El jardí de les ombresText de Mia Couto

Il·lustracions de Malangatana

El jardí de les ombres

Text de Mia CoutoIl·lustracions de Malangatana

-Àvia, vine al camp a ajudar-nos!-No puc, fills meus, avui tinc molt mal de cap.-Et pots quedar a l’ombra, ben assegudeta.-No, em quedo. Aneu-hi vosaltres.

!

!

I tot el poble se’n va anar al camp a fer la collita. Ho havien de recollir tot, per evitar que els micos i els senglars devastessin els conreus. Un dels néts es va oferir per quedar-se amb l’àvia a fer-li companyia.

-Iaia, jo em quedo amb tu.-No et quedis. Vés a aprendre a treballar la terra.

El nen, obedient, ja se n’anava quan de cop l’àvia el va cridar.

-Fill meu, vine un moment. Què és això que portes al braç?-Un braçalet, àvia. L’he trobat allà, al costat del foc.-Torna-me’l.

"

-Per què, àvia? L’he trobat jo...-Aquest braçalet era del teu pare.

Una esgarrifança va recórrer el nen de dalt a baix. El pare feia molt

que s’havia mort. L’esgarrifança va fer que el nen s’ho repensés.

I va allargar el braç perquè l’àvia li tragués el braçalet.

#

El nen, després, se’n va anar al camp, capficat per saber com aquella polsera havia anat a parar allà. Un cop va ser al camp, el van posar a ensacar blat de moro.

De cop i volta, tothom va parar de treballar: sorolls estranys, com de festa, venien del poble. Es preguntaren encuriosits: tenim visites? I van enviar el nen a veure què passava. Quan va ser a prop de casa, el noi va veure moviments, però només això: sorolls, riures i ombres fugitives s’amagaren entre els arbres del bosc.

Va trobar l’àvia al costat del pou, asseguda al muret que protegia l’entrada del forat d’on treien l’aigua.

$

La vella estava inclinada sobre ella mateixa i una lleu tremolor li agitava el cos.

-Que plores, àvia? -Jo? De cap manera, només parlo amb mi mateixa.-M’han fet venir per veure què passa. Se sentien veus i riures que venien d’aquí.-Aquí no passa res -va respondre l’àvia, torbada-. Què has vist res, tu, fill meu?-He vist ombres, àvia, he sentit sorolls, he escoltat tambors...-Tu no has vist res, ni has sentit res. Estic sola, com sempre.

Va clavar els seus ulls en els ulls d’ell, esperant una confirmació. Llavors, va demanar al nen que tirés una pedreta a dins del pou.

-És per veure si encara hi ha aigua?

Ella no va respondre. Va agafar la pedra i la va tirar a la boca fosca que s’obria al terra. D’allà, del fons humit del pou, va respondre un lament.