-
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv137.pdf 1
__________________________________________________________________________________________
Aportació del laboratori clínic al diagnòstic dels
micetismes
Josep Piqueras Carrasco1, Salvador Ventura Pedret2, Josep Ros Pau2,
Mònica Robirosa Reverte2
1Servei d’Hematologia Clínica , Hospital Vall d’Hebron, Barcelona 2Laboratori Clínic L’Hospitalet , L’Hospitalet de Llobregat
_________________________________________________________________________________________
Introducció
És ben sabut que Catalunya és un país micòfil com
n’hi ha pocs. De fet, la paraula bolet amb la qual
denominem l’aparell que produeix els elements
reproductors (espores) de diversos fongs superiors o
macromicets (basidiomicets i ascomicets) prové de la
paraula ―boletus‖ que en el seu origen era com es
designava el fong amb que s’obsequiava l’emperador
romà. El fet d’haver existit una tradició ancestral de
consum de bolets ha comportat un coneixement,
passat de generació en generació, basat en la
prudència. Catalunya com a país d’acollida que és, ha
anat rebent en les últimes dècades una població
procedent de diversos indrets de la península ibèrica
on aquesta tradició és gairebé nul·la, fet que s’ha
agreujat en els últims temps amb la immigració de
persones provinents de tot el món. La conseqüència
de tot això és l’increment dels micetismes o
intoxicacions degudes a la ingesta de fongs
metzinosos (1). A més hi ha un altre factor com és la
importació de noves espècies i la reclassificació
d’espècies com a tòxiques que abans estaven
considerades com a comestibles, com pot ser el cas
del verderol o pixaconills (Tricholoma equestre) causant
d’un quadre de rabdomiòlisi. Entre les noves
espècies cal anar amb compte amb els fongs
al·lucinògens del gènere Psilocybe. També s’han trobat
noves espècies tòxiques, com quan l’any 1984 per
primera vegada es va comprovar que l’espècie
responsable de les intoxicacions ciclopeptídiques a
Espanya podia pertànyer també al gènere Lepiota i no
només al gènere Amanita.
El fet és que entre els anys 1982 i 1999 han estat
atesos 554 pacients en un sol hospital causats per 242
In vitro veritas 2012; 13:1-8
ISSN: 1697-5421
Revisió
-
2 Piqueras et al. In vitro veritas 2012; 13:1-8
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv137.pdf
episodis d’intoxicació per consum de bolets, tot i que
podem sospitar que són la punta d’un iceberg, ja que
es creu que un nombre de persones dos o tres
vegades més gran han patit alguna mena de trastorn
no prou intens com per anar a un hospital (2). El
Servicio de Información Toxicológica del Instituto
Nacional de Toxicología y Ciencias Forenses rep
unes 180 consultes anuals referents a intoxicacions
per bolets, la majoria d’elles per bolets al·lucinògens
(3).
L’objectiu d’aquest article és posar de manifest la
importància del laboratori en el diagnòstic i
tractament dels micetismes. En podem obtenir els
beneficis següents:
1. Evitar tractaments agressius i innecessaris.
L’experiència demostra que quan el quadre
clínic és dubtós i no es coneixen quines han
estat les espècies ingerides, la intoxicació sol
tractar-se com si hagués estat originada per una
espècie hepatotòxica.
2. Evitar hospitalitzacions innecessàries. Una de
les característiques dels micetismes és que sol
afectar col·lectius. La rapidesa en el diagnòstic
evitaria el col·lapse dels serveis d’urgències en
aquells casos en què el nombre de persones
implicades fos elevat. Per exemple, quan hi ha
diversos nens d’una guarderia que mengen els
bolets que creixen al jardí i sovint no se sap
quants ni qui o bé, quan un gran nombre de
persones ingereixen el mateix guisat.
3. Diagnosticar síndromes mixtes. No cal oblidar
que molts micetismes es produeixen per
desconeixement de l’existència de fongs tòxics.
Això fa que es donin ingestes a l'atzar de
diferents tipus de bolets que poden incloure
espècies que comporten toxicitat tardana o
primerenca. En aquests casos, l’aparició precoç
dels símptomes confondria el diagnòstic clínic i
faria que s’ometessin mesures terapèutiques
fonamentals.
4. Aportar nous tàxons al catàleg d’espècies
tòxiques.
5. Aclarir la causa de mort. En un laboratori
forense, les sol·licituds d’exàmens de laboratori
no provenen només dels hospitals sinó també
dels jutjats. En aquests casos s’intenta
demostrar si la causa de la mort ha estat la
ingestió de bolets tòxics.
6. Detectar substàncies psicoactives. Cada vegada
és més freqüent que des d’instàncies oficials es
remetin mostres requisades en partides, ja siguin
exemplars sencers o càpsules contenint el bolet
en pols, per confirmar o descartar que es tracti
de fongs psilocíbics dels gèneres Psilocybe i
Paneolus, principalment. Degut a la gran
similitud morfològica entre les espècies
d’aquests gèneres o que les mostres estiguin
triturades, la identificació dels seus principis
actius, psilocina i psilocibina, és determinant..
Característiques dels micetismes
Els micetismes es poden classificar, segons el temps
de latència, en micetismes de latència curta i
micetismes de latència llarga.
Els micetismes de latència curta són aquells en què
els símptomes apareixen abans de sis hores desprès
de la ingesta, mentre que les intoxicacions de latència
llarga són les que apareixen més de sis hores després
de la ingesta.
També hi pot haver una simptomatologia mixta quan
s’ha produït una ingesta conjunta amb dues espècies
metzinoses.
-
In vitro veritas 2012; 13:1-8 Piqueras et al. 3
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv123.pdf
Entre els micetismes de latència curta es poden
esmentar les malalties següents:
Gastroenteritis aguda per bolets (Lactarius,
Russula, Boletus, Tricholoma, Entoloma, Clitocybe,
Omphalotus, Scleroderma, Agaricus, Clorophyllum i
altres) en els que s’han aïllat diverses substàncies
d’heterogènia composició química, a les quals
se’ls atribueix l’efecte irritant sobre el tub
digestiu.
Intoxicació neurològica per bolets (síndrome
micoatropínica), produïda per bolets que
contenen derivats isoxazòlics (Amanita muscaria i
Amanita pantherina) (4). Al cap d’un període
comprés entre mitja hora i dues hores després
de la ingesta, es presenta un quadre d’agitació
psicomotriu acompanyat per signes
d’atropinització. En l’orina es pot identificar la
presència d’isoxazols.
Intoxicació per fongs al·lucinògens que tenen la
psilobicina com a principal tòxic, el qual té
efectes similars a l’àcid lisèrgic (LSD) (5, 6). La
presència de fenil-etilamina fa que apareguin
valors falsament per sobre d’un valor
discriminant determinat (―resultats falsament
positius‖) quan es mesura la concentració
arbitrària d’amfetamines en l’orina.
Intoxicació muscarínica per bolets que
contenen muscarina, produïda per abundants
espècies com poden ser Inocybe (Inocybe fastigiata,
Inocybe patoullardii, etc.) i alguns petits Clitocibe
blancs (Clitocibe rivulosa i Clitocibe dealvata) i també
per bolets més exòtics com el Rubinoboletus sp.
La muscarina té una intensa acció colinèrgica,
donant símptomes com ara diarrees i vòmits (7-
8).
Intoxicació cardiovascular per bolets, produïda
per espècies de fongs que interfereixen en el
metabolisme oxidatiu de l’etanol (9). Aquesta
intoxicació només es presenta si s’associa el
consum de bolets i alcohol. Les espècies més
comunes són Coprinus atramentarius (10),
"clitocibe de peu claviforme" (Clitocybe clavipes) i
també el Boletus luridus (11) i la Morchella
angusticeps.
Intoxicació hemolítica causada sobre tot per
bolets del grup dels ascomicets sobre tot de la
família de les helvel·làcies, per exemple les
múrgules, i per Paxillus involutus que pot ser
mortal (12).
Entre els micetismes de latència llarga cal destacar-ne
els següents:
Intoxicacions hidrazídiques per bolets que
perden la seva toxicitat si es cuinen o sequen
degut a la hidrosolubilitat de les seves toxines.
La més coneguda és la giromitrina (N-metil-N-
formilhidracida) (13) que té la capacitat d’inhibir
els processos metabòlics que contenen fosfat de
piridoxal (14). Al cap de sis, nou i fins i tot vint
hores, apareixen les primeres manifestacions
que poden ser gastrointestinals, alteracions de la
funció hepàtica, alteracions cardiovasculars de la
consciència, hemòlisi, fins i tot amb
metahemoglobinèmia, que pot afectar al
funcionalisme renal.
Intoxicacions per bolets nefrotòxics, causades
per bolets del gènere Cortinarius, com poden ser
Cortinarius orellanus, Cortinarius speciosissimus, etc.
Les toxines causants d’intoxicació són les
orellanines, de naturalesa química bipiridílica i
similar als herbicides tipus Paraquat, i les
-
4 Piqueras et al. In vitro veritas 2012; 13:1-8
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv137.pdf
cortinarines, de naturalesa ciclopeptídica. Hi ha
un interval lliure superior a tres dies on es
presenta un quadre de set intensa amb poliúria i
un posterior quadre d’insuficiència renal. Es pot
acompanyar amb un malestar general amb
debilitat i adoloriment general (15).
Intoxicació per bolets hepatotòxics. És la més
greu de totes les atribuïdes als bolets. Si bé
l’Amanita phalloides és el bolet causant més
conegut, també s’han d’incloure algunes espècies
corresponents al gènere Galerina i Lepiota,
especialment Lepiota brunneoincarnata. Totes elles
tenen en comú que contenen amatoxines (16-17)
amb un període de latència que acostuma a ser
superior a 8-9 hores amb una mitjana de 11
hores. Aquest temps de latència és inversament
proporcional al consum de tòxics, mentre que
períodes llargs (>15 hores) acostumen a
correspondre’s amb casos lleus (18). Les
complicacions poden afectar al sistema nerviós
central, al fetge i al ronyó incloent hemorràgies
gastrointestinals de les que s’han descrit casos
en intoxicacions per amanitines (19),
metahemoglobinèmia, típica de les intoxicacions
per giromitra, hemòlisi que també pot ser
deguda a intoxicació per giromitra,
hipoglucèmia que és la típica complicació dels
emmetzinaments per giromitres o amanitines (6,
20), infart de miocardi, complicació típica de
fongs al·lucinògens, així com hipovolèmia i
alteracions electrolítiques.
Exàmens de laboratori en l’exploració dels micetismes
El diagnòstic diferencial precoç d’intoxicació per
bolets és bàsic per establir un tractament adequat.
Per altra banda, l’anamnesi haurà d’establir un
diagnòstic diferencial. Per aquest motiu, la primera
pregunta que s’ha de formular quan se sospita un
micetisme és: hi ha alguna altra causa que expliqui els
símptomes a banda de la intoxicació de bolets?
Per diagnosticar l’estat del pacient són útils la mesura
de propietats biològiques com:
"L’equilibri àcidobase" expressat per les
propietats biològiques següents:
- Gas(aSan)—Diòxid de carboni; pr.parc.
- Gas(aSan)—Oxígen; pr.parc.
- Pac(aSan)—Plasma; pH
- aPla—Hidrogencarbonat; c.subst.
- aPla—Excés de base(llocs enllaçants d’H+);
c.subst.
- Hb(aSan)—Oxígen; fr.sat.
Aquestes propietats poden ajudar al diagnòstic
d’hipòxia i acidosi.
La concentració de glucosa en el plasma.
Aquesta magnitud pot alterar-se per una
gastroenteritis durant les intoxicacions per
giromitrines o per la fallida hepàtica causada per
les giromitrines o les amatoxines. En aquest cas
una concentració de glucosa per sota del límit
inferior de l’interval de referència és senyal de
mal pronòstic.
La concentració de diversos ions com potassi,
sodi i fosfat en el plasma.
Concentracions disminuïdes de potassi poden
donar-se en una fallida renal produïda per
orellanines, giromitrines o bé amatoxines
mentre que concentracions baixes de fosfat
poden ser produïdes per amatoxines i
giromitrines, sobre tot en nens.
-
In vitro veritas 2012; 13:1-8 Piqueras et al. 5
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv123.pdf
Propietats biològiques relacionades amb la
funció hepàtica. La fallida hepàtica és comuna
en les intoxicacions per amatoxines o per
giromitrines, i per tant la mesura d’aquestes
propietats és obligatòria en qualsevol protocol
d’estudi d’intoxicació per bolets. Dintre de les
propietats biològiques que permetrien
diagnosticar una possible necrosi hepàtica són la
concentració d’aspartat-aminotransferasa,
d’alanina-aminotransferasa, de fosfatasa alcalina,
de L-lactat-deshidrogenasa i de bilirubina en el
plasma. La mesura de diverses propietats
hemostasiològiques relacionades amb la
coagulació de les vies extrínseca i intrínseca és
imprescindible per conèixer l’evolució del
funcionalisme hepàtic. Aquí serà important
mesurar la concentració d’urea en el plasma per
valorar una possible encefalopatia hepàtica.
Propietats biològiques relacionades amb la
funció renal. La mesura de la concentració
d’urea i de creatinini en el plasma i la presència
o absència d’entitats microscòpiques en l’orina
(―examen microscòpic del sediment urinari‖)
són les principals propietats involucrades en
l’estudi inicial. Cal tenir en compte que una
fallida renal pot ser induïda per la giromitrina o
l’amantadina. Tampoc podem oblidar que
alguns fongs al·lucinògens poden produir fallida
renal. En el cas de les intoxicacions per
orellanines, l’oligúria deguda a una fallida renal
pot produïr-se al cap de dies o setmanes després
de la ingesta del bolet, pel que en el cas de
l’aparició de signes d’insuficiència renal cal fer
una revisió d’antecedents d’ingesta de bolets.
La fracció de substància de
metahemoglobinèmia en la sang.
Aquesta magnitud pot estar augmentada en les
intoxicacions per giromitres.
La concentració catalítica de creatinina-cinasa
en el plasma.
Un augment de la seva concentració pot indicar
rabdomiòlisi, causada per tricolomes o algunes
espècies de rússules (Russula subnigricans) (23).
Diverses magnituds relacionades amb
l'"hemograma".
L’anèmia pot ser deguda a diversos factors, com
ara una pèrdua massiva de sang, una
gastroenteritis complicada o bé una hemòlisi per
enverinament de giromitra. L’anèmia també pot
ser causada per una fallida renal després d’una
ingesta d’orellanines.
La mesura de la concentració de diferents tòxics
en l'orina o en el plasma.
La mesura d’aquestes propietats es porta a
terme per descartar, dins de l'estudi sindròmic,
la presència d’altres substàncies tòxiques que
poden causar símptomes semblants. Les
propietats a mesurar serien, per exemple, la
concentració de paracetamol en el plasma en cas
de fallida hepàtica fulminant, la concentració
arbitrària d’àcid lisèrgic (LSD), de fenciclidina,
de cocaïna més els seus metabòlits o
d’amfetamines en l’orina per diferenciar un
quadre al·lucinatori o agitatiu. Per altra banda, la
mesura de la concentració arbitrària de
fenotiazines poden diferenciar una causa de
fallida hepàtica o toxicitat anticolinèrgica.
-
6 Piqueras et al. In vitro veritas 2012; 13:1-8
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv137.pdf
Els exàmens de propietats biològiques confirmatoris
estan orientats a mesurar la concentració de la toxina
en diferents fluids biològics del cos. Els principis de
mesura o mètodes de mesura més emprats són:
L’anàlisi immunosorbent amb l’enzim lligat
(ELISA), és el més utilitzat per mesurar la
concentració d’amanitines en l’orina (21).
L’equip de reactius ―Amanitin Elisa‖ permet la
mesura d’aquesta magnitud d’una manera
ràpida, tot i que els resultats són fiables només
en les primeres 48 hores de la ingesta (22).
La cromatografia i l’espectrometria de masses,
permeten mesurar diverses magnituds que són
útils per al diagnòstic d’intoxicacions per
giromitrines, feniletilendiamines (Psilocybes sp.) o
orellanines.
La cromatografia en capa prima permet mesurar
diverses magnituds que són útils per al
diagnòstic d’intoxicacions per diferents bolets.
Aquest principi és bastant assequible
econòmicament (22).
La inhibició de l'hemaglutinització, per detectar
fongs que contenen aglutinines anti A o anti B
com poden ser Hohenbuehelia serotina, Paxillus
panuoides, Melanoleuca melaleuca, Hygrophorus
capreolarius i Clavulinopsis fusiformi (24).
La prova de Wieland o Meixner, és un examen
antic, però que és bastant orientatiu per al
diagnòstic d’una intoxicació per amanitines. És
ràpid i poc costós, però és força inespecífic.
Consisteix en posar damunt d’un paper de diari
la peça a estudiar, per exemple material gàstric, i
afegir a continuació una gota d'àcid clorhídric
10 mmol/L. Es deixa a les fosques i a la mitja
hora, si conté amanitines, es posarà blau.
Actualment s’estan introduint noves propietats
biològiques consistents en diversos estudis del
DNA, emprant mètodes de mesura basats en la
reacció en cadena per la polimerasa (PCR). Els
estudis més implantats en micologia són l’estudi
de polimorfismes mitjançant amplificació
aleatòria del DNA (Random Amplification of
Polymorphic DNA; (RAPD), l’estudi de
polimorfismes mitjançant la longitud de
fragments de restricció (Restriction Fragment
Length Polymorphism; PCR/RFLP) i l’estudi
de polimorfismes mitjançant la longitud de
fragments amplificats (Amplified Fragment
Length Polymorphism; PCR/AFLP). Tots
aquests estudis estan restringits al laboratori
forense però amb una elevada possibilitat
d’implantació a mig termini en un laboratori
clínic d’un hospital de tercer nivell (22).
Per a l’establiment d’un pronòstic es poden emprar
les següents propietats:
Propietats biològiques relacionades amb la
funció renal.
Cal tenir present, principament en les síndromes
orellàniques, que aquestes poden desencadenar
una insuficiència renal greu al cap d’una
setmana de la ingesta que afavoreixen la
realització d’una hemodiàlisi del pacient. També
s’ha d'estar a l’aguait en el cas d’ingesta per
Amanita smitiana o Amanita pròxima. Per tant
s’han de tenir en compte augments en la
concentració d’urea en el plasma (degut a una
encefalopatia hepàtica), de potassi en el plasma,
de creatinini en el plasma (valorant si se supera
el valor de 124 µmol/L) i de proteïna en l’orina.
També s’ha de tenir en compte la presencia, en
-
In vitro veritas 2012; 13:1-8 Piqueras et al. 7
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv123.pdf
l’orina, de cilindres leucocitaris, eritrocitaris i
sobre tot ceris i l’acidosi metabòlica (19).
La concentració d’amatoxines en l’orina de
primera micció.
Aquesta magnitud biològica permet establir un
ràpid pronòstic de la intoxicació (25). Valors
compresos entre 120 i 700 µg/L s’associen a
intoxicacions greus, la majoria de les quals
acaben amb la mort del pacient..
Propietats hemostasiològiques.
Ràpides disminucions del temps de
protrombina en el plasma i de la concentració
arbitrària d’antitrombina III i del factor V de la
coagulació en el plasma permet establir un ràpid
pronòstic de la intoxicació (6, 26, 27).
L’objectiu de la teràpia és aconseguir el màxim
descens de la concentració de la toxina en el plasma
en el temps més curt possible. En el cas de les
amatoxines, el temps d’exposició per evitar la necrosi
cel·lular és bàsic i per tant, tot tractament a fi
d’eliminar-les és important (28). Aquesta teràpia
estarà encaminada al tractament simptomàtic i de
suport, a l’aplicació de mesures per eliminar la toxina
i a la possibilitat d’utilitzar antídots (26, 27, 29).
Per altra banda, en tot micetisme el manteniment
d’una bona hidratació és important per evitar el dany
renal. Al principi cal evitar una hipovolèmia amb la
conseqüent hipoperfusió renal que pot ser causa
d’una fallida renal. Així, les mesures de rehidratació
en la fase coleriforme adquireixen un doble sentit:
eliminar la toxina i evitar la lesió renal (6). El
tractament també estarà orientat a evitar la fallida
hepàtica per evitar l'encefalopatia hepàtica, conduint
si és necessari a un transplantament hepàtic. Per tant,
cal tenir en compte els exàmens de laboratori clínic
abans mencionats (19). Els següents valors són
indicatius de mal pronòstic en circumstàncies en què
l’única sortida pot ser el transplantament hepàtic
(30):
Srm—Bilirubina; c.subst. > 77 µmol/L
Augment del temps de protrombina a més del
doble del límit superior de l’interval de
referència.
Srm—Creatinini; c.subst. > 133 µmol/L
Conclusions
Des de l’aparició de noves eines diagnòstiques, la
mortalitat deguda a la intoxicació per ingesta de
bolets s’ha reduït d’una manera molt apreciable. Així
i tot, el desconeixement de la freqüència real i el fet
que els episodis siguin majoritàriament estacionals fa
que molts cops passin desapercebuts, o, si més no,
no tractats de forma òptima.
Per part del facultatiu de laboratori, el maneig
adequat de les propietats biològiques que cal utilitzar
i el coneixement dels equips de reactius que s’han
comercialitzat últimament poden fer que millori el
pronòstic i disminueixin les complicacions d’una
manera apreciable. Amb tot, la falta de criteris
comuns en el diagnòstic dels micetismes fa que sigui
necessari buscar un consens que eviti retards en el
diagnòstic i tractament d’aquestes intoxicacions.
Bibliografia
1. Piqueras J. Caratteristiche epidemiologice delle intossicazione da fungi in Catalunya. A: Atti del 2º Convegno Internazionale di Micotossicologia. Viterbo; 2001.
2. Piqueras J. Caraterístique epidemiologice delle intossicazioni da fungí in Catalunya. Pagine di Micologia 2002;17:151-4.
3. Ballesteros S. Revisión de los últimos cinco años de las intoxicaciones por setas. Nuevos sindromes y
-
8 Piqueras et al. In vitro veritas 2012; 13:1-8
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv137.pdf
medidas. (accés: 2011-10-26).
4. Michelot D, Melendez-Howell LM. Amanita Muscaria: Chemistry, biology, toxicology. Mycol Res 2003;107(2):131-46.
5. INCHEM. Chemical Safety Information from Intergovernmental Organizations. Psilobice and others. (accés: 2011-10-26).
6. Piqueras Carrasco, J. Setas. A Marruecos Sant J, Nogué Xarau S, Nolla Sala J, dirs. Toxicologia clinica. Barcelona: Springer Verlag Ibérica; 1993.
7. Pauli JL, Foot CL. Fatal muscarinic syndrome after eating wild mushrooms. MJA 2005;182(6):294-5 (accés: 2011-10-26).
8. Lurie Y, Wasser SP, Taha M, Shehade H, Nijim J, Hoffmann Y, et al.. Mushroom poisoning from species of genus Inocybe (fiber head mushroom): a case series with exact species identification. Clin Toxicol (Phila) 2009;47(6):562-5.
9. Piqueras J. Interacción de los hongos superiores con el alcohol. Butll So Catalana Micol 1981;6:17-26.
10. Michelot, D. (1992), Poisoning by Coprinus atramentarius. Natural Toxins 1:73–80. (accés: 2011-10-26).
11. Budmiger H, Kocher F. Boletus luridus and alcohol. Case report. Schweiz Med Wochenschr 1982;34:1179-81.
12. Flammer R, Gallen S. Hemolysis in mushroom poisoning: facts and hypotheses. Schweiz Med Wochenschr 1983;113(42):1555-61.
13. Brozen R. Toxicity, Mushroom - Gyromitra Toxin. (accés: 2011-10-26).
14. Leathern AM, Dorran TJ. Poisoning due to raw Gyromitra esculenta (false morels) west of the Rockies. CJEM 2007;9(2):127-30.
15. Holmdahl J. Mushroom poisoning: Cortinarius speciosissimus nephrotoxicity. Institute of Internal Medicine. Göteburg: Göteborg University; 2001.
16. Becker CE, Tong TG, Boerner U, et al. Diagnosis and treatment of Amanita phalloides-type mushroom poisoning. Use of thioctic acid. West J Med 1976;125:100-9.
17. Lee DS. Toxicity, Mushrooms – Amatoxin clinical presentation. (accés: 2011-10-26).
18. Eyer F, Felgenhauer N, Zilker T. Evolució d’un megacolon tòxic degut a enverinament per Amanita phalloides; una rara complicació. Dtsch Med Wochenschr 2004;129 (4):137-40.
19. Habal R, Pinsky MR. Mushroom toxicity. (accés: 2011-10-26).
20. Matsuura M, Saikawa Y, Inui K, Nakae K, Igarashi M, Hashimoto K, Nakata M. Identification of the toxic trigger in mushroom poisoning. Nat Chem Biol 2009; 5(7):465-7.
21. Grundmann O, Tebbett I. Deadly Delicious– Mushroom Poisoning (accés: 2011-10-26).
22. Iturralde Pardo MJ. Métodos actuales de diagnóstico de laboratorio en las intoxicaciones por setas con interés forense. (accés: 2011-10-26).
23. Piqueras J. La rabdomiòlisi causada per bolets. (accés: 2011-10-26).
24. Furukawa K, Ying R, Nakajima T, Matsuki T. Hemagglutinins in fungus extracts and their blood group specificity. Exp Clin Immunogenet 1995;12(4):223-31.
25. Butera R, Locastelli C, Coccini T, Manzo L. Diagnostic accuracy of urinary amanitin in suspected mushroom poisoning: A pilot study. Journal of Toxicology 2004;43 (6):901-12 (accés: 2011-10-26).
26. Asociacion Española de Toxicologia (AETOX) (accés: 2011-10-26).
27. Ganzert M, Felgenhauer N, Zilker T. Indication of liver transplantation following amatoxin intoxication. J Hepatol 2005;42(2):202-9.
28. Piering WF. Role of the Clinical Laboratory in Guiding Treatment of Amanita. Clin Chem 1990;36(3):571-74.
29. Zilker T. Diagnosis and therapy of mushroom poisoning (II). Leber Magen Darm 1987;17(3):173-97.
30. Broussard CN, Aggarwal A, Lacey SR, Post AB, Gramlich T, Henderson JM, Younossi ZM. Mushroom poisoning--from diarrhea to liver transplantation. Am J Gastroenterol 2002; 97(5):1272-3.
http://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.mja.com.au/public/issues/182_06_210305/pau10698_fm.htmlhttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19566380?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVDocSum&ordinalpos=4http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19566380?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVDocSum&ordinalpos=4http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19566380?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVDocSum&ordinalpos=4http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/19566380?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVDocSum&ordinalpos=4http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Flammer%20R%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Gallen%20S%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstractjavascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Schweiz%20Med%20Wochenschr.');javascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Schweiz%20Med%20Wochenschr.');javascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Schweiz%20Med%20Wochenschr.');http://emedicine.medscape.com/article/1008902-clinicalhttp://emedicine.medscape.com/article/1008902-clinicalhttp://emedicine.medscape.com/article/1008902-clinicalhttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Eyer%20F%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Felgenhauer%20N%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Zilker%20T%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://emedicine.medscape.com/article/167398-overviewhttp://emedicine.medscape.com/article/167398-overviewhttp://www.forensicmag.com/article/deadly-delicious%E2%80%94mushroom-poisoning?page=0,2http://www.forensicmag.com/article/deadly-delicious%E2%80%94mushroom-poisoning?page=0,2http://www.forensicmag.com/article/deadly-delicious%E2%80%94mushroom-poisoning?page=0,2http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Furukawa%20K%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Ying%20R%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Nakajima%20T%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Matsuki%20T%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstractjavascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Exp%20Clin%20Immunogenet.');http://cat.inist.fr/?aModele=afficheN&cpsidt=16206512http://cat.inist.fr/?aModele=afficheN&cpsidt=16206512javascript:AL_get(this,%20'jour',%20'Leber%20Magen%20Darm.');http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Broussard%20CN%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Aggarwal%20A%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Lacey%20SR%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Post%20AB%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Gramlich%20T%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Henderson%20JM%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=%22Younossi%20ZM%22%5BAuthor%5D&itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/12014750?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/12014750?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstracthttp://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/12014750?itool=EntrezSystem2.PEntrez.Pubmed.Pubmed_ResultsPanel.Pubmed_RVAbstract
-
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv138.pdf 9
__________________________________________________________________________________________
Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic
Secció de Qualitologia i Normalitzacióa
Guia per al control intern de la qualitat de la mes ura de magnituds biològiques ordinals utilitzant materials de
control
Preparat per:
Rosa Maria López Martínez1, Albert Estrada Zambrano1, Xavier Fuentes Arderiu2
1Laboratori Clínic Bon Pastor, Barcelona 2Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat
Col·laboradors:
Els membres de l’ACCLC que han aportat opinions, esmenes o textos alternatius
(vegeu la llista del final d’aquest document)
_________________________________________________________________________________________
0 Introducció
La norma ISO 15189:2007 (1) dedica diversos
apartats a la garantia de la qualitat. Els requisits sobre
el control intern de la qualitat de la norma ISO
15189:2007 afecten tant l’examen de les magnituds
escalars com de les magnituds ordinals i de les
propietats qualitatives. Però, com és habitual en
aquests tipus de documents, la norma no
proporciona detalls sobre el control intern de la
qualitat.
_____________________________________________ a Membres de la Secció de Qualitologia i Normalització durant la preparació d’aquest document: A. Blanco Font, F. Canalias Reverter, X. Fuentes Arderiu (president), R.M. López Martínez, A. Noguera Bennaser. _____________________________________________
In vitro veritas 2012; 13:9-16
ISSN: 1697-5421
Recomanació
-
10 López et al. In vitro veritas 2012; 13:9-16
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv138.pdf
L’Associació Catalana de Ciències de Laboratori
Clínic va publicar la Guia per al control intern de la
qualitat de la mesura de magnituds biològiques utilitzant
materials del control, dedicada a les magnituds escalars
(2). Seguint aquesta línia de treball, la Secció de
Qualitologia i Normalització de l’Associació Catalana
de Ciències de Laboratori Clínic ha elaborat la
present guia que pot ajudar a satisfer els requisits de
la norma ISO 15189:2007 en relació a la mesura de
magnituds ordinals, les quals constitueixen al voltant
d’un 20 % de les propietats biològiques que
apareixen als catàlegs de prestacions dels laboratoris
clínics.
La informació continguda en aquesta guia, satisfà
amb escreix les exigències de l’actual decret
d’autorització administrativa dels laboratoris clínics
(3) i probablement serà d’utilitat per assolir les
exigències de la futura actualització d’aquest decret.
1 Objecte i camp d’aplicació
Aquesta guia facilita una estratègia de control intern
de la qualitat, utilitzant materials de control,
comercials o no, per a la mesura de magnituds
ordinals al laboratori clínic.
Aquesta guia va dirigida a tots els tipus de laboratori
clínic.
2 Vocabulari
En aquest document són aplicables els termes i les
definicions següents:
commutabilitat d’un material de referència:
propietat d’un material de referència expressada per
la proximitat de l’acord entre els resultats de mesura
obtinguts per a una magnitud [individual]
determinada d’aquest material utilitzant dos
procediments de mesura determinats, per una part, i
la relació entre resultats de mesura per a altres
materials determinats, per l’altra
NOTA: En el laboratori clínic sol indicar la
capacitat d'un material de referència o de control
de comportar-se de forma similar a les mostres
dels pacients en un procediment de mesura
particular.
control intern de la qualitat : conjunt de
procediments usats per detectar errors atribuïbles a
una fallida d'algun procés de laboratori, a condicions
ambientals adverses o a variacions en la manera de
fer de l'operador, així com per al seguiment de la
veracitat i la precisió dels sistemes de mesura al llarg
del temps
lot : conjunt d'unitats d'un mateix producte
elaborades essencialment en les mateixes condicions,
les característiques de les quals són uniformes dins
d'uns límits predeterminats
magnitud biològica : magnitud que es mesura in
vitro en un material derivat del cos humà, o en
materials relacionats amb activitats
medicoquirúrgiques, per tal d'obtenir informació per
a la prevenció, el diagnòstic, el pronòstic, el
seguiment o el tractament de les malalties
EXEMPLES: concentració de massa de
fibrinogen en el plasma, concentració catalítica de
fosfatasa alcalina en el plasma, concentració de
nombre d'eritròcits en la sang.
material de control : material emprat per al control
intern de la qualitat o per a l'avaluació externa de la
qualitat sotmès al mateix procediment de mesura que
les mostres dels pacients
material de control negatiu: material de control
que, pel que fa a la magnitud ordinal considerada, té
-
In vitro veritas 2012; 13:9-16 López et al. 11
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv138.pdf
el valor més baix de l’escala de valors corresponent al
sistema de mesura emprat
NOTA: Pot haver-hi casos (comptatges per
inspecció visual directe, ampliada o no) en
que “negatiu” vol dir que no hi ha cap
entitat en la mostra examinada
material de control positiu: material de control
que, pel que fa a la magnitud ordinal considerada, té
el segon valor de l’escala de valors corresponent al
sistema de mesura emprat ordenada de forma
creixent
NOTA: Pot haver-hi casos (comptatges per
inspecció visual directe, ampliada o no) en
que “positiu” vol dir que hi ha 1 o més
entitats en la mostra examinada
matriu : conjunt dels components d'una mostra,
excepte el component en estudi
magnitud ordinal : magnitud definida mitjançant un
procediment de mesura adoptat per convenció, la
qual pot classificar-se amb altres magnituds del
mateix tipus de magnitud per ordre creixent o
decreixent de quantia però per a la qual no es pot
establir cap relació algebraica entre aquestes
magnituds
mesura : conjunt d'operacions destinades a conèixer
el valor d'una magnitud individual
mostra : porció representativa d'un sistema presa per
extreure'n informació
mostra de control : mostra d'un material de control
requisit : necessitat o expectativa establerta,
generalment implícita o obligatòria
sistema de mesura : conjunt d’un o més instruments
de mesura i sovint altres dispositius, incloent qualsevol
reactiu i subministrament, acoblats i adaptats per donar
informacions destinades a obtenir valors mesurats en
intervals especificats per a magnituds d’un tipus
determinat
traçabilitat metrològica : propietat d’un resultat de
mesura gràcies a la qual aquest resultat pot ser
relacionat amb una referència mitjançant una cadena
ininterrompuda i documentada de calibratges, que
contribueixen a la incertesa de mesura
valor discriminant: valor d’una magnitud biològica
escalar, generalment establert per consideracions
clínico-epidemiològiques, amb el que es comparen
els valors mesurats d’aquesta magnitud per tal de
dicotomitzar-los
valor mesurat: valor atribuït a una magnitud
particular, obtingut mitjançant una mesura
valor mesurat de control : valor mesurat obtingut
en un material de control
verificació : provisió de proves objectives que
demostren que una entitat donada satisfà uns
requisits determinats
3 Magnituds ordinals
Si volem conèixer la concentració de bacteris en
l’orina d’una persona, per exemple, podríem fer-ho
mitjançant citometria de flux, o bé examinant el
sediment urinari al microscopi i dient que el valor
mesurat és “negatiu”, o que s’observen “alguns” o
"abundats" o "molts" bacteris, expressions que en el
cervell de l'observador corresponen a diferents
intervals de concentració de bacteris, difícilment
reproduïbles, ja que l’observador no sabria definir
quins són realment els límits dels intervals alludits.
De la primera opció podem dir que és una mesura
escalar, de la segona que és una mesura ordinal.
D’aquestes últimes, algunes utilitzen sistemes de
mesura que, mitjançant un o més valors
-
12 López et al. In vitro veritas 2012; 13:9-16
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv138.pdf
discriminants, subministren valors pertanyents a una
escala ordinal (binària o polinària). En són exemples
els sistemes de mesura corresponents a les magnituds
ordinals següents:
• Uri—Barbiturats; c.arb.(espectrometria; {0; 1})
• Uri—Proteïna; c. arb.(tira reactiva; {0; 1; 2; 3;
4})
• Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de l'hepatitis
C; c.arb.(ELISA; {0; 1; 2})
Altres mesures de magnituds ordinals es fan per
inspecció visual, ja sigui directament o mitjançant un
instrument d'ampliació, però sense cap valor
discriminant instrumental. En són exemples les
mesures de les magnituds ordinals següents:
• SpuBacils acidoresistents; cont.arb.(Ziehl-
Neelsen; {0; 1})
• FaeParàsits; cont.arb.(inspecció visual; {0; 1})
• Uri(sediment)Fongs; c.arb.(microscòpia; {0; 1;
2; 3})
• Pla—Factors reumatoides; c.arb.(aglutinació-
làtex; IS 64/2; {0; 1; 2})
Les magnituds ordinals no existeixen físicament, no
són magnituds "naturals", sinó que són fictícies, ja
que estan establertes convencionalment. En realitat,
són una forma rudimentària o aproximada de referir-
se a una magnitud escalar que no es pot, o no es vol,
mesurar utilitzant un sistema de mesura apropiat, uns
valors numèrics apropiats i una unitat de mesura
apropiada (Sistema Internacional d’Unitats). Cal tenir
en compte que de vegades no interessa saber "quant
n’hi ha", sinó que n’hi ha prou sabent si “n'hi ha".
Els valors de les magnituds ordinals pertanyen a
escales ordinals i poden ser nombres ordinals o
símbols o paraules que representin quanties. Les
escales ordinals més simples són les binàries (o
dicotòmiques), que consten de dos valors; en són
exemples: {0; 1}, {0; +} i {negatiu; positiu}. Les
escales amb més de dos valors són les polinàries (o
politòmiques); en són exemples: {0; 1; 2; 3}, {0; +;
++; +++}, {negatiu; positiu dèbil; positiu; molt
positiu} i {absents; alguns; bastants; molts}. En
qualsevol cas, tant en les escales binàries com en les
polinàries, els valors “0” o “negatiu” o “absent” no
asseguren l'absència del component de què es tracti
en el sistema en estudi, sinó que indiquen que el
valor mesurat és inferior a un cert valor discriminant.
El valor discriminant generalment es coneix en el cas
dels sistemes de mesura instrumentals, però
habitualment es desconeix quan es tracta de sistemes
de mesura basats en la inspecció visual. Òbviament,
als valors de les magnituds ordinals no es poden
aplicar les operacions aritmètiques elementals, i els
únics estadístics que els descriuen són la moda i els
fractils (4).
4 Mesura de les magnituds ordinals
Les magnituds ordinals es mesuren per inspecció
visual, amb o sense l’ajuda d’un instrument
d’amplificació, o bé, utilitzant un sistema de mesura
instrumental. Lògicament, sempre que sigui possible
l’ús d’un sistema de mesura instrumental es guanyarà
en fiabilitat. La selecció dels materials de control pot
dependre del sistema de mesura que es faci servir.
4.1 Inspecció visual
L’element clau dels sistemes de mesura basats en la
inspecció visual és la persona que observa la mostra
en estudi o el final d’una reacció química o
immunològica. En aquests casos els valors mesurats
pertanyen a escales ordinals binàries o polinàries. La
qualitat d’aquestes mesures depèn, fonamentalment,
de la competència de l’observador.
-
In vitro veritas 2012; 13:9-16 López et al. 13
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv138.pdf
4.2 Mesura instrumental
Els instruments dedicats a la mesura de magnituds
ordinals en realitat mesuren magnituds escalars
físiques, com ara l’absorbància, que generen nombres
reals que es transformen, mitjançant un o més valors
discriminats, en valors de la magnitud ordinal objecte
de mesura.
5 Requisits
5.1 Materials de control
El control intern de la qualitat s'ha de fer, sempre
que sigui possible, utilitzant materials de control
comercials (del mateix fabricant dels reactius
implicats o d’un altre fabricant), liofilitzats o líquids.
Els materials de control líquids tenen l'avantatge
respecte als liofilitzats que no poden generar errors
de reconstitució.
Si els materials de control no estan disponibles en la
indústria del diagnòstic in vitro o és difícil la seva
obtenció, és lícit utilitzar materials de control
preparats pel propi laboratori clínic a partir de
mostres de pacients, encara que aquests materials de
control són, en general, menys recomanables que els
comercials per problemes d'emmagatzematge i
estabilitat.
Abans de començar a utilitzar un nou lot d’un
material de control s’ha de verificar que és apte per al
seu ús i que compleix els requisits previstos.
La conservació del material de control ha de seguir
estrictament les recomanacions del fabricant.
Els principals requisits que han de complir els
materials de control són:
• Sempre que sigui possible, s’han d’utilitzar
materials de control que tinguin valors traçables
a una referència d’una qualitat metrològica
apropiada.
• Els valors dels materials de control negatiu i
positiu han d’estar relacionats amb els valors
discriminants d’importància mèdica, amb
independència que l’escala de mesura ordinal
sigui binària o polinària. El valor discriminant
usat, hauria de permetre que al fer mesures
repetides en una mostra que tingués un valor
coincident amb el valor discriminant,
s’originessin un 50 % de valors mesurats negatius
i un 50 % de valors mesurats positius (o, quan
parlem d’escales polinàries, corresponents al
primer valor ordinal més gran que 0 o “negatiu”)
(4).
• Idealment, un material de control negatiu hauria
de tenir una concentració del component en
estudi lleugerament inferior a la corresponent al
valor discriminant; aquesta concentració
“lleugerament inferior” hauria de donar lloc a
que, en mesures repetides d’aquest material de
control s’obtinguessin valors veritablement
negatius en, almenys, el 95 % de valors mesurats
(5). Tanmateix, un material de control positiu
hauria de tenir una concentració lleugerament
superior al valor discriminant esmentat; en
aquest cas, aquesta concentració “lleugerament
superior” ha de donar lloc a que en mesures
repetides d’aquest control s’obtingués, almenys,
un 95 % de valors mesurats de control “positius”
(5).
• Els materials de control han de ser tan semblants
com sigui possible a les mostres dels pacients,
tant pel que fa als components considerats com
a la matriu; és preferible que s'hagi demostrat la
-
14 López et al. In vitro veritas 2012; 13:9-16
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv138.pdf
commutabilitat entre els materials de control i les
mostres dels pacients.
• En el cas de materials de control liofilitzats, la
reconstitució del liofilitzat s’ha de fer amb
pipetes de vidre de classe A de doble arrasament
o amb pipetes automàtiques calibrades, de
manera que la variabilitat aportada per la
reconstitució sigui mínima.
El material de control s’ha de mesurar de la mateixa
manera i al mateix temps que es mesuren les mostres
de pacients.
Per algunes mesures de magnituds ordinals no es
troben materials de control o és molt difícil preparar-
los en el propi laboratori clínic. En aquests casos, en
lloc de materials de control es poden fer servir
mostres amb valors mesurats positius i altres amb
valors mesurats negatius.
5.2 Control intern de la qualitat: verificació dels valors mesurats en materials de control
El control intern de la qualitat dels sistemes de
mesura de magnituds ordinals amb materials de
control serveix per verificar els valors mesurats de
control i, en conseqüència acceptar o rebutjar un
calibratge o una sèrie de mesures. Aquest tipus de
control es basa en la mesura de la magnitud ordinal
de què es tracti en uns materials de control i la
comprovació que s’han obtingut els valors mesurats
de control esperats.
Cal destacar que el control intern de la qualitat amb
materials de control només detecta errors que, a més
d'afectar els resultats dels pacients, afecten els
resultats dels materials de control; però no detecta els
errors que eventualment només afecten alguna o
algunes mostres de pacients degut a les seves
característiques particulars (hiperviscositat,
contaminació, interferències, etc.).
Si els materials de control són difícils d'aconseguir
(no n'existeixen de comercials, els preparats pel propi
laboratori no són estables, etc.), es poden utilitzar
mètodes de control intern de la qualitat basats en l'ús
dels valors mesurats en les mostres dels pacients, tal
com s’indica a l’últim paràgraf de l’apartat 5.2.2.
5.2.1 Sistemes de mesura amb materials de control comercials
Cada dia que es facin mesures en les mostres dels
pacients, o quan es canviï de lot, tant si l’escala de
valors corresponent és binària com polinària, cal
mesurar la magnitud ordinal de què es tracti en un
material de control positiu i en un material de control
negatiu comercials o, en el seu defecte, preparats al
propi laboratori clínic, si és possible. Encara que amb
alguns sistemes de mesura de magnituds ordinals
polinàries se subministri un segon material de control
positiu, amb un valor més alt que el primer material
de control positiu, la utilització d’aquest pot ser
prescindible a no ser que el fabricant justifiqui el seu
ús.
En alguns casos, el procediment de control intern de
la qualitat de magnituds ordinals pot ser equivalent a
un procediment de verificació (6), encara que en
aquest cas el processament diari de material de
control no és necessari. Tal seria el cas d’aquells
sistemes de mesura on les variables que poden
afectar el resultat de mesura han estat prèviament
acceptades per altres sistemes de control. Un
exemple és la mesura de la magnitud ordinal «Uri—
Coriogonadotrofina; c.arb.(immunocromatrografia;
{0; 1})». En aquest cas les variables que afecten al
valor mesurat són els reactius, la temperatura
d’emmagatzematge i l’observador. Admetent que la
lectura del senyal no admet interpretacions
subjectives i que la temperatura d’emmagatzematge,
que es controla diàriament, és correcta, l’única
-
In vitro veritas 2012; 13:9-16 López et al. 15
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv138.pdf
variable a controlar amb material de control és el lot
de reactiu.
S’accepten els valors mesurats dels pacients quan els
valors mesurats de control són els esperats. Si algun
valor mesurat de control no és l’esperat, es rebutgen
els valors mesurats dels pacients. Tot seguit cal
investigar les causes que hagin pogut donar lloc al
problema i solucionar-les. Si es pot evidenciar que
l’error està relacionat amb el material control i no
amb el sistema de mesura es podrien acceptar els
valors mesurats afectats.
En última instància, la persona responsable de
l’acceptació o el rebuig dels valors mesurats ha de
decidir si s’ha de repetir la mesura dels materials de
control, si s’ha de calcular un nou valor discriminant
o si s’han de repetir algunes o totes les mesures fetes
en les mostres dels pacients. S’han de registrar totes
les dades i decisions.
5.2.2 Sistemes de mesura per als que no es disposa de materials de control comercials
Quan no es pot disposar de materials de control
comercials, es poden utilitzar materials de control
casolans, és a dir, preparats pel propi laboratori.
Aquests materials són mescles de mostres de
pacients dividides en alíquotes que es mantenen
estables en les condicions apropiades perquè tinguin
una estabilitat màxima per al component d’interès.
Aquestes alíquotes, s’han de tractar com les mostres
de control comercials i aplicar tot el que s’ha dit als
punts anteriors.
No obstant això, per a les mesures d’algunes
magnituds ordinals és molt difícil preparar materials
de control en el propi laboratori clínic. Aquest és el
cas, per exemple, de la mesura de les magnituds
ordinals següents:
• FaeParàsits; cont.arb.(inspecció visual; ({0; 1})
• Uri(sediment)Trichomonas vaginalis;
c.arb.(microscòpia; {0; 1; 2; 3})
En aquests casos els materials de control casolans
poden ser una mostra en la que s’ha obtingut un
valor mesurat negatiu i una altra en la que s’ha
obtingut un valor mesurat positiu. Aquestes mostres,
enteses com materials de control, han de ser
examinades per dues persones diferents,
simultàniament o en dos moments diferents dins del
període en que la magnitud ordinal és estable. En
aquest cas s’accepta com vàlida la sèrie de mesures
en mostres de pacients, quan hi ha coincidència entre
els dos observadors, respecte als valors positiu i
negatiu obtinguts.
5.3 Recomanació addicional
Per tal de fer un seguiment general de la qualitat
metrològica dels sistemes de mesura emprats, és
recomanable fer cada any un informe de la qualitat
metrològica corresponent a aquest període. Hauria
d’incloure per a cada magnitud ordinal i cada
material de control, com a mínim, la proporció de
valors mesurats de control correcte i incorrectes.
Bibliografia
1. International Organization for Standardization. Medical laboratories—Particular requirements for quality and competence. ISO 15189. Geneva: ISO; 2007.
2. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per al control intern de la qualitat de la mesura de magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2006;7: (accés: 2011-12-27).
3. Generalitat de Catalunya. Decret 76/1995, de 7 de març, pel qual s’estableixen el procediment específic d’autorització administrativa dels laboratoris clínics i les normes reguladores de les activitats que s’hi realitzen. Diari Oficial de la Generalitat 1995;(2031): 2555-7.
-
16 López et al. In vitro veritas 2012; 13:9-16
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv138.pdf
4. Clinical and Laboratory Standards Institute. User protocol for evaluation of qualitative test performance; approved Guideline; Second Edition. EP12-A2. Wayne: CLSI; 2008.
5. Comisió d’Harmonització (Institut Català de la Salut). Guia per a la verificació dels sistemes de mesura de magnituds biològiques ordinals per a l'acreditació segons la norma ISO 15189. In vitro veritas 2010;11:60-3.
(accés: 2011-12-27).
6. Fuentes Arderiu X, Miró Balagué J. Naturalesa de les propietats biològiques examinades al laboratori clínic. In vitro veritas 2011;12:150-9. (accés: 2011-12-27).
Collaboradors
Luisa Álvarez Domínguez
Xavier Amiel Bosch
Joan Batista Castellví
Aurora Blanco Font
Maria dels Àngels Bosch Ferrer
Francesca Canalias Reverter
Elena Casals Font
Josep Maria Castellví Boada
Luzma Cruz Carlos
Dolors Dot Bach
Xavier Filella Pla
Margarita Fusté Ventosa
Lluïsa Juan Pereira
Jaume Miró Balagué
Joan Nicolau Costa
Aina Noguera Bennaser
Ariadna Padró Miquel
Teresa Pàmpols Ros
Mari Cruz Pastor Ferrer
Raül Rigo Bonnin
Jordi Serra Álvarez
Jesús Velasco Rodríguez
Àngels Vilanova Navarro
Joan Lluís Vives Corrons
-
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv139.pdf 17
__________________________________________________________________________________________
Identitat i taxonalitat
Xavier Fuentes Arderiu
Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet de Llobregat
_________________________________________________________________________________________
1 Introducció
Aquest text és un complement a l'article Naturalesa de
les propietats biològiques examinades al laboratori clínic
publicat recentment en aquesta revista (1). En
aquesta ocasió es tracten conceptes d'interès en
l'àmbit de les propietats qualitatives, especialment el
concepte taxonalitat.
Cal recordar que el concepte objecte es defineix com
«allò que es pot percebre o concebre» (2). Un objecte
pot ser material, immaterial o imaginari, encara que
en les ciències de laboratori clínic interessen
principalment els objectes materials. En aquest text
sempre que es parla d’objectes es fa referència a
objectes materials, a no ser que s’indiqui una altra
cosa. Els objectes més estudiats per les ciències de
laboratori clínic són els sistemes biològics humans,
inclosos els pacients considerats globalment com a
sistemes (o supersistemes), i els seus components (3).
Els components dels sistemes biològics dels quals
s'ocupen les ciències de laboratori clínic estan
constituïts per entitats moleculars (endògenes o
exògenes), entitats biològiques (cèl·lules,
microorganismes i paràsits) i processos (fisiològics o
patològics) (1).
Aquests components poden dividir-se en homogenis
i heterogenis. Els components homogenis estan
constituïts per entitats moleculars o biològiques
iguals entre si (ex.: el component “glucosa” està
constituït per molècules de glucosa), mentre que els
components potencialment heterogenis poden estar
constituïts per entitats moleculars o biològiques
diferents entre si (ex.: el component “bacteris” pot
estar constituït per un o més gèneres o espècies de
bacteris).
2 Les identitats i les identificacions
La identitat d'un objecte (ja sigui un sistema o un
component) és allò que es vol saber d'aquest objecte
In vitro veritas 2012; 13:17-20
ISSN: 1697-5421
Reflexió-opinió
-
18 Xavier Fuentes Arderiu In vitro veritas 2012; 13:17-20
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv139.pdf
quan algú pregunta qui o què és. La identitat d'un
objecte es pot definir com el conjunt de propietats
que permeten identificar-lo o diferenciar-lo d'altres
objectes. La identitat és una propietat qualitativa
similar a altres propietats qualitatives, com, per
exemple, la nacionalitat, l'ètnia, la confessió religiosa
o el sexe.
La identitat, propietat genèrica que posseeix qualsevol
objecte, no s'ha de confondre amb el concepte
matemàtic del mateix nom, també anomenat relació
d'identitat. Sobretot perquè no existeixen dos objectes
idèntics: perquè l'objecte A fos idèntic a l'objecto B (A
= B), els dos objectes haurien de tenir totes les seves
propietats iguals, però això és impossible, si més no
per unes de les seves propietats: les seves coordenades
espaciotemporals.
Identificar un objecte és esbrinar la seva identitat.
Una identificació es pot fer a diferents nivells de
concreció, i el nivell de concreció depèn de la seva
finalitat. Així, una persona es pot identificar com: un
animal, un mamífer, un home, un europeu, un català
o la ciutadana A.B.C. amb el passaport número
12345678. Si se sospita quina és la identitat d'un
objecte, llavors la identificació consisteix en la
demostració que l’objecte en qüestió és el que se
sospita que és. Per això una identificació es pot
definir com un procés que permet esbrinar la
identitat d'un objecte, o demostrar que un objecte és
realment l'objecte que se sospita que és.
3 La taxonalitat
Per facilitar el seu estudi, alguns sistemes i alguns
components es classifiquen científicament en classes
jerarquitzades. El cas més conegut d'aquest tipus de
classificació és la de Carl von Linné, qui va inventar
el sistema modern de classificació biològica en el
segle XVIII (4). En aquesta classificació, cada classe
jerarquitzada està definida per un conjunt de
propietats que tenen en comú els éssers vius que hi
pertanyen. Aquestes classes, anomenades categories
taxonòmiques, són grups estructurats en una jerarquia
inclusiva, en la qual un grup inclou a un altre més
petit al mateix temps que aquest grup està inclòs en
un de més gran. Cadascuna de les categories
taxonòmiques està constituïda per un o més grups
anomenats tàxon, en els que els seus membres tenen
algunes propietats comunes (Taula 1).
Taula 1. Exemples de classificacions de les persones o dels “bacils de Koch”.
Regne: Animalia // Eubacteria
Fílum: Chordata // Actinobacteria
Classe: Mammalia // Actinobacteria ; subclasse: Actinobacteridae
Ordre: Primates // Actinomycineae ; subordre: Corynebacterineae
Família: Hominidae // Mycobacteriaceae
Gènere: Homo // Mycobacteriu
Espècie: H. sapiens // M. tuberculosis
Subespècie: H. sapiens sapiens // —
Els grups existents d'una mateixa categoria
taxonòmica no estan jerarquitzades entre si. En
microbiologia i en parasitologia clíniques, tal com
passa en botànica i en zoologia, les categories
taxonòmiques a les quals més s'al·ludeix són gènere i
espècie.
Un component heterogeni d'un sistema biològic es
pot associar a una o diverses categories
taxonòmiques i tenir adjudicats, per tant, un o més
tàxons. Així, per exemple, el cultiu d'una orina es pot
associar al tàxon Candida albicans, mentre que el cultiu
d'una altra orina es pot associar als tàxons Escherichia
coli i Proteus vulgaris. Com s’ha indicat anteriorment, la
identificació a nivell de gènere, d’espècie, o d’alguna
varietat en particular, dependrà de quina sigui la
necessitat diagnòstica o terapèutica.
-
In vitro veritas 2012; 13:17-20 Xavier Fuentes Arderiu 19
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv139.pdf
La taxonomia és la branca de la ciència que es dedica
a l'estudi de la classificació (5). Habitualment el
terme taxonomia s'utilitza per designar a l'estudi de la
classificació relacionada amb els éssers vius
(taxonomia biològica), encara que per extensió es pot
aplicar a tot tipus de components dels sistemes
biològics; així, la taxonomia es pot aplicar a la
química, ampliant el concepte tàxon als noms vulgars
o sistemàtics, recomanats per la Unió Internacional
de Química Pura i Aplicada, de les entitats
moleculars que integren una barreja (ex.: un càlcul
urinari, un grup farmacològic, etc.). Un altre exemple
de classes jerarquitzades, és la classificació dels
enzims, les categories taxonòmiques [entre parèntesis
i subratllades] dels quals estan estructurades com es
descriu en l’exemple següent: creatina-cinasa 2
(isoenzim) creatina-cinasa (enzim)
fosfotransferasa amb un grup nitrogen com a
acceptor (sub-subclasse) transferidores de grups
que contenen fòsfor (subclasse) transferasa
(classe).
A més, existeixen classes no jerarquitzades, com les
formes geomètriques o les classes relacionades amb
les propietats organolèptiques (color, olor, sabor,
etc.), que en les ciències de laboratori clínic tenen
poc interès.
Sovint se sol·licita al laboratori clínic que examini
una mostra d'un sistema biològic determinat per tal
d’esbrinar si està infectada o no ho està. En aquests
casos el laboratori clínic ha d'examinar una magnitud
ordinal, com ara «San—Bacteris; c.arb.({0; 1})» o
«Uri—Bacteris+fongs; c.arb.({0; 1})». Llavors, si el
valor mesurat és 1 (o “positiu”), és pertinent
examinar quins són els tàxons dels microorganismes
que conté la mostra del sistema biològic infectat.
Quan es dóna aquesta circumstància, el laboratori
clínic ha d'examinar una propietat qualitativa que
permeti conèixer quins són els microorganismes
infectants.
Altres vegades, se sol·licita al laboratori clínic que
examini quines són les espècies químiques que conté
un sistema biològic determinat, com, per exemple,
les que formen part d'un càlcul urinari o les proteïnes
que es troben en una mostra de líquid cefaloraquidi.
En aquests casos el laboratori clínic també ha
d'examinar una propietat qualitativa que permeti
esbrinar quines són les espècies químiques presents.
El terme tàxon s'usa habitualment en biologia,
biotecnologia, geologia i paleontologia —i, per
extensió, es pot usar química— per fer referència a
un grup, rang o categoria. La bibliografia deixa clar
que el concepte tàxon correspon a una unitat
taxonòmica (o classificatòria), i no a una propietat
genèrica. No obstant això, la Federació Internacional
de Química Clínica i Ciències de Laboratori Clínic
conjuntament amb la Unió Internacional de Química
Pura i Aplicada, en els seus documents de
nomenclatura, propietats i unitats en ciències de
laboratori clínic, des de fa anys utilitzen el concepte
tàxon com una propietat genèrica que senyala els
grups als què pertanyen els microorganismes i
algunes espècies químiques. Com ja es va assenyalar
anteriorment (1), aquest ús del concepte tàxon és una
mena d'argúcia per descriure certes propietats
genèriques qualitatives relacionades amb
components potencialment heterogenis. Per tot això,
és preferible usar un altre concepte (diferent de
tàxon) per fer referència a la propietat genèrica en
qüestió. El neologisme taxonalitat (6), establert per
analogia amb el parell de termes nació i nacionalitat,
acceptant que nació designa un objecte físic i
nacionalitat designa una propietat genèrica. Els
-
20 Xavier Fuentes Arderiu In vitro veritas 2012; 13:17-20
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv139.pdf
exemples de la Taula 2 ajuden a comprendre
l'aplicació pràctica de la taxonalitat en la descripció
sistemàtica de les propietats específiques. Potser val
la pena aclarir que, en l'àmbit de les ciències de la
salut humana, d’un pacient no cal especificar que la
seva taxonalitat és la subespècie Homo sapiens sapiens,
mentre en que l'àmbit de la veterinària s'hauria
d'especificar la seva taxonalitat de cada “pacient”.
Taula 2. Exemples de propietats biològiques amb la propietat genèrica qualitativa taxonalitat. Les propietats biològiques estan descrites d’acord amb les recomanacions internacionals (3), seguint la sintaxi:
Uri—Antidepressius tricíclics; taxonalitat
Sistema(supersistema)—Component; propietat genèrica (especificació).]
Erc(San)—Antígens eritrocítics; taxonalitat (immunotipificació)
San—Bacteris; taxonalitat(cultiu)
Sistema—Bacteris; taxonalitat(Gram)
Sistema—Bacteris; taxonalitat(Ziehl-Neelsen)
Sistema—Bacteris; taxonalitat(cultiu)
Uri—Benzodiazepines; taxonalitat
Fae—Campylobacter; taxonalitat
LSi—Cristalls; taxonalitat
CUr—Entitats moleculars; taxonalitat
Sistema—Fongs; taxonalitat(cultiu)
San—Hemoglobines atípiques; taxonalitat
Sistema—Klebsiella; taxonalitat
Fae—Paràsits; taxonalitat
Sistema—Pseudomonas; taxonalitat(cultiu)
Fae—Salmonella; taxonalitat(cultiu)
Fae—Vibrio; taxonalitat
Sistema—Virus; taxonalitat(cultiu)
Resumint, la taxonalitat, que és un cas particular de la
identitat, es pot definir com una propietat qualitativa
genèrica relacionada amb els tàxons als què
pertanyen les entitats biològiques o moleculars que
formen part d'un component d'un sistema, i els
tàxons són els diversos valors que es poden
relacionar amb la taxonalitat.
Agraïment
Gràcies al Dr. Jaume Miró Balagué pels seus
comentaris i suggeriments sobre la preparació
d’aquest text.
Bibliografia
1. Fuentes-Arderiu X, Miró Balagué J. Naturalesa de les propietats biològiques examinades al laboratori clínic. In vitro veritas 2011;12:150-9. (accés: 2012-01-02)
2. International Organization for Standardization. Terminology work — Vocabulary — Part 1: Theory and application (ISO 1087-1:2000). Geneve: ISO; 2000.
3. Candás Estébanez B, Valero Politi J, Huguet Ballester J, Fuentes Arderiu X. Nomenclatura i unitats de les propietats biològiques. In vitro veritas 2011; 12:15-78. (accés: 2012-01-02)
4. Palau Verdera A. Enciclopèdia Catalana. Carl von Linné. (accés: 2012-01-26)
5. Enciclopèdia Catalana. Taxonomia. (accés: 2012-01-26)
6. Fuentes-Arderiu X. Taxonality: a useful neologism. eJIFCC 2011;22: (accés: 2012-01-26).
-
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv140.pdf 21
__________________________________________________________________________________________
Resum de la primera sessió del II Curs de Benchmarking
sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Parlar en públic
i presentacions multimèdia”
Albert Estrada zambrano
Laboratori Clínic Bon Pastor, Barcelona
_________________________________________________________________________________________
El dia 19 d‟octubre de 2011 va tenir lloc, a la seu del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la
primera sessió del II Curs de Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Parlar en públic i
presentacions multimèdia” impartida per Albert Estrada Zambrano, Laboratori Clínic Bon Pastor,
Barcelona.
Fa milers d‟anys que l‟home explica histories. Amb el
descobriment del foc, i la tribu reunida al voltant de
la foguera, van aparèixer sens dubte els primers
ponents, i també els primers oients adormits
aprofitant la penombra.
Ni tan sols el suport visual que avui en dia ens
sembla tan imprescindible a l‟hora d‟exposar un tema
en públic és quelcom nou que ens ha aportat la
informàtica. A les runes del temple de Kom Ombo, a
la vora del Nil, dedicat a Sobek, el deu cocodril patró
de la medicina, encara poden contemplar-se els
jeroglífics que representen l‟instrumental quirúrgic
empleat a l‟època pels sacerdots egipcis.
Altres sacerdots, els cristians, van fer servir durant
l‟edat mitjana, capitells, frescos, vidrieres i retaules
per il·lustrar els seus sermons, les vides dels sants i
els horrors de l‟infern davant d‟una població
majoritàriament analfabeta.
In vitro veritas 2012; 13:21-30
ISSN: 1697-5421
Actes-resums
-
22 Albert Estrada Zambrano In vitro veritas 2012; 13:21-30
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv140.pdf
Alguns autors sostenen inclús que les pintures
rupestres pogueren jugar un paper similar per als
xamans de les tribus primitives.
Així doncs, donat que l‟art de parlar en públic es
remunta als orígens de l'home, no resulta sorprenent
que, des de l‟antiguitat clàssica, hagi estat objecte de
rigorosos estudis i innumerables publicacions. Sobre
tot si tenim en compte la capital importància que dita
capacitat suposa des d‟un punt de vista evolutiu.
Idees que avui ens semblen revolucionaries com
l‟"Emotional-Bussines” de Ridderstrale i Nordström
ja eren en boca d‟Aristòtil quan animava, no només a
convèncer, sinó també a commoure i delectar a
l‟audiència. Resultaria, no obstant, difícil pensar en
una altra activitat humana que, precisament amb la
introducció de noves tecnologies i millors mitjans
tècnics, hagi sofert un retrocés tan esfereïdor.
Sovint, quan s‟efectuen presentacions en públic amb
el suport d‟eines informàtiques multimèdia (com el
programari Powerpoint o Keynote i medis pels que
Napoleó, Cèsar i Lincoln haguessin matat)
aconseguim que gent interessant, apassionada i
coneixedora d‟un tema (que a la vegada és també
interessant i apassionant) s‟avorreixi mortalment.
Però… Existeix potser alguna cura per les presentacions
soporíferes?
No només existeix una cura, n‟existeix més d‟una, i a
més es coneixen des de fa molt temps.
Algunes cures són realment pintoresques i creatives,
com la que fan servir algunes tribus africanes en les
que l‟orador pot dirigir-se a la resta del clan durant
tant de temps com ho desitgi mentre sigui capaç,
això sí, de mantenir-se sobre un sol peu al llarg de
tota la seva exposició.
Altres són de pur sentit comú i constitueixen consells
obvis que, tot i així, desatenem en bastants ocasions.
Ja Voltaire apuntava cap al problema fonamental (i
cap a la seva solució) quan ens oferia la recepta
secreta per avorrir a la gent. Sens dubte, de tots els
possibles remeis que poden aplicar-se, de tots els
bons consells que podem seguir, aquesta panacea
universal constitueix una cura capaç, per sí mateixa,
de garantir l‟èxit de qualsevol presentació.
Despertar interés
La recepta secreta per avorrir a la gent, deia Voltaire,
consisteix en dir-ho tot.
Per tant, com diu Dorothy Parker, “La cura contra
l‟avorriment és la curiositat. La curiositat no té cura”.
Creant la suficient intriga a l‟inici d‟una presentació i
desvetllant les dades al ritme adequat, podem
mantenir enganxada la nostra audiència.
De totes maneres Què importa que la gent s’avorreixi?
Jeroglífics del Temple de Kom Ombo
Cadires obstètriques, pinces, llancetes, plates i material medico-
quirúrgic divers empleat a l‟època dels faraons.
-
In vitro veritas 2012; 13:21-30 Albert Estrada Zambrano 23
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv140.pdf
L‟esforç per efectuar presentacions interessants no és
en va. Hi ha tasques (com ara dirigir el tràfic o
efectuar una intervenció quirúrgica) en les que no és
necessari que allò que fem resulti divertit per als
altres o per a nosaltres mateixos. Un pot dirigir el
tràfic al ritme de la música (i sortir en algun
programa de televisió en plena sequera informativa
estiuenca) però això no ajudarà a millorar la
circulació als carrers (es més, probablement dificulti
la tasca al desconcertar als conductors).
En altres casos, que quelcom resulti estètic, atractiu o
interessant pot representar el 50% (o més) del seu
èxit. Si pretenem dissenyar una casa o un vehicle, en
teoria, no caldria pas que el seu aspecte fos atraient.
Els cotxes lletjos funcionen igual de bé que els
vehicles més elegants… però es venen pitjor.
No obstant, existeixen elements que, per funcionar,
han de ser interessants, com per exemple un llibre,
una pel·lícula o una presentació multimèdia. i això és
així (com a mínim en el cas de les presentacions) per
l‟estreta relació que existeix entre atenció i
memòria.
Recordem aquells fets als que parem atenció i
oblidem allò que no ens interessa.
Així, per aconseguir enviar el nostre missatge a
l‟audiència i procurar que aquest cali en els seus
cervells caldrà, incontestablement, atraure la seva
atenció i mantenir-la al màxim.
Una manera simple de captar l‟atenció del públic és
llançar una pregunta o interpel·lar a l‟audiència,
requerint la seva participació activa.
Una manera simple de perdre-la és llegir una
diapositiva plena de dades avorrides amb un to de
veu monocord.
Qualsevol cosa impactant o inesperada (una
fotografia repugnant, un ponent caient
matusserament des de la tarima al pati de butaques,
un trist cogombre en mans d‟un eurodiputat) cridarà
sens dubte l‟atenció dels espectadors i, amb certa
probabilitat, es gravarà a la seva ment i ajudarà a que
es recordi el missatge. Però el major repte, no
obstant, consisteix en ser capaços de mantenir
despert l‟interès de l‟audiència al llarg de tota la
xerrada.
Noteu que hem escollit la paraula interès a
consciència. Una presentació pot resultar interessant
perquè sigui divertida, inspiradora, graciosa, perquè
ens commogui, perquè ens deixi intrigats, perquè ens
obligui a pensar, perquè ens resulti agradable des
d‟un punt de vista estètic, per la seva originalitat, per
la seva utilitat pràctica, perquè sigui provocativa,
inesperada, agressiva, perquè ens obri la porta a un
món nou, misteriós i fascinant l‟existència del qual
ens era desconeguda fins aquell instant...
Francisco Sosa Wagner
Eurodiputat del partit UPiD defensant els productes espanyols davant
l‟euro-cambra durant la crisis del cogombre.
-
24 Albert Estrada Zambrano In vitro veritas 2012; 13:21-30
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv140.pdf
Cada públic i cada circumstancia requerirà un estil
determinat i vetarà l‟ús d‟altres.
N’hi ha prou doncs amb fer les coses interessants?
Lamentablement no. Això només és el principi. La
informació que compartim ha de resultar també
comprensible per al públic i sovint és l‟excés
d‟informació o la forma en la que aquesta es presenta
(i no tant la complexitat inherent al tema exposat) la
que dificulta la comprensió per part de l‟audiència.
Richard E. Mayers va establir les particularitats de
l‟aprenentatge a l‟entorn multimèdia que ens
ofereixen eines com el programari PowerPoint o
Keynote.
Mayers va establir dotze principis que podem
sintetitzar en tres grans blocs conceptuals.
simplicitat, organització i canal d‟informació.
Simplicitat
Per arribar a la nostra memòria a llarg termini, la
informació ha de travessar un estret coll d‟ampolla.
La memòria de treball o a curt termini.
Què és la memòria de treball o a curt termini?
Si féssim un símil informàtic, la nostra memòria a
curt termini seria la memòria d‟accés aleatori (RAM),
aquella amb la que treballem i que podem emprar en
un determinat moment per efectuar càlculs,
estructurar una frase, etc.
La memòria a llarg termini, per contra, representaria
el disc dur de l‟ordinador. Té una major capacitat
però un accés més limitat.
Si bé som capaços, per exemple, de recordar una
quantitat ingent de números (telèfons, dates,
contrasenyes, NIF) en el nostre “disc dur” sabem per
experiència que el nombre de dígits que podem
recordar d‟una sèrie aleatòria de números és
infinitament menor.
Durant un temps es va creure que la nostra capacitat
de memòria a curt termini estava limitada
fisiològicament a set dígits (més menys dos) i que
aquesta era una constant universal, igual que la
velocitat de la llum o la constant d‟Avogadro.
Si bé experiments posteriors han demostrat falsa,
aquesta creença la limitació pràctica que suposa la
nostra memòria a curt termini segueix sent una trista
realitat a la que el ponent té el deure d‟enfrontar-se.
Així doncs, un dels exercicis més dolorosos (i
necessaris) que cal assumir a l‟hora de preparar una
exposició consisteix en la curosa selecció del
missatge a transmetre i la renúncia a la resta
d‟informació que es podria haver presentat.
Les presentacions s‟han de simplificar el màxim
possible (però no més, com deia Albert Einstein).
Les diapositives s‟han de dissenyar, però no decorar-
se. El silenci, els espais en blanc i la senzillesa
faciliten la comprensió, mentre que les animacions
exagerades, els tipus de lletra barrocs i les imatges
que no tenen cap relació amb el que s‟exposa no fan
més que dificultar-la.
El llenguatge utilitzat ha de ser compartit i adequat a
l‟audiència a la que ens dirigim. Més val pecar por
senzillesa que per pedanteria.
Així mateix, és millor també quedar-nos curts (i
deixar certa quantitat d‟informació per a properes
sessions o per a la fase de preguntes) que passar-nos
del temps assignat i oferir una muntanya de dades
que, de totes maneres, l‟audiència no podria recordar
per molt que s‟hi esforcés.
Organització
-
In vitro veritas 2012; 13:21-30 Albert Estrada Zambrano 25
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv140.pdf
Tota comunicació efectiva necessita disposar d‟un
únic gran missatge principal al que fer referència.
Una gran idea central sobre la que s‟enrosquin i girin
la resta de missatges, conferint-li força.
No es tracta que només es pugui transmetre una
única idea, sinó de la necessitat que aquestes
s‟organitzin i estructurin de manera que no
competeixin entre elles per l‟atenció de l‟espectador,
ans al contrari, que se sostinguin sinèrgicament
reforçant-se les unes a les altres.
Som també conscients que la manera en que
s‟estructura i es presenta la informació facilita o
dificulta el seu aprenentatge i la seva comprensió.
A l‟hora d‟estudiar determinada matèria elaborem
esquemes que atorguen claredat al contingut