- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

-------------------------------------------------------------------------------------

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

--

Consumir o participar?

Quaderns

Cada vegada més ens adonem que el fet de poder escollir cada quatre anys entre unes quantes persones aquella quegovernarà el país no atorga al nostre sistema polític el qualificatiu de democràtic. No mana el poble (democràcia, governdel poble), sinó la classe política (poliarquia, govern de les oligarquies polítiques).

De fet, vivim en una societat globalment autoritària perquè no ens deixen participar en la majoria de les decisions que ensafecten: no decidim a la feina, ni com ha de ser el barri on vivim, ni sobre els mitjans de comunicació... I, és clar, sensedemocràcia econòmica, laboral, cultural i social, no hi ha tampoc veritable democràcia.

La societat reacciona contra “la política”, però bona part d’aquest rebuig no es transforma pas en més participació percanviar el sistema, sinó en apatia. Disminueix la percepció que formem part d’una comunitat, que a banda de cada jo hiha un (més ben dit, diversos) nosaltres. La majoria de persones es tanquen en la seva càpsula individual: la casa, la famí-lia i unes quantes amistats. Només un 14% dels catalans i les catalanes pertany a alguna associació, però si es comptéstan sols qui hi participa activament els percentatges serien molt més esquifits. Especialment ridícula és la participació enles organitzacions tradicionals (partits, sindicats, associacions de veïns), encara que els moviments socials, les Ong o lesassociacions culturals no tenen cap motiu per tirar cohets.

L’actual fase del sistema capitalista, que podem denominar capitalisme global, fomenta l’aïllament de les persones encaramés que les etapes anteriors. La generació contínua d’insatisfacció i de nous desitjos que només es poden cobrir comprantnous productes, exigida per mantenir la taxa de benefici dels capitals; la precarietat que afecta la majoria de la gent jove(canvis continus de feina i d’horaris; sous baixos i pisos cars que obliguen a treballar moltíssimes hores, sensació de provi-sionalitat vital...); la colonització pel mercat de les relacions humanes (que fa que veiem els altres com a enemics poten-cials en una mena de selva competitiva), i el fracàs de la majoria de moviments anticapitalistes dels darrers trenta anysarreu del planeta, tot plegat són forces que inhibeixen la participació.

Augmenta, doncs, la sensació que no hi ha alternativa, que només queda anar cadascú a la seva. Participar en projectescomunitaris o en lluites socials, és vist com una pèrdua de temps, com un sacrifici, fins i tot com un lligam que ens impe-deix actuar en cada moment com ens “dóna la gana”. S’estén la cultura presentista, que cerca la gratificació immediata.La resistència, la paciència, l’esforç o el compromís no estan de moda. Tot plegat fa que, en situacions de pressió, moltagent, que se sent sola, “es trenqui”. La depressió ja és la primera malaltia dels països rics.

Per fer-nos oblidar la necessitat de participar, el sistema ens ofereix pseudosatisfactors: votar els qui ens manaran, fer devoluntaris, la “participació ciutadana” als ajuntaments, opinar a través d’enquestes o de Sms en programes de televisió...I sobretot ofereix el consumisme com a base de la felicitat, i ja se sap que el consum és una activitat sobretot individual...Però seguim notant a faltar alguna cosa i aquesta manca pot fins i tot esdevenir tragèdia; com explica Richard Eckersley,“les persones socialment aïllades tenen entre dos i cinc vegades més probabilitats de morir que aquelles unides per fortsllaços amb la família, els amics i la comunitat”.

Quan oblidem la dimensió comunitària ens fem mal a nosaltres mateixos/es. Per naturalesa, els humans som éssers solida-ris, no pas solitaris. Construïm les nostres identitats dia a dia relacionant-nos amb els altres. Participar és una necessitathumana bàsica i, a més, una necessitat molt sinèrgica, car participant sadollem també altres necessitats primordials, comsón les necessitats de creació, de coneixement, d’identitat i d’afecte. Participar en activitats socials, polítiques i culturalsper millorar el nostre entorn és un requisit per al ben-estar i el ben-viure i l’única possibilitat que tenim d’evitar el suïcidicom a espècie o un nou feixisme planetari propiciat per la despietada lluita per recursos cada dia més escassos. 1

4QUADERNS_artipart_DEF 16/1/08 14:46 Página 1