EL TERCER MON ENTRE LA DESCOLONITZACIO I EL SUBDESENVOLUPAMENT

Concepte i característiques de la descolonització

A. És el procés històric mitjançant el qual les colònies d'Àsia i d'Àfrica, dependents d'Europa, aconsegueixen la independència política després de la Segona Guerra Mundial.B. Així doncs es la lluita dels pobles contra el predomini dels països europeus, que perden així els seus imperis colonials, amb totes les conseqüències d'aquest decisiu canvi.C. Característiques:

1.La descolonització s'ha produït mitjançant un llarg procés2.S'han donat tot tipus d'enfrontament entre les colònies i les metròpolis donant lloc

a diverses vies d'accés a la descolonització, depenent de varis factors:a. diferent política colonial duta a terme pels països colonitzadorsb. el tipus de règim concedit a cada possessió.El tipus de règim colonial

aplicat a les zones sotmeses feia variar notablement la situació administrativa i les possibilitats autonòmiques

- la política anglesa es caracteritza per obrir possibilitats a l'autogovern en major o menor termini.

- França, en canvi, mantingué una política centralitzadora que pretenia l'assimilació, actuació que conduí a nombroses guerres colonials.

- Holanda mantingué una via intermitja- per a Espanya i Portugal no existien possessions colonials, sinó

més bé províncies.- el Congo fou mantés sota un domini directe.

c. les actituds dels moviments nacionalistesd. la major o menor presència de la minoria blanca

3.Vies d'accés:a. guerres sangonoses i perllongades com fou el cas d'Algèria i Indoxinab. descolonització política o pactada com fou el cas del subcontinent indic. ambdues coses a la vegada com fou el cas d'Indonèsia o el Congo Belga.

4. Respecte a açò, el professor M. Madrilejos apunta alguns aspectes que s’han de tenir en compte i que ajuden a definir aquest fenomen tant complex:

a. la descolonització pacífica implicà l'aliança o l'enteniment del poder colonial amb la burgesia autòctona o amb els caps tradicionals i inclús amb un líder carismàtic i els seus col·laboradors del partit únic.

(1)amb la independència, les potències colonials, intentaren limitar els perjudicis i perllongar la seva dominació de formes molt diferents

(2)fou el cas dels països de l'Àfrica negra.b. el poder colonial provocà divergències entre les forces polítiques o

religioses de la colonial,(1) amb la finalitat d'imposar millor les seues condicions o

assegurar-se una presència en la zona.(2)fou el cas de la Índia on s'estimulà per part de G.B. el fanatisme

religiós per debilitar al partit del Congrés.

c. quan la independència fou reclamada per un moviment popular, que amenaçava amb fer canviar al país de "camp" ideològic, la guerrilla o la guerra oberta foren freqüents.

(1)fou el cas d'Indoxina, Malàisia o Algèria.d. en alguns països dividits o en guerra civil, les potències europees

s'aliaren amb els nacionalistes conservadors i no dubtaren en recolzar als règims dictatorials.

(1)fou el cas de Filipines, Vietnam del Sud, Corea del Sud o Taiwan (Formosa).

5.S'ha de distingir entre les colònies que obtenen la total independència i les que continuen en una situació de dependència econòmica. Així s'ha de distingir entre:

a. independència: pot ser sols de caràcter formal i externa mantenint-se antigues estructures sòcio-econòmiques colonials donant lloc al neocolonialisme.

b. descolonització: per a que siga autèntica s'ha de produir la independència política i l'econòmica, social i cultural.

6.Alguns autors com Ph. Lucas han parlat de la "sociologia de la descolonització" afirmant que el nivell de dependència abastat depén de la dinàmica de les classes socials del país, de les lluites revolucionaries i del grup que al final resulta triomfador, distingint-se els següents grups en acció:

a. les classes tradicionals i conservadores(1)oligarquies dominants

b. les noves classes liberals sorgides al voltant de la descolonització:(1)burgesia compradora(2)burgesia nacional(3)burgesia crítica

c. els grups populars potencialment revolucionaris i socialistes(1)obrers i camperols

7.Altres autors com H. Isnard han parlat del tema de l'herència colonial, doncs colonialisme i descolonització tenen una relació dialèctica, i així s'ha de fer referència en cada cas a una sèrie de punts:

a. aspectes geogràfics-administratius, com ara les fronteresb. aspectes demogràfics, com els moviments de poblacióc. aspectes econòmics-socials, com la infrastructura creada pels europeusd. aspectes polítics, com els sistemes institucionals i organitzacions

governativese. aspectes culturals, com l'educació i els idiomes

Fases del procés descolonitzador

A. Antecedents: la independència de les colònies anglosaxones i hispano-luses i la concessió de les autonomies als territoris i dominis britànics per part d'Anglaterra a finals del S XIX i principis del XX donant lloc a la Comunitat Britànica.

B. El període d'entreguerres, entre 1919 i 1945. En aquest període s'inicien ja plenament en les colònies afro-asiàtiques els moviments en favor de la independència i en els que influeix un conjunt d'elements nous. Es la fase de preparació de la totalitat del procés i es produeixen ja les primeres independències i revolucions en el món islàmic entre el països àrabs i els musulmans no àrabs.

C. Entre 1945 i 1955 s'estenen els moviments nacionalistes per Àsia, i es produeixen les revolucions i les independències dels països d'Àsia oriental i meridional

D. Entre 1955 i 1980, i mitjançant varis moments que tenen com antecedent la revolució egípcia de 1952, s'estenen els moviments nacionals i d'alliberament africans i es produeixen les independències dels països africans.

Factors de la descolonització

A. Factors interns1 .El creixement demogràfic

a. augment de població i sobretot de la població urbana donada la forta corrent migratòria

b. aquest augment de població urbana i les quotes altes de misèria que incloïa serví d'aglutinant i d'apropament als problemes i a la difusió d'ideologies i d'actituds hostils a la presència colonial.

2 . Les transformacions econòmiques i socials a. la implantació d'economies especulatives i de nous sistemes

d'intercanvi dugué com a conseqüència la destrucció dels anteriors sistemes de subsistència, situant a gran part del món en el sistema dels "intercanvis desiguals".

b. tot açò produí un descens del nivell de vida de la massa camperola que convivia amb una minoria de propietaris

c. en la ciutat també convivia una vertadera burgesia industrial junt a un proletariat cada vegada major.

d. l'agricultura especulativa va fer a estes economies molt dependents de les metròpolis i molt sensibles a les crisis.

e. la industrialització, per la seva part, a més d'estar en mans de les potències occidentals era una industrialització basada en les indústries lleugeres (no en les bàsiques) amb el que la dependència respecte a les metròpolis era molt forta; i a més era una industrialització basada en la mà d'obra barata inclús utilitzant enganyifes.

(1)front a eixa situació el proletariat utilitzant sovint la sindicació (molt important en els moviment d'alliberament nacional, sobretot a Àfrica) començà a actuar.

3 . Els canvis culturals i ideològics a. una part de la població, front al xoc cultural amb la cultura

occidental, optà per refugiar-se en el seus mites i crear-ne de nous, cosa que suposava una mena d'oposició.

b. altra part de la població, educada en occident, utilitzà els seus coneixements per atacar al colonialisme.

4. L'afirmació anti-occidental: asiatisme, panislamisme i africanisme a. davant la pèrdua de seguretat, tant individual com col·lectiva,

apareixen els intents d'autoafirmació nacional que donen origen als moviments de solidaritat com l'asiatisme, el panislamisme i l'africanisme.

5 . Els moviments nacionalistes i els seus líders a. la colonització portava en ella mateixa el fruit de la seva

destrucció, en la mesura que l'acció civilitzadora o culturitzadora crearia ciutadans conscients dels seus drets que demanen emancipar-se de l'autoritat de la metròpoli.

b. podem distingir diferents fases:(1)aparició d'una intel·lectualitat(2)despertar de la consciència nacional

(3)aparició d'un moviment de treballadors(4)desenvolupament d'un moviment d'alliberament nacional

c. les reaccions contra la dependència colonial poden ser les següents:

(1)acceptació activa o col·laboracionisme(2)acceptació passiva(3)oposició passiva(4)oposició activa

d.de totes formes havien d'aparèixer els líders que aportaren programes polítics i autoritat moral

(1)Sun Yat-Sen, Ho-Chi-Min, Ghandi, Nerhu, Sukarno, Nasser. L. Senghor, etc.

B. Factors externs1.Crítica anticolonial

a. l'oposició al règim colonial fou una realitat quasi des dels mateixos començaments de la colonització europea

b. Hi hagueren des de idees mes o menys morals fins a idees economicistes que negaven la rentabilitat de l'imperialisme per la pèrdua d'homes i de diners que suposava.

c. També el socialisme atacà l'arrel negant el dret d'uns pobles a imposar-se sobre d'altres.

2.L'actitut dels intel·lectuals i dels cercles religiososa. Sovint, els principis ideològics que difonien es contradeien amb

les accions que protagonitzaven els països que posseïen les creences que divulgaven. b. Moltes vegades, no obstant, la possible extensió del comunisme,

els mantingué en silenci, com fou el cas d'Indoxina o l'església reformada holandesa que seguí justificant l'apartheid.

c. També, en el període d'entreguerres, el recolzament d'intel·lectuals i polítics i després l'acció d'alguns presidents com Wilson o Roosvelt que es convertiren en defensors de la causa de la llibertat i l'emancipació dels pobles.

3.La condemna del socialismea. els principis marxistes demostraven clarament com l'imperialisme

contribuïa a estendre i reforçar el sistema capitalistab. alguns teòrics pensaven per eixe motiu que l'imperialisme hauria

de crear les condicions necessàries per a la posterior transformació socialista.c. amb la publicació per Lenin del seu llibre: "L'imperialisme,

darrera fase del capitalisme", condemnant la institució colònia, les coses es decanten cap a la primera postura.

4.La favorable situació internacional al llarg del S XXa. Les conseqüències de les dos guerres mundials en les colònies

(1)es va desfer la idea d'una Europa civilitzada, pròspera i de llibertat

(2)s'exigiren especials contribucions a les colònies, incrementant així la seva potencialitat econòmica.

(a)a canvi, les potencies europees, hagueren de fer promeses i concessions més o menys autonomistes.

(3)el contacte entre soldats europeus i colonials va fer que els primers se’n adonaren més be de les diferències que els separaven i dels mètodes de pressió i ideologies que s'utilitzaven a Europa.

b. El progressiu debilitament d'Europa i la Guerra Freda(1)Després de la Primera Guerra Europa va perdre la

primacia política mundial.(2)S'ha de tindre en compte l'anticolonialisme dels USA i

l'URSS, almenys sobre el paper.(3)la Guerra Freda i la intromissió de les dues

superpotències en els assumptes interns de diferents països, duent sovint la guerra a ells, feu despertar la necessitat d'independència.

(a)un cas clar fou el de Corea, quan les Nacions Unides intervingueren a favor de Corea del Sud, el que feu que aquesta organització fora vista com una "Santa Aliança" occidental que actuava a les ordres dels USA, fent que cada vegada els països confien més en ells mateixos per solucionar els seus problemes.

5.El recolzament dels organismes internacionals. La SN i l'ONUa. Importància dels catorze punt de Wilson i en concret del 5é, que

fou interpretat pels països colonitzats com un símptoma de recolzament a la seva causa.(els fets demostrarien que la realitat no era així, com es feu palés en la signatura dels acords de pau)

b. La Societat de Nacions(1)no tingué molta importància(2)creà els "manaments", territoris que passaren a ser

controlats, en nom de la SN, per països amb experiència colonial, sobretot França i G. Bretanya.

(3)així es creà una segona colonització.c. l'ONU

(1)Des d'un principi es contemplava l'aparició d'un règim de tutela colonial: l'administració fiduciària, que perfecciona els "manaments"

(a) l'objectiu de tots els territoris es el "desenvolupament progressiu cap al governs propi o la independència"

(b)les potències haurien de fer el possible per "preparar a les nacions" donant informació periòdica a l'ONU dels avanços en aquesta matèria.

(2)A més, aquesta organització, va fent-se progressivament, portaveu de la causa descolonitzadora.

6.La solidaritat i l'estímul dels nous països independentsa. l'ONU mateixa, anà canviant les seues postures, notant-se

l'entrada de noves nacions.b. però el moviment de solidaritat es manifestà més clarament en la

Conferència Afro-Asiàtica de Bandung, basada en aquestos cinc principis(1)respecte mutu de la sobirania nacional i la integritat

territorial(2)no agressió(3)no ingerència en els assumptes interns(4)igualtat i avantatges recíprocs(5)coexistència pacífica

Exemples de descolonització.

1. La descolonització d’Àsia meridional i oriental.a) La rebel·lió d’Àsia fou un llarg procés iniciat a finals del segle XIX, però no serà,

tanmateix, fins després de la Segona Guerra Mundial quan aconsegueixca escapar del control d’Europa i els EEUU.

b) L’estudi de la descolonització a Àsia ha de plantejar-se, segons J Chesneaux, en base a tres aspectes:

1) L’acció dels partits i grups nacionalistes, generalment conservadors amb dues tèndències: una d’organització secreta i altra que es constitueix en un “comitè de notables”

2) El moviment nacional entés com “el conjunt de les manifestacions polítiques socials i culturals que expressen les aspiracions d’un poble en el seu alliberament i en la seua promoció”

3) Partit polítics revolucionarisc) A Àsia la relació entre el moviment nacional i la revolució social es donà amb

molta freqüència.d) Al segle XX hi hagueren dos fets que exerciren una forta influència en el despertar

de la consciència asiàtica: la victòria japonesa sobre Rússia el 1905 i la revolució xinesa.

1) el Japó reemplaça a Rússia i als països occidentals en al tasca imperialista sobre Àsia.

2) Però per a molts habitants del continent representava un paper diferent perquè es tractava d’un país que havia desafiat la raça blanca, derrotant-la.

3) La revolució xinesa suposà també un fort estímul per a la insurrecció.

e) El subcontinent indi.

Abans de la primera Guerra Mundial1) En 1885 es crea el Partit del Congrés o Partit del Congrés nacional

per un comité de personalitats pertanyents a l’alta burgesia industrials, propietaris territorials i intel·lectuals amb situació benestant.

2) Influïren molt les idees de Mazzini. (És cert que, tot i que la Índia no tenia la majoria d’element que conformen un nació, si que s’havien conformat uns costums i uns modes de vida semblants)

3) Els membres d’aquest partit sol·licitaven ser inclosos en els consells legislatius i llocs de responsabilitat i comptaren amb el vist-i-plau de l’administració anglesa que així mostrava al seua “bona voluntat” i podia exercir un cert control. El partit anà creixent a poc a poc.

4) La partició en 1905 de la província de Bengala (reunificació en 1911) suposà la creació d’una Bengala oriental amb majoria musulmana. El fet va provocar grans protestes i la divisió del Partit del Congrés en moderats i radicals.

5) Al mateix temps la política britànica havia pretés disminuir la força del partit, de majoria hindú, afavorint altres comunitats com la musulmana.

6) En 1906 es crea la Lliga Musulmana. (la minoria musulmana, un 24% de la població era més pobra i inculta que la hindú i tenia por d’una certa intolerància religiosa).

7) Davant la creixent agitació nacionalista el govern britànic emprà la repressió i també el reformisme.

Durant la primera G.M.

8) creix el moviment nacionalista i les dificultats econòmiques. Ara es produeix la reunificació dels moderats i els radicals del Partit del Congrés.

9) En 1916 el P. Del Congrés i la Lliga arriben al pacte de Lucknow: acceptaven les bases d’un govern representatiu però elegint cada comunitat els seus propis representants. Altre objectiu era arribar a l’estatut d’autonomia.

10) Per a fer front es va publicar l’informe Montagu-Chelmsford on s’introduïa el principi de “diarquia”: a les províncies el poder es repartiria, reservant-se el govern britànic els assumptes financers, justícia i policia i els consells legislatius l’educació, sanitat, agricultura, etc.

11) Durant la primera G.M. comença la tasca de Mohandas Gandhi. Era fill d’una rica família i havia estudiat dret en Gran Bretanya. Es convertí en l’apòstol de la no violència activa, emprant la vaga de fam, el boicot econòmic a Anglaterra (comprar productes hindús), o la desobediència civil. Segons Pouchepadass aquest sempre va orientar el seu pensament i la seua acció no cap a una finalitat política sinó moral. Acabaren anomenant-lo Mahatma (nom donat per R. Tagore i que significa l’ànima gran vestida amb els parracs dels captaires o sant ?) i bapu (pare de la nació). Després es mostraria més radical: negativa a pagar impostos, deserció de l’exèrcit i de la policia, no participació en tribunals. El seu antiintel·lectualisme i el seu ideal arcaitzant de vida no eren compartits per altres dirigents. Crouzet manté que Gandhi mantenia una personalitat contradictòria i que el seu pretigi moral emmascarà aspectes retrògrads com ara la seua predicació a favor del retorn a la terra i l’antiga civilització hindú filant amb torn i teixint a mà. O per exemple el seu desdeny pels problemes econòmics o l’hostilitat als sindicats.

Des del final de la primera Guerra Mundial fins a 1945.

12) va créixer l’activitat sindical i política plantejant-se tant el Partit del Congrés com la Lliga, la independència, També anava augmentant l’hostilitat entre els dos

13) En 1934 entra la influència socialista en el Congrés en formar-se el partit Socialista del Congrés, promogut per J. Nehru

14) Després de moltes conversacions Gran Bretanya va atorgar a l’Índia, el 1935 un nou estatut: British India Act que preparava el camí cap un sistema federal. Les eleccions de 1937 donaren la majoria al Congrés el qual no va comptar per a fer ministeris amb la Lliga. Aquesta demanarà oficialment la constitució d’un estat independents pels musulmans: el Pakistan.

La segona guerra mundial

.

15) accelerà el procés d’independència. Els indis tot i que al principi no volien participar, en vore’s obligats demanaren a canvi la

independència, cosa que no es va acceptar iniciant-se un procés de desobediència civil. Quan els japonesos s’acostaven a l’Índia se’ls va prometre l’estatus de domini però els nacionalistes ja només volien la independència. Va continuar la desobediència i el Partit del Congrés va ser declarat il·legal i hi hagué una forta repressió però aquest continua augmentant

16) La preparació de la independència es produí en acabar la guerra. el primer ministre Attlee (laborista) anuncià com a data última el 20 de setembre de 1947, i el1948 va nomenar Lord Mountbatten virrei encarregat del procés.

17) Les negociacions entre Mountbatten, Gandhi, Nehru i Jinnah es desenvoluparen en un clima de greu violència entre hindús i musulmans. Els representants del Congrés defengueren fins el final la unitat de l’Índia però es va optar per la partició Amb un Pakistan occidental i altre oriental o Bengala)

18) El 15 d’agost de 1947 es va declarar la independència i J. Nehru president del govern indi i Ali Jinnah president del Pakistan.

19) Els resultats de la partició foren inicialment desastrosos. Les regions frontereres com el Punjab foren repartides la qual cosa va donar lloc a nombroses massacres (entre 500.000 i 1.000.000 de morts) i a èxodes massius de població ( 12.000.000 de desplaçats). Els 362 territoris principescs s’incorporaren de forma pacífica als dos nous estats. Només tres: Hidebarad, Jinagadh (governades per musulmans però amb majoria hindú) i Caixmir (molta diversitat) plantejaren una resistència. Els dos primeres quedaren integrats després d’una intervenció armada en la Unió Índia. Caixmir, la penetració militar pakistaní va fer que els marajà sol·licitara l’ajut de l’Índia. Açò va provocar un enfrontament que encara està latent.

20) Entre 1971-1972 una guerra d’independència en la regió de Bengala per a obtenir l’autonomia respecte Pakistan, amb el recolzament indi, va donar lloc a Bangladesh.

f) El cas de Palestina.

1) Després de la Primera Guerra Mundial desapareix l’Imperi otomà, la qual cosa altera la fisonomia del Pròxim Orient i l’Orient Mitjà.

2) Posteriorment, a la zona hi trobem a. estats independents com ara Turquia, l’Iran o l’Irak; b. altres, com Egipte, independents però sota la tutela de Gran

Bretanya.c. finalment, una gran part del món àrab estava sotmesa al regim

de protectorats internacionals:i. de França: Síria o el Líban

ii. de la Gran Bretanya: Palestina3) El descobriment i l’explotació de rics jaciments de petroli va convertir

la zona en una regió amb un alt valor estratègic.4) La multiplicitat de conflictes polítics i d’interessos econòmics en joc

van convertir la regió del Pròxim Orient en un veritable polvorí que encara continua avui en dia.

5) L’Estat d’Israel i la Primera Guerra

a. 1917: Declaració Balfour, signada per ministre britànic d’Afers Exteriors, que suposa un suport a la reclamació del sionisme de constituir un Estat jueu a Palestina. (fig 10.1)

i. Va donar lloc a una immigració massiva de jueues cap a la zona –molt sovint clandestina-, la qual es trobava sota comandament britànic .

b. Quan acaba la Segona Guerra Mundial, en el context de l’holocaust, el jueus europeus plantegen reagrupar-se i el seu dret a desplaçar-se a Palestina, on ja vivien uns 600.000 jueus enfront de 1.200.000 àrabs.

c. A partir de 1945, la Haganà, (en hebreu, «la defensa», ההגנה), organització paramilitar jueva, va declarar la insurrecció contra les forces britàniques i va iniciar una campanya d’atemptats (com el del hotel Rei David a Jerusalem que va causar 91 morts) per fer fora els britànics i pressionar a favor de la creació d’un Estat jueu.

d. El 1947 , una resolució de l’ONU va proposar la partició de Palestina en dos estats, un de jueu amb el 55% del territori i altre palestí (Fig 10.2)

e. El 1948 s’hi acaba el govern britànic i Ben Gurion proclama l’Estat d’Israel que no va ser reconegut pels seus veïns àrabs.

f. Així comença la primera Guerra Araboisraeliana (1948-49) com a conseqüència de dos fets:

i. L’expulsió dels palestins dels territoris lliurats a Israel a més de la seua reclusió en camps de refugiats

ii. El no reconeixement de l’estat d’Israel pels països àrabsiii. La guerra comença amb l’atac de la Lliga Àrab (Egipte,

Síria, l’Aràbia Saudita, Jordània, Iraq, el Líban i el Iemen), rebutjat per l’exèrcit israelià, el qual ocupa el Nègueb i Jerusalem.

g. El 1949 es signa un armistici que reconeix la partició i que atorgava nou territoris a Israel. (fig 10.3)

6) Les guerres araboisraelianesa. L’any 1956 es va iniciar la segona guerra araboisraeliana ,

quan arran del conflicte del Canal de Suez, els israelians a atacar Egipte i van envair la península del Sinaí (fig 13.1)

b. Malgrat les derrotes els països àrabs no van acceptar mai la situació i van defensar la creació d’un Estat per part dels refugiats palestins. Per enfortir aquestes reivindicacions es crearen diverses organitzacions de resistència, entre les quals destaca l’OAP (Organització per a l’alliberament de Palestina) el 1964 i dirigida per Yaser Arafat (mort el 2006). Un dels seus components essencials és Al-Fatah.

c. Els EEUU van donar suport a Israel, mentre que l’OAP va comptar amb l’ajut de tots els països musulmans i, en certa manera, també de l’URSS.

d. L’any 1967, va tenir lloc la tercera guerra araboisraeliana (Guerra dels Sis Dies), que va mostrar un exèrcit israelià enormement potent. Israel va aconseguir ampliar el seu territori ocupant Betlem, Jerusalem, Jericó, l’illa de Tiran, el Sinai fins a

Suez i els alts del Golan, i va esclafar els exèrcits jordà, sirià, i egipci. (Fig 13.2)

e. El 1973, la quarta guerra es va produir quan el president egipci Anwar al-Sadat, successor de Nasser, va presentar un projecte de pau negociada que va sr rebutjat per Israel. Els egipcis van provar un cop de força atacant, juntament amb Síria, Israel el dia del Yom Kippur (festa sagrada dels jueus). Els combats forem molt durs i per primer cop els àrabs donarem mostra de la seua potència militar. Quan semblava que Israel els avantatjava els àrabs van emprar una nova arma: el petroli, embargant l’aprovisionament a EEUU, disminuint la producció i elevant els preus. Finalment, a instàncies de l’ONU es va acordar el cessament d’hostilitats i l’establiment de negociacions.

7) Conseqüències en el món àraba. La derrota de 1949 va tenir conseqüències, sobretot a Egipte, on

la corrupta monarquia va ser derrocada pel cop d’estat del coronel Nasser. Es va proclamar la República d’Egipte sota la presidència de Mohamed Naguib. Aconseguiren que els britànics marxaren des Sudan i més endavant nacionalitzar el canal de Suez.

b. L’exemple egipci va esperonar el món àrab. Es produïren revoltes i van nàixer noves repúbliques. Amb l’anhel d’independència va créixer també na ferma defensa de la identitat cultural islàmica.

i. 1958: el nou Iraqii. 1962: Iemen del sud

iii. 1960: Somàlia i Mauritàniaiv. Altres com l’Aràbia Saudita, Oman, Kuwait, Qatar o la

Unió d’Emirats Àrabs, es van constituir com a estats petrolífers, governats per unes monarquies tradicionals molt autoritàries i prooccidentals.

c. El desig d’establir uns lligams de cooperació i d’ajut entre els països islàmics va comportar la creació d’un moviment panarabista, que va trobar un objectiu comú en l’oposició a l’Estat d’Israel.

d. A l’Iran, i. l’explotació del petroli estava en mans de companyies

estrangeres, fonamentalment britàniques.ii. El 1951 el primer ministre Muhammad Mosaddeq

protagonitza un cop d’estat amb la voluntat de recuperar el control i va expulsar del poder el govern proocidental del xa Muhammad Reza Pahlawi.

iii. El 1953, altre cop d’estat, va tornar el tro al xa, qui va tractar d’occidentalitzar el país, enfrontant-se als caps religiosos xiïtes (ayatollahs)

iv. 1979 aquests, al final van enderrocar el govern del xa, l’ayatollah Khomeini va pujar al poder i es va convertir en el president d’una república islàmica que es va caracteritzar pel seu fanatisme religiós.

v. En 1980 s’inicià la guerra Irán-Iraq que finalizaría el 1988

vi. Després de la mort de Jomeini en 1989 li succeí Alí Jamenei com a cap d’estat, quedant el càrrec de cap del govern obert a unes eleccions cada quatre anys en les que s’ha assistit a una pugna entre un sector reformista liderat per Mohammad Jatamí i un altre conservador.

vii. L’actual president, des del 2 d’agost del 2005, és Mahmud Ahmadineyad (en persa, احمدی‌نژاد el (محمودqual pertany al sector conservador.

8) El problema palestía. La partició de Palestina i l’ocupació israeliana del territoris

poblats pels palestins, arran de la guerra dels Sis Dies, va forçar l’èxode de milers de persones que van quedar sense Estat i sense terres. Més de 300.000 habitants de Cisjordània i Gaza es van haver de refugiar a Jordània i al Líban, mentre que la resta, al voltant d’un milió, van restar sota l’autoritat israeliana.

b. Com a mitjà de pressió i propaganda sobre aquest problema, l’OAP va adoptar l’acció directa i terrorista.

c. La protecció que van oferir al seus membres els països àrabs va donar lloc a que Israel atacara el Líban i els camps de refugiats.

d. A partir dels 70 l’OAP va anar canviant de tàctiques i va abandonar les accions terroristes amb la qual cosa va assolir el reconeixement de l’ONU el 1974.

e. El primer acostament entre israelians i àrabs foren els acords de Camp David entre Israel i l’Egipte de Sadat el 1978 a partir de la iniciativa del president del EEUU, Jimmy Carter. Egipte ja havia reconegut l’Estat d’Israel el 1977. A canvi, segons els acords, Israle abandonava el Sinai. La unitat àrab va quedar així bastant malmesa.

f. El 1987 l’OAP va promoure un moviment d’insurrecció civil de la població àrab dels territoris ocupats per Israel, la Intifada;

g. El 1988, va proclamar unilateralment, l’Estat Palestíh. 1991. Es va convocar la Conferència de Madrid per iniciar

conversacions de pau amb la consigna palestina de “pau per territoris” que va desembocar

i. l’any 1993 en la creació de dues zones autònomes a Jericó i Gaza governades per una autoritat palestina presidida per Yaser Arafat fruit dels Acords d’Oslo.

j. Ara bé, la convivència ha estat difícil. D’una banda Israel no ha acomplert les seues promeses i el període de transició va acabar el 1999 sense que s’haguera avançat massa.

k. Les actuacions israelianes i la seua pretensió de judaïtzar Jerusalem va provocar la segona intifada al setembre del 2000.

l. Al mateix temps, algunes organitzacions palestines radicals com Jihad Islàmca i Hamàs, han protagonitzat atemptats contra interessos israelians.

m. El mur, els coets al-kasam, l’atac al Liban i els enfrontaments entre Hamàs i Fatah, el tema dels refugiats, compliquen molt

més tot l’escenari. (Mahmud Abbas, nom clandestí Abu Mazen)

2. La descolonització d’Àfrica.

El cas de Marroc i del Sàhara

1) Cap a mitjan dècada dels cinquanta, els moviments nacionalistes del Magreb van entrar en conflicte amb França (el moviment Istiqlal a Tunísia i el Destur al Marroc)

2) El Marroc i Tunísia eren dos protectorats on fictíciament hi havia dos governs, el bei de Tunísia i el soldà de Marroc.

3) La presència i els interessos de la metròpoli eren reduïts i hi havia una minoria amb la que es podia negociar la independència sense massa traumes.

4) Després d’un període de repressió i davant la rebel·lió, França va negociar amb els poders locals i així

a. El 1956 es va proclamar la independència del Marroc, i el soldà es va convertir en Muhammad V. El seu fill fou Hassan II, pare de Mohammed VI.

b. A Tunísia el 1957 també es va proclamar la independència però el 1958 el líder nacionalista Habib ibn Bourguiba va expulsar el bei i va proclamar la república.

5) Pel que fa a Espanya, aquesta posseïa quatre territoris colonials a l’Àfrica:a. Ifnib. Sàhara occidentalc. Guinea Equatoriald. Nord de Marroc

6) El 1956 Espanya va acceptar que el Rif s’incorporara al Marroc.7) El 1958 va convertir les altres colònies en províncies per tal de retenir-les però8) El 1968 havia accedit a la independència de Guinea Equatorial. Teodoro

Obiang Nguema Mbasogo ha estat el dictador de Guinea Ecuatorial des de el 3 de agosto de 1979

9) El 1969 Espanya va cedir a les pressions de Marroc i va lliurar l’Ifni.10) El Sàhara va continuar vinculat a Espanya fins 1975, quan va cedir el territori

al Marroc i a Mauritània. Però el Front Polisari es va mostrar en contra i va proclamar la República Saharauí Democràtica. Mauritània va renunciar doncs al seu domini però Marroc no i va esclatar la guerra. El problema continua sense resoldre’s.

El cas d’Algèria.

1. Va constituir un dels episodis més dramàtics de totes les rebel·lions anticolonials i sense cap dubte el més cruel de tot el territori africà.

2. La llarga durada i la duresa fou deguda a:a. L’estatut jurídic d’Algèria que França considerava com un departament

o territori metropolità. Per tant no gaudia de govern autònom amb qui negociar.

b. Presència d’una nombrosa colònia d’origen europeu: francesos sobretot, però també espanyols i italians. Aquests controlaven la major part de les riqueses i, tot i ser minoria, eren els qui gaudien de

representació política. Aquest grup va pressionar al govern francés per a mantenir la identificació d’Algèria amb França i paralitzar l’evolució cap a la independència, la qual els convertiria en els grans perjudicats.

c. Desig d’establir una revolució més enllà de la independència política. Es pretenia un nou ordre de valors socials, econòmics i culturals basats en el socialisme i l’islam.

3. L’ocupació francesa comença el 1830 i es troba amb una forta resistència indígena, la qual cosa va fer que els francesos adoptaren sovint mesures dures que arribaven fins a la guerra d’extermini.

4. Des de 1881-82, acabada ja la conquesta, la “pacificació” s’interpreta per part francesa com una acceptació del fet colonial.

5. Ara comença una forta emigració europea a la colònia. Aquests s’apropiaren de les millors terres i implantaren una administració que acabà amb la consciència d’identitat pròpia indígena. El govern francés començà un procés d’aculturació (implanta el francés, la declara província, i permet els pobladors accedir a la ciutadania francesa sempre i quan acompliren amb uns requisits, molts difiícils d’acomplir per als indígenes)

6. A partir d’ací augmenta la integració indígena. Tanmateix, el sentiment nacional aniria creixent fins el final de la segona guerra mundial i ara esclata gràcies a les institucions musulmanes que guardaren l’especificitat algeriana i, la desatenció metropolitana a les peticions d’igualitarisme (tampoc el front popular d’esquerres va fer res). A més els algerians contribuïren a l’alliberament de França i esperaven un tracte més just.

a. El 8 de maig de 1945, festejant el final de la guerra, apareixen ja banderes independentistes.

b. Aquest fet va desencadenar un procés de violència i repressió que va ocasionar més de 40.000 morts.

7. El 1947 se li dona un nou estatut però que manté la discriminació.8. El començament de la guerra.

a. El 1954 sorgí el FAN (Front d’Alliberament Nacional).b. Per al dia 1 de novembre es preparà un insurrecció general. És la data

d’inici de la guerra.c. De 1954 a 1962 va tindre lloc una lluita sagnant que enfrontaria els

algerians amb els francesos i també amb els colons residents no musulmans.

i. Franaça va arribar a tindre desplegats 450.000 soldats i va practicar la guerra d’extermini i la tàctica de terra cremada.

ii. El FAN que compta amb el recolzament dels estats musulmans, amb la simpatia de l’ONU i amb el reconeixement dels no alineats, mobilitzà unes 30.000 persones. Utilitzà sobretot el sabotatge i la guerrilla, amb la complicitat dels camperols, creant inclús unitats militars al camp.

iii. França respongué creant aldees artificials i reubicant a més de 2 milions d’algerians, la qual cosa provocà més odi.

iv. L’allargament del conflicte aconseguí allò que volien els revolucionaris: el desgast polític de la metròpoli, el malestar de molts francesos (la mili i la crueltat de la guerra)

d. Es va intentar fomentar l’assimilació però la població indígena s’hi negà.

e. Quan el 1958 es va mostrar la intenció, per part de França, de negociar

amb els algerians, foren els colons europeus els qui s’aixecaren en armes, pressionant els militars en favor de la seua causa.

f. Davant l’amenaça d’una crisi civil, De Gaulle es fa càrrec del govern el 1958 i el FAN forma el primer govern provisional a l’exili. De Gaulle comença a fer els preparatius per a concedir l’autonomia.

g. Al gener de 1961 aquesta autonomia es aprovada en referèndum. (75% a favor a França, el 69% a Algèria i un 40% d’abstenció)

h. L’abril de 1961 un grup de generals intenten un cop d’estat a Alger amb el recolzament de la població europea, però una part de l’exèrcit no es secunda i fracassa doncs estrepitosament (ja ho provaren el gener de 1960) . Es produeix una forta repressió.

i. Ara sorgeix l’OAS (Organització Militar Secreta) (s’oposaven a la independència) que va cometre nombroses actuacions terroristes contra els partidaris de la independència.

j. Des de maig de 1961 a març de 1962 es van desenvolupar a Evian les converses encaminades a concedir la independència amb un ambient molt tens pels atemptats terroristes de l’OAS i el FAS.

k. El 3 de juliol, després d’un referèndum, es va reconéixer la independència. El primer president fou Ben Bella. S’implantà un règim amb trets socialitzants.

l. Actualment, fa poc ha finalitzat una cruenta guerra entre els islamistes i el govern, conflicte que continua latent.

El cas de l’Àfrica subsahariana.

De moment ho deixem estar per a després de l’examen.

El Tercer MónA. Conseqüències de la descolonització

1.els nous països independents.a. La plena sobirania abastada per les nacions després de la descolonització,

sovint, no ha suposat un millorament en les condicions de vida.b. la mateixa evolució política s'ha vist envolta en conflictes que son

conseqüència d'una inestabilitat estructural.(1)cops d'estat i dictadures militars(2)paper important de l'exèrcit

c. conflictes fronterers sovint resolts militarment amb l'ajut exterior2.el Neocolonialisme

a. és un sistema de relacions entre països que estableix una dependència econòmica, i per tant, política i social, d'un respecte de l'altre.

b. Fernando Arroyo ho defineix com: "el domini o influència de les grans potències sobre països independents políticament, per tal d'assegurar-se l'explotació dels seus recursos econòmics i la seva fidelitat diplomàtica"

c. és, en definitiva, altre tipus d'imperialismed. esta dependència té les seues arrels en el colonialisme, quan es crea una

economia dual:(1) un sector econòmic modern, capitalitzat, controlat per estrangers

i dedicat a l'exportació(2)un sector d'economia de subsistència

e. així l'economia post-colonial queda lligada al capitalisme i les empreses multinacionals emprengueren connexions econòmiques o mantingueres les antigues.

f. els intents de transformació revolucionaria quedaren condicionats per la realitat existent

g. alguns països que es desconnectaren de les relacions amb el món capitalista i caigueren en l'esfera soviètica.

h. el neocolonialisme afecta a tots els països amb economia dèbil com es el cas dels descolonitzats que necessiten ajut financer per recuperar-se.

i. és un dels indicatius del subdesenvolupament.3.El subdesenvolupament

a. intenta definir una realitat que no s'explica en si mateixa, ans més be com carència de quelcom aliè.

b. Subdesenvolupament sols associar-se a pobresa (tot i que esta també es dona en els països desenvolupats.) i amb falta d'industrialització, escàs consum d'energia i acer i no creixement econòmic.

c. Per a la teoria de Rostow, el subdesenvolupament es una etapa prèvia al desenvolupament.

(1)però s'ha de tindre en compte que el Tercer Món no mostra millores i si endarreriments.

(2) a més, ni les condicions de partida ni els ritmes de creixement, no son els mateixos que els països desenvolupats

d. per a les teories clàssiques no es un pre-desenvolupament sinó una depressió permanent

(1)per a ells el problema és la falta de capital i així postulen una solució mitjançant fortes injeccions de capital

e. la teoria de "l'especialització en el comerç internacional" suggereix que aquesta zona del món s'ha d'especialitzar en una producció concreta per a la qual presente condicions òptimes.

f. Les teories del "intercanvi desigual" i de la "dependència" han donat un nou gir en els plantejaments:

(1)son fruit del fracàs de les polítiques de desenvolupament i ajut basades en les polítiques clàssiques

(2) prenen consciència de l'oposició (metròpoli-colònia, nord-sud, desenvolupament-subdesenvolupament) i cerca de les causes.

(3)consideren el subdesenvolupament con una realitat en si mateixa i no com una fase d'un procés

(4)pensen que el subdesenvolupament es l'altra cara del desenvolupament

(5)pensen que no existeix un únic model de desenvolupamentg. Benz i Graml critiquen als teòrics de la dependència per lligar tant

estrictament subdesenvolupament a dependència, sobreestimant massa les possibilitats de desenvolupament per ells mateixos.

h. Característiques:(1) solen presentar-se juntes però no necessàriament i així la sola

presència d'unes d'elles es prou i per la mateixa raó, la presència d'alguna aïllada no es suficient.

(2) Yves Lacoste ho ha resumit en 14 característiques:(a)insuficiència alimentaria (< 2600 calories)(b)greus deficiències en la població (mortalitat infantil

elevada, insuficiència sanitària, analfabetisme...)(c)recursos naturals infrautilitzats o desaprofitats(d)elevat índex d'agricultors amb baixa productivitat(e)industrialització restringida i incompleta(f)hipertròfia i parasitisme en el sector terciari(g)dependència econòmica i tecnològica(h)baixa renda per càpita(i)dislocament de les estructures tradicionals econòmiques i

socials(j) escassa integritat nacional.(k) Debilitat de les classes mitjanes en relació amb el reduït

percentatge de població urbana(l)atur, subempleament i treball infantil(m)elevat creixement demogràfic(n)presa de consciència del seu estat

i. ajut al desenvolupament(1)l'ajut per a ser considerada com a tal, ha de ser desinteressada i

gratuïta, o almenys amb avantatges respecte a les condicions normals (donacions, crèdits a molt baix interés, col·laboració tècnica, etc.)

(2)no ho és l'ajut militar(3)S'ha de tindre en compte que el països desenvolupats plantegen,

sovint, polítiques d'ajut com ara: inversions, crèdits a l'exportació, préstecs, que amagen interessos, doncs són, en el fons, operacions financeres amb major o menor rendibilitat condicionades per molts factors:

(a)l'obligació de compra de productes al país donant(b)la necessitat d'un servei de manteniment o d'assistència

del qual ha d'encarregar-se el país del que s'ha obtés un benefici(c)recolzament i fidelitat política(d)facilitats en el subministrament de matèries primeres

(4) l'endeutament ha estat la conseqüència de moltes polítiques d'ajut i així perpetuen la dependència conduint a una vertadera recolonització.