diumenge 3 de maig de 2009 dominical - biblioteca.udg.edu · m és d’un segle d’activitat...

Reportatge L’economia guixolenca Un segle d’història de la Cambra de Comerç de Sant Feliu. PÀGINES 2 i 3. EntrevistaAndré Bonnaure «La democràcia ha portat la bona cuina». PÀGINA 8. Artistes de l’Empordà Costa Sobrepera PÀG. 11

Dom

inic

al

Diumenge 3de maig de 2009

Diari de Girona

ReportatgeSetges de Girona,arxivatsEls arxius Diocesài Municipal conservendocumentació moltvaluosa per reviurela Guerra del Francèsdos-cents anysdesprés PÀGINES 4 a 7

C/ Rutlla, 11 - 17002 GIRONA - Tel./Fax 972 20 34 23 | C/ Maluquer Salvador, 3 - 17002 GIRONA - Tel. 972 22 33 43 | Pl. Rector Ferrer, 4 - 17800 OLOT - Tel. 972 26 20 98

L’ART DEL DESCANS

Més d’un segle d’activitat empresarial isocial és el que suma la Cambra de Co-merç, Indústria i Navegació de Sant Fe-

liu de Guíxols en el seu registre particular, uncúmul prou important com per aturar-se a re-passar-ne els fets més importants. I això és elque ha fet l’historiador Xavier Carmaniu i Mai-nadé, que ha donat forma de llibre a un reco-rregut a través de la trajectòria de la cambraguixolenca. Un viatge al passat que no oblidales circumstàncies històriques més rellevantsproduïdes entre principis dels segles XX i XXIi que, d’una manera o altra, han influït enaquesta organització; de la mateixa maneraque també recorda el seu paper durant perío-des com la Setmana Tràgica –per exemple,consta documentalment que van demanar ales autoritats mesures per garantir l’ordre pú-blic–, la II República o la transició a la demo-cràcia, després de la mort del dicator Francis-co Franco. Tot plegat pretén contribuir a re-valoritzar la tasca d’aquest organisme econò-mic i empresaris, un objectiu que el mateix au-tor remarca en la introducció del llibre.

Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guí-

xols. Crònica de cent anys d’Història (1905-2005) arrenca amb la fundació de la institu-ció, seguint l’exemple de la Cambra de Pala-mós –la primera de Girona, creada el 21 dejuny de 1901– i impulsada per la voluntat d’au-tonomia dels empresaris guixolencs. Desprésd’aconseguir la pertinent autorització del mi-nistre de Comerç, la Cambra de Sant Feliu esva constiuir de manera oficial el 19 de febrerde 1905, en una sessió inaugural celebrada alTeatre Vidal. Els empresaris que la van posaren marxa perseguien unes fites molt clares:desenvolupar el teixit econòmic de la seva àreageogràfica, pensant sobretot en el sector su-rotaper; i és que a començaments del seglepassat Sant Feliu concentrava el major nom-bre de fàbriques de Catalunya, 90; més del do-ble que l’anterior, Agullana, amb 40 empreses.

PREOCUPACIÓ PEL TERRITORITal com explica Carmaniu al llibre, la propos-ta d’unir les principals potències productoresde suro –Espanya, França i Portugal– en unalliga duanera que defensés els seus interessosenfront de la resta de països que volien entrar

2 DominicalDiumenge 3 de maig de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 202 066

DirectorJordi Xargayó

CoordinacióPili Turon

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: ANIOL RESCLOSA (SALA DECONSULTA DE L’ARXIU DIOCESÀ, AMB UNEXEMPLAR DEL «DIARIO DE GERONA» DE 1809EN PRIMER TERME)

3 de maig de 2009

4 a 7 ReportatgeSetges de Girona,arxivatsEls arxius Municipal i Diocesàconserven documentaciópreciosa per reviure la Guerradel Francès 200 anys més tard

8 EntrevistaAndré Bonnaure«La democràcia ha portat labona cuina»

10 EntrevistaGonzalo Puente Ojea«Per l’Església, la laïcitat és latomba de la seva hegemonia»

11 Artistes de l’EmpordàCosta Sobrepera

13 GastronomiaDieta mediterrània: el vi

15 Col·leccionismeDeu anys d’euro

18 MúsicaL’últim de Bob Dylan

SUMARI

guixolencaL’economia

L’historiador Xavier Carmaniu Mainadé repassa el primer seglede la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols en un llibre

que ofereix una contextualització històrica de l’organització

TEXT: PILI TURON

2

1

en el sector va sortir, precisament, de la Cam-bra de Comerç de Sant Feliu. La iniciativa, però,no va arribar a triomfar.

Des del moment de la seva creació, la cam-bra va ser molt activa a l’hora de reclamar mi-llores en els serveis i les infraestructures fona-mentals per a l’activitat econòmica local. Així,el 1906 ja van començar a exigir que s’accele-rés l’ampliació del port i dècades més tard vanfer possible l’abastiment d’aigua potable a lesembarcacions que hi fondejaven o van pagarl’enllumenat elèctric de les instal·lacions; tam-bé van lluitar per elevar la categoria duanera;el 1907 van aconseguir que s’aprovés la cons-trucció d’un far a Tossa de Mar; van demanarmillores a la xarxa viària, com ara que es re-parés la carretera de Palamós i se’n construísuna de nova que connectés Caldes de Mala-vella –amb estació de ferrocarril– i l’actual N-II; o, als anys 20, van insistir que els serveis decorreus, telègraf i telefonia funcionessin co-rrectament.

La retrospectiva de Xavier Carmaniu remar-ca actuacions decidides en moments tan crítics

com la I Guerra Mundial i els seus dràstics efec-tes en el principal motor econòmic de Sant Fe-liu, la insdústria tapera: el conflicte bèl·lic el vaportar a «viure una de les pitjors crisis de totala seva història», tal com subratlla l’historiador.

Una mica més tard, als anys 20 i 30, la Cam-bra va gaudir de moments millors gràcies a l’in-cipient desenvolupament del sector turístic ala Costa Brava; un procés que a Sant Feliu téuna data molt important en la inauguració delsbanys de Sant Elm, que l’hisendat barceloníPere Rius Calvet va comprar el 1921 i va posaren marxa l’any següent. En relació amb aquestnou potencial, les gestions de la Cambra de-

mostren que de seguida van prendre consciè-nia de la importància d’aquells primers turis-tes, pels quals van demanar a l’Ajuntament queno els imposés càrregues fiscals.

L’etapa republicana també queda recollidaen les actes de la Cambra de Comerç, on es re-flecteixen debats intensos al voltant de la crisidel món surer. Els capítols següents incideixenen «els desastres de la guerra» Civil, la postguerra i, ja a la dècada dels 60, l’eclosió delturisme –relacionat amb aquest període, la do-cumentació demostra que l’ens ja havia supe-rat les dificultats econòmiques de la primeraetapa franquista– i la transició a la democràcia,en un bloc titulat «de les “Corts franquistes” ala Catalunya autònoma» que va de 1976 a 1991.A tall d’anècdota, l’autor ressalta l’adquisiciódel primer ordinador a la Cambra, el 1987. Id’aquesta mateixa dècada és un fet realmentdescable en la seva història: la compra de laseu actual de l’organització, la Casa Patxot, el1986. A partit d’aquí, el treball repassa l’activi-tat i l’organigrama de l’entitat en els temps mésrecents, apuntant cap al futur.

Reportatge

3 DominicalDiumenge 3 de maig de 2009

Fotos:A sobre d’aquesteslínies, la CasaPatxot, seu de laCambra de Comerçde Sant Feliu deGuíxols. 1El tren a l’estació,1969. 2Un turisme davantdel passeig de SantFeliu.3Treballadores d’unaempresa surera, el1925.4Tràfic comercial a laplatja, a la primeradècada del s. XX.5Edifici enrunat pelsbombardejos, el1937. 6Fàbrica de suro deJosep Batet fill(1904-1910).7Cartells de propa-ganda política, entre1936 i 1939.8La façana marítimadels Banys de SantElm (1925 i 1935).Fotografia:«Cambra deComerç de SantFeliu de Guíxols.Crònica de centanys d’història(1905-2005)»

5

8

3

4

6

7

Reviure la història és impossible –almenyssense un invent revolucionari que, araper ara, res fa preveure–, però els arxius

ofereixen eines suficients per fer una cosa prousemblant: consultar documentació i llegir tes-timonis de persones que van viure un momentdeterminat, accedint així a èpoques tan llun-yanes com els setges a què l’exèrcit francès vasotmetre Girona ara fa 200 anys. D’aquí a pocsdies es compliran, precisament, dos segles del’inici del tercer i definitiu atac que va patir laciutat –divendres, 8 de maig– i que va acabaramb la seva capitulació set mesos després.

La publicació de diaris permet seguir l’evo-lució d’esdeveniments tan transcendentals comaquest, però perquè això sigui possible cal queconflueixin dos factors: primer i imprescindi-ble, que aquests diaris existeixin; segon, ques’hagin conservat.

I conflueixen, perquè dos canonges del Ca-pítol de Girona van recollir aquests fets en unDiario de Gerona que es va publicar cada diades de just abans del segon setge francès –el20 de juliol de 1808– i fins a la capitulació de1909; així com també perquè l’Arxiu Diocesà

del Seminari de Girona i el Servei de GestióDocumental, Arxius i Publicacions de l’Ajunta-ment de Girona conserven mig miler de nú-meros corresponents a més de dos anys.

L’Arxiu Diocesà –que dirigeix Joan Nasple-da– disposa de part d’aquest treball periodís-tic realitzat pels canonges Vicens Jiménez i Mar-

tí Matute, amb la col·laboració d’altres redac-tors com Carlos Beramendi i Josep Ribas Si-mon. Segons explica l’arxiver Joan Villar, ambels seus escrits «intentaven reflectir els fets delmoment per donar coratge, en feien una lec-tura patriòtica, parlaven de la valentia de lagent». Els volums amb la resta de publicacions

Setges de Girona,

arxivatsEl material conservat a l’Arxiu Diocesà del Seminari de Girona i al Servei de Gestió Documental,Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona permet retrocedir fins a la Guerra del Francès

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

4 DominicalDiumenge 3de maig de 2009

2

1

Reportatge


d’aquell Diario de Gerona són a l’Arxiu Muni-cipal.

Però els fons arxivístics de tots dos equipa-ments contenen molt altre material útil peraproximar-se a aquella realitat històrica, entrela qual n’hi ha tant d’originari de l’època comtreballs de recerca, material audiovisual, llibreso articles posteriors centrats en aquest capítolde la història gironina.

DOCUMENTACIÓ ECLESIÀSTICAA les instal·lacions de l’Arxiu Diocesà del Se-minari de Girona es pot consultar la docu-mentació pròpia de la institució eclesiàstica;com els llibres d’obra –de comptes–, que en elcas de la Catedral de Girona permeten fer unseguiment de les incidències causades per laGuerra del Francès a través de coses tan quo-tidianes com pagar els paletes i els manobrescontractats per reparar els desperfectes. Tam-bé es conserven els llibres parroquials –quedeixen constància dels baptismes, els matri-monis i les defuncions– datats de fa més decent anys i que sovint es converteixen en unafont d’informació interessant gràcies a les ano-tacions dels capellans, ja que alguns no es li-mitaven a escriure les dades objectives sinó quenarraven els fets aportant detalls valuosos perfer-se càrrec de la situació.

En referència als setges de 1809, una con-sulta al Llibre d’òbits de la Catedral de Gironacorresponent al període de 1800-1844 deixaclares les conseqüències fatals de l’encercla-ment de la ciutat: per exemple, el 29 de no-vembre de 1809 es van oficiar sis enterramentsel mateix dia, una xifra del tot inhabitual.

La lectura dels llibres sacramentals de les di-ferents parròquies gironines acosta el ciutadàd’avui a les condicions de penúria en què vi-vien els gironins de principis del segle XIX, en-trant en més o menys detalls depenent del ta-rannà de cada rector.

Les incursions de les forces ocupants des-truïen bona part d’aquest material, de maneraque algunes parròquies optaven per recons-truir-los posteriorment recorrent a la memòriade testimonis; mentre que en d’altres casos, es-carmentats per l’historial d’assetjaments fran-cesos a Girona –el més antic es va produir alsegle XIII–, havien optat per escriure els llibresper duplicat o per traslladar-los a Barcelonaamb l’objectiu de protegir-los, com va fer la Ca-tedral diverses vegades.

Fotos:1La capçalera d’unnúmero del «Diariode Gerona»2El director de l’ArxiuDiocesà, JoanNaspleda i Arxer.3L’arxivera AnnaBancells a la sala delectura de laBiblioteca Diocesanadel Seminari deGirona, amb unexemplar del «Diariode Gerona» en pri-mer terme.4L’arxiver municipal,Joan Boadas, a lesinstal·lacions delServei de GestióDocumental, Arxiusi Publicacions del’Ajuntament deGirona.

3

4

5

6

7

9

8

El Servei de Gestió Documental, Arxius i Pu-blicacions (SGDAP) de l’Ajuntament de Giro-na ofereix una extensa xarxa de recursos perendinsar-se en la Girona assetjada de fa dos se-gles, una immersió que es pot realitzar tant ala manera tradicional –desplaçant-se físicamenta l’arxiu per demanar i consultar el material insitu– com utilitzant les noves tecnologies i ac-cedir-hi a través d’Internet.

Aquesta última opció és possible a través dela web d’aquest servei municipal, www.ajun-tament.fi/sgdap, on s’ha habilitat un espai es-pecífic que informa de tot el material disponi-ble –així com també fa una breu introduccióhistòrica i anuncia les activitats programadesper commemorar el bicentenari. Aquest mate-rial ofereix una visió realment àmplia dels fetsque ara es recorden i obre les portes a fer-se’nuna idea general, però també a aprofundir enla matèria i a trobar elements vàlids per a l’es-tudi.

A part de les publicacions del Diario de Ge-rona esmentades abans, el catàleg de l’arxiumunicipal compta amb un llarg catàleg de tex-tos que permet resseguir el dia a dia de la ciu-tat durant la Guerra del Francès, per exemple

a través dels bans i dels edictes emesos per laJunta de Girona entre els anys 1808 i 1815 odels acords dels plens de la Corporació fins a1814 –a diferència de la resta de textos admi-nistratius, aquests acords es poden consultaren línia. Entre aquest tipus de documents tam-bé hi ha un registre de cartes emeses entre 1800i 1817; correspondència de la mateixa Junta,impresos i cèdules corresponents als dos anysd’atacs i setges o sis lligalls amb correspon-dència francesa que va de 1810 a 1814. Tambées pot conèixer l’activitat pròpia de la gestióeconòmica i l’ordenació del territori; el fun-cionament de serveis com els d’abastaments oels que estaven vinculats amb la defensa de laciutadania, els registres de les lleves de l’exèr-cit o els llibres d’ordres i pagaments dels sol-dats; a més de poder consultar dos lligalls dedocuments relacionats amb el bandolerisme iel contraban.

INFORMACIÓ DIGITALITZADAEn aquest mateix espai virtual, l’interessat enel tema troba digitalitzada tota la bibliografiaexistent sobre la Guerra del Francès, tant a laBiblioteca de l’Arxiu Municipal de Girona com

al repositori de la Memòria Digital de Catalun-ya; i, a més, es poden recuperar els articles so-bre aquesta qüestió que s’han publicat a la Re-vista de Girona o als Annals de l’Institut d’Es-tudis Gironins. Finalment, la part textual escompleta amb un recull de premsa sobre el bi-centenari també digitalitzat i, per tant, dispo-nible a la mateixa web.

Les imatges –fotografies, gravats i plànols,majoritàriament– són un camí vàlid per retro-cedir aquests dos-cents anys i, evidentment,són un altre element destacat del fons docu-mental de l’Arxiu de la ciutat de Girona. Entreelles sobresurt la fotografia de l’últim supervi-vent dels setges de Girona, qui tenia 92 anysquan va posar per al fotògraf el 1878. Abans,el 1867, ja s’havien reunit altres superviventsper tal de ser fotografiats –imatges consultablesa l’arxiu municipal.

El registre també inclou imatges de monu-ments erigits per commemorar els protagonis-tes de la Guerra del Francès, com el que re-corda els Defensors de Girona (la imatge és de1900, sis anys després que s’inaugurés l’escul-tura). Així com la reproducció d’una pinturaamb el retrat del general Mariano Álvarez de


Fotos:A sobre d’aquesteslínies, un delsvolums conservats al’Arxiu Diocesà –ambgravats d’or– i unmapa pertanyent almateix servei. Asota, material del’Arxiu Municipalcorresponents alssetges. 5 i 7Elements pertan-yents a l’ArxiuDiocesà. 6 i 8Dos documents con-servats al serveimunicipal.9L’arxiver de l’equipa-ment diocesà, JoanVillar.

Reportatge


Fotos:10Un altre delsarxivers quetreballen a l’ArxiuDiocesà, AlbertSerrat, consultantun volum inclòs en elseu fons bibliogràfic.11La façana de laseu de l’Arxiu i laBiblioteca Diocesanadel Seminari deGirona, a la pujadade Sant Martí.

10

Castro, datada de 1896, i fotografies dels dife-rents actes commemoratius organitzats al llargde la història. En aquest últim capítol estan im-mortalitzats el descobriment de les làpidescol·locades al peu del monument de la Plaçadel Lleó (el 1909, i mostrant-ne un de provi-sional que s’acabaria substituint) o l’acte oficialorganitzat durant les fires de Sant Narcís de1959, coincidint amb el 150è aniversari dels set-ges i en plena dictadura franquista; del final d’a-questa etapa de la història recent espanyola ésuna altra fotografia, de 1974 i ja en color, d’u-na visita a la tomba-monument d’Álvarez deCastro. Pel que fa als gravats, hi ha reproduc-cions de l’assalt al baluard de Santa Clara i dediferents espais de la ciutat o, entre d’altres, unretrat del general Álvarez de Castro. I respecteals plànols, serveixen sobretot per fer-se unaidea de les estratègies militars aplicades durantla confrontació. Per completar-ho, l’usuari del’arxiu encara pot ampliar la seva visió de l’è-poca amb diversos documents audiovisuals.

Com va resumir l’arxiver municipal i cap delSGDAP, Joan Boadas, tot plegat constitueix «unrecurs iconogràfic que permet interpretar elsfets de manera versemblant».

Més espai perals fons de l’ArxiuDiocesà i CapitularLes instal·lacions s’ampliaran amb la construcció d’un dipòsit que ha decomençar de manera immediata i es completarà amb una nova sala de lectura

En procés de canvi es troba l’Arxiu Dio-cesà, l’Arxiu Capitular i la BibliotecaDiocesana del Seminari de Girona

–serveis que es gestionen de manera con-junta–, una transformació que es concreta-rà en unes instal·lacions noves que han dedonar una millor cabuda al seu fons docu-mental i permetre millorar el servei als in-vestigadors i estudiosos interessats en el seumaterial. El projecte –redactat per l’arqui-tecte Joquim Bover– està aprovat i pendentdel permís municipal que ha d’atorgar l’A-juntament de Girona. L’obra, que ocuparàla primera i la se-gona planta del’edifici situat a lapujada de SantMartí, està pres-supostat al vol-tant dels 500.000euros i s’esperaacabar el 2010.De moment,però, acumulacert retard per-què la planifica-ció inicial preveiacomençar els tre-balls al gener.

El volum delfons d’aquestequipament dei-xa clara la neces-sitat d’aquestaampliació.

Segons va ex-plicar el directorde l’Arxiu Dioce-sà i de la Biblio-teca Diocesanadel Seminari deGirona, Joan Nas-pleda i Arxer, ladocumentacióque posseeixen–datada entre elssegles IX i XX–s’extendria 2.000metres linials, po-sada una al costatde l’altra.

Però això no éstot, perquè tambés’han de tenir encompte els apro-ximadament40.000 pergamins–majoritàriamentdels segles XIV iXV, encara quetambé se’n tro-ben del IX alXVIII– que tambéconserven i que,tots junts, tindrien una alçada de quarantametres.

El projecte arquitectònic corresponent alnou dipòsit de l’Arxiu Diocesà, ubicat a l’e-difici del Seminari i al costat de l’actual di-pòsit de la Biblioteca, es va enllestir l’anypassat. Aquesta actuació es completarà ambuna segona fase –l’avantprojecte de la quales va acabar el 2008– que permetrà habili-tar una nova sala de consulta a l’Aula Mag-na del Seminari –just a sobre de l’esglésiade Sant Martí Sacosta i amb la seva mateixasuperfície–, així com els seus accessos ex-teriors i els ascensors que comunicaran elsdiferents dipòsits; segons va apuntar Nas-

pleda, en aquests moments s’està redactantel projecte que definirà aquesta segona ac-tuació, que s’ha de posar en marxa al llargd’aquest any.

Pel que fa al cost d’aquests projectes, elBisbat de Girona assumeix el finançamentdel nou dipòsit, per al qual compta amb elsdiners provinents de la venda de l’antic ar-xiu del carrer Bellmirall; mentre que per ala segona fase –la sala de consulta i els ac-cessos– tindran la col·laboració del Depar-tament de Política territorial i Obres públi-ques. Les contribucions es completen amb

l’aportaciódel Departa-ment de Cul-tura de laGeneralitatper adquirirles calaixeresi els mòdulscompacteson s’arxivaràla documen-tació i laFundacióCaixa de Gi-rona pel quefa a l’equipa-ment delmobiliari dela sala deconsulta.

Per a JoanNaspleda, undels motiusque fan ne-cessari reno-var les ins-tal·lacions ésmillorar laseguretat i laconservaciódel material.Un cop s’ha-gi realitzat iestigui enfunciona-ment, el seudirector vaassegurarque serà «elcentre mésimportant dedocumenta-ció medievalde les co-marques deGirona».

Al llarg del’últim any,l’Arxiu i laBibliotecahan atès un

total de 3.315 peticions –2.703 pel que fa alprimer i 612 la segona– i rebut 2.655 lectors–1.995 l’arxiu i 660 la Biblioteca. A part deles consultes habituals d’estudiants i inves-tigadors, al llarg dels últims anys ha aug-mentat de manera notable el nombre depersones que s’hi adrecen buscant infor-mació per confeccionar el seu arbre gene-alògic.

En l’actualitat, els especialistes que for-men part de l’equip responsable d’aquestesinstal·lacions continuen amb el procés dedigitalització de la documentació, pensanttant per garantir la seva bona conservaciócom en millorar el servei als seus usuaris.

11

André Bonnaure(Périgeux,1941), es va en-

amorar del foie als 6anys. Fa un quart desegle que treballa alsfogons de les nostrescomarques. Bonnaure–al centre de la imat-ge– viu a Girona, i haconfegit un llibre ex-cel·lent sobre el móndel foie, Foie Gras(Montagud Editors),amb un recorregutmolt llarg. Millor llibrede cuina francesa del2007, es reedita i s’hapublicat en anglès ifrancès.

Va estar relacionatamb el cuiner delprimer Bulli? Jo eraamic de Jean Paul Vi-nay, que ja tenia duesestrelles Michelin,abans d’Adrià.

I què té aquella part del Cap de Creus peraconseguir tantes estrelles Michelin? Sí. ElBulli no comença amb Adrià, ve de molt abans.Al Bulli actual han sabut vendre la marca: lagran ànima del Bulli és Juli Soler. Sense ell, noexistiria el Bulli. Amb Adrià ha trobat el cuinerideal.

Què requereix un plat correcte de foie anivell casolà? La senzillesa és el gran secret.És un producte noble, que no necessita grancosa per disfrutar-lo. Sempre que he dit cosessobre el foie, en conferències, parlo de la sen-zillesa. Fins a un nen el pot preparar. D’altrescerquen a les receptes, complexitat. El foie,amb una mica de sal, ja està.

Hi ha bon nivell de consum de foie aquí?Poques persones ho saben, Espanya és el se-gon consumidor de foie del món, després deFrança. Bona part del foie que es consumeixés importat de França, tot i que la producciólocal és d’un nivell excel·lent.

I es nota en els plats a restaurants, aquestconsum? Jo diria que el 80% dels restaurantsde classe mitjana-alta, tenen algun plat de foiegras o d’ànec.

El seu llibre Foie gras, l’han anomenat laBíblia del foie, és la culminació de la sevacarrera? Sí. El 2002 jo tenia publicat El llibrede l’ànec (La Magrana), que després va com-prar RBA. Em van convidar al Fòrum Gastro-nòmic de Girona, on vaig fer un taller. Em vaigarriscar a dir que el foie estava perdent sabor.

I és cert això? Sí, després tothom ha dit queés veritat. La meva primera emoció gastronò-mica va ser als 6 anys, i va ser el foie que elmeu pare em va preparar. Encara recordoaquell sabor!

L’animal, l’oca, estava alimentat de formanatural? Sí, no hi havia les trampes dels grans

productors. La producció d’oca és del 5%, laresta és d’ànec, de la varietat moularde. El ta-ller va aixecar molt de soroll, perquè vaigcol·locar 16 peces de foie que semblaveniguals, i després de preparar-les, s’ha vist queno tenien les mateixes característiques, del mésselecte fins al pitjor, d’aquests que no tenen nigust. De vista, de tacte, eren iguals! La gent haentès que trobar un bon foie és una loteria.

I com s’ho ha de fer la gent per comprarun bon foie? Trobar un bon proveïdor, i trac-tar el tema amb un bon professional, que etpot explicar d’on ve, les característiques. A laconferència, va assistir el director de Monta-gud Editores. Que em va donar tot el tempsque volgués i els mitjans, a condició que fesel llibre definitiu del foie gras. El llibre es pu-blica el 2006, i jo vaig avançar la jubilació pera dedicar-m’hi. És el gran llibre de la mevavida, i esperava que compensés la meva peti-ta jubilació (riu).

I ho ha aconseguit? Sí. Hi ha una segona edi-ció en castellà. I s’ha publicat en francès i an-glès, els dos grans idiomes mundials que do-nen molt accés i recorregut.

Què opina de la frase que diu que la cuinasubstitueix el sexe? També ho és la pintura,o la música. En el cas de la xocolata, sobretotper a les dones, té una relació afectiva. I el foiegras podria ser una cosa similar.

Si li agrada molt el foie, pot ser que li fal-ti amor? Podria ser. Un addicte té alguna menade relació afectiva amb el producte.

Què li diria a la gent que critica el mètoded’engreix de l’oca i l’ànec? Sí, he defensat elfoie en programes, a La 2 de TVE, per exem-ple, on es parlava sobre l’ètica del foie gras.És difícil, perquè és un tractament molt dur,però moltes coses que acceptem són molt du-res.

Els animals que mengem, els matem a l’es-corxador. Efectivament. Pensa que el fetgede l’ànec multiplica per 10 el seu pes en 15dies. Comparant-ho amb nosaltres, tindríemun fetge de 18 quilos!

No hi ha una altra manera? No. Han buscatcoses, però no és el mateix. Abans d’aquests15 dies, l’ànec té una vida de rei. El preparencom un atleta dels Jocs Olímpics. Un ànec es-tressat o en mal estat, no podria sortir un foieen bon estat. Mengen els millors cereals, te-nen veterinaris. Són a l’aire lliure. Fan vida dereis. Ara recordo una anècdota!

Endavant. Una vegada, menjant a casa d’enSanti Santamaria, fa 15 anys, quan no era co-negut, estava menjant una tarrina de foie, i te-nia una capa de sal pel damunt, jo li vaig pre-guntar si era sal de guerande, es va quedarmolt sorprès que algú ho sabés.

Fa 25 anys que viu al país, la cuina ha can-viat molt, oi, per què han passat aquestscanvis, pel nivell de vida? També, per la pro-ximitat amb França: han passat coses al PaísBasc i Catalunya. Les empreses d’ànec són d’a-quí, fora no hi ha producció. Molta gent deBarcelona anava a França a menjar foie. La de-mocràcia ha portat la bona cuina. S’ha creatuna classe mitjana amb inquietuds, amb Fran-co era impensable.

La vedella de Girona és un producte es-trella, el foie s’hi pot afegir? L’Empordà po-dria ser un terroir del foie. Però la produccióencara és petita.

Ara els cuiners són grans estrelles. És es-túpid, i gran part de culpa la tenen els mitjans.En la darrera classificació de restaurants delmón, el primer francès ocupava un lloc moltendarrerit, però qui diu qui és el cinquè, elsisè, el setè? Com es mesura això? És una clas-sificació organitzada per la Nestlé.

Entrevista


ANDRÉ Bonnaure Cuiner, un dels grans especialistes en l’elaboració del foie

Un dels màxims especialistes en l’elaboració del foie gras, és gironí de fa 25 anys. És cuiner reti-rat, i ha publicat un dels llibres més complets sobre el tema. Aquest gastrònom, diu que el foiecombina amb tota mena de plats, com la vedella.

“La democràcia haportat la bona cuina”

TEXT: MOISÈS DE PABLO

“L’ànec té unavida de rei.El preparen

com un atletadels JocsOlímpics.D’un ànecestressat,

o en mal estat,no podria

sortir un foieen bon estat.

Mengenels millorscereals,tenen

veterinaris.Són a

l’aire lliure“

Escampades al llarg de la costa dàlmata me-ridional, entre Dubrovnik i Split, un con-junt d’illes i arxipèlags pugnen amb el seu

intens verd contra els blaus del mar. Les Elafitisón un conjunt d’illes properes a Dubrovnik, llocpredilecte de descans de les famílies riques dela ciutat i dels capitans de vaixells, gràcies al seuexuberant paisatge i al clima suau. Però cal noperdre’s Mljet i Korčula (pronunciem Kòrxula).

– Les Elafiti. Són fàcils de visitar des de Du-brovnic i en algunes d’elles hi ha platges nudis-tes. La més propera a la ciutat és Koločep, ambruïnes romanes i una fortalesa del segle XVI cons-truïda contra els atacs turcs. Coberta per una fron-dosa vegetació subtropical, s’hi conrea la vinya,l’olivera, el garrofer i la magrana. Hi ha dos llo-garrets de pescadors i algunes ermites bastidesen acció de gràcies dels navegants. De caracte-rístiques semblants és Lopud, on s’ha posat demoda celebrar casaments; conserva dues forta-leses del s. XVI, i alguns monuments com l’es-glésia de la Santíssima Trinitat (s. XVI-XVII), unconvent franciscà del XV, un altre de dominics iles runes d’un palau gòtic (1450). Hi destaca tan-mateix l’església de l’Esperit Sant. La més grande l’arxipèlag, Šipan, ja era coneguda pels ro-mans i encara avui s’hi conreen, a més dels pro-ductes mediterranis abans esmentats, cítrics i fi-gues.

– Lokrum. Situada a menys d’un quilòmetreal sud de Dubrovnik, Lokrum (Parc natural i Re-serva per a la protecció de la flora silvestre), con-té fins i tot un llac salat. Propietat d’una abadiabenedictina fundada el 1023, fou reconstruïda als. XIV i enderrocada pel terratrèmol de 1667 (en-cara que resten algunes romanalles romàniquesi renaixentistes de l’església). Al s. XIX, france-sos i austríacs van fortificar l’illa, fins que Maxi-milià d’Àustria la conquerí i s’hi féu construir unpalau. Avui l’antiga abadia és seu del museu dela flora i fauna de l’illa.

– Mljet (Melita), l’illa d’Ulisses i Calipso? A uns15 km a ponent de Dubrovnik, paral·lela durant38 km a l’estreta península de Pelješac, hi tro-bem Mljet, de visita obligada. S’ha dit que és lamés bella i esponerosa de tot l’Adriàtic. Té 98km2 i més de 1.000 habitants. Boscos de pi, rou-re i alzina, penya-segats, coves de roca calcària,tranquils recers de pescadors, fan de l’illa un re-dós de pau i bellesa. Un terç de la seva superfí-cie (la zona occidental) va ser declarat Parc Na-cional el 1960 i avui nombrosos turistes recorrenels seus senders en bicicleta de muntanya o apeu per observar la natura o allunyar-se de l’es-très quotidià (i hi poden albirar alguna mangos-ta, que ofereix l’equilibri de rèptils a la zona).Solen pernoctar a Polače o Pomena, principalsnuclis turístics, però també es troben allotjamentsal Parc Natural, si els saps reservar. Des del seucim, Veli Grad, hi ha una panoràmica esplèndi-da de l’illa sobre el mar. Hi ha qui, de tan boni-ca, la identifica amb l’illa on Ulisses va roman-

dre tants anys fascinat per la nimfa Calipso. Habitada des de la prehistòria, va ser colonit-

zada pels grecs des del segle IV aC, formà partde l’Imperi romà d’Orient, i va acabar depenentde Ragusa i de Venècia. Se sol desembarcar a Po-lače, a la costa de mestral, que deu el seu noma les restes d’un palau (polače en croat) de l’è-poca romana. Una sendera condueix fins a Go-veđari, al cim d’un pujol que domina el Llac Gran(Veliko jezero), comunicat per un estret canalamb el Llac petit (Malo jezero), tots dos d’aiguasalada i rics en musclos, ostres i conquilles detota mena, on els banyistes poden trobar les ai-gües molt més temperades que les de la costatot el llarg de l’any. En el gran s’hi troba l’illot deSanta Maria, un convent benedictí fundat al se-gle XII, reconstruït i fortificat al segle XVI, queconserva el claustre, l’església romànica i l’aba-dia, avui convertida en hotel.

– L’illa del Korčula. Des de Mljet, avui es po-den visitar per mar l’illa de Lastovo (abans erareservada per a proves militars) o bé Korčula(Kòrxula), sense retornar a Dubrovnik. Tanma-teix, el normal és tornar-hi i fer per terra el camíde la costa i, per l’istme de Ston, travessar l’a-llargada i estreta península de Pelješac, per ado-nar-nos com n’és de diferent encara que segueixiparal·lela a la costa (la separa el canal del Nret-va): la banda de tramuntana és desèrtica; la demigjorn, on bufa el xaloc, esplèndida de vinyesi tarongers. Res d’estrany que ja fos colonitzadaper grecs i romans i que els ragusans se la dis-putessin a Venècia.

A Orebić, s’arriba per mar a la vila Korčula,que s’estén damunt d’una petita península forti-ficada (la muralla es construí al segle XIII i foureconstruïda el XV) com palesen les torres queet reben, l’airosa Tarjun (dita Torre del Príncep,de 1449) i la Barbarigo, de planta semicircular,acabada el 1488. L’espai d’entremig acull la Lò-gia, de 1548, on s’origina la gran escalinata de-

vers la catedral. Encara cal esmentar la Porta delmar (Morska vrata) i la Porta de Terra (Kopne-na vrata), darrera de la qual hi ha l’antic Palaude l’Ajuntament (segle XVI) i la capella dedica-da a la Verge de les Neus, molt venerada, per-què, segons la llegenda, va tenir una interven-ció decisiva en la victòria del 15 d’agost de 1571contra els turcs.

El nucli històric té forma d’espina de peix, ambuna artèria principal que el divideix en duesparts, i una colla de costeruts carrerons, els deponent curts i suggerents, a l’estiu ventilats pelmestral i, en canvi, més sinuosos i llargs els dellevant, per protegir-se dels bòrees tramunta-nencs. La plaça principal acull l’església de Nos-tra Senyora, antany capella i mausoleu dels no-bles, la catedral, palaus senyorials i altres edifi-cis representatius. La catedral, dedicada a SantMarc, amb campanar romànic a l’esquerra de lafaçana, rematat per una cúpula renaixentista(1481), a l’abric del qual hi ha la capella de SantRoc corresponent a la nau nord, té una plantade tres naus. A l’interior són interessants la pilad’aigua beneïda (segle XV), la pila baptismal (se-gle XVII), el díptic de l’Anunciació de l’escola deTintoretto, la venerada imatge de la Verge de l’I-lla, el baldaquí del presbiteri. A frec del temple,a la seva dreta, hi trobem la Casa de l’Abadia,edifici de dos plantes del segle XIX, bastit sobrel’antic Palau episcopal, que alberga el Tresor,constituït per objectes i ornaments litúrgics, ex-vots, incunables i pintures, entre les quals, Laconversa sagrada, d’un deixeble de Tizià, unaAnunciació de l’escola del Veronès, a més de pin-tures barroques.

A més d’aquesta mostra, és interessant de vi-sitar el Museu de la ciutat al palau Gabriellis, edi-fici renaixentista, on al pis de dalt s’ha reproduïtuna típica cuina d’una casa korxulana, amb mo-biliari, bateria i atuells del segle XIX. La gent en-cara visita la falsa casa de Marco Polo i el Museude la Confraria de Tots els Sants, amb una nota-ble col·lecció d’icones gregues dels s. XIV al XVII,procedents de Creta i de les jòniques. Aquestaconfraria, juntament amb la de Sant Roc o la dela Verge del Cinyell o Sant Miquel, totes laiques,participen amb els seus bigarrats vestuaris enca-ra avui a les processons de Setmana Santa i ad’altres festes i ritus, com les danses de cavallers,la Moreska de Sant Teodor (una lluita de morosi cristians per alliberar una noieta cristiana) o laKumpanija de Sant Vicenç, que antigament s’a-cabava decapitant un bou, cerimònia lligada aantics ritus rurals d’inici de primavera.

Al passeig marítim de la banda de mar de lle-vant hi ha una animada zona de terrasses ambbars i restaurants, on és bo asseure’s relaxada-ment fent algun àpat (el peix hi és bo i no pascar) o prenent algun refresc voltats d’edificis an-tics. Allí, el passat és viu en el present. La nit solser concorreguda, sense perdre mai aquella tran-quil·litat assuaujada que caracteritza un dels in-drets més bonics de l’Adriàtic.

Pugna de blaus i verdsLes illes Dàlmates són una joia escampada al llarg de la costa entre Dubrovnik i Split

TEXT I FOTOGRAFIA: LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA

Reportatge


A sobre d’aquesteslínies, els teulats deDubrovnic; la cate-dral de Sant Marca Korcula; aquestamateixa illa vistades del mar, ons’identifica la torreBarbarigoa; i, final-ment, l’illa d’Elafiti. Fotos:1El port vell deDubrovnik, ambla fortalesa deSant Joan iLokrum al darrere.2L’illa de Lokrum,des de la muralla.

Gonzalo Puente Ojea (Cienfuegos, Cuba,1925) té la dicció suau que se li suposaa la diplomàcia i que no s’altera tot i la

rotunditat del seu missatge. Es podria dir queés un ateu de llibre si no fos perquè ja ha pu-blicat més d’una dotzena de llibres, la majoriadels quals sobre la religió, la fe i el cristianis-me.

Ni Déu ni rei. Vostè és un revolucionarimolt ortodox. Sóc una mica quixotesc. No espoden dissociar tron i altar. A l’Església sempreli ha agradat el príncep obedient i submís, desde Constantí i Carlemany. La seva pretensió ésarrencar fragments més alts de sobirania i l’a-propiació de l’Estat. La transició es va fer d’u-na manera que la va condemnar al fracàs. Vi-vim en una pseuodemocràcia coronada, fet queprovoca una crisi d’autoritat, de llibertat, de lesinstitucions, de moralitat pública, educativa,mediàtica i econòmica.

I com corregim ara aquest pecat originalde la democràcia? Cal anar cap a la construc-ció d’un Estat veritablement democràtic i laic.I com que en el repertori d’estats democràticsmoderns no caben més opcions que un siste-ma acollit al principi monàrquic o republicà, laIII República és l’alternativa necessària, que espot aconseguir, si hi ha bona voluntat, per lesvies pacífiques i constitucionals. El Rei nomésserveix com a cúpula simbòlica del poder del’oligarquia de partits, que provoca que la vidapolítica es desenvolupi en la corrupció i l’abúsde poder. Considero, a més, que és un monar-ca il·legal i il·legítim. Il·legal perquè va trencarel seu jurament de fidelitat a les lleis del Movi-ment i il·legítim per aprofitar l’última decisió deFranco al nomenar-lo el seu hereu polític. Això,a més d’altres coses com la seva presència enel món dels negocis i el trencament de les normes que ha de respectar un servidor de l’Es-tat.

Vostè sosté que la relació entre Església ca-tòlica i Estat no s’ha alterat en cap aspectedes del franquisme. Els 40 anys de fran-quisme van ser l’expressió d’una fusió d’Esglé-sia i Estat consagrada pel concordat de 1953.Posteriorment, l’Estatut jurídic concebut per totsels governs espanyols des de 1976 va perfec-cionant les noves vestidures d’aquesta aliançaentre Església i Estat. En l’àmbit de l’economiaha assolit el seu zènit amb el govern de Zapa-tero, quan ha obtingut un finançament fabulósa costa del tribut dels espanyols, amb inde-pendència de les seves conviccions. El senyorZapatero creu que declarant lícit el matrimonigai o el dret a l’abortament pot passar a la his-tòria com a governant demòcrata, laic i socia-lista. Només la ignorància pot explicar el seuesperpèntic govern.

Malgrat tot, l’Església mai ha estat tan bel·li-gerant amb cap altre govern, tot i que maiha rebut tant de les arques de l’Estat... Éscert que estem davant d’una bel·ligerància in-sòlita que respon a l’apetència de poder ecle-sial i que segueix la seva tàctica tradicional desentir-se víctima i ofesa. L’Església no es mouper esquemes de moralitat pública. Resulta im-pensable que un Estat amb voluntat democrà-tica hagi retrocedit i permeti aquesta usurpacióeclesiàstica.

Doncs, Zapatero ha fet del laïcisme un delsseus emblemes polítics. Només és una cosa

retòrica. Passa per ser un animal laïcista peri-llós, però si alguna cosa no és, és precisamentaixò. Un Estat laic ha d’igualar les consciènciesi posar el poder religiós al seu lloc. Per ser unveritable promotor del laïcisme ha de cessar laconcessió de fabulosos privilegis de què dis-fruta l’Església catòlica, des l’ensenyament finsa la moralitat pública. L’home del sac eclesialno és l’ateisme o la indiferència, a això ja hi es-tan acostumats. L’Església veu en el laïcisme, iamb raó, la tomba de la seva hegemonia his-tòrica. Els diners són els diners i tota la resta éssecundària per a l’Església, inclosa la llibertatper a cada ciutadà.

Vostè acaba de publicar un llibre amb untítol molt radical: «La religión ¡vaya timo!»Jo parlo de les cinc estafes de la concepció re-ligiosa: l’antropològic, l’ontològic, el teològic,el bíblic i l’eclesiàstic. En aquest llibre detalloaquests aspectes de la gran estafa de la religiói de la falsetat d’aquest món d’ànimes i espe-rits.

El debat entre creients i ateus ara viatja enautobús. No vaig participar en aquella inicia-tiva. Que un filòsof genial, de noblesa insòlita,

com és Richard Dawkins hagi muntat una ofen-siva pública per mantenir l’alta improbabilitatde l’existència de Déu peca de certa ingenuï-tat. Hi ha arguments irrefutables que acreditenque és impossible, des de posicionaments delògica discursiva i del coneixement empíric quela idea d’un ens immaterial, providencial, queregeix els destins de tot el que existeix és inadmissible. La seva existència provocaria elcaos del pensament racional i és una cosa queva contra les evidències reals de la vida i delpensament.

Aquella campanya és un canvi en el com-portament tradicional de l’ateisme que, adiferència del creient, mai es va caracte-ritzar per fer apostolat. És cert que en el quees refereix als instruments per imposar doctri-nes imitar les tècniques de l’Església no és elmés adequat. El tema de Déu no és un as-sumpte publicitari. La complexitat de l’argu-mentació de Dawkins en el seu llibre La ilu-sión de Dios és valuosa, però es resumeix enl’afirmació que la cadena causal no admet unaprimera causa creadora. L’aproximació del meullibre és més concloent i completa, encara queno es pugui anunciar als autobusos.

Entrevista


GONZALO Puente Ojea Exambaixador al Vaticà, publica «La religión ¡vaya timo!»

Degà d’ambaixadors en la seva època d’activitat diplomàtica, entre els seus diversos destins vaexercir com a representant d’Espanya davant del Vaticà. Ara desenvolupa una intensa activitatintel·lectual, encara que –segons explica– «a mi el que m’agrada és parlar de la República»

“Per l’Església, la laïcitat és latomba de la seva hegemonia”

TEXT: ANDRÉS MONTES FOTO: MARA VILLAMUZA

“El Rei nomésserveix com

a cúpulasimbòlicadel poder

de l’oligarquiade partits,

que provocaque la vidapolítica es

desenvolupien la corrupció

i l’abús depoder.

Considero,a més, que ésun monarca

il·legal iil·legítim“

Un matí es va obrir la porta de casa, quede costum no es tanca mai, i vaig veureaparèixer un home corpulent i ben plan-

tat, d’ulls incisius que em preguntava, «Vostè éscrítica d’art? Jo sóc el pintor Costa Sobrepera,per servir-la». Va començar per dir que era filldel més antic vigilant de l’Amstrong, és a dir,de Can Mario, la principal fàbrica de suro delpaís. Recordava que quan ell era petit, cada nit,abans d’anar a la fàbrica, el pare li feia fer elsdeures i li demanava que li mostrés tot el quehavia dibuixat.

Nascut en el si d’una família de tapers del ca-rrer Ample l’any 1937, havia rebut la primerainstrucció a l’Acadèmia del Sr. Antoni MasoniSurinyac; però en passar tot seguit a la del Sr.Joan Planas Gelabert (que se l’emportava coma ajudant de la seva feina de topògraf), aquest,sorprès pel talent de dibuixant del noi, va acon-sellar els seus pares que el portessin a una es-cola d’art. De manera que, efectivament, va as-sistir a les classes nocturnes de dibuix artísticde l’Escola d’Arts i Oficis que dirigia Lluís Me-dir Jofra.

Després va entrar a treballar com a dibuixantamb el serraller i forjador Joan Gich i entre lesobres que recordava haver-hi projectat hi ha lasageta de la Musclera, les reixes i la llàntia del’altar major de la capella de l’Asil. Més tard vafer plànols de maquinària de la indústria sure-ra i, més tard encara, va realitzar el plànol to-pogràfic de la costa, des de cap Roig al cap deBegur: Tenia divuit anys i amb tota aquesta fei-na, no deixava mai de pintar!

Al cap d’uns dies va tornar a casa, també im-provisadament, però em portava alguna de lesseves aquarel·les. Eren de molt bona factura,d’un domini del color i d’una estructura moltsàvia. Evidenciaven un pintor que coneixia per-fectament l’ofici. Em van semblar especialmentreeixits els temes de la Costa Brava, els campsde blat i de conreu, així com les visions del mar,ja fos encrespat o bé arribant mansament a lasorra amb una escala cromàtica fora del corrent.

Em va explicar més coses: que el va ajudarmolt a perfeccionar-se l’aquarel·lista Roca Del-pech, amb qui anava a Girona a pintar les fa-çanes de l’Onyar i també fer la coneixença delpintor Ramon Reig, de Figueres, que li va do-nar consells que encara no ha oblidat.

En acabar el servei militar a Figueres va en-trar de tècnic a l’empresa Vincke i Cia, de Pa-lamós, on va realitzar dissenys de maquinàriaindustrial; a la vegada que va estudiar engin-yeria durant nou anys, però no va marxar del’empresa fins al 1970. Va ser una etapa moltfructífera perquè, a més, va exercir de profes-

sor de dibuix i de pintura a l’Escola d’Arts i Ofi-cis de Palafrugell. Després va fer el salt a Bar-celona per treballar en una empresa metal·lúr-gica de la Zona Franca. No va deixar mai depintar, agafava el cavallet i el plantava al porto al Barri Vell.

Als trenta-sis anys, després de tots aquells cà-rrecs de responsabilitat, va decidir que el mésimportant era donar curs «a allò que portavadins» i va decidir deixar-ho tot per dedicar-seexclusivament a la pintura.

L’any 1994 inaugurava a Pals un estudi mu-seu, un gran espai on podia treballar tran-quil·lament i, a la vegada, fer veure la seva obra–sempre tenia exposades unes seixanta obres(aquarel·les, olis, pastels)– perquè és un treba-

llador compulsiu de tota mena de paisatges, fi-gures o retrats... No li agrada gaire treballar altaller, prefereix pintar del natural, el paisatgedirecte, sentir-se immers en la natura. Peraquesta raó ha viatjat d’un lloc a l’altre, a la re-cerca de diferents ambients, de diferents celat-ges amb preferència per la llum freda de l’Eu-ropa del Nord.

Al llarg de tots aquest anys s’ha mantingut fi-del a l’estil naturalista que va aparèixer a la se-gona meitat del segle XIX com una contrapo-sició al romanticisme, sense fer el més petit ca-bal dels ismes que s’han anat succeint.

Quan se’n va li dic que prefereixo les aqua-rel·les i que admiro la seva passió i entrega to-tal a la pintura i la seva autenticitat.

Artistes del’Empordà


Costa Sobreperaun pintor de cap a peus

TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS

Fotos:A sobre d’aques-tes línies i al cos-tat, diversesobres deSobrepera. 1L’artista, CostaSobrepera, dis-posa del seutaller a Pals.

MariaLluïsa Borràs

1

Em va passar a principis dels 80, durant un memora-ble viatge pel nord d'Itàlia en el meu entranyable

Seat 127, dotat d'aire «condicionat» (condicionat a obrirles finestretes, s'entén) i refrigeració per aigua (minerali en ampolla). Prop de Venècia, en un petit i agradablerestaurant riberenc del canal del Brenta, vaig travar co-neixement amb una especialitat de la cuina véneta: elsespaguetis negres. La veritat és que estàvem a punt deprendre les postres quan vam veure passar un cambreramb un plat d'aquests espaguetis. Quan va tornar a pas-sar, li vaig preguntar què era; l'home, sense pensar-s'hodues vegades, va anar a la cuina i va reaparèixer por-tant-me una mostra, en plat de postres d'aquells espa-guetis de dol. Eren, com podran suposar, espaguetis ambtinta de sípia. Per llavors, el coneixement que teníem–en general i en particular– de les cuines foranes eramolt menor que el d’avui.

Jo era dels que pensaven que, com va escriure el ma-teix Busca Isusi, els xipirons en la seva tinta eren un plat«únic al món»; molts bascos creien que, en efecte, es trac-tava de l'únic plat negre de la cuina mundial. De capmanera, com veurem. Els venecians, però també els si-cilians, porten molt temps utilitzant la tinta, millor de sí-pia que de calamar, en plats a base de pasta i, natural-ment, d'arròs. També directament –és el cas de les «sep-pie al nero»: sípies en la seva tinta, venecianes.

El «risotto nero» és ben conegut... i això ens porta a dirdues paraules de l’«arròs negre» de la cuina catalana, avuiamb tinta de sípia, però que originalment adquiria el seucolor fosc pel fet de preparar un sofregit molt fosc. És adir, que aquest arròs era negre de ceba, no de tinta, aixíque ho deixem de banda.

Descartem també la teoria que els xipirons en la sevatinta poden ser fruit de la influència de cuines orientals:me’n ric de la influència –i el coneixement– al País Bascdel segle XVIII, que és de quan sembla datar la recep-ta, de la cuina japonesa.

Més descartaments. És ben sabut que la indústria con-servera de l'anxova en salaó, a Cantàbria, però tambéen ports bascos, és, d'alguna manera, un «invent» italià;van ser, en efecte, italians, predominantment sicilians,

però no només, els qui van desenvolupar aquesta con-serva al Cantàbric. Podríem deduir que ells van portarla salsa de tinta de cefalòpode al golf de Biscaia... de noser perquè la seva arribada data de la segona meitat delsegle XIX, quan els bascos, i no només ells, portavenmolt temps menjant xipirons en la seva tinta. Tampocval la hipòtesi contrària, perquè Pelegrino Artusi ja ofe-reix una recepta de «risotto al nero di seppia alla fio-rentina» més o menys per aquesta època.

Així doncs, descartem també la procedència italiana.Tinguem en compte, d'altra banda, que el cuiner de Fe-lip III, Francisco Martínez Montiño, escriu a principis delXVII, en parlar de «xíbia, calamars i pop», amb «una bos-sa d'una tinta molt negra; aquesta s’ha de treure ambmolt de tacte perquè no es trenqui, perquè encara quees renti amb molta aigua mai se li acaba de treure la tin-ta». És a dir: la tinta, en cuina, era una cosa indesitjable.

Però a finals del XVIII, el corunyès Joseph Cornide,en el seu Assaig sobre la història dels peixos, parla dels«chocos», nom que –diu– es dóna a Galícia «a les xíbiespetites», i diu que «es fan als ports de la ria de Vigo –alsegle XXI el “choco” segueix sent el símbol gastronò-mic de Redondela– certes empanades que es col·loqueni amaneixen amb la mateixa tinta, mereixen estimacióentre la gent de bon paladar». Quant als calamars, «esmengen fregits amb oli o llard, i arrebossats amb farina,però són menys indigestos guisats amb la seva mateixatinta, oli i pebre». Així que cap a 1788 les preparacions«en la seva tinta» eren de consum habitual... i no nomésal País Basc, sinó en tota la costa atlanticocantàbrica,perquè hi ha referències també asturianes i càntabres.

En qualsevol cas, seguim sense saber a qui se li vaocórrer la brillant idea d'incorporar la tinta de cefalò-podes a la cuina. En realitat, tot això no són més quedisquisicions entorn d'un tema grat... perquè no em ne-garan que uns xipirons en la seva tinta són una cosa gra-tíssima, se li hagi acudit la fórmula a qui se li hagi acu-dit; i tenint molt present que, certament, és sobretot alPaís Basc on es borda aquesta recepta, hagi nascut onhagi nascut. O algú dubta encara que els de Bilbao nei-xen on millor els sembla? Doncs, això.

L’origen d’un plat foscCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Com apunta Steven Rowe, som-melier d’aigües anglès establert

a Barcelona, l’aigua de Vilajuïga noés inodora, incolora ni insípida. Téun cos i gust ideal per acompanyarcarns vermelles. Rica en magnesi icalci s’identifica pel «terroir» empor-danès com els vins de la comarca.Els abstemis tenen un bon maridat-ge per a carns de bou a la brasa oun estofat de vedella. Empresa ela-boradora: Aiguas Minerals de Vila-juïga, S.A., ubicada a Vilajuïga, for-ma part del massís de cap de Creus.Fundada el 1904 per sis famílies em-pordaneses, fou considerada l’aiguapreferida del pintor Salvador Dalí.Recomanem als sommeliers, mai-tres i cambrers que quan prenguinnota a la taula, preguntin: l’aiguacom la volen, amb gas, sense gas ode Vilajuïga? Tindran una agradablesorpresa. Més informació: www.ai-guadevilajuiga.com

Aigua deVilajuïga

La beguda

C/ L’Aigüeta, 204 · Apartat de correus 3 · Tel. 972 640 817 · Fax 972 640 744 · 17100 La Bisbal d’Empordà (Girona)E-mail: [email protected] www.portespereaguilar.com

25 anys al seu servei!!!

PORTES SECCIONALS ��

OBERTURA VERTICALMÀXIM ESPAI LLIURE

MANIOBRA RÀPIDA I SILENCIOSA

APLICACIONS RESIDENCIALS, COMERCIALS I INDUSTRIALS

Amb gas natural

Dieta mediterránea»: aquest és el títol d’u-na pel·lícula de l’espanyol (ja que, pelnom, ha renunciat al seu origen català)

Joaquín Oristrell, però que en realitat tracta delmenjar (Medieterranean food és el seu títol enanglès) i de la cuina d’autor (en aquest cas d’au-tora).

Tot plegat, un garbuix: com el de l’anome-nada «dieta mediterrània», un invent comercial(inventat per un nord-americà a Creta, on sem-bla que se li va aparèixer la mare de Déu i vafer el gran descobriment) d’un notable èxit, enel parany enlluernador de la qual han caigutgoverns, corporacions i empreses alimentàries.A desgrat que els nutricionistes seriosos (n’hiha algun) afirmen que aital «dieta» no és mésque un mite biomèdic. És a dir, una fantasia,una idealització feta a partir de mitges veritats.Al marge que, naturalment, el que sí que exis-teixen les diverses cuines mediterrànies.

Naturalment, també els productors de vi s’hihan apuntat. Per estimular el consum de xa-rel·lo, res millor que apuntar-se a la moda be-neïda de la dieta idiota, és a dir, la dieta medi-terrània (coneguda a França com a diète cré-toise, és a dir, dieta cretina). I com que pagantSant Pere canta, alguns poderosos cellers s’hanafanyat a finançar estudis que demostren, na-turalment, que el vi de la «dieta mediterrània»,excepte la calvície o els peus plans, ho guareixtot.

Així, aquest beuratge màgic (especialment si

és negre, que sembla que algun celler tenia mésdifícil de vendre) pareix que posseeix tots elsmiracles de la bona salut i la felicitat terrenal:és un protector cardiovascular, antioxidant, an-tiinflamatori, inhibidor de l’arteriosclerosi, an-ticancerigen... En fi, qui té algun problema desalut és perquè no s’emborratxa cada dia, jaque ningú, fins ara, s’ha posat d’acord amb ladosi (element fonamental de qualsevol mede-cina) per tal que Sant Polifenol (la panacea delmam) actuï. El que solen amagar aquests estu-dis, és clar, és que per exemple, el gin pot te-nir els mateixos efectes i, encara més, el te verd.O que els polifenols remeiers també són pre-sents i sovint en major quantitat en el most oles fruites. Però, és clar, els cellers no comer-cialitzen pas sucs de taronja!

Els adoradors llagoters i beats d’aquesta San-ta Dieta afirmen que es basa en una Trilogia Sa-grada (com la Santíssima Trinitat dels cristians)de blat, oli d’oliva i vi. Heus aquí, doncs, decom els islàmics del Magrib, del Pròxim Orient,etc. (que demogràficament són una qualifica-da presència mediterrània) no ho són, ni pot-ser els jueus (amb el seu vi kasher tan ple derestriccions), ni potser els grecs, amb el beu-ratge anomenat retsina, d’un gust tan diferentdel vi...

Altrament, els profetes de la dieta mediter -rània solen argumentar que té, almenys, 5.000d’història: què feien, doncs, els nostres avant-passats ibers elaborant i bevent cervesa, i no

pas vi? No vivien a la Mediterrània? (Diversesparadetes –màquines de fer diners entre els in-cauts o babaus que es creuen les falses profe-cies– porten noms similars. «Dieta Mediterrá-nea», registrada a Barcelona i formada per Bo-degas Torres, Freixent, Puratos, Danone, Ga-llina Blanca, Kellog’s, amb empreses que, comes pot veure, fabriquen productes genuïnamentmediterranis!) «Fundació Viure al Mediterrani»,«Conservatori de la Dieta Mediterrània», etc.).

Per si fos poc, la dita dieta mediterrània vapassar definitivament a la irrisió quan el governdel «Reino de España» (que, ai las, també ocu-pa els Països Catalans) va sol·licitar l’any 2007a la Unesco (amb la complicitat espanyolistade la Generalitat de Dalt) que la declarés «Pa-trimoni Immaterial de la Humanitat».

A més, si filem prim França –la França es-tricta, la França francesa i sense «paràsits» delMidi lloada per Céline (escriptor francès de cul-te entre les esquerres i les dretes), que tambés’ha apuntat a la moda, comença de Lió capamunt (encara, perquè aquesta zona de transi-ció és de llengua arpitana, occitanejant) té tantde mediterrània com els catalans de finlande-sos. S’escau que la zona mediterrània hexago-nal correspon a altres nacions històriques, aixòsí, convenientment conquistades: Occitània(amb Bordeus de Gascunya, el Llenguadoc,Provença), la Catalunya Nord (terra del Banyulso el Ribesaltes) o Còrsega (Ajaccio, moscat deCòrsega...). N’hi ha per llogar-hi cadires.

Dieta mediterrània: el vi Gastronomia


L’etiqueta és un invent comercial d’un notable èxit, es tracta d’un parany enlluernadoren el qual han caigut governs, corporacions i empreses alimentàries

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

Pops i calamars són molt utilitzats en lacuina grega, país d'on procedeixaquesta recepta (kalamriaka yemista).

Precisament el mot calamar, que vol dir tin-ter, ve del grec. Altrament, també és una cui-na amb molts de farcits, entre ells els d'arròsper a pebrots, etc., que en el nostre àmbitculinari retrobem a les comarques d'Alacant.Aquests «Kalamarakia yemista», o sigui, ca-lamars omplerts, són farcits, precisament,amb arròs. Hi trobem, a més, una combina-ció molt pròpia de la nostra cuina, la de pan-ses i pinyons. Recordem plats com els espi-nacs amb panses i pinyons, de Catalunya, ol'arròs amb panses, del País Valencià.

ElaboracióPrepareu els calamars, tot arrancant la bos-sa –la part que farcireu– i tallant els tentaclesjust per sota dels ulls, llençant aquesta part.Les potes les piqueu bé. Passeu-ho tot persota l'aixeta. Poseu en remull, si voleu, els

pinyons i, sobretot, les panses. Poseu unapaella al foc amb oli i feu-hi sofregir la cebaratllada i les potes picades. Afegiu-hi unamica de tomàquet i quan tot sigui ben sofre-git, l'arròs, les panses i els pinyons; ho co-briu amb aigua suficient (almenys doblequantitat que l'arròs) i ho feu coure uns 20minuts. Proveu-ho de sal i pebre.Un copaquest arròs sigui fred, ompliu els calamars,no excessivament, i en cosiu l'obertura.

Poseu una cassola al foc amb una micad'oli i hi sofregiu una mica els calamars far-cits. Hi afegiu el tomàquet ratllat, hi tireu unacopa de vi i ho deixeu fent la xup-xup finsque la salsa sigui feta.

Notes– Serviu aquests calamars voltats amb la sal-sa de tomàquet i, si voleu, més arròs blanc;en aquest cas constituirà un plat complet.– Podeu perfumar el sofregit amb all i julivert,llorer, anet o fonoll, romaní o una herba algust. A Grècia és molt utilitzada l'alfàbrega,que fins i tot es pot picar en fresc sobre elscalamars, com nosaltres hi posem julivert.Podeu fer servir una bona salsa de tomàquetcasolana, ja preparada. Si hi voleu donar unto més refinat, podeu passar aquesta salsa,a manera de colís, per la batedora.– És convenient emprar panses sense pinyons, precisament de Corint, o sigui, d'o-rigen grec.

Ingredients

� 4 calamars mit-jans � 1 grapat d'arròs(uns 100 grams ouna mica menys)� 1 ceba grossa� 4 tomàquets� 1 copa de vi

blanc � 1 grapat de pin-yons (uns 40grams)� 1 grapat depanses de Corint(uns 40 grams)� sal� pebre� aigua

Calamars farcits a l’estil grecLa recepta

Establiments

antics


El 1894, Santiago Prats Calva i la seva donaEmília Vidal Deulofeu van obrir una car-nisseria al carrer Major de Palamós, al

mateix lloc on és ara. Tenien una clientela fixaque venia no solament de la mateixa vila, sinótambé dels afores, ja que llavors la gent delsvoltants de Palamós no tenia més remei queanar a comprar sovint tant la carn com el peix,perquè no existien neveres ni congeladors.

En aquells anys, el carrer Major de Palamósestava molt animat perquè s’hi feia mercat defruites i verdures cada dia. Aquest era un dretadquirit de la vila palamosina des del segleXIII i que va perdurar fins als anys seixantadel segle passat. El mercat es feia perquè sub-ministrava queviures als vaixells de tot tipusque amarraven al port i els tripulants hi ana-ven a comprar. Al llarg del temps també s’hivan anar ubicant altres botigues i, curiosament,hi havia peixeteries i carnisseries, l’una gaire-bé al costat de l’altra.

La població de Palamós d’aquella època vi-via exclusivament del suro i de la pesca, men-tre que la dels voltants –Calonge, Castell d’A-ro i Vall-llobrega–, es dedicava a l’agriculturai a la ramaderia. Els intercanvis de peix percarn eren força freqüents i l’amistat entre pa-gesos i pescadors moltes vegades acabavaamb unió de famílies mitjançant matrimonis.

NEGOCI EN EVOLUCIÓEl relleu del negoci el va agafar, el 1937, el filldel matrimoni, que es deia Santiago Prats i Vi-dal. Va ser en plena Guerra Civil espanyola,durant la qual la carnisseria no va tancar mailes portes i sempre hi havia algun bocí de carnper distreure la gana. Durant la guerra i moltde temps després, a Can Prats mataven el bes-tiar a pagès i, de nits, el portaven a Palamós.Moltes famílies de la vila s’havien refugiat aCalonge i en els paratges dels afores, ja quePalamós era bombardejada tot sovint perquèel port era un dels objectius de l’aviació i tam-bé dels vaixells de combat. A la carnisseria esvenia el que es podia, atès que mancava gai-rebé de tot, però sempre s’hi podia trobar al-guna cosa, sobretot per a la clientela.

En la postguerra es va viure molt de l’estra-perlo. Es matava un vedell i se’l repartien en-

tre tots els carnissers de la vila. Això era perguardar les aparences de cara a les autoritatsfranquistes. La veritat és que se’n matavenmolts més. Santiago Prats i Vidal va agafar mol-ta clientela servint les embarcacions de càrre-ga que recalaven al port de Palamós. Ell ma-teix es criava el bestiar en una granja. Tambéla matança dels animals la feia ell a l’escorxa-dor.

A finals dels anys 50 el turisme va comen-çar a arribar a Palamós i es va veure com elsnegocis començaven a canviar. La carnisseriade Can Prats també va fer un canvi d’activitat:en comptes de servir els vaixells de càrrega,Santiago Prats va servir la carn, primer, als ho-tels que s’anaven muntant i, més tard, la gent

dels càmpings de la zona van fer-se clients del’establiment; així com els dels apartaments ixalets particulars. El 1970, va agafar les reg-nes del negoci Santiago Prats i Roselló, que esva casar amb Enriqueta López i Pascalet. Elnegoci segueix endavant amb una curiositatafegida: l’Enriqueta és una artista i es dedicaa fer escultures de greix, de les quals ha tretmolts de premis. La botiga ha tingut diversesreformes al llarg de tots aquests anys i s’hi hancanviat moltes coses, així com el sistema devendes. Ara es venen des d’hamburgueses finsa formatges i olis, etc. El futur, no se sap; te-nen dues filles però cap d’elles vol seguir. Talvegada s’hauran de refiar dels néts o nétes percontinuar.

Santiago PratsPalamósSempre ha estat un establiment ubicat al carrer Major

de Palamós i molt conegut a causa dels seus productes. La casatambé és famosa per realitzar escultures de greix

Història

La carnisseriava ser fundadael 1894 i, desd’aleshores, noha canviat maide domicili. Du-rant els primerstemps es va de-dicar a la vendade carn i xarcu-teria i a submi-nistrar carn atots els vaixellsque recalaven alport de Pala-mós. Als anysquaranta, San-tiago Prats i Vi-dal es va dedi-car a servircarn als vaixellsperò ben aviatho va canviarper portar lacarn als hotelsde la costa. Ac-tualment el ne-goci continua lamateixa línia fa-miliar

Origen1894FundadorSantiago Prats iCalvaPropietariactual Santiago Prats iRosellóTreballadorsRègim familiar ActivitatXarcuteria, engeneral

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Digui’m amic Feliu, què veu?/ – Què vol dir?Aquesta mainada que juga?/ – Infants feli-

ços, amic Feliu, infants feliços és el que con-templa. I és per això que hem de treballar.

Evarist Feliu Soler va néixer a la localitat em-pordanesa de Sant Mori el 1898, però de benjove va marxar a Girona per estudiar al semi-nari. Allà va fer amistat amb el religiós JaumeMoret, que el 1917 va crear el Casal d’EstiuObra dels nens de Jesús i fills de Maria Imma-culada. Evarist Feliu es va implicar moltíssimen aquesta iniciativa, fins al punt que en va es-devenir el principal responsable el 1922.

A partir d’aquell moment, i gràcies als seusesforços, els casals d’estiu es va anar escam-pant per tota la diòcesi. A més, des del 1923,Evarist Feliu també va exercir de professor dellatí i cant gregorià al seminari on havia estu-diat. De la mateixa manera, la seva implicacióamb el món juvenil va fer que el 1933 els seussuperiors el nomenessin consiliari de la Fede-ració de Joves Cristians per a la diòcesi giro-nina.

Com és prou sabut, l’aixecament militar deFranco el juliol de 1936 va provocar una reac-ció revolucionària. Entre les mesures més des-tacades hi va haver la d’acabar amb la pre-sència pública de qualsevol expressió religio-sa. Les esglésies van ser profanades i reutilit-zades per a finalitats civils i militars i el perso-nal religiós fou perseguit. En aquestes cir-cumstàncies i, malgrat posar en perill la sevavida, alguns sacerdots van mantenir el culte demanera clandestina. Aquest va ser el cas demossèn Feliu.

Acabada la guerra el 1939, la imposició dela dictadura nacionalcatolocista ho va canviartot. En aquest nou context, el sacerdot de SantMori fou designat capellà de la presó de Gi-rona, on hi havia tancats els desafectes al nourègim franquista. Historiadors com Josep Cla-ra, basant-se en opinions dels presos, apuntenque l’actuació de Feliu fou controvertida. Caltenir en compte que el personal religiós for-mava part de l’engranatge repressor d’uns cen-tres penitenciaris amb condicions infrahuma-

nes i que moltes vegadeseren l’avantsala de lacondemna a mort.

Sigui com sigui, es potintuir una bona sintoniaamb la dictadura, ja queel 1943, Evarist Feliu vamarxar a Madrid perocupar el càrrec de con-siliari per a tot Espanyadels Joves d’Acció Catò-lica. Durant aquesta eta-pa va fundar l’Obra deSanta Maria, pensada performar dirigents apostò-lics. Evarist Feliu Soler vamorir el 1968, a Madrid,quan tenia setanta anys.

Col.leccionismeHistòria


GIRONA Güell, 58 edifici CINC Tel. 972 941 656Fax 972 940 941www.adala.info

Si patiu ansietat o teniu l’estat d’ànim baix durant un cert temps, si teniu

dificultats de relació o us diuen que teniu un caràcter difícil, o si heu sofert algun

trauma, gran o potser no tant però de forma repetida, si patiu oblits de parts

importants de la vostra vida, o us sentiu fràgils i amb alts i baixos:

Adala és un centre d’Atenció Psicoterapèutic, amb un equip de professionalsformat per psicòlegs i psiquiatres especialitzats en la psicoteràpia, acreditatsoficialment en EMDR i Psicoteràpia Relacional entre altres modalitatsterapèutiques. El criteri que orienta la nostra actuació és el d’oferir unaatenció adaptada a les particularitats de cada cas.

Som a Girona, Barcelona i Terrassa

Evarist FeliuSoler

XAVIER CARMANIU

Gironins del segleXIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

La numismàtica, una de les disciplines clàs-siques del col·leccionisme popular, està ahores d’ara d’enhorabona a causa de la ce-

lebració del desè aniversari de l’aplicació de lamoneda única europea, l’euro. Coincidint ambtal efemèride, les diferents administracions demoneda i timbre estan posant en circulació totun seguit d’emissions, amb valors que en el casregistringit per a col·leccionistes i inversors, arri-ben fins als cent euros, facial de la moneda d’orencunyada en record de la Copa Mundial de Fut-bol de Sud-àfrica d’enguany.

Aquest vessant que tracta de les monedes, elsbitllets i les medalles, resulta indubtablement undels més erudits del col·leccionismes de tots elstemps. La numismàtica, reconeguda com a cièn-cia auxiliar de la història, es converteix així enuna branca relativament sofisticada i allunyadade l’abast de la majoria d’aficionats quan s’hi en-tra en nivells superiors, en aquells que corres-ponen a èpoques passades, i també en aquellsaltres que tot i essent contemporanis, es rela-cionen amb peces encunyades en metalls no-bles, or i argent, bàsicament.

No obstant això, l’aparició de la moneda euroamb tota la seva diversitad de països i de facials,ha afavorit que pràcticament totes les capes so-cials hagin pogut accedir-hi. Coincidint amb lacommemoració d’aquests deu anys de monedaeuropea, doncs, els numismàtics tenen l’ocasióde fruir d’allò més, i de posar al dia els seus fonsmonetaris, amb l’adquisició d’aquestes sèries depeces:

En primer lloc i circunscribint-nos a l’Estat es-panyol, la RCM-FNMT (Reial Casa de Moneda,antiga Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre)està emetent des del 3 de març passat un pro-grama ampli i força suggestiu, amb tres tipus demoneda, «circulant», «commemorativa» i de«col·lecció». Quant al primer d’aquests apartats,trencà el foc una cartereta estàndard amb les 8peces bàsiques –2 i 1 euros; 50, 20, 10, 5, 2 i 1cèntims–, a més a més d’un altre exemplar com-memoratiu del desè aniversari. La tirada ha es-tat de 30.000 unitats, acompanyades d’unes al-tres 5.000 en acabat proof. Al mes de juny es po-saran en circulació noves carteretes oficials deles autonomies, enguany dedicades a les Canà-ries i a Cantàbria, en tirada de 20.000 carteretescadascuna d’aquestes.

Passant a la moneda commemorativa, igual-ment, a partir de l’esmentada data del 3 de marçestà circulant una peça de 2 euros que recorda

aquests deu anys, amb una quantitat màxima aemetre que serà de 8 milions d’exemplars. Hihaurà una altra unitat de 12 euros, que estaràdisponible a partir del mes de juny amb tiradamàxima de dos milions, i una cartereta que ofe-reix aquestes dues monedes, presentada mit-jançant 12.000 jocs.

Les monedes de col·lecció ja són paraules ma-jors, en tractar-se de sengles peces de 100 i de10 euros dedicades a la Copa Mundial de Futbolde Sud-àfrica, presentades en uns elegants es-toigs i encunyades en or i argent, respectivament.I per si no n’hi hagués prou, estan anunciadesigualment tres emissions més: Programa Euro-pa, Felip II –2a sèrie de joies numismàtiques– iSalvador Dalí –2a sèrie de pintors espanyols.

SETZE PAÏSOS EUROL’aficionat no només tindrà ocasió de cercar,classificar i guardar tot aquest seguit de mone-des, sinó que a més a més podrà optar a com-pletar la seva col·lecció amb les peces emesespels altres setze països que conformen la zonaeuro i que, amb un total de vint unitats, es con-vertirà en la major quantitat coneguda pel quefa a emissions conjuntes supranacionals.

Sota el títol «UEM 1999-2009» hi participen:Alemanya, Àustria, Bèlgica, Xipre, Eslovàquia,Eslovènia, Espanya, Finlàndia, França, Grècia,Holanda, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta i Por-tugal. Les alemanyes apareixeran amb el distin-tiu de les seves seques –fàbriques de moneda-de Berlín, Munic, Stuttgart, Hamburg i Karlsru-he. Les peces mostren la inicial del dissenyadorde la imatge commemorativa, Georgios Stama-tópoulos; les inicials de la Unió Econòmica Mo-netària en l’idioma dels diferentes membres; elnom del país; i les marques de la seca i del mes-tre d’aquesta. L’anvers, comú per a tots.

Pel que fa a les monedes de col·lecció, les ti-rades evidentment esdevenen limitades i moltsol·licitades, motiu pel qual els col·leccionistesja fa temps que les estan reservant als comerçosespecialitzats i als proveïdors amb garanties. Da-vant d’aquesta limitació, la revalorització, con-següentment, està assegurada des del primer dia.Tot aquest ambient està donant vida a la nu-mismàtica i recuperant el pols d’una disciplinaque ha patit també diversos cicles baixistes i cri-si de demanda, amb una excepció, i és que tal-ment com succeeix amb altres col·leccionismes,tot allò que és escollit i escàs, sempre gaudiràde generoses cotitzacions.

Deu anys d’euro

XavierRomero

Emissions, amb monedes de fins a 100 €, recorden l’efemèride


CENTRE DE IOGA i TÈCNIQUES ALTERNATIVESMÈTODE TERÀPIA AUDITIVA TOMATISCLASSES D’IOGA I RELAXAMENTFORMACIÓ DE PROFESSORSPer a informació: La Salle, 35 baixos – Tel. 972 21 53 28 – www.iogagirona.com

Des de fa més de 25 anys a Girona!

Una forma diferent de tractar el cos...

1 2

8

9

7

10

3

1Novissima.2Elio Berhanyer.3Devota&Lomba.4Charo Peres.5IsabelZapardiez.6Jorge Terra.7HannibalLaguna.8Estrella Roch.9Novissima.10Ana Torres.11Camila Elbaz.

Per a ell:Hannibal LagunaPer a l’amiga: Rafael UrquizarPer dins:Emperatriz

Tendencies

17 DominicalDiumenge 3de maig de 2009Bella de blanc

Cibeles va presentar la setmana passada les propostes nupcials per al 2010 i, com ja éshabitual, els dissenyadors es van centrar sobretot en la figura femenina per al «dia D»

ANA RODRÍGUEZ

11

4

5 6

Música


Bandes sonores

Novetats

The international:Dinero en la sombraTykwer/Kilemk/HeilVarese Sarabande

Igual que al-tres directorscom John Car-penter o ClintEastwood, alrealitzadoralemany TomTykwer (El per-fum), també liagrada estam-par la firma ales bandes so-

nores dels seus films. Conscient de les seves man-cances en l’àmbit compositiu, aborda les partituresa mitges amb una parella de músics, Reinhold Heili Johnny Klimek. El seu treball més rellevant fins araés el que van compondre per a la cinta basada enel best seller de Patrick Suskind. Els tres han tornata col·laborar en la banda sonora d’aquest thrillerque revela la implicació d’un dels bancs més po-derosos del món en el negoci de la compravendad’armes a escala mundial. És una partitura amb pas-satges foscos i repetitius, que juga amb els copsd’efecte per generar tensió. Ll. Poch

Little Boots s’afegeix al Sónar

La cantant LittleBoots ha confir-mat la seva par-ticipació en elFestival de Mú-sica Avançada iArt Multimèdiade Barcelona,Sónar 2009, quese celebrarà a laciutat del 18 al20 de juny i en elqual l'artista bri-tànica presenta-rà el seu primer àlbum, Hands, segons va informarl'organització. Little Boots és el nom artístic de Vic-toria Hesketh, una exconcursant del programa detelevisió de Regne Unit «Pop Idol» que ha utilitzatels nous circuits d'Internet com a plataforma per do-nar a conèixer el seu pop electrònic. Altres incor-poracions al festival són Late of the pier, Crystal Cas-tles, Micachu and the shapes, La Roux, Ebony Bo-nes, Fever Ray, Natalia Lafourcade, GoldieLocks iJamie Woon.

Green Day actuarà a Barcelona El grup californià Green Day ha anunciat aquestasetmana les dates de la seva gira mundial «21stCentury Breakdown», que durarà 19 mesos i queinclou parades al Palau d'Esports de la Comunitatde Madrid, el 29 de setembre, i al Palau Sant Jordide Barcelona, l'1 d'octubre. La gira porta el nom delseu vuitè disc, que sortirà a la venda el proper 19de maig i que serà el seu primer àlbum d’estudi desd'American Idiot (2004), amb el qual van aconse-guir vendre més 15 milions de còpies.

The Rolling Stones remasteritzatsThe Rolling Stones comença aquest mes la reedi-ció de catorze dels seus discos, un treball de re-masterització que comença amb Sticky Fingers is’allargarà tota la resta de 2009. Els nous àlbumsmantindran el repertori i el disseny original de lesseves portades. A més, els fans també tindran l’o-portunitat de comparar una caixa de col·leccionis-ta en trobaran els 14 discos d’estudi; un catàleg quetambé estarà disponible en format digital.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � A las bue-nas y a lasmalas Rosana 2 � HannahMontana:The Movie BSO 3 � No line onthe horizon U2 4 = De mi puño yletra CarlosBaute 5 = Sin frenos Laquinta estación

REGNE UNIT

1 = The FameLady Gaga2 � Sounds ofThe UniverseDepeche Mode 3 � I am SashaFierce Beyonce 4 � Only by thenight Kings ofLeon 5 = It’s not meit’s you Lily Allen

ESTATSUNITS

1 � HannahMontana:The MovieSoundtrack 2 � Forever in aday Day26 3 � UnstoppableRascal Flatts4 � TwilightSoundtrack 5 � Now 30Various artists

AQUESTA PRIMAVERA LA MOSCA DE GIRONA VOL GAUDIR AL MÀXIM AMB TU!!!Si encara no la tens, corre a comprar-la! T’està esperant, ansiosa de volar amb llibertat! Allibera’t i allibera-la fent-la volar! Ara mateix! Per Girona i per tothom! Apa, som-hi!

Per ser molt més que gironins! I si tu encara no la tens, corre i fes-la volar! T’està esperant! Apunta’t a la seva màgia amb elegància i deixa’t seduir per la seva fragància de colors primaverals!

PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa.

��

��

��

Guiat pel vent del sud, que està «ple defantasmes i esperits turmentats», BobDylan va arribar a la frontera mentre

destil·lava essències de blues i rock. Aquestasetmana ha publicat a tot el món el resultatd'aquell viatge, Together through life, deu can-çons fosques i profundes com la nit.

Porta 47 anys al camí i Dylan encara no hadeixat d'escapar de la seva ombra. Amb el seuàlbum anterior, Modern times, el 2006 va as-solir un inesperat número 1, però asseguraque la fórmula d'aquell èxit estava esgotada.

A Together through life (Sony BMG) ha do-nat un gir als sons anyencs que cultiva en elsúltims temps, amb l'ajuda de l'acordió fronte-rer de David Hidalgo, de Los Lobos i la guita-rra fantasmal de Mike Campbell, dels Heart-breakers de Tom Petty.

Dylan ha escrit la major part dels temes alcostat de Robert Hunter, poeta, cantant i àni-ma bessona, i ha tornat a encarregar la pro-ducció de l'àlbum al seu alter ego, Jack Frost.

L'origen de Together through life es troba enLife is hard, una cançó que el director francèsOlivier Dahan va demanar a Dylan per a laseva nova pel·lícula. El realitzador de La vieen rose ha dirigit ara una «road movie» en laqual els seus protagonistes, interpretats perForest Whitaker i Renné Zellweger, viatgen pelsud dels Estats Units, des de Kansas City finsa Nova Orleans. L'encàrrec de Dahan va des-encadenar la imaginació de Dylan, que al cap

d’uns mesos tenia apunt una desena decançons i una ideamolt precisa de comhavien de sonar:com els vells discosdels segells Chess iSun, en els quals jafa més de mig segleque els reis del bluesvan establir càtedra ique van descobrir almón un noi anome-nat Elvis Presley.

Les referènciesvan ser reveladesper Dylan al seuamic Bill Flanaganen una entrevistaapareguda recent-ment en la dinàmicapàgina web del mú-sic (www.bobdy-lan.com), tota unamina per als seusfans, que a travésd'aquesta direccióhan pogut seguir deprop el naixementdel nou disc.

Perquè és possibleque les influènciesde Together through

life es remuntin a l'any zero del rock and roll,però les tècniques de mercadotècnia aplica-des a la promoció de l'àlbum són pròpies del'era d'Internet.

Fa unes quantes setmanes, els seguidors deDylan van poder escoltar i descarregar-se gra-tuïtament durant 24 hores un avançament deldisc, Beyond here lies nothing, el demolidortema que obre l'àlbum número 46 dels publi-cats pel cantautor de Minnesota, al qual araqualifiquen de bluesman.

El resultat d'aquesta estratègia és que Toge-ther through life s'ha convertit en un dels dis-cos més esperats de Dylan, encara que és certque les últimes entregues del premi Príncepd'Astúries de les Arts 2007 ja convidaven a l'op-timisme de la seva audiència.

Together through life està destinat a ampliarla sèrie triomfal iniciada el 1997 per Time outmind, l'àlbum que va tornar a Dylan al mésalt de la consideració de la crítica i del públic.

Posseït per l'esperit de Bo Diddley i MuddyWaters, als quals rendeix tribut en diversos te-mes, Dylan recorre camins tan polsegososcom la seva veu; ofereix temes amb factura declàssics, com Forgetful heart i I feel a changecomin’ on; i de la frontera amb Mèxic s’em-porta This dream of you.

I pot ser que al seu pas veiés fantasmes d'a-quests que vaguen sense rumb pels territorisdel sud i que ara estiguin atrapats en l'estrofad'alguna cançó.

frontererEsperit

Bob Dylan publica «Together through life», un disc ambcançons fosques i profundes com la nit en el qual ret

homenatge a Bo Diddley i Muddy Waters en diferents temes

TEXT: CARLOS GOSCH

El lector

Director: Stephen Daldry.Intèrprets: Ralph Fiennes,Kate Winslet.Distribuïdora: On Pictures.Durada: 124 minuts.Basada en la novel·la homò-nima de Bernhard Schlink,aquest melodrama més omenys intens vol traçar un

paral·lelisme entre l’Holocaust i el turment personalde la seva protagonista, però acaba essent víctimadels seus propis paranys narratius. La Winslet estàbé, però l’Oscar se’l mereixia més per Revolutio-nary Road. P. P.

Guerra de novias

Director: Gary Winick.Intèrprets: Anne Hathaway,Kate Hudson.Distribuïdora: Fox.Durada: 89 minuts.Fa una mica de pena veuredues actrius tan ben dotadesper a la comèdia malaguan-yant el seu talent en una his-

tòria previsible fins a la desesperació. Començaamb un to corrosiu en referir-se als tòpics dels ca-saments, però acaba exaltant allò que pretenia cri-ticar en un final gairebé impresentable. Només valla pena per algun gag aïllat i la presència de Can-dice Bergen. P. P.

Nick y Norah...

Director: Peter Sollett.Intèrprets: Michael Cera,Kat Dennings, Alexis Dziena.Distribuïdora: Sony.Durada: 90 minuts.Una notable comèdia romàn-tica que documenta el flirteig

entre els dos personatges del títol al llarg d’una nitparticularment agitada i servint-se de les cançonsque porten en els respectius ipods. És una pel·lícu-la àgil i ben filmada que recorda els inicis de KevinSmith i es beneficia de les prometedores aptitudsde la parella protagonista. Cinema d’adolescents,sí, però pensat per a tots els públics. P. P. Aara molts el vinculen al cinema més co-

mercial per les sorolloses recaptacionsde la trilogia dedicada a Spider-man,

però Sam Raimi té un esplèndid passat com aenfant terrible del cinema de terror més ac-celerat. De fet, es pot afirmar sense gaires es-crúpols que ell solet va revolucionar el gène-re amb un altre tríptic, el d’Evil Dead, que te-nia dues virtuts fonamentals: convertir la ma-teixa austeritat narrativa en un element gene-rador d’inquietud (la cà-mera esdevé, literal-ment, el Mal) i la reivin-dicació de la sèrie Bclàssica del gènere a tra-vés de la seva delirantfusió amb els nous llen-guatges audiovisuals.Feia temps que Raimianunciava un retorn alsorígens (Premonición no compta perquè nodeixava de ser una típica història de fantas-mes) i finalment l’ha materialitzat en Drag meto hell, un conte macabre sobre malediccionsancestrals que fa pinta de convertir-se en undels plats forts d’aquest estiu. El tràiler apun-ta que el director ha apostat per una versiómesurada d’ell mateix, però també s’hi ende-vina la coexistència amb el seu estil més am-fetamínic i entremaliat.

Escrita pel mateix Raimi amb el seu germàIvan, la cinta se centra en Christine, una joveempleada de banca amb moltes ganes d’es-

calar posicions. L’oportunitat de demostrar laseva vàlua se li presenta quan ha d’atendre lasenyora Ganush, una anciana que no potafrontar un deute immobiliari, i Christine repl’encàrrec del seu superior de negar-li l’ajudaque demana. La dona resulta ser una bruixaque li llança una terrible maledicció: en tresdies, la noia anirà a l’infern. Al principi, la pro-tagonista no fa cas de la dona i atribueix unasèrie d’esdeveniments a la casualitat, però

aviat s’adona que l’advertència és molt real. Iterrorífica. Descartada Ellen Page per proble-mes d’agenda, Raimi ha confiat el pes dramà-tic de la pel·lícula a Alison Lohman, magnífi-ca actriu vista a La flor del mal, Los imposto-res i Big Fish. Al seu costat, destaquen secun-daris com Justin Long, la veterana Lorna Ra-ver, David Paymer, Reggie Lee, Dileep Rao,Chelcie Ross i Adriana Barraza. La música ori-ginal és de Christopher Young, compositor ha-bitual de Raimi des que aquest va partir peresamb Danny Elfman durant la postproduccióde Spider-man 2.

Sam Reimitorna al terror

Vinculat al cinema més comercial gràcies a l’èxit de latrilogia de «Spider-man», ara el director torna a un gènere

que va revolucionar amb «Evil Dead»

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema

Bandes sonoresCadillac RecordsDiversosSony

Doble CD ambla banda sono-ra d’aquestapel·lícula inter-pretada perAdrien Brody iBeyoncé quenarra la històriadel creador delllegendari se-gell de músicablues Chess

Records –per al qual varen gravar als anys 50 i 60artistes com Muddy Waters, Howlin’ Wolf, Willie Di-xon o Etta James– i que tenia la particularitat de fir-mar els contractes dels artistes que fitxava, al seientdel darrera del seu Cadillac. La banda sonora re-cupera molts dels grans clàssics de la discogràficaperò amb noves versions a càrrec de Beyoncé, quede fet interpreta el paper d’Etta James –impecablees la seva versió de At last–, Solange, Raphael Saa-diq, Mos Def, Jeffrey Wright –que també surt al film-i Columbus Short. També inclou temes originals d’El-vis Presley i del veterà Buddy Guy. Lluís Poch.


El repartimentEl pes dramàtic de la pel·lícula recau en

Alison Lohman, que actua al costat deJustin Long, Lorna Raver o David Paymer

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada

basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode naturalutilitzat a França des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals,Holovital aconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seubenestar general i el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holovi-tal s’ha establert a la ciutat de Gi-rona, al carrer Pare Maria Cla-ret, 14 2n 2a, des de l’abril de 2005també els ofereixen les seves ins-tal·lacions, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufocacions,així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-

ta sana que cobreixi totes les neces-sitats nutritives amb el mínim aportde greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-

guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –semprei quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,

i, el que és més important, a tro-bar-se més dinàmic i amb més ga-nes de viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

diumenge 3 de maig de 2009 dominical - biblioteca.udg.edu · m és d’un segle d’activitat...

Documents