Tertúlia

44 el 3 de vuit DIVENDRES, 2 D’OCTUBRE DEL 2015

Terra Nutrix

Macrohistòria. Escric aquest article “l’endemà”. Un nou go-vern ha sortit de les urnes de la convocatòria electoral del 27-S amb un mandat democràtic per la independència de Catalunya. Aquest mandat l’hauran de ges-tionar 73 diputats al Parlament de Catalunya amb la suma de Junts pel Sí i la CUP. Aquest go-vern sortit d’unes eleccions de-mocràtiques té ara un estatus polític, moral, de legitimitat. Les urnes l’avalen, s’ha insistit molt en aquest aval democràtic als nostres ulls i als ulls del món. Aquest govern de la futura repú-blica catalana, durant la campanya, però també durant aquests darrers anys, prou que ho sabeu, ha estat escarnit, assetjat, boicotejat, amenaçat pel govern de Madrid amb tota mena d’espantalls, també siderals. Ha guanyat un projecte de futur, no la por. S’ha treballat a fons per arribar fins aquí, grans ments del país s’han posat al servei d’aquest projecte col·lectiu, i un gruix molt significatiu de la gent de Catalunya ha alimentat i donat forma a aquesta revolució inèdita perquè es basa en la democràcia i la inclusivitat de les diferències tant com en les raons històriques i culturals. A Madrid, que per tota resposta neguen la realitat, encara no se n’han fet cabal perquè la llegeixen malament. Però el que passa aquests dies a Catalunya és tan positiu per Catalunya com per a la resta d’Espanya. Si no hi ha negociació, si es nega, arribarà un mo-ment en què s’haurà de proposar la DUI. Allà on no arriben les paraules arribaran els fets. És l’hora del

nostre estat català. Ens l’hem guanyat a pols, hem picat molta pedra per alçar-lo, per restituir la dignitat del poble de Catalu-nya. Mai més súbdits, com va dir Lluís Llach. Microhistòria. Una parella jove ha estat una colla d’anys, pel que sé, estalviant tot el que els restava després de pagar el lloguer, les despeses de la casa, la intendència. Els treballs que feien, us ho podeu imaginar, no estaven pagats a l’altura de la seva competència. En tot aquest temps no han anat a pe-nes al cinema ni al teatre, i no-

més s’han comprat la roba necessària. Han viscut austerament. El seu lleure ha estat llargs passejos per la ciutat. En aquests passejos anaven donant forma a un projecte. Tenien mirat un petit local, un bar. Ell és cuiner. Un dia van visitar el petit bar. Tenia possibilitats, el barri és molt agradable, però s’havia de condicionar. La feina que els esperava era monumental i els estalvis no donaven per gai-res alegries. Es van posar d’acord amb el propietari per llogar-lo, els va demanar un traspàs. Van fer números i més números, i un projecte acurat de viabilitat del negoci. Han treballat aquests dos me-sos d’estiu sense parar, reciclant això i allò, han po-sat en marxa mans i imaginació. Avui, dilluns dia 28 de setembre, han obert al públic el seu petit es-tabliment. Oferiran esmorzars i dinars. Tenen una il·lusió que s’encomana, però no una il·lusió a l’ai-re sinó arrelada en el treball. L’obertura coincideix amb “l’endemà” del 27-S. Sincronia de bon auguri.

Teresa Costa-Gramunt Vilafranca

L’endemà

Un nou govern ha sortit de les urnes de la convocatòria electoral del 27-S amb un mandat democràtic per la independència de Catalunya”

El Penedès també existeix...

Daniel Garcia Periswww.danielgarciaperis.cat

Fins a les 11 del matí, l’afluència de gelidencs al Col·legi Mont-cau era l’habitual a altres eleccions. En obrir el primer a votar havia estat com sempre el Joan Clanchet –un costum que està convertint en tradició local– i anava passant gent espaiada-ment. L’entrada però s’anava dilatant, i fins i tot a les 10 en punt no hi havia ningú votant. Malgrat les previsions d’un augment de la participació, semblava que la pluja tardoren-ca seria motiu per no apropar-se a les urnes. No va ser pas així. Cap a mig matí va començar a omplir-se el menjador. Es van generar cues davant totes les taules que fins i tot sortien de l’edifici. Unes aglomeracions per votar mai vistes darre-rament i que no van afluixar fins a l’hora de dinar. Arribaven notícies que a la resta del Penedès es produïa un fenomen similar. A la tarda no va ser igual però va haver-hi un bon ritme de participació, arribant a ser finalment pràcticament deu punts superior a les del 2012 a tot Catalunya. Sens dubte havien d’augmentar els sufragis. Des del primer dia de cam-panya, el caràcter plebiscitari dels comicis va ser acceptat per totes les parts, malgrat que els partits del No ho neguessin re-petidament. Els seus arguments els van deixar en evidència.A més a més de l’èxit de participació, la victòria de Junts pel

Sí i l’augment de vots de la CUP –assolint el mandat indepen-dentista majoritari al parlament– crec que la dada més desta-cada va ser el resultat de Ciutadans. Encara més notable a l’Alt Penedès. Sense representació a la comarca, i sense obtenir cap regidor a les eleccions municipals fa només 4 mesos, ha estat la segona força. Amb els mateixos vots assolits a Gelida el 27-S C’s tindria ara 2 regidors a l’Ajuntament, fins i tot po-drien ser 3 en el supòsit que la participació hagués estat com a les eleccions locals, vint punts inferior. Es veu que hi ha un canvi de preferències segons la convocatòria. El cas més clar és el PSC. A les municipals va tenir un 42,51% dels vots i al Parlament va caure al 13,25%. Tanmateix és evident que aquest cop hi ha hagut un sector de la població durant molts anys abstencionista que ha volgut exercir el seu vot. És un fet que hem de celebrar. Sóc de l’opinió que el vot hauria de ser obligatori perquè realment siguin representatives les con-teses electorals i no es veiessin afectades pel context. Això també evitaria pràctiques decimonòniques per alterar els resultats amb el vot per correu o de l’exterior. A casa nostra tenim empreses capdavanteres en el vot electrònic i que en-cara poden fer més exemplar el procés de transició nacional.

Votem-hi tots

El vot hauria de ser obligatori perquè realment siguin representatives les conteses electorals i no es veiessin afectades pel context

“Darrere les paraules”

Ja ho tenim això, Rosa. Hem arribat al punt de no-retorn amb un bon nombre de trumfos a la mà. Malauradament, no tots. No m’aturaré gaire a parlar de qui serà el futur president ni de si s’han guanyat les eleccions —des del punt de vista plebisci-tari, vull dir. Només et diré dues coses: hi haurà un president consensuat (entre altres coses perquè no els queda altre remei) i hem aconseguit passar de 24 diputats independentistes a 72 en tan sols 3 anys. I això, malgrat la tupinada del vot exterior (200.000 vots): ¿t’imagines què passaria si no deixessin votar, per exemple, la població sencera de l’Hospitalet de Llobregat? Per cert, com és costum, per saber qui ha guanyat, millor llegir els mitjans de comunicació internacionals —excepte els espa-nyols, esclar.Com sempre, tothom diu que ha guanyat o ha avançat —encara que l’avenç sigui amb una reculada del suport en nombre d’es-cons o vots—, però aquesta vegada els representants de l’unio-nisme i de la tercera via s’han lluït. El tàndem Arrimadas-Rivera es va comportar com uns hooligans perquè havien aconseguit l’increïble èxit de tenir menys de la meitat de diputats que Junts pel Sí; Iceta (devies tenir raó amb això del ball) es mostrava eu-fòric perquè havia obtingut el pitjor resultat de la història del PSC; García-Albiol es felicitava perquè gràcies a ell s’havia mobi-litzat tanta gent per plantar cara —llàstima que se n’oblidessin de votar el PP—; i Lluís Franco Rabell, seguint amb el to diàfan de la campanya —tant com les sigles de la coalició: QWERTY. No, SQPR; ai no, CSQEP, crec— va fer adormir els groupies de la tercera via abans d’acceptar que havien fet figa. He deixat pel final Duran i Unió. Té cullongs (com diria aquell) la cosa, Rosa. Un partit que ha mediatitzat la política catalana i espanyola des de les primeres eleccions democràtiques i que quan es presenta per primera vegada en solitari resulta que rep el suport assenyat de 100.000 persones. ¡Ep, que no seré jo el que digui que no té mèrit viure al Palace 30 anys votant-te només quatre gats!Mentrestant, a Madrid, a banda de proclamar la vinguda de l’apocalipsi en els dies previs de la votació, posar tots els bas-tons a les rodes possibles per impedir que votin els catalans que viuen a l’estranger i repetir el discurs de la derrota indepen-dentista per veure si acaba convertint-se en realitat, han posat un dels seus cervells més preclars a cercar la solució d’aquest embolic. I l’ha trobada més ràpid que un gat entre les brases. ¿Reforma constitucional? ¿Referèndum? No, Fernández-Díaz condecorarà una altra marededéu, la Santíssima Verge dels Do-lors d’Archidona de Màlaga, amb la Creu de Plata de la Guàrdia Civil. Suposo que li pregarà perquè el president Mas sigui con-demnat pel terrible delicte de posar les urnes en un “simulacro electoral” (Rajoy dixit).D’això, de tot plegat, en diuen política d’estat. Jo en dic: impotència.

Impotència

Rafel Marco MolinaTraductor. Director d’aixocomesdiu? marcoimolina@aixocomesdiu.cat

Rosa Solerespigoladora@gmail.com