PERS PECTIVES POLITIQUES

d'un pro-Necessîtat

repubhcagramaEls habituals concurrents dels cercles po-

lítics hauran descobert, ben segur, el tipusde catastròfic a ultrança de l'home que aca-ba invariablement les seves prediccions ambuna visió apocalíptica del futur. Qui mésqui menys, es diu liberal. Però ningú noés optimista. Al fons del fons, els punysenlaire, els de Calvo Sotelo que hi parlasempre—i els de Largo Caballero s'empor-ten el sufragi secret de molta gent.

EI mal més gros és que, a la dreta, no

Programa antirepublicà : una Comissió gestora

mocràeia pagesa ; una política que va de]'austro-borbonisme a la literatura picares-ca. Uca mica de Narváez i una mica d'Isa-bél II. Caldrà prohibir ]'españolada de lacinematografia ianqui i renovar-la des dequalsevol ministeri.

***

La política espanyola havia convertit elconvencional en infallible. La tradició his-tòrica, que en un país com Anglaterra és

Any VIII. Núm. 362-Barcelona, dijous, 23 g ener 1936

A la pàgina 2:

La Presó Model de Barcelona, minada, per Josep Maria Xicota,

A la pàgina 3:

Una enquesta. Els intel'leetuals i Europa, resposta de Jean-Richard Bloch.

Ala pàgina 6:

EI darrer interviu amb Kipling, per Patrick Kirwan,

A la pàgina 7:

Un mal servei a Picasso, per Just Cabot,Preu: 30 cèntims - Ronda de Sant Pere, 3 Telèfon 22592 : Subscripció: 3'50 pessetes trimestre

MIRADOR INDISCRET

han sabut trobar un reaccionari de talent.Els monàrquics, posats a renovar-se, hanfet la tria molt aviat. Han traduït I'En-quite sur la Monarchie de Maurras i hanfundat una revista que es diu Acción Es-,añola, en la qual uns quants aristòcrates,nous á vells, canten l'apologia de la no-blesa, secundats per Giménez Caballero iSainz Rodríguez.

No valdria la pena de parlar d'aquestgrupet si, de fet, no dirigís tota la políticareaccionària espanyola. Al seu costat elshomes d'Acción Popular són minúsculs epí-gons, que queden embadalits .davant qual-sevol joc agut de frases. No és cap secretque Acción Popular, quant a personallitatspolítiques, no representa res. Però, i quanta ideologia?

Tots els grups de dreta espanyola con-venen en un punt: que de la passada mo-narquia no n'ha de tornar res. Allò que nodiuen, en llurs, programes, és de .quinamanera s'ho faran perquè no torni algunacosa. Ningú que hagi estudiat a fons elsproblemes de la política hispànica no potcreure en la sinceritat dels grups de ladreta. Tothom sap que la pol.tica dels par-tits conservadors i liberals de la monarquia,agreujada, ratificada i afiançada per la dic

-tadura, tendí a la creació de grans concen-tracions econòmiques per mitjà de les qualscreia lá monarquia poder subsistir.

El sistema econòmic de la monarquia escaracteritza per aquesta concentració de ri-quesa, és a dir per la preponderància eco-nómico-social de les classes altes. El resultatel coneix tothom. El sistema agrícola im-perant no ha permès la creació d'una de-mocràcia camperola, que en tots els païsosdel món és l'element més sòlid d'estabilitatsocial. Hra creat aquest irritant front a frontde pobres i rics, que si econòmicament sig-nifica la lluita i d'anarquia, sooialment signi-fica la desmoralització i l'esfondrament del'esperit públic.

A la dreta no hi pot sortir cap doctrinaride talent perquè és impossible la defensa del'organització social monàrquica. I en feraquesta afirmació ens referim a tots elsgrups de dreta, a tots aquells pels qualsels postulats històrics de la monarquia ser-veixen d'enllaç intellectual, ïEn un país comAlemanya, on l'impuls de la corona—percontrarestar la política social-demócrata-establí a començaments de segle la legis-lació social, on l'organització de les classesmitges era garantida per l'Estat a travésde formidables organismes bancaris i co-operatius, un Oswald Spengler pogué ar-ribar a creure que els salaris alts i la po-lítica social de Weimar—que de fet conti-nuava la política anterior—havien portatAlemanya a la ruïna. Oswald Spengler po-dia ésser escoltat en exposar amb elegantcinisme la teoria que l'atur forçós era providencial. El filòsof Spengler jutjava unaexperiència social moderna, tenia una pers-pectiva històrica a sotmetre al seu conceptehistèric.

Peró digueu -me quin reaccionari espanyolpot dir semblant cosa. Podrà dir que hiha hagut moltes revoltes. Es que no n'hihavia durant la monarquia? El socialisme,l'anarquisme, la misèria, han sorgit ambla República? Fem aquesta enumeració percomoditat en la nostra argumentació, noperquè considerem el socialisme, per exem-ple, com un mal social. Una ideologia anti-revolucionària, a Espanya, vol dir una ideo-logia antirepublicana. Vdl dir que tot allòque aportà la República, en l'ordre políticr social, deu arreconar-se. Però, què sensofereix, en compensació, en l'ordre cons

-tructiu? El de sempre. Espanya unitària,política agrària medieval, oposició a la de-

Els Dijous .e Blancs

EL VALENTAls dos interventors catalanistes ja els

previngueren que el cortegi electoral quese'ls destinava era d'aquells de deixa'm en-cendre

—Potser que haureu de saltar per la tà-t,ia, però vosaltres, cor fort. Si no fos això,només n'hi aniria un, perquè com que ésuna feina ingrata, més aviat curteja la gent.

A penes clarejà, que els dos interventorscatalanistes es dirigien al collegi electoral,una mica d'esma. Només en un bar-taver-na, d'aquells que no tanquen en tota la nit,els en saberen donar raó

—Quatre portes més avall; però heu ma-tinejat massa!

El baf que sortia per les escletxes i lagatera de la porta closa donava Qrou aentendre que allò era senzillament un es-table. El primer tránseüñt que s'escai-gué passar, mirà els dos interventors decap a peus i es ficà dintre la taverna. A-lapoca estona, tres altres homes feren el ma-teix, i llur arribada promogué una granremor, seguida d'una masurca a la pia-nola, que enllaçà amb un vals. Als acordsde la màquina musical, els veïns, amb elsulls ensunyats, obriren els finestrons i lescomares anaren llençant palanganes d'aiguabruta als cossis de ceilans. De l'escaleta delcostat de l'estable, baixà un homenic ambuna clau grossa a la mà, forcejà el panyi donà una em f enta al batent. Un carro iuna tartana ajeguts feien de mampara alfons, d'on pervenien unes emanacions ma-rejadores i, arrambada a la paret, una taulallarga a-mb urna, folis, porta-plumes i tin-ters de ral, invitava tímidament els con-Iroladors dels comicis.

Dels quatre homes que entraren a la ta-verna, tres es presentaren al copegi elec-toral amb un porró i un farcell de mines-tra ; l'altre, alt i fornit, els anava a l'encaiçrosegant un brot de menta, aanb aire pro-tector, i, en veure els dos interventors ques'esperaven, exclamà

—Cares noves? Aquesta vegada ens volenvigilar, però ja els farem passar per l'adre-çador ; i que háureu de treballar de veres,o sinó perquè teniu aquesta pinta de lle-trats. Com que no ha comparegut el pre-sident de mesa i falten cinc minuts per to-car les vuit, un de vi, altr..s que presideixii l'altre que escrigui. Però feu bona lletra,perquè, á la més petita que us descobrirem,aquesta urna acabarà en mil bocins i seràla vuitena de les que hauré trencat.

Omplertes i signades les actes de cons-titució, el valent encetà un porró i el passà

a tota la mesa ; xerricaren els altres i pre-tengué fer el mateix, però el president picàl'ullet al seu company per tal d'advertir-lique els volien enterbolir. Cada votant resul-tava ésser de Pentourage del valent:

—Ah, aquest no cal que el busqueu a lesllistes, que massa que el conec. Encara ran-queja la vostra sogra?

I si els interventors insistien a consultarel cens i exigir documents, áfegia

—.Quines ganes de perdre el tems ! Queno ho veieu que tot això és veïnat i, mésque veïnat, una gran familia? Jo, ert aquestcollegi no en faria ma.i d'eleccions, perquèsempre s'emporten la palma els radicals.Tant se valdria que me n'anés a passejar 1

—Tingueu present que, si sortiu, no po-dreu tornar a entrar!

El valent romangué al seu lloc, fent -sei desfent-se el nus del mocador de sedadel coll. Per dinar, s'engoU tres xiveques imitja ampolla de conyac, i, a l'hora de l'es-crutini, roncava amb un so tan solemne,que esdevingué un element inseparable d'a-quella escenografia.

S.

Una mica retrospectivesEI tercer centenari de Lope de Vega fou

commemorat al Palau de la Generalitat ambuna solemníssima sessió, de la qual, en elseu temps, no ho poguérem explicar tot.Avui publiquem les tres indiscrecions quesegueixen, junt amb altres quatre que lacensura, en els seus inescrutables designis,degué considerar perilloses.

La Justicia i la PoesiaExcepte el senyor Raül Roviralta, absent

de Barcelona, tots els Consellers de la Ge-neralitat assistien a la sessió.

El senyor Duran i Ventosa ocupava unseient a la Presidència.

Els senyors Huguet, de Prat, Vallès iPujals, Torrents i Escales estaven en unbanc de preferència, en primer rengle.

Abans d'entrar al saló, el senyor de Pratno pogué contenir-se.

—Vaya tostón que nos aguarda.El tostón era el discurs del catedràtic

senyor Angel Valbuená i Prat. Resultà untostón de veritat. Una llauna, vaja!

Feia, potser, una cinquantena de quar-tilles...

El sen yor Valbuena les deixà damunt lataula i les anava agafant, per llegir-les, desis a sis.

Quan semblava que anava a acabar, sisquartilles més ! I altres sis

El conseller de Justícia observà—Aquest conferenciant fa com els rifa-

dors ambulants. «Els tres darrers números,els tres darrers !» 1 sempre resten tresnúmeros.

u cas del Sr. PichEl senyor Jover i Nonell, conseller de

Governació, arribà tard.Esverament entre la gent del Cerimonial.--On el farem seure, ara?Es crien que ja no hi aniria, i perquè

no fes mal efecte veure el primer banc migbuit, a més dels consellers hi havien fetasseure el cònsol de França, el doctor Be-llido, el senyor Viada i Lluch, representantde la Casa d'Amèrica, i el senyor JoanPellí.

,Qui és aquest senyor Pellí? Podríemfer-lo aixecar...

—Crec que és el representant del Col-legi de Veterinaris.

—.Que faci lloc, doncs, al senyor Jover.—Ep! No, no!.., No el 'feu aixecar. 'Es

cl representant d'un Centre de la Lliga alíorta.

Per fi, el conseller de Governació haguéde pendre seient a un banc lateral.

El «truco» del Sr. PichA poc d'haver començat la sessióS el

s®nvor Pich, que presidia, es posà unesulleres negres.

--.Ja hi som ! El «truco» !—digué el pe-riodista Garrigó.—El «truco))? Quin «truco))?En Garrigó va explicar-se.Quan, segons ell, el senyor Pich ha d'a-

guantar una llauna, es posa les ulleres ne-gres, per tal que si s'adorm no se n'adonidi públic.

- 'L'altre dia—afegí En Ganrigó—les por-lava també durant la conferència de l'Es-tadella al Club Republicano, del Passeigde Gràcia.

El « tupé» de «La Rambla»^El general Sanehez- Ocaña, comandant en

cap d'aquesta Divisió militar, va reunir undia els directors dels diaris barcelonins pera donar-los compte d'un telegrama del mi-

nistre de la Governació, prohibint el comen-tari de determinades noves.

El assistents a la reunió aprofitaren lagentilesa amb què foren tractats pel senyorSánchez-Ocaña per a intercedir a favor dela reaparició de La Rambla, que aleshoresestava suspesa.

—La Rambla?—exclamà el general—.Vaya tupé el de (<La Rambla))!

Seguidament exposà els motius pels quals]'esmentat periòdic havia estat suspès.

En Costa i Déu, que representava La Veu,e. va permetre insistir.

—Miri, general... El senyor Abril, acípresent, que ha vingut en mom de La Rum-bla... -

EI general, adreçant -se a l'Abril, va inter-rompre:

—Hombre! Perdone lo del tupé!—No té importància—féu l'Abril—. Ja

es deu haver fixat que no en porto.

Bon corresponsal!En la mateixa reunió, el general Sánchez-

Ocaña va dir que no li plau gens molestarla premsa i que, si bé s'havia traçat unalínia recta, aquesta línia no era de ferro.- 'Si m'adono o em convencen que m'he

equivocat en alguna cosa, respecte a la prem-sa, dono de seguida el braç a tòrcer.

Explicà aleshores el cas d'una multa im-posada a La Vanguardia per haver publicat,del seu corresponsal a Badalona, una uiovaque no era certa.

—EI corresponsal vingué ací. Va tractard'escriure i vaig compendre que no sabiaescriure ni llegir. Naturalment, en la sevanova no hi havia malícia. I vaig perdonar lamulta. El que hi ha és que ja estava pagada,i jo no podia ésser més papista que el papa.

La cultura oficialEl gestor de Cultura de la Generalitat,

que ho era el senyor Duran, va tenir unapetita satisfacció (una de les escasses queli reportà la gestió de la gestoria). Es sabutque el senyor Duran tingué, per a enriquirla Biblioteca de Catalunya, la pensada quesolen tenir en circumstàncies semblants totsels bibliotecaris d'entitats recreatives : de-manar llibres, de franc, als autors.Domènec Guansé va fer-hi un xic de bro-

ma, i els autors, amb molt bon acord tàcit,s'abstingueren amb rara unanimitat d'ac-cedir a la petició, humiliant i quasi gro-tesca en un organisme d'Estat que té, entrealtres missions, la de protegir ileS lletres.Però la satisfacció que dèiem és que unescriptor català, el senyor Joan Torrendell,acudí—per fi !—a la crida. Perd no pasamb llibres seus, sinó amb obres d'autorsamericans cedides per organismes compe-tents—perquè el senyor Torrendell és, en elmillor sentit del mot, un català d'Amèrica.

I com correspongué a la primera genti-lesa la Generalitat gestora que pidolava lli

-bres? 'En la nota que envià als diaris, do-nant compte de la tramesa, el gestor deCultura senyor Duran, cursada—natural-ment—pel Servei de Premsa de la Genera-litat, el -nom del donador sortia equivocat.

I, per arrodonir-ho, quasi tots cus diarisde Barcelona—començant per l'òrgan delsenyor Duran—copiaren el nom erroni sen-se adonar-se de l'equivocació. I això que elsenyar Torrendel! és una figura de primerrengle en la cultura catalana i en l'ame-ricana.

DesgràciaUn sol autor estava entusiasmat amb la

idea d'oferir les seves obres al senyor Durani Ventosa, per a la Biblioteca de Catalunyael jove Granier-Barrera, fins a l'octubrecompany del sen yor Duran al Consistori deBarcelona.

Val a dir que les raons de l'entusiasmeeren ben originals. Les obres no són seves,sinó traduccions, i—segons deia el! mateix—li hauria agradat saber quina cara feiael prohom regionalista quan veiés que ('únicllibre aconseguit amb la crida pública erael Manifest Comunista.

Desgraciadament, el conseller suspès nova poder esplaiar el seu humor. Els exem-plars que quedaven del Manifest eren a laCasa del Poble, i aquesta estava clausurada.

"Parfuriunt montes»

En acabar-se la cèlebre reunió preelectoralque la plana major de la Lliga celebrà di-vendres a can Cambó, es destacà una comis-sió cap a la Ceda per tal de presentar lesbases d'una possible entesa, ComissionacsIliguers i cappares cedistes es tancaren alsaló de la secció femenina a les set de latarda, i a quarts de deu encara no n'haviensortit.

Les senyores i senyoretes japs estaven in-trigadíssimes fent rotlles pels passadissos,quan entrà a dos quarts de nou una ofici-nista de les que pleguen sempre tard—Qué ocurre, que hay tanto barullo?La senyora Feliciana Planas, amb el seu

habitual confusionisme de mots, l'hi aclarí—Pues que el Comité electoral está en-

cinta !

El call defèsApaivagades les rialles que corejaren la

feliç substitució de ((junta)) per ((cinta)), lesjaps es mostraven furibundes per les exi-gències de la Lliga

—Vaya, que eso de poner el veto a Cireraes una vileza!

--Deberíamos ahorcar a ese judío de...—Alto!—exclamà la sen yora ibarrola.—Qué alto, tzi. ocho cuartos!—Basta, digo; que precisamente ahora

estamos pagando las alusiones semíticas !

un poderós auxiliar de govern, a Espanyaés una càrrega, un fre a tota renovació.La sociologia social espanyola, que ha sorgitmés del temperament absolutista que d'unaidea determinada, tendeix sempre a la con-centració de poder, al Leviatan. Es antper-sonal i antireal.

La gran força de la República havia d'és-ser aquesta alliberació d'Espanya d'aques-tes presons conceptuals. Afirmem que siuna revolució és possible i necessària, ésla que ataqui i destrueixi ]'austro-borbo-nisme.

La República ha d'ésser : una nova mo-ral social, 'En aquest sentit el programa degovern de les esquerres pot ésser un primerpas, indispensable, per la creació d'un nouEstat. Cada època deu apendre, per ob4i-dar-la, la lliçó de la llibertat que li ense-oyen els temps passats. El moviment re-publicà ha d'ésser nacional i social. Nacio-nal en el sentit que no deu desaprofitar lesgrans lliçons del nostre temps, per les qualshem pogut veure que, por negar la realitat,sentimental i real, de la pàtria, grans mo-viments han fracassat lamentablement. L'iEs-panya monàrquica va morir víctima del falspatriotisme. Va voler substituir el patrio-tisme de les nacionalitats hispàniques perla ideologia racista i religiosa de Castella.

El moviment republicà deu apartar-se detots els defectes en què han incorregut elspartits semblants a 'Europa.

FERMÍ VERGES

(Segueix a la pàgina 8)

.lipa..

STRAPERLO ELECTORAL

— Doneu un 4omb a la maneta, i guanyeu sempre.— Però ara no e1 podrem porfiar a Governació.

2 MIRAI^R 23-I-36

Un estómac delicafUna nova empresa de concerts, totalment

desconeguda — que vol atreure, però, el seupúblic amb un nom de lletja sonoritat es-tranjera, en comptes de posar-hi un nomben català — va anunciar la setmana passa

-da sengles concerts a càrrec dels artistesJuli Pons i Alòs Tormo. No obstant, elpúblic que anà al Casal del Metge per alconcert del primer, trobà les portes tancadesi diverses persones de la família Alòs Tormoque explicaven a tothom que hi tingués in-terès, que Juli Pons no podia tocar, peròque el concert del noi Alòs tindria lloc ala data anunciada.

La dona d'En Juli Pons, a desgrat de lesinvectives i insults violèntíssims que diri-gien al seu marit els membres de la famíliaAlòs, dedlarà a tothom :

— En Juli es va indisposar de l'estómacabans d'ahir, a l'homenatge que li van or-ganitzar...

Quan músics es barallenAixí, doncs, el públic que va comprar en-

trades per a sentir Juli Pons, pianista defama Barcelona i fora de Barcelona, vapoder sentir el noi Alòs, mitjançant el pa-gament de l'entrada... doble, ja que l'em-presa misteriosa nó:va pensar a tornar élsdiners pel primer concert a ningú.

En realitat, no era l'estómac delicat deJuli Pons la causa veritable de la baralla.Ens assegusein persones molt assabentadesque, tot i corrent l'organització dels concertsa càrrec d'una flamant empresa nova — enrealitat, el qui hi intervenia era el secretarid'Alós el cèlebre rodamón valencià. Colera,el mateix que va fer a peu el trajecte Bue-nos Aires.Nova York, sí, senyors, a peu !— la família Alòs volia fer signar el con-tracte de llogar la sala... amb Juli Pons.Resultat final, que Juli Pons, molt justa-ment, no tocà, acceptà d1 pretext de la «i^n-disposieióe, i, molt injustament, no cobràres.

Un videntMalgrat que el públic hagué de tornar-

se'n davant la porta closa del concert anun-ciat de Juli Pons, La Vanguardia publicà,dos dies després, la .notícia següent

((Anteanoche dió un concierto el distin-guido pianista Julio Pons, en el «Casal del

Metge », concierto que era el Qrimero de laserie de dos Conciertos X. El concertista fuémuy aplaudida Qor el distinguido auditorioque llenaba la sala.))

L'autor de la gasetilla podria fer-se pas-sar com a... professor Aris número z.

« Propaganda »—IE^n Juli Pons estarà content — digué

un dels amics de la família Alòs —. Així,el noi li fa propaganda.

Ens sembla que Juli Pons preferiria queno se ti fes aquesta mena de propagandaels seus amics tenen, en canvi, molt malconcepte dels mitjans de propaganda d'uncert violinista valencià, sobretot si aquella«propaganda„ fa passar una mala estona aun artista tan delicat — delicat de debò

—i tan estimat com Juli Pons...

La clau í el duroEn Miquel Utrillo (junior) ha sortit en

avió cap a París amb el seu bombí i la sevapipa i amb una illusió incommensurable.

—Ves, vigila ; que no t'enredi cap gatamaula! —li recomanava un parent que liporta bon afecte, però En Miquelet el tran-quil•,itzà

—Fugi, home, fugi ! Figuri's que fins arahe anat cada nit a la Taverna deis Tenorscom si tal cosa!

I es posava «don» a les fargefesEn temps de la dictadura primoriverista

i dels delegats governatius, fou nomenat, perreial ordre; naturalment, alcalde d'un poblede la província d'Alacant un senvor que ales targes de visita es feia posar «Don Fu-lano de Tal)) i com a professió : «Propie-tario)).

En certa ocasió en què s'estava efectuantel reconeixement dels quintos sortejats dar-rerament en presència de (l'alcalde i del dele-gat, el forense, encarregat llavors d'aquestatasca, preguntà a un dels reclutes

---Tens alguna cosa a allegar?I contestà el xicot tot cofoi—Sí, senyor ; que estic trencat.

. El delegat, castellà, eom és natural, i queno entenia del valencià ni un mot, acudí al'alcalde perquè li tracluís la contesta.I aquest ]i respongué amb molta , prosopo-peia i perfectament imposat del seu càrrec

—Que está roto,

Un aRre del mateixEl governador de la província convocà tots

els alcaldes de la seva demarcació per atractar d'assumptes relacionats amb els po-bles corresponents i, naturalment, haguéd'acudir ]'esmentat subjecte com a màximaautoritat del poble que representava.

De tornada d'Alacant, els seus paisansl'esperaven amb aquella ànsia amb què s'es-pera un enviat on el qual no es té massaconfiança que hagi efectuat l'encàrrec tali com se li ha fet, i li preguntaren

--Què, què tal, com ha anat el viatge?—Magnífic! — respongué—. En 1'Esplanà

(el passeig més popular d'Alacant) hi haviauna influència de gent formidable.

LA MINA MODEL DE LA PRESÓ MODEL

C. N. T., F. A. I., LIBERTAD. VIVALA F. A. I. — podia llegir-se a cada pocsmetres de la mina del Iz de setembre, ditatambé de la inacabada.

Anava de fora a dintre. De la clavegueracollectora del carrer de Provença a la See-

ció Tercera de la Presó Mode'] de Barcelona.Quan s'estava acabant, un element del Co-mitè, que acudia a la visita de presos, vadir a un home de la seva confiança

—Aneu -vos preparant. Es per molt aviat!Organitzeu-vos, però no en parleu concre-tament amb cap pres fins que sigui arribadal'hora.

El pres va guardar el secret. Només vadir-ho a un seu amic, home de tota gla sevaconfiança. Aquest a la vegada, fou discretfins a l'exageració. Tan sals va comunicarla nova als seus companys de cella. 1 aixísuccessivament. L'endemà, però, ho sabiatota la presó sense deixar de comptar-hi elscarcellers.

La mina, en realitat, va ósser descobertael dia q de setembre i ano el dia Ia. Ara queper raons d'ordre purament interior de laPresó ham va guardar 'el secret fins aque-lla data.

Arran de la descoberta, una nit l'oficialencarregat del servei va percebre per l'in-dret de la mina uns sorolls sospitosos. Pocaestona després, tota l'oficialitat de la Presóestava amb la galta fregant el sòl. La faltade costum feia que els seriosos funcionaris•sentissin més bé els sorolls amb el cap alt,que no pas amb l'orella clavada a la terna.

—Indubtablement—deien—, a la mina estorna a treballar.

Si no hagués estat perquè á uns plaguesque sobre una taula de marbre d'un bar delcarrer de Provença, molt pròxim, se'ls vanacabar les ganes de jugar al dòmino, a ho-res d'ara els carcellers encara sentirien so-rolls.

Per això, quan dies més tard, el dia laprecisament, van tornar a sentir-se'n, nin-gú no s'ho creia. Eren tan diferents dels so-rolls sentits anteriorment !

Dégut a la difenè'ncia observada entre unsi antres sorolls, hom va baixar a la mina unamica confiat. Ara que aquesta vegada vaanar de debò i els oficials de la Presó vancomptar fins a setze trets. Quins eren doncsels sorolls sospitosos?

TEMPTATIVES D'ALLIBERAMENI

La mina del Iz de setembre, que el lectorja coneix per la foto, única, inserida en l'an-terior informació, era necessària una cosade no dir. Per demostrar-ho, cal recordarnomés que en aquella època, hi havia di-versos presos condemnats per sentència fer-ma, els quals anaven a ésser traslladats d'unmoment a altre a un penal. N'hi havia d'al-tres, encara, la celebració de la vista de lacausa dels quals era qüestió de pocs dies.

De tots culs, doncs, calia preocupar-se.Com que per altra banda la majoria d'a-quests .presos pertanyien a Sindicats diguem-ne rics, cosa que significa possibilitat desatisfer les quantioses despeses que oca-siona la construcció d'una mina, hom pro-cedí sense gaires compliments a endegar totel necessari.

Amb anterioritat, s'havien realitzat diver-ses temptatives les quals havien fracassat.El dia Iç de juliol, un dissabte, a dos quartsde dues de la tarda, s'havia presentat a lesoficines de la Presó un home que havia lliu-rat a l'oficial de guàrdia un sobre tot dient

--.Acf van tres manaments de )llibertat !No cal dir que aquestes tres ordres de lli-

bertat eren falses. Amb impresos i segellsfalsificats s'havia intentat alliberar trespresos, Miquel Llorenç, Joan Pérez i An-toni Cuevas, condemnats a 23, 6 i q anysde presó respectivament, per delictes • d'ex-pioslus. -

La temptativa, no sabem si projectadaper particulars o bé per algun grup social,va doncs fracassar. La simple lectura delsnoms dels que es pretenia alliberar va pasara l'agtlait l'oficial de la Presó, el qual pre-cisament aquell mateix matí havia fet elfull de trasllat a un penal.

Dintre el Comitè hi • va haver despit pelfracàs`—Això no és més que una absurditat...

Els que coneixem la marxaadministrativa de la Presó, sa-bem que aquesta estupidesafracassarà sempre–ova dir-se.

LA MINA MODEL

L'entrada de la mina era ala prolongació de la clavegue-ra que va des de la collectoradel carrer de Provença fins alforat que recull les aigües dela calçada, pel cantó de laPresó.

La mina, doncs, seria lacontinuació d'aquest curt ra-mal que comença al mig delcarrer, en el lloc que assenya-la la tapa de ferro, i que enel 'lloc del forat de la voraviaté uns vuit metres de profun-ditat. Degut a aixà, la minava ésser calculada en pla in-clinat ; però tenint compte deconservar profunditat suficientper tal d'evitar els fonamentsde les parets de la Presó.

Hom havia considerat quecatorze metres de foradada se-rien suficients per arribar a lacambra d'aireació de la SeccióTercera, passant per sota delsfonaments, i per sota de lagaleria del recinte militar quecircumda la Presó. I així vaefectuar-se, en efecte. Precisa-ment la mina va ésser desco-berta quan nomás mancavamig metre per acabar-la!

EL TREBALL A LA MINA

vegueres per la gran collectorade Magòria, principalment,

Però també ho feien pel carrer de París, perl'Avinguda de la Generalitat i per tot arreuon volien. Calia només aixecar una tapa!

Una vegada dins de la xarxa de les cla-vegueres, havien de cercar la del carrer Pro-

Quan el minaire havia arrencat quantitatsuficient de terra, s'acostava ell mateix elcabàs valent-se de la corda 'lligada a l'altranansa, i seguidament es repetia l'operaciódescrita.

La feina era ja molt avançada quan algúva començar a molestar els alliberadors. Lesbrigades municipals encarregades de la ne-teja de Clavegueres no van fer-ho mai. No-més un dia.... Però qui es recorda ja d'unespistoles i d'unes pales que van relluir a lallum de les làmpares d'acetilè !...

COM HAVIA D'EFECTUAR —SE LA FUGIDA

Mancava molt poc perquè la mina arri-bés a la cambra d'aireació de la Secció 3 • 'Quant aquest fet hagués estat acomplert,ets presos, durant l'hora de passeig o quan

fos, no tenien més que estoclnar el guardiá

de la presó si és que na volia anar-se' I,aixecar les tapes de ferro que donen accésa la cambra d'aireació (algunes ja havienestat desclavades) i entrar-hi. D'ací a '.amina, de la mina a la claveguera i de .aclaveguera al carrer.

La cosa era tan fàcil que un pres ita-lià, reclamat pel Govern del seu país, havia.ja tramès al seu advocat, senyor Viilarrodo-na, un ram de flors elaborat amb mollesde pa durant les hores de privació de lliber-tat, i que era tot el que tenia.

TOT PERDUT!...

Però la mina model no va arribar a ésser-ho del tot. Descoberta pels guarclians de

la Presó, hom procedí a esventrar-]a obrintuna llarga gaileria en el lloc ocupat pel re-cinte militar. Es va obrir una rasa de quin-ze metres de llarg, normal a la direcció dela mina, i així, naturalment, fou fàcil tro

-.bar un forat que encara no tenia un metred'amplada

. Descobert el forat que d'una manera tanexpeditiva facilitava l'accés a la Presó, homprocedí a tapar-0o momentàniament valent

-se de sacs de terra i parpalsclavats en di-reccions diferents. Quina diferència hi ha-via entre el treball polit i acurat dels mi-naires, i la barroeria de la rasa i de l'embúselaborats per mans inhàbils i amb ganesd'enllestir !...

Fracassada per tan poc la fugida, no caldir que els presos no van poder servir-sede les ampolles de conyac, ni de les cis-telles de fruita que hom havia prèviamentdipositat a la mina i durant el trajecte quehavien de seguir els fugitius. Altres vanfer-ho per ells... Als presos no va quedar-losaltre consol que dedicar-se al plante i 1'a-valot.

Arran de la descoberta, vam parlar ambalguns funcionaris de la Presó. (Estavendesorientats. Havien installat per les pro-ximitats de la mina uns aparells tan sen-sibles, que els permetien sentir les petjadesd'un ciutadà que passegés a 50 lrms, dedistància. Però per això mateix no els ser-vien de res... Amb l'orella fixa al sòl, noaclarien tampoc gaire gran cosa. Què ferdones?

Es lamentaven que els fonaments de laPresó fossin tan dolents i tan poc profunds.«També s'hauria d'haver protegit la Presó—deien—prohibint l'edi ficació en una zonaextensa. A l'estiu—van fer, confidencials—,si sabéssiu la feina que tenim reprimint lesexhibicions nudistes així que una dona surta un balcó d'aquestes cases!...»

En aquells moments de confusió, doncs,

L'ofici de corrector de proves és, sensdubte, dels més complicats, dels que exi-geix més tacte. Per això n'hi ha tan pocsde bons, de realment útils. Llur falta ge-neral no és pas la de 'limitar-se massa,d'ésser cohibits. Es la de pendre's ambl'escriptor 'llibertats excessives. Cert que lamanca de cultura grcámatical i literària demolts periodistes estimula aquesta llibertat.Però si no es limita en el que té d'exces-siva acabarà per influir pejorativament enel to de les publicacions. Farà que tot es-devingui més gris, més uniforme, més mo-nòton. Tot allò que sigui gràcia, atrevi-ment, s'esfullarà entre les mans de correc-tors sense sensibilitat 'literària. L'amenaçade llur intervenció cohibeix ja els redactorsde les fulles ventisses. Els fa pensar mésd'una vedada : «No facis aquesta imatge,no cometis aquesta el•lipsi, no usis tal pa-raula en tal sentit, perquè encara que aixòseria molt clar per a tothom, el correctorrió ho entendrà i, amb les seves esmenesarbitràries, t'esvairà toia la gràcia del pa-ràgra f.,i

I no creguéssiu pas que exagerem. Nohi ha escriptor que no tingui un reguitzelld'anècdotes per contar, a propòsit dels dis-barats que li han fet dir els correctors encollaboració amb els linotipistes. Una ve-gada, per exemple, no em van deixar usarel mot gastament. Com tothom sap, aquestmot és un sinònim popular i ben castísd'avortament. El linotipista degué creure,però, que es tractava d'una catalanitzacióImpròpia del mot castellà gasto. En conse-qüència, el va canviar per despesa. Resul-tava així que la senyora Tal, que haviatingut un gastament, no havia tingut sinóunes simples despeses.

Aquest és un exemple dels esgarriamentsque pot produir l'esperit de suficiència quanel que el posseeix és un incaute. Tinc, però,exemples de pedanteries més conscients.Una vegada — consti que no invento—, enuna novella comparava la cara d'una noia— perdoneu la vulgaritat— amb la cara dela Verge. Volia suggerir, és clar, una ideade beutat virginal, tendra i poètica. El cor

-rector — cedint potser a preocupacions he-rètiques — em corregí sistemàticament enles proves, en diversos paràgrafs, Vergeper Mare de Déu. Algú objectarà potser,deixant de banda que se'm feia dir unacosa completament diferent a la que jovolia, que els castellans nq diuen mai Ma-dre de Dios; que diuen en canvi Virgen, ique, per tant, Mare de Déu és més catala-nesc, Error. Si el català no ha d'ésser mai.un cale del castellà, n'had'ésser molt menysencara una rèplica . Tan provinciana és unacosa com l'altra. I la segona encara éspitjor perquè representa una limitació vo-luntària a favor d'un altre idioma.

Aquestes correccions, que cauen de ple enels dominis del gènere còmic, no són lespitjors. Les més corrents i les més temibles— I que de pas el corrector es pensa quel'investeixen d'una mena d'autoritat — sónaquelles en les quals un castellanisme obarbarisme és canviat per un mot més cor

-recte o més castís, sense tenir present elsentit de la frase. Així no fa mont deiad'una novella que era una mona de- fulletírosa. Tothom compendrà què volia dir ambaixò. Però el mot fulletí va semblar-li poc ca-talà al linotipista o corrector i es va, doncs,creure en conseqüència obligat a canviar-lo.Sabeu què va posar? Un opuscle rosa, ex-pressió que no vol dir res, que 'no té capsentit. I això d'arribar fins a la manca desentit per imposar la correcció, és una mons-truositat, una pura follia.

Però certs correctors i certs linotipistesno es limiten a canviar els mots que creuendolents. Sovint volen millorar més el text,fer-lo més castís. Ara, per exemple, en al-guns diaris, el mot pròxim és substituït,sistemàticament, per proper. Un hom nopot deixar de preguntar-se per •què, de lamateixa .manera, no substitueixen f roxini-tat per ¢ro^eritat • Posats a fer bestieses,fer-les almenys d'una manera sistemàtica !Però si almenys es deturessin aquí ! N'hiha que filen més prim. Escriureu persistir.Us ho transformaran en romandre. Direuque no és ben bé el mateix. Us diran queés més catalanesc. Què voleu fer-hi? Afe-gir,encara, que canviar un mot pot perju-dicar l'eufonia de la frase, el seu color i,sobretot, el seu ritme, és temps inútil. Usdiran que això són manies d'escriptor. I lesúniques manies respectables són les delscorrectors i dais linotipistes.

Es clar que aquest article podria teniruna contrapartida més pintoresca encara.La dels disbarats que el corrector ha hagutd'esmenar a l'escriptor. Jo, sons dubte, elsdec que m'hagin salvat de més d'un com -pomís. De correctors n'hi ha, sens dubte,uns quants d'intelligents, uns quants detacte delicat. Són els que coneixen les limi-tacions del seu ofici. 'Els que no deixen demirar mai, amb respecte, d'obra de 1'es-criptor.

Que ons preocupem excessivament d'a-quests temes? Que el cert és que no per-duren ni tenen importància sinó aquellesobres, aquells escrits capaços de fondre enllur corrent impetuós les errades tipogràfi-ques i les fantasies dels correctors? Sí, sí,això és cert en principi. Però aquesta dic-tadura capciosa del corrector de proves,aquest esclavatge a la gramàtica i al dic-cionari, poden acabar per ésser d'un podercoercitiu damunt l'idioma que en ]imiti totesles virtuts fecu^ndants i assimiladores. Calpensar que tothom pot ésser pur i correctea base de limitar i d'estargir l'idioma, abase de renunciaments. El cas és ésser-neamb totes les gosadies, amb totes les ardi-deses. I en darrer cas, cal tenir present quero s'escriu per a ésser pur, sinó per ex-pressar unes Idees.

DoMàNEC GUANSE

La. Presó Model de Barcelona, minadaESTÈTICA BARATA

Contra certs correctors

Els minaires i els que elsL'entrada a la coilectora de Magòria és fàcil ajudaven entraven a les cla-

vença. IEl camí no cal dir queera pesat, encara que la majo-ria de les clavegueres que tra-

r r^^^ I il t^3 s^ ^ í ^ c

\ (',&Oi\eii tenien l'alçada d'un ys^4+,d^Ji

^^,„r, a ^t' tt 11 Í

k j3tfV^t, 4.

home.Sovint els coneguts recorda-

toris : C. N. T., F. A. I., LI -BERTAD, VIVA LA F. A. I.,etcètera, els indicaven el camía seguir. Lea iriscri¡)cions ar-ribaven fins l'illa compresa en-tre els carrers de Tarragona ïEntença. Quan els minairesarribaven a aquest lloo, s'aju-pien i entraven a una clave-guera de dimensions falca mésreduïdes que 1'anteliar. la qúalrecull les aigües de la (' alç ) dadel carrer de Provenga pelcantó do la Presó.

Ací eomençava la mina. Tra-vessava tota la voravia passantper sota dels fonaments de laparet exterior de la presó, se-guia per sota del recinte mili- s yFtan (gal •ria que c rcumda tota f vla Presó i la vigilància de la,qual està a càrrec de forces (II'l'( xèrcit) i acabava un xic més ,; ^t ávanllà dels fonaments de la pa-1 '-1 mestra de la Galeria Ter-cera.

La secció normal de la minaera la d'un quadrat de So cm.de costat, encara que lleugera- `^l^ment corbat pel costat supe-

Iirior. Les seves parets, talla- f,des amb un pols, prodigiós, aeren una ratlla recta. -p

EI treball de construcció dela mina sembla que s'havia 01-i 1 1 1 it zat de la següent formaun minaire anava erforant laPterra; quan la quantitat de L'única foto impressionada de la «mina modela, la darrera,terra era prou important, la descoberta l'estiu de 1934

dipositava en un cabàs que te-nia un tros de corda lligat anada nansa. Quan el cabàs era ple, des de la només es pensava en mesures de seguretat.claveguera un home ]'estirava per una de les Avui, possiblement no es pecosa tampoc encordes lligades i buidava el seu contingut en altra cosa. Mentrestant, molts amics hamun recipient, el qual era a la vegada buidat après pràcticament aquella frase de Balzac,per un altre home a la claveguera que recull de la qual es serveis per pintar 1 tristorles aigües de ]a voravia pel forat oposat al de d'un deb seus personatges: «Fa presonsLi Presó (es diu si precisament per l'embús a 'Espanya )) .que va ocasionar aquest dipòsit, es va des- JosEP MARIA XICOTAcobrir la mina).

i

—No esteu pas al corrent. Aquest anyles fulles es porten molt més petites.

(Dagens Nyheter, 'Estocolm)

LLORENIRAMBLA DE LES FLORS -30

GUTENBERG, S. A.

Fàbrica de maquinàriaper a les Arts Gràfiques

Nàpols, 215 • Telèfon 55728

BARCELONA

AüTó-u^\^sAT?ERIE

LA MARCA DE FAMA MUNDIALSENS COMPETÈNCIA

EN DURACIO 1 ECONOMIA

ESTACO DE SERVEI:

GARATGE ELECTRICMoià, 6 i 8

Jean-Richard Bloch davant el micròfon de l'estació VCSPS de Moscú

(*) Vegi's MIRADoR des del n.° 356.

¡NERVIOSOS!Prou de patit inútilment, gràcies a les acreditades

6RAGEES POTENCIALS DEL DR. SOIYRÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç la

Neurastènia lmpotancíe(enfote.le.save.meaEe.4adoml,. mol de cep, csnsamoaf mental, acidan de

memdda, vert^sns, fadiga corporal, tremolors , dispipsia nervio•sa, pelpifacioes, óíferisme i frasforns nerviosos .n esoersi de lesdones í fets els frufoas orgdnios que tinquin per causa o onro esgota.ment n.rvibs.

L.. Gragees potenclal g del Dr. Solvré,m1s que un medicsmenf són un element euendel del cervell, medul'la 1 tot el sidme nerv46s, ree.no-ranc el vigor Cazad propi de Peda`, censervmf le salut 1 prolongant Is vida; indicadas e.p.daimenf al. asgo.Este en le sevr Joventut par lots mans ¿'cicateo., als (ue verifiquen trebdls ercenlus, tant Haia com mural.o infel'lectusle, esporffsfes, hamos de ciències, flotadors, egOstes, comerdaofs, fodwtrisls, pensadora, etc.,acenseguint sempre, smb le. Grageee potencial. del Dr. Soivró, tots ele esforçoa o asordas fidlment1 disposant l 'o rganisme per rependri I. sevint i smb el mldn resultat, arribant a l'extrem. vellesa 1 ,emeViolentar l'organisme smb energías pròpies de la joventut.

Basta peodre un flaac6 per oonvèncer•ee'n

Ysnda a 6'60 pfss, flascó, 9A tots las pdnclpsls fareáebs d'Espaaya Portugal 1 Aia8dcs

NOTA.—DMgMt•. r na,ndmf O25 h. ee uM/G de eomn prr el ,eo gn.Ig • 0/ictea Labocaforie Séka•faro, carrer drl Ter, 16, Barcelona, 'a lces praH en llibre eep/ksfe rshm tort.. . dneoro! emnr I tracto.

m.oI

23-I-36 t kIR. 1iDR 3

UNA ENQUESTA (*)

Els întel'Iectuals i Europaquem fou víctima del llapis roig.

El Tribunal Suprem dels E. U. No ha perdut pas, però,en línies gene-

rals, la seva actualitat. Cada dia amb més

En el seu llibre L'Homme, cet inconnu, insistènciai amb força versemblança,la

el Dr. Alexis Carrel parla arnb admiració prenisa estrangera i les agències d'informa-

1 respecte del Tribunal Suprem dels Estats ció donen notícia dedesercions quantioses

Units. Ara, aquesta institució ha fet parlar 1 — tant que Iugoslàvia pensa establir un

deltaperquè hadeclarat inconstitucional camp de concentració per als fugitius — ti

l'A. A. A., 'la política agrícola de Roosevelt. d'aldarulls seriososen poblacions tiroleses.

EI Tribunal Suprem té el seu estatge en

un edifici de Washington que és la rèplica, l-- ,_f

en més gran, del Temple de Diana a Efès,

però així com la construcció d'aquest exigí 14' --,

cent-vuit anys, els americans, per a. repro- ( t

duir-lo en niés gran, només n'han esmerçat gptr°

quatre _t ,.

'Els jutges (no cal que siguin advocats) 1 'r -

són nou, nomenats pel president i ratificats

ipel Senat, si no per a tofa la vida, almenys .' ^r

jiras a l'edat de jubilació, setanta anys, la

qual però pot retardar-se. Un jutge d'aquests °

només pot ésser revocat per la Cambra, so-

bre inculpació de crim o d'alta traïció, i ser-

vint el Senat de tribunal d'apellació.

El Tribunal Suprem no pot fer lleis, però

íes pot anullar.

Mirant

a foraS0t0H5 subterranis

Aquest article ,o,^ escrit dues setmanes

La c erpecra ,nés que

Aquest article fon escrit dues setmanes

enrera. La censura r}o en resQectà anés que

unaínfima part . tot el que avui en jubli-

CAP A LA FI D'UN RÈGIM

^rau governi convoquen eleccions gene-ls. Retorn a sta Constitució.Crn^illíccim teòricament. Pam r,4. ^^_

nou govern i es convoquen eleccions gene-

rals. Retorn a la Constitució.Senzillíssim, teòricament. Però són ca-

torze ames de dictadura que no poden esbor-rae-se tan fàcilment, durant els quals Mus-solini s'ha mantingut en el poder sense mi-rar prim en els mitjans de defensa, i ambel consentiment del rei i dels exponents deles forces vives de l'Estat. S'acontentarà elpoble d'un tranquil canvi de govern, comsi res no hagués passat de Igzx ençà? Noés de creure-ho.

Al temps de l'engrescament inicial

A l'Església catòlica devem la primera for-mulació d'una Europa. Mentre el seu esperitha regnat, Europa i catolicitat han estat unasola i mateixa cosa. Quan la Roma catòlicaentrà en decadència, Leibniz, el segle xvni,Voltaire, els enciclopedistes agafaren la suc-cessió dels grans esperits de la cristiandat.La consciència europea revestí aleshores unaforma filosòfica i literària de font francesa.L'Església havia utilitzat una llengua comu-

na per a expressar una fe i una política co-munes. Al segle xvul, Roma i el llatí estroben reemplaçats per l'esperit enciclopèdici la llengua francesa.

Aquest humanisme europeu de base fran-cesa subsisteix fins al inaixement de ]es na-cionalitats. La Revolució Francesa i el mitede la nació que ella exalta en el transcursde les seves guerres, provoquen, per contra-cop, la compartimentacló d'Europa. Ve aquellsegle xix, fet d'antagonismes sords i de re-partiments. Aviat Europa no és més que unmosaic i efs esperits recerquen una unitatimpossible.

1914 ; s'esdevé la catàstrofe, agreujant lasituació i balcanitzant Europa. L'esperit eu-ropeu, 1 °esperit humà, cauen a llur nivellInés baix.

En la postguerra, es discerneixen trescandidats a l'herència del vell esperit euro-peu : Roma, que prova vanament de refer]a unitat del món sobre una base católica;en segon lloc, els representants americans ieuropeus del vell humanisme liberal — pen-sadors wilsonians, escriptors, filantrops, mis-sioners d'un academisme internacional, polí-tics sensibles. Tots estan d'acord a delegarla feina d'arranjar el món a la cordialitatde cor de l'élite. Els resultats de llur apos-tolat no són pas del tot negligiblles. Ginebrai la S. de les N. ho palesen. En tercer lloc,es perfila la figura de l'internacionalismecomunista.

Avui, la preocupació més gran dels diri-gents de la U. R. S. S. (d'aquesta UnióSoviètica el caràcter essencial de la qual ésd'ésser un marc nó rígid, indefinidamentextensible), llur preocupació més gran ésd'evitar que es fixi una • frontera entre elsSoviets i la resta del món—una frontera que,adquirint una duresa calcària, limitaria lespossibilitats de l'expansió ideològica de larevolució. Un nou europeisme neix avui aMoscú. Ha rebut ja un nom, el d'huma-nisme socialista. Els comunistes havien llui-tat de primer contra l'esperit europeu, ennom de l'internacionalisme mundial. Perògràcies al joc de les condicions històriques,resultà que Europa torna a ésser el veritableterren y d'experiències del nou humanisme,perquè cop altre no permet uns agrupamentsmés eficaços. Llurs experiències en tot elmón han conduït els comunistes a reconèixer

que Europa forma una individualitat, no so-lament econòmica i tècnica, sinó culturalabans que res.

Res no es fa a contracorrent de les ne-cessitats econòmiques. Però estem d'acordamb els marxistes més intransigents per adir que aquestes necessitats econòmiques,lliurades a elles mateixes, només són capaces

de moviments anàrquics i d'explosions insur_reccionals sense endemà. Aquestes necessitatseconòmiques no tenen cervell per a pensar,boca per a expressar-se. Són déus senserostre. Qui els donarà cervell i boca, si anol'intellectual? 'E1 cas tipus de l'intellectualformulant les lleis de l'economia, és Marx.EI cas tipus de 1'esoriptor descobrint totd'una el món i els seus sofniments, és Gide,que els seus primers contactes amb les rea-litats humanes, és a dir la misèria tràgicade les masses, han trasbalsat profundament,i que aleshores ha viscut mesos d'angoi-xa...

Les necessitats econòmiques resten vaguesi balbucejants mentre no estan ordenadessegons les lleis durables de ]'esperit i del seumètode. De totes maneres; l'iintellectual ésincapaç de prestar aquest servei si talla elslligams entre ell i el dolor del món. Li calestendre a tots els homes aquesta bella nocióde la dignitat de l'home que li és tan caraper ella mateixa.

Pintar la vida i viure-la — dues tasquesentre les quals l'intellecttal, és repartit iesquinçat. Pascal deia en algun lloc que «totel ma] ve del fet que no sabem restar dintreuna cambra». Saber restar dintre la sevacambra, però saber també sortir-ne. Saber-hi tornar després, per a tornar-ne a sortir.D'una banda l'ofegament, de l'altra la dis-persió. D'una banda el resclosiment, de l'al-tra la vulgarització. El problema consisteixa navegar entre aquests dos esçulls • L'Euro-pa nova demana, per a néixer, la concor-dàmcia del desig d'entesa entre els pobles

—de ]'heroisme dels militants — de l'hones-tedat dels intellectuals, tríade indispensable.

***

Penso que a aquest preu la raça blancasabrà prosseguir la seva evolució històrica,trobar un dia el seu camí salvar-se a despitdels tombants sagnants als quals els esde-veniments la forçaran. No desespero queaquesta necessitat popular, aquest heroismei aquesta honestedat, condicions de la sal-vació, es trobin un dia en el mateix recóde l'espai i el mateix sector del temps. Lahumanitat en qué vivim és una construccióillógica, l'Europa potser no es farà pels ca-mins de la raó, però fet i fet es farà. Noés pas una convicció messiànica o profèticaèl que expresso, sinó ]'efecte d'una confiançafonamental en els recursos de la raça blanca.En altres hores, de vegades més greus, hasabut refer-se i retrobar un equilibri com-promès.

De totes maneres, dels tres candidats ala formació d'aquesta Europa de què par-lava ara mateix, crec, molt objectivament,deixant de banda tota preferència personal,que ni Roma, ni l'humanisme liberal, ja noposseeixen la joventut, la independència il'esperit d'agressió joiosa que són necessarisper a l'acompliment d'aquesta enorme tasca.

JEAN-RICHARD BLOCH(Copyright Opera Mundi)

***

Del president del T. S. —chief justice —

.11arshall, es conta que proposà als seus com-

panys dinar tots nou junts un cop cada set-

mana, i, en un rampell de puritanisme, no

beure vi si no plovia. El dia del primer di-

nar, Marshall demanà a Story que sortís a

veure quin temps feia.

—Serè—tornà dient.

—Bé—respongué el chief justice salomò-

nicament—; que portin madera. Segura-

nient que plou en algun dels Estats que de-

penen de la nostra jurisdicció.

L'actual chief justice és Hughes, que fou

adversari de Woodrow Wilson i amic i col-

laborados de Hoover. Deu ésser l'únic ame-

ricà que no treballa en mànigues de camisa.

L'estiu passat, sota una calor tòrrida, els

seus collegues li demanaren per treure's l'a-

mericana.

—De bona gana—respongué Hughes, guar-

dant-se ben bé de fer-ho.

Lectura d'informes, discussió... Al moment

de votar, Hughes diu, amb to ferm

----Senyors, esteu a punt d'adoptar una de-

cisió greu. Tota la nació té els ulls fits en

vosaltres. Per aquest moment solemne, no

podríeu posar-vos l'americana?

L'esquí i la diplomáeia

Titulesco i la seva dona són aficionats als

esports d'hivern.

—Les vostres impressions sobre l'esquí?

—preguntà un repòrter al polític romanès.

—Es l'esport més agradable que conec.

Aneu, emportat com per un vertigen, guiant-

se una mica per la pròpia estrella, i, al vol-

tant; 'tot passa més de presa que la vostra

voluntat. Només hi ha una cosa que, a mo-

ments, us doni una sensació semblant...

—Quina?

—La diplomàcia europea.

Bergery, les esquerres i les dretes

En una. conferència recent, Gaston Ber-

gery ha parlat de l'absurditat d'una crisi

econòmica mundial, durant la qual als Es-

tats Units s'han destruït tones de blat, al

Brasil de cafè i a Cuba de sucre... Després,

parlant de política francesa i explicant per

què no s'uneix ni al Front Popular ni a les

Creus de Foc, ha exclamat

—Quan tindran caràcter els homes d'es-

querra i idees els homes-de dreta?

L'oncle d'Amèrica de Pirandello

La glòria no somrigué a Pirandello fins

passada la cinquantena. Els seus començos

foren difícils i més d'una vegada els credi-tors no el deixaven viure. La seva únicaesperança era un oncle d'Amèrica que, anab

tota seguretat, el faria hereu.—13é--'va dir-li un creditor—, i quan deci-

dirà morir-se i tindreu diners?—No cal que es mori—féu l'autor dels Sis

Personatges—. Vindrà personalment a Eu-ropa a posar les coses en ordre,

—1 quan serà això?—Així que li enviaré el preu del bitllet.

Historieta suïssa

Per als ginebrins, els bernesos són lentsd'esperit proverbialment.

De resultes de Déu sap què, un bernèsagafà la idea fixa de deixar-se anar en para-caigudes. Només parlava d'això i havia arri-bat a reunir una docurnentació impressio-nant sobre models de paracaigudes i llur ús.

Un dia, un aviador, després de llarguesnegociacions, consentí a satisfer el desig del'aficionat,--Quan us digui «salteu»—explicà l'avia-

dor—, salteu, compteu fins a deu i estireul'anella que fa obrir el paracaigudes.

—Ja ho sé, ja ho sé.Emprenen el vol. .4 set-cents metres, l'a-

viador crida—Salteu!

El bernès salta.Tot Berna era al camp d'aviació. La gent

vmr veure una massa negra que es despre-oda de l'aparell i queia a terra. Tothom hiacudí. La topada havia estat terrible. Elbernès s'ha estavel-lat. Però encara viu, i elsde més a prop poden recollir el seu darreralè. El senten que ,izurmura

—Tres !

CASA REÑE1

COPIES a màquina1

CIRCULARSamb multicopista a Preus reduidissims

É TRADUCCIONS de l'anglèsi francès

MONT-SIÓ, i8, pral. - Telèí.18053

Naturalment, els diaris italians i els serveisoficials desmenten aquestes notícies.

La guerra italo-etíop, per bé que de ca-ràcter colonial, ha suscitat una gran indig-nació em tot el món, 1 l'aversió general esconcentra sobre el feixisme i se'n desitjala fi com un alliberament general.

Uina de les característiques del feixismeés la impulsivitat, i la sevaconseqüènciasón els errors. En aquests darrers dotze me-sos, Roma n'ha comès una sèrie remarca-ble, en el camp diplomàtic i en l'econòmic.

El poble italià ha travessat fases diversesde l'esbalaïment a l'entusiasme, de la fre-dor a l'angoixa i de l'angoixa. a l'ànsia delqui espera alguna cosa, alguna cosa quesap que ha d'arribar, però que no pot definirben bé.

Aquesta cosa esperada, en canvi, per alqui observa fora dels confins de la Penín-sula, és ben clara : el canvi de règim i lacaiguda del feixisme.

***

Si les masses populars—tan volublespressenten que alguna cosa està a punt desucceir, no manquen els qui treballen perdur de nou Itàlia al camí del qual es desviàamb la Marxa sobre Roma.

A aquest propòsit exposarem la situacióta l com es desprèn dels elements de judicique posseïm.

Una revolució en el sentit estricte de laparaula, del tipus de la russa, no és pos-sible avui a ftàlia. No pot fer cap revo-lució un poble sense armes, i aquestes estanen possessió només de l'exèrcit i, limitada-ment, de les camises negres, les quals, d'al-tra banda, en les esferes dirigents del fei-xisme, no són totes considerades segures.

El descontentament per la política mus-soliniana es va estenent entre aquella partde la població que, àdhuc sense armes, pos-seeix els mitjans necessaris per a fer tron

-to'llar el règim feixista, que fins ara hanacatat.

La indústria i el comerç estaven en crisiabans de la guerra, després d'haver estatmig arruïnats per l'estabilització de ]a liraa un tipus massa alt, i ara es troben enla situació més angoixosa. Les sancionshan donat el cop de gràcia. Els agricultorsno es troben pas en millors condicions.

En les altes esferes vaticanes es viu enuna gran preocupació, tement que un cap-girament eventual tindria repercussions per

a la Santa Seu i que un govern d extreriaesquerra revisaria o anullaria el concordatdel Laterà.

En els ambients més pròxims al sobirà,les idees dels quals es coneixen, hi ha una

1 hostilitat envers el règim. S'assegura queVíctor Manuel III ha estat sempre contraria la guerra africana, i aquesta duta a ul-trança costarà enormes sacrificis de sang

i de. diners, i una pau honorable no potfer-la més que un altre govern.

Però aquestes forces aplegades, o encaraseparades esperant el moment oportú d'a-j untar-se, poden exercir una acció decisivasobre la sort del règim? Certament, peròestarien encara molt de temps en estat degestació, si altres elements no funcionessinamb ritme accelerat. Aquests elements--quecompten amb moltes simpaties a l'estranger,

` especialment a Anglaterra i a França—vol-drien que la caiguda del feixisme es des-enrotllés senzillament com un canvi de go-vern : Mussolini bandejat, el rei nomena

«Però—escriu Mario Mariani, un dels in-eldectuals més autoritzats entre els exiliatstalians—si aquest és l'únic mitjà possibleaer a alliberar -se «tot d'una» del feixisme,acceptem-lo ; clesprés, ja es veurà. Després>erem nosaltres a decidir ; però una acciónostra de caràcter violent és difícil de rea-litzar, perquè estem impreparats. 'Esperaruns quants anys pera armar-nos i prepa-rar-nos significa mantenir en vida el fei-xisme ; i d'altra banda, les forces conser-vadores i monàrquiques s'adonen que l'ex-tremisme està en condicions de dirigir elmoviment, s'agruparan al' voltant de Mus-solini, i nosalltres antifeixistes seguirem vi-vint a l'exili o a la presó.»

lEs curiós d'observar que molts comu-nistes s'han adherit a la idea de Mariani,mentre que els nittians de París són par-tidaris d'una acció revolucionària directaque enderroqui ensems la dictadura i la mo-narquia. 'Els socialistes vacillen, però bonapart d'etils es decanten per «començar perlareconquista de la llibertat abatent ]a dic-tadura ; lla resta, després».

En dues grans cap itals europees es tre-balla intensament per a facilitar la solucióperò si en una predomino l'extremisme, enl'altra predomina el conservadorisme, quesembla comptar amb forts ajuts morals in-ternacionals i troba un vast corrent favo-rable en la Península.

Malgrat ells rumors d'actual hostilitat delrei envers el govern, i els encara més pue-rils de l'antifeixisme del príncep hereu, homconsidera coliectiva la 'responsabilitat deltron i del govern en els esdeveniments d'a-quests darrers temps. Però els italians, comtots els llatins, tenen un fons de bon sentiti s'acontentarien que en l'obra de reelevaciódel país es procedís per etapes. De primer,la Ilibe.rtat, la possibilitat de dir i d'escriureel que es pensa, de discutir, de triar elspropis representants. Després...

***

Aquesta és, a grams línies, la situació ita-liana abans de la próxima fi del feixisme.Però no es pot descartar la possibilitat d'unesclat de (l'ira popular, a la qual podria as-sociar-se part de les camises negres o del'exèrcit. Tot és possible avui a Itàlia. No-més és impossible que el feixisme puguisuperar aquest període crític i reforçar-se.

TbOGIS

Societat Espanyola de Carburs MetI'IicsCorreas: Apartat 190 BARCELONATele$.: "Carburos" Mallorca, 232

Telèfon 7301 3

CARBUR DE CALC[; Fabriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) :: OXIGEN gg % DE PiJRESA, Fabriques aBarcelona. València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fibri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT defils i peces de seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIO INDUS-TRIAL -de laboratoris i domèstic : GENERADORS, RUFADORS, MANOMETRES, materials d'aportaci6 l er la SOL-

DADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS ESTUDIS CONSULTES 1 ASSAIGS GRAïtS

UN FILM DE BTERNBERGCrlim ó càth(

Edward Arno] i Peter Lorre en «Crim ï Càstig»

El primer mèrit s'escau en el scenario.No hem de retornar ara sobre Fenfadosaqüestió de l'adaptació al cinema de lesobres literàries. Un mot tanmateix sola-ment per dir que, davant el dilema de fer,o bé un film, p bé una suite d'illustracionsdamunt el llibre, Sternberg ha optat pelprimer camí ; ha fet doncs un film. Enstrobem efectivament davant una obra quees justifica sola, que comença i que acaba.Que marxa en una narració cenyida i con-centrada, que no coneix punts morts de cap1 classe i que apareix resolta integralmenten el cos del film.

Això no vol dir que el lector de la no-vella no completi mentalment, per un pro-cés de reminiscències inevitables, el film ala seva manera. Això vol dir solament queel film s'estructura d'una manera autònoma,sense comprometre's amb aquelles llacunesque els fillms extrets de les novelles quasimai no saben evitar.

Una narració concentrada i Punyent. Undiàleg entre l'inspector i el criminal, heusací el film a Sense oblidar Sònia.- Al marged''aquests tres personatges centrals, els al-tres personatges sí que donen la impressiód'ésser ombres .amb poca consistència quesurten de l'obscuritat per retornar-hi, sensedeixar rastre en la vostra memòria. Peròano hi fa res, la presència allucinant deRaskólnikov, de .l'inspector i de Sonia éssuficient per abassegar tota la vostra ca-pacitat d'atenció.

Sternberg és l'home dels espais compri-mits. Es plau a fer moure els seus herois

en cona atmosfera d'opressió, que aquestavegada es troba ésser molt escaient a lesintencions de Dostoievski. Mestre del ritme,ho és també de la fotogènia. En les dar-reres escenes en clarobscur, Sternberg re-prèn la seva millor manera, aquella queens ha valgut moments fotogènics d'unainsuperable bellesa expressiva.

Una descripció del film equivaldria a re-ferirse a les situacions eulminants de lanovella. No ho farem. Si ens obliguessina debatre el problema de la fidelitat enversl'origina] literari, diríem amb la major bre-vetat que, llevat del promès de la germana—que constitueix una ifamentable, equivocaciódel director—, els tipus ens semblen ajus-tar-se d'una manera molt aproximada a lessuggerències del llibre,

Peter Lorre dóna una exacta sensació del'enorme trasbals psicològic pel qual passaRaskòlnikov, oseil•lant de l'orgull al pànic,del desesper al remordiment. Porfiri, l'ins-pector, està molt ajustat a les caracterís-tiques del gran actor que és Arnold Edward.Marian Marsh fa una digna creació del rolde Sònia, per bé que, naturalment, res nopot donar ací idea del gran personatge creatper Dostoievski.

Un film que es veu amb gust. Fort iemocionant i que demostra que, tanmateix,Sternberg és encara i semore un dels mes-tres del cinema actual).

JosEr PALAU

NO DEIXEU DE VEURE AL

rnIBL'L'astre nen més emottu de la pantallaen

Un tema !nteresantíssim per a lasocietat moderna

Un film RADIO.., naturalment!

a

CRIME NÇjTjÇ9^áaxlo

Adn rnenlaledad, ei &aí zdatmeeAUTOR DIR cT

FEDORDOÍT01EYSKY-JOSEFVON T RNBER6

Carmen Salazar en «El Secret d'Anna Marian

amb la presentació personal de la super-vedette CARMELITA AUBERT i la

formidable orquestra de

iüABAJO LOS HOMBRES!!

4 _ MIRC11..DR-- 23-1-36

EL CINEMAPANQRAMATethes d'actualitat

El nom de Josef von Sternberg estarlpor sempre associat a la darrera etapa delcinema mut. Ell fou potser el qui més con-tribuí a portar el vell cinema a una situa-ció límit, una situació tal que demanavaésser transcedida, cosa aquesta que fou pos-sible gràcies a l'aportació del so i de laparaula.

Ara, en la perspectiva que la distànciacrea, podem compendre clarament com fou

de lògica la metamorfosi que .transformà]'estat larvari del cinema en l'estat actual.Veiem que el so i 1a paraula, lluny d'a-temptar contra les prerrogatives de la imat-ge silenciosa, no venien sinó a prolongar-nel'eficàcia.

Segurament que és per això que dls gransdirectors s'aclimataren tan ràpidament ales noves condicions de treball. Diríeu queet so i la paraula són ingredients que tro-baren a peu pla, just allò que necessitavcnper anar més enllà. Penseu en el disparque hom veia en Els molls de Nova Yorki en tota la potència sonora, implícitamentcontinguda, en aquell gran film : La lleide l'ham^a.

I així veiem, efectivament, un home comSternbeg, que comprenia tan bé els recur-sos del ve11 cinema, donar-anos sense vacil-lacions de cap mena una obra mestra, com

-posta de ple dintre els nous cànons queel so establia. Ens referim a L'Angel Blau,una de les històries més desagradables quedevem al cinema.

Aquesta entrada de cavall sicilià en elsnous dominis del cinema parlat i sonorcomportava la creació d'un nou tipus fe-mení, una creació que portava amb em-premta inesborrable la signatura de l'autor.La creació femenina de Sternberg fou Mar-lene Dietrich.

La inffuéncia que aquesta creació de l'au-tor havia de tenir damunt el treball ulteriorde Sternberg és á bastament reconegudaper tothom perquè no insistim. Podrà opi

-nar-se e1 que es vulgui sobre el valor depellíeules com L'exprés de Xangai, Fata-litat, Marroc. IEl que ningú no podrá negarés la pertorbació que en .aquests films sig-nifica la presència de Marlene Dietrich ac-tuant en primer pla.

Veieu doncs, ara, Josef von Sternbergtreballant sense Marlene Dietrich, treba-Ilant amb Peter Lorre, Arndld Edward iMarian Marsh damunt un scenario extret

TIVOLIAVUI, TARDA 1 NIT

EXIT FORMIDABLE DE LA

PRODUCCIÓ NACIONAL

P. C. E.

Los

ClavelesLa brillant partitura musical del

mestre SERRANO

En el mateix programa:

POR TODO IA ALTO (es-

portiva) Columbia; UNA CA-LLE DE ANTAÑO (docu-mental en colors; NOTICIARIFOX n.° 4 (últimes notícies);DIVERSIONES EURO-PEAS (Fox); MONO SEN-TIMENTAL (Dibuixos en co-

lors) Columbia.

de Crim i càstig. El primer film de Stern-berg sense Marlene, d'ençà d'Ell molls deNova York,

Crim i càstig és, sense ombra de dubte,un film de gram categoria. Per dir-ho enuna paraula, és un bon Sternberg. Les qua-litats inherents a d'estil del gran realitza

-dor troben en el tema que procura el 'llibrede Dostoievski un terreny molt apte a llurmajor rendiment.

Margaref Kennedy, PaulCzinner i Elisabefh Bergner

Un dels films més remarcables de latemporada actual, un film que tenim entèsque es presentarà al Coliseum, és sens dubteNo em deixis, la cosa més perfecta que harodat el cèlebre realitzador alemany PaulCzinner, ara incorporat a la cinematografiaanglesa.

La seva muller, la genial actriu ElisabethBergner, interpreta aquest film, en el rolcentral del qual ens dóna finalment el ci-nema l'equivalent d'aquelles interpretacionsque en el teatre li han valgut un prestigiincomparable.

No em deixis és la fidel adaptació al ei-'nema de l'obra de Margaret Kennedy Elxim jble de la familia, obra en la qual homretroba els herois de La nimfa constant.

Es un film magistral del qual parlaremarran de l'estrena. Al nostre judici, el mi-llor film anglès, al costat de Jo he estatespia i La vida privada d'Enric VIJI.

« L'emperador de Califòrnia»En un llibre pintoresc i animat, L'Or,

Blaise Cendrars explica la història de JohannAnton Sutter, emigrat polític alemany que,pels volts de i84o, arribà a posseir territo-ris immensos a Califòrnia, tant que el ma-teix govern li atorgà prerrogatives quasi desobirania.

La descoberta dels primers camps aurí-fers, que xuclfi cap a l'Oest immensos con-tingents d'emigrants, assenyalàJla fi del seuimperi (car Sutter era anomenat «l'empera-dor de Califòrnia »).

Suttner, amb les seves terres envaïdes,abandonat a les seves soles forces, traït pelsseus, marí pobre, després d'haver provatinútilment de recuperar almenys una partdel que li havien pres.

La vida d'aquest extraordinari ioneer haestat portada a la pantalla per cura de LuisTrenlcer.

El respecfe als textosEra encara en temps del cinema mut. Ce-

cil B. De Mille, que no s'havia llançat a lesgrans machines pseudo-històriques, va adap-tar al film lá novella El pi solitari, de JohnFox, novellista de bastanta popularitat alsEstats Units.

L'autor, que assistí a la primera projec-ció, amà a trobar De Mille.

—No hauria mai conegut el meu llibre—li digué--. Però us dono les gràcies perquèalmenys heu deixat el pi.

—'E1 bo del cas—deia després De Mille--,que no lli ho he dit per a:no disgustar-lo, ésque tampoc era un pi.

]Notícies curtes

Thelma Tedd ha deixat una fortuna de70,000 dòlars a la seva mare, i un dèiaral seumarit, Pasquale di Cicco.

—'En Intelligence Ser'vice, en francès (?),The Last Outpost, en anglès, treballenClaude Rains, Cary Grant i Gertrude Mi-chael.

— Posats a no deixar tranquil cap llibre,realitzadors francesos han rodat Le Romand'un S'pahi, de Pierre Loti,

— Un cinema de Baltimore, que projec-tava Una rpit a .l'Opera, dels quatre ger-mans 'Marx, ofereix deu dòlars a qui puguiestar-se de riure,

— S'anuncia un film tret d'un illibre deKipling, amb Franchot 'Pone i Freddie Bar-tho!lomew : Capitans valents.

Títol d'un pràxim film de Kay Eran-cis : Mestressa de la moda.

— Als Estats Units anuncien un film deguerra, segons un scenario original, titulatCreus de Fusta, amb Fredric March. Te-níem entès que era el títol d'un ili :bre deguerra de Roland Dorgelès, adaptat al ci-nema sense canvi de títol.

L'obra cimde 1936

COLUMBIa FILMS /z ;&iprta aEDWARD

PErERL®R E A*NOLb// w t.

MAREMARIAN

AQUELLS DOBLES. — Fins diumengeel cinema Excelsior projectà un doble pro-grama interessantíssim : Passaport a la famai Angelina o l'honor d'un brigadier. Com queteníem ganes de tornar a veure aquests dosfilms magistrals, anàrem a la sala del car-rer de Corts. I la nostra sorpresa fou granen adonar-nos que Passaport a la fama esdonava doblat. I diem sorpresa perquè espe_rdvem un altre tracte de la trova empresa,que crèiem intelligent, d'aquest local. 'EI film

de John Ford doblat! I per quins dobles,Verge Santíssima ! Els dobles més abomi-nables que ens hem tirat .a la cara. Unsdobles en argot madrileny. Passaport a lafama fou estrenat al Capitol en versió ori

-ginall. I portà més gent al popular cinemade la Rambla que la que hi cabia. Quinanecessitat hi havia, doncs, de carregar-seal damunt les despeses d'una còpia doblada?Que es creu l'empresa de l'Excelsior queal seu local només hi va un públic analfa-bet? Aquella nit, durant l'intermedi, salu-dàrem allguns veïns de butaca coneguts : elnostre collaborador Tasis, el crític musicalGóngora, ]'actor Ventayols, el crític d'artMartí Font... I tots ells, tan indignats comnosaltres, protestaven contra l'inqualificableatropellament, contra l'odiosa ensarronada.

CINEMA'ES^PANYOL. — Molts curts degambals diuen que es pot triomfar perfec-tament en la vida sense tenir-ne ni cinc miun bri d'intelligència. Que n'hi ha prouanant ben mudat. Que un vestit elegantobre totes les portes. Que és el Sésam, obre'td'Alí-Babà. I els pocs diners que tenen se'lsgasten amb la indumentària. Així del cine-ma espanyol. El cinema espanyol tambécreu en la fórmula cabalística de l'heroi delconte de les Mil i Una Nits. IEl poe o molt,que ara ja és molt, que pot treure dels ca-valls blancs, s'ho gasta en presentació. Totala seva illusió és que el públic i la críticadiguin que la presentació dels seus films éstant o més bona que la dels films ameri-cans. 'lot això ho diem pensant en duespellícules — La Ben Pagada i El secret d'An-na Maria — que, al moment en què escri-vim aquestes ratlles, es projecten al Cata-lunya i al Capital respectivament. La sevapresentació, en efecte, és d'un colossalismei d'una riquesa completament babilònics.Però davant aquest teló de fons tan sump-tuós, què hi passa? Hi passen unes cosesabominables. Ja ho veurem més avall. Demoment, apressem -nos a dir que els autorsd'aquests dos films ignoren que una pellí-cula és, primer que tot, una obra de l'espe-rit. I que la presentació 'més costosa ensdeixa perfectament indiferents si el tema noté cap ni peus. Ens permeteu una digressió?Hi ha dues fórmules de film històric. Laque consistéix a amuntegar presentació pertal de dissimular la inconsistència dels pee-sonatges — De Mulle —, i la que arreconael decorat a l'últim pla per tal de dibuixarel caràcter del protagonista del drama —Korda —. 'EI primer ignora que un film ésuna obra de l'esperit. El segon s'ho sap dememòria. Els films de gangsters també te-nen presentació. Aquesta consisteix en elsensacional espectacle de deu cotxes i vintmotocicletes que, submergits dins un for-midable terrabastall de sirenes, surten dis-parats a la caça dels criminals, en les per-

iIIII111111111111111111111111!!111111111UII1HIIIIIUWlir-

E Perseig de Gràcia, 5 7. SejAfon 79681

— Sessí6 continua da 3 Cardar i maUr de —SEIENT UNA PESSETA E

— CURIOSITATS MUNDIALS =— lntereraanra reportatges U. P. A. exclanu —

PLAERS DE L' AIGUAEsportiva de Parnmount

ELS BEBES AQUATICS— Si//y Sympbon;c de )Vall D0,, 5 =

E NOTICIARIS D'ACTLIALITAIE MUNDIAL segons visió PARAMOUNT= i ECLAIR JOURNAL exclusiu. +—.

EL PARTIT ESPANYA - AUSTRIA

= AUTO = P'STES D' ALEMANYA— Doro nenfol dr UFA

IIIIIIllllllllilllllllllllllllllllllllllllilllllllllllillr

secucions angoixoses que us tallen la respi-ració, en tota da imatgeria plàstica, dinà-mica i sonora, eminentment cinematogrà-fica, del gènere... Davant aquest magnífici enlluernador fons es descabdella de vega-des un assumpte ple d'enginy — Passaporta la fama —, amarat de realisme brutal,d'altres — Contra l'imperi del crim —. PeròSovint s'hi descabdella un argument feblei poca-solta, absolutament inversemblant.Els autors de les primeres nellícules saben

que un film és, primer que tat, una obrade d'esperit. Els autors de les segones en-cara no se n'han adonat.

Com no se n'han adonat encara els homesque remenen les cireres en el cinema espa-nyol. !En efecte : què passa davant els deco-rats fastuosos de Lee Ben Pagada i d'El se-cret d'Anna Maria? Davant els del primer,un argument truculent i fulletonesc, unaadaptació d'una obra del sinistre CaballeroAudaz, amb cabarets, dónes que es venenper un abric de pells i prenen morfina, i al-tres excessos poats en el repertori de l'èpocade La Esfera. I davant els del segon, unmelodrama antiquat que es podia explicaren mitja hora, però que els seus autors, queen comptes d'abreujar enfarfeguen i encomptes de suggerir detallen, han narratamb dues hores ]largues de projecció, riquesen superfiu i fullaraca abocats a raig fetpel broc . gras.

IEl cinema espanyol, per tal d'amortitzaeràpidament el cost dels seus films, cultivaels tòpics dei melodrama més tronat, explotaels sentiments més primaris i cerca siguicom sigui ]'èxit fácil. Es desesperant.

U mRQUINAONA. — Com desesperant ésl'ús i abús que el cinema está fent de lescriatures. Els assumptes americans de cine-mateca rosa amb Shirlev Temple, Jane Whi-ters, Anm Shirley," Edith Fellows.... FreddieBartholomew en David Cofiperfield i AnnaKarènina... Frankie Thomás en El niu des-fet.., Baby Bandi en La Mareta... L'infantpseudo-prodigi que .no pot mancar en capfilm espanyol. .• De totes aquestes criatures,unes són molt bones, altres nu tant, la ma-joria francament insuportables. I en con-junt tanta criatura embafa! Ara hem vistRobert Lynen, aquell noiet de posats feme-nins, en Sense familia, un fulletó pesadotde ritme desigual i transicions brusques.Decididament, aquesta setmana ha estat de-dicada al melodrama més baix i més tronat.

SrnnsTIA GASCH

Estrena al

Principal Palacedel primer vodevil) de producció nacional

Raicvs6dA LA RECERCA DELS GITANOS

a la enca

Fragment de la llista de companyia presentada per FelipBlanco a l'aprovació del Consistori

la Generalitat pels familiars del gran actor.Amb aquest motiu llegirà Josep Artís una

semblança del gran actor.

Lleó Fontova

23.1.36 PV I1.IIDR 5

EL ' TEATRE

Les sintètiques anotacions relatives a l'ac-tivitat teatral barcelonina durant el períodede la dominació francesa comporten l'escolique és el present article, dedicat a la nor-malització de les representacions.

El conjunt professional substitut de la So-ciedad Dramática Española fou acabdillatper un graciós de nom Felipe Blanco, arri-bat del teatre de Reus, on digué el directorhaver romàs en espera d'oportunitat per atraslladar-se a Barcelona, plaça amb vistesa la qual acoblà la companyia.Malgrat aquesta circumstàn-cia, fou Blanco obligat a re-formar l'elenc, que semblà alsregidors no correspondre a laimportància del teatre. La for-mació, previ l'obligat apedaça-ment, s'estrenà el dia 30 demaig, ((feliz año de nuestromuy amado Soberano el Se-ñor Don Fernando Séptimo,reuniendo al mismo tiempo lacelebridad de la livertad de es-ta Capitals.

En la llista sotmesa a l'a-provació de l'Ajuntament esposà Felipe Blanco com a di-rector i primer actor de carác-ter jocoso, com actor bufo ifigurón. A l'hora de refer elquadro, contractà Robreño,que degué a aquest atzar laseva primera alternança ambcomediants de debò. Una al-tra particularitat digna d'es-nent és haver portat Blancodos actors mahonesos, Josepi Joan Munné, progenitorsd'una dinastia que havia dellegar a la nostra renaixençadramàtica un nom culminanti immarcescible. Companyia,per la resta, de cantado, re-presentado y baile integradagairebé exclusivament per co-mediants illencs: Ben entès,que res d'òperes ni cosa ques'hi assemblés. El cantado vo-lia dir tonadilles. La segonaactriu tenia, ultra aquest em

-pleu, el de bolera. Tres ac-trius eren, a més a més, can-tants. Dos actors, boleros. Dosaltres actors, un d'ells el di-rector, eren , graciosos en elvers i bufos en les tonadilles.Un altre era, ultra actor, bo-lero i tenor. Un altre, catalàper cert, actor, bolero, cantant i guarda-roba. !Él primer any d'ésser a Barcelonatingué Blanco amb els administradors del'Hospital la topada que passo a dir.

Blanco llogà el teatre pel preu de sis du-ros per cada dia de funció, i en arribaraquestes a noranta, una a benefici de l'Hos-pital. Contràriament a una pràctica rigoro-sament observada, fou ]'arrendament con-vingut de paraula, «ínterin se efectuava laEscritura de Contratan. Arribada l'hora delbenefici, protestà Blanco que ultra treballarde franc li fossin carregades les despesespervingudes de la funció. Digué que unacosa era renunciar els actors a la paga d'undia, i una altra molt distinta haver d'abo-nar l'import dels serveis ordinaris i extraor-dinaris inherents a una comèdia que ni sola-ment li era permès de triar. En la impossi-bilitat d'avenir-se amb els dirigents de l'Hos-pital, que no s'entengueren de romanços,elevà Blanco al corregidor una queixa es-crita. Féu constar, demés de les allegacionsadés apuntades, ((que la voz ((beneficio„ sinmás cláusula, está sujeta en la práctica ycostumbre que se observa en el ExercicioCómico que es bagar el beneficiado todoslos gastos : Pues quando hay Empresario yéste quiere conceder todo el total de unaentrada a un Actor se especifica en su con-trata aveneficio libre»... Ove un Empresa-

Ufl9jiinflonflAvui, dijous, tarda

EXTRAORDINARIA ESTRENA

Un alardó de realització en unaPel lkula netament espanyola

Pels seus autors:

Eduardo Marquina

i Luis Fernández Ardavín

Pel seu adaptador:

José López Rubio

Per les seves estrelles:

Rosita Díaz-Gimeno

i Julio Pcña

Pels seus escenaris:

Lerma, La Granja, Madrid

Pel seu ambient:

L'Espanya palatina

del segle XVIII

=ROSA WJfr DE

sifd All ''Secundats per les infinites possibilitats de so,

fotografia i realització dels Estadis de

HOLLYWOOD

rio, por ser dueño absoluto, no tiene que darcuenta a los actores, pues éstos sólo exigenque no les falte el pago de los sueldos con-tratados... Así es que en esta Compañía sehallan actores que han trabajado en esteteatro en tiempo de Empresarios, y éstos noles han faltado a darles sus dietas en losdías de veneficios del Hospital...». Emparaten aquestes i altres raons impetrà Blancodel corregidor que «en atención de no ha-berse estipulado lo :(libre): del citado venefi-

cio, que del producto de éste se paguen losgastos diarios y los extraordinarios del día,menos los actores...».

Es veu que la companyia de Blanco ((ana-va á partit)). El corregidor demanà a l'Hos-pital i als regidors delegats de l'Ajuntamental teatre, que l'illustressin. Evacuades desconsultes, fou Blanco constret afer efectiusidos rzo reales que dejó de pagar por el al-quiler de la Casa teatro el día del beneficiodel Hospital...», imposant-se->li, de més amés, ((silencio)). En el fons, doncs, es dis-cutiria el lloguer. Amb seguretat fou aquestal'única vegada que l'Hospital, atent sempreals detalls més ínfims, mestre en l'art depactar i treure partit dels pactes, deixariaobrir el teatre sense formalitzar abans l'es-oriptura corresponent.

En i8ao, recolzat en un Decret sobre iii-bertat d'indústria promulgat per aquellsdies, intentà Blanco de )plantificar un nue-vo teatro)), propòsit que «en virtud de variasreflexiones de conveniencia pública» ]i des-baratà 1'Aju 'ntament, partidari de conservara l'Hospital la prerrogativa de què gaudia.

Resten altres antecedents de Felipe Blan-co, comediant que ultra d'haver-li tocat derenuar el curs de les representacions, inter-romput a causa de la guerra, ubicà per sem-pre més a Barcelona, on no deixà mai detreballar i on, altrament, traspassà en 1827,no sense baver contribuït, en castellà, a larepresentació de diversos actes catalans.

JOSEP ARTIS(t) Vegi's MiRADoR, núms. 35 8 1 359•

A V U 1

OAì1 o- uN PROBL€MA COLONIALDE PALPITANTE ACTUAiDAD

g ' LAf CANCIONES NAt BEIIA4INTERPRETADAS PORNIHANAEh`K1NNEY

>AfThUN It10CIONANTE EPISODIO EN LALUCHA {NTPf DOf RAZAS

MARYLAND

A L'ESPANYOLao

«Bon cop...»di. Casanovas

Divendres passat a la nit obria les portesdel Teatre Espanyol la companvia Vila

-Daví per a una temporada de teatre popu-lar amb l'estrena de Bon cop..., melodramapatriòtico-policíac d'Enric Casanovas.

L'obra, originàriament, tenia un títol mésexpressiu i concret. Aquest Bon cop.., erade falç. L'autoritat governativa, alarmadade la propaganda que aquest títol repre-sentava, volgué assabentar -se del contingutde l'obra, i sembla que aquest assabenta-ment ha estat en perjudici de la integritat,no solament del títol, sinó també dels par-ffaments, discursos, crits, reflexions i sen-tències que proliferen en l'acció, i fins enla pretesa composició poètica amb què aques-ta es clou — el senyor Casanovas s'atreveixamb els versos i tot —, car s'ha traduït enun esporgament implacable d'allusions i so-taentesos que han deixat aquesta nova crea-ció de l'autor de Miss Thery despullada detota la faramalla amb què tant devia comp-tar per entusiasmar el públic. Tot amb tot,no ha estat aquest esporgament tan vigorósque no deixi entreveure a través del queha quedat quina era la inspiració que moviael senyor Casanovas en empendre el seutema.

No cal que ens sincerem, ara, explicantquè pensem de la censura ni les nostresidees •polítiques. Però sí hem de dir que laque ha estat exercida damunt aquest Boncop... l'hem d'agrair, si més no, en nomde la decència civil. Aquestes coses amb lesquals ha volgut cercar un èxit el senyorCasanovas, haurien d'ésser prou respectadesde tothom perquè no fos possible mai queningú les volgués fer muntar dalt d'un es-cenari por a res i menys, com en aquestcas, per a sollicitar uns aplaudiments quehom espera que siguin atorgats a tot allòque l'autor vol fer servir per a amagar laseva indigència d'invenció.

Perquè l'obra en si, aquest desgraciatBon cop..., no és res absolutament que val-gui gran cosa per ella sola — un conflictesense cap ni peus, situat en un pafs ima-ginari (és clar!) on ningú no sap, ni l'autor,qué hi arriba a passar; amb espies heroicsi heroiques, bells i valents, militars fatxen-des i babaus, milionaris contrabandistes icomtesses seductores, bandits borratxos i in-feliços i nens innocents que moren en esce-na, valles ploraneres que maleeixen la guerrai soldats que es deixen escapar presonersi vigilats com aquell que res, plans de for-taleses d'un poder taumatúrgic i un exèr-cit que va de bòlid —. Allò en qué el senyorCasanovas havia posat la seva fe era totel que amb l'acció d2 la-censura ha quedatminimitzat de tal manera que li deu haverfrustrat totes les aspiracions.

Ens sap molt de greu veure un conjuntcom di que han reunit Maria Vila i PiusDaví, en el qual trobem tantes cares cone-gudes i tan bans elements com les senyoresAlonso, Morera i Guart, la senyoreta Fer

-ràndiz i els senvors Gimbernat i Ventaiols-amper no citar tothom—, que treballen, ultraels titulars, amb entusiasme i bon relleu,al servei d'una obra de tan poca qualitatcom la del senyor Casanovas, a qual, sipoguérem lloar quan ens oferí Miss Theryper les bones condicions d'imaginacio i in-triga amb qué se'ns hi va donar a conèixer,aquesta vegada som ben lluny de poder-lofelicitar.

Endemés, si no fos que estem segurs queper a ell resulta més fàcil escriure comèdiesque estudiar el català, ens atreviríem a. acon-sellar-li que hi dediqués alguna estotra. Lapàtria potser li ho agrairia més que noaquesta mena de gastament de míting queens ha donat amb Bon cop...

JOAN CORTES

Conferència sobreFontova

L'Institut del Teatre de la Generalitatrebrà demà oficidlment un donatiu de re-cords personals de Lleé Fontova, cedits a

Nina Raievska, la formosa primera balla-rina dels ballets russos de Woizikovsky queaquests darrers dies han actuat amb tantd'èxit a I'Oivmpia, ens ha confiat el seudesig d'apendre a ballar flamenc.

—Vull—ens ha dit xampurrant la llen-gua de Cervantes — que em porteu allà onhi ha gitanos perquè m'ensenyin i per apen-dre els seus passos de dansa.

No és certament Nina Raievska la pri-mera ballarina estrangera que estant a Bar-

Nina Raievska

celona ens ha demanat que li ensenyéssimels nostres gitanos flamencs.

La gent 'de fora deuen creure seguramentque aquí tenim gitanos amagats o que aixòdel flamenc, que ells tenen l'equivocat pres-sentiment que és cosa purament barcelo-nina, ho regategem a la gent que no sónd'aquí.

Encara no fa gaire temps, vàrem trobaren una important revista nordamericaina deturisme un pintoresc anunci d'un no menyspintoresc creuer per la Mediterrània, quedeia poc més o menys

((Por veure les piràmides d'Egipte, l'A-cròpolis d'Atenes, els poètics canals de Ve-nècia i per veure ballar el bdlero a Barce-lona. 'Embarqueu-vos.»

Això i altres coses semblants que passencada dia expliquen el perquè d'aquest con-cepte èquivocat de la gent que ens arribencada dia amb ganes de veure gitanos aldistricte V i escultures gòtiques amb la na-valla a la mà.

La curiositat de Nina Raievska, però, ésmés disculpable si es té en compte que in-terpreta als ballets russos de Woiztkovskyla núvia gitana d'El amor brujo; i inatural-ment té un explicable desig d'incorporar alseu treball tots els detalls necessaris per afer-lo reeixir.

Nosaltres hem anat a veure ballar Elamor brujo de Falla a Nina Raievska ihem procurat establir la veritable distànciaque hi ha encara entre ella i els seus balls

i els gitanos que li ensenyin els passos dellurs danses. Aquesta distància no és, comella potser encara creu, la que hi ha tansols de l''Olympia a cal Manquet, sinó queés la més considerable que hi ha des deRússia fins a Càdiz o Jerez o Sevilla ma-teix.

Això no vol pas dir, ni molt menys, queNina Raievska estigui impossibilitada derecórrer aquesta distància per llarga quesigui, ni molt menys vol dir que estigui en-cara absolutament al començament del llargcamí.

Antonia Mercé, l'Argentina, que ha con-tribuït a escampar per tot dl món aquestsafanys i aquestes aficions de la dansa gi-tana, va dir una certa vegada:

— Ballar, hi ha molta de gent al món queballa bé, però els que caminem millor somels espanyols.

Veient ballar Nina Raievska ens ha vin-gut a la memòria aquesta frase de l'Argen-tina, perquè la ballarina russa, a més amés d'ésser de les persones que saben més

Illlllllllllllllllllllllllllllllllllllllilillllllllllllllllllllllllllllllllllll

SAVOYLES ULTIMES NOTICIES DEL MÓN

_ PASSEIG DE GRACIA, 86,—Telèfon 76 988 =_Sessió contínua des de les tres de la tarda

a la una de la nit =E BUTACA, UNA PESSETA =

NOTICIARIS FOY MOVIETONEi FRANCE ACTUALITES

= L'OLIBA 1 LA GATA, dibuixos de == Terrv Toon, Fox

SIMFONIA EN BLAU, interpretacióg geomètrica de la música, a tot color

DEPORTS DE LA NEU (Garmisch)Les pistes on es celebren les Olimpía-

- des. Entrenament dels equips.Primer número de PANTALLA DE-

PORTIVA

= ESPANYA - AUSTRIAHOMENATGE A EN SAMITIER A

LES CORTS

)lIIIIIIIII111iIli11IIIIIIIIIIIIII1111111illlllllllllllll111111llllllllllllllllllllllllh

le ballar allò que balla tot el món, és dees persones que coneixem que camina d'unananera més semblant a la dels ballarins9amencs.

Ja és alguna cosa, i quant a allò d'ésserussa i dir-se Raievska, no és cap obstacle

per arribar a assimilar la dansa flamencael seu exacte matís eurítmic.Va haver-hi el segle .passat, per allà el a55,

un famosíssim cantador flamenc que esfeia Franconetti i era, com el seu cognom

indica, italià pels quatre cos-- - -- tats. Silverio Franconetti fou

Ì portat de petit i criat a Mo-rón de la Frontera i va vèncerl'atavisme de la seva aseen-déncia assimilant totalmentl'ambient i el tarannà parti-cularíssim de la flamenqueriai es destacà notòriament enel conreu del seu cant, tandifícil i consubstancial com ladansa mateixa.

Silverio Franconetti va ar-ribar amb els anys a establirun cafè cantant a Sevilla, quefou la veritable Meca del cantegrande en competència ambe'I famós Café del Burrero.

El de Silverio éstava esta-blert al carrer del Rosario,on ara hi ha els magatzemsde la farmàcia del Globo, iel del Burrero al carrer deTarifa.

A més a més hi havia ales-hores els següents altres ca-fès cantants a Sevilla : SalónFilarmónico, al carrer de l'A-mor de Dios, on avui hi hauna sucursal de la casa Fordel Café de la Marina, situatal carrer de la Mar, avui ditde García Vinuesa, on ara hiha la redacció d'El Liberal,i el Café de San Agustín, ala Puerta de Carmona, als altsdel que fou aleshores el pre-sidi de San Agustín.

Silverio Franconetti ho can-tava tot i dominava amb ve-

ritable mestria tots els més diversos estils,però allò que el féu més famós fou el cantdit de serranillas, i d'aquesta mena de cantsfou famosa, per 4a perfecció amb què lacantava, aquesta lletreta que era feta d'ellmateix

Cuando se corta una ramael tronco siente el dolor,las raíces lloran sangre,de loto viste la flor.

Li feia la competència, i gairebé l'igua-lava en prestigi, Antonio el Portugués, elque més valia després de Franconetti d'en-tre els cantadors que aleshores sonaven ique eren, entre altres, Paco el Sevillano,Lorente, Porreta, el Mezcle, Canto, Chatode Jerez, el Hollero, el Marrurro, 'EnriqueOYtega, Salvaorillo el de Jerez i Juan Jun-quera,

A més a més hi havia els malaguenys,que no eren considerats de prou casta, però

que varen imposar a la fi eB seu estil dinsel classicisme del cant gràcies a l'extra-ordinària qualitat de Juan Breva, secundadatenaçment pel Canario, Perote i el Niñode Tomares.

Tot plegat però van eclipsar-ho tempsdesprés Chacón i Fosforito, els sevillans quetornaven pels furs del cante grande i perla intangible puresà del flamenc cantat tballat.

ERNEST GUASP(.Segueix a la pàgina 8)

Telèf. , de MIRADOR: 22592

Dilluns, estrena

¶i —Th

^A

` 1

lx^ ^3

^ 1

DE ROIAIESCOLTEU

PER DARRERA VEGADA

la veu meravellosa del malaurat

cantant, vegeu-lo en la seva

'darrera i millor creació

Es un film Paramount

PETITES HISTORIES D'ALTRE TEMPS (*)

Camí de la normalitat

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

ANTONI MARTIMàxlma ropldesa 0 Màxlma qualltat

AVINYÓ, 19, pral.: Telèfon 17047 : BARCELONA

6 MIRADDR_ __ 23-I-36

LE/ LLEiREÝ n

El rei Pere III mostrà sempre per la his-tòria una afecció entusiasta i decidida. Perdiversos procediments aplegà en la seva no-drida biblioteca els segiients llibres histo-rials : Cròniques dels reis de França, Crò-niques d'Espanya, Crònica de Jaume I,Liber gestorum, Liber canonicorum, Croni-cas gestorum • antiquarum, Liber nostrarumcronicarum, Cronicas gotorum, Crònica uni_

mençat (alo llibre de la mostra vida comen-çant per nós))). Al pròleg de la CrònicaPere III deixà el scu segell personalíssim,car la seva estructura és molt semblant ala dels seus parlaments a les Corts, -comtambé les citacions bíbliques que tant hi so-Vintegen.

L'època en què Pdre III i Bernat Dezeoll1-', treballaren més intensament devia ésserdel 1369 al 1375, data, aquesta darrera, enqu sembla que el conjunt de la Crònica jadevia estar redactat. 'Els darrers capítols de-vien ésser revisats i modificats entre 1377i 1378. Dels set llibres de la Crònica, efs tresprimers són indiscutiblement redactats permà del rei; al quart apareix més manifestala co•laboració d'En Bernat Dezcoll que esmanté en la resta. Els darcrers fets narratsper la Crònica corresponen a l'any 1382.

La gran catalanitat d'esperit i tempera-ment de Pere III es manifesta esplèndida

-ment en la seva Cròrrica. Així, per exemple,quan a causa de les donacions de la reinaNa Lionor de Castella, muller d'Alfons IIIi madrastra de Pere III, a favor del seufill Ferran, els valencians s'alçaren per talde no ésser, així, exclosos a poc a poc de launitat catalana, havent En Guillem de Vi-

;r

Iç &.

AL JAPO

El mestre. — Digues les fronteres delnostre país.

L'alumne. — No puc ; encara no he illegitels diaris d'avui.

(Sozial-Denaoleraten, Copenhaguen)

CAMISERESPECIALISTA

' EXIT EN LA MIDA

JAUME I, tiTelèfon 11655

Aquesta anècdota, que també fou recollidaper Eiximenis, és relatada per Pere HI ambcomplaença. Més conegut és un altre frag-ment de la Crònica, eloqüentíssim en l'as

-pecte de la catalanitat del nostre rei. Tor-nant d'Aragó, de lluitar amb ets unionistesevoltats contra el poder reial, escriu : (lE

com fom en vista de Fraga, mossèn Bernatde Cabrera nos dix :--Senyor, veets aquellLloc ?—E nós li diguem : —Hoc.—Donés, deCatalunya és.—I nós en aquella hora di-guem :—Oh terra boneita, poblada de lleial-tat! Beneït sia nostre senyor Déus, qui ensha lleixat eixir de la terra rebel e malvada !Maleït sia qui hi mir mal, car així mateixera poblada de lleials persones! Mas bé ha-vem fe en nostre senyor Déu que lá torna-rem a son estament e punirem aquells quihi miren mal.,

El cronista aragonès Zurita, en arribar aaquest punt, escriví : aComenzó a bendezirlay dezir grandes alabanzas della y de la leal-tad de los catalanes, maldiziendo la tierrade Aragón; y esta era general afición de losReyes, porque desde que sucedieron al condede Barcelona, siempre tuvieron por su natu-raleza y antiquissima patria a Cataluña, yen todo conformaron con sus leyes y cos

-tumbres, y la lengua que usavan era la cata-lana, y Bella fué toda la cortesanía de quese preciavan en aquellos tiempos.»

*x*

Un altre aspecte que denota el grau ex-traordinari de la cultura de Pere III ésl'elogi que féu de ]'Acròpolis d'Atenes, in-corporada a la Corona catalana. Es la pri-mera vegada, després dels segles de l'Im-peri, que es té consciència de la bellesa clàs-sica. «Con lo dit castell []'Acròpolis]—es-criu Pere III — sia la pus rica joia que almón eia e tal que entre tots los reis de cres-tians envides [a .penes] lo parien fer sem-blant.» La importància d'aquesta frase haestat remarcada, amb la seva constant luci-desa, per A. Rubió i Lluch.

x^x

Pere III, dones, que fa sis -cents anys co-mençà a regnar, no fou solament un delsreis més importants que ha tingut Catalu-nva, sinó també un dels nostres escriptorsmés excellents. La seva personalitat literà-ria, poca i passatgera en poesia, brillant iarravatadora en ]'oratòria, és d'ut a grantranscendència en la nostra historiografia. Elseu fervent catalanisme, que el manifestàarreu, és una altra nota que ens ha de fersimpàtica la seva figura ; com també lesseves idees polítiques d'unitat de la Coronai d'imperialisme i domini de tota la Medi

-terrània i de les seves tres penínsules.

MAR2f De RIQUIER

Anècdotes de Kipling

EI pare de Kipling era director de l'Es-cola d'Arts industrials, a Lahore, i un delsmillors coneixedors del folklore hindú. Deles tres germanes de sa mare, una es casàamb el célebre prerafaelita Burne Jones, unaaltra amb el decorador Edward Poynter ila tercera amb el metallúrgic Baldwin.Aquesta darrera és la mare de Stanlev Bald-win, primer ministre de la Gran Bretanya.

Quan fou elegit membre lliure de l'Aca-dèmia de Ciències Morals de París, Kiplingva eseriure, a un professor de la Sorbona,una carta en la qual parlava del «famósJamet Brayero. Qui dialAe podia ésser aquestJamet Brayer? A la Sorbona no ho sabianingú i calgué preguntar-ho al mateix Ki-pling, el qual responia, a volta de correu

«Ingrats francesos que sou! No coneixeuJamet Bravor, el ban pilot que conduí Pan-tagruel a la recerca de la Diva Botella?»

**xEntre els objectes que Kipling conser-

vava a la seva villa de Bateman, Sussex,hi ha un llibre vulgar com impressió, paperi relligadura, al mig del qual hi ha un foratcausat per una bala de metralladora alema-nya. Es un exemplar de Pim que salvà lavida d'un soldat francès.

S'elogiava davant Kipling la modèstia d'unjove escriptor britànic, sempre disposat aretirar-se davant un collega i a testimoniarla més viva admiració a tothom.

Kipling s'arronçà d'espatlles.— Hi ha molts homes de lletres—digué-

que passen .per modestos i només són t?-mids !

*x^Un diputat treballista es ficà en una gàbia

de lleons, en un festival benèfic.—Es •uriós—explicava algú a Kipling—,

des tares semblaven més aviat esporuguides,arraulides pels recons, tancaven els ulls.

Es alar—féu ]'escriptor—, s'esperavenun discurs laborista i s'adormien per enda-vant!

*x#El gran escriptor va tenir un dia el dis-

gust de veure un dels seus arbres més bo-ni•cs fet malbé per l'auto d'un hotel. Esperàque el propietari del cotxe l'indemnitzaria,però el temps passava, i res.

Aleshores Kipling escriví una carta de re-clamació, que es quedà sense resposta, i unaaltra, i una altra, sense cap èxit.

Trobant-ho excessiu, anà a trobar l'hote-ler, el qual l'escoltà respectuosament idigué :

—Què voleu, Mr. Kipling? Un client emva donar una lliura de la vostra primeracarta ; les altres dues, les he venudes perdues lliures cada una. Sabeu, si haguéssiuseguit escrivint-me, aviat us hauria indem-nitzat...

*z^Els autògrafs de Kipling, en efecte, són

molt valorats pels anglesos. Una vegada,en efecte, es va adonar que per més xecsque firmés per a pagar petites factures, elseu compte corrent no disminuïa. Fins queun dia, en la biblioteca d'un amic i admi-rador, va trobar dos xecs emmarcats. Hihavia botiguers que es venien els autògrafsper més diners del que representava el xec.

***

En un sopar al qual assistia Kipling, esparlava de la desaparició de la raça humanai es suposava aleshores que la terra seriasotmesa als animals. La hipòtesi no era pera desplaure l'autor del Llibre de la Jungla.

—Qui penseu—li preguntaren—que es fa-ria l'amo del món? L'elefant, potser?

—'L'elefant? No—respongué Kipling—, ésmassa honrat.

!EL RETRAT DE CASAMENT—,No feies pas gaire bona cara.—Sí, tenia com un pressentiment...

(Ric et Rac, París)

Les darreres novetats

franceses

LLIBRERIA

Louis Bergé

Rambla del Centre, i9

TelèFon 23118

Kiosque FranÇais

Rambla dels Estudis,

(Davant l'Acadèmia de Ciències)

El

Rudyard Kipling

voltada d'agradables jardins i de gespes on-dulades.

***

Rudyard Kipling ens vingué a trobar. Unhome sec, d'ulls foscos i desvetllats que ami-daven els visitants. Una figura que em re-cordava, amb el seu front alt, el seu bigotiespès, les seves celles de bardissa i els pò-muls sortits, els bustos que havia vist delfilòsof alemany Nietzsche.

Rudyard Kipling em donà la benvinguda;travessàrem un clap de gespa i aviat arri

-bàrem a la porteta que donava a l'hort. Prés-secs i prunes s'assaonaven al sol i ifa tebiorque es desprenia d'una paret de maons. Totd'una, la calma meditativa d'aquest closfou interrompuda .per uns lladrucs furiososi un soroll de sorra remoguda: Una gossanegra d'Aberdeen, plena de dignitat, veniacap a nosaltres seguida dels seus cadells.

Kipling m'explicà que els seus deures demare l'avorrien, i vaig ajudar-lo a fer fugirels cadells, mentre la matrona canina ensmirava amb aire d'aprovació. Seguírem pas-sejant, parlant delís homes, dels soldats idels regiments que li havien proporcionatmatèria per a tantes narracions. Jo els co-neixia, perquè havia nascut entre ells.

Rudvard Kipling havia anat a veure lesmaniobres del nou exèrcit mecanitzat, im'adonava que aquest home enyorava l'exèr-cit d'abans, aquells homes rudes als qualshavia succeït tot aquest modern mecanismemilitar.

—Qué penseu del soldat modern, sir?—vaig preguntar-li.

—Un caporal de llancers posseeix avuidia prou instrucció per a dur al desastretot un regiment. ÍEm diuen que els xicotsd'avui dia són tots vegetarians i beuen talsquantitats de 'llimonada que s'hi podria fersurar un vaixell de guerra.

Però sota aquesta facècia, endevinava laprofunclitat del sentiment que animava elgran escriptor, i la veritat que contenienaquestes paraules.

Xiulà dues vegades amb un petit xiuletd'argent. La gossa d'Aberdeen no prestà lamenor atenció al senyal i segpí tomant elsol prop de la porta : sabia que havíem depassar per allí. Kipling em digué que aquestanimal posseïa en el més alt grau totes lescaracterístiques de finesa que són el patri-moni del sexe femení, així com una .tossu-deria invencible, i que havia hagut de resig-nar-s'hi.

—Els films? Hollywood? Què en penseu,sir?

—Quina gent!... Quina manera de tre-ballar!

Les societats de cinema californianes 1'.havien comprat unes quantes històries, li ha-sien tramès amb una regularitat sorprenentxecs prodigiosos pel privilegi de posseiraquestes històries, però sense fer -les servir— procediment que Ii agradava d'allò més.Aquests detalls el feien riure, amb un petitriure d'home que ha vist molt.

Vaig preguntar-li si el rei Jordi 4legiagaire. Es posà seriós a ]'acte; vaig poder-me

adonar que considerava la reialesa com al-guna cosa infinitament allunvada de totesles petites maniobres demagbgiques, comuna cosa la veritat innata de la qual, i encerta manera mística, havia d'arribar, inevi-tablement i sempre, de dret all fi.

—Un rei no té necessitat de llegir llibres—em digué—. Un rei pot dir a l'home queescriu llibres : «Veniu i expliqueu-me'n l'as

-sumpte,,.Afegint el gest a la paraula, va fer un

signé amb l'índex, com cridant prop d'elluns 1maginaris . homes de lletres.

***De tant en tant tocava el seu xiulet d'ar-

gent, però la gossa coneixia tots els ama-gatalls del jardí, i això li permetia de pas-sar-se el temps dormint. Una barqueta flo-tava en un llac .artificial. L'escriptor em féuembarcar i em féu •remar per mitjà d'uncuriós mecanisme : dues empunyadures feienanar una mena de picadors, un a cala costatde la barca. Vaig fer-ho bastant malament,donant voltes en rodó sense poder avançar.A l'últim vaig poder acabar el recorregut.En posar el peu a terra, tot cansat, el

meu hoste temia el rellotge a la mà—Només teniu quatre minuts ; Ahir va

venir un boy scout que va fer el trajecteen dinou segons.

Vaig sentir-me una mica humiliat.—Heu de conservar la forma—em digué—.

Ja sé que això és difícil a Londres, peròpodeu patinar, per exemple. 'En la nostracapital es pot patinar tot l'any.

***Dinàrem en una salla fresca, dolçament

illuminada, senzillament amoblada. Un di-nar senzill i sa, cervesa glaçada servida engots de terrissa. La conversa tocà tots elstemes.

Els avions? A l'escriptor no li feien grà-cia i no volia volar, però parlà amb bas-tanta admiració d'una party en què els xi-cots arribaren en llur pròpia màquina iaterraren en el prat.

Els vaixells? Això ja era una altra cosa.EI Queen Mary? Kipling demostrà un en-tusiasme meravellós descrivint aquest ad-nairable mastodont. Havia vist fondre l'àn-cora gegantina del vaixell, i parlant-me'namb gran precisió i luxe de detalls tècnics,vaig veure de cop al meu davant l'homeque havia salvat la literatura de la bana-litat dels matrimonis i de les traïcions, il'havia feta •penetrar en el món vivent deles reaiiitzacions i dels esforços humans.

Li envejava el seu gabinet de treball,una sala fresca emblanquinada, una granllar de foc, una llarga taula de refector so-bre 1a qual hi havia paper blanc i plomes,plomes d'oca. Un cadell negre d'Aberdeen,el favorit entre tots, no es cansava d'em-paitar una pilota d'un cap a l'altre de l'ha

-hitació. Una vegada o dues l'escriptor ini-cià un moviment involluntari cap a la but-xaca que contenia el xiulet d'argent quanel •cadell provava les seves dents amb l'es-tora o les seves ungles amb els coixinsperò no se n'arribà a servir mai.

—L'ofici d'escriptor s'assembla a la pescaen canya. Tireu l'ham al riu, això és eltema; però per atrapar alguna cosa calposar-hi esquer—. En veu baixa, acostant

-se'm, continuà—: L'esquer de l'ham són lesparaules, paraules de calors vius!... Quanjo era periodista, no parava mai de buscarparaules. Les buscava al British Museum.Llegia els poetes, Christopher Smart, Wil-liam Blake i, naturalment, els elisabetans.

xx*

Quan començàrem a parlar de la guerra,vaig veure que s'entristia : el seu fill únic,dels Guardes Irlandesos, hi 'morí. Em contàhistòries de soldats irlandesos que havia in-terrogat quan recollia materials per a es-criure una història del regiment. Estimavaels irlandesos, ho veia, però no vaig gosarpreguntar-li què pensava de llurs actes re-cei ts.

Tot d'una em digué—Aquest home admirable, el porter del

Brown's Hotel, si hagués dirigit la diplo.màcia europea, no hi hauria hagut maiguerra:

Detestava la guerra. Les seves paraulesvenien del cor i expressaven tan netamentcom és possible el seu menvspreu pels po-lítics que havien sumit el món en la mi-sèria.

***

—A quina part del mén deurem les gransmeravelles de l'esdevenidor?—em preguntà.

Vaig opinar pcl Caucas i per l'Oest d'Ir-landa.

—No, us equivoqueu ; serà Terra Nava!Un país magnífic, ple de tota mena de co-ses admirables. Recordeu-vos del que usdic, no perdeu Terra Nova de vista.

***

Em preguntà sobre .els joves poetes an-glesos. •Veia que no en pensava gran cosade bo, però com que el sentiment era re-cíproc, vaig callar.

Més tard vaig enviar-li una còpia delFlaming TerraQin de Roy Campbell, peròno he sabut mai qué en pensava. Un llibresobre les abelles que vaig traduir li plaïaforça : em va escriure «que li agradavenaquestes petites bestioles».

PATetcK KIRWAN

Copyright Opera Mundi)

FA SIS -CENTS ANYS

Pere III, poeta, orador i cronistanadea adreçat paraules dures als sobirans,digué el rei a 1a reina, segons la Crònáca((---Ah, reina, açò voliets vós oir ?—'E ella,tota irada, plorant dix :—Senyor, esto noconsintria el reti don Alfonso [X1] de Cas-lella hermano mestre, que ell no los dego-Ilasse todos. —E lo senyor rei respòs :—Rei

-na, reina! El nostre poble és franc, e noés així subjugat com és lo poble de Castella,car ells tenen a mós com a senyor e nós aells com a bons vassalls e companyons.»

versal, Cròniques dels retsd'Hongria; Dàcia i Noruega,Históries d'Orosi, Sant Isidor,el Pacene, Suinma de Iles 1lis- v"tttòrics, Cròniques de Sant Vic-torià de Navarra; Cròniques

• 4^ z-

4r

de Sicília, Compendi Historial •de Jaume Damènech, etc.

La seva afecció, però, no eslimità a llegir llihres d'histò-rcia, sinó que el dugué a es-oriare la crònica del seu reg-

Í^4 +k 9 m .^nat. A imitació -del seu tercer ts,i,3

^r'G

avi, el ei Jaume 'I, eseriví elque volgué que fos intitulat ^Llibre en gúé es:conteaien totslos grans fets qui 'són en! re-

sTen guts en nostra casa dins lo v jtemps de nos! ro vida, canica-

glaa

ça; 1—loS a -nostra nativitat.'Per acabar tan extensa obr ^r -^

&, vailgué , dg la oollaboraciód'En Bernat Dezcoll (inortvers 1390), la feia del qual v .revisava atentament; «polletsfer — li deia — tro.fins] lla r r a w:

`'v fon per vós és estat. reconegut...e si res hi dubtets lleixats-hi tRespai de guisa que tata vega-P „ "r yda se' pu+xa continua'n.. La

^e

á^

tasca de ITezcol1, doncs, i o tansolament era feta segóns prè- dvies indicacions reials, sinóque també el propi Pere III Pere 177 (del pergamí del Museu Arqueològic de Tarragona)vigilava i esmenava la conti-nuació del que ell havia co-

El llibre d'E. Martínez Ferrando

Una dona s'atura en e1 camí

PREMI CREXELLS 1935

r ] Eltrobareu alap

LLIBRERIA CATALONIA

RONDA DE SANT PERE, 3 TELÈFONS : 111 47 - 12456

darrer interviu amb

Rudyard Kipling

En el llibre de Manuel Abril .que acabade sortir, De la Naturaleza al Espíritu, as-saig crític de pintura contemporània, coma illustració de Picasso hi ha una foto ambaquesta llegenda

Vista general de unas cuantas obras dePablo Picasso en el taller del artista. (He-ajos preferido reproducir ese conjunto, endonde apareces tantas tendencias como cua

-dros, ya que la obra del pintor malagueño

—Todo esto es «asnobismon — va fer elbarce(oní, amb l'assentiment calorós del'altre.

Tot plegat, però, no tindria cap impor-tància si no hagués estat aquesta desgra-ciada exposició Picasso.

Mentre els «esdeveniments artístics» i lescerimònies avantguardistes—grotesques peròensopides — no passen de la intimitat dels«selectes», no val pas la pena ni de parlar-

S YRA.PRESENTS D'ART 1 QUALITAT

BODES. FESTES ONOMÁTIQUES• BATEIGS, ETC.

CARME CORTES (pintura)

J. V. SOLA ANDREU (pinfura)

Inauguració dissabte dia 25

23-1 -36 \' W 1A 113DR 7

LES ARTS I ELS ARTISTESmal servei a P1cassoGa1erjes Cxoóco©irUn d Ari

Meifrèn i CasanovasLa Sala Parés, conjuntament amb un

Comité d'Honor format per presidents d'en-titats artístiques de la nostra ciutat, ha is-tallat a les seves galeries un aplec d'obresdels dos artistes llorejats amb els premisNonell i Campeny, respectivament, del Salóde Primavera passat i als quals, divendresde la setmana passada, fou dedicat un sopard'homenatge.

Dipufació, 262 Telèfon 18710

Bus Q uE rSMOBLES

OBTECTES D'ART 1 DE FANTASIA

MARQUES=PUIG (pintura)

J. ROVIRA (pínfura)

Inauguració dissabfe dia 25

Passeig de Gràcia, 36

SALA PARÉSEXPOSIC101 VENDA

D' ANTIGUITATS

J, PRIM (pinfura)

Venda de la cotlecció de

N. BOSCHUn Picasso davant el qual els A.D.L.A.N. exhaureixen els adjectiusManaut - Marges del Canal

E. MonEanyàEn el perfecte domini de la tècnica de

no puede quedar representada, sino, Qor elcontrario, presentada falsamente, si nos li

-mitamos a la reproducción de tres o cuatrocuadros aislados.)

I realment, encara que l'Eugenio d'Orssostingui la unitat de tota d'obra picassiana,negant que s'hi puguin destriar tendènciesi èpoques i tot (època blava, època rosa, etc.),les persones que a penes coneguin Picassosinó d'oïdes i visitin ]'exposició d'obres se-ves actualment oberta a Barcelona — i des-autoritzada pel mateix Picasso — es troba-ran amb la més autèntica presentació d'unPicasso falsificat, per parcial.

Que aquesta exposició — salvant unes po-ques obres del millor cubisme que s'ha fet

—sigui com és, té una explicació : el tarannàdels seus organitzadors, un grup dit A. D.L.A.N. (Amics de f'Art Nou), que mentrees creguin que una cosa és nova, se l'em-passen ; si després la digereixen o no, aixòja és una altra hist&ia.

Així, en ple 193b, són capaços de pendreper nous els pintors alemanys que desen

-caua el car Cassanyes i que a nosaltres tantse'ns en dóna que siguin nous com vells, ide creure que l'avantguardisme consisteixsimplement a enganxar una veta d'espar-denya i un biberon a un tros d'uralita. Po-sats a ésser avantguardistes, són capaços deconfondre en una igual admiració Picasso.Miró, el marro de Jules Renard que provade servir-los Caries Sindreu i els dibuixossubvienesos per a bomboneres de la Soko-lova.

El teoritzant del grup, l'esmentat car Cas-sanyes, ja s'encarregarà d'explicar-ho en un

prospecte, davant la sintaxi del qual el tipò-graf optarà, no veïent-se amb cor de donar-liuna aparença de sentit, per reproduir-lo con-forme a l'original, amb la mateixa ortogra-fia i tot.

Naturalment, aquestes explicacions nomésserviran per a enterbolir les idees que pu-guin tenir els aficionats a esnob de l'avant-guardisme. Ni tan sals els arribaran a pro-veir de tòpics per a fer llur paper amb unacerta desimboltura. He vist, en efecte, unsquants uesdeveniments artístics» avantguar-distes organitzats per A.D.L.A.N. Era inútildissimular-ho : la majoria dels presents, da-vant les obres que se'ls invitava a admirar,no gosaven expressar llur parer de debò perpor de passar per.., pompiers (tinc interès aremarcar que acabo de cometre un eufc-misme).

Un dia, en una cerimònia avantguardista,hi havia entre els assistents almenys duespersones poc encimes a deixar-se entabanar.Una era un agut i documentat intellectualcastellà ; l'altra era d'aquí i amb una certareputació de mala llengua. El castellà, ambla seva finor, s'adonà que la majoria delspresents estaven desplaçats i demanà algu-nes precisions a1 seu company

ne. Però quan es fan públiques, queden auto-màticament sotmeses al dret de critica.

No es tracta ara de valorar l'obra de Pi-casso, de defensar-la o d'atacar-la — queambdues coses són possibles, fins per unamateixa ploma —. A més a més, per aquestafeina no ens serviria aquesta exposició tanmal triada.

Es tracta, senzillament, de denunciar lainiciativa d'A.D.L.A.N. com perjudicial aPicasso i al públic.

En llur desig d'avantguardisme, els orga-nitzadors de l'actual exposició només hanarreplegat unes quantes obres que pogues-sin exercir una funció provocativa, amb l'es-perança de divertir-se amb les reaccions decerta part del públic i una possible polèmicade crítics, tal com succeïa vint anys enrera,al començ de les temptatives cubistes, da-daistes, etc. Es que aleshores, quan eral'ocasió de pendre partit en pro o en contradel cubisme — no ara, que ja està catalogati dissecat —, els d'A.D.L.A.N, encara elsdevia agradar Tamburini. On eren quan alLiceu es va estrenar Parade?

Però ara, totes aquestes coses ja han pas-sat. Barallar-se en pro o en contra de l'art

d'avantguarda, ja no es porta. Entre altresraons, perquè l'art d'avantguarda ja no ésavançat, sinó caducat horriblement. La de-flació acabà d'ensorrar-lo, perqué l'esnobis-me, portat a les seves últimes conseqüències,surt molt car. Però els nostres pretesosavantguardistes, que són uns avançats queporten quinquennis de retard, no han des-cobert aquest art fins ara, quan ja la sevacotització al mercat ha caigut verticalment.

Cal dir ben alt, per a esvair equívocs quel'actual exposició ha de crear en la immensamajoria de la gent, que Picasso no sols ésaixò que els A.D.L.A.N. han dut com hanpogut a Barcelona, sinó que és més i moltmés important que això. Que tes obres arre-plegades pels seus actuals i desorientatsturiferaris, no representen ni el millar Pi-casso, ni una ínfima part del Picasso total.Picasso ha fet més i millor. Presentar aques-tes obres és fer-li un mal servei, és presen-tar-lo com un qualsevol d'aquests que es fanavantguardistes i enganxen retalls de diarisals quadros, perquè així s'estalvien de treba-llar i d'apendre a dibuixar i a pintar.

Es fer un mal servei al públic, que en laseva majoria no pot haver conegut les evo-lucions i acrobatismes de Picasso, presentar-li'n sols un aspecte i encara el que — sobreno tenir cap valor desintegrat del conjunt del'obra — ha de contribuir a formar -ne el con-cepte més fals.

Si una vegada que els A.D.L A.N. deixend'actuar en cercle restringit i es dediquen auna activitat pública, ho fan així, ningú noels en podrà pas felicitar.

JUST CABOT

Meifrèn i Casanovas hi han acudit ambpeces representatives i prou explícites delfet de la concessió del premi.

Si repetim que ambdues finalitats són ple-nament reeixides estarem amb la justícia

i amb el laconisme que la crítica deu haverd'emprar en una exposició d'aquesta mena,en la qual no es ve a dir res de mou, sinóque és purament una manifestació d'home

-natge,

La Pinacoteca

MARCS 1 GRAVATS

EXPOSICIÓ

BOSCH = ROGER(pintura)

Inauguració dissabfe dia 25

Passeig de Gràcia, 34

c SALA BARCINOV. GARCIA SIMÓIti

MARCS, GRAVATS. MOTLLURES

M,° LUISA DAZA(pinfures i dibuixos)

SARABIA (pintura)

Dissabfe dia 25

Passeig de Gràcia, 19. Tel. 15677

4

CAMISERESPECIALISTA

E%IT EN LA MIDA

JAUME I, 1!Telèfon 1!655

J. Benseny

A a • n

`

y ^¡+

,l

1 nr

r ^ w c `1 1^ ^ –

' Jl a^Qj

(Daily Express, Londres)

la laca, Montanyà ha realitzat obres d'unaindiscutible qualitat tals com les que podenobservar-se aquests dies a les Galeries Syra.

Ha fet encara més. Ha tendit a nacio-nalitzar aquesta dificilíssima pràctica orien-tal introduint en la seva temàtica a SantJordi i escenes del Parallel. Creiem que ésaquí on Montanyà no pot imposar el mag-nífic ritme que obté a l'ombra de la fantasiaque l'Orient ha vinculat a les seves típiquesespecialitats artístiques. No volem, però,passar per alt l'esforç que això ha de re-presentar -li.. Montanyà, que és un artistasencer, sap veure les coses, en sap advertirla seva quantitat del bell i del pintoresc,però no aconsegueix expressar-ho amb la

magnificència amb què en capta 1 esséncia.Val a dir que la seva labor, pel que esrefereix al dibuix, només podria ésser por-tada a cap per algun d'aquells rars gransillustradors que existeixen a casa nostra.Es, com dèiem, eñ les obres inspirades entemes orientals on Montanyà troba el granequilibri amb els encerts de la tècnica.

R. Salvà

Aquest expositor de la Sala Barcino ésun afiliat a la lírica més tendra. Exposapaisatges d'una emoció absolutament sos-treta del camp de les idealitzacions naturalsi colorístiques • No és que se'n pugui dirun pintor francament tendenciós que cercasistemàticament l'auxili d'aquesta poesiamalaltissa, sinó que més aviat és un pintorque es deixa seduir temporalment per aques-ta manera i aleshores compromet tot l'altresector seu que és molt més anivellat i moltmés positiu i que és per on hauria de tirarsi vol que sigui concedit un bon lloc a laseva pintura.

ManautManaut cal classificar-lo en la categoria

d'aquells pintors fàcils que València tantha prodigat. Les seves teles exposades a laSala Barcino són d'aquest tipus, clares,abundants, sucoses. No existeixen altres

preocupacions que la captura de la vivesa,

dels esclats de llum, d'una construcció ge-neral sobre ]'atmosfera. A i1anaut li hemadvertit, perd, un priticipi d'endolciment depaleta que no és gens corrent en la produc-

ció general valenciana del darrer temps. Enles teles Marges del Canal, Roquetes i Camfde la Alar, l'autor fa jugar aquest factor

amb una intenció delicadíssima que prestaa l'exposició una major singularitat i al'artista moltes possibilitats cas d'incremen-tar la tendència.

ENRLc F. GUAL

Subscrívíu=vos a I%L I R A D O RRonda de Sant Pere, 3 = Telèfon 22592 = Barcelona

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIO

El Sr

que viu a

carree ......................_........._......_..- ' .°............ es subscriu a MIRADORpel preu tibat de 3'50 pies. rrimestre,

_....------.....-. de ...................- -- de 193_, Sw,omro

SALA GASPARCome!! de Cenf, 323

(en/re R°mbl° d< C°t°lunya Balines)

MARCS - GRAVATS • MIRALLS 1 MOTLLURES

I. MENSA = SALAS(pm jura)

Inauguració dissahfe dia 25 A. TrenclisL'exposició que a 4es Galeries Syra hi té

oberta Antònia Trenchs és una típica expo-sició primerenca regida pels clàssics via-

1 Ignorem si l'expositor del Centre Comar-cal Lleidatà ha portat a cap altres mani-festacions. No obstant, no podem per menysque declarar el to de principiant que ofereixel seu conjunt. També surten a relluir les

/tares idònies d'aquest principi. H7 ha, però,en aquest cas concret, una cosa de gran

_____ importància que no volem callar. A travésde tots els defectes, de les incertituds i de

—Es a casa del senyor Tal?... Vol dir la terrible barreja tècnica i ideològica d'a-al lloro que es posi a l'aparell? quest autor, s'adverteix una personalitat

P. Meifrèn — Marina

ranys; prometences i perfils del que pot ar-ribar a ésser.

Hi ha suficients facultats i sensibilitatperquè aquest futur pugui mirar-se'l ambconfiança si sap clespendre's d'alguna cosaque actualment li fa nosa, que és el desigirreprimible d'exposar-ho tot, àdhuc allòque s'ha aturat en plena temptativa.

També haurà d'arribar a l'exclusió deles peces que trenquin el conjunt i que arapresenten un esforç evident, però malba-ratat per la diversitat i la manca de coor-dinació.

EI més singular que hem pogut constatarés d'ordre expressiu. L'expositora dóna acompendie el moviment amb força origi-nalitat i amb molta gracia.

MJRAIIOIn 23-I-36

PERSPECTIVES POLÍTIQUES EL TEATRE 1 ELS INFANTS A LA RECERCA DELS GITANOS

N

9-

e Ca sser méscessotat d'un De Nina Raievskapro- a laCuencaroros.I, 1r^.- r^^ - Estic esverat. De debò, Un bon dia (vegeu

(Ve de la Qàgina 5) Chn ; Salud guez, competidora de

gp Ua MIRADOR, núm r vai abocar en a ues- Qa bailar i qua, com

com aquella, acostumava33) g 9 En I'ascendéncia de ]a dansa flamenca, a ballar vestida d'home ; Pepa de Oro,

tes pàgines tota l'emoció que he sentit sem- però, no hi ha cap nom estranger que, com filla del famós • torero Paco de Oro; la

pe per al teatre d'infants, i heus ací que passa en el cant, pugui estimular el desig Macaca, la Coquinera, la Quica, la Gampa,(Ve de la Jàgina I) que imposi I'arbitrátge parlamentari, que de pertot m'arribaren oferiments, su erèn-

gg de Nina Raievska i esbandir els escrúpols la Mejorana I tantes d'altres,renovi les administracions i les organitza- cíes i iniciatives que em van robar molt d'una robablè successió,

Un d'aquests defectes és anteposar el cions repressives, pot ésser el ran instru- aviat el cor • i de totes les coses que el meu p Perquè a l'Argentina ]a m nsiddepu unapartit a l':Estat, crear una política d'anta- g 9 En canvi, hi ha dins l'especialitat del cosa a part, massa químicament depurada,P ment per ]a creació duma República nor- article originà o desencadenà, la que més

gonisme en lloc d'una política de col•labo mal. A balda poden quedar els utopistes vivament em cridà ]'atenció i la que més

ració. La democràcia no ha de servir ni ultrancers. Els que parlen de cooperativis- alegria va donar-me, fou, no ja el propòsit,

per controlar els interessos econòmics res- me—que pot ésser una realitat, com a lt - sinó la fulminant realitat de la creació d'una

pectables ni deixar-se controlar per ells. ha, on ha estat un instrument d'anivellació biblioteca de teatre per a petits actors, mag- vníficament presentada. a.

*° r- Fins al moment que escric aquestes ratlles,la nova collecció ja ha publicat onze títols.

l ^ j'" ^'ttr jt Onze títols. Potser per fer les coses ambv , ï •° a mètode i amb ordre ara jo hauria d'espe-rar el dotzè títol i donar la meva opimo

" però honradament crec que faria un tort" r enorme si no m'afanyava a insistir em el .

^? s" postulat del teatre per a infants i a demanar, r^r. amb tota la meva sinceritat, i amb tota la ' `‚"

força de la meva convicció una rectificacióde criteri en la •publicació de la biblioteca v' ,' $ tTeatre d'Infants que edita la Llibreria Mi- i ^f ss• $

t'̂k

, IIA, do Barcelona. -

De les onze obres publicades, tres m'auto- v á ritzen a donar aquest pas, i de les tres,una ' Jm'hi obliga. E] perquè es troba en la sin- ^ ^ ^ t^ ^ple lectura de les llistes dels «personatges,. v)Veureu. Per començar --per començar! i

1 l'amic Marian Amat ja em perdonarà que a;'el posi a D'índex — Marian Amat inaugura ‚ éTeatre d'Infants amb la comedieta Qui roba ino porta roba en la qual apareix un guarda-

^ bosc (Cebrià) de so anys. Més endavant, ésel mateix Lluís Millà qui s'acredita posanta El plat de fusta aquest repartiment:«L'Avi, 87 .anys; El Fill, ço anys; El Nét, La Mucarrona i la Malena9 anys„; cap altre personatge que aqueststres. 1 finalment, el senyor J. Roig Guiver- hall el que potser no queda per al cant. Ht com ja beco dit altres vegades en aquestesPrograma antirepublicà : un governador general nau posa un Ambròs de 35 anys, una Lisa ha encara un mestre que ensenya a Sevilla mateixes pàgines de MIRADOR.de 30 i un Avi Jeroni de 6o en una cosa que 1a dansa gitana respectant els dictats de la Com considerem cosa a part, per raonssegons l'autor és un quadret draanáíic fer tradició de l'estètica clàssica flamenca, molt semblants, malgrat la qualitat prodi-

L'Estat ha de crear un nou sentit «fu^ncio- social, o una ficció, com a Portugal, on no a infants i que es titula Tols Sants. Es diu Frasquillo, Francisco León. Va de-

q glosa del seu art 1 Argentinitna n, una administració eficaç. Els orga- serveix sinó per crear una gran burocrà- Ca] que parlem molt seriosament d'aquest butar fa vint-i-cinc anys al Novedades de Parlant d'aquesta precisament, la Male-

nismes essencials de tots els Estats, que cia—; i els que parlen de colleetivisme, pretès quadret dramàtic fer a infants (?) Sevilla. Segons diu el vell cantador Fer- na, que havia estat requerida per la pròpia

ajuden i impulsen la vida econòmica i co- després de l'experiència russa, que ha de- perquè dl tema s'ha val i perquè tot el que nando e] de Triana en el seu llibre de interessada perquè, junt amb altres gitanes

mercial, a !Espanya són els enemics prin- mostrat ésser la més cara i. la més dura s'ha dit abans d'ara ha estat predicar alriquesa.rdaedslan nlloc de] món no de les experiències. ,o sé quin concepte tindrà el•clp .. E _ .. ,.desert. Jo nhi ha un Banc d'emissió com el Banc d Es- Totes les illuites polítiques tenen un caire senyor Roig Guivernau del teatre por a in-

pa ya. IEs un organisme explotador de 1'Es- dur, perquè els partits en són els insti- fants, però li puc ben assegurar que el seu

tat, aniquilador d'iniciatives, un destorb pel ments. Però cal mirar-ne, també, les pers- Tots Sants no .respon a cap concepte d'a-

país. Els seus balanços, enmig d'una crisi pectives, les realitats. La lluita política, call quest teatre; els infants que hi surten són

econòmica sense precedents, constitueixen acceptar-la quan ofereix, de bona fe, una tan a segon terme, que en lloc de centrar-la,una veritable provocació. renovació, un desig de millóra. Cal rebut- acompanyen l'acció. I aixa no és teatre d'in- ^r•E1 programa de ges esquerres pot ésser jan-la quan representa una subversió sense fants encara que a la capçalera de l'obra ho

un mitjà adequat per la constitució d'una futur. Són dues polítiques antagòniques. digui. Els problemes del matrimoni Ambròs- u x ;opinió republicana. Cal proclamar ben alt Per això si hi ha urnaossibilitat de colla-

P Lisa, la intervenció de L'Avi an

noeroni, l-que aquest programa no representa el tras- boració basada en un programa construc- J p

balsament del país, sinó la •seva futura es- P g tegem cap gita ma que obligui a cap resis :rtiu, cal que tothom accepti la legalitat i ció psicdlbgica en els menuts, ni aquests u^ i

es tabilitat. No pot ni deu espantar a ningú, l'arbitratge: ésa dir, la República i el espontàniament el creen. Tots Sants és una

Pero cal que s'acabi l'exclusivisme partí- Panlament. obreta (una cosa o altra ha d'ésser em la

dista. La creació d'una zona mitja, que col- ) rl ^,labori en la implantació d'aquest programa, qual surten infants, però no és una óbreta sP q P g ^ FH.Ryi VERGES de teatre d'infants.

La confessió llisa i plana de la inèpcia delré^— ----- senyor Roig Guivernau per al teatre d'in-

fants la dóna ell mateix en la nota que hom ! ^ ,pot trobar a seguit de la Illista dels perso- `^^` j

-- natges i que diu així : «Els personatges a^_ ry - Ambròs, Lisa i Avi Jeroni van destinats ar^y

`^ actors fets, en interès a les seves interven- rdons delicades. Perd l'autor veuria amb sa-

k ,^..• tisfacció que aquests personatges els encar- vvessin actors joves, de no més de quinze/•D,f i9L'/. anys». Per què, senyor Roig Guivernau? 4 ^v

_ ( ^^ -' . Quina insólita gràcia troba en d'absurd que'\ ^ \ ìI hagi de demanar que actors de no més de ^ • i, v ^ +

j quinze anys interpretin personatges de s5, r^ ( ^ — de 36 i de 6o anys? Penso que no serà mo- ^ - •^^

t j lestar-lo excessivament si em formo ]''opinió

y ^'` que vostè no s'ha fixat ben bé en la signifi- La Cuenca i Frasquillo\ , , - cació del verb interpretar, ni molt menys en_^

_ ." f -‚la deil verb ENCARNAR, que és la que empra recant publicació Arte y Artistas Flamencos la veiessin ballar i donessin el seu parer,

en la seva malaurada nota. 'Es possible, se- (Imprenta Helónica, Madrid), del qua] són va dir\\ nyor Roig Guivernau, que un infant de no traes moltes dades i rases d'aquest a — bien, nau bien:

més de quince anys encarni sobretot la psi- ticle, quan va debutar Frasquillo cuidava

—^ BéBé —

eva dir-los 1'Argentinita —, voleu

cologia i es surti airós amb les inflexions excessivament el taloneig, negligint massa dir-me sincerament si em trobeu algun de-do veu, el to, el gest i tota la gamma de el conjunt total de la dansa. feote?detalls indispensables que ens han de eve Francisco León té, o tenia, la seva fa- v—Sincerament, sincerament de debò.

^ lar un personatge de 6o anys? No seria ben nosa acadèmia al Corra] de] Cristo, un —Sincerament.pansit posem per cas que un autèntic ven pati andalús on precisament va néixer la —'Dones bé balles divinament però tro-

Ella, - Si tórnes a dir una cosa sem- sexagenari interpretés un personatge de co famosa Amàlia Molina que va inspirar als beco que no saps troncharte.Mant, em tiro per la finestra. —Com passa el temps al teu costat! anys? No rigui ni es cregui que desbarri, ja Q' Perero ua comèdia Marigquea Terremoto . Aquest pot ésser el nostre primer consellEll, — I si pugéssim? — a ho crec! Mira el ue marca e1 taxi! ^ Per aquesta academia, que seguramentJ q que en la meva hipòtesi 1 experiència pro- q g a Nina Raievska i a tots aquells que en-

(Smith's Weekly, Sydney) (Marianne, París) pia de l'actor podria ésser una dada atenir encara existeix, havien desfilat la Romerito, ganyots vénen do bona fea Barcelona aen compte, cosa que no es pot pas dir en la Cañí, Leonor ]á Guapa, Piturri, Emilio, veure ballar 'el bolero o a demanar aquestsl'altre cas... i això que o es dóna per sabre- el Rebainás i fins i tot un coix que es diu oitamos que no tenim amagats ni tenim en-entès. Enrique Jiménez Mendoza, que, com tots Lloc.

Lluís Millà en El plat de fusta no ens els altres deixebles de Frasquillo, es fa re- A més a més, podrà ésser un bon puntv^ diu explícitament que l at d de l'infant de marcar per la puresa del seu estil. de referència per a l'eminent ballarina russa

debò, els altres dos personatges (8 1 i qo anys) Aquest i no cap altre és el camí que lisi no desisteix de cercar el matís de lesels hagin d'encarnar precisament actors me- convé a Nina Raievska si vol donar a la danses flamenques alià on siguiput s perd cau on l'aberració de donar-los seva interpretació d'El Amor brujo de Falla «De El Cuervo para allá está el ajo!»comèdies de gent gran. Encara no s'ha dit un verisme remarcable i si vol arribar a as- Tot el que no sigui això són ganes d'en-

. prou fort que confondre g an. n infant amb uin semblar-se a la Cuenca (Trinidad Huertas), ganyar-se o de deixar-se enganyar.

? que figura al del dels anés vells records queERNEST CUASI

f vell és confondre una mica massa. Les ens queden dei millor i més ben ballat '_ _ monstruositats que cometen els centres ca- flamenc,tblics per bastir-se un teatre camuflat, sense Cuenca és el nom més gloriós i mésdones, no eles hem de veure repetides en el vell que hi ha al cap de la tradició de lateatre d'infants, anab homes .. dainsa més pura dintre la flamenqueria, que

La Llibreria Milla, que ha sabut presen- no és tan • vella com voldrien els erudits,tar amb tanta gràcia la nova cotlecció deteatre d'infants, farà santament de canviar

sine que pren estat i s delconcreció com a taltradició a començaments del selexlx. Cir- ., ^I 6At cíe rumb en el criteri que segueix per a cumscrita absolutament a Cadiz Jerez Se- `- ,admissió i publicació d obres per al teatre ' E Q

villa, estesacondescendentment de vegades j.'r d'infants. No s'hi val a confondre una bi- a Mála ga i fins i tot a Cartagena Ter la^, 1 j blioteca teatral infantívola amb un calaix de via del cant i de ]'emigració 'constant dels

N 3 sastre qualsevol, i molt menys després d'ex- minaires, que va donar estat al cante dit' - periències tan re tides sobre un tema tan de Levante o tarantas o mineras, però que .'- concret, tan simple i tan mal entès. mai no ha pres la consistència ni ha acon-

Jo no sóc ningú ni tinc cap autoritat per seguit la consideració i el .respecte de la r pdonar consells ; l a Llibreria Millà es basta flamenqueria vernacla de Jerez, Cádiz i elssilla i, d'altra banda, no és de creure que puertos i les dunes del Guadalquivir.els originals que hi arribin no passin per Per definir aquesta pugna sagrada per1 . un control. ocloure intangiblement la ,circumscripció del

v etllar p er ]'auténtica expressió del teatre aquesta frase

Perd em crec en 1 ineludible obligació de purament flamenc, diuen' els assabentats/'

ts „i °^

3 : ' c ^, t per a infants, i per això poso el crit al cel. <<De 'El Cuervo para allá está el ajos (ElAixí, doncs, control o .Llibreria, Llibreria o• 9 ' ;_- . Cuervo és la primera estació anant cap a

iji.. ^ .^ . control, qui tingui la responsabülitat de la Cádiz).idd

a^ íl

^^a. •.. nova collecciG, que es fixi si realment dóna Trin Huertas la Cuenca fou de lesf i o ,; teatre d'infants a Teatre d'Infants. No es primeres dones que ballaren flamenc vesti- xLI 1^ tracta d'exigir, ni de demanar, ni d'esperar, des d'home. Feia una gran creació vestidani de suposar que la nova collecció sigui de així i parodiant, al compàs de la dansa, la ALA MATINADAcap a cap digna de Shakespeare ; no. Es Lídia d'un toro. —\o puc pas arrencar. M'han robat eltracta d'una cosa més simple: d'abandonar Després d'ella, .per ordre de prestigi, lla volant!1 el teatre xaró, bunyol, absurd i detestable Macarrona (Juana Vargas), considerada en- (Ric et Rac, París)sense atenuants, i propagar, en canvi, un cara ara com la millor de totes les ba9la-• teatre d'infants normal, només normal. Es rines flamenques.alguna cosa de l'altre món, la que es de- Si no recordem malament, fou la Maca-mana? Jo oree que no. I cregueu que em rrona la que guanyà el primer premi desap un greu enorme que sigui potser solet dansa flamenca en aquell famós concurs de CAMISERa tenir aquesta creença ; em sap greu, so- cant i ball flamencs que organitzaren a ESPECIALISTAbretot perquè m'estalviaria la mala estona Granada, fa uns quants anys, el mestre EXIT EN LA MIDA

..„, ^^'9' que m'ha calgut passar dient mal, que és Falla i Ramón Gómez de la Serna. Ouna de les coses que em fan més angúnia. Després vénen la Malena, la Carbonera, JAUME I, It

Pepa Ruiz, Mariquita Malvido, muller del Telèfon 1 1 655L'ESCARMENTAT Josap MIRACLE famós cantador Fosforito, competidor de la

IMPRESOS COSTA

NOU DE LA RAMBLA, 45BARCELONA