"el llibre del mestre" oswald wirth

8/9/2019 "El Llibre del Mestre" Oswald Wirth

http://slidepdf.com/reader/full/el-llibre-del-mestre-oswald-wirth 1/145

Oswald Wirth

EL LLIBRE DEL MESTREManual d'Instrucció Iniciàtica para l' ús dels

Francmaçons del Tercer Grau

1894

“Col·lecció Maçoneria”

La cultura d'un poble es pot mesurar pels llibres escrits en la seva llengua.

El Llibre del Mestre 1 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)



ALS INICIATS DEL TERCER GRAU

Venerables Mestres:

Heu estat elevats al suprem grau de la jerarquia maçònica; el vostre diplomadóna fe d'això. Però, sou Mestre veritablement?. Respondre que certa brancadels misteris us és coneguda no resol la qüestió, perquè cadascun pot retenir unafórmula molt ritualista i repetir-la, sense haver-li pres tot el seu abast.

No hi ha, d'altra banda, gens de humiliant a confessar la nostra impotència

enfront del misteri. Admès en la Cambra del Mig fa set lustres, jo no pucestufar-me de conèixer l'Acàcia. Com vosaltres m'he quedat, en realitat, Fadrí.Els meus viatges no han acabat i treballo sense descans per a conquerir elMestratge, que estic molt lluny de posseir.

Com puc llavors tenir la presumpció de redactar un Llibre del Mestre?.

Si crec haver de donar satisfacció als GG.·. que esperen amb impaciència la publicació d'aquest manual, és perquè, a força d'aspirar al Mestratge, he arribat

a formar-me una concepció molt neta. És perquè sé molt bé el que caldria ser per a dir-se Mestre, que em sento molt inferior al tercer grau. Conscient de tot elque em separa de l'ideal, mesuro per aquest fet mateix, la distància per recórrer

per a arribar-lo a aconseguir. Detenint-me al peu de la muntanya, albiro lasendera que conduïx al cim, les dificultats de l'ascensió se'm presenten i pucensenyar-les als valents desitjosos de voler-les afrontat.

A ells es dirigeix el tom III de la “Francmaçoneria feta intel·ligible a les seusadeptes”, obra el pla de la qual va ser acordat des de 1888, en el si del GrupMaçònic d'Estudis Iniciàtics. Immediatament el Llibre de l'Aprenent va ser

posat en premsa; però no va veure la llum sinó a fins de 1892, sota els auspicisde la L.·. “Treball i Veritables Amics Fidels”.

Aquest primer manual s'inspirava en idees suggerides per diversos germans illargament discutides; per això no va tenir cap signatura individual. No vaocórrer el mateix amb el Llibre del Fadrí, aparegut en 1911, el qual va ser redactat, d'una manera molt més àmplia, sota la meva responsabilitat personal.

Quant al Llibre del Mestre, que completa la sèrie, no ha pogut ser elaborat en

Cambra del Mig. Es comprendrà, doncs, que jo vaig prendre pel meu




compte els punts de vista que he procurat exposar en aquest tractat particularment espinós.

Sens dubte per a recuperar la Paraula Perduda he hagut de recórrer a les llumsdels GG.·. més instruïts. Uns com José Silberman i el G.·. Hubert, director de la

“Cadena de Unió”, han estimulat verbalment les meves meditacions, mentre queRagon, Eliphas Levi, Albert Pike, i, sobretot Goethe, m'han instruït amb els seusescrits.

Però no basta en aquestes matèries assimilar el pensament d'un altre. Per areprendre el fil trencat de les tradicions oblidades, cal revivificar el passatmitjançant un esforç personal intens i perseverant. Es tracta de reviure unmateix els temps antics, absorbint-se en l'estudi dels monuments significatiusque ells ens han deixat. Ruïnes, superstició, doctrines filosòfiques

desacreditades, religions estranyes, tot mereix ser explorat curosament; però res podria ser més revelador que els poemes i els mites.

Els poetes, la imaginació dels quals està il·luminada, són més instructius en principi que els freds raonadors. L'epopeia caldea de Gilgamés i la llegenda deldescens de Isthar als inferns, que són composicions d'un alt abast iniciàtic, esremunten a més de cinc mil anys.

La narració de la mort de Osiris i tantes altres rondalles, traduïxen en imatgesensenyaments de la més profunda saviesa. La Bíblia mateixa és preciosa per aqui sap comprendre-la.

La seducció d'Eva per la serp fa al·lusió als principis fonamentals de totainiciació, el mateix que una quantitat d'altres contes més recents.

Les generacions es transmeten fantasmagories frívoles, en aparença, que el pensador no ha de menysprear. Elles són les que animen el vitrall d'aquestafinestra d'Occident, al que l'Iniciat, sortit en el matí de l'Orient, s'aproxima en latarda després d'haver examinat a migdia totes les coses a la plena claredat del

dia.Des de l'alba, la seva raó despertada havia esperat prop de la finestra d'Orientels primers raigs de llum que han de penetrar en el seu esperit.

Aquesta il·luminació massa sobtada havia d'enlluernar-lo i fer-lo presumptuós.Plena d'ardor la intel·ligència així sorpresa es creu fort contra tots els errors. Noveu al seu voltant sinó prejudicis que combatre i fantasmes que posar en fugida.És l'edat dels judicis precipitats, que no prenen en compte cap autoritat icondemnen sense reserva tot el que no quadra amb l'opinió intransigent massa

bruscament adquirida.




Aquesta exuberància juvenil es calma cap a la meitat de la vida. És llavors quanuna llum implacable cau gairebé verticalment per la finestra del Migdia. Elsobjectes no projecten sinó un mínimum d'ombra i es destaquen en tota la sevarealitat. És l'hora que convé observar-los rigorosament, mirant-los en totes lesseves fases. El judici es fa llavors circumspecte i queda voluntàriament en

suspens. Una comprensió exacta rebutja condemnar, perquè explica ambindulgència, d'acord amb el paper que correspon a tots els factors en causa.

La plena llum conduïx també a la Tolerància que caracteritza la Saviesa de laIniciació. Cal haver arribat a jutjar tot amb serenitat per a obtenir el dret d'obrir la finestra occidental del Santuari del Pensament. El Sol s'ha posat llavors:l'agitació del dia es calma i la pau de la tarda s'estén gradualment sobre la plana.Els detalls s'esfumen en l'ombra creixent que fa reaparèixer la lluentor del'estrella vespertina davant de la qual empal·lideixen totes les altres. Aquest

astre ja no és l'arrogant Llucifer, inspirador d'orgull i de rebel·lió; és una llar desuau claredat que evoca el somni de l'idealisme. Des d'ara la nit pot posar elsseus vels: les tenebres de l'exterior no prevaldran sobre la llum de l'interior. Amés, quan els vius callen, els morts es disposen a parlar. Ha arribat l'horad'evocar a aquells que guarden els secrets que es van dur a la tomba. Són ells elsveritables Mestres, els pensaments dels quals podem fer reviure, conformant-nos als ritus prescrits.

Però no prestem a les cerimònies un valor sacramental. Hiram no ressuscita ennosaltres perquè hem ocupat exteriorment el seu paper. En l'Iniciació res no valfora del que es realitza interiorment.

Esforceu-vos, doncs, Venerables Mestres simbòlics, a transformar el símbol enrealitat. Titulars de diplomes i portadors d'insígnies, convertiu-vos en Pensadorsque participen del Pensament imperible.

Pugui el Llibre del Mestre guiar-nos en el compliment d'aquesta gran obra.

Oswald WirthOr.·. de París, Març de 1921.




NOCIONS HISTÒRIQUES RELATIVES AL GRAU DEMESTRE

Les Institucions Primitives

Si fem abstracció de la família, que és anterior a tota formació social pròpiament dita, quin és l'associació permanent més antiga a la que podemremuntar-nos?. Els sociòlegs, que es recolzen en la etnografia, responen que és

l'agrupació d'homes adults en societat secreta. Els individus encarregats delsinteressos col·lectius de la tribu se senten naturalment induïts a reunir-se per adeliberar i prendre resolucions comunes. A aquest efecte, tendeixen a congregar-se estrictament entre ells, apartats de les dones, dels nens, i dels estranys.L'accés al seu lloc de reunió està prohibit, en conseqüència, a les persones noqualificades per a participar en les assemblees. Aquesta pren molt fàcilment elcaràcter sagrat, el mateix que el recinte que li està reservat. Tal és l'origen delTemple del que els profans (de “pro fanum”, davant el temple) són exclosos.

Per a ser admès en aquest lloc temible, l'aproximació indiscreta del qual portadesgràcia, les condicions varien. De vegades, l'adolescent és acollit pel sol fetd'haver arribat a la seva majoria d'edat; però succeïx també que s'imposen

proves de resistència física, o que calgui donar garanties d'una suficientmaduresa intel·lectual.

Sempre, des del punt de vista dels primitius, cap acte podria ser més importanten la vida que l'admissió del mosso en l'assemblea dels homes madurs.Cerimònies, festes i alegries s'agreguen a aquest; encara en els nostres dies,entre els salvatges que queden en estat natural.

Però no és aquesta sola, en general, l'única solemnitat que agraden de celebrar amb pompa.

Els costums de celebrar festes anuals en honor de la joventut que arriba a l'edatde la pubertat, està gairebé universalment espargida. La primera comunió delscristians remunta així mateix, en el seu principi, a un ritus d'una extremaantiguitat. El mateix ocorre en la immensa majoria de les pràctiques religiosesdels diferents cultes, els quals tenen les seves arrels en les musaranyes dels

fetitxistes prehistòrics.




Més, els fetitxistes no han de ser menyspreats. No eren escollits entre els vellsmés experimentats, que havien donat proves de saviesa, de prudència i desubtilesa en el si de l'assemblea dels homes madurs?. Massa afeblits de cos per a

participar en les expedicions guerreres, aquests ancians, la intel·ligència dels

quals romania vigorosa, van saber prendre un ascendent sovint molt estès.Aquest va ser el cas dels Druides i altres sacerdots similars. Notem referent aaixò que “pretre” (sacerdot) ve de presbiteri, l'arrel del qual és una paraula gregaque significa ancià.

L'Art Sacerdotal i l'Art Real

El que s'assembla s'agrupa. La similitud dels caràcters, dels gustos, delsinteressos, de les ocupacions, dels drets i dels deures impel·leix a l'agrupament.Els vells reputats els més savis; però físicament febles, van anar, doncs, induïtsa agrupar-se separadament i a reunir-se a part de l'assemblea dels homes encaravigorosos, en el si de la qual predominava l'element guerrer. Poc nombrosos, elsvells estaven obligats a tenir els seus conciliàbuls en el silenci de la nit, retiratsen alguna barraca aïllada.

Com el seu prestigi i la seva influència es basaven en el seu renom de saviesa,ells tenien interès en instruir-se recíprocament, comunicant-se el fruit de la sevaexperiència i de les seves meditacions. Van arribar a ser així els dipositaris deles tradicions de la tribu. Entre ells es van trobar relators de contes, hàbils aencantar al seu auditori amb relats sempre plens de grans fets imaginarisatribuïts als déus i als herois. Va haver també rapsòdies, cantors inspirats, hàbilsa captivar les imaginacions; de vegades, encara més, els endevins anunciavenl'avenir i indicaven remeis per a tots els mals.

La subtilesa del talent dels vells de muscles afeblits, va prevaler sobre la

fogositat irreflexiva dels forts. Explotant les creences que havien contribuït aespargir, febles homes de pensament com eren, es van fer témer i venerar de lesmultituds. Davant ells es van inclinar guerrers intrèpids, que arribaven fins a adonar-se voluntàriament la mort obeint l'ordre dels representants dels déus.Aquest va ser el triomf del poder espiritual, que després va abusar massa del seuabsolutisme.

Cal, no obstant això, reconèixer en ell un factor primordial del progrés humà. Vaser el primer que va domar la brutalitat instintiva, recorrent als únics mitjans

que podia disposar. Va Saber fer obrar als




fantasmes de la imaginació, per a exercir, gràcies a ells, la seva influència sobrela immensa massa dels esperits grollers. Aquest va ser el punt de partidad'aquest Art Sacerdotal, que sempre ha ocupat el paper principal en el governdels homes.

Però no ens apressem a condemnar abans d'haver comprès bé. En les coseshumanes, el bé i el mal tendeixen a entremesclar-se: cal saber distingir-los sense

prejudicis. Reconèixer l'u i l'altre en totes les coses, és atribut de l'iniciat que hasabut agafar el famós fruit d'arbre del coneixement del Bé i del Mal. Tota la

psicologia del sacerdot-bruixot primitiu no es retrotreu als subterfugis d'unaastúcia ambiciosa, o al desig egoista d'explotar el candor dels altres, perquètenim que veure en ells els precursor dels nostres filòsofs i savis.

Per a sostenir el seu renom de saviesa, havia de trobar resposta a tot i, en particular, a les preguntes que es fan en presència dels fenòmens naturals. Vahaver d'imaginar aviat una cosmogonia, que atribuïa tot a l'acció d'éssersinvisibles, bons o dolents, concebuts a imatge de l'home. Les generacionssuccessives van aprofundir de seguida aquestes nocions rudimentàries, de lesquals es va desprendre a poc a poc tota la ciència (que hem rebut) de les edats

primitives.

Encara que sortida de la imaginació, aquesta ciència no és de menysprear. Se liveu traduïda en mites, en símbols, en al·legories, en una multitud de pràctiquessupersticioses. Guardem-nos de menysprear-les. Mentre més absurdes semblena primera vista, més han de sol·licitar la nostra atenció, si, transmeses de seglesen segles i sense parar combatudes per les ortodòxies i el racionalisme, hansobreviscut a despit de tot. L'obstinació de la seva supervivència no potexplicar-se sinó per un fons de veritat ocult del que són un molt impur vehicle,tal com seria una perla que es trobés ficada entre un munt de deixalles sòrdides.Com Mestres, ens correspon descobrir aquesta perla, sense deixar-nosdesanimar pel que la sostreu a la indiscreció profana.

Però si la intel·ligència humana és respectable fins a en els seus primers balbotejos, cal no perdre de vista que els esperits subtils s'inclinen a burlar-sedels càndids. El candor infantil de les gents primitives havia d'estimular l'enginydels bruixots. En presència de multituds dòcils a totes les suggestions, es vanatribuir misteriosos poders. Per cerimònies estranyes, sacrificis i encanteris, van

pretendre conjurar déus i dimonis, determinar la bona o dolenta sort i obtenir larealització de totes les seves fantasies. Així es va espargir la creença enl'eficàcia dels ritus màgics, la tradició dels quals s'ha mantingut fins als nostres

dies, ja que els veiem




practicats tant pel sacerdoci de les més orgulloses religions com pels humilsfetitxistes africans.

Els mateixos que exploten les supersticions són, per altra banda, àmpliament

enganyats per elles. Es creuen investits de poders sobrenaturals que els han estattransmesos màgicament. Exerceixen doncs de bona fe el seu ministeri i aixímateix es fan pagar els seus serveis, perquè la primera missió de l'ArtSacerdotal ha estat sempre alimentar als seus adeptes.

Mai, a més, els representants del poder espiritual van desconèixer els avantatgesd'una estreta aliança amb els posseïdors del poder material. Els concordats nosón menys vells que el món, perquè es remunten a la fundació de les més

antigues dinasties. En efecte, No està en la naturalesa de les coses que una tribuque se sent més forta, millor administrada que la veïna prengui la resoluciód'assaltar a aquesta?. Per a dirigir l'operació del bandidatge, l'elecció d'unguerrer enèrgic s'imposa. Havent anat tot perfectament, no és versemblant que elcap militar triomfant s'apressi a despullar-se de la seva autoritat temporal. Lanecessitat de defensar el botí mal adquirit reclama un comandament permanent.Els primers en comprendre'l són els bruixots. Després d'haver preparat l'opinió

pública, aquests fidels intèrprets de la divinitat intervenen, doncs, molt a propòsit per a administrar, sota una forma o altra, un sagrament equivalent a launció suprema. Immediatament la tribu victoriosa es beneficia amb un governestable, legítim i regular.

Generalitzat el procés, sacerdots i reis regnen sobre el poble. Això no ocorrefatalment per a la desgràcia dels governats, perquè l'interès dels governants estàen acomplir bé la seva tasca; governar tan sàviament com sigui possible. Reis

justs i sacerdots honrats han pogut col·laborar en la felicitat dels ramats humansque havien pres al seu càrrec. És veritat també que a Egipte i Caldea es va tenir especial cura en l'educació dels homes cridats a regnar espiritual o

materialment. Les escoles van ensenyar un Art Sacerdotal refinat, destinat aformar sacerdots, i un Art Real que preparava per a arribar a ser rei.

Aquesta instrucció superior, tendint al més alt perfeccionament intel·lectual imoral dels individus, va anar de seguida posada a l'abast de tots els homes,dignes de rebre-la. En les corts de l'antiguitat clàssica, es van establir nombrososcentres d'iniciació en els quals els misteris van ser revelats a homes selectescurosament escollits.




El Mestratge Ideal

En els nostres dies l'Art Real continua sent ensenyat. És veritat que ho és sota el

vel del simbolisme el sentit del qual no sempre es penetra. Els Maçons del segleXVII van poder també proclamar-se adeptes de l'Art Real perquè els reiss'havien interessat en altre temps en l'obra de les corporacions constructores,

privilegiades en l'Edat Mitjana, per a aixecar en tota la cristiandat, els edificissagrats (Veure El Llibre de l'Aprenent).

Quan la Maçoneria moderna es va desprendre de tota preocupació arquitectural professional, per a no preconitzar més que una construcció filosòfica puramentmoral i intel·lectual, l'Art Real va arribar a ser sinònim de Gran Art o L'Art per

excel·lència. No era, en efecte, el rei de les arts, aquest Art Suprem, segons elqual la Humanitat en el seu conjunt ha de ser construïda, art que s'aplica, enaltra manera, a cada individu destinat a ocupar el seu lloc en l'immens edifici?.

Però és temps de restituir a la vella expressió tradicional el seu sentit primitiu. No cal que la Francmaçoneria dissimuli que ella té per missió preparar als seusadeptes per a una veritable reialesa: la del Ciutadà, sobirà en l'Estat modern.

Abans de res, aquest Sobirà ha de tenir consciència de la seva dignitat. Noreconeixerà sobre si cap poder davant el qual ha d'humiliar-se per a sol·licitar favors. La Cosa Pública (Res pública, República) és cosa d'ell, la seva propietat,de la qual és responsable. No suportarà cap abús i vetllarà per no fer-se maicòmplice d'un acte que danyi l'interès general.

Així comprès, l'Art Real ha de ser ensenyat als Republicans, els que no haginrebut educació de reis, no sabran exercir la seva sobirania. Aquesta serà fal·laçfins al dia que els ciutadans estiguin penetrats dels deures de la reialesacol·lectiva que és el seu patrimoni. Si, en la seva moralitat, no s'eleven per sobre

dels esclaus, totes les proclamacions oficials no canviaran en res la sevadestinació. Sota una capa més democràtica continuaran suportant el jou que novan tenir l'energia de sacsejar. L'esfondrament d'un tron no confereix per asempre la llibertat. Aquesta demana constantment que la conquistin els quevolen merèixer-la. Guardem-nos, doncs, de dormir-nos sobre els llorers delsnostres pares que van prendre la Bastilla; no serem mai lliures si no sabemsacrificar contínuament les nostres mesquines ambicions, al bé general. Sotaqualsevol règim que sigui, els sacerdots i els reis ens dominaran, mentre nohàgim après a reemplaçar-los per nosaltres mateixos, com sacerdots i reis.




Però no és possible sostreure's a aquesta dominació sinó inspirant-se en eladagio: “no es suprimeix sinó el que es reemplaça”. No és en va que l'Iniciatestà cridat a arribar a ser el seu propi Rei i el seu propi Sacerdot.

Serà rei quan regni sobre si mateix, quan el que hi ha de més elevat en ell es faci

obeir del que és inferior. Només aquest Mestratge de si mateix pot conferir ladignitat real, característica del ciutadà gelós de la seva sobirania nacional.

Ningú ha de poder, per altra banda, abusar de la imaginació del sobirà... Aquests'iniciarà en els misteris de l'Art Sacerdotal a fi de no ser enganyat ni delrepresentant de Déu que promet la felicitat en altre món, ni del xarlatà polític,

pretès posseïdor de la panacea universal que conclou amb totes les misèriessocials.

El veritable Mestratge allibera de tots els enganys; però no s'adquireix sinó al preu d'esforços sostinguts, dirigits contra totes les nostres debilitats intel·lectualsi morals.

La Missió dels Iniciats

En tots els temps i en totes les latituds, s'han trobat esperits lleials que aspiren ala veritat, al bé dels seus semblants i a la supressió dels mals que els homessofrixen per la seva pròpia culpa. Aquests savis, de vegades, han fet escola,instruint deixebles. Donant exemple d'una vida austera, no van témer, en certescircumstàncies, atacar públicament els abusos del dia. Havent-se atret

persecucions, els reformadors van ser forçats a la prudència; es van fer discrets ies van envoltar en el misteri, sense abdicar gens dels seus designis generosos.Així van veure la llum nombroses associacions més o menys secretes iindependents unes d'unes altres, però animades d'un mateix esperit de justícia ifilantropia.

Des d'aquest punt de vista, la Francmaçoneria actual és incontestablement

l'hereva de les més nobles tradicions. Obrera del progrés humà, té plenaconsciència del seu paper emancipador. Sense afiliar-se a cap escola i nodecidint-se per cap sistema, cerca amb tota independència la llum que alliberade tota esclavitud.

Sabent que els pobles no estan condemnats a una infància eterna, els Iniciatssegueixen la seva evolució, que afavoreixen, treballant a aixecar pertot arreu elseu nivell moral i intel·lectual. Desgraciadament, existeixen coalicions queconspiren en sentit contrari. Convençudes que els pobles tenen interès

a ser mantinguts sota tutela, s'esforcen a alentir la marxa normal de les coses i




obstaculitzen el progrés.

Una lluita es trava així fatalment entre els constructors del l'avenir i elsconservadors porucs, d'un passat del que són els beneficiaris. Elements diversosintervenen, de l'una i l'altra part en aquesta lluita, i cadascun posa en l'obra els

recursos que disposa.

El que distingeix des d'aquest punt de vista als Iniciats és l'horror a la violència. No són mai ells els que tramen les revolucions sagnants o revolten les multitudsexcitant els seus apetits. El mètode dels Iniciats deriva de l'experiència delssegles: és pacient, però segur.

Sens dubte, una veu pot fer-se escoltar a propòsit, per a recordar al sacerdot

ignorant i a la reialesa degenerada els orígens modests dels més orgullosos poders. Quan el descendent del primitiu Cap de bandits es venta de ser el ungitdel Senyor, els filòsofs poden permetre's riure francament. No està prohibit alsirònics exercir el seu verb a costa d'un pontífex infal·lible, la sobirania espiritualdel qual, es remunta a través de les edats a la molt equívoca anterioritat d'un

prehistòric cap de bruixots.

Són aquests despropòsits de nens terribles, la raó perquè els Iniciats, curosos deno trastornar res massa bruscament, s'acontenten en general, amb un somriure

per a si mateixos, de les vanitats humanes. Porucs de propagar intempestivament veritats incendiàries, s'imposen una discreció que és una forçatemible. Mentre no sigui l'hora de parlar (1) callen, acumulant les nocionsreconegudes com verídiques, madurant-les així, abans de donar-les el seu vol.

Després, tenen l'immens avantatge, de no ser utòpics. Saben que la felicitat deles col·lectivitats no pot resultar sinó de la transformació dels individus que lescomponen. La salut del cos social depèn de l'estat de les cèl·lules que hoconstituïxen. No atribuïm doncs una importància exagerada a la modificació

dels règims polítics o socials. Són les pedres tallades a esquadra les queasseguren la solidesa de l'edifici. La pràctica de l'art d'edificar ensenya alsFrancmaçons que, si han renunciat a l'arquitectura material, no per això tallen

pitxor els seus materials de construcció. Desbasten en si mateixos la pedra brutahumana que poleixen de seguida curosament a fi d'adaptar-la a les exigènciesdel gran edifici. Es tracta de la reforma intel·lectual i moral dels individus queés l'objecte de tota iniciació veritable.

(1) Inquirir l'hora abans d'obrir els Treb.·. és una prescripció del ritual.




Sota simbolismes diferents, el programa roman en efecte ell mateix quan els“Hermètics” ensenyen al·legòricament a transmutar el plom en or, o quan els“Rosa-Creus” dels segles XVI i XVII assimilen al Crist, rei, místic, l'homeregenerat, mort per a les seves passions, a fi de ressuscitar en la llum pura.

Sens dubte aquest Cristianisme iniciàtic no és el dels creients vulgars; però laMaçoneria també s'eleva o descendeix en la concepció de cadascun segons elgrau d'iniciació conquerir efectivament pels seves adeptes; d'aquí la necessitatque existeix per a aquests, d'instruir-se tan completament com els sigui possible,

ben decidits a desfer-se dels seus prejudicis, a perdre les seves il·lusions,contribuint en tot a l'emancipació particular i general per la cultura simultània,en si, i en els altres, de totes les qualitats de l'esperit i del cor.

La Filiació Maçònica

Les institucions primitives, que s'ha tractat anteriorment, s'han transformat,segons les circumstàncies, en associacions polítiques religioses o socials d'unaimmensa varietat de formes. No prenent en compte sinó la ”mise en scene” i elcerimonial encara en voga entre els salvatges actuals, es poden distingir, sisgrups d'institucions que deriven dels usos més antics.

Al capdavant vénen les societats secretes polític-màgiques, compostes de bruixots, endevins i de remeiers més o menys convençuts. Sovint cultes, proscrits, considerats com immorals, es perpetuen secretament i donen lloc a“dissabtes” com els de l'Edat mitja. Succeïx també que aquestes corporacions nomanquen de serietat, almenys quant a les proves que imposen als aspirants. ElsPells Rojes procedeixen en relació aquest respecte, a veritables iniciacions (2)

En segon lloc vénen les cerimònies de tribus, que es lliguen al culte de la llar

familiar i dels avantpassats. D'aquesta font deriven sovint les pompes oficials iles religions de l'Estat. Aquestes cerimònies van tenir tal importància enl'antiguitat que Fabi, en plena campanya contra Hanníbal, va creure la sevaobligació, haver de deixar l'exèrcit per a anar a oferir, en el seu temps i lloc, elssacrificis prescrits per tradicions de la família fabiana, de la qual ell era el Cap.

En la tercera categoria entren totes les fraternitats religioses que imposen unnoviciat preparador per a una vida espiritual inaccessible al

(2) Veure Robert C. Wright, Indian Masonry.




comú dels mortals. La perfecció moral és l'objecte que persegueixen aquestesinstitucions, siguin elles cristianes, budistes o musulmanes; però cometen l'error de col·locar-se a part del gran corrent de la vida normal; així la seva obra ésestèril o, almenys, desproporcionada en els seus resultats a l'esforç desplegat ials sacrificis acceptats.

En quart lloc, es col·loquen els misteris de l'antiguitat, l'objectiu essencial delsqual era la recerca de les veritats ocultes. Els adeptes eren instruïts, sota elsegell del secret, en nocions que hauria estat perillós espargir públicament.

Sota el cinquè grup es col·loquen les confraternitats formades pels homes queexerceixen una mateixa professió. L'arquitectura va donar lloc, referent a això ,a les primeres agrupacions, com ho proven els arquitectes dionisíacs de l'ÀsiaMenor, els col·legues constructors romans i els germans pontífexs, especialment

encarregats de la construcció dels ponts. L'Edat Mitjana va generalitzar l'organització dels oficis, basant tota la vida municipal sobre el règimcorporatiu.

Queden per esmentar les associacions filantròpiques i les mutualitats que sónmolt antigues. D'aquesta manera els Romans es fixaven quotes per a assegurar-se, a la seva defunció, el compliment dels ritus funeraris, conformes amb lesseves creences (3) .

La Francmaçoneria moderna no s'adhereix a una sola i única d'aquestescategories, perquè ja no és possible fer-la entrar en la cinquena, ja que ha cessatde ser una corporació d'artistes constructors. En ella se sintetitzen tendènciesmúltiples, encara que per certs costats la nostra institució es relaciona acadascuna de les categories encarades pels sociòlegs.

Importa, no obstant això, establir les distincions necessàries, encara que no siguisinó per a caracteritzar la confraternitat maçònica.

Som Bruixots?

(3) Aquesta classificació està presa de Roscoe Ponnd, professor de Jurisprudència en laUniversitat d'Harvard, que la seva obra titulada “The Philosophy of Massonry”,reproduïx el text de cinc conferències donades en Bòston, en 1914, sota els auspicis delGran Mestre de Massachussets.




Si haguéssim de creure als nostres adversaris, seríem (practicants de magianegra lliurats a les més espantoses pràctiques: sacrilegis, assassinat per bruxeria,invocació del diable, aquelarres, orgies, etc. Cap acusació nascuda d'unafantasia delirant ens ha estat perdonada: tota una literatura especial dóna fed'això. Els primers cristians van gaudir també de tan dolenta reputació, perquè,

com nosaltres, es reunien a “cobert” i el despit dels profans els duu sempre ainterpretar com dolent el que passa a l'abric de la seva indiscreció. Si fóssim bruixots, encara en el sentit menys malèvol de la paraula, hauríem de buscar lamanera de desenvolupar certes facultats cridades “psíquiques”. Les nostresllotges serien escoles de màgia pràctica, amb classes de magnetisme humà, comho somiava Mesmer, o de vidència, segons els procediments de Cagliostro, dePuységur o dels ocultistes contemporanis.

En realitat, els Francmaçons no s'interessen especialment pel ocultisme, el qualno estudien sinó des del punt de vista de dur a tots els dominis les sevesinvestigacions incessants a la recerca de la veritat. Mai s'han presentat comtaumaturgs i els seus secrets no tenen res en comú amb els del Gran o el PetitAlbert.

Però, no farem màgia inconscient, sota la influència misteriosa d'una potènciasobrenatural curosament oculta?. Aquí entrem en els dominis de la fe cega on laraó perd els seus drets.

No obstant això, com l'error no és mai absolut, convé recercar el gra de veritatque pot dissimular-se sota l'amuntegament de les pitjors extravagàncies. Tot noés impecable en els nostres usos i som molt capaços de lliurar-noscandorosament a ritus sospitosos. Així és com els antics Maçons estaven llunyde sospitar que es lliuraven bé i bonicament a una operació màgica, procedint ala transmutació instantània de la més banal de les locals en un temple real,adequat per a la verificació del seu culte.

Després d'haver-se posat a l'abric de tota indiscreció profana, els adeptes del'Art Real certs ja d'estar únicament entre ells, encarregaven al G.·. Experttraçar, amb guix o carbó, un rectangle enmig del paviment. L'espai així delimitates feia immediatament sagrat, ningú havia de posar ja aquí el seu peu. Per aaccentuar l'abast d'aquest quadrilàter reservat, que no es diferenciava delsfamosos cercles màgics sinó en la seva forma circular, es dibuixaven en ellsímbols significatius. Un petit triangle equilàter, flanquejat dels signes del Sol ide la Lluna, es traçaven al capdavant del rectangle reservat, al centre en el queestava dibuixada una Estrella radiant




que dominava dues columnes marcades J.·. i B.·. . Conclòs el traçat misteriós,els útils de la Maçoneria eren posats en l'interior del quadrilong, en el quall'escaire, compàs, nivell, fil a plom, cisell, mallet, paleta, tenien un lloc previst.Durant aquests preparatius, el G.·. Mestre de Cerimònies havia acostat a lesvores del rectangle tres grans canelobres que duien ciris que estaven reservats al

Mestre i als dos vigilants encendre successivament. Quan brillava la llum del'Orient, el Mestre pronunciava greument: “la Saviesa dirigeix la nostraconstrucció”; des que l'Occident s'il·luminava al seu torn, el Primer Vigilantexclamava amb una veu ferma: “la Força, anima el nostre treball”; en fi, quan latercera flama il·luminava el Migdia, el Segon Vigilant deia suaument: “laBellesa adorna la nostra obra”. Després, una vegada que cadascun havia ocupatel seu lloc, el Mestre invocava al Gran Arquitecte de l'Univers, abans dedeclarar oberts els treballs.

Des del Cristianisme, aquesta invocació no ha estat més que una simple pregària, com es diu en les esglésies; però com tot el cerimonial és francamentevocador, està fora de dubte que, primitivament, els Maçons obrien els seustreballs per una evocació màgica que tenia per efecte conjurar al déu delsconstructors, per a forçar a aquest esperit, a condensar-se invisiblement enmigdels que havien cridat a la seva inspiració. Devien, llavors, figurar-se al GranArquitecte de l'Univers com present entre ells.

Suposem ara que semblants ritus siguin celebrats amb convicció. De fet laLlotja improvisada, oberta en qualsevol part, pren un valor iniciàtic del que no

participen els nostres locals maçònics luxosament preparats, decorats segons lesexigències del savi simbolisme, però freds, morts, inanimats.

És una màgia que no hauríem de descurar. No es tracta de petitis jocs de mans,ni encara “psíquics”, perquè el mandil maçònic no està destinat a transformar-seen borsa de doble fons. Els nostres misteris es relacionen amb una màgiasuperior, estranya a tots els vans prestigis, i no realitzarem la nostra Gran Obrasinó recuperant la Paraula Perduda.

Agreguem que l'Espasa, inútil per als constructors, és un arma màgica, temible per als fantasmes, com ho mostra Homer en l'Odissea, quan canta al seu heroique evoca l'ombra del diví Tiresias.

Sapiguem manejar aquest acer i cap calúmnia podrà arribar-nos.

Les nostres Cerimònies

Quan el públic condescendeix a no acusar-nos dels més negres maleficis, es




complau en presentar-nos com nens grans que es disfressen per a representar comèdies de ritual. “Els Francmaçons es burlen dels sacerdots, però es lliuren afotesses encara més ridícules”. Tal és la sentència dels esperits que es diuenil·luminats.

Tota crítica formulada de bona fe mereix consideració. És tan seriosa quenombrosos Francmaçons s'han sentit emocionats per ella. Avergonyits d'uncerimonial que els semblava buit, aquests GG.·. no han vacil·lat a trencar ambtradicions que el seu sol arcaisme ja no els fa suficientment respectables als seusulls. D'aquí ve tot un moviment anti-simbolista propens a modernitzar racionalment la Francmaçoneria.

Aquests reformadors van aparèixer davant els tradicionalistes sota l'aspecte demals Fadrins que donen per ignorància el primer cop al Mestre Hiram. És veritat

que l'empresa tendeix ni més ni menys que a la transformació de laFrancmaçoneria en una honesta societat profana del tipus sis de la classificaciódels sociòlegs. Els simbolistes van tenir bon treball per a demostrar que sensesimbolisme, no hi ha ni iniciació, ni Francmaçoneria.

Però no abusem de res i desconfiem de les coses que, corrompent-se, es tornen pitjors. “Optimi Corruptio Pessima”. Tota el nostre ensenyament és simbòlic; però si els símbols res ens ensenyen, si obligant-nos a buscar el seu significat,ells no ens posen en el camí dels profunds misteris del pensament humà, llavors,no cal dissimular-lo, la nostra actitud es fa grotesca. Quin pobre home és elMaçó que no ha comprès mai res de les proves de la seva recepció i es complaua revestir les seves insígnies, molt convençut que una flama de licopodi li hadonat realment la llum i que és un irreprotxable iniciat, ja que sap el seucatecisme i que està en regla amb el tresorer del seu Taller .·.

Seria cruel insistir, quan tota sinceritat té dret a ser respectada, i sobre tot la delMaçó animat de sentiments generosos. Què importa, després de tot, que ell no

hagi sabut endevinar clarament, si el seu cor bé posat li fa obrar maçònicament?.

A més, cap ritu és sense valor. Encara complint maquinalment l'acte ritualista téla seva eficàcia. Considerem a un Maçó que es prepara per a entrar a la Llotja.Tenint altres preocupacions en el cap, se cenyeix el seu mandil pensant en altracosa; després pren automàticament l'actitud prescrita, executa el signe i la marxadel grau per a parar-se finalment entre les columnes. Encara que tot s'hagi fet

distretament, per hàbit, el




Maçó, sense que s'adoni d'això, ha estat ocultament influenciat; així no esconduirà mai en Llotja com en una reunió pública.

Tot passa com si cadascun dels actes successius haguessin tingut la sevarepercussió en el domini misteriós del sentiment. A manca del conscient, el

mandil adverteix a l'inconscient, que serà precís no ser més el mateix home. Lamà col·locada sobre la gola ha tingut la virtut de contenir realment les passionsdintre del pit a fi que el signe de l'esquadra pugui afirmar sense mentida: “Elmeu cervell està calmat i jo jutjaré aquí imparcialment, amb la rígida equitat quem'imposa el meu caràcter de Maçó”. Caldria ser psicòleg molt mediocre per aaclaparar de desdeny, pràctiques que no tenen de pueril sinó enganyosesaparences.

Siguem, doncs, prudents respecte a les formes tradicionals. Mentre menys

s'entengui el seu abast, més han de respectar-se, perquè el crèdul que els dónacrèdit pot resultar més savi que l'esperit fort que s'apressa massa a desacreditar-les.

Sens dubte, el impenetrable passat ens fa sofrir així una dominació irritant.Però, Per què rebel·lar-nos quan es tracta d'un enigma que resoldre?. Estudiem,

procurem comprendre i reservem el nostre judici. La impaciència és excusableen un Aprenent; però el Mestre no ha de pronunciar-se sinó amb pleconeixement de causa.

Suportant creences i misteris, la Francmaçoneria, no serà a fi de comptes, unaEsglésia com altra qualsevol?. Com alguna altra, no; com cap altra, si. Ladiferència cabdal es troba en el caràcter purament humà de la Francmaçoneriaque no es glorifica de posseir una veritat revelada divinament, sinó que convidaals seus adeptes a desprendre's de l'error pels seus propis esforços, per aorientar-se per si mateixos cap a la llum de l'esperit que aspiren lesintel·ligències. Hi ha, no obstant això, similituds. “Ecclesia”, en grec, significaAssemblea; no es podria negar que el conjunt dels Francmaçons forma

“església” en el sentit etimològic de la paraula. Ho mateix es pot dir d'esglésiaen el sentit corrent del terme, perquè no hem escapat dels cismes, ja que en el side la Maçoneria Universal, organitzacions eclesiàstiques, anomenades “GransLlotges” han cessat de reconèixer-se entre si i s'excomuniquen en el més pur estil eclesiàstic del món.

Compartim, per altra banda, la sort de les religions en el sentit que la nostraInstitució no realitza sinó molt imperfectament el seu ideal. Hi ha distància entre

el cos maçònic, tal com funciona, i el Maçonisme pur.




devoció de Sant Antoni de Pàdua, que té per especialitat fer aparèixer elsobjectes perduts. Aquests RR. PP., van tenir l'enginyosa idea de cridar al pública beneficiar-se amb els seus bons oficis. Van instal·lar en totes les esglésies una

bústia per a cartes i una guardiola, per a rebre, en la primera les peticionsescrites sol·licitant una gràcia, i a l'altra, les ofrenes consagrades a l'obra

particular del pa de Sant Antoni. Centralitzades en la carrer Puteaux, les peticions eren llegides en públic cada setmana, a fi que els fidels poguessinacordar-los el suport de les seves pregàries. Però els monjos contaven sobretotamb els seus pròpies encanteris: en el silenci de la nit es reunien en un oratoriespecial per a conjurar a Sant Antoni per a satisfer a la seva clientela.

Ajudats pel seu fervor, es produïa, Déu sap quin telepatia. El fet és que tots elsobjectes perduts van ser trobats, si no en la seva totalitat, almenys a bastament

per a motivar els ex-vots que a poc a poc van cobrir de marbre totes les parts del

santuari de Sant Antoni.En ple París escèptic de fins del segle XIX, la indústria religiosa delsFranciscans va obtenir tot èxit; van guanyar amb què pagar l'immoble quehavien fet edificar i, subsistint a les expenses de la seva comunitat, van poder alimentar diàriament a nombrosos pobres, beneficiaris del pa de Sant Antoni.

Què deduir d'aquests fets?. Per descomptat que l'Art sacerdotal, hàbil a treure partit de les creences i de certes influències psíquiques encara malamentdefinides, continua sent practicades magistralment. Encara que tot està lluny deser dilucidat, perquè l'èxit de l'empresa dels Franciscans establix un problema demetapsicologia que correspon als iniciats prendre molt sincerament enconsideració.

Els Misteris

L'esperit Filosòfic de les iniciacions grec-romanes s'ha reencarnatincontestablement en la Francmaçoneria moderna, almenys en la branca llatinade la institució. Poc ens importa el prestigi exterior, la respectabilitat davant elsulls dels profans, de la qual els Angle-Saxones es mostren excessivamentgelosos. Les nostres Llotges franceses, italianes o espanyoles no són clubs on ésde bon to, ser admès. Sobre elles pesen excomunions que no són únicamentclericals, ja que la beateria maçònica i fins al sectarisme socialista els hananatematitzat. Aquests són antres sospitosos, a on tots els rangs socialss'ajunten en una promiscuïtat en la qual s'ofusca el gentleman escrupolós. En

aquests antres




regna, si, una certa disciplina lliurement acceptada, però aquí no es respecta reso poc menys, fora de les opinions que cadascun té el dret d'expressar-se ambtota independència. Tot es discuteix, doncs, en Llotja. Les idees méscontradictòries xoquen aquí pacíficament, davant una assistència que agrada del'esport intel·lectual que els campions fraternitzen cordialment després d'haver-

se combatut amb vehemència en l'arena de la lliure investigació de la Veritat.

Les coses no han hagut de passar exactament així en Eleusis, en Samotràcia oen els santuaris iniciàtics consagrats a Apis, a Isis o a Mitra. Els iniciatsmoderns refusen limitar el camp de les seves investigacions. Sempre en guàrdiacontra l'error, que anhelen descobrir, duen els seus raonaments a l'extrem, ambun atreviment sense reserves. Molts menys audaços, els seus predecessors del'antiguitat clàssica s'acontentaven amb interpretar filosòficament les al·legories

mitològiques, les quals posaven sobre la via d'una cosmogonia racional, permetent-los reconèixer-se enmig de la diversitat dels panteons. Comprenent aquè corresponen els déus, els fusionaven d'una mitologia a l'altra per a

propendir a una doctrina filosòfic-religiosa més i més universal. Tenien, per altra banda, idees particulars sobre el destí humà, sobre el naixement, la vida i lamort, que no creien definitiva.

Una absoluta discreció els era imposada, doncs els profans no havien de ser pertorbats amb teories superiors a la seva comprensió. Però, entre ells, elsiniciats tenien tota l'amplitud per a il·luminar-se mútuament. Ho van fer pot ser,a les trobades o agrupaments amistosos espontanis, però els nostres verbosostallers no semblen haver tingut igual en l'època de les iniciacions paganes.

Aquests van tenir molt ràpidament una sort fàcil de preveure. La pompa, elcerimonial es van sobreposar i l'esperit es va escapar, per a acompanyar alsfilòsofs, les escoles dels quals es van multiplicar.

Quan va aparèixer el Cristianisme era costum fer-se iniciar, una mica semblat a

com es fa rebre Francmaçó, Templari o “Old Fellow” als Estats Units . Estavade moda i no obligava a gran cosa. Al rebre el baptisme, els iniciats en elsmúltiples misteris van enriquir al cristianisme naixent amb nombroses costumsiniciàtiques, principiant pel signe de la creu que permetia als cristiansreconèixer-se entre ells.

Les Iniciacions Professionals

Si, adaptada a l'enginy modern, la intel·lectualitat dels antics Misteris va reviure




en la Francmaçoneria, aquesta deu les seves tradicions immediates a unaconfraternitat de constructors de l'Edat Mitjana. En aquesta època, la talla de les

pedres va ser duta fins al refinament, gràcies a un estudi aprofundit de laestereometria pràctica. Savis càlculs van presidir, per altra banda, a l'agrupaciódels materials, la massa dels quals havia de ser sistemàticament reduïda al

mínimum, sense perjudici per a la solidesa de l'edifici. Però gravitant entorn dela geometria, la seva ciència mestra, el saber dels mestres d'obra va ser d'allòmés extens. Els estava encara recomanat, si cal creure a un antic manuscritanglès (4), instruir-se de “omni re: sciibili et quibusdam aliis”, segons lafórmula de Pico de la Mirandola.

En tot cas, l'astronomia els era indispensable, encara que no fos més que per aorientar exactament en el terreny, els eixos de l'edifici per construir. El ritualagrega, per altra banda, tal importància a les hores suposades d'obertura i

clausura dels treballs, que és inadmissible que la primera pedra d'un edifici hagi pogut ser col·locada a una hora no reconeguda com propícia per la astrologia.Els zodíacs i altres símbols de les catedrals testifiquen preocupacionsastrològiques dels constructors, la ciència dels quals del seu simbolisme haviad'estendre's, a més, del hermetisme i a la Alquímia. El text ja citat, l'estil delqual i ortografia quadren amb el segle XV, s'expressa referent a això comsegueix:

Els Maçons oculten l'art d'aconseguir meravelles i de predir les coses futures, afi que els mal intencionats no puguin abusar d'ell. Així mateix callen sobre l'artde les transmutacions i sobre els mètodes que conduïxen a la facultat de l'Abrac(Càbala, Màgia, preparació dels Talismans), però el seu gran secret els ensenyaa fer-se bos i perfectes, sense témer ni esperar res. Posseïxen, en fi, unllenguatge universal que els és propi”.

Es pot lamentar, amb Locke, que el conjunt de la humanitat no gaudeixi del gransecret dels maçons, que resideix en una concepció particular de la vida a la qualse li considera una. Ella anima tota la creació l'obra de la qual, lluny d'haver-se

detingut el sisè dia bíblic, es prossegueix indefinidament. És l'objecte del'activitat constant del Gran Arquitecte de l'Univers, de la qual tots els éssers sónels obrers conscients o inconscients.

El que distingeix als Maçons és que col·laboren en la Gran Obra amb pleconeixement de causa, perquè han estat iniciats en el plànol de la

(4) Es tracta de l'interrogatori suposat d'un Maçó pel rei Enric VI, text del que el filòsof

John Locke hauria deixat còpia.




intel·ligència constructiva del món i volen treballar bé. El seu entusiasme per la grandesa i la bellesa de l'obra els duu encara per sobre de tota preocupació desalari, doncs treballen per amor a l'art, inaccessibles al temor d'un càstig com al'esperança d'una recompensa. No sent assalariats s'eleven al rang d'associats delPatró: treballen pel seu compte i arriben a així al Mestratge, que equival a una

divinització o a una apoteosis.

El llenguatge universal reservat als Maçons flueix de la clarividència adquiridaen la interpretació de les al·legories i dels símbols. Aprenents i Fadrinss'exerciten a lletrejar i desxifrar més o menys penosament les paraules sagrades,mentre els Mestres, que han superat les dificultats extremes, posseïxen la claude tots els simbolismes.

Per a fer-se accessible a la plebs, el pensament massa subtil es revesteix

d'imatges grolleres, davant les quals es deté el comú de les intel·ligències,mentre que l'iniciat s'aficiona a esbrinar el que s'ha parlat vol dir, guardant-se de prendre al peu de la lletra les fàbules, els mites, el dogmatisme de les religions ola terminologia figurada de les antigues escoles filosòfiques; el pensador veritable es remunta fins a les nocions generadores, mares del saber humà (5) .

S'inicia també en el secret del pensament,rebel a tota expressió i penetra l'abastde totes les tradicions misterioses, arribades fins a nosaltres sota la forma dellegendes desconcertants, de poemes que canten a herois inversemblants,d'obres d'art enigmàtiques o de síntesi filosòfic-científiques extravagants a

primera vista. El veritable iniciat no s'emociona amb no-res, no s'espanta de capaparença i sondeja amb sagacitat els més torbadors misteris, persuadit queimporta posar-lo tot en clar, perquè la pols d'or de la veritat exigeix se li aïllilaboriosament del fang de les edats i dels enderrocs del passat.

És d'observar que els antics Maçons honraven a Pitàgores com l'iniciat que vacontribuït més a fer espargir a Occident la llum de l'Orient. Rens méscaracterístic referent a això que el text del manuscrit ja citat, a on el nom delfilòsof es troba càndidament “anglesat”.

“Peter Gower, un grec, s'ha dit, va viatjar per a instruir-se, per Egipte, Síria i per tots els països on els Venecians (llegeixi's Fenicis) havien implantat laMaçoneria. Admès en totes les Llotges dels Maçons,

(5) Goethe, en la seu segon Faust, representa a aquestes Mares com divinitats temibles, ales quals l'iniciat no pot aproximar-se sinó submergint-se en les màximes profunditats, obé elevant-se a les més sublims altures, el que ve a ser el mateix si hem de creure aMefistòfil.




va adquirir una vasta saviesa, després va tornar a la Gran Grècia on va treballar,augmentant els seus coneixements, tant que va arribar a ser un savi poderós,d'una fama molt estesa. Va fundar en aquesta regió una Llotja considerable, enGroton (Crotona), on va fer molts maçons. Entre ells alguns van venir A França,on van fer, al seu torn, nombrosos Maçons, gràcies als quals, a continuació, l'Art

va passar a Anglaterra”.

No vegem, en aquestes línies sinó un homenatge rendit a les doctrines pitagòriques, tretes d'especulacions sobre les propietats intrínseques delsnombres i inspirades per les suggestions de les figures geomètriques. Aquestafilosofia numeral i simbòlica va guiar als Maçons en el traçat dels seus plànols ien l'elecció de les proporcions de cada detall dels seus edificis.

La Beneficència

Com els membres d'altres corporacions, els maçons estaven obligats a socórrer-se recíprocament. Els Fills de l'Art constituïen una gran família i a aquest títoles reconeixien com germans.

Però les seves obligacions estrictes no s'estenien més enllà del cercle de la professió, que els seus “misteris” havien de mantenir-se tan gelosament secrets,a fi que cap profà pogués apel·lar indegudament a la solidaritat dels adeptes.

Quan d'operativa, la Maçoneria es va fer definitivament especulativa a principisdel segle XVIII, les antigues obligacions professionals van ser estesesconsiderablement, ja que la fraternitat maçònica es va fer llavors universal,

proclamant-se el Francmaçó germà de tots els homes, iniciats o no. Enendavant, els maçons no havien de reunir-se sense contribuir a l'alleugerimentde les misèries humanes: la clausura dels seus treballs va imposar la circulacióobligatòria del tronc de beneficència. Com “la caritat bé entesa principia per

casa”, la Maçoneria assegura abans de res la sort dels seus ancians, de les sevesvídues i dels seus orfes, gràcies a institucions especials mantingudes a les sevesexpenses. Però en les ocasions de calamitats públiques, l'ordre es mostragenerosa. La seva beneficència material, àmplia i contínua, excusa la puerilitatde les pompes rituals de certes maçoneries massa oblidadisses a favor del costatintel·lectual de la institució.

Però és menys important per a les Llotges acumular recursos financers, que ser riques des d'altres punts de vista. La caritat maçònica sap que “no només de pa

viu l'home”. Així es preocupa de les seves necessitats morals i intel·lectuals.




Quant a centre moralitzador, tot taller maçònic exerceix una acció molt eficaç,almenys sobre els seus propis membres. En efecte, res és més preciós per alFrancmaçó que l'estimació dels GG.·. . Per la seva conducta i la seva actitud, hade, doncs, anar en compte en totes les coses per a fer honor a la col·lectivitat queha consentit en admetre'l en el seu si.

Per a mostrar-se dignes de la Francmaçoneria, els maçons no vacil·len quan lescircumstàncies els conviden, a fer una mica més que el seu deure normal.

Nombrosos són els adeptes convençuts que ho han sacrificat tot per a donar l'exemple d'una moralitat superior. Més d'un s'ha acordat dels ensenyaments dela seva Llotja en el moment de prendre una resolució suprema que havia decostar-li la vida (6) .

Però l'heroisme no entra en la regla corrent de la vida, on actes més aviat

insignificants se succeïxen en un encadenament de caminar automàtic. L'homeordinari que no desitja sinó poder viure, no pretén obrar ni millor ni pitjor quetot el món; tampoc es pertorba per cap escrúpol quan la seva conveniència liincita a cometre una d'aquestes nombroses i petites fotesses excusades per lesnecessitats de la lluita per l'existència. El Maçó no pot lliurar-se així no més,doncs la Maçoneria li reté. Ella li recorda que ja no té el dret de viure com

profà, és a dir, tan mal com un qualsevol. Està obligat a viure millor, combatent pertot arreu l'abús i la corrupció, a fi de contribuir amb tota l'extensió dels seusmitjans, a reformar la societat civil.

En el si d'aquesta, el Maçó fidel a les seves obligacions es dóna a conèixer, no per gestos convencionals, sinó per la correcció exemplar de tots els seus actes.Beneficència per a ell no es confon amb el que s'ha convingut a anomenar Caritat. L'abandó d'algunes engrunes supèrflues, no cancel·la el deute sagrat quel'iniciat contreu cap a la Humanitat. Fer bé comporta tot un programa de vida.Buidar la seva borsa no és suficient, quan cal donar-se un mateix, sense reservesi per a sempre!.

Els Graus de Capacitat

El prestigi del nombre tres resideix versemblantment en el fet que s'imposa atota organització.

(6) La Llotja “Treball i Veritables Amics Fidels”, conserva preciosament una carta delseu antic V.·. el G.·. Noel Salvadori, que exposa els motius que ho van dur a posar alsseus caps militars, en el cas de confiar-li un lloc perillós, en el que es va fer matar alcapdavant de la seva companyia el 12 d'Octubre de 1916.




Una vegada fecundat l'òvul, que se segmenta en cèl·lules, no triga a disposar aquestes en tres pel·lícules, a les quals es lligarà el desenvolupament ulterior detots els òrgans del cos. La sociologia constata, pel seu compte, una tendèncianatural dels homes a constituir tres grups primitius, els mossos, els homesmajors i els vells. Aquest ternari reapareix de seguida en totes les institucions

humanes que impliquen una iniciació sota qualsevol forma que sigui. A totarreu, l'iniciable es distingeix de l'iniciat, com aquest del iniciador; d'aquí les jerarquies d'Aprenent, Fadrí i Mestre; de Batxiller, Llicenciat i Doctor; de Patge,Escuder i Cavaller, etc.

El primer grau es confereix al candidat reconegut com apte per a instruir-se idesenvolupar-se per a fer-se digne del segon grau. A aquest, pot aspirar l'obrer l'aprenentatge del qual estigui acabat tan bé que sàpiga treballar i pugui, en

endavant, exercir convenientment el seu ofici o professió. El tercer grau, en fi,està reservat a l'artista que posseïx integralment el seu art després d'haver-seassimilat tots els secrets d'aquest, tant de la pràctica com de la teoria.

Per més hàbil que sigui l'obrer, roman Fadrí mentre no hagi comprès tot el quees refereix al seu art. No passarà a ser Mestre sinó quan sàpiga raonar la

pràctica, arribant a justificar racionalment les regles a les quals tot artista estàobligat a conformar-se. Així esclarit per si mateix, l'il·luminat pot espargir lallum i això és ensenyar, instruir i iniciar amb fruit.

Però el Mestratge no està mai complet; ningú podria lloar-se d'haver-loaconseguit. El més experimentat dels Fadrins és escollit per a dirigir els treballsi formular la instrucció. Cridat així a omplir les funcions de Mestre, ho fa molt

bé, però no s'il·lusiona pel seu caràcter erealista, perquè cap elecció, capcerimònia iniciàtica, té el poder de fer un Veritable Mestre.

L'ésser superior que té dret a aquest títol, és d'una extrema raresa entre elshomes, a tal punt que es pot dubtar si existeix en carn i os. Els Rosa-Creushavien imaginat savis morts per a totes les ambicions i sostrets per aquest fet alsdefalliments del cos, de l'ànima i de l'esperit. Iniciats en tots els secrets de lanaturalesa, aquests filòsofs arribarien a edats prodigioses, per haver viscutsegles i per posseir un saber universal. El comte de Saint Germain, en el segleXVIII, es donava per un d'aquests adeptes; però les seves pretensions cauendavant el principi segons el qual un veritable Mestre no tracta mai d'enlluernar als seus contemporanis. En els nostres dies, certs teòsofs s'esforcen per fer

creure en els Mahatmes




(Grans Esperits) que viurien en retirs inaccessibles dels Himalaies. Aquestsmístics posseirien poders extraordinaris, en particular el de transportar-seinstantàniament a qualsevol part a través de l'espai. La matèria els està sotmesa ies transforma al grat de la seva voluntat.

Tal vegada els maçons del segle XVIII tindrien idees més sanes quan vanrevelar al baró de Hund l'existència de Superiors desconeguts. Desgraciadamentel fundador del règim de l'Estricta Observança no va saber penetrar el misteri ies va tornar en la joguina de mistificadores. Goethe va ser més perspicaç quandesprés d'haver participat, el 15 de novembre de 1814 d'una Tinguda de Mestres

particularment solemne, va compondre les estrofes titulades “Simbolum” (7) .

Des Maurers Wandeln Und schwer und ferneEs gleicht dem Leben, Hángt eine Hülle,Und sein Bestreben Mit Ehrfurcht, stilleEs gleicht dem Handeln Ruhn oben die SterneDer Menschen auf Erden. Und unten die Gráber.

Die Zukunft decket Betrach’t sie genauer Schmerzen un Glücke Und siehe, so meldenSchrittweis dem Blicke; Im Busen der KeldenDoch ungeschrecket Sich wandelnde Schauer

Dringen wir vorwárts. Und ernste Gefühle.

Doch rufen von drübenDie Stimrnen der Geister Die Stimrnen der Meister:Versáumt nicht zu übenDie Qráfte des Guten

El poeta reconeix en els viatges del maçó la imatge de la vida humana, amb lesseves aspiracions i les seves lluites. L'avenir ens oculta les proves que ensesperen, però anem cap a elles amb resolució, sense vacil·lacions ni terror. Unteló impressionant intercepta, no obstant això, la nostra vida, mentre que en unsilenci respectuós, brillen al capdamunt les estrelles i reposen a baix les tombes.Però estiguem atents perquè en el cor dels valents alternaran els sotracs de por iels sentiments greus. Del més enllà la veu dels esperits, la dels Mestres, elsexhorta a no descurar-se gens en l'aplicació de les forces del bé.

(7 )Aquestes estrofes estan en alemany en el text. (Nota del traductor).




Els Maçons s'agiten. Hiram els Conduïx

Esforcem-nos ara a sorprendre en l'obra, als Mestres enigmàtics de laFrancmaçoneria.

En el segle XVII, les antigues confraternitats constructores havien perdut laseva raó de ser. Al desenvolupar-se l'Estat modern, de més en més centralitzat,va fer supèrflues en les organitzacions de la necessitat de protecció mútua delsseus individus. Havent-se relaxat la disciplina dels oficis, les corporacionsenvellides no perpetuaven altra cosa que els abusos dels gremis i dels

mestratges, sobre les quals la Revolució francesa estava cridada a fer justícia.

En les Illes Britàniques, on les tradicions són tenaces, el passat no va poder resignar-se a desaparèixer. Els “Free-Masons” continuaven allí reunint-semisteriosament per a complir amb ritus desconeguts del públic. La sevaassociació es deia molt antiga i pretenia posseir secrets que es remuntaven alsavi rei Salomó. Se sabia que un jurament terrible subjectava als afiliats a unadiscreció absoluta i que ells havien de prestar-se mútua assistència, encara queanés amb perill de la seva vida.

El silenci dels iniciats va picar la curiositat de nombrosos “gentleman”, que vanconsentir en fer-se membres honoraris de la confraternitat en l'esperança de

beneficiar-se amb extraordinàries revelacions. Tal va ser, almenys el cas d'EliesAshmole, el savi arqueòleg que es va fer rebre “Free Masons” a Washington, el16 d'octubre de 1646 .

Però és de suposar que aquest home distingit pels seus extensos coneixementses va trobar decebut del poc que van poder ensenyar-li els seus iniciadors,

perquè no va reaparèixer en Llotja sinó trenta-cinc anys més tard , a Londres, onse li havia pregat prestar el seu concurs en la recepció de sis “gentlemen”.

Contràriament a la tesi sostinguda per autors mal informats, Ashmole no ha deser doncs, considerat com el fundador de la Franc-Maçoneria moderna. Aquesthermetista va estimar que els “Free Masons” es lliuraven a jocs infantils i no esva donar ni el treball d'estudiar les seves tradicions i les seves cerimònies.Jutjant, sens dubte, llastimoses les llegendes corporatives sobre la transmissiódels secrets de l'art d'edificar, hagué de riure dels “misteris” que consisteixen en

signes de reconeixement i altres subtileses convencionals.




Apressem-nos a dir que el savi es va equivocar: creient saber no va saber prestar l'atenció requerida, i endevinar així el que s'ocultava de rar i de fecundsota la humilitat de les aparences.

Els càndids artesans, que de molt bona fe s'asseguraven dipositaris d'una

tradició preciosa, no enganyaven a la seva clientela de gent de qualitat. Els“misteris” eren reals, però no a l'abast de qualsevol, per més il·luminat, de totesles llums científiques del seu temps que fos.

Hiram no demanava llavors als seus adeptes sinó que complissin fidelment elsritus tradicionals. La seva missió era modesta: guardians d'un foc sagrat,destinat a no extingir-se, els incumbia mantenir una brasa ardent sota la cendrade la seva ignorància. Amb una pietat commovedora, observaven religiosamentusos l'abast dels quals estaven lluny de sospitar. Considerant-los com

immutables, es dedicaven escrupolosament a no descurar cap detall de totes lesformalitats prescrites que tenien davant els seus ulls un valor sacramental. Ellsatribuïen així una importància cabdal a les seves cerimònies secretes i estaven

persuadits que l'omissió del més fútil detall de ritual ratllava de nul·litat unainiciació. Si la falta era constatada, força era recomençar la recepció sencera,operant aquesta vegada segons totes les regles.

Aquestes minúcies supersticioses havien de ofuscar a les intel·ligènciesconreades, àvides de teories, de sistemes i de dissertacions sàvies. Intrigats pelsecret de la pedra filosofal, o per altres enigmes anàlegs, aquests afeccionats dela saviesa menyspreaven desbastar modestament la Pedra Bruta; d'aquestamanera van creuar l'antiga Maçoneria sense treure profit d'ella

Entre els Maçons lliures i acceptats, estranys a la pràctica de l'art d'edificar esvan trobar no obstant això, esperits perspicaços, per a qui els símbols no erenenterament lletra morta. Atrets per la fe visiblement sincera de successorsinhàbils dels gloriosos artistes de l'Edat Mitjana, es van unir a la Maçoneria,resolts a sondejar infatigablement els seus misteris.

Des de llavors, Hiram va tenir deixebles intel·lectuals, les disposicions delsquals va poder conrear, animant als seus piadosos servidors a persistir en el seusaludable conservadorisme.

En el nombre d'aquests es conten els càndids “Free Masons” londinencs de1717, que estaven obcecats per una sola idea: no deixar en perill de desaparèixer el seva antiga i venerable confraternitat. Ai!, els temps eren durs. Es feia difícilencara a Londres reunir-se anualment en nombre convenient per a celebrar convenientment la festa obligatòria de l'Ordre. De més en més desertes, les

Llotges corrien risc de no ser ben aviat, més que un




record del passat. En aquest cas extrem, quatre Llotges moribundes van agrupar els seus efectius, a fi de resistir, costés el que costés, a la dissolució definitiva.

De la resolució enèrgica presa en comú, va néixer llavors la Francmaçoneriamoderna, un feble i miserable nen, comparable al que la llegenda fa néixer a

Betlem entre un bou i un ase. Transportats a l'alberg que reemplaça a l'estable,aquests animals simbolitzaven la testarrudesa de viure i la falta d'instruccióiniciàtica. Què importa, si el Verb maçònic no manifestat encara, s'encarnava enun organisme vigorós, que li permetia conquistar el món i regenerar-lo al seudegut temps!.

El Maçonisme

La Maçoneria moderna no havia de ser una Minerva que sorgiria armada delcervell d'un Júpiter ideòleg. El seu programa no va ser concebut anticipadament

per un fundador que pretengués treure profit de l'antiga Maçoneria para adaptar-la a grandioses destinacions. En 1717 cap astròleg genial va saber preveurel'altura, a la qual havia d'enlairar-se la institució naixent. Aquesta, per descomptat, no es va preocupar sinó d'assegurar la seva existència. Volia donar

bona imatge i es va posar a la cerca d'adherents susceptibles de realçar el seu prestigi.

Homes instruïts, pensadors, van venir així a la Francmaçoneria, que des de 1723va poder presentar-se davant el món amb principis nous, que cap associacióhumana havia sabut formular amb la mateixa precisió.

Es tractava d'ensenyar als homes a col·locar-se per sobre de tot el que elsdivideix, per a dur-los a practicar entre ells la veritable fraternitat universal. Lainiciació dels constructors es va fer el tema d'aquest ensenyament, perquè va ser entès que el Temple per edificar pels Francmaçons representa la Societat

humana ideal, feta perfecta gràcies al perfeccionament intel·lectual i moral delsIndividus. La Francmaçoneria no pretenia realitzar sobrenaturalment l'Edat d'Or o el Regne de Déu sobre la terra; afirmava, al contrari, que els homes no han decontar sinó amb si mateixos, ja que ells són les Pedres que han de tallar-se per aadaptar-se a l'edifici vivent que es construïx sota la direcció del Gran Arquitectede l'Univers.

El Mestre constructor suprem, en el qual els Maçons es complauen a reconèixer al Déu de les seves diferents religions, es distingeix en realitat de totes les

entitats teològiques. L'ontologia i la metafísica no signifiquen res




en la gènesi d'un símbol que deriva lògicament de la concepció mateixa delsimbolisme maçònic .

Aquest representa al maçó com a un obrer que treballa en la realització d'un pla

immens, excessivament massa extens, perquè la intel·ligència humana puguiassimilar-se'l. El progrés s'efectua, en efecte, fora de la nostra comprensió i de lanostra voluntat, com si fos concebut i desitjat per una potència superior a lanostra. Aquesta potència desconeguda coordina els esforços difusos i estimulales energies a fi de fer-les concórrer a la Gran Obra de la Construcció Universal.

Els maçons es posen conscientment al seu servei; s'inicien per a comprendremillor la seva tasca i trobar-se així en estat de treballar més útilment, Però, si no

tinguessin consciència d'estar en les tenebres, per a quina fi buscarien la llum?.Cal que sentir la seva inferioritat davant el Mestre per a sotmetre's a la sevaescola i apel·lar a la seva inspiració.

Els Mestres saben el que nosaltres ignorem; cal no confondre'ls amb els Contra-Mestres, escollits mancant ells, per a instruir als Aprenents i dirigir els Fadrins.Com el ritual ens ho dóna a entendre, els Veritables Mestres s'asseuen invisiblesen una radiant claredat, darrere de l'espès teló que els separa dels obrersabandonats a si mateixos en la nit i el dol.

L'abandó, no obstant això, és més aparent que real, perquè el desig d'obrar béatreu l'ajuda misteriosa a la qual tenim dret. Siguem valents i la veu delsMestres ressonarà en nosaltres. Però, qui són aquests guies instructors, aquestsdesconeguts?. La Maçoneria encara el problema sense resoldre'l, com per aincitar als seus adeptes a penetrar el misteri que s'envolta en l'últim arcà de totainiciació.

La Llum Maçònica

Si volem aproximar-nos al gran secret, adonem-nos que en última anàlisi tot noés sinó vibració. Llum, calor, so, electricitat, magnetisme, tot es resol en ones demajor o menor amplitud; el mateix succeïx en el domini més subtil del

pensament, de la voluntat, de la imaginació i de la vida. Res es perd, gens esdestruïx, tot es torna a trobar.




Aquests principis, confirmats per la ciència moderna en tota l'extensió de lesseves constatacions, no ens interessen aquí sinó quan s'apliquen al pensamenthumà. Per si mateix, i sense que s'expressi d'una altra manera , aquest es

propaga, al dir dels iniciats, segons la manera vibratori que li és propi.

Una objectivitat, independent del cervell i del seu funcionament, correspondria,doncs, a la llum intel·lectual, la conquesta de la qual es persegueix a través detota la iniciació maçònica. Lluny de ser el generador d'aquesta llum, el nostreòrgan pensant no és sinó una espècie de bombeta incandescent, que s'il·luminades que passa el corrent necessari. Es pot comparar-la també a un ressonador que vibra sota l'acció d'ones particulars. I tan és així, que el pensament se'l potrebaixar a una secreció, elaborada pura i simplement, per algunes de les nostrescèl·lules nervioses, el paper de les quals és revelar el pensament, de fer-nos-elsensible; però no de crear-lo. Com a tot arreu , la funció és aquí la creadora de

l'òrgan. Els nostres lòbuls cerebrals no s'han desenvolupat sinó sota la influènciad'un dinamisme-pensament preexistent, que tractava de manifestar-se ennosaltres.

En altres termes, la nostra evolució, la del món i la de tots els éssers, entra en el programa de la Gran Iniciació progressiva, a on el seu Iniciador etern, pren elnom de Logos en la doctrina platònica. Aquesta paraula grega que significaParaula, Raó, Verb, es refereix en realitat a la Llum intel·lectual increada,anterior a totes les coses. No oblidem referent a això , que el Jurament Maçònices prestava en altre temps sobre l'Evangeli de Sant Joan, que principia comsegueix:

“AL principi era el Verb, i el Verb estava amb Déu; i el Verb era Déu”.

“Ell estava al principi amb Déu”.

“Totes les coses han estat fetes per ell; res del que ha estat fet, s'ha fet senseell”.

“En ell estava la vida, i la vida era la llum dels homes”.

“I la llum va lluir en les tenebres; però les tenebres no la van comprendre”.

La naturalesa d'aquest text és per a fer reflexionar als Iniciats.

Divinitza a la Intel·ligència, la qual, aclarint gradualment el caos, es comunicaals éssers sota forma d'instint primer, després de consciència i de comprensió

cada vegada més completa. La vida universal té el sentit de




un immens treball constructiu, que no podria executar-se cegament. Si hi haorganització progressiva, i per tant, coordinació, és que el discerniment intervé,

però tots els constructors no estan igualment il·luminats. Els hi han que obeïxendòcilment a lleis de les quals no tenen consciència, mentre que uns altres, hanarribat a un més o menys alt grau d'iniciació, de tal manera que han sabut

discernir el pla de la Gran Obra. A aquest respecte, basta a l'Aprenent estar fermament decidit a instruir-se en un art del que no posseïx encara sinó unavaga noció teòrica. El Fadrí s'exercita en la pràctica, però amb vacil·lació,

perquè ell tempteja i es lliura a assajos que no són tots feliços. Per a escapar ales incerteses de l'empirisme, cal que s'elevi al Mestratge, tret que es beneficiï amb la direcció d'un Mestre plenament il·luminat.

Queda per penetrar en el misteri de la Il·luminació. Si certs homes es mostren

més clarividents que uns altres i poden així útilment instruir i guiar als seussemblants, d'on treuen la comprensió superior i la lucidesa sorprenent que donen prova?. Ningú dubta que estudis perseverants, una llarga experiència i profundes meditacions els preparen per al seu paper; però, al cap i a la fi , laseva superioritat es basa sobre l'afinament de les seves facultats pensants. S'hanfet més sensibles a les vibracions de la llum iniciàtica, i d'aquí la seva iniciacióen els misteris no revelats encara al comú de les intel·ligències.

Cal ara fer remuntar al Logos de Plató, fins al seu Gran Arquitecte o Demiürgs,la llum que il·lumina progressivament a l'Iniciat. Més modestament podemdetenir-nos en el que els Maçons anomenen el seu Mestre Hiram. Però, comrepresentem nosaltres aquesta misteriosa entitat?.

Lluny de ser un personatge, és una personificació. Però, De què?. DelPensament Iniciàtic, d'aquest conjunt d'idees que sobreviuen, tot i que capcervell sigui ja capaç de vibrar sota la seva influència. El que és preciós no mor i subsisteix com en estat latent, fins al dia que s'oferixen possibilitats de

manifestar-se. Llavors Hiram ressuscita en la persona de cada nou Mestre.

La Intervenció dels Mestres

Les aspiracions generoses, els somnis sublims d'homes que han sofert laimperfecció de les condicions humanes, es traduïxen en l'ambient psíquic, per una tensió persistent, la influència de la qual la perceben els pensadors. Per

sobre dels nostres caps, en el blau de la idealitat, planeja,




com una nuvolada lluminosa, (és) el patrimoni intel·lectual i moral del gènerehumà. Tot pensament que s'eleva sobre la mesquinesa de les preocupacionsegoistes tendeix a posar-se en relació amb aquesta font d'il·luminació Cap ideagenial seria, doncs, purament personal. Quan pensem procedim a fer evocacionsi no evoquem sinó el que preexisteix.

En aquestes condicions, els Mestres dels nostres pensaments, nostresIniciadores, són d'ordre espiritual, però els ofendríem, si caiguéssim en el que aells pertoca, en algun (tipus de) misticisme groller. Esperit vivent delMaçonisme, Hiram no és un simple fantasma: és una força il·luminadora i per aquest fet, dirigent. Li devem tot el que en Maçoneria s'oculta sota el vel del'anònim, atès que cap autor pot ser assignat a les obres més notables.

Entre aquestes, res és més digne d'admiració que els nostres rituals dels tres primers graus, tal com se'ns presenten a fins del segle XVIII o a principis delXIX. Però, cosa inconcebible!, ningú els ha redactat: s'han redactat ellsmateixos, per dir-lo així, sota les mans dels innombrables copistes que elstranscrivien, retocant-los sobre tal o qual punt, segons el seu sentiment i teninten compte el gust regnant. Com una obra mestra ha pogut néixer d'unacol·laboració tan casual?. Perquè, no cal dissimular, el ritual anglès primitiuestava molt lluny de tenir el valor iniciàtic, de la incomparable síntesi, lacoordinació realment magistral de la qual, s'esforcen a fer-la apreciar, en elsLlibres de l'Aprenent, del Fadrí i del Mestre.

Vegem referent a això com “immutables” usos, s'han transformatinsensiblement.

Com ho estableixen documents autèntics dels segles XVI i XVII, una solacerimònia iniciàtica es practicava llavors, sinó a tot arreu, almenys a Escòcia,

país al que s'atribuïxen, no obstant això, els trenta-tres graus del rituanomenat”Escocès”.

Es pretenia així, per l'efecte d'una recepció única “fer Maçons” iniciats en elsmisteris corporatius i que gaudirien dels seus drets d'obrers. Les formalitatsconsistien en la preparació del candidat, despullat dels seus metalls per una

banda i de les seves vestimentes, era tot seguit introduït en Llotja amb els ullsembenats. Allí circulava en les tenebres per a cercar la llum, que li era acordadadesprés d'algunes preguntes i respostes sobre les quals el neòfit prestava

jurament doblegant el genoll dret nu, que tocava el sòl (dins de) l'obertura d'unaescaire de ferro. Estenia al mateix temps la mà dreta sobre una Bíblia oberta,

mentre




que amb l'esquerra recolzava la punta d'un compàs sobre la regió del cor prèviament descoberta. Una vegada tornat a aixecar, el nou Germà era instruïtsumàriament en el que havia de saber. Amb els ritus d'obertura i clausura delstreballs, això és tot el que, en aquesta matèria, la Maçoneria moderna manté dela Maçoneria antiga.

Aquest cerimonial rudimentari va ser desenvolupat a Anglaterra després de1717. Es va creà per descomptat, el ritual del grau d'Aprenent; després el delgrau de Fadrí; però els maçons anglesos no van saber amplificar-los sinóagregant frases florides desproveïdes d'abast iniciàtic. No va succeir el mateix aFrança on una recomposició aprofundida del ritual havia d'imposar-se pel sol fetque era intraduïble. El text anglès formigueja, en efecte, de girs arcaics que sónuna bellesa en l'original, però es regiren grotescs una vegada abocats literalmenta altra llengua. Encara que no fos sinó per aquesta raó, els francesos hagueren

d'esforçar-se a adaptar el ritual al seu propi caràcter. Ho van fer inspirant-se enla idea, com es feien les iniciacions antigues.

Va ser aquí on va haver intervenció dels Mestres, perquè el ritual francès va ser criticat (enriquit?) (1) amb una competència que no posseïa cap dels talents més

brillants de l'època. Els reformadors maçònics del segle XVIII menyspreaven,en efecte, la humilitat dels graus obrers; a més no pensaven sinó en jerarquiescavalleresques, que sobreposaven dignitats de més en més pomposes. Cap autor maçònic va saber apreciar llavors, el ternari fonamental (2), en relació amb comtots els graus pretesos superiors es revelen amb una lamentable inferioritat.

En realitat és propi de l'esperit de la pura iniciació el que, fil per randa , vainspirar a la cadena dels obscurs maçons encarregats de copiar successivamentels rituals per a les noves Llotges. Cadascun creia fer bé, retocant un poc el text,introduint-li una petita variant jutjada més feliç, o fent-li una esmenareconeguda com de bon efecte. Importantíssimes modificacions van prevaler així, a la llarga.

Després de la recepció corporativa (del iniciant)(1), el formulisme de la qual, no

comportava ni proves pròpiament dites, ni purificacions, va ser transformada enuna Iniciació anàloga a la dels Misteris grec-romans.

A aquest efecte, es va creure haver de purificar al postulant pels quatreElements. La Cambra de finestrons tancats, on s'efectuava la preparació del

postulant, es va transformar per consegüent en cova funerària, tomba del futur Iniciat, condemnat a morir en el món profà a fi de renéixer en una vida superior.Es figurava així la clàssica prova de la Terra, que es

(1) Paraula suggerida per entendre millor el sentit del text.

(2) Els tres graus simbòlics




traduïa per un descens simbòlic als Inferns i per la descomposició del gra de blat, confiat piadosament al solc per a obeir a Ceres. La redacció d'un testament,ús ignorat pels Angle-Saxons, va ser una feliç innovació, el mateix que lesinscripcions del Gabinet de Reflexions i tot el seu acompanyament (pa, càntir d'aigua, crani, sofre i sal) (8) .

En Llotja, el candidat realitza, amb els ulls embenats, tres viatges, en el cursdels quals és purificat successivament per l'Aire, l'Aigua i el Foc, com hoexigeixen les tradicions iniciàtiques, absolutament concordants, en aquest punt,

perquè es considerava, en Eleusis, que el germen, després d'haver-sedesenvoluat sota terra, sorgeix fins a l'aire, on l'aigua caiguda del cel proveïx ala planta de la seva saba alimentadora, mentre que el foc solar no l'assequi,abans que acabi de madurar el gra nou.

L'Hermetisme, per la seva banda, sotmet la matèria de la Gran Obra primer a la putrefacció que mata al subjecte, que es torna negre com el cap d'un corb; deseguida la sublimació, que té per efecte alliberar la part volàtil o aèria; després ala ablució, rentat del que resulta el color blanc, i, en fi, a la calcinació, per a laqual el foc s'activa fins a l'obtenció del color vermell, signe de la terminaciófeliç de les primeres operacions.

Com el segon grau té sobretot per objecte fer comprendre el primer, el Fadríhavia de ser cridat a viatjar per a la seva instrucció. L'elecció dels útils ques'exercita successivament a manejar, és molt enginyosa. L'instint iniciàtic delsautors dels nostres rituals no està aquí desmentit, com no ho està en elsdesenvolupaments sobre l'Estrella radiant, la lletra G i sobre la glorificació delTreball. Totes aquestes “fantasies” franceses entre les quals no cal oblidar elcalze de l'amargor, tenen la marca d'un saber molt superior al que regnava en lesLlotges, encara en les més esclarides. És que seria el Diable qui les va dictar, o

bé algun dimoni parent de'n Sòcrates?.

La Llegenda de Hiram

Si estava reservat als Maçons francesos imprimir un caràcter veritablementiniciàtic al ritual dels dos primers graus, és a Anglaterra a qui correspon el moltgran honor d'haver concebut el meravellós simbolisme del Mestratge. Però elmés impenetrable misteri està sobre

8 Veure el “Llibre de l'Aprenent”.




una gènesi que constituïx la desesperació dels historiadors més perspicaços imillor documentats (9) .

Dos fets són incontestables: cap dels antics manuscrits maçònics fa al·lusió a lamort tràgica de l'arquitecte del Temple de Salomó; per altra banda, cap esment

relatiu al cerimonial de recepció del tercer grau és anterior a 1725 .

Cap a aquesta època i segons totes les aparences, posteriorment a 1723 , data dela publicació del Llibre de les Constitucions, la primera edició de les qualsignora el Grau de Mestre, un desconegut va compondre en totes les seves partsla Llegenda dramàtica de l'assassinat de Hiram per tres mals Fadrins decidits aarrencar-li fraudulentament els secrets del Mestratge.

Si es pensa que, des del punt de vista de la ciència dels mites i dels símbols,

aquesta dramatització és una pura Obra Mestra que no té semblança en aquestgènere, no hauria dubte en quant a la font d'una inspiració lluminosa. ElsMestres, els veritables, han volgut donar a la Maçoneria moderna el seu senyal.A qui han escollit com intèrpret?. Tal vegada a qualsevol histrió sense malíciade la “Philo Musicae et Architecturae Societas Apollini” (10) de qui hauran

pogut fer el seu mèdium inconscient.

Com vulgui que sigui, no va ser sinó a partir de 1733, que les Llotges deLondres van aprendre a gemegar ritualment sobre la tomba de l'artista que vavenir de Tir a posar-se al servei del Rei Salomó. Passat inapercebut fins allavors aquest fundador, que res no el designa com l'arquitecte del Temple, es vafer sobtadament l'heroi primordial de la Francmaçoneria.

Aquesta apoteosis inesperada va escandalitzar als lectors de la Bíblia, que protestaren, text en mà, contra una invenció desgavellada, condemnada pelsversicles 13 i següents del Capítol VII del primer llibre dels Reis, on està dit:

“Doncs, el rei Salomón havia fet venir de Tir a Hiram, fill d'una dona vídua dela tribu de Nephtalí, el pare del qual era Tiri, que treballava

(9) Vegi's Goblet d'Alvella, “Des Origin du Grade de Maitres dans la Franc-Masonerie”. Memòria premiada en el concurs del Gran Orient de Bèlgica,Brussel·les, 1907

(10) Aquesta societat de Maçons aficionats a la música ha deixat processosverbals que van des del 18 de febrer de 1725 fins al 23 de març de 1927. Constad'ells que tres graus distints d'iniciació van ser conferits als membres del'associació; però la part del Mestre ha pogut reduir-se a la comunicació delsmisteris menuts (paraules de passada, etc.), sense donar lloc a la “misse en scéne”simbòlica que fa ressuscitar a Hiram en la persona del nou Mestre. Aquest és eldrama l'autor del qual seria interessant descobrir; però cap document ens posasobre les seves petjades.




en coure, molt expert, intel·ligent i savi per a fer tota classe d'obres de bronze;vingué, doncs, cap al Rei Salomó i va fer tota la seva obra”.

Però, com ho especifica en el seu curs la Santa Escriptura, Hiram es va limitar als treballs de metal·lúrgia. Va fondre les dues columnes del pòrtic amb els seus

capitells, erigint una a mà dreta, que va denominar Jakin, i l'altra, a mà esquerra,denominant-la Boaz. Va fer també la mar de funció que suportaven dotze bousde bronze. Va fer també deu pedestals (soubassements) de bronze muntatscadascun sobre quatre rodes del mateix metall, els quals duien deu coladores de

bronze, etc.

En el Segon Llibre de les Cròniques, capítol II, versicles 13 i 14, el rei Hiram deTir, escrivint al rei Salomó, s'expressa al seu torn com segueix:

“T'envio, doncs, ara un home expert i hàbil: Hiram Abif (literalment Hiram, elmeu pare, títol que demostra la veneració del rei per l'artista , fill d'una donadescendent de la tribu de Dan, i el pare de la qual era Tiri; que sap treballar enor, en plata, en bronze, en ferro, en pedres i en fusta; en escarlata, en púrpura, enlli fi i en carmesí; i que sap fer tota mena de gravats i dibuixos, i totes les cosesque se li proposin, amb els homes hàbils que tu tens, i els que has tingut del meusenyor David, el teu pare”.

Res justifica, doncs, bíblicament, la llegenda del nostre tercer grau, ja queHiram no va ser mai cridat a dirigir la construcció del Temple i a manar l'immens exèrcit d'obrers, repartits en Aprenents, Fadrins i Mestres. És en elsegle XVIII i per les necessitats d'un simbolisme iniciàtic, d'un abast molt alt,quan el personatge bíblic va ser promogut arquitecte i rival, en saviesa pràctica,del rei Salomó, la sagacitat del qual brilla sobretot quan es tracta de resoldre elsenigmes proposats per la reina de Saba (11) .

(11) Aquesta reina no té cap paper en la llegenda maçònica. Ocupa, per contra, un rol important en el relat romàntic contat per Gerard de Nerval en el seuviatge per Orient. Hiram apareix aquí com el rival de Salomó, i personifical'esperit democràtic cridat a triomfar sobre la reialesa. Això és d'un simbolismeportat al nivell de la política, i complicat per elegàncies d'estil poètiques que nodonen lloc a cap interpretació iniciàtica. La literatura va ser, d'altra banda,l'única preocupació de l'autor, la fraseologia del qual pomposa ha seduït als

redactors del ritu escocès.




Els instruments de l'homicidi de Hiram. Els tres caràcters fenicis corresponen ales lletres hebrees que unint-se formen la paraula Hhourom o Hhiram.

EL RITUALISMO DEL GRAU DE MESTRE

La Retrogradació

Quan el Fadrí ha estat jutjat digne de la suprema Iniciació, és conduït a l'entradad'un lloc tenebrós on és convidat a ficar-se gradualment, però tornant lesesquenes a la foscor, la qual, fent-se més i més espessa, envolta finalment enuna negror absoluta al temerari adepte, àvid, no obstant això, de llum integral.




Com tot el que es fa en Maçoneria, aquesta marxa al revés és un símbolsusceptible de múltiples interpretacions. Fa pensar per descomptat en el Sol que,arribat al meridià: regió del Companyonatge, descendeix a poc a poc cap a la nitde l'Occident. Ha de veure's aquí també una al·lusió al renunciament queconduïx al Mestratge, el qual exigeix el sacrifici de tota il·lusió, encara que

aquesta sigui el fruit de llums adquirides iniciàticament. Per a passar a ser Mestre és, en fi, necessari, posseir a fons tot l'ensenyament dels dos primersgraus; d'aquí l'obligació de repassar tot el curs ja recorregut.

Es tracta, doncs, per al Fadrí de tornar sobre els seus passos, partint de l'EstrellaRadiant, assimilada a la rosassa que en les catedrals s'il·lumina al caient de latarda per sobre del portal, entre les torres emblemàtiques de les columnes J.·. iB.·. .

Aquest astre de la comprensió il·lumina solament al Fadrí en la seva reculadaque s'efectua sobre el recorregut del cinquè viatge, consagrat a la contemplació.Però aquesta vegada ja no són les impressions de fora les que es tracta derecollir. Entrant en si mateix, l'iniciat medita sobre el valor de les seves pròpiesconcepcions. S'adona de l'abisme que separa a la realitat, de les imatges mentals

per les quals procurem figurar-nos-la. En relació amb la Veritat que encobrixen,les nostres idees no són sinó grollers ídols: ens enganyen, el mateix que les

paraules, si ens detenim en l'expressió, sense analitzar el que està expressat. Entots els dominis tot és símbol; no siguem, doncs, burlats i penetrem fins al (quesignifica ho que està) simbolitzat.

Plenament convençut en el que concerneix a la impossibilitat de posseir laVeritat, la qual no es deixa contenir en cap fórmula, el Fadrí ha de, no obstantaixò, obrar amb certesa. És per això que ell torna a trobar retrocedint, els útilsdel seu quart viatge: Escaire i Regla. Qualsevol que sigui la seva perplexitat desdel punt de vista purament intel·lectual, l'Iniciat no dubta mai, en efecte, enquant a la conducta que ha d'observar. Aquesta es troba infal·liblement

determinada per les exigències constructives que reclamen pedres tallades enangle recte. El constructor humanitari i social sap, doncs, sempre com ha deconduir-se en relació amb els altres, perquè aplica en totes les coses la mesurade l'equitat (Escaire). Per altra banda, ell està cert de la direcció immutable queha de seguir, perquè està animat del desig profund i constant d'obrar bé (Regla).

Però no és suficient que el futur Mestre sigui exemplar en la seva disciplina personal. Realitzant la Pedra Cúbica, influïx sens dubte en el seu ambient queduu a una cristal·lització anàloga a la seva; però cal que obri sovint amb vigor

per a aixecar les masses més pesades i trencar, si més no,




la seva inèrcia. Li cal per aquest objecte la Palanca, que es col·loca en les sevesmans, des que la retrogradació ho porta sobre els rastres del seu tercer viatge deFadrí.

Si res resisteix a l'energia del voler (Palanca) aplicat amb una rectitud absoluta

d'intenció (Regla), importa en aquestes matèries que l'abstracte i el concret nosiguin confosos; per això el segon viatge es refà inspirant-se en la Regla i elCompàs, en la línia recta i el cercle. La teoria més rigorosament lògica romanestèril, si no s'aplica tenint en compte les contingències i les relativitats. Elcompàs és, per excel·lència, l'instrument del Mestre, perquè només el sentit dela realitat pot conduir al Mestratge.

Cal també, que el futur Mestre aprengui a manar, manejant el Mallet que copejaal cisell. No vacil·la, doncs, a refer el seu primer viatge de Fadrí, sabent molt bé

que no haurà mai de cessar de treballar en el seu propi perfeccionament. Com,d'altra banda, manaria a uns altres, si no hagués arribat a a dominar-se a simateix?. Tot Mestratge comença per si mateix: “ser el seu propi Mestre obre lavia a totes les sobiranies” (12) .

L'Aprenentatge Incessant

En la seva reculada, sobre camí dels seus cinc viatges, el Fadrí que sol·licita elMestratge no perd de vista l'Estrella Flamígera, astre la lluentor del qualaugmenta més que no pas empal·lideix, a mesura que l'iniciat s'introduïx en unafoscor sempre més espessa. Però de cop i volta el centelleig animador s'apaga;la bena de l'Aprenent sembla aplicar-se novament sobre els ulls del futur Mestre; una copa, al mateix temps, es duu als seus llavis, i ell buida a llargsglops el calze de l'amargor, resolt a sofrir-lo tot a fi d'omplir fidelment la sevamissió.

Reconfortat, segur de si mateix, en raó de la sinceritat del seu sacrifici, el postulant no tem sentint-se sobtadament envoltat de flames Reconeix el braser

de la seva primera iniciació i es deixa penetrar per una calor que li farà participar en el poder de Foc central animador de totes les coses

Trobant de seguida l'Estígia d'ones tumultuoses, se submergeix en l'Aigua quefa invencible, sense témer la impetuositat del corrent irresistible per als febles.Tot just ha tornat a trepitjar terra s'embulla enmig de la

(12) Rellegir en el “Llibre del Fadrí”, el que es refereix als Cinc Viatges i al simbolisme

dels útils.




inextricable baralla dels éssers aferrissats en destruir-se. Passa, desinteressant-se d'aquesta lluita per la vida, sobre la qual es basa l'existència objectiva, perquèel Mestre està per sobre de tota ambició personal i no pensa sinó a omplir integralment la seva tasca com col·laborador de la Gran Obra.

En la resta es produïx la calma, el camí puja i cap soroll arriba ja a les alturesserenes cap a les quals s'encamina l'iniciat. Mira'l aquí en la solitud dels cims,des d'on l'esperit humà pretén contemplar el conjunt de les coses. Cap vertigenataca aquí al Pensador, qui no es fa cap il·lusió sobre les síntesis prematuresembastades per constructors impacients. Ell coneix Babel i la seva torre deconfusió; també es lliura sense por al vent que bufa tempestuós. Transportat através de l'Aire, és tornat a portar al terra on es baten els homes.

Però no es deté aquí perquè la Terra s'obre davant la intel·ligència àvidad'aprofundir-lo tot. El candidat al Mestratge es precipita, doncs, per una bocaample; vol anar al fons de les coses, penetrar en el seu interior a fi de jutjar d'endins per a fora, al revés del que ha hagut de fer fins ara.

Però, on cau el Fadrí que ha tornat sobre tots els detalls de la seva dobleiniciació?. Quin Gabinet de Reflexions és aquest on la seva retrogradació esdeté?. Quins esquelets fosforescents són aquests que percep, aquestes llàgrimeslluminoses que corren per les parets del vast sepulcre on estranys morts semblenhaver-se reunit?.

La Cambra del Mig

En l'antiguitat els “Petits Misteris” preparaven per a la Gran Iniciació, reservadasolament per als esperits seleccionats. La Maçoneria també inicia en duesvegades, perquè Aprenentatge i Companyonatge se segueixen per a realitzar endos graus el conjunt del programa preparatori, completat per la Iniciaciódefinitiva que representa el Mestratge. Aquesta no podria conferir-se de pressa icorrent, perquè és la continuació lògica dels progressos fets anteriorment. Cal

posseir a fons els dos primers graus per a aspirar al tercer; d'aquí la necessitat detornar cap a enrere, a l'instant de partida primitiu, per a obstinar-se des d'aquí en

una nova direcció.




La reculada de l'aspirant al Mestratge no acaba, no obstant això, en l'estretacova de la seva primera mort iniciàtica. Aquesta vegada és submergit molt més

profundament en el si de la terra, ja que ha arribat fins al centre tenebrós ons'elabora el pensament transformador, el qual reanima la veritat morta i regenerales institucions compromeses per la corrupció.

Aquesta caverna on es trama l'eterna conspiració reconstructora; aquest antre deMithra on la llum desapareguda reneix, a fi de reaparèixer més brillant; aquestatomba del passat on l'avenir està en gestació; aquest lloc interior i ocult,inaccessible, excepte als Iniciats dignes de les supremes revelacions; aquestsantuari conegut solament dels Mestres, és la Cambra del Mig.

El Fadrí admès a penetrar aquí ha d'oferir serioses garanties. D'aquest obrer, puntual, gelós, intel·ligent, responen els seus Mestres. Al buscar el Mestratge,

ell no cedeix a cap mòbil de vanitat o de baixa ambició, perquè no s'obstina per perfeccionar-se en el Gran Art sinó amb l'objecte de treballar més útilment de prestar majors serveis i de participar als seus GG.·. menys instruïts, els beneficisde la competència que desitja adquirir.

Interrogat per una veu greu que sembla provenir d'una profunditat llunyana, el postulant respon amb tota sinceritat. És convidat llavors a tornar-se, després aconfirmar les seves declaracions pels signes i la marxa dels graus que posseïx.

La foscor seria completa sense un crani lluminós que permet distingir un cadafalerigit davant del candidat. Aquest creu albirar en altres parts, com ombres quesemblen submergides en una indescriptible tristesa.

Es coneix llavors, que l'obra de la Maçoneria està compromesa a conseqüènciade l'assassinat del Mestre que dirigiria els treballs. Privats d'aquest guiail·luminat, els obrers han perdut tota la confiança en ells mateixos; nos'atreveixen a prosseguir la seva obra i s'abandonen al desànim. Els útils del

treball se'ls cauen de les mans; es desconsolen i gemeguen incapaços d'acabar una construcció, el pla de la qual, no han assimilat, sinó en el seu conjuntrudimentari. Però l'harmonia general se'ls escapa el mateix que els detalls queconvé preveure per a la seva execució.

Però el que acaba de paralitzar totes les energies, és la certesa adquirida que elscriminals han de ser buscats entre els Fadrins. Tots els obrers se senten solidarisdel crim comès pels seus GG.·. . Es retreuen de no haver sabut preveure res, i de

no haver-se ocupat sinó d'ells




mateixos, sense vetllar per la conducta dels altres, sense cuidar-se delssentiments que es desenvolupaven en el cor d'alguns.

Ara la desgràcia està consumada. Hiram ja no està aquí per a assignar la sevatasca a cadascun dels constructors. El treball està suspès; abans de reprendre'l,

els obrers tenen consciència que han de depurar les seves files. Tot Fadrí tindrà,doncs, que provar que és innocent de la mort de Hiram.

Els seus guants han romàs blancs?. El seu mandil està immaculat?. En casafirmatiu, l'interrogat escaparà a tota sospita. Quan els assassins siguin conegutsconvindrà, no obstant això, tornar sobre aquest examen per altre simbòlic,

perquè ningú podria lloar-se de no ser còmplice d'alguna mena, de la mort delMestre. Una vegada plenament instruït, cadascun haurà de fer referent a això, el

seu examen de consciència i reconèixer en quina mesura, per ignorància, per fanatisme o per ambició, han participat en el crim.

L'Arquitecte del Temple

En la seva saviesa excepcional, Salomó ha pogut precisar la idea del Temple, preparar el pla general, escollir l'emplaçament de l'edifici, reunir els obrers, procurar-se els materials i proveir a tots els aprovisionaments; però hàbil aconcebre, a acabar els contractes i en administrar-lo tot de la millor manera, elrei se sentia incapaç de dirigir ell mateix una construcció i de mantenir l'ordreen tot un exèrcit de constructors. Es va informar, doncs, d'un arquitecte i va fer venir de Tir un artista d'una incontestable competència.

El Mestre era fill d'una vídua en la qual ens és permès reconèixer místicament aIsis, la Naturalesa. Aquest era, doncs, un Iniciat format per l'estudi de tot el queatreu els sentits, però dotat a més d'aquesta penetració d'esperit indispensable

per a descobrir els secrets ocults per a sempre, a la grolleria de la plebs.

Però, menyspreant enlluernar als homes, el Tiri romania silenciós. Més quegastar-se en paraules, meditava les obres que havien de parlar per ell a la

posteritat.

Expert a llegir l'ànima humana, Salomó va reconèixer a l'estranger com digne dela seva confiança i li va delegar els poders més amplis per a tot el que concerniaa la construcció del temple. El qual, per deferència, al rei de Tir havia cridatHiram Abif (Hiram, el meu pare) va ser, doncs, posat al capdavant de tots els

obrers. Aquests no van trigar a sentir el seu ascendent, perquè el




Mestre no s'imposava a ells en virtut d'una autoritat prestada. Posseint l'art finsa en els seus menors detalls, prodigava advertiments preciosos, ajudant a cadaun a superar les dificultats oposades, animant els talents i secundant totes les

bones voluntats. Ningú, per tant, temia a Hiram Abif, com cada obrer hoanomenava, venerant-lo com al seu pare.

Cadascun es felicitava per la seva direcció, plena alhora de justícia i de bondat.Li estaven reconeguts per haver organitzat el treball d'una manera equitativa,

proporcionant els salaris a les capacitats. A aquest efecte, Hiram havia repartitals obrers en tres classes distintes: els Aprenents que s'ajuntaven davant laColumna B.·. per a rebre la seva instrucció, els seus queviures i la justarecompensa dels seus treballs; els Fadrins, cridats a col·locar-se amb el mateixobjecte prop de la Columna J.·., i en fi, els Mestres, admesos a reunir-se enl'interior del temple.

Cadascuna d'aquestes categories tenia els seus “Misteris” especials, de maneraque un obrer podia fer-se reconèixer a primera vista com Aprenent, com Fadrí ocom Mestre. Certes paraules pronunciades, en l'actitud i amb els gestosrequerits, tenien referent a això, un paper important.

El Drama Simbòlic

L'admirable organització, instituïda pel més genial i dirigida pel més benèvoldels Caps, hauria hagut de funcionar per a sempre d'una manera perfecta. Peròla perfecció no existeix en la naturalesa de les coses: és un ideal cap al qualtendeixen els éssers i les institucions, però que ningú mai sabria arribar. Com totno existeix, sinó per poder-se fer, el que és perfecte (o acabat) s'exclou del'existència objectiva (13) .

Hiram Ai! havia de provar en la seva persona fins a quin punt la perversitat esllisca insidiosament en el cor humà, a despit de tots els esforços, d'instrucció iqualsevol que sigui la saviesa de les mesures preses en l'interès comú.

Desgraciadament està en la naturalesa de l'home sentir-se més satisfet de simateix que de la seva sort. Nombrosos obrers es van creure

(13) Si ens referim al relat ortodox actual de la caiguda dels Àngels, la perfecció nos'hauria trobat ni encara en el mateix cel, anterior a tota creació material, ja que la mésformidable de les revoltes va poder esclatar allí contra l'ordre diví. Els Beni Aelohim,aquestes intel·ligències pures emanades directament de Déu, el seu pare, van serratllades d'imperfecció, o abusos de poder (que) motivarien per la seva banda, una

revolta legítima.




superiors a la situació que se'ls havia format. Entre ells, alguns Fadrins es van persuadir que el Mestratge els corresponia, mentre que es persistia en refusar-los per aquest suprem ascens, del que ells, es jutjaven dignes.

La bona opinió que ells tenien de si mateixos els encegava respecte als seus

defectes.

Víctimes de la seva mediocritat d'intel·ligència, s'il·lusionaven perillosamentsobre l'extensió de la seva instrucció, perquè el que sap menys, és sempre el més

propens a portar els límits del saber humà, a l'estretor del seu horitzó mental.

Escaldats els descontents es van enutjar a poc a poc per allò, la raó de la qual,no comprenien. Erigint-se jutges infal·libles condemnaven les opinions i elsmètodes de treball dels altres. A l'escoltar-los, (semblaria que) solament ells

haurien estat en la veritat, i tot no hauria de fer-se sinó segons el seu dictamen.Va haver, en fi, miserables que van pensar en fer-se assignar un salari que tenien

plena consciència de no merèixer. Van ser ells els que van resoldre arribar alMestratge per la violència, complicant en l'odiós complot als altres Fadrins, lesdisposicions enutjoses dels quals van saber explotar.

És veritat que la llegenda reduïx a tres els obrers criminals; però cal no oblidar que personificaven, aquests tres, cadascun, un estat d'esperit àmpliamentespargit tant en els nostres dies com en els temps més remots.

Els traïdors van vigilar l'hora que, estant el treball interromput, el Mestre procedia només a la seva volta d'inspecció diària. El migdia consagrat al repòsva proveir el moment precís (14). Acabada la seva visita, Hiram, no desconfiantde res, es dirigiria per a sortir per la porta del migdia, quan va veure a un delsconjurats venir a la seva trobada. El Mestre es va detenir sorprès per a preguntar a l'obrer el motiu que ho duia al Temple a aquella insòlita hora. “Fa molt temps,va respondre el Fadrí, que estic retingut injustament en un rang inferior; tincdret al meu ascens, admeteu-me, doncs, entre els Mestres!”.

“No ignores, explica llavors Hiram amb suavitat, que no puc per mi solamentacordar-te aquest favor. Si ets digne de ser promogut, presenta't davantl'assemblea de Mestres que et farà justícia”.“No esperaré més i no us deixaré sinó després d'haver rebut la paraula delsMestres!”. “Insensat, no és així com s'ha de demanar; treballa i seràsrecompensat!”.(14) La caiguda de la tarda és igualment admissible, encara que menys a propòsit en

relació amb la marxa del sol que declina a partir del mig dia. N. de l'Autor.




El Fadrí insisteix i amenaça a Hiram, brandant una Regla amb la que copeja alMestre que ha romàs infrangible en la seva resposta. El cop dirigit a la gola esdesvia cap l'espatlla i l'adorm el braç dret.

Retirant-se precipitadament del furiós, Hiram, tracta de guanyar la porta

d'Occident, però més amenaçadora encara que el primer, un segon facinerós li barra el pas i intenta arrencar-li revelacions sacrílegues. Exasperat per lafermesa del Mestre. El Fadrí decebut li encerta en la regió del cor, un furiós copamb l'Escaire.

El ferit tentineja i es creu perdut. Reuneix, no obstant això, les seves forces per a encaminar-se cap a la porta de l'Orient, però pocs passos li basten per a posar-lo en presència del més pervers dels tres conjurats. Aquest es precipita sobre el

Mestre i ho pren pels braços, resolt a arrencar-li o el seu secret o la vida. Hiram,encara que afeblit, mira fixament a l'infame agressor, exclamant: “Abans morir que faltar al deure!”. Aquestes van ser les seves darreres paraules, perquè,tremolós de ràbia, el traïdor ho abat immediatament amb un formidable cop deMallet assestat en ple front.

Consumat el crim, els còmplices, que s'han reunit, queden aterrits reconeixent lainutilitat de la seva monstruosa acció, de la que no pensen més, que fer desaparèixer tot rastre. Esperant que la nit els permeti transportar lluny elcadàver de Hiram, ho enterren provisionalment sota un munt d'enderrocsacumulats al nord del Temple; després, a mitjanit, surten el camp amb el seufúnebre fardell.

La Prova del Futur Mestre

Exactament informat del crim dels mals Fadrins, el candidat al mestratgeconstata el resultat d'un complot en el qual hauria pogut estar complicat sensesaber-lo, els obrers fidels es lamenten davant el cadàver del Mestre posseïdor

dels secrets de l'Art.

Està segur el postulant de no haver transigit mai, amb els esperits superficials,sempre promptes a condemnar el que no comprenen i voler suprimir el que noquadra amb la seva lògica de miop?. S'ha mostrat bastant respectuós cap a latradició maçònica personificada per Hiram, per a no associar-se a les crítiquesdesconsiderades, formulades respecte a usos que es pretén ridículs o almenys

passats de moda?. No ha participat en res, de la mentalitat que va fer caure sobre

el Mestre, la pesada Regla del primer assassí?.




Per altra banda, el Fadrí no es retreu d'haver-se mostrat intolerant i haver presodi als seus contrincants, sospitant de la seva bona fe?. Ha admès que es pugui

pensar i encara obrar d'una altra manera que la seva?. Hauria compartit del'estretor de sentiments del miserable que es va dirigir al cor de Hiram,magolant-lo amb l'ajuda d'una Escaire de ferro?. A més, fins a quin punt col·loca

el postulant l'oblit de si mateix?. No desitja ser Mestre sinó a fi de servir millor als altres?. Està predisposat a desinteressar-se per la seva pròpia persona o sentla fascinació d'algun miratge vanitós?. Estarà estimulat per l'orgull de manar ide brillar en un lloc eminent?. No ha allargat mai la mà cap al Mallet fatal queva consumar la mort de Hiram?.

Si se sent amb el cor pur, el futur Mestre, sense tremolar d'horror ha de passar per sobre del cadàver estès als seus peus. Partint del cap que ha d'envoltar,

franqueja el pit, col·locant el peu dret contra el braç dret del mort. El peuesquerre executa de seguida el mateix moviment, però sense posar-se ho prossegueix descrivint un arc per sobre del abdomen per a posar-se contra lacama esquerra. El peu dret es reuneix en l'acte a l'esquerre, però no es posa sinódavant del peu dret del cadàver, on ve a col·locar-se immediatament el peuesquerre, formant amb ell una esquadra obliqua.

Després que aquesta marxa s'ha executat, el Fadrí deixa caure el seu braçesquerre que aixecava cap al cel doblegat en angle recte. De la regió del cor descendeix al mateix temps la seva mà dreta cap a l'engonal esquerre, declarant-se, per aquesta nova actitud, aviat a arrencar-se els intestins abans que faltar ales seves obligacions de Mestre.

I aquí està digne, en efecte, de ser elevat al Mestratge, perquè el cadàver estàdarrere d'ell. Ha mesurat la inutilitat de les coses corruptibles i peribles, per adesprendre's d'elles sense ignorar-les, perquè el Mestre no és un asceta que fuigde la matèria, sota pretext de refugiar-se en l'espiritual. Sens dubte posant-se a

l'ordre, afirma haver renunciat a tot el que és inferior. Res del que bullsordament en ell, d'instints brutals mal sufocats, supervivències d'un atavismellunyà, podria influenciar-lo. No és Mestre si no domina tot el que amenaçaesclavitzar-lo. Ja com Aprenent ha sabut contenir les seves passions a fi deraonar amb una estricta imparcialitat. Fet Fadrí, s'ha dedicat a domar el lleórugent que duu en el seu pit, imitant a la seva millor manera a l'heroi CaldeuGilgamés qui, més avesat que Hèrcules, es guarda bé de matar a l'animal,símbol d'una força que l'iniciat ha de saber sotmetre a la seva voluntat. Per aconquistar el




Mestratge cal concloure d'entrar en possessió absoluta de si mateix, fins al puntde refrenar als apetits legítims, sacrificant totes les satisfaccions personals alsuprem ideal del bé general i del progrés universal.

Però ningú s'eleva si no consent en abatre's. El mateix que només una mort

voluntària permet al profà renéixer a la vida superior de la Iniciació, cal morir una segona vegada per a conquistar les prerrogatives dels Mestres immortals.

Rendides les seves proves, el nou Mestre és, doncs, identificat amb Hiram pelfet que és copejat, al seu torn, amb la Regla, l'Esquadra i el Mallet en lesmateixes condicions que l'arquitecte del temple. Com aquest és tombat a terra i

pren el lloc del seu cadàver, trobant-se lligat en endavant la seva sort, en totesles coses, a la del Mestre desaparegut (15) .

La Resurrecció

Hiram havia donat sempre l'exemple de la més rigorosa puntualitat en elcompliment de les seves funcions. Des que no ho van veure més aparèixer enmig d'ells a l'hora habitual, els obrers es van alarmar, pel que hagués pogutsucceir-li. Es van recordar de certs propòsits, als quals cap d'ells havien atribuïtimportància, però que feien tenir tràgiques sospites sobre la classe dels Fadrins.

Recollint aquests ecos, els Mestres van resoldre reunir-se. Cap d'entre ellss'atrevia a pretendre la successió de l'artista tiri, però un dels seus confidentsmés experimentats hagué de prendre el seu lloc per a presidir l'assemblea.

Aquesta no es va preocupar sinó de trobar a Hiram, viu o mort, i amb aquestobjecte va designar nou mestres encarregats d'explorar, tres per tres, el Migdia,l'Occident i l'Orient, per a reunir-se després, el novè dia de les investigacions enun punt determinat de la regió del Nord.

(15) Aquesta identificació del futur Mestre amb Hiram està estrictament conforme ambla doctrina dels Misteris de l'Antiguitat, segons la qual el “Miste” ocupava el rol del déuque estava consagrat. Vegi's Alfred Loira, “Els Misteris Pagans i els Misteris Cristians”,com també els articles de Ch. Letan, apareguts en el “Simbolisme” de setembre de 1920i gener i febrer de 1921. N. de l'Autor.




Quan els exploradors cansats es van trobar en el lloc de la cita, els seus rostresdesanimats no expressaven sinó res més que la inutilitat dels seus esforços. Und'ells, no obstant això, va fer una relació que reanimà totes les esperancesCaient literalment de cansanci, aquest Mestre havia volgut agafar-se a una

branca d'acàcia. Llavors, amb gran sorpresa seva, aquesta branca se li va quedar

en la mà, perquè havia estat introduïda en una terra recentment remoguda.

Davant aquest anunci, ningú sent més el cansament: tots s'aixequen i segueixenal guia fins a l'altura desolada que corona un monticle marcat amb la branca de

bon auguri. No hi ha dubte, és aquí on reposen les despulles del Mestre, perquèun Compàs i una Esquadra jeuen prop de la branca verda, emblema del'esperança que sorgeix de la tomba.

Amb l'ajuda de les seves paletes, els Mestres caven la terra i descobrixen aescassa profunditat el cos de Hiram, el rostre del qual desapareix sota el mandil,insígnia de la seva dignitat. Amb un gest brusc aquest vel és retirat. Els tretsaugustos del mort apareixen llavors inalterats, com si encara els animés la vida.Un inexplicable horror gela en l'acte als Mestres, en una actitud per la qualexpressaran en endavant que han entrat en possessió del cos inert de la tradiciómaçònica.

Però quan una tradició ha deixat de ser compresa, ja no viu més en els esperits.En forma d'una observança servil pot mantenir-se transitòriament, però el quemanca de cohesió racional, no triga en dislocar-se, perquè tot cadàver tendeix adescompondre's. És una descomposició natural que dispersa les restes del cos deOsiris que la inconsolable Isis va cercar penosament recorrent tota la terra. Elsviatges de la Vídua corresponen a les peregrinacions dels Mestres, ansiosos derecobrar el cadàver de Hiram, és a dir, els vestigis materials i foscos de (la

persona) que va ser una lluminosa síntesi. Aquestes formes buides de les qualsl'esperit s'ha absentat, aquestes escorces mortes però persistents en raó de la

seva mateixa dissecació, representen el que es manté en l'estat cadavèric, quanta la superstició, en el sentit etimològic de la paraula.

Convé, en efecte, cridar supersticiós tot el que es manté en peus sense justificació lògica, com per exemple, els ritus perpetuats per costum o per respecte del passat, mentre que ningú sap ja a què corresponen. Hiram és laintel·ligència que anima la tradició maçònica: ell reviu en nosaltres des delmoment que comprenem tot el Misteri de la Maçoneria, adonant-nos exactament

de la raó d'ésser dels seus usos simbòlics.




Quan el cadàver de Hiram desenterrat apareix en la seva integritat com llest per a tornar a la vida, és que els Mestres fidels han arribat a reconstituir la tradicióen el seu conjunt material. No els queda més que ressuscitar al mort procedintsegons els ritus.

És de sobte el Vigilant encarregat dels Aprenents, el que experimenta la virtut dela paraula B.·., oprimint l'índex de la mà dreta del cadàver. És aquesta una cridaa l'energia interior, al foc constructiu innat, que fa obrar als éssers per simateixos. Però res es mou, i el Vigilant renuncia a la seva empresa gemegant:“La carn es desprèn dels ossos”.

El seu col·lega que instruïx als Fadrins, espera tenir millor èxit estrenyent el ditdel mig mentre que articula: J.·. Però no té més èxit, perquè la força exterior que

penetra als individus per a estimular el seu ardor vital, no té eficàcia, si no trobala menor espurna sota les cendres d'una llar definitivament apagada. Així que, perdent l'esperança dels seus mitjans d'acció, l'Iniciat deixa anar la mà iexpressa gemegant “Tot es desuneix”.

Llavors intervé el Cap: “Aïlladament, diu, som impotents. Unim-nos, doncs,amb fervor si volem realitzar meravelles. Formem una cadena vivent al voltantdel cadàver i per a reanimar-lo, fem obrar els suprems recursos de l'Art!”.

Formada ritualment la cadena tots es recullen en si mateixos; després el màximresponsable col·locat als peus del mort, es destaca i pren la mà dreta delcadàver, remuntant-la fins al canell. Tira de seguida cap a ell, mentre que els dosVigilants empenyen a Hiram cap a endavant per les espatlles, després hoaixequen enterament, tan bé, que el Mestre ressuscitat es troba dempeus enfrontdel Cap que ho rep peu dret contra peu dret, genoll contra genoll, pit contra pit,les mans dretes entrellaçades i la mà esquerra passada per sobre l'espatlla per asostenir al defallit, perquè la verificació no està encara completa: només la vida

vegetativa circula de nou, però l'esperit roman adormit. Per a despertar-lo, són pronunciades paraules de vida, en veu molt baixa, a cau d'orella del candidatsubstituït al cadàver de Hiram. Se li anomena així: “M...B” dit d'una altramanera : “Fill de la Putrefacció”.

Com si aquestes paraules acabessin de donar la clau de tot el Mestratge, el nouMestre és ara honrat com si Hiram s'hagués reencarnat en ell. De cop i volta lafúnebre “Cambra del Mig” es transforma bruscament en un santuari resplendent

de llum. L'espès teló que aïllava als Mestres




que s'asseien invisibles en l'Orient s'aparta i en endavant cadascun es comunicalliurement entre ells.

La Llegenda Interpretada

De totes les institucions humanes, la Francmaçoneria és l'única que ha sabut preveure la seva pròpia decadència i la manera de remeiar-la.

Ella no es fa il·lusions sobre el perill interior que amenaça als éssers vivents, enraó dels gèrmens de mort i de dissolució inherents a tot organisme. Els enemicsexteriors poden obstaculitzar i encara paralitzar la nostra activitat; però no ensmaten sinó molt excepcionalment. Són les malalties resultants de pertorbacionsinternes les que, més sovint, ens conduïxen a la tomba.

Tota higiene previsora prendrà, doncs, en compte els elements dissolvents quetendeixen a minar-nos sordament, tenint un paper important en el nostrefuncionament vital. Per a resistir a la mort, cal conèixer els seus agents a fi deneutralitzar constantment la seva obra nefasta.

En Maçoneria, la solidesa de l'edifici no té res que témer de la pluja, del vent odels furiosos clams de l'exterior; però els obrers que treballen mal i amb un malesperit, comprometen a la corporació i poden matar-la si ella no posseïx un

poder suficient de resistència contra la dissolució.

Una institució indispensable per al desenvolupament de la Humanitat no podria, per altra banda, desaparèixer, perquè posseïx un esperit de Vida que, el mateixque el Fénix, la fa renéixer perpètuament de les seves cendres. A l'instrumentusat o corromput que es disloca, aquest imperible Arcà (el foc constructiu)substituïx incessantment organismes nous de més en més adaptats a la sevamissió.

Cada vegada el Fill de la Putrefacció, succeïx més resplendent al seu pareassassinat; com Horus, el sol del matí, que emprèn diàriament la carrera deOsiris, que declina a partir del migdia per a submergir-se en la tarda en lestenebres d'Occident.

Però, per a ressuscitar més forta i més gloriosa, la Maçoneria ha de prevenir-secontra el mal que determina la seva pèrdua. Es tracta, d'una triple plagarepresentada per la Ignorància, el Fanatisme i l'Ambició. Aquests són elsFadrins indignes que van atacar al respectable Mestre Hiram, és a dir, a la

Tradició Maçònica personificada.




Ja que els criminals de la llegenda són obrers que cooperen amb nosaltres a laconstrucció del Temple, no busquem per fora de la Maçoneria els seus méstemibles enemics.

Segurament els tres vicis estenen els seus estralls a tota la Humanitat, a la que

cal guarir gradualment de la ignorància, del fanatisme i de la ambició. Peròabans de constituir-nos ambiciosament en curadors dels altres, siguem modests i proveïm abans de res a la nostra pròpia salut.

La Maçoneria començarà, doncs, per ella mateixa, esforçant-se per extirpar delseu propi si, els vicis dissolvents.

No es trobarà veritablement a l'altura de la seva missió sinó el dia que el seu personal sàpiga mostrar-se instruït, tolerant i desinteressat. Llavors, però només

llavors, la seva influència intel·lectual i moral s'afirmarà irresistiblement.

Desemmascarem ara als assassins d'Hiram. Són nombrosos ai! però el més,sovint, és que no saben el que fan, trobant-se submergits en la ignorànciamaçònica més deplorable. És precisament perquè ho ignoren tot en Maçoneria,la raó per que censuren amb intransigència, el que sobrepassa la sevacomprensió impotent. En nom d'un racionalisme limitat, reclamen la supressióde les fórmules i dels usos, la raó dels quals, no entenen. El seu vandalismes'inspira en una lògica rígida i en un dogmatisme estret, la imatge del qual, és laRegla que es llança sobre l'espatlla de Hiram i li paralitza el braç dret. Privatdels seus signes materials de manifestació, l'esperit maçònic es troba, en efecte,reduït a la impotència, pel fet de les mutilacions o dels trastorns que elsimbolisme tradicional ha sofert. Cap ensenyament iniciàtic és possible si elssímbols sobre els que ensenya, no existeixen. Racionalitzada segons el gust delsanti-simbolistes, la Francmaçoneria no seria sinó una escola a on els alumnesque no saben llegir, haguessin decretat la supressió de l'alfabet...

Però l'estretor del cor és pitjor encara que la de la intel·ligència. La Maçoneriaensenya als homes estimar-se malgrat tot el que els divideix. Hem d'elevar-nos

per sobre de les divisions per a combregar entre nosaltres per l'efecte d'aquestamútua tolerància, fora de la qual no hi ha Franc-Maçoneria. Què pensar, desprésdel que s'ha dit, d'aquests pretesos Maçons que, creient-se ells sols en possessióde la veritat maçònica, prenen odi a qualsevol que no pensi com ells?. Com si es

proclamessin infal·libles en les seves opinions, aquests pontífexs els erigeixenen dogmes i fulminen incessants excomunions contra els herètics oposats a laseva manera de veure. Ells tendeixen a desorganitzar la Maçoneria, a estrènyer-

la a les dimensions d'una església




restringida, mentre que la Llotja ha d'estendre's d'Orient a Occident i delMigdia al Nord per a expressar fins a quin punt s'imposa la universitat a lanostra institució essencialment anti-sectària. Així, infiltrant-se entre nosaltres,sota qualsevol disfressa que sigui, l'esperit de sectarisme reduïx a pols elsfonaments de la nostra fraternitat universal. Desprèn les pedres de l'edifici

pretenent tornar a tallar-les més exactament. És, doncs, amb l'Esquadra de laseva concepció particular del just, que els intolerants, els sectaris i els fanàticscopegen en el cor al Mestre Hiram.

Com tots els vicis, el fanatisme resulta per altra banda de l'exageració d'unaqualitat, perquè cal formar-se una convicció per a obrar. Eminentment actiu, elFadrí no pot atenir-se a un escepticisme flotant: li cal de tota necessitat una basede certesa, almenys relativa, per a edificar. Acceptarà, doncs, amb discerniment

certs principis i els donarà crèdit com a guies de la seva conducta. Però, havent-se determinat lliurement, respectarà la llibertat dels altres, adonant-se dedivergències d'opinió, que resulten de la complexitat del aspecte de les coses,i que tan bé certs GG.·. i amb major raó els profans, poden arribar amb totasinceritat, a conclusions contradictòries.

Quan la incomprensió i el sectarisme han fet la seva obra, no queda a Hirammés que rebre el cop de gràcia. Trencat, s'enfonsa sota el Mallet delsambiciosos. Aquests no pensen sinó a treure partit en el seu profit, d'unainstitució falsejada en vies de dislocació. Desviant-la del seu objecte elevat,

però llunyà, li assignen un objectiu pràctic i immediat, que pugui servir als seusdesignis. La Francmaçoneria es torna llavors en l'instrument d'una camarilla

política, acaparadora del poder o d'una conspiració dirigida contra l'interèsgeneral; això és la mort del Maçonisme, en endavant, indiferents a la sort delseu cadàver.

La Regeneració

Els homes i les institucions desapareixen, però la humanitat subsisteix amb laseva necessitat de progressar i de complir el seu Destí. Si l'òrgan que assegura laseva marxa cap endavant, arriba a faltar-li, no deixaria de ser reemplaçat,

perquè la immobilitat seria contrària a la seva naturalesa. Per això Hiram noroman mai mort massa temps.

Des que cessa de complir les seves funcions, els seus veritables deixebles esreuneixen per a plorar-lo. Adonant-se de tota l'extensió del mal que deploren,

busquen les seves causes i descobrixen el crim dels mals Fadrins .




Els iniciats reconeixen llavors que tot està perdut... momentàniament, perquèsucceeixi el que succeeixi, no desanimen mai. “Hiram ha mort sota la formaimperfecta que havia fet la seva època, que reneixi doncs, millor armat, per al

paper que li incumbeix (fer)!”.

Però, per a fer-lo reviure cal recobrar el seu cadàver, és a dir, reconstituir latradició material. Els simbolistes diuen, doncs, som-hi! : estudien la Iniciaciósota tots els seus aspectes, comparen els ritus, els emblemes, els mites, lesreligions i les filosofies, amb la finalitat de destriar el que és veritablementiniciàtic. Passen revista de seguida als antics usos de la Francmaçoneria,descarten el que és superflu i parasitari, les fantasies injustificades i concebenaixí el conjunt per reedificar. Això és el que es diu viatjar en totes les direccions

per a descobrir, finalment, les despulles mortals del Mestre assassinat.

Però el cadàver no s'aixeca per si sol: no respon a la crida fet a la vitalitat quehauria pogut conservar i és en va que s'intenti galvanitzar-lo. L'antiga vida no hofarà reviure: cal infondre-li un buf nou, posat al servei de l'ideal imperible de lainiciació.

Tal és sentit de la cadena de vida regeneradora. Els que la formen nos'acontenten amb contemplar la Tradició morta reconstituïda. Posant les sevesànimes en comú, combinen junts les seves més altes aspiracions i eñs seus mésfervents desitjos. Desprenen així una força psíquica operant, que reanima elcadàver a mesura que ho aixequen els vius, lligant-se a ell pels cinc punts delCompanyonatge.

L'aproximació dels peus, dels genolls, dels pits, de les mans dretes i el gestsimultani de la mà esquerra, afirmen en aquest cas l'absoluta comunió delsobrers fermament resolts a marxar cap a un objecte únic (peus), a professar elmateix culte del treball (genolls), a compartir idèntics sentiments (pits), a unir estretament els seus esforços (mans dretes) i a sostenir-se mútuament (mansesquerres).

Una vegada en peus, amb l'organització renovada, és a dir, funcionantfisiològicament, falta fer-li prendre consciència de si mateixa. Cal que es doni

ple compte de la seva raó de ser, de la seva destinació, del seu veritable caràcter i dels seus mitjans d'acció. Aquesta totalitat, dita així, és l'efecte de la ParaulaPerduda, recobrada sota l'aspiració de les circumstàncies.

La paraula màgica, per altra banda, importa poc en si mateixa; però és bo que elFill sàpiga que neix de la Putrefacció. No ens movem aquí baix, sobre els femsde l'Avenir, on tot es dissol sense parar, on totes les formacions efímeres

s'esfondren, per a proveir de materials a les




construccions vitals perpètuament renovades?. Cal haver penetrat el secret de laMort transformadora per a formar-se una idea justa del Naixement i de la Vida.

Els Mites

Morir en el que és inferior per a renéixer en una vida superior, tal és el temafonamental de totes les iniciacions. A tot arreu i en tots els temps el mort queressuscita representa el paper principal en els ritus de recepció dels sacerdots

bruixots. L'Església catòlica mateixa roman fidel a la tradició, quan canta les pregàries dels morts (responsos) davant el diaca estirat sota un drap mortuori,

abans que se li permeti aixecar-se, per a ser investit de la plenitud dels podersdel sacerdoci.

Algunes comparances s'imposen, per altra banda, entre la passió de Hiram i ladel Crist. Per l'una i l'altra parteix el Mestre sucumbeix víctima dels mateixosvicis i després torna a la vida per a no abandonar als seus deixebles que tenennecessitat de ser dirigits en el compliment de la seva tasca. Aquesta consisteix,

per als Cristians, a realitzar sobre la terra el Regne de Déu espècie de paradísreconquerit gràcies a la generalització de les virtuts cristianes. Els Maçons

persegueixen el mateix ideal, ja que es proposen acabar la construcció delTemple de la Fraternitat Universal; però el seu mètode no és de les religions. Enlloc de cridar a tots els individus indistintament, per a enrolar-los sota la

bandera d'una fe, si no totalment cega, almenys acceptada sense examen efectiu,la Maçoneria no es dirigeix sinó als esperits emancipats, capaços de determinar

per si mateixos el que reconeixen com raonable i just.

Si el Crist simbolitza, doncs, d'una manera molt general la Llum redemptora queil·lumina a tots els homes, per a conduir-los a viure més i més fraternalment, calveure en Hiram uneixi Llum anàloga, però encarada a un punt de vista molt mésrestringit. El Mestre dels Lliures Constructors que busquen la veritat amb totaindependència, pel seu compte i risc, sense inclinar-se davant cap dogmarevelat, representa més particularment al Geni de la Iniciació.

Els Evangelis, per altra banda, han transfigurat al fundador del cristianisme en

un personatge místic pel fet que li atribuïxen la sort d'altres herois divinitzats.




Entre altres, cap gaudia en l'antiguitat d'un prestigi comparable al de Adonis, laresurrecció anual del qual, se celebrava en la primavera amb gran pompa. Elssiris i els grecs van rebre dels Caldeus la llegenda d'aquest pastor amant deVenus que renaixia amb la vegetació.

Un sentit esotèric més profund s'atribuïx al poema antiquíssim del descens deIshtar als Inferns. Per una raó que roman inexplicada, la deessa babilònicas'aparta dels vius i se submergeix en l'estatge dels morts. Es troba allí amb setmuralles que no pot franquejar sinó despullant-se gradualment de tots els seusmetalls i dels seus vestits. Es presenta així en un estat de completa nuesa davantla Reina dels Inferns, qui, després d'haver provocat a Ishtar a revoltar-se contrala seva autoritat, la castiga fent-la carregar amb tots els mals i retenint-la

presonera.Els vius no van conèixer més des de llavors ni l'amor ni els seus ritus. Trobant-

se amenaçades d'extingir-se les races, els déus clarividents tremolen llavorsdavant el temor que els faltessin els devots i les ofrenes. Perquè la seva divinitats'extingeix per falta de adoradors. Arribat aquest cas, els déus inferiors recorrenals superiors i imploren l'immediat alliberament de Ishtar.

Respectuosa de la jerarquia, Ea, la Saviesa suprema, està perplexa, perquè lirepugna violar les lleis, que ella ha imposat a la creació i, no obstant això , no

pot esterilitzar aquesta, deixant que llanguesqui en el negre Aralou, a la deessade la fecunditat. Però la intel·ligència infinita està plena d'enginy : trastornar laregla immutable no és sinó un joc per a ella. Contrariant la legalitat, l'infern esveurà obligat a lliurar la seva presa a despit de les rabioses protestes de laSenyora del País d'on no es torna.

Ishtar és, doncs, revivificada i després conduïda de porta en porta fins a lasortida de l'ombrívol estatge. Franquejant de nou les muralles fatals, la deessatorna a entrar en possessió de tot el que li pertany.

Recobra la roba que protegeix el seu pudor, els anells dels seus turmells, elsseus braçalets, el seu cinturó ornat de pedres precioses, la seva túnica matisada,

el seu collaret rutilant de òpals, els seus pendents i, finalment, la seva grancorona. Havent Ishtar recobrat amb aquesta la seva reialesa, la vida terrestretorna a prendre el seu curs normal (16) .

Aquest mite que es remunta almenys a cinc mil anys, fa al·lusió al renovament primaveral de la vegetació; però seria un error no atribuir-li un abast més subtil.Descens als inferns, despulla, després restitució dels

(16) Vegi's “El Poema de Ishtar” en el “Simbolisme”, nombre d'abril de 1921 i següents.

Nota de l'Autor.




metalls, mort i resurrecció, marquen altres tantes fases del programa constant detotes les iniciacions. Considerem doncs, la llegenda, la versió assíria de la qualens ha estat conservada gairebé integralment, com el primer anell de la llargacadena de textos iniciàtics que conduïx finalment a la llegenda de Hiram.

L'Epopeia de Gilgamés

Altra obra mestra de l'antiquíssima literatura caldea mereix retenir la nostraatenció. Es tracta de dotze cants composts a la glòria de Gilgamés oGuilgamesh, rei constructor de Uruk, la ciutat iniciàtica dels set cèrcols.

No menys savi que havia de ser-lo Salomó una vintena de segles més tard , el

jove sobirà no pensa per descomptat, sinó a fortificar la ciutat santa. Tiranitzaals seus súbdits, obligant-los a edificar sense treva. Aquesta joventut únicamentconstructiva sembla identificar al rei amb el principi que, en cada ésser, estimulal'activitat vital per a apressar el desenvolupament de l'organisme.

L'adolescent, en efecte, no triga en associar-se a un sàtir que personifica al'instint genèsic amb tot el desplegament de vigor que li correspon.

Des que Gilgamés disposa de l'energia exuberant del company, i que ha deixat per ell l'estepa on vivia com els animals salvatges, el rei constructor es preocupamolt menys de Uruk i es llança a empreses llunyanes. (Fi de l'Aprenentatge queacumula i disciplina les forces d'acció, i principi del Companyonatge que obra).

Els dos amics ataquen en primer lloc a Kumbaba, el terror de l'Orient guardiàd'una selva sagrada, on ningú penetra sense perdre immediatament les sevesforces. Però tots els encanteris són conjurats i els Iniciats victoriosos duen AUruk la cap del seu enemic, com també l'estàtua de la deessa Irnina, sostreta delsantuari que s'erigiria sobre la inaccessible muntanya dels déus.

Aquesta victòria alliberadora, sembla aconseguida sobre alguna tiraniadogmàtica, que explotava la por de les masses crèdules. Seria doncs, de l'ordreintel·lectual i psíquic.

Però, contemplant a Gilgamesh en tot la lluentor del seu triomf, Ishtar s'inflamad'una irresistible passió per ell i li demana que sigui el seu amant. Però la deessaimplica desgràcia al qui ama. Dominant la seva sensualitat, l'heroi refusa doncs

els seus avanços (amors) i ofèn així mortalment a la venjativa deessa.




En el seu furor, Ishtar obté del cel la creació d'un toro gegantesc l'alè del qualestà enverinat. El monstre descendeix de les altures per a venjar a la deessa;després de lluites extenuants (el toro) és vençut i les seves famoses banyes demetall brodats de lapislàtzuli són dutes com trofeu a Uruk.

De l'alt de les muralles, Ishtar exasperada maleeix llavors als vencedors.Indignat, el brutal company de Gilgamés replica llançant a la deessa “el legítimtros” (“Le vrai morceau”) del Toro celeste, relíquia sobre la qual Ishtar ploraamb les seves hiperdulies (17). Gilgamés es renta de seguida en el Eufrates ambel seu amic, i després apareix “resplendint per sobre tots els homes”.

No Obstant això, el fidel associat dels seus grans fets no ha respirat, mpunementles emanacions mefítiques del toro venjador: una malaltia de melancolia hoenvaïx i es dorm amb un somni que se sembla de més en més a la mort. És així

com l'energia genèsica s'extingeix insensiblement.Gilgamés està inconsolable amb la mort del seu amic, perquè tem per a simateix una sort anàloga. En endavant les empreses glorioses li són indiferents;

busca la solitud i s'introduïx en el desert (de la meditació) a fi d'acostar-se aUtnapistim, el seu avantpassat, el nom del qual significa: “ell ha trobat la vida”.

Per a conquistar la immortalitat, el rei de Uruk abandona el seu país i es dirigeixcap a l'Occident, suportant la fam i la sed, exposat als atacs dels animalsferoços. Ensopega finalment amb una cadena de muntanyes infranquejables, enel flanc dels quals s'obre un passatge tenebrós, guardat per una parella degegants mig-humans i mig-escorpins. Aquests monstres petrifiquen de terror pelseu sol aspecte; però, lluny de retrocedir o de morir de por, Gilgamés avançacap a ells amb fermesa.

Aquest valor sobrehumà fa suposar a l'home-escorpí que un ésser fet diví esdirigeix cap a ell. Experta en la matèria, la dona-escorpí comprèn llavors quel'Iniciat participa dels dos terços de la naturalesa divina i no és ja home sinó enun terç, el que és una manera de reconèixer-lo com arribat a la integritat del

Companyonatge i digne per tant , d'aspirar al Mestratge.

No obstant això, l'escorpí mascle deté a Gilgamés i li pregunta a on va. Sabentque el viatger vol acostar-se a Utnapistim, a fi d'obtenir d'ell el secret de la vida,els terribles guardians declaren irrealitzable aquest projecte, perquè ells no

poden concedir l'accés a la gola que conduïx més enllà dels munts Mashú.

(17) Cortesanes sagrades, sacerdotesses respectades de la gran deessa asiàtica. D. del T.




Gilgamés insisteix i invoca a Shamash, el Sol, testimoni de les tortures que haresistit en el desert. Aquest déu es deixa ablanir, però fent cridat a la raó del seu

protegit, s'esforça en desviar-lo de la caça ansiosa a la qual es lliura senseesperances de tenir èxit i trobar el que cerca.

Però l'heroi respon amb un himne a la Llum, evocació que li obre el negrecorredor foradat a través de la muntanya. Durant onze hores dobles, s'introduïxallí sense percebre el menor albiri de claredat, després la foscor s'atenua en

penombra (en la) l'última hora doble del seu camí.

Aquest acaba en el jardí lluminós de la deessa Siduri, verger que s'estén fins almar i els arbres divins del qual, tenen per fruites pedres precioses. Gilgamésespanta a la jove bellesa que regna en el paradís estèril. Ella s'oculta d'ell i no es

deixa veure sinó púdicament vetllada per a prodigar-li els més raonablesconsells. “Ningú, excepte el sol, li diu, pot travessar la mar perillosa, on s'agitenles aigües de la mort. Renúncia, doncs, Gilgamés a la teva existènciavagabunda, doncs no trobaràs la vida que busques. Quan els déus van crear al'home, van fer de la mort la seva destinació i van retenir la vida en les mansd'ells”. Després la deessa, lloa molt judiciosament les alegries de l'existènciaefímera, que cal saber prendre tal com s'oferix, per a gaudir de totes lessatisfaccions que presenta. El savi s'acontenta amb reviure en els seus fills i fafeliç a la dona que se li uneix.

Però la voluntat de Gilgamés és irresistiblement atreta cap a Utnapistim; volafrontar-lo tot per a arribar fins a aquest instructor que li revelarà els misterissuprems. Tanta perseverança i tant despreniment del que és humà entendreixen ala graciosa Siduri. Es decideix, doncs, a indicar a l'heroi que vegi al nauta Amel-Ea qui consent en prendre'l a bord del seu navili. Aquest solca la mar amb unarapidesa meravellosa, tant que al terme de tres dies arriba a les aigües de lamort, on la navegació, en extrem perillosa, prossegueix, no obstant això, ja quea despit de les més inaudites dificultats, arriben a finalment als límits del món

on resideix l'immortal Utnapistim.

Una vegada desembarcat, Gilgamés no és admès a la presència del seu misteriósavantpassat sinó per pietat pels sofriments resistits. Però ai! no és instruït resmés que sobre la manera com són jutjats els morts pels Anunnaki, que fixen elsseus destins; perquè la mort és limitada el mateix que la vida.

L'entrevista deixa a l'heroi la convicció que ha de resignar-se a morir. Però Com

Utnapistim ha pogut conquistar la immortalitat?.




Aquí es col·loca el relat del diluvi, mite l'anàlisi del qual serà l'objecte d'uncapítol especial.

Abans d'embarcar-se per al retorn, Gilgamés procedeix a fer ablucions que ho purifiquen de tota màcula i ho netegen de les adherències a la pell que dóna el

mar. Al sortir d'aquest bany, l'Iniciat es revesteix amb un vestit de viatge que nosofrirà cap deterioració abans de la volta a Uruk.

En aquesta ciutat que representa l'organisme material, les peregrinacions deGilgamés són extra-corporals: es transporta en ànima i en esperit davant elMestre a qui no abandona sinó despersonalitzant-se, és a dir, desembarassant-sedel seu ambient mental personal, constituït per totes les preocupacions que esrelacionin amb si mateix. Després que Gilgamés s'ha purificat, se li admet asubmergir-se fins al fons d'un aigua dolça, a fi d'agafar allí una herba punxeguda

que pot retornar-li la joventut.

Reconfortat, l'heroi torna a fer-se a la mar amb el preciós ram i set pans preparats a la seva idea per la dona de Utnapistim. Havent anat tot bé, Gilgamésdesembarca al cap d'alguns dies de navegació a fi de rentar-se en un toll d'aiguadolça. Una serp li roba llavors l'herba rejovenidora. En l'esperança de recobrar-la, Gilgamés resol regressar a Uruk per via terrestre. Abandona, doncs, el navilii es posa en marxa seguit per Amel-Ea. Després d'un llarg recorregut, el rei

penetra finalment en la ciutat de la qual és sobirà. En recompensa de la sevaadhesió, el nauta és comissionat per a la supervisió de treballs de construcció:des dels alts dels parapets presidirà en endavant la confecció dels maons i lareparació de les muralles.

Quant a Gilgamés, preocupat de la mort que ho vigila, no pensa ja sinó a evocar l'ombra del seu company de joventut. Gràcies a la intervenció de Ea, l'amic delshomes, les potències infernals obren la terra i deixen remuntar en forma deremolí el buf que havia animat al potent company del rei.

Aquest interroga al reaparegut, sobre la sort dels difunts que varia segons elgènere de mort i de sepultura. Els guerrers caiguts en el camp de batalla es

beneficien en els inferns amb un tractament de favor; però desgraciada l'ombrade la qual ningú es preocupa en la terra, perquè no té per a sustentar-se sinó lesrestes d'aliments llançats al carrer.

Així acaba el més antic dels poemes èpics del que els jueus han pres la història

del diluvi, que ens resta per resumir segons la versió original.




El Diluvi Caldeu

Baix la instigació de Bel, el senyor de la superfície terrestre, els déus han decidit provocar un diluvi del no han de ser advertits els homes. Però Ea, el déu de les

aigües super celestes, desitja salvar al més fervent de les seus adoradors quehabita en Eridú. Posseïdor del secret a semblança dels humans, el déu subtil quecap dificultat pot detenir, concentra el seu pensament sobre una paret de canyesde l'habitatge del seu protegit. Aquest escolta llavors al mur parlar-li com sifuncionés un modern fonògraf. “Construïx una casa flotant!. Menysprea lariquesa, busca la vida!. Fes entrar en el buc éssers vivents de totes lesespècies!”.

L'avís és comprès. Però, com explicarà la seva empresa ,el constructor de l'arca,als seus conciutadans admirats?. “Diràs -respon Ea-, que havent-te pres odi Bel,vols fugir de la seva terra, navegant fins al domini de Ea”.

El buc-casa es va construir. Sis sostres ho cobrixen, set balustrades ho protegeixen i nou envans interiors estableixen deu compartiments. Tot estàenquitranant curosament; després d'acabat el transport dels aprovisionaments,l'amic de Ea, transporta a l'arca el seu or i la seva plata. Instal·la en ella a la sevafamília i als seus animals, els quals no comprenen sinó herbívors i ocells.Mestres experts en les diferents arts són igualment embarcats, començant pelsque han col·laborat en la construcció del refugi salvador. Una tarda, en fi, el capde l'empresa es va a bord i encarrega a la seu nàutic de dirigir-lo tot des d'ara enendavant.

Des de l'endemà, quan sol s'elevava cap al mig de la constel·lació dels Bessons,un huracà esclata. Adad, el déu de les tempestats desencadena tots els elements,estimulat per Marduk, el senyor del foc celeste i per Nabú, el seu infatigablemissatger. El vent del sud aixeca al mateix temps les ones del mar que envaïxentota la terra, on els homes són ofegats, mentre que l'arca és impulsada cap al

nord.

Els déus no triguen en espantar-se de la seva obra; es refugien en el cel méselevat on ploren la pèrdua del gènere humà. Al terme de sis dies la calma reneixi a l'endemà l'arca encalla en el mont Nissir. Set dies transcorren encara enespera; després una coloma, una oreneta i un corb són successivament soltats.Com aquest últim no torna, l'arca va a poder ser evacuada, però els que l'arca hasalvat, senten la necessitat de donar gràcies als déus, oferint-los un sacrifici ilibacions. Tot el panteó caldeu s'estreny llavors al voltant de les ofrenes que

estava privat




des de la catàstrofe. La mateixa mare dels déus és d'opinió que Bel, promotor de tot el mal, no ha de tenir la seva part del que s'oferix als déus. Però Belreapareix i es posa furiós perquè la humanitat no està enterament destruïda. Jaamenaça als sobrevivents, quan Ninib, el déu de la guerra, desvia el seu còleracap a Ea sospitós d'haver suggerit el salvament. Encausat Ea retreu a Bel la seva

precipitació: ja que només la humanitat havia incorregut en la còlera dels déus,el càstig havia hagut de limitar-se als humans. Ara per a extingir a aquests noera de necessitat ofegar a tot el que respira. Plagues com el lleó alat, el gossalvatge, la fam i el estrangulador Ira haurien bastat àmpliament per al cas. Eaes defensa per altra banda, d'haver traït el secret dels déus, ja que res el prohibiagratificar al seu piadós servidor amb un somni que aquest, havia tingut el mèritd'arribar a endevinar.

Satisfet, Bel puja llavors a l'arca on el protegit de Ea s'havia retirat per prudència. El déu ho fa descendir a terra juntament amb la seva dona i ordena ala parella agenollar-se. Després Bel declara: “Fins a aquí vosaltres éreu mortals,en endavant Utnapishtim i la seva dona seran déus com nosaltres”. Al mateixtemps toca a la parella amb el seu ceptre, la beneïx i la transporta lluny, a fi quegaudeixi de la seva immortalitat en la desembocadura dels rius, és a dir enl'extremitat del món, més enllà del que es va cridar més tard les Columnesd'Hèrcules.

Berosi conta que el nauta de l'Arca va ser igualment immortalitzat. Quant alsaltres sobrevivents del diluvi, van tornar A Babilònia on, conforme a les ordresrebudes, van desenterrar els maons submergits en Sippar, a fi d'espargir entre elshomes els ensenyaments que allí es trobaven consignades.

Utnapishtim és el títol iniciàtic del que ha trobat la vida conquistant laimmortalitat. Si Gilgamés hagués comprès l'abast del relat del seu avantpassat,no hauria tremolat davant la mort.

El Noè caldeu va ser per descomptat designat sota els noms de Atrakhasis oKhasisatra, del que Berosio va fer Xisuthros, el que és un homenatge rendit a larara sagacitat del protegit de Ea, perquè a l'atribuir-li “orelles desmesurades” (ésel sentit de la paraula) les seves contemporanis feien al·lusió a una hiperestèsiaauditiva presa en sentit intel·lectual. Hisuthros escoltava, doncs, el que ningú

podria percebre. Comprenent millor, va ser més savi i més previsor.

Obeint a Ea, no es va pegar al que seduïx als altres homes; sinó que va buscar la

vida construint l'arca i recollint en ella tot el que és




digne de sobreviure. Si volem immortalitzar-nos, obrem com ell: identifiquem-nos amb l'imperible!. La vida individual procedeix d'una vida més general quees tracta de fer predominar en nosaltres. A aquest efecte, el desinterès s'imposa:cal convertir-se en l'home de Ea, és a dir, de la intel·ligència creadora quecorrespon al Gran Arquitecte de l'Univers. El maçó que viu per al Treball en lloc

de treballar per a viure, troba la vida elevant-se al veritable Mestratge.

La Trinitat Fenícia

Al capdavant de les obres executades per Hiram para completar el Temple deJerusalem, la Bíblia cita les dues columnes del pòrtic: Jakin i Boaz. Heródotoens ensenya que en el més antic Temple de Tir, la divinitat no tenia per tota

imatge sinó les dues columnes aixecades per Us'oos, el fundador de la ciutat, enhonor del Foc i del Vent. Les columnes van prendre així un caràcter sagrat alsulls dels Fenicis qui van erigir més tard en les dues riberes de l'estret deGibraltar els monuments coneguts en l'antiguitat sota el nom de Columnes deMelquart o d'Hèrcules-Hèracles.

Aquest binari fonamental representa el doble aspecte del principi animador detotes les coses. El Foc s'encén en tots els éssers i assegura la seva fixesa, el seucreixement, el seu desenvolupament, això és, la seva construcció conforme al

pla de l'espècie, té per representació general el triangle equilàter

que es llegix “ru” en acadi i té el sentit d'edificar.

Els Alquimistes deriven d'ell el seu signe del Sofre , que simbolitza al Foc

interior actiu, constructor, al que correspon la columna Nikai. Aquest foc romaninactiu en el germen, o sigui, en estat latent, mentre no és despertat, excitat icontínuament mantingut pel vent, personificat per Mercuri

als ulls dels Hermètics. El missatger dels déus representa en això un Aire tansubtil que penetra pertot arreu, encara a través dels cossos més densos. Aquestés el vehicle de la vida universal, del que s'ha dit “en ell la força”, sentit de la

paraula Zabho.

El Foc cosmogònic i el Vent misteriós que ho atia, no van bastar a la imaginació popular com representacions divines. La religió va proposar, doncs, a l'adoracióde la multitud, divinitats menys abstractes. Condensat en el Sol, el Foc universales va convertir en Baal l'abrasador, déu terrible al que en temps de calamitat els

pares van sacrificar els seus fills més benvolguts.




Aquest amo impassible, immutable i altiu, troba en la Naturalesa una esclavasubmisa, encara que capritxosa i voluble, personificada per Astarté, divinitat quereunia en si a Cibeles, Ceres, Diana i Venus quant a personificació dels elementsfecundables: Terra i Aigua. Però el Foc generador (Baal) no engendra la vidasinó per a consumir-la: com Saturn- Kronos, devora als seus fills. La seva

activitat incessant usa els òrgans i mata als individus, el mateix que la calor contínua asseca la vegetació.

El germen igni dipositat en els éssers no es desenvolupa, per altra banda , sinósota la influència de l'Aire, és a dir, del Vent mercurial, primitivament adorat enunió indissoluble amb el Foc. Ara, aquest agent vital, únicament benfactor, es vaconvertir per als pobles de l'Àsia Menor en el déu estimat, que algú va cridar Adonis, el meu senyor. Gràcies a aquest amant de Astarté (el Ishtar caldeu) elscamps verdegen en la bellesa de les flors que s'obren. Però Adonis (Tamuz,

Dumuzi o Eshmún) és mort cada any per l'estació tòrrida; és llavors plorat públicament i després els devots i devotes duen ostensiblement el seu dol.Processons dolgudes recorren finalment el camp per a cercar la tomba del déu; iquan la seva estàtua és desenterrada i de seguida duta en triomf, una alegriaestrepitosa esclata per a festejar al Salvador que va a espargir la prosperitat.

Byblos tenia l'especialitat d'aquest culte en el qual es va inspirar la pasquacristiana. La resurrecció del déu atreia anualment innombrables pelegrins àvidsd'aprofitar les donacions dels Fenicis, qui, en la seva exaltació mística, no elsrefusaven res.

El més espargit dels mites asiàtics, haurà suggerit certs detalls de la llegenda deHiram que va ser entesa des de la seva aparició cap a 1730, com una invencióabsurda treta d'Ovidi i de Virgili?. La resposta roman indecisa perquè en eldomini del simbolisme les trobades són fatals. És així com en el conte

profundament iniciàtic de la Serp Verda (18) Goethe ha pogut posar en escenauna Siduri (19), que ell va denominar la bella Lilia, sense conèixer l'epopeia deGilgamés que no va ser donada a llum sinó prop d'un segle més tard. Totaimaginació genial col·loca les seves imatges en un domini comú, amb els

artistes i als poetes de totes les èpoques.

El Mestratge del pensament ens eleva fins a aquesta regió on els esperitsdespresos de tota grolleria combreguen en la comprensió d'un llenguatge ques'expressa en formes i en figures de bellesa.

(18) Veure “El Simbolisme” (1o i 2o. any). Aquest conte és en certa manera d'unaesplèndida poetització del Mestratge.(19 )Veure més amunt.




Gilgamés, l'heroi caldeu, segons una estàtua assíria del Louvre. Cuidant-se dematar el lleó dels arravataments passionals, l'Hèrcules babiloni s'ha acontentatamb atordir-lo ajudant-se d'un mall elàstic. Estreny contra el seu cor a l'animal

vençut, per a aprofitar les energies impetuoses que cal posar al servei d'unaserena saviesa.




CONCEPCIONS FILOSÒFIQUES RELATIVES ALGRAU DE MESTRE

Els Superiors Desconeguts

Els Superiors Desconeguts: Naixement - Vida - Mort: aquest ternari corresponals tres graus simbòlics.

L'Aprenent es desenvolupa per a néixer a una vida nova: està en gestació i noveurà llum sinó al terme de les seves proves intra-uterines, a continuació d'unenllumenament posat en escena en certs misteris de l'antiguitat

El Fadrí està proveït d'útils per a viure, dit d'altra manera, per a obrar exteriorment, en vies de realitzar un treball, en associació amb altra persona.Quant al Mestre, ha viscut adquirint experiència, però declina i ha de preparar-se per a morir.

Els místics, curosos de dur una vida superior s'obliguen a seguir tres viessuccessives. La primera, anomenada purgativa, tendeix a la purificació moral(Aprenentatge); la segona, que desenvolupa en el creient la intel·ligència delsmisteris, està designada com il·luminativa (Companyonatge); i la tercera, en el

curs de la qual el voler individual es confon amb la voluntat divina, es fa per aquest fet unitiva (Mestratge).

Però l'ideal unitiu del religiós, sigui un cristià, musulmà o budista, tendeix a unaabsorció més o menys aniquilant en Déu. Però els Iniciats tendien a la apoteosis

per semblança als déus, considerats com intel·ligències immaterials, quegovernen al món per sobre de la humanitat que formigueja en la superfície delglobus. És en aquest sentit en el que Pitàgores exhorta als seus deixebles adivinitzar-se: “Quan en fi, deixant el teu cos aquí baix, hagis pres el teu lliure

vol cap al cel, des d'aquest moment imperible, seràs un déu immortal a l'abricdels cops de la mort” (20) .

La immortalitat pitagòrica exclou, per descomptat, tot repòs etern i tota beatitudmandrosa. Els déus tenen la seva funció en la vida universal: treballen en un

plànol superior, perquè si no treballessin, perdrien tota raó d'ésser i cessariend'existir. Hi ha solidaritat absoluta en el que és, on la vida no pertany sinó al queobra pel bé del conjunt. L'egoisme és un

(20) A. Siouville: “Els Versos d'Or de Pitàgores”. Col·lecció del “Simbolisme”. París

1913 .




error que conduïx necessàriament a la mort, ja que aïlla de la vida universal, elcorrent de la qual, talla. E quant a la inacció, és sinònima de aclaparament: elrepòs definitiu, equival al No-res. En aquestes condicions no hi ha altre recurs,

per a fer-se immortal, que associar-se a les potències que regeixen al món.

A aquest efecte, no és indispensable conèixer a les potències que els homes lesrepresenten a la seva imatge, cridant-los déus, esperits o dimonis.

Els Mestres “perquè així els designen els Iniciats” s'envolten en un misteriimpenetrable; romanen invisibles darrere de l'espès teló que ens separa del mésenllà.

Però, si el vel no s'aixeca per a nosaltres, ens és permès aproximar-nos a ell ientrar en relacions amb la font de les nostres més fecundes inspiracions.

Sapiguem escoltar la veu dels Mestres que no desitgen sinó instruir-nos en elsilenci i en el recolliment (21) .

No es tracta en aquest cas de nigromància o d'evocació dels morts, segons els principis de l'antiga màgia o les pràctiques corrents del modern espiritisme.

El que sobreviu dels morts és el seu pensament, és l'ideal al que van consagrar la seva vida. Els nostres Mestres són tots els màrtirs de la idea, els artesans del

progrés humà que van existir i han desaparegut. Entre ells i nosaltres que prosseguim la seva obra, s'estableixen misterioses comunicacions. Sempreamagats, estimulen ocultament el nostre pensament en la recerca constant de laVeritat i sostenen la nostra voluntat en la lluita incessant que ens està imposada.

Quan l'Aprenent es submergeix valerosament en les tenebres per a cercar lallum, és un Mestre invisible el que ho guia de prova en prova, preservant-lo del

perill. El Fadrí no serà ja guiat de la mateixa manera, perquè ell ha de saber dirigir-se per si mateix, aprofitant l'experiència dels seus majors que ,es fan per a ell els intèrprets de la saviesa dels Mestres. Però aquests, els veritablesMestres, ja no són obrers que tallen carreus i els ajusten en el seu lloc en el gran

edifici: ells no treballen sinó en els plànols, és a dir, intel·lectualment, concebentel que ha de construir-se. Aquestes són les Intel·ligències constructives del Món,

potències efectives per als iniciats que entren en contacte amb els SuperiorsDesconeguts de la tradició.

(21) Veure, “La Llegenda de Astrakhasis”, l'home de les orelles fines, el bon escoltador

que protegeix Ea, la Saviesa Suprema.




El Misteri de la Individualitat

Apareixem transitòriament en el teatre del món per a ocupar en ell un paper determinat; però no podem entrar en escena sinó disfressant-nos amb una

personalitat (22). (Persona en llatí significa màscara, i per extensió rol, actor).Demanem prestat a aquest efecte un organisme a l'espècie animal més refinadadel planeta, després naixem amb les característiques d'una raça per a suportar deseguida les influències del mitjà nacional i familiar. Així es constituïx el

personatge que representem: aquest té el seu nom i creu reconèixer-se gràcies almirall davant el qual es caracteritza És un singular actor, que ocupa el seu paper amb una convicció absoluta, ja que s'identifica per complet amb el personatgerepresentat.

La representació, no obstant això, està limitada; quan cau el teló, l'actor cessa derepresentar i torna a la seva vida real. Poc importa llavors el personatge queencarnava per a les necessitats de l'obra: rei o captaire, senyor o lacai, tot no erasinó convencional. Ara no queda sinó un artista més o menys satisfet de la sevamanera de representar i d'interpretar el pensament de l'autor.

Fascinat pel que fereix els sentits, l'individu ordinari posa en el seu paper tota laseva ànima i ho viu, com si la seva veritable vida es desenvolupés sobre lestaules. Rars són els actors de la comèdia humana que s'adonen què representen,i saben dedicar-se a actuar bé, sense ser enganyats pel seu paper.

Aquests savis no s'il·lusionen ni per les riqueses de les decoracions, ni amb lasumptuositat dels vestits; tampoc no es commouen fora de raó amb les

peripècies del drama que es representa. Aquests són iniciats que han sabuttrencar l'encant de les aparences teatrals: saben que estan disfressats segons lesexigències del seu paper i no obliden el què són en la realitat de la vida.

Conèixer-se a si mateix, aquest punt de vista iniciàtic va ser el gran problema de

Sòcrates. Si l'individu pogués saber el que és ell, posseiria l'Arcà dels arcans detala filosofia transcendent. Un actor misteriós té el rol de la nostra personalitat.Quin artista és aquest que no es mostra sinó en escena, revestit i emmascarat?.

Si volem saber-lo obeïm al ritual. Tornem mentalment les esquenes al mónobjectiu o teatral i entrem en nosaltres mateixos, per a submer-se en la nit delsubjectiu. Descendim als inferns, a aquesta

(22) Veure “Llibre de l'Aprenent”,3a. Edició i “Llibre del Fadrí”.




negror indispensable per al bon èxit de la Gran Obra. Allí escoltem lesrevelacions del silenci i de la foscor; un déu es manifestarà, si realment hemsabut morir per al món exterior, per al fenomenalisme que captiva als profans.

Aquest déu no té res dels ídols que crea la imaginació; no està dintre del domini

de les formes, però és essencialment vivent i obrant: és l'agent o l'actor en tota laforça del terme, entitat profundament real en relació amb els fantasmes fal·laçosde les aparences fenomenals.

La Divinitat Humana

El Pensador que ha sabut reconeixer-se a si mateix sota la màscara de la personalitat, entra per aquest fet en la vida iniciàtica. Ja no s'acontenta amb

l'existència fictícia del teatre i, sense descurar el seu paper, es preocupa de lavida seriosa de l'actor que ha acabat de representar.

Aquesta vida és menys efímera que l'altra. Nosaltres no concebem d'ella ni el principi ni la fi; és divina i ens divinitzem participant d'ella d'una maneraconscient. Depèn, doncs, de nosaltres elevar-nos fins a la divinitat prenentconsciència de la nostra veritable naturalesa. La iniciació ha estat sempre elcamí del santuari de l'Home-Déu. Ella ensenya a despullar la bèstia humanaempresonada en el camp estret de la sensació material i pretén alliberar-nos,cridant-nos a una vida superior d'una amplitud il·limitada...

L'Iniciat posseïx la vida real i permanent perquè s'ha desprès de l'aparençatransitòria per a lligar-se a la realitat durable. Poc li importa la seva destinacióteatral que subordina a la tasca més alta i més vasta de la seva individualitat.Treballa com obrer de la Gran Obra en la transformació eterna de les coses. Ara

bé, omplir una funció d'eternitat, consagrant a ella tota la seva energia, és viureaquesta vida divina que realitza l'ideal unitiu dels místics.

Aquests s'equivoquen quan no comprenen que viure és obrar. La vida no té capexistència per ella mateixa: no vivim per viure, sinó per a complir una funció del'organisme universal. L'iniciat s'adona d'això i vol omplir la seva missió: aplicatota la seva intel·ligència a destriar el que se li ha demanat, resolt per endavant aafrontar-lo tot i a no evitar-se cap sacrifici per a treballar bé.

El Maçó que treballa així s'immortalitza pel seu treball. Sap que la seva

personalitat no és res i es desinteressa per ella. Però s'eleva fins a un




principi interior d'iniciativa que endevina sense poder conèixer-lo exactament,déu desconegut en la seva misteriosa realitat: aquest és el jo transcendent,idèntic possiblement en tots els éssers que pensen.

Aquest jo no ocupa cap lloc en l'espai ni podria ser delimitat en el temps; és,

doncs, d'essència divina. Així, és als Iniciats a qui es dirigeix el salm LXXXIIon es llegix en el versicle 6: “Jo he dit: Vosaltres sou Aelohim (23) i sou totsfills del Sobirà”.

La Mort

Quan la representació ha acabat, l'actor es treu la màscara (persona) i torna a ser ell mateix. En què podria afectar-lo aquesta tornada a si mateix?. Seria per a ell

un desencantament, la vida real?. Això no succeiria mai a l'artista conscient delseu art que no és enganyat per la seva pròpia representació. Un paper no és per aell sinó un incident de la seva carrera i la seva ambició serà ocupar honorablement múltiples ocupacions, representant sempre de millor en millor.

El mateix succeïx a l'actor disfressat amb la nostra personalitat. Aquesta no liinteressa sinó que li proporciona l'ocasió de provar el seu art i de perfeccionar-se en ell. Si és artista, viu per a l'art i no per al paper que representa (persona),“vita brebis, ars longa”. Això significa que la vida és curta si es limita a la

personalitat però participa de la permanència de l'art des que s'identifica ambell.En altres termes: no existeix la mort per a l'Artista.

L'abandó d'un organisme usat o deteriorat que s'ha tornat impropi per a omplir el seu ofici, no representa per a l'obrer sinó un canvi d'utensili de molt escassaimportància, si sap treballar. El bon obrer no roman mai sense ocupació, àdhucen el domini mesquí de la nostra agitació planetària, amb major raó en un ordresuperior de coses on res es destruïx, com res es destruïx en la física i en la

química. Siguem força creadora i no ens preocupem pel nostre avenir.

Quan la nostra personalitat d'estat civil s'extingeix, els rastres que deixa no sónsinó d'un interès mediocre. Per a ella no cal esperar res després de la mort. “Postmortem nihil”!. Però no ha de confondre's l'instrument amb l'Obrer.

D'altra banda, a què aspira l'Iniciat sinó a transformar-se?. Sent agent detransformació, com temeria ell la seva pròpia metamorfosi?. Per a

(23) Aelohim significa Atributs de Déu en àrab. La Bíblia diu “Déus”.




progressar i pujar cal desfer-se dels impediments. Sapiguem, doncs, despullar-nos del que ens fa pesats i guanyem en potència el que perdem en densitat.

Renunciem, per altra banda, a figurar-nos la vida no personalitzada, perquè enaquest terreny totes les conjectures són vanes. N'hi ha prou que l'Acàcia ens

sigui coneguda, o sigui que tinguem consciència de la veritable vida. Però la branca reveladora és inseparable de l'Esquadra i del Compàs, instruments demesura i de positivisme que determinen l'estricta equitat dels nostres actes i elmeticulós rigor de les nostres concepcions teòriques.

Un Maçó no es perdrà, doncs, mai en el desconegut. El farà judiciosament la part del misteri i refusarà sempre erigir-se en pontífex, capaç de satisfer totes lescuriositats. Les seves conviccions romanen en l'ordre pràctic: no afirma sinó a

mesura del que constata. Distingint el llaç que lliga tota vida a una vida mésextensa, compara a l'individu humà a una cèl·lula orgànica del gran organismede la Humanitat. Aquest ésser col·lectiu correspon al Gran Adam delsCabalistes; viu en aquesta vida superior promesa, els Iniciats que saben morir en la seva personalitat profana.

La Immortalitat

Sota la multiplicitat de les aparences exteriors infinitament variades, s'ocultauna realitat interior, l'atribut essencial de la qual, és la unitat. Això és el que hafet dir als antics, “un en el tot”. Ells concebien una substància única,dissimulada sota els aspectes, constantment diversificats de la matèria. Comcreien, per altra banda, que una sola i mateixa vida circula a través de tots elséssers vivents, admetien per analogia que una sola llum intel·lectual esmanifesta en totes les intel·ligències.

Som més o menys immortals en la mesura que ens lliguem a la Unitat

fonamental dels éssers i de les coses. Si la universalitat repercuteix en el nostrecentre animador, participem del permanent i de l'imperible. Si al contrari, noméses refracta el transitori en nosaltres, no hi ha cap raó perquè sobrevisquem alque en la seva naturalesa mateixa és efímer i fugitiu, o temporal, com diuen elsmístics.

En desacord amb els Iniciats, els místics es figuren una vida eterna distinta a laque duem en aquest baix món. Ells no comprenen que la vida és necessàriamentUna i que vivim des de ja en l'eternitat: El que els enganya, és que en relació

amb la nostra personalitat, la vida única es desdoblega




segons apareguem en l'escena de l'objectivitat o que ens retirem d'ellamomentàniament.

Aquestes fases de retirades són marcades pel somni i per la mort, estats similarsdels quals l'u no és més alarmant que l'altre. Mentre dormim, l'actor que, per aocupar el seu paper ha entrat literalment en la nostra pell, es desprèn d'ella itorna a ser momentàniament ell mateix. Però al terme d'algunes hores torna aescena fins al dia que renuncia al teatre i no reapareix més: llavors és quan es

produïx el que s'ha convingut a cridar la mort, simple incident en vista del principi que, en nosaltres pensa i obra.

Com res pot perdre's o destruir-se, tota activitat prossegueix sota altra manerad'aplicació. Per això la tradició maçònica considera al Maçó mort com cridat atreballar en un plànol superior. Havia en ell una energia consagrada a la GranObra, força indestructible amb el mateix títol que tota altra força. Aquestaenergia és independent de l'instrument gràcies al qual, es manifestava entrenosaltres. Ella es transforma sense extingir-se; però, si es vol romandre en elterreny iniciàtic, convé no dur més lluny l'afirmació

Si ens referim al simbolisme del tercer grau, estem separats del més enllà per unvel impenetrable. Estem organitzats per a treballar en el domini restringit queens revelen els nostres sentits. Dediquem-nos, doncs, a la nostra tasca, sensedeixar-nos distreure d'ella per una curiositat indiscreta en l'estat present de lanostra condició. L'obrer (com un bus) que s'ha revestit amb l'escafandre, envista del treball que ha d'executar sota les ones, faria malament a lamentar noveure els vasts horitzons de la superfície de les aigües. Ha d'acontentar-se ambel poc que percep en les semi-tenebres del fons fangós que, ho retenen les sevessoles de plom. L'aparell del que és presoner li permet operar en un mitjà que noés el seu; mentre està aquí tancat, el bus s'abstreu dels seus records de l'aire

lliure a fi de dedicar-se íntegrament a la seva feina. Aquest és també el nostrecas mentre estem materialitzats. Cal llavors treure el millor partit possible delsòrgans que disposem i esforçar-nos a ocupar a consciencia el nostre ofici de

bussos.

No obstant això, no s'ha demanat al bus que es convenci que tota la seva vida la passi en el fons de l'aigua. No ha descendit aquí sinó per a complir una missióque se li ha imposat dalt. No succeirà el mateix, al misteriós actor qui, per la

necessitat d'una causa elevada, s'ha ficat dins la nostra personalitat?.




Els antics savis no han pretès mai ser més il·luminats en aquesta matèria que elcomú dels mortals. Ells no es gloriaven de posseir cap sensibilitat anormalreveladora dels secrets de l'altre món o de l'altra vida. La meditació els posavaen el camí de suposicions raonables, sobre les quals preferien guardar silenci,deixant als endevins i a les pitonisses les divagacions sobre el que és

normalment incognoscible.

El que subsisteix després de la mort és, per altra banda, principalment elRecord. Deixar després de si una memòria honrada ha de ser l'ambició decadascun. Per més humil que sigui el paper, cal representar-lo bé, l'art de viure

bé, és el suprem de tots: és el gran art o art real al que es consagren els Iniciats.

El que ha viscut bé, s'immortalitza, encara que no sigui sinó sota la forma d'unainfluència atàvica feliç, corrent destinat a fortificar-se, sobretot si la

descendència és fidel al culte dels avantpassats.Aquest culte té les seves arrels en un instint molt segur. Ha donat lloc a

pràctiques puerils; però és profundament respectable en la puresa dels seus principis. Hem de viure de manera que deixem darrere de nosaltres undinamisme de bé, herència més preciosa que aquella sobre la qual el fisc percepels seus drets. Aquesta successió immaterial s'obre, per altra banda, al beneficide tots els que saben aprofitar-la, sense que cap interessat pugui ser frustrat.

La influència benèfica exercida així, no depèn del soroll que ha pogut fer-se alvoltant d'una personalitat. El silenci no triga en produir-se sobre els que més hanfet parlar d'ells. La glòria no és generadora sinó d'una miserable immortalitat,imatge caricaturesca de la veritable.

Sapiguem viure bé i la mort no serà per a nosaltres sinó el mitjà de viuresempre.

La Supervivència

El que deixa una obra té la sensació que no mor per complet.

Des que la humanitat ha estat capaç de reflexió, l'home que no posseïa encara niart ni indústria, va fer consistir la gran obra en la reproducció de l'espècie. Tot elque es relaciona amb la generació es va fer sagrat. Erigit en forma de menhir, laimatge de l'òrgan viril es va convertir en el primer símbol del poder creador; enel si de la família el pare es va sentir divinitzat, d'aquí el patriarcat primitiu.

Morir sense posteritat passava




llavors per ser el pitjor dels infortunis, com si morís per complet qui no deixavaningú darrere de si per a honrar la seva memòria.

Més tard, el nòmada es va fer sedentari i li va semblar participar de la mateixtipus de vida de l'arbre que havia plantat. El fundador d'una llar es va convertir

en el seu déu Iar i el reconeixement públic, va divinitzar així mateix alconstructor d'un pont, d'un aqüeducte o a l'individu que havia fet un pou. Elsgrans van arribar llavors a voler immortalitzar-se per formidables iindestructibles construccions que havien de servir-los de tombes. Les Piràmidessón testimonis d'aquesta pueril ambició.

Més noble és la recerca del Bell que ha obsessionat als humans des que s'hanelevat per sobre de la animalitat. La necessitat de ornamentar els objectes, dedonar-los una forma harmoniosa, es manifesta en els més antics vestigis del

treball dels primitius. Aquesta necessitat va formar artistes enamorats de la sevaobra digna de ser admirada d'una manera durable per les generacions futures.Ara bé, no està mort qui ha realitzat la bellesa: aquest reviu en tots els que tenenel mateix culte, en totes les ànimes que l'harmonia fa vibrar i de la qual, s'ha fetl'intèrpret.

A les arts plàstiques se sobreposen sota aquest punt de vista la música i la poesia. En un llenguatge rimat, que la memòria reté de grat, els rapsodes vancantar les llegendes confiades a la tradició oral. L'escriptura de seguida va

permetre fixar la paraula, i l'art d'escriure va aparèixer des de llavors com undels emoluments més segurs de la immortalitat.

Però no és sinó molt relatiu en el domini de la supervivència, basarla en obresobjectives i tangibles. Les obres mestres pereixen i oblidem als seus autors. Elque, per contra, no pereix mai és l'acció bona i generosa efectuada en beneficidel gran nombre. Ella procedeix d'una força creixent sense parar, que anima alsindividus.

Que aquests desapareguin poc importa, si l'energia que obrava en ells subsisteix.

Desinteressem -nos, doncs, per una immortalitat que ens representaria comindividual. La nostra personalitat s'extingirà i si més tard els evocadorsimaginessin entrar en relació amb nosaltres, no constituirien més que unfantasma, semblant a les nocions que ells podrien fer-se de nosaltres. Exaltant-se acabarien, tal vegada, per fer objectiu el que ells tenen en la seva ment,

perquè tota nigromància no és sinó una fantasmagoria en la qual l'operador fales despeses.Un Iniciat no evocarà, doncs, mai, un personatge, qualsevol que sigui. Elcontinent, la màscara (persona) no és res als seus ulls; no s'interessarà sinó pel

contingut, per l'energia animadora que és l'única imperible.




presència d'un error total àmplia i durablement acreditat entre els homes.Aquests no s'adhereixen amb obstinació, a despit de tots els bons raonaments,sinó a les nocions que no són enterament falses, però la veritat inicial de lesquals ha estat desfigurada. El mateix que imperceptibles llavors d'or que són

portades pel llot dels rius, hi ha veritat en el poti-poti grotesc de les

supersticions. Sapiguem, doncs rentar el fang de les edats per a desprendre d'ellel metall preciós.

No oblidem que els nostres ritus i els nostres símbols ens han arribat sota laforma de superstició, és a dir, de supervivències conservades amb pietat, mentreque ningú podia donar-los una interpretació lògica. Per altra banda , el passat noens ha lliurat encara tots els seus secrets. Mereix ser estudiat en aquelles de lesseves supersticions que més ens desconcerten. Ja a la llum d'un coneixement

mes aprofundit de les facultats humanes, no ens encongim d'espatlles davant larelació dels fets atribuïdes als bruixots. Sàviament, procurem discernir lesdiferents parts de les imaginacions exaltades, esforçant-nos a desprendre el que

pot ser versemblant del que és fictici. Les creences populars recollides fins i tot,entre els salvatges, proporcionen inestimables indicacions sobre el que es podriaanomenar la revelació natural. Hi ha allí un immens domini d'investigació quel'Iniciat no ha de descurar si vol realment recobrar la Paraula Perduda. Elcadàver de Hiram està davant de nosaltres: inclinem-nos sobre ell, aixequem-loi tornem-lo a la vida, infonent-li la nostra, al que no desitja sinó parlar per ainstruir-nos.

La Construcció Individual

Està comunament admès que la iniciació antiga conduïa particularment a dosgrans secrets que es referien, el primer a l'existència d'un Déu únic, síntesi detotes les divinitats adorades per la plebs, i el segon a la immortalitat de l'ànimahumana.

Com el mètode iniciàtic refusa inculcar res, no és admissible que una doctrina positiva hagi estat ensenyada en el si dels Misteris.

L'adepte té per missió descobrir per si mateix el que li convé admetre comveritat. Els seus mestres es guarden bé de formular dogmes que tinguin la

pretensió de resoldre els problemes que plantegen davant la intel·ligènciahumana. L'Iniciat es consagra a la persecució incessant d'una veritat que, sap noarribarà a mai. Deixa doncs, a les religions i als sistemes de filosofia la cura de

satisfer als curiosos, qui, incapaços




de tota investigació personal, reclamen solucions autoritzades, garantides per una església respectable o per una escola que gaudeixi de prestigi requerit.

Lluny d'evitar el treball de pensar, la iniciació incita a reflexionar. Plantejar amblucidesa els problemes li importa molt més que resoldre'ls. Sens dubte ,

interrogant els nombres conforme als preceptes pitagòrics, vam arribar aconcebre la unitat d'un principi universal actiu i intel·ligent. Ens és permèsedificar sobre aquesta base la metafísica de la nostra elecció; però no tindrem eldret d'erigir les nostres vistes personals, en doctrines d'Iniciació.

En el que concerneix al Gran Arquitecte de l'Univers, cal adonar-se bé queaquesta expressió no tendeix de cap manera a imposar una creença. Elsconstructors eren per naturalesa conduïts, a representar el món, com un immens

taller de construcció. Concloent del petit en gran , no dubtaven en persuadir-seque tot es construïx; el conjunt del treball de la naturalesa no tendeix sinó aconstruir éssers de més en més perfecte. Aquesta concepció considera totorganisme com una construcció i a l'home mateix, per tant, com un edificianimat.

El simbolisme maçònic col·loca més lluny encara l'analogia, suggerint que elmicrocosmos, o món en petit, està construït ell mateix igual en tot, com elmacrocosmos o món en gran. Tindríem, doncs, en nosaltres un arquitecte queobra en la seva esfera segons la voluntat del Gran Constructor Universal.

Els Hermetistes, les al·legories dels quals s'inspiren en la química, fan residir l'energia constructiva de tot individu en el que ells anomenen el seu Sofre, ardor intern expansiu, que determina el desenvolupament del germen, el creixement ila completa expansió de l'ésser. Aquest principi misteriós passa de potencial aactual per l'efecte de la fecundació. Aquesta produïx una multiplicació ràpida dela cèl·lula fecundada, la descendència de la qual es diferencia més i més,adaptant-se a les funcions complexes de la col·lectivitat que es constituïx

Cadascun de nosaltres és una Humanitat en petit, descendent d'un òvuloriginàriament mascle i femella. És així mateix possible trobar en la vidaintrauterina la fase corresponent a l'estat edènic de la llegenda bíblica.

Com vulgui que sigui, l'organisme s'edifica, no a l'atzar, sinó segons certesregles de l'art que tendeixen a formar un individu normal, robust i bé adaptat al

paper que ha d'ocupar. Hi ha en això regles generals d'arquitectura imposades per la tradició de l'espècie. Tot succeïx com si el germen individual obeís a una

suggestió constructiva, cridant a cada




cèl·lula a omplir una funció determinada per l'interès del conjunt. Hi ha en aixòintenció i previsió, o dita d'una altra manera, execució d'un pla preconcebut.Això és veritat en tota construcció vital per ínfima que sigui. El més petitvegetal procedeix d'una idea-tipus segons la qual es construïx. La construccióhumana, més complexa, s'inspira també en un tipus general i durable de raça,

particularitzat d'una manera més efímera en les famílies. L'individu és el producte transitori i repetit d'una causa constructiva permanent Guardem-nos,doncs, de cedir davant aquesta mandra d'esperit que confon al Gran Arquitectedels Iniciats amb el Déu dels creients. La construcció universal és una realitat.Els éssers grans i els petits es construïxen cadascun segons el pla ideal de laseva espècie, modificat en els seus detalls a fi de correspondre a la destinació

particular (destinació) dels individus. No es tracta d'eludir els problemes, sinóde buscar-los la solució amb tota llibertat d'esperit. Per a aprofundir el misterical fixar-la i no només envoltar-lo. Per al Pensador tot és matèria de reflexió: no

tem ni aventurar-se en la foscor per a agafar el que busca de entre les ombres, nisubmergir-se en les tenebres del insondable, si ha de treure d'elles, elements dellum. Hiram no ressuscita sinó sorgint de la tomba.




La flor de Lis reduïda als seus elements ideogràfics. El signe convencional delterme de la Gran Obra

està coronat per un rombe

que representa les realitzacions d'ordre espiritual, en oposició al quadrat

objectiu i material.

Del Ternari anímic

(aigua, Ànima) es desprèn així un Quaternari ideal i dominador, que es manté enequilibri entrel fullatge del Binari (B.·. i J.·.). El conjunt dóna la raó als heràldics

que en altre temps van descobrir la missió emancipadora de la França, naciócridada a dominar per la idea que ,ella ha sentit i feta la llum després d'ajudar-se

pel raonament rigorós (B.·.) i d'una fe ardent i generosa (J.·.).




ELS DEURES DEL MESTRE

Ser Mestre de Si Mateix

Cridats a associar-nos a la Gran Obra de la Construcció Universal, hem d'abansde res entrar en possessió de l'utensili necessari.

Aquest instrument de treball és el nostre organisme, construït en vista de latasca que ens incumbeix. És aquest, un edifici les pedres constitutives del qual,són cèl·lules vivents; però aquest conjunt, posseïx la seva autonomia fisiològicai la intel·ligència sobirana, no governa mai a l'animal, d'una manera absoluta.

Sufocada per l'instint al principi de la vida, no s'afirma sinó a poc a poc ambl'edat de la raó; després entra a lluitar amb les passions, per a no predominar sinó tardanament, quan aquestes s'han calmat.

Fer-se mestre de si mateix correspon, doncs, una part molt amplia del programade la vida. Prenem possessió a poc a poc dels nostres òrgans i de les nostresfacultats sense arribar, el més sovint, a realitzar totes les possibilitats. Ara bé, lainiciació ens convida sota aquest aspecte a sobrepassar la mesura comuna: elque distingeix a l'Iniciat, és que ell es posseïx a si mateix millor i més

completament que la vulgaritat dels humans. Però la tasca és àrdua; també lesexigències són proporcionades al grau iniciàtic aconseguit.

Posant-se a l'ordre, l'Aprenent dóna a entendre simbòlicament que es domina enmatèria cerebral; col·locada en esquadra sota el mentó, la seva mà preserva alcap de tota agitació que pugi del pit, on bullen les passions. El nou Iniciat jutjaamb calma, imparcialment, com cercador sincer i desinteressat de la veritat.

Però no basta assegurar-se una laudable serenitat especulativa. Si ens obstinemen formar-nos idees el més justes possibles, no és pel diletantisme, pel plaer del'argumentació, o per complaure'ns estèrilment en una mentalitat superior. Sivolem veure clar, és a fi d'obrar amb discerniment. L'acció és la nostra fi i nol'especulació. Ara bé, no és el cervell el qual estimula la nostra activitat, perquèaquesta procedeix del sentiment, l'òrgan simbòlic del qual, és el cor. Correspon,doncs, al Fadrí, que és el realitzador per excel·lència, sobrepassar a l'Aprenenten el domini, de si mateix. A la disciplina cerebral agrega la de lasentimentalitat: sotmet a la intel·ligència les forces que fan obrar; les coordinasense




afeblir-les i les aplica amb criteri. Les seves passions li serveixen, perquè hasabut dominar-les.

El Mestre conclou per sotmetre tot el que ha d'obeir. El seu mestratge s'esténfins als instints que dominen a la bèstia humana. No els suprimeix, perquè són

necessaris; però els subjuga, com ho dóna a entendre l'actitud característica deltercer grau. De la gola, la mà es duu fins a col·locar-la sobre el cor i finalmentsobre el ventre, lloc dels apetits que l'Iniciat reduïx al silenci.

Sota pretext d'una sobirania absoluta de la intel·ligència, certes escoles pretenensotmetre a l'organisme a un règim de tirania estranya al programa de la Iniciacióveritable. Sàviament ponderada en totes les coses, aquesta no cau en capexageració. Menysprea en particular la acrobàcia psico-fisiològica dels faquirs,

dervixes i altres ascetes, que es traduïx per efectes insòlits, bons per a conèixer, però no per a buscar-los. El real Iniciat no pensa en meravellar a ningú, no es preocupa sinó de la tasca que li incumbeix i fa del mestratge el seu instrumentd'acció, únicament per a poder complir plenament aquella.

En si mateix aquest instrument no presenta sinó un interès secundari. Mantenir-lo en perfecte estat no és l'objectiu de l'adepte que es consagra a la Gran Obra.L'art d'evitar la decrepitud i d'envellir en ple vigor d'esperit no és, doncs,l'última paraula de la Iniciació, tret que l'elixir de llarga vida no sigui unaquimera. Una sàvia higiene física i mental perllonga la vida individual; hi havells que posseïxen el secret de rejovenir-se molt naturalment, sense recórrer acap diableria. Les llegendes, com la de Faust, són molt instructives per a l'Iniciathàbil a extreure l'esperit empresonat en la lletra morta. El manteniment de lasalut física afavoreix, per altra banda, el perfeccionament moral. No li està, noobstant això, subordinat, perquè pot ocórrer en casos excepcionals que el cos hade ser sacrificat a una causa superior. El bon genet cuida el seu cavalcadura imesura l'esforç que li exigeix; però davant una necessitat d'ordre superior, cessade preocupar-se de la bèstia.

Aprofundir

Ningú és Mestre si no posseïx l'Art a fons. L'Aprenent, només pot acontentar-seamb coneixements ràpids, generals i superficials; per a ell són les teories i lescerteses juvenils. Instruït per la pràctica, el Fadrí observa amb cura i controlal'ensenyament teòric, adquirint així a poc a poc, l'experiència que conduïx al

Mestratge. Aquest, no obstant això,




no recompensa a l'obrer sinó quan ha sabut elevar-se fins al geni de l'Art que hade comprendre i sentir.

Fidel als principis reconeguts, el Fadrí treballa correctament, segons les reglesadmeses; però no es permet innovar, modificar l'aplicació dels principis

fonamentals ni inaugurar nous mètodes de treball.

Ara bé, l'Art, com totes les coses, evoluciona i s'adapta a les necessitats, destinatcom aquesta a progressar sense parar. El progrés, en això, és l'obra dels Mestresque renoven les tradicions, apartant-les de la rutina. Lluny de tot servilisme,estan animats pel pur esperit de l'Art i no temen reformar el que ho fixa en unestil envellit o ho petrifica en el cec culte del passat.

L'artista vibra sota la influència de l'Art que sent interiorment, tant i tan bé que,

es fa el seu lliure intèrpret, identificat amb l'obra a la qual s'ha dedicat. Peròl'Iniciat es consagra al Gran Art que és el de la vida; aspira, doncs, al mestratgevital: és la Vida, la veritable Vida, la qual ha de comprendre i sentir.

Una judiciosa comprensió de la Vida és, en efecte, la base de tota saviesainiciàtica. El Pensador arriba fins a sostreure's a la impostura de les aparencesexteriors que enganyen als esperits superficials. La seva superioritat resideix,doncs, en el seu poder d'aprofundir.

Aquest poder, l'Iniciat ha de desenvolupar-lo; però no obtindrà ple èxit en això,sinó al fi de la seva carrera, quan s'aproximi al Mestratge. Tindrà sempre quelluitar contra la il·lusió que ens aguaita en tot el que ens és donat imaginar oadvertir sensiblement.

Anar al fons de les coses; tal és l'etern objecte de la filosofia, la tasca essencialdel Mestre Pensador. És en l'interior de la Terra on els Hermetistes havien de

buscar la Pedra oculta dels Savis (24). Aquests mateixos aprofundimentsrevelaran al Maçó la Paraula Perduda. Només a força de descendir es penetra enla Cambra del Mig on resplendeix la Llum Central explicativa de tots els

enigmes. Únicament la claredat treta de les profunditats permet al Mestreil·luminar als seus GG.·. i prevenir així l'assassinat de Hiram.

Si l'instructor ha mancat de penetració, si no ha descendit fins a la llar de lacomprensió lúcida, les resplendors que ha recollit no basten per a fer desistir almal Fadrí del seu criminal projecte. El complot es trama amb la complicitatinconscient dels falsos Mestres, que són cecs que dirigeixen a altres cecs. Una

pesada responsabilitat gravita, doncs, sobre el

(24) Veure “Llibre de l'Aprenent”, 2a i 3a edició, la interpretació de la paraula Vitriolo.




insígnia, si no vol aparèixer com impostor davant aquells que es dirigeixin a ellsota la fe dels símbols.

Guardem-nos, doncs, de denigrar sistemàticament el que ignorem. Si

condemnem a l'adversari sense haver pesat els seus arguments, persuadits queell no pot estar sinó en la falsedat, serem nosaltres els que cauríem en l'error.Tota opinió àmpliament espargida, tanca veritat, perquè és la veritat la quecaptiva a l'esperit humà, encara que s'oculta sota exterioritats grolleres. Capcreença és menyspreable, perquè cap és falsa d'una manera absoluta.

L'iniciat es complau, doncs, a escoltar amb benevolència a tots els que creuentenir raó. Freqüentarà els creients àvids de convertir-los a la seva religió o els

filòsofs curosos de propagar el seu sistema. Inspirant-se en els savis del'Antiguitat, anirà a copejar la porta de tots els santuaris i no menysprearà capescola. La controvèrsia ho instruirà, perquè discutirà, no per a convèncer, sinó

per a desprendre pertot arreu de la seva ganga el metall pur, les llavors dispersesdel qual recollirà.

Els més humils mitjans poden contribuir així a enriquir a l'Iniciat, sempre quesàpiga interessar-se en l'especialitat de cadascun, descobrint pertot arreu lamatèria primera de la Gran Obra. Sota aquest respecte el savi descobreix en totlloc i en abundància, el que el neci no arriba a a trobar enlloc (25) .

Perdre Tota Il·lusió

Pagar-se de paraules sonores i de vanes aparences, no és molt sovint sinó propid'esperits que es pretenen seriosos i positius. Aprenent pertot arreu , sense parar d'aprofundir, el Pensador efectiu s'escapa d'aquesta enganyifa. Com res s'amaga

d'ell, arriba a concebre la realitat despullada de les exterioritats seductores quel'adornen als ulls de la plebs. La visió penetrant del savi percep l'esquelet de lescoses. Tal és el sentit de les ossades que cobreixen la Cambra del Mig.

(25) Els Filòsofs hermètics són donats a multiplicar els enigmes relatius a la sevamatèria primera que està 'alhora en totes i enlloc. Els pobres, diuen, la posseïxen tan bécom els rics. Coneguda de tots és de tots desconeguda. La plebs la llança ambmenyspreu, mentre que és precisament recollida pel filòsof. (Veure Oswald Wirth: “ElSimbolisme Hermètic en les seves Relacions amb la Alquímia i la Francmaçoneria”).

Nota de l'Autor.




El Mestre fa abstracció del decorat sensible que disfressa una veritat interior entristidora: ell no s'il·lusiona per no-res i dicta una sentència implacable encarasobre el que més ama.

Sota aquest aspecte es jutja per descomptat a si mateix, sense contemplacions.

Reconeixent els seus defectes i les seves debilitats, es guardarà bé d'atribuir-seuna superioritat sobre els seus companys de misèria.

L'individu no posseïx de propi sinó el desig més o menys intens i constant derealitzar el seu ideal pels seus actes. Només aquest sentiment íntim fa la nostragrandesa efectiva. Mantinguem-lo amb cura, persuadits que sota les exterioritatsmés humils, trobarem a cada pas al nostre millor ideal.

Jutgem també a les institucions que pertanyem. No tinguem la superstició decreure que som lliures perquè els nostres avantpassats han mort per la llibertat.La independència no és transmissible per herència: cal sacsejar el jou cada dia

per a fer-se i romandre lliure. Sota una infinitat de formes pèrfides, l'esclavitudens aguaita sense parar; s'imposa al nostre esperit si la mandra intel·lectual ensimpedeix cercar per nosaltres mateixos la veritat; ens paralitza moralment si lanostra voluntat s'adorm en les preocupacions egoistes; se'ns imposa, en fi,

políticament, des que descurem els nostres deures i oblidem la nostra dignitat deciutadans

S'ha retret sovint a la Francmaçoneria ocupar-se massa de política. En realitatella no ha sabut intervenir com hauria degut. Les Llotges no estan destinades afer l'ofici de comitès electorals i encara menys d'agències que procuren favorsdel govern; però han de ser llars d'educació democràtica. És en la seva si, on hade formar-se el sacerdoci de la religió republicana, perquè la Pàtria, la Cosa

pública (Res-pública), és digna d'un culte que correspon als Francmaçonesinstituir.

La seva missió en això és predicar amb l'exemple per la pràctica de les virtuts

republicanes. Aquestes deriven del valor cívic aplicat a la defensa de l'interèsgeneral. Gelós de la seva sobirania, el ciutadà se sent ferit per tots els abusos.Lluny d'ells es fer se còmplice pel seu silenci o pactant amb aquells que elsaprofiten, no vacil·la a sacrificar els seus avantatges personals, combatent ambfermesa tot el que tendeixi a corrompre els costums públics. Els pobles no tenensinó els governs que es mereixen. Si ells mateixos són corromputs no podenesperar ser governats amb integritat.

Subjectem-nos, doncs, a ser purs individualment. No sol·licitem favors dels

nostres mandataris, a fi de conservar el dret de controlar-los amb




severitat, sense deixar-los passar la menor flaquesa. En una democràcia cadaciutadà és responsable del bé comú. No ho oblideu vosaltres que en qualitat deMestres heu de ser educadors. Per a ser republicà, no basta votar quan arriba eldia de fer-lo ni perorar en les reunions públiques; la tasca és més àrdua i mésaustera. La República no s'acontenta amb ser proclamada, posada en cartells

com una etiqueta comercial: cal que penetri fins a la medul·la dels ciutadans iinstitucions.

Sapiguem veure clar referent a això i complim el nostre deure, nosaltres que,desenganyats de les aparences, aspirem a substituir-les per la realitat.

Exercir el Mestratge

Per a prestar a la Nació tots els serveis que espera de nosaltres com ciutadans plenament il·lustrats, ens és indispensable estar a l'altura del nostre rol deMaçons en relació amb la Maçoneria.

En aquest domini, com en tot un altre, cap il·lusió ha de pertorbar la limpidesadel nostre judici. L'organisme maçònic té les seves imperfeccions, les sevestares i les seves malalties curables, a les quals el Mestre Maçó s'obstina en

posar-los remeis.

Com mèdic es dedicarà per descomptat a descobrir el mal, prenent nota delssímptomes alarmants. Remuntant-se de seguida a la causa de les pertorbacionsconstatades, es farà una idea del desordre i aplicarà els remeis. Podrà succeir que la malaltia sigui greu i que fins i tot, sembli incurable. Les coses estansovint en un punt que, s'està temptat a no reconèixer ja a la Francmaçoneria enel que comporta el seu nom. Un es troba llavors en presència d'associacions queinsensiblement s'han desviat de l'ideal maçònic, unes en un sentit i les altres

perseguint una evolució diametralment oposada.

El Maçó instruït i animat del pur sentiment maçònic, arriba així a cercar laveritable Maçoneria sense trobar-la realitzada, en cap de les agrupacionsexistents. En presència de les desviacions que l'ofusquen, es pregunta si laveritable Maçoneria no és una utopia, un somni del domini espiritual,irrealitzable en la pràctica, tret que els homes no hagin cessat de ser el que són.

La iniciació exigeix que morim per a la vida profana, per a renéixer a una vidasuperior. Ara bé, els Maçons s'acontenten amb morir massa simbòlicament: elcerimonial iniciàtic els basta i obliden conformar-se al programa del què

representa la escena al·legòrica.




Resultat: la Maçoneria no és sinó simbòlica i el Maçó no és sinó el Símbol delque hauria de ser.

Cal que això no sigui més així. La Maçoneria únicament com cerimonial ha fetel seu temps. La nostra institució ja no està en el seu període d'infància en el

qual complia instintivament piadosos ritus el significat dels quals ignorava. Enendavant Hiram vol reviure articulant la Paraula Perduda. La Tradició morta,que el perpetuava com un cadàver momificat, ha de tornar a prendre vida en lanostra comprensió i la nostra voluntat.

Reanimem en realitat a Hiram. Concebin a aquest efecte el pur ideal maçònic,erigint-li un altar en el santuari de la nostra intel·ligència. Ressuscitarem lasaviesa de les edats, evocant l'esperit que dóna un sentit vivent a les formesincompreses.

La Maçoneria moderna no està destinada a romandre en el que ha estat. No ha pogut realitzar el seu ideal ni en el passat ni en el present; però l'avenir ques'obre davant ella està ple de promeses. A la fase de inconsciència infantil i dedesenvolupament instintiu que marquen els dos segles que, van tenir fi el 24 de

juny de 1917, ha de succeir una edat de raó i de discerniment. La idea maçònicano s'ha traduït fins a aquí sinó en gestos rituals efectuats sense convicciósuficient ja que els “misteris” romanien misteriosos.

Apressem-nos en fer-li perdre aquest caràcter. La nit del misteri té la seva fidavant les claredats de l'alba dels nous temps. Però el dia espiritual no s'aixecasense la nostra participació activa: és la conjuració dels Mestres la qual obliga alsol intel·lectual a obrir-se pas a través de les boires de l'horitzó.

Sapiguem, doncs, evocar la llum, a fi que il·luminant la nostra comprensió, ens permeti ensenyar i fer comprendre el que hàgim aprofundit.

Quan hagi en la Maçoneria Mestres il·lustrats, capaços de llegir i escriure lallengua sagrada, llavors la nostra institució passarà del Símbol a la Realitat.

Ella encarnarà la Iniciació veritable i construirà efectivament el Temple de lasuprema saviesa humana. Fent apreciar totes les coses en el seu just valor, elMaçó plenament instruït llavors, no s'atindrà més a la lletra morta de les mésvenerables de les tradicions, perquè prendrà d'ella l'esperit vivificant que li

permetrà exercir veritablement el Mestratge i consumar la gran transmutació de

la ignorància en saber i del mal en bé.




CATEC ISME INTERPRETATIU DELGRAU DE MESTRE

P.- Sou Mestre?.R.- Examineu-me; l'acàcia m'és coneguda.P.- Per què responeu així?.R.- Perquè l'acàcia és el símbol d'una vida indestructible, els misteris de la qualm'han estat revelats.P.- On heu estat rebut Mestre?.R.- En la Cambra del Mig.P.- Quin lloc és aquest?.R.- El centre on es troben aquells que han sabut aprofundir.

P.- Què heu vist a l'entrar?.R.- Dol i consternació.P.- Quin era el motiu d'això?.R.- L'assassinat del Mestre Hiram.P.- Per qui va ser assassinat?.R.- Per tres Fadrins perjurs.

P.- Aquest assassinat és un fet real?.R.- És una ficció simbòlica, profundament verídica per l'ensenyament que d'ella

es desprèn.P.- Quin ensenyament és aquest?.R.- La pura tradició maçònica, personificada per l'arquitecte del Temple deSalomó, és constantment posada en perill per la ignorància, el fanatisme il'ambició dels Maçons que no han sabut comprendre la Maçoneria, ni dedicar-sea la seva obra sublim.

P.- Què vau veure en el lloc on vau ser admès?.R.- La tomba de Hiram que una feble claredat enllumenava.

P.- Quins són les dimensions d'aquesta Tomba?.R.- Tres peus d'ample, cinc de profunditat i set de llarg.

P.- A què fan al·lusió aquestes xifres?.R.- Als nombres sagrats proposats a la meditació dels Aprenents, dels Fadrins idels Mestres.P.- Quina relació tenen aquests nombres amb la tomba de Hiram?.R.- Aquesta tomba tanca el gran secret de la Iniciació, que no es descobreix sinóals pensadors capaços de conciliar els antagonismes pel ternari, i de concebre lacinquena essència




intel·ligible, dissimulada sota exterioritats sensibles, i d'aplicar la llei delseptenari en el domini de la realització.

P.- Quin indici va fer reconèixer la tomba de Hiram?.R.- Una branca d'acàcia plantada en la terra recentment remoguda.

P.- Què significa aquesta branca verdejant?.R.- Representa la supervivència de les energies que la mort, no pot destruir.

P.- Quan vau ser conduït prop de la tomba de Hiram Què vau fer de la brancad'acàcia?.R.- Em vaig apoderar d'ella per ordre dels meus conductors.P.- Quin és el sentit d'aquesta acció?.R.- Prenent l'acàcia em lligo a tot el que sobreviu de la tradició maçònica.Prometo així estudiar amb fervor la Maçoneria en tot el que subsisteix del seu

passat, en els seus ritus, els seus usos i els seus practiques, sense deixar-medescoratjar per un arcaisme contrari al gust del dia.

P.- A quina prova vau ser sotmès davant la tomba de Hiram?.R.- Vaig Haver de justificar-me de la sospita d'haver participat en el complotdels assassins del Mestre.P.- Com heu provat la vostra innocència?.R.- Aproximant-me al cadàver, sobre el qual he passat sense temor, segur de lameva consciència.

P.- A que es refereix la marxa que heu executat?.R.- A la revolució anual del Sol a través dels signes del zodíac.P.- Per què no suporta aquesta cap detenció?.R.- Perquè ella és també la imatge de la vida terrestre, que es precipita amb unsol impuls del naixement a la mort.

P.- Com heu estat rebut Mestre?.R.- Passant de l'escaire al compàs.P.- El compàs està llavors més especialment reservat als Mestres?.

R.- Si; perquè només ells saben manejar aquest instrument amb profit.

P.- Quin ús fan del compàs?.R.- Mesuren totes les coses tenint en compte les relativitats. La seva raó fixacom el cap del compàs, es transporta sobre els objectes modificant la separaciódels braços quels uneixen. El judici de l'Iniciat s'inspira, no en les rígidesgraduacions de la




P.- No es té cap sospita de la paraula primitiva que els conjurats temptaren enva d'arrencar a Hiram?.R.- Es creu que corresponia al tetragrama, la pronunciació de la qual, no eraconeguda sinó del gran sacerdot de Jerusalem.P.- Com es comunica la paraula sagrada dels Mestres?.

R.- Pels cinc punts perfectes del Mestratge.

P.- Quins són?.R.- Peu contra peu, genoll contra genoll, pit contra pit, les mans dretes unides engrapa, la mà esquerra recíprocament sobre les espatlles.P.- A què fan al·lusió?.R.- A la resurrecció de Hiram. L'aproximació dels peus indica d'una altramanera que els Maçons marxaran sense vacil·lar al socors l'u de l'altre; elsgenolls que es toquen prometen intercedir en cas de necessitat; els pits

s'estrenyen en senyal de compassió i d'identitat en la manera de sentir; les mansdretes juntes movent-les tres vegades garanteixen l'acord en el treball enmig detotes les vicissituds; i en fi, les mans esquerres preserven mútuament d'unacaiguda possible.

P.- Quin és el signe adoptat pels Mestres per a reconèixer-se?.R.- És el gest d'horror que no van poder reprimir al descobrir el cadàver deHiram.P.- Tenen altre signe del que no han d'abusar?.R.- Sí, el signe d'angoixa, reservat per als casos de perill extrem: S'executa ambels d... entrellaçats i les m... donades voltes damunt de la c... al crit de “A mi elsF.·. de la V.·.” .

P.- Aquest signe no té una variant?.R.- Pot executar-se amb una sola mà, col·locada tancada sobre el cap i desprésoberta dit per dit, pronunciant: Sem, Cam i Jafet (26) .

P.- Quin és la vídua que es diuen fills els Maçons?.R.- És Isis, personalització de la Naturalesa, la mare universal, vídua de Osiris,

el déu invisible que il·lumina les intel·ligències.P.- Quin és la paraula de passada del tercer grau?.R.- T... La Bíblia designa així als talladores de pedra que van col·laborar ambels paletes de Salomó i els de Hiram, rei de

(26)Els fills de Noè són els avantpassats de les diferents races humanes a les quals s'estén

la Francmaçoneria en la seva universalitat.




Tir, en la construcció del Temple de Jerusalem (ler llibre dels Reis, Capítol 5,versicle 18).

P.- Com truquen els Mestres?.R.- Amb tres cops, dels quals el tercer és més fort per a recordar la mort de

Hiram; però quan aquesta bateria va ser assignada als Aprenents, els Mestres per a distingir-se la van repetir tres vegades (27) .P.- Quina edat teniu?.R.- S... anys i més.

P.- Per què aquesta xifra?.R.- L'Aprenent principia en les seves meditacions per la Unitat i el Binari per arecolzar-se en el Ternari, abans de dedicar-se al Quaternari, l'estudi del qual estàreservat al Fadrí. Aquest part del quatre per a detenir-se llargament en el cinc

abans d'abordar el sis i de preparar-se per a l'estudi del set. Correspon al Mestredilucidar els misteris del Septenari i aplicar el mètode pitagòric als nombres méselevats. D'aquí la seva edat iniciàtica que consisteix en set anys i més.P.- Com viatgen els Mestres?.R.- De l'Orient a l'Occident i del Mig dia al Nord, per tota la superfície de laterra.

P.- Per què?.R.- Per a espargir la llum i reunir el que està dispers. En altres termes, per aensenyar el que saben i aprendre el que ignoren, contribuint pertot arreu a fer regnar l'harmonia i la fraternitat entre els homes.P.- Sobre què treballen els Mestres?.R.- Sobre la planxa de traçar.

P.- Es limiten, doncs, a preparar plans que uns altres han d'executar?.R.- Els Mestres preparen l'avenir, que saben preveure, basant-se en l'experiènciadel passat.P.- Quin ús fan els Mestres de la paleta?.R.- Els serveix per a dissimular les imperfeccions del treball dels Aprenents i

dels Fadrins.P.- De què és l'emblema la paleta?.

(27) La bateria hauria de ser sempre de tres cops:Ap.·.O-o-o,Fad.·.o-o-o, Mes.·. -o-o-O




R.- Dels sentiments d'indulgència que animen a l'home il·luminat, respecte atotes les debilitats, les causes de les quals comprèn.

P.- On reben el seu salari els Mestres?.R.- En la Cambra del Mig, és a dir en el centre on s'il·lumina la intel·ligència.

P.- Quin és el nom d'un Mestre Maçó?.R.- Gabaon.

P.- Què significa aquest nom comú a tots els Mestres?.R.- Els incita a preguntar-se qui són realment ells, perquè el nom fortuït que duula nostra personalitat, no és el del mestre del nostre interior.P.- Quin és llavors l'objecte del Mestratge?.R.- Buscar el Mestre que està en nosaltres en estat de cadàver inanimat, fer reviure'l de la mort, a fi que obri en nosaltres.




L'Ermità del Tarot. Està solitari, està a l'abric de totes les passions, perquè el seumantell, com el de Apoloni, intercepta les influències estranyes. Mestre de si

mateix, sondeja el terreny sobre el qual avança amb cautela, ja que qualsevol precipitació compromet a la marxa del progrés. En part oculta la seva llanterna,concentra la seva llum sobre el camí que recorre i no dispersa sense resultat elsseus llamps en l'espai. Així és com el veritable savi es consagra a il·luminar en

forma pràctica l'evolució humana, sense transformar-se en revelador de misterisque exciten la curiositat de les intel·ligències. Referent a això, la discreció

s'imposa.




NOCIONS DE FILOSOFIA INICIÀTICACORRESPONENT AL GRAU DE MESTRE

Els Misteris del Numero Set

Per a justificar la seva edat iniciàtica el Mestre no ha d'ignorar res de lesespeculacions que els antics basaven en les propietats intrínseques delsnombres. El Companyonatge ha hagut de conduir-lo fins al septenari fent-lifranquejar les set graderies del Temple (28). Es tracta ara de partir de set per aelevar-se a tota la sèrie dels nombres superiors.

Constatem per descomptat el prestigi excepcional que gaudeix el nombre set. Jaels Caldeus, assignant set pisos cúbics a la torre de Babel, ho consideraven commés sagrat que tots els altres. El septenari en aquest edifici tenia per missiórelligar la terra al cel perquè la divinitat s'exercia als ulls dels mags per mitjàd'una administració universal composta de set ministeris. Aquests departamentscorresponien als astres que recorren la volta celeste com si fossin més actius queles estrelles fixes. Sol, Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn, repartint-seaixí el govern del món.

Personificat pels poetes per a les necessitats de la dramatització mitològica,aquest septenari devia, per tant, subtilitzar-se en l'esperit de metafísics En el seuconjunt, el temple de Bel va aparèixer llavors com el símbol de la Causa

primera immanent, estant consagrada cadascuna de les seves set plataformes auna de les Causes Secundàries, organitzadores de l'Univers.

A aquestes causes septenàries cal atribuir l'obra de la creació tal com se'nsapareix en les cosmogonies, de les quals el Gènesi hebraic no és sinó unespècimen particular. Aquestes causes coordinadores han rebut la seva

consagració en els dies de la setmana que els estan dedicats com per a perpetuar un culte que es remunta almenys a la civilització babilònica.

Aquesta ens ha transmès, per altra banda, les nocions misterioses que, sota laforma d'ensenyaments secrets, s'han conservat en el si de les escoles d'iniciaciód'Occident, on sempre ha estat entès que la Llum ens ve de l'Orient.

(28)Veure el Llibre del Fadrí




Així és com els filòsofs hermètics han destriat set influències distintes querepercuteixen en tot ser organitzat, ja es tracti del Macrocosmos (món en gran) odel Microcosmos (món en petit), representat per l'individu humà, animal,vegetal o mineral. És de notar a aquest propòsit que, ells no consideraven alregne mineral com individualitat sinó en els àtoms, les molècules químiques i

els cossos siderals.

D'altra banda, una distinció s'imposava entre la naturalesa elemental, sotmesa alquaternari dels elements (29) i una naturalesa més afinada a conseqüència delseu acord vibratori amb les set notes; que formen la gamma de l'harmoniauniversal.

Conèixer aquestes notes és d'importància cabdal per a qui aspiri a iniciar-se enla música de les esferes que pretenia escoltar Pitàgores. Elles corresponen alsdies de la setmana que, a despit de les revolucions religioses, romanenconsagrats al septenari diví, concebut fa més de cinc mil anys pels savis alsquals es remunta l'era de la Veritable Llum.

Si aquest septenari no procedís sinó dels set planetes i dels set metalls conegutsdels antics, no hauria per a què fer molt cas d'ell actualment. Però es justificamolt més, per l'estudi de l'home que, per les observacions astronòmiques

primitives o per una metal·lúrgia encara en la infància. Entre els homes d'unamateixa raça es distingeixen, en efecte, set tipus caracteritzats molt netament enel físic com en el moral. Els quiromàntics i els astròlegs ens han conservatreferent a això tradicions que no són de menysprear, perquè fan l'aplicació d'unallei general del septenari de la que han d'agafar tot el seu abast els Iniciats.Aquests no arribaran al Mestratge sinó s'adonen que tot és alhora un, triple isèptuple. Assagem el sistema d'estimular a través d'alguns esquemes, lasagacitat del lector.

La Triunitat Septenaria

Agafades en forma de triangle, tres rosetes de seda blava o vermella decoren elmandil dels Mestres. Simbòlicament aquestes són anells que es complauen aaproximar-se i entrellaçar-se per a formar una triunitat que resulta ser septenària.

(29) Vegi's “Llibre de l'Aprenent” i “Llibre del Fadrí”.




Esquema del Septenari Engendrat pel Ternari

Res més simple que aquest traçat mut, evocador de conceptes filosòficsl'exposició dels quals, ompliria una sèrie de volums. Acontentem-nos aquí ambindicacions concises destinades a guiar als aspirants al veritable Mestratgeintel·lectual.

1r. Cercle d'Or - So1, centre immutable i fix d'on irradia tota activitat. Esperitque anima la matèria. El sofre dels alquimistes Foc interior individual.Generador del color vermell: sang, acció, calor i llum.

2n. Circulo de Plata- Lluna, astre canviant, mirall receptiu de les influències;motlle que determina tota formació. La substància passiva, esposa de l'esperit.El Mercuri dels Hermetistes, vehicle de l'activitat espiritual que penetra totacosa. L'espai, color blau: aire, sentiment, sensibilitat.

3r. Cercle de Bronze o de Plom - Saturn, el déu precipitat del cel que regnasobretot el que és pesat. Materialitat, positivisme, pesador realitzant. Color grocque tendeix a enfosquir-se, inclinant-se al bru i després al negre: l'armadura

òssia, la base sòlida de tota construcció, la roca que proveïx la pedra bruta, puntde partida de la Gran Obra.

4t. Superfície d'interferència del 1o. i del 2o. El Fill nascut del matrimoni delPare i de la Mare, Júpiter, a qui està consagrat l'estany el més lleuger delsmetalls. Oposat a Saturn a qui destrona, aquest déu correspon a l'espiritualitat.L'ésser que decideix i ordena, projectant el raig del llum voluntari. Color

púrpura o violeta (complementari del groc): idealitat, consciència,responsabilitat, govern de si mateix.




5è. Espai central on els tres colors se sintetitzen en llum blanca. Estrellaradiant, Mercuri dels savis, cinquena essència. El llaç subtil de la personalitat,Èter vivent sobre el qual tot ressona. El fluid dels magnetitzadors, el gran agentmàgic.

6è. Domini d'interferència del 2n. i del 3r . Venus, la vitalitat, la humitatgeneradora dels éssers. Color verd: dolçor, tendresa, sensibilitat física.

7è. Interferència del 1r. i del 3r. L'activitat material. Mart la necessitat d'acció, eldinamisme que gasta i que consumeix l'energia vital. El foc que devora, color deflama, groc, vermell escarlata: instint de conservació, egoisme, ferocitat, peròtambé potència incansable de realització.

El septenari així dissenyat es troba fins a en els set pecats cabdals, la distinció

dels quals descansa en dades iniciàtiques:1r. L'orgull, perjudicial quan procedeix d'una vanitat frívola, es lliga al Sol, queenlluerna als febles.

2n. La mandra, prové de la passivitat lunar, llanguisca en inèrcia abusiva.

3r. L'avarícia és el vici dels saturnians (30), previsores i prudents fins a l'excés.

4t. La golafreria es retreu per contra als Jupiterians, persones hospitalàries igeneroses que no s'obliden de si mateixes.

5è. L'enveja turmenta als mercurians inquiets que mai estan satisfets i no podenimpedir d'ambicionar amb vehemència el que no posseïxen.

6è. La luxúria neix de l'exageració de les qualitats de Venus.

7è. La còlera, en fi, és el defecte de Mart, que exalta la violència i les ires.

Es notarà que 1 s'oposa a 6; 2 a 7 i 3 a 4, mentre que 5 no està en oposició ambningú en particular, assegurant així l'equilibri general.

És també de notar que si se suprimís un dels set pecats cabdals, el món deixariad'existir. Res demostra millor la importància del septenari, tal com ho concebenels Iniciats.

(30) Tipus humà particular, el mateix que existeixen jupiterians, mercurians, solarians,

llunàtics, marcians i venusians.




L'Equilibri

De la comprensió de Set, és fàcil passar a la intel·ligència de vuit, si s'ha escollitexactament el significat de les columnes B.·. i J.·..Set és, en efecte, a vuit el queB.·. és a J.·..

Set establix, funda, crea, organitza, coordina, harmonitza, produïx.

Vuit consolida, manté, preserva, distribuïx l'ordre i conserva l'harmonia És elnombre de l'estabilitat, que duu a l'estat estàtic el que emana de set en l'estatdinàmic. Set aclareix el caos i construïx el món (Macrocosmos i Microcosmos)del que vuit reglamenta la vida i el funcionament. El progrés resulta de l'accióseptenària que dirigeix els moviments combinats; però els dinamismes s'oposenentre ells per a realitzar l'equilibri, com ho indica l'ideograma escollit pels

Acadis para designar els noms divins:

El signe determinant de noms divins assiriobabilònics. En els textos escritsen caràcters cuneïformes, aquest ideograma anuncia que la paraula que

segueix és el nom d'un Déu o d'una Deessa.

No estem ja aquí en el domini de la iniciativa generadora (B.·.), en lainestabilitat motriu i operant, perquè tot es contrapesa en aquest traçat, com sitota acció hagués de ser neutralitzada, en vista d'estabilitzar al voltant d'un puntfix un conjunt d'energies mútuament mantingudes en escac (J.·.).

Set correspon a Mart l'ardor operant i Vuit a Venus la humitat que manté laVida. Set es refereix al principi mascle, fecundant, al Foc universal invisible queanima i construïx misteriosament totes les coses, mentre que Vuit evoca la

substància




femenina fecundada, Isis, l'esposa de Osiris, dit d'altra manera, la Naturalesa, personificada per Ishtar, Astarté o la Artemisa de Efeso.Ara bé, la Gran Deessa, alimentadora dels vius, era servida segons els Fenicis,

per vuit déus secundaris, anomenats Kabirim (Forts, Poderosos). Aquest nombreés significatiu, perquè no podria aplicar-se als agents coordinadors del caos, a

les Causes segones constructives de la Trinitat necessàriament septenària.Apariades simètricament, les oposicions que obren es contrarien en la octoada itendeixen a la immobilitat relativa i a la fixesa en relació amb centre. Lesenergies en joc són, doncs, essencialment conservadores, tant que podem veureen els Kabirim les potencies que asseguren el bon funcionament del món quehan contribuït a construir. Se'ls demanava socors contra el desencadenamentdels elements i els marins contaven amb la seva protecció en el perill de latempestat. Creien veure'ls manifestar-se en la punta dels mastelers sota forma dellum, coneguda després sota el nom de foc de Sant Telm.

El culte d'aquestes divinitats es va transmetre als Grecs, qui van instituir en elseu honor els misteris de Samotràcia; després la devoció als Cabires es vaespargir en el món romà.

Però, al vulgaritzar-se, la doctrina iniciàtica devia enfosquir-se. Els déus massaenigmàtics dels Siris van ser hel·lenitzats quant a fills o néts de Heephaistos,més conegut sota el nom de Vulcà, el déu del treball subterrani i del foc interior.Se li atribuïx com mare a una filla de Protes, l'emanació marina que pren totesles formes vivents, ja que no és altra que la humitat vital. Aquests fills del foc ide l'aigua terrestre prenen en la imaginació l'aspecte de gnoms ferrers quemanegen martell i tenalles. Ells són els que provoquen l'ascensió de la sabavegetal, d'aquí la seva afinitat amb Demetri (Ceres) i Dionís (Bacus) es fan, sotaaquest punt de vista; els genis de la fertilitat.

Quin paper han ocupat, per altra banda, en els misteris reveladors de les

destinacions de l'ànima humana?.

Certs gravats de miralls etruscs ens ensenyen que un dels Cabires va ser mort pels seus germans majors i després tornat a la vida per Hermes amb el concursdels assassins. Aquesta resurrecció es semblant a la de Hiram.




Dempeus, entre dos Cabires, Mercuri ressuscita a un tercer, que els seuscompanys han mort. Reproducció d'un gravat que decora un mirall etrusc.

La Octoada Solar

El nombre vuit que és el dels kabirim semítics, es troba en l'emblema babilònicdel Sol, els llamps del qual es reparteixen en doble creu. Verticals i horitzontals,els primers són rígids i es refereixen al quaternari dels elements, el mateix queals efectes físics de la llum i de la calor. Els llamps oblics indiquen, al contrari,

per la seva ondulació que són vivents; i com a més, cadascun és triple, fana1usión al duodecinari de les divisions de la eclíptica, de la qual es tractarà més

endavant.

El símbol del Sol, tal com es troba en els monuments caldeus.




El sol era mirat com un dels set grans agents coordinadors del món; però se liatribuïa també una influència permanent essencialment reguladora. L'ésser queassegura l'ordre de les estacions, la successió regular del dia i de la nit tan bé,que tot funcionament normal va ser, per extensió, considerat com obra seva. Eldéu-llum té horror al desordre, que reprimeix pertot arreu. És així com afavoreix

el raonament lúcid que coordina les idees segons les lleis d'una sana lògica.Modera així mateix les passions, a fi que no puguin pertorbar la serenitat que, elseu dispensador és. Intervé, en fi, fins a en l'organisme que ofusca a Apol·loquan tot no funciona aquí com cal. La medicina ha estat col·locada, doncs, sotael patronat del déu regulador, el fill del qual, Asclepis o Esculapi, té el poder deguarir restablint l'harmonia del ritme vital, tornat discordant per la malaltia.

La virtut solar tendeix a dissipar tots els mals: ella fa penetrar la claredat en elsesperits, la pau en les ànimes i restituïx la salut als cossos. La seva acció és

reparadora, tant que el Sol ha estat considerat com el gran amic dels vius, comel seu Salvador o Redemptor. En aquesta qualitat, convé agrupar la sevaradiació en creu o, millor encara, en doble creu. El cristianisme naixent es vaimpregnar àmpliament d'aquestes nocions molt antigues.

Un sol els raigs del qual formen vuit feixos, decorava a l'orador de les Llotgesdel Segle XVIII. Aquest emblema designa molt correctament a l'oficial quevetlla per l'aplicació de la llei i ha de fer la llum en l'esperit dels neòfits sobreels misteris de la seva iniciació.

La Insígnia de l'Orador d'una Llotja del segle XVIII.




Notem encara que la nostra xifra 8 deriva de dos quadrats superposats:

Aquesta última forma ens és donada pel Hhet fenici: vuitena lletra de l'alfabet primitiu que, simplificada, s'ha convertit en la nostra H i en altra part en la xifra8. Això ens duu al Quadrilong que representa la Llotja, o més exactament alsantuari inviolable del suprem ideal maçònic.

El nombre 8 és, per altra banda, és dos al cub, el que representa gràficament la

figura següent, que demostra que un cub no es fa cúbic per multiplicació sinórealitzant la Octoada, unitat superior en el domini de les tres dimensions. Vuit estorna així en el nombre de la cohesió constructiva, font de solidesa de la GranObra Maçònica.

L'Octoada Cúbica

El Triple Ternari

Si és una Llotja, 8 és el nombre de l'Orador, 7 convé al Mestre que dirigeix elstreballs i 9 al G.·. Secretari, encarregat del traçat que assegura la continuïtat del'obra.

Simbòlicament aquest traçat s'executa sobre una làmina (planxa) dividida en 9quadrats el significat dels quals determina l'ordre numèric.

Les tres fileres de xifres corresponen als graus d'Aprenent, de Fadrí i de Mestre.Aquestes es refereixen també a la Idea, a la Voluntat i a l'Acte. Les columnes

verticals expressen, per contra, la triplicitat




inherent a tota manifestació unitària, en la qual es distingeixen necessàriamenttres termes:

1r. El Subjecte que obra, principi d'acció, centre que emana, agent.2n. El Verb, l'activitat, el treball. L'emanació radiant, la virtut que opera.

3r. L'Objecte, el resultat, l'obra executada, l'acte efectuat.

El Quadrat del Triple Ternari

Aplicant aquestes nocions generals a cadascun dels termes del triple ternari,s'arriba a interpretacions com les següents:

1.- El principi que pensa, centre d'emissió del pensament.

2.- El pensament acte, l'acció de pensar.

3.- La idea, el pensament formulat o emès.4.- El principi volitiu, centre d'emissió de la voluntat.

5.- L'energia volitiva, l'acció de voler.

6.- La volició, ell vol, el desig.

7.- El principi operant, que disposa del poder executiu, que dirigeix i realitza.

8.- L'activitat que opera.

9.- L'acte executat i la seva repercussió permanent. L'experiència del passat,sement de l'avenir.

Les paraules no es presten per a explicar tot el que suggereix als Iniciatsl'agrupament de xifres. Estem en el domini dels secrets incomunicables: caldescobrir per si mateix el que no podria inculcar-se o fer-se l'objecte d'una lliçóque es dirigeix a la memòria.

Es tracta en suma d'exercitar-se en la classificació metòdica de les nostres




concepcions, evitant confondre els dominis amb les categories. És, en bona part,el que es diu treballar sobre la planxa de traçar (en els plànols).

L'important és, per altra banda, agafar la lliçó que es desprèn dels fets. Peròaquests s'encadenen en el seu compliment amb la idea de la qual procedeixen.

Tot progrés extreu el seu origen d'un somni o d'una utopia que ha presconsistència a poc a poc en els esperits. La idea es fa imperiosa llavors (Arcà IIIdel Tarot, L'Emperadriu) (31) i es fa generadora de voluntat (Arcà IV,Emperador del Tarot (32). Trobant l'aprovació general, el consens moral (ElPapa), l'aspiració s'espargeix i gana en tensió (VI de l'Enamorat). En endavantl'execució s'imposa i VII (El Carro) es posa en moviment amb VIII (Justícia) per a acabar en IX (L'Ermità , el Savi, el Filòsof experimentat, el Mestre.

Res seriós, durable, s'improvisa. Cal treballar, sembrar, deixar germinar i créixer la sembra, abans de poder, molt tardanament, agafar una collita madura i en

punt. Perseguir una realització immediata és un error. Precipitar-se sobrel'atractiu del moment equival, molt sovint a soltar la presa per l'ombra. Avís als

polítics pretesos realistes!.

El Maçó ha de estar resignat a no aprofitar ell mateix del seu treball iniciàtic. Sideixa sobre el seu plànol un traçat judiciós, l'execució d'aquest es produirà en eltemps requerit.

El Mestre de la Llotja s'informa de l'hora per a obrir i tancar els treballs; aquestaés una lliçó l'abast de la qual, importa comprendre.

La Tradició

Com treballen els Mestres sobre la planxa de traçar?. Aquesta pregunta que elcatecisme es guarda bé de resoldre és d'una extrema importància. La planxa

sobre la qual es dibuixa el que es farà executable, és molt misteriosa com totesles altres particularitats del Mestratge, grau suprem de la Iniciació. El paper sobre el que els Mestres tracen els seus plànols amb la Regla i el Compàs, no ésel marbre ni el bronze en el que es grava la història, ni encara el maó ambinscripcions cuneïformes que ens ha conservat la ciència dels babilonis.Cadascun de nosaltres posseïx la seva humil planxa que no té res

(31) Veure “Llibre de l'Aprenent”, 2a. edició, per l'Arcà VIII.(32)”Llibre del Fadrí”, per a l'Arcà VI. Per als altres arcans, remetre's a “La LlumMaçònica”, anys 1911, 1912 i 1913.




d'imperible. Tracem en ella el nostre testament constructiu, el conjunt devoluntats que seran executades després de nosaltres pels nostres successors en elcompliment de la Gran Obra.

El traçat s'efectua sota la forma d'actes: és el nostre pensament viscut, la nostra

voluntat traduïda en acció que es dibuixa sobre la planxa en la que s'inspiraranels obrers del demà. Som influenciats pels nostres predecessors i nosaltresinfluenciarem als nostres hereus. Ells es beneficiaran amb el nostre pensamentque es desemvoluparà en la seva mentalitat com un gra que hàgim sembrat.Beuran en la font de la nostra voluntat l'energia necessària per a realitzar elnostre ideal (somni).

Cadascun de nosaltres recull un patrimoni intel·lectual i moral que té la missióde fer fructificar, a fi de transmetre'l enriquit a la generació següent. Tal és la

Tradició venerable, la Santa Càbala dels iniciats. El Mestre és responsabled'aquest tresor acumulat pels segles. Si comprèn el que han volgut els mésnobles esperits i si vol al seu torn, des del fons del seu cor, la realització delmateix ideal, es fa per aquest fet el digne successor dels Savis discrets, qui desde l'origen de les societats humanes, no han cessat de conspirar en favor delMillor...

El Progrés no es realitza sinó perquè és desitjat. Sapiguem, doncs, associar-nosen cos i ànima a la cadena de voluntats transmutadores del Mal en Bé. Visquem

per a l'Obra, com Maçons que no esperen el seu salari sinó en la Cambra delMig.

Les Muses

Nou germanes, filles de la intel·ligència Suprema (Zeus o Júpiter) i de laMemòria (Mnemosyna) personificaven als ulls dels grecs les misterioses

potències inspiradores dels artistes i dels poetes. Aquestes verges que fan al'home sensible als acords d'una harmonia delicada, són dirigides per Apol·lo, eldéu de les arts, realitzador del Bell.

Ara bé, ningú és Mestre si roman lliurat a si mateix i no entra en comunió ambel que l'entorn d'ell vibra harmònicament. Mentre que no percebem certa músicahiper-física no podem ser cridats a les grans realitzacions. Per molt hàbil iinstruït a la seva manera que sigui, la persona insensible no sabria col·laborar útilment en la Gran Obra, perquè la seva activitat es traduïx en un treball per simateix inharmònic.

El Fadrí ha hagut d'instruir-se en les arts liberals per a elevar-se al Mestratge;

com adepte del tercer grau s'assimila l'Art en el que




constituïx la seva essència: es fa Artista d'una manera general, en potència psíquica, això, si no és materialitzat en actes.

Sempre que el Mestre o l'Artista interior, senti, vibri, i estigui en harmonia amb

si mateix, poc importa el que ell exterioritzi pel gest, perquè emet una radiació benèfica, certa de trobar la seva utilització. Traça sobre la seva planxa figuresque tenen el valor de “pentacles”.

Aquest terme, familiar als Hermetistes, designa un traçat simbòlic, més o menyscomplex, en el qual es concentra tota una filosofia. L'antiga màgia feia d'ella unús copiós: pretenia conjurar dimonis i malalties per la virtut de figuresapropiades, gravades en amulets. En els nostres dies l'Església ha fet del crucifix

un “pentacle” que posa en fugida al Diable, per no parlar d'innombrablesmedalles; totes miraculosament eficaces en el seu domini. En realitat la virtut particular resideix en la idea, els sentiments generals d'energia o l'estat d'ànimque la imatge evoca. Per si mateixa aquesta no és eficaç, ja que està entèscristianament que en aquest domini la fe és l'única operant.

Però, què dir d'un “pentacle” invisible traçat per tota una vida d'esforços posadaal servei d'un ideal superior?. Ja no es tracta aquí de criaturades de llibresmàgics, sinó de reforçament de la potència secreta dels Iniciats. Aquesta no haconsistit mai en el seu nombre ni en l'organisme judiciós de les sevesagrupacions, sinó únicament en el valor del que ells han sabut traçar en la seva

planxa enigmàtica.

Les Muses són les institutrius que ens ensenyen a desxifrar els jeroglíficsiniciàtics i a llegir així en el llibre etern de la Tradició Sagrada. Elles inspiren al'artista, al músic, al cantor, al poeta, però també i sobretot , al pensador, perquèel pensament correspon a la més subtil de les Arts, al que ningú s'eleva si no ha

entrat a l'escola d'Apol·lo i de les nou germanes, serenes dispensadores deritmes justs i de mesures harmoniosa, com ho ensenya el mite de Anfion, la liradel qual emetia acords tan perfectes que la seva acció untava les pedres delsmurs de Tebes que es van ajustar elles mateixes per a envoltar la ciutat santaamb una muralla infrangible.

Cal comprendre la veritat que es dirigeix a nosaltres en un llenguatge de faula.




El Quadrat de Saturn

Els nombres poden ser disposats en quadres, de tal manera que sumant-loshoritzontalment, verticalment o en diagonal, s'obté invariablement la mateixa

suma. Es formen així quadrats màgics dels quals el més simple es limita als nou primers nombres i correspon a Saturn, segons els Ocultistes. Aquest agrupa encreu els nombres imparells i relega als angles els nombres parells.

El Quadrat de Saturn

Per més pueril que sembli, tota combinació de xifres és instructiva; però éssovint difícil desprendre d'ella un ensenyament iniciàtic. En el que concerneix alclàssic Quadrat de Saturn, la nostra atenció ha de fixar-se per descomptat en lacolumna central que ens dóna el principi, el mig i la fi de la sèrie dels nombresd'una sola xifra. Això ens autoritza per a designar 1, 5 i 9 a l'Aprenent, al Fadrí ial Mestre, qui estarien col·locats entre les columnes B.·. (8, 3, 4) i J.·. (6, 7, 2).

L'Aprenent tindria així que distingir 8 del 6; després hauria de conciliar elantagonisme de les dues xifres. Ara bé, 8 i 6 signifiquen Raó i Sentiment, Rigor,Justícia, Severitat, en oposició amb Dolçor, Bondat, Indulgència.

Al Fadrí es recomana una distinció anàloga entre 3 i 7, entre la concepcióteòrica i abstracta, que s'inspira en la idealitat pura (3) i l'execució pràctica,concreta que té en compte totes les contingències (7).




El Mestre, en fi, traçarà els seus plànols conciliant el positivisme matemàtic,fredament observador i calculador (4) amb auxilis de dons subtils d'intuïció i de

previsió endevinatòria .de l'avenir (2).

El misteri, el desconegut, encara inexplorat (2) s'oposa per altra banda

diagonalment a 8, xifra que implica lògica, ordre, llei, domini intel·ligible quecau sota la radiació del Sol. La mateixa oposició entre 4 i 6: el voler positiu queordena (4) i l'aspiració sentimental que es traduïx per la passivitat del desig (6).

Si la iniciació part del raonament de l'Aprenent, exercitat en els límits estrets delcercle que descriu el Compàs (8) sondeja les profunditats de l'infinit i fa sorgir la llum del si de les tenebres, per a acabar en la vidència del Mestre (2).

Els Sefirots

Tradició es diu Gabbalah en hebreu, també la Càbala és una filosofia que estransmetia iniciàticament de generació en generació. Aquesta es basa enespeculacions numerals, que resumeix la teoria dels Sefirots (Nombres),l'ambició dels quals és relligar el Relatiu a l'Absolut, el Particular a l'Universalel Finit a l'Infinit o la Terra al Cel. Aquesta junció s'opera per mitjà de la dècada,en que cada terme, ha rebut denominacions característiques.

1.- KETHER. Corona o Diadema - Unitat, Centre, Principi d'on emana tot, i quetanca tot en potència, en germen o sement. El Pare. Font, punt de partida de totaactivitat. Agent pensant i conscient que diu Ehzeh. Jo Sóc!.

2.- CHOCMAH. Saviesa - Pensament creador, emanació immediata del Pare: elseu primogènit, Fill, Paraula, Verb, Logos o Raó Suprema.

3.- BINAH. Intel·ligència, Comprensió - Concepció i generació de la Idea. Isis,Verge-Mare, que pari les imatges originals de totes les coses

4.- CHESED. Gracia, Misericòrdia, Mercè o GEDULAH, Grandesa,Magnificència - Bondat creadora que crida als éssers a l'existència. Poder quedóna i distribuïx la vida.

5.- GEBURAH. Rigor, Severitat, PECHAD, Càstig, Temor o Din, Judici -Govern, administració de la vida atorgada. Deure, domini de si mateix; Moral

que reté; Discreció, reserva que obliga a limitar-se.




6.- TIPHERETH. Bellesa - Ideal segons el qual les coses tendeixen a construir-se. Sentiment, Desig, Aspiracions, Volicions en estat estàtic.

7.- NETSAH. Victòria, Triomf, Fermesa - El Discerniment que, treu les tenebresel caos, que coordina les forces constructives del món, dirigeix la seva aplicació

i assegura el Progrés. El Gran Arquitecte de l'Univers.

8.- HOD. Esplendor, Gloria - La Coordinació, la Llei, la Justícia immanent, laLògica de les coses. Encadenament necessari de causes i d'efectes

9.- JESOD. Base, Fonament - Plànol immaterial segons el qual tot es construïx.Potencialitats latents. Planxa de traçar. Fantasma preexistent del que ha desucceir.

10.- MALCUT. Regne - La Creació. La Roda del perpetu Succeir. L'Aparença,la Fenomenalitat. La Matèria, font d'il·lusió i de impostura.

La desena Sefira torna a la unitat les nou precedents. Ella figura el sòl sobre elqual s'aixeca el portador de la Corona, és a dir, l'Home universal, el Gran Adànespiritual, el cos del qual es distribuïx com segueix entre les altres Sefires:Saviesa, cervell; Intel·ligència, gola; òrgans de la paraula; Gracia, braç dret;Rigor, braç Esquerre; Bellesa, pit, cor; Victòria, cama dreta; Esplendor, camaesquerra; Base, òrgans de la generació. La dècada sefiròtica era tambécomparada a un arbre que recorda a l'arbre de la vida de les antiguescosmogonies. L'esquema adjunt correspon a aquesta concepció.

L'Arbre dels Sephirots Cabalístics




Les tres primeres Sefires constituïxen una triada intel·lectual que es reflecteixen una segona triada moral o psíquica, la qual és sostinguda per una últimatriada dinàmica o física. La columna central 1, 6, 9, 10 és neutra o andrògena,conciliadora de les oposicions de dreta i d'esquerra, 2, 4, 7 que figuren lacolumna J.·. activa i 3, 5, 8 la columna B.·. passiva.

El simbolisme maçònic concorda amb la Càbala en el que té d'essencial Ésinteressant, des d'aquest punt de vista, establir una aproximació entre l'arbre delsSefirots i la jerarquia dels oficials d'una Llotja.

l.- La Corona ocupa el Lloc del V.·. M.·. que dirigeix els Treballs, i que els braços de l'Escaire relliguen a 2 Saviesa, Raó, Ora.·. i a 3 Intel·ligència,

comprensió que registra, Secr.·. .4.- Gracia i 5 Rigor, corresponen a l' Hosp.·. i al Tres.·.; però aquests oficialshaurien d'invertir els seus llocs per a romandre en la lògica del sistema sefiròtic.

6.- Bellesa: convé al M.·. de Cer.·. ordinador de tot el que correspon a lesformes.

7.- Victòria, Fermesa i 8 Esplendor, Ordre, s'associen al 1r i 2n Vig.·. , mentreque 9 Base o Fonament es refereix al G.·. Exp.·. guardià de les tradicions.

En fi, 10, Regne o món profà, és el domini del G.·. Guard.·. Temp.·. que vigilaexteriorment per la seguretat dels treballs. Saviesa, Força, Bellesa, els tres pilarsque sostenen simbòlicament al Temple, resum, per altra banda , la teoria delsSefirots, desprenent-la de les subtilitats metafísiques a les quals tractavend'al·ludir els antics Maçons constructors. La seva fórmula simplificadas'acontenta amb atribuir a la Saviesa (2a Sefira) la concepció del treballmaçònic, l'execució del qual està confiada per força (7a Sefira), mentre que laBellesa (6a Sefira) té la missió d'adornar, de fer agradable i posar així totes les

coses definitivament en punt.

La Potència Màgica

El nombre onze ha estat considerat com molt particularment misteriós, sensdubte perquè reuneix en ell el 5 i el 6, xifres del Microcosmos i delMacrocosmos l'abast de les quals precisa l'esquema següent:




L'estrella central és la del geni humà, de la intel·ligència aplicada, servida per òrgans de percepció i d'acció. Col·locada en el cor delMón en gran (Macrocosmos) aquest astre ve a ser el que podria anomenar-se laGran Estrella Flamígera.

L'Astre del Microcosmos (Pentagrama) al centre de l'Estrella del Macrocosmos(Segell de Salomó)

Es tracta, en altres termes, de l'Home en possessió del màximum dels seusmitjans de realització, que disposa de la Força executiva, que es relaciona ambla 7a Sefira, i que l'Arcà XI del Tarot representa sota els trets d'una donavictoriosa d'un lleó.

Però l'esperit individual humà no triomfa (7a Sefira) sinó quant a centre operantde l'ànima universal, això és, renunciant a tot egoisme per a posar-se sensereserves al Servei del Gran Tot. El veritable Iniciat tendeix a concentrar en si lesenergies difuses d'un vast ambient: disposa així d'una manera molt real d'una

potència il·limitada que prové dels déus (33) en el sentit iniciàtic de la paraula.El Maçó que s'ha consagrat amb tota la seva intel·ligència i de tot cor al'execució del pla de l'Arquitecte Suprem, pot efectuar un treball, de bon tros,superior als seus mitjans personals: no està sol, perquè amb ell se solidaritzen

totes les energies que estimula la mateixa bona voluntat. La Cadena d'Unió ésefectiva per a tot adepte sincer que, havent realitzat l'equilibri (8) rep en proporció del que dóna, beneficiant-se amb el corrent que ha sabut establir altransmetre'l.

Per a completar l'estudi del nombre Onze, és bo, després d'haver-lo examinatcom la suma de 5 i 6, descompondre'l en 4 i 7; 3 i 8; 2 i 9; 1 i 10, atribuint aaquestes xifres el valor iniciàtic que extreuen del triple ternari i de l'Arbre delsSefirots.

(33) Tot el que obra invisiblement ha estat divinitzat en altre temps.




4 i 7 fan resultar la potència de 11 d'una voluntat enèrgica, indestructiblementfixa i positiva (4), associada al discerniment que, posant a cadascun en el seulloc, sap dirigir amb tacte i manar, establint l'harmonia (7).

3 i 8 apunten cap a la judiciosa aplicació del poder operant de 11 , gràcies a la

qual es desenvolupa i es manté. És la intel·ligència (3) assegurant la bonaadministració (8).

2 i 9 fan remuntar la força iniciàtica (11) a la lluentor de la Saviesa (2),acumulada en la planxa de traçar (9). L'Iniciat conspira concentrant lesirradiacions difuses: influïx ocultament en el que ha de succeir; d'aquí el secretdel seu irresistible poder.

1 i 10 ens mostren, en fi, en 11 la síntesi de la dècada. Tornat a la Unitat el Tot

es presta per a la consumació de les meravelles de la cosa “única” que tracta laTaula de Maragda d'Hermes Trimegiste. Penetrem fins al centre i tot ens obeirà!.

El Duodenari

Dotze correspon a la divisió més antiga i la més natural del cercle, formada per dos diàmetres que es tallen en angles rectes i per quatre arcs del mateix ràdioque la circumferència i traçats prenent com centres les extremitats de la creu.

Divisió Natural del Cercle en 12 Parts Iguals

Aquesta divisió ha estat aplicada al cel, on determina dotze espais iguals, que el

Sol recorre amb regularitat en la seva carrera anual aparent




al voltant de la terra. Les constel·lacions que coincidien en altre temps ambaquests espais els han donat els seus noms, trets d'animals o d'éssers animats.Així es forma el duodenari zodiacal el simbolisme del qual, és d'una extremadaimportància, perquè l'any ve a ser el prototip de tots els cicles, fent al·legoria tan

bé de les fases de la vida humana com de les de la Iniciació.

En els misteris de Ceres, l'Iniciat compartia, en efecte, els destins del gra confiatal sòl. Com aquest havia de sofrir la influència solar per a desenvolupar-se ifructificar, i després tornar a passar per l'encadenament de metamorfosi del queresulta la revolució circular de la vida. Cada signe del Zodíac pren sota aquest

punt de vista una significació particular que ens esforçarem a precisar, desprésd'haver administrat algunes indicacions generals sobre el simbolisme dels dotzesignes.

El conjunt dels Signes del Zodíac, amb les mansions astrològiquescorresponents, designades pel seu nombre i el seu nom llatí, els planetes

ocupen els angles del trígon del seu element. Al centre, la creu delquaternari de les edats, etc.




La figura impresa més baix resumeix les tradicions relatives al zodíac, elssignes del qual es lliguen al septenari dels planetes (34) en aquest sentit el Sol ,té el seu domicili en el Lleó i que la Lluna està en la seva casa en Càncer. Elsaltres dominis o esferes d'influència es reparteixen com segueix:

Cada signe participa, per altra banda, de la naturalesa d'un dels quatre Elements,d'aquí la classificació següent:

“Pentacle” de cadascun dels Signes del Zodíac, combinats amb el seuPlaneta i el seu Element

Cada signe està així caracteritzat per un Planeta i per un element. Vegem el quees desprèn d'aquestes dades en relació amb la Iniciació.

Dotze “pentacles” (35) unint l'Element i el Planeta al signe corresponent ens

ajudaran a dilucidar la qüestió.

ARIES. Foc. Mart - Es tracta del Sofre dels Alquimistes. Foc constructiuinterior, que estimula tot creixement i tot desenvolupament. Adormit durantl'hivern, desperta en la primavera, fa germinar el gra i provoca l'obertura dels

brots. Representa la iniciativa individual, que s'aixeca sota l'impuls d'unainfluència exterior general,

(34) Veure el gravat del text, en “Livre du Maitre”,(35) Aquesta paraula no té traducció al castellà. És un terme usat pels Hermetistes idesigna un traçat simbòlic més o menys complex. Nota del Traductor.




com l'energia empresonada en els gèrmens entra a obrar al senyal del Sol.L'ardor iniciàtic que conduïx a buscar la Iniciació.

TAURO. Terra. Venus - La Sal matèria receptiva en la qual s'ha efectuat lafecundació. L'elaboració interior. Judiciosament reparat, el recipiendari ha estat

admès a les proves.

BESSONS. Aire. Mercuri - Els fills de la Terra fecundada pel foc. El dobleMercuri dels Alquimistes simbolitzat per dues serps o per una serp de dos caps.La vitalitat constructiva i organitzant. La sublimació de la matèria en la flor ques'expandeix. El neòfit rep la llum.




CANCER. Aigua. Lluna- La saba infla les formes que arriben a la seva plenitud. La vegetació és luxuriosa. És l'estació de les fulles, de les herbes i delsllegums, però els grans i les fruites romanen verdes. Els dies són llargs: la llum

abunda. L'Iniciat s'instruïx, assimilant l'ensenyament iniciàtic.

LEON. Foc. Sol - L'ardor sulfurós i interior del Carner que ha ocupat la sevatasca constructiva; el Foc exterior intervé per a assecar i matar el que no és sinóconstrucció aquosa, per a coure i madurar l'embolcall dels gèrmens ignis. La raóimplacable exerceix la seva crítica rigorosa sobre totes les nocions rebudes.L'Iniciat controla per si mateix amb severitat les idees que han pogut seduir-lo.




VERGE. Terra. Mercuri - La substància fecundada, esposa virginal del Focfecundador, pareix i recobra la seva virginitat. La collita està madura, la calor menys tòrrida. Havent fet la seva elecció entre els materials de construcció,l'Iniciat els junta per a desbastar-los i tallar-los conforme a la seva destinació.

BALANÇA. Aire. Venus - Equilibri de les forces constructives i destructives.Maduresa: el fruit en tot el seu sabor. El Fadrí en estat de desplegar el seu

màximum d'activitat útilment aplicada.




ESCORPÍ. Aigua. Mart - La massa aquosa fermenta. Els elements de laconstrucció vital es disgreguen, atrets cap a noves combinacions.Desorganització revolucionària. El Sol precipita la seva caiguda cap al'hemisferi austral. Complot dels mals Fadrins. Hiram és ferit de mort.

SAGITARI. Foc. Júpiter L'esperit animador s'ha desprès del cadàver i planejaen les altures. La naturalesa pren un aspecte desolat. Els obrers abandonatssense direcció es lamenten. Es dispersen per a buscar el cos del Mestreassassinat.




CAPRICORN. Terra. Saturn - Res viu ja: la substància terrestre està inerta, passiva, però fecundable de nou. La tomba de Hiram és descoberta, gràcies a la branca d'Acàcia, únic vestigi de la vida desapareguda.

AQUARI. Aire. Saturn - Els elements constructius és reconstituïxen en la terrareposada que és prepara per a nous esforços generadors; aquesta se satura dedinamisme vitalitzant. El cadàver de l'Arquitecte és tret a la llum i la cadena ésforma per a ressuscitar-ho..

PEIXOS. Aigua. Júpiter - El gel és trenca; els neus és fonen; regant el sòl defluids propis per a ser vitalitzats. Els dies allarguen ràpidament, el regnat de lallum s'afirma. Hiram és tornat a aixecar: torna a prendre consciència: la Paraula

perduda és recobrada




El Fèretre de Osiris

Una llei única regeix a l'Univers, tot es construïx en ell segons els mateixos principis d'arquitectura. Es deu, doncs, trobar en petit el que existeix en gran.Partint d'aquesta dada, els antics han establert una relació d'analogia entre elssignes del zodíac del Macrocosmos i les parts del cos del Microcosmos.Resulten d'ella les correspondències següents:

Aries. Cap, crani, cervell. B

Taure. Coll, maxil·lars, vèrtebres cervicals, boca, gola, òrgans de la paraula. C

Bessons. Braços, omòplats, clavícula i músculs motors. Òrgans d'acció exterior,de treball i de realització.

Aquest primer ternari es refereix, doncs, a la fórmula: Pensament, Paraula,

Acció. Es refereix a l'Esperit o a la Intel·ligència i a les seves manifestacions.




Mòmia decorada amb els Signes del Zodíac, que recorda la relaciód'aquests amb les parts del cos humà.

Càncer. Pit, cavitat toràcica, pulmons. Òrgans de la respiració, que mantenen la

vida, renovant-la contínuament.Lleó. Cor, epigastri, plexe solar, vèrtebres dorsals. La circulació de la sang, quereparteix l'ardor vital en tot el cos.

Verge. Abdomen. Vèrtebres lumbars. Intestins. Nutrició, fonts de regeneraciócontínua dels teixits. Aquest segon ternari, que ja no té res d'intel·lectual, ésenterament d'ordre vital. S'aplica a la producció i a la repartició de la vida, elmateix que a la reparació del desgast que resulta del seu funcionament (36) .

Balança. Malucs, ossos del baix ventre, ronyons, òrgans de la secreció id'eliminació. Sosteniment de l'equilibri vital gràcies a l'expulsió dels elementsusats.

Escorpí. Anus. Pubis. Òrgans sexuals. Reproducció. Pertorbacions que resultendel zel amorós.

(36) Para més detalls, consultar Oswald Wirth. “Els Signes del Zodíac”, París, Librairie

du Symbolisme, 1920.




Sagitari. Cuixes. Fèmur (Seient base del tronc). La fibra muscular, la sevaelasticitat i les seves reserves dinàmiques. Magnetisme animal. Aquest tercer ternari correspon més particularment a l'instint que assegura la policia del'organisme, perpetua l'espècie i provoca entre els individus les atraccions irepulsions irraonables, efectes de polaritzacions sexuals.

Capricorn. Els genolls i per extensió les articulacions en general. Lligaments. Elque lliga en els ossos entre si i els permet obeir als músculs. El fonament delsimbolisme constructiu.

Aquari. Les Cames, els seus dos ossos i per extensió el teixit de l'os. Els òrgansde la locomoció que permeten als homes aproximar-se i col·laborar.

Peixos. Els peus que permeten mantenir-se alçats. La posició vertical, mostra desuperioritat sobre els animals. Aquest últim ternari sembla fer al·lusió a la vidasocial. Respecte de la jerarquia (genoll que es doblega). Conservadorisme,Religió, Llibertat, Progrés (cames que marxen). Dignitat de l'individu, respectede si mateix, culte de la Humanitat.

L'Adam Kadmon

Dotze tanca el cicle dels nombres sobre els quals s'exercien de preferència lesespeculacions filosofals. Als dotze treballs d'Hèrcules i als dotze Signes delZodíac, es feia correspondre altres tantes fases de l'execució de la Gran Obra.Però, com dotze tanca el cercle, tretze es troba exclòs d'ell; d'aquí ve el caràcter nefast atribuït a aquesta xifra, a la qual el Tarot associa la imatge de la Mort quearrasa tot el que no posseïx sinó una existència efímera.

En realitat si es vol dur l'estudi dels nombres més enllà del duodenari, cal basar-se en el triple ternari de la planxa de traçar i considerar a la seva continuació unnou agrupament per 9.




Aquests triples ternaris o “enneades” poden superposar-se, de manera que 10, 11i 12, prenen el valor simbòlic de 1, 2 i 3, i així successivament de les altres

xifres. Però, correspondència i analogia no són identitat: es tracta, doncs, de procedir a una transposició dels significats, considerant els nou primers nombrescom que es relacionen, en el seu conjunt, amb l'Home-tipus, metafísic oabstracte, amb l'Adam Kadmon dels Cabalistes. Adàn superior o celeste que ellsoposen a l'Adàn inferior o terrestre. Home col·lectiu concret, al que es refereixel conjunt del segon, triple ternari.

La unitat de l'Adàn celeste resulta d'una triple triunitat que es deduïx de la

proposició “jo penso”. Aquestes dues paraules impliquen, en efecte, un subjecteque pensa (1, causa) que no és tal, sinó perquè pensa; ara bé, no es podria pensar (2, acte) sinó pensant alguna cosa (3, efecte). Però, si distingim, lògicament, lacausa de l'acte i de l'efecte, hi ha aquí en realitat una trinitat unitària, que estroba necessàriament en la base de tot. Del domini de la pura ideació estransporta al de la volició, perquè, si jo penso, tinc consciència d'això i sócconsentidor: vull pensar (4, causa que vol). Però, aquí encara no vull, sinómanifestar la voluntat (5) de voler alguna cosa. Això no és tot: la voluntat nos'exerceix en el buit; el seu mandat s'aplica a forces que ella genera (7), que ellafa obrar (8) i que ella acumula (9).




Tot aquest conjunt se sintetitza en 10, monada espiritual que procedeix del'Adàn terrestre. L'acció pròpia d'aquesta monada serà 11, i el resultat immediatd'aquesta acció serà 12 .

Quant al nombre 13, penetrarem el seu significat si ens remetem a la 4a. Sefira.Ara bé, aquesta correspon a la Bondat que distribuïx la vida, mentre que a 13 eslliga a una idea de mort, això és de destrucció de la vida. L'oposició semblairreductible, i no obstant això, la vitalitat col·lectiva del Gran Adàn terrestre(Regne hominal) s'alimenta del contingut alliberat per la dissolució delcontinent. La Mort no destruïx l'energia vital sinó que es limita a fer-la tornar aentrar en la circulació general (14). L'arcà XIV del Tarot representa, en efecte, ala Temperància sota els trets d'un àngel que transvasa incessantment el fluidvital universal d'un àmfora a una altra. Aquest fluid determina per altra banda

les polaritzacions sexuals, que governen la vida animal i corresponen al déu Pa(15), batejat amb el nom de Diable en l'Edat Mitjana (Arcà XV del Tarot).

El discerniment harmonitzador (7) fa lloc en l'Adàn terrestre, al encegament del'egoisme (16) que desencadena la lluita per la vida. La Justícia (8) no regna,així, més en el cel, sense que, no obstant això, la terra sigui lliurada a unacompleta anarquia, perquè l'interès col·lectiu influïx sobre els individus i elsinspira una estètica (17) representada per les Estrelles de l'Arcà XVII del Tarot.L'experiència teòrica (9) no obtindria, no obstant això, mai la sanció del fet, si eldolor no vingués a imposar-lo. Il·luminada a mig fer , la Humanitat progressa,

però això és sota l'agulló d'una dura necessitat. El treball s'executa, però no de plena voluntat: s'imposa, és forçat.

Aquest estat de derrota correspon a 18 i a la sendera de la vida, sobre el qual caula incerta claredat de la Lluna en l'Arcà XVIII del Tarot.

Però la nostra esclavitud ha de tenir fi, perquè un Redemptor (19) ens ha estat

promès. L'Arcà XIX la identifica amb el Sol que il·lumina definitivament alshomes, convertint-los a la sana raó. Aquest serà l'adveniment de la VeritableLlum, la irradiació de la qual serà regeneradora, com ho mostra l'Arcà XX (El

judici) de tal manera que resultarà d'ell l'harmonia universal del Món regenerat(Arc. XXI). El Temple ideal que construïxen els Maçons està, així representat

pel nombre 21, síntesi d'un triple septenari o d'un sèptuple ternari.

Aquestes indicacions troben el seu comentari gràfic en el Tarot, l'estudi del qual

proporcionarà la matèria d'una obra titulada “L'Alfabet dels Iniciats”.




LAS PRERROGATIVES DEL MESTRATGE

El Barret

El Mestre que en el segle XVIII dirigiria els treballs de la seva Llotja, romaniacobert en senyal d'autoritat. Els GG.·. elevats al 3er grau es cobrien igualmenten Cambra del Mig, confirmant-se així ser iguals del seu president.

En les Llotges anglosaxones ignoren actualment aquest costum que ésmantinguda a Alemanya generalitzant-se tant que tots els GG.·. encara elsAprenents, enarboren en Llotja el barret de cerimònia. Però no ja com unamanifestació d'igualtat, perquè el ritual prescriu que han de descobrir-se cadavegada que es fa esment del Gran Arquitecte de l'Univers.

Simbòlicament tot l'interès del barret es limita al fet que reemplaça a la Corona(Kether 1a. Sefira dels Cabalistes). Com emblema de sobirania, té la missió defer comprendre al que ho duu, que no és un cap que té poder de manar arbitràriament segons les seves apreciacions personals. Un sobirà ha de regnar i

no exercir un comandament. Ara bé, no es regna sinó interpretant la voluntatgeneral. El Mestre no dirigirà, doncs, la seva Llotja a la seva idea, sinó ques'inspirarà en les aspiracions més elevades de la col·lectivitat. És la idealitatcol·lectiva la que forma la diadema lluminosa, coronament de l'arbre delsSefirots, que han de recordar en altre temps el tricorni del Mestre de la Llotja.

En els nostres dies, en les Llotges llatines, els Mestres no es cobrixen sinó per atreballar en el tercer grau. Tots afirmen, així, que són capaços de mantenir elmallet i de portar-se, arribat el cas, com dignes sobirans iniciàtics.

Sabent fer abstracció de si, el Mestre es fa, en efecte, apte per a regnar, no comdèspota o com potentat vulgar; sinó com adepte de l'Art Real, digne d'ocupar eltron de Salomó, el més savi dels reis. L'individu que es domina a si mateix i nosofreix cap desviació s'eleva a la reialesa dels Iniciats. Com res ho domina, éslliure i no es determina sinó sota la influència de la més clara raó.

Tot Mestre ha d'esforçar-se a realitzar aquest ideal que li confereix prerrogativesimportants, de les quals dur barret, no és més que un símbol subtil en la seva

aparença bastant grollera.




La Sobirania dels Mestres

En Maçoneria cap activitat és superior a la del Mestre. Per sobre el Mestre no

hi ha res. El que dirigeix els Treballs no és superior en no-res als altres Mestres iels deu compte de l'acompliment de la seva funció. El mateix Gran Mestre no éssinó un delegat dels Mestres i és en nom d'ells i sota el seu control que ellgoverna una federació de Llotges.

Un govern maçònic no posseïx, per altra banda, cap poder per si mateix.

És l'executor pur i simple de la voluntat de les seus comitents i el seu paper eslimita a la gestió dels interessos col·lectius. Però les Llotges no han de rebre cap

pressió d'una administració comuna. Si aquestes sentissin la necessitat de ser dirigides, no serien encara sinó embrions de Llotges, tallers que no sabentreballar per si mateixos, d'aquí la necessitat de dirigir-les i de mantenir-les sotatutela.

No succeirà mai això en una veritable Llotja, que governin Mestres animats per l'esperit de Hiram, perquè el treball no faltarà mai allí i arribarà a tots, els fruitsque hi ha el dret d'esperar, per sobre tota estimulació exterior.

La Llotja autònoma és l'únic organisme fonamental de la vida maçònica. Són lesLlotges que treballen maçònicament les que constituïxen entre elles laMaçoneria universal, l'existència de la qual, des de 1717, no han arribat sinó acomprometre les Grans Llotges i les altres jurisdiccions o potènciesmaçòniques, multiplicant les separacions i els cismes. Ara bé, la veritableMaçoneria no tolera divisions, perquè és de la seva essència ser unida. Però launitat maçònica no és realitzable sinó entre Llotges lliures, no subjectes alegislacions arbitràries d'agrupacions locals. Si convé a les Llotges formar confederacions entre elles, els és permès sotmetre's a una obediència comuna:

però un grup de Llotges no pot fer lleis sinó pel seu propi compte i no té el dret

de jutjar a altres agrupacions anàlogues. Qui condemna a un altre es condemna asi mateix, excloent-se de la universalitat; aquesta és una llei necessària de la

pura i autèntica Francmaçoneria, encara que molt sovint desconeguda.

Importa, doncs, que els Mestres encarregats de la direcció i del govern de lesLlotges, tinguin consciència de la seva sobirania, de la qual han de mostrar-segelosos. No han d'obeir sinó a les decisions preses en l'interès comú i han derefusar formalment suportar fantasies legislatives contràries a l'esperit maçònic.Sota aquest respecte, el veritable Mestre sap jutjar; en cas contrari la seva

recepció al tercer grau no ha estat sinó una grotesca pantomima. Aquell en




qui Hiram ha trobat un cos, es fa realment Mestre en Maçoneria i no s'inclinadavant cap mandat; l'esperit rector de la institució està en ell i ho inspira en totsels seus actes de sobirania.

Però és difícil ésser Mestre; per això les Llotges que se senten dirigides d'una

manera vacil·lant (a les palpentes) busquen per fora la direcció absent enl'interior. Se subordinen llavors a una “Obediència”, el que és la negaciómateixa de la Francmaçoneria, suprema escola de llibertat.

Formulat així, sense reticències, l'ideal cap al qual hem de tendir, convérecordar que en la pràctica únicament l'acceptació d'una disciplina fa possible lacol·laboració. És, doncs, més assenyat sotmetre's a una regla criticable, que

pretendre obrar com vingui en gana. El veritable Maçó sabrà destriar i no obrarà

sinó inspirant-se en el bé real de l'Ordre. No oblidarà mai, per altra banda, elrespecte que tot iniciat deu a la llei, per més imperfecta que sigui.

L'Emancipació

La independència de les Llotges i la sobirania dels Mestres, s'afirmen des de lafundació del taller. Aquest es constituïx per la voluntat dels Mestres que s'hanunit en vista de la creació d'una nova llar de vida maçònica. Aquests Mestresexerceixen amb això un dret imprescriptible del Mestratge i ells són quilegitimen la Llotja que funden, sense que hagin de sol·licitar autorització deningú. No estan de cap manera obligats a lligar la seva Llotja a una agrupació

preexistent i si els convé proclamar al taller independent de tota potènciamaçònica, obraran en la plenitud dels seus drets, que eren incontestables abansde 1717 .

En aquesta data, estaven les quatre Llotges de Londres, en perill dedesaparèixer, reunir-se i constituir-se en Gran Llotja, innovació que va ser de

grans conseqüències, ja que va donar naixement a la Maçoneria moderna. Elque fa la grandesa d'aquesta Maçoneria, són els principis que van ser formulatsen el seu nom en 1723; la seva debilitat pel contrari, resideix en la instituciódels governs maçònics. Aquests s'han revelat com usurpadors des del principi.S'han abrogat el dret de legislar en matèria maçònica i han exigit de les Llotgesuna subordinació humiliant. En una Obediència, les Llotges són tractades comfilles menors que no han d'emprendre res sense haver obtingut prèviament el

permís d'una autoritat central que controla tots els seus actes. D'altra banda,aquestes Llotges són cridades Llotges-filles de la Llotja-mare a les quals deuen

l'existència. El pitjor és que




les Grans Llotges s'erigeixen en jutges de la “regularitat” d'unes altres i que“reconeixen” o excomuniquen segons el seu gust, evocant pretextos quereneguen de tot esperit maçònic.

És temps que aquest escàndol acabi; però a aquest efecte els Mestres han de

ressuscitar a Hiram i restituir a les Llotges els drets que es van deixar usurpar perquè no tenien de Mestres.

Ara bé, si hi ha en el si de les Llotges penúria d'Iniciats reals, és perquè elMestratge no està a l'abast del primer que arriba. Per assegurar la seva

prosperitat material, molts tallers fan reclutament intensiu, oblidant que, al dir dels Antics, no tota fusta és bona per a fer un Mercuri i que un profà per més béintencionat que sigui, no té sempre en si el gènere d'un Mestre. En efecte, les

Llotges de tots els Ritus i de totes les obediències, estan plenes d'elements per aqui el Mestratge, no ha estat sinó purament convencional.

Les Llotges, per tant, no són llars de veritable vida maçònica: són agrupacionson predominen preocupacions tot just tenyides de Maçonisme. S'acontenten acomplir els ritus, fraternitzant d'una manera molt laudable, sense oblidar mai lesmisèries humanes que s'esforcen a alleujar. És un bon principi; però no calacontentar-se amb això. Si no tinguéssim en el nostre actiu altres coses que lesnostres obres de beneficència, seríem inferiors a una gran quantitatd'associacions profanes, organitzades especialment per a ajudar als desgraciats.

En realitat, la nostra manera de fer bé, no està destinat a traduir-se sinó en unamolt dèbil proporció per socors materials. El nostre treball ha de beneficiar menys als individus que a la Humanitat en el seu conjunt: no podria ser fecundsi no fos bé dirigit; d'aquí la necessitat de formar Mestres, si la Maçoneria ha dearribar a ser una realitat.

Però la Francmaçoneria no sortirà de la seva fase massa exclusivament

cerimonial i molt poc operant, sinó desprenent-se de l'excés de materialitat quel'aclapara. Des de fa dos-cents anys s'ha donat una forma que no ésnecessàriament definitiva. L'ofici del G.·. Tresorer ha pres massa importància aconseqüència de l'ambició de les Llotges de tenir un local moblat per al seuexclusiu ús. Ara bé, per a qui ha d'obrar espiritualment, finances i propietats sóncàrregues pesades de les quals ens ensenya a lliurar-nos la tradició.

Els Maçons convençuts no tenen necessitat d'un temple pomposament decorat, ja que posseïxen l'art de transformar en santuari qualsevol local. Poden, doncs,

constituir-se en Llotja de la més




absoluta regularitat on i quan bé els sembli. Ells no tenen diplomes que conferir ni paraules semestrals que comunicar. En veritable Iniciació els pergamins nosón sinó paper mullat i una paraula dita a cau d'orella no és suficient per a fer-sereconèixer.

La Maçoneria no serà major d'edat, lliure i plenament operant, sinó des del diaque els Mestres es declarin com a tals.

Pugui el present manual contribuir a il·luminar als deixebles de Hiram i aajudar-los a trobar la Paraula de Vida que aixeca per l'acció, a la víctima delsobrers dolents !.Realcem-nos i siguem Mestres!.

Els Alts GrausEl Mestratge és un cim, terme final de tota ascensió: el que se sent Mestre no téres que ambicionar. Però no tots els que han ocupat el rol de Hiram s'han

penetrat de l'esperit del ritu. Ells han suportat passivament un cerimonial al queno es lliga cap gràcia santificant, tant que, no havent sabut posar en això res dela seva part, han acabat després, el mateix que eren abans. Sobre més de tresmilions de Maçons que enarboren les insígnies del tercer grau Quants adeptes estroben que posseeixin, encara que no sigui sinó un molt humil començament deMestratge?. Quantes Llotges estan en el seu just dret de dir-se “Justes iPerfectes”, basant-se en el fet que els tres que les dirigeixen són Mestresefectius?.

Tota la Maçoneria anomenada simbòlica no és ai! sinó el símbol del que hauriade ser realment. Es va percebre això, en el segle XVIII, des que la Maçoneriaactual va començar a prendre alguna extensió. Constatant que els que es deienMestres no ho eren, els que creien ser-lo en certa mesura, van sentir la necessitatde desenvolupar el Mestratge en tallers fundats especialment per a aquest efecte.

És així com una millor selecció havia de ser realitzada pels Mestres Escocesosque van sorgir cap a 1740, amb l'ambició de formar en un 4t. grau, que feia faltaen les Llotges blaves, els Mestres efectius. El vermell seria en endavant el color dels tallers superiors.

Però com el 4t. grau no va ser més feliç a la pràctica que el 3r., va haver bé prompte licitació en la multiplicació dels graus.

Per què hauria de detenir-se en 4t quan 7è és un nombre molt més prestigiós?.

En l'excel·lent intenció de perfeccionar la Maçoneria i de




realitzar el veritable Mestratge, nombrosos ritualistes es van posar a l'obra i vancombinar jerarquia de graus, per dir-lo així, fins a l'infinit.

Tots els autors que han aprofundit el ternari fonamental de la Maçoneria, hancondemnat amb severitat la “embriaguesa dels alts graus”, elucubracions

fantàstiques que no contribuïxen sinó a extraviar l'esperit i a fer conèixer malament al Maçonisme pur.

Aquesta crítica és àmpliament justificada, perquè si el ritual dels tres grausanomenats “simbòlics” duu visiblement la marca dels Mestres, res, per contra,és menys magistral que el simbolisme dels graus anomenats “filosòfics”.Totdenota aquí una falsificació penosa, i la idea iniciàtica, no es traduïx enlloc enuna síntesi lluminosa.

El fet de que no han estat feliçment inspirats, no cal, no obstant això, llançar la primera pedra als inventors dels graus alts. Ells perseguien l'ideal del veritableMestratge i, si han pres un camí fals, buscant el gran Arcà, les seves temptativesinfructuoses continuen sent meritòries, i els seus errors instructius.

Tots els sistemes supra-maçònics del segle XVIII, s'han fos finalment en els 30graus que el Ritu Escocès superposa al ternari primitiu. Històricament aquesta

jerarquia presenta un incontestable interès; ha pres, per altra banda, unaimportància particular des del punt de vista internacional, ja que els SupremsConsells Confederats realitzen en el seu domini propi la universalitat maçònicaque és la pedra d'escàndol de la Maçoneria blava.

Es troben, a més, entre els GG.·. d'alts graus, Maçons d'una vasta erudició ques'han esforçat a treure el millor partit possible dels graus que ells no havieninventat. Res més just és retre'ls homenatge, un exemple d'això és el G.·. AlbertPike, que va ser Sobirà Gran Comendador del Suprem Consell per la JurisdiccióSud dels Estats Units de 1859 a 1891. Escriptor de gran talent aquest G.·.va

voler espiritualitzar el Escocisme, agregant a cada grau un profund ensenyamentiniciàtic, desenvolupat en una sàvia obra titulada “Moral and Dogma”. No se li

pot retreure sinó l'haver-se deixat enlluernar pels trenta graus considerats comsuperiors, i d'haver així menyspreat aprofundir els fonaments mateixos de laFrancmaçoneria.

Els alts graus han tingut, en efecte, el molt greu inconvenient de desviar a moltsMaçons de l'estudi perseverant de la síntesi ternària primordial. En quan a aixòhan estat perjudicials i cauen sota el pes de la requisitòria d'historiadors tals com

Findel.




Però, gràcies a nombrosos GG.·. esclarits, s'ha operat una evolució en el si del'Escocisme, que renunciant a pretensions injustificades, ja no s'esforça, aFrança, a Suïssa i a Bèlgica, almenys , sinó a tornar a prendre el programainiciàtic dels tres primers graus.

La Llotja de Perfecció

Els graus immediatament superposats al Mestratge i que es confereixen enLlotja de Perfecció, són característics referent a això. El Mestre Secret (4t. grau)torna a passar en certa manera, per les proves de l'aprenentatge, l'esoterisme delqual és cridat a penetrar aquesta vegada. Així preparat, l'aprenent altamentgraduat s'esforcés en fer-se Mestre Perfecte (5è. grau) participant en els funerals

de Hiram, celebrats pomposament pel rei Salomó. Aquest grau desgraciadamentés molt buit com molts altres que sovint fan doble ocupació entre ells. Ho éstambé quan la premissa es presenta com falsa i inconciliable amb la puraconcepció maçònica. Aquests graus malament establerts, fan nombre (sónnombrosos) en la jerarquia; però això és tot, perquè no es confereixen inextenso: se'ls salta limitant-se a declarar al recipiendari que està investit d'ells.Els graons escocesos no es pugen un a un; els més instructius només donen lloca una recepció ritual; però la fi perseguida sobretot en Llotja de Perfecció, ésexclusivament fer l'educació maçònica de veritables Mestres.

Els alts graus es recomanen, doncs, als Maçons que aspiren al Mestratge i nosaben elevar-se per si mateixos fins a ell en Cambra del Mig. Per a ajudar-los, elEscocisme els oferix cursos de repetició que tenen el seu valor sense ser indispensables.

Certs graus, pretesos superiors, són en realitat lamentablement inferiors en elseu tema, que no té res d'iniciàtic.

Res és més fals, des d'aquest punt de vista, que posar en escena el càstig delsassassins de Hiram, la mort dels quals no ha de ser venjada.

Els iniciats no castiguen mai, i es vengen encara menys. En atenció al mal, sónels metges que guareixen. Quan Maçons, reconstruïxen el que ha estat destruït;no combaten la ignorància odiosa, sinó espargint generosament la llum, i nooposen al fanatisme cec altra cosa que, la seva tolerància plenament esclarida. I

quan la perversitat ambiciosa




compromet la salvació comuna, els Savis fan sorgir de la corrupció un ordremillor per la coalició de les voluntats sanes.

Reanimen l'ideal del que les societats humanes tenen necessitat per a mostrar-sedignes d'elles mateixes.

En resum, la necessitat dels alts graus no s'hauria fet sentir mai, si els tres grausfonamentals no haguessin quedat pràcticament en lletra morta. Els graussuperiors perdran tota raó de ser, des que les Llotges es mostrin capaces deformar Mestres efectius.

No demolim res d'això. Esforcem-nos més aviat a fer les nostres classesiniciàtiques aprofitant els ensenyaments que es presentin.

El Mestre s'instruïx pertot arreu, encara en les escoles equívoques que es basenen tradicions mal compreses. Si ell no sap rectificar constantment i posar lescoses en el seu lloc, endevinant la veritat sota l'expressió desgraciada que ladesfigura, és perquè no han trobat la llum del tercer grau.

Puguin els lectors d'aquest manual posseir-la i penetrar el veritable sentit delque en ell es troba d'enigmàtic, d'involuntàriament misteriós!.




Els Koua o Trigrames de Fo-Hi. El simbolisme xinès procedeix d'una distinció

fonamental representada com segueix:

El que és un, uniforme indivisible. L'Absolut, l'espiritual, la causa operant,l'imperceptible.

El compost, variat, divisible. El Relatiu: la matèria, els efectes produïts, lanaturalesa visible (els dos ulls).

Al combinar-se aquest Binari engendra el Quaternari següent:

Subtilesa, Intel·ligència, Sol, Foc.

Calma, Sensibilitat, Lluna, Aigua.

Vigília, Discerniment, Estrelles Fixes, Aire.

Repòs, Somni, Planetes, Terra.

Els Trigrames duen més lluny la particularització, a l'evocar idees complexes,recordades pels seus noms convencionals:

Cel. Principi de tota acció en els tres mons: espiritual, anímic i material.

Vapors. Matèria Sublimada. Aigües Superiors.




Foc, Calor, Dilatació, Expansió.

Llamp, Ardor Interior Comprimit.

Vent, Espiritualitat Motriu, Animadora.

Aigües Inferiors, Circulació Vital.

Muntanya, Materialitat Base de l'Espiritualitat.

Matèria, Passivitat Sotmesa a Tots els Agents.

Al centre de la Octoada dels Koua, està el Tai-Kih, imatge de les oposicionsgeneradores de la Unitat doble, d'on neix la Tri-Unitat.




Oannes, el Déu-Peix dels Babilonis. Sorgint del mar al despuntar el dia,conversava amb els homes fins a la posta del sol, per a ensenyar-los lletres,ciències i arts, així com regles per a la fundació de ciutats i construcció de

temples, els principis legals i fins a la geometria, sense oblidar els preceptesrelatius al cultiu de la terra, a les sementeres, a les collites, etc. (Tradició

contada per Beros, sacerdot babiloni de l'època alexandrina).




L'ocell de Minerva percep la claredat a través de les tenebres, perquè es

recolza en l'Escaire (Rectitud del judici) i es recolza en el Compàs(Limitació raonable en el camp d'exploració del misteri).




INDEX CONTINGUT

ALS Iniciats del Tercer Grau, pàgina 4 . Nocions Històriques Relatives al Grau de Mestre, pàgina 7 .

Les Institucions Primitives, 7L'Art Sacerdotal i l'Art Real, 8El Mestratge Ideal, 11La Missió dels Iniciats, 12La Filiació Maçònica, 14Som Bruixots?,15Les nostres Cerimònies, 17El Monacat,20Els Misteris, 22

Les Iniciacions Professionals, 23La Beneficència, 26Els Graus de Capacitat, 27Els Maçons s'agiten. 30Hiram els Conduïx,El Maçonisme, 32La Llum Maçònica, 33La Intervenció dels Mestres, 35La Llegenda de Hiram. 38

El Ritualisme del Grau de Mestre, pàgina 41 .La Retrogradació, 41L'Aprenentatge Incessant, 43La Cambra del Mig, 44L'Arquitecte del Temple, 46El Drama Simbòlic, 47La Prova del Futur Mestre, 49La Resurrecció, 51La Llegenda Interpretada, 54

La Regeneració, 56Els Mites, 58L'Epopeia de Gilgamés, 60El Diluvi Caldeu, 64La Trinitat Fenícia. 66

Concepcions Filosòfiques Relatives al Grau de Mestre, pàgina 70 .Els Superiors Desconeguts, 70El Misteri de la Individualitat, 72

La Divinitat Humana, 73




La Mort, 74La Immortalitat, 75La Supervivència, 77Les Superstició, 79La Construcció Individual,80

Els Deures del Mestre, pàgina 84 .Ser Mestre de Si Mateix, 84Aprofundir, 85Escoltar a Uns altres, 87Perdre Tota Il·lusió, 88Exercir el Mestratge. 90

Catecisme Interpretatiu del Grau de Mestre, pàgina 93 .

Nocions de Filosofia Iniciàtica Corresponent al Grau de Mestre pàgina 100 .Els Misteris del Nombre Set, 100La Tri-unidad Septenària, 101L'Equilibri, 104La Octoada Solar, 106El Triple Ternari, 108La Tradició, 110Les Muses, 111Els Sefirots, 114La Potència Màgica, 116El D d i 118

"el llibre del mestre" oswald wirth

Documents