el llegat lingüístic de moncada -...

TD

Fd.27

2.30€

. Any

17.

La

Fran

ja, m

aig

de 2

016

‘Bandos’ en castellàEl ple municipal de Vall-de-rouresrebutja la possibilitat d’incorporar lallengua de la vila als bans i a latelevisió local. [p.5]

Els alumnes del Fraga IIIa pagèsEls xiquets del centre de primàriaaprenen com treballa Antoni Sisó,pagès del Baix Cinca. [p.8]

El llegat lingüístic deMoncadaEs presenta a Lleida un llibre sobre laimportant aportació de Jesús Moncadaa la fraseologia catalana. [p.14]

Artur Quintana, Creu deSant JordiEl filòleg rep el reconeixement de laGeneralitat catalana pel conjunt delsseus mèrits lingüístics. [p.15]

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA digital 27

Sumari

2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Cultura

13 Llitera

14 Cultura

15 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de Personatges

18 Països Catalans

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21· Associació Cultural del Matarranya· Consells Locals de la Franja· Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA· Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel [email protected]

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf · [email protected]

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín [email protected]

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

Trobades amb autors també encatalà

La Diputació de Terol ha escollit a vuitescriptors aragonesos per participar en lesTrobades amb autors 2016, programacióque pretén dinamitzar les bibliotequesmunicipals i els grups de lectura que s’es-tan formant a les viles. Enguany participenen esta convocatòria trenta-una pobla-cions de la província. D’estos vuit escriptorsescollits per fer xerrades i canviar impres-sions i comentaris amb els lectors i els res-ponsables de les biblioteques no n’hi ha capque escriga les seues obres en català i, pertant, els dos municipis matarranyencs queentren en la convocatòria, Calaceit i Pena-roja, no tindran l’oportunitat d’escoltarcap escriptor en la llengua del territori is’hauran de conformar de fer la trobadaamb un comunicador de llengua castellana.Entenem i desitjaríem que la Diputació Pro-vincial de Terol hauria de ser més sensibleen la qüestió lingüística i tindre més cura enl’elecció dels escriptors participants en elprojecte. I és que una part dels municipisque tenen com a llengua pròpia el català –concretament 18 poblacions de la comar-ca del Matarranya i 7 de la comarca del BaixAragó– a les biblioteques i als grups de lec-tura seria interessant que hi anaren es-criptors en llengua catalana per tal de fervisible i respectar la diversitat lingüística dela nostra província. El diputat delegat de Bi-blioteques i Museus és l’alcalde d’Alcany-ís, Juan Carlos García Suso, població que es

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:[email protected]

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic [email protected]

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 [email protected]

Imatge coberta: Ruta dels estudiants desecundària pel Poble Vell de Mequinensa. Foto©Pietro Cucalón

troba situada a pocs quilòmetres de lafrontera lingüística i, en conseqüència, nopot argumentar el desconeixement del fet.El Matarranya i el Baix Aragó comptenamb excel·lents escriptors i que tenen ex-periència en trobades de lectors: Carles Te-rès, José Miguel Gràcia, Ramon Mur, Llu-ís Rajadell o Susana Antolí per posar unsexemples. Esperem que en properes con-vocatòries de les Trobades d’autors es tin-ga en compte la diversitat lingüística de laprovíncia.

Miquel Meix

La DPZ i la DGA, també

Ahir vaig llegir al diari la presentació delprograma d’animació a la lectura a les bi-blioteques de la província de Saragossa. Totsels autors convocats són escriptors en llen-gua castellana menys un; Chusé Raúl Usón,que presentarà un llibre seu en versió bi-lingüe en castellà i aragonès. En català, capni un. I hi ha cinc pobles catalanoparlantsen aquesta província. Però el programaLeer Juntos, del Departament d’Ensenya-ment de la DGA, tampoc ha inclós enguanycap autor en aquestes llengües tot i que elDirector General de Política Lingüística liva suggerir a la responsable del programala inclusió en l’oferta d’algun autor en ara-gonès i en català, i que la trobada anual delsparticipants en el programa es celebrarà elproper 7 de maig a Saidí, un poble catala-noparlant. I així estem.

Marià Álvarez

3

L’any 1978 la Constitució Espa-nyola declarava que l’aragonès i elcatalà serán también oficiales. Passats38 anys de la proclamació de laConstitució l’aragonès i el catalàsegueixen sense ser oficials al nostrepaís, i ningú no ha denunciat aquestfet davant dels tribunals, ni cap jut-ge hi ha actuat d’ofici. I si algú ho hafet, els governs no li n’han fet cabal.Aquesta actitud del nostre Governés causa que l’aragonès i el català ha-gen trigat a ser protegits, i quan hohan estat, ho hagen estat amb escassaeficàcia. Centrant-nos en l’ensenya-ment veiem que aquest és volunta-ri, i que va de dues a tres hores set-manals, o cap, segons les localitats,dins de les 25 hores de l’horari es-colar –per al català–, o fora –per a l’a-ragonès; en algun cas comptat es fauna assignatura en català. L’arago-nès, malgrat la seua tan precària si-tuació, es deixa fora de l’horari es-colar, i mai no se li aplica la neces-sària immersió, imprescindible enuna llengua on la transmissió inter-generacional és quasi del tot inter-rompuda. Recordem que per al casdel català la immersió ja començatambé a ser necessària en bastantsd’indrets. Aquesta situació tan mi-grada de l’ensenyament de l’arago-nès i del català s’havia anat mante-nint amb alts i baixos fins a l’inici del’anterior legislatura quan el GovernPP-PAR decretà que la llengua ca-talana no existia a l’Aragó, perquèací només es parlaven, a més del cas-tellà, les llengües LAPAO i LAPA-PYP, i va començar a desmuntar-hil’ensenyament del català, eliminant-ne totes les mesures de foment quesolien acompanyar-lo –es va supri-mir, per exemple, el programa JesúsMoncada de l’escriptor a l’aula i ladistribució a les escoles i bibliote-ques de Temps de Franja–, però esmantingueren les classes en preca-ri i qualificant-hi el català de llenguaestrangera, o altres galindaines. Enel cas de l’aragonès, el LAPAPYP,se’n mantingué el programa LuziaDueso de l’escriptor a l’aula, l’e-quivalent del suprimit Jesús Mon-cada per al català. En contrast ambl’escassa activitat legislativa del Go-

vern en favor de l’aragonès i el ca-talà destaca la molta que n’hi ha ha-gut en relació amb les modalitatsd’aquestes llengües. Ací sí que el Go-vern compleix amb la Constitució,que a l’article 3.3 diu que la rique-sa de las modalidades […] será ob-jeto de especial respeto y protección.Però no es tracta pas d’un sobtatamor a l’aragonès i al català permolts dels nostres governants, sinóque amb el foment de les modalitatsmiren de demostrar que el catalàparlat a l’Aragó és tan diferent i tancaracterístic que constitueix unallengua gairebé, o del tot diferen-ciada del català acadèmic. I en el casde les modalitats de l’aragonèsaquestes els serveixen per palesarque és inviable la formació d’un ara-gonès estàndard o acadèmic. Que laintenció és aquesta, i no una altra, hodemostra palpablement el total de-sinterès d’aquests governants enles modalitats del castellà d’Aragó,ja que si es notés que aquesta llen-gua en té també moltíssimes, esdestruiria el mite intocable de laseua absoluta uniformitat.

Amb l’arribada de l’actual Go-vern, que no ha trigat a tornar elsnoms a l’aragonès i al català, quevol recuperar el programa JesúsMoncada, així com també els pre-

EDITORIAL

L’ensenyament del català: dins o fora?

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

EDIT

OR

IAL

mis literaris Arnal Cavero per a l’a-ragonès i Guillem Nicolau per alcatalà, que torna a distribuir la re-vista Temps de Franja, que ha creatuns premis de foment de l’aragonèsi del català, que podria elaboraruna llei de llengües sensiblementigual a la primera, amb totaaquesta positiva activitat del Go-vern, doncs, semblava que s’havienacabat els tètrics dies de la legisla-tura LAPAO/LAPAPYP, i que po-díem encarar el futur amb unacerta esperança per a l’aragonès iel català, malgrat l’amenaça per-manent dels PP-PAR-Ciudadanos.I ara assistim atònits a l’expulsió dede l’assignatura de català de l’ho-rari escolar de les 25 hores lectivesen el Projecte d’ordre de modifica-ció del currículum d’Educació Pri-mària, un cop gravíssim del Governal ja prou escarransit ensenyamentdel català. Tanmateix, amb noméspoques hores de diferència, el ma-teix Govern ha al·legat contra elseu propi projecte i ha tornat l’as-signatura de català a l’horari esco-lar. Una situació ben envitricollada,on la darrera paraula encara quedaper dir. I la nostra obligada pre-gunta des de Temps de Franja: perquè tot aqueix innecessari enre-nou?

Logos delspremis delGovernd’Aragó l’any2010LAFRANJA.NET

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

MA

TAR

RA

NY

A

El massís muntanyós dels Ports deBeseit i, més concretament, l’evolu-ció del seu paisatge i de la seua vidasalvatge durant les distintes estacionsde l’any són els autèntics protago-nistes del dietari de Vicent PellicerDiari de natura, que acaba de pu-blicar Cossetània Edicions. L’autor,un prolífic escriptor de llibres queexalten l’exuberància de la natura deles Terres de l’Ebre, descriu al dietariun any de viatges i experiènciespersonals viscudes entre boscos,muntanyes, rius i masos abando-nats dels Ports.

La prosa de Pellicer ens regala lesparaules precises per a identificar lesnombroses espècies d’animals i plan-tes que habiten el nus de serres quesepara –o uneix?– el Matarranya i les

Dietari dels Ports// LLUÍS RAJADELL

les herbes i els animals heretats delsavantpassats per immortalitzar-losper a sempre. “Avui seguim els seuspassos”, confessa Vicent Pellicer.

L’autor és, per si mateix, un lligamentre el Baix Aragó, el Matarranyai les Terres de l’Ebre catalanes. Vanàixer a Valldalgorfa (Baix Aragó),viu i treballa al Baix Ebre i viatjasempre que pot pels Ports de Beseit.Professor de català per adults, fotò-graf, escriptor i naturalista, tot alhorai tot entrelligat a la seua produccióliterària.

Diari de natura s’obre amb el prò-leg d’un altre escriptor naixcut a laconfluència d’Aragó i Catalunya,el novel·lista Andreu Carranza, queens invita a llegir l’obra de Pellicer,un “aguaitador de somnis boscans”.

terres planes de la costa mediter-rània. L’autor observa, respectuós,el comportament de les aus, els ma-mífers i els insectes, els canvis delpaisatge o la successió de fenòmensmeteorològics. Acampa i passa lesnits dins acollidors sacs de dormirper contemplar i aprendre els se-crets de la natura des de punta dedia fins a les postes de sol.

Conta com passeja, observa ifotografia alguns del principalspaisatges del Matarranya més fe-réstec, com Sant Miquel o el Salt dela Portellada. L’entrada del pri-maveral 10 d’abril ret homenatgeal desaparegut escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte, que vaemprar en la seua enlluernadoraobra poètica els noms dels arbres,

La Biblioteca Pública de Beseit vaacollir el passat 23 d’abril, una pre-sentació informal de Senderes de ge-bre. Beseit 1778, de l’autora local Su-sana Antolí. És una novel·la històricaambientada al propi municipi matar-ranyenc a les acaballes del segle XVIIIi editada per l’Instituto de Estudios Tu-rolenses (IET) de la Diputació de Te-rol. La presentació, emmarcada en lacommemoració del Dia Internacionaldel Llibre, va comptar amb l’assis-tència de més de quaranta persones,atretes pel ‘boca a boca’ que l’autora–i alhora responsable de la Bibliote-ca beseitana– va fer córrer entre fa-miliars i amics. A més de les paraulesd’Antolí, l’acte va incloure una pre-sentació a càrrec del regidor i conse-ller comarcal Alberto Moragrega,amic de l’escriptora i, com ella, per-manentment interessat en el conei-xement i divulgació de la història deBeseit i de la comarca del Matarranya.Va destacar la presència d’un nombróspúblic juvenil, un fet que permet con-servar l’esperança que la literatura im-presa pugui conviure amb les moder-

Presentada a Beseit la novel·la de Susana Antolí Senderes de gebre// JOSEP PUCHE

nes i cada dia més implantades tec-nologies digitals de difusió de textosi imatges.

A l’acte, Antolí va agrair “l’interèsde l’Instituto de Estudios Turolensesper editar la meua primera novel·la”i, també, “el suport del flamant Creude Sant Jordi, Artur Quintana, que amés del magnífic pròleg em va guiari animar en tot moment durant la ges-tació d’aquesta obra”. L’autora tam-bé va tenir paraules d’elogi per al pre-sentador de la jornada, Alberto Mo-ragrega, i per a Carles Terès “per lamaquetació i composició del llibre, unexcel·lent treball que sens dubte con-

tribueix a fer-lo atractiu per al lector”.Senderes de gebre. Beseit 1778 és la

tercera obra publicada de Susana An-tolí i la seua primera novel·la. És unaedició de desembre de 2015, inclosa ala col·lecció d’obres en català ‘lo Trin-quet’ de l’IET, impulsada per Mont-serrat Martínez i dirigida per ArturQuintana. La trama de la novel·la sesitua a una setmana d’hivern del Be-seit de 1778. Hi trobem un imaginaridrama familiar ple de crims, en el marcd’una època on la tradicional explo-tació dels camperols a mans dels ricsterratinents començava a donar pas anoves formes de servitud proletàriabasades en una incipient producció in-dustrial, en què el municipi va tenir unprotagonisme destacat amb nombro-ses fàbriques papereres que aprofita-ven la força i qualitat de les aigües delriu Matarranya i els seus afluents.Senderes de gebre. Beseit 1778 va serfinalista del Premi Guillem Nicolau2011 del Govern d’Aragó per a obresen català, un guardó que l’autora va as-solir el 2006 amb el poemari Tornema ser menuts.

Un momentde la

presentacióJOSEP PUCHE

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

MA

TAR

RA

NY

A

5

Els bandos que es fan regularmentper megafonia i que es poden llegira la televisió de Vall-de-roures se-guiran sent sols en castellà. La mo-ció que va defensar Chunta en l’úl-tim ple municipal, a través de laqual va proposar la presència de lallengua materna en els bandos i in-formacions que es donen des de l’a-juntament, no va prosperar. Els tresregidors de CHA es van quedar solsa la moció. Van ser els únics que vanvotar a favor de la presència de lesdos llengües als bandos del poble. Perla seua part, el regidor del PAR es vaabstindre, mentre que els regidors delPP, equip de govern, van votar encontra. El regidor del PSOE no va es-tar present a l’últim ple municipal. Lamoció s’ha presentat coincidint ambel Dia de la Llengua Materna ques’està celebrant a l’Aragó. Com a cu-riositat, un castellanoparlant va serl’encarregat de defensar esta moció.

A l’eixida del ple municipal, Ma-ría Moral, regidora de CHA, va dirque “a través de la moció vam ex-plicar que una cosa tan quotidianacom són les notícies, les informacionsque done l’ajuntament a la ciutada-nia, ara mateix només es fan en cas-tellà. I vam plantejar que es ferentambé en la llengua d’aquí. La mo-ció és simplement això”, va concre-tar Moral. La regidora de CHA vaafegir que “tal i com hem presentatla moció, en cap moment fem men-ció al nom de la llengua. De fet, vo-lem evitar entrar en este enfronta-ment, perquè si no, ens bloquejarem.Entenem que cadascú es pot sentirmés còmode en una denominació oen una altra. De fet, l’objectiu no ésaclarir-nos en el nom de la llengua,sinó avançar i que la llengua estiguepresent” en les informacions i ban-dos que es donen des del consistori.

El vot en contra de l’equip de go-vern no va convèncer a María Moral,que va entendre que “ja ens imagi-nàvem que el problema que ens do-narien seria per qüestions pràctiques.

NO PROSPERE LA MOCIÓ DE CHA A VALL-DE-ROURES PER A USAR LA LLENGUA DEL POBLE A LA MEGAFONIA I LA TELEVISIÓ

Els bandos se seguiran fent només en castellàEls 3 regidors de CHA es queden sols. El PAR s’absté. El PP va votar en contra// RUBÉN LOMBARTE

que la millor forma d’informar és enl’idioma que entén tot el món”.Boné també va entendre els proble-mes tècniques que pot suposar fer elsbandos en els dos idiomes. “A estepoble, i en la majoria dels pobles d’es-ta comarca, hi ha una carència im-portant. Pot ser ara, a través de l’op-tativa de català a les escoles, hi hamés persones i gent que sap escriu-re-la. Però la gran majoria no la sa-bem escriure”, va dir.

L’alcalde també va fer menció a laqüestió de la llengua dins de les ins-titucions. Carlos Boné va considerarque “quan parlem de la normalitza-ció lingüística a través de les admi-nistracions, no crec que la realitat si-gue que no hi ha respecte. Aquí s’a-tén a tots sense cap problema, parlenla llengua que parlen”. Durant el ple,des del PAR es va proposar una pre-sència progressiva de la llengua ma-terna en aquells actes populars o decaràcter institucional, com ara elPregó de Festes, la Presentació deReines o la seua Coronació. En estesentit, i segons va entendre CarlosBoné, cadascú parle amb la llenguaque se sent més còmode, i va recor-dar que en cap moment l’ajuntamentha dit a ningú en quina llengua s’had’expressar. De fet, va posar exem-ples com el pregó que va fer ara fauns anys ‘Valderrobres Patrimonial’,i que va utilitzar els dos idiomes.

Com tots entenem el castellà, es fanels bandos en castellà”, va reflexio-nar Moral. “També ens han parlat deproblemes tècnics. És el seu raona-ment, encara que sone més a excu-sa fàcil per no entrar en un debat defons”. La regidora de CHA va re-marcar que “entenem que és untema delicat, que hi ha sensibilitatssobre la llengua, però tard o d’horahaurem d’entrar en eixe debat”. Desde la formació aragonesista d’es-querres creuen que quan els bandoses donen en castellà “estem oblidanta molta gent que els agradaria es-coltar la seua llengua per megafonia.Hem de valorar si val la pena donar-li la importància que mereix a la nos-tra llengua”, va tancar María Moral.

El punt de vista de l’equip de govern

L’equip de govern va votar encontra de la moció plantejada perCHA. Al seu entendre, segons va de-fensar l’alcalde del municipi, CarlosBoné, “entenem que els bandos, a latelevisió i per megafonia, són mera-ment informatius. Busquem que ar-riben a tota la població. I l’idiomaque es pressupose que coneix el 100per cent de la població és el castellà.Sent conscients que la megafoniad’este poble està deteriorada, és ob-soleta i té difícil reparació, pensem

Sessió del ple del’Ajuntamentde Vall-de-rouresRUBEN LOMBARTE

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

MA

TAR

RA

NY

A

6

Realment som rics, arqueològi-cament parlant. En un espai reduïtcom la nostra comarca trobem mos-tres molt variades i alhora molt im-portants del que representa a cadaèpoca. Lo nostre període arqueolò-gic s’estén força anys, o millor dit,força lustres. Qualsevol punt de laterra ha passat evidentment pertots los períodes en que s’estructu-ra la història del Planeta, però notots tenen la sort de poder mostrarevidències tan importants com lesque tenim al Matarranya.

Sense oblidar-nos dels jacimentsde fòssils, que representen les pri-meres mostres de vida, lo Tastavin-saurus de Pena-roja és, avui peravui, l’actor de la primera notícia so-bre l’ocupació de grans sers vius d’a-questes terres. Parlem de fa uns120.000.000 d’anys i d’un animal es-pectacular del que s’ha trobat un40% de la seua ossamenta. La seuareconstrucció es una joia arqueolò-gica, didàctica i turística, de primerordre. Tenim la sort de poder-lacontemplar en el centre Inhòspitakde la xarxa de centres Dinòpolis deTerol, a la vila de Pena-roja.

Pena-roja es un poble preciós i loseu entorn és extraordinari, co-mençant per les roques del Masmut,que pel seu nom ja ens recorden llu-nyans períodes prehistòrics. Des dePena-roja es poden fer diferentsrutes arqueològiques gaudint d’unintens paisatge de muntanya entrelos Ports i la Serra.

Més pròxims als nostres temps sónlos jaciments arqueològics de les pin-tures rupestres llevantines (art post-paleolític), dels que destaquen la Fe-nellosa de Beseit, los abrics del bar-ranc del Calapatà de Queretes i losSecans de Massalió. La seua anti-guitat es mou entre los sis i los vuitmil anys. Un no res. Aquestes pin-tures ens mostren una fauna méspropera a la nostra i uns avantpas-sats caçadors i possiblement nòma-des. Les rutes que ens porten a es-tos abrics són precioses. Parlem dela Vall del Parrissal i del Barranc delCalapatà. Paisatges ideals per fer-seuna idea de com vivien los nostresprimers pobladors.

Rutes arqueològiques del Matarranya// JUAN LUIS CAMPS

Quan progressivament es van anarassentant en este territori van co-mençar a construir diferents tipus depoblats, dels que tenim un bon gra-pat de mostres. Assentaments pre-ibèrics, de l’ibèric antic, de l’ibèric idel temps de la dominació romana.Les característiques dels barrancs itossals de gran part del Matarranyavan afavorir en lo seu moment laseua construcció i posteriorment,en los temps recents, la seua con-servació en ser terrenys no aptes pera llaurar en favor de l’agricultura. Entenim un fotimer de restes que hanpermès la instal·lació de diversoscentres d’interpretació de la Cultu-ra Ibèrica i la senyalització de dife-rents rutes per a la seua visita.

I allí on hi havia poblats també hihavia cementiris. Tenim també unamostra molt important d’enterra-ments que marquen una interessantevolució. Dels túmuls, que repre-

senten una cultura d’incineraciódels cadàvers, tenim una represen-tativa, formativa i saludable ruta atocar de la carretera entre Queretesi Calaceit, fa poc posada en valor ique rep moltíssims visitants. Tambéens han arribat d’un ibèric mésavançat les esteles funeràries cor-responents a enterraments de cossencer.

Finalment també tenim mostresdel mon romà. La principal, lo mau-soleu de Favara. Preciós. Ens portaa un món força civilitzat de fa dosmil anys. A tocar de la carretera esmolt fàcil de visitar i allà contem-plant-lo i contemplant lo seu entornd’horts i camps de fruiters podementendre, si hem visitat també los ja-ciments més amunt referenciats, l’e-volució de les gents d’esta terra, evo-lució que gràcies a Déu no ha paratmai ni pararà. Lo canvi és vida, diula dita.

Inhòspitak aPena-rojaJUAN LUIS CAMPS

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

BAIX

CIN

CAEl projecte del Govern d’Aragó “Pels camins

de la memòria” s’inicia a Mequinensa// CARME ALCOVER I PIETRO CUCALÓN

celoní destinat a Mequinensa i les se-ves peripècies del viatge, extret dela novel·la Calaveres atònites en unajuntament enfervorit sota l’uni-vers moncadià i la terra mítica me-quinensana.

Ens recreàrem a la tarda amb lainterpretació del grup “Mea Culpa”de les històries de El Cafè de la Gra-nota a la Sala Goya, relat d’hilarantsi malicioses històries de cafè. Elmatrimoni propietari de l’establi-ment, l’Adelaida i el Fernando, esdisposen a entrar per darrera vega-da al seu cafè per recollir els efectespersonals abans que tot el poble deMequinensa desaparegui sota les ai-gües del pantà. Això provoca un al-darull entre les forces de l’autoritati l’Adelaida que està molt encesa.Mentre recullen, recorden algunsepisodis de la història del poble. Elque caracteritza els contes és l’hu-mor, la forta ironia i la crítica social.Mitjançant l’obra es contribueix adonar a conèixer el context social i

cultural de l’època en què se situenels contes.

Els nostres escriptors aragonesosen llengua catalana són fonamen-talment memòria, aconsegueixenel miracle: han salvat i purificat laimaginària memòria d’amor delsseus “pobles originaris” per con-vertir-los en un mite etern per almón. Aquest projecte encetat en-guany continuarà a Pena-roja ambDesideri Lombarte i a altres llocs delnostre territori on la llengua catalanaés present.

La Consellera d’Educació, Culturai Esport del Govern d’Aragó presi-dí l’acte i va seguir amb molta aten-ció les lectures tan acurades dels par-ticipants a un acte tan emotiu iagraí el llegat i la memòria de Mon-cada per la fidelitat a la seva terra ia la seva llengua materna. Vam gau-dir també de la presència de repre-sentants polítics com el delegat delGovern d’Aragó a Fraga i els alcal-des de Torrent de Cinca i Fraga.

Ruta literàriapel Poble VellPIETRO CUCALÓN

El 13 d’abril el Departament d’E-ducació, Cultura i Esport va pre-sentar un nou projecte en el marcdel Dia Internacional de la LlenguaMaterna “Pels camins de la memò-ria” precisament a la terra del me-quinensà més universal: Jesús Mon-cada, des de la finestra de la sevamemòria en el seu evocador universdel “poble vell” a través d’un pobleque es va inundar amb tots els seusrecords de nen.

Aquest projecte s’emmarca enuna línia d’actuacions que el De-partament d’Educació, Cultura iEsport ha dissenyat juntament ambla Direcció General de Política Lin-güística i on recuperem els nostresautors aragonesos de llengua cata-lana. Autors inspirats sempre enl’oralitat, la memòria: allò que elsnostres majors explicaven en lesmemorables tertúlies familiars al ca-liu del foc.

Iniciem aquesta ruta literària “Pelscamins de la memòria” amb JesúsMoncada fruit del treball realitzatpels centres educatius del ProgramaARCE, programa d’Agrupacions iXarxes de Centres Educatius del Mi-nisteri d’Educació, Cultura i Es-port, on han participat quatre cen-tres: IES Joan Oliver, IES Bajo Cin-ca, IES Salvador Gadea i IOES PauCasesnoves. Uns camins amb vo-luntat de futur ja que seguirem ambDesideri Lombarte, Josep Galán i al-tres autors aragonesos...

L’acte ha començat en una visitaal “poble vell”, per part dels més de300 alumnes d’Aragó i Catalunyaque eren a Mequinensa, on feien lec-tures als llocs més simbòlics que apa-reixen a la narrativa de l’escriptor.Moncada és lectura obligada pelsalumnes dels centres educatius ca-talans i aragonesos. Tot seguit elsalumnes de la secció de Mequinen-sa de l’IES Bajo Cinca de Fraga deprimer i segon de l’ESO van realit-zar lectures de contes juntamentamb l’associació “La Dona” de la lo-calitat, lectores excel·lents, ens vandelectar en la història d’un jutge bar-

Lectures decontes al’AjuntamentPIETRO CUCALÓN

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

BAIX

CIN

CA Fraga III amb l’Antoni Sisó

// M. DOLORS SERVETO

Quan estàvem estudiant el temade les plantes, una xiqueta ens va dirque tenia un tiet que era pagès i quetreballava prop de la nostra escola,el CEIP Fraga III.

Les mestres de Ciències Naturalses van posar en contacte amb ell per-què té l’horta al costat de l’escola ies diu Antoni Sisó.

Durant uns quants dies, els nois inoies de primer a cinquè vam anara visitar al nostre veí, en el seu llocde treball. Li vam demanar que ensensenyés les coses que havíem estataprenent al llibre, els dibuixos quevèiem a internet, els exercicis quefèiem sobre l’alimentació de lesplantes, les arrels, els troncs i les ti-ges, les parts de la flor, els aparellsi les eines que es fan anar al camp...ui, moltes coses!

Ara us anem a explicar, resumit,tot el que ens va contar:

Que no ens podia ensenyar les ar-rels dels arbres perquè estaven sotaterra i, que si ho feia, podrien morirels arbres fruiters o les verdures. Acanvi ens va ensenyar les arrelsd’una herba silvestre que es deia“llantaïm “(així s’anomena a Fragauna herba lletosa de floretes groguesamb pètal en forma de filets quediuen que els encanta als conills).

Les flors de color rosa i roig per-tanyen als mullareres o presseguersi a les nectarines mentre que lesblanques són de les pereres i demançaneres.

Ens va explicar la diferència dela plantació a palmeta de la que noho és.

Vam observar diferents arbres defulles caduca i de fulla perenne.

Ens va encantar veure a l’Antonia sobre del tractor amb la picadora,l’ensofatadora o amb un rodet queescombrava les branques podadesi les posava al mig de la fila de lespereres blanquilles. També ens vaagradar, molt i molt, veure una es-tisora de podar que anava amb airei una altra amb bateria.

El més divertit de tot va serveure com ell pujava a una cistellad’una màquina, que es deia Pla-meca, i s’aixecava cap a la copadels arbres, baixava, donava la

volta... era com una atracció de lafira! però gràcies a ella podia tre-ballar amb més facilitat.

Tenia una gran piscina amb unatanca alta. Ens va dir que era la re-serva d’aigua per a regar per dego-teig la seua plantació, també ens vacontar que, una vegada que es vacalar foc en uns magatzems pro-pers, un helicòpter va anar a buscaraigua allí per apagar-lo.

Els grans del col·legi diuen queels òrgans reproductors de les florssón petitíssims. El pagès els va ex-plicar com es fa per empeltar els ar-bres, el motiu d’aquests treball, l’è-poca per fer-ho...

Va ser fantàstic, ens ho vam pas-sar molt bé. Li vam donar les grà-cies i el vam convidar a visitar lanostra escola i a veure el nostrehort escolar.

Classespràctiques del’Antoni SisóM.DOLORS SERVETO

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

BAIX

CIN

CA

Acabem de perdre en Xavier Dalfó, qui fou l’editor de la be-nemèrita revista Canigó, dirigida en la darrera etapa per la sevaesposa, Isabel Clara Simó. Des d’aquí ens sumem a les mostresde condol per la pèrdua d’una persona tan valuosa.

Precisament, la gènesi del grup que es constituí per treballarper la Franja de Ponent al Centre Comarcal Lleidatà de Barce-lona s’inicià a partir d’un article publicat l’u de desembre de 1976,en el número 478 de Canigó, per Ferran Camps, polític i perio-dista català ja traspassat, titulat “Els catalans en terres d’Aragó”(sic) on d’una manera voluntarista i no sempre encertada re-ivindicava la catalanitat de les terres de la Franja, encara no en-globades sota aquesta denominació. Sigui com sigui, aquell ar-ticle actuà com a catalitzador, i un mes després l’u de gener de1977, al número 482, aparegué l’article titulat “Per uns límits ofi-cials i reals entre Catalunya i Aragó”, signat per Josep ManuelPons i Ramon Sistac. Aquest fou un article que creà un cert en-renou entre els cercles barcelonins més sensibles a la problemàticadels anomenats Països Catalans.

Els autors, en aquells moments d’eufòria política de la tran-sició plantejaren la necessitat de conscienciar els habitants ca-talanoparlants d’Aragó sobre els seus trets d’identitat, sobretotpel que fa a la llengua, per tal que pogueren decidir amb conei-xement de causa, i feien una crida a afermar la catalanitat d’a-quests territoris. Això no va caure en sac foradat, i en el núme-ro 485 de Canigó de 22 de gener aparegué una carta on l’acti-vista Jaume Carreras feia una crida a tothom interessat a formarun grup per a treballar per les comarques de la Franja. Signifi-cativament en el mateix número va aparèixer una altra carta ti-

tulada “L’Aragó Català” signada pel malaguanyat Carles Piu-lats, on es queixava de la desconeixença i poc interès existentsal Principat.

Arran de la crida feta per Carreras començaren a reunir-se alCentre Comarcal Lleidatà, a principis del 77, algunes personesinteressades en l’Aragó catalanòfon, des de gent de la zona emi-grada a Barcelona fins a activistes catalans favorables al cata-lanisme polític; fruit d’aquelles reunions.va sorgir l’apel·latiu“Franja de Ponent”. Una de les primeres activitats fou una ex-cursió iniciàtica a la Franja, la qual també serví per establir lli-gams amb activistes de la zona, com l’esmentat Carles Piulats, delTorricó, i Jordi Boix, de Benavarri. Una altra activitat fou la pre-sència en els actes de la Renovació de la Flama de la LlenguaCatalana celebrats a Montserrat, amb motiu de la qual s’edita-ren unes octavetes on es reclamava la catalanitat de la Franja dePonent, les quals foren signades pel “Grup d’Independents pelDesvetllament de la Franja de Ponent” (sic)... Posteriorment elgrup passà a dir-se “Associació Cultural Franja de Ponent” En-tre la gent que es reunia habitualment hi havia en Jaume Car-reras, el mateix Sistac, que juntament amb Piulats feia d’ enllaçamb el nucli lliterà, en Joaquim Monclús, en Joaquim Torrent, enJosep Mauri, el malaguanyat Martí Garcia-Ripoll i d’altres per-sones….. En Martí Garcia-Ripoll potser era el més crític i reflexiu;,i arribaria a publicar un article que ha estat considerat com laprimera reflexió moderna de caràcter sociolingüístic sobre la Fran-ja “Conflicte lingüístic i ideologia a la Franja de Ponent”, publicata Serra d’Or el 1982, tot i que posteriorment, però, emprenguéaltres camins...

Canigó, un element decisiu en uns anys decisius // Joaquim Torrent

ESTAMPES RIBERENQUES

Nova publicació de l’IEBC per Sant Jordi// REDACCIÓ

Amb el títol Tres estudis històricssobre el Baix Cinca i el Baix Segre,l’Institut d’Estudis del Baix Cinca –IEA ha tret a la llum un nou volumdintre de la col·lecció de caràcter his-tòric Gallica Flavia, que arriba al nú-mero 9. Els tres treballs són resultatde les darreres beques d’investigacióAmanda Llebot (que atorguenanualment la Fundació Cases i Lle-bot i l’IEBC-IEA), els dos primersdintre de la convocatòria general i eltercer dintre de la modalitat escolar.

L’estudi «Entre quatre rius. Hos-pitals al Baix Cinca i el Baix Segre ala Baixa Edat Mitjana», de Raúl Vi-llagrasa Elías, documenta els hospi-tals medievals de la zona, que cons-titueixen la primera xarxa d’atenciósanitària i caritativa a la nostra co-marca, i apunta l’existència d’un hos-pital mudèjar a Fraga. El segon tre-ball, a càrrec de Koldo Sebastián Gar-cía, «Fraga i les seues elits durant el

bienni progressista (1854-1856)», és una anàlisi sobrecom les elits locals de bàndolsdiferents, sense deixar de pro-moure iniciatives diverses enfavor de la vila, s’alien entreells per mantenir el poder toti els diversos canvis de règimde l’època. El tercer escrit,«Els Montfort i la seva pre-sència a Fraga, Torrent de Cin-ca i Massalcoreig», constitueixel Treball de recerca de Bat-xillerat d’Agnès Florensa Jovédirigida per Joaquín Salleras iaborda l’arribada a Fraga de lafamília Montfort al segle XVIII i elseu destacat paper dinamitzador del’economia de la comarca.

Els tres estudis –com va destacarJulio Moreno, que ha tingut cura del’edició– tenen en comú, a banda delseu contingut de tema històric, quecontemplen com a àmbit d’estudi la

comarca natural. Amés, els joves inves-tigadors es reconei-xen explícitamentdeutors dels tres his-toriadors locals decapçalera: RamónEspinosa, JoaquínSalleras i AntonioBerenguer. De fet,aquest volum de lacol·lecció Gallica Fla-via està dedicat a Ra-mon Espinosa, per laseua prolífica i pio-nera tasca, ja que –

com va assenyalar Pep Labat, presi-dent de l’IEBC– abans d’Espinosa,les biblioteques de Fraga comptavennomés amb un únic volum d’històrialocal, Fraga, la sultana del Cinca(1975), de l’historiador CastillónCortada. Espinosa no va poder as-sistir a l’acte per motius de salut.

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

ENT

REV

ISTA

Pregunta. Arran les últimes elec-cions has tornat a ser elegit presidentde la Comarca de la Llitera. Has tro-bat moltes diferències ara en relacióal passat?Resposta. I tant. És que ara no hi haun ral. Els pressupostos de les co-marques mai han estat gaire gene-rosos, però el que estem vivint aramai m’ho hagués pensat. Però en-cara hi ha una cosa pitjor, que és queara topem amb la incomprensió delgovern autonòmic. El Govern d’A-ragó es veu obligat a retallar d’onsiga, i ha decidit fer-ho de les co-marques. Bàsicament perquè hi hapersones que ara han entrat a lesCorts d’Aragó que no han comprèsquin paper juguen, no les entenen.La majoria dels que estan ara al da-vant les veuen com unes entitats su-pèrflues que es dediquen a malgas-tar i a donar subvencions als amics.I això no és, van molt errats. Peròcom que hi ha tantes emergènciessocials s’han encaparrat a retallarpressupostos de les comarques, peròd’unes magnituds que les fan invia-bles. Los presidents de les comar-ques hem hagut de batallar molt pera mantenir els pressupostos que te-níem. I ja veurem com acabarà lacosa.P. Vols dir que hi ha una ofensivacontra les comarques?

R. Les comarques estan sent moltqüestionades per part de l’Execu-tiu aragonès. Recentment s’hacreat una comissió a la FAMPC(Federación Aragonesa de Munici-pios, Provincias y Comarcas) perrevisar el model territorial d’A-ragó. Tenen la intenció de modifi-car-lo, perquè des de Saragossa lospartits, tots, tenen una altra con-cepció de com hauria de ser. Tantlo PSOE, que és lo meu partit, comlos altres. Als presidents comarcalsmos deixaran parlar a aquella co-missió, i jo diré el que haig de dir,perquè encara que vulguen elimi-nar les comarques no podran igno-rar que avui dia ja s’han consolidat.Sobretot les comarques d’Osca i deTerol, que és on hi ha nuclis méspetits i dispersos, on les comarquesdonen un serveis essencials per apodre viure al món rural. P. Per tant, estàs parlant d’una lluitadel centre contra la perifèria!Sí, és una concepció diferent entrequi viu a Saragossa i voltants i elsque vivim a les perifèries rurals.Són dos mons amb unes condicionsde vida i d’accés a serveis molt di-ferents, i naltres necessitem una es-tructura supramunicipal com l’aiguade ploure. Això els costa molt d’en-tendre-ho. Abans no passava, peròara sí que està passant. És injust, per-

què si eliminen les comarques dei-xaran amb el cul a l’aire als habitantsde molts llocs. De fet, si les eliminenhauran d’inventar una altra entitatque faça les seues funcions. A naltrosmos és igual si mos diguem comar-ca o una altra cosa, el cas és que do-nem un serveis que s’han de donarigualment. P. Però quan no hi havia comarques,la Llitera ja era una agrupació for-mal de municipis, no?R. L’antecedent de la comarca de laLlitera és una mancomunitat deserveis que es va fer als anys 80, im-pulsada per l’alcalde de Tamarit, Flo-rencio Nadal Escalona, que teniauna residència de gent gran i ne-cessitava més recursos per a gestio-nar-la. Llavors va convocar tots elsalcaldes comarcals i va proposar lacreació de la mancomunitat. El pri-mer servei mancomunat va ser la re-sidència de gent gran. A partir de lla-vors es va mancomunar també la re-collida de residus urbans, els serveisde cultura, d’esports, i coses així. Lamancomunitat de la Llitera va serconsiderada d’interès públic, i fun-cionava molt bé ja des dels anys 80.Per això, quan arriba la comarcalit-zació naltres ja fa vint anys que es-tem funcionant i tenim una trajec-tòria molt consolidada. Ara gestio-nem dues residències de gent gran,

JOSEP A. CHAUVELL

“El sistema polític aragonès necessita moltapedagogia per a poder entendre’ns”// J. ESPLUGA TRENC

Josep Antoni Chauvell Larrégola és unreconegut escriptor en llengua catalanaque durant les raderes quatre dècades haparticipat activament en la política localdel seu lloc (Alcampell) i la seua comar-ca (la Llitera), així com en els movimentssocials reivindicatius de la llengua i laidentitat de la Franja. Fou protagonistadels primers moviments socials pel catalàa l’Aragó (anys 70), fundador dels Con-sells Locals de la Franja (anys 80), alcal-de d’Alcampell (des del 2003 fins ara),conseller de Cultura comarcal, i presidentde la Comarca (2007-2011), càrrec querepeteix en la present legislatura (2015-2019).

Josep AntoniChauvellJ. ESPLUGA

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

ENT

REV

ISTA

cosa que no fa gairebé cap altra co-marca d’Aragó, i per tant el tema so-cial és la nostra prioritat, hi destinemmés del 50% del pressupost, en re-sidències, atenció domiciliària, de-pendència, etc. Això no ho acabend’entendre des de Saragossa, onsovent mos diuen ‘y por qué las ges-tionáis’. Collons, si no ho haguéssemfet naltres no ho hauria fet ningú!Mos vam tindre que espavilar i araestem xocant amb un sistema polí-tic que no ho entén, perquè no co-neixen com han anat les coses. Si vo-len les traspassem als serveis socialsd’Aragó i que les paguen ells!P. I a nivell municipal quines políti-ques locals esteu impulsant?R. Les grans obres que necessitavaAlcampell com la pujada de l’aiguade boca des del canal, la urbanitza-ció del polígon industrial o el centrede dia eren projectes de gran en-vergadura que es van fer en les le-gislatures passades. Ara estem in-tentant millorar la infraestructura ur-bana. Hem construït les noves de-pendències de la Casa de la Vila,hem redefinit l’estructura urbana,hem canviat lo nom a alguns car-rers...P. Per cert, heu posat els noms delscarrers en català...R. És una cosa que s’havia de fer. Nonomés hem posat nous noms i hemcanviat la numeració d’alguns car-rers, sinó que els hem posat tots bi-lingües, en castellà i en català. És ques’havia de remodelar i posar-hi or-dre.P. Però pareix que no ha estat un pro-cés tan tranquil...R. Los canvis costen d’assumir per-què afecten a coses molt quotidia-nes. Però és que ja tocava. Hem can-viat les plaques dels carrers, elshem posat en català i castellà i en al-guns casos els hem adaptat a larealitat, recuperant noms popularsi/o antics. Així, per exemple, teníemfins a cinc carrers que es deien ‘car-rer Montera’, ara només s’ho diu uni els altres tenen altres noms que enel llenguatge popular ja se’ls conei-xia així, com Coronal, Carrer FontBllanca, etc. És clar que sempre hiha qui no ho entén o no ho vol en-tendre. És normal. Per exemple, alcarrer del Lucero li hem posat car-rer de l’Estrel, i hi ha gent que s’haenfadat. Però això és normal, hem

recuperat tots los noms que hem po-gut. A la plaça d’Espanya hi hem po-sat entre parèntesi ‘popularmentbasseta Mundet’, perquè allà hi ha-via una bassa que era d’un tal Mun-det. D’alguna manera això mos per-metrà recuperar la història del lloci conèixer-nos millor. La idea era re-cuperar los noms tradicionals dellloc, i posar-los en català d’una ve-gada. Per cert, que jo sàpiga no hohan fet a cap altre lloc, és possibleque siguem los primers que ho fem,no ho sé segur. Sí que estan en totsdos idiomes, però jo crec que no que-da malament, ara passem astí. Nal-tres mos les creguem les coses, peròs’han de fer quan se poden fer. P. De la llei de llengües d’Aragó qui-na perspectiva en tens?R. Només sé que un dia es va colard’amagat a un ple de les corts d’A-ragó una proposta per la que es de-rogava la llei del Lapao i es reco-neixien les llengües catalana i ara-gonesa. Però no en sé res més. No sési s’està preparant una llei de llen-gües nova o no. Això ara ho porta laChunta, que controla la Direcció Ge-neral de Política Lingüística(DGPL), però de moment pareixque només parlen de l’aragonès.Del català en parlen poc.P. A Aragó sempre és més còmodeparlar de l’aragonès que del català.R. I tant. Jo el que li diria al direc-tor de la DGPL és que vingue a laLlitera, perquè de moment no havingut ningú a veure’ns, ni ningúmos han preguntat res. Jo estariaencantat de que vingués a conèixerla realitat social i lingüística de lacomarca. Han vingut altres conse-llers i directors generals i els he re-but com a president i alcalde, l’altredia va vindre lo de Sanitat, lo de Jo-ventut... Però potser no saben onsom. A jo me va fer molta il·lusióque hi hagués una DGPL, però legoportarem un any de legislatura i perací no s’ha presentat mai ningú aparlar sobre el tema. No mos hanpreguntat ni què volem, ni quinesnecessitats tenim, ni res de res. Joentenc que un director de ‘políticalingüística’ té dos zones a les que had’anar sí o sí: l’aragonesa i la cata-lana. Abans de començar a fer nor-matives i tot això hauria de contac-tar amb naltres. Però potser és quenomés parlen amb la gent de Sara-

gossa. De moment és el que hi ha.P. I la teua carrera d’escriptor en quinpunt es troba?R. Ara mateix podríem dir que alcongelador, perquè per fer-ho bé t’hihas de dedicar molt. Tinc una no-vel·la redactada però m’hauria dededicar a polir-la i deixar-la ben aca-bada i ara no tinc temps material perfer-ho. Entre l’alcaldia i la presi-dència comarcal, que mos han fre-git a reunions... és que hem tingut unpols amb el govern d’Aragó tre-mendo. De totes maneres l’any pas-sat vaig publicar un llibret titulat ‘Lallengua de les sirenes’, on aplegavaun conjunt de reflexions i anècdotesrelacionades amb llocs de la Llite-ra, la Franja i la llengua com a nexecomú. El va publicar Pagès Editorsi va quedar molt bé, n’estic molt con-tent. Però eren textos que havia es-crit feia més de deu anys, moltsd’ells adaptats d’antigues col·labo-racions periodístiques a diversosmitjans.P. Quan penses que t’hi podràs tor-nar a dedicar?R. Lo tema d’escriure... ja m’agra-daria disposar de més temps, peròfins que no acaba la legislatura nom’hi posaré. Ara és hora de batallarmolt. És que, a part dels diners, quesón imprescindibles, ara hem debatallar per la concepció de les co-ses. Perquè et trobes amb una in-comprensió tremenda. Hi ha moltspolítics de Saragossa, molts delsnous, que no sabien res de les co-marques i que, de moment, encarano n’entenen res. Hem de fer mol-ta pedagogia, perquè tenen unaconcepció de les comarques errònia.I és una batalla molt dura perquèdes de Saragossa els costa de veure.Només fan que fotre’ns lo peu alcoll, i a vegades ni se n’adonen. Ésuna legislatura molt complicada peraixò, perquè el que un fa l’altre hodesfà, hi ha massa tàctica partidistaa les Corts d’Aragó. És trist i la-mentable. Per tant, d’escriure de mo-ment poc. Però llegir sí, eh! De lli-bres dels altres en llegeixo moltsP. Ara què tens entre mans?R. Mira, l’altre dia vaig fer 60 anys iem van regalar ‘Las venas abiertasde América Latina’, de Galeano, queara estic llegint. M’està agradantmolt, tot i que el trobo un pèl mas-sa dramàtic, però està molt bé.

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

CU

LTU

RA Les Jornades de la Franja i l’Alguer a Sabadell

// LLUÍS ROIG I ARNAU TIMONEDA

d’escenificació per part de l’autor.Com diu Carles Sancho al pròleg delllibre: “Lo Floro, és el nom popularpel que es coneix Pasqual Andreu, loFlorit –el títol del poemari–, unbandoler que ha passat de ser unpersonatge històric a formar part dela mitologia matarranyenca i delMesquí. La literatura oral ha recreatels seus fets i ha elaborat un miteque és vist, fins i tot pels seus con-temporanis, com un personatge mis-teriós, ambivalent i contradictori. Avoltes, extremadament cruel com enel passatge en què fa tragar amb plo-mes una cogullada morta com a càs-tig al corredor de Mont-roig que liva guanyar a les corregudes del po-llastre:

“Lo canyó tocant la cara:—Minja, minja, mont-rogíque les plomes són molt bonesllàstima que no tens vi.—Bon profit.”o la mort del civil a la Torre Baiod,

però, altres vegades, és vist com unpersonatge ple d’humanitat que ro-bava als rics per a donar als més po-bres –veieu el poema Lo xiquet deTorredarques.”

Dissabte 9 d’abril, en el marc de lesJornades De la Franja a l’Alguer:compartim llengua i cultura a Saba-dell, organitzades per Òmnium Cul-tural de la ciutat vallesana, en elmagnífic Espai Cultura Fundació Sa-badell 1859, a les set de la tarda, vatindre lloc el concert ‘Cançons deterres de parla catalana’ amb lapresència d’Àngelo Maresca cone-gut com ‘Lo barber de l’Alguer’,acompanyat per Xavier M. en la partfinal de la seua actuació. Van inter-pretar un repertori de música tra-dicional catalana i algueresa i altrestemes propis i versions que parlavensobretot de la llengua, la cultura i delseu reivindicat territori. Àngelo esva mostrar davant del públic ambuna sorprenent vitalitat i com un ex-cel·lent comunicador del seu estimatpaís. Després, representant la Fran-ja, van actuar els matarranyencsÀngel Villalba i Florenci Roc. En elseu repertori diversos temes. Re-creacions dels versos de DesideriLombarte amb La xica que va a laFont i El crit desesperat, cants a la ter-ra: Olivera d’Aragó, Havanera del’Algars, Cant al Matarranya i Ter-ra maellana, A ma mare, Coples deronda i Un bocinet d’amor. A més,Florenci Roc, que acompanya ha-bitualment la rondalla del seu poble,va cantar unes jotes en català. Unconcert que va tindre una durada dedos hores i mitja i que va fer parti-cipar el públic en diferents mo-ments de les actuacions musicals. Eneixir de l’auditori encara vam tindretemps per poder veure les dos ex-posicions que hi havia a l’entrada del’Espai Cultura: Mequinensa! ambles fotografies de l’escriptor ja tras-passat Jesús Moncada amb imatgesdel seu poble vell, representant laFranja, i L’Alguer t’enamorarà ambfotografies de Joan Mayoral unenamorat de la ciutat italiana.

Al dia següent, com a clausuradels actes de les jornades, JosepMiquel Gràcia va recitar uns quantspoemes del seu llibre Pasqual An-dreu, lo Florit. Lo Floro en vers. Elsassistents, amb força d’interès, vanpoder gaudir d’un resum de la vidadel bandoler amb unes pinzellades

Josep Miquel Gràcia va acabaraixí la seva intervenció:

“És cert que lo Floro és mort,és mort i ben enterrat,tot i que avui a Sabadellha vingut i se n’ha anat.”Tot seguit lo Barber de l’Alguer,

després d’unes paraules plenes desabor i records algueresos, llegí unspoemes tendres i populars. “Si visi-teu l’Alguer, veniu a casa i sereumolt ben rebuts”, va dir. L’Alguer(en italià: Alghero, en sard: S’Alig-hèra i en sasserès: L’Aliera) és unaciutat tradicionalment de llengua ca-talana situada al nord-oest de Sar-denya), de gairebé 44.000 habitants.Lo Barber de l’Alguer, cantant icompositor, compagina la seva ac-tivitat musical amb la barberia his-tòrica que regenta al bell mig delcasc antic de la ciutat sarda.

Passats dos quart de dues la pre-sidenta d’Òmnium Cultural de Sa-badell, Montserrat Mateu, donà peracabades les jornades, tant ben or-ganitzades i treballades a fons perJosep Boltaina, actiu soci d’Òmniumi també de l’Associació Culturaldel Matarranya.

Lo barber del’AlguerLLUÍS ROIG

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

LLIT

ERA

13

Les infraestructures de la comarca, a debat// JOSEFINA MOTIS

L’Associació d’Empresaris de la Lli-tera, el passat 9 de març va organitzaruna reunió per debatre, conèixer ireivindicar les infraestructures de co-municació d’Aragó i aquesta comarca.

Va tenir lloc a la sala polivalent del’estació d’autobusos Binèfar, 1aplanta, i estava dirigida als empresa-ris de la Llitera.

El tema proposat va ser Infraes-tructures i logística a Aragó, Osca i laLlitera.

S’entén per logística el conjunt demitjans i mètodes que son necessarisper dur a terme la organització de unaempresa o servei, especialment en eltema de la distribució.

La logística és fonamental en el co-merç ja que es tracta del sistema d’en-llaç entre la producció i els mercatsque estan separats per la distància iel temps; sent necessària una cadenade subministrament que cobreixi les

gestions dels departaments deproducció, transport, emma-gatzematge, manutenció i dis-tribució i compres.

En aquesta convocatòriamembres de la Cambra de Co-merç d’Osca i de la FundacióTranspirinenca van exposar alsempresaris lliterans, vinculatsamb el sector logístic, la situació ac-tual de les infraestructures que afec-ten a Aragó, en especial a la provín-cia d’Osca, així com la repercussió di-recta a la zona. Aquestes infraes-tructures són: Ferrocarril de Canfranc,Travessia Central del Pirineus, líniesferroviàries Cantàbric-Mediterrani(València, Terol, Saragossa, Pamplo-na, Bilbao), així com els passos trans-fronterers del Portalet i Bielsa.

El director de la Fundació Trans-pirinenca, va mostrar optimisme ambel paper futur del ferrocarril de mer-

caderies a nivell euro-peu–mundial; també laimportància que la logís-tica ha de tenir en aquestterritori estratègicamentben situat, amb bonesoportunitats si es combi-na el ferrocarril i el trans-port per carretera de

“curta distància”, si es superen les ac-tuals debilitats com la poc utilitzadai necessària inversió a la línia ferro-viària Saragossa, Montsó, Binèfar,Lleida.

Aquests van ser alguns dels temestractats en el debat.

Els ponents van ser el Director dela Fundació Transpirinenca BrunoOliver i el Tècnic Assessor MiguelÁngel Piñeiro.

Per la Cambra de Comerç, MiguelRodríguez Chesa, President, i JoséMiguel Nasarre, Director.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

CU

LTU

RA

14

ditora de l’obra, Eulàlia Pagès, “to-tes les frases van acompanyadesd’un fragment contextualitzat del’obra de Moncada on aquesta apa-reix. Per a Mercè Biosca, professo-ra de Català de la Facultat d’Edu-cació, Psicologia i Treball Social dela Universitat de Lleida i coordina-dora del projecte, “l’estudi de lafraseologia de Moncada, a més de laimportància lingüística que té, dónamolta informació sobre la manera deser d’un poble i dels seus costums”.

La professora de la Universitat deLleida Maria-Pau Cornadó, coautoratambé d’aquest projecte, explicàque “les frases moncadianes, moltesoriginals i inèdites en la literatura ca-talana o emprades amb un significatdiferent a altres autors, «tant les re-ferides a persones, institucions comsituacions sorprenent» tenen unafunció desdramatitzadora dins lanarració i converteix aquestes si-tuacions, institucions i personatges enmés humanes”.

L’Aula Magna de l’Institut d’Es-tudis Ilerdencs a la capital del Segreva acollir el passat 30 de març la pre-sentació del primer volum del llibreAportacions de Jesús Moncada a lafraseologia catalana. Es tracta d’unprojecte de gran envergadura que esva iniciar el 1989 en el qual va co-mençar a col·laborar l’escriptor deMequinensa i que té per objectiu laredacció d’un diccionari fraseològicque reunirà en tres volums i en unabase de dades informatitzada elconjunt de fraseologies i frases fetesutilitzades en la totalitat de l’obra deJesús Moncada.

Aquesta primera part del diccio-nari que publica Pagès Editors, recullcinc-centes frases fetes no docu-mentades pels diccionaris catalansmés importants, una quantitat que re-presenta més del 20% de tot el ma-terial reunit dels 7 llibres publicats deJesús Moncada. Una edició excep-cional ja que, tal com apuntava el fi-lòleg hongarès Károly Morvay, “ésl’únic autor de llengua catalana detotes les èpoques del que s’ha buidati analitzat la fraseologia de tota laseua obra completa”, un fet queposa de manifest la riquesa de la pro-sa d’aquest escriptor aragonès uni-versal.

A la presentació, la directora del’Institut d’Estudis Ilerdencs de Llei-da, Montserrat Macià, es va referira la figura de l’escriptor de Mequi-nensa del qual ha dit “ocupa un llocdestacadíssim en les lletres catala-nes”. Magda Godia, l’alcaldessa dela localitat natal de Jesús Moncada,va destacar la importància del llegatde l’escriptor també en matèria lin-güística “aportant els girs de la nos-tra parla a la llengua catalana i aixòafegeix a la nostra llengua una dig-nitat més gran”.

Els articles d’aquest diccionariprecisen la forma de les unitats d’a-questes frases, defineixen el signifi-cat, il·lustrant-lo amb un exemple, iinforma si l’expressió figura o no enles obres lexicogràfiques catalanespublicades fins ara. Segons indicà l’e-

Los autors ipresentadorsde l’acte ambl’alcaldessa deMequinensa iRosa MariaMoncadaSISCO CASTANY

Presentat a Lleida un llibre sobre el llegat de Moncada a la fraseologia catalana// MÀRIO SASOT

Jesús Moncada

Jesús Moncada va néixer a Mequinensa l’u de desembre de 1941 i va morir a Bar-celona el 13 de juny de 2005. La seva obra, tal com es pot comprovar al ‘Racó Mon-cada’ del Museu de la Història de Mequinensa, va més enllà de la narrativa i explo-ra disciplines com la pintura i la fotografia, una àrea, que juntament amb l’escriptu-ra, li va permetre salvaguardar la memòria de la desapareguda Mequinensa vella d’a-bans del pantà. Moncada, autor d’obres com El cafè de la Granota, Camí de sirga oLa galeria de les estàtues, va rebre, entre altres premis, la Creu de Sant Jordi, que ator-ga la Generalitat de Catalunya, el 2001 i el Premi de les Lletres Aragoneses el 2004,guardó que va recollir poc abans de la seva mort.

S.C.

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

TEM

A D

EL M

ES

també va afegir: “Catalunya és unanació activa, dinàmica i convençudadel seu futur, una nació que se sentcapaç a través de la seva gent”. Bo-naventura Clotet, metge i eminentexpert en malalties infeccioses vaparlar en nom dels guardonats i, en-tre altres coses, va fer esment a la im-portància de la ciència, la tecnologiai cultura que són les bases per aldesenvolupament d’un poble i ensón encara més en etapes de crisi,per això s’ha d’apostar per elles per-què a mig termini ajuden a superarqualsevol situació adversa. Amb elCant del Segadors, himne de Cata-lunya, es va tancar l’acte

Recordem que Artur Quintanatambé va ser guardonat durant elpassat mes de novembre amb el Pre-mi Fundació Lluís Carulla 2015 lliu-rat a Barcelona i, pocs dies després,amb el Premi Lo Grifonet 2015concedit per l’Òmnium Cultural deles Terres de l’Ebre i atorgat a Ar-nes –Terra Alta–.

El doctor Artur Quintana harealitzat la major part de la seua ac-tivitat investigadora a l’Aragó, on técasa a la Codonyera, i, de moment,no li ha estat reconeguda des del go-vern aragonès la seua brillant tra-jectòria d’activista cultural a favor deles dos llengües minoritàries ara-goneses: el català i l’aragonès. Nopassa això en les diferents entitatsaragoneses on Quintana ha rebutuna valoració de la seua tasca i, per

mèrits propis, és membre del Comitèd'Honor del Rolde de EstudiosAragoneses, del Consello d'a FablaAragonesa, de l'Academia d'a Luen-ga Aragonesa, president de la Ini-ciativa Cultural de la Franja des dela seua fundació el 2003 i presidenthonorífic de l’Associació Culturaldel Matarranya. A més, és el direc-tor de la col·lecció en català ‘Lo Trin-quet’ que edita l’Instituto de Estu-dios Turolenses i participa com a co-lumnista a ‘Lo Cresol’ al Diario deTeruel. Esperem que algun dia elnostre govern canviï el seu criteri ireconega la vàlua i el compromísamb el territori del personatge comha fet Catalunya.

El Govern de la Generalitat deCatalunya ha acordat concedir laCreu de Sant Jordi 2016 com a re-coneixement de la seua tasta a vint-i-set personalitats i tretze entitatsque “s’han destacat pels serveisprestats a Catalunya en la defensade la seva identitat o, més general-ment, en el pla cívic i cultural”.L’atorgament de les Creus de SantJordi es va instituir l’any 1981 i és undels màxims reconeixements que potrebre una persona o una institucióper part de la Generalitat de Cata-lunya. Entre les vint-i-set persona-litats guardonades enguany tenim alnostre amic i col·laborador de Tempsde Franja Artur Quintana i Font.“Filòleg i traductor. Pel conjuntdels seus mèrits lingüístics. Ha tre-ballat des d’Alemanya com a bi-bliotecari a Espira (Palatinat) i coma professor de llengua i literatura ca-talanes a la Universitat de Heidel-berg. I també per la dedicació pre-ferencial a la llengua i la literaturacatalanes de la Franja de Ponent,amb treballs con ara El català de laCodonyera (Terol, Aragó), reedi-ció i ampliació, el 2002, de la seva tesidoctoral. Ha traduït destacats autorsalemanys a la nostra llengua.” En-tre els altres premiats tenim a l’ac-tor Carles Canut, l’alpinista ÒscarCadiach i Puig, el pintor Josep Na-varro i Vives, la neuròloga MercèBoada i Rovira, l’escriptora JosefaContijoch, l’economista i empresa-ri Carles Colomer i Casellas, el pro-fessor i estudiós de la llengua de lesTerres de l’Ebre i Maestrat, Joan Sal-vador i Cavaller que, com en el casd’Artur Quintana, va ser guardonatamb el premi Lo Grifonet 2011atorgat per l’Òmnium Cultural deles Terres de l’Ebre.

El lliurament de la Creu de SantJordi va tindre lloc al Palau de la Ge-neralitat de Catalunya el passat 26d’abril en un solemne acte presiditpel President del Govern en pre-sència dels guardonats i convidats.Carles Puigdemont, va dir entre al-tres coses, dirigint-se als guardonats:“Ens heu dedicat mèrits que hancontribuït a combatre la paràlisi, es-pecialment en temps adversos”. I

Lliurament dela Creu deSant Jordi aArturQuintanaGENERALITAT DE

CATALUNYA

Artur Quintana, Creu de Sant Jordi// CARLES SANCHO I JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

Quintana ambel guardó

JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

AR

AG

Ó

16

L’Escola Oficial d’Idiomes d’Al-canyís ha celebrat durant els mesosde febrer i abril les XIX JornadesCulturals dedicades a l’Any de l’en-teniment global i on, tant alumnescom professors, hem pogut gaudirde diferents activitats i xerrades.

El Departament de Català ensha possibilitat conèixer en personaa un escriptor del Matarranya re-conegut amb el premi Guillem Ni-colau 2011 que atorga la DGA.

El Carles Terès, autor de la no-vel·la Licantropia ens explicà comnasqué la idea del seu llibre. Dinsd’un món ple de dualitats, el Carlestrobà la fórmula per explicar la his-tòria d’un noi que furga en els as-sumptes més foscos dels seusavantpassats.

Ambientada en la zona del Ma-tarranya més occidental inicia elseu treball amb una història queaconsegueix mantindre l’emoció il’intriga durant tota la lectura. I ésquè, la descripció dels ambients, laincorporació de converses amb va-rietat dialectal, junt amb el relatmisteriós d’unes persones més pro-peres a la vida animal que humana,fan que el lector s’imagini i formipart d’aquesta història tèrbola desde l’inici.

El darrer 4 d’abril, el Carles Te-rès acompanyà la seva explicacióde la novel·la amb il·lustracionsgràfiques que sorprengueren els

Carles Terès acosta la seua novel·la als alumnes de l’EOI Alcanyís// ANA MARTÍ VERDÚ

alumnes, ja que aconseguiren com-pletar la imatge de diversos passat-ges i personatges. És el cas del llopque, situat sobre una roca, ens mi-rava mentre el creador ens relatavala seva història.

Nam Nidhan Kaur Khalsa (La Unión, Xile.1955) // M. Llop

DONES

Princesa que el seu tresor és la identitat, en sànscrit. Viu en-tregada a l’estudi i desenvolupament personal de la dona através de cuidar el seu cos, la ment i l’espiritualitat, mitjan-çant la pràctica i la doctrina del Kundalini Ioga i la Medita-ció. La seua inquietud espiritual es manifesta als 17 anys. Es-tudià antropologia i molt aviat va sentir la inquietud d’aju-dar i transformar la consciència humana, per la qual cosa co-mençà a buscar formes diferents d’enfocar la vida per entendrequi som; quina és la nostra finalitat. Als 27 anys va comen-çar les classes de Kundalini Ioga amb un alumne de Yogi Bha-jan, el mestre que va difondre est estil de ioga, i experimen-tà allò que buscava. En 1995 es formà com a professora i viat-jà als EUA, Espanya i d’altres països per continuar la seua

formació. A partir de 1998 començà les classes per a donesen situació de vulnerabilitat. Creà, el 2009, la Fundació Mu-jer de Luz amb la seu a Quito; als inicis va col·laborar ambel Servei Nacional de la Dona, a Xile, en programes de vio-lència dins de la família, també treballà a la presó. La fundacióté com a finalitat que la dona entengui el seu potencial coma creadora i transformadora de la societat així com treballarl’autoestima per aconseguir més felicitat. A través del seu pro-jecte el centre de rehabilitació social es va fusionar amb uncol·lectiu de dones integrat per universitàries. Nam Nidhanes dedica des de fa vint anys a conduir les dones vers la dig-nitat i la transformació personal a través de la pràctica del iogaKundalini.

Licantropia a Montsó i Fraga// AGUSTÍ PALLARÈS

El 27 d’abril, els alumnes de català del’Escola Oficial d’Idiomes Ignacio Luzánde Montsó van conèixer les interioritatsde la novel·la Licantropia de la mà del seuautor.

Més tard, a l’hora foscant i amb la plu-ja descarregant al defora, els estudiantsde català de l’extensió d’aquesta EOI a

Fraga també van escoltar l’escriptor.Entremig, es va fer una presentació de

l’edició en castellà de la novel·la, traduïdaper Chusé Aragüés i publicada per Garad’Edizions (Saragossa) a la llibreria PapeIdea de la capital del Cinca Mitjà. Va seruna marató a l’abast només dels tocats (nique sigui lleument) per l’enllobament.

Dos moments de la xerrada ambels alumnes de l’EOI d’AlcanyísMAITE MORET

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

PER

SO

NA

TG

E D

EL M

ES

17

No fa gaires setmanes, l’amic Alfonso em va fer veure que elnom ‘magenc’encara és prou vigent en la llengua del Poble, si mésno en la parla dels mequinensans provectes, com ara son pare.Doncs bé, ara i ací em permeto rescatar de la pols del temps allòque diu el DCVB a propòsit del ‘magenc’del Poble: “4. Petita cres-cuda del corrent del riu per efecte d’aviar les aigües dels estanysdestinades a moure les turbines (Mequinensa)”. Suposo que al’escriure l’accepció mequinensana de ‘magenc’, els redactors delDCVB tenien presents les turbines –les úniques actives fa centanys al tram final del Segre– de l’embassament (estany) d’Ut-xesa, al Canal Industrial de Seròs. Si més no això em va comentaren el seu moment umpare; esclar que umpare no parlava de l’es-tany d’Utxesa sinó més aviat del pantano de Seròs; Utxesa que-dava, si més no en els anys de la seua infantesa, prou lluny de l’i-maginari del Poble.

Si bé ja al DCVB es fa derivar ‘magenc’del mes de ‘maig’–com ja sospitava–, al DECat ho precisa a l’entrada ‘maig’quandiu que a la Vall d’Àneu on “... també s’usa com a adj. aplicat alriu quan baixa gros o ple (gràcies al desglaç de maig, en particular):«ara baixa molt maienc» l’Isàvena em deien a Vallabriga (1957).Però substantivat ho usen en la forma pre-catalana maienco: «lesraiers i barrenqueiadors temen lo maienco» ‘baixada forta de laPallaresa en el mes de maig’(Rialb, 1959), «les fan pô les maiencos»,Rialb (1961); Benasc «la crecida del río cuando es causa el des-hielo - - - baixe un mayenco que fa pô» (Ferraz, 77).

Trobo que no deixa de ser curiós que un mot tant ben arrelata la Ribagorça i el Pallars –si més no en l’accepció que documentaJoan Coromines– s’haja adaptat al parlar d’una població situa-da al darrer tram del Segre –i del Cinca–, prou lluny de la Valld’Àneu, de Vallabriga o de Benasc. Esclar que al Poble el ‘ma-genc’ no fa referència –més enllà de l’evident etimologia– al des-glaç de maig, si més no a l’inici del segle XX, sinó a les suaus cres-cudes provocades per haver aviat les aigües d’embassaments pro-pers.

Però pensant-ho una mica millor, no m’hauria d’estranyar gai-re tot plegat ja que si en fixem en mots propis –característics–de Mequinensa –i en ocasions de poblacions veïnes– que estanàmpliament documentats al Pallars i, sobretot, a la Ribagorça –com ara ‘torterol’o ‘enta’–, es pot sospitar que els pastors piri-nencs (montanyesos com els anomenaven al Poble) no només me-naven ramats de bestiar –riu avall– per passar l’hivern a la ter-ra baixa, sinó que també hi portaven (al sarró) paraules i ex-pressions pròpies de la terra alta. Si fa no fa, de la mateixa ma-nera que –com va escriuré Jesús Moncada, “Els llaüts, però, notransportaven solament mercaderies: [...], la llengua [...] un al-tre tràfec, insidiós, imperceptible: el de les paraules. Polissons in-visibles, pujaven als llaüts sense demanar permís al patró ni pa-gar passatge...”– podem creure que els pastors muntanyesos ensbaixaven paraules de les valls pirinenques, com ara el nostre me-quinensà ‘magenc’.

Magenc // Esteve Betrià

U12

El dia 27 de març de 2016, als 57anys, Satur Barbé Furió va deixar depatir i va morir per causa de la ma-laltia que ja feia un temps que so-fria. Als altres, als que ens vam que-dar de pedra al saber-ho, ens va pro-vocar un enorme buit que a horesd’ara encara ara mirem de gestionar.

Va arribar a Fraga fa més de 20anys i es va implicar en la societatcivil de la Comarca, sobretot desdel moviment ecologista, encaraque no d’una manera exclusiva.Com a bon observador, era un homede poques paraules tot i que sempresabia on col·locar-les per obtenir l’e-fecte buscat, sense gaire decoracióni metàfores complicades, perquè elseu fort eren la ciència i les seves da-des objectives.

La ciència va marcar el seu treballi la seva vida. Satur va ser professorde Biologia a l’ IES Baix Cinca. Laseva coherència ideològica i el seucompromís es notaven també alCentre perquè no podia deixar forauna cosa que formava part de la sevapersonalitat. Els companys de feina

el recordem comuna persona tran-quil·la i molt col·la-boradora però tam-bé reivindicativa illuitadora quan caliaperquè ell sempretrobava coses a mi-llorar i ho deia, pre-sentava propostes iexigia aplicar-les.

I fora del món deltreball, la força de Saturnino conti-nuava present dins de moltes plata-formes i associacions per tal de de-fensar el territori i el medi ambient.La principal, i de la qual era coor-dinador, era Ecologistes en Acció delBaix Cinca. Des d’allí, va denunciarabocadors il·legals, obres sense per-misos, tales injustificades d’arbres,etc. Però també va treballar molt peroposar-se a projectes que ell consi-derava atemptats al territori i pertant a la gent que hi vivia: Gran Sca-la, les centrals tèrmiques de ciclecombinat, etc. Totes aquestes lluitesno sempre li van portar alegries i

Saturnino Barbé Furió// ROSA ARQUÉ

“l’ecologista del bigot” en va haverd’escolar de molt grosses quan ana-va amb la càmera de fotos per la Co-marca per tal de replegar testimonisdels atacs al medi ambient, la veri-table casa de tots i totes.

La figura de Satur es va fer gran,el referent va créixer i ell ho va apro-fitar sempre per la seva causa. Comun Quixot modern, amb l’ecologia ila ciència com armes, va lluitar demanera infatigable fins gairebé el diade la seva mort. La seva experiènciai el domini de la matèria amb quètractava el feien ser molt ràpid a l’ho-ra d’argumentar i també implacablesi convenia. La seva capacitat d’ob-servació i la seva memòria li per-metien treure exemples, sempre di-dàctics, en pocs segons i així deixarl’adversari bocabadat o enfadat, de-pèn qui fos!

Ara els amics de Satur, companysde feina i de lluites, hem de mirar demantenir la seva memòria i anar re-gant la seva llavor perquè la gent nooblidi tot el que va fer pel nostre ter-ritori i tot el que ens va ensenyar.

SaturninoBarbé

ARXIU

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Sense eixir de casa, és una manera de dir que l’evidència del’estat de la qüestió la tens davant teu, que no calen gaires “pas-ses mentals” per tocar la realitat. Bé, és una obvietat i redun-dant, si voleu: on vols entendre una realitat si no és al carrer,que és on es cou la llengua. Jo feia voltes de com podia relacionaramb el nostre àmbit el Manifest “Llengua i República” presentata Barcelona el 31 de març. Ja sabeu, el manifest que ha remo-gut el panorama de l’estat de la llengua catalana perquè ha su-posat un rebombori considerable i un cert escàndol... Escàndolperquè hi ha qui ha volgut veure una demanda d’oficialitat úni-ca per al català a Catalunya i una ofensiva contra el futur delcastellà, coses que, si ho llegiu, no es diuen enlloc; i encara, hiha crítics que han aixecat el crit perquè és una ofensa per a lesgeneracions de castellanoparlants procedents de l’emigració es-panyola perquè, diuen, apareixen “com a instrument involun-tari de colonització lingüística”; n’hi ha que fins i tot han acu-sat el Manifest de racista.

En una poca estona que vaig passejar per Fraga el cap de set-mana anterior de Sant Jordi, mentre rumiava al voltant del ma-nifest i mirant el paisatge sociolingüístic, no podia deixar de re-bre “inputs”. D’una banda l’anunci de cinema en català de l’as-sociació Amics del cine m’alegrava el semblant, i també el dela “Cursa de la Franja”, amb el nom de l’amic Quim Calucho.

Però, ai mare!, també hi podia veure els cartells de la tan nos-trada Feria de Abril que, em diuen, cada dia pren més volada;o la parafernàlia del programa del Dia de la Faldeta, amb totde contradiccions lingüístiques, per no dir-ne barbaritats, comla “Misa Baturra” que clama al cel...

Sí, el que es llegia aquests dies pels carrers de Fraga m’aportavamolta informació sobre “la qüestió”. I això sense tenir presentaltres punts calents que presideixen la Vida administrativa comés el cas de l’episodi del català al currículum, que a hores d’a-ra no està tancat, i que és també un cas com un cabàs més de30 anys després de la Declaració de Mequinensa i en ple segleXXI; finalment, a punt de “tancar” he conegut la compareixençadel dia 18 d’abril dels defensors d’essències a les Corts d’Ara-gó, amb desqualificacions i amenaces pròpies del segle XIX!

Ens trobem al trill fent voltes a l’era amb la garba d’una co-llita molt minsa. El temps passa i ens aboquem a la nit i no aca-bem la feina perquè no arriba el vent propici per ventar, mésaviat hi fa un voltorn advers. No estic segur que siga una bonametàfora, com les que feia Desideri Lombarte, però tot plegatm’ha portat a pensar en les misèries que acompanyen la difí-cil vida del català a les nostres comarques, lluny de la preocu-pació que ha destapat el manifest “Per un veritable procés denormalització lingüística a la Catalunya independent”.

Sense eixir de casa // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

lopant, i una parella d’amics de la in-fància embarcats en un món de lli-bertat i fantasia que marcarà decisi-vament les seues vides per sempre.

A més dels temes abans esmentats,l’enigmàtica i complexa personalitatde la protagonista adulta es centra d’u-na manera obsessiva en la llengua, imés concretament en la poesia, comuna mena d’antídot contra la solitudi la incomunicació que l’envolta, comuna eina de passatemps mental.

El llenguatge es converteix així enun arma defensiva contra la comu-nicació per la qual es va crear, igualque la ficció literària és per a la parella

d’infants un vehicle per a connectar-se amb la vida, de la qual la ficció pre-tén habitualment fugir.

Però per sota d’aquest thriller demisteri i d’emocions ocultes i d’a-questes digressions metaliteràries,de la novel·la de Monsó sura amb for-ça un no gens ocult amor i homenat-ge a la lectura en general i la dels clàs-sics de les novel·les d’aventures enparticular, com H. Melville, M. Twaino R. L. Stevenson.

Guillem, un dels xiquets protago-nistes, embotit fins al moll dels ossosen el personatge del capità Ahab dela novel·la Moby Dick, es projecta,com diu el crític literari Julià Guilla-mon a La Vanguardia, en els llibres“fins al punt que la seua vida és unarepresentació de les obres que més liagraden”.

L’aniversari ve a ser, doncs, unhomenatge a la Literatura amb ma-júscules, la qual s’erigeix en la veri-table protagonista de la novel·la i dela vida. Novel·la i vida que es foneni confonen aquí en una història im-pactant i inoblidable.

L’escriptora lleidatana Imma Mon-só ens acaba de sorprendre amb la pu-blicació d’una novel·la que no deixaràindiferent a ningú que s’atreveixi i vul-gui gaudir del plaer de llegir-la.

Amb el to nu que caracteritza el seuestil literari habitual i el surrealismeque impregna part de la seua obra es-crita fins ara, ens desgrana, amb pa-ciència i habilitat, un seguit d’històriesque, davall de la seua aparent sim-plicitat d’assumptes i personatges,amaga tot un món interior riquíssim,d’abast universal.

El silenci i la incomunicació entreles parelles, la solitud dels infants enun món d’adults llunyà, sòrdid i in-comprensible. Els llindars destruïtsentre realitat i ficció. Les diferènciestanmateix inesborrables entre ficciói mentida. L’amistat més enllà deltemps i la presència física... Totsaquets grans temes de la vida i la li-teratura flueixen i s’entrecreuen alllarg d’una trama marcada per l’ab-surd i la tragèdia. Aquesta tramaestà protagonitzada per una parellad’adults amb una crisi de relació ga-

Imma MonsóRICK BERDIÉ

L’aniversari, nova publicació d’Imma Monsó

Una història inquietant// MÀRIO SASOT

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

dig

ital

/ n

. 27

/ m

aig

2016

OPI

NIÓ

19

considerat no pas que l’article fosplasta, caduc, mal escrit o senzilla-ment inadequat per als contingutsactuals de la revista (cosa que hau-ria coincidit plenament amb la meuaopinió), sinó que és inconvenient desdel punt de vista polític i pot ser malacceptat per les autoritats aragone-ses actuals, la qual cosa perjudicariael futur de la revista. Parlem clar,perquè ens entenguem: el text enqüestió feia una certa ferum de ca-talanisme, o pancatalanisme; en sócplenament conscient. Com si aTemps de Franja no hi hagués hagutmai opinions i percepcions de totamena, al respecte! Sempre hem tin-gut com a lloc comú que ens trobema la revista per allò que ens uneix: lagent, la terra i la llengua, per damuntde si som aragonesistes, catalanisteso de la república d’Andorra. I sem-pre havíem evitat de distribuir car-nets de patriota (fins i tot n’haviaparlat en el meu primer article del’any 2000: “...hi ha gent de vella es-cola que pensa que no hi ha pàtries,que som ciutadans del món. Jo pelcontrari, de pàtries, en col·lecciono.Les pàtries, al capdavall, són com elsbombons: més val fer-se’n un fartque no pas que en falten, que totalsón quatre dies”, cosa que resu-meix prou bé el que n’opino a horesd’ara). Ara bé; per a mi, la decisiópresa és com si algú es negués a re-editar La guerra de les Gàl·lies deJuli Cèsar per no ferir la suscepti-bilitat dels francesos. I és prejutjar,a més, que les nostres autoritatssón sectàries, que no saben distingirun text històric d’un d’actual, que nopoden entendre ni acceptar l’evo-lució ideològica de persones i mo-viments i que, sobretot, a l’Aragó noes pot exposar qualsevol idea de-mocràtica democràticament (so-bretot quan es tracta d’idees de faquaranta anys!). En última instància,em preocupa molt que un text quees va publicar sota un règim encarapolicíac (gener de 1977, encara sen-se constitució ni estatuts...) no espuga publicar el 2016.

No penso deixar de llegir Tempsde Franja, que considero i conside-raré sempre la meua revista, ni pen-

so deixar de col·laborar-hi esporà-dicament quan les circumstàncies hodemanen. Us prometo que no guar-daré rancúnia a ningú, que entenc lesraons de tothom (recordeu que vaigser el primer a trobar l’article in-convenient) i que la meua amistatamb les persones que han pres la de-cisió es mantindrà incòlume. Esticben convençut que ho fan pel bé dela revista. I, sobretot, no vull capguerra civil ni dins Temps de Fran-ja ni entre el moviment reivindica-tiu de la nostra terra i la nostra llen-gua. Però em trobo atrapat, sensehaver-m’ho proposat, entre dos focs.I amb l’estrany paper d’haver de de-fensar la dignitat d’un xicot de divuitanys, inexpert, carregat d’esperancesi també de dubtes i amb el cap fet ungarbuix, però que era o sóc jo ma-teix, encara que fa quaranta anys. Itambé la de l’altre coautor, el Manel,que ara no es pot defensar. És peraixò que, podeu creure que amb elsulls humits, deixo esta revista, lameua. Després de setze anys d’en-senyar les dents, em veig obligat molta pesar meu a mossegar, ni quesiga fluixet; altrament, m’hauriad’empassar la dentadura. I ara sí: dis-culpeu-me l’exercici impúdic d’ha-ver parlat tant de mi i adéu-siau. Usestimo.

Encara que en la llengua actualtendim a confondre els dos adjecti-us, a parer d’alguns és més precís dedir darrer, en una sèrie, al que va dar-rere de tots els altres, mentre quel’últim és el que l’acaba. Doncs bé:el present és el meu darrer article–o siga, el més recent que he escrit–i, alhora, l’últim en esta revista. Açòvol dir, per si no s’entén prou, quesuspenc indefinidament la meuacolumna Tot ensenyant les dents,que ha aparegut ininterrumpida-ment a Temps de Franja des del pri-mer número, datat el novembre de2000. Només recordo dos caminsque, per error en l’enviament, no hiva arribar o no ho va fer a temps. Entotal, i al marge d’altres col·labora-cions esporàdiques, n’he fet 157,gairebé sempre publicats a la pàgi-na 13. Ja era hora, doncs, que em to-qués la mala sort.

Bé us mereixeu una explicació deper què els deixo d’escriure –i bena contracor, per cert. Succintament:fa uns dies em van proposar derescatar un article sobre el que méstard vam anomenar “la Franja”,del qual jo era coautor juntamentamb Manuel Pons i Brualla, publi-cat a la revista Canigó fa gairebéquaranta anys. Una proposta quevaig considerar inconvenient, perquèquatre dècades després el contextpolític, social i cultural del país no ésel mateix i perquè, com és lògic, lameua interpretació de la realitattambé ha canviat. Finalment, davantla insistència, m’hi vaig avindre,atès que se m’argumentava que te-nia un valor històric per la seua con-tribució al naixement del concepteFranja. Hi vaig transigir, però, ambla condició que anés en edició fac-símil –perquè no es pogués inter-pretar de cap manera que era actual,que recollia l’opinió de la revista ofins i tot la dels mateixos autors a ho-res d’ara. I també amb el compromísque aniria acompanyat d’una in-troducció històrica o contextualit-zació, i que la meua columna aniriatambé dedicada a explicar els meuscanvis de perspectiva al respecte.

Doncs bé, no ha estat el cas. Al-guns dels copatrons de la revista han

Ramon SistacARXIU

El darrer i l’últim // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

Comarca del Matarranya, un territori, un compromís, amb la cultura i el patrimoni

10a Trobada de Bandes de Música de la Comarca del Matarraña/Matarranya. Pena-roja, 9 d’abril de 2016

el llegat lingüístic de moncada -...

Documents