Dietari de PortoJaume Benavente

Prem

i Ben

ving

ut O

liver

, 201

1

Dietari de Porto és un llibre singular, en el qualJaume Benavente ens ofereix la seva peculiaraportació a la literatura de viatges i del jo, en-trellaçant la seva mirada de Porto amb ficcionsque sorgeixen a l’atzar mentre deambula per laciutat durant dotze dies de tardor.

Impressions del paisatge, la quotidianitat delsbarris, alguna conversa, també algun incidentinquietant i de fons el riu Douro i la terra silen-ciosa del Nord portuguès són l’amalgama dematerials amb els que l’autor construeix un relatsobre la melangia, la mirada i el viatge literari.

Dietari de Porto s’inscriu en el cicle narratiuportuguès i atlàntic de l’autor, en el qual ja tro-bem les novel·les Camps de lava, Masurca dePraia i Llums a la costa així com el dietariViatge d’hivern a Madeira.

Jaum

e Be

nave

nte

Die

tari

de P

orto

Escriptures

3. El somriure de l’atzar. Diaris IIFeliu Formosa

4. Una nit entre les nitsRamon Guillem

5. L’home de MelbourneJuli Capilla

6. Des de la foscorJordi Pàmias

7. Al pas dels diesQuadern d’entretempsToni Mollà

8. El camí de les merlesAntoni Gómez

9. Alfabet per a adultsGerard Vergés

10. La memòria de ferroQuimantú Segura

11. Les ulleres de BartlebyQuadern de travessia (2000-2002)Josep Ballester

12. Viure amb els ullsJoaquim Carbó

13. Sala de mirallsFeliu Formosa

14

14

Jaume Benavente va néixer a Barce-lona el 1958. És autor d’una quinzenade títols. Escriptor d’atmosferes, demirades, d’estats de consciència i pai-satges inusuals, els seus llibres sovintreflecteixen l’interès pel viatge lite-rari. De la seva obra, s’ha dit: “Els quehan seguit la carrera de Jaume Bena -vente coneixen la transparència i ex-quisidesa del seu estil, l’atmosferamelancòlica i intensa que respiren elsseus relats” (Òscar López, El Periódi co),“Ritme i espai, coordinades essencialsen la poètica de l’autor” (Òs car Carre -ño, Quimera), “Un autor sòlid i senseescletxes que ja ha demos trat que éscapaç de traçar his tòries d’una rotun-ditat i d’una profunditat envejables”(Jordi Cervera, Avui), “És possiblementl'escriptor més centreeuropeu de lanostra literatura, i per tant pot tran si-tar perfectament entre Lisboa, Madei -ra i Porto per col·locar Pico al migd'una novel·la holandesa escrita enca ta là mentre algú recorda WalterBen jamin al Nocturn de Portbou” (Se-bas tià Bennasar, Cròniques portu -gueses).

perif

èric

edi

cion

s

perifèric edicions

scriptures

ISBN 978-84-92435-52-4

9 7 8 8 4 9 2 4 3 5 5 2 4

14 port. dietari-FIN-13mm 10/12/12 18:31 Página 1

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 6

Dietari de PortoJaume Benavente

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 7

1a edició, gener 2013

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o trans-mesa, de cap manera ni per cap mitjà, sense l’autorització prèvia i escrita del’editor, tret de les citacions en revistes, diaris o llibres si se n’esmenta la pro-cedència.

© Del text, 2013

Jaume Benavente

© De les fotografies

Jaume Benavente

© D’aquesta edició, 2013

Perifèric Edicions

C. Sèquia de Montcada, 13

46470 Catarroja (València)

Tel. 609 426 131. Fax: 961 270 038

e-mail: periferic@periferic.es

web: www.periferic.es

http://perifericedicions.blogspot.com/

Disseny col·lecció: El gos pigall, SL

Revisió lingüística: Maria Quiles i Ruiz

Fotografia de la coberta: Jaume Benavente

Fotografia de l’autor: Maria Tortajada

Maquetació: José María de Gracia Bonache

Impressió: Guada Impressors

ISBN: 978-84-92435-52-4

Dipòsit Legal: V-2674-2012

Col·lecció dirigida per Xulio Ricardo Trigo

L’elaboració d’aquesta obra ha comptat amb una sub-venció de la Institució de les Lletres Catalanes per a lacreació d’obres literàries l’any 2010.

Dietari de Porto va rebre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa de l’Ajunta-ment de Catarroja en la convocatòria de 2011. El jurat estava format per JosepBallester, Vicent Penya i Xulio Ricardo Trigo.

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 8

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 9

Nota 15

Primera partEls dies de Porto

De la Baixa a la Ribeira 19El pont de Lluís I 25Miragaia, Cais das Pedras 29Dos paisatges 39Rua Santa Catarina 42Rua Galeria de Paris 46La llibreria Lello&Irmão 48La Torre dos Clérigos 50La nit, Carl Emil Biel 53La Pensão do Norte 57Capela das Almas 63Mercat do Bolhão 66Plaça Batalha 70Bonfim 73L’Atlàntic 77La llum de Cedofeita 83La sinagoga Kadooric 87

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 10

El Nord 96L’altre 99L’incident 102O mundo das pequenas coisas 107El noi dels tramvies 112Als límits de Bonfim 116Riu amunt 125Cap a la terra quente 129La pluja de l’últim dia i el vaixell a l’horitzó 144

Segona partFiccions

El món de vidre, un conte jueu 151El dilema 184Els holandesos 200L’illa de Brava 214Mitjanit 231

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 11

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 12

Porto, en canvi, per damunt del seu tràfecincessant, té com un tel de severitat jansenista,

una vaga tristesa externa.GAZIEL, La península inacabada

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 13

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 14

Nota

Durant anys he sentit per Porto una atracciómisteriosa. Hi té a veure la meva afinitat envers lesciutats que conviuen amb rius cabalosos, lents i obs- curs, però també el vague record d’una nit de l’hi-vern de l’any 1962, quan el vaixell en el qual lameva família i jo viatjàvem com a emigrants al’Amèrica del Sud va passar a l’altura de Porto. Lla-vors, jo tenia quatre anys i no vaig destriar la ciutatque dormia en la foscor de la costa. Les ciutatstambé són això, la invisibilitat, la vida amagada alsestranys que passen a la vora.

Sota aquesta pulsió per Porto, i també buscant elpaisatge dels avantpassats de Marja Batelaar-Levi,personatge d’una novel·la meva, vaig decidir-me afer aquest petit viatge i a escriure’n el relat, una bar-reja de quadern de bitàcola d’ús personal i de fic-cions.

15

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 15

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 16

Primera part

Els dies de Porto

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 17

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 18

De la Baixa a la Ribeira

Porto m’esperava, o jo esperava Porto. Ho vaigpercebre des del primer dia de ser-hi. Em sentia in-quiet, expectant, i amb aquest ànim –a partir d’unhotel tronat, a l’eclèctica i freda avinguda Os Alia-dos– emprendria un periple erràtic que tindria l’i-nici a la zona cèntrica de la ciutat anomenada laBaixa, amb els carrers embolcallats d’una solitudsorollosa, d’un tràfec constant i una atmosfera par-ticular que naixia d’una curiosa amalgama d’esce-naris. En uns, llambrejava el passat de la ciutat quemés atreu els forasters, com a l’espectral i enigmàticaTorre dos Clérigos, un dels emblemes del barroc dela ciutat –obra de Nicolau Nasoni, arquitecte i pin-tor toscà establert a Porto a principis del segle XVIII–i també el Cafè Majestic i la llibreria Lello&Irmão,dos símbols d’una època d’esplendor burgès i lliu -repensador, que a mi en algun moment em vansemblar decorats sumptuosos d’art nouveau per alcon sum dels estrangers. En altres, en canvi, unaBaixa més quotidiana i desconeguda per als visitantsbasculava entre una decadència aparent i l’instint

19

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 19

de viure, com copsaria al mercat do Bolhão –on elscoloms conviuen amb la fruita de les pageses–, alscomerços d’aparadors decrèpits dels carrers Almada,Formosa, Firmeza, o 31 de Janeiro, entre els dro-goaddictes aparcadors de cotxes de Sá da Bandeira–que després veuria a altres indrets de la ciutat–, alcaos de la plaça Batalha i a la desolació nocturna del’estació de ferrocarrils de São Bento i els taxistesociosos i vagabunds pidolaires, a la cosmopolita RuaGaleria de París i a la discreta i moderna llibreria La-tina, en un extrem de la Rua de Santa Catarina, onvaig ensopegar amb alguns llibres d’Agustina Bessa-Luís i de Miguel Torga que no havia vist mai i onvaig aconseguir O Porto no tempo da guerra, 1939-1945,d’Helder Pacheco, un text amb el qual comptava peral relat dels avantpassats portuguesos de Marja Ba-telaar-Levi.

Des de la Baixa, alguns dies m’apropava a la Ri-beira, al barri de São Nicolau, que mira cara al riu.Fins a la construcció d’un nou port a Leixões,aquesta part de la ciutat havia estat un univers actiui pròsper. Ara, però, els vaixells ja no necessitaven elmoll fluvial. Davallant per una de les artèries de laRibeira, la Rua das Flores, amb els edificis ennegritsi abandonats, en un dels quals vaig descobrir la lli-breria de vell Chaminé da Mota, m’endinsava en unmón d’on feia temps que la il·lusió de viure sem-blava haver fugit. A Rua das Flores, em venia al capla lectura que havia fet un any enrere de Nadal aPorto, un petit dietari de viatges de l’escriptora cata-lana Teresa Pàmies. Era un llibre senzill, sentimen-

20

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 20

tal, i en certa manera molt trist, on l’autora descri-via un Nadal que havia passat a Porto en companyiadel seu home. Dues persones grans –ell, amb pro-blemes de salut–, lluny de la seva família i del seumón, amb una certa dificultat per caminar pels car-rers costeruts d’una ciutat llavors més aviat fosca ipobra. D’alguna manera, el relat de Pàmies era eld’una nàufraga, d’algú que ha estat llançat a unmar inhòspit. Haurien passejat l’escriptora i el seuhome per la Rua das Flores? Gairebé segur que sí,vaig suposar.

La Rua das Flores deixava pas a la Rua São João,un carrer també costerut però més curt i sobretotmolt més pobre i fosc. Cases abandonades, negocistronats i també algun antre. Justament en aquestcarrer, a la cantonada amb Rua Infante Henrique, hiha la Feitoria Inglesa, un edifici completament di-ferent, construït al segle XVIII, segons l’estil neoclàs-sic pal·ladià, d’acord amb el projecte de l’arquitecteJohn Whitehead, llavors cònsol britànic a la ciutat.La Feitoria Inglesa és un dels símbols inequívocs dela famosa aliança anglolusa, una relació especialentre Gran Bretanya i Portugal que tindria conse-qüències durant molts anys, tant en la política comen l’economia. Davant de l’austera i sòlida façanade la Feitoria Inglesa, que té una planta baixa ons’arrengleren les voltes de set arcs que donen accésa l’entrada sota cobert, sobre la qual s’alcen tresplantes més, m’imaginava els temps en els quals elscomerciants britànics de la ciutat, i també algunsmembres escollits de la burgesia local, es troba-

21

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 21

22

ven a l’interior de l’edifici, al saló de ball, a la bi-blioteca, o en alguna sala de reunions on discre-tament devien tancar negocis.

A continuació, la Rua São João desemboca a laplaça de Ribeira –o del Cub, com és coneguda po-pularment– ja al moll, un paisatge colorista i confús,amb les antigues cases de comerç, ara amb les faça-nes escrostonades, la roba estesa als balcons i unamultitud d’antenes parabòliques, i alguns delsbaixos dels edificis ocupats per restaurants que sem-blen dedicats exclusivament als turistes. En un car -reró proper a la plaça, hi ha la casa on va néixer afinals del segle XIV el príncep Henrique el Navegant,un visionari del seu temps, l’home que va llançarel seu país als oceans i, potser, un dels personatgesmés transcendentals de Portugal. La figura del prín-cep Henrique el Navegant, que mai no va regnar, jaque no era el primer en la línia successòria i quegai rebé tampoc no va navegar, sempre m’ha provo-cat una certa fascinació. Home culte i emprenedor–amb un posat una mica trist, si fem cas dels retratsexistents sobre ell–, crearia la famosa escola nàuticai cartogràfica de Sagres, des d’on va impulsar el seupetit país a l’exploració i la colonització de nous ter-ritoris, entre els quals hi havia els arxipèlags de lesAçores i Cap Verd, i va fer establir factories seguintla costa africana fins al golf de Guinea.

A tocar de la casa natal del príncep ara hi ha unmón una mica caòtic i deixat, arran del qual flueixel riu, ample, dens i silenciós. En fotografies de feiaanys, jo havia vist aquella part de la ciutat negada

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 22

23

per les avingudes del riu, les cheias. L’aigua crescuda,incontrolada, colgant les arcades dels baixos delsedificis de la Ribeira i de Miragaia. Com tants altresrius, el Douro era capaç de portar destrucció, dolor.A través de fotografies encara més antigues, jo haviavist també que en aquell moll havien recalat vai-xells i vaixells, que tenien les veles retallant-se con-tra el fons colorista dels edificis i el fum de lesxemeneies dels vapors escampant-se pel cel delnord. Un espectacle de naus que amarraven o sal-paven, unint l’interior del país amb la ciutat iaquesta amb els llunyans ports anglesos, holande - sos i americans. Un univers d’energia, comerç iaventura que s’ha esvaït. La Ribeira febril, un granescenari de vida, amb els operaris, comerciants, pas-satgers, que es movien sabent cadascú a la perfeccióquin era el seu paper, ja fos principal o secundari, jano existeix. Ara és només un punt on conflueixenalguns veïns per prendre un refresc, estirar les cameso donar de menjar a les gavines i grups de turistesque fan excursions amb algun dels ferris del riu oaltres turistes ansiosos per ocupar una taula enalgun restaurant. L’escenari, encara que sigui a plesol, si el comparo amb les fotografies de principisdel segle XX que n’he vist, sembla abandonat i fred.I l’altra banda del riu no és pas millor. Allí hi ha laciutat veïna de Vila Nova de Gaia i el moll adotze-nat, també mort, només per a visitants que identi-fiquen Porto amb el comerç del vi, amb els rabelos,les petites embarcacions de fusta que dècades enrerenavegaven pel riu, ara definitivament amarrades

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 23

com a reclam dels cellers i les destil·leries, com a ele-ments caricaturescos d’un món kitsch. De tota ma-nera, a mi m’agradava pensar que a la mateixa riba,una mica més cap la desembocadura del riu, hi ha elpetit port de pescadors d’Afurada.

Ja als primers vespres, en acabar el meu periple,treia el cap pel Cafè Aviz, un local del tot humil dela Baixa, sense cap luxe ni pretensió, amb clientssobretot portuguesos, aplegats en les petites taules,alguns vagament pendents de la televisió, altres de-dicats a tertúlies discretes i algú, ocasionalment, fentuna partida de billar al soterrani. A l’Aviz, mentreem prenia un últim cafè, endreçava les impressionsdel dia al meu quadern de notes. Després, sentiaalgun dels diàlegs dels parroquians, gent de la Baixa.Ells i jo érem lluny de la desèrtica i desballestadaRibeira, de la seva foscor.

24

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 24

El pont de Lluís I

Porto no es pot entendre sense el riu i els seusponts. Quan arribava fins al moll de la Ribeira,pensava en el més antic de tots, el Ponte das Bar-cas –de fet, una filera de vint barcasses lligadesentre elles per cables d’acer–, construït a principisdel segle XIX. El pont ja no existeix, però un discretbaix-relleu Alminhas do ponte, evoca la tragèdia demilers de portuguesos massacrats quan preteniencreuar-lo mentre fugien de les baionetes de l’exèr-cit invasor napoleònic. També em venia al cap unaltre pont ja desaparegut, el Ponte Pênsil, quesubs tituiria l’anterior. Del Ponte Pênsil tan solsqueden dos dels quatre pilars que el sostenienentre una riba i l’altra i restes de la casa del guar - da que el vigilava. Aquests són els ponts fantasmessobre el Douro, vius en la memòria.

Però també hi ha els visibles, els que encara esdrecen sobre el riu, dels quals potser el més emble-màtic és el pont de Lluís I, obra de l’enginyer belgaThéophile Seyrig, qui abans havia treballat ambAlexandre-Gustave Eiffel, a l’empresa Eiffel et Cie,

25

dirigint els treballs de la construcció d’un altrepont de ferro de la ciutat, el de Maria Pia. A mim’agradava contemplar aquest petit i apartat pont,però era davant de la colossal estructura metàl·licadel de Lluís I que reconeixia la fesomia de la ciutat.

En realitat, el pont de Lluís I és un pont doble jaque per la part superior circula l’ultramodernmetro de la ciutat, així com els passejants que vul-guin desafiar el vent fort que de vegades hi bufa;mentre que per la part inferior transiten els vehi-cles, els vianants més prudents i també els nois quea l’estiu salten al riu des d’allí. En altres llocs del’univers atlàntic –Cap Verd, Madeira– jo havia vistnois llançant-se a l’aigua des d’un embarcador oun espigó per agafar monedes que els tiraven elsturistes. Feien el mateix en aquest pont de Porto?Els nois saltaven per aconseguir diners? Algú emva dir que sí.

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 26

27

Jo acostumava a atansar-me al pont alguns ma-tins, quan els empleats municipals netejaven el terradel moll i els cambrers començaven a parar taulesdavant del riu, amb algun vaixell que en remuntavales aigües fosques. També hi anava al capvespre,amb el bullici del forasters escampant-se per la Ri-beira, l’anar i venir del tramvia cap a Massarelos,mentre esperava que la nit arribés i encenguessinles fileres de llums que resseguien la forma delpont. Quan avançava la nit, el moll anava quedantdesert i aprofitava per fotografiar l’obra de l’en- ginyer Seyrig.

Alguna vegada, vaig creuar el pont tan sols peldesig de contemplar la façana fluvial de Porto desde la riba de Vila de Nova de Gaia, ja fos arran d’ai-gua o des del mirador del Jardim do Morro. Inevita-blement, pensava en l’enginyer belga, en l’esforç decàlcul de la seva ment, en el munt de plànols i cor-reccions que havia d’haver fet i en la feixuga res-ponsabilitat de dirigir els equips de treball. Semprehe admirat els homes dotats per a la ciència i la tèc-nica. Mesos abans del meu viatge, jo havia localitzata la Biblioteca Nacional de Lisboa estudis de Théo -phile Seyrig sobre els efectes de la marea a l’estuaridel riu Tejo. En el fons, malgrat el caràcter científici la possible aplicació que tenia, l’estudi de l’efectede la marea sobre el curs d’un riu em semblava unmotiu gairebé poètic. Ara, però, em venia al cap unaaltra imatge, la dels nois llançant-se al riu des delpont. Un acte temerari, salvatge, tan poètic –encaraque fos per diners– com els càlculs de l’home que

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 27

havia fet possible aquell gegant de ferro, de precisiói fortalesa.

De nit, després de contemplar el pont, ascendiaper Rua das Flores, absolutament fosca, amb tan solsalgun cafè obert, des d’on algú em contemplavasense gaire interès. En arribar a la Baixa, si passavaper l’avinguda Os Aliados, havia d’esquivar una noiaque demanava diners. Hi havia altres individus pi-dolant, com fantasmes, però aquesta noia es va di-rigir a mi dues vegades, en dos vespres diferents.Tenia una cara agradable, fins i tot bonica, igual quela veu; no anava del tot mal vestida i quan li deiaque no, deixava anar un “Disculpa” o un “Obriga -do” i buscava ràpidament amb la mirada algú altrea qui demanar. Drogues, o només la desolació delfracàs d’algú que no ha sabut com tirar endavantamb la seva vida? Com que vaig ser incapaç de par-lar amb ella, no ho sabré mai, només puc imagi-nar-m’ho. Una nit, mentre encara hi era, vaigescoltar com un home, assegut al peu d’una està-tua, cridava la noia amb el nom d’Estrela. La noiano va fer-ne cas i va continuar buscant qui dema-nar diners. Per a ella, jo havia deixat d’existir. Heusaquí una història.

28

14 Dieta-FIN 19/11/12 17:23 Página 28