Gràcies a vosaltres amics organitzadors itambé als que heu vingut de lluny. Gràcies perl’oportunitat de remirar les experiències de fatants anys i aprofitar la perspectiva en eltemps d’una vida llarga. Als botànics i ecòlegsens és fàcil de situar els sistemes naturals enl’espai topogràfic, però és difícil d’imaginar-los actius en el temps.

He repassat llibretes de camp i també hemescanejat el millor de les més de 200 fotosfetes fa uns 60 anys: és una activitat que rejo-veneix. Guardava llibretes amb llistes i unsinventaris que serviren per estudiar botànica-ment aquestes muntanyes i encara no leshavia donat a l’Institut Botànic de Barcelonaque ja té l’herbari. És un material que va anarde Mataró i Barcelona a Madrid i Jaca, sensetrobar mai l’oportunitat d’acabar de publicaruns detalls relacionats amb el que es vacomençar ja fa tants anys.

La nostra Caixa Laietana guardava 500“separata” de la tesi de l’any 1950 quepublicàrem a Collectanea Botanica; foren sisles lliurades en deu anys (1955-1964). Lacaixa mataronina ho publicà amb l’ajuda del’amic Llovet que va fer l’índex i tingué curade tots els detalls; així l’any 1968 ja vaig

tenir la primera oportunitat de repassar lli-bretes de camp i molts mapets fets per acada una de les espècies importants; teniatambé un atles fotogràfic inèdit que ara emsitua cada negatiu en el lloc precís; per altrabanda, la situació en el temps –dia de cadafoto– ja va costar més; totes són dels anys1945-1950.

Explicaré uns aspectes relacionats amb elstreballs de camp que foren essencials per a lameva formació florística i ecològica. Veurem elclima humit i boirós del Montnegre amb mol-tes plantes indicadores, algunes tant o mésabundants que al Montseny estudiat al mateixtemps per l’amic O. de Bolòs. Ara canvienmolt els homes, però les forces naturalssegueixen actuant i per tant condicionen lavida, l’evolució de tantes biocenosis erosiona-des sempre per la gravetat, però amb recupe-ració de les comunitats vegetals explotadesper ella, com també pel vent i els herbívors.Agraeixo al bon Déu aquesta oportunitat i vol-dria que servís per fer més natural i enriquido-ra la gestió, tant del Corredor-Montalt com delMontnegre-Vallmanya.

Es descriu la subespècie atrata P. Monts.del Arisarum simorrhinum al Montnegre.

115

UNA MIRADA DE BOTÀNIC I ECÒLEG A LES MUNTANYES DEL

MARESME

Pere Montserrat Recoder

Instituto Pirenaico de Ecología (CSIC), Jaca

A BOTANICAL AND ECOLOGICAL LOOK AT THE MARESME MOUNTAINS. About 200 photographs takenbetween 1945 and 1950 in the Maresme Mountains (N Barcelona) are interpreted. These pho-tographs, which are part of my PhD, allow us to examine not only the landscape changes, but alsothe ecosystem dynamics 60 years later.

On most years, the clouds covered the Montnegre summit areas (600-750 m a. s. l.) everyafternoon, resulting in dropping water from trees that was important to understand floristic diver-sity. Therefore, more Eurosiberian (or Subatlantic) plants than expected colonized this Mediter-ranean mountain. On the west side, the top of the Corredor-Montalt Mountain (600 m a. s. l.) onlyreceives raining water and the acid soil on granite rocks evolved very slowly after the glaciation.These conditions resulted in low soil fertility, as indicated by the presence of stunted Pinussylvestris and many acidophilous plants.

We find some ancient and well-preserved soils on the shallow summit of Montnegre, as indi-cated by Corylus avellana. This is a small tree able to save water and to multiply roots after theabiotic exploitation related with the mobile and stony ground (see the periglaciarism phenome-non). Precisely, Quercus canariensis reached its northern limit on this type of soils. In the past, for-mations of Alnus glutinosa climbed until 400-500 m a. s. l. thanks to summer water regulation.Nowadays, however, these formations have been disturbed by urbanization.

Usually, by the end of summer, torrential storms increased erosion and damaged littoral vil-lages. Aware people preserved forests or dark dense shrubs called “montnegre” (black mountain).When they made charcoal and plantations of Castanea sativa, they were cautious to avoid haz-ards and conduct sustainable forest works. Finally, the new subspecies Arisarum simorrhinumatratum is also described.

15

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 115

Generalitats

Ja sóc vell i voldria deixar unes orientacions–l’experiència– als més actius, a uns joves pre-parats i amb molta il·lusió per aprofitar el ques’ha reunit pacientment durant tants anys. Sócconscient de les meves limitacions per l’edat iper tant perdoneu les faltes involuntàries comtambé les referències massa personals i potserpoc útils per a aquesta finalitat.

Pensava fer un estudi geobotànic compa-rant la vegetació del Montnegre-Corredor ambla del Montseny: tinc moltes llistes i algunsinventaris per comparar els boscos de mun-tanya i les vernedes de terra baixa, però seràper als que seguiran. Ara puc explicar lainfluència de la boira feta per la marinadacada migdia d’estiu al Montnegre, amb unaoceanitat climàtica als cims i a les parts altes.Tenim plantes (Hypericum pulchrum, Ulmusscabra i algunes més) que s’han trobat abansen el Montnegre-Corredor que al Montseny iencara el Geranium lanuginosum que va seruna novetat per a la flora d’Espanya.

Com a home de muntanya i pastures,comentaré la meva visió personal en reveureles fotos antigues. Vull començar per la partmés muntanyenca del Montnegre i Corredor-Montalt. Es veuran les sureres i “aulets” (alzi-nars) de Pineda-Orsavinyà relacionats amb lacomplexitat del substrat geològic, junt ambles de Vallalta-Montnegre que tenen ben clarauna “faixa tèrmica” (sense inversió als 250-300 m) amb els Arisarum que també marquenpoblaments prehistòrics. Això es repeteix a lesmuntanyes d’Argentona-Cabrera –poblat ibè-ric també– i per tant són unes accions huma-nes constants al llarg dels segles; l’home vaforçar l’erosió a la capa de sauló que tenia uns20 m, el gruix meteoritzat del granit (l’ull deserp) durant el clima humit i calent amb lauri-silva del Pliocé-Quaternari.

Les platges de Malgrat, amb el vern (Alnusglutinosa) del riu Tordera prop del mar, merei-xen un comentari com també la singularitat ala Vall del Riu de Pineda, amb La Roca delVallès. Tenim material audiovisual dels pinssembrats a les vinyes abans d’abandonar-lesper una temporada llarga i així recuperar elsòl; és un costum antic, com es digué de lesvinyes d’Alella (crec que ja en parla Columela,en temps dels romans).

Seguiran uns temes variats i el comentarifinal per relacionar la conservació amb unagestió eficient (Montserrat, 2004) de tantesriqueses naturals que conserven la sevapotencialitat i orienten la gestió conservadora.

Exploració als llocs humits de muntanya

Plantejada la tesi doctoral com un estudide Botànica, especialitat florística, amb eldirector de tesi, T.M. Losa, volíem continuar

el que es va començar a l’Institut de Batxi-llerat a Mataró i seguir estudiant la flora delMaresme. Va ser a Jaca (Estación de Estu-dios Pirenaicos), juliol del 1945, on els dos,amb el secretari general del CSIC J.M. Alba-reda, vam decidir aconseguir la beca a l’Ins-titut Botànic de Barcelona i per tant caliaestar coordinats amb el CSIC. El mes denovembre ja entrava com a becari al Institu-to de Biología Aplicada (Universitat-CSIC), iel mes de març següent (1946) ja ho era del’Institut Botànic; també el Dr. P. Font i Querva entrar com a cap de la Secció de Fane-rogàmia, d’aquesta manera el vam recuperardesprés del trasbals passat.

L’atracció irresistible de la muntanya

Venia de lluny i tot just acabats els estudisuniversitaris, el mes de juny de 1945, anava japer les muntanyes d’Òrrius primer i al Mont-negre-Corredor després. Era un any sec, d’es-tiu sense pluja, i veia la verneda (Alnus gluti-nosa) d’Òrrius a Riudameya, en contrast cla-ríssim amb els camps tan secs. Aquestaimpressió ha marcat el meu afany de botànic iecòleg que cerca els efectes paisatgístics del’aigua i la verdor de boscos i prats.

El tren, l’autobús, i la bicicleta (fig. 1) benaviat allargaren els recorreguts fins al Montne-

116

Figura 1. Alzina enorme a can Bosc del Far, amb lamotxilla i la bicicleta, juliol de 1947 (Foto: P. Montserrat).

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 116

gre que també es mantenia verd per la mari-nada, una boira diària per damunt dels 500-600 metres; així, a la carena més plana delMontnegre de llevant, gotejaven els roures i laseva copa era marcada per la humitat del sòlen més de 20 cm de profunditat, una merave-lla! A l’estiu de 1947, encara més sec, ja cer-cava els llocs frescals amb facilitat, guiat pelrelleu i l’experiència.

Les avellanoses (Corylus avellana), verne-des (Alnus glutinosa) i alocars (Vitex agnus-castus) mostraven l’efecte de l’aigua que s’es-cola a poc a poc als barrancs i rieres; per forano es nota, però ens ho marquen les plantes.Teníem prop de Mataró un capital d’aigua, unatemptació per a la Companyia d’Aigües deBarcelona que ja feia molts anys “drenava” lariera a Dosrius. Més tard, la Companyia d’Ai-gues de Mataró “drenà” també la riera propd’Argentona, i ara ja es nota molt en la de Riu-demeya-Òrrius, com també a la carretera vellade Mataró-Argentona, a can Saborit, que haperdut les seves plantes de verneda. La granciutat consumeix molta aigua i això afecta lavegetació, a les rieres del Maresme.

Exploració del Montnegre

Els anys 40 eren difícils: els autos portavenal darrere com una “cafetera” gasogen quefeia gas del carbó, perquè faltava la benzina.No teníem butà a les cases i es gastava moltde carbó vegetal: els carboners tenien feina,l’energia sortia dels aulets, les alzines del

Maresme, uns arbres protectors que sónessencials contra l’erosió a les carenes i partalta de cada muntanya. Els paisatges d’aquelltemps ens mostren boscos, els arbres dalt decada muntanya que mantenia la brolla moltespessa [la dels “embrollats”, els anys 1936-1939], gràcies a una explotació conservadoradel sòl i les soques d’alzina feta pels carbo-ners professionals.

El camí de Collsacreu al Mas Peraire (fig.2) i Montnegre de ponent era bo per a unabicicleta pesada, forta; anotava els horaris ales llibretes i ara s’hi pot apreciar que tant eltren, com l’autobús i la bicicleta eren neces-saris. Portava una premsa de mà dins lamotxilla i un “macuto” per al menjar i la lli-breta. Aquells anys era professor d’històrianatural al col·legi de Santa Anna (ParesEscolapis), també auxiliar de pràctiques a laFacultat de Farmàcia i becari del CSIC (doc-torant) a l’Institut Botànic de Barcelona,però sempre trobava temps per anar a lamuntanya.

Més tard vaig conèixer les valls de Pinedai Calella-Orsavinyà, les vernedes de la Vallaltai també el Montbrugós, fins a Les Índies, lapart més salvatge que ja es despoblava a poca poc. A can Preses vaig estar uns dies delsanys 1948 i 1949 per conèixer millor la partnord i la llevantina més allunyada. He preparatun llistat de localitats i dies amb collita deplantes o de fotos, per guardar-ho en elMuseu de Mataró i també a l’herbari de l’Ins-titut Botànic de Barcelona.

117

Figura 2. El Mas Peraire, Olzinelles, Montnegre occidental; curiós grup de cases amb conreus diversificats a430 m, setembre de 1946 (Foto: P. Montserrat).

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 117

Els boscos, barrancs i rieres del Montnegre

Les secades tan fortes dels anys 1945 i1947 feien fruir el contrast gratificant de l’her-ba seca amb el bosc de fulla tendra tan acolli-dor. Trobava plantes delicades als sots i a lacarena boirosa, que preparava tot d’una perevitar l’arrugament de les fulles; per això por-tava una premsa dintre la motxilla, junt amb eltrípode i l’aparell fotogràfic.

Les fotos de roureda són totes molt sem-blants, però mostren la copa més piramidal ocònica del roure Quercus canariensis (fig. 3)que prefereix els sòls poc estables de l’avella-nosa i cara nord. El roure dominant és Q.petraea, una forma de fulla gran i tendra queté la copa més ampla i prefereix els sòls mésestables. La possibilitat de trobar híbrids ésgran i cal plantejar el seu estudi amb mitjansmoderns, els adequats per a les poblacionsnaturals.

Un mes de febrer vaig pujar amb neu perSant Iscle a la Casa Nova de Mas Pons i LaMiranda, a la roureda amb el faig que mostrauna ramificació ben diferent a la del roure; enquedaven dos molt grossos, l’un tenia unacova en el tronc i l’altre era molt dret, de troncllis; els altres eren arranats per deixar els rou-res drets. Un mes d’abril, el Q. canariensis a550-600 m encara tenia molta fulla verda queno havia caigut.

L’alzina (Q. ilex) també vol un sòl argilós iestable, com el de les carenes aplanades delMontnegre, i els carboners la preferien; els700 m d’altitud són encara bons per a ella(Bolòs, 1983) i la roureda pura amb troncsdrets és obra de l’home, pel que caldrà veuresi les alzines han rebrotat bé durant els anysde Parc Natural; de tota manera sempre que-daran alguns faigs amb roures a la cara nord ia les carenes del Montnegre. Tenim un mapafitosociològic del Montnegre (Laprace, 1971).

Abans de fixar-nos en les plantes impor-tants del Montnegre, vull insistir en els sòlspoc estables, els acumulats i pedregosos sot-mesos a la hidratació/secada, amb baixadade pedres que rompen arrels i fan difícil la vidadels arbres, però no la del gatell (Salix atroci-nerea) ni la de l’avellaner (Corylus avellana)ben alt al Montnegre, fins a 8-10 (12) metres.Són unes avellanoses que frenen la baixadacol·luvial de sòl i també guarden aigua freàti-ca, la que més avall ja feia possible una ver-neda (Alnus glutinosa) a 400-500 m d’altitud.

La flora eurosiberiana

El clima marítim per estar prop del maramb les boires diàries que comentaré, juntamb la capacitat dels sòls per regular l’aigua

118

Figura 3. Aspecte piramidal de la copa de Quercuscanariensis cobert fins dalt de vidalba (Clematis vitalba)fructificada al vessant sud del Montnegre (Foto: J. Corbera)

Figura 4. Tilia cf cordata al Sot Gran d’en Preses, abrilde 1947 (Foto: P. Montserrat).

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 118

de barrancs i rieres, ha pogut conservar mol-tes plantes poc corrents en els ambients demuntanya mediterrània.

A la vegetació del Montseny (Bolòs, 1983)veiem les comunitats més o menys eurosibe-rianes (no mediterrànies) que també arriben alMontnegre, on només hi falten poques plantesd’alta muntanya, però sí que hi teníem, magní-fiques i més abundants, les plantes de vernedaamb moltes variants humides del bosc. La tro-bada del Hypericum pulchrum amb plantessubatlàntiques rares en l’ambient mediterrani,varen estimular la recerca.

L’om de muntanya (Ulmus scabra) és alMontnegre i també al Corredor, el til·ler (Tilia cfcordata) es feia en el Sot de can Preses, a lapart amb el substrat rocós més acidificat delMontnegre; recol·lectat el mes d’abril la brota-da era tendra, el vaig collir però no podia estarsegur de la meva determinació; el Dr. Font iQuer deia que seria Tilia platyphylla, però noem va convèncer. L’exemplar fotografiat (fig.4) té tres tiges i el publico, per si es pot trobarencara i ben fructificat.

- Plantes interessants del Montnegre. Entreles més exigents de la fageda i rouredes, recor-do Melittis melissophyllum rara en el Montnegrede ponent, Rosa arvensis, Luzula silvatica,Serratula tinctoria, amb les Deschampsia fle-xuosa, Festuca heterophylla, Poa nemoralis,Bromus gr. asper, Melica uniflora i Danthoniadecumbens, gramínies abundants al Montne-gre; també les Moehringia trinervia, Pulmonarialongifolia molt variable, Stachys alpina, S. silva-tica, Hepatica nobilis, Hypericum montanum,Viola riviniana, Conopodium majus, Satureiacalamintha subsp. silvatica, Clinopodium vulga-re, Valeriana officinalis, Hypericum androsae-mum, Phyllitis scolopendrium, Vicia incana, V.sepium, Lathyrus linifolius, L. niger, Veronicamontana, Solidago virgaurea, Stellaria holostea,Cruciata glabra. Els Polypodium cerquen unsubstrat rocós i ombrejat com P. vulgare que nobaixa dels 600-500 m (amb Sedum cepaea) i elP. interjectum més avall. Són importants elsdos roures (Quercus petraea i Q. canariensis).Caldria completar les llistes que ja tinc a les lli-bretes de camp i fer uns inventaris nous percomparar.

- Plantes de les avellanoses. Tenen un sòlamb aigua retinguda que als 400-750 m con-serva unes plantes importants del Montnegre:Blechnum spicant, Milium effusum, Dentariapinnata. Cardamine silvatica (C. flexuosa), C.impatiens, Lathraea squamaria (parasita l’ave-llaner), Fraxinus parvifolia, Vincetoxicum offici-nale, Rumex sanguineus, Malachium aquati-cum, Scrophularia nodosa, Helleborus foeti-dus, Stachys silvatica, Carex silvatica, C. digi-tata; són moltes les que baixen a la verneda,com les tres falgueres grans (Athyrium filix-

foemina, Dryopteris gr. filix-mas i Polystichumsetiferum). Els Carex grans de les vernedestambé són importants.

- Les vernedes. El vern omplia elsbarrancs, marges de riera i pel riu Tordera bai-xava, amb moltes Ciperàcies-, fins a la platjade Malgrat; ara recula el vern per l’explotaciódels aqüífers, però encara en queden testimo-nis amb les plantes de verneda. El Lamium fle-xuosum (ortiga morta) és la millor característi-ca territorial, amb Carex silvatica subsp. paui,una raça gegantina (1-2 m) si la comparemamb la subespècie típica, la de fageda que nopassa de 30-40 cm. El Carpesium cernuum ésde les vernedes de Fuirosos i Hostalric-Torde-ra. També Doronicum pardalianches, Humuluslupulus, Stellaria holostea, Symphytum tube-rosum i moltes més, viuen en l’ambient de ver-neda. És notable la localització d´Asperula lae-vigata amb el Galium palustre var catalauni-cum P. Monts. (G. Masferreri Sen.) de fullesamples, a les vernedes de la part més plujosadel Montnegre de llevant.

La singularitat del Corredor i Montalt

La roca en la “crosta” superior del batòlitgranític (el granit engadinític de N. Llopis) téfeldspat amb quars resistents a l’erosió;aquestes muntanyes sobresurten en el paisat-ge. S’hi ha conservat el pi roig (Pinus silvestris)(figs. 5, 6), un “relìcte” o testimoni residual del

119

Figura 5. un dels pocs exemplars de pi roig queencara resten a l’obaga del Montalt (Foto: J. Corbera)

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 119

període boreal postglaciar (fa uns 8.000 anys);és un pi esmerlit, de pinya i fulla petites, que vaquedar perquè era més tolerant que les sure-res i alzines a la poca fertilitat del sòl; aquestscims de muntanya no tenen col·luvi milloradori només reben l’aigua de pluja. El clima medi-terrani no és gens bo per a aquest arbre, peròell ja estava ocupant un sòl de poca fertilitatquan el clima era més fred i sec.

Aquesta part granítica del Maresme tétambé la capa de sauló sorrenc i moltes ver-nedes amb Angelica silvestris, Anemonenemorosa, Helleborus viridis subsp. occiden-talis, Lilium martagon, Juniperus communis,Sorbus torminalis, Ilex aquifolium, Scrophula-ria nodosa, Epilobium montanum, Populus tre-mula, Prunus avium, Sison amomum, Digitalislutea, Lonicera periclymenum, Euphorbiaamygdaloides, Daphne laureola, Teucriumscorodonia, uns Epilobium interessants i lestres grans falgueres del Montnegre, junt ambla més estesa Pteridium aquilinum.

Els boscos són de sureres (Zeller, 1957,1959) en els sòls erosionats per incendis repe-tits o bé l’alzinar (Quercus ilex subsp. ilex) ambla brolla de bruc Erica arborea, però rareja ofalta E. scoparia, més no l’arboç (Arbutusunedo) ni tantes piròfites que l’acompanyen,com l’argelaga (Calicotome spinosa) i la gato-sa (Ulex parviflorus), amb les tres estepes(Cistus salviifolius, C. monspeliensis i C. albi-dus), perquè rareja el Cistus crispus.

L’explotació dels recursos forestals afavoríla bardissa de ruldó (Coriaria myrtifolia), una

mata heliòfila de la bardissa i fixadora delnitrogen atmosfèric (Montserrat, 1958) quedominava als anys 30 i 40 a Dosrius-Canya-mars i Òrrius, els pobles que tradicionalmentproveïen de ruldó als adobadors de Mataró.La seva fulla seca adobava les pells devaques i també les “calcutes” importades, unapell exòtica i bona per als basters (“guarnicio-neros”) d’aquell temps.

Muntanyetes i la terra baixa

L’extrem oriental del Maresme i dinàmica delsroures

Les llevantades del Maresme topen amb elMontnegre i podem comptar uns 200 litresmés per metre quadrat a la part de la Tordera,Palafolls i Malgrat, com també a la Vallmanya,que junt amb la bruguerola (Calluna vulgaris)–una forma especial descrita per Sennen– témolt localitzat un bruc raríssim a Catalunya,l’Erica cinerea. Els sòls menys permeables–amb “pseudoglei”– ja mantenen E. scoparia,la “bruga” o bruc d’escombres escàs al Corre-dor. Pel riu Tordera baixa de La Selva el rourepènol Quercus robur, un arbre excepcional.També el Q. humilis (Q. lanuginosa subsp.palensis C. Vicioso, l’anomenat Q. pubescens)d’Europa va penetrar pel Vallès després de laglaciació, i sembla que falta tant a la Vallaltacom a una gran part del litoral.

Estic convençut que cal estudiar de nou–amb una mentalitat dinàmica– l’àrea dels rou-

120

Figura 6. Llibreta de camp on es mostra la distribució del pi roig (Pinus sylvestris) a l’obaga del Montalt.

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 120

res (Montserrat, 1957a i 1957b), la dels mésantics a la comarca, Q. petraea, Q. canariensis iQ. cerrioides Willk., junt amb el Q. montserratii(Vicioso, 1948) d’Argentona (fig. 7) que pot tenirrelació amb la gènesi del roure de Willkomm,junt amb altres tàxons inèdits de Carlos Viciosocollits al Maresme i conservats a l’herbari BC,Institut Botànic de Barcelona.

Muntanyes i platges de Calella-Malgrat

Ha persistit parcialment la cobertametamòrfica del batòlit paleozoic, uns esquis-tos variats i també roques calcàries amb laseva flora especial. El Montnegre de llevant téuns sòls madurs sobre roca metamòrficamenys àcida a l’est de Santa Maria i per tantla flora canvia si ens acostem a Orsavinyà;també cal dir que quan ho estudiava, queda-ven moltes vernedes en els barrancs i rieres,amb les sureres als solans incendiats sovint iuns aulets densos a l’obaga, sobre un sòlrelicte molt argilós i ben diferent del saulósorrenc preferit pel pi pinyoner o les sureres.

Aquestes muntanyes de Calella-Pinedaqueden lluny de Mataró, però les vaig visitarmoltes vegades; són importants. Els Arisarumm’atragueren i són plantes d’hivern, precisa-ment quan “dormen” les de muntanya; aixòfacilità els estudis d’aquest gènere que resu-

miré després de comentar les muntanyesd’Argentona.

- Un catàleg en temps del botànic A.C.Costa. Miquel Cuní Martorell, deixeble deCosta, ens donà una bona llista de plantes enaquesta part del Maresme (Cuní, 1884) i vatrobar una planta subtropical, Fimbristylisdichotoma a les muntanyes de Calella, peròno la vaig veure, com tampoc la Font d’enCau. Les plantes introduïdes duren poc, peròamb excepcions com la de Phytolaca ameri-cana a les vernedes aclarides del Maresmehumit.

- Vernedes i alocars. Ara comprovareu ladesaparició del vern i fins i tot la dels alocs(Vitex agnus-castus) a la part baixa de Pineda-Calella. Durant els anys 40 ja es feien pous,com el que vaig veure (gener del 1947) perregar les maduixeres a la muntanya de Calella;ara ens hem passat i esgotem els aqüífers; laflora no enganya. Abans tenien l’aigua correnti es feien aqüeductes.

- Sant Pere de Riu. És la part vella de Pine-da i molt interessant per als Arisarum simor-rhinum al turó de La Guàrdia (defensa contraels serraïns) i tantes orquídies, amb la granBarlia longibracteata que floreix ben aviat i ésmagnífica. En el Salt de l’Aigua, prop de lariera i lloc molt ombrívol, es trobava la col sal-vatge (Brassica montana subsp. robertiana)amb moltes espècies de llocs humits que bai-xen del Montnegre-Orsavinyà.

- Les sureres. Els incendis, un clima medi-terrani humit (marítim) i sòls silícics, mantenienles sureres a les muntanyes de Calella i Pine-da-Malgrat. Crec recordar que baixava el preudel suro i amb ell també les ganes d’explotar-lo en aquesta part del Maresme que ja teniaals anys 40 moltes cases ruïnoses, “espatlla-des” en deia la gent del país.

Els sòls sorrencs sense calcari del sauló imolta pluviositat, són favorables a les sureres iplantes acompanyants, les que tenen una eco-logia i àrea semblant: Brassica fruticulosa, Eup-horbia biumbellata, Pipthaterum thomasii (P.verticillatum Vayreda), Luzula forsteri subsp.catalaunica P. Monts., Carex distachya, C.depressa, C. oedipostyla, C. olbiensis, Trifoliumligusticum, T. nigrescens, Pulicaria odora,Hypochoeris maculata, Chrysanthemum sege-tum, Filago minima, Phillyrea angustifolia, Side-ritis hirsuta subsp. aculeata, Linum trigynum (L.gallicum), Lupinus angustifolius, Sarothamnuscatalaunicus Webb, Calicotome spinosa, Ulexparviflorus, Tuberaria guttata, Barbarea verna,Cistus monspeliensis, Cytinus hipocystis iDianthus pungens. Una pluja fina i freqüentdurant els hiverns poc freds, amb un sòl silícic,són favorables a la surera que resisteix i rebro-

121

Figura 7. Plec d’herbari de Quecus montserrati d’Ar-gentona, que es conserva a l’herbari de l’IntitutBotànic de Barcelona.

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 121

ta bé després dels incendis. Les sureres volenterra sorrenca i aire humit.

Aquesta part del Maresme era favorableals “suros” (així els anomenaven), però elsveia malmenats ja als anys 40, en contrastamb els de les Gavarres gironines; uns incen-dis repetits podien influir també i fan pensarper al futur un canvi d’ús que sigui viable, noel fet de llaurar després de l’incendi.

- Importància de les platges. Entre Malgrati Pineda, a les platges grans de Santa Susan-na (fig. 8) es fan unes comunitats (Corynepho-rion) pròpies de la sorra silícia [influència delriu Tordera], amb la rara Reseda alba subsp.hookeri (Guss.) Arcang., exclusiva d’aquestacosta i les Columbrets valencianes a Espanya;és planta d’Argèlia i del sud de França, tambéd’Itàlia (Jalas i Suominen, 1999) que no vol elssòls guixosos ni els calcaris, precisament elspreferits per les altres subespècies espanyo-les. Vegeu E. Valdés, Flora Iberica, 4: 451.

Una Scrophularia canina de fulla poc divi-dida ha estat determinada, com la var. baeticaBoiss. (Ruizia, 11: 134) i té el límit nord en elmateix Corynephorion canescentis.

Asperula cynanchica subsp. aristata ésvariable (var. psammophila P. Monts.) i arriba ala Costa Brava gironina, és la més llenyosa detotes elles.

Són uns arenals fixats, rentats per moltapluja i amb la comunitat del Corynephorusestudiada per Braun-Blanquet a Blanes. El riuTordera porta sorra silícica al mar, a les plat-ges de Blanes i de Malgrat-Pineda.

Les basses a Malgrat i boques de la Torde-ra tenen moltes plantes dels llocs humits ialgunes hauran desaparegut; el vern a la costa

de Barcelona ja va desaparèixer fa més d’unsegle i el vern del riu Tordera ho farà també,com les plantes que van amb ell.

Les pastures

Convé mirar-les bé a la Vallmanya quetenen Bromus erectus, Festuca gr. ovina i la F.rubra, unes gramínies de la transhumànciatradicional amb el Pirineu i falten o són rares alMaresme; és un tema interessant per a laramaderia comarcal i per a la gestió de pastu-res o sia per a l’aprofitament ecològic del pai-satge

Quan projectem diapositives, les dels altsde Calella-Orsavinyá, junt amb les rieres deCalella, Pineda, Santa Susanna i els costersàrids també, veurem unes pastures sequesd’aquell temps, amb els fanals de bou(Hyparrhenia hirta, H. pubescens, Heteropo-gon contortus i el més rar Andropogon dis-tachyus) prop de la costa.

- Els fanals de bou. Fan unes comunitatsde gramínia alta que domina als llocs pen-dents amb un sòl retingut per ella; es feien pertot el Maresme litoral i cal veure com n’erend’importants en aquesta part que rep les tam-borinades de “cap de riu” tan fortes a l’estiu,quan ja tot es prepara per a la tardor plujosa itambé per frenar l’erosió del sòl.

La planta més alta (1-1,5 m) és Hyparrhe-nia hirta (fig. 9) que fa un prat “sabanoide”termòfil (Bolòs, 1983, pàg. 60) de planta“macollada” –com un “zacate”– amb un con-junt de tiges (les velles guarden el rebrotd’estiu que ja s’anticipa) entrelligades i benarrelades, per tal de frenar la baixada

122

Figura 8. Platja de Santa Susanna: Corynephorion canescentis, maig de 1948 (Foto: P. Montserrat).

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 122

col·luvial del sòl acumulat. Aprofitar bé l’ai-gua estival ja és propi de les plantes subtro-picals i són uns fenassos que mantenen la“soqueta” viva tot l’estiu. En els fenassars demarge (Brachypodietum phoenicoidis) lesreserves d’aigua mantenen la frescor del sòl,emperò el fanal de bou aguanta la secadasense morir en el sòl rescalfat a l’estiu. Elfanal de bou petit (Hyparrhenia pubescens)augmenta aquesta resistència sense morir iha quedat, com un testimoni del passat, enmolts llocs de l’interior, de la faixa tèrmica(sense inversions de temperatura) a la vall del’Ebre (Montserrat, 1975). Les dos Hyparrhe-nia són espècies que no s’hibriden mai en elseu ambient natural i sempre les anotavaseparades en les llibretes; costà moltconvèncer Elena Paunero (1957) que les con-siderés bones subespècies.

L’acció del home prehistòric

El litoral amb platges, torrents i algunacarena, facilitava la penetració dels grans her-bívors desbrossadors dins la boscúria, comtambé la de l’home caçador i dels ramadersdesprés; finalment va venir el qui llaura campsi aprofita els boscos per fer carbó, llenya, o

tenir fusta. Són unes accions que deixarenrastre i han erosionat tant la capa sorrenca delgranit (uns 20 m de sauló al Maresme) com elsòl forestal, i han deixat la roca nua (“ull deserp” granític) i sense l’ombra dels arbres.Durant segles, actuaren els homes sobre lescomunitats vegetals i es notava un canvi deflora, un augment de la biodiversitat.

Un amic d’Arenys, especialista en poblatsibèrics els anys 40, va estudiar per indicaciómeva el Montbrugós de la Vallalta, situat en elsolà del Montnegre i ben a prop del racó ano-menat Les Índies. Ara ja és fàcil -foto de satèl·lit-trobar tot d’una els poblats en els turons roco-sos i pocs arbres; però en aquell temps érem elsbotànics els qui descobríem les geòfites i lesorquídies que marcaven els poblats antics.

Tot el Maresme va tenir poblats prehistòricsi eren rars, poc coneguts al Montnegre,emperò els trobem a cada muntanya importantde Vallgorguina, Dosrius, Céllecs, Argentona,Cabrera i Sant Mateu-La Conrería. Els Arisa-rum (dues espècies i moltes formes) són geò-fits lligats a les accions humanes del passatque veurem en tres dels ambients comarcals.

Singularitat a la Vallalta i serres de Sant Pol-Canet de Mar

La primera i molt important és que falta elroure pelut (Quercus humilis) als aulets de laVallalta, com si el Montnegre hagués parat laseva entrada des de La Selva-Vallès; tambéseria difícil d’entrar el roure pelut per Sant Pol.L’aulet dens (Q. ilex subsp. ilex) ben instal·latera un obstacle, com també les vernedes delsbarrancs amb l’aigua que baixava “regulada”per les avellanoses i rouredes de la capçalera.

Les cultures agropecuàries aprofitavenreplans amb poca erosió, els bons per llaurar,però en els anys 40 ja s’abandonaven lesmasies més allunyades, les de Les Indies en elterme de Sant Cebrià. Els nivells entre 250 i350 m, sense la boira freda d’inversió persis-tent, tenien les millors cases, amb tarongers iunes poblacions del Arisarum simorrhinumsubsp. atrata que comentaré.

El Montnegre dóna l’aigua i protegeix delvent fort les cases de la “faixa tèrmica”: així a laSalut de Sant Iscle es notava molt l’aigua gene-rosa de les vernedes amb el teix (Taxus bacca-ta) sens dubte plantat molt abans. Enlloc delMontnegre he vist tants teixos grans i moltsjoves per tot arreu, fins i tot naixien epífits altronc d’arbres vells. Més amunt de la muntanyacrec haver vist plantes del Isoetion i si mal norecordo també l’Isoetes duriaei.

Tocant ja el litoral, a l’obaga de les mun-tanyes de Canet de Mar, vaig fotografiar unsaulets densos (Quercus ilex) amb molts cire-rers de bosc (Prunus avium), avellaners, isense roures al torrent. Les urbanitzacions aracanvien el paisatge, esgoten les rieres,

123

Figura 9. Pere Montserrat observant Hyparrheniahirta al turó de la Guàrdia. Octubre de 2006 (Foto: J. Corbera)

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 123

emperò sempre tindrem unes muntanyesinfluïdes pel seu passat boscós i amb masosals llocs més bons de la Vallalta.

El Maresme de ponent, de Mataró a Badalona

La roca del batòlit granític ja té plagiòclasia l’oest de la riera d’Argentona, un silicat ambcalcari no tolerat per les sureres que van deles Gavarres gironines fins a Mataró. El traver-tí ja és més general en el Quaternari i ho notenles plantes. Només a Badalona-Mongat o a LaRoca i Santa Agnès de Malanyanes trobavales plantes de la Catalunya calcària.

També es troben aquí muntanyes amb rocasilícia dura –com la del Montalt– i poblatsprehistòrics d’Argentona, Céllecs i SantMateu-La Conreria; en els mapes geològicsde Barcelona (Almera, 1913) ja es destaquenels seus silicats més àcids amb unes taquesdiferents del granit que han perdut -erosiómolt antiga- la capa de sauló arenós normal alMaresme.

- Mataró, Òrrius i les muntanyes d’Argento-na. De Mataró, en tinc unes vivències impor-tants, els inicis de la vocació botànica. Tambéinfluïen les carretades amb tones de fulla secade roldor (Coriaria myrtifolia) a l’estiu, que deDosrius i Òrrius venien a casa, a la fábrica delmeu pare, els anys 1925-1936; els recordojunt amb l’olor de la falguera seca (Pteridiumaquilinum) que tapava cada saca. L’atletisme iles curses de muntanya, ajudaren també al

que seria tan important en la meva vida. Quanestudiava el sisè curs de Batxillerat (1935-1936), el professor P. Miquel Soy ja ens feiacollir plantes i l’herbari augmentà després, finsque vaig donar-lo, acabada la guerra, al P. Pin-tado, dels Salesians de Mataró.

Veia les muntanyes d’Argentona de casaestant i molts estius també els incendis a lesBrolles de l’Abril o d’en Ballot. M’atreien tambéles Fonts Picants d’Argentona i el castell deBurriac amb el poblat ibèric d’Ildure (Iluro delsromans), junt amb la varietat de plantes i moltesorquídies lligades a l’ambient obert tan anticque fomentava el geofitisme. Dues vegades hivingueren els botànics de la Institució Catalana(fig. 10), amb Font i Quer, Antoni de Bolòs, elseu fill Oriol, Masclans, Batalla, Llensa, Seró,Vives, Margalef, Creu Cases, el seu marit, Mont-serrat Ubac i alguns més; el motiu era la troba-da de l’Arisarum simorrhinum Dur., una plantacollida feia dos segles a Montjuïc (herbari Sal-vador) i després al Tibidabo (Sennen) quan ja esconsiderava extingida. Convé fixar-nos en ella ila seva variabilitat al Maresme.

Els Arisarum del Maresme (fig. 11)

Vaig publicar a Collectanea Botanica (Mont-serrat, 1964) unes varietats de l’Arisarumsimorrhinum Dur. & Duchartre que ara convéconsiderar bones subespècies; estan tipifica-des com a varietats i tenen la descripció llatina(Montserrat, 1964); es guarden els tipus al’herbari BC, Institut Botànic de Barcelona:

124

Figura 10. Grup de botànica de la Institució Catalana d’Història Natural a la Font Picant d’Argentona (1947). 1, M. Ubach; 2, P. Serò; 3, R. Puig; 4, C. Casas; 5, E. Batalla; 6, O. de Bolòs; 7, A. de Bolòs; 8, R. Margalef; 9, P. Montserrat; 10, F. Masclans; 11, J. Vives (Foto: P. Montserrat).

1

2 8

7

65

11109

3

4

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 124

125

Figura 11. Arisarum simorrhinum del Maresme. A, fruit; B, fulla; C, espata d'A. ssimorrhinum ssp. clusii var palli-da (Hortsavinyà); D, espata d'A. simorrhinum ssp. simorrhinum (la Feu, Argentona); E, espata d'A. simorrhinumssp. atrata (pont de l’Espinal, Argentona) (dibuix J. Corbera).

C

A

B

D

E

a) subsp. atrata P. Monts. subsp. nova delA. simorrhinum [basiònim, A. simorrhinumsubsp. clusii (Schott) P. Monts. var. atrata P.Monts. (1964)]; comentaré aquest tàxonimportant del Maresme.

b) subsp. clusii (Schott) P. Monts. var. palli-da P. Monts (1964) [A. simorrhinum subsp. clu-sii var. pallida P. Monts.(1964), (A. clusii Schott,1860)], la nomenclatura queda igual. És untàxon important per tenir moltes flors femeni-nes cada espàdix i estar localitzat a les mun-tanyes de Calella.

La subespècie subexertum (Webb) P.Monts. es va descriure com a espècie, Webb(1836-1850) de Canàries; es fa també alMarroc i Oran segons Maire (1957) que la con-sidera, amb Weiller, una varietat de la sevasubsp. transiens del A. vulgare, junt amb l’al-tra varietat clusii. És un tàxon interessant, elmés robust (vegeu l’espata gran amb el tubmés llarg a la foto de conjunt que vaig fer, fig.12) i té poques flors femenines a les munta-nyes d’Argentona, però amb una formagegantina i aberrant (de 10 a 30 flors femeni-nes) a Cabrera que cal estudiar amb mètodesexperimentals.

Insisteixo amb la nova subespècie atrata,endèmica del Maresme i poc variable, tant ales seves localitats d’Argentona (fig. 13) comal Montnegre. La subordino al A. simorrhinum,un tàxon ben diferenciat, poc variable en laseva àrea gran [N Àfrica (Marroc i Argèlia), SE

126

Figura 13. Llibreta de camp on es pot veure la dis-tribució de les diferents varietats d’Arisarum que crexien prop del torrent de Cirers a Argentona. Poblacions avui desaparegudes a causa de l’extraccióde pedra.

Figura 12. Les tres subespècies d’Arisarum simorrhinum de la Feu al torrent de Cirers, Argentona;A, A. simorrhinum ssp. subexsertum; B, A. simorrhinum ssp. simorrhinum; C, A. simorrhinum ssp. atrata.

C

A

B

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 126

i E d’Espanya, fins a Pineda, o més encara lasubsp. simorhinum]; també la que comentoara és una subespècie poc variable, planta dela “faixa tèrmica” en els barrancs meridionalsdel Montnegre: can Felissò 270 m, can Pona280 m i can Castellar 270 m, les recol·lecta-des, però es fa també a llocs semblants. Solviure prop de les cases i sembla nitròfila.

L’Arisarum vulgare és molt freqüent a Pine-da-Malgrat, i per les rieres baixa fins a lacosta; és planta d’àrea extensa als ambientsmediterranis espanyols, però no la vaig trobarenlloc més del Maresme

L’atracció de La Roca en el Vallès

El castell de La Roca està damunt una rocacalcària aïllada entre roques granítiques a ontrobàvem les plantes de l’Isoetion (Isoetesduriaei), atracció pels botànics després dedescobrir-la. També vaig trobar-lo al Montne-gre, a can Mainou de Fuirosos, i si mal norecordo a Sant Iscle de Vallalta. Junt al recMolinar de La Roca, sobre roca calcària, estroba una de les poques localitats del Peuce-danum venetum Spreng, una planta d’origenestepari que viu a l’Empordà i sembla moltrara en el Vallès-Penedès.

La investigació florística i ecològica

Estimo les plantes, boscos i muntanyes,admiro el Creador de tanta bellesa i continuoamb la voluntat de ser útil. Ben pocs podíemviure de la botànica com a investigadors dedi-cats a ella. Tot l’esforç de recollida està pre-parat per seguir els estudis sobre la variabili-tat vegetal en el Maresme i es conserva al’Institut Botànic de Barcelona. Les collitesposteriors es guarden a l’Instituto Pirenaico deEcología de Jaca, del CSIC; per tant estan al’abast dels investigadors i arribarà qui conti-nuarà i perfeccionarà el que s’ha començat alMaresme.

Els estudis de flora i ecologia

Seguiran els estudis bàsics per conèixermillor la nostra flora i la del Mediterrani occi-dental, una il·lusió de l’enyorat Pius Font i Querque cal seguir. El projecte Flora Iberica pros-pera a l’Institut molt preparat –Jardín Botánicode Madrid del CSIC– que ja té els investiga-dors per acabar-lo. Per tant, el treball florístices manté com també els projectes lligats al’Institut Botànic municipal de Barcelona, bencoordinat amb el CSIC i les universitats.

Satisfà veure que una part del treball fet jaestà en bones mans, però no és així en eltema de les pastures i la gestió ecològica méslligada a la cultura dels homes rurals que a laciència o tècnica dels especialistes. Convérecordar ara l’inici de la meva dedicació a les

pastures i a l’ecologia, l’altra cara de l’investi-gador.

Durant els anys 50, era investigador botà-nic a l’Instituto de Biología Aplicada, Universi-tat de Barcelona, CSIC, i F. García del Ciddirector; jo era el responsable de la “aerobio-logia”, el pol·len atmosfèric de les al·lèrgies,que m’ocupà quatre anys; volia seguir estu-diant la sedimentació pol·línica relacionadaamb la climatologia del passat. L’any 1954gaudia d’una beca del British Council, per tre-ballar amb el professor Godwin, palinòleg a laUniversitat de Cambridge i seguir després aKew Gardens estudiant les plantes del gènereVeronica, quan va arribar el que no esperava iva canviar la meva vida d’investigador.

Ecologia de les pastures

Estant a Kew Gardens –maig de 1954– elCSIC m’encarregà l’estudi de les pastures iper tant vaig acabar la meva beca d’intercan-vi treballant en els centres britànics de Hurleyi Aberystwyth. La gespa fa sistema amb elsòl i l’Instituto de Edafología y Biología Vege-tal, a Madrid, necessitava ecòlegs. Els anys60’, traslladat a Madrid, fèiem equip ambFernando González Bernáldez (Montserrat,2002) que dirigia la tesi en una “dehesa” deSalamanca a F. García Novo; vam iniciar aixíl’estudi d’unes pastures tradicionals, anti-gues i ben situades en la seva topografia(“sistema vaguada”), però amb una “mentali-tat funcional”, la del fisiòleg que “surt alcamp”. L’anada de Bernáldez a París, al Fito-tró i Escola de Pierre Chouard, accentuàaquesta tendència funcional nostra, bensituada en el sistema topogràfic, amb la sevahistòria evolutiva i les adaptacions ecològi-ques tant individuals com col·lectives, o siguiles sociològiques.

Exemples viscuts al Maresme, 1945-1950

Ara, amb la perspectiva que dóna eltemps i la “mentalitat funcional” de la nostraescola, crec que convé veure la importànciadels sistemes naturals explotats amb l’expe-riència d’uns homes que depenien molt delseu treball forestal per continuar el que era laseva vida.

Els carboners

A les llibretes de camp comento les car-boneres per tot el Montnegre i altres munta-nyes (fig. 14); fer llenya i carbó era una fontd’energia necessària en aquell temps, per-què no teníem el butà comercial d’ara; tambéeren importants les feixines de llenya. En unacarbonera vaig trobar el 3 de juliol de 1946,Montnegre de ponent, el Geranium lanugino-sum, la gran novetat florística, prop de la

127

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 127

Font d’en Jepet, a 630 m (fig. 15. Eren mol-tes les carboneres i les fotos d’aquell tempsens mostren sempre unes muntanyes vesti-des de bosc fins a la carena, amb poquesexcepcions. Sense arbres, millor dit senseles alzines, s’acabava la feina, el pa de lafamília; eren professionals i amb la destraldeixaven la soca ben llisa per escórrer l’aiguai evitar putrefaccions que podien matar l’ar-bre. Aprofitaven tots els camins i les fonts,precisament el que ara no es pot fer ambtanta naturalitat i economia; també gràcies aells jo entrava amb bicicleta al Montnegre.

Les bagues i tanyades o perxades de castanyers

De la soca molt cuidada per evitar putre-faccions i facilitar el rebrot dens, als 4-5 anysja tenien la “baga” molt espessa que s’aclariaper fer els rodells (cercles per a les bótes) (fig.16); deixaven 2-4 troncs per soca durant 8 omés anys, el que en deien la “tanyada” o “per-xada” per fer les bótes (“dovelas de tonel”) ouna fusta de qualitat.

Era un sistema molt criticat (Bolòs, 1959,pág. 104), (Juillet i Susplugas, 1942), peròdonava vida als que depenien de la perxada ievitaven l’erosió deixant cobert el sòl amb lesdeixalles de fullaraca i branquillons. Tenim unexemple pres després de l’estassada amb elstroncs posats en direcció del pendent. Ara,amb la nostra maquinària tan potent, nopodríem esquivar l’erosió destructora en unambient tan delicat.

128

Figura 15. Plec d’herbari de Geranium lanuginosumrecol·lectada en una carbonera del Montnegre el juliol de 1946, i que es conserva a l’herbari de l’Intitut Botànic de Barcelona.

Figura 14. Carbonera sobre la Font de Llorá, obaga del Montnegre, 600 m, setembre de 1946 (Foto: P. Montserrat)

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 128

Avellanoses explotades com la baga de castanyers

Les capçaleres de sots i barrancs tenienavellanoses (fig. 17) i alguna la vaig veureexplotada també de manera semblant a la

dels castanyers. La seva “baga” donava tigestendres, quasi tan flexibles com les del salzei crec que servien per fer cistells o coves. Mésimportant encara: cada soca rebrotava den-sament. Pel que ja he dit abans, les avellano-ses retenen un sòl poc estable junt amb l’ai-

129

Figura 16. Baga extreta de castanyers (5-7 anys) fent rodells; es deixen pocs troncs per soca per a la tanyadaque durava uns anys més, 500 m, abril de 1947 (Foto: P. Montserrat).

Figura 17. Avellanosa de “carena plana” al pla de les Barqueres, Montnegre de llevant, 700 m, abril de 1947(Foto: P. Montserrat).

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 129

gua que va a les fonts. Cal estudiar experi-mentalment la rebrotada per fer bé les estas-sades en el moment precís i, més encara, perveure si la “trama” d’arrels noves, “aguanta”millor el sòl i l’aigua tan important per a ladinàmica de tot el vessant.

Els sòls de roureda a les carenes tambésón reguladors de l’aigua freàtica. Les roquesmetamòrfiques del Montnegre tenen argilafòssil (roques pelítiques) i han format sòl ambuna gran capacitat hídrica, per tant regulado-ra, que al Montnegre ho completen les avella-noses, amb l’ajuda d’una “precipitació horit-zontal” de la boira.

Els aulets i les sureres

Sureres, argelagues, ginestells, gatoses, iuna brolla aclarida amb estepa (Cistus mons-peliensis, C. salviifolius), ja estaven als llocsdolents de la meitat llevantina comarcal, lamés plujosa i amb el pi pinyoner (Pinus pinea)que feia els boscos aclarits d’aquell temps.Les sureres aguanten els incendis i es recupe-ren bé, però el suro valia poc i el treball a labrolla era ingrat, fins i tot en aquell temps. ACalella i Pineda ja es notava l’abandó i a SantIscle, vaig fotografiar vessants erosionats perla llaurada després de l’incendi; les alzinesbones, els “aulets” del Maresme, estaven enels millors sòls, els residuals, quasi uns pale-osòls, molt argilosos i diferents del saulósorrenc propi de la Vallalta

A Mataró teníem les sureres de Cirera isembla que queden millor les de can Brugue-ra a can Flaquer. Seria interessant veure lespossibilitats de tenir pastura sota les sureresque fan menys ombra que les alzines, o béafavorir l’evolució natural cap al bosc d’alzi-nes.

Les pastures sabanoides amb Hyparrhenia

Són importants al nostre litoral i mostrenque cal considerar el funcionament comunita-ri –de les fitocenosis– i relacionar-lo amb lesvariacions estacionals del clima, com hem vistabans. Convé conèixer les adaptacions isobretot preveure, endevinar el que passaràper estar preparats; en el clima mediterrani depluja forta durant temps curt en acabar l’estiu,és molt important l’anticipació. També algunsMedicago (M. arborea, M. citrina, etc) com laEuphorbia dendroides (una “tabaiba”) brotenpoc abans de les fortes pluges tardorals.Comprendre el perquè no moren els brotsnous a l’estiu i aprofitar-ho bé és importantper a aquestes pastures, sempre evitant elsmoments delicats en acabar l’estiu.

Tant la pastura amb sureres, com els fanalsde bou i altres pastures ens mostren la neces-sitat de tenir a les reserves uns herbívors pre-parats, seleccionats per servir d’instrument degestió; no cal dir que convindrà tenir-los engrups entrenats, ja que els fitòfags principalssón gregaris.

130

Figura 18. Excursió al riu Gaià durant un curs de fitosociologia impartit per Josias Braun-Blanquet (1948).(Foto: P. Montserrat).1, P. Serò; 2, E. Batalla; 3, F. Masclans; 4, P. Deffontaines; 5, G. Laprace; 6. J. Braun-Blan-quet; 7. O. de Bolós; 8, E. Sierra; 9, R. Margalef; 10, J. Vives. 11, A. Rozeira.

1

2

9

7

65

1011

3

4

8

Comentari final sobre una investigació perla gestió

L’evolució, amb teoria de sistemes (acció-reacció), i la sociabilitat, són essencials percomprendre la dinàmica del paisatge munta-nyenc. Amb Braun-Blanquet i Oriol de Bolòsadmiràvem la “sociabilitat” de les plantes quejuntes s’adapten al seu ambient geofísic (fig.18); és amb el pirineista Pierre Chouard, ungran fisiòleg, que copsàvem millor la dinàmi-ca, jo en diria la “fisiologia” o sia la funcióecològica dels boscos i pastures. Amb eltemps els deixebles han madurat les ideessobre dinamisme de les fitocenosis en el seupaisatge, per exemple el de l’avellanosa quemanté les vernedes del Montnegre.

El que hem dit ja té aplicacions i ara noméscomentaré la dinàmica de l’aigua a la munta-nya. Estic segur que moltes urbanitzacionsimprovisades, sense comptar amb l’aigua totl’any i per a tots, ens mostren el que caldriahaver fet abans, precisament en projectar- lesamb un criteri ecològic.

Vèiem les carenes amb vegetació densa ihe comentat la seva importància: les plugesde “cap de riu” –de juliol a setembre–, són tanfortes i destructives que han estat frenadespel bosc espès d’una manera natural; la brollao l’alzinar són doncs un bon exemple d’efi-ciència fomentada per la necessitat, una “lleiecològica” general. Ara el comerç mundialaugmenta la potència i porta una maquinàriaque mouen uns homes desarrelats, sense lacultura dels avis, i amb uns instruments des-tructors.

Cal estudiar dos barrancs semblants, totsdos amb la roureda als cims i avellanosa a lacapçalera. El que sembli més natural convédeixar-lo amb la seva evolució i l’altre fentunes estassades experimentals a l’avellanosaper veure si es pot augmentar la seva capaci-tat de retenció de sòl i d’aigua. La recerca perfrenar la baixada destructora (erosió lineal) del’aigua, caldria fer-la als llocs a on quedenverns per reconstruir la verneda o bé fer unbosc de ribera que toleri, més ben dit, quedestrueixi biològicament [cucs de terra –ver-mells per l’hemoglobina– amb bactèries oxi-dants a l’intestí] la contaminació de les clave-gueres. No acabaria i cal deixar-ho.

En les reserves de naturalitat es pot inves-tigar el que sembli bo i millor, i fer-ho precisa-ment en unes condicions de normalitat, lespròpies de cada comarca. Viuré poc, però javoldria veure com comença la recuperaciódels sistemes muntanyencs en el Maresme.

Referències

ALMERA, J. (1913). Mapa Geológico y Topográ-fico de la Prov. de Barcelona. Región 4 yRegión 5, a escala 1:40.000, equidistancia

curvas de nivel 5 m; topografía de Brossa.BOLÒS, O. de, (1959). El paisatge vegetal de

dues comarques naturals: la Selva i laPlana de Vic, 178 pp. Institut d’EstudisCatalans. Arxius de la Secció de Ciències.

BOLÒS, O. de, (1983). La vegetació del Mont-seny, 170 pp., mapa color (cartografíaCIMAP), escala 1:50.000. Diputació deBarcelona.

CUNÍ, M. (1884). Flora de Calella. Anuari de l’Ass.d’Excursions Catalana, 10 pp. Barcelona.

JALAS J. i SUOMINEN, J. (1999). Atlas FloraeEuropaeae 12: 21, nº 2934. Helsinki.

JUILLET, A. i SUSPLUGAS, J. (1942). La chataig-neraie catalane et les dangers que sonexplotation présente. Soc. Pharm. Montpe-llier (citado por Bolòs, 1959).

LAPRACE, G. (1971). Carte phytosociologiquedu Massif du Montnegre. Escala 1: 25.000.Acta Geobotanica Barcinonensia, 6: l-20.

MAIRE, R. (1957). Flore de l’Afrique du Nord 4:241.

MONTSERRAT, P. (1957a). Estudio dinámico delas poblaciones de robles de la Cordilleralitoral catalana. Publicaciones del Institutode Biología Aplicada, 25: 151-161.

MONTSERRAT, P. (1957b). Algunos aspectos dela diferenciación sistemática de los Quer-cus ibéricos. Publicaciones del Instituto deBiología Aplicada, 26: 61-75.

MONTSERRAT, P. (1958). Root nodules of Coria-ria. Nature, 182: 474-475.

MONTSERRAT, P. (1968). Flora de la CordilleraLitoral Catalana. Caixa d’Estalvis Laietana,Mataró. [Reimpressió de Collectanea Bota-nica, 4(3): 351-398 (1955); 5(1): 1-86(1956); 5(2): 297-351 (1957); 5(3): 613-657(1958); 6(1-2): 1-48 (1962); ; 6(3): 388-453(1964)].

MONTSERRAT, P. (1975). Comunidades relícticasgeomorfológicas. Anales del Instituto Botá-nico Cavanilles, 32(2): 397-404 (Homenajea S. Rivas Goday).

MONTSERRAT, P. (2002). A modo de prólogo. In:C. Montes, C. Levassor, A. Cuenca i S.Casado, Figura con paisajes. Homenaje aFernando González Bernáldez, pp. 12-21.Fundación Fernando González Bernáldez,Madrid.

MONTSERRAT, P. (2004). Naturalicemos, interna-licemos la gestión en ambiente de monta-ña. Revista de la Real Academia de Cien-cias de Zaragoza, 50: 61-69.

MONTSERRAT, P. i VILLAR, L. (2005). Las monta-ñas como reserva de biodiversidad, efi-ciencia ecológica y belleza paisajística. 4ºCongreso Forestal Español, pp. 97-103, 20septiembre. Zaragoza.

PAUNERO, E. (1957). Las Andopogoneas espa-ñolas, Hyparrhenia. Anales del InstitutoBotánico Cavanilles, 15: 427-432.

VICIOSO, C. (1948). Quercus montserratii C. Vic.Collectanea Botanica 2(1): 144-146, amb

131

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 131

dibuïx de Sierra Ráfols.ZELLER, W. (1957). Sobre la significación eco-

lógica de la presencia de Quercus suber L.en Cataluña. Publicaciones del Instituto deBiología Aplicada, 26: 87-94.

ZELLER, W. (1959). Étude phythosociologiquedu chêne liège en Catalogne, 194 pp. Piri-neos 47-50. Zaragoza.

[Acabat a Jaca, el 15 de setembre de 2006]

132

atz15115-09monts 15/5/07 12:23 Página 132