EL SOELS INSTRUMENTS

CEIP PAU BOADAVILAFRANCA DEL PENEDÈS

la viola• La viola, instrument de la

família de corda fregada o d'arc, té la mateixa forma que el violí encara que és una mica més gran.

• La viola té quatre cordes que s'afinen per quintes, com en el violí, però una quinta més greu que en aquest instrumen.

• La viola té una sonoritat càlida que, tant pel seu timbre com pel seu registre, complementa d'una banda el timbre més viu i agut del violí, i d'altra, la sonoritat més greu del violoncel. És per això que el seu paper, a l'orquestra, inicialment va ser el de donar color harmònic. No és pràcticament fins a partir de Beethoven que els compositors li comencen a dedicar una atenció a les seves possibilitats expressives.

el violí• Dins de la família o grup

d'instruments que en diem d'arc o corda fregada, el violí és el que té el registre més agut i, per tant, el que normalment fa la melodia o bé l'acompanya quan aquesta la toquen altres instruments.

• El violí, a l'igual que la viola, el violoncel i el contrabaix, té quatre cordes de diferents gruixos, que són les que quan vibren produeixen el so. So que és amplificat per la caixa de ressonància que actua com altaveu.

• L'arquet, que s'utilitza per a fregar les cordes fent que aquestes vibrin i l'instrument soni, és una vergueta de fusta al llarg de la qual s'estén una metxa de crins de cavall.L'arquet, que s'utilitza per a fregar les cordes fent que aquestes vibrin i l'instrument soni, és una vergueta de fusta al llarg de la qual s'estén una metxa de crins de cavall.

el violoncel

• El violoncel pertany a la família dels instrument de corda fregada o d'arc.

• Té quatre cordes que s'afinen per quintes, una octava per sota de la viola

el contrabaix• L'arquet del contrabaix és més curt i

pesant que el dels altres instruments de la família, això fa que en general no sigui tan apropiat per aconseguir uns cops d'arc tan àgils i de sonoritat brillant com en el cas del violoncel.

• La forma del contrabaix, tot i semblar-se a la dels altres instruments d'arc, és el que conserva més similituds amb els seus antecessors: les violes da gamba

el clarinet• Juntament amb la flauta travessera, l'oboè, el corn anglès i

el fagot, el clarinet forma part de la família dels instru-ments de vent-fusta. A l'igual que la flauta travessera, i a diferència de l'oboè, corn anglès i fagot, consisteix en un tub cilíndric, en aquest cas no de metall com la flauta, sinó de fusta de banús que acaba en una peça en forma de campana.

• El so, com en tots els instruments de vent, es produeix fent vibrar la columna d'aire que hi ha a l'interior del tub que constitueix el cos.

• En el clarinet, aquesta vibració s'aconsegueix mitjançant una llengüeta simple de canya que s'acobla amb una abraçadora a l'embocadura que l'intèrpret col·locarà entre els seus llavis.  

la flauta travessera• Les flautes travesseres que coneixem en l'actualitat, tot i ser de metall,

normalment d'alpaca o argent, s'inclouen dins la família dels instruments de vent-fusta. El motiu d'això cal buscar-ho en la història i evolució d'aquest instrument, ja que pràcticament fins al segle XIX estaven construïdes de fusta.

• Les flautes, igual que tots els instruments de vent, sonen quan es fa vibrar la columna d'aire que tenen dins del tub.

• La sonoritat bàsicament varia en funció de la llargada, de la forma i del material del qual està construït el tub, així com de la manera en què aquesta columna d'aire es posa en vibració.

• L'embocadura consisteix en un forat que actua de bisell, tallant el filet d'aire produït pel buf del músic, igual que quan bufem dins d'un tub i el fem sonar. Aquest filet d'aire, en topar amb aquest bisell, fa que tota la columna d'aire que hi ha dins de l'instrument vibri i d'aquesta manera es produeixi el so. Aquest so serà més greu si el tub és més llarg i més agut com més curt sigui el tub. Quan totes les claus de l'instrument estan tancades, el tub va de cap a peu i el so per tant és més greu. A mida que es destapen els forats el tub s'escurça i el so es fa cada vegada més agut. 

l'oboè• L'oboè és un instrument de vent, de

llengüeta doble, de la família de la fusta (de banús, o bé de palissandre) i que, a diferència del clarinet, consta d'un tub cònic.

• La llengüeta està constituïda per dues fines làmines de canya que baten l'una contra l'altra en vibrar, quan l'aire passa entre elles. Si en tots els instruments de vent té molta importància l'embocadura, en els instruments de doble canya aquest fet és encara més remarcable, ja que la sonoritat de l'instrument depèn en més gran mesura d'aquesta. És per això que els/les oboistes, i en general tots els intèrprets d'instruments de doble llengüeta, acostumen a fer-se-les ells mateixos. El material emprat per a fer aquestes llengüetes és la canya comuna, la que podem trobar al costat de qualsevol riu, a la qual se li dóna un tractament especial per a obtenir les propietats més adequades. Si ens fixem, en un concert podem veure com tots els/les intèrprets d'instruments de llengüeta (clarinet, oboè, fagot...), de tant en tant, en els passatges que no toquen, llepen les canyes, per mantenir un grau d'humitat i, per tant, una elasticitat del material que els permeti treure el millor so de l'instrument.

la trompeta• La trompeta és un instrument de la família de vent-metall,

constituït per una embocadura acoblada a un tub corbat que acaba en un pavelló.

• L'embocadura de la trompeta, com la del trombó, té una perforació interior en forma de copa en U, mentre que la de la trompa i la tuba tenen la forma d'una copa en V, això contribueix que la sonoritat de la trompeta sigui més vibrant, menys càlida, que la, per exemple, de la trompa.

• El tub de la trompeta, que pot ésser de diferents aliatges (com per exemple de coure) tret de la part del pavelló que és cònica, està constituït per un tub cilíndric, fet que en combinació amb les característiques de l'embocadura li confereixen a l'instrument el timbre i potència sonora característica.

el saxòfon• El saxòfon és un instrument de vent que, tot i

estar construït en metall, normalment bronze o llautó, pertany, com la flauta travessera, a la família d'instruments de vent-fusta. En el cas del saxòfon, això es deu bàsicament a que aquest també disposa d'una llengüeta batent com la del clarinet.

• La llengüeta del saxòfon és més ampla i sòlida que la del clarinet, la qual cosa fa que la seva embocadura hagi de ser menys rígida i, per tant, precisi d'una capacitat respiratòria més gran. El seu cos és de perforació aproximadament cònica.

• La família dels saxòfons està constituïda per set instruments diferents, dos més aguts de forma recta: soparien i soprano, i cinc que cobreixen els registres mitjos i més greus i tenen forma corbada: contralt, tenor, baríton, baix i contrabaix, essent tots ells transpositors.

• L'embocadura menys rígida que la del clarinet i el cos més ample permeten una gran flexibilitat de matisos dinàmics i d'articulació. Per contra, el seu so presenta una menor concentració sonora que en d'altres instruments

el trombó de vares• El trombó de vares és un instrument de vent-metall consistent en un

cos bàsicament cilíndric, tret del pavelló que té forma de campana, i que incorpora una peça, la vara o colissa, que permet allargar mitjançant un lliscament la longitud del seu tub. La vara substitueix en aquest cas la funció que en d'altres instruments, com la trompeta, fan les vàlvules o pistons.

• A l'igual que la trompeta, el seu so es fonamenta en el principi de la sèrie d'harmònics naturals. La vara, que permet allargar el cos del trombó quasi en dos terços, té set posicions definides a una distància cadascuna d'un semitò. Sobre aquestes notes fonamentals i a través de la pressió d'aire que el/la instrumentista comunica a l'instrument per mitjà de l'embocadura, es produeixen la resta de notes que s'inclouen en el trombó tenor, el més habitual.

• El trombó té un timbre ple i vibrant en el registre mig i agut, amb una sonoritat plena tant en els forts com en els pianos. En els greus el seu so resulta particularment gruixut.

la trompa

• La trompa és un instrument de vent-metall que consisteix en un llarg tub de perforació cònica, de coure o llautó, de més de tres metres de llargada, blegat sobre ell mateix diverses vegades. En un extrem acaba en un pavelló ample en forma de campana i en l'altre en una embocadura de secció cònica de forma com d'embut. Com en els altres instruments d'aquesta família, el seu so també es basa en la sèrie dels harmònics naturals.

• Actualment són instruments de gran precisió i possibilitats tècniques, equiparables pràcticament a les de la trompeta. La sonoritat de la trompa permet una àmplia varietat expressiva de colors i timbres diferents, des de les sonoritats amples i obertes a les sonoritats tapades (amb la mà dins la campana), passant pels colors metàl·lics, vellutats, amb sordina... És per tot això, que els compositors de totes les èpoques li han dedicat un paper important dins les seves obres orquestrals.

la tuba• La tuba és un instrument de vent-

metall constituït per un tub de més de tres metres de llarg, normalment de coure, blegat sobre ell mateix i amb perforació cònica, perforació que es fa especialment ampla cap a la part del pavelló.

• L'embocadura de les tubes té forma de copa i dins les dificultats que presenten els instruments de metall en l'emissió del so, les tubes potser són els que ho fan amb més facilitat, fet que els proporciona una agilitat superior a la d'altres instruments de la família que en certa manera compensa la gran quantitat d'aire que requereixen.

• La tuba és un instrument que incorpora pistons i a causa del seu volum es toca assegut. Les seves característiques, en part coincidents amb les trompes, relacionen l'origen comú d'ambdós grups d'instruments.

el fagot • El fagot és un instrument de vent-fusta,

de llengüeta doble. El seu tub, construït normalment en fusta d'erable o palissandre, amb perforació lleugerament cònica, està constituït per dos cossos paral·lels que en total representen una llargada d'uns 2,60 metres. Del més petit d'aquests cossos surt un tudell on s'acobla la llengüeta, feta amb dues làmines de canya com la de l'oboè, però més ampla i llarga que la d'aquest.

• El fagot va ser adoptat com a baix dels instruments de vent-fusta. Per les seves característiques tècniques potser no és un instrument massa adequat per a determinades manifestacions líriques, però el seu paper efectiu i la seva sonoritat han esdevingut imprescindibles en el si de l'orquestra.

el piano

• El piano és un instrument de teclat, de cordes percudides, compost d'una taula de ressonància sobre la qual, mitjançant un pontet, es tesen les cordes, fixades d'una banda a un marc, normalment de ferro, i de l'altra al claviller. Sobre aquest marc les cordes arriben a exercir una tensió d'unes vint tones.

• El so es produeix mitjançant uns martells que, comandats per l'acció de les tecles, percudeixen i posen en vibració les cordes.

l'arpa • L'arpa pertany a la família dels

instruments de corda pinçada. És un dels instruments més antics dels quals es tenen notícies, 3000 anys abans de la nostra Era, i la seva forma actual correspon a una evolució d'aquests antics instruments.

• La pressió que exerceixen les 46 cordes que té l'arpa actual sobre l'estructura d'aquesta és d'unes dues tones. Les primeres arpes no disposaven d'una columna de sosteniment i, per tant, no podien suportar la tensió de moltes cordes. Així, els egipcis, cap el segle XXV abans de la nostra Era, utilitzaven una arpa que només tenia 6 o 8 cordes, nombre que amb el temps es va ampliar fins a 16. Aquesta arpa va anar evolucionant, i ja cap el segle IX a.n.E. a Síria es construeixen les primeres arpes dotades d'aquesta columna que en reforçava l'estructura.

la guitarra• La guitarra és un instrument de

corda pinçada que disposa de sis cordes: tres de més gruixudes, de so més greu, fetes de seda i recobertes d'un filat metàl·lic, i tres de més primes que abans es feien de tripa i en l'actualitat de niló.

• L'instrument consta d'una caixa de ressonància i un mànec amb un diapasó dividit en 19 trasts mitjançant unes tires metàl·liques que permeten escurçar les cordes amb la pressió del dit, fent que només vibri una part de la corda i produint d'aquesta forma les diferents notes.

• Les cordes s'estenen entre el pontet, una peça fixada a la tapa de la caixa de ressonància, i el claviller, que permet afinar-les graduant la seva tensió.