dossier de la cel.lula
DESCRIPTION
dossier de la cel.lulaTRANSCRIPT
LA CÈL·LULA
1r BIOLOGIA
Jordi Carmona
NOM:
COGNOMS:
GRUP:
LA CÈL·LULA
Pàg. 2
ÍNDEX
1. INTRODUCCIÓ..................................................................................................................4 2. MORFOLOGIA CEL·LULAR.................................................................................................6
2.1. la teoria cel·lular. ................................................................................................... 6
2.2. Quants tipus de cèl·lules existeixen?...................................................................... 7
2.3. La cèl·lula procariota.............................................................................................. 9
2.3.1. Bacteris i virus ........................................................................................................................ 10 2.3.1.1. Bacteris.............................................................................................................................. 10 2.3.1.2. Virus ................................................................................................................................... 14
2.4. La cèl·lula eucariota ............................................................................................. 18
2.4.1. Membrana Citoplasmàtica................................................................................................. 19 2.4.2. Citoplasma ............................................................................................................................... 22 2.4.3. Nucli ........................................................................................................................................... 30
3. FUNCIONS CEL·LULARS ..................................................................................................32
3.1. Funcions de relació ............................................................................................... 32
3.1.1 Sensibilitat cel·lular ............................................................................................................... 32 3.1.2. Moviments cel·lulars ............................................................................................................ 33
3.2. Funcions de nutrició.............................................................................................. 36
3.3. Funcions de reproducció ....................................................................................... 39
3.3.1. Circumstàncies i factors que provoquen la divisió cel·lular. ................................. 40 3.3.2. Tipus de reproducció cel·lular........................................................................................... 41
3.3.2.1 Mitosi................................................................................................................................... 41 3.3.2.2. Meiosi................................................................................................................................. 42
3.3.3 Citodièresi (divisió cel·lular)............................................................................................... 43 4. EXERCICIS – LA CÈL·LULA................................................................................................45
LA CÈL·LULA
Pàg. 3
“La cèl·lula per al biòleg és el mateix que l’àtom per al químic; són els elements de què es
componen els cossos que hem de tractar. Una cèl·lula realment simple no es pot
fragmentar sense que, al mateix temps, es destrueixi la vida”.
Max Hartmann
LA CÈL·LULA
Pàg. 4
1. INTRODUCCIÓ
L’any 1665, Robert Hooke, físic anglès, va
separar una fina làmina de suro i en observar
amb unes lents d’augment va descobrir que era
formada per una sèrie de petites cel·les, a les
quals va anomenar cèl·lula, del llatí, cellula
(petita cel·la).
Hooke na va ser conscient que la seva troballa no era més que
la unitat fonamental dels éssers vius. El material i l’equip que
va utilitzar eren molt rudimentaris i, per tant, ell només va veure
una estructura buida, és a dir, només va poder observar la paret
d’una cèl·lula morta.
Amb el descobriment del microscopi òptic, R. Schleiden i T. Schawnn van
reconèixer el veritable significat de la cèl·lula. Aquests dos científics van establir la
teoria cel·lular segons la qual tots els éssers vius són formats per cèl·lules,
essent la cèl·lula la unitat estructural i fisiològica dels éssers vius. Es va poder
demostrar que la cèl·lula no era una estructura buida, sinó que era constituïda per
una membrana i un citoplasma.
Microscopi fet servir per Hooke
Imatge descobertaper Hooke
Imatge descoberta per Scheiden i Schwan
LA CÈL·LULA
Pàg. 5
En un principi, es creia que tant el nucli com el citoplasma eren substàncies
homogènies, però amb el descobriment de la química dels colorants (segle XIX) es
va poder demostrar que el citoplasma era ple d’altres estructures més petites
anomenades orgànuls cel·lulars i que el nucli contenia els cromosomes.
Va ser amb el descobriment del microscopi electrònic (1931),
amb un poder de resolució de més de 100.000 augments, que
fou possible de deduir la veritable estructura cel·lular i
aquesta estructura és la que presentem en aquest tema
d’estudi.
ç
Microscopi electrònic
Pinguicula chilensis, fotos al microscopi (la barra de la escala representa 1 micró). Fig. 1. Tall transversal de fulla. Fig. 2. Detall del xilema.
1 2
LA CÈL·LULA
Pàg. 6
2. MORFOLOGIA CEL·LULAR
2.1. la teoria cel·lular.
La cèl·lula és la unitat dels éssers vius o, el
que és el mateix, tots els éssers vius estan
formats per cèl·lules.
Aquesta teoria va ser anunciada a principis del segle XIX per M. J. Schleiden i T. Schawnn (tot i que ells no tenien clar que tota la cèl·lula prové sempre d’una
altra).
Posteriorment, aquesta teoria ha estat ampliada i, avui, dia, podem formular-la de
la següent manera:
La cèl·lula és la unitat estructural. És l’organisme
més petit i d’organització més senzilla, i tots els éssers
vius estan constituïts per una o moltes cèl·lules.
La cèl·lula és la unitat funcional dels éssers
vius. Una cèl·lula pot realitzar totes les reaccions
necessàries per a la seva subsistència. El funcionament
adequat d’un organisme pluricel·lular depèn del
funcionament de totes i cadascuna de les seves cèl·lules.
La cèl·lula és la unitat reproductora i genètica. Tota cèl·lula s’origina
d’una altra cèl·lula, això significa que existeixen mecanismes de reproducció. Fins i
tot, en molts organismes existeixen cèl·lules especialitzades en la reproducció.
LA CÈL·LULA
Pàg. 7
2.2. Quants tipus de cèl·lules existeixen?
Els citòlegs admeten dos tipus de cèl·lules:
procariotes eucariotes
La primera és molt senzilla, sense cap tipus de complexitat. Per contra, la segona
és molt més desenvolupada i de gran complexitat.
Cèl·lula procariota Cèl·lula eucariota
No interpreteu malament el fet que només existeixen dos tipus de cèl·lules, perquè
segons la seva funcionalitat, adopten morfologies diferents. És a dir, una cèl·lula
especialitzada en el moviment serà molt diferent d’una cèl·lula dedicada a captar
estímuls. Però totes dues són cèl·lules eucariotes i tenen una estructura
subcel·lular i una organització similar.
Els seus processos metabòlics bàsics també són semblants: respiració, síntesi de
proteïnes, etc.
LA CÈL·LULA
Pàg. 8
Cèl·lula prismàtica de l’intestí Cèl·lula òssia
Cèl·lula epidèrmica vegetal Cèl·lules nervioses
LA CÈL·LULA
Pàg. 9
2.3. La cèl·lula procariota.
És molt simple i petita, però posseeix els elements imprescindibles per a la vida.
Forma organismes simples i unicel·lulars com els bacteris i les algues cianofícees (algues verd blaves microscòpiques).
Cèl·lula procariota (cianobacteria)
Està formada per una membrana citoplasmàtica que la separa de l’exterior, però
no l’aïlla. La membrana no és uniforme sinó que té unes invaginacions (entrants i
sortints) anomenades mesosomes. Són els sistemes encarregats de l’obtenció
d’energia.
Cèl·lula procariota (estructura)
LA CÈL·LULA
Pàg. 10
En el seu interior trobem el citoplasma o hialoplasma on suren els elements i els
components cel·lulars. No té membrana nuclear i, per tant, no té nucli. No és que
no tingui material genètic sinó que no es troba separat de la resta del material
cel·lular. El material genètic és format per un cromosoma circular que conté els
gens (l’anomenem circular perquè té la part inicial unida a la terminal).
Per sintetitzar (fabricar) proteïnes disposa d’unes granulacions citoplasmàtiques ,
els ribosomes.
La membrana citoplasmàtica és similar a la cèl·lula eucariota, però la major part de
les vegades posseeix un embolcall que envolta aquesta membrana: la càpsula.
2.3.1. Bacteris i virus
2.3.1.1. Bacteris
Els bacteris són els organismes cel·lulars més
petits. La més gran no arriba a 8 μ (micres).
El citoplasma o hialoplasma es troba envoltat per
una paret cel·lular rica en sucre i proteïnes (a
diferència de la paret cel·lular vegetal que és de
cel·lulosa). Molt sovint, posseeix un segon
embolcall: una càpsula també rica en sucres.
A l’interior del citoplasma trobem els orgànuls característics de les procariotes:
ribosomes, cromosoma circular i les invaginacions de la membrana anomenades
mesosomes.
Podem considerar els bacteris com els pobladors més antics de la Terra. Encara
que microscòpics actualment el nombre total d’aquests organismes és molt més
LA CÈL·LULA
Pàg. 11
elevat, molt més que la resta d’organismes junts.
Poden sobreviure en condicions extremes i els trobem
a tots els indrets: aigua, terra, aire, fluids interns
d’altres éssers vius. Com a font d’energia utilitzen
glucosa (com les cèl·lules eucariotes) i les vies per
obtenir-la són molt nombroses. Alguns bacteris fan
fotosíntesi, però no utilitzen clorofil·la com les
eucariotes sinó uns pigments fotosintètics localitzats a
les granulacions citoplasmàtiques; a més, la seva
fotosíntesi no necessita oxigen. Altres bacteris són quimiosintètics, és a dir,
oxiden la matèria orgànica o inorgànica. Però la major part dels bacteris viuen
sobre substància orgànica produïda per altres organismes.
La creença general que els bacteris provoquen malalties és una reputació
imposada perquè els que ens són més familiars són els patògens i els paràsits,
però la major part d’aquests organismes són inofensius i, no tant sols això, una
gran part realitzen tasques beneficioses.
Els remugadors posseeixen uns bacteris al seu tub que permet la
digestió de la cel·lulosa amb el seu consegüent profit.
Els bacteris poden aprofitar el nitrogen del sòl i evitar que es perdi en
forma de gas. Moltes lleguminoses s’associen a aquest tipus de bacteris
fixadors del nitrogen.
El nostre intestí és ple de bacteris del tipus E. Coli. Aquests bacteris
s’aprofiten dels nostres aliments però no ens provoquen cap destorb; ben al
contrari redueix el nombre d’altres bacteris que sí que poden provocar
malalties.
LA CÈL·LULA
Pàg. 12
Una peculiaritat dels bacteris és la seva capacitat per formar espores. Són formes
de vida latent que poden resistir anys i quan troben condicions aptes tornen a
desenvolupar el bacteri.
Diplococs estreptococs
Bacils estafilococs
Espirilos fdfdfvibrios
LA CÈL·LULA
Pàg. 13
La forma dels bacteris en determina la seva classificació. Així, tindrem:
BACILS. Tenen forma de bastó. Normalment, en dividir-se, formen
filament que adopten la forma d’un fong. Per
aquesta raó, el nom científic d’aquests
microorganismes sempre va precedit de la paraula
myco (en grec significa fong).
Exemple: mycobacterium tuberculae.
COCS. Tenen forma esfèrica. Tenen tendència a romandre junts un cop
s’han dividit.
- si queden de dos en dos, es diuen diplococs,
- si formen llargues cadenes es diuen
estreptococs
- si queden en grups com si fossin un ram es
diuen estafilococs.
Exemple: Staphylococcus Aureus
ESPIRILS. Tenen forma d’espiral i acostumen a estar sols.
Exemple: treponema pallidum
VIBRIOS. Tenen forma com d’una coma.
Exemple: vibrio parahaemolyticus
dEspirils : treponema pallidum Vibrios: vibrio parahaemolyticus
Mycobacterium tuberculae
Staphylococcus Aureus
LA CÈL·LULA
Pàg. 14
2.3.1.2. Virus
Dèiem que les bacteris són els organismes cel·lulars més petits, però encara
n’existeixen d’altres de més petits que no tenen la categoria de cel·lulars, és a dir
són acel·lulars: els virus.
D’entrada, es va utilitzar la paraula virus (en llatí verí) per designar els agents
productors de malalties i, més tard, s’aplicà indistintament per a qualsevol microbi.
Però, avui en dia, aquesta paraula ens designa les
entitats biològiques més petites que necessiten d’altres cèl·lules per a la seva reproducció. El primer
virus que es va aconseguir aïllar va ser el virus del
mosaic del tabac (1892 Ivanowsky). Per tant, queda clar
que els virus no són cèl·lules i en conseqüència es
troben en el llindar del que es poden considerar éssers
vius.
Els virus, doncs, són partícules
infeccioses que només es poden
desenvolupar dins de les cèl·lules hostes.
Es transmeten de cèl·lula a cèl·lula en
forma de virions.
La composició química és molt senzilla: una coberta de proteïnes i un àcid nucleic (ADN o ARN).
L’àcid nucleic conté la informació necessària per al desenvolupament intracel·lular
i per a la formació de virions. Els components proteics acostumen a tenir enzims
que els permet l’entrada a la cèl·lula hoste.
Virus del mosaic del tabac
Virus
LA CÈL·LULA
Pàg. 15
Els virus infecten les cèl·lules (només entra l’àcid nucleic) i el que fan és servir-se
de tot el material cel·lular per a la teva reproducció. Aquest procés, generalment,
culmina amb la mort de la cèl·lula infectada. Els virions són alliberats i comença la
infecció d’una nova cèl·lula.
Fins al segle XX (1915), tots els virus descrits eren agents de malalties de plantes i
d’animals superiors (virus del mosaic del tabac, midiu, mixomatoxi, pesta, etc.),
però, aleshores, es van descobrir uns nous tipus de virus que també infectaven
bacteris, els bacteriofags (menjadors de bacteris).
Procès
d’nfecció viral
Estructura d’un
bacteriofag
Bacteriofag vist amb el
microscopi electrònic
LA CÈL·LULA
Pàg. 16
En l’home provoquen malalties com al verola, el xarampió, la pòlio, la grip,
l’herpes, la SIDA…
Alguns científics creuen que els virus podrien assemblar-
se a les formes més primitives de vida, però si pensem
que un virus fora de la cèl·lula hoste ne té cap tipus
d’activitat, sembla més lògic pensar que són organismes
semblants als bacteris que van perdre la seva funció
metabòlica, o bé que són partícules cel·lulars d’ADN,
material genètic en definitiva, que han inicial la seva vida
independent.
Cicles d’una infecció viral
LA CÈL·LULA
Pàg. 17
Antibiòtics
Són substàncies que actuen contra els bacteris, de manera que
impedeixen el seu creixement.
El primer antibiòtic, la penicilina, fou
descobert per Alexander Fleming (1929),
quan feia uns estudis sobre el creixement
bacterià. Va observar que un fong (gènere
Penicilium) segregava una substància que
aturava el desenvolupament dels bacteris.
Posteriorment, s’ha vist que hi ha molts
tipus de bacteris i, per tant, s’han descobert
molts antibiòtics diferents.
Els antibiòtics no són eficaços davant dels virus. Fixeu-vos que un
virus utilitza les cèl·lules de l’organisme per reproduir-se, o sigui que si
ataquem els virus el que fem és actuar contra les pròpies cèl·lules de
l’organisme atacat. L’única forma contra els virus és augmentar les
defenses immunològiques de l’individu, aquesta és la base de les
vacunes.
LA CÈL·LULA
Pàg. 18
2.4. La cèl·lula eucariota.
La mida d’aquest tipus de cèl·lules és força més gran de les procariotes:
Procariota 1μ micra
Eucariota 50 – 100 μ micres
Existeixen dos tipus de cèl·lules eucariotes: les animals i les vegetals, que
presenten moltes similituds i algunes diferències, com podràs observar en el
següent dibuix:
cèl·lula eucariota vegetal cèl·lula eucariota animal
La cèl·lula eucariota, tant l’animal com la vegetal, presenta tres parts fonamentals:
la membrana citoplasmàtica, que envolta la cèl·lula separant-la de
l’exterior però no aïllant-la.
el citoplasma (hialoplasma), líquid viscós en la qual suren tots els
orgànuls cel·lulars.
LA CÈL·LULA
Pàg. 19
el nucli, que és el centre de la cèl·lula, responsable de la coordinació i del
funcionament.
1 A = 10 10− metres (0, 0000000001 metres)
1nm = 10 9− metres (0,000000001 metres)
1μ = 10 6− metres (0,000001 metres)
2.4.1. Membrana Citoplasmàtica
La membrana aïlla el citoplasma, però no és un embolcall continu, sinó que té
porus. Això li permet de regular el pas de les substàncies que entren i surten de la
cèl·lula i que són necessàries per a les funcions de nutrició, relació i reproducció.
Però no totes les substàncies poden travessar aquesta membrana. Tan sols fer-ho
aquelles imprescindibles per al seu funcionament. Per això, diem que és una
membrana selectiva.
La membrana té una amplitud d’uns 75ª. Té una mida suficientment petita per no
poder observar la seva estructura al microscopi òptic. És per aquest motiu que no
es va poder explicar com era fins al descobriment del microscopi electrònic.
Cèl·lula de teixit nerviòs (membrana
citoplasmàtica)
Membrana citoplasmàtica
LA CÈL·LULA
Pàg. 20
I quina és l’estructura d’aquesta membrana?
Gràcies al microscopi òptic es coneixia la seva existència i, mitjançant reaccions
químiques, la seva composició (proteïnes i fosfolípids, un tipus particular de
substàncies similars als greixos), però no se’n sabia la disposició dels fosfolípids i
de les proteïnes. En un principi, van existir diferents teories; una d’elles era que les
proteïnes formaven una doble capa molt prima i, entremig, una capa de fosfolípids.
Avui en dia, sabem que és una capa de fosfolípids amb inclusions de proteïnes.
Aquesta membrana formada per
fosfolípids i proteïnes amb una
amplada de 75 A rep el nom de
membrana unitat i no tan sols la
trobem a la membrana citoplasmàtica
sinó també a la major part dels
orgànuls cel·lulars.
El fet que la major part dels orgànuls cel·lulars tinguin
membrana unitat, és un concepte de gran utilitat per
explicar les similituds entre la cèl·lula procariota i
l’eucariota.
En un principi, la cèl·lula seria una massa de
protoplasma limitada per una membrana sense cap
tipus d’orgànuls, aquests sorgiren com a conseqüència
d’un procés evolutiu a partir de les invaginacions de la
membrana.
Membrana unitat
LA CÈL·LULA
Pàg. 21
Les cèl·lules vegetals tenen una paret cel·lular que recobreix la membrana
citoplasmàtica. Aquesta capa és rígida i gruixuda, formada per una substància
anomenada cel·lulosa. El paper principal de la membrana és donar protecció i
evitar el trencament osmòtic de la cèl·lula.
Trencament (lisi) osmòtica
Si una cèl·lula es troba en un medi que té una
concentració més elevada d’aigua que la que existeix en
el seu interior, a través de la membrana citoplasmàtica
l’aigua tendeix a entrar dins la cèl·lula per igualar la
qualitat d’aigua externa i interna. Si la cèl·lula no
posseeix un mecanisme que aturi aquesta entrada i que
ofereixi rigidesa enfront la pressió que significa l’entrada
d’aigua, acabarà per trencar-se. En el cas de les
cèl·lules vegetals, la paret és el mecanisme que fan
servir per evitar el trencament.
Nota: és precisament la cel·lulosa la substància que s’utilitza per fer paper com el
que ara tens a les mans.
Parets cel·lulars
LA CÈL·LULA
Pàg. 22
2.4.2. Citoplasma
El citoplasma és un líquid viscós ple de substàncies i nutrients. Els orgànuls
cel·lulars i el nucli suren en aquest líquid heterogeni.
El conjunt d’orgànuls cel·lulars és el que hom coneix com a formiplasma (o
morfiplasma), la resta de líquid que forma el citoplasma és l’hialoplasma.
En el formiplasma trobarem:
reticle endoplasmàtic llis i rugós
complex de Golgi
lisosomes
vacúols
mitocondris
cloroplasts
centrosomes
RETICLE ENDOPLASMÀTIC
És una xarxa de saquets aplanats, formats per membrana unitat, col·locats
paral·lelament entre la membrana nuclear i la membrana citoplasmàtica.
Freqüentment, a la membrana d’aquests saquets trobem adherits els
ribosomes, la qual cosa li dóna un aspecte granulós.
Quan trobem ribosomes en la seva superfície parlem de reticle endoplasmàtic rugós, si no trobem ribosomes reticle endoplasmàtic llis.
Formiplasma
Reticle endoplasmàtic
LA CÈL·LULA
Pàg. 23
Podem destacar com a funcions del reticle endoplasmàtic:
Suport mecànic, ja que divideix la cèl·lula en una sèrie de
compartiments.
Síntesi de proteïnes, sobretot el reticle endoplasmàtic rugós. Els
ribosomes també col·laboren en aquesta tasca i és dins del reticle
endoplasmàtic rugós on s’acaben de formar les proteïnes.
Transport de substàncies per l’interior de la cèl·lula, fins i tot,
eliminació de substàncies tòxiques.
Síntesi i fabricació de lípids (greixos) i hormones.
RIBOSOMES
Formats per ARN (Àcid ribonucleic) ribosòmic, no presenten membrana unitat.
Tenen dues parts o subunitats.
Els ribosomes són el taller de muntatge on s’edifiquen les molècules proteïques. La informació genètica proporcionada per l’ADN (Àcid
desoxirribonucleic) arriba als ribosomes mitjançant l’ARN missatges. Un cop
arriba als ribosomes, aquest ARN dóna la informació necessària per tal que es
fabriquin proteïnes (sintetitzin).
Els ribosomes es poden trobar al citoplasma aïllat, i formen cadenes
anomenades polisomes o també els podem trobar units al reticle
endoplasmàtic.
Ribosomes al reticle endoplasmàtic Subunitats dels ribosomes
LA CÈL·LULA
Pàg. 24
COMPLEX DE GOLGI
Està format per conjunts de dictiosomes. Aquests són una mena de saquets
aplanats. El Complex de Golgi es troba molt a prop del reticle endoplasmàtic i,
durant molt de temps, es va considerar com una part del reticle endoplasmàtic
llis.
També es creia que no hi havia reticle endoplasmàtic a les cèl·lules vegetals
però, avui en dia, sabem que si existeix i, a més, té un paper molt important en
la fabricació de la paret cel·lular.
La funció del complex de
Golgi està relacionada amb
la secreció de substàncies
per enviar-les als diferents
punts de la cèl·lula, o bé a
l’exterior empaquetades en
forma de vesícules. Una de
les vesícules que fabrica en
les cèl·lules animals són els
lisosomes.
Complex de Golgi
Complex de Golgi vist amb microscopi electrònic
LA CÈL·LULA
Pàg. 25
LISOSOMES
Són unes esfèrules petites que s’originen als dictiosomes del Complex de Golgi
i presenten membrana unitat.
Els lisosomes són plens de substàncies digestives que ajuden a separar les
diferents molècules dels nutrients cel·lulars.
Les principals funcions dels lisosomes són:
Fagocitosi: Quan a una cèl·lula hi penetra una substància alimentària,
els lisosomes s’uneixen a ella i formen un vacúol digestiu. Un cop
finalitza la digestió els residus són expulsats a l’exterior.
Autofàgia: Els lisosomes poden destruir parts de la pròpia cèl·lula.
Aquest no és un costum gaire estès; però, en cas de necessitat, si
l’aportació energètica és molt precària pot ser una bona forma d’obtenir
energia. També pot servir per evitar pèrdues innecessàries. Per
exemple, si un altre orgànul no funciona, els seus materials poden servir
per a la cèl·lula i els lisosomes alliberen les molècules necessàries per al
funcionament cel·lular.
De vegades, els lisosomes poden provocar una autodestrucció i, per
aquest motiu, se’ls coneix com a orgànuls del suïcidi.
Funció dels lisosomes
LA CÈL·LULA
Pàg. 26
VACÚOLS
Són vesícules limitades per membrana unitat molt característiques de les
cèl·lules vegetals. Tot i que també trobem vacúols animals.
En les cèl·lules vegetals, tenen un paper molt important com a magatzem de
substàncies: sucres, àcids orgànics, proteïnes, pigments, olis, etc. A les
cèl·lules joves són petits i augmenten molt de mida amb l’edat, la qual cosa
provoca que el citoplasma i el nucli es comprimeixin contra la paret cel·lular.
Ubicació del vacuol a la cèl·lula
Observació d’un vacuol al microscopi
LA CÈL·LULA
Pàg. 27
CENTRIOLS
Estan situats a prop del nucli estan formats per uns tubs paral·lels, agrupats de
dos en dos o de tres en tres i formen un cilindre.
Estan relacionats amb la funció de reproducció de les cèl·lules animals. A
prop del nucli trobarem dos centríols disposats perpendicularment i envoltats
per unes fibres anomenades àster. Quan arriba el moment de la divisió
cel·lular, aquests centríols formaran el fus mitòtic.
També estan relacionats amb el moviment de la cèl·lula, ja que són la base i
el motor dels cilis i dels flagels. Els cilis i els flagels són unes estructures que
permeten el desplaçament cel·lular.
Ubicació i detall dels centriols a la cèl·lula
Centriols situats aprop
del nucli
Imatge tridimensional
d’un centriol
Tall transversal
d’un centriol
Tall transversal de centriols situats
a la base d’un cili o flagel.
LA CÈL·LULA
Pàg. 28
MITOCONDRIS
Corpuscles allargats o arrodonits, formats per una doble membrana unitat. La
membrana externa és llisa, però la interna està arreplegada formant les
crestes mitocondrials. L’interior del mitocondri es coneix com a matriu mitocondrial, més dens que el citoplasma i molt ric en enzims.
La importància dels mitocondris és força considerable, ja que és el lloc de la
cèl·lula on els nutrients són cremats i, per tant, és d’on s’obté energia. Aquesta
no es desprèn d’una forma incontrolada; ben al contrari, l’energia produïda per
la combustió és captada i
emmagatzemada en forma d’energia
química: la molècula d’ATP (Adenosin
trifosfat). L’energia pot ser, d’aquesta
forma, fàcilment transportada i aplicada.
Per poder realitzar aquesta important
tasca, el mitocondri posseeix tota una
sèrie de sistemes enzimàtics.
Podem considerar els mitocondris com a centrals energètiques: transformen
l’energia potencial en una altra forma d’energia: ATP, més estable i útil per a
les reaccions cel·lulars.
Representació energética dels mitocondris
Esquema d’un mitocondri
LA CÈL·LULA
Pàg. 29
PLASTS
Orgànuls dels citoplasma, amb doble membrana: l’externa és llisa i la interna
forma estructures. Segons el seu contingut hi ha diferents tipus de plasts:
els cloroplasts contenen clorofil·la,
els cromoplasts estan impregnats de pigments,
els leucoplasts fabriquen midó.
Els cloroplasts només es troben en les cèl·lules vegetals i són de doble membrana. La part interna es coneix com a estroma i és plena d’uns discs, el
conjunt dels quals constitueix la grana. Dins de cada disc existeixen les unitats
fotosintètiques i és en aquestes unitats que trobarem la clorofil·la.
La fotosíntesi és una conversió d’energia lluminosa en química que provoca la
síntesi de substàncies orgàniques a partir de matèria inorgànica.
Estructura d’un cloroplast
LA CÈL·LULA
Pàg. 30
2.4.3. Nucli
Normalment , es troba situat al centre del citoplasma, però es pot donar el cas que
es trobi en posició lateral. Està separat del citoplasma per una membrana nuclear que és doble i conté una sèrie de porus per permetre l’intercanvi de substàncies.
Les cèl·lules acostumen a ésser uninucleades tot i
que també existeixen cèl·lules polinucleades.
El nucli intervé en els processos de reproducció
cel·lular, en la transmissió dels caràcters genètics i
en tots els processos d’organització i de coordinació
cel·lular.
Dins de la membrana nuclear observem el nucleoplasma o carioplasma. Surant hi
trobarem els nucleols, formats per proteïnes i ARN, i la cromatina formada per
ADN.
La cromatina, en el moment de la divisió cel·lular, forma els cromosomes que
contenen ADN (gens), proteïnes i també fragments d’ARN.
Nucli d'una cèl·lula del fetge humà
Estructura d’un nucli
LA CÈL·LULA
Pàg. 31
Tots els individus d’una mateixa espècie tenen el mateix nombre de cromosomes.
Aquests estan compostos per una matriu o substància fonamental travessada per
un filament espirilitzat d’ADN. Presenten dues construccions (estretaments):
primària i secundària. La primària o contròmer la tenen tots els cromosomes i és
per on pengen del fus mitòtic.
Detall d’un nucli
LA CÈL·LULA
Pàg. 32
3. FUNCIONS CEL·LULARS
Tots els éssers vius fan les mateixes funcions: autorregular-se (relacionar-se i
nudrir-se), crèixer i reproduïr-se. La cèl·lula com a unitat dels éssers vius, és capaç
de fer-les.
Així, la cèl·lula fa les funcions de
Relació, recepció d’estímuls i moviment respecte del
medi ambient, és a dir, posen en contacte l’interior i
l’exterior de la cèl·lula.
Nutrició, aportació de nutrients i d’energia per a la
construcció de la pròpia matèria cel·lular i per a la
realització de les diferents activitats vitals.
Reproducció, que inclou tots els processos de
formació de noves cèl·lules.
3.1. Funcions de relació
Les funcions de relació permeten, a la cèl·lula, de recollir informació de l’ambient
extern i intern, de respondre als canvis de forma adequada.
3.1.1 Sensibilitat cel·lular
Les cèl·lules es troben envoltades per un medi extern que no acostuma a ser constant, sinó que
pateix modificacions. Aquestes provoquen en la
cèl·lula irritacions i excitacions diverses. Quan
això succeeix diem que aquests canvis
ambientals són estímuls.
Fagocit atrapant bacteri
LA CÈL·LULA
Pàg. 33
Els estímuls provoquen, en la cèl·lula, una resposta (reacció) que pot consistir en
un desplaçament respecte de l’estímul: tàxies o tactismes; o bé en un canvi en la
seva orientació: tropismes.
Si la reacció provoca un desplaçament o un gir cap a l’estímul parlarem de
tactisme positiu (desplaçament) o tropisme positiu (canvi d’orientació). En cas
contrari, és a dir, quan la resposta és un allunyament de l’estímul, parlarem de
tactismes negatius.
Segons sigui la classe d’estímul, els tactismes o tropismes prenen diversos noms.
Per exemple:
fototactisme, les reaccions són provocades per la llum,
geotactisme, si és la gravetat la que provoca la reacció,
quimiotactisme, quan són substàncies químiques les causants de
l’estímul
termotactisme, si l’estímul és la temperatura.
3.1.2. Moviments cel·lulars
Totes les cèl·lules tenen moviments que posen de manifest la seva vida. Alguns
d’aquests moviments són difícils d’observar; en canvi, d’altres són perfectament
visibles al microscopi.
Tactisme positiu d’una fagocitosi
LA CÈL·LULA
Pàg. 34
Els moviments més importants són:
moviments de ciclosi
moviments ameboides
moviments vibràtils
moviments contràctils
Moviments de ciclosi
Són corrents internes del hialoplasma
(endocel·lulars) que arrosseguen els
diferents orgànuls citoplasmàtics. Produeixen
un moviment del citoplasma, encara que la
cèl·lula no es desplaci. Es donen en cèl·lules
que tenen una estructura esquelètica de
cel·lulosa i un gran vacúol central.
La ciclosi es pot veure afectada per la llum, la temperatura i altres factors que
poden accelerar-la.
Moviments ameboides
Són corrents del citoplasma; però en cèl·lules
que no tenen una membrana consistent
(glòbuls blancs de la sang, amebes, etc.), el
cos cel·lular es deforma i origina un
pseudodopoli (fals peu) gràcies a un
desplaçament de l’hialoplasma.
Els pseudopods són transitoris i es formen en diferents punts de la cèl·lula, la
seva forma pot variar des de prims i llargs, fins a curts i aïllats.
Ciclosi a una cel·lula vegetal
Fals peu (presudodopoli)
Cloroplast que es velluga
LA CÈL·LULA
Pàg. 35
Moviments vibràtils
Els presenten cèl·lules amb cilis i flagels (espermatozous, protozous ciliats i
flagelats, etc.). Les vibracions de cilis i flagels en les cèl·lules lliure fa que
aquestes es desplacin en el medi. Si les cèl·lules són fixes i grans el que passa
és que és el medi el que es belluga respecte de la cèl·lula.
Els cilis són orgànuls motors diferenciats a la superfície cel·lular. Són curts i nombrosos, es belluguen en un sol plànol i de forma sincronitzada amb un
tipus de moviment anomenat cop de rem: el cili es desplaça ràpidament cap
enrere i torna lentament a la seva posició de partida. En exemple d’organisme
amb moviment ciliar és el Parameci.
Els flagels són pocs i llargs, es belluguen també en
un sol pla. Es troben en els flagel·lats que van
acompanyats de membranes ondulatòries com el
Tripanosoma. També trobarem flagels als
espermatozoides, zoospores, etc. Una cèl·lula
flagel·lada pot tenir un o diversos flagels, que són expansions del citoplasma,
filiformes i mòbils, la longitud dels quals sobrepassa la del cos de la cèl·lula.
Els flagels poden presentar diversos tipus de moviment: tirabuixó, fuet, hèlix propulsor, cop de rem, etc.
Flagels d’espermatozoo
LA CÈL·LULA
Pàg. 36
Moviments contràctils
Són els moviments de les cèl·lules quan
s’escurcen en una direcció fixa, mitjançant
microfibres, com succeeix en les fibres musculars,
en què el moviment de contracció és a causa de la
presència de molècules proteïques en
l’hialoplasma.
3.2. Funcions de nutrició.
Són les funcions necessàries per aconseguir la matèria i l’energia per al
manteniment normal de la vida; és a dir, per al metabolisme cel·lular. Tot i que hi
ha organismes que temporalment poden reduir el mínim aquest metabolisme i
romandre en estat de vida latent (enquistament, espores). Hi ha dos tipus de
nutrició:
Nutrició autòtrofa
Pròpia d’organismes que tenen orgànuls
especialitzats en dur a terme transformacions
energètiques (cloroplasts, pigments fotosintètics)
Gràcies a la seva capacitat per transformar i
acumular energia lliure (fotosíntesi o
quimiosíntesi) sintetitzen substàncies orgàniques
a partir de substàncies inorgàniques com l’aigua,
sals minerals i el CO 2 .
A partir de les substàncies orgàniques, poden
obtenir els nutrients i l’energia necessaris per
dur a terme totes les funcions cel·lulars.
Detall al microscopi de contracció
Cloroplast
LA CÈL·LULA
Pàg. 37
Nutrició heteròtrofa
És la dels organismes sense orgànuls especialitzats. La major part de les
cèl·lules animals presenten aquest tipus de nutrició. Com que no tenen la
capacitat de transformar l’energia externa en energia pròpia, necessiten
prendre aliments endotèrmics i orgànics que li ho proporcionin. Aleshores,
necessiten capturar l’aliment i digerir-lo. Aquest procés el podem dividir en una
sèrie d’etapes.
Captura: la cèl·lula ha d’atraure o capturar les partícules alimentàries. Ho
pot fer mitjançant cilis, flagels o per emissió de pseudopodes.
Ingestió: un cop la partícula d’aliment penetra dins la cèl·lula, es forma
un vacúol alimentari, l’aliment envoltat per a una membrana que el
separa de la resta de components cel·lulars.
Digestió: el vacúol alimentari atrau els lisosomes, que entren a l’interior i
es forma un vacúol digestiu. Els lisosomes són plens d’enzims
digestius que descomponen l’aliment en les petites molècules que el
formen.
Protozou en procés de fagocitosi
LA CÈL·LULA
Pàg. 38
Difusió: els nutrients, és a dir, les petites molècules obtingudes dels
aliments difonen a través de la membrana del vacúol i arriben al
citoplasma, on seran utilitzades pels diferents orgànuls cel·lulars com a
matèria primera o com a font d’energia. Aleshores, el vacúol digestiu es
transforma en un vacúol fecal.
Egestió i defecació: el vacúol fecal és ple de substàncies que la cèl·lula
no pot aprofitar. Aleshores, mitjançant la defecació, el vacúol fecal és
expulsat. El fet d’alliberar-se de les substàncies no nutrients com a
egestió.
Metabolisme i excreció: el metabolisme és el conjunt de reaccions que
fa la cèl·lula per tal de convenir els nutrients en matèria orgànica pròpia
o bé els crema per aconseguir energia. Fruit d’aquestes reaccions
s’obtenen una sèrie de productes de rebuig (diòxid de carboni, amoníac,
urea, etc.) que cal expulsar a l’exterior, parlem, aleshores, d’excreció.
Aquesta fase és comuna per als organismes de nutrició autòtrofa i
heteròtrofa.
Imatge abans o després de la digestió cel·lular de la capim-braquiària
A: abans B: després
LA CÈL·LULA
Pàg. 39
3.3. Funcions de reproducció.
Els processos de divisió cel·lular d’una importància extraordinària, ja que en depèn
la perpetuació de les espècies biològiques, tant si són unicel·lulars com
pluricel·lulars. Nosaltres, en aquest tema, ens centrarem en la reproducció a nivell cel·lular.
Aquests processos de divisió poden ser diversos, però abans parlem de quines
són les causes de la divisió cel·lular.
Diferents fases en
el procés de mitosi
Meiosi d’una cèl·lula
LA CÈL·LULA
Pàg. 40
3.3.1. Circumstàncies i factors que provoquen la divisió cel·lular.
Relació nucleoplasmàtica
Si el citoplasma creix excessivament respecte del nucli, aquest desequilibri
provoca un augment de la massa nuclear i s’inicia la divisió per restablir
l’equilibri.
Presència d’oxigen i substàncies nutritives
Perquè hi hagi divisió és necessària una duplicació del material nuclear i
aquesta necessita molta energia.
Temperatura adequada
Per cada cas particular existeix una temperatura òptima però,
normalment, podem establir què passa entre els 0 i els 40ºC.
Necrohormones
Hormones produïdes per cèl·lules ferides d’un teixit animal o vegetal. Influeixen
sobre les cèl·lules veïnes accelerant la divisió cel·lular per tal de curar la ferida.
Substàncies químiques
S’ha observat que algunes substàncies químiques
afavoreixen i acceleren la divisió cel·lular. Per
exemple, el nitrat de manganès, al 0,5 % accelera la
divisió del parameci o el clorur de magnesi al 1,5 %
afavoreix la regeneració d’òrgans perduts en els
pòlips.
LA CÈL·LULA
Pàg. 41
3.3.2. Tipus de reproducció cel·lular.
Hi ha dos tipus de reproducció cel·lular:
mitosi
meiosi
3.3.2.1 Mitosi.
En arribar les cèl·lules a un determinat
moment de la seva vida, es reprodueixen,
és a dir, produeixen altres cèl·lules
semblants a elles. La reproducció o la
multiplicació cel·lular és un procés de
divisió, gràcies al qual una cèl·lula (cèl·lula mare) es divideix en dues parts (cèl·lules
filles) que després creixeran fins a arribar a
la mida característica del tipus de cèl·lula
que es tracti.
D’aquest procés n’han de resultar cèl·lules
filles que siguin iguals a la mare, és a dir, a
les cèl·lules filles tinguin els mateixos
orgànuls i, sobretot, el mateix material genètic que el nucli matern, assegurant la
perpetuació de la informació genètica. Per aquest motiu previ a la divisió o mitosi,
existeix una etapa: interfase, en la qual la cèl·lula es prepara i duplica el seu
material genètic; posteriorment, en la mitosi serà dividit en dues parts iguals.
La mitosi és un procés continu, però per a un millor estudi s’ha dividit en quatre
etapes: profase, metafase, anafase i telofase.
Mitosi d’una cèl·lula
LA CÈL·LULA
Pàg. 42
3.3.2.2. Meiosi.
És un procés de reproducció cel·lular pel
qual a partir d’una cèl·lula mare s’obtenen
cèl·lules filles amb la meitat de la informació genètica. Aquest tipus de
divisió només es dóna en la reproducció sexual.
La meiosi podríem dir, de forma intuïtiva,
que són dues mitosis seguides però sense
una interfase entre elles. Com que no hi ha
una duplicació de material genètic, aquest,
al final del procés, es dividirà en dues parts.
Tots els individus d’una mateixa espècie tenen sempre el mateix nombre de
cromosomes (Llei de la constància numèrica dels cromosomes). Per exemple,
en la espècie humana tenim 46 cromosomes, quan una persona presenta més o
menys cromosomes, presenta anomalies. Altres espècies poden presentar diferent
nombre de cromosomes: el tritó el té 24, la granota en té 26, la vaca en té 60…
En la reproducció sexual, un individu es forma de la
fusió de dues cèl·lules gamètiques: cadascuna
amb la meitat de la informació genètica del nou
individu. Si aquest fenomen no es produís en cada
fecundació, per formar un nou individu es duplicaria
el nombre de cromosomes i no se seguiria la llei de
la constància numèrica dels cromosomes. Seguint
amb l’exemple de l’espècie humana, cadascun de
nosaltres es forma de la fusió d’un òvul (23 cromosomes) i un espermatozoide (23
cromosomes).
Meiosi d’una cèl·lula
Fecundació (cèl·lules gamètiques)
LA CÈL·LULA
Pàg. 43
3.3.3 Citodièresi (divisió cel·lular).
És la divisió del citoplasma després de la mitosi.
Hi ha diversos tipus de divisió citoplasmàtica: bipartició, pluripartició, gemmació,
esporulació.
Bipartició
En les cèl·lules animals es realitza normalment per estrangulació del
citoplasma en l’equador de la cèl·lula, de manera que es formen dues cèl·lules
filles.
En les cèl·lules vegetals, el fenomen és una mica més complex i es basa en
l’aparició, en el pla equatorial de la cèl·lula mare, d’una nova paret cel·lular que
separa les dues cèl·lules filles. L’elaboració d’aquesta nova membrana és a
càrrec de l’aparell de Golgi, i s’acumula gran quantitat de dictiosomes als dos
costats de l’equador de la cèl·lula mare. Aquests dictiosomes alliberen gran
quantitat de vesícules carregades de material que ha de servir per a la nova
membrana. Després, els dictiosomes marxen cap al centre de les cèl·lules
filles.
Bipartició (fissió binaria)
LA CÈL·LULA
Pàg. 44
Pluripartició
A partir de la cèl·lula mare apareixen més de dues cèl·lules filles. En primer,
lloc, es divideix el nucli diverses vegades i després es produeix la divisió del
citoplasma i apareixen tantes cèl·lules com nuclis formats.
Gemmació
S’origina una protuberància o gemma en el citoplasma cap al qual es trasllada
el nucli fill, que queda englobat en el citoplasma. Posteriorment es produeix un
envà que separa els nuclis i apareix una cèl·lula filla molt més petita que la
cèl·lula mare. La cèl·lula filla creix sense separar-se de la mare, fins a arribar a
tenir la seva mida. La gemmació pot ser senzilla o múltiple.
Esporulació
La cèl·lula mare queda envoltada per una coberta que l’aïlla de l’exterior.
Després, el nucli es divideix diversos cops. Cada nucli fill s’envolta d’una mica
de citoplasma de la cèl·lula mare, de la membrana citoplasmàtica i d’una
coberta i es forma, d’aquest amanera, diverses cèl·lules filles que s’alliberen en
trencar-se la coberta de la cèl·lula mare. Les cèl·lules filles o espores, quan
troben un medi òptim, es desenquisten, creixen i desenvolupen les seves
funcions. Si no troben aquestes condicions favorables romanen força de temps
en estat d’espora fins a trobar les condicions adients.
Gemmació
Esporulació
LA CÈL·LULA
Pàg. 45
4. EXERCICIS – LA CÈL·LULA
Ex 1. Els éssers vius
“Els éssers vius són tots aquells éssers que poden autorregular-se
(relacionar-se i nudrir-se), créixer i reproduir-se”.
a) Encercla quin dels següents dibuixos representen un ésser viu:
palmera diamant gat parameci
virus or mongeta tulipa
LA CÈL·LULA
Pàg. 46
Ex 2. La unitat dels éssers vius
“Tots els éssers vius són formats per petites estructures anomenades cèl·lules”
a) De què està format un diamant? ………………....................……, quina diries
que és la seva unitat?
De què està format un parameci? …............................……………… i una palmera?
Per tant, quina és la unitat d’aquests éssers?
b) Què diu la teoria cel·lular? T’adones de la importància d’aquesta teoria en el
moment de la seva publicació?
c) Qui va ser el primer científic en utilitzar la paraula cèl·lula? Realment observava
cèl·lules? Què era el que va observar?
LA CÈL·LULA
Pàg. 47
d) Si un bacteri, per exemple, el vibrio colera (que produeix el còlera) 2
micrometres (1 micrometre = 0,001 mm) quants en tindríem en 1 metre (col·locats
un al costat dels altres). És clar que, per a veure aquest organisme, necessitarem
alguna eina. Quina?
e) No totes les cèl·lules són tan petites, sabries dir alguna cèl·lula que es pugui
observar sense l’ajut de cap eina?
f) A quines conclusions arribes sobre la mida de les cèl·lules?
LA CÈL·LULA
Pàg. 48
Ex 3. La cèl·lula procariota i la cèl·lula eucariota
“Els citòlegs han arribat a la conclusió que hi ha dos tipus de cèl·lules:
procariotes i eucariotes”
a) Fes un dibuix d’una cèl·lula, pinta cada orgànul o cada part, d’un color diferent.
LA CÈL·LULA
Pàg. 49
b) Omple el quadre següent
Part / Orgànul Funció Dibuix
c) Sabries dir quin tipus d’éssers vius presenten aquest tipus de cèl·lules?
Creus que són éssers molt desenvolupats o poc desenvolupats? Unicel·lulars o
pluricel·lulars?
LA CÈL·LULA
Pàg. 50
d) Investiga sobre les bactèries i fes-ne un breu resum tot indicant la seva mida, la
seva forma i el seu paper biològic.
LA CÈL·LULA
Pàg. 51
Ex 4. La cèl·lula eucariota
“Les cèl·lules eucariotes estan més desenvolupades que les procariotes. Si en el
regne dels éssers vius trobem animals i vegetals vol dir que hi haurà eucariotes
animals i vegetals”.
a) Quina creus que és la principal diferència entre una cèl·lula animal i una de
vegetal?
b) Dibuixa, a l’esquerra, una cèl·lula eucariota animal i, a la dreta, una cèl·lula
eucariota vegetal. Pinta cada orgànul d’un color.
LA CÈL·LULA
Pàg. 52
c) Omple el quadre següent:
Part / orgànul Funció Dibuix
d) Fes una llista dels orgànuls o parts que són comunes a les cèl·lules eucariotes i
vegetals, una altra que només siguin animals i una última dels orgànuls o parts
que només siguin vegetals:
comuns animals vegetals
LA CÈL·LULA
Pàg. 53
e) Ara pots comentar amb més profunditat les diferències entre les cèl·lules
eucariotes animals i vegetals.
f) Comenta quines són les principals diferències entre una cèl·lula i una de
procariota.
Ex. 5: Els virus
“Els virus són éssers microscòpics situats al llindar de la vida. Un virus és un
paràsit obligat ja que necessita una altra cèl·lula per poder reproduir-se”.
a) Aquest dibuix representa un esquema d’un virus, anomena’n cadascuna de les
seves parts i dóna una explicació sobre la funció de cadascuna d’elles.
LA CÈL·LULA
Pàg. 54
b) Fes un dibuix que representi el cicle d’un virus, cal que hi posis els noms
corresponents.
LA CÈL·LULA
Pàg. 55
Ex. 6: Informes del laboratori
“Quan es fan experiències al laboratori, cal que després facis un informe. Com que
aquest serà el primer, t’ajudarem amb un guió”.
Títol de l’experiència.
Introducció: fes un breu resum del que has fet al laboratori i quin és el seu
contingut.
Objectius: què pretenem amb el nostre treball al laboratori?
Bases teòriques: tots experiència es recolza en una teoria.
Material: indica quin material, eines i reactius has utilitzat.
Procediment: descriu els passos realitzats.
Resultat: molts cops el que s’ha de fer és un dibuix.
Conclusions: compara la teoria amb la pràctica.
LA CÈL·LULA
Pàg. 56
LA CÈL·LULA
Pàg. 57
Ex. 7: Informe de vídeo
“Després d’observar un vídeo, per tal que recordis el que has vist, cal fer un
informe ja que aquest també és el teu primer informe et donem un guió”.
Títol del vídeo.
Introducció: resum del contingut i del tema tractat.
Guió: fes un esquema de les parts del vídeo.
Desenvolupament: descriu i amplia l’esquema del vídeo.
Conclusions: compara el que has vist amb les idees teòriques i les pròpies.
LA CÈL·LULA
Pàg. 58
LA CÈL·LULA
Pàg. 59
Ex. 8: Esquema
“Ara farem un esquema de tot el que hem tractat”.
LA CÈL·LULA
Pàg. 60
Ex. 9: Sopa de lletres
“Busca la paraula que descriu la definició”.
a) Ésser que es pot nodrir, créixer i reproduir-se.
b) Unitat de tots els éssers que es poden nodrir, créixer i reproduir-se.
c) Cognom del primer científic que va utilitzar la paraula cèl·lula per primer cop.
d) Ésser format per una cèl·lula procariota. N’hi ha de beneficiosos però també
poden provocar malalties.
e) Part de les cèl·lules que les delimita, però que no les aïlla de l’exterior.
f) Cèl·lula desenvolupada amb nucli.
g) Orgànul energètic de les cèl·lules
h) Ésser acel·lular, el seu nom significa verí.
i) Sigles del material genètic situat dins del nucli.
E S Q W E R T A Y H U U I O P A L E I O A R C A S U D F R O N I A A L G R S E K A V E L R A V E T E R A E C V I U V C A B C O O A C O O E A M B V C X V B T T B E X Z V N R N D A I M I T O C O N D R I
LA CÈL·LULA
Pàg. 61
Ex. 10: Teixits vegetals
“Els organismes pluricel·lulars no estan formats per cèl·lules a l’atzar; tot al
contrari, les cèl·lules s’especialitzen en una funció determinada i s’agrupen
formant teixits”
a) Fes un esquema general dels teixits vegetals.
LA CÈL·LULA
Pàg. 62
b) A continuació trobaràs 3 quadres; a cada un d’ells, has de fer un dibuix
representatiu del teixit i un resum de les principals característiques (funció,
situació a la planta, etc.)
TEIXIT MERISTEMÀTIC PARÈNQUIMES TEIXITS PROTECTORS
LA CÈL·LULA
Pàg. 63
Ex. 11: Teixits animals
“Els teixits animals són més complexos que els vegetals, això significa que les
cèl·lules animals s’especialitzen més que les vegetals”.
a) Fes un esquema general dels teixits animals.
LA CÈL·LULA
Pàg. 64
b) Tot seguit trobaràs una sèrie de quadres; a cada un d’ells, has de fer un dibuix
del teixit i un resum de les principals característiques (funció, situació a un
organisme animal, etc.).
TEIXIT EPITELIAL TEIXITS CONNEXTIUS:OSSI TEIXITS CONDUCTORS
TEIXITS SOSTENIMENT TEIXITS CONNECTIUS: ADIPÓS TEIXITS CONNECTIUS: CONJUNTIU
TEIXITS CONNECTIUS: CARTILAGINÓS
TEIXIT MUSCULAR TEIXIT NERVIÓS
LA CÈL·LULA
Pàg. 65
LA CÈL·LULA
Pàg. 66
Ex. 12: Les funcions cel·lulars
“Les cèl·lules són les unitats estructurals dels éssers vius, com a tals cadascuna
d’elles pot realitzar les tres funcions necessàries per la vida: nutrició, relació i
reproducció”.
Observa aquest dibuix i respon les qüestions següents:
Parts de la cèl·lula Funció
Control de les substàncies que entren i surten de la
cèl·lula.
Nucli
Lisosoma
Vacuol digestiu
Energia per a la cèl·lula
Ribosoma
Reticle
endoplasmàtic llis
Reticle
endoplasmàtic rugós
Vacuol
LA CÈL·LULA
Pàg. 67
Ex. 13: Funció de nutrició “La cèl·lula obté la matèria i energia necessàries per realitzar les seves activitats
mitjançant la funció de nutrició”. a) Omple el següent quadre:
Tipus de nutrició
Autòtrofa
Heteròtrofa
Lloc on es realitza
Autòtrofa
Heteròtrofa
Objectiu
b) Defineix:
Fotosíntesi
Metabolisme
Anabolisme
Catabolisme
Egestió
Excreció
LA CÈL·LULA
Pàg. 68
c) Quins són els passos de la nutrició autòtrofa.
d) I els de la nutrició heteròtrofa?
LA CÈL·LULA
Pàg. 69
Ex. 14: Funció de relació
“La cèl·lula capta les variacions en el seu medi ambient (estímuls) i elabora
respostes adequades”.
a) Fes un dibuix representatiu dels diferents tipus de moviment.
b) Separa les següents respostes segons siguin dinàmiques o estàtiques:
Dinàmiques Estàtiques
moviment ciliar
moviment flagel·lar
secreció de substàncies
enquistament
moviment ameboide
moviment contràctil
moviment de ciclosi
LA CÈL·LULA
Pàg. 70
Ex. 15: Funció de reproducció
“És el procés pel qual d’una cèl·lula mare s’originen noves cèl·lules anomenades
filles”.
a) Fes un esquema que correspongui a la meiosi i un altre a la mitosi.
LA CÈL·LULA
Pàg. 71
b) Quines diferències hi ha entre meiosi i mitosi.
c) Fes una descripció de la mitosi.