57 Treball remunerat

l´assistència a classe de les filles grans que, encas contrari, sovint es veien obligades a quedar-se a casa per vigilar els germans i germanes méspetits, tal com ja hem dit. En definitiva, impulsa-ren la creació de serveis que podien millorar lescondicions de vida de les dones. LeonorSerrano escrivia: "Vuestras hijas y discípulasdeben tener, bajo la égida de la República, unporvenir más esplendoroso que el pasado y elpresente del que habéis gozado -o sufrido-vosotras. La niña actual, la mujer de mañana, se

Dones fent costura i labors.Foto arxiu Palas Atenea

58 Treball remunerat

educará, trabajará, ganará y vivirá más intensa-mente que vosotras".

Diversitat d´oficis

Tornant al segle XIX i als diferents oficis desen-volupats per les dones, el didatge ha estat unade les professions amb què algunes dones hansobreviscut durant una part de le seves vides. Eldidatge ve d´antic i, durant l´etapa medieval, lesdides eren les dones més ben pagades. La sevafeina estava reglamentada i s´establia per con-tracte davant notari. Durant la vigència del con-

tracte no podien quedar embarassades, ja quehi havia la creença que la llet era dolenta.

Un altre ofici que tradicionalment ha estatdesenvolupat per dones, fins fa pocs anys, haestat el de llevadora. Joan Clapés, el cronistaper excel· lència de Sant Andreu, ens parla deles llevadores: "Actualment actuen moltes lleva-dores, professores amb títol. En 1865 sols se´ncomptaven dues, amb les practicantes".

El mateix cronista ens parla d´una altra activitat

Treballadores i treballadorsde Cafés Mrcilla, a principisdels anys trenta.Foto arxiu Palas Atenea

59 Treball remunerat

Minyona o mare amb criatu-res? Si el treball de curade criatures es fa per altrespersones del grup familiarreb una remuneració econo-micala si ho fa la mare no.La remuneració dependoncs, no del tipus de treballsinó de a qui va destinat.Foto arxiu Caliu Congrés

60 Treball remunerat

era fer un "racó" per si es posaven malalts inecessitaven els serveis d´un metge.

Les dones i la medicina

La pràctica mèdica va estar en mans de donesfins que s´institucionalitzaren els estudis mèdics.La medicina, fins a l´alta Edat Mitjana, tenia moltdel que avui en dia coneixem com a medicinapreventiva, i es basava en la dieta i en la curadel cos, banys, bellesa... Només per posar unexemple, direm que Cleopatra, emperadriuromana, va escriure un llibre mèdic i ja enl´etapa medieval es tradueix al català De passio-nibus mulierum (Sobre les malalties de lesdones) escrit al segle XI per la metgessa deSalerm, Trotula, un exhaustiu tractat de gineco-logia que va ser utilitzat durant centenarsd´anys, ja que oferia moltes solucions pràcti-ques als problemes de menstruació, d’esterili-tat... Quan s´institucionalitzaren els estudismèdics, a Catalunya quedà prohibit l´accés deles dones a la formació. Amb tot, però, i mal-grat la prohibició, els reis de la corona catalano-aragonesa preferiren ser atesos per metgesses.Per exemple, Francesca Bonanada, de Berga,assistí Violant de Bar; pels volts de 1333, FloretaÇanoga, de Santa Coloma de Queralt, va rebreun primer pagament de 15 florins d´or, al qualseguiren d´altres per assistir Sibil· la de Fortià itota la família reial...

Tot i que l´accés de les dones a la universitat vaestar prohibit fins a l´any 1910, a mitjans dels anyssetanta del segle XIX hi ha tres dones que estu-dien medicina a la universitat de Barcelona sónHelena Masseras, Dolors Aleu i Martina Castells.Totes elles van necessitar una autorització reial perpoder fer el que volien: estudiar. I la seva entrada ala universitat no va ser triomfal, ans al contrari. Vanhaver de menester el suport dels agents de l´auto-

també exercida per les dones durant el segleXIX a Sant Andreu: el que ell anomena "curan-deres". Mossen Clapés estableix diverses cate-gories de curanderos, els que gaudien de mésprestigi, de més anomenada, i que feien lacompetència als metges, categoria en la qualnomés inclou homes, i una categoria inferior"de menor quantia", on també inclou dones."Eren bastant, si bé l´ofici no els produïa capguany", una afirmació un xic contradictòria jaque, si no els produïa cap guany, no entenemque fos ofici. ¿De què vivíen? seria la pregunta.Poc a poc, el narrador ens va esgranant algunesinformacions de les seves pràctiques; guarien"desfetes" de la vista amb espigues seques depalla de sègol mullades d´aigua, passades pelsllavis tot dient unes estrambòtiques paraules,que es repetien set vegades seguides cada diadurant set dies seguits. Les erisipeles eren trac-tades fent-hi creus i més creus, i les correspo-nents paraules estrafolàries, com igualment enla cura dels brians. Per a mals de coll feien dir la"gavarrera", que consistia a entregar dos rals deplata embolicats, a la casa del curandero, i des-prés, el dia següent, anar a saber si el malalttenia realment "gavarrera". També oferien ser-veis per fer patir a alguna persona que es teniaper enemiga i per subjectar els marits o mullersesgarriats. Agafaven un tros de fetge de be, hiclavaven agulles i el fetxe el tiraven al mar. Tresvegades en tres dies la mateixa operació.Pràctiques , aquestes o similars, que en algunssectors de població local, en alguns països,encara es practiquen.

L´accés de la població a l´assistència mèdicaprivada, l´única que hi havia durant el segle XIX,estava molt restringida per a àmplies capes dela població, atesa la poca disponibilitat econò-mica. Matilde Martínez ens explicava que lagran preocupació del seu pare i de la seva mare

61 Treball remunerat

ritat per poder accedir i una extraordinària volun-tat per continuar trepitjant un espai, l´universitari,reservat per a un sexe que no era, precisament, elseu. La premsa mèdica de l´època, concretamentEl Siglo Médico de 1878, els donà la "benvinguda"amb aquestes barroeres paraules: "Así pues, lesaconsejo que no dejen la aguja de la mano y susmúltiples labores, que no les faltarán camisas queplanchar y que remendar o hijos a los que prodigarsus cariñosos cuidados, y la que no se conformecon esto puede cojer el estropajo e irse a fregar,porque la mujer nunca servirá para ejercer lamedicina, y mucho menos la cirugía".

Totes es van llicenciar en medicina i DolorsAleu, a més a més, va aconseguir el grau docto-ral, convertint-se en la primera doctora enmedicina de l´Estat espanyol.

Noves ofertes de treball

Durant les primeres dècades del segle vanaparèixer noves ofertes de treball per a lesdones: ens referim al sector de serveis o ter-ciari i, concretament als serveis administratius.Mecanògrafes i taquígrafes, administratives engeneral, van ser reclamades des de diversossectors. Primer van ser admeses a l´administra-

Dia de la festa del grup dedones de l’agulla, a principisdels anys trenta al terrat dela casa on anaven a cosir alcarrer Borriana, abans delcarrer del Mar.Foto arxiu Palas Atenea

62 Treball remunerat

ció pública i posteriorment des de l´empresaprivada. Oficines i despatxos es van convertiren espais de dones. Van aparèixer una muniód´escoles per instruir-les, però malgrat la sevaformació i especialització, el salari, en ser unaprofessió adreçada a les dones, va tenir unaremuneració baixa. El treball de la taquime-canògrafa és -com indica Ellen Lupton, en elseu suggerent llibre Women and machines fromhome to office- de mediació entre homes.D´una banda, elles donen forma a la idea queapareix a la ment de l´executiu o similar, i és ellqui després posarà la seva autorització a travésde la signatura. En aquest triangle, la dona i lamàquina actua com a mitjà tecnològic del pen-sament de l´home. D´altra banda, la carta, uncop signada per un home s´adreçarà a un altrehome, en aquest cas el destinatari, tant proveï-dor com similar.

Un altre suggerent estudi, aquesta vegada el deDaphne Sapin, en el seu article "The Contem-porary Workplace", en parlar dels espais de tre-ball de les dones, els defineix com a espaisoberts i els dels homes, com a treballs de por-tes tancades.

El major estatus que tenen els homes en el ter-ciari queda reflectit en l´organització de l´espai, jaque disposen d´oficines privades. Els discursostendeixen a associar la capacitat de prendre deci-sions que afecten l´organització del treball amb laprivacitat. Privacitat de la qual és responsable lasecretària que haurà de mantenir-se com a "vigi-lanta", protegint el "jefe" de les interrupcions.

Secretàries i administratives en general, estaranexposades en espais de visibilitat per veure i servistes pels directius. Les portes, en l´espai de tre-ball, són missatge de les diferències de poder.

El disseny contemporani de les oficines reflec-teix una segregació espacial en separar lesdones dels homes. Les secretàries (gairebétotes són dones) i els manager (pràcticamenttots són homes) tenen assignades àrees especí-fiques enmig de l´organització general de l’espai.La distribució espacial en una oficina il· luminales complexes maneres en què la segregacióespacial contribueix a l´estratificiació per raó desexe.

Quan els discursos van per una bandai la realitat per una altra

La fi de la Guerra Civil, com la fi d´altres gue-rres, va suposar la crida al retorn de les donesa la llar. El Fuero del Trabajo de 1938, aprovatper Franco a Burgos, prometia o amenaçava de"Liberar a la mujer casada del trabajo y de lafábrica y la ha devuelto al hogar donde es lareina". La família era, segons el Fuero de losEspañoles de 1945, una institució "natural" (?) ideclarava la indisolubilitat matrimonial. I a "lareina" del hogar se la destinava a "la produc-ción de ciudadanos que más adelante seránconsumidores, soldados y defensores de lapatria". La dona tenia una obligació amb l´estat:parir criatures. Amb aquesta lògica, si parir erauna obligació, l´avortament va ser considerat

63 Treball remunerat

un crim contra l´estat, segons la llei de 1941.Es van establir premis de natalitat, esbombatsper tots els mit jans de comunicació delmoment. Els premis, però, s´atorgaven el diadel "padre", que com totes sabem és i era eldia 19 de març.Malgrat els premis a la natalitat i els incentius adeixar la feina en cas de matrimoni, i la prohibicióde contractar dones casades en alguns sectors, larealitat, segons ha estudiat Cristina Borderias vaser tota una altra, just la contrària, ja que durant

Isabel Batalla al teler il´encarregat d´una fàbricade teixits del Poble Nou, 1951.Foto arxiu Pepa Batalla

64

les dues primeres dècades del franquisme mésdones s´incorporaren al treball remunerat.

Les prohibicions respecte el treball de lesdones no podien ser del tot taxatives ja que espodien paralitzar sectors sencers de producció,com ara el tèxtil. La lassitud en alguns sectorsposà en evidència que el discurs oficial anavaper una banda i la realitat per una altra.

Treball remunerat

Taller de Camiseria d´homeals anys cinquanta, on vatreballar Pepa Batalla.Foto arxiu Pepa Batalla

65 Treball remunerat

Les condicions de subsistència durant els pri-mers anys del franquisme van ser difícils per aamplis sectors de la població. El nivell dels jor-nals va descendir de manera considerable res-pecte a l´etapa republicana i no es van recupe-rar fins a dècades posteriors. Per a moltscol· lectius, es feia imprescindible el treball de

Carme Martínez Martínez,a la parada de venda deroba, any 1953. El tèxtil vaser un sector amb majoriade dones des de la produccióa la comercialització.Foto Relámpago, arxiuCarme Martínez Martínez

66 Treball remunerat

totes les persones del grup familiar. En fàbri-ques, tallers, botigues, mercats, comerços o enfeines submergides, la de les dones continuàsent imprescindible, malgrat els discursos oficialsi les restriccions al treball remunerat de lesdones casades.

Les dones i les seves obligacions enversl´estat franquista

Isabel Ordi Dalmau, treballava a l´empresaFotofilm, S.A.E. -dedicada al revel· lat i tiratgede còpies de pel· lícules cinematogràfiques-que estava situada a l´avinguda de la Mare deDéu de Montserrat, 17.

En les imatges que ens ha cedit, la veiem al´interior d´una de les cabines de positivar."Aquesta era una feina que realitzaven tempsabans els homes, però progressivament cadavegada hi havia més dones, probablement per-què teníem més habilitat, més pulcritud, méscura. Jo vaig entrar a treballar-hi l´any 1947 o1948 i vaig fer l´aprenentatge del funcionamentde la màquina gràcies a una dona que teniaexperiència, tal com després jo vaig fer ambd´altres dones"

La jornada laboral era llarguíssima, oficialmentde vuit hores, però arribava a les dotze o cator-ze hores diàries. "A la fàbrica Fotofilm hi haviados torns: a les 7 del matí i a les 3 de la tarda.Però com ens trobàvem en el context de lapostguerra hi havia restriccions d’electricitat ino donaven la llum fins a les set de la tarda; peraixò l’empresa canviava l’horari de les treballa-dores i les traslladava a un altre laboratori(Cinefoto) del carrer València on treballaven apartir de les 7 de la tarda al llarg de tota la nit".

“El sou, però, era alt amb tantes i tantes hores

Isabel Ordi Dalmaua l´interior d´una de les cabinesde positivar del laboratorisFotofilms on treballava.Any 1954.Foto arxiu Isabel Ordi Dalmau

67 Treball remunerat

extres: cobràvem unes 400 o 500 pessetes a lasetmana, quan el sou mitjà de l´època erenentre 80 o 100 pessetes. Una de les pel· lícu-les en que vaig treballar va ser Vértigo i El últimocuplé, de Sarita Montiel. La vaig acabar odiant.Va tenir tant d´èxit aquí i a Amèrica, que noparàvem de fer còpies i més còpies".Era l´any 1954 i el reglament interior de treballfixava el descans setmanal en un sol dia, el diu-menge i les vacances en deu dies feiners per al"personal obrero y subalterno" i de vint-i-cinc atrenta dies pee al "personal restante".

"Vaig treballar a l´empresa fins al 1961. Quanem vaig casar em vaig veure obligada a abando-nar la feina".

El reglament de l´empresa, i no era una excep-ció, era taxatiu respecte a la continuïtat de lesdones casades a l´empresa "El personal femeni-no ingresado después del 31 de diciembre de1948 que contraiga matrimonio quedará ensituación de excedencia forzosa"; per tant sensecap possibilitat de continuar guanyant-se la vida.Només es considerava una excepció quan ladona era cap de família, és a dir, vídua. Lesdones, segons el nou estat, tenen un deuresocial: cuidar marits, parir criatures i cuidar-les.Quan ja han fet tot això o no hi ha cap homeque per contracte matrimonial les mantingui, almarge que es compleixi o no, podran reincor-porar-se a la feina.

L´empresa "compensa" l´expulsió del lloc detreball remunerat amb una dot: "Este personal -el personal femenino que contraiga matrimo-nio- tendrá derecho, en concepto de dote, deuna cantidad equivalente a tantas mensualida-des como bienios de servicios haya prestado,sin que pueda exceder de seis mensualidades".

Isabel Ordi Dalmau va haverde deixar la feina quan es vacasar. El reclament de l´empre-sa així ho prescrivia.Foto arxiu Isabel Ordi Dalmau

68 Treball remunerat

La maternitat, doncs, serà un deure social de lesdones, una obligació envers el nou estat. Elshomes en tenen d´altres, però en el tracteempresarial hi ha diferències segons el sexe:"Los trabajadores que se incorporen a filas ten-drán reservado su puesto de trabajo durante elperíodo que comprenda el servicio militar ydos meses más, computándoseles tal tiempo a

efectos de antigüedad".

Malgrat les reformes introduïdes pel que fa altreball de les dones casades, pel Codi Civil de1958, que permetia el seu treball si comptavenamb l´autorització marital, ja que "el matrimo-nio exige una potestad de dirección que lanaturaleza, la religión y la historia atribuyen al

El treball domèstic va seruna de les professions perla que optaren moltesdones acabades d´arribara Barcelona.Foto Pilar Aymerich

69 Treball remunerat

marido" moltes empreses negaren explícita-ment el treball a les dones casades. El dret altreball per a les dones, continuava sent prerro-gativa dels homes, tant marits com empresaris.

L´expulsió del treball remunerat reglamentat nosuposà que deixessin de fer una feina remune-rada. Moltes dones, casades i amb criatures, vanhaver de continuar treballant a casa per ferpossible la subsistència familiar. El treball a casa,sense cap reglamentació ni dret, mal remunerat,inestable i realitzat en precàries condicions per-metia compaginar-lo, adaptar-lo a les necessi-tats de les persones del grup familiar.

Matilde Martínez, a qui ja hem trobat en capí-tols anteriors, emigrà a Barcelona i :"a los 8 días

de estar aquí me pusieron a trabajar en casa deuna familia de niñera, a la Bonanova. Entoncesme di cuenta de lo que era la libertad: sólopodía ir a casa de mi familia una vez cada quin-ce días. El sueldo era de 200 pesetas al mes.Era el año 1957 y fueron dos años en los queviví con mucha añoranza de todo lo que habíadejado en el pueblo. Después me puse a traba-jar con una familia alemana, que vivían en lacalle Cerdeña, próxima al campo del Europa,con ellos me sentí respetada y querida, era tra-tada como un miembro más de la familia".

Aquest tipus de feina que implicava, en la majo-ria de casos, viure a casa, a la casa on es treba-llava, forçava a abandonar-la en el moment decasar-se. La mateixa Matilde ens ho explica "de

Josefina García a la sevagranja del carrer CardenalTedeschini, 65, al barridel Congrés.Foto arxiu Josefina García

70 Treball remunerat

allí salí para casarme. Fuimos a vivir a la calleConcepción Arenal, a una vivienda de 60 m2.aproximadamente, de protección oficial."

L´abandó d´una feina més o menys estable nosuposa, ja ho hem dit, l´abandó de la feinaremunerada. Matilde explica el que feia un copcasada: "He trabajado en un montón de cosasen casa ayudando en la economía familiar. Hepintado muñecos, he hecho bisutería, he cosi-do, he metido estampas en recordatorios." Vatenir dues criatures, i va optar per fer feinesremunerades a casa perquè no tenia àvies quepoguessin atendre les seves criatures ni tampochi havia guarderies que els poguessin atendre.La feina a domicili tenia una flexibilitat que per-metia que les dones amb responsabilitats fami-liars poguessin compaginar les dues feines laproductiva i la reproductiva, en un únic espai,que la rigidesa dels horaris fabrils o dels tallersdificultava. Per aquest motiu, moltes dones,quan es casen, abandonen els treballs fabrils obé perquè la legislació que hem vist abans elsprohibeix continuar-hi, o bé per decisió pròpia.

El treball a comerços o petites empreses familiars,va ser una altra possibilitat de subsistència per amoltes dones i part de la seva família. Aquest és elcas de Josefina Garcia Merinero nascuda a Palaciosde Goda, província d´Ávila, el 4 de febrer de1937: "Soy la mayor de cuatro hermanas. Mipadre fue herrero en el pueblo y mi madre cuida-ba de nosotras y mantenía el hogar y algunos ani-males (gallinas, conejos, cerdos y una yegua).

"Hasta los 18 años fuí a la escuela en el puebloy recibí conocimientos de corte y confección.Más tarde a los 19 años me trasladé por deseode mis padres a Madrid con una hermana demi madre y su marido para aprender y ejerci-tarme como peluquera (allí estuve dos años).

"En el año 1958 viajé a Barcelona con la inten-ción de residir una temporada con mis tios queregentaban una granja-lechería. Durante esteperiodo conocí al que después sería mi marido,que suministraba la leche al comercio de mistíos además de ser el propietario de la granja-lechería situada en el barrio del Congreso(Cardenal Tedeschini, frente a un descampadoque actualmente es el colegio Arrels, que mástarde regentaríamos conjuntamente). Estehecho propició que pudiera traer a mis herma-nas para ayudarnos en el negocio. A continua-ción buscamos un negocio del mismo ramopara que se pudieran establecer mis padres ymis hermanas en Barcelona. Y así fue".

Malgrat la legislació franquista, tal com dèiemabans, de prohibir el treball de les dones casa-des, a les treballadores del tèxtil no se´ls va apli-car. Els empresaris del sector, enfront aquestanormativa -el sector es podia paralitzar ja que lamajoria de la mà d´obra era femenina amb bai-xos jornals-, van pressionar per aconseguirl´exempció. D´altra banda, també les dones deltèxtil cobraven elles els punts i no el marit. Enalgunes empreses del ram, durant l´etapa deraccionament, els pagaven 65 pessetes, cadaquinze dies, que després va quedar incorporat aljornal. Per aquest motiu, dones d´altres sectorscom el metal· lúrgic, van passar al tèxtil.

Experiència en fàbriques i consciènciad´explotació

Montserrat Castells i Montoliu va començar atreballar a Fabra Coats, on ja treballava el seupare, als 15 anys. "La meva tasca era de"Anotadora" i consistia a anotar la feina acabadaque feien les dones que estaven a la fàbrica, jaque aquestes cobraven per peces fetes i, per

71 Treball remunerat

Montserrat Castellsa la Fabra i Coats, 1956.Foto arxiu Montserrat Castells

72

tant, a partir d´aquestes anotacions els pagavenel salari." Treballava de sis del matí a dues delmigdia i el seu primer salari va ser de 29,30 pes-setes mensuals. "Teníem mitja hora per esmor-zar i aquest temps (l´entrepà ens l´havíem men-jat entre feina i feina) l´aprofitaven per anar acomprar o fins i tot per pujar als cavallets que esposaven al davant de la fàbrica quan era la festamajor. Aquest aprofitar per anar a comprar posade relleu la diversitat d´accions que les dones

realitzen al llarg d´una jornada..."

La Companyia Anònima Hilaturas de Fabra yCoats actualment en funcionament a SantAndreu -una de les més importants pel nombrede treballadores i treballadors- té el seu origenen la indústria de fabricació de fils de lli, inaugura-da a Sant Andreu el 1843, per Fernando Puig iGibert. L´any 1860 es va constituir la Societat"Fernando Puig e Hijo", integrada per l´abans

Treball remunerat

Treballadores iTreballadors deCan Fabra, 1956.Foto arxiu MontserratCastells

esmentat i el seu gendre Camilo Fabra i Fontanils.La societat fabricava fils de cotó en troques i,posteriorment, rodets i troques. Anys a venir vandiversificar la seva producció amb xarxes depesca i cintes de fil i cotó, fabricades a la factoriade Salt, Girona. El 1903 es crea la CompañiaAnónima Hilaturas de Fabra y Coats , que proce-deix de les anteriors i la fusió amb BarcelonaManufacturing Co., Ltd,(el marquès d´Alella erapropietari de Can Fabra) que arribà a concentrar1.500 operaris, entre la factoria de Sant Andreu i

73 Treball remunerat

Treballadores i treballadorsde Can Fabra, 1960.Foto Tomás Fábregas,arxiu Elena García

74 Treball remunerat

Josefa Ibañez Serafí i duescompanyes de la Fabra iCoats el dia de la seva jubila-ció, anys seixanta.Foto arxiu Josefa IbañezSerafí

"Comparat amb els jornals d´altres sectors, eramolt, però era un treball duríssim".

Els empresaris van començar a pujar els límits iens exigien més peces, ens obligaven a un ritmede treball inhumà, tant que "al final no pudimosmás y convocamos a la huelga, porque los rit-mos de trabajo eran insostenibles".La Paqui, des del primer moment, va formarpart del comitè de vaga en contra dels límitssalarials, per la millora de les condicions higièni-ques, pels increments salarials i per la supressiódels contractes eventuals. "En el comitè de vagahi participavem moltes dones. La vaga vacomençar el 17 de desembre de 1970 i va serseguida per una àmplia majoria de treballadoresi de treballadors, excepte el sector d´oficines,que no la van secundar, on treballaven majorità-riament homes. Jo tenia la llista de totes les per-sones i com que la fàbrica estava tancada anà-vem casa per casa a convocar les treballadores itreballadors a les assemblees o per alguna acció.La policia ens cridava "putas, iros a vuestra casaa lavar y a limpiar el polvo". La majoria de lesque participavem en les concentracions éremdones. No podia anar a casa a dormir, tenia porque la policia em detingués i cada dia canviavade casa. Anàvem a dormir a llocs diferents i pro-curàvem no mirar el nom del carrer ni el núme-ro i si ens detenia la policia, no dir res. A lameva mare li vaig haver d´ocultar on era i tam-poc li vaig explicar el que passava. La meva ger-mana em cobria, però també va haver de mar-xar de casa perque ella treballava a VIETA itambé hi havia conflicte. Finalment, vam tornar ala feina sense pràcticament haver aconseguit capde les reivindicacions. Van haver-hi acomiada-ments. Jo m’hi vaig reincorporar, però nomésvaig poder-ho suportar uns mesos. Em feien lavida impossible i m´amenaçaven "como hagasalgo te vamos a joder".

75 Treball remunerat

la de la Sagrera. També tenia fàbriques a Torelló iSevilla. El 1908 l´empresa era la segona de Filatsde la ciutat. Moltes de nosaltres hem fet laborsamb els fils de can Fabra.

Les precàries i difícils condicions de treball indus-trial van provocar, des de mitjan segle XIX, l´apa-rició de moviments de dones que reivindicavenmillors condicions laborals, com ara la reduccióde la jornada laboral, la limitació de l´edat de tre-ball de les criatures, la prohibició de l´horari noc-turn per a les dones, la compensació econòmicaper accidents laborals i mesures per prevenir-los.

Montserrat Castells explica la seva experiència enla conflictivitat de Fabra i Coats: "Allà vaig viure laprimera vaga de treballadors de la meva vida. Erael 1952 (?) Per aquella època era governador civilde Catalunya Díez Alegría i va visitar la fàbrica perveure la magnitud dels aldarulls. Van durar 2 dies iens van fer recuperar les hores de vaga. Jo novaig voler fer-ho i m´ho van descomptar del sala-ri". No era la primera vegada que les obreres iobrers de l´empresa optaven per la vaga com amitjà per millorar les condicions laborals.

Les vagues per reivindicar millors condicions detreball i, en defintiva, de vida, també van afectarel sector metal· lúrgic del districte, una d´ellesla Harry Walker, dedicada a la fabricaciód´accesoris per a autòmbils i "postes" de benzi-na, on a principis dels setanta treballaven 470persones, un 60% de les quals, aproximada-ment, eren dones. Paqui Jiménez era unad´elles. Tenia vint-i-dos anys, feia poc que haviaarribat de Baeza, el seu poble d´origen, i treba-llava a la planta de "rebabes" en un semisoterra-ni, sense ventilació on, a més a més, rebiengasos i fums de la foneria propera. Cobrava6.900 al mes si seguia el frenètic ritme de lacadena i si feia el màxim de producció.

76

La Paqui va trigar a trobar feina. El seu nomcorria en una llista "negra" i finalment va accedira Emerson, una empresa d´aparells de televisió,en aquell moment en expansió. Necessitavenmà d´obra. En la mateixa empresa havia treba-llat, anys abans, Pilar Bayona, a qui veiem en lacadena de muntatge de sintonitzadors UHF, enla següent fotografia.La Paqui va deixar de treballar quan es va que-dar embarassada: "el treball continuava sent duri la feina a la fàbrica no em compensava. Vaigpreferir plegar i cuidar els meus fills".

El treball a les fàbriques, ni que sigui a Fabra iCoats, coneguda popularment com "Can Ma-mella", pels serveis que oferia a les treballadores ials treballadors, no serà, però, el destí final per a

les dones que hi treballàvem. Moltes, en acabarla jornada laboral, assistien a classes de taquime-canografia, comerç, idiomes, comptabilitat,.... iaspiraven a ocupar una plaça en el sector tercia-ri, que gaudia de més prestigi, d´una major consi-deració. La Montserrat, treballadora de Fabra iCoats, ens ho explica: "Mentre treballava a laFabra i Coats vaig començar a estudiar taquime-canografia a les nits, a una escola de monges,perquè volia millorar professionalment. Entre lesamigues es creia que era de major categoria tre-ballar a Barcelona i per això calia formar-se". I elmateix va fer la Paqui Jiménez, ex-treballadorade la Harry Walker que, després de separar-se,va fer estudis per no tornar a treballar en unaaltra fàbrica i ho va fer en el sector de serveis.

Treball remunerat

Pilar Bayona a la cadenade muntatge de sintonitza-dors UHF de l´empresaEmerson, 1968.Foto arxiu Pilar Bayona

L´experiència laboral de la Magda Juvé, a qui jahem trobat en capítols anteriors va ser en elsector terciari: "A Barcelona em va costar tro-bar feina, en el meu currículum (que llavors nosé pas si se´n deia així i en tot cas l´explicavade paraula) deia que havia treballat a Bellver ifins que no em vaig decidir a posar-hi una men-tida que em van suggerir, ningú volia saber resde mi. Vaig afegir que havia treballat d´adminis-trativa al despatx d´un cosí dels meus pares,aquí, i va ser oli en un llum. Llavors hi haviafeina per a tothom, encara que moltes hores ipoc sou".

La Magda va anar canviant de feina i de respon-sabilitats, amb més d´un entrebanc masclista,però també amb molt bons records d´algun delsmeus caps, sense cap tipus de perjudici sexual.Una amiga seva, geògrafa a la universitat deBarcelona, la va convèncer perquè es presentésa la prova universitària per a més grans de 25anys. "Bé, vaig llicenciar-me en Geografia i

Història -Història de l´Art; m´hauria agradat moltl´antropologia, però en aquella època ja coneixiael meu actual marit i vaig pensar que no eracompatible el treball de camp necessari enaquesta disciplina i la possibilitat d´una vida enparella; vaig optar per això i vaig pensar que elcultiu de la història de l´art era més compatible".

Sovint les dones han supeditat la seva trajectòriaprofessional i vital al projecte de viure en parella.

Per acabar, volem fer-ho amb un text de HeidiHartmann: "La segregació de les feines per sexesés el mecanisme primari que en la societat capi-talista mantenen la superioritat dels homessobre les dones, perque s´imposen salaris mésbaixos per a les dones en el mercat del treball.Els baixos salaris mantenen les dones depenentsdels homes i les impulsen a casar-se. Les donescasades han de realitzar treballs domèstics perals seus marits, de manera que són els homesqui gaudeixen tant dels salaris més alts com dela divisió domèstica del treball".

77 Treball remunerat

Taller de confecció.Foto M Nateo.Arxiu Municipal del Districtede Sant Andreu, DonacióDavid Vargas

Magda Juvé a l´empresa AEGIbérica de Electricidad, alcarrer Diputació, en la dèca-da dels setanta.Foto arxiu Magda Juvé

Espai polític

"Cuando evocamos, cuando conjuramos lamemoria para hacerla más clara, apilamosasociaciones de la misma manera que apilamosladrillos para construir un edificio"...

Louise Bourgeois

Espai polític

Les dones han desenvolupat un papel fona-mental en tot allò relacionat amb la reivindica-ció de l´accés a uns béns i serveis que es tro-ben desigualment distribuïts en el territori perles actuacions de les polítiques locals. Moltsovint han estat les iniciadores i les capdevan-teres en les campanyes relacionades amb totallò que afecta la vida quotidiana: serveis, habi-tatge, planificació.

Aquest protagonisme no és un fenòmen re-cent. A l´època medieval hi ha documentatsdiversos moviments de dones que ocuparen elscarrers de la ciutat de Barcelona reivindicant larebaixa del preu dels productes de primeranecessitat, como ara el peix, i els rebomboriscontra l´encariment de la vida es perllongarentambé durant etapes històriques més recentscom ara el rebombori del pa de 1798, quanmilers de dones de la ciutat ocuparen places i

carrers i van aconseguir no només la rebaixadel preu del pa, sinó també la de la carn, el vi il’oli i la destitució del capità general.

Les dones, en tant que responsables de mante-nir la vida de les persones del grup familiar, essentiran impulsades a l´acció quan la subsistèn-cia del seu col· lectiu es vegi en dificultats, béper la pujada del preu de les subsistències, talcom ja hem vist, o bé per la manca de trans-port públic -que dificulta l´accés al món del tre-ball remunerat i a la realització de les diversesaccions de la vida quotidiana-, per manca d´ha-bitatges, de semàfors, de guarderies i escoles,de centres de salut... tal com veurem.

El dia 1 de juny de 1976, tres-centes dones i lesseves criatures es tancaven a l´església de SantAndreu de Palomar, en suport de les reivindica-cions dels 1.800 treballadors acomiadats deMotor Ibérica. La vaga feia temps que durava, iles dones també feia dies que interrompien elflux quotidià de la ciutat amb manifestacions iassegudes per denunciar la situació laboral deMotor Ibérica, que complementaven amb visi-tes al Bisbat i al Governador. Quan ja portavenun mes d´ocupació intermitent de carrers i devisites, les dones, mares i germanes dels treba-lladors de Motor Ibérica van decidir fer-ne unade sonada: Es van tancar amb les seves criatu-res. Elles vestien la jaqueta de treball delsvaguistes amb una enganxina amb la inscripcióMotor Ibérica. La sagristia es va convertir enmenjador i cuina i alguns bancs de l´esglésiaservien com a llits. El rector de la parròquia,Josep Camps, no hi posà cap impediment,només va demanar que, quan es fes missa,desapareguessin de l´església per tal que ningúno veies ni matalassos, ni fogonets...

81 Espai polític

Tancada de dones de MotorIbérica a la parròquia de SantAndreu, juny del 1976.Foto Pilar Aymerich

82

Des de l´exterior es va organitzar tot l´ajut:menjar, estris de cuina i jocs per a les criatures.També s´organitzaven classes i festes.

Isabel Roig Fransitorra col· laborava des del´exterior: "Jo formava part de Drets Humans, iem cuidava que tinguessin pa i menjar cada dia.També organitzàvem visites del metge i comque ens havíem assabentat que algunes d´elleshavien avortat amb mitjans molt arriscats, vamorganitzar unes xerrades amb ginecòlegs queexplicaven els sistemes anticonceptius, concre-

tament les píndoles. Sovint, jo agafava les nenesque hi havia tancades amb les seves mares i meles emportava a casa perquè es rentessin. Latancada va durar dos mesos i algunes de lesdones hi anaven a treballar. Entre d´altres,recordo la Maruja Ruíz, que viu a Nou Barris.".

La fotògrafa Pilar Aymerich va fer un reportatgefotogràfic per a la revista Triunfo, del qual repro-duïm algunes de les fotografies. Segons ella matei-xa ens explica va anar-hi amb la idea d´estar-s’hi unmatí i s´hi va passar tot el dia; l´ambient era extra-

Espai polític

Isabel Roig que donà suport ales dones tancades de MotorIbérica, portant de passeig lesseves criatures, 1976.Foto arxiu Isabel Roig

ordinari. Les dones, malgrat els vint dies de tanca-ment que ja portaven i la preocupació pel que elspassaria als seus marits a la feina i a elles i a lesseves criatures allà tancades, l´ambient era agrada-ble, gairebé festiu. Les dones estaven molt satisfe-tes de com s´havien organitzat i contentes de viureen comunitat i haver parlat entre elles. Explicavenanècdotes divertides i els que més ganes tenienque es posés fi a la tancada eren els marits perquè"les cases estaven abandonades, deixades".

L´organització, diuen les cròniques del moment,era perfecta. A les parets del carrer, els cartellsexplicaven el perquè de la tancada, la policia elsarrancava, i l´endemà n´hi havia de nous.Continuem amb les cròniques: "Passat Sant Joan,la revetlla encara la pogueren celebrar ambcerta tranquil· litat; la situació empitjorà, cadavegada venien més policies. Evidentment es pre-parava l´assalt... Aquell divendres fou emocio-nant; una noia, en veure tanta policia, s´enfilà i

83 Espai polític

Les dones de Motor Ibéricaa la sagristia de la parròquiade Sant Andreu, juny del 1976.Foto Pilar Aymerich

84

començà a tocar la campana. Aquell repic conti-nuat sensibilitzà la gent... Els veïns a l´expectati-va, omplien balcons, galeries i terrats."

El dissabte, novament, sonà el repic de campa-nes davant el desplegament policial. No passàres, però dilluns, dia vint-i-vuit, revetlla de SantPere, la policia assaltà l´església. Esbotzaren lesportes i van anar traient les dones una a una.

Jo també sóc adúltera

Ángeles Muñoz, del barri del Besòs de Barce-lona, es va casar l´any 1969 i, dos mesos des-prés de nèixer la seva filla, el marit va desaparèi-xer. Sis anys després, el marit reapareix viajudicial, l´ha demandada per adulteri i li reclamala tutela de la criatura. El dia 12 de novembreÁngeles Muñoz havia d´entregar la seva filla aljutge i, per tal d´impedir-ho diverses dones dels

Espai polític

Dones de la Sagrera donensuport a Maria ÁngelesMuñoz, 1975.Foto Pilar Aymerich

col· lectius feministes de la ciutat van anar alsjutjats. La consigna "jo també sóc adultera" ensuport d’Angeles Muñoz s´extengué per la ciu-tat i les dones de la Sagrera van donar mostra dela seva solidaritat, tal com veiem a la fotografiade Pilar Aymerich. La pressió dels grups feminis-tes va ser tal que el 1978 es reformava el CodiPenal, i els delictes d´adulteri eren despenalitzats.

La desigualtat de les lleis per raó de sexe -la figurade l´adulteri només s´aplicava a les dones perquèes creia que "l´honor" només era cosa d´homescom el brandy Soberano- suposava discriminar lesdones, i el cas de l´Ángeles Muñoz va ser el deto-nant per posar-ho en evidència i emprendre unade les campanyes que va tenir més ressó.

Jornades Catalanes de la Dona,maig del 1976Feia pocs mesos que s´havien celebrat lesJornades Catalanes de la Dona, el mes de maigdel mateix any, que comptaren amb l´assistènciade més de 3.000 dones. Entre d´altres van parti-cipar-hi l´Associació de Dones del Bon Pastor,L´Associació de Dones de Sant Andreu, de laVerneda, la Vocalia de Dones de l´Associació deVeïns de Sant Andreu, i l Vocalia de Dones del´Associació Veïns de la Sagrera.

Una de les ponències presentades i debatudesa les Jornades va ser Dona i Legislació on esdeia: "El nostre Codi Penal vigent discriminad´una manera radical la dona... Així, a l´article

85 Espai polític

Jornades Catalanes de la Donaal paraninf de la Universitatde Barcelona, maig del 1976.Foto Pilar Aymerich

86

449 es determina: "L´adulteri serà castigat ambla pena de presó menor. Fan adulteri la donacasada que jeu amb un home que no sigui elseu marit i el que jeu amb ella, sabent que éscasada, tot i que després es declari nul el matri-moni" i l´article 452 deia: "El marit que tinguésuna amistançada dins de la llar conjugal, o notò-riament fora d´ella, serà castigat amb presómenor. L´amistançada serà castigada amb lamateixa pena o amb la del desterrament".

Les autores de l´esmentada ponència aclarien"Aquesta diferència neix sempre del conceptede la propietat que la societat dóna a l´homesobre tota la seva família (dona i fills)... Creiemque la solució no seria equiparar ambdós sexespel que fa a aquest delicte, sinó eliminar-locompletament del Codi Penal".

Les participants a les Jornades Catalanes de laDona clamaven per una reforma legislativa peròeren conscients que "unes simples modificacionsde tipus legal que donessin igualtat a la dona i al´home dins del matrimoni, no solucionarien gai-rebé res". La realitat, desgraciadament, els hadonat la raó. Cada setmana hi ha una mitjana al´Estat espanyol de dues dones assassassinadesper marits, ex-marits, ex-amants, ex-companys...."L´estructura familiar actual -proclamaven lesautores de la comunicació- és tan opressiva pera la dona que cal el seu replantejament total".

Les dones de la vocalia de Sant Andreu vanpresentar una comunicació sobre el divorci onpodem llegir: "a la generació de dones de lapost-guerra se les va educar en les ideesd´abnegació, sacrifici, submissió al marit (consi-derat pel feixisme com un ésser superior),acceptació de la maternitat com a missióhistòrica, exaltació de les tasques domèsti-ques, incitació al més pur individualisme, i cen-

tralització de la vida social a cada llar. Fins a lanostra generació han arribat aquestes idees" Icontinuaven "decretant l´eternitat del matri-moni i la total hegemonia del marit..., s´obrienles portes a la corrupció i a la falsedat (fomentde la prostitució -sempre tolerada als homes iperseguidíssima per a les dones- greus trau-mes per als fills, "doble vida" per als marits,etc.) i proclamaven: "El divorci és un dret bàsici imprescindible per a tots, especialment per ales dones".

A les mateixes jornades les dones del BonPastor feien una crida a totes les dones per talque s´incorporessin organitzadament a la lluitapolítica per les seves reivindicacions immedia-tes en general i pel reconeixement dels seusdrets, entre d´altres, la igualtat amb l´homedavant la Llei, i la igualtat social, laboral, culturali política.

Per aquest col· lectiu, la lluita de les dones"havia d´anar dirigida com un primer pas a laconsecució d´unes llibertats democràtiques. Peraixò, és fonamental que la dona comprengui béque només lluitant per la consecució de lademocràcia política haurà donat el primer pasper aconseguir la seva total emancipació".

A les Jornades hi hagué acord en valorar com aimprescindible la participació de la dona en lapolítica però sorgiren divergències en quinamena d´organitzacions i en com havia de seraquesta participació.

Sobre la incorporació de la dona als partits polí-tics hi havia un corrent que proposava partici-par en partits polítics i organitzacions de massesi al mateix temps col· laborar amb el movi-ment de dones. És la proposta coneguda com adoble militància.

Espai polític

L´altre sector veia el feminisme com una alter-nativa política i remarcava el paper revoluciona-ri de la dona en la transformació de la societat.Ambdós corrents coincidien, però, en la denún-cia de la manca d´interès per part de les orga-nitzacions polítiques i socials envers els proble-mes específics de la dona i esperaven que lesdarreres preses de posició pública que s´havien

fet sobre el tema fossin alguna cosa més quefruit d´un interès tàctic i oportunista.

Arran d´aquesta manca d´interès en algunscasos, en d´altres dificultats i encara en d´altresvetos a l´acció de les dones, moltes de les qualspertanyien a l´Associació de Veïns de SantAndreu decidiren abandonar-la i crear el Casal

87 Espai polític

Manifestació de dones pelscarrers del centre de la ciutaten demanda de l´Amnistia perla dona i lliure accés als llocsde treball, 1978.Foto Pilar Aymerich

88

de la Dona. Era el 1978 i comptaven amb 150sòcies. "Quan tinguem local propi -declaraven-montarem un departament de contracepció iuna assessoria jurídica i una escola de tall i con-fecció, ja que la majoria de dones del barri notenen ni tan sols el certificat d´estudis primaris iveuen en l´aprenentatge de la costura una pos-sibilitat d´independitzar-se econòmicament".

D´altres, però, crearen vocalies de dones dins elmarc d´altres organitzacions. Les vocalies dedones volien ser un marc, entre molts altres, onles dones s´unissin per posar en comú els pro-blemes i les preocupacions que molt sovint elshavien fet creure que eren individuals i que aforça de xerrar van comprovar que eren temesd´àmbit polític. A més a més d´esser un lloc detrobada de dones, les vocalies afavorien i practi-caven una solidaritat activa amb totes aquellesque en un moment donat ho poguessin necessi-tar. Les vocalies tenien uns objectius molt clars,la reivindicació i la consecució de tots aquellsserveis, equipaments i canvis en les lleis, quefacilitessin la vida com a dones sense oblidar unmarc més global per acabar-ne amb l´ opressió.

En partits o sindicats, en associacions de barri ovocalies de dones, en el moviment feminista oen col· lectius i xarxes laxes que es creen demanera puntual per un objectiu concret i queun cop aconseguit pot desaparèixer o no,l´experiència de les dones en els movimentsurbans i socials és diversa i flexible, complexa ialhora d´una gran riquesa teòrica.

Els fets que a continuació relatem són tan solsalguns exemples, alguns recorreguts de lesdones de Sant Andreu per tal de fer del seubarri un espai més habitable.

Reivindicacions de serveis per a fer com-patible la doble jornada

Per tal de fer compatible la maternitat i el tre-ball remunerat en una societat que oferia pocsserveis, algunes dones del barri del Baró deViver, es van organitzar per tirar endavant unaguarderia. Les pròpies mares van posar-la enmarxa i l’autogestionaren. Elles mateixes esta-blien un torn per tenir cura de les criatures ialguns anys després, van aconseguir una sub-venció per pagar el jornal de dues monitores.La reivindicació de guarderies ha estat unaconstant en els barris de la ciutat de Barcelona.

En d´altres barris que ja comptaven amb algunsd´aquests serveis, els van voler gestionar i ade-quar els criteris pedagògiques als nous correntseducatius innovadors. L´Àngels Grases explicacom van transformar una escola del barri de lesVivendes del Congrés creada per l´església, enuna cooperativa de mares i pares, l´escolaPompeu Fabra: “-Volíem participar directamenten la gestió i dels continguts i sistema pedagò-gic que rebien les nostres criatures. Vam nego-ciar amb el bisbat i no hi va haver cap inconve-nient. Creada la cooperativa, vam establir

Espai polític

Guarderia Ba-vi del Baró deViver, dècada dels vuitanta.Arxiu Trinitat Roca

quotes de pagament, de tal manera que elspagaments per l´escolarització variava en funciódels recursos de cada unitat familiar, les perso-nes que més tenien eren les que pagaven més, ial contrari les que tenien recursos més migrats.”

Les dones també volem un institut al barri

Aquest era el titular d´un article al diari SantAndreu Express, signat per Roser Musoles elFebrer de 1989. Roser Musoles explicava que

feia més de sis anys, és a dir, des de 1983, duesmares d´alumnes de l´escola Sant Pere Nolasc,van començar el llarg camí per aconseguir uninstitut a Sant Andreu, i que és indicatiu de lamanera de fer de moltes dones.

Davant la problemàtica de canviar les criaturesd´escola en acabar l´EGB, van començar a ferindagacions i informar-se per saber quin eral´institut que els corresponia. Van recórrer cen-tre per centre. Els instituts que hi havia més a

89 Espai polític

Guarderia de l´escolaPompeu Fabra, anyssetanta.Arxiu Àngels GrasesMullerachs

90

la vora eren: l´Institut de la Guineueta -a dalt detot, tocant la Vall d´Hebron-, els barraconsimpresentables del Passeig de Valldaura, el tresinstituts de la Verneda, el Barcelona-Congrés,l´Alzina i el de Valldemosa. Tots ells a unesdistàncies considerables. Les dones també vandemanar informació, preus i dates de matricula-ció dels centres privats del barri i els seus vol-tants. Amb aquest llistat i informacions, vanconvocar una reunió amb les famílies de les

criatures de 8è de la seva escola, Sant PereNolasc, i van crear una Comissió pro-Institut deSant Andreu. La Comissió depassà l´àmbit del´escola on s´havia iniciat i s´hi afegiren perso-nes d´altres escoles. Després de sis anys dereunions amb representant de l´Ajuntament ide la Generalitat, ni plànols, ni terrenys. Això sí,"Tenim uns pals elèctrics que molesten, tenimhores i hores de reunions, tenim naps i cols,tenim els fills a la "mili" amb el BUP i el COU

Espai polític

Jornada de reivindicació del´Escola Pública, avui RamonBerenguer, a la Trintat.Foto Arxiu grup de donesde la Trinitat.

acabats, tenim moltes més arrugues, algunstenen menys cabells, però no tenim institut."

Finalment, l´octubre de 1991 s´iniciaren les clas-ses al nou Institut de Sant Andreu, tot i quecomençaren amb certa precarietat de mitjans jaque els serveis territorials d´ensenyament nohavien previst que en qualsevol institut es neces-sita un material imprescindible com ara cadires,taules, guixos i pissarres, entre d´altres coses.

El dret a l’educació de les persones adultes

Aconseguides algunes de les fites de la lluita perl´escolarització de les criatures i el dret a unaeducació pública de qualitat, la lluita pel dret al´educació de les persones adultes es convertíen un dels eixos prioritaris d´acció i socialitzacióper a moltes dones. Les escoles de personesadultes es van convertir en un espai de dones ivan ser elles, principalment, les que van defen-sar els seus espais propis.

El curs 1979-80 van sorgir escoles de personesadultes en diversos barris de la ciutat, amb mésvoluntat per part de les persones assistents i lesi els professionals de l´ensenyament en crear-les i mantenir-les, que de recursos, sempreescassos, sempre inestables. Les administracionsvan ser molt "garrepes" en dotar d´infrastructu-res i recursos aquests tipus d´ensenyament.Contràriament, la demanda creixia dia a dia. Eldesig d´accedir a una formació que no havienobtingut en els anys que "els pertocava", es vaconvertir en la reivindicació d´un dret a la for-mació amb mínimes condicions.

Les escoles de persones adultes van ser espaistransitats majoritàriament per dones, ja que, entermes generals, havien tingut menys accés al´educació que els homes. La necessitat que les

nenes s´eduquessin no era considerada priorità-ria. Sovint, quan els recursos del grup familiareren escassos, es prioritzava l´educació delsnens, o moltes vegades, i donada la manca deserveis públics com ara guarderies o el que avuiconeixem com jardins d´infància, quan lesmares realitzaven un treball remunerat, eren lesgermanes grans les que tenien cura dels ger-mans petits encara que això suposés l´abandótotal o parcial de l´escolarització.

Potser per aquests motius, les dones han estatles capdevanteres en la reivindicació de lesEscoles de Persones Adultes.

L´any 1986 les i els alumnes de l´escola dePersones Adultes de la Pegaso, decideixen ferles classes al carrer, fartes i farts de tanta incer-tesa, de tanta provisionalitat en els seus estudis.El seu primer local havien estat les aules del´escola pública Pegaso-Príncipe de Viana, peròaquestes, aviat, es queden petites per acollirtotes les persones que volen assistir-hi is´expandeixen per les cuines i el magatzem del´escola de Formació Professional FrancescLayret. Les institucions els obliguen a abandonarel local sense cap alternativa en el moment de

91 Espai polític

Alumnes de l´Escolad’Adults Pegaso fent classesal carrer per reivindicar laseva continuïtat.Foto de Jordi Bardajil,publicada al Sant AndreuExpress, juny del 1986

92

les matriculacions que arriben a 900 persones,moltes de les quals son veïnes de Sant Andreu ide barris propers. Davant aquesta situació dei-cideixen d´ocupar el carrer, amb taules i cadiresi fer les classes en l´espai públic.

Dos anys abans, el 1984, a l´Escola de Perso-nes Adultes del Bon Pastor, es vivia una situa-ció similar. Creada el 1978 sempre van patir la

provisionalitat dels locals per fer les clases. Vaninsistir a la Generalitat i a l´Ajunta-ment peraconseguir aules al C.P. Bernardo de Boilnomés a partir de les 5 de la tarda. De 3 a 5ho continuaven fent als locals de l´EscolaParroquial. Aquesta dispersió espacial dificulta-va el funcionament normal de l´escola. "Sinlugar fijo y estable donde ir y sin una propa-ganda adecuada, el alumnado es difícil que

Espai polític

Manifestació a la PlaçaOrfila de Sant Andreu,el maig del 1992.Foto Colita

crezca, y se mantiene gracias a nuestro esfuer-zo. Por eso, para que la escuela siga adelanteen mejores condiciones, porque "los trabajado-res necesitamos aprender más, por eso quere-mos este local provisional, por eso trataremosque pronto sea una realidad", escrivien a larevista Buen Pastor, el mes de febrer de 1984.Aquest nou local provisional era l´oferimentper part del Districte d´un edifici prefabricat de240 metres quadrats, situat entre els carrers deMollerusa, Sas i Lima, a la vora del C.P. Ber-nardo de Boil.

L´Àngels Urbaneja va assistir a l´Escola dePersones Adultes de La Pegaso i explica la sevaexperiència: "De petita havia anat a lesDominiques de l´Anunciata i després a unaacadèmia que ja no hi és on vaig assolir el títolde comerç. Durant trenta anys el meu treballva ser a les oficines d´una empresa dedicada ala confecció. Quan aquesta va tancar l´anynoranta-dos, vaig decidir dur a terme els estu-dis que no havia tingut la possibilitat de ferabans. Em van informar de l´escola d´Adults LaPega-so, on podia treure´m el graduat escolar,ja que el títol de comerç no servia per a res.Després vaig fer el curs per a majors devint-i-cinc anys, i vaig aconseguir entrar a laUniversitat de Bellaterra per fer EducacióSocial".

Si l´església legitimava la reunió i activitat de lesdones per a la trobada, les escoles de personesadultes van ser un espai conquerit per lesdones i es van convertir en espais per a la for-mació, la cultura i la trobada. Aquesta va seruna doble batalla: primer a l´entorn familiar-moltes vegades van haver de justificar la sevavoluntat enfrontant-se als prejudicis iparal· lelament a nivell local, aconseguint elsrecursos de les administracions per fer-les pos-

sibles.

Casas vacias para la gente del barrio

El 30 de setembre de 1988, veïnes i veïns delBon Pastor ocupen les cases buides del barri.Feia temps que estaven desocupades i al barri hihavia persones que les necessitava. El Patronatde l´Habitatge, propietari de les cases baratestancades, feia temps que tenia una llarga llistad´espera elaborada per l´Associació de Veïns peradjudicar-les a les persones més necessitades delbarri. Farts d´esperar durant anys i anys, vanassaltar-les, les van ocupar, s´hi van instal· lar.Manuela Joya, de l´Associció de Veïns del BonPastor, explicava: "Las personas que están apun-tadas en la lista de espera se han cansado y, final-mente, han actuado así". Antonio Barrachina, dela mateixa associació declarava "Nos parecíafuera de lugar que la ocupación se hiciera por elsistema de patada. Lo que es cierto es que elPatronat, por una causa u otra, ha ido demoran-do el problema durante varios años, hasta quese ha llegado a extremos límites. A este paso, lle-garemos a la conclusión de que el diálogo nosirve de nada".

Del barri, van expandir-se pel districte i inte-rromperen el trànsit quotidià d´alguns carrersfins a la plaça Orfila, seu del districte, amb pan-cartes com la que veiem a les fotografies "Casasvacias para la gente del barrio".La reivindicació del dret a un habitatge digneafectà diversos barris del dristricte. La incapaci-tat de les administracions de donar resposta aaquesta necessitat bàsica forçà un enfrontamentdirecte i constant amb els responsables de lesinstitucions implicades. Aquesta constància laveiem en moltes dones i també homes delBaró de Viver. Hem parlat amb la Trini Rocaque va ser promotora de l´Associació de Veïns

93 Espai polític

94

i durant molts anys en va ser la secretària."-Un dia vam descobrir per atzar que l´estatd´algunes cases perillava i teníem por quealguns blocs s´ensorressin. Va ser el primerbarri on es va detectar aluminosi, tot i queencara no en sabíem el nom. Les mobilitzacionsvan començar el 1975 i han perdurat fins ques´entregaren els pisos de la primera fase, a finalsdels anys vuitanta, però ens ha costat reunions imés reunions, difícils algunes d´elles per ladiversitat d´interessos de les persones del barri;també duríssimes i violentes d´altres per la

poca voluntat de diàleg del Patronat Municipalde l´Habitatge. La majoria de les que hi parti-cipàvem érem dones i, des de la Junta del’Associació de veïns ho vam negociar tot, comvolíem els espais públics, els preus dels habitat-ges, el finançament, evitar que ens dividissin elbarri, i cada negociació era duríssima."

La voluntat de participar en la remodelació delsbarris ha forçat les institucions a la negociació ia entendre que no és només una qüestió tècni-ca que poden resoldre polítics i tècnics en els

Espai polític

Manifestació a la plaça Orfilaper que s’entreguin les casesbuides a la gent del barri deBon Pastor, 1988.Foto Joan Carles Ferrer,Sant Andreu Express, octubredel 1988

seus despatxos.

"- Ens ha costat 15 anys d´aconseguir-ho -continuala Trini Roca- però ens agrada el barri que tenim.L´arquitecte que va dissenyar la primera fasedel projecte, Josep Emili Donato Folch, explica-va que la seva intervenció havia consistit "enrecluir un trozo del espacio vacío naturalmediante la construcción de unos límites queprotegen del exterior y son a su vez afirmaciónmaterial y simbólica del modo de apropiaciónurbana del territorio y del espacio".

95 Espai polític

Cases Barates de Baró deViver, anys seixanta.Foto arxiu Trinitat Roca

Vista dels habitatges i del´espai públic de la primerafase de Baró de Viver.Foto arxiu Trinitat Roca

96

Per una sanitat pública de qualitat

Tal com déiem abans, les dones en tant queresponsables de vetllar per la qualitat de vidade les persones del grup familiar, ocuparancarrers i places per demanar millores a la sani-tat, tant pel que fa a una medicina pública dequalitat com a la localització dels serveis sanita-ris en el mateix barri.Les dones del Bon Pastor van sortir al carrer ivan tallar la circulació dels vehicles en diversospunts d´entrada al barri, en protesta pel cessa-ment d´una doctora de l´ambulatori en norenovar-se-li el contracte i pel ple funcionamentde les instal· lacions, que evitaria el desplaça-ment de la població a d´altres centres assisten-cials més allunyats, ja que encara no s´havienposat en funcionament a l´ambulatori del BonPastor les dependències ja instal· lades dediverses especialitats medicinals.

El dret al propi cos.Maternitat lliure i desitjada.

Una de les reivindicacions dels grups de dones vaser el dret al propi cos. El dret al propi cos impli-cava, entre d´altres temes, el dret a una maternitatlliure i desitjada i, per tant, el control de la natalitat.Diverses van ser les iniciatives i les realitzacions. Anivell de ciutat, per exemple, el grup DAIA,Dones per l´Auto-coneixement i Anticoncepció,reclamava la formació en els barris de centres dedones on elles mateixes fessin, l´autocontrol delseu propi cos al marge dels metges que moltsovint considerava el cos de la dona com apatològic. A nivell de barri, per exemple, es vacrear a la Sagrera el Centre d´Higiene Maternal,en la dècada dels anys vuitanta, subvencionat perl´Ajuntament de Barcelona i amb col· laboracióde la Caixa de Barcelona que va cedir les

Espai polític

Una de les reivindicacionsdels grups de dones va serla construcció de centresde planning a tots els barris,dins el marc més generalde la campanya del dretal propi cos.Arxiu Ca la Dona

instal· lacions. El centre, gestionat per laCooperativa AMBA, oferia els següents serveis:-Preparació al part i seguiment mèdic, recupe-ració post-part.-Anticoncepció, informació i assistència gine-cològica-Informació sexual a les escoles, a més dexerrades a joves i adolescents.

El dret a la lliure disposició del propi cos impli-cava un seguit de drets com ara l´educaciósexual, anticonceptius per no avortar i avorta-ment per no morir. Paral· lelament es posavaal descobert la trampa del discurs que associa-ciava sexualitat femenina a reproducció. Eral´època, tal com escriu Montserrat Cervera enel llibre 20 anys de feminisme, de desmitificar lavirginitat, la maternitat, el pecat; de reivindicarel plaer i de denunciar el paper de la donareduïda a una maternitat imposada i a la fidelitatobligatòria i el dret a una sexualitat lliure. Moltsgrups de dones van crear centres d´informaciósobre anticoncepció i sexualitat a diversosbarris de Barcelona.

Mobilitat

Els polígons residencials cada vegada s´allunya-ven més dels polígons fabrils o dels espais detreball remunerat i no tots els barris disposavende serveis. Davant l´increment dels desplaça-ments de la població s´anà imposant com aopció política prioritària per part de les institu-cions la mobilitat en vehicle privat. Primer vaser la desaparició dels tramvies, pocs anys des-prés de la instal· lació de la fàbrica de cotxesSEAT a Barcelona i posteriorment, la construc-ció de vies ràpides de circulació. El transportpúblic, però, no creixia al mateix ritme que hofeien les demandes de mobilitat de la població.

97 Espai polític

L´accés a la mobilitat pública ha estat un delselements pels quals s´han mobilitzat les dones,ja que aquest pot ser un element de discrimina-ció o, al contrari, un element democratitzador.La mobilitat condiciona l´accés al mercat laborali als béns i serveis de la ciutat, així com també,una bona xarxa de transport públic pot facilitarla realització de la diversitat d´activitats relacio-nades amb el treball domèstic i l´atenció a lespersones del grup familiar.

El 1983, veïnes i veïns del Bon Pastor veien laconstrucció dels túnels del metro, però es que-daven sense parada al seu barri: "Como todossabréis se han realizado ya los túneles del metroy éste, aun a pesar de nuestra machacona insis-tencia, no va a llegar al Buen Pastor. Ante esto senos plantea que un Barrio eminentemente traba-jador como el nuestro, para comunicarse con elcentro de la ciudad sólo, tiene el BUS 42 y queademás éste va por la periferia y sólo diurno,con lo que nos encontramos que para la inmen-sa mayoría de desplazamientos al centro hemosde realizar una combinación mínima de dosbuses o bus y metro, con la pérdida económicaque ellos nos representa" (Article publicat sensesignatura a Buen Pastor número 0, juny 1983).

Anys a venir encara el continuaven reivindicant.El 1991 les mobilitzacions es van intensificar enel moment que es discutia i s´elaborava el nouPla Intermodal de Transport, que preveial´ampliació de la xarxa del metro. Al barri hihavia 11.800 persones residents i aquesta xifras´incrementava fins a 25.000 en tenir en comp-te la població que es desplaçava, des d´altresàrees, al polígon industrial.

Paral· lelament a la reivindicació del transportpúblic hi ha la reivindicació que aquest siguiaccessible per a totes les persones, també per a

aquelles que tinguin una mobilitat reduïda.Actes a nivell de ciutat i també a nivell de dis-tricte es posen en marxa i apareixen entitatscom el Grup de Dones no Estàndard queaplega dones que per les seves particularitatsfísiques, que no responen als patrons "normals",reivindiquen que la seva discapacitat física nosigui motiu de discriminació.

S´endeguen campanyes com la tramesa de tar-getes enviades a l´Ajuntament de Barcelona ones deia que a Catalunya el 22% de la poblacióté greus dificultats de mobilitat a causa de lesbarreres arquitectòniques, reivindicació queprogressivament ha estat assumida i fins i tot hiha una normativa, però que en alguns casosencara és d´aplicació restringida.

L´any 1999 va tenir lloc el Congrés de Donesde Barcelona. Un dels aspectes tractats va serel de la mobilitat i les conclusions a què es vaarribar van ser aquestes:

Les dones, principals usuàries del transportpúblic i dels desplaçaments a peu, han quedatconfinades als marges, en una ciutat que haestructurat la seva mobilitat donant prioritat alvehicle privat, tot i que només un 25% delsdesplaçaments a ciutat es fan amb aquest mitjà.

Les dones de Barcelona proposen:- crear una nova cultura de la mobilitat i recu-perar l´espai urbà per als i les vianants i per ales persones usuàries del transport públic- Planificar les xarxes del transport públic teninten compte la diversitat i les necessitats de lespersones. L´actual estructura del transportpúblic es perfila a partir del moviment pendu-lar habitatge-treball, no té en compte ladiversitat de recorreguts quotidians que fanles dones en la realització dels seus rols.

98 Espai polític

Campanya per fer accessiblela ciutat i eliminar les barre-res arquitectòniques.Foto Arxiu Municipal delDistricte de Sant Andreu

- Dotar de més freqüència i ampliar l´horari deltransport públic.- Incrementar la interconnexió de la xarxa deltransport públic entre els barris de la ciutat.- Integració tarifària o bitllet combinat que per-meti la correspondència entre metro, autobúsi/o minibús.- Instal· lació de telèfons en les andanes delmetro i en les parades de bus.- Aplicació de la normativa d´abolició de barre-res arquitectòniques.

La ciutat com a espai de lleure i de relació

Seguint amb les formes organitzaves flexibles deles dones, tres amigues -Margarida Riera, EstherRodríguez i Maria José Uría- tipes que les sevescriatures i elles mateixes haguessin de conviureen l´espai públic amb l´empastifada de lescaques dels gossos- inicien una campanya pelcivisme dels propietaris de gossos. Van haver desentir-se a dir allò que un segle abans, ja haviensentit les primeres dones que van estudiarmedicina a Barcelona: "aquestes "marujas" esta-

99 Espai polític

Grup d´amigues de laSagrera que es reunien cadadia a la plaça del GeneralMoragues i que fartes de queles seves criatures haguessinde conviure amb l´empastifa-da de les caques dels gossosvan iniciar una campanyapel civisme dels propietarisdels gossos. Maig del 1993.Foto arxiu Margarida Riera

rien millor fregant". Malgrat l´improperi van con-tinuar amb el seu quefer de manera continuada,insistent, i van aconseguir que l´Ajuntament ini-ciés una campanya per mantenir nets els espaisque són de totes les persones i de creació dellocs adequats per als animals.

Abans de la reivindicació de la netedat delsespais públics, va haver-hi una fortíssima cam-panya per aconseguir-los. En alguns barris deldistricte, i malgrat que els projectes preveien lainstal· lació d´espais comuns de places i jar-dins, molt sovint van quedar com a espais resi-duals entre bloc i bloc de pisos, sense urbanit-zar, sense enjardinar, descampats que més queacollir feien angúnia de ser-hi fins i tot de pas-sar-hi.

L´Àngels Grases, a qui ja hem trobat en pàgi-nes anteriors, tenia un espai de dimensionsconsiderables, qualificat com a plaça en el pro-jecte, però que havia quedat reduït a descam-pat, ocupat per cotxes, pocs en aquellsmoments, molt pocs i que, a més a més, s´utilit-zava com a camp de futbol. Després de moltesaccions, de moltes anades i vingudes, els cotxeshan estat expulsats, el futbol també i ara és unespai públic. No només ha canviat el paisatge,també l´estada, les relacions i l´ús.

Durant molts anys, aconseguir espais bells, agra-dables que acollin l´estada i facilitin la trobada i larelació, ha estat una de les negociacions i delspactes que els poders públics han hagut d´acollir.

Molts d´aquests itineraris que hem recollit, moltesd´aquestes accions pretenien donar prioritat aopcions polítiques i econòmiques tendents a ade-quar la ciutat a les necessitat de la vida quotidiana.

Les pràctiques col· lectives de les dones i la seva

100

capacitat de mobilització han produït realitzacionsconcretes com ara escoles, guarderies, ambulato-ris, habitatges i un llarguíssim etcètera. Mitjançantel desenvolupament d´experiències individuals icol· lectives han construït ciutat, han fet política ihan posat al descobert els conflictes de gènere.Fer política, aquesta política, ha suposat reubicarels poders públics i el projecte de ciutat en unescenari polític, tot reclamant el dret a la ciutat.

En aquest sentit, volem incloure a tall de cloen-da el text de la Carta Europea de les dones i laciutat, elaborat per diverses expertes i recollit

per la Comissió Europea.La Carta Europea de les dones i la ciutat té perobjectiu promoure una nova filosofia sobre laplanificació urbana, susceptible de promoure unveritable debat democràtic que integri lesnecessitats i tingui en compte les diferències delsciutadans i de les ciutadanes. Els esforços derevitalització de les nostres ciutats han de con-vergir cap a l´emergència d´altres prioritats polí-tiques i econòmiques que tendeixin a l´harmo-nització de la vida quotidiana. Cal reconstruir elsespais i els vincles de cohesió social que perme-tin la igualtat d´oportunitats entre les dones i els

Espai polític

homes, tant en el medi urbà com en el rural.Aquesta Carta vol promoure una societat mésemancipada, alliberada dels estereotips queconstrenyen i frenen tota evolució favorable ales dones en matèria de planificació urbana idels serveis urbans, d´hàbitat, de seguretat i demobilitat.

Així doncs, es convenient pensar i remodelar laciutat a través de la mirada de les dones per tald´aportar-hi nous equilibris i una nova dimensió.

Cal anar cap a una nova filosofia de la ciutat pertal de:- Eliminar els obstacles que fan que les donesno tinguin encara plenament el dret a la Ciutat.- Sensibilitzar d´aquesta problemàtica les perso-nes que actualment treballen i que incideixenen la planificació de la ciutat, l´habitatge i laqualitat de vida.- Promoure una revitalització i una renovaciódemocràtica de la presa de decisions en matè-ria de planificació urbana, per tal que lesdones accedeixin a totes les instàncies i a totsels nivells de concertació i de decisió.- Fer emergir una nova dinàmica de responsabi-litat social, per una ciutadania activa, suscepti-ble d’acostar les decisions de la base i les pre-ocupacions quotidianes de les ciutadanes.- Afavorir el desenvolupament d´una altra filo-sofia de planificació urbana i ordenació delterritori centrada en els valors humans.- Impulsar dinàmiques de canvi per tal que lasocietat esdevingui plural.

La Carta Europea de les Dones i la ciutat és, doncs,la reivindicació del dret de les dones a la ciutat.

101 Espai polític

Plaça Massana, aconse-guida per la pressió populardesprés de treure el campde futbol.Foto arxiu Àngels GrasesMullerachs.

Nomenclàtor

104 Nomenclàtor

Els noms dels carrers d´un districte, d´una ciu-tat, posen en relleu personatges i fets que escreuen transcendents i bandegen d´altres, con-siderats just el contrari, intranscendents, norellevants. Sorprèn que, a hores d´ara, en elsnoms dels carrers del nostre districte hi hagi tanpoca presència femenina.

Si prenguéssim com a vàlida -és una suposició-la imatge historiogràfica que es desprèn delnomenclàtor, hauríem d´afirmar que el trànsit ila contribució de les dones a la història del dis-tricte ha estat excepcional, ja que els noms dedones dins el conjunt són una excepció; n´hi hapoquíssims.

Aquesta és una ciutat, i un districte en particu-lar, que té molt mala memòria respecte de lacontribució de les dones a la història. I, aquestoblit no és anecdòtic perquè, recordem-ho,memòria és poder.

Àrtemis, passatgeDeessa grega de la natura, de la caça i tambéde la lluna. Aquesta divinitat està associada alscicles vitals de les dones, incloent-hi la mens-truació. Correspon a la divinitat romana deDiana i en la iconografia clàssica se la represen-ta amb túnica i cabellera deixada anar, amb arci sagetes. Les amazones són les contrafiguresmortals de la deessa.

Comtessa de Pardo Bazán, carrerEmilia Pardo Bazán va nèixer en una aristocràti-ca família gallega, el 16 de setembre 1851, a laCorunya i va morir el 12 de maig de 1921, aMadrid. Novel· lista, assagista i feminista. Al´edat de setze anys es va casar i es va traslladar

a Madrid. El seu interès per la filosofia, la ciènciai la literatura quedà reflectit en els seus primersassajos i en la primera novel· la Pascual López,publicada el 1879. La seva obra Un viaje denovios, 1881, i l´assaig La cuestión palpitante,1883, versen sobre problemes socials, i el trac-tament que en va fer provocà un fort debat. Latribuna, novel· la escrita el 1882, està basadaen l´actitud revolucionària de les treballadoresdel tabac. Els seus grans èxits els aconseguí enel retrat que va fer de la decadència de l´aris-tocràcia gallega a Los pazos de Ulloa, 1886, i Lamadre naturaleza, 1887.

L´any 1892, va impulsar i dirigir la Biblioteca de laMujer, on publicà, entre d´altres, La esclavitudfemenina, de John Stuart Mill, i La mujer ante elsocialismo d´August Bebe. L´acollida no va serbona i temps després escrivia: "Cuando yo fundéla Biblioteca de la Mujer, era mi objeto difundiren España las obras del alto feminismo extranje-ro... Eran aquellos los tiempos apostólicos de miinterés por la causa. He visto, sin género deduda, que aquí a nadie le preocupan gran cosatales cuestiones, y a la mujer, aún menos".

Posteriorment, va exercir el càrrec de conselle-ra d´Educació Pública, i el 1916 fou professorade literatura romànica a la Universitat deMadrid. Per primera vegada una dona accedia ala docència universitària. Va mantenir una acti-tud obertament feminista en defensa de l´accésde la dona a l´ensenyament, i del dret a serconsiderada ciutadana amb destí propi i noamb un destí subordinat.

Concepción Arenal, carrerSociòloga, pedagoga, assagista i reformadorasocial, Concepción Arenal va néixer al Ferrol el31 de gener de 1820 i morí a Vigo el 4 defebrer de 1893 . Fou especialista en ciència

105 Nomenclàtor

penal, dret internacional i educació pública, iuna figura àmpliament respectada i influent enel periodisme de la darreria del segle XIX.Guanyà el primer premi de l’Academia deCiencias Morales y Políticas de Madrid pel seuassaig La beneficencia, la filantropía y la caridad,publicat el 1861.

Va ser visitadora general de presons de donesel 1864, i el novembre de 1868, nomenada ins-pectora de "casas de corrección de mujeres",treball que abandonà el 1873 per incorporar-sea una comissió formada pel govern de laPrimera República per la reforma del CodiPenal i del sistema penitenciari espanyol.

En el camp de la creació literària va ser funda-dora de la revista La voz de la caridad, dedicadaals estudis penitenciaris. Escriví La mujer del por-venir, La condición de la mujer en España, Lamujer de su casa, totes elles centrades en latemàtica de les dones; Cartas a un obrero,Cartas a un señor, sobre organització social;Ensayo sobre el derecho y sus gentes, un estudisobre dret internacional; Manual del visitador delpobre i La instrucción del pueblo. La seva obraOda a la esclavitud, va ser premiada per laSociedad Abolicionista de Madrid, el 1866.També escriví Cuadros de guerra, 1874, on rela-ta episodis de la darrera guerra carlina amb tèc-nica periodística.

Estefania de Requesens, carrerEstefania de Requesens i Roig de Liori va serl´hereva única de la casa Requesens, una de lesfamílies catalanes més importants tant pel seupatrimoni com per la vinculació política alsTrastàmara. La família Requesens vivia al PalauReial Menor de Barcelona, també conegut ambel nom de Palau de la Reina, del qual avui en dia

només es conserva la capella. Estefania era unadona amb formació intel· lectual i amb unaaguda intel· ligència. Va mantenir contactes ambIsabel d´Orrit i altres dames barcelonines queajudaren sant Ignasi de Loiola al seu pas perBarcelona.

El 1526 es casà amb Juan de Zúñiga, quan teniaentre 18 i 25 anys, i residiren en l´esmentat palaufins al 1533, any en què passaren a residir aCastella pel càrrec polític del seu marit. El paperd´Estefania de Requesens no va ser menys impor-tant; va ser la institutriu de Felip i tingué cura dela seva formació. Estefania va tenir onze criaturesde les quals només quatre van sobreviure.

Estefania de Requesens escrivia periòdicament ala seva mare, Hipòlita Roís de Liori i de Mont-cada, entre els anys 1533 i 1540. Aquestes cartess´han conservat i han estat publicades amb el títolde Cartes íntimes d´una dama catalana del s. XVI.Epistolari a la seva mare la comtessa de Palamós.L´epistolari dóna detalls de la vida política delmoment i de la vida quotidiana de la cort.

Mort el marit el 1546, Estefania tornà al seupalau de Barcelona fins que morí, i la sevatomba es troba, juntament amb Juan de Zúñigai els seus fills, a la capella de l´esmentat Palau,situada al carrer Ataülf de Barcelona.

Transcrivim, parcialment, una de les cartesd´Estefania de Requesens adreçada a la seva mare:

"Molt egrègia senyora:Ab la major pena del món só estada tots estos diesper no haver tengut portador ab què poder escriure avostra senyoria perquè sé ab lo desig que estarà desaber cada dia noves aprés que sap que he parit. Jo,aquella nit, haguera escrit més llarg sinó que no m´hoconsentiren les senyores que estaven ací i la senyora

dona Constança entre les altres, que vingué en aca-bant jo de parir. Lo part fou bo, llaors a Déu, encaraque més llarg que los altres, com don Juan, mon sen-yor, escrigué a vostra senyoria. Però lo sobrepart ésestat lo millor de tots: he purgat més que mai i la lletm´ha donat molt poca pena, que solament una nit iun dia me feren mal los pits, i tantost afluixà, sensfebre ni altre accident ningu. Jo he usada ma dieta,encara que totes les que´m veien me volguerenempapussar, però mai só eixida de ma regla acostu-mada, i així´m só trobada tan bé com dic, i sent-metan esforçada com si no hagués parit.Lo xic, guard-lo Déu, està molt bonico. Naixqué notan flac com Lluïsico, però no gros. Par-me que sem-bla a la casta de son pare, però no als altres sosgermans, serà més ros que lluïset, mes no tant comaquells dos angelets. Té molt bon tall de cap i netcom un or, sens caspa ninguna. Mai ha tengut, desque és nat, dolories de ventre com los altres, ni plorasinó com està brut o vol mamar i, en ser net i fart,s´adorm tres i quatre hores sens despertar, i algunavolta cinc, de manera que sens treball té la dieta demamar. La mel ab la pólvora li he sovinejada entremamada i mamada, i la llimonada d´esmeralda detres a tres dies, que ací la tenen per molt provada;la que vostra senyoria me féu mercè d´enviar-meme serveix ara, que és excel·lent. També li he donatdos voltes dels gusanicos de çarça que ací usen....L´ama és una pagesa, com tinc escrit a vostra sen-yoria, i pense que hauré acertat, que és molt benacondicionada, i alegre, i tan manada que no passaun punt del que li diuen. Fas-la exercitar en tot loque és menester i fa-ho de molt bona gana. En sonmenjar se té gran orde, així en les viandes com en

la cantitat." (Transcripció de Maite Guisado).

Isabel Ribó, passatgeNom de la propietària dels terrenys

Mare de Déu de Lorda, carrerFa referència a l´aparició de la Mare de Déu aBernadette Soubirous -segons afirmació de lapròpia interessada- l´any 1858, en la cova deMassabielle, ciutat de la Gascunya i, a partird´aquest moment, es convertí en un centre depelegrinatge internacional.

Mare Eterna, carrerTítol d´una obra d´Ignasi Iglésias escrita l´any1900, homenatjant la mare naturalesa.

Mireia, carrerFa referència al poema de Frederic Mistral.

Monges, carrer i rieraRep el nom de l´escola de Jesús Maria creada aSant Andreu l´any 1850 per dues monges de lafamíl ia Avinyonet (Sor Sebastiana i SorBernabé), formades en una escola del mateixorde a Lió, França. Sor Sebastiana va guanyarles oposicions per accedir a la plaça de mestrapública de Sant Andreu, i en va ser la primera.

Montserrat Roca, plaçaMontserrat Roca i Baltà va néixer el 7 denovembre de 1892, sembla que a Cuba.Aconseguí el títol de mestra i va introduir en laseva pràctica professional com a directora unestil propi i singular d´acord amb els correntspedagògics moderns.

El 1931 va organitzar i dirigir l´Escola MunicipalIgnasi Iglésias. Acabada la Guerra Civil, va sertraslladada com a directora a l´Escola Municipalde Formació Domèstica Teresa de Jesús, on,malgrat les rígides i restrictives directrius impo-

106 Nomenclàtor

107 Nomenclàtor

sades pel règim franquista sobre el que havia deser l´educació de les nenes, va imposar unensenyament més obert i adaptat a les necessi-tats i inquietuds de les alumnes. El 1982, ambmotiu del 50è aniversari de la fundació del´Escola Ignasi Iglésias, va rebre la Medalla d´Ordel Districte IX, en reconeixença de la sevaaportació a la renovació pedagògica. Morí el dia1 de maig de 1983.

Peronella, carrerFilla de Ramir II d´Aragó i d´Agnès de Poitiers,va néixer el 1136 (?). El seu pare signà les sevesesposal les amb Ramon Berenguer IV deBarcelona el 1137. El matrimoni es va celebrara Lleida el 1150 i passà a ser reina d´Aragó icomtessa de Barcelona. El primer fill, Pere, moríaviat. Ramon Berenguer, l´hereu, nasqué pro-blablement el 1157. També va tenir Pere, elfutur Ramon Berenguer IV de Provença, Sanç iDolça, que es casaria amb Sanç I de Portugal.Ramon Berenguer IV va morir el 1162 i perdesig de Peronella el nom de l´hereu, queesdevindria rei d´Aragó, va ser canviat peld´Alfons I de Catalunya i II d´Aragó. Durant la

seva viduïtat passà anys retirada a Santes Creus.Peronella morí el 1173.

Santa Coloma, carrer i passeigFan referència al municipi de Santa Coloma deGramenet. El passeig hi condueix. I també a laverge i màrtir del segle III. Transcrivim el que diuRamon Sargatal, en la seva obra Diccionari delsSants: "Aurelià, que abans ja havia estat un soldatbrillant, un cop va ser emperador, es va dedicar,de primer, a consolidar les fronteres del Rin i delDanubi; després va encerclar Roma amb unsegon cinturó de muralles i, encara, va sotmetreal jou de l´imperi el regne de Palmira." Va fercasar el seu fill amb Coloma, una dona de la ciu-tat burgonyona de Sens, però "se li va girard´esquena. -Tanqueu-la a l´amfiteatre amb lesferes... Quan va baixar el noi a forçar-la, unaóssa ferotge el va deixar fet una cortina amb lesseves urpes esmolades. Aurelià va manar cremarles dues criatures, però la peluda es va escaparal bosc i un núvol de pluja va apagar la foguerade l´altra. Va acabar, és clar, decapitada".

Santa Marta, carrerBetània, segle I. Germana de Llàtzer i de Mariade Betània.

Bibliografia

110 Bibliografia

I Congrés de les Dones de Barcelona. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1999.

20 anys de feminisme. Barcelona, Associació de dones per a la celebració dels 20 Anys de lesI Jornades Catalanes de la Dona i l´Ajuntament de Barcelona, 1996.

Els Barris de Barcelona. Vol. IV. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1998.

Harry-Walker, 62 días de huelga. Barcelona, s.e.

Jornades catalanes de la dona. Barcelona, Alternativas, 1997.

Els anys violeta. Exposició fotogràfica. Fotografies Pilar Aymerich, textos Elvira Altés.Barcelona 2001.

Alvarez, M, Basiana, X. Checa, M. de la Cruz, X., Pallarès, J., Rabassa, J., Vinyes, P. Sant Andreude Palomar, més que un poble. Barcelona

Borja, Jordi i Muxí, Zaida. L´espai públic: ciutat i ciutadania. Barcelona, Diputació de Barcelona, 2001.

Clapés i Corbera, Joan. Fulles Històriques de Sant Andreu de Palomar. Barcelona, 1984.

Durán, María Angeles. La jornada interminable. Barcelona, Icaria, 1986.Fabre, J, Huertas Clavería, J.M. Retrat de Sant Andreu 1990-1998. Barcelona, Ajuntament deBarcelona, 1998.

Heidi Hartmann "Capitalismo, Patriarcado y Segregación de los empleos por sexos". Las mujeresy el trabajo. Rupturas conceptuales. (Cristina Borderías, Cristina Carasco y Carmen Alemany comp.)Barcelona, Icaria-Fuhem, 1994.

McMuchy, M. Oliver, M. Thornley, J. For love or money. Melbourne, Penguin Books Australia, 1983.

Monserdà, Dolors. "Vulgaritats" dins Del Món. Barcelona, la Sal edicions de les dones, 1983.

Narotzky, Susana. Trabajar en familia. Mujeres, hogares y talleres. València, Edicions Alfons elMagnànim, 1988.

Segura Soriano, Isabel. Guia de dones de Barcelona. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1995.

Spain, Daphne. "Excerpts from the Contemporary Workplace", Gender Space Architecture. London,Routledge, 1999.

Filmografia:For love or money. Direcció: McMuchy, M., Nash, M., Oliver, M. Thornley, J .The SydneyFilmmakers´Cooperative, Australia, 1984, distribueix (Drac Màgic)