que en funcio d’aço unicament pot contribuir a la catalanisacio de l’idioma valencià i no a la seua normativisacio. Per estos motius, no reconeixem cap llegitimitat a l’AVL en esta materia i solicitem de la societat valenciana la desobediencia civil generalisada i pacifica ad esta entitat al servici de la politica pancatalanista.

3. Rebugem el pactisme entre determinats sectors, especialment el politic, per

a nomenar a 21 academics, la majoria dels quals no mereixem cap credit, puix neguen o descategorisen l’existencia especifica de la llengua valenciana.

4. Nos sumen al Manifest de la nova Junta de Govern de la RACV de

26/6/2001. Refermem el nostre recolzament a la RACV, a la que instem per a que articule tots els mijos possibles en el fi de potenciar, dotant-la dels recursos necessaris, la seua Seccio de Llengua i Lliteratura, l’unica entitat normativa que reconeguem per a la normativisacio de l’idioma valencià.

5. Manifestem el nostre respecte, el mateix que exigim a l’actual Govern

Valencià, a la Constitucio i a l’Estatut d’Autonomia, normes basiques de la nostra

246

convivencia democratica i que entenem son garantia de supervivencia de la nostra llengua, especialment l’Estatut que obliga, al govern que estiga al front de la Generalitat Valenciana, a velar per la seua proteccio i potenciacio, a la vegada que el fa depositari de que es garantise el seu us en normalitat en l’ambit del Regne de Valencia.*

* Manifest publicat resumit o integre, entre atres mijos de comunicacio i revistes, en Las

Provincias, dia 25 de juliol de 2001, p. 10; Levante-El Mercantil Valenciano, dia 25 de juliol de 2001, p. 16; Diario Valencia, dia 25 de juliol de 2001, p. 10; Magazine ECO Dosier, “Último asalto por la Lengua”, Any 2, nº 18, juliol de 2001, p. 29. Revista Lletraferit, nº 45-46, juliol de 2001, p. 25.

Valencia, 3 de juliol de 2001

247

Anex XIII

CARTA DE DIMISSIO DE L’AVL DE XAVIER CASP Valencia, 10-09-2002

Honorable Sra. Presidenta de la Academia Valenciana de la Llengua. Monasteri de Sant Miquel dels Reis. Av. de la Constitucio, 284 46019-Valencia

Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor amunt, l’haver

d’escriure’t esta carta que, per rao de consciencia, te l’he d’expressar en la responsabilitat de la paraula firmada.

Des del dia 24 de decembre de l’any 2001, en la meua salut fisica se m’han vingut i se me venen declarant motius de malaltia que m’han prohibit i em prohibixen atendre res que no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal relatar perque no son ells per ells lo que importa, sino per les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal.

Per aixo, es ben coneguda per tu (i suponc que tambe pels a penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant, inassistencia a les reunions i a les faenes que venen constituint l’existencia de l’Academia Valenciana de la Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un buit inacceptable, i tambe irrecuperable en temps, en el cas de l’Academia i una actitut personal incomprensible per a la Valencia que espera o desespera de l’Academia.

He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de respondre’m a la pregunta que m’inquieta:¿a qué pot arribar la milloria en els llimits que cada dia m’impon la propia edat? Si soc vell d’anys i, naturalment, vaig envellint de facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva?

Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans d’emmalaltir-me, trataren de la constitucio de lo que podem dir el cos de l’Academia, i com les qüestions administratives, reglamentaries, formals no m’han importat mai massa, dec confessar que vaig assistir pero no havia entrat, perque l’Academia encara no havia començat a ser. En veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i prendre decisions sobre l’idioma valencià, no s’havia ni insinuat.

Lo que yo portava segur (i he de creure que tambe tots els atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei, l’Estatut que proclama:“Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castella”, ben conscient de que el son rebuja qualsevol suspicacia; se tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà, sino que ho son, com aixi mateix ho confirma la “Llei d’us i ensenyament

248

del valencià” que fa constar:“El valencià i el castella son llengües oficials de la Comunitat Valenciana”, i encara anticipa, en el punt anterior, que “El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana ....”

Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme ni negue, lo llogic i lo honrat per la meua part es dir-te, respectadissima presidenta, que aci te presente la meua renuncia irrevocable a la condicio d’Academic de l’Academia Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte public del dia vintitres de juliol de l’any 2001 en la nostra Generalitat.

Espere, perque aixi t’ho pregue, que ho confirmes on corresponga, si be des d’ara ya me considere desvinculat.

I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo independentment academica per a fonamentar la realitat secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als que servix entranyada en l’evolucio del hui de tots els ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell d’eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el sentiment i l’enteniment per a la causa que fon creada. I desige i confie que, per a vigorisar l’espera del nostre poble, solidificarà en primicia certes senyes d’identitat llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels nostres classics insenescents fins l’actualitat constant, com per eixemple el lo tant malevolament embargat de la nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque representa nomes un so consonantic, d’articulacio africada palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar, chufa, orchata; la y, sense la qual no tendriem semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo, inyectar, gayata, yayo ....

Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de Xavier Casp P.D. Me prenc la llibertat d’escriure’t aci mateix, perque m’interessa

fondament que estes paraules queden inseparables, pero independents, de totes les anteriors. T’exponc unes consideracions menudetes, pero transparents per autentiques.

Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament acceptada per perea mental; i en final de valencianissim criteri, con per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula nostra de sempre...

En veritat, vullc que consideres que el valencià que t’escric es el que respon a les meues convinccions, fermes perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no son mai dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant mes de setanta anys d’usar-la parlant i escrivint. Dogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan s’expressa ex-cathedra...

249

I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordovés famos, que fa 1999 anys que va naixer, digue (en llati): “¡Quina gran follia es temer ser infamat pels infames!”.

Perdona’m, Ascensio, l’haver-te escrit llargament. No m’h atrevit a acurtar res.

* Carta de renuncia reproduida en el Levante-El Mercantil Valenciano del dia 20 de setembre

de 2002, p. 23. Tambe en el Cresolet d’Aellva Bolleti, Nº 18, octubre 2002. ADENDA. Xavier Casp en este escrit formalisa la seua eixida de l’Academia

Valenciana de la Llengua sense reconeixer els acorts sobre la normativa llingüistica. Aixi mateix en entrevista concedida al Diario de Valencia, el 22 de setembre

de 2002, el ex academic de l’AVLL i ex Deca de la RACV expressa les seues convinccions sobre el polemic conflicte llingüistic valencià, pp 8-9.

250

XI. BIBLIOGRAFIA GENERAL ADLERT NOGUEROL, M. En defensa de la Llengua Valenciana. Valencia, 1977. - “Escolis sobre cultura i atres conceptes”. Revista “Murta”, num. 40. Valencia, novembre de 1981. AGULLÓ PASCUAL, B. Criteris filologics del pare Fullana en els anys 1918 i 1919. Lo Rat Penat. Valencia, 2002. - El Pare Lluïs Fullana Mira i els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valencia. Lo Rat Penat. 2002. ALCOVER, A. Mª - MOLL, F. de B. Introduccio al Diccionari Català-Valencià-Balear. Tom I. Edicio de 1930. Unes atres edicions, Palma de Mallorca, 1968 i 1980. ALMINYANA VALLÉS, J. Crit de la Llengua. Testimonis. (sigles XIV-XVI). Valencia, 1981. Reedicio, ampliada fins als escritors del segle XVIII, El Crit de la Llengua. 2 vols. Lo Rat Penat. Valencia, 1999. ÁNGELES CASTELLÓ, J. Fundamentacio metodologica de la llengua valenciana. A.C.V. Serie Filologica, num. 5. Valencia, 1990. ALVAR, M. Nueva Revista de Filología Hispánica (NRFH), XV. Madrid, 1974. - Estructuralismo, geografía lingüística y dialectología. Madrid, 1982. ARACIL, L.V. Papers de sociolingüística. Barcelona, 1982. BALDINGER, Kurt, La formación de los dominios lingüísticos en la Península Ibérica. Madrid, 1963. BLECUA, J. M. Lingüística y significación. Barcelona, 1973. BORONAT GISBERT, J. Pomell de valencianitat. Alacant, 1987. - Introduccio a la Fonologia Valenciana. Valencia, 1998. - La llengua valenciana: nom, autoctonia, entitat. R.A.C.V. Facsimil X. Valencia, 2002. BRIZ GÓMEZ, A. El español coloquial en la conversación. Barcelona, 1988. BURNS, R. I. El Reino de Valencia en el siglo XIII. Iglesia y Sociedad. Tom. I. Valencia, 1982, CABANES PECOURT, Mª. D. Geografía y Repoblación. Alicante, 1984. - “Aspectos demográficos de la conquista: Población pre-existente y repoblación en la ciudad de Valencia”. En torno al 750 Aniversario. Antecedentes y consecuencias de la conquista de Valencia. Tom I. Valencia, 1989. - “Occitans en Valencia”. Revista de Filologia Valenciana, num. 1. Valencia, 1994. CALPE, Angel. “El pacte possible: el conflicte llingüistic valencià i l’Academia Valenciana de la Llengua”. L’idioma valencià en el sigle XXI. Cresol lliterari, num. 5. Valencia, 2001. CASANOVA, E. El lèxic d’Antoni Canals. Valencia/Barcelona, 1988. - “L’intel.lectual i el nacionalisme català: el cas dels filolegs valencians”. Boletín de la Sociedad Castellonense de cultura. Tom LXXII. Abril-juny 1996.

251

CASP VERGER, X. Idees en memòria de Nicolau Primitiu. Conferencia pronunciada en motiu de la clausura dels cursos de llengua i lliteratura valenciana de “Lo Rat Penat”, el dia 18 de juny de 1972. Valencia, 1973. CASTELLANO I AROLAS, M. La conjugacio verbal valenciana. Diccionari dels verps en llengua valenciana. Valencia, 2001. CATALÁN, D. Lingüística ibero-románica. Madrid, 1974. COBARUBIAS, J. “Planificación lingüística y planificación de la identidad en sociedades multilingües” dins Hombre y cultura. Reflexiones sobre nuestro mundo cultural. Universitat de Deusto, 1988. COLÓN, G. “El Valenciano” Act.Congr. Barc. 2, 1955. - El lèxic català dins la Romania. Valencia, 1993. CONSTITUCIO ESPANYOLA. Traduccio directa en Llengua Valenciana. Editada en colaboracio en la RACV, Lo Rat Penat i l’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana, en el mecenage d’Aureli Lopez. Edita Promocio de Cultura Valenciana del Senia al Segura. Valencia, 1993. COROMINAS I CASTANYER, J. Els valencians i la llengua normativa. Alacant, 1995. COSERIU, E. Introducción a la lingüística. Madrid, 1987. COSTA CATALÀ, J. “El valencià: llengua viva”. A.C.V. Serie Filologica, num. 4. Valencia, 1989. - Biblia de Paris. ¿Biblia Valenciana? Discurs d’ingres com a Academic de Numero en la RACV. Valencia, 1988. CREMADES MARCO, F. de B. La llengua Valenciana, en perill. Valencia, 1982. CHOMSKY, Noam, Regles i representacions. Barcelona, 1986. - Una aproximación naturalista a la mente y al lenguaje. DOMÉNECH ZORNOSA, J. Ll. i BUCHÓN TOMÁS, J. C. Normes del 32. Ara i ací. Valencia, 1998. DUBOIS, Jean, et alii, Diccionario de Lingüística. Versio espanyola d’Inés Ortega i Antonio Domínguez i adaptacio d’Alicia Yllera. Madrid, 1979. ECHENIQUE ELIZONDO i MARTÍNEZ ALCALDE, Mª J. Diacronía y gramática histórica de la lengua española. Valencia, 2000. ESTATUT D’AUTONOMIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA. Traduccio directa en Llengua Valenciana. Editada en colaboracio en la RACV, Lo Rat Penat i l’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana, en el mecenage d’Aureli Lopez. Edita, Promocio de Cultura Valenciana del Senia al Segura. Valencia, 1993. ENTWISTLE, William J. Las lenguas de España. Madrid, 1973. FABRA, P. Ensayo de gramática del catalán moderno”. Barcelona, 1891. - Contribució a la gramàtica catalana. Barcelona, 1898 . Converses Filológiques , vol. X. Barcelona, 1956. - La llengua catalana i la seua normalització. Edicio preparada per Francesc Vallverdú. Barcelona, 1980. FAUS I SABATER, S. Recopilacio Historica sobre la denominacio Llengua Valenciana. Valencia, 1994.

252

FERRANDO BADÍA, J. “Prolec” al llibre de J.V. Gómez Bayarri, La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del Proceso Histórico. Valencia, 1998. FERRANDO FRANCÉS, A. Conciència idiomàtica i nacional dels valencians. Valencia, 1980. - “La configuració lingüística al País Valencià després de la conquista jaumina”. Las lenguas prevalencianas. Alicante, 1986. - FERRANDO, A., i NICOLÁS, M. Panorama d’historia de la llengua. Valencia, 1993. FERRER NAVARRO, R. “La repoblación del Reino de Valencia vista a través del “Libre del Repartiment”. Discurso de ingreso en A.C.V. Valencia, 1984. Anales. Valencia, 1986. -“Aspectes demografics de la Conquista. Poblacio preexistent i repoblacio en el regne de Valencia”. En torno al 750 Aniversario. Tom I. Valencia, 1989. - Conquista y repoblación del reino de Valencia. Valencia, 1999. FISHMAN, J. Sociología del lenguaje. Madrid, 1979. FONTELLES I FONTESTAD, A. Els mijos de comunicacio: formadors, informadors i deformadors de la realitat. Valencia, 1994. - Societat, ciencia i idioma valencià. Valencia, 1997. - “Informe sobre la Llengua Valenciana” en El valencià, una llengua del segle XXI. Valencia, 1999. FONTELLES, A. GARCÍA, L. LANUZA, J. Gramatica de la Llengua Valenciana. 2ª edicio corregida. Lo Rat Penat. Valencia, 1996. FULLANA MIRA, L. Gramática elemental de la Llengua Valenciana. Valencia, 1915. - Ortografia valenciana. Titul d’una conferencia pronunciada en la Diputacio de Valencia. Any, 1918. Publicada per l’Almanac del diari “Las Provincias”. Valencia, 1932. -“Introducció” al Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà. Valencia, 1921. Reedicio, Valencia, 1979. - Estudi sobre Filologia Valenciana. Lo Rat Penat-Revista. Reproduccio facsimil.Valencia, 1980. FUSTER, J. “Nosaltres el valencians”. Barcelona, 1962. - “Un país sense política”. Barcelona, 1976. GALMÉS DE FUENTES, A. “El mozárabe levantino en los libros de los repartimientos de Mallorca y Valencia”. Nueva Rev. Filología Hispánica, IV, 1950. - Dialectología mozárabe. Madrid, 1983. - “Unos textos aljamiados de Valencia y las transliteraciones de los mozarabismos”. Cuadernos de Filología. Universidad de Valencia, 1981. - “El mozárabe de Valencia”. Las lenguas prevalencianas. Alicante, 1986. GARCÍA BERRIO, A. “Ideas lingüísticas en las paráfrasis renacentistas de Horacio”. Homenaje al profesor Múñoz Cortés. Tom I. Murcia, 1976-1977. GARCÍA GARCÍA, H. “Posibilidades de un elemento consuetudinario en el Código de Jaime I” B.S.C.C., 23, 1947. GENERALITAT VALENCIANA. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Llei d’ús i ensenyament del valencià. Valencia, 1994. GIMENO MENÉNDEZ i MONTOYA ABAD, B. Sociolingüística. Valencia, 1989. GINER , Josep, “Les normes ortogràfiques de 1932: El procés de normativització”. Llir entre cards. La generació de 1930 i el seu temps. Associació Cultural de Filologia. Valencia, 1985, pp. 141-146.

253

GINER MENGUAL, F. Introducción a la lingüística valenciana. Valencia, 1982. GÓMEZ BAYARRI, J. V. “El valenciano, un habla romance medieval”. A.C.V. Serie Filologica, num. 4. Valencia, 1989. - “Conciencia idiomática valenciana” en Transición del mundo musulmán al cristiano en el Reino de Valencia. R.A.C.V. Serie Historica, num. 8, vol. 1 Valencia, 1991. - ¿Evolución o rupturismo en la Valencia Medieval?. Aspectos socioculturales y sociolingüísticos. Valencia, 1993. - “Particularitats del proces historic de la llengua valenciana fins a Jaume I”. Revista de Filologia Valenciana, num. 1. Valencia, 1994. O be, en Revista de la Real Academia de Cultura Valenciana, nums. 3-4. Valencia, 1995. - Carlos Ros. Apologista de la lengua valenciana. Discurs llegit el dia 4 de febrer de 1998 en la seua recepcio com a Academic de Numero en la RACV. Valencia, 1998. - La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del proceso histórico. Valencia, 1998. - Carlos Ros i Hebrera. Vida y obra de un ferviente apologista de la lengua valenciana. RACV. Serie Filologica, num. 23. Valencia, 2001. GÓMEZ SERRANO, N. P. “El bilingüisme valencià”. Memoria de la II Semana Cultural Valenciana, 1933. Valencia, 1936. GUINOT I GALÁN, J. Mª. Les normes “del 32” i l’unitat de la llengua. Valencia, 1983. - Fonetica de la llengua valenciana. Valencia, 1984. - Gramatica normativa de la Llengua Valenciana. Valencia, 1987. - La Llengua Valenciana, hui. Estudi sintetic. A.C.V. Serie Filologica, num. 3. Valencia, 1988. - “Valencià i català comparats”. A.C.V. Serie Filologica, num. 4. Valencia, 1989. - Morfologia historica de la Llengua Valenciana. R.A.C.V. Serie Filologica, num. 7. Valencia, 1991. - Lexicologia valenciana. (Factors de caracterisacio). R.A.C.V. Serie Filologica, num. 14. Valencia, 1994. - “La llengua valenciana entre els sigles XVI i XVII (un capitul de l’historia de la llengua valenciana)”. Revista de Filologia Valenciana, num. 1. Valencia, 1994. - “Les preposicions “per” i “per a”, en la llengua valenciana” Revista de Filologia Valenciana, num. 2. Valencia, 1995. - “Algunes particularitats de la sintaxis valenciana” Revista de Filologia Valenciana, num. 3. Valencia, 1996. - “Fonetica verbal del valencià”. Revista de Filologia Valenciana, num. 4. Valencia, 1997. GUINOT RODRÍGUEZ, E. Cartes de repoblament medievals valencianes. Valencia, 1991. GUAL CAMARENA, M. Las Cartas Pueblas del Reino de Valencia. Contribución al estudio de la repoblación valenciana. Premio Menéndez Pelayo, 1984 del C.S.I.C. Edicio preparada per Desamparados Pérez Pérez, Valencia, 1989. Arreplega un compendi de “Cartas-Pueblas” otorgades a localitats del Regne de Valencia des del segle XIII fins al XVIII. HERMAN, Josef, Latín vulgar. Barcelona, 1997. HUDSON, R. A. Sociolingüística. Barcelona, 1981. HUICI MIRANDA, A. Historia musulmana de Valencia y su región. 3 volumens. Valencia, 1970. - Colección Diplomática de Jaime I el Conquistador. Vol. III. Valencia, 1923. JAKOBSON, E. Essais de Linguistique General. París, 1962. JESPERSEN, O. Humanidad, Nación, Individuo. Buenos Aires. LACREU, J. Manual d’ ús de l’estàndard oral. Valencia. Universitat de Valencia, 1992.

254

LANUZA ORTUÑO, CH. Valencià ¿Llengua o dialecte?. Una aproximacio des de la sociollingüistica. Valencia, 1983. Segona edicio. Valencia, 1994. - “La normativisacio valenciana: Historia i perspectives” en Raons d’identitat. Historia i Llengua. Valencia, 1985. - “Situacio diglossica del valencià front a les llengües veïnes”. L’idioma valencià en el sigle XXI. Cresol lliterari, num. 5. Comunicacions de les IX Jornades dels Escritors. Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana. Valencia, 2001. LAPIEDRA CIVERA, R. “Present i avenir del català al país valencià. Conferencia del ex rector de la Universitat de Valencia, pronunciada el 4 de març de 1988, dins del cicle de conferencies “La Universitat present i futur”. Publicacions Universitat de Barcelona. LÓPEZ DEL CASTILLO, Ll. Llengua standard i nivells de llenguatge. Barcelona, 1976. LÓPEZ I VERDEJO, J. S. Nacionalisme llingüistic. Valencia, 1983. - “Introduccio a la lexicologia valenciana”. RACV. Serie Filologica, num. 13. Valencia, 1994. - Les Normes de l’Academia o Normes Ortografiques d’El Puig. R.A.C.V. Serie Filologica, num. 19. Valencia, 1998. - Estandart Oral Valencià. RACV. Bolleti, num. I de la Seccio de Llengua i Lliteratura. Valencia, 2001. - La filosofia llingüistica de Carles Salvador, Lluïs Revert i Josep Giner. Discurs llegit el dia 25 d’abril de 2001, en la seua recepcio com a Academic de Numero en la RACV. Valencia, 2001. LÓPEZ, A. et alii. Lingüística general y aplicada. Universitat de Valencia. Valencia, 1990. LYONS, Jhon, Introducción a la lingüística teórica. Barcelona, 1971. MALMBERG, B. Introducción a la lingüística. Madrid, 1982. MARÍ MAYANS, I. Plurilingüisme Europeu i la Llengua Catalana. Col.lecció Biblioteca Lingüística catalana. Universitat de València, 1996. - “Algunes distincions objectives essencials per a l’aplicació igualitària dels drets lingüístics”, dins Drets lingüístics i drets culturals a les regions d’Europa”. Barcelona, 1995. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. MARÍAS, J. El uso lingüístico. Edit. Columba, 1966. MARINER BIGORRA, S. “La distinción lengua/dialecto en sociolingüística”. Revista Valenciana de Cultura, Tots. II epoca, num. 4. Valencia, 1981 MARTÍ I CASTELL. J. Gramàtica Històrica. Problemes i Mètodes. Valencia, 1990. MARTINET, A. Elementos de lingüística general y lingüística sincrónica. Madrid, 1970. MATEU I LLOPIS, F. “La repoblación musulmana del Reino de Valencia en el siglo XIII y las monedas de tipo almohade”. B.S.C.C., 28. 1952. MAUNIN, Georges, Historia de la Lingüística. Desde los orígenes al siglo XX. Madrid, 1968. MEIER, H. Ensayos de Filología Románica. Lisboa, 1948. MENÉNDEZ PIDAL, R. Los orígenes del español. Madrid, 1969. - Manual de Gramática Histórica Española. Reedicio, Madrid, 1977. MOLL, F. de B. Gramàtica Catalana. Tom I. Madrid, 1962.

255

MORENO FERNÁNDEZ, F. Principios de sociolingüística y sociología del lenguaje. Barcelona, 1997. MONTANER, E. Aproximació a l’Europa de les llengües. Barcelona, 1987. MOURELLE DE LEMA, M. El valenciano, lengua autóctona. Bogotá, 1982. - “El romance en el Reino de Valencia”. ACV. Serie Filologica, num. 2. Valencia, 1987. -“Proceso evolutivo de la Lengua Valenciana”. A.CV. Serie Filologica, num. 2. Valencia, 1987. - “La lengua valenciana: Perspectiva histórica”. Anales de la RACV, num. 68. Valencia, 1991. - La identidad etnolingüística de Valencia. Desde la Antigüedad hasta el siglo XIV. Madrid, 1996. NINYOLES, R. L. Idioma y conflicto. Barcelona, 1971. - Idioma i poder social. Madrid, 1972. - Estructura social y política lingüística. Valencia, 1975. - Conflicte linguístic valencià. Valencia, 1978. NORMES D’ORTOGRAFIA VALENCIANA. Bases. Ajuntament de Valencia, 1933. PENYARROJA TORREJÓN, L. “Orige i formacio de la Llengua Valenciana. Del substrat iberic a la Reconquista”. A.CV. Serie Filologica, num. 1. Gandía, 1986. - “Mossarabisme i substrat. Critica retrospectiva”. A.CV. Serie Filologica, num. 2. Valencia, 1987. - “El mossarap de Valencia i la romanitat de l’Espanya islamica: Estat de l’investigacio”. En torno al 750 Aniversario. I. Valencia, 1989. - El mozárabe de Valencia. Madrid, 1990. - Les harges: mon i enigma. Discurs d’ingres com a Academic de Numero en la RACV. Valencia, 1992. - Cristianos bajo el Islam. Madrid, 1993. - Cristians valencians baix l’Islam: De l’any 1000 a la conquista. Valencia, 1995. - “L’idioma valencià davant el tercer mileni: la llengua es la clau”. L’idioma valencià en el sigle XXI. Cresol lliterari, num. 5. Comunicacions de les IX Jornades dels Escritors. Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana. Valencia, 2001. PÉREZ MORAGÓN, Les normes de Castelló. Valencia, 1982. PÉREZ-PRENDES, J. M. “Consideraciones sobre las Cartas-Pueblas y repoblación en el Reino de Valencia (s. XIII)”. Serie Histórica. A.CV, num. 1. Gandía, 1986. PERROT, Jean, La lingüística. Barcelona, 1970. RAMOS PÉREZ, V. Pancatalanismo entre valencianos. Valencia, 1978. REGLÁ, J. Introducció a la Història de la Corona d´Aragó. Barcelona, 1969. - Aproximació a la Història del País Valencià. Valencia, 1973. - RIBELLES COMÍN, J. Bibliografía de la lengua valenciana. Cinc volums, editats en dades diferents. Madrid, I, 1920; II, 1929; III, 1943; IV, 1978, i V, 1984. Existix una reedicio facsimil recent del primer volum, feta per la Diputacio de Valencia en prolec de R. Benito vidal. Valencia, 2001. REVEST CORZO, Ll. La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu. Castello, 1930. RIBERA TARRAGÓ, J. Huellas, que aparecen en los primitivos historiadores musulmanes de la Península, de una poesía épica romanceada que debió florecer en Andalucía en los siglos IX y X. Madrid, 1915. Discurs d’ ingres en la R.A.H. - De historia Arábigo-Valenciana. Centre de Cultura Valenciana. Valencia, 1925. - Disertaciones y Opúsculos. Madrid, 1928.

256

ROCA PONS, J. El lenguaje. Barcelona, 1975. RODRÍGUEZ ADRADOS, F. Lingüística estructural, II. Madrid, 1969. ROHLFS, G. Lengua y Cultura. (Crítica del idealismo). Anotaciones de M. Alvar. Madrid, 1956. ROMAINE, S. El lenguaje en la sociedad, 1996. RUBIO GARCÍA, L. Reflexiones sobre la lengua catalana. Departament de Filologia Romanica. Universitat de Murcia, 1977. SANCHIS GUARNER, M. La Introducción a la Historia lingüística de Valencia. Valencia, 1950. -“Factores históricos de los dialectos catalanes”. Estudios dedicados a Menéndez Pidal, VI. Madrid, 1956. - “El mozárabe peninsular”. ELH. Madrid, 1960. - Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista. Valencia, 1961. - Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII. Valencia, 1963. - La llengua dels valencians. Valencia, 1967. - Aproximació a la història de la llengua catalana. Navarra, 1980. SANCHO GEA, J. B. Llengua valenciana. Situacio politica actual. analisis sintetic de la llei de creacio de la academia valenciana de la llengua -AVLL -. Apunts de futur. Valencia, 2.000. SARAGOSSÀ, A. Criteris de la normativa. L’ortografia contemporània. Uns quants problemes actuals. Valencia. 1997. - Passat, present i futur de les Normes Ortogràfiques de Castelló (1932). Valencia, 1998. - El Valencià del futur: una contribució ideológica. Benicarló, 2000. SIGUAN, Miquel, L’Europa de les llengües. Barcelona, 1999. SIMÓ SANTONJA, V.L. ¿Valenciano o catalán? Valencia, 1975. SIMONET, F. J. Glosario de Voces Ibéricas y Latinas usadas entre los mozárabes, precedido de un estudio sobre el Dialecto Hispano-Mozárabe. Madrid, 1888. SOLÀ, J. Lingüística i normativa. Barcelona, 1990. TORRES BALBÁS, L. “La población musulmana de Valencia en 1238”, en Al-Andalus, XVI. Madrid, 1951. -Obra dispersa. Al-Andalus. Crónica de la España Musulmana, 4 . Madrid, 1981. TÜER, Jhon Patrick. Historia del mundo moderno. Tom X, 1830-1870. Reedicio, Barcelona 1976. UBIETO ARTETA, A. Creación del Reino de Valencia. Anales de la Universidad de Valencia. Valencia, 1974. - “Número de pobladores musulmanes en la ciudad de Valencia en 1238”.Orígenes del Reino de Valencia. Tom II. Zaragossa, 1979. UNIVERSITAT DE VALENCIA, Informe sobre la llengua del País Valencià. Valencia, 1978. - Sobre la llengua dels valencians. Informe i documents. Valencia, 1998. VALLVERDÚ, F. Sociología y Lengua en la Literatura Catalana. Madrid, 1971. -Aproximació critica a la sociolingüística catalana. Barcelona, 1980. - El fet lingüistic com a fet social. Barcelona, 1982. - Velles i noves qüestions sociolingüístiques. Barcelona, 1998.

257

WARTBURG, W. Von, Problemas y Métodos de la Lingüística. Traducción de D. Alonso y E. Lorenzo. Madrid, 1951. VÉRONNE, Chantal de la, “Recherches sur la chiffre de la population musulmane en Valence en 1238 d’après le Repartiment”, en “Bulletin Hispanique”, LI. Burdeos, 1949. VICIANA, Marti de, Alabanzas de las lenguas. Valencia, 1574, reedicio de 1877. VILA MORENO, A. La lengua valenciana en la administración parroquial. (Siglos XVII a XIX). Valencia, 1983. - El valencià: llengua menyspreada. Estudi Filologic. R.A.C.V. Serie Filologica, num. 12. Valencia, 1993. - Les Normes del 32. Aportacio Documental. Valencia, 1997. - L’unitat de la llengua. Falsetat i mit. RACV. Fuera de serie, num. 33. Valencia, 1998. WULFF, E. Lenguaje y lenguas. Barcelona, 1981. AA.VV. Diccionari Valencià-Castella i Castella-Valencià. RACV. Valencia, 1992. AA.VV. El valencià, una llengua del segle XXI. Valencia, 1999. AA.VV. L’idioma valencià en el sigle XXI. Cresol lliterari, num. 5. Comunicacions de les IX Jornades dels Escritors. Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana. Valencia, 2001.

258

Diaris d’Informacio - Diario de Valencia. - El Mundo. - El País. - Las Provincias. - Levante-El Mercantil Valenciano.

Revistes - Cresol lliterari. - L’Avenç. - Lo Rat Penat. - Lletraferit. - Murta. - Renou. - Revista de Filologia Valenciana. - Revista de la Real Academia de Cultura Valenciana. - Taula de Lletres Valencianes. - Tots.

259

FIN

Valencia, giner 2002

260

Este llibre va ser elaborat durant l’any 2001

i s’acabà de redactar el 10 de giner de 2002, sent escrit segons les conegudes Normes Ortografiques d’El Puig o de la RACV

261

Estudi guardonat en el Premi “Jaume Roig” convocat per la RACV l’any 2002

Editat en la ciutat de Valencia

el 23 de maig de 2003

262

ESTE ANEX XIII LO HE SUPRIMIT DEL LLIBRE

Anex XIII

MANIFEST DE L’EDITORIAL “L’ORONELLA”

L’editorial L’Oronella, una de les mes actives qualificativa i quantitativament en l’edicio de llibres en llengua valenciana vol manifestar publicament:

1. El recolzament incondicional al manifest de la nova Junta de Govern de la

RACV. 2. El desig i l’esperança de que la nova Junta de Govern de la RACV siga

capaç de fer de l’institucio un ent social, cultural i llingüistic de referencia per a tots els valencians.

3. La confirmacio de la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV com a

unica entitat capacitada i reconeguda per a la normativisacio de la Llengua Valenciana.

4. Ferma i innegociable adhesio a les Normes d’El Puig (RACV). 5. El no reconeiximent i la desobediencia civil a l’AVL. 6. La predisposicio a treballar, en mes trellat i esforç, si cap, per la

normativisacio de l’idioma valencià (Normes d’El Puig) i per la seua normativisacio i expansio social.

7. La denuncia i condena dels incidents ocorreguts dies arrere.* *Comunicat que fon publicat en la Revista Lletraferit, nº 45-46, pagina 24, i en Magazine

ECO Dosier, “Último asalto por la Lengua”, Any 2, nº 18, juliol de 2001, p. 31.

Valencia, 5 de juliol 2001

263

PER AL LLIBRE

EL VALENCIÀ, EL DICTAMEN DE LA LLENGUA I L’AVLL

José Vicente Gómez Bayarri es Academic de numero de la RACV. Doctor en Historia. Catedratic en l’Institut de Bachillerat “Lluïs Vives” de Valencia. Professor en l’Universitat Senior de la Politecnica de Valencia, en Valencian International University (VIU) i Director de l’Escola Superior d’Estudis Valencians de la Real Academia de Cultura Valenciana. Es autor d’obres com: La transición del Mundo Musulmán al Cristiano en el Reino de Valencia. Aspectos socioculturales y sociolingüísticos. Valencia, 1991.¿Evolución o rupturismo en la Valencia medieval? Valencia, 1993. La lengua valenciana hasta Jaime I. Valencia, 1998. Reyes Forales Medievales del Reino de Valencia. Valencia, 2000. Carlos Ros i Hebrera. Vida y obra de un ferviente apologista de la lengua valenciana. Valencia, 2001. Les quatre grans croniques migevals del Casal de la Corona d’Arago i la tradicio cronistica: Marti de Viciana. Valencia, 2002. La Valencia Medieval. Valencia, 2003. Así mateix ha publicat articuls de caracter cientific sobre toponimia valenciana, la figura i obra de Lluïs Vives, sobre Ausias March, etc. Colabora, a sovint, en prensa i revistes de Valencia en articuls que tracten, esencialment, sobre qüestions culturals valencians d’actualitat, havent publicat mes de 450. Ha segut guardonat en diversos premis lliteraris i d’investigacio Entre ells, els premis de investigacio dels Excm. Ajuntament de Valencia dels anys 1989 i 2013 convocats per Lo Rat Penat i el “Jaume Roig” de 2002, convocat per la RACV i que correspon al present treball.

264

Les reflexions sociollingüistiques expostes en la present obra ens du a formular-nos el següent interrogant: ¿es, o pot considerar-se, el valencià una llengua?

Per a resoldre esta debatuda qüestio hauriem de recordar que la comunitat cientifica admet, per principi, que “la llengua funciona per i per als parlants i no per i per als llingüistes”, i que “la dimensio futura d’una llengua depen de lo que es i ha segut en el passat”. El poble es el verdader artifex de la llengua que parla, ell es qui la fa, modifica i posa nom i, en el nostre cas, li ha dit, consuetudinariament, llengua valenciana.

Analisant certs aspectes sociollingüistics, l’orige i evolucio del valencià, la

consciencia idiomatica valenciana en l’epoca migeval, les tendencies de l’idioma valencià, el seu passat, present i futur, i el marc juridic del domini llingüistic valencià podem afirmar que “el poble valencià te dret a l’us de la seua llengua” i per tant “necessita que l’us d’eixe dret li siga garantisat en totes les manifestacions de la vida”.

265