Sociolingüística

En quina mesura podem afirmar que la situació socionligüística d’Eivissa és de bilingüisime disglòssic?

- S’entén per bilingüisme disglòssic la situació pròpia de comunitats en que l’ús de dues llengües o varietats lingüístiques, al mateix temps, és fàcilment accesible a la majoria dels membres i presupossa una distribució de funcions culturals. A Eivissa per circumstàncies polítiques, de migracions i econòmiques, entre altres, l’ús de més d’una llengua ha generat un ús desequilibrat de les dues llengües, tot i que des de el poder s’intenta normalitzar la llengua pròpia, és difícil per la forta immigració i la dedicació quasi exclusiva de la illa al turisme en detriment d’altres activitats.

Per què el concepte de disglòssic és poc operatiu?

- Perquè comporta situacions en que es produeix una escissió o superposició lingüística de tal manera que una llengua és utilitzada per usos cultes i l’altra per usos familiars o més restringits.

Quins dos sentits diferents ha tingut el concepte disglòssia?

- Va ser F. Ferguson al 1959 que encunyà aquest terme, s’entén per disglòssia com diverses situacions de contacte estable de dues varietats d’una mateixa llengua que exerceixen funcions diferents. Posteriorment el sociolingüista nord-americà Fishman va estendre el significat del terme i va plantejar la distribució jeràrquica de funcions entre dues llengües diferents i no entre dues varietats d’una mateixa llengua.

Consideres que el bilingüisme i la diglòssia solen fer referència a la mateixa cosa? Per què?

Sí. Tot bilingüisme amaga una situació de diglòssia. El bilingüisme no és un fet natural,ja que per cada societat basta una llengüa. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l'espai del l'altra. Una d'aquestes desapareixerà.

Cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s'ha utliitzant sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. El conflicte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d'una societat, és més correcte parlar de conflicte lingüístic o de diglòssia que no de bilingüisme social. Diglòssia seria segons Fishman, aquella situació en què una llengua A ocupa els àmbits formals i l'altra, B els àmbits informals.La llengua A és la llengua de prestigi. L'altra llengua (B),la pròpia, s'empra en situacions informals.Aquest repartiment de "papers" de dues llengües que conviuen es dona en tota societat bilingüe.

Diferents sociolingüistes han denunciat el mite del bilingüisme. Es refereixen al fet que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats intrínsecament bilingües. És curiós senyalar com molts defensors d'aquest bilingüisme són monolingües. Defensen que la societat de bilingüisme és perfecta, que no hi ha problemes, que en tot cas seria un problema obligar a tothom conéixer la llengua en situació de minorització. Neguen l'existència del conflicte afirmant que "tot va bé" quan en realitat la llengua pròpia de la societat està en recessió, en procés de substitució. El defensors del bilingüisme s'anomenen bilingüistes i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic ( que condueix a la desaparició de la llengua pròpia).

• Tanmateix podem apreciar les següents interaccions entre bilingüisme i diglòssia:• a. Diglòssia i bilingüisme. En una societat, els membres saben expressar-se en

dues llengües i les empren en situacions diferents. Aquest és el cas més comú i explicat anteriorment, pel qual es diu que bilingüisme social i digòssia són el mateix.

• b.Diglòssia sense bilingüisme: dins d'una societat una classe social introdueix una llengua que només coneixen els individus d'aquest grup.Per ex, a Rússia abans de la 1a Guerra Mundial, l'aristocràcia parlava francès,pero la resta del poble només rus.

• c.Bilingüisme sense diglòssia. Quan en una societat els individus aprenen una segona llengua per voluntat pròpia.No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.

• d.Ni bilingüisme ni diglòssia. Seria la situació del les comunitats monolingües (portuguesos,islandesos, castellans de les regions castellanoparlants..)

• Als Països Catalans va ser Rafael Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia.Es va deixar de cosiderar bilingüe la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a doglòssica.

• Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes.El català ha estas durant el segle XX en situació de diglòssia,però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals,encara que potser només a Catalunya y un poc a les Illes Balears.

Marxa pel bilungüisme: http://www.youtube.com/watch?v=bxOpNM7ktBsEn el video es poden veure els bilingüistes, els defensors del bilingüisme esmentats abans.

• Per què perduren, en la nostra societat, els comportaments diglòssics?

-Perquè moltes persones de la nostra societat tenen prejudicis a l'hora d'emprar el català.Cada persona té uns valors.Els valors determinen les actituds. Aquestes participen de valors ideològics i ètics, emocionals,cognitius i es van configurant al llarg de les experiències individuals. Així doncs,les actituds estàn sotmeses a canvis. Aquests canvis poden estar provocats per diversos factors: l'augment de la informació, la indentificació amb una persona, la integració a un grup, el grau d'implicació,etc.

• Una persona que no semblava disposada a aprendre una llengua B pot canviar d'opinió gràcies a l'experiència i la informació.

• Dins de l'ambit concret de l'educació, el component actitudinal és una de les variables que incideixen en el domini d'una segona llengua,juntament amb altres factors com la intel.ligència o l'aptitud.

• L'actitud és un factor de predisposició (positiva o negativa) que afecta las resultats d'ensenyament-aprenentatge.

• Moltes persones tenen uns valors contraris a l'aprenentatge del català: hi ha qui pensa que l'avenç del català com a llengua oficial i de prestigi en la comunitat comporta una amenaça a l'unitat política de l'estat.

• Deixant de banda nacionalismes,hi ha qui simplement no aprén el català perquè amb el castellà ja es pot comunicar en la nostra comunitat.També es pot donar el cas que un castellanoparlant tengui prejudicis amb la seva pronunciació o la seva manera de parlar català i no l'ultilitzi per això, en favor del castellà.

El comportament disglòssic de la nostra societat es mantindrà,desgraciadament, durant força temps perquè els ciutadans no deixen de tenir prejudicis.

FI