© 2010 by Bookbird, Inc.

“En

el n

en p

erdu

t he

inte

ntat

pa

rlar

de

la g

uerr

a fu

gint

de

la

retò

rica

de

la v

iolè

ncia

.” E

ntre

vist

a a

Jose

p A

nton

i Tàs

sies

Art

icle e

n ca

talà

J osep Antoni Tàssies (Barbastre, 1963) és el primer autor espanyol que rep el Grand Prix de la Bienal d’Il·lustracions de Bratislava 2009 des de la seua fundació, ara fa quaranta-dos anys, per El nen perdut (Editorial Cruïlla), un llibre que mostra els estralls

de la guerra a través de la mirada ingènua, juganera i esperançadora d’una xiqueta. En la seua llarga carrera com a dibuixant, Tàssies ha compaginat la il·lustració amb la caricatura, el cartellisme i l’humor gràfic.

— En quin moment va decidir dedicar-se professionalment a la il·lustració?

— Vaig començar com qualsevol nen que dibuixa, que li agrada fer-ho i que continua dibuixant així que van passant els anys; després de l’adolescència i abans de la universitat vaig tenir el dubte de si tirar cap a periodisme o cap a belles arts: si em ficava en el dibuix, em feia por acabar amb una formació excessivament formalista. Vaig pensar que podria continuar dibuixant alhora que estudiava periodisme i així ho vaig fer. Després em van entrar presses per publicar i vaig escriure algun reportatge, però de seguida vaig començar a publicar dibuixos i cap a la primavera del 1983 ja apareixien en El diari de Barcelona, després a l’estiu, també en la revista El Món —el primer setmanari en català després de la mort de Franco—, i a la tardor ja dibuixava per a El Periódico de Cataluña.

— Aleshores no ha cursat estudis específics d’art?— Després de periodisme vaig fer un any de belles arts i hauria

continuat, però no m’ho podia permetre econòmicament; també he fet un parell d’anys de tècniques de gravat en arts del llibre.

ARANTXA BEA Periodista

2 | Bookbird

— Es consideraria, doncs, autodidacte quant a la plàstica?

— Bàsicament sí, un autodidacte que mira coses, clar, però he aprés fent, provant moltes maneres diferents de fer.

— ¿Dibuixar per a la premsa escrita va ser una manera d’introduir-se en el món de l’edició abans de dedicar-se a il·lustrar llibres?

— El dibuix de premsa em va semblar la manera perfecta d’ajuntar aquestes dues inquietuds que tenia: d’una banda, difondre missatges i comunicar coses, i d’altra, dibuixar.

— On se sent més còmode, en l’humor gràfic o en les caricatures?

— Són coses diferents, de fet fa poc temps que em dedico a l’humor gràfic. Recordo de molt jove haver vist per casa La Codorniz, Hermano Lobo i altres revistes de l’últim franquisme i de la primera transició; com a lector sempre m’havia interessat i de fet, quan estudiava periodisme, amb el Salvador Alsius, vaig fer un treball sobre la primera etapa de la revista El Jueves que em va valdre una notassa i també el contacte per començar a publicar a la revista El Món, de la qual ell era subdirector. L’humor gràfic m’interessava molt, doncs, com a lector, però no m’hi vaig implicar com a autor fins al 2001, quan vaig decidir posar en marxa un projecte personal, intentant fer la meua petita aportació al llenguatge de l’humor gràfic, una cosa ambiciosa i difícil que no vaig començar a publicar fins al 2004 en El Periódico de Cataluña amb el títol de “La Mosca”.

— Amb el seu llibre El nen perdut (Cruïlla) ha guanyat el Premi Internacional d’Il·lustració Fundació Santa María 2008 i el Grand Prix de la Biennal d’Il·lustració de Bratislava 2009, que per primera vegada en quaranta-dos anys recau en un autor espanyol. Significa aquest premi un punt d’inflexió en la seua carrera?

— És un premi important i me’l prenc amb molta alegria, agraïment i entusiasme. El cert és que sí que té un significat especial per a mi: després del Premi Internacional SM obtenir el Premi de Bratislava amb aquest llibre suposa un reconeixement a una línia de treball que vaig encetar el 1991 i que vaig haver d’abandonar per manca de suport: no aconseguia tenir

impacte, no m’encarregaven llibres i aleshores suscitava una controvèrsia que em va anar a la contra.

— El nen perdut parla de la guerra i mostra escenaris durs tamisats per una mirada infantil. Creu que és necessari parlar de qüestions com la guerra o la mort als xiquets?

—Jo crec que sí, perquè la realitat és la mateixa per als petits i els grans. Evidentment que amb tot el nostre amor i tota la nostra força hem de protegir els petits. Però, un cop queda clar això, que és molt important, crec que és millor no amagar la realitat en la qual vivim ni les parts més crues, ni tampoc aspectes que poden ser contradictoris o que ens poden sotmetre a contradiccions. Crec que no és bo pintar un món massa edulcorat perquè mostraria als nens res que no existeix, un món ideal; és important ensenyar el que hi ha, amb tota la protecció i la cura al nens, és clar, però el món tal com és. En el cas concret de la guerra, que és d’allò que tracta El nen perdut —de la nostra guerra i de les guerres que surten per televisió—, crec que és important que els nens en tinguin una idea més enllà de la retòrica de la violència, de la qual he fugit absolutament al llibre, una violència que poden trobar en moltes pel·lícules, jocs i joguines, pertot arreu; fugint d’aquesta retòrica de la violència —deia— he intentat parlar de la guerra perquè crec que només a partir de la idea i del sentiment progressiu que totes les guerres són nostres es pot construir la pau.

— Qui posa els límits als temes que es poden abordar en els llibres per a xiquets i a com tractar-los?

— Els límits ens els posem els mateixos autors; al cap i a la fi sempre existeix l’opció de no publicar o d’anar-te’n a publicar a un altre lloc.

— Ha guanyat altres premis abans del de Bratislava (l’accèssit del Lazarillo, el Premi Apel·les Mestres, etc.); han estat determinants en la seua trajectòria com a dibuixant? Quina és la seua relació amb els concursos?

— Els premis són bons perquè qui els rep es troba estimulat en allò que està fent. De totes maneres, vaja, hi han premis i premis; per exemple, has parlat d’una cosa que jo no poso

No. 1 - 2010 | 3

mai a la meva biografia, que tinc dos accèssits del Lazarillo; no ho poso perquè un accèssit no és el premi: els premis tenen aquesta altra cara, si quedes segon ets el gran perdedor.

— El nen perdut, és el seu llibre més personal?— Crec que és el meu llibre més madur, però no el

més personal. Hi han llibres com per exemple un del 1992, el Llibre de bons amonestaments (PAM), o Un dia és un dia (PAM), que van quedar segons als Premios Nacionales dels llibres més ben editats del 1997, que també són molt personals. I fixa’t que he esmentat com a molt personals dues obres de les quals només sóc autor dels dibuixos, i no dels textos; un altre exemple n’és el Carabola. I n’hi han d’altres, en altres estils, que també ho són, com ¡Hasta luego!, un llibre que vaig fer amb el meu pare.

— ¿Creu que hi ha certa incompatibilitat entre intenció pedagògica i creació artística? ¿Com s’aconsegueix el punt d’equilibri entre aquests aspectes en la creació per a xiquets?

— Hi ha la posició més radical que, en certa manera, comparteixo, i és que l’art ha de ser lliure, i això està bé no oblidar-ho. Dit això, la resta depèn de les intencions de l’autor; si creus que ets capaç de desenvolupar un llenguatge artístic i tens una intenció pedagògica, doncs pots combinar bé les dues coses; el que normalment no funciona és la ingerència de la pedagogia en la creació i la realització de productes pretesament artístics que en realitat tenen un rerefons d’encàrrec fet per pedagogs, i un pedagog no és un artista. D’altra banda, com en una paradoxa, en l’altre extrem estem gaudint de la meravella de la tecnologia que ens facilita el treball, que intel·lectualment ens permet de desenvolupar-nos més perquè tenim eines que fan els llenguatges més accessibles; però tot això, sense una interpretació, sense una bona digestió, sense una intenció, sense un coneixement, és només una façana, no ens ha de fer perdre el criteri.

— És a dir que, per un costat tenim l’excessiva pedagogia, l’excessiva intenció moral d’algunes obres per a xiquets, i per l’altre, una excessiva preocupació pel format, per la part visual que pot arribar a oblidar-se del destinatari...

— Si els directors de les col·leccions són pedagogs i això és el que mana en el seu criteri de selecció d’obres, ens trobem que estan afavorint que el mestre passe per damunt de l’escriptor, i això no hauria d’ocórrer mai en un llibre que es vulgui dir literatura. Jo valoro els esforços pedagògics i m’interessen, però la contaminació de la pedagogia en el terreny estrictament artístic em fa la impressió que fa més nosa que servei; bons artistes amb bons pedagogs poden fer bons llibres que siguin literatura i art visual, però cadascú ha d’aportar el millor de si mateix en una barreja; no pots arribar a un consens en una història creativa; guanyaran unes idees o unes altres, i unes s’enriquiran amb les altres, però no serà mai resultat d’un consens de votació. Quant a la imatge, és una mica el mateix, tot ens enlluerna, tot ens agrada, i a les escoles d’art de vegades l’ensenyament pot arribar a ser massa formalista, sobretot tenint en compte que és gent que haurà passat d’un ensenyament bastant elemental a una escola d’art; és probable que facin uns dibuixos preciosos, però no sé com van a pensar en els nens ni en segon quines coses; per a això necessites una formació i una inquietud més completes.

— És diferent il·lustrar per a xiquets que per a adults?

— Crec que la diferència bàsica és que quan fas una cosa per als adults no et planteges si el destinatari podrà copsar o no el significat d’una imatge; quan faig coses per a nens han d’haver-hi necessàriament lectures possibles per a ells. Per exemple, l’altre dia em comentava una amiga que havia llegit El nen perdut a la seua filla que encara no ha fet ni els quatre anys i em va dir molt divertida que, quan van arribar a l’última imatge, la xiqueta va començar a assenyalar les capses de regals i va preguntar: “Mama, què hi ha a dins?”; aleshores em vaig recordar de quan estava dibuixant el paper de regal dels paquets: aquestes fulletes i les diferències de color ací i aquestes avellanetes i les bandes allà i aquestes altres d’un altre color... Amb els nens has de mirar que hi hagin nivells de lectura al seu abast.

— A diferència d’altres il·lustradors, em fa la impressió que vostè és molt versàtil, que

4 | Bookbird

fa coses diferents, amb estètiques diverses, i això sense entrar en altres registres, com l’humor gràfic; ¿creu que és un avantatge o alguna vegada ha trobat a faltar un estil únic i definit?

— Tots els meus estils són meus, he anat evolucionant en cadascun d’ells; per exemple, l’estil que faig servir per als retrats d’escriptors que he estat publicant durant tres anys a El Periódico de Cataluña i pels quals em van donar el Premi Junceda de l’Associació d’Il·lustradors el 2007. Quant a l’estil d’El nen perdut, és una evolució del que estava fent el 1983 quan vaig començar a publicar a la revista El Món i a El Periódico. El llibre Comemiedos, que és del 2000-2001, té a veure amb el Llibre de bons amonestaments del 1992. En la gènesi de l’estil d’El nen perdut hi havia el fet que portava uns quants anys pintant com un boig, havia deixat de costat la publicació i, a la que vaig voler tornar, tenia dos punts d’interès: la síntesi —per a la qual cosa utilitzava retoladors gruixuts en formats mitjans i petits per forçar-me a eliminar detalls— i un interès purament plàstic. Però també vaig derivar, aquella mateixa investigació, cap a un altre interès, que era realitzar un dibuix sintètic de línies molt gruixudes amb colors plans; he fet uns quants llibres així, per exemple Volando al revés.

— En el llibre infantil, pot funcionar qualsevol estil? Em refereixo al debat entre il·lustració figurativa i abstracta.

— Opino que tots els camins són vàlids per a fer un llibre. És una mica el que deia sobre treballar diferents estils, amb el perill que comporta perquè totes les meves errades són meves, però tots els meus encerts, ho són, no els he agafats de ningú. Qui no inventa diu que no s’inventa res, i qui inventa sap que sí que s’inventa: no ho treus del no res, però crear no és el mateix que fer collage. Crear és un altra història, és posar-se al límit i arriscar-se a l’error, i llavors trobar l’error i trobar l’encert i decidir tot sol entre tot això.

— Malgrat que la LIJ representa un alt percentatge en la producció editorial de Catalunya i de l’Estat espanyol, sovint es considera com la germana petita de la literatura: als mitjans de comunicació hi té poca presència i poques

vegades rep un tractament crític rigorós. Per què creu que es manté aquesta situació?

— Crec que el que té poca presència social són els nens, i tot allò que els envolta està, doncs, marginat i tractat amb la boca petita. El problema gros és una societat que té la infància en tan poca consideració.

— Per altra banda, cada vegada hi han més revistes i publicacions especialitzades. ¿Creu en la utilitat de la crítica de LIJ?

— M’interessa molt que hi hagi crítica i em sembla molt bé; veig els crítics com a companys de viatge. Una altra cosa és si la segueixo molt o poc; al cap i a la fi jo no sóc crític, sóc dibuixant.

— ¿Podria esmentar algun il·lustrador que l’haja influït o que li agrade especialment?

— Per exemple, m’encanta el treball d’Alfonso Ruano, m’agrada la major part del de la Carme Solé, i hi han aspectes de l’actitud professional de tots dos que m’han resultat estimulants. També m’ha aportat molt la valentia de la Montserrat Ginesta a Publicacions de l’Abadia de Montserrat a començaments dels anys noranta.

— Quina opinió li mereix el treball de l’últim Premio Nacional de Ilustración Miguel Calatayud?

— Calatayud em sembla un monstre; és molt bo; m’agrada bàsicament el seu dibuix; la idea de decoració que té em sembla exquisida, i com a dibuixant és prodigiós; fa l’efecte com si comencés per una punta i acabés per l’altra i ho hagués omplert tot de meravelles i de detalls: a partir de la geometrització construeix coses que després són creïbles. Calatayud crea tensions a totes les bandes del dibuix, això és el que m’impressiona, i també, que manté una figuració versemblant.

— De vegades es diu que alguns il·lustradors fan sempre el mateix. Vostè què en pensa?

— El mestre Calatayud sempre fa el mateix, tots fem sempre el mateix. Amb això de la repetició, m’he cansat de sentir crítiques dolentes de la Pilarín Bayés, i, tot i que no l’esmentaria com una de les meues grans figures, no entenc que entre els dibuixants sigui tan impopular, ja que

No. 1 - 2010 | 5

el que fa té un punt prodigiós, té una capacitat de representar, una capacitat quantitativa fins i tot, de representar una multitud d’espais, de situacions, etc., que no em sembla poca cosa: fa servir referents concrets, que és una cosa que entronca amb la tradició catalana d’il·lustració dels anys seixanta i setanta.

— Ens pot avançar en què està treballant actualment?

— Estic fent un àlbum il·lustrat sobre el maltractament escolar que es titularà Noms robats.

— Què recomanaria a algú que estiga començant i que vulga dedicar-se a la il·lustració?

— A algú que dibuixi i que vulgui continuar fent-ho, el que li recomanaria és que dibuixés tant com pogués i que tingués fe en si mateix, que aprengués tot el que pogués, però que no s’oblidés mai d’ell mateix. Quan ets molt jove i comences una cosa, sents bé la teua veu, tens la sensació que allò que dius ho estàs dient tu; després la major part de les persones aprenen que això ja ho han dit altres abans i es desencisen; però si un té veu, l’ha de fer sentir: de vegades et sonarà marró, de vegades et sonarà grisa, de vegades et sonarà com l’has sentida cinquanta mil voltes i passarà molt de temps, però l’endemà, uns anys després, uns mesos més tard o uns dies retrobaràs aquella veu teua pròpia, i la satisfacció serà immensa.

BibliografíaObres escrites i il·lustrades per josep antoni tàssiesVolando del revés. Madrid: SM, 2001Abecedari: De l’ànec Adrià a la zebra Zam.

Barcelona: Baula, 2002El nen perdut. Barcelona: Cruïlla, 2008

Obres il·lustrades per josep antoni tàssiesJaume I, rei d’Aragó. La conquesta de Mallorca:

Fragments del Llibre dels Fets. Barcelona: Pub. Abadia de Montserrat, 1987

Alcántara, R. El vell pollancre. Barcelona: Ediciones B, 1989

Sennell, J. Vull ser un gat. Barcelona: Pub. Abadia de Montserrat, 1989

Fletcher, J. La Freda ha perdut la veu. Barcelona: Cruïlla, 1990

Matas, T. Nocturn animal. Barcelona: Cruïlla, 1991Oller, M. A. El camí perdut. Barcelona: Pub.

Abadia de Montserrat, 1991Duran, T. Dimoni escuat. Barcelona: Pirene, 1992Faulkner, W. Contes de fantasmes. Barcelona:

Destino, 1992Turmeda, A. Llibre de bons amonestaments.

Barcelona: Pub. Abadia de Montserrat, 1992

Alibés, M. D. Floquet de neu i la seva puça blava. Barcelona: L’Arca, 1993

Sennell, J. L’ós groc. Barcelona: Pub. Abadia de Montserrat, 1993

Escala, J. Uf, el camell. Barcelona: L’Arca, 1994Godfrey, M. Semblava una bona idea. Barcelona:

Pirene, 1994Jané, A. La volta al món en vint llegendes. Barcelona:

La Galera, 1995Armangué, J. Un dia és un dia. Barcelona: Pub.

Abadia de Montserrat, 1996O’Callaghan, E. Cric-cric. Barcelona: Baula, 1996Corbinos, R. A. Carabola. México D. F.: Fondo de

Cultura Económica, 1997O’Callaghan, E. Estàs com una cabra. Barcelona:

Baula, 1997Zentner, J. El color de las cosas. Madrid: SM, 1999Zentner, J. Menjapors. Barcelona: Destino, 2001Zentner, J. El secreto. Madrid: SM, 2002Antón, R. Una drecera galàctica. Madrid: SM, 2003Raspall, J. Font de versos. Barcelona: Baula, 2003Casas, L. Poemes de cada dia. Barcelona: Baula,

2004Armangué, J. Llibre de cal barber. Barcelona: Ed.

Del Pirata, 2006

ArAntxA BeA: Periodista, també és crítica literària i ha dirigit el suplement cultural setmanal Postdata del diari Levante-EMV des de l’any 1999 fins el 2009. Colabora regularment a la revista Faristol, on publica crítica, entrevistes i assaigs sobre literatura infantil i juvenil.