Download - La metamorfosi de la rentadora
BIBLIOTEQUES ESCOLARS de Sant Joan Despí
contes col·laboratius Sant Jordi 2012 - 2013
INICI: CRP Baix Llobregat 5
NUS: 3r C de l’escola Sant Francesc d’Assís
tutora: Mercè Plaza
DESENLLAÇ: 3r A de l’escola Espai 3
tutora: Elisenda Pérez
Em dic Maria i la rentadora de casa meva és boja.
Segurament no em creureu, potser us penseu que és impossible. Clar! perquè
us sembla que les rentadores són unes màquines que s’estan quietes allà on
les deixen i que només fan allò que els manen.
Doncs aneu molt equivocats.
Perquè totes les rentadores del món mengen mitjons. Això ho sap tothom.
A casa meva l’encarregat de les relacions amb la rentadora és el meu pare,
que la posa en marxa una o
dues vegades a la setmana,
tot depèn de si el cistell de la
roba bruta ja s’assembla
més una muntanya.
El meu pare primer li posa la
roba a dins, després li posa
sabó i, finalment, toca uns
botons que són les ordres
que la rentadora ha d’obeir:
per exemple, has de rentar
amb aigua calenta, o bé has
de centrifugar, que vol dir
donar voltes molt de pressa
per a assecar la roba. Ho diu
el diccionari, el meu germà
ho ha buscat.
Quan la rentadora acaba de
treballar el meu pare estén la roba a les cordes i l’enganxa amb unes agulles
perquè no marxi volant. I moltes moltes moltes vegades falta un mitjó.
És evident que se’ls empassa la rentadora! No cal ser detectiu per saber-ho.
La meva mare és l’encarregada de plegar i planxar la roba. I també de desar-
la dins els armaris. Perquè a casa nostra treballem en equip, com diu sempre
el meu pare quan renya el meu germà perquè no vol parar la taula.
Doncs, la meva mare va decidir un dia que feia patxoca portar els mitjons
desparellats. Perquè si desapareix un mitjó de color vermell, què fas amb
l’altre que et queda? Llençar-lo? Ni parlar-ne!
- Maria, te’n poses un de blau i un de vermell -em va dir la meva mare- i als
teus companys de classe els dius que està de moda.
El primer dia vaig passar molta vergonya quan tothom em mirava al pati. Ara
m’he acostumat i m’agrada i tot: no és tan avorrit com portar els dos mitjons
exactament iguals, oi?
I al meu pare li ha passat el mateix. Va protestar molt un dia quan va veure
que hauria de sortir de casa amb un mitjó de ratlles i un altre de llis, però a la
seva feina tothom va riure tant quan ho van descobrir que, encara ara, se’n
recorda i se’n riu.
Fins la setmana passada la nostra rentadora es comportava com totes. O és
que la vostra rentadora no es menja un mitjó de tant en tant?
Però vet aquí que dimarts tot va canviar.
I ara estem sorpresos, i astorats, des que vam descobrir el que s’havia menjat.
Vam descobrir que la rentadora s’havia menjat alguns mitjons i tota
la roba, com si fossin tots els trossos d’entrepans que sobren o
cauen al terra a l’hora del pati, com si fos un animal gran, fort i
perillós amb moltíssima gana.
Vam pensar que el millor que podríem fer seria desendollar-la, no
fos cosa que comencés a caminar sola i a menjar-se tot el que es
trobés per la casa, nosaltres inclosos.
La sorpresa la vam tenir quan tot i havent-la desendollat, la
rentadora va començar a caminar sola, sortint de la cuina i anant
directament al menjador.
Tots ens vam amagar darrera del sofà, morts de por, quan vam
veure que ens buscava amb desesperació. En pocs instants ens va
descobrir, la rentadora ens mirava fixament.
Li havien sortit potes per sota, tres ulls enormes i la porta d’entrada
del tambor de càrrega s’havia transformat en unes dents grans,
grogues i afilades. Va obrir aquella boca immensa i va cridar:
- Sortiu d’allà on estigueu, escopinades de l’infern!!!
La rentadora monstruosa que s’havia convertit en un centpeus
gegant, anava molt ràpid caminant, i a casa tots ens varem
espantar molt. Va començar a menjar-se la roba dels armaris i
per minuts s’anava fent més gran.
La Maria es va apropar molt lentament i li va preguntar:
- Per què et menges la nostra roba?.
- Tinc molta gana !!! i fa molts dies que no menjo res.
- Així que ets una “rentadora-centpeus” que menja roba? I
llavors... ets tu el que es menja els nostres mitjons?.
- Sí sóc jo.
- Hi hauria alguna manera de recuperar-los? El nostre pare s’ho
passa molt malament a la feina. Tothom se’n riu d’ell.
- Hi ha una manera de recuperar-los. Cal que torni al meu estat
natural de rentadora.
Varem observar que el centpeus conservava els botons al pit i
el pare ràpidament va marcar el programa de centrifugat.
De sobte, va escopir tots els mitjons que s’havia empassat. La
rentadora tornava a ser rentadora. Tothom ja tenia els seus
mitjons.
L’endemà quan varem anar al “cole” i els pares a la feina,
anàvem amb els mitjons aparellats. Però, sorpresa! La resta de
la gent anava amb els mitjons de cada.
Havíem creat moda!!!
Maria, Maria, que arribes tard a l’escola!!!...., vinga aixecat!!!!....
Tot havia estat un somni!!!
A l’hora d’esmorzar la Maria va explicar el seu somni.
Tots van anar a veure la rentadora i no van notar res. Al marxar,
la Maria va girar el cap i la rentadora li va picar l’ullet amb un
dels seus botons.
I vet aquí un gos,
vet aquí un gat
el conte de la rentadora
s’ha acabat.