Download - Festa literària Sant Jordi 2014
FESTA
LITERÀRIA
de
SANT JORDI
2014
IES SECRETARI COLOMA
2
3
INDEX
LLENGUA CATALANA ...................................................................................................................... 7
Poesia catalana.............................................................................................................................. 8
1r premi poesia 2n cicle ............................................................................................................... 10
LA MEVA PLATJA ...................................................................................................................... 10
Marina Boullosa 1r d´ESO ..................................................................................................... 10
2n premi de poesia de 1r cicle ...................................................................................................... 11
AMB UNS ALTRES ULLS ............................................................................................................. 11
Martí Fanlo 1r d´ ESO .......................................................................................................... 11
1r premi poesia Batxillerat ........................................................................................................... 13
ESTIU DEL SEGLE XXI ................................................................................................................ 13
Pau Salvadó 2n batxillerat .................................................................................................... 13
Prosa catalana ............................................................................................................................. 14
1r premi de prosa 1r cicle d’ESO ................................................................................................... 15
CADA 30 SEGONS NEIX UNA ESTRELLA ................................................................................... 15
Raquel Malgrat 1r ESO ........................................................................................................ 15
1r premi de prosa 2n cicle d’ESO ................................................................................................. 18
LA CIUTAT OBLIDADA ............................................................................................................... 18
Sara Coll 3r d´ESO ................................................................................................................ 18
2n premi de prosa 2n cicle d’ESO ................................................................................................ 21
Torn de matí ............................................................................................................................ 21
Elena Martínez 4t ESO .......................................................................................................... 21
1r premi de prosa Batxillerat ........................................................................................................ 24
BANG! ...................................................................................................................................... 24
Pol Zanuy 2n batxillerat ....................................................................................................... 24
2n premi de prosa Batxillerat ...................................................................................................... 27
LA FLAMA ................................................................................................................................ 27
Gisela Soler 1r batxillerat ................................................................................................... 27
2n premi de prosa Batxillerat ....................................................................................................... 31
LA CORRUPCIÓ: UN MAL NO TAN LLUNYÀ ................................................................................ 31
Míriam Malgrat 2n batxillerat .............................................................................................. 31
4
LLENGUA CASTELLANA ................................................................................................................. 34
Poesia castellana ......................................................................................................................... 35
1r premi poesia 1r cicle d’ESO .................................................................................................... 36
EL JOKER .................................................................................................................................. 36
Albert Malgrat González. 2n ESO .......................................................................................... 36
2n premi poesia castellana EX AEQUO 1r cicle d’ ESO ................................................................... 37
OLVIDO .................................................................................................................................... 37
Marina Liam Muñoz. 1r ESO ................................................................................................. 37
2n premi ex aequo 1r cicle d’ESO ................................................................................................. 38
POR CIERTO, ERES MI VIDA ...................................................................................................... 38
Laura Cao. 1r ESO ................................................................................................................. 38
1er premi poesía castellana Batxillerat ......................................................................................... 39
LA INSPIRACIÓN VUELVE AL VER LAS ESTRELLAS ....................................................................... 39
Pol Fanlo. 2n Batxillerat ........................................................................................................ 39
2n premi poesia castellana Batxillerat .......................................................................................... 41
ESPERANZAS DE TIERRA MUERTA ............................................................................................. 41
Pau Salvadó. 2n batxillerat ................................................................................................... 41
Prosa castellana ........................................................................................................................... 43
1r premi prosa castellana 1r cicle d’ESO ....................................................................................... 44
OTRO MUNDO ESRA POSIBLE ................................................................................................... 44
Marina Boullosa. 1r ESO ....................................................................................................... 44
2n premi prosa castellana 1r cicle d’ESO ...................................................................................... 47
ESCÁNDALO EN EL ZOOLÓGICO ................................................................................................ 47
César Aparicio.1r ESO ........................................................................................................... 47
1r premi EX AEQUO 2n cicle d’ESO ............................................................................................... 49
LA ÚLTIMA CARTA .................................................................................................................... 49
Anna Rotger 3R ESO ............................................................................................................. 49
1r premi prosa EX AEQUO 2n cicle d’ESO ..................................................................................... 51
EL AUTÓMATA ......................................................................................................................... 51
Sara Coll. 3r ESO ................................................................................................................... 51
SINFONÍA SINIESTRA ................................................................................................................ 54
Rocío de Grado. 3r ESO ........................................................................................................ 54
5
1r premi prosa castellana Batxillerat ............................................................................................ 57
BLANCANIEVES......................................................................................................................... 57
Pol Zanuy. 2n Batxillerat ....................................................................................................... 57
TAULA
1Nu a la platja de Picini Autor: Marià Fortuny. Col.particular. ......................................................... 9
2 Bestiario. .AutorZosen ............................................................................................................... 12
3 Carrer de Mallorca . Autor: Kenichi Taniguchi. 2014 ................................................................. 13
4 Sistema Solar. Autor: Joan Romero............................................................................................ 16
5 Mural Hotel Hispania. Autor: Juan Cabrer.................................................................................. 26
6 Nit estelada. Autor Van Gogh. 1888 .......................................................................................... 40
7 21 fotos. Autor David Bestué 2014 ............................................................................................ 41
8 Bestiari. Autor: Josep Granyer ................................................................................................... 47
9 Autòmat de Meillard ................................................................................................................. 53
10 Missing.Autor: Hermann Nitsch .............................................................................................. 56
11 Snowhite. Ana Juan , Manolo Gordillo ..................................................................................... 58
6
Llengua Catalana.
7
LLENGUA CATALANA
Llengua Catalana.
8
Poesia catalana
Llengua Catalana.
9
1Nu a la platja de Picini Autor: Marià Fortuny. Col.particular.
Llengua Catalana.
10
1r premi poesia 2n cicle
LA MEVA PLATJA
MARINA BOULLOSA 1R D´ESO
Els vostres blancs cossos de ciutat
s’estiraven a la sorra.
La platja, abans només meva,
era ara vostra.
Jo us mirava amb enveja.
Parlàveu de la vostra vida a la ciutat.
Despatxos, oficines, horaris.
Tot d'una, jo hi volia ser.
El poble em semblava ara petit i avorrit.
Més tard,
em penediria.
Massa tard ...
Calíope
Llengua Catalana.
11
2n premi de poesia de 1r cicle
AMB UNS ALTRES ULLS
MARTÍ FANLO 1R D´ ESO
Imagina’t la vida d’un altre color,
amb uns altres ulls des d’on mirar,
i amb perspectives diferents,
per poder veure-ho tot més fàcil.
Si algú és capaç de fer-ho,
no tindrà muntanyes en el seu camí.
Sabrà apartar-se,
per veure per on pot passar.
A partir d’aquí, només veurà pedretes,
pedretes per on mirar per sobre,
i veure que el camí és molt llarg.
Qui sàpiga viure amb uns altres ulls,
amb diferents perspectives,
i amb un bon somriure,
tindrà un llarguíssim camí
Potser ple de pedretes,
potser amb alguna muntanya;
però si sap fer un pas enrere,
Llengua Catalana.
12
i buscar la manera
de passar per sobre,
res ni ningú podrà evitar,
un gran somriure.
Nabo
2 Bestiario. .AutorZosen
Llengua Catalana.
13
1r premi poesia Batxillerat
ESTIU DEL SEGLE XXI
PAU SALVADÓ 2N BATXILLERAT
Cau el sol com un mantell
sobre la suor de la ciutat.
Les factures de la llum s’inflen:
totes les cases tenen aire condicionat.
És estiu, què esperàveu?
Una oreneta agonitza sobre el braser d’una teulada.
La gavina se la mira.
La seva treva durava una setmana.
L’únic que viu és la cuca,
immune als insecticides i a tot allò que la pugui matar;
és estiu i els refranys no enganyen.
El mar demana a crits
un permís d’allunyament;
fart de rebre la merda de la gent.
Els gelats es desfan a la sorra.
Un peix s’empassa un cigarret. La sirena s’emborratxa,
ja no hi ha cap mariner que s’escolti les seves cançons:
ara hi ha hardcore i reggeton.
Els infants miren porno al canal 27,
mentre els pares s’adormen amb un xumet als llavis.
Misantrop
3 Carrer de Mallorca . Autor: Kenichi
Taniguchi. 2014
Llengua Catalana.
14
Prosa catalana
Llengua Catalana.
15
1r premi de prosa 1r cicle d’ESO
CADA 30 SEGONS NEIX UNA ESTRELLA
RAQUEL MALGRAT 1R ESO
Avui es l’aniversari de la Nyathera! Que contenta que està… li he dit que avui no treballarem, que
faríem el que ella volgués. Ella, després de pensar, m’ha dit tota decidida:
-Vull que anem per camins desconeguts molt i molt llunyans, cantant cançons alegres, fins a arribar a
un lloc, on passarem la resta del dia jugant!
Caminem, caminem… i arribem fins a un gran arbre, ens estirem a sota i descansem de la llarga
caminada. El Kimathi i la Nyathera es fiquen a jugar. Es fa molt fosc, i jo no els veig per enlloc, els
crido:
-Nyathera, Kimathi veniu aquí!
La Nyathera ve corrents i diu:
-Mami, m’ha picat un mosquit!
Jo no faig gaire cas al comentari i li dic:
- Vine i seu que vull mirar les estrelles que avui brillen més que mai.
Observem el cel tots junts. La Nyathera m’assenyala una estrella i em diu que és preciosa, i que
aquesta nit vol que li canti una cançó de les estrelles. La canto i ella em diu:
-És molt bonica, qui te la va ensenyar?
- Aquesta me la va ensenyar el vostre pare, ja fa molt de temps,és un cançó kenyana que…
On és? –Em talla la Nyathera decidida- On és el pare?
-Ell va morir quan eres molt petita, però et puc assegurar que t’estimava moltíssim.
Es queda pensativa i llavors em diu:
No ho entenc… per què se’n va anar?
Jo li dic que a tothom li passarà el mateix més aviat o més tard. Ella s’entristeix i diu que ella no el va
poder conèixer mai. Jo li dic:
Llengua Catalana.
16
-Veus aquella estrella tan gran i brillant, aquell es el pare que ens està escoltant, ell està sempre amb
nosaltres, encara que a vegades no ens en
adonem.
Ella em somriu.
Quan em giro per donar-li les bones nits,
veig que ja s’ha dormit. Li dono un petó a
la galta i jo també m’adormo…
Els dies passen normals, com sempre,
però la Nyathara diu que no té gana, i
aquestes nits quasi no ha dormit… suposo
que no és res greu, però no puc evitar
que una petita espurna de
preocupació sorgeixi dins meu…
Estic preocupada, la Nyathera té estranys calfreds, i durant aquests dies, està tenint febre, i la
respiració la comença a tenir agitada, no sé què li passa, no puc fer res per parar-ho, sé que te alguna
estranya malaltia que jo desconec, no sé el que haig de fer, i això em desespera!
Aquests dos últims dies, la febre li ha anat augmentant progressivament.
Que bé… avui li ha baixat la febre, ha recuperat la seva temperatura normal, encara que està tenint
suors molt intenses.
Torna a estar malament, cada vegada pitjor… els mateixos símptomes dels altres dies calfreds, febre,
suor… ara es tornen a repetir, més intensament. No ho puc suportar, la miro, i ja no veig a la meva
petita de abans, ara veig una cara apagada, cansada de tot això, no parla, sols plora, i jo no tinc més
remei que plorar amb ella, perquè no puc fer res més. Avui el Kimathi m’ha vist al costat d’ella
plorant, i m’ha dit molt trist:
-Mami, que li passa a la Nyathera?
-Ai si ho sabés… no ho se carinyo, no ho sé… l’únic que sé és que la mort es vol emportar a la meva
petita, d’això n’estic segura, però no permetré que me la prengui, no ho permetré…
La Nyathera estava desperta i conscient, i ho havia escoltat tot. Es fica a plorar i em diu:
-Mami, és la mort? Que vol de mi? Digues-li que em deixi, digues-li que em deixi…
4 Sistema Solar. Autor: Joan Romero
Llengua Catalana.
17
Jo ploro amargament amb ella i li dic:
-Ja li ho he dit, ja li ho he dit …
Al cap d’una estona, ella deixa de plorar i em diu:
-Mami, no passa res, te’n recordes que em vas dir que el pare era mort, però que sempre estava amb
nosaltres, encara que no el veiéssim?
-Si carinyo…
-Doncs quan em mori seguiré amb tu i amb el Kimathi, no hi ha perquè plorar…
No vaig fer cap comentari al respecte, però jo sabia que no seria el mateix quan ella ja no estigués,
perquè jo ja havia passat per aquell moment. Era ja de nit, ella ja no tenia forces per res, i jo sabia
que faltava poc perquè se’n anés. Ella hem va dir que tenia un última cosa que demanar-me, ja que
també era conscient de què s’estava morint, jo la vaig agafar fort de la mà i li vaig dir:
-El que vulguis!
Ella em va dir amb la veu cada vegada més apagada:
-Mami, canta’m tota la cançó que et va ensenyar el pare, tota sencera, un altre cop…
I així ho vaig fer, agafada de la seva mà, i li vaig cantar la cançó, i en cada paraula, la mirava, i veia
com els seus ulls, sempre tan brillants i alegres, s’anaven apagant, i apagant…jo plorava, però no em
vaig aturar en cap moment, fins a l’última estrofa, no vaig poder ni acabar la cançó… ella ja era
morta! Em vaig posar a plorar i a plorar, el Kimathi plorava amb mi, i miràvem els dos el cel , i llavors
la vaig veure, caminant agafada de la mà del seu pare cap al cel negre, cantant la última estrofa de la
cançó, disposada a ser una nova estrella més…
Ella va morir quan tan sols tenia 4 anys, quan la seva vida tot just acabava de començar. Un mosquit,
causant de la mort de fins un milió de persones a l’any. Cada 30 segons mor un nen per culpa de la
malària, i aquesta es la història d’un d’ells…
La, la, la
Llengua Catalana.
18
1r premi de prosa 2n cicle d’ESO
LA CIUTAT OBLIDADA
SARA COLL 3R D´ESO
Quan la Maria es va despertar, es va trobar immersa en un paratge gairebé irreal. Un prat
verd, lluent, esquitxat de clavells vermells la rodejava des de tots els angles. El verd immens
s’estenia més enllà de l’horitzó, com si no tingués fi, i uns pardals eixerits li picotejaven el
vestit brut de fang i d’herba humida. Va aixecar el cap, observant el cel blau que reposava ben
amunt, net de núvols i boires. Sabia que allò no era la seva habitació de Londres però no
entenia on era ni com havia arribat a aquell lloc que semblava tret d’un somni plàcid. Els
minuts es feien hores sota el sol enlluernador i gotes de suor li regalimaven per la cara. Ben
entrada la nit obscura va advertir que l’herba fresca s’havia convertit en rajoles de pedra. Va
alçar la mirada i, amb gran sorpresa, va trobar-se a l’entrada del que semblava un poble o
potser una petita ciutat. D’entre les ombres, va aparèixer una silueta encaputxada. Tenia un
aparell a la ma que desprenia una llum tènue, amb el qual encenia els fanals de la vorera, un a
un. La Maria la va cridar i va córrer cap a ella, però la silueta va fugir veloçment. Ella la va
seguir, endinsant-se en la ciutat misteriosa. La va perseguir per carrerons foscos i places
fantasmagòriques. Les ombres de la ciutat formaven figures monstruoses a les façanes de les
cases, cares bramant d’odi la seguien i mans fosques esperaven a sortir del seu amagatall per
empassar-se-la. Va córrer tot el que va poder, fins que va perdre de vista el misteriós individu.
Es va aturar respirant amb dificultat, va seure a terra i va recolzar l’esquena a la paret d’una
casa recoberta d’heura. Es va quedar mirant l’ombra allargada d’un fanal fins que se li van
tancar els ulls. Un so estrepitós la va despertar de sobte, fent que s’incorporés en un segon. Al
seu costat hi havia un piano de cua destrossat del qual havien sortit disparades totes les tecles.
En va recollir una del terra i va mirar cap a les estrelles, sense entendre d’on havia caigut
aquell instrument. A mig metre de distància, un tocador de marbre es va esmicolar en mil
trossos i a l’altra vorera hi va caure un armari de fusta que es va fer miques davant dels seus
ulls. Es va posar a córrer mentre més objectes plovien del cel i xocaven violentament contra la
ciutat. Va haver d’esquivar mobles, nines velles, miralls trencats i cartes, moltes cartes que
volaven amb el vent pels carrers xocant amb arpes, penjolls, fotografies i quadres que se les
Llengua Catalana.
19
emportaven i les destruïen en el fort impacte. Les cames se li movien soles, corrien i fugien
desesperades sense pausa, però no podria aguantar gaire estona més, notava com la força
l’abandonava. De sobte, una nena de cabells rossos va aparèixer de sota una estàtua grega i la
va agafar pel braç. En un primer moment, la Maria va cridar i es va voler alliberar, però la
petita la va estirar amb força i la va obligar a seguir-la. Semblava conèixer aquells carrers
inhòspits a la perfecció. La va guiar per racons foscos fins que van arribar a una catedral gòtica
que es mantenia impassible en mig del caos. Li va manar amb la mirada que hi entrés i la noia
es va afanyar a fer-li cas. Van pujar l’escala de cargol fins a arribar al campanar de dalt de tot.
Des de la seva posició es veia tota la ciutat que s’anava destrossant amb aquella pluja
terrorífica. Més enllà dels límits de la ciutat no es veia més que prat infinit. La Maria seia a la
vora del campanar, contemplant la destrucció. Es va girar cap a la nena, que no devia tenir més
de deu anys i la va interrogar amb la mirada. Ella va assentir i va començar:
- Benvinguda a la Ciutat Oblidada, Maria. Aquesta ciutat no és com qualsevol, i tampoc
ho són els seus habitants. Si has aparegut aquí és o bé perquè t’has perdut, o bé
perquè has sigut oblidada, com tot el que veus. Es podria dir que aquest és el lloc on va
a parar cada objecte, cada persona o animal que es va perdre o oblidar en el seu dia.
Ningú apareix aquí per casualitat ni per error. Ah, per cert em pots dir Primera. Com
hauràs suposat, no és el meu nom real. Ja no recordo com em deia. Tothom em diu així
perquè vaig ser la primera oblidada en arribar aquí. Sóc més vella del que semblo,
saps? – va deixar anar una rialla exagerada – Però la meva història no és important
ara–. es va fer un silenci incòmode.
- Què és tot això? – va preguntar la noia assenyalant una bicicleta que s’acabava de
precipitar contra una teulada de pissarra. La Primera va sospirar.
- Objectes perduts o oblidats, ja t’ho he dit abans-. La Maria va obrir la boca per
protestar però la nena la va tallar – Ara dorm. Aquí al campanar estaràs segura. Demà
et vindré a buscar. Anirem al Mar, d’acord? – Ella va fer que sí amb el cap tot i que no
entenia res. Els ulls se li tancaven sols i es va adormir malgrat els terrabastalls que
encara van trigar hores en cessar.
El matí següent, aquells carrers que només hores abans havien resultat tan tenebrosos i
solitaris, estaven il·luminats i plens de gent.
Llengua Catalana.
20
- Nosaltres som els oblidats o perduts – li explicava la menuda – els habitants de la
ciutat. Aquí no treballem però sí que tenim una responsabilitat. Mira.
Homes i dones de totes les edats recollien les restes dels objectes que havien descendit
des del cel la nit passada i les carregaven en carros de metall o de fusta. Tothom es dirigia
a la mateixa direcció, cap a l’alba i elles els seguien. Per fi hi van arribar. Es trobaven just a
la vora d’un barranc. El cel havia agafat un to ambre i la Maria va haver de fer servir la ma
com a visera perquè el sol no l’encegués. El que va veure a continuació la va deixar
bocabadada: davant seu s’estenia un mar, com bé deien els oblidats. Però aquell mar no
contenia aigua. Tothom va anar abocant el contingut dels seus carros al Mar, una extensió
de quilòmetres i més quilòmetres conformada per tots els objectes perduts o oblidats que
havien caigut a la ciutat des de la seva creació, molts anys enrere.
- És la nostra deixalleria – va explicar la Primera – on hi tirem els somnis que la
gent va abandonar i mai no es va preocupar en buscar. Cada nit...plou, si és
que es pot dir així, i la nostra obligació com a ciutadans de la Ciutat Oblidada
és netejar els carrers cada matí i abocar les deixalles aquí-. la Primera va fer
una pausa - Maria, sé que no és fàcil d’entendre, però d’ara endavant seràs
una ciutadana més de la nostra ciutat secreta i algun dia seràs tu qui expliqui
tot això a una altre persona. El cas, Maria, és que aquest és el teu lloc. Ara i
per sempre-. Va fer mitja volta i es va allunyar, deixant la noia sola. Però pocs
segons després va tornar corrent i li va xiuxiuejar a cau d’orella - Ah, ja me
n’oblidava. A partir d’aquest moment et dius Mil quatre-cents trenta-
cinquena.
Alquimista
Llengua Catalana.
21
2n premi de prosa 2n cicle d’ESO
Torn de matí
ELENA MARTÍNEZ 4T ESO
Llengua Catalana.
22
Llengua Catalana.
23
Llengua Catalana.
24
1r premi de prosa Batxillerat
BANG!
POL ZANUY 2N BATXILLERAT
Puja a la roca amb dificultat. Es treu l’americana, s’afluixa la corbata i es descorda dos
botons de la camisa. Així millor. Respira fons i mira al seu voltant. Es troba una clariana del
bosc, a més de mitja hora del poble més proper. Al principi s’ha perdut, però de seguida ha
recordat el camí. Seu amb les cames penjant i treu una pistola de maletí. És pesant i freda.
S’estira i l’observa incrèdul. Poc s’imaginava fa tot just una setmana que pogués acabar
aquí.
Sortien d’un rutinari sopar de directiva. Bromes, rialles i puros. Una catifa vermella fins a
les limusines. De cop, crits. “Maleïts ecologistes” va murmurar algú darrere seu. La policia
estava atenta i de seguida els va arraconar. Abans que pogués arribar al cotxe, però, una
dona va burlar la seguretat i li va venir corrent. “Sou uns traïdors, ens esteu matant a
tots!”
Obre els ulls i la torna a mirar. Es retalla contra el blau del cel, amenaçadora i letal. “Sou
uns traïdors”. No es pot treure la maleïda frase del cap. “M’estàs matant”. De tant donar-hi
voltes, ha anat transformant-se i mutant fins a atacar-lo. “Ets un traïdor. Tu m’has matat”.
En un rampell de ràbia obre la boca i hi acomoda la pistola. La mossega amb força i un
sabor metàl·lic l’inunda. Amb el polze acaricia el gallet. Mira al seu voltant i a l’altra banda
de la roca s’hi veu a ell molts anys més jove.
Duu una samarreta verda. En blanc, una enginyosa frase ecologista clama consciència
mediambiental. “Qui mata un arbre ens mata a tots”. Els pantalons negres, curts i fins,
perfectes per suportar la xafogor del mes d’agost van amb consonància amb les sabates
fosques i preparades per endinsar-se fàcilment al bosc. I al seu costat, ella, preciosa com
sempre.
Estan estirats observant les llums del capvespre. Fa molts anys ja que la va portar aquí per
primer cop. Recorda que es van perdre i van arribar quan ja fosquejava, amb el cel tenyits
de tons ataronjats i rosats. Eren petits i encara no sabien entendre què era allò que els
atreia l’un a l’altre. Des de llavors, hi havien tornat molts cops. Al voltant d’aquesta roca
Llengua Catalana.
25
argilosa que sempre els deixa la roba plena de terra havien anat creixent. Va ser aquí on es
va adonar que n’estava enamorat, i va ser també aquí on li havia donat el primer petó. Era
tradició obligada que cada dissabte d’agost hi vinguessin a veure morir el dia i aparèixer les
estrelles. Era la seva roca.
Vas ser damunt de la mateixa pedra porosa on, un calorós dissabte d’agost, va veure
aquella imatge que sempre l’ha perseguit.
Es va llevar i va trobar el llit buit. “Potser m’està preparant un esmorzar sorpresa. Seria
perfecte!”. Així que es va fer l’adormit una estona més. Estaven passant uns dies sols a la
casa de família d’ella. Els havia costat molt que els donessin permís, però estava valent la
pena. En veure que els minuts passaven i ella no apareixia es va llevar. “Què hi farem,
potser un altre dia tindré més sort”. No la va trobar a la cuina ni al menjador. Tampoc al
sofà. De sobte, va recordar la conversa del dia anterior. “Amor, què et passa? Et noto
distreta” “Res, res. Coses meves” “Segur?” “Sí, sí”. No se la va creure, però. Alguna idea li
rondava pel cap. Va passar la resta del dia preocupat. Qui sap on havia anat, i l’actitud del
dia anterior no el deixava estar tranquil. Al capvespre, com manava la tradició, va
encaminar-se cap a la roca. Se li feia estrany, després de tants dissabtes, anar-hi tot sol. Va
arribar a la clariana i va veure unes cames que penjaven de dalt de la roca. Eren les seves,
segur. Alleujat, es va acostar tot cridant-la. No recorda massa detalls més. Només el cos
estirat damunt la pedra marró, el cap penjant i el pot de pastilles caigut a terra.
Va ser un cop molt dur per a ell. Aquella nit la va passar al bosc. No podia tornar a casa. No
sense ella. L’endemà al matí va desfer el camí, va posar totes les seves coses a la motxilla,
va avisar a les autoritats corresponents i se’n va tornar cap a Barcelona. Les vacances
s’havien acabat.
Mai no va saber què l’havia dut a suïcidar-se. Per més que hi pensava no se li acudia res.
Amb els anys, però, una petita idea havia anat prenent força a la part més profunda de la
seva ment. Havia sigut culpa seva. No sabia ni com ni perquè, però se’n culpava.
Aquell setembre no va anar a la universitat i ningú se’n va sorprendre. Va passar la tardor
entre els llençols i el sofà, pensant en ella, recordant els millors moments i també els
pitjors. Durant anys ella ho havia sigut tot, i ara no li quedava res. Per quan va arribar
l’hivern ja ni pensava, tan sols es limitava a fer el mínim per no morir. La resta era superflu.
A principis de primavera, el seu pare li va trobar una feina de becari en una gran
multinacional petrolífera. En un altre temps hagués protestat molt “No penso treballar pel
diable!”, però ja no li quedaven ni forces ni ganes, així que hi va anar sense queixar-se.
Llengua Catalana.
26
Durant vuit hores cada dia feia feines mecàniques i rutinàries. Va descobrir que li anava bé,
molt bé. Durant vuit hores cada dia no patia tant. Va començar a fer hores extra cada
tarda; no volia tornar a casa, on tenia massa temps i massa poc a fer. Aquell estiu va anar
cada dia a l’oficina, i gràcies a això va poder arribar a la tardor sense perdre el cap. Tot
aquest treball es va veure recompensat i, poc a poc i sense saber ben bé com, va anar
escalant en la jerarquia de l’empresa fins a arribar a la junta directiva. Feia tot just una
setmana que havia assistit al primer sopar com a tal.
No havia tornat mai allà, no n’havia sigut capaç. Però ho recorda tot perfectament. Com la
troba a faltar! Aquella ecologista havia despertat records que s’havia esforçat molt a
bloquejar. I ara ja no hi havia marxa enrere. Estirat on ella ho havia fet molts anys abans, es
permet un últim record.
Corren pel bosc. No li ha costat gens convèncer-la. “És una roca gegant de color vermell!”.
Fa estona que han sortit del poble i comença a fosquejar, però ara que hi són tan a prop no
faran mitja volta. Salta una arrel, aparta un esbarzer i ja hi son. Escalen la roca amb facilitat
i, quan ja són a dalt, sent un crit de sorpresa. La mira i veu que li assenyala cap amunt.
Espantat, aixeca el cap i queda captivat. Tot el cel està tenyit de taronges i roses; uns
quants núvols aquí i allà doten el quadre d’una profunditat preciosa. S’estiren en silenci i
no es mouen d’allà fins que tot és ple d’estrelles. Saben que els espera una bona bronca,
però ha valgut la pena.
BANG! El tret se sent clarament en el silenci i la calma del bosc. La bala surt a una velocitat
infernal del canó de la pistola, forada el paladar i travessa el cervell amb una gran facilitat.
Dècimes de segon més tard, surt i s’incrusta en l’argila.
Trenta anys més tard, jeu estirat una altra vegada al seu costat. El sol s’està ponent. El cel
s’omple de tons vermells i el dia acaba. Poc a poc, tímidament, van apareixent les estrelles.
L’última a treure el cap, com sempre, és la lluna, que ho inunda tot amb una llum blanca i
morta.
Kiddo
5 Mural Hotel Hispania. Autor: Juan Cabrer
Llengua Catalana.
27
2n premi de prosa Batxillerat
LA FLAMA
GISELA SOLER 1R BATXILLERAT
Què passa quan descobreixes que la realitat és molt pitjor del que sempre t’han dit? Fins a
quin punt ens enganyen sobre la nostra situació? Quan deixaran de dir-nos que les coses
s’estan arreglant? Quan deixaran de pensar que som estúpids i ens creiem les seves
mentides?
Les preguntes em ballen dins del cap. Porto estona desperta, però encara no he obert els
ulls. No puc, me’ls noto inflats i adolorits. Em remoc dins del llit i sento punxades de dolor.
Venen de les costelles, crec que han rebut la pitjor part. Finalment obro els ulls i veig el
sostre blanc. Blanc... massa blanc pel meu gust, però així és com són els hospitals. Veient
que no puc incorporar-me ni moure’m escolto amb atenció, però no sento cap respiració a
part de la meva. Estic sola, millor. No vull veure els meus pares, no vull aguantar les seves
mirades de preocupació, de decepció, de retret. Potser els hi hauria d’haver fet cas, però si
ho hagués fet no sabria com són les coses en realitat, viuria en la mentida per sempre.
Em van deixar anar amb la condició de que em mantingués al mig de la gent i que em
retirés quan la situació es comencés a alterar. Però quan estàvem allà al mig l’ambient era
espectacular, tothom cridava cants unànimes de revolució. El Jordi em va agafar la mà, el
vaig mirar als ulls plens d’emoció, de desafiament, de rebel·lia.
- Jana, anem al davant!
No li podia dir que no, ho desitjava. La temptació d’arriscar-me, fer alguna cosa perillosa,
era massa gran. De cop ens trobàvem davant aguantant una pancarta, cridant consignes de
guerra. Em sentia valenta, diferent. Sentia que davant de tanta gent enfadada el govern no
podia només tancar els ulls i mirar cap a una altra banda. De sobte ens vam veure envoltats
de furgons i una barrera d’antidisturbis ens barrava el pas. Tot i així vam seguir avançant
fins a xocar contra els seus escuts. Seguíem cridant a les seves cares, desafiant-los. Els
meus ulls es van trobar amb els seus, un ulls negres on s’hi reflectien l’odi i la brutalitat.
Llengua Catalana.
28
- Perquè ho vas fer?!
És el tercer cop que m’ho pregunta i segueix sense entendre-ho.
- Ja li he dit. La noia em desafiava amb la mirada. Vaig sentir que era el correcte, imposar-
me, no deixar que em desafies. Demostrar qui tenia el poder. – responc avorridament.
Estic cansat de repetir el mateix una vegada i una altra.
- Si seguim així no arribarem a enlloc – es queda callat mirant-me amb fàstic – expliquem-ho
tot, tot el que va passar.
Sospiro. No estic acostumat ha haver d’explicar el q em passa pel cap.
“Era un dia important, el meu primer dia com a antidisturbis, i em van col·locar a la
barrera, al davant de tot. Imposeu-vos! ens havien dit. I això fèiem. Ens manteníem rígids,
amb les cares sèries i tenses. Imposàvem. Però tots aquells estúpids que es creuen que
poden canviar les coses cridant pels carrers no s’acovardien. Un gran error per part seva.
Es van plantar davant nostre cridant, desafiant-nos, gran error. Ens manteníem quiets com
estàtues. Intentava mantenir la cara inexpressiva, però m’era difícil ja que sentia un odi
brutal cap a ells. Tenia ganes d’atemorir-los, estava impacient per entrar en acció. Vaig
xocar amb uns ulls que em miraven, ulls rebels, desafiants, uns ulls en flames. Era una noia.
La vaig mirar amb odi. Cap dels dos apartava la mirada de l’altre. Ells seguien pressionant
contra els nostres escuts. I vam començar a avançar donant cops, fent-los enrere. Quan un
de nosaltres va disparar la primera pilota de goma la multitud va començar a córrer. La
noia va mirar al seu voltant atemorida. Es disposava a córrer, però no la vaig deixar escapar
tan fàcilment. M’havia desafiat i havia de ser castigada per això, per desafiar l’autoritat.
Tenia ganes de fer mal, de pegar algú, de veure sang. I ella era el meu objectiu.”
Em moc un altre cop dins del llit sentint punxades per tot arreu. Recordo aquells ulls
negres i com em miraven. D’un moment a l’altre tot s’havia complicat. La gent corria, havia
perdut al Jordi, un cop a la cuixa em va fer caure al terra. Vaig mirar cap a dalt i vaig veure
els ulls negres. Una mà aguantant una porra va caure amb força cap al meu cos,
directament al meu estómac. Em vaig recargolar del dolor. Un altre cop, aquest a les
meves costelles, em va fer obrir la boca per cridar, però el dolor era tan gran que no sortia
Llengua Catalana.
29
cap so de dins. Em vaig preparar pel següent impacte, però de cop, el cos que
acompanyava els ulls negres es va col·locar damunt meu, impedint que m’aixequés i els
cops de puny van començar a caure com roques, una allau de roques. Notava la cara
inflada i adolorida, em sortia sang del nas i del llavi. L’últim cop em va deixar mig
estabornida. Es va aixecar i em va donar puntades de peu a les costelles. 1, 2, cada puntada
anava acompanyada d’un crec de les meves costelles, 3, 4, no parava, 5, 6. Esperava la
setena, però no va arribar. De cop tot era calma. Sentia soroll i veus i algú cridava el meu
nom, però tot era molt llunyà. Se’m van tancar els ulls i ja no vaig sentir res més.
- I què vas fer? – em pregunta impacient.
“La tenia al terra desorientada i indefensa. Vaig enviar la porra amb força cap al seu
estómac i cap a les seves costelles. La sensació de control fluïa dins meu, m’omplia
d’adrenalina. La noia es recargolava de dolor i intentava cridar, però no podia. Sang, volia
veure sang. Em vaig llençar sobre seu i li vaig començar a clavar cops de puny a la cara.
Volia fer-li mal. Volia destrossar la seva cara bonica. Volia apagar la flama dels seus ulls. I
ningú podia impedir-m’ho. Em vaig aixecar i vaig recórrer als meus peus per destrossar-li
les costelles, per veure la seva cara de sofriment. Estava fora de mi, cec de poder, d’odi.
Quasi no vaig notar que dos braços forts m’arrossegaven lluny de la noia. Jo seguia donant
puntades a l’aire fins que em van estabornir.”
L’inspector em mira. Primer li veig la por a la cara, després em mira amb repugnància i
finalment es resigna. Sospira. Agafa el meu expedient, hi apunta alguna cosa, el tanca i
l’arxiva.
- Ves-te’n!
Tanco els ulls i torno a veure els ulls negres. Les llàgrimes pugnen per sortir. No! No vull plorar.
He de ser valenta. M’he d’alçar de nou i seguir lluitant. I em poden fer caure tants cops com
vulguin, però no em faran callar. Obro els ulls amb determinació. Estan calents, encesos. I noto
com dins meu creix la flama de la revolució.
Waticontailo
Llengua Catalana.
30
Llengua Catalana.
31
2n premi de prosa Batxillerat
LA CORRUPCIÓ: UN MAL NO TAN LLUNYÀ
MÍRIAM MALGRAT 2N BATXILLERAT
Què és la corrupció? En paraules de diccionari, és l’efecte de desviar de la rectitud, del deure.
Sovint, quan usem aquest terme , estem dins d’una conjuntura política; diem que els polítics,
els reis, el dictadors, la esglèsia com a institució, els governants han estat i són corruptes. La
corrupció, és una xacra que no cessa. Només cal fullejar pàgines d'un diari o llegir una mica
d’història, des de ben antic aquesta ha acompanyat i guiat a l’home. Sembla que, fins i tot, és
una tècnica evolutiva; la selecció natural ha afavorit a les persones corruptes més que les que
no ho han estat, fins al punt que encara avui en dia queden molts supervivents d’aquesta
mena de mutació tan degradant per a l’home. Forma, doncs, part de la nostra naturalesa? És
quelcom intrínsec, inherent a l’home? I és, donada la seva prevalència històrica, lícita,
acceptable?
L’home accepta conviure sota formes de corrupció sempre i quan aquestes no l’afectin
personalment, estem condicionats per una doble moral. Per què s’ha de preocupar un dels
mals aliens? Que se n’ocupi el repercutit, diríem des d’una postura egoista. Tot i així, quan ens
assabentem que un polític ha robat, diem indignats que quina vergonya, que no hi ha dret.
Critiquem també molt sovint la corrupció com la causa de molts desastres tals com la
desigualtat, les guerres o les crisis econòmiques, desastres dels que no hi ha hagut època
històrica ni continent que se n’hagi deslliurat.
Partim, per tant, de la premissa inatacable pel dubte que tota persona és conscient de
l’existència de la corrupció. Així doncs, veiem clarament la palla de l’ull de qui considerem
corrupte però no veiem la viga que hi ha en el nostre. A cas no som nosaltres corruptes? Sense
reflexionar gaire, podem veure que ho som i molt, des de nens fins a adults.
Un exemple proper als joves d’avui en dia seria copiar en un examen. Els exàmens formen
irremeiablement part de la vida de l’estudiant, des de l’escola fins a l’universitat. Preparem els
exàmens uns cops amb més ganes i il·lusió que altres, però la majoria dels cops sentim a les
poques hores abans de fer-los una mena de sensació d’angoixa, de nervis, d’inseguretat. M’ho
sabré bé? Em sortirà bé? I si em pregunten això que no m’ho sé gaire? Davant d’aquests
Llengua Catalana.
32
pensaments que ens sorprenen i ens trauen la serenitat, apareix una bona sortida, una oferta
temptadora que ens tranquil·litza i ens dóna una certa seguretat. Per què no utilitzo una bona
xuleta? M’apunto a la calculadora les fórmules abrumadores de física, de mates o les obres
més importants de García Lorca al regle i qui se n’ha d’enterar? Total, encara que estic fent
trampes, no perjudico a ningú…així saltem moltes balles de les carreres d’obstacles
estudiantils, sovint sense cap tipus de sentiment de culpa. És, fins i tot, considerat de valent
tenia la gosadia de treure dissimuladament una xuleta evadint-se de la mirada del professors,
atrevir-se a llançar una mirada desesperada al company del costat en busca de socors en mig
d’un examen. El mateix es pot aplicar en la realització de treballs i deures de classe; molts
joves tenen la cortesia de copiar-se els exercicis d’algun desvalgut que s’ha deixat la llibreta al
calaix, o, fins i tot, del solucionari del llibre que vés a saber d’on han tret i, després, somriuen
amb orgull quan veuen que tenen tot l’exercici correcte.
Així també, no ens resulta una situació del tot desconeguda la d’anar pel carrer i veure un
bitllet al terra, o algun objecte que no ens aniria pas malament tenir, fer la vista grossa i no
entretenir-nos a indagar de qui pot ésser i ens ho apropiem sense més. Pensem simplement
que mira que bé, que avui estem de sort.
De la mateixa manera és també corrent, en un estadi ja més adult, presumir d’haver evadit
algun impost o, el que és bastant pitjor, pagar amb diner negre una factura o pagar la meitat
del preu d’un pis amb diner negre. Total, si jo en surto guanyant i el que em fa la factura
també, per què m’haig de sentir culpable? L’únic que surt perdent és l’Estat, i ja prou em
fastidia amb els impostos com perquè ara m’hagi d’estar per aquestes subtileses.
Hem vist sense exprimir-nos gaire el cervell que tots som, en fons, corruptes. Més val
reconeixer-ho amb elegant franquesa que continuar amagant una realitat tan evident.
Potser cal pensar que al costat dels actes de gran corrupció, dels grans robatoris, sempre hi ha
una corrupció insconscient, de la qual acabem tot essent responsables si acceptem la
il·legalitat en totes les seves manifestacions, des d’un examen copiat fins al robatori d’un banc;
encara que sigui a nivell de microcorrupció, amb actes aparentment inofensius. Amb les
paraules d’un home que ha pensat al respecte, Brioschi, “la microcorrupció sempre ha anat de
la mà de la macroscòpica”. Amb alguna cosa es comença; copiar en un examen o quedar-se un
bitllet de 5 euros del terra pot ser simplement el principi.
Llengua Catalana.
33
Des del meu punt de vista, és despertant la nostra consciència adormida, posant-la de guàrdia
envers els nostres comportament corruptes, que podrem aspirar a millorar alguna cosa, potser
no a nivell de política d’un país però sí a nivell de microsocietat. És impossible que, amb una
consciència tan àmpliament tolerable i adormida en la gran majoria dels ciutadans puguem
aspirar a canviar quelcom a nivel polític. Si som corruptes a l’hora de quedar-nos una cosa tan
vulnerable com 5 euros o a l’hora de copiar en un examen dels tant que fem…com no ho
serem quan en comptes de 5 euros en siguin uns pocs milers? O quan qui estigui en joc no
siguem nosaltres, sinó tot un país al que potser no sentim cap tipus d’estima? És, al meu parer,
evident, que si no aprenem des de petits a ser unes persones honestes, sinceres, honrades,
mai no ho serem, i la nostra societat mai no surtirà de l’estadi de corrupta i degradant.
Per tal d’aconseguir aquesta actitut tan utòpica, podem inspirar-nos en alguns països que, tot i
que no se’n deslliurem totalment, són un bon exemple a seguir. Segons el rànquing de la
consultora “Transparency International”, destaquen com a pocs corruptes els escandinaus.
Això, segons diuen els experts, es deu sobretot es deuria a la influència de l'ètica luterana, que
no preveu la confessió dels pecats per aconseguir l'absolució i a la importancia que es dóna a
la bona educació, base imprescidible per al bon creixement dels bons valors humans.
Veiem, per tant, que la manca absoluta de corrupció és una utopia, més val que siguem
realistes, però és possible, almenys, acostar-s’hi bastant més. Tenim exemples i sabem què
hem de fer. Pot ser no seria mala idea començar a combatre la injustícia que tenim dins de
nosaltres mateixos, eliminar la nostra pròpia corrupció i després ja veurem si podem canviar
l’exterior, la que afecta a tota una col·lectivitat. Una casa només serà forta i estable si s’edifica
sobre terra ferm, mai si ho fa sobre sorra tova.
Lindt
Llengua Catalana.
34
LLENGUA
CASTELLANA
Lengua castellana.
35
Poesia castellana
Lengua castellana.
36
1r premi poesia 1r cicle d’ESO
EL JOKER
ALBERT MALGRAT GONZÁLEZ. 2N ESO
Loco de reojo,
astuto como un pulpo,
rápido como el rayo,
sádico como un sicario.
Asesino por instinto,
maltratado por enfado,
listo por instinto y
un sueldo de lo más suelto.
Su deber es el poder,
su afición es el dolor,
su alegría es la injusticia
porque él es Joker.
Lengua castellana.
37
2n premi poesia castellana EX AEQUO 1r cicle d’ ESO
OLVIDO
MARINA LIAM MUÑOZ. 1R ESO
Las horas pasan,
las palabras se olvidan
y los recuerdos se van.
Te alejas de mis brazos,
te vas de mis recuerdos
y mis poemas ya no son tuyos.
Mis piernas se duermen,
mis ojos se apagan
y mis manos se van.
El tiempo transcurre,
los años vuelan
pero mi corazón es tuyo.
Lengua castellana.
38
2n premi ex aequo 1r cicle d’ESO
POR CIERTO, ERES MI VIDA
LAURA CAO. 1R ESO
Cuando me miras,
mi corazón se para.
¿Se apagará?
Tus ojos, color esmeralda,
me traspasan más allá de mi espalda.
Contigo me siento especial;
sin ti, nada es igual.
Creo que quieres dejarme.
Pero a mí, no debes culparme.
Lo siento. Ahora debo dejarte.
Me han puesto un pequeño parte…
No sé qué hacer con mis emociones,
No sé qué hacer con mis razones.
Cuando me miras,
mi corazón se para.
Se ha apagado.
Lengua castellana
39
1er premi poesía castellana Batxillerat
LA INSPIRACIÓN VUELVE AL VER LAS ESTRELLAS
POL FANLO. 2N BATXILLERAT
Arrinconarse en un rincón del apagado jardín.
Una luz que tiembla con el frío de la noche.
Una cama que, en medio del suelo, reposa tranquila.
La soledad del sitio nos recoge en una tranquilidad de absoluto deseo.
La luz de la luna hace brillar mis sueños en una gran nube que duerme tranquila en
el tenue aire que respiramos.
Reposamos tranquilos encima de la cama.
Miramos las estrellas que nos miran tranquilas, y entonces, nos dejamos llevar por la
tinta que cubre el papel, dejando unas huellas de inspiración retratadas en frases y
frases y escribimos sin parar con la mano en el bolígrafo y el bolígrafo en la mano.
Y una espléndida sensación de calor cubre el frío de media noche.
El rincón sigue allí.
La llama de la vela era la luz que iluminaba una noche fría pero tranquila, una noche
de frío y de calor, una noche de alegrías pero sin sonrisas, una noche de miradas,
dirigidas a las estrellas que reposaban en el cielo y dentro de nuestros ojos, relajados.
Una noche con la brisa que viajaba por los cuerpos refugiados en una cama que en
Lengua castellana
40
medio del suelo reposaba tranquila, en el apagado jardín de esa noche mágica.
6 Nit estelada. Autor Van Gogh. 1888
Lengua castellana
41
2n premi poesia castellana Batxillerat
ESPERANZAS DE TIERRA MUERTA
PAU SALVADÓ. 2N BATXILLERAT
Picos curvados pegados a pequeñas cabezas negras,
oscuras grandes alas,
llenan la tierra de graznidos.
Tiemblan hasta los vientos que observan la escena infame.
El campo de los caídos
es el último escenario que queda
luego de una guerra
en que nadie gana sin ser ganado.
Las ovejas tristes pacen por el desierto,
mientras asombra el sol la tierra callada.
Los cuerpos, las carnes, se cuecen sobre la arena,
de las cuencas vacías brotan lágrimas de sangre saladas de
sudor.
Esclavitud. Agotamiento.
Entonces se gira y mira al cielo: sus ojos brillan, él no es ciego,
7 21 fotos. Autor David Bestué 2014
Lengua castellana
42
y se levanta. Se levanta respondiendo a la llamada de una fuerza mayor,
de un llanto desarraigado
aunque soñador.
Sus pies descalzos pisan de nuevo el suelo del paraje yermo,
un paso seguido de otro, el siguiente menos torpe que el anterior,
como un niño que anda por primera vez.
Quizás cae, pero aún con las manos ensangrentadas
se recompone para seguir.
Ve las nubes por encima de las montañas
y sube, resbalando por las rocas afiladas.
Grita. Llora. Sonríe.
Superviviente. Un reducto de la humanidad que aún sigue en pie,
en la enormidad del abismo un punto insignificante.
Una rosa que nace de la sangre derramada.
Un poeta que reescribe un verso agonizante.
Lengua Castellana
43
Prosa castellana
Lengua Castellana
44
1r premi prosa castellana 1r cicle d’ESO
OTRO MUNDO ESRA POSIBLE
MARINA BOULLOSA. 1R ESO
La sinrazón más absoluta presidía aquel mundo.
Los mayores avances científicos y tecnológicos no habían logrado una
sociedad equilibrada. Al contrario, el desequilibrio era tal que la raza humana
había llegado a rozar su desaparición.
Lo productivo, lo productivo, lo productivo … desde que un niño venía al
mundo, ése era el mantra que le repetían una y otra vez.
Si alguna criatura manifestaba, pese a todo, inquietudes artísticas, literarias
o filosóficas, era poco a poco excluido de su círculo. Su propia familia lo
rechazaba por el peligro que suponía para la seguridad de todos ellos.
Generalmente el niño solía ceder y abandonaba rápidamente tales inquietudes.
No fue así con Pablo.
Pablo nació en lo que podemos llamar una familia “resistente”.
Este tipo de personas vivían al margen de la ley. En sus casas había libros
de literatura, poesía, filosofía, historia. Conservaban también CDs de música
clásica.
Cuando escuchaban rumores de que pronto se producirían registros, lo
Lengua Castellana
45
escondían todo en un viejo cuartel abandonado, para más tarde recuperarlo de
nuevo.
Pablo nació, por tanto, en un ambiente muy distinto al que dominaba en su
época.
No mostraba ningún interés por la robótica, la ingeniería informática ni ninguna
otra de las disciplinas del instituto.
Los profesores llamaban constantemente a sus padres y les exponían una
situación durísima. Pablo era un inadaptado. No era un niño normal. Sería un
fracasado y la sociedad lo expulsaría.
María y Carlos, conscientes del peligro que corría su hijo, trataban de hacerle
comprender que debía mostrar más interés por las materias académicas, pero
Pablo seguía centrado en sus poesías y en sus literaturas.
Pasaron los años y aquella sociedad que aspiraba a la perfección, hacía aguas
por todas partes.
Los niños crecían y eran auténticos expertos tecnológicos pero eran seres muy
infelices.
Los gobernantes comenzaron a darse cuenta de este fenómeno, pues ellos
mismos y sus familias lo padecían.
No podían entenderlo. Si lo tenemos todo, decían. ¿Por qué no somos felices?
El hijo mayor del Presidente había ido a la Universidad con Pablo. Y decidió
hablar de él a su padre.
- ¿Cómo dices? ¡Un pobre diablo, hijo de “resistentes”! ¿esa es tu idea
para salvar nuestra sociedad?
- Sí papá, no perdemos nada por intentarlo. Estoy seguro de que él
puede obrar el milagro.
Lengua Castellana
46
Dos semanas más tarde, el Presidente había citado a Pablo en su despacho.
Tanto Pablo como su familia pasaron todo este tiempo sin apenas dormir.
Pensaban que el final había llegado para ellos.
Pablo había entrado en el despacho dispuesto a asumir toda la
responsabilidad, eximiendo de cualquier culpa a su familia.
Después de escuchar atentamente al Presidente, estaba desconcertado.
Nadie le había delatado. El Presidente le ponía al frente de un nuevo Ministerio:
“El Ministerio de Cultura”.
Pablo gestionó a la perfección todo el presupuesto a su disposición.
No quedó ni una sola ciudad en todo el país donde no construyese una
biblioteca o un centro cultural.
Los programas académicos recogían asignaturas de las que generaciones
enteras ni siquiera habían oído hablar: latín, griego, literatura, historia.
Cada vez era más frecuente ver a personas leyendo en sitios tan dispares
como una playa, una cafetería, un parque, el metro.
Los ciudadanos comentaban sus lecturas y se hacían recomendaciones.
Surgieron clubs de lectura.
Las personas ya no estaban enclaustradas en sus casas frente al ordenador.
Poco a poco aquella soledad y aquella infelicidad que les dominaba
comenzaba a desaparecer.
Pablo fue distinguido con los más altos galardones, pero quienes lo conocían
decían que su mayor felicidad era ver a su pueblo en libertad.
Lengua Castellana
47
2n premi prosa castellana 1r cicle d’ESO
ESCÁNDALO EN EL ZOOLÓGICO
CÉSAR APARICIO.1R ESO
Ayer, fui con mi amigo Jorge al zoológico; creo recordar, que compramos las entradas a las seis
y media. El zoo estaba a las afueras del parque de la Ciudadela; para llegar, cogimos el metro.
Cuando entramos, se veía a primera vista, que la gente no estaba contenta con el panorama.
Nos dimos cuenta enseguida, de que los animales dormían, pero no uno ni dos, si- no todos
ellos. Aquellos animales que siempre habían estado o comiendo o jugando, aquellos que la
gente fotografiaba, ahora dormían profundamente.
La gente, viendo aquello, se indignaba, pedía la devolución de sus pases y se quejaba a los
guardias de seguridad. Me crucé una mirada con mi amigo, llena de preocupación, teníamos
que hacer algo.
Después de unos minutos, decidimos preguntar a todos los guardias que pudiéramos, si sabían
alguna cosa relacionada sobre el tema que tanta expectación generaba.
Fuimos guardia por guardia, formulando la misma pregunta, pero ninguno tenía ni la más
remota idea de lo que pudiera estar
ocurriendo. Llegamos sin ánimos de
conseguir alguna frase o respuesta que nos
pudiera dar una base sobre la que poder
investigar a uno de los últimos guardias. Yo
no podía con mi alma, era ya tarde y nos
habíamos pasado más de tres horas
preguntando. Yo apenas escuché la
respuesta que nos dio aquel guardia, justo
lo contrario que mi amigo, que estaba
ansioso por descubrir aquella historia tan
intrigante, y prestó máxima atención.
Cuando acabó su hipotética respuesta, mi
8 Bestiari. Autor: Josep Granyer
Lengua Castellana
48
amigo y yo, dimos una última vuelta por el parque. Yo, contemplaba perplejo, aquel paisaje
tan despoblado que no había visto jamás en un zoo. Después miré a Jorge, estaba muy
intranquilo, lo veía nervioso por algún motivo que desconocía, le pregunté la causa de aquella
intranquilidad, su respuesta me dejó asombrado, perplejo delante de aquel excelente
razonamiento, y es que aquel último guardia, nos había abierto las puertas de una
investigación, de un caso que ni yo mismo creía, aquel guardia al que yo no había prestado
atención anteriormente, nos había dicho que la comida, últimamente, no olía nada bien. De
acuerdo, no es la solución a todo, pero sí es un buen comienzo, ya que Jorge, que le
encantaban las ciencias naturales y todo lo relacionado con animales, dio una hipotética
repuesta. Su razonamiento era el siguiente: la comida olía mal, porque tenía una buena
cantidad de somnífero, los pobres animales, drogados por aquella substancia, dormían
plácidamente un buen rato, cada vez que probaban aquella comida. Mi amigo siguió
explicándome que si seguían tomando aquella comida mezclada con somnífero, al cabo de
cinco o seis días, su estabilidad mental acabaría alterándose, hasta el extremo de atacar a las
personas del zoo, y así, que este, acabara por clausurarse para un muy largo periodo de
tiempo.
Cuando salimos del zoo, nos sentamos en un banco para reflexionar sobre todo lo que había
sucedido. Estábamos a punto de irnos cada uno a su casa, cuando mi amigo se acordó que
tenía un kit de análisis químico. Era una idea estupenda la de traer ese kit, y así, poder analizar
la comida de los animales y, de esta manera, ver si había de verdad un somnífero en la comida
o no. Decidimos quedar el próximo día y traer el kit.
Cuando llegué a casa, eran aproximadamente las diez y media, no dije nada a nadie sobre lo
ocurrido, y como ya era tarde y tenia sueño, cené un poco y me fui enseguida a la cama.
Cuando estuve tumbado y arropado, no podía dormir, no podía pensar en otra cosa que no
fuera lo sucedido aquella misma tarde, pero al final conseguí conciliar el sueño.
Cuando me desperté, ya marcaban las once de la mañana en mi reloj de muñeca. ¡Había
quedado con Jorge a las once y cuarto! Era imposible llegar. Tenía que enviarle un mensaje a
mi amigo para decirle que me esperara.
Enseguida recibí la respuesta: -¿Qué dices del zoo?. Me di cuenta de lo que estaba ocurriendo.
Todo había sido un absurdo sueño. Un ridículo y absurdo sueño.
Lengua Castellana
49
1r premi EX AEQUO 2n cicle d’ESO
LA ÚLTIMA CARTA
ANNA ROTGER 3R ESO
“Te prometo, que esta será la última carta que te escribiré. Juro, con todo mi ser, que
jamás volveré a escribirte. No me arriesgaré a intentar olvidarte, ya que hacerlo, podría
castigarme eternamente con tu recuerdo constante. Simplemente, dejaré que sea el viento
el que se lleve cada uno de los instantes a tu lado.
En mi mente, no sé cómo empezar a relatar nuestro final. Si alguna vez alguien me lo
preguntara, no podría decir un momento exacto. Simplemente le diría que cada vez que
algo empieza está destinado a acabar. Si te fijas, la primera sonrisa que compartimos, fue
una sonrisa menos que estábamos destinados a tener. La primera canción, sería aquella
que, en un tiempo indefinido, nos sería imposible de escuchar. No estoy segura de si para
ti, alguna vez te ha hecho recordar. Supongo que sería posible que yo fuera la única que
recordara, porque por desgracia, los recuerdos son lo único que no se aleja de mí. Tú
desapareciste demasiado deprisa y sin dar explicaciones, y yo me quedé sola, con tan sólo
memorias. Memorias son lo único que me queda. Quemé y destrocé toda prueba material
que contara nuestra breve historia, nuestro pequeño capítulo en la vida del otro. Lloré
hasta el punto en que mis lágrimas se volvieron fuego, y destrozaron mis mejillas. Me
quedé dormida infinitas noches, con mis ojos ardiendo, con pruebas físicas de mi dolor. Y
lo más irónico, es que poca gente lo notó. Tú jamás te inmutaste de lo mucho que cambié
desde ese momento. Ni tú ni nadie. Fuiste muy egoísta, dejándome creer que, tal vez, sí
que existían los finales felices. Pero, hace tiempo, una amiga me dijo que éstos no existen,
ya que si algo es realmente bueno, no debe terminar.
Me culpé demasiadas veces de falsos errores, pero tiempo después, me acordé de que
nada es un error, ya que cada decisión que tomas, cada vez que dices que sí o que no, cada
vez que decides qué ruta tomar, defines quien eres. Así que no quiero que pienses que te
culpo por lo que jamás tendremos. Pasé un largo tiempo culpándome a mí misma, con
unas ganas infinitas de disculparme por todas las veces que no di lo mejor de mí. Más
Lengua Castellana
50
tarde, empecé a culparte a ti. A ti por todo el daño que me hice a mí misma, pensando
siempre en ti. Pero me acordé de que echar las culpas jamás te lleva a ningún sitio. Si yo
me llevara las culpas, ¿acaso volverías? Si tú aceptaras ser culpable, ¿me sentiría mejor?
No. Jamás. Y sinceramente, tampoco me gustaría que lo hicieras. ¿Por qué? Sencillamente
porque me he cansado de estar mal. Me he aburrido de llorar por tan sólo una canción. Me
he aburrido de dejar de sonreír por alguien como tú.
Así que sí, ésta es la última carta de las mil que te he escrito. Esta es la última vez que te
dejo mis sentimientos escritos en una nota de papel. Y la verdad es que todavía no
comprendo por qué sigo escribiéndote, cuando sé que nunca me vas a leer. Cuando soy
completamente consciente de que ninguna de mis palabras llegará al fondo de ti.
Y, como ésta es la definitiva, voy a agradecerte lo que hiciste cuando todavía estabas cerca
de mí. Quiero agradecer cada instante de felicidad a tu lado, cada broma, cada momento
que fue tan solo nuestro. Por todos los secretos que compartimos, tan sólo tú y yo, y que
nadie jamás llegó a imaginar. Quiero que sepas que me hiciste sentir muy afortunada, al
saber que alguna vez te llegué a importar. Darte las gracias por esas miradas que lo decían
todo, pero con nuestros labios siempre sellados.
Pero aún así, me despediré de la única forma que sé,
Te echaré de menos.”
Y con las manos temblando, con lágrimas dibujando mi rostro, quemé esta carta, junto a
todas las demás.
Lengua Castellana
51
1r premi prosa EX AEQUO 2n cicle d’ESO
EL AUTÓMATA
SARA COLL. 3R ESO
Nacido el siglo pasado y de padres católicos, Connor fue siempre un niño solitario y sin
amigos. Era tan tímido que cuando la profesora le preguntaba en clase, se escondía debajo
de la mesa y rezaba en voz baja tal y como sus padres le habían enseñado. Esa era una de
las tantas razones por las cuales siempre fue objeto de burla de sus compañeros. Conoció a
su único amigo, si se puede decir así, en el puerto de Barcelona, una tarde fría de febrero.
Era un viejo y desdentado pescador que vivía en su andrajosa barca de madera y, aunque
no le llegaba el dinero ni para pan, era un hombre de saber que no dudaba en compartir
sus conocimientos con el chico. Así fue como, por su doceavo cumpleaños, el pescador le
regaló una caja de herramientas y le enseñó un par de cosas sobre construcción que había
aprendido en Alemania años atrás.
Empezaron a practicar ensamblando engranajes y serrando metal en un taller abandonado
del mismo puerto. Connor avanzaba a buen ritmo, se le daba bien, pero él quería más,
quería saberlo todo, poder hacer cualquier cosa con sus simples herramientas. El pescador
le alentaba a tener paciencia, recordándole que todo llegaría a su debido momento.
Continuaron trabajando en el taller durante cinco largos inviernos hasta que el pobre
anciano falleció mientras dormía. La mañana siguiente vinieron unos hombres trajeados a
llevárselo. No hubo funeral, simplemente desapareció como si jamás hubiera existido.
Connor continuó trabajando en el taller hasta que tuvo la edad suficiente para partir lejos y
avanzar con sus estudios. Tenía muchas esperanzas y ansiaba encontrar un buen empleo
en Alemania, Suiza o quizás Inglaterra. Pero su timidez y dificultad para relacionarse no le
brindaron ninguna oportunidad, así que finalmente se rindió y volvió a Barcelona para
trabajar por su cuenta. Compró una modesta casa de madera cerca del mar, desde donde
oía el cantar de las gaviotas y veía romper las olas. El señor Connor se sentía cada vez más
solo y triste y lo único que lograba sacarle una sonrisa eran sus herramientas, más
sofisticadas y nuevas, y sus miles de planos y diseños recubriendo las paredes y el techo.
Cada vez creaba aparatos y dispositivos más complejos pero aun no tenía suficiente. Le
Lengua Castellana
52
faltaba algo y sabía que fuera lo que fuera aquello, era capaz de hacerlo. Pasaron
semanaseses incluso antes de que hallara la respuesta, eso que le había estado rondando
secretamente por la cabeza desde que conoció al viejo pescador: un amigo, un amigo
perfecto.Tras cuatro meses de total aislamiento y concentración, el suelo de la casa estaba
repleto de engranajes oxidados y muelles rotos. Connor sabía que su obra estaba casi
terminada, casi, solo faltaba encontrar un par de ojos. Aquella mañana de mayo salió a
comprar a la tienda de antigüedades. Aquél era un sitio singular y extraño, pero hermoso a
su manera. Del techo colgaban toda clase de instrumentos musicales, acordeones,
trompetas, violines… En las paredes y las estanterías se encontraban desde misteriosas
esculturas de porcelana hasta animales disecados o simples enciclopedias. La encargada
era una mujer joven de cabellos blancos y ojos de ese tono tan claro que solo los ciegos
poseen. Por lo que Connor tenía entendido, también era muda pues nunca había oído su
voz. Le preguntó dónde podría encontrar las piezas que le faltaban y la mujer le indicó con
una sonrisa un estante superior del rincón más oscuro y polvoriento del local. Al pie de una
pared cercana había una escalera gastada y poco fiable, pero el hombre decidió
arriesgarse. Al agarrarla, a punto estuvo de tirar una valiosa flauta de cristal parisina
fechada en 1839 que se tambaleaba en su soporte. Recolocó la escalera y la usó para
alcanzar las piezas deseadas que encontró con facilidad. Al salir de nuevo a la calle reparó
en las flores, había tantas… No comprendía cómo nunca había reparado en ellas. Mientras
pensaba en ello le pasó por la mente una idea descabellada. ¿Qué pasaría si su amigo fuera
una amiga? Retiró aquél pensamiento rápidamente. Debido a su timidez, apenas había
podido hablar con una chica de verdad, aparte de la ciega encargada del anticuario, claro
está. Al llegar a casa dejó la bolsa con sus nuevos chismes en la mesa y retiró las cortinas
blancas para que la luna iluminase a su amigo. Cogió la vieja grabadora de su bolsillo,
carraspeó para aclararse la voz y la encendió:
“Ya tengo todas las piezas, esta mañana he ido a la tienda de antigüedades y he
encontrado dos ojos de cristal que encajan a la perfección con el autómata. Uno es azul, el
otro negro. La cabeza de bronce ya tiene forma humanoide y debo admitir que el resultado
del torso ha sido satisfactorio: la jaula para aves que compré en el mercado el pasado abril
ha sido de mucha utilidad ya que todos los engranajes caben dentro. Resolví el problema
del corazón con un reloj de bolsillo que perteneció a una tal… Amalia de Valles, según dice
Lengua Castellana
53
la inscripción frontal. Los ejes funcionan y parece que los cables del cerebro responden.
Ahora sólo queda darle cuerda, pero antes quiero hablar con él.”
Apagó el aparato y cogió un taburete poco
estable que colocó enfrente del autómata.
Practicó unas sencillas frases de cortesía y luego
le habló del pronóstico del tiempo, la temperatura
exterior y de otros temas intrascendentes.
Cuando se sintió un poco menos incómodo se
decidió y le puso los ojos a presión en las
cuencas vacías. Cogió vacilante la manivela de
hierro de la espalda de su amigo y comenzó a dar
cuerda cuidadosamente, pero al
ver que no reaccionaba empezó a coger ímpetu
hasta que el mecanismo de la espalda
hizo el ruido ensordecedor de metal
chocando contra metal. Se apartó con
cautela, se sentó en el taburete y esperó. Primero fueron minutos, después horas, pero él
le volvía a dar cuerda una y otra vez. Había aprendido a tener paciencia a lo largo de su
vida. Había aprendido a aceptar los fracasos y reír ante los fallos. Los ojos se le cerraban al
señor Connor, la luz de la luna iluminaba la estancia y hacía brillar los ojos sin vida del
autómata. Esos ojos fueron lo último que contempló antes de caer dormido y lo primero
que vio pocas horas antes de que el sol empezara a desfilar por el horizonte, pero esta vez
le miraban fijamente y llenos de curiosidad. Sonrió para sus adentros, el autómata
funcionaba. Tal vez la presencia de la máquina llenaría aquél vacío que el señor Connor
llevaba consigo desde niño. Tal vez no. Sin embargo, tuvo la certeza de que su vida
cambiaría para siempre cuando sintió unos fríos dedos metálicos posándose sobre su
hombro.
9 Autòmat de Meillard
Lengua Castellana
54
2n. PREMI prosa castellana 2n cicle
SINFONÍA SINIESTRA
ROCÍO DE GRADO. 3R ESO
Viernes. 11:15. Localización desconocida.
Todos sabían que ocurría cada día a las once y cuarto. Todos sabían que la Bestia
saldría de su cueva y que acompañada de su manada, iría a por su Presa habitual.
La Bestia estaba colérica. Llevaba más de diez minutos -de su valioso tiempo-
intentando encontrar a su Presa preferida y no la hallaba en ninguna parte,
enfureciéndola más y más con cada segundo que pasaba, ya que había tenido un
día deplorable y necesitaba descargar toda su ira y frustraciones con alguien. Y si
no aparecía pronto, ese alguien lo lamentaría. Y mucho.
La Presa estaba aterrada. Sentía como si una gélida mano invisible y maligna le
hubiese agarrado sus entrañas y se las estuviera retorciendo, para aumentar su
angustia y dolor, como si los arañazos y las magulladuras que se vislumbraban en
su pálido cuerpo no fueran suficiente, como si el hecho de querer vivir un día en
paz fuese un deseo imposible, un delirio, una ilusión. Al sonar el timbre que
anunciaba la libertad de unos -o la tortura de otros- la Presa corrió aprisa hacia el
baño más cercano, encerrándose en un estrecho cubículo de paredes blancas,
intentando ocultarse, en vano, de las garras de la Bestia.
—La vi corriendo hacia el baño como si le fuera la vida en ello.— le dijo una de
Todos, con una mirada vacilante y una sonrisa nerviosa.
—Gracias por tu ayuda.—le contestó la Bestia con una sonrisa fingida esbozada en
Lengua Castellana
55
su rostro.
Le divertía el comportamiento de Todos. Esos estúpidos realmente creían que no se
daba cuenta de las temerosas miradas que le dedicaban, los tensos silencios que se
producían cuando ella entraba en el aula y que no se daba cuenta de que el séquito
que la seguía únicamente lo hacía por no ser una de sus Presas.
“Idiotas” pensó.
Se dirigió con paso tranquilo hacia los baños de chicas. Sus pasos resonaban por los
pasillos vacíos del instituto, como el tic-tac de un reloj anunciando el funesto
destino de su pobre Presa. Se deleitaba en la hora de la cacería; amaba ver el terror
en sus ojos, el placer de oír los sollozos de sus víctimas cuando suplicaban para que
parara...era como una droga para ella, una droga a la que era adicta y que no
quería dejar. Cuando la tomaba se sentía poderosa e invencible, al contrario que en
su casa, donde sus padres le exigían que sacara mejores notas, donde sus padres
estarían discutiendo por su custodia y por la pensión, donde encontraría a un
hermano drogadicto, donde no podría escapar de los abusos de…Un sollozo
interrumpió sus pensamientos. Se acercó lentamente hacia el cubículo de donde
provenía el sonido, sonrió cínicamente y dijo con sorna:
—Así que estabas aquí.
Estaba atrapada.
El terror la envolvió sobremanera cuando percibió unos brazos que tiraban de ella
hacia delante y la estampaban contra el suelo. Sintió el rechinar de su mandíbula y
el temblor involuntario de sus músculos. Los latidos de su corazón aumentaron su
ritmo, como una alarma que indicaba el peligro que le aguardaba, una que
imploraba socorro, pero que no era escuchada. Sus ojos desorbitados
contemplaron aterrados a la Bestia que tenía encima suyo.
—Por favor—tartamudeó la Presa—, no me hagas daño.
La Bestia miró a la joven con una cruel y sádica sonrisa dibujada en el rostro, tan
sombría como su alma.
Lengua Castellana
56
—¿De verdad creías que podrías escapar de mí?—dijo la Bestia con voz suave, casi
inaudible, mientras paseaba sus dedos por el rostro de su presa, como si fuera su
más preciada posesión.— Porque nunca podrás.
Y le propinó el primer golpe.
Los quejidos de la joven se mezclaron con el sonido sordo de los golpes que le
propinaba la Bestia, sin contagiar ningún sentimiento de pena o misericordia en
ella. Era como una melodía siniestra, trágica y lenta, que comenzó con un lento
murmullo de súplicas ahogadas y siguió con un rápido movimiento de garras, que
impactaron en huesos, creando un sonido hueco, anunciando el final. La Presa se
vio encerrada ante la condensada oscuridad de su mente y confusa por el total
desconocimiento de lo que le había acaecido; sus ojos se nublaron, era su fin. La
Presa ignoraba porque le había pasado eso a ella, cómo había llegado a esa
situación y por qué Dios la había condenado a ello, estuviera donde estuviera.
Rojo. Todo lo que podía ver la Bestia era rojo, rojo y rojo.
Las baldosas estaban cubiertas de pequeñas manchas de sangre, que caían en
forma de diminutas gotas de las manos de la Bestia. El silencio reinaba en la
estancia, y la Bestia estaba tranquila; su furia parecía haberse apaciguado,
reemplazándola un sentimiento confuso que le costaba describir, parecido a
cuando despiertas de un largo letargo. Apoyó sus manos en el lavabo y observó su
reflejo en el espejo, y no se encontró. Buscó la humanidad que había dentro de sí, y
sólo observó eso…una bestia. Una bestia que sonrió al espejo, se lavó las manos y
salió del baño; el timbre había sonado y no quería llegar tarde a clase.
10 Missing.Autor: Hermann Nitsch
Lengua Castellana
57
1r premi prosa castellana Batxillerat
BLANCANIEVES
POL ZANUY. 2N BATXILLERAT
Como cada mañana, Blanca se ha levantado, se ha dado una ducha y se ha sentado
a desayunar con sus padres. Y, como siempre, la misma pregunta “¿Quién es la
mejor estudiante de todas?”, a lo que ha seguido una conocida y esperada
respuesta. “Tú, hija”.
Así es su vida, planificada y ordenada. Se dedica en cuerpo y alma a estudiar por la
mañana y ser la hija que todos los padres desean por la tarde. Lleva una existencia
tranquila y monótona. Es lo que tiene que hacer. Ya desde pequeña ha sabido que
terminaría la ESO, haría un bachillerato perfecto, estudiaría una carrera respetable
y encontraría un trabajo tranquilo y monótono.
Aún así, a veces mira otras chicas de su edad, con su vida caótica y extravagante, y
siente envidia. ¡Cuánto le gustaría hacer de vez en cuando alguna de sus locuras!
Por suerte, ha recibido una buena educación que le permite callar esa voz
rápidamente.
Nieves tiene delante suyo siete enanitos que la miran desafiantes. A su alrededor,
una muchedumbre aguarda expectante. No puede defraudarles, así que se
enfrenta a ellos y se encara al primero. Oye el zumbido de la gente murmurando.
Sabe que, cuando empiece con el primero, no podrá parar hasta terminar con el
último. Coge aire, espera unos segundos y, uno a uno, se bebe los siete chupitos.
Todos celebran su hazaña y ella grita “¿Quién es la más borracha de todas?”. Nadie
duda la respuesta.
Lengua Castellana
58
Así es su vida, siempre de bar en bar, de fiesta continua. Ya de pequeña supo que lo
suyo no era estudiar; nunca consiguió que le gustase. Pasó los años como pudo
hasta que cumplió los dieciséis y encontró un trabajo de tarde en un supermercado
que a penas le basta para costearse las drogas que su caótica y exótica vida
requiere.
Cada mañana, cuando vuelve a casa a dormir hasta mediodía, se cruza con una
muchacha que va a estudiar. No sabe nada de ella y nunca lo reconocerá, pero a
veces siente un poco de envidia. Envidia de su vida aburridamente perfecta. Es
entonces cuando piensa que le gustaría haber terminado los estudios y haber
vivido una vida más tranquila y enderezada. Por suerte, cuando esto ocurre
siempre le ataca la resaca y no puede seguir pensando.
Pero cada día, antes de acostarse, Blanca y Nieves sueñan con el príncipe que las
vendrá a buscar y las llevará a su tierra, este mundo en el que intentan no pensar
demasiado para no arruinar esta vida que tanto les ha costado construirse.
11 Snowhite. Ana Juan , Manolo Gordillo
59
CERCLES
Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d'estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
- tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou -
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
- i mai potser n'estaràs segur -
que has assolit el cercle convincent.
.
Joan Vinyoli