Traducció al català i anàlisi
de La Cuesta de las Comadres,
un conte de Juan Rulfo
La Cuesta de las Comadres,
un conte de Juan Rulfo
Meritxell Villalonga Adell
Tutora: Marta Marfany
Seminari 107: Traducció entre les llengües CA-ES
Curs 2017-2018
Percibí en Rulfo lo que puedo describir como una fuerza oblicua, semejante al trote del
coyote. Tanto él como sus personajes parecían ver las cosas, juzgarlas de una manera
oblicua, al sesgo, yo diría que en bies. No había una recta en su pensamiento o en su
modo de contar las cosas, sino un diagonalismo, un espíritu de alfil.
Juan José Arreola
ABSTRACT
Literary translation from Spanish into Catalan is not a frequent object of study because
it doesn’t solve a communicative need and it occurs in a bilingual context in which the
public is able to read the work in the original language. However, we present an
encouraging linguistic study, not only because it places Catalan at the same level of
other languages around, into which this work has been translated, but because it allows
us to face the particularities of the text and the transfer of Mexican realities to the
Catalan language. Thus, the aim of this paper is, on the one hand, to understand the
linguistic and literary characteristics of Juan Rulfo’s production based on the specific
example of La Cuesta de las Comadres, and on the other, to address the possible
solutions presented in an unpublished translation into Catalan. The methodology
consists, firstly, of a bibliographic research on Rulfo’s works, from which this story,
that uses a very marked local language, was chosen. This has been translated into
Catalan with an analysis of the most relevant suggestions. The results show that, despite
the wide range of translation techniques available, they all depend on how we approach
the text and how we transmit it: in this case, by not adapting it to any Catalan rural
speech, since we concluded that this would be a serious lack of exactitude regarding the
original. Nevertheless, it would be a good approach for later research, since, despite the
wide scope of the studies published on Rulfo, there is still a lot to explore in the field of
his translations.
Keywords
Spanish -- Translation into Catalan – Rulfo, Juan -- Review and interpretation – Literary
translation – Latin American literature -- 20th century – Translation -- Cultural aspects
RESUM
La traducció literària en la direcció castellà-català no és un objecte freqüent d’estudi pel
fet que no resol cap necessitat comunicativa i es dona en un context de bilingüisme en
què el públic és capaç de llegir l’obra en la llengua original. No obstant això, l’exercici
lingüístic que presentem resulta engrescador, no només pel fet que situa el català al
mateix nivell que la resta de llengües del seu entorn, que disposen de traduccions, sinó
perquè permet treballar sobre les particularitats del text i el trasllat de les realitats
mexicanes a la llengua catalana. Així, l’objectiu d’aquest estudi és, d’una banda,
comprendre les característiques lingüístiques i literàries de la producció de Juan Rulfo a
partir de l’exemple concret del conte La Cuesta de las Comadres, i de l’altra, tractar les
possibles solucions exposades en una traducció inèdita al català. La metodologia s’ha
basat, en primer lloc, en una recerca bibliogràfica sobre la producció de Rulfo, de la
qual s’ha escollit aquest conte, on es fa un ús molt marcat de llenguatge local, que s’ha
traduït al català amb una anàlisi de les propostes més rellevants. Les conclusions
permeten deduir que, malgrat l’ampli ventall de tècniques de traducció disponibles,
totes depenen de l’aproximació que fem al text i com el transmetem: en aquest cas,
mitjançant la no-adaptació a cap parla rural del català, ja que hem considerat que
resultaria una falta greu de rigor respecte a l’original. Tanmateix, seria un bon
enfocament per a posteriors treballs ja que, malgrat l’ampli abast dels estudis publicats
sobre Rulfo, en l’àmbit de les seves traduccions encara queda molt terreny per explorar.
Paraules clau
Castellà -- Traducció al català – Rulfo, Juan -- Crítica i interpretació – Traducció
literària – Literatura llatinoamericana -- s. XX – Traducció -- Aspectes culturals
ÍNDEX
1. INTRODUCCIÓ ....................................................................................................... 1
1.1. Justificació del treball ........................................................................................ 1
1.2. Objectius ............................................................................................................ 1
1.3. Metodologia ....................................................................................................... 1
1.4. Estructura ........................................................................................................... 1
2. CONTEXTUALITZACIÓ ....................................................................................... 2
2.1. El Llano i Rulfo ................................................................................................. 2
2.2. El text i l’obra .................................................................................................... 3
2.3. La traducció entre l’espanyol i el català ............................................................ 7
2.4. Traduir La Cuesta de las Comadres al català .................................................... 8
3. TRADUCCIÓ ......................................................................................................... 14
4. ANÀLISI ................................................................................................................ 22
4.1. El vocabulari col·loquial .................................................................................. 23
4.1.1. Mexicanismes i americanismes ................................................................ 23
4.1.2. Sufixos ...................................................................................................... 28
4.1.3. Expressions ............................................................................................... 29
4.2. El llenguatge popular ....................................................................................... 31
4.2.1. Els diminutius ........................................................................................... 31
4.2.2. Els pleonasmes ......................................................................................... 33
4.2.3. La vaguetat dels díctics i demostratius ..................................................... 34
4.2.4. Altres qüestions gramaticals ..................................................................... 36
4.3. El llenguatge poètic ......................................................................................... 38
5. CONCLUSIONS .................................................................................................... 40
6. BIBLIOGRAFIA .................................................................................................... 41
ANNEXOS
1
1. INTRODUCCIÓ
1.1.Justificació del treball
D’entre les especialitats de traducció que hem treballat, probablement em quedo amb la
literària, ja que no només consisteix a buscar fórmules per a transmetre una determinada
informació, sinó que té com a objectiu traslladar una experiència artística i provocar en
el lector aquell efecte que l’autor original buscava. Això em va fer pensar en la
traducció al català de Rulfo, entesa com un exercici d’anàlisi d’una obra que encara em
sobta quan la rellegeixo, per a afegir en aquest cas la recerca d’opcions de traducció
dins del context, tan inusual, de la traducció literària entre el castellà i el català.
1.2.Objectius
Els objectius d’aquest estudi eren, d’una banda, comprendre i analitzar les
característiques lingüístiques i literàries de l’obra de Juan Rulfo a partir de l’exemple
concret del conte La Cuesta de las Comadres (que pertany al recull El Llano en llamas),
i de l’altra, tractar els possibles enfocaments de traducció al català i donar solucions
concretes per a les particularitats que presenta el text.
1.3.Metodologia
La metodologia s’ha basat, en primer lloc, en una densa recerca bibliogràfica sobre la
producció de Rulfo, per tal de comprendre en quin ambient i amb quina intenció va
escriure, fet que determina com acarar la traducció. Posteriorment s’ha escollit aquesta
obra, a causa de la gran varietat de mostres de llenguatge local que conté, i s’ha fet una
traducció al català, seguida d’una anàlisi exhaustiva de les propostes més rellevants, que
representen trets essencials de la narrativa rulfiana.
1.4.Estructura
El treball es divideix bàsicament en tres blocs: un primer apartat de contextualització,
on situem Rulfo i l’obra en relació a Mèxic i al Llano, exposem la situació d’aquesta
branca de traducció i senyalem les característiques principals del text que cal tenir en
compte per a traduir; una segona secció, que inclou la proposta de traducció; i una
tercera part d’anàlisi on es tracten els temes més rellevants en relació al llenguatge
popular i a l’estil, i es mostren les solucions donades en la traducció. Per últim, es
presenten unes breus conclusions respecte a com s’ha traduït i per què.
2
2. CONTEXTUALITZACIÓ
2.1.El Llano i Rulfo
L’any de la publicació d’El Llano en llamas, el 1953, Mèxic viu una època de
creixement a tots els nivells: la població i el producte interior augmenten, les
universitats de les principals ciutats van adquirint importància i la classe mitjana, cada
cop més nombrosa, es concentra a la capital, on arriben onades de gent del camp.
Passades més de quatre dècades des de l’inici de la Revolució del 1910, alguns veuen
com aquell esclat de violència comença a donar fruits: noves infraestructures, nous
partits polítics i la modernitat dels processos de producció, exportació i importació. Tot
allò que anys més tard serà recordat com «el Desarrollo».
Pel que fa a l’ambient intel·lectual, es divideix entre els qui dubten dels nous progressos
i els qui els defensen aferrissadament. Tots coincideixen, no obstant això, en què cal
abandonar la retòrica revolucionària, d’aires pamfletaris, i treballar per una nova
expressió personal, subjectiva i universal (Blanco Aguinaga, 2013:13).
El camp ja ha deixat de ser el que era quan Zapata, l’any 1911, proclamava que «La
tierra es para quien la trabaja». Ha desaparegut la concepció de la terra en la seva forma
mítica, la misèria va despoblant gran part dels territoris i despunta l’agricultura de les
grans extensions i els cultius monopolistes per a l’exportació (Díaz García, 2008).
En aquest context, però, apareix una veu alternativa, una meditació interna que mostrarà
la violència, el fatalisme i l’angoixa de la vida al camp; sentiments universals que es
revelen a través de personatges i situacions marcadament locals en què Rulfo es limita a
representar la realitat, sense aportacions subjectives, perquè s’expliqui per ella mateixa.
Els motius de la seva obra es justifiquen, en part, per causes familiars: va néixer entre
San Gabriel i Zapotlán1 (actualment Ciudad Guzmán), al sud de l’estat de Jalisco, i va
perdre tota la família propera durant la revolució cristera (1926-29)2, de manera que va
passar la infantesa en un orfenat de Guadalajara fins que es va instal·lar definitivament a
la Ciutat de Mèxic.
1 En aquesta localització se situa el text traduït, concretament al «cerro de la Media Luna», amb Zapotlán
com a nucli urbà més proper, segons es menciona a la narració (González Boixo, 2017:200). 2 És l’època en què es centren alguns dels contes i també la seva novel·la, Pedro Páramo (1955).
3
A causa d’aquesta experiència, l’autor constata, en tota la seva producció, que la
Revolució mexicana, tot i ser un punt de partida nou per al país, ha deixat zones
marginals on la qüestió agrària no es va solucionar i la pagesia gravita en un món quiet,
gris, on la tragèdia és intuïda i acceptada com inevitable i on actes com un assassinat o
el pas de trenta-cinc anys, sent-ho tot, no són res (Blanco Aguinaga, 2013:23).
La visió de la realitat mexicana de Juan Rulfo, així doncs, mostra una tensió constant
entre la lentitud interior dels personatges i els esclats de violència externa. Això és el
que percebem a El Llano en llamas i el que, juntament amb la nova forma de narrar3 que
presenta sobretot a Pedro Páramo, catapultarà l’autor al prestigi internacional dins el
«boom» de la narrativa llatinoamericana als anys seixanta del segle passat.
2.2.El text i l’obra
La Cuesta de las Comadres es va publicar per primer cop el febrer de 1948 a la revista
América de Mèxic, D.F., tres anys després que Rulfo publiqués el seu primer conte Nos
han dado la tierra a la Revista Pan de Guadalajara. Així doncs, ha estat inclòs en tots
els reculls de contes de Rulfo, des de la primera edició d’El Llano en llamas per part del
Fondo de Cultura Económica l’any 1953 fins a l’actualitat.
La trama, com en la majoria dels relats que poblen El Llano4, és molt senzilla: es
presenta un monòleg interior on es van introduint diàlegs, amb un narrador anònim que
deixa entreveure la presència d’un interlocutor, malgrat que no arribi a nomenar-se o
identificar-se. El personatge monologant rememora la seva relació de complicitat amb
dos germans bel·licosos, lladres i assassins, que atemoreixen la població. Són els
Torricos, de qui n’explicarà també la mort en circumstàncies no menys violentes.
Comença amb «Los difuntos Torricos siempre fueron buenos amigos míos, tal vez en
Zapotlán no los quisieran pero, lo que es de mí, siempre fueron buenos amigos, hasta
3 La contenció a mostrar només allò que és estrictament necessari, juntament amb l’objectivitat i l’ús de
tècniques narratives com el monòleg o el diàleg simulat (sense interlocutor), són algunes de les
característiques que es tracten més endavant. 4 A partir d’aquí, per abreujar, em referiré sovint al recull de contes El Llano en Llamas amb el nom d’El
Llano i al conte La Cuesta de las Comadres amb la forma escurçada La Cuesta.
4
tantito antes de morirse» (p. 43)5. D’aquesta manera, el narrador declara que ha conegut
els «difuntos». El que no sabem encara, tot i que en tenim algunes pistes, és que el
protagonista matarà finalment l’últim dels Torricos amb una agulla saquera.
Veiem una aguda ironia en l’ús que es fa de l’adverbi tantito i que dona a entendre que
el protagonista va ser amic dels germans fins poc abans que es morissin, és a dir, fins
que va decidir matar l’únic que quedava amb vida. Juga un paper important, en aquest
aspecte, la forma reflexiva morirse, que amaga el possible agent de l’acció. Així, i com
bé indica Olea (2018:164), el primer paràgraf ja indica quin serà el destí dels Torricos,
marca que passa desapercebuda a causa de l’aparent amistat que mantenen amb el
narrador.
Rulfo treballa des de l’oralitat i presenta entorns i personatges marcadament rurals, per
als quals inventa una parla pròpia. En aquest cas, són especialment rellevants els girs del
parlar del narrador en primera persona, que reprodueix també les paraules dels Torricos
mitjançant l’ús de guions, és a dir, marques tipogràfiques de diàleg directe.
Però aquesta oralitat fingida, tal com tractem més endavant en l’estudi del llenguatge,
no és una altra cosa que el resultat d’una escriptura complexa i elaborada. Arreola,
escriptor contemporani de Rulfo i també natural de Jalisco, comentava (Olea, 2018:195)
sobre aquesta característica:
Rulfo fue capaz de crear un lenguaje que no es el del sur de Jalisco, sino una lengua
literaria muy curiosa, inventada, llena de cultismos. Lo que sucede es que Rulfo
convence. Lo convence a uno de que los personajes de los que parte hablan así en
realidad.
A més, en una entrevista concedida a Joseph Sommers (1974:20), Rulfo indicava que el
sistema aplicat en tota la seva producció literària es basa en «el lenguaje hablado que yo
había oído de mis mayores, y que sigue vivo hoy». Així, podem considerar que Rulfo
havia viscut aquesta oralitat i que, en conseqüència, aconsegueix que els seus
personatges sonin naturals i convincents en la transformació cap al llenguatge literari.
5 La paginació de totes les cites del conte correspon a la 21a edició del recull El Llano en llamas per part
de l’editorial Cátedra, impresa a Madrid l’any 2013, i que apareix citada a la bibliografia i escanejada als
annexos d’aquest document.
5
Tot i que hi ha pocs vestigis textuals de les elaboracions prèvies de la seva obra (és un
autor perfeccionista, conegut per haver destruït diversos manuscrits), sabem que La
Cuesta de las Comadres no és un dels primers contes de Rulfo i podem inferir que, en
publicar-lo, ja havia assolit un nivell de perfeccionament estilístic elevat.
Tornant a la figura del narrador, no acostumem a trobar intervencions subjectives en els
contes de Rulfo, i La Cuesta no és una excepció. El protagonista es limita a ser un
cronista neutral dels fets, com per exemple quan descriu l’estat d’un traginer a qui els
Torricos han assassinat davant seu, tot dient: «Ya por último le di una última patada al
muertito y sonó igual que si se la hubiera dado a un tronco seco.» (p. 47).
Malgrat aquesta indiferència, més endavant apareix l’únic moment on la mort suscita
sentiments al narrador, quan veu la mirada de tristesa del Torrico abatut: «Hacía mucho
que no me tocaba ver una mirada así de triste y me entró la llàstima.» (p. 50). Per això,
en un acte d’empatia, li tornarà a clavar l’agulla perquè no pateixi més.
Pel que fa a l’anonimat de la veu monologant, es manté durant tota la història, si bé
Rulfo no intenta construir un final que reveli la identitat de l’assassí. Al mig del relat el
narrador anuncia, amb tota normalitat en un punt i a part que enceta la segona meitat del
conte: «A Remigio Torrico yo lo maté.» (p. 47).
També és destacable el penúltim paràgraf del text, on el narrador explica «Ya la luna se
había metido del otro lado de los encinos cuando yo regresé a la Cuesta de las
Comadres con la canasta pizcadora vacía. Antes de volverla a guardar, le di unas
cuantas zambullidas en el arroyo para que se le enjuagara la sangre.» (p. 51).
No se’ns explica res, però se’ns diu tot. Basant-nos en el personal estil el·líptic de Rulfo
i si recopilem els elements que es presenten, veurem que el personatge acaba d’utilitzar
el cabàs, que ara és ple de sang. Efectivament, unes frases més tard confirma que ha
llençat el cadàver de Remigio perquè fa al·lusió a «una gran parvada de zopilotes» (p.
51), aus carronyaires que segurament han anat a acabar la feina.
És rellevant el fet que el narrador enuncia que ha netejat el cabàs per un simple interès
pràctic: «Yo la iba a necesitar muy seguido y no me hubiera gustado ver la sangre de
Remigio a cada rato.» (p. 51). Aquesta actitud pragmàtica denota que el narrador no es
preocupa per esborrar el rastre del crim. I això, com presenta Olea (2018:171) indica
que ell no interpreta l’acte com un crim punible.
6
Hi ha molts altres contes en què els personatges no expressen la més mínima
consciència d’haver comès res malèvol. Seguint les paraules de Dorfman, en el seu
llibre Imaginación y violencia en América (1972:52):
A los personajes de Borges, tal como los de Onetti, Droguett, Rulfo, etc., no se les
ocurre negar la agresión, intelectualizarla: la viven, eligen la forma de su violencia pero
no el hecho de su violencia.
Això ve donat, entre altres coses, per la situació social en què s’emmarquen. En el cas
de Mèxic i dels personatges rulfians d’El Llano, com sabem, es tracta d’una època
postrevolucionària. Al relat el narrador explica que «cuando el reparto, la mayor parte
de la Cuesta de las Comadres nos había tocado por igual a los sesenta que ahí vivíamos»
(p. 43). Aquest «reparto» és una referència a la redistribució agrària que es va dur a
terme a partir de la reinstauració del govern l’any 1917.
Un altre tret destacat dels personatges, en aquest cas de Remigio Torrico, és que no
reclama la mort d’Odilón perquè era el seu germà, sinó perquè «Odilón llevaba ese día
catorce pesos en la bolsa de la camisa. Cuando lo levanté, lo esculqué y no encontré
esos catorce pesos.» (p. 49). Més avall, retreu al narrador «y no digo que no llegamos a
matar a nadie; pero nunca lo hicimos por tan poco» (p. 49). Així, és palpable un cop
més la misèria, física i moral, que envaeix aquests individus.
Per últim, podem comentar el tractament de l’assassinat. Es presenta quasi com un acte
reflex, com una reacció natural a l’amenaça de Remigio Torrico amb el matxet. El
nostre narrador s’inspira per la llum de la lluna, que li mostra l’agulla saquera amb què
que assassinarà el seu «buen amigo». El to neutre, juntament amb els diminutius que
comentem més endavant, augmenten la cruesa de les escenes més terribles i punyents.
El protagonista mata Remigio d’una segona estocada final, ja que la primera no havia
tingut efectes immediats. Després d’aquest suposat acte de misericòrdia en veure la
mirada del ferit, el narrador li explica, quan ja és mort, qui va matar realment el seu
germà: una altra colla de delinqüents de Zapotlán, a qui identifica com els Alcaraces.
Aquest relat és, en definitiva, la mostra evident de la vida al Llano, de l’actitud vital
d’un conjunt d’ànimes resignades, d’allò que Harss (1969:366) identifica com «un
coraje espartano disfrazado tras la apatia [que] explota intermitentemente en arrebatos
de violencia y de brutalidad: bandolerismo salvaje, vendetas sangrientas».
7
2.3.La traducció entre l’espanyol i el català
Són moltes les teories que ens permeten analitzar el procés de traducció, segons els
objectius de què deriva, així com el producte que se n’extreu i la consegüent finalitat.
Així, la traducció entre diferents llengües que aquí ens ocupa, és a dir, la traducció
interlingüística, ha de facilitar als usuaris de la llengua d’arribada l’accés a una llengua
original que no coneixen.
Aquesta idea, però, no s’aplica a la traducció entre el castellà i el català. La
característica principal que condiciona la nostra societat en aquest sentit és el
bilingüisme, que implica el contacte constant entre les dues llengües. Tota la comunitat
lingüística és coneixedora del castellà i, malgrat que l’ús varia molt segons factors com
la situació geogràfica o la franja d’edat, tothom l’entén i el pot parlar.
D’aquesta manera, la traducció perd el caire d’instrument necessari per a la comprensió
i, en paraules de Domènech Bagaria (2012:9) «esdevé, fonamentalment, un instrument
de normalització lingüística». En una opinió similar, i basant-se en les evidents raons
històriques, García de Toro (2009:54) considera que els criteris per a traduir en aquesta
direcció poden ser econòmics i estètics, però que seran fonamentalment polítics per tal
de contribuir a la normalització del català.
Així doncs, ens trobem en un context singular, en què el traductor té la responsabilitat
de situar el català i la seva literatura al mateix nivell que altres llengües del seu voltant,
com poden ser el castellà o l’anglès, i així afavorir l’ús literari de la llengua. També, en
aquest cas, cal reivindicar la pràctica de traducció castellà-català que, tot i haver adquirit
un alt grau de consolidació en l’àmbit jurídic i administratiu (Domènech Bagaria,
2012:10), segueix sent poc freqüent en l’entorn literari.
Tot i que les barreres de comunicació no suposen un repte, és cert que s’afegeix una
important càrrega per al traductor, si tenim en compte que el seu producte serà una eina
d’estandarització per a consolidar un model de llengua correcte, genuí i acceptat pels
parlants de la comunitat. Segons Domènech Bagaria (2012:9):
La proximitat entre les dues llengües, tot i ser un factor que, d’entrada, facilita el procés
de traducció, també comporta greus problemes als traductors, atès que les interferències
lingüístiques són constants. En aquest sentit, la similitud entre el castellà i català exigeix
8
un treball de traducció acurat que es basi en propostes lingüístiques genuïnes i
autònomes de la comunitat lingüística de la llengua d’arribada.
Per a poder aconseguir un text amb aquestes característiques, primer haurem d’entendre
quines són les peculiaritats de l’obra que estem treballant. Així, i sabent ja el marc en
què se situa la producció de Rulfo, passem a comentar quins són els aspectes a tenir en
compte a l’hora de realitzar una traducció acurada de La Cuesta de las Comadres.
2.4.Traduir La Cuesta de las Comadres al català
Després de discernir els punts literàriament rellevants del text (vegeu p. 3), endinsem-
nos ara en el tema objecte d’aquest treball: la traducció d’un món literari tan concret a la
llengua i la cultura catalanes. Per a fer-ho, seguirem les pautes de l’única traducció
publicada de Rulfo al català. Es tracta d’un exercici sobre Nos han dado la tierra,
primer conte del recull El Llano en llamas, que precedeix el nostre relat.
L’autoria la devem a Dolores Bosch i Sans, més coneguda com Lolita Bosch
(Barcelona, 1970), que en un col·loqui celebrat l’any 1999, va exposar el seu parer
respecte a l’encàrrec de traducció que havia realitzat. Aquestes opinions, juntament amb
les idees d’altres traductors de Rulfo que treballen amb llengües com l’anglès, el runa
simi una variant del quítxua, l’hindi, el japonès o el coreà; apareixen recollides al
llibre Cómo traducir a Juan Rulfo (2000), coordinat per Sergio López Mena.
El primer que es pregunta l’autora és si Juan Rulfo va escriure amb intencions literàries
en el més pur sentit artístic o si, en canvi, va intentar establir, a través de l’art, una
espècie de crònica que únicament els habitants d’una petita regió de Jalisco poden
entendre en la seva totalitat.
Caldria considerar, basant-nos en l’àmplia bibliografia publicada sobre l’autor, que
Rulfo es dirigeix a un lector universal, en tant que pretén mostrar vivències que
desencadenen problemàtiques humanes a escala mundial. Però sigui com sigui, la
importància que li donem dependrà de com entenem l’obra, ja que, segons Bosch
(2000:11), «al traducir sólo somos capaces de transmitir una lectura individual».
Un cop situada la finalitat de l’obra original, el primer problema amb què ens topem és
l’«afinitat», que suscita la pregunta de si el lector serà capaç d’entendre tot allò que
s’inclou en el relat, i que emana tan profundament d’una realitat llunyana a la nostra. En
9
altres paraules: «¿es alguien que desconoce el español que se habla en México, la
historia mexicana, las condiciones de la vida rural en este país y la concesión del mundo
que sustenta capaz de comprender a Rulfo?» (2000:12).
Aquesta pregunta inicial ens remet a dues qüestions. D’una banda, la confiança que el
traductor diposita en els seus lectors, és a dir, si pretén ajudar-los o no en la comprensió
del missatge, i de l’altra, la possibilitat o impossibilitat de transmetre «la idiosincracia
que gravita bajo cualquier lenguaje» (2000:12).
En aquest punt escau parlar d’un fet que expliquem a l’apartat d’anàlisi (vegeu p. 24):
Rulfo ajuda el lector que no coneix la realitat de Jalisco i li facilita la tasca de
comprensió; és a dir, quan apareixen termes amb una especificitat elevada, el context
acostuma a ser prou expressiu o les referències prou clares perquè el lector no se senti
desorientat.
Això mostra la voluntat de l’autor de transgredir els límits del regionalisme, que
buscava descobrir al món la realitat d’unes zones concretes. Rulfo, en canvi, presenta
dues qualitats antagòniques: el marcat localisme de les accions i els personatges amb la
universalitat de les vivències. És a dir, pretén mostrar experiències que tenen lloc en un
punt concret del seu país, però que són comunes a qualsevol indret del món (González
Boixo, 1984:37).
Si ens centrem en la traducció, caldrà, en primer lloc, definir-la: traduir al català
significa traduir a una llengua amb més de mil anys de vida i parlada actualment per
més de deu milions de persones6 arreu del món, però amb una història que, encara avui
dia, ha repercutit i repercuteix greument en el seu estat i en la visió que en tenen els
parlants i els no-parlants. Això resulta inevitable, si tenim en compte tots els anys que
ha estat vetada i ha viscut en la clandestinitat.
Com a dada curiosa en aquest cas, durant l’època franquista, moltes publicacions en
català van ser coordinades pel grup d’exiliats d’El Colegio de Jalisco7. Universitat on,
6 Segons dades de l’Informecat (consulteu bibliografia) l’any 2016.
7 Teresa Férriz, a La edición catalana en México (recurs disponible en línia i citat a la bibliografia),
n’exposa les dades més rellevants.
10
encara actualment, es duu a terme el Programa de Estudios de los Catalanes de México,
amb el suport de la Generalitat de Catalunya.
Sense menysprear actuacions tan remarcables com aquesta, la realitat és que, a
Catalunya, l’estrall de la dictadura va deixar una empremta sobre la llengua que, més de
tres dècades després de la Llei de Normalització Lingüística del 1982, encara afecta la
visió d’un determinat tipus de parla sobre el paper. I no només això, sinó que
generacions com la meva, que hem crescut des de sempre amb el català a l’escola i que,
sabem o hauríem de saber com escriure correctament, a vegades ens debatem entre si
allargar o no la mà i concedir certes llibertats a la llengua no estàndard.
Però aquí estem parlant de literatura. Literatura escrita en castellà, llengua que el nostre
públic lector entén i pot gaudir escrita en versió original. Així doncs, ens lliurem a una
traducció que no cobreix cap necessitat lingüística però que, com a exercici, resulta molt
interessant. No només pel vocabulari específic, amb moltes reminiscències indígenes,
d’una determina regió de Mèxic, sinó perquè hi trobarem expressions i modismes que
no podrem expressar en la nostra llengua. Marques col·loquials que, de fet, són
intransferibles fins i tot per al castellà peninsular.
A vegades, comprovarem que en l’intent de donar aquesta pinzellada col·loquial haurem
de fer servir expressions més planeres que no arribaran a la força que tenia l’original, i
ens podem preguntar, com fa Bosch (2000:14): «¿no resulta embarazoso tratar de decir
en otra lengua lo que en realidad esa lengua no diría?». Potser sí. Però la nostra feina es
basa en això, en fer arribar al lector català la sensació concebuda en primer lloc per al
lector original (un lector universal segons la visió de Rulfo, com hem vist).
No obstant això, tampoc som aquí per a negar la mexicanitat del relat. És inevitable que
un conte mexicà traduït al català soni mexicà. I per això hem mantingut tots els noms
propis i topònims (que corresponen a lloc geogràfics reals) en la llengua original. Hem
de deixar que el lector s’ho qüestioni o no segons l’interès amb què afronti la lectura.
Pel que fa al vocabulari, no podem fer res més que acceptar que perdrem matisos,
perquè hem de traduir l’original com allò que és: una parla de la pagesia, amb
llenguatge i expressions gramaticalment bàsiques. El fet és que tampoc podem adaptar-
ho a una determinada zona de parla catalana. Som al Llano, ni a la plana de Lleida ni a
l’Albufera ni als Pirineus, i cap d’aquestes adequacions no tindria el més mínim sentit.
11
Hem de ser conscients, d’altra banda, que el llenguatge que es planteja no és del tot real
(vegeu p. 4): es tracta d’un exercici literari basat en el dialecte regional del sud de
Jalisco. En el meu cas, per exemple, o en el de qualsevol altra persona no mexicana que
llegeixi l’original, es plantegen tot un núvol d’expressions i vocabulari desconegut que
ajudarà a crear una atmosfera que es veu real; un localisme que, per raons òbvies,
només pot afrontar la llengua castellana.
Però el problema no té a veure únicament amb la dificultat del trasllat de realitats,
objectes o paraules concretes, sinó que radica (Bosch, 2000:15) en la traducció de
formes d’expressió que a Mèxic són habituals, però que per a qualsevol lector català
resultarien inversemblants : «Eran los días en que todo se ponía de otro modo aquí entre
nosotros. [...] Y era fácil ver cuántos montones de maíz y de calabazas amarillas
amanecían asoleándose en los patios.» (p. 45-46).
Aquesta poètica ens resulta impròpia. Com podrem, per tant, expressar en català aquesta
idiosincràsia que s’amaga darrere del castellà de Mèxic i de les llengües indígenes amb
les quals s’ha barrejat durant segles, que li han aportat vocabulari, expressions i fins i tot
el to i les construccions de la parla? El català no té cap situació similar en la seva
història i, d’altra banda, la traducció per algun dels dialectes no es correspon en absolut
amb allò que expressa Rulfo, de manera que suposaria una falta greu de rigor respecte a
l’original.
En tant que, com a traductors, no podem transmetre exactament el mateix que l’autor, la
responsabilitat torna a caure en els lectors i en el seu interès. Rulfo, com ja hem
expressat, no escrivia només per a lectors capaços d’entendre l’espanyol de Mèxic i,
més concretament, de Jalisco. Però el fet d’utilitzar una llengua tan marcada
geogràficament delimita els seus personatges i transmet una visió concreta del seu món
que, amb uns altres recursos, no ens arribaria.
En aquest sentit, Bosch (2000:17) formula: «Los personajes son lo que dicen, pero
¿sabrían ellos decirlo en un idioma distinto? Yo lo dudo». Els personatges són entitats
dins del context en què es mouen i no estan pensats per a concebre’s fora d’aquest
ambient. Aleshores, una possible solució seria incloure algun pròleg a tall de descripció
político-social o notes al peu que aclareixin certs conceptes, com quan per exemple
Rulfo al·ludeix a la redistribució agrària (p. 43 de La Cuesta).
12
Les edicions de què jo disposo, tant d’El Llano en llamas com de Pedro Páramo, de
l’editorial Cátedra (Madrid), inclouen àmplies introduccions que permeten endinsar-se
en l’estudi de l’obra rulfiana (de fet, va ser a partir d’aquests pròlegs que jo m’hi vaig
començar a interessar) i diversos peus de pàgina que serveixen, en gran mesura, per a
comprendre significats de l’espanyol mexicà diferents dels peninsulars.
Això ho permet la utilització de la mateixa llengua i el fet que paraules com mitote o
zacatal apareixen al diccionari normatiu, tot i que poden ser completament
desconegudes per a un parlant no avesat a l’espanyol mexicà. En el cas del català, la
introducció de peus de pàgina no tindria sentit, ja que les traduccions d’aquests mots per
marro i herbam no responen a cap ús regional aliè a la majoria dels parlants, que es
concentren en una zona geogràfica molt més restringida.
En casos així, se’ns podria acusar d’utilitzar un vocabulari excessivament simple, si
tenim en compte que en l’original, tots dos casos tenen arrels indígenes (provenen del
nahua mitoti ‘dansaire’ i zacatl ‘palla’). Però és que en la nostra cultura i en les que ens
envolten (les llengües romàniques) no hi trobem res etimològicament similar. A més a
més, un lector mexicà tampoc no pararà atenció a l’etimologia d’aquests mots, que
utilitza amb la mateixa quotidianitat que qualsevol altra paraula d’arrel llatina.
Pel que fa a referències com la del «reparto» (p. 43) ens cal retornar a la idea que, si bé
és cert que un lector mexicà, sobretot si és de Jalisco, entendrà en els contes de Rulfo
reminiscències que a la resta se’ns escapen; els lectors no mexicans que hi estiguin
interessats són igualment capaços de copsar-les.
Tant si ens apropem a l’obra de Rulfo perquè sentim curiositat per la cultura que
expressa com si ho fem per gaudir de la literatura en si mateixa, serà la nostra actuació
davant del text (traduït o no) la que marcarà el nivell de coneixement que en podem
extreure. En paraules de Bosch (2000:18):
¿No sería bueno pensar que si queremos saber algo más sobre los moriscos [o la
Revolució mexicana], por ejemplo, sentiremos la curiosidad suficiente como para
consultarlo, en lugar de considerar al autor o al traductor, si lo estamos leyendo
traducido incapaz por no haber incluido dicha información?
La realitat lingüística espanyola és molt més àmplia que la catalana, és a dir, la llengua
espanyola comprèn geogràficament moltes més cultures i, evidentment, literatures. Això
13
fa que un lector espanyol, xilè, peruà, o fins i tot mexicà, hagi de consultar certes
realitats que, tot i que formen part de la seva llengua i poden ser-li més o menys
properes, no li són tampoc pròpies.
Aquí ens endinsem en la qüestió de «la posibilidad de decir otra cultura con la nuestra»
(Bosch, 2000:19), repte que podem abordar des de dos plantejaments. El primer,
l’adaptació, no seria viable en el cas de Catalunya on el caciquisme i el bandolerisme ja
no eren una realitat als anys cinquanta del segle passat. En tot cas, ens hauríem de
remuntar als temps de la Restauració (1874-1923), cosa que tampoc seria equiparable
amb la situació política d’El Llano.
El segon enfocament, més adequat en aquest cas, suposaria presentar al lector allò que li
és presentat al text original, ser fidels a la història donada i deixar a les seves mans tot
possible interès per descobrir què s’amaga darrere les experiències narrades. Això farà
que, inevitablement, el nivell d’opacitat del llenguatge disminueixi, no perquè
l’adaptem en excés, sinó perquè és preferible, si no volem fallar a l’original, utilitzar un
vocabulari d’ampli abast i no ressituar la història, donant-li girs excessivament
col·loquials d’un ambient o una zona que, en realitat, no li corresponen.
Així doncs, oferim al lector el món de Rulfo tal com es planteja. No cal fer filigranes ni
buscar exotismes o paraules alambinades, cosa que l’autor, de fet, detestava. Segons
Harss (1969:332): «[Rulfo] siempre se ha opuesto vigorosamente al rebuscamiento
mamarrachista y la redundacia barroca de la prosa latinoamericana».
Cal no oblidar que, per als personatges rulfians, aquest llenguatge és el del seu dia a dia,
la seva forma natural i autòctona d’expressar-se. Si hem de buscar un efecte similar,
doncs, no necessitem expressions mexicanitzants ni allunyades de la realitat del lector,
sinó un vocabulari que, sabent remarcar l’expressivitat narrativa, resulti quotidià.
14
3. TRADUCCIÓ
Els difunts Torricos sempre van ser bons amics meus. Potser a Zapotlán no els tenien
gaire estima, però, amb mi, sempre van ser bons amics, fins poquet abans de morir-se.
Ara, això que no els volguessin a Zapotlán no tenia cap importància, perquè a mi
tampoc m’hi volien, allà, i tinc entès que a ningú dels que vivíem a la Cuesta de las
Comadres ens van poder veure amb bons ulls, els de Zapotlán. Això era des de temps
antics.
D'altra banda, a la Cuesta de las Comadres els Torricos no es feien amb tothom. Cada
dos per tres hi havia desavinences. I, sense exagerar, ells eren allà els amos de la terra i
de les cases que hi havia damunt de la terra, tot i que, quan van fer el repartiment, la
major part de la Cuesta de las Comadres ens havia tocat a parts iguals als seixanta que
hi vivíem, i a ells, als Torricos, només un tros de muntanya, amb un atzaveram només,
però on hi havia escampades gairebé totes les cases. Malgrat això, la Cuesta de las
Comadres era dels Torricos. El tros que jo treballava també era d'ells: d’Odilón i
Remigio Torrico, i la dotzena i mitja de turons verds que es veien allà baix eren d'ells
també. No ens hi havíem de trencar les banyes. Tothom sabia que era així.
Tot i això, d'aquells dies cap aquí, la Cuesta de las Comadres s'havia anat quedant
deshabitada. De tant en tant, algú se n'anava; travessava la tanca per on hi ha el pal més
alt, i desapareixia entre les alzines i ja no tornava a aparèixer mai més. Se n'anaven, i
prou.
I jo també me n’hauria anat de bon grat a treure el nas a veure què hi havia més enllà de
la muntanya que no deixava tornar a ningú; però m'agradava la terra de la Cuesta, i a
més era bon amic dels Torricos.
El terreny on jo sembrava cada any un grapadet de blat de moro per tenir panotxes, i
també un grapadet de fesols, quedava a la banda de dalt, allí on el vessant de la
muntanya baixa fins a aquest barranc que li diuen Cabeza del Toro.
El lloc no era lleig; però la terra es tornava enganxifosa tan bon punt començava a
ploure, i després hi havia un escampall de pedres dures i filoses com soques que
semblava que creixien amb el temps. Amb tot, el blat de moro s’hi arrelava bé i les
panotxes que en trèiem eren molt dolces. Els Torricos, que per a tot el que menjaven
necessitaven la sal de tequesquite, per a les meves panotxes no, no van buscar mai ni
15
van parlar de posar tequesquite a les meves panotxes, que eren de les que es feien a
Cabeza del Toro.
Tot i això, i tot i que els turons verds d'allà baix eren millors, la gent es va anar perdent.
No se n'anaven cap a la banda de Zapotlán, sinó per aquest altre camí, per on no para
d’arribar aquest vent ple de l'olor de les alzines i del soroll de la muntanya. Se n’anaven
amb la boca tancada, sense dir res ni barallar-se amb ningú. Segur que els sobraven
ganes de barallar-se amb els Torricos per compensar tot el mal que els havien fet; però
no es van veure amb cor.
Segur que va anar així.
La cosa és que després i tot que morissin els Torricos ningú va tornar més per aquí. Jo
esperava. Però no va tornar ningú. Primer els vaig cuidar les cases; vaig arreglar els
sostres i els vaig posar branques als forats de les parets; però com que veia que trigaven
a tornar, ho vaig deixar estar. Els únics que no van deixar mai de venir van ser els
xàfecs a mitjan any, i aquestes ventades que bufen al febrer i que no paren de fer-te
volar la teulada. De tant en tant, també, venien els corbs volant molt baixet i grallant
fort com si es pensessin que eren en un lloc deshabitat.
Així van continuar les coses fins i tot després de morir els Torricos.
Abans, des d'aquí, assegut on soc ara, es veia clarament Zapotlán. A qualsevol hora del
dia i de la nit podia veure's la taqueta blanca de Zapotlán al lluny. Però ara els arbustos
han crescut molt espessos i, per molt que l'aire els faci bellugar d'un costat a l’altre, no
deixen veure res de res.
M’enrecordo d'abans, quan els Torricos venien a asseure's aquí també i s'estaven a la
gatzoneta hores i hores fins que es feia fosc, mirant cap allà sense cansar-se, com si
aquest lloc els sacsegés els pensaments o el marro d'anar a passejar-se a Zapotlán.
Només després vaig saber que no pensaven en això. Tan sols es posaven a veure el
camí: aquell ample carreró sorrenc que es podia resseguir amb la mirada des del
començament fins que es perdia entre els pins del turó de la Media Luna.
Jo no vaig conèixer mai ningú que tingués tanta vista com Remigio Torrico. Era borni.
Però l'ull negre i mig tancat que li quedava semblava atansar tant les coses, que gairebé
les hi portava a les mans. I d'aquí a saber quines ombres es movien pel camí no hi havia
16
cap diferència. Així, quan l’ull se sentia a gust i tenia sobre qui recarregar la mirada,
tots dos deixaven la vigilància i desapareixien de la Cuesta de las Comadres durant un
temps.
Eren els dies que tot agafava un altre color aquí entre nosaltres. La gent treia els animals
de les coves de la muntanya i els portava a lligar als corrals. Llavors sabies que hi havia
borrecs i indiots. I cada matí veies, als patis, munts de blat de moro i de carabasses
grogues al sol. El vent que travessava els turons era més fred que altres vegades; però,
no se sabia per què, tots allà deien que feia molt bon temps. I se sentia a la matinada que
cantaven els galls com a qualsevol lloc tranquil, i semblava com si sempre hi hagués
hagut pau a la Cuesta de las Comadres.
Després tornaven els Torricos. Avisaven que venien des d'abans que arribessin, perquè
els seus gossos sortien a corre-cuita i no paraven de bordar fins que els trobaven. I
només pels lladrucs tothom calculava la distància i el rumb per on arribarien. Llavors la
gent s'apressava amagar una altra vegada les coses.
Sempre va ser així la basarda que portaven els difunts Torricos cada vegada que
tornaven a la Cuesta de las Comadres.
Però jo no vaig arribar mai a tenir-los por. Era bon amic dels dos i de vegades hauria
volgut ser una mica menys vell per ficar-me en els treballs que ells portaven entre mans.
Ara, que jo ja no servia per a molt. Me’n vaig adonar aquella nit que els vaig ajudar a
robar un traginer. Llavors em vaig adonar que em faltava alguna cosa. Com si la vida
que jo tenia ja estigués molt desgastada i no aguantés més estrebades. D'això me’n vaig
adonar.
Va ser per allà a la meitat dels aiguats, quan els Torricos em van convidar perquè els
ajudés a portar unes alforges de sucre. Jo estava una mica espantat. Primer, perquè queia
una tempesta d'aquestes que l'aigua sembla que esgratinyi la terra que tens sota els peus.
Segon, perquè no sabia on anava. Sigui com sigui, allà vaig comprendre que ja no
estava fet per a aventures d’aquella mena.
Els Torricos em van dir que no era lluny el lloc on anàvem. «En cosa d’un quart d'hora
hi serem», em van dir. Però quan vam arribar al camí de la Media Luna va començar a
fer-se fosc i quan vam arribar on hi havia el traginer era ja negra nit.
17
El traginer no va sortir a veure qui venia. Segurament esperava els Torricos i per això
no li va cridar l'atenció veure'ns arribar. Això vaig pensar. Però tota l'estona que vam
feinejar d'aquí cap allà amb les alforges de sucre, el traginer va quedar-se quiet, amagat
entre l’herbam. Llavors els vaig dir això als Torricos. Els vaig dir:
—Aquell que hi ha allà tirat sembla que estigui mort o alguna cosa per l'estil.
—No, només deu dormir —em van dir ells—. L’hem deixat aquí vigilant, però es deu
haver cansat d’esperar i s’ha adormit.
Jo vaig anar i li vaig clavar una puntada de peu a les costelles perquè es despertés; però
l'home va seguir igual d’encarcarat.
—Està ben mort —els vaig tornar a dir.
—No, no t’ho pensis, només està una mica estabornit perquè Odilón l’ha tustat amb un
tronc al cap, però després s'aixecarà. Ja veuràs que quan surti el sol i senti l’escalforeta,
s'aixecarà molt de pressa i se n'anirà de seguida cap a casa seva. Agarra aquella alforja
d'allà i anem! —va ser tot el que em van dir.
Ja per acabar li vaig clavar una última puntada de peu al mortet i va sonar igual que si
l’hagués donat a un tronc sec. Després em vaig posar la càrrega a l'espatlla i vaig
continuar caminant. Els Torricos em seguien. Els vaig sentir que cantaven durant una
bona estona, fins que ja clarejava. Quan va clarejar vaig deixar de sentir-los. Aquest aire
que bufa un poquet abans de la matinada es va endur els crits de la seva cançó i ja no
vaig poder saber si em seguien, fins que vaig sentir passar per totes bandes els lladrucs
acarrerats dels gossos.
I així és com vaig saber quines coses anaven a espiar cada tarda els Torricos, asseguts
vora de casa meva a la Cuesta de las Comadres.
A Remigio Torrico el vaig matar jo.
Ja en aquells temps quedava poca gent pels ranxos. Primer se n’anaven d'un en un; però
els últims gairebé van anar-se’n en bandada. Van guanyar i se’n van anar, aprofitant
l'arribada de les glaçades. Els anys anteriors les glaçades havien fulminat les sembrades
en una sola nit. I aquest any també. Per això se’n van anar. Van creure segurament que
18
l'any vinent passaria el mateix i sembla que ja no es van veure amb forces per continuar
suportant les calamitats del temps cada any i la calamitat dels Torricos constantment.
Així que, quan jo vaig matar Remigio Torrico, ja estaven ben buits de gent la Cuesta de
las Comadres i els turons dels voltants.
Això va ser per allà a l'octubre. M'enrecordo que hi havia una lluna molt gran i molt
plena de llum, perquè jo em vaig asseure a la porteta de casa a apedaçar un costal tot
foradat, aprofitant la bona llum de la lluna, quan va arribar el Torrico.
Devia haver begut. Se'm va posar davant i es gronxava d'un costat a l’altre, tapant-me i
destapant-me la llum que jo necessitava de la lluna.
—Esquivar les coses no és bo —em va dir després de molta estona—. A mi m'agraden
les coses rectes, i si a tu no t'agraden, ja t’ho faràs, perquè jo he vingut aquí a adreçar-
les.
Jo vaig continuar apedaçant el costal. Tenia posats deu ulls a cosir-li els forats, i l'agulla
saquera treballava molt bé quan la il·luminava la llum de la lluna. Segur que per això va
creure que jo no em preocupava del que deia:
—A tu t'estic parlant —em va cridar, ara sí ja encès—. Saps bé per què he vingut.
Em vaig espantar una mica quan se'm va acostar i em va cridar allò gairebé a boca de
canó. Tot i així, vaig intentar veure-li la cara per saber fins a quin punt tenia el coratge i
me’l vaig quedar mirant, com preguntant-li què havia vingut a fer.
Va funcionar. Ja més calmat es va amollar dient que a la gent com jo calia agarrar-la
desprevinguda.
—Se m'asseca la boca havent de parlar amb tu després del que vas fer —em va dir—;
però era tan amic meu mon germà com tu i només per això he vingut a veure't, a veure
si en treus l’aigua clara, de la mort d’Odilón.
Jo ja el sentia la mar de bé. Vaig apartar el costal i em vaig quedar escoltant-lo sense fer
res més.
19
Vaig saber que em culpava a mi d'haver matat el seu germà. Però no havia estat jo.
M’enrecordava de qui havia estat, i jo li ho hauria dit, tot i que semblava que no em
deixaria confiar-li com estaven les coses.
—Odilón i jo ens vam barallar moltes vegades —va continuar dient-me—. Era un cap
dur i li agradava encarar-se amb tothom, però no passava d'això. Amb quatre cops es
calmava. I això és el que vull saber: si et va dir alguna cosa, o et va voler prendre alguna
cosa o què va passar. Potser et va voler pegar i tu te li vas avançar. Alguna cosa així deu
haver passat.
Jo vaig sacsejar el cap per dir-li que no, que jo no hi tenia res a veure...
—Escolta —em va atallar el Torrico—, Odilón portava aquell dia catorze pesos a la
butxaca de la camisa. Quan el vaig aixecar, el vaig escodrinyar i no vaig trobar els
catorze pesos. I resulta que ahir vaig saber que t'havies comprat una manta.
I era veritat. M'havia comprat una manta. Vaig veure que les fredolades venien molt de
pressa i la jaqueta que tenia estava tota esparracada, per això vaig anar a Zapotlán a
buscar una manta. Però per això havia venut el parell de cabres que tenia, i no va ser
amb els catorze pesos d’Odilón que la vaig comprar. Ell podia veure que tenia el costal
ple de forats perquè m’havia hagut d’endur la cabreta petitona allà dins, perquè encara
no caminava com jo hauria volgut.
—Hauries de saber d’una vegada per totes que penso pagar-me el que li van fer a
Odilón, sigui qui sigui qui el matés. I jo sé qui va ser —vaig sentir que em deia gairebé
per sobre el cap.
—Així que vaig ser jo? —li vaig preguntar.
—I qui, si no? Odilón i jo érem uns pocavergonyes i tot el que vulguis, i no dic que no
arribéssim a matar ningú; però mai ho vam fer per tan poca cosa. Això t’ho puc ben
assegurar.
La lluna gran d'octubre donava de ple sobre el corral i enviava fins a la paret de casa
l'ombra llarga de Remigio. El vaig veure que es movia en direcció d'una prunera i que
agafava el matxet que jo sempre hi tenia recolzat. Després vaig veure que tornava amb
el matxet a la mà.
20
Però quan ell es va apartar, la llum de la lluna va fer brillar l'agulla saquera, que jo havia
enclavat al costal. I no sé per què, però de sobte vaig començar a tenir una fe molt gran
en aquella agulla. Per això, quan em va passar Remigio Torrico pel costat, vaig
desenfilar l'agulla i sense esperar res més la hi vaig enfonsar al costadet del melic. La hi
vaig enfonsar fins on li va cabre. I allà la vaig deixar.
De seguida es va caragolar com quan t’agafa un còlic i va començar a commocionar fins
a doblegar-se a poc a poc sobre les sofrages i quedar-se assegut a terra, tot entumit i
amb l’ensurt que li apuntava per l’ull.
Per un moment va semblar que s'anés a redreçar per donar-me una matxetada; però
segur que se’n va penedir o ja no va saber què fer, va deixar anar el matxet i va tornar a
caragolar-se. Això va ser tot.
Llavors vaig veure que se li anava entristint la mirada com si comencés a trobar-se
malament. Feia molt que no em tocava veure una mirada tan trista i em va fer llàstima.
Per això vaig aprofitar per treure-li l'agulla saquera del melic i ficar-la-hi més amuntet,
allà on vaig pensar que tindria el cor. I sí, allà el tenia, perquè només va fer dos o tres
sotragades com un pollastre escapçat i després es va quedar quiet.
Ja devia ser mort quan li vaig dir:
—Mira, Remigio, m'has de dispensar, però jo no vaig matar Odilón. Van ser els
Alcaraces. Jo estava per allà quan ell es va morir, però m'enrecordo bé que jo no el vaig
matar. Van ser ells, tota la família sencera dels Alcaraces. Se li van llençar al damunt, i
quan jo me’n vaig adonar, Odilón estava agonitzant. I saps per què? Començant perquè
Odilón no havia d'haver anat a Zapotlán. Tu ja ho saps. Tard o d'hora li havia de passar
alguna cosa en aquell poble, on n’hi havia tants que se’n recordaven molt d'ell. I tampoc
els Alcaraces el volien. Ni tu ni jo podem saber què li va passar pel cap per posar-se
amb ells.
»Va ser tot d’una. Jo acabava de comprar-me el ponxo i ja me n’anava quan el teu
germà va escopir un glop de mescal a la cara a un dels Alcaraces. Ell ho va fer per
jugar. Es veia que ho havia fet per divertir-se, perquè els va fer riure a tots. Però tots
estaven borratxos. Odilón i els Alcaraces i tots. I de sobte se li van tirar a sobre. Van
treure els ganivets i es van apilotar i el van apallissar fins que no van deixar d’Odilón
cosa que servís. D'això va morir.
21
»Com veus, no vaig ser jo qui el va matar. Voldria que de veritat te n’adonessis que jo
no m’hi vaig ficar per a res».
Això li vaig dir al difunt Remigio.
La lluna ja s’havia posat a l’altre costat de les alzines quan vaig tornar a la Cuesta de les
Comadres amb el cabàs de collir buit. Abans de tornar-lo a guardar, el vaig afonar uns
quants cops al rierol per esbandir-li la sang. Jo el necessitaria al cap de pocs dies i no
m'hauria agradat veure la sang de Remigio a cada passa.
M'enrecordo que això va passar cap allà a l’octubre, pels volts de les festes de Zapotlán.
I dic que m'enrecordo que va ser per aquelles dates, perquè a Zapotlán estaven cremant
coets, mentre que per allà on vaig llançar Remigio s'aixecava una gran bandada de
voltors a cada tro que feien els coets.
D'això m'enrecordo.
22
4. ANÀLISI
Si bé és cert que La Cuesta de las Comadres no destaca entre els relats de Rulfo per una
renovació en l’ús de recursos com la veu del narrador o l’alteració temporal (com sí que
mostren altres narracions del mateix autor), és remarcable la utilització que es fa del
llenguatge. Per això, precisament, esdevé interessant comprovar-ne les especificitats i
establir solucions possibles pel que fa a la traducció al català.
Per a fer-ho, em basaré a grans trets en l’extens estudi que fa J. C. González Boixo
sobre les característiques principals del llenguatge de Rulfo al seu llibre Claves
narrativas de Juan Rulfo (Universidad de León, 1984), redirigint això sí l’atenció cap a
la narració que ens ocupa, una de les més representatives quant a la diversitat de mostres
de la parla local d’aquesta regió mexicana.
La importància del llenguatge i el vocabulari en una obra literària resulta indiscutible, ja
que la literatura, en primer lloc, es distingeix per un determinat ús de la paraula. Així,
les diverses formes lingüístiques i tot el ventall de variants que la parla concreta d’una
zona pot oferir, són l’eina principal per a causar la sensació que busca l’autor. D’aquesta
manera, el llenguatge esdevé una part primordial en la creació d’un món literari.
A més a més, ens situem en un context en què les tècniques adoptades pel que fa a
l’expressió de la parla autòctona han suposat una revolució literària a escala mundial.
Tal com exposa González Boixo (1984:249):
La renovación del lenguaje llevada a cabo por los narradores hispanoamericanos
posiblemente no tenga paralelo con ningún otro movimiento literario mundial: Cortázar,
Carpentier, Lezama Lima, Severo Sarduy, Carlos Fuentes, Rulfo, García Márquez,
Vargas Llosa y tantos otros, han revitalizado el lenguaje en sus diferentes facetas y lo
han elevado al puesto de protagonista.
El primer que podem apreciar en el cas concret de Rulfo és que les característiques
lingüístiques es mantenen homogènies al llarg de tota la seva producció. Un llenguatge
que es mostra directe, senzill i lacònic, com els personatges que el fan servir, i que, en
fer-ho, dona autenticitat a allò que s’està narrant.
Si ens centrem en la narració en tercera persona de La Cuesta, és palpable la intenció de
narrar la història a un suposat receptor que no apareix explícit, com si el personatge
principal s’hagués topat amb algú i li estigués explicant els fets. D’aquesta manera, el
23
narrador-protagonista, com a habitant de la zona on ens situa, fa ús de característiques
populars i col·loquialistes, que en bona mesura són un reflex de la parla i els girs
lingüístics de la zona de Jalisco.
Tot i que el llenguatge popular és present a tota l’obra de Rulfo, Pedro Páramo destaca
per altres aspectes en la construcció narrativa, mentre que, com ja hem comentat, és als
contes d’El Llano en llamas on el col·loquialisme s’exposa amb tota la seva intensitat.
Independentment que els contes narrin diferents situacions i es localitzin en llocs
dispars, tots se situen dins d’un mateix ambient rural i primitiu.
De fet, és rellevant constatar que, en casos com el del nostre narrador, com més
primitiva és la situació en què apareix una determinada figura, més marcat acostuma a
ser l’ús local que fa del llenguatge.
4.1.El vocabulari col·loquial
La utilització d’aquest llenguatge rústic, considerada per la crítica un dels trets més
visibles de l’obra rulfiana, és també una de les facetes més cuidades i elaborades de la
seva narrativa. Així ho expressa ell mateix, en una entrevista realitzada per Luis Harss
(1969:335): «[...] así oí hablar desde que nací en mi casa, y así hablan las gentes de esos
lugares». Explica que: «Precisamente lo que yo no quería era hablar como un libro
escrito. Quería, no hablar como se escribe, sino escribir como se habla».
Això li permet, segons paraules de Harss (1969:332), «obtener efectos máximos con
medios mínimos». Passem a veure ara quins són aquests «mitjans mínims» en què es
basa Rulfo i quines tècniques podem adoptar a l’hora de traslladar-los al català.
4.1.1. Mexicanismes i americanismes
El primer problema que ens presenta el text original, sobretot si no coneixem el medi
ambient hispanoamericà i, més concretament, el mexicà, és l’opacitat de certs termes,
que responen a usos de mots concrets en zones molt delimitades. Aquest fet contribueix
de forma important a la creació del llenguatge popular i al caràcter eminentment rural
dels personatges.
24
La importància de l’ús d’aquests termes a l’obra original és clara: si es vol aconseguir
un mínim de versemblança, cal utilitzar aquest llenguatge. La mestria de Rulfo, segons
González Boixo (1984:257), recau en el fet que quan apareixen aquests termes, el lector
no se sent desorientat.
Veiem ara algunes opcions de traducció. A tall de presentació dels termes que, al nostre
relat, marquen la realitat de Jalisco, dividirem els exemples en quatre subapartats,
segons la categoria gramatical i l’àmbit a què fan referència:
i. Substantius (flora i fauna):
mezcalera (p. 43) atzaveram (p. 14)8
coamil (p. 43) tros (p. 14)
loma (p. 43) turó (p. 14)
elote (p. 44) panotxa (p. 14)
tequesquite (p. 44) tequesquite (p. 14)
frijol (p. 44) fesols (p. 14)
jarillas (p. 45) arbustos (p. 15)
ocotes (p. 45) pins (p. 15)
cerro (p. 45) turó (p. 15)
guajolotes (p. 46) indiots (p. 16)
zacatal (p. 47) herbam (p. 17)
chivo (p. 49) cabra (p. 19)
tejocote (p. 50) prunera (p. 19)
zopilotes (p. 51) voltors (p. 21)
Les parts que presenten vocabulari localista acostumen a anar acompanyades de
referències per tal que, malgrat no conèixer un significat, puguem inferir-lo pel context.
8 Als exemples en català de l’anàlisi, la paginació fa referència a la traducció presentada a l’apartat tres
d’aquest mateix document (vegeu p. 14-21).
25
Així, al fragment «El coamil que yo trabajaba era también de ellos: de Odilón y
Remigio Torrico» (p. 43), tot i no saber que coamil significa «terreny per a sembrar», el
verb trabajaba i el fet que parla d’extensions de terra, faciliten la comprensió.
Per tant, la utilització de tros en català, com a «porció de terreny considerat a part del
terreny immediat, sia per a conrar-lo a banda, sia per a alguna altra finalitat» (DCVB),
resultaria legítima.
En el cas de «Los Torricos, que para todo lo que se comían necesitaban la sal de
tequesquite, para mis elotes no; nunca buscaron ni hablaron de echarle tequesquite a mis
elotes» (p. 44), el primer cop que apareix tequesquite, Rulfo indica que es tracta d’un
tipus de sal, de manera que quan torna a aparèixer ja podem copsar la idea.
En català, i tenint en compte que no hi ha equivalències perquè aquest aliment prové
d’un mineral del qual no disposem a la nostra zona, hem optat per deixar la paraula
tequesquite i explicitar que es tracta d’un tipus de sal, tal com fa Rulfo a l’original.
ii. Substantius (altres conceptes):
guardaganado (p. 44) tanca (p. 14)
aguacero (p. 45) xàfec (p. 16)
mitote (p. 45) marro (p. 15)
arriero (p. 46) traginer (p. 16)
tercios (p. 46) alforges (p. 16)
rancho (p. 47) ranxo (p. 17)
costal (p. 48) costal (p. 18)
aguja de arria (p. 48) agulla saquera (p. 18)
frazada (p. 49) manta (p. 19)
bolsa (p. 49 sentit de bolsillo) butxaca (p. 25)
guango (p. 50) matxet (p. 19)
sarape (p. 51) ponxo (p. 20)
En general podem dividir els substantius, tant aquells referits a la flora i la fauna com
els que expressen altres conceptes, segons les quatre tècniques de traducció emprades:
26
a) Derivació: atzaveram, herbam
En tots dos casos es tracta de la formació d’un nom col·lectiu a partir d’una base
nominal (GIEC, 2016:396) i l’adjunció del sufix -am. És destacable el cas d’atzaveram,
paraula que no existeix en català però que hem creat a partir del substantiu atzavara,
equivalent del castellà mezcal (referit a la planta, no al licor que se n’extreu).
b) Neutralització: turó, arbustos, pins, prunera, voltors, tanca, alforges, manta,
matxet, ponxo, agulla saquera
Es dona la situació que un determinat concepte no té equivalent en la nostra llengua, ja
sigui perquè és una realitat exterior a l’entorn (un ocell –zopilotes– o una planta
–jarrillas i ocotes–) o perquè el vocabulari de què disposem no és tan específic a l’hora
de descriure un cert tipus d’indumentària (sarape), d’eines (guango i tercio) o de
formacions muntanyoses (cerro i loma).
Aleshores, l’opció més adequada, si considerem que el text ha de sonar natural (vegeu
p. 13), és buscar termes que es corresponguin amb la idea general del concepte a traduir,
intentant ser precisos però sense utilitzar un llenguatge excessivament allunyat d’allò
que entenem per parla quotidiana.
Això vol dir que, per exemple, en el cas de loma entesa com una «pequeña elevación de
forma alargada en el terreno» (DUE), tot i tenir una correspondència directa al català
lloma (DIEC i DCVB), hem optat pel mot turó, que també ens serveix a l’hora de
traduir cerro (elevació de més alçada per a la qual el català no disposa de cap terme).
Per tant, com no podem expressar tampoc el contrast entre loma i cerro, no té cap sentit
que utilitzem un concepte específic (lloma) en contrast amb un de general (turó). I així,
hem utilitzat turó en tots dos casos.
c) Traducció literal o equivalents: tros, panotxa, fesols, indiots, cabra, xàfec,
marro, traginer, ranxo, costal, butxaca
Aquests mots fan referència al mateix concepte que els termes del text original, si bé en
castellà se’n fa un ús propi del vocabulari de la zona, com en el cas dels animals
(guajolote o chivo) i dels aliments (elote i frijol). En català, com no podem situar el
nostre vocabulari a la zona que li correspon, hem utilitzat un lèxic comú, amb alguns
tocs més col·loquials com marro i xàfec.
27
d) Manlleu: tequesquite
Som davant l’únic mot del text que no s’ha traduït. Cal, no obstant això, no marcar-lo
amb cursiva, perquè estaríem dirigint l’atenció del lector erròniament en un context on
el mot no té més rellevància que ser el tipus de sal comú a la zona (vegeu p. 25).
iii. Verbs:
asolearse (p. 46) al sol (p. 16)
atajar (p. 49) atallar (p. 19)
bambolear (p. 48) gronxar-se (p. 18)
laderear (p. 48) esquivar (p. 18)
esculcar (p. 49) escodrinyar (p. 19)
madrugar (p. 49 sentit de lanzarse) avançar-se (p. 19)
engarruñarse (p. 50) caragolar-se (p. 20)
apeñuscarse (p. 51) apilotar-se (p. 20)
Un cop més, les frases que inclouen aquests verbs solen ser molt expressives. Per
exemple, «Luego luego se engarruñó cómo cuando da el cólico y comenzó a
acalambrarse hasta doblarse poco a poco sobre las corvas y quedar sentado en el suelo»
(p. 50) mostra una comparació per tal que visualitzem l’acció. En aquest cas, la
utilització del verb caragolar-se en català, crea una imatge visualment forta per a
accentuar també la idea del sofriment de Remigio.
Quan narra la baralla, Rulfo és prou clar respecte al significat d’apeñuscarse: «Y de
pronto se le echaron encima. Sacaron sus cuchillos y se le apeñuscaron y lo aporrearon
hasta no dejar de Odilón cosa que sirviera» (p. 51). Així, el verb apilotar-se en el sentit
de «reunir en un pilot» (DIEC), juntament amb la frase anterior («se li van tirar a
sobre»), dona una idea clara de la situació.
És interessant l’ús del verb laderear, que no apareix a cap diccionari i podem entendre
com «irse por las laderas», és a dir, vorejar les muntanyes per tal d’esquivar possibles
perills o dificultats. En aquest cas, la traducció esquivar pot resultar pobra, ja que
prescindeix de l’al·legoria al camp.
28
No obstant això, hi ha una raó darrere l’elecció d’aquest mot: l’equivalent català
faldejar, entès com a «recórrer, seguir, la falda d’una muntanya» (DIEC) resulta més
opac que laderear (on tenim una referència directa al terme «ladera») i podria portar a
confusions amb el mot falda, que s’allunyen d’allò que s’intenta expressar.
iv. Adjectius:
acuclillados (p. 45) a la gatzoneta (p. 15)
agazapado (p. 47) amagat (p. 17)
atarantado (p. 47) estabornit (p. 17)
encarrerado (p. 47) acarrerat (p. 17)
corajudo (p. 48) encès (p. 18)
recargado (p. 50 sentit de apoyado) recolzat (p. 19)
entelerido (p. 50) entumit (p. 20)
[canasta] pizcadora (p. 51 pizcar com
cosechar)
[cabàs] de collir (p. 21)
Hem extret, en primer lloc, el significat dels mots que formen aquests adjectius
(sobretot en el cas de falsos amics com recargado) i, com en els subapartats anteriors,
hem buscat la forma més genuïna de presentar la idea del text original, ja que no sempre
podem traduir un adjectiu per un adjectiu (com passa amb a la gatzoneta i de collir).
4.1.2. Sufixos
A més dels termes mencionats a l’apartat anterior i d’altres d’un ús més ampli com els
verbs platicar, trajinar o apurarse, que apareixen als diccionaris normatius, Rulfo
també fa ús de mecanismes de formació de paraules que li permeten farcir el llenguatge
de pinzellades col·loquials.
Utilitza sovint sufixos molts comuns a Llatinoamèrica, com -dero, que en ser agregat a
l’arrel d’un verb, denota «un lloc on s’esdevé l’acció» (és el cas de divisadero p. 45 o
desparramadero p. 44). També fa ús de -azo en accions com machetazo (p. 50) i
l’augmentatiu -ón amb troncones (p. 44).
29
En català, hem mantingut matxetada, format pel sufix -ada i entès com «cop de
matxet», i hem traduït desparramadero per escampall, amb el sufix -all, de formació de
noms col·lectius, i entès per «estesa de coses escampades».
No obstant això, hem eliminat la resta de sufixos, substituint-los per noms sense
derivació: divisadero ha passat a vigilància i troncones a soques, respectivament.
4.1.3. Expressions
Hi ha tota una sèrie d’expressions que reflecteixen la llengua parlada i tenen una forta
personalitat llatinoamericana. Rulfo les utilitza, això sí, amb mesura, ja que no vol caure
en l’excés de la literatura regionalista, a la qual no pretén representar. El llenguatge és
una mera demostració de la condició d’oblidats que presenten els seus personatges.
D’aquesta manera, hi trobem marques de l’espanyol popular antic com nomás (p. 50),
que hem traduït sense problemes per només en català. A l’hora de traduir-los, però, hem
de recordar que aquests mots segueixen tenint vigència a Amèrica i que, per tant, no són
vistos com a arcaismes. Altres exemples de fraseologia popular són:
«no la llevaban bien9 con todo el mundo»
(p. 43)
«no es feien amb tothom» (p. 14)
«Seguido había desavenencias» (p. 43) «Cada dos per tres hi havia desavinences»
(p. 14)
«con todo y que, cuando el reparto» (p.
43)
«tot i que, quan es va fer el repartiment»
(p. 14)
«de aquellos días a esta parte» (p. 44) «d'aquells dies cap aquí» (p. 14)
«no volvía a aparecer ya nunca» (p. 44) «ja no tornava a aparèixer mai més» (p.
14)
«Se iban callados la boca» (p. 44) «Se n’anaven amb la boca tancada» (p.
15)
«las dejé por la paz» (p. 45) «ho vaig deixar estar» (p. 15)
«han crecido muy tupido» (p. 45) «han crescut molt espessos» (p. 15)
«Lo dejamos aquí cuidando» (p. 47) «L’hem deixat aquí vigilant» (p. 17)
9 La cursiva dels exemples és meva i remarca els mots o expressions rellevants a cada subapartat.
30
«un costal todo agujereado» (p. 48) «un costal tot foradat» (p. 18)
«A mí me gustan las cosas derechas, y si a
tí no te gustan, ahi te lo haiga» (p. 48)
«A mi m'agraden les coses rectes, i si a tu
no t'agraden, ja t’ho faràs» (p. 18)
«Tenía puestos todos mis ojos» (p. 48) «Tenia posats deu ulls» (p. 18)
«Bien sabes a lo que he venido» (p. 48) «Saps bé per què he vingut» (p. 18)
«Vi que se venían muy aprisa los fríos»
(p. 49)
«Vaig veure que les fredolades venien
molt de pressa» (p. 19)
«estaba todito hecho garras» (p. 49) «tenia el costal ple de forats» (p. 19)
«Luego luego» (p. 50) «De seguida» (p. 20)
«Se le dejaron ir encima» (p. 50) «Se li van llençar al damunt» (p. 20)
«Fue cosa de un de repente» (p. 51) «Va ser tot d’una» (p. 20)
«Quisiera que te dieras cabal cuenta» (p.
51)
«Voldria que de veritat te n’adonessis» (p.
21)
«Yo la iba a necesitar muy seguido y no
me hubiera gustado ver la sangre de
Remigio a cada rato» (p. 51)
«Jo el necessitaria al cap de pocs dies i no
m'hauria agradat veure la sang de Remigio
a cada passa» (p. 21)
Com en el cas del vocabulari, no sempre podem traduir una expressió en castellà per
una altra en català al mateix lloc de la narració original. Per aquesta raó, cal fer ús de
compensacions en altres punts i intentar causar, en conjunt, el mateix efecte en el lector.
Així, malgrat no disposar d’una expressió que ens permeti traduir «hecho garras» d’una
manera més popular, podem traduir «seguido» (que en l’original no presenta marques
de col·loquialitat, sinó que és un ús llatinoamericà de la locució adverbial de seguida)
per «cada dos per tres», una construcció molt més marcada en català.
Podem trobar altres compensacions remarcables en la traducció catalana amb l’ús
d’expressions col·loquials com «no ens hi havíem de trencar les banyes» (p. 14), «treure
el nas» (p. 14), «no es van veure amb cor» (p. 15), o amb la utilització de marques
d’oralitat com el pleonasme «d’això me’n vaig adonar» (p. 16), l’ús de la forma verbal
«m’enrecordo» (p. 15) en lloc de la correcta recordo o el pronom relatiu col·loquial que
en lloc d’en què a «eren els dies que tot agafava un altre color» (p. 16).
31
4.2.El llenguatge popular
4.2.1. Els diminutius
La preferència absoluta pel sufix -ito, en Rulfo, no fa més que manifestar una nota
característica de la parla de Jalisco. És, per tant, un altre dels mitjans lingüístics que
utilitza per a reforçar la presència del llenguatge popular.
L’autor fa, principalment, dos usos del diminutiu. En la majoria de casos, es tracta de
diminutius amb caràcter afectiu, com en el cas de:
«hasta tantito antes de morirse» (p. 43) «fins poquet abans de morir-se» (p. 14)
«me gustaba el terrenito de la Cuesta» (p.
44)
«m'agradava la terra de la Cuesta» (p. 14)
«El coamil donde yo sembraba todos los
años un tantito de maíz para tener elotes,
y otro tantito de frijol» (p. 44)
«El terreny on jo sembrava cada any un
grapadet de blat de moro per tenir
panotxes, i també un grapadet de fesols»
(p. 14)
«De vez en cuando, también, venían los
cuervos volando muy bajito y graznando
fuerte como si creyeran estar en algún
lugar deshabitado» (p. 45)
«De tant en tant, també, venien els corbs
volant molt baixet i grallant fort com si es
pensessin que eren en un lloc deshabitat»
(p. 15)
«podia verse la manchita blanca de
Zapotlán allá lejos» (p. 45)
«podia veure’s la taqueta blanca de
Zapotlán al lluny» (p. 15)
«La gente sacaba de las cuevas del monte
sus animalitos y los traía a amarrar en sus
corrales» (p. 45)
«La gent treia els animals de les coves de
la muntanya i els portava a lligar als
corrals» (p. 16)
«Ya verás que en cuanto salga el sol y
sienta el calorcito, se levantará muy aprisa
y se irá en seguida para su casa» (p. 47)
«Ja veuràs que quan surti el sol i senti
l’escalforeta, s'aixecarà molt de pressa i se
n'anirà de seguida cap a casa seva» (p. 17)
«tantito antes de la madrugada» (p. 47) «un poquet abans de la matinada» (p. 17)
«me senté afuerita de mi casa a remendar
un costal» (p. 48)
«em vaig asseure a la porteta de casa a
apedaçar un costal» (p. 18)
32
«el gabán que yo tenía estaba ya todito
hecho garras» (p. 49)
«la jaqueta que tenia estava tota
esparracada» (p. 19)
«tuve que llevarme al chivito chiquito allí
metido» (p. 49)
«m’havia hagut d’endur la cabreta
petitona allà dins» (p. 19)
En català no sempre caldrà utilitzar-los, ja que l’ús que fa la llengua oral d’aquest recurs
derivatiu no correspon amb l’ús que en fa l’espanyol mexicà, on és molt més freqüent.
A més d’aquesta utilització «habitual» del diminutiu, Rulfo en fa un ús representatiu en
aquest relat, quan el posa en contacte amb escenes de cruesa extrema. Un fet així, que a
simple vista podria semblar contradictori, marca en canvi una concepció de la realitat.
Com que en aquesta societat la violència és diària i també ho és l’ús de diminutius,
presentar-ho unit no fa més que accentuar la impunitat i indiferència que es desprenen
de les actituds bàrbares.
Per tant, serà de vital importància, a efectes semàntics i també lírics, respectar l’ús dels
diminutius en la traducció d’aquestes escenes:
«nomás está tantito atarantado porque
Odilón le dio con un leño en la cabeza»
(p. 47)
«només està una mica estabornit perquè
Odilón l’ha tustat amb un tronc al cap» (p.
17)
«Ya por último le di una última patada al
muertito y sonó igual que si se la hubiera
dado a un tronco seco» (p. 47)
«Ja per acabar li vaig clavar una última
puntada de peu al mortet i va sonar igual
que si l’hagués donat a un tronc sec» (p.
17)
«desensarté la aguja y sin esperar otra
cosa se la hundí a él cerquita del
ombligo» (p. 50)
«vaig desenfilar l'agulla i sense esperar res
més la hi vaig enfonsar al costadet del
melic» (p. 20)
«Por eso aproveché para sacarle la aguja
de arria del ombligo y metérsela más
arribita, allí donde pensé que tendría el
corazón.» (p. 50)
«Per això vaig aprofitar per treure-li
l'agulla saquera del melic i ficar-la-hi més
amuntet, allà on vaig pensar que tindria el
cor.» (p. 20)
33
4.2.2. Els pleonasmes
Una altra tècnica per a construir aquest ambient rural és la contínua utilització del
pleonasme. És un dels recursos que apareix unit a aquells personatges de
característiques més populars. Però no només és rellevant pel fet que recalca el
ruralisme dels seus usuaris, sinó que accentua l’aspecte cíclic del món de Rulfo (vegeu
p. 34).
Així, la prosa de Rulfo, tot i basar-se en verbs i substantius, no mostra un ritme narratiu
ràpid on prima l’acció, sinó que hi trobem un ritme lent, amb circumloquis constants.
Algunes de les repeticions que podem observar a La Cuesta i que hem conservat a la
traducció catalana són:
«Y con todo y eso, y con todo y que las
lomas verdes de ahí abajo eran mejores»
(p. 44)
«Tot i això, i tot i que els turons verds
d'allà baix eren millors» (p. 15)
«Los Torricos siempre fueron buenos
amigos míos» (p. 43) [...] «y además era
buen amigo de los Torricos» (p. 44) [...]
«Era buen amigo de los dos» (p. 46)
«Els difunts Torricos sempre van ser bons
amics meus» (p. 14) [...] «i a més era bon
amic dels Torricos» (p. 14) [...] «Era bon
amic dels dos» (p. 16)
«nada más un pedazo de monte, con una
mezcalera nada más» (p. 43)
«només un tros de muntanya, amb un
atzaveram només» (p. 14)
«La cosa es que todavía después de que
murieron los Torricos» (p. 44) [...] «Así
siguieron las cosas todavía después de que
se murieron los Torricos» (p. 45)
«La cosa és que després i tot que morissin
els Torricos» (p. 15) [...] «Així van
continuar les coses fins i tot després de
morir els Torricos» (p. 15)
«Entonces me di cuenta de que me faltaba
algo. [...] De eso me di cuenta.» (p. 46)
«Llavors em vaig adonar que em faltava
alguna cosa. [...] D'això me’n vaig
adonar.» (p. 16)
«Los Torricos me dijeron que no estaba
lejos el lugar adonde íbamos. “En cosa de
un cuarto de hora estamos allá”, me
dijeron.» (p. 46)
«Els Torricos em van dir que no era lluny
el lloc on anàvem. “En cosa d’un quart
d'hora hi serem”, em van dir.» (p. 16)
34
«Entonces les dije eso a los Torricos. Les
dije: [...]» (p. 47)
«Llavors els vaig dir això als Torricos. Els
vaig dir: [...]» (p. 17)
«A Remigio Torrico yo lo maté. » (p. 47)
[...] «Así que, cuando yo maté a Remigio
Torrico» (p. 48)
«A Remigio Torrico el vaig matar jo.» (p.
17) [...] «Així que, quan jo vaig matar
Remigio Torrico» (p. 18)
«Y eso es lo que quiero saber: si te dijo
algo, o te quiso quitar algo o qué fue lo
que pasó» (p. 49)
«I això és el que vull saber: si et va dir
alguna cosa, o et va voler prendre alguna
cosa o què va passar» (p. 19)
«porque los hizo reír a todos. Pero todos
estaban borrachos. Odilón y los Alcaraces
y todos.» (p. 51)
«perquè els va fer riure a tots. Però tots
estaven borratxos. Odilón i els Alcaraces i
tots.» (p. 20)
Des del punt de vista normatiu, són repeticions innecessàries per a la comprensió del
text. No obstant això, creen un clima quiet, sense temps exterior, que hem respectat per
tal de transmetre la mateixa imatge que, segons Carlos Blanco Aguinaga a Realidad y
estilo de Juan Rulfo (Sommers, 1974:94), l’autor vol remarcar:
La monótona repetición de ideas y palabras en boca del hablante monologante [aquí
el narrador-protagonista] acentúa esta impresión de aislamiento de todo, de vida que se
ha quedado en suspenso, dentro.
4.2.3. La vaguetat dels díctics i demostratius
El mateix ocorre amb la utilització de pronoms i adverbis demostratius neutres com
esto, eso, i así, que s’utilitzen sovint per a tancar un període de la narració. La Cuesta de
las Comadres és, precisament, un dels relats on aquest ús és més present. Així, alguns
dels paràgrafs finalitzen amb construccions com:
«Esto era desde viejos tiempos.» (p. 43) «Això era des de temps antics.» (p. 14)
«Todo el mundo sabía que así era.» (p.
43)
«Tothom sabia que era així.» (p. 14)
«Se iban, eso era todo.» (p. 44) «Se n'anaven, i prou.» (p. 14)
35
«Seguro eso pasó.» (p. 44) «Segur que va anar així.» (p. 15)
«Eso sí te lo digo a ti» (p. 49) «Això t’ho puc ben assegurar.» (p. 19)
«De eso murió.» (p. 51) «D'això va morir.» (p. 20)
«De eso me acuerdo.» (p. 51) «D'això m'enrecordo.» (p. 21)
Pel que fa a les traduccions, acostumem a mantenir els mateixos adverbis, a excepció de
casos com «i prou» que procuren donar un caire més col·loquial.
Aquesta imprecisió, però, no només serveix per a marcar punts i a part en el text, sinó
que també apareix a les descripcions, al mig de la narració i als diàlegs:
«y esos ventarrones que soplan en
febrero» (p. 45)
«i aquestes ventades que bufen al febrer»
(p. 15)
«Ese aire que sopla tantito antes de la
madrugada» (p. 47)
«Aquest aire que bufa un poquet abans de
la matinada» (p. 17)
«Eso pensé.» (p. 47) «Això vaig pensar.» (p. 17)
«Esto sucedió como en octubre.» (p. 48) «Això va ser per allà a l'octubre.» (p. 18)
«Eso sirvió.» (p. 48) «Va funcionar.» (p. 18)
«Y eso era cierto.» (p. 49) «I era veritat.» (p. 19)
«Tarde o temprano tenía que pasarle algo
en ese pueblo» (p. 51)
«Tard o d'hora li havia de passar alguna
cosa en aquell poble» (p. 20)
«Eso tú lo sabes.» (p. 50) «Tu ja ho saps.» (p. 20)
En general, com en el cas dels finals de paràgraf, mantenim la mateixa fraseologia en la
traducció per a crear aquest efecte de bucle, de realitat que mai s’acaba. No obstant
això, sovint, per una raó de fluïdesa, queda més natural eliminar-los, com en el cas de
«Ø Va funcionar», «I Ø era veritat» o «Ø Tu ja ho saps».
També hem traduït els díctics espacials, com «allí donde la ladera baja hasta esa
barranca que le dicen la Cabeza del Toro» (p. 44), els elements catafòrics, com «por este
otro rumbo, por donde llega a cada rato ese viento lleno del olor de los encinos y del
36
ruido del monte» (p. 44) i altres pronoms sense un referent explícit, com és el cas de
«donde había tantos que se acordaban mucho de él» (p. 51).
Finalment, cal destacar un tret personalíssim de Rulfo que mostra la difuminació total
dels personatges protagonistes. Narradors sense nom, sense aparença cap enfora,
representants d’aquest món gris que camina entre ombres: «le vuelan a uno la cobija a
cada rato» (p. 45) o «Y uno oía en la madrugada que cantaban los gallos como en
cualquier lugar tranquilo, y aquello parecía como si siempre hubiera habido paz en La
Cuesta de las Comadres» (p. 46).
Aquest uno és el recurs que elimina per complet la relació autor-lector. En els contes
d’El llano ningú escriu, sinó que algú parla. És per aquesta raó, que en català, hem optat
per l’ús impersonal de la segona persona del singular, que explicita veritats universals
sense referir-se a un interlocutor en concret, com per exemple «aquestes ventades [...]
que no paren de fer-te volar la teulada» (p. 19).
Així reforcem la idea que algú sense nom explica, per a algú altre que pot ser el lector o
ell mateix, la seva experiència en aquest món de símbols muts (Blanco Aguinaga;
2013:16). La narració, tant en l’original com en la traducció, ens arriba des d’un origen
imprecís, per deixar constància que aquest uno (tu en català) expressa només una
realitat, com la de tants altres unos (tus) que tampoc coneixem.
4.2.4. Altres qüestions gramaticals
i. Fals datiu en els verbs en imperatiu
Aquest tret recull una influència de la llengua nahua, un complex dialectal de la branca
asteca originari dels deserts septentrionals de Mèxic i emprat com a llengua franca a
l’època de l’imperi asteca, fins que la seva influència va començar a minvar a causa de
la conquesta espanyola. Malgrat les circumstàncies, avui dia encara és la llengua nativa
amb major nombre de parlants a Mèxic, la majoria bilingües amb l’espanyol.
Per això conservem molts testimonis d’aquell nahua clàssic, ara escrits en alfabet llatí.
A més de mots que ja formen part dels diccionaris normatius, com mezcal (mezcalera
p. 43), coamil (p. 43), elote (p. 44), tequesquite (p. 44), mitote (p. 45), ocote (p. 45),
37
guajolote (p. 46), zacate (zacatal p. 47), tejocote (p. 50) o zopilote (p. 51); també hi
queden restes en certes construccions gramaticals.
Tal com mostra López Austin (1989:409), l’ús del sufix -le per a donar caràcter emfàtic
a l’imperatiu representa un encreuament entre el pronom d’objecte directe espanyol le i
les interjeccions excitatives nahues, com ara cuele, que segons el Gran Diccionario
Náhuatl tindria un significat similar al voilà francès, que vindria a ser «heus aquí» o
«això és» en català.
De la mateixa manera, però en el cas de la segona persona del singular, veiem en Rulfo
les expressions «¡Agárrate ese tercio de allí y vámonos!» (p. 47) y «Sábete de una vez
por todas que pienso pagarme lo que le hicieron a Odilón» (p. 49), que podríem
relacionar amb la interjecció -tla, una marca de desig amb equivalents castellans que
van des de l’«ojalá» fins al «por favor».
Com que en català no disposem de cap recurs similar per a expressar aquesta marca
d’oralitat en la traducció, hem utilitzat el verb agarrar i l’ús d’anem sense els pronoms
febles nos i en: «Agarra aquella alforja d'allà i anem!» (p. 17). En el segon cas, hem fet
ús del condicional hauria per apel·lar l’interlocutor: «Hauries de saber d’una vegada per
totes que penso pagar-me el que li van fer a Odilón» (p. 19).
ii. Ús del passat simple en lloc del pretèrit perfet
Un dels trets més destacables i visuals de l’espanyol d’Amèrica Llatina, que a més a
més es pot extrapolar a tots els països hispanoparlants, és la utilització del passat simple
(llegué, que en català seria el passat perifràstic vaig arribar) en situacions en què
l’espanyol peninsular utilitza el pretèrit perfet (he llegado), que es traduiria al català
mitjançant el perfet compost (he arribat).
Així, frases com «y sólo por eso vine a verte» (p. 48) no poden traduir-se per «i només
per això vaig venir a veure’t», en tant que el català per a una situació temporal tan
pròxima com la que reflecteix l’exemple, on Remigio està parlant del moment anterior
al discurs, utilitza el perfet compost he vingut.
38
Per a finalitzar aquesta part i abans d’al·ludir a l’altra cara del llenguatge de Rulfo, s’ha
de fer especial menció a un cas clar de confluència de llenguatge popular i poètic. Als
punts anteriors hem pogut observar que els recursos creatius del llenguatge popular
s’adeqüen perfectament a l’ambient que reflecteixen. Però no deixem de trobar-nos
davant d’una obra literària, tal com mostren les imatges creades per sobre dels termes
rurals i la sintaxi rudimentària dels personatges.
Se’ns fa difícil situar en boca d’un personatge tan atàvic i d’instints tan primitius
construccions com «Creyeron seguramente que el año siguiente sería lo mismo y parece
que ya no se sintieron con ganas de seguir soportando las calamidades del tiempo todos
los años y la calamidad de los Torricos todo el tiempo» (p. 48). En la traducció, hem de
produir la mateixa reacció en el lector, de manera que hem construït una rima assonant
entre temps i constantment: «ja no es van veure amb forces per continuar suportant les
calamitats del temps cada any i la calamitat dels Torricos constantment» (p. 18).
Aquesta consciència del llenguatge en personatges tan grisos i primaris representa,
segons paraules de Rodríguez-Alcalá (Blanco Aguinaga; 2013:262), «el más notable
logro de Rulfo como creador de criaturas de ficción y como maestro de la lengua». Per
aquest motiu, li dediquem un últim apartat.
4.3.El llenguatge poètic
Diversos estudiosos han considerat que aquesta tendència a mostrar imatges líriques,
com ara «un desparramadero de piedras duras y filosas como troncones que parecían
crecer con el tiempo» (p. 44) o «este otro rumbo, por donde llega a cada rato ese viento
lleno del olor de los encinos y del ruido del monte» (p. 44) respon a la preocupació dels
personatges per revelar el seu món interior.
Cal ser conscients, arribats a aquest punt, que el llenguatge popular que analitzàvem a
l’apartat anterior és el resultat d’una elaboració literària tant o més tenaç que la
necessària en el cas del llenguatge poètic (vegeu p. 4). No obstant això, les imatges,
sobretot en els relats de caràcter més descriptiu (no és el cas de La Cuesta), eleven el
discurs respecte a la quotidianitat dels textos més col·loquials.
Malgrat la manca d’adjectius en línies generals, veiem la intenció de mostrar la realitat a
través del llenguatge dels sentits, únic mitjà de què disposen aquests homes del camp
39
per a percebre-la i, sobretot, per a expressar-la. Així, hem mantingut en la traducció els
verbs que comuniquen el sentit de la vista, com a «En cualquier hora del día y de la
noche podía verse la manchita blanca de Zapotlán allá lejos» (p. 45), de l’olfacte «ese
viento lleno del olor de los encinos» (p. 44) i de l’oïda «ruido del monte» (p. 45) o «Y
uno oía en la madrugada que cantaban los gallos» (p. 46).
També és freqüent la imatge de ‘la visió’ o ‘l’ull’. Això és especialment rellevant en el
cas de Remigio, que és borni, tal com es recalca a «su ojo se sentía a gusto teniendo en
quien descargar la mirada» (p. 45) i que, quan és assassinat, queda «todo entelerido y
con el susto asomándosele por el ojo» (p. 50). Per consegüent, hem mantingut la imatge
a «tot entumit i amb l’ensurt que li apuntava per l’ull» (p. 20), això sí, sense el gerundi,
que queda molt més forçat en català.
Seguint amb les diverses facetes del llenguatge poètic en Rulfo, l’autor fa ús
d’expressions que transmeten una idea concreta, diferent al significat bàsic dels termes.
Es tracta de conceptes que possiblement passen desapercebuts en una primera lectura,
però que una mirada més atenta permet de ressituar i traduir correctament.
És el cas, per exemple, del terme cosa, que presenta connotacions negatives al llarg de
tota la producció de Rulfo, com en el cas de «De ese modo fue como supe qué cosas
iban a espiar todas las tardes los Torricos» (p. 47). Així, no hem utilitzat el pronom què
a la traducció, sinó que hem deixat la frase com es presentava a l’original: «I així és
com vaig saber quines coses anaven a espiar cada tarda els Torricos» (p. 17).
Això no obstant, hi haurà també casos en què el narrador en primera persona utilitza el
terme comodí cosa per a referir-se a allò que ja ha estat narrat, amb aquest significat poc
precís que posseeix la paraula i que, al mateix temps, dona un aire popular al llenguatge,
també en català: «La cosa es que todavía después de que» (p. 44).
En qualsevol cas, els moments més lírics de les narracions formen un tot indissoluble
amb la presència del narrador en primera persona, el seu llenguatge i la seva identitat.
Així doncs, una lectura detinguda del relat ens ajudarà a copsar totes les facetes en què
es divideix l’estructura narrativa i poder traslladar el text al català com allò que és, una
mostra acurada i estudiada de tècniques que ens permeten accedir a la visió del món
d’aquell uno que, sense saber-ho, s’està dirigint a nosaltres.
40
5. CONCLUSIONS
Segons els objectius que es plantejaven a la introducció, hem presentat, en primer lloc,
les característiques principals de l’obra de Rulfo, entre les quals destaca la recerca d’una
oralitat literària, amb girs col·loquials del sud de Jalisco que s’uneixen a construccions
líriques per tal de crear, en conjunt, una personalitat narrativa que cal respectar.
Basant-nos en la contextualització, podem veure com aquest estil representa la
culminació de tota una literatura que beu del mestissatge i de la constant agitació social,
que presenta mons interiors quiets i apagats, castigats per les condicions externes.
Aquesta concepció, com hem vist, pot resultar més o menys propera al lector i la
informació que n’extregui dependrà de l’interès amb què afronti la lectura.
En segon lloc podem dir que, pel que fa a la nostra tasca com a traductors, el millor
plantejament respon a la no-adaptació de les realitats mexicanes, per tal de no ressituar
l’obra en un context que no li correspon. Així, i entenent que els personatges fan servir
una parla d’ús diari, hem utilitzat un llenguatge neutre que pretén remarcar
l’expressivitat narrativa però, alhora, resulta quotidià.
Les tècniques emprades en la traducció del vocabulari han estat principalment quatre: la
derivació a partir de substantius, com en el cas d’atzaveram; la neutralització de
conceptes que per diverses raons ens resulten llunyans, com el cas de prunera; els
equivalents com panotxa i un únic cas de manlleu, tequesquite.
Quant als verbs i altres expressions, en general el text és prou explícit per a entendre-les
amb facilitat i, si no les hem pogut expressar en català, sempre hem intentat compensar-
ho en un altre punt del relat. La nostra pretensió ha estat mantenir tots els aspectes
remarcables de l’original, com l’ús de repeticions, demostratius i diminutius, sempre
que no interfereixin en la comprensió i genuïnitat del text català.
És evident, però, que tant la forma de narrar de Rulfo com les particularitats del text,
ofereixen una gamma immensa de temes d’estudi en els quals, per raons de temps i
d’espai, no hem aprofundit. No obstant això, podem concloure que cal copsar
perfectament la intenció original d’un text literari i conèixer l’entorn en què se situa per
a poder distingir les dificultats de traducció i escollir la millor manera de resoldre-les,
sense oblidar, en aquest cas, la dificultat afegida que suposa la confluència d’ambdues
llengües i l’abast geogràfic de l’espanyol en comparació amb el del català.
41
6. BIBLIOGRAFIA
Agost, R.; Monzó, E. (2001). Teoria i pràctica de la traduccio general espanyol-català.
1a ed. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, Servei de
Comunicació i Publicacions.
Balboa Bas, R. [ed.] (2002). Diccionario de uso del español de América y España. 2a
ed. Barcelona: Editorial Vox-Larousse.
Bosch i Sans, D. (2000). «Juan Rulfo en catalán: “Ens han donat la terra”». Dins López
Mena, S. [coord.] Cómo traducir la obra de Juan Rulfo. 1a ed., Mèxic, D.F.: Editorial
Praxis, p. 11-19.
Cardona Castro, A. (1992). «Creación de la mítica ciudad de Comala». Dins La
narrativa hispanoamericana en el siglo XX. 1a ed., Pamplona: Universidad de Navarra,
p. 39-43.
Cardona Castro, A. (1992). La Narrativa hispanoamericana en el siglo XX. 1a ed.
Pamplona: Universidad de Navarra.
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana. [en línia]. Barcelona: Institut
d’Estudis Catalans. < https://bit.ly/2JMhsH9 > [Consulta: juny de 2018].
Díaz García, C. M. (2008). [en línia]. La reforma agraria en la Revolución mexicana,
Caliban: Revista Cubana de Pensamiento e Historia, número I, octubre-desembre 2008.
< https://bit.ly/2JfWgt2 > [Consulta: maig de 2018].
Diccionari de la llengua catalana (DIEC). (2014). 2a ed. [en línia]. Barcelona: Institut
d’Estudis Catalans. < https://mdlc.iec.cat/ > [Consulta: juny de 2018].
Diccionari Manual de sinònims i antònims Vox. (2018). [en línia]. Barcelona: Editorial
Larousse. < https://bit.ly/2LMJwaL > [Consulta: juny de 2018].
Diccionario de la lengua espanyola (DRAE). (2014). 23a ed. [en línia]. Madrid: Real
Academia Española. < http://dle.rae.es/?w=diccionario > [Consulta: juny de 2018].
Doménech Bagaria, O. (2012). Traduir del castellà al català, més enllà de la
intercomprensió, Barcelona: Editorial UOC.
42
Dorfman, A. (1972). Imaginación y violencia en América: ensayos sobre Borges,
Asturias, Carpentier, García Márquez, Rulfo, Arguedas, Vargas Llosa. 2a ed.
Barcelona: Editorial Anagrama.
Fernando Lara, L. (1996). Diccionario del español usual en México. 1a ed. Mèxic, D.F.:
El Colegio de México, Centro de Estudios Lingüísticos y Literarios.
Férriz Roure, T. (2008). [en línia], La edición catalana en México, Fundación
Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2008. < https://bit.ly/2J9WKkV > [Consulta:
maig de 2018].
García de Toro, C. (2004). [en línia]. «Traduir entre català i castellà: un camp de treball
per explorar». Quaderns. Revista de traducció, 11, p. 151-158. < https://bit.ly/2ss0lAK >
[Consulta: maig de 2018].
González Boixo, J. C. (1984). Claves narrativas de Juan Rulfo. 2a ed. León:
Secretariado de Publicaciones de la Universidad de León.
Gramàtica de la llengua catalana (GIEC). (2016). 1a ed. Barcelona: Institut d’Estudis
Catalans.
Gran Diccionario Náhuatl. [en línia]. México, D.F.: Universidad Nacional Autónoma
de México (2012). < https://bit.ly/2J7yzUu > [Consulta: maig de 2018].
Harss, L. (1969). Los nuestros. 2a ed. Buenos Aires: Editorial Sudamericana.
Informecat - 50 dades sobre la llengua catalana. (2016). [en línia]. 5a ed. Barcelona:
Plataforma per la Llengua. < https://bit.ly/1SYZbWl > [Consulta: maig de 2018].
López Austin, A. (1989). «Sobre el origen del falso sufijo dativo -le del español de
México». [en línia] Revista del Instituto de Investigaciones Antropológicas. Vol. 26, 1.
< https://bit.ly/2xJADg1 > [Consulta: juny de 2018].
Moliner, M. (2016). Diccionario de uso del español (DUE). 4a ed. Madrid: Editorial
Gredos.
Olea Franco, R. (2018). «Borges y Rulfo: otro diálogo posible». Nueva Revista de
Filología Hispánica, LXVI, 1, p. 153-181.
43
Optimot [en línia]. Barcelona: Direcció General de Política Lingüística. < http://optimot.gencat.cat > [Consulta: juny de 2018].
Ortografia catalana. (2016). [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. < https://bit.ly/2FCjYhO > [Consulta: juny de 2018].
Poniatowska, E. (1987). «Juan Rulfo: ¡Ay vida, qué mal me pagas!». Dins ¡Ay vida, no
me mereces!. 4a reimp., Mèxic, D.F.: Editorial Joaquín Mortiz, p. 135-165.
Pujol, D. (2017). Traducció literària: la traducció del llenguatge col·loquial. [apunts de
l’assignatura ‘Literary Translation 2’]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 1-5.
Ruffinelli, J. (1985). «Prólogo». Dins Juan Rulfo: Obra Completa. 2a ed., Caracas:
Fundación Biblioteca Ayacucho, p. 9-37.
Rulfo, J. (1985). El Gallo de oro y otros textos para cine. 2a ed. Madrid: Ediciones Era.
— Ayala Blanco, J., Presentación, a la 2a edició d’El gallo de oro y otros textos
para cine, Madrid: Ediciones Era (1985), p. 9-14.
Rulfo, J. (2013). El Llano en llamas. 21a ed. Madrid: Ediciones Cátedra.
— Blanco Aguinaga, C., Introducción, a la 21a edició d’El Llano en Llamas,
Madrid: Ediciones Cátedra (2013), p. 11-29.
Rulfo, J. (2017). Pedro Páramo. 30a ed. Madrid: Ediciones Cátedra.
— González Boixo, J. C., Introducción, a la 30a edició de Pedro Páramo, Madrid:
Ediciones Cátedra (2017), p. 11-52.
Sommers, J. (1974). La narrativa de Juan Rulfo: interpretaciones críticas. 1a ed.
Mèxic, D.F.: Secretaría de Educación Pública, Editorial Sep/Setentas.
Tarrida i Muntaner, A.; Pascual i Ferrando, E. (1984). Diccionari Regina d'ús del
català: barbarismes, sinònims, equivalències català-castellà, castellà-català, gentilicis,
vocabularis català-castellà de vegetals i animals. 1a ed. Barcelona: Regina.
Termcat. Diccionari de llengües del món. [en línia]. 2a ed. Barcelona: TERMCAT,
Centre de Terminologia, cop. 2018 (Diccionaris en Línia). < https://bit.ly/1MOnBvO >
[Consulta: juny de 2018].