04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada
Gener 2013 | Universitat Ramon Llull | Núm. 28
Un món en construccióNous lideratges per als valors de sempre
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres01 Portada 02 Editorial
2 | Editorial | Sumari
Cinc anys després de l’esclat de la pitjor crisi econòmica dels
darrers anys, la realitat empeny a prendre decisions sobre quin
món es vol. Com resolem els problemes de la misèria i l’atur
i com donem esperança en el futur a milions de persones que
han viscut els darrers vint anys en un ‘benestar’ que finalment
ha resultat fictici? Enmig d’aquest període d’incerteses, és hora
de posar-nos a construir o a reconstruir un món nou, més ha-
bitable, més responsable, més sostenible, més humà. Com? Les
respostes a les situacions complexes no s’improvisen. En el re-
portatge d’aquest número de La Revista de Blanquerna s’apunten
algunes questions sobre les quals reflexionen diversos profes-
sionals. Aquests apunten que, davant del panorama actual,
es rescaten un seguit de valors tradicionals com la solidaritat,
l’empatia, el compromís social i la sobrietat, que havien quedat
en l’oblit. Però també assenyalen la necessitat de nous lideratges.
04Reportatge
16Conversa
22Alumni
Revista semestral de Blanquerna-URLPasseig de Sant Gervasi, 4708022 BarcelonaTel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 [email protected]: Blanquerna-URL
Directora: Marta ClosRedacció: Neus Fajas i Irene BlascoConsell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz, Ignasi Ivern, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom
EDITORIAL
Nous referents per al món sorgit de la crisi
10Opinió
Editorial | Sumari | 3
El sociòleg Joan Subirats afirma que “s’han acabat els líders he-
roics” en relació amb l’esfera política, en plena crisi en aquests
moments, i afegeix: “Necessitem un lideratge més comunitari,
disposat a construir capacitats col·lectives de resposta.” “S’haurà
d’exercir un lideratge més ètic en el sentit que el que es valora
d’un líder és la seva coherència entre el dir i el fer, entre el dir i el
viure”, diu Miquel Calsina, professor de la Facultat de Comuni-
cació Blanquerna-URL.
Nous lideratges per als valors de sempre. En aquest sentit, la
contribució de la Universitat serà cabdal. Formar els professio-
nals que hauran de liderar, a diferents escales, el món sorgit de
la crisi, implica una enorme responsabilitat. No només des del
punt de vista professional –amb el que suposa de saber interpre-
tar les noves formes de mestratge que imposen, per exemple, les
noves tecnologies– sinó en l’àmbit ètic i moral, en la formació
de persones íntegres. Però per aconseguir-ho cal també des de
les institucions universitàries una mirada atenta i renovadora
de la realitat, de les formes d’ensenyar i d’aprendre. En parau-
les del Dr. Andreu Ibarz, director general de Blanquerna, “en el
marc d’un fosc llegat per als joves i les seves expectatives, creure
i comprometre’s en una nova universitat és una oportunitat per
donar esperança i sentit a allò que som i fem. I en allò que volen
ser i viure.”
26 30Notícies Recerca
36Llibres
Disseny i compaginació: Servei de Disseny i Publicacions BlanquernaIl·lustració de la portada: Josep Rom Correcció: Txema MartínezImpressió: Nova Era
Aquesta publicació és impresa sobre paper ecològicÒfset centaure blanc de 110 gTiratge: 18.000 exemplarsISSN: 1575-4642Dip. Legal: 25.555/1999
16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge
Reportatge | 5
només no resolen els problemes actuals sinó que, a
més, en creen de nous.” Aquests valors, que anome-
na disvalors o valors caducs, serien el consumisme
hedonista com a única plenitud existencial; un in-
dividualisme feroç que no mira més enllà del propi
interès personal i es desentén per complet de l’altre;
l’entreteniment fàcil; la superficialitat; l’acceleració i
l’espontaneïtat emotiva; i la impaciència.
El predomini d’aquests valors durant algunes
dècades ha fet que es dilueixi la idea del bé comú,
apunta Miquel Calsina, professor de la facultat
de Comunicació Blanquerna-URL i director del
Centre d’Estudis Jordi Pujol. Fins al punt d’arri-
bar a una societat poc exemplar. Segons Calsina,
que creu que estem davant d’un canvi sistèmic
com l’entén Karl Marx, arran de la greu situació
econòmica es recuperen vells valors com ara el
que ell anomena “la mirada atenta cap a l’altre”,
és a dir, no pensar només en els propis drets sinó
en els deures. Posar l’èmfasi en l’altre, no tant
en l’individu. Un exemple tangible de solidari-
tat el trobem en l’augment de més d’un 20% del
nombre de voluntaris durant el 2012, segons la
Plataforma del Voluntariat d’Espanya. Un feno-
men que el psiquiatre i professor de la facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL Carles Pérez-Testor atribueix al
fet que ara el que pateix és al costat. “Posar cara
i ulls a la pobresa ens estimula a ajudar”, afirma.
Què pensen, els joves, de tot plegat? Al cap i a
la fi, seran ells qui consolidin (o no) la societat que
ara comença a perfilar-se. Eva Ausona, estudiant
de quart d’Infermeria a Blanquerna, comparteix
aquest extrem: “Amb la situació que vivim, els jo-
ves hem incorporat la solidaritat en el nostre dia a
dia. Un valor que, potser per edat –penso que els
joves som més egoistes–, no teníem. Veient com
ho passa la gent, hem deixat de mirar-nos el melic
per ajudar aquells que ho necessiten.”
En aquesta línia, però en un sentit encara més
ampli, Calsina percep la recuperació del valor de
Un món en construccióL’actual situació econòmica empeny a recuperar valors tradicionals i reclama nous lideratges per consolidar-los
a crisi ha sacsejat amb força la societat: el poder adquisitiu de les famílies disminueix dia rere dia
mentre l’atur augmenta i els sistemes polític i econòmic vigents no donen respostes eficaces a la
dramàtica situació. Davant d’aquest panorama, però, els experts apunten que es rescaten un seguit
de valors tradicionals, com ara la solidaritat, l’empatia, el compromís social i la sobrietat, que havien quedat
en l’oblit. Aquesta “nova” manera de fer –recuperada més per necessitat que per virtut– empeny també cap
a un nou tipus de lideratge. La incògnita és saber si la societat que es dibuixa marcarà un canvi d’època o
simplement quedarà en l’oblit quan la crisi amaini.
L
Text: Susana Pérez SolerFotografies: Pere Virgili
REPORTATGE
Fa uns anys que els fets succeeixen de manera pre-
cipitada. En poc temps, la societat ha canviat signi-
ficativament. D’una banda, la crisi financera inter-
nacional, declarada l’any 2008, ha acabat amb la
creació de riquesa efímera (a l’Estat espanyol s’ha
punxat la bombolla immobiliària) i ha empobrit les
llars. L’atur s’ha disparat i les retallades amenacen
l’estat del benestar. De l’altra, la mateixa crisi ha po-
sat de manifest la ineficàcia del sistema polític vigent
per donar respostes a la complexa situació, alhora
que ha fet més visibles les interferències del sistema
econòmic en la presa de decisions polítiques. Els ex-
perts asseguren que, a més d’estar davant d’una crisi
econòmica, ens trobem davant d’una crisi moral.
Un liberalisme possessiu, desprès de qualsevol tipus
d’ètica, i un individualisme ferotge, que ha arraco-
nat i fins i tot menystingut el bé comú, entre altres
factors, expliquen com hem arribat fins aquí. Arran
de la crisi, però, la societat ha començat a desempol-
sar els valors tradicionals abandonats dalt dels arma-
ris durant els anys de bonança. Tot apunta, ateses la
quantitat de canvis i la profunditat d’aquests, que
comença a dibuixar-se un canvi d’època.
“Estem davant d’un paradigma diferent”, afirma
amb seguretat Begoña Román, professora d’Ètica a
la facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelo-
na, que entén el concepte de paradigma tal com el
va plantejar el seu difusor, Thomas Kuhn, és a dir,
com una manera de pensar, una teoria, que permet
resoldre els problemes. “Podem afirmar que estem da-
vant d’un nou paradigma –continua–, ja que la forma
d’abordar les dificultats a les quals s’enfronta la socie-
tat ha quedat obsoleta. Hi ha una sèrie de valors, que
han estat imperants i acceptats acríticament, que no
Begoña Román: “Estem davant un nou paradigma, perquè hi ha uns valors imperants i acceptats acríticament que, a més de no resoldre els problemes actuals, en creen de nous”
4 | Reportatge
Manifestació del moviment dels indignats, col·lectiu 15-M, a Barcelona, el 15 d’octubre de 2011.
16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge
la Universitat de Barcelona. “El valor de l’austeritat, que
ara s’imposa, ha de ser un valor ètic”, afegeix. Es tracta
d’una nova mentalitat. “Ens havien ensenyat que havies
de treballar per tenir la teva casa, per tenir el teu cotxe,
per tenir la teva segona residència... –explica Núria Espín,
estudiant d’Educació Infantil a Blanquerna-URL–. I ara tot
això es perd. Ja no ens interessa. Els joves volem viure el
present, perquè les coses són més efímeres del que ens
pensem i volem gestionar-nos i organitzar-nos seguint
models més cooperatius.”
Lideratge d’acompanyament L’actual crisi econòmica, política i social posa en evidència
la necessitat de lideratges capaços de conduir i construir la
societat emergent. Caldrà fer un aprenentatge per tal de con-
solidar els valors que comencen a recuperar-se, i per fer-ho,
els models, els referents –assenyala Buxarrais–, són impres-
cindibles. Aquest lideratge s’haurà de fer des de les instituci-
ons polítiques, però també des dels mitjans de comunicació,
des dels discursos públics a les universitats i a les escoles, etc.
En definitiva, caldrà implicar tota la societat. Els lideratges,
però, també es transformen i són més complexos. Aquest és
un altre factor clau que, segons els experts consultats, indica
que estem davant d’un canvi d’època.
La irrupció d’Internet ha trastocat els processos de li-
deratge. La xarxa dóna més poder als ciutadans i crea la
il·lusió que els intermediaris no són necessaris, és a dir,
com que hi ha la possibilitat d’accedir directament a la in-
formació, es tendeix a pensar que polítics, professors, co-
municòlegs, etc., són prescindibles (Daniel Innerarity, La
democracia del conocimiento; Paidos, 2011). Però els media-
dors que aporten valor –els que tot just ara esmentàvem–
encara són insubstituïbles, essencials, tot i que les seves
funcions varien.
“El mestre abans –explica Subirats– era la finestra al
món; ara la finestra és Internet i el mestre ha de fer de guia.
Ha de ser la persona que acompanyi a passar de la infor-
mació al coneixement i del coneixement a la saviesa.” El
fet que la informació es trobi a la xarxa no suposa un pla
d’igualtat dins l’acadèmia entre professors i estudiants. Ans
al contrari. “Hi ha un aspecte innegociable, que és l’autori-
tat d’aquell que sap i que transmet coneixement”, apunta
Micó. “L’experiència, el bagatge, la formació prèvia, els co-
neixements acreditats i les aptituds demostrades donen al
professor una autoritat innegociable”, recalca. El professor,
a més de conèixer el seu tema i saber explicar-lo, ha d’as-
sumir noves tasques imposades per les noves tecnologies,
com ara la dinamització de grups a la xarxa i l’actualització
constant del temari.
Alguna cosa semblant succeeix als mitjans de comunica-
ció, que ja fa anys que experimenten grans canvis. Els peri-
odistes –com els professors– també han perdut el monopoli
de la informació, de manera que el seu rol es transforma.
Passen d’establir l’agenda a fer d’orientadors. Si abans deien
què era notícia, ara ens mostren les fonts fiables que circulen
a la sobrecarregada i gens jerarquitzada xarxa.
sostenibilitat. “Els recursos disponibles han permès crear
noves necessitats que no eren reals. Hem de ser sostenibles
socialment, econòmicament, ecològicament, per garantir
els drets de les generacions futures, que tot i que encara no
existeixen ens imposen uns deures”, explica.
Mobilització ciutadana i noves tecnologiesJuntament amb l’altruisme i la sostenibilitat, es detecta
un creixent compromís social. Els experts coincideixen
que s’ha delegat massa, i de manera irresponsable, en el
poder polític. I ara, com s’ha vist arran dels moviments
dels indignats –15-M, Plataforma d’Afectats per la Hipote-
ca, No les Votes, Anonymus, Joventut Sense Futur, etc.–,
es comença a rectificar. “La crisi ha posat en dubte la ca-
pacitat dels poders públics de respondre a les necessitats
de les persones”, assenyala Joan Subirats, catedràtic de Ci-
ència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona.
“I això exigeix més responsabilitat per part de tots. Arran
de la crisi deixem de confondre allò públic amb allò ins-
titucional i recuperem la idea del que és públic com una
capacitat col·lectiva de fer front a problemes comuns.”
Un canvi que els joves asseguren començar a entendre:
“T’adones que t’has d’implicar i que has de donar el mà-
xim de tu per fer millor la societat”, diu Andreu Prados,
estudiant de Nutrició a Blanquerna-URL.
Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC)
han estat claus en aquest punt, ja que han facilitat la mo-
bilització ciutadana. El director de grau de Periodisme a la
facultat de Comunicació Blanquerna-URL i autor del llibre
Ciberètica. TIC i canvi de valors, Josep Lluís Micó, apunta
que alguns valors com ara la col·laboració, la participació,
el compromís social o la solidaritat són ara més visibles i
seguits gràcies a les tecnologies. “No es tracta que ara la
gent sigui més compromesa que abans, sinó d’una qüestió
de preeminència per simple comoditat. Abans per mobilit-
zar-te et tocava anar a una manifestació o tancar-te en una
universitat. Ara només has de fer clic en un punt concret
de la pantalla i dir si t’hi afegeixes o no.”
Un altre valor a l’alça, que ve imposat per l’actual si-
tuació econòmica, és el de la sobrietat. La crisi empeny
a ser menys materialistes. A pensar dues o més vegades
què és el que realment es necessita. S’ha viscut amb mol-
tes més coses de les imprescindibles i ara toca portar una
vida més sòbria, més equilibrada. Una manifestació actual
d’aquesta manera d’entendre la vida és l’auge del movi-
ment slow. “S’ha de passar del tenir al ser”, indica Maria
Rosa Buxarrais, catedràtica de la facultat de Pedagogia de
La irrupció d’Internet està transformant el rol del líder. El ciutadà és més autònom, però l’autoritat d’aquell que sap és innegociable, assenyala Josep Lluís Micó
Miquel Calsina: “Hem de ser sostenibles socialment, econòmicament, ecològicament, perquè les generacions futures ens imposen uns deures”
El mestre avui, més que trametre informació, és qui acompanya en el procés d’assolir el coneixement i la saviesa
Redacció del diari ‘Ara’.
Iniciativa solidària Gran Recapte, Fundació Banc dels Aliments, a Barcelona, el 26 de novembre de 2011.
Reportatge | 76 | Reportatge
16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 04 Reportatge
t’adaptes i intentes fer el que feies abans però d’una altra
manera. Si creus que és un canvi d’època, t’has de pre-
guntar si el que feies abans tenia sentit. En el primer cas,
només has de modificar les respostes. En el segon, has de
canviar les preguntes.”
Fer un diagnòstic encertat és el punt de partida per de-
finir nous propòsits i valors. I és el pas previ abans de co-
mençar a actuar. Però en els temps que corren no és gens
fàcil encertar el diagnòstic. Hi ha qui pensa que els valors
que semblen rescatats tornaran a dalt de l’armari quan la
crisi amaini. Veuen difícil pronosticar si som davant d’un
canvi d’època o simplement hi ha una sèrie de valors que
es fan ara més visibles com a conseqüència de l’actual crisi
econòmica.
“Fins que no hagin passat uns anys no sabrem si això
ha estat un sotrac més en la manera com es comporta el
capitalisme o ha estat un canvi de paradigma”, explica el
professor de la facultat de Comunicació Blanquerna-URL
i director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis
de la Generalitat de Catalunya, Ferran Sáez. “Cal analitzar
amb més precaució la diferència entre actitud, moda, etc.,
i canvi social tal com el va definir Durkheim. Avui diem
canvi social a qualsevol cosa que passa.” “Certs valors són
ara més visibles per la greu situació econòmica que vivim,
però són valors que ja teníem i que hem practicat tota la
vida”, afegeix Pérez-Testor.
La dificultat de saber on som es basa, segons Calsina,
en el llenguatge. “És la tesi de Peter Berger i Thomas Luck-
mann de la construcció social de la realitat. La realitat la
construeix, fins i tot, el llenguatge. És a dir, comencem a
entendre què passa quan trobem les paraules per expli-
car-ho.”
Tot i la dificultat de fer un diagnòstic ajustat, la natu-
ralesa, la intensitat i l’extensió dels canvis que vivim obli-
guen a repensar la manera d’abordar els problemes i el
conjunt de valors pels quals hem reeixit fins ara. No hi ha
alternativa; la necessitat neix de la realitat. L’altruisme, el
compromís social, l’austeritat, els lideratges d’acompanya-
ment, horitzontals i ètics. El món que tot just ara comença
a dibuixar-se ve imposat per una societat que afronta ten-
sions significatives i que demana amb urgència un canvi
profund.
Les esferes de la comunicació i l’educació exemplifi-
quen com està canviant el lideratge. El nou món que es
dibuixa reclama “líders més d’acompanyament i transfor-
mació que no pas de direcció –indica Calsina–, un lideratge
més d’autoritat, de referent, que no pas de poder”.
“S’han acabat els líders heroics”, afegeix Subirats en re-
ferència a l’esfera política. “Necessitem un lideratge més
comunitari, disposat a construir capacitats col·lectives de
resposta. Un lideratge més horitzontal i menys centrat en
el poder en una única persona, on les persones puguin pas-
sar i les comunitats i els processos puguin seguir.”
Canvi estructural o conjuntural?Som testimonis d’un col·lapse de la confiança en les elits
polítiques, econòmiques, mediàtiques, etc. No tenim fe
en els líders, entre altres raons perquè el que diuen no
s’ajusta al que fan. Prediquen valors, però en practiquen
pocs.
Internet posa de manifest de manera flagrant les incongruèn-
cies dels líders. La cadena de comunicació tradicional s’ha tren-
cat i ha atorgat als ciutadans part del poder que anteriorment
només tenien empreses i institucions. Els ciutadans –abans els
més febles de la cadena– ja no són els que escolten de manera
passiva un missatge i l’accepten, ara es comuniquen entre ells i
produeixen el seu propi contingut. Davant d’aquest canvi, els
líders han de dir la veritat i han de crear vincles estables amb els
ciutadans basats en tres elements successius: el diàleg, la reflexió
conjunta i la confiança mútua (Ferran Rodés i Vilà, lliçó inaugu-
ral del curs 2012-2013 de la Universitat Ramon Llull).
En altres paraules, el lideratge ha de fer una aposta deci-
siva per la qualitat humana. “S’haurà d’exercir un lideratge
més ètic –assenyala Calsina– en el sentit que el que es valo-
ra d’un líder és la seva coherència entre el dir i el fer, entre
el dir i el viure.”
“El primer deure dels nostres líders avui és intentar res-
taurar la confiança en els ciutadans. I això comença per
explicar què ha passat. (...) Forma part importantíssima
de l’acció de liderar l’elaboració d’un diagnòstic ajustat
de la realitat”, apuntaven recentment Àngel Castiñeira i
Josep M. Lozano en un article publicat a La Vanguardia
(25/9/2012). “Si penses que és una crisi –diu Subirats–,
Joan Subirats: “Necessitem un lideratge més comunitari, disposat a construir capacitats col·lectives de resposta”
Fer un diagnòstic encertat de l’actual situació no és fàcil, però és el punt de partida per definir nous propòsits i valors
Espai de ‘coworking’ (treball compartit) al barri de Gràcia, Barcelona.
Acte de suport a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Acte reivindicatiu del moviment dels indignats a Barcelona.
8 | Reportatge Reportatge | 9
04 Reportatge 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió
10 | Opinió Opinió | 11
Opinió
La fragilitat simbòlica i el temps a venir
esulta difícil i sens dubte agosarat imagi-
nar el temps a venir, el resultat –o la con-
seqüència– dels fenòmens generats per la
crisi actual a nivell econòmic i social, però també
(sobretot) a nivell cultural, entenent per cultura
una experiència de vincle particular, que cadascun
de nosaltres enllaça amb una significació col·lectiva
(la tradició).
Lluís Duch defineix la crisi dels temps que vivim
des de la perspectiva d’una dificultat per “emparau-
lar el món”. Aquesta expressió té molt d’interès per
als qui ens dediquem a la qüestió cultural perquè
defineix amb precisió els efectes que la laminació
progressiva del món que hem conegut, el dels es-
tats democràtics, estructurats des d’un sistema de
salut i educació estables, produeix en la vida de les
persones.
Hi ha una conseqüència veritablement preocu-
pant de la crisi del postcapitalisme: la fragilitat sim-
bòlica. Es tracta d’un efecte irreversible, desolador i
massiu. Per fragilitat simbòlica entenem la impossi-
bilitat de traduir en paraules, d’articular de manera
seqüenciada i comprensiva, les experiències subjec-
tives i socials que afecten en primera persona els
individus d’una comunitat.
Quan l’any 1960 el filòsof de Marburg Hans-
Georg Gadamer publica la seva obra cabdal, Veri-
tat i Mètode, en un món que comença a sortir dels
traumes inhabilitants de la Segona Gran Guerra, la
qüestió del “comprendre” esdevé nuclear per a molts
pensadors que troben en aquest text una orientació
suggerent per al que podríem definir com “una via
simbòlica”. Aquesta via simbòlica planteja la pre-
gunta pel significat de l’experiència cultural.
Avui ens trobem amb individus incapaços
d’explicar què els succeeix a nivell subjectiu, que
no poden referir el que pensen: persones en una
relació de perpètua perplexitat i angoixa amb el
món, sense sintaxi ni gramàtica. Necessitem tra-
ductors. És un codi inexplicable, incomprensible,
resultat d’una desestructuració, des de la base, del
vincle amb l’altre. Diu Gadamer que “la vida de
l’esperit consisteix més aviat a reconèixer-se un
mateix en l’ésser altre”. La cultura (llengua, mites,
relats, formes d’urbanitat, arts) s’estructura, preci-
sament, com un mapping de circuits possibles que
permeten a les persones circular en un món. Sense
cultura no hi ha món. No obstant, avui trobem que
la cultura ja no funciona com un mapping sinó més
aviat com un zapping: les persones llisquen en la
superfície de l’experiència cultural, van d’un frag-
ment descontextualitzat a l’altre, sense continuïtat
ni coherència. No són analfabets, però no entenen
res ni poden explicar-ho, i molt menys transmetre-
ho als fills. Per descomptat, no parlem pas d’una pa-
tologia o un trastorn, sinó de la conseqüència d’una
experiència límit d’una gran angoixa, com pot ser
quedar-se sense feina o sense habitatge, o no saber
com alimentar els fills.
Els efectes de la crisi actual són un món on ja no
parlem d’exclusió social sinó més aviat de “desinser-
ció” i de “desamparament”, desamparament davant
del pensar, com deia Hannah Arendt. La diferència
es basa en el criteri d’anàlisi: desamparament per-
què no trobem un punt d’ancoratge simbòlic que
faci possible un enllaç amb la cultura com a pers-
pectiva de sentit; l’exclusió, en canvi, implica tan
sols un “quedar a fora”; molts pensadors, de fora
estant, han plantejat grans coses per fer avançar la
societat des dels marges. En la desinserció i el des-
amparament hi ha la fragilitat simbòlica afegida.
El temps a venir no el podem imaginar, el po-
dem témer. La temença no ha d’excloure, en cap
cas, l’esperança que passa per l’acció. Si el sentit
deixa d’estar present en la vida de les persones és
perquè, en aquest enllaç amb la cultura, fa falta un
Altre que s’hi articuli, que el faci possible: algú que
lligui ben fort el nus de la corda que ens estreny a
tots. Per això el que fem nosaltres, a partir d’ara, des
de les institucions culturals com la Universitat, per
impedir una catàstrofe humana de grans dimen-
sions com aquesta, no és que sigui important: és
una qüestió de vida o mort.
RDra. Anna Pagès,
professorade la Facultat de
Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL
Un món en construcció
“El que fem nosaltres, a partir d’ara, des de les institucions culturals com la Universitat, per impedir una catàs-trofe humana de grans dimensions com aquesta, no és que sigui impor-tant: és una qüestió de vida o mort”
La formació dels mestres
es demandes de formació dels mestres d’avui
les determina la necessitat de donar resposta
col·lectiva als reptes més importants de les
nostres societats del segle XXI. En resumim alguns.
En primer lloc, ens trobem amb la necessitat de
respondre a uns problemes ben immediats, com són
les elevades i insostenibles taxes de fracàs escolar,
reflectides en els resultats poc desitjables del nostre
sistema educatiu en estudis comparatius internaci-
onals. Per respondre a aquest repte caldrà impulsar
un major èmfasi en l’adquisició de competències bà-
siques, sobretot les referides a la lectura i l’escriptu-
ra i les matemàtiques. No es pot, en aquest mateix
sentit, oblidar l’atenció a la diversitat i la cura més
especial als alumnes amb problemes d’aprenentatge
en aquests processos escolars bàsics. És possible, des
de l’escola, abordar adequadament aquest repte per a
un major coneixement dels diferents tipus de dèficits
i trastorns. Per respondre adequadament a l’atenció
que requereixen aquests alumnes, caldrà intensificar
la col·laboració dels mestres amb altres professionals:
els logopedes, els psicòlegs de l’educació, els pedagogs
o els psicopedagogs. La finalitat és treballar, ja des
dels primers anys d’escolaritat, per prevenir un fracàs
escolar que acaba manifestant-se més endavant.
Un segon grup de reptes per l’educació provenen
dels canvis accelerats que es donen en la societat, com
els relacionats amb l’avenç de les tecnologies de la
comunicació. Hem de tenir en compte que els nens
i nenes d’avui pertanyen a generacions de nadius di-
gitals. I les tecnologies de la comunicació tenen unes
grans possibilitats educatives, poden facilitar la tasca
del mestre i proporcionar situacions d’aprenentatge
motivadores. Un altre dels reptes de la societat d’avui
es deriva de la seva característica multicultural i mul-
tilingüe, amb el paper de l’anglès com a llengua de
comunicació global. Al costat del domini de les dues
llengües cooficials s’ha d’aprendre amb naturalitat la
tercera llengua, l’anglès. Es tracta d’un repte pedagò-
gic, atesa aquí l’escassa presència social de l’anglès, que
contrasta amb les necessitats professionals i personals
de domini lingüístic. Així doncs, a més d’aprendre
l’anglès, caldrà intensificar l’aprenentatge també en
anglès d’altres matèries (metodologia AICLE), per con-
tribuir a aquesta naturalitat d’una escola multilingüe.
S’acaben aquí els reptes? És això tot? No ho cre-
iem pas. Hi ha un repte tal vegada de més recorregut
que deriva d’un canvi de fons i que podríem deno-
minar com el pas d’una modernitat “tecnocientí-
fica” a una modernitat “humanista”. Fa uns anys,
molts experts en educació defensaven que l’escola
només ha d’instruir. Això era molt coherent amb
la cosmovisió d’aquesta sensibilitat tecnocientífica:
ensenyament de continguts i procediments i prag-
matisme en les formes d’actuar. Però és suficient avui
instruir? Amb el canvi en la sensibilitat moderna que
hem citat, hem de dir que no ho és i que la instruc-
ció ha d’anar acompanyada d’una educació de l’ésser
de la persona, d’una educació integral; una educació
de totes les dimensions de la persona, també les que
poden passar més desapercebudes perquè tenen un
dinamisme més inconscient, com l’esfera afectiva i
emocional. L’ideal de persona d’avui s’assembla al de
l’humanisme renaixentista, una persona amb dife-
rents facultats i que va realitzant el seu potencial.
Aquesta educació integral replanteja també el
repte de l’educació de la dimensió espiritual i religio-
sa. L’objectiu no és nou, però sí que ho és el repte de
com abordar-lo d’acord amb les característiques del
món d’avui. Aquesta esfera comporta tractar el que
en l’educació clàssica es denominava educació de les
virtuts. Així, al costat de la formació de l’intel·lecte
i les emocions, hi ha d’haver també la formació de
la voluntat i del caràcter, per un desenvolupament
harmònic de totes les facultats humanes.
Aterrant en la formació dels mestres, ja Manjón,
a principi del segle XX, va dir que “quien educa a
un niño o a treinta hace un bien; pero aún lo hace
mucho mayor quien forma a un Maestro, esto es a
un educador de cientos y miles de niños que han de
pasar por su escuela”. Tot un repte per Blanquerna,
institució continuadora de l’escola de Magisteri del
Sagrat Cor (fundada l’any 1948) i hereva del seu lle-
gat de qualitat intel·lectual, de personalització i de
bon to en la formació de mestres de Catalunya.
LDr. Josep Gallifa,
degà de la Facultat de Psicologia,
Ciències de l’Educació i de
l’Esport Blanquerna-URL
“L’ideal de persona d’avui s’assembla al de l’humanisme renaixentista, una persona amb diferents facultats i que va realitzant el seu potencial”
Opinió El mestre del segle XXI
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió
12 | Opinió Opinió | 13
Esport i societat
’esport és un fenomen social i econòmic
en expansió que contribueix en gran me-
sura als objectius estratègics de solidaritat i
prosperitat de la Unió Europea”, útil per promoure
l’educació, la salut, el diàleg intercultural i el des-
envolupament. Així ho definia el Llibre Blanc de
l’Esport editat per la Comissió de les Comunitats
Europees el 2007. Ja el sociòleg Norbert Elias va
identificar l’esport com a part del “procés de civi-
lització” que dibuixava un nou codi moral, polític
i econòmic en la societat moderna. Un “fet social
total” transformador que és fonamental per al co-
neixement de la societat.
En efecte, si busquem les característiques de l’es-
port a Catalunya, avui hi trobarem les claus de la
nostra pròpia societat: ecologització, reelaboració
del temps i de l’espai, corporalitat, tecnologització,
globalització, revolució dels mitjans de comunica-
ció i reforma de l’estat del benestar, entre altres.
Camps de força social que dinamitzen els canvis en
l’esport actual, amb direccions i intensitats varia-
bles segons els processos d’estructuració esportius
interns dins les diferents zones del territori. Però,
no obstant això, tendint, en general, a la diferenci-
ació i la personalització de les pràctiques, la multi-
plicació del sistema de valors, la desburocratització
i la deslocalització.
D’altra banda, cal destacar l’increment del pes
de l’esport en la nostra societat almenys en tres àm-
bits concrets: economia, salut i integració social.
En l’àmbit econòmic, i més enllà de l’enorme
impacte econòmic, urbanístic i social que tenen
els grans esdeveniments esportius, podem veure
com l’esport representa el 2,3% del PIB a Cata-
lunya, que és, de fet, el territori d’Europa amb
més concentració d’empreses de l’esport, amb un
sector productiu que representa més del 80% del
total productiu de l’Estat espanyol. L’any 2006,
hi havia més de 91.000 persones ocupades en el
sector de l’esport català. I el mercat laboral de
l’esport no només ha crescut, sinó que s’ha di-
versificat. S’obre a més àrees (docència, educació
social, entrenament, salut, tecnologia esportiva,
equipaments, gestió, oci, investigació, etc.), al-
hora que tendeix a l’especialització. A Catalunya,
aquest camp ha quedat regulat per la Llei de l’Es-
port Català, que garanteix un paper clau per als
estudis en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport
(CAFE).
També en l’àmbit de la salut, l’esport sembla
jugar un paper cada vegada més important. En
l’enquesta d’hàbits esportius dels catalans 2009,
el motiu principal per practicar esport per al 82%
dels esportistes és “mantenir-se en forma o millorar
la salut”. Un fet, assenyalat per Zygmunt Bauman,
que porta al “salutisme”, un “estar en forma” que
implica una tendència il·limitada cap a la millora
corporal i condueix a l’augment de la pràctica, la
freqüència i la intensitat de l’esport, tal com indi-
quen les recomanacions de l’American Collegue Sport
Medicine.
D’altra banda, la força simbòlica de l’esport el
converteix en un potent instrument d’inclusió i in-
tegració socials, com opina un 90% dels estrangers
en l’enquesta d’hàbits esportius dels espanyols del
2010. Però és destacable, actualment, el creixement
de formes desinstitucionalitzades de pràctica espor-
tiva que redefineixen el paper socialitzador de l’es-
port i obren formes noves, subpolítiques en termes
del sociòleg Ulrich Beck, de reestructuració de la
societat.
En definitiva, ens trobem amb un sistema espor-
tiu català molt dinàmic i en ebullició. La pràctica
esportiva dels catalans creix i ja és del 50,5% de la
població major de 15 anys (Consell Català de l’Es-
port, 2010), una millora respecte a l’enquesta del
1990 (34,6% de la població), però encara per sota
dels països del nord d’Europa. I es diversifica en un
pluralitat de models (esport professional, tradicio-
nal, de vivència, salut...). Aquesta diferenciació in-
terna s’acompanya d’una tasca d’expansió a altres
esferes de la vida social que fa de l’esport un àmbit
privilegiat per al desenvolupament personal, pro-
fessional i social dels nostres joves i, en general, de
tota la societat.
LRicardo Sánchez
Martín, antropòleg i professor
de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL
Opinió L’impacte social de l’esport
“Cal destacar l’increment del pes de l’esport en la nostra societat almenys en tres àmbits concrets: economia, salut i integració social”
Opinió L’impacte social de l’esport
Activitat física i salut
’ésser humà, des del punt de vista físic, té
peculiaritats que el fan especial i li han
permès adaptar-se a ambients molt dife-
rents, on ha prosperat com a espècie dominant.
Som animals i, per tant, podem moure’ns de ma-
nera voluntària per relacionar-nos amb l’entorn
i, gràcies a la bipedestació, tenim els membres
superiors alliberats per realitzar activitats di-
ferents al desplaçament, mirant al voltant des
d’una major alçada per poder observar i preveure
possibles perills.
Per tant, l’ús dels nostres músculs és una cosa
consubstancial a la nostra essència com a ésser
vius. És per això que, per mantenir el nostre
equilibri fisiològic, hem de moure’ns, de manera
quotidiana i amb una certa intensitat.
Pel simple fet de decidir caminar, al nostre or-
ganisme hi ha canvis, que afecten tots els aparells
i sistemes. Per exemple, des dels primers passos,
es produeix una millora en el retorn sanguini cap
al cor. Això fa que el volum de sang i la pressió
en el territori venós de les cames disminueixin i,
així, la distensió de la seva paret sigui menor i
retorni més fàcilment. Millorarà el funcionalisme
cardíac i el seu rendiment mecànic, mentre que el
requeriment energètic a cadascuna de les cèl·lules
miocàrdiques serà, proporcionalment, menor.
Com que a la vegada hi ha més volum sistòlic
en cada un dels batecs i un augment de la pressió
arterial, l’aportació sanguínia i, per tant, d’oxi-
gen a aquestes cèl·lules miocàrdiques millorarà.
El cor funcionarà millor, amb un rendiment més
eficient i una oxigenació i oferta de nutrients més
avantatjosa a través de la circulació coronària.
En resum, el moviment, l’activitat física en
general, està en la nostra essència com a éssers
vius. És una cosa imprescindible per al normal
funcionament. Per contra, no fer exercici serà
responsable de deficiències i de l’aparició de di-
ferents símptomes.
El sedentarisme seria una forma de confron-
tar-se a la nostra pròpia fisiologia, comparable,
per a molts especialistes, al procés d’envelli-
ment. Per això, més enllà dels efectes beneficio-
sos de l’activitat física, hem d’entendre com una
necessitat fer exercici, regulat i controlat, com
una forma de complementar una deficiència que
la vida moderna provoca, amb conseqüències
pernicioses sobre la salut.
Una part important de la població assegura
que no fa cap exercici. S’hauria d’intentar intro-
duir aquest hàbit a la població que es manifesta
com a sedentària. Però, a l’altre extrem, ens tro-
bem amb actituds davant de la realització d’un
exercici més a prop de la competició i que poc
tenen a veure amb millorar la salut i prevenir
malalties. Per aquesta raó, moltes vegades, la re-
alització de determinades activitats físiques que
podrien ser extraordinàriament positives, acaben
convertint-se en la causa per a l’aparició de lesi-
ons o, de vegades, de problemes més importants.
Per exemple, sortir a córrer algunes vegades a la
setmana pot resultar agradable i font de salut
amb un risc de lesió molt baix. Si hi introduïm
objectius o reptes que suposen grans càrregues
d’entrenament, poden aparèixer els efectes nega-
tius en forma de lesions. En aquest grup, és molt
fàcil trobar participants amb diferents tipus de
lesions segons la sobrecàrrega d’entrenament i
molt complicat parlar d’algú sense cap símptoma.
Quan abordem l’activitat física com a millora
de la salut, aquest hauria de ser l’únic objectiu,
mentre es redueix la possibilitat de patir qual-
sevol tipus de lesió o augment dels riscos. En
aquest sentit, la càrrega física hauria d’estar dins
de la vida habitual, per possibilitar mantenir el
temps destinat al descans i la recuperació des-
prés de cada entrenament.
En conclusió, hauríem d’explicar i promoci-
onar una pràctica d’exercici continuat, lúdic, es-
timulant i personalitzat, fins i tot amb la partici-
pació de professionals que poguessin optimitzar
el temps dedicat a aquesta activitat, però sense
assumir riscos importants per un volum de tre-
ball o una intensitat excessius.
LDr. Casimiro Javierre,
Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge,
Facultat de Medicina, Universitat de Barcelona
“El moviment, l’activitat física, està en la nostra essència com a éssers vius. És una cosa imprescindible per a un normal funcionament”
04 Reportatge 16 Conversa 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 10 Opinió 16 Conversa
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna
5 de febrer, a les 19h 19 de març, a les 19h 20 d’abril, a les 10.30h1 de juny, a les 10.30h27 de juny, a les 19h
c. Císter 34. 08022, Barcelona93 253 30 [email protected]
Facultat de Comunicació Blanquerna
21 de febrer a les 19h 21 de març a les 19h20 d’abril a les 11h 30 de maig a les 19h29 de juny a les 11h
c. Valldonzella, 23. 08001 Barcelona93 253 31 42 | 93 253 31 [email protected]
Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna
23 de febrer a les 10.30h21 de març a les 19.15h20 d’abril a les 10.30h30 de maig a les 19.15h29 de juny a les 10.30h
c. Padilla, 326. 08025 Barcelona93 253 31 [email protected]
VINE A LES CONFERÈNCIES INFORMATIVES
Amb més suport als
emprenedors el B N FUTUR
existeix
El paper de l’esport en la inclusió social
na veu important del món de les lletres
actuals, l’escriptor Juan Villoro, asse-
nyalava, en la conferència d’inauguració
del I Fòrum Esport i Societat celebrat a Madrid
(setembre de 2012. www.planamasd.es), l’im-
portant paper “passional” i “il·lusionant” que
l’esport juga a la societat contemporània: “Crec
que per entendre una època no hi ha millor ma-
nera de fer-ho que entendre en què s’entreté
la gent d’una època, on delega les seves passi-
ons, com s’il·lusiona i com organitza aquesta
il·lusió. I un dels reptes socials és fer que aques-
ta il·lusió sigui constant, que sigui programable
i que torni, és a dir, necessitem articular-la en
campionats mundials, en partits previstos per
als dimecres de copa europea, els dissabtes de
lliga...”
Altres papers socials de l’esport són prou
evidents quan veiem que organismes com les
Nacions Unides li atribueixen funcions que van
des de l’aprenentatge de qualitats personals
fins a la pràctica de principis com la toleràn-
cia, la cooperació o el respecte. El mateix Juan
Villoro també ens recordava com el president
de l’ONU, Kofi Annan, reconeixia com “la FIFA
no només tenia més països associats que l’ONU,
sinó que a més li feien cas”.
Admesa aquesta centralitat de valors, també
hem de ser conscients dels aspectes excloents
que encara romanen en l’esport, com per exem-
ple el nacionalisme radical, la discriminació
sexual, el racisme o el frau que representa el
dopatge, entre altres.
Després de la constatació d’aquesta àmplia
extraterritorialitat guanyada per l’esport en di-
ferents àmbits, veiem com alguns dels reptes
més interessants apareixen a les fronteres amb
altres disciplines. Així, una d’aquestes és la que
ocupen les activitats esportives orientades a la
inclusió social.
En aquest espai mixt veiem com els darrers
anys han proliferat diferents projectes esportius
amb objectius socials, de solidaritat, d’integra-
ció, de cohesió social, que han aportat accions
originals i innovadores que porten l’esport cap
a altres camps. Ens referim a experiències en
què, per exemple, els mateixos esportistes han
acabat autoconstruint les seves instal·lacions
esportives amb materials reciclats (Arbúcies,
Girona, 2012), projectes en què l’esport ha es-
tat l’element central d’una acció participativa
per a la recuperació d’un espai públic abando-
nat (plaça Cebada, Madrid, 2011) o projectes
en què l’esport ha estat fonamental en la me-
diació entre entitats veïnals enfrontades en un
conflicte urbanístic (Cabanyal, València, 2012.
www.idensitat.net).
Un altre punt important que es comença a
dibuixar en aquest espai híbrid, és la constata-
ció i la pertinència de l’esport com a vehicle i
com a ventríloc d’allò que no es pot fer o ex-
pressar en altres àmbits. I sovint també l’esport
esdevé l’activitat que entrellaça d’una forma
àgil i eficaç amb l’extens puzle d’intervenci-
ons procedents de l’educació social, el disseny,
l’art, l’arquitectura… i de tots aquells/es que
busquen anar més enllà dels seus propis límits
i fronteres.
Alguns d’aquests nous horitzons fan de
l’esport enfocat a l’exclusió social un camp en
transformació permanent però que també hem
de reconèixer com un camp amb límits. Les ac-
tivitats esportives no treballen sempre igual ni
són una panacea. Els protocols i resultats són
ben diferents quan es pretén millorar les condi-
cions d’un col·lectiu d’immigrants estrangers, o
incidir en la millora d’un barri amb importants
problemes socials, o promocionar un grup de
joves en dificultats.
UDr. Gaspar Maza
Gutiérrez, antropòleg i professor
de la Universitat Rovira i Virgili
Opinió L’impacte social de l’esport
“Els darrers anys han proliferat projectes esportius amb objectius socials, de solidaritat, d’integració, de cohesió social, que han aportat accions originals i innovadores que porten l’esport cap a altres camps”
14 | Opinió
04 Reportatge 10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 16 Conversa
16 | Conversa
discapacitat auditiva i visual, i més tard en el camp de la dis-
capacitat intel·lectual. Durant aquests anys, l’educació passa
per un moment de forta creativitat. La presència a les aules
ordinàries d’alumnes amb discapacitat genera una cultura de
renovació pedagògica que es caracteritza pel reconeixement
del dret a la diferència i per la necessitat que el centre s’adapti
a les necessitats dels alumnes.
Elisabeth Alomar: Actualment tothom parla d’educació inclu-
siva, però què entenem quan parlem d’una escola inclusiva.
Climent Giné: Sobre el que s’entén per escola inclusiva hi ha
molt debat, molta discussió. Des del meu punt de vista,
l’escola inclusiva o la inclusió és una manera d’entendre
l’educació que va més enllà de les metodologies, de les tèc-
niques i de les estratègies. És entendre que l’educació arri-
bi a tothom, respongui a les necessitats de tothom i, per
tant, el seu objectiu és identificar quines són les barreres i
les dificultats que els infants troben en l’escola per ser-hi
presents, per participar, és a dir, per aprendre i per poder
tenir èxit en el seu desenvolupament i, per tant, en el seu
currículum.
Cristina Pellisé: Hi ha un punt que m’agradaria remarcar, que
és el fet d’aprendre. Sovint, quan parlem d’escola inclu-
siva, fem molta incidència en els aspectes socials, que els
infants hi siguin presents, que hi participin, però es parla
molt poc de l’aprenentatge de les persones més vulnera-
bles i que tenen més dificultats. Poden i han d’aprendre.
És un paràmetre que hem de tenir molt present quan pla-
nifiquem l’acció educativa a les nostres escoles.
l camí cap a una escola per a tothom (escola inclusiva) va iniciar-se a Catalunya al començament
dels anys noranta, a partir de les iniciatives d’integració escolar promogudes pel Decret 117/84,
i és un dels objectius de l’educació actual. És un camí llarg i no exempt de dificultats, i més en
aquests moments de crisi econòmica, però cal seguir avançant en aquesta direcció. Això és el que pensen
dos reconeguts experts sobre el tema i que conversen en aquestes pàgines: Cristina Pellisé Pascual, sub-
directora general d’Ordenació i Atenció a la Diversitat del Departament d’Ensenyament de la Generalitat
de Catalunya, i el Dr. Climent Giné i Giné, que ha treballat en l’àmbit de la discapacitat i és investigador
amb una llarga trajectòria en escola inclusiva. Condueix la conversa la Dra. Elisabeth Alomar Kurz, coordi-
nadora del Màster Universitari en Educació Especial de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i
de l’Esport Blanquerna-URL.
E
L’educació inclusiva en temps d’incertesa
CONVERSA
E.A.: Però com podem assumir aquest repte d’una escola per
a tothom i on tots els infants aprenguin sense promoure
canvis organitzatius, metodològics i d’avaluació a les nos-
tres aules? Realment penseu que no és el més important?
C.G.: No s’ha de reduir la inclusió a canvis organitzatius sinó
que cal canviar la manera d’entendre l’educació. L’escola
ha de proposar una oferta educativa que pugui respondre
a la diversitat de necessitats i això implica canvis fona-
mentalment en la mateixa concepció i disseny d’aquesta
oferta. Ha de preveure, des del seu plantejament, diversos
nivells d’èxit i d’exigència en els alumnes i també canvis
en la programació i en l’organització. D’altra banda, mol-
tes de les estratègies que s’han revelat com a afavorido-
res de la inclusió tenen a veure amb l’aprenentatge entre
iguals, amb els companys com a tutors, amb diversos ni-
vells d’aprenentatge, etc., però també tenen a veure amb
canvis en l’organització de la mateixa escola i dels mestres.
Afirmar que és fonamentalment una qüestió de “mirada”
no vol dir que es descuidin els necessaris canvis curricu-
lars, organitzatius i metodològics.
C.P.: A més, actualment, les noves tecnologies permeten
abastar una personalització de l’ensenyament que no era
possible amb instruments i materials més tradicionals. Evi-
dentment que hi ha d’haver canvis organitzatius i meto-
dològics, però crec que avui dia som molts els que estem
convençuts que aquest procés és possible.
E.A.: És evident que compartim que cal transformació i inno-
vació. Cristina, tu, com a tècnica i responsable del DEGC
en l’atenció a la diversitat des de fa molts anys, quins creus
que són els punts febles que tenim actualment a les escoles
per poder atendre la diversitat de necessitats dels nostres
infants?
C.P.: La resposta fàcil i tòpica és que el punt feble de les esco-
les és la manca de recursos, però honestament crec que
això no és del tot cert. Evidentment que calen recursos,
però aquests no són la clau de la inclusió i la prova és
que hi ha escoles amb recursos semblants i resultats ben
diferents en l’atenció a la diversitat de l’alumnat. La clau
d’una bona pràctica és el convenciment de la comunitat
educativa que tots els alumnes tenen cabuda al seu cen-
tre i que a l’escola tots els alumnes tenen els mateixos
drets i els mateixos deures. Hi ha un tema que provoca
malestar al professorat i és la creença molt estesa que en
una escola inclusiva els nens ha d’estar sempre junts, en
Les polítiques a favor de la normalització dels ser-
veis per a les persones amb discapacitat promogu-
des i desenvolupades des de feia anys pels governs
dels països nòrdics –i en concret Dinamarca (1958)
i Suècia– arriben també a Catalunya (dècada dels
setanta). El principi de normalització arrela en la
consciència que les persones amb discapacitat són
ciutadans de ple dret i han de rebre els serveis, com
qualsevol altre ciutadà, dins la comunitat i no en
institucions aïllades. Estudis empírics havien de-
mostrat que els contextos comunitaris incidien
positivament en el desenvolupament dels infants
amb i sense discapacitat.
Durant els darrers anys de la dècada dels setan-
ta, comencen les primeres iniciatives a Catalunya
dels pares i professionals que tendeixen a la inte-
gració dels infants amb discapacitat a l’escola or-
dinària. En un primer moment, en el camp de la
Conversa entre Cristina Pellisé, Elisabeth Alomar i Climent Giné
17 | Conversa
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada
18 | Conversa Conversa | 19
a través d’un màster, seria una bona manera de respondre
als interrogants que s’han plantejat.
C.P.: Jo hi estic d’acord però ho matisaria. Si bé el punt de
partida és una programació pensada per a alumnes amb
diferents capacitats, interessos i nivell de coneixements,
en aquest moment, i sobretot amb el tema dels trastorns
de l’aprenentatge, tenim coneixements d’estratègies con-
cretes que afavoreixen la participació d’aquests alumnes;
si els mestres ho saben, els pot facilitar la feina a la classe.
Per exemple, als alumnes amb la síndrome d’Asperger els
ajuda molt portar una agenda, saber què han de fer cada
hora. Per tant, és necessari que el seu professor sàpiga que
si utilitza l’agenda, on té anotat exactament què ha de fer
al llarg de la jornada escolar, aquest alumne se sentirà més
segur i treballarà millor. I si a més ho pot incorporar per a
tots els alumnes de l’aula, és fabulós perquè ja ho ha nor-
malitzat. Per tant, considero molt positiu que el mestre co-
negui estratègies que funcionen per a alumnes que tenen
determinades dificultats i sempre que sigui possible incor-
porar-les a la programació general per a tots els alumnes.
E.A.: L’any 2003, amb el Pla director de l’Educació Especial
a Catalunya, es plantejava per primera vegada que els
centres d’educació especial havien d’iniciar un procés de
transformació cap a centres de recursos específics i diver-
el mateix espai. La majoria d’alumnes, amb una metodo-
logia i organització adequades, poden aprendre junts,
però també, quan la diferència entre el que un alumne
ha d’aprendre i el que fa el seu grup és significativa, cal
planificar de forma personalitzada per a aquest alumne,
i si és necessari ha de treballar en grup petit, individual-
ment o amb un altre professor... Hem d’aconseguir fer
entendre als professors que inclusió i personalització de
l’ensenyament no estan renyits i que es poden comple-
mentar.
C.G.: Les principals dificultats en què es troba l’escola es-
tan en la mirada i en les actituds. Cal deixar de veure
el nen des de l’adjectiu, que són les seves dificultats, i
passar al subjectiu, que és ell com a persona. No s’ha de
mirar des de la perspectiva del que aquest nen no pot
fer sinó del que sí que pot fer i encara ara el que veiem
no és tant el que té d’igual amb els altres nens sinó el
que té de diferent. Des d’aquesta perspectiva, l’adjectiu
que s’atribueix al nen ja suposa una certa limitació a
les possibilitats de fer. En una bona educació inclusiva
un factor decisiu perquè les coses funcionin és el treball
conjunt dels mestres.
Dr. Climent Giné “No hi ha base a la literatura científica per poder afirmar que la presència de nens amb discapacitat fa baixar el nivell acadèmic de l’aula”
Cristina Pellisé “Ser bon mestre i fer-ho bé amb tots els alumnes ja és ser un mestre inclusiu”
C.P.: Últimament, quan es parla d’aquest tema s’utilitza molt
l’etiqueta de “nens d’inclusió” o “nens d’inclusiva” i fa
mal d’escoltar, ja que la inclusió és un paradigma però els
nens són tots alumnes i prou, sense diferenciació.
E.A.: Un dels punts que malauradament encara sorgeixen per
part d’algunes famílies és que la diversitat a l’aula no afa-
voreix l’aprenentatge dels estudiants amb més capacitats,
que abaixen els nivells d’ensenyament. Què en penseu?
C.G.: No hi ha base a la literatura científica per poder afir-
mar que la presència de nens amb discapacitat fa baixar
el nivell acadèmic de l’aula. La inclusió és una manera
d’entendre l’educació i cal treballar des de l’escola valors
com la cohesió, el respecte, etc., perquè a l’escola hem de
trobar allò que ens trobarem al carrer. Un treball conjunt
entre mestres, administracions... ha de fer possible que
tots els nens puguin seguir, i els més avançats puguin fer
la seva carrera.
C.P.: L’organització i la metodologia atenta a la diversitat, que
facilita que els alumnes amb més dificultats puguin par-
ticipar i progressar a l’escola, a la vegada serveixen igual-
ment perquè aquells nens que tenen més talent puguin
avançar al seu ritme, com ho prova l’escola rural, on tenim
a la mateixa aula, aprenent junts, nens de diferents cursos,
i en les proves d’avaluació són de les escoles que obtenen
millors resultats. Això demostra que és possible treballar a
diferents nivells amb la metodologia adequada.
E.A.: El que sí que es constata és que en general costa fer
canvis i innovacions a les escoles. Hi ha una qüestió que
preocupa especialment i és saber què penseu entorn la for-
mació inicial dels mestres i professors de secundària. Dóna
la formació inicial les eines suficients per poder assumir
aquests nous reptes? Ha canviat prou la formació per assu-
mir el canvi dels darrers quinze anys?
C.G.: Certament és un tema complicat. No defensem que el
tema de la inclusió sigui fàcil; coneixem prou les escoles
per saber que la inclusió és un repte important. En general,
veiem en els estudiants de pràctiques que tenen serioses
dificultats per casar el que senten, el que se’ls explica, amb
la realitat, que és molt complicada i posa més èmfasi en
les dificultats. El que també és cert és que si assumim una
determinada visió de l’educació hem de ser conseqüents
tots, des de l’administració fins als sistemes educatius. Res-
pecte de la formació inicial, destacaria la dificultat perquè
els mestres atribueixin sentit al que els expliquem a la uni-
versitat. Les pràctiques haurien de permetre casar la teoria
amb la pràctica per trobar sentit a tots els aprenentatges.
En el cas concret de la inclusió costa una mica més, per-
què models que contribueixin a trobar sentit entre els que
se’ls explica i la realitat són molt distants. Els canvis en la
nostra formació no anirien tant amb els continguts sinó
amb la pràctica, és a dir, que les pràctiques esdevingues-
sin un element més important en la reflexió sobre l’acció
educativa.
C.P.: Un mestre, abans de ser inclusiu o no, ha de ser bon mes-
tre, ha de conèixer allò que ensenya, ha de saber com orga-
nitzar la classe, i si fa això serà més inclusiu. Ser bon mestre
i fer-ho bé amb tots els alumnes ja és ser un mestre inclusiu.
E.A.: Però també es constata l’angoixa de molts mestres en ac-
tiu que es troben que no saben donar resposta a nens amb
tanta diversitat funcional dins l’aula. Heu constatat més
demanda de formació continuada pel que fa a la formació
d’estratègies, de metodologia, de coneixements, de detec-
ció i saber donar una resposta en aquest àmbit?
C.P.: Sí, hi ha molt interès i molta demanda de formació. Al
Departament treballem en una oferta de formació més di-
rectament aplicable a l’aula, mòduls menys generalistes i
sobre temes més concrets. Per exemple pel que fa als di-
ferents trastorns de l’aprenentatge, i a les discapacitats,
sovint en les activitats de formació s’acostuma a fer un
emmarcament teòric molt potent i menys incidència en
propostes concretes que siguin d’aplicació directa per part
dels mestres i professors com són els protocols de detec-
ció, programes concrets d’intervenció, etc. En aquest mo-
ment fem un esforç per ajustar la formació, per centrar-la
en l’aprenentatge de metodologies i estratègies que pugui
utilitzar el mestre.
C.G.: El fet de suposar que un nen amb dificultats d’aprenentatge
pugui tenir unes necessitats molt diferents a les dels altres,
de vegades em sembla que és molt suposar. La tendència a
sobredimensionar alguns d’aquests elements i buscar espe-
cificitats no sé si ens porta pel bon camí. El plantejament
que defensaria és tenir uns bons mestres generalistes i, so-
bre l’estructura, dotar el sistema d’alguns mestres que co-
neguin una mica més les condicions de desenvolupament
desenvolupament, dificultats i sistemes de suport amb
relació a alguns d’aquests col.lectius. I si sabem gestionar
aquestes qüestions en el marc de l’escola i complementar el
rol del mestre, primer responsable, amb el d’uns professors
que tenen uns majors coneixements d’aquestes dificultats,
16 Conversa 22 Alumni
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada
20 | Conversa Conversa | 21
sos per donar suport a l’escolarització d’alumnes amb ne-
cessitats educatives especials a l’escola ordinària. Es porta
realment a terme, aquest canvi? I una darrera qüestió: té
sentit la coexistència de centres d’educació especial i cen-
tres comuns en un model d’educació inclusiva?
C.P.: Actualment, gairebé tots els centres d’educació es-
pecial participen en projectes compartits amb escoles
ordinàries. Aquesta col·laboració és positiva tant pels
centres ordinaris com pels d’educació especial. Quin su-
port donen? Es consoliden les escolaritats compartides
i també els suports específics com logopèdia, fisioterà-
pia, suport conductual, etc. Quant a l’ultima qüestió
que planteges, la realitat és que ha disminuït el nombre
de centres d’educació especial al llarg d’aquests darrers
anys, però actualment tenen una matrícula força estable
que es manté curs rere curs. Per a un petit percentatge
d’alumnes, que en aquest moment és el 0,48% sobre el
total de l’alumnat de Catalunya, l’escolarització en cen-
tres d’educació especial és un recurs adequat a les seves
necessitats de suport. Per tant, l’obertura dels centres
d’educació especial com a suport a l’escola ordinària és
una realitat i s’ha de potenciar, però l’existència dels cen-
tres d’educació especial actualment no es qüestiona.
C.G.: Hauríem d’evitar utilitzar els centres d’educació es-
pecial com a munició contra la inclusió i de plantejar
la inclusió com a procés que mai acaba i que significa
canvis progressius en els centres. Des d’aquesta perspec-
tiva, tant els centres ordinaris com els centres d’educació
especial han de prendre aquelles mesures que permetin
canvis en el mateix centre d’educació especial per tal que
puguin ser un recurs, un actiu important per millorar i
fer més inclusives totes les escoles. Des d’aquest punt de
vista, hi ha canvis en els centres que han d’anar cap a
dins i una major presència en els centres de la comuni-
tat per afavorir que les escoles ordinàries puguin atendre
millor, capitalitzar la seva experiència i els seus recursos
en benefici de tota l’escola.
C.P.: I anar-los adequant a les noves realitats perquè, per
exemple, ara cada cop tenim menys nens amb la síndro-
me de Down i en canvi tenim un increment d’alumnes
amb trastorns de l’espectre autista i amb problemes de sa-
lut mental molt considerables. Sembla que per a l’alumnat
amb TEA l’educació en entorns ordinaris pot obtenir bons
resultats. Per un altre costat, pel que fa a alumnes amb
problemes de salut mental, l’experiència ens demostra
que en moments de crisi sovint i durant un temps necessi-
ten un entorn i uns suports que difícilment es poden pro-
veir en un centre ordinari. El sistema d’educació especial
ha d’anar per aquí; hem de ser capaços d’adaptar-lo a les
noves necessitats. A més, a la vegada s’ha d’anar aprenent
a atendre millor els alumnes als centres ordinaris; fa tren-
ta anys, amb els sords i amb els cecs discutíem si havien
d’anar a un centre d’educació especial o a un centre ordi-
nari i ara, quan parlem de sords, no parlem ni d’inclusió,
donem per fet que aquests nens van a l’escola ordinària,
i no diguem els cecs. Tinc l’esperança i el convenciment
que amb altres discapacitats també n’aprendrem i ja no
discutirem si han d’anar a l’escola ordinària. Hi aniran.
Però mentre fem camí necessitem ajudar tots.
E.A.: M’agradaria conèixer la vostra opinió pel que fa a les
Unitats de Suport a l’Educació Especial (USEE). Quan es
van iniciar, cap a l’any 2004, tenien defensors i detractors.
Actualment, com veieu aquestes unitats de suport a les es-
coles? Podem garantir que són un bon recurs per atendre
l’alumnat amb discapacitats greus a les escoles?
C.G.: Jo sempre he mantingut que era innecessari. No hem de
posar una etiqueta administrativa, tot respectant que algu-
nes hagin funcionat. Cal fer-ho més senzill: si cal posar més
recursos en una escola, els posem. Durant vint anys vam
treballar molta gent per canviar l’aula d’educació especial
per un mestre de suport. Ja no parlàvem d’aula sinó d’un
recurs funcional. Ara, en els 2000, crear una unitat em sem-
bla innecessari i contraproduent. Hem de posar els recur-
sos que creiem, hem de donar la responsabilitat a l’equip
directiu del centre per organitzar el personal en funció de
les necessitats. Cal buscar les fórmules organitzatives que
considerin més oportunes d’acord amb el pla del centre,
d’acord amb les necessitats dels alumnes, etc. L’únic que
qüestiono és la necessitat de crear una unitat que esdevé
una etiqueta o una categoria administrativa que al cap i a la
fi resulta més contraproduent que favorable.
C.P.: Les USEE han tingut una implantació molt diferent i
molt irregular. No sé si és manca de regulació o proble-
ma de concepció, però certament algunes escoles n’han
fet molt bon ús i els ha permès avançar i en d’altres han
acabat sent com les antigues aules d’educació especial.
E.A.: Finalment i davant de la situació econòmica actual, on ja
s’han apuntat novament més retallades per a aquest 2013,
no és un risc que tots aquests infants amb necessitats edu-
catives específiques i especials no acabin rebent l’atenció
que requereixen per tenir èxit en el sistema educatiu en
què es troben immersos?
C.P.: La crisi és innegable i per tant hi ha retallades. Però en tot
cas, fins al curs actual, pel que fa als recursos d’atenció a
la diversitat (mestre d’educació especial, les USEE, centres
d’ee), no han tingut cap retallada. En un futur la voluntat
de la conselleria és no retallar per aquí, però la crisi ens
condiciona molt i no podem avançar què passarà el curs
vinent. Aquest curs hem incrementat les USEE.
C.G.: Des dels serveis públics és necessari prestar una espe-
cial atenció als col·lectius més vulnerables i més en risc,
ja que fer-ho és preventiu de majors problemes. El risc és
que es deixin de banda. A més, des dels professionals, que
normalment i en la major part dels casos hi dediquen tot
el seu esforç, en aquestes circumstàncies s’ha de ser més
creatiu. Potser hi ha maneres de treballar el que és una
amenaça i convertir-ho en una oportunitat, tenint clars els
objectius i no deixant ningú de banda.
C.P.: La consellera d’Ensenyament ha verbalitzat en diverses
ocasions que els recursos que destinen als alumnes amb
més dificultats no es retallaran i fins ara ho hem complert.
E.A.: Moltes gràcies a tots dos. Hem d’acabar aquí la conversa.
Realment s’ha avançat molt en els darrers vint-i-cinc anys
pel que fa a la intervenció educativa dels infants amb ma-
jor risc d’exclusió social, gràcies a la persistència dels pa-
res, la dedicació dels professionals no sempre reconeguda
(mestres, mestres especialistes, professionals dels serveis...)
i també de l’administració. M’agradaria concloure amb
una cita d’un llibre de R. De Lorenzo García que resumeix,
segons el meu parer, molt bé el repte que des de fa temps
tots tenim i al qual no hem de renunciar: “La presència
social permanent i la visibilitat de les persones amb disca-
pacitat incrementen la coresponsabilitat i la participació.
Una robusta construcció de la imatge col·lectiva de la dis-
capacitat enriqueix el sistema de valors de la comunitat i
permet avançar cap a la plena normalització en una socie-
tat inclusiva.”
Dr. Climent Giné “Hauríem d’evitar utilitzar els centres d’educació especial com a munició contra la inclusió i de plantejar la inclusió com a procés que mai acaba i que significa canvis progressius en els centres”
Cristina Pellisé “La crisi és innegable i per tant hi ha retallades. Però en tot cas, fins al curs actual, els recursos d’atenció a la diversitat (mestre d’educació especial, les USEE, centres d’ee) no han tingut cap retallada”
22 Alumni16 Conversa
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 22 Alumni
Alumni | 23
Text: Sònia de JaimeFotografies: Ingrid Port i Wayra Ficapal Lamoglia
En Marc i en Carles Nin són bessons i van estudiar
fisioteràpia a Blanquerna-URL. Sis anys després de
finalitzar els estudis, tenen empresa pròpia, INTEC-
MA. Per ells, treballar de cara al públic mentre estudi-
aven va ser un aprenentatge per entrenar “l’empatia,
saber escoltar i entendre les persones”. Avui dia apli-
quen aquests criteris de qualitat en el seu treball, un
equip de cinc persones, i més de 2.000 clients.
En Xevi Montoya acumula 14 anys com a em-
prenedor. Va estudiar periodisme i comunicació
digital a Blanquerna-URL. Diu que no es veia tota
una vida assegut en una redacció, li calia “poder fer
moltes coses”. Avui és cofundador de Playbrand,
una consultoria de màrqueting i comunicació es-
pecialitzada en comunicació digital, que durant la
darrera dècada ha anat creixent, reformulant-se i
L’experiènciadels emprenedors
uan el mercat actual assenyala l’emprenedoria com una de les sortides laborals a les quals opten els acabats de titular, coneixem l’experiència i els projectes d’èxit de quatre exalumnes de Blanquerna-URL.Q
ALUMNI
especialitzant-se. El seu fundador creu que per poder
ser emprenedor cal tenir un determinat “tarannà”.
L’Ignasi-Joan Caballé ja era emprenedor abans
de passar per Blanquerna-URL, on va cursar els estu-
dis de CAFE. Compagina la seva faceta d’empresari
a Obrint Via, una empresa dedicada al disseny i re-
alització de programes esportius i del lleure des del
1998, amb la de tutor i professor de Cicles Esportius.
Per ell, la formació a Blanquerna va ser un comple-
ment a la seva feina, que el va ajudar a resoldre algu-
nes inquietuds, créixer i actualitzar-se.
Aquests quatre exalumnes han aconseguit tirar
endavant projectes empresarials propis d’èxit. Al-
guns, en moments en què ni es parlava d’emprene-
doria; d’altres, en ple esclat de la crisi. Tots, però, ho
han fet des del profund convenciment que això és
el que ells volien, perquè per ser emprenedor cal un
determinat tarannà. Coincideixen que és una deci-
sió que implica molts sacrificis, però allà on altres hi
veuen inconvenients, aquest tarannà els hi fa veure
oportunitats i avantatges.
En Xevi Montoya es va llançar al món de l’em-
prenedoria quan “no hi havia cap discurs sobre el
tema”. No era una opció que s’hagués plantejat
abans, però un cop introduït en el mercat laboral ho
va veure clar. És el primer que parla de “tarannà”,
una actitud que “sovint no saps ni que la tens, però
arriba un dia que et trobes treballant per a una ter-
cera persona i penses: prefereixo fer-ho directament
jo”. En Marc i en Carles Nin tenien molt clar que el
seu futur empresarial passava per un projecte propi
que combinés la salut i l’esport. Amb això en ment,
un cop acabada la carrera van dedicar dos anys a
treballar en diverses empreses i àmbits, un procés
sacrificat que els va permetre “veure pros i contres,
bones pràctiques i altres de no tan bones”. Saber,
en definitiva, com volien que fos la seva empresa
i, sobretot, com volien que no fos. L’Ignasi Caballé
descriu l’esperit emprenedor com una “inquietud”
que va acabar de prendre forma després d’una bona
experiència de treball de dos anys en una empresa
del sector.
Amb tres titulacions que poc tenen a veure amb
la gestió i administració d’empreses, tots destaquen
que, en un moment o altre, es troba a faltar formació
específica, sobretot en les àrees de gestió comptable i
econòmica i en la de gestió de personal. Posar solu-
cions a aquestes mancances passa sovint per l’opció
de l’externalització, com és el cas dels germans Nin,
o per l’acompanyament d’un soci expert en aquesta
àrea, com és el cas de Playbrand. Per l’Ignasi-Joan Ca-
ballé, cal que el món universitari, en general, “s’apropi
més i tingui en consideració la realitat que es viu a les
empreses”. En aquest sentit, tots valoren la formació
i la informació que els van facilitar les pràctiques em-
presarials realitzades a Blanquerna-URL.
Marc Nin: “Un emprenedor no pot tenir pressa, les presses et porten a la ruïna”
22 | Alumni
Xevi Montoya, cofundador de Playbrand.
Marc i Carles Nin, fisioterapeutes i fundadors d’INTECMA.
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 26 Notícies 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 22 Alumni
24 | Alumni
A l’hora de definir els avantatges i inconvenients
d’esdevenir un emprenedor, hi ha coincidència que el
que per ells pot ser un avantatge, per una altra persona
por ser clarament un inconvenient. És una qüestió, de
nou, de “tarannà”, explica Xevi Montoya, “de voler
prendre les pròpies decisions i de, finalment, fer-te la
feina com si et fessis un trajo a mida”. L’emprenedor,
en la mesura possible, va definint allò que vol que
sigui la seva feina, els seus propis objectius, quines
responsabilitats vol assumir, quines delegar, les àrees
en les quals vol créixer... Però, sobretot, com apunta
Carles Nin, “decideixes tu com vols fer les coses, amb
quina qualitat, amb el teu propi criteri”.
Tot i això, també hi ha unes dificultats que sem-
blen repetir-se. Segons l’Ignasi-Joan Caballé “en la fase
inicial l’excés de burocràcia i la manca d’ajuts no fa-
ciliten gens ni mica l’emprenedoria”. Pel Carles Nin,
començar “va ser molt difícil, mai vam rebre cap ajuda
per a joves emprenedors”.
Un cop el projecte ja està en marxa, els germans
Nin qualifiquen els dos primers anys de “terrorífics”,
una època de molts sacrificis econòmics i familiars,
on es posa en pràctica la capacitat per resoldre nous
problemes. En aquesta etapa, els projectes han de créi-
xer, definir-se, adaptar-se i redefinir-se. Un creixement
en paral·lel de l’emprenedor i de la seva empresa.
Però, avui, amb quatre projectes consolidats, la
seva valoració és molt bona. No hi ha camí enrere.
La satisfacció d’encarrilar un projecte propi supera els
inconvenients. Si les coses van bé, l’emprenedor sap
que “té una responsabilitat directa en l’èxit”, com des-
taca Xevi Montoya.
Ara bé, què cal tenir per convertir-se en empre-
nedor? “Un soci capitalista!”, diu Marc Nin. “No hi
ha ajudes, ni públiques ni dels bancs”, però òbvia-
ment també cal tenir un projecte, una idea, i això
passa per “la intuïció”, com diu Montoya. Carles
Nin resumeix com ha de ser un emprenedor: “Ha
d’estar disposat a fer molts sacrificis, es necessita
passió per la professió i ganes de fer les coses bé.”
En Marc Nin apunta: “Un emprenedor no pot tenir
pressa, les presses et porten a la ruïna.” Per acabar,
Caballé afirma que cal ser optimista i organitzat i so-
bretot “vendre, vendre i vendre... Ningú millor que
un mateix per defensar un projecte!”.
En la situació actual del mercat laboral, Xevi Mon-
toya conclou que “si un té interès, si algú s’ha plan-
tejat emprendre, aleshores s’ha d’intentar. Què pot
perdre?”. Si al final no surt bé, quedarà una magnífica
experiència i un procés d’aprenentatge. Si surt bé, un
negoci personal propi, fet a mida. “Ara és el moment
de provar coses”, diu. L’Ignasi-Joan Caballé recorda la
cita de Jonas E. Salk: “La recompensa del treball ben fet
és l’oportunitat de fer més treball ben fet.” Aquest és el
tarannà d’un emprenedor.
Xevi Montoya: “Arriba un dia que et trobes treballant per a una tercera persona i penses: prefereixo fer-ho directament jo”
Ignasi-Joan Caballé, creador de l’empresa Obrint Via.
Envolta’t de professionals de prestigi, posa en pràctica el que aprens i amplia el teu networking
www.blanquerna.url.eduOberta la preinscripció a partir del dia 5 de febrer
Prepara’t
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Facultat de Comunicació
Facultat de Ciències de la Salut
· Psicologia de la salut i psicoteràpiaCoordinadora: Dra. Carol Palma | 60 ECTS
· Psicologia del treball, organitzacions i recursos humansCoordinadora: Dra. Eulàlia Ros | 60 ECTS
· Educació especial: atenció a la diversitat i escola inclusivaCoordinadora: Dra. Elisabeth Alomar | 60 ECTS
· Formació del professorat d’educació secundària obligatòria i batxillerat, formació professional i ensenyament d’idiomes
Coordinador: Dr. Pau López | 60 ECTS
· Innovació pedagògica i lideratge educatiu en el segle XXI (1)Coordinador: Dr. Miquel Àngel Prats | 60 ECTS
· Esport, lleure i canvi socialCoordinador: Dr. Sixte Abadia | 60 ECTS
· Educació física de 0 a 12 anys (1)Coordinadora: Dra. Sara Figueras | 60 ECTS
· Interuniversitari en psicologia de l’educacióCoordinadora: Dra. Montserrat Castelló | 90 ECTS
· Ciències socials del desenvolupament: cultures i desenvolupament a l’Àfrica | 120 ECTS
c. Císter, 34. 08022 BarcelonaTel. 93 253 30 [email protected]
· Ficció en cinema i televisió. Guió, producció i realització Director: Dr. Fernando de Felipe | 60 ECTS
· Estratègia i creativitat publicitàries Director: Dr. Josep Rom | 60 ECTS
· Periodisme avançat. Reporterisme Director: Dr. Joaquim Roglan | 60 ECTS
· Comunicació política i social Director: Dr. Marçal Sintes i Dr. Alfons Medina | 60 ECTS
· Producció i comunicació culturalDirector: Dr. Lluís Anyó | 60 ECTS
· Direcció d’art en publicitat Director: Dr. Josep Rom | 60 ECTS
c. Valldonzella, 2308001 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]
· Atenció als problemes de salut crònicsDirectora: Dra. Emília Sánchez | 60 ECTS
c. Padilla, 326-332. 08025 BarcelonaTel. 93 253 31 [email protected]
Màsters Universitaris Blanquerna-URL | curs 2013-14
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 26 Notícies
26 | Noticies Noticies | 27
Blanquerna-URL destina 1.600.000 euros a beques i ajuts, el doble que el curs passat
Blanquerna-URL destinarà un pres-
supost d’1.600.000 euros per al curs
vinent al fons de beques i ajuts amb
l’objectiu de facilitar l’accés dels estu-
diants que ho desitgin als dotze graus
que s’imparteixen a les tres facultats.
En aquest sentit, Blanquerna ha doblat,
en relació amb el curs passat, el fons
que inclou ajuts diversos: beques per a
nous estudiants, ajuts puntuals, beques
a l’excel·lència acadèmica, al programa
Talent i al finançament de les pràcti-
ques internes extracurriculars que supo-
sen un ajut econòmic.
D’altra banda, també es va aprovar no
apujar el preu de les matrícules per al curs
vinent en un exercici de coresponsabilitat
amb el moment de greu crisi econòmica
que pateix el país.
Des de fa ja molts anys, Blanquerna
facilita el pagament de la matrícula amb
una quota inicial del 50% i la resta es divi-
deix en nou mensualitats. També ofereix
la possibilitat de finançar els estudis amb
crèdits de diferents entitats bancàries.
Els ajuts econòmics
Cada any es destina un fons limitat
per a la concessió d’ajuts econòmics
a tots els estudiants que es matriculen
per primera vegada a Blanquerna-URL
i no poden finançar la totalitat dels es-
tudis. L’estudiant pot anar renovant
aquest ajut cada curs sempre que con-
tinuï complint les condicions inicials.
El curs passat, 102 estudiants de primer
curs van rebre aquesta beca i es van re-
novar 132 beques a estudiants de segon,
tercer i quart curs. Blanquerna disposa
també d’uns ajuts econòmics especials
per a tots aquells estudiants de qualse-
vol curs que visquin una situació que
afecti l’economia familiar i els dificulti
greument la continuïtat dels estudis.
El curs passat es van concedir 96 ajuts
d’aquesta modalitat.
Beques a l’excel·lència acadèmica
Les beques a l’excel·lència acadèmica
comporten la gratuïtat total de la matrí-
cula durant el primer curs i s’estenen als
cursos successius, en cas de mantenir-se
l’excel·lència acadèmica, fins a la finalit-
zació de la titulació que l’estudiant estigui
cursant. Durant aquest curs s’han conce-
dit 23 beques d’aquest tipus.
Altrament, la resta d’estudiants que
obtenen matrícules d’honor durant els
anys de carrera tenen també descomptes
importants.
El programa Talent
El programa Talent té com a objectiu
oferir la gratuïtat total dels estudis que
s’imparteixen a Blanquerna-URL als
estudiants de batxillerat amb un expe-
dient acadèmic brillant o que destaquin
notòriament per un fet objectiu i signi-
ficatiu relacionat amb els estudis que
es vulguin cursar. La finalitat d’aquest
projecte és premiar el talent i la cultu-
ra de l’esforç, contribuir a la igualtat
d’oportunitats a les aules i col·laborar,
des de la universitat, en la creació de va-
lor social i professional. Les escoles que
participen en aquest programa són les
que seleccionen l’estudiant o estudiants
candidats a tenir aquesta beca i que pre-
senten un informe detallat dels mèrits i
les qualificacions.
Pràctiques internes extracurriculars
Els estudiants tenen la possibilitat de
fer pràctiques internes extracurricu-
lars. Es tracta d’activitats vinculades a
un programa formatiu tutoritzat que
els estudiants desenvolupen en els di-
ferents departaments de les facultats
Blanquerna-URL i que tenen un ajut
econòmic. El curs passat 101 estudiants
es van beneficiar d’aquestes pràctiques
amb diferents tipus de durada.
El Suro
Els estudiants de Blanquerna tenen
accés, a través de la intranet El Suro,
a demandes temporals o puntuals
compatibles amb l’horari lectiu. Quan
arriba una petició (cangur, classes de
reforç, etc.) en què no es requereix
ser titulat, la sol·licitud es publica en
aquesta cartellera virtual i l’estudiant
la pot gestionar directament. El curs
passat es van tancar positivament 214
demandes.
Notícies
La Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL ha creat la plataforma MiLAB, “Me-
dia Innovation Lab”, per fomentar els
projectes innovadors per al sector de la
comunicació produïts pels estudiants de
grau, postgrau, màster i Alumni de la Fa-
cultat. Els projectes es realitzaran en col-
laboració amb les empreses per posar-los
a prova en situacions reals del mercat. El
MiLAB el dirigeix el professor Joan Sabaté
i Salazar i el coordina Belén Sánchez Sil-
vero, amb els professor Sònia de Jaime,
Sue Aran i Josep Maria Picola com a inte-
grants del comitè de direcció del projecte.
El MiLAB (ja està en marxa la platafor-
ma virtual www.mediailab.org) oferirà, a
més a més, recursos per a la recerca i la in-
novació adreçats a les indústries creatives
associades als mitjans de comunicació. La
plataforma neix amb la finalitat d’avan-
çar-se a les necessitats del mercat i ajudar
a crear un nou món de la comunicació en
col·laboració amb empreses i empresaris.
La Facultat de Comunicació crea la plataforma MiLAB per fomentar els projectes dels estudiants i Alumni
El VII Congrés Internacional Comu-
nicació i Realitat, que organtiza la Fa-
cultat de Comunicació Blanquerna-
URL, se celebrarà a Barcelona, els dies
13 i 14 de juny del 2013, i tractarà
el tema “Breaking the Media Value
Chain” (Trencant la Cadena de Va-
lors dels Mitjans).
El congrés, que coordinen els doc-
tors Klaus Zilles i Joan Cuenca, ana-
litzarà la necessitat d’explorar noves
direccions per a la millor compren-
sió i identificació de les interdepen-
dències, les dinàmiques i els canvis
radicals que cal que experimenti
l’anomenada “plaça pública” que es-
devé la premsa, el cinema, la ràdio,
la televisió, les accions de relacions
públiques i les campanyes publici-
tàries, i que afecten directament la
seva línia de flotació: “la cadena de
valor”. Aquest paradigma està basat
en la venda de l’audiència a les orga-
nitzacions anunciants i a les institu-
cions. Però aquesta “cadena de valor”
ara ha entrat en crisi des del moment
que en l’escenari del sector econò-
mic de la comunicació s’incorporen
les xarxes socials i la comunicació de
masses horitzontal.
Federico Subervi i Joshua Benton
Els comunicòlegs Federico Subervi
(director del Center for the Study of
Latino Media & Markets en la School
of Journalism and Mass Communi-
cation, Texas State University-San
Marcos) i Joshua Benton (fundador
i director del Nieman Journalism
Lab de Harvard University) seran els
ponents principals del congrés, que
plantejarà l’elaboració d’un manual
que, com els comunament destinats
a productes electrònics i programes
informàtics, contingui una guia es-
crita i imatges pertinents per a la mi-
llor comprensió i identificació dels
canvis als mitjans.
El VII Congrés Comunicació i Realitat es dedica a analitzar el “Breaking the Media Value Chain”
El Dr. Salvador Pié-Ninot, president de
Blanquerna-URL, ha nomenat el Dr.
Josep Gallifa nou degà de la la Facul-
tat de Psicologia, Ciències de l’Educa-
ció i de l’Esport Blanquerna-URL en
substitució del Dr. Climent Giné, degà
d’aquesta facultat des de l’any 2004. El
Dr. Josep Gallifa, que va assumir el càr-
rec oficialment el dia 1 de febrer, és lli-
cenciat en Matemàtiques i en Filosofia
i Ciències de l’Educació, i doctor per la
UB (1990). Així mateix, és catedràtic
de la FPCEE, cap del departament de
Psicologia i investigador principal del
grup de recerca “Psicologia, persona
i context”, àmbit sobre el qual té un
ampli currículum.
Gallifa va ser cap d’estudis i direc-
tor de l’Escola de Mestres Blanquer-
na i el primer degà que va endegar el
projecte de la nova Facultat. Posteri-
orment, va exercir de primer secreta-
ri general i vicerector acadèmic de la
Universitat Ramon Llull i l’any 2006
es va reincorporar a la Facultat en tas-
ques de professor i investigador.
El Dr. Josep Gallifa, nou degà de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 30 Recerca 36 Llibres02 Editorial01 Portada 26 Notícies
28 | Noticies
L’expresident de la Generalitat de Ca-
talunya Jordi Pujol va inaugurar, el
passat 12 de setembre, el primer curs
del nou grau en Relacions Internaci-
onals, que s’imparteix a la Facultat
de Comunicació Blanquerna-URL –el
primer que ofereix una universitat ca-
talana i el primer que es realitza fora
de Madrid– amb una conferència titu-
lada “El nostre món és el Món, més
que mai”.
L’expresident Jordi Pujol inaugura el primer curs del nou grau en Relacions Internacionals
La dinovena edició de les Jornades de
Comunicació Blanquerna, que organitza
la Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL els dies 5, 6 i 7 de març, proposen
una reflexió al voltant de l’esport com a
factor comunicatiu de primer ordre: pel
seu paper en la cohesió i inclusió socials
o en la construcció identitària; pels seus
diferents vessants a escala internacional,
especialment en els Jocs Olímpics; pel
monopoli del futbol (en el cas català, es-
pecialment del Barça) en el periodisme
esportiu... Més d’una cinquantena d’ex-
perts s’aplegaran en aquesta nova edició
per analitzar el tractament mediàtic del
dopatge, l’humor televisiu sobre l’esport,
la creativitat publicitària i l’esport, la co-
municació dels valors esportius, el trac-
tament audiovisual dels grans esdeveni-
ments, el valor del patrocini esportiu i els
clubs de futbol com a marca, entre altres
taules rodones i conferències.
Per tancar les XIX Jornades de Co-
municació Blanquerna, es farà com cada
any la tradicional entrega dels Premis
Blanquerna de Comunicació, en els seus
dos àmbits: Premi Blanquerna al Millor
Comunicador, votat pels estudiants, els
professors i el PAS, i Premi Extraordinari
Blanquerna, atorgat per la Facultat.
La Facultat de Comunicació Blan-
querna organitza des de l’any 1995 les
Jornades de Comunicació Blanquerna
amb l’objectiu d’acostar els estudiants al
món professional a través de conferèn-
cies, taules rodones i debats en els quals
intervenen personalitats del món acadè-
mic, empresarial o institucional.
Blanquerna col·labora en el Projec-
te d’atenció integral i integrada de la
pobresa infantil (Paidós), impulsat per
Càritas, que té com a objectiu comba-
tre la pobresa infantil. Aquest projecte
es focalitza en les famílies amb infants
de 0 a 6 anys en situació de pobresa,
amb dificultats per tenir cura dels fills
i que poden presentar altres necessi-
tats importants no cobertes. El treball
s’aborda des dels àmbits socioeduca-
tiu, psicoterapèutic i comunitari per
augmentar els factors de protecció i
resiliència dels infants, incrementar
les competències parentals i facilitar
la vinculació de les famílies amb el seu
entorn més proper.
L’aportació de Blanquerna-URL gi-
rarà al voltant de tres eixos, va explicar
el Dr. Andreu Ibarz, director general de
Blanquerna. El primer, “el seguiment,
l’anàlisi i l’avaluació del projecte amb
els instruments propis de la universi-
tat”; el segon, “les intervencions de pro-
fessionals del món de l’educació, la psi-
cologia, l’esport i la salut per tal de fer
assessorament, formació o intervenció
directa”, i el tercer, “el desplegament de
sinergies entre el projecte i l’àmbit uni-
versitari a través d’un ampli ventall de
possibilitats acadèmiques –pràctiques
d’estudiants en els casos que sigui pos-
sible, treballs de fi de grau, treballs de
postgrau o tesis, etc.– i, també, un tre-
ball de coneixement de la realitat de la
pobresa i del model d’actuació en tota
la comunitat universitària”.
El Dr. Ibarz va puntualitzar que “al
darrere d’aquest projecte no solament
hi ha un conjunt de famílies destinatà-
ries, sinó que es tracta de fer una prova
pilot d’un model d’intervenció basat en
la prevenció, la integració o el treball
conjunt de diverses institucions, que
vol ser una referència per a futures actu-
acions en el camp de la pobresa”. Final-
ment, el Dr. Ibarz va dir que “tenim el
compromís d’estendre la sensibilitat del
projecte als universitaris, és un model a
seguir per als estudiants”.
Les XIX Jornades de Comunicació proposen una reflexió sobre la relació entre la comunicació i l’esport
Blanquerna-URL col·labora amb Càritas en un projecte per combatre la pobresa
Un total de 485 estudiants de batxi-
llerat va participar durant el mes de
gener en la desena edició dels “Tallers
Salut-Escola” que organitza la Facul-
tat de Ciències de la Salut Blanquer-
na-URL. Els tallers, que són gratuïts,
s’han organitzat al voltant dels tres
graus que s’imparteixen a la Facultat:
“Aprèn la reanimació cardiorespi-
ratòria bàsica” (taller d’infermeria);
“Cuida la teva esquena” i “Aprèn a
utilitzar els músculs correctament per
prevenir lesions: anàlisi muscular del
gest” (de fisioteràpia); i “Nutriactiva’t
pels exàmens” i “La carmanyola intel-
ligent” (de nutrició).
El dia 27 de febrer, la Facultat de Cièn-
cies de la Salut Blanquerna-URL orga-
nitza la X Jornada de Salut i Diversitat
Cultural sota el títol “L’espiritualitat
de les cultures i la seva incidència en
el tenir cura”, en un col·loqui en el
qual participaran el Dr. Jordi López
Camps, doctor en Biologia, i el Dr.
Francesc Torradeflot, doctor en Teolo-
gia, cap del departament de Diversitat
i diàleg interreligiós de l’Associació
Unesco de Catalunya. Moderarà la
taula rodona el Dr. Antoni Nello, pro-
fessor de la Facultat de Ciències de la
Salut Blanquerna-URL.
Aquesta jornada s’organitza amb
l’objectiu de reconèixer l’espiritualitat
com a factor a tenir present en les situ-
acions de malaltia així com promoure la
reflexió al voltant del tenir cura espiritual
i les implicacions del suport espiritual en
el decurs de la malaltia.
Gairebé 500 estudiants de batxillerat, a la desena edició dels ‘Tallers Salut-Escola’
La X Jornada de Salut i Diversitat Cultural tractarà ‘L’espiritualitat de les cultures’
Més de 250 mestres van participar el
passat 10 de novembre a les XI Jor-
nades “Diàleg Escola-Universitat”,
sota el títol “Competents en un món
complex”, que organitza la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació
i de l’Esport Blanquerna-URL. L’acte
central de les jornades va ser la con-
ferència “Competències per viure bé”
que va impartir Cesc Notó, d’Equip
Cuidem-nos de l’ICE (UAB). Aquestes
jornades tenen com a objectiu, d’una
banda, oferir un espai de comunicació
i d’intercanvi entre les escoles i, de l’al-
tra, refermar la vinculació entre l’esco-
la i la universitat.
El dia 5 de febrer, les tres facultats de
Blanquerna-Universitat Ramon Llull
obren el període de sol·licitud de pla-
ça per al curs 2013-2014 dels 12 graus
que imparteixen. Els estudiants que
vulguin cursar els seus estudis univer-
sitaris a Blanquerna-URL: a la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació
i de l’Esport, a la Facultat de Ciències
de la Salut o a la Facultat de Comuni-
cació, podran fer la preinscripció per
Internet o personalment a la secretaria
del centre. Durant aquests mesos, els
centres han organitzat sessions infor-
matives per a totes les famílies que hi
estiguin interessades. Tambés es po-
den demanar visites personalitzades
a cada facultat- Trobareu tota la infor-
mació sobre les dates de les sessions
informatives a la nostra web www.
blanquerna.url.edu.
Més de 250 mestres participen a les XI Jornades ‘Diàleg Escola-Universitat’
El dia 5 de febrer s’obre la preinscripció a Blanquerna-URL per al pròxim curs
El dia 16 de maig a les 12 hores,
la Facultat de Ciències de la Salut
Blanquerna-URL organitza la 8a edi-
ció de l’Aula Salut Blanquerna amb
una taula rodona que abordarà el
tema de “La (des)medicalització”. A
la taula hi intervindran la Gna. Te-
resa Forcades, doctora en medicina
i religiosa benedictina del Monestir
de Sant Benet de Montserrat, i el Dr.
Màrius Duran, doctor en farmàcia i
degà de la Facultat de Ciències de la
Salut Blanquerna-URL. Moderarà el
col·loqui el Dr. Antoni Nello, pro-
fessor titular d’Antropologia i Ètica
de la Facultat de Ciències de la Salut
Blanquerna-URL.
La 8a edició d’Aula Salut Blanquerna es dedica a ‘La (des)medicalització’
Notícies
Noticies | 29
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca
Recerca | 31
urant els darrers tres anys, un equip dirigit pel sociòleg i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna,
Dr. Jordi Busquet, ha investigat allò que es coneix com la bretxa digital generacional, un concepte d’una ex-
traordinària complexitat i, alhora, un fenomen que afecta la manera de relacionar-se joves i adults en funció
dels usos que aquests fan de les noves tecnologies. Àmbits tan centrals de la vida social com els de l’escola i la llar
han esdevingut el camp de batalla, també, d’aquesta pugna entre generacions pel domini de les noves tecnologies. La
qüestió de la distància entre nadius i immigrants digitals inquieta sociòlegs, pedagogs, economistes o comunicòlegs.
Sigui com sigui, una distància que en cap cas és insalvable.
RECERCA
La bretxa digital Text: Francesc Viadel Il·lustracions: Esperanza Maestro Babío
D
La bretxa digital, això és, la distància cultural
existent entre nadius i immigrants digitals, és un
dels fenòmens més visibles de la Societat de la
Informació, al capdavall un factor més de des-
igualtat social, percebut per nombrosos experts
com un risc important i com un repte per a les
societats democràtiques avançades.
Si durant molt temps es va creure que amb
l’accés a la tecnologia n’hi hauria prou per escur-
çar aquesta distància, a hores d’ara qualsevol co-
neixedor d’aquesta problemàtica qüestió consi-
deraria l’accés com una condició necessària, però
no suficient, per apropar nadius i immigrants,
joves i adults, per reduir la temuda distància. La
perspectiva ha canviat, però, i l’ús que els uns i
els altres fan de la tecnologia ha esdevingut un
dels factors claus a tenir en compte a l’hora de
reduir el que molt sovint s’ha considerat una dis-
tància gairebé insalvable.
Durant els darrers tres anys, un equip inter-
disciplinari dirigit pel sociòleg, economista i pro-
fessor de la Facultat de Comunicació Blanquerna,
Dr. Jordi Busquet, ha indagat sobre aquesta qües-
tió i ha investigat l’ús de les noves tecnologies
per part de les diferents generacions en els àmbits
de l’escola i de la llar, així com els conflictes ge-
nerats com a conseqüència justament d’aquests
diferents usos.
L’equip dirigit per Busquet ha comptat amb
les aportacions de quinze investigadors pro-
cedents de diferents universitats espanyoles:
la mateixa Universitat Ramon Llull, la de Sara-
gossa, la Rey Juan Carlos i la de Sevilla. Alguns
d’aquests membres de l’equip vénen avalats per
un treball molt sòlid en aquest àmbit, com és
el cas del doctor en Comunicació Audiovisual i
Professor d’Estudis d’Informació i Comunicació
de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC),
Daniel Aranda. Format a Blanquerna, Aranda és
un investigador centrat en l’estudi de les formes
de consum, pràctiques culturals i dinàmiques
socials relacionades amb l’oci i l’entreteniment
digital.
Val a dir que L’ús de les TIC i la Bretxa Digital
entre adults i adolescents. Encontres i desencontres
a l’escola i la llar (AUSTICA), és un dels molts
projectes engegats per la xarxa d’investigació
interdisciplinària Conflicte, Infància i Comunica
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca
32 | Recerca Recerca | 33
ció (CONINCOM), que es marca com a objectiu
l’estudi de situacions de conflicte social, el tracta-
ment mediàtic i la percepció social de la violència.
CONINCOM estudia els usos socials dels mitjans
de comunicació i les Tecnologies de la Informa-
ció i la Comunicació (TIC) i la incidència que els
missatges mediàtics tenen sobre les audiències,
especialment aquelles formades per nens i adoles-
cents. Així doncs, la bretxa digital i els conflictes
intergeneracionals és només una de les moltes lí-
nies d’investigació d’aquest grup fundat el 1997 a
la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL arran
d’un encàrrec del Consell de l’Audiovisual de Ca-
talunya per realitzar un model d’anàlisi qualitati-
va de la violència en televisió.
Els primers resultats –el grup encara continuarà
treballant durant els propers sis mesos en una fase
d’anàlisi quantitativa i de difusió de resultats– confir-
men, en efecte, l’existència d’una bretxa digital entre
generacions, en un context de canvis tecnològics ver-
tiginosos. Això no obstant, també apunten que aques-
ta bretxa pot superar-se i afavorir així la cohesió social
en àmbits tan importants com els de l’escola o la llar.
“Primer que res”, assegura Busquet, “cal tenir
en compte que el concepte de bretxa digital no
s’ha d’analitzar des d’un sol punt de vista. Consi-
derem d’entrada el mateix concepte de TIC com a
incomplet en la mesura en què només defineix les
noves tecnologies com unes eines concebudes a fi
d’informar i comunicar. Des d’aquesta perspecti-
va, la noció de TIC resta encotillada, té un caràcter
determinista”. “És”, matisa, “ben bé com si la tec-
nologia, la innovació tecnològica, comportés per
si mateixa transformacions de gran abast quan en
realitat és l’ús que en fem en una determinada di-
recció, amb unes determinades finalitats, allò que
en realitat possibilita els canvis”.
Així mateix, el sociòleg creu que “cal insistir
que les TIC també serveixen per relacionar-se. Els
adolescents i els joves fan servir aquests eines com
a instruments bàsics de socialització. En canvi, els
adults, tret d’excepcions, solen emprar-les per re-
soldre problemes, per exemple per enviar un co-
rreu electrònic. La diferència és molt gran. En el
cas dels joves, el valor expressiu dels missatges que
s’intercanvien entre ells són d’una complexitat
enorme”.
Sens dubte, aquest diferent ús ha suposat, se-
gons explica Ana Cinthya Uribe, una de les tècni-
ques de l’equip, un canvi qualitatiu: “Abans algú
aprenia a utilitzar Photoshop o Excel, com ho faria
amb qualsevol eina. Avui, per als joves, la tecnolo-
gia depassa de llarg aquest ús purament instrumen-
tal. Fet i fet, no diferencien gaire entre el món real
i el món virtual. Aquest darrer és per ells, en reali-
tat, la continuació de la vida en un altra dimensió
de l’espai i d’aquí que de vegades ens trobem amb
exemples tan extrems de confusió entre tots dos
plans.” Per a l’adult, en canvi, els espais socials on
line són un món a part. Els adults ben sovint no
saben com acompanyar els joves en aquest espai.
Tot i que Uribe adverteix que la premsa massa
sovint posa l’accent en l’excepcionalitat, en la idea
del temor tecnològic, l’existència d’aquesta dupli-
citat de plans diferents de la realitat és un fet. Ho
demostren casos tan contundents com el del suï-
cidi, l’octubre de 2012, de l’adolescent canadenca
Amanda Todd, víctima d’un ciberdepredador. N’hi
hauria hagut prou potser a apagar l’ordinador, a
distingir un espai de l’altre, el de la vida real del de
la virtual. Sigui com sigui, el de Todd no és ni de
bon tros l’únic cas i el bullying, l’assetjament escolar
a les xarxes socials, ha esdevingut un problema de
primer ordre en les nostres societats tecnològiques.
Inicialment, l’equip de recerca va haver de fixar
quin era l’estat de la qüestió. Accedir als principals
estudis internacionals fets fins ara sobre la bretxa
digital i, sobretot, conèixer de primera mà l’opinió
d’experts procedents de diferents àmbits, a fi de
detectar quins havien estat els darrers canvis més
importants. “No sempre”, recorda Uribe, “el dis-
curs que reflecteix l’opinió pública coincideix amb
allò que han esbrinat de nou els experts d’una de-
terminada matèria”.
Així doncs, durant el 2010 una part del treball
va consistir en la realització d’onze entrevistes
amb caràcter exploratori a especialistes d’àmbits
com el de la pedagogia, la comunicació, la socio-
logia o la programació de continguts audiovisuals,
entre d’altres. També van ser entrevistats usuaris
i tècnics educatius. Cristóbal Cobo, professor de
l’Oxford Internet Institute, especialista en opti-
mització d’interacció entre persones i tecnolo-
gies interactives; Pere Arcas, director de Projectes
Educatius de TV3, o Carmen Puyó, responsable
de l’Observatori de la Infància, dependent del Mi-
nisteri de Sanitat i Política Social, van ser algunes
d’aquestes fonts consultades durant la fase inicial.
En una segona fase es va procedir a fer el treball
de camp a cinc ciutats espanyoles: Madrid, Barce-
lona, Sevilla, Saragossa i Santiago de Compostel·la.
Es va realitzar un total de 30 focus grup formats: 10
grups de preadolescents de 12 i 13 anys, 10 grups
d’adolescents de 15 i 16 anys i, finalment, 10 grups
de pares, mares i mestres. En definitiva, s’han entre-
vistat persones de totes les edats, alumnes, educa-
dors, individus de diferents classes socials, la majoria
pertanyents a escoles públiques de ciutats amb di-
versos nivells de connectivitat a la xarxa, grups, en
definitiva, molt heterogenis. Fins a 180 participants
van aportar els seus punts de vista al llarg de les ses-
sions de treball de 45 minuts que es van realitzar.
Finalment: centenars de pàgines de transcripció, mi-
lers de dades... Els mateixos investigadors reconei-
xen que l’aposta metodològica era molt complicada
però es mostren satisfets amb uns resultats que, as-
seguren, són d’una enorme riquesa. D’altra banda,
els canvis en el món tecnològic són tan ràpids que
els investigadors s’han vist obligats en molts mo-
ments del procés a redefinir alguns conceptes.
“Inicialment”, explica Uribe, “començarem
buscant diferències, encontres i desencontres en-
tre els joves i els professors, entenent que la bretxa
digital estava allí, però a mesura que avançàvem
ens adonàrem que la simple definició de bretxa
no ens servia, que calia fer-la créixer, parlar d’un
“Els primers resultats confirmen, en efecte, l’existència d’una bretxa digital entre generacions però també apunten que pot superar-se i afavorir la cohesió social en àmbits tan impor-tants com els de l’escola o la llar”
“Abans algú aprenia a utilitzar Photoshop o Excel, com ho faria amb qualsevol eina. Avui, per als joves, la tecnologia depassa de llarg aquest ús purament instrumental. Fet i fet, no diferencien gaire entre el món real i el món virtual”
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 36 Llibres02 Editorial01 Portada 30 Recerca
34 | Recerca Recerca | 35
doble bretxa. L’accés no ho és tot, és només un
aspecte de la distància digital. L’ús és clau. Així,
doncs, no n’hi ha prou d’afavorir que la gent pu-
gui connectar-s’hi. Altrament, hi ha gent que té
una gran capacitat per solucionar coses a través de
l’ús de les xarxes i d’altres que només utilitzen el
telèfon per trucar. Però per a un adolescent un mò-
bil no és un telèfon, és una altra cosa...”
Els investigadors recorden també com la llui-
ta generacional passa per la lluita pel control i
l’apropiació de les diferents tecnologies, posem per
cas, entre pares i fills. En aquest sentit, Busquet as-
senyala que “amb els nous mòbils, per exemple, la
sensació és que molts pares perden el control, es
queden com fora de joc. L’ordinador de casa pot ser
un artefacte controlat i el mòbil, en canvi, no. Les
innovacions tecnològiques alteren les condicions
d’ús i, fins i tot, les relacions entre pares i fills”. “Els
nens saben transgredir les normes”, recorda, “però
els adults han de saber com acompanyar, compartir,
ser receptius pel que fa a l’ús de les TIC per part dels
joves”. Segons el sociòleg, el problema arriba quan
“l’adult creu que ja no domina aquella tecnologia.
Aleshores ens trobem amb dues reaccions possibles.
La de prohibir o no comprar o bé la d’ignorar. És
quan ensopeguem amb l’abdicació. Desentendre-
se’n, però, és molt perillós. A un nen o a un adoles-
cent se li han d’ensenyar unes normes bàsiques per
navegar per Internet com se li ensenyen unes normes
bàsiques per moure’s sense riscos pel carrer”. Massa
sovint interfereix en les diferents percepcions de risc
entre joves i adults. “L’adult també s’equivoca, pot
“Amb els nous mòbils, la sensació és que molts pares perden el control, es queden com fora de joc. L’ordinador de casa pot ser un artefacte controlat i el mòbil, en canvi, no”
tenir pors imaginàries que tenen poc a veure amb
el ris d’ús real d’una determinada eina tecnològica.
I cal que aquesta percepció de risc sigui compartida,
cal negociar, cal dominar aquesta por de l’adult a
la incertesa, al desconegut, que finalment pot con-
duir a l’abdicació”, adverteix Busquet. En qualsevol
cas, els investigadors constaten que tots els grups
reclamen més i millor informació sobre els riscos i
la vulnerabilitat de la xarxa.
Cal també emprar amb prudència el concepte
de nadius i immigrants digitals, enderrocar també
aquell mite segons el qual els nens gairebé ja nei-
xen ensenyats i els adults no. De fet, insisteix Uri-
be, “hi pot haver una distància d’ús entre adults
i joves, però, en cap cas, aquesta és insalvable.
Que un nen sigui hàbil tecnològicament no vol
dir que sàpiga usar aquella tecnologia, que pugui
dotar de contingut l’ús”. “En tot plegat”, recal-
ca Busquet, “hi ha com un fetitxisme tecnològic;
l’adult queda fascinat quan veu un nen de quatre
anys utilitzant una tecnologia gairebé equiparada
a la màgia, tendeix a pensar que aquell nen és un
geni, però no és veritat”.
La llar no és l’únic camp de batalla. A l’escola
es lliura també bona part d’aquesta guerra entre
joves i adults, d’aquest desencontre. I la situa-
ció sembla a hores d’ara greu bàsicament per-
què a l’escola s’insisteix a ensenyar només les
TIC a un nivell purament instrumental. Tam-
bé els mestres, com els pares, cauen sovint en
la temptació de l’abdicació pel que fa a l’ús de
la tecnologia. Amb aquest panorama, i segons
conclouen els investigadors, els alumnes poden
mostrar-se més o menys condescendents amb
els seus familiars, però, en canvi, solen mostrar-
se molt crítics amb la “incompetència digital”
dels seus mestres. Cal, doncs, millorar la capaci-
tat d’utilitzar les TIC per tal de resoldre proble-
mes i de trobar solucions en l’àmbit de la vida
personal, laboral o de l’oci.
El cas és que “l’escola”, com assegura Jordi
Busquet, “tendeix a estigmatitzar tots aquells
usos que s’escapen de l’educació formal, d’una
forma reglada, d’un aprenentatge sistemàtic.
Això genera una paradoxa perquè, d’una banda,
es vol potenciar l’ús de les tecnologies a les au-
les, però, de l’altra, se sanciona l’ús relacional de
les tecnologies en l’àmbit de l’escola”. Segons el
director de la investigació, per a molts mestres
la cultura i l’educació és allò que estrictament
s’explica a l’escola. Molts mestres desconfien de
la xarxa o de la televisió. I a la fi resulta que tot
allò que interessa als nens està prohibit a les au-
les. Aquest fet, del tot contradictori, segons posa
en relleu Busquet, el que fa és acréixer encara
més la distància, fer molt més profunda la des-
confiança entre generacions. Tot plegat, i així ho
constata l’equip, produeix un xoc de legitimitats
entre allò que seria una cultura escolar i una cul-
tura digital dels joves.
“L’escola”, assevera Busquet amb fermesa i amb
un deix de preocupació, “ha de canviar. Cal que en-
senyi, per exemple, a discernir continguts. La situa-
ció és d’una certa gravetat. L’escola ha d’entendre
que els reptes als quals s’enfronta estan íntima-
ment relacionats amb el fet de la revolució digital i
no pot quedar-ne de cap manera al marge”.
La clau, doncs, per acurtar aquesta bretxa és
entendre que per a les noves generacions les TIC
són molt més que unes eines que resolen pro-
blemes quotidians, entendre que les xarxes són
per als joves un espai de socialització vital i ne-
cessari on aprenen habilitats, coneixements bà-
sics a fi de desenvolupar-se com a éssers humans
competents, un lloc on es coneixen, compartei-
xen, treballen la identitat... Assumir també, i
sobretot, el repte d’apropar-se a aquesta reali-
tat, sense prejudicis, apamant de forma racional
l’envergadura real dels riscos, superant les pors,
evitant una abdicació que a la llarga i a la cur-
ta pot resultar fatal per a la cohesió social. Una
bretxa tan profunda com vulguem però en cap
cas insalvable.
“La llar no és l’únic camp de batalla. A l’escola es lliura també bona part d’aquesta guerra entre joves i adults, d’aquest desencontre”
“L’escola ha d’entendre que els reptes als quals s’enfronta estan íntimament relacionats amb el fet de la revolució digital i no pot quedar-ne de cap manera al marge”
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres
Llibres | 37
Ars Brevis, núm. 17
L’anuari de la Càtedra Ramon Llull Blan-
querna dedica l’apartat Monogràfica a “La
relació entre Schelling i Kierkegaard”, en
commemoració del bicentenari del nai-
xement de Kierkegaard, amb articles de
Jon Stewart, Ingrid Basso, María J. Binetti, José García
Martín, José Alberto Rivera, Jacobo Zabalo i Fernando
Pérez Borbujo. L’apartat Estudis recull 10 escrits que
fan referència a temes diversos sobre educació, esport,
pensament, antropologia, filosofia, història i religió. La
secció Recensions tanca aquesta 17a edició de l’anuari.
Lenguaje NIC para el aprendizaje teoricoprác-
tico en enfermería, de Rosa Rifà, Cristina Olivé
i Montserrat Lamoglia (coord.)
Aquest llibre, coordinat per les professores
de la Facultat de Ciències de la Salut Blan-
querna-URL Dra. Rosa Rifà, Cristina Olivé i
Montserrat Lamoglia, emmarca els procediments en les
intervencions NIC amb una estructura que utilitza la in-
clusió del llenguatge estandarditzat, que guia tots els apre-
nentatges pràctics dels estudiants. Editorial Elsevier, 2012.
Sobre el olvido, d’Anna Pagès
La Dra. Anna Pagès, professora de la Facul-
tat de Psicologia, Ciències de l’Educació i
de l’Esport Blanquerna-URL, ofereix una
original visió sobre el record i les seves con-
tradiccions, enllaçant autors com Freud o
Gadamer amb el seu propi pensament, però també amb
escriptors com Jorge Semprún o Thomas Mann. Es trac-
ta d’un assaig filosòfic sobre l’experiència de l’oblit, un
tema de gran abast que afecta diverses generacions, les
famílies i els individus, relacionat amb el patiment i la
pèrdua. Editorial Herder, 2012.
Revista Trípodos, núm. 29
El número 29 de la revista acadèmica Trípo-
dos dedica els articles centrals a la figura del
periodista nord-americà Gay Talese, amb la
conferència que va fer a la Facultat de Co-
municació Blanquerna-URL el 19 de maig
de l’any passat. Aquest número també recull la confe-
rència que el professor Stewart M. Hoover va oferir a la
Facultat el passat mes de febrer amb el títol “Religion
and the Media in the 21st Century”. En la secció “Fona-
ments”, s’inclouen els articles “La emoción y la razón en
la estructura del pensamiento estratégico publicitario”
(Omar Núñez), “Medición de las respuestas psicofisio-
lógicas grupales para apoyar el análisis de discursos po-
líticos” (José Luis Martínez Herrador, et al.), “Existència
per contrast. La natura psicoacústica del silenci” (Daniel
Torras), “Una reflexión sobre los procesos de visibiliza-
ción de temas sociales en los medios de comunicación”
(Catalina Gayà i Carme Ferré), “La externalización como
estrategia de creación del tercer canal. El caso de la te-
levisión autonómica de Murcia” (Isabel Sarabia, et al.)
i “Docudrama contemporáneo: rasgos configuradores”
(Carme Raventó, et al.). Editorial Trípodos, 2012.
Aloma, núm. 30 (1)
L’últim número de la revista Aloma, de la
Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educa-
ció i de l’Esport Blanquerna-URL, tracta el
tema de l’envelliment i salut, coordinat per
la professora Olga Bruna, neuropsicòloga i
doctora en Psicologia. En aquest monogràfic hi han par-
ticipat experts en diferents àmbits. Completa el número
l’“Espai obert”, apartat dedicat a articles de diferents au-
tors, i la secció “Lectura”.
Les ombres errants, de Ferran Sáez
En la seva primera novel·la, el professor
de la Facultat de Comunicació Blanquer-
na-URL Dr. Ferran Sáez narra una història
que transcorre el 1975, amb dos germans
que no s’han vist des de fa 34 anys, un
poeta nacional cínic i moribund, supervivent de l’he-
roïna, i un teòric de la revolució a punt de passar a la
praxi. Tenen en comú una cosa: haver viscut un miste-
ri en temps molt confusos. Edicions La Magrana, 2012.
Incitacions, d’Enric Sòria
L’escriptor i professor de la Facultat de Co-
municació Blanquerna-URL Enric Sòria re-
cull en aquesta obra, una reedició ampliada,
articles sobre llibres o lectures personals amb
l’objectiu d’incitar a la lectura, a la reflexió
i al debat. Diu l’autor: “Cada llibre és un món i cada lec-
tura una relació personal amb aquest món. El comentari
escrit dóna testimoni d’aquest viatge singular que és la
lectura. El crític no té com a missió sentenciar les obres
que comenta. Ha d’intentar comprendre-les: la seua tas-
ca és informar i orientar, ha d’arriscar-se a interpretar i a
valorar.” Publicacions de la Universitat de València, 2012.
El valor de tenir valors, de Francesc Torralba
El professor de Blanquerna-URL Dr. Fran-
cesc Torralba pretén despertar els valors
amagats que hi ha en tot ésser humà, fer-los
sortir a la llum, perquè cadascú en prengui
consciència, pugui respondre les seves prò-
pies preguntes i viure de manera lliure i independent.
“Els valors –diu a la contracoberta– no són realitats que
es deixin posseir o agafar. (...) Es poden definir com a
horitzons de referència, però també com la força motriu,
com el que empeny a actuar, a moure’s i a viure.” Ara
Llibres, 2012.
Trípodos extra: ‘La innovació en relacions públiques’
La Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL recull en aquest número extra de la
revista Trípodos, editat pels professors En-
ric Ordeix i Josep Rom, les actes presen-
tades en el cinquè congrés internacional
d’investigació i relacions públiques amb el títol “La
innovació en relacions públiques”, que va organitzar a
la Facultat el grup de recerca en estratègia i creativitat
publicitàries conjuntament amb l’Asociación de Inves-
tigadores en Relaciones Públicas.
Quan els obrers van ser els amos. Una setmana
de vaga general política a Sabadell el febrer
de 1976, de Xavier Vinader
El periodista i professor del Màster en
Periodisme Avançat-Reporterisme Blan-
querna-Grup Godó, Xavier Vinader, ex-
plica en aquest llibre els fets de la darrera setmana
de febrer de 1976, quan els obrers es van convertir
en els veritables amos dels carrers de Sabadell com a
resposta ciutadana contra l’abús de poder d’un con-
sistori prepotent i desacreditat. L’autor recull aquest
moment històric detalladament i hi aporta dades,
fotografies i documents inèdits. Pagès Editors, 2012.
Imitació de l’home, de Ferran Toutain
L’escriptor Ferran Toutain, professor de la
Facultat de Comunicació Blanquerna-URL,
tracta en aquest assaig literari el tema de la
imitació des de múltiples punts de vista i
combina el relat autobiogràfic amb la di-
vulgació filosòfica, la teoria literària i la reflexió perso-
nal sobre el món. “Tot el que constitueix la personalitat
d’un home prové de la imitació dels altres homes –es
llegeix a la contracoberta–. Tot potser no, però sí la part
més substancial, les seves conviccions, el seus anhels, els
seus gestos (...) Per dir-ho amb paraules de Gombrowicz,
l’autor més al·ludit en aquest llibre, l’autenticitat està
fora de l’abast humà.”Edicions La Magrana, 2012.
Juan Marsé. Periodismo perdido (Antología
1957-1978), de Joaquim Roglan (ed.)
El periodista i professor de la Facultat de
Comunicació Blanquerna-URL Joaquim
Roglan és l’editor d’aquest recull de textos
iniciàtics en el periodisme escrit de Juan
Marsé, des de crítiques de cinema, teatre i televisió, en-
trevistes a folklòriques i toreros, fins a consultoris senti-
mentals i altres textos. La contracoberta del llibre apunta
(referint-se a Juan Marsé): “Polemista, valent, àgil, sin-
cer, divertit i contundent, aquesta antologia abasta des
del seu periodisme sota censura fins al preludi de la lli-
bertat d’expressió.” Editat per la Facultat de Comunica-
ció Blanquerna-URL i l’editorial Edhasa, 2012.
Revista Trípodos, núm. 30
El número 30 de la revista acadèmica de la
Facultat de Comunicació Blanquerna-URL
Trípodos, que ha coordinat el director de
Grau en Relacions Internacionals, Dr. Joan
Barata, està dedicat a les revoltes àrabs i els
mitjans de comunicació. The Arab revolutions and the me-
dia és un monogràfic amb els articles “Narratives of Legi-
timacy” (Monroe E. Price); “Médias et developpements
politiques dans le Maghreb et le monde arabe” (A. Gha-
zali); “The Political Transition in Tunisia from the Point
of View of Regulation of Communication Media” (Joan
Barata); “Media and Revolution in Lybia” (Jacobo Quin-
tanilla i Jamal Dajani); “Mubarak Resigns: Assessing the
Quality of Readers Comments in Online Quality Media”
(Javier Díaz Noci), i “Les ‘primaveres àrabs’ i la reinvenció
del nord d’Àfrica” (M. Dolors Genovès).
La construcció del pensament a l’aula. Fi-
losofia, escriptura i treball cooperatiu en el
batxillerat, de Mariona Corcelles
Aquesta obra, de la professora de la Facul-
tat de Psicologia, Ciències de l’Educació i
de l’Esport Blanquerna-URL Mariona Cor-
celles i d’Antoni Pujadas, va ser la guanyadora de la cin-
quena edició del Premi d’Educació Edu 21 de suport a
la recerca i a la reflexió educativa que impulsa el Centre
36 | Llibres
Novetats editorials
04 Reportatge 16 Conversa10 Opinió 22 Alumni 26 Notícies 30 Recerca02 Editorial01 Portada 36 Llibres
38 | Llibres
d’Estudis Jordi Pujol. Es tracta d’un treball que afronta
la necessitat de reflexionar sobre el sentit de la filosofia
en la societat del segle XXI i sobre com ha de ser el seu
ensenyament a les escoles. La proposta que fan els au-
tors en aquest llibre detalla i explica quines poden ser
aquestes condicions i com posar-les en pràctica a l’aula.
Editorial Barcanova, 2012.
Retaule en gris, de Joaquim Amat Piniella, de
David Serrano (ed.)
El professor de la Facultat de Comunicació
Blanquerna-URL David Serrano ha editat
aquest recull de contes inèdits de l’escrip-
tor Joaquim Amat-Piniella, supervivent de
l’Holocaust que va escriure en els anys més durs de la
postguerra. L’origen d’aquestes narracions es remunta a
1996, quan el professor Serrano va localitzar a casa del fill
d’Amat Piniella una maleta amb el seu llegat literari, intel-
lectual, epistolar i fotogràfic. Editorial Bromera, 2012
Arqueologia, d’Enric Sòria
L’escriptor i poeta Enric Sòria, professor de
la Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL, ha estat guardonat amb el premi Al-
fons El Magnànim de poesia en valencià,
que concedeix la Diputació de València,
per aquesta obra. Bona part dels poemes que acull Arque-
ologia estan relacionats amb la memòria, la pervivència
en el temps i la mort, així com amb les paradoxes que es
deriven d’aquests conceptes. El jurat que va seleccionar
l’obra destaca del poemari “l’exploració que el poeta fa
de les diferents formes mètriques, a més de les versions
i variacions sobre grans autors clàssics per donar forma
a un exercici de saviesa que reflexiona sobre la condició
humana”. Editorial Bromera, 2012.
El benestar als centres i en el professorat. L’estat
de l’educació a Catalunya, de Jordi Longàs (coord.)
El professor de la Facultat de Psicolo-
gia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL Dr. Jordi Longàs, junta-
ment amb Miquel Martínez, ha coordinat aquest llibre
que analitza el paper fonamental que té el benestar
en l’estat de l’educació a Catalunya, tal com mostra
la recerca educativa. Des de diferents perspectives, el
text argumenta que el benestar a l’escola és un factor
determinant de l’èxit educatiu, tant des d’un vessant
acadèmic i escolar com amb relació a la formació inte-
gral dels infants i joves escolaritzats i, fins i tot, en la
prevenció de la violència escolar. Editat per Fundació
Jaume Bofill, 2012.
El futbol, l’avantguarda d’una nova religió,
de Xavier Arranz
El professor de la Facultat de Psicologia,
Ciències de l’Educació i de l’Esport Blan-
querna-URL Dr. Xavier Arranz analitza en
aquest llibre com el món del cristianisme
des de la seva aparició, com una escissió del judaisme,
dins la comunitat cristiana d’Antioquia amb forts trets
hel·lenístics, amb el lideratge de Pau de Tars, i el món
del futbol des de la seva aparició a Anglaterra al segle
XIX amb la promulgació del codi de Cambridge, man-
tenen punts convergents. Les propostes axiològiques
de sant Pau, concretades en les anomenades metàfores
esportives, serveixen de punt de comparació amb els
trets que identifiquen les característiques del futbolis-
ta contemporani. La utilització d’un llenguatge sagrat
dins del món profà del futbol també és objecte d’anà-
lisi en aquesta obra. Publicat per Editorial Académica
Española, 2012.
Si ets excel·lent,estudiaràs de franc a Blanquerna
Beques a l’excel·lència acadèmica 2013-14www.blanquerna.url.edu | [email protected]