EL DICCIONARIDEL DIABLETítol original: The Devil’s Dictionary

© Pere Guixà, per l’edició, la traducció i la introducció

© 9 Grup Editorial, per l’edició Angle EditorialMuntaner, 200, àtic 8a 08036 Barcelona T. 93 363 08 23 www.angleeditorial.comangle@angleeditorial.com

Primera edició: gener de 2015ISBN: 978-84-16139-28-6DL B 27270-2014Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

EL DICCIONARIDEL DIABLE

Ambrose Bierce

Edició, traducció i introducció de Pere Guixà

Introducció

Vida de Bierce, l’AmargAmbrose Bierce (1842-1913?) va néixer en una fa-mília humil, rural, molt religiosa, calvinista, de l’estat d’Indiana, al nord-est dels Estats Units. L’educació que va rebre, primordialment familiar, va ser molt estricta, i alguns biògrafs han volgut veure en la severitat del seu pare un dels motius pels quals la seva escriptura es va inclinar sempre pel caient del pessimisme, la mordacitat, la ironia, la sàtira, el cinisme, la truculència... Aquest to, aquesta mirada sobre la vida, és molt present a El diccionari del diable.

Sota aquest prisma vital, hi ha sobretot l’em-premta d’un moralista, d’un observador impacient amb la realitat que l’envoltava, si bé és característic de Bierce que només denunciï allò erroni del com-portament humà, de manera que, en la seva obra, difícilment hi trobarem mai una pauta de conduc-ta, sobretot en aquest llibre que presentem. Ell,

com va dir un cop, treballava tan sols en el depar-tament de queixes. No pas en el de solucions.

L’ambient familiar era opressiu, però trobava alleujament en la biblioteca del seu pare, en els passejos pels boscs d’Indiana i en l’influx del seu oncle Lucius Verus Bierce, militar de professió, home molt compromès amb l’abolicionisme, el qual li va servir al futur escriptor com a model humà íntegre. Cert idealisme va fer que Bierce s’allistés en l’exèrcit de la Unió el 1862, si bé l’he-terodòxia de moltes opinions seves, i alguns ma-lentesos biogràfics recurrents, han fet pensar que si per davant de casa seva hagués passat un batalló sudista, confederal, s’hi hagués afegit igualment.

Hi ha molts escriptors que han fet també de soldats. I alguns, abans que el pacifisme s’esten-gués majoritàriament després de la Gran Guerra, han trobat en la vida marcial un rector vital i un modelador de caràcter que després, incorporats a la vida civil, sempre han contrastat amb els desor-dres de la realitat ordinària. Bierce, que va escalar en la jerarquia fins al grau de tinent, és d’aquest grup d’escriptors. El seu full de serveis va ser sem-pre irreprotxable, però sense cap mena de dubte la Guerra Civil Nord-americana i els seus horrors sanguinaris van influir en la seva visió desafecta de la realitat.

De fet, l’estranya desaparició de Bierce el 1913, enmig de la Revolució Mexicana, tanca el cercle de les experiències militars que va viure de ben jove. Aquestes experiències formen part d’alguns dels seus millor contes, com ara els que descriuen les batalles de Chickamauga, Ojinaga, Resaca i Shiloh.

A la batalla de Kenesaw va ser ferit, i el 1866 va deixar l’exèrcit. Fins aleshores encara no havia pu-blicat res, llevat de petites notes i ficcions en diaris locals i en publicacions castrenses. Marxa a la cos-ta oest, a San Francisco, la ciutat més important de la seva vida, i entra de seguida a col·laborar en els diaris New Letters i Argonaut principalment, però també en molts d’altres, així com en revistes i set-manaris, ja sigui signant amb el seu nom o amb pseudònims. Va fer-se famosa la seva columna «Town Crier» (pregoner), en què llançava brutals atacs contra polítics, eclesiàstics, funcionaris, em-presaris, escriptors i d’altres periodistes. La desin-hibició contra qualsevol mena de poder li va fer guanyar el títol de «l’home més pervers de San Francisco».

Va començar així una carrera llarga però sovint irregular en el periodisme, del qual mai no va arri-bar a allunyar-se, un ofici que estimava tant com detestava. La subjectivitat dels seus articles, la for-

ça d’estil de moltes de les col·laboracions en prem-sa, formen un vas comunicant amb la seva obra li-terària.

Va arribar a ser director del New Letters, en una època que ell considerava bona, tant professional-ment com personal. El 1871 es casa amb la filla d’un miner ric, Mollie Day, i pocs mesos després, en un viatge sufragat pel seu sogre, marxa a An-glaterra, terra cobejada des que era molt petit. La seva figura elegant i el seu enginy, combinats amb un fons d’autenticitat i primarisme pioners, van fascinar els anglesos i, sense que Bierce ho tingués previst, aviat se li van obrir les portes de les millors redaccions de diaris, revistes i cercles socials.

Publica en aquells anys setanta els primers lli-bres, tant a Anglaterra com als EUA, que són compilacions d’articles, epigrames, esquetxos, re-lats, faules... Es tracta de les col·laboracions que havia fet primerament als EUA, a les quals havia afegit les dels diaris Le Figaro i Fun, i també de The Californian, diari de la costa oest que li dema-nava contínuament articles, ja que instal·lar-se a Anglaterra havia fet que des de la seva terra encara fos més sol·licitat.

A Califòrnia, sense Bierce, hi va tornar la seva dona Mollie. Havien tingut dos fills i n’esperaven un altre. Uns mesos després, el 1877, Bierce es

veu obligat a travessar l’oceà seguint la família. Els anglesos li han posat l’apel·latiu d’amarg. Bit-ter Bierce.

Dubta de la seva carrera literària, però l’èxit i la popularitat el fan seguir endavant. Després d’una temptativa per fer carrera empresarial amb les prospeccions d’or a Dakota, marxa a San Francis-co, on viurà gairebé vint anys seguits. Es fa cèlebre pels Contes de soldats i civils (1891), en què hi ha els famosos relats «Un episodi al pont sobre el riu Owl» i «La mort de Halpin Frayser». Al setmanari satíric Wasp, comença a publicar amb més regulari-tat unes entrades satíriques que aviat formaran El diccionari del diable. Després serà director del San Francisco Examiner. L’obra literària el converteix en una figura encara més destacada del món públic i cultural de la costa oest del tombant de segle.

A la segona meitat dels anys noranta, la salut li trontolla. L’asma crònica, i segurament la feixu-guesa de les responsabilitats socials i laborals, fa que passi temporades en cabanes i hotels perduts a les muntanyes. La dona l’abandona perquè Bierce li ha estat infidel diverses vegades. Un dels seus fills mor en un duel. Un altre, en un accident en una diligència que estava fent contraban.

La feina de preparar les seves obres completes, en la qual treballa zelosament, el deixa exhaust.

Som l’any 1913. Escriu unes quantes cartes de co-miat que els seus amics i familiars no saben com interpretar. Dies després, torna als escenaris bèl-lics del sud del país on va fer la guerra de jove. I tot seguit, a les acaballes d’aquell any, marxa a Mèxic, tal com se sap per mor d’un salconduit i d’un registre ferroviari on ha quedat imprès el seu nom. Se n’hi va potser a morir tot sol o a participar en la Revolució Mexicana; ningú encara no ho ha discernit. Els darrers dies de l’any envia dos tele-grames a la família, que deixen també un petit ras-tre mexicà. Però se li perd la pista per sempre més. I aquesta desaparició intensificarà el seu mite.

L’obraBierce, periodista i escriptor, valorava sobretot de la seva obra literària els contes i les faules. No va ser fins al final de la seva vida, quan preparava les obres completes, que va veure que El diccionari del diable mereixia incloure-s’hi. El cert és que en tots els diaris on van publicar-se sempre van tenir èxit, aquestes definicions satíriques, cíniques i herèti-ques, però en desconfiava per la facilitat amb què li sortien i per l’èxit massiu que tenien. Per a ell, eren una col·laboració en premsa molt senzilla de fer.

L’home que a disset anys tenia una relació amb una dona de setanta; el noi l’exacerbat idealisme juvenil del qual l’empeny a rebel·lar-se contra una educació fèrria i a allistar-se en un batalló de xoc en la guerra civil; el polemista que renega de tot lloc comú, es bat durament en l’art de l’ofensa i, tot i la seva presència pública, viu en una misan-tropia entotsolada; l’home que, un cop ha tancat la seva obra completa en dotze volums, se’n va a Mè-xic per fer la revolució o perquè ja no troba sentit a res... La vida estrafolària i misteriosa de Bierce, la seva llegenda, les raons extraliteràries, sovint han eclipsat els seus valors artístics, i han fet que la seva obra, potser per atreure un lector incaut, s’ha-gi percebut des d’una òptica massa uniforme, com a projecció inexcusable de la seva vida i la seva per-sonalitat anticonvencionals. En aquest sentit es-biaixat, la guerra i les seves vivències més crues so-len situar-se com a fets biogràfics cabdals, més que no pas la severitat de l’educació que rep d’infant i adolescent.

Formalment, tot intent d’incardinar la seva obra en un corrent literari és sobrer. Bierce no va escriu-re cap novel·la ni obra de teatre ni llibre de poemes ni assaig. L’elecció del gènere del conte no va ser tant una exigència del mitjà periodístic com una continuació de la reeixida conformació del conte

que va fer Poe a principis del segle xix, i que van seguir autors com Hawthorne, O’Henry o Twain. L’alta intensitat dramàtica de la seva escriptura troba el seu terreny idoni en el relat o, de manera general, en els gèneres sintètics.

La seva obra alia tant el realisme exhaustiu com l’extravagància romàntica, i això és molt visible en els Contes de soldats i civils. La fidelitat i la minu-ciositat d’observació del periodisme, fins i tot el fet d’estirar el fil d’algun fet «noticiable», s’entrevien amb els clarobscurs excèntrics, amb els desenvolu-paments que treballen l’absurd i amb els retaules on despunta allò anòmal, macabre o violent. El gest experimental és bàsic en els millors contes de Bierce, i en aquest aspecte la seva veu obre un camí literari i alhora el tanca, sense deixar espai per a epígons. Ni va ser el Maupassant americà ni tampoc el Gogol de la costa oest, com sovint s’ha dit. El to de Bierce és inconfusible, segurament una mica encarcarat avui dia a causa de la veta moral, massa evident, que desprenen molts dels seus relats. El fons violent i sòrdid de moltes pe-ces, amb llampades sentimentals, així i tot, el lliga a un corrent popular dels nostres dies vehiculat en els canals mediàtics.

Més deutores d’una tradició formal són les fau-les, l’altre conjunt literari essencial de la seva obra,

i que admeten un paral·lelisme amb El diccionari del diable, llibre que poua en la tradició de la bre-vetat: els epigrames, els esquetxos, els aforismes..., i també de la sàtira, ja que entre les lectures de Bierce sempre hi va haver Swift, Thackeray i Vol-taire.

Pel que fa al contingut, el fatalisme sistemàtic adquireix carta de naturalesa en tota la seva obra, així com la barreja personalíssima de realisme i imaginació i una fixació massa monomaníaca i monòtona amb la mort.

L’èxit de la seva obra ha estat sempre intermi-tent, ple d’ondulacions. En vida de Bierce, autors com Jack London, Stephen Crane o Frank Norris van gaudir de la preferència dels lectors. El deter-minisme que domina els treballs de Bierce, el qual sol condemnar sempre els personatges a un final tràgic, ha estat un escull per al gust majoritari. No-més va ser després d’una anàlisi molt detallada i tardana que es va entendre el caràcter peculiar i el valor literari dels seus escrits.

Història d’El diccionari del diableAquest diccionari no es va escriure d’un plegat, ni va ser escrit directament per a un llibre. Com la majoria de l’obra de Bierce, va publicar-se primer

en premsa, de manera intermitent al llarg del temps i en publicacions força diverses. El 1868, Bierce va escriure per primer cop unes quantes de-finicions al diari New Letters. L’autor va atribuir-les a un suposat «diccionari complet dels idiotes».

Aquella secció, que va tenir força èxit, va es vair-se amb el viatge a Anglaterra de Bierce, el qual va reprendre una secció semblant el 1881. Va ser ja de nou als Estats Units, al setmanari satíric Wasp, i l’autor indicava que els fragments i aforismes pertanyien a un «diccionari del diable». Va publi-car-hi definicions de manera més regular que an-teriorment, i amb tanta subjectivitat com ho de-mostra el fet que va començar el diccionari per la lletra P (aleshores va continuar fins a la Z, tot se-guit va fer la lletra A i va continuar alternadament fins a la O).

Però el setmanari Wasp va haver de tancar i, al San Francisco Examiner, ja el 1886, Bierce va tor-nar a reprendre el diccionari, d’una manera molt més intermitent, però alhora força prolongada, ja que aleshores l’autor estava completament bolcat en l’escriptura de faules i els seus memorables con-tes bèl·lics i fantàstics.

El diccionari ja era conegut pel seu nom «diabò-lic», però el 1906 Bierce va compilar totes les defi-nicions que havia escrit des de feia gairebé quaran-

ta anys i va publicar-les sota el títol Catàleg lèxic del cínic. Ell volia que el diccionari ja aparegués amb el terme diable al títol, però l’editor va sentir una certa aprensió religiosa —i pressions dels amos de la casa editorial—, i per evitar problemes de moral pública, va triar un títol menys escanda-lós. A Bierce no li feia el pes aquest títol, ja que era moda encapçalar els llibres amb aquest adjectiu de ressons grecs que, segons Bierce, estava totalment devaluat.

El llibre va tenir un gran èxit, com el que sem-pre havien tingut aquestes entrades de diccionari als diaris, i això va fer que Bierce pensés seriosa-ment que havia d’incloure-les, encara més edita-des, amb un nombre més gran de definicions, en les seves obres completes, que va començar a pu-blicar el 1911. Des de llavors, el llibre s’ha imprès seguint sempre aquella edició preparada per l’au-tor, tot i que sovint amb supressions o seleccions, segons el públic a qui anava adreçada en cada mo-ment i la llengua a què es traduïa. No cal dir que el títol va ser ja El diccionari del diable.

Lexicògraf del diablePer a molts, Bierce era simplement amarg. I avui encara també se’l veu així. A ell mai no li va disgus-

Amor. Manifestació d’una parella en què n’hi ha un que pateix i un altre que s’avorreix. Bogeria temporal que es cura amb el matrimoni o sepa-rant el pacient d’aquells motius que han causat l’afecció. Aquesta malaltia, igual que la càries i molts altres trastorns, només s’esdevé en pobles civilitzats que viuen en entorns artificials. Les tribus bàrbares que respiren aire pur i mengen aliments naturals estan immunitzats contra aquests atacs. De vegades, aquesta malaltia re-sulta letal, però més sovint per al metge que per al pacient.

Anglès. Idioma tan envanit i rellevant que molt pocs arriben a familiaritzar-s’hi.

Anormal. Allò que no coincideix amb allò que és comú. En matèria de pensament i de cos-tums, ser independent és ser anormal, i ser anormal és ser menyspreat. Per tant, aquest le-xicògraf li aconsella al lector que faci tot el possible per assemblar-se més a l’Home Mitjà que a ell mateix. Qui ho aconsegueixi tindrà pau, la perspectiva de la mort i l’esperança de l’infern.

Antagonista. El canalla miserable que no ens con-vé de cap manera.

Antiguitat. Probablement es tracta d’una mena de cuir.

Antipatia. Sentiment inspirat per l’amic d’una amiga.

Any. Període de tres-centes seixanta-cinc decep-cions.

Aparentar. Verb que expressa l’activitat d’una gran part de la nostra societat, i que dóna tema per omplir una pàgina escrofulosa en moltes de les nostres publicacions sobre moda i societat.

Apàtic. Casat fa aproximadament sis setmanes.Apel·lar. Jurídicament, ficar els daus de nou al go-

belet, i llançar-los amb alegria.Aplaudiment. Tornaveu d’un lloc comú. Moneda

amb què el populatxo paga aquells qui el fan riure i a qui després devora.

Apòstata. Sangonera que, després de trepanar la closca d’una tortuga, tan sols descobreix que portava molt de temps morta, i a continuació escull establir una relació amb una tortuga més jove.

Apressat. Abans de menjar.Arada. Instrument que clama constantment per

unes mans acostumades a usar la ploma.Arbre. Planta de gran alçària que la natura ens

lliura perquè serveixi d’aparell punitiu, si bé a causa de la negligència de la justícia només mostra un fruit insignificant o no en mostra cap ni un. Quan fructifica naturalment, l’arbre és un