Forma part d’aquells autors que fugen de lafama. Ens aproximem a la seva figura i la sevaobra, reconeguda internacionalment
Dolori lliçonsd’empatiaEntrevista ambLeslie Jamison,referènciadel nouassagismePÀGINA 4
Aquellparadísde l’artVilla Flora,a Suïssa, vareunir pintorsi mecenesPÀGINA 16
L’estilRoviraBeletaLa Filmotecaret homenatgea l’autor de‘Los tarantos’PÀGINA 24
PÀGINES 28 A 31
693 DISSABTE3D’OCTUBREDEL2015
La misteriosaElena Ferrante
28
Cultura|sLaVanguardia
Dissabte,3octubre2015
MIRADES
LamisteriosaElena Ferrante
Mirade|s
ROBERT SALADRIGASIL∙LUSTRACIONS: JULIET POMÉS LEIZVaig contactar per primera vegadaamb Elena Ferrante el 2011, quanva aparèixer a Lumen –editorialquehapublicat la traducció de totala seva obra– un volum que amb eltítol de Crónicas del desamor recollia, i en certa manera unificava icohesionava, les seves tres primeres novel∙les. Dues, El amor molesto i Los días del abandono, s’havieneditat en castellà el 2002 i el 2006,però no van tenir gaire ressò. Tot iaixò, de sobte, quan em va arribarCrónicas del desamor vaig fer dosdescobriments capitals. Abans queres emva revelar l’existència d’unatal Elena Ferrante que personificava un misteri. Qui era Ferrante?Una dona darrere de qui potsers’ocultava un home? En quin llocd’Itàlia havia nascut i a què s’haviadedicat fins al moment de mostrarels seus atributs de narradora, percert excepcional?No hi havia respostes i continua
sense havern’hi, encara que avui,tot just quatre anys més tard, sabem l’essencial: en efecte, Ferranteés una gran creadora –per a mi,després de llegir tots els llibres publicats fins ara, és una dona que escriu si bé la identitat del seu sexeéselquemenys importa–, propietàriad’un món específic i d’una maneranomenys singular d’entendre la literatura, més en concret la novel∙la, que sens dubte la converteixen figura destacada de la narrativaitaliana actual i constructora d’unasòlida i audaç expressivitat quevincula el llegat neorealista amb el
naturalisme per descriure les dures tensions interiors de la donad’aquest temps.Per resumir diré que les tres pri
meres novel∙les de Ferrante, basades en històries de dones posadesdavant de situacions candents, sóntres obres mestres encarnades pertres dones inoblidables. Vet aquíunbreu recordatori. AEl amormolesto, Delia, de 42 anys, ha d’enfrontarse a l’estranya mort de laseva mare Amelia, de 62, que haaparegut ofegada i només vestidaamb un luxós sostenidor. La brutalitatde l’esdeveniment faqueDe
lia admeti amb ellamateixa la conflictiva relació amb la mare i elsseus propis i profunds problemesd’identitat, exposats amb una sorprenent varietat dematisos i subtileses. A la segona peça, Los días delabandono, crec que Ferrante vaavançar unpasmés, rebaixant el todramàtic i en contrapartida accentuant el seu domini dels ressortsocults de la psicologia femenina. AOlgaacabadedeixarlael seumaritde manera sobtada, sense donarexplicacions, i queda amb dos fillsmenors al seu càrrec; es deixa vèncerper ladesesperació,peròencapcas no se sent desconcertada per laresponsabilitat que cau completament sobre ella; el que la preocupaés conservar la seva indispensableautoestimaprovant de respondre a
la pregunta de per què ha estatabandonada pel marit. La tercera,La hija oscura, narra la història deLeda, també en la quarantena i separada, amb les filles lluny, aradoncs sense càrregues familiars,que decideix passar les vacancesenunaplatja i allà la sevaatencióésatreta per una família napolitana.Aquesta mirada obsessiva, impertinent, que fixa en el grup dedesconeguts, convoca els seus records i l’autora, amb una insòlitamestria, aprofita per desplegar davant nostre, els lectors, el cúmul dedeutes que Leda té contrets amb el
passat coma filla, esposa imare, i lalenta catarsi que viu sota l’inquietant encanteri visual de la famílianapolitana.En aquestes tres novel∙les breus,
intenses, convertides ja des delprincipi en referents del talent deFerrante per a la creació de personatges de dona com valuosespeces d’enginyeria literària, llegintles amb la barreja de serenitati apassionament que reclamen,vaig advertir que si bé els relats deles històries de Delia, Olga i Ledatenenzones fosquesen lesqualsunha d’evitar que les tenebres l’engoleixin, paradoxalment la literatura de Ferrante, les seves novel∙les,percomplexesquesemblin,són d’una claredat que poques vegades es dóna en obres modernes
el propòsit de les quals és explorara fons els sentiments de certs personatges i inserirlos en el contexthistòric i social que els emmarca idetermina.Em sento obligat a afirmar que
mai, transitant pel dens universcreatiu d’Elena Ferrante, no m’henotat confús o a punt de l’extraviament. És curiós que algú que a partir delmisteri en què s’embolica enentronitzar un pseudònim literariquesimésnopropaga l’ambigüitat,aquesta Elena Ferrante, sigui quisigui, és d’una claredat que en ocasions gairebé frega la transparència. Una dada més que sumar a laseva condició d’escriptora –insisteixoenquèperamihoés– literalment fora de sèrie.Per si als lectors de Crónicas del
desamor ens havia quedat algunvestigi de dubte, el 2011 Elena Ferrante va oferirLaamiga estupenda,primer lliuramentd’unanova trilogia –al final convertida en una tetralogia, ara completada– que técom a teló de fons Nàpols (es diuque la capital de la Campània és onva venir al món Ferrante) i narrades del 1944 fins a pràcticamentara mateix la història de dues amigues íntimes, Lina (Raffaela Cerullo) i Lenú (ElenaGreco), nascudeselmateixmesdelmateix any enunbarripobredeNàpols.Començaenl’època actual quanLenú, escriptora famosa que al cap dels anys resideix a Torí, rep la notícia que Lina,la seva amiga de la infantesa, hadesaparegut. Llavors Lenú decideix comptar des del present i sense pudor la història de totes dues
Ferrante forma part d’aquells creadors quefugen de l’artifici i de la fama, i només busquenlegitimar el seumón en lamàgia de l’escriptura
Ningú no sap amb seguretat qui és l’escriptora italiana Elena Ferrante. Enrealitat ni tan sols sabem si al darrere d’aquest nom s’amaga una dona,però no hi ha dubte que estem davant d’una autora excepcional, amb granressonància internacional, que reflecteixmagistralment a les seves novel∙lesles tensions interiors de la dona d’avui. Es publica ‘La niña perdida’
>
29
Cultura|sLaVanguardia
Dissabte,3octubre2015
MIRADES
30
Cultura|sLaVanguardia
Dissabte,3octubre2015
MIRADES –infantesa, joventut,maduració i
vellesa– a través demés de seixanta anys de relació agitada, així comdures històries de la gent del barri,de la ciutat deNàpols, de l’evoluciód’Itàlia i el món occidental al llargd’aquelles sis dècades amb lesquals omplirà els quatre volums(La amiga estupenda,Unmal nombre,Las deudas del cuerpo iLa niñaperdida), un total de gairebé duesmil pàgines en l’edició espanyola;per ser exactes, 1.955.El fil conductor d’aquest relat
tanextenscomfluid, impossibledecomprimir, és el desenvolupamentfísic i emocional de les dues nenesque es complementen i després difereixen l’una de l’altra modeladespel temps i les opcions de vida. Lenú, induïda per la fascinació queexerceix sobre ella la inquieta, intel∙ligent i coratjosa Lina, davant laqual se sent inferior, es rebel∙lacontra l’entossudiment, la violència, la rigidesa i la ignorància delbarri–representat pernou famíliesamb els membres de les quals jugal’autora per definir un espai degradat de Nàpols i la seva evolució–, així que estudia, llegeix, escriu, es distancia de l’envilimentsocial, coneix gent important, escasa amb un professor de la Universitat de Florència, persegueixl’èxit, estima diversos homes, tétres filles, viu el compromís polític,tornaal barri, esmira almirall de laseva amiga –Linamai no ha pujat aun avió– i no li agrada el que veu,una imatge oposada però alhoracomplementària de si mateixa, perfi inserida en una classe socialsuperior a la de Lina encara quemai no deixi de sentirse humanament inferior a la dona que només es rendeix al dolor d’una fillade quatre anys, Tina, que de sobtedesapareix, li és perversamentarrabassada per ves a saber qui iper què.Demanera que tot el que veiem,
tot el que sabem, és a través de lamirada deLenú, que, de lamateixamanera que Leda –la protagonistadeLa hija oscura–, indaga en el seupropi interior amb els ulls que mirenLina i totselspersonatgescomplementaris que deambulen pelsquatre volums. L’últim que m’heempassat –literalment– aquestsdies em sembla digne de tot elogi.Unmagistral colofónarratiu, generós en registres d’impecable factura que et porten d’aquí cap allà segons desitja la narradora. La història suposa, de principi a final, laresposta a un repte que ha aconseguit tirar endavant sense titubejosni caigudes una escriptora per descomptat excepcional, comparableals creadors d’autèntica categoriaque fugendel soroll i de l’artifici dela fama i només–només!–busquenlegitimar el seu propi concepted’un món complex però intel∙ligible, a l’abast de tots, que neix de lesparaules ies farealen lamàgiade laseva escriptura. Entenc que aquírau el veritable i enlluernadormisteri d’Elena Ferrante. |
>
Ferrante segons Ferrante
“Lesmeves protagonistessón ecos de dones reals”CARLESBARBAElena Ferrante ha amagat el seurostre, el seusexe i la seva identitat,perònoelseupensament.Enelsúltims anysha acceptat unes quantesentrevistes, totes per correu electrònic –entre elles, la clàssica de laParisReview–, i llegintleséspossiblesituarlasevapersonaenuncontext biogràfic, i la seva obra dinsd’una reconeixible tradició literària. I tambéresultaméscomprensible la seva invisibilitat.
Vida pública, vida privada. Vetaquícomexplicaperquènodónalacara i s’escuda enunnomdeplume.El 1992 va publicar a Itàlia la sevaprimera novel∙la, El amor molesto,que va tenir unamolt positiva acollida per part de lectors i crítica.“Llavors el realitzadorMarioMartone la va llegir i la va convertir enun filmmemorable. Això va ajudarel llibre, però també va fer que elsmitjans es fixessin enmi personalment. En part per això vaig decidirno publicar res en els següents deuanys,alcapdelsquals,ambtremenda ansietat, vaig decidir donar almeueditorLosdíasdel abandono”.Novament la novel∙la va aconse
guir un èxit més gran i tot, amplificatper lapel∙lículaquetambése’nva rodar. “Va ser a partir d’aquestmoment quan vaig determinar, definitivament, separar la meva vidaprivadadelavidapúblicadelsmeus
llibres, la qual cosa va comportarinnombrables dificultats que encaraduren.Entotcaspucdirambcertorgull que al meu país els títols deles meves novel∙les són més conegutsqueelmeunom.Icrecqueaixòésunbonèxit”.
Dones protagonistes. Fora d’aixòElena Ferrante, en les seves comptades declaracions a la premsa, noha posat objeccions a estendre’ssobre els temes fonamentals de laseva literatura:Nàpols, elmón grecollatí, la capacitat de la ficció perendinsarse en el caos de la vida i,sobretot, les relacions turbulentesentre lesdones, especialmententreamigues i entre mares i filles. “Lesprotagonistes de les meves històries són totes ecos de dones realsque, ja sigui pel seu patiment o laseva combativitat, han activat lameva imaginació: la meva mare,una amiga d’infantesa o relacionspròximes els avatars de les qualsm’ha estat donat conèixer. Lesmeves dones són fortes, educades, autoconscients i estan al corrent delsseus drets, però alhora estan exposades a crisis inesperades, a subordinacions de tota classe i a malinterpretar les sevesemocions”.
Clixés masculins. Ferrante nooculta que per descriure amb autenticitat els fluxos de consciènciade lapsique femenina, abanshaha
gut de demolir una sèrie de clixésarrelats al seuentorn social i nacional. “Vaig créixer en la idea que sino em deixava absorbir pel móndels homes eminents, si no m’encomanava de la seva excel∙lènciacultural, corria el risc de no existir.De sobte vaig començar a llegirllibres que exaltaven la diferènciafemenina, i el meu pensament vapatir una convulsió. Em vaig adonar que havia de fer el contrari.Havia de començar ambmimateixa i amb les meves relacions ambles dones si volia donarme a mimateixa una forma”. A través de laficció ha estat precisament comFerrante ha explorat la terra incognita de les pulsions femeninesmésinaprehensibles, i en especial la violència, la ràbia i l’erotismequepodenniar enuna amistat entrenoiescom lesdels seuspersonatgesLila iLenú. Aquesta brutalitat ha afavorit irònicament que s’hagi cregutque els seus llibres només podienhaver estat escrits per un home. Ique el pobre novel∙lista napolitàDomenico Starnone cada vegadaque és entrevistat hagi de desmentir haver escrit La hija oscura o Laamigaestupenda.Malentesos com aquests no te
nen per a la nostra autora cap altracausa que la colonització masculina de la realitat. “Undia rere l’altreles dones estan exposades a totaclassed’abusos.Peròencarapersis
BIBLIOGRAFIA
Crónicas deldesamorTrilogiaque recullles novel∙les:
El amormolesto
Los días delabandono
La hija oscura
Dos amigasTetralogiaque incloules novel∙les:
La amigaestupenda
Un mal nombre
Las deudasdel cuerpo
La niña perdida
TOTES LES NOVEL∙LES EDITADESEN CASTELLÀ PERLUMEN
31
Cultura|sLaVanguardia
Dissabte,3octubre2015
MIRADES
GrupGodóPresidentJavierGodó,comtede
Godó.ConsellerDelegatCarlosGodó
VallsLaVanguardiaDirectorMàriusCarol.Cultura|sRedactoren
capSergioVilaSanjuán.Cap
seccióIsabelGómezMelenchón.RedaccióAnna
Duran,CarinaFarreras,IgnasiM
oya.Disseny
Anna
Belil,CarolTéllez
Cultura|s.Edita:LaVanguardiaEdiciones,S.L.Imprimeix:CREA,Impressionsde
Catalunya,SL.Dipòsitlegal:B63891958Portada:
Portada:Il∙lustraciósobreElenaFerrantede
JulietPom
ésLeiz(Mirades,pàgina
29).
I quèimporta?
No sé si Elena Ferrante éshome o dona, però nom’importa. I no perquèsubscrigui el gastat argument de “m’és igual elsexe, nomésmiro la qualitat” (a mi sí quem’importael sexe: la meva visió delmón serà coixa si procedeixd’un de sol dels dos quecomponen la humanitat),sinó perquè seria frívolintentar dirimir una qüestiócomplexa reduintla a uncas singular.No hi ha cap dubte que
la literatura de dones técaracterístiques pròpies.Quines? Les mateixes que laliteratura gai, afroamericana, o dels pobles colonitzats, a saber: l’autoretratcol∙lectiu. Dit més planerament: les dones, quanescriuen, retraten dones, espregunten què és femení,presten una intensa atenciócrítica a les relacions depoder entre els sexes; i elmateix succeeix amb altresgrups subalterns. I és quetotes aquestes identitatssubalternes són problemàtiques; han estat definides per d’altres, des defora, són discriminatòries,i els qui les pateixen necessiten qüestionarles.Els grups dominants
tendeixen a no veure lespersones dominades o lesveuen des de fora: mésque veureles com són,hi projecten les seves pròpies fantasies i interessos(com tan bé va explicarEdward Said aOrientalisme). En la literatura delshomes, per exemple, ambprou feines hi ha criades,i si apareixen és com a seductores: la Pamelade Richardson.Els subalterns, per la seva
banda, ens presenten unesexperiències (com la por i lahumiliació patides pelsnegres als Estats Units; ol’avortament) que sense elseu testimoni continuariensent invisibles. Escriure,doncs, partint de la pròpiaexperiència com a dona, ogai, o colonitzat, no limita,sinó que enriqueix la literatura. Però estic parlantde grans corrents. Que aquío allà, per circumstàncies x,Marguerite escrigui com sifos Adriano o Elena es diguien realitat, què sé jo, Giuseppe, no canvia res; eldebat és un altre.
LAURA FREIXAS
teix la idea que les vides de les dones,perplenesdeconflictesqueestiguin, no poden ser expressadesmésqueambelsmòdulsqueelmónmasculi defineix com a femení. Situ transgredeixes aquesta certesamil∙lenària inventada per ells, llavors noetsenabsolutunadona”.
La paraula justa. Resulta curiós,enfullejaraquestgrapatd’entrevistes,veurecomunaautoratanreservada amb la seva intimitat, a l’abricde laconversaesdeixaanar i revelasecrets del seu taller inventiu. Enparlar de la sinceritat en la literatura –aspectemolt elogiat en la seva– diu sense embuts: “La qüestiómés urgent per a un escriptor sembla ser: ¿amb quines experiènciescompto, quines experiències emsentocapaçdenarrar?Peròaixònoés l’essencial. L’assumptemés candentés: ¿quinaés laparaula,quinelritmede la frase, quin to s’adequa ales coses que conec? Sense les paraules pertinents, sense una llargapràctica en enllaçarles bé, res noesdevéviuniveritable”.Paradoxalment, un zel tan flau
bertiàper lemotjustenoimpedeixaFerrante d’agermanarse amb elsnarradors amb força. “Jo sóc unastoryteller. Semprem’ha interessatmésexplicarcosesqueperdre’menfiligranes d’escriptura. Itàlia té unatradiciópobra enaquest sentit, finsi tot avui.Abundenaquí lespàginesboniques i sumptuoses però no elraig de la narració que t’arrossegafins i tot quan es torna densa. Unexemple enlluernadord’això ésElsaMorante.Tractod’aprendredelsseus llibres, però emsemblen insuperables”.
Nàpols, Itàlia. Itàlia, per cert, estàenlamedul∙ladelasevatrilogiai tetralogia narratives, i encara queFerrant creu que “avui dia resultaardu ser un bon italià, diferent del
modelqueproposen tant lapremsacom la televisió, existeixen italiansexcel∙lents a qualsevol cantonadadelanostravidacívica,malgratqueno surtin a la televisió”. I si la Itàliadels últims cinquanta anys impregna el seu corpus, no diguemNàpols i la Campània, escenaris delasevainfantesaiprimerajoventut.“Allà vaig aprendre abans dels vintanys, i molt de pressa, tot el bo i eldolent del país i del món. De manera que recomano a tothom quevingui i resideixi aquí encara quesigui unes quantes setmanes. Ésuna escola d’aprenentatge infal∙lible, i per les vies més inimaginables”.
les frases
“Almeupaísels títolsde lesmevesnovel∙lessónmésconegutsqueelmeunom.Iaixòésunbonèxit”
“Sócuna ‘storyteller’.Semprem’hainteressatmésexplicarcosesqueperdre’menfiligranesd’escriptura”
“Lesmevesdonessónfortes,educades,autoconscients,peròestanexposadesacrisis inesperades”
L’estil ideal. Ferrante, en fi, haconfessat en aquestes entrevistescomdedifícilliharesultatatotahora saber si havia trobat l’estil ideal.“Qualsevol que posi l’escriptura enel centre de la seva vida acaba en lasituació de Descombe, el personatge del relat The middle years deHenryJames, queapuntdemorir ial cim de l’èxit espera tenir encaraunaocasióperprovarseasimateixi veure si ho podia fer millor. Ditd’una altra manera, vivim sempreamb el sentiment desesperat expressat en l’exclamaciódelBergotte de Proust quan veu aquella tacadegrocenunVermeeriesdiu: ‘Aixíéscomjohauriad’haverescrit’”.
L’autor, la seva imatge i la sevaobra.Unade lesraonsquehagipreferitserforadefocustindriaaveureamb aquesta autoexigència com aartista. Iambcertahostilitatenversels mitjans que segons ella “hanimposat obsessivament entre elsautors un reflex d’autopromoció”.“Elsmitjans sembla que no puguindebatre sobre una obra literàriasense remetre’s a un escriptorheroi singularitzat.Perònohihaobraliterària que no sigui fruit de la tradició, de moltes i variades destreses, i d’una mena d’intel∙ligènciacol∙lectiva”.Ambl’anonimat,endefinitiva,Ferrantehaprovatd’eludiruna imatge manufacturada de simateixa i “al llarg de vinticincanys, l’absènciahamantingutobertper ami l’espai creatiu. I una vegadahesabutqueel llibreacabat fariael seucamísensemi, comsiel llibrefosunpetitgosijoelseuamo,heexperimentat una sensació exaltantsobre la pràctica d’escriure. M’hesentitcomsihaguésalliberatlesparaulesde lapresódelmeu jo”. |
(EXTRACTES DE ‘THE NEW YORK TIMES’ 10/XII/2014,
‘VANITY FAIR’ 27/VIII/2015, ‘PARIS REVIEW’ N. 228, I
‘THEGUARDIAN’, 2/IX/2015)