el concepte d’infància i el marc legal vigentsocietat de benestar i que ha tingut canvis...

El concepte d’infància i el marc legal vigent

Serveis socioculturals i a la comunitat

Serveis socioculturals i a la comunitat El concepte d’infància i el marc legal vigent

Índex

Introducció ............................................................................................... 5

Objectius ................................................................................................... 7

1. La infància i el seu context ............................................................... 8

1.1. La infància en el context social i cultural actual ..................... 8

1.1.1. Els drets dels infants ........................................................ 11

1.1.2. La societat de l’estat de benestar ................................... 17

1.1.3. Els canvis produïts en les famílies ................................. 20

2. Menors en contextos de risc social ................................................... 27

2.1. Factors de marginació en la infància i la família .................... 28

2.1.1. Precarietat econòmica ..................................................... 29

2.1.2. Problemes de salut ........................................................... 29

2.1.3. Els motius socials ............................................................. 30

2.1.4. Problemes personals i laborals ....................................... 31

2.1.5. Precarietat en els habitatges ........................................... 31

2.1.6. Les causes jurídiques i legals .......................................... 31

2.1.7. Les causes escolars ........................................................... 31

2.2. Els maltractaments a la infància .............................................. 35

2.3. Les mesures de protecció als menors ....................................... 40

2.3.1. Contenció en el nucli familiar sense mesura ................ 40

2.3.2. Programes de prevenció .................................................. 41

2.3.3. Atenció a la família ........................................................... 41

2.3.4. Acolliment ......................................................................... 41

2.3.5. L’adopció ........................................................................... 42

3. Legislació amb relació a la infància ................................................. 43

3.1. Els textos internacionals ............................................................ 43

3.2. La situació legislativa a Espanya ............................................... 44

3.3. El marc legislatiu en matèria de família i infància ................. 45

3.4. La legislació en matèria de menors .......................................... 49

3.4.1. Normativa autonòmica .................................................... 53

Serveis socioculturals i a la comunitat 5 El concepte d’infància i el marc legal vigent

Introducció

La participació dels infants en programes i serveis creats especialment

per a ells beneficia i millora el seu desenvolupament, sempre que aquests

garanteixin una atenció educativa de qualitat. Estudis del Departament de

Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Pompeu Fabra assenya-

len la propensió dels pares a escolaritzar els menors perquè se socialitzin

amb altres infants i gaudeixin de centres educatius de qualitat des de les

primeres edats.

L’atenció als infants fora de l’àmbit familiar és força recent. S’ha anat pro-

duint al llarg del segle passat, a mesura que anava canviant el model de

societat i el model de família.

El reconeixement dels drets humans i dels infants, l’avanç en les llibertats

socials i personals, la conquesta de la igualtat social de la dona i la seva in-

corporació generalitzada al treball remunerat, els canvis que s’han donat

en les famílies i l’aïllament relacional, juntament amb altres canvis pro-

duïts especialment al nostre país, generen noves necessitats a la societat

i configuren un context de desenvolupament dels infants, impensable pels

nostres avantpassats.

La cura i l’educació dels nens i les nenes més petits ja no es fa en el si de

les famílies, sinó que s’ha de compartir amb persones alienes, o amb ins-

titucions especialitzades com les llars d’infants, les escoles, o altres pro-

grames específics per a infants.

En aquesta línia, la unitat didàctica que presentem vol mostrar quin és el

context familiar, social i cultural en el qual viuen els infants i quins són els

drets, les lleis i institucions que els emparen i fonamenten la intervenció

en l’àmbit de l’educació no formal.

La primera unitat l’hem dividit en tres blocs, al primer analitzarem quins

són els drets que tenen els infants i quina és la pràctica que se’n fa. Veu-

rem les característiques que configuren el context actual dels nostres

nens i nenes, generades per les dinàmiques familiars que es donen en la

societat de benestar i que ha tingut canvis significatius al llarg del segle

passat i principalment durant la última meitat.

Al segon nucli d’activitat veurem que, tot i viure en un estat social en ple

desenvolupament, el nostre país té una bossa de pobresa important que

incideix especialment en algunes famílies i exposa els menors que viuen

en aquestes circumstàncies a la marginació, si no s’actua de manera pre-


ventiva i coordinada amb els diversos agents socials de la comunitat. Ana-

litzarem quines són les circumstàncies que afavoreixen la marginació dels

menors i quines són les mesures per protegir-los de l’abandonament i els

maltractaments.

En l’últim bloc d’aquesta primera unitat, analitzarem el marc legal que

empara la infància i coneixerem quines són les responsabilitats i els deu-

res, que tenen les administracions estatals o autonòmiques envers ells.


Objectius

En acabar la unitat didàctica heu de ser capaços de:

1. Interpretar conceptes jurídics bàsics relacionats amb la infància, els

seus drets, lleis, institucions i fonaments d’intervenció en situació

de risc.

2. Conèixer els aspectes més importants que configuren la situació fa-

miliar, social i cultural actual dels infants.

3. Interpretar els conceptes jurídics que configuren el marc legal dels

infants.

4. Conèixer les mesures de protecció dirigides als infants.


1. La infància i el seu context

Abans de plantejar-nos el marc legal que actualment dóna cobertura a to-

tes les iniciatives que es duen a terme en matèria d’infància, caldrà que

coneguem quin és el context en què es desenvolupen i es mouen els in-

fants que avui dia omplen les nostres cases, els nostres carrers, les nostres

escoles.

Ser infant té a veure amb la cultura i la seva diversitat, però també amb

les desigualtats socials, i també amb el paper que cada societat atorga a

cada gènere: ser nen o nena, d’una classe social o d’una altra, i amb uns

valors culturals concrets, són els determinants bàsics de les condicions re-

als de vida dels infants.

Veiem que són diverses les variables i els factors que determinen el fet de

ser infant. Convé que coneguem, a grans trets, quin ha estat el marc social

i legislatiu on s’han desenvolupat els infants els darrers temps i quines

són les circumstàncies que configuren la seva evolució per tenir una idea

tan àmplia com sigui possible dels infants d’avui dia i de les seves neces-

sitats.

1.1. La infància en el context social i cultural actual

La ideologia burgesa proporciona a la família un paper preponderant en la

transmissió i reproducció dels valors de la seva cultura i assigna a cada

membre un paper diferent: a la mare, la maternitat o funció reproductora,

la cura dels membres més febles, l’educació dels fills més petits, etc.; al

pare, l’exercici de l’autoritat i l’aportació dels mitjans econòmics; a l’in-

fant se’l considera propietat exclusiva dels pares, ell és el centre de les

atencions i cures dispensades pels membres adults, principalment per la

dona. L’objectiu és que respongui a les expectatives dels pares i que per-

petuï els seus valors socioeconòmics.

Aquest paper preponderant dels infants com a subjectes d’atencions espe-

cials dels progenitors dins les famílies no ha estat patrimoni de totes les

classes socials. Durant molt de temps, els més desfavorits seguien perpe-

tuant la incorporació al treball dels infants en les primeres edats, mal re-

munerats i en condicions molt dures.

Encara que a les famílies els infants eren considerats propietat exclusiva dels

pares, uns eren valorats i se’n tenia cura com un tresor preat i eren atesos se-

gons les noves teories sorgides en els moderns tractats de pediatria, de psico-

El contrast...

...sempre està present: la plàcida vida burgesa de final del segle XIX, contrasta amb la vida de milers d’infants que viuen a tot Europa.

La senyora Charpentier i les seves filles, deRenoir, representa la plàcida vida d’una

família burgesa a final del segle XIX.

L’explotació laboral infantil

El segle XIX es coneix com l’època de major explotació laboral a les fàbriques. A les primeres fàbriques hi treballaven nens i nenes en condicions molt penoses, ja que es passaven davant del teler o qualsevol altra màquina un munt d’hores drets, treballaven sense vacancesi cobraven molt poc.


logia infantil, de sociologia, etc., en canvi, d’altres, com els infants de les

classes socials més desfavorides eren explotats amb el consentiment dels

seus propis pares o deixats en institucions mentre aquests treballaven per

aprendre un ofici i contribuir a l’economia familiar .

Les ideologies de caràcter social van anar guanyant importància a final del

segle XIX i principi del segle XX.

“En aquesta polèmica, que té com a rerefons la utilitat econòmica dels infants per als empresaris iles famílies obreres, trobem discursos que adopten un clar contingut de classe. El món obrer de-nuncia el grau d’explotació dels infants i com aquesta actua pressionant a la baixa les condicionsdel conjunt dels treballadors, tot i que assumeix el treball infantil com un element no prescindible enl’economia familiar, i per tant no n’exigeix l’abolició. Al seu torn, els empresaris, des de posicionsmés conservadores o més tolerants amb les reformes, busquen tota mena de justificacions per de-fensar la continuïtat del treball infantil, que de fet és a la base de tot el sistema de salaris i un delseixos del procés de desqualificació del treball. En mig, trobem sectors diversos de la burgesia, in-tegrats per professionals de tot tipus (metges, educadors, advocats...), que des del reformisme mésprogressiu fins al més conservador, i demostrant la diversitat existent en els estrats burgesos, de-nuncien –documentant-los, i per tant aportant informació als historiadors– els efectes nocius del tre-ball sobre els infants i n’exigeixen la regulació. Aquest complex entramat es veu encreuat a més peldebat sobre la necessitat de la intervenció de l’estat davant l’anomenada qüestió social. El catoli-cisme és un altre factor influent sobre tots aquests sectors.”

C. Mas Andreu (2000) “El treball infantil a la indústria tèxtil catalana 1850-1914”. Desafectos (revistadigital, núm. 1, pàg.??).

També existien corrents científics que reprenien amb força les idees de

personatges com Rousseau o Pestalozzi sobre la importància que la infan-

tesa té per l’home futur, o que incorporaven les noves perspectives psico-

lògiques, i que van anar transformant la manera d’abordar el món infantil.

L’extensió de l’educació i la introducció de la higiene i la medicina a les

cases humils van contribuir a afavorir la millora de les condicions de vida

dels infants de totes les classes socials, i en generalitzaren la preocupació

pel benestar i l’educació de la infància.

“També hi havia unes dutxes per on passaven tots els infants un cop per setmana. Primer aiguatèbia, després un doll d’aigua freda, per acabar-los de despertat. I, un cop eixugats, la mestra mi-rava si tenien polls. L’Associació de Pares va acabar d’adequar els vestidors amb uns bancs llargsde fusta. A la cantina, hi preparaven dinar per als infants més necessitats. Hi menjaven amb esto-valles de roba, plats de ceràmica, gots de vidre, tovallons amb una anella de metall. Les nenes desisè, les més grans, ajudaven els infants més petits. El menjar era més ric i divers que a la majoriade cases de la ciutat i la Dolors es delia per quedar-s’hi, perquè a casa tenien escudella a taula cadamigdia.”

R. Portell (2006). “La República dels alumnes”. Sàpiens (núm. 39, pàg. 32).

A principi del segle XX van començar a aparèixer lleis proteccionistes en

les quals els infants eren considerats com a subjectes de protecció mate-

rial i moral, tant per la família com per l’estat, com les que citem seguida-

ment:

• Llei de I3 de març de 1900, reguladora del treball de les dones i dels in-

fants, per la qual es prohibia l’admissió al treball dels infants menors de

deu anys i es limitava a sis hores l’horari de treball dels menors de catorze

anys.

Al final dels anys vint, a les fàbriques erahabitual trobar nenes que hi treballaven.

Infant abans que home

“La naturalesa vol que els infants siguin infants abans d’esdevenir homes, ja que té formes de ser, de pensar i de sentir pròpies.”

Rousseau J.J. (1969). Emile, Oeuvres complètes (Vol. 1 pàg. 52).

En molts gravats i quadres de final del XIX i començament del XX podrem comprovar la realitat del treball infantil.


• Dins l’àmbit de la sanitat es van promulgar disposicions com el Reial de-

cret de creació de la inspecció mèdica escolar aprovada l’any 1911 o la Llei

de sanitat infantil i maternal aprovada el 12 de juliol de 1914.

• La Declaració de Ginebra és el primer pas cap a la conceptualització dels

drets de l’infant. Aquest document reconeix les necessitats específiques

de la infantesa.

• En el camp de la docència a partir de la llei publicada durant l’any 1909 es

disposa l’ampliació de l’ensenyament obligatori fins als dotze anys.

• Departament de Benestar Social (1994). Legislació estatal i autonòmica

sobre protecció dels menors en situació d’alt risc social (pàg. 21). Genera-

litat de Catalunya.

També apareixen els primers intents d’establir uns principis per donar su-

port i assistència als infants en situacions de dificultat, que es van mate-

rialitzar amb la Declaració de Ginebra el 1924.

No obstant això, i encara durant molt de temps, hi ha present la conside-

ració de propietat dels pares respecte als fills i l’exercici de pràctiques abu-

sives, molt arrelades als costums socials en matèria d’educació, com els

càstigs físics o la humiliació –era freqüent posar els menors en evidència

per ensenyar-los qui manava, o posar-los orelles de burro, o deixar-los a un

lloc visible amb els braços alçats fins a l’extenuació, o picar-los amb una

vara als palmells. Tenim frases il·lustratives com:

• “A aquest nen, li donarem xarop d’estopa.”

• “Si convé, doneu-li un bon clatellot.”

Amb l’aparició i expansió de l’estat de benestar, la situació va anar millo-

rant, a poc a poc i de forma desigual, en funció del nivell de desenvolupa-

ment assolit i amb relació als drets humans i els drets socials als diferents

països. Les famílies i els infants han passat de ser un assumpte exclusiva-

ment privat a ser els protagonistes de polítiques socials dirigides a la seva

protecció. Com diu Tonucci és el segle de l’infant.

“Aquest segle nostre és el segle de l’infant. Fa ben pocs anys, sovint els nens es morien al momentde néixer, o als primers mesos o als primers anys de la seva vida; moltes vegades no podien anara escola i no aprenien a llegir ni a escriure; havien de començar a treballar abans dels deu anys, enfeines pesades o insalubres que els malformaven o minaven la seva salut; havien de suportar lesincomprensions, les humiliacions i la violència dels adults. Avui l’infant és el centre de les atencionsi de les preocupacions dels adults.”

F. Tonucci (1994). La solitud de l’infant (pàg. 8 i 9).

Alguns factors que caracteritzen el canvi produït durant el segle XX són els

següents:

• El desenvolupament dels drets dels infants.

Trobareu més informació sobrela Declaració de Ginebra a la secció recursos de contingut d’aquest crèdit.

!!

L’any 1979 es va dedicar a l’infant. Va ser l’Any Internacional de la Unicef.


• El naixement de l’estat de benestar social.

• Els canvis produïts en les famílies.

1.1.1. Els drets dels infants

L’infant, durant el procés de creixement, és un subjecte vulnerable i

per tant necessita d’una protecció especial. El reconeixement d’aques-

ta vulnerabilitat planteja la necessitat d’una normativa específica que

garanteixi i reguli la seva protecció fins que es converteixi en adult.

La vulnerabilitat dels infants durant aquest període no ha de impedir con-

siderar-los com a subjectes individuals de ple dret en una societat demo-

cràtica.

Janusz Korzak i Englantyna Jebb van ser els precursors dels reconeixe-

ment dels drets dels infants i de les normatives que avui regulen la protec-

ció dels infants als diferents països. Tots dos personatges van iniciar el

camí que va de la necessitat del reconeixement d’uns drets específics pels

infants a la seva concreció en un document, la Declaració de Ginebra

(1924) que va evolucionar fins a convertir-se en la Declaració dels drets

dels infants (1959) i que més tard va culminar amb el reconeixement efec-

tiu d’aquests drets, internacionalment, amb l’aprovació de la Convenció

sobre els Drets dels nens i les nenes el 1989.

Els principis de la Declaració dels drets dels infants adoptada per l’Assem-

blea General de les Nacions Unides, per resolució 1.386 (XVI), de 20 de no-

vembre de 1959, fa referència, en el preàmbul, als deures de la humanitat

envers la infantesa; fa referència també a la Declaració dels Drets Hu-

mans del 1948 i considera que l’infant, per la seva immaduresa física i

mental, necessita d’una protecció i atenció especials.

La declaració proclama el dret a la protecció especial per créixer; a un

nom i una nacionalitat; a atencions particulars en aquells infants que tin-

guin impediments físics, psíquics o socials; el dret a créixer a l’empara i

sota la responsabilitat dels seus pares, a no ser separats d’ells llevat d’ex-

cepcions, el dret a l’educació i al joc, i a figurar entre els primers de rebre

socors en tota circumstància. !

L’Estat, en l’exercici de les seves responsabilitats, ha d’assegurar

als infants els mateixos drets i ha de garantir tots aquells recursos

socials, materials o culturals a les persones que en tenen cura, per

evitar situacions que l’afectin negativament.

Vegeu sobre els drets de l’infant la bibliografia recomanada a la secció “Bibliografia” del web d’aquest crèdit.

!!

Declaració de drets

Una declaració és un document de bones intencions on queden recollits els principis i les voluntats, però no és jurídicament vinculant pels estats que la signen.

Podeu consultar el document complet de la Convenció dels drets dels infants a la secció “Annexos” al web d’aquest crèdit.

!!


El gran problema de la Declaració del 1959 va ser la falta d’obligatorietat

jurídica pels països signants. Era necessari incidir en aquest punt si es vo-

lia que la protecció fos realment efectiva. En aquest marc es va aprofitar

l’esdeveniment de l’Any Internacional de l’Infant (1979) per endegar un

seguit d’iniciatives i convertir la Declaració en un instrument jurídic amb

força legal.

Durant una dècada, la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides

va treballar cercant el consens entre diferents organismes, societats, cul-

tures i religions fins que es va redactar el document de la Convenció, final-

ment aprovat per l’ONU al novembre del 1989, que va entrar en vigor al

setembre del 1990. !

Aquest document té força de llei per a tots aquells estats que el van ratifi-

car i representa un compromís voluntari per adaptar la legislació de cada

país a les normes de la Convenció. Pretén ser un instrument d’acció per a

la millora de les condicions de vida dels infants i insta als estats al foment

de polítiques i recursos que protegeixin els drets dels infants. Per aquest

motiu, trobem frases que demanen una implicació activa dels estats com

les següents:

• Els estats parts prenen totes les mesures apropiades per a garantir que els

infants estiguin protegits contra ...

• Els estats parts garanteixen al màxim possible...

• Els estats parts es comprometen a assegurar als infants la protecció i la

cura necessàries...

• Els estats parts vetllen perquè l’infant...

La Convenció també fa referència a la necessitat de donar prioritat a l’in-

terès del menor, en totes aquelles normes que s’estableixen des de les ad-

ministracions de cada un dels països i que l’afecten directament o

indirectament.

La Convenció dels drets dels infants és un document amb força ju-

rídica obligatòria que conté una clàusula de difusió per donar a co-

nèixer àmpliament els seus principis (art. 42), i que preveu un

mecanisme de control sobre el grau d’acompliment (art. 43).

La Convenció dels drets dels infants ens ofereix una imatge global de

la infància en què introdueix la idea de l’interès superior de l’infant.

Trobareu la Declaració dels drets dels infants a la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit

!!

A la secció “Bibliografia” del web d’aquest crèdit podeu trobar referències bibliogràfiques adreçades a les famílies i els educadors que ajuden a la reflexió sobre els drets del menor.

!!


S’entén per infant, segons l’article 1 de la Convenció: “Tot ésser humà me-

nor de 18 anys, tret que en virtut de la llei que li sigui aplicable hagi assolit

la majoria d’edat.”

Hi ha un reconeixement de la infància com a subjecte de dret. Se li reco-

neixen drets civils i polítics. Deixa, per tant, de ser un objecte passiu de

protecció. !

La Convenció té 54 articles en els quals se subratlla la responsabilitat

principal de la família i la necessitat d’una protecció i unes atencions

especials de l’infant tant abans del seu naixement com després; remar-

ca la importància del respecte dels valors culturals de la comunitat de

l’infant i el paper bàsic de la cooperació internacional per a l’efectivitat

d’aquest drets.

Els articles es poden agrupar en quatre categories:

• De supervivència: drets a un nivell de vida adequat i a l’accés a servei

mèdic.

• De desenvolupament: inclouen el dret a l’educació, a la informació i a

la llibertat de pensament.

• De protecció: incorporen la protecció contra tota forma d’explotació o

separació arbitrària de la família, o davant de qualsevol tipus de mal-

tractament o abandó.

• De participació: drets a ser escoltat i tingut en compte en les decisions

de tot allò que l’afecta, a expressar la seva opinió.

Malauradament, l’evolució en les condicions de la infància al món no s’ha do-

nat de manera igualitària a tots els països als quals s’ha signat el document i

es podria establir una clara diferència entre les societats riques, amb un no-

table benestar dels infants i les societats pobres, en les quals les condicions

dels nens i les nenes segueixen sent de vulnerabilitat extrema com en els pit-

jors anys de la revolució industrial a Europa. Analitzem aquestes diferències:

• Un món en el qual els infants gaudeixen per llei de la protecció dels seus

drets, amb polítiques de benestar social que els ofereixen un marc on po-

der desenvolupar-se i, quan es vulneren aquests drets, poder denunciar-

los i perseguir els infractors. Malgrat tot, persisteixen algunes formes de

vulneració dels drets, moltes vegades amagada sota contextos de pobresa,

de violència intrafamiliar, de desconeixement per tercers, adults, o de des-

coneixement de les autoritats competents.

• Un món on els infants continuen sent objecte d’explotació i abús de ma-

nera endèmica, tant per part de les famílies com de les institucions. No-

més ens cal mirar l’informe que cada any publica la Unicef, o el de la FAO

(Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura) d’en-

Mes contrastos

Hi ha grans contrastos entre uns nens i uns altres però, actualment, les diferències més notòrieses donen entre els països pobresi els països rics.

Tot i que no podem oblidar quea casa nostra també hi ha pobresa. L’anomenem el Quart Món.


guany, per constatar la quantitat d’infants que viuen per sota del llindar

de la pobresa, o els milions que viuen al carrer o la quantitat que pateixen

explotació pel treball o els abusos sexuals, els que no poden accedir a l’edu-

cació, els que pateixen la sida, etc.

La constatació d’aquestes dues realitats ens fa pensar que a tot arreu cal mi-

llorar les condicions de vida dels infants i que és necessari seguir treballant,

no en el reconeixement dels drets, ja que la majoria de països han ratificat el

text de la Convenció, sinó en el seu compliment i la seva promoció.

També és imprescindible la incorporació, a la vida quotidiana, de pràcti-

ques que tinguin en compte l’interès superior de l’infant i la garantia de

la seva protecció o l’eliminació, quan convingui, de costums abusius arre-

lats als fets quotidians.

Cal responsabilitzar tothom en la promoció de la qualitat de tot allò que

afecti el desenvolupament dels infants, en les accions que afavoreixin la

seva felicitat, en el respecte per les seves particularitats individuals, fami-

liars, ètniques, lingüístiques, culturals i religioses, atenent al seu dret de

ser únic i diferent.

Els educadors han d’estar especialment atents a algunes de les pràctiques

considerades normals i analitzar-les amb mirada crítica per desemmascarar

tot allò que atempti contra el respecte als menors o vulneri el seu desenvolu-

pament, ja que, encara queden reminiscències de l’antiga consideració de

l’infant com a projecte d’adult o com a propietat privada dels pares, com es

mostra al titular d’El Periódico reproduït a la figura 1.

Figura 1. Els costums abusius

Els educadors, per la seva situació privilegiada de referent educatiu,

han de ser persones abanderades en la defensa i promoció dels

drets, i facilitar als infants aprenentatges que permetin l’apropiació

progressiva dels drets com a referents culturals.

Implicació

És important que les personesi les institucions s’impliquin en la defensa i en la promoció dels drets dels Infants i que facin seus els principis expressats en la Convenció dels drets dels infants.

És convenient que es continuï treballant per aconseguir l’abandonament total de pràctiques abusives als infants.

UD1_04


Algunes de les qüestions a analitzar i si convé a intervenir si és que es vol

educar en el reconeixement de la dignitat i el valor de totes les persones

poden ser:

• Els càstigs físics com a pràctica educativa habitual. En alguns països, com

al Regne Unit, s’ha aplicat el càstig corporal a les escoles fins a la seva abo-

lició l’any 1999. Però encara alguns pares segueixen mantenint aquesta

pràctica. A Espanya, molts pares consideren necessari pegar els fills per

educar-los (el 58% dels pares espanyols, segons un estudi del 2004 de l’Or-

ganització Save The Children).

• Tots els àmbits de la propaganda, que bombardegen els infants de forma

continuada i a tothora i els aboquen al consum de joguines, roba, menjar,

o altres elements diversos (figura 2) i els deixen indefensos davant la va-

loració que puguin fer de la importància i necessitat de les coses que són

essencials a la vida i dificulten el desenvolupament de la seva personalitat

i l’aprenentatge de valors ètics.

Figura 2.La solitud de l’infant

• Les pràctiques que poden vulnerar la seva intimitat en diferents àmbits:

revelar dades personals quan no és estrictament necessari; fer valoraci-

ons sobre aspectes del seu cos, o de qüestions que afecten els seus senti-

ments o secrets davant de tercers; imposar situacions que poden afectar

el seu pudor com fer-los fer pipí al carrer perquè son petits, o fer-los mos-

trar parts del seu cos quan no volen, etc.

• Les pràctiques generadores d’estrès emocional, com per exemple la falta

de contacte físic, la falta d’atenció, o deixar-los habitualment sols o amb

companyia de persones alienes durant llargues estones, o fer-los viure el

temps al nostre ritme, o exigir-los una excessiva autonomia per sobre de

la que els correspon per edat, etc.

• Per descomptat, qualsevol indici de pràctiques abusives per adults o

altres menors, ja sigui en l’àmbit familiar, escolar o qualsevol altre.

Educar sin cachetes

“El primer ministro britànico, Tony Blair, declarò la semana pasada que había dado cachetes a sus hijos mayores, pero no al ultimo, que ahora tiene cinco años. En el Reino Unido el bofeton a los niñós sigue siendo legal. En España, diferentes organizaciones piden desde hace años que se prohiba expresamente en el àmbito familiar.”

El País, dilluns 16 gener de 2006.

Vegeu en la secció “Bibliografia” d’aquest crèdit els textos que fan referència a l’estrès de l’infant.

!!

Vegeu en la secció “Bibliografia” d’aquest crèdit les referències que us poden permetre analitzar i constatar algunes de les pràctiques habituals que podem considerar abusos infringits als menors.

!!

L’infant vol estar amb els pares

Les llargues jornades laborals d’ambdós progenitors, sovint obliguen els infants a restar sols o en companyia d’altres adults, quan els infants el que volen és el contacte amb els seus pares.


A banda d’aquesta realitat i tot i que la Convenció ha estat ratificada per

molts països, ens trobem encara amb la crua realitat de milions d’infants

que no tenen cap oportunitat institucional per la preservació de la seva vi-

da, o d’unes mínimes garanties per al seu desenvolupament, infants que

són sotmesos a la voluntat dels adults, explotats laboralment o sexual-

ment, o abandonats sense cap recurs per a subsistir.

Aquestes condicions es poden donar per diferents motius: per qüestions

polítiques de feblesa dels governs, o econòmiques, o de guerres, o de mi-

gracions, o de pobresa. Situacions totes que priven els infants de la pro-

tecció que necessiten contra l’abús i l’explotació, i els exclou de l’escola,

l’atenció a la salut i altres serveis bàsics.

En alguns països, tot i l’existència d’una legislació d’empara administrati-

va, és necessari que les persones facin seus els valors de la Convenció i els

posin en pràctica, i que les administracions es mostrin més bel·ligerants

en el compliment dels seus propis deures. Ho podem veure en les publica-

cions que anualment elabora la Unicef.

Una publicació

Estado Mundial de la Infancia és una publicació que ens mostra la situació de la infància a escalamundial i ens parla de fets tan alarmants com el següent:

El matrimonio precoz, un obstáculo para la educación de las niñas

En Níger, la tradición y las expectativas de la sociedad impiden a menudo a las niñas obtener unaeducación básica. Los padres son especialmente reacios a enviar a sus hijas a la escuela, y a veceslo consideran como una pérdida de tiempo y de dinero. Las madres se muestran también reticentesdebido a que sus hijas les ayudan en casa, cuidando a sus hermanos y hermanas, ocupándose delganado, buscando agua y cocinando.

La mayoría de las niñas contraen matrimonio a los 15 años, la edad mínima para casarse en Níger,pero muchas se ven virtualmente obligadas a aceptar un marido antes de la pubertad.

No es raro que las familias casen a sus hijas cuando tienen solamente 9 años, una unión que seconsuma cuando la niña alcanza la pubertad. Estos matrimonios tempranos tienen consecuenciasconsiderables, especialmente para la salud y educación de las niñas.

Unicef (2006). Estado Mundial de la Infancia. Excluidos e invisibles.

També podem veure, sovint, altres situacions en algun mitjà de comunica-

ció com:

• El gran nombre d’infants que viuen al carrer sense protecció de cap

mena, que es veuen abocats a recórrer al furt o a la prostitució per so-

breviure i que sovint són víctimes d’abusos per altres menors, pels

adults o bé per la mateixa policia. Parlem de països com el Brasil, Perú,

Nicaragua, etc.

• Els infants que són explotats sexualment per familiars, per altres adults,

o per màfies que s’aprofiten de la pobresa de les famílies o de la situació

de desprotecció institucional dels menors.

Nadó lligat

Estado Mundial de la Infancia...

...es tracta d'una publicació de la Unicef que presenta una àmplia avaluació dels infants més vulnerables del món, el dret dels quals a una infància segura i saludable és molt difícil de protegir.

La Huelepega

Es tracta de nens que viuen al carrer des de molt petits, sense llit, sense televisor, sense pares, sense educació, en resum, sense res. La colla és la seva única família i el carrer la seva única llar i la cola la seva única sortida”.

Guillermo Luis Barberà (2003). “Els nens de la pega” Protagonistes (núm. 19, pàg. 16).

El reportatge de Guillermo Barberà intenta mostrar com viuen aquests infants del carreri denunciar aquesta situació:


• Els infants que pateixen malalties de tot tipus, a més de les de transmissió

sexual, entre les quals la infecció del VIH (sida) o que utilitzen drogues

molt destructives i de baix cost (substàncies inhalants).

• Els infants que pateixen les conseqüències de les guerres: la destrucció de

les seves cases, de les seves famílies, orfandat, desplaçaments, fam, etc.;

o que són reclutats com a soldats i en ocasions han d’atemptar contra les

seves famílies, com passa en alguns països de tot el món.

Els nens soldats

“Vaig aprendre moltes coses. Vaig matar un home perquè li vaig donar l’alto i no va voler parar.El mateix vaig fer amb una dona que temia parar-se, vaig córrer rere d’ella i la vaig matar. Emvaig creuar amb una nena de 12 anys i li vaig amputar les dues mans. Quan tornàvem d’aquestaoperació vaig matar un home dins la seva cabana. Se’ns havia dit que no deixéssim ningú viua l’aldea”

“Els nens soldats, un crim de guerra”. Protagonistes (núm. 20, pàg. 18).

• Els infants que han de treballar precoçment, sovint en condicions o en

llocs poc salubres o amb greu risc per la seva seguretat o desenvolupa-

ment.

En aquest sentit, hi ha diversos organismes internacionals i ONG, que

s’han anat desenvolupant els últims anys, que impulsen tota mena d’acci-

ons perquè el reconeixement dels drets dels infants sigui un fet, no sols

als papers sinó també en la pràctica quotidiana.

1.1.2. La societat de l’estat de benestar

L’estat de benestar (EB) o estat social és una construcció de les societats

democràtiques occidentals que s’ha anat desenvolupant i estenent a partir

dels anys quaranta del segle XX. Aquest model pretén combinar el creixe-

ment econòmic i el progrés social. Les idees bàsiques presents al seu ori-

gen són:

• La intervenció de l’estat en la regulació econòmica per apaivagar els

efectes socials de les crisis econòmiques.

• La intervenció de l’estat en la distribució de la riquesa, el foment de la

igualtat d’oportunitats i l’eradicació de la pobresa.

• La necessitat d’establir pactes entre els diferents grups socials.

L’estat de benestar es caracteritza pel fet de ser intervencionista.

Les seves accions van encaminades generalment a: Crear mecanis-

mes per la seguretat pública principalment en matèria de pensions

i atur i proveir de béns i serveis, principalment en el terreny de la

sanitat, l’educació i l’atenció social a les persones.

Dibuix nen soldat, 14 anys

De les ONG, en parlarem a la unitat didàctica “L’atenció a la infància al nostre país i a la UE”, d’aquest mateix crèdit.

!!


El finançament de la despesa pública, per fer possible aquest model d’in-

tervenció, es fa per imposició directa progressiva, personal o empresarial.

Tots paguen en funció del que ingressen i del que tenen, i així se n’assegu-

ra la justa distribució de les riqueses que és l’objectiu central d’aquesta

concepció d’estat.

Aquest model ha possibilitat un extraordinari creixement econòmic i un

desenvolupament social envejable, principalment als països amb més im-

plantació des del començament, on les polítiques de protecció i promoció

social han estat capdavanteres en la millora de les condicions de vida dels

ciutadans i han esdevingut un model de desenvolupament per a la resta

de països.

Al nostre país, aquest model s’ha donat tard però finalment, amb la Cons-

titució del 1978, es van establir les bases de l’estat de benestar.

Al títol I, capítol tercer, es garanteix el benestar social de tots els ciutadans

i les ciutadanes i deixa a les comunitats autònomes (CA), amb competèn-

cies en assistència social, la regulació en aquesta matèria.

A la mateixa Constitució trobem alguns articles més, com l’article 9.2. Tí-tol preliminar, que es poden considerar els pilars de la política de benestar

social del nostre país i que comprometen els poders públics a promoure

les condicions perquè la llibertat dels individus i dels col·lectius sigui real

i efectiva.

Article 9.2. Títol preliminar

Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’in-dividu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives: remoure els obstacles que n’impe-deixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política,econòmica, cultural i social

O els articles, com l’article 128. Títol VII, que reconeixen que la riquesa del

país, en les seves diverses formes, està subordinada a l’interès general.

Article 128. Títol VII

Tota la riquesa del país en les seves diverses formes, i sigui quina sigui la titularitat, resta subordi-nada a l’interès general.

En els darrers anys, l’EB, allà on era arrelat, ha hagut d’enfrontar-se a una

greu crisi econòmica que ha donat lloc a noves circumstàncies socials i a

una forta ofensiva d’ideologia conservadora. Els discursos neoliberals han

qüestionat el model criticant obertament les polítiques de redistribució de

El nostre país es reconeix com un estat democràtic i de dret que ac-

tua per garantir un ordre econòmic i social just (article 1 del títol

preliminar de la Constitució espanyola).

p

Es difícil poder mantenir la creixent despesaeconòmica dels serveis socials


la riquesa. La tesi és la impossibilitat de fer front a la creixent despesa eco-

nòmica que representa la universalització dels serveis socials.

No obstant això, el grau d’adhesió de la població amb els principis de l’EB

és molt alt i fa pensar que és difícil renunciar al nivell de benestar aconse-

guit, tot i que s’haurà de fer front als problemes plantejats per una socie-

tat ben diferent de la de fa 60 anys, com l’elevada taxa d’atur, la

internacionalització de l’economia, els canvis socials i demogràfics, la im-

migració, els canvis en l’estructura familiar, etc.

L’EB d’enguany ha de poder respondre a les necessitats actuals i plante-

jar-se nous reptes en les polítiques públiques per afrontar les noves prio-

ritats socials. La demanda que la població fa a l’EB és que intervingui

davant les noves necessitats i no deixi sols els ciutadans amb els seus pro-

blemes. En aquest sentit, la intervenció en els diferents àmbits (figura 3)

és un element clau per assegurar la igualtat d’oportunitats a tothom, en

un món competitiu i amb evolució contínua i la reducció de les desigual-

tats i l’atur.

Figura 3. Àmbits d’intervenció de l’estat de benestar social

L’estat social no pot deixar d’atendre aspectes com: les necessitats de la

gent gran, els nous reptes plantejats a les famílies, la protecció a la infàn-

cia, els immigrants, la reinserció de la població reclusa, els hàbits de salut,

la prevenció de les drogodependències, l’habitatge, etc.

En aquest context, les necessitats de les famílies en la cura dels més

petits transcendeix l’àmbit individual i adquireix una dimensió social

que implica el conjunt de la societat i que requereix la intervenció de

les administracions en la creació de serveis, de polítiques de conciliació

família-treball, de prevenció de situacions de desempar o la interven-

ció, si la mateixa família no garanteix un tractament adient als seus

fills.

Les polítiques socials han de respondre a la demanda de la millora

de les condicions de vida dels ciutadans.


La necessitat de conciliar la vida laboral amb la familiar fa necessària la

revisió dels horaris laborals i escolars així com la redistribució de les tas-

ques domestiqués i de cura dels fills. És un fet que està a l’ordre del dia,

com veiem a la figura 4 que reprodueix l’encapçalament d’un article de

Charo Nogueira publicat al diari El País el dilluns 19 de desembre de 2005.

Figura 4. La vida contra el reloj

1.1.3. Els canvis produïts en les famílies

No podem parlar del context actual dels infants sense parlar de la família,

ja que ambdues han estat lligades indissolublement al llarg de la història.

La família ha desenvolupat tradicionalment les funcions de cura i atenció

de les persones, especialment dels infants. Aquest paper ha propiciat la

seva protecció i perdurabilitat al llarg del temps.

Durant tot aquest segle, i avui mateix, apareixen veus que qüestionen o de-

fensen la institució de la família. Els més progressistes al·leguen la pèrdua

de la seva funció social, els més conservadors lamenten la pèrdua de va-

lors o la de les seves funcions tradicionals i en alguns casos la seva desin-

tegració.

El cert és que la família com a institució, i a banda de les grans transfor-

macions que ha sofert durant els darrers temps, continua sent l’organitza-

ció social bàsica per al sosteniment de les persones, en un moment en el

qual s’està qüestionant la continuïtat del model d’estat de benestar.

Quan l’estat social entra en crisi, la família torna a aglutinar-se per conver-

tir-se en catalitzadora del conflicte i l’adversitat, assumir les seves trans-

formacions i garantir així la seva continuïtat. Ara es denomina solidaritat

intergeneracional el que abans era consubstancial a les mateixes famílies:

fer-se càrrec dels avis, o dels fills o germans discapacitats, avis que es fan

càrrec dels néts quan els pares treballen, joves que resten a la llar paterna

fins ben entrada la maduresa, familiars propers que fan de cangurs dels

més petits, etc.

No obstant això, el model de vida actual necessita ajuda externa per fer-se càr-

rec dels seus membres més dependents i del desenvolupament de models

d’atenció a la infància que s’ajustin als canvis produïts en el si de la família.

Manifestació

El 18 de juny de 2005 es va realitzar una manifestació convocada pel Foro Español por la Familia en contra de l’aprovació del projecte de llei de modificació del Codi civil, pel qual es regula el dret a contraure matrimoni parelles del mateix sexe.


Veiem quina ha estat la dinàmica dels canvis que han anat transformant

les famílies i el seu model de vida:

Reconeixem tres tipus de sistemes familiars: !

• El model tradicional

• El model de família moderna

• El model postmodern

Família tradicional

La família tradicional és una organització molt lligada a la forma de pro-

ducció rural en la qual s’agrupen més d’un nucli familiar i diverses gene-

racions. Està organitzada d’acord amb la divisió sexual del treball. És un

model que necessita d’un gran nombre de fills per a la pròpia subsistència,

ja que aquests representen un bé de producció ja sigui com a mà d’obra o

de treball al camp, o com a aportació de sous en el treball assalariat o, si

són dones, per el manteniment de la llar o la cura dels altres –infants i per-

sones dependents. Els fills representen també una assegurança per a la

vellesa.

Aquest model de família s’organitza de forma patriarcal i jeràrquica, per

sexes i per ordre de naixement. El pare té un paper de representació social

de la unitat i se li deu submissió i obediència. És per tant un model patri-

arcal. Com a contraprestació, els membres reben seguretat econòmica,

protecció i sentiment de pertinença.

El cap de família conserva la formidable autoritat d’un pater romano i es

creu obligat a mantenir una solemne distància: els fill li parlen de vostè i

eviten fumar davant seu, la dona adopta davant d’ell una actitud submisa

i mai no li replica en presència de tercers (encara que en la intimitat mani

ella). No són llars afectuoses. Els fills conviuen més amb els criats que

amb els pares i si la família és benestant freqüentment els envien a inter-

nats religiosos (jesuïtes, dominicans, escolapis, etc.) per tal que els facin

homes de profit.

En la família patriarcal extensa, hi conviuen i hi treballen diverses gene-

racions, això permet que els petits aprenguin dels grans, tant en les feines

domèstiques com en les laborals o en la cura dels més petits. Es dóna una

clara diferenciació de papers, els homes assumeixen les tasques producti-

ves i les dones fan el treball domèstic i es fan càrrec dels altres membres.

L’aprenentatge i la socialització en aquest tipus d’organització familiar es

dóna de forma natural, per l’observació dels grans i la ràpida incorporació

a les tasques que corresponen a cadascú en funció del seu gènere (figura

5). La solidaritat intergeneracional és també un valor afegit, les dones

La família patriarcal

Hi ha un abisme de diferència entre la classe acomodadai la popular i entre la vida de les ciutats i les del camp que agrupa la majoria de la població.

A la imatge, un retrat d’una família d’Astorga de començament del segle XX.


aprenen i s’ajuden mútuament i es van succeint en les tasques per gene-

racions i de forma natural.

Figura 5. El matrimoni com a base de la família tradicional

La família moderna

El model de família moderna està molt lligat al procés de transformació

de la societat rural a la industrial.

La demanda de mà d’obra a les indústries va provocar un gran èxode de per-

sones originàries de medis rurals a les ciutats. Aquestes s’instal·laven en en-

torns poc condicionats per acollir una gran família i de vegades havien de

compartir l’espai amb altres persones alienes. La dificultat en l’hàbitat, les

noves condicions de treball a les indústries, la valoració del temps individual

per a la formació, per a l’oci, etc., van fer cada vegada més petites les famílies.

La convivència va quedar limitada a dues generacions, la parella i els fills.

Una altra conseqüència d’aquest canvi va ser la separació entre la llar com

a lloc de residència i el treball com a lloc de producció econòmica. Aquesta

divisió posa distància entre el treball domèstic, reservat exclusivament a

la dona, no remunerat i per tant no reconegut socialment, i el treball as-

salariat, valorat i reconegut en funció de la seva qualificació.

Si la dona s’ha d’incorporar al treball assalariat ho fa des del punt de vista

complementari al treball de l’home o al familiar, i com a secundari a les fei-

nes de la llar i a la cura dels fills. L’ideal és que no treballi –la carrera de la

dona és casar-se. Ara bé, les condicions econòmiques obliguen que moltes ve-

gades treballi mentre està soltera o no té fills o és imprescindible per a la sub-

sistència de la família. A les ciutats són típiques les feines de criada, de

modista, o d’empleades a les fàbriques tèxtils, o de dependentes.

Quant al nombre de fills, les condicions també varien. Ara no és tan impor-

tant la quantitat com la qualitat, ja que si el que es valora socialment és la

Els premis a la natalitat

A Espanya, després de la Guerra Civil, Franco va impulsar una política de natalitat en què es premiava les famílies nombroses. L’objectiu era arribar als 40 milions d’habitants “necessaris per a la prosperitat del país”. Tot i que al No-Do (noticiari que apareixia a les pantalles dels cinemes) es veien sovint aquest tipus de premis,la tendència va ser la reducció del nombre de membres de les famílies.


qualificació en el treball assalariat, és important tenir pocs fills per poder

invertir en la seva educació, amb l’objectiu que puguin obtenir un lloc de

treball qualificat, perquè els fills en les famílies modernes suposen una in-

versió de futur.

Família postmoderna

La família postmoderna resulta del desenvolupament econòmic, cultural

i social que s’ha donat l’últim terç del segle passat. Si bé el nostre país es

va incorporar tard al canvi, l’evolució ha estat ràpida i capdavantera en al-

guna de les seves formes.

Aquest model de família es caracteritza, bàsicament, per la relació de si-

metria que s’estableix entre les parelles (figura 6). Compleix una funció

de compensació afectiva i econòmica.

Figura 6. Família actual

La seva estructura es defineix segons les persones que conviuen, com es

mostra a la taula 1.

Taula 1. Denominació i estructura de les noves estructures familiars

Denominació Composició

Unipersonals Llars de persones soles

Llars uninuclears Parelles sense fills que visquin amb ells

Llars nuclears simples Progenitors i fills

Llar nuclears monoparentals Un sol progenitor amb fills

Llars nuclear extensa Parelles amb fills i algun dels avis o altres persones adultes

Múltiple Llars amb famílies agregades: famílies fruit d’unions no legalitzades que funcionen de forma similar a les legalitzades pel matrimoni

Llars amb famílies reconstituïdes: són famílies amb fills d’altres parelles i que poden tenir algun altre fill en comú

Una família dels anys seixanta és mésreduïda que en la generació anterior i està

plenament integrada en el món urbà.

La família actual desvincula el matrimoni del concepte de família

Família monoparental

UD1_21PeuFamília agregada


Actualment hi ha un gran nombre de famílies monoparentals. L’origen

d’aquestes famílies és divers: mares solteres, viduïtat, abandó de família,

separacions o divorcis, etc.

En funció de la seva organització podem trobar famílies:

• Semitradicionals: la dona assoleix una doble jornada laboral, fora i dintre

de la llar.

• Simètriques: Els dos membres estan en condicions d’igualtat compartei-

xen els rols i les responsabilitats familiars (model minoritari).

En tot aquest procés, del pas d’una societat de famílies a una societat d’in-

dividus, hi ha alguns fenòmens que han tingut un paper important en el

canvi i que convé assenyalar per la seva importància quant a les noves ne-

cessitats que apareixen amb relació als infants, en aquesta darrera etapa

de la dinàmica familiar.

• El model de vida urbana.

• Els canvis produïts en els rols de dona.

El model de vida urbana. Els diferents processos d’industrialització al nos-

tre país i tot allò que comporta quant a infrastructures han provocat la

concentració progressiva en zones urbanes properes a les indústries i a les

zones de serveis. Aquest fet propicia un creixement desmesurat de les ciu-

tats i els seus voltants, que esdevenen inhòspites i hostils per a les perso-

nes i especialment a la vida familiar.

Les ciutats aglutinen la gent entorn dels béns de consum com són: l’oci, el

comerç, la cultura, i les grans estructures de transport, i altres serveis.

Però també posa distància entre la vida que es fa diàriament, la laboral, i

la vida amb els parents i amics o altres grups socials. Els desplaçaments

als llocs de treball resten temps que podria estar dedicat a la família i a les

relacions amb els amics o parents. Es guanya en individualitat i anonimat

i les relacions s’han de resituar, com explica l’article següent:

Procés d’individualització

A conseqüència de l’augment de l’individualisme a les societats occidentals hi ha hagut un procésde privatització al qual es refereixen molts sociòlegs. Nombrosos autors opinen que aquest procéscreixent d’individualització ha portat a superposar el desig de felicitat i realització personal a la restade relacions socials. Segons la sociòloga I. Alberdi, el dret individual a la felicitat es col·loca per so-bre de l’antic esperit de sacrifici dels seus membres. Tanmateix, caldria que ens preguntéssim si lafamília en aquest procés més que perdre valor, realment, el que fa és canviar i resituar-se en l’uni-vers específic de cada persona. Així, sembla que el seus valors canvien, però no decreix ni es re-lega a un segon pla. Segons el sociòleg G. Meil, aquesta privatització de la vida quotidiana ha tingutcom a conseqüència quatre fenòmens: en primer lloc, la separació de la sexualitat i la procreació,que ha portat a una maternitat/paternitat conscientment volguda i perseguida; en segon lloc, la pos-sibilitat d’optar a la convivència no matrimonial sense una estigmatització social; en tercer lloc, unaconcepció de la família més igualitària, és a dir, amb una menor asimetria en les relacions entregèneres i generacions; i, en quart lloc, l’acceptació generalitzada del divorci.

M. Rico Iñigo (2001). Família i Escola (núm. 380, pàg. 11).

Família reconstituïda


Els valors es desplacen. Es passa de considerar les relacions entre les per-

sones properes, amics, veïns, com un bé d’ajuda i solidaritat, a considerar-

los objectes de competitivitat en la lluita pel consum.

Les condicions de vida a les ciutats afecten especialment la mobilitat dels

infants els quals han de ser acompanyats per moure’s. A molts barris no

hi ha espais lliures o parcs on els infants puguin gaudir de la companyia

d’altres infants de la seva edat i jugar lliurement. La falta d’adequació de

les instal·lacions, moltes vegades no pensades per a ells, és un condicio-

nant que obliga els infants a la reclusió als habitatges, sense gaires relaci-

ons fora de les familiars o les escolars.

Molts pares joves no tenen l’oportunitat d’aprendre d’altres pares propers

sobre la criança dels seus fills i es veuen abocats a viure la paternitat i la

maternitat amb l’angoixa d’una situació llunyana i poc coneguda per la fal-

ta de models de referència, fora dels estereotips proporcionats pels mit-

jans de comunicació, moltes vegades amb fins propagandístics.

Tots aquests canvis produïts en les famílies i a la societat en general por-

ten a la necessitat de crear institucions, serveis o programes específics,

dins del barri o la ciutat, que acullin els infants i les mateixes famílies, i

que complementin l’educació i la cura que han de rebre ambdues parts.

Ens referim a l’actuació de tots els agents socialitzadors com l’escola, els

veïns, les associacions, els esplais, les amistats, etc.

Els canvis produïts en el rol de dona. Tot i que la dona, ja a la Revolució

Industrial estava present en les feines productives, bàsicament en la pro-

ducció tèxtil, no va ser fins a la segona meitat del segle XX quan es va in-

corporar, de manera generalitzada, al mercat del treball. Primer,

La família urbana es troba sola i aïllada davant la tasca de criança

dels seus fills, sense més ajuda de la que puguin proporcionar-li els

familiars més directes, o si escau, les institucions.

Els serveis als infants haurien de contribuir al benestar i desenvolu-

pament personal i social dels menors i de les seves famílies, així

com a ajudar-los al desenvolupament de sentiments de pertinença

social a una comunitat determinada.

La família, l’escola i la societat civil han d’actuar plegades per con-

vertir-se en l’agent transmissor de les responsabilitats civils.

A molts barris falten espais lliures on elsinfants puguin jugar.

Ludoteca

Queda molt per fer...

Al nostre país, l’equiparació de la dona amb l’home pel que fa a la legislació s’ha assolit més tard que en altres països europeus i, malgrat els avenços, encara queda molt perquè aquesta equiparació sigui una realitat, tant en l’àmbit personal com en el terreny laboral.


tímidament i com a complement al salari familiar i,

més tard, amb plena dedicació.

Aquest fet propicia que la rigidesa en la distribució

de les tasques domèstiques es qüestioni i comencin

lentament a canviar les condicions d’igualtat entre

ambdós sexes, no sols en l’àmbit de la llar sinó tam-

bé, des de l’accés a l’educació fins a les oportunitats

en el treball o la participació en l’àmbit públic, tot i

les fortes contradiccions que es donen en el si de les

parelles i que encara són pendents de resoldre’s.

Constatació de les contradiccions en el si de les parelles

Podem constatar les contradiccions en les declaracions que es van publicar al diari El País el diu-menge 5 de març de 2006 (pàg. 1 del suplement Domingo).

Amb la participació i la presa de decisions de la dona en l’àmbit social, els

rols dintre la parella esdevenen més igualitaris i emergeix el model de fa-

mília postmoderna, on el projecte familiar està encapçalat per dues volun-

tats autònomes en les quals, cada una de les parts, cerquen l’obtenció de

satisfacció personal individual amb recompenses afectives i econòmiques.

Un altre dels aspectes que ha facilitat la incorpora-

ció de la dona al món laboral és el desenvolupament

de mètodes anticonceptius que han afavorit el con-

trol de la natalitat i han alliberat la dona de les obli-

gacions a les quals s’havia vist lligada durant segles.

El fet de poder escollir el moment de tenir criatures

ha anat lligat a un endarreriment de l’edat de la pri-

mera maternitat així com al descens del nombre de

fills en les parelles.

Tenir un fill es converteix ara, en la majoria de pa-

res, en un fet volgut i responsable i propicia les ga-

ranties per a un millor desenvolupament dels infants.

Però, és clar, voler no es poder i les famílies joves, com dèiem a la intro-

ducció, ho tenen difícil. En un país que té unes jornades de treball inaca-

bables i sense prou places escolars a les llars infantils, o que pateix una

manca d’altres serveis que s’adaptin millor a les diverses necessitats de

les famílies, aquestes es veuen obligades a haver d’ajornar la paternitat o

fer altres renúncies com ara el treball, que generalment ho fa la dona.

Llocs de responsabilitat

El salt de la dona espanyola capa una vida professional ha estat gran. Però la dificultat d’accedir als llocs de responsabilitat, la desigualtat d’ingressos respecte a l’home i la diferent implicació en les tasques domèstiques, marquen el camí d’una revolució encara pendent.

El primer dret dels infants és el de ser volgut i això significa que els pares disposen d’un temps i un espai per dedicar-li la cura i l’atenció que necessita.


2. Menors en contextos de risc social

Tot i viure en el primer món i gaudir d’una societat de consum, que pot ser

l’enveja dels milers de persones que passen cada dia la frontera des dels

països pobres als països benestants, aquest fet només és un miratge ja que

podem comprovar com aquí també hi ha el que es denomina quart món o

bosses de pobresa o d’exclusió social.

La mateixa societat és la que genera aquestes bosses de pobresa i margi-

nació en demanar, cada vegada més, una major adaptabilitat als constants

canvis que genera el mercat de treball. Si no s’és competitiu o no es té una

bona formació, o unes bones condicions físiques i de salut, és difícil la pro-

moció laboral i és probable que s’entri en una situació de precarietat labo-

ral crònica.

Aquest quart món és format de persones o grups familiars les quals, per

la seva situació personal o social, tenen difícil l’accés als canals de for-

mació, de treball, o d’habitatge, o a qualsevol altre aspecte que pugui fer-

los millorar les seves condicions de vida i no poden sortir-se de la situa-

ció de marginació i d’exclusió per ells mateixos, tot i viure en una socie-

tat benestant.

Es tracta de trencar el cercle viciós de les dinàmiques familiars que van

generant situacions de marginalitat. Dinàmiques que poden passar d’una

generació a l’altra si no s’intervé.

Per poder fer aquesta intervenció preventiva cal conèixer abans quins són els

contextos que generen un potencial risc d’exclusió dels menors i quins són els

factors en els quals poden incidir, des de la xarxa familiar o veïnal, les institu-

cions socials d’ajuda formal (escola, serveis socials o altres) o les organitzaci-

ons d’ajuda informal (centres d’esplai, associacions de veïns, etc. ).

L’aparició de las bosses de pobresa i marginació fa créixer la importàn-

cia de la intervenció preventiva en les situacions de risc d’exclusió so-

cial, principalment en col·lectius tan vulnerables com els dels infants.

El coneixement dels factors de risc pel desenvolupament integral

dels menors serveix als diferents professionals per ajudar a detectar

els problemes en la seva fase inicial i intervenir en el si de la família

i/o en l’entorn, per modificar aquestes condicions de marginalitat.

L’escola, observatori privilegiat

“Si educar és preparar als infants per a la vida, i l’escola té com a missió l’educació integral dels seus alumnes, no hi ha cap dubte que la institució escolar, per la qual passen tots els infants des dels primers anys, té un paper fonamental a l’hora de preveniri detectar situacions anòmales que són el reflex de profunds problemes familiars i socials.”

B. Varona (1994). “La escuelay los malos tratos en la infancia: ¿puede prevenir la escuela el desamparo infantil?”. Infancia y Sociedad (núm. 27-28, pàg. 297).


Es tracta d’evitar la cronificació de la situació que pot portar a l’infant a

l’exclusió social.

Per fer-ho possible, es imprescindible la sensibilització de tots el recursos

de la xarxa social i educativa respecte als infants en situació de risc i la re-

cerca de mitjans per una millor integració en la comunitat tant dels pares

com dels infants.

2.1. Factors de marginació en la infància i la família

Les causes de la marginació social no són, per regla general, úni-

ques, sinó que depenen de múltiples factors que s’interrelacio-

nen entre si i configuren una situació multiproblemàtica, en el

si de les famílies.

Aquests factors de risc són els que, com a educadors, ens cal co-

nèixer per poder intervenir de manera preventiva i contribuir a

evitar les conseqüències que puguin tenir en el desenvolupa-

ment de l’infant.

En aquest sentit és interessant conèixer l’informe que realitza l’Institut

d’Infància i Món Urbà (CIIMU) Infància, famílies i canvi social a

Catalunya, del 2004, que dedica el segon capítol a la infància en situació

de risc social.

Risc

“Aquelles situacions en les quals un determinat factor de risc, o la concurrència de diferents factors,donen lloc a situacions que impedeixen oferir una atenció adequada a una nena o un nen, i quepoden afectar el seu desenvolupament personal i social.”

Infància, famílies i canvi social a Catalunya. Informe del 2004 (pàg. 225).

Per evitar la cronificació de la marginalitat cal integrar els infants

en les xarxes de socialització normalitzades com poden ser l’escola,

els esplais o altres recursos de l’educació no formal i, alhora, ajudar

els pares a millorar les seves responsabilitats i funcions en l’exercici

de l’atenció a les necessitats dels infants, des de les físiques a les

emocionals o a les educatives.

Quan parlem de marginació en referència als menors ens estem re-

ferint a l’infant que, per raons del context on es desenvolupa, pateix

carències greus en diferents aspectes que l’impedeixen desenvolu-

par-se íntegrament com a persona.

Nivell de vida adequat

Un dels drets dels infantsés el de disposar d’un nivell de vida adequat al seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social (article 27 de la convenció).


L’informe analitza els problemes que presenten les persones ateses pels

serveis socials, i destaca entre les causes més freqüents i per aquest ordre

d’atenció les següents:

• La precarietat econòmica

• La salut

• Les causes socials

• Els problemes personals i laborals

• L’habitatge

• Les causes jurídiques i legals

• Les escolars

Ho podem observar a la figura 7.

Figura 7. Principals problemes dels usuaris atesos pels serveis socials d’atenció primària (SSAP) deBarcelona Ciutat

2.1.1. Precarietat econòmica

Moltes vegades la precarietat econòmica és deguda a la falta de recursos

personals i a la poca capacitació laboral i formativa de les persones que fan

la demanda als SSAP. Segurament, si busquem més, trobarem que les per-

sones ateses sovint han de recórrer a activitats il·legals, a l’economia sub-

mergida o a les institucions socials de la zona per a la supervivència diària.

2.1.2. Problemes de salut

La manca de salut és un condicionant important a l’hora d’afrontar les di-

ficultats de la vida i de vegades, encara que no sigui la causa directa de la

marginació, va accentuant les desigualtats fins a l’exclusió total, principal-

ment quan hi ha problemes de salut mental, per la gran estigmatització so-

cial que encara tenen aquest tipus de malalties. El grans problemes de

salut es poden agrupar en:

• La manca d’autonomia funcional

• Les malalties orgàniques cròniquesLes ciutats no estan adaptades a les persones

amb dificultats per moure’s.


• Els trastorns mentals

• La demència

2.1.3. Els motius socials

Els motius socials són la tercera causa més atesa pels serveis socials i, per

tant, les que afecten més directament els infants. Si atenem l’estudi ela-

borat pel CIIMU, aquestes causes corresponen a:

• Absència permanent de membres familiars

• Desatenció infantil

• Maltractament

• Abús sexual

• Explotació infantil

Altres tipologies que poden tenir també una incidència important en in-

fants i adolescents són:

• Conjuntura temporal problemàtica

• Desestructuració

• Aïllament social

• No tenir la llar en condicions

Els principals indicadors de risc social, referits a la infància, que els autors

d’aquest estudi detecten en les memòries dels equips d’atenció a la infàn-

cia i a l’adolescència (EAIA) el 2001-02 són:

• Negligència o abandonament

• Maltractament psíquic o emocional

• Maltractament físic

• Submissió sexual

Amb relació als indicadors que afecten els progenitors, tenim els se-

güents:

• Incapacitat educativa dels pares

• Drogodependència

• Conductes inadequades

• Insuficiència de recursos materials

• Absència de la llar

• Malaltia mental

• Orfandat

• Abandonament


2.1.4. Problemes personals i laborals

Avui dia, el mercat laboral exigeix una gran qualificació. Si un no té una bona

formació, o disponibilitat per entrar en un mercat altament competitiu, està

condemnat a treballs precaris o a engrossir les files de l’atur. La precarietat

laboral continuada augmenta les condicions de pobresa i exclusió social. En

aquesta situació quedarien en les pitjors situacions les dones, o aquelles per-

sones que tenen un handicap com pot ser el consum de drogues, el fet d’haver

estat a la presó, patir una malaltia crònica o psíquica o d’altres.

2.1.5. Precarietat en els habitatges

La precaritetat en els habitatges també és una causa de demanda d’ajuda.

Moltes vegades els habitatges no estan en condicions per viure. Poden ser

antics, sovint amb lloguers molt desproporcionats, en condicions de con-

tractació poc clares, de rellogues, etc. Condicions totes que dificulten l’or-

ganització i la neteja.

2.1.6. Les causes jurídiques i legals

Les problemàtiques de drogoaddicció, de tràfic de drogues, de delinqüèn-

cia, de prostitució, etc., estan presents en un gran nombre d’estructures

familiars desorganitzades i la seva incidència en la intervenció dels ser-

veis socials és representativa de la marginació i l’exclusió que pateixen

moltes famílies, ja que representen la primera causa de dificultats a l’hora

d’incorporar-se a una ocupació reglada.

2.1.7. Les causes escolars

Las causes escolars d’intervenció dels serveis socials a les quals es refe-

reix l’informe del CIIMU són:

• Manca d’escolarització obligatòria

• Absentisme escolar

• Fracàs escolar

• Retard

• Altres problemes d’escolarització

Causes que poden abocar a l’exclusió del sistema escolar i com a conse-

qüència també a la marginació.

Absentisme escolar

“No hem d’oblidar que l’exclusió formativa pot provocar altres tipus d’exclusions i que pot difi-cultar a les persones poder sortir dels processos de marginació en els quals es troben immer-

Habitatges d’un barri marginal.

Les drogodependències suposen un grannombre de situacions de marginació

en les famílies.

Absentisme escolar


sos. La manca de preparació comporta haver de desenvolupar tasques laborals pocreconegudes i amb poca regulació laboral. A més, les empreses d’inserció “no reben ajudesadequades”, i generen treball en precari i amb poques possibilitats de poder reunir, en poctemps, els requisits de formació i de competències personals que requereix el mercat laboral.S’entra així en un cercle del qual és difícil sortir-se’n: treball en precari, sous baixos, necessitatde fer més d’una feina, dobles jornades i desajust d’aquestes jornades amb els horaris escolars,pocs recursos econòmics per molts esforços personals, dificultats per poder tenir un habitatgeen aquestes condicions, cansament, poca alimentació, estrès personal i familiar, dificultats re-lacionals, etc.”

Infància, famílies i canvi social a Catalunya, informe del 2004, pàg. 232.

Com podem veure en aquestes dades de l’estudi del CIIMU, les causes ob-

jecte d’atenció social i que poden portar a la marginació i exclusió sovint

estan interrelacionades entre si com una teranyina, i van de les dificultats

personals a les familiars i els que en pateixen les conseqüències més greus

són els més vulnerables, els infants.

La nostra societat està organitzada sobre la família. Aquesta té l’encàrrec

de vetllar pels fills, alimentar-los, educar-los i procurar-los una formació

integral.

Tot això constitueix la base de la seva personalitat. Si el que rep és defici-

ent, la seva identitat futura (personalitat) se’n ressentirà i pot esdevenir

un adult conflictiu i per tant és possible que sigui marginat.

M. Carmen Comelles, al seu article sobre famílies multiproblemàtiques,

es refereix a les característiques més comunes de l’entorn social on es des-

envolupen aquest tipus de famílies i assenyala una sèrie d’indicadors de

risc significatius i que tenen a veure amb els valors socials i personals que

es transmeten en aquests contextos familiars:

Creixement basat en relacions de desigualtat

a) Valors socials i personals imperants que es transmeten

La família ofereix a l’infant: afecte, aspecte que contribueix al des-

envolupament de l’afectivitat i per tant a l’equilibri de la seva per-

sonalitat; seguretat i protecció, i això vol dir la capacitat de fer front

als problemes, i models de relació (amb les altres persones, amb les

institucions...).

La separació d’una font personalitzada i estable d’afecte provoca

problemes en el procés de maduració i de personalitat de l’infant.

Les situacions de carència o manca d’estímuls afectius provoquen

alteracions importants en l’àrea social (vivències, construcció de

l’individu respecte als altres).

Sobre famílies multiproblemàtiques, podeu veure algunes referències bibliogràfiques a la secció “Bibliografia” del web d’aquest crèdit.

!!


Cultura de la immediatesa

L’important és guanyar diners, sense massa esforç i d’una manera ràpida. L’important és sobreviure.

Privació i carència. No satisfacció de les necessitats psicològiques, educatives, socials o culturals.Descoratjament.

Inconstància. Desorganització de la vida quotidiana.

No intimitat. Dificultat per a la diferenciació i individualització dels membres. No s’elaboren senti-ments de propietat.

Dificultats per planificar el futur a mitjà o llarg termini

Passivitat. Absència de projecte familiar: no estimulació ni motivació per millorar, no expectatives.

Satisfacció ràpida dels desitjos, impulsivitat interior, compartiment basat en l’acció i no en la reflexió:Context actuant i no pensant.

Model d’identificació extern, pobre, i amb l’autoestima i l’autoconcepte baix.

Context perillós: constant alerta, defensa, increment de la tensió personal, contínuament llegint lespossibles situacions de perill.

Desconfiança en el món extern i en la gent: disminució de la seguretat interna i externa, el mónés amenaçant.

Funcionament i interès dels adults com a prioritaris, en detriment dels interessos dels infants: fun-cionament adultista.

Potencien actituds submises, que perpetuen la dificultat d’autonomia, o bé actituds superficials enfunció del benefici que proporcionen

Falta de referència d’adults, com a figura d’afecció? .

Relativisme normatiu. O no hi ha regles fixes, o aquestes no coincideixen amb les socials: confu-sió en la manera adequada de comportament, entre allò bo i allò dolent, entre el que és lícit i el queés il·lícit, o el que és legal o il·legal: patrons socials desorganitzats.

Desesperança. Desil·lusió. Actituds reactives o depressives

Desconfiança del que és extern. Per tot el que és diferent . En no existir intercanvi amb altres sis-temes externs, no es poden revaluar actituds, comportaments i creences, i es dificulta l’adaptacióen altres medis: no existeix un aprenentatge interactiu, i es desconeixen els codis de comunicaciói socials, més enllà del seu propi context i la família, reducció del camp de participació i acció social:inseguretat personal en l’actuació.

Baixa autoestima personal. No confiança en les capacitats i possibilitats personals. Els senti-ments negatius produeixen accions negatives.

M. Carmen Comelles (1996). “Creixement basat en relacions de desigualtat”. Revista d’EducacióSocial (núm. 4, pàg. 78).

Encara podem complementar l’observació de situacions de risc per al des-

envolupament integral dels infants, utilitzant l’instrument del Programa

de millora del sistema d’atenció social a la infància del Ministeri de Afers

Socials que es basa en la taxonomia de necessitats bàsiques (taula 2).

Aquest instrument descriu tres blocs de necessitats: !

• Necessitats de caràcter físic i biològic

• Necessitats de caràcter cognitiu

• Necessitats emocionals i socials


Taula 2. Taxonomia de necessitats bàsiques

Aquests indicadors són un instrument per analitzar les situacions de ne-

cessitats no cobertes i que poden representar una vulneració dels drets

dels infants. Aquest plantejament intenta identificar totes les situacions

de l’entorn de l’infant, més enllà de les situacions familiars. És una pers-

pectiva ecològica i interactiva ja que té en compte tots els entorns de l’in-

fant així com la seva interacció.

Com a educadors infantils, independentment de si intervenim en un con-

text formal o no formal, tenim el deure de conèixer tots aquells elements

del context on es desenvolupa l’infant. L’entorn no sols ens dóna ele-

ments per intervenir educativament en la transmissió dels coneixements,

valors o les actituds dels nostres infants, sinó que podem tenir un paper

important en la detecció de situacions de risc per al menor i contribuir,

juntament amb altres agents socials de la comunitat, a la construcció d’un

medi compensatori en les carències dels menors.

Necessitat Risc

a) Necessitats biològiques

Alimentació Desnutrició, dèficit, no apropiat a l’edat.

Temperatura Fred a la llar, humitat, falta de vestit i calçat.

Higiene Brutícia, paràsits...

Son Insuficient, lloc inadequat, soroll ambientat.

Activitat física: exercici i joc Immobilitat corporal, absència de jocs i d’espai, inactivitat.

Protecció de riscos reals Accidents domèstics, càstigs físics, agressions, accidents de circulació...

Salut Falta de control, provocació de símptomes, no vacunació...

b) Necessitats cognitives

Estimulació sensorial Falta d’estimulació lingüística, privació o pobresa sensorial, retard en el desenvolupament no orgànic...

Exploració física i social No tenir suport en l’exploració, entorn pobre...

Comprensió de la realitat física i social No escoltar, no respondre, mentir, visió pessimista, anomia o valors antisocials...

c) Necessitats emocionals i socials

Seguretat emocional Rebuig, absència, no accessibilitat, no respondre, no percebre...

Xarxa de relacions socials Aïllament social, impossibilitat de contactar amb amics, companys de risc...

Participació i autonomia progressiva No ser escoltat, dependència...

Curiositat, imitació i contacte sexual No escoltar, no respondre, enganyar, castigar, manifestacions infantils, abús sexual...

Protecció de riscos imaginaris No escoltar, no respondre, no tranquil·litzar, violència verbal, pèrdua de control...

Interacció lúdica

Font: F. López Sánchez (1995). “Taxonomia de les Necessitats Bàsiques”. Infancia y Sociedad (núm. 30, pàg. 7-47). Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales.

La higiene és una de les necessitat bàsiquesque els pares han de garantir als infants.


A la taula 3 s’assenyalen els indicadors més clars que poden informar-nos

d’una situació de vulneració de l’atenció a l’infant, i per tant que en dema-

nen una intervenció.

Taula 3. Indicadors de situació de vulneració de l’atenció a l’infant

2.2. Els maltractaments a la infància

Al nostre país, malauradament, el problema dels maltractaments infantils

continua essent un fet més estès del que podem pensar.

El Departament de Justícia estableix la definició i la tipologia dels mal-

tractaments infantils i estableix un Protocol bàsic d’actuacions en aquests

casos (taula 4).

Té mal aspecte físic: desnutrició, roba inadequada, brutícia.

S’adorm i sempre sembla cansat. No presta atenció i se’l veu trist.

Quan està malalt, les seves dolences es prolonguen massa o es repeteixen sense haver estat ateses pels serveis sanitaris.

Té senyals repetits d’abús físic: ferides, cremades, dolors o fractures inexplicables, cabells arrencats...

La seva assistència a l’escola és irregular o deixa d’assistir sense cap explicació.

No se sap qui ve a recollir-lo o s’obliden d’anar a buscar-lo. No vol anar a casa o s’escapa.

Passeja pel carrer contínuament sol o el deixen a càrrec de germans no gaire més grans que ell durant llargs períodes de temps.

Treballa o mendica. Col·labora econòmicament a casa.

Té serioses dificultats a l’escola: no aprèn, no fa els deures, no pot fixar l’atenció, arriba molt tard o molt d’hora.

No confia en ningú, no fa amics, evita parlar d’ell mateix o té una expressió immobilitzada (no plora, no reacciona).

“S’enganxa” a qualsevol adult buscant afecte constant, és complaent en tot i li fa terror desagradar els altres.

Té pors inexplicables davant determinades situacions de la vida diària: com dormir, quedar-se sol, despullar-se...

Dóna explicacions sobre activitats sexuals inapropiades per a la seva edat, o practica jocs sexuals inusuals. Té conductes sexuals agressives.

Té una conducta molt alterada, negativa, inusualment agressiva, com si busqués ajuda de manera desesperada.

Roba, destrossa coses, maltracta els altres nens, es fuga.

Té uns pares molt crítics que sempre parlen d’ell sense veure’n res de positiu. Pertany a una família molt aïllada, sense relacions amb l’escola ni amb altres pares. La família viu en una situació de precarietat econòmica o una greu desestructuració.

Un infant és maltractat quan és objecte de violència física, psíquica

i/o sexual de fet o per omissió, ja sigui per les persones o les institu-

cions de les quals depèn el seu desenvolupament o per qualsevol al-

tra persona.


Taula 4. Tipus de maltractement i les seves característiques.

Els principis generals d’actuació davant dels maltractaments infantils, se-

gons el Departament de Justícia, són els següents: !

• Protecció dels infants i dels adolescents: actuació encaminada a la protec-

ció de l’interès superior del menor.

• Coordinació: actuació unificada de les institucions que intervenen en el

Protocol.

• Agilització: intervenció immediata en el moment en què es detecta la si-

tuació de maltractament o abús i actuació per evitar la dilatació dels pro-

cediments.

• Mínima intervenció: evitar que l’infant hagi de ser sotmès a actuacions re-

petitives respectant la preeminència del procediment judicial, amb garan-

tia dels principis de contradicció i immediatesa de les proves.

No cal anar gaire lluny per trobar-nos sovint amb dades esfereïdores sobre

maltractaments infringits als infants dintre o fora de la família i, algunes

vegades, afortunadament poques, la protecció als menors es veu compro-

Tipus de maltractament Característiques

Maltractament físic És qualsevol acció no accidental dels pares o de les persones que tenen cura dels infants, que els provoquen danys físics o malalties.

Maltractament per negligència i abandonament

Són aquelles situacions en les quals les necessitats bàsiques de l’infant (alimentació, higiene, atenció medica, educació, vestit, vigilància, seguretat, etc.) no són ateses de manera temporal o permanent per cap dels membres del grup amb qui conviu.

Maltractament prenatal Es produeix quan la dona en procés de gestació no té cura de les atencions que demana el seu estat, amb risc de perjudicar el fetus.

Maltractament psicològic o emocional

Són aquelles situacions en les quals els adults responsables de l’infant, amb actuacions o privacions, li provoquen sentiments negatius vers la pròpia autoestima i en limiten el procés de creixement i socialització (menyspreu continuat, refús verbal, insult, intimidació i discriminació).

Abandonament emocional Situació en la qual el menor no rep l’afecte, l’estimulació, el suport i la protecció necessaris en cada un dels estadis evolutius, cosa que fa inhibir el seu òptim desenvolupament. Es tracta d’una falta de resposta dels pares o les persones que tenen l’infant al seu càrrec a les expressions emocionals del menor o als seus intents d’aproximació o d’interacció.

Maltractament sexual És aquella situació en la qual un infant o adolescent participa en activitats sexuals que violen els tabús socials i legals de la societat, que ell no comprèn o per a les quals no està preparat d’acord amb el seu desenvolupament i que, per tant, no hi pot donar el consentiment.

Submissió quimicofarmacèutica Infant sotmès a qualsevol tipus de drogues sense confirmació mèdica, que l’incapacita per al desenvolupament de la seva autonomia, resistència o control; pot ser causat per l’anomenada síndrome de Münchausen per poders que es produeix quan per trastorn psíquic dels pares o cuidadors se simulen malalties a l’infant, se’l sotmet a contínues exploracions mèdiques o a ingressos hospitalaris, al·legant símptomes ficticis o generats de manera activa pel mateix adult.

Maltractament institucional S’entén per maltractament institucional qualsevol legislació, procediment, actuació o omissió procedent dels poders públics o bé derivada de l’actuació individual del professional que comporti abús, negligència, detriment de la salut, la seguretat, l’estat emocional, el benestar físic, la correcta maduració o que violi els drets bàsics de l’infant i/o la infància.

Explotació laboral Situació en què s’utilitza un infant o un adolescent en edat no laboral per a feines on s’obtingui qualsevol tipus de guany (pot anar des de la duresa física fins a la mendicitat passiva o activa).

Explotació sexual Es dóna quan l’infant o l’adolescent és obligat o induït a activitats de prostitució i/o pornografia.


mesa per causes burocràtiques o de negligència. Vegem el cas de la petita

Alba (figura 8), que està actualment als diaris.

Figura 8.El maltractament familiar i institucional

L’escola és un lloc privilegiat per a l’observació i detecció de situacions de

negligència i l’abandó per les famílies, ja que els símptomes (absentisme,

manca d’higiene, vestimenta inadequada o fam) no passen inadvertits als

educadors. !

Algunes dades del document marc del Programa de prevenció dels mal-

tractaments infantils a l’escola, de l’Associació Catalana per a la Infància

Maltractada (ACIM), ens poden ajudar. Cal conèixer dades com:

• Les víctimes pateixen generalment més d’una forma de maltracta-

ment.

• Els pares biològics (pare/mare) són els maltractadors més habituals.

• Els maltractaments extrafamiliars sovint són per abús sexual.

• La causa més important dels maltractaments és la incapacitat educati-

va, seguida de les drogodependències.

• Sovint les víctimes són la mare i els fills.

No obstant això, és important assenyalar la importància del treball en xar-

xa, coordinat i organitzat, de tots els agents socials que, des dels diferents

serveis de la comunitat, intervenen en la família i els infants de forma pre-

ventiva i des del moment en què es detecten els problemes per poder, així,

estalviar les conseqüències més dures d’aquestes situacions als més vul-

nerables, els infants.

La primera mesura de protecció als menors és la prevenció, tal com ja ho

hem assenyalat.

Aspectes burocràtics o de negligència poden fer que els infants no estiguin prou protegits davant dels maltractaments.

Recordeu que en aquesta mateixa unitat teniu, a l’apartat “Els motius socials”, una taula amb els indicadors de risc social que poden ajudar els educadorsa advertir situacions d’abandonament dels infants.

!!


Es distingeixen dos tipus de prevenció:

• La prevenció general i social: té com a funció combatre les causes

de la marginació social des d’una perspectiva global, dintre d’una po-

lítica de creació i reforç; de mecanismes de socialització que existei-

xen dins la societat. Implica polítiques socials per combatre l’atur,

per a garantir uns ingressos mínims, per la creació d’habitatges so-

cials, etc.

Amb relació als infants, es tracta d’influir en les condicions de vida i les

actituds de les persones adultes per evitar que es produeixin actes d’abús

o de negligència. cap als menors.

• La prevenció amb caràcter específic i concret: Orientada a descobrir les si-

tuacions personals en les quals la inadaptació, la marginació i la delin-

qüència poden ser un fet.

Les actuacions específiques preventives poden ser les campanyes de sen-

sibilització de l’opinió pública en contra dels càstigs físics, amb la seva cor-

responent legislació. Les actuacions per prevenir els embarassos no

volguts en adolescents, etc.

Quan es parla de prevenció hem de distingir diferents nivells en funció del

moment de la intervenció.

a) Prevenció primària: la prevenció primària es refereix a les intervenci-

ons que s’han de dur a terme abans que la marginació es produeixi. L’ob-

jectiu és evitar l’aparició del procés o del problema.

Es tracta d’evitar les causes o els factors que produeixen i afavoreixen la

marginació, i anticipar-se a la formació d’estructures que afavoreixen l’ex-

clusió del menor o del seu entorn.

Pretén evitar l’exclusió social del menor, buscant i proporcionant l’aju-

da necessària perquè, en el seu procés de socialització, disposi del su-

port suficient per desenvolupar la seva personalitat en els canals

normalitzats.

b) Prevenció secundària: l’objectiu és descobrir i posar fi a un trastorn,

procés o problema el més aviat possible o proporcionar mesures per solu-

cionar-ho, encara que sigui parcialment.

Entenem per prevenció el conjunt de mesures i instruments que

tendeixen a suprimir o reduir els factors que produeixen inadapta-

ció social, i per tant aquelles conductes que en són característiques.


Intenta, bàsicament, la detecció precoç del problema de marginació o

d’exclusió, així com la resposta immediata a la situació.

Ofereix respostes adaptades a les necessitats específiques dels menors

implicats (dificultats familiars, escolars, de relació social, malalties

psíquiques, etc.).

c) Està dirigida als menors que ja es troben en situació d’exclusió o

d’inadaptació.

Segons l’ACIM, l’escola ha de complir els objectius següents a l’hora de

detectar i abordar situacions de maltractaments: !

• La prevenció. La prevenció en l’aparició de situacions de vulneració

dels drets dels infants, i en especial de situacions de maltractament

infantil: aportar eines de sensibilització sobre el tema als alumnes i

les seves famílies, formar internament els professionals del centre

i els pares i mares, i dotar els infants d’instruments d’autoprotecció.

• La detecció. La detecció ràpida de qualsevol situació de maltracta-

ment infantil, ja sigui intrafamiliar o extrafamiliar (altres adults,

grup d’iguals, institucions...), i la notificació immediata als serveis

de protecció competents.

• El treball. El treball amb aquells infants que són en situació de risc

que pateixen maltractaments, o ja estan protegits per l’Administra-

ció, des d’una perspectiva de col·laboració total i absoluta amb la res-

ta de professionals que hi intervenn des d’altres àmbits (treball en

xarxa).

En aquesta direcció, ACIM treballa en tres programes d’intervenció di-

recta amb infants, adolescents i famílies.

• Programa “Fem xarxa”: programa d’intervenció comunitària amb

els professionals de l’àmbit de la infància i la família d’un mateix

territori per a la formació especialitzada i l’assessorament en mal-

tractaments infantils i en el treball en xarxa.

• Programa “Acull”: servei integral multidisciplinari d’orientació i

atenció a infants, adolescents i famílies en casos de maltractament

infantil des d’una perspectiva sistèmica.

• Programa “Aprèn a dir NO!”: programa de prevenció i sensibilitza-

ció dels maltractaments infantils, adolescents, famílies en l’àmbit

escolar i de lleure.


2.3. Les mesures de protecció als menors

L’atenció als menors en situació de risc social exigeix una gran responsa-

bilitat per pels professionals que han de prendre les decisions, no fàcils, a

l’hora de determinar les mesures més adients en benefici dels menors.

Les mesures a aplicar estan regulades per les lleis i normatives que veu-

rem en el nucli d’activitat “La legislació en relació amb la infància”. El

marc normatiu preveu i regula les mesures que s’han d’aplicar en funció

de les característiques de la situació familiar i de l’infant.

Aquestes mesures poden ser les següents: !

• Contenció en el nucli familiar sense mesura

• Programes de prevenció

– Centres oberts

– Pretallers

• Atenció dins la mateixa família

• Acolliment

– Familiar simple en família extensa

– Familiar simple en família aliena

– Preadoptiu

• En institució

2.3.1. Contenció en el nucli familiar sense mesura

Es tracta de mantenir el menor en el seu nucli familiar fent un seguiment del

cas en coordinació amb els serveis socials d’atenció primària (SSAP), sense

proposar mesures administratives. Està encaminada a reduir el risc i a aug-

mentar la protecció de l’infant dins la seva pròpia família d’origen. Requereix

un seguiment proper de la situació i una estreta col·laboració amb l’escola.

Els SSAP orientaran els pares cap a programes específics que els ajudin a:

• Conèixer les responsabilitats que representa ser pares en el desenvolupa-

ment infantil.

• Afrontar de forma adient l’estrès que representa tenir cura dels infants,

especialment dels nadons o altres que tinguin necessitats especials.


• Millorar els vincles afectius i emocionals, així com la comunicació amb els

seus fills.

2.3.2. Programes de prevenció

Aquests programes els porten a terme les entitats d’iniciativa social. Es

fan a través de convenis amb l’administració local i la DGAI. Poden ser:

• Centres oberts: atenen els menors fora de l’horari escolar.

• Pretallers: atenen joves en situació de risc fins als 18 anys. Tenen com a

objectiu compensar les mancances socioeducatives, i a la vegada ofereixen

la possibilitat que els menors adquireixin coneixements d’alguns oficis i

orientació professional.

2.3.3. Atenció a la família

És una mesura administrativa ja que intervé la Direcció General d’Atenció

a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA), que assumeix la tutela del menor.

La família continua encarregant-se del menor però amb el suport dels ser-

veis socials.

2.3.4. Acolliment

Aquesta mesura es pren quan no hi ha més remei que separar el menor,

temporalment, dels seus progenitors. Es tracta d’una mesura que al nos-

tre ordenament és força nova, i que és vigent des de l’any 1987. Es tracta

de proporcionar als infants un ambient normalitzat i estable, i el conse-

güent nivell de suport tècnic per a les famílies acollidores

Hi ha diferents tipus d’acolliment:

• Acolliment familiar simple en família extensa. Quan es confia la guarda

del menor a alguna persona amb la qual té relació de parentiu. En aquest

casos, la família acollidora rep assessorament dels professionals especia-

litzats.

Els serveis socials treballen amb els pares per fer possible el retorn del

menor amb la família d’origen.

• Acolliment familiar simple en família aliena. És l’atenció familiar a un in-

fant, amb el qual no es té parentiu, amb caràcter transitori, per després re-

tornar amb la seva família d’origen. Durant el temps d’aquesta mesura


l’infant no perd els vincles ni afectius ni jurídics amb la seva família. La

família acollidora rep assessorament dels professionals especialitzats.

Els serveis socials treballen amb els progenitors per fer possible el retorn

del menor amb la seva família d’origen.

El procés de diagnòstic i pronòstic de les famílies dels infants és difícil de

determinar i, per tant, l’acolliment pot allargar-se més enllà dels dos anys.

Aquesta situació està en procés de canvi i s’estudia la reducció del període

d’espera abans de determinar una mesura més radical.

• Acolliment preadoptiu. És aquell acolliment que té per finalitat l’adopció

de l’infant. Aquesta mesura s’aplica quan es preveu que els pares biològics

no poden exercir la seva potestat. És una fase d’adaptació entre l’infant i

els pares preadoptius.

En aquestes situacions, els progenitors han de fer abandonament dels

drets i deures respecte als fills o bé hauran d’acatar-ho per ordre judicial.

• Acolliment en una institució. Quan no ha estat possible l’acolliment fami-

liar, es produeix l’ingrés del menor en un centre d’atenció educativa

(CRAE), adequat a les seves característiques.

Els CRAE tenen cura dels menors i ofereixen atenció integral, amb un projec-

te educatiu individual, per tal d’aconseguir el seu desenvolupament personal,

mentre els SSAP treballen pel retorn del menor a la família d’origen.

Es tracta de residències que si bé no poden substituir mai les característi-

ques d’una família intenten normalitzar la vida dels infants en un entorn

ordenat i amb hàbits de vida quotidiana adients per als menors.

2.3.5. L’adopció

La mesura de l’adopció es constitueix per resolució judicial i produeix els ma-

teixos efectes que la filiació per naturalesa, és a dir, s’extingeixen els vincles

amb la família biològica i l’infant pren de la família adoptant tots els drets

d’un fill propi. L’organisme competent en matèria d’adopció és l’ICCA.


3. Legislació amb relació a la infància

En aquest tercer nucli d’activitat veurem quin és el marc legal que empara

la infància, tant a l’àmbit estatal com autonòmic, així com les responsabi-

litats i deures que tenen els pares i les institucions envers ells. Veurem

quines són les circumstàncies que afavoreixen la marginació o situacions

de desemparament dels menors i quines són les normes jurídiques que ar-

bitren els mecanismes i recursos per a la seva protecció. !

3.1. Els textos internacionals

Les mesures internacionals per a la protecció a la infància van ser pràctica-

ment inexistents fins al segle XX. És a partir d’aquesta època quan s’inicia un

desenvolupament normatiu internacional que anirà, progressivament, incor-

porant-se al marc legislatiu dels diferents estats, entre els quals l’estat espa-

nyol. D’entre totes destaquem primerament:

• La Declaració dels drets dels infants de 20 de novembre de 1959, de la qual

ja hem tractat en la unitat didàctica “La infància i el seu context”.

En el marc de la Conferència de la Haia de Dret Internacional Privat, es

van adoptar diversos convenis relatius a la protecció de la infància, que el

nostre país va ratificar, dels quals esmentarem els següents com a més im-

portants:

• Conveni de la Haia, de 5 d’octubre de 1961, sobre competència de les auto-

ritats i la llei aplicable en matèria de protecció de menors, segons el qual

les autoritats de l’estat on resideix l’infant habitualment són competents

per adoptar les mesures previstes a la seva llei interna, per protegir el me-

nor o els seus béns.

• Conveni de la Haia de 25 d’octubre de 1980, sobre els aspectes civils de la

sostracció internacional de menors. Estableix la cooperació entre els es-

tats per protegir els infants dels efectes del segrest i les retencions trans-

frontereres.

La preocupació per dotar l’infant d’un marc jurídic de protecció porta,

també al nostre país, a incorporar-se a la nova filosofia introduïda per la

convenció amb relació al menor, basada en un major reconeixements del

seu protagonisme en la societat.

• La Convenció sobre els drets dels infants va ser aprovada per l’As-

semblea de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989 i ratifica-

Per consultar les lleis de les quals parlarem durant tot aquest nucli d’activitat, podeu anar a la secció annexos del web d’aquest crèdit.

!!


da per l’Estat espanyol el 30 de novembre de 1990, i també l’hem

comentat.

Aquesta necessitat ha estat compartida per altres instàncies internacio-

nals, com el Parlament Europeu que, a través de la Resolució A 3-0172/92,

va aprovar la Carta Europea dels Drets de l’Infant, fent extensives a Euro-

pa les directrius de la Convenció.

També s’ha cercat, cada vegada més, la cooperació internacional en matè-

ria de protecció a la infància, com per exemple:

• El Conveni de la Haia, de 29 de maig de 1993, relatiu a la protecció de l’in-

fant i a la cooperació en matèria d’Adopció Internacional i ratificat per Es-

panya el 30 de juny de 1995. Aquest acord estableix garanties perquè li

siguin reconeguts els drets internacionals al menor, sempre en el seu re-

coneixement superior, i estableix un sistema de cooperació entre les auto-

ritats dels diferents països contractants.

• El Conveni de la Haia de 19 d’octubre de 1996, sobre competència i coope-

ració en matèria de responsabilitat parental i de mesures de protecció als

infants. Recull normes sobre la jurisdicció aplicable en el reconeixement

i les mesures sobre la responsabilitat parental, que en principi correspo-

nen a l’estat de residència habitual del menor.

Segurament podem trobar altres normatives internacionals ratificades

per l’Estat espanyol en matèria de protecció a la infància, però no es tracta

tant de ser exhaustiu sinó de conèixer les més significatives i d’entendre

la tendència creixent a cercar la cooperació internacional necessària en la

seguretat i la protecció dels menors.

3.2. La situació legislativa a Espanya

Quan parlem de marc legal en matèria d’infància ens referim al conjunt

de lleis o normes jurídiques que afecten tot allò que te a veure amb l’actu-

ació amb els infants. Volem dir que són normes imposades i garantides

des de les autoritats polítiques.

Ara bé, el nostre país té una doble administració, l’estatal i l’autonòmica,

que complica una mica la comprensió en matèria de legislació.

La Constitució espanyola del 1978 estableix els principis de l’orde-

nament jurídic del nostre país, és per tant la norma suprema que re-

geix jurídicament tot l’Estat espanyol.

A la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit podeu trobar informació sobre l’estructura jeràrquica de les normes jurídiques.

!!

A la secció “Annexos” del web d’aquest crèdit podeu trobar informació sobre l’organització política i la divisió territorial de l’Estat espanyol.

!!

Doble administració

Article 2 del títol preliminar.La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

Article 137 Títol VIII del capilol primerL’Estat s’organitza territorialment en municipis, en provínciesi en les comunitats autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius.


Les competències estan recollides als diferents estatuts de cada una de les

CA. L’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1979, defineix les institucions

polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i les seves

relacions amb l’Estat (Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre).

El nostre país és un estat que té reconegudes 17 autonomies amb competències pròpies en diverses matèries.

La Generalitat de Catalunya té competència exclusiva sobre les matèries

següents: conservació, modificació i desenvolupament del dret civil cata-

là. Article 9.2, assistència social (article 9.25), institucions públiques de

protecció i tutela de menors (article 9.28).

Per tant, a l’hora d’analitzar el context dels infants en matèria legal, ens

cal referir-nos a ambdós sistemes legislatius, tenint en compte que la le-

gislació autonòmica és subsidiària de l’estatal i que en tots aquells aspec-

tes on no arriben les disposicions autonòmiques en matèria de protecció,

s’actuarà segons la llei de l’Estat.

3.3. El marc legislatiu en matèria de família i infància

Al nostre país, la Constitució del 1978 va representar un gran desplega-

ment de reformes en matèria de dret, ja que el reconeixement de les lli-

bertats democràtiques i dels drets fonamentals capgirava el panorama, en

La Constitució reconeix la descentralització de l’estat. Aquesta des-

centralització, reconeguda a la Constitució, implica que les CA te-

nen competències (article 148. Capítol tercer del títol VIII) en

diferent grau, per l’autogovern d’algunes de les matèries que afec-

ten la vida dels ciutadans a l’autonomia corresponent, al marge de

les que corresponen en exclusiva al govern central (article 149. Ca-

pítol tercer del títol VIII).

L’Estatut d’autonomia de Catalunya està desenvolupat a la Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre.


l’àmbit legal, de molts aspectes de la vida de les persones i institucions

d’aquest país.

Hem de pensar que, durant el període comprès entre l’acabament de la

Guerra Civil i la instauració de la democràcia al nostre país, la legislació

vigent vulnerava els drets de les persones, inclosos els dels infants, als

quals no es protegia de les pràctiques discriminatòries per motius de sexe,

religió o ideologia. Per exemple, s’establia una clara diferència per raó de

naixement, i se’n diferenciaven els fills legítims, als quals es reconeixien

tots els drets, i els il·legítims, als quals no se’ls reconeixia cap dret.

La transformació s’havia anat produint al nostre país, en els diversos àm-

bits de la convivència, com per exemple:

• Dins de les famílies, la progressiva nuclearització i el desplaçament del

model tradicional per altres formes de convivència.

• Pel que fa a les dones, la cada vegada més exigida equiparació de drets en-

tre homes i dones en els drets i les responsabilitats familiars.

• Els menors, l’exigència de la necessària protecció integral dels infants da-

vant de qualsevol contingència durant el seu desenvolupament.

Tot això va impulsar el reconeixement dels nous costums a la Constitució

i el desplegament posterior de les successives reformes legislatives.

La Constitució estableix els principis rectors de la política social, que van

impulsar els canvis en matèria de dret civil, entre d’altres els que fan re-

ferència a la família.

Títol I, capítol tercer. Secció 2a. Article 39

1. Els poders públics asseguren la protecció social, econòmica i jurídica de la família.

2. Els poders públics asseguren també la protecció integral dels fills, iguals davant la llei amb inde-pendència de la filiació, i de les mares, sigui quin sigui el seu estat civil. La llei farà possible la in-vestigació de la paternitat.

3.Els pares han de prestar assistència completa als fills tinguts dins o fora del matrimoni, durant laminoria d’edat i en els altres casos en què la llei els obligui.

4. Els infants gaudiran de la protecció prevista en els acords internacionals que vetllen pels seus drets.

El dret civil està recollit al Codi civil. Aquest tipus de dret regula, entre

d’altres, les relacions entre les persones, també les que tenen a veure amb

la família.

La Constitució reconeix (article 14. Títol I. Capítol segon) la igualtat da-

vant la llei, sense discriminació per raó de naixement, raça, sexe, reli-

gió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.


Codi civil. Llibre 1. De les persones. Títol V. De la paternitat i la filiació. Article108

La filiación puede tener lugar por naturaleza y por adopción. La filiación por naturaleza puede sermatrimonial y no matrimonial. Es matrimonial cuando el padre y la madre están casados entre sí.

La filiación matrimonial y la no matrimonial, así como la adoptiva surten los mismos efectos, confor-me a las disposiciones de este Código.

D’això deriva la supressió de la distinció entre filiació legítima i il·legítima

i equipara el pare i la mare als efectes de l’exercici de la pàtria potestat.

Article 110

El padre y la madre, aunque no ostenten la patria potestad, están obligados a velar por los hijosmenores y a prestarles alimentos.

Els infants, per la seva manca de maduresa física i mental, necessiten

d’una protecció especial i han de disposar de mitjans i d’oportunitats per-

què puguin desenvolupar-se. És un deure dels pares alimentar-los i donar-

los una educació íntegra, encara que no en tinguin la pàtria potestat.

Article 111

Quedará excluido de la patria potestad y demás funciones tuitivas y no ostentará derechos por mi-nisterio de la Ley respecto del hijo o de sus descendientes, o en sus herencias el progenitor:

1. Cuando haya sido condenado a causa de las relaciones a que obedezca la generación, segúnsentencia penal firme.

Els drets que suposen la pàtria potestat o la tutela del menor, detinguda

per filiació, poden ser anul·lats per llei al pare o a la mare o ambdós, per

diferents motius, sempre atenent al benefici del menor.

Títol VI. Dels aliments entre parents

Article 142

Se entiende por alimentos todo lo que es indispensable para el sustento, habitación, vestido y asis-tencia médica.

Los alimentos comprenden también la educación e instrucción del alimentista mientras sea menorde edad y aun después cuando no haya terminado su formación por causa que no le sea imputable.

Entre los alimentos se incluirán los gastos de embarazo y parto, en cuanto no estén cubiertos deotro modo.

Títol VII. De les relacions paternofilials

Article 154

Los hijos no emancipados están bajo la potestad de sus progenitores.

La patria potestad se ejercerá siempre en beneficio de los hijos, de acuerdo con su personalidad, ycomprende los siguientes deberes y facultades:

1. Velar por ellos, tenerlos en su compañía, alimentarlos, educarlos y procurarles una formación in-tegral.

2. Representarlos y administrar sus bienes.

Si los hijos tuvieren suficiente juicio deberán ser oídos siempre antes de adoptar decisiones que lesafecten.

La pàtria potestat

Comprèn els drets i deures següents:

1. Vetllar pels fills, tenir-los en companyia seva, alimentar-los, educar-los i procurar-los una formació integral.

2. Representar-los i administrar els seus béns.


Los padres podrán en el ejercicio de su potestad recabar el auxilio de la autoridad. Podrán tambiéncorregir razonable y moderadamente a los hijos.

Article 158

El Juez, de oficio o a instancia del propio hijo, de cualquier pariente o del Ministerio Fiscal, dictará:

1. Las medidas convenientes para asegurar la prestación de alimentos y proveer a las futuras ne-cesidades del hijo, en caso de incumplimiento de este deber, por sus padres.

Article 160

Los progenitores, aunque no ejerzan la patria potestad, tienen el derecho de relacionarse con sushijos menores, excepto con los adoptados por otro o conforme a lo dispuesto en resolución judicial.

Títol X. De la Tutela, la custòdia i guarda dels menors incapacitats

Article 215

La guarda y protección de la persona y bienes o solamente de la persona o de los bienes de losmenores o incapacitados, se realizará, en los casos que proceda, mediante:

1. La tutela.

2. La curatela.

3. El defensor judicial.

Si es produeix un desemparament del menor, mentre aquesta es mantin-

gui, l’entitat pública corresponent exercirà les funcions de tutela o de

guarda i custòdia.

Article 222

Estarán sujetos a tutela:

1. Los menores no emancipados que no estén bajo la patria potestad.

2. Los incapacitados, cuando la sentencia lo haya establecido.

3. Los sujetos a la patria potestad prorrogada, al cesar ésta, salvo que proceda la curatela.

4. Los menores que se hallen en situación de desamparo.

La pàtria potestat es pot retirar judicialment per l’incompliment dels

deures paterns o altres formes de desemparament dels menors.

Article 269

El tutor está obligado a velar por el tutelado y, en particular:

1. A procurarle alimentos.

2. A educar al menor y procurarle una formación integral.

3. A promover la adquisición o recuperación de la capacidad del tutelado y su mejor inserción en lasociedad.

4. A informar al Juez anualmente sobre la situación del menor o incapacitado y rendirle cuenta anualde su administración.

Algunes CA tenen competència jurídica pròpia en matèria de dret civil. A

Catalunya, segons l’article 9.2 del títol primer de l’Estatut d’autonomia, li cor-

respon la conservació, modificació i desenvolupament del dret civil català.

La tutela...

... comprèn els drets i deures següents:

• Vetllar pel tutelat, educar-lo, procurar-li aliments i una formació integral i, si escau, fer tot el que calgui per a la recuperació de la seva capacitat i per a la seva millor reinserció en la societat.

• Representar el tutelat i administrar-ne els béns.


En el desenvolupament d’aquesta competència, el Codi de família català

(Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família, modificada per la Llei 3/

2005, de 8 d’abril), entén la família de manera global. Al preàmbul reco-

neix que, a banda del matrimoni, en la societat catalana hi ha altres for-

mes d’unió en convivència de caràcter estable, tant heterosexuals com

homosexuals, amb una creixent acceptació social. Respecte a l’adopció, la

llei limita l’adopció conjunta i la deixa en mans de persones individuals o

de matrimonis o parelles heterosexuals.

La Llei 3/2005 suposa el reconeixement del dret d’adopció per parelles ho-

mosexuals, en aplicació de la igualtat de drets dels gais i les lesbianes, re-

conegut en la Resolució del Parlament Europeu de 4 de setembre de 2003.

Aquesta llei parteix de la base de l’interès del menor i de la idoneïtat de

les parelles o les persones per l’adopció, al marge de l’orientació sexual

dels sol·licitants. També possibilita que un membre de la parella homose-

xual adopti els fills de l’altre. Aquest fet ha generat molta polèmica social.

A la figura 9 veiem els resultats d’una enquesta d’opinió.

Figura 9. Enquesta d’opinió

3.4. La legislació en matèria de menors

Una vegada Espanya va ratificar la convenció, al novembre del 1990, i la

va publicar al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), el seu articulat va entrar a

formar part del nostre dret intern. !

Aquest fet va comportar un gran desplegament de lleis i normatives per

ajustar la nostra norma legal als nous preceptes establerts al document

signat, i va suposar un gran canvi en el panorama espanyol sobre la infàn-

cia. Però ja abans, amb la Constitució, s’havia fet un esforç per actualitzar

la legislació. Tocava tornar-nos a posar al dia.

Jurisdicció dels TTM

Els tribunals tutelars de menors els formava un òrgan col·legiat, amb un jutge com a president i l’ajuda de dos vocals designats per la Junta Provincial de Protecció. Havien de ser personatges reconeguts perla seva pràctica pedagògica o els seus coneixements professionals. El Consell Superior de Protecció a la Infància podia nomenar com a president del TTM, altres persones alienes a la carrera judicial si així ho estimava.


Al nostre país, les normes que regulaven la protecció i l’actuació amb me-

nors infractors les recollia la Llei del 1948 que atribuïa als tribunals tute-

lars de menors (TTM), constituïts en jurisdicció especial, una doble

competència:

• Una derivada del dret civil, la “facultat protectora”: protecció estatal dels

menors abandonats o en situació de desprotecció per persones responsa-

bles de la seva guarda i educació.

• Un altra derivada del dret penal, la “facultat reformadora”: aplicació

de mesures correctores amb caràcter educatiu i tutelar no repres-

siu als menors de setze anys, per atribució de faltes, delictes o situ-

acions de corrupció, consignats a les lleis provincials o municipals,

Aquesta llei, en no modificar-se i adaptar-se als nous temps, no donava res-

posta a les necessitats reals dels menors tutelats i, com a conseqüència,

va quedar obsoleta.

A partir de la Constitució, els canvis en la legislació es van anar succeint

de forma progressiva, tant pel que fa referència als menors infractors,

com en matèria de protecció

Menors infractors

En matèria de menors infractors parlarem de les lleis que es presenten a

la taula 5 i comentarem breument el marc legislatiu en matèria de menors

infractors per poder estendre’ns una mica més pel que fa referència a la

protecció, que sembla més adient al objecte del nostre estudi.

Taula 5. Lleis sobre menors infractors

Primerament, l’any 1985 es van atorgar les funcions establertes en la

Llei sobre infractors menors de 16 anys, a la jurisdicció ordinària, con-

cretament als jutges de menors. L’any 1988 es van crear els jutjats de

menors que comportaria la supressió de les funcions dels TTM en ma-

tèria penal.

Amb la Llei orgànica 4/1992, de 5 de juny, sobre reforma de la Llei regula-

dora de la competència i el procediment dels jutjats de menors s’unifica-

Llei Matèria objecte de la llei

Llei orgànica d’1 de juliol de 1985 Del poder judicial.

Llei orgànica 4/1992, de 5 de juny Reforma de la Llei reguladora de la competència i el procediment dels jutjats de menors.

Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener Reguladora de la responsabilitat penal dels menors.


ven els criteris i les garanties constitucionals dels menors processats.

S’introduïen les modificacions següents:

• Correspon als jutges de menors la competència objectiva per conèixer els

fets comesos per majors de dotze anys i menors de setze, tipificats com a

delictes o faltes en les lleis penals.

• Quan l’autor dels fets sigui menor de dotze anys, el jutge el posarà imme-

diatament a disposició de les institucions administratives de protecció de

menors.

• S’atribueix al ministeri fiscal la defensa dels drets, l’observança de les ga-

ranties i la cura de la integritat física i moral del menor.

Tot i aquests canvis, es feia necessària una veritable reforma en matèria

de dret penal de menors per adaptar-se a les recomanacions de la Unió Eu-

ropea, que no es va fer fins a la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, regu-

ladora de la responsabilitat penal dels menors. Aquesta llei ha significat

un important pas qualitatiu en l’atenció a la infància infractora, de la qual

cal destacar el següent:

• És una llei de naturalesa penal, però, pel que fa als procediments aplica-

bles als menors infractors, és de tipus sancionadora educativa, en reconei-

xement de les garanties derivades de la Constitució i de les exigències de

l’interès del menor.

• Als efectes sancionadors diferencia entre dos trams d’edat:

– Dels catorze als setze anys.

– Dels setze als divuit anys.

• Als menors de catorze anys, se’ls aplicaran les normes vigents de protec-

ció de menors.

• Correspon al Jutjat de Menors adoptar les mesures en funció de la grave-

tat del fet i les característiques del menor.

Menors en situació de desprotecció

Afegir una breu introducció al subapartat de 4 o 5 línies

introducció al subapartat




La llei de menors és de naturalesa sancionadora educativa, es tracta de cercar l’assumpció de la responsabilitat pel menor, més que de castigar-lo.

Podeu veure alguna opinió sobre sentències amb un objectiu educatiu a la secció “Annexos” al web d’aquest crèdit.

!!


Taula 6. Lleis sobre menors en situació de desprotecció

Amb la Llei 21/1987, d’11 de novembre, es van regular les mesures de pro-

tecció als menors, cosa que va comportar la supressió de la facultat protec-

tora dels TTM. Les funcions que fins aleshores havia exercit aquest

tribunal, així com altres derivades de la nova llei, passaren a ser compe-

tència de les administracions de les CA.

Aquesta llei va substituir el concepte d’abandonament pel de desempa-

rament, aspecte que permet agilitzar els procediments de protecció als

menors.

Un dels principis d’aquesta llei, com veiem, és el d’integració familiar del me-

nor, això vol dir que s’ha d’afavorir que l’infant visqui en un medi familiar, per

tant, s’hauran d’exhaurir totes les possibilitats perquè el menor pugui restar

amb la seva família i, si això no és possible, s’haurà d’afavorir la seva integra-

ció en un medi familiar aliè, ja sigui en acollida o en adopció. !

No obstant això, la llei insistia a considerar l’infant com a subjecte passiu

de protecció –només calia la intervenció si era evident que succeïa quel-

com negatiu– i, per tant, estava exclusivament referida als menors en risc.

Calia una llei que recollís la plena garantia d’aplicació de drets de protec-

ció als menors, d’una manera integral, tal com planteja la convenció.

Va ser amb la Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica

del menor, que es van incorporar els canvis que recull la convenció sobre

la idea de considerar totes les accions dirigides als menors atenent “l’in-

terès superior del menor”.


Llei 21/1987, d’11 de novembre Regula les mesures de protecció als menors.

Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener De protecció jurídica del menor.

La protecció dels infants en una situació de risc passa pel davant dels

drets que puguin tenir el pare o la mare. La llei va introduir també la

consideració de l’adopció com a element de plena integració familiar i

la figura de l’acolliment familiar com a mesura de protecció.

La Llei orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor

reconeix la titularitat dels drets dels menors d’edat i la seva capacitat

progressiva per exercir-los. Reflecteix una concepció de les persones

menors d’edat, com a subjectes actius, participatius i creatius, amb ca-

pacitat de modificar el seu propi medi familiar i social i de participar

en la satisfacció de les seves necessitats i la dels altres.

Al nostre país, malauradament, el problema dels maltractaments infantils continua essent un fet més estès del que podem pensar.


La llei del 1996 regula els principis generals d’actuació davant situacions

de desprotecció social.

Atén al mandat de la convenció, en el sentit que obliga a l’entitat pública

que correspongui a investigar els fets, a l’actuació dels serveis socials en

bé del menor i, si convé, a exercir la tutela.

Així mateix, la llei estableix l’obligació, a tota persona que detecti un pos-

sible risc o desemparament del menor, de donar-li auxili i comunicar els

fets a les autoritats. També estableix el deure de comunicar a les autori-

tats l’absència reiterada del menor del centre escolar.

Hi ha algunes altres lleis que convé saber que hi són (76), per la importàn-

cia en la regulació d’aspectes que afecten els menors, però que no comen-

tarem perquè no és l’objectiu del crèdit referir-nos-hi a totes.

Taula 7. Altres lleis sobre menors

3.4.1. Normativa autonòmica

Hem de parlar, en la coexistència en matèria legislativa de menors, de di-

ferents lleis, ja que moltes vegades se’n deroguen aspectes parcials però

en continuen vigents altres aspectes, fet que complica en gran manera la

comprensió global de la situació i que fa que ens hàgim de referir gairebé

a totes.

La Llei orgànica 1/1996 es declara subsidiària respecte de les disposici-

ons específiques vigents en les autonomies amb competències, vol dir

que en tots aquells aspectes on no arriben les disposicions autonòmi-

ques en matèria de protecció, s’actuarà segons la present llei.


Llei orgànica 14/1999, de 9 de juny Modificació del Codi penal de 1995 de protecció a les víctimes de

maltractament i de la Llei d’enjudiciament criminal.

Reial decret 1774/2004, de 30 de juliol Reguladora del Reglament de la llei orgànica 5/2000

Llei 27/2003, de 31 de juliol, Reguladora de l’Ordre de protecció a les víctimes de la violència domestica.

Llei orgànica 1/2004, de 28 de desembre Mesures de protecció integral contra la violència de gènere

Llei 30/99, de 15 de novembre, Promoció de la vida familiar i laboral de les persones treballadores.

Llei 13/2005, de l’1 de juliol Modificació del Codi civil en matèria de dret a contraure matrimoni.

Reial decret 521/2005, de 13 de maig Creació del Consell Consultiu d’Adopció Internacional.

Tothom és responsable

El medi escolar presenta nombroses ocasions per detectari abordar situacions en les quals es vulneren els drets dels infants, com és el cas del maltractament infantil.


Les lleis promulgades a Catalunya fins al dia d’avui en matèria de menors

a les quals farem menció són les de la taula 8.

Taula 8. Lleis promulgades a Catalunya sobre menors

Una vegada assumides les competències amb relació als serveis a la infàn-

cia, el 1981, el Parlament Català va promulgar, successivament, un seguit

de disposicions reguladores del dret en matèria de protecció als menors.

En tot aquest recorregut hem de destacar un abans i un després de la Con-

venció dels drets de l’infant: abans, la normativa en l’àmbit de protecció,

sols es dirigia a la infància en situació de risc; i després de la convenció, la

normativa es va estendre a tota la infància en general.

La nova etapa comença amb la Llei 11/1985, de 13 de juny, de protecció de

menors. Aquesta és la primera llei en matèria de menors del Parlament

de Catalunya, una vegada es van transferir les competències. És una llei

que recull aspectes de reforma (títols IV i V) i aspectes de protecció (títol

VI), totes dues funcions assignades en un principi a la Direcció General de

Protecció i Tutela de Menors del Departament de Justícia de la Generali-

tat de Catalunya.

La Llei 11/1985, en l’actualitat es troba ja derogada en tota la seva exten-

sió. Hem de pensar que era anterior a la Llei 21/1987 estatal i, per tant,

quedava desfasada respecte als beneficis que la llei estatal oferia amb re-

lació a la intervenció immediata de les administracions en cas de desem-

parament als menors.

Amb la Llei 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels

menors desemparats i de l’adopció, s’incorporen les innovacions de la llei

estatal a la legislació catalana i s’afegeixen les pròpies. En primer lloc,


Llei 11/1985, de 13 de juny De protecció de menors.

Llei 37/1991, de 30 de desembre Sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adopció.

Llei 8/1995, de 27 de juliol Atenció i protecció dels infants i dels adolescents i de modificació de la llei 37/1991.

Llei 2/1997, de 7 de gener Aprovació del reglament de protecció dels menors desemparats i d’adopció, modificat parcialment pel Decret 127/a997, de 7 de maig.

Llei 9/98, de 15 de juliol, Del Codi de família.

Llei 8/2002, del 27 de maig De modificació de la llei 37/1991 sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adopció, i de regulació de l’atenció especial als adolescents amb conductes d’alt risc social.

Llei 18/2003, de 4 de juliol De suport a les famílies.

Llei 3/2005, de 8 d’abril De modificació de la Llei 9/1998 del Codi de família.

Parlament de Catalunya


desvincula la funció tutelar de protecció dels aspectes referits a la preven-

ció i el tractament de la delinqüència infantil i juvenil, més propis del dret

penal.

La Llei 37/91 s’adreça únicament a la infància en situació de risc social i

s’hi estableix que la situació de desemparament a Catalunya, la declara

una institució administrativa (DGAIA) en comptes d’una autoritat judicial.

Les actuacions judicials només es faran quan no hi hagi acord entre la fa-

mília i l’administració. La llei regula també les adopcions en l’àmbit de

Catalunya.

Les situacions de desemparament del menor que poden portar a l’actua-

ció de l’Administració, segons estableix aquesta llei (capítol I. Secció pri-

mera. Article 2) són les següents:

• Quan manquen les persones a les quals per llei correspon d’exercir les fun-

cions de guarda, o quan aquestes persones estan impossibilitades per a

exercir-les o en situació d’exercir-les amb gran perill per al menor

• Quan s’aprecia qualsevol forma d’incompliment o d’exercici inadequat

dels deures de protecció establerts per les lleis per a la guarda dels menors

o manquen aquests elements bàsics per al desenvolupament integral de

la seva personalitat.

• Quan el menor presenta signes de maltractament físics o psíquics, d’abu-

sos sexuals, d’explotació o d’altres de naturalesa anàloga.

La llei proclama el dret de l’infant a créixer en el si d’una família que co-

breixi les seves necessitats materials, el protegeixi i se’n faci responsable;

en un ambient afectiu que li permeti i li potenciï el desenvolupament in-

tegral de la personalitat.

En aquest sentit, la llei regula les mesures a aplicar a partir del moment

mateix des que l’organisme competent el declara desemparat.

Mesures a aplicar davant el desemparament

Capítol I. Secció primera. Article 5

Primera. L’atenció en la pròpia família del menor, mitjançant ajuts de suport psicosocial, de caràcterpersonal o econòmic, de l’Administració.

Segona: L’acolliment simple del menor per una persona o una família que puguin substituir, provi-sionalment o definitivament, el seu nucli familiar natural.

L’objectiu de la Llei 37/91 és proporcionar protecció integral al menor

quan es troba en una situació de desemparament i possibilitar l’actua-

ció de l’Administració pública quan es vulneren els seus drets.

L’infant té dret a la comprensió i l’afecte perles famílies i la societat.


Tercera. L’acolliment simple en un centre públic o col·laborador.

Quarta. L’acolliment familiar preadoptiu.

Cinquena. Qualsevol altra mesura aconsellable, de caràcter assistencial, educatiu o terapèutic, ate-ses les circumstàncies del menor.

Aquestes mesures han de ser transitòries, en espera que la família del me-

nor estigui en condicions de fer-se’n càrrec de nou, i a haver superat la si-

tuació que ha portat a adoptar les mesures de protecció.

En cas que el menor no pugui retornar a la família pròpia, es buscarà una

família per acollir-lo en règim preadoptiu, com a fase prèvia a l’adopció de-

finitiva.

Les situacions que poden portar a adoptar les mesures de preadopció (ca-

pítol I. Secció tercera. Article 13) per les administracions de justícia són:

Adopció de les mesures de preadopció

Si el menor presenta signes de maltractament físic o psíquic, d’abusos sexuals, d’explotació o d’al-tres de naturalesa anàloga, o si per qualsevol motiu els pares o els tutors estan sotmesos a unacausa de privació de la pàtria potestat o remoció de la tutela o si no consta qui la té.

Si els pares o tutors estan impossibilitats per exercir llur potestat i es preveu que aquesta situaciópot ser permanent.

Si els pares o tutors ho sol·liciten a l’organisme competent i fan abandonament dels drets i dels deu-res inherents a la seva condició.

Si ho determina l’autoritat judicial.

Tot i l’avanç que suposava aquesta llei, era necessari posar-se al dia i in-

cloure, a la legislació autonòmica, tots aquells canvis que implicava la ra-

tificació, per l’Estat espanyol, de la Convenció sobre els drets dels infants.

Fet que es va fer amb la nova Llei 8/1995, de 27 de juliol, d’atenció i protec-

ció dels infants i dels adolescents i de modificació de la Llei 37/1991.

La nova llei segueix la filosofia de la Convenció del 1989, cosa que suposa

un canvi pel que fa al tractament dels infants ja que per primera vegada

s’ofereix una visió més genèrica de la infància, aspecte que fins aleshores

no s’havia donat en l’àmbit legislatiu del nostre país. Amb la promulgació

de la Llei 8/1995, es vol donar resposta a tots els menors en general i crear

un marc general per a l’exercici de polítiques que possibilitin l’actuació de

l’Administració pública atenent a l’interès del menor en les decisions que

els afecta, i que promoguin i garanteixin el respecte pels seus drets.

L’Administració pública ha de vetllar per mantenir l’infant en el seu

medi natural, actuant sobre la pròpia família. Si això no és possible

s’haurà de confiar el menor a una altra família en règim d’acollida

simple, o en un centre residencial en règim d’acollida institucional.


Preàmbul

Per tant, la intervenció de les administracions públiques i, en concret, de la Generalitat amb relacióals infants i els adolescents ha de tenir gairebé sempre caràcter supletori, en aplicació d’un delsprincipis bàsics sobre el qual es fonamenta aquesta Llei: el principi de subsidiarietat.

Aquesta intervenció serà justificada quan no sigui possible garantir un marc legal suficient, que hompot anomenar ‘dret del menor’, per a protegir els infants i els adolescents en l’efectivitat dels seusdrets.

És a dir, les administracions hauran d’actuar quan no estiguin prou garan-

tits els drets dels menors.

D’aquesta llei cal destacar les aportacions següents:

• La llei va més enllà de la regulació dels aspectes de protecció i reconeix als

infants drets civils i polítics:

– Al lliure desenvolupament de la personalitat.

– A no ser discriminat i a no ser objecte de cap mena d’explotació econò-

mica o laboral.

– A buscar i a rebre informació adequada en les condicions de maduresa

i a l’edat dels infants o els adolescents.

– A l’honor, la intimitat i la pròpia imatge.

– A la participació, i a reconèixer-los la facultat d’adreçar-se a les institu-

cions públiques competents en les qüestions referides a ells mateixos.

• Estableix la primacia de la responsabilitat familiar en la criança i formació

dels infants, així com la responsabilitat compartida de les administracions

públiques davant els maltractaments físics o psíquics dels infants i els ado-

lescents.

• Fa referència a la protecció pública dels drets del menor (l’exhibició

d’imatges, les emissions de ràdio i de televisió, la publicitat adreçada o pro-

tagonitzada pels infants i els adolescents, etc.) i tipifica les infraccions i

l’exercici de la potestat sancionadora.

• Regula les funcions assistencials i de foment de les administracions públi-

ques respecte a la família, els infants i els adolescents amb disminució, o

amb dificultats d’inserció social i també dels immigrants.

Respecte a les modificacions que aquesta Llei fa de la 37/1991, destaquem

el següent:

• La mesura d’acolliment simple, a partir de la llei següent, es pot constituir

també en els casos que no es pugui preveure la reintegració de l’infant al


seu nucli familiar d’origen i encara no es pugui realitzar un acolliment pre-

adoptiu. També es constituirà en els casos en què no sigui previsible el re-

torn a la seva família d’origen. Es podrà formular també, la proposta

d’adopció a favor dels acollidors, sense la constitució d’un segon acolli-

ment, aquesta vegada preadoptiu.

• S’estableixen els requisits i la intervenció de l’Administració per l’adopció

de menors de l’estranger. Les mesures d’aquesta disposició estan inspira-

des en el Conveni de la Haia, de 29 de maig de 1993, relatiu a la protecció

dels infants i a la cooperació en matèria d’adopció internacional.

• Es tipifiquen les infraccions a la Llei 37/1991 i es regula el règim sanciona-

dor.

Llei 2/1997, de 7 de gener, d’aprovació del reglament de protecció dels me-

nors desemparats i d’adopció, modificat parcialment pel Decret 127/1997,

de 7 de maig.

Aquesta llei desplega el manament de la Llei 37/1991, respecte als proce-

diments de les funcions tutelars i de guarda administrativa. Estableix,

també, les normes generals respecte als centres d’atenció a la infància,

així com els requisits en el procés d’acolliment familiar i la tramitació en

l’adopció internacional.

Posteriorment, el Parlament de Catalunya va aprovar el Codi de família

(Llei 9/98, de 15 de juliol), que afecta la regulació de protecció dels me-

nors. El Codi incorpora els aspectes que fan referència a l’adopció i a la

declaració de desemparament, per a les disposicions restants, remet a la

Llei 37/91, en què fa constar, al preàmbul, la necessitat de modificar aque-

lla normativa, tot requerint un consens social ampli.

Aquesta modificació arriba amb la següent. Es tracta de la Llei 8/2002, del

27 de maig, de modificació de la Llei 37/1991 de 30 de desembre, sobre me-

sures de protecció dels menors desemparats i de l’adopció, i de regulació

de l’atenció especial als adolescents amb conductes d’alt risc social. Aques-

ta llei retoca la Llei 27/1991 però tampoc no la deroga. Intenta donar res-

posta a la problemàtica dels menors immigrants no acompanyats. Dóna

drets i deures als menors que es troben en centres residencials.

Les mesures de protecció que s’inclouen consisteixen en:

• La creació d’unitats d’actuació urgents.

• La creació de noves mesures específiques respecte a la població adoles-

cent indocumentada i que és refractària a les mesures de protecció esta-

blertes fins ara.


• La creació de centres per dur a terme aquestes mesures.

• La regulació de mesures d’adequació constructives en els centres que acu-

llen nois i noies adolescents per tal d’afavorir l’eficàcia dels programes

educatius.

• Regulació de l’atenció especial a la població adolescent amb conductes

d’alt risc social.

• Regulació de l’estatut de les persones menors d’edat acollides en

centres.

• Substitució del terme pàtria potestat per potestat del pare i de la mare,

d’acord amb la terminologia utilitzada pel Codi de família.

La Llei 18/2003, de 4 de juliol, de suport a les famílies intenta recollir les

modificacions respecte als canvis que s’han experimentat a les famílies

però, en el seu interior, es continua fent referència únicament a la família

tradicional. Regula els ajuts que han de rebre les famílies amb fills.

Al preàmbul de Llei 18/2003, de 4 de juliol, es destaquen els aspectes següents:

.....La família, com a estructura bàsica dels lligams afectius vitals i de la solidaritat intrageneracionali intergeneracional, i com a factor de cohesió social, continua essent en la nostra societat un delscercles principals a l’entorn dels quals s’estructuren les relacions de les persones i, per tant, unmarc jurídic de referència....

...El Govern, conscient de la necessitat de reforçar la família, com a estructura bàsica de les relaci-ons afectives interpersonals i factor de cohesió de la societat, ha impulsat els darrers anys un con-junt d’actuacions i iniciatives per donar suport a les famílies per tal que puguin assumir, amb qualitatde vida, les seves responsabilitats...

...En aquesta línia, tant el Consell d’Europa com la Unió Europea, han adoptat diverses resolucionsi recomanacions relatives a les polítiques familiars que posen el centre d’atenció en la família, coma nucli a partir del qual s’articulen tot un conjunt de drets i deures...

...dos són els motius que justifiquen la necessitat d’impulsar polítiques de protecció econòmica deles famílies.

a) la manca de recursos econòmics ha portat moltes famílies a tenir menys fills per tal de mantenirels nivells de benestar.

b) l’adopció de mesures econòmiques per a les famílies també pot facilitar la conciliació de la vidalaboral i la vida familiar.

La llei regula les bases i mesures per a una política de suport i protecció a

la família i determina els drets i prestacions destinats al suport a les famí-

lies en els termes següents:

• Recull les prestacions econòmiques a càrrec de la Generalitat.

• Estableix les mesures per a la conciliació de la vida laboral i la vida

familiar (permisos per maternitat o paternitat, foment de la flexibi-

litat horària, promoció de serveis d’atenció als infants en els llocs de

treball, etc. ).

El Departament de Benestar i Família publica la informació dels ajuts més importants de les administracions, destinades a les famílies.


• Pel que fa a la infància i l’adolescència, dicta mesures de suport respecte

al següent:

– Estableix l’atenció precoç com un dret.

– Estableix l’increment de places d’educació infantil de primer cicle.

– Potencia l’escola com a marc d’aprenentatge del civisme i de la solida-

ritat intergeneracional.

– Estableix altres ajudes i la promoció d’ofertes culturals per a les famí-

lies.

• Atén especialment les mesures de suport a les famílies amb persones en

situació de dependència.

• Atén, també, les famílies amb alguna persona en situació de risc d’exclusió

social i la problemàtica específica i regula mecanismes de reacció i de pro-

tecció per a supòsits concrets.

Per acabar, comentarem la Llei 3/2005, de 8 d’abril, de modificació de la

Llei 9/1998 del Codi de família.

Aquesta llei elimina la restricció legal a l’adopció per parelles homosexu-

als, atenent a la igualtat de dret de gais i lesbianes reconeguda en la Reso-

lució del Parlament Europeu, de 4 de setembre de 2003, que insta a vetllar

per l’aplicació del principi d’igualtat de tracte, amb independència de l’ori-

entació sexual de les persones interessades, en totes les disposicions jurí-

diques i administratives.

La nova llei permet, a un o als dos membres de la parella, adoptar els fills

d’un dels cònjuges o a altres infants que no tenen cap vincle afectiu amb

la parella que adopta.

En darrer terme citarem, també, la llei sobre responsabilitat penal dels

menors a Catalunya (Llei 27/2001, de 31 de desembre), tot i que no la co-

mentarem aquí. Cal recordar només, tal com recull la normativa estatal,

que als menors de catorze anys se’ls aplicaran les normes vigents de pro-

tecció de menors.

La visió general que ens ha de proporcionar tot aquest recull de normativa

sobre infants és el reconeixement de l’obligació per les institucions, esta-

tals i autonòmiques, en primer lloc, però també de tots els agents socials,

de l’obligació de prendre mesures per promoure i protegir els drets de tots

els infants.

el concepte d’infància i el marc legal vigentsocietat de benestar i que ha tingut canvis...

Documents