Rev

ista

Tar

do

r 20

14

RevistaTardor 2014

Bon Nadal

Crèdits

Edita:

CFA Palau de Mar / Consorci d’Educació de BarcelonaCarrer Urgell, 187 Edifici 20 - 08036 – Barcelona

www.xtec.cat/cfapalaudemar

Maquetació i compaginació: Joan Carbonell, Gerard López (ex-estudiants del CFA Palau de Mar) i Joan Padrós (professor de ciències i informàtica)

Guiatge i correcció de textos: Sabela Labraña (professora de català i informàtica), amb la col·laboració de Magda Bosch (ex-estudiant de Català 3), Neus Montañola (estudiant de Francès), Anna Cambon (estudiant de Francès i de Català 3) i Ramon Poch (estudiant de Català 3)

Il·lustració de la portada: Maria Quesada (estudiant de Competic 1 i de Català 3)

Índex

Editorial (5) Espurnes de llindar (7) Experiències (17) Reflexió i opinió (57) Contorn i entorn del país (77) Viatges (85) Literària: Poesia i Relat (93).

Les imatges dels articles “Quan surti de l'hospital em faré independentista” (pàg. 9), “Podria ser la teva història” (pàg. 22), “Un lloc de trobada” (pàg. 27), “Catalana per casualitat“ (pàg. 34), “Ikebana” (pàg. 37), “Un dia memorable” (pàgs. 53 i 54), “La força del costum” (pàgs. 55 i 56), “Berlin” (pàgs. 87 i 88), “El viatge somiat” (pàgs. 89 a 91) i “Els atabalaments...” (pàgs. 101), han estat aportades pels autors i autores dels articles. Les imatges de l'article “Quan surti de l'hospital em faré independentista” (pàg. 9 i 10) han estat cedides per AFANOC. La resta són extretes de http://flickr.com amb llicències Creative Commons i de www.viquipèdia.com. Es pot consultar l’autoria de les imatges en la versió digital de la revista: http://cfapalaudemar.cat

5

Editorial

Hem començat aquest curs amb la il·lusió d’estar vivint un moment històric en què Catalunya s’entesta en decidir el seu futur. Enmig d’una crisi econòmica i social de proporcions inabastables i d’àmbit mundial, bona part del poble català ha dipositat l’esperança d’una veritable transformació social en el procés sobiranista. I en aquesta conjuntura, la llengua catalana esdevé un element decisiu ja que suposa un poderós vehicle de cohesió social.

Els darrers anys, a l’escola CFA Palau de Mar, les sol·licituds per a estudiar els nivells segon i tercer de català han augmentat de manera continuada. Els nostres alumnes són majori-tàriament persones que han hagut de fer el seus estudis en castellà mentre a casa seva només es parlava el català. Però enguany, a més, observem com s’incrementa de manera significativa el nombre d’estudiants d’orígens diversos d’arreu de l’Estat espanyol; persones que han viscut bona part de la seva vida a Catalunya i que mai no han tingut necessitat ni de parlar ni d’escriure la llengua pròpia del país. I és ara, un cop jubilats, que no volen que passi més temps sense poder utilitzar el català i poder escriure’l amb correcció. També hem de fer esment del petit percentatge d’alumnes de procedència europea o llatinoamericà, que vénen a estudiar català en un desig d’integrar-se de ple a la comunitat.

Així, les classes de català esdevenen petites mostres d’una societat que s’identifica a través de la llengua, i l’aula es converteix, dia rere dia, en un espai col·lectiu on el respecte, la confiança mútua i la llibertat d’expressió afavoreixen i potencien la creativitat individual, imprescindible per elaborar els textos de la nostra publicació.

La revista de l’escola compleix el seu desè aniversari. La tardor de 2004 sortia el número 1 amb el nom de Taller de Lletres, de la mà d'en Josep Oliveres ―en Tero―. L’editorial feia explícits els objectius i les intencions:

… El nostre propòsit és crear un ambient que fomenti el gust per la lectura i l’escriptura en català. Pensem que la revista serà un element dinamitzador de la llengua catalana [...] Creiem que pot ser una eina que millorar a tots els nivells, ja siguin els d’assolir coneixements, de participació, culturals, personals, etc

Doncs bé, crec que podem afirmar que en aquests deu anys hem estat fidels als principis inicials i hem complert els objectius proposats. L’edició actual n’és un bon exemple. Comença amb l’apartat Espurnes de Llindar on s’apleguen uns quants textos de tipologies variades. El nom de la secció prové de la denominació anterior del curs de Llengua Catalana 3 ―principal responsable d’omplir de contingut la revista― que anys enrere es deia “Català Llindar”. Segueix Experiències, amb un nombre molt important d’escrits sobre les vivències passades o actuals dels nostres estudiants que, d’aquesta manera, comparteixen amb tota la comunitat escolar. Val a dir que alguns d’aquests articles són veritables documents socials, fins i tot, sociolingüístics. També la secció Reflexió i opinió ocupa bona part de la present edició amb temes que es distribueixen, majoritàriament, entre l’anàlisi crítica de l’actualitat política i el procés català. A continuació tenim els apartats Contorn i entorn del territori i Viatges en els quals els autors ens ofereixen la seva mirada sobre diferents indrets de Catalunya i del món. Completa la revista la secció més creativa en si mateixa, la Literària, amb Poesia i Relat.

Un cop més volem felicitar els autors dels textos i l’autora de les il·lustracions, i agrair-los que comparteixin les seves creacions amb la resta de l’alumnat de l’escola. També hem d’agrair als equips de col·laboradors la seva importantíssima tasca. Tot plegat fa de la nostra Revista un punt de trobada de tota la comunitat escolar del CFA Palau de Mar.

Espurnes de Llindar

9

… I al cap de dos dies va morir. Era a l’hospital Vall d’Hebron, al pavelló d’oncologia infantil on l’havien traslladada un any i mig abans per fer-li un trans-plantament de medul·la. Aquell 11 de setembre, la meva néta de 9 anys i jo vèiem la Via Catalana a la televisió. La nena  va passar el dia mirant la pan-talla perquè volia veure el tiet Carles que l’havia de saludar des del tram de Tortosa que li havia tocat. Ella també hauria volgut ser-hi, volia ser indepen-dentista. Estava contenta i s’ex-pressava amb contundència, tal com era ella. Tenia el seu ca-ràcter.

La malaltia de l’Anna va comen-çar als cinc anys. Quan a l’hos-pital Joan XXIII de Tarragona li varen diagnosticar leucèmia, la família va trontollar. A partir d’aquell moment la vida girava a l’entorn de la nena, tots amunt i avall, entre l’hospital i casa. Els avis hi anàvem cada diumenge.

Als set anys li van dir que estava curada en un 80% i els metges creien que si algú de la família fos compatible, es podria assolir una curació completa. Va resul-tar que el seu germà tenia aquesta possibilitat i els pares van decidir que es fes el trans-plantament. Això havia de ser a l'Hospital de la Vall d’Hebron. Les perspectives eren excel·lents i el nostre optimisme, total.

“Quan surti de l’hospital em faré independentista”

10

Com que ells vivien a Miravet, i les proves de la nena eren continuades, els van oferir un “XuKli”. Els xuklis són aparta-ments a cinc minuts de l’hospi-tal on pot viure la família el temps que sigui necessari men-tre els nens s’estan medicant. Són espais molt bonics, on les famílies tenen zones comunes per compartir afectes i emo-cions, i tot en un ambient alegre i lúdic que millora de manera considerable la qualitat de vida de nens i pares en situacions tan dramàtiques.

  

La vida a l`Hospital de la Vall d’Hebron transcorria amb sen-sació de normalitat. L’Anna se-guia els seus estudis, igual que la resta dels nens, amb l’ajut de persones voluntàries. L’atenció per part dels professionals era immillorable; i també les famí-lies ens sentíem molt acollides. La nostra nena, tant de temps allà, sabia més que els amos...

i li deixaven prendre decisions. Per exemple, quan s’havia de punxar a causa de la diabetis que se li havia desenvolupat arran de la malaltia, es punxava ella mateixa perquè deia que s’ho feia millor que les infer-meres.

Però a més de l’altíssima quali-tat humana dels professionals, hi ha moltes altres persones que contribueixen a fer la vida d’a-quests malalts més quotidiana. Van, habitualment, a entretenir els nens. El màgic Andreu hi anava cada dijous i quan ell no podia venir, enviava la seva filla amb tot l’equip de màgia.

La nena en general estava bé, i jo  també volia contribuir a l’es-barjo; feia el cor fort quan hi entrava −a l'Hospital de la Vall d’Hebron hi anava cada dia− i allà, a l’habitació, feia de pa-llassa: cantava, ballava i feia es-pectacle... Les nenes reien molt i la meva jove ho gravava tot. Altres vegades en arribar, em treia el mocador del cap i li deia: “Vida meva, la iaia com tu: les dues pelades.”

L’Anna no ha pogut viure el 9 de novembre, però jo em faré in-dependentista per ella, per la meva néta.

Margarita Gimeno

11

Existeix el present? Potser no, és  molt breu.

Vivim el present, queda enrere el passat i entrem en el futur.

Cal aprofitar el temps per a construir un món millor, ràpi-dament, sense treva.

Vells savis digueren: "Tenim pressa, molta pressa".

Amb defectes i virtuts, condi-cionats per un passat individual o col·lectiu, ai d’aquell o d’a-quells que no lluitin contra els que impedeixin un futur millor, més pròsper, més just, més...

Que quedi lluny "gent ufana i superba".

El present és nostre.

Si no és el nou o el nou nou, sense gaire enrenou quan vingui juny o en altre moment, res ha d’impedir canviar el nostre destí. Si convé "segarem cadenes”.

"Ara és l’hora!” "Som i serem" el que volem.

El present existeix, aprofitem-ho!       No anònim, sortosament, del se-gle XXI.

Passat, present i futur

Jordi Solà

12

Immersos en un món tan obscè que empesta, anem prenent nota de com els rics roben els pobres, mentre salta la notícia: El Barça va nu. Resulta que l’equip està descontrolat.

La pregunta pertinent fora que, si més enllà del procés català cap a l’independència, hi ha al-guna cosa controlada. El cert és que la boca closa i aprimada de Rajoy és més aviat una mena de descontrol delirant, així com la boqueta de Soraya deixant anar anatemes.

El PP va de bòlit buscant ma-neres de distreure els mitjans que no paren de destapar el cas de les targetes opaques i dels múltiples delictes de ses senyories i de la casta, mot en-cunyat pel líder de Podemos, grup que arrasa en les enques-tes sobre voluntat de vots, tot i que sembla que ningú acaba de tenir clar que és, a part de nou i per tant sense motxilles.

El benemèrit Depardieu, auto-exiliat de França per evitar complir amb els impostos, pre-para una sèrie de televisió sobre gastronomia. Potser fun-cionarà si amaga la seva còr-pora.

Cauen els dies, un per un, i creix la irritació de Catalunya quan, en lloc d’una resposta política a la demanda de saber, per mitjà d’un Referèndum, la voluntat del poble català respecte el seu futur, l’Estat espanyol reacciona parapetant-se rere el tribunal Constitucional.

En nom d’una Constitució, que nosaltres vam votar i ells no, i de la qual no ens van deixar tocar ni un punt ni una coma, no fos cas que perillés la sacrosanta i petrificada unió de la Pàtria.

A propòsit del que seran Petites cròniques d’un procés

Magda Bosch

13

Silenci total al barri, aquest fragment de ciutat on visc. Serà que tothom se n’ha anat al camp buscant un silenci que allà no inquieta?

Al carrer ni un ànima. Més enllà, ja en direcció a Sant Juan Bosco, lloc de votacions per a la zona, començo a creuar-me amb algun vianant. Tots amb cara de murris i un mig som-riure còmplice. Complicitat que em mancava anit, on la meva era l’única casserola, acom-panyada amb penes i treballs per un remoreig de fons, llunyà.

Un cop creuada la Via Augusta i ja en la proximitat del local, el moviment s’anima, tot i marcant la proximitat de la Cosa.

Enfilada l’avinguda, un principi de cua marca el local de par-ticipació. El cor palpita en entrar a la grandària d’un pati d'escola de nois, o de presó, de pel-lícula americana. Tot l’entorn està rodejat per una doble filera de dos a tres persones per anella, desplaçant-se, ambdues cadenes en sentits oposats, vers portes diferents. En tras-passar cada llindar, darrere la porta, aules espaioses plenes de taules amb cues de votants.

Al centre de la plaça, grups di-versos consulten els números de taula i signen la denúncia inter-nacional sobre la carrera d’obs-tacles a què ha estat sotmesa Catalunya per l’Estat espanyol per arribar a votar.

I això, per un vot sense con-seqüències plebiscitàries. O és que el vot també ha deixat de ser una de les garanties demo-cràtiques més paradigmàtiques?

Com diem, “a mal tiempo buena cara”, perquè també coneixem, molt bé, els proverbis en llengua castellana. Cares alegres, som-riures, relaxació i cap entrebanc, una perfecta, espontània, coreo-grafia, envejable per a qualsevol professional. Acte que es repe-tia, amb moviments diferents per a diferents melodies, en cada Centre de votacions.

Al final del dia, el resum en la petita pantalla ens ho ha retornat

El dia 9N

14

aquell mirall del qual en Mas president, diu: Aquest, 9 del 9 ens hi po-dem mirar.

La nova cara d’un President, figura, que ha anat creixent durant el procés i que es ratifica, amb el gest de nomenar-se, com a únic responsable, als ulls dels fiscals i d’altres denunciants, amb el meu govern, afegeix.

Amb la potent i emotiva abraçada amb David Fernández  ―líder de la CUP i, dit sia de pas, d’aquesta cronista― segellen la coresponsabilitat  amb tots nosaltres, d’aquest dia màgic, un dia, senyores i senyors, de relativa desobediència civil.

En la crònica següent parlarem de les “Dues dones”.

Magda Bosch

15

Avui dia és ben coneguda la tradició nadalenca catalana del Tió, però quan jo era petita a casa meva el que es feia era una variant que es diu la tronca i que procedeix d'Aragó i del Pirineu català.

El meu pare era de la comarca del Pallars Jussà. Celebràvem la tronca la vigília del dia de Nadal, un cop els pares havien deixat de treballar i abans de sopar. Els pares ja ho tenien tot preparat. Treien una caixa de fusta de 40x50 cm aproxima-dament, la posaven a terra i ens donaven unes maces de fusta per picar-hi, a les quatre germa-

nes que som: la Conxita, la gran, que té nou anys més que jo; l'Antònia, que és sis anys i mig més gran; i la Mercè, que té un any menys.

El pare es posava l'abric i co-mençava a fer màgia. Ens reu-níem la mare i les quatre filles al voltant de la caixa i començàvem a picar amb les maces, tot can-tant “caga tronca, neules i tur-rons, xampany i vi bo, i tot el que vulguis”. En aixecar la caixa, apareixia la primera ampolla de cava i tot corrents la deixàvem damunt la taula del menjador i tornàvem a picar. Així anaven sortin més ampolles i turrons...

La tronca

16

En un moment donat, el pare deia:

―Espereu un moment que tiraré els «polvos de la Maria Celestina».

Es posava la mà a la butxaca i treia amb els dits un pessic de «polvos» i els tirava sobre la caixa tot dient:

―Polvos, polvorinatis, cagatis pasatis per l'altre portatis. I ara, a picar.

Nosaltres picant i cantant, i continuaven sortint més ampolles, llaunes de préssec, dàtils, olives, confits, pinyons..., tot el que fèiem servir per passar les festes. Quan ja teníem la taula plena amb tot el que havia cagat la tronca, nosaltres encara en volíem més. Aleshores el pare ens feia picar i ens deia:

―Aviam si trenqueu la caixa.

Quan la caixa s'esquerdava, llavors l'aixecàvem i apareixia un grapat de monedes. I encara en volíem més. Al final ens posaven un fregall.

I aquest conte s'ha acabat.

Bon Nadal a tothom!

Beatriz Gaspà

Experiències

19

Quan la meva professora de català ens va demanar que fés-sim una carta de reclamació per explicar qualsevol problema que haguéssim tingut, a l'instant em va venir a la memòria un viatge que vàrem fer a Alemanya dos cunyats, les seves mullers, la meva dona i jo.

Recordo molt bé que només quedaven dos o tres mesos per a fer el trasllat de la capital del país de Bonn a Berlín. L'agèn-cia que va organitzar el viatge va ser “Viatges Baixes”, crec que ja no existeix.

Jo l'esperava amb moltes ex-pectatives i per damunt de tot amb una il·lusió inusual, ja que visitàvem gairebé tot el país i, òbviament, confiava en poder conèixer llocs molt emblemàtics per a mi, com ara Berlín ciutat, la catedral de Colònia o la ciutat de Nuremberg.

Durant tot el viatge, que vàrem fer en autocar, van sorgir dos en-trebancs imprevistos; el primer, el més feixuc, fou que el guia va venir de molt mala gana, perquè ens va dir que no li tocava a ell el servei.

Una reclamació atesa

20

La seva actitud al llarg del viatge va ser denigrant. El segon con-tratemps que vàrem tenir va ser que tots els edificis emblemàtics de Berlín estaven amb bastides per obres.

Ja des del principi, per un contratemps o per l'altre, em vaig adonar que dia darrere dia anaven minvant la il·lusió i les expectatives que havíem dipositat en aquest viatge. Així que en tornar a Barcelona els passatgers van acordar per unanimitat fer una reclamació formal de retirada de la llicència turística al guia, per la manca de professionalitat.

No sé si “Viatges Baixes” li va retirar la llicència turística al guia esmentat, però sí que puc dir que tots els passatgers vàrem rebre un taló nominatiu bancari, per un import equivalent a la meitat del que havia costat el viatge a Alemanya.

Manel Bellart

21

Varen venir de llocs diferents.

Ella, la María, va emigrar cap a Barcelona quan tenia setze anys, des d'un poblet  d'Anda-lucia on va deixar la mare i els seus quatre germans que més tard s'incorporarien a la llista dels immigrants arribats a Catalunya des del sud d'Es-panya.

L'Antonio va néixer en un poble d'Osca des d'on, al cap de dos anys i per raons de la feina del seu pare, tota la família es va traslladar a terres lleidatanes.

Com que era tan petit quan va arribar a Catalunya, es va im-pregnar de la influència d'a-quella terra que tants bons mo-ments li va donar, i que perdu-

ren gratament en la seva me-mòria.

Tot i ser baixet, era un jove molt ben plantat, amb cabells ondu-lats i uns ulls tan, tan blaus, que en mirar-lo podies imaginar-te un dia d'estiu d’una profunda i clara serenor. Li agradava molt jugar a futbol i xutava la pilota d'una manera  extraordinària, amb tal agilitat, que despertava l'admira-ció dels seus companys. Llàsti-ma que llavors la seva poca es-tatura i la imprudència d'haver-se inscrit en dos equips a la vega-da, van fer que no avancés en aquest esport, on tenia moltes possibilitats.

La María, que va venir a Bar-celona per ajudar la seva família, era una jove guapíssima que fa

Podria ser la teva història

22

pensar ―quan mires les seves fotos dels anys cinquanta en blanc i negre― en alguna d'a-quelles actrius de Hollywood, com ara Greta Garbo o Rita Hayworth.

Com tantes altres noies, en arribar a Barcelona va comen-çar a treballar de minyona en una família burgesa, prop de la Travessera de Dalt. Anava a comprar el pa a una fleca del carrer Escorial, i allí va conèixer el seu futur marit, l'Antonio, que havia estat recomanat pel for-ner del seu poble, on ja havia mostrat el seu domini per fer pa.

L'Antonio i la María van formar una família. Van tenir tres noies: la Montse, la Glòria i la Roser.

Montserrat Cacho

23

Amb quina il·lusió buscàvem pis, segurs que la nostra relació era per sempre, per a tota la vida. Però amb el pas del temps l’enamorament s’ha esfumat i hem decidit plegar veles.

I ara estem desfets tant l’un com l’altre. La casa desmun-tada i embalada en caixes eti-quetades amb uns rètols que hi diuen: coses teves, coses me-ves, molt fràgil, cuina, llibres, joguines... “Teu-meu”, quin ab-surd!

A més a més, per enllestir la feinada, llences moltes coses que hauries guardat de record, però que no necessites i que en el nou espai on vas a parar probablement no hi caben o no saps on posar-les.

Ja està tot embolicat i embalat; les làmpades, les cortines, i les barres despenjades. A les pa-rets hi queden les marques dels mobles ja desmuntats; és una sensació estranya, hi han que-dat impreses les formes dels armaris, dels prestatges i dels objectes que feien de casa nos-tra un espai acollidor. Ara sem-bla que miris una radiografia; intentes comprendre-la però en realitat no hi veus res i, per més que te la mires, no l’entens.

Uns homes de l’empresa de mu-dances, que no coneixes de res, arriben i et diuen que ja tenen el camió a baix i s’emporten les caixes, els mobles desmuntats, la nevera, la rentadora... La teva roba, els meus vestits... Les plantes d’interior i les del balcó, que em fan patir, que no es facin malbé en el trasllat. Mires amunt i avall, per assegurar-te que no hi queda res.

Les habitacions buides, amb els balcons despullats, et fan venir esgarrifances. Tanques el llum, la porta, poses la clau al pany i saps que és l’últim cop. Al coll s’hi fa un nus que no et deixa empassar la saliva, t’ennuegues, i als ulls se’t formen unes enor-mes llàgrimes que intentes re-tenir perquè no et vegin plorar, però pesen tant que rellisquen galtes avall i per uns moments tens la sensació que t’estàs des-muntant tu també.

Tancar la porta de casa per últim cop

24

Fas el cor fort i baixes cap al camió, per indicar-los, a aquests senyors desconeguts, cap a on han d’anar a descarregar i muntar de nou. En arribar al nou domicili, per acabar-ho d’adobar, en el moment de pujar les coses cap al piset, es posa a ploure a bots i barrals, quin desastre!

Amb tot aquest rebombori, s’ha fet fosc. I demà a treballar com si res no hagués passat. Quan et cases, les empreses et donen quinze dies de vacances, però quan et separes, només un dia pel trasllat. Potser és millor així, ja que en estar tan enfeinada no et queda temps per arrugar-te.

S’ha acabat una etapa de la vida i en comença una de nova. Ara cal posar-hi ganes, i col·locar-ho tot ben ràpid, de manera que en el nou piset, que és molt més petit, hi estiguem ben a gust.

Anna Cambon

25

La finalitat d’aquest text és veure en quina situació es tro-bava la llengua catalana en el marc escolar de la meva època, i quin era el seu context so-ciopolític, cultural i econòmic.

La meva escolarització tingué lloc dins del règim franquista, a mitjans dels anys cinquanta i seixanta, en una escola de monges, a Sant Boi de Llo-bregat.

Cal recordar que l’educació du-rant el franquisme fou un model d’organització de l’ensenyament durant la dictadura del general Francisco Franco. El franquis-me va imposar una política lin-güística que tenia com objectiu fer desaparèixer el català. La repressió del règim es va apli-car amb duresa al professorat a partir de l’actuació de “Las Co-misiones Depuradoras de Ins-trucción Pública”. Es revisava l’actuació del professorat i s’au-toritzava la seva continuïtat en el cos docent, o bé la seva sanció. Es calcula que el març de 1939, a Catalunya, on s’ha de dir que la repressió fou molt dura, més d’un miler de mestres foren exclosos de l’ensenya-ment i que per suplir-los s’en-viaren mestres procedents d’al-tres indrets d'Espanya. A les aules, els materials lectius o els

mitjans emprats havien de pas-sar la censura. Els llibres de text havien de ser fidels als “Prin-cipios del Movimiento”. L’escola, com a la resta d’Espanya, es tro-bava immersa en una autarquia cultural, on una de les intencions principals era la uniformització de la societat*.

Els canvis industrials, socials i culturals dels anys seixanta van evidenciar unes noves neces-sitats educatives relacionades amb el creixement industrial, que requeria mà d’obra més qua-lificada. Aquesta nova situació exigia introduir millores en l’estructura educativa. S’abando-nà, paulatinament, la ideologia tradicional amb força connotació catòlica, i s’inicià un ensenya-ment més tecnocràtic amb nous criteris pedagògics, però sempre sota l’autoritarisme del règim.

Tornant al tema del comença-ment, que era el de fer una des-cripció del meu pas per l’escola,

La meva escola

26

me n’adono, que el context so-ciopolític d’aleshores era el d’una fase més moderada. La intrusió del règim franquista a l’escola no era tan estricta, pot-ser perquè era una escola reli-giosa i privada, ja que a les es-coles de l’Estat, anomenades Escoles Nacionals, la censura va ser més acusada. El que sí vull descriure és el tema de la llengua.

L’orde religiosa que regentava el centre era genuïnament cata-lana. La seva fundadora —nas-cuda a Barcelona— va crear l’orde a Vic, i com a con-seqüència la gran majoria de les monges eren de parla ca-talana. Gran part de l’alumnat de l’escola també érem de parla catalana, i per tant la llengua

vehicular era el català, entre l’a-lumnat i entre les alumnes i el professorat, en aquest cas, les monges. Cap als últims anys, va caldre la incorporació de profes-sors seglars, ja que l’escola es va haver d’anar ampliant atesa la major demanda de sol·licituds d’alumnes que generalment pro-cedien de les primeres expan-sions immigratòries.

Tal com he dit més amunt, la llengua de comunicació era el català, però —i amb això queda palesa la influència del règim franquista— tot l’ensenyament era estrictament en castellà, la llengua castellana travessava totes les àrees curriculars.

Aquesta imposició lingüística va ser intensa i eficaç ja que es va aconseguir allò que es pretenia que era la castellanització de la població, en perjudici de les al-tres llengües nacionals. L’escola, i també els inicis de la televisió en van ser dos agents de pri-mera magnitud, en un règim de monopoli absolut. Els resultats de l’escolarització exclusivament en castellà encara ara són ple-nament visibles en la població catalana d’aquella època, ja que una majoria declara no saber escriure correctament el català.

*La pedagogia catalana al segle XX, Jordi Monés.La quotidianitat lingüística durant el franquisme.Culturcat, Generalitat de Catalunya.

Montserrat Capdevila

27

Sóc de l’època de la B.B., C.C., F. F. (B. Bardot - C. Cardinale - F. Franco), aquest últim era pit-jor que el senyor Wert en això de “españolizar a los catala-nes”, ja que en F. F. a les nos-tres escoles no permetia ni par-lar ni escriure la llengua catala-na, res de res.

Bé, m’he apuntat a classes de català, perquè és una de les assignatures que tinc pendents.

El primer dia va ser de tanteig: conèixer la professora, els com-panys, les normes de l’escola, canvi d’horari, etc. El segon va ser més o menys, i el tercer vaig veure un company, el físic del qual no m’era desconegut i així li ho vaig fer saber.  Ell va respondre que la meva veu també li era coneguda.

El quart dia, abans d’entrar a la classe, vàrem comentar la juga-da i en Manel va donar de ple a la diana en preguntar si jo tenia

relació amb la seva professió; llavors vaig saber de què ens coneixíem.

Jo havia anat als seus esta-bliments feia molts anys quan érem més joves. Aleshores em vaig posar contentíssima, en comprovar que la topiane (el cap) encara em funcionava re-cordant adreces i detalls.

Trobar en Manel, ara com com-pany de classe, em va donar seguretat. Ja no tinc tanta por d’estudiar el català ─que tanta il·lusió em fa poder escriure’l amb correcció─ ja que no m’ho varen deixar fer en el seu mo-ment, tot i que reconec que no és gens fàcil per a mi. Però en Manel en sap molt, és de “lo Segre”.

Un lloc de trobada

Núria Carbó

28

Vaig néixer al carrer València cantonada Balmes, però als sis mesos ens vam anar a viure a Osca. Allí els meus pares con-tinuaven parlant amb mi en ca-talà i, com és obvi, la resta de persones ho feien en castellà.

Vet aquí que passava el temps i jo no parlava res. Els pares pen-saven que era per aquesta dupli-citat lingüística que no arrencava a parlar. Aleshores van prendre la decisió de dirigir-se a mi en castellà i, efectivament, vaig co-mençar a parlar. No cal dir que a l’escola i després a la universitat, on vaig estudiar Ciències Eco-nòmiques, es feia tot en castellà.

Em vaig incorporar al món laboral amb una filosofia pròpia: un cop havia après la feina, canviava de treball, cosa que acostumava a passar al cap d’un any. M’ho podia permetre perquè llavors era molt fàcil trobar feina. Un dia vaig contestar un anunci de treball que m’il·lusionava molt i després de fer els correspo-nents tests psicotècnics i unes quantes proves de domini de la matèria, vaig arribar a la final, i va tindre lloc l’última entrevista. El director de la casa de selecció es va quedar bocabadat, ja que era la primera vegada que par-lava en català i com podeu com-prendre,no ho vaig fer gens bé.

Com vaig aprendre a parlar el català

29

La resposta del director va ser contundent; em va dir que era una llàstima, que era la persona ideal per a la feina però no podia accedir-hi perquè en fallava el català. L’empresa era una filial de Banca Catalana i jo havia de ser el director de gestió de patrimonis.

Tan bon punt vaig arribar a casa, la primera cosa que vaig dir, fins i tot abans de saludar, va ser:

―Papàs, “a partir d'ara no entenc el castellà”, o sigui que feu el favor de parlar-me en català.

El mateix li vaig dir a la meva xicota, avui la meva dona. També em vaig apuntar a un curset intensiu de català.

Passat un mes em va tornar a cridar el director de la casa de selecció, i quan va començar l’entrevista, un altre cop es va quedar bocabadat. Quan va reaccionar en va dir:

―Vostè és un altre, la feina és seva, i si vol pot començar a treballar demà mateix.

Joan Caus

30

El nostre gran patriota i millor persona Martí Gasull, nascut al 1969, va perdre la vida al cim de l’Himàlaia el 23 de setembre de 2012. Persona de gran bonhomia, va dedicar moltes hores a la Pla-taforma per la Llengua fent de secretari. Una persona molt for-ta que no reparava en la seva gran dedicació de temps, de sentiments i d’il·lusió, en tre-ballar per fer del nostre país una nació com cal.

El passat 15 de gener, al Teatre Nacional, li van retre homenat-ge els seus entranyables amics i companys de la Plataforma per la Llengua. Va ser un acte ple de sentiments, sensacions i vivències de la seva vida que, d’una forma molt humana i con-siderada, ens va envoltar a tots els presents. Hi érem tots reu-nits i crec que, Martí, estaries

molt orgullós de tota la gent que la teva curta però intensa tasca va aplegar.

Crec que és un dia que mai oblidarem, mai!: la teva persona, la teva família, els teus amics i també l’emoció i el sentiment de la nostra estimada Mònica Ter-ribas a la seva presentació de l’acte. Martí, només voldria dir-te que la feina de la Plataforma per la Llengua i de la nostra entitat, La Roda, farà que sempre restem al teu costat, i ara més que mai. Seguirem en aquest camí que tu tant bé vas marcar i que, com tu, molts joves de diferents entitats segueixen. Hem de ser més forts i ara més que mai, no podem defallir. Estic segura que d’allà on siguis ens enviaràs forces per aquest nostre país, malmès per una gent a la que li falta molt d’amor i sensibilitat per acceptar la rea-litat d’una llengua i una cultura de més de 1.000 anys. Quina pena em fa aquesta gent, man-cada d’arrels, cultura i saviesa. Martí, volem que la nostra Nació no sigui malmesa dia rere dia i per això seguirem treballant i llui-tant, i quan arribi el dia de les re-trobades farem una gran festa per celebrar el nostre triomf.

Recordant a Martí Gasull

31

Ànim a tots els joves i no tan joves de Plataforma per la Llengua, i tu rep la nostra estimació, admiració i respecte per tot el que has fet en la teva curta malaurada vida.

Lluïsa Celades

32

Mes de juny de 1970 i vacances d’estiu.

Aquell any havia acabat el bat-xillerat i la revàlida, i tenia per endavant unes bones vacan-ces. Un bon matí el pare em diu:

―Hauries de venir al despatx per donar-me un cop de mà, estic molt atrafegat i necessito ajuda.

Jo no m’ho vaig pensar gens, guanyaria uns dinerets, que bé!!!

I així vaig començar al món laboral, en una empresa familiar on jo era “la nena”.

Els principis varen ser molt difícils. No sabia res de la feina de despatx, i el pare, sempre molt enfeinat, no tenia temps per ensenyar-me gairebé res. Però les ganes d’aprendre, la voluntat, el temps, i més d’una llàgrima... i la feina va comen-çar a rutllar!

El negoci era una impremta, en aquells anys dedicada al món de les discogràfiques. Fèiem les eti-quetes i les portades dels discs de vinil, els singles i els Lps.

Al començament, les etiquetes sempre anaven en tinta negra i cap a finals dels anys 60 ja en colors. Això dels colors va resul-tar ser molt complicat ja que la tinta s’escalfava i quan l’etiqueta passava a la premsa quedava enganxada al vinil i es feia malbé.

Aconseguir realitzar tot aquest procés amb èxit va fer que ens convertíssim en un referent en el món de les discogràfiques. Així vaig conèixer un grapat de grups musicals de moda formats per nois grenyuts, melenuts i peluts, com deien els pares i avis, però que a mi m’agradaven i molt!!!

El temps va anar passant i varen arribar a Espanya les primeres eleccions sindicals després de la dictadura, un fet que espantava molt a les fàbriques de l’època.

Senyoreta, que ens entén?

33

Tot havia d’estar a punt i en per-fectes condicions.

Nosaltres havíem de fer, per a la empresa Philips, les pape-retes d’aquelles primeres elec-cions sindicals. El pare havia quedat de recollir l’encàrrec el dia d’abans, però la mala for-tuna va fer que aquell matí patís una lumbàlgia que el va deixar postrat al llit durant una set-mana.

I qui va haver d’anar a buscar l’encàrrec? Doncs “la nena”.

Vaig entrar a una sala de reu-nions amb una taula molt gran on hi havia reunits tots els delegats de les fàbriques per decidir el color, les mides i el text exacte de les paperetes que l’endemà al matí, molt d’ho-ra, havien d’estar a punt. I jo allà, al mig, per rebre l’encàrrec: la “nena”.

―Senyoreta, i el seu pare?

―Esta malalt.

―Però vostè potser no ens en-tendrà.

I un altre cop.

―Senyoreta, que ens entén? Segur que ens entén?

Pobrets, aquella nit segurament que més d’un d’ells no va dormir.

Doncs sí, i molt bé que els vaig entendre! Tot va anar de pri-mera; de fet era un encàrrec molt fàcil, però jo era jove i era una noia.

I així van passar uns anys fe-liços, però he de dir que em re-sultava molt dur sentir sovint allò de: “Senyoreta, que m’entén?”

Rosa Cuso

34

El pare era madrileny i de pro-fessió, escultor. La mare, astu-riana, era infermera. Es van co-nèixer a Madrid on la mare vivia amb un germà. Es van casar i es van quedar a viure allà. Al poc temps, al pare el van contractar per a fer un panteó a Barcelona. La seva estada s’endevinava llarga i la mare no el volia deixar sol tan de temps —només feia tres mesos que s’havien casat―. Aleshores va demanar a l’hospital on tre-ballava si li podien facilitar un canvi de feina en algun hospital de Barcelona. Va tenir sort i li van poder trobar plaça a l’Hos-pital de Sant Joan de Déu.

Quan els pares van arribar a Barcelona només tenien lloc per

a una persona, atès que la famí-lia que l’havia contractat només havia reservat habitació per a ell. Com que la mare tenia allot-jament a l’hospital, no es van amoïnar gaire. L’endemà de l’arribada, el pare va anar a presentar-se al seu lloc de treball i la mare que no havia d’incorporar-se a la feina fins al dia següent, es va anar junt amb una companya ―també nova com ella― a fer un tomb per la ciutat i, òbviament, a conèixer les famoses Rambles. La mama era molt bufona i tenia unes cames molt boniques. Men-tre passejava amb la seva amiga i s’explicaven les seves coses, van escoltar que un senyor li deia una floreta referida a les seves cames.

Ella que, lògicament, no sabia res de català, va escoltar la pa-raula "camas" i ja podeu imagi-

Catalana per casualitat

35

nar-vos l’enrenou que es va produir. El malentès va quedar aclarit quan li van explicar que li havien dit que tenia les cames molt boniques. Ella sempre reia molt quan ho explicava.

La feina del pare es va allargar ja que després del panteó li van sortir més encàrrecs. La mare es va quedar embarassada i en conseqüència van decidir quedar-se a viure a Barcelona. Van llogar un pis i així jo vaig néixer a la Ciutat Comtal. Sóc la primera catalana de la família, de la qual cosa n’estic molt orgullosa.

Júlia Ma Gil

36

Quan em pregunten per què faig ikebana, sempre em ve al cap la gran sort de tenir una amiga que m'ha ajudat a entrar en aquest món tant especial.

En els inicis, quan ella va co-mençar ara farà uns deu anys, jo em quedava bocabadada en veure els treballs que feia, ja que a un ram de flors diferents li donava una simplicitat a aque-lles flors i branques, que t'ena-moraven. Agafava el material i ho transformava en un centre preciós, elegant i simple. Temps després vaig descobrir que fer-ho no era tant simple com sem-blava..L'ikebana és un art floral japo-nès que es regeix per tècniques i normes de composició estètica establertes fa centenars d'anys (1336). La dificultat està en el seu aprenentatge. És molt im- portant seguir les pautes de l'escola o de la persona que hagi après bé la tècnica i pugui transmetre les línies que li do-nen un aire d'elegància i sim-plicitat.

Ara, per què faig ikebana? Doncs aquí ve la resposta:

En les trobades que fèiem, i fem habitualment, ja comentà-vem que quan seríem àvies ens ajuntaríem i faríem Ikebanes.

La meva amiga té molta ex-periència i és molt generosa. L'ikebana té una filosofia que et fa valorar les coses tant senzilles com una petita flor o una branca. i, envoltada de flors i natura, passen unes hores fantàstiques sense adonar-te'n. I entre rialles, bon humor, imaginació i reflexió ens ho passem molt bé. He d’a-clarir que encara no som àvies.

Ens trobem a les nou i, per co-mençar, anem a la Casa Horlan-dai a fer un te i una petita xerra-da mentre gaudim d'aquest lloc immillorable. A les deu ens diri-gim a casa de la nostra amiga per començar a preparar l'ikeba-na. A partir d'aquí, ens facilita el material i cadascuna interpreta el projecte seguint la seva intuïció. Ella ens deixa fer i ens dóna consells segons el seu punt de vista.

Ikebana

37

El fet és que, tenint el mateix material, cadascú li dóna una forma diferent. És aquí, on jo veig la gràcia de l'ikebana, ja que mai no n’hi ha dos d'iguals perquè la personalitat i el gust de cadascú hi queda reflectit en l'originalitat de cada treball.

A través dels anys es va agafant habilitat, i cal destacar que sovint es representa el nostre estat d'ànim. Les estacions de l'any defineixen molt el treball, n’hi ha que cada una d'elles té les seves flors carac-terístiques.

En la cultura japonesa es practica el ritual d'oferir l'ikebana als visitants. Estaria molt bé que també els occidentals ho practiquéssim, però de moment aquí encara no hem arribat a aquest grau de sensibilitat; aquí quan reps una persona que t'estimes li fas una abraçada, que també esta molt bé, i al Japó ni es toquen. Penso que totes les cultures tenen coses bones i coses dolentes, i fora bo copiar les bones i afegir-les a les a les que ja tenim.

Quan et conviden a casa a un sopar, primer de tot t'ofereixen un ikebana que han fet pensant en tu. És una cerimònia que es fa per demostrar que és una vetllada molt especial i entranyable, i el situen en el lloc preferent perquè, abans de sopar, el gaudeixis en tota la seva delicadesa. Ho agraeixes perquè saps que l'han fet per a tu i que, en pocs dies, el bonic ikebana haurà desaparegut.

Conxita Fábregas

Aquest any s’ha celebrat el vin-tè aniversari del “Salò del Man-ga” on hi havia un departament de cultura japonesa. L'escola de la meva amiga hi va parti-cipar en una gran exposició d'ikebanes.

I per acabar, un ikebana fet per mi.

38

Quan vaig arribar a Barcelona, ràpidament em van contractar al Barcelona Bus Turístic. Jo sempre havia somniat amb treballar en un lloc on em sentís realitzada, és a dir, poder pas-sar tantes hores que dediquem a la feina en alguna cosa que realment m’agradés. I això és el que sento al bus, i a sobre em paguen. Ara sóc informadora tu-rística i m’encanta. Tinc l’opor-tunitat d’organitzar les vacances de milers de persones que arriben cada dia a Barcelona; i a més tinc l’oportunitat de expli-car-los la història i curiositats de la ciutat. Quan acabo d’explicar-ho, miro la cara de les persones profundament agraïdes, i això no té preu.

Al Bus Turístic tenim tres línies que distribuïm en zona nord, zona sud i zona fòrum.

La zona nord o línia de color blau és la més cultural, i en aquesta ruta s'hi concentren els monuments més emblemàtics de Gaudí com la casa Batlló, la Pedrera, la Sagrada Família o el Park Güell; després ens en-dinsem als barris de Sarrià i Pedralbes i acabem al Camp Nou que, sorprenentment, l’any passat va ser el museu més visitat de tota la ciutat.

La ruta sud, o de color vermell és més panoràmica. En aquesta ruta podem visitar la plaça d’Es-panya, la muntanya de Montjuïc, el port i el barri Gòtic.

I a la ruta Fòrum, o de color verd explotem la costa, és a dir, les diferents platges que hi ha a la ciutat. Nosaltres hi estem acos-tumats, però és una cosa que fa a Barcelona distinta d’altres ciu-tats europees, ja que no és fàcil trobar una ciutat on les seves platges siguin a pocs minuts de la catedral gòtica.

El bus funciona amb una audio-guia disponible en deu idiomes. A part d’això, a les nits d’estiu es pot pujar a bord del bus per gau-dir de les nits càlides de Barcelo-na, i veure tota la ciutat il·lumi-nada.

Barcelona, Bus Turístic

39

Aquesta guia es fa “en viu”, és a dir, parlem nosaltres amb micro, i per raons pràctiques només en tres llengües: anglès, castellà i català. Aquests moments, el tracte directe amb els clients mentre els transmets els teus coneixements i amb els edificis de fons il·luminats, fan l’efecte d’una postal i esdevenen una experiència meravellosa!

Sobre la professió s’ha de dir que no només es tracta de tenir els coneixements i reproduir-los. S’ha de saber transmetre el nostre patrimoni històric-artístic de manera amena ja que el client vol gaudir de las seves vacances. I per això és molt important conèixer el perfil del visitant per adaptar el discurs, perquè no és el mateix un grup de senyors i senyores de certa edat, que un grup jovenet d’estudiants universitaris, per exemple.

Arantxa Felipe Marante

40

Jo era ben petita, devia tenir uns 9 anys, quan va arribar a casa la primera rentadora, que tot just s'estava comercialitzant a l'Estat espanyol. Nosaltres érem una família humil però com que el meu germà treba-llava a l'empresa “Uralita”, vam poder gaudir d'aquest electro-domèstic.

Era una màquina elèctrica molt senzilla; solament polsar un botó, i ja funcionava. A casa va ser rebuda amb molta alegria perquè érem quatre germans i la mare havia de rentar molta roba.

Aquestes rentadores han estat una bona ajuda per a les famí-lies, ja que rentar a mà era molt pesat. Tenia un tambor, on es posava l’aigua amb galledes, i tot seguit el sabó, i la roba es netejava per l’efecte de l’agita-ció. No centrifugava, però sí te-nia un rodet amb una maneta, a la part de dalt, que servia per escórrer la roba. S’havia d’anar molt en compte perquè sovint algun botó sortia trencat.

Per buidar-la s'obria un tap i re-collíem l'aigua amb un cubell. Un cop buida, es posava aigua neta per esbandir i tornar a passar la roba pel rodet, per escórrer una segona vegada. Temperatura de l’aigua, no n’hi havia. Als anys seixanta, es van co-mençar a vendre les rentadores automàtiques, i als noranta, ja estaven al mercat les màquines amb programes de rentat. Les categories de les A+++ que hi ha actualment, aleshores no exis-tien, ni tampoc els programes per a diferents tipus de roba. Amb aquest electrodomèstic, les dones es van lliurar d’una feina molt feixuga. Després dels cin-quanta i sis anys que han pas-sat, la vida ha fet un tomb molt gran per a bé. I aquesta és la història de la nostra primera rentadora!

Magda Martínez

41

A la meva família sempre es celebraven les festes tradicionals de Barcelona, i entre elles la castanyada, amb els moniatos, castanyes i panellets el vi dolç, etc., i el dia de difunts.

Aquest dia, i amb els meus pares, després d’assistir a una celebració religiosa, anàvem al cementiri a posar flors als nínxols on hi teníem algun familiar, i n’eren tres o quatre. En cada u es feia la neteja, es posaven les flors i es resava una pregària.

A mi no m’agradava gens anar-hi, i sempre li deia a la meva mare “que jo quan fos gran” no hi aniria, i així ho he fet fins ara.

Però, encara que penso igual que llavors, cada vegada entenc més el que feien els meus pares, potser perquè ara hi tinc familiars més directes per a mi. Amb el gest de posar flors i netejar els nínxols, sembla que t’apropis una mica més als éssers estimats. Potser aquest any hi aniré.

Trini Martínez

Una tradició

42

Una vida sense lectura és una vida sense fantasia; això és el que sempre vaig pensar. Des de la meva infància i fins ara, no he deixat d'amarar-me de paraules. M’agraden els llibres, m’agrada tocar-los, sentir-los, ja siguin nous o vells.

Els llibres vells tenen una olor molt especial i em fan somiar; molts em van donar una sen-sació de fugida, com si la meva presència en aquesta terra es tornés inexistent, desaparegués entre els núvols creats per mi, i em transportés a un altre món imaginari on hi havia criatures estranyes que m’inventava, les quals em contemplaven o, sim-plement, em metamorfosava en la pell dels meus personatges. De vegades, jo era una fada, un monstre, o bé un detectiu, o so-lament una heroïna amorosa. Tot això era surrealista, fantàs-tic, una utopia.

El meu primer llibre inoblidable va ser Tom Sawyer; amb ell anava a les ribes del Mississipí on els meus passos es barre-javen amb els seus. En l’ado-lescència van ser El Comte de Montecristo i Els Miserables.

Aquestes històries ens mostra-ven la justícia infernal del bé i del mal, el romanticisme.

Després, hi va haver molts al-tres; seria incapaç d’anomenar-los, però puc dir que vaig de-vorar una bona part de la bi-blioteca; començava per la col-lecció rosa de les nenes, con-tinuava amb la verda dels nens i acabava per la blava.

De tot això va ser responsable la meva estimada mare, qui em va inculcar l’estimació pels llibres fins i tot abans que pogués llegir-ne un per mi mateixa. Potser perquè ella sabia llegir als tres anys i jo vaig començar-hi als cinc anys. Recordo que sempre em deia: “No vull que esdevin-guis una burra!”, així que per força calia aprendre a llegir i a parlar bé. Quan parlava mala-ment, rebia una bufetada i en vaig rebre més d’una. Actual-ment, se’m posarien les galtes ben vermelles perquè amb la barreja dels tres idiomes, de paraules, sí que en dic moltes malament.

Els llibres i la seva màgia

43

El temps va passar i les meves lectures es van multiplicar. Poc després de la meva arribada a Barcelona ―d’això en fa uns quants anys― vaig descobrir el català, i aleshores vaig pensar que seria interessant poder lle-gir directament en aquest idio-ma. Però la llengua catalana era força complexa, fins i tot per a una francesa com jo. És ve-ritat que el francès i el català tenen paral·lelismes, però se-gueixen sent dos idiomes dife-rents i amb les seves dificultats.

El meu fill gran té un amic, en Marc, que és el fill de Maria Carme Roca, autora de qua-ranta nou llibres publicats, com ara El monestir proscrit, Intri-gues de palau, Barcino, L'enig-

ma Colom, i l’últim, Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Amb els anys ens hem convertit en bones amigues i un dia em va dir que si volia llegir els seus llibres i els d’altres escriptors hauria d’aprendre el català.

Llavors, vaig fer un curs de dos anys al CNL de Barcelona, i el primer llibre que vaig llegir en català va ser una intriga molt bona, El darrer buit, de Maria Carme; també Els ponts de Ma-dison de R. J. Waller, amb el qual vaig plorar tant que veia tot borrós, i el més complicat de la llista que em va deixar va ser Solitud, de Victor Català, però que vaig apreciar moltíssim.

Però va arribar un moment que a més de llegir el català, volia par-lar-lo. Per això vaig tornar a fer un curs però aquesta vegada a l’Escola d’Adults Pere Calders, que es troba a la cantonada del meu carrer. I allà vaig conèixer la Conxi que es va convertir en una bona amiga i que m’ajuda molt. Actualment continuo els cursos a Palau de Mar on tinc professores fantàstiques.

La meva amiga Maria Carme no va aturar-se aquí, ella volia més. Em deia que hauria d’ampliar una mica els meus coneixe-ments i va començar a portar-me

44

a presentacions de llibres, conferències i, sobretot, al club de lectura “Meteora”. Jo ja sabia com funcionava perquè participava en un altre club de lectura en francès a la biblioteca Joan Miró; en francès era un joc de nens, però en català... M’agafaven suors fredes abans d’entrar-hi. I confesso que al principi em sentia molt petita perquè em vaig trobar davant de gent que parlava tan bé la llengua que pensava que mai podria adaptar-m’hi, potser per la meva timidesa i la falta de conversa en català. Al principi vaig parlar castellà i també francès que alguna persona traduïa. I a força de voluntat ara puc participar una mica en català, cosa que va sorprendre a tothom. Ara ja fa cinc anys que hi sóc i voldria destacar la bona acollida que vaig tenir com a nou membre del club.

En aquest moment estem fent una altra activitat, una ruta literària per Barcelona. L’altre dia vam acompanyar l’autor Sebastià Bennasar, seguint el seu llibre Sant Felip Neri, pels carrers de la ciutat i va ser fantàstic. També vam fer una altra ruta amb el llibre de la meva amiga Maria Carme Roca, L’enigma Colom, i vam recórrer molts carrers del barri Gòtic.

Trobo que les rutes literàries són experiències fantàstiques, que et fan descobrir llocs de Barcelona desconeguts, molt antics i et porten a un altre temps on la imaginació els converteix en un món propi per cadascú.

Aline Patoraux

45

A finals de la tardor, al meu poble, com a tants d’altres, es feia la matança que consistia en sacrificar el porc i preparar totes les seves carns per conservar-les, i d’aquesta manera, poder aprofitar-les en la seva totalitat. Era una ocasió per reunir tota la família, gaudir i col·laborar en el treball que això comporta.

En primer lloc, calia preparar tots els estris i eines de cuina neces-saris com ara: ganivets, tisores, màquina de picar i embotir carn, agulles, fil fort, caldera de coure, caixa de fusta, etc. També es tallava el pa en rodanxes fines, perquè l’endemà poguéssim tirar la sang del porc a sobre.

A continuació s’agafava l’animal entre unes quantes persones i es sacrificava, de tal manera que la sang vessada caigués sobre el pa que teníem en la pastera petita, per poder més tard fer les botifarres. Tot seguit es col·loca-va el porc en la pastera gran i hi tiràvem aigua calenta, que ja teníem preparada en la caldera de coure, per treure-li la capa superficial i el pèl fins deixar-lo completament net. Després es penjava de les potes i s’obria per la meitat per treure l’estómac, els intestins, els pulmons, el fetge i el cor. Així quedava fins el dia següent, per assecar.

Després de tot això, era im-prescindible tallar uns petits tros-sos de carn de diferents parts del cos de l’animal per portar-les al veterinari que havia d’analitzar el seu estat.

A la tarda es feien les botifarres. Es barrejava el pa, la sang, su-cre, canyella i una mica de man-tega i, amb la màquina d’embotir, s’omplien els trossos d’intestí gros, que prèviament s’havien rentat i tallat; després es coïen durant vint minuts en la “caldera de coure”, es treien i es penja-ven perquè s’assequessin.

L’endemà es procedia a espe-cejar el porc, separant les dife-rents parts del cos: llom, coste-lles, pernil, paleta, cansalada i carn magra. A continuació es pi-cava la carn magra amb la mà-quina i s’amania amb pebre ver-mell, sal i all, perquè quedés pre-parada per fer els xoriços el dia següent.

La matança tradicional del porc

46

La resta de peces de carn es col·locava en la pastera gran i se li tirava sal per al seu salament. Després d’uns dies, es treien de la sal i es penjaven per assecar-les.

Finalment, com que ja teníem la carn adobada del dia abans, fèiem els xoriços. Aquesta operació consistia en introduir la carn en trossos iguals de l’intestí prim, cosa que es feia amb la màquina d’embotir. Després els xoriços es penjaven perquè maduressin.

Això sí, amb la matança, la família comptava amb bona part del menjar de tot l’any.

Clemente Pérez

47

El meu nom és Vicente i sóc d’un poble de la província de Sara-gossa que es diu Jaraba i és conegut per les seves aigües i balnearis.

La meva família es dedicava a l’agricultura i a la ramaderia, i a casa meva sempre hi havia treball. És per això que des de petits ja vam estar acostumats a treballar en tot, camps, ramat i horta. Jo, igual com els meus germans, vaig fer tot el que ens manava el nostre pare a casa. Pràcticament no hi havia des-cans, la paraula vacances no existia, i quan afluixava una mica la feina, podia anar a l’escola.

El meu pare un dia em va dir:

―Vicente he pensat que hauràs d’anar-te’n amb cent ovelles a una muntanya que he arrendat amb bona bulli ―paraula amb que es definia una bona pas-tura― perquè mengin bé i criïn bons xais.

En aquesta muntanya no veia ningú i la meva i única distracció era jugar amb la gossa i, de tant en tant, em distreia buscant nius de perdiu per agafar els ous i donar-los a la meva mare que, amb ells, feia unes natilles bo-níssimes. Fora d’això, el dia es feia llarguíssim, avorrit, i em trobava molt sol.

Un dia el meu pare em va dir:

―Vicente, han vingut uns pares salesians buscant nois amb vo-cació salesiana i m’han pregun-tat si vols anar-te’n a estudiar amb ells.

La meva resposta va ser molt ràpida:

―Sí, i quan?

La meva mare va dir que m’ho pensés, que tenia temps.

―Està pensat, me n’hi vaig!

He fet aquest preàmbul per explicar una mica com va sorgir en mi una ràpida vocació. Tenia dotze anys.

Després de fer els divuit i d’a-cabar els estudis, havia de de-cidir entre seguir i fer-me salesià o abandonar el col·legi i comen-çar una nova vida a l'exterior fora

Un canvi de vida

48

de la bombolla on els coadjutors salesians estaven acostumats a viure.

La meva decisió en principi, amb certes i raonables dubtes, va ser continuar. M’havia acostumat a la vida d’intern i no veia més. Recordo que abans d’anar-nos al noviciat d’Alacant ens van donar quinze dies de vacances per descansar. El meu pare, com de costum, em va dir que anés al poble que hi havia feina per fer.

Una tarda quan anava a casa de la meva àvia a passar una es-tona amb ella i explicar-li una mica la meva vida, em vaig tro-bar de front una noia molt maca que em va saludar: “Hola Vicen-te”. Jo em vaig quedar boca-badat; em va semblar el més bonic que havia vist en molts anys. No sé si són coses del destí o pura casualitat però aquella noia, en uns segons, va aconseguir esvair tots els dubtes que hi havia en el meu cap.

A partir d’aquest moment tenia dues coses per fer; la primera era dir-li al meu cosí, que també hi era amb mi al noviciat, que no tornava amb ell, i la segona par-lar amb els pares salesians.

La primera va ser trista. Li ho vaig dir el mateix dia que havíem de tornar junts al col·legi; per a

ell va ser una sorpresa forta, ja que feia sis anys que estàvem junts i érem com germans. Ell va preguntar-me amb tristor què havia de contestar quan li de-manessin per mi. Digues que ja hi aniré a explicar els motius perquè no torno.

Finalment va arribar el dia d’anar al col·legi a explicar les meves raons i agafar la maleta. Vaig en-trar a la porteria i el senyor José va dir-me:

―Vicente quina alegria de veu-re’t!

Em va fer una abraçada i em va preguntar què m’havia passat.

―He vingut a parlar amb la di-recció.

El senyor José va agafar el te-lèfon i va trucar al director. Al cap d’uns minuts van aparèixer el pare director, el pare catequista, i el conseller. Ens vam saludar, i seguit, la pregunta del milió:

49

―Què t’ha passat?

―Doncs que he vist una noia al poble que m’ha agradat.

Ràpidament el pare director va dir:

―A mi també m’agraden les dones! Però mira, Vicente, si en una balança jo poso en un costat l’amor a Déu i l’entrega als altres per fer el bé a la joventut, i en l’altre poso l’amor per una dona, la balança s’inclina cap a l’amor a Déu i l’entrega als altres.

Aquest exemple em va venir com caigut del cel, jo li vaig contestar:

―Senyor director, la meva ba-lança s’inclina al costat contrari i com jo no vull enganyar-los a vostès i sobretot a mi mateix, he pres aquesta decisió que a dia d’avui no té marxa enrere.

Es van mirar els uns als altres com dient “no podem fer-hi res”. Em van donar la mà i em van desitjar molta sort en el camí que a partir d’aquest moment havia de recórrer.

Em van convidar a dinar amb ells i es van oferir a donar-me ajuda

quan la necessités. Jo els hi vaig donar les gràcies.

Només em quedava pujar a buscar la maleta. Amb ella a la mà em vaig dirigir cap a la por-teria i vaig acomiadar-me del senyor José, un bon home.

En sortir per la porta principal, dels meus ulls van caure algunes llàgrimes. Darrere meu quedava el col·legi que mai oblidaré, sis anys allà i un munt de vivències de tota mena, unes bones i d’al-tres no tan bones, però dins meu estava molt content perquè es-tava fent el que havia de fer.

Vicente Pérez

50

Els meus pares són immigrants del sud d’Espanya, tot i que el meu pare va arribar a Barce-lona quan tenia tres anys, la meva mare ho va fer ja d’adulta. Després de tant de temps, tots dos estan tan completament integrats, tant és el cas que la gent creu que el meu pare és nascut a Catalunya. És amb ell i en la feina on practico més el meu català i, lògicament, també quan veig la tele.

La meva mare és diferent. Entén el català perfectament, però per vergonya no el parla, i el que encara és més fort, el llegeix amb mitjana soltesa, tot i que ningú no li ho ha ensenyat. Ella, sobretot, volia que jo anés a una escola catalana ja que tenien clar que de Barcelona o de Catalunya no ens havien de moure.

Llavors, jo vaig començar l’EGB en un col·legi públic on tot l’ensenyament es feia en català. En aquest cole vaig estar fins a sisè de l’EGB, però al setè el meu pare va pensar que una escola concertada seria molt

millor per acabar aquesta època escolar. I em va canviar. La ve-ritat és que no va ser gaire bona idea perquè les instal·lacions no eren tan bones i, a més a més, es feia l’ensenyament en cas-tellà.

Quan vaig ingressar-hi, el meu nivell era més alt que el dels meus companys, així que setè per a mi va ser un repàs. A vuitè em vaig treure el Graduat Es-colar amb nota mitjana, i com que els profes només em conei-xien des de feia dos anys, em vam recomanar que fes l’FP. Jo no volia fer Formació Profes-sional. El que jo volia estudiar era biologia marina, perquè si en mates no era gaire bona, en naturals era una crack.

Els profes van parlar amb els meus pares i tot i que jo també vaig parlar-hi, al final vaig acabar en l’FP d’administratiu. Era jove i influenciable, i la veritat és que, segons el meu pare, la meva família no tenia recursos per en-viar-me a la universitat després d’acabar BUP i COU.

Així que vaig començar aquesta segona etapa escolar sense ga-nes de res. És una llàstima que abans no comptéssim amb tan-tes opcions per poder estudiar com hi ha ara. Recordo que no-

Com és que sóc aquí?

51

més estava ben vist que les noies fessin administratiu, llar d’infants o auxiliar d’infermeria. Només vaig fer un any d’FP ad-ministratiu. Jo ja ho sabia, que allò era una pèrdua de temps i de diners, així que em vaig po-sar a treballar i em vaig quedar només amb el títol d’EGB. Però abans no hi havia crisi i els caps no es fixaven en res.

Com a conclusió he de dir que per a mi han suposat una de-cepció molt gran tots els profes que he tingut des de setè fins a l’institut, sense cap motivació per ells mateixos, ni gens d’inte-rès d’ensenyar o motivar l’alum-nat en èpoques de canvis tan importants per a un adolescent,

que no sap cap a on anar. Amb aquest panorama no és estrany que a Espanya tinguem la major taxa d’absentisme estudiantil. És dur dir-ho d’aquesta manera, pe-rò és la realitat. Així doncs, ara no em queda una altra opció que ser constant i esforçar-me al mà-xim per aconseguir treure’m l’ESO, i crec que ho aconse- guiré.

Anabel Pontes

52

La Malaltia de Dent és una ano-malia genètica molt rara lligada al cromosoma X.

Hi ha només catorze casos a tota Espanya, i el del Nacho és l’únic a Catalunya. Afecta exclu-sivament el ronyó, en produir pèrdues de substàncies neces-sàries per al bon funcionament d’aquest òrgan, com ara proteï-nes, calci, fòsfor o glucosa, i pot arribar a danyar-lo i, fins i tot, a la fallida renal crònica.

Alguns dels principals símpto-mes d’aquesta malaltia, per a la qual no hi ha tractament defini-tiu, són: set extrema, excés d’o-rina, i pèrdua de glucosa per l’orina.

El Nacho, de tres anys, té dues germanes sanes: la Maria i la Marta, de vuit i cinc anys res- pectivament. El tractament per-què el nen pugui tenir una bona qualitat de vida, és molt car.

Quan va començar a la televisió una campanya en què demana-ven taps de plàstic per a reunir diners per ajudar-los, vaig deci-dir participar-hi. Ara ja fa molts anys que vaig començar a reco-llir taps per ajudar els nens que tenen malalties denominades ra-res.

Aquests taps els portava a di-ferents llocs de recollida i no tenia cap preferència per a un nen en concret. Ara fa dos anys que els recullo per al Nacho. Els porto a un lloc determinat on els agafen per a ell.

Gràcies a la col·laboració de moltíssima gent, es van arribar a recollir 100.000 € dels taps. I això va permetre que fa uns me-sos, a la Vall d’Hebron de Bar-celona, varen començar amb la investigació de la malaltia del Síndrome de Dent.

Taps de plàstic per al Nacho

Victòria Rodríguez

53

Fa uns dos mesos, dinant amb la Cristina, de cop em diu:

―Papa, t’he de dir una cosa…

―Digue’m?

―L’Ivan i jo ens casem el dia 4 d’octubre.

―Ostres! Felicitats! Doncs ja saps, compta amb mi pel que calgui... Quina bona notícia, i a on?

―A l’Empordà, a una ermita romànica del segle X molt petita que hi ha als afores de Sant Sadurní de l’Heura, a uns 15 km de La Bisbal.

Tot en marxa, preparatius, llistes,

paperam, càtering..., però, una nova trucada de la Cristina:

―Papa, hauríem d’anar a l’er-mita per assajar i conèixer bé el camí que és força complicat.

―Assajar? Què vols dir?

―M’agradaria fer l’arribada a l’ermita caminant des de lluny, ambdós de bracet.

―I tant! Que bé! Encantat de la vida, Cristina.

―És que, papa, aquest dia no ens podem perdre, eh!

Som-hi! A finals de setembre ja ens tens voltant per aquelles es-planades de l’Empordà, amb el

Un dia memorable

54

perfil de la serralada del Montgrí al fons, assajant el passeig, repassant tos els trencants, dels camins de terra i pedra, fins a l’ermita i buscant un lloc on amagar el cotxe..., tot bé!

Dia 4 d’octubre. El temps esplèndid. Tot a favor. A bona hora, vaig a buscar la meva filla. Preciosa, vestida de núvia, a casa seva al Masnou i cap a l’Empordà. Els convidats esperen que arribem amb cotxe fins a l’ermita… Però nosaltres tenim un altre pla: ens acostarem en cotxe fins a uns 200 metres, d’amagat, per on ningú ens vegi, per a arribar caminant de bracet, lentament i cerimoniosa, per aquell bucòlic camí de carros, només acompanyats de la mirada altiva, però serena i callada, d’uns majestuosos pollancres de gran alçada.

Me’n vaig voler assegurar i vam arribar a l'amagatall tres quarts d'hora abans, però va ser aquella una espera dolça, emotiva, de complicitat compartida. Arribada l’hora convinguda, la meva filla i jo, sols enmig d’aquella natura exuberant, a poc a poc, comencem a caminar en direcció a l’ermita. Alguns convidats ens veuen de lluny i avisen de la nostra arribada. Ens vénen a esperar, i es van posant darrere nostre, creant així una comitiva inesperada, festiva, familiar... La porto, ben cofoi, fins al peu dels quatre escalons de la porta d’entrada a l’ermita on l’espera, somrient i feliç, l’Ivan. Fantàstic!

En el meu record ja tinc gravades les cares de felicitat dels nuvis, les de sorpresa dels convidats, i aquell caminar nostre presidint una comitiva entre senyorial i casolana per aquell camí pedregós. Camí sobre el que vaig fer, segurament, els passos més feliços de la meva vida.

Ramon Poch

55

A pesar d’haver nascut a Bar-celona, mai no havia parlat el català. Els pares eren cas-tellans.

Vam passar alguns anys a València, per motius de la guerra, i allí vaig adquirir alguns coneixements de la parla va-lenciana, però durant tota l’è-poca d’estudiant, parlava úni-cament en castellà. Tampoc a les feines em va caldre parlar en català, i així van anar pas-sant els anys.

En un moment de la meva vida, vaig voler canviar de feina i havia de fer una entrevista de treball en un bufet d’advocats. Em van acceptar però amb una

condició “sine qua non”, que par-lés català. L’empresa era cata-lana i els socis i els clients tots eren “catalans de pro” i no volien sentir una altra llengua que no fos la pròpia del país. Li vaig dir al meu cap que no es preocu-pés, que així ho faria.

Havien transcorregut uns dos mesos de la meva arribada a l’oficina i un dia el cap em va cridar:

−Senyoreta, si us plau, vol venir un moment?

Molt diligent, vaig anar al seu despatx.

−Segui, si us plau.

Una vegada asseguda, em va dir amb el rostre molt seriós:

−Quan la vaig contractar, li vaig posar una condició, se’n re-corda?

La força del costum

56

−No sé... En aquest moment...

−Li vaig posar com a condició primera i única de la seva contractació que parlés català.

−Ah, sí senyor. I perquè m’ho recorda ara?

−Perquè quan he entrat a l’oficina no tan sols vostè no parlava català, sinó que els seus companys “tots” parlaven castellà.

Em vaig quedar de pedra, sense paraules. Després d’un moment li vaig demanar disculpes i li vaig assegurar que mai més tornaria a passar.

A partir d’aleshores, continuava parlant castellà amb les amigues i a casa, però a la feina m’hi esforçava al màxim per a no caure en el mateix error. I ho vaig aconseguir.

Després de casada, quan treballava en l’Associació de Dirigents de Màrqueting de Barcelona, vaig tenir la sort que el meu cap havia fet tots els seus estudis en català i m’ensenyava a parlar-lo amb més fluïdesa.

Com que fins ara no he estudiat mai gramàtica catalana, vaig proposar-me de fer algun curs. Per això vinc a Palau de Mar, a veure si també ho aconsegueixo, amb l’ajut del bon professorat de l’escola.

Júlia Ma Gil

Reflexió i opinió

59

De res no serveix dir mentides, a la fi el que preval és la veritat.

De tots és sabut que hi ha persones, males persones, que es dediquen a tergiversar les coses, a canviar el veritable significat de les paraules, per tal de crear dubtes, i, per tant la inseguretat en la bona relació dels éssers humans.

Són persones menyspreables habitualment envoltades d’individus d’aquesta mena, és a dir, com ells, que no tenen respecte per res, ni per ningú, ni tampoc els interessa la bona harmonia que pugui regnar entre la humanitat.

Afortunadament, també hi ha persones com cal, que fomenten la bona relació entre els éssers humans, les bones maneres, s’ocupen i es preocupen dels altres i creen un ambient cordial i el seu comportament és modèlic i envejable.

Maria Rosa Forns

Les persones

60

Hom creu que l'obligació de tot polític, i més quan ha estat triat pels ciutadans, és gestionar de manera adequada els recursos de què el país disposa, no in-córrer en despeses exagerades o prescindibles i aconseguir fer la vida del ciutadà el més agra-dable possible, elevant els ni-vells de benestar de la població en el seu conjunt.

La realitat constata que res és així aquí, al nostre país. Ens adonem, atònits, que la des-pesa que decideixen fer els po-lítics és escabellada:

● inversions en trens, aeroports, palaus d’esports, palaus firals, etc., sense cap utilitat;

El llegat dels nostres polítics

● nefasta gestió de les Caixes d’Es-talvis, que ells controlaven, amb la concessió de crèdits milionaris a qui no els pensava retornar, i que han hagut de ser rescatades amb diners prestats per las Entitats Europees i que tard o d’hora pagarem entre tots;

● aprovació d’una reforma laboral, que només ha servit per permetre a las grans empreses del país aco-miadar a milers i milers d’empleats a baix cost. Així van traslladar la des-pesa, que els hagués tocat de pagar a elles, a la resta de la comunitat mitjançant el finançament del sub-sidi de l’atur.

Aquest excés incontrolat de des-pesa ha provocat un endeutament

61

monstruós de l’Estat al qual hem d’afegir els préstecs pel rescat dels bancs i caixes.

Tot junt suposa un pagament d'interessos descomunal que, per decisió dels mateixos polí-tics, des de fa pocs mesos, han esdevingut pagaments prioritaris.

És a dir, aquests politics han decidit que abans de la sanitat, l’educació o d’altres necessitats de la població ―que els ha vo-tat―, abans de tota la despesa de caràcter general, repeteixo abans, “el Estado Español” pa-garà els interessos del deute. I no sols els interessos, també haurà, tard o d’hora, de retornar el deute i afegir-li l’import del rescat bancari.

Tots aquests pagaments hauran de sortir dels impostos que tribu-tarem a la “Hacienda Pública Es-pañola” tots els ciutadans durant les properes dècades.

Aquest és el llegat que ens han deixat aquests polítics a nosal-tres, als nostres fills i als nostres néts.

Ens carregarem durant desenes d’anys amb la hipoteca que ha suposat tanta disbauxa inversora i tanta mala gestió, quan no frau-dulenta.

Haurem de restringir les despe-ses en salut, educació, depen-dència, cultura, investigació, etc. durant desenes d’anys, gràcies a la seva desafortunada, per qua-lificar-la d’alguna manera, gestió.

Podeu creure, que, a pesar d’a-questa realitat, que tots conei-xem i que tan mal ens fa, i ens farà en el futur, encara hi haurà qui els votarà en las properes eleccions!!!

Albert Enrich

62

La Taula de Canvis va aparèixer durant el regnat de Jaume I El Conqueridor (1213-1276) quan les legislacions romana i goda, que regien aquest negoci fins aquesta data, varen ser subs-tituïdes.

Us n’assabento d’alguns detalls d'aquesta legislació bancària.

Si bé a l’època anterior la majo-ria de canvistes i prestadors actius a Catalunya eren jueus, durant l’etapa d’expansió els cristians participaren cada cop més en el negoci. L'any 1217 Jaume I autoritzà prestar amb interès als ciutadans del domini reial com es feia des del temps de Ramon Berenguer IV i més endavant hagué de reglamentar un sistema en plena creixença a fi d’evitar que els canvistes-

banquers actuessin impunement.

No obstant això, els canvistes-banquers aviat van començar a enganyar els seus clients o a invertir els seus dipòsits en negocis arriscats, malgrat que la legislació de les Corts des del 1299 es preocupés d’evitar el risc i de castigar els “abatuts”. El comte-rei ho afirma així en la llei:

“…quiscun cambiador qui’s aba-trà … que null temps tinga taula de cambi, ne algun offici nostre, mes que sie haüt e cridat per infame e per abatut per la ciutat e per lo loc hon haurà usat del offici, e que sie detengut fins que haja satisfet, e no menje sinó pa e aygua…”

El febrer del 1300 es va establir que qualsevol canvista-banquer que es declarés en fallida seria humiliat per tot el poble, mit-jançant un pregoner públic, i for-çat a viure en una estricta dieta de pa i aigua fins que tornés als seus creditors la quantitat com-pleta dels seus dipòsits.

En un capítol de cort del 1301 s’establí que els canvistes-ban-quers, abans d’exercir el seu ofici, estarien obligats a asse-gurar la seva taula amb 1.000 marcs d’argent, especialment a les ciutats de Barcelona i Lleida i

Taula de Canvis. Un exemple a implantar avui dia?

63

amb 300 a les altres poblacions catalanes. Només l’assegurat tindrà dret a posar un drap o tapet sobre la seva taula i a obtenir fiances i garanties de terceres parts per poder operar, i a aquells que no ho fessin no se'ls permetria estendre uns draps o teles sobre les seves taules de treball. El propòsit d'això era advertir a tothom que aquests canvistes-banquers no eren tan solvents com aquells que posaven drap o tapet, és a dir, que estaven recolzats per fiances. Qualsevol banquer que trenqués aquesta regla –per exemple, que operés amb uns draps o tapetes, però sense fiança– seria declarat culpable de frau.

Amb el temps continuaren els enganys i, el 14 agost del 1321 es va establir que a aquells banquers que no complissin immediatament els seus compromisos se'ls declararia en fallida, i si no paguessin els seus deutes en el termini d'un any, caurien en desgràcia pública, fet que seria pregonat per totes les ciutats i els pobles. Immediatament després, el banquer seria decapitat davant del seu taulell, i les seves propietats venudes per pagar als seus creditors.

Existeixen evidències documentals que això es complia. Per exemple, el banquer català Francesc Castelló, va ser decapitat directament davant el seu taulell en 1360, en estricte compliment de la llei. Prenguem-ne nota. I, respectant la Llei de la nostra època que no ens permet decapitar ningú, però sí posar-ne alguns a la presó…, per qui comencem?

Joan Carbonell

Text basat en el contingut del volum III de la Història de Catalunya, pàgs. 147 a 150, Edicions 62, dirigida per Pierre Vilar, i escrit per la Sra. Carme Batlle. Transcripció literal de la legislació de les corts del 1299 (català antic).

64

Feia temps que en sortir de casa m’amoïnava la quantitat de gent que es veu pel carrer demanant almoina, així que em vaig decidir a fer un article so-bre aquest tema per a la revista de l’escola. Un cop acabat li vaig fer arribar a la professora per revisar i corregir, com sem-pre.

Després d’uns dies, se’m va passar pel cap enviar-lo a La Vanguardia a l’apartat de “Car-tes al director” i, sense esperar-me a les correccions ni dir res del meu atreviment, tot d’una, cerco l’adreça de La Vanguar-dia i l’envio.

Amb una estranya sensació de

misteri, vaig pensar... què pas-sarà? Si no passa res, no ho explicaré a ningú, almenys de moment. Abans d’enviar-lo, vaig fer una trucada per informar-me i em van dir que potser trigarien uns dies. I van afegir: “Senyora, si en quinze dies no s’ha publi-cat, oblidi-se’n”. Això va ser el dijous dia 26 de juny, i el dis-sabte dia 28, a la pàgina 23, i com article central de “El lector exposa”, sortia l’escrit signat per servidora.

El cas és que aquell dia al matí havia estat repassant La Van-guardia mentre prenia un cafè amb llet –com gairebé sempre– i no m’havia parat en les dues pàgines de les 'Cartes al director'

Mendicitat

65

donant per suposat que en cas que sortís, trigaria uns dies. A la nit em truca una companya i em comenta que ho ha vist. Vaig pensar, dona de poca fe, hauries de revisar la convicció en tu mateixa.

A vegades passen coses estranyes, i tampoc és que sigui res de l'altre món, però com les primeres vegades d'una novetat inesperada, d’entrada et deixen una mica de dolçor que, per sort i com el bon sucre, va desapareixent.

En aquesta ocasió jo no sóc l'única culpable, n’hi ha més: per suposat el CFA Palau de Mar i, per descomptat, l'estimada professora Labraña que, junt amb la Revista escolar, han fet que molts alumnes que mai havien pensat a escriure dues línies, ens veiem publicats a La Van-guardia. El meu reconeixement més sincer.

Concha Vilar

La Vanguardia, dissabte 28 de juny de 2014.

66

Sovint es busquen similituds històriques entre els escocesos i els catalans però, abans de comentar la història dels dos pobles, jo crec que fora inte-ressant veure algunes breus pinzellades de caire cultural. Algunes semblances es podrien

trobar en actituds extremada-ment estalviadores de les dues comunitats, sobre les quals s'ha frivolitzat amb massa facilitat. També s'hi pot trobar equivalèn-cia en certes festes tradicionals escoceses, on l'esforç d'un col-lectiu assoleix objectius sor-prenents i que podrien ser equi-parats als castellers catalans.

També podria haver-hi algun paralel·lisme en begudes molt representatives com ara el cava

per part catalana i el malt, des-til·lat per excel·lència a Escòcia.

Anant a buscar similituds històri-ques ens trobem que Escòcia i Catalunya han tingut experièn-cies diferents, ja que la unió po-lítica d'Escòcia amb Anglaterra

al segle XVIII va ser més o menys consensuada i va voler ser una associació entre iguals, mentre que Catalunya va ser in-tegrada per la força a Espanya i hi segueix estant constitucional-ment subordinada.

És possible que això expliqui la posició relativament cooperadora que el govern britànic té amb el cas escocès i l'enfocament molt menys col·laborador del govern espanyol.

Catalunya i Escòcia, semblances i diferències

67

L'únic punt en comú entre les dues situacions és la respectable posició d'una part de la societat escocesa i catalana que reivindiquen la seva independència, uns la d'Escòcia amb el Regne Unit i els altres la de Catalunya amb Espanya, fins i tot en aquest aspecte les dues propostes tenen força punts diferencials.

Per un cantó els escocesos han rebutjat la independència i els catalans semblen preparats per rebre-la ―si ens deixen ells i ens posem d'a-cord entre nosaltres―. El periodista escocès Jamie Maxwell diu que en alguns aspectes els nacionalistes escocesos tenen bones raons per envejar els seus col·legues catalans.

Es podria concloure que, a part d'algunes pinzellades culturals i de l'anhel de part de les societats per la independència, no hi ha gaire similitud entre ambdós processos.

Joan López Miró

68

Ja fa dies que escoltant les notícies de la tele o de la ràdio, em transporto a quan era nen a l’Institut Jaume Balmes de Bar-celona on vaig cursar el bat-xillerat.

La professora de literatura ens parlava dels antics grecs i so-bretot d’Homer, que va escriure l’Odissea, coneguda familiar-ment per moltes persones com “Les aventures d’Ulisses”.

Escoltant, doncs, les notícies d’aquests últims temps, em re-fereixo a les de corrupció −Ban-kia, ERES, caixes, targes opa-ques…− se m’acut que tots els personatges immersos en a-quests processos consideren que viuen a l’Olimp, com els déus mitològics; és a dir, que estan molt per sobre dels po-bres humans, els ciutadans de a peu, o sigui, de tots nosaltres.

“Pobres desgraciats, aquests ‘humans’, que habiten allà baix” −deuen pensar−, tal com feien els déus mitològics.

Saben que ens poden fer anar de corcoll, i menystenir-nos tot el que els vingui en gana, sense sentir cap tipus de culpa i molt menys de responsabilitat pels seus actes. Creuen que gau-deixen d’una impunitat TOTAL.

Atònits, ens adonem com aquets mateixos personatges, amb un quart d’hora de diferència, són capaços de signar desnona-ments de famílies amb tres fills d’Educació primària, i els con-

demnen a la més pura de las misèries. I amb el mateix bolígraf –encara calent– signar crèdits a interès ZERO i venciment final a 30 anys (és a dir, que no es re-tornaran mai) per a ells, o per als seus familiars o coneguts. O bé, i encara amb aquest mateix bolí-graf, signen sous i plans de pen-sions hipermilionaris, fora de tota lògica per a ells i per als seus coreligionaris, mentre aplaudei-xen una reforma laboral que condemna a molts humans a la pobresa, tot i tenir la sort, en el millor dels casos, de gaudir d’un lloc de treball.

Em pregunto: De quina fusta es-tan fets els cervells dels actuals personatges de l’Olimp?

L'Olimp dels déus

69

Caldria estudiar-ho a fons, encara que, si per un moment ens parem a rellegir els cognoms de la majoria, veiem que els hi deuen venir per via genètica.

Consideren que són impunes, que no se’ls ha de jutjar. S’estan a l’Olimp, se senten com déus. Molts d’ells ni tan sols creuen que estan fent actuacions punibles, i el pitjor, no tenen cap interès en conèixer el dolor que diàriament ens estan causant a nosaltres, als “humans”, amb el seu malèfic bolígraf.

Albert Enrich

70

Què bonica i despietada pot ser la soledat…!

A tots ens agrada estar sols de vegades. Però, hi ha persones que malauradament no suporten la soledat quan aquesta ve imposada.

Quan t’enfades amb alguna persona del teu entorn que t’estimes de veritat, o te’n distancies per algun motiu, o se te’n va d’aquest món de sobte, t’envaeix la tristesa i es produeix un buit tan gran, que la soledat es presenta a la teva vida irremeiablement.

És un moment crític, perillós, que si no el pots controlar com cal, pot derivar en una depressió.

La família i els amics de tota la vida adquireixen un rol important, poden ajudar-te a passar aquest mal tràngol, fer-te veure que la vida continua, que tu ets molt important pels teus, i que cal tirar endavant.

Això de vegades és així, i de vegades no. Quan el dolor és tan profund, que no et permet continuar amb la teva vida d’abans, és el moment de posar-hi remei i consultar un bon especialista que pugui fer-te reaccionar.

El més important és adonar-se’na temps!

Maria Rosa Forns

La soledat

71

1. Fets recents: El 2006 la ma-joria (75%) de la població cata-lana va aprovar en referèndum un nou Estatut d’Autonomia. El 2010 el Tribunal Constitucional espanyol va retallar substancial-ment aquell Estatut, a banda d’altres competències autonò-miques. Una trista frase d’Al-fonso Guerra, “Vamos a dejar bien cepillado ese Estatut”, va ser prou gràfica. Aquella gota va fer vessar el got a Catalunya. De llavors ençà el suport popu-lar a la independència ha pas-sat del 14% al 50%, com a mí-nim, i un 80% es mostra parti-dari del Dret a decidir si cal que Catalunya s’independitzi d’Es-panya. Des d’aleshores l’activa societat civil catalana ha portat a terme impressionants mani-festacions pacífiques, on mi-lions de persones han sortit al carrer reclamant un referèndum d’autodeterminació. El Govern de la Generalitat, un 95% dels Ajuntaments, una àmplia majo-ria de partits del Parlament, i la societat civil, hi donen suport.

2. Ampliem-ho una mica més: Catalunya ha anat fent, durant els darrers 35 anys, un llarg camí dins l’Estat espanyol, aportant recursos i propostes per a equilibrar el seu territori econòmicament, i també social i cultural.

Els resultats d'aquesta aportació i esforç durant 35 anys, han estat decebedors i força inútils. No m'agrada que es faci de la injustícia econòmica i fiscal la principal causa de la reclamació d'independència. Les diferències en són moltes, com ara costums, caràcter, idioma, manera de fer, escala de valors, tradicions... A més a més, aquesta nostra aportació contínua ha estat força malbaratada, aprofitada per cre-ar camins radials per enaltir la centralitat de Madrid i enterrada en moltes grans obres absurdes. Si bé es just que una regió més rica ajudi a una més pobra, també ha d’esperar-ne algun retorn, per exemple un bon ús de les ajudes i una certa demos-tració de respecte i consideració. No ha estat així. Madrid i bona part d’Espanya han mostrat Ca-talunya com una regió pro-blemàtica, victimista, i a més a més, poc solidària. A les xarxes volta una foto del 2010 d’un Mariano Rajoy, complaent,

Catalunya, cap a un nou estat

72

mostrant les capses blaves amb 4 milions de firmes recollides amb l’eslògan: “Vote contra el Estatuto de Catalunya”. D’aque-lla sembrada, ve aquest fruit amarg… Doncs bé, i ara això qui ho pararà?

3. La situació actual: Una gran majoria del poble català, ja can-sat d’incomprensions i negati-ves, ha començat seriosament a dir prou. Volem desempa-llegar-nos d'una parella amb què no volem seguir convivint, perquè no ens entenem. Estem decidits a crear un Estat propi, però tenim davant l’oposició frontal d'Espanya, que avui per avui, disposa del control eco-nòmic, financer, jurídic, militar i

administratiu. Els nostres argu-ments: la democràcia, la voluntat d'un poble, una llista de greuges, maltractament econòmic cons-tant, destí absurd dels recursos, etc… Els arguments d’Espanya: unes lleis antiquades, no pensa-

des per a la defensa de la demo-cràcia, sinó per a la “Unidad de España”. I segurament també, veure en la independència cata-lana una pèrdua irreparable de recursos, ruïnosa per a la resta de l’Estat —aproximadament el 20 % del PIB—. 4. La creació d’un nou Estat: Crear un nou Estat per a situar-lo al món en condicions ha de ser més un projecte a mig termi-

73

ni que no pas immediat. Ignoro les intencions que puguin tenir el president Mas i el Govern, però de ben segur que rep pressions i advertències de tots costats, impossibles de satisfer alhora. Molts voldrien que fos un procés urgent, però cal abans esgotar totes les oportunitats de diàleg amb Madrid —davant de l'opinió internacional i part de l’opinió espanyola moderada— amb una acció democràtica impecable. I, sobretot, no cometre cap errada estratègica greu. Insisteixo en no basar la petició de la independència en la injustícia fiscal. Això, a Espanya, sempre s'interpretarà com una manca de solidaritat.

5. La cruïlla: El camí del diàleg i la separació negociada amb Espanya ja veiem que és impossible. L’altre camí és omplir-nos de raons davant d’Europa i del món, fer les coses molt ben fetes, aguantar les embran-zides que tindran lloc des d’Espanya i les que mouran per via diplo-màtica, treballar amb constància pel demà, pensant més en els qui vénen que en nosaltres. Crear amb paciència i temps estructures bàsiques d’Estat i treballar les relacions internacionals. És evident que a Europa li fa molta mandra enfrontar ara l’entrada d’un nou estat que vingui del trencament d’un altre, però les coses són com són, i ho hauran d’acabar posant damunt la taula. Jo no tinc cap dubte que Catalunya esdevindrà, més tard o més aviat, en un nou Estat del món. Volem, i podem fer-ho. Espanya no s’ha adonat que amb la seva prepotència i visió centralista ens ha anat portant a una cruïlla d’un únic camí de sortida. El no a tot ens ha avocat cap a un únic camí.

Ramon Poch

74

He arribat de votar eufòrica, con-tenta pel que representa aquesta consulta. I no he pogut treure’m del cap que tot el que s’ha acon-seguit fins ara ha estat gràcies a dues dones molt especials. Bàsi-cament gràcies a elles.

Caram... dones!

Perquè després diguin que les dones no fem el pes. Molts homes n’haurien d’aprendre de la insistència, serenor, resolució i

convicció amb que totes dues han portat el procés.

Sí, avui és un dia per a sentir-se orgullosa. I sense pensar-m'ho

Dues dones i un destí

75

gaire, m’he assegut a l’ordinador, amb una sensació d’emocionada alegria, combinada amb la necessitat de tributar el meu petit home-natge a aquestes dues dones: Carme Forcadell i Muriel Casals, en forma de quatre lletres.

Un cop escrit, l’envio a La Vanguardia. Són les sis de la tarda del diumenge. L'endemà, dilluns, com un petit miracle, vaig veure publicat el meu agraït article.

Concha Vilar

La Vanguardia, dilluns 10 de novembre de 2014.

76

Si comencem per l’entrebanc, els dos supers de l’independentisme han enlairat les espases pels dos criteris no coincidents:

ERC, que aposta per la declara-ció unilateral d’independència, i/o per accelerar la convocatòria electoral i de cap manera amb llista única, com proposa Mas. Seguretat partidista de la victòria o pura reivindicació, de Jonque-res, dels drets històrics d’ERC sobre la defensa independen-tista?

CIU, que està en vies de canvis renovadors i refundació, propo-sa la ”llista de país”. Mas ha ge-nerat l’expectació, d’uns i altres davant la seva propera disserta-ció, dimarts que ve, i amb el títol Després del 9N: temps de deci-dir, temps de sumar.

Mentre, la CUP, sempre atenta a

les qüestions socials, invita a for-mar una llista de l’esquerra inde-pendentista. Una candidatura d’unitat popular per tal d’articular “un procés constituent” amb l’ob-jectiu de ruptura, en clau nacio-nal i en clau social, que permeti avançar cap a un sistema eco-nòmic més just.

Pel que fa a la querella contra Mas, contra la vicepresidenta Joana Ortega, i contra la de-fensora a ultrança del sistema educatiu, la consellera Rigau, ha despertat l’instint de defensa de la tribu.

Tots els àmbits de la societat civil s’han encarat a la biliosa gestió del fiscal Torres Dulce, i al seu posat d’anyell, amb la resposta: “Jo també vaig votar, tots hem votat.”

Ah! I el Barça ha guanyat, crec que en diuen, per golejada.

Duel d’espadatxins i l’inici d’una nova esquerra

Magda Bosch

Contorn i entorn del territori

79

Escric aquesta redacció quan encara tinc els sentiments re-cents. Acabo d’arribar del poble on tota la vida he passat l’estiu, Vimbodí i Poblet.

És el mes de setembre i en aquest indret cada cinc anys es celebra la festa de la Mare de Déu dels Torrents, en memòria d’una Verge que va trobar un pagès, l’any 1550, en un canyis-sar.

La festa consisteix a guarnir tots els carrers del poble amb flors de paper, catifes amb productes naturals com ara pinyes, flors seques, serradures tenyides de colors, etc.

La gent del poble i estiuejants, creients i no creients, tothom hi col·labora. Mesos abans es re-uneixen en algunes entrades de les cases i comencen a fer flors de paper, fanalets, o retallen car-tolina per fer les tiges.

El dia sis de setembre, a la nit, van a buscar la Verge a la seva ermita, a la vora del poble, i la porten en una processó il·lumi-nada pels fanalets que porta la gent.

Quan arriben al poble, passegen la Verge per la meitat dels carrers, que estan guarnits i il·lu-minats per milers de bombetes, columnes, cistells, garlandes i plantes naturals.

L’endemà al matí els vimbo-dinencs, amb els seus millors vestits, van a l’església a fer l’ofrena de flors naturals a la Verge. Com és tradició, els ge-gants de la vila no hi poden faltar.

Enguany, amb tota la comitiva, hi era la presidenta del Parlament de Catalunya, senyora Núria de Gispert.

Al capvespre comença la proces-

El poble adormit

80

só per l’altre mig poble, i fan camí de tornada cap a l’ermita on la deixen fins al cap de cinc anys.

Durant aquests dies el poble està ple de gom a gom, amb molta diferència dels altres dies, que sembla “el poble adormit”.

Palmira Guasch

81

Sortint de la població de Gavà en direcció a Olesa de Bonesvalls i Avinyonet i pujant per una car-retera plena de revolts amb el Castell d’Eramprunyà (any 957) dominant la visió de la collada escarpada i sinuosa des de dalt d'un turó, ens trobem, a uns 30 quilòmetres de Barcelona, el po-ble de Begues, situat en una vall plana i solejada, enmig del mas-sís del Garraf.

És un poble petit envaït, no pels musulmans com al segle X, sinó per la gent de la gran ciutat, que el fa servir com a poble d'es-tiueig, ple de torres de segona residència gaudint del sol, la natura i la situació de proximitat amb la gran urbs.

Una d’aquestes torres era pro-pietat del señor Blasco, amic de la família, que havia estat al front amb el meu pare durant la Guerra Civil. i que tenia una per-ruqueria al carrer Muntaner amb Via Augusta. Parlem de mitjan dels anys seixanta. La torre es-tava situada a la entrada del poble de Begues, en un barri que li deien de la Rectoria, per-què hi havia un col·legi de frares i l’església de Sant Cristòfol. Tenia una sola planta, de color blanc amb el sostre de pissarra i un gran jardí. Sempre que ens invitava a passar un cap de setmana ens quedàvem impres-sionats. Tant ens parlava de les qualitats i avantatges del lloc, que els meus pares van acabar llogant una caseta. La vam tenir uns tres anys. Era una casa de dues plantes amb un ampli jardí a la part del darrere.

Els propietaris, els Benagues, ocupaven la casa del costat. Havien fet dues cases iguals i en llogaven una, mentre les seves filles no es feien grans. Eren molt bones persones i es van fer amics del meus pares. Ella era modista i feia els pentinadors de la perruqueria de la meva mare. No era una casa tan bonica com la del seu amic, però estava al mig del poble, en Can Sadurní, una barriada de cases i torres que s'havien fet darrere de l’es-

Begues

82

Cada matí anava en bicicleta a comprar la llet i el pa a una botiga de queviures, tres carrers més avall, que es deia Can Joanet,i quan convencia la tata Lola em deixava anar al carrer Major, davant del passeig de l'església, a una pastisseria que es deia Campoy, a comprar unes coques de cabell d'àngel amb pinyons que eren  boníssimes, igual que la de llardons. Sempre em passava alguna cosa. O perdia els diners o perdia la coca, que me la havia menjat pel camí.

Un dia vaig caure i em vaig fer un tall al genoll. Vaig haver de baixar a Barcelona perquè em fiquessin quatre grapes. Encara es veu la cicatriu. Em van  fer força mal però després anava orgullós de les meves ferides de guerra.

Cada setmana fèiem una excur-sió a un lloc molt bonic que es deia el Pi Gros. Era una espla-nada a uns quants quilòmetres del poble on hi havia un pi pinyo-

83

ner centenari; d’aquí el seu nom. Penjàvem gronxadors i ens assèiem a berenar. Els nens anàvem amb bicicleta i las mares i la tata cami-nant. Hi passàvem tota la tarda. Sempre tornàvem amb un cistell ple de pomes i préssecs que recollíem pel camí, als camps de cultiu.

Tenia una tortuga de terra, que me la vaig trobar pel bosc. Li donava de menjar cada dia. Es va fer enorme. La deixava pel jardí. Quan va arri-bar l'hivern li ficava enciam perque mengés tota la setmana i jo la cuidava els caps de setmana. Un dia  me la vaig trobar morta. Em va fer molta pena. El meu pare la va llençar a les escombraries. Quan ho vaig explicar a la mestra, ella em va dir que a l'hivern queden dormides en hibernació i se’m va quedar la cara de tonto.

Al raval del poble hi havia un col·legi de frares, el Pare Manyanet, molt gran. Els meus pares, van decidir un any, que anés a fer classes de repàs, pels matins. Va ser espantós. No recordo haver après res en aquella escola. Només recordo un capellà negre, que només feia que

84

pegar-me amb un regle pla, a les puntes dels dits i al cul. També em posava de genolls amb els braços en creu i llibres a les mans, cara a la paret, durant força estona. No crec que sigui la millor manera d'educar imotivar un nen de nou anys. No recordo res més d'aquella escola: ni patis, ni lliçons, ni amics. Només els càstigs.

El meu pare era molt bona persona i tenia moltes qualitats, però la de conduir no era una d'elles. Matinava força i després s'adormia a tot arreu. Fent la Collada de Begues, havia tingut uns quants ensurts. Una nit, tornant cap a casa, en un revolt, el cotxe va sortir de la carretera i es va quedar penjant del precipici. Hi anàvem els meus pares, la meva germana, la tata Lola i jo. Ningú no es movia, ja que el més mínim impuls podia fer caure el cotxe pel barranc. Tot el trànsit es va aturar per ajudar-nos. Era nit tancada i només veiem els llums de Gavà a sota nostre. La meva mare cridava com una boja i la tata només feia que resar el parenostre. El cotxe pesava molt i entre tanta gent que l'agafaven, no aconseguien tornar-lo a ficar a lloc. Vam trigar força temps a sortir-ne, o a mi se'm va fer molt llarg, entre crits, avemaries i xivarri de la gent. La mare va tindre un atac d'ansietat i va trigar molta estona a recuperar-se.

No vam tornar mai més a Begues, però hi està molt present en el meu record.

S.M.

Viatges

87

A la meva dona Núria i a mi feia temps que ens voltava pel cap visitar aquesta ciutat plena d'his-tòria. Berlín, la capital del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial, desmembrada en fina-litzar aquesta guerra i també famosa pel cèlebre mur aixecat el 1961 i enderrocat el 1989. Reconstruïda quasi totalment i considerada per molts “capital cultural d'Europa”.

Doncs bé, per mandra, per no anar-hi sols, perquè l'oferta ens semblava cara, o perquè els dies proposats no ens anaven bé, el nostre objectiu s'anava allunyant.

El mes de gener ens vam aple-gar amb uns bons amics, a qui agradava el jazz com a nosal-tres, per escoltar el pianista ca-talà Lluís Coloma que actuava en un lloc de moda a la Ronda Universitat. Ja l'havíem vist feia un parell d'anys a les nits de jazz a l'estiu de Platja d'Aro i volíem tornar a sentir-lo. Després de l'actuació ens varen comentar que pensaven anar a Berlín i ens van dir d'acompanyar-los. Ells hi anaven perquè hi havia un con-cert dels «Australians Pink Floid» ―una banda que es va formar el 1988 a Adelàida com a tribut als llegendaris «Pink Floid» brità-nics―. Els «Pink Floid» són con-siderats una icona cultural del rock del segle XX i una de les

bandes més influents de la his-tòria de la música; i sempre lli-gats a Berlín després del seu memorable concert de 1990 per commemorar la caiguda del mur vuit mesos abans.

Així, de cop, ens vàrem trobar davant la possibilitat de realitzar el viatge que tanta il·lusió ens feia. Dit i fet; els vàrem dir que sí; vam treure els bitllets i vàrem encarregar un hotel molt cèntric on hi treballava la seva neboda.

Un cop a Berlín, les elevades expectatives no van quedar de-fraudades. Des del mur al monu-ment a l'holocaust, de la porta de Branderburg al Reichstag, i sen-se deixar-nos l'església del Re-cord, el barri Kreuzberg i el curiòs rellotge mundial.

Berlín

88

Vàrem gaudir de la seva peculiar cuina, bastant feixuga per cert, de la seva pastisseria consistent i de les grans varietats de cerveses, veri-table paradís per als aficionats a aquesta beguda entre els que m'hi trobo.

I el concert? Nosaltres no hi vàrem anar perquè no vàrem trobar loca-litats; els nostres amics sí perquè ja les tenien. Els hi va entusiasmar i ens recordaven durant el vol de tornada l'emoció que varen sentir en escoltar la mítica cançó “El mur”.

Sempre recordem amb simpatia, la meva dona i jo, els amics “rockers” quan pensem en la ciutat de Berlín.

Joan López Miró

89

Quasi bé tothom, té un lloc del món que somia visitar en algun moment de la seva vida. En el meu cas, aquest lloc era el Ma-chu-Picchu (muntanya vella) al sud del Perú.

Des de petit em sentia atret per la màgia que desprenia la cultura inca, per les seves llegendes, en especial per les imatges de les muntanyes que envolten la ciutat perduda dels inques. Somiava en poder caminar per les restes d’aquesta ciutat descoberta pel món occidental cap a l’any 1911.

No pretenc amb aquest petit es-crit, explicar la història dels in-ques, ni la dels espanyols que van invadir-los i que van acabar amb el seu imperi; tan sols inten-taré descriure el goig que se sent quan es fa realitat un somni.

Després de molts anys de parlar-ne, i aplaçar-lo diverses vega-des, l’any passat, la meva dona i jo, vam prendre la decisió de no

ajornar-lo més i fer el viatge tan desitjat.

Un dia del mes de juny, de bon matí, sortíem de la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, i des-prés de fer escala a Madrid, i de dotze hores de vol, aterràvem a l’aeroport de Lima, cansats però contents perquè ja estàvem al Perú.

Lima només és la porta d’en-trada del Perú. Aquí conflueixen totes les cultures i formes d’en-tendre la vida que es poden tro-bar al llarg i ample d’aquest me-ravellós país. De fet, per a mi tan sols era la porta d’entrada al somni.

Els següents dies de camí al nostre destí final, vam fer una parada a Puno, per visitar el Llac Titicaca. Dir que és un mar no és cap bestiesa ja que, situat a 3.800 metres sobre el nivell del mar, és el llac navegable de més altitud i un dels més grans del món.

El viatge somiat

90

Al port de Puno vam pujar a una embarcació que ens va portar fins a les illes flotants dels uros, un petit poble que es va refugiar a les aigües del llac, fugint dels seus veïns inques i colles. Els uros van construir aquestes em-barcacions utilitzant els joncs flotants de totora que creixen a la part baixa del llac, i ho fan so-breposant capes d’aquest mate-rial.

Després de visitar les illes i gau-dir de les explicacions dels seus habitants, el nostre creuer conti-nuava navegant per aquesta es-pècie de mar a dalt de les mun-tanyes fins arribar a l’illa de Ta-quile, on vam atracar i desem-barcar, per pujar fins a un primer poblat on podíem gaudir d’una impressionant i preciosa vista de l’immens llac.

L’endemà vam continuar el nos-tre viatge fins a la ciutat de Cuzco, on vam agafar el tren construït l’any 1930, que enllaça

aquesta ciutat amb les ruïnes de Machu Picchu seguint el curs del riu Urubamba a través del Valle Sagrado. Els primers quilòmetres passen per barriades de cases fetes de tova i xapa metàl·lica que formen l’extraradi de la ciutat. Més endavant la locomo-tora ha d’esforçar-se a fons per arrossegar els vagons fins ar-ribar a Ollantaytambo; a partir d’aquí el tren circula en paral·lel al riu, per un dels trams més bonics fins arribar a Aguas Ca-lientes, l’estació final, creada per donar accés a les ruïnes de la ciutat inca.

Aquí vam passar la nit, esperant amb ansietat el dia següent quan per fi, es faria realitat el somni. De bon matí un autocar ens va portar en menys de mitja hora, per un camí de terra fins a l’en-trada de la ciutadella sagrada dels inques: MACHU PICCHU.

Llavors vam començar la pujada, a peu, pel circuit del Machu Picchu i les imatges que hi havia

91

gravades al disc dur del nostre cap, varen quedar esborrades i varen ser substituïdes per les sensacions que ens envaïen en contemplar en directe les magnífiques muntanyes que envolten les restes de l’antiga ciutat:

La muntanya del Machu Picchu (Muntanya Vella)

La muntanya del Huayna Picchu (Muntanya Jove)

La muntanya Putucusi

La nostra visita per la ciutadella va durar tot el dia. Entre meravellats i sorpresos no paràvem de preguntar-nos com hauria estat possible que els inques haguessin pogut construir-la en un lloc com aquest.

Ara, després d’un any i asseguts a la butaca de casa, el Machu Picchu ja no és un somni, és un record inoblidable de vivències i sensacions viscudes.

Joaquim Pons

Literària Poesia Relat

95

Si la nit és fosca,esperem l’albadasense paüra,demà és demà,diguem-ne, un altre dia. Llum i tenebraoscil·lant en les brumes,ben físiques,d’un pensament boirósque s’extasia. Res és perpetuablesi no és el canvi,dia a dia,sempre succeint-se.un i un,sempre diferents,nit i dia. Demà és demà,sempre succeint-se,diguem-ne, un altre dia.

Fem d'una extraviada nadala un cap d'any

magdA Bosch

96

On és el rerefons del misteri

si no en la llum que el travessa?

Ja l’ombra subtil de l’obaga

planeja, forassenyada, pel circuit

endolcit de llum solar, ajaçada

en l’intramurs de pedra seca

pel camí ral que, qui sap on va.

Caurà la nit com una xafegada

d’estiu que s’anorrea en la tardor

i, en l’obscuritat abissal que

se n’apodera, renovaràs, tossut,

la punyent pregunta sense fons.

De la llum que no es fatiga

magdA Bosch

97

Al llarg de la vida i sobretot als primers anys adolescents, quan comença a clarejar la maduresa, estem exposats al fet que cai-guin sobre nosaltres les fletxes d’en Cupido. Sí, aquell àngel de l’amor feu memòria, segur que el coneixeu que quan no sap què fer es dedica a anar clavant a la gent les seves fletxes. I ai!, po-bre de tu si t’agafen. Durant un temps això ja depèn de cadascú estaràs en un altre món, sofrint l’alteració química, que segons diuen pateix el nostre cervell; pe-rò tots sabem que després d’un temps prudencial, els seus efec-tes van baixant, fins i tot, hi ha vegades sobretot al cap dels anys que ens fem creus en ob-servar parelles que gairebé ningú diria que, en un altre temps, van ser ferides per l’amorós àngel.

Però això no vol dir que quan estem tocats per la seva vareta màgica, inundats pels raigs de l’amor que no ens deixen veure límits, fronteres ni obstacles que no es puguin salvar, no sigui un temps per a les ments crea-dores, sobretot les dels poetes, de gran inspiració.

Això em va venir al cap un dia del passat juny quan una tarda, en acostar-me al centre d’auto-formació per donar un cop de mà a la Sabela i a la Magda, l'estu-

diant de Català 3 que col·labo-rava en la preparació dels actes de fi de curs. Mentre elles va-loraven i decidien les lectures, va caure a les meves mans un llibre, millor dit, un conjunt de poemes escrits en gallec per l’escriptor barceloní Carles Riba el 1911.

Caram! Quins poemes amoro-sos, plens de tendresa, havien sortit d’aquell jove enamorat, i en gallec, que em feien recordar la llengua de la meva infantesa per part de pare, aquella melodia suau que tant m’agradava. Vaig gaudir una bona estona llegint els poemes, vaig fotocopiar-ne uns quants i me’ls vaig emportar cap a casa, per si més endavant ens podrien fer servei.

Els poemes d'en Cupido

98

Sabeu, serà millor que us copiï quatre apunts del poeta.

Carles Riba, el 1909, amb quinze o setze anys, va conèixer, pas-sejant pel Portal de l’Àngel, una noia dos anys més gran que ell i amb qui va mantenir una relació que va durar fins a finals de 1911 o a inicis de 1912. Aquesta rela-ció es trencà per l’oposició de la mare de Carles Riba i pel fet que conegués Clementina Arderiu, amb qui es casà el 1916. Aquella primera núvia es deia Pepita Vila Pérez i havia nascut a Barcelona de pares gallecs. A Pepita Vila, Riba li dedicà diversos poemes en català, i als disset anys escriví

vint-i-cinc quartetes que confor-men els Cantares d’amor i cinc cantigues titulades Cantares d’a-migo en homenatge als orígens de la seva estimada. Els pares de Pepita parlaven entre ells en gallec i amb els fills en castellà, mentre que els germans parla-ven entre ells en català. Aquests Cantares d’amor i Cantares d’a-migo ja eren relativament cone-guts pels lectors catalans —o, si més no, pels interessats en l’è-poca noucentista—, ja que tot i romandre inèdits durant molts anys, van ser inclosos en el volum Papers de Joventut, que aplegava textos i material divers del Riba primerenc i que fou edi-tat el 1987 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Ca-talunya.

Alguns dels Cantares d’amor :

Eu topei meniño amorantre rosas que choravaporque perdeu unha délasy eras tí, qu’eu lle roubara.

Can’estou lonxe de tieu morrera de soidássi o ceo nom me lembravado teu rosto a craridá.

Din qu'houbo unha princesiñaque morreu de tanto amar;si as nenas d’amor morreraneu ben fora morta xà.

99

Galicia verde e florida,terra de brisas e sol,ti foras seica o currunchomais doce pr’o meu amor.

Quan les fletxes d’en Cupido cauen sobre una ment tan privilegiada com la del poeta Carles Riba, esdevé un torrent de poesies com va ser tota la seva obra, perquè en Riba no va deixar mai de escriure’n, i no només poesia sinó també narrativa, crítica literària o traduccions al català. No el descobrirem, ara, el gran poeta, però per a mi sí ha estat una troballa, un altre punt per a Palau de Mar, i ja en van uns quants.

Les dades del poeta han estat extretes de la publicació al diari “AVUI” del 20 d’octubre de 1990, i recollides al blog

http://josepbargallo.wordpress.com/2013/07/25/carles-riba-poeta-gallec/

Concha Vilar

100

Tot va començar farà uns quants anys al barri de Gràcia. Els nostres companys humans feia anys que hi vivien en un pis alt, lluminós i sense ascensor, com la majoria dels pisos antics d'aquest indret. A nosaltres ens havien adquirit en una botiga es-pecialitzada i ens havien col·lo-cat en un racó d'un petit salonet, on hi estàvem bé, teníem llum i ens arribaven uns sorolls sim-pàtics des del carrer.

Però la tranquil·litat no va durar gaire. Es notava en l'ambient afany de canvi i així va ser; ha-vien decidit traslladar-se a un nou habitatge.

On vam anar a parar? Aquesta vegada els nostres companys van escollir un habitatge ampli de l'Eixample. Un principal d'una casa antiga, habitacions espaio-ses i sostres alts. Allà van decidir que ens posarien en un saló am-pli; ja no estàvem apretats, però potser trobàvem a faltar la inti-mitat del pis de Gràcia. Final-ment ens hi vam acostumar. Hi havia silenci i poca llum, cosa que donava sensació de benes-tar. Tot anava bé, aquella tran-quil·litat ens asserenava.

Però nous núvols de mudances van començar a aparèixer, no-tàvem que hi havia moviment, i així va ser que ens vam trobar en

una casa situada en un petit poblet al voltant del Montseny. Casa gran del tipus rural amb una xemeneia, al costat de la qual ens hi van ubicar. Estàvem contents ja que quan feien foc, era bonic veure les espurnes que sortien dels troncs. La casa també tenia un jardí, que encara que nosaltres no en podíem gau-dir, donava als nostres com-panys humans, una gran sensa-ció de llibertat.

Mai no hem sabut si les ganes continuades de canviar de viven-da els hi venia per temes de feina o bé perquè eren una mica “cul d'en Jaumet”.

Semblava que aquesta manera de viure a la muntanya, xalar dels cants dels ocells i d'altres atraccions que els brindava la natura, anava a ser definitiu.

Malauradament, la nostra per-cepció va ser equivocada i la fal·lera de mudança es va co-mençar a notar i tant es va notar, que quasi sense adonar-nos ens vàrem trobar a una població de la Costa Brava.

Aquesta vegada, el lloc elegit pels nostres companys resultà ser un apartament estiuenc, bas-tant gran que donava al mar i on ens hi van situar davant d'un gran finestral.

Els atabalaments d'un sillonet i d'una tauleta de centre...

101

Així, vàrem passar de la tranquil·litat del poblet muntanyenc a l'en-renou d'una població costanera amb la seva animació desbordada els dies del pic d'estiu i a un avorriment hivernal esquitxat per algu-nes tempestes i tramontanes molestes.

A la fi, crec que el sillonet i jo ja ens hem acostumat a tant de canvi, i, fins i tot, els atabalaments que patíem al principi i que tan ens angoixàvem ja no ens afecten gaire. Tot i així, pensem que hauríem hagut de tenir dret a poder decidir... davant d'aquest seguit de mudances a què ens vam sotmetre els nostres companys humans.

Joan López Miró

Bona entrada d'any!