el desplaçament dels animals
DESCRIPTION
Breu descripció dels desplaçaments dels animalsTRANSCRIPT
Els animals i els seus desplaçaments
Mar Calavera
Eli Carrasco
Lídia Puig
Xènia Pelegrí
Noelia Torregrosa
Didàctica de les ciències
12-11-2010
2
Breu introducció
A continuació ens trobem amb el recull dels cinc animals (granota,
manta, insecte pal, camaleó i hipopòtam) escollits per cada membre
del grup per tal de fer un estudi dels diferents desplaçaments dels éssers
vius. En un principi se’ns va proposar que féssim una recerca sobre com
es desplacen dos éssers vius diferents, però vam considerar que fer-ne
un cada una de nosaltres també estaria bé i tindríem més possibilitats de
treball, a l’hora de decantar-nos per un o altre.
D’aquests cinc animals hem buscat informació general i hem comentat
les seves estructures corporals que els permet aquell tipus de
desplaçament.
Després vam escollir un ésser viu, la manta, i vam fer un estudi sobre el
seu desplaçament. És aquí quan vam consultar més informació i vídeos
com l´adjuntat més endavant. A continuació vam realitzar una
maqueta que ens serveix per explicar com es desplaça aquest ésser viu.
També hem adjuntat fotografies del procés elaboració de la maqueta.
Finalment hem pensat en algunes preguntes sobre la manta vinculades
al model d’ésser viu.
3
La granota
Característiques
Les granotes són uns animals amfibis amb els
ulls grossos i sobresortits amb la pupil·la
vertical, el cap tan ample com llarg, la
llengua protràctil i amb dents a la
mandíbula superior. Acostumen a tenir entre
9 i 15 centímetres de llargada. A més, el cap
i el tòrax no es pot diferenciar.
Es diferencien dels gripaus perquè les granotes tenen la pell suau.
Desplaçament
La granota és un amfibi. Té quatre potes les quals permeten que es
pugui desplaçar. Aquestes potes són molt diferents, ja que les dues del
darrere són molt més grans i robustes i això fa que pugui desplaçar-se
saltant. A més, les potes del davant tenen quatre dits i les del darrere 5,
també per facilitar el salt. També tenen una tercera característica per
afavorir el salt: disposen d’una petita columna vertebral rígida que
s’anomena urostil.
Les granotes, tot i que habiten en les aigües (com es veurà més
endavant), són terrestres. En canvi, els capgrossos (primera fase de les
granotes) porten una vida aquàtica. Els capgrossos no tenen
extremitats, però tenen cua. Això facilita el desplaçament per l’aigua. A
més, disposen de bronquis per poder respirar dins l’aigua (respiració
dual, pulmonar i cutània). La cua va desapareixent a mesura que es fan
adults i les extremitats van apareixent per convertir-se en granota.
4
Alimentació
La granota s'alimenta d'insectes, petits peixos, cucs, etc. i de petits
animals que es troben en moviment. Per capturar l’aliment, la granota
es queda quieta i acte seguit estira la seva llengua per atrapar i menjar
la pressa.
Reproducció
Les granotes són amfibis i per tant fan la reproducció pròpia dels amfibis.
La reproducció la duen a terme a la primavera. Cada femella pon de
cinc mil a deu mil ous envoltats d'una massa gelatinosa. Aquests ous no
tenen closca i necessiten una humitat constant. Són ous formats per
fecundació externa a l’aigua. Els ous els posa en llocs de poca fondària.
D’aquests ous naixeran els capgrossos (estadi larvari), que mesos més
tard es convertiran en granotes. Aquest canvi s’anomena metamorfosi.
Les granotes triguen entre 1 i 4 anys per tenir maduresa sexual.
Relació amb l'hàbitat
Les granotes acostumen a viure en aigües quietes, dolces i amb
vegetació abundant com ara estanys, rius, torrents, bases, pous, etc.
Sovint té la pell amb tons verdosos, marrons i grisosos. Això fa que sovint
els confonem amb el seu entorn i ens costa diferenciar-los.
Es comuniquen a través d’uns sons vocals que fan amb la laringe,
anomenats raucs. La granota mascle té dos sacs vocals que produeixen
aquest so.
Altres
Hi ha diferents espècies de granotes com la granota verda, la granota
comuna, la granota vermella, etc.
5
La manta
Característiques
La manta o també anomenada
mantellina és un peix de la família dels
mobúlids. Les mantes poden arribar a
assolir uns 5.5 metres de llargada i uns 3.5
metres d’ample i seu pes màxim poden
ser 100 Kg.
La manta té una cua llarga i prima on hi ha un agulló curt. El seu cap és
ample on hi apareixen unes prolongacions de les aletes. A més, la seva
boca és molt ample, la qual conté unes dents molt petites i nombroses.
Els ulls es trobem en posició lateral per davant dels espiracles.
La manta és un peix que manca d’aleta caudal ja que consta de les
dues aletes situades al costat del seu cap.
Desplaçament
El seu desplaçament pot ser lent o ràpid depenent de la seva mida,
però sempre és elegant. Les mantes grans solen nadar més ràpid que les
petites. També habitaran diferents regions ja que unes es mouran més
que les altres. Per desplaçar-se utilitzen les dues grans aletes. Les mou
verticalment per empentar l´aigua. Quan volen girar inclinen el tronc.
Alimentació
Les mantes són plasctòfones puix, és a dir, s’alimenten a través de
filtracions de zooplàncton i de petits peixos que captura gràcies a les
seves prolongacions cefàliques.
6
Reproducció
La manta és un peix ovovivípar i per tant mantenen els ous fertilitzats dins
de la panxa. El seu període de gestació és llarg i dura al voltant de 25
mesos. Normalment solen tenir una sola cria tot i que hi ha vegades que
es pot donar el cas de tenir-ne dos. Les seves cries neixen amb el
pectoral enrotllat i poden arribar a fer 180 cm de llarg.
La seva reproducció és molt semblant a la dels taurons. La manta
mascle conte uns òrgans que contenen esperma, anomenats claspers.
Cadascun d’aquests conductes contenen esperma i són a través d’ells
que es fertilitza a la manta femella.
Durant el procés de reproducció uns quants mascles s’apropen a la
manta femella. El mascle guanyador agafa una de les aletes de la
femella i pressiona la seva panxa contra la d’ella. En aquest moment
flexiona un dels seus claspers i l’introdueix en l’obertura de la femella.
Aquest procés de còpula dura uns 90 segons i és després quan el mascle
guanyador i fecundador de la femella tendeix a matar els altres
contrincants.
Relació amb l'hàbitat
Les mantes habiten els mars d’aigües tèbies de tot el món. Generalment,
igual que els taurons, tenen peixos netejadors i rèmores oportunistes
enganxats a la part inferior, els quals busquen les restes que queden de
la seva alimentació i alhora busquen protecció.
En les zones com les costes de Filipines, Argentina i el Golf de Mèxic hi va
haver una caça furtiva de mantes. Actualment es considera una
espècie vulnerable en aquestes zones.
7
Altres
Són peixos de grans dimensions, amb disc romboïdal i aletes
cefàliques en forma de banya. A la Mediterrània només hi ha una
espècie, Mobula mobular, que pot assolir 5 m de llargada, és
planctòfaga, de costums nerítics, i salta sovint, espectacularment,
fora de l'aigua.
L’ Insecte Pal
Característiques
Els insectes pal també són coneguts
com a “fásmidos”. De fet, aquesta
denominació fa referència a l’ordre
al que estan classificats aquests
insectes i el que també pertanyen
els insectes fulla.
La mida dels insectes pal és relativament variable. Aquests insectes
tenen una llargada mitjana d’uns 12 cm, però existeixen espècies que
mesuren més de 30 cm de llargada. Tenen un cos relativament fi que no
té ni espines ni ales.
Els insectes pal d’Europa no tenen ales ni els mascles ni les femelles, però
moltes espècies tropicals són alades, altres, en canvi, només tenen ales
desenvolupades els mascles. En qualsevol cas, les ales d’aquests
insectes mai són de gran mida i molt menys el permeten volar.
Aquests animals estan dotats d’unes peces vocals de tipus mastegador
de gran fortalesa per triturar molt bé l’aliment vegetal.
8
Són autèntics mestres del camuflatge, imitant a la perfecció ser un tronc
més de la planta on s’estan refugiant. Inclús els ous es camuflen amb el
medi. Els ous que s’han post per aquest animal imiten les formes variades
de les llavors o els excrements d’un insecte.
L’ insecte pal pot ser de color verd clar o marró clar o fosc. Quan més
vells són els exemplars d’aquesta espècie, també són més foscos,
passant de verd clar, quan són joves, o un color marró clar, casi crema,
a un marró molt fosc quan l’ insecte pal és molt vell.
Desplaçament
Els insectes pal joves, sobretot els recents nascuts, són molt més actius
que els adults i poden recórrer grans distàncies per allunyar-se molt del
seu lloc d’origen (també és quan són més diürns). No obstant això, quan
arriben a l’edat adulta es tornen animals molt mandrosos i rarament es
desplacen més de tres metres al llarg de tota la nit. Els insectes pal
tenen el cos dividit en cap, tòrax i abdomen i per desplaçar-se utilitzen 6
potes. Poden tenir 4, 2 o 0 ales.
Alimentació
Els insectes pal són animals herbívors amb una dieta totalment vegetariana
(plantes arbustives, sobretot mores i rosals silvestres; també ginestes,
endrines i espins.
Reproducció
El seu cicle vital dura, normalment un any. Durant l’aparellament el
mascle es posa sobre el dors de la femella i doble el seu abdomen cap
avall per buscar el conducte sexual de la femella. En aquesta postura
d’aparellament, pròpia més bé dels acròbates, pot estar la parella
unida durant hores en alguns casos.
9
Els insectes pal presenten la particularitat (bastant habitual en el món
dels insectes) de reproduir-se per partenogènesis quan la presència
d’alguns dels dos sexes és rara (en el cas dels insectes pal, normalment,
falten mascles).
En moltes espècies, inclús, no existeixen individus mascles d’insecte pal
(són més petits i prims i que femelles), pel que la reproducció via
partenogènesis (sense la participació d’un espermatozou en el procés
de fecundació de l’òvul) és una mica obligat.
La partenogènesi, no obstant, implica una menor taxa de supervivència
dels ous respecte aquells obtinguts per reproducció sexual.
Els ous que s’han post en un número variable segons l’espècie, de 80 a
500 ous, estan dotats d’un opercle (estructura que recorda a una
tapadora i que facilita la sortida de l’ou per part de la cria, i més tenint
en compte que els ous dels insectes pal són extremadament durs ja que
estan parcialment calcificats).
Els ous d’aquests insectes estan protegits, per una gruixuda coberta, dels
efectes ambientals, sobretot dels cops. Ja en el mateix moment
d’abandonar el cos matern, són sotmesos a una impactant experiència
quan la mare els deixa caure literalment sobre el terra.
Els insectes pal tenen una metamorfosi de tipus incompleta. Com a
conseqüència del tipus de metamorfosis dels insectes pal, les cries
d’aquests animals (nimfes) són molt semblants els individus adults ja que
experimenten pocs canvis al llarg de la seva vida ninfal. De fet, aquests
animals quan neixen són bastant grans, si els comparem amb els ous
petits d’on han sortit.
Relació amb l'hàbitat
Els insectes pal estan distribuïts per Europa del Sud (zona mediterrània) i
solen viure en zones de sol i càlides i en superfícies de secà. A més, viuen
generalment sobre arbustos i arbres del qual s’alimenten.
10
Tant si són cries com adults, els insectes pal es refugien dels seus enemics
amagant-se entre la vegetació.
Els insectes pal no s’allunyen de la seva planta nutritiva durant el dia i
esperen a què arribi la nit per alimentar-se. (no són animals nocturns). No
obstant, no totes les nits els serveixen per les seves curtes corregudes
(poc més de dos metres de distància). Aquests animals estan només
acostumen a abandonar el seu refugi en les nits càlides i sense vent. El
fort vent o la humitat ambiental elevada sembla incomodar els insectes
pal.
Altres
Es coneixen unes 2500 espècies.
A part de la seva aparença críptica, també compten amb altres
sistemes defensius, com fer soroll o tenir estructures amb vius color, les
seves ales, que despleguen quan se senten amenaçats, entre molts
d’altres. A més, les cries de l’ insecte pal es poden desprendre de les
seves extremitats (fenomen denominat autotomia) quan són capturades
per un depredador i subjectades per aquest punt. És una cosa semblant
al que els pot passar a les salamandres amb la seva cua.
El Camaleó
Característiques
El nom camaleó significa "Lleó de terra"
i són rèptils escamosos, de mida més
aviat petita.
11
És un animal conegut per la seva capacitat de canviar de color
(mimetisme), quan se senten amenaçats i en resposta a canvis de
temperatura, llum, color i altres alteracions ambientals. Aquest canvi de
color és degut a l'acció d'hormones que afecten a unes cèl·lules
pigmentàries especials presents a la seva pell. No obstant això, els
camaleons no sempre canvien de color per adaptar-se al medi que els
envolta, tal i com pensem la majoria de les persones.
El camaleó té el coll curt, no té timpans auditius externs i la seva longitud
màxima oscil·la entre els 63 cm, aproximadament.
Desplaçament
Els camaleons tenen un cos comprimit lateralment amb potes llargues i
primes. Els seus dits estan dividits en dos grups de dos i tres dits que els hi
permeten agafar les branques. La seva cua, llarga i corbada, és prènsil
(qualitat d'un apèndix o òrgan que s'ha adaptat per agafar-se o
arrapar-se).
Encara que els camaleons són rèptils, tenen una mobilitat molt limitada i
són molt lents per desplaçar-se. Aquest dèficit ho supleix amb els seus ulls
grans que pot moure en moltes direccions de forma independent l'un de
l'altre.
Alimentació
Viuen generalment als arbres i s'alimenten d'insectes vius, grills, llagostes,
cuques, cucs,... utilitzant una llengua molt llarga (30-60 centímetres) i
enganxosa que projecten cap a l'exterior. Algunes espècies grans
també cacen vertebrats com ara ratolins. D’altra banda, de la rosada
dipositada sobre les fulles dels arbres obtenen l'aigua que necessiten.
12
Reproducció
La majoria de les espècies de camaleó són vivípars i ponen entre 30 i 40
ous amb una closca semitransparent i, més tard, són enterrats per la
femella. El període d'incubació dels ous varia segons l'espècie i pot
oscil·lar d’entre 2 o 3 mesos fins als 9 mesos. Algunes espècies de l'Àfrica
del sud i de les regions muntanyoses de l'Àfrica oriental són ovovivípares.
Relació amb l’hàbitat
Hi ha aproximadament 160 espècies de camaleons, distribuïts per
diferents hàbitats: Àfrica i Madagascar principalment però també al sud
de Portugal i d'Espanya. El camaleó comú, que habita a la península
ibèrica, és una espècie seriosament amenaçada i protegida a tota la
Unió Europea, i la seva possessió i venda estan totalment prohibides.
Els camaleons viuen en llocs càlids perquè tenen la sang freda i
necessiten escalfor. Si visquessin en llocs freds, moririen.
El camaleó canvia de color quan es troba en perill. Aquest canvi es deu
a impulsos nerviosos (repòs, estrès, por, agressivitat, etc.).
Altres
Molts camaleons tenen el cap gran i els mascles poden arribar a tenir
fins a tres banyes, que de vegades utilitzen pel combat.
La majoria dels camaleons poden viure entre uns 5 o 6 anys.
13
L´hipopòtam
Característiques
L´hipopòtam, del grec «cavall
de riu», són animals gregaris que
viuen en grups de fins a
quaranta individus. La seva
esperança de vida és d'entre 40
i 50 anys. Els hipopòtams
mesuren de mitjana 3,5 metres
de longitud i 1,5 metres al garrot
per a un pes de 1500 kg a 3200 kg. Tenen més o menys la mateixa mida
que el rinoceront blanc i els experts discuteixen per saber quin dels dos
tipus és l´animal terrestre més gran després de l'elefant. Els mascles
semblen continuar creixent tota la seva vida, mentre que les femelles
atenyen el seu pes màxim cap a l'edat dels 25 anys; són d'altra banda
més petites que els mascles i no pesen de manera normal més de
1500 kg. Malgrat el seu aire innocent, és un dels animals més perillosos
per l'home, essent el més mortífer d'Àfrica ja que els seus ullals mesuren
50 cm.
Desplaçament
Tot i la seva feixuguesa, poden córrer més ràpid que un home sobre la
terra ferma. Es considera que la seva velocitat màxima pot anar de
30 km/h a 40 km/h, fins i tot 48 km/h, tot i que no poden sostenir tal
velocitat més que durant alguns centenars de metres. Es passen la major
part del dia flotant i nedant a l´aigua o al fang. Només l’abandonen de
nit per alimentar-se i poden caminar 8km terra en dins. Els hipopòtams
adults no floten i no poden nadar. Quan es troben en aigües profundes,
es propulsen generalment donant petits salts pel fons i es mouen a
velocitats superiors de 8km/h. En canvi, els joves foten i neden
14
mitjançant les potes del darrere. El procés de sortida a la superfície i la
respiració és automàtic i el poden realitzar inclòs dormint.
Alimentació
S'alimenta a terra ferma, ingerint fins a 50-70 kg diaris d´herba curta.
Aquesta l’arranquen sencera ajudant-se amb els llavis i es passen cinc o
quatre hores pasturant. Com la majoria dels herbívors, consumeixen un
mínim d´altres tipus de plantes com per exemple les plantes aquàtiques.
Se´ls ha vist, a vegades, consumint carn, però molt rarament i sempre a
prop de l´aigua.
Reproducció
Estudiar la interacció entre homes i dones ha estat durant molt temps
complicat ja que no hi ha dimorfisme sexual. Malgrat els agrada estar a
prop uns dels altres, no sembla que formin relacions socials excepte
mares i fills. La raó per la qual es mantenen en grup és desconeguda.
Les femelles arriben a la maduresa sexual als cinc o sis anys i tenen un
període de gestació de 8 mesos. En canvi els homes arriben a la
maduresa sexual als 7 anys. Les concepcions entre mascles i femelles
tenen lloc a finals de l’estació humida (estiu) i els naixements tenen lloc
a principis de l’estació humida. Això és degut al cicle astral de les
femelles, ja que tornaran a ovular al cap de 17 mesos. L’aparellament té
lloc a sota de l´aigua en el qual la femella estarà submergida la major
part del temps. Són un dels pocs mamífers que pareixen a l´aigua i
normalment pareixen una sola cria, encara que hi ha casos de dues per
part. Les femelles tornaran a parir al cap de dos anys.
Relació amb l´hàbitat
Els ulls, les orelles i les narius de l'hipopòtam estan col·locats a l'extrem
del cap, el que els permet passar la major part de la jornada amb el seu
15
cos immergit a les aigües de rius tropicals, per quedar-se al fresc i
impedir la insolació. Per protegir-se encara més del sol, la seva pell
secreta una mena de protector solar natural de color vermellós.
Aquesta secreció és de vegades dita «suor de sang», però no és, en
realitat, ni sang ni suor. Pot tancar les narius i romandre submergit durant
10 minuts, sura i és molt àgil a l'aigua. Viuen a l`Àfrica a prop dels rius.
També poden compartir territoris amb els cocodrils.
Altres
És un dels dos membres de la família Hippopotamidae; l'altre és
l'hipopòtam pigmeu. Els hipopòtams tenen més punts comuns amb les
balenes del que en tenen amb altres ungulats com els porcs.
Un mascle dominant conté un territori de riu d´uns 150 metres dintre del
qual hi hauran unes 10 femelles. Sovint hi ha lluites entre un mascle solter
i el mascle dominant. Normalment no es maten entre ells i paren quan
veuen que un és més fort que l’altre. Quan l’hàbitat és comença a
quedar petita per l’excés de població, el mascle dominant pot arribar a
matar cries encara que les mares es defensaran de forma molt agressiva
i inclòs podran arribar a matar el mascle.
Sobre la nostra proposta: Per què la manta?
Després de reunir tota la informació sobre els diferents animals, vam
decidir fer la maqueta sobre la manta perquè és un animal poc comú,
tant pels nens com pels adults i vam considerar que seria interessant
conèixer el seu desplaçament.
Creiem que la maqueta que hem fet reflexa molt bé el desplaçament
d’aquest peix i s’entén perfectament el moviment (de les ales i la cua)
que fa la manta per desplaçar-se pel mar.
16
Preguntes que ens han sorgit i que podríem fer els nostres alumnes
- Per què la manta té peixets a la seva panxa?
- Tenen ossos com nosaltres les mantes?
- On tenen els ulls?
- Per què creieu que té aquest aspecte rugós a la seva part
superior?
- Per què fa servir aquesta cua tant llarga i prima?
- Podria nadar si no mogués les ales?
- Com són les cries quan neixen?
- Quant de temps estan al costat de la mare?
- Es distingeix la manta femella del mascle?
- Dormen?
- Poden saltar per sobre de la superfície del mar?
Enllaç d’un vídeo sobre el desplaçament de la manta
http://www.youtube.com/watch?v=8HUhd6_ii3Y
Fotografies del procés elaboració de la manta:
Fotos: realització del fons marí (esquerre) i realització de la mata (dreta
17
Fotos maqueta de la manta acabada