dins el camp d'herba (dietari 2009-2012)

17

Ram

on R

amon

17

Dins el campd´herba

(dietari 2009-2012)Ramon RamonDin

s el

cam

p d´

herb

a (d

ieta

ri 20

09-2

012)

Ramon Ramon va nàixer l’any1970 a Catarroja (l’Horta). Hapublicat els llibres de poemessegüents: A tall d’incendi (1991),Primavera inacabada (1995), Contrael desig (1999), Cor desmoblat (2004)i Simfonia per a un estat de coma(2011). Així mateix, ha estat inclòsen diverses antologies, com araDotze poetes joves valencians (2000)i 21 poetes del XXI (2001).

A Dins el camp d’herba hi ha tota mena debrosses: sensacions i pensaments, memòriesi anhels. Ara una anècdota, ara una abstracció,ara la família, ara uns estranys: tot forma partd’un jo que, esperonat per T. S. Eliot, s’atreveixa pertorbar l’Univers. Hi apareixen llocslocalíssims, com ara Catarroja o Peníscola oOriola, i llocs igual de localíssims, com araCambridge o Dublín. I també hi trauen el capels llibres, perquè els llibres s’empelten ambtot i ho empesten tot: són l’amor i són l’odi,són la vida que més desconcerta la mort.

5. L’home de MelbourneJuli Capilla

6. Des de la foscorJordi Pàmias

7. Al pas dels diesQuadern d’entretempsToni Mollà

8. El camí de les merlesToni Gómez

9. Alfabet per a adultsGerard Vergés

10. La memòria del ferroQuimantú Segura

11. Les ulleres de BartlebyJosep Ballester

12. Viure amb els ullsJoaquim Carbó

13. Sala de mirallsFeliu Formosa

14. Dietari de PortoJaume Benavente

15. Tessel·lesMarta Pessarrodona

16. Prop del corMaria Rosa Morera

17. Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012)Ramon Ramon

Escriptures

Dins el camp d’herba

(dietari 2009-2012) Ramon Ramon

Ramon ramon 14/4/14 13:08 Página 7

1a edició, abril 2014

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o trans-mesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita de l’edi-tor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la procedència.

© Del text, 2014

Ramon Ramon

© D’aquesta edició, 2014

Perifèric Edicions

C. Sèquia de Montcada, 13

46470 Catarroja (València)

Tel. 609 426 131. Fax: 961 270 038

e-mail: [email protected]

web: www.periferic.es

http://perifericedicions.blogspot.com/

Disseny col·lecció: El gos pigall, SL

Dibuix de la coberta: Manuel Baixauli

Maquetació: Estudi ARO

Impressió: Guada Impressors

ISBN: 978-84-92435-65-4

Dipòsit Legal: V-1012-2014

Col·lecció dirigida per Xulio Ricardo Trigo


A Marieta

Do I dare

Disturb the univers?

T. S. ELIOT


13

Any 2009

24-VIII

El meu pare se m’apareix segant enmig d’un campd’alfals en arribar la tardor. Només li veig l’esquena.Una esquena peluda, nuosa, d’una musculatura irre-gular, la que es nodreix del treball, l’antí tesi dels gim-nasos. Mentre sega, jo el seguesc a una distànciaprudencial, un límit que mon pare em marca ambseveritat. Qui sega amb dalla arrana l’espai circular-ment, com una mitja lluna, i així que bada perd laperspectiva. Anar-li al darrere és un perill. Un fill nopot seguir tan a prop un pare. Deu ser cap a la fi delsanys 70 del segle XX. No tinc encara els deu anys iel meu pare és un gegant. És a poqueta nit, lesvaques ja han estat arreglades: munyides, amb elspessebres plens de pinso i palla. Aquest any el meupare ha pogut comprar una fanecada d’alfals, quesegarà, deixarà assecar i guardarà a la pallissa per aun hivern que sempre escasseja. El meu pare segaamb convicció. La dalla zumzeja compassadament,lluu des de la fosca, però no és la mort. Per a mi ladalla és un símbol de vida plena. Després d’una


14

llarga estona, el meu pare s’atura, es dreça, planta ladalla, trau de la butxaca una pedra d’esmolar, deltall ixen les espurnes. El meu pare alena, descansaun segon, mira el que li queda per segar i em miraa mi. No recorde paraules, ni somriures, ni gestosde tendresa. Només la seua mirada de còmplicem’és indestructible. En els moments crucials emmirava així, com qui revela un secret alhora defeblesa i força: quan va morir el seu pare, quan emva veure per primera vegada amb una dona, quanamb una rialleta es burlava dels milhomes, quansabia que el càncer se l’enduia i jo fingia indiferèn-cia... Els seus ulls blavíssims m’atra paven com unagram que s’enfonya en la terra.

Pense en la mort, en la meua mort. Pense en sitindré temps, enmig de l’espasme, per a una visiófinal. Pense en si tindré sort i aquesta última imatgeserà la del meu pare segant l’herba al capvespre. Elseu cos en moviment, un espai musculós sensesimetria, que no s’exhibeix, esplendorós només persobreviure. Una esquena que sua, que es desencaixai s’acobla rítmicament, mentre la dalla guanya laterra. La figura de la vida serà un instant només.Tant se val si després perd els contorns, si s’esfumao es retorç com aquells cossos de Bacon que s’auto-devoren, que van menjant-se a si mateixos fins a lainformitat, fins a un color que abrasa. Jo tindré almeu costat una mirada de còmplice. Ho sé. Ja lanote. Jo ja hauré entrat sense por dins el campd’herba.


15

26-VIII

M’ature, esbufegant, a la part del darrere delcemen teri. La paret llisa, emblanquinada cada certtemps per esborrar les pintades i els grafits esporà-dics, es daura amb els últims raigs del capvespre iprojecta la sensació de calma. Ací acabe la meua jor-nada setmanal de fúting per un carril bici bonyegut,mal senyalitzat, que uneix els afores d’uns poblesque ja són els afores de València. Açò era l’Horta va-lenciana, un paisatge per a poetes i pintors de casino,per a polítics de perolada. Mentre els llauradors hitreballaven, els prohoms els observaven i prepara-ven un suflé identitari per a generacions futures. Aral’Horta és un escaquer d’especulacions urbanístiques.

Comence a respirar millor, després d’uns vuit qui-lòmetres de cursa. Em torque la suor, alce el cap i desobte les veig. Les vaqueries de la meua família, avuiimproductives, encara fan un turonet darrere elcementeri. Em recree mirant-les. Són unes quadresd’algeps i rajola fabricades atrotinadament a mitjananys 70, quan per raons d’higiene pública es vaobli gar els vaquers a traslladar el bestiar fora vila. Joles recorde en color, rodejades de tarongers i séquiesd’aigua clara. Avui són ermes, grises, pol·luïdes comun esparadrap brut en un genoll ple de repelons. Alsanys 90 es va construir una circumval·lació perdesembossar el trànsit cap a València i han quedata l’altra banda de la carretera. Els cotxes, que passenveloçment, em recorden que és un perill travessar-la. És temerari tornar al passat.


Córrer per aquest carril bici no és agradable: hiha massa pol·lució i les vistes ja no són campestres.Flanquejat per cultius de baix rendiment o abando-nats, algun casalot en runes, algunes fàbriques avuien crisi, gasolineres fosforescents i torres elèctriquesd’alta tensió que els dies de molta calor xerriquencom rates, els pocs arbres que hi ha semblen gar-gots: ginjolers embordonits, àlbers empolsegats i lesfigueres, que no saben morir i rebenten l’asfalt. Hiha trams del carril bici que coincideixen amb vellscamins rurals i s’hi veuen alguns pinets que simulenl’atmosfera d’antiga via romana. Diuen que la ViaAugusta corria ben a prop d’on jo córrec. M’agradapensar-ho: sentir-se dins un marc històric és con-fortant. Quan la natura és desolada, una històriagloriosa és un bon rèquiem. Perquè els paisatges onvaig créixer ja són natura morta. A tot el País deuhaver-hi nostàlgics com jo d’un entorn més respi-rable, menys depredat.

M’he dessuat mirant les vaqueries. M’hauriad’afanyar cap a casa per dutxar-me. Recordar mésd’uns quants minuts és deformar la memòria i aquestpaisatge constipa. Me’n torne vorejant la paret delcementeri fins a la porta d’entrada. És oberta i hicorre un oratjol que agraeixen els dos enterramortsque, escarxofats en cadiretes de platja, riuen d’algunacosa. Alce el cap. La façana del cementeri deCa tarro ja és àridament bella. Per primera vegadam’adone que hi és gravat l’any de la seua inaugura-ció: 1889. Aquest any en fa cent vint. Supose queaquestes efemèrides no les deu celebrar ningú.

16


1-IX

El retorn a l’editorial després de les vacances haestat plàcid, sense cap daltabaix anímic, d’una quie-tud estranya, trista. Cada any l’editor Vicent Olmos,tan bon punt hi entre em saluda afablement, inter-canviem quatre mots sobre els nostres respectiusviatges i potser comentem alguna notícia política ocultural que ha remogut —com les gallines remouenel terra— aquest sòpit país. Però tot s’esdevé moltràpid, a penes uns minuts de cortesia quequejada.De seguida Vicent Olmos és pur nervi: aquest llibreés urgent, aquest article ho és més, corregeix primeraixò però primer allò. És el foc de l’editor. O el gas.Un editor de tremp és una atmosfera de gasos enra-rits: orgull intel·lectual, passió per la cultura, negocisostenible... tot en lluita dins una mateixa cambra.Els qui s’hi acosten s’ofeguen o aprenen a respirar.

Cada 1 de setembre, doncs, he de posar a provaels meus pulmons. Per això vagarege una mica abansd’arribar a la feina. Com que visc a cinc minutscaminant de l’editorial, m’he d’inventar la lentitud.Per fortuna travesse un bulevard on els comerçostambé tornen a engegar-se al setembre i m’hi entre-tinc com un nouvingut al poble. Fins que arribe alquiosc on compre el diari i enfile l’avinguda que emdurà a l’editorial no sense haver llegit un parelld’articles palplantat a les cantonades.

Però aquest matí no em calia cap gimnàstica.L’editorial era tot calma. La imatge de Vicent Olmos

17


18

davant l’ordinador era la d’un home abatut, enve-llit, cansat del propi somni. Res de nervis, com si lasang li fluís d’una vena tallada. Quan l’editor esmostra tan humil és mal auguri. Fins m’ha allargatclarament la mà per encaixar, un gest d’amistat quela meua timidesa —o esquerperia— sol evitar i queavui no ha pogut fer-ho. Aquest mes l’editorial—com moltes altres empreses— no podrà pagarpuntualment els seus treballadors, i Vicent Olmos,que és complidor, pateix. “Ens deuen vora 40.000euros, però no tenim un gallet al banc. Traurédiners meus i us pagaré”. Ell sap que tinc una hipo-teca que és una sangonera i necessite cobrarprompte. Però m’hi he negat rotundament. Elsdeutors de l’editorial són les administracions públi-ques i, per llei, tard o d’hora pagaran.

Al capdavall nosaltres som l’anècdota. És in-transcendent que a una editorial petita que publicaen català —sobre història, política, assaig...— larecreme una crisi econòmica que està collant elsmés desfavorits. L’economia de Vicent Olmos, amés, no depèn de la seua editorial. Per diners, persalut i per honor —el de qui fa més de vint anys quegaudeix de la seua odissea sense fer cas de sirenes—hauria de tancar aquest ingrat negoci. Però hi ha quiestà orgullós dels seus somnis i no jubila mai el rem.A pesar que aquest país, culturalment, és una margrossa innavegable.


19

4-IX

Truquen a la porta de casa. És divendres a latarda, un dels pocs moments de la setmana en quèem relaxe a la butaca amb una lectura frugal,sovint poesia. Avui m’acompanyen els epigramesde Cal·límac. De nou el timbre. Trac el cap pelbalcó, però la teuladeta de la llinda m’impedeix dereconèixer l’inoportú. Òbric remugant. Encara nohe baixat l’escala que ja el distingesc. Amb xancle-tes, bermudes i samarreta de tirants, aquest homebaixet i desnerit que m’entra a casa podria ser unpersonatge dels seus còmics. De pell bruna, arru-gada —de més de setanta anys—, amb ulleretes deLennon que enjogassen la mirada, l’homenet emsomriu com sempre, amb un pèl d’ironia que és untret facial que se li activa en començar la conversa.És el meu veí Rafa Reinoso, exbanquer desencantatde la banca des de fa molts anys, avui dibuixant decòmic. A la mà duu el paperet i per això timideja,per bé que sempre li insistesc que és un plaercorregir-li els textos de les vinyetes. Però comprencel seu rubor cada volta que em lliura una historieta.Deu ser incòmode ser corregit per algú molt mésjove que potser se’n riu —com alguns del veïnat—d’aquesta dèria de dibuixar per a xiquets.

Rafa Reinoso edita les seues històries a Camacuc,una revista infantil que no sé com sobreviu —qües-tions de llengua a part— en un món ple de canalstelevisius i videojocs per a infants. Reinoso encaraho té més costerut: entre dibuixos animats de sofis-


ticació japonesa, provocatius cartoons nord-ameri-cans i els Harry Potter dels darrers temps, les seueshistorietes deuen semblar insulses. A les escoles deFranco, Reinoso va viure l’exaltació dels tradicionalsespanyols Iriarte i Samaniego i, per contagi, se li hanenganxat els tics del vell Isop. Els seus personatgessón animalets entremaliats que acaben rebent lagarrotada. Però la moral de Reinoso no és de veritatabsoluta: ni rigor intolerant ni llums d’idealista.Com un il·lustrat humil, creu que el món és perfec-tible només a partir de perdonar-nos les febleses. Jotem que els seus petits lectors trobaran les seueshistòries massa ingènues, perquè s’han —ens hem—acostumat a un humor espectacular, de colors in-tensos, que es nodreix en contextos de violènciaextrema. No sé si en una cultura d’expressivitatsvertiginoses la candidesa és el millor corrosiu contrala injustícia.

Ara bé, aquest homenet que ara s’esfuma de macasa com un salt de granota no té res de càndid. Niés cap jubilat que s’entreté fent dibuixets, com ellmateix es qualifica. Reinoso és un dissident que es fafort per mitjà d’un art, un art que es calla perquè co-neix els límits de les pròpies forces. Quan pel carrerel veig amb el seu caminar pausat i una mica garrellalçant la mà per saludar-me, tinc la sensació que emdiu: “I tu què saps!” I jo què sé... Tanque la porta decasa pensatiu, puge a l’estudi i reprenc la lectura deCal·límac: “Les meves mans, bé prou que ho sé, estanbuides de béns; però, Menip, no em contis, en nomde les Gràcies, el meu propi somni a mi...”

20


4-IX

Llig a The International Herald Tribune que, ambmotiu de la cimera del G-20 a Pittsburgh, s’hi handesplegat mesures de seguretat tan estrictes que laciutat està pràcticament presa per la policia. L’hordaradical dels que porten passamuntanyes fa basarda:avui ja no trenquen quatre aparadors, avui s’orga-nitzen. Internet n’és la barricada —tremoleu, capi-talistes, que un fantasma recorre la Xarxa quevosaltres inventàreu. Per això tanquen les escoles, elscomerços, el transport públic... els prostíbuls?S’acordonen les ciutats i els ciutadans s’evacuen.Com m’agradaria ser a Pittsburgh! No sóc unesquerrà tan radical, però això de tallar carrers i avin-gudes em trasllada a l’adolescència, a les nits de bouembolat, a la tensió d’estar sempre preparat per cór-rer. La pega és que en les tauromàquies del G-20 nohi ha barreres segures on poder veure passar el bousa i estalvi. A Pittsburgh, el jaç més segur és la garjola.Les autoritats han deixat en llibertat condicional unramat de delinqüents menors —d’anar per casa, resd’assassins— a fi de fer lloc a les presons per alspollosos que protesten. La gent de Pittsburgh ja potrespirar tranquil·la. Dins de casa, és clar. Fora de casa,entre els del G-20, que no volen limitar les remune-racions i bonificacions als alts financers, i la xusmaque deu passejar-s’hi ben contenta sense entendreper què li han donat solta, ni els antidisturbis sesalvaran que els furten la cartera.

21


22

28-IX

Sope sol. Ho faig capcot, de pressa, quasi ennue-gant-me, com l’home de camp que tot just inter-romp una estona la faena. No sé fer un àpatassossegadament sense companyia. Indiferent almormol televisiu —a aquestes hores els noticiaris jaes repeteixen—, és la pluja, que ha fuetejat tot el dia,la que m’abstrau. El corralet de casa, darrere meu, ésuna cantarella aquàtica: l’albelló, la canaleta, elstaulells del sòl, les plantes, en tot repica l’aigua ambestil andalusí. Em gire i hi veig el termos, les baietes,les graneres, l’escaleta metàl·lica, que s’apilen alcorral i m’espatllen l’ensomni d’al-Àndalus, que esratlla com un CD.

A Peníscola també plou —m’ho acaba de dir permòbil la meua dona— i la mar, alzinada, és una des-càrrega de tridents contra el rocam del castell—po bre papa Luna, condemnat a bellíssim souvenir!Ahir, en canvi, Peníscola ens entebeïa dins un diu -menge assolellat. La platja del Nord, picada com lad’un Sorolla, acollia els últims topless de la tempo-rada, i la línia de costa, fins a Benicarló, s’exhibiadescaradament com una natja oliada. A la fi de se-tembre es buiden passejos, restaurants, apartaments,i ens podem jubilar dins el paisatge. Nosaltres hianàvem a veure l’escola on han destinat la meuadona. Comença a fer de mestra i haurem d’aprovarels exàmens que imposen les distàncies geogràfi-ques. El col·legi, a pesar que és nou, espaiós i estàsituat prop d’un barranc que l’agermana amb la


23

natura —les antigues marjals—, té l’aspecte esblaimatd’una nau industrial. Diria que els seus barraconsestan fets de contenidors sobrants de qualsevol port.Gaudim d’una tecnologia punta que ho prefabricatot, i que salva més d’un govern que, quan ja és apunt d’incomplir la paraula, t’alça una escola enquatre dies i la inaugura com l’estrena cinemato-gràfica de la setmana.

Excessiva és ja la pluja. L’espigó del portet dePeníscola deu semblar una cascada. Al corralet decasa el soroll és de riera: les plantes escarxofades, elspetits testos tombats, els geranis són pasta de confetii una orquídia que tenim és una canya pelada. Elpati andalusí és una andròmina. De sobte tallen lallum una bona estona. La tenebra és intensa. Men’alegre pels qui no volen veure que el món és plede barraques.

6-X

Avui The York Times informava sobre les violacionsen massa que la darrera setmana ha comès l’exèrcita Guinea-Conakry. Aprofitant que es re primien elsopositors al règim, la soldadesca s’ha desfogat devalent. Els testimonis de les dones violades sónesgarrifosos. El diari els il·lustra amb una foto —fetaocul tament amb mòbil— en què es veu, en plenallum del dia, una munió de soldats arremolinant-se sobre una dona. Esperen el seu torn així com quiespera, en fila índia, a recollir el ranxo. No calescandalitzar-nos: ells no són els monstres, sinó les


24

flames d’una situació monstruosa. Si més no des deLa Ilíada, la soldadesca ha estat la cara d’un fracàs, noel cervell que no vol evitar-lo. Cap país de laHistòria no pot parlar del seu exèrcit sense avergo-nyir-se. Tant se val si són els soldats russos alliberantBerlín dels nazis, o les tropes angloamericanes aramateix a l’Iraq i l’Afganistan, o els angelicals solda-dets de l’ONU —els nostres— en missions neutrals,de pau: a tots els ve la trempera davant un indefens.Els atavismes, no cal explicar-nos-els massa: amb elpermís del senyor Rousseau, tots som tremperanatural si les mans de la cultura no la tempren. I unexèrcit és, en essència, incultura. Poden ser necessa-ris, estalviar mals pitjors, defensar les democràcies.Però els codis deontològics militars, obsolets en si,dinamiten qualsevol intent d’ètica. L’honor, lavalentia, l’esperit de sacrifici, etc., no són sinóretòrica enllaunada que, als quarters i al front, es traula careta i esdevé terror. És impossible humanitzarun soldat i, com més noble és la idea que ho intenta,més salvatgement es contradiu.

11/13-X

Davant la mar de Peníscola, abans que el sol cremea la testa i el passeig s’òmpliga de passavolants, libusque el pols al món dins un parell de diaris. Nosolc llegir entre tanta claredat i em desconcentre. Desdel banc on m’assec, la mar sembla tan calmadamenthoritzontal que, com un paisatgista ambulant, mela podria endur plegada dins una carpeta. Al castell,


25

on les roques són sempre garfides per l’onatge, avuila mar tot just les llepa. Potser és un paisatge massatípic, massa vist, però envigoreix. Si més no éslenitiu en uns temps de corrupció política, d’inde-cències periodístiques, de servilisme de la ciutada-nia. La democràcia espanyola és una ramblanocturna plena de putes, macarrons i gent que espixa a les cantonades, i tots hi acabem fent pudor.Contra la corrupció, doncs, el paisatge —penseingènuament, com si el paisatge no fos una argilahistòrica que pren forma entre les nostres mans.

Passarem a Peníscola el pont vacacional que vadel 9 al 12 d’octubre: del dia dels valencians al diade la Hispanitat, del fastig a les nàusees. Cal fugir,com siga, de les pàtries oficials, perquè tots els anysvomiten els mateixos discursos d’estètica bullida,d’una simbologia tan descolorida com l’escombretad’un vàter: a València exalcen una bandera que enel fons representa una identitat no més profunda—però incívica si s’escau— que la d’un seguidor defutbol; a Madrid despleguen un prêt-à-porter militarindistingible del dels anys 70. Simbologies esgro-gueïdes, d’hemeroteca, però gens innòcues: d’unabanalitat que fa basarda.

Contra els símbols —em repetesc—, el paisatge.Quan el sol posa en mànega curta tot Peníscola,marxem d’excursió cap al delta de l’Ebre. Són unesterres en què m’enyore: m’és estrany el riu, pletòric,d’esquena ampla, que s’escorre a glops sobre l’Am-posta, la Ràpita, Deltebre..., però reconec a l’acte lasemblança de l’entorn amb l’Albufera de València.


Una semblança que arriba fins al caràcter de la seuagent. Aquests paratges ressusciten el meu pare: mel’imagine trescant per aquests arrossars acabats desegar, devorant un suquet amb la mateixa inele-gància que l’amo d’aquest restaurant de Riumar, par-lant més o menys el mateix català que el guiaturístic —si un pescador taujà pot ser-ho— d’aquestabarca que ens passeja per l’illa de Buda. Són gentabrusada per un sol que es reflecteix en aigües nomassa profundes, on t’has d’afanyar si no volsquedar-te clavat al fang.

Improvisem una ràpida visita a Tortosa. Fa unsanys hi vam passar uns dies i ara experimentem lamateixa sensació que aleshores: Tortosa és unaciutat monumentalment rica però malgirbada. Enun carrer que s’enruna, s’hi planta sòlid un palaugòtic; una placeta bruta, humida, amb la pedra ro-segada, es contorça dintre una altra plena d’aire illum on les façanes de les cases semblen noves. LaTortosa històrica necessita una restauració homogè-nia, sense jerarquies. És lamentable que la Suda, l’an-tic castell àrab, avui parador de turisme, llambregeper als visitants que roden la moneda i tot just atocar, a les seues faldes, al barri del Rastre hi hajacases a punt de caure. Poblat pel gros de l’emigraciónord-africana —que a Tortosa és molt nombrosa—,em fa pensar que aquesta és la raó de la descurança.

Tot i això, la Tortosa monumental millora. Fa unscinc anys, els volts de la catedral era un pedregampoc visitable. Avui travessem el portal dels Romeussegurs de pujar a una sòbria però bella carrossa

26


27

arquitectònica. I la modernista casa Grego, constru-ïda el 1908 per Monguió i Segura, ja està prourestaurada com per admirar-ne subtileses, sobretot lesfiligranes de les llargues balconades.

Quant a la façana barroca de la catedral, nosembla tan abandonada. Vertiginosa sobre el carrer,com una pitrera enjoiada que s’ofereix però no s’in-clina, encara no li han reconstruït l’escalinata i laporta d’entrada resta abocada al buit. Cal alçar lavista i esglaonar el coll una mica, adolorir-lo, persituar-se en una bona perspectiva. Potser perquè ésd’un Barroc primerenc, de principi del XVII, sensemassa llepolies, la façana s’integra sense estridènciesen l’entramat de carrers... De sobte un grup de visi-tants s’atura al costat nostre i, després d’una llam-bregada, continua passejant amb indolència. Se’nressaga un home d’uns quaranta anys que, mentreparla pel mòbil, es mira la façana com qui repassaels menús al McDonald’s. De fet tria el menú quesempre està d’oferta. I li diu a qui l’escolta pel telè-fon: “La misa bien, pero en catalán. A mi me dabaigual, porque yo he entrado a la catedral a mear.”Iconoclàstia pura, escaient per celebrar aquests diesd’Hispanitat. Que els alcaldes de Tortosa no s’enca-parren a restaurar res. L’art millor conservat, i el mésrendible, és el runam d’una demo cràcia en què elsgossos tenen dret a pixar on els dóna la gana.


dins el camp d'herba (dietari 2009-2012)

Documents