FANTASMES…JA!

Categoria tercer cicle de Primària.

Ja no em quedava res. Mai se m’ hauria passat pel cap com seria

aquesta història. Després de veure com els meus amics morien en una

guerra sense sentit, no tenia res. M’avorria. Cada cop que mirava per la

finestra, les estrelles em feien sentir petit. Vaig encendre la televisió i vaig

veure “El Padrino” per setena vegada. Se’m va ocórrer una gran idea: a un

petit turó que hi havia prop d’aquí, em van contar els meus avis, hi havia una

colònia de fantasmes del “Clan de la Jota”, una colla d’ amics ja morts

aficionats a les cartes.

El timbre va sonar i vaig anar a obrir. De sobte el cor se’m va parar.

Era ell, en John, el vaig conèixer a Vietnam. Era d’una estatura mitjana, tenia

la pell blanca i els seus ulls eren iguals que el seu cabell: marrons. La seva

habilitat amb tot tipus de feina el va donar milions de dòlars i el nom de

la seva empresa, “Arnold’s California Company”. La A.C.C.

-Hola - va dir amb bogeria, entrant a casa - necessit cent dòlars ja.

-Mira, si vols guanyar doblers, acompanya’m a cercar fantasmes - vaig dir.

-Però… si era una broma!

El vaig agafar pel braç fins la porta, li vaig agafar una motxilla i jo vaig

pujar al cotxe. Cal dir que en John és el jove més poruc de tota Califòrnia i,

per això, com era de esperar, va desaparèixer en un instant com per art de

màgia. En un instant, va aconseguir tancar la porta de ca meva amb jo a fora.

-John, t’avís, tenc clau! - ningú m’ havia d’avisar dels seus tremolors.

Vaig pujar al primer pis… i sí, era allà!

-Surt de la banyera ara mateix!

-Mike, ja saps que els fantasmes no existeixen, no? - Va fer un estrany

moviment.

- Però què fas? No, la dutxa no!

L’aigua va caure i, llavors en John, cansat i bastant banyat, va acceptar.

Vàrem muntar al jeep. En deu minuts érem al turó. A agafar quatre pics i... a

escalar! Després de caminar bastant, vàrem sentir un soroll a una cova

propera. Un crit. Varem entrar amb temor i un esbart de rata-pinyades va sortir

volant.

-Adéu!- va dir en John mentre uns ulls se m’apropaven cada vegada més.

... Ara som aquí. Ningú em recorda i per això el meu cos passarà aquí

tota l’eternitat, en John no vendrà a cercar-me. Així va ser com va passar; no,

no m’esperava la meva mort. Som un cos mort, però tenc una nova vida com

a fantasma. A vegades jug al parxís i quan cap fantasma vol passar de

porter, jo som allà. No m’he de preocupar de res, però un remordiment

m’ataca: em vaig creure que no tenia res, però tenia la meva vida com humà,

un cos viu que gaudir, que, encara que som feliç aquí, no vaig saber

apreciar... M’ he penedit.

Joel Bellviure Pérez.

6è de Son Quint.