el campus de la uab - núm. 53, abril 2010

el Campusde l’Autònoma núm 53 ABRIL 2010

el Campusde l’Autònoma

De les aules almón del treball

la infoaccessibilitat comença a estendre’s pel campus 10 n uaB Nens i nenes s’apropen al món de la física 13 n el negoci està desvirtuant la funció social del periodisme, segons la entrevistada Rosa maria Calaf 20 n els murals són un reflex del passat i del present 24 n

n eDitoRialn sumaRi

el Campusde l’Autònoma

381416192831

ABRIL 2010núm 53

n http://blogs.uab.cat/revistacampus

DIRECTOR Antoni Reig. SOTSDIRECTORA (Producció i maquetació)Pepa Badell. CAP D’EDICIÓ Elvira Altés. CONSELL EDITORIAL Marta Corcoy, Miquel Àngel Linares, Manuel López, Xavier Mas de Xaxàs, Antoni Merino, Fernando Sabés, Jaume Soriano, Toni Castel. DISSENY Pepa Badell. SECRE-TARI DE REDACCIÓ David Preus. REDACCIÓ Victor Yustres, Esther Herrera, Ada Mullol, Artur Zapater, M.Antònia Abrines, Mercé Badia, Ariadna Vilallonga, Mireia Ramos, Anna Mira, Ferran Iglesias, Montserrat Viure, David Bretos, Marta Rosella, Narda Rincón, Pau Esparch, Nicole Frölich, Ester Dachs, Helena Codorniu. FOTOGRAFIA Lidia Recasens, Xavi Roca, Abel Garcia. MAQUETACIÓ Marcelo Vidal, Alejandro Galera, David Serra. EDICIÓ Montse Ros, Eric Porcel, Francesc Ginabreda. FOTO PORTADA Xavi Roca.ADREÇA Facultat de Ciències de la Comunicació, Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Edifici I, Aula I2-117, 08193 Bellaterra (Barcelona). TELÈFON 935813288. FAX 935812005. EDITA Facultat de Ciències de la Comunicació, UAB. PREIMPRESSIÓ I IMPRESSIÓ Gratesa

2 el Campus Abril 2010

Una mirada a la transició dels exalumnes des de les aules fins trobar un lloc en el difícil món del treball

Dos casos concrets del’aplicació dels estudisa l’àmbit laboral en quès’han trobat inserits

El Consell d’Europaefectua una importantdonació de documentsa la nostra Universitat

L’Autònoma ha assolitun dels guardons mésapreciats, el de ser uncampus d’excel·lència

Un joc d’intel·ligència artificial ‘on-line’ creat en el nostre Campusviatjarà al Canadà

Hi ha estudiants queper treure bones notespractiquen ritus i tenencertes supersticions

El professor Jesús Badia, violinista, és el director de l’orquestra de l’ Autònoma

El camí des de les aules a la feina professionalEls estudiants quan entren a la Universitat tenen com a preocupació principal

el poder tirar endavant els seus estudis. Quan ja estan a punt de finalitzar-los

la seva preocupació bàsica és trobar feina, una bona feina, per a la qual

s’han estat preparant durant anys.

El context general socio-econòmic

afavorirà o frenarà l’entrada en el

món del treball, però aquest és el

destí dels qui havien estat a les

aules. La nostra Universitat des de

fa anys efectua estudis sobre la

inserció laboral dels exestudiants de la UAB i els resultats són prou bons,

tot i que admeten un seguit de matisos. En aquest número tractem el tema

en base a les dades de que disposa la Universitat i el testimoni d’un seguit

d’exalumnes que s’han obert camí en el món del treball.

Ara vivim temps difícils, de crisi econòmica i alt índex d’atur, però

els reptes pels qui han acabat la carrera són els mateixos: buscar

una feina i que es correspongui amb els estudis efectuats.

el context general socio-econòmic afavorirà o frenarà l’entrada en el món del treball

el Campus 3Abril 2010

Com afronten els titulats universitaris el món laboral?

Quan es finalitzen els estudis universitaris hi ha una gran diversitat de possibilitats: ¿Con-tinuar estudiant o buscar treball? En alguns casos els universitaris segueixen estudiant perquè no han trobat feina relacionada amb els seus estudis, però també n’hi ha molts que desitgen seguir formant-se. L’últim estudi de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Ca-talunya (AQU), realitzat a la promoció 2003-2004, mostra que la inserció laboral dels nos-tres estudiants titulats supera

el 90%. Sembla una xifra molt esperançadora, però també s’han de tenir en compte altres factors, com la realitat socioeconòmica del moment o les expectatives individuals. Una cosa és treballar i l’altra trobar una feina adequada a la carrera que s’ha estudiat.

També existeixen greuges entre les diferents titulacions. Mentre que els estudis tècnics, les enginyeries tenen un grau d’ocupació molt elevat –fet que no només es produeix a la UAB, sinó que passa a gairebé totes les universitats del país–. Segons

Cada any, milers de titulats de la UAB entren al món laboral per fer-se un lloc i posar en pràctica allò que han après a la Universitat. Aquest camí cap al món professional de vegades s’aconsegueix amb èxit, però d’altres no, cosa que pot decebre molts exuniversitaris, que poden veure com la seva formació no es correspon amb la feina a la que s’han dedicat.

xavi roca


els últims estudis d’inserció, les carreres de lletres són les que estadísticament tenen més dificultats a l’hora de trobar una feina adequada.

Estudis d’insercióJesús Vivas, cap de la Unitat d’Avaluació i Qualitat de l’Ofi-cina de Programació i Qualitat (OPQ) de la UAB, centre on s’elaboren els estudis d’inser-ció, assegura: “Tot i que des de sempre és sabut que les engi-nyeries i les empresarials tenen més demanda que la resta, en els últims anys hi ha hagut una gran pujada de les titulacions relacionades l’educació”. És el cas dels llicenciats en Magisteri, que han trobat més ofertes de treball, degut a l’augment de

la creació de treball públic en aquest sector.

Una cosa és trobar feina en acabar la carrera i una altra, que estigui relacionada amb la carrera que s’ha estudiat. Segons les da-des de l’Observatori de Graduats de la UAB, òrgan inserit a l’OPQ, a un 66,4% dels enquestats de la promoció del 2003-2004 de la UAB se’ls va exigir la seva titulació específica per accedir a la feina que desenvolupaven en aquell moment. Entre ells pre-dominen les Ciències de la Salut i les Ciències Experimentals. Segons aquests estudis, en les ti-tulacions científiques l’adequació de la formació amb la posterior ocupació és elevada.

La Sara Bertobillo, llicenciada en Química l’any 2002, treballa

en una feina per la qual el seu títol universitari ha estat indis-pensable: exerceix de tècnica de qualitat a la UAB. La Sara, que va escollir fer un postgrau per a millorar les seves sortides professionals, comenta: “Les carreres universitàries no apro-fundeixen suficient i això obliga a especialitzar-se, si no la feina és poca i mal pagada”. L’Anna Quiroga, que es va llicenciar en bioquímica a la UAB fa tres anys i actualment està fent la tesi doctoral sobre la malaltia de Parkinson en un laboratori de la Universitat de Navarra, assegura que en el seu cas, seguir una car-rera científica d’investigació i fer la tesi doctoral no li ha resultat gaire complicat, però la cosa canvia quan vols entrar a una

nla inserció laboral dels nostres estudiants titulats supera el 90%

nles enginyeries i les empresarialstenen més demanda que la resta

n“Hi ha titulacions que no tenen un àmbit laboral definit”

A dalt veiem l’edifici de l’Escola de Postgrau, una opció cada cop més habitual A baix, un grup d’estudiants.

abel

gar

cía

xavi roca


empresa. “És més difícil, perquè solen demanar experiència i, òb-viament, si acabes de sortir de la carrera no en tens gaire”, apunta l’Anna, i afegeix: “Aconseguir un contracte estable costa molts anys i moltes publicacions. Situació a la que s’ha de sumar que hi ha molta competència en el camp”. Tot i així, l’Anna valora molt el seu aprenentatge a la Universitat. “Crec que la formació que he re-but m’ha servit per construir una bona base de coneixements que en un futur em podrien servir per a trobar feina”, conclou.

Inserció immediataA les enginyeries, la inserció és pràcticament immediata perquè el lligam entre formació i sistema laboral és molt directe. És el cas

d’Àlvar Sala, que primer es va llicenciar en Química i després en Enginyeria Química a la UAB i ara treballa en la multinacional japonesa Kao Corporation, líder en productes químics: “Primer vaig fer la carrera de Química, però volia continuar estudiant i vaig fer un curs pont per accedir a Enginyeria Química. En l’úl-tim any d’aquesta segona carrera vaig entrar en pràctiques en l’em-presa on treballo actualment”. En aquest cas, la inserció laboral la va facilitar l’Agència de Col-locació de l’Autònoma a través d’un conveni universitat-empre-sa que es va prolongar per tres mesos més. Una altra persona que també va arribar al mercat laboral arran de Treball Campus és Laura Nicolás. Llicenciada en

Enginyeria Superior en Informà-tica per la UAB al 2001, durant l’últim any de carrera va entrar en una empresa amb un conveni de pràctiques. “Quan es van aca-bar les pràctiques i m’acabava de llicenciar vaig trobar una feina on buscaven algú amb un mínim d’un any d’experiència i és així com he entrat al món laboral. No m’ha resultat gaire difícil. També és cert que han sigut anys on la informàtica tenia més demanda que oferta, però en qualsevol mo-ment les coses poden canviar”, afegeix Laura Nicolás.

En aquests casos s’observa com la formació complementària i més específica un cop acabada la titulació –màsters, postgraus i doctorats- és una opció freqüent entre els estudiants per poder

Una estudiant prepara els seus exàmens finals a l’Hemeroteca General.

xavi roca

nper mirar l’adequació es comprova si l’empresa demana el títol

n“la formació que he rebut m’ha servit per construir una bona base de coneixements”

nHi ha estudis on el perfil professional no és tan evident


obtenir una ocupació adequada a la seva formació. L’Anna as-segura que “les condicions dels predoctorals han millorat” però que segueixen estant “a la cua” respecte d’altres camps. “Amb les hores que acabes invertint a la feina, aquesta no està gaire re-compensada. A més, tinc amics que no han anat a la universitat i estan més ben remunerats que jo”, afirma. En canvi, Àlvar creu necessària aquesta formació complementària de cara al món laboral: “A Catalunya no és gaire difícil trobar feina perquè hi ha molta indústria química, però la majoria dels meus companys han hagut d’estudiar un màster o postgraus després de la llicen-ciatura. Quasi tothom té alguna cosa a més del títol”, recalca.

Realitat i expectativesD’altra banda, hi ha algunes per-sones que no estan treballant del que van estudiar. Segons l’OPQ, de cara a la inserció laboral cal tenir en compte altres factors com la realitat socioeconòmica de cada país i les expectatives personals. Juanra Esteban es va llicenciar en Dret el 2001 a la UAB i va fer un màster ESADE en Gestió Turística. Volia una feina que li permetés viatjar, i com que parlava cinc idiomes va viatjar a Àmsterdam on va acabar treballant de traductor en una empresa de logística. Fa qua-tre anys, però, va decidir obrir el seu propi negoci on ven objectes de tot el món que, si bé són d’ús quotidià al seu país d’origen,aquí esdevenen objectes peculiars. L’Anna assegura: “A les carre-res de ciències sempre et faltarà formació: amb els avenços tec-nològics i les tècniques que hi ha avui en dia és molt difícil que s’imparteixi tot en els quatre anys de carrera. Però sí que crec que la formació que he rebut m’ha servit per construir una bona base de coneixements per trobar feina. A la vegada puc assegurar que m’ha donat una formació en

altres àmbits que, tot i que ara no m’hi dediqui directament, en un futur em podrien servir”.

Titulacions incertesTrobem estudis on el perfil pro-fessional no és tan evident. ¿Com podem saber si una persona que ha estudiat filologia, antropolo-gia o història treballa realment en una feina adequada als seus estudis? Jesús Vivas explica: “La qüestió rau en saber si som capaços de definir quin és el camp d’actuació professional de determinades carreres, perquè hi ha titulacions que no tenen un àmbit laboral del tot definit”. Per aquest motiu, a l’hora de valorar l’adequació de la formació amb l’ocupació, la Unitat d’Avaluació i Qualitat es basa en comprovar si per aconseguir un lloc de

treball l’empresa demana o no un títol universitari específic. En aquest sentit, trobem que els percentatges d’inadequació de la feina a la titulació són més alts a la branca d’Humanitats, on un 24,5% dels enquestats de la promoció 2003-2004 no van necessitar un títol específic per accedir a la feina i tampoc no desenvolupaven funcions relaci-onades amb la formació rebuda. Un dels motius principals és l’escàs lligam entre la formació que reben i el sistema laboral amb què es troben. Aquest és el cas de David García, que va lli-cenciar-se en Història fa poc més d’un any i mig. Des de llavors ha estat treballant en feines que no han estat relacionades amb els seus estudis, l’última d’elles com a caixer d’un supermercat.

A dalt, Laura Nicolás, llicenciada en Enginyeria Superior Informàtica. A baix veiem a Àlvar Sala a la Kao Corporation.

lidia recasens

abel

gar

cia


Malgrat el seu present incert, en David té plans de futur, però no es mostra gaire optimista: “Fer unes oposicions o seguir estudi-ant màsters o postgraus, l’únic que aporten és un cost excessiu de diners i temps en economies precàries com la meva”.

L’Albert Comellas es troba en una situació una mica mi-llor. Estudiant de Magisteri d’Educació Física del 2004 al 2007, des que va obtenir el títol ha pogut treballar en diverses escoles per haver-se inscrit a les llistes d’interinatge de mestres. A diferència d’en David, ell sí que troba avantatges en el fet de tenir un títol universitari: “El títol et serveix per a tota la vida, encara que t’has d’anar reciclant i buscar coses per tu mateix. Si només tens experiència és més

difícil demostrar els teus conei-xements”. Quan l’Albert pensa en el seu futur, també es planteja l’opció de fer oposicions per tenir una plaça fixa treballant per l’ad-ministració pública, però la seva intenció és seguir treballant com a mestre d’educació física.

Pel que fa a les titulacions de Comunicació, els últims estudis d’inserció dels graduats de la UAB sobre la promoció 2003-2004, mostren que més del 76% dels titulats en Comunicació Audiovisual tenien feina. En el cas del periodistes de la mateixa promoció, l’ocupació superava el 90% i poc més d’un 6% estaven a l’atur. La Cristina Bacardit, es va llicenciar en Periodisme l’any 2003 i es considera una privile-giada en relació amb antics com-panys seus, perquè molts d’ells

“estan treballant en feines que no tenen res a veure amb el món de la comunicació”. En la majoria de carreres, és fonamental l’expe-riència prèvia per a poder tenir una feina gratificant en acabar els estudis. “Fins que no treballes en una emissora de veritat no te n’adones de quin és el ritme i la manera de treballar real. A més, també et fa entrar en aquest món i conèixer gent, fet molt positiu, perquè un cop acabes, saps a quines portes pots anar a trucar”, explica la Cristina.

Sigui quina sigui la branca de formació escollida, l’èxit en el mercat laboral variarà segons el context del moment n

Ada MullolMireia RamosVíctor Yustres

Observatori de Graduats de la UAB

Des del 1997, aquesta oficina aplega informació sobre el procés d’inserció laboral dels graduats per fer el seguiment de cada titulació. La UAB, juntament amb la resta d’universitats catalanes, treballa en el marc de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari a Catalunya (AQU), on es realitzen les enquestes a les promocions i posteriorment es presenten els resultats a les universitats. L’Observatori enregistra i ordena la informació dels estudis d’inserció i els remet als responsables de cada titulació, per a que puguin tenir un element de referència del perfil d’estudiants que estan formant. Els estudis es realitzen sobre promocions que ja porten al mercat tres o quatre anys, per deixar un marge de temps en què els titulats pugin tenir una estabilitat laboral. D’aquí a uns anys, doncs, es podrà estudiar si la recent crisi econòmica ha influït d’alguna manera en el camp de la inserció laboral.

Juanra Esteban a la seva botiga de Barcelona.

lidia recasens

n opiNió


Vaig estudiar Periodisme a l’Autònoma i vaig acabar totes

les assignatures el passat mes de juny, tot i que oficialment

la carrera l’he acabat aquest primer semestre, quan he

fet les pràctiques. Actualment sóc reporter del programa

del club TR3SC a Catalunya Ràdio i m’estic iniciant en la

gestió cultural.

La carrera de Periodisme a la UAB, com passa amb altres

estudis, està plena de bons moments i altres més dece-

bedors acadèmicament parlant, però sobretot penso que

on realment s’aprèn a ser periodista

és treballant. Les classes de la Uni-

versitat et donen uns coneixements

i unes rutines que un mateix ha de

saber adaptar després a la seva for-

ma de treballar. És a dir, no es tracta

de seguir al peu de la lletra allò que

t’ensenyen a la carrera, sinó saber aplicar-ho després a la

teva forma de treballar i a les circumstàncies o situacions

a les quals t’has d’afrontar en el món laboral.

Per la meva experiència professional i personal crec que

actualment també hi ha un camí, sovint poc valorat però

útil, que són els cicles formatius. Jo vaig cursar el CFGS

de Producció d’Audiovisuals, Ràdio i Espectacles, i grà-

cies a aquest tinc més coneixements pràctics, perquè tot

i que el cicle era més curt i tenia menys recursos que una

gran Universitat com l’Autònoma, hi ha menys alumnes,

més material i, a vegades, més compromís per part del

professorat.

Trobo que el món laboral (i en el meu cas l’audiovisual)

és un món en el que sempre has de donar el màxim de

tu mateix i aprofitar les poques oportunitats que hi ha per

demostrar el que vals. Hi ha gent que és bona i entra en

un mitjà per mèrits propis; hi ha persones que, tot i no

ser brillants, estan en el lloc adequat i en el moment just i

saben aprofitar aquesta oportunitat per demostrar el seu

potencial i, finalment, hi ha algunes

persones que hi entren pels seus

contactes. Sí, existeixen endolls,

però per moltes amistats i contactes

que tinguis, tard o d’hora s’acabarà

demostrant si vals o no.

El problema de la nostra professió

és que és imprevisible i és important ser optimistes i no

defallir: un cop dins la dinàmica dels mitjans s’ha d’intentar

no sortir, no parar de fer coses i tirar endavant. A més, per

treballar de periodista s’ha de ser flexible i polivalent. Per

exemple, a mi sempre m’ha agradat el periodisme cultural

i és el que intento fer el millor que puc, però potser més

endavant acabo treballant dins del periodisme econòmic

o polític. Mai se sap. Més enllà del nivell acadèmic, la

meva etapa a l’Autònoma va ser molt productiva en tots

els aspectes de la meva vida.

al món laboral existeixen ‘endolls’, però per moltes amistats i contactes que tinguis tard o d’hora s’acabarà demostrant si vals o no

Aplicar els coneixements a la feina

RUBÉN GARCIALlicenciat en Periodisme. Reporter de Catalunya Ràdioi cap d’àrea del TR3SC a Girona, Lleida i Tarragona

n opiNió


Els anys dels canvis

MARC SAGRISTÀAdjunt de direcció editorial d’Enciclopèdia Catalana

Els anys de la meva estada a la Universitat van coinci-

dir amb grans canvis i esperances per a tots i van ser,

també, els anys de les primeres decepcions. Vaig entrar

a l’Autònoma el setembre del 1977, recordo l’arribada

amb tren a l’estació de Bellaterra i la corrua d’estudiants

que anàvem a peu des de l’estació fins a la Universitat.

L’ambient de l’Autònoma d’aquella època era espectacu-

lar: encara no feia dos anys de la mort del dictador i tot

just tres mesos abans s’havien fet les primeres eleccions

democràtiques que havien permès

escollir el Parlament que havia de

redactar i aprovar la Constitució

del 1978 (aquelles de la cançoneta

Habla pueblo habla). L’ambient, doncs,

estava absolutament polititzat. A la

Facultat de Lletres, jo vaig estudiar

Història. Hi podies trobar gent de tots

els partits, sempre a l’esquerra de l’esquerra. Ben segur

que hi devia haver gent d’altres ideologies, però gairebé

no se’ls veia. Cada dos per tres hi havia convocada una

assemblea. Tot es volia canviar. Al cap de molt poc d’haver

començat el curs, va esclatar l’afer de La torna, les classes es

van paralitzar, els estudiants ens vam constituir en assem-

blea permanent i vam baixar a Barcelona a manifestar-nos

amb els estudiants de les altres universitats. Vam estar

bastants dies sense fer classe. Dins d’aquest ambient, les

classes per a mi eren tota una novetat, estava acostumat

a uns grups més reduïts i homogenis i, especialment als

primers anys de carrera, la majoria de classes eren molt

nombroses i amb gent vinguda de llocs molt diferents.

Quan vaig acabar la carrera vaig buscar feina relacionada

amb el que havia estudiat. Les dues sortides que em van

semblar més factibles eren l’ensenyament o el treball en

una editorial. Després d’una experiència poc satisfactòria

en l’ensenyament, em vaig decidir pel món editorial. Dec a

la meva carrera el fet d’estar treballant

en una editorial, perquè, si bé és cert

que gairebé mai no he treballat en res

que tingui a veure directament amb la

Història, sense el títol de llicenciat difí-

cilment hi hagués entrat. Dins d’aquest

món vaig començar a treballar en l’àmbit

dels diccionaris i les enciclopèdies, i ac-

tualment faig feines de coordinació més generals.

Més que com una etapa d’adquisició d’una formació

específica, els meus anys a la Universitat van ser una

fase més de la meva formació com a persona. La darrera

etapa abans d’entrar al món dels adults, per a continuar

aprenent i creixent.

I la Història? La Història continua amb mi. Potser no m’hi he

dedicat mai professionalment, però ha seguit sent sempre

una de les meves passions.

encara que mai he treballat en res relacionat directament amb la Història, sense el títol de llicenciat difícilment hagués accedit al món editorial


Quan es parla d’adaptar un edifici per fer-lo accessible a totes les persones es pensa en la cons-trucció de rampes i ascensors.Les obres que actualment s’estan fent a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació són diferents: la seva finalitat és aconseguir que les persones amb deficiències auditives o visuals puguin atendre sense cap impe-diment a tots els actes que s’hi celebrin.

Per aconseguir aquest objectiu s’està instal·lant un sistema de subtitulació instantània i un d’au-diodescripció. També es posarà un bucle magnètic, que és un aparell que permet a les persones que porten un implant auditiu eliminar el so ambient deixant passar només el discurs.

Les obres de l’Aula Magna de Comunicació són les segones

d’aquest tipus que es fan a la Universitat –la primera fou la remodelació de la Sala d’Actes del Rectorat– i s’engloben dins d’un projecte més ampli dirigit per Manel Ebri. “Volem fer accessible la informació sigui quina sigui la condició física de l’usuari que l’ha de rebre”, sinte-titza Ebri definint l’objectiu de la comissió que dirigeix.

Dependència de les subvencionsA llarg termini es planteja que tots els auditoris de la Universitat estiguin adaptats, però la situació de crisi actual els fa anar pas per pas. “Contínuament estem buscant subvencions i ajudes”, explica Ebri. Les obres del Rec-torat es van fer gràcies als diners d’un conveni Universitat, ONCE i IMSERSO i les de la Facultat

l’última frontera per a la integració universitariaEl concepte d’accessibilitat als edificis fa pensar a tothom amb la superació de les barreres arquitectòniques. La infoaccessibilitat s’ocupa de les altres barreres, les que impedeixen a una persona cega o sorda navegar per internet, atendre una classe o assistir a una conferència. La Universitat té en marxa diverses iniciatives per salvar aquests obstacles al dret a l’informació. Mesures que els especialistes consideren insuficients per garantir el ple accés a un organisme públic com és la Universitat.

arxiu uab


de Comunicació, gràcies als ajuts donats pel Consell Social de l’Autònoma. Es va escollir la Facultat de Ciències de la Comunicació perquè és el centre de la UAB amb més alumnat amb necessitats especials. En aquest curs, dels 221 alumnes de la Universitat que acrediten més d’un 33% de discapacitat, 26 estan matriculats en aques-ta Facultat. El següent pas del projecte seria adaptar l’Auditori de Lletres, però encara no hi ha ni dates previstes ni formes de finançament establertes.

La comissió d’infoaccessibi-litat i els seus integrants tenen altres projectes més petits que van executant paral·lelament a les reformes dels auditoris.

“Es tracta de no estar amb els braços plegats esperant les sub-vencions”, diu Ebri. Per exemple,

amb el diners sobrants de la reforma de la Sala d’Actes del Rectorat s’habilitaran una o dues aules de la Facultat de Traducció i Interpretació (FTI).

Molta feina per ferSegons el director del projecte, “la idea és que els futurs audi-odescriptors i subtituladors puguin realitzar pràctiques a la mateixa facultat”.

La professora de la FTI, Pilar Orero, és la responsable del pro-jecte de subtitulació que s’està fent a la Facultat de Veterinària. Aquesta iniciativa, única a l’Estat, utilitza un aparell que transcriu el discurs docent de forma automàti-ca i amb un temps d’espera irrisori. Això es pot veure a http://www.liberatedlearning.com/technology/demo/stephens_2008_07_02_1/stephens_2008_07_02_1.wmv

Tot i aquests avenços, Orero es mostra crítica amb la Universi-tat, ja que considera que no fa prou esforços per “acabar amb la segregació social que pateix qui no té accés a la informació”. Posa com a exemple el fet que no estigui previst contractar cap tècnic especialitzat. “Es-peren que jo o algun dels meus alumnes faci tota la feina. De franc, òbviament”, es queixa Orero que, de fet, acaba fent totes les audiodescripcions que es produeixen a la Sala d’Actes del Rectorat.

Això, per tant, suposa que quan s’acabin les obres de la Fa-cultat de Comunicació hi haurà dues sales adaptades, però no es podran fer actes simultanis per falta de personal n

Ester Dachs

arxiu uab

Membres de l’equip tècnic fent la tasca de retolació simultània durant un acte al Rectorat.


nMalalties minoritàriesLa UAB ha participat al Dia Mundial de les Malalties Mino-ritàries. Aquestes malalties són unes patologies poc freqüents i que afecten a un nombre reduït de persones. La Casa de Conva-lescència de la UAB va projectar-ne el logotip i també va disposar d’un zepelí il·luminat. P.E.

n

Més línies de busLa UAB ha posat en marxa tres noves línies de bus gratuïtes, que se sumen a les dues anteriors, que comuniquen l’estació de Renfe amb diferents eixos. Dues d’aquestes noves línies afegides permeten els mateixos recorre-guts també en sentit invers. La cinquena línia de bus uneix els edificis de la Facultat de Ciències i el Biocampus. M.R.G.

n

Nova edició del Saló de l’EnsenyamentUn any més, el Saló de l’Ense-nyament ha comptat amb la pre-sència de la UAB. El professorat de les diferents facultats de la Universitat hi ha participat per informar els futurs estudiants universitaris. El Saló de l’Ense-nyament 2010 ha tingut lloc del 17 al 21 de març al recinte de la Fira de Barcelona. P.E.

n

‘Diari de Tosa’ al catalàJordi Mas, que pertany al grup d’investigació Inter Asia de la UAB, va presentar la seva traducció del Diari de Tosa en una conferència sobre literatura japonesa dijous 4 de març. Es va parlar de l’evolució de la literatu-ra nipona clàssica i moderna i es va fer menció al possible premi Nobel de Murakami, que en cas d’atorgar-se-li seria el tercer No-bel que rep un japonès. A.J.Z.

abel garcia

n NotíCies

n

ibarretxe a la uaB L’exlehedankari del País Basc, Juan José Ibarretxe, va visitar la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB el dijous 25 de febrer. Ibarretxe va fer una conferència on va parlar del seus valors a través de la seva pròpia experiència com a polític. La conferència es va veure interrompuda dues vegades a causa d’aldarulls d’un grup de joves que va cridar contra l’exlehendakari. E.H

n

Dia de la Dona a la universitatLa UAB va organitzar una sèrie d’actes amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora que es celebra el 8 de març. Va haver-hi el reconeixement a la professora María Jesús Izquierdo per la defensa dels drets de les dones, una conferència i tallers sobre gènere. A més, al llarg de la setmana, totes les dones podien fer ús del SAF, fossin abonades o no, de manera gratuïta. P.E.

abel garcia


La Facultat de Ciències de la UAB va oferir durant el mes de març l’exposició Som-hi! Experimenta la Física a través del sentits. L’objectiu ha estat apropar la física als infants de segon i tercer cicles d’Educació Primària i desenvolupar la seva curiositat científica.

En total, han participat a l’exposició un total de 9.514 nens i nenes de 113 escoles, en una exhibició interactiva on van rea-litzar fins a quinze experiments diferents relacionats amb l’òptica, el magnetisme, l’electrostàtica, la superconductivitat i els fenòmens quàntics.

El Departament de Física, amb la parti-cipació de l’Institut de Ciències de l’Edu-

cació de la UAB, ha estat qui ha pres la iniciativa de l’activitat. L’exposició havia estat creada per investigadors de la Uni-versitat de Stuttgart (Alemanya) i era la primera vegada que es feia a Espanya.

El personal docent del Department de Física va conduir l’activitat. Els infants van poder experimentar i construir ponts a la manera que ho va fer Leonar-do da Vinci, fer levitar pilotes i baldufes magnètiques, atraure llamps amb les mans, fer formes amb sabó i jugar amb una maleta que sembla viva, entre mol-tes d’altres activitats sorprenents n

Ariadna Vilallonga

la uaB apropa a nens i nenes al món de la física

n NotíCies

nAnàlisi de conflictesL’Escola de Cultura de Pau (ECP) de la UAB ha creat la base de dades de Conflictes i Cons-trucció de Pau. Aquesta eina, disponible a Internet, permet conèixer i analitzar la trentena d’enfrontaments que es mante-nen actius al món. Les dades es poden consultar a la pàgina web escolapau.uab.cat/alerta/. P.E.

nSetmana dedicada a l’Esclerosi MúltipleLa Fundació Grup d’Afectats d’Esclerosi Múltiple (GAEM) i la UAB han dedicat la Setma-na Universitària Solidària a la recerca d’aquesta malaltia. Les Facultats de Ciències, Psicologia i Medicina han acollit els punts d’informació de l’Esclerosi Múl-tiple. Els actes han tingut lloc del 9 a l’11 de març. P.E.

nEls orígens de la UniversitatAntoni Serra Ramoneda, ca-tedràtic emèrit d’Economia Financera i de Comptabilitat, va oferir el passat 8 de març la conferència La creació d’una universitat: el cas de la UAB. La xerrada tractava els orígens de la Universitat i estava emmarcada dins el cicle de conferències Josep Maria Veciana, organitzat pel Departament d’Economia de l’Empresa de la UAB. P.E.

nJornada de portes obertes a l´EUSSEl passat 28 de febrer, l´Escola Universitària Salesiana de Sarrià (EUSS), centre adscrit a la UAB, va obrir les seves portes per do-nar a conèixer les instal·lacions i els estudis. Com cada any, la gent interessada ha pogut accedir a les aules i als laboratoris. N.R.

xavi roca


n NotíCies

L’hemeroteca de la Universitat Autònoma de Barcelona ha ampliat la seva col·lecció amb un centenar de documents provinents del Consell d’Europa. Aquest organisme engloba un total de 47 països europeus i té la missió d’afavorir la democràcia i el respecte als drets humans entre els seus membres. Fundat l’any 1949, és actu-alment la institució supranacional més antiga del continent.

L’entrega del material la va fer perso-nalment el president del Parlament del Consell d’Europa, el català Lluís Maria de Puig. Els documents lliurats són in-formes elaborats per les comissions o el Parlament, altre material de producció interna i, també, llibres sobre els drets

humans i temàtica relacionada que el Con-sell d’Europa ha publicat en col·laboració amb més de vint editorials. Estan consi-derats uns documents d’alt nivell tècnic i la base amb la qual s’han elaborat més de 4.000 tractats internacionals sobre els drets humans.

La cessió dels documents va ser pos-sible gràcies a les gestions del Doctor Eugeni Giral, coordinador del Centre Documental de Comunicació (CEDOC), de Juan Ramon Gómez Escofet, director de les biblioteques de la UAB i de Lluís Maria de Puig. Tots els nous documents són de lliure consulta n

Ester Dachs

important donació del Consell d’europa

nPremis LiterarisL’Ajuntament de Cerdanyola, la UAB i l’entitat Divendres Cul-turals han convocat una nova edició dels Premis Literaris de Narrativa i Poesia. Els guanya-dors obtindran una dotació eco-nòmica de 1.000 o 4.000 euros, depenent de la categoria en la qual hagin participat. El veredic-te del jurat es donarà a conèixer als participants el 16 d’abril en una cerimònia al Museu d’Art de Cerdanyola. P.E.

nCreixen els concursos La UAB, amb motiu de la cele-bració de l’any temàtic de la Co-municació, ha organitzat quatre concursos: de fotografia digital, de microrelats, de vídeos curts fets de manera convencional i de blogs personals. El proper 23 d’abril, dia de Sant Jordi, el jurat farà entrega dels quatre premis als guanyadors. P.E.

nTorna l’Artefacte El Teatre de la UAB ha acollit, de l’1 al 24 de març, la programació de l’Artefacte ‘10. Hi ha hagut actuacions de dansa, música i teatre. El grup The Pepper Pots, Albert Quesada, Sònia Gómez i les companyies Búbulus i La Quadra Màgica han passat per l’escenari del Teatre de la UAB. L’entrada a totes les actuacions ha estat gratuïta. P.E.

nRosa Díez, escridassadaRosa Díez, líder d’UPyD, va vi-sitar la UAB el passat 5 de març per pronunciar a la Universitat la conferència Una alternativa para Catalunya. Un grup d’estu-diants va boicotejar l’assistència de la política, que va haver de ser escortada entre insults i llança-ments d’objectes. P.E.

nNou cicle de Cinema a l’etCL’edifici d’Estudiants, Teatre i Cinema (ETC) de la UAB co-mença un nou cicle de pel·lícules per l’Any de la Comunicació. Sota el títol Anatomia d’una Comunicació Imaginada, es pro-jectaran onze títols des del 22 de febrer fins el 17 de maig. El Show de Truman (Peter Weir, 1998), A face in the o Redacted (Brian de Palma, 2007) són alguns dels films inclosos.

El cicle pretén que els estudi-ants puguin reflexionar, gràcies al cinema, sobre els mitjans i el seu impacte en la societat. E.H.lidia recasens

ester dachs


la nostra universitat, un Campus d’excel·lènciaLa UAB ha obtingut el segell de Campus d’Excel·lència Internacional juntament amb quatre universitats més de l’Estat espanyol. La seva proposta es basa en un nou pla d’aliances amb centres de R+D+I i amb una aposta clara per la Nanotecnologia, la Biotecnologia i el projecte ‘Alba’.

La Universitat Autònoma de Barcelona va ser una de les cinc universitats espanyoles guardo-nades amb l’etiqueta de Campus d’Excel·lència Internacional (CEI) el passat 26 de novem-bre amb el pla UAB Campus d’Excel·lència Internacional: aposta pel coneixement i la in-novació. Després de considerar totes les propostes, la Comissió Internacional d’Experts desig-nada pel Ministeri d’Educació va considerar la Universitat Autònoma de Barcelona una de les candidates a rebre part dels 150 milions d’euros a repartir entre les millors universitats de l’Estat espanyol.

Els criteris que es van seguir per atorgar el segell es van basar en la qualitat dels projectes i en la rapidesa de la seva execució, ate-

nent que la data límit era el 2015. A més, es va tenir en compte que l’Autònoma impliqués en els seus projectes la participació de tots els col·lectius del campus (professorat, investigadors, es-tudiants, personal administratiu i serveis). A més, també es va valorar la integració dels insti-tuts de secundària i de formació professional dins el projecte. Tot i això, la UAB s’ha centrat en el procés científic i el compromís cultural i social.

Un projecte ambiciósLa UAB CEI aposta per la nano-ciència i la biotecnologia com a línies estratègiques aprofitant la influència del sincrotró Alba. Jordi Marquet, director del Parc de Recerca de la UAB, assegu-ra que, a part dels dos àmbits

Una de les investigadores del Parc de Recerca de la UAB.

arxiu


de màxima prioritat, n’hi ha contemplats quatre més: Medi Ambient i Canvi Climàtic, Salut Animal i Tecnologia d’Aliments, Ciències Socials i Humanitats i Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Una de les priori-tats és la creació del Barcelona Nanotechnology Cluster-Bella-terra, que es centra en el camp de la nanociència. Les altres apostes són la biotecnologia i la biome-dicina, basades en els centres d’investigació bàsica del campus i els hospitals universitaris. A més, aquestes dues branques es relacionen amb el sincrotró Alba, que servirà d’aliat estra-tègic. D’aquesta manera, a llarg termini es vol aconseguir que la UAB sigui el punt de partida del Cluster del coneixement, perquè uneixi el conjunt de centres de

recerca i desenvolupament repar-tits pel Vallès Occidental. A curt termini, en el període cobert pel finançament del programa Cam-pus d’Excel·lència Internacional de 2009 a 2012, la UAB pretén la millora en la internacionalitza-ció, en la branca científica, en la transformació pel desenvolupa-ment d’un model social integral i en l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior.

Conveni amb entitatsEl projecte es desenvoluparà amb convenis d’adhesió amb més de 100 entitats de l’entorn entre les que s’hi inclouen des de la Generalitat fins als ajuntaments de Cerdanyola, Rubí o Sant Cu-gat. També el Parc Tecnològic del Vallès, el CSIC i més de 28 instituts i centres d’investigació

del Parc de Recerca de la UAB. El doctor Jordi Marquet, director del Parc de Recerca de la UAB, assegura que tot això “forma un conjunt d’un enorme potencial amb unes grans possibilitats de desenvolupament si es treballa conjuntament” i que “això és el que es busca amb tots aquests acords i convenis recollits en el projecte UAB CEI”. Per altra banda, Isidre Gibert, represen-tant de l’Institut de Biotecnologia i Biomedicina, una de les àrees que han estat beneficiades pel CEI, afirma: “S’ha generat una massa crítica important. Les aliances no sols són de caràcter tècnic o científic, en aquest cas també es poden considerar com a estratègiques”.

Marquet, per la seva banda, afegeix: “El programa CEI

L’Autònoma pretén convertir-se en el nexe dels centres de recerca del Vallès Occidental.

arxiu


anirà fent convocatòries anuals i, per tant, el projecte UAB CEI es desenvoluparà durant quatre anys i després s’haurà de valorar tornar a presentar-se, com i amb quins socis. Per la UAB, aquest projecte és, en realitat, una etapa d’un Pla Estratègic de molt més abast que ens ha de portar a la UAB que volem pel 2020”.

Segons Ana Ripoll, rectora de la Universitat, la nova proposta permetrà demostrar “el prestigi acadèmic de la UAB amb un salt quantitatiu que millorarà consi-derablement la seva posició entre les millors universitats”.

Un segell beneficiósEls científics de l’Autònoma també creuen en la força de la Universitat. Com diu Jordi

Marquet, director del Parc de Recerca, “la UAB i el seu entorn territorial més immediat reu-neixen la màxima potència de l’Estat en investigació en nano-ciència i nanotecnologia i una de les més altes en biotecnologia”. Marquet afegeix que a aixó “s’hi ha de sumar el sincrotró Alba, l’instrument científic d’anàlisi més potent que existeix en el camp de la nanociència i de la biotecnologia”. A més, conside-ra que “la UAB CEI pot ser en poc temps un referent mundial en aquests àmbits”.

Per altra banda, Charlotte Poschenrieder, coordinadora de la Unitat de Fisiologia Vegetal, un dels departaments que no s’han vist beneficiats pel CEI, creu que el segell serà beneficiós

per la Universitat: “La concessió del Campus d’Excel·lència a la UAB és un reconeixement de la tasca feta pel conjunt de persones que treballem a la UAB”.

Poschenrieder afirma, a més, que “rebre un premi que reconeix els mèrits i la competitivitat de la UAB en comparació amb altres universitats espanyoles i que, a més, comporta una dotació econòmica, és clarament posi-tiu”. Tanmateix, considera que “rebre aquest reconeixement no ha de servir per encobrir la greu insuficiència de finançament de la investigació a les universitats d’arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol” n

Ada Mullol M.Antònia Abrines

L’Autònoma rebrà 10 milions d’euros per a invertir en el seu projecte de millora.

Nexe entre recerca i producció

La proposta de CEI preveu la creació del Barcelona Nanotechnology Cluster-Bellaterra, que permetrà que la Universitat sigui el nexe dels centres d’R+D+i i el nucli del teixit productiu, social i cultural al voltant de l’autopista AP7. A més, amb el nou projecte es pretén que el sincrotó Alba prengui més importància dins el món de la biotecnologia i la biomedicina.

arxiu


La revolució digital arriba a la UAB de la mà del DipGame. Es tracta d’una adaptació en xarxa de Diplomacy, el conegut joc de taula en què els jugadors negocien secretament per a es-tablir aliances i així controlar el territori europeu. DipGame és l’eix central de la tesi doctoral que l’Àngela Fàbregues fa a la UAB. Ara, Fàbregues en farà una demostració a la 9ª Conferència d’Agents Autònoms i Sistemes Multiagents (AAMAS), una de les més importants dins de l’àm-bit de la intel·ligència artificial, que enguany es durà a terme a Toronto del 10 al 14 de maig.

Fàbregues duu a terme la seva tesi doctoral a l’Institut d’Investi-gació en Intel·ligència Artificial (IIIA), pertanyent al Consell Su-

perior d’Investigacions Científi-ques (CSIC) amb seu al Campus de la UAB. Des de l’any 2008 compta amb l’assessorament de Carles Sierra com a director de tesi, qui a més és sotsdirector de l’IIIA i tresorer de l’Associació Catalana d’Intel·ligència Arti-ficial (ACIA). Segons Sierra, Diplomacy és l’eina ideal per a la recerca en intel·ligència arti-ficial, ja que implica el factor de negociació i coneixement de l’ad-versari, més enllà del purament estratègic d’altres jocs similars.

Interacció en xarxaLa interacció dels usuaris amb el joc en xarxa servirà a Fàbregues per a crear softbots capaços de negociar amb humans, en un futur no tan llunyà.

L’Àngela va estudiar Informàtica a la UB i a la UAB, i actualment és professora asociada a aquesta universitat. No és el primer cop que Fàbregues veu la seva feina reconeguda. Ja l’any 2006 va rebre la beca Anita Borg que Google atorga a dones de tota Europa que hagin destacat en el món de la informàtica. Aquest cop se n’anirà a Toronto, i tot i que només una demo rebrà el premi (una retribució de tan sols mil euros), totes les acceptades a la conferència gaudeixen d’un gran reconeixement acadèmic que permet als seus autors pro-mocionar-se en la seva especia-lització científica n

Mercè BadiaMarta Rosella Gisbert

DipGame, versió virtual del joc de taula Diplomacy, ha estat acceptat a la novena Conferència de Sistemes Multiagent. Forma part de la tesi sobre intel·ligència artificial que l’Àngela Fabregues fa a la UAB.

DipGame: el joc revelació

yael pritchmercè badia Carles Sierra, al seu despatx Àngela Fàbregues, a Israel


Ha afirmat que l’exercici del periodisme és la seva vocació, ha estat sempre així?Encara que sempre m’ha agra-dat escriure i parlar, quan vaig començar a la universitat jo no pensava en el periodisme. Jo vaig fer Dret i el que volia fer era carrera de diplomàtica. Va ser després que vaig descobrir que em podria expressar millor en el món del periodisme que en el de la diplomàcia.

Ha estat a 170 dels 192 països que hi ha a tot el món, com es prepara abans d’un viatge?Per una banda, llegint molta in-formació sobre el país i el seus

mitjans. I per l’altra, buscant con-tactes que coneguin el lloc i que et puguin facilitar la informació que necessites. Un cop ets al lloc has de parlar molt amb la gent del carrer, no pots quedar-te amb les versions oficials.

Quines són les estratègies de censura més habituals que uti-litzen els països?N’hi ha moltes i molt variades. En les dictadures, la més ha-bitual és el control físic, no et deixen moure pels llocs ni parlar amb ningú sense el seu permís. Actualment, també et treuen els telèfons mòbils i l’accés a Internet. Però les democràcies

també intenten manipular-te. Per exemple, amb un excés d’infor-mació sobre determinats temes mentre et limiten molt l’accés a altres. Això fa que acabis parlant del que ells volen i no del que a tu potser t’interessaria tractar. Una altra estratègia molt utilitzada, sobretot als països de l’Amèrica Llatina, és l’intent de fer-se amic del periodista, el típic “no ens farem mal, oi?”

A quina part del món li han po-sat més inconvenients?Corea del Nord. Ja va ser molt difícil anar-hi, només vàrem poder entrar com a part d’una representació oficial d’Espanya

Rosa Maria Calaf va treballar 38 anys a Radio Televisió Espanyola (RTVE) fent de corresponsal a Nova York, Moscú, Buenos Aires, Roma, Viena i l’Àsia Pacífic. Després de la seva prejubilació, l’any 2008, s’ha dedicat a fer conferències i cursos denunciant els problemes del periodisme actual, com la que va fer el passat 21 de desembre a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

“el negoci està desvirtuant la funció social del periodisme”

Rosa Maria Calaf és una referència en el món del periodisme.

Rosa Maria CalafPresidenta de la Fundació del Centre

Internacional de Premsa de Barcelona


i vàrem estar absolutament con-trolats en tot moment.

Quins problemes va tenir quan va ésser a l’Iran?Vaig anar-hi en una època com-plicada, just després de l’arribada de Khamenei. Però vaig acon-seguir, superant diverses traves, fer bastant el que vaig voler. Per exemple, havia d’anar sempre coberta i se’m va prohibir mirar a la cara als meus entrevistats si aquests eren homes.

De tots els fets històrics, quin és el que més greu li sap no haver anat a cobrir?No haver presenciat la caiguda

del mur de Berlín perquè me’n vaig anar de la URSS just qua-tre mesos abans. Es clar que en aquell moment ningú es podia imaginar el que passaria.

De quina feina en concret se sent més orgullosa?He intentat fer sempre la millor feina possible però, potser, la cobertura del tsunami del 2006. Crec que vam fer una feina molt digna donades les circumstànci-es i les pressions que vam rebre per convertir-ho en un circ.

Un cert risc és inherent a la professió de corresponsal en situacions convulses, quines

arxiu

Periodista activaNascuda a Barcelona el 1945 ha estat la corresponsal més veterana de TVE fins l’any passat. Amb estudis de Periodisme i Dret i amb més de quinze premis per la seva trajectòria professional, el 2008 va ser investida doctora Honoris Causa per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Entre els premis que ha rebut en destaca el ‘Women Toguether’, que s’atorga des del 2006 a persones amb compromís social. L’últim any ha estat una de les nominades al premi ‘Català de l’any’.


mesures de seguretat pren en aquestes ocasions?El primer que cal tenir és sentit comú. Segon, entendre que el periodista no va a la situació per demostrar la seva valentia, sinó per informar el més honestament possible. Estic en contra del complex de Rambo actual d’al-guns professionals. Sobretot si posen en perill la vida dels seus col·laboradors. La millor manera d’anar sobre segur és escoltar i fer cas els locals.

Parlant de col·laboradors, quin equip necessita un corresponsal de televisió per funcionar bé?Per fer el tipus d’informació su-perficial que es fa ara amb tres persones de la cadena i un local que faci les funcions de conduc-tor i traductor és suficient. Per fer una informació ben feta, amb la

seva contextualització i la seva anàlisi, en necessitaríem més. El problema és que ara s’intenta fer tot amb un periodista i un tra-ductor i això va en detriment de la qualitat perquè no hi ha ningú que sigui Superperiodista.

És molt crítica amb el periodis-me actual, quin creu que és el seu pitjor problema?La mercantilització ha canviat l’objectiu de la professió. L’actual empresa no està interessada en l’excel·lència informativa, sinó en guanyar diners. Han fet del periodisme un negoci i s’està des-virtuant la seva funció social.

Com definiria la funció social de la comunicació?La funció dels periodistes és exercir un control sobre els po-ders polítics i econòmics, criti-

cant el que falla i lloant el que va bé i, per això, els mitjans han de ser independents. Si les empreses informatives estan supeditades a la publicitat, malament.

S’ha mostrat reticent a la fi de la publicitat a la cadena de Televi-sió Espanyola.Si, trobo que la mesura seria per-fecta si estigués acompanyada d’un bon financament que asse-gurés la qualitat de la cadena, però no s’ha fet així. S’ha tallat la publicitat però no està gens clar de quina forma se substituirà aquesta font d’ingressos i, per tant, tenim un risc enorme de convertir la televisió pública en una televisió residual.

Creu que la televisió, en gene-ral, és el mitjà més afectat per aquesta mercantilització?

Rosa Maria Calaf a les aules de la UAB.

esther dachs

n“No es pot canviar el que importa pel que impacta”

n“l’empresa no està interessada en l’excel·lència informativa, sinó en guanyar diners”

n“una societat sense una premsa forta no pot ser ni democràtica ni lliure”


Evidentment, tot i que la mercan-tilització està present en tots els mitjans, a la televisió és molt més exagerat. Què fan les estrenes del cinema als telediaris? Pot haver-hi una pel·lícula en con-cret que tingui interès suficient per entrar en un telediari, però, cada setmana? Això és publicitat disfressada de cultura. Un altre exemple, quan es fa un debat que consisteix en sis persones que criden i s’insulten, això no és informació, és un circ.

Vostè va anar a El programa de Ana Rosa a Telecinco?És una notícia falsa i un altre exemple del periodisme actual. La cadena em va proposar anar-hi i jo m’hi vaig negar. Es va publicar a la seva web que jo havia dit que sí i la notícia es va escampar sense que ningú

em truqués per assegurar-se’n. Es van saltar la norma d’or del periodisme, que és contrastar la informació. Tampoc entenc el soroll que generà, al món passen coses molt més importants de si jo vaig o no a un programa de televisió. És un exemple més d’aquest periodisme de banalitat total en què tot s’hi val.

A vegades el periodisme neces-sita impactar per arribar.Sí, però no es pot canviar el que importa pel que impacta. Has d’impactar a la gent perquè re-accioni, però, amb coses que són importants, no amb ximpleries. No tot és emoció, també has de donar a la gent els mitjans per comprendre el que està passant.

Veure no és comprendre.Exacte, aquesta idea de què

veient el moment en directe ja s’entén el que passa és molt per-judicial. És el periodisme d’In-ternet i que consti que jo estic a favor de les noves tecnologies sempre que siguin utilitzades com a eines. A mi no m’importa si el suport canvia mentre no es canviï l’objectiu. És important perquè una societat sense una premsa forta no pot ser ni demo-cràtica ni lliure.

Llavors, té alguna solució aquest problema social i politic?No, però crec que és molt im-portant que se sàpiga que n’hi ha un i quin és. Normalment, els periodistes són conscients de la problemàtica, però haurí-em d’aconseguir que la societat deixés d’estar tant anestesiada i comencés a entendre que cada cop està rebent una informació de més mala qualitat. Les perso-nes haurien de comprendre que estan sent enganyades des d’uns mitjans que cada cop els veuen més com a consumidors i menys com a ciutadans.

Potser és per això que cada cop hi ha més desafecció cap els noticiaris.Aquesta desafecció és un efecte buscat, la gent sap que no està ben informada però no fa res per solucionar-ho. És un problema d’educació: si tu des de l’escola crees persones sense esperit crític a qui només els interessa comprar-se un Ipod, és molt fàcil que després s’empassin el que els hi posis sense queixar-se.

Què els hi diria als i a les estu-diants de Periodisme?Que siguin conscients que el pe-riodisme és més que una profes-sió, és un compromís social. Han de tenir molt clar que hauran de lluitar per mantenir la qualitat i que el més important de tot no és fer-se famós, sinó fer bé la feina el més ben feta possible n

Esther Dachs

La periodista en un moment de la seva intervenció a la Facultat de Ciències de la Comunicació.

esther dachs


Un exredactor de la revista, Hugo Cerdà, va escriure a les pàgines d’una jove Campus que el mur era com la mort, ja que ambdós constituïen una barrera per al món físic però, alhora, un pont per on fluïa allò immaterial: “En el cas del cos, l’ànima. En el cas del mur, les idees”. Deu anys després, molts dels murals amb els quals Cerdà es va inspirar per escriure els mots introductoris del seu article, ja no hi són.

Teresa Camps, encarregada del Departament d’Art de la UAB i al capdavant del col-lectiu B5-125 d’art, explica que els murals, que van començar a

adornar les parets de la Univer-sitat pràcticament des dels inicis, “solen ser de caràcter simbòlic o ornamental”. En relació al seu propòsit, Camps afegeix que sorgeixen en moments de lluita o per una qüestió festiva, i no s’elaboren amb la intenció de ser perennes, fet que els diferencia dels grafits que, comenta, “sor-geixen per marcar territori”.

Missatges que perdurenMalgrat que en molts casos l’únic llegat material que han deixat és una paret de blanc immaculat, el missatge que un dia van voler transmetre perdura a la ment de

els murals deixen empremta en el passat i en el presentAlguns són en blanc i negre, altres de colors ben vius. Conviuen amb nosaltres cada dia i, moltes vegades, ens aturem i observem. Fixem la nostra mirada en un mur de pedra on hi ha dibuixat quelcom més que una obra d’art. Si la Universitat és un centre de creació i transmissió d’idees, sens dubte els murals en són una bella mostra. Rares vegades perenne, sovint caduca, però amb un missatge sempre etern.

marta roqueta


qui el va contemplar. A un dels vestíbuls de la intricada teranyi-na de passadissos que formen les facultats de Psicologia, Dret i Humanitats, només els vidres retenen l’art que un dia va inun-dar les parets de l’estança.

“Abans el vestíbul n’estava ple. Els han esborrat tots: el de les ovelles, els que feien refe-rència als drets de la dona, tots”, comenta un estudiant anònim que hi passa per davant. Prova de la importància dels murals en la difusió d’ideologies és que no es van escapar de la lluita contra el Pla Bolonya. La guerra entre institucions i estudiants no només es va lliurar a les aules, a les facultats i al carrer, sinó també a la pedra.

Alguns s’han erigit com un veritable estendard, com és el cas del que decora la paret oposada a

l’entrada de la Facultat de Dret, pròxima al xalet de Ciències de la Comunicació. La justícia s’alça triomfadora per sobre d’un lladre i un jutge. A la part inferior esquerra, els mots As-semblea d’Estudiants en revelen l’autoria. De colors vius, és la millor benvinguda.

Obres d’art de difícil elaboracióHi ha altres murals que s’han pintat a mode de records de guerra. A la Facultat de Psi-cologia, una Mafalda, símbol de l’esperit crític nascut de la ploma de Quino, recorda mentre assenyala amb el dit el palito de aplastar ideologías, les càrre-gues policials del 2008. Al costat oposat, uns titellaires maneguen uns mossos que es dirigeixen, arma en mà, cap a un grup de

Murals amb polèmicaPel caràcter ideològic que sovint se’ls atorga, alguns murals vénen acompanyats de polèmica. Teresa Camps recorda el cas de l’eliminació d’un mural antimilitarista a la Facultat de Lletres, una acció que molts van titllar d’intent d’evitar la recuperació de la memòria històrica. “Des d’un punt de vista estètic, el mural no era gaire afortunat i amb el temps havia perdut part del seu color”, defensa Camps. “A més a més, estava inspirat en l’estètica d’uns dibuixos de la revista El Jueves, i l’estètica actual és diferent a la de fa vint anys”, conclou.

nels murals no es van escapar de la lluita contra el pla Bolonya

nHi ha altres murals que s’han pintat a mode de records de guerra

La lluita entre estudiants i institucions també va ser pintada.


manifestants. El record del 18 de març de 2009 és ben viu.

Tots ells, malgrat haver estat pintats amb tècniques ben dife-rents, han passat per un procés d’elaboració que sol ser llarg i costós. Camps explica que la paret necessita una prèvia pre-paració amb calç viva –un líquid que s’obté fonent pedra calcària a una temperatura molt alta–, amb una quantitat que depèn de la magnitud del mural, i que per pintar-lo es requereix la utilitza-ció de diverses tècniques.

Tot i que els murals de les facultats de Dret i Psicologia tenen la voluntat de recordar uns fets que encara pesen en la memòria de la comunitat estudiantil, Camps conclou que, amb el pas del temps, els mu-

rals es deterioren i malgrat el dificultós procés d’elaboració convé renovar-los si sorgeixen propostes. En el cas de la UAB, en el procés de creació és molt important la col·laboració entre professionals. “Els murals artís-tics a la UAB s’han fet especial-ment a la Facultat de Lletres pel col·lectiu d’estudiants B5-125, integrat sobretot per estudiants d’Humanitats interessats en la gestió cultural”, comenta Ana València, treballadora de l’Edi-fici d’Estudiants.

Força estètica i emocionalEls passadissos del Departament d’Art, a la Facultat de Lletres, són una excepció en el conjunt de murals del campus universitari, no en va la Facultat és la seu de

l’espai B5-125. En ells, la força emocional i estètica arriba a la màxima expressió. De mides ben diferents, alguns murals recor-den un malson en blanc i negre que sembla que ha nascut del mateix cap de Munch; altres, en canvi, evoquen una pintura sem-blant a la que decora les parets de les esglésies renaixentistes. La producció dins el col·lectiu B5-125 no s’atura. Camps comenta que hi ha diversos projectes so-bre la taula, un dels quals seria el de pintar un passadís sencer de color negre, llevat de les fi-nestres, que haurien de portar la marca de Windows, “a mode de catedral moderna” n

Marta RoquetaAda Mullol

nsorgeixen en moments de lluita o per una qüestió festiva

nalguns murals recorden un malson en blanc i negre

nla producció dins el col·lectiu B5-125 no s’atura

Els conflictes del moviment estudiantil són un tema recorrent.


Durant el període d’exàmens, des de primera hora del matí –just quan acaben d’obrir les portes de les biblioteques–, ja arriben estudiants amb voluntat d’estudi-ar i comencen a aparèixer estris solitaris escampats per taules i cadires. No són talismans, sinó utensilis que recorden als nou-vinguts que hi ha qui s’ha llevat més d’hora i que la fal·lera per aprovar altera la conducta dels individus fins al punt de matinar, de regatejar una parcel·la de tau-la de biblioteca o de participar en rituals i creure en supersticions de tota mena.

És el cas d’en Carlos García, estudiant de Veterinària, que complementa el seu estudi amb un ritu ben laboriós. La nit abans

d’un examen escriu en un paper: “Jo, Pepito de los palotes, vull aprovar l’examen X de l’assig-natura Y que tindrà lloc el dia Z a la facultat corresponent a l’hora tal”, mentre al seu voltant hi ha enceses tres espelmes blaves untades amb oli d’oliva. Adverteix però, que, en el mo-ment d’encendre les espelmes amb un llumí cal dir “en nombre del padre, del hijo y del espíritu santo, Amén”, i deixar que les espelmes es consumeixin tota la nit. En Carlos reconeix que no pot assegurar en quina mesura el resultat de les seves notes es deu al ritual o a les hores d’estudi, però pot afirmar que, sigui com sigui, sempre aprova. I això, al final, és el que compta.

Ritus i supersticions per treure bones notesNingú dubta que a l’hora de preparar-se per aprovar un examen el que porta més bona sort és fer colzes. I com més hores millor. Ara bé, ja sigui per creença, per tradició o per si de cas, hi ha alguns estudiants que combinen l’estudi amb la confiança en determinats conjurs, rituals i amulets de tota mena.

Medalla de la Virgen de Guadalupe sobre els apunts de Pablo Fernández.

lidia recasens


Per si les mosquesTanmateix, la majoria dels es-tudiants es manifesten contraris o escèptics sobre la influència dels amulets a l’hora d’aprovar, tot i que força gent reconeix que, sense creure-hi, segueix certs rituals “per tradició”. En Pablo Fernández, estudiant de Dret, és un bon exemple d’aquesta dicoto-mia entre el sentit comú i les ga-nes de conjurar la sort. En Pablo explica que per convicció ideo- lògica rebutja les supersticions però que, no obstant això, quan ha de fer un examen, el venç el neguit i, per una estona, s’oblida de la racionalitat. En un examen mai escriu amb bolígraf negre, li produeix angoixa que sigui un dia plujós i, quan succeeix, situa

una moneda del Che Guevara i una verge que va trobar extravia da pel barri Gòtic de Barcelona sobre la taula, al costat de l’exa-men. “Com que no crec en Déu, em creo la meva pròpia divinitat i li prego a Bakunin que m’ajudi. I, a vegades, ho fa”, explica en Pablo, resignant-se sobre la seva peculiar fe espiritual.

“Jo no sé si no hi crec per incredulitat o perquè sóc molt inconstant i despistada. Segur que me’l deixaria a casa i encara em portaria més mala sort”, se sincera l’Anna Brullet, estudiant de Periodisme. Una companya seva, l’Anna Rosenfeld, segueix dues de les supersticions més ar-relades, les relacionades amb el bolígraf i la vestimenta. L’Anna

confessa que els dies que té un examen sempre porta la roba interior de color verd perquè és el seu color. “No ho faig perquè cregui que em durà bona sort, sinó per la mateixa inèrcia amb què per cap d’any porto roba interior vermella”, aclareix. A més a més, de la mateixa manera que alguns estudiants expliquen que tenen determinats colors de bolígraf vetats a l’hora d’exa-minar-se, o bé que en tenen de predilectes, l’Anna confessa que sempre intenta fer els exàmens amb el mateix bolígraf que ha fet servir per agafar apunts, “com si aquest bolígraf tingués memòria per anar-los emmagatzemant dintre i, el dia de l’examen, xivar-me’ls”, explica l’Anna.

Falta fotosobra textFalten 2 destacats Falta peu de fotoFalta desglossament

A dalt a l’esquerre, uns apunts a sota d’un coixí. A la dreta, el gall, símbol d’esperança i bona sort.A baix, un collaret de la bona sort lligat a uns apunts, i al costat una espelma, il·luminant un manual.

abel garcía

abel garcía lidia recasens

ester dachs


n“li prego a Bakunin que m’ajudi. i, a vegades, ho fa”

nl’anna confessa que sempre intenta fer els exàmens amb el mateix bolígraf

nRes encomana més bona sort que la confiança

La Lara Cribillés, estudiant d’Història de l’Art, segueix un cerimonial curiós: “El meu ritual és místico-musical”. La Lara té el costum d’escoltar sempre el mateix CD per a l’estudi de cada assignatura i anar a l’exa-men escoltant aquesta música amb l’Mp3, i d’aquesta manera li afloren els coneixements que vol recordar i que ha relacionat amb cada melodia. “Ara bé, el millor ritual per aprovar deu ser intentar lligar-te el profe”, bro-meja la Lara. Un altre estudiant, en Jordi Sánchez, també respon amb ironia: “El millor amulet per dur a un examen són uns apunts impresos a mida sis de lletra. Jo no ho he fet mai, però sé de companys que els porta molta sort!”.

Repartir bona sortEntre tots els estudiants que no creuen possible poder invocar la fortuna, n’hi ha pocs que no

tinguin, malgrat això, l’hàbit de desitjar bona sort als companys quan han de fer un examen. Per exemple, l’Anna Vico, estudiant de Filosofia, explica que, així com en el teatre els actors es desitgen sort dient “molta mer-da”, ella utilitza l’expressió ¡el gallo ganará!... amb resultats infal·libles.

L’Anna ens descobreix que aquest personal crit de guerra va néixer quan ella i els seus com-panys d’institut es preparaven per la selectivitat. A classe de castellà havien llegit l’obra El co-ronel no tiene quien le escriba, de Gabriel García Marquez, una novel·la en la qual el personatge del gall simbolitza l’esperança que mai s’ha de perdre; la con-fiança en el triomf. Com que el final del llibre és obert, la pro-fessora els va preguntar qui creia que el gall acabaria guanyant si la novel·la continués. Pocs alum-nes van aixecar la mà i llavors

la professora els va esbroncar: “Per descomptat que el gall gua-nyarà! El gall guanyarà! Heu de confiar-hi. Teniu 17 anys... Com podeu pensar que el gall pugui no guanyar?”.

“La reflexió ens va fer veure que res encomana més bona sort que la confiança. A partir de llavors, la frase ¡el gallo ga-nará! s’ha convertit en una font d’optimisme de caire místic”, explica l’Anna. No sap si va ser gràcies al conjur del lema o a la seguretat que els va transmetre, però tots els seus companys de classe –i ella mateixa– van aprovar la selectivitat. Des de llavors, l’Anna sempre anima els amics abans dels exàmens dient ¡el gallo ganará! i, després d’explicar d’on ve l’expressió, molts d’ells han adoptat el lema com a propi n

Ester DachsHelena Codorniu

La Lara Cribillés sempre escolta música mentre estudia i de camí a l’examen.

lidia recasens


un bohemi sense llicenciar entre el professorat, un capità còmpli-ce i de la broma entre els joves intèrprets i un músic filantròpi-cament pedagog entre els seus companys de professió. “Sóc una figura estrambòtica dins de la Universitat”, confessa Jesús Badia, el director de l’Orquestra de la UAB, quan li pregunten com se sent treballant a la Uni-versitat. Violinista d’ulls clars i look típic de John Lennon, Badia porta més d’una dècada implicat amb el projecte simfònic de la UAB. Va començar com a cap de corda de la incipient orquestra que va promoure el músic Joan Casals, a qui una mica més tard va succeir en la direcció, tot i que el seu predecessor, sarcàstic, “va insistir que no ho fes”.

Badia s’alegra de no haver fet

cas del consell, un avís que ha entès amb els anys, quan ha des-cobert que dirigir una orquestra universitària és una captivadora odissea. Un horari d’assaig in-còmode –de 13 a 16 hores– que provoca un vaivé d’assistència dels estudiants, la divergència entre els nivells tècnics dels joves músics o el desequilibri entre famílies d’instruments, són algunes de les dificultats amb les quals topa el director.

Energia incombustibleTot i això, Badia assegura que les ganes de fer coses i l’energia in-combustible de la gent jove sem-pre compensen els entrebancs i donen resultats sorprenents i molt gratificants.

La vocació musical de Jesús Badia ve de lluny, des que era un

marrec del poble de Navàs que s’entretenia amb un acordió amb tecles de colors. “Era l’últim i el rar de la família”, comenta, per justificar la seva inclinació musical que els seus pares no van dubtar en atiar internant-lo a l’Escolania de Montserrat, per a ell, la seva principal escola, que després va complementar amb el Conservatori de Barcelona i amb molta curiositat autodidacta.

Content de poder guanyar-se la vida dedicant-se a la música, actualment és professor de violí d’un parell d’escoles de música del Bages, a banda de treballar a la Universitat i recordar, cofoi, que l’Orquestra de la UAB va ser la primera formació università-ria de Catalunya n

Helena Codorniu

la batuta universitària

nJesús BadiaDirector de l’Orquestra de la UAB

Jesús Badia és l’artífex de la primera formació musical universitària de Catalunya.

xavi roca

el campus de la uab - núm. 53, abril 2010

Documents