dificultats emocionals a l'escola
TRANSCRIPT
B. Aucouturier ha partcipat a la XXXIV
edició Escola per a Ensenyants del MRPM
A q u e s t
curs “Les dificultats
emocionals
a l’escola” , organitzat
p e l M o v i m e n t d e R e n o v a c i ó
pedagògica de Menorca, B.
Aucouturier ens ha parlat de dues emocions bàsiques i necessàries
per a l’espècie humana: la ràbia i la por.
En primer lloc ens ha parlat
sobre la ràbia i el que significa.
Per què els infants tenen
rabietes? A quina edat es manifesten? Com atenuem aquestes rabietes?
La ràbia és viscuda de
forma dolorosa per part de l’infant, però també per part
dels pares i els educadors, ja q u e n o l ’ e n t e n e n . É s
necessari, però, comprendre
el que la ràbia comporta a nivell psicofísic.
É s u n f a c t o r d e desenvolupament afectiu d e
l ’ i n f a n t , u n a d e s c à r r e g a
emocional, agressiva i normalment no verbal i un mitjà per expressar
malestar i manifestar violentament la seva interioritat com a subjecte.
És per aquest fet que hem de
considerar la ràbia com una
emoció positiva i com element de
reflexió d’un mateix.
Si un infant pateix una c r i s i i n t e r n a q u e e s manifesta en for ma de rabieta, aquesta respon a una
causa externa l l igada a un repressió de l’entorn. A una
repressió d’un plaer a viure
immediatament o bé perquè no
Dues emocions intenses i amb repercussió: la ràbia i la por
DIFICULTATS EMOCIONALS A L’ESCOLAXXXIV ESCOLA PER A ENSENYANTS 2011 BERNARD AUCOUTURIER PER MERCÈ RODRÍGUEZ URIS
Bernanrd Aucouturier (França, 1934)
fundador de l’Asefop
Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz, Aucouturier, B. (2004), Ed.
GRAÓ
Miedo a nada... Miedo a todo. Aucouturier, B. et al. (2004), Ed. GRAÓ
La ràbia és una emoció bàsica banal i efímera que ens ajuda a afrontar les e x i g è n c i e s v i t a l s e n l’evolució de l’espècie humana
La ràbia...una viva reacció emocional per part dels pares cap a la ràbia del fillet, pot fer que aturi la rabieta. Així, els pares, mostren el jo autèntic.
És normal que fins més o menys els 4-5 anys els infants facin rabietes, ja que és en aquesta edat en què hi ha una maduració del sistema nerviós que els permet regular-se i atenuar les descàrregues emocionals.
TERMINOLOGIA:- TONICITAT: És el to en relació a les persones i el món extern.
- DIÀLEG TÒNIC: Núria Franc (2002) ho resumeix de la següent manera: està basat en la capacitat d'escoltar tònicament a l'altre (mirada, contacte...). És a dir, a partir de la informació que rebem del llenguatge no verbal, del to i l'emoció, podrem escoltar millor
el que l'infant ens vol dir i guiar-lo per tal que pugui expressar les seves emocions.
- PULSIÓ: impuls instintiu biològic necessari per a la supervivència.
- CONTINENÇA: qualitat d’intercanvis, interaccions que es transformen quan el petit erb les cures per part dels pares.
- DEPRESSIÓ: és la immobilitat, la manca de força tònica o descàrrega agressiva.
- EXPRESSIVITAT MOTRIU. S e g o n s B . A u c o u t u r i e r (2004:130)“La expresividad motriz es la manera que cada niño tiene de manifestar el placer de ser él mismo, de construirse de una manera autónoma y de manifestar el placer de descubrir y de conocer el mundo que le rodea”.
- SEGURANÇA PROFUNDA: l'infant pot anticipar-se a través del pensament, al que es farà, i això li produeix seguretat i plaer. Pot descarregar tot allò que tenia a la seva ment i que sabia que anava a passar en el moment de fer-ho de manera física.
pot actuar com ell voldria. Així,
dirigeix la seva còlera contra els que el limiten per tal d’obtenir
plaer.
Així doncs la ràbia és una emoció real estretament lligada a l’actitud d’un altre. Per exemple, quan no li deixen
tenir un determinat objecte perquè
és perillós, perquè vol comprar llaminadures o bé perquè no vol
anar a dormir a l’hora que toca. Evidentment, de tot això en podem
dir LÍMITS que es troben entre el
desig de l’infant i la realitat externa.
Les rabietes vénen sempre acompanyades a nivell tònic. La ràbia és un domini de la
tonicitat, ja que està en relació a allò altre. La ràbia és, sobretot, la
inhibició tònica.
Per què la ràbia és més
freqüent en uns infants que altres?
La teoria de B. Aucouturier és
que un infant que no ha estat
educat en un entorn de seguretat afectiva o que no ha viscut
situacions de frustració des de ben petit és més susceptible de tenir
més rabietes.
Els RITUALS donen seguretat a f ec t i va a l ’ i n f an t de s de l
naixement. Quan un infant careix d’aquests o no hi ha una certa
regularitat, no accepta els límits
dels seus desitjos.
Un infant es construeix amb les
seves pulsions, desitjos... però
dins un marc de regles (límits) que el contenen. Aquesta continença
dóna seguretat al petit. A més, les cures afavoreixen l'atenuació dels
exce s so s emoc iona l s de
l’infant.
Per tant, els infants que
perduren en les rabietes més enllà
dels 4 o 5 anys, no han viscut la qualitat de les cures que permet la
continença dels excessos del cos. És ha dir, han viscut en un caos
educatiu, sense marcs i sense
c o n t i n e n ç a .
Per tant, sembla que podem
dir que gràcies a la seguretat afectiva que erb l’infant i les cures
a m b r e g u l a r i t a t , h i h a ,
c o n s e q ü e n t m e n t , u n desenvolupament del sistema
nerviós.
Tota frustració comporta una
descàrrega emocional.
Quan hi ha ràbia excessiva és quan l’infant posa als pares al
límit, arriscant paraules o gestos que poden no haver volgut dir.
Aïllar llavors a l’infant quan té
ràbia a una habitació li pot fer ag a f a r po r ( depress i ó ) a
l’aïllament. Algunes vegades es pot
fer i l’infant es calma. De vegades la ràbia es reforça amb la mirada
de l’altre, és a dir, com més el mir, més ho fa. Per tant, no l’hem de
mirar quan s’enrabiï.
Com ja hem dit, la ràbia és una descàrrega tònico-emocional.
És per aquest fet que quan aïllem a un infant, aquesta descàrrega es
c o n t ro l a ( t o t i q u e n o é s
recomanable aïllar-lo).
El que no hem de fer mai
quan aïllem a un infant és dir-li
“NO ET VULL VEURE MÉS”, ja que això, pel petit, significa
“NO T’ESTIM”.
Per altra banda, és fonamental la mirada de l’adult cap a l’infant.
A m b u n a m i r a d a p o d e m t ransmet re a l fi l l e t e l s eu
reconeixement.
Durant la ràbia del petit, també poden aparèixer emocions
en l’adult, que reviu les seves ràbies d’infantesa per no ser
escoltat o reconegut. Per això, és
de vital importància acollir a l’infant en casos extrems de ràbia
tot agafant-lo en braços per tal que es senti contingut. Si es calma,
potser es posa a plorar, ja que
arriba la descàrrega emocional.
Davant la ràbia, és útil
explicar els límits imposats o la negació. D’aquesta manera
l ’ i n f a n t v a e n t e n e n t
progressivament que la decisió presa per l’adult no és per caprici i
és necessària per a l’evolució del petit.
Tot això ens ha de fer
reflex ionar sobre nosa l t re s mateixos i les nostres ràbies.
Als 4 o 5 anys, hi ha una regulació de les rabietes, ja que hi
ha una maduració del sistema
nerviós central i del llenguatge. La ràbia és saludable i útil per a una
bona salut mental, ja que hi ha una descàrrega de la tonicitat i
emoció, una manera de sentir
l’entorn que envolta al fillet. Per tant, l’infant sent la vida i per això
és positiva.
És, llavors, un problema que
un infant no senti ràbia. Té tot el
dret a es tar maleï t . Si no
exterioritza cap ràbia, aquesta
absència tònico-emocional, que es desenvolupa en la fase prenatal i
postnatal, l’infant és envaït per
pors que impediran expressar la més mínima emoció i aquestes
a l h o r a l i m i t a r a n e l
desenvolupament del sistema nerviós central que controla les
emocions. Hi haurà limitacions en els desitjos i en les representacions
mentals a partir del plaer que
sentim estant amb els altres. Les pors profundament repetides
prohibiran aquest dinàmica, aquest diàleg tònic amb l’altre i
l’infant caurà en la DEPRESSIÓ.
Per un altre costat, els excessos educatius precipitaran a l’infant a
processos cognitius que limiten la creativitat, la imaginació de
l’infant a alliberar les seves
produccions emocionals, tal i com apunta Vicenç Arnaiz. Les
exigències d’aprenentatge donades tant per part dels pares com dels
mes t re s , provoquen mol te s
inseguretats als infants. És allò de aprendre el més prest possible amb
el menor temps possible. És a dir, una educació ràpida que perd de
vista el natural infantil. Recordem
l’educació lenta del que ens parla Joan Domènech o Carl Honoré
És molt important l’imaginari que es crea abans i durant
l’embaràs: la representació mental
dels pares sobre el seu fill és el que
REGULARITAT I CONTINENÇA DE
LES CURES= SEGURETAT
E X I S T I M P E R L E S NOSTRES EMOCIONS I SENSACIONS ENVERS ELS ALTRES I L’ENTORN I C R E A M A I X Í R E P R E S E N T A C I O N S MENTALS DE TOTS EL QUE ENS ENVOLTA PER SOBREVIURE.
És la ràbia un mitjà per comunicar-se amb els pares?
Les emocions es manifesten amb freqüència durant el joc: ja a l’aula com fora d’ella i, especialment, les podem observar durant l’expressivitat motriu a l’aula de psicomotricitat.
garantirà que l’infant es pensi a ell
mate i x i g a ran t i rà l a s eva supervivència. És important
somiar.lo, imaginar-lo més enllà del
que és. Així s’alimenten d’aquesta actitud imaginària que permet a
l’infant de viure la seguretat afectiva.
Mirar és pensar en l’infant i
aquest així ho sent. Això ens recorda a la definició d’escolta de
Loris Malaguzzi.
La ràbia sol ser breu i freqüent en l’infant. Ens hem de preocupar
qual la durada, la freqüència o la intensitat van més enllà del que és
normal.
L’infant es pot enfadar amb ell mateix per la frustració que sent
quan no pot aconseguir allò que vol. És important i necessari, doncs,
en aquest moment, donar-l i
seguretat i ajudar-lo a construir el que ell no pot fer. La majoria de
vegades la ràbia és mala d’entendre tant per l’infant com pels pares. Els
pares de vegades entenen millor la
Podem afirmar que sí. La
ràbia és una crida a la fermesa
dels pares i un repte per aquests. Serveix per dir “US NECESSIT
per estar contingut per viure en el món extern, perquè vull ser
estimat i reconegut”.
A partir de la comprensió de la ràbia podem trobar solucions. Ajudar a l’infant a
posar paraules a allò que sent, tot i que no ho podrà fer durant la
rabieta, sinó posteriorment quan
ja hagi tornat a la calma. Les emocions, doncs, permeten la
COMUNICACIÓ.
Algunes frases de Bernard Aucouturier sobre
l’imaginari prenatal
La ràbia i el fillet
El feto necesita la continuidad de un “envoltorio maternal” satisfactorio para la maduración de las funciones biológicas y sensomotrices.
El desarrollo del futuro bebé depende de la calidad de las interacciones biológicas y sensomotoras y de la relativa constancia de los objetos externos que su madre le procura...De este modo, el feto engrama una multitud de sensaciones agradables confundidas con la madre que formarán un “núcleo de sensaciones” interiorizadas en todas las funciones corporales maduras.
El bebé está ahí, antes de estarlo, es soñado, imaginado por los padres, es ya un compañero de comunicación, de emociones, de juego, de vida: está seguro en estas condiciones imaginarias y afectivas.
El bebé ayuda a su madre a encontrar su identidad de madre suficientemente buena, por medio de su capacidad de agarrarse al pecho, de interpenetrarse uno con el otro, por sus muestras de satisfacción al recibir sus atenciones y por su capacidad de interacción, que ponen en evidencia que la supervivencia del bebé depende de ella, que él la quiere y la necesita...”
B. Aucouturier (2004). Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz. Ed. Graó
Acompanyar a l’infant en el de domini la ràbia per tal d’entendre la vida
Així ajudem a crear persones autònomes i amb valors que són capaces d’afrontar les adversitats i alhora donar la mà a aquells que ho necessiten.
L’escoltaA Com escoltar els infants? David
Altimir ens explica a partir de la
teoria de Loris Malaguzzi el que
significa escolta. Una pinzellada:
CONCEPTE DʼESCOLTA: Saber l legir la capacitat i necessitat dʼescoltar, de recollir,dʼorganitzar i de comprendre el que la intel·ligència dels infants i dels adults produeix en elcontext de lʼescola.- Loris Malaguzzi “CARTA DELS TRES DRETS”: Parlar dʼescolta voldrà dir parlar-nerespectant la complexitat de les relacions entre tots els elements que entren en joc en uncontext com el de lʼescola. Drets de lʼinfant, del mestre i dels pares.- Els infants són portadors i constructors de pròpies cultures, per tant, són participants actiusen lʼorganització de la seva identitat.- El verb més important en lʼacció educativa és ESCOLTAR, que alhora està intrínsecamentlligat als conceptes dʼactitud i necessitat permanents.- ESCOLTA és garantia de
DIÀLEG (escoltar i sentir-se escoltat).
- Lʼescolta és un DRET: dret a escoltar els altres, dret a garantir lʼaccés al propi creixement
professional i individual. Així, doncs, és un propi procés dʼaprenentatge.
Victòria, 3 anys i mig.
ràbia d’altres infants que no pas
els propis fills.
L’educador, doncs, ha de t e n i r l a c a p a c i t a t d e d e s c e n t r a c i ó t ò n i c o -emocional i comprendre que cal acollir i estar present quan l’infant ho necessiti. El fillet ha de sentir la nostra seguretat que el tranquil·litzarà. És, per tant, l’actitud atenta que modifica l’actitud de còlera.
Com mes ajudem a l’infant en la capacitat de simbolització, més li p e r m e t e m a g a f a r distància amb les seves emocions. La descentració
tònico-emocional és afavorida per
les relacions amb els altres fillets.
L’escolta de l ’altre faci l i ta l’aturada momentània de les
descàrregues emocionals (facilita la descentració) . Una cosa
semblant passa amb els adults.
Cal escoltar el cos de l’infant
per a que ell també ho aprengui a fer.
E v i d e n t m e n t t e n i m
excel·lents recursos com el joc que afavoreixen la comunicació.
El que sempre hem d’evitar es etiqueta a l’infant que fa rabietes.
Igual de important és felicitar
a l’infant quan aquest es capaç de controlar la ràbia i posar paraules
a allò que sent.
Hauria de ser un ritual
obligatori a l’escola donar la
opor tun i t a t d ’ exp l i ca r l e s emocions als infants.
La por: angoixes, angoixes arcaiques i la seva humanització
La por està caracteritzada per un model sistemàtic de canvis corporals i certes conductes (la fuita i lʼocultació). La por ens posa en situació dʼalerta davant un perill i ens serveix per autoprotegir-nos, tot garantint així el benestar físic i psíquic. La por ens serveix per enfrontar-nos a situacions difícils si no es viu com una cosa negativa. Llavors. Quins poden ser els aspectes positius de la por? És una emoció que protegeix, mot iva i socialitza, ja que promou la prudència i posa en alerta a lʼindividu dʼun perill potencial que implica, doncs, mobilitzar les capacitats de reacció. En la nostra cultura es sol reprimir la por i això fa que es pugui convertir en una fòbia o terror. Es considera com una cosa vergonyosa que fa ser dèbil i covard. Aconseguim així crear por de tenir por. Lʼestrès que això pot generar radica més en la interpretació cultural que no pas en el perill real. Depenent del progrés evolutiu de lʼinfant es desenvoluparan diferents pors. Nosaltres destacam aquelles pròpies del segon cicle dʼinfantil: - Cap als dos anys apareix la por a la fosca que pot ser freqüent fins els nou anys. Anar a dormir sʼassimila a un càstig. Al principi les pors que sorgeixen són de separació, de solitud, dʼéssers malignes, pel naixement dʼun germanet, etc. Com ja hem dit, es reprimeix la manifestació de la por (plorar, cridar, amagar-se…). Això fa que no es vulgui reconèixer la por com a tal i el que la provoca. Per això que els agents de la por són més imaginaris i simbòlics.
“El regal més polit que uns pares poden donar al seu fill del cel és l’afecte, la
tendresa i un marc estable que li permeti el d
desenvolupament de totes les funcions corporals,
pràxiques, relacions afectives i intel·lectuals”.
Així ha començat Aucouturier
a parlar sobre el tema de la por en el dia d’avui.
Ens diu que quan un fillet
ne ix , per la seva condic ió madurativa a diferència d’altres
mamífers, depèn completament de l’entorn i això és preocupant, ja el
petit no és sempre escoltat i atès
pels adults més propers. És més, el petit és molt sensible i emotiu a
cert gestos, veus de l’adult que li podrien fer por. De vagades es
troba en situacions angoixoses
perquè imagina escenaris que li fan por. És per això que necessita
està segur i ressegur.
Són els pares i els educadors
amb qui tengui un vincle segur els millors per donar-li seguretat.
L’infant viu pors ordinàries dia
a dia. Alguns exemples:
A l’hora de dormir: l’infant
comença a veure monstres darrera les cortines o dins un armari... tot
fruit de la seva imaginació i moltes
vegades els pares han de deixar la llum del passadís encesa per a què
entri una mica de llum.
Un dels rituals més apropiats
per atenuar la POR són els
CONTES, ja que aquests conten sempre amb les mateixes imatges,
les mateixes paraules, el mateix ritme tònic-emocional, el mateix
to, la mateixa tensió... Tot això els
apaga la por i els dóna seguretat. La repetició és fonamental per
atenuar la por. L’adult pot transformar la por a través de les
paraules tot ridiculitzant-la.
Aucouturier ens explica llavors la història d’un fillet que té por a un
Quines estratègies tenim per treballar la por a l’escola?Algunes de les estratègies que podem emprar per mostrar a identificar aquesta por són: - Posar nom a les situacions de por. - Conviure amb la por i no negar-la, dʼaquesta manera aprenem a identificar-la i conèixer els nostres límits. - Tothom té por a alguna cosa, per molt valent que un sigui. Això desmitifica la covardia. - Ens ajuda a ser prudents. I lʼestratègia que més emprarem com a eina essencial és el conte. Hem de tenir en compte que els contes acompanyen als infants en lʼaventura de créixer i fer-se autònoms. Són lʼeina més rica per transmetre símbols i lʼimaginari col·lectiu. Els contes tenen diverses finalitats entre elles la integració, la cohesió la participació sense perdre de vista una escala de valors. Lʼinfant es sent comprès i identificat amb algun personatge o alguna situació semblant per la que ell està passant, sense haver de passar per la raó. Dʼaquesta manera aprèn a resoldre situacions i expressar-les que potser abans no sabia com fer-ho. Com diu Aucouturier (2001), “la representació
dʼuna emoció permet a lʼinfant distanciar-se dʼaquesta emoció i reduir la seva angoixa”.
llop. Li diu al mestre: Mestre,
mestre! hi ha un llop darrera la porta” i el mestre llavors té dues
opcions. O bé li diu: NO, aquí no
hi ha cap llop!” o bé: Ah si? I que té les orelles molt grans? I que dur
un capell? I té unes dents molt llargues? Etc. És a dir, pot ajudar
a humanitzar la por tot creant
una representació d’aquella cosa a la que l ’ infant té por i
ridiculitzar-la. Aquest és un p r i n c i p i p s i c o p e d a g ò g i c
fonamental, ja que dóna peu a la
COMUNICACIÓ i a superació.
D’aquí la importància que
adquireix el LLENGUATGE a l’hora de expressar emocions i
sentiments, ja que tot pot ser
d’alguna manera representat i sobretot quan tenim ajuda d’una
altra persona. D’aquesta manera ens reassegurem.
Els infants empren els seus
dudús o ossets de peluix moltes vegades per sentir-se segurs.
Projecten les seves ràbies, pors, alegries al peluix, de manera que
podem observar així com és el
coixí afectiu del petit.
El que desestabilitza al petit
en realitat és la pèrdua de re ferènc ie s , l a nove tat , e l
desconeixement del que es farà.
És per aquest motiu que cal avisar-lo, explicar-li el que farà.
És indispensable per tal que es senti segur. Si no justifiquem els
límits, o el que anem a fer, l’infant
perd les referències d e l’itinerari habitual.
D’on ve e l l lop? o e l s monstres? Aquest agressor ve
d’una història de relació amb els
pares. Ho pateixen tots, és un fet universal. Cal, llavors, tenir en
compte aquestes històries de por
que tenen els infants a fi d’ajudar-lo a prendre distància.
Els fi l le t s constantment
demanen per què de les coses, ja que no entenen i necessiten fer-se
r e p r e s e n t a c i o n s m e n t a l s . Evidentment espera respostes que
li donin seguretat. Els adults de
vegades no trobam les paraules per a què ells ho entenguin bé.
L’infant espera una resposta simple i satisfactòria que li
demostri que els seus pares se
l’estimen i senten afecte per la seva curiositat.
Si deixem fer a l’infant en un marc de seguretat, aquest es
desenvoluparà adequadament. És
inevitable que en el dia a dia sorgeixin problemes que ha
d’aprendre a solucionar sol. D’aquesta manera li és mes fàcil
separar-se dels pares i és feliç
d’anar a escola i descobrir activitats diferents. Un fillet així,
doncs, és un fillet madur, ja que gaudeix d’altres plaers, de
descobertes i nous coneixements
amb altres persones. Un fillet així es un fillet obert al món que
s’expressa amb facilitat i es relaciona bé amb els altres, sap
dir que si i sap dir que no.
Demana, qüestiona, ho vol saber tot. B. Aucouturier afirma així
que “és un infant feliç de viure”.
Un infant segur es un infant
que no ha quedat traumatitzat
pels obstacles. Si no troba un marc favorable i perdura en la
inseguretat, tindrà POR: por a la fosca, por a la novetat, por a la
gent nova... Les reaccions poden
ser múltiples i variades. Diferents aspectes de la inseguretat: que vol
seguir sent un nadó, é´s reservat,
té por dels externs que per ell són
possibles agressors, no confia en ell mateix, té pànic a la primera
dificultat o bé pot ser agressiu.
Aquesta actitud desconfiada és una aparença que amaga una
gran demanda d’estar protegit, de ser estimat i reconegut, tant
físicament com mentalment.
Alterna comportaments entre el poc interès, l'apatia, l’exigència, la
r à b i a . . . É s i n e s t a b l e emocionalment: no dorm bé, és
desorganitzat, despertars difícils...
Per tant, un infant sense un marc segur pot patir conseqüències
catastròfiques, tant a nivell de coneixements com en l’activitat
escolar. Són fillets que sempre
tenen la necessitat d’un altre per sobreviure, però no sempre
l’entorn és perfecte.
Les criatures han de poder
viure el que és bo i el que és
dolent. Sentir-se insegur de vegades també és positiu i són els
pares i els educadors que han d’ajudar-los a sentir-se segurs per
tirar endavant. Si viu una
inseguretat repetida, ens trobam d a v a n t t r a s t o r n s d e
comportament i aprenentatge.
Quan un nadó durant els 6
primers mesos té una qualitat del
vincle afectiu lligat a la qualitat d’interaccions, es constitueix la
seva unitat corporal. A partir del s i sè mes l ’ infant és capaç
d ’ o c u p a r - s e d e l s e u c o s .
Descobreix les mans, els peus... i observant es mou intensament.
“Materna” el seu cos segons ha estat maternat. Viu una unitat
corporal fonamental pel seu
desenvolupament i es comença a separar dels pares. Comença el
procés del cos i viu el seu cos
Activitats per treballar la por
unificat. És a partir d’aquest
moment que l’infant desenvolupa mes intensament els seus moviment.
És la qualitat dels intercanvis de
l e s cures, l e s mirades, que permetran seguir amb la seva unitat
corporal. Tota l’atenció dels educadors ha ser per participar
amb l’infant per a garantir aquesta
unitat corporal. Si no afavorim aquest intercanvis, es pot provocar
un retard en la constitució del propi cos i en l’evolució neurològica. És
una etapa, doncs, vital.
Excepcionalment hi ha nadons que no viuen això perquè tenen una
deficiència neuronal o hormonal com per exemple els infants amb
espectres autistes, o infants que han
patit algun tipus d’accident prenatal o de tipus genètic.
Les pors inhabituals en els fillets es caracteritzen un agressor intern
corporal, és a dir, per l’ANGOIXA.
El petit serà incapaç d’expressar les emocions, ja que està en constant
Per exemple:- Podem treballar la por a través del conte “El petit Koala es queda sol”, que a més va acompanyat d'una cançó de na Dàmaris Gelabert, i crear activitats relacionades amb el conte. És un recurs excel·lent a l 'etapa d' infanti l , ja que totes aquestes emocions hi afloren. La música, ja que és un llenguatge universal, ens ajuda també a connectar amb el nostre món emocional interior i obrir-nos a lʼexterior. El ritme i el moviment ajuden a expressar físicament emocions i sentiments i a establir vincles afectius amb les persones dʼun entorn proper. - La caixa viatgera de la nit: és una
caixa que tindrà unes instruccions de com s'empra i el que ha de tenir. Anirà passant per cada família de
cada infant i cada un ha contribuir amb un objecte relacionat amb el t e m a . A i x í , a c o n s e g u i m l a implicació i la participació de les famílies en el projecte. La caixa sortirà de l'aula amb un primer o b j e c t e i a n i r à r o d a n t setmanalment. Quan torni a l'aula, hem de revisar que tot sigui adequat i estigui en condicions pel proper infant.
- Sessió d'ensurts: Pensem que seria divertit aprendre a fer ensurts. Per això hem planificat unes sessions per fer-ne a l'aula, al pati o a psicomotricitat. La finalitat és que aprenguin a canviar la mirada cap a la por d'una manera lúdica i divertida.
- Ambient “de la nit”: la idea és crear a l'aula un espai sense llum i tancat per oferir la possibilitat d'estar a les
fosques, estar en la intimitat, de contenció per posar-se a prova. A dins l'ambient podem tenir focus de diferents colors que fan sorgir a l'infant nous coneixements sobre el seu cos que potser desconeixia o des d'una altre perspectiva. També hi ha coixins i teles per relaxar-se, llanternes per jugar amb la llum i fer ombres, contes relacionats amb la por i el que hem treballat a classe, i estrelles fluorescents que s'il·luminen en la foscor.
Amb poques paraules Bernard Aucouturier ens explica la filosofia de Lóczy
En aquest parèntesi, B. Aucouturier destaca la importància de fer participar el nadó en les cures diàries a l’escola. La qualitat de relació amb l’educadora marcarà l’esperit de l’infant. Si aquest descobreix sol l’espai necessita la mirada de l’educadora que li transmeti seguretat i alhora llibertat. En aquest espai hi ha d’haver entrebancs (materials durs i blans, escales, rampes...) a fi que pugui resoldre sol les dificultats. Quan aconsegueixi alguna fita cercarà la complicitat de la mestra. És d’aquesta manera que integra la realitat externa. Viu dificultats que és capaç de resoldre amb AUTONOMIA: aprèn a conèixer el seu cos, la seva seguretat, els seus punts de recolzament... Aprèn a sentir la inseguretat del seu desequilibri, s’atura i evita la caiguda. Això ens mostra una correspondència entre els recolzaments i la seguretat afectiva de l’infant.
L’autonomia segons Emmi Pickler (Institut Lóczy)AUTONOMIA: la llibertat de governar-se per les pròpies lleis sense minvar la llibertat dels altres. És una capacitat de l’individu per assumir la plena responsabilitat dels seus actes.Es desconeix el procés d’accés de l’infant a l’autonomia adulta, és un procés llarg amb etapes i ritmes individuals.El bebé és considerat com un ésser a qui cal ensenyar les seves capacitats. L’adult “fa fer” a l’infant alguna cosa que ell encara no sap fer per ell mateix, li mostra com fer-ho i l’incita a imitar els gestos o actua en lloc seu.L’autonomia comença des del naixement. Pren una forma particular en cada un dels estadis de desenvolupament. En tota activitat iniciada per l’infant mateix sense la intervenció directe dels adults i orientada pel plaer i les ganes de fer les coses. Açò és font per a ell de múltiples aprenentatges en els terrenys psicomotor, afectiu i cognitiu que constitueixen els fonaments de l’autonomia adulta.Cal una cura corporal de qualitat segons el ritme propi de cada infant: conèixer i habitar el seu cos, extreure ensenyament de l’exercici corporal, acceptar els límits de la seva pell (entre el jo i el no-jo). El bebé és capaç d’actuar d’una manera adequada per dominar els seus moviments, adquirir coneixements d’ell mateix sobre les seves capacitats corporals i sobre el món material que l’envolta. És essencial mantenir i donar suport al gust innat i natural; protegir-lo perquè no s’inhibeixi; donar-li les condicions per afavorir el desenvolupament. Tot açò contribueix el sentiment d’eficàcia i el desenvolupament intel·lectual. També afavoreix el desenvolupament de la seva capacitat creativa i la responsabilitat.Ser ACTIU d’una manera autònoma des de ben petit té importància tant per el present com per el futur. Ser ACTIU és una font de plaer i satisfacció. Cada nova adquisició procedeix de la precedent i reforça alhora la següent. Açò permet el domini real del gest i seguretat en l’execussió.
La unificació corporal i el maternatge
Un embolcall de qualitat és essencial pel desenvolupament psicològic de nadó
El període d’adaptacióEl període d’adaptació és un procés de por, tant per part dels infants, com per part dels pares, però també pels educadors tal i com ha assenyalat V. Arnaiz. Necessitem comprendre aquesta por. És més fàcil entendre i ajudar als peti ts i als pares. Preocupen les mestres, ja que moltes vegades elles no saben moltes vegades amb qui compartir les seves pors.
L’educador assumeix un paper fonamental i de molta responsabilitat: ha d’organitzar el context per acollir als infants, i adquirir un rol de med iador ( com a mi ra l l de l progenitor) per establir un vincle segur amb l’infant i ajudar-lo a que es senti reconegut. Ha de tenir una sèrie d’actituds apropiades per aquesta etapa: actituds corporals (postures, tonicitat del cos, manera d’agafar els infants), procurar no partir bruscament del camp visual del petit o participar a partir de la mímica, la mirada i el to de la veu. L’espai ha de ser petit i tancat per donar seguretat i contenció al petit.
És «la capacitat del nen per a relacionar la imatge d’ell mateix amb els altres, els objectes, l’espai (...) Per tant el nen construeix la imatge d’ell partir de les pròpies percepcions i emocions que l’acompanyen en la relació amb l’altre (MIRALL) i les respostes positives o no que sorgeixen de la relació».
Montserrat Jubete (2007: 53)
tensió. Viurà en estat permanent
de por inconscient. Sovint són pares que tenen els pares.
Aquestes tensions fan néixer en
l’infant angoixes de pèrdua del seu cos: angoixa de caure que es
tradueix progressivament a la por de caure al buit, perquè un nadó té
la necessitat d’un embolcall on es
sent segur. Si no ha viscut aquesta sensació sòlida, llavors pot viure la
por de caure.
És importantíssim la manera
en què cervem e l s in fants.
L’esquena és l’eix del cos i cal aguantar-la bé. Igual de important
és el massatge a l’esquena de l’infant per tal d’obrir el contacte,
l’estímul tònic entre mare i fill.
Com es tradueix l’angoixa de caure, d’aixecar-se...? A l’aula de
pisco ho podem observar a través de la torre de coixins. Trobarem a
un infant amb dificultats per tirar-
la, per moure’s i per reaccionaren l’espai, ja que no hi ha lligams en el
seu cos. Hi ha manca d’equilibri i
de coordinació.
Aquestes pors tenen greus
conseqüències psicològiques que poden arribar a derivar en psicosis.
Entre els 6 i els 8 mesos els
pares, educadors i mestres han d’estar molt atents a garantir un
embolcall segur, ja que hi ha un vincle entre les angoixes arcaiques i
la por a la separació.
Algunes impressions personals
Totes les fotos són pròpies a part de les de messieur Aucouturier. A totes les imatges hi apareixen les meves filles Victòria i Gemma, a qui vull donar les gràcies per ser tant extraordinàries models i extraordinàries filles.
M’AGRADA BERNARD AUCOUTURIER
M ’ a g r a d a q u a n d i u q u e “ACTUAR per un infant és PENSAR: explorar, comparar, compart ir, memoritzar...”. Em recorda sobretot aquella història que va contar Ken Robinson durant una conferència al TED: un filleta amb hiperactivitat a la que un psiquiatre li va diagnosticar que era ballarina. Avui és una de les persones més importants en el món dels musicals. És el que actualment la nostra societat necessita: persones lliures i autònomes capaces de resoldre els conflictes creativament i amb responsabilitat.
Tornar a l’aula amb un gran pedagog com messieur Aucouturier és
més que un plaer. Aprendre a què podem fer una vida millor a molts infants a l’escola i de manera simple, des de la comprensió i l’estimació i el treball en equip. De vegades, les coses més simples, són les més difícils.
M’ha agradat aprendre de les experiències i dubtes que mestres i educadores han compartit amb tots. Com he trobat molt encertades les intervencions de Vicenç Arnaiz.
Agrair al MRPM l’esforç i la dedicació per organitzar tots aquests cursos tan enriquidors.
BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA
- ALTIMIR, D. (2011) Com escoltar els infants? Ed. Associació de Mestres Rosa Sensat
- ARNAIZ, P. et al. (2008). La psicomotricidad en la escuela: una práctica preventiva y educativa. Ed. Aljibe.
- AUCOUTURIER, B. (2004). Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz. Ed.Graó.
- DOMÈNECH, J. (2010) Elogi de l'educació lenta. Ed. Graó
- FALK, J. (2008): Lòczy, escoltar els infants. Col·lecció: Temes d'infància, 58. Ed. Associació de Mestres Rosa Sensat.
- FRANC, N. (2002).Tono y emoción en la intervención psicomotriz. Entre líneas: Revista especializada en psicomotricidad, nº12, pàg 15-21.
- JUBETE, M.(2007): El valor educatiu de les coses de cada dia. Col·lecció: Temes d'infància. Ed. Associació de Mestres Rosa Sensat.
- PALOU, S. (2008): Sentir y crecer: el sentimiento emocional en la infancia. Ed. Graó.
- PRAT, N.; DEL RIO, M. (2009): Desarrollo socioafectivo. Ed. Altamar.
- TOT SONA RECORDS: Emocions i sentiments. Contes i cançons.
WEBGRAFIA COMPLEMENTÀRIA
- http://psicomotricitateducacio.blogspot.com/
- http://eportafolimruris.blogspot.com/2011/06/el-petit-koala-es-queda-sol.html
- http://www.mrpmenorca.cat/
- http://www.carlhonore.com/
- http://materialerika.blogspot.com/2011/06/frederick-i-el-periode-dadaptacio-view.html